Els Jocs Olímpics d'Hivern de l'alcalde Varaflorida

Andreu Sotorra

ELS JOCS OLÍMPICS D'HIVERN DE L'ALCALDE VARAFLORIDA

Barcelona 2017 Edicions Digitals Escac Gabinet de Comunicació

2

Els Jocs Olímpics d'Hivern de l'alcalde Varaflorida

L'alcalde d'una gran ciutat de clima càlid recorda una de les poques nevades que va viure de petit i el ninot de neu que va fer, un dels seus mites d'infància. Preocupat per aconseguir sorprendre els seus electors amb alguna idea brillant des de l'alcaldia, arran d'una altra sobtada i inusual nevada se li acut d'organitzar uns Jocs d'Hivern per posar la ciutat en el centre del món de l'esport. La novel·la té dues parts, la de l'època eufòrica de l'alcalde i la de la commemoració dels Jocs d'Hivern uns anys després, des de la mirada d'un reporter estranger i les descobertes que fa quan l'alcalde ja forma part de la història. L'autor ironitza en clau d'humor i sàtira sobre la dèria de fer uns Jocs d'Hivern en una ciutat on no neva gairebé mai i adverteix que qualsevol semblança amb la realitat més pròxima és simplement fruit de l'atzar o, en tot cas, cal atribuir-la a la fèrtil imaginació del lector.

Lectura recomanada a partir de 14 anys.

Andreu Sotorra va néixer a Reus (Baix Camp) el 1950. Actualment

resideix i treballa a Barcelona. Ha publicat més de vint-i-cinc llibres en llengua catalana —la majoria de novel·la breu i contes—, alguns en constant reedició, tots escrits al Refugi La Vinyeta, de Duesaigües (Baix Camp). Ha obtingut una trentena de premis literaris de narrativa curta, contes i novel·la (El Vaixell de Vapor, Edebé, Joaquim Ruyra, Lola Anglada, Marià Vayreda, Arts i Lletres Andorra, Salvador Espriu, Caixa de Girona, Ciutat de Mollerussa, Cavall Fort, Recull...) i també el premi Trajectòria pel conjunt de la seva obra com a crític literari. Ha estat traduït a l'italià, l'espanyol, el gallec i l'euskera. Els seus llibres publicats en suport paper formen part del catàleg de la majoria d'editorials catalanes (Alfaguara, Columna, Cruïlla, Edebé, Empúries, Estrella Polar, La Galera, Grup62, El Pirata...) És pioner en la publicació en català de novel·les en suport digital a Internet i la majoria dels seus llibres es troben reeditats també en suport e-book. Ha treballat a l'ensenyament i en la gestió cultural i ha estat secretari general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. És periodista cultural de premsa escrita i ràdio, especialitzat en les àrees de critica teatral i literària. A més, participa com a autor en col·loquis amb grups de lectors d'escoles de primària, instituts de secundària, centres d'adults i biblioteques públiques en la xarxa de programes de foment de la lectura.

Web de l'autor: http://www.andreusotorra.com

3

Notes de l'autor La fotografia de la coberta mostra uns caminants en la fredor de la nit. Les fotografies d’Ichiro Kojima (1924-1964) se centren en la vida rural, però transcendeixen el simple document mitjançant composicions de caràcter poètic. Malgrat que hi predomina la figuració, hi ha una característica que fa que s’escapin del realisme objectiu, com passa amb els caminants de nit, aconseguint una imatge geomètrica que s’acosta a l’abstracció. La fotografia de la coberta va formar part de l'exposició «Tohoku. Through the Eyes of Japanese Photographers (Tohoku vist pels fotògrafs japonesos)», presentada a la sala Valid Foto BCN Gallery, de Barcelona, el 2017, una resposta al desastre ecològic provocat pel terratrèmol que el març del 2011 va devastar la regió de Tōhoku, de l'illa japonesa de Honshu, amb més de vint mil morts i que va provocar l'accident nuclear de Fukushima. Els fotògrafs de la mostra volien valorar i donar a conèixer la cultura i la riquesa de la natura de la regió.

L'autor ha volgut també copsar de manera objectiva en aquesta novel·la la realitat, sense deixar de banda la crítica social, centrant-se en cada detall, però amb distanciament, amb un subtil rerefons de judici sobre l'acció i els personatges, en una evolució des del pseudoromanticisme (la nevada de la infància) al pseudorealisme (el poder de la vara mitjançant els Jocs d'Hivern) amb la intenció literària de fer un retrat irònic i a vegades esperpèntic de la societat contemporània partint de la realitat.

La novel·la utilitza per a alguns esports d’hivern els termes que tenen un ús general en l'argot del vocabulari esportista, majoritàriament en anglès. Per això inclou aquí una transcripció al català d'aquests termes segons la proposta del Diccionari d'Esports d'Hivern, del Centre de Terminologia Termcat: big air = rampa de salts bobsleigh = bob (descens en trineu) curling = cúrling (joc de precisió similar a les bitlles però sobre gel) half-pipe = migtub (estructura en forma de U per al surf de neu) jet lag = transtorn d’horari (en els vols transoceànics) quarter pipe = quart de tub (rampa de lliscaments en forma de quart de pipa) looping = bucle (acrobàcia aèria) luge = luge (descens en trineu) skate / skater = patí / patinador (amb pala sobre rodes) skeleton = tobogan (descens en trineu) skyline = silueta urbana (perfil arquitectònic d'una gran ciutat) slopestyle = competició de parc (esquí de salts) snowboard = surf de neu / planxa de neu (esquí amb planxa) snowboarders = surfistes (esquiadors amb planxa)

4

Primera edició (digital): juliol 2017 © 2010 / 2017 Andreu Sotorra (pel text) © 1960 / 2017 Hereus d'Ichiro Kojima (1924-1964), per la reproducció a la coberta de la fotografia Around Inagaki, Tsuguru-shi (1960). © 2017 Andreu Sotorra (pel disseny de la coberta)

Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08080 Barcelona Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.

5

Ara mateix tinc la sensació que tu i jo pertanyem a un paisatge així, en aquest precís instant.

El castell dels Pirineus Jostein Gaarder

6

1 A Sorraescalfada no hi nevava quasi mai.

L'estiu era sec i calorós. Les platges, sempre assolellades, estaven obertes quasi tot l'any. I l'hivern, quan hi passava, hi passava de puntetes, de pressa i, a vegades, hi passava de llarg.

Però un d'aquells dies d'hivern d'un any dos mil i tants, quan a Sorraescalfada hi feia d'alcalde el senyor Varaflorida, va començar a nevar. Primer només una mica. Amb flocs molt petits. Després, una mica més. Amb flocs més grossos. I ja no va parar. I de seguida, tots els carrers, totes les places i tots els parcs de la ciutat es van cobrir d'un blanc tou.

Era un blanc tan blanc que havien desaparegut tots els colors. I les teulades i els

7

terrats de les cases, vistes des de l'aire, semblava que s'haguessin convertit en plàteres blanques, com si fossin pastissos de nata.

Des del balcó de l'Ajuntament, darrere dels vidres del despatx, l'alcalde de Sorraescalfada, el senyor Varaflorida, va pensar en quan ell era petit, ja feia molts anys, i que hi havia hagut també una nevada que va deixar mig pam de tou. I es va veure ell mateix, com si li passés una pel·lícula, baixant al carrer on aleshores vivia, a casa dels pares i dels avis, i recordava com hi havia fet un ninot de neu que va durar només unes hores.

Però ara que era alcalde, ni que en tornés a tenir ganes, no ho podia fer, allò de baixar a la plaça i fer un altre ninot de neu com aquell. ¿Què hauria dit la gent de Sorraescalfada si l'haguessin vist modelant la neu, fent el cos del ninot, amb el cap gros, el nas amb una pastanaga, unes ulls com taronges i unes ulleres sense vidres i, al damunt, una gorra de colors amb borla?

El més segur és que els regidors de l'oposició s'haurien aprofitat del seu capritx de neu i li haurien dit que havia abandonat el despatx de l'Ajuntament per anar a fer un ninot.

I qui sap si els regidors del seu mateix partit potser també li haurien retret que hagués baixat a la plaça a fer un ninot sense haver-los avisat per poder-se fer una foto tots plegats i sortir després als diaris i les televisions.

El senyor Varaflorida ja sabia que era molt difícil governar i ser alcalde d'una ciutat tan

8

gran com aquella i, al damunt, voler fer content tothom. Hi havia moltes coses per posar en ordre i la feina no s'acabava mai: allargar el metro perquè la ciutat també s'allargava, netejar els boscos del voltant perquè no s'hi calés foc, obrir carrers nous perquè hi cabessin més veïns, organitzar les festes majors, les nits de Sant Joan, les revetlles populars i les nits de Cap d'Any, donar medalles als ciutadans que feien coses importants, fer anar la calculadora cada dia i cada nit per veure si els diners arribaven per a les despeses municipals, posar nous impostos per poder fer més obres noves... I ara només li faltava aquella nevada!

A manera que la neu ho anava cobrint tot, el senyor Varaflorida va veure que havia de pensar alguna cosa. I que l'havia de pensar de pressa si no volia que els telèfons de l'Ajuntament comencessin a treure fum i sonessin com a esperitats i els botiguers, els polítics i els pesats de representants de les associacions de veïns li diguessin que de què servia ser alcalde i a veure què esperava per decidir alguna cosa i treure la neu dels carrers.

