Llavor d'estiraboli by Andreu Sotorra

Andreu Sotorra

LLAVOR D'ESTIRABOLI

Barcelona 2016 Edicions Digitals Escac Gabinet de Comunicació

Llavor d'estiraboli

Recull de vint-i-un contes, la majoria de caràcter oníric, que es mouen entre l'estirabot, la ironia i l'afabilitat, a vegades amb un toc de surrealisme i algunes pinzellades de realisme màgic. El recull integra altres subreculls, escrits primerencs de l'autor, publicats o premiats gairebé tots entre els anys 1979 i 1983, i publicats en diverses mostres col·lectives de narrativa de l'època. S'hi apleguen: Set contes noctàmbuls, Tres grans de llavor d'estiraboli, Cavall i genet, Dues postals de mitjanit amb franqueig concertat, Tres zoocontes i Altius non tollendi, bonsai!

Andreu Sotorra va néixer a Reus (Baix Camp) el 1950. Actualment resideix i treballa a Barcelona. Ha publicat més de vint-i-cinc llibres en llengua catalana —la majoria de novel·la breu i contes—, alguns en constant reedició, tots escrits al Refugi La Vinyeta, de Duesaigües (Baix Camp). Ha obtingut una trentena de premis literaris de narrativa curta, contes i novel·la (El Vaixell de Vapor, Edebé, Joaquim Ruyra, Lola Anglada, Marià Vayreda, Arts i Lletres Andorra, Salvador Espriu, Caixa de Girona, Ciutat de Mollerussa, Cavall Fort, Recull...) i també el premi Trajectòria pel conjunt de la seva obra com a crític literari. Ha estat traduït a l'italià, l'espanyol, el gallec i l'euskera. Els seus llibres publicats en suport paper formen part del catàleg de la majoria d'editorials catalanes (Alfaguara, Columna, Cruïlla, Edebé, Empúries, Estrella Polar, La Galera, Grup62, El Pirata...) És pioner en la publicació en català de novel·les en suport digital a Internet i la majoria dels seus llibres es troben reeditats també en suport e-book. Ha treballat a l'ensenyament i la gestió cultural i ha estat secretari general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. És periodista cultural de premsa escrita i ràdio, especialitzat en les àrees de critica teatral i literària. A més, participa com a autor en col·loquis amb grups de lectors d'escoles de primària, instituts de secundària, centres d'adults i biblioteques públiques en la xarxa de programes de foment de la lectura.

Web de l'autor: http://www.andreusotorra.com

Nota de l'autor Entre els anys setanta i vuitanta del segle XX, s'acabava de sortir del llarg túnel de la Dictadura (1939-1975) i també d'una de les etapes més fecundes de la història de la literatura catalana amb la recuperació d'obra d'autors que van veure la seva trajectòria estroncada per la guerra civil espanyola (1936 - 1939) amb l'exili o la censura del règim franquista com Mercè Rodoreda, Pere Quart (Joan Oliver), Pere Calders, Xavier Benguerel, Joan Sales, J.V. Foix, Josep Palau i Fabre, Joan Brossa, Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany, Salvador Espriu, Josep Maria de Sagarra, Josep Pla, Avel·lí Artís-Gener, Joan Perucho o Baltasar Porcel, entre molts d'altres. De la combinació de la foscor de la Dictadura i la lluminositat de la creació literària recuperada va aparèixer una nova collita d'autors, alguns considerats inscrits en la Generació del 70, i d'altres independents d'aquest col·lectiu situats al marge de modes i tendències, tant gremials com editorials. Aquest recull de contes primerencs de l'autor, revisat ara amb la mirada de la distància de prop de quaranta anys, és una mostra de la creació d'aquella etapa.

Primera edició (paper): 1979, 1980, 1982, 1983, 1984, 1985, 1992 Segona edició (digital): setembre 2016 © 1979, 1980, 1982, 1983, 1984, 1985, 1992, Andreu Sotorra (pel text) © 2016 LV Arxiu (imatge coberta) © 2016 Andreu Sotorra (pel fotomuntatge de la coberta) Primera edició en suport paper dins de la col·lecció Creació, Edicions del Centre de Lectura, Reus, 1979, 1980, 1982, 1983 i 1984, amb disseny de la coberta de Salvador Juanpere (1979 a 1983) i Albert Arnavat (1984), Edicions Robrenyo, Barcelona (1985) i Departament de Cultura de l'Ajuntament de Calafell (1992). ISBN (paper): 84-7466-0043-2 DL paper: T. 101-79, 174-81, 480-82, 572-83, 683-84, 671-92 DL paper: B-32524-85 Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08080 Barcelona Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.

SUMARI Set contes noctàmbuls, 6

Pyrus communis (= perera), 8 De quan jo la dinyava sovint (= morir), 14 Sexogerra, 17 Espermatozoides ≠ Anovulatoris (o sia, parir), 21 La clau, però en anglès, 24 Homo ovni, 29 Magna universitat!, 31

Tres grans de llavor d'estiraboli, 34 El costum, 36 El funicular, 41 L'enterramorts, 46

Cavall i genet, 51 (I) a (IX), 53

Dues postals de mitjanit amb franqueig concertat, 63 El patriota, 65 L'Assumpció Secalletes, 71

Tres zoocontes, 76 L'acadèmic, 78 La passejada, 81 La Selvàtica, 86

Altius non tollendi, bonsai!, 95 La Crònica Velleta Sense Remei, 97 Palustris Matrisoptimae i viceversa, 100 El veí del bungalou del davant, 102 Noli me tangere!, 105 Altius non tollendi, bonsai!, 118

SET CONTES NOCTÀMBULS

Aquest recull de contes va ser publicat per primera vegada en el volum de la narració breu No s'hi invita particularment —que va obtenir el premi Recull 1979—, dins de la col·lecció Creació, núm. 1, de les Edicions del Centre de Lectura, de Reus, dirigida per Pere Anguera.

Primera edició: abril 1979 Disseny coberta: Salvador Juanpere Imprès a Gort Reprografia, Reus. Edicions del Centre de Lectura, Reus Coberta: Gràfiques Vila, Reus. D.L.: T-101-79

ÍNDEX Pyrus communis (= perera), 8 De quan jo la dinyava sovint (= morir), 14 Sexogerra, 17 Espermatozoides ≠ Anovulatoris (o sia, parir), 21 La clau, però en anglès, 24 Homo ovni, 29 Magna universitat!, 31

PYRUS COMMUNIS (= PERERA) Al Josep R. que se'n va anar a França quan van petar i, en tornar, va plantar una perera al jardí de casa nostra.

«Que sí, home, que sí, que te n'hi creixeran, aquí, de peres!», es va obstinar el Josep. Se les sabia totes, el Josep. I això que ja feia més de dos-cents anys que havia complert els vuitanta. Però, res!, ell entestat a plantar una perera al jardí de casa, d'aquelles que en diuen nanes, de tan baixes, petites i escurçades, i que ni creixen ni viuen, com diuen els de casa. I al cap d'un segle li va sortir el primer rebrot d'allò que seria una pera, grossa, tova, amb tot de suc a dins i amb una pell aspra, verda, picada pels pardals que, camí del cementiri, s'hi aturaven per agafar forces. I jo: «Però, home, Josep, ¿que no ho veieu que per molt que hi tingueu fe...?» I el Josep, que no i que no, que allò encara no s'havia acabat i que res de creure que no hi havia res a fer. I quan el Josep se'n va anar a corre-cuita frontera enllà, amb la perera sota el braç, amb les arrels tendres, com esperitades i esfereïdes de por, i que semblava que li diguessin, «¿on ens portes ara?». I ell, «cametes

ajudeu-me, que ja quasi que són aquí!» I van fer volar tots els ponts que havia traspassat el Josep i van bombardejar per tot arreu on havia trescat de pressa i corrents i, quan van poder, van encalçar tots els que se li assemblaven perquè també portaven una perera sota l'aixella, i no els van deixar que ho diguessin ni un parell de vegades, «¿quién va?», «un home amb una pera!», ells, i els altres, «¡contra la pared! ¡contra la pared!», «però si sóc un home amb una perera!», «¿antes has dicho pera, verdaz?». I els anaven pelant i ells anaven tombant-se ran del mur invisible i, a l'altra banda, el Josep, amb la perera sota el braç, vinga córrer i pensar, «ai, si m'encalcen!», i la perera, «¿què dius?», «tu calla!», ell. I quan va passar vora l'era de la Plaça de Sant Jaume, el Companys va sortir al balcó, «ep, Josep! ¿on vas?», «¿i a tu què et sembla, cony?». I el Companys li va dir que no eren hores de fer veure que anava a l'hort i que no dissimulés i que se'n tornés cap a casa, que la dona i els fills ploraven i que si tots fotien el camp, ¿qui es quedaria al seu costat quan arribessin els invasors? I el Josep es veu que es va empiular amb el Companys perquè estava neguitós i amarat de suor de tant córrer, o si no, no li hauria dit allò de «ara et farem cas, a tu!», com l'hi va dir des de baix a la plaça, i el Companys vinga petarrellejar amb els peus, «¿què us heu cregut?, ¿què us heu cregut?», i de seguida se'n va anar cap dins i va cridar el secretari, «que ho publiquin ara mateix!», i ho va signar: «...i fins que tot no hagi acabat, que

ningú no circuli pel carrer amb una perera sota el braç fent veure que se'n va a l'hort!». Però quan va sortir el ban, el Josep ja havia trepitjat la ratlla de França, «allez, allez!», els gendarmes, i li van dir si tenia res per declarar, «vos papiers!», i ell, que res, amb la perera feta un manyoc sota mateix de l'abrigot que va pispar d'un cadàver que va trobar al peu de la carretera, i la perera des de sota, «que m'ofego!», «calla lloca!», «que foutez-vous?», «¿jo?, res», el Josep, «que tinc fred!», i li van dir que es posés vora l'estufa, i ell se n'hi va anar, i allí va fer amistat amb una mosseta exprimatxada i blanca de galtes, amb els ulls que ja no li cabien de tan poques carns, i el Josep li va preguntar d'on era, i ella, «de Voltregà», «caram, noia!», i la mosseta va envermellir de sobte, no se sap si per allò de «caram, noia!» o pel mal ensurt que li va donar el rebrot més eixorivit de la perera que a poc a poc va anar sortint per sota l'abrigall del Josep i, buscant, buscant, va trobar l'entrecuix de la mosseta i de seguida no s'hi va entretenir gens, a pessigollejar-li la vulva, i ella, «fa calor aquí...», «ja ho crec que sí!», el Josep, i en sec, «brut!», ella, «i ara, noia!», «gendarme, gendarme!», i va venir aquell del bigoti arromangat i va preguntar a la mosseta si era el seu avi, i el Josep, que si no se l'havia mirat bé, i el gendarme, que s'aixequés, que l'escorcollaria i, palpant, palpant, va topar amb el manec, «home, amb els teus anys!», li va dir en català i tot perquè es veu que era casat amb una noia de

Perpinyà, i el Josep, que portava la perera per si de cas la podia clavar en algun lloc, i el gendarme, mentre s'arrissava el bigoti, «bon, bon!», i se'l va endur cap a dins i quan ningú no els veia li va donar un parell de plantofades, i allà dins, hi va passar mesos i mesos, i el Josep, a cada plantofada, però sense cridar, «que ho diré al Companys!, que ho diré al Companys, eh!», «calla boig!», l'altre, «si ja ha passat de moda, això!», i el Josep no s'acabava de fer seu que ja l'haguessin afusellat i que el Cisco, amb el barret de legionari descolorit pel sol, s'hagués enfilat al balcó de la plaça i amb els bracets curts de mida, amunt i avall, amunt i avall, només deia «españoles todos...», i el Josep va arrencar a gemegar i a esgarrapar tot el que trobava a l'abast però no gosava plorar, per si al gendarme no li queien bé els plors, i el bigotut, maternal, «apa, home, no siguis foll, ja te la pots emportar, la perera», i el Josep, amb ulls de merla de tarda de pluja d'hivern, «merci, merci...», i quan va tornar, ja en tenia vuitanta de fets, em va venir a veure i només deia que semblava que haguessin passat dos-cents anys, i encara portava la perera ben bressolada sota el braç, petita, escurçada, tristoia, com si hagués patit gana, pobreta, i el Josep vinga escopir-se els palmells de les mans endurides i a agafar amb traça el xapo i a fer un clot com aquells tan mestrívols dels enterramorts, silenciós, xap, xap!, xap, xap!, i hi va endinsar la perera amb el rebrot més tendre de cara al vent, i ella, plena d'arrugues, «ja era hora, després de tants anys,

