Andreu Sotorra
Carezza en W
Barcelona 2010 Edicions Digitals Escac Gabinet de Comunicaciรณ
2
Carezza en W L'última Nit de Cap d'Any del segle i del mil·lenni, en una zona d'habitatges d'alt estànding de la conurbació mediterrània, una dotzena de protagonistes integren un mosaic de la societat de l'època centrada en personatges de bona posició i de professions liberals, però tots sota el signe «ex» d'alguna situació personal o professional. Els sentiments, les interrelacions entre ells, l'amor, la mort, les enveges, la generositat, la corrupció, l'individualisme, els conflictes de parella i la misèria dels petits esdeveniments personals es disparen a partir d'un inici quotidià quan, a mitjanit, es produeix inesperadament una avaria domèstica en el Transport Pneumàtic d'Escombraries (PTE) d'un dels habitatges de la urbanització de luxe. El filtre literari destil·la situacions d'amargor amb un tel d'ironia i un corrent d'humor que observa amb tendresa la debilitat humana, amb moments àlgids i d'excentricitat i una intriga creixent, amb un rerefons de thriller, que no es descabdella fins a l'últim moment de la novel·la en un recorregut circular i un desenllaç marcat per l'escepticisme.
Andreu Sotorra va néixer a Reus, el 1950. Actualment resideix i
treballa a Barcelona. Ha publicat més de vint-i-cinc llibres en llengua catalana —la majoria de novel·la breu i contes—, alguns en constant reedició, tots escrits al Refugi La Vinyeta, de Duesaigües (Baix Camp). Ha obtingut una trentena de premis literaris de narrativa curta, contes i novel·la (El Vaixell de Vapor, Edebé, Joaquim Ruyra, Lola Anglada, Marià Vayreda, Arts i Lletres Andorra, Salvador Espriu, Caixa de Girona, Ciutat de Mollerussa, Cavall Fort, Recull...) i també el premi Trajectòria pel conjunt de la seva obra com a crític literari. Ha estat traduït a l'italià, l'espanyol, el gallec i l'euskera. Els seus llibres publicats en suport paper formen part del catàleg de la majoria d'editorials catalanes (Alfaguara, Columna, Cruïlla, Edebé, Empúries, La Galera, Grup62, El Pirata...) És pioner en la publicació en català de novel·les en suport digital a Internet i alguns dels seus llibres estan reeditats també en suport e-book. Ha treballat a l'ensenyament i en la gestió cultural i ha estat secretari general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. És periodista cultural de premsa escrita i ràdio, especialitzat en les àrees de critica teatral i literària. A més, participa com a autor en col·loquis amb grups de lectors d'escoles de primària, instituts de secundària, centres d'adults i biblioteques públiques en la xarxa de programes de foment de la lectura.
Web de l'autor: http://www.andreusotorra.com 3
Primera edició (on-line en temps real): 24 desembre 1999 a 1 gener 2000 Segona edició (digital): setembre 2010 © 1999 Andreu Sotorra (pel text) © 2010 Andreu Sotorra (pel fotomuntatge de la coberta) Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08080 Barcelona Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.
4
Com la guerra, com durant la revolució. En aquestes ocasions és el superior, sigui qui sigui, qui assumeix la responsabilitat. Parlo de l'homicidi irrepetible, de l'homicidi passional; ¿no creu que, després d'haver comès el delicte, la persona pensa, sent, actua, veu, escolta d'una manera diferent que abans? (...) La concepció del món es desmunta! Estem parlant de la sensació esquizofrènica de la fi del món. La muntanya que s'escindeix, una catàstrofe per al món de la muntanya. L'homicidi, una catàstrofe per a l'individu en la seva totalitat.
Friedrich Glauser. El regne de Matto
5
TAULA
L'avaria, 7 La columna, 47 El concert, 70 El test, 109 El knockout, 148 El gratacel, 183 Personatges, 216
6
L'avaria Aquella
matinada de divendres, Potamó,
l'encarregat d'urgències de l'empresa de multiserveis permanents Carezza en W, va engegar la lletania més completa de renecs del seu repertori quan, acabat d'arribar a casa amb la Corine, després de la disbauxa de la nit de Cap d'Any, el va sobresaltar el mariconàs del busca i va haver de trucar a la centraleta de la xarxa de serveis on va recollir el missatge de l'avaria del TPE d'un dels edificis que tenia assignat. —¿Què passa amoret...? —va dir la Corine, ensonyada. Potamó havia viscut esbojarradament l'última nit del segle vint. L'havia passada més esbojarradament que cap altra perquè 7
aquella nit era també l'última nit del «seu» mil·lenni. I tot just en una nit tan assenyalada per a Potamó, a les escorrialles del segon mil·lenni de l'era cristiana, s'havia hagut d'embussar la reconsagrada canonada del TPE! El TPE era el Transport Pneumàtic d'Escombraries d'un edifici d'apartaments d'alt estànding que reunia 276 propietaris —ell en deia 276 podrits adinerats!—. Potamó s'encarregava del manteniment d'aquella mena de torre de màsters des de feia tres anys. De més jove, havia estat promotor d'habitatges d'una immobiliària que va fer fallida. S'hi va trobar enganxat per casualitat. Un amic de la primera novia que va tenir li va dir que hi havia una plaça de promotor i que no exigien gaire cosa més que bona presència i do de gents. Potamó havia abandonat els cursos nocturns de 8
Formació Professional abans d'hora. Tenia quatre nocions de tot. Tenia bon tracte. Als de la immobiliària els va fer el pes i li van donar la plaça. Però la fallida el va deixar abatut. No resistia haver-se convertit, d'un dia per l'altre, en un expromotor d'habitatges. A més, el que li dolia a Potamó era que havia perdut la primera nena per la merda de la immobiliària perquè el mateix amic que li havia parlat de la feina no va ni esperar que ell cobrés les primeres comissions, que ja li havia raspallat la novia. Sort que la Corine, l'amiga d'una altra novia que es va lligar de seguida, li va dir que
potser
podria
fer
feinetes
de
manteniment, si entenia en edificis i tot això. I així va ser com Potamó va entrar a formar part de la xarxa de la companyia de manteniment d'urgències de Carezza en W.
9
Potamó era un autèntic exemplar de la nova espècie de treballadors autònoms que el vell mil·lenni havia deixat d'herència com un llast laboral. Estava adscrit a una ETT, una Empresa Temporal de Treball que, a la vegada, estava estretament lligada a aquella altra xarxa de serveis per subcontractació que, com a única garantia, posava un eslògan a disposició i benefici de tots els seus autònoms associats: «¿Una urgència? Visqui tranquil 24 hores al dia i confiï en l'eficàcia dels serveis de manteniment de Carezza en W.» Cap dels treballadors autònoms com ell que hi estava inscrit no havia arribat a aclarir què volia dir aquella W de la xarxa de serveis. Potamó havia sentit a dir que el fundador era un encarregat de la neteja, d'origen italià, que havia començat des de molt avall. Però també havia sentit a parlar del pioner de Carezza en W com un antic 10
escuraxemeneies que s'havia especialitzat en
desembussar
tasses
de
water
dels
propietaris dels apartaments que hi havien confiat.
Deien
que
s'havia
enriquit
provocant-ne els embussaments amb un sofisticat producte químic, el dissolvent del qual només coneixia ell. Potamó havia arribat a convence's que aquella W era un senyal
d'identitat
de
la
xarxa
de
manteniment. Per això la W era l'únic logo que hi havia a les furgonetes de servei d'urgències de la xarxa. —¿Què passa amoret...? —va dir, doncs, la Corine, ensonyada i sobresaltada també pel senyal del busca. Ah!, Corine, Corine! Ella sí que era com un àngel quan es posava a dormir! La Corine de Potamó era l'amiga que havia dit a la seva segona novia que potser hi hauria una plaça de manteniment per a ell a Carezza en W, mitjançant l'ETT. 11
Potamó i Corine vivien plegats des d'aleshores. Potamó ja feia temps que havia intuït que Corine, l'amiga de la seva novia, estava bogeta per ell. I sabia que una dona bogeta per un home el primer que fa és buscar-li feina quan ell no en té. Després, tota la resta ve rodada. Ni que elles hagin de fer un lleig a la seva millor amiga. Aquella última nit de mil·lenni, l'àngel de Corine havia caigut rendida, després de la gresca, i per això no va fer gaire cas dels renecs de Potamó amb el busca i la central. —El podrit edifici dels cuions! La mare que el va parrir! —va renegar Potamó amb el seu parlar característic perquè, quan era l'hora, no el van poder portar al gabinet psicopedagògic
per
vés
a
saber
quina
punyeta de la llengua. Potamó, l'encarregat de manteniment de Carezza
en
W,
era
encara
jove.
Ell
remarcava sempre l'encara. Tenia un rostre 12
angulat. Les espatlles pujades com un jugador de rugbi. I el pit apilotat i fort. No havia fet 32 anys. Es trobava en forma perquè
havia
procurat
no
deixar
de
practicar el futbol. I va estar abonat a un gimnàs fins als 29. Ho va deixar quan es va posar a viure amb la Corine. Ella aleshores n'havia acabat de fer 22. I aquell any, el seu angelet, en faria 25. A pesar que ell ja ho considerava un miracle, després de tres anys i mig de compartir sostre, la Corine sempre deia que ell havia estat el primer. I Potamó jugava a creure-se-la perquè trobava que feia bonic que una dona digués això tres anys i mig seguits,
convençuda
que
no
enganyava
ningú. Ah!,
Corine,
Corine!,
mentidera
i
seductora a la vegada! Potamó i Corine no tenien fills. Ell creia que això els havia mantingut units aquells 13
tres anys llargs. Molts dels seus amics que havien fet el pas com ells dos ja havien fracassat en l'intent i, al damunt, havien deixat rastre pel camí. Potamó se'n sentia satisfet, d'aquell rècord batut de parella estable, entre el rosari de frustrades unions de molts dels col·legues que tant ell com Corine tenien. Per això, Potamó i Corine es permetien el capritx de viure moltes nits de divendres de cap de setmana, i sobretot les nits de Cap d'Any, com si encara fossin dos adolescents enamorats, sense lligams, sense pensar en el futur, disposats a veure sortir el sol, estesos a la sorra de la recuperada platja de Botigues de Mar, veïns de frontera com eren de la nova urbanització de Mare Park. Però aquella nit, Potamó, l'encarregat de manteniment de Carezza en W, s'havia sentit més cansat que altres nits de Cap 14
d'Any. Ell va dir que se sentia baldat. Com si hagués jugat un partit de futbol i hagués anat
una
setmana
seguida
al
gimnàs,
després de tres anys i mig sense haver tocat pilota ni haver calçat les esportives. Vivien en una de les cases barates que havien quedat en peu de Botigues de Mar i que havien pogut llogar per un preu raonable —unes 85 al mes—. Les seves possibilitats d'ingressos, els de Potamó, i els que es treia la Corine ajudant al súper de les galeries els dissabtes, no donaven per gaire més. Després de la disbauxa de la nit, Potamó i Corine van decidir que, amb el mal temps que feia, el sol del nou mil·lenni sortiria igual ni que ells dos no hi fossin. I per primera vegada en tres anys no van anar a la platja per fondre's en una abraçada d'amor encès, esperant el sol de cara. 15
Però no havien renunciat a tot. Potamó es va treure del cap la trucada del busca i l'avís de la central. I com cada matinada de Cap d'Any quan arribaven a casa, Potamó va manipular
el
rellotge
de
pèndol
del
menjador. Va tornar a posar les agulles deu minuts abans de les dotze perquè ell i Corine tinguessin temps d'agafar el to. I van practicar
el
ritual
d'amor
que
havien
instituït entre ells dos totes les matinades de Cap d'Any. Potamó i Corine, aquella matinada, s'havien dit almenys vint vegades que s'estimaven. S'havien acariciat amb prou desig per no perdre més el temps amb preàmbuls. I van passar a unir els sexes en una abraçada que tenia l'alè de la novetat i el plaer del desconegut. Corine en sabia molt de tot això perquè s'havia subscrit al Manual per a parelles joves que sortia cada
16
setmana al quiosc per fascicles. Li agradava que Corine fos una dona tan intel·lectual. L'únic tracte que havia tingut amb una dona
intel·lectual
havia
professora
de
socials
nocturnes
de
l'Institut
estat de
les de
amb
la
classes Formació
Professional. Li va dir que, si volia aprovar, s'havien de veure en privat per repassar el tema de l'origen de l'home. Potamó ja sabia que ella el buscava. Però no hi va arribar a fer l'amor perquè, a l'hora de la veritat, quan ell ja li tenia els dits dins de la vora de les calces —aquell dia la mestra anava amb un vestit bustier de quadres amb cinturó i una faldilla també de quadres en conjunt de color ocre—, ella es va fer l'estreta i li va engegar un discurs sobre un paio de qui no havia sentir parlar mai, un tal Dargüin, que el va deixar clavat i amb els dits enrampats, a la vora de les calces de la intel·lectual de socials, com si 17
els hagués enclavillat en un diferencial humit de 8'8 kW d'alta potència i sense protecció! El rellotge del menjador de casa de Potamó i Corine va començar a tocar les dotze campanades falses. Corine s'hi va posar bé. Ah!, Corine, Corine, fantàstica! Potamó
va
acoblar
el
seu
ritme
de
penetració al ritme de les campanades del rellotge de pèndol. Dotze vegades com dotze grans de raïm. Havien caigut rendits i abatuts. Ell havia enllestit de pressa. Li feia l'efecte que aquell Cap d'Any havia estat a la campanada número set! Potamó havia fet un esbufec de ràbia i havia deixat anar una esbravada de xampany. Ella s'havia queixat que semblava un empleat d'ETT a preu fet. A Potamó, li havia dolgut que Corine li retragués la seva situació laboral per una esllavissada
fora
de 18
temps,
provocada
segurament per l'estrès i per l'alcohol nocturn. ¿Li podia confessar, a la seva estimada
Corine,
que,
enterbolit
pel
xampany, en el ritual de Cap d'Any, no s'havia pogut treure del cap la Stéphanie Einahpets,
la
rosseta
malparida
del
departament de producció de la xarxa de serveis de Carezza en W que havia entrat a la central feia un parell de mesos? Potamó havia d'admetre que aquella nena el feia anar tant de corcoll com només l'hi havia fet anar els últims tres anys la mateixa Corine. Després que Potamó i Corine havien fet l'amor de Cap d'Any, va tornar a sonar el mariconàs de busca. Potamó va renegar i Corine li va tornar a dir «¿què passa amoret?» I ell va maleir de nou l'edifici dels cuions amb el TPE embussat. Feia un fred que pelava. Potamó es va posar el tabard que tenia, a l'hivern, per a 19
sortides
d'emergència
com
aquella.
Va
baixar al magatzem de la casa barata, que havien habilitat de garatge. El propietari a qui l'havien llogat els havia dit que anys enrere hi havia hagut una lleteria. En una de les parets encara hi havia una de les plaques
amb
una
vaca
mamelluda
de
promoció. Sempre que Potamó baixava al garatge, no es podia treure del damunt una fortor de llet de vaca. Corine li havia dit que la fortor era de la humitat que feien totes les Botigues de Mar. Potamó es va fixar en la W del logo de Carezza a la furgoneta de servei. I va pensar que era un altre senyal d'identitat, com el de la placa amb la vaca de
la
lleteria.
Potamó
va
engegar
la
furgoneta de servei, bufant-se les puntes dels dits, i picant amb força damunt del volant per escalfar-se. Aquella matinada de Cap d'Any, Potamó se sentia com un metge d'urgències. Tenia 20
un recambró que li feia les funcions de taller de manteniment, al soterrani de l'edifici d'alt estànding. Els dies feiners, semblava que hi tingués obert un consultori permanent. Mentre preparava la caixa d'eines, va engegar d'esma el vell aparell de ràdio que havia adquirit per quatre quartos en una parada dels Encants. L'havia restaurat. Era una peça d'antiquari. D'aquells de moble de caoba envernissada, amb el comandament del dial manual i l'altaveu incorporat com un teatrí. Potamó el tenia instal·lat al talleret, sense necessitat de connectar-lo a l'antena equips
col·lectiva, d'alta
com
fidelitat
els
dels
sofisticats podrits
de
l'edifici. Una de les notícies que escoltava li va cridar l'atenció perquè va sentir que parlava de Mare Park: «La policia del port i dues patrulles de submarinistes
amb 21
equips
nocturns
intenten rescatar des d'aquesta nit el cos sense vida d'un home que va caure al mar, en estranyes circumstàncies, a l'andana del pont de l'Estació Marítima, dins el seu cotxe, un luxós Lexus. La víctima va aconseguir creuar la passarel·la de vianants en una absència
del
servei
de
seguretat,
no
aclarida. Però tot sembla apuntar que es pot atribuir a l'enrenou propi de la celebració del canvi de mil·lenni a la mitjanit.» El pont de l'Estació Marítima era al final de la platja de la urbanització Mare Park. —Comencem bé el mil·lenni! —es va dir Potamó, parlant amb el seu vell aparell de ràdio—: Un TPE avariat i un paio a l'aigua amb el seu cotxàs! La curiositat va animar Potamó a sortir del seu taller del soterrani i pujar a l'avinguda del Parc. El seu edifici era el més alt i el que tenia més capacitat de tota la nova urbanització 22
de luxe Mare Park. L'havien alçat, entre uns altres 300 blocs de pedra, amb una mitjana de 200 apartaments cadascun, al centre neuràlgic
mateix
del
nou
complex
urbanitzat. Es coneixia de lluny estant per les seves balconeres d'estructura metàl·lica daurada, amb vidres fumats i plaques de marbre blanc. I sobretot pel frontó que coronava
l'edifici,
en
forma
d'arcada
clàssica. Una plaqueta del vestíbul deia que l'havia dirigit el taller d'arquitectura RSVP & Harmonitzadors del Medi. Comptava, a pocs metres de l'avinguda del Parc, amb tots els serveis que una urbanització de luxe de final
de
mil·lenni
com
aquella
podia
desitjar. La nova urbanització de Mare Park s'havia
projectat
damunt
la
majoria
d'hectàrees del vell barri de cases barates de
Botigues
de
Mar.
El
projecte
de
llençament va captar de seguida l'interès 23
dels
nous
estadants
—gairebé
tots
pertanyents al que aleshores es coneixia com a gent de professions liberals. ¿I ell que era autònom no podia dir que tenia també una prufazió alliberal d'aquelles?, pensava sovint Potamó. Aquella matinada, les aigües de la platja de la urbanització Mare Park només estaven envaïdes per un parell de vaixells de càrrega que no devien tenir el permís d'entrada al moll. Hi havia també un creuer de luxe de Cap d'Any ancorat al port esportiu, orfe de iots. Per l'època. I pel recent crac econòmic que Potamó no havia acabat d'entendre en què consistia. L'únic que sabia és que havia deixat alguns dels socis del port esportiu amb l'aigua al coll i sense el salvavides a punt. Potamó
va
veure
com
les
ones
s'arrossegaven mandroses, sense escuma, fins a la regenerada platja de Mare Park. Va 24
detectar un parell de patrulles de la policia local allà baix, prop del pont, però no va endevinar
cap
moviment
especial
que
indiqués que s'hi havia de fer un rescat. La
platja
era
al
final
d'una
zona
enjardinada, conreada sobre el substrat ferruginós de les antigues fàbriques del barri. Els tècnics de jardineria municipal l'havien revestida amb plantes, arbres i arbustos autòctons —això és el que deia almenys un cartell que, cada dos per tres, Potamó veia que estava pintat de grafits: «Flora
autòctona:
romaní,
margalló,
desmais, farigoles, arboços, englantines, boixos, curatalls i pebrers.» Segons l'explicació que Potamó donava a qui no coneixia el parc, hi havia també: llums de paraigua inútils quan plovia, jardineres de pedra picada escantellades, baranes de palet acabades perillosament en punxa, papereres d'enreixat tombades com 25
cistelles de bàsquet, i bancs de fusta tropical impregnada amb resistent resina que la salinitat de mar ja havia malmès en quatre dies. Al bo de l'hivern, la platja de Mare Park d'aquella
urbs
d'habitants
de
tres
semblava
milions
un
desert,
i
mig solcat
només per estols de gavines cada vegada més grasses i cada vegada més afamades, com si el crac hagués disminuït també les seves provisions. «¿I on rehòstia s'amagaven aquells tres milions
i
mig
de
pollosos
podrits
provocadors d'avaries domèstiques amb necessitat
d'un
servei
d'urgència?»,
va
pensar Potamó, aquella matinada. I com si les forces de l'univers li responguessin,
alguns
finestrals
de
les
cambres de la torre del WH, el Washingtònia Hotel —el més alt de tota la conurbació de la costa del sud, 5 estrelles Gran Luxe, 26 26
plantes, 473 habitacions, 67 eren suites, vistes a mar i muntanya, preus de risc— començaven a obrir els llums. Potamó va pensar en l'avaria del TPE, el Transport Pneumàtic d'Escombraries, que li havia trepitjat el primer dia de mil·lenni. No tenia el gust de conèixer personalment els arquitectes de l'edifici, però més d'una vegada
havia
desitjat
que
un
dia
es
punxessin amb el compàs i se'ls inflés el dit de dibuixar edificis d'alt estànding per totes les vegades que les seves espifiades l'havien tret a deshora del llit. Corrien temps de precarietat laboral. Potamó ja ho sabia. Però ho sabia més bé des que ho havia sentit a dir a un líder del sindicat en un debat informatiu que el gremi de manteniment va fer per als autònoms com ell. ¿Era just desitjar cap mal als arquitectes que indirectament havien fet que ell tingués feina més o menys estable, 27
en un temps com aquell, ni que fos d'autònom i amb un nus escorredor lligat als cuions i amb la corda ben agafada i tensada
per
la
mà
de
la
Stéphanie
Einahpets, la rosseta malparida que el feia anar de corcoll i que remenava les cireres dels subcontractes de Carezza en W, des del departament de producció i manteniment d'aquella xarxa de serveis d'urgència que Potamó estava segur que era una xarxa xuclapolles de penjats com ell? A Potamó li va semblar que l'edifici que els de Carezza en W li havien assignat es despertava lentament després d'una nit llarga i desenfrenada. I amb un cert deix de tendresa, va pensar en el cotxe de luxe que la ràdio havia dit que s'havia enfonsat al port de l'Estació Marítima. ¿Qui devia ser el pobre mort? Després, amb un rampell de maldat espontània —ell mateix sabia que no feia 28
cap mal a ningú per pensar-ho—, va desitjar que l'ofegat fos el veí malparit que havia provocat Pneumàtic
el
col·lapse
al
d'Escombraries
Transport
tot
just
en
aquella nit de Cap de Mil·leni. ¿Quin dels més de 600 residents d'algun dels 276 apartaments de l'edifici, devia haver estat el graciós? Potamó es va aixecar el coll del tabard. Amb
el
fred
de
la
matinada,
l'alè
li
desprenia un baf d'escalfor que formava un nuvolet damunt del nas i finalment se li difuminava al davant dels ulls. ¿Un Lexus de luxe, havien dit a la ràdio? Potamó no hi entenia gaire en cotxes, però sí que reconeixeria d'una hora lluny qualsevol dels models que hi havia al pàrquing
de
l'edifici
d'habitatges
que
mantenia. Recordava un Lexus. Un GS 300. ¿Era el d'aquella vegada que...? Però tampoc no ho podria assegurar perquè, en aquell 29
edifici, podia aparèixer, de Nadal a Sant Esteve, un Lexus amb rodes de recanvi i tot, sense que se'n notés la presència enmig de les altres diligències últim model. El dia que li venia a la memòria, del Lexus aquell, havia plogut a bots i barrals. Ell era al talleret. Va sentir entrar un cotxe al pàrquing. Va sentir la portella que s'obria i es tancava. Va escoltar el trepig d'uns talons que s'acostaven cap al recambró del soterrani. Es va eixugar les mans amb un drapot. La fortor de gasolina del pàrquing l'emborratxava i el feia sentir com a flipat quan era allà sota. —Hola! ¿Que hi ha algú? —va sentir que cridaven, prop de la porteta del recambró. Devia ser una de les podrides polloses que de tant en tant el venien a veure per qualsevol fotesa del seu apartament. A aquella pàmfila no la coneixia de res. Portava un cadell de gos d'atura que 30
remenava la cua com si estigués tan flipat com ell amb la fortor de gasolina. —Com plou! —va anunciar ella. I tant si plovia! La pollosa portava un minipull
negre
amb
detalls
quadrats
verdosos i uns pantalons elàstics també negres. Anava xopada com una esponja. Els cabells foscos li queien premsats damunt la cara. Se'ls va eixugar una mica amb una tovallola neta que Potamó li va deixar. Es va treure les sabates de taló i es va quedar amb el peu nu i les sabates a la mà. —Oh! —va fer, somrient dolçament, com si anunciés una marca de calçat i estigués satisfeta de la seva postureta—. ¿Ets l'encarregat de manteniment? —li va preguntar, amb un «ets» que a Potamó li va semblar un abús de confiança. El cadell de gos
d'atura
havia
entrat
al
talleret
i
ensumava un caixó ple de ferralla, gomes de recanvi i cargols vells. 31
—He
tingut
pana
a
l'autovia.