Es va posar el dit índex al front i, com aquella vegada que encara era un nen, es va preguntar: ¿A veure, quina una en pots fer, Varaflorida, a veure quina una en pots fer per acabar amb aquesta nevada?

I just quan el caporal en cap de la guàrdia urbana, el senyor Xiulamulta, picava a la porta del despatx de l'alcaldia per dir-li que la centraleta telefònica es començava a col·lapsar i

9

que potser hi hauria una manifestació i tot davant de l'Ajuntament reclamant treure la neu, la bombeta de pensar de baix consum de l'alcalde se li va il·luminar, allà dins del cervell on no es veu res però tot s'hi nota quan s'hi fabrica una bona idea.

—Ja ho sé, ja ho tinc! —va cridar el senyor Varaflorida, parlant tot sol i donant voltes dins el seu despatx en el mateix moment que el caporal en cap de la guàrdia urbana picava a la porta.

—Amb permís, senyor alcalde... —es va sentir a l'altre costat de la porta.

—Endavant! —va respondre ell.

—Senyor alcalde... Sense novetat, per ara, a l'Ajuntament i molta neu a tots els carrers —va dir el caporal Xiulamulta.

—Gràcies... ja ho vist, ja. Fa molt bonic, tanta neu! Feia tants anys que no nevava a Sorraescalfada... —i l'alcalde Varaflorida li volia explicar allò del ninot de neu de quan era petit, però es va mossegar la llengua perquè el caporal Xiulamulta tampoc no feia cara de voler entretenir-s'hi gaire.

—Hauríem de fer alguna cosa, senyor alcalde... —va dir el caporal Xiulamulta—. La neu no para de caure i, si continua així, aviat no podrem ni sortir de l'Ajuntament perquè els caramells gelats faran una reixa que no es podrà ni trencar i el tou de neu taparà la portalada i...

—¿I què pensa que estic fent des que ha començat a nevar, senyor Xiulamulta? —el va interrompre l'alcalde—. Ara mateix estava a

10

punt d'escriure un ban perquè els funcionaris municipals l'escampin per tota la ciutat.

—¿Un ban...? —va dir el caporal en cap de la guàrdia urbana.

—Sí, un ban... I jo mateix, personalment, seré el primer a pregonar-lo des del balcó!

—Fa un fred que pela, senyor alcalde, per sortir al balcó... —va dir el caporal en cap, a qui aquella idea del ban segurament no li semblava gaire bé i hauria preferit escoltar les ordres d'encarregar màquines llevaneus a les ciutats veïnes del nord, on la neu queia més sovint.

—Que faci el fred que vulgui... L'alcalde ha d'anar sempre al davant del seu poble... —va dir el senyor Varaflorida inflant el pit i aixecant el cap com un general de cavalleria de fa tres segles—. I si neva i fa un fred que pela, em posaré una bufanda ben gruixuda i una gorra amb orelleres i cap problema. Que preparin els altaveus, que m'obrin el micro, que surto i parlo!

I així va ser com el senyor Varaflorida, l'alcalde d'aquella ciutat de prop de mar, estiuenca i calorosa i on no nevava mai, va anunciar a la ciutadania, amb un ban ben pregonat, la idea que havia tingut, inspirat per la blancor de la nevada: «Estimats conciutadans de Sorraescalfada, sorraescalfadencs i sorraescalfadenques, »Com haureu vist, la nostra ciutat calorosa s'ha vestit d'hivern. Ha nevat, neva i potser nevarà encara més, segons he sentit que deien els del Servei Meteorològic, que de tant en tant

11

també l'encerten tot i que ahir no ens van avisar que cauria tanta neu. Per això, com a acalde de la ciutat de Sorraescalfada, mano i ordeno: »Primer: que ningú no surti de casa sense anar ben equipat i només si és necessari. »Segon: que tothom s'entretingui fent un ninot de neu davant del portal de casa seva. »Tercer: que cada comunitat de veïns reculli amb galledes, pots i ribells, aigua de neu i que la fongui a la banyera per fer reserva d'aigua neta per si les canonades de la ciutat fan figa. »Quart: que tothom estigui atent a les notícies de la ràdio i la televisió i segueixi les instruccions que doni Protecció Civil i el nostre caporal Xiulamulta. »I ara faig saber, com a alcalde que sóc de Sorraescalfada, que he decidit aprofitar la nevada i organitzar uns Jocs Olímpics d'Hivern en honor dels Jocs Olímpics d'Estiu que els nostres avantpassats van celebrar fa molts anys en aquesta ciutat. »Ho he dit i ho he signat, »Jo, l'Alcalde Varaflorida.»

12

2 La notícia dels Jocs Olímpics d'Hivern va córrer com la pólvora per tota la ciutat. Els funcionaris municipals van escampar el ban que havia llegit l'alcalde Varaflorida des del balcó de l'Ajuntament i el van enganxar per tots els pirulins de tots els carrers i totes les places de Sorraescalfada.

Tothom es va estranyar que l'alcalde Varaflorida hagués tingut aquella idea en una ciutat on no nevava mai. Els ninotaires en van fer desenes d'acudits. I els programes d'humor de la televisió van tenir feina llarga. Només alguns rondinaires van començar a remugar i a fer córrer que uns Jocs Olímpics d'Hivern, amb el que costarien, era gastar diners municipals més del compte i que tothom acabaria havent de pagar més impostos perquè quatre xiflats fessin curses, acrobàcies i salts damunt de patins, esquís i pales de neu.

Alguns regidors de l'oposició van amenaçar en un Ple de l'Ajuntament que si es feien aquells Jocs Olímpics d'Hivern, no es podrien acabar les obres que s'havien començat. I que aquell any

13

hagués nevat tant no volia dir que continués nevant sempre. I que Sorraescalfada es convertís d'un dia per l'altre en una ciutat d'hivern on els termòmetres sempre estaven sota zero no volia dir res. Només un regidor que havia abandonat el partit i s'havia fet independent va gosar contradir i insultar del tot l'alcalde i va proclamar: —Sembla que al nostre il·lustre senyor alcalde Varaflorida, la vara li ha pujat al cap i se li ha pansit de tant pensar bajanades!

Aquesta intervenció, esclar, va provocar alguns crits, algunes esbroncades i uns quants xiulets dels regidors del partit de l'alcalde. I l'aldarull va ser tan gros que l'alcalde Varaflorida va haver de fer servir precisament la vara i posar ordre, amenaçant de suspendre el Ple si no es restablia la pau.

Un cop passada la picabaralla, l'alcalde va proposar que es votés la seva idea d'organitzar uns Jocs Olímpics d'Hivern a la ciutat. La proposta va guanyar per majoria dels regidors que li feien costat, l'abstenció morruda dels de l'oposició i un no del regidor que l'havia insultat amb allò de la vara pansida.

I sí que va parar de nevar, però la neu es va quedar per sempre a Sorraescalfada. La capa de gel es va anar fent cada vegada més densa i ni els raigs del sol l'acabaven de desfer mai.

L'alcalde Varaflorida estava més que content d'haver tingut aquella idea que li havia arribat recordant el ninot de neu que havia fet quan era petit potser en l'única nevada que hi

14

havia hagut a la ciutat en molts anys. Va pensar en els seus pares i els seus avis, que ara ja no hi eren, i com els hauria agradat veure la seva ciutat plena de neu una altra vegada i escoltar el seu fill al balcó de la plaça de l'Ajuntament llegint el ban i pregonant la seva idea de celebrar uns Jocs Olímpics d'Hivern.

I al cap d'uns mesos, quan la neu ja havia canviat la vida de tothom i els ninots de neu eren com estàtues de personatges cèlebres davant dels portals de cada comunitat de veïns i quan tot ja estava a punt per engegar els Jocs d'Olímpics d'Hivern, es va presentar a l'Ajuntament un visitant que no feia cara de ser de la ciutat, alt i fornit, vestit amb anorac d'alta muntanya, amb ulleres de neu, casc protector i unes botes pelfudes. I va demanar audiència amb l'alcalde a l'urbà que estava de guàrdia a la porta.

—Vinc per parlar amb el senyor alcalde —va dir.

—El senyor Varaflorida té molta feina. ¿Que té hora de visita? —li va respondre el guàrdia, que tenia la missió de barrar sempre el pas a tothom qui s'hi presentés.

—No. No tinc hora de visita. Però tant hi fa. És molt important el que li he de dir i m'ha de rebre. Vinc per parlar dels Jocs Olímpics d'Hivern —va dir, el visitant, aixecant el cap i estarrufant-se com un paó i com si hagués pronunciat tres paraules màgiques: Jocs, Olímpics i Hivern.

15

—En aquest cas... —va afluixar aleshores el guàrdia urbà—, potser sí que el senyor alcalde el podrà rebre.

Des que l'alcalde Varaflorida havia anunciat que es farien els Jocs Olímpics d'Hivern a la seva ciutat, qualsevol visita o tràmit relacionat amb l'esdeveniment tenia prioritat i passava davant de qualsevol altra reclamació o consulta que hi hagués.

—¿El seu nom, sisplau? —va preguntar aleshores el guàrdia urbà al visitant, agafant el telèfon per anunciar la visita.

—Lliscamunt, campió del món dels esports d'hivern i membre d'honor del Comitè Olímpic Internacional, per servir-lo.

