Lez dentz del Quel by Andreu Sotorra

LEZ DENTZ DEL QUEL Andreu Sotorra

Lez dentz del Quel En Quel acaba de fer setze anys i vol saber què ha estat la seva vida fins aleshores. ¿Per què li ha tocat ser fill únic? ¿Per què li han tocat quatre avis i dos pares per a ell sol? ¿Per què els avis de la casa de muntanya i els de la platja són tan diferents? La troballa d'una carta misteriosa acabarà refent la història de la seva família al voltant de les obres de construcció d'un túnel de ferrocarril prop de cent anys enrere. Lectura recomanada a partir de 14 anys

Andreu Sotorra va néixer a Reus, el 1950. Actualment resideix i treballa a Barcelona. Ha publicat més de vint-i-cinc llibres en llengua catalana —la majoria de novel·la breu i contes—, alguns en constant reedició, tots escrits al Refugi La Vinyeta, de Duesaigües (Baix Camp). Ha obtingut una trentena de premis literaris de narrativa curta, contes i novel·la (El Vaixell de Vapor, Edebé, Joaquim Ruyra, Lola Anglada, Marià Vayreda, Arts i Lletres Andorra, Salvador Espriu, Caixa de Girona, Ciutat de Mollerussa, Cavall Fort, Recull...) i també el premi Trajectòria pel conjunt de la seva obra com a crític literari. Ha estat traduït a l'italià, l'espanyol, el gallec i l'euskera. Els seus llibres publicats en suport paper formen part del catàleg de la majoria d'editorials catalanes (Alfaguara, Columna, Cruïlla, Edebé, Empúries, La Galera, Grup62, El Pirata...) És pioner en la publicació en català de novel·les en suport digital a Internet i la majoria dels seus llibres es troben reeditats en suport e-book. Ha treballat a l'ensenyament i en la gestió cultural i ha estat secretari general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. És periodista cultural de premsa escrita i ràdio, especialitzat en les àrees de critica teatral i literària. A més, participa com a autor en col·loquis amb grups de lectors d'escoles de primària, instituts de secundària, centres d'adults i biblioteques públiques en la xarxa de programes de foment de la lectura. Web de l'autor: http://www.andreusotorra.com

Primera edició (paper): juny del 1994 Segona edició (e-book): setembre del 2010 (Primera edició en suport paper dins la col·lecció El Fil d'Ariadna, de l'Editorial Barcanova, Barcelona, 1994) ISBN paper: 978-84-489-0015-1 Dipòsit Legal paper: B-25296-1994 © 1994, Andreu Sotorra (pel text) Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08080 Barcelona Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.

Només de gran he après a estimar el silenci. Commou, de vegades, més que la música. En el silenci apareixen senyals colpidors, i a les cruïlles de la memòria copses els noms que el temps intentava ofegar. Jaroslav Seifert. Jardí del canal

«Raona i parla com un vell, aquest nano!». M'ho he sentit a dir des de sempre. Encara sembla ahir que m'havien caigut les dents. Ara l'una, ara l'altra. Les primeres, esclar! I les primeres dents, quan cauen, s'han de cremar. Abans que faci dotze hores de la caiguda. Per això jo ho feia a la tarda mateix, si podia ser, quan tornava de l'escola. El dia que em vaig amagar a l'aigua, cos nu, per no sortir-ne mai més, a la caleta del càmping, sota el roquissar del castell convertit en casino, només sentia el record del crec-crec!

de les meves primeres dents cremant-se. Però ho tenia tot estudiat. Tan estudiat com l'estratègia de la caiguda de les dents. D'això, però, ja fa vuit anys llargs. I als vuit anys, la caiguda de les dents és un moment de la vida essencial. Per mi, a més, es convertia en un moment crucial en la meva lluita antidentista i una mica espiritista. Saltava la paret mig enderrocada del solar de la vella fàbrica d'aparells d'aire condicionat i feia una foganya com la que algunes tardes d'hivern enllumenava la caseta del vigilant jurat, quan encara n'hi tenien. Cremar les dents no és cap bestiesa. Ho afirmo encara avui ni que, vist des de l'òptica de gran, ara, pugui semblar una criaturada. Com jo, ja ho havien fet uns quants més de primer cicle que tampoc creien en bruixeries i sí que tenien una certa fe en els poders de l'altra dimensió. Hi havia qui deia que se les posava sota el coixí convençut que, mentre ell dormia com un pa de pessic, una fada les hi recollia i li deixava un 7

regal! Aquests, però, eren d'aquells que, a l'edat de caure'ls les dents, encara es pixaven al llit. I aquest sí que no era el meu cas. Jo ja havia deixat de tenir problemes d'esfínters, tal com els parvulistes anomenaven els vulgars problemes de pixa curta en els seus comentaris impersonals i informatitzats que enviaven a l'acabament de cada avaluació als pares. A més jo, als vuit anys, ja sabia que si no cremava les dents i no tenia la sort que me les trobés un gos, encara mascarades, i se les cruspís... m'acabarien sortint ullals com si fos un home-llop! ¿Se'n pot dir bruixeria d'això? ¿Superstició infantil promoguda pels contes populars, per les sèries de ciència-ficció de la televisió, o per l'heroisme del Pere sense por? ¿O potser forma part dels fantasmes que et transporten com si tinguessis ales quan ets un mosquit d'aigüera que t'ho empasses tot? El dia que em van caure les primeres dents, vaig agafar la capseta de llautó buida de 8

pastilles per a la tos que guardava gelosament en un racó de sota la tauleta de nit, tocant a una de les potes, per quan arribés el moment. Vaig fer dringar les meves canines, encara blanques i amb l'arrel tendra, com si fossin bales de joc i, sembla que em vegi ara mateix al mirall!, vaig somriure amb les genives encara rosades. Al cul de la capsa, amb un retolador finíssim, hi vaig brodar,

aprofitant

els

primers

sintagmes

zibilants que coneixia: Lez dentz del Quel. I, té!, d'aquí a quatre dies, dos anys és clar, el Quel ja podrà anar a votar per primera vegada. ¿Per què els primers vots són com les primeres dents i han d'acabar també abans de dotze

hores

una

foguera

políticament

supersticiosa? Ja vas camí de ser jaio, Miqueló! ¿Què se n'ha fet d'aquella criaturada de desaparèixer sota les ones amb el cap ran d'aigua com a flotador? Ara sí que t'ho has ben guanyat, nen! Un dia d'aquests, aniré a l'oficina del districte per veure si m'han posat al cens. ¿Hi figuren els qui encara no tenen edat de vot? 9

Em faria gràcia saber que estic fitxat en aquelles llistes inacabables on descobreixes, com li va passar al pare un dia, que al municipi hi ha desenes

desenes

votants

anomenats

Miquels-Miquelets-Miquelons-Quelons amb els mateixos cognoms —duplicats del pare i la mare!— i ni tan sols sou parents llunyans. Però, ¿per què, ara que he fet setze anys, tinc la necessitat d'embolicar-me a explicar les misèries prehistòriques de quan només en tenia set o vuit? És estrany que, per una banda, la meva història ja em sembli tan allunyada i que, en canvi, ara tingui tanta necessitat d'entendre coses que potser tampoc no m'afecten. ¿Era jo qui

realment

provocava

aquella

situació?

¿M'entestava a buscar la culpa en els altres de tot el que em passava? ¿Volia que s'adonessin que jo també hi era? Més aviat diria que tot allò és com si li hagués passat a

algú altre. La penombra del

capvespre sota el roquissar del castell del 10

càmping. Els crits de les patrulles de platja pronunciant el meu nom. Els plors dels pares. Els llums blaus dels pilots dels tot terreny dels voluntaris... Tot és com si ho hagués vist en una pel·lícula a la pantalla esfèrica de l'Imax que hi ha al complex de multisales de la urbanització. Amb l'única diferència que, del meu film particular, com si fos un vídeo de col·lecció, en sé tots els detalls. Ara em sembla que tots aquells anys s'hagin convertit, per sort, en uns adhesius de color, fluorescents, d'aquells que

sortien de

regal a les bosses de pastissos i xocolatines i que ens aferràvem a la mà com a símbols d'identitat intocables. I quan n'estàvem tips de veure'ls ronyosos a la pell, els fèiem fora amb un cop d'esponja, o de fregall si s'hi resistien. Ben mirat, l'època dels meus primers anys de raó, potser no era com un adhesiu tan fàcil de treure. Però tampoc no deu ser una empremta tan inesborrable com 11

els retolats d'agulla a la pell que n'hi ha que traginen tota la vida pel capritx d'uns minuts. ¿Per què, de sobte, em tornen ara els records d'aquell episodi de la meva història i se m'amunteguen aquí, com si es barallessin entre ells per trobar un desguàs per on autoexpulsarse a fora? ¿De què m'ha de venir parlar-ne quan, de fet,

hauria

d'estar

pensant

festa

d'aniversari d'ahir al vespre i en la vintena d'amics que, engrescats, em van venir a felicitar pels setze anys? ¿Què ha passat que tot m'ha tornat a la memòria com feia anys que no ho sentia? ¿Deu ser el retorn de l'inconscient que posen com a exemple de qualsevol bajanada els psicòlegs de l'escola quan van marcant creus a les paridetes que et fan respondre com si fossis un ximpanzé rescatat de la selva, de qui

ignoren el grau

d'intel·ligència? ¿No seria millor que pensés en les ganes que ens han quedat de tornar-nos a trobar tots 12

els col·leguis i amb la cita que hem marcat per a la setmana que ve, aquí mateix? ¿Per què una força que pot més que jo m'obliga a respondre'm? Doncs, prepara't, força misteriosa, perquè et complauré! ¿Per què quan els txatxis, caravermells de tant ballar i

piular, tot s'ha de dir!, van anar

escampant la boira cap a dos quarts d'onze de la nit, em va envair aquesta necessitat? ¿Potser perquè els metros, els autobusos, els taxis i els cotxes dels pares que esperaven els col·leguis van fer que em

quedés com un

amfitrió solitari, amb les dues bessones del curs, les High Fidelity, que els diem, i amb el bíceps de la classe, el Windsurfing, que s'ha guanyat de renom? Per primera vegada, després del batibull del vespre, vam poder escoltar amb una certa tranquil·litat

els

compactes

que

m'havien

regalat fent col·lecta entre tots. Tres compactes amb

tres esses majúscules. L'Springsteen,

l'Sting i el Simon —quins 13

tres avis més

fenomenals, tu!— em van fer sentir gran per primera vegada. ¿O el canvi automàtic d'edat me'l va produir la presència relaxant de les High Fidelity, que havien decidit fer nit a casa per poder estar soletes amb el Windsurfing i amb mi? Tot i que sóc dos anys més gran que ells, sempre em fa la impressió que sóc encara molt més gran. Molt més. Un adult. Un adult, esclar, amb l'experiència del Quel adult. Per sort, ells que són col·leguis de cicle a l'escola, encara que tinguin dos anys menys que jo, em fan sentir bé amb la resta de galifardeus de l'esplai on anem plegats, carrasclets tots de la meva edat, perquè quan els altres s'enfilen en converses sobre els seus

plans d'estudis renovats i reformats, les

High Fidelity, el Windsurfing i jo no fem res més que parar orella com si ens importés ben poc la seva basca, o ens retirem discretament perquè no ens prenguin per fletxes que passem de tot. Potser, doncs, perquè ells tres es quedaven a dormir a casa, he estat desvetllat fins ben 14

entrada la matinada, removent passatges de la meva història antiga sense bellugar-me gaire per no despertar el meu veí de llitera. Parlo

del

Windsurfing,

esclar.

Perquè

aquesta sí que fa riure. Mira que hi havia només una possibilitat sobre dues que una del parell de bessones dormís a la llitera de dalt, o a la de baix, si volia, de la meva habitació, i prou que el Windsurfing i jo ens hem afanyat a exigir que féssim un sorteig democràtic de les suites, però hem quedat entrampats perquè ha sortit el paperet d'ell com a posseïdor afortunat de la meva llitera veïna. Compartir llitera amb el Windsurfing, no cal dir-ho, ha estat com un bany de cafeïna per no poder aclucar l'ull en tota la nit! ¿A quina de les dues High Fidelity —dos àngels a l'altra banda de paret— li ha tocat la llitera de dalt? Ah, misteri!

nit

les

abessona

encara

més,

protegides pels frustrats homes-llop que es van creure la llegenda sobre l'operació de cremada de les dents que els queien als set o vuit anys. 15

He sentit que els pares arribaven cap a quarts d'una i he anat comptant les dues, les tres i les quatre, mentre he anat teixint un cabdell

immens

pensant

quan

era

moquets i a la llitera de dalt, on avui ha dormit el Windsurfing, s'hi estaven cada nit tot de noies-cangur, de qui gairebé no en sabia el nom ni en recordava la cara si, per un atzar, tornaven a repetir torn de guàrdia a casa. A vegades, m'ha fet l'efecte que les meves cangurs eren com les repartidores de pizzes a domicili. Cangurs-girl que no sabien dir: «Bona nit, Quel, sigues maco, petitó», sense que em fessin un parell de petons a les galtes que em deixaven KO. A la meva generació no li van fer mai falta els telèfons eròtics ni les línies del 800 per descobrir la vida, com als pollets d'ara que s'han aliat amb els rebuts de facturació de la companyia de telèfons. Aquest matí de diumenge, el primer sentit de bona vida que m'ha arribat a endolcir ha estat l'olor de la xocolata cuita barrejat amb la 16

del pa torrat. Em sembla que això és el que també ha despertat els altres tres. El pare i la mare, matiners malgrat la nit passada a fora, ja devien parar taula per a tots a la cuina. Reprenent el neguit de la nit, just quan m'havia acabat de desboirar, el dia ha anat agafant una altra vegada un sentit especial. He estat el primer d'entrar al lavabo del pis de dalt de la casa. Un lavabo que de sempre ha tingut el mirall col·locat massa avall perquè ningú no s'ha adonat encara que ja he crescut. Ara, si m'hi vull investigar un gra de la cara o constatar la creixença inaturable dels pèls del bigoti, toco el llum amb el cap. Després, mentre el parell de bessones i el Windsurfing estaven complidorament enfeinats en les operacions de neteja matinal, pensava una altra vegada en les meves cangurs-girl que em vigilaven les vetllades de quan era petit. Les que feien nit a casa, costum habitual més d'una vegada,

primer

s'empolainaven

lavabo.

Després em tocava el torn a mi. Em rentaven i 17

em vestien amb una delicadesa maternal innata. Dos petonets més a les galtes. I la mare o el pare preparaven l'esmorzar, com avui. També l'esmorzar a la taula de la cuina d'aquest matí m'ha fet tornar als esmorzars d'aquella època. No s'hi assemblaven gaire, val a dir-ho, perquè avui no hi havia ningú que tingués pressa i, a més, s'ha fet xocolata cuita que, no sé si em falla la memòria, però diria que aleshores no en fèiem mai. És clar que no ho podria jurar perquè, de fet,

redescobert

ara

moltes

menes

menjars, de llocs, de regals que són d'aquell temps i que em van passar desapercebuts. Jo, en el temps de la meva història que em sembla tan llunyà i postís,

només tenia interès a saber i

sentir que m'estimaven. De la resta, tot m'era balder. Quan hem acabat de la toilette, hem anat amb les bessones i el Windsurfing, a l'estació de Sants per agafar un dels trens semidirectes, si podia ser dels de dos pisos millor, fins a Sitges. 18

Les bessones High Fidelity ens havien convidat a dinar a casa seva. Però no ho he dit als de casa fins que érem a l'estació, des d'una cabina, per jugar amb avantatge i no guanyar-me el no. I ha respost, com sempre, la bústia de veu dels pares, amb el missatge de mentida que sempre diu el mateix i no et nega mai res. Sitges estava atepeït. I la blancor m'encanta tant com les dues bessones que tenen la sort de viure-hi la major part de l'any en un apartament que hi tenen els seus pares de cara al mar

amb el nas al cel. A mitja tarda, de retorn amb el tren, és quan he decidit que em posaria a escriure. Com si la mar del Garraf m'hagués recordat la mar que

vaig

escollir

per

cobrir-m'hi

aquella

vesprada al càmping del castell. Tinc l'obligació d'esbombar als quatre vents, ara que ha passat el temps i sóc conscient de la meva història, que l'oportunitat que vaig donar als pares perquè m'estimessin la van aprofitar. 19

saber

I em sembla que no ens n'hem sortit gens malament tots plegats. Potser ho necessito explicar precisament pel seu final o perquè avui he trobat damunt del walkman que sempre m'acompanya per casa —i com que els pares ho saben, per això me li han deixat—, una cartolina amb el nom del teatre i un número de telèfon amb xifres grosses, igual que aleshores. «Som en aquest número, Quel. Una urgència del pare.» La targeta de l'avís amb el nom del teatre és vermella, plena de noms ratllats per escriuren'hi d'altres, i de tant que ha servit en aquests anys ja està ben ratada de les vores i rebregada de tot arreu. Estic sol a casa, doncs. En aquesta casa de la nova urbanització que els experts anomenen unifamiliar i que és de la

mena d'estil de

casetes que han proliferat com a bolets per tots els afores de les ciutats, com a acompanyament de la nostra generació lligada a l'època dels 20

bollycaos. Som fets de la

mateixa pasta, els

bollycaos, les unifamilars i nosaltres. Els pares també s'han acostumat al mot tècnic i quan en arquitectes,

parlen l'anomenen, com els unifamiliar.