Em
pensava que no arribava a casa! He hagut de sortir del cotxe i m'he posat com una... sirena! —va dir, esclatant amb una cleca que va ressonar per tot el pàrquing i que a Potamó li va semblar un alè de frescor, entre tanta fortor de gasolina. —¿I què li convé a aquesta... sirena? —va empalmar de seguida Potamó. —¿Hi entens en el tub catalític dels cotxes? Potamó va agrair al cel i a la pluja d'aquell
dia
que
la
unió
dels
gasos
contaminants del tub d'escapament —els hidrocarburs no cremats, els monòxids de carbó i els òxids de nitrogen— s'haguessin conxorxat per portar-li al davant la sirena del cadell d'atura. Va ser així com va conèixer a fons un Lexus de luxe, un GS 300, per fora i per dins.
El
catalític
de 32
la
sirena
s'havia
rebentat. Li va fer un pegat. Hauria d'anar al taller mecànic, però. Van fer la prova. Ella va entrar al seient del conductor. Va engegar i va deixar anar gas. El tub va estossegar. El cadell d'atura va bordar una mica. Ell va anar cap a la finestreta del volant i va reüllar cap dins. —Un bon cotxe, ¿eh? —va dir. —¿Vols coneixe'l per dins? —es va oferir ella, posant-se al seient del costat i obrint-li la portella del volant. Des d'aquell dia, Potamó creuria en les sirenes.
Va
examinar
el
quadre
de
comandaments del Lexus. Va provar el volant. Va fer anar els vidres automàtics. I va engegar els eixugaparabrises, que van escarritxar el cadell d'atura que s'havia enfilat a la capota, esperant a fora. Potamó va començar pel melic que la sirena deixava entreveure sota el minipull negre. No portava sostenidors. Va notar el 33
tacte suau de la pell de les sirenes. ¿Uns 25 a punt de fer, potser, com la seva Corine? Va notar com ella li posava la mà pel pitet de la granota fins baix. Potamó no va anar gens ràpid aquell dia. Com si la fortor de gasolina enfortís aquella benedicció del cel. Com si el fet de sentir-se amo pollós d'un Lexus de luxe li hagués reforçat el temps de retenció de la seva manegueta de combustible. —¿És teu? —va dir Potamó, quan ja estaven,
tractant-la
amb
la
mateixa
confiança que ella havia fet servir abans. —¿El gosset? —va bromejar ella. —El Lexus aquest, vull dir! —va aclarir Potamó. —Ja ho voldria! No tinc tants calés! És del meu... —va fer una pausa—. És del Joosi. Gràcies en nom del Joosie —va somriure maliciosament— pel que li has fet amb el tub catalític. 34
—Un pegadet de res... —va dir Potamó amb modèstia. —He de pujar a l'apartament. El Joosie deu estar patint! A saber què deu pensar que he fet amb el seu Lexus! Potamó es va posar més bé encara el coll del tabard. Una sirena de pàrquing!, va recordar, amb un somriure nostàlgic. ¿Un Lexus de luxe, havien dit a la ràdio?, va tornar a pensar. I mirant una altra vegada cap a la banda on hi havia el pont de l'Estació Marítima per si hi veia moviment, es va dir que al món hi havia molts podrits com aquell tal Joosi, l'amiguet de la seva sirena del pàrquing, que es podien permetre un Lexus com el que ell havia tingut el plaer de provar. Potamó va anar cap a la sala de serveis generals de l'edifici on hi havia l'infern del Transport Pneumàtic d'Escombraries. S'hi va 35
passar
una
bona
estona
observant
el
funcionament anòmal del TPE. Va revisar la maquinària
de
la
pressió
d'aire.
Va
comprovar el control de les palanques d'accionament de cada apartament. I va fer un parell de proves de tiratge al Pneumàtic central. Fent broma, a vegades —coses dels autònoms que treballen en solitari— del Transport Pneumàtic en deia l'Ejeculador Pneumàtic. Per fi, en una exhalació de triomf, Potamó va aconseguir fer ejecular l'embús. «¿De què serveixen els contenidors de reciclatge si els podrits de dalt es pensen que el TPE s'ho pot empassar tot?», es va dir en veu baixa, fent un cop de força amb la clau anglesa en una de les aixetes de circulació. Va trobar les restes d'una mena de gran funda plastificada que havia col·lapsat la pressió de l'aire. La va recuperar forfollant 36
dins
el
tub
amb
un
ganxo.
Aquella
pelleringa de goma plastificada —¿podia ser que fos poliamida?— estava empastifada de totes les deixalles que havia anat trobant pel camí del Pneumàtic! —Tota la merda d'alt estànding! Potamó sabia, per la seva experiència professional,
que
cada
veí
de
l'edifici
produïa uns 400 quilos d'escombraries a l'any. Sabia que el 45% d'aquells residus eren de matèria orgànica. Que el 22% eren de paper. Que el 19% eren de vidre. Que el 12% eren de plàstic. I que el 2% restant eren matèries estranyes. Aquella mena de bossa de plàstic de poliamida —ara ja estava segur que ho era!— pertanyia a aquell 2% de matèries estranyes que li havia rebentat el primer dia del mil·lenni! Localitzada la causa de l'avaria, Potamó va programar una altra vegada el quadre de comandaments. Una colla de petits TPE's 37
impacients —276 TPE's sense comptar els dels locals comercials— es van accionar automàticament
i
van
omplir,
d'una
glopada, el contenidor que l'infern del transport
pneumàtic
d'escombraries
de
l'edifici tenia al seu ventre. Tot un abocador de
tècnica
avançada,
importada
dels
alemanys. Quan va sortir de la sala de serveis generals per anar a deixar la caixa d'eines al taller, Potamó va llençar la bossa de plàstic de poliamida, la culpable de l'embús, en un dels contenidors de reciclatge. Va sentir la sirena d'un cotxe patrulla, i després la d'una ambulància, prop del pont de l'Estació Marítima. «Uns altres que han desembussat el seu pneumàtic ben d'hora!», es va dir. Va fer un badall. Tenia son. Va fer un cigarret —LM— per enganyar la gana. Va tornar amb la furgoneta de serveis a casa. 38
Sort del tabard. Aquella carrossa amb rodes deixava passar aire corrent per tot arreu! Va somniar uns segons en l'aire condicionat d'un Lexus de luxe. Va somniar uns segons en la sirena del pàrquing que no havia vist mai més després d'aquell dia. Va somniar uns moments en la Stéphanie Einahpets, la rosseta
de
Carezza.
Va
somniar
uns
moments en la seva estimada Corine, que l'esperava al llit de casa, damunt de l'antiga lleteria del barri de Botigues de Mar. Li van agafar ganes de repetir per segona vegada, quan arribés a casa, les campanades falses de mitjanit, ara que ja s'havia desvetllat amb la sortida d'emergència del TPE i que es trobava psicològicament preparat per no descarregar a la campanada que feia set. Va recordar el que li va explicar un dia la Stéphanie
Einahpets,
la
rosseta
del
departament de subcontractes de Carezza,
39
fent broma, al taulell de la central de serveis. Aquella desvergonyida, que li feia fer més viatges del compte a la central per qualsevol bajanada i que amb prou feines en devia haver fet 19 encara, li va parlar de follar com qui parla de prendre cafè. Ella en deia simplement així: follar. I afegia: follar a ritme de l'empresa. És a dir, follar amb carezza. I Potamó es va sentir, de cop i volta, davant d'aquella mocosa amb maquillatge de Lancôme, com si fos un autònom jubilat i desfasat de la vida i de la feina, com si no hagués practicat el sexe des de feia segles. Potamó va envermellir perquè Stéphanie Einahpets el feia envermellir com un pipioli. La serpeta, a més de ser rossa a matar —una debilitat irresistible de tota la vida per a Potamó— era alta, prima però ben feta, portava sempre pantalons cenyits i, fos 40
quin fos el fred que fes, mostrava un escot que li insinuava unes mamelles en forma de ve doble —molt d'acord amb l'empresa— que s'enduien als abismes més profunds els ulls febles i cansats de Potamó. Però ho sabia dissimular. I quan Potamó es posava vermell, l'enganyava somrient. Feia veure que ell també es passava el dia parlant de l'assumpte amb les rossetes descarades com ella i que només parlava de follar perquè fer l'amor era cosa de podrits pollosos. Stéphanie Einahpets li va dir que follar amb carezza és com practicar el cant del Hare Krishna. Li va explicar el mètode: quan follés, Potamó havia d'introduir el penis a la vagina i deixar-l'hi immobilitzat per caure en una profunda meditació. L'objectiu era, segons
la
Stéphanie
Einahpets,
evitar
l'ejeculació. Com un monjo budista evita la 41
temptació. Arribats a aquest punt, ella li va fer un somriure i una clavada d'ulls que, a Potamó, li va semblar una burxada al seu consentit escrot. Mentre s'acostava al garatge de la vella lleteria de casa, hi va tornar a pensar, en allò de fer l'amor amb carezza. Aquella fortor de llet de vaca el marejava! Va tornar a pensar en la cria aquella que l'havia volgut ensinistrar amb la seva tècnica oriental. La seva estimada Corine roncava com un tronc. Potamó va fer tot l'escàndol del món perquè es despertés. Ella va ronsejar un parell de vegades. Encara tenia la camisa de dormir arromangada, testimoni de la rebolcadeta de les dotze campanades falses del rellotge de pèndol del menjador que havien celebrat abans que ell sortís a fer el servei d'emergència. —Fem una carezza, reina! —li va dir Potamó a cau d'orella. I la va començar a 42
petonejar darrera el lòbul, sota el coll, damunt dels pits, es va entretenir amb els mugrons, i va baixar fins a la ratlla del pubis. —¿Mmm... Ja està això del Pneumàtic? —va fer ella, tan ensonyada com l'havia deixada abans de sortir. —Corine,
una
carezza,
xata...
—va
implorar. Va seguir les instruccions de la rosseta Stéphanie Einahpets pas a pas. Va introduir el penis —a vegades ell en deia, fent broma, el meu TPE— a la vagina poc predisposada de la Corine —a vegades ell en deia, melosament, la meva ve doble— i hi va immobilitzar
el
penis
encara
endurit,
aprofitant que Corine havia tornat a caure rendida. Potamó es va fer el monjo i va meditar profundament amb el penis immobilitzat dins la vagina de Corine. Hare Krishna, 43
Hare Krishna, Krishna, Krishna, Hare, Hare, Hare Rama, Hare Rama, Rama, Rama, Hare, Hare. Mai, en aquell parell de mesos que feia que coneixia la rosseta de la central, no havia tingut tan clara la imatge de la Stéphanie Einahpets barrejant-se en l'acte sexual amb la Corine. Va meditar tenint la seva mestressa oriental com a font d'inspiració. Potamó es va sentir un monjo de debò. Potamó va evitar caure en la temptació. Va aguantar l'ejeculació almenys mitja hora llarga. Fins que la Corine, a qui tenia
engrapada
per
la
vagina,
es
va
remoure una mica. Va ser quan la Stéphanie Einahpets que el guiava espiritualment li va xiuxiuejar que no fes sempre el que la mestra li deia i abandonés el mètode de la carezza. Li va dir —¿dir?, no!, manar!— que la deixés a ella, la seva Stéphanie Einahpets folladora, com una dona nova per encarar el mil·leni. Aleshores, Potamó va ejecular. Però 44
Corine ni se'n va adonar. La seva estimada continuava dormint dolçament. Només es va tornar a regirar una altra mica, motivada potser per l'escalfor de l'esperma espiritual del seu monjo particular de manteniment furtiu. Tot això passava, al damunt de la vella lleteria de casa de Potamó i Corine, quan ja era ben avançat el matí. Potamó també va caure
rendit
després
de
la
profunda
meditació. Es va abaltir, endolcit per la tebior humitejada de la Corine, bressolat encara
pel
somriure
de
la
Stéphanie
Einahpets, a qui Potamó no podria ullar de nou la pitrera en forma de ve doble fins l'endemà
perquè
la
rosseta
dels
subcontractes de Carezza tenia el dia de festa. I va ser així com Potamó no va pensar més ni en l'avaria del Transport Pneumàtic d'Escombraries de l'edifici de Mare Park que 45
l'havia tret del llit aquella matinada de Cap d'Any, ni en el rescat de l'home que havia mort ofegat sota el pont de l'Estació Marítima dins el seu Lexus de luxe aquella última nit de mil·lenni. I Potamó, l'encarregat d'urgències de l'empresa
de
multiserveis
permanents
Carezza en W, aquella primera matinada del nou mil·leni, es va adormir plàcidament. Amb
la
consciència
tranquil·la
que
aleshores només tenien els que havien acabat el vell mil·lenni sabent que havien fet la feina ben feta.
46
La columna L'Aufidi Sabia
que
havia arribat al capdamunt. la
remaleïda
professió
de
periodista no tenia límits. I ara estava segur que havia tocat un dels sostres des que escrivia cada dia al News. Un sostre que només l'atzar servia en safata als que, com ell, havien anat a parar accidentalment en aquell remaleït gremi d'arreplegats que presumia de tenir la mitjana de nota universitària
més
baixa
de
totes
les
mitjanes de llicenciatura. L'Aufidi era un columnista que s'havia col·legiat per la via dels mèrits. «Si l'enveja 47
tributés a la declaració de renda, el dèficit d'Hisenda baixaria en picat!». Ho havia escrit
ell
mateix,
aquell
últim
dia
de
mil·lenni, a la columna del suplement d'economia del News, el diari que s'havia situat, en menys d'un any, en una posició líder de vendes. L'Aufidi columna
ullava
en
aquell
diagonal,
a
dia la
la
seva
pantalla
d'Internet, sobretot per detectar si els quatre ineptes de la secció d'edició del News
s'havien
essencial
que
saltat
algun
espatllés
la
paràgraf claredat
expositiva del seu argument. Necessitava recarregar
bateries
d'autosatisfacció
professional. I el millor remei era delectarse amb el seu estil de redacció. Com n'era, de capaç, de tractar qualsevol tema per delicat que fos! Com el de la columna d'aquell divendres, una contraresposta a la remaleïda contraresposta d'un article de la 48
premsa de la competència, firmat per un tal Joost Tsooj. L'apartament de l'Aufidi encara era en la penombra de l'alba perquè només eren les vuit del matí. L'Aufidi va obrir els cortinatges de la vidriera de la terrassa —vidres de to neutre, aïllants de soroll, doble gruix—. El seu dúplex era a la quarta planta d'un edifici d'alt estànding a primera línia de mar. Aquell matí de divendres d'hivern de l'últim dia del mil·lenni, el mar del columnista Aufidi tenia color de plom. Un color amenaçant i antipàtic. ¿Què hi feia l'Aufidi llevat tan d'hora, un matí gris com aquell, si només eren les vuit, en un barri d'alt estànding on ni els quioscos de premsa havien encara aixecat les persianes? El ràdio-rellotge! Una veu de gallet de l'emissora
de
ràdio
24
FM,
amb
to
acadèmicament uniformat, amb dring de 49
tenor capat, i amb la cantarella periodística de la promoció dels 90 li havia llegit les notícies amb l'alegria de qui fa les primeres suplències laborals per Nadal i Cap d'Any. ¿Era un altre becari cedit per la Facultat de Periodisme,
en
pràctiques
i
sense
remuneració, a canvi de crèdits del curs? El ràdio-rellotge l'havia despertat amb la nota d'internacional
d'un
«últim
atemptat
d'última hora» que hi havia hagut a Argèlia —collons!, és Algèria i no Argèlia, nano!; ¿que fan vaga els llepafils d'assesorament lingüístic que es passegen tot el dia fent cara de llapis del dos? La mitjana habitual era d'un atemptat per setmana des de feia anys. Aquell últim havia fet uns trenta morts.
«Un
gaseoducte
dia que
engegaran travessa
un
l'estret
tro i
al ens
pelarem de fred aquí dalt!» Va ser la primera reacció de l'Aufidi aquell matí. Va constatar que els tubs del radiador de la 50
calefacció connectada a la xarxa de gas natural
continuaven
funcionant.
Es
va
asseure a l'espona del llit, un catre de disseny i mida italians, com tot el mobiliari de l'apartament —Massimo Vignelli, Milà, 1989—, per compartir la nit tant en la més plàcida solitud com amb la parella més pulcra i exigent. El noi del butlletí del trànsit s'havia estranyat
que
tota
la
ciutat
estigués
caraterissada par'um tràfig fluid. La noia del butlletí meteorològic havia anunciat, amb la joia de Nadal inculcada per l'escola privada i la catequesi de parròquia, que pubablement nevaria a cottez mooolt baixez aquell Cap d'Any. «I a mi com si neva a l'ampit
del
teu
codony,
nena!»,
havia
remaleït l'Aufidi, fent un salt del llit milanès, convençut que aquella colla de guies escoltes de la ràdio, amb la seva tirolesa cançoneta matinera del minyonet el 51
cap ben dret, li havien escardassat l'últim dia del mil·lenni. L'Aufidi va tornar a mirar des de la terrassa cap a la platja. «Què cony ha de nevar aquí!», va dir, gratant-se els pèls de la pitrera, desembullant-se els cabells que encara tenia adormits, i fent una estirada de braços que li va obrir de bat a bat el barnús de seda estampada, deixant-lo amb els atributs de cara al mar, mentre s'escruixia tota l'ossada. Ja
era
mig
quart
de
nou.
Abans
d'esmorzar com ho feien els columnistes de diari a les pel·lícules —ous ferrats, pa anglès, mousse de iogurt i cafè fort—, mentre paladejava el primer suc natural de taronja del dia, va tornar a la pantalla de l'Internet per rellegir la seva columna del suplement d'economia del News. Havia hagut de replicar l'article d'un jove economista, aquell tal Joost Tsooj 52
—graduat Big University EUA i beca Mare Nostrum del Caixet Bank—. L'Aufidi l'havia anomenat, sense pèls a la columna: «J.T. Mort de Gana». El Mort de Gana en qüestió s'havia atrevit a contradir una columna anterior de l'Aufidi des de les pàgines de l'Euro, un rotatiu de la competència que, només amb uns milers menys d'exemplars, trepitjava el News del columnista Aufidi. El graduat a la Big University l'havia acusat, amb arguments de llibre de text, de tenir
interessos
personals
de
dubtosa
moralitat per l'opinió que l'Aufidi havia donat sobre una polèmica en matèria de política econòmica que el crac de tombant de mil·lenni havia fet esclatar entre el president del Banc Central Europeu (BCE) i el portaveu del Consell Econòmic de la Unió Europea (CEUE). L'Aufidi, en la seva columna, recordava, al jove economista made in EUA, que ell 53
havia començat a treballar als quinze anys. Primer, fent de grum en un banc regional. I els estius, fent de marmitó en un xiringuito de la costa sud, davant del mític pantalà Casablanca, tocant a la refineria i el polígon petroleoquímic més gran del sud de la conurbació. El columnista Aufidi es vantava de tenir un olfacte format arran de la ferum de l'humus. I era veritat que havia predit el crac de fi de mil·lenni en una de les seves columnes del News. Per això també havia tractat l'economista Mort de Gana de vulgar tieta pensionista de caixer automàtic i d'esclau del límit de cobertura de les targetes de crèdit. L'Aufidi havia dedicat algunes altres perles de caràcter personal que els milers de lectors interessats en l'economia mundial havien pogut trobar aquell divendres, entre els croissants, la
54
mantega i el primer cafè amb llet d'un matí amb tota la costa sota zero. Una remaleïda ona siberiana —la més violentíssima del segle, deien, per justificarse, els meteoròlegs—, ja havia provocat la mort per hipotèrmia, en menys de vuit dies, d'un
centenar
d'indigents
als
carrers.
«Aquesta nit caldrà abrigar-se bé!», va pensar l'Aufidi, que no podia faltar a la invitació
que
els
amics
del
consell
d'administració del News li havien enviat perquè anés a la festa de fi de mil·leni del WH, el Washingtònia Hotel. El telèfon del columnista Aufidi va sonar i es va trencar l'aura de calma que havia envaït l'apartament. I ell el va agafar amb desgana, deixant anar un «siií...» allargassat i picat de mala maror, per si de cas. «Aquí, l'únic Mort de Gana ets tu, puta columnària!», es va sentir de seguida a 55
l'altra banda de l'auricular, amb una veu greu, elegant, però amb mal geni. Havia pronunciat molt obertes les as finals de gana, puta i columnària. Per això, a l'Aufidi li va semblar que qui parlava era algú que s'havia criat a la remaleïda zona alta d'aquella metròpoli. Es va fer un silenci breu, provocat per la sorpresa. Després, l'Aufidi es va convèncer que,
efectivament,
era
Joost
Tsooj,
el
remaleït Mort de Gana graduat a la Big University. Hi va haver un intercanvi de paraules. Les justes. Aufidi era columnista de poques paraules a l'hora de discutir cara a cara, o boca a orella. Joost Tsooj, en canvi, parlava més. Però, pel gruix d'insults que ell li havia propinat a la columna del News, Aufidi va considerar que el jove graduat s'havia
comportat
amb
prou
correcció.
«Com un nen de casa bona educat a parar una galta quan li foten un carxot a l'altra!», 56
es va dir l'Aufidi, amb els nervis encara alterats per l'atreviment d'aquell Mort de Gana de l'Euro que, a més, havia localitzat el seu número de telèfon Déu sap on perquè, per prudència, Aufidi no volia figurar a la guia. Joost Tsooj el va reptar a un duel. «¿A les portes del nou mil·lenni?», va exclamar Aufidi, que de moment no tenia ganes de batre's amb ningú com si, en lloc d'un columnista de diari, fos un cavaller medieval o un faldiller romàntic. Joost Tsooj va deixar que fos Aufidi qui escollís el mètode per fer el duel. «¿Que t'has begut l'enteniment, M... —anava a dir Mort de Gana, però va rectificar a temps i va dir—: Just Tejust?». «Joost Tsooj, sisplau...», va replicar el jove, ferit en l'orgull. El columnista Aufidi va escollir.
