Griot i Alda by Andreu Sotorra

Andreu Sotorra

GRIOT I ALDA

Barcelona, 2010 Edicions Digitals Escac Gabinet de Comunicaciรณ

Griot i Alda Alda, la protagonista, una adolescent decidida i lliure, i alhora vulnerable, s'enamora de Griot, un jove immers en el món de la droga, de la qual depèn i a la qual ho supedita tot. L'autor s'enfronta amb aquesta novel·la al complex i perillós món de la drogaaddicció. ¿Com és una part d'aquest món? ¿Com s'hi entra? ¿Com s'hi viu? ¿Com se'n pot sortir...? Aquestes i altres preguntes troben resposta en la trama d'una història diferent que tracta un tema sòrdid i difícil, però que ho fa també amb tendresa, sensibilitat i un registre contemporani. S'hi coneix una Alda que pren decisions i també canvia la seva manera de fer davant la vida. I s'hi descobreix qui és l'autèntic Griot, el jove Arnau que ella no oblidarà mai més. Novel·la realista.

Lectura recomanada a partir de 14 anys. Andreu Sotorra va néixer a Reus, el 1950. Actualment resideix i treballa a Barcelona. Ha publicat més de vint-i-cinc llibres en llengua catalana —la majoria de novel·la breu i contes—, alguns en constant reedició, tots escrits al Refugi La Vinyeta, de Duesaigües (Baix Camp). Ha obtingut una trentena de premis literaris de narrativa curta, contes i novel·la (El Vaixell de Vapor, Edebé, Joaquim Ruyra, Lola Anglada, Marià Vayreda, Arts i Lletres Andorra, Salvador Espriu, Caixa de Girona, Ciutat de Mollerussa, Cavall Fort, Recull...) i també el premi Trajectòria pel conjunt de la seva obra com a crític literari. Ha estat traduït a l'italià, l'espanyol, el gallec i l'euskera. Els seus llibres publicats en suport paper formen part del catàleg de la majoria d'editorials catalanes (Alfaguara, Columna, Cruïlla, Edebé, Empúries, La Galera, Grup62, El Pirata...) És pioner en la publicació en català de novel·les en suport digital a Internet i la majoria dels seus llibres es troben reeditats també en suport e-book. Ha treballat a l'ensenyament i en la gestió cultural i ha estat secretari general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. És periodista cultural de premsa escrita i ràdio, especialitzat en les àrees de critica teatral i literària. A més, participa com a autor en col·loquis amb grups de lectors d'escoles de primària, instituts de secundària, centres d'adults i biblioteques públiques en la xarxa de programes de foment de la lectura.

Web de l'autor: http://www.andreusotorra.com

Primera edició (paper): juny del 1989 Segona edició (e-book): setembre del 2010 (Primera edició en suport paper dins la col·lecció El Brot Jove, de l'Editorial Pòrtic, Barcelona, 1989) ISBN paper: 978-84-7306-379-1 Dipòsit Legal paper: B-27181-1989 © 1989, Andreu Sotorra (pel text) © 1989, Jordi Fornas (pel disseny coberta paper) © 2010, Andreu Sotorra (pel fotomuntatge coberta digital) Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08080 Barcelona Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.

1 La

nena que examinava al setembre era una

substituta de la Tati Ratlles i no devia ni haver aprovat el curs de pràctiques de la seva especialitat. L'Arnau se la va flipar des del primer moment. —Aveiam... ¿Has llegit força aquest estiu? Ell va fer que sí amb el cap. —Explica'm alguna lectura de les que més t'hagin impressionat. Que bona que estava, la nena! L'Arnau es va inventar una sinopsi de novel·la plena de

passions i a poc a poc va anar endevinant que la substituta se li fonia com el glaç davant seu. —¿I què més? Li agradava, veus! En volia més! —¿Em pots dir l'autor? El va tallar de mig a mig. ¿L'autor? Esclar, els llibres tenen autor! Ell es va empescar un nom estranger. Amb regust de nord-americà, d'acord amb l'argument que li havia encolomat. La nena el va anotar en un full ple de gargots que havia anat fent mentre l'escoltava. Un full que, pel seu aspecte, no havia de fer servir per a res, però que a ell potser li salvaria el setembre. I qui sap si no el faria acabar al llit d'amor. —Em sembla que és de Kentucky... —va aventurar encara l'Arnau. Ella va engolir la presumpta ignorància de mestretites substituta i va deixar anar un «em sembla que sí» tímid. ¿Em sembla que sí, què? Si se l'havia acabat d'inventar! I, en tot cas, devia sonar-li d'alguna coberta de disc més vell que l'anar a peu! Però si les tites com aquestes no 6

saben ni que un cedé és rodó! Ja es veia el diploma pitet endins. —¿Et diuen Griot, oi, a tu? De conya, xatxi! ¿D'on ho havia tret? La tia s'interessava per ell i sabia que li deien Griot per allò de fer quatre versos mal rimats i de posar-hi cordes amb la guitarra com si fos l'hereu d'un griot de debò escampant arreu la tradició d'Àfrica. ¿Als vint anyets ja han acabat la carrera? Impossible, tu. La nena semblava més jove del que

devia

ser.

¿Divuit?

¿Dinou?

Aquestes

mosses que estudien tant ja ho són, així. Fan estalvi d'experiències, tot el sant dia entre llibres. I no envelleixen. Li havia dit un que s'havia passat dos cursos a la facultat, que aquella mena de tatis no envelleixen. —¿Vols que et reciti un dels meus poemes? —ell,

aguantant-se

barbeta

amb

mà

esquerra, repenjat damunt la taula. I com se la lligava a cops de flaix, tu! Primer amb la novel·la d'aquell escriptor fantasma de 7

Kentucky plena de conya marinera i ara amb la posa de Romeu i els braços perduts a la taulafrontera de la seva geisha envoltada de fulls de notes i de quadres sinòptics morts en vida. —Aveiam, digues... —amb un tel de veu, ella. Ves si aveiam que se l'hauria tirada allí mateix! A peu de taula. Davant dels quatre gandúfols repetidors de setembre entestats a reescriure tot el que sobreeixia de la seva memòria de totxo-ordinador. Recitar un poema de collita pròpia a una nana com aquella en ple acte de servei era com ser el primer i no adonarse'n. Qui sap si la mestreta no era verge encara... I va engegar amb els ulls closos i la veu trencada: —«Que feliços tu i jo damunt l'estesa del llit mai prou domat Que feliços sí que folls el temps se'ns endú sense retorn Sense records sense la fràgil lluminària dels dies rosegats Ets tu un riu on l'aigua mai no acaba de cedir Ets tu la vall on com la neu creixent rodolo Ets tu la 8

meva set i jo el teu buit On plena de dents t'estimbes i m'afalagues No sabrem però mai res de nosaltres Nosaltres que no hi som i el temps ens hem endut No sabrem què és amor o poesia Però aquests cavalls que em desemboquen a nuvolades Sols cavalquen i cavalquen...» Flipada, tu! Com si res. Se la sabia de feia temps, aquella. Era d'un tal Àlex... ¿Àlex què?... Sansà, o Susannà, o alguna cosa així. Però la mestretites no va notar el plagi ni per mal de morir. A saber on era amb aquells ullets humits de ganes de tot! Si no hagués estat pels quatre orelluts de l'aula, la nena s'hauria tret les pràctiques allà mateix. I ell, el Griot, li hauria concedit el títol amb matrícula d'honor. Però, ¿de què el devia conèixer la tieta aquella? Tant se val! Sí, se'l va lligar literalment, el Gran Certificat. I li sabia greu de no haver topat mai més amb la naneta que li va regalimar el vistiplau com un bes de vespre d'estiu tardà. Perquè el setembre no és sinó això, un estiu tardà que té por de perdre l'oportunitat. 9

Li quedava l'escopeta que es va comprar el mateix dia que li van donar el diploma. I el diploma, que, mal cargolat i tot, prou que va servir perquè li acceptessin els papers d'ingrés a la Secció Jove en Pràctiques del Cos de Bombers. Vint-i-quatre hores de servei i vint-i-quatre de lliures. Des dels catorze que anava buscant una manera de plantar-se al davant dels altres i de fer-los veure que no tot s'acaba anant de tronc entre efapés i esos. Primer va ser aquell taller mecànic de mala mort. Després, els quatre dies de repartidor de paperassa de bústies. Més tard, una temporada repintant la ferralla d'una pista

d'autoxoc.

Després,

finca,

els

senegalesos. I els avencs. Sort de la literatura mal païda que el va portar com un príncep blau a la taula de la mestretites de setembre. Sort de tot, perquè així va aprendre a estimar l'Alda. ¿Per què no li havien dit abans que estimar era això? Amb disset d'estrenats i perdut com un boig per l'Alda! 10

Quina diferència que hi havia entre estimar l'Alda als quinze anys fets o tirar-se qualsevol tia mestretites en un repe de setembre! Però l'amor que neix és un desgranament d'argolles encadenades: li calia flipar la geisha mestretites perquè li calia el Gran Certificat, que era com una mena de certificat per estimar l'Alda. Un embolic! Poc s'ho imaginava la mestra sense títol del setembre, que el va fer un home. Per

això

guardava,

diploma

del

certificat. Per res més que això. Com l'escopeta.

2 L'última vegada que l'Alda havia anat a l'esplai, l'Arnau

era

recambró

dels

espeleòlegs

remenant les cordes i tot el seu arsenal. S'havia posat un jersei qualsevol i unes bermudes de tifa de tercer, perquè començava a fer calor. I perquè s'havien acabat les carregades de fotocòpies a la cistella de la bicicleta feta un cau

d'apunts.

les

cinquanta 12

mil

hores

inacabables de reunions de delegats de grup de l'institut. I les decisions preses a crits per acordar que els actes dels darrers dies de curs serien un xou sota l'interrogant de: «Com hi ha món, Món?» I el vot negatiu del delegat de francès perquè allò tenia una retirada a mon, ton, son i no sé quantes bajanades més! Els

profes,

enclaustrats

com

monjos

pecadors purgant les malifetes del curs als seus camerinos amb tuf de mitjanes amenaçadores. I, per postres, l'Arnau, amb uns grillons d'aquí a allà perquè l'institut no li va i només l'ha vist des de fora i els vespres de la darreria de curs ni són vespres ni són res, com si no ho sabés! A l'esplai hi havia els de sempre. Els quatre avorrits de sempre. Les quatre avorrides de sempre. Els quatre cartells passats de data, mal penjats i morts de son als murals de suro. Les quatre andròmines brutes de fàstic dels últims campaments. Els cendrers de la taula de les assemblees plenes a vessar de puntes pudents. I el rastre dels gots bruts i de les llaunes 13

resseques de l'última reunió dels caps. Una mona de merda! I

l'Arnau

ajupit

entre

cordam

emprovant-se un casc d'aquells amb fanalet. Com si fos una cuca de llum. Amb més bonys que la carrosseria de la camioneta vella de la finca de ca l'Alda. —¿No fa una mica de calor per anar amb barret de llauna, Griot? Qualsevol dia l'Alda li proposaria de no deixar-se dir més pel renom! Semblava nom d'ocell.

Que

proclamés

renúncia

cartellera. Si aquestes coses no es treuen d'hora, no es treuen mai. L'Arnau es va sobtar en sentir la veu de l'Alda, però no en va fer gaire cas. Ja feia temps que el seu comportament era estrany. I tampoc no li havia d'anar al darrere per res, ella. Al cap i a la fi, el Griot s'havia encauat pel seu propi pes en els forats de sota terra i mai no havia fet res més per sortir-se'n i viure un altre món.

L'Alda va pensar en el petit geni del flascó que encara no havia gosat obrir mai. El petit geni que imaginava amb cara de griot i remolí de fum blanc com a cua. L'Arnau entre cordes li recordava una de les darreres classes del professor d'art dedicada a Dalí, que era el déu del profe. Tant, que tothom l'anomenava pel nom de l'il·luminat. El

Dalí,

doncs,

els

havia

preparat

muntatge casolà amb làmines projectades sobre un fons musical de temes llaquians. Aquell Dalí de l'institut era un clàssic! «Veureu quin còctel, xavals!», havien fet córrer alguns del grup. L'Alda, un dia, d'esquitllèbit, havia estat a Cadaqués, aprofitant una escapada de la Sandra per fer-hi un reportatge. Sí, la Sandra! La que ara li feia de mare, a la finca, quan no tenia feina amb els programes de televisió! Plegada de cames, a terra de la sala de projeccions de l'institut, li va semblar reviure les poques imatges que en tenia guardades, com és ara el

seu petit geni, al flascó dels somnis que només ella podia desxifrar. L'Arnau-cuca de llum trobant les ruïnes antropomòrfiques. L'Arnau escalant els rellotges de plastilina. L'Arnau grimpant pels boixets gegants de la Dona daliniana de la finestra de Figueres. I els tirabuixons amb estels del Llach quan el Dalí encenia els llums i el cedé deixava anar encara uns segons una de les darreres estrofes del Quatre Eles. L'Alda veia encara el seu espeleòleg-griot entre l'esclat de fluorescents de la sala de projeccions emboirada pels fums d'uns quants cigarrets encesos per temptatives de fumador furtiu. Les imatges de Dalí havien retornat a la memòria de l'Alda les d'un vespre d'hivern de colors foscos com molts de les teles que havien vist a la projecció. Els dies de començament d'hivern ja no són ocres com la tardor dels llibres, sinó foscos i cremats com alguns dels de Dalí. Són els colors 16

dels Genis Desbocats de qualsevol flascó no obert mai. Folls de desig. A l'Alda, el Geni Foll Desbocat li va sortir entre la penombra de la carretera. Dins el cobert de la parada del bus. Ni tan sols li va dir res dels tres desitjos de sempre i te'ls concediré. El seu petit geni ni la va sentir. I el Geniot no parlava i només sabia esbufegar com un bou després de la cursa. El món es perd de vista de moltes maneres. Aquell vespre portava uns pantalons negres i

unes

vambes

qualssevol

jersei

d'entretemps sense res a sota. I li va semblar que res d'allò no era seu i que el cos l'havia traïda i se li havia tornat bronze emmotllat per l'escultor, posat d'una peça en un jardinet de mala mort tocant a l'autovia. I les manasses estranyes, plenes de durícies, es cremen i perden el tacte amb el bronze com el de l'Alda. Només

els

rums-rums,

llunyans

inasbatables, de la carretera. La llum falsament ocre dels fanals de braç de l'autovia. Les parpelles ben premudes. Els llavis erts. I el Foll 17

Geni esbocinant flascons de somnis que l'Alda desconeix i que es perden en la memòria de la nit inesperada. Després, el silenci. El silenci del carrer els vespres d'hivern acabat d'estrenar. Els silencis del pare i les recomanacions imprudents

del

comissari

escampant-ho

tot.

de Les

ser

poques

paraules de la Sandra en el seu paper de mare que no ho és. Que vol i dol. El retall de diari amb les seves inicials com si fos un joc de diccionari mut de la classe de llenguatge: «A.B., 16 anys», i tota una breu explicació amb regust de taula oficial per no fer córrer la veu i dir que hi ha un boig al districte que vetlla de vespre com un rat-penat desbocat. Un enrenou propi de fi de curs es va apoderar de la sala de projeccions. Les llistes d'anglès i altres matraques acabaven de ser penjades al tauler del passadís. No li calia córrer. Primer, per no desfer l'encanteri DalíLlach, que l'havia allunyat de tot, i després, 18

perquè sabia del cert que no li havia anat gens bé. I que l'estiu l'esperava ple de Hello, Alda! i de How are you, Alda? i de I'm fine, thanks! carregats de compromís per aconseguir una bona mitjana al setembre. Sort que el profe Dalí els havia promès un bon estiu si li enviaven una ressenya de qualsevol exposició que visitessin! —¿I tu què, Alda? El professor d'art se li havia plantat al davant

mateix.

Amb

els

calaixons

diapositives i el projector entre cables i la pantalla portàtil balancejant-se en un braç. I ella amb un somriure de poca-solta com si acabés de sortir de tercer sense pena ni glòria. I en un silenci com el del pare. Gris com un dia xafogós i ennuvolat d'agost. Estripat només per les inicials del seu nom, i ara també per les seves inicials al llistat d'anglès. What's your name? My name is Alda. Qualsevol dia havia de dir a la Sandra que d'Allò i d'Ella en fes un dels seus programes de 19

televisió. Un d'aquells programes que fan parar de menjar i que fan callar tothom i que gelen les sangs. «Vet aquí l'Alda —diria la veu en off—, una noieta d'encara no setze anys, que viu en una finca dels afores de la ciutat i que estudia com tantes altres noies de la seva edat en un institut ple de joves. Però, un bon dia d'hivern, l'Alda va conèixer la por, el crit ofegat, l'aspresa de la vida. Avui, senyores i senyors, la petita Alda ha accedit a parlar davant de les nostres càmeres d'aquella experiència que tant l'Alda com altres dones voldrien esborrar del seu pensament... ¿No és així, Alda?» ¿Experiència? I una merda! Cop d'efecte i un primer pla del rostre de la pobra noieta amb un somriure tan aigualit com el que havia fet al profe Dalí. I a l'altra banda de la pantalla, com si el veiés, milers de famílies senceres farien un mutis inacabable amb ullades a la filla de la

casa, i el pare vermell com un perdigot i la mare de rostre resignat. La Sandra hi sortiria guanyant si tractés temes com aquells i no els avorridíssims documentals de postal. «Alda... —un altre somriure de focus—, tu podries explicar als nostres espectadors què vas sentir, què vas pensar, què vas fer aquell vespre que un desconegut va fer amb tu...» ¿Va fer què? Com s'havia de presentar al gran auditori sense ferir les..., com se'n diu, d'això? Ah, sí..., la sus-cep-ti-bi-li-tat-dels-es-pecta-dors! Buscar la frase adequada, la paraula suau, el to de veu... I, ella, l'Alda-estàtua-de-bronze, parlaria com si no la sentís ningú, com si s'ho expliqués, amb espontaneïtat... A poc a poc..., estalviant detalls i sense rancor, perquè, ¿oi que de rancor no te n'ha quedat, aquí dins, Alda? La Sandra es podria fer un nom amb el cas d'Allò seu.

I un altre dia podria sortir aquell de l'institut que es punxa, i l'altre que expliqués la seva experiència abans d'agafar el mono, o aquella de tercer que s'hauria despenjat d'un balcó si a darrere hora no hagués estat per vés a saber què... I tots amb la cara descoberta. I a l'hora de més audiència. A la televisió només surten d'esquena o amb la cara en fosc els qui n'han fet alguna de grossa o els qui parlen més del compte. Seria l'única manera que l'endemà, al carrer, a l'institut, al bus, tothom s'adonés de qui era. «Ja et vam veure, ja, Alda... Ho vas explicar molt bé... Jo no hauria sabut com dir-ho i, en canvi, tu, com si...» ¿Com si què? Com si cada vespre un Geni Foll Desbocat l'acompanyés de bracet fins a la finca i arribats al cantó del camí d'entrada li digués: «Ara, aquí, tant si vols com si no, coneixeràs què has vingut a fer en aquest món de mones!...» L'Alda va exclamar un «Òndia, el pare, si veiés el programa!». 22

Devia haver alçat la veu, potser? El Griot va aixecar el cap. —¿Què passsa? ¿N'has penjades moltes? —No, la del Teacher... I ja me l'esperava! —Em vaig treure el Gran Certificat per carambola, ja ho saps... I encara ara no sé per què el vull. —Doncs, mira, jo enguany potser faré televisió i tot! Ho havia dit així. A raig. I s'havia arreglat els cabells com si es tragués els colors dalinians del davant. —Amb el casc i el fanalet encès no et caldrien els focus al plató... L'Arnau li va semblar un poca-solta. No tenia la més mínima idea del que ella faria aquell estiu. —...i amb el fanalet encès es veuen millor les nenes! —li va afegir encara ell, sense tornar a girar el cap, entusiasmat amb els ormeigs d'espeleòleg com un pescador a primera hora del retorn. 23

Es va treure el casc i es va aixecar. —Emprova-te'l... Té, dona! L'Alda va fer un gest de rebuig que no va aconseguir de vèncer perquè l'Arnau ja li havia posat el casc a les mans. —Emprova-te'l, va... T'estarà bé amb aquest jersei! ¿Aquell llautó, aquell nyap de bonys, anava d'acord amb el seu jersei? Es va posar el casc gairebé per compromís, els cabells entortolligats amb les corretges que li pessigollejaven les galtes. —Així, dona, així... —va fer el Griot acabantli d'arreglar la llauna dels cops—. Ahà! Amb el llumet encès ningú no negaria que ha aparegut la sirena dels avencs! Estava fet un poeta que més d'un hauria volgut imitar. Amb el casc posat potser li hauria pogut dir que què faria ell aquell estiu. Que quin torn de colònies agafaria. Que què pensava fer amb la seva dèria de les profunditats. 24

L'Arnau era un neguit amb la ferralla, els claus, les cordes primes i un garbuix de paraules que es feia i es desfeia. —Agafa, ¿vols? Li va llençar un cap de corda i l'Alda es va trobar en el paper de marit de batí amb una mà a cada costat fent de fus de la troca. Es va imaginar amb el seu posat de papà jubilat i el casc de fanalet posat a mitges. I les bermudes curtes de mida. I aquell jerseiot... Ridícula! Se sentia ridícula i va notar que s'envermellia una mica. Però era una mena de sufocació que feia pagar al fet d'haver entrat una altra vegada en aquell cau on tot era pudor de sacs acabats de fer servir i de tendes a mitjanit. —Entro al Cos de Bombers Voluntaris, jo, ¿saps? ¿I ho deia així? ¿Com aquell qui es llança a la piscina des del trampolí del capdamunt i quan surt de l'aigua no se li acut res més sinó anunciar estossegant que l'aigua és freda? 25

Quan havia estat de temporer un temps curt a la finca, diu si l'Arnau ja les tenia, aquella mena de sortides. Quan se les va tenir amb el pare devia ser per una d'aquelles arrencades inesperades. Sense deixar que l'altre s'ho pensés ni tingués temps de dir que sí o que no. —¿Ah, sí? —va fer l'Alda amb veu de tòtila. Això va pensar ella. Sóc una tòtila! En lloc de respondre-li que aquell estiu engegava a rodar

l'esplai

les

seves

criaturadetes

anunciar-li que segurament s'apuntaria a un camp de treball per a gent més madura i que quan en tornaria ja veuríem què faria, que tot dependria de com anés al camp i els amics que hi fes..., doncs, en lloc d'això, només li sabia dir: ¿Ah, sí?... Per res del món no es faria del grup de voluntaris, ella. Es creien sorruts com els corbs i acaben vetllant-ho tot com les òlibes des del seu punt de guaita. Qualsevol camp abans de fer-se dels voluntaris... A més, tampoc no hi deuen voler fleumes de nenes. 26

Però no. Cara de bleda. Posat de col-i-flor i veu de kiwi i la vermellor encara galtes més amunt i un tomb de corda i un altre tomb de corda i com si el fanalet del casc s'hagués engegat sol i se li escalfés el cap i se sentís marejada. Qualsevol diria que perquè el Griot havia decidit alguna cosa primordial a ella li havia d'importar ni poc ni molt. —¿I tu? Ja s'ho esperava, que ho preguntaria. Però eren els avantatges que tenien, tant l'un com l'altre, d'haver decidit que res no els lligaria mai. Que es veurien quan l'atzar volgués. Que sortirien quan així els plagués a tots dos. I que ho deixarien córrer quan els semblés que el que havia de ser etern no s'aguantava per enlloc. ¿No deu ser que ho vols així perquè vaig fer de temporer a casa dels teus? Quina carrinclonada! Hi sobrava allò, aquell dia. Res d'això, home... No n'estic segura del tot, i prou, li va respondre aleshores l'Alda.

Agradar, estimar, tenir algú a qui poder dir el que vulguis i no perdre la llibertat d'escollir sempre, li va dir. ¿Poder dir el que vulguis? ¿Quan podria dir el que volia a l'home que li havia dit que l'estimava? ¿Mai? ¿Seria com un programa de televisió irrealitzable? ¿Devia haver desxifrat les inicials del diari, el Griot? ¿Les dades, els gestos insegurs d'ella els dies després que el Geni Foll se la volgués fer seva? No ho hauria jurat, que l'Arnau no en sabés alguna cosa. Un dia dels d'assemblea a l'esplai es va parlar del tema i es van embarcar a dir-hi cadascú el seu parer. Que lluny que se'ls veia a tots de la realitat! En parlaven de la mateixa manera que pontificarien sobre la pau, la fam, el racisme, la dona, els drets de l'home o qualsevol altre tòpic tret d'aquí i d'allà. El Griot va acabar defensant els Genis Folls Desbocats, els forçadors de malsons. I es va fer l'interessant afirmant que, a ell, no l'importaria gens de saber que la xicota que estimava havia 28

passat pel mal tràngol. I que els qui feien de Geni Foll ja en tenien prou de patir d'aquí dalt. I va assenyalar el cervell com si encara li fessin llàstima i tot. A l'Alda li va semblar que aquell dia el Griot no

deixava

petja.

Que

parlava

l'assemblea com si només hi fossin ells dos, al voltant de la taula, i com si tots els altres s'haguessin fet fonedissos en els núvols dels vells contes de fades amb varetes de saurí per arreglar el món. —Ja està! —va exclamar ara el Griot, fermant el darrer tomb de corda. Li va treure el casc i, amb una cantarella de gràcies, ben fluixet, li va deixar un petó als llavis d'aquells que l'Alda col·leccionava al flascó del seu petit geni.

Començava encara

a puntejar l'estiu i la finca vivia

emmelada

primavera.