Garatge,

dues

plantes, estudi i terrassa. Habitat tot plegat només per nosaltres tres, on sempre m'ha fet l'efecte que un dia o altre m'hi puc perdre. Només sento el tic tac del pèndol del rellotge de paret i una remor de circulació llunyana, allà baix a l'autovia, apaivagada pels vidres dobles, que m'indica que hi ha algú al món. Damunt el taulell que envolta el relleix de sota la prestatgeria, no hi havia ni un sol racó lliure de tants papers, dossiers, treballs de no sé quantes setmanes enrera... M'he fet

un espai

apilant llibres de treball, esquadra, cartabó, ròtrings i altres estris de dibuix lineal. He posat un cartutx nou de tinta a la ploma estilogràfica, que no feia servir des de feia temps i per això s'ha resistit a fer cap traç que fos aprofitable. 21

Intueixo que és un gran moment. Que acabo de

prendre

una

decisió

important,

només

similar al moment únic de la crema de les primeres dents al solar de la vella fàbrica d'aparells d'aire condicionat. I em dol haver d'escriure la meva història amb un bolígraf qualsevol,

obtingut

promoció,

que

deixarà, segur, tot de taques de tinta com toves de mosca. No he trobat enlloc el paquet de folis que vaig comprar fa una setmana i com que tampoc era qüestió de fer servir indegudament els fulls de paper de foli de la impressora he començat pel darrere el bloc d'espiral. Un començament llastimós, però que em fa gràcia. No és mala arrencada, dins de tot, si aconsegueixo divertirme. De fet, ja es pot veure que tota la preparació ha servit fins ara per situar el Quel —aquest Quel que retroba la seva història en un estudi d'unifamilar— en un minúscul espai blanc de foli. 22

Acaben de tocar les deu del vespre. He de baixar al garatge a escombrar les serpentines i el confeti. I a endreçar els taulells i els cavallets de fusta que van servir de taula pel meu berenar d'aniversari d'ahir. Si no ho faig, quan arribin els pares, hauran de tornar a deixar el cotxe al carrer i no cal guanyar-te males cares per una cosa així. A més, m'he de recordar d'anar a llençar al contenidor de la cantonada la mitja dotzena de bosses de brossa que ja deuen començar a ferse sentir d'una hora lluny.

Com que és diumenge, el tros que he fet fins a la cantonada semblava que fos la vorera de Central Park en una nit tancada. Ni un gat. Hem intentat passar, jo i les bosses de sense

fer

soroll.

Només

deixalles, comptades

unifamilars es veia alguna persiana aixecada amb els llums oberts a dins, dels primers veïns que tornaven de fora després del cap de setmana. Unifamilars i unisolitàries haurien de dir els experts urbanistes que s'han proposat millorar el nivell de vida fent-nos fora del centre

de la ciutat des que ens van veure que arribàvem a aquest món. M'he dutxat. I sense sopar —només he picat un parell de talls de formatge i quatre rodanxes d'embotit—, m'he n'he anat al llit. No devien ser ni tres quarts d'onze i em sentia enterbolit, com si tingués el cap a rodar. De seguida he notat que avui també em costaria adormir-me perquè m'ha sobresaltat el so del telèfon. I això m'ha tornat a espavilar de cop. Les High Fidelity volien saber què tal. Només això. Què tal. Ho fan així quan truquen. Cadascuna amb un supletori diferent. «¿Com va això?», diuen alhora quan despengen. Si s'hi posa el pare o la mare, ja sents que criden: «Quel...! Les Comvaixò!» Així és que m'acabo de tornar a llevar per respondre: com ha anat el viatge de tornada, com ha anat el diumenge, com ha anat el primer dia de tenir setze anys, com ha anat tot, Quel. ¿I al Windsurfing, com li va? Són un encant, esclar, però encara no s'han adonat que el Windsurfing 25

i jo estem bogets per elles i, a dues bessones, sempre ho he sentit a dir, no els pots provocar un salt al cor plegades si no vols que els agafi un cobriment, de tant voltatge. Ara que han tocat les dotze de la nit, encara estic sol a casa i, després de tantes vegades d'haver-m'hi trobat, en el moment que acabo de sentir-me gran, seria ridícul que tingués la

temptació de deixar-me vèncer pel

cuquet de la por que porta, diuen, la solitud. Desvetllat entre llençols, se m'ha acudit que podria fer una peça de teatre de la meva història. Ja que tinc la dèria d'escriure-la, potser podria fer alguna obra que servís per obrir-me els camins de la dramatúrgia. La veritat és que no se m'acudia de veure'm com a dramaturg. Em feia l'efecte que aquesta

era una paraula

estranya, com és ara traumatòleg, oto-rinolaringòleg o demiürg, que no havia sabut mai què era i que durant temps vaig confondre precisament amb autor de comèdies des que un

dia ho vaig escriure per equivocació en una avaluació. A veure, ¿com ho podria fer perquè l'explicació de la meva història fos útil per a alguna cosa? Una obra de teatre, ¿a qui pot ser útil? Sovint sentia que els pares, quan arribaven d'alguna representació, maleïen els autors i les obres que anaven a veure i ho remataven amb un badall reprimit segurament durant els actes que havia durat l'espectacle. ¿Era veritat que havia passat de moda el teatre? ¿O que el cine se l'havia menjat i que la televisió l'havia tocat de mort? Més raó per voler ser demiürg, doncs. Un demiürg per salvar de l'oblit la creació teatral! No. No me la podia imaginar escrita a màquina. Potser perquè sempre ens havien ensenyat

gravats

fotos

dels

dramaturgs

escrivint a mà. Ajupits damunt de la taula de treball. Concentrats en la seva feina, en el punt de tinta del paper que, per ells, devia ser com la

boca d'un escenari ple de gent a la platea i als pisos superiors. No em podia imaginar fent de dramaturg en un ordinador que havia començat a fer servir a poc a poc, i amb el resultat traient el cap per la impressora que fa les lletres com si fossin puntejades. En canvi, potser perquè em semblava més escènic, m'hi veia picant a màquina, fins i tot amb una cinta mig gastada com els fulls de ciclostil d'una obra de titelles que vam fer no fa gaire els més grans per als cursos de parvulari de l'escola. Primer em semblava fàcil. Quan escrius amb el pensament, mig endormiscat, et sembla que ja la tens feta. Però tan aviat com poses els peus a terra et fuig la idea del cap. ¿Com podia evitar que no em sortissin grotescos els personatges dels pares tots de vint-i-un botó, els avis amb bermudes i els padrins amb pantalons de vellut i anorac, i un noiet de vuit anys passejant pel mig? 28

més,

els

altres

personatges

encara

trobarien actors que els podrien representar. Però, ¿qui dels col·leguis voldria fer de donut de vuit anys? No. No hi havia res a fer. La demiürgia no era precisament el meu fort. O, com a mínim, no era el que demanava la meva història que era el que tenia entre mans. En una peça de teatre hauria de deixar clar que els padrins són els pares de la mare —o potser no calia, tant hi fa—, i que encara no tenien seixanta anys. Són una mica més joves que els avis. L'altra complicació serien els avis que ja passen de seixanta, però que els veig més joves

que

pas

els

padrins.

Massa

complicacions a resoldre en uns quants actes. Tampoc no pretenia escriure un Dallas per reconvertir-lo en un musical de Broadway, esclar. Els actors serien joves, perquè jo ja pensava en noms i cognoms com a futures víctimes

meva

obra,

que

haurien

d'adreçar-se al personatge que faria de Quel 29

tractant-lo de «nano». Massa embolicat. Jo sóc fill únic. I, per rematar-ho, també sóc nét únic per les dues bandes. El pare i jo som els nens tant per als avis com per als padrins. Els nostres noms només els sento a casa. A casa sempre m'han cridat pel nom. Un costum que el pare i la mare no trenquen entre ells tampoc. Som de la generació, no vull fer-me pesat, dels que no sabien si papa, mama, pare, mare, o simplement Josep i Maria, era el que més s'avenia a les modes del moment. Em molestaria que ells em diguessin nen, però no em fa res que els avis i els padrins ho diguin perquè, per ells, la distància ens deixa a tots en nens. A tots tres. D'altra banda, segurament hauria fet riure la roba amb què m'agrada recordar-los perquè, els padrins, quan els veig més és per les festes de Nadal i, invariablement, amb pantalons de vellut de color fosc, anoracs i sempre una mica arrupits de fred. En canvi, els avis, els veig més al juliol, al càmping, per això la imatge que en tinc és de 30

dos joves moreníssims, amb

bermudes blau

marí i samarretes blanques. ¿I quan hauria tingut els personatges a l'escenari, com els hauria fet explicar la meva història? No. No pot ser per aquest cantó. De cop i volta, m'ha semblat injust que hagués tingut la pensada de treure els drapets al sol de la

meva

família

dalt

d'un

escenari.

M'he

imaginat els pares com a espectadors veient-se retratats i maleint els dramaturgs a la sortida, rematant-los amb un fortíssim badall. La meva, potser no serà una peça de teatre, però pressento que, a la llarga, escriuré alguna cosa. ¿I quin tipus d'escriptor puc ser jo? Pregunta de Quel que ni les High Fidelity podrien respondre amb un «com va això» a duo. Podria ser que en sortís un escriptor d'una sola història. I potser ni d'una, sinó només d'una idea entre somnis. Però m'atribueixo una excusa. I és que, escriure a mà fa perdre el temps perquè, quan et ve una idea que vols afegir més amunt, 31

converteixes el text en una quantitat industrial de potes de mosca que fan fer carreteres atapeïdes per tota la geografia del paper i que, a l'hora de passar els escrits en net, és impossible de saber d'on surten, cap on porten i què

diuen.

Això

deu

fer

desdir

molts

traumaturgs de continuar endavant. A més, no hi ha ningú que m'obligui a definir-me. Em sento incòmode pensant que em permeto el luxe de creure que a final de segle encara hi ha cap possibilitat de transformar-te en escriptor. ¿Quina sortida professional tenen els escriptors? ¿Els llibres? ¿El cinema? ¿La televisió? ¿Tots els que surten en lletra petita als crèdits de les pel·lícules i programes de producció televisiva són escriptors? Ho dubto. Vaig buscar a la guia orientativa de noves professions de la biblioteca de l'escola si hi sortia. Es veu que encara s'ha d'inventar. ¿Script o escript? Hi ha molta diferència. Tanta com l'abisme que separa el taquígraf del mecanògraf. Veus, ¿per què no se m'ha acudit d'escriure amb 32

signes de taquigrafia tot això? ¿Qui ha dit, de fet, que escriuré res més després d'aquesta línia? Ara, a més del cap, tinc fet un carquinyoli tot el costat dret, des de l'espatlla fins al parell de dits que agafen el bolígraf per la punta com si els creuessin en senyal de tocar fusta. He sentit a dir que, als escriptors de Bic, com als antics pagesos de xapo i rasclet que encara hi ha al poble del padrí, els poden créixer durícies de tant treballar. Val més que me'n torni al llit, doncs.

3 Encara

bo que ho vaig consultar al coixí i no

vaig decidir d'embarcar-me en cap obra de teatre explicant la meva història de quan era un caguetes. Encara bo, dic, perquè avui s'ha demostrat que els meus col·leguis i jo no estem per melodrames. Aprofito per deixar-ho escrit ara que que m'he llevat per beure un altre got de taronjada —¿un altre? ¿quants en porto ja?— i per pair els pastissos d'aquesta tarda. Són quarts de tres de la nit —de la matinada diuen els

grans— i encara ric quan

penso que, tal com vam quedar fa dues setmanes, just el dia que es complia el meu 34

setzè aniversari, tots els col·leguis que s'hi van apuntar i algun de nou, han arribat amb l'espremedora i el got. De

primer,

canapès

verdures,

formatge i de fruits secs. Després, els pastissos que han fet dues hores abans, al forn de la cuina de la unifamiliar, els que es van inscriure a la llista. Tot amanit amb suc de taronja. Dues caixes de taronges de la botiga de queviures del carrer de sota. D'aquí ve l'ús de l'espermedora, que diu el Windsurfing, i el got. I encara espremem taronges ara! A vegades, quan hi ha tanta gent a casa fent gresca, em sento com el rei del mambo i al mateix temps dubto si només m'aprecien i els vaig bé perquè tenim un garatge prou gran i, a més, apte per a tota mena de barrila. Perquè admetem-ho!, la mirada d'aquest Quel —¿oi, Miqueló?— no és ni de bon tros la mirada d'un àngel, ni la d'un artista que es fa el dur, ni ha aconseguit arrencar encara dels pares una motocicleta Yamaha mini, ni tinc 35

equip

d'esquí

com

alguns

dels

que

avui,

presents al happening que hem organitzat, han convertit el garatge de la unifamilar en un camp del Túria, de tanta pela de taronja. Però tampoc no em sento com un model exòtic ni un exemplar d'espècie rara. És més, m'atreveixo a dir que els faig peça i tot. Hi ha una mena de xantatge en les relacions

amb

els

col·leguis.

M'exigeixen

responsabilitats, em volen diposat a col·laborar, a organitzar i a demanar ajuda quan els cal. Però tot i les exigències, els —i les— col·leguis confirmen si és que valc algun pèsol com a persona perquè només amb el desig que durant tants anys he tingut de ser reconegut per algú —potser en el fons vull dir de ser estimat per algú—, i després de saber que els pares no fingien una estimació per mi, ni m'amagaven una relació de rebuig que cobrien les cangurgirls, no sabria dir quins són els mèrits que cal que tinguis perquè t'apreciïn els que t'envolten.

Avui, a la sobretaula, hem posat en òrbita un macrojoc que ens va suggerir un anunci que promocionava un hotel andorrà i que va rebre el pare, recomanant el seguiment d'un programa antiestrès. No hi ha hagut manera de prosseguir i d'acabar-lo del tot perquè no podíem parar de riure. L'objectiu del programa antiestrès era recuperar l'habitual dinamisme en un cap de setmana d'estada a l'hotel, esclar. Però et feien fer tantes coses, si seguies fil per randa el programa, que els pobres clients devien arribar ben desfets a casa seva. Primer, un test mèdic, que hem fet, seguint les instruccions al peu de la lletra. Després, dos massatges, un yacuzzi, que vés a saber què deu ser, i m'estalvio de dir en què ho vam convertir nosaltres! I dos passejos o joggings motoritzats, que s'han fet en una sessió col·lectiva, com si diguéssim. I aquí hem parat. Ja no hem pogut fer la sessió de gimnàstica dirigida en piscina termal, 37

ni el bany turc, ni la sauna, ni la dutxa escocesa, ni hem passat al bufet —perquè ja ens ho havíem menjat tot—, ni a l'habitació —per prudència perquè les nenes, amb tant de suc de taronja, estaven com un tràiler—, ni hem fet la carta dietètica, ni el tennis, ni l'equitació, ni un 4x4 —hi havia qui es passava i ho confonia amb un 6x9 al quadrat!— perquè només llegint en què consistia, ja n'hi havia prou per tornar sense fre als canapès, si en quedaven. Però encara hi ha hagut un altre joc inspirat en un anunci. Es tractava d'un curs de piping a distància. Això del piping, naturalment, no hi havia ni Déu ni sa mare que sabés què era tampoc. Ara bé, donàvem per segur que devia ser un procés recomanable i molt seriós. Qui sap si l'alter ego dels esfínters dels parvulistes! A més, deia que no es necessitava títol per cursar-lo

l'empresa

que

publicava

dissenyava, per si algú s'atreveix a treure'n l'aigua clara, quilòmetres de canonades!