57
Un sentiment amagat li deia que li venia de gust de batre's en duel amb un cara d'ou com aquell acabat de sortir del niu de màsters. No sabia ben bé per què. Potser per desfogar-se de tanta columna perduda en el silenci obscur del paper imprès sense rebre cap reacció, ni de part dels mateixos afectats, com havia fet Joost Tsooj. Va recordar la seva antiga professió. L'Aufidi havia estat un brillant venedor de cotxes. Un dia va col·locar tres luxosos cavalls de la concessionària d'automòbils on treballava a la cúpula directiva del consell d'administració del News, a canvi d'unes suculentes comissions, a repartir entre ell i el president del consell del News. Quan l'estafa es va saber, la concessionària va posar l'Aufidi al carrer. L'Aufidi, convertit en exvenedor de concessionària, va anar a veure el president del News. Primer a plorar. Després a mamar. El president del Consell 58
del News li va dir que sempre tindria un lloc de columnista al diari si sabia mantenir el secret i evitava l'escàndol. Ho havia fet així fins aleshores. L'Aufidi era complidor. Tan complidor com al principi de ser venedor, quan es trobava amb altres torrats del ram per fer curses contra direcció les matinades del cap de setmana, a l'autovia de la costa. ¿Si aleshores s'hi jugava la pell, per què no batre's ara en duel tenint motius i contrincant per fer-ho? Els motius eren per un puntet més, un puntet menys, sobre si creixeria o minvaria el PIB dels països industrialitzats de la UE. Si Aufidi deia que creixeria, Joost Tsooj deia que minvaria. El remaleït PIB i el remaleït J.T. eren el motiu i el contrincant perfectes! «Ens batrem en un duel amb airbag!», va dir Aufidi amb una exaltació carregada d'adrenalina que no notava des que era molt jove. 59
«Entesos!», va respondre Joost Tsooj. Van acordar lloc i hora: la passarel·la del pont de fusta amb terra ondulat de l'Estació Marítima. Al punt de la mitjanit. Entre mil·lenni i mil·lenni. Aufidi va sentir que la sang li bullia com feia molt de temps que no ho feia. «Un duel! Cagondena de Mort de Gana!», va renegar, quan ja havia penjat l'auricular. A la mitjanit en punt, quan la humanitat sencera traspassava el mil·lenni, Aufidi i Joost Tsooj es donaven la mà al mig de la passarel·la de fusta del pont ondulat de l'Estació Marítima, allà mateix on, en hores de
trànsit portuari,
les
ales
del
pont
s'elevaven per deixar passar els iots de vela alta. No havien parlat de testimonis, però era clar que ni l'un ni l'altre en volien. Aquell era un duel en privat. D'honor i orgull personal i prou. 60
Van posar els rellotges en hora. El d'Aufidi, un IWC de la International Watch Company Limited Schaffhausen de Suïssa —or de 18 quirats. Resistent a l'aigua fins a 50 metres llargs. Calendari, cronòmetre i despertador. Corretja de braçalet també d'or. Prop de mig milió—. El de Joost Tsooj, un Bulgari Esport —or de 18 quirats. Corretja
d'acer.
Moviment
automàtic.
Impermeable. Maquinària suïssa. Més de mig milió. Van recitar les característiques dels seus cavalls. El columnista Aufidi tenia aparcat a popa del pont de fusta —banda de muntanya— un Volkswagen Sharan amb motor VR6 de gasolina i 174 CV —Doble airbag.
Direcció
centralitzat.
assistida.
Tercer
llum
Tancament de
fre.
Computadora de bord. Seients davanters regulables.
Immobilitzador
antirobatori.
Fars halògens antiboira. Àudio amb deu 61
altaveus.
Aire
condicionat.
Uns
quatre
milions amb impostos inclosos—. El jove Joost Tsooj tenia aparcat a proa del pont —banda de mar— un Lexus GS 300 —la perfecció només té un preu. Doble airbag. Cinc places. Sistema de tensat de cinturons (TEN).
Estructura
QUATTRO
de
reforçada.
seguretat
de
Sistema
tracció
en
revolts. Carrosseria d'acer galvanitzat. Deu anys
de
garantia
de
corrosió.
Encès
electrònic en auto. Tancament centralitzat de portelles. Respatllers als seients. Alarma antirobatori. Fars antiboira. Quatre cilindres i 230 CV. Aire condicionat. Prop de cinc milions amb impostos. Sis anys de garantia total. Revisió manteniment gratuïta dels primers 100.000 km. Assegurança accidents ocupants
fins
a
70
milions.
Targeta
preferent Lexus Privilege Service. L'Aufidi
es
va
sentir
satisfet
de
competir amb un contrincant de primera 62
categoria. Es van saludar gairebé com dos orientals en lluita. Es van encaminar pel llarg de la passarel·la, cadascú cap al seu vehicle. Aufidi a popa. Joost Tsooj a proa. Casualment, els dos portaven un vestit fosc d'Emporio Armani, amb americana d'una fila i tres botons i pantalons amb dues pinces. Les seves sabates de pell Moore trepitjaven elegantment la passarel·la de fusta del pont. Armani i Moore eren detalls sense importància, però que al vestíbul central de la Borsa delataven si Aufidi o Joost Tsooj es movien en el ram dels economistes o els seus satèl·lits. El duel va ser molt ràpid. El mar, sota el pont, a penes notava les onades en coma que ja eren mortes quan arribaven a port. Tocaven les dotze a tots els campanars. Els dos rellotges de polsera del parell de duelistes van fer els senyals acústics de final de mil·lenni programats, anys abans, 63
pels artesans suïssos —un detall poètic que Aufidi i Joost Tsooj van agrair per dins—. Tot
el
món
va
viure
uns
minuts
emborratxats de bogeria i focs d'artifici pel traspàs mil·lennari. Els duelistes van entrar als seus cotxes i van tancar les portelles. Es van ullar de lluny estant, a través del parabrisa i es van encegar mútuament amb els fars en posició d'atac. Els dos cavalls van arrencar. El Volkswagen i el Lexus van llampar per la passarel·la
de
fusta
que
havia
estat
distingida amb un premi d'arquitectura urbana pel remaleït disseny de pont amb terra ondulat. Es van trobar al mig en uns segons. Les guspires escopides pels cavalls en duel es van ofegar a l'aigua encalmada. Les vuit rodes van deixar la seva empremta sobre les tires de fusta. El xoc i el cop de fre van accionar l'airbag del Volkswagen Sharan d'Aufidi i el del Lexus 300 de Joost Tsooj. 64
La remaleïda bossa d'aire que, a la dècada dels 80 van inventar els alemanys del Mercedes-Benz
i
que
després
van
perfeccionar els de la Volvo per protegir el cap i el cos dels conductors, es va accionar en
només
28
mil·lèsimes
de
segon.
L'acceleròmetre que havia d'enviar el senyal d'alerta al microprocessador havia fet el seu paper. Els cossos d'Aufidi i de Joost Tsooj es van desplaçar lleugerament a les 40 mil·lèsimes
de
segon
del
xoc.
Quinze
mil·lèsimes de segon després, el globus de poliamida ja estava inflat del tot. Cinc mil·lèsimes més tard, els pits d'Aufidi i Joost Tsooj van topar amb el globus de l'airbag. I deu mil·lèsimes després hi van topar amb el cap. Passats
dos
segons
del
procés
de
protecció, l'airbag del Volkswagen Sharan del columnista Aufidi ja s'havia desinflat. Però estava fet un nyap. 65
Aufidi va mirar davant seu a través del parabrisa. ¿L'havia guanyat ell, el duel? ¿Què feia aquell Mort de Gana amb el cap immòbil sobre el respatller i amb l'airbag enclastat al nas? ¿Per què s'havia volgut batre en duel per un remaleït PIB? Va pensar que l'Oficina Europea de Seguretat
en
el
Trànsit
d'Autopistes
(OESTA) tenia raó quan volia proposar un canvi de normativa per als fabricants dels airbags perquè intal·lessin un dispositiu mitjançant el qual els conductors poguessin desactivar
el
estadístiques
sistema, deien
que
si
volien.
uns
Les
cinquanta
conductors havien mort per la remaleïda força amb què es disparen els airbags des que aquest sistema protector es va inventar. Va mirar millor —l'enlluernava un dels fars que fumejava— encara a través del seu parabrisa, per damunt de la seva capota abonyegada i per damunt de la capota 66
abonyegada i el parabrisa de Joost Tsooj. «Tenen raó els vividors de l'OESTA —va repetir—. No tots els airbags funcionen amb la pressió d'aire adequada» —va concloure Aufidi
amb
l'experiència
d'exvenedor
d'automòbils que tenia. Allà, al mig del pont de fusta ondulat, va pensar que no hi feia res. El duel s'havia acabat.
Va
desenganxar
la
carrosseria
davantera del Volkswagen de la carrosseria davantera del Lexus. En el xoc, els parafangs havien reblat ben bé el clau! Tot va grinyolar una mica. Eren dos cavalls a prova de bombes. Aufidi va pensar que la factura del planxista del Wolkswagen li costaria un ronyó! Va deixar el duelista vençut estès al camp de batalla. Va fer marxa enrere, botent
a
reculons
per
la
passarel·la
ondulada del pont de fusta. Va arribar al pàrquing de casa i, per l'ascensor interior, 67
va pujar de seguida al seu apartament d'alt estànding. Portava la funda del seu airbag feta
una
pelleringa.
L'havia
arrencada
després del xoc. La va portar a la cuina i la va llençar al tub del TPE, el Transport Pneumàtic d'Escombraries de l'edifici. Va tancar la tapa i va accionar la palanca de la pressió de l'aire perquè les restes de l'airbag baixessin en xuclat i es barregessin amb les deixalles del veïnat. I va comprovar que el remaleït TPE del seu edifici d'alt estànding no funcionava. El columnista Aufidi es va dirigir, visiblement
indignat,
a
l'ordinador.
Va
accionar la seva arma de combat i va obrir un document nou en la carpeta d'articles del News. I es va posar a escriure una columna parlant de la ineficàcia de segons quins serveis moderns dels edificis d'alt estànding. Va tractar el servei tècnic de l'empresa instal·ladora del TPE de Mort de 68
Gana. Va perdonar la vida del servei de manteniment d'urgències en un rampell de caritat verbal, inusual en ell. Va enviar la columna, per correu electrònic, al búnker electrònic de la nevera de la redacció. I després va baixar al saló de festes del Washingtònia Hotel a celebrar l'entrada del nou mil·lenni amb els seus remaleïts amics del consell d'administració del News.
69
El concert Yan-Yan Nick va agafar el seu violoncel i es va retirar del saló del Washingtònia Hotel entre els aplaudiments discrets dels comensals. Des que havia començat el concert, el famós violoncel·lista xinès es moria de ganes de posar-se els patins en línia i anar a fer una carrera d'envol per l'avinguda del port marítim, en plena nit de Cap d'Any. Els assistents en aquella festa de fi de mil·lenni —clients selectes de l'hotel més car de la conurbació—, l'havien escoltat respectuosament, una mica distrets per les converses que tenien a cau d'orella, i sense gaire interès per la seva interpretació. 70
A Yan-Yan Nick, li va fer l'efecte que els comensals
que
havien
pagat
la
seva
actuació, inclosa al preu del menú del sopar de Cap d'Any —unes 125.000 per parella— estaven més interessats pel concert de carrilló que vindria més tard amb les campanades que per les seves sonates de Bernstein, Prokovief, Beethoven i Gershwin. Yan-Yan Nick n'havia tocat sis i s'havia deixat acompanyar resignadament per un pianista desconegut del violoncel·lista, que els promotors del concert li havien imposat en la clàusula del contracte perquè eren els mateixos
que
produïen
un
parell
de
musicals a l'any, als quals posava música aquella eminència de deu dits desbocats que li havia provocat més d'un garranyec! a les cordes del seu violoncel. Garranyecs, esclar, que havien passat del tot per alt els selectes melòmans que li havia tocat tenir per tancar el mil·lenni. 71
Mentre tocava, fent veure que tot ell, dits, arquet i cordes eren la Xina sencera per la seva expressió de trànsit, va reüllar els
comensals
del
saló.
Anaven
tots
d'etiqueta. Uniformats fins a l'extrem que, a Yan-Yan Nick, li va costar distingir qui eren els cambrers i qui eren els comensals. Portaven esmòquing negre, llacet i pitrera blanca, ells. Lluïen vestits de nit negres, plens de lluentons, elles. Entre sonata i sonata, Yan-Yan va provar d'endevinar quants models exclusius de
Briefing,
Arlanda,
Jodhpur,
Priscille
Ermenegildo Zegna o Lloyd's hi devia haver aquella nit al saló del Washingtònia Hotel, sense entrar en detalls de roba interior d'Hugo Boos, Cacharel, Calvin Klein o Boxer, i sense mirar la sabateria de pell amb cuir treballat de tafilet de Zampiere o Rafalino, a més de la joieria de Loewe que la majoria de dames —d'una mitjana dels trenta totes i de 72
somriures excitants— exposaven en forma d'anells, braçalets i collarets d'or pur, als aparadors ambulants de les pitreres, els dits anulars i els canells. A Yan-Yan, que reconeixia que també era un fanàtic de l'orfebreria com elles, li havien dit que Loewe era la principal firma proveïdora de les ja aleshores decadents cases reials de la vella conurbació europea. Yan-Yan Nick, mentre afinava les cordes del seu violoncel per adaptar-se a les condicions ambientals del saló del WH, va pensar fugaçment en les participacions financeres
que
tenia
invertides
—per
vocació i filantropia— en alguns d'aquells hòldings de productes de moda que, entre el vell i el nou mil·lenni, eren a la capçalera de les llistes preferides per les millors famílies
de
la
majoria
civilitzades de tot el món.
73
de
capitals
El violoncel·lista xinès havia preparat sis
peces
per
a
aquell
programa
extraordinari. Sis peces. Només sis. Ni una més ni una menys. Sense cedir ni un do ni un fa del que el seu representant europeu havia signat en el contracte amb l'assessor artístic de la cadena hotelera WH. Els
comensals
el
van
aplaudir
gasivament, com aquell qui no gosa fregarse els palmells per por de gastar-se'ls, amb un somriure hipòcrita clavat als rostres que li va semblar que era de paternalisme. A Yan-Yan Nick, li va fer l'efecte que la majoria d'aquells incultes que tenia davant amb una copa de champagne a la mà pensaven que era una llàstima que un jove músic
dotat
i
ben
plantat
com
ell
—aleshores Yan-Yan tenia només 26 anys—, amb aquell talent —aleshores Yan-Yan era ja premi internacional de violoncel—, i amb aquella cara d'home de món —aleshores 74
Yan-Yan ja s'havia educat lluny de la seva malmesa Xina—, hagués d'estar aquella nit, fora
de
casa,
rascant
el
violon,
per
entretenir-los amb un acte distingit. A Yan-Yan, li va semblar que aquella estesa de pingüins mascle i femella en època
de
posta,
semblava
que
es
preguntessin en quin camp d'arròs devien ser llavors mateix els pares del músic en aquella última nit de mil·lenni. I li va fer l'efecte que potser s'imaginaven que ell era un noi més dels milers sortits dels orfenats xinesos i educats a occident en llars solvents, aprofitant-ne les facultats de nen prodigi. Yan-Yan Nick havia comprovat que el pianista
local
—autor
de
musicals
de
cabaret que devien meravellar les vulgars oïdes d'aquella vulgar urbs de tres milions i mig—, era més avorrit i irritable que Richard Wagner en persona quan estava 75
arruïnat a la seva mansió dels Quatre Llacs, a Lucerna. I que el clarinetista que l'havia acompanyat en la Sonata per a clarinet, de Leonard Bernstein, no tenia ni idea d'on era el broquet per on havia de bufar ni on paraven les llengüetes dels forats on havia de posar els dits. Per tot això, aquell concert de Cap d'Any, l'únic avantatge que tenia, per a YanYan Nick, era el sucós caixet que havia ingressat —prop de 3 milions amb dietes i viatges a banda—, molt per damunt de totes les
tarifes
existents
en
el
circuit
internacional d'aquell moment, que havien deixat el futur del gremi de la música selecta ben ferit de mort, per culpa del crac del tombant de mil·lenni. Yan-Yan Nick havia fet, doncs, un parell de reverències de cortesia als comensals del saló. Havia girat cua mentre el parell de musicastres teloners seus encara saludaven, 76
inflats de galtes. I ell i violoncel es van perdre entre l'espessor dels cortinatges granats del teló de domàs que algun decorador amb mal gust havia penjat en un racó del saló de l'hotel amb l'absoluta seguretat que el mestre s'hi sentiria com en un auditori. ¿Havien sentit a parlar mai de la complexitat de l'acústica, aquella colla d'aspirants a abonats d'audífon?, va pensar el mestre Yan-Yan. El violoncel·lista xinès Yan-Yan Nick, aquella última nit de mil·lenni, es va oblidar per
unes
hores
que
el
gran
Leonard
Bernstein havia estat el seu mestre. Es va oblidar que ell, només amb 26 anys, ja havia guanyat mitja dotzena de premis Grammy pels seus enregistraments de CD's. I, per oblidar-se encara més que havia hagut d'acceptar sisplau-per-força aquell concert, va pensar en el seu agent, que ja devia
77
haver rebut la transferència de la cadena hotelera WH per l'import acordat. Yan-Yan Nick, amb el seu violoncel, havia agafat l'ascensor per pujar a la planta 26 del WH on el mateix assessor artístic del concert
li
havia
fet
reservar
la
suite
destinada a les grans personalitats que passaven per la cadena hotelera. No havia deixat de pensar en les ganes d'anar a fer una patinadeta en línia per l'avinguda del Parc que havia vist només arribar a l'hotel des de l'aeroport. En el moment d'entrar a l'habitació, pel telèfon interior, el recepcionista li va dir que hi havia un periodista del News que volia parlar un moment amb ell, ni que fos per telèfon, per escriure un article de societat sobre el mestre. Yan-Yan Nick, en aquest aspecte, era ben diferent de la majoria de músics reconeguts a tot el món, com ell. No defugia 78
mai la canalla de la premsa. Totes les feines tenen les seves creus i aquesta n'era una que
Yan-Yan
portava
amb
dignitat.
Li
agradava que els seus agents, arreu del món, li concertessin entrevistes perquè es pogués esplaiar i pogués repetir sempre aquell
punt
de
la
seva
biografia
que
recordava que, de molt petit, havia estat deixeble de Leonard Bernstein. «Oh!, el gran mestre Leonard Bernstein!», exclamava YanYan Nick, en un gest teatral que tenia summament calculat, per impressionar el seu interlocutor, el qual mai —però mai, mai, mai!— li preguntava quants deixebles més havia tingut Bernstein en tota la seva carrera. Yan-Yan va dir al recepcionista que s'esperava a l'altra banda del telèfon que estava cansat, que no tenia gaire temps, que es volia banyar, però que faria un esforç, i que el posés amb el periodistet aquell. 79
Van fer una entrevista molt curta. En anglès. El va frustrar que el torrapreguntes dels ous no li parlés d'enviar-li un fotògraf a l'habitació. Yan-Yan Nick pensava que, si la història encara fes cas dels arxius dels diaris, aquella entrevista era una vergonya per als annals dels testimonis escrits entre un músic i un periodista. Aquell reporter de diari local, un tal Ovidi o Aumidi, no tenia ni idea de qui era ell en el món de la música contemporània. Havia confós el violoncel amb el violí. Havia citat Sondheim en lloc de Bernstein. I havia canviat de continent posant el Metropolitan a París, i La Bastilla, a Nova York! A aquell rebrec de paper de diari, útil només per embolicar el menjar del gos, li interessava més saber què en pensava YanYan dels altíssims caixets de la lírica —xafarder de merda!—, què opinava YanYan de la polèmica del dret a l'eutanàsia 80
—¿i ell què n'havia de fotre?—, o com veia Yan-Yan el futur del príncep del Japó que havia amenaçat de fer-se el harikiri des que la
princesa
l'havia
abandonat
per
un
proletari que treballava de programador d'informàtica dotze hores al dia —¿també havia confós el Japó amb la Xina, potser, el reporteret poca-pena?—. Cap interès ni un per saber què representava per a la carrera de Yan-Yan haver aprofundit en els secrets del solfeig, els arpegis, les tessitures, els stacattos, els spicattos, els glissandos i els adagios, al costat de Leonard Bernstein. Per sort, l'entrevista va ser allò que la gentussa de la premsa en diu fugaç, breu, viva i directa. Però el va deixar atabalat perquè aquell tros de reporter li va matar el cuc de l'orella pronunciant el seu nom com si cantés una peça de l'opereta del Mikado: «Mister
Yan-Yan
—deia
sense
parar—.
Mister Yan-Yan, mister Yan-Yan». I, a més, 81
pronunciava Yan-Yan a la xinesa, amb una entonació tant de turista —iang, iang— que semblava que tot un senyor violoncel·lista important com ell s'havia convertit, de cop i volta, en un taxista de bicicleta de cistella, d'aquelles de tres rodes, que circulen per tot Hong Kong. A Yan-Yan Nick, no li estranyava que el crac hagués acabat caient al damunt de la humanitat com una de les últimes plagues del mil·lenni. «Per burros!», va rondinar Yan-Yan, quan ja havia penjat el telèfon a aquell ignorant de periodista que li havia anunciat, sense por de fer el ridícul, que era un cotitzat columnista d'un tal News, un diari que, al damunt, pel que es veu, havia ajudat a finançar el seu concert de sis peces de la festa de fi de mil·lenni. Yan-Yan Nick, per fi, es va banyar a la luxosa cambra de bany de la suite de la planta 26 del WH. Es va afaitar. Encara 82
sentia al seu dedins les notes de la Sonata per a clarinet, de Bernstein, les de la Sonata en do major, de Prokovief, les de la Sonata núm. 3 en la major, de Beethoven, i les dels tres
Preludis,
de
Gershwin,
que
havia
interpretat feia una estona a baix, al saló de festa. Després es va fer un massatge amb mitja
dotzena
d'aigües
de
colònia,
recomanades pels seus metges de capçalera de tot el món, i apropiades per disminuir la tensió que se li aferrava als nervis en acabar cada concert. Aquella nit ho necessitava més que cap altra. Acabat el repàs, es va sentir com a nou. ¿Ja havien tocat les campanades? Es veien alguns castells de focs tant per la banda de mar com per la de muntanya. El relax del bany li havia fet córrer el temps sense adonar-se'n. S'havia fet la una de la matinada. 83
Va mirar des de la planta 26 fins a l'horitzó de mar. ¿Era un creuer de Cap d'Any, potser, aquell vaixell amb tants llumets a la coberta? Va anar cap a l'armari. Va agafar la bossa d'esport i en va treure el material de patinador en línia. El violoncel·lista Yan-Yan es va equipar fins a les dents —patins de rodes en línia Swift GTI, pantalons d'esport Reebok, joc de genolleres, protector de canells i colzes, samarreta, xandall, bufanda de nit, minimotxilla, guants escapçats, casc anticops i ulleres protectores. Va sortir de l'habitació —era la 449— amb els patins penjats a l'espatlla. Va fer servir l'ascensor de servei que donava a la porta del darrere de la torre de 26 pisos del WH. Una de les parelles elegants, de les que devien ser al saló quan ell actuava, es desfeia a xuclets en un racó aparentment
84
discret on devien estar a cobert de mirades inoportunes. Al saló, la festa estava en el seu moment més àlgid. Yan-Yan va sentir des de fora el soroll de copes, els xiulets dels espanta-sogres i els xiscles dels comensals que ja ni es devien recordar del seu concert de violoncel. I va anar cap al passeig, en direcció al parc de Mar, mentre tothom celebrava l'entrada al nou mil·lenni. En
el
seu
esprint
sobre
l'enllosat
tremoladís —quina merda de servei de manteniment que corre pel món!— va esvalotar un cadell de gos d'atura que algú devia haver castigat a passar la nit de Cap d'Any, exiliat dels seus dominis d'alta muntanya i sense comptar ovelles, en una de les terrasses del primer pis d'un dels edificis més alts de la urbanització.
