La medalla

La medalla La Meritxell, una nena d'onze anys, somnia aconseguir una medalla d'atletisme en una competició comarcal. Però la vida de cada dia se li complica: no entén per què la mare ha marxat de casa i està tipa que la tractin com una criatura.

Però durant el camí que ha de recórrer per arribar a la meta, entén que hi ha coses més importants que guanyar una competició. ¿Val la pena lluitar per una medalla? ¿Per què corre? ¿Que no ho sap que una medalla no és el triomf? Un relat intimista fa que la Meritxell obtingui la complicitat del lector amb un final obert a la interpretació. Novel·la realista.

Lectura recomanada a partir de 12 anys.

Andreu Sotorra

va néixer a Reus, el 1950. Actualment resideix i treballa a Barcelona. Ha publicat més de vint-i-cinc llibres en llengua catalana —la majoria de novel·la breu i contes—, alguns en constant reedició, tots escrits al Refugi La Vinyeta, de Duesaigües (Baix Camp). Ha obtingut una trentena de premis literaris de narrativa curta, contes i novel·la (El Vaixell de Vapor, Edebé, Joaquim Ruyra, Lola Anglada, Marià Vayreda, Arts i Lletres Andorra, Salvador Espriu, Caixa de Girona, Ciutat de Mollerussa, Cavall Fort, Recull...) i també el premi Trajectòria pel conjunt de la seva obra com a crític literari. Ha estat traduït a l'italià, l'espanyol, el gallec i l'euskera. Els seus llibres publicats en suport paper formen part del catàleg de la majoria d'editorials catalanes (Alfaguara, Columna, Cruïlla, Edebé, Empúries, La Galera, Grup62, El Pirata...) És pioner en la publicació en català de novel·les en suport digital a Internet i la majoria dels seus llibres es troben reeditats en suport e-book. Ha treballat a l'ensenyament i en la gestió cultural i ha estat secretari general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. És periodista cultural de premsa escrita i ràdio, especialitzat en les àrees de critica teatral i literària. A més, participa com a autor en col·loquis amb grups de lectors d'escoles de primària, instituts de secundària, centres d'adults i biblioteques públiques en la xarxa de programes de foment de la lectura.

Web de l'autor: http://www.andreusotorra.com

2

La medalla Andreu Sotorra Il·lustració de Consol Sánchez Premi El Vaixell de Vapor 1992

3

Primera edició (paper): març 1993 Desena edició (digital): gener 2014

(Primera, segona, tercera, quarta, cinquena, sisena, setena, vuitena i novena edició en suport paper dins de la col·lecció El Vaixell de Vapor, sèrie Vermella, num. 54, Editorial Cruïlla, Barcelona, 1993-2013) ISBN paper: 978-84-7629-855-8 DL paper: M-49.630-2007 © 1993 Andreu Sotorra (pel text) © 1993 Consol Sánchez (per la il·lustració) Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08080 Barcelona

Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.

4

A l'atleta bosniana Mirsada Buric, que es va entrenar sota el foc de la guerra i entre les runes de la ciutat de Sarajevo per participar en els Jocs OlĂ­mpics de Barcelona.

5

1

CORRE, CORRE, Meritxell! Trip, trap, trip, trap...

Cent

metres,

dos-cents,

tres-cents...

Vinga, Meritxell! Mitja volta al camp de futbol.

Una volta sencera. Fins a quatre i prou.

Pren aire, Meritxell! Ara no sap ningú que ets al camp de futbol vell i pots córrer tant com vulguis. Suar tant com vulguis. I et prepares per guanyar.

Només

saben

el

teu

secret

els

animalets que viuen a l'abandonat terraplè que 6

ara fan servir els grans per córrer amb les motos de trial i l'herba que ja no talla ningú des que han fet un camp nou a l'altra banda del poble.

Has

de

superar

els

dos

mil

metres,

Meritxell! Ho has d'aconseguir! Et vas apuntar als dos mil llisos quan la senyo us va parlar de la competició escolar d'hivern, i allà baix hi ha atletes de debò, que no corren com tu cada dia en un camp de futbol vell. Atletes com taps de barral que cada dia van a escola amb el cotxe de papà, de porta a porta. Amb una bufanda fins al nas per no agafar un constipat. Atletes de ciutat que s'entrenen en una pista on tot és gespa i sorra per fer salt d'alçada. Atletes autèntics en una poliesportiva autèntica. Amb els senyals sobre la pista de tartà per no confondre's de carreró i amb aquelles llapissades rogenques que et deixen les vambes fetes un fàstic, però que t'agraden tant per presumir davant dels tifes que no tenen l'edat de córrer. I amb els 7

monitors amb els cronos a la mà, com si fossin els dels Jocs Olímpics, que et fan sentir com una campiona del món. ¿Ja has passat dues vegades per davant de les

casetes

dels

vestuaris?

Mil

metres,

Meritxell... Trip, trap, trip, trap... És clar que pots! ¿Qui ho diu que encara no has fet els anys que marquen les normes del Consell Comarcal d'Esports? Has estat esperant aquest curs comptant

els

dies

perquè

en

feies

onze

l'endemà mateix de Reis. ¿Què vols que et portin aquest any els Reis?, et va dir el pare. Onze anys, li vas respondre. ¿Onze anys?, va riure ell. ¿Per a què els vols onze anys, ruqueta? Per córrer a les proves escolars del març, vas dir. Però ja no en vau parlar més.

I el pare et va comprar, perquè ho feia ell des que la mare se'n va anar del poble, un munt de regals. Coses útils per fer servir a casa i a 8

l'escola, un parell de llibres, i una nina, com si encara fossis una tifa petita, però que també et va fer molta il·lusió.

Les nines, quan ja tens onze anys, encara fan més il·lusió. Potser ja no la volies una beibi..., va dir el pare, que imitava anglès com als anuncis de televisió. És clar que sí, pare! Et va fer il·lusió, però pensaves en els dos mil llisos i la

beibi

no et faria gaire servei per

córrer.

A l'escola tothom va explicar, com cada any, el que li havien portat. I no vas dir que també t'havien regalat una nina. El Dani, el teu germà petit, ho va cantar des d'un racó, perquè al poble sou pocs i aneu tots junts i la senyo es fa càrrec de tots els nivells, tant dels qui tenen cinc anys justos com dels qui, com tu, en tenen onze de fets. Infantils, primaris i secundaris en una sola aula perquè, com diuen els grans, us va enganxar la Reforma al mig.

9

Per això, després de festes, els petits han d'explicar què els han portat els Reis, i els grans com tu han de fer el mateix per quedar bé amb els qui encara es pixen. A la Meritxell li han portar una beibi, va cridar el Dani. L'hauries estovat allà mateix, mentre els altres esclataven de riure. I després no van parar durant uns quants dies, cantant per no res la cançó del Dani: a la Meritxell li han portat una beibi, a la Meritxell li han portat una beibi! ¿Tres vegades ja has passat la caseta dels vestuaris? Quan corres, ni els veus. Sort que encara hi ha una banderola amb un pal que es vincla a la teulada i que amb la mica de vent t'avisa que ja hi ets.

Mil cinc-cents! Bravo, Meritxell! Endavant!

Ets la reina del jòguing, nena! Estàs a punt de fer els dos mil i no et plegues! Corre, corre, Meritxell! Mil sis-cents, mil set-cents, mil vuitcents... La caseta s'acosta una altra vegada. Mira, la banderola amb els colors groc i verd 10

descolorits de l'equip de futbol del poble! Línia!

Dos mil metres! Ets una fúria, Meritxell! Quines cames de lleona, petita!

Deixa't endur ara. No corris. Vola. Només salta. Les vambes et porten com si fossin molles de catifa màgica. Deixa que els peus et frenin.

Així... T'estens a terra i t'hi quedes de cara enlaire, damunt l'herbassar fresc de l'hivern que ja no talla ningú. Respirant a fons de cara al cel.

Mirant els núvols com corren. Sentint els primers raigs del sol d'hivern. I tu tota sola a sota. El dia de la competició no t'atraparan ni els núvols, allà baix a la pista, Meritxell. Ni els núvols més baixos que ara et passen volant per damunt del cap.

La suor dels dos mil que t'amara tot el cos.

I el cor, ¿el sents, aquí sota, com si volgués saltar? Els núvols i el cor et tapen la vista com si tinguessis boirina als ulls. Però els dos mil ja són teus, Meritxell.

11

2 ENTRES a la classe tard. La senyo està remenant troncs a l'estufa de llenya de l'aula que l'Associació de Pares va instal·lar el curs passat. Portes tanta escalfor damunt que et sembla que has entrat a l'infern. Procures no fer soroll amb la porta, però els altres deu o dotze ja han aixecat el cap i han començat a riure per sota el nas. El Dani, a qui has promès que aquest vespre jugaries amb ell quan pleguéssiu si et guardava el secret, fa veure que no et veu i aquesta vegada es comporta com un homenet.

12

Però els riures dels altres es fan cada vegada més sorollosos i la senyo acaba girant el cap i cridant com cada matí des que véns d'amagat de córrer del camp de futbol vell.

Meritxell, tornes a arribar tard! Diu en veu alta que haurà de parlar amb la teva mare, però de seguida rectifica: ja avisaré el teu pare perquè em vingui a veure.

El Dani s'ha posat a dibuixar amb els llapis de colors en una làmina tota blanca. T'ha semblat que volia plorar. El Dani és un tifa així de tou i ploraria per no res. Però tu, Meritxell, fas el cor fort perquè acabes de córrer els dos mil i cada dia que passa saps que estàs més preparada per quan sigui el gran dia de la competició.

Arribes suada com un pop, Meritxell, insisteix la

senyo.

I ho ha dit també en veu

alta, com si a l'aula de l'escola fóssiu tots de la mateixa família. I aleshores ho ha destapat en 13

públic. I a més m'han dit que corres al vell camp de futbol com si t'haguessis tornat lirona.

En el fons, les seves paraules se t'han clavat aquí dins i és com si t'hagués dit: ¿que creus que no ho sabem, que corres d'amagat perquè et penses que ets una campiona del món?

Els

altres

continuen

rient

i

el

Dani

segurament ja deu plorar en el racó dels més petits. ¿Per què corres al camp de futbol, Meritxell?, ella. Li has recordat que et vas apuntar a la competició dels dos mil llisos. Que ets l'única que tens els anys. I que has de fer quedar bé l'equip del poble.

Ah, la competició!, ha exclamat amb un gest de mà com si per ella no existís ni el Consell Comarcal d'Esports. Però si falten molts dies, dona, ha dit primer la senyo. I després ha afegit que per anar a córrer no cal perdre's la classe. I per uns moments ha fet el posat d'una mestra 14

vella, cansada i avorrida d'obrir l'escola cada dia des de feia molts anys.

Però tu ja saps, com tothom, que la senyo està insuportable des que li van negar el trasllat a una escola amb moltes unitats de la ciutat. I un dia que va arribar tard, com tu, i que ja estàveu tots a la porta a punt de tornar cap a casa, va entrar furiosa a la classe dient que la Reforma us enganxaria a tots al mig, però que ella s'hi quedaria per tota la vida.

Aleshores no vas entendre què volia dir i, com tots, et vas pensar que s'havia llevat malament. O que a la carretera comarcal hi havia trobat un embús de por, com els que es munten quan hi havia un accident de no res. O potser s'havien discutit amb aquell amic que a vegades la ve a buscar amb un cotxe de competició vermell encès, quan ella ja l'espera des d'una hora abans, vigilant darrere els vidres de l'escola.

15

Els tifes no se n'havien adonat, però els més grans com tu ja sabien que la tarda que us encarregava que féssiu text lliure es tancava mitja hora al lavabo per arreglar-se i després es posava de cara als vidres que donaven a la carretera i a vosaltres, textos lliures pendents de la seva espera, ja no us deia res més en tota la tarda.

Sempre que feu text lliure ve ell i la senyo no para de dir que aquella tarda és esplèndida.

Ni que la boira ho tapi tot, i la carretera, a mitja tarda, estigui ja fosca com el túnel del tren que passa prop de l'escola del poble.