Els

amb

capvespres

verdor

s'allargassaven

discretament i els jornalers feien alguna hora més

del

compte

ensinistrant

senegalesos.

Temporers que amb prou feines devien saber que tot allò presagiava un canvi d'estació i que les coses es capgirarien de tal manera que res no els semblaria que era com ho havien conegut

arribar

d'Àfrica

com

hereus

moderns

d'aventureres i d'esclaus del segle passat. El cotxe de la Sandra acabava d'entrar pel camí de ca l'Oreig que donava a la carretera general

primera

polseguera

d'estiu

l'acompanyava fins al llindar de la casa. El pare de l'Alda era amb el capatàs de la finca als camps de llevant i la Sandra, que li va semblar més jove que mai, va saltar del Talbot amb un plec de dossiers al braç i un somrís de càmera gairebé etern. Era un vespre magnífic per parlar amb la Sandra d'aquell reportatge que van fer juntes a Cadaqués, de la gent de l'equip de realització amb qui treballava, del seu anglès malaguanyat o dels companys que ja sabien què farien aquell estiu, dels qui s'enterraven en vida com l'Arnau i del programa de televisió sobre noies fetes dones com Allò seu i de tot el que havia estat barrinant feia vespres sortint de l'institut. La Sandra li va oferir un cigarret i es va deixar anar al sofà de la sala gran. La Sandra no 31

responia de seguida. Era com els directors de cinema que s'estan a la cadira i no diuen res fins que l'escena que cal repetir no ha passat del tot. Potser les converses amb el pare, si és que en tenien, l'havien acostumada en poc temps a ser d'aquella manera. —No ho saps, com és el món de la televisió per dins! Havia enllestit el ritual amb el cigarret entre dits. —Si jo realitzés mai un programa com el que

voldries,

Alda,

Consell

ple

s'estiraria els cabells només de pensar què podríem provocar... Aquestes coses com la teva, Alda, passen cada dos per tres. I no s'hi dóna més importància que la que té una simple notícia de fet divers. No hi guanyaríem res si us presentéssim, a tu i a les que com tu hi han passat, com un exemple vivent de la nostra societat —va remarcar amb eloqüència aquelles darreres paraules—. ¿I el pare? ¿Has pensat en el pare, Alda? 32

La Sandra només l'anomenava així, «el pare», quan parlava amb ella. Entre ells dos, el pare

era

Lau

Sandra,

Sandra.

Acostumada a sentir dir sempre «mare», de petita, a la mare, abans que la Sandra arribés a casa, l'Alda va descobrir que segons quines paraules delaten més l'amor que unes altres. ¿Es devien haver estimat alguna vegada, ell i la mare? O potser només havia estat un miratge d'un curt espai de temps, d'uns dies, d'uns instants

dels

quals

s'havien

pogut

desempallegar? ¿Se l'estimava més, la Sandra, ara que l'havia portada a casa a fer de nova mare i li parlava amb aquella veu que fa un mocós de divuit anys quan ha conquerit la primera dona? Potser sí que és més fàcil estimar una dona si té vint anys menys. Potser sí que havia nascut quinze anys massa aviat, per trobar-se tan d'hora amb l'Arnau.

—¿Ho

saps,

Alda,

que

podríem

ser

germanes, tu i jo? —li va dir la Sandra, quan feia poc que era a la finca. —¿I si ho fóssim, què, eh? —li va respondre. —Que no t'estimaria tant com ara, que t'he conegut així, per atzar... Esclar, per atzar. El seu Lau era un pur atzar. I ella, el rebrot de l'atzar, i així anar fent! —No et pensis que no m'agraden els programes d'ara... N'hi ha algun de molt bo! —li va dir l'Alda. —¿Algun, només? —És que, segons quins, nena... Us passeu! —¿Saps què et diria el cap de programació? «La televisió, amiga meva, és per a gent que no pensa, no ho oblidi!» —va fer imitant el seu cap. —Però la televisió parla poc del que passa de debò entre la gent que dieu que no pensa i la gent s'hi avorreix com una ostra! —¿Que la televisió avorreix la gent, dius, Alda? Llegeix les estadístiques i ja m'ho diràs. Una cosa és veure la televisió... 34

—...i una altra, viure la televisió! —va saltar l'Alda—. I la televisió hauria de ser un art! —Potser sí. Però no tothom opina el mateix, filleta... —El meu profe d'art, sí. —¿L'artista de l'institut que es dedica a fer muntatges sobre Dalí, potser? —Sí... i d'altres. I jo també ho crec. El consum se us ha menjat el caparró. —Quan tu facis televisió, pots proposar un programa

d'aquesta

mena

comences

presentant la teva experiència... De segur que trobaries un patrocinador de seguida. En el fons, coses com les teves venen, nena! ¿Vols que mirem plegades un vídeo que he de revisar per a demà sens falta? L'Alda va fer un gest d'aprovació sense entusiasme. La Sandra havia tallat el tema i s'havia aixecat del sofà d'una revolada. —Em mataran si no l'enllesteixo..., i ha d'estar muntat per a la sèrie de la setmana entrant! 35

Es va acabar aquí. Amb les imatges encara no ordenades d'un espectacle a l'aire lliure, avorridíssim, amb uns plans sense cap mena de traça i uns comentaris del guionista que no arribaven a la sola de la sabata dels del profe Dalí. Però l'Alda no ho va dir. Després de l'última cua del devedé, la Sandra va admetre amb un somriure que no era gaire bo. —S'han de fer moltes coses per viure, ja ho veus... Ni que fos per al No-Do dels avis! —¿Saps què...? —va trencar l'Alda mentre la Sandra feia els últims retocs al devedé—. Aquest estiu no tinc ganes d'anar a les colònies. —¿Ah, no? —va fer la Sandra, distretament, aixecant uns segons els ulls de la pantalla de l'ordinador i puntejant unes notes d'un dels dossiers— ¿I per què? No ho sabia ben bé per què, esclar. De fet, l'Alda no sabia tampoc per què li preguntava per què. Li havia fet la mateixa pregunta que li faria el pare o que li hauria fet la tutora de l'institut per qualsevol fotesa. Ningú no ho 36

hauria dit, que la Sandra tingués vint-i-sis anys. Era massa dona. I havia perdut la jovenesa per les aules de la facultat carregada de vells teòrics de la comunicació explicant històries falses sobre les quals no hauria de muntar mai cap mena de reportatge de premsa, ni de ràdio, ni de televisió. —¿I per què, dius? Jo què sé! Hi ha quatre criatures. I no s'entenen. I més que un esplai sembla una llar d'avis. El que li va respondre la Sandra va quedar ofegat per la xiscladissa del vídeo en rebobinarlo de nou. —I, a més, tinc l'anglès a fer punyetes! —va cridar. —Però això no és cap mal, nena. Practicaràs tot l'estiu i encara hi sortiràs guanyant. Jo sempre el vaig penjar quan tenia la teva edat. ¿Quan tenia la seva edat? ¿I quina edat es pensava que tenia ara? ¿Que es pensava que era la iaia de ca l'Oreig? ¿O la dida del pare, potser? —¿I com ho feies per aprovar? 37

La Sandra va esmicolar la punta d'un altre cigarret al cendrer de la tauleta del video. —¿Professor..., el d'anglès? —Sí... —¿Jove?... —Pst! —¿I què? —¿Com, que què? —¿I què, dona? ¿Com està? L'Alda no va córrer a respondre. —¿Val la pena o no, el profe? A veure si em faràs creure que no t'hi has fixat... —Està bé... Res de l'altre món. Com que és irlandès, però..., això el fa més interessant. N'hi ha que n'estan perdudetes i es passarien el dia recitant ies i nous amb els ulls tancats! —¿I has permès que et pengés? —El 10 del Downing Street me la porta fluixa, ves! —Doncs jo m'hauria tret el curs amb un cop mestre, petita! —¿Sempre fas les coses així, tu? 38

L'Alda sabia que s'havia d'haver mossegat la llengua. I es va fer un silenci que no va arribar a ser tens perquè el reportatge del vídeo no parava d'anar endavant i endarrere. Però la Sandra no li va respondre. Potser no l'havia sentida. O potser, de fet, no li volia donar importància. —Hem de fet un reportatge sobre els camps de treball d'estiu. ¿Per què no mires si n'hi ha algun que t'interessa? Tinc entès que són molt diferents que les colònies. Potser podries anar un temps fora. Ja tens edat per treure't l'Eurorail o un pack de vols. I hi ha algun camp que t'ha d'interessar per força... Ho parlaré amb el pare, si vols... Esclar que no ho volia! Ja era prou grandeta per parlar-ho ella mateixa amb el pare. A més, no necessitava el permís de la Sandra. I faria el que voldria sense haver de doblegar-se a consultes familiars, ni triar recomanacions de realitzadores quiques de televisió. A la merda del tot les colònies i els seus caps que semblen 39

uns gallets amb quatre pèls a les cames! Potser sí que es trauria un abonament dels trens i se la camparia lluny fent de turista de deu cèntims d'euro i amb un sac a coll-i-be. Lluny de la finca un temps. Lluny del pare i de la Sandra i de les nenes toves que mai no en pengen cap i que passen l'estiu vetllant experiències angelicals que recordaran tota la seva vida. Potser seria l'única manera de posar a ratlla el Griot. I el pare potser fins i tot n'estaria content, que decidís de fer alguna cosa o altra a l'estiu. I potser podria aprofitar-ho per rematar l'anglès i sortir-se'n al setembre més bé que cap altra i el Teacher acabaria fent aquella cara de salmó irlandès i l'aprovaria. Qualsevol cosa menys fer el que feia la Sandra, que presumia de tenir-hi la mà trencada, en això. —Vaig a esperar el pare als camps! Així trauré el Trot a prendre la fresca... —Ja el tens ben empresonat, ja, el teu Trot! —li va dir la Sandra quan ella ja era a la porta.

El Trot era jove. Joguiner. D'una negror brillant amb tornassolats marrons. I amb una crinera que feia joc amb la seva pell i que, com la finca, semblava que canviĂŠs de to quan la primavera s'escolava. El Trot havia arribat a la finca de ca l'Oreig com la Sandra. Un dia, en sec. De la mĂ del pare.

4 Al

matí, abans de sortir cap als estudis de la

televisió, la Sandra li havia deixat un fulletó dels camps de treball a la tauleta de la cuina. «¿Ja en vas parlar amb el pare? Ahir, més tard, no et vaig poder veure perquè vaig haver de sortir per un muntatge urgent amb els de l'equip. Ni el Lau no vaig veure, quasi! Mira't el fulletó i tria. Si tingués els teus setze, no m'hi pensaria gens! N'hi ha un de ràdio que se'm fa la boca aigua, nena! T'hi he fet un senyal i tot. El pare dirà que sí de seguida, ja ho veuràs! Un petó, petita! Sandra. 42

»Ah, tens raó, tu: la tele és una conya de les més grosses... He dormit un parell d'hores i no m'hi veig ni m'aguanto dreta. Fes-te mestra, nena. O el que vulguis, però no t'encaparris amb aquest món de bojos! Petonets al Trot!» Un vol de tudons va passar rasant els castanyers

com

una

esquadra

pau

marcialment formada. Pel camí, un parell de senegalesos parlaven Déu sap què i s'ho calla. Les veus li arribaven tallades com una lleugera

interferència

d'efaema

poca

potència. La parada del bus no era gens lluny del camí d'entrada a la finca. A l'Àfrica morien puntualment, com cada any, vint-i-cinc milions de persones. I el Griot havia dit racista al pare. Tocaven els Avis del Rock i l'Alda deixava córrer quatre llàgrimes perquè aquell matí era tan feble que amb una mica de no res n'hi havia prou. Mentrestant, els tudons passaven una altra vegada, de tornada, ara en un vol més baix.

El cel de l'Alda era el cel més blau que ningú havia vist mai. I Filadèlfia i Londres tocaven només per a ella, ensonyada com estava sota els castanyers, fins que la va sobresaltar el ronc d'un autobús que devia haver deixat un vol de senegalesos amb crits de ciutat a l'entrada del camí. La finca de ca l'Oreig sempre li havia semblat el darrer lloc del món quan arribava el dissabte. Com aquell dissabte que des del Wembley i el Fitzgerald Kennedy retransmetien de viu en viu un collage dels dos estadis fets rock contra la guerra i contra la fam. Era un dissabte com el d'ara, també. Un dissabte silenciós i amb una brisa suau que devia venir de mar, i els Avis rockers vibraven dins els auriculars entre crits de multitud embogida. L'Alda se'n recordava perquè a la finca no hi havia ningú. Només el capatàs, un pagès de raça a qui els de casa anomenaven des de sempre el Nen dels Botafocs, els vells parcers del mas de sota que el pare de l'Alda havia afegit a la finca, 44

deia, en casar-se i alguns senegalesos que encara no havien decidit en quin autobús comarcal s'enfilarien per arribar a qualsevol poble de la rodalia on ningú no els diria ni ase ni bèstia, ni que fos dissabte, si no era per treballar al preu més baix possible. Els dissabtes, el pare acostumava a anar a dinar a la ciutat. Hi enllestia quatre coses i en tornava al caient de la tarda. Si li agradava la finca, aleshores! I no perquè el pare no hi fos, sinó per la remor de silenci que traspua de qualsevol lloc on diries que tot s'ha aturat en sec, fins i tot els rebrots més tendres i les arrels de sota terra. Ca l'Oreig, els dissabtes, era el darrer lloc del món, ¿oi? Al darrer lloc del món no hi deu haver pares amb qui hagis de parlar del que vols fer. Ni pagesos. Ni tampoc senegalesos temporers. Ni camioners que envaeeixin els camins com si hi fessin vida.

Tret dels dissabtes, només alguns vespres de primavera, lluny dels exàmens parcials, l'Alda tenia temps de recórrer els corriols estrets de la finca entre hivernacles plens de plantes en letargia. I més enllà dels mars de blat que s'allunyaven del remoreig de la carretera que acabava partint la finca en dues. A la casa, hi deixava les converses plenes de cridòries dels camioners. I l'enrenou de l'era a l'hora de la caiguda del sol es convertia cada dia en un mercat ambulant on es podia comprar, vendre o canviar de tot com en una mena d'encants de l'agricultura...

Tones

llavors

per

caixes

buides. La collita del dia per una tractorada d'eines. Paquets de cigarrets per sacs de patates. Llaunes de cervesa per cançons senegaleses... La bici o el Trot la separaven amb pany i clau de tot aquell mirall atapeït de món massa adult. Ple de maldecaps rutinaris. Se li feien llargs els capvespres. La finca era lluny de l'institut i més d'una vegada hauria preferit viure a les golfes d'una casota vella de 46

la plaça del Mercat i poder fer-hi nit amb algú de la colla, o quedar-se a la biblioteca, o veure's amb l'Arnau, si és que ell no tenia alguna feina de temporada que tant podia ser avui, això, com demà, allò altre. Però no podia fer vida amb els altres fins a tal i quina hora, ni que se'n morís de ganes. I més d'una vegada havia pensat que se saltaria aniversaris com si fos un crono. Sort dels castanyers, i de la bici, i del Trot i d'algun senegalès que de tant en tant s'escapava del nervi del Nen del Botafocs i la convidava a fer un cigarret, sense obrir boca. Perquè no parlen com tu ni amb res que s'hi assembli. Però et miren i parlen mirant-te. Potser per això la Björk deia aquell dia, en islandès, devia fer ja un any, que «nosaltres som el món» i que «bon dia als infants del nou segle» i que si tal i que si tal des de Filadèlfia i Londres. Els auriculars semblaven el mercat de temporers que els de ca l'Alda i el capatàs, quan

pensaven

que

els

sentia

ningú,

anomenaven «la fira dels negres». I és que les finques grans com aquelles tenien orelles, ja ho deia la mare de l'Alda. I la de ca l'Oreig encara més, perquè havia estat propietat d'un doctor aficionat a la recerca arqueològica que es va haver de veure arruïnat amb tot el que posseïa, col·leccions de pedres incloses, a la subhasta pública. El pare de l'Alda havia obtingut la casa i els camps per pocs diners, segons ella havia sentit explicar alguna vegada. Sobretot de feia cinc o sis anys, quan pare i mare es van dir un vespre que s'havien equivocat i la casa, des d'aleshores, es va empeltar de dues preguntes en veu alta i sense resposta. Una: ¿Què en farem de l'Alda? Era la del pare assegut tranquil·lament davant la llar de foc. L'altra: ¿Què en farem de les col·leccions del doctor? Aquesta, deixada anar de tant en tant per la mare en aquell etern període

tràmits

insuportables

separació de pares. 48

d'una

A la finca sempre havia estat tot més o menys de la mateixa manera. L'Alda no havia conegut res més que la tranquil·litat aparent del pare i la preocupació per futileses de la mare. La mateixa tranquil·litat i banalitat amb què ara calia arxivar per sempre Allò seu. «Els secrets de casa, Alda —havia sentenciat el seu pare—, els tenim a l'infern de la caixa forta.» La caixa forta de ca l'Oreig era dissimulada al pany de paret de darrere de l'autoretrat del doctor arruïnat. I a l'Alda li va tocar el pare i la finca. Les pedres del doctor van sortir en un viatge d'embalums cap a París on la mare tenia parents i hi va llogar una boutique d'antiguitats molt a la vora del Sena i que ja no anava gaire bé el darrer dia que l'Alda hi havia fet una breu estada de compromís. I les escriptures de compra de ca l'Oreig, que havien estat camp de batalla un grapat de vespres enmig d'aquella separació pacífica, es van enterrar, com Allò d'ella, a l'infern del retrat del doctor.

finca,

pare,

caixa

forta

combinació secreta i, després, la Sandra amb qui va haver d'aprendre a parlar sense dir-li mare, sinó: «Sandra», «tu», «nena» o qualsevol altra beneiteria. En sec, un vespre, com una esgarrapada. Allò seu. L'institut que començava a no deixar-li cap setmana lliure per anar a París. La mare de prop del Sena amb un parisenc tractant d'assegurances repetint tothora que la petite Alda est déjà toute une femme. I, després, quan ho va saber, canvi de cara de glaç esberlat: «Ah, si j'avais le violateur à main fermée!...» ¿Què més? El Griot defensant senegalesos davant el pare. ¿Això defenses tu? ¿Que ets un més d'ells, tu? Perquè els temporers de la finca criden i beuen i tenen uns ulls llagrimosos que s'encenen sols, no se sap mai si de tristor o d'alegria folla. Potser també com a vegades els de l'Arnau.

Tot això i els setze anys de dona que, ni que diguin que no, marquen un punt i fan frontera i s'acaba dient que prou. Els dissabtes que són així també acaben caient al damunt i esmicolant-se i, com els tudons, anant de gris a blau i de verd a blanc, entre

brancam

espès

castanyers.

més

alt

dels

5 —¿Què

passa amb l'Alda? —va cridar el Griot

amb l'escopeta alçada com si fos un cow-boy. I va disparar un parell de trets enlaire. La dansa dels sioux es va tallar en sec. Quan tot va començar, ell s'estava al porxo de la paret solana. Assegut a terra. Va aixecar el cap perquè el rum-rum de l'avioneta el va desvetllar de la nyonya que l'havia vençut amb el vell walkman engegat. 52

Era l'avioneta contraincendis, l'Abellot, que li deia ell. La tercera vegada que sobrevolava la zona del cim de la Torre en aquell xafogós dia de juliol. Va agafar el walkie-talkie i va provar la comunicació, enrogallat de veu. —Aquí Griot trucant a central... Griot a central! Se sentia només el rum-rum de l'Abellot, ara ja més lluny, mig amplificat dins el walkie. Va insistir. —Aquí Griot! Un

vol

d'ocells

que

identificar

gratinava xiscles sota seu, més enllà del cingle. Hauria dit que era l'estol complet d'escaladors del grup de Rescats lluitant contra la paret. El Griot va pensar que entrexocarien d'un moment a l'altre, adelerats com se'ls veia. però no. Desaparegueren espadats enllà, camí de la Tossa, guiats en un moment donat i qui sap per qui.

El walkie-talkie estossegava en aquell mateix moment. —Central a Griot... Central a Griot... Respon, Griot! L'Arnau va pitjar el dau de l'auricular i va tornar a donar senyals de vida. —L'hidroavió

sobrevolat

zona...

Canvio! —¿Què

feies,

nano?

¿Que

sua

radiotelèfon o què?... ¿Què passa cap al sud-est? Des de la carretera, uns automobilistes hi han vist indicis de fumera... Confirma-ho... Canvio! Ell es va sobresaltar. Es va posar dempeus i, d'un bot, es va entaforar a la torreta per agafar els prismàtics. Mentre el walkie-talkie xiulava, impacient, com si esperés la confirmació, el Griot va pensar que es devia haver endormiscat. Va donar la culpa al vell walkman. Els de l'avioneta el devien haver sorprès —potser retratat i tot!— dormint la mona.

Però no es veia res. Ni al vessant sud-est ni per cap altra banda. Tan sols una boirina entelada.

Com

una

mena

teranyina

entreteixida de cap a cap de cingle per un aràcnid celest. I que enterbolia la vista. L'Arnau va demanar comunicació. —Aquí Griot... Tot bé... No es veu cap rastre de

fum...

Potser

era

pagès...

una

costellada... Canvio! —¿Un pagès?... ¿Una costellada?... ¿A la ratlla dels mil metres?... ¿Que et penses que vius a la Residència dels Papes, tu, nen? No en queden ni al pla, de pagesos... Canvio i tallo! Devia haver-hi un tanoca, de guàrdia a la central. I un poca-solta de qui, a més, no havia reconegut la veu. Un poca-solta que li havia tallat ras i curt l'audició dels Dire Straits just quan el cedé del walkman esmolava allò de I'm a soldier of freedom in the army of man / We're the chosen, we're the partisan / The cause it is noble and the cause it is just / We're ready to pay with our lives if we must... 55

Va haver de tornar enrere el cedé i va pensar en l'anglès penjat de l'Alda. I va llançar la vista valls endins. Com si, de qualsevol racó del boscam, l'Alda pogués aparèixer amb el seu jersei i les bermudes que portava l'últim dia que la va veure a l'esplai. Però el Griot havia foradat massa roques i prou sabia que les sirenes d'avenc no existeixen. I que la seva nimfa s'havia fos com un encantament. I va pitjar més fort el botó de repeat, amb ràbia, i els Straits semblaven, dins les espumes, els mateixos ocells frenètics i xiscladors que abans rondaven el cingle en estol. A

llunyania,

entre

teranyina

l'horitzó, el sol, ja esmorteït per la posta com un toll de llet i mel, li va reflectir una mena de bimba de rugbi ennegrida, atrapada a la pàtina de fils. El Griot va pensar que devia ser l'Abellot que festejava la pista d'aterratge. Però neguitejava massa per ser-ho. Mal biòleg!, es va dir l'Arnau. Un aligot va trencar el 56

cel. L'aligot de cada caient de tarda. Senyorívol i grotesc alhora dibuixant un vals danubià. El play del vell walkman va deixar anar encara amb suavitat un Today in the mountains, tomorrow the world... / Ride across the river to the other side... L'Arnau va xiular. Seguia els Straits amb tot el seu cos. Els llavis, les mans, els peus, el cap i els capcirons dels dits! Fins que els compassos vibrants de l'espuma el van fer perdre's i, Griot i Straits, anaven ja cadascú pel seu cantó. I tot va ser molt ràpid. Sentor de gasolina cremada enfilant-se fondalades amunt. Una traca explosiva, però ofegada pel verd fosc. I el silenci de vol d'aguilot de la Torre. I els crits d'ell, posat dempeus d'una revolada. —¿No podeu fer menys soroll quan pugeu? L'espetegar de les màquines com a única resposta. —Els de la central han confós la vostra merda de polseguera amb una foguerada! 57

Un d'ells es va treure el casc. —Fot-li nassos, doncs! ¿Per què no dius als qui manen que hi posin moqueta, eh? —Si et fem nosa, xec, fotem el camp pel mateix camí per on hem vingut! Encara gràcies, tu! —Qualsevol dia us enviaran l'helicòpter darrere i us la carregareu... Prou sabeu quines són les normes... —Les normes, les normes! ¿Cagondena et penses, tu, xec? Si quan arriba l'estiu hem de penjar les mules a la quadra..., digues, ¿eh?..., ¿quan les hem de fer pistonar? —T'ho has pres molt a la valenta, tu, nen, això del servei de voluntaris... Ni que tinguessis sang de guripa, xaval! —Tant me fot el que penseu... El dia que tinc guàrdia, més m'estimo que no deixeu que se us vegi el pèl per aquí. —Mira-te'l, el poeta... Li han pujat els galindons al cap! Apa, Griot... Bon xaval, ¿eh? Au, penja els prismàtics i entrem, que farem 58

una

rodona...