poca-solta!», i passat Sant Josep, vinga florir i vinga voler fullejar, i quan va arribar l'estiu es va omplir del tot amb fulles de colors, primer verdes, i després, entrada la tardor, de colors ocre torrat, vermellós, tirant a rojigualda, i el veïnat, «guaita, fixa't quins colors, aquesta perera!», i jo, «me la va plantar el Josep», «ah, el Josep...», feien, i es miraven en silenci, i la perera, dreta que dreta, sempre amunt, com si ho hagués esperat tota la vida, allò, i va venir un hivern, i un altre, i un altre, fins a quaranta hiverns, i per fi, en una punta de branca, va començar a brotar una mena de botó com si volgués ser una pera, i vinga pitjar, vinga pitjar, i cap al bon temps se'n va sortir i es va fer grossa, grossa, la més grossa de tot el veïnat, «ja ho veus, i tant que li va costar de créixer, pobreta», i quan ja no podia més i no feia sinó provocar pardals i tot l'ocellam que li volava pel voltant, va caure de madura i es va badar una mica, i jo la vaig agafar i amb molta cura la vaig posar sota el raig d'aigua, ben neta, així, i la vaig pelar i la vaig partir per la meitat i va aparèixer una mena de cuc, pelut, negrós, com si portés bigoti, i que només feia «allez, allez!», i darrere seu dos pinyolets com dos pits de mosseta famolenca brandant d'un costat a l'altre i vinga sentir-se els crits de «gendarme, gendarme!», i jo vaig quedar astorat i vaig córrer com un boig cap a cal Josep, «Josep!, Josep!», esbufegant, jo, «Josep!, Josep!... la perera!, la perera!, la pera!», i va sortir la seva dona, corbada, geperuda de tan velleta, amb la manteleta que portava sempre, i

amb una escombra entre les mans, tris, tras, tris, tras, ella, el portal ben net, i va alçar el cap i gairebé com si no hagués passat res des d'aquell dia en què el Josep... «¿però que no ho saps, fill, que se'n va anar a França?», i jo vaig fer que sí amb el cap, que sí que ho sabia. I quan vaig tornar al jardí, ja no hi havia la perera plantada i em vaig enfonsar en una vall de llàgrimes, fins que un dia van trucar a la porta, quan encara no havia sortit ben bé del tot el sol, amb tres trucs forts, pam!, pam!, pam!, i sorruts em van dir, «¿què en saps d'una perera que portava el Josep sota el braç el dia que va fugir a França i amb la qual va passar per la Plaça de Sant Jaume on es va encabritar amb el Companys i, després, a la ratlla de França, vinga forfollar les vulves de les mosses foragitades?» I jo, «no en sé res». I com que no s'ho van creure, se'm van endur i em van retirar el deneí i em van esbocinar el passaport i em van tancar en una cel·la fosca com una gola de llop davant d'un cossi ple de peres nanes i em van dir que ja podia començar a pelar i a menjar fins que no fes memòria. I encara pelo i menjo, de fet.

DE QUAN JO LA DINYAVA SOVINT (= MORIR) A la Magda / Lena, que ni que no ho sàpiga fa veure que ho sap i, per això, plora.

Jo m'afartava amb els torrons cremats que la Palmira havia comprat una colla de dies abans a la parada del raval. «Que no s'acabin, que no s'acabin!», ja va dir molt abans de Santa Llúcia. I se n'hi va anar, amb el seu abriguet de roba de cal Navàs, amb folro tornassolat, de tres colors i força emborratxats, un per quan se'l posa, un per quan se l'aposta bé sobre les espatlles i l'altre per quan se'l treu. Els torrons cruixien a la boca i jo vinga mastegar amb els queixals d'or que em van empastar tres dies després d'haver mort estès i ert a la pedra freda, glaçada, del passadís dels Xiprers Encantats, més amunt de camí de les Tres Pedretes. I amb una de les tres vaig acabar de trencar aquells torrons tan forts amb gust de sucre cremat i banyat de licor i mentre me'ls empassava a la vora del foc, el Salvat-Papasseit em va dir que Jesús ja era nat i que, en veure'ns, s'havia fotut un fart de plorar, i que va fotre el camp perquè tot això d'ara, Jesús no ho podia veure. I de seguida s'hi va posar l'Ovidi Montllor i amb la seva veu de fera ferotge vinga dir que allò no

era cert, que el que a tu et passa, Salva, perquè li deia Salva, és que ets un anarquista i vius amargat, que la vida s'ha de viure, i que per això t'has posat tan malalt. I el Salvat aquell dia es va emprenyar amb l'Ovidi i fins i tot li va dir que, quan fos mort, corcat per la malaltia, no li donaria el permís per deixar-li gravar en disc res de res, i l'Ovidi, amb la veu de fera ferotge una altra vegada, li va dir que li portés una ordre firmada de l'alcalde i que s'hi afegissin les senyores i tot, que ell havia de halar d'una manera o altra i que no s'hi fotés amb els anys setanta, que de Primo's ja n'hi hauria hagut més d'un, però que l'últim, ai las!, el Cisco, ja l'hauria dinyada. I el Papasseit va dir «potser sí que t'ho creus», amb el cap, «potser sí que t'ho creus», i la seva àvia, la del Salva, que també era a la taula perquè era Nadal, s'hi va posar al mig i els va dir que s'estiguessin de romanços i que deixessin les cançons i que mengessin abans que no vingués Jesús, i quan Jesús va arribar, els va dir que havien fet volar el Carrero en una carrer de la Villa, que tant de missa com era, pobret, i de seguida va saltar el Raimon, ara és la meva!, i va guitarrejar allò del divuit de maig a la Villa, i el Salva li va dir, «calla, malparit!» perquè s'havia posat de mala llet, i el Jesús vinga dir que no n'havia quedat res de res, del Carrero, però que aviat vindria la torna, no la dels Joglars, l'altra, i la torna va tornar prop de Nadal a l'altra banda de la neu, amb un fred que feia tremolar els més comunistes i el van fer volar també, el cotxe de l'Argala, amb ells dins,

pobret!, tantes com n'havia parides, i els de l'ETA, que no s'hi valia!, que no s'hi valia!, que allò era trampa i que ells havien avisat i que qui avisa no és traïdor. I, contant, contant!, es va morir també el Jesús, però va tornar a néixer. I jo ja m'afartava de nou amb els torrons cremats que la Palmira havia comprat una colla de dies abans, molt abans de Santa Llúcia, a la parada del raval, i vinga somiquejar, el Jesús, que no hi tenien dret!, que no hi tenien dret!, una altra vegada, i el Salva ja no hi era perquè s'havia emprenyat amb l'Ovidi i el Raimon i se'n van anar cadascú pel seu cantó. I a mi em van colgar sota terra quan, amb els queixals d'or, encara mastegava els torrons més forts, crec!, crec!, dolços, ensucrats, i la Palmira es feia un fart d'humitejar el terra amb els clams de ploracossos que feia des que jo la dinyava tan sovint. I m'hi vaig emmurriar per última vegada perquè ella, recony de xica, la Palmira!, ja ho sabia, que jo patia de dolor.

SEXOGERRA Al senyor Ramon, que la tenia amagada a casa i se li podria a les golfes, la gerra.

Jo la vaig comprar perquè sempre m'havia fet gràcia tenir-ne una, de gerreta com aquella. El senyor Ramon me la va donar per trenta duros, «vés, home, vés!», va dir, posant-se'ls a la butxaca, i se'n va anar carrer avall, patrip!, patrap!, patrip!, patrap!, i jo amb la gerra a l'esquena, carrer amunt, fins a casa, i vinga netejar-la i ensabonar-la i treure-li els colors, i cada vegada més ennegrida i fosca, la gerra, i quan la vaig tenir ben eixuta, la vaig posar a la biblioteca de casa, perquè lligava amb els totxos de les prestatgeries, i s'hi va quedar un bon temps sense dir ni piu, però un dia es va emprenyar de no fer res, es veu, i se'm va rebel·lar i vinga enfurismar-se i alçar les nanses, que en tenia tres, i vinga dir que ja en tenia prou, de trescar d'un costat a l'altre, i em va explicar que abans d'encauar-se a les golfes de cal Ramon l'havia tinguda una vídua que vivia sola en un mas de prop del poble i que la dona no feia altra cosa que posar-se-li damunt amb el cul enlaire, blanc i grossut com una panera, i que, anca cap aquí, anca cap allà, vinga abocar

l'hi tot a dins, xaf!, xaf!, xaf!, però el pitjor diu que era quan la vídua no es trobava bé, que no parava de provocar-la com si ella, pobreta, la gerra, fos una transvestida, i envermellia quan em deia això, que ni parlar-ne!, que això sí que no!, i que la vídua vinga obrir-se-li com una esperitada i ella, pobreta, aguantant i acumulant i enfortint tant com podia, i de tant en tant venia el senyor Ramon que ja treballava de peó per a la vídua, es veu, i que l'agafava entre els seus braçots d'home ben peixat, morens, peluts, de terra, i vinga abraçar la gerra i dir-li, «anem, anem, mala puta, si no fessis aquesta pudor!», i que ella, la gerra, se sentia com si el món li fugís de lloc o com si el perdés de vista, vaja, quan el Ramon li deia allò, i que la millor sensació la tenia quan el Ramon li lliscava mans i braços cos avall i, agafant-la pel cul, l'abocava marge avall, vora la bassa, i vinga dir, «alça, com caga la vídua!», i ella, la gerreta, encara empastifada, però una mica més lleugereta de panxa, vinga deixar-se emportar com si fos una ploma encoixinada damunt les espatlles del Ramon, i cap al mas una altra vegada, i que la pitjor ràbia li venia quan el Ramon li deia a la vídua que ja no tornaria fins després de quinze dies, i la vídua, que no podria aguantar tant de temps, doncs, que no... i sota el garrofer, el senyor Ramon despullava la vídua de pèl a pèl i la penetrava amb tota la força del món i ella, amb el cul blanc, gros, molsut, arrossegant-se per damunt del pedruscall de sota el garrofer, i el Ramon, «quin cul que tens, vídua», i ella,

esmaperduda, vinga remenar-lo com una baldufa. I la gerreta em deia que, quan passava allò, ella tancava les parpelles embogida del tot i que s'hauria esberlat en mil trossos, «la mala... i això que era vídua!, sort que al cap de quinze dies tornaria el Ramon i jo m'encisaria dins del seu braçam pelut i potser m'hi escorreria i tot com una adolescent, que també hi tenia dret, jo!» I després, la gerreta em va dir que la vídua s'havia mort un dia d'hivern, qui sap si de fred, de por o de gana, «mentre dormia, es veu, la mala...», i que sort del gos del Ramon que vinga ensumar i ensumar per sota de la porta, i que quan van venir el jutge, l'alcalde i l'enterramorts la van treure feta una bola que ja no se sabia què li quedava de cul i què de cuixes, i el jutge va dir, «¿de la gerra què en fem?» I ella, bogeta, ja, amb el cor d'aquí a allà, i el Ramon, «ja me l'emportaré jo, doncs». I diu que la va tenir plena d'oli durant una colla d'anys, collita darrere collita, «i jo em vaig fer una gerra madura i tot, durant aquell temps, fins que em va venir la menopausa i el Ramon va dir que m'havia fet malbé i que ja li servia de ben poca cosa, i se'm va enfilar a les espatlles com si res, i jo que m'hi regalimava encara ben arrapada a la seva esquena, i em va pujar a les golfes i aleshores només el veia de tant en tant, el Ramon, quan pujava a buscar-hi alguna eina vella o a deixar-n'hi alguna altra feta malbé.» I, plorant, pobreta, la gerreta em va dir que ella no havia estat mai gerra de llegir ni d'escriure i que, a la biblioteca, s'hi migrava. I un dia

d'estiu, cap al foscant, la vaig treure al jardí i m'hi vaig culivar damunt, amb els pantalons i els calçotets recargolats a tocar dels peus. I es veu que la gerreta no s'acabava de creure que, amb els anys que portava acumulats a les nanses, encara fos capaç de perdre el món de vista, pobreta... I des d'aleshores no li vaig sentir dir mai més ni piu.

ESPERMATOZOIDES ≠ ANOVULATORIS (o sia, PARIR) A la meva tia i a totes les ties solteres que de nit s'encauen a casa i no paren de consumir pornografia (barata o no, tal com estan les coses).