Se t'acosta a la taula. Et cau bé, la senyo, Meritxell, et dius. En el fons et cau molt bé. Has sentit a dir que a les escoles d'unitats grans de ciutat, els mestres ja no parlen amb els alumnes. Que amb prou feines es coneixen. Que tenen un número i que els criden pel número.

16

Els demanen els treballs numerats i els tornen amb comentaris que diuen, per exemple, que aquest treball fet pel número 22 no està prou acabat i li falta parlar de tal cosa i de tal altra. Això ho diuen un parell de presumits del poble que han deixat l'escola fa dos cursos i que cada matí se'n van amb el cotxe del seu pare, que treballa en un banc d'allà baix, i de passada els deixa a l'escola pública de la comarca.

I les senyos i els profes, diuen també, tampoc

no

tenen

nom.

Però

tu

no

t'ho

empasses. ¿Com se'ls acut de dir que els mestres no tenen nom? ¿Que potser tenen un número, també? Diuen que no. Que els coneixen per la senyo de mates, el profe de socials, o la senyo de llengua. Però allà baix, l'escola és tan gran que fins i tot tenen una pista poliesportiva per a ells sols. I també un profe d'esport que al club esportiu és molt conegut perquè fa anys va guanyar molts campionats de natació i també es defensava molt bé a les pistes d'atletisme.

17

La

senyo ja ha enllestit del tot l'estufa i

l'ambient a primera hora del matí d'hivern ha deixat de ser tan fred. Meritxell, t'ha dit ara amb més calma, si no estàs més per la feina no te'n sortiràs. Ja has fet onze anys. Ja no ets una criatura, ¿em sents? N'hi ha d'aquí mateix, al poble, que als onze anys ja pensaven què volien fer quan acabessin l'escola. I tu, digues, eh?, Meritxell, ¿i tu què vols fer quan deixis l'escola?

No ho saps, és clar. Bé, sí. Aleshores li hauries dit que vols ser corredora o com es digui. Però tal com estava l'humor a primera hora, t'hauria engegat a escampar la boira i només hauries posat més llenya al foc del mal humor per haver arribat tard.

El Dani ha deixat de comportar-se una altra vegada com un homenet, és clar!, i ha volgut salvar la situació pensant-se que és un mil homes perquè ha fet sis anys. La Meritxell diu que vol guanyar una medalla!, ha cantat una altra vegada. Tu calla, mosquit!, li has dit. I la 18

senyo ho ha tallat amb un xxxt! de silenci que ha deixat tothom glaçat. Ni una rialla més.

T'ha mirat sense dir res. Amb aquells ulls que només tu saps que diuen constantment: Meritxell, Meritxell, quin cap que tens! No t'agrada gens que et miri així perquè acaba fentte abaixar els ulls i obres el primer llibre que tens damunt la taula per buscar qualsevol tema que tampoc no t'interessa. Fins que respira a fons i crida algú dels altres dos o tres del nivell més alt per repassar la lliçó del dia.

I per fi t'oblida i et deixa tranquil·la perquè pensis en aquella estona que t'has estès a l'herba del camp vell de futbol, mirant els núvols com corrien. El sol del matí, ara, ha començat a entrar per la finestra de la classe i et sembla que estàs sola a l'escola.

Et veus corrent per la carretera que tens a l'alçada dels ulls a la finestra. La carretera, acabada de senyalitzar amb una línia blanca 19

discontínua al mig pel camió de manteniment viari, et sembla un carreró de tartà i t'hi veus corrent. No t'atura ningú. Fins que sents que la senyo et

crida.

¿Portes el

tema

preparat,

Meritxell?

Te'n sortiràs malament com cada dia. No saps ni de quin tema es tracta. Però tant hi fa perquè ets l'única del nivell i, en això, la senyo sí que és solidària i cada dos per tres t'acaba confessant que entre les dues farem el que podrem,

Meritxell,

però

hi

has

de

posar

voluntat.

Hi poses tota la voluntat del món. Les dues hi poseu tota la voluntat del món. Però hi ha temes que són massa recargolats, que deia la mare, i no els entens ni te'ls fa entendre. Demà hi tornarem, Meritxell. Penses que demà, quan hi torneu, tampoc no us en sortireu. Però t'agrada que la senyo t'anomeni Meritxell. I que et tracti com si fossis una filla, en el fons.

20

Saps que t'estima. Perquè això es nota. ¿Com ho podries notar si tinguessis un número i et diguessin: número tal, demà hi tornarem?

Ara que ja has fet onze anys, veus que la senyo és molt jove. Saps què vol dir ser jove. I molt maca. També comences a saber què vol dir ser maca.

Penses en els dies que feu text lliure. En les tardes que espera el cotxe d'aquell amic seu.

Però no li has dit mai que te'l presenti perquè et fa vergonya. T'agradaria tant que hi poguessis parlar! Sentir-li la veu. I dir-li que tu ets la Meritxell, una noia de la classe de la seva amiga.

Ja saps que no li diries «alumna» perquè no t'agrada aquesta paraula. T'agrada tan poc com «mestra». I dius «senyo» perquè ho diuen tots els que són més petits. És clar que el més segur és que ell fes cara de peix i no et conegués. O que et digués d'aquella manera que fan els amics de les 21

senyos: ¿quina Meritxell?, ah, la Meritxell de l'escola, una nena del poble! Hola, maca!

De segur que diria això. I potser et faria una carícia a la galta com si fossis una criatura que espera un confit. Tot aixó, sí. Nena. Maca.

Poble. Una Nena Més Que Es Diu Meritxell, d'Un Poble Qualsevol On La Seva Amigueta Mestra Havia Guanyat Les Oposicions. ¿Tot va bé, Meritxell?, potser hi afegiria encenent un cigarret repenjat a la portella del cotxe vermell encès de competició.

I tu acabaries posant-te del mateix color que l'esportiu, vermella com un tomacot i sentint-te com una tifa autèntica. Com si fossis una del parell de bavoses que fan el nivell del Dani i que sempre li van darrere quan pleguen perquè de l'escola a casa només hi ha un carrer, ¿eh, Meritxell?, i nosaltres som amigues del Dani.

22

3 EL PARE fa mala cara. Quan el pare fa mala cara, és senyal de tempesta. De tempesta a casa, vols dir. El Dani ha estat tot el vespre anant-te al darrere i recordant-te que li havies promès que si et guardava el secret jugaries amb ell. ¿I qui ha cantat a l'escola que jo anava a córrer al vell camp de futbol?, li has dit com una mare que vol pujar dret el seu primer fill. El Dani ha fet el bot i s'ha posat a plorar. I desprès s'hi ha barrejat l'àvia, que ja tenia el sopar fet a 23

la cuina. I com que el pare acabava d'arribar i ha sentit l'escàndol del Dani, l'àvia li ha hagut d'explicar que aquestes criatures les cria el dimoni, que és una manera de dir que té l'àvia quan s'enrabia.

I el pare ha preguntat que què passava. I el Dani s'ha queixat perquè la Meritxell no jugava amb ell com li havia promès i vinga dir que ell ha hagut de parlar a l'escola perquè la senyo s'havia posat amb la Meritxell perquè havia arribat tard. I el Dani ha dit, ai!, perquè s'ha adonat que havia posat les seves dues potetes a la galledeta. I s'ha tapat la boca quan ja no hi havia remei per l'embolic que acabava de muntar.

I tu, Meritxell, donant dues voltes amb un parell de cops de peu a terra, com si així poguessis canviar tot el que ja no tenia remei.

Mirant de reüll el Dani merdós. I trobant-te amb la mirada del pare que presagiava tempesta. I això que el pare està pels dos tant com pot. Però 24

quan arriba l'hora de sopar i us ha de passar a buscar per ca l'àvia té una cara diferent.

I acaba enrabiant-se amb l'àvia i dient que no s'hi posi. I el Dani i la Meritxell han de sopar esperant que la tempesta descarregui d'un moment a l'altre que és el que sempre passa quan hi ha una estona de silenci i de calma després d'un escàndol col·lectiu.

Has dit al Dani que no li explicaràs mai més res del que facis tu sola. I ell t'ha tret la llengua per aguantar-se el plor una altra vegada mentre es posava la cullera a la boca. L'àvia ja no es recorda de qui els cria malament. I el dimoni no pot ser més lluny del pensament.

Aleshores el pare, que treballa tot el dia a la fàbrica d'ulleres del poble, anuncia que ja ha parlat amb el professor d'anglès d'allà baix, al poble veí, i que ha dit que hi pot començar quan vulgui, la Meritxell.

25

Ho ha dit així. D'una tirada. Com si ho expliqués a l'àvia o al Dani, o als ninots de dibuixos animats de la televisió. La Meritxell ja pot anar a anglès, ¿sabeu? ¿Anglès? El pare diu que amb el mercat europeu, l'anglès farà molta falta. Que ho sap perquè a la fàbrica de les ulleres tot es prepara per a aquest nou repte. La Meritxell ha entès «resta». I li ha semblat que «Mercat», «Europeu», «Ulleres» i «Anglès» tenien de moment tot un aire d'operació de mates d'aquelles que no surten mai com tu vols.

L'àvia ha remugat. ¿Al vespre?, ha dit. Com si quan el sol es pon, al poble ja s'acabés tot. A l'hivern es fa fosc abans de les sis, ha dit. I el pare ha fet mala cara. Jo ho aprofitaré per anar a fer quatre coses allà baix i, de pujada, la recolliré. És a dir, la Meritxell, amb una mica d'anglès per allò de la resta europea, seria recollida com si fos un paquet de correus a la bústia.

26

¿D'acord, Meritxell?, ha fet aleshores el pare buscant la teva complicitat. I no has dit ni que sí ni que no. L'anglès, als onze anys fets, és com una beibi. Fa il·lusió. Però després no serveix per córrer els dos mil llisos. ¿D'acord, Meritxell?, ha insistit el pare perquè no has dit res. ¿Que no ho sents, Meritxell?, ha fet el Dani sacsejant-te pel braç i mirant-te amb el cap tan abaixat damunt la taula que de poc posa l'orella dins el plat de sèmola que havia preparat l'àvia.

Però esperes la tempesta. Tens moltes ganes que el pare et porti dos dies per setmana a la classe d'anglès a la ciutat. Però ara esperes la tempesta, i amb el cap baix et trobes amb els ulls vivíssims del Dani, que anuncia feliç que el pare et portarà a anglès, com si ell també s'hi apuntés.

Meritxell, ¿que no estàs pel que parlem?, diu el pare finalment. ¿Quins dies fan anglès?, 27

has preguntat. I l'àvia ho ha respost des de la cuina. Els dilluns i els dimecres, filla!, ha cridat.

Com si els dilluns i els dimecres comencessin a ser un calvari damunt dels fulls del calendari de la Caixa que té penjat darrere la porta de la cuina. Tots els dilluns i els dimecres, anglès europeu del calvari. ¿D'acord, Meritxell?, ha fet el pare la mar de content com si s'haguès acabat de matricular ell mateix al curs.

Fins a la nit, a casa, quan ja anaves a dormir, no ha esclatat del tot el pare. ¿I allò d'arribar tard a l'escola, Meritxell?, ha dit. El Dani

és

un

xerraire!,

has

cridat

des

de

l'habitació. I el Dani s'hi ha posat dient que ell no ha dit res. Però el pare ha entrat a l'habitació.

Ha dit que ell ja té prou feina cada matí. Que s'ha de llevar d'hora per anar a la fàbrica de les ulleres. Bé, ha dit «a les ulleres», que és com ho diu sempre quan parla de pressa, i després ha rectificat i ha dit a la fàbrica de les ulleres. I que no pot estar per tot. I que ja tens onze anys, 28

Meritxell. I que si no puc confiar en tu, haurem de prendre una decisió. Que la mestra ha dit que avances molt a poc a poc. I que el Dani no sé què diu que fas campana.