Era de preveure, amb aquest repertori, que resultaria un joc inevitablement traumatològic. Ara bé, tot i que ens va costar posar-nos-hi perquè no podíem parar de riure, el vam enllestir en un no res i vam aconseguir així una mica d'assossec abans que no tornéssim a la gresca. La cosa va anar d'aquesta manera: per parelles, escríviem un programa del curs a distància en un full. Després, els vam anar llegint en veu alta i, un cop escoltats tots, abans de passar a les votacions, cada parella va defensar la seva programació aferrissadament. És increïble que amb un joc propi d'un taller de grup escolar, puguis convertir una tarda en la més esbojarrada de totes. Les bessones High Fidelity avui dormen també a l'altra habitació. Demà al matí les acompanyaré a Sitges com ja vaig fer el diumenge passat i aniré a veure el Windsurfing, que diuen que ha arreplegat unes angines amb gran frustració, malgrat la seva fama de bíceps. 39

Segurament que d'aquesta no se'n sortirà sense la veu canviada del tot perquè, el que és fins ara, només havia estat capaç d'emetre galls. Precisament va començar a produir sons estranys

quan

fèiem

primera

lectura

dramatitzada de l'obra que preparem per a fi de curs. Tothom va aixecar la vista del llibret i ens vam quedar mirant el Windsurfing, admirats i silenciosos. Li haurem d'explicar que vam acabar tots plegats amb les mandíbules com dos braços de gitano farcits de crema de tant riure. Ja ho dic, el més probable és que la meva història, en versió traumatuquitzada, dramaturgitzada o demiürguitzada, no hauria colat a la reunió d'avui.

4 Potser

perquè aquest matí, quan he anat a

acompanyar les bessones, m'he passejat per la platja de Sitges, alterada només per un vaivè d'onades quietes com aquell dia, torno a tenir ganes de parlar. Però aquell dia de la meva mar era de nit. No com avui. Potser per això em vull explicar d'una vegada. Tot i que encara em pregunto per què furgo dins meu i vull retreure'm una etapa de la meva vida, amarga com una ametlla falsa, si ara ja sé com tirar endavant. Prenc una alenada i ho aboco:

Em fa l'efecte que, als meus pares, quan van saber que jo havia de néixer, no els va caure bé la notícia. Faig

una

pausa.

vull

parlar

d'avortament. Ni d'abandó. Ni de revenda. Els pares no són d'aquesta mena. Ara em sento tan injust de tenir la barra d'haver escrit això! Em voldria fondre. Amagar-me sota terra com un talp. Plorar sense aturador. No voldria, en el fons, que hagués estat mai veritat. Ni jo ni el Quelonet o la Queloneta que en sortís malparat enlloc meu. Tant és. La parella de futurs unifamilars no volien tenir fills. I jo, el que jo podia representar per ells, era un destorb com ho és un nyap urbanístic enmig d'un pla d'edificacions calculat al mil·límetre. Esclar que sé que això que acabo d'escriure és massa gros. I, a més, potser tampoc no és ben bé cert del tot. Tampoc no tinc gaire la consciència del moment precís en què em vaig adonar que jo ja feia nosa.

Ara, potser perquè els entenc, els vull justificar. El pare té una feina que li agrada. Sempre he sentit que deia que hauria de treure's diners de la butxaca i pagar perquè li deixessin fer.

Així,

administrar

per

una

seva

feina,

agència

consistent a

producció

d'espectacles, anava gairebé cada dia a un teatre o altre. I els sopars de treball, als quals sempre l'acompanyava la mare, estaven a l'ordre del dia. Quan jo vaig venir a parar en aquest món de saltimbanquis, tot va canviar sobtadament. O potser no era només això. La veritat és que, el meu, no devia ser un espectacle gaire original per contemplar. Els plors, les marranades a l'hora de menjar com un rellotge, els dodotis de rigor i tot el que una criatura necessita. I, com que la meva història no entrava en els

plans

inicials dels pares, un caganer, per molt festetes que sigui, no deu compensar prou el ritme de fer i desfer i entrar i sortir i anar i venir tan lliure que ells portaven abans.

La mare va continuar anant al parvulari i em prenia a primera hora a la bressol que hi havia a tocar de l'escola on

treballava. Quan

sortia, em recollia. Devíem passar els dos alhora molt a la vora de la vella fàbrica d'aparells

d'aire

condicionat,

uns

anys

després jo cremaria les primeres dents. I dos carrers més enllà, en una agència de confiança recomanada per altres mestres de l'escola de la mare, recollia també una de les noies —una de les moltes cangur-girls—, que es quedava a dormir a casa les nits que els pares tenien un compromís professional. És a dir, sempre per exigència de l'agència d'espectacles, cada nit. Però, mentre vaig escrivint, ara que per fi he agafat el

fil de la meva història que volia

explicar, m'adono que simplifico massa. Perquè ¿bé devia estar febrós o malmirrós alguna vegada, jo, oi? ¿Bé, devien estar per mi quan agafava una calipàndria i em refredava o quan, tip de sentir-me sol, vaig voler agafar el xarampió? 44

Però cap imatge d'aquells moments, per molt que hi faci, em pot venir a la memòria. I es veu que sí, que tenia febre i totes aquestes benediccions del cel que permeten saltar-te escoles i despertadors, quan ets petit, sense que ningú et passi comptes. Només em vénen al cap moments amargs. Després d'una bona esporgada —vaig sentir que deia un dia el jardiner de la unifamilar—, tornen els brots bons. Jo estic fent el mateix. Esporgo els records perquè rebrotin les millors imatges de

meva

història,

encara

que

siguin

convalescències de passes de virus amb el termòmetre fins al capdamunt. Ara les branques per escapçar només són les dels vespres que em vénen a la memòria amb la mare apressada, traient el cap per la porta de l'habitació, i amb el vestit de nit. D'una revolada, amb prou feines tenia temps de dir-me «adéu, Quel». I a

la cangur-girl de torn, que

agafés el que volgués de la nevera i

que al

costat del telèfon hi havia una cartolina amb el 45

número del teatre on anaven. El del restaurant, mai. Era la sorpresa que el pare es guardava per a la mare cada nit. Adéus sense petons per no fer malbé el pintallavis. Només alguna vegada vaig arribar a notar que les mans m'acaronaven amb les puntes dels dits les galtes. Tacte farinós i una mica apegalós de mare enfeinada. Devia fer molt de goig, com ara quan s'arregla per sortir, però en aquells moments em semblava una autèntica mona del parc, de la ràbia que m'agafava després de confiar que aquella nit sí, que aquella nit no hi hauria espectacle ni sopar a fora, i que potser trauria la pols

d'algun

dels

llibres

contes

que

esperaven un tacte de mare a la prestatgeria de l'habitació. Tant hi fa quin fos. Ni que repetís el que ens havien llegit a l'escola. Jo l'hauria escoltada i m'hauria deixat acaronar per la seva veu, dolça com la de totes les mares. O potser li podria

explicar,

aquella

nit

sí,

qualsevol

criaturada de l'escola ben fluixet. Quan se 46

n'anava, em deixava tan buit, tan neguitós, que volia que no hagués entrat mai. Ara que, si algun dia els pares no sortien, ja sabia com anirien les coses aquell vespre. Quan jo sopava, els dibuixos animats de la televisió. Després, el cedé de contes que jo mateix ja canviava de cara tot sol. Un control unifamiliar

perfecte

per

estalviar-nos

tots

plegats temps i paraules. Mentrestant, els pares s'explicaven les quatre coses del dia. Sempre mirant-se als ulls. Oblidant que aquella nit no hi havia cap compromís professional. I feien un sopar ràpid i fred. Em passava els vespres esperant la carícia de la mirada d'un d'ells. Encara que fos l'escorrialla de la mirada que reposava i que es fonia només en els ulls dels dos. Abans d'asseure's a taula per sopar, jo, per concepte educatiu, ja havia de ser al llit. Un altre conte al cedé. El llum encès com a testimoni de les

influències professionals dels pares. Pedagogia i espectacle. I així fins que queia rendit. M'hauria agradat trobar un buit en la conversa del pare. Interrompre'l, tal com feia la mare, encara que parlés tant, per poder-li explicar allò que jo tenia al cap cada vespre. Però no

només manies de petitot, sinó dir-li

que bé que ens ho podíem passar si li ensenyava un joc que havia acabat d'aprendre. I que l'havia estat esperant només per això. Si ho preferia, podíem jugar amb l'escalèxtric de quan ell era més petit i que encara estava muntat a l'habitació de planxar de la mare, perquè el pare era un aficionat als jocs de velocitat en miniatura. Li trauríem la pols i posaríem els bòlids

joguina

ordre.

volia,

baixaríem alguna de les capses d'antics regals de reis que jo tenia dalt l'armari. L'escalèxtric del pare va ser l'únic joc que vaig tenir a la vista durant anys. Les joguines que em regalaven —no goso a dir meves—, dormien apilades en les mateixes capses amb 48

què havien arribat a casa. No n'hi va haver mai cap que em cridés més que una altra. Em sembla que no en vaig estimar mai una més que l'altra. No sé si en vaig arribar a estimar cap. Em sap greu que el pare i la mare s'haguessin perdut el meu desfici d'esperar els reis, de deixar pa i aigua per als camells, d'anar a veure les cavalcades i donar la carta als patges amb ulls brillants. Ni tan sols es devien adonar que jo creixia. I les cangur-girls, la majoria, només em veien un dia tal com era i no em veien més per fer-ne la comparació i comprovar el canvi. No sé si als petits a qui no els han faltat les hores de falda, recorden la sentor dels pits de la mare. Se m'escapen també les olors de les noies cangur que van dormir les nits de tants anys a la llitera de damunt. A mi només m'han quedat presents d'una manera vivíssima l'olor de salobre dels braços dels avis i la de la terra seca de les mans dels padrins.

Deu ser el pare qui, per la feina que té, sense dir-m'ho, em demana que escrigui tot això, ara que ja sé com puc explicar la meva història.

Ara

molts

anys

que

ens

expliquem, fem i refem històries. I, ara, fins i tot més d'un dia, acabem ben empipats per qüestions de criteri, esclar. De moment, pel que es pot veure fins aquí, només he exercit d'escriptor de diumenge. A hores lliures. Però s'ha acabat. Deixo, a més, la llibreta espiral i el bolígraf. M'ha costat de convèncer el pare que em cedeixi l'ordinador portàtil. «És la meva eina de treball i compte a fer-la malbé». Però ha cedit potser perquè el portàtil no és un dels jocs de velocitat. M'hi he estat entrenant una bona estona i ho he aprofitat per preparar el que ens han encarregat a l'escola sobre les Expedicions Urbanes. Un tema ben poca-solta. Però els projectes s'han de presentar quan tornem de les festes.

Pensades

amb

tant

temps

l'avançada, no sé si les rutes perdran emoció. 50

L'any passat les decidíem tot just un divendres al vespre i van ser les més bones del grup el cap de setmana. De fet —i això sí que és el meu secret—, el millor del grup que vam muntar va ser que m'hi vaig enamorar. Però no sé si allò devia ser el que en diuen amor o què. Perquè vaig passar de la fase d'agradar-me'n ara l'una, ara l'altra, a viure per ella només. I vaig saber que era un enamorament flipat perquè no m'havia sentit mai com fins aleshores. Suposo que cada vegada que pensem en les Expedicions Urbanes, ens tornarà durant temps el record d'aquell diumenge de tardor a les vuit del matí, amb una ciutat quasi deserta i només la gent del grup corrent amb monopatí Rambla Catalunya avall fins al Moll de la Fusta, després de baixar com un llamp per tota la Rambla. Durant la nit havia plogut i el dia s'havia despertat amb un sol tímid. Des de la Diagonal fins al peu de Colom, les fulles caigudes sobre

els llacs immòbils de l'asfalt semblava que es banyessin en un mirall negre. Ja deu ser molt vella aquesta imatge que acabo de descriure. Però per mi no. M'adono que totes les coses em són noves. En visc tantes, ara, totes d'estrena, que em deixen meravellat fins a l'extrem que a vegades fan que m'oblidi de la meva història que tinc com un garbell, aquí amagat,

pessigollejant-me.

remarco:

pessigollejant-me. Perquè, en moments així, és més un neguit que no un pes. Veig que necessito

temps

per

pensar-hi

anar

descabdellant-ho tot fins a posar-hi un ordre final. Demà enfilo el període de les vacances de Nadal. Fa una mica que he preparat la bossa de roba i el maletí de l'ordinador portàtil del pare, protegit amb els plàstics de bombolles d'aire. Aniré sol amb tren fins al poble dels padrins. Duesaigües és a unes dues hores de Barcelona. Enmig de tot un altre món. El Priorat respira damunt i el poble li fa de portalada com una 52

vella frontera amb el pla. Les cases, allà, no són unifamiliars. Les parets de pedra i terra es comparteixen. El fred o la calor es filtren per les parets. I es respira l'alè de la gent del poble perquè la sentor del camp entra a les cases per reforçar el perfum que hi viu impregnat de fa mil anys. Aquest Nadal, per primera vegada a la vida, faré el viatge sol amb tren i no m'hi acompanyaran els de casa.

5 Matinada.

Urbanització

humida

per

l'alba.

Autovia neta de trànsit. Barcelona amb flaire d'urbs frescal. La plaça de l'Espanya Industrial, al costat de la central de trens, sembla un autèntic vaixell d'Eurodisney en aquesta hora. Enyoro per uns instants el drac de ferro colat

per

m'havia

deixat

anar

algun

diumenge de matí en el nou tobogan que desemboca al peu del llac artificial. El vestíbul de l'estació de Sants és com el ventre del drac que em portarà per la cua del túnel fins al baixador del poble dels padrins.

M'ha semblat que el pare no se n'anava gaire tranquil cap a casa quan ha vist que jo penjava amb presses, al portaequipatges del vagó del tren, el maletí del seu ordinador. He estat dels primers a pujar a dalt i m'he assegut, sense poder entretenir-me gaire perquè tot eren empentes, en un seient a tocar de la finestra, a la banda de mar, perquè volia veure sortir el sol. Tot i ser a primera hora del matí, fins a Sitges i

Vilanova hi ha hagut gent dreta pels

passadissos i els que havíem aconseguit un seient

pagàvem

condescendents

comoditat

amb

fent-nos

l'amuntegament

els de

maletes, bosses i carpetes dels viatgers drets, repenjades sense miraments sobre els capçals dels respatllers, com a mostra de pes dels coneixements acumulats pels estudiants que feien cara d'anar a passar les festes de Nadal a casa. Quan vam deixar Sitges, a l'alçada del santuari del Vinyet, vaig pensar fugaçment en 55

les bessones High Fidelity, que m'havien promès que es recordarien de mi quan fessin cagar el tió amb el seu germà petit. «¿Tan petit és?», vaig preguntar. «Encara no li han caigut les dents!», van fer. «Amb un tió a casa, del Quel ni us en recordareu», vaig allargar per regalar-me l'oïda. «Et xiularan les orelles, malpensat!», van prometre. «¿Pels cops de

bastó?»,

vaig

dir

encara.

«Perquè

guardarem un dels regals, home incrèdul!», van aclarir, com fa de bon entendre, les dues alhora. Però va ser un pensament fugaç perquè el tren em portava les imatges que tinc gravades a la memòria de les explicacions del padrí. Són imatges que reculen fins a l'època que es va construir la via del terme del poble. ¿Arribava als cent anys potser ja? La mateixa línia que ara recorria el traçat d'un ambiciós projecte que anava des de l'Estació de França de Barcelona fins a Saragossa i Madrid.