L'alcalde, esclar, el va rebre de seguida. Que tot un campió del món s'interessés pels Jocs Olímpics d'Hivern que ell havia organitzat era un gran honor. Això li demostrava que la ciutat que governava ja formava part de les agendes de les grans figures internacionals. I això volia dir també fama, glòria i potser calerons i tot, perquè el senyor Varaflorida era del parer que la fama i la glòria sense els calerons no són res.

El va rebre, doncs, al seu despatx.

—Senyor Lliscavall... —va dir l'alcalde, donant-li la mà.

—No, Lliscamunt, per servir-lo —va rectificar el visitant.

—Ai, perdó... Avall, Amunt... amb això dels Jocs no sé on tinc el cap... Perdó, senyor Lliscamunt. Segui, sisplau, segui. I bé, ¿a què

16

devem l'honor de la seva visita?, ¿a què devem que tinguem el goig de rebre'l...? Vostè dirà...

El nouvingut es va escurar la gola. Va donar un cop d'ull al despatx de l'alcaldia. Va veure en un pany de paret els quadres amb els retrats dels anteriors alcaldes, en un altre, la bandera de la ciutat penjada en un pal, al darrere, la balconada que donava a la plaça de l'Ajuntament, i damunt de la taula de l'alcalde, uns quants programes de les competicions esportives i una reproducció en miniatura de la mascota dels Jocs Olímpics d'Hivern: un cadell de goril·la blanc, com un floquet de neu, damunt d'un parell d'esquís, amb el cos ajupit, amb els pals d'esquiar, com si fes eslàlom.

—Senyor alcalde, he vingut perquè vull participar en els Jocs Olímpics d'Hivern que organitza la seva ciutat.

L'alcalde Varaflorida va respirar tranquil.

Per fi, arribava algú al seu despatx que no li demanava ni una subvenció per fer un congrés del que sigui, ni una ajuda per rehabilitar la façana de tal o tal altra casa, ni li pidolava un cop de mà per poder obrir un negociet. Encara hi havia ciutadans que no veien l'Ajuntament com una mina d'or sinó com la Casa del Poble on no s'hi va només per demanar sinó per donar. A més, la ciutat que governava l'alcalde Varaflorida tenia fama de ser una ciutat acollidora. I el campió Lliscamunt era un estranger que feia goig, tota una celebritat, pel que deia, i que es mereixia ser ben rebut i, si ho

17

volia, enregistrat al llibre de visites i empadronat i tot al municipi.

Els Jocs Olímpics d'Hivern de Sorraescalfada havien rebut ja moltes inscripcions d'esportistes d'elit d'arreu del món. Però no n'havia arribat encara cap d'un campió com aquell.

I això, a l'alcalde Varaflorida li va fer obrir els ulls i li va donar una gran alegria. Tanta que, abans de fer tractes amb el campió Lliscamunt, li va obrir la capsa d'havans que tenia per a les grans ocasions i li va oferir un cigar.

—Sisplau, són de la millor collita... Del meu besavi, de quan va anar a Cuba... Faci'm l'honor...

—Li estic molt agraït, senyor alcalde —va respondre el campió del món d'esquí— però els esportistes com jo no fumem... ni a dins ni fora de la pista.

—Vaja... —va exclamar, una mica decebut, l'alcalde Varaflorida—, quina llàstima! Si sentís l'oloreta que fa de bon tabac! —i es va passar l'havà lentament per damunt del bigoti i va anar prenent aire suaument.

—Però, si insisteix, senyor Alcalde... —va dir aleshores el campió Lliscamunt— n'agafaré un i me'l guardaré de record d'aquesta visita. I ara, sisplau, ¿podem fer tractes?

Al senyor Varaflorida, li va semblar que la providència de la neu li havia portat la fortuna com a alcalde i que visites com aquella del campió del món Lliscamunt havien de canviar per força la història de Sorraescalfada.

18

3

L'alcalde Varaflorida va fer un tracte amb el campió del món d'esports d'hivern, el senyor Lliscamunt.

Com que la ciutat no estava avesada a viure coberta de neu, tampoc no hi havia gaires experts que tinguessin experiència en els esports d'hivern.

L'alcalde ja feia setmanes, abans de la visita del senyor Lliscamunt, que havia proclamat un altre ban en el qual demanava que es presentessin a concurs tothom qui tingués algun títol de monitor d'esports o que pogués demostrar que sabia alguna cosa d'esquís.

Fins ara havia estat un fracàs.

S'hi presentaven aquells que de tant en tant havien anat en una excursió a esquiar a les valls

19

del nord i ja es pensaven que podien trobar feina de monitors, àrbitres, jutges o tècnics de pista mentre duressin els Jocs Olímpics d'Hivern. S'hi presentaven també criatures que tenien patinets i joves que lliscaven pels carrers amb pales d'skate posant la seva experiència en el currículum. S'hi presentaven fins i tot aquells que algun dia havien relliscat anant pel carrer, potser trepitjant una pell de plàtan, un xiclet empastifat a terra o un pas zebra mal pintat.

La veritat és que l'alcalde Varaflorida estava desesperat i ja es pensava que no trobaria ningú amb cara i ulls i peus per poder fer-se càrrec de les feines d'ordre i serveis dels Jocs Olímpics d'Hivern.

I per això, el tracte amb el campió del món d'esquí, el senyor Lliscamunt, li va caure com un regal del cel.

Aquell home sí que es veia d'una hora lluny que era tot un expert en esports d'hivern i els podria ajudar a fer les coses ben fetes perquè els esportistes d'arreu del món que s'havien apuntat als Jocs se n'anessin de la ciutat emportant-se una bona impressió.

Sense pensar-s'hi més, el primer que va fer l'alcalde Varaflorida va ser nomenar el campió Lliscamunt delegat general de la Comissió Oficial Organitzadora dels Jocs Olímpics d'Hivern, és a dir, el COOJOH. I el primer que va fer el nou delegat general va ser proposar a l'alcalde Varaflorida que ja que el clima havia canviat i que allà on sempre feia calor ara sempre hi havia neu, estaria bé

20

que la ciutat canviés de nom i en triés un que s'adigués a la nova fesomia del paisatge.

De moment, a l'alcalde Varaflorida li va semblar que allò de canviar el nom potser no estaria gaire ben vist pel veïnat. I potser tampoc pels regidors de l'oposició. I segurament que encara menys per aquell descarat que en el Ple on es va votar la celebració dels Jocs el va insultar dient-li Varapansida.

Però el campió del món d'esquí i nou delegat general del COOJOH el va convèncer del tot quan li va dir que un alcalde com ell, que havia tingut la idea d'organitzar els Jocs, es mereixia passar a la història en lletres majúscules i que tothom entendria que, a partir d'ara, la ciutat que governava havia de ser coneguda amb un nom més adequat a la neu que la cobria i que recordés qui havia estat el seu alcalde impulsor dels Jocs.

—Jo canviaria el nom de Sorraescalfada pel de... Floridablanca! —va dir el delegat general, obrint els braços i, després, en una pausa, movent el cap i fent amb el dit polze i el dit índex el senyal de si entenia el joc de paraules.

—¿Florida... blanca...? —va repetir l'alcalde Varaflorida, com si ja veiés el nou nom de la ciutat a tots els rètols i senyals de les entrades i sortides de les autovies, les carreteres principals i les carreteres de tercer ordre.

—Sí, esclar —va afegir el delegat general del COOJOH—. A partir del cognom de l'alcalde Varaflorida... traiem Florida... i de la neu, traiem blanca... I així surt: Floridablanca!

21

—M'agrada, m'agrada, m'agrada! —va acceptar eufòric l'alcalde Varaflorida—. Ara mateix manaré que facin un ban! Que canviïn tots els rètols! I que els informàtics de l'Ajuntament facin el canvi de nom a tot arreu...

Floridablanca, la ciutat dels Jocs Olímpics d'Hivern!

22

4 I va arribar el gran dia. El de la cerimònia d'obertura dels Jocs Olímpics d'Hivern de la noble ciutat de Sorraescalfada..., ai, no, de la noble ciutat de Floridablanca!

Era el mes de febrer. Tot Floridablanca resplendia de blancor. I, a més, el sol havia sortit a primera hora i espetegava sobre el tou de neu i la llum feria els ulls i feia fer pampallugues i semblava que fins i tot els estels de la nit s'haguessin quedat de dia per veure la gran festa.

Els Jocs Olímpics d'Hivern havien de durar fins a final de mes. Bé, un dia més que en les edicions d'altres Jocs perquè aquell any era un any bixest i com que els anys de traspàs tenen 366 dies i no 365 com els altres, aquest dia sobrer, un invent que venia dels temps dels romans, s'afegia al mes de febrer que, en comptes de 28 dies, en passava a tenir 29.

23

A l'estadi olímpic de Floridablanca, s'hi havien reunit totes les autoritats. L'Ajuntament en ple. Els regidors i les regidores. L'alcalde Varaflorida i la seva família. El senyor Lliscamunt, delegat general del COOJOH, convidats d'honor d'altres ciutats veïnes, membres del Comitè Olímpic Internacional, esportistes, artistes, polítics, militars, fills il·lustres, representants de les diverses religions que es practicaven a la ciutat i la gent que havia pogut trobar una entrada anticipada per internet per assistir a l'esdeveniment.