Portem

uns

molotovs

que

inflamen més que un barril de rossa calenta! —I trets de la nevera no fa ni un quart, tu... Au, no facis el bajoca i obre la barraca, home... —Hosti, els Straits, nano!... Tu sí que vius als núvols, cagonlou! L'Arnau s'acabava de treure les espumes del coll i, de l'estrebada, va saltar la clavilla de l'ear del walkman amb tot de Your valleys and your farms / And you'll no longer burn / To be brothers in arms... Els espadats van repetir la lletra uns segons com ho faria un Max Headroom adulterat. Les

màquines

trial,

encara

rabent,

formaven una quadriga aparcada a la boca de la pista forestal que moria al planell de la Torre. El Lip havia estat el primer a entrar a la garita i en va sortir amb l'escopeta de dos canons de l'Arnau. —Ei, Bià, Tonet!... —va cridar als altres dos posant l'ull al punt de mira i encarant l'arma

cap a un objectiu incògnit de les sotalades—. No s'està de res el poetastre aquest! —¿Tindries dallonses d'endinyar-nos un alto amb aquesta tita a les mans ni que fóssim nosaltres? —Esteu tocats per la calor, xavals! —va fer, indignat, el Griot—. Més valdria que... —¿Que què?... —va saltar el Bià. El Lip s'havia atansat a la seva màquina. Del sarró, en va treure un parell d'ampolles. L'una era de xampany. L'altra feia cara de ser de conyac. —Au, Griot. Espanta les penes... Fem una tirada de rondes a dins i fumem la pipa de la pau... —Sí, home... Veuràs com t'ho repenses i abandones aquesta fanfara de frare pecador... —¿D'on les heu tretes?... Són de marca totes, xecs! —A casa d'aquest... —el Lip va assenyalar el Bià amb la culata de l'escopeta que encara no havia deixat— ...no hi falta res! Tenen un rebost, tato, que sembla la barra de l'Skylab! 60

—Quina sort que et fots que els teus vells mamin tant! —va exclamar, com si n'estigués envejós, el Tonet. Lip n'havia destapada una de xampany que es va disparar com ho hauria fet un dels cartutxos del Griot i va dibuixar un cercle al voltant del seu cos amb un regueró d'escuma i líquid al terra polsós. —Ei, que no en deixaràs, tu! —El passeig de tombs de la màquina me les ha marejades... Pistes de Déu! Com aquelles tatis de baix quan es volen enfilar al darrere! —¿Què braveges, tu, Lip, si d'ençà que has entrat a l'ESO no escalfes el cul de la mula? —Mireu-lo

aquí,

Lip,

rei

dels

mocallums!... Deixeu que les tatis s'acostin a mi!... Deus parlar per l'Alda, que tot Déu ho sap... —I d'això hem pujat a tractar, ¿oi? —va abocar el Lip , encès d'ulls, amorrant-se al doll de xampany. El Griot no havia seguit prou bé la conversa. 61

—¿Què passa amb l'Alda? —va cridar. S'havia trobat amb l'escopeta a les mans sense saber com. Però ells ja no el sentien quan els ho va preguntar. El Bià n'havia encetada una de conyac i el Lip i el Tonet feien el sioux encerclant la garita de la Torre i dansant grotescament. El botam de trial i la pols de la improvisada dansa van eixordar el Griot quan el sol, silenciós, havia fet la seva via ponent-se del tot darrere la serra. Només el parell de trets corrien amb l'eco valls avall.

6 Quedaven

un parell d'ampolles buides per

terra. Els crits. Les veus desmenjades per les glopades a morro. Alguna amenaça amb el puny clos. I mirades amb ulls de fera clavades a les quatre parets de la Torre com aparicions d'ànima en pena. —Perquè... ¿encara som amics, oi, Griot? Sí i no. Quedava en l'aire tot el que s'havien dit. Potser sí que una mica més beguts del compte. I la beguda encén, però també entra a dins, crema i aboca més veritats que mai.

Potser sí que havia estat un babau de voler fer-se seva l'Alda. Potser sí que per això ella volia deixar l'esplai i no acostar-s'hi més. Potser sí que ell només li havia estat un passatemps, una tapadora, un esquer penjant de l'ham que només servia per picar quan a ella l'interessava. Va donar una puntada de peu a una de les ampolles i, de la carambola amb l'altra, la de conyac es va esclafar d'un pet sec en topar amb un dels cantells de pedra viva de la paret. ¿Que és que era boig? ¿I què, si el que havien vomitat aquella colla de brètols tenia ni que fos un pèl de cert? ¿No li havia dit prou vegades que sí, que l'estimava, ella? ¿No ho havia demostrat més d'una vegada des que havien decidit veure's? I aquella nota en un tros de full de quadrícula, sí que era la seva lletra, però paios com el macarró del Lip i els altres són capaços de tot.

Anaven arreglats si es pensaven que la Torre havia de ser un cau de les seves experiències viatgeres! Ell no es jugaria la pell per complaure la seva gana de posar fems al cos. Si volien anar volats o tenir el globus, que es busquessin un altre cacau. I si l'Alda s'hi havia enrotllat algun cop, ell tampoc no n'havia de fer més cas del compte. ¿Era el tracte, oi? ¿No era per això que no

s'havien

lligat

com

feien

alguns

que

semblava que anessin pel món vestits amb hàbits d'altar? Va obrir la porta de la Torre. Una bufetada de vespre d'estiu li va aclarir el cap. Si no s'hagués deixat entabanar i no hagués begut gens, veuria les coses d'una altra manera. Estava

espès.

Com

allò

hagués

començat i s'hagués quedat més penjat que un lloro. I la nit li havia caigut al damunt sense que gairebé se n'adonés. Algun grill cantava prop de la Torre com si també hagués buidat mitja ampolla

sencera.

Insistia 65

amb

els

xisclets

estridents i de lluny estant un ocellot qualsevol semblava que se'n mofés amb un renec que es feia llarg nit endins. Allà baix hi havia els palmells de llumenetes que s'encenien cada dia, inevitablement, per mor d'una colla de jocs automàtics i que ningú no posava a to amb la llum del dia escurçada minut a minut amb infinita paciència. Els automòbils desdibuixaven l'autovia amb tot de llampegades. Els punys d'estels eren milers de finestres imaginàries i espurnejants. Allà baix hi havia l'Alda, també. La nit havia acostumat l'Arnau a distingir el paisatge en la foscor. I un dia li va dir que havia vist com es posava al llit. I ella va mirar amunt, cap al cim de la Torre, i es va posar vermella. L'Alda es posava vermella per no res. Era com una mena de preàmbul abans de deixar que ell la besés. —¿Ho veus tot, des d'allà dalt, tu? —Tot el que vull. Com un lluner... Però només quan la nit m'és favorable! —Doncs, jo, un dia, també et vaig veure!... 66

—¿Ah, sí? Espiant, doncs?... —M'agraden els astres... I, des de la finca, l'habitació és com un observatori amb els millors periscopis! —¿O sigui, que, fent de Galileu, eh, de nits? —¿Algú va inventar les nits, per això, no? —Qui va inventar les nits era un boig d'amor! —¿Vols dir? I aquells tres mosqueters motoritzats li volien fer empassar que l'Alda i d'altres hi vindrien bé a pujar a la Torre i passar-hi la gran albada, fins que els estels se'ls enduguessin! L'Arnau els va dir que si es pensaven que ell era un alcavot de le seves marejades, ja podien treure gas a les mules i pirar pista avall abans que no els engegués a rodar pels cingles i els espadats amb quatre ventallots. Però estaven borratxos. I ell també hi devia estar una mica. Paraules. Crits. I quatre renecs dedicats que rebotien dels uns contra els altres.

Tot mentre el malparit del Lip no es va treure el full rebregat del butxacó de cuir. —Mira, nano! Mama això! Llegeix, vinga!... ¿Què creus que tens quan et penses que tota l'Alda és teva en qualsevol raconot, eh? I ell calava amb l'alè tallat. El cor li sacsejava el pit. La sang li rebullia i se li aglopava gola amunt. Aguantava, però. —Una merda, nano! Tens el que tots tenim quan podem, tu! ¿Que et penses que l'Alda no és com les altres? Més que les altres, titot! Llegeix, au! D'acord. Era la lletra de l'Alda. Entesos. Però ell no els faria el joc. Eren uns salvatges i l'Alda devia haver hagut de dir que sí. O potser són aquells moments entre els altres que fan que un no sàpiga dir que no a res. Però són moments que no compten. Com si no es visquessin. Un d'ells, ja no sabia qui, li havia pres el tros de paper de les mans. I llegia a borbolls. Fent el titella davant seu a cadascuna de les paraules que li regalimaven 68

com l'escuma del xampany entre les comissures dels llavis. —«Estimaaat Liiip...» Els altres reien i l'imitaven com si fossin feristeles. —«...No puc venir amb tu avui perquè tinc un altre compromiiís...» El mateix Lip, ulls de vidre de tan plorós, feia anar la mà esquerra amb els dits gros i petit alçats baldufant-los, i escanyat de cridar amb els altres. —«...Però m'agradaria molt poder anar amb tots dissabte al vespre. ¿No t'enfades, oiii?» —¿Oooiii...? —repetien a cor el Bià, el Lip i el Tonet. —«Ja saps com m'agraden aquelles festes. Teeevaaa.» —...i de tots! —va fer el Lip, xarrupant de nou i intentant posar-se dempeus. —«Alda» —va dir finalment el lector.

—Aquesta nota no és de l'Alda... Sou uns busca-raons i aquí dalt hi ha molta feina... Tot això és fals! —va cridar l'Arnau. —Això és una puteta, maco! —va sil·labejar el Lip, prop del Griot. L'Arnau s'hi va abraonar. Van rodolar per terra. Les ampolles es van tornar a tombar i la Torre feia el soroll d'estadants quan trona. Es va sentir un cop a les costelles. I un altre a la cara. Però va continuar pegant amb força. Estava més serè que ells tres alhora. Els altres cridaven. Renillaven. I ell no deia res. Pegava. Pegava. Pegava... Un dels cops el devia deixar sense gaire coneixement. Va sentir les motos com roncaven ja lluny. I després, el vespre, mut i penombrós. Més tard, els grills. Algun renec d'ocellot i para de comptar.

7 No hi havia estat mai més des d'aquell dia que s'havia posat amb l'amo de la finca per allò dels senegalesos. El matí era lluminós. Net. I l'havien rellevat d'hora. La Torre no guardava sinó algun senyal de la nit passada i la seva parella de torn ni se'n va adonar. Va baixar amb la moto com un llamp. Es va posar a la carretera i d'allí a l'autovia en un moment. El trànsit, a primera hora del matí, ja era atapeït i ho empitjoraven els tràilers que, com ell, devien baixar de vés a saber quina nit. 71

Per entrar a ca l'Oreig calia agafar la via de la dreta i demanar pas. El camí sempre era obert i entre els camps s'hi veien ja alguns jornalers ajupits, feinejant i fent d'ombra als primers raigs del sol. Si l'Alda encara no s'havia llevat, saltaria per la finestra. I no li feia gens de por trobar-se amb el capatàs o algun dels jornalers que li barrés el pas. Va frenar prop de l'era. Hi havia un camioner i un parell de senegalesos traginant caixes de fruita acabades d'omplir fins dalt. No els coneixia. Tots eren iguals. Ells tampoc no li van fer ni cas. El camioner apilava les caixes amb la mateixa artesania amb què ell hauria muntat un trencaclosques. I el pare de l'Alda va aparèixer per la banda est de l'era, la que venia de la casa, acompanyat del capatàs, el Nen dels Botafocs. —Ei, tu! ¿Què busques? La veu del senyor Estanislau va sonar amb la mateixa força que aquell dia. 72

¿I ara què havia de dir? ¿Que venia a saltar la finestra de l'habitació de l'Alda? ¿Que l'Alda i ell tenien un assumpte molt important per parlar? ¿Que venia a veure si els faltava un jornaler? Els tenia al damunt. —¿Tu no ets...? —va fer l'amo. —A mi també m'ho havia semblat... —va aclarir amb la mateixa incògnita el capatàs. —Digues, ¿què vols? No estem per perdre temps, segons tu. De raons ja n'hi va haver prou i massa! El parell de senegalesos i el camioner havien aturat només uns segons la seva activitat en escoltar les paraules del pare de l'Alda. Tot va tornar al seu ritme de seguida. —Tenim la plantilla completa, nen. Vaig dir que a casa no hi posaries mai més els peus. ¿Entesos, noi? Era una manera de dir-li que ja se'n podia tornar pel mateix camí.

L'Arnau encara no havia obert boca. Entre el pare de l'Alda i el capatàs, amb prou feines trobava un racó per on poder deixar anar qualsevol excusa que no el fes sentir ridícul, ni penedit de res. —Venia a veure l'Alda. L'amo de ca l'Oreig va fer cara de sorprès. Uns segons només. Després va anar canviant de to. Va observar l'Arnau. Va dir un parell de coses al capatàs. El capatàs se les va tenir amb el camioner i els senegalesos, i el pare de l'Alda va fer un parell de passes que el van posar més a prop del Griot. —¿L'Alda? —Sí..., l'Alda. ¿Sap si hi és? No li va respondre. ¿Què pensava? ¿Que què feia ell allí preguntant per l'Alda? ¿Que la seva filla ja anava pels setze anys, potser? ¿Que l'havia de fer fora d'una vegada per allò de racista? ¿Que aquell migdia mateix parlaria amb la seva filla sobre els amics amb qui se les havia? 74

Un Talbot va passar prop de l'era i va fer sonar dues vegades el clàxon. El pare de l'Alda ho va aprofitar per allargar uns minuts la seva resposta i es va atansar a l'automòbil. L'Estanislau i la Sandra es van besar amb feblesa. Al Griot li va semblar que aquell era un bes de pare a filla. Sense gaire força. I va pensar que la del cotxe devia ser la Sandra de qui parlava

sovint

l'Alda,

realitzadora

televisió. La va veure jove. Atractiva. Massa jove i massa atractiva per al pare de l'Alda. «El jaio no se la mereix!», va pensar el Griot. El

cotxe

Sandra

havia

acabat

d'arrencar. El pare de l'Alda tenia encara el somriure a la cara i li queia la bava. El braç una mica alçat com aquell qui diu adéu. Com un nen petit. —L'Alda encara dorm, nen! ¿No ho saps, tu, que ja no hi ha institut? —Jo faig de voluntari... Dalt... Ja fa temps que no tinc esma de les festes —mig es va excusar amb un cert orgull, el Griot. 75

—Mala feina, nano, això de jugar amb foc... Aquí hi estaves millor, veus... El va deixar plantat i es va afegir als del camió que ja tancaven la portella del darrere del bolquet. L'Arnau hauria preferit que l'hagués engegat amb un vent i fora!, com l'altra vegada. —No et deixis la moto, nen, quan marxis! Perfecte. El pare de l'Alda encara no havia oblidat la baralla que van tenir. Va pitjar amb ràbia l'estrep de la màquina i va fer anar un parell o tres de vegades el canvi del manillar. A mig camí es va desviar per un dels camps d'hivernacles. Es coneixia prou bé la finca. Sortiria encara més a prop de l'autovia i s'arribaria

casa.

Necessitava

dutxar-se.

Refrescar la nit. I dir-se sota el raig de l'aigua freda que si no hagués entrat a ca l'Oreig no hauria fet l'indiot davant el pare de l'Alda. Prop dels castanyers, un genet es retallava en un dels petits caminois de la finca. El Griot va reconèixer de lluny estant el Trot i l'Alda, i va posar la més ràpida de la moto. Només uns 76

quants senegalesos, tot i enfeinats amb la rutina, es van adonar que el genet i el motorista acabarien trobant-se allà baix a l'encreuament dels castanyers. El Trot va fer un renill ofegat per l'espetec de la moto. L'Alda va saltar de la sella i es va convèncer que era l'Arnau qui apareixia sota el casc. —Griot!... —El teu pare m'ha dit que encara dormies. —He sortit a passejar el Trot... M'he quedat clavada tota la nit amb la ràdio i ja no he pogut aclucar l'ull... I tu, ¿com t'has atrevit a entrar altra vegada?... —¿A la finca?... ¿I parlar amb l'amo i senyor?... Sóc un pòtol embriac i ella es diu Alda! Potser només els senegalesos van tornar a veure que la parella ja s'havien trobat i que es besaven. —¿Va tot bé, per dalt?

—Pst... Hi ha torns que esperaria que passés qualsevol aguilot i m'hi enganxaria a sota i a volar, penjant de les potes! L'Alda va riure i el Trot es va neguitejar només una mica, content de veure l'Alda feliç. Van seure sota els castanyers. Van parlar molt. Van fer uns silencis llarguíssims. Van tornar a parlar. Després, es van fer algun petó per suportar més silencis. I un dels dos va començar a fer rodolar un parell de llàgrimes per qualsevol bestiesa amb què es devien haver embolicat. —¿Saps, la Lisa Marie, la filla de l'Elvis Presley? No. L'Arnau no ho sabia, ¿però què? —Doncs va dir que odiava els seus pares. Feia anys de la mort del Presley. El Griot ho havia sentit en un programa de ràdio de nits. Però li feia l'efecte que mare i filla Presley estaven preparant un muntatge. —Mira, Alda, els fills no acaben d'odiar mai els pares. 78

—Tu no ho saps. Vas acabar aviat d'haver de fer de fill. —L'oncle... ha estat com un pare, ja ho saps. —¿I l'oncle no es pot odiar com si fos un pare? —L'oncle fa llàstima, Alda. Fa uns quants dies el van treure del cafè de la plaça perquè anava perdut com una sopa... ¿Com pots odiar un home així? —La Presley odiava el pare mort. Tenia nou anys i ja l'odiava. Si no es pot odiar un oncle perdut, menys es deu poder odiar un pare mort... —La Presley és com si no tingués pare... L'Elvis va fer de pare de molts fills de les seves fans quan es van posar al llit amb un altre. Una mena de pare celestial, ¿saps?... —La Torre t'ha escalfat les idees, Arnau... Si el pare, en lloc de ser propietari de finca, fos un rei del rock com ho va ser l'Elvis, em sembla que jo tampoc no l'odiaria...

El tema ja havia sortit abans. I l'Arnau li havia dit que ell ja ho sabia que no, però que només volia que li digués si era veritat que n'hi havia d'altres i què hi havia de cert d'aquella nota que tenia el Filip i també si s'havia repetit moltes vegades, però que no li feia res de saberho, de veritat. Que s'havia enredat a cops allà dalt perquè a voltes sembla un salvatge com ells, i prou. L'Alda no havia acabat de dir ni que sí ni que no. Era quan havien parlat i havien estat en silenci i s'havien fet un petó i tot. I les converses d'aquella mena, tampoc no cal acabar-les d'un cop. Formen part de la llibertat que volien. I dir que sí o que no a qualsevol cosa com és ara aquella, era trencar el pacte. Per això, segurament, parlaven de la Presley petita. I de la calor. I del camp de treball que ella ja tenia gairebé decidit. No sabien si es tornarien a veure aquell estiu. Potser sí.

—Potser encara em faré voluntària i tindrem la Torre per a tu i jo solets! —Potser sí... —va afegir el Griot. El Trot va tornar a esbufegar una mica quan va notar l'arrencada de la moto tan a prop. El matí, més avançat, ja no era tan lluminós i net com el de primera hora. Potser sí que encara es dutxaria, si l'oncle era fora. Es va cordar el casc. Va notar que el Trot el mirava de reüll. L'Alda era més bonica que la Sandra. L'estimaria sempre. Ni que fos en secret. Ni que el pacte es fes miques per qualsevol ximpleria.

8 Quan

l'Alda va arribar a l'era de la casa, hi

havia un cotxe-patrulla aparcat. El xofer es ventava amb la gorra i, repenjat al vehicle, queixavala amb delit un préssec tan gros com una pilota de tennis. Parlava amb la boca plena: —Bona peça, nena! ¿Quants anys té? L'Alda li va dir que era jove i res més. No sabia

l'edat

del

Trot.

Mai

n'havia

preocupat i l'interessava més de saber què hi feia la policia a la finca. —¿Què passa alguna cosa? ¿On és el pare? 82

—¿L'amo de la finca? Dins, a la casa... amb el comissari... L'Alda va deixar el Trot en un racó de l'era i es va encaminar cap a la casa. La porta era oberta i li arribaven la veu del seu pare i la que devia la del comissari. Va entrar decidida. —Ah!... Em pensava que encara dormies... ¿Ja has esmorzat, nena? El comissari tenia un tros de paper a les mans. Semblava absent dels compliments del pare de l'Alda i feia cara de no disposar de gaire temps sobrer. —¿És la seva filla? —Sí, comissari. És l'Alda... Però potser seria millor que... ¿Què volia amagar el pare? ¿Què hi havia de nou que el comissari era a casa i per què l'home s'havia aixecat, sense fer cas del pare, fitant l'Alda i fent-li un interrogatori complet només mirant-la? —Comissari... Li agrairia que... —va insistir el pare. 83

—No retardem les coses, sisplau... —el comissari havia desplegat un tros de paper quadriculat que s'endevinava escrit. I adreçantse directament a l'Alda—: ¿És seva, aquesta lletra, senyoreta? L'Alda va reconèixer la seva cal·ligrafia d'institut. Va recórrer la mirada del seu pare. La conversa del Griot. La mà amb els artells peluts del comissari a un pam dels ulls. ¿I l'anglès penjat perquè el Teacher s'entestava més d'una vegada a fer-los traduir notes escrites pels altres. «Dear Filip, I can't come with you today...» És clar que se'n recordava! Li havia tocat la nota del Filip i n'havia fet la traducció de pressa i corrents. Aquell tocacampanes sempre li estava al damunt i aprofitava qualsevol ocasió per aparellar-s'hi en treballs de grup. Era la seva lletra, sí. Potser a l'Arnau li hauria hagut de dir que era un treball de classe, però per allò de la llibertat havia triat callar, crear misteri que 84

apropa i fer un petó plorant per tastar la salabror de debò. —Sí, senyor. És lletra meva... És... El comissari no la va deixar continuar. —¿Coneix, doncs, el jove Filip? ¿Són només amics? ¿Companys d'estudis, només? ¿Quina ha estat l'última vegada que s'han vist? El pare havia fet unes passes cap a la lleixa de la llar de foc. Havia buscat, nerviós, la tabaquera.

Havia

encès

cigarret.

comissari i l'Alda s'havien quedat al mig del saló interrogant-se mútuament. —...Però aquesta nota... va ser un joc de classe. No sé com és que la té vostè... —Ah..., ¿un joc només? ¿Un joc molt interessant? ¿Quants anys té, nena? —Setze. —Sí, esclar... Tots tenen setze anys... El pare de l'Alda es va posar enmig del monòleg del comissari. —Em sembla, comissari, que queda prou clar... Aquesta nota era a les mans del tal Filip 85

per atzar. Coses de joves... Vostè també té fills i sap que... —No, no en tinc, senyor... mmm... perdó... —Estanislau. —Senyor Estanislau... Sóc solter i porto uns quants anys fent aquesta feina... Entenc els pares com vostè, però. —¿Què vol dir? —Per ara, res. Haurem d'aclarir algunes coses... Parlar amb el professor irlandès, veure alguns companys més de la seva filla, completar informes... ¿M'entén, senyor Estanislau? I això no vol dir que no cregui tot el que aquí s'ha dit, esclar. —Tot el que he dit és ve... —va saltar l'Alda. —Naturalment,

senyoreta...,

naturalment.

No la vull ofendre amb les meves paraules. Només he dit que cal fer algunes comprovacions i res més... L'Alda va fer només una pregunta. Havia començat massa ple de sorpreses aquell matí, i se sentia nerviosa. Tant li feia què en poguessin 86

pensar el seu pare i el comissari, de la seva situació. —¿I puc saber per quins set nassos té vostè aquesta nota meva, senyor policia? El comissari va fer mala cara. L'Alda va fitar el seu pare. Aquest li va travessar els ulls. ¿Havia cridat massa, potser? Tots els comissaris són iguals! Primer ho volen saber tot i després tot són recomanacions de silencis per tota la vida! Després d'aquell interrogatori sense cap mena d'explicació, ¿tenia ben bé dret a cridar i a xisclar i a fer-se passar per tocada de l'ala, oi? —El seu pare li explicarà de què va la cosa, senyoreta. Hi ha hagut un accident de moto... Es prenen el trial també com un... joc, ¿veu? Com comprendrà, a mi encara em queda molta feina, avui... I després d'una nit de guàrdia, els crits insolents d'una noieta de setze anys poden arribar a acabar amb la meva paciència. Bon dia, senyor Estanislau. Faci'm arribar les dades que li he demanat. Les dels senegalesos, sobretot.... ¿Ja sap per què, oi? 87

El pare de l'Alda va acompanyar el comissari fins a l'era. A fora, la parella del comissari havia engegat el cotxe-patrulla només veure'ls sortir. El pare de l'Alda ara parlava amb el comissari com si fos un col·laborador seu de tota la vida. —No en faci cas, comissari... Els nervis... Li ha sobtat de veure'l a casa i, a més, hi ha una cosa que li voldria dir, comissari... —¿Sí...? Vostè dirà... —Ha dit abans que aquest jove ha tingut l'accident a la pista forestal, ¿oi que sí? —Sí. —¿La de la Torre, ha dit? —He dit la de la Torre, sí. ¿Hi té alguna propietat, vostè, potser? —No, no, comissari, no és això. A la Torre hi ha una de les garites del servei de vigilància... la dels voluntaris, per si els focs, ja sap, a l'estiu... —¿I què? Tinc molts bombers amics meus. ¿Què insinua, senyor Estanislau?

—M'ha

demanat

informes

sobre

els

senegalesos i potser li puc avançar alguna informació més... profitosa. —Senyor Estanislau... Si vostè és coneixedor d'algun traficant de drogues entre els seus jornalers, no em faci perdre més temps... El jove accidentat de moto viurà, viurà malferit, això sí, però no parlarà. Com tots... Però, a més de la noteta de la seva filla... portava uns sobrets de plastilina... a la butxaca de la jaqueta. I això sí que és definitiu, ja li he dit el què. —¿Plastilina?... —Sí, home... Mercaderia... ¿M'entén? —¿Abans se'n deia xocolata, oi? —Si fes la nostra feina, senyor Estanislau, veuria moltes coses i aprendria cada dia una manera diferent d'anomenar les misèries de l'ofici! Veiam, ¿què em volia dir? —No vull assegurar res però una temporada vaig tenir un jornaler treballant a la finca... —¿Un senegalès? ¿Un camell, potser?