Que era un gat, segur. Un gat blanc, petitó, bufó, amb un pèl blanc com la neu i que sempre trescava amb les quatre potes, tris, tras, tris, tras... Jo el veia des de la finestra de casa cada dia a la mateixa hora, blanc, ell, tranquil, passejant com un jubilat desenfeinat, tris, tris, tras, tras... Venia pel tomb de la carretera, per l'esquerra, no fos cas... i en arribar a la parada els avellaners davallava pel caminet que baixava a l'avellaneda de la Cinta, tris, tras, tris, tras, caminoi avall. De tant en tant girava el caparró cap a la dreta i cap a l'esquerra i es quedava parat i mirant fixament com si hagués endevinat que jo l'espiava des de darrere del vidre i, en sec, feia «mèu!», i tornava a caminar com una floca de neu entre el brancam dels avellaners, i cada dia feia el mateix, s'ajeia al tercer avellaner i s'hi estava una bona estona, panxa enlaire i remenant de tant en tant la cua, avall i enlaire, avall i enlaire, apa, com si no tingués cap altra feina. I jo frisava cada dia perquè m'avorria de veure'l allí estès i m'estava al darrere del vidre com si el gat em tingués encaterinat del tot. I

cada dia, cada dia, passava el mateix, ves: cap a les tres de la tarda la Cinta arribava al tros amb el seu cistellet sota el braç, com si anés a collir alguna cosa fora del temps i davallava pel caminet i, en arribar al tercer avellaner, quan es trobava amb el gat, només li feia, «mix, mix!», i ell, mansoi, content, amb la cua com una hèlice d'avió, vinga voltar-li per entre els peus i vinga botre-li pel costat i vinga esgarrapar-li les faldilles, rac, rac, rac, rac..., «fuig!, fuig!», feia la Cinta, i els dos se n'anaven parada enllà i jo ja els perdia de vista perquè l'avellaneda se m'espessia i, Cinta i gat, no existien sinó en el meu pensament. Quan vaig saber que la Cinta estava embarassada, em vaig quedar parat, com tothom, de fet, «però ara veieu, la Cinta... ¿i per què no es casava si volia tabola?», i jo, callat, sense dir-ne res a ningú i fent-me el boig, «vinga, home, vinga», jo, «qui no vulgui pols que no vagi a l'era!», i quan la Cinta es va sentir arribar la criatura, se'n va anar a la clínica a tenir-la perquè, deia, «mil coses que passin...», i quan va tornar al poble, la setmana del bateig, tots vam passar per casa seva, «¿a veure, a veure, aquesta Cinteta?», perquè havia estat una nena, i la Cinta, «ara dorm, ¿oi, baldufeta meva?», «¿com se t'ha fet, ja, eh?» «Ja hi va sortir, de grandeta ja, quasi quatre quilets, feia», s'excusava ella i es grapejava la panxa com si encara se la sentís a dins. Tots li vam portar alguna cosa, ja se sap, ¿què hi feia que no s'hagués casat? A fi de comptes, ni que no hi hagi un pare, vam acordar tots els del veïnat,

també li farà de mare. I per això hi vam anar, doncs. Però ningú es va adonar com jo del lloc on la Cinta tenia la criatureta, i quan m'hi vaig fixar millor, no m'ho acabava de creure. «Reieta, reieta», li feia ella, i vinga tapar-la i amoixar-la dins del cistellet, aquell que portava cada tarda quan se n'anava al tros i jo la veia des de la finestra. I ella, la petitona, mirant-me fixament, en sec em va fer, «mèu!» Llavors va ser quan vaig pensar que des que la Cinta havia quedat embarassada jo no havia vist cap dia més el gatet que davallava pel caminoi, cap als avellaners de la carretera. Però no en vaig voler dir res a ningú perquè se la veia tan feliç, la Cinta...

LA CLAU, PERÒ EN ANGLÈS Al ferroviari jubilat de la línia de Barcelona a Madrid que cada setmana puja al Priorat per tal d'omplir la garrafa d'aigua i la del vi.

Cada matí, abans de pondre's la lluna, passava per sota de casa, de pressa, com si se li fes tard. Jo el vaig descobrir una matinada que m'havia quedat fins a tal i quina hora llegint el diccionari de l'Alcover-Moll i, quan encara era a la essa, vaig sentir les trepitjades sota mateix del balcó. Amb prudència vaig apagar d'una bufada l'espelma que m'enllumenava i, silenciosament, vaig obrir la porta balconera. Com que tenia abaixada la persiana de canya, la vaig apujar un pam que em va semblar un quilòmetre de tant no voler fer soroll. I així, reptant com una serp, vaig treure tot el meu cos per sota del recargolament d'encanyissat acabat de pintar de verd. El vaig veure com encenia una caliquenya. Era gros com un bocoi, l'home. Inflat de galtes. Amb un pitram i una esquena quadrats. Amb el cul i la panxa fets una rodona. A l'espatlla, duia una clau anglesa lligada cabota per cabota amb una corretja de tres dits d'ample. Com aquella clau anglesa no n'havia vist mai cap altra. Penjada a l'espatlla com la duia, una cabota li queia sota mateix de l'aixella i l'altra li arribava just a mitja cuixa, ves

si n'era de grossa i ampla!, com dos braços dels meus, potser, i cada cabota, rodona com un plat de postres. Des d'aquella matinada, ja no me'n vaig saber estar, d'espiar l'home que, tot sigui dit de passada, era ja una figura prou digna d'observar. Encuriosit per la seva ruta diària, de presset, caliquenya als llavis i clauassa a l'espatlla, vaig aprofitar, mentrestant, per acabar la lectura de l'Alcover-Moll i després em vaig entrenir amb la Gran Enciclopèdia Catalana i, cada matinada, a la mateixa hora, jo repetia el risc amplament calculat per fer d'espieta. Al cap de trenta anys, vaig comprendre que no en trauria res de bo de fer d'espieta i vaig decidir que el que calia era esbrinar on anava l'home en aquelles hores i amb aquella eina que devia ser exageradament útil. La matinada de l'any que feia trenta-u vaig canviar el meu pla d'espionatge i quan va ser l'hora em vaig començar a vestir amb la meva disfressa. Vaig triar un abric llanut de color verdós, una gorra de plat i una rastellera de claus entaforades una a una per l'argolla que feia anys havia servit per lligar la mula del besavi. Fet un sereno, doncs, em vaig apostar sota el fanal mateix de la cantonada, fent dringar de tant en tant el rastell de claus i girant-me d'un costat a l'altre per fer més creïble el meu paper. A l'hora de sempre en punt, l'homenàs va començar a entreveure's al capdavall de la vorera solitària de l'avinguda, esgrogueït pel reflex urbà dels grans fanals de nit. De presset, com sempre, arribava prop meu, amb la caliquenya a mig cremar i la clau anglesa

al seu lloc. «Bona nit», li vaig dir sense cridar. «I bona hora», em va respondre també sec. Però no ens vam creuar cap paraula més i, vorera enllà, ell va continuar el seu camí. Vaig esperar que s'allunyés una mica i quan em va semblar que la distància que ens separava era prou discreta, el vaig començar a seguir no sense que m'hagués tret abans les sabates i, així, amb peu de mitjó, fer el camí més silent. Potser vam estar caminant anys i panys. Crec que en vaig arribar a comptar vint-i-quatre perquè almenys més de vint-i-tres vegades ens vam trobar amb una nit estelada perquè sí i amb una mena d'àngel enfilat dalt del campanar que no parava de dirnos: «És cap allà!, és cap allà!». I vinga assenyalar una estrella en la llunyania. Però ni l'homenàs ni jo li vam fer cap cas. Sempre a la nostra, nosaltres, un darrere de l'altre, fins que l'home, decidit, va enfilar el carreró que portava a l'estació del ferrocarril. Jo ja neguitejava per saber cap on aniríem ara, i arribats a l'estació, tot eren combois fumejants i sorollosos a punt d'arrencar i vinga xiular escandalosament i amb els maquinistes i els fogoners i els revisors i els guàrdies civils de servei que treien el cap per les finestretes... Entre tots plegats n'hi havia un fotimer! Doncs, tots alhora, amb mig cap a fora del vidre, cridaven: «alça, Paco!», perquè es veu que li deien Paco, a l'home de la clau anglesa, «podies haver vingut encara més tard!». L'home, murri, emprenyat i tot potser, va escopir a terra i va enfilar un camí de via, primer saltironant de travessa en travessa, i després fent el

saltimbanqui amb els braços estesos per damunt del rail i, quan ja érem lluny de l'estació, es va despenjar la clau anglesa i va començar a cargolar i a descargolar, a descargolar i a cargolar cargols gegants que lligaven i unien les travesses amb les vies i unes vies amb unes altres i les femelles amb els claus gruixuts, rovellats alguns, ennegrits quasi tots després de tants anys d'haver aguantat el pas esperitat dels combois. El vaig deixar cargolant i descargolant, suat, vermell de galtes, esbufegant, i me'n vaig tornar a casa, jo, el meu abric de color verdós, el rastell de claus i la gorra de plat. Al cap d'una colla de matinades — fins i tot ja m'havia llegit sencera la Gran Enciclopèdia Catalana perquè ja l'havien acabada tota en aquella colla d'anys i se n'havia fet una nova edició i tot—, apostat jo, doncs, ran la barana del balcó, reptant per terra tal com havia acordat els primers dies de fer d'espieta, no vaig aconseguir mai més veure el Paco, amb la clau anglesa penjada a l'espatlla i de presset, de presset, cap a l'estació. M'ho vaig posar al cap i no vaig estar tranquil fins que me'n vaig anar tot sol cap a l'estació. Ja no hi havia gaires combois aturats i, tot plegat, feia l'efecte d'una illa deserta plena de ferralla. Vaig llegir d'esma el quadre d'horaris: algun Talgo, pocs, i molts Ràpids... Vaig anar al despatx del cap d'estació. I el vaig trobar assegut darrere de la seva taula de treball i vinga fer capcinades amb la testa. El vaig sobresaltar i tot. «¿Què voleu?», em va dir amb veu enronquida. «¿I el

Paco...?», vaig preguntar jo. Quan el cap d'estació es va asserenar, després de la meva sobtada presència que l'havia sobresaltat tant, em va dir que el Paco ja feia cent trenta-dos anys que no hi era, que un dia, cargolant i descargolant, se'l va emportar un Talgo i que no en va deixar ni la clau anglesa, pobret. «Tan treballador com era», em va dir encara, l'home, enmig de badalls. Me'n vaig tornar a casa compungit i vaig començar a llegir l'Espasa i el Larousse i després em vaig enrolar en la pila de volums de la Història de la Humanitat. I encara dura.

HOMO OVNI A tot aquell qui, empès per la força dels elements, ha lliurat el seu ésser a la natura i s'ha oblidat de girar-se enrere.

Jo anava passejant tranquil·lament per la carretera, sense presses, mirant aquí i allà i prenent el sol que havia sortit feia una estona perquè fins a migdia havia estat núvol. Quan menys m'ho pensava, em va sortir de trascantó pel darrere d'una de les soques dels plàtans que ombregen l'asfaltat a banda i banda. «Bup, bup!», va fer, i això em va sorprendre perquè el cos sòlid que tenia davant no era ben bé un gos amb les quatre potes, la cua remenadora, el morret de bon menjador i el cos llargarut o panxut, segons la raça i l'edat. «Bup, bup!», va continuar fent mentre jo rumiava les meves cabòries sobre aquella incerta aparició. Ens vam quedar palplantats l'un i l'altre, fitant-nos com si no ens acabéssim de reconèixer o com si, de tan diferents com érem, no ens haguéssim vist mai. De seguida em va assaltar el dubte: ¿és de la Terra? Em vaig mig respondre que sí perquè mentrestant ja havia tornat a fer «bup, bup!» insistent, ferotge, diria jo, com si li hagués fet alguna cosa. Me'n vaig desdir, però, perquè tots els indicis indicaven que l'ésser (l'objecte) existia i, doncs, si existia volia dir que hi era i no devia ser pas casualitat. No has estat mai per fantasmes, tu!, em vaig dir instintivament. Vaig

gosar fer algun senyal de la meva presència i, encoratjat, vaig estossegar una mica, com si m'escurés educadament la gargamella, amb la mà tancada i tot davant dels llavis, «ehem, ehem!». L'ésser em va respondre amb una mena de petarrelleig tremolós, «borrooom!», i per fi es va dignar a bellugar-se. Es va aixecar i així va ser com vaig descobrir que l'ésser, que ja deixava entreveure dues cuixes peludes i blanquinoses del darrere, bellugava i, amb dues cames com la majoria d'éssers humans. De seguida, l'ésser va deixar al descobert el cul amb una cobertura de dalt a baix i més aviat mal forjada enmig de les dues anques. Es va fer amb un parell de fulles ben verdes de plàtan a l'ombra del qual ens vam topar. Ara l'un i després l'altre, es va introduir els vegetals per l'escletxa encarcarada encara per l'esforç acabat de fer i, amb una destra manipulació, se la va deixar llampant com una patena. Es va apujar els calçotets, primer, i després els pantalons i amb un gest prou característic es va situar la corretja al voltant de la cintura i es va cordar la bragueta, un botó darrere de l'altre. D'esma, amb els peus, va regirar la terra i va empolsar, fins a deixar-los ben coberts, els excrements. «Anem, Diana!», va dir. I sense ni girar-se enrere, va començar a caminar carretera enllà. El gosset va aparèixer darrere de la soca del plataner, petit, remenut. Va ensumar el muntet de terra i, com aquell qui no et veu, va fer «bup, bup!» i, de pressa, fent saltirons, se'n va anar darrere del seu amo.

MAGNA UNIVERSITAT! A totes les autoritats acadèmiques siguin o no rectors, vicerectors, degans, catedràtics, professors agregats, adjunts o numeraris, interins o contractats, caps d'estudis o ajudants, bibliotecàries, administradors o bidells, cafeters o dones de la neteja, vigilants, o escombriaires de nit, alumnes diürns, nocturns o distanciats, i a tots aquells que des del Paleolític ençà hem decidit portar la creu i, també, en homenatge a l'Estatut de l'Estudiant redactat, diuen, ja fa gairebé dos mil anys en un estable de Betlem.