Va sonar en primer lloc l'himne de Floridablanca i els pals d'honor de l'estadi olímpic van hissar les banderes que voleiarien mentre duressin els Jocs: la de la ciutat, la dels Jocs d'Hivern, amb el gravat de la mascota —aquell cadell de goril·la blanc amb esquís que el campió Lliscamunt havia vist reproduïda en miniatura a la taula de l'alcaldia—, la bandera del Comitè Olímpic Internacional i la bandera de la UCM, la Unió de Ciutats del Món.

Va venir de seguida el torn dels discursos.

Va parlar un esportista veterà que havia batut el rècord dels Jocs Olímpics d'Hivern durant vint anys seguits i que ara l'acompanyava una infermera perquè havia acabat anant en cadira de rodes. Va parlar el delegat general del COOJOH i campió del món, el senyor Lliscamunt. I va parlar també l'alcalde Varaflorida, que no va poder evitar d'emocionarse i recordar que, si de petit no hagués nevat un dia, quan la ciutat de Floridablanca encara era

24

Sorraescalfada, i si ell no hagués baixat al carrer a fer un ninot de neu, potser no se li hauria acudit mai de fer uns Jocs Olímpics d'Hivern com els que ara mateix inauguraven.

La llagrimeta de l'alcalde Varaflorida va entendrir tothom i a més d'un de les grades de l'estadi se'l va veure traient el mocador i eixugant-se el regueró galtes avall. Però de seguida van esclatar els focs d'artifici. Va sonar de nou la música de l'orquestra olímpica. I va aparèixer una cistella amb globus volant per damunt de l'estadi. A dins, hi anava l'arquer oficial del cos de la guàrdia urbana, aquell regiment d'urbans que a les festes sortia vestit de gala, amb la cavalleria i el barret de plomalls.

Des de dins la cistella, quan a tot l'estadi ja s'havia fet un silenci corprenedor, l'arquer major va tensar l'arc i va llençar una fletxa encesa fins al peveter on la torxa olímpica va esclatar en una flamarada mentre tothom aplaudia amb bogeria la bona punteria de l'arquer.

I de seguida va sonar pels altaveus la Marxa dels Esportistes —una composició nova que s'havia encarregat al mestre de l'Acadèmia de Música de la Ciutat— i que interpretaven des d'una llotja de l'estadi olímpic els músics de la Banda Municipal de Floridablanca, mentre els participants en els Jocs Olímpics d'Hivern, desfilaven pels carrerons nevats de l'estadi saludant amb els braços enlaire i marxant al ritme dels fagots, els flautins, els trombons, els clarinets i les timbales de la Banda.

25

Primer van passar els esquiadors, els que competirien les proves nòrdiques combinades, les d'esquí de fons, les d'esquí alpí, les d'esquí acrobàtic i les de salts d'esquí. Portaven tots els parells d'esquís repenjats a l'espatlla i cada esquí anava senyalitzat amb la bandera de la seva federació esportiva.

Darrere seu van venir els patinadors, els que lluitarien per obtenir una medalla de patinatge artístic, els que ho farien en patinatge de velocitat i de velocitat sobre pista. Aquests s'havien penjat els patins a l'esquena i semblava que vinguessin del bosc de caçar conills.

Després van aparèixer els esportistes de biatló, amb els fusells a mig cos i, en arribar a la llotja presidencial, van disparar uns quants trets a l'aire que van fer volar alguns coloms que no se sabia d'on havien sortit.

Al seu darrere, van desfilar els practicants del cúrling, que són esportistes semblants als avis que juguen a la petanca, però sobre neu.

Aquests arrossegaven entre tots un remolc carregat de maons de granit, com si anessin a vendre formatges.

Els més aplaudits, sobretot per la seva espectacularitat, van ser els esportistes de bobsleigh, luge i skeleton, que traginaven els seus trineus de colors i de fibra de vidre i que ho aprofitaven per fer promoció de les marques que els patrocinaven.

També van desfilar els esportistes d'hoquei sobre gel, amb els patins a coll, els estics, les genolleres i els cascs protectors que semblava

26

que fossin gladiadors romans a punt d'entrar al circ a batre's contra els enemics més forçuts.

I finalment van tancar la desfilada els esportistes d'snowboard, amb les seves llargues pales de surf sobre neu i lliscaments penjades a l'esquena, totes de diferents colors, llampants, i farcides dels adhesius amb les marques que representaven. Semblava que fossin homesanunci d'aquells que molts anys enrere s'havien passejat per les rambles de Floridablanca promocionant botigues i fent propaganda de roba, mobiliari, pensions o hotels.

I quan tot l'estadi va començar a cridar i aplaudir més, sobretot les criatures i els més joves, va ser quan, darrere de tot, va aparèixer, saludant i saltant d'alegria, la mascota gegant dels Jocs Olímpics d'Hivern, aquell goril·la blanc, amb els esquís i els bastons, que en les últimes setmanes els més petits havien intentat reproduir fent ninots de neu als carrers dels seus barris.

Per fi, l'alcalde Varaflorida es va treure de la butxaca de pit el mocador blanc amb brodats i el va va fer voleiar unes quantes vegades per indicar que els Jocs Olímpics d'Hivern quedaven inaugurats.

27

5 Les cròniques periodístiques consultades a les hemeroteques i les mediateques que expliquen com van anar els Jocs Olímpics d'Hivern celebrats aquell any de la gran nevada a la ciutat de Floridablanca, abans coneguda com a Sorraescalfada, parlen d'un èxit com mai no l'havien tingut altres Jocs en altres ciutats del món.

Els millors esportistes i periodistes del món van elogiar les instal·lacions de les vil·les olímpiques, les de les sales de premsa i les xarxes de comunicacions, les dels palaus d'esports i els estadis gelats, el bon estat de les muntanyes i les valls nevades que envoltaven la ciutat i, sobretot, el gruix, la qualitat i el tou de la neu que havia arribat a cobrir fins i tot les platges i semblava que havia de quedar-s'hi per sempre.

Havien passat molts, molts anys, des d'aquell dos mil i tants en què l'alcalde Varaflorida havia tingut una il·luminació gràcies al record de petit que tenia de la neu i que el van portar a fer un ninot davant de casa.

28

Ara, en una de les noves places de la ciutat hi havia un monument que, com ell s'havia imaginat que passaria, recordava el seu pas per l'alcaldia. Algun escultor modern se l'havia imaginat traginant tot sol un trineu, un parell de patins, un joc d'esquís, una pala d'snowboard i un rifle de biatló. Semblava la figura de bronze d'un fugitiu amb les quatre andròmines de casa.

En un mur del que havia estat l'estadi olímpic de gel, hi havia dues plaques commemoratives: una que recordava aquell any gloriós de la gran nevada i una altra que feia memòria del campió del món que havia arribat un dia a l'Ajuntament de Floridablanca i que havia participat en els Jocs com a delegat general del COOJOH. Un jove periodista d'un canal de televisió digital estranger que emetia exclusivament per internet havia aterrat feia poques hores a l'aeroport de la ciutat per fer un reportatge que li havia encarregat la seva cadena sobre aquells ja llunyans Jocs Olímpics d'Hivern i per explicar el que havien representat per als esports i els esportistes que hi competien i per a la gent d'aquell temps. S'estava mirant les dues plaques mentre, amb la minicàmera digital, enregistrava uns plans aproximats amb zoom de cadascuna.

Tall vídeo 1) A la memòria de tal, tal i tal, senyor Varaflorida, il·lustre alcalde, etcètera, etcètera, etcètera, i impulsor dels Jocs Olímpics d'Hivern d'aquesta ciutat.

Tall vídeo 2) A la memòria de tal, tal i tal, senyor Lliscamunt, delegat general del COOJOH

29

i campió del món d'esports d'hivern, per la seva col·laboració en l'organització dels Jocs Olímpics d'Hivern d'aquesta ciutat.

El jove reporter —els espectadors que el seguien a internet el coneixien amb el renom de l'Ull Veloç— volia trepitjar el terreny on s'havien celebrat les proves esportives d'hivern i ensenyar als espectadors del seu canal de televisió tot el que havia vist en aquella ciutat on deien que la neu hi va caure amb tanta quantitat que va canviar del tot el paisatge i també el caràcter de la gent.

Només arribar a l'aeroport, havia anat a buscar un plànol de Floridablanca. De fet, portava una sèrie de rutes marcades al GPS que s'havia preparat abans de sortir, però també li agradava tenir un mapa d'aquells desplegables, ple de ratlles i cercles i franges i noms petitíssims de carrers i places perquè així li semblava que veia els llocs que visitava des de dalt de tot.

S'havia preparat uns quants recorreguts: la ruta romana, la ruta medieval, la ruta modernista, la ruta contemporània, la ruta dels genis, la ruta dels parcs i la ruta de les muntanyes. Cadascun d'aquells indrets havia acollit un dels set esports diferents que en aquell temps formaven part dels esports olímpics d'hivern.

Havia començat per l'estadi olímpic gelat perquè és on s'havia celebrat la cerimònia d'inauguració. A la sala del museu olímpic de l'estadi, va poder veure encara un vídeo amb

30

imatges d'aquella desfilada d'esportistes i les del globus i l'arquer municipal tensant l'arc i llençant la fletxa encesa cap al peveter de la flama olímpica.

Va veure exposades algunes de les medalles que els esportistes locals havien guanyat. Va veure també el mocador amb brodats que l'alcalde Varaflorida s'havia tret de la butxaca de pit de l'americana per donar els Jocs per inaugurats. Va veure reproduccions de totes mides i colors de la mascota dels Jocs, el cadell de goril·la blanc. Va veure exemplars d'esquís, de patins, de pales de lliscar i de trineus de l'època.