Aleshores, has hagut d'explicar que et prepares per córrer els dos mil llisos. I el pare ho entén. Però es torna a fer pesat amb allò de la mestra. Que diu que no portes els temes preparats. I que perdràs el curs si continues així, Meritxell. Per uns moments, el pare t'ha semblat l'amic de la senyo repenjat a la porta de l'habitació. Com si li diguès també allò: ah, la Meritxell de l'escola que vol córrer els dos mil llisos amb una beibi als braços! Potser per això t'has posat vermella com un tomacot davant del pare.

I has provat de fer-li entendre que si no t'entrenes no podràs ni provar de fer els dos únics metres llisos de cap a cap de carrer. I que vols guanyar la medalla de la competició perquè ara ja has fet els onze anys.

29

I el pare ha canviat la cara. Ha adoptat aquella cara trista. De fet, tots els vespres canviava una mica la cara. Els vespres a casa no són els mateixos des que la mare va marxar del poble.

Un dia l'àvia va dir que si no volien pujar-hi a sopar que no hi pugessin més. I la mare va dir que no hi pujarien més. Entre la casa de l'àvia i casa nostra sempre es puja i baixa perquè el carrer les separa com una escala. I el pare va esclatar aquell vespre dient que les ulleres cada vegada anaven més malament i que la fàbrica ja portava prou maldecaps i que no volia tenir raons a casa. La mare també va dir que estava tipa de les ulleres, de la fàbrica, del poble i de viure en un racó de món. Et va sembla sentir «en un podrit cul de món», però.

Va dir que la Meritxell i el Dani havien de tenir una altra escola. Va dir que l'hivern es feia llarg. Que les tardes d'hivern li queien a sobre.

Que n'estava fins al capdamunt, de ser cau de 30

xerrameca del veïnat. I que marxaria del poble.

No t'ho creus ni tu, li va fer el pare. El Dani, aleshores, només tenia quatre anys i dormia amb tu, Meritxell, a la mateixa habitació.

Els crits de la mare i el pare us van fer abraçar fort. No ploris, Dani, li vas dir acostantte'l molt a la vora del pit. L'endemà vau arribar tard a l'escola. Els dos vau fer un pacte de secret. Les coses que passen a casa, Dani, no s'expliquen a ningú de fora. I ho vau callar per sempre.

Va passar un mes, potser. El pare i la mare ja no van discutir cap altre vespre. Un dia el pare va dir que la mare anava a treballar a la costa, en un súper de la costa. Que les coses no anaven bé. Amb el mercat europeu ens haurem d'espavilar tots!, va exclamar abaixant el cap. I la mare va dir que sí, que era com un

repte.

Vas tornar a sentir que era com una «resta».

31

I aquell problema de mates no el va aclarir la senyo ni ningú mai més. Era també un dia d'hivern quan la mare va anar a treballar a la costa i no en va tornar. Ja feia un parell d'anys, d'allò.

A l'habitació havia deixat un estoig. Per a tu, Meritxell. Tenia els ulls freds, però sense llàgrimes per no posar-vos tristos. Tu, Meritxell, el guardaves com un tresor. A dins hi havia una medalla.

Una

medalla

guanyada

en

una

competició de quan la mare era jove, molt jove.

Aleshores, per una noia, córrer era més difícil que ara, et va dir la mare.

El Dani no ho sabia, això. Potser no ho sabia ni el pare, que guardaves aquell tresor. No els pot fer tothom, els dos mil llisos, pare, li dius ara, demanant la seva complicitat. ¿Els dos mil llisos?, fa el pare, que sembla que no t'hagi escoltat. Apa, a dormir. Pensa en l'anglès, et recorda.

32

I el Dani es queixa que la Meritxell li diu tifa de tant en tant i pregunta què voldria dir «tifa» en anglès. Tu calla, mosquit, li dius carinyosament perquè vols que hagi passat tota la tempesta. I el pare tanca el llum. Els tifes no poden córrer els dos mil, li dius ara fluixet, al Dani.

Però al Dani, això de dos mil li sona molt gros. Jo sé comptar fins a infinit, es defensa. Un dia ja veuràs quina medalla!, li fas tu. Però el Dani ja dorm ni que tu encara tinguis els ulls ben oberts en la foscor mirant el sostre, on un petit filet de lluna d'hivern s'ha filtrat pels porticons de la finestra.

33

4

¿DISSABTE? Has buscat l'agenda escolar entre els llibres de l'escriptori que tens a l'habitació i t'has enfadat només una mica amb el Dani perquè ja li has dit deu mil vegades que no hi posi coses seves al damunt.

Mires el mes que som. I si avui és aquest dissabte, d'aquí a tres setmanes serà el dia de la competició! Et fa un salt el cor d'alegria. O potser de por. Tens por de no estar preparada.

De no saber córrer quan donin el senyal de sortida. De sentir formigueig a les cames i plantar-te a la línia de sortida amb els uuusss!

34

dels grups dels altres equips que sempre es posen a prop dels contraris per cridar i desorientar.

Però et dius que no et faran uuusss! i que els teus també animaran. I arrencaràs com la lleona que ets al camp de futbol sense veure què tens davant. Només tartà i línia.

Baixes al garatge de casa i agafes la bicicleta. Hi aniràs amb bicicleta perquè avui no hi ha escola i no has de donar explicacions a ningú. Ningú no et preguntarà: ¿on vas tan d'hora amb bicicleta, Meritxell, si hi ha escola?

Arribes al camp de futbol vell i no aparques sinó que aterres prop de la caseta dels vestuaris. Fas el que has vist fer als atletes quan has anat alguna vegada al poliesportiu d'allà baix. Bots i aspires. Bots i expires. Bots i respires fondo. Fas anar els braços com si fossis un ocell que es renta la cara a primera hora amb les ales.

35

El sol encara s'amaga darrera les feixes que hi ha damunt del que eren les grades del camp.

I fa humitat de febrer. Per darrere treuen el cap alguns ametllers que comencen a florir. I et sents molt animada. Sempre et sents molt animada quan veus florir els ametllers. Els de flors blanques i els de color rosa. Les primeres flors de l'hivern que s'acaba.

Penses que faràs un pom de branquetes de flor d'ametller i que el portaràs a casa. No saps quan, però saps que ho feia la mare, això. I ara entens que quan ho feia, era febrer. Que deia que així entrem l'escalfor de l'hivern a casa. I aleshores no ho entenies, és clar.

Ara sí. Quan el pare torni al migdia de les ulleres es trobarà amb el pom de branques florides d'ametller damunt la taula en un gerro.

I li diràs que així entrem l'escalfor de l'hivern a casa. Vas fent bots com un esquirol confiat. I t'imagines

que

ets

una

atleta

amb

cua

d'esquirol. T'imagines que el qui et va darrere et 36

vol trepitjar per fer-te caure, però te'n surts perquè estàs preparada i te'n rius tu mateixa de pensar que penses que podries ser una atleta campiona del món amb cua d'esquirol.

Comences a sentir escalfor. Fas moviments amb els braços, ara. Fas mà morta, mà morta, mà-mà-mà, mà morta. I tanques els ulls i mires amb força al cel per prendre aire. I arrenques a córrer. Com si ja fos el dia de la medalla.

No has sentit res perquè quan corres no sents res. Se't tapen les orelles i només se senten els qui criden animant-te. Al camp de futbol vell t'animes tu sola, a vegades. Et dius allò de corre, corre, Meritxell, i comptes els metres d'un a un. Però avui t'ha semblat sentir un soroll llunyà. I amb prou feines has obert els ulls perquè corres com una fera.

Has trencat línia i t'has llençat a terra. Et senties els batecs del cor i aleshores els has vist.

Darrera els ametllers de damunt de les grades.

37

Un d'ells encabritant encara la moto, fent petar el motor. Era el soroll que havies sentit i que se t'havia posat a l'orella mentre corries.

Després han engegat tots tres alhora, no, quatre, i han baixat com llops pel camí dels ametllers fins a la caseta dels vestuaris amb les motos de trial traient foc. Havies sentit parlar dels qui pujaven al vell camp de futbol des que estava abandonat i el feien servir de pista de proves.

Alguns dels més grans del poble també hi anaven i un dia a l'escola van explicar que hi havia hagut guerra perquè el vell camp de futbol feia frontera amb el poble veí i des que l'ajuntament l'havia deixat lliure alguns havien començat a dir que el camp no era dels uns sinó dels altres. I moltes vegades, els grans, per bestieses com aquestes, acaben a cops perquè no s'entenen ni parlant a crits.

38

Els has vist com quatre gegants quan encara no has tingut ni temps de posar-te de colzes a terra. Bategues del cansament i t'ha fet molta ràbia perquè aquells es deuen haver pensat que t'havies espantat només perquè els has vist que treien el cap darrere els ametllers. ¿O potser t'havien estat vigilant quan corries i ara se'n riurien als teus nassos i et dirien ¿què fots corrent d'aquesta manera tota sola, nena tifa, en aquest camp de futbol perdut?

Bramen les motos. Descavalquen de les motos. Tanquen els contactes. I es treuen les ulleres protectores —penses en la fàbrica on treballa el pare— amb les mans gruixudes pels guants. I es treuen el casc. I et miren com si fossis un ratolí de camp a qui han sorprès sota d'una mica de pinassa rosegant una pinya.

I riuen. De moment només riuen perquè no saben què dir. Són més grans que tu. I no els 39

coneixes de res. Et sents encara més indefensa perquè si fossin els germans grans d'alguna de les noies que van a l'escola del poble veí, us hauríeu vist alguna vegada. I quan parlen, parlen com si fossin d'allà baix. ¿Saps que aquest camp no és per a nenes amb bicicleta?, diu un d'ells.

No saps què dir. ¿Saps que les nenes que corren massa creixen com un enciam?, fa un altre.

No saps encara què dir. ¿Saps que les nenes que volen fer de campiones del món es tornen negres com totes les campiones del món?, afegeix un tercer.

T'aixeques d'una revolada. No saps com, però les cames et tremolaven i ara t'has sentit forta de cop i volta. Allò de les negres que ha dit l'últim t'ha fet reaccionar i has pensat en la

40

col·lecció de fotos que el pare et guarda cada diumenge quan compra el diari.

I has dit amb una veu que no et coneixes que t'entrenaves per a una competició i que no et fessin riure amb això de les campiones que es tornen negres. I has fet el gest d'anar a buscar la bicicleta i fer veure que ja havies acabat, i que no volies conversa.

Has sentit que un d'ells et xiulava. Ei, ei, petita!, ha dit com si imités un pinxo de pel·lícula de televisió. ¿On et creus que vas, petita atleta?

Ja és molt tard, has dit. I el pare em deu esperar, t'ha sortit. Si no hi vaig d'hora em vindrà a buscar.

Genial, Meritxell! T'ha sortit per la por que arrossegues, però és genial! Has notat com a tots quatre els canviava la cara de color. Fins i tot el que ha dit allò de les negres no ha pogut evitar de girar-se quan has anomenat el pare per 41

si veia algú pels voltants. La cosa havia funcionat, Meritxell!

Però has notat que la teva trampa ha durat poc. I els notes darrere teu, els sents trepitjant el vell camp de futbol, podries dir que els sents com respiren a tocar del teu clatell. I et semblen més petitots del que aparenten. Amb prou feines deuen tenir permís per portar aquells trastos. I si fossin grans, penses, no farien aquesta cara de menjanenes i de presumits que sembla que no hagin tingut mai patinet.

Tu, nena, per ara, no et mous d'aquí, ha repetit el qui porta la veu cantant, un amb el cap rapat, amb uns ulls com si fossin dues flors d'ametller, d'aquelles que ara ja no podries portar a casa per dir-li al pare allò de fer entrar l'escalfor de l'hivern a casa.

Ja t'han avisat. Tu, nena, no et mous d'aquí. I saps que això és un mal senyal. Que quan et passa una cosa així no cal que cridis.

42

Saps que són quatre. Saps que tu tens una bicicleta i ells, quatre màquines de trial. I tens ràbia i t'agafen ganes de plorar. Però t'aguantes.