El projecte no es podia deslligar d'un marquès que precisament per això s'havia guanyat a pols, pel que es veu, una ampla avinguda a tocar del parc de la Ciutadella, davant de l'Estació de França. El padrí, però, del marquès de l'Argentera en deia el marquès de la Foradada, malnom que la gent del poble li atribuïa perquè va ser el factòtum que va obrir el que ara encara és un dels túnels de muntanya de més llargada que travessa un ferrocarril de la companyia. ¿On queda, però, el gairebé centenari projecte de la Foradada comparat amb el dels TGV que traspassen l'aire en un esbufec? M'imagino,

doncs

explicacions fanalets

del

—quan padrí—,

d'espeleòleg,

penso els

tècnics,

aprofundint

les amb

avencs

roques endins, manant obrir camins entre marges, dividint finques... Somniant segurament en un sopar d'inauguració darrere d'un dels finestrals

d'un

vagó-restaurant,

endins. 57

foradada

Passat tot l'horitzó de mar, i després de creuar l'infern industrial de Tarragona, a partir de Reus, i tocant a Les Borges i Riudecanyes, quan la via ja ha entrat de ple en un paratge de conreu cada vegada més emboscat, comencen els túnels que devia projectar un enginyer italià que va estar de dispeser amb els rebesavis, diuen, a la mateixa alcova que sempre hi ha ara parada per quan jo hi vaig. De fet, no és fins al baixador de Duesaigües, compartit amb el de l'Argentera, que comença la foradada que travessa la Serra. Sempre que hi he anat, no he pogut evitar de quedar-me una estona mirant la boca d'entrada al capdavall de la via. Un punt prohibit quan, a les primeres escapades amb bicicleta, ens jugàvem la pell pels passadissos falsos dels túnels més curts esperant amb l'ai al cor el pas d'algun dels combois. La impressió és tan forta que no te la treus mai del damunt! Esperar un càrrega, ajupit dins 58

un dels portalons falsos del túnel, et fa estar amb el cor a cent. Però un dia va venir el Talgo i, aleshores, si pateixes d'algun transtorn que pot ferir la teva sensibilitat, com diuen a les pel·lícules, no saps on t'has posat. Potser endut per la fantasia del que s'explica, m'imagino per dins els primers indicis de túnels l'enginyer i el marquès, i la gent de la comarca

barallant-se

amb

pedra

del

roquissar. «La mina d'aigua que hi ha sota la Foradada arriba fins a la font de les mines de barita del camí d'Escornalbou», assegura el padrí. I després sempre diu que les obres de la via es van emportar alguns homes. «Treballaven de mala manera i per quatre quartos», afegeix. Per la carretera —no hi ha més de deu minuts a peu des del baixador al poble—, m'ha pujat el furgó de correus que fa la ruta de la zona cada dia. Els padrins no tenen telèfon —«tot és a quatre passes aquí al poble», s'excusen— i se'ls ha de deixar l'encàrrec a la centraleta del telèfon públic si vols que et 59

vinguin a buscar. Abans que el padrí no veu arribar el tren pel pont i treu el cotxe del garatge, ja hi has arribat. Quan he entrat al poble m'ha semblat que entrava en el saló de sorteig de la rifa de Nadal. Cada finestra era un ressò de la cantarella amb els números que sortien de la ràdio i la televisió. No hi havia dubte que, al poble, ja havia arribat el Nadal, però d'una altra manera. Sense la fredor de l'arbre enllumenat i pagat pel municipi que feia joc a la zona reservada del sector multicolor de contenidors —el de les deixalles,

del

vidre,

del

material

reciclable...— al servei dels consumidors de la urbanització de les unifamilars. L'aparent tranquil·litat del poble només s'ha alterat quan un dels petits cantaires ha deixat anar la grossa de Nadal. Per uns moments, s'ha alçat un rebombori similar als dels vespres desèrtics de Barcelona quan hi ha partit de futbol.

Després

passar

matí

amb

una

revolada i d'haver dinat entre les ganes de parlar que tenien els padrins, m'he instal·lat amb una urgència insòlita a la tauleta del racó de la sala-menjador, on hi ha el foc a terra, i he començat

les

operacions

carregar

prodigiosa memòria de l'ordinador que havia de substituir tot el que em saturava la meva. A cals padrins s'hi està com un torró, per la llar de foc que crema en un dels angles de la sala, però no sé si podré convèncer la padrina que vinc a treballar perquè no para d'entrar i sortir de la cuina amb una notícia nova cada vegada que se'n recorda d'alguna cosa que vam dir tal dia o tal any quan vas venir també per Nadal. Esclar que he de confessar que m'agrada sentir-la parlar. És com tenir connectat el walkman amb fil musical. Quan ets al poble, les seves històries se't van fent necessàries a manera que avancen les hores, com la música

aïllada dels auriculars en un vagó de tren, o la lectura d'un llibre a l'alcova. El padrí no s'acabava que havia estat molt bé allò de deixar-me fer el viatge tot sol. «Sí, noi, així t'espaviles!», deia. I de seguida he sabut per què. El primer que m'ha dit és que l'endemà mateix hi havia batuda de senglar i li semblava fantàstic que hi hagués arribat just a temps. Ha donat per segur que jo també n'estava encantat. «A ton pare, quan venia a acompanyar la nena, no li feia mai gràcia la batuda...», ha dit. L'experiència ja em té ensenyat. Al poble, quan no es nega una afirmació, se sobreentén que hi estàs d'acord. M'hauria agradat més anar fins al pantà de Riudecanyes, fent una mena de trial amb el motoret de la mare que guarda el padrí. Primer enfilaria el corriol vell, després entraria al bosc i sortiria al costat mateix de l'embassament. M'agradava anar-hi perquè, sempre que ho feia, recordava una novel·la que havíem llegit a l'escola feia un any o dos, sobre el segrest d'un 62

periodista durant els Jocs Olímpics. I l'autor la situava en aquells paratges. Però no calia pensar-hi. Quan hi havia batuda, recórrer els voltants era una mena de sacrilegi o bogeria de foraster. Ni tan sols podria escriure. Demà, doncs, batuda de porc senglar perquè al pare no li feia gràcia, les noies no hi han de fer res, i els néts sempre trenquen la cadena, segons el padrí. Aquí tothom parla molt i clar. Parlen de tot i arriben a unes conclusions que em semblen tan lògiques que fins i tot gosaria dir que me les sé de memòria. Em fa l'efecte que si la meva escola bressol i els meus parvularis haguessin estat els padrins no hauria agafat aquell tic tan ridícul de les zetes. ¿Per què m'embarbussava tant quan anava al parvulari? Quequejava i tot, a estones. Després va venir el mal costum de les zetes. «Digues zi zenyó, Miqueló!», feia, al damunt, la mare. Fins a l'època en què deixava anar la vista perduda sobre qualsevol cosa durant hores i 63

hores. A la classe em resistia a aprendre els números, només m'agradaven el zero, el zinc, el zis i el zet, però a casa dibuixava el zis i el nou com

una

mania

estranya.

llapis

m'enganxava i començava a donar voltes i més voltes en fer la rodona i no trobava el moment de sortir-ne i fer la cua amunt del zis i la del nou avall. Quan, per fi, la mà s'aturava, em sentia molt i molt cansat. Un dia, com per art d'encantament, el papissoteig va desaparèixer. El psicòleg es va apuntar l'èxit davant la mare pels mètodes utilitzats. En canvi, jo tinc la sensació que vaig decidir que ja n'hi havia prou de zetes i de psicòleg perepunyetes. Els de casa parlaven també sovint amb el tutor de torn i no sé a quines conclusions devien arribar perquè tot continuava igual i jo em

curava

sol

cadascun

dels

virus

psicoinformàtics que em duraven un temps indeterminat.

mare

sempre

demanava

canviar de nivell precisament el curs que em 64

tocava d'anar amb ella perquè es veu que el claustre en pes de psiquiatres, psicòlegs i tècnics del cervell de l'escola recomanava que no em

convenia que me la trobés a la classe

fent de professora per no sé encara quins raonaments psicopedagògics que no entenia ni entendré mai. Quan jo era a primer nivell, des de la finestra de la classe veia la mare al racó del pati més assolellat de l'escola amb els de parvulari. Asseguda damunt d'un tub d'uralita de més de mig metre de diàmetre, pintat de colors, per on s'arrossegaven

entrant i sortint els seus nens

petits. La mare, com una cangur a l'engròs, tenia tot de marrecs aferrats al coll, asseguts a la falda de dos en dos, i repenjats als braços. Semblava un arbre de Nadal, amb els menuts com a regal penjant de les branques. I a mi se me n'hi anava el cor. Tancava els ulls i em veia agenollat als seus peus amb el cap a la falda i el sol acaronant-nos en aquell racó de pati de l'escola. 65

Però això, per culpa dels diagnòstics i les seves teories, no va ser mai possible perquè a l'hora del pati no coincidíem, i a l'hora de dinar ella no volia que m'acostés a les taules dels més petits. Al menjador de l'escola, vaig anar buscant durant diversos torns el millor lloc que tingués miranda a les taules dels petits. Vaig veure durant dos anys com els companys de classe entraven en altres aules i s'asseien en altres taules al menjador i jo quedava com estacionat, incapaç d'avançar, en el paper del repetidor, a la mateixa classe amb tot de col·leguis nous i carregats de manies heretades dels nivells anteriors. I a l'hora de dinar, m'havia d'asseure també amb companys de classe dos anys més joves que jo. Durant anys he voltat per moltes taules, sempre de cara a la mare, veient-la de lluny com posava el menjar a la boca als més petits, o com els parlava, o com feia l'avió amb la cullera

perquè mengessin enganyats. Els feia de mare per un sou al mes. I ella no em mirava mai. Però després d'aquella nit dels meus vuit anys que va passar tot allò de la meva història del mar, sí que la mare em

mirava i em feia

ganyotes de complicitat quan els petits no volien engolir el puré. També aquest curs m'assec de cara a la llum del finestral, en direcció als de parvulari, però em sembla que més d'un dia m'oblido de mirar cap a la taula del menjador dels petits. Però ara ja sé que la mare, sempre, sempre em mira.

6 Avui

els padrins han baixat a Reus a comprar

per Nadal. Amb cotxe no s'hi està més de mitja hora. M'havien dit per anar amb ells ahir al vespre. Però vaig posar l'excusa que m'havia portat feina a l'ordinador i que l'havia d'acabar. «¿A l'aurdenadó?», va dir el padrí, com si en dubtés, mirant-se el portàtil del pare damunt la taula. I jo: «És que he d'acabar això que m'he emportat sens falta». Vaig dir «això que m'he emportat» com si fos una feina ineludible, com si em requés de no

poder-los

acompanyar.

Com

hagués

d'enllestir els escrits d'algun tema proposat que 68

havia de presentar després de les festes perquè m'ajudessin a obtenir una

mica més de nota

d'alguna assignatura. No hauria estat la primera vegada, de fet. «Això que m'he emportat» em torna a ballar amb un neguit macabre per dins, però ho deixaré aquí. Ho he vingut a fer volar en la calma del poble, encara que se m'ho emportin els xips o vés a saber quin dels llimbs del disquet. He sentit el cotxe i el barrambam! de la porta enrotllable del garatge en abaixar-la, però m'hi he tornar a girar. De totes maneres, no he trigat gaire a llevar-me perquè aquest vespre toca empaitar porcs senglars i la batuda deurà començar tan aviat com es faci fosc, és a dir a quarts de sis. O sigui que tampoc no em quedarà gaire estona per escriure. M'he instal·lat amb el portàtil a la sala de l'alcova. En part per treballar més de pressa i en part perquè els de casa van dir que demà vindrien a passar el Nadal al poble amb els 69

padrins i no sé si el pare trobaria que a baix és gaire bon lloc per a l'ordinador, sobretot damunt la tauleta on el tinc a tocar de l'escalfor del foc. Si els ulls no ho veuen, el cor no se'n sent! No vull que es neguitegi i acabi repensants'hi i no me'l deixi emportar més. En aquesta banda de l'alcova, hi ha el rastre de quan hi va viure de dispeser l'enginyer de les vies del tren, un italià, un tal Morelli, segons el padrí. Hi queda, d'aquella època, la prestatgeria, ara plena dels estris meus de quan pintava, i un calaix de dos pams d'alt amb una dotzena de tubs de cartró amb pergamins de projectes de ponts i túnels de la via, de quan van fer la Foradada de l'Argentera. Un tresor, esclar! Es veu que per a la construcció de la línia de tren, en temps del rebesavi, va venir molta gent

fora,

colles,

capatassos,

famílies

senceres de traginers que tenien llogades les cases i les pallisses del poble.

L'enginyer italià, que es veu que era el cap de la brigada, tenia una tenda de campanya parada prop de les obres, però el quarter major el tenia instal·lat on ara hi ha el garatge de cals padrins. Aquí, sota l'alcova, pagava un a un els obrers que havien treballat durant la setmana en la línia del tren. Me'ls imagino, fent cua mentre la feien petar, amb la gorra a la mà, en fila índia, esperant els quatre rals de l'època. A més dels plànols, també hi ha un llibràs, gruixut com un atles de l'Enciclopèdia, que devia ser d'aquell enginyer. És un llibre d'altes i baixes de treballadors. Fora d'una vintena de tècnics, els de la mà d'obra rasa, si havien vingut de fora, hi estaven inscrits amb la indicació a la columna corresponent de la categoria de capatàs o de caminer. Si eren del poble, la indicació era la de peó o carreter. Vist ara, fa riure els preus que cobraven de jornal. Si em vingués de gust, podria quedar aïllat dins l'alcova. Si abaixo la cortina gruixuda de plecs, a dins només hi trobaria el parament de 71

llit, l'armari, la tauleta de nit i un tamboret que un bon dia va aparèixer entapissat de vermell. Precisament en les possibilitats d'aïllament és en allò que devia pensar quan l'any passat vaig oferir aquesta alcova per fer una missa espiritista quan un del grup de la colla de forasters

proposar,

sortint

minidiscoteca que hi ha al costat de les piscines, d'oficiar-la «per practicar», segons va

dir. I, a

mi, per curiositat, el tema de l'altra dimensió, des de petit amb allò de les dents, sempre m'ha interessat. Ja teníem espelmes de colors damunt del tamboret, que aleshores encara tenia el seient de fusta. Érem vuit congregants aferrats a les potes, fent-nos nosa els uns als altres. «Si fóssim a l'altra carena de la Serra, en qualsevol alcova de poble del Priorat, el contacte ja s'hauria produït!», remugava un dels forasters que devia tenir alguna experiència de fora del poble i

presumia de la potència tel·lúrica del

Priorat veí. 72

Allà, no hi havia manera que es bellugués res del que presumiblement s'havia de bellugar, ni vam sentir cap veu d'ultratomba, potser perquè ningú no coneixia cap difunt que li fos molt pròxim i els que en tenien preferien no embolicar-s'hi. Jo, per descomptat, prou em vaig guardar de parlar ni poc ni molt del dispeser Morelli. Primer perquè no hi creia del tot. I després perquè no em volia guanyar una esbroncada del padrí, que era molt gelós de les coses de dins a casa. Ho vam haver de deixar. «No ens hem concentrat prou», «L'espai no és el més idoni...», va anar dient el presumiblement entés en qüestions d'aquella mena. Després de la missa va quedar el cobrellit fet un moc i el tamboret ple de taques de cera que es va menjar el vernissat. Les cortines no han perdut mai més, a pesar de les rentades de la padrina, la pudor de fum d'espelma incrustrada.