I al final del recorregut, va entrar en una cambra fosca on es projectava un vídeo on els dos il·lustres homenatjats amb les plaques que havia vist al mur de fora, conversaven sobre l'organització dels Jocs Olímpics d'Hivern i sobre quins dels esports que hi competien els agradaven més a cadascú i quins esportistes els havien semblat els millors.

El jove reporter Ull Veloç, que havia arribat en un vol d'avió de matinada i encara estava una mica marejat pel canvi d'hora i l'efecte del jet lag en travessar l'oceà, es va endormiscar una mica, en la foscor, mentre veia el vídeo dels dos honorables organitzadors d'aquells Jocs Olímpics d'Hivern.

I així és com ho va explicar en el seu documental, tot i que molts espectadors van escriure missatges de protesta al defensor de l'espectador dient que era un engany i que el

31

que deia no podia ser que fos veritat, però ell assegurava que, en un moment donat, el video de la cambra fosca del museu es va aturar i tant l'alcalde Varaflorida com el campió del món Lliscamunt, es van quedar mirant-lo i fent-li senyals perquè s'acostés a la pantalla.

—Xist! Ep, jove...! —diu que li havia dit l'alcalde Varaflorida—. No s'endormisqui, home.

Vingui cap aquí, vingui cap aquí a la pantalla i entri...

—Això, entri, entri... —diu que va continuar dient el delegal general Lliscamunt— i fem-la petar una estona tots tres, que estar aquí dins, passant una i una altra vegada i dient sempre el mateix, a nosaltres dos, no és que ens faci estar molt distrets.

I el jove Ull Veloç, que s'havia fet reporter perquè de petit havia llegit grapats de novel·les d'aventures i viatges i de mons fantàstics i de personatges meravellosos, es va deixar xuclar per la pantalla de la cambra fosca del museu de l'estadi olímpic i, sense saber com, diu que es va trobar enmig del parell d'amfitrions, Varaflorida i Lliscamunt, prenent un vermutet en una tauleta d'un xiringuito de la platja i convidant-lo a fer les preguntes que volgués perquè ells dos, diu que li van dir, tenien tot el temps del món. I així va ser com Ull Veloç va guanyar un premi periodístic pel documental titulat «Els Jocs Olímpics d'Hivern de l'alcalde Varaflorida».

32

6 S'escolta la sintonia: Himne oficial olímpic.

Surten els títols de crèdit de presentació del documental: «Els Jocs Olímpics d'Hivern de l'alcalde Varaflorida. La veritat i tota la veritat sobre allò que no s'ha sabut mai dels Jocs de Floridablanca».

«Un documental exclusiu del reporter Ull Veloç per a la cadena de televisió digital per internet BIBISÍ.»

Surt una llista de noms de l'equip de documentació, dels tècnics de so, de muntatge, de retolació, dels càmeres i d'alguns col·laboradors fins que apareix en un cos de lletra més gros el nom del reporter i autor del documental: «Càmera i veu: Ull Veloç.»

«Primera part: La torre dels Bobs: bobsleigh, luge i skeleton».

L'himne olímpic arriba al final i es fon lentament el volum del so.

33

Se sent la veu en off del jove reporter mentre es veuen imatges panoràmiques de la ciutat de Floridablanca preses des de l'aire: «¿Què va passar amb les curses de trineus dels Jocs Olímpics d'Hivern de Floridablanca? ¿Qui hi havia darrere de les victòries dels guanyadors de les medalles d'or, de plata i de bronze? ¿Quan es va decidir que la competició de les modalitats esportives de bobsleigh, luge i skeleton es farien al guèiser il·luminat de la Torre Agbar, un dels simbols de l'skyline de la ciutat? ¿On eren l'alcalde Varaflorida i el campió del món Lliscamunt el dia de la competició? ¿Com va passar el que va passar en les proves de descens dels trineus? ¿Per què no s'ha sabut fins ara, molts anys després?»

El jove reporter Ull Veloç s'havia fet un nom pel seu estil de periodisme punyent, agressiu i interrogant. Sempre es preguntava allò que ja sabia. Així aconseguia que els que veien els seus documentals es fessin les mateixes preguntes que ell es feia i acabessin buscant també les respostes.

«Segons he pogut saber mentre rodàvem aquest documental, les proves de bobsleigh, de luge i d'skeleton van reunir els millors esportistes d'aquesta modalitat. Els trineus més moderns de fibra de vidre van baixar llampants al llarg dels 142 metres de pistes de la torre. ¿Però van arribar tots a baix? Els principals responsables d'aquells Jocs ens han dit que no.

Que a l'hora de passar llista, en faltava un. Però això no es va saber mai. Fins ara.

34

»—¿Per què, senyor Varaflorida, vostè i el senyor Lliscamunt van amagar aquesta desaparició a la premsa? —preguntava en el documental el reporter Ull Veloç. »—Miri, jove, en aquell temps, segons quines coses no es podien dir. Si haguéssim explicat davant les càmeres i els micròfons de tots els mitjans de comunicació del món que a Floridablanca i a la Torre Agbar s'havia perdut un dels esportistes de trineu, tothom ens hauria demanat responsabilitats... —va respondre l'exalcalde Varaflorida. »—I potser ens haurien clausurat els Jocs!

—va afegir amb dosi d'experiència el senyor Lliscamunt.»

Després d'aquestes declaracions, el reporter Ull Veloç, micròfon en mà, agafa el primer pla de la pantalla i en una imatge presa davant mateix de la Torre Agbar anuncia: «—Molts anys després, l'equip d'aquest documental ha descobert què se'n va fer de l'esportista del trineu desaparegut.»

Aleshores, la càmera i el reporter entren a la Torre Agbar i fan cap a un recambró del soterrani. Allà dins, reposant en una màrfega, hi ha un practicant d'skeleton ja d'edat, de fet sembla un esquelet de debò, però encara porta l'equip, les botes i el casc protector de la barbeta. El trineu antic, amb forma també d'esquelet, reposa en un racó. La càmera fa un zoom i s'hi acosta. I aleshores el reporter Ull Veloç desvela el secret:

35

«—Durant tots aquests anys, aquest home que veuen aquí, amb aquest trineu antic en forma d'esquelet, ha treballat d'amagat per a la Torre Agbar i amb els descensos pels 142 metres de pistes de la torre que fa cada dia pels passadissos que recobreixen tot l'exterior és qui, amb la fricció del trineu, ha generat l'electricitat per il·luminar la torre i fer els jocs de llums que es veuen a mitjanit des de tota la ciutat. Ja ho veuen, un esquelet. Un personatge anònim, que va renunciar a guanyar una medalla als Jocs Olímpics d'Hivern per convertir-se en un modern faroner del guèiser de la ciutat.»

Se sent novament la sintonia de l'Himne oficial olímpic. El zoom s'allunya lentament de la Torre Agbar fins que es veu com un punt petit al mig de la pantalla.

Surten els últims títols de crèdit i el rètol final.

«Fi de la primera part».

36

7 S'escolta una altra vegada la sintonia: Himne oficial olímpic.

Surten els títols de crèdit, bla, bla, bla, bla...

«Segona part: La Sagrada Família dels cúrling».

El reporter Ull Veloç, després de la descoberta de l'esquelet de la Torre Agbar, es disposa ara a destapar un altre escàndol amagat per l'exalcalde Varaflorida i pel delegat general Lliscamunt. «¿Com pot ser —es pregunta Ull Veloç amb el seu estil provocador i com feien la majoria de visitants estrangers que es trobaven per primera vegada sota la immensitat de la Sagrada Família de Floridablanca— que l'home treballador, només amb les seves mans, hagi pogut aixecar aquestes torres durant més de cent anys, que n'hagi construït ja unes quantes i que en vulgui completar la col·lecció fins a les divuit torres

37

que va projectar un tal Gaudí, el primer arquitecte d'aquest monument?»

I aleshores, fent una pausa, la càmera s'acosta amb el zoom al capdamunt de les torres i baixa en picat fent una escala de cargol i es planta davant la plaça de la Sagrada Família on hi ha un pla amb quatre pistes de gel on uns quants esportistes de cúrling, semblant als jugadors de petanca o de bitlles, fan lliscar per damunt del gel blocs de pedra de granit de més de vint quilos cadascun i els envien pistes avall, on uns altres afeccionats al cúrling, agafen el relleu, i empenyen a través de pneumàtics glaçats els pedrots en direcció a les torres on els paletes els esperen per anar muntant l'estructura de les torres.

«Aquests homes, que s'han anat fent avis, la majoria, van deixar fa molts anys, quan eren joves, les boles de petanca i l'objectiu del bolig, per dedicar-se al cúrling. Tampoc no van guanyar cap medalla en els Jocs Olímpics d'Hivern. També són anònims. No volen parlar.

Només han deixat que la nostra càmera els filmés de lluny i amb ombres difuminades al rostres perquè no volen ser coneguts. Van aprofitar el glaç de la gran nevada de la ciutat per contribuir a acabar la construcció d'un dels monuments més visitats de Floridablanca.»

I aleshores, des de dalt d'una torre de la Sagrada Família, on Ull Veloç s'havia enfilat lligat amb un arnès i penjat en l'aire, com un ocellot, mirant a la càmera, el reporter diu:

38

«—I jo puc ser aquí dalt, gràcies a aquestes persones anònimes que un dia van renunciar al seu somni.»