—No... Un jove a qui anomenen el Griot... Un tal Arnau no sé què... Poca família... Viu amb un vell oncle seu... Sense pare... ¿M'entén, oi? —¿I què? —Tinc entès que aquest xicot ara s'ha fet voluntari dels bombers... i que és a la Torre. —¿Per què no m'ho ha dit abans, això? —No hi he pensat... Se m'ha acudit ara, en parlar de la forestal una altra vegada... I només ho dic com a suggeriment. Aquestss xicots, sense família... En fi, vostè ja ho sap, perquè és la seva rutina... —Insinua que aquí a la finca hi va haver... moviment... problemes? —Va fer la seva feina... però el vam haver de fer fora. Raons sense importància... Va fer males companyies entre uns senegalesos i qui va amb un coix... a la llarga, ¿oi? —¿Què vol dir?... ¿Que amb el temps es pot haver tornat senegalès? Van riure tots dos. Tot semblava que hagués passat. 90

—M'alegro que no hagi perdut l'humor, comissari... Oblidi allò de dins... Ha estat un cop de sang... L'Alda té el geni de sa mare! —Gràcies

per

informació,

senyor

Estanislau. Ah... i per la caixeta! Al portapaquets del cotxe-patrulla, una caixa de préssecs feia joc amb un parell d'extintors, uns quants artefactes de pel·lícula de lladres i serenos i un feix de cordes de socors. El cotxe va arrencar, inesperadament, amb un gemec de sirena que va alertar tota la finca.

9 L'Alda va esperar que es fes fosc i que els llums de la casa s'apaguessin. Al vespre, una llum plena havia tintat de taronja tota la finca. Ara tot eren ombres esquitxades d'un blau pĂ lÂˇlid. La

motocicleta

semblava

disseny

d'escultura de metall, repenjada a la porta del garatge. L'Alda va enllumenar amb una llanterna el dipĂ˛sit de gasolina i va comprovar el llum. Va passar per darrere de la casa, arrambada a 92

l'edifici, escapolint-se de l'ombra i amb el motoret apagat. A peu. Només hi va pujar d'un bot i va pedalejar una mica quan el lleu brunzir de l'arrencada devia ser ja imperceptible des de la casa. Es va fondre dins l'autovia. Allí, ara, era un punt lluminós més de la nit ratllant l'asfalt en mil colors. Una motocicleta en una autovia de nit és com un bot a la deriva en alta mar. Tot de clàxons imbècils avançant-se i fars esbojarrats enlluernant-te, com si et fessin la rateta. I l'aire amarant-te com si fessis via sota l'aigua, enviant a rodar els cabells, sota el casc, i foragitant-te la suor de la sortida de la nit, d'amagat, sense haver dit res a ningú. La patrulla de nit escorcollant la lluminària i pensant que una motocicleta no fa ni mal ni bé. Després, la carretera. I després, la boca de la pista forestal, fosca com un túnel d'avenc entre laberints sense sortida.

Les esgarrinxades de les branques seques entortolligades com pops a les rodes. La Torre barrada. I només una escletxa primíssima de llum entre nit i porticons. El comissari la miraria amb una cara rodona com un pa si l'enxampés a aquelles hores, sola, dalt a la Torre, amb l'Arnau, i punt. I la noteta d'anglès li cremaria als dits d'investigador passat per aigua. —¿Dormint, eh? ¿Es pot passar? El Griot havia aparegut al relleix de la porta amb els ulls mig clucs i el cap esborrifat. L'atzur del pleniluni li va ferir allò que veia. Es va pessigar ara una galta i després l'altra. —¿Ets l'Alda, o de debò existeixen les visions nocturnes? Li va agafar les mans. Li va amanyagar el cap i li va arreglar el cabell encara esbarriat del ventot de l'autovia. —Si ets l'Alda, parla. Digues alguna cosa. Convence'm que sóc jo i que et tinc, en la nit, dins les meves mans fosques. I si no l'ets, si ets 94

un autèntic esperit de la meva estimada, mana'm i ordena'm, oh senyora!, sóc el teu fidel servidor sota la lluna que asserena els més bèsties com jo i que pinta de blau trist qualsevol pensament... —Ets més boig que un llum de camping gas, però val la pena que una altra boja com jo es jugui la vida a les fosques per pujar a desvetllarte. I deixa't de fer el cavaller, que ja no es porta! —L'és!... Oh, senyora! Concediu-me encara una prova més de la vostra estimació i beseu aquests llavis incrèduls de paraula falsa que només vós podeu fer moure! —Està bé, poca-vergonya... —el va besar—. ¿Què estaves fent? Van entrar. En un racó, prop de l'emissora, el walkie-talkie i un llum de gas. Hi havia també una taula petita, les restes d'un sopar de circumstàncies i el vell walkman amb els auriculars

escampats

entre

menjar. —Escrivia... 95

les

restes

del

L'Alda va mirar al seu voltant. No es veia ni un sol paper enlloc. Ni un llapis. La màrfega, amb una manta rebregada, no tenia cap pinta d'escriptori. —¿A les parets, com els primers pobladors? —No. Mira... Estic parlant, ¿veus?... La poesia parlada és més viva. Li va assenyalar el cedé que encara rodava amb el pilot vermell encès. —¿En vols sentir alguna? —M'agradaria... Van compartir els auriculars. Frec a frec. Van tancar els ulls. la veu del Griot ressonava greu versejant en la quietud de la Torre. «He posat la nit en un got de paper Menú de MacDonald's Big Mac entre mans Desfaig els colors tot d'una glopada I em quedo amb el negre Color de la fam»

Van fer un cigarret i es van estar una estona així.

Escoltant

Griot

autèntic.

que

esgarrapava la nit amb les seves paraules. —¿Per què has pujat? ¿No et fan por els llops? Ella va fer un gest amb el cap i se'l va quedar mirant fixament. —Demà marxo a París —va dir. L'Alda va aixafar la punta del cigarret en un cantell de la taula. —¿París? Fantàstic! Oh, París! Meravellós! Bon voyage, Alda! Au revoir, mon amour! ¿Un altre? Com el pare, també! Semblava un replay de devedé piratejat: «—Tot arreglat! »—¿Tot arreglat? »—Sí. Tot arreglat, nena. El comissari ja té molt clar cap on ha d'encaminar els seus passos. Mala sort, aquest xicot de l'accident. ¿Com se diu?... mmm... daixonses... »—Filip. »—¿Fi...? ¿No hauria de ser Fe...? 97

»—Potser sí, però tothom li diu Filip des de sempre. »—No hi pensis més, nena. El professor d'irlandès aclarirà això de la teva nota. »—¿Està molt malferit? »—¿Filip?... Es veu que sí. Aquestes pistes tenen males bromes. I després de l'hivern que va fer...., pluja i neu. I aquests xicots es pensen que van per autopistes. Se n'ha sortit per poc, diuen. I anava begut, pel que es veu. I portava... portava... ¿pastina, en diu el comissari? Un bon paquet que li caurà al damunt! No voldria ser a la pell de son pare! »—¿El Filip amb plastilina? »—Ja ho veus. Més a prop del que sembla... »—Pobre nano! »—¿Pobre nano? El compadeixes com a amic... Però més val que no et deixis entabanar... No fa ni quatre dies que l'Associació de l'institut va negar en rodó a tots els pares que hi hagués... això... tràfic de pastina... o pasterina... o el que sigui! 98

»—A l'institut hi ha de tot, pare... »—Prou que es veu. I als camins forestals també... El teu amic de la noteta baixava pel camí de la Torre... I ja saps que aquell de dalt té amistats entre els senegalesos. »El capatàs va trencar la conversa entrant sobtadament a la casa. »—¿Què hi ha de nou, Botafocs? »—Ha arribat el tràiler de la Fruitaviva... »El

pare

l'Alda

donar

quatre

instruccions en clau que el capatàs va arreplegar de seguida i se'n va tornar a fora sense deixar de llançar una ullada a l'Alda. »Ella va abaixar els ulls com si tants misteris comencessin a assenyalar-la amb un dit acusador.» ¿Potser aviat no es podrien tenir segons quines coneixences? ¿Per quantes coses més s'hauria de veure en tractes amb la policia? Aquella merda de nota de l'anglès ja li havia portat massa maldecaps i potser encara no s'havia acabat! I ara resulta que el comissari se 99

les volia haver amb l'Arnau només perquè la pista forestal portava a la Torre! Si sabessin que el Filip i els altres van passar el vespre a dalt, no els caldria buscar més i ja tindrien els caps lligats. És el sistema: buscar una explicació o altra: un tros de paper, una noia de setze anys i un altre que és amic dels senegalesos. Rodó! I el pare precintant-ho tot com qualsevol altre carregament de contenidor! «—He parlat amb la mare, nena... »¿La mare? Ah, la mare... "la ma-re". La mare de París. Una veu per telèfon amb mitja dotzena de paraules afectuoses i l'altra mitja dotzena plena de punxes de figa de moro. »—¿I què diu? ¿Està bé? »—Sí. Per cert... Ja saps quina és la part de la sentència... Una mica d'estiu amb ella... i una altra mica... M'ha dit que li agradaria que fos aquesta mateixa quinzena... ¿Què et sembla, nena?» ¿Aquesta? ¿Aquesta mateixa quinzena se n'havia

d'anar

París? 100

¿A

casa

d'aquell

orangutan

que

recorria

bulevards

fent

assegurances i que arribava els vespres a casa, suat d'angúnia? ¿Quan podria decidir el que havia de fer? ¿I el camp de treball? ¿I el de ràdio que li havia proposat la Sandra? Encara no ho havia pogut dir al pare i ja l'hi trepitjava amb la seva anada a París com quan tenia dotze anys justos i havia de ser bona nena. ¿Ella havia de ser bona nena? ¿I ells? ¿Podrien decidir tota la vida el que els donés la gana? ¿Podrien triar avui amb tu, demà amb l'altre, i aquest és el senyor que fa assegurances, i aquesta és la noia que fa televisió, i tu ets l'Alda-cap-aquí-cap-allà fins que digués que ja n'hi ha prou de marejada? «Està bé. París quinze dies. La brutícia de París. Els carrers plens de gent. La mare carregada de punyetes i la boutique com una gàbia d'orangutans amb pòlisses a la mà i una senyora

estilogràfica

Parker

per

signar

contractes. Està bé, ara París. Com més aviat millor. I després prendria decisions d'una

101

vegada per totes. I abans del setembre encara hauria fet més coses del que es pensaven! »—No tinc res preparat i... »—Tens tot el dia, i demà... T'he fet treure una targeta del rail... Per tot el mes. La noia del despatx l'anirà a recollir abans de migdia. Així ho podràs aprofitar si has de fer algun altre viatge amb tren... ¿Només tens l'anglès penjat, vas dir, oi? Doncs te l'emportes a París i aprofites el temps, ¿eh?» Perfecte! Tanca l'habitació amb pany i clau i emporta't l'anglès i fes com si no tinguessis res més per viure. D'Allò ja no se'n recorda ningú i tots volen el millor per tu com si encara no fossis dona feta a la força i tinguessis temps d'engegar pel número u. A París, au, on el primer que et pregunten és si encara ets verge i, si no, on vas pel món amb setze anys sense estrenar. A París, per això, als setze anys, ja no en trobes cap que en sigui. Per això les de l'institut

102

t'atabalen tot el curs: «Hosti, nena, tu rai, que vas a París!» Unes bledes són. Com si els Filips, els Biàs, els Tonets i tots ells no s'hi posessin bé! Però, esclar, no les estimen. «Ves, tu..., no tot s'acaba emportant-te'ls al llit, que no tots tenim un Arnau que ja sap el que es fa i que no és cap mec com els altres.» Ni esperen el bus, de vespre, a la parada de l'autovia. Vetllen l'esplai i somien l'amor amb tot el ritual que ells mereixen. Després viatjaran a París. Veuran el Sena de prop. Felices de la seva gesta. Amb un cert aire de dones. Deslliurades de la virginitat ensopida i malmirrosa des que van decidir que ho volien fer. El pare d'Alda li havia deixat un petó al front. «—¿Ho acabarem de lligar a la tarda, eh, nena? Truca a la mare, si vols...»

103

A fora, un tràiler acabava d'esbufegar amb un garranyec de fre. I ara, ell, el Griot, com un bufanúvols, bon voyage, Alda. I au revoir, mon amour! —¿Au revoir i bon vent? No siguis beneit, Arnau! ¿Que no saps res del que passa? —mig va somiquejar ella. —¿A París? —A baix! El Griot va callar. L'Alda va insistir. —¿No saps res de l'accident del Filip? ¿No saps que la policia et va darrere? No en sabia res, no. Però tant li feia. Pobre Filip, va dir. ¿Amb coca a les mans? Va arreglat, el nen! No s'havia de preocupar de res. Tenia bons informes, ells. Els havia recollit un a un per entrar de voluntari. El sergent de l'oficina el va felicitar amb una encaixada: «Molt bé, noi! Has superat totes les proves. Tens un cor de ferro, la força d'un toro i l'habilitat d'un tramoista!

Seràs

bon

element,

proposes.» «Gràcies, sergent», ell. 104

t'ho

—No, Alda, no... No hem de patir per res... Per la pista hi va qui vol. El Filip ha tingut un mal pas, res més. No dirà coses que no són de dir. I, quan es posi bo, no farà el paper d'espieta... L'hi hauran de treure a cops, si volen saber qui li ha fet arribar la coca. Potser sí que és una mica cafre, però en el fons té sentiments i és un tros de pa... —No siguis tan tabalot i escolta'm... Se'ls penjaran al clatell, els teus bons informes. Els interessa una altra cosa, els interessa trobar el culpable... El Filip baixava de la Torre, d'aquí on ets tu!, es va fotre una hòstia perquè anava com una torradora i, a més, portava coca al damunt... —¿I jo què hi pinto, Alda, en tot aquest merder? —Se't carregaran perquè ets carn i ungla amb segons quins carallots de senegalesos! Només els doneu feina i us volen allisar com més de pressa millor! —¿Però d'on treus tot això, Alda? ¿No em poden fer pagar per una cosa que no he fet, oi? 105

Els calen proves. Pots regirar la Torre, si vols. Aquí no hi ha res que els doni la raó... Au, regira, regira, dona! L'Arnau va alçar els braços com qui es rendeix. I es va quedar interrogant fixament l'Alda en el fons dels ulls. —Jo només sé que et vull estimar i que aquests de baix ens ho fotran tot enlaire! L'Alda ho havia dit fluixet. Com si hagués enregistrat un dels versos al cedé del walkman. Com una segona veu, en off. —¿De veritat que has pujat només per dirme això, Alda? —Sí, però no et vull fer riure, ni tampoc et vull fer llàstima... Abans que es faci de dia hauré d'anar-me'n cap avall amb la motoreta, i posar-me al llit com cada dia. Escapar-me pista avall, a les fosques, com si voler-te estimar fos una malifeta de criatura. La lluna es filtrava ara per un dels vidres de les golfes. El llum de gas esmorteït per la vivor

106

de la nit s'esblamaiava amb cara de pomes agres damunt la taula. —¿Saps què farem? —va cridar en sec, enjogassat, l'Arnau—. Tinc un parell de llaunes per allà dins... i un meló sencer... i quatre trossos de pa! Mentre sigui fosca nit estem tranquils... Cap paio d'aquests no s'atreveix a enfilar-se aquí si no és amb sol! Has estat molt valenta, tu! Van fer el ressopó. O potser és que ja esmorzaven. A l'Alda li va semblar que el meló era collit del cel i que, gairebé de matinada, menjar allò era com una mena de ritu ofert a totes les taulades del dia. Quan la lluna ja es fonia, l'Alda li va dir d'una tirada: —Vine a París, amb mi. No vull anar al Sena amb aquell homenot de la mare al seu voltant. Només si véns tu, faré el que em roda pel cap. Tinc un abonament de l'eurorail a les mans! Podem fer qualsevol cosa per treure el teu. Un mes sense parar! Com si fos un camp de treball, 107

però només per a tu i per a mi sols. Si res no ens lliga, podem anar on vulguem, tu i jo, ¿oi, Griot? ¿No el lligava res, a ell? Hi havia la Torre. L'oncle a casa. El comissari. El Filip a l'hospital. El pare de l'Alda. El sergent de l'esplai. Els senegalesos. Les pistes forestals. Les mules de trial. Els quatre companys de baix. Els avencs sense sortida. Els espadats. L'autovia. La coca dels sobrets del Filip. L'Alda de nit. L'Alda de dia. L'Alda de París.

108

I ell, que n'estava tant d'ella, que podia perdre l'esma de tot. —Hi ha tot això, Alda... Però potser sí que tot això no era prou fort per lligar-lo. —Surto amb el tren de mitja tarda. La sentència és el preu que pago per haver triat pare i finca! La Sandra m'acompanayarà a l'estació. Adéu, Arnau. —Alda... Alda i prou. Silenci. Un darrer petó va estripar la matinada. Les primeres clarors de l'albada fuetejaven les cortines d'alzina de la pista forestal. A mà esquerra, una estesa de troncs fets carbó es retallaven en el cel, ennegrits d'ençà d'un dels darrers focs. La motocicleta va desvetllar del son alguns ocells matiners. I un parell d'esquirols van saltar, empaitantse com dos enamorats, damunt d'un tou de glans encara sense rosegar. 109

10 Plovia.

les darreres quatre gotes del xàfec

deixaven rastre de fang en els vidres de la comissaria. El comissari es movia neguitós darrere de la vidriera. A fora, aparcat al pati de la caserna, havia

deixat

patruller

enfangat

fins

parabrisa perquè el xàfec l'havia sorprès en plena pista forestal. Des de fora se'l veia agafar el telèfon, parlar amb algú, tornar a penjar, fer quatre passes al voltant de la taula o treure el cap per una porta

110

del despatx adreçant-se a crits a qualsevol agent de guàrdia. Esperava

massa

gent

per

ser

dia

emmerdissat d'aquella manera. Esperava el pare de l'Alda. Uns quants d'aquells pinxos. El sergent dels bombers. El pòtol que vivia amb el Griot... S'havia de conformar amb el que tenia. A la Torre, només hi havia trobat un voluntari jubilat que li havia dit que a ell què li explicava. I que se n'anés a la Central, que li dirien el que volgués, que ell, músic i quatre ulls com un ocellot. I no llenceu cap burilla camí avall, eh, comissari! Al damunt, això: consells! Va fer córrer un dels vidres de la finestra i va llençar la punta al carrer. El tros de paper i cotó es va anar amarant damunt la vorera xopa, fins a quedar feta un excrement de qualsevol pardal de ciutat. Van trucar a la porta. Que passin! Aquells pinxos s'havien d'agafar amb pinces si se'ls volia treure alguna cosa. «¿Vau pujar a la Torre, 111

de vespre? Au, parleu... ¿D'on traieu la coca, podrits? ¿Què...? ¿Que no sabíeu que el Lip en portés damunt? ¿Que em preneu per tòfol, nanos? ¿Què en sabeu del Griot? ¿Pujàveu a la Torre per proveir-vos de mercaderia, oi? Tu, treu els botots de la cadira o t'esquilo el carnet de la moto per tres mesos! ¿No pots deixar de mastegar, nen? I no em mireu d'aquesta manera, que us envio al correctiu només per fer trial per camins protegits!» Uns sants. Amb cara de llàstima i posat de bona fe. Aquell home a qui el tal Griot deia oncle anava com una sopa i les bosses dels ulls li haurien pogut servir de butxaques. El comissari el va enviar a la dutxa. Que ell no s'havia posat mai en res i que el nen era un àngel, una mica fet a la seva, però un àngel. La pluja transformada en llampecs i el carrer fosc com si fos tarda caiguda. El llum del despatx, al sostre, pobre i miseriós, acabava de

112

maquillar tota aquella gent que li passava pel davant. El sergent de la central de bombers va comparèixer uniformat. I encara va servir per prendre's familiaritats. Aquí té els documents d'entrada: unes condicions innates! I el propietari de la finca de ca l'Oreig li va anunciar alegrement que la seva filla se n'havia anat a París uns dies a veure la mare. Estava bé per històries de separacions, el comissari! Si hagués signat l'ordre de no deixar-los moure sense permís fins que les coses no estiguessin aclarides! Tot a punt de les seves investigacions! —¿I trigarà molt a tornar? —Uns quinze dies, comissari. ¿Però, no pensarà que l'Alda tingui cap relació amb res de tot això? Ja va veure que la nota era un atzar... —Jo he de complir amb la meva feina, senyor Estanislau. Aquesta gent jove es posa a tot arreu i quan menys t'ho penses... —Però la meva nena... —La vostra nena com totes, cony! 113

El comissari s'havia desmarxat i li havia sortit el geni de quan era jove. Va envermellir perquè es va adonar de la cara de sorpresa del pare de l'Alda. Un tro va fer pampalluguejar el llum de la comissaria i van tremolar lleument alguns vidres. —Tindrem mal temps... Tot ve alhora! —va remugar. —Mal temps per a vostè, comissari... A la finca, aquesta aigua és com un do diví... No plou mai a gust de tothom ¿veu? —A mi em posa malalt aquest temps. La nostra feina és així, ¿sap, senyor Estanislau? Veiem massa coses. I cal tenir un cor de pedra! —¿Però té el cas dels nois força encaminat, oi? Suposo que el xicot aquell, el tal Griot, deu haver parlat de... tot... —Si fos al meu lloc, ho entendria!... El xicot de la Torre s'ha fet fonedís... Fiuuu!... Com un bolado! I ningú no en sap re de re. Les coses comencen de broma i ja veu com acaben... —¿Ha... desaparegut? 114

—Tal com ho sent. Després de l'últim torn de guàrdia. Havia parat de ploure. Un colom, xop fins al bec, es passejava per l'ampit de la finestra del comissari. Segurament que encara tornaria a sortir el sol. Queien unes fulles de plàtan com si de sobte hagués arribat la tardor. El comissari va fer un cafè a la màquina de monedes i se'l va empassar d'un glop. Va llençar el potet a la paperera i va respondre al telèfon d'un primer truc. Un paio amb navalla i perruca postissa havia fet desmaiar un parell de caixeres en un supermercat. Al centre s'havia disparat l'alarma d'una joieria. I una dona vella havia muntat un xou des d'un tercer pis fent creure que aquelles quatre gotes li havien inundat la casa. «Aquest és un poble de bojos!», va mastegar el comissari. El cotxe-patrulla va empastifar amb un parell de reguerons de fang la sortida del gual. El comissari s'havia oblidat del Griot i de tota aquella història infantil en un dit i fet. La ràdio del patruller repetia adreces, alarmes, 115

ordres

innecessàries

demanava

resultats

immediats. Amb el colze repenjat a la finestreta del volant, va canviar de canal i va frenar a tocar del semàfor vermell. «Per mi com si s'ensorra el món!», es va dir. Al capdavall de l'avinguda, el sol tornava a pampalluguejar sobre les llambordes encara mig mullades.

116

11 L'estació

d'autobusos era a l'altra punta de la

ciutat. Quan van sortir de l'autovia, havia començat a ploure una mica i la finca es va quedar enrere com un aquarel·la de colors obscurs. Van travessar la ronda tocant als darrers blocs que des de lluny feien l'efecte d'un trucatge fotogràfic en blanc i negre sorgit d'un ull de peix mestre.

117

La Sandra conduïa com una fura i el parabrisa escopia les ombres dels que avançava i dels que li venien en direcció contrària. Callaven totes dues. El volant i el parabrisa semblaven l'únic objectiu de la seva fixació i de tot aquell mutisme. —Ja ho portes tot i vigila la motxilla i ull viu amb les targetes i compte amb el tren i diverteixe't i records a la mare... —van riure, una vegada, imitant el pare. —Em toca complir, ja ho veus... —Quina sort que tens, nena! ¿Saps que t'envejo? —No sé pas per què... —¿Que per què? Ara mateix et canviaria tots els saraus de la tele pel teu viatget a París... Tinc unes ganes d'engegar-ho una temporada tot al botavant! ¿També? ¿Com ella, potser? ¿Els havia agafat la síndrome d'engegar-ho tot a passeig? —Escolta, Sandra... —Mmm... 118

Un cotxe havia avançat el seu, esquivant-ne un altre. La línia contínua i una claxonada fugaç! —¿Per què et vas posar a viure amb el pare? Van

ser

uns

instants

per

observar-se

mútuament pel retrovisor. —¿No t'ho he explicat mai? —va somriure la Sandra. L'Alda va fer que no amb el cap i va replegar les cames sobre el seient. —El Lau i jo ja ens vèiem quan les coses no anaven gaire bé amb la teva mare. Aleshores jo era al diari, abans d'entrar a la tele... a la secció d'economia, fixa't! —¿D'economia?... Ospedrer, nena! —El pare era president d'una Associació de no sé quina cosa. I vaig fer uns quants reportatges sobre el tema i tot allò que ja se sap... —¿Te l'estimes? Venia un revolt i la pausa es feia inevitable. —Sí. —Us porteu més de vint anys... 119

—¿I què? ¿Una noia com tu i amb aquests prejudicis? —¿No vas estimar ningú, de més jove? —¿Es

tracta

d'un

interrogatori

sota

jurament? —Quan tenies... la meva edat, per exemple. —Esclar que sí, dona... Però no tot s'acaba de la manera que una pensa que s'acabarà quan comença... —La mare no és feliç... —¿Què et fa dir això?... Tu no ho saps, si ara... —¿Amb aquell... senyor? —T'ho sembla a tu, dona. —No. No ho és. I no ho era abans, amb el pare. I no ho havia estat mai. La mare no ha estimat mai ningú, ni de jove. —No em sembla que hagis de parlar així de... —...de la pròpia mare? —Sí. De la pròpia mare.