85
Era un edifici que hi havia prop del WH, amb balconades de marbre blanc, i estava coronat per un frontó d'arcada clàssica. El violoncel·lista Yan-Yan Nick s'hi va aturar uns moments i va aixecar el cap per mirar més bé la façana, amb l'excusa de l'escàndol del gos. Després va prendre embranzida amb els patins en línia i es va dirigir avinguda del Parc avall, camí del pont de l'Estació Marítima del port esportiu. A la boca d'entrada de la passarel·la del pont de fusta que hi havia, Yan-Yan va ensopegar amb la plataforma ondulada que li va fer trabucar les rodes dels patins. YanYan va maleir en veu baixa i en xinès, que és com ho feia espontàniament quan n'hi passava alguna de grossa. Va fer un parell de saltets per salvar l'obstacle. Va patinar encara uns metres a ulls clucs per damunt del pont. I prou que li va semblar veure en la foscor de la nit una ombra d'algú al mig 86
del pont, però quan se'n va adonar ja s'hi havia aferrat amb les mans i havien anat a rodolar els dos —ombra i violoncel·lista patinador— per terra. Yan-Yan es va cagar en els bemolls dels dissenyadors de ponts boteruts com aquell. Va maleir tots els sants musicals que li havia ensenyat el mestre Bernstein, des de Sant Mateu de Bach fins al Messies de Händel: «Cagondena tots els claus del sant crist reconsagrat del Rei dels Reis i Sant dels Sants!» I sota seu, amb una veu seductora
de
soprano,
va
sentir,
mig
ofegada pel pes del cos d'ell, l'ària de l'Alegrem-nos del Messies: «Rejoice! Rejoice! Al·leluia, Al·leluia!» L'ombra era la del cos d'una noia coreana que, a Yan-Yan, li va semblar la dona més bonica que el destí li havia posat mai a sota. El violoncel·lista es va aixecar,
87
patinant com un sapastre, abans no va recuperar l'equilibri en línia. Ella va somriure, agafant encara les mans de Yan-Yan, protegides amb mitenes, perquè ell no es tombés. El tacte escalfat dels
seus
ditets
amb
les
puntes
enfredorides dels seus el va torbar. Ni tan sols va tenir esma de demanar perdó d'haver estat tan cec. El cor se li havia posat a bombejar com l'alambí d'un banc de sang. Aquella veu! Aquell Rejoice! Rejoice! que havia sentit a tocar dels seus llavis! Aquell piulet
meravellós
que
l'havia
captivat!
Aquell to agut i àgil que valia per tot el Messies i la sagrada família sencera! Es deia Batis. Batis Sitab. Encantat, Batis! Jo, Yan-Yan. ¿Coreana? Sí, del sud. Però des dels dotze anys a París. ¿Què hi feia en aquella urbs d'ignorants amb aquella veu innata de soprano? No sóc soprano. Reia de l'acudit. ¿Ah, no? No. Només he cantat quan 88
anava al reformatori, al cor de les més dotades. ¿Al reformatori? Sí. Silenci. ¿Què hi feia en aquelles hores de la nit de Cap d'Any, de la nit de mil·lenni, en aquell refotut pont de fusta? Res. ¿Res? Això, res. Silenci. Un silenci que ho deia tot. Unes llàgrimes com petits safirs, galtes avall, que la van fer més bonica. Batis, Batis! La va abraçar. Es van ajuntar els cossos. El d'ell, amb el xandall de l'equip de patinar en línia. I el d'ella, amb una parka satinada. Era com un tempteig d'amor amb el senyor globus del Michelin enmig. Per entre el coll de pèl de llúdria sedós, els llavis amples i els ulls tendres de Batis van enfonsar Yan-Yan en un bes que semblava que hagués estat retingut tota la vida en els cors d'un xinès i una coreana que no feia ni cinc minuts que havien rodolat plegats per damunt del pont de fusta. Rejoice! Rejoice! Alegrem-nos! Alegrem-nos! 89
Yan-Yan va tornar amb Batis Sitab a l'habitació 449 de la planta 26 del WH. Yan-Yan va descordar la cremallera de la parka de Batis Sitab i la hi va treure. A sota, Batis Sitab portava una trench de napa amb cinturó i coll de muton. A dins, hi havia encara una Batis Sitab més encantadora! Yan-Yan volia conèixer el cos nu que protegia aquella veu de soprano que l'havia captivat amb la seva dolcesa al pont. Li va abaixar delicadament les calces d'Eminence amb puntes de blonda. Li va treure els sostenidors
de
Kiff-Kiff
amb
gafets
davanters. Yan-Yan es va sentir com si interpretés el Prélude a l'après-midi d'un faune, de Claude Debussy. Es va sentir com el poeta Mallarmé, quan va inspirar el compositor Debussy. Yan-Yan es va sentir també un faune cansat de perseguir les nimfes i es va deixar endur pel somni d'arribar a realitzar el seu desig. De petit, 90
Yan-Yan havia tocat l'arpa. Bernstein li havia dit que si mai es cansava del violoncel que agafés l'arpa. L'arpa del Prélude de Debussy! Yan-Yan es va treure pel cap el xandall d'esport. Es va abaixar els pantalons de Reebok Excellence. Ho va llençar tot en un sofà de l'habitació. Yan-Yan es va quedar amb el conjunt de calçotets i samarreta de ZD i es va sentir ridícul al davant de la nimfa coreana que havia caçat al pont de fusta. Es va deixar despullar càlidament per la seva nimfa amb la mateixa delicadesa que ell l'havia despullada. Va tenir una lleugera erecció. I va beneir interiorment l'estímul de l'efecte retardat del massatge de colònies recomanades pels seus metges de capçalera que s'havia fet després del bany. Batis Sitab li va acaronar el penis com si no gosés tocar-l'hi. Yan-Yan es va sentir per primera vegada en 26 anys un violoncel·lista feliç,
91
emparat, al cel simfònic del WH, per la nuesa de la seva nimfa. Aquella
matinada,
el
violoncel·lista
xinès, Yan-Yan Nick, va interpretar a pèl, només per a la seva nimfa coreana, Batis Sitab, amb el violoncel entre les cames esblanqueïdes i netes de pèl, de cara a la terrassa que donava al mar de la 449, la Música per a violoncel i orquestra, d'un compositor avantguardista, un tal Joan Guinjoan,
que
ell
anomenava
Xuang
Xinxuang. Yan-Yan
havia
conegut
feia
temps
aquell compositor a París. Hi havia parlat en un concert fet a la Cité de la Musique. Li havia agradat parlar-hi perquè admirava aquella peça que li permetia lluir-se amb el violoncel. «Heu pensat en el violoncel·lista, mestre, quan escrivíeu això!», li va dir YanYan, emocionat. També li agradava haver-hi parlat perquè el tal Xinxuang havia nascut a 92
la mateixa comarca on havia nascut aquell geni que de les pedres en feia orfebreria, el gran Gaudí. Yan-Yan, en part, potser havia acceptat anar a tocar en aquella urbs farcida d'incultes del sud de la conurbació europea per dos motius: pel caixet alt que li havien promès els de la cadena hotelera i perquè així era més a prop de Gaudí i de Xinxuang. La
seva
nimfa
coreana
reposava
asseguda damunt d'una estora. Es cobria lleugerament el pubis amb la cuixa dreta que havia creuat, per damunt de l'altre genoll. En aquella posició, Yan-Yan veia —potser només s'imaginava— el clítoris esponjós de Batis Sitab. Ella s'havia deixat anar la cabellera. Escoltava amb delit els primers acords de la peça per a violoncel mentre mirava el penis encara erecte de Yan-Yan, com qui observa en un museu, assegut en un banc, des del mig de la sala, un quadre abstracte. 93
Yan-Yan va començar amb la cadenza, un llarg solo que va durar quasi cinc minuts. Quina aspresa i quins efectes! Després, saltant-se les incorporacions de l'orquestra de l'obra, Yan-Yan va enfilar les dobles notes i les senzilles en stacato, pizzicato i legato. Quan van arribar els tremolors del glissandi i el contrast del tutti, Yan-Yan va sentir l'esclat de l'obra i va veure
com
per
l'horitzó
començava
a
puntejar el primer sol del mil·lenni. Es va fer un silenci. Yan-Yan Nick i Batis Sitab van contemplar aquell punt enrogit al fons, que naixia només per a ells dos. Yan-Yan va arquejar la melodia lírica de la Música per a violoncel i orquestra per tintar amb unes pinzellades de calma la força d'aquell moment únic que Yan-Yan va tancar, guanyat per l'èxtasi, en un pizzicato greu com a punt i final.
94
—Digue'm, estimada, ¿què seràs quan hagi esclatat de ple el sol i deixis de ser nimfa? —va dir el xinès Yan-Yan a la coreana Batis que, si havia de jutjar per les formes del cos nu que li havia observat mentre tocava la Música per a violoncel, no devia haver fet encara ni 22 anys. —Sóc call-girl, violoncel·lista meu —li va respondre ella, abaixant una mica els ulls, com si en fer-se la llum del dia, s'hagués adonat de la seva nuesa que havia pres un color de to ataronjat pel reflex de la bola rogent de l'horitzó. Yan-Yan es va enretirar el violoncel d'entre les cames. Potser ell també es va adonar de la nuesa ataronjada que el convertia en un jove atlètic i desitjable. Batis Sitab li va allargar les mans i YanYan es va sentir xuclat per la mirada farcida de les menys de dues mil paraules senzilles que un home i una dona només necessiten 95
per comunicar-se tota la resta de la seva vida. Ho van fer damunt de l'estora. Després
ella
se'l
va
endur
al
llit,
engrapat pel penis, i el va fer penetrar tendrament amb el cos dret, agenollada damunt seu, amb els pits erectes, a l'abast de Yan-Yan, que va alçar els braços, vençut, per acaronar-los amb les ratlles del destí dels palmells. El sol havia entrat del tot a la 449 de la planta 26 del WH. El violoncel·lista Yan Yan s'havia
adormit
amb
el
cos
de
Batis
amorosit damunt del seu pit. —¿Dorms...? —va dir Yan-Yan, en un xiuxiueig —Mmm... —va fer Batis. —¿Mmm...? —va imitar ell. —¿Saps que tens la pell molt pàl·lida? —va dir Batis. —¿T'agrada...? —va insinuar Yan-Yan. 96
—M'agradava més el color ataronjat que et tocava a la sortida del sol —va afirmar Batis en una mena de cadenza. Yan-Yan va notar en aquelles paraules un primer símptoma de desencís del somni que havia fet real el seu faune invisible de la matinada. ¿No li havia agradat com ho havien fet? ¿L'havia trobat poc home per allò de la pal·lidesa? ¿L'havia decebuda quan se li va desinflar el penis just quan ella l'engrapava camí del llit després del numeret de l'estora? ¿Per què era una call-girl amb experiència es pensava que tenia dret a menysprear la seva pell pàl·lida? ¿Què en quedava d'aquella nimfa amb veu dolça de soprano
que
l'havia
seduït
amb
una
rebolcada en la penombra del pont, amb l'ària del Messies: Rejoice! Rejoice!...? Yan-Yan
tenia
tots
aquells
dubtes
propis d'un home com ell, enfeinat amb la 97
música, sempre d'aeroport en aeroport, d'hotel en hotel, poc avesat a viure el ple de l'amor com l'havia viscut amb la coreana. Va sentir un tremolor lleu com un glissandi. Va esclatar el geni. Va cridar amb els ulls encesos: —Un embruniment brillant i perfecte només s'aconsegueix després de vint-i-vuit dies de prendre el sol! —¿I el meu, doncs? —va presumir ella, inflant els pits—. Mira'm! Només cal que em vegi el sol del matí i ja se'm nota! Si fuges de la força del sol empal·lideixes i... et mors! —va amenaçar amb ulls de bruixa, però amb un to infantil que feia riure. —Tu no saps res de mi, Batis Sitab! —es va defensar el violoncel·lista. Se sentia ridícul, estès al llit, amb el penis flàccid, els llençols rebregats i les cames que se les imaginava més pàl·lides que mai, doblement
98
pàl·lides pel filtre del vidre neutre de la terrassa de l'hotel. —¿I tu què saps de mi? Et vaig dir que era call-girl i no en vas fer ni cas! Sóc una puta, jo, Yan-Yan! ¿Ho entens? Una puteta coreana que ja m'escapava del reformatori per fer carrers a París, i que he anat a parar en aquest cau de porcs del sud que es pensen que a la vida et fas puta per amor a l'art! Un altre, al teu lloc... —li van tornar a caure unes llàgrimes de safir com les de la matinada al pont—. Un altre, al teu lloc, amb una puta com jo al llit... —li va tornar a ensenyar els pits erectes— ho hauria fet almenys deu vegades en tota la nit! —Ho he fet, Batis... —es va justificar Yan-Yan. —¿Deu vegades? A la segona ja t'he hagut d'engrapar el pardal i t'he hagut de penetrar jo com una meuca de cantonada! Ho he fet jo, nen! —va esclafir finalment la 99
call-girl coreana, en una mena de pizzicato greu final. —Em creia que t'agradava... He notat com feies l'amor! —va fer una pausa i se la va quedar mirant. Ella li va tornar la mirada, impertorbable—. ¿No devies pas fingir, oi? —va dir finalment, Yan-Yan, assaltat per l'únic dubte que no volia que l'assaltés aquell primer dia de mil·lenni. Hi va va haver uns moments de calma. D'una calma tensa. Més pròpia d'una parella que és a punt d'estripar el seu prim tel d'amor protegit en cel·lofana durant anys. Una calma inusual en la relació esporàdica d'un violoncel·lista aficionat al patinatge en línia i una call-girl de port esportiu sense feina la nit de Cap d'Any. Va ser ella qui va trencar el silenci. Sense respondre a l'últim dubte de Yan-Yan. Insistint en la pal·lidesa de la seva pell i
100
adoptant la fredor d'una puta de carrer sense cap mena de classe professional: —¿Per què cony tens la pellufa tan pàl·lida,
Yam-Yam?
¿No
m'enganyis
musicandis! ¿Tens la sida? Yan-Yan va sentir una pessigada al cor. El
faune
l'havia
abandonat
—home,
violoncel·lista i prou— a les mans d'aquella fetillera que havia perdut l'aura de nimfa —coreana, call-girl i prou—. Es va incorporar. La va agafar fort pels braços. ¿Encara tenia el desig de besar-la? ¿Encara la veia com una nimfa? ¿Encara el xuclava com una medusa? —Em fas mal! —es va queixar feblement ella. Li va notar els ulls tristos, cansats. ¿Ulls de por de trobar el nou mil·lenni? Yan-Yan no va besar Batis Sitab. Va parlar:
101
—Sóc ric, molt ric —va dir, assenyalant espontàniament el seu instrument, que jeia en un racó de l'estora des del concert de la matinada—. El violoncel dóna fortunes, si el saps tocar —ella va somriure com si no se'n cregués re, de re, de re—. Vaig comprar el 75%
de
les
productes
accions
cosmètics
d'un
hòlding
de
d'embruniment.
La
SUN&SUN —va remarcar amb una pausa Yan-Yan. Batis Sitab va fer un gest amb els llavis i la cara d'incredulitat, de no conèixer gens, gens, gens, aquella marca—. Vaig arribar
a
ser
president
del
consell
d'administració de SUN&SUN. Fa poc, amb el crac, les accions, d'un dia per l'altre, van caure en picat i van deixar de cotitzar a Borsa. El hòlding es va enfonsar. Es va enfonsar una nit que jo estava de gira amb el meu violoncel pel món. La SUN&SUN em va enfonsar amb ella. Jo era un jove atlètic, bru, un president exemplar del hòlding dels 102
cosmètics.
M'admiraven
per
les
meves
qualitats. Em vaig convertir en expresident de consell d'administració. Encara ho pago ara.
Fent
xiringuitos d'aleshores
concerts de he
platja
de
principiant
com
deixat
de
aquest. fer
en Des
servir
embrunidors. Per això tinc la pell pàl·lida com un lliri. Un altre silenci que Batis Sitab va aprofitar per remoure's una mica. Sense voler-ho, va fregar amb els mugrons, el pit nu de Yan-Yan. Ell va sentir encara una mica d'aquell estremiment del contacte desitjat pel cos quan un malentès de paraules impedeix que es faci realitat. —Prendre el sol —va dir Batis Sitab en un to més serè— regula el ritme biològic, millora l'equilibri físic, l'humor, la son, i reforça les defenses immunitàries —va afirmar com una metgessa especialista de la pell. 103
—El sol ens envia uns raigs invisibles, els ultravioleta, que diuen els entesos —va dir
aleshores
Yan-Yan,
mirant
cap
a
l'horitzó de la terrassa—. Els UVB són més agressius que els UVA. Ens exciten les molècules —Batis Sitab no va poder amagar un somriure de picardia. —¿Ens... exciten què? —va dir passant el dit índex pels llavis de Yan-Yan. —Les molècules —va continuar ell—. I ens ataquen el tresor més valuós de les cèl·lules, al nucli, que és on tenim les molècules de l'ADN —va respondre ell, buscant amb la mà el tou de la vagina de la Batis per fer-li ralet, ralet. —Ah, sí! —va exclamar Batis Sitab, amb un gest adolescent de voler escapolir-se del contacte—.
Les
molècules,
les
tites
portadores del codi genètic! —i va fer campaneta la ling, ling! al penis de Yan-Yan, que ja s'havia tornat a remuntar en una 104
espectacular
erecció
hòlding
cosmètics,
de
d'expresident nostàlgic
de dels
consells d'administració entre flascons amb virtuts miraculoses, per a pells pàl·lides com la seva. Yan-Yan, després de la reconcialiació, va penetrar
de
nou
Batis
Sitab
com
un
violoncel·lista de pas per una gran urbs de tres milions i mig penetraria una call-girl com aquella, si els déus la hi posessin a l'abast. —UVB Yan-Yan ataca UVA Batis! —va cridar Yan-Yan, exhaust, quan ella no havia ni tingut temps de resituar-li bé l'arquet a la vagina. —¿Quina hora deu ser? —va dir Batis Sitab, després d'haver repetit un parell de vegades, d'haver renunciat a l'esmorzar de mig matí, i d'haver impedit que el servei de neteja de l'hotel els fes l'habitació.
105
Yan-Yan es va buscar el rellotge de butxaca. Se l'havia deixat a l'armilla de l'esmòquing del concert. Li va fer mandra aixecar-se fins a l'armari per consultar l'hora. —Pel sol... —va fer Yan-Yan— deu ser hora de dinar. Batis Sitab va remenar la seva bosseta de mà que tenia damunt la tauleta de nit. En va treure un rellotge de polsera. Era un Bulgari Esport. D'or de 18 quirats. Corretja d'acer. Moviment automàtic. Impermeable. Maquinària suïssa. Més de mig milió. Estava gravat amb les inicials J.T. —Una bona peça d'orfebreria, reina! —va admirar Yan-Yan, en un gest de galanteria, sense dubtar del bon nivell de vida que portava la seva call-girl Batis Sitab. Un dels canals de televisió passava les imatges —en directe— del pont de fusta de l'Estació Marítima al Port Esportiu. Un luxós 106
Lexus GS 300 —deia el comentarista—, s'havia enfonsat aquella nit de Cap d'Any —i de segle i de mil·lenni, remarcava el mateix
reporter—
i
en
aquell
mateix
moment —vegin, senyors, vegin!— l'estaven traient de l'aigua amb un braç de grua. El Lexus GS 300 de luxe regalimava com un pop. Havien rescatat una víctima —aclaria el reporter—. De moment, la policia només n'havia
facilitat
s'havia
pogut
les
inicials
localitzar
perquè
cap dels
no seus
familiars: era un tal J.T. Però
Yan-Yan
ja
no
havia
escoltat
aquesta última part de la notícia perquè havia començat a parlar: —¿Per què es fot a l'aigua la gent? Hi ha el tren! Un cingle! Un tret! El verí! L'última planta d'un hotel de 26 pisos, si un es vol matar! —va dir Yan-Yan, mentre ullava el cos sinuós de la seva nimfa, que es movia com una autèntica call-girl al ritme de les 107
calces, els sostenidors i la trench amb faldilla de quadres que es resituaven al lloc d'on ell les havia tret delicadament, amb els ditets de virtuós, aquella matinada. —Tot Corea del Nord i tot Corea del Sud juntes en una de sola! —va musitar el violoncel·lista xinès Yan-Yan Nick, satisfet del seu Cap de Mil·lenni, mentre es posava a xiular les fugues d'El clavecí ben trempat, de Johann Sebastian Bach. —Tres quarts de dues, reiet! —va dir Batis Sitab, desant aquell rellotge de polsera de Bulgari a la bosseta de mà. —¿Baixem a dinar, amor meu? —va proposar Yan-Yan. —Tinc una gana que em moro! —va acceptar Batis Sitab.
108
El test L'Ogúlnia feia dos minuts que esperava el resultat. Estava nua, asseguda al relleix de la banyera. S'havia fet el test de l'embaràs. Feia deu dies que no havia tingut la regla. Era el moment idoni. Primer havia dit que no se'l faria. Que deixaria que arribés la sorpresa de la primera falta. Però després no es va poder resistir a saber si passaria aquella última nit de Cap d'Any del mil·lenni embarassada o no.
109
No havia quedat tranquil·la des de l'última vegada que va anar al llit amb el Joosie. ¿Però podia haver estat amb ell? ¿O potser venia de dies enrere, amb el bíceps del pàrquing, l'encarregat de manteniment de l'edifici d'apartaments on vivia, que li va arreglar el tub catalític del Lexus del Joosie? Feia uns vint dies de tot allò. El Joosie, després de sopar i anar a un parell de pubs, estava impacient, encès. Aquell matí, a la Borsa, un economista col·lega seu li havia pronosticat que el PIB —l'Ogúlnia no hi entenia gens en política econòmica: «Sí, dona, el PIB, el Producte Interior Brut, reina!»— era un dels conflictes psicològics més freqüents que feia que als que, com ells, treballaven angoixats per l'estrès de les finances per compte dels altres, al llit no funcionessin a ple rendiment. El Joosie havia arribat a pensar que, quan el PIB davallava, el penis era com la vareta del 110
frare del calendari del temps i també davallava en picat. En canvi, quan el PIB tenia tendència a l'alça, el penis seguia l'exemple. Aquell dia es veu que el PIB havia pujat i força. Ella no tenia ganes de fer el paper de la dida del preservatiu. I encara menys amb aquell monument de penis en alça que la trucava a copets al pubis, com qui tusta a la porta per no sobresaltar. Quan se'n va adonar, el Joosie ja l'havia envestida. Havia estat a l'apartament d'ella. L'Ogúlnia vivia a l'entresol. Se sentia més arran de carrer a l'hora de fer l'amor. En canvi, a l'apartament del Joosie, l'àtic, ni que els dos pisos fossin al mateix edifici d'alt estànding —a primera línia de mar—, a l'Ogúlnia, se li feia impossible de concentrar-se. Havia
pensat
de
parlar-ne
amb
el
ginecòleg o el psicòleg. Però li feia por que no la prenguessin per una nimfòmana 111
immobiliària.