I et gires d'una revolada. ¿Què voleu?, els dius.

Els plantes cara i es posen a riure com bojos mastegant amb les botes l'herba humida del camp del futbol.

Vinga, petita, enfila't a la bici!, diuen. ¿Per què?, preguntes. ¿Que no t'agrada córrer? ¿Que no vols arribar a guanyar una medalla?

Ah, és clar, a tu el que t'agrada és fer anar aquestes cametes que tens! ¿O sigui que vols fer la competència als quatre Menjapistes que som els que correm més de tota la comarca?

Agafa la bici, merda!, ha manat finalment un.

43

I ho has fet. Has pujat a la bici. I has deixat fer. Un d'ells t'ha donat empenta amb el seient. I s'han enfilat a les motos. Comença a donar tombs al camp!, han cridat, mentre feien els gestos de girar amb el braç.

I s'han llençat darrere teu amb les motos.

T'han passat pel davant i t'han fet frenar per no xocar tots alhora i tenir una desgràcia. T'han perseguit amb les màquines gairebé a tocar de la roda del darrere per fer-te pedalar fins a perdre el control dels peus. Un d'ells ha encabritat la moto com si fos un cavall i amb un cinturó

que

s'ha

tret

dels

pantalons

ha

començat a cridar com un boig amb paraules que no has entès. El bram dels motors han ofegat els teus plors.

No t'aturis, Meritxell!, deies. No t'aturis ara!

T'has esgarrifat de pensar què passaria si no poguessis més i t'emboliquessis els peus amb els pedals. T'has esverat imaginant-ne la cadena de la bici desfeta. Però ells, com bojos, s'han 44

transformat de cop i volta en una polseguera de màquines davant teu.

I has vist per uns moments les flors dels ametllers com si fossin una estesa blanquinosa i rosada en tot el vell camp de futbol. Has pensat en el pom que havies de fer per portar al pare. I ja no saps si has pedalat més. Tot s'ha desfet.

Entre el blanc i el rosa i la pols de les màquines de trial. No saps si has frenat. Però notes, encara, les mans tancades, amb força, al manillar.

45

5 NOTES EL MANILLAR a les mans. I ara tot torna a ser blanc. Però no hi ha gens de color rosa. I et parlen molt fluix. I obres els ulls molt a poc a poc. I coneixes el metge que fa la consulta al poble i que et somriu des de dalt. I a la vora tens el pare, que t'agafa les mans i que notes com si fos el manillar encara. I sents que el doctor, un metge jove que té consulta tots els matins al local del costat de l'ajuntament, diu que ja tenim la Meritxell aquí. I el pare diu, 46

Meritxell, Meritxell, cansat, com si fos ell qui vingués de córrer pel camp de futbol.

I et fa una mica de vergonya perquè tens un cap carregat i et notes molt cansada i perquè hauràs d'explicar-ho tot al metge que no havies vist des de l'última revisió de curs, i hauràs de dir que t'entrenes d'amagat al vell camp de futbol

perquè

vols

guanyar

la

competició

escolar i hauràs de dir que quatre pocavergonyes t'han fet pujar a la bici i t'han fet donar voltes al camp fins que ja no saps res més.

I per això et fa vergonya, perquè et sembla que tot és una mentida que t'acabes d'inventar i que no te la creurà ningú i que t'hauràs d'inventar una altra mentida perquè sembli veritat.

Anem per parts, Meritxell, ha dit el metge. I t'ha semblat que ha fet un senyal al pare perquè anava com a distret per la consulta i ha dit: 47

Meritxell, ara que ja ets aquí, surto a fumar un cigarret a fora.

El doctor t'ha portat la jaqueta del xandall.

Ja te la pots posar, t'ha dit. A veure, ¿provem de seure? I t'has incorporat damunt de la taula de reconeixement que et tenia tan espantada des del dia que hi vau anar per a la revisió mèdica.

Tens molt bones cames per córrer, t'ha animat el doctor. I has fet un somriure perquè era la primera vegada que algú que hi entenia et deia que podies fer el que volies fer amb la competició.

Li dius que aviat correràs els dos mil llisos i ell respon que dos mil són molts, però que després d'això d'avui ja no hi haurà ningú que gosi dir que no ho pots aconseguir. ¿Fa molt de temps que vas al camp de futbol vell?, et pregunta. I li dius que no gaire.

Que algun matí entre setmana, a fer dues voltes.

I aquest matí hi he anat amb bici, afegeixes.

48

La bici. Penses en la bici. I saltes de la taula de reconeixement del doctor. Aaauuu, la bici!, crides.

Ell

t'atura.

Tranquil·la,

Meritxell,

tranquil·la, la bici és fora de la consulta. T'han portat amb bici inclosa, explica el doctor. ¿T'han portat? Ara comences a pensar que havies pedalat com una bogeta perseguida per les motos d'aquells quatre animals. I et mires el doctor, que encara no ha acabat i fa cara de voler-ho saber tot.

L'encarregat de l'hivernacle t'ha trobat al camp de futbol, et diu. I fa una pausa. Com si volgués que tu li diguessis el que ja saps que sap.

M'han fet pujar a la bici, dius. I he perdut el coneixement de tantes voltes, expliques. Se t'acut de pensar que el que has fet és això, perdre el coneixement. Has sentit a dir que els atletes no es maregen, perden el coneixement. I

49

per això dius al metge que has perdut el coneixement.

Ell et diu que no et preocupis que ja ha passat tot. Que t'ha fet una revisió de campiona, somriu. I et recomana que avui facis una mica de repòs fins que notis que les cames ja no et pesin. I crida el pare, que entra amb el cigarret ple de cendra, com si s'esperés qualsevol mala notícia.

Meritxell, Meritxell, torna a repetir. El notes espantat. Es mira el doctor. I el doctor li diu que tens molt bones cames. I que la caixa et respon molt bé. Et fa riure que parlin de tu com si fossis una caixa. Ja saps què volen dir. Saps que respires com ningú quan prens aire i que ets capaç de mantenir-te sense expirar més segons que cap altre dels de l'escola. Que sort d'això, afegeix el doctor. El pare diu ara el que t'esperaves des que has tornat a trobar el coneixement.

50

¿Per què no m'ho deies, Meritxell, que et volies entrenar? I l'hauries bufetejat allà mateix amb aquella cara de bon nen, dient que per què no m'ho deies, Meritxell. Però no pots bufetejar el pare com si fos un germà petit. I no pots fer de mare del pare i no pots cridar i dir-li que no m'escoltes quan et dic el que faig.

Per això abaixes els ulls i t'hi abraces. I li dius que d'aquí a molt pocs dies és la competició. I aleshores se t'acut de preguntar on és el Dani, com si el Dani pogués solucionar el problema que tens. Com si després d'haver perdut el coneixement i després d'haver-lo tornat a trobar, una llumeta et digués que el Dani et necessitava.

El Dani és baix, diu el pare, amb la bici.

Quina alegria! Et sents molt feliç que hi siguin tots. El pare, el Dani... Et sents tan bé com al matí al camp de futbol quan has descobert les primeres flors d'ametller. Dius al pare que avui li tenies preparada una sorpresa. I el pare 51

somriu perquè veu que no et passa res, com ha dit el doctor, i que ja ets la mateixa Meritxell de sempre.

Anem a buscar la bici, pare!, crides baixant les escales de la consulta del doctor. He vist unes flors d'ametller per fer un pom per a casa.

Dani, Dani, Dani!, fas escales avall. I el tifa del Dani puja les escales de dues en dues i se t'agafa a les cames i notes el cruiximent que t'ha advertit el doctor, i també et diu allò de Meritxell, Meritxell, com si fos el pare.

Anem

a

fer

un

pom

de

branques

d'ametller, els dius, entrarem l'escalfor de l'hivern a casa! I el pare et fa un parell de petons molt forts. T'humiteja les galtes i no saps si per allò que has dit o perquè ja et veu com abans.

Però no hi vols pensar. No havies perdut mai el coneixement i ara et sents més gran. Et sents diferent.

52

Ara t'agradaria que et veiés la mare.

T'agradaria que us veiés els tres junts. Però ja saps que no pot ser, i agafes el Dani per la mà. I la hi estrenys molt fort. I notes l'escalforeta de nen petit que a vegades has volgut envejar perquè saps que tens onze anys i que no tornaràs a ser mai més com el Dani.

53

6 DILLUNS AL MATÍ no es parla d'altra cosa.

Arribes a l'escola amb ganes de no explicar res. I la senyo és la primera, perquè els caps de setmana se'n va a fora del poble i quan arriba sembla que hagi anat a donar la volta al món, amb el seu amiguet de l'esportiu vermell, és clar! ¿Què m'han dit que va passar dissabte, Meritxell?, et pregunta quan encara no ha posat la clau al pany de l'aula. Tens ganes de dir-li que amb el que li han dit ja en té prou, però no ho 54

faràs perquè no tens ganes que et prengui el número i torni a cridar el pare i li digui a mitges tintes que des que la mare d'aquesta nena ha marxat, la Meritxell no és la que era.

Li expliques que vas anar a entrenar com cada dia amb la bici. Ah, torna a fer com sempre que parles de la competició escolar del març, ¿per allò dels llisos? Sí, per als dos mil llisos, corregeixes amb la veu ben clara perquè ho entengui d'una vegada.

Però m'han dit que et van agafar tres criminals..., fa ella amb posat de mestretites esglaiada. Tots els altres ja paren orella per sentir l'última versió del conte de la CaputxetaMeritxell-al-Vell-Camp-de-Futbol.

Au!,

¿tres

criminals?..., repeteixes per guanyar temps. Sí, tres... I s'atura, es talla i no sap com els ha d'anomenar.

Eren quatre que feien trial, dius finalment per trencar el silenci que t'ha deixat sense 55

respiració. Ah, quatre, s'autocorregeix la senyo com si fos una clau d'exercicis en disquet informàtic.

Tothom sap que vas anar al camp de futbol i que et van obligar a córrer amb la bici fins que vas perdre el coneixement. Sí, sí, aquesta és la versió oficial, diu fent cantarella una envejosa que l'estiu passat va perdre a la cursa de bicicletes i no t'ho ha perdonat.

La senyo pren un aire formal i diu tota seriosa que el que ha dit el doctor va a missa.

Tampoc no és que hi estiguis gaire d'acord, però per una vegada agraeixes la sortida a favor teu de la senyo sobretot perquè ha fet callar les males veus que ja saps que corren.

La Meritxell no té ganes de parlar del que ja ha passat, fa finalment la senyo, que, per uns moments, sembla que tingui més coneixement del que aparenta. Et mira amb uns ulls de complicitat. ¿Ja ha passat tot, oi, Meritxell?, et 56

pregunta. I fas que sí amb el cap. Un sí amb què tothom hauria d'entendre que encara no ha passat i, doncs això, que no en vols parlar. ¿Per què no m'ajudes a encendre l'estufa, maca?, sents que et diu la senyo. I, les dues, en silenci, comenceu el matí mentre els altres fan deu minuts de lectura perquè us convé molt llegir i deu minuts cada dia ajuden molt. Però tu ja saps que els altres no s'ho creuen.

I, ara que ets a l'altra banda, encenent l'estufa amb ella, et sap greu que els deu minuts només serveixin per prendre-li el pèl i per uns moments t'agafen ganes de fer de senyo i de cridar, com ella, voleu callar! Però et mossegues els llavis per no fer-ho i claves una mirada al Dani, que no té esma de tornar a aixecar els ulls del llibre i es posa a fer veure que llegeix amb una velocitat tan gran que el cap li va d'una banda a l'altra com un ventilador.

57

Per a tu, avui és un dilluns especial. Dilluns i dimecres, et recordes. Heu quedat amb el pare que et passarà a recollir per casa després de sortir

de

l'escola.

Començarem

una

nova

organització, va dir el pare ahir al vespre. El Dani anirà a ca l'àvia per fer els deures de l'escola. Jo sortiré mitja hora abans de les ulleres i ho aprofitaré per baixar a recollir quatre coses i fer els encàrrecs de la setmana mentre tu ets a la classe d'anglès.