De fet, potser des de l'any tercer després de Crist que no l'havia obert, jo, aquell llibre. Me'n recordava d'un dia quan jo encara era menudet, menudet, que me l'havien regalat perquè, d'una caminada, em van ajaure damunt d'una taula amb rodes i sense ni donar-me temps que digués «ai!», em van clavar una injecció al braç esquerre mentre l'infermer em deia «¿oi que sí que és valent?», i al voltant hi havia el pare, la mare i l'àvia i tot, ves si en fa d'anys!, tots amb cara de llàstima i jo amb els ulls entelats que se me n'anaven del món, «sí que en sóc, de valent, sí», feia l'efecte que digués, i per dins, «adéu siau!, adéu-siau!, adéu-siauuu...!» Doncs, des de llavors que no l'havia obert mai més perquè quan em vaig despertar, que ja no era a la taula amb rodes sinó en un llit tot blanc, ple de netedat, em van dir que sort que havien corregut perquè, si no, pobret, s'hi hauria quedat! I jo anava fent cap al món d'on havia marxat i sentia que la gernació em ballotejava pel voltant com si un remolí els fes anar d'aquí

a allà i jo sota, veient-los rodar com uns esperitats, «és que no l'havia d'haver fet, aquella caminada!» «I tant, i tant!», la mare, i jo «ja sóc aquíii!». I dos o tres em van tocar les galtes, un altre em va amanyagar la clenxa del cabell, i un altre em va eixugar la suor del front, i encara, una altra, perquè de tan fina que vaig notar la mà, em va semblar que era una, em va arrufar el nas, i jo absent, sense saber on era encara i fent veure que d'on venia m'ho havia passat molt bé. «Ja se'n sentirà, ja», deien, i després s'hi van barrejar un parell d'amics de casa, que complien visita a l'habitació del costat, «¿i com estàs, noi?», i jo, amb un gest de cap, que molt bé, que estava molt bé, i devia somriure mentre els altres se n'anaven i a la vegada se sentien tres copets a la porta i entrava un home emblanquit de cap a peus, amb cara de pocs amics i amb un bigoti ennegrit del tot per arrodonir-ho i que només s'esforçava per riure, i al darrere seu un parell d'infermeres amb un vestit de no res que els queia damunt dels genolls, més amunt dels genolls, i el pare se les va mirar i jo, entelat com estava, també, i una se'n va adonar que me la mirava espantat perquè portava a les mans un tub semblant als d'aspirines d'abans amb una pelleringa en forma de cuc dins i, per dissimular, només feia, «mirin, mirin, si tenia l'apèndix gros», i l'àvia «oh!», i la mare, «fixeuvos, eh, pobret», i el pare, «ja es veu, ja», i jo que encara no sabia de què em parlaven, però l'infermer, que ja m'havia fet cara de descarat, va i m'abaixa els llençols d'una revolada i

m'estira avall els pantalons del pijama, «marrà!», vaig pensar, i em vaig posar vermell com una tomaca perquè vaig notar que la infermera del tub amb el cuc dins em mirava fixament i, reüllant l'altra, les dues somreien per sota el nas, i la mare, complidora, «ja se sap... quan a dalt pinten, a baix veremen!», i jo no vaig gosar ni respirar, no fos cas que, a l'altra pelleringa que encara cuejava, se li acudís bellugar per fer-se la maca, i vaig obrir el llibre, doncs, per la pàgina cent trenta-dos, que devia ser cap a la meitat perquè el llibre era gruixut i devia tenir ben bé més de dues-centes seixanta pàgines, i com que almenys feia mil nou-cents anys llargs que no l'havia obert, hi vaig trobar tot allò que hi havia deixat aquell dia, abans de dir «adéu-siauuu!», i m'ho vaig mirar atentament i va ser quan vaig descobrir que m'havien enganyat, que no m'havien ajagut damunt d'una taula de rodes, sinó que m'havien matriculat a la Magna Universitat i, fotut, m'havia fet l'efecte que m'obrissin pel mig i que em traguessin tot el que no m'hi trobaven de bo, i tot això, pel que es veu, perquè m'havia fet un fart de caminar abans d'arribar-hi, ja que vaig voler anar-hi a peu de totes passades, i això que ja s'havia parit el cotxe! Refugi La Vinyeta Duesaigües, nit de Nadal del 1978 Revisió: setembre 2016

TRENS GRANS DE LLAVOR D'ESTIRABOLI

Aquest recull de contes es va publicar en el volum 2a Mostra de Narrativa, dins de la col·lecció Creació, núm. 4, de les Edicions del Centre de Lectura, de Reus, dirigida per Pere Anguera. El volum incloïa altres contes dels autors Xavier Amorós Corbella, Pere Anguera, Fina Masdéu, Jordi Mèlich, Antoni Nomen, Eugeni Perea i Francesc Xavier Vall.

Primera edició: abril 1980 Disseny coberta: Salvador Juanpere Imprès a Offset Gort , Reus. Edicions del Centre de Lectura, Reus D.L.: T-174-81

ÍNDEX El costum, 36 El funicular, 41 L'enterramorts, 46

EL COSTUM Entre anar al cel o quedar-se a casa, va preferir això darrer. Pere Calders. Obcecació.

Era nou al poble i no en coneixia els costums. Sí que havia sentit uns repics de campanes que tenien un aire desusat, però no en vaig fer cas. Tenia el tocadiscos engegat i escoltava música posada a força volum. És l'única manera de copsar-ne tota la riquesa. Al mateix temps em passava un llibre per les mans, fumava un cigarret i xarrupava una copeta de conyac. Em trobava a la glòria! Amb el terrabastall, no vaig sentir pas com trucaven. Només me'n vaig adonar, i no sense sobresalt, quan suaument, damunt del cap, vaig

sentir com tustaven els vidres de la finestra que donava a peu pla de jardí. Vaig deixar el llibre, el cigarret i encara vaig tenir enteniment d'afluixar l'aparell. Espiant-me, darrere el vidre, hi vaig descobrir el mossèn. Anava amb els hàbits de cerimònia daurats i negres i es feia acompanyar per un parell d'escolanets, un amb la creu i l'altre carregant l'ambient d'encens. Vaig obrir la finestra de seguida. «Mossèn», vaig dir, interrogador. «Fa estona que t'esperem, fill», va respondre ell a mitja veu. Va ser a l'hora que descobria al capdavall del camí, tot un seguici format per homes del poble que portaven el cap descobert i aguantaven la boina o la gorra a la mà. Moixos i capcots, seguien amb aspecte de resignació el tempteig de conversa entre el mossèn i jo. «Passeu...», vaig invitar a ell i els dos vailets. «No us estigueu fora, i ara!», i vaig anar a obrir la porta, temptat per conèixer els motius d'aquella visita. Ens vam asseure una estoneta al voltant de la llar de foc. El mossèn va voler vi ranci i encara ho vaig acompanyar amb galetes perquè hi anessin picant els escolanets. Ells, més contents que uns gínjols, no en van tenir prou i van començar a remenar-me els llibres de la biblioteca. Tota la casa s'havia empeltat d'un regust d'encens, propi d'església, més aviat empipador. Al mossèn, galtaplè de mena, li havien pujat els colors a la cara i, a mitja conversa, xerrant

una mica de tot sense ordre ni concert, me les vaig engiponar per fer caure bé la pregunta que em corsecava. «I què, doncs, què us porta per aquí?». Amb una galeta a la boca, l'home no es va estar de respondre'm: «Ja ho veus, fill, és la nostra feina... Ens hem pres la llibertat de fer-ho com és costum al poble... Però no et cal patir per res, fill, l'ajuntament, ¿saps?, es fa càrrec de tot perquè ho té previst a la partida dels tributs municipals». No vaig gosar contradir tan bona fe. D'ara endavant em miraria atentament els papers de la casa de la vila. Volia estar més al corrent de les coses del poble perquè no em trobés, en casos com aquell, sense saber què havia de fer. Però si no hagués estat pel secretari potser no n'hauria tret mai l'aigua clara. Pots comptar que ell, en notar que el mossèn i els escolanets s'entretenien, es va decidir a entrar a casa. Des del llindar va mig dir, sense cridar: «Mossèn...», i va entrar. Anava amb el vestit de mudar i les sabates punteres de xarol que li grinyolaven quan fregaven les lloses ben polides de casa. «Ah!...», va exclamar, em penso que mig sorprès i tot, «estàveu amb el senyor...», i va pronunciar el meu nom, gairebé sense dir-lo. El mossèn, resolut, es va aixecar. Es va adonar del desgavell que havien organitzat els escolanets amb les meves prestatgeries de llibres i els va propinar un clatellot a cadascú amb tan mala traça que els estris que traginaven

van rodolar per terra. Després, mirant-se el secretari, va decidir: «Anem!». Jo em vaig considerar també al·ludit i els vaig seguir sense fer-me repicar. Ell, els escolanets, el secretari i jo vam encapçalar el seguici. I quan ja havíem deixat casa, el mossèn va entonar uns càntics que jo hauria jurat que eren rèquiems i que seguien, fent-hi broma, els escolanets. De tant en tant, els rematava el secretari. Només algun vell cantaire dels del poble els acompanyava. M'ho va semblar, que anàvem de pet al cementiri! No era lluny de casa. Des del jardí estant en veia els xiprers i l'últim pis de nínxols. La portalada de ferro ja era de bat a bat i el parell de paletes i l'agutzil del poble hi feien guàrdia. Ens vam aturar davant d'un nínxol que era obert. A terra jeia la porteta feta de marbre, que hauria dit que era nova de trinca. Ja en vaig tenir prou! Hi havien fet gravar el meu nom, una rastellera de xifres que testimoniaven la data del meu naixement i la del dia que érem, i una fotografia meva de quan encara no m'havia tret la barba. El secretari es va voler justificar: «No n'hem pogut trobar cap altra...». Vaig deixar caure de tot enmig de crits, grolleries, renecs i insults que van tenyir l'ambient d'un tic de violència. «Tot tal com és costum, fill...», encara deia el mossèn.

Jo, enfurismat, a cops de colze seguici enrere, sota l'expectació de tothom, ja havia enfilat el camí de casa. Vaig obrir totes les portes i finestres perquè es ventilés el regust a ciri i encens que encara no s'havia extingit. L'endemà, vaig notar que la gent del poble em feia mala cara. Fins i tot l'agutzil em va negar el bon dia. Però no els he volgut demanar mai excuses. Que se'n vagin adonant que, aquestes, no són maneres de tractar un foraster...

EL FUNICULAR Què haurà passat? Ni rastre. Paf! Vulgar. Joan Brossa. M'escapoleixo d'ells...

La dona més grossa que m'he trobat anant pel món, la vaig conèixer per atzar a l'Alta Savoia, a l'estació del funicular de Chamonix Mont-Blanc. Sempre m'havia fet il·lusió trepitjar el massís més alt d'Europa i vaig triar unes vacances d'agost per comprovar com petava el sol camí dels quatre mil metres. Recordo que mentre feia cua per treure els tiquets, un home que anava darrere meu se'ns va plegar com un joc de cartes. I aquella que feia cara de ser la seva muller, esverada, va reclamar un metge. Quan el doctor va aparèixer, va diagnosticar de seguida que l'altitud li havia jugat una mala passada. Evidentment, era ben mort. Però la nova vídua no volia entrar en raó i ni amb les paraules del metge ni amb els meus gestos de consol no vam aconseguir calmar-la. Va ser aleshores quan em vaig adonar que en el redol que s'havia format al voltant del mort hi havia la dona a la qual em referia. Grossa com ella sola!

Només per comprovar amb els meus propis ulls que el diagnòstic del doctor no anava errat —la ciència no sempre l'encerta!—, em vaig afegir al grup de xafarders. I no sé com, la dona grossa va encetar conversa amb mi: «Això passa cada dia», em va xiuxiuejar. «Sí, ja ho diuen, l'altura, el cor...», vaig insinuar també jo en veu baixa. I ella em va saltar, mofeta: «¿Però, què dieu, home de Déu?». Vaig fer cara de no entendre-la i ella ho va notar: «Deixeu-vos d'altures i de cors!». «¿Què voleu dir?», encara vaig afegir. «No vull dir res...». I afluixant el to de veu, em va invitar a apropar-m'hi, mentre reüllava als quatre costats com si tingués por de ser escoltada. Sempre he estat un convençut que només anant pel món s'aprèn de la vida. Em va dir a cau d'orella: «Estan d'acord amb la companyia del funicular».«¿Qui?» vaig xisclar, sense poder-ho ni evitar. «Els morts», em va revelar amb veu de confessió. I de seguida va afegir: «Els fan servir de propaganda». Em vaig quedar de pedra, esclar. Però sense que la grossària influís per res en el meu judici, vaig optar per creure que la dona era coixa d'un bull. Em va semblar que donar-li la raó no em costava res i que —ho sé perquè tinc amics psiquiatres—, és un dels millors remeis. Vaig tornar a fer cua. Una ambulància ja s'havia endut el mort i la seva vídua. Ningú no hauria dit que allà mateix, uns moments abans, s'havia produït aquell ensurt. Amb el bitllet a la mà, un grupet de gent de races variades esperàvem el nostre funicular.