Va
acabar
pensant
que
l'al·lèrgia a l'àtic devia ser per culpa de l'altura, o de la llum, o pel sentiment de sentir-se tocant a la cambra d'aire de la teulada de pendent de l'edifici. Es feia el test, però no la preocupava estar embarassada. Naixien més de cent trenta milions de criatures cada any a tot el món. Però no estava segura del que faria si el test de l'embaràs li sortia positiu. ¿Tenir un
fill
tan
jove?
¿Abans
dels
trenta?
L'Ogúlnia era una dona de les que aleshores en deien independent. S'havia fet una posició a força de lluitar contra el vell sistema dominat pels homes. Li agradava dir que era exensinistradora de gossos. Aquest va ser el seu inici professional. Se'n va aprendre tots els secrets. Es coneixia totes les races canines. Tractava les bèsties amb
amor
de mare.
I
els animals
corresponien i li ho agraïen amb escreix. 112
li
Una cosa porta l'altra. I, a l'Ogúlnia, els gossos ensinistrats la van portar al món de la moda. Ell —l'Ogúlnia estava convençuda que sempre hi ha un «ell» en els casos de triomf precoç— era un dissenyador de moda dels que es podien permetre el luxe de dir que tenien una bona reputació perquè els seus models estaven en el catàleg de les cases més conegudes del món. I ell també era un amant dels gossos —huskies, llops, yorkshire terrier, caniches, chihuahua,
llebrers
irlandesos,
pastors
alemanys, de tota mena. El dissenyador de moda de l'Ogúlnia guardava els gossos en una finca on havia fet restaurar una masia antiga, prop de la muntanya mitjana. Ella li va ensinistrar un pastor alemany per al seu fill. Era separat i només tenia un nen, però vivia amb la seva exdona. El pastor alemany ensinistrat va ser el regal de quinze anys. Ell es deia Titini. Li 113
agradava a l'Ogúlnia, quan feien l'amor a la masia antiga, amb la protecció de la canilla a fora, dir-li: «Titini, Titini, una mica més, Titini!» Quan era adolescent, Ogúlnia somniava en prínceps adorables que anaven fins a casa seva muntats en Cadillacs, i treien mig cos per la finestra, cridant: «Oguuúlnia!» No s'hauria pogut imaginar mai, però, que un dia faria l'amor amb un dissenyador de moda que hagués escampat la seva firma per les boutiques de tots els centres comercials. A vegades hauria dit que s'ho feia amb un maniquí vestit i etiquetat amb Titini's. Ell la va ensinistrar com a model. Va fer un parell o tres de desfilades. Se'n va cansar de passejar per passarel·les ensenyant el melic i les cames a una colla de botiguers, més interessats en el seu cos que en els vestits de Titini. Ell encara deia que ho 114
hauria
fet
tot
per
ella,
aleshores.
Es
portaven uns vint-i-cinc anys. Titini ja en tenia 47. Ella n'havia acabat de fer 22. Un dia va trobar Titini a la finca dels gossos amb una guineana tres anys més jove que ella, que havia contractat per a una sèrie de desfilades de vestits de núvia. La canilla estava esvalotada. Ogúlnia es va imaginar el pitjor. Coneixia prou bé els gossos per intuir que la volien avisar d'alguna cosa. Titini i la guineana estaven en el moment més àlgid, gronxant-se en el llit de noguera, d'aquells
amb
capçal
de
perfils
d'arc
d'alcova, pilars tornejats i marqueteria de boix, estil primeries de segle. Titini sempre deia que era el llit de la seva àvia. Ogúlnia va fer el cor fort. Va mirar les natges enfosquides d'aquella nouvinguda que li prenia el lloc. Titini no s'havia afaitat des de feia com a mínim tres dies. Engrapava les cuixes
de
la
guineana 115
amb
les
mans
llargues, ossudes, d'aquelles amb una mica de pèl negre al damunt, tal com li agradaven les mans dels homes a l'Ogúlnia. Estava amb els ulls tancats i ni tan sols la va veure entrar a l'alcova de la masia dels gossos. Quan van acabar, Titini es va adonar que la canilla bordava desesperadament. ¿Havien entrat lladres? Aleshores la va veure asseguda, com una aparició, a la cadira de braços cubista, que no lligava gens amb el llit de noguera de l'àvia, però que, a Titini, li agradava justificar dient que era d'un tal Solé-Boyls, un dissenyador de mitjan segle, amic de jove de la seva àvia. Gràcies al salt que Titini li havia fet amb la guineana, l'Ogúlnia es va convertir en propietària d'un centre de Fitness pagat pel Titini. Li va posar de nom: Fitness Look. Però no tenia vocació per administrar un asil per a estressats de trenta anys. El va vendre. Va sentir nostàlgia de la seva etapa 116
d'ensinistradora de gossos. Va tenir la temptació de retirar-se a fer una vida bucòlica neorural, com una exmodel i exempresària de Fitness amb el cervell capgirat. Però va conèixer en Joosie a temps de no fer aquell disbarat. El va trobar al mateix bufet d'economistes que la va assessorar en les operacions de venda del centre de Fitness. I es va treure del cap aquella idea absurda de la vida rural. Un dia va anar a l'hiper de l'animal domèstic, es va comprar un cadell de gos d'atura. Es va comprometre amb ella mateixa a netejar-lo, alimentar-lo, educar-lo i treure'l a passejar cada dia pel parc de la urbanització que hi havia davant de la platja de Mare Park, on havia adquirit l'entresol
d'alt
estànding
que
li
va
recomanar el Joosie en una subhasta que va gestionar el bufet.
117
Al cadell d'atura, li va posar el nom de Titini. I potser per això, amb el temps, el va anar
avorrint.
Li
fastiguejava
sobretot
aquella barbeta bavosa, que se li anava fent cada vegada més llarga, a manera que la pobra bèstia creixia dins els límits en què pot arribar a créixer un gos d'atura. I el va convertir en una víctima de la seva renúncia a la feina d'ensinistradora de gossos. Havia acabat tenint-lo presoner darrere els vidres fumats de la terrassa de l'entresol, nit i dia. I ja sabia que alguns dels veïns més recargolats havien fet passos perquè se'n desfés. Però no se n'havien sortit perquè ningú com ella sabia tan bé quins eren els drets dels gossos i les gosses en la vida compartida que els havia tocat al costat dels homes i les dones. La frustració i la possibilitat de viure de renda
la
va
tornar
a
la
infància
i
l'adolescència. L'Ogúlnia recordava que, de 118
petita, volia ser escriptora. La culpa era d'un professor de literatura que, quan ella tenia tretze anys, els va fer escriure un conte lliure. L'Ogúlnia va parlar d'una nena de tretze anys que s'havia enamorat perdudament d'un home casat, veí seu, que tenia una gossa terrier. La gossa la va arribar a estimar tant, que la nena va decidir fugir de casa amb ella per guardar sempre plegades el record de l'home desitjat que no podrien aconseguir mai. Després de passar un grapat d'emocions fora de casa, i d'haver mobilitzat tota la família, la policia de la zona
i
els
mitjans
de
comunicació
especialitzats en programes de recerca de gent
perduda,
la
gosseta
terrier
va
emmalaltir perquè s'enyorava del seu antic amo. I la nena també. Quan van tornar a casa, el veí casat de qui encara estava enamorada la protagonista del conte de 119
l'Ogúlnia, ja no hi era. Havia confessat a la seva dona que ell també estava enamorat de la veïna adolescent i que no podia viure sense ella ni la gosseta. S'havien venut la casa i ell se n'havia anat a la recerca pel seu compte de la parella perduda. El professor de literatura de l'Ogúlnia li va dir que el conte no era gaire original, però que estava ben escrit i que darrere hi havia una mà d'escriptora. Li va confessar que ell també tenia una gosseta i se l'estimava molt. Potser sí que aquell dia es va enamorar una mica de la literatura, dels gossos i del professor. El cas és que, després de la seva trepidant carrera, l'Ogúlnia volia retrobar l'emoció d'escriure. Tenia temps, vivències, diners per comprar un editor i fer arribar el seu llibre al carrer, mitjans per introduir-se entre els sectors de la premsa i la crítica i
120
fer que la convertissin en una escriptora imprescindible. I es va posar a la feina. Treballava sempre amb un Pentium de Hewllett-Packard que el Joosie li havia portat un dia a casa perquè escrivís el seu best-seller. L'Ogúlnia no podia treballar sense tenir posada en marxa la cadena UX1000 JVC —La millor qualitat de so amb el mínim espai. Reproductor CD. Sintonitzador de ràdio amb despertador. Comandament a distància. Altaveus i fil amb nou sistema de bobina que obté la potència màxima amb un mínim de distorsió—. Havia sentit a parlar tant dels estímuls que necessiten a vegades segons quins autors! Ella era feliç amb la seva cadena d'alta fidelitat i el seu PC d'alta potència. Aïllada del món exterior. Una
vegada
havia
escoltat
unes
declaracions per la ràdio d'una escriptora anglesa, ja gran, que no podia recordar com es deia i que diu que havia escrit als setanta 121
anys els seus millors llibres d'amor. Li va agradar que una dona de setanta anys parlés d'amor. I també que hagués dit que en una tribu allunyada dels circuits literaris hi podia viure un escriptor excepcional que escrivís en una llengua i d'uns temes que només ell i els seus coneguessin ni que fossin una minoria. L'autora anglesa deia que un escriptor així potser no arribaria mai a ser un autor universal per la poca gent que el podria llegir, però els seus escrits no deixarien de ser, per això, obres mestres. L'Ogúlnia estava segura que, després d'ensinistrar gossos, ser model i amant d'un dissenyador
mundialment
famós,
haver
tingut un centre de Fitness i haver conegut el Joosie, de qui, al bufet, deien que era un valor autèntic de Borsa, estava preparada per fer la «seva» obra mestra. Volia parlar del mil·lenni que es moriria ben aviat. Més endavant va saber que tres 122
dotzenes i mitja d'escriptors havien tingut la mateixa pensada, però juraria que cap d'ells no tenia els mitjans dels quals ella disposava per aconseguir el seu objectiu. Escriuria d'una nova Guerra Freda. Hi hauria un líder ultradretà cap del Partit del Tronc Patriòtic, un antic cap del Servei d'Informació Secret, un exagent de la CIA i un exespia del KGB. El líder del Patriòtic guanyaria les eleccions. Però, quan fos al poder, enganyaria els electors i exterminaria tots els rebels, impresentables, liberals, gais, lesbianes, periodistes i immigrants que no fossin de sang patriòtica. Profetitzaria un nou holocaust tan horrible com el dels nazis. Després hi barrejaria l'espionatge modern, l'exèrcit, l'església, la justícia, les dones fatals i —un desig de Joosie— la nova banca. Ogúlnia ja feia dies que hi treballava. El llibre no tenia res a veure amb aquella 123
redacció escolar que, uns anys després, li semblava
romàntica,
de
novel·la
rosa,
influïda per les sèries televisives juvenils i pròpia d'una adolescent amb tota la vida pel davant sense cap experiència. Fins i tot en l'ofici d'escriure havia madurat. Si el Pentium no fallava, pensava arribar a fer més de sis-cents folis de pantalla. Més d'un milió dos-cents seixanta mil caràcters! Ja havia parlat amb algun amic posat en el ram de l'edició i sabia que si un llibre ha de ser un best-seller ha de fer més de 500 pàgines. No li costaria gens. Tenia els caps bastant lligats. I l'Ogúlnia somniava que es convertia en una autora perseguida pels grups editors més importants del món per traduir la seva novel·la que tenia, de moment, un títol provisional: Guerra de Mil·lennis. El trobava genial! Ho resumia tot tant amb dues paraules clau!
124
L'única distracció que es permetia quan escrivia era parlar amb les plantes que tenia a l'interior, tocant al resol de la terrassa. Amb en Titini, el cadell d'atura, ja havia arribat
a
un
extrem
d'incomunicació
absoluta. El gos ho havia notat i es passava el dia ajagut a fora, en un racó de la terrassa, mort de marriment. A la nit començava la seva simfonia de lladrucs de llàstima
que
ressonaven
per
tota
la
urbanització com els udols d'un llop les nits de lluna. L'Ogúlnia tenia una weigèlia florida que l'havia hagut de canviar dues vegades de test perquè, amb la temperatura ambient, com que era un arbust de vida, feia unes crescudes gegantines. Quan floria, treia unes flors de color rosa agrupades en ramells. Hi parlava sobretot de com anava la seva novel·la. Del que passava amb el nou boig de l'holocaust, el que feia l'agent 125
secret, com anaven les relacions amb el poder i, per on anarien les rocambolesques martingales de la nova banca que tant apassionava al Joosie. La weigèlia, esclar, no li feia ni cas. Però l'endemà ella notava que havia tret algunes fulletes més i que estava eixorivida. Aquest senyal li indicava a l'Ogúlnia que la trama del seu best-seller anava per bon camí. En aquell jardí d'interior, l'Ogúlnia hi tenia tamb una aràlia del Japó, un parell de cròtons, un tronc del Brasil, una corona de Crist de Madagascar, flors de Pasqua, ficus, una balsamina guineana —no li feia res que de tant en tant el Titini, el brut de cadell d'atura, li mossegués les fulles—, una kalanchoe, un parell de costelles d'Adam, un bambú del cel, violetes africanes, sàlvies i pothos. Amb els pothos enfiladissos, que tenia penjats en testos petits, s'hi entenia més bé que amb cap de les altres plantes. 126
Sobretot quan, de tant escriure, es quedava en blanc i havia de dir a algú que aquell sacrifici el feia per arribar a vendre milions d'exemplars dels seus futurs llibres. ¿Uns cinquanta
milions
de
llibres,
potser?
L'Ogúlnia havia de reconèixer que, en màrqueting editorial, era una autèntica ignorant. Mentre esperava que passessin els cinc minuts garantits en el fulletó d'instruccions del test de l'embaràs —¿per què trigaven tant els anticossos a detectar l'hormona de l'orina?— va sonar el telèfon sense fils que tenia a la lleixa del lavabo. Era el Joosie. Si sabés que aleshores mateix, ella estava actuant com un dels espies del seu best-seller, intentant detectar si el kagebé encès del Joosie havia fertilitzat la cia de l'Ogúlnia, això si no havia estat el bíceps
secret
del
pàrquing!
L'Ogúlnia
sempre havia pensat que el tubet del test de 127
l'embaràs era com un d'aquests artilugis tan sofistificats
que
en
un
establiment
especialitzat en material d'espionatge posen a l'abast de qualsevol sense escrúpols. Va respondre: —Ah, ets tu, tresor! Li agradava dir-li tresor, al Joosie. Trobava que lligava amb valors, bons, pagarès, accions i tot aquell embolic de coses amb què tractava a la Borsa. I ell va dir: —Sí, reina! ¿Què fa la meva inversió bestselleriana? Anava a dir: «Em faig el test de l'embaràs perquè no vull acabar el mil·lenni sense saber si tu —vividor— o un altre em farà mare d'un dels més de 130 milions de nadons que neixen cada any al món!» El Joosie era massa jove per rebre una resposta així i l'Ogúlnia ho sabia. Per això,
128
en lloc del test, li va parlar de la festa de la Nit de Cap d'Any: —Estava a punt de banyar-me, tresor. ¿Ja has pensat a recollir l'esmòquing de la tintoreria? ¿Quin dels dos vestits de nit prefereixes que em posi? ¿El llarg amb lluentons o el de faldilla curta amb escot? —Ja sabia que era inútil parlar-li de roba, al Joosie. Amb prou feines reconeixia els seus propis mitjons!—. Ja sé que tant et fa, però la festa del Washingtònia Hotel no és un comiat de soltera porno, rei! Ja saps qui hi ha... I m'han dit que el concert és d'un músic que té uns dits d'or! —¿Intentar parlar de música amb el Joosie? Un altre recurs condemnat al fracàs!—. A mi tampoc no em diu res la música clàssica, però en una nit així, fins i tot un concert de clàssica es pot aguantar! Joosie havia dit: «Escolta'm Ogúlnia». L'Ogúlnia va callar en sec. 129
Quan
el
Joosie
deia
per
telèfon
«escolta'm Ogúlnia» és que, el fillet de mala mare, en portava alguna de cap! —¿Com...? ¿Què dius, Joosie...? ¿Però, Joosie...? És la nit de Cap d'Any, Joosie...! Ja m'ho suposo que ho saps! Joosie...! Aquesta nit s'acaba el segle, Joosie...! Aquesta nit s'acaba aquesta pessebrada de mil·lenni, Joosie...! No, Joosie, no. No en tens, de raó! Vés a la merda, Joosie! L'Ogúlnia va penjar el sense fils. Es va quedar dreta davant del mirall del lavabo. Va contemplar la seva nuesa. ¿Realment es volia banyar com li havia dit feia uns moments al Joosie? Es va oblidar per uns moments del seu test d'embaràs. Estava indignada.
¿Com
podia
aquell
poca-
vergonya...? La va assaltar un dubte. No, un dubte, no. N'estava segura. Hi havia una dona. Una altra dona. Una de les gates maules sortides 130
de la Facultat d'Economia amb màster de qualsevol universitat de fora que havia remenat el cul pel bufet on treballava el Joosie o per la Borsa! ¿Com la podia deixar plantada per un compromís —«inel·ludible», havia dit— precisament aquella nit de Cap d'Any? «Joosie, ets un cabronàs!», va pensar. ¿Quina obligació té un vulgar mortal tot just a l'hora de les campanades d'una nit de Cap d'Any si no és una altra dona? El Joosie havia parlat del cotxe, del Lexus. I, enmig de l'emprenyamenta d'ella, a l'Ogúlnia li havia semblat entendre que el Joosie li deia alguna cosa de veure's amb un periodista per cancel·lar un assumpte d'honor. ¿I ella? ¿Ella no era un assumpte d'honor? Es va eixarrancar davant del mirall. Es va mirar l'entrecuix. Va pensar en les vegades que el Joosie hi havia sucat. «Joosie... Oblida't de fotre més el nas aquí 131
dins!», va dir, enrabiada. Va entrar a la dutxa. Una bona dutxa! Ho fan a les pel·lícules totes les dones que tenen una ensopegada amb un home. Arriben a casa i, enlloc de rebentar a plorar, es tanquen a la dutxa i l'aigua de la dutxa i les llàgrimes es fonen en un mateix plor. Sota l'aigua, va maleir trenta vegades més aquell ricot de nou de la merda que havia fet els calés amb els negocis dels altres enlloc de muntar-s'ho tot sol des de baix com ella havia fet amb els gossos i les mossegades
de
les
primeres
sessions
d'ensinistrament abans de coneixe'ls bé. «Quan t'hagin mossegat tres vegades els ous, malparit, aprendràs a valorar una Ogúlnia com la que tenies fins ara!», va profetitzar en una maledicció de pitonissa, que la va deixar encalmada, com la mar després d'una tempesta, sense ganes de pensar-hi més. 132
Aleshores va ser quan va decidir que aquella nit es posaria el conjunt interior de Fire, el vestit negre de faldilla curta amb escot de Christian Dior —havia esquinçat tots els de Titini en un atac de gelosia incontrolat—, l'abric de pell de Siberius, el collaret de Favre Leuba, els braçalets de Camel Trophy, i el solitari amb diamant de Pierre Balmain. Ara només li calia asserenarse. «Tranquil·la, nena, tranquil·la, Ogúlnia», es va dir com si fos una de les moltes gossetes que havia ensinistrat. Va repassar de memòria l'agenda de l'última temporada des que havia començat la tardor. Havien estat tres mesos intensos de deixar-se veure en concerts, teatres i happenings
culturals
per
començar
a
preparar el seu futur pla d'escriptora de best-sellers. N'estava fins al monyo de canapés impaïbles, patates fregides i olives amb pinyol, acompanyats amb xampany 133
amb gust d'aigua del Carme! ¿Calia patir tant de sacrifici si una volia ser escriptora? ¿Qui hi hauria lliure que volgués anar amb ella unes hores abans de la mitjanit de posar fi al mil·lenni? Va recordar aquell crític d'art que havia conegut a la inauguració de l'exposició de teles amb violins d'un jueu encantador anomenat Marc Chagall. Era el mateix que després va tornar a trobar en aquella retrospectiva treta del Musée Royal de l'Afrique, un museu que diu que era de Brussel·les i que els missioners de principi de segle, per fer content el rei Leopold II, havien omplert amb l'espoliació colonial del Congo belga. Aquella mena de DVD amb ulleres, expert en violins jueus i peces de l'Àfrica —no parava d'explicar-li que els rituals
parlaven
del
naixement,
de
la
maduresa sexual, del casament i de la mort—, semblava interessat a tornar-la a 134
veure. ¿Massa gran? Si no hagués parlat i parlat tant d'art... I a més ni se'n recordava del nom ni creia que tingués el telèfon a l'abast per a una urgència com aquella. ¿I aquell dissenyador que acabava de sortir de l'escola d'art i que venia les millors idees, només per poder dir que tenia feina, al Titini? Aquest sí que era jove, però madur. I li va semblar molt atractiu. Li va proposar fer una escapadeta, però aleshores ella no li hauria fet cap mala passada al Titini. Es recordava també d'aquella altra nit que va anar a l'estrena d'un autor de teatre i guionista de cine, ja gran. Un d'anglès, que diu que havia treballat amb Peter Brook i Stephen Frears. Un una mica coix —se'n va adonar quan li va veure fer quatre passos, de lluny estant, al vestíbul, a l'hora de la copeta—, com si tingués dolor, amb ulleres fosques, que li devien dissimular algun 135
defecte de la vista. ¿Com es deia? ¿Harrods? No, Hambolt! No, no, era Harold! Harold Pinter! Va anar a veure una obra seva que interpretaven l'actor Stephen Rea i l'actriu Lindsay Duncan. Només els havia vist al cinema. Es va emocionar de tenir-los en carn i os davant seu, a l'escenari. Després encara li va fer més gràcia quan va saber que aquell parell, acabada la funció, també dormien prop del seu apartament, en una de les habitacions del Washingtònia Hotel. Li hauria agradat saber-ne el número de la planta i espiar si tenien el llum obert fins molt tard! Criatura d'Ogúlnia! ¿Amb qui hi va anar aquella nit? Sí, ja se'n recordava! Era amb Hugg McGennis, un crític de moda de la
revista
Loving,
que
preparava
un
reportatge sobre les últimes creacions del Titini. «Vés amb el nostre amic Hugg al teatre, xata. No t'ho perdis! Si jo pogués! Però he de veure'm amb el coreògraf de la 136
desfilada del Saló de Moda del Louvre sens falta!» Un altre hipòcrita, com el Joosie! L'única coreografia que li interessava al Titini és la que li ballava la guineana al llit amb capçals tornejats de l'àvia! El comú amic Hugg es va comportar amb correcció. Va admetre que no anava gaire al teatre perquè tenia molta feina amb la revista. No havia entès gaire perquè el Rea i la Duncan es discutien tota l'obra, asseguts en dues butaques de braços i amb un got de whisky que no s'acabava mai. «¿Per què discuteixen tant les parelles?», va dir el crític de moda quan van sortir. Abans de portar-la a casa, li va semblar que se li atansava per fer-li un petó de comiat. Però no va passar de ser una imaginació. Correcte i prou. Més valia no pensar-hi més, perquè tampoc no sabia on l'havia de trobar! No podia badar! Era tardíssim! Trucaria a l'arquitecte que li havia dissenyat el centre 137
de Fitness. Es van fer amics. Era simpàtic. Es va guanyar una bona remuneració amb aquell projecte! No s'hi podia negar. Li devia un sopar, almenys. Doncs, que fos el de la nit de Cap d'Any! ¿Quan l'havia vist per última vegada? Ah, sí, en el concert d'una soprano que li va arribar a l'ànima, una tal Jessye Norman. El Titini s'adormia. Però ella aquell dia tenia les sangs alterades perquè ja li havia anunciat que contractaria una joveneta guineana que valia el pes d'or per desfilar
amb
els
vestits
de
núvia!