T'has posat l'anorac perquè s'ha girat vent de mestral i quan arribaràs a anglès, allà baix a ciutat, ja s'haurà fet fosc. El pare, que va a fer encàrrecs, et diu que t'esperis prop de la parada del bus, on hi ha una marquesina que poc o molt et protegeix del fred de la nit.

El Dani, com que era el primer dia, ha fet mala cara i ha dit que ell també volia fer anglès.

Penses

que

s'hi

acostumarà.

Els

petits

s'acostumen a tot. Quan tornis de nit, ni se'n recordarà i t'explicarà, mentre et fa dentetes, els 58

dibuixos animats de la televisió que l'àvia li deixa veure a l'hora oficial de fer els deures.

El pare ha estat puntual com mai. Has sentit que treia el cotxe del garatge com si fos diumenge i la casa ha fet aquell mateix ressò de dia de festa al matí mentre el motor s'escalfava i el pare arrencava uns metres fins al carrer.

Aleshores hi havia la mare que deia: ja hi ha el cotxe a fora. I el Dani començava a buscar totes les excuses del món perquè no poguéssiu sortir d'hora. Després la mare s'indignava amb el Dani perquè sempre fas la mateixa, i li deia que no podrem anar mai enlloc ni que sigui diumenge, i sortia allò de com si al damunt ens haguéssim de tancar aquí el dia de festa i tot!

Un dilluns al vespre, quan la tarda havia acabat de caure, doncs, que era com un diumenge al matí. Heu pujat a ca l'àvia a deixar el Dani amb una llibreta sota el braç. Dani, treballa, eh!, ha dit el pare. I el Dani ha respost fent el bot amb un cop de portella. I el cotxe ha 59

tirat carrer amunt, per agafar la sortida del poble fins a la comarcal, plena de tombs abans que no troba el poble veí.

El pare ha posat el radiocasset i condueix a poc a poc. Des del costat del seient has sentit l'onada de l' after shave que s'havia acabat de posar. I te'l mires de reüll, mentre la carretera va prenent aquell aire de vespre d'hivern. Un aire que et sembla net i fet per als dos. Anant cap a la primera classe d'anglès ja saps què penses, però el pare et talla abans que puguis dir res.

A veure si de tornada ja saps dir

ies

i

zenquiu i tot això que diuen els anglesos, riu. A l'altaveu del cotxe sona una cançó dels Sau i apuges una mica el volum. Les bledes de catorze i quinze anys no parlen de res més i a tu et sembla que no t'agrada gens, però has vist algun clip per la televisió abans dels dibuixos i el cantant et cau bé. Trobes que el rock, ni que es canti en català, sembla anglès. Tot el rock 60

sembla anglès. Per això vas a anglès ara. Per dir ies i zenquiu, que diu el pare, i entendre el rock que cantaran a Europa amb tot allò del mercat de les ulleres.

El cantant dels Sau acaba i ara, a la ràdio del cotxe, fan anuncis que no t'interessen gens.

Tornes a abaixar el volum. El pare ja ha encès els fars del cotxe perquè és a punt de fer-se fosc del tot i la carretera ja fa ombres, amb els arbres nus que esperen el març com tu la competició escolar.

Aleshores el pare t'endevina el pensament. ¿Falten molts dies per a la competició?, et diu.

Fas veure que comptes, però saps perfectament que falten tres setmanes. ¿Et trobes bé del tot?

Et trobes molt bé. A mitja setmana podré tornar a entrenar, dius decidida. Ja saps què va dir el metge, fa el pare. Que tenia bones cames per córrer, li recordes.

61

El pare t'ha fet saber que haureu de buscar alguna hora per poder entrenar en condicions.

El camp de futbol vell és un bon lloc, dius. El pare mou el cap. Buscaré alguna hora, volia dir, rectifica el pare. ¿No ho saps que jo de jove també havia corregut una mica?, anuncia.

No, no ho sabies. I ara et fa gràcia que el pare, sempre preocupat per la fàbrica i les ulleres, et surti amb un passat d'atleta. Estàs a punt de dir-li que guardes una medalla que també va guanyar la mare. Però ja saps que no és un tema de conversa que li agradi gaire. Que no et dirà que callis, però de seguida passarà a una altra cosa i et quedaràs sense saber com arreglar-ho.

Corria una mica, però no tenia tan bones cames com tu, fa el pare. Ho tens a la punta de la llengua: ¿com la mare, doncs? Però somrius i fas un gest de nena petita, sí, home!, ¿i com és que no has fet d'atleta de gran?

62

Coses de la vida, diu el pare, mentre esquiva els últims revolts abans d'arribar a l'entrada del poble de baix. Coses de la vida, repeteix. Vosaltres vau venir aviat, t'explica ara. És a dir, penses, vosaltres, el Dani i tu, vau venir aviat. La mare no hi és. Com si no hi hagués estat mai pel mig. El Dani i la Meritxell van fer cap solets al món. Ies i Zenquiu!

Em vaig posar a treballar molt jove i abans no era com ara, continua el pare. Teníem molta feina i a vegades treballàvem de nit i tot, et recorda. Veníem ulleres a tot el món, però ara s'ha acabat, fa amb un to de desànim que ja li coneixes.

De fet no t'ho acabes d'imaginar. No t'acabes d'imaginar el poble abans que tu nasquessis, amb el pare treballant de dia i de nit. No t'acabaves de creure que les ulleres de la fàbrica es poguessin vendre a tot el món només dotze anys enrera si ara no les porten ni els que viuen al poble. Les coses han canviat molt, 63

Meritxell, fa el pare tornant-te a tractar com sempre, com una nena que es fa gran i que pot parlar amb el seu pare de tot. Mira, diu, ja arribem!

Explica-li al professor qui ets. Ell em coneix pel nom, et diu el pare a l'últim moment. Et passaré a buscar d'aquí a un parell d'hores. A la parada del bus, eh?

Tornes a sentir encara la flaire d'after shave. Saps que el pare no té cap encàrrec per fer allà baix a la ciutat. No entens perquè no et diu que hi té una amiga i que es veuen sovint. Li hauries pogut dir que els vas sentir parlant per telèfon. Que ets un instrument d'ells dos per tenir els dilluns i dimecres lliures. Ies i Zenquiu.

Veus com engega el cotxe, veus els pilots vermells i el pare com et somriu darrere el vidre de la finestrella i fa anar la mà i et llança un petó. I saps que ja ets prou gran perquè li diràs 64

que t'hauria de presentar la seva amiga i que no s'ha d'amagar de res. Que ja entens que la mare no hi és. L'amiga que no coneixes del pare, però, ja té nom. I el pare, els dilluns i dimecres, també. Els dius, als dos, Ies i Zenquiu. El pare és el Ies, penses. I ella, la desconeguda, la Zenquiu. Vas repetint el parell de noms mentre puges

les

escales

de

l'acadèmia

d'anglès.

Practiques per quan el professor et rebi amb un ah, la Meritxell!, i et faci entrar i et presenti a la dotzena d'aspirants com tu a entendre les cançons de rock.

65

7 HAS TINGUT un mal pensament. Et fa l'efecte que les noves classes d'anglès t'han distret de l'entrenament. Estàs més cansada i algun matí, ni que el pare et cridi perquè s'ha fet còmplice de la teva dèria pels 2.000 des del dia del camp de futbol, t'acabes adormint una altra vegada i no et despertes fins que l'àvia no baixa i truca des de baix estant, Meritxell, Meritxell!, que fareu tard.

Ho has pensat mentre t'esperes asseguda al banquet de la parada del bus, on quedeu amb el pare tots els dilluns i dimecres. Saps que la competició és aquest cap de setmana i que no et 66

queden gaires oportunitats més. La senyo ja ha avisat que no hi podrà ser perquè se'n va a esquiar amb el seu ximpanzé de l'esportiu. Una menys, has pensat.

Et repeteixes que el pare, avui, triga massa.

Repasses mentalment la conversa en anglès dels personatges del vídeo que heu treballat a la classe de l'acadèmia. Passa el bus que agafa la comarcal i fa l'últim trajecte dels pobles. Veus alguna cara coneguda a dins, potser alguna del poble que demà farà córrer per tot arreu que la Meritxell ahir a la nit era a la parada del bus tota sola. Millor, penses.

No portes el rellotge, però si el bus va bé, és molt tard. I el pare ja porta una hora de xala.

Pare, pare!, et dius que li diràs, ¿i el Dani què?, com una bona mare que pateix pel seu fill petit quan no arriba a casa d'hora.

El que passa és que estàs una mica espantada perquè prop de la parada del bus 67

només hi ha un parell de botigues que ja han tirat portes avall, i un bar, a la cantonada, que ja sembla que comenci a apagar els llums.

Estàs decidida i avui mateix li cantaràs el que fa massa temps que saps. Que l'anglès és una bona excusa per poder fer, de Ies i Zenquiu.

Que ¿com està la Zenquiu?, sí, home, ¿la teva amigueta dels dilluns i els dimecres?

Però no saps si està bé que una mocosa es posi amb les coses del pare i, sobretot, amb les amigues del pare. En el fons et mors de ganes de conèixer la Zenquiu perquè així no et pots fer el retrat complet dels dos plegats i, al costat del pare, hi apareix sempre la imatge de la mare.

T'alegres que hi aparegui la imatge de la mare, però, perquè tampoc no vols oblidar com és. A aquest parell de Ies i Zenquiu, dius, els hauré d'espavilar.

Però ara et fa patir el retard del pare. I potser mentre estàs buscant tres peus al gat, ell 68

és en alguna cabina trucant a casa del profe d'anglès per veure si et troba. I penses que potser no us heu entès i potser t'ha dit que avui havies d'agafar el bus. Et tanques el coll de l'anorac perquè bufa un ventet fi. Se't gelen la cara i les mans. I per fi et sembla que s'acosta el cotxe del pare pel carrer de baix. Et fa senyals amb els llums i et treu un pes del damunt quan el veus arribar.

S'atura prop teu i ets a punt d'obrir la portella com cada dia i fer-li un petó mentre li pronuncies quatre coses de les que heu parlat a anglès i ell, que no n'entén cap, les vol repetir carretera comarcal amunt esquivant tombs, de tornada. Ja t'ha passat el mal humor i no et recordes del que pensaves fa una estona. Vols obrir la portella, però no cal. El pare és a l'altra banda. I ella, suposes que és ella, somriu darrere la finestreta de la porta que tu, precisament, pretenies obrir.

69

Perdona, amable

des

Meritxell!, de

dins,

sents estirat

el per

pare

tot

damunt

l'espatlla de la pollosa aquella per treure el punt de seguretat de la portella del darrere, que per fi cedeix. La veu del pare s'aclareix. Se'ns ha fet tard, xata! Ja patíem, ja! ¿Se'ns

ha

fet

tard?

¿Xata?

¿Patíem?

Repasses el plural de tots els verbs que coneixes de la classe de llengua i tots et porten al mateix final. «Se'ns» i «patíem» volen dir «ell» i «ella».

Allò de xata no t'ho havia dit mai, però no t'hi encaparres més perquè ja tens prou feina. Et sents com la noia que ha perdut el bus i fa autoestop per pujar al poble i troba un parell de desconeguts.

Hola, Meritxell!, fa ella girant el cap quan ja has entrat darrera i el pare ha tornat a engegar.

Et presento la..., diu el pare. I no ho vols sentir.

Domines prou la tècnica de fer-te la sorda per segons quines paraules i no vols sentir com es 70

diu l'amigueta del pare. La... va cap a casa i a nosaltres, ¿oi?, no ens fa res d'acompanyar-la.

I un be negre! La Zenquiu cap a casa. Vinga, pare, que la Meritxell no s'ho empassa tot amb rodes de molí! Te la mires perquè la pollosa no s'ha girat encara endavant i et busca la boca mentre remenes desesperadament en el llibre d'anglès. ¿T'agrada estudiar anglès, Meritxell?, et diu ara la xafardera. Fas pst!, com si diguéssim ni que sí ni que no. T'enrabia que el pare hagi tancat la boca i t'hagi deixat cara a cara amb ella sense ni dir per què ha fet tard. ¿I si t'haguessis congelat asseguda al banquet de la parada del bus? ¿I si un gos llop t'hagués començat a esquinçar l'anorac? ¿Això era un pare responsable de la seva filla?