Fora, a la sala, hi ha aquesta prestatgeria antiga i l'escriptori de quan la mare era petita, arrambat als vidres de la finestra, que és on jo escric ara. També hi ha un radiador elèctric amb una prolongació de fil que va d'un costat a l'altre. I alguns mobles que farien botre d'alegria un antiquari. Quan la padrina ha pujat a l'habitació, s'ha quedat parada una vegada més que ja m'hagués fet el llit. Estirat només, esclar, però de tal manera que ni es nota i queda com si l'haguessis fet bé. «Ja te'l faré jo, si has d'estudiar, nen», deia amb el particular «nen» que no hi ha hagut mai manera d'eliminar del mapa. El padrí ha dinat a casa, però abans ha passat ben bé una hora trastejant pel garatge. Després de dinar s'ha endormiscat al butacot del costat del foc amb la televisió engegada que encara s'entretenia refent els testimonis acabats d'enriquir amb els premis grossos de la rifa de Nadal d'ahir. 74

Al fons, de la cuina estant, sortia el rumrum de la màquina rentavaixelles que per l'aniversari de la padrina, els pares van fer arribar de sorpresa a casa. A la televisió, que havien

canviat

tema,

una

periodista

especialitzada en la jet, parlava com si li caigués la bava de les extravagàncies dels habituals vividors que venen la seva imatge a les revistes del cor. Era el contrast dels nous milionaris de la grossa de Nadal. Ho explicava a mitja veu, com si esbombés una xafarderia molt valuosa. Semblava que estigués convençuda que, pel fet de tenir aquella intrascendent informació, ens podia fer dentetes a tots els espectadors anònims que des d'aquell moment teníem l'obligació de guardar el secret. Ho he comprès quan ha confessat que li agradaria ser princesa. És més, se li ha escapat que creia estar preparada per ser-ho. Si hi ha una cosa que a mi m'alteri l'humor és que facin notícia de les pallassades d'aquesta genteta perquè, a més de fer-los publicitat de 75

franc, es gasten una part dels diners que anirien molt bé per a altres coses. Per exemple, aquí mateix al poble, estan condicionant una aula de l'escola perquè faci de consultori del metge que visita tres dies a la setmana. Però la meva alteració d'humor no preocupa gaire els grans. La padrina, aixecant el cap del ganxet, ha dit que tot ajuda a viure. Diria que el padrí s'ha posat al meu favor quan se n'ha anat remugant i dient que encara volia anar a regar abans que no es concentressin les colles per a l'anunciada batuda del senglar. «Nen, estigues preparat amb roba fosca i ben tapat. Cap allà a dos quarts de sis». L'hora prevista que jo ja havia endevinat, esclar. El dia de la meva història també era de nit, com aquesta de la batuda, però el Nadal d'ara, a muntanya, aleshores era un final de juliol xafogós, al costat de la mar. Vet aquí com els pares expliquen als seus fills si el dia que van néixer feia fred o feia calor. I si l'àvia va dir això i la tieta et va portar 76

allò altre. A casa, em parlaven sempre d'aquella nit. Volien que jo tingués molt clar que no era veritat que no estiguessin pendents de mi. Deien que, a pesar que sortissin cada nit, pensaven constantment en mi. I, si no entraven a veure'm quan tornaven, era per respecte a la noia que feia de cangur. Però que abans que es posessin al llit s'estaven una estona a l'altra banda de la porta de l'habitació intentant destriar el meu respirar del de la cangur-girl. Però jo continuo pensant que aquella nit de l'últim dia de juliol de fa vuit anys em van descobrir de debò. S'havien oblidat de fer-me sentir estimat. Jo els ho vaig recordar perquè tenia necessitat de donar-me una oportunitat com a fill i de donar-los també una oportunitat a ells de tenirme. I va sortir bé. Estic desfet. Avui no he escrit res de bo ni de nou. M'he dedicat a passar en net el que havia escrit a mà a la llibreta d'espiral. Encara no em sé avenir de qui o què m'ha empès a 77

embolicar-me a desembussar el tap per poder treure la història que em bull, adelerada, amb pressa de vessar-se. Però, ¿què dic, pressa?, si en qualsevol cosa trobo una justificació per poder retardar-ne l'explicació. Sento les hores del campanar com acompanyen la tarda que cau.

Ahir

a la nit, doncs, hi va haver la batuda

anunciada del senglar. Encara tinc clavats al cap els clapits dels gossos que devien intentar fer sortir el porc del seu amagatall. La cridòria de la canilla en un punt llunyà de la nostra zona de guarda i espera.

espectacle

autèntic

únic.

Inoblidable. ¿Com pot ser que el pare no fes cas al padrí quan li deia per anar-hi? Trobar-te de nit amb un grup de gent expectant i tensa, sense badar boca, relliscant entre tolls secs de glaç que no

devien haver

tingut temps de fondre's durant el dia, amb un ventet tallant que se'n riu del molt ben tapat 79

que vagis, és una sensació digna de la càmera de l'Spielberg. ¿No ho podríem vendre a tot el món, això, i fer-ne un film taquiller com fan els americans amb les seves llegendes? ¿Guionista o escriptor? Encara tinc el dubte. M'imaginava els focus de les càmeres entre llentiscles —un dels pocs arbustos que conec amb facilitat dels boscos que envolten el poble dels padrins—. Protegits amb matolls i esperant el senyal que havia de donar el cap de colla per fer avançar tots els caçadors a una i aconseguir que el pobre senglar es vagi tancant en un cercle acorralat, envoltat, indefens, presoner en un perímetre reduït que només els homes de la batuda es coneixen pam a pam, corriol a corriol, clariana a clariana. És el secret per caure amb èxit damunt la presa. Però al final va resultar que s'havien malversat massa esforços. Tanta gent destinada al ritual de matar un senglar més menut que un porc de granja!

La bèstia va aparèixer. Hauria dit que estava a mig créixer, encara. Espantadís. Amb trescar insegur. Tentinejant. Una mica matusser per la falta d'experiència, em va semblar. Més de prop, l'única cosa que el feia fera eren els ullals que li sortien del costat del morro. «Mala nit!», vaig sentir que remugava un dels caçadors. «Hauràs de tornar a venir una altra nit, noi!», em va dir un veí de cal padrí que portava un arsenal propi d'un marine dels USA. Molt bé. Una batuda. L'emoció de la presa que no saps si hi és i que crides, parant-li una trampa. Temptar la sort i la vida per caure en la mort brutal dels caçadors. Vaig entendre una mica la reticència del pare. «Els cacen perquè sí. Acabareu amb l'espècie!», discutia un dia amb el padrí quan jo no feia gaire cas del que parlaven. I potser sí que és aixó perquè, avui en dia, no hi ha ningú al poble que tingui necessitat de la carn del senglar que es repartiran després entre tots. El pobre senglar que ahir va caure entrampat entre 81

el seu propi bosc ja no baixa als conreus perquè no en té necessitat. L'home li ha deixat prou supermercat obert amb els trossos abandonats. I, als voltants del poble, els rebrots de les alzines cremades a principi de segle per treure el carbó li han creat un paradís de glans amb el qual pot sobreviure eternament. Els glans, per als senglars, són com la xocolata cuita per al Quel! «Ara a la plaça!», va dir un altre dels promotors de la batuda. L'espectacle començava de debò. Del silenci del bosc a la gresca de la plaça. Semblava un salvi's qui pugui! ¿D'on van sortir tantes dones i criatures, a més dels homes congregats amb les seves armes, si al poble no hi ha més de dues-centes ànimes censades? Vaig tornar a pensar que l'Spielberg hauria de veure l'espectacle d'escorxar un senglar acabat de caçar. I potser el

pare, a través de

l'agència d'espectacles on treballa, podria fer passos per convèncer els promotors del món de

la pantalla de tot el que hi ha en aquesta mena de foc de Sant Joan de Nadal. Per un moment, em va recordar una escena que vaig veure en un vídeo de promoció del pare d'un grup que treballava amb un porc a la pista. ¿Els Rinos? ¿Els Gringos? Me'n recordo perquè el pare em va dir que eren uns actors que s'havien format amb una companyia que es deia La Fura dels Baus. I sabia que havien de ser molt bons perquè jo era dels que havia pogut veure en directe la cerimònia de la Fura dels Baus a l'Estadi de Montjuïc quan es van inaugurar els Jocs Olímpics a Barcelona. No em va agradar l'espectacle de veure escorxar el senglar, abatut, sangonós, fet una massa de pell i carn de no sé quants quilos, en un cavallet de la plaça, davant la mirada de tot el poble. De la Fura dels Baus, vaig passar a pensar en aquella escena del film sobre els homes prehistòrics quan acabaven de descobrir el foc. A més, a pesar que la padrina sempre digui que el senglar té la carn molt melosa, 83

aquella bèstia disposada a ser cruspida pels habitants del poble no m'ho va semblar gens. I aquell temor se'm va fer realitat més endavant al plat. La carn era estellosa i espessa. Ha estat com un bateig de terra, molt primari. Tant primari com el bateig amb aigua de mar d'aquella nit. De la nit de la meva història. ¿Però què m'apressa a explicar el que va passar aleshores? Immers en el relat, m'estira tant tot el que visc a cada instant, que sembla que amb la vida que em refà es fongui el passat. La padrina entra de tant en tant a l'alcova. Fa un tomb per darrere l'escriptori i m'ofereix alguna cosa. Es preocupa per la persiana, pel radiador elèctric de l'estufa. Però ho fa només per parlar. Perquè sàpiga que és aquí i no pas per una altra cosa. Perquè de mi, ara me n'adono, només espera que faci algun gest de cap. Millor dit, del casquet de llana amb borla que porto com si estigués en un refugi de l'esplai al Pirineu perquè l'estufa no arriba ni

que estigui al màxim. I picar el teclat d'un ordinador, ni que no ho sembli, escalfa el cos. «Si baixessis al forn de la plaça a buscar el pa, em faries un favor», ha insinuat la padrina, preocupada segurament perquè no em veu aixecar el cul de la cadira de l'alcova. M'ha xantatjat amb un parell de mandarines pelades que a mig matí ha pujat el padrí de l'hort. I, per un preu així, valia la pena anar a buscar el pa. Quan tornava a casa, a poc a poc, en la solitud dels carrers trencada només per alguna remor llunyana de la carretera comarcal que passa per la banda sud del poble, m'he adonat que hi havia boira baixa i espessa. I els boscos del voltant desapareixien a poc a poc en aquella mena de mantell. I he recordat la boira que vaig descobrir a París, al costat del Sena, ara fa un any. En un dels viatges del curs. Ara tampoc no feia ni una gota d'aire al poble. El Sena del poble era un rierol que baixava bastant ple entre canyissars. Però el silenci feia arribar la remor fins als 85

carrers del poble com un cant constant que t'acompanya en la solitud. Em

sembla

que

unifamiliar

urbanització m'agradaria més si tingués un rierol com el de Duesaigües pels voltants. Cada autovia, un rierol. I la boira baixa que entrés a l'estudi de tant en tant. Ara, al poble dels padrins, semblava que hagués estat nevant i que les volves s'haguessin quedat suspeses en l'aire. Potser sí que nevarà aquest Nadal, i als pares els costarà sortir aquest migdia de Barcelona, perquè entre les festes i la neu, tothom pujarà als seus cotxes i col·lapsarà les sortides per voler portar els seus petits a conèixer la pluja de cotó que només saben què és gràcies als pessebres. Quan he arribat dalt a casa, m'he hagut d'escalfar de seguida. Al costat del foc hi havia els dos gats de la padrina, els mateixos que a l'estiu sempre fan vida al carrer. I el gos del padrí feia veure que dormia ajagut a terra i amb un ull mig cluc, vigilant les meves passes, que 86

d'un trimestre a l'altre és capaç de recordar perquè li semblin d'algú de confiança. ¿Qui ha fet creure que sempre se les tenen, aquest parell de bèsties? ¿L'inventor del refrany que diu que es barallen com a gat i gos, potser? Sóc testimoni que els que habiten a cals padrins no s'esbatussen mai. Potser el secret és que el gos es troba en minoria i prefereix deixar-ho córrer. El padrí fa un horari una mica alterat perquè és Nadal i, de fet, em sembla que només baixa al tros per no perdre el costum de la rutina. He notat que, al poble, trobes a faltar cada dia el que fas sempre, de tanta força que t'imprimeix. El padrí s'arriba fins a l'hort. En torna amb un cabàs amb quatre coses. I puja a casa aprofitant el viatge amb una càrrega de llenya de la que conserva al garatge, tallada a l'estiu i deixada assecar a sol i serena al bosc mateix. En un d'aquests viatges de reconeixement, quan ja havia començat a fer-se fosc, ha cridat 87

des de baix. «Nen, baixa que porto caquis!» Era el crit de cada hivern que el Quel espera per dir que no amb el pit ben ple d'aire. Podia anar a la batuda del senglar, anar a buscar el pa, baixar a fer canyes al rierol, pujar els cabassos de l'hort i carregar amb un feix de tions, però pel caquí no hi passava. Vaig saber que l'arbre originari del caqui venia de la Xina, a l'escola. I vaig saber que el caqui es deia caqui, i no palosanto, al pati de l'escola. Quan encara no m'havien caigut les dents,

esclar.

Cada

nivell,

des

dels

més

caguerris fins als més granelluts, passava per la lliçó del caqui. L'únic arbre supervivent després de la construcció de la pista poliesportiva. La principal classe d'experiències que es vivia a l'escola. I, de rebot, la de complement de matemàtiques, llengua, socials i arts plàstiques. El caqui omnipotent i tronc bàsic del sistema educatiu que potser va inspirar la reforma. La meva experiència, però, era la de trepitjar el podrimener de caquis que queien a 88

terra i s'esclavafen deixant-ho tot empastifat. El regust asprós que et deixava el fruit a la boca no me l'havia pogut treure de la memòria dels gustos que guardem en un racó o altre de dins nostre com si fóssim un alquimista amb els seus perfums. El caqui —àlies palosanto per als amics— és un dels pocs arbres que donen fruit a l'hivern. I se n'aprofita, d'aquest privilegi. La polpa és encara més fastigosa que la sang del senglar. I els qui diuen que la troben dolça deuen tenir els organismes del seu departament d'alquimista deteriorats. «Res de caquis, res!», he exclamat. Gairebé cridant tant com aquell dia a l'escola que vaig veure des de la finestra com la mare asseia els pàrvuls en rodona a sota de l'arbre i amb un molsut caqui a la mà donava tota mena d'explicacions que no devien passar de fer entendre a aquella espècie de cucs amb dodotis que la pell del caqui era vermella. Ver-me-llaaaa, responia el cor infanticida. 89

Deia que havia respost al padrí cridant com aquell dia que la professora de fruites i verdures em va demanar que anés al pati i li pugés

parell

caquis

per

fer

una

demostració de l'interior del fruit. Però a baix hi havia la mare i no volia passar per damunt dels dodotis perquè sense voler se t'escapa el peu, els trepitges els dits i es posen a marranejar com si tu, que has arribat per feina, els haguessis semblat una aparició de fantasma amb bata d'escola. El padrí, però, que em sembla que ja coneixia la meva aversió pels caquis, tenia l'alternativa a punt: «Doncs, baixa a colgar els moniatos al caliu. Ens els menjarem quan arribin els de casa teva». Molt bé, la proposta del moniato ja era tota una altra cosa, digna de les millors taules i els paladars més exquisits. Qüestió de gustos. Perquè es vegi si no hem estat ben criats els que hem crescut com carbasseres —diuen els grans— amb farinetes

en pols i donuts matinals, acompanyats de sotracs de cotxe, camí de l'escola. El moniato, doncs, és una bona excusa per deixar que el portàtil del pare respiri. Per gravar i per fer una còpia de seguretat. Un Quel previngut val per dos Quels. ¿Oi que sí, Miqueló?