Va succeir el que em temia: la dona de tan considerables proporcions va pujar al meu mateix funicular. Vaig pensar seriosament i una mica indignat en la irresponsabilitat amb què veus com es treballa algunes vegades. Els viatges cap al cim s'haurien de fer amb el pes comprovat, no per capacitat, em vaig dir. La inclusió de la dona dins de l'aeri es va notar tant pel que fa al volum com al pes. Ningú no va gosar badar boca —no hauria servit de res, altrament, en aquella petita torre de Babel!—, però tots plegats vam entrecreuar les mirades de temor i estic segur que cadascú en la seva llengua va pensar: «Belluguem...». La dona, amb les seves bones traces, es va obrir pas i es va aconseguir instal·lar vora meu. El funicular es va anar omplint al màxim de la seva capacitat. Atapeïts a més no poder, suàvem com a polls mentre, amb un lleu sacseig, anàvem deixant Chamonix petita com un ou. Premuts com anàvem, notava l'alè de la meva veïna de viatge a tocar de l'orella: «¿Què... li agrada l'ascensió?». Vaig fer que sí amb el cap. Aquelles no eren hores per refer la història de les meves insuficiències. A mi, ni els avions ni els funiculars no m'entusiasmen. M'agrada sentir com toco de peus a terra. La veritat és que quan tiro amunt se'm tapen les orelles i tot ho endevino molt llunyà. Si he de ser sincer, la conversa d'aquella tocada de l'ala —ara ja n'estava segur que hi estava!— més aviat

m'enutjava. «A mi també. No me'n mouria. Ara que, Déu n'hi do!, perquè jo hi pujo cada dia, sap...». Disposat a sentir el que fos, vaig acceptar aquella nova confessió amb un somriure estret i forçat. Malgrat això, ella va insistir: «Vet aquí per què me les sé totes, jo! A mi no m'enganyen, ¿sap? ¿Que es pensen que els d'aquí som uns tous? Vinga, home, vinga! Prou que en fan de maleses perquè la gent deixi de venir. Ja ho ha vist vostè mateix, la farsa del mort, els plors de la vídua... Però la gent no s'espanta. I així m'agrada. ¿Vostè tampoc no s'espanta, oi? Bon xicot, bon xicot! Sou tossuts i ferms vosaltres!». El seu monòleg va ser inacacable. M'havia mig marejat i quan vam arribar al capdamunt del Mont-Blanc em ballava tot. Però encara em quedaven forces per entendre el que em deia: «¿I vostè des d'on es llença?». No! Això sí que no! Per aquí no hi passava. Al carall les teories dels meus amics psiquiatres! Em vaig insolentar. «Jo no em llenço des de cap lloc, senyora! No estic pas tocat de l'ala!». Ella no va perdre en cap moment ni la serenitat ni la mitja rialleta amb què l'havia coneguda. «No s'ho prengui malament», va dir, «jo només li ho deia per si volia que ens llencéssim junts. Miri, jo cada dia ho faig pel balcó de la cara sud...». Em devia haver tornat boig de debò perquè li seguia el corrent i a la vegada li deia que jo baixaria amb el funicular, com tothom. I aleshores em va espantar: «Doncs, s'ha

equivocat de línia. Aquesta només és de pujada». Sense deixar temps perquè em refés, es va donar empenta, va fer feixugament una corregudeta pel replà de fusta i es va defenestrar muntanya avall. Ert. De moment em vaig quedar ert. Tot era sol i neu. Blancor per arreu. D'esma, vaig anar a topar el guàrdia del funicular. Era dins de la cabina de control, d'esquena i culivat apariant no sé quina peça. «Disculpeu... es tracta d'una emergència... una bona dona s'ha tirat a baix...». Es va girar. No s'havia ni immutat per la notícia. Quan el vaig reconèixer em vaig esglaiar. Era el mort, ara viu, de Chamonix! I just uns segons després va fer cap el metge que n'havia decretat la defunció. Els dos vestien amb una granota blau marí i duien l'anagrama de la companyia imprès a l'esquena. Vaig baixar a empentes i rodolons. Aferrat a les parets de la muntanya, patinant, deixant-me anar de cul... Vaig quedar desfet! Ella vetllava la meva arribada a la sala d'espera de Chamonix: «Bé, bon xicot, bon xicot! Tossut i ferm!», va fer mentre picava amb les manetes quan en va veure entrar exhaust. Vaig presentar les meves queixes al cap d'estació. I com que no en va voler saber res, em vaig obstinar a omplir un full del Llibre de Reclamacions.

L'ENTERRAMORTS Munto pisos amb fustes de taüt. Pere Quart. Declaració jurada.

Ara faig d'enterramorts en un poblet dels Alps. Em passo el dia a la porta del cementiri, fumant la meva pipa i esperant que, ara l'un, ara l'altre, vagin arribant els finats. El poble no és, com en diríem vulgarment, un poble de mala mort. La gent hi viu feliç i no té pressa per anar-se'n al calaix. Com es veu, doncs, no hi tinc gaire feina, cosa que, donat el meu temperament, no em podia caure més bé que ni pintat. Així és que hi ha setmanes que en colguem dos, n'hi ha que arribem a quatre i en passem alguna, segons la temporada, que no en sebollim cap. A mi, però, no em mana ningú i si uns mesos no faig tant, els altres faig més... Que vinguin caps de setmana i tota la resta són històries.

Se m'acut això dels caps de setmana perquè és quan m'arriba el gir amb els diners de la setmanada. Els de la funerària no se'n descuiden mai. Puntualment, cada divendres, ja veieu com el carter s'encamina cap aquí al cementiri i, rutinàriament, em dóna el sobre i jo li firmo el resguard. El carter més aviat parla poc, però a mi em fa l'efecte que no vol allargar conversa perquè, segons he sentit dir, es veu que el seu sobre, tot i que fa més anys que jo que té la plaça, no s'engreixa tan sovint com el meu. I el cas és que a mi m'agradaria que un dia s'assegués aquí al meu banc i encetés conversa perquè jo ja m'ho faria venir bé per dir-li que, en això de la setmanada, jo no hi entro ni en surto, que tot depèn dels gremis i que el meu potser el consideren més respectuós. I potser li arribaré al cor si li dic que ell se'n surt tan sols traginant quatre sobres i un parell de diaris d'un carrer a l'altre i que no corre cap més risc sinó el típic dels microbis que són hostes eterns del paperam. Hauria d'entendre que jo, en canvi, me les he de veure amb les restes dels difunts del poble i amb les tombes del fossar, feina que no tothom vol perquè no tohom ha nascut per fer-la. Però el carter potser de fet ja és poc parlador de mena i no tindré mai l'oportunitat de dir-li tot això o potser li fa poca gràcia de restar massa estona al cementiri. Prou sabut és que hi ha qui en defuig tant com pot. Sense anar més lluny, un parent meu es va fer tirar una

casa a terra perquè tenia paret mitjanera amb la del fossar del poble on vivia. Després, al terreny, no hi ha fet res més i l'ha deixat perdre tant que no s'hi pot ni entrar. I tot plegat perquè ara li facin córrer que hi té fantasmes i s'hi hagin posat els d'Hisenda amb les intencions de fer-li tributar, si és de llei, els impostos corresponents pel lloguer de solars sense edificar. Però diuen que ell no baixa del ruc i que no pagarà si no li demostren amb proves que hi ha fantasmes. Mala peça al teler! Quan als d'Hisenda se'ls posa una cosa al cap... Un dia també em van comparèixer aquí els inspectors de la companyia funerària fent-se passar pels de sanitat. Em van empastifar tot el personal perquè es van entretenir fossa per fossa! Quan van enllestir la feina, es van identificar i em van felicitar i tot. Diu que sóc un dels pocs enterramorts que faig la declaració com manen les lleis de la casa. Ja ho sabia. Jo no he volgut mai embolics. M'agrada viure tranquil i declarar com Déu mana. Tants caps, tants barrets. Els conveïns ja ho saben. Per això quan algú em fa el darrer badall, ja sap que no s'ha de presentar sense haver emplenat un dels impresos que fa temps que els tinc repartits a tots. No és complicat d'emplenar: el nom, els cognoms, l'edat, els llocs on ha viscut, les feines que han fet, els últims pecats —si ho volen!—,

pendents de confessió i la seva última voluntat quant a l'enterrament. També cal que em detallin, ni que sigui damunt per damunt, totes les peces amb les quals s'han de soterrar i el valor amb què les estimen. Tot plegat ho envio cada trimestre a la central i ells ja s'ho maneguen. Estic content, però, perquè l'única trampa que faig no me l'han poguda enxampar mai. I és que, de fet, els inspectors poden tenir molt bon nas, però no hi veuen d'un pam lluny! Aquí, els que van deixant la pell, es paguen l'enterrament ells mateixos. Fan cap xano-xano quan els arriba l'hora. S'asseuen. Xerrem una mica. I quan ens en cansem, ens n'anem cap a dins. Ells trien el lloc i jo els el serveixo. Ells contents i jo també. S'estalvien el taüt i jo el puc carregar igualment al pressupost de la companyia funerària. Però, això sí que no l'hi diré mai, al carter. Seria capaç de tornar-se'm bocamoll i d'escampar-ho per tot el poble. I ara per ara vull conservar la plaça. No em faria gens de gràcia haver de tornar a fer el que feia abans. Em posava a les portalades dels cementiris i em feia passar per ajudant de l'enterramorts en funcions. No em sobreeixia res però sempre em queia alguna cosa o altra. Els extints, per llei natural, acostumen a ser molt generosos quan es veuen ja en capella.

L'enterramorts en funcions content i jo també. Ves, ¿què hi vols fer? I, si no, ¿de què m'hauria de venir, a mi, fer aquesta feina?

Refugi La Vinyeta Duesaigües, 1980 Revisió: setembre 2016

CAVALL I GENET

Aquest conte va obtenir el Premi de Narrativa L'Alcúdia de Carlet (País Valencià) i es va publicar en el volum 3a Mostra de Narrativa, dins de la col·lecció Creació, núm. 6, de les Edicions del Centre de Lectura, de Reus, dirigida per Pere Anguera. El volum incloïa altres contes dels autors Xavier Amorós Corbella, Pere Anguera, Fina Masdéu, Jordi Mèlich, Jaume Nin, Antoni Nomen, Eugeni Perea i Francesc Xavier Vall.

Primera edició: abril 1982 Disseny coberta: Salvador Juanpere Sobrecoberta de Francesc Vidal Imprès a Offset Gort , Reus. Edicions del Centre de Lectura, Reus D.L.: T-480-82

Era cendra la imatge: per a ser escombrada, amb la runa. Konstandinos P. Kavafis. Als encontorns d'Antioquia.

Com a intent d'aportació a una de les moltíssimes respostes que hom pot reservar per a Marino Marini, escultor italià. Andreu Sotorra.

(I) El cavall galopava al davant i ell el seguia, baixetó com era, a tres o quatre passos. Aquella matinada, per atzar, la ciutat havia esdevingut desèrtica i sospitosament silenciosa i això era, per a l'home, un signe de malastrugança. Badallava. I després d'haver badallat feia petar la llengua convençut dels seus temors.

(II) L'home avançava dropament, passa ve i passa va, davant del jument que el seguia, corpulent com era, gairebé a tocar del clatell amb el seu morro. Aquell vespre, per atzar, la ciutat presentava un aspecte alegre, festiu, més enjogassat que mai, indescriptiblement joiosa i això era, per a la bèstia, signe de bona sort. Mastegava. I després d'haver mastegat ensenyava les dents terriblement blanques als vianants de la ciutat xiroia. Convençuts que no li feien cas, no parava de bavejar amb morro, dents i llenguota inclosa el clatell de l'home mandrós.

(III) Va pitjar el botó de l'ascensor i la fletxeta va indicar que el pis mòbil baixava de dalt del tot. Com que el llum de l'escala s'havia apagat, va tornar a pitjar l'automàtic i tot l'edifici va ressonar amb mala bava. «Malparits!», van remugar des del desè tercera. Ja el coneixien. Era un murri i un malcarat que vivia sol i amargat. No tenia mai son i es distreia controlant els serveis de l'ascensor i maleint els seus usuaris. La portella de l'ascensor es va enllumenar i es va disposar a obrir-la, però un crec! inoportú se'l va emportar amunt una altra vegada mentre del replà de la desena planta regalimaven llàgrimes incontingudes fruit de les cleques esbojarrades que envoltaren la matinada. El de la poca son reia i el cavall va decidir baixar les escales a pota.

(IV) No hi tenia mania. Va aixecar, doncs, la cua i es va buidar del mal de ventre. L'home, baixetó com encara era, el va imitar. «Ai, marrans!» «No sigueu bruts!», van sentir darrere seu. Els dos es van girar alhora i van resseguir amb la vista els pastels que havien deixat sobre les llambordes. Ella, dreta i amb les mans a les natges, ben a tocar del primer dels rastres, un muntet acabat artesanament en punxa, va ser la primera veu que va esgarrapar la buidor de la ciutat. La van reconèixer de seguida. El dejuni havia parlat per la televisió en nom de la UNDOSENVIPE (Unió de Dones sense Vicis ni Pecats). Van acotar el cap avergonyits i van tancar els ulls per donar proves del seu penediment. Ella ho va aprofitar per posar-se els sostenidors ja que havia sortit de casa atreta per l'airet de la matinada tot tirant-se un abric al damunt. Ells, que havien intuït els gestos en la foscor, la van llambregar sense escrúpols quan encara s'encabia el pit esquerre. Les ereccions matineres no van passar per alt a la dona i, quan ja se n'anaven amb la cua entre cames, els va somriure complaguda.