Se sent novament la sintonia de l'Himne oficial olímpic.

Zoom....

Surten els últims títols de crèdit i el rètol final.

«Fi de la segona part».

39

8 S'escolta la mateixa sintonia: Himne oficial olímpic.

Surten els títols de crèdit, patim, patam, patum...

«Tercera part: La Pedrera dels biatletes i el biatló».

Ull Veloç pregunta a l'exalcalde Varaflorida i l'exdelegat general Lliscamunt si és veritat que després dels Jocs Olímpics d'Hivern una plataforma ciutadana va denunciar que, a causa de les proves de biatló i de tir al blanc amb rifle, s'havia malmès amb treps i forats bona part de la façana de La Pedrera, un edifici al capdamunt d'un boulevard de Floridablanca, anomenat Passeig de Gràcia, que, amb la neu i el gel de la gran nevada, es va aprofitar per fer-hi pistes per a les curses de biatló.

«La gràcia d'aquest esport olímpic dels Jocs d'Hivern de Floridablanca —diu el reporter Ull Veloç— consistia a córrer amb els esquís per la

40

pista gelada de Passeig de Gràcia amunt —i com faria algú que no en sap la història afegia en un acudit poca-solta:—, que per això en diuen de Gràcia!, i en arribar al davant d'aquesta mola de pedres que totes juntes semblen un pa rodó de pagès o un cul de gegant, ara ajupits, ara drets, disparaven contra les balconades de ferro retorçat que hi ha. Cada clonc, clinc, clanc dels trets, puntuava. I qui no tenia punteria, havia de córrer uns metres més de penalització abans d'arribar a la meta.»

Aleshores, Ull Veloç torna a adoptar la veu i el posat de periodista intrèpid i, aquesta vegada, després de fer diversos zooms sobre l'edifici de La Pedrera, la càmera el localitza al capdamunt, despenjant-se amb cordes, claus i piolets, per la paret de l'edifici i, mirant a la càmera, posant el dit en cada clotet que troba, explica: «—Aquest foradet d'aquí... i aquest altre d'aquí... —es desplaça d'un lloc a l'altre de la façana de La Pedrera fent saltets, com un netejador de vidres d'un gratacel— ...són els foradets que els rifles dels biatletes d'aquells Jocs Olímpics d'Hivern van deixar com a empremta de les seves proves. Ningú no en va voler saber res. Ningú no va fer cas del que denunciava la Plataforma Cívica Ciutadana.

Ningú no va reclamar mai ni danys ni perjudicis als organitzadors dels Jocs Olímpics d'Hivern ni a l'Ajuntament. I no se'n va parlar més. Fins ara que el nostre equip ho ha descobert. ¿Però, qui està disposat, després dels anys, a posar un pedaç en cadascun d'aquests foradets que jo

41

veig i toco des d'aquí mateix perquè m'hi he enfilat però que no pot veure ningú des de baix del carrer?»

I se sent una altra vegada la sintonia amb l'Himne oficial olímpic.

Surten més títols de crèdit.

I el rètol anuncia: «Fi de la tercera part».

42

9 S'escolta la sintonia: Himne oficial olímpic.

Surten els títols de crèdit, ta, ta, ta, ta...

«Quarta part: Un Palau de Gel per a l'hoquei i el patinatge».

La càmera mostra un palau d'esports al capdamunt d'una muntanya. Té forma ovalada.

Uns efectes de so, fan que se sentin des de fora alguns crits, alguns xiulets, uns cops de pal sobre un disc dur i un rum-rum enllaunat de milers de veus animant els jugadors d'hoquei sobre gel i aplaudint els participants en les proves de patinatge.

De sobte, l'escàndol es talla en sec i es fa el silenci.

El reporter Ull Veloç parla també sense aixecar gaire la veu. Com si anés a descobrir un secret o tingués por que algú que no l'hauria de sentir, el sentís.

«—Aquí dins —diu assenyalant el Palau de Gel— hi va haver milers de persones durant els

43

Jocs Olímpics d'Hivern. A dins del Palau hi caben quinze o vint mil espectadors. La gent de Floridablanca, quan un arquitecte japonès el va projectar i construir sobre un antic abocador d'escombraries, en deia Palau Sant Jordi, però des que s'hi van celebrar les competicions cobertes dels Jocs Olímpics d'Hivern, la veu del poble li ha posat el renom de Palau de Gel. —I afluixant encara més la veu va dir:— I això ens porta a parlar de Puck.»

Segons el que havia esbrinat Ull Veloç, el Palau de Gel, quan la ciutat de l'exalcalde Varaflorida encara era una ciutat calorosa i assolellada amb les platges plenes de turistes i de banyistes, la major part de l'any no tenia, esclar, ni una penca de glaç on s'hi pogués patinar amb els patins de gel.

No va ser fins aleshores, que Ull Veloç havia penetrat a la pantalla del vídeo de la cambra fosca del Museu Olímpic i que s'havia afegit a aquell parell de personatges que, a jutjar pel temps que portaven fent-la petar, era ben bé cert que no tenien cap pressa a acabar i que ja tenien feta tota la feina del món, que es van atrevir a parlar del seu secret i de com havien convertit el recinte del Palau del sant de la llança i el drac, amb un Palau de Gel. «—Miri, jove... —diu davant de la càmera, l'exalcalde Varaflorida—. A vegades, quan s'és alcalde i toca governar, s'han de fer coses que no sempre són les que potser un alcalde voldria fer.»

44

«—Per exemple... —pitja el reporter Ull Veloç, mentre el senyor Lliscamunt xarrupa un tassonet de capuccino.

«—Doncs, per exemple... el que vaig haver de fer per tenir un Palau de Gel a punt i en condicions aquell febrer de l'any bixest: vaig haver de pactar amb un follet! —confessa l'exalcalde Varaflorida.

«—Com que jo ja sé de què va —interromp el campió del món i exdelegat general, senyor Lliscamunt—, faig mentrestant una becaineta.»

«—¿Em vol fer creure que la immensa pista de gel es va fer pert art dels esperits? Senyor Varaflorida, em puc empassar que la Torre Agbar faci els jocs d'il·luminació amb un practicant d'skeleton que té amagat al soterrani, que els avis practiquin el cúrling amb pedres de granit lliscant sobre pistes de gel per construir les torres de la Sagrada Família, que els biatletes competissin al biatló Passeig de Gràcia amunt i fessin punteria sobre aquell edifici de pedra amb forma de panera i amb ferros retorçats... però, que un follet, un follet dels boscos, ajudés a fer la pista de gel del Palau... em sembla una bona i recargolada trola.»

«—¿Una trola, dieu? —replica l'exalcalde—.

Sou jove i sabeu encara molt poques coses de la vida. Si una ciutat on no havia nevat quasi mai i, quan ho feia, era per deixar-hi només un gruix petit de neu, es transforma d'un dia per l'altre en una ciutat blanca, ¿per què no hi poden haver també follets que ajudin alcaldes il·lustres i visionaris com jo? Per cert, ¿ja heu

45

vist i ja heu filmat el meu monument de la plaça, aquell que em van fer, carregat com un camàlic amb tots els equips dels esports d'hivern?»

El reporter Ull Veloç no es deixa despistar i torna a la càrrega sobre el follet i el palau de gel.

«—Senyor alcalde... senyor Varaflorida... I vostè també estigui per la feina, senyor Lliscamunt... Vejam... Anem a pams... Si el follet amb qui vau haver de pactar no sé què, dieu que era un arquitecte japonès que va convertir una muntanya d'escombraries sense reciclar en un palau d'esports, m'ho creuré, però si és un altre ésser d'aquells que volen de nit, que traspassen parets o que es fan invisibles, no, per aquí no hi penso passar.»

«—No s'enfadi, jove, no s'enfadi —diu, amb calma, l'exalcalde—. Vostè, pel que sé i pel que diuen, és un reporter estrella de la seva cadena de televisió. Vostè vol respostes a totes les preguntes. Vostè vol allò tan clar que deia la gent del meu barri quan jo era petit: «Al pa, pa, i al vi, vi». Però el pa no és sempre pa i el vi cada vegada és més aigua.»

«—Vostè esta fugint de la meva pregunta, senyor exalcalde —es queixa el reporter Ull Veloç—. A mi també m'agrada que el pa, sigui pa i que el vi sigui vi... més ben dit, sigui la BIBISí, si pot ser, que és per la cadena que treballo i la que m'ha encarregat aquest documental. Però no parlem ni de pa, ni de vi, ni de... ai, perdó, estava a punt d'anar-me'n de la

46

llengua i dir un disbarat! Parlem de follets, senyor Varaflorida... de follets que es treuen un palau de gel de la màniga com qui es treu una carta d'asos amagada. No em faci perdre els papers, sisplau, i parlem clar d'una vegada.»

«—Molt bé, jove. Si vostè ho vol... —diu, mig somrient, l'exalcalde que cada vegada es trobava més a gust discutint amb el reporter que havien enganxat mig endormiscat a la cambra fosca de projecció del vídeo del Museu Olímpic—. ¿Vostè coneix en Puck...?»

El reporter Ull Veloç fa uns segons de mutis.

Després reacciona. Li havia vingut al cap un professor de física que un dia els havia parlat de satèl·lits i de cometes i de tot això.