L'arquitecte els havia companyat al concert de la Jessye perquè, després, havien d'anar a sopar al Goût d'Aiguille, havien de parlar de fer unes reformes a la vella masia dels gossos.
Tenien
l'Auditori.
Ella
una
llotja
abonada
a
seia
entre
el
i
Titini
l'arquitecte. De moment li va semblar que eren imaginacions seves. Però la segona vegada va saber que la mà que li apamava la 138
cuixa era la de l'arquitecte del Fitness. Se'l va mirar en la penombra de la sala. Ell li va aguantar la mirada. I va ser ella qui va haver de claudicar abaixant els ulls com una universitària avergonyida del seu examen davant
el
professor.
Després,
amb
el
Fitness, s'havien vist alguna vegada més. Els dos sols. Per parlar del Fitness i del que fos. Li agradava. Però estava massa enfeinat. I bevia massa. En una nit com aquella, l'arquitecte era un pla perillós. Però era l'únic que entendria que si li trucava, era per alguna cosa seriosa i no per demanar-li una obra de caritat. Va buscar el telèfon a l'agenda. Era fàcil perquè era a l'última pàgina: Zosip Pisoz. Va marcar. Amb un cert batec al cor com si fos la seva primera trucada demanant de sortir amb un home. «¿Zosip...?» «Oguuúlniaaa!» «Gràcies, Zosip! També et desitjo un bon an... mil·lenni!» Van riure només contactar per telèfon. Era 139
fantàstic en Zosip Pisoz! I potser més atractiu
que
el
Joosie
i
que
aquell
dissenyador que havia treballat per al Titini i que se li havia insinuat. Zosip era un home de futur. Els arquitectes eren els únics que veien
el
mil·lenni
amb
alegria
perquè
aleshores mitja conurbació queia de vella i, entre el crac i el canvi de sistema monetari, es van desenterrar pous de cabals farcits de diner negre que es va invertir sobretot en pedra. «Si no m'haguessis trucat, Ogúlnia, m'hauria tirat daltabaix del primer gratacel que construeixi!» ¿Un hipòcrita tambè? ¿Estava enamorat d'ella de debò i confiava que el destí actuaria a temps i unes hores abans de la mitjanit ella el trucaria? ¿Res d'anar
al
Washingtònia
Hotel?
¿Massa
gentussa? ¿Un sopar en un restaurant íntim? Zosip Pisoz era l'arquitecte més romàntic que Ogúlnia coneixia. Quan havien de decidir si els barrots de la sala de pesos 140
del Fitness havien de ser de material sintètic o de fusta tradicional buscava un racó íntim per parlar-ne. Tan romàntic amb la feina i tan estripacalces a l'Auditori, exposant-se a perdre la confiança de Titini! Era l'home ideal per a l'Ogúlnia best-sellers. Havia acabat la carrera d'arquitectura al mateix temps que ella havia acabat la carrera d'ensinistrament. Tenien, si fa no fa, la mateixa edat. S'assemblava una mica al Stephen Rea, però amb les espatlles menys pujades. L'havia complagut poques vegades. Però era un geni al llit. Ell deia que venia de família de mestres d'obres i que l'amor és com una casa que s'ha de treballar des dels fonaments fins a la teulada perquè no s'ensorri mai. «¿A les onze?» «T'estimo, Ogúlnia!»
«Ets
adorable,
Zosip!»
Quan
convenia, ella també sabia ser, ni que només fos una mica, tan hipòcrita com els altres. Però ho va dir sense hipocresia. Zosip era 141
adorable. Ho sabia des d'aquell dia a l'Auditori amb Jessye Norman cantant i ell buscant-li la música del cos, d'amagat del Titini. ¿Havia fet broma o devia ser veritat que estava a punt de firmar un projecte per fer un gratacel a Chicago? ¿L'enredava, oi? Per uns moments, Ogúlnia es va veure a l'última planta d'un gratacel amb Zosip fumant un havà, vestit d'esmòquing, amb llacet, i ella amb un vestit de nit recobert de pedreria, repenjada en una lleixa d'una llar de foc falsa, amb una got de whisky a la mà, com en aquella obra de Stephen Rea i Lindsay Duncan. «Tot això és teu, Ogúlnia!», li deia un home triomfador que, en el núvol d'imaginació, tenia el rostre de Zosip Pisoz. Hi havia un cel blau turquesa al fons. A sota, a dos-cents metres, corrien les aigües del Chicago. Tot el comtat de Cook i Illinois als seus peus! Ella ja havia publicat Guerra 142
de Mil·lennis. I un director de la indústria cinematogràfica nord-americana estava a punt d'arribar a l'últim pis d'aquell gratacel de Chicago per posar-li un xec en blanc sobre la lleixa de la llar de foc. «Desperta't, Ogúlnia!», es va dir. «Has quedat a les onze amb en Zosip i encara faràs tard!» I va pensar en el test de l'embaràs que la trucada fatal del Joosie li havia fet marxar del cap. Va anar a buscar el petit recipient amb l'orina
on
havia
posat
el
detector
de
l'embaràs. Ho va veure de seguida. Dues. Hi havia dues franges de color rosa. Estava embarassada. Es va notar que li feia un salt el cor. No es podia imaginar que el dia que ho descobrís se sentiria com se sentia aleshores. No pensava en el Joosie ni en el bíceps de manteniment del pàrquing que ella va provocar perquè entrés al seient del davant del Lexus de luxe del Joosie perquè 143
havia tingut pana a l'autovia i havia arribat xopada fins al moll de l'os, amb el minipull com un banyador, i, a més, feia molts dies que se'l volia treballar, el bíceps aquell, perquè desitjava saber com era un penis obrer
d'encarregat
comparat
amb
de
un
manteniment
penis
benestant
d'economista com el del Joosie. Dues franges de color rosa. L'Ogúlnia embarassada.
¿L'única
dona
del
món
embarassada l'últim dia del mil·lenni? Es va sentir una mena d'Eva sense Adam. No pensava ni en els més de 130 milions de nadons que poblaven la terra cada any. Aquell seria el seu fill. Només el seu! Es va comparar amb la Madonna i, per uns moments, es va esgarrifar de pensar que podia acabar com ella. Va estar a punt de marcar
el
número
del
Joosie
i
dir-li:
«Grataculs, estic embarassada, però no permetré que en siguis el pare!» No faria 144
aquella trucada. No volia un fill educat com una calculadora, com un ratolí de pantalla, com un menjagràfics, que les nits de Cap d'Any, a l'hora de les campanades, digués a la seva noia que tenia un compromís inel·ludible. «Si el fill és teu, Joost Tsooj —aquest era el nom i el cognom del cavaller Joosie— no ho sabràs mai!» Quan va sortir del bany, va trobar una trucada
enregistrada
al
contestador
automàtic. Va tenir un mal pensament. «¿Zosip? No em facis ara tu una mala feina, Zosip Pisoz!» No. La trucada no era de l'arquitecte que traspassaria el mil·lenni amb ella aquella nit. Era la veu del grataculs del Joosie: «Perdona'm, Ogúlnia. Entenc que t'ho hagis pres malament. Agafaré el Lexus, aniré a fer el compromís i tornaré de seguida al saló del Washingtònia Hotel. Espera'm,
amor.
Guarda'm 145
el
raïmet,
princesa! Tocarem les campanades tu i jo sols! Truca'm si hi ets.» L'Ogúlnia va esbossar un somriure. Era un somriure de llàstima. Va rebobinar la cinta. Va esborrar el número de trucada del missatge entrant. I va llençar el detector del test de l'embaràs al pot del Transport Pneumàtic d'Escombraries. Com que, en accionar la palanca, es va adonar que no funcionava, va trucar a la central del servei de manteniment de l'edifici d'apartaments. Volia demanar per l'encarregat dels bíceps del pàrquing. Però enlloc de dir això va dir que el TPE estava avariat. «Passaré l'avís de seguida», va respondre la noia que estava de guàrdia la nit de Cap d'Any. «Bon any tingui, senyora!», li va dir, abans de penjar. L'Ogúlnia va notar en aquest desig de bons propòsits un rerefons de malhumor. ¿No era un servei d'urgències les 24 hores?
146
Però, l'Ogúlnia se sentia tan feliç, que ni en va fer cas d'aquella insolent. Per dues raons. La primera, perquè el col·legiat d'arquitectura, Zosip Pisoz, ignorava que aquell Any Nou tindria la sorpresa de ser pare. I la segona, perquè potser la criatura naixeria al capdamunt d'un gratacel, a l'altra banda de l'horitzó de mar.
147
El knockout Aquella nit de Cap d'Any —a elles dues els era ben bé igual tant si acabava un mil·lenni com si en començava un altre—, les fotògrafes alemanyes Rútila i Saserna van tornar a rememorar els seus mítics Paul Valéry i André Breton. Havien entaulat una discussió sense cap transcendència amb dos desconeguts a la barra del bar del Washingtònia Hotel, on tenien habitació reservada. Estaven de pas per aquella urbs per motius professionals. 148
Anaven camí del ral·li de Dakar on, la setmana
següent,
farien
un
reportatge
gràfic, contractades per l'equip de pilots del Mitsubishi. La
discussió
havia
passat
de
la
intranscendència dels primers tempteigs entre dos homes i dues dones una nit de Cap
d'Any
sense
romanticisme Clàssics
i
a
dels
parella,
al
combinats
l'esperit
toc
de
de
rom
d'aventura
dels
combinats Long Drinks. Ells havien demanat un Old Fashioned i un Collins. Elles, un Highball i un Tonic. —Els Clàssics són els preferits dels escriptors,
els
pintors,
els
músics,
els
aventurers i la gent de bona vida en general —va afirmar un d'ells. —Els Long Drinks són els més idonis per obrir-te a noves experiències —va afegir una d'elles. Es van presentar. 149
¿Per què s'hi havien embolicat? ¿Estaven avorrides? ¿Creien que la nit era per agafarla tal com venia? ¿No volien traspassar el mil·lenni parlant només dels secrets de la fotografia, les dues soles, a l'habitació? Els dos homes parlaven un anglès domèstic.
Un
d'ells,
el
més
elegant
i
atractiu, el més alt, també, un dels escassos esmòquings blancs de la nit, regalava a tothora un somriure obert que li ressaltava els
ulls.
Tenia
una
mirada
penetrant,
confiada, i il·luminada pel blau intens de les ninetes.
Era
traumatòleg,
Gilip cap
del
Pilig,
un
metge
departament
de
Traumatologia de l'Hospital General de l'urbs. Mentre parlaven, Gilip Pilig es va mirar dues o tres vegades el rellotge i, per justificar la seva insistència, va aclarir, mentre xarrupava el seu combinat Clàssic:
150
—Em sap greu. Estic de guàrdia suplent. Les nits de Cap d'Any com aquesta sempre són mogudes. No es pot badar i deixar passar l'hora d'or. —¿L'hora d'or? —van preguntar gairebé a cor, les fotògrafes Rútila i Saserna, a qui els encantava que la conversa prengués el tombant de la medicina perquè la trobaven a les antípodes dels seus propis temes, filtrats sempre per la pàtina de l'art. —¿No heu sentit parlar mai de l'hora d'or? Són els primers seixanta minuts, els més
importants
per
evitar
seqüeles
permanents en les víctimes dels accidents de cotxe —va dir amb satisfacció, el doctor Gilip Pilig. L'altre home era menys elegant que el doctor Gilip. Potser ho semblava perquè portava esmòquing negre, com la majoria de convidats a la festa del WH. Però, a ell, li anava una mica estret i se li veien llepades 151
de planxa a les solapes. Tenia les faccions del rostre més rudes. Mirava amb uns ulls estrets. Tenia el somriure poc franc. Potser perquè era un periodista. ¿Del News, havia dit? No hi havien publicat mai cap foto. Rútila
i
Saserna
no
suportaven
els
periodistes per l'experiència que en tenien de la seva relació amb alguns dels de les revistes on havien col·locat reportatges seus. Quan parlaven dels periodistes, Rútila i
Saserna
en
deien
simplement:
«els
escarritxapantalles». El del News va dir que es deia Carfulè Élufrac, però el doctor traumatòleg, en un moment de la conversa el va anomenar Aufidi, i va corregir de seguida: «Ai!, Carfulè». El periodista Carfulè va rematar el neguiteig de l'hora d'or del doctor suplent de guàrdia, com si no hagués dit res que valgués la pena de mantenir en una conversa:
152
—Doncs jo ja he enllestit l'article de demà passat i tot! —va exclamar—. Però no penso parlar de l'aigualit que era el remaleït raïm que ens han donat aquí! El paguen els del News! —va esclatar amb un parell de rialles que ni el doctor traumatòleg ni Rútila i Saserna van acompanyar. Ja feia estona que havien tocat les dotze campanades. El menú del WH els havia ofert un concert amb un músic xinès que, abans de sopar, va tocar unes quantes peces amb violoncel acompanyat d'un pianista i un clarinetista. El doctor Gilip havia seguit les notes amb petits compassos dels dits damunt de la taula. Estava sol, com si esperés
algú.
Destacava
com
un
estel
brillant enmig de la negror amb el seu esmòquing blanc. Elles dues van pensar que, sol, en una taula allà al mig, només podia esperar una dona que potser no arribaria mai. Es van equivocar a mitges. La 153
dona no va arribar mai. Però el periodista Carfulè va arribar més tard. Quan gairebé ja havien acabat de sopar i començaven a servir les postres i els cafès. Carfulè feia cara d'estar una mica atabalat. Va demanar un conyac ja que era la ronda de licors i que li servissin un aiguabarreig del menú per matar el cuc. I des que es va asseure a la taula amb el doctor Gilip no va treure els ulls de la taula del costat, on s'estaven, expectants com aus de rapinya, Rútila i Saserna. Després del sopar, amb les felicitacions de bon any a tort i a dret, els brindis de xampany, els barretets, els espanta-sogres, el
confeti
i
les
serpentines
de
la
concurrència que semblava que hagués embogit sobtadament, els quatre van passar a la barra. Més tard va venir la dissertació sobre
els
combinats
154
de
rom.
I,
dels
combinats de rom, van passar al combinat de Paul Valéry i André Breton. El doctor Gilip Pilig considerava que Paul Valéry havia estat un llunàtic que havia enlluernat
quatre
Personalment,
el
il·luminats doctor
Pilig
com
ell.
preferia
escriptors com Stephen King i Frederick Forsyth. —¿També feien poesia aquests dos? —va
dir
aquell
escarritxapantalles
de
Carfulè que, per segona vegada en el poc espai de temps que portaven de mil·lenni, havia posat de manifest fins on podia arribar la seva ignorant escarritxada. De Breton, el doctor Gilip Pilig només sabia que era un dels que havia inventat el surrealisme perquè «no tenia ni idea que l'únic surrealisme possible és el de la vida i la mort en una taula de quiròfan». Rútila i Saserna van veure de seguida que Gilip Pilig era incapaç de parlar de cap tema sense 155
filtrar-lo pel sedàs dels tractats mèdics. Carfulè Élufrac senzillament desconeixia qui era André Breton: —El suzrealisme, o el comzandigui, està barallat amb les sis ves del periodisme —va sentenciar feblement, quan ja portava tres combinats i la seva mirada poc franca s'havia convertit més aviat en la mirada noctàmbula i vigilant d'una òliba. I així va ser com les dues fotògrafes alemanyes van rememorar, en aquella nit de Cap d'Any, els seus mítics Paul Valéry i André Breton. Rútila i Saserna s'havien conegut feia cinc anys en un Saló Internacional d'Art Electrònic d'Avantguarda. Aquell dia, les dues badaven, extasiades per la novetat de les imatges, davant d'una pantalla gegant de vídeo. A
la
cambra
fosca
del
Saló,
es
projectava una pel·lícula animada de figures 156
humanes
articulades
quadriculats.
Era
i
una
d'estols
d'ocells
creació feta
per
procés informàtic i pretenia demostrar com es podia obtenir un resultat tridimensional i virtual a la vegada. Rútila i Saserna s'havien assegut a la mateixa grada de fusta, tapissada amb tela negra, de la cambra fosca. En aquell passi del vídeo, només hi eren elles dues i dos o tres visitants més, sense gaire interès per la projecció perquè se'n van anar al cap de cinc minuts que havia començat. Rútila, aquell dia del Saló, portava una caçadora bomber, un minipull de pèl de color de blat, i uns pantalons negres de cintura baixa. Saserna anava amb una caçadora de napa i microfibra verda amb detalls marrons, uns pantalons elàstics de to caqui, i una gorreta de mariner. Les dues portaven els cabells tallats molt curts. Els llavis, d'un vermell cirera. 157
Va ser Rútila qui va encetar el diàleg en veu baixa, acostant-se una mica a l'oïda de Saserna: —El problema del present és que el futur ja no és com era abans —va dir, com si esperés la resposta d'aquella dona jove que s'havia quedat amb ella a la cambra fosca del Saló. Eren paraules del poeta Paul Valéry que, a la Rútila, li havien quedat gravades des del dia que les va sentir en boca d'un professor d'origen irlandès, que dirigia el departament de Grafisme de l'Institute of the Arts Schools of Film de Califòrnia on Rútila havia acabat especialitzant-se en l'art de la Fotografia. I Saserna, que havia cursat un màster de Publicitat i Imatge a l'Institut of Technology, de Massachusetts, per dedicar-se també després a la fotografia, li va respondre amb un somriure: 158
—Doncs, jo crec en la resolució futura del somni i la realitat. En una mena de realitat absoluta. Eren paraules d'André Breton, una mena de metge de capçalera d'un professor vietnamita establert als EUA, que els parlava del
paper
de
la
imatge
al
MIT
de
abans
que
es
Massachusetts. Rútila
i
Saserna,
coneguessin, s'havien dedicat uns anys a treballar com a fotògrafes freelance. Havien viatjat molt i havien pogut publicar alguns reportatges en diferents revistes. Rútila
havia
aconseguit
col·locar
originals seus al Life, al Liberation, al Paris Match i al The New York Times. Saserna havia fet algunes exposicions individuals, a Bonn, a Zuric i a Amsterdam, on tenia alguns amics galeristes. I havia publicat reportatges al Newswekk, al Der Spiegel, a
159
Elle i també, com Rútila, al The New York Times. Des d'aquell dia que es van conèixer a la cambra fosca del Saló Internacional de l'Art Electrònic d'Avantguarda, Rútila i Saserna ja no es van separar mai més. Les dues parlaven alemany, però Rútila, la va dir en anglès, la cita de Valéry. Rútila havia nascut a Berlín. Saserna, a Munic. Les dues eren de principis dels setanta. Paul Valéry i André Breton —dos francesos importats a les aules dels EUA per un irlandès i un vietnamita nord-americans—
les
havien
unit
per
sempre. Quan van saber que s'estimaven, Rútila i Saserna ja feia uns mesos que havien decidit treballar plegades per unir els seus interessos fotogràfics. Sabien que havien arribat
al
meridià
professional,
però
de
la
seva
se
sentien
carrera com
si
acabessin de començar i encara tinguessin 160
tota la vida per recórrer. S'haurien deixat cremar vives, com dues Joanes d'Arc, si els haguessin prohibit de viure a la seva manera l'art de la imatge, tal com elles dues sentien que els bullia per dins. Aquell últim dia del segle —un impasse per a elles dues abans de baixar cap a la sorra del Dakar— era un divendres amb una llum grisa excel·lent per fer un reportatge de retrat. Rútila i Saserna havien escollit el barri de la nova urbanització d'alt estànding de Mare Park, a tocar del WH, per tirar uns rodets sobre la fauna humana que habitava al sud de la conurbació. Buscaven un lloc on la proximitat del mar i, a la vegada, el contacte amb l'aspresa de l'interior, haguessin acabat confegint un paisatge humà alterat per les migracions provinents tant del nord —les de retorn empeses pel crac— com del sud —els últims enganyats
en
l'esperança 161
d'obtenir
la
llibertat personal en un sistema econòmic que havia acabat sent només un miratge. Rútila
i
Saserna,
aquell
divendres,
havien agafat els equips fotogràfics —Nikon F4 Professional i Nikon F90X. Exposició des de 1/8000 a 4 segons. Uns 1.090 grams de pes cadascun. Objectius de recanvi AF Nikkor, zoom i gran angular— i havien sortit a la recerca dels seus últims retrats humans del mil·lenni. Abans de baixar a la festa de Cap d'Any del WH, les dues fotògrafes alemanyes havien anat a recollir els rodets revelats en 30 minuts al laboratori de les galeries comercials
de
l'hotel.
Miraven
les
transparències il·luminades pel visor. I les anaven seleccionant, sobretot, segons la impressió i l'impacte que els donava el primer cop d'ull. En van salvar algunes. La sèrie de l'estació de metro, la del Pare Noel rondant 162
per les galeries comercials, la de la dona cubana que feia tatuatges al salonet de les galeries, la de l'antiquari que treia la pols de quadres i mobles, la dels empleats i els clients del saló de perruqueria, la de la dona dominicana
que
netejava
les
escales
mecàniques, la del jove marroquí que treballava a la pastisseria, la de l'actriu que arribava en taxi a una roda de premsa del WH envoltada de càmeres i banyada en una feliç embriaguesa, la de l'indigent que remenava els contenidors de reciclatge amb un carret ple de cartrons protegits amb les restes d'una bossa de plàstic com si fos de poliamida, la de la bellíssima monitora de ioga que s'anunciava com a príncesa índia i que havia obert un saló en un local d'un dels edificis d'alt estànding de la zona, la del paquistanès del basar que descarregava una furgoneta plena de caixes de material audiovisual, la de la noia que feia d'estàtua 163
al passeig marítim, la del porter africà del torn de matí del Washingtònia Hotel que rellevava el porter africà del torn de nit amb una barretada de copa i es posava els guants blancs de gala fent-se petar els artells,
o
la
del
retaule
de
cambrers,
cambreres i consumidors desvagats de barra
i
d'oficines
taula
—la
veïnes—
majoria que
empleats
celebraven
a
l'avançada la fi de segle i de mil·lenni, escampats pels cafès i restaurants que poblaven la zona próxima al port esportiu. Rútila i Saserna no havien perdut el temps. —M'agradaria tenir uns quants retrats de
la
gent
que
viu
en
tots
aquests
apartaments d'alt estànding —va dir Rútila. —Aquests s'amaguen al cau i tu t'has de convertir en un talp com ells si els vols atrapar! —¿Aquesta nit, potser? —va proposar Rútila. 164
—¿A la festa del WH? ¿Què t'has tornat boja,
Rútila?