Ja veig que no estàs gaire animada, fa l'amigueta. Ja se sap, a aquestes hores no hi estem

ningú,

d'animats, 71

acaba

dient

la

presumida, que ha tocat el braç del pare com si ja parlés per boca dels dos. Es gira i et mira pel retrovisor. No para de mirar-te pel retrovisor. El pare també et mira pel retrovisor. T'agafen ganes de cridar com una criatura al seient del darrera, ¿que tinc micos a la cara, potser?

La veus. La veus pel mirallet. De fet t'ha quedat clavada des que s'ha girat per parlar amb tu. Et sembla que és una mica més jove que el pare. O potser només ho sembla. ¿Per qué té aquell aire esportiu? Només t'has fixat que té un aire esportiu i és l'única cosa que t'ha agradat d'ella. ¿És rossa, oi? Sí. L'has vista rossa, uns cabells bastant llarg per tenir aquell aire tan esportiu. No té mal gust el pare, penses.

Aleshores parla el pare. Com si al món no hi hagués res més per dir. Aquí, tal com la veus, la Meritxell és tota una atleta, i vol guanyar la competició aquest cap de setmana! ¿Ah, sí?, fa la Zenquiu. Et pugen els colors a la cara, però la dèbil llum del cotxe no t'ho descobreix. Fas pst!, 72

una altra vegada, però de segur que no t'han sentit. És aquí, a la dreta!, fa la Zenquiu en sec. Hi ha una urbanització amb tot de cases blanques petites que deuen tenir un gos a cada porta per guardar amiguetes com aquella. Es diuen adéu com a bons amics. Al pare se li escapa un «ja ens veurem». I es queda una estona amb la boca badada mentre ella se'n va cap a dins i no troba la clau de la bossa i per fi obre la porta i es gira i saluda amb un gest massa poc esportiu per al teu gust. I el pare no engega fins que li dius, ¿què, passo jo al davant, potser?

73

8 QUAN LA CARRETERA ja és una estesa fosca amb els piquets dels llums del poble al capdamunt, el pare trenca el glaç. ¿Com ha anat la classe d'anglès?, et diu. Però tu respons amb una altra pregunta: ¿per què li has dit que volia córrer els dos mil, a la Zenquiu?

El pare, de primer, s'ha posat seriós.

Després ha rigut. Ha repetit mitja dotzena de vegades allò de Zenquiu i t'ha preguntat que per què li dius la Zenquiu. Quan no saps com es diu algú t'inventes el nom, has explicat. Aleshores t'ha dit que fa de monitora a l'escola d'allà baix i

74

que és una especialista d'esport. Li he parlat de la teva competició, fa el pare.

Ara no saps per què, però t'has posat a cridar. És la primera vegada que crides amb el pare. No n'ha de fer res ningú, del que jo vull fer!, has dit. I el pare t'ha volgut convèncer que la seva amigueta et pot ajudar. ¿La Zenquiu aquesta?, has dit. La Zenquiu és una bona amiga meva que entén en mocoses com tu que volen córrer els dos mil llisos i que ha guanyat moltes medalles abans que tu aprenguessis a anar amb carrutxes!

El pare també havia cridat. Però ha vingut un revolt i el cotxe ha rascat la cuneta de terra molla i el cop de volant ha servit per trencar la discussió.

T'ha semblat que el pare tenia els ulls plorosos, ara. Potser perquè amb el teu cop de geni no has fet res més sinó amagar les ganes de plorar que també tenies. I aleshores has dit 75

que et perdonés. Ho has dit d'aquella manera que encara ho fa el Dani de tant en tant quan es volia sortir amb la seva. Has dit que no havies d'haver cridat. T'ha sabut greu que t'hagués sentit dir que li deies Zenquiu. I ho volies arreglar sense saber com. M'he posat molt nerviosa esperant-te a la parada del bus i veient que trigaves, aquest vespre, acabes confessant amb una mitja mentida. ¿Què hi dius, doncs?, ha insistit el pare. Jo ho aprofitaria, nena. És una bona entrenadora, saps? I a tu et convé algú que t'ensenyi la tècnica. No n'hi ha prou d'anar a córrer al camp de futbol vell. Te n'hauríem parlat abans, però ja he vist que et passava alguna cosa.

Has pensat que si la mare no se n'hagués anat a la costa potser no caldria que el pare t'hagués buscat la Zenquiu d'entrenadora. Has pensat que hauries de dir al pare que si la mare no hagués anat a la costa tot hauria estat d'una altra manera. Potser no aniries els dilluns i 76

dimecres a anglès. Potser ell treballaria més a les ulleres, com abans. Potser les dues correríeu cada dia plegades, amb xandall, com fan els estiuejants que arriben de vacances al poble.

Està bé, has dit. Una mica perquè el pare no es pensés que tenies mania a la Zenquiu. Una mica perquè el pare estigués content, vaja. Una mica perquè en el fons penses que potser sí que et falta tècnica i que no n'hi ha prou a tenir bones cames com havia dit el metge de la consulta, aquell dissabte dels poca-vergonyes de les motos de trial al camp de futbol.

Aleshores has pensat que el pare s'havia pres de debò la teva dèria pels dos mil llisos. I t'ha fet gràcia que entre tants maldecaps hi cabessin els teus fums d'atleta. Has vist per uns instants la medalla de l'estoig que et va deixar la mare. ¿Per què no en parles gens des que va marxar? Ara mateix tenies ganes de dir al pare que la mare també corria quan era jove. I ell t'hauria repost que és clar que sí, que era tota 77

una marca, però després vaig venir jo i després vau venir vosaltres. I, com tot, coses de la vida.

No entens per què la mare va deixar de córrer si havia guanyat una medalla i tot. ¿Només pel Dani i per tu? ¿Pel pare? ¿I se n'havia anat a la costa per treballar? Hauries entès que se n'hagués anat per córrer a les pistes d'atletisme. Que s'haguès fet una atleta dels Jocs Olímpics, però no entens que deixés el poble per un súper ple de carrets i d'estrangers torrats pel sol i amb barretet i pantalonets curts.

L'àvia ja deu estar patint, ha dit el pare mentre pensaves tot això. Al poble no es veia ningú quan heu aparcat el cotxe sota la casa de l'àvia. I sí, l'àvia patia. S'ha obert el llum de l'escala de seguida que heu posat la mà a la balda de la porta de baix al carrer. ¿Que sou vosaltres?, ha dit des de dalt. I aleshores ha sortit el Dani darrere, amb uns ulls 78

morts de son, com si el pare i la Meritxell haguessin estat fora fins a la matinada. El Dani cau rendit!, ha dit l'àvia. I aleshores el pare i tu us heu adonat que heu arribat tard i que quan s'arriba tard s'ha de donar alguna excusa. I el pare no ha dit que s'havia entretingut amb la Zenquiu allà baix sinó que havia anat a veure un client de les ulleres i les hores passen volant.

Les

mataràs,

aquestes

criatures,

amb

aquest ritme de vida, ha esclatat l'àvia. Has pensat que és molt difícil que es pugui matar ningú només per fer una mica tard i t'han agafat ganes de riure. No havies vist mai l'àvia d'aquella manera. Però abans tampoc no anaves a anglès i els vespres els passàveu al poble.

Aleshores, el Dani ha dit que havia vist el programa del curs d'anglès a la televisió i que havia après a dir ies i zenquiu. I a tu encara no t'ho ha sentit dir ningú, ha afegit l'àvia.

El pare ha callat. Ha agafat el Dani. I t'ha dit que pugéssiu a casa de seguida mentre 79

tancava el cotxe al garatge. Hauries volgut dir alguna cosa a l'àvia, però ja s'havia tancat una altra vegada a dins. El pare ha dit que des de demà soparíeu a casa. Però tu encara penses que la mentida del client de les ulleres és un secret que acabeu de pactar els dos.

I aleshores t'ho ha dit quan el Dani ja dormia, a l'habitació. En veu fluixa, com si de debò es tractés d'un secret, però era perquè el Dani no es despertés. ¿No et sembla que si haguéssim

dit

a

l'àvia

que

ens

havíem

entretingut amb la teva monitora encara hauria estat pitjor? És clar. Havia dit «la teva monitora». La Zenquiu s'havia convertit en la monitora de la Meritxell i per tant no hi ha motius per creure que el pare té una amiga allà baix. I has dit, com una dona gran, que tampoc no cal explicar-ho tot. L'àvia ja té molts anys i veu les coses d'una altra manera, ha dit el pare. A vegades em fa l'efecte que es pensa que el Dani encara sóc jo.

80

T'has adonat que, parlant fluix, el que havia començat sent un secret es va fonent entre el pare i tu, a l'habitació, abans de dormir.

I t'has enfortit. ¿La mare també és un secret com la Zenquiu?, has dit. No has pogut veure la cara

del

pare

perquè

l'habitació

està

en

penombra. Però has sentit la seva veu. La mare va decidir deixar el poble, ha dit només. I tu ja saps per què, Meritxell, ha afegit. ¿Pel súper?, penses. ¿Per la costa? ¿I ells dos, el Dani i la Meritxell, no eren molt més importants que la costa i el súper? Li volies parlar de la medalla. Li volies dir que tenies un estoig molt desat de l'últim dia que la mare va ser a casa, però has pensat que era el teu secret i que, a l'inrevés que el de la monitora, no el podies compartir amb el pare. ¿Pel súper?, has dit en veu fluixa.

I el pare t'ha recordat que dissabte és la competició, i que queden pocs dies per poder aprendre la tècnica. ¿Què hi dius?, ha fet. Demà 81

mateix us podeu veure tu i la monitora, si ho vols, ha assegurat, perquè ja ho tenia tot lligat.

Al cap i a la fi t'agrada que algú es preocupi per tu, però volies arribar al dia dels dos mil tota sola i ara et sembla que el mèrit es perd una mica entre el pare i la Zenquiu, que s'hi posarà com si fossis la filla del seu millor amic perquè el que no estàs disposada a permetre és que, amb l'excusa de la tècnica, a l'hora de córrer et prengui, com fan totes les amigues dels pares sense la mare a casa, per la seva filla.

I has dit que d'acord al pare. Amb un petó molt fort. Com si abans, a la carretera, pujant al poble, amb el cotxe, no us haguéssiu discutit per res. El Dani s'ha remogut una mica i el pare s'ha posat el dit als llavis mentre se n'anava de puntetes i tancava la porta evitant que grinyolés i que el pany fes aquell clec tan empipador que feia mesos que han d'arreglar.

82

9 ENCARA no són les sis del matí quan el pare t'ha despertat. Heu deixat el Dani dormint i heu sortit sense fer soroll. Saps que els millors atletes del món s'han de sacrificar molt per aconseguir un bon paper en els pocs segons de la cursa. Saps que no pots menjar segons què.

Que quan siguis més gran potser t'hauràs d'estar de fumar i de fer el que altres faran.

Però això et fa sentir més tu mateixa i notes que val la pena escollir un camí a la vida ni que no sigui el que els altres escullen a l'escola entre la

83

llista dels mil i un oficis que la senyo recita de tant en tant.

Ha plogut tota la nit i, encara a les fosques, l'albada descobreix la humitat a la carretera.

Tornarem a ser aquí dalt abans d'entrar a escola, et diu el pare. El Dani no s'haurà despertat.

La

monitora

ens

espera

al

poliesportiu a les set, ha anunciat el pare.

La veritat és que et sents avergonyida d'haver tractat tan malament la Zenquiu ahir.

Ara no sabràs com presentar-t'hi. Ni tampoc no t'atreviràs a dir-li que perdoni el teu mal caràcter d'ahir a la nit. No entens per què «la monitora»,

que diu el pare, té interès en els

teus dos mil metres llisos. I penses que dissabte, el dia de la competició, si no guanyes, no estaràs tan sola.