«—En Puck...? ¿No és un satèl·lit menut que està molt a prop d'Urà?»

«—Caram, veig que ens ha sortit astronauta, vostè, jove! Però ha errat el tret... En Puck, el Puck de qui jo li parlo —diu amb to de doctor de càtedra l'exalcalde— és aquell follet d'una obra de teatre del senyor Shakespeare que està a les ordres d'un tal Oberó i que munta un embolic amb una poció màgica del bosc entre parelles d'enamorats... Hi surt la Titània... Sí. home... bé, deixem-ho, tant hi fa, ja veig que el seu fort no és precisament la literatura.»

«—Em sona aquest altre Puck que diu, però li puc assegurar que aquest tal Oberó i una tal Titània també són satèl·lits d'Urà —replica Ull Veloç, que havia recordat encara més les explicacions del professor de física.»

47

«—Està bé, està bé... ja veig que no vol baixar dels satèl·lits, ara vostè. N'hi ha que no volen baixar del ruc, doncs, vostè cavalca damunt dels satèl·lits i no veu el que té a tocar del gel de terra... Vejam, ¿em sabria dir amb què es juga a l'hoquei sobre gel?»

«—Home, senyor Varaflorida, aquesta és fàcil: uns patins, un estic, un casc protector i una bola de la mida d'una taronja —respon satisfet Ull Veloç.»

«—Que ho veu com sí que ho sap... —va afegir ple de felicitat l'exalcalde—. El puck, amic meu i estimat reporter, és un disc per jugar a l'hoquei sobre gel, amb els estics especials, com si fossin una ela, i mirant de fer-lo lliscar sobre el glaç fins a la porteria... això és un puck... i no un satèl·lit!»

«—I ara em dirà que aquesta mena de bola, vaja, aquesta mena de disc que s'anomena puck... és el follet amb qui va haver de pactar...

—diu el reporter, donant-se gairebé per vençut.

«—¿Que ho veu...?, ja ho va entenent, ja ho va entenent... —respon l'exalcalde—. És així mateix, hi ha un Puck que fa de follet i un puck que fa de disc per entrar a la porteria. A simple cop d'ull són dos Pucks diferents, però... les aparences enganyen, amic meu.»

El reporter Ull Viu no es dóna per vençut.

Tanca la quarta part del seu documental amb aquestes paraules: «—La veu popular dóna fe del que em va dir l'exalcalde Varaflorida. Tothom assegura que el Palau de Gel d'un arquitecte japonès es va

48

convertir en una enorme pista glaçada gràcies a un follet que havia viscut pels temps del temps, entre l'humus de les escombraries de l'abocador que ha quedat a sota per sempre. La gent potser no sap que aquest follet es deia Puck, ni que el disc dels patinadors d'hoquei sobre gel també es diu puck. Però això no és el més important. El més important, estimats espectadors, és que la gent es cregui la llegenda i la converteixi en història. I això és el que he fet jo també en aquest nou capítol del documental «Els Jocs Olímpics d'Hivern de l'alcalde Varaflorida».

Se sent la sintonia de l'Himne oficial olímpic.

Uns quants zooms que envolten la cúpula del Palau de Gel. Un efecte fa que sembli que voli un follet, però és mentida.

Surten els últims títols de crèdit i el rètol final.

«Fi de la quarta part».

49

10 S'escolta la sintonia: Himne oficial olímpic.

Surten els títols de crèdit, tal, tal, tal i tal altre...

«Cinquena part: Esquí de fons, alpí, acrobàtic i combinat nòrdic a la muntanya russa del Tibidabo».

El reporter Ull Viu entra en picat en aquesta part del seu documental. S'instal·la en una de les plataformes de la muntanya russa i engega la càmera en ple recorregut. Són més de 700 metres de rails, a una velocitat de més de 80 quilòmetres per hora i només en un minut encara no. Cinquanta segons d'infart per dir, en el més pur estil periodístic de corresponsal de guerra, això: «—¿S'imaginen què és esquiar sobre aquesta via de ferro nevada i glaçada amb tota la ciutat allà baix, sota els teus esquís? ¿Sí...? Doncs, això és el que van fer els esquiadors olímpics aquell hivern de la gran nevada, aquí, per guanyar els Jocs Olímpics d'Hivern. Aaaggggggg!»

La càmera fa un primer pla amb la boca ben oberta d'Ull Veloç, mentre deixa anar aquell crit

50

de Tarzan salvatge volant amb la vagoneta de la muntanya russa de la muntanya del Tibidabo.

Tothom sap que les proves d'esquí, sobretot les d'esquí alpí, són les més arriscades i perilloses. La velocitat, els retombs, el domini dels esquís, les ensopegades i les volteretes per damunt de la neu amb els esquís a rodar si porten pistó automàtic... les torçades de turmell i les cames trencades.

Tothom sap també que les pistes més perilloses del món són les de Kitzbuehel, a Àustria, i la pista de descens de Wengen, a Suïssa. Això és el que expliquen tots els manuals del bon esquiador, almenys.

Però el que potser no sap tothom és que els participants als Jocs Olímpics d'Hivern, aquell febrer de la gran nevada a Floridablanca, els rails glaçats de la muntanya russa del Tibidabo es van convertir en la pista més perillosa sobre la capa de la Terra.

Això és el que explica el reporter Ull Veloç quan parla de les modalitats olímpiques d'esquí.

La neu havia arribat a cobrir fins al cim del Tibidabo. I tots els experts de les diverses federacions, que no coneixien el terreny, van veure-ho tan immensament blanc, que es van prendre la muntanya russa com una pista de primera per fer-hi salts, descensos, nòrdica combinada, acrobàcies i altres piruetes amb els esquís ben fermats als peus.

Sort que els esquiadors que hi van participar eren les primeres figures de cada federació —confessa encara esglaiat el mateix

51

exalcalde Varaflorida en el documental— perquè aquí sí que tant el senyor Lliscamunt com jo mateix, tremolàvem només de pensar què podia passar si algun dels esportistes relliscava dels rails i se n'anava muntanya avall.

I aquí és on entra la perspicàcia del jove reporter, amb la seva explicació dels fets, tal com havien anat i ningú no havia explicat mai: «—I vostès, estimats i imprescindibles espectadors, de segur que es preguntaran: ¿pot una muntanya russa fer la funció d'una pista d'esquí? I faran molt bé de preguntar-s'ho.

Abans m'han vist a mi fent el descens dalt de la vagoneta, com un bòlid, en cinquanta segons, amb el cor a cent. Els puc assegurar, estimats espectadors, que un esquiador supera la velocitat, supera el temps i, a més, ha de controlar les distàncies, el recorregut, els obstacles per als esquís i la meta d'arribada.»

En aquest punt, el documental mostra unes fotografies en blanc i negre fetes segurament per un fotògraf del segle passat. S'hi veu un carrer llarguíssim amb un lleuger pendent, tot blanc, cobert de neu, com una pista dels Alps en el seu millor moment de pols neu i amb la mesura ideal de gruix per no rebutjar els esquís.

I la veu del reporter Ull Veloç agafa un to de nostàlgia, dels temps de ninot de neu: «—Aquesta és una via principal de la ciutat.

En diuen Balmes. Cada dia, quan no hi havia neu, hi transitaven milers de vehicles. Aquells dies de febrer de la gran nevada i els Jocs Olímpics d'Hivern van servir per rebre els

52

esquiadors que, des de la punta de la muntanya russa del Tibidabo, saltaven com a herois fins al començament de Balmes i continuaven el descens a tota pastilla fins al capdavall on els esperava la multitud enfervorida. Aquestes fotografies que els ensenyo són de molts anys abans que se celebressin aquí els Jocs Olímpics d'Hivern. Es remunten al segle passat. També va nevar, era Nadal i només va durar un parell o tres de dies. I mentre les criatures feien ninotets de neu al carrer, els seus pares s'entretenien baixant amb esquís Balmes avall. Aquestes són unes fotos per a la història. Les imatges dels Jocs Olímpics d'Hivern són imatges que demostren que la vida gira i gira i que per molt que giri sempre acaba arribant al mateix lloc. Els feliços esquiadors de Balmes del segle passat van ser, sense saber-ho, els pioners del que després farien els millors esquiadors del món amb motiu dels Jocs Olímpics d'Hivern de Floridablanca aquí mateix. I tot gràcies a un home: l'exalcalde Varaflorida.»

El zoom de la càmera fa un looping carrer de Balmes avall, des del cim del Tibidabo, i arriba a la plaça de l'Ajuntament per enfoncar, en un muntatge de l'equip tècnic, el monument de l'exalcalde.

El bust del monument es fon amb la sintonia de l'Himne oficial olímpic.

Surten els últims títols de crèdit i el rètol final.

«Fi de la cinquena part».

53

11 S'escolta la sintonia: Himne oficial olímpic.

Surten els títols de crèdit, aquest, aquest altre i el de més enllà...

«Sisena i última part: Snowboard a la Plaça del Macba».

Va ser l'exalcalde Varaflorida qui va proposar als membres del COOJOH que les proves d'snowboard es fessin a la Plaça del Macba.

La gran nevada havia deixat cobert tot l'enllosat gris i l'edifici blanc del Museu d'Art Contemporani de Floridablanca, que la gent anomenava Macba, semblava un ninotàs de neu gegantí que s'enlairava cap al cel amb un carruatge al davant estirant-lo.