8 Deuen

ser les tres de la matinada de la Nit de

Nadal. Després de la pausa, empès per la crida dels moniatos, no reprenc la feina fins ara. Tot i que sé que no dorm ningú pel que ha passat, em fa por que els sons de blip, blip, blip! d'aquest portàtil molestin tots els de casa. Però, vaja, no crec que sigui tan greu si tinc la porta tancada i escric dins l'alcova amb les finestres barrades pels porticons. Escric sobre la tauleta de nit i hi ha un munt de llibres escampats per damunt el llit perquè tinc la intenció de

relacionar-los al document Word. 92

Però no sé si m'hi veuré prou bé. Tinc el llum apagat perquè necessito l'endoll doble de terra per a l'ordinador i l'estufa. I la pantalla de l'ordinador no em deixa veure gaire més lluny del teclat. M'he aturat. No m'hi veia. He desconnectat l'estufa i m'he posat dins el llit per no tenir tant de fred. Escric amb el portàtil damunt de les cames i tinc llum. Solucionat. Doncs, bé, els pares han arribat a l'hora prevista i he sabut que es posava en marxa alguna cosa. Roma! Aquest any també toca anar a algun lloc, esclar. I el lloc serà Roma. Per si algú no ho sap, Roma es troba al mig d'Itàlia. I els professors més clàssics sempre en parlen com si hi tinguessin un pessic de pedra incrustrada. Els de casa i jo ens embarquem el pròxim 2 de gener per estar-nos-hi fins al dia de Reis, que és el 6 de gener. Perfecte, fins aquí. Després ha vingut la febre de repassar prestatgeries per veure si trobàvem res que 93

parlés de Roma. I el resultat ha estat no gaire cosa més que aquest escampall de llibres que ara tinc a l'alcova. I no és que la vella biblioteca del padrí es quedi curta, però no sempre t'endevina els gustos, i tampoc no és l'Aladí de la llàntia que apareix quan el fregues. Plash!, aquí tens Roma en safata! Mentrestant, la padrina ens perseguia amb la Gran Enciclopèdia i amb el volum de les erres, obert de bat a bat on devia haver-hi l'entradeta que parlava de Roma. «No cal que

busqueu

més. Aquí ho trobareu tot!», ha dit amb la mateixa fe que un herbolari et ven una herba remeiera. Hem

anat

despenjant

llibres.

Pols

teranyines són els amics del paper imprès! Ha sortit Grandes imperios (per allò de l'imperi romà), Les ciutats del món (potser aquí...), Les capitals d'Europa (que tenia el segell d'una caixa d'estalvis

com

testimoni

llibre-regal-

d'imposició-obligada), País d'Itàlia (l'hem escollit 94

pel títol, però el pare ha dit que eren uns assumptes de llit d'altres temps). ¿Qui ho hauria dit que trobaríem tants motius

distracció

buscant

llibres

que

parlessin de Roma? Però en casos així no hi ha res com una guia de viatge. I aquesta la tenia a la unifamiliar. La recerca de llibres que m'havia de servir per muntar un recorregut per Roma ha anat perdent interès, i malgrat els moniatos al caliu, tothom ha començat a insinuar que tenia gana. La taula ha quedat envaïda per tota aquesta pila de llibres sobre motius italians que han ofert una selecció d'èpoques generacionals des de la biblioteca dels padrins a la dels pares i a la d'algun de meu que no ha tornat a l'estudi de la unifamiliar i s'ha anat quedant al poble un estiu i un Nadal rere un altre. El que ha passat a partir d'aquí ens ha trasbalsat tant a tots que ningú no sap com acabar-s'ho i em sembla que podríem tenir tema per dies.

La cosa ha anat així: per fer lloc a la sala del foc, he tret l'ordinador i els llibres que suposadament han de servir per documentar-me i fer una ruta turística per Roma i que em miraré amb calma aquests dies. Els he pujat a l'alcova. He de dir que em feia mandra només de pensar que cap llibre dels que havíem tret em serviria i que els hauria de retornar a baix demà o demà passat. Entre els que he carretejat, hi havia (ja l'he relacionat abans) el volum Les ciutats del món, que és un llibre no gaire gruixut, groguenc pel temps i la humitat. Es veia de seguida que no hi trobaria res de Roma. Parla de poblets que deuen haver desaparegut en l'espai i el temps. Els Cogullons per exemple —no és estrany que amb una cacofonia com aquesta acabi quedant despoblat!—, la Mussara (monument modern a repetidors de

comunicacions), Mont-ral, la

Bartra, Pontils... El llibre, amb il·lustracions minucioses de plomes, és del 1948, segons el registre de l'edició feta a Barcelona. 96

Entre altres coses, hi vaig agafar interès perquè explica que «el tiratge consta d'un únic exemplar, imprès en paper de fil Guarro, amb un plec manuscrit de l'autor i una vinyeta original, dibuixada damunt del mateix plec. A més una sèrie de gravats del llibre en negre. Aquest exemplar va relligat en pergamí.» El curiós tiratge donava a conèixer a més que se n'havien fet «30 exemplars en paper de fil Guarro, reimposats en mida gran, numerats a màquina de l'1 al 30 i signats per l'autor. 30 exemplars en paper de fil, no posats a la venda i amb la denominació Ofrena de l'autor. I 1000 exemplars en paper allisat, sense numerar», un dels quals era el que tenia a la mà. ¿Una peça de valor, doncs, més de mig segle després? Al darrere, com a testimoni de la inflació dels últims cinquanta anys, descobria el preu de l'època: 25 pessetes! ¿Què ens donarien ara per 25 pessetes? ¿Una bossa de pipes potser? La sobrecoberta llisa del llibret, que era com un folre opac sense encolar, demanava a 97

crits que te'l miressis i el repasessis. I no hi ha res més temptador que un llibre antic que no hagis vist mai per dins. No cal dir que l'he obert, suposo que picat per l'evolució plena de curiositat que m'ha anat agafant per l'exemplar que respirava tanta antiguitat. ¿I com havia arribat a cal padrí? De fet, era una curiositat que no anava més ellà de veure què hi havia imprès a la tapa de cartró. Perquè allí, entre la sobrecoberta i la tapa de cartolina dura, hi havia un full de paper pautat, delicadament doblegat i planxat pel temps! No, no estic copiant una història de Lord Byron, el poeta romàntic que només conec pel castell de Chillon. Vam visitar el casalot en un dels viatges sorpresa que vam fer amb els pares un mes de maig, al llac Leman de Suïssa. La guia parlava d'un llibre escrit pel poeta anglès, El presoner de Chillon. Però em va cridar més l'atenció quan, a la classe de literatura de l'escola, uns mesos després, vaig saber que l'autora de Frankenstein, Maria Shelley, havia 98

estat escrivint l'obra del monstre en una mansió de Ginebra, incitada per Lord Byron. Fantasies a banda, el paper que he trobat dins les solapes del llibre de la biblioteca del padrí el tinc al costat del portàtil mentre escric. I és un paper que ara ja sé que farà canviar el curs de la meva història escrita. Perquè una carta datada l'any 1917 sempre pot fer canviar el curs de qualsevol història, si a més parla dels qui t'han anat davant i han viscut, com tu, els passos de la família. Quan l'he descobert hi he passat els ulls d'una revolada. El cor m'anava d'aquí a allà. He baixat de l'alcova per l'escala de cargol, com un beneit, fins a la sala on hi havia els padrins i els pares. Ara ja sé que m'he precipitat. Però estava segur que havia fet una gran descoberta a vuitanta anys llum! El paper semblava que em cremés la mà i que se'm rebel·lés perquè l'havia desvetllat d'un llarg somni en l'oblit. ¿Existia de debò l'Aladí de la llàntia i jo sense adonar-me'n havia demanat un tresor ocult? 99

Mentre baixava les escales de l'alcova, m'ha passat pel cap que potser era una carta entre enamorats i que no n'hi havia per tant. Encara no n'havia desxifrat del tot el contingut amb la primera passada d'ulls. ¿Any 1917? Vaig fer un càlcul ràpid per saber qui s'hi podia trobar involucrat dels quatre presents davant la llar de foc. Hi havia poques probabilitats. Prop de vuitanta anys de diferència són molts. Si l'escrit destapava algun afer amagat en el temps, ja no hi havia remei. El meu crit d'alerta havia congregat els padrins i els pares al voltant de la taula. «¿On era?» «¿En un dels llibres de Roma?» «¿D'on ho has tret, això?». Cinc nassos, deu ulls i un joc de mans no només dificulten la lectura d'un full aparegut sinó que, a més, posen en perill la fragilitat del tresor que l'Aladí de l'alcova havia posat a la meva disposició. La carta s'havia posat al correu, segons la datació, en una presó de Barcelona. I s'havia escrit a mà, esclar, amb una tinta que el temps 100

havia tornat completament de color castanya sobre un paper que semblava originàriament grogós, fent joc amb el de l'edició del llibret de Les ciutats del món, on havia aparegut. La carta —ara ja ho teníem tots clar— l'escrivia el que hauria estat el meu rebesavi, si l'hagués conegut, és a dir el besavi del pare. «Quines coses passen la Nit de Nadal! —va exclamar el padrí com si recités una estrofa del poema tradicional—. És de l'avi, fixeu-vos!» «¿Es deia Miquel també?», va fer el pare. La signatura portava el mateix cognom de l'avi, el de la mare i, per tant, coincidia amb el meu segon. Un rebesavi es deia Miquel com jo. I tothom

haguéssim

trobar

coincidit

extraordinari

sense

que

proposar-nos-ho.

Claríssim. «Sí, es deia Miquel», va assegurar el padrí, donant testimoni definitiu del parentesc de la firma. La carta l'adreçava al meu besavi. Es fa difícil pensar

que el besavi, el 1917, tenia la

mateixa edat que jo tinc ara. ¿Per què sempre 101

sembla que els avis i besavis no hagin tingut una etapa de joves? La transcric. Si el destí ha volgut que una carta trenqui el ritme de la meva història, he de fer cas del destí. A més, la carta no és gaire llarga. I un cop entrada al disc dur fa la impressió que ja no hi hagi res que la pugui destruir. «Sàpigues, fill, que sóc a la presó per pagar una mala jugada d'algú. Pots anar amb la cara ben alta per la vida, pel poble, pel món! Ton pare no és un malfactor. Ho pots dir sempre, això! Ho pots dir també a Morelli, que prou sé que m'ha defensat i que ara ocupa el meu lloc. »Ja ets prou gran per saber què vol dir ocupar el lloc d'un altre en aquests casos. No en parlis amb la mare, però. No vull que visqui pensant que jo sé el que hi ha entre ells dos, aquí baix. I ho entenc. Jo, sense voler-ho, ja li he fet prou mal, a la mare. 102

»No sóc el mateix Miquel que et va veure néixer: ton pare, ni que sortís demà, no podria ser mai més el mateix. Això, saps, corseca i va minant a poc a poc i fa que els altres ho notin. »Amb tot, m'agradaria veure-us. I si mai veniu, tu i la mare, fes com si res. Prou sé que em comprens. I que, de fet, portes casa pel que m'expliques. M'agrada que sigui així. »I que la via del tren sigui també el teu món. »Records i una forta abraçada de qui et recorda sempre. El pare.» La vetllada d'aquesta Nit de Nadal ha durat fins a les dues de la nit. I em penso que no podrà dormir ningú avui. I no precisament per culpa dels torrons. Pel que fa a mi, dir que ha canviat el curs de la meva història escrita és un dir, ja s'entén. No em treia el 1917 del cap. ¿Com devien viure aleshores? ¿I de què parlava el besavi al 103

seu fill quan li anomenava Morelli, l'enginyer italià que el padrí deia que havia estat vivint en aquella casa quan es feia la via del tren? El text de la carta no m'ha deixat aclucar l'ull. Si n'hagués trobat una d'aquell tal Lord Byron, segurament que no m'hauria exaltat tant! ¿Què era la meva història comparada amb aquell misteri que amagava la carta del besavi des de la presó? ¿I què hi feia el besavi a la presó? ¿I allò tenia res a veure amb la construcció de la via? ¿I amb el famós Marquès de la Foradada, potser? Però el portàtil se'm rendeix. Són quarts de cinc de la matinada quan doblego, amb tracte de monjo de convent, el testimoni de paper escrit a mà. A les cinc de la matinada de la Nit de Nadal, al poble, el fred és com el que expliquen les nadales i més. Se m'ha anat congelat el cos que tenia al descobert fora de l'edredó del llit. M'he acabat posant la camisa de franel·la, el xandall amb caputxa i la bufanda. I encara 104

tenia les mans completament entumides. M'he posat els guants i aixĂ, envasat com un tetra brik, intentarĂ¨ dormir.

105

9 Torno

a ser a baix. Diuen que enguany fa un

fred que pela i només s'està bé al costat del foc. El pare mateix va ser qui em va dir com és que no m'hi instal·lava, en comptes de dalt a l'alcova on es concentrava tota la gelor. Ahir va ser Sant Esteve i ell i la mare se n'han anat aquest matí, fa cosa de mitja hora. Hem quedat que trucaré a casa demà passat per veure si me n'he sortit del recorregut que hem de fer la setmana que ve per Roma. La mare anirà a buscar tríptics al consolat italià. Segur que en traurem més informació d'allí que no pas de tots els llibres que tinc al 106

poble. L'any passat Milà, i l'anterior, Viena. Sempre

aprofitant

encàrrecs

l'agència

d'espectacles del pare. Però enguany he agafat un interès especial per Roma perquè aquest final de curs amb els col·leguis hi tornaré i, amb bona sort, potser ja hauré fet l'aprenentatge per poder exercir

cicerone. Nadal i Sant Esteve han passat més o menys com cada any, és a dir, menjant i parlant. Es pot dir que hem menjat el mateix de sempre per aquestes festes, però cada vegada em sembla més un menú condemnat a desaparèixer de les cuines a mesura que les padrines es retiren de la seva tasca alimentària. Adéu escudella. Adéu pollastre rostit. Adéu miraculoses prunes que desembusseu per amor a l'art. Adéu crocant fet a casa, massapà i galetes cubanes. Adéu pa foradat i neules amb torró de Xixona! I parlar! Realment han donat un tomb considerable les converses d'enguany. Perquè 107

les converses de Nadal sempre em semblen les mateixes, Aquests

agafades

per

revolts

diferents.

dies, però, la carta del 1917, amb la

memòria gairebé heroica del besavi, ha estat el centre de la tertúlia com abans —molt abans que jo em cremés les primeres dents—, ho era el vers après a última hora a base de paciència i declamació d'alguna de les cangur-girls. Hem anat descabdellant velles històries. D'aquelles que només de tant en tant es devien apuntar amb mitges paraules potser també en altres

tertúlies

Nadal.

les

troques

descabdellades en pots treure conclusions, diu sempre la padrina. A veure, l'escrit des de la presó de Barcelona, és del 1917. El llibre on vam trobar la carta es va publicar el 1948. La mare va néixer el 1950, dos anys després de la publicació del llibre. El besavi, que era el destinatari de la carta, va morir l'any que la meva mare va néixer. A baix, al cementiri nou de la carretera, encara

108

hi ha el seu nom en una de les lloses. El besavi, aleshores només tenia cinquanta anys. Si era una carta que el besavi va rebre quan tenia disset anys, la devia guardar en uns quants llocs diferents abans que anés a parar al llibre de Les ciutats del món. Si féssim números, suposant que el llibre s'hagués comprat de seguida que es va editar, el besavi, que era nascut el primer any del segle, el 1901, aleshores ja tenia 48 anys. Això vol dir que feia trenta-un anys que el rebesavi havia escrit la carta al seu fill des de la presó. ¿Per què l'havia desada, el besavi? I molt poc abans de

morir, tenint en compte que el

llibre portava data de publicació del 1948. ¿Es pot parlar d'un arxiu per sentimentalisme o d'un amagatall per salvar les males èpoques? ¿Quantes vegades no he sentit dir al padrí que un paper escrit és el pitjor compromís que existeix? ¿Tan important era la confessió des de la presó del seu pare per no destruir l'única versió d'un passat mai desvetllat potser per la 109

rebesàvia? ¿Tan important pot arribar a ser escriure la història que et neguiteja per dins? Se'm fa realitat el moment que la comarca es va remoure de dalt a baix perquè s'havia de construir la via del tren. Ja havia dit que n'havia sentit

parlar

padrí

moltes

vegades.