(V) Tenia gana. Tenien gana. Havien treballat com uns negres l'un i l'altre. Es van rascar la butxaca i hi van trobar la paga del dia. La van fer dringar tot passejant-se-la de l'un a l'altre. El pas del metro esfereïdor i estrepitós entremig dels dos cossos els va desvetllar del joc en què s'havien immers. Van entrar en un Frankfurt i es van encabir com van poder en una de les taules a peu dret. Dos negres i un parell de mosses de cabell roscastany s'hi engolien un quart de pollastre cadascú i un parell de botelles de xampany. Els va fer goig i van demanar el mateix. Van tenir un disgust. Un cambrer disfressat de cuinera se'ls va apropar i els va dir que l'establiment tenia enregistrada la reserva al dret d'admissió. L'home baixetó es va haver de consolar amb un plàtan i amb un tros de pa comprats a la tenda de queviures. I ho va endrapar, assegut i mig d'amagat, en un dels bancs de la plaça.

(VI) Quan va arribar a baix hi va trobar, tot fent capcinades darrere del taulell, el fill petit de la portera. Va passar de puntetes per no despertarlo però totes les preocupacions van ser inútils. El vailet es va desvetllar sobresaltat i va esgargamellar quatre mots inintel·ligibles. Ell s'hi va encarar convençut que, com un més dels veïns, hi tenia dret. «Els porters no dormen!», li va dir. «Prou que ho sé», va respondre el noi. «Doncs, ¿què hem de fer?», va insistir ell. «Vendre la casa i anar a lloguer!», li van respondre a cor tots els veïns. Ell va envermellir. No suportava les bromes col·lectives i molt menys encara les que tenien el seu origen en l'ofici d'espieta. «A dormir tothom!», va manar, irritat. S'hi va haver de posar la portera, alertada per l'escàndol. Com cada matinada, passava si fa no fa el mateix: ella se l'emportava a l'estable, li confessava que n'estava farta i avorrida de fer de portera en un edifici equí i ell, entendrit, acabava per estimar-la en la mesura ben entesa que un home pot estimar una somera separada del seu ase.

(VII) Una parella dalt d'una moto els va depassar. Entre el brogit no l'havien vista venir pas. S'endevinava, tot i que duien els caps entaforats dins dels seus cascs, que l'un i l'altra, els de la parella motoritzada, reien. Al cap d'una estona els van veure venir una altra vegada fent equilibris dempeus damunt dels seients de la màquina que no parava d'espetegar i encendre llumets, ara a la dreta, ara a l'esquerra. Els van saludar convençuts que ja els coneixien. La parella també els va alçar el braç amb gest de complaença per l'atenció ciutadana. Van aturar la moto ben a la vora d'ells i, com fa de bona educació, es van llevar els cascos i es van pentinar d'esma. Suaven. Van dir: «Bona nit, avi!», i es van llençar al llargarut coll del cavall que, com fa de bon suposar, havia deixat, ateses les circumstàncies, de llepar el clatell de l'home. El van besar i, en acabar, adreçant-se a l'home, la bèstia, carregada d'emoció, es va explicar: «Són els meus néts!» L'home va trencar a plorar.

(VIII) L'avinguda era un joc desconcertant enmig de les espurnes dels fars dels automòbils que la creuaven i del setge al qual l'obligaven els espetecs dels neons que no paraven d'encendre's i d'apagar-se esbojarradament i sense cap mena de coordinació. Ells la van travessar d'esma, com feien cada capvespre quan ja eren de retorn. Inconscients del trànsit, saltaven d'una vorera a l'altra entorpint cada volta la circulació. Ja feia anys, ja... Tres tramvies encara no se n'havien pogut sortir dels seus entrebancs. I se n'enorgullien de saber que dos combois del metro havien hagut de plegar la línia per mor dels seus capritxos incomprensibles. I encara se sentien més satisfets quan sabien que mitja ciutat bullia d'alegria a causa de la seva presència un vespre darrere de l'altre. La notícia havia corregut per mig món i a l'altre mig ja n'havien sentit tocar campanes. Les cadenes de televisió més importants s'havien interessat per ells. No cal dir que el ressò que n'havien fet els mitjans de comunicació era gairebé únic en la història dels esdeveniments. Alguna agència de viatges havia començat a organitzar excursions cap a l'avinguda. Sortien

força econòmiques. De bon matí, en vol xàrter, se n'anaven a l'indret que tenien reservat per tal de poder gaudir dels llocs més privilegiats. Tornaven a mitja nit una vegada comprovat el fet. Els més creients ho atribuïen a fets miraculosos. Els més ateus al·legaven raonaments i cada vegada tenien més seguidors per part del públic. Tot s'acabava passades les dues de la matinada. L'home s'enfilava al llom del cavall i, com fa de bon veure, amb una mà a les regnes i amb l'altra acaronant el plomall de la crinera, trencaven per un dels carrerons que es perdien ciutat endins.

(IX) El cert és que a l'altra banda de la ciutat afirmaven que sempre ho havien vist d'una altra manera. Que l'home, peus nus i a quatre grapes, feia cap lentament pel carreró que desembocava a l'avinguda. I hi pujaven de peus a assegurar fermament que el cavall hi anava al damunt, amb les dues potes del darrere estimulant-lo a trescar i amb les dues del davant acaronant-li el cap. De tant en tant, amb la llengua a fora, li llepava el clatell.

Refugi La Vinyeta Duesaigües, 18 maig 1980 Revisió: setembre 2016

DUES POSTALS DE MITJANIT AMB FRANQUEIG CONCERTAT

Aquest parell de contes es van publicar en el volum 4a Mostra de Narrativa, dins de la col·lecció Creació, núm. 8, de les Edicions del Centre de Lectura, de Reus, dirigida per Pere Anguera. El volum incloïa altres contes dels autors Albert Altès, Xavier Amorós Corbella, Pere Anguera, Fina Masdéu, Jordi Mèlich, Eugeni Perea i Fermí Roig.

Primera edició: abril 1983 Disseny coberta: Salvador Juanpere Sobrecoberta d'Albert Arnavat Imprès a Offset Gort, Reus. Edicions del Centre de Lectura, Reus D.L.: T-572-83

A tots els funcionaris incompatiblement compatibles. Amb un cert afecte. I a l'Ariadna i a l'Aleix perquè en els ulls infantívols dels quals veig ben sovint la «A» de Ramon Llull.

ÍNDEX El patriota, 65 L'Assumpció Secalletes, 71

EL PATRIOTA Però si cadascun s'aprofundís, cadascun viuria l'angoixa i la por de milions d'éssers humans. Eugène Ionesco. El solitari.

Primer me n'hi vaig anar set dies en un viatge d'agència. Després hi vaig tornar amb el propòsit de buscar-hi feina. Finalment m'hi vaig establir. Com que el país m'agradava, vaig iniciar els tràmits per nacionalitzar-m'hi. En un moment d'irritació, enfurismat, ho vaig manifestar al funcionari que em va atendre: «Vostès es pensen que no tenim cap més feina, home!». I el que passa és que, tot i que sóc força sofert, ja em començaven a carregar els narius tants passos amunt i avall, tants papers i tantes declaracions jurades que se m'havien convertit en una mena de creu. I, sobretot, m'havia indignat la notícia que el govern havia difós just uns dies abans que

hagués començat a complimentar tots els tràmits. A partir d'ara calia presentar un certificat en el qual es donés fe del grau de fertilitat dels meus espermatozous! Sense aquest requisit no seria admès mai més cap ciutadà vingut de fora amb el desig de legalitzar la seva estada a la nació. «Miri —vaig dir al funcionari—, ara perquè ja ho tenim tot tan avançat, o si no...» I l'home, tot movent discretament el cap, em va fer l'efecte que, poc o molt, em donava una mica la raó. Perdut com anava i tan a contracor com em venia, l'home mateix, el qual compto que se'n va fer càrrec, em va facilitar l'adreça i el telèfon del laboratori on em cursarien amb rapidesa el document. L'endemà mateix, des de la feina, hi vaig telefonar i vaig demanar hora i dia tal com més o menys tinc entès que funcionen aquesta mena de consultes mèdiques. Una veu de dona em va respondre que la recepció era de tres a quatre de la tarda, però que calia que haguessin passat set dies sense haver mantingut relacions sexuals. Em va semblar indignant el fet d'haver de confessar quin havia estat el meu capteniment en aquest aspecte els darrers temps. I per això li vaig dir, doncs, que em podia reservar tanda per a una setmana després.

Frisava només de pensar que tot se'm retardaria vuit dies pel caprici de no haver volgut fer pública la meva situació personal. Va ser una setmana de neguit. Es pot dir que, com en aquella setmana, no havia tingut mai tanta cura del meu penclub. Arribat el dia en qüestió, em vaig dutxar i netejar més del compte. Vaig demanar mitja jornada de festa a descomptar de les vacances i, a les tres en punt, ja era a lloc. El laboratori era en un segon pis d'un edifici senyorívol i s'anunciava a la portalada del carrer entre dues plaques daurades, la d'un psicòleg i la d'un notari. Pujo. Truco. I m'obre una noieta amb bata d'infermera . No és que pateixi del mal del cohibit, jo. Però en segons quins llocs s'hauria de respectar la intimitat de cadascú. I en això del sexe... Vaig entrar i creuant un curt passadís vam arribar a una sala petita on una altra infermera, aquesta més granadeta, seia darrere d'una taula. «¿El nom?», em va dir d'entrada. «¿Ús del certificat?», va continuar. «¿És la primera vegada que el sol·licita?», va concloure. Tot això em va semblar prou raonable atesa la burocràcia del cas. Fins i tot quan em va lliurar el flascó on calia que diposités el meu semen. Una mica parat, vaig fer el gest de buscar la porta de la sala d'espera...

«Escolti, pst...», va fer la més joveneta, «...això cal que ho ompli fora del laboratori.» I va remarcar l'«això» amb un cert èmfasi. Em va caure el món damunt. Doncs... ¿i el doctor? No. Es tractava tan sols d'omplir aquell recipient i portar-lo novament al laboratori. «Ah!...», només vaig dir. Vaig agafar un taxi i em vaig fer portar a casa. Vivia a dispesa i fer-hi cap en aquelles hores no era gens usual. La dispesera es va sorprendre tant en veure'm que no es va saber estar de dir-m'ho: «Ai!... ¿que l'han despatxat...?». Una mala estona. Vaig passar una mala estona perquè, tot i que regnava un clima de confiança entre la dispesera i jo, aquelles no eren coses per fer pregonar. «Embolics de la nacionalització!», em va sortir. Tancat a la meva habitació, no ignorava pas que des de jovenet sempre m'ha costat ejecular amb rapidesa. Suposo que el caràcter oficinesc de la circumstància va entorpir l'acte clau de la meva masturnacionalització. El pensament, no gens disposat, era amb mi i em fugia enmig d'un ball de cabòries. Vaig tardar més d'un quart d'hora! Un cop asserenat, vaig tornar a sortir de la dispesa i vaig aturar el primer taxi amb banderola lliure que passava. Portava el flascó curosament tancat a la butxaca de l'americana. Si el taxista s'afanyava, encara no havien tocat tres quarts de quatre!

Hi vaig ser a temps. L'interrogatori iniciat abans va continuar: «¿En quina hora ha estat?», va dir ara en primer lloc la noieta que, no ho podia evitar, em semblava més que indiscreta. «¿Li ha costat molt...?», va insinuar. «¿S'ha reviscolat en poc temps?», va dir finalment amb un atreviment descarat. I quan em feia signar la fitxa definitivament complimentada per a la recepció, tot observant el flascó a contraclaror, la infermera encara va murmurar: «¿Només això...? Escolti... ¿ja hi és tot?» I va mirar de reüll la seva companya. Aquell comentari no em va fer gens de gràcia. ¿Què volia dir amb allò de si ja hi era tot? ¿Que es pensava que era de raça semental, jo? Vaig passar quaranta-vuit hores immers en un mar d'angúnies. Maleïa la gràcia que em feia que per un detallet com aquell no se'm permetés legalitzar nacionalment la meva estada. Hi vaig tornar el dia previst. Vaig pagar i em van donar els resultats en un sobre tancat i amb un nom de doctor retolat en lletres d'or. No vaig tenir espera i escales avall ja el vaig obrir. Era com una mena de telegrama, però prou eloqüent: «Certificat negatiu. Resultat mancat de cent cinquanta milions (150 milions) per assolir la mitjana nacional d'espermatozous. Manca de

mobilitat. Un cert aire mandrós a l'hora de l'esforç. Recomanem: exercici diari amb repòs i control trimestral.» I no hi deia res més. Vaig anar a veure el funcionari. «¿Què...?», em va fer ell, només veure'm entrar. Li vaig deixar llegir el paper del laboratori amb un mutisme testimonial. «Llàstima!», va remugar, amb un xist! entre els llavis. L'home hi ha agafat interès. Em truca cada dos o tres dies a la dispesa. «¿Què, com anem?», em diu amb un aire d'amabilitat i d'encoratjament a la vegada. I jo li responc, sense cridar gaire, que anem bastant bé. Però que em costa. Que sempre m'ha costat. I tot són paraules seves d'estímul. I és que, en el fons, el funcionari és un patriota.