¿Ens
prendrien
per
escarritxapantalles del cor! Van
deixar
les
fotos
escampades
damunt la tauleta. Es van desvestir. Es van començar a arreglar per baixar a la festa del WH i van treure els vestits de nit de l'armari que aquell mateix matí havien deixat a la bossa de planxisteria perquè els donessin un cop de mà i els traguessin les arrugues del viatge. —¿Te'n recordes de com jo anava vestida quan ens vam conèixer fa cinc anys? —va dir Rútila, mentre es mirava nua davant el mirall, a través de l'objectiu d'una de les càmeres Nikon que s'havien quedat damunt del llit. —T'estimo, Rútila. Ja saps que em vas agradar de seguida que vas entrar a la cambra
fosca
del
Saló
i
que
si
no
m'haguessis parlat amb aquella cita de 165
Valéry, jo ho hauria fet amb qualsevol altra de Breton —va confessar Saserna, mentre l'abraçava per darrera i li acaronava els pits, mentre Rútila alçava els braços amb la Nikon per bandera, com si es rendís al contacte amb el cos d'ella. El mirall va fer una foto perfecta de les dues. Els pits i el sexe de Rútila, el cap torçat enrera, i el rostre de Saserna que completava l'enquadrament. —Un dia farem la nostra sèrie particular —va dir Rútila, besant el coll de Saserna en un lleuger moviment de cap que li va forçar una mica els genolls i li va obrir l'entrecuix mostrant, al fons del mirall, un clítoris engrandit lleugerament pel contacte i la visió del mirall. —¿I qui serà la fotògrafa que tindrà els drets exclusius d'imatge pel cos de l'altra? —va coquetejar la Saserna.
166
—¿Recordes els Portraits de Newton? —va dir, Rútila, girant-se en rodó, casant els pits d'ella amb els de Saserna i fonent-se en una abraçada que va acabar fent-les caure al llit, entre les Nikon F4 i F90X, que van acabar rodolant pel pendent del matalàs fins a l'estora, empeses pel vaivè del seu pes. —Herr Helmut Newton va ser un mestre de la fotografia del cos humà, però va tenir els millors models del món. És un dels pocs alemanys que envejo! —va afegir Saserna. —Pensa que era berlinès com la teva Rútila, però que el seu origen era australià, i que va viatjar per tot el món... —¿Saps què penso, Rútila? —va fer Saserna posant-se asseguda sobre el llit i acaronant el rostre de Rútila—. Que tothom és un fill de puta, menys Paul Valéry, André Breton, tu, jo i el mestre Helmut Newton!
167
—Hi estic d'acord! —va afegir Rútila—. Els de Vogue són uns fills de puta! Els de Marie Claire són uns fills de puta! Els de l'American Playboy són uns fills de puta! Els de Nova i els del Queen també són uns fills de puta! —Però si totes aquestes revistes van publicar els retrats de Helmut Newton! —va aclarir Saserna. —Però no n'han publicat cap ni de teu ni de meu! Per tant, són tots uns fills de puta acabats! —M'hauria agradat ser fotògrafa fa vinti-cinc anys per retratar Elsa Peretti, con Newton va fer, en una terrassa d'un gratacel de Nova York. —Però si amb prou feines caminaves, aleshores, Rútila! —¿Tu creus que Margaux Hemingway hauria volgut fer de model per a nosaltres dues? 168
—¿I Paloma Picasso? ¿Jeanne Moreau? ¿Charlotte Rampling? ¿Romy Scheneider? ¿Raquel
Welch?
¿Hanna
Schygulla?
¿Jacquelinne Bisset? Oh!, quantes dones amb un cos esplèndid que el mil·lenni ha marcit! Només els objectius del fotògraf tenen el poder de mantenir-los desitjables i plens de frescor per sempre! —¿I fer aquell paio, el Helmut Berger descapullat davant de la llar de foc d'una cambra d'hotel de luxe, t'hauria agradat? —va tallar Rútila, amb un esquitx de gelosia als ulls, una mica ferida per aquella passió que Saserna mostrava per les dones de món. —Saps, Rútila... Herr Helmut Newton, el teu
compatriota
berlinès,
retratava
les
dones d'una manera que feia que se n'enamoressin les altres dones. Un dia, a la biblioteca del MIT, en un àlbum fotogràfic antològic de Newton vaig veure una foto de 169
la seva cosina Dichterin Tessa. Aquella nit vaig somniar que feia l'amor amb la cosina de Newton! Em vaig sentir...! I tot per una foto de la cosina de Newton! Quan Newton la va retratar, jo només tenia tres o quatre anys i, en canvi, aquella imatge seductora de la cosina de Newton no me l'he pogut treure mai més del cap. —¿Vols
que
engeloseixi
de
debò,
Saserna? —va esclatar finalment, Rútila, posant-se de genolls damunt el llit i fent anar alhora el cap i les mans en un gest que tampoc no va impressionar Saserna. —¿Engelosir... d'una foto? —Sí, d'una foto! Quantes fotos no han acabat amb la vida de dues persones enamorades
que
estaven
segures
que
s'estimaven! —No exageris, Rútila! —Necessitem un Helmut Berger per retratar amb les pilotes enlaire i el trasto a 170
mig carregar, perquè ens faci d'antídot quan, entre tu i jo, Saserna, hi hagi una foto d'una dona que faci perillar el nostre amor. —¿En què estàs pensant, Rútila? —En el mateix que tu, Saserna! Aquest hotel és un jardí on es congrega la flor-inata més selecta d'aquesta urbs de tres milions i mig! Van
carregar
les
Nikon
aleshores
mateix. Es van vestir. S'havia fet l'hora de baixar al saló del WH per celebrar el traspàs de mil·lenni. En realitat van ser elles dues les que van provocar
que
el
doctor
Gilip
Pilig
i
l'escarritxapantalles de nom fals, Carfulè Élufrac, es fixessin en aquell parell de belleses
amb
els
trets
germànics
tan
pronunciats i amb cara de viure a fons. En realitat van ser elles dues les que van arrossegar Gilip i Carfulè cap a la barra del bar del WH, temptant-los amb combinats. I 171
van ser també elles dues les que se'ls van emportar a l'habitació on dues Nikon amb desig
de
retratar
un
model
d'home
semblant a Helmut Berger esperaven la presa com un caçador de safari espera la seva presa a la selva. A les tantes de la matinada, Carfulè Élufrac ja no s'aguantava. Havia pres mitja dotzena més de combinats i havia demanat per telèfon un servei doble de xampany per celebrar el mil·lenni. Va exigir que pugessin quatre remaleïdes bossetes de raïm. I com que el servei d'habitacions de nit els va dir que a la festa s'havien acabat totes, es va posar fet una fera i va amenaçar de despertar el gerent de l'hotel si no els servien com Déu mana. Al cap d'un quart d'hora, arribava el carret amb les ampolles de xampany i quatre remaleïdes bossetes de raïm.
172
—A finals del mil·lenni passat, uns investigadors nord-americans van fer creure a tohom que la pell del raïm tenia el remei per curar el càncer! —va anunciar el doctor traumatòleg, que també anava gat, però ho portava amb la mateixa elegància que elles dues li havien detectat només veure'l amb el seu esmòquing blanc al saló del WH. Després, Rútila i Saserna es van treure els vestits de nit perquè se'ls sentien enganxats a la pell per l'eufòria del sopar i per l'ambient calorós que havia acabat carregant l'atmosfera del saló després de les dotze. Es van quedar amb els conjunts d'interior de Cacharel i Sloggi. —Remaleïdes alemanyes dels collons, esteu boníssimes! —va dir Carfulè, insolent, amb els seus ulls d'òliba fora de lloc del tot. —Ara
ens
toca
a
nosaltres!
—va
anunciar el doctor Gilip Pilig en un atac de luxúria que li va treure una mica el seu 173
encant
elegant.
I
es
va
començar
a
descordar l'esmòquing, i a desvestir-se fins a quedar-se amb calçotets. Uns elegants SET d'aquells fins a mitja cuixa. Carfulè el va imitar. Portava slips JIM, però el gruix del seu ratolí ni es notava perquè la borratxera era superior al desig. Rútila es va acostar al doctor i li va dir a cau
d'orella
que
tenia
una
mica
de
migranya. Ell li va agafar el cap amb mans de metge i la va acaronar mentre li deia, en el mateix to amorós: —Milions
de
persones,
estimada,
pateixen mal de cap sovint. Les dones d'entre trenta i quaranta anys són les que en pateixen més. —Encara no en tinc trenta, rei! —va corregir Rútila. —Ja ho sé, ja ho sé, bonica —va dir, com si demanés perdó, el doctor Gilip—, però la migranya és com un misterí diví que ens 174
arriba al cervell sense saber com ni per què. La
migranya
és
superior
al
nostre
coneixement mèdic! —va sentenciar com si recités un vers ampul·lós de Goethe—. L'estrès, l'alcohol, massa llum, el canvi de clima, massa soroll, massa calor... Qualsevol d'aquests efectes actua sobre el tàlem i aquest ho comunica al bulb raquidi. El raquidi ho transmet als vasos sanguinis i els vasos... Mentre
Saserna
feia
veure
que
se
l'escoltava, preparava les dues càmeres amb el diafragma i la velocitat que la llum de l'habitació permetia. La pel·lícula era de sensibilitat alta i no hi hauria problemes. Carfulè s'havia desvetllat una mica pel discurs del doctor. Rútila va tallar la dissertació de Gilip posant-li els dits de la mà per l'interior de la goma elàstica dels calçotets fins a mitja cama SET, que havien
175
augmentat el seu volum amb la passió del discurs mèdic sobre la migranya de Rútila: —Treute'ls,
rei!
—li
va
demanar,
seductorament. —¿Que no tenies migranya, tu? —va fer ell. Aleshores,
Carfulè,
que
se
sentia
sexualment desatès, va proposar: —Anem a la piscina de la terrassa a fer un partit de waterpolo, Gilip! —¿Què
t'agafa
ara
a
tu?
—el
va
amenaçar el doctor. —Un dia vas dir que t'agradaria ser una figura del waterpolo! ¿Te'n recordes, Gilip? Vas dir que t'agradaria veure't amb un trofeu
i
aquell
gorret
de
goma
moll,
enganxat al cap! Va ser aquell dia que ens vam trobar al Fitness Look i trobaves que la piscina era massa petita per fer waterpolo. Carfulè es va abaixar pel seu compte els eslips JIM, convençut que Saserna preferia 176
més manipular el gran angular de la Nikon que no pas el seu. Comparant-lo amb el del doctor Gilip, Carfulè es va penedir d'haver begut tants combinats. Però ho va fer pagar al raïm: —Aquest remaleït hotel té el raïm massa aigualit! Gilip Pilig i Carfulè Élufrac havien coincidit al Fitness Look un parell de vegades. Després es van trobar en un consell d'administració del News —el doctor en tenia algunes accions i Carfulè hi escrivia cada dia una columna—. Havien fet algun sopar de treball. Gilip pensava que sempre convenia tenir un amic de la premsa a qui acudir. Per tant era una amistat més de negocis que no pas sincera. Els dos eren separats. Entre una cosa i l'altra, van acabar fent relació de separats que va culminar aquella Nit de Cap d'Any amb la taula que el News els va reservar al WH. L'Aufidi —àlias 177
Carfulè— tenia la mania de no dir mai el seu nom real —el de columnista Aufidi— quan veia que hi podia haver dones pel mig. Aleshores feia servir els advocats de la seva dona, de la qual estava en tràmits de separació, com a excusa per canviar de nom. Gilip Pilig n'estava tip que aquell mitjatinta de
periodista
li
esguerrés
qualsevol
oportunitat de faldilles amb les seves borratxeres. ¿Amb què collons li sortia ara amb allò del waterpolo? El va engrapar pels quatre pèls del pit. El penis del traumatòleg, que
amb
el
contacte
de
la
Rútila
i
l'alliberament dels SET, ja se li havia posat a cent del tot, era com un floret amenaçant en peu de guerra. —Si
no
calles,
Aufidi
Carfulè
del
waterpolo dels ous, et foto un gec d'hòsties i et capo aquí mateix davant d'aquestes noies! —el va amenaçar.
178
Carfulè Élufcar, amb la borratxera, se sentia més fort que mai. ¿Què pretenia aquell presumit de metget d'accidents de trànsit que s'havia presentat al sopar amb esmòquing blanc, com si fos un cònsol de les
colònies?
¿Fer-lo
quedar
com
un
gallineta aprofitant que no se li aixecava per culpa del raïm? Se'l va mirar ferotgement. I li va endinyar un primer cop que va anar directe a la barbeta de Gilip. El combat va exaltar les dues fotògrafes alemanyes. Van agafar una Nikon cadascuna i van començar a disparar. Carfulè Élufrac va rebre una tanda de cops de puny que Gilip Pilig devia portar a dins des de feia molt de temps perquè pegava amb ràbia. Elles encara van trobar el doctor, nu, sabre enlaire, més atractiu del que s'havien imaginat. Finalment, Gilip Pilig va deixar knockout Carfulè Élufcar.
179
Va brindar el trofeu a les dues dones que encara el tenien enfocat amb els seus objectius Nikkor i no havien acabat de clicar l'obturador. El van fer posar dempeus davant del mirall i li van fer la foto desitjada. Aquella nit de Cap d'Any, per fi, havien aconseguit immortalitzar el seu particular Helmut Berger amb el penis descapullat, com el de la foto històrica de Helmut Newton! Aleshores mateix va sonar el Philips mòbil del doctor Gilip Pilig —MoviStar per quan anés a l'estranger—. No sabia on se l'havia deixat. Era en una de les butxaques de l'esmòquing blanc. Va respondre. Era d'Urgències
de
l'Hospital
General.
Va
prendre nota mentalment. Va penjar. Es va vestir de pressa, com si, de sobte, s'adonés del desori que regnava a l'habitació.
180
—L'hora d'or, reines! Han trobat un paio ofegat a l'aigua! A l'Estació Marítima, al capdavall del pont de fusta! He de córrer per
no
perdre
l'hora
d'or!
Volen
que
certifiqui la mort per ofec! Però no s'ha de perdre l'hora d'or! —va cridar, ensopegant amb els camals dels pantalons, a mig posar, sense
sabates,
mentre
es
cordava
la
bragueta. Elles dues el van acompanyar fins a la porta. —Quan borinot
de
pugueu, sobre!
traieu-vos
—els
va
aquest
recomanar,
mentre demanava l'ascensor. Elles havien sortit al passadís de la planta de l'hotel tal com anaven —Cacharel i Sloggi— i amb les Nikon encara penjades al coll. Les dues fotògrafes alemanyes, Rútila i Saserna, estaven convençudes que, amb el clixé estil Helmut Berger del doctor Gilip Pilig, havien aconseguit la foto que, si mai 181
es declarava un brot de gelosia entre les dues per una altra dona de retrat, els serviria de remei infal·lible: «Necessitem un Helmut Berger per retratar amb les pilotes enlaire i el trasto a mig carregar, perquè ens faci d'antídot quan, entre tu i jo, hi hagi una foto d'una dona que faci perillar el nostre amor.» Rútila
i
Saserna
combatrien
des
d'aleshores el perill del mal de la gelosia —tan misteriosament diví, en paraules del doctor Gilip, com el de la migranya—, amb la foto del seu knockout professional.
182
El gratacel A
les
onze
en
punt
de
la
nit,
l'arquitecte Zosip Pisoz va passar a recollir, pel seu apartament de la urbanització d'alt estàndig de Mare Park, l'exmodel i actual autora de bestsellers, Ogúlnia Ainlugo. A Zosip, li va semblar que Ogúlnia, aquella
nit
de
Cap
d'Any,
estava
senzillament preciosa. El jove i recent triomfador arquitecte no se'n va poder estar de dir-li-ho: —Val la pena haver viscut un segle per veure't només a tu aquesta última nit de mil·lenni, Olgúnia! —va deixar anar amb un estil romàntic passat de moda, que ni ell 183
mateix entenia com li havia pogut sortir tan exageradament ridícul. Ella el va besar als llavis. Zosip es va desembullar una mica el seu clenxinat de fixador, però no va renunciar a començar la nit tan bé. I no la va voler decebre. «Senzillament
preciosa
i
senzillament
deliciosa!», va pensar, mentre feien un cargolet amb la llengua que, tant a l'Olgúnia com a ell, els va deixar momentàniament sense alè, víctimes de l'ofec de la passió. Zosip ja no tenia edat per preguntar-se si anava massa de pressa. Havia esperat setmanes, mesos, des que Ogúlnia i ell havien tallat la relació professional i l'amor furtiu. Ella havia fundat un centre de Fitness finançat pel seu examant —un conegut dissenyador de moda— i Zosip n'havia fet el projecte arquitectònic. S'havia enamorat del Fitness i d'Ogúlnia. Zosip tenia 27 anys i no 184
li havia passat mai una cosa semblant. Ogúlnia li va dir si no li feia res enganyar l'home que l'havia aixecat com a arquitecte. No, no li feia res, perquè, en realitat, ja no era la dona del dissenyador des que ell la va enganyar amb una model guineana més jove que ella. La d'aquella etapa d'amor furtiu ja era una Ogúlnia seductora, tan jove com ell, o més, potser. Zosip, quan va acabar Arquitectura, va fer de creatiu artístic en una agència de publicitat. I així va anar a parar a la distribuïdora dels models dissenyats pel marit de l'Ogúlnia. Quan ell va saber que Zosip era arquitecte li va proposar restaurar una antiga masia heretada de la seva família materna. Zosip Pisoz es va convertir aviat en un expublicista. Després va venir el centre de Fitness i l'afer amb l'Ogúlnia. No ho va resistir quan ella li va dir que tot havia estat 185
una relació entre amics i prou i que traspassava el Fitness i que no volia saber res amb qui hi havia estat pel mig abans. Zosip va passar un temps desesperat. Estava segur que mai més no faria cap projecte de bo. Però, aquells últims dies de l'any, tot se li havia girat de cara. Un grup immobiliari multinacional que es dedicava a la construcció d'oficines d'alt estànding arreu del món li havia acceptat el projecte en concurs obert per construir un gratacel de 200 metres d'alçada i 50 plantes a la riba del riu Chicago. Havia de ser un edifici per a un hòlding de productes cosmètics, la SUN&SUN,
que
havia
reflotat
la
seva
economia després d'una enfonsada a causa del crac. Zosip havia repolit el projecte i havia retocat els plànols després de parlar amb els
promotors
del
186
grup
immobiliari
multinacional que feia d'intermediari amb el consell directiu dels cosmètics. Estava
entusiasmat.
¿Tant
podia
enfervorir un èxit professional? El gratacel de Chicago, el primer gratacel de la seva carrera d'arquitecte, ja tenia nom i tot: Sunning Building. Aquell triomf inesperat enmig del seu estat depressiu li havia fet oblidar del tot l'Ogúlnia. I quan ja no se'n recordava que ni al món fos, ella l'havia trucat aquell vespre mateix de Cap d'Any per demanar-li sopar plegats! Va ser una nit íntima, com ell li havia promès.
Zosip
s'havia
encarregat
de
reservar una taula en el restaurant d'una antiga torre modernista de la part alta. Des del salonet on van sopar —només hi havia una quinzena de taules—, es veia l'estesa de llums nadalencs dels carrers i els neons de l'urbs. I al capdavall, a tocar d'on vivia l'Ogúlnia, ran de mar, es distingia la silueta 187
de bombetes dibuixant un gran avet de vinti-sis pisos que cobria tota l'alçada de la torre del Washingtònia Hotel. L'Ogúlnia no li va amagar que havia deixat plantat un economista de merda aquella mateixa nit, i que tenien taula reservada al WH. Es va quedar mirant una estona urbs avall, com fascinada per aquell pampallugueig de llums. Això havia estat molt d'hora. Quan encara es prenien, ell, un Bacardí Pineapple Daiquiri
i,
ella,
un
Bacardí
Strawberry
Daiquiri. Després van venir, de primer, les amanides de llamàntol i gambes, amb un vi blanc de blancs de Perelada. De segon, un filet de bou amb vegetals de la temporada i salsa bordalesa, amb Raïmat Clos Abadia. I finalment Mousse de crema amb cava 1551 Brut Nature. A l'hora de les campanades, el maître d'aquell restaurant íntim de l'antiga torre 188
modernista triat per Zosip va apagar gairebé tots els llums. S'havien quedat amb les espelmes
de
les
taules
enceses
i
les
bombetes de colors de l'arbre de Nadal que s'apagaven i s'encenien cada tres segons en un racó del salonet. Un rellotge de peu, amb el voluminós pèndol de vitrina, va marcar compassadament les dotze. El de la torreta modernista va ser un traspàs de mil·lenni sense disbauxa. —Pel teu gratacel de Chicago! —havia desitjat fluixet, Ogúlnia Ainlugo, amb una copa del 1551 Brut Nature. —Pel
teu
respondre
pròxim
Zosip
Pisoz,
bestseller! amb
un
—va pèl
d'emoció, després de comprovar que la bellesa sempre té un racó amagat per descobrir. Es
va
quedar
mirant
embaladit
l'Olgúnia. Portava un vestit negre de faldilla curta amb escot de Christian Dior, un 189
collaret de Favre Leuba, braçalets de Camel Trophy i un solitari amb diamant de Pierre Balmain. Zosip es va avergonyir de pensar que ell anava amb un esmòquing rellogat a la casa de disfresses! Després, quan amb l'Audi —«necessito un cotxe lleuger per moure'm pels fangars de la construcció!», es va excusar— van sortir de la torreta modernista on havien sopat, va comprovar encara que l'abric de pells de l'Ogúlnia era un Siberius. I un cop al pis d'ell —una peça de principi de segle, no gaire més de noranta metres quadrats, decorada
fredament
amb
mobiliari
de
Disform, que xocava com un pastís de nata amb el bon gust dels seus avantpassats— va saber que l'Ogúlnia portava un conjunt de roba interior de Fire. L'arquitecte Zosip Pisoz havia begut una mica massa durant el sopar a la torreta. A l'Audi, va besar l'Ogúlnia amb la mateixa 190
passió que ho havia fet quan s'havien retrobat a l'apartament d'ella. L'Ogúlnia li va dir que li deixés portar l'Audi. «¿Tens por que
ens
aturin
i
ens
facin
el
test
d'alcoholèmia i que no arribem a casa, potser?», va fanfarronejar ell. Finalment, l'Ogúlnia va conduir l'Audi de Zosip, mentre ell cantussejava una nadala amb la lletra canviada per: Chicago, projecte per firmar, gratacel i Sunning Building. Quan un cotxe patrulla de la policia metropolitana els va aturar, ell ja roncava com un tronc i ni se'n va assabentar. Després va saber que havien fet el test d'alcoholèmia a l'Olgúnia. —¿A una bestselleriana? ¿Com gosen? —va pinxar Zosip. Després, al llit de Disform, l'Olgúnia li va explicar que més valia que s'hagués adormit, al cotxe, perquè no se n'hauria sortit, tal com anava de begut. 191
—El test d'alcoholèmia em fa angúnia! —va
explicar
ella,
mentre
encenia
un
cigarret, després d'haver fet l'amor sense gaire entusiasme amb ell—. Em fa angúnia perquè no estic mai segura que canviïn el broquet del tub d'aspiració, cada vegada que aturen un conductor. —¿Vols dir que arriben a ser tan porcs? —va continuar pinxant Zosip, que havia quedat una mica abatut pel trist paper que havia fet amb Ogúlnia en una nit tan íntima com aquella. —Et fan bufar deu segons i l'escalfor del tub ja se'm posa a la gola! ¿I qui t'assegura que l'etilòmetre calcula bé els mil·ligrams per litre i per bufada? —En tot depenem dels infrarojos! —la va tranquil·litzar Zosip, amb una afirmació que va aprofitar per enllaçar i parlar del seu futur projecte—. Jo mateix, en el projecte del gratacel de Chicago que firmaré aviat, 192
he previst un sistema detector de qualsevol anomalia en els serveis, a base d'infraroigs. —Però això no té res a veure amb un test d'alcoholèmia —va objectar Olgúnia. —Però sí que s'hi assembla —va aclarir Zosip—.