120

—¿T'agradaria ser la meva mare, a tu, Sandra? —Nena, com estàs! ¿Els viatges et posen d'aquesta manera, es veu, oi? —Digues... va... —Ja sé que des que vaig arribar a la finca... més d'una vegada et semblo un objecte més de la casa, un moble nou, estrany, una empleada del pare que ronda per les habitacions com si fos de la família, una intrusa... Però, si et cal saber si el Lau i jo ens estimem de debò, ja ho saps. I si ara vols que et digui que mai no em pensava que tindria una filla de setze anys que em fa enveja de tan maca, doncs t'ho dic! I no et voldria perdre per res del món, ni tu, ni el Lau, ni la finca, ni cap racó de la casa... ¿M'entens, beneitona? El parabrisa continuava eixugant les quatre gotes. Els ulls de la Sandra s'havien envidriat una mica. L'Alda va veure l'edifici de l'estació d'autobusos sota l'encreuament. —¿Quants anys tenies... la primera vegada? 121

—Això... les mares no ho diuen mai a les filles, ¿saps? —Però tu i jo tenim avantatge... El cotxe va buscar la línia d'entrada al pàrquing de l'estació. —Plovia... Com avui... Fèiem el primer curs a la facultat. Tots dos volíem ser periodistes... I ens vam prometre l'un a l'altre que allò no s'acabaria mai. —¿Ho tornaries a fer, ara? —Em penso que sí. —¿I si tinguessis els meus setze? En començo a estar tipa de dir que no, i que encara no en tinc prou ganes... —Quan t'ho torni a dir, oblida't del món i pensa-ho tres vegades... Si a la tercera encara creus que sí, que ja en tens ganes... digue't si l'estimes... —És clar que sí!.... Però, ¿i ell?... És tan fàcil que et diguin que t'estimen! —¿Saps una cosa? Si ell t'estima, no ho sabràs mai del tot. Em sembla que és per això 122

que continuem estimant com boges, perquè mai no n'acabem d'estar ben certes del tot. Va frenar el cotxe en un dels aparcaments. —Me'n vaig a la tele... ¿Vols que em quedi fins que surti l'autocar? L'Alda apilava el carregament al costat del portapaquets: la motxilla, el sac petit, una bossa de plàstic amb quatre andròmines de darrere hora, el sac de dormir... —Em sembla que ho tinc tot... —¿Saps l'hora del tren? L'autocar arribarà a l'estació central d'aquí a una hora més o menys... Tens temps de fer un entrepà, si vols. Es van abraçar. —Et telefonaré quan arribi. Et telefonaré cada dia... —Totes les filles diuen el mateix... A mitja tarda, ja no pensaràs ni que al món sigui. —Adéu, Sandra. —Adéu... Espera't. Alda, té... L'Alda va recular per trobar la Sandra que la seguia, apressada. 123

—Té... guarda-ho... Avui també plovisqueja. L'hi va posar al coll. El collaret era de pell i en penjava una peça petítissima, treballada a mà. —Sempre l'has portat tu, Sandra... —Sí. Sempre. Des d'aquell dia que plovia i el món sencer es va aturar per escoltar el meu desig de tota la vida. —El portaré sempre, jo també. I esperaré que un dia plogui. I que hi hagi un silenci molt fort a la vora. Que el món calli. L'altaveu de l'estació anunciava la sortida de l'autocar.

ram

d'aigua

inesperat

transformar l'hangar en un concert de teulada. Tohom es va posar a córrer d'un costat a l'altre, empesos qui sap per quin mecanisme. Van aparèixer

paraigües,

barrets,

impermeables,

trossos de plàstic i barnilles desfilades com florets en guàrdia. La Sandra encara tenia un bes a la punta dels dits per deixar-lo anar quan l'Alda es fongués enmig d'aquell mar de colors avalotat. 124

12 Les

andanes són com les autovies. Amarades

d'ocre. Només els trens que entren i surten trenquen el color i s'emporten per un moment l'esgrogueïment de les cares que guaiten com figures de cera per les finestretes dels vagons. El tren de París surt lluny del gruix d'andanes atapeïdes de gent de casa que només va i ve per unes hores. A l'andana de París, l'Alda es va trobar amb gent com ella. Hi havia motxilles amb la boca oberta pertot. Sacs de dormir i bosses de plàstic

125

d'equipatge extra pregonant la més àmplia diversitat de marques comercials. Un

grup

d'anglesos

parlaven

com

discutissin de tot i de res alhora. En va pescar alguna cosa. Una paraula que li era familiar. Un so. Una frase a mitges. Parlaven de la ciutat. De Barcelona i de les quatre coses que s'enduien de pressa i corrents, pensant ja en un altre destí que els esperava abans que l'abonament dels ferrocarrils no els caduqués. L'Alda s'hi va atansar: —¿IssiisdetreinfoParís? Li van respondre amb un gest vague d'espatlles. Es van mirar. Van somriure. I una de més compassiva li va cedir una frase escolar i un gest amb el cap i les mans, —Yes, it is! For Paris, yes! Al rètol de l'andana hi havia l'hora marcada, la ruta i quatre coses més que l'interessaven. Tenia temps. Li feia nosa el sac. ¿L'hauria pogut entaforar a la motxilla, oi? I la bossota de

126

plàstic amb les coses sobreres... La tenia avorrida! Es va enfilar a l'escala mecànica i va caminar una mica pel vestíbul de l'estació. Les plaquetes del pannell d'horaris, com si fos un dels vols d'ocells de la finca, li van fer girar el cap i va acabar llegint alguns dels noms de pobles de les rodalies que hi apareixien. Els

clequequequecs

confonien

amb

l'enrenou de la gent. Es podria comprar una revista qualsevol. El viatge era llarg i potser no n'hi hauria prou només amb els cedés amb què s'havia proveït. Una dona atrafegada va passar arrossegant un carretó ple de maletes que es van enganxar amb una de les cordes del seu sac. La dona va renegar. Va xistejar. Es va mirar l'Alda amb mala cara. I va acabar maleint tota aquella jovenalla que van carregats com rucs. Les cabines telefòniques eren allà baix. Portava el mòbil, però no es podia permetre el luxe de gastar el saldo de la targeta abans de 127

sortir. El reservaria per rebre algun missatge i per si algú la trucava. Les cabines estaven envoltades de gent estesa a terra que miraven el trànsit del vestíbul amb mig ull aclucat. S'hi va acostar. Va ensopegar amb mitja dotzena de cames peludes com les de l'esplai. No va dir ni perdó ni res perquè eren joves com ella. I, dins el casc gegantí del telèfon públic, es va sentir vigilada des de baix pels ulls mig clucs dels qui feien veure que dormien. De sota la samarreta es va treure la bosseta del portamonedes. Aquesta samarreta li anava curta des que la va rentar! Se li veia el melic i les bermudes

semblaven

una

disfressa

Robinson! Les cames peludes li voltejaven els turmells i amb les vambes pessigava cuixes de xicots i xicotes que li feien la impressió de ser manobres de la Torre de Babel. ¿On l'havia de trucar si volia trobar-la? ¿Als estudis de la tele? ¿I si era al control tècnic i no s'hi podia posar? Aquella cabina li engolia les monedes com si fos un dels taurons que tenia 128

sota, ¿oi? Si la de la centraleta s'espavilava, la localitzarien de seguida. Va marcar. Xiulets esbojarrats. Va tornar a marcar. Més a poc a poc. La maquineta li va escopir les primeres peces. Quan van respondre va semblar que, en lloc de ser a quatre passes, li parlessin de l'altra banda del Pacífic. —¿La senyoreta Sandra Com? ¿Em diu l'extensió, sisplau? Un momentet, sisplau. Un joc de clequequequequecs més i un parell de monedes engolides. —Digui'm... —¿Sandra? —Sí... —Sandra, sóc jo, l'Alda... Que sóc l'Alda! —¿Alda? ¿Què passa, nena? ¿Que has perdut el tren? No. Esclar que no havia perdut el tren. Encara havia de sortir. —Escolta, Sandra, no tenim gaire temps, ¿saps? Si m'estimes de debò, fes-me un favor. Parla amb el pare. Li dius que no aniré a ca la 129

mare. Que... que m'he cansat de complir amb la sentència. I que no pateixi. No pateixis tu, tampoc, eh, Sandra. Que li digui qualsevol excusa, el que vulgui... ¿D'acord, Sandra? ¿Tu ho entens, oi, Sandra? Si no vaig a ca la mare és perquè em penso que sí que ell m'estima i... jo també. I perquè un dia o altre havia de ser que digués que n'estava farta, ¿oi? Ho expliques tot al pare, ¿eh? És que no tinc més monedes, tu! I a sota tot són xicots que semblen taurons! Sí que la sentia, sí. Però va deixar que el darrer gruix de moneda esgotés els segons i que el telèfon es pengés pel seu compte. Si no venia l'Arnau,

deixaria

cruspir

per

qualsevol

d'aquells taurons de sota. ¿L'havia posat a prova, oi?

No n'hi ha prou a dir-ho. Ara es

veuria si triava fusta o redolta, que deia el pare sovint per qualsevol cosa. A l'andana, els ocres continuaven menjantse els colors de les cares. Ara, al llarg del comboi del tren de París, la meitat de la gent viatgera que abans era a terra 130

guaitava

les

finestres.

L'altra

meitat,

disfressada de persones de ciutat enfeinada, parlava amb el cap mirant enlaire. L'Alda no l'havia sentit. S'enfilava ja dalt d'un dels vagons. —Alda, Alda! L'Arnau, arrossegant una motxilla que en feia tres com ell, la va enxampar a mig comboi. —¿Va a París aquest tren? —li va dir entresuat. El tren va arrencar i, a Perpinyà, ells dos encara no s'havien adonat que ho deixaven gairebé tot allà baix. No van buscar lloc. S'estigueren al passadís. Com abans-d'ahir a la Torre. Preguntant-se en silenci què hi feien plegats en un tren. Si un no n'estava fent un miratge, de l'altre. ¿On anaven sense deixar engrunes de pa a la via per enganyar el retorn? El paisatge discorria, repetit, en cadascuna de les finestretes dels vagons del tren de París. Com un reportatge dels de la Sandra. Transmès 131

des d'un vídeo a cadascuna de les pantalletes del tren. Però, ara, amb ells dos i tot com a protagonistes. Asseguts al passadís del vagó. Fins que es va fer fosc i, aleshores, només l'Arnau i l'Alda s'hi van reflectir retallant la foscor de fora la via.

132

13 Beaubourg.

Prop de la biblioteca d'infants, uns

animadors amb xanques. I una reina egípcia, negra fins al capdavall dels pals. Tots seguint el ritme d'uns tambors macabres que se sentien arreu de la plaça on l'estesa de joves havia engolit el Griot i l'Alda. —Està bé... ¿Què vols? El mim se la mirava. L'Alda era a terra amb les cames encreuades. Sobtada per la presència 133

del mim i buscant en l'Arnau una resposta o altra de la insistència pacient, al seu costat, del personatge. Jaqué negre. Camisa amb brodats i punys de cort imperial. Un rímel immens a cada costat de l'ull i una mirada profunda, immòbil, d'autòmat vivent. L'Alda reia. El mim a voltes es complaïa imitant-la i, segons com, s'entristia de veure-la quieta, indecisa, sense que se li llancés als braços com hauria volgut, i implorava amb gestos

davant

d'una

rotllana

quatre

desvagats. Un cop de màgia amb el jaqué i el mim va esdevenir una mena de sacerdot, o un jutge de pau seriós, o no, potser un capità de vaixell! Els va casar. La mà de l'Alda i la mà de l'Arnau. en nom del Pare, de la Llei o de la Immensa Mar Eterna, Amén! I l'espectacle es va acabar. Parlava francès. I l'Alda mig l'entenia. I l'Arnau el feia anar. 134

Allà

mateix,

sobre

els

pedrissos

del

Beaubourg, es van fer amics. D'aquella manera que es fan amics sense que ningú ho hagi proposat abans. Parlant de mil coses. Passant-se l'ampolla d'aigua que l'Arnau portava a la motxilla. Repartint-se una llauna d'anxoves i una baguette comprada per berenar. Parlant del Beaubourg, de París, de l'art de carrer i del món que hi ha per córrer que és allò que els uneix, de fet. L'Alda se sentia feliç. I ho va dir a l'Arnau. Ell també, deia. Era aquella mena de felicitat que entra al cos a força de pessigollejar les pells i acaba formiguejant per dins fins a tallar l'alè. —Allons, vite! —va dir en sec el mim. ¿On? Corrien darrere d'ell. Agafats tots tres per no perdre's entre la gernació. Saltant illes de cases i flairant una mena d'aire que l'Alda no havia sentit mai a París ni que hi hagués anat a estades curtes amb la mare. —Le voici!

135

Havien arribat. Al Palau del Mim. Un pis de les golfes d'un edifici grandiós, envellit, tot ell amarat del París passat de moda, però, per això mateix, meravellós. Van fer tertúlia. ¿De què parlaven? Ni ho sabien. Tenien casa, almenys per una nit. Més confortable

que

més

còmode

vestíbul

d'estació o que una tristíssima màrfega d'alberg. Els jaqués, a cal mim, es multiplicaven. Els barrets recobraven aquell encant de màgia que només tenen els barrets d'escenari. Mocadors. Capses

fosques.

Serpentines.

Potets

lluentons. Desvestit, el mim semblava encara el mateix que a la plaça. I es van estar estones callats, sense ni respirar, perquè, a mitja conversa, el mim acompanyava les paraules amb llargues paròdies de gestos i ganyotes, com si el seu francès fos una llengua feta a escala reduïda, comparada amb la que utilitzava amb les mans el seu amfitrió.

136

El sopar va consistir en un parell de truites que

van

repartir.

Pa.

Unes

albergínies

arrebossades que va preparar l'Arnau al costat d'unes patates bullides fetes a miques i un vi negre fresc com una rosa. El sol de vespre petava en una punta de teulada que es veia des de la finestra de cal mim. Del carrer pujaven remors de portes que es tancaven, veus atabalades per no fer tard i crits dels

encarregats

neteja

amb

les

manegades d'aigua regant-ho tot. La xafogor del dia es tornava de cop i volta fresquíssima i s'enfilava façanes amunt pintant-ho tot d'un to gris vespral. Havien sopat com reis. I s'havien divertit, a més,

amb

l'autoritat

que

havia

oficiat

públicament el seu prometedor enllaç. Van parlar com marit i muller de debò. I com si el mim, de cop, s'hagués transformat en el seu primer fill, petit encara, escoltant-los

137

vivament per no perdre's res. Un fill que, sota el maquillatge, els devia doblar l'edat. —Vet aquí el meu abonament de rail! Novet de trinca! Tants dies menys tants dies... fan tants dies de llibertat! —Les targetes del banc del pare... Uns quants euros... Uns quants euros més... I el bonorail encarregat per la secretària de la finca... —Un bonorail i un altre bonorail —feia ara l'Arnau posant-los costat per costat— fan dos bonorails... Uns quants euros de l'Alda i uns quants euros de l'Arnau fan tots aquests euros... —Un bon mim i una bona taula fan una bona nit! Es van petar de riure. Tots tres. I

així

anar

fent

fosc.

mim

endormiscat en un racó de menjador i ells dos, com dos pinotxos apareguts a les golfes per art d'encantament. Van guaitar per la finestra. La teulada pissarrosa s'estenia davant seu i els tapava el 138

carrer. El brogit s'havia fos. Només un autobús llunyà. Una parella parlant a crits. Un cotxe navegant sobre els tolls de l'aigua de les manegades del vespre. I un disc o altre, d'aquell avi Dylan, potser, no gaire lluny. Qui si a les golfes de l'illa del davant. —Digue'm on som, Arnau! Va dibuixar imaginàriament damunt l'ampit. —Això és el Sena... Això el Beaubourg... Per aquí els Boulevards... Allà dalt els Elisis... Devem ser més o menys aquí baix... —Allà,

doncs,

mare...

—va

assenyalar l'Alda, en un punt entre un gruix de petites xemeneies. —¿Tocant al Sena, oi? —Sí. —Una mica més enllà, a la dreta... Darrere d'aquell grup d'edificis amb una cúpula al capdamunt... —¿No has vist mai la teva mare, de petit? —No. Sí. Potser sí. A l'internat, un dia, molt petit. L'oncle va venir acompanyat d'una noia 139

molt més jove... Em van passejar... Em van regalar un grapat de coses... Vam fer un gelat, grossíssim, dels de copa, en una granja de vora l'internat. Ella no parava de tenir-me agafat de la mà. Que maco que és l'Arnau, que maco que és l'Arnau!, com si ho veiés ara. Però, després, vinga jugar amb l'oncle i em sembla que se'ls va fer fosc sense que es recordessin que jo era allí. Ai, l'Arnau!, en sec. I em van tornar al col·legi, de nit, tard. Havia passat l'hora de sopar i el tutor recordo que es va encarar a l'oncle. L'oncle ja anava fet una trompa i la noia havia conduït fins a l'internat cantant com una beneita. I jo era tan feliç com ho sóc ara aquí, a cal mim, mirant París des d'aquesta finestra... —¿T'has fet gran a ca l'oncle? —M'he fet gran... el dia que et vaig veure —li va pessigar les galtes. —¿I mai no t'ha explicat com va ser?... —¿L'oncle?... No. No cal. Aquell dia, a l'internat, abrivats amb el tutor, vaig veure els meus pares. ¿I aquella amiga, oncle?, vaig 140

preguntar una vegada. Una mala amiga, Arnau! No tinguis mai una amiga així. ¿Veus? —Mira, Arnau!, allà baix... —Un avió... L'Abellot i la Torre, ¿veus? El món és un mocador. Van deixar l'ampit. El mim dorm com un soc. Una de les parpelles, encara brutes de rímel, es va obrir de bat a bat. —Hola, mim! —va fer l'Alda. Ni piu. L'ull sense ni un parpelleig. —Hola, hola! —l'Arnau. Ho van intentar un grapat de vegades més. Ballant davant seu. Fent-li ombres amb les mans. Acostant el seu ull al del mim... Quan es van posar al sac, el mim encara els fitava tots dos amb l'ull vigilant. Sàviament ensinistrat. I

van

adormir

així.

Acompanyats

dolçament. Com si tot París els vetllés a través del seu mim de la guarda.

141

14 La

pluja era finíssima. L'Alda deixava que li

esquitxés el front i el nas, sobre els ulls tancats. Que li regalimés avall per damunt dels llavis i li penetrés cos endins. Finíssima. Hi ha llocs on la tardor et sobta a mig estiu. Sense avisar. Un xicot joveníssim, americà, imitava un altre avi, Bruce Springsteen, al mig de la plaça. L'Arnau va fer amistats, a Amsterdam. —¿Qui són? —Amics. —¿Amics? ¿A Amsterdam? 142

—És clar. Jo tinc amics a tot arreu. —A

vegades,

l'Arnau

semblava

presumptuós. Com si se li volgués escapar. Girava el cap, mirava a terra, alçava el cap i acabava

responent

amb

les

mans

que

l'acaronaven i fressaven el camí de fer-li un petó d'aquells tan freds, sortirs del buit per posar un pegat a la pregunta d'ella. Però, ara, més. Com si passar fronteres amb policies a la porta fos també posar fronteres a una manera de ser. París havia estat com una mena de lluna de mel. Quina cursileria de vells! No havia sabut relacionar mai la mel amb la lluna. I estava segura que la seva seria diferent. ¿Allò no ho era, ja, un viatge de dos nuvis? Una altra carrinclonada que no podia pair! Però no com elles, que s'omplien la boca de xicots, amics i tiquismiquis per acabar emportant-se'ls a casa i fer-los prometre fidelitat davant els pares. I després, els dissabtes es transformaven en

dissabtes-promès,

els

diumenges,

diumenges-promès, i els vespres de cada dia, en 143

vespres-promès. Ja no és el meu xicot, tu, que ara som promesos. Em fan llàstima. Ells, esclar. Que per tenir una nena de propietat fan el que sigui i passen per damunt de tot i fan una rialleta de conill i diuen sí senyor i sí senyora a vells que després diran sogre i sogra i es besaran falsament a les galtes, muà i muà, un a cada costat, per sortir del pas. Besos de compravenda. A tant la nena, fill, ¿et va bé? Si està boneta i s'ho deixa fer, pagar i callar. I els més tòtils ja els diuen pares el primer dia. El van fer de nit, el cami de París a Amsterdam. I ara el clima humit del mar del Nord semblava que havia calat en l'Arnau i que els t'estimos havien perdut aquella escalfor de París. —¿Què et passa, Arnau? —No em passa res, tu! ¿Què m'ha de passar? L'Alda callava. —Fava de Déu! ¿Per què no t'estàs una estoneta sense fer-me punyeta de cas?

144

I tot venia d'allò. Dels amics, si és que ho eren. I de no voler explicar d'on sortia la coneixença. I de tant de misteri que a casa te l'empasses, però que a fora és com una mena de punxada que no et deixa viure i que t'estova com una fulla de castanyer sota la mullena. El xicot americà feia cara d'estimar-ho tot, tal com cantava. ¿Per què era així, ella? ¿Amb l'Arnau tan a prop i tancant els ulls, perdent-se per aquell marrec que no havia vist mai i que li semblava el xicot de la seva vida? ¿I l'havia de trobar

Amsterdam?

Potser

sí.

Llàstima

d'anglès mal parlat! L'acabaria parlant en quatre dies al costat d'allò amb aquells ullet del cel. L'Arnau podia estar tranquil. No li faria punyeta de cas mentre tingués aquell nen davant. —Nena, deixa'm el moneder, que ja vinc... L'Arnau li havia estirat el moneder de pell de sota la samarreta. I a ella li va semblar que li posava les mans damunt trencant-li el somni sota el pessigolleig de la pluja. I tot va començar més o menys allí, i així, i per allò. 145

—Hosti, nen, no em fotis les mans damunt a cada moment! Beneita. Toixa. Poca-pena. Imbècil. ¿Què més?... Bèstia! Salvatge! Poca-solta! I ruca! Bleda de setze anys! Després seria ella la qui li demanaria que l'estimés. I la qui li diria què et passa perquè ell en fugís i acabés fent-li un petó. ¿Quan li havia dit que no era dels dos el que portaven? ¿Quan li havia dit, ella, que els seus euros eren per a ella i que ell s'espavilés com pogués? ¿No havien fet dels euros de cadascú un sol moneder? ¿Per què se li va girar davant dels altres com un cridaner envellit? I no el va fer callar fins que el va ofegar amb els llavis com si, llançada al seu coll, besant-lo submisa, se'n penedís. En el fons, l'únic que l'importava era que ell callés i que no fes un espectacle al mig d'Amsterdam i que, amb la seva abraçada arrauxada, aquell noi americà s'hi fixés i es convencés de com podia arribar-ne a ser, ella, d'apassionada, si volia. 146

Li va donar euros. Tot té un preu. Allí es va proveir de coca. Li va dir que no, que ja en portava des del primer dia. Que ja se'n podia haver adonat que d'alguna cosa tirava de veta a més de vigilar els boscos de la Torre. I que no li havia dit mai si en volia perquè el desig arriba sol, quan no pots més. Així va haver de fer de gosset de vigilant a la nit, en un racó de la barca, mentre ell es punxava, que no els caigués damunt algun dels qui tomben per Amsterdam fent els ulls grossos, però enxampant de tant en tant un pobre que tot just comença. Per allò, la humitat d'Amsterdam li va semblar a l'Alda que foradava els ossos i que corcava amors bojos com els d'ells dos. Allí, així i per allò, a mitja nit, fluixet, l'Alda va dir al Griot que què feien plegats. I que potser, ben mirat, no es coneixien prou. I que estimar era una altra cosa.

147

—Molt bé, ¿I què vols?... ¿Que em passi al mono i que em passi la vida arreplegat, buscant qui m'alimenti? —Podem provar-ho tots dos junts... No m'agrada que et punxis. No per res, ni perquè sigui una fleuma criada a casa bona... —Tens calés —va llaviejar l'Arnau. —Calés, calés! Té, els calés! Té, agafa'ls, ja els pots fotre baix al canal! L'Alda s'havia arrencat d'una estirada el moneder del pit. No s'hi veia bo i gens. Només l'aigua reflectia feblement la llum d'algun fanal que resseguia el carrer i feia endevinar, en la foscor, una tirada de casetes d'Amsterdam, posades l'una al costat de l'altra, barallant-se d'estretor, aferrades com un joc de paper retallable. L'Arnau endevinava el moneder entre ells dos. —Te'ls fots al cul! Però, ¿tan toves sou les de l'institut, que no us heu punxat mai? —Jo, no. Mai.

148

—¿I els altres, doncs? ¿Què fan els altres garlaires que us tenen a mà? ¿No em voldràs fer creure que no has fet mai cap viatget? —Quatre foteses. Un cigarret. Poca cosa. —¿I no n'has tingut mai ganes? —Potser sí. Però les dones ens les sabem aguantar més, les ganes. Ho havia dit amb una veu de sanglot. Com si tingués un tap a la gola. I allò de «les dones» li havia sortit fals com un gall que s'ofega. L'Arnau li va agafar una mà. —No et pensis que sóc un perdut. —No ho penso. —Quan vaig fer setze anys només fumava, com tu. —¿Ah, sí? —Als disset m'hi vaig enganxar mig jugant. Però no et pensis que res seriós... —Ja ho sé que no. —Jugant, jugant, en treus algun caleró. ¿Què vols que foti? Unes hores aquí. Quatre hores allà. Un mes de feina pelat a la finca de ton 149

pare. Vigilar focs. Més pelat que una rata, tu! I no és cap mal escampar-ho a quatre criatures que volen provar. No és cap mal perquè juguen, i la meitat ni s'hi enganxen ni res. És com si fessin l'amor a la primera de la classe, per poder dir que són això i allò i allò altre, ¿no? —Sí. —Sí! No! Ja ho sé! No ho penso! Parla, digues el que vulguis. Digues que no et pensaves que era tan merda. Au, digues... Nooo, eeem, peeen, saaa, vaaa, queee, fooos, siiis, taaan, meeer, daaa... —No em pensava que fossis tan merda —va xiuxiuejar ella. —Jo

tampoc.