L'ASSUMPCIÓ SECALLETES

¿On deu anar un home vestit així? Tant li fa, la veritat és aquesta. Jordi Coca. El detectiu, el soldat i la negra.

El dia que un parell d'algerians em van aturar a la Piazza del Duomo de Milà i em van oferir pambxocolata o aquella tarda que un venedor de rellotges disfressat de capellà em va parar al bell mig de la Piazza San Marco de Venècia i em va encomanar no sé prou ben bé quin drama de família nombrosa pertanyent a la seva suposada parròquia amb l'únic propòsit d'encolomar-me un digital a bon preu, van ser fets que no em van sobtar tant com el d'aquell altre dia a Hèlsinki quan, passejant pel port, em va assaltar una mossa que aparentava bona presència i llançant-se'm al coll només vaig sentir que em deia: «Per fi has fet cap als braços de l'Assumpció Secalletes! T'esperava des de fa tant de temps!». I em va besar. Puc donar paraula, i en podria trobar testimonis, que jo havia anat a Finlàndia per prescripció facultativa. I que aquell encontre no podia ser sinó una greu confusió o un pla àrduament calculat aneu a saber amb quins propòsits.

Malgrat tot el que pugui semblar, tan aviat com em vaig poder desfer dels braços de la noia, no vaig dubtar gens a temptejar la situació. «No s'ho prengui com un rebuig, senyoreta, però això deu ser una equivocació inexplicable», vaig dir. Va plorar a raig fet. I no hi ha res que m'agregi més que una noia plori a conseqüència d'alguna sortida meva. Més asserenada, no es va estar de deixar-me com un drap brut, com un home sense escrúpols, com un trist doner! Segur que em vaig enrojolar perquè les seves paraules em van afectar profundament. I no vaig tenir temps d'indignar-me perquè les seves últimes frases van ser, més que lamentacions, una amenaça: «En aquest país, aquesta mena de coses no s'acaben així!» I, a petits saltirons, se'n va anar moll enllà. He d'acceptar que em va deixar una certa recança. Jo era un estranger que amb prou feines parlotejava el finès i la Secalletes se m'havia adreçat a tothora en un català del Priorat correctíssim. Tot plegat era prou vàlid per raonar-ho i admetre que, fos quina fos l'organització, ja sabien de bell antuvi amb qui se les havien. No vaig quedar, doncs, gens tranquil. I encara menys quan, en arribar a l'hotel, vaig trobar una carta deixada a mà sense que s'identifiqués la part que me l'enviava. No sóc, però, tan curt com per no haver-ho relacionat de seguida amb l'afer de la Secalletes.

NO la vaig obrir fins ser a l'habitació i, encara, un cop l'havia tancada amb pany i clau. I efectivament, en una quartilla amb lletres retallades de diari se'm repetia la mateixa amenaça. Que cada casa és un món, d'acord. Però em sentia intrús en no copsar del tot quines coses eren aquelles que no s'acabaven «així» en aquell país. Em vaig dutxar i em vaig banyar i tot, amb l'esperança que els maldecaps se m'alleujarien. Però vaig haver de sortir-me'n de pressa i mig ensabonat perquè trucava el telèfon. Una veu femenina repetia, en posar-m'hi, el missatge amenaçador. Hauria pres el convenciment de deixar-ho córrer... ...si no hagués estat que, quan em vestia, l'assistenta de l'hotel trucava i em deixava un parell de tovalloles netes —que no havia demanat!—, però que entre plecs contenien l'avís en paper ceba. ...si més tard, el bàrman del restaurant no m'hagués pujat una botella de xampany que — no em va costar gaire de localitzar!—, duia la cinta embolicada al precinte del coll. ...si no hagués picat a la porta un grum de servei del banc de l'hotel que em va oferir un sobre contenint presumiblement un extracte de compte corrent. El crit d'alerta anava aquesta vegada enregistrat d'ibeema com aquell qui promociona la venda de cèdules hipotecàries!

...si no hagués entrat a la cambra un negre vestit amb gel·laba que, tot fent l'astorat, em demanava excuses perquè diu que s'havia equivocat de pis. Àvid com m'havia tornat en poque shores, li vaig estalviar la mala estona, cosa que em va agrair i li vaig dir que ja m'ho podia donar personalment, fos el que fos. Emcoionat, em va lliurar unes espardenyes que dissimuladament havia d'haver deixat sota la tauleta de nit. El que jo buscava, ho portava escrit a les soles! Malgrat l'allau d'amenaces, doncs, no vaig prendre pas el recurs de fer-me fonedís. En canvi, em vaig vestir del tot. Vaig baixar a la recepció de l'hotel i vaig dir que em demanessin un taxi. Que em portessin de seguida al consolat! El cònsol no hi era, però el seu secretari — un funcionari irreprotxable— ja sabia de què anava. Ho vaig negar rotundament tot. Ni m'havia cartejat mai amb la tal Assumpció Secalletes. Ni m'hi havia casat. Ni tenia el gust de conèixer-la. Ni tampoc no sabia qui era. Ni re de re de re. I vaig cridar per primera vegada en finès: «He vingut aquí perquè se m'arregli aquest malentès, no per embolicarlo encara més!» I que m'ho demostressin, si és que podien. Podien. Em van retenir el passaport i tota la documentació i em van permetre de fer vida d'hotel sota vigilància contínua. La situació era ridícula!

Quan ha feia sis dies que durava, se'm va presentar a l'habitació el cònsol en persona. Duia una cartera de pell sota el braç. Esbatanada damunt el llit mateix, la vam examinar tots dos document a document. No s'explicava. Contenia fotocòpies de cartes meves escrites des de casa estant a la Secalletes de Hèlsinki. Còpies de les cartes que, es donava per fet!, jo havia rebut d'ella. Fotografies de vacances de quan diu que festejàvem. Fotografies de quan vam anar de viatge per conèixer el sol de mitjanit. I un retrat, considerat clau, testimoni fidel del nostre acte de matrimoni civil. Per més confirmació, un altre dossier arxivava un duplicat de l'acta del jutge, un del llibre de família i el d'un contracte del pis de la Figuera de Falset —on certament jo m'estatjava a temporades— que provava que s'havia estès a dos noms: el de la Secalletes i el meu. Vaig haver de claudicar. Ara, l'Assumpció i jo vivim molt bé. Ens estimem i tot. Tant que, quan en fem memòria, no ens ho acabem mai. Refugi La Vinyeta Duesaigües, 25 agost 1980 Revisió: setembre 2016

TRES ZOOCONTES

Aquest recull de contes es va publicar en el volum 5a Mostra de Narrativa, dins de la col·lecció Creació, núm. 10, de les Edicions del Centre de Lectura, de Reus, dirigida per Pere Anguera. El volum incloïa altres contes dels autors Xavier Amorós Solà, Pere Anguera, Joan Gispert i Martí, Ferran Jové i Hortoneda, Andreu Martí, Antoni Nomen, Rosa Pagès, Eugeni Perea, i Vicenç Vernet.

Primera edició: abril 1984 Disseny coberta: Albert Arnavat Imprès a Artis-Graf, Reus. Edicions del Centre de Lectura, Reus D.L.: T-683-84

ÍNDEX L'acadèmic, 78 La passejada, 81 La Selvàtica, 86

L'ACADÈMIC E sí pensà a senyar e beneir mi e ma muller e mos infants, e aná-se'n. E jo aitantost comencé aquest llibre. Ramon Muntaner. Crònica.

A casa teníem cria de conills, però un dia en sec els vaig dir: «Ara em faré acadèmic». I, tot ben net, vam començar a treballar per assolir la fita que em proposava. Vinga traginar llibres i manuscrits cap a casa. Col·leccions senceres de diaris, incunables i arxius de valor incalculable. I encara no hem parat! Els nens, sa mare i la cunyada que viu amb nosaltres m'ajuden. I si arribo a ocupar la somniada poltrona, una bona part haurà estat guanyada per tots ells. Hi perdem moltes hores de dormir tots plegats. Sobretot perquè és a les nits quan, aprofitant que els carrers no van tan carregats de trànsit, fem el trasllat. Ens ho repartim. La dona i la seva germana s'arreglen amb un carretonet de mà. Els nens i jo ens apanyem amb un carret de dues rodes i un poni la mar de treballador. Així, de passada, els nens també s'hi entretenen.

¿El cavallet...? No... De problemes per desar el cavallet no en tenim. Estem de sort que al carrer de sota casa hi ha un garatge on guarden cotxes i el vigilant és parent llunyà nostre. Una mena d'oncle valencià, si no m'erro. A ell no li fa res quedar-se'l i diu que encara li serveix de companyia. Durant el dia distribuïm la feina. De bon matinet, em llevo per endreçar els papers i les notes que he acumulat la nit anterior. La dona i els nens se m'hi incorporen una mica més fet el dia. Els tinc encomanada la feina d'arxivar els llibres que anem entrant i, si els sobra temps, de repassar si les col·lecions de diaris són completes. Els nens, com es veu, no van a col·legi, ja en tenen prou amb el neguit intel·lectual de casa i com que tenim la xamba que són força instruïdets, ho agafen tot a la primera. La cunyada és la que s'encarrega de les feines de casa. Ventila els llits i fa el menjar. Però a la tarda, com que també es va fer un fart d'insistir per col·laborar, ajuda els nens a ordenar les prestatgeries amb els llibres que han quedat arxivats durant el matí. Malgrat la feina i de mal fer que ocasiona tot això, anem bastant avançadets. De tota manera, per no perdre temps, jo ja vaig fent gestions per començar a preparar la meva sol·licitud d'ingrés a l'alta institució. Els primers passos ja els hem fet. «Estigui tranquil!», em va dir el secretari l'últim dia que hi vaig anar. Però el que ens té capficats és el

discurs que hi he de presentar. No he estat mai gaire parlador, jo. Però suposo que ens n'anirem sortint. A l'hora de les postres hi anem aportant cadascú el nostre estirabotet. Vet aquí, doncs, com estem tots pendents que aviat faci l'ànec un dels membres de la Junta. S'ho porten molt callat, però he sabut per la dona de fer feines, que també viu al corrent de la nostra —bé, de la meva!— sol·licitud, que el propietari de la plaça de la secció filològica fa temps que els té a tots amb un ai, ai, perquè ja quasi que fa la ranera. Estic per arribar-m'hi qualsevol matí d'aquests i dir-los que no em facin passar més amb cançons. Que em diguin ras i curt si peta o no peta... ¿Ja ens entenem, oi? I és que, de fet, la feina de nit cada vegada se'ns posa més malament. Per una banda, a casa aviat no podrem entrar-hi de tant de paper acumulat i, per l'altra, els arxius, les biblioteques i les cases de cultura de més a tocar del districte ja les hem buidades gairebé totes. I si bé, ara per ara, no ens han enxampat mai, sí que em fa por que, si ens allunyem massa del barri, potser no ens en sortirem tan bé. I si ens enganxessin, el més probable és que la votació dels acadèmics actuals es veiés influïda per aquest mal informe. Mira que si després de tanta taleia a arribarhi...

LA PASSEJADA Em van demanar una sortida que no podia donar-los. Per ignorància en bona part, i també perquè les meves contradiccions personals me'n privaven. Manuel de Pedrolo. Baixeu a recules i amb les mans alçades.

Vaig fer estada uns dies a les Dolomites, al país dels Alps Orientals, i em vaig marcar amb una creu en el mapa la passejada del bosc número 4-A. «A la carretera de San Genesio, s'hi arriba en cinc minuts, després d'haver travessat aquest senderó.» L'home era més aviat baixetó. Portava una camisa de quadres vermells i verds. Uns pantalons de pana fins als genolls aguantats per uns tirants. Botes de muntanya amb mitjons de color vermell i ratlles taronja. I un barret tirolès. Mentre m'ho deia, em va assenyalar l'entrada del senderó amb el bastó punxegut que portava. «No té pèrdua!», va afegir encara, cridant des de lluny estant. Em vaig apregonar al bosc. D'entrada, el caminoi feia un lleuger pendent entre pins, avellaners silvestres i vegetació de tota mena acaronada per un tou de falgueres.