El poliesportiu es veu amb els llums encesos des de lluny estant. Hi ha alguns cotxes aparcats i encara no són les set del matí. El pare 84

sempre diu que quan arriba a les ulleres, es posen a treballar amb el llum encès. No ho entenies, és clar. ¿Treballar al matí amb el llum encès? I ara ho veus clar. De fet és com si la nit encara no hagués plegat del tot. Com si els entrenadors i els esportistes no tinguessin cap frontera entre la nit i el dia.

Vau entrar al poliesportiu. Fa humitat. I et sents el nas gebrat, però encara notes l'escalfor de la son i sembla que la frescor i l'escalfor es barallen per aconseguir guanyar. Hi ha una dotzena de matiners fent bots i saltant. Els crits reboten per les parets de la pista i van a ressonar a la cúpula. ¿Per què criden? Al camp de futbol, a tu, no et sent ningú. Corres en silenci. ¿Això és el que en diuen tècnica? ¿S'ha de cridar per entrenar-se?

El pare ha aixecat el braç i la Zenquiu ha aparegut al fons del poliesportiu. I el pare sembla que hagi descobert la dona de les neus 85

en la seva sortida de bon matí i ha canviat la cara i et diu: mira, xata, la teva monitora és allà!

No et preocupa, és clar. Però en prens nota una altra vegada. Tornes a ser la xata i la Zenquiu és la teva monitora. ¿Si al pare li diguessis xato, notaria que havia canviat alguna cosa?

Hola, Meritxell! ¿Ja t'has decidit? Ho ha dit la Zenquiu quan ha arribat a prop teu mirantse el pare. Està una mica cansada de córrer i fa l'efecte que no ha parat des d'ahir a la nit. Ja la tenim

decidida!,

diu

el

pare

mirant-se

la

Zenquiu, parlant com si fossis tu.

I el pare diu que va a fer un cafè a la cantina del poliesportiu. Et deixo a les bones mans de la teva monitora, xata. Molt bé, xato!

En realitat has dit pare, perquè no vols petar-te de riure davant d'aquell parell de Ies i Zenquiu per una bestiesa que potser només és teva.

86

Els vestuaris et semblen fantàstics i no tenen res a veure amb els que hi ha al camp de futbol nou, que espieu quan es preparen els jugadors els diumenges que hi ha partit. La Zenquiu et diu que et posis un xandall que treu d'una taquilla. T'anirà bé, és la teva mida, anuncia mirant la peça i mirant-te a tu com si t'apamés.

Et

desvesteixes

en

una

esgarrapada.

T'arriben les veus de fora a la pista. I et mires en un dels miralls. A l'esquena diu que ets d'un equip que no coneixes, però tu et sents la Meritxell del vell camp de futbol, digui el que digui a la roba que t'ha deixat la Zenquiu.

Et fa la impressió que t'entrenes més fort tu sola al camp de futbol. La Zenquiu s'ha dedicat durant tota la sessió a explicar-te detalls que no acabes de veure per a què t'han de servir a l'hora de córrer. Ha repetit unes quantes vegades que la tècnica és aquesta o la tècnica és aquesta altra. Tot és tècnica: aixecar ara una 87

cama i després l'altra, fer skipping, botre i saltar, fer sèries amb les aixelles ben tancades, fer anar les puntes dels dits fins als peus, rodar, respirar fondo, alçar els braços, doblegar el coll i fer anar el cap... ¿I córrer? Deu haver passat més d'una hora. I et sembla que el cafè del pare s'allarga massa. I que la Zenquiu es passa amb proves tècniques que et comencen a deixar baldada.

T'has distret i penses en el Dani. Penses que el Dani es despertarà i no us trobarà a casa. I que podria fer un disbarat perquè el Dani és molt poruc si es troba sol a casa.

Estàs suada com un pop quan la Zenquiu diu que per ser la primera sessió intensiva ja en tenim prou. Respires tranquil·la de pensar que s'acaba el martiri de posturetes. El poliesportiu s'ha omplert del tot en una hora i no te n'has adonat. Els crits ara no deixen que us entengueu a dos pams de distància. Et sembla que la 88

Zenquiu ha dit que el pare us espera. I l'has seguida fins als vestuaris.

Només algun espetec de dutxa trenca ara la conversa de la

Zenquiu. S'ha tret el xandall i

l'has vist per primera vegada tal com és. Et sents tifa al costat de la Zenquiu. Li mires els pits i tot el cos. Ets una atleta preciosa. I enveges per uns instants el cos de la Zenquiu . I el compares per uns instants amb el cos de la mare. Penses que el pare deu haver fet també alguna vegada aquesta comparació. I sents la veu de la Zenquiu quan ja s'arregla els cabells davant del mirall. ¿Què et sembla, Meritxell? ¿Has entès tots els exercicis que hem fet? Sí, has mentit. És clar que tampoc no és veritat que no els hagis entès.

El que passa és que tu et pensaves que per córrer els dos mil llisos només calia fer metres i enfortir les cames. I ara comences a veure que els atletes també corren amb el pensament. És a 89

dir, que combinen les cames amb la tècnica de la Zenquiu.

Aleshores ha estat quan t'ha dit «el pare ens espera». I t'ha fet explotar que la Zenquiu, per molt bona tècnica que tingui, ocupi el plural que no li toca. Tu, Meritxell, pots dir «el pare ens espera» al Dani. El Dani també pot dir «el pare ens espera». La mare també us podia dir, al Dani i a tu, «el pare ens espera». I has esclatat quan ja t'havies posat l'anorac i estàveu a punt de sortir dels vestuaris. ¿Per què li dius pare, al pare? T'ha sortit així. Te n'adones de seguida que has dit una bestiesa de nena bleda. Que has construït una oració que no superaria un dos i mig a la classe de llengua. Que no té el sintagma nominal ni el sintagma verbal al seu lloc, que diu la senyo.

Que no té ni cap ni peus, vaja.

I com que l'oració no té sentit, la resposta tampoc no en té. ¿Què vols dir, Meritxell?, ha fet 90

la Zenquiu. I t'adones de seguida que has posat, com de tant en tant fa el Dani, les dues potetes a la galledeta. Que li has desmuntat tota la tècnica a la Zenquiu en un moment. Que li has fet canviar la cara i que et mira com si li fessis llàstima. Però veus de seguida que et mira sense ganes de retreure't res. Et sembla que la Zenquiu t'entén.

Us heu assegut al banquet de fusta dels vestuaris. Més ben dit, la Zenquiu s'ha assegut al banquet de fusta dels vestuaris i tu t'hi has posat

al

costat

perquè

ara

sí

que

estàs

totalment destrossada. ¿Tens por que algú et prengui el pare, Meritxell?

No

has

de

respondre.

No

vols

respondre. La Zenquiu vol una resposta massa clara. No vols que senti el que penses. El problema és una cosa teva. Només teva. Una mica del Dani, potser, però molt teva.

91

Digues, Meritxell, ¿et penses que el teu pare i jo et volem cap mal, potser?, insisteix la Zenquiu. Aquells plurals compartits et fan encara mal. Et burxen massa endins. La mare encara no ha desaparegut del mapa. La mare només ha anat a treballar en un súper de la costa. I penses que el pare ha anat massa de pressa. I mires la Zenquiu per primera vegada fixament als ulls.

No parles, però expliques amb la mirada que no ho volies haver dit. No tens por de perdre el pare, és clar. Però hi ha la mare. I la Zenquiu ha canviat la vida del pare en pocs dies: les discussions amb l'àvia, les classes d'anglès, ara l'entrenament al poliesportiu amb ella. I el cas és que ja saps que el pare no és com el goril·la del cotxe vermell que ve a buscar la senyo a l'escola. El pare és una altra cosa.

Aleshores has sabut, asseguda al banquet del vestuari, que la Zenquiu havia conegut la mare de més jove i que havien participat en 92

diverses competicions escolars. Aleshores has sabut que el pare havia estat amic de la Zenquiu de jove. I que la mare havia guanyat una medalla en una competició. I que el pare i la mare es van conèixer perquè volien ser atletes.

Però, com deia el pare, després tot són coses de la vida. I res no és com es vol. ¿I éreu molt amics, tu i el pare?, has preguntat a la Zenquiu. Has notat, per la manera de

respondre't

amb

la

t'imagines la mare i la

mirada,

que

sí.

I

Zenquiu. Plegades. En

una cursa de dos mil llisos. I el pare esperantles al pòdium. Amb una medalla a les mans per penjar al coll de qui tingués més bones cames. I penses que el pare va haver de triar entre la tècnica i les cames. I es va quedar la medalla.

Però ara la medalla la tens tu. I tot ha canviat. I no hi ha pòdium perquè la Zenquiu i la mare ja no tenen carreró per lluitar pels dos mil llisos.

I has plorat davant de la Zenquiu. No saps per què. Per donar-li les gràcies per la tècnica, 93

potser. Perquè t'has aixecat massa d'hora i estàs nerviosa. O potser perquè en el fons no vols perdre el pare.

Quan heu arribat a casa, el Dani encara no s'havia despertat. I el pare ha pogut arribar a la fàbrica de les ulleres a l'hora. Et sents com nova, anant cap a l'escola. Al vespre tornes a tenir classe d'anglès. I el pare tornarà a veure la Zenquiu i després potser et passaran a recollir els dos per la parada del bus i tot serà una altra cosa perquè ara els entens.

La senyo diu, mentre feu lectura i encén l'estufa, que espera com una criatura el cap de setmana per anar-se'n a esquiar. I torna a mirar cap als vidres que donen a la carretera. Voldries dir que dissabte hi ha la competició escolar, però calles perquè ara ja tens la Zenquiu, que t'acompanyarà fins al carreró de sortida i que t'animarà a guanyar.

94

Aquell vespre el pare et diu, baixant amb el cotxe, que se'n va a veure la teva monitora, per si vols res. És dimecres. Queden només dos dies per a la competició. Dos matins d'entrenament al poliesportiu amb la Zenquiu. I agraeixes que el pare no amagui que va a veure la Zenquiu mentre fa anglès. Ara ja te'ls pots imaginar plegats sense que el retrat de la mare s'hi interposi. ¿Fa molt de temps que la coneixes?, dius d'una tirada amb una altra d'aquelles oracions que fas sense cap ni peus. El pare et diu que sí.

Que de molt joves. D'abans que les coses anessin com han anat.

Aleshores li dius que t'expliqui com era la mare de jove, quan corria, quan va guanyar la medalla. I el pare et mira com si tu, Meritxell, fossis una mica la mare que el pare encara recorda.

95

Una medalla no vol dir el triomf, Meritxell.

El pare ho ha dit amb una veu trencada. No ho has entès gaire. Però se t'ha quedat gravat i ho recordes molt bé. És una oració que tindria almenys un nou perquè té els sintagmes ordenats. Una medalla (sintagma nominal) no vol dir el triomf (sintagma verbal).

La mare em va regalar la seva medalla abans de marxar, dius ara al pare. Però el pare ja no t'escolta. O et sembla que no t'escolta.

Dissabte portarem el Dani a la competició, diu en sec tot animat. Està bé, sí. El Dani, el tifa del Dani, com a mínim servirà per animar quan tu siguis al carreró de sortida i facis els dos mil llisos cap a la meta.

Aquella nit somnies pistes de tartà. I l'endemà al matí, quan el pare et desperta, amb els ulls encara mig clucs, et mires les vambes com si de debò haguessis fet ja la cursa. Però et descobreixes les soles netes. I a l'habitació només hi ha la medalla de la mare. La mateixa 96

que em somnis, un jutge de cursa, t'ha penjat al coll mentre tothom aplaudia el rècord que havies acabat de marcar i els altaveus de l'estadi pronunciaven el teu nom anunciant que eres la Meritxell número u. I et sents, com a mínim, feliç d'haver sabut somniar.