¿Acceptes,

però,

aquesta

merda tal com és? —És tard. Dorm i calla, au. Nit i albada. Plovisqueig i rosada. No hi ha diferència, a Amsterdam, entre l'una cosa i l'altra. Al matí, una xeringa sense nom navegava a la deriva pels canals de la ciutat. Fins que la va 150

engolir el mar. A l'últim extrem d'un pòlder acabat de guanyar. I una gavina del Nord, feréstega, se la va endur d'una picossada folla d'aventura. Convençuda que havia caçat un tresor de la terra dels homes.

151

15 Ella

cridava. Xisclava. I un dels policies li havia

doblegat el braç a l'esquena perquè no s'hi resistís més. L'Arnau havia quedat encerclat enmig del batibull, gairebé sense tenir temps de moure's. Les furgonetes havien arribat per quatre dones que es manifestaven i havien acabat tenint-seles amb l'estesa de joves que compartien papers, bolígrafs, fulletons de propaganda,

152

llaunes i engrunes de pa ajaguts als peus dels carrers de Colònia. Ella era una noia alta, de cabells llargs, amb faldilla fins als peus, com si hagués aparegut vint anys enrere. Amb la síndrome de vint anys enrere. I portava una brusa. I al doblec del puny d'una de les mànigues, una mostra petítissima que l'Arnau li havia allargat no feia pas gaire. Els crits van esfereir l'Alda que esperava l'Arnau en un racó de la plaça, prop d'una font. Havien arreplegat les quatre coses petites que portaven damunt i havia coregut sense saber cap on. Sentia els xiscles de lluny. Algun toc de sirena. Clàxons que potser provenien ja del trànsit habitual. I es va posar al soterrani de l'estació, prop de la consigna, d'on va retirar els embalums que hi havien deixat només arribar a Colònia. Una patrulla a peu va rondar per l'estació. Ignorants segurament del brogit de dalt. Perquè allà ja hi havia tot un altre món: gent que circulava

absent

del 153

que

havia

passat

fugaçment, en uns instants. Riuades de gent que havien deixat un comboi. I riuades de petits grups que s'espargien pels camins de les andanes buscant el seu destí. Ningú no li va dir res. No tenia l'aspecte de ser una noia enganxada. Conservava encara la morenor dels primer dies d'estiu a la finca. Remenava les motxilles com una noieta ingènua i desconfiada que encara no ha acabat de descobrir el lloc on ha arribat. No portava faldilla fins als peus com aquella que havien pescat a la plaça del damunt. I, en definitiva, els devia fer l'efecte que era una nena petita que s'havia allunyat per uns instants del seu grup d'esplai. Es va instal·lar amb les motxilles prop de la consigna. L'Arnau hi havia de fer cap més tard o més d'hora. Ni que ella s'hagués quedat el tiquet per retirar els paquets, no se li acudiria d'anar a cap altre lloc. Això, si és que se n'havia pogut sortir.

154

Va amagar amb cura la mercaderia de l'Arnau en un lloc de la seva motxilla. Barrejat amb la roba. Hi portava uns mitjons bruts de tres dies. Unes bermudes intocables. Samarretes fetes un fàstic. I un parell de jerseis rebregats de tant passejar-se al cul de la motxilla. Els darrers dies no havien tingut temps de dedicarse a fer bugada. O no n'havien tingut ganes. I havien anat acumulant roba com si les motxilles fossin la bugaderia del barri. Entre el fardam, un tros de fuet que arrossegava encara d'Amsterdam. Va buscar un ganivet petit. En va fer rodanxes i va acontentar el ventre com si hagués menjat en el millor frankfurt de Colònia. L'Alda no sabia si s'havia endormiscat o és que el temps no havia passat. Des que havia sortit de casa, li feia l'efecte que el temps no corria. Que els vestíbuls de les estacions el mantenien

intacte.

Amb

trens

que

només

anaven i venien, però que no alteraven per a res ni les hores ni els dies. A veure: ¿quin dia era? 155

No ho sabia. ¿Quina hora era? ¿Matí? ¿Tarda? ¿Nit tancada? Els vestíbuls de les estacions sempre

amb

definir-se.

Per

mateixa

atzar,

lluminària.

Sense

tren

vagó-

amb

restaurant feia parada amb els llumets de peu encesos a les taules de quatre afamats. A fora, doncs, devia ser fosc. L'únic indici de veritat. Això ja li havia explicat alguna vegada el Griot. Que a sota, als avencs, el temps es perd. I que

«passa»,

tal

com

diríem

per

entendre'ns, sinó que «deixa fer» i no t'adones que tens setze anys i uns dies, setze anys i uns mesos, que ara et ve això i ara no et ve, que potser ha estat que el sistema no ha funcionat prou i que, pels dies que fa, tot diria que sí que t'hi has quedat aquesta vegada. I com que el temps no compta, tampoc no compten aquestes pors perquè no recordes si ho has fet fa poc, o en somnis, o si no ho has fet mai..., ni en somnis! I que el doctor que ho va mirar bé quan va passar Allò va certificar, convençut, que no passava res i que podia fer el que volgués, que 156

estava com nova. Quina conya, els metges! ¿I quan ho faci per primera vegada, quina una se n'haurà d'empescar? ¿O no caldrà que ho expliqui? Potser millor, en el fons, perquè a la majoria no els fan peça les qui encara no són verges i prefereixen que algú hagi estat el primer per passar-s'ho més bé. Va pensar en la noia que la policia s'havia endut. Cada gest. Cada crit. Cada xiscle. Cada cop de força que de cop no fa caure els energúmens. I ara va somriure mentre refeia la imatge que en tenia perquè era conscient que s'havia

esglaiat.

S'havia

vist

ella

cridant,

xisclant, lluitant contra aquells tres uniformats. I tots tres tenien cara de Geni Desbocat. Va córrer, per això. Perquè, a saber per quina raó inexplicable, li va semblar que sota l'antifaç protector apareixia el seu Geniot. I es va dir que després d'aquella infeliç en vindrien d'altres i que una de les primeres seria ella. I els furgons eren fastigosos. Bruts. Enreixats. Foscos com goles de llop. 157

No. Havia corregut per deslliurar l'Arnau de veure-s'hi barrejat. Això és el que de fet havia passat. S'ho repetia perquè se'n volia convèncer. I en tenia la prova amb els paquetets que acabava de camuflar dins la motxilla. Quan el Griot aparegués, li ho diria amb tota la satisfacció del món. L'Arnau va aparèixer quan l'Alda ja es pensava que l'havien aparellat amb la dels crits fins a fer-los parlar a tots dos. Fins a fer-los dir el que volguessin. Que ell era un esgarriacries i que aquella xicota cridava per culpa seva. —Alda... Tornava a marcar el temps. L'espeleòleg treia el cap a la llum i s'adonava que tot es tornava a posar a córrer. —Em feies patir, saps... —encara temptejant la realitat, ell. —¿T'han... enxampat? —¿A mi? No, dona! Però aquella podia haver parlat més del compte i... ¿m'entens? He preferit fer córrer unes hores, lluny d'aquí, i esperar. 158

¿Unes hores? Havia dit unes hores. Sí. Era ella, doncs, la qui no s'havia mogut de sota, esclar. A dalt, havien «corregut» les hores. Però havien corregut també, no per «passar» sinó per «deixar fer». No s'hi volia encaparrar més. Li va donar rodanxetes de fuet i li va fer mitja dotzena de carícies i mitja dotzena més com si hagués trobat algú que ja tenia per perdut. —¿Has pogut conservar la...? —La tinc a la motxilla... Entre la roba bruta. —Molt bé... Així m'agrada. Ets una valenta! —No ho he fet pas per tu. L'Alda

havia

enderrocat

amb

quatre

paraules tot el castell que s'havia muntat per encarar-se a l'Arnau quan arribés. —¿Ah, no? —No. Ho he fet per... ella. —¿Ella? ¿Què hi pinta ella en tot això? L'han enxampada! Mala sort! El negoci és aquest i no hi busquis més miracles. T'has jugat la pell, nena. Si et pesquen amb això a la bossa... Adéu Arnau per temps. 159

—Doncs et dic que ho he fet per ella! —Està bé. No cal cridar. Ho has fet per ella. Entesos. Però no entenc res, Alda. —No ho pots entendre. Silenci. Uns alemanys amb mig vagó per consignar van aixecar un enrenou de mil dimonis. L'Arnau es va canviar una camisa. Es va mirar l'Alda. Es mereixia tot l'or del món, va pensar. I, a banda d'això, cada dia li agradava més. —Hem de canviar de lloc, Alda... Només per precaució. Això està molt vigilat. Van desplegar el mapa. Van fer quatre ratlles. Van marcar un punt prop de Colònia. Més avall. —¿Saps, Alda?... M'hauries pogut entregar als polis, si haguessis volgut. Ella va pensar el mateix. Sí. Ho hauria pogut fer. Però no ho havia fet. Ni ara, ni al comissari de la finca, abans. Començava a aprendre que estimar volia dir moltes coses que potser no sabia. Que exigia travessar fronteres i combatre 160

obstacles. No li va respondre res. Va abaixar els ulls i va lligar la motxilla ben fort. Se sentia mĂŠs segura que mai. I se la va carregar a l'esquena d'un cop de genoll. El pes de la mercaderia entre la roba bruta ni es notava.

161

16 A Munic, l'Alda va telefonar a la Sandra després d'una colla de dies d'anar pel món. Ho va fer sense tenir-ne ganes. Ni havent-ho pensat. Va baixar als lavabos d'un cafè perquè li havia vingut la regla i havia de canviar-se unes bermudes i tot allò. Ni la calor ni el tràfec del viatge no la n'havien deslliurada. I això que algunes deien que amb el canvi de clima! Romanços! I es va trobar amb el telèfon públic. 162

Amb tot d'instruccions per trucar a fora que va anar seguint gairebé com un joc d'ordinador. No

saber

què

dir

després

del

pelegrinatge per centraletes i extensions. ¿Fos l'hora que fos, la Sandra sempre era als estudis de la tele? Conversa de res, com si s'haguessin vist feia una hora. —¿On ets? —Munic. —¿Fa bo? —Mira... —¿Vols que ho digui al pare, que has trucat? —Com vulguis. —M'ha costat molt de convence'l que tenies setze anys i que una noia de setze anys pot anar ben sola... —D'acord, li dius que estic bé. I que tampoc no l'he oblidat del tot. —¿Saps que volia posar un avís per la teva bogeria de no voler anar a París? —¿Ah, sí?

163

—Li vaig prometre que et tornaria a veure... Que jo havia fet coses semblants... Ja tenia un peu a la comissaria i va recular per trucar a la mare, a París, ¿saps? L'haguessis sentit... Ni que el qui hagués marxat amb setze anys hagués estat ell i s'excusés amb la seva pròpia mare! Tot això. La Sandra parlant com una mare patidora

debò.

Amagant.

Encobrint.

Guanyant-se-la a pols. —Quan tornis, farem allò que no hem fet encara mai, tu i jo plegades! Amb l'entusiasme d'una col·legiala que ha fet una amiga nova i li promet que l'estimarà tota la vida. ¿Per què a Munic? ¿Per què en sec? ¿I per què sense pensar-s'ho? L'Alda no ho sabia. Potser perquè s'havia sentit més criatura que mai al costat de l'Arnau després d'arribar a Munic. Qui sap si, de fet, la Sandra havia servit perquè no explotés més tard davant d'ell i li fes el paperet de la nena mingo.

164

¿L'Arnau de Munic ja no era l'Arnau de la Torre? Potser ella tampoc no era ja la mateixa de la finca i no se n'adonava. No hauria sabut com dir-ho. S'hi sentia bé, amb ell. Li agradava tant que fes rucades i que estigués damunt seu, que no se n'hauria pogut desfer, segurament. I, en canvi, a vegades hauria esclatat tota ella com si la ràbia la punxés o com si li hagués agafat el bot de gelosia només per una petitesa de ximpleria. ¿Devia

ser

això

senyal

que

havien

començat a perdre aquella llibertat que tant volia mantenir l'Alda des del dia que van començar? ¿Deu ser que la llibertat d'aquella mena

perd

anant

pel

món

amb

ell

precisament quan et penses que ets més lliure que mai? Si mai s'havia de lligar del tot amb l'Arnau o amb qui sigui, no passaria sense assegurar-se que serien lliures per sempre. Per tot això devia haver marcat els números dels estudis de televisió. Perquè es trobava sola, lligada, en un mar de dubtes i amb allò que li 165

remenava els cinc sentits i que ho acabava d'emmerdar

tot

perquè

havia

vingut

insolentment el dia que matemàticament li tocava. La culpa, la tenia la calor. Escalfava els caps. I al bell mig de Munic hi havia una font amb brolladors i tot d'assedegats, com ells dos, al voltant del bassal, rebent l'espurneig de l'aigua com una dutxa de platja. —Ara ens dutxarem, Alda! —li va dir en sec. —Això és una plaça pública... I, a més, no puc, jo. Quan dius no puc, és no puc, i ja ho haurien d'entendre per molt esbojarrats que estiguin, ¿no? L'Arnau es va desvestir i va entrar al brollador perdut entre les torres d'aigua. La plaça es va transformar de cop i volta en un reducte de sorra per a nudistes on només hi havia l'Arnau. Tot va durar poca estona. La justa per aplegar una colla de xafarders al voltant de 166

l'espectacle.

Per

veure'ls

discutir

com

dos

pallassets a la pista. Per sortir de l'aigua i eixugar-se

uns

segons

sobre

l'asfalt

torradíssim i per sentir els aplaudiments de dues desvergonyides des del balcó d'una pensió d'un primer pis tocant a la plaça. El just perquè l'Arnau se les lligués amb quatre animalades més i perquè, sense saber com, elles i ells es trobessin en aquella pensió que queia de vella, amb l'Arnau com un xeic al costat d'aquell parell i amb l'Alda forçant una rialleta. Fent veure que ella també era com elles i que l'Arnau i ella van començar així, de fet. I que l'Arnau ja ho és així, que li agrada viure la vida i oblidar-se de tot, i a l'Alda, en el fons, el mateix, però aquell dia a Munic no era el seu dia. I quan les noies tenen això no estan per romanços com els d'aquell parell de gralles que havien descobert l'Arnau fet una sopa dins la font de la plaça. —¿Què, nena, t'hi poses o no? ¿Què es pensaven? ¿Que no s'hi enganxaria? ¿Que l'havien arraconat perquè elles dues li 167

portaven tres o quatre anys i perquè es menjaven l'Arnau amb els ulls? Va fumar una mica. Potser més del compte. L'Arnau i aquell parell van anar ponent-se com la llum del sol a Munic. Quan es va despertar, Munic ja era en penombra. El brollador de la plaça s'havia parat. I l'Arnau prenia la fresca al balcó, asserenat del tot. Les dues noies de la pensió no hi eren. No hi havien estat mai, segons l'Arnau. Li va dir que ella somiava. Que per no res es marejava i que l'havia hagut de pujar a coll fins a la pensió. ¿Se n'ha de saber, saps?, de fer xucladetes. Tot un estil, nena. Va fer el cor fort. Tot allò li feia angúnia. I al damunt li havia sortit amb la història de les dues mosses que no existien, com si els somnis de l'Alda només fossin somnis dedicats a ell. Era el primer dia, doncs, que pensava en la Sandra. Que hauria volgut tenir-la al costat. Explicar-li què havia passat. Que fos ella qui li digués la veritat i que no la fes passar per una somiatruites. 168

Però quan li va telefonar no va tenir prou coratge. Tampoc no l'hauria entès. I s'hauria pensat que s'havia tornat beneita. I el pitjor de tot: a la Sandra tampoc no li podia explicar segons què, perquè era com una mare. I les mares, a la llarga, acaben dient que què t'has cregut i acaben fent creu i ratlla i si havies guanyat res, ho acabes perdent tot per haver parlat.

169

17 Aquell

dia, a Viena, l'Alda va dir a l'Arnau que

de petita volia ser artista. Totes les ballarines volen ser artistes i l'Alda, aleshores, feia dansa. Un equip de la cadena de televisió austríaca havia sortit al carrer i una ballarina repetia i repetia el seu número al costat dels cotxers de Viena. S'havia

encaterinat

amb

l'escena.

Els

cotxers. Els bombins. Els carruatges magnífics. I les cavalleries senyorívoles. Amb els ulls del seu Trot. Al fons, l'Alda veia dansar la noia entre focus

música

cedé

instruccions

incansables del qui devia ser el realitzador. 170

L'Alda va canviar l'esquena bruta d'una de les façanes del vell Dom de Viena per un dels castanyers de la finca. El castanyer havia daurat el seu fullatge. Damunt d'un marge d'heures i sobre el tou, la ballarina voltejant i voltejant. Era ella, esclar. I la Sandra donant instruccions. I l'equip de la Sandra filmant-la atrafegat fins a obtenir la millor instantània que ho paralitzaria tot. La ballarina, de puntetes, va rodar fins allà on eren l'Arnau i l'Alda. Un pas en fals. La puntera doblegada. Un esclat dels curiosos. I tots tres per terra. Qui sap si la millor instantània de tot el rodatge. A l'Alda li va semblar que fins i tot els cavalls, amb aquelles dentasses, es petaven de riure plens de felicitat de veure'ls fets un bolic. I que la ballarina li havia dit en alemany un grapat de coses farcides d'un to afectuós. Va ser aleshores quan li va dir a l'Arnau que de petita volia ser artista. Que l'havia d'haver vist amb punta i taló, a ella. 171

—Doncs,

mira,

aquesta

gent

necessita

extres! El cartell era enganxat a la furgoneta de l'equip. En tres o quatre llengües. I ja portaven prou dies voltant pel món per interpretar el que veien. Es van mig entendre en francès. I una mica d'anglès amb gestos. Una noia joveníssima que feia d'script els va apuntar en una llista i el qui feia de realitzador els va mirar de cap a peus, com si hagués començat la prova. L'endemà s'havien de presentar a l'adreça dels estudis. Un plànol en una targeta de productora. Un nom d'un carrer de Viena. Una parada de metro. —¿Veus? Potser encara podràs ser artista! L'Arnau s'hi havia entusiasmat. Ja es veia disfressat

del

que

fos.

Empastifat

maquillatge. Fent qualsevol paper. Fent el paper d'un altre Arnau. I, ella, el d'una altra Alda. Hi

van

fer

cap.

Com

ells,

una

colla

d'aspirants la feia petar al llarg d'una escala de marbre, amb esglaons amplíssims, d'un vell 172

casalot. La majoria, austríacs. Molt joves. Nois i noies

amb

aire

desenfeinats

amb

aspiracions divines. Però també n'hi havia de vinguts de fora, atrets per l'avís de la furgoneta. —¿Tants en volen? —va mussitar l'Alda a l'Arnau dissimulant la por que tenia i penjantse-li, mandrosa, al coll. Una llum de bola del sostre es va il·luminar. Tothom va cridar i va celebrar la novetat. El pany de la porta de la planta baixa va ressonar grinyoladís per l'escala. L'script-girl va aparèixer al replà de dalt i va engegar una lletania en alemany. Es van moure d'esma. Seguint els passos dels qui feien cara d'entesos. I van pujar als estudis de la productora en un murmuri d'incògnites que es van envair només entrar. Els van dir que sí. A ell i a uns quants més. Es tractava de rodar uns spots publicitaris en què joves diversos farien els mil i un papers de l'auca.

calia

tenir

experiència.

Només

demanaven moure's i caure en gràcia. L'Arnau i

173

l'Alda van fer el paper de l'Arnau i l'Alda i res més. I els van dir que sí per això. No van tornar a veure la ballarina fins al cap d'un parell de dies. Prop del Naschtmarkt, tota una

pila

quilòmetres

d'encants

productora es va passar el matí i la tarda i encara no en va tenir prou. Els va reconèixer. I a l'Alda li va sembla que les paraules de la noia que havien descobert entre cavallerisses sempre tenia aquella melodia tan afectuosa de la primera conversa, a rodolons per terra. L'Arnau havia de fer de venedor de quadres vells al costat d'una colla d'antiquaris. Ella i d'altres, amb un canelobre cadascú, havien de seguir el ritme d'una música qualsevol entre la multitud de firaires. Una altra escena tenia lloc al costat d'una parada de mil classes de pa. L'Arnau i els altres triaven una colla de pans i a l'Alda, prèviament disfressada, li tocava fer de nena d'escola. La ballarina creava i recreava el seu número enmig de les més diverses escenes de la dotzena 174

d'extres que el realitzador feia anar d'un costat a l'altre. I així una hora, i una altra. I tota la tarda. Fins al darrer raig de sol. I encara amb els focus, de vespre, per aconseguir segons quins efectes. I l'endemà hi haurien de tornar. El preu era just, però no es podien queixar. A tant el dia. Menjar i dormir. I, a més, se la campaven a desdir. —Sort d'això. El negoci s'havia començat a posar malament. Les meves reserves s'acabaven. L'Arnau feia números en un recambró dels estudis on els havien deixat passar la nit. —Doncs, mira que jo, amb les targetes i els euros! —¿Et diverteixes? —Com mai! I el realitzador és una joia, ¿eh? ¿Has vist quina manera té de fer les escenes? M'agradaria que hi fos la Sandra! —Que duri! —Per mi tant com vulguin... Estic morta. El sac feia de matalàs. L'estudi era calorós i no hi passava un alè d'aire. La conversa amb els 175

altres que havien estat escollits com ells s'esdevenia

estones.

Més

aviat

mirades.

Somriures de complicitat. Sís i nos dits sense dir. L'Alda va sortir del recambró quan l'Arnau componia simfonies en ronc major. Va recórrer l'estudi gairebé a les palpentes. Del carrer, entrava una tènue claror que a l'Alda li va semblar que només podia ser una claror de nit a Viena. Es va deixar guiar pel reflex d'alguns focus instal·lats aquí i allà i pels cables que s'estenien pel terra dels passadissos. Va arribar a una de les sales més grans de la casa. Aquella on hi havia un petit plató i on els havien fet tota una colla de proves. Una lluminària blavissa, barreja de fanal de carrer, s'escampava per terra des d'un finestral que, a jutjar per la finíssima brisa, era obert de bat a bat. —Hello! Es va espantar. Va mirar cap allà d'on li venia la veu i, enlluernada per la blavor, va fer com qui es protegeix del sol. —Hello... —va fer tímidament. 176

La ballarina es va moure una mica i l'Alda va refer la silueta del seu cos, tan estilitzat com l'havia vist saltironant davant les càmeres. —¿Que no podies dormir? Parlava francès. Un francès tintat d'efes i de regust gutural. I l'Alda, un francès que semblava tret del fons d'un cossi. Però es van entendre. —Estava rendida de tot el dia... Però aquesta nit tan xafogosa encara és pitjor. ¿No et cansa repetir tant la teva escena de ball a tot arreu? —Hi estic acostumada. I m'agrada. Em passaria la vida dansant. Pels carrers. Per les places. Als parcs... —¿Ets de Viena? —No. La meva mare sí que n'era. Vaig néixer a Graz. I un bon dia vaig fer cap aquí. —Ballant, ballant... Van riure les dues. —Balles molt bé. —¿Vols dir? A vegades, davant del mirall, em dic ànec, cuac, cuac!, i pronostico que un dia llençaré les sabatilles al Danubi. 177

—M'entusiasma la dansa. Jo en feia de petita, ¿saps? —¿Ah, sí? La fresca acompanyava cada vegada més la conversa i s'havien assegut de cara al blau del carrer. Una mica com un quadre d'òpera amb un decorat magnífic de fons, platejat pertot. —¿Saps per a què són tants rodatges? —Uns

spots

publicitaris

per

vendre

diversos canals de televisió. Heu entrat en una productora de nom, vosaltres. La ballarina era molt jove. Ara se n'adonava. Sense el cabell replegat que li exigia el rodatge. Sense el vestit blanc, electritzat. Amb una camisa fins a mitja cuixa que semblava treta d'una de les parades del Naschtmarkt on havien filmat. ¿Vint anys, potser? Tant hi feia. Ni que fos centenària. Per a ella s'havia aturat allà, tal com la veia, en la penombra feta atzur. —Aquell xicot... ¿va amb tu? —¿L'Arnau?

178

La ballarina va repetir el nom amb un tremolor d'erres. L'Alda havia dit Arnau per no respondre ni que sí ni que no. La ballarina va insistir. Sempre amb la mirada fixada en el marc d'atzur. —¿És el teu...? ¿Com es diu en francès...? ¿Amourrr? —Som amics. Li estalviava tants lligams situar l'Arnau entre els amics! Esclar que hi havia amics de moltes menes. I la ballarina havia inclòs l'Arnau entre un dels amics d'amor. —Saps que és molt... ai, tornem-hi! ¿Com es diu?... Molt... bonic! —Maco. —¿Mac-co? Sona anglès, ¿oi? És molt mac-co, l'Arnau. —Sí. No està gens malament. —Tenia un amic així, jo... ¿Saps on? A Salzburg! Hi vaig estudiar un temps en una escola de dansa. Era més jove que tu, aleshores. I me'n vaig enamorar perdudament. 179

Va tancar el cap uns segons damunt els genolls, sobre el plec de braços, en un gest de dansa. —¿Tenies, dius? —Sí. Ell va... Bé! No trobes que aquesta nit és molt... ¿com has dit?... Mac-ca! —¿Ell va... què? —va insistir l'Alda. —Un dia em va dir en sec que s'havia acabat. Una de l'escola ens havia anunciat que no arribaria a fi de curs fent dansa... Tot van ser bromes... ¿I com ha estat? Ja ens explicaràs qui te l'ha fet!... I jo també, com les altres, ignorant de tot, burxant i burxant... No era de les millors amigues, però ens vèiem de tant en tant. I va marxar sense dir-me que el pare havia estat ell. I ell m'ho va dir amb tota la barra del món. Sense ni donar-me temps de... D'una tirada... —¿Saps què? Tots són uns porcs —va dir l'Alda. —Jo també m'ho pensava. Però no, no és així.