El
gratacel
d'oficines
d'alt
estànding de Chicago s'ha de construir molt a prop del riu. Cal preveure-ho tot. He resolt la volumetria de les cinquanta plantes amb geometries elementals, com un prisma de base
quadrada
que
es
descompon
en
diferents alçades de dalt a baix a partir d'una de les diagonals del gratacel, amb un tancament
exterior
totalment
envidriat.
¿Vols veure'n la maqueta? L'Ogúlnia, si hagués estat descarada, li hauria dit que més valia que es preocupés de la volumetria del seu prisma. No es podia dir
que
fos
un
gratacel,
pel
resultat
d'aquella nit. ¿Per què els homes passaven qualsevol
preocupació, 193
sobretot
si
era
professional, per l'única diagonal que veuen des del punt de vista de l'alçada que va de la punta del nas fins als ous? Van
sortir
del
llit.
Decididament,
l'Ogúlnia va pensar que els llits de Disform eren
antisexuals.
Els
dos
estaven
desvetllats. La veritat era que als dos els havien quedat ganes de repetir i de tornarho a provar més endavant. Zosip li va deixar un batí de seda amb cinturó. Ogúlnia se'l va tirar damunt. ¿On devia haver perdut les calces de Fire? Zosip es va cobrir amb una mena de barnús que li arribava més amunt dels
genolls.
Estava
allò
que
diuen
francament ridícul. Però a vegades, segons quines
ridiculeses
es
converteixen
en
atraccions fatals. L'Ogúlnia dubtava, de tota manera,
que
els
genolls
de
Zosip
li
provoquessin cap orgasme. Van anar amb aquella fila, descalços per damunt de les rajoles modernistes del pis 194
de Zosip, fins a l'estudi on tenia la maqueta blanca del futur gratacel de Chicago. —¿Què et sembla? —va dir ell, esperant una exclamació de sorpresa de l'Olgúnia per l'obra de creació. —¿Què és això que hi ha al costat? L'Olgúnia s'havia interessat més pel recorregut simulat del riu Chicago, els arbres de pasta de paper de l'avinguda i un parell d'automòbils de joguina que no pas pel gratacel i la seva essència. Zosip es va sentir una mica incomprès, però ja coneixia Olgúnia de quan li va projectar el centre de Fitness i ja sabia que el seu fort no era precisament l'amor a l'arquitectura. —¿Veus la disposició apiramidada del volum? Te'l miris d'on te'l miris, el Sunning Building mostra el seu criteri de nitidesa geomètrica i el procés volumètric que el caracteritza! —va tornar a explicar Zosip, assenyalant amb el dit índex, amb cura de 195
no fer caure cap peça de la maqueta, cadascuna
de
les
parts
bàsiques
del
projecte—. Per aquesta conducció de serveis passarà el cervell de control dels infraroigs! —va anunciar feliçment, al final. Van tornar-ho a provar a terra. Al costat de la maqueta del gratacel de Chicago. Sobre
una
Disform—,
estora amb
un
grisa parell
—també de
de
bandes
transversals negres. L'Ogúlnia li va agafar el prisma i l'hi va acompanyar amb delicadesa fins a la seva cavitat envidriada que tornava a estar disparada per l'alarma de l'infraroig que, unes hores abans, li havia detectat com a positiu, amb dues franges rosa, el test d'embaràs. —No m'he posat la gometa... —va dir a mig fer, Zosip, amb una veu ofegada pel desig, només per dir-ho, com si complís amb una formalitat.
196
—No t'estic fent cap test d'alcoholèmia, rei
—va
dir
també
ella,
encara
seductorament, amb un petit xisclet després de
«rei»,
fonament.
perquè L'Ogúlnia
Zosip
havia
experimentava
tocat per
primera vegada el plaer de l'amor sense haver
de
pensar
en
els
potiners
anticonceptius. «Tindràs un fill, Zosip Pisoz. Serà meu i teu. I es dirà Zosip, com tu. I viurà en un gratacel de Chicago!», va pensar l'Ogúlnia, en un monòleg interior, influït per les lectures de la Bíblia de petita, mentre l'arquitecte es desfeia en un joc de sospirs. L'Ogúlnia ho va aprofitar per agafar Zosip molt fort, pel voltant del coll, per acotxar-lo dins els pits, i per acaronar-li els cabells entresuats, mentre ell deixava de panteixar com si hagués pujat i baixat els cinquanta pisos del gratacel de Chicago tres
197
vegades
seguides
a
peu
per
l'escala
d'incendis. Quan es va asserenar, Zosip la va besar i ella li va correspondre amb un ramell de petons resseguint-li el pit. —Reconec que sóc una mica wesleyà, Ogúlnia! —¿Quin cony de línia arquitectònica és aquesta, amor meu? —va preguntar ella, convençuda que la corda de l'ofici encara no se li havia acabat, a pesar de la rebolcada sobre l'estora de Disform de l'estudi, al costat de la maqueta. —No és cap línia arquitectònica, reina! Vull dir que sóc molt metodista, com un metodista anglicà. Els wesleyans creuen que tothom pot aconseguir la salvació amb una experiència religiosa personal que només s'obté si ets capaç de seguir el règim d'una vida escrupolosament estricta.
198
—¿I...?
—va
interrogar
l'Olgúnia,
allunyada d'aquella mena de misticisme que havia capgirat el cervell de Zosip. —En l'amor sóc wesleyà. Em salvo després
d'una
experiència
divina
com
aquesta de fa una estona amb tu. I em salvo perquè me la mereixo per haver esperat una eternitat escrupolosament i estrictament que m'obrissis el cor. —I les cames, arquitecte! —va afegir Ogúlnia. —No t'ofenguis. Has estat esplèndida. M'ha semblat que tornàvem als temps del Fitness —va recordar ell amb nostàlgia. —No m'ofenc. Em pensava que no te'n sortiries amb el que havies begut a l'hora de sopar. Si el prisma del gratacel de Chicago es porta com el teu, a les oficinistes d'alt estànding del Sunning Building els semblarà que viuen en una mena de Folling Building permanent—.
Després, 199
fent
una
pausa,
Ogúlnia va dir—: Escolta, amoret. Jo tampoc no portava diafragma. I ja fa molt de temps que no prenc pastilles. Quan m'has dit que no t'havies posat el preservatiu, ja estava molt agafada i... L'arquitecte Zosip Pisoz no va fer gaire cas d'aquella confessió íntima de l'Ogúlnia Ainlugo. ¿S'ho havien passat bé, oi? ¿Què podia passar? ¿Un fill tan jove? Però ella no deixaria pas penjada la carrera d'autora de bestsellers ara que havia començat! Zosip es va treure del cap la idea que sobre la Disform hagués pogut deixar embarassada Ogúlnia. La buidada havia estat potent, i s'havia clavat a fons ben endins, però no sempre funciona a la primera! No se'n penedia d'haver anat a l'habitació de l'estudi on tenia la maqueta del gratacel. Aquell gegant de 200 metres i 50 plantes li havia portat sort!
200
Era ben entrada la matinada. Zosip no tenia son. Ogúlnia tampoc. ¿Encara serien capaços de tornar-hi? Ni que li ho haguessin jurat, no s'hauria cregut que traspassaria el mil·lenni amb una dona com aquella per a ell sol tota la nit! Van fer uns whiskies amb gel per fer córrer la cremor del xampany i els licors del sopar. Zosip va tornar a beure més del compte. Ogúlnia tampoc no se'n va estar, aquesta vegada. Estaven aixafats al sofà del salonet. Parlaven de tot. Cadascú del seu tema. Zosip, del taller d'arquitectura que muntaria després del gratacel. Ogúlnia, d'un malparit d'economista anomenat Joost Tsooj
a
qui
ella,
com
una
figaflor,
anomenava Joosie. —Tots
els
economistes
són
uns
malparits! —va dir Zosip Pisoz, emborbollat perquè
havia
sentit
clarament
el
nom
d'aquell malparit de Joosie que li havia retingut l'Ogúlnia tant de temps. 201
—Aquest ho és més que els altres! Un dia em va deixar el seu Lexus GS 300, un cotxàs de luxe, i em va fotre un escàndol perquè se li va rebentar el catalític! Em va dir que era culpa meva perquè no sabia canviar la marxa i que conduïa com una comadrona! —Es mereixeria que algú li hagués estellat el tub d'escapament pel cervell! —va amenaçar Zosip. —Jo sóc incapaç de matar ningú, però si mai hagués de matar algú, t'asseguro, Zosip, que aquest seria el Joosie! —va confessar ella. —Ho tindria ben guanyat! Per tractar malament una reina com tu! —va dir Zosip, omplint un altre whisky i acostant-se a l'Olgúnia per besar-la una altra vegada als llavis. —¿M'estimes, Zosip?
202
—Més que el cel de Chicago! —va respondre ell, alçant teatralment el got i abocant un raig de whisky per damunt d'aquell barnús ridícul que li arribava als genolls. —Doncs, no deixis que Joosie em faci cap mal, amor meu! No el vull veure mai més. Ni a ell, ni al seu merda de Lexus! —No te'n farà cap, de mal, mentre jo ho pugui evitar! —va assegurar Zosip, fent un sanglot de borratxera. Després d'allò, Ogúlnia va caure al sofà, rendida del tot, i es va adormir. Zosip la va tapar amb un cobrellit de Duvet que va anar a buscar a l'habitació. L'arquitecte del gratacel de Chicago es va vestir sigil·losament. Estava embriac, però ell estava segur que era la febre de l'amor.
Va
tancar
els
llums
del
pis
modernista on tenia l'estudi i hi va deixar
203
dormint l'Ogúlnia. Des de la porta, li va llençar un petó amb els dits: —Adéu, Ogúlnia estimada! Jo vetllaré el teu son i acabaré amb l'economista malparit que t'ha abandonat! Zosip se sentia com un heroi wesleyà cridat pel cap dels metodistes per netejar d'irresponsables i materialistes tota la capa de la terra. Va anar a Mare Park. L'edifici d'alt estànding de l'Ogúlnia on també vivia Joost Tsooj —el malparit de Joosie per als amics!— estava immers en la solitud de la urbanització a primera línia de mar. Només se sentien uns lladrucs de cadell de gos. Lladrucs de fred, de gana i de marriment a la vegada. Zosip Pisoz es va treure un vell clauer de la butxaca on encara hi portava la clau de l'entrada principal i la de l'apartament de Joosie. 204
¿S'havien
arribat
a
estimar
alguna
vegada? ¿Es podien entendre quan ell encara feia de publicista i Joosie ja era un economista amb calés al bufet de l'agència que treballava amb la Borsa? ¿Per què el seu estimat Joosie l'havia hagut d'enganyar precisament amb l'Ogúlnia? L'arquitecte Zosip Pisoz va arribar a l'àtic del Joosie. Va intentar obrir la porta tan
sigil·losament
com
s'havia
vestit
d'amagat de l'Olgúnia. No encertava el pany, tremolós encara per l'embriaguesa que ell confonia amb la crida a emprendre la seva particular croada de salvació. Va entrar a l'apartament de l'economista. No hi havia ningú. ¿Amb qui devia estar celebrant la nit de Cap d'Any aquell poca-vergonya? Va veure un exemplar del News, obert per les pàgines centrals del suplement d'economia, estès damunt la tauleta del saló, davant d'una biblioteca plena d'enciclopèdies i 205
col·leccions
de
textos
de
màrqueting,
finances i política directiva. Hi havia també un got amb un dit de whisky i un cendrer amb unes quantes puntes de cigarret. Va sentir que trucava el telèfon i es va sobresaltar. Es va estar uns segons aturat, sense saber què fer. A la tercera trucada es va
disparar
la
cinta
del
contestador
automàtic: «Hola, sóc el Joosie. Ara no hi sóc. Deixa el teu missatge.» «Ogúlnia, reina, si ets tu, no pengis. Vaig amb el Lexus a l'Estació Marítima. Ja t'he dit que enllesteixo el compromís que tinc i torno de seguida. No et moguis de l'apartament. O, si vols, baixa a la festa del WH. Jo hi vindré més tard. Un petó, amor!» Zosip va sentir fàstic. Sí, fàstic de Joosie. ¿Li podia haver dit alguna vegada de debò, aquell faldiller, que l'estimava de veritat quan ells dos eren amants? ¿Què hi trobava amb ell quan el penetrava per 206
darrere? ¿Com podia petonejar-li el penis si només ho feia per alimentar el seu instint de cremacors? El telèfon el va sobresaltar per segona vegada. ¿Tornava a ser ell? Qui fos es disposava a deixar algun missatge després del senyal. Zosip va escoltar amb el cor en un puny, com si tingués por que, de l'altra banda del telèfon, poguessin descobrir que tot un arquitecte a punt de fer-se un nom era allà on no li corresponia de ser, tafanejant: «Joosie, sóc jo, l'Olgúnia. Se me'n fot on siguis, malparit. He sopat com una reina. No, com una reina, no; he sopat com una dona que sap que algú està enamorat bojament d'ella. No el coneixes. He sortit amb l'arquitecte que em va fer el centre
de
Fitness.
Ja
hi
havia
tingut
relacions. Després he anat a passar la matinada a casa seva. Encara hi sóc. Aprofito per trucar ara que no hi és. Haurà 207
anat a buscar alguna cosa per beure al NitiDia. No té res de bo a casa. És un pelat, però al llit és meravellós, ¿saps? Tu no has aconseguit fer-me sentir mai com m'ha fet sentir ell aquesta nit de Cap d'Any. Espero que quan tornis del teu compromís de merda estiguis ben ofegat pel teu egoisme golafre. Només et volia dir que aquest vespre, abans que et truqués, m'havia fet el test de l'embaràs. Positiu. Espero un fill. Potser és teu, malparit. Una mica teu i una mica fertilitzat amb reforçant pel bíceps del pàrquing, l'encarregat de manteniment, al catre mateix del teu Lexus de luxe. Però aquesta criatura no te la reconec. El pare serà
de
l'home
que
aquesta
nit
ha
traspassat el mil·lenni amb mi. I potser naixerà al capdamunt d'un gratacel, a l'altra banda de l'horitzó. Oblida'm, Joosie. I no em truquis més, sisplau.»
208
L'arquitecte Zosip Pisoz va estar una estona davant del telèfon com si esperés alguna cosa més. Al cap d'uns instants va reaccionar. ¿Què
hi
feia
allà
palplantat,
escoltant
discussions sense resposta entre les dues persones que més havia estimat a la seva vida? ¿Al pont de l'Estació Marítima, havia dit que anava el Joosie? Va deixar l'apartament. No era gens lluny de l'edifici. S'hi va arribar a peu. Li feia bo l'airet de mar. Va arribar al pont de fusta de l'Estació Marítima. El terra ondulat el va fer ensopegar una vegada i dues. Li va semblar veure un cotxe aparcat al mig del pont. «¿Que no és de vianants aquesta passarel·la?», es va dir Zosip. S'hi va acostar. A la cabina del servei de seguretat no hi havia ningú. «La nit de Cap d'Any ho capgira tot», es va explicar l'arquitecte avançant de pressa fins a l'auto 209
que, a manera que s'hi acostava, li semblava cada vegada més que era un Lexus. ¿Un Lexus? Un Lexus, no! Era el Lexus del Joosie! S'hi va atansar amb un batec de cor. ¿Joosie? ¿Què feia el Joosie amb el cap repenjat enrere i l'airbag disparat? ¿Què cony era aquella trompada que es veia al davant de la carrosseria del Lexus? Zosip va obrir la portella. Va tocar una mica el Joosie. «Joosie! Ei, Joosie!» No era metge, però no calia entendre-hi gaire per saber que el seu estimat Joosie no respirava. Es va atabalar. Però només li va durar uns segons. ¿Qui s'havia avançat a la seva
croada
particular
contra
aquell
indesitjable? L'Ogúlnia havia de saber que el Joosie era mort. ¿Ella havia dit que l'odiava, oi? ¿Com se'l creuria? «Ogúlnia, Ogúlnia... Un fill d'aquest malparit?», va dir en un plor que es va empassar.
210
Li va treure el rellotge del canell. Era un regal seu. Un Bulgari Esport. Era d'or de 18 quirats,
amb
corretja
d'acer.
Tenia
el
moviment automàtic. Recordava que era impermeable. La maquinària, suïssa. El va fer gravar amb les inicials J.T. S'hi va gastar el sou de tres mesos. Li va costar més de mig milió! «El Bulgari Esport ara és meu, Joosie!», va dir. Va tancar amb un cop fort la portella del Lexus. El cotxe es va bellugar una mica pel vaivè del cop. ¿Que no estava frenat? Va començar a rodar enrere. Primer, lentament. Després, cada vegada més de pressa. El Lexus va lliscar per la passarel·la del pont de fusta en un no res. I va caure a l'aigua. Amb el cos del Joosie a dins. L'arquitecte Zosip Pisoz va mirar per tot arreu. No es veia ningú enlloc. Tot era fosc. Va dubtar. Va pensar uns instants. Va engegar a córrer pel pont, en direcció 211
contrària d'on havia vingut quan havia vist el Lexus al mig de la passarel·la. Va tornar a ensopegar amb el terra ondulant. Es va marejar. I va caure estès a terra. No sabia quant de temps hi havia estat. Els wesleyans de l'anglicana metodista de la merda l'havien abandonat! Només recordava que va tornar en si als braços d'una noia que li va semblar que tenia els trets d'una coreana. Ell li va dir que no estava borratxo. Però ella va insistir que havia d'entrar al mil·lenni feliç i li va obrir la bragueta allà mateix, al pont, i li va fer una xucladeta que el va retornar a la vida. No portava ni cinc. S'havia deixat la cartera i només tenia quatre monedes a la butxaca. La coreana li havia dit que no feia el carrer una nit de Cap d'Any al pont de l'Estació Marítima per contemplar borratxos de casa bona i espolsar-los la titola. El va amenaçar que si no li pagava, el denunciaria 212
per violació. Ell li va donar el rellotge Bulgari Esport que havia pres al Joosie. «Val una fortuna!», li va dir. «No t'ho creus ni tu!», va fer la coreana. Però va acceptar el rellotge. Se'l va desar a la bosseta de mà. Aquell penjat li va fer llàstima i li va cridar un taxi que passava prop del Passeig Marítim. Zosip Pisoz va pujar al taxi sense saber on anar, de moment. ¿A cal Joosie, que ja feia malves a l'aigua? ¿A casa seva, on l'Olgúnia l'esperava amb una criatura al ventre que ell no li havia fet? —A l'aeroport!—, va deixar anar en un moment de lucidesa. Havia
recordat
que
els
del
grup
immobiliari de la multinacional li havien dit que tenia permanentment un bitllet obert al departament de la TWA per agafar el primer vol que necessités per anar a Chicago. Com més aviat hi anés, més aviat firmaria el 213
contracte del projecte del gratacel amb els paios dels cosmètics de la SUN&SUN. Es va envolar al cap de dues hores destinació Chicago. Li va semblar que l'avió passava
per
damunt
de
l'edifici
dels
apartaments de l'Ogúlnia. No va poder evitar sentir un pessic a la gola que li va fer pujar dues llàgrimes, amb el nas tocant el vidre de la finestreta de l'avió. Al mateix temps, va veure el pont de fusta de l'Estació Marítima. Hi havia moviment. Un braç de grua, que des de dalt es veia petit com un tiralínies, aixecava un fardell que devia ser el Lexus del Joosie. Pel Joosie, no va plorar. Per l'Olgúnia, potser. Li sabia greu que el fill de l'Ogúlnia no
pogués
néixer
al
capdamunt
d'un
gratacel, a l'altra banda de l'horitzó. Però sabia que l'Ogúlnia Ainlugo era forta i se'n sortiria una vegada més.
214
L'assistenta de vol li va dir si volia alguna cosa per beure i picar. Va demanar un te i l'hi van portar amb una bosseta d'avellanes torrades de promoció turística. Després, quan ja era als núvols, va fer una capcinadeta pensant en el seu primer gratacel de 200 metres i 50 plantes. En somnis, li va semblar que inventava l'antic i enginyós sistema del Transport Pneumàtic d'Escombraries i que el comandant de vol el batejava amb el nom de «TPE». Quan va arribar a Chicago, amb el canvi d'hora, el tercer mil·lenni tot just hi havia començat. A l'arquitecte Zosip Pisoz, però, li va fer l'efecte que ja estava en marxa des de feia una eternitat. Refugi La Vinyeta Duesaigües 1a edició on-line, Nit de Nadal 1999 a Nit de Cap d'Any 2000 2a edició digital, revisada: estiu del 2010
215
Personatges de «Carezza en W» Batis Sitab Falsa soprano coreana formada a París, excantant del cor del reformatori d'adolescent. Call-girl.
Carfulé Élufrac Més conegut com a Aufidi. Columnista de diari d'economia. Amic del doctor Gilip Pilig.
Corine Parella de l'encarregat de manteniment, Potamó.
Gilip Pilig Metge traumatòleg. Cap del departament de Traumatologia de l'Hospital General. Accionista del diari d'economia News. Amic del columnista d'aquest diari, Carfulé Élufrac, conegut amb el pseudònim d'Aufidi.
Joost Tsooj Familiarment, anomenat Josie. Economista amb graduació de màster als EUA. Crac de la Borsa. Amant d'Ogúlnia i examant de Zosip Pisoz. Propietari d'un Lexus. Contestatari del columnista Aufidi.
Ogúlnia Ainlugo Escriptora de bestsellers, exensinistradora de gossos i exmodel. Novia de Joost Tsooj, amant de Zosip Pisoz i dona de relació fugaç amb Potamó, per a ella, el bíceps del pàrquing.
Potamó Encarregat de manteniment de l'empresa de multiserveis permanents Carezza en W. Exvenedor d'immobiliària. Parella de Corine.
Rútila i Saserna Fotògrafes alemanyes de revistes internacionals. Ex freelancers. Parella professional i sentimental.
216
Stéphanie Einahpets Rosseta del departament de producció de la cadena de manteniment Carezza en W. Exmusa sexual de Potamó.
Titini Dissenyador de moda de renom internacional. Nom familiar i de marca. Examant i exprotector d'Ogúlnia. Amic de l'arquitecte Zosip Pisoz.
Yan-Yan Nick Violoncel·lista xinès. Expresident del consell d'administració d'un hòlding internacional de cosmètics.
Zosip Pisoz Arquitecte, amic del dissenyador de moda Titini, examant de Joosie Joost, i amant d'Ogúlnia. *Tots els personatges tenen entre 25 i 35 anys.
217