97

10 LA COMPETICIÓ és a les deu del matí. És dissabte. El Dani ja fa estona que es mou per casa dient que arribaràs tard i que no podràs córrer els dos mil llisos. El pare ha netejat el cotxe. Tens l'equip preparat. Et poses el xandall damunt de l'equip perquè no t'hagis de canviar quan arribis al poliesportiu. Abans de sortir de l'habitació obres el calaix de l'armari on tens guardat l'estoig amb la medalla de la mare. Te la mires i li fas un petó com si fos un amulet que no t'abandonarà en tota la cursa.

98

El pare ha baixat per la comarcal xiulant durant tot el trajecte i el Dani anava al seient del darrere dient que si faltava molt per arribar al «pospurtiu». Heu passat a buscar la Zenquiu per la urbanització de casetes blanques i el pare ha deixat de xiular. El Dani només ha tingut ulls per mirar-se-la sense badar boca. I ella i tu heu estat

parlant

recordant

el

dels que

últims heu

fet

detalls a

les

tècnics sessions

d'entrenament.

Els del Consell Comarcal han preparat el poliesportiu com si se celebrés una gran festa.

Hi ha tot de banderoles. I els altaveus anuncien les proves que es podran veure i posen música de rock perquè és una competició per a joves.

Has conegut algú que també ha participat en algunes altres proves. Tothom va arribant amb les bosses d'esport al coll. Hi ha una taula de recepció i la Zenquiu t'hi acompanya per confirmar la teva inscripció.

99

¿Meritxell què...? Et busquen en una llista de noms inacable. Per fi sembla que et troben. ¿De l'escola Tal? La Zenquiu diu que sí. Et fan firmar. Et donen un número. Un dorsal, parlant tècnicament. Penses en el número que tenen tots els qui van a una escola de ciutat. Tens por de perdre el nom com t'han explicat les amigues que van deixar l'escola del poble. La Zenquiu et tranquil·litza. Només és un número per als controladors de les proves.

La Zenquiu t'ajuda a posar-te el dorsal al pit i l'esquena. El pare es posa a riure quan et veu amb aquell parell de pitets de menjar sopes, que diria l'àvia. El Dani diu que ell també en vol un, però no sap, el moquets, que no té l'edat per inscriure's perquè té les cames massa petites per a una prova d'atletisme. El pare li diu que quan sigui gran també podrà córrer. El Dani no s'ho creu i torna a fer el bot com sempre. La Zenquiu li dóna un xiulet de competició que devia

portar

al

xandall 100

dels

últims

entrenaments. ¿Me'l guardes, Dani?, li pregunta.

I el tifa, que és bo d'acontentar, treu la llengua i somriu per sota el nas perquè es pensa que hi ha sortit guanyant.

Els altaveus anuncien que tots els qui encara no han passat a recollir el dorsal i no han formalitzat la inscripció tenen deu minuts per fer-ho. Hi ha corredisses dels més retardats i tothom s'esvera perquè els altaveus anuncien també que de seguida començaran les diferents proves.

La Zenquiu diu que més val que baixem a la pista i que comencis a fer cames. Ara ja saps què vol dir fer cames. El pare i el Dani es queden a les grades. I tu te'n vas amb la teva monitora cap a baix. La pista central es va omplint. I tu poses el teu cos en marxa. Fas tots els exercicis tècnics alhora, corres una mica amunt i avall, saltes, braceges, mous el cap com un titella desmanegat.

101

La Zenquiu et dóna els últims consells com si fossis una campiona a punt de jugar-se el rècord del món. Vols saber-ho tot a l'últim instant. Repasses els consells. Sortir al punt just. No precipitar-te. No deixar-te guanyar pels nervis. No fer cas dels uuusss! dels altres. Mirar sempre endavant. Controlar el teu propi temps.

Comptar les voltes per no esforçar-te més del compte. Fer un càlcul abans d'arribar als dos mil finals.

Dius a la Zenquiu que et parli de la cursa de la mare. Ara ella ja sap que només ho vols saber perquè tens la medalla que la mare va guanyar. I te'n parla. Te la imagines. T'imagines la mare i la Zenquiu corrent sobre els carrerons de tartà. Ara trobes que la mare i la Zenquiu s'assemblen. Penses que, quan corren, tots els atletes s'assemblen. Que són cossos que es mouen automàticament i que no reconeixes fins que trenquen la meta final.

102

Però la Zenquiu et parla de fa tants anys! ¿Quinze, potser? ¿Vint? T'agradaria que la mare hagués deixat el súper aquell dissabte i que hagués anat al poliesportiu per veure't córrer.

Però ja saps que no hi serà perquè l'àvia t'ho va dir un dels vespres que encara sopàveu a casa.

La mare us ha abandonat, va dir. Tu no t'ho vas creure perquè has sentit a dir que les mares no abandonen mai els seus fills. Que si ho fan és perquè hi ha els pares entremig. O perquè els jutges hi posen cullerada. Però l'àvia ho va dir així, potser perquè la mare i l'àvia no s'havien avingut mai del tot.

Les primeres setmanes estaves convençuda que la mare apareixeria un dia per la carretera comarcal. I que tu la podries veure des dels finestrals de l'escola. Després vas començar a pensar que un dia pujaria a passar el cap de setmana a casa. Més endavant et va semblar que els jutges dirien a la mare el que havia de fer.

103

Finalment vas aprendre a entendre que la mare no vindria mai més.

Però ara, quan ja feia dos anys, t'hauria agradat descobrir-la entre el públic de les grades. Li hauries presentat la Zenquiu. Potser no s'haurien conegut de quan van córrer juntes.

Li hauries dit que la Zenquiu t'ha ajudat a preparar la cursa i que li estàs molt agraïda.

Però entremig hi hauria el pare i aleshores la mare no entendria què hi fa la Zenquiu al poliesportiu, amb tu, i tornaria a dir al pare que això ja ho sabia, ja ho sabia, com aquella nit abans que et regalés l'estoig amb la medalla.

Els altaveus comencen a dir quines proves estan

a

punt

de

començar

i

criden

els

participants perquè es posin al seu carreró de sortida. Aleshores entens allò del llenguatge dels números i et fas, de moment, un embolic.

Corredors de la prova número u, dorsal número tal al carreró número tal. Dorsal número tal al carreró número tal altre. Dorsal número tal al 104

carreró número tal... Ja saps que les mates no són el teu fort. Massa números per córrer. Notes la mà de la Zenquiu que agafa la teva i et parla mentre te l'estreny. Tranquil·la, Meritxell. Fas memòria

del

número

de

la

teva

prova.

Memoritzes el número del dorsal que t'han donat. I esperes que t'assignin el carreró.

Quan et criden, la Zenquiu et diu que ella estarà molt a prop, al costat de la pista. A cada volta, fixa't en mi, diu a l'últim moment.

T'acaben de cridar. La teva prova, el teu dorsal, el teu carreró.

Sou mitja dotzena. Et poses a lloc. Us mireu les unes a les altres. No en coneixes cap.

Sis lleones disposades a guanyar els dos mil llisos. Us torneu a mirar, però a distància. Sou un número i d'aquí a uns minuts ni això. Alguna de les sis pujarà al pòdium.

La Zenquiu et llança un petó des del seu punt de pista. El jutge de cursa s'acosta a la 105

sortida. Escoltes alguns uuusss! i et gires per veure d'on surten. Són una colla d'enxandallats, amiguets de les lleones, que volen posar nervioses les que no sou del mateix equip. Una altra colla anima des de les grades.

No coneixes ningú, però et fa l'efecte que els crits d'ànims són també per a tu. Poses el peu al tac de sortida quan el jutge fa el senyal.

Fas força amb la sola de la vamba. El jutge revisa la vostra situació. El cor et bat. És aquell moment que la Zenquiu ja t'ha dit que viuries.

Només tens el carreró al davant. T'oblides de les altres cinc lleones.

Sents el crit de preparades! del jutge de cursa. Alces la cama. Les puntes dels dits et toquen a terra. Respires a fons. Ni massa precipitada ni massa tard. Sents el tret de sortida. Reacciones. I tot es confon. Els crits de vinga, vinga!, els uuusss!, i els trips-traps de les sis lleones que guanyeu posicions, que preneu línia, que estireu la cursa i que us allargueu com 106

un cos de goma que s'estira i s'estira de cap a cap.

No penses en res. La mare, la Zenquiu, el pare, el Dani, tots hi són, però han desaparegut com per art de màgia del teu pensament. Només et dius: corre, corre, Meritxell! Et veus al camp vell de futbol com el primer dia. Una volta, dues voltes, tres voltes... I la Zenquiu et diu bé, o afluixa, o aguanta, cada vegada que passes pel seu punt de pista.

Finalment

se

senten

xiulets.

Crits.

Aplaudiments. Has trencat el fil de la meta.

Intentes frenar. A poc a poc. Et deixes anar. No saps si has guanyat. Els monitors de cursa et reben.

Sents

que

et

feliciten.

La

Zenquiu

s'acosta corrent. Plora, la Zenquiu plora mentre tu

encara

esbufegues

i

fas

els

exercicis

elementals per no caure a terra. Has guanyat, Meritxell!, diu la veu de la Zenquiu.

107

Te n'adones quan sents el número del teu dorsal pels altaveus i el temps que has fet. I aleshores t'abraces amb la Zenquiu. Mires el cel.

Et sembla que el poliesportiu s'ha convertit en el camp de futbol del poble. Les grades et fan l'efecte que són núvols d'ametllers florits. I entremig hi ha el Dani i el pare que aplaudeixen i boten com si haguessis acabat de guanyar el títol de campiona del món.

Després ve allò del pòdium. El president del Consell Comarcal et posa la medalla al coll i et fa un parell de petons, et dóna la mà, et torna a donar a la mà per repetir la foto d'un periodista de la revista escolar. I els alataveus, per fi, diuen que ets la Meritxell Tal del grup escolar Tal Altre.

Expliques la teva història del vell camp de futbol cinquanta vegades. La televisió local i les ràdios locals parlen de la cursa i diuen que una nova jove atleta obté un rècord en dos mil llisos.

Dius

que

t'agrada 108

córrer

quan

et

pregunten per la teva preparació. Dius que t'agradaria córrer quan et pregunten què vols fer a partir d'ara. Dius que la teva mare també havia estat una atleta de jove. I que t'ha ajudat molt la Zenquiu. ¿La qui?, pregunta algun dels periodistes. La meva monitora, expliques. Li dic la Zenquiu per coses meves, fas finalment.

Et retires als vestuaris del poliesportiu. La Zenquiu t'acompanya a dutxar-te i parleu de projectes. El pare ja ho sap i ha dit que sí. El Dani se't tira al coll com ha vist que feien els germans de les altres guanyadores de la competició. Et mira la medalla que portes penjada al coll, damunt el xandall. ¿És una medalla d'or?, pregunta el tifa del Dani.

Falta poc perquè sigui migdia. El pare diu que passarem per la urbanització de la teva monitora per deixar-la a casa. Quan hi sou, el Dani salta amb allò de quines cases més blanques i petites!, perquè sempre fa quedar malament. Quan el pare anava a engegar, 109

després que la Zenquiu ha baixat, l'atures.

Espera't, pare. Surts del cotxe d'una revolada abans que la Zenquiu tanqui la porta de casa.

Zenquiu, Zenquiu!, crides. Us trobeu al caminet

empedrat,

entre

fileres

de

rosers

punxents per l'hivern que ha passat, retallats molt baixos. Zenquiu , fas quan esteu plegades, aquesta medalla és per a tu. I la hi penges al coll.

Te l'has guanyada tu soleta, Meritxell, diu la Zenquiu. I aleshores recordes les paraules del pare.

Una

medalla

no

vol

dir

el

triomf,

repeteixes buscant en la teva memòria aquell parell de sintagmes perfectes.

Jo ja tinc la medalla de la mare, dius finalment mentre sents el clàxon del pare i el Dani treu el cap per la finestra del cotxe cridant vinga, Meritxell, vinga, que es fa tard!

110

Refugi La Vinyeta DuesaigĂźes, febrer del 1992 Revisada: gener del 2014

111