180

—I és clar que sí! Vinga conservar-te com una princesa: «¿No et prens res?», «Amb mi estàs més segura que amb cap altre», «No et vull només per això, jo». A tu, no! Però, van, i ho fan amb la primera que s'hi posa. —¿Saps què penso a vegades quan faig una vegada i una altra els mateixos passos davant les càmeres? Que quan tenim catorze o quinze anys i descobrim el món, ens enamorem com si allò hagués de ser per a tota la vida; és com si donéssim voltes i voltes sobre un mateix lloc, de puntetes, com si ens aguantéssim en equilibri fins que acabem rodolant com nosaltres tres, l'altre dia, per terra. —¿No t'has enamorat mai més des de llavors? —Sí, esclar! És tan fàcil, un cop has començat... Només cal anar perfeccionant i aprendre a estimar més i més. I com més estimes, més ganes en tens. Ho veus, ¿el que et deia de la dansa? —¿Has fet mai l'amor? 181

—Esclar. ¿T'has fixat quin cel i quin blau dins l'estudi? A Viena pots fer l'amor sempre que vulguis sota aquest tul. Tens el cel assegurat. —Potser sí que aquest cel ho canvia tot... —Aquest xicot... l'Arnau... ¿T'enganya? —Pst... Com tots. Potser no tant, però. —¿Ho heu fet mai? —No ho vull, jo. Però no et pensis que sóc una santa, eh! —Si ell t'agrada de debò, no esperis que et desaparegui... Després te'n penediràs. El blau d'atzur va anar empal·lidint. Sota la finestra

passar

timbalejant

sobre

les

llambordes un dels carruatges, a trot apressat. Es va perdre en el silenci de la nit. Una bafarada de boira va llepar uns instants l'ampit del finestral. Una lleugeríssima humitat s'havia anat posant com petitíssimes volves de neu d'estiu sobre les espatlles de l'Alda i de la ballarina. L'Alda va deixar reposar el cap sobre un dels braços de la jove artista. Tot plegat tenia un aire 182

descaradament de la Viena que no existia sinó per a l'Alda, aquella nit. Es van adormir. O només es van estar així fins que els primers batecs de la matinada els van separar. Aquell mateix matí, després d'una filmació davant l'Òpera, els van dir que havien enllestit la sèrie. La ballarina havia sortit a primera hora cap a un lloc o altre dels Alps per a un rodatge en plena muntanya. Van cobrar els euros que els tocaven. L'Arnau caminava capficat. —Aquest paio ens ha donat la llauna abans d'hora! Després de pencar com uns negres, tres vegades més del que ho haurien fet quatre artistes de nom. L'Alda va arronsar les espatlles. Es va asseure a un banc de pedra. Va obrir la motxilla petita

treure

unes

espardenyes

petítíssimes d'un blanc insultant, amb unes vetes llargues i inacabables. —¿D'on les has fotudes? Apa, nena, ja arrambes com una autèntica carterista!

183

No li va fer cas. Es va ajupir per posar-se-les i se les va lligar en un joc de mans destre. —Me les ha regalat ella. —Has acabat bogeta per la ballarina, ¿eh? L'Alda no va respondre. Es va posar de puntetes. Va començar a fer dues o tres voltes. Va obrir els braços en vol d'avió i es va donar impuls. El vell escenari del carrer de Viena era testimoni de la gran Alda. Un, dos, tres, quatre, cinquanta tombs fins a rendir-se agenollada a terra. I l'Arnau darrere. Corrent com un gànguil. Cridant: «Ei, Alda, ¿on vas? Esperam dona!» I les primeres paraules, encara esbufegant: «No et vull pas perdre així, jo, eh!» El peu de l'Alda en puntera. Ferm. Sense ni un lleu tremolor. —¿I qui ho diu que em perds? Digues, ¿eh? Aquell dia, a Viena, es va abaixar un teló imaginari que només ella va veure.

184

18 Es

van banyar al riu, sota l'autopista. Després

van pujar a veure la ciutat des d'un dels boscos més pròxims. Hi havia un hort de gira-sols a la sortida mateix d'un dels senders estrets i humits entre arbredes. I una taula d'orientació gravada amb tot de noms alpins que un punter movible permetia resseguir. Van seure. Sobre la gespa. Amb els gira-sols de decorat que ho pintaven tot, oberts de bat a bat, d'un carbassa fosc. 185

Remor de campanes arreu. Devia ser migdia. A migdia, només se senten tocar campanes, a Salzburg. —Muntem una història! Va començar ell. —Al mirador de Salzburg hi havia... un vaixell de guerra! —El vaixell de guerra s'hi havia quedat ancorat des de les darreres pujades d'una mar invisible. —Tant el capità del vaixell com la resta dels soldats guaitaven espantats des de les seves cabines. —El capità va dir: «Gira-sols a la vistaaa!» —I un dels soldats va afegir: «No pot ser, capità; plou» —I un altre: «Clown!» —«Clown!» —«No plounc!» —«Ah, bounc!» —«Això, nounc!» —«¿Així, estiuonc?» 186

—«Pitjor, Arnauonc!» —«¿Aldaounc?» —«Aldarnaounc.» —«¿Griotounc?» —El camp de gira-sols es va transformar a l'acte en un camps de griotouncs. —El capità del vaixell es va quedar amb els braços en creu i l'uniforme espellifat com un espantall. —Els mariners, amb el cap a l'ull de bou, es van intercanviar cares i barretets de Popeye. —I el vaixell de guerra es va transformar en un bastidor de retratista de fira. —I al capdamunt del pal major, un enorme gira-sol va obrir les fulles per mostrar la seva cara d'Alda a tots els de baix. —Un abellot contraincendis venia volant pels Alps, seguint les orientacions d'una taula geogràfica instal.lada a la Torre. —Brrrmmm... —Oh, un gira-sol verge! —es va dir. —Brrrmmm... 187

—Baixaré a alimentar el meu ventrellpanxell-cervell! L'Abellot era l'Arnau. El gira-sol era l'Alda. —Aterratge forçós! —va cridar ell. Els carillons havien començat a callar. Algun insecte rosegava una fulla d'herba no gaire lluny d'ella. Era l'únic alè de vida que se sentia. —¿No et fa por que et xucli tot el nèctar, aquest Abellot? Com un déu grec, l'Abellot esdevindrà immortal! —Hi ha tot un camp de gira-sols. Pots triar. —S'assemblen

tant.

sabria

per

començar. Només el gira-sol Alda és l'únic que no s'assembla a cap dels altres. —T'equivoques, Arnau. No ens has mirat bé. Només ens mires quan tenim els pètals oberts, a l'hora del sol. Guardem una infinitat de detalls més que ens són comuns. —¿Sí? ¿On? Digue'm on! Digue'm com els he de descobrir i no faré res més fins que conegui cadascun dels vostres secrets!

188

—¿Aquell gira-sol que treu el cap per damunt de tots? —Sou iguals. Però tu ets el millor. —¿I aquell altre d'allà que ajup el cap, avergonyit del sol? —No em diu res. Em quedo aquest. Es va acostar un gos arrossegant una corretja. Pronosticant l'arribada del seu amo. Va passar de llarg, però. I sense amo. Amb la corretja fent d'arrossegall de les herbes més febles. Com si busqués qui se'ls fes seu. —¿No te'l treus mai aquest collaret? L'Arnau es va posar a les mans, com un autèntic marxant de joieria, el collaret SandraAlda. —Hi ha coses que sempre s'han de portar al damunt. —¿Un record molt especial? —Record, sí. I especial, també. —¿Me'l deixes emprovar? —¿Saps que descobreix la veritat, si te'l poses damunt del pit? 189

—Molt bé. Me l'hi poso, doncs! —va acceptar l'Arnau. —¿No notes res? —Sí. Em noto posseït de les forces del bé i del mal... Uaaà! —Riu-te'n... —¿És un amulet? —Com si ho fos. —M'agrada. Sí. M'agraden els amulets. I, si vols que et digui la veritat, hi crec com un fetiller. —Un

amulet

d'aquesta

mena

protegeix

només aquell qui se l'ha fet seu. —Sí. Això diuen. Vaig conèixer un senegalès que portava sempre un bec d'aguilot a la butxaca. Des de menut, deia. Diu que l'ocell l'havia salvat d'una mort terrible. —¿No n'has tingut mai cap, tu, de tresor així? —Sí. Però no m'han servit mai de gaire. Un curs, vaig portar sempre un os lligat al capdavall de la cremallera de l'anorac. Era un tap, jo, 190

encara, i ja hi creia! Mira aquesta dent... Mira aquest trau al genoll... I mira aquest trep a la cella... Tot són nafres d'aquell curs. —¿Te'n vas desfer, suposo, de l'os? —Sí i no. El vaig enterrar. Prop del jardí de l'internat. El vaig vetllar tota la nit. Fins que em van venir a trobar i em van recompensar amb una bona tanda de patacades. ¿Veus? Un amulet complidor fins a l'últim moment. —¿Aquest meu no l'enterrarem mai, eh? —¿No? —No. Me'l veuràs posat sempre. —¿Sempre... sempre? —Sí. Ja ho veuràs com sí. Estic segura que sí. L'Arnau li va tornar el collaret. Allà, es veien alguns gira-sols que havien fet mitja rialla al seu amulet

foc

que

inevitablement una mica més.

191

havia

corregut

19 Una bombolla amb Venècia a dins. El collaret de la Sandra. El patatxap d'aigua topant amb el llot del moll del canal. Un taf-taf llunyà d'un motoscafo qualsevol cridat per telèfon. Potser un gat miolant al defora de la finestra, però amb tendresa. L'Arnau,

xiuxiuejant

somiades, frec a frec.

192

quatre

paraules

globus

imaginari

dibuixants

còmics amb tot de frases inesperades que l'alè s'endú. Griot i Alda. Dos noms que es fonen. Un segon. Un minut. Una eternitat. Només «Allò» que es va desglaçant a poc a poc. Un batec d'alegria esbojarrada envaint el cos de l'Alda. Esgarrapant el viure. Ho faria sempre així. Amb l'Arnau. Tot de màscares fitant-los. Cloent els ulls de porcellana. Ni un t'estimo. Potser ja és així, però. Renou a fora. Tots els Genis Desbocats ofegant-se en qualsevol cantonada dels canals. El collaret en un puny. Serrat. 193

Griot i Alda encara frec a frec. Era això. Ho guardarà sempre dins el puny. Amb el collaret. ¿Existeix l'eternitat? No. L'eternitat és aquell moment. Mentre l'Adriàtica besa els canals. Mentre els canals es revolten amorosits. Mentre

l'endemà

sol

els

enxampa,

rutilant, en un moll. Asseguts a terra. Esguardant l'infinit. Potser com l'eternitat, l'infinit és també aquell moment. Un instant sense amo. Que tots els Temps els han prestat. Com un embalum enviat pel traginer amb el cartellet enganxat de «Fràgil». Tan fràgil com el collaret de la Sandra amb què juga l'Arnau mentre l'Adriàtica amenaça sobtadament amb una misèria d'avalot.

194

20 De

cop i volta, tots els carrers de Milà li van

semblar foscos, aspres, cremats pel temps. El Duomo, la Fontana, la Scala, el Verdi, el Dante i els Garibaldis i els Manzonis que apareixien duplicats per tot arreu. Pedra bruta i menjada pel trànsit emmascarat, com si totes les vies portessin a un pont de càrrega amb vaixells de mil mars. I els ulls de l'Arnau reflectien també aquella urbs que la va anar ofegant estrenyentse i estrenyent-se, fins a amagar-li la sortida. 195

Va anar així: GRIOT: Se'ns acaben els calés. ALDA: Encara tinc alguns euros, jo. G: No n'hi ha per a res. Misèria... A: ¿Ah, no? ¿I els que vam treure de la targeta abans-d'ahir? G: Hosti, nena! Els calés volen, tu! A: Vam treure un grapat d'euros! G: Hem tingut mala sort, nena. A: ¿Mala... sort? G: Amb la pasta, nena... M'han clavat una enredada que no ens n'aixecarem. A: ¿Has tornat a buscar mercaderia sabent que...? G: Sí, sabent QUÈ! Només en calia una mica. Poca cosa. per anar passant i per treure'n poc o molt per tirar uns quants dies. ¿No has vist quin mercat? Sembla una fira de cola, això. A: ¿I els calés? G: ¿Els euros? Ziiiuuu!

196

A: Però, ¿què vols dir amb ziiiuuu?... Estem penjats si no tenim res més que el que porto aquí dins! G: Paraula eterna! Estem penjats... del tot! Mira, es tractava de donar els calés, abans, i després cauria la mercaderia... A: ¿Tot? G: Sí. A: Està bé. Em vas dir que els administraries bé. Que els faries durar i que creixerien. G: Esclar que ho vaig dir. I ho repeteixo. Podien durar. I créixer. Un mal negoci, res més. A: ¿Hem de fer alguna cosa? G: Hem de fer alguna cosa. A: Tu saps cantar... Escrius versos... Si convé, jo pintaré quatre turistots a la plaça... Encara recordo les classes de dibuix... G: ¿Les del profe Dalí? A: Les del profe Dalí, sí, ¿què passa? G: ¿I què vols? ¿Que anem cantant pel món? ¿Que reciti versos com un cec que tot ho veu?

197

¿De què vas, tu, nena? ¿De trobadora i passant la plarereta, potser? A: Ho fan molts, això... Es treuen el viatge si s'ho posen al cap. ¿No ho has vist a tot arreu? Tu ho fas millor que alguns d'aquells... G: Però jo no tinc vocació de saltimbanqui, nena. Per fer el pallasset així s'han de tenir unes penques... A: ¿I jo sí? Podem anar triant i remenant amb aquestes dues xufles del moneder! G: Escolta... Hi he pensat molt. Tinc una solució. Només una. Uns dies. Molt més fàcil que tot això que dius. A: Posar-nos dalt dels trens i esgotar l'abonament del rail fins que ens fotin fora en qualsevol estació perquè ja no hi queden quilòmetres, ¿oi? Mentrestant, inventar-nos una història de vagó en vagó que digui que som dos germanets orfes que anem pel món sense un tros de pa per rosegar i que Déu els ho pagui. Merda de coca!

198

G: No et posis així. Ho tinc clar. Milà és un lloc on tot passa amb els ulls grossos. ¿Has vist alguns carrers d'aquí baix? No tenen ni la teva edat, les nenes aquelles. M'hi he fixat bé. Quinze, setze, disset a tot estirar. I he sentit a dir que es guanyen com l'aigua. Que es paga bé. Que els polis no en foten ni cas i que encara procuren que duri. ¿Què hi dius? És com si no fos. ¿M'entens? Un dia. O dos, potser. El just per treure els quatre calés que necessitem per tornar a arrencar. ¿Eh? A: ¿Jo?... Voldries que jo... G: Estàs com un tren, nena. Només caldria que fessis un parell de passejades per una d'aquelles galeries. Tots als teus peus. En trauries el que voldries i després, esborrat. Mai més. Com si no hagués passat mai, ¿eh? A: ¿De veritat parles seriosament? G: És clar que sí!... Jo no he de canviar de parer, per això. Tu ets la mateixa. L'Alda. La meva Alda. La necessitat és la necessitat, però, petita... 199

A: Esclar... G: Si això fos París, t'asseguro que m''hi posaria jo. Al vespre, prop de les Tulleries... ¿M'entens?... A fer d'acontentajaios. Quatre xapes i cap a casa. Però aquí no venc, jo, nena... Aquí el que ven és les que són com tu... A: ¿I estaries d'acord que jo fes de... puta com aquelles ties d'allà baix que semblaven tretes d'un internat? G: No és això, dona. ¿I què més hi fa una cosa que l'altra, fotre? ¿I jo, que estic fins al coll de coca i ja veurem si me'n desenganxaré mai? A: ¿Quan ho hem fet, t'has pensat que era una dona que estimaves... o una...? G: Hosti, Alda, ets la conya! Estem ofegats, nena! ¿Que no veus que estem ofegats? Així, va ser. A poc a poc, Milà es va anar fent tota ella de groc torrat. Color d'autovia. Es barrejava tot. El mim de París. Els squatters d'Amsterdam. Els dimoniets de Colònia. La ballarina de Viena. Els carrers de Salzburg. Les màscares de Venècia. La 200

Sandra. El collaret de la Sandra. La Torre del Griot. La mare de París. El pare de la finca. El capatàs. Els de l'Institut. Les de l'esplai. Els caps amb quatre pèls a les cames. El Filip. El comissari. El senyor de les assegurances al costat del Sena. L'Arnau. Els Arnaus: l'Arnau de la Torre, l'Arnau de l'esplai, l'Arnau dels avencs, l'Arnau de Milà. El Trot muntat pel Geni Desbocat, encara no ofegat del tot a Venècia i amb una rialla de foll guanyador. Els tudons volant sobre els castanyers. Ella envoltada de senegalesos. I el crit gairebé ofegat, plorós, de l'Arnau. Si és que estaven ofegats... doncs, no, ella no ho veia. Potser perquè el plor que es queda a dins entela més les ninetes que el que esqueixa amb escòrrecs el tou de les galtes. Tenia uns quants euros amagats. Potser la targeta encara respondria bé tirant a crèdit. Tenia el collaret de la Sandra. I uns quilòmetres del bonorail.

201

Una mica com qui ho perd tot, es va escurar mentalment els butxacons de la samarreta, els de la motxilla i el moneder penjat al coll. En tenia prou. Potser no tot, perĂ˛ prou, sĂ.

202

21 Primer

que res va fer un tomb per la finca. El

Trot es comportava com si no la conegués. ¿O potser és que estava enfadat amb ella? El va acaronar un parell o tres de vegades. I ell feia l'efecte que li responia amb uns petits sotracs de rebuig. ¿Havia canviat res? Potser, de fet, era ella la que havia canviat. La que es mirava la finca amb uns altres ulls. La Sandra li havia dit: ¿què? I ella: bé. Molt bé tot. I el pare, poca cosa. Ni què, quasi. Just hola. I: ¿ja ets aquí? No havia sabut mai què era enfadar-se, el pare de l'Alda. 203

I, ara, en lloc de rebre-la amb la lletania de pater familias protector i amenaçador a la vegada, més aviat s'havia enretirat unes llàgrimes de res que el traïen. Sempre havia estat com ella, el pare. Dels qui ho aboquen tot com una Magdalena per qualsevol xiquesa. Va fer aturar el Trot amb una estirada de regnes i es va fer cap a un costat. El 4x4 venia pel camí aixecant polseguera d'agost. Tonada de clàxons. I un braç fora de la finestreta. El Nen dels Botafocs li va llançar un petó amb la mà i quatre senegalesos que anaven dalt ni giraren el cap. Semblaven figuretes de porcellana dins el 4x4. Devien ser nous. Els nous ja ho feien, això. Eren tímids. Inexpressius. I circulaven per la finca com si tinguessin la sensació que hi feien nosa i que eren un trasto inservible, al qual els altres s'havien d'adaptar. Parlaria amb la Sandra dels senegalesos. Del món. D'aquell mes llarg que havia estat fora. De tantes coses que havia vist i que només ella les

204

hi sabria entendre. Però això ja seria després. Després del camp de treball. —Pots estar ben contenta que encara t'hi han encabit. ¿Saps que el monitor és molt amic meu? La Sandra amb temps per a tot. I quatre dies abans de marxar, hauria dit que no estava per res! De segur que devia haver tornat amb uns ulls diferents. ¿Era cert, doncs, que els viatges canviaven senegalesos

els

ulls?

acabats

Potser d'arribar

per

això

tenien

els

aquell

aspecte i després ho envaïen tot amb la seva mirada de foc? Viuria mig agost amb el camp de treball. Faria ràdio com si fos de veritat. Sort de la Sandra. Després discutirien si la televisió era un monstre i si la ràdio li donava mil tombs. S'entusiasmaria amb qualsevol reportatge. La Sandra

havia

regalat

minicasset

butxaca. Com una ploma. Faria el que volgués, amb allò. Qui sap si després no li acabaria fent

205

peça de veritat tot aquell món i s'embrancaria cap als del gremi del periodisme. —A veure si ets una reportera ben agressiva i no em fas quedar malament amb el Teix, el monitor del camp de treball. Li he dit que estaves bogeta per la ràdio i que aquest estiu eres capaç de qualsevol beneitada si no podies fer aquest camp. Quina sort, el pare, amb la Sandra! Ara l'envenjava, ¿veus? No sabia si envejava la Sandra o el pare, o potser tots dos alhora. O allò que veia que hi havia entre ells dos. —¿I ara què dic a la mare? El pare de l'Alda deixant-ho anar per dir-ho només i prou. —Que he fet setze anys. Que potser em faré periodista. Que ja li telefonaré, ves.

206

22 El Teix era alt, prim, tirant a ros. De l'edat de la Sandra, segurament. Se'ls va imaginar fent parella. Ho arrodonia tot amb un bigotet i mirava sempre amb un tast de somriure amagat darrere els ulls. â&#x20AC;&#x201D;ÂżTu ets l'Alda de la Sandra, oi? L'Alda es va posar a riure. Un riure segur, encantador. Tan diferent d'aquell nyap de ganyota que havia fet a l'acabament de curs al profe DalĂ! 207

—¿De què rius, si es pot saber? —D'això... de «laldadelasandra»... Encara no m'ho havia dit ningú. —Em dic Teix... —li va allargar la mà. —¿Nom d'arbre, oi? ¿I què volia que en fes de la seva mà? Estava molt bé. Es deia Teix. I tant de gust. Però no calia comportar-se com un director d'escola i fer-ho tan formal, si havien d'estar junts una colla de dies. —Us presentaré... Tan maco i tan formal. Vinga, a veure. Aquesta és l'Alda, aquest és Tal, aquesta és Tal altra. I aquest és Tal altre més... Encara no una dotzena, n'hi havia. I jo sóc el Teix. Però si ja ho havies dit, home! I l'Alda, per dins, va tornar a riure fins que es va descobrir badant i fitant-lo com si de cop i volta s'hagués adonat de debò que ell era el Teix, el monitor del camp de treball de reporters. Van visitar estudis de ràdio amb tot de vidrieres i veus conegudes a l'altra banda. Altres camps com els seus, però d'aquells de remenar 208

terra i de matar-se amb pics i pales. El Teix els repartia en missions diferents i els donava un temps per aconseguir el reportatge. L'havien de buscar, fer, muntar, presentar i passar-lo per l'estudi mòbil que sempre conduïa ell i que els servia, a més, de microbús. Es va acostumar a la veu. ¿Aquella veu de llauna tenia? No és la veu el que compta, els havia dit el Teix. ¿Ah, no? ¿I ell, doncs? ¿On anava ell amb aquella veuassa que entrava a la consola de mescles i pessigollejava les orelles quan sortia pels auriculars? Tu, rai, que tens una veu molt maca, li va dir l'Alda en una d'aquelles proves. ¿De veritat, la trobes maca? I va tornar a fer el paperot d'aquell dia a l'institut. Sense saber què dir més. Envermellintse una mica. I deixant anar un sí de nena petita com si hagués acabat de fer alguna malesa. Als vespres discutien la jornada. Els faltava temps. Tantes coses per dir! Es convencia que aquella era una feina que no s'esgotava mai. Ara entenia una mica més la Sandra. Escoltava amb 209

els auriculars algunes de les entrevistes que havia fet. Resseguia la seva veu. Es mossegava la llengua quan notava que havia dit el que no havia de dir o que ho havia dit de la manera que mai nos'havia de fer servir davant d'un micro. I s'adormia

pensant

que

preguntaria

l'endemà als qui fossin notícia del dia. L'alberg on s'estaven era un de diferent cada dia. Tombaven de camp en camp. El Teix deia que la notícia calia «produir-la», no «buscar-la». ¿I això com es fa, tu?, s'havien queixat alguns del grup. Així!, deia ell. I frenava en sec el microbús i obria les portes i deia: «Apa, a ferla!». I tots corrien com si a qualsevol racó del desert de carretera on eren poguessin trobar l'exclusiva més bomba.