«Aleshores, amb deu o dotze anys, sense escola, els peons més joves ja hi picaven!», deixava anar només de tant en tant, com si formés part d'una veritat que no es volgués dir del tot. Quan es van fer els túnels i els ponts que travessen la Serra, molta gent vinguda de fora, la majoria d'homes dels voltants, els que habitaven al poble, les cases senceres, el bestiar de bast, les dones i els fills, eren la força motriu que havia descobert el futur. I per això deixava la pell en la construcció del tren. Els del poble, segons el padrí, estaven segurs que aportaven al racó de món on habitaven un projecte de progrés que obriria noves maneres de fer, de treballar, de viure. El temps els donaria la raó. El mateix temps, però, 110

que s'encarregaria de fondre les seves il·lusions deixades enrera per donar pas, amb

ganes o

sense, a les noves propostes més modernes. «El tren passarà per la banda de sota la carrerada... S'hauran de treure alguns arbres. Foradar rocam maleït, com diuen els enginyers. Ja se sap, feina segura, setmanada fixa. Jo, la mula i el carro i tot! ¿Saps els avellaners del Morral? No cal ni que els esporguem! Tot allò va enlaire i s'hi apuntala una de les arcades mestra del pont gran!», explicava el padrí imitant l'entusiasme de principi de segle del besavi quan ell encara era un marrec. El padrí, sempre que s'enfilava amb la seva història, l'explicava com si fos una llegenda. Li venia de molt lluny. I qui sap si no hi afegia collita pròpia, que al final acabava fonent-se amb la història autèntica. Es veu que els primers anys de feina a les vies havien canviat la imatge del poble i la de la gent. Fins i tot la de l'aire que s'hi respirava, pendent només de les obres de la nova línia. En alguns indrets es veien ja com s'alçaven els 111

primers peus de les arcades dels ulls dels ponts. En d'altres, les boques dels túnels descobrien, com en una casa de la por, el misteri que s'havia amagat tota la vida sota el rocam de la Serra. Però, tot d'una, aquella història llegendària se'ns havia fet molt pròxima. Tant, que s'havia convertit en un secret posat a casa. El rebesavi escrivia des de la presó al seu fill de disset anys. Li assegurava que no era culpable d'algun fet pel qual se l'acusava. I li confessava, de pare a fill, d'home a home, que sabia que la seva mare, la rebesàvia, l'enganyava amb el tal Morelli, l'enginyer italià que vivia a dispesa a casa. Però ja es veia que el padrí no passava d'explicar-nos el que ell també havia sentit explicar. Tot li era bastant remot. Els ponts de Duesaigües

són

aquí.

Els

trens

continuen

trencant de tant en tant la blavor del cel i deixen per uns segons la remor del seu pas suspesa en l'aire. Des de la finestra de l'alcova sembla que 112

siguin una de les joguines del pare a la unifamiliar. La foradada de l'Argentera continua pregonant el silenci més enllà. És fàcil creure com va remoure el poble el fet que vingués tanta gent de fora. Però poca cosa més. El padrí estava tan estranyat de la troballa de la carta com tots els altres de casa. Es veia que anava recuperant records que l'ajudessin a poder donar alguna justificació a l'empresonament del rebesavi. Per exemple, que havia sentit a dir que els intents de revolta dins els grups de peons, acabaven sempre amb l'acomiadament d'uns quants dels treballadors. «Amb bona sort, només uns quants tornaven a ser admesos al cap d'un temps, a canvi de tractes de sota mà amb algun alt càrrec de la companyia». ¿Una revolució de peons? ¿El besavi havia estat un home amant de la lluita de principi de segle? ¿O potser és que no va voler cedir per pocs diners unes terres que ja havien estat heretades pels seus avantpassats? O qui sap si 113

hi va haver algun robatori de plànols —¿els de dalt a l'alcova, potser?—. ¿I si la condemna a la presó anés més lluny i hi hagués algun mort al darrere?

¿Una

venjança

mala

fe?

¿Un

assumpte de joc? ¿Algun accident sense aclarir en el sector on les barrinades esventraven la roca? ¿Calia buscar un cap de turc per amagar alguna negligència? El tema de la presó, però, de rerefons i intrigant per sempre més. «Després van venir mals temps —deia el padrí com si s'excusés del buit en la seva història—. Els odis entre patrons i obrers es van anar fent grossos. Al cap de vint anys esclatava la guerra. La guerra civil del 1936 ho va colgar tot sota terra», deia finalment abaixant el cap i buscant la raó en les flames de la llar que consumien un parell de tions d'alzina, testimoni mut del que potser nosaltres no sabríem mai del tot. Però hi havia el tema de fons de la carta. ¿La rebesàvia era l'amant de l'enginyer Morelli? 114

¿Aquella dona amb vestit fosc i un mocador al cap que hi havia en una fotografia de l'època emmarcada a la paret de l'alcova dels padrins tenia un amant? Ni els padrins ni els pares ho negaven. «Era molt elegant la meva àvia», deia el padrí. Fins i tot la padrina i els pares li donaven la raó i hi tiraven terra al damunt amb un «si, ves, coses del temps!». Tots donaven per segur que els fets s'havien precipitat després que el rebesavi anés a la presó. S'imaginaven que la dona sola, encara jove, es devia trobar vivint amb el neguit de fer gran un fill i amb la presència d'un dispeser, segurament educat i refinat, de casa bona si era enginyer, i culte si era italià. El feien lluny de casa seva. Un aventurer estranger que portava els aires d'una altra manera de viure. Els padrins i els pares es preguntaven i responien alhora. Cada interrogant era, de fet, un aclariment que s'afegia a la suposició del que no s'ha viscut. «Quan el besavi fa la confessió 115

per carta al meu pare, ¿ho sabia, l'aleshores encara noi, que la seva mare i l'enginyer Morelli eren amants? Si no ho sabia, ¿la confessió per escrit no li podia provocar un cop molt

dur?

¿Morelli, en el fons, li feia de pare?». Finalment liquidaven les conjectures fents'ho venir bé i dient que també tot podia ser fruit de la simple imaginació d'una persona que està patint la solitud entre barrots, que cova una injustícia, i que sent la gelosia molt endins. I per això imagina el que més li doldria de comprovar entre la seva dona i el dispeser, un enginyer amb influència a la companyia per poder tirar tots endavant amb les obres del tren i que ell mateix havia admès a casa. Aquest Nadal, doncs, el tema, pel que tenia d'incògnita, ha estat monogràfic i apassionant. Els altres anys passava una cosa curiosa. No es parlava del mateix a taula quan hi érem tots plegats que quan ens quedàvem sols els padrins i jo. A la taula de cals padrins la conversa sempre gira al voltant de la crisi mortal de les 116

avellanes i del preu vergonyós de la quartera d'olives. De si s'ha fet bon vi o no. Del lliure mercat europeu que ho ha ensorrat tot. I, de tant en tant, de les línies d'alta tensió que travessaven el terme venint de les centrals nuclears. Al padrí no n'hi han plantificada cap dins les terres. Però és com si les hi tingués perquè han ocupat els trossos de dos o tres dels veïns del poble. «Els han donat vint mil duros per cada torre i els han hipotecat els terrenys per sempre», deia. Jo em feia l'entès i profetitzava, imitant les tesis d'una de les classes de l'escola del professor d'ecologia, que en cinc anys tots els arbres que hi havia a un quilòmetre a la rodona es cremarien per la radiació de les línies, i els ocells que travessen la zona a l'època de les migracions hi deixarien la pell. «Sí, i també diuen que si hi treballes a sota et xuclarà les tisores de podar!», feia broma el padrí.

117

La mare s'enganxa tot el dia a la padrina, la segueix davant i darrere tot xerrant mentre ella va feinejant. El padrí s'entaula tot el sant dia amb el pare. I mengen. Mengen i parlen. Mengen, parlen i vigilen que el foc de terra no s'apagui. Res més. Jo vaig fent parada i fonda. Exactament així. Parada d'orella amb la mare i la padrina. I fonda, entre el padrí i el pare. Aquest any, entre les dues converses, n'hi ha hagut per sucar-hi pa. Si no hagués estat la carta del 1917, la mare i la padrina haurien tornat com sempre als temes de la família, de la roba, de la gent del poble, dels programes de televisió, de si tot és tan car, de si volem posar unes rajoles noves aquí, de si al vídeo hi ha enregistrada la pel·lícula del dia tal, o de si ara arriben més diaris

poble

que

abans

perquè

repartidor fix. El pare i el padrí s'afanyen en unes operacions de pretesa ajuda al dinar familiar. 118

Trenquen pinyons, avellanes i ametlles. Pelen taronges i mandarines. Trien panses, però roseguen contínuament i només una petita part de la seva producció arriba a la taula de tots. El padrí aguanta fort la conversa del pare, com si se l'hagués preparada tot l'any. El padrí llegeix força. Diaris i llibres. I, a més, no es perd cap de les retransmissions de teatre o de concerts que fan per la televisió. I enxampa el pare per aquí. El pare diu que el teatre per televisió és un disbarat, però que és l'únic que encara manté el negoci i per això han de cedir i vendre's. Però el padrí te les imatges fresques de tot el que s'ha fet dos o tres anys després de les estrenes i es diverteix confonent el pare en els repartiments d'actors, els arguments i els autors. «¿Però com pot ser que tu no sàpigues que Tal actor o Tal altre treballava en aquella obra de Tal autor?» És un duel divertit de seguir, entre picada de pinyó i de pansa. «Teniu una memòria d'elefant!», acaba concedint el pare. «És que 119

menjo cues de pansa!», fa amb una de les cues entre els dits el padrí. Però, ja ho he dit, aquestes eren les converses habituals dels altres Nadals. En les d'aquest any només hi ha hagut la carta. Com si la carta del rebesavi hagués arribat enganxada a les barbelleres del tió que fèiem cagar molt abans que el Quel sapigués que les dents que li punxaven les genives acabarien cremades en el solar

vella

fàbrica

condicionat.

120

d'aparells

d'aire

10 He subratllat amb llapis el que m'interessava de la Gran Enciclopèdia i del llibre de Les capitals d'Europa per poder-ne fer després un extracte ràpid a màquina d'escriure mateix. Els padrins en tenen una de ben conservada a les golfes. La padrina ha pujat per ajudar-me a destapar-la. «Ta mare hi va fer un munt de coses quan feia la carrera de mestra», ha recordat. La tauleta rodona amb faldilles al costat de la vidriera,

amb la màquina i els llibres per

copiar. Tot ben a prop. Hi ha poques coses velles en aquesta casa. Una espurna va fer cremar una part de les golfes abans que la mare 121

anés encara a l'escola del poble. Es va ensorrar un bocí de teulada i a partir d'aquí es van animar per renovar-les i convertir-les en el que seria l'equivalent de l'estudi que tenim a la unifamilar. Les van enllosar, van fer la teulada nova i van posar plaques al sostre de tota la casa. Les golfes van canviar de fesomia i de parament. Queden separades de la teulada àrab per una vidriera per on entra el sol des que surt fins que es pon. Ara les golfes són una amplíssima alcova lluminosa de cel ras, amb un pendent que les va fent petites, i amb un televisor

dels

antics.

envà,

emmarcades dues fotografies de les obres de la via, una de la colla d'empleats de la companyia constructura —diuen que hi ha el rebesavi, però no li han sabut trobar mai—, esmorzant sota un arbre. L'altra foto històrica és de la inauguració dels túnels. A l'altra paret de les golfes hi ha un armari amb la post de planxar, els estris de

122

cosir, dos prestatges plens de draps vells. I un bagul d'aquells que no gosaries obrir mai. Però puc assegurar que al bagul no hi ha el que tothom s'espera que hi hagi. Ni vells vestits de núvia, ni barrets passats de moda, ni escriptures malmeses pel temps. Només roba vella qui sap si d'abans que els padrins fossin els padrins i les obres del pont comencessin. Fantàstiques relíquies que han anat passant de mà en mà, anònimament. Un autèntic vestuari que una companyia de teatre adoptaria al preu que fos. La carta del rebesavi s'havia convertit ara en una mena d'amulet. Era, amb la seva grogor, el contrast del portàtil que escriu a la pantalla i engoleix les tirades de pàgines sense que hi puguis fer res. ¿Per què la carta m'havia donat més força per tirar endavant en la meva història? ¿Potser perquè pensava que algú més, tants anys enrera, s'expressava també escrivint sense ni passar-li pel cap que estava fent d'escriptor? 123

Engego, doncs, la meva carta particular. Adreçada a ningú esclar. Adreçada a mi mateix, potser. No goso ni escriure fins a quin punt enyorava ser estimat quan tenia vuit anys. El Quel ja havia cremat les seves primeres dents. I quan es cremen les dents, s'ha acabat de pensar que tot tornarà a començar i serà diferent. Va arribar el juliol. Al juliol, el pare tenia —i té encara—, molta feina perquè l'agència és quan fa més contractes amb les festes d'estiu i els xous de cara als estiuejants que animen els promotors a omplir les nits de pobles i barris amb teatre i música en directe. Per això a mi m'enviaven al càmping amb els avis. No anava ben bé així, però. Els avis viuen tot l'any a Barcelona i l'avi es trasllada d'una manera fixa al càmping cap a finals de maig, i l'àvia ho fa a començaments de juliol. Aleshores era quan ella se m'emportava.

124

L'avi és el gerent d'un càmping a la costa, a tocar d'un castell on, a les nits, la gent que té diners s'hi juga, amb fitxes, tot el que potser no té en comptes corrents als bancs. El pare i la mare amb prou feines trucaven una vegada al mes. Però jo no me'ls podia treure del cap. Omplien tots els meus pensaments. Era com si estiguessin en cada racó de les tendes de campanya i de les caravanes que acampaven al càmping. Per oblidar-me'n, segurament, em passava el dia jugant, nedant, pescant a la platja, sota la mirada dels estiuejants que em prenien per un dels merdosos dels seus titets que asseguraven la

continuïtat

nissaga

clients

acampadors. L'avi, esclar, no podia estar per mi. I l'àvia s'encarregava que al supermercat del càmping no fallés res. Menjava gairebé sense asseure'm a taula. «Ton pare va créixer així», només deia. Fruita, amanida i llet fresca a tothora. Portant l'horari dels treballadors d'estiu. Sense horaris. 125

Sense vacances de debò. Sense pares durant els dos o tres mesos que no hi havia escola. Acabava el juliol fet un negre de color de pell de tant prendre el sol. Però aquell 31 de juliol de quan tenia vuit anys, el dia que m'havien de venir a buscar els pares, no sè què em devia passar pel cap. Però ja he dit abans de començar aquest relat que ho tenia tot molt ben preparat. Potser sí que ho havia estat

maquinant durant les inacabables

hores de platja i càmping. Potser sí que em feia por veure venir el mes d'agost que em tocaria passar. Em pensava que seria com sempre. Tot i que

pare

feia

vacances,

durant

l'agost

s'arribava unes hores a l'agència. Anava i tornava per l'autopista i arribava a la unifamiliar amb més malhumor que els altres mesos de l'any. La mare se'l passava a la taula del despatx fent programacions de l'escola. Pensant només en el nou curs que se li tirava al damunt. Omplint

impresos.

jo 126

rondava

com

llangardaix endropit, per tota la unifamiliar. Pel garatge, com un saltamartí, amb la pilota. Per la terrassa, com un abellot, amb els còmics que fullejava mil vegades fins a xuclar-los tot el pol·len. Per la taula del menjador, dibuixant malament i sense cap vena artística. Per terra, desordenant videojocs, desganat. Després de dinar, ells es feien passar la xafogor de la

tarda estirats a les gandules, a

l'ombra de la terrassa, i jo continuava amb la meva representació plurimimètica de la fauna domèstica amb el televisor engegat a no gaire volum, aclofat al butacó, mig abaltit. Enyorava l'escola. No perquè allà, al pati del caqui fastigós, m'ho passés gaire bé tampoc. Però almenys allà em tenien ocupat i l'ocupació em feia oblidar de la meva història a estones. Era quan pensava també en els col·leguis de la meva classe que tenien germans. M'hauria agradat tenir un germà gran que estigués per mi, que m'hagués servit d'estímul quan l'estiu se'm feia tan llarg de transcórrer. El germà petit 127

de les bessones High Fidelity deu viure com un maharaja. Potser era, doncs, per l'avorriment que portava al damunt que tornava veure a venir el que m'esperava quan els pares em recollissin del càmping dels avis aquell 31 de juliol de la meva història. O potser era que em trobava immensament bé, posat dins l'aigua de la meva mar, en aquella hora que començava a fosquejar. O potser era que em volia venjar de tantes hores de sentir-me sol. Dic sentir-me perquè, en aparença, estar-ne, no n'havia estat realment mai. Sentia que es feia fosc i més fosc i no em movia de l'aigua, suspès i emboirat dins l'aigua. Sembla estrany com es poden tenir les coses clares quan només tens vuit anys. Esclar que per alguna cosa sempre em deien allò de «el Quel raona i parla com si fos un vell». Esclar que ben pocs creuen també que cremant les

128

primeres dents quan els cauen allunyen el conjur de tornar-se home-llop. I potser sí que vaig començar a entrar en un estat que s'acosta a la venjança. Això va ser quan em vaig acostar a la caleta del roquissar que

aguanta

castell-casino,

presidint

càmping dels avis. I allà, ben estès, perquè fos el primer que es veiés quan em busquessin les patrulles de voluntaris, vaig deixar el meu banyador de color verd fluorescent. I vaig fer cap dins de l'aigua una altra vegada. Però amb una calma tensa. Similar a la que impregnaven per tots els corriols els caçadors del poble del padrí quan anaven de batuda del senglar. Aleshores, però, encara no havia vist mai el senglar caure en la trampa amb la seguretat que s'hi deixava caure, sabent el que hi trobava. Ara que vuit anys després he pogut saber com actuava un senglar acorralat, puc dir que, al peu del castell, amb el cos tot nu, jo també 129

era com una cria de senglar que sabia molt bé què em feia. Era fosc, ja. L'hora de la batuda del Quel. Convenia estar-hi més alerta encara. Els avis del càmping, que no han anat mai al senglar, cridaven. Xisclaven, em sembla. L'àvia havia començat a plorar. L'avi maleïa no sé què. Els turistes i els seus titets emmerda-sorres volien saber què passava, em sembla. I silenci. S'allunyaven. I

una

altra

vegada

molt

d'escàndol.