Si no fos que hi havia tanta neu, es podria dir que només hi faltava el carro de foc.

Quan a Floridablanca es van celebrar aquells Jocs Olímpics d'Hivern, la Plaça del Macba, abans que hi nevés, ja era una apreciada pista de pedra coneguda pels skaters més destres. Les

54

fotografies dels practicants de l'skate es trobaven a milers en molts webs d'internet. I el canal de vídeos YouTube anava ple de les seves tombarelles i els seus salts. I les seves piruetes eren famoses arreu del món.

Però la gran nevada d'aquell febrer va acabar amb l'skate de secà i va incorporar l'snowboarding.

El reporter Ull Veloç presenta l'última part del seu documental enfilat dalt d'una fusta d'snowboard. Fa algunes piruetes amb els braços alçats, com si caigués, i un parell de salts. La càmera el segueix amb uns plans trencats, d'esquitllèbit, fent també remolins com ell i marejant una mica l'espectador.

Finalment, amb la pala, sota el braç, una mica esbufegat, el reporter parla: «—Aquí mateix on sóc, hi va haver durant els Jocs Olímpics d'Hivern el santuari de l'snowboard. Aquí es van reunir els millors snowboarders del món amb les seves pales de surf sobre la neu. Avui no en queda res sinó el record. Només un barri ple de botiguetes que recorden l'època de la gran nevada i que s'han convertit en decadents antiquaris i en magatzems d'andròmines, especialitzats en pales d'snowboard de totes les mides, totes les marques i plenes de grafits i inscripcions dels millors esportistes d'hivern. ¿M'acompanyen...?»

El reporter Ull Viu es fa seguir per la càmera. D'aquesta manera, als espectadors del documental els fa també l'efecte que entren

55

dins de l'ull de l'objectiu i que es posen a la pell del periodista.

Era veritat. Les pales d'snowboard pengen a fora de cadascuna de les botiguetes que es dediquen a la compra i venda de botes, fixacions, esquís vells, fins i tot alguns dels primers més antics, dels de fusta, patins de gel, cascs protectors, trineus malferits per les lliscades sobre el glaç, corretjams, ulleres protectores d'aviador, medalles de bronze, de plata i sobretot d'or revenudes pels esportistes campions dels Jocs Olímpics d'Hivern de tot el món quan molts d'ells, sense l'energia i la força de joves per competir, i tocats i enfonsats pel crac de la crisi mundial, van haver d'empenyorar tot el que els quedava del seu temps de fama i glòria esportiva.

Era la imatge d'una gran nevada que va ser la millor, però que no tornaria mai.

El documental d'Ull Veloç arriba al The End. I ho fa desenterrant una vella pel·lícula on es veu l'edifici del Macba convertit, en el seu interior, en una rampa gelada de tres replans per on els snowboarders, amb les seves pales, baixen lliscant a tota velocitat... Ziuuuu, ziuuuu, ziuuuu...!, i en arribar al capdavall, fent un gir amb la pala de surf de 180 graus, surten per la porta principal del museu a la plaça i allà, en estil lliure, fan les millors demostracions de half-pipe que s'han vist mai sobre la neu, per dins d'aquell mig tub de parets altes i verticals on els snowboarders hi dibuixen mil i una acrobàcies.

56

A la pel·lícula, hi ha Shaun Palmer, un campió que va créixer i va fer els primers passos d'snowboard al llac Tahoe, entre Califòrnia i Nevada, vigilat de petit per la seva mare i la seva àvia, fins que, ja gran, per culpa d'un accident en uns dels Jocs, es va haver de retirar.

Hi ha també Jake Burton, un novaiorquès que va crear la fàbrica de pales d'snowboard més important de l'època.

I hi ha Shaun White, el més jove, nascut prop de Califòrnia, i conegut amb el renom de Tomàquet Volador, invencible en totes les competicions i per això és el que té guanyades més medalles d'or des que l'snowboard és olímpic.

El reporter Ull Veloç tanca el documental enfilat al sostre de la torre blanca del Macba.

La càmera el busca des de baix. De moment sembla un puck estel·lar que gairebé no es veu.

A poc a poc, el zoom s'hi va acostant. El seu cos es retalla en el blau finíssim del cel. En contrapicat, mirant a l'objectiu, el reporter Ull Veloç s'acomiada dels seus espectadors que el segueixen pel canal digital de la BIBISÍ a internet i ho fa amb una imatge poètica, mentre, de fons, se sent la sintonia de l'Himne oficial olímpic: «—Estimats espectadors, per molt de temps que passi, sempre hi haurà un snowboarder que amb la seva pala de surf de neu arribarà al capdamunt del tot, que farà half-pipe, slopestyle, big air o quarter pipe... I sempre hi haurà també personatges que tindran un costat clar i un

57

costat fosc, com l'exalcalde Varaflorida i el campió del món d'esports d'hivern i exdelegat general del COOJOH, el senyor Lliscamunt...

Vara... florida... Llisca... munt... Vara... florida...

Llisca... munt... Vara... florida... Llisca... munt...

Vara... florida...»

58

12 —Ep, jove... que ja és hora de tancar... ¿que no em sent...? Au, desperti's... A veure si encara li hauré de tocar diana al cuc de l'orella!

El vigilant del Museu Olímpic toca l'espatlla del reporter Ull Veloç.

Ell té un ensurt i diu quatre coses que no s'entenen.

Obre a poc a poc els ulls.

Mira a un costat i l'altre de la negror de la cambra fosca de projeccions on el vídeo de l'exalcalde i l'exdelegat general i campió del món fa estona que s'ha acabat. Parla a borbollons: —Senyor Varaflorida... ¿em pot dir... què va passar després de la gran nevada...? Hmmm...

Senyor Lliscamunt... ¿corre la veu que després dels Jocs Olímpics d'Hivern, vostè i l'alcalde van desaparèixer de Floridablanca...?

Mig endormiscat encara, s'aferra al braç del vigilant del Museu Olímpic i li estira la màniga

59

de la jaqueta i el fa trontollar d'un costat a l'altre.

—Diguim, senyor Varaflorida... digui'm què va passar amb la neu...

El vigilant està a punt de cridar els guàrdies de seguretat del museu pel walkie talkie però es refà de l'estirada. Es posa bé l'americana de l'uniforme. Es dreça la gorra de pala. I dóna un parell de bufetadetes afectuoses, com si fos un metge d'urgències, a les galtes del reporter Ull Veloç.

—Au, au... Desperti's... Ja ha passat... S'ha quedat adormit veient el vídeo... Els passa a molts visitants... No és res... Desvetlli's... Hem de tancar... Apa, vagi al lavabo, si vol, i refresqui's una mica... L'esperaré que acabi per acabar de tancar.

El jove reporter Ull Veloç encara diu: —¿I la neu...?

—Ui, fillet, la neu! Qui sap on para la neu!

Aquells eren altres temps, jove. Molts com vostè també arriben aquí pensant-se que tot és com expliquen les guies turístiques i es troben no amb un pam de neu, no, amb un pam de nas. ¿Però d'alguna cosa hem de viure, nosaltres, oi? ¿Què faria jo mateix si no hi hagués aquest museu olímpic? Au, vinga, no sigui tossut, vagi i remulli's una mica la cara, home, que li anirà bé... ✶✶✶

60

El reporter Ull Veloç surt a l'esplanada de l'estadi olímpic una mica més refet i llança una mirada panoràmica sobre la ciutat de Floridablanca.

Té tot l'skyline als seus peus. Veu la Torre Agbar. Pensa en el vell skeleton que hi fa els jocs de llum. Veu les torres de la Sagrada Família.

Pensa en els avis de petanca que s'havien passat al cúrling. Veu la mola de La Pedrera. Pensa en els biatletes que Passeig de Gràcia amunt van fer punteria de biatló. Veu a tocar el Palau de Gel. Pensa en els patinadors i els jugadors d'hoquei sobre gel i, sobretot, pensa en el follet Puck. Veu la muntanya del Tibidabo. I pensa en la muntanya russa dels esquiadors de Balmes.

Veu l'edifici del Macba enclotat entre ruscos de barri antic. I pensa en els snowboarders. Veu la plana a la banda esquerra. I veu la línia de mar a la banda dreta.

El sol, des que ha arribat a l'antiga Floridablanca per fer el seu documental, pica de valent. És temps de platja. Com ho va ser també, un cop esvaït el somni, després d'aquells Jocs Olímpics d'Hivern.

Aleshores, el sol va escalfar amb ràbia com ara. La neu i el gel es van anar fonent. I l'alcalde Varaflorida i el campió del món Lliscamunt van passar a la història i a millor vida. I una plataforma ciutadana va recollir milers de firmes perquè Floridablanca es tornés a dir com s'havia dit sempre: Sorraescalfada.

Però al despatx de l'alcaldia, ara mateix, des de darrere el balcó, un alcalde nou, jove i

61

brillant, el senyor Boladesol, contempla l'anar i venir de vianants farts de calor i pensa en quan ell era petit i baixava a la platja a fer castells de sorra i a pescar amb l'avi. I es diu, posant-se el dit al front: —¿A veure quina una en pots fer, Boladesol...? ¿A veure quina una en pots fer...? ¿I si avui proclamessis un ban anunciant els Jocs Olímpics d'Estiu de Sorraescalfada...?

Refugi La Vinyeta Duesaigües, hivern 2010 Revisió: juliol 2017

62