210

23 Tenien encara el cafè amb llet damunt la taula. Parlaven de les hores de son que perdrien si mai es feien periodistes. —Avui ens saltarem els camps de treball! El Teix havia entrat al menjador de l'alberg amb els diaris a la mà i algunes impressions de les últimes hores d'Internet. —¿Hi ha alguna notícia explosiva, Teix? Ho havia dit un xicot que no obria la boca per parlar. I que enregistrava les entrevistes aferrat al micro com si rondinés. 211

—Llegiu! Una noia amb cara de son va llegir un subratllat amb retolador del Teix. —«Empresa de missatgers necessita joves amb moto i més grans de 16 anys.» Cara d'astorament per part de tots. Un silenci curt. Algun estossec de matinada. —¿Què? —el Teix. Van sortir versions de tota mena. —¿Deixem els camps de treball i ens hi apuntem nosaltres? —¿Hi fem enviar els missatges per mòbil dels pares? —Apa, Teix, aprofita-ho, és l'oportunitat de la teva vida! —¿Per què no anem a qualsevol platja a fer un reportatge sobre el top-less, Teix? Ell s'ho prenia bé. Deixava venir. I sempre amb

aquell

somriure

que

l'Alda

endevinat darrere els ullets. Va recitar l'esquema de treball:

212

havia

—1) Joves de setze anys en amunt i amb moto. 2) Joves missatgers. 3) Un dia de treball. 4) Seguiment d'un missatge. 5) Condicions de treball. 6) ¿Per què fan això i no una altra cosa? 7) Futur dels missatgers. 8) Procedència dels missatgers i d'on vénen: ¿de l'institut, de la universitat, amb eso, sense eso, de l'efapé, de qualsevol altra branca que han deixat, d'un altre ofici...? 9) El missatger: ¿un ofici de futur?... —¿I les missatgeres, què? —va cridar algú. Els més àvids ja havien tret el bloquet. En un dit i fet ja eren tots al microbús i el Teix engegava cap a un punt de partida d'on es van escampar com perdiguers flairant el millor reportatge. Aquell matí, Barcelona encara no s'havia desvetllat. Semblava endormiscada. Si l'Alda hagués tingut la seva moticicleta a mà, hauria fet un reportatge per llepar-s'hi els dits. La finca s'havia quedat allà, però. I Barcelona era lluny de casa seva. El viatge l'havia ensinistrada del tot. Sabia com moure-s'hi amb l'agudesa d'un 213

visitant. Amb el metro i els autobusos faria el que voldria i el Teix acabaria havent d'admetre que tenia fusta de reportera i que això es porta a la sang, com la Sandra. Quan Barcelona encara està endormiscada és quan s'hi veuen més missatgers. Semblava com si el correu electrònic encara no s'hagués inventat. L'Alda es trobava pertot arreu. Aturats als semàfors. Avançant com llampecs el trànsit emmandrit d'un matí d'agost. A peu, amb el casc de la moto i el sobre a la mà, buscant el número del destinatari... Calia que es posés en acció. ¿Aturant un d'aquells bòlids en ple passeig de Gràcia? ¿Agafant

taxi

perseguint

dels

motoristes? ¿Encarregant un missatger? Recordava paraules del Teix. Frases que semblava que haguessin estat dites perquè sí i que ara li venien a la memòria per posar a la pràctica de seguida: «el camí més curt», «la primera pista», «no parar mai», «anar al segur».

214

Va entrar a la redacció del diari que tenia més a prop. Va buscar l'anunci que havia llegit el Teix a l'alberg. Va anotar el nom. Se'n va anar com una fletxa cap a l'edifici de telèfons. Va remenar guies de la mateixa manera que ho faria una desesperada. Va trobar el nom. Va apuntar l'adreça. I va assenyalar un punt en el plànol que portava com a eina bàsica. Amb quatre bots, es va posar al metro. Un transbord d'estació. I de nou a dalt! Eren tots allí. Escampats al voltant de les seves màquines. Com en una fira de jaquetes de cuir, botes de trial, cascos grandiosos i motos amb cistella. I els va veure tots grandots. I totes. N'hi havia de tota mena i de totes les edats. ¿On eren els seus setze anys? Va tenir, només al principi, una mica de por. Després li va semblar que no era por, que era vergonya. I, uns segons més tard, es va desvergonyir i es va envalentir alhora. Amb el minicasset de la Sandra a la mà i uns petits auriculars de control de so, es va endinsar en el núvol de missatgers. 215

Va preguntar. Aquí i allà. Coses soltes. Alguns li etzibaven qualsevol pallassada i ella no tallava res, ni mai. El Teix havia dit que la improvisació i l'espontaneïtat eren millors que qualsevol guió ben preparat. ¿De quina escola ets, nena? Havia estat un dels qui es dedicaven a dir bajanades un cop veien un micro. I tot damunt d'un fons d'enrenou, de crits i de rumrums de màquines que arribaven i sortien. Va ser aleshores quan va aparèixer el Griot. Dins d'un d'aquells cascos. Acabat d'arribar de portar un missatge o altre. Més prim que a Milà. Més gran encara. Amb unes ulleres fosques. I semblava un altre i tot. Però, esclar que era ell! —¿Treballes a la ràdio, doncs? D'aquesta manera tan senzilla. Com si ahir s'haguessin deixat. Com si mai no hi hagués hagut res entre ells dos. Com si fos un missatger

qualsevol

dels

que

abans

entrevistat. —No. —¿I tot aquest parament, doncs? 216

havia

—Un camp de treball... De reportera. —Vas ben equipada... —¿No eres a Milà? —Hi era, sí. Però se'm va acabar això... —va fer petar els dits—. I vaig beneir el bonorail. —¿Em vas dir que t'hi volies quedar, no? —Els primers dies, sí. Després vaig pensar que no... I, a més... vaig perdre la parella. Una pausa. Com si la cinta no engegada mai s'hagués hagut d'aturar per esborrar un tros que no interessava. —¿Però tot això no ho enregistres, oi? —No. No ho enregistro. Es

tractava

d'un

reportatge

sobre

els

missatgers. Però ella en volia fer un de més especial. De tot un dia d'un d'ells anant de dalt a baix fent de missatger. L'interessaven tots els aspectes. Què feien. Com vivien. Per què ho feien i tot això. I enregistrar el xou d'un servei de missatgeria des que es rebia fins que arribava a lloc.

217

El Griot va demanar un casc a un dels de la colla. La va fer pujar al darrere quan li van donar el primer encàrrec. Es va adonar que era una delícia anar de cistella repenjada a la cistella, la dels paquets dels missatges. Van tombar per Barcelona. Va pensar també que Barcelona vista des d'ulls de missatger era un monstre. Es tractava d'un sobre gros ple de paperassa i tancat amb cinta d'engomar. D'una companyia a una altra. Pàrquing. Ascensors. Laberints de despatxos. Signar un resguard. Semblaven ànecs enmig de segons quins luxes. Per això titularia el reportatge d'alguna manera que no s'assemblés en res a cap de les que havia dit el Teix. «El periodisme ha de ser creatiu.» Ja ho veuria, si no. No van parlar de res d'abans, l'Arnau i ella. París, Amsterdam, Munic, Viena, Venècia... Tots, noms fantasmes en llistes d'aparador d'agència de viatges.

218

«El reportatge ha de ser objectiu, sense passions,

sense

relacions

personals

entre

personatge i reporter.» I el reportatge els va anar separant. Tendint cap a preguntes i respostes que evadien tot allò: si en tenien prou per viure, si vivien del missatge sol, què feien després de l'horari de cada dia... El Griot responia el que volia i se li escapava amb qualsevol joc de paraules que encara no havia perdut el costum de fer. Era un reportatge viu, però. Objectiu. Intens. Per força s'havia de notar que hi havia posat l'ànima. Però el Teix no sabria mai per què. I es va inventar un lema: «Alguns reportatges només poden ser apassionants.» Es van deixar prop del carrer de Pelai. Com una reportera i un personatge triats a l'atzar. —¿Tornaràs a la Torre? S'havia acabat el reportatge. Ara volia fer d'Alda. De l'Alda del Griot. Del nom Griot i Alda plegats que havien segellat per sempre en una magnífica bogeria que era irrepetible. 219

—No ho sé. Se m'ha escapat el món. Vaig una mica de SOS, jo. Va arrencar la moto. Tot Pelai era un formiguer. Ni el semàfor de la cantonada va fer el gest d'envermellir perquè l'arrencada s'alentís una mica més... Es titularia: «Els bussos urbans». I durava mitja hora. Trenta-dos minuts, exactament. I el Teix va exclamar que s'hi havia jugat la pell. L'Alda va tornar a riure. Com el primer dia. Encantadorament segura d'ella mateixa. —¿Oi que sí? —va afegir, a més, aquesta vegada.

220

24 Aquell estiu no es va anar morint. Més aviat es va pansir a poc a poc. Romancejant. El setembre va anticipar una tardor des dels primers dies. I els arbres més sensibles de la finca de ca l'Alda es van daurar abans d'hora. Faltaven braços temporers i el pare de l'Alda li va llançar la proposta. ¿Uns quants dels seus amics? ¿Per començar a fer fons si volien 221

organitzar un viatge en acabar el curs? D'acord! Li va semblar una bona idea. I els altres, tret d'alguns poca-soltes, hi van venir bé. Eren quinze o setze que es van presentar a ca l'Oreig, l'endemà al matí a primera hora sota la mirada poc confiada del capatàs. ¿Amb tot aquest ramat hem de treballar, avui, senyor Estanislau?, semblava que digués. El Filip, ja refet de la seva topada del començament, havia quedat un pèl coix i dins del

grup

movia

amb

balanceig

característic que l'havia convertit de seguida en protagonista de la gresca dels altres. —I el comissari entestat a dir que li prenia el pèl i que em bellugava com un autòmat! Reien. Cridaven. Parlaven de tot. I els senegalesos

alguna

banda

finca

observaven els seus moviments com si els espantessin. El Nen dels Botafocs posava l'ordre que podia.

222

—Vinga, nanos, que treballeu menys que un lluert a l'hivern! No en feien gaire cas. Era la tornada. Un retrobar-se i començar de nou. Com si no s'haguessin vist des de feia qui sap quants anys. —Si jo m'hagués fotut la pinya del Filip, ja no ho contaria! Era el Bià. I, des de l'accident, es passava la meitat del dia dient el mateix per qualsevol cosa. Si un es queixava que feia calor, ell responia allò de la pinya del Filip. Si algú deia que de petit havia tingut una enganxada amb un mestre, ell sortia amb allò de la pinya del Filip. Si algú comentava que com s'havia de suar per guanyar quatre calés i anar de viatge, el Bià sortia novament amb la pinya del Filip. El capatàs va dir que podien parar quan volguessin i que esmorzessin en un tros arrecerat prop dels camps on treballaven. El Filip i l'Alda es van trobar asseguts l'un al costat de l'altre.

223

—¿Saps, Alda? M'agradaria tenir una finca com aquesta... Plena de castanyers com aquells que hi ha allà baix. Sóc una mica romàntic, jo. —¿Ah, sí? —Sí. De tota la vida. Quan veig un arbre daurat em posaria a plorar. I quan sento les lletres de segons quines cançons per la ràdio o a l'iPod m'he de tancar en una habitació per desfogar-me com una bassa sobreeixida. ¿A tu no et passa? —Jo

ploro

més

d'amagat

encara.

m'agrada plorar. Últimament no ploro gens. —El

dia

l'accident

vaig

perdre

coneixement... Això és el que diuen. Però no va ser així, ¿saps? —¿Ah, no? —No. Ho sentia tot. Que quina desgràcia. Que aquest nen no se'n sortirà. Que si van com bojos. Algú que em regirava les butxaques. Algú que deia «cony de canalla, tan joves!». I un altre que exclamava que, si badaven, m'hi quedava. —No ho havies dit abans, això. 224

—No. No s'ho haurien cregut. Ja saps què passa. La ciència diu que no pot ser i resulta que ets un somiatruites. —El comissari va venir a casa... per allò del paper. —Em va marejar un grapat de dies a l'hospital

fins

que

trobar

altre

entreteniment. M'imagino que devies prendret'ho ben malament, ¿oi? L'Alda va arronsar les espatlles sense donarhi importància. Li passava el mateix que li havia passat en arribar a fora. Que veia el Filip tan canviat com la finca i el Trot. I es va convèncer que sí que era ella la que s'ho mirava diferent. Que no podia ser que tothom hagués canviat de cop i volta. —¿Saps què hauria hagut de dir, si hagués explicat que no estava inconscient del tot? —¿Que vas tenir visions, potser? —No. No es tracta de visions. Des que vaig sentir que aquells gamarusos deien que m'hi quedava, no vaig fer res més sinó pensar en tu. 225

Com si no existís res més. T'hauria volgut al costat tota l'estona. A l'ambulància. Inconscient com deien que estava, més conscient que mai vaig saber què volia. —Mira quins tudons! —va cridar l'Alda assenyalant un punt de la finca. Van passar els tudons de sempre. Però més esporuguits que a començament d'estiu. Com si ara volessin sempre més allunyats de la finca. —¿Que saps res del Griot? —va preguntar el Filip. L'Alda va pensar que els tudons només havien servit per a fer de parèntesi en la conversa. Que continuaven parlant del mateix. —No —va respondre secament. —Diuen si està embolicat amb una colla d'organitzats. Fan córrer que si es coneixen el terreny i actuen prop d'aquí. —¿Qui ho diu això? Es va adonar que ho havia dit d'una manera massa interessada. El Filip ho devia haver vist tant com ella. 226

—Ho diuen. Però jo no ho sé, esclar. Pobre nano. Es va embolicar amb allò de la plastilina i una cosa porta a l'altra, ¿veus? —¿I tu? —No tant. Abans d'acabar el curs, jo tenia el cap fet una troca. Provaves per provar. ¿Com tots, no? Ara ja sé el que vull, ¿saps? —¿Ens ha tocat el mateix grup, oi? —Em sembla que sí. Per allò de les lletres, a, be, ce... Em vull canviar la mula. A mi tant me fot l'accident. No tinc gens de por. Va ser una branca trencada que em va fer la traveta. Si vols, et baixo algun dia. Si no et sap greu de pujar amb un que ja se l'ha fotuda un cop, esclar. —No pateixis. Estic curada d'espants. —¿Tens cap idea de quin viatge farem amb els calés d'aquest curs? —Ni idea. Jo només conec París, i encara prop del Sena i prou. Per allò de la mare. —Està bé... Sí. París! M'hi perdo, tu, si hi vaig sol!

227

—No. Sempre hi ha un mim que et ve a buscar i t'agafa estirant-te de la mà. —¿A París? —Sí. —Ah... El Filip es va quedar parat mirant l'Alda. Uns instants. Es va aixecar. I, coixejant, la va estirar de la mà. —¿Així ho fan els mims a París? —va dir, rialler. Tots els altres es van afegir a la cua cridant cadascú la seva. El Filip guiava. I la resta, imitant-lo com en un joc, coixejaven pels camins de la finca mentre, de lluny, el capatàs estava segur que no s'hi acabaria d'entendre mai.

228

25 Cap

al vespre es va veure venir que hi hauria

tempesta. Per allò de la tardor d'abans d'hora. L'Alda era a la seva habitació de la finca. Havia començat a ploure. Primer, com una carícia sobre

casa.

Després,

amb

una

fúria

arrabassada. I no va parar en tota la nit. La remor de l'aigua l'havia endormiscada, però alguna cosa més l'havia despertada amb sobresalt i no sabia què. Va parar orella. A fora. En algun lloc de la finca. Bordaven els gossos. Se sentien crits. Com 229

si algú es perseguís prop de la casa. Flaixos de llampecs de la tempesta i el ronc del 4x4 i, als vidres, l'enlluernament dels fars fent un viratge rabiós entre l'aiguat. Després, uns trets. Tres. Quatre. Algun crit més i una remor suau apagant-se a poc a poc. Els gossos bordant, ara només de tant en tant. Converses a la plaça de l'era. I la porta del garatge novament grinyolant amb el 4x4 que tornava a lloc. Es va fer el silenci de la pluja. L'aigua, com si

s'hagués

adonat

l'aldarull,

anar

afluixant també la seva fúria i va acabar essent un plovisqueig gairebé imperceptible fins a fondre's amb el son i amb la llum de l'albada. La tempesta havia netejat tota la pols de l'estiu deixat enrere i el dia era claríssim. Sense ni un polsim al cel. I les fulles dels arbres encara regalimaven quan tot just se'ls acostaven els raigs primerencs del sol. L'Alda va baixar a la cuina. Hi havia la Sandra atrafegada i fent-se unes torrades abans 230

de sortir. La Sandra es movia a primera hora del matí com si fossin les sis de la tarda. —¿T'has despertat aquesta nit, nena? —Podrien fer una mica més de soroll quan tornen del poble, ¿no? Devien portar una trompa!... —Ja t'explicaran bona trompa! El Nen dels Botafocs ha sentit sorolls prop de les oficines. Ja havien forçat la porta, quan els ha sorprès amb una arrencada del 4x4 davant mateix. Ha anat de poc que no tinguéssim un maldecap. —Així... els crits, i els gossos... —SÍ. El pare ha baixat de seguida, però ja havien fugit. I anaven armats, sembla. El Botafocs diu que asseguraria que un d'ells era senegalès... I els altres dos, que posaria les mans al foc que eren joves, i de per aquí... —En la nit i plovent, qualsevol sap qui eren... —Diuen si corre una banda que es coneix bé aquests rodals... Si la setmana passada van netejar la finca que hi ha a l'entrada mateix de 231

l'autovia... Tal com ha anat, havien de conèixer el terreny... No han trigat gens a trobar l'oficina. —¿I els trets? —Del Botafocs. Per espantar... Diu que han corregut com llebres i que només de lluny li han respost amb una llampada... Em sembla que hi ha un senyal prop de l'era. Se'm fa tard, nena! Et deixo la torradora engegada! Fes-te un parell de llesques, si vols... Ah, parla amb el pare, que ha passat la nit del lloro. Jo no puc ni un segon més... Adéu! Li va fer un petó al front. D'una estirada es va emportar la càmera de vídeo que tenia a punt en una cadira. L'Alda va pensar que el capatàs era un exagerat. I que veia fantasmes pertot arreu. Li agradava jugar-se la vida per no res. En lloc de tres

podien

ser

més

amb

més

males

intencions. ¿Es parlava d'una banda? El Filip havia parlat també d'una colla que anava pels rodals. I li havia tret a la conversa 232

el... Pallassades! Eren tots uns fantasiosos. I tot això ho havia portat l'arribada dels senegalesos que només es feien un fart de deixar l'esquena per les finques sense posar-se amb ningú i que servien

bona

excusa

per

carregar

pel·lícula de por l'ambient. Ara, el pesat de comissari tornaria a envair la finca amb els seus guardians i tot serien preguntes i mastegar escuradents i fer cara de Sherlock Holmes fora de to. Es va preparar les dues torrades que li havia deixat la Sandra. Va aprofitar la llet sobrera i, un cop escalfada, se la va carregar de cacau. La setmana entrant tenia la prova d'anglès. Va veure el Teacher dins el got de llet i cacau. Enmig del remolí que fa la cullereta en remenar. Va mossegar les torrades amb gana. I, mentrestant, amb la boca plena, intentava repetir frases i expressions que segur que el Teacher els posaria per fer-los la traveta. Després va esgotar mig dia amb els cedés i els devedés plens de diàlegs avorrits i de jocs 233

plens de paraules per repetir a cada pausa. «Repetition...», deia la veu de la pesada en off. Va fullejar els quaderns de tot el curs. I va telefonar a unes quantes de l'institut que sabia que també en tenien alguna de pendent. Totes ho veien així-aixà, com ella. I omplien el telèfon de sospirs allargassats. D'aquells que volen dir «què hi farem» o «'nar 'guantant». La tempesta de la nit feia l'efecte que hagués abaixat teló i que ho hagués canviat tot.

234

26 Ara la motocicleta que tenia era una University. Vermell taronja i amb no sé quantes marxes. Més fina que una seda. S'havien apagat ja tots els llums de la finca. La nit anterior havia deixat clapes de llaca per tots els camins. Es va posar un jersei de color fosc. Va agafar el walkman. I va sortir sense engegar el motoret. Fins que no era gairebé a l'autovia. ¿Havia bordat un dels gossos? Potser

235

sí. Però tan feblement que el Nen dels Botafocs ni es devia haver mogut ni girat de costat. ¿Per què ho feia, allò? No ho sabia. O potser sí. Hi havia alguna cosa que la lligava a la Torre i que mai no oblidaria. Tenia un pressentiment. I, aferrada al manillar, volia plorar i no podia. ¿O no en sabia, ja? Tenia por de no haver perdut alguna cosa, aquell estiu. I sentia que la nit la tancava en la foscor i l'omplia de cabòries i de misteris que en el fons no voldria descobrir mai. Era una mica com si alguna cosa li digués que ja podia descargolar el tap del seu flascó. El del seu geni. Que havia passat el temps de conservar-ho tot fins que una s'adona que això, TOT, és d'una altra manera. Que havia passat el temps de pensar-se que deixar-ho amagat i custodiat pel seu Geni era el que li assegurava que es complís tot el que volia i de la manera que ell ho volia.

236

I es resistia a deslliurar el seu follet. Perquè sabia que, quan ho fes, mai més no el tornaria a recuperar. Va pujar per la pista forestal, a sotragades de la seva University, com si la penombra de l'arbreda enfosquida es despertés exaltada pel reflex del seu llum del far tentinejant, com si tornés a casa mig carregada de fum i de tot. I la Torre hi era. Amb la porta entreoberta. Com si hagués estat abandonada. Gairebé només com a sopluig d'emergència. Amb la taula, la màrfega, els armaris del rebost oberts de bat a bat. I amb papers rebregats pel sol d'estiu en un racó del taulell on hi havia hagut abans el control de comunicació. Es va fer llum amb la llanterna que portava a les bosses de la motoreta. I anava observantho

tot

des

del

marc

d'entrada.

Confiant

descobrir ni ella sabia què. Confiant que, a qualsevol moment, el raig toparia amb un rebrec de sac ajagut a terra. I amb un ull mig cluc. I amb una veu que li diria: «Alda, ¿ets tu?», 237

com si allò només pogués ser d'aquella manera i prou. Va volar un ocell negrós més esgarrifat que ella. I, ella, ajupida, com si un vol de reactors se li aboqués al damunt. Va entrar més endins. Va regirar els papers que ningú no havia volgut en tot aquell temps que l'Arnau no hi era. La tardor ja no era temps de focs i la Torre restava allí com una mena de ruïna enutjosa. Com si fos una ruïna grega. «Tothom qui té pessigolles ha d'anar a Grècia un dia.» Sí, això li va dir. I ara ella semblava això també. Una estàtua grega explicant eternament al món per què era a la Torre. Enganyant. Il.lusionant els qui venien darrere. Mitificant-se com una deessa. Va apropar el llum als papers. La claror s'havia anat menjant una part dels escrits. Hi havia encara els traços de l'Arnau. ¿Versos, potser? Segurament. Havia dit que no escrivia. O que sí, que escrivia parlant. Però allò va ser una

238

nit mil anys enrere. I les nits no es repeteixen mai, Feia fresca. Un primer fred tímid. Ningú no l'esperava, a ella. Com aquella altra nit. I es va quedar en un racó de la Torre. Amb una manta tirada al damunt. Potser per provar de trencar aquella certesa sobre allò de les nits que no tornen.

239

27 Era

una veu d'home. I una mà que li tocava

l'espatlla per trencar-li el son. Un esclat de llum havia rebentat un dels finestrons sense vidres de la Torre. —¿Què, nena... S'hi dorm bé? —¿Arnau?... —Ei! —¿Griot?... —Ramon Galió, nena... bomber jubilat. —¿Bomber?... 240

—¿Que t'ha caigut la nit al damunt, maca, o què? —Vaig sortir a fer un tomb, sí. —Ja no n'és temps, petita. T'hauràs quedat d'una peça! Aquí no hi ha ni un fumall per mala sort... —¿Ja no hi ha voluntaris aquí dalt? —No. Des que un que hi va passar mig estiu va deixar-ho un dia sense volta ni solta. Un tal... ¿com li deien?... Redéu, aquesta memòria!... Bé, un xicot d'aquests que escriuen i que s'ofereixen a passar-se les hores aquí... Si ja ho dic jo: això és molt bonic per quatre dies. Molt bonic des de baix, esclar. Vida lliure. Solitud. Tranquil·litat. Ep, si no es cala foguera! Poca feina, però. I la gent jove, nena, vol moviment, conversa, sortir de nit i dormir de migdiada i viure bé. Això és per a vells com jo, que ja no tenim res a fer, ¿oi, nena? L'home es movia d'un costat a l'altre. Obrint porticons.

Apartant

runa

arrossegant-la cap a un altre. 241

d'un

lloc

—¿...eh, nena, que sí? —S'hi està bé. —Oh, i tant que s'hi està bé!... Queda-t'hi un parell de dies més i l'endemà ja en voldràs sortir volant... Que és el que va fer aquell... Cagondoina, ¿com es deia?... Jo només pujo al matí i me'n vaig al vespre... Ara ja no és temps... I les nits, per als mussols, nena! Aquí dalt, aviat s'hi pelaran micos! L'Alda va recollir els fulls menjats pel sol. I un cedé que havia trobat entre els fulls d'una revista de començament d'estiu. Portava el walkman sota el jersei. Deien que era perillós conduir amb els auriculars posats. El cedé era de proves. Hi havia de tot. Trossos de cançons tallades. Veus. Sons d'ocellam. El rum-rum d'una avioneta. Remor de vent... Va deixar que la seva University baixés aprofitant el pendent de la pista. Gairebé sense ni engegar-la. Ella i l'Arnau. La veu del Griot es va apoderar dels seus auriculars, envaint-ho tot: «Sento el camí aferrat als meus peus 242

Com sorra de platja besada pel mar Fujo i defujo les ones del vent I lluito amb el foc que abrasa el meu bosc I espero aquell dia que durà el teu nom Escrit en un núvol que besi de pluja I esclati estimant.» La veu del Griot es va gronxar entre les parets d'arbres de la pista. L'Alda esquivava els clots i les branques que delataven la caiguda definitiva de la tardor. La seva University va pintar de color taronja l'autovia. El trànsit era com un vídeo sense so. El Griot en off, i tot el que l'envoltava movent-se com Charlots a qui l'Alda posaria veu, com feia la Sandra amb cadascun dels seus reportatges de la tele. Ca l'Oreig, el Trot, el Filip i els altres. Com en una festa d'aniversari, reunits tots, obriria el flascó del seu Geni i esgotaria els tres desitjos que li pertanyien.

243

Quan el núvol del Follet fos només una petítissima volva de fum de cigarret perdent-se a l'altra banda del món de l'Alda, ella potser aprendria una altra vegada a plorar.

Refugi La Vinyeta Duesaigües, tardor 1986 Revisada, estiu 2010

244