Escàndol i sorolls compassats. S'organitzaven millor per a la batuda del senglar Quel. Ara sí, havien

demanat

ajut

als

estiuejants.

S'ho

muntaven per oferir després l'espectacle a la plaça del càmping. Ara em fa riure aquesta comparació de la batuda del Quel. Però no. En el fons no em sentia com el porc senglar perquè jo em moria de ganes que em trobessin. Que em trobessin seria el càstig que hauria preparat per als meus pares, davant de tothom, 130

tota

població

del

càmping.

Davant

d'aquella mena de torre de Babel en banyador. Ara s'escoltava el meu nom pels altaveus de socors del càmping. Un tot terreny de les patrulles de platja recorria la sorra amb un megàfon. Alarma general: Es busca el senglar Quel! ¿Algú ha vist el senglar Quel? Le sanglier Quel? The wild boar Quel? Deien el meu nom en totes les llengües. I els estiuejants responien a cor repetint el nom del porc abatut. Ara el pare. Ara la mare. Així vaig saber que ja havien arribat per venir-me a buscar. Però jo sé ara que ni el fantasma de l'enginyer Morelli m'hauria pogut trobar, aquell 31 de juliol, si als vuit anys hagués sabut que existia un enginyer italià vinculat a la família. Jo, senglar de mar abatut, no podia dir: sóc aquí! Hi havia algun ressort sota el rocam del castell del casino de joc que no permetia que em mogués ni un mil·límetre. Alguna cosa que m'havia convertit en roca.

131

Ben immers dins l'aigua, només amb el cap a fora, rebent els embats de les ones, que es multiplicaven suaument i m'obligaven a aixecar una mica les plantes dels peus, vaig recordar les indicacions del monitor de natació que ens inculcava les quatre normes primàries des de petits. Sabia que podia negar-me dins l'aigua si m'hi

estava

massa

estona.

les

ones

augmentaven, l'esgotament em podia vèncer. La temperatura del mar, força freda a aquella hora fosca, podia també fer baixar sobtadament la del meu cos. I si cedia a qualsevol d'aquestes pressions, la debilitat em podia fer perdre les forces

per

mantenir-m'hi

surant.

Estava

respirant amb més esforç del normal. ¿Com en deia

d'això,

monitor

les

piscines?

Hiperventilació. Sí. Ho recordava perquè era fàcil de lligar. Fes memòria de l'Hiper on va la mare

comprar,

deia

ventilador de la unifamilar.

132

sempre,

del

Doncs, si m'agafava una hiperventilació d'aquelles, podia perdre el coneixement. En el fons no sé si desitjava que m'agafés una negada o una hiperventilació. I no sé si desitjava que em trobessin. Ni que em rescatessin. Ni que em fessin els primers auxilis com havia vist alguna vegada que feien els socorristes a la platja del càmping. Les ones petaven contra el meu cos i era com si hi hagués una maregassa que s'asclés sobre el penya-segat del meu pit. No feia gaire que feia aquestes divagacions, quan em va semblar divisar un parell de barques

que

s'endinsaven

mar

amb

llanternes. I jo continuava quiet i amb tots els músculs

vigilants.

Els

altaveus

pronunciaven el meu nom, aleshores. ¿Els pares havien baixat a la platja, potser? I de sobte, el crit del pare i de la mare per damunt de tot l'escàndol: —Fill! Queló! Res més. 133

¿Què passava ara? Doncs, que jo no gosava ni respirar. Havien vist el banyador fluorescent com un senyal lluminós. La mare deia alguna cosa entre sanglots que no vaig poder entendre. I la massa de voluntaris d'aquell càmping de Babel se m'anava acostant. Quel, oui? Well, Quel! La meva oïda, afinadíssima, enregistrava com un casset el que la mare confessava. Que m'havia estimat poc. I el pare deia que era per culpa seva. L'un i l'altre es feien culpables d'allò que ja consideraven que no tenia remei. I no se'n va salvar de llançar a mar ni l'obsessió de l'escola ni l'obssessió de l'agència d'espectacles que els havia distanciat de mi. Els plors ofegats tintaven d'un to trist la penombra al peu del castell de la ruleta de la sort.

134

Havia arribat aquell moment de dir que si em perdien de debò, ja no sabrien què fer més sense mi. I ho van dir. Era la frase final. I no parlava ningú més. Va ser quan vaig notar que les cames se'm començaven a bellugar. I l'aigua del meu voltant es movia molt a poc a poc. M'esmunyia ajagut fins a trenc d'ones. Quan l'aigua només era ja escuma d'ones que anaven i venien, em vaig posar dret i vaig començar a caminar en direcció cap al grup de voluntaris convertits en patrulla de salvament. Com els caçadors, quan veuen entrar el senglar abatut al redòs preparat pacientment, sense dir res, anaven obrint la

rotllana que

havien improvisat a la caleta. Deixaven que el pare i la mare s'hi quedessin al centre com a únics

receptors

privilegiats

presa

alliberada. Em van rebre amb els braços oberts després d'aquell nou bateig.

135

11 He

rellegit el que vaig escriure ahir. I ara, vuit

anys després, no he pogut recordar la sensació d'immobilitat dins a l'aigua. Em sembla com si no formés part de la realitat que ha trobat un lloc en la ficció escrita. ¿Es pot oblidar una sensació així per molt que t'esforcis a recuperar-la? Em rellegeixo i no sé trobar-m'hi, en tot el que he escrit. Com si hagués desaparegut per sempre del meu pensament. ¿No era això el que pretenia? Ara tinc la sensació que al poble dels padrins ja hi he fet tot el que havia vingut a fer. 136

Però ara quedarà escrit i serà com si hagués intentat de preservar a la memòria una part de la meva història que no vull recordar. He escrit, per fi, la meva carta del 1917. Si d'aquí a cent anys algú és capaç de desprogramar un disc dur, descobrirà que el Quel dels vuit anys que sabia que havia de cremar les primeres dents no portava al damunt un simple adhesiu sinó que s'havia fet dibuixar un tatuatge per a l'eternitat. En canvi, sí que em sembla més literari explicar que després de sortir de l'aigua va anar tot molt de pressa, com una atracció natural, com una xuclada d'imant. Em vaig llençar a les cames de la mare i m'hi vaig abraçar. M'hi vaig aferrar. Devia ser en el mateix moment que el pare es treia la samarreta que portava amb el logotip d'un dels grups de música de la seva agència d'espectacles i m'eixugava, m'agafava per sota els braços i m'embotia sota el sostre amplíssim de la mare. 137

«¿Així, doncs, no hi ha ni ofegament, ni negada,

hiperventilació?»,

semblava

que

sentenciaven els socorristes amb un respir de tranquil·litat. Em sentia com un delicat embalum. Un valuós embalum. Aquesta sensació sí que la recordo. Vam sopar al càmping dels avis, en silenci. Un silenci transparent, fet de mirades. «No ha passat res», deien en veu baixa. I ens vam dir tot el que no ens havíem dit en vuit anys, enmig d'un joc de mirades. Amb els ulls del Quel dins els ulls de tots com un recer d'on ara ja no em sentia exclós. També sense gaire fressa, com si una bonior s'hagués empeltat per tot el càmping. El pare i l'avi van parar una tenda de campanya canadenca de tres places al costat del xalet dels avis. Havien decidit que ens quedàvem els tres. Però com uns estiuejants arribats de l'estranger. Hi vam dormir el pare i la mare, i jo enmig dels dos. 138

Em van tenir abraçat durant tota la nit en aquell cel de lona que ens separava i protegia del cel ocupat per una lluna plena buscant inútilment l'home-llop que s'havia perdut per sempre gràcies a la prevenció d'haver sabut cremar les dents. Hi vam passar la primera setmana d'agost, passejant, nedant, recollint pedres i petxines, pintant-les, pescant, sempre junts. Un dia que tornàvem amb la barca, cap al tard, en el moment de tocar sorra, la mare va dir amb unes llàgrimes que no li cabien als ulls, però que no li acabaven de rodolar cara avall, que quan aquella nit vaig sortir de l'aigua, li havia semblat que jo portava un vestit d'estels de tant que lluïa el meu cos nu sota els reflexos de la lluna. ¿Em deu venir de la mare, la dèria de voler ser escriptor? ¿D'on va treure aquella imatge que només es podia inventar un poeta? Una tarda, en una terrassa del bar del càmping dels avis, vam planejar les setmanes que ens quedaven de vacances. Vam anar a 139

molts llocs. A la majoria d'indrets ja hi havia estat abans, però tot em semblava nou. Podia acaronar la cara de la mare sense que la notés enfarinada per primera vegada. I, ara la mare, ara el pare, m'agafaven a la falda, m'abraçaven, em petonejaven. Per no semblar, semblava que encara no havia deixat de ser un nadó. Sentia l'escalfor dels pits de la mare i els braços forts del pare. Sentia la presència vibrant i emocionada dels dos junts per primera vegada des que havia nascut. Només havia canviat que ara ja tenia vuit anys. Que era una mena de tractament que els tres sabíem que acabaria dominant el virus. I que l'havíem agafat a temps perquè encara no era massa tard. Després va venir el pacte. Per al pare, sortir a les nits era la seva feina. Doncs entesos. La mare hi aniria quan algun dels espectacles o concerts dels que portaven a l'agència valgués molt la pena. Doncs molt bé. Em portarien amb ells sempre que fos possible. «Ara ja has fet vuit 140

anys», deien. Només demanarien els serveis de les cangurs quan fos estrictament necessari. I ho acabaríem parlant tots plegats. Volien estar amb mi tot el temps que fos possible. Tots volíem recuperar els anys que se'ns havien anat entre els dits com se n'anaven les culleretes de la bassa de l'hort del padrí al poble. Ara que tinc ben bé l'edat del besavi quan es va quedar sol

amb la seva mare i l'enginyer

Morelli, discrepo de tant en tant amb el pare. He après a entendre del gremi de l'espectacle potser perquè a casa no he sentit a parlar d'una altra cosa. Em puc moure privilegiadament entre bastidors. I no tot el que veig em sembla bé. Li planto cara amb avantatge, com feia el padrí. Jo sóc més jove i em miro els espectacles i els concerts amb una altra visió. Com el padrí que els mirava amb l'impacte de la retransmissió per televisió. Potser és per herència. A mi m'agrada tot això, tant com els altres col·leguis el bàsquet o 141

natació. Engresco amics per anar a exposicions de

maquetes

màscares

d'escenografies,

maquillatge.

Faig

tallers col·lecció

de de

compactes dels grups que surten nous i busco com un melòman les peces més introbables a les fires del disc que es fan. Em compro llibres d'història de les arts escèniques, col·lecciono els programes de mà, retallo les crítiques d'algun diari ni que no n'entengui cap. L'estiu vinent m'apuntaré, si puc, a un camp de treball que sé que fan, dedicat als tallers de teatre i música. Amb la

companyia

d'afeccionats de l'escola, hi he fet tots els papers que puc. Potser per això, quan vaig decidir començar a escriure la meva història, dubtava de si havia de ser una obra de teatre. Primer, però, caldrà desfer l'embolic entre dramaturg, demiürg, traumaturg i script o escriptor. Però no cedeixo tan aviat perquè, ben pensat, potser sí que un dia o altre em sortirà alguna peça basada en la carta del rebesavi. ¿Un 142

melodrama de sèrie televisiva amb rerefons històric sobre el 1917? Però, de moment, prefereixo que la carta s'estigui, doblegada com la vaig descobrir, entre les cobertes de Les ciutats del món. El padrí ha acabat concedint-me que m'emporti el llibre a la unifamilar de tant que hi he insistit. ¿Entre les cobertes del llibret esgrogueït s'hi ha estat prop de vuitanta anys, oi? ¿No pot esperar una mica més mentre jo decideixo el meu paper d'hereu en l'afer?

143

Epíleg (1) No

fa gens de vent, avui. El foc fa la viu-viu i

entra un sol calent per la finestra de l'alcova de cals padrins. Tant de fred que ha fet aquests darrers dies! Demà al matí tornaré a Barcelona amb el tren. L'endemà de Cap d'Any anem a Roma. M'he rentat el cap després d'una setmana de dur-lo protegit amb el casquet de borla del Pirineu. Quina quantitat de cabell! No me'n refio del barber que hi ha al poble perquè està

144

acostumat a tenir-se-les només amb les calbes com les del padrí. Diuen que m'he estirat aquest Nadal. I que m'he engreixat una mica. Deu ser perquè m'he passat les hores escrivint amb el portàtil. Massa comoditat. Entenc els escriptors que encara ara diuen que no han deixat d'escriure a mà. ¿Hi ha dret que només amb una ordre general puguis canviar els noms dels personatges o una paraula per una altra? Ara comprenc perquè un poeta com l'Espriu, que ens feien llegir a Literatura, escrivia sempre amb un llapis Staedtler Noris. Si d'aquí a uns anys vull escriure de debò, ho faré sobre temes amb els quals no em senti gens implicat. Des de fora. I si les muses —¿què deuen fer les bessones High Fidelity?— no vénen mai, tinc pensat de buscar el refugi en la lectura d'un llibre escrit per un altre. Ja sé que ara la gent llegeix molt poc. Però estic fet una mica de cada manera. I noto que m'agrada tocar-ho tot.

145

Se m'acut que potser també es troba la inspiració en els

viatges o en les expedicions

urbanes. Roma. Tot és començar. L'enginyer Morelli, que havia dormit aquí, a l'alcova de cals padrins, també era italià. ¿Es poden lligar caps d'aquesta manera a partir d'una carta, un personatge de fons i un viatge?

146

Epíleg (2) En

aquests moments la impressora va traient

com un tió automàtic els fulls de paper de la història que vaig escriure pels volts de Nadal. Ni me'n recordava. Però el pare ha trobat un arxiu estrany al disc dur del seu ordinador portàtil i no ha pogut estar-se d'obrir el document Quelon (de Quel, Quelon) i me n'ha refrescat la memòria. No he volgut fer cap correcció. En part, perquè em sembla que ja no vull ser escriptor, ni traumaturg, ni dramaturg ni res de tot això. El pare ha insistit a imprimir-ho perquè ho llegís amb tranquil·litat la mare.

147

La impressora ja s'ha aturat. Agafaré els folis, els foradaré i els relligaré amb un parell de claus. De fet, ho deixaré per a una altra estona perquè ara he de fer un plat ràpid i m'he de vestir de pressa. Aquest vespre he d'anar a l'estadi olímpic de Montjuïc.

reina

dels

concerts,

gran

Madonna, vol fer embogir més de 40.000 fans, i el pare i la seva agència hi estan al darrere movent

tots

els

fils

d'un

muntatge

tan

espaterrant com aquest. No

cal

dir,

esclar,

que

pare

s'ha

precocupat de reservar entrades per a tres.

Refugi La Vinyeta Duesaigües, hivern del 1992 Revisada, estiu del 2010

148