Tot jo em vaig sentir dominat per la verdor i la sensació de frescor que, camí endins, no feia sinó ser més profunda. I em vaig trobar empès per un fenomen que només puc titllar de galàctic entre la simfonia de l'ocellam nadiu i les juguesques d'un esquirol que em saltironava prudent i provocatiu alhora, com si em preguntés allò d'endevina qui t'ha pegat... Immers, doncs, en aquest paradís, vaig observar en un revolt del camí que s'aproximaven dues persones. A primer cop d'ull no les vaig poder distingir bé, però de seguida vaig constatar que eren dues donetes ja d'edat. Tenint-les més a prop, va ser quan em vaig adonar que les dues feien encara bona patxoca i lluïen un grapat de joiells. Les dues, en ser a prop meu, van insinuar a la vegada el gest d'aturar-se i em va semblar que m'escrutaven i tot. Vaig somriure per donar fe de la meva persona i perquè no em prenguessin per qui sap què. «Jove... ¿No parleu pas buruixaski...?», em van assaltar. «No...» Sorprès, vaig dir que no. I per compensar la meva ignorància, vaig recitar de cor les llengües amb les quals em podia defensar: «Francès... català... anglès... alemany... italià... reto-romànic... basc... potser grec... i una mica de rus...», vaig dir. «No, no, deixi-ho!», van respondre elles dues quan ja s'havien tornat a posar a caminar.

Camí avall, el bosc encara s'espesseïa més! Vaig intentar posar en solfa els meus coneixements en matèria lingüística. Però tots els meus esforços van ser inútils perquè no podia fer memòria de cap branca que m'hagués descobert la llengua buruixaski. Fent cabòries com estava, no m'havia adonat d'una parella de carrabiners que, amb el fusell a l'espatlla, ja eren, com aquell qui diu, damunt meu. No cal dir que es van aturar, em van escodrinyar i em van fer a cor la pregunta idèntica que abans m'havien formulat el parell de donetes enjoiades. Recitar les meves llengües i comprovar el seu rebuig va ser tota una mateixa cosa. No cal que digui res més sinó que l'escena es va repetir, almenys, una dotzena de vegades mentre jo, atret ja per la curiositat, només volia fer, adeleradament, camí. Quan veia venir un camperol amb un sac a l'esquena, o un matrimoni amb tres infants la mar de rossos, o un paleta amb un carretó de runa, o una noia amb un gos pelut i negre, o un forner amb samarreta i calçotets blancs tot enfarinat, o un director d'orquestra amb quatre músics al darrere tocant el Clant dal Paster, o una minyona amb còfia, o un taxista amb la gorra a la mà, o Déu ho sap i s'ho calla qui!, jo ja sabia que s'aturarien, em recacejarien i em ridiculitzarien amb la seva interpel·lació. Mentrestant devien haver passat de sobres els cinc minuts que m'havia donat de coll el

primer home que vaig trobar a l'entrada de la passejada. I això em va començar a inquietar perquè el sender ara feia cara de no voler-se acabar. Vaig alleugerir una mica el pas. Potser, de fet, m'havia entretingut. Però no havien transcorregut ni deu minuts més quan, providencialment inspirat, vaig girar cua i vaig arrencar a córrer pel mateix lloc d'on havia vingut. En arribar a l'hostal encara esbufegava. La noieta de la recepció em va somriure mentre s'interessava per saber com m'havia anat la passejada. Li vaig dir que bé. Que molt bonica. «La mar d'idíl·lica!», vaig emfasitzar. No em va semblar oportú fer-la sabedora de les circumstàncies amb les quals m'havia trobat. Tampoc no sé si s'ho hauria cregut que, en girar cua, una colla de coreans venien pel camí del bosc amb cara de pocs amics. Se'm fa inútil confessar que els asiàtics no m'han fet mai peça. I la vaig encertar de recular perquè, corrents i tot, encara vaig sentir com cridaven, excitats: «Ei!, ¿no parleu pas buruixaski...? I cada vegada me'ls olorova més a prop. En ser dalt a la meva cambra, vaig espiar al carrer per darrere de la persiana enrotllable. Efectivament, els coreans hi acabaven de passar de llampada i encara els vaig sentir tots encabritats baladrejant mentre se n'anaven en direcció a la plaça del mercat.

Em vaig notar campal i em vaig posar fins i tot de bon humor. M'havia fet el propòsit de despistar-los i ho havia aconseguit. I per sort —virtut rara en mi—, no se'm va acudir mai més buscar res que em portés al fons d'aquella insistència popular. Mai més no vaig sentir anomenar aquella pretesa llengua i, transcorreguts uns dies, jo mateix me les veia negres per articular els seus fonemes: «buix... buxi... burukasxi...» Ara mateix, sense anar més lluny, m'ha calgut fer un esforç per saber com es deia, mentre ho relatava. En el fons, el do de l'oblit és una sort de la qual no em vanto, esclar.

LA SELVÀTICA Tens el cap petit perquè la distància te l'ha empetitit. Pere Quart. Girafa.

Jo n'havia tingut de molt jove i sé el que s'hi pateix. No ho hauria dit mai, però, que una girafa es pogués trobar en una situació semblant. Quina gatzara! I quins platerets i quins bombos quan va arribar la cavalcada del circ. I un arlequí enfilat al capdamunt d'una escala mantenia l'equilibri amb una cama i un braç mentre, ajudant-se d'un megàfon, s'esgargamellava: «El Circus Shop ja ha arribat a la ciutat! Vegin, senyores i senyors, una petita demostració del que hi venim a fer! Imaginin tot el que vulguin perquè tot pot ser veritat a la pista del Circus Shop! Pallassos, trapezistes, domadors i feres, elefants, tigres i, sobretot, estimats senyores i estimats senyors, la nostra girafa: la Selvàtica!». Només sentir-ne el nom em vaig trasbalsar de cap a peus. Des del dia que em vaig aturar a llegir les pancartes i els programes que

anunciaven l'arribada del Circus Shop no havia fet res més sinó endevinar la fesomia de la Selvàtica. El seu caparró una mica si fa no fa banyut, el seu coll de fanal, el seu morret... Jo ho devia portar a dins des de petit. No ve a tomb però vaig aprendre a caminar en un parc zoològic, amb girafes i tot. ¿Té res d'estrany que de tots els animals la girafa sigui el que sempre m'hagi estirat més? Hi somniava, doncs, amb l'arribada del circ. I no em fa res d'admetre que fins i tot em vaig fer venir bé l'hora d'anar a fer quatre gestions al banc per tal que així em coincidís amb el pas de la comparseria pels carrers del centre. Quan la troupe passava, doncs, jo ja sortia del banc. Hi havia acabat de fer un parell d'ingresssos i encara portava els comprovants a la mà. Em vaig aturar al capdamunt mateix del ram d'escales que feia d'entrada principal de les oficines bancàries. Com que davant meu, damunt la vorera, tothom havia pres plaça privilegiada de primera fila, així, l'alçada m'assegurava que no em perdria res del seguici. El sarau ja era tan a la vora que es devia sentir des de dins i tot del banc perquè en va sortir en un dit i fet més clientela del compte amb cara de no saber de què anava. Jo em sentia cofoi de viure al dia i estar al corrent de l'arribada del circ. Vaig aplaudir amb ganes i força. Els trapezistes, els gossets ensinistrats, els ponis, els pallassos, els malabaristes, els ximpanzés...

Quan van arribar els combois amb les feres i la resta de bestiar encara em vaig alçar de puntetes pres d'un tripijoc cos endins que em va fer botre el cor com qui descobreix Déu sap què. Les carrosses, les arrossegaven els elefants. No eren pas elefants voluminosos. Potser de mitjana edat. Un elefant per carro. I, guiant-los amb una vareta de freixe a la mà, un parell de negres per paquiderm. Embadalit com m'hi estava, pendent només de descobrir la Selvàtica, el grum del banc em va tustar l'esquena perquè el deixés passar. Traginava una escala de tisora i, amb un gest de cap, em va insinuar que sortia a la façana per feina. Quan em sento excitat ja em passa: em vaig apartar i vaig acompanyar el meu gest d'amabilitat concedint-li tres o quatre copets seguits en un dels seus avantbraços. «Fa dies que he de canviar uns avisos de la vitrina...», es va excusar ell. Li vaig picar l'ullet amb complicitat. No anàvem errats. Enfilat al replà més alt de la seva escala de tisora i amb la portella de la vitrina mig oberta, el seu era el punt de miranda de la cavalcada més envejat. Em vaig sentir temptat de preguntar-li tot el que veia des de dalt estant. Si ja s'albirava la Selvàtica, «sí, home, la girafa, la girafeta del Circus Shop, la girafona dels meus somnis...» Però no ho vaig fer. Sempre he estat una mica

cuca de forat, jo. Malgrat això, aquesta vegada, per la Selvàtica, estava disposat a provar-ho tot! Quan ja m'havia envalentit i ho tenia a la punta de la llengua, un marrec que era gairebé a tocar, enfilat al coll de sa mare, me'n va distreure. El menut botia d'alegria fent trontollar el cos de la dona i es xuclava el polze amb delit. A més, no parava de fer brandar el caparró d'un costat a l'altre i obria els ulls com si fossin un parell de gira-sols a l'hora bona. Érem, en certa manera, ell, el grum i jo, tres còmplices del nostre zoològic entusiasme. Quan li vaig voler demostrar la nostra innata complicitat pessigollejant-li el narissó — «¿veus... que ho veeeuuus?», li feia amb el meu dit índex—, em va rebutjar amb un simulacre d'escopinada seguida d'un escarritx de bava que em va deixar més aviat decebut. La seva mare, però, entretinguda amb l'espectacle, ni se'n va adonar, del que havia fet la criatura. I ho vaig preferir, que fos així. Si m'hagués queixat, potser encara m'hauria hagut de sentir dir que em posava on no em manaven! Amb tot això el seguici s'acabava i la gent començava a circular de nou. El grum del banc havia abandonat la seva talaia i jo m'havia quedat amb un pes de dubte a dins del pit. ¿A veure si havia badat amb el brivall i m'havia passat per alt la Selvàtica? Em vaig dir que no. Que no podia ser. Que m'hauria adonat del seu pas. Una girafa es fa veure, no l'és perquè sí el més alt dels quadrúpedes...

Ho vaig fer. Em notava els fogots a les galtes mentre preguntava al grum de l'escala de tisora si havia vist la Selvàtica. I ell em responia que no. «¿Quins elefants, eh?», em va dir encara. «Sí», vaig mig dir jo, tot eixut. Camí de casa, em vaig fer tot de consideracions per reanimar-me. La Selvàtica havia estat últimament la nineta dels meus ulls. Tenia gravada la seva imatge al cervell. Fins i tot havia arribat a sortir de matinada per arrencar un cartell de de les parets dels pirulins del carrer i me l'havia penjat al capçal del llit! La Selvàtica em feia de Woody Allen, de Jack Lemmon, de Julie Christie o de John Lennon... Tanta il·lusió em mantenia amb un ai!, pendent de si arribava o no arribava amb el circ. Vaig considerar lògic i fins i tot just que no l'haguessin tret a desfilar per la ciutat. I em vaig convèncer que no l'havia d'haver comparat amb els seus col·legues de circ, els lleons, els ximpanzés, els elefants... Ella era la reina del circ! I el director del Circus Shop ho devia saber. Em vaig deixar caure vora el parc de caravanes al vespre mateix. El circ havia estès parada en un indret no gaire lluny de casa. El primer que faria seria visitar el zoo! A la porta mateix, un lil·liputenc amb un uniforme vermell i jaqueta amb botons daurats venia els tiquets d'entrada. Vaig fer cua. Vaig pagar quan em tocava i em vaig endinsar sota la lona.

La flaire d'un zoo de circ no és mai la mateixa que la d'un zoo de ciutat. Jo me'n feia càrrec mentre el delit em corsecava a canvi de fer cada vegada més excitant l'idil·li de la meva girafa. Me la trobaria, d'un moment a l'altre, altiva, coll larg, remugant quatre herbes, autèntica imatge d'una girafa de circ, vividora, de món, espavilada, una mica pòtol i tot... Me'n vaig assegurar bé i vaig tornar a fer el recorregut pels gabials del zoo del circ. Fins i tot vaig espiar entre dues lones a un corral on jeien un parell de zebres menudes. ¿Hauria d'acceptar, doncs, que no sabia trobar la Selvàtica? Sense acabar de sortir del zoo, vaig llençar la pregunta al mateix lil·liputenc que m'havia cobrat el tiquet. —Perdoneu... ¿Seríeu tan amable d'indicarme on para la Selvàtica? L'homenet em va mirar uns segons sense dir res. Vaig suposar que no parlava la meva llengua. Potser no havia pescat el que li havia dit. Un circ arreplega gent d'arreu del món, ja se sap. Vaig intentar fer-me entendre amb gestos: —La Selvàtica... la xiraff... Ara ell va reaccionar misteriosament, acompanyat la seva resposta multilingüe amb un gest de la mà: —It is not possible... Il est impossible... Ja en tenia prou. La Selvàtica devia gaudir d'un horari especial de visita. El Circus Shop tenia previst estar-se set o vuit dies a la ciutat representant les seves funcions i vaig decidir

tornar-hi l'endemà mateix, però a una altra hora. No cal dir-ho. La nit abans vaig sopar moix i capficat. I vaig dormir malament. Atabalat de somnis enmig de roncs que em sobresaltaven cada dos per tres. Jo, a la gropa de la Selvàtica, havia viatjat espai enllà a més de tres mil anys llum de la Terra en un viatge promocionat per visitar de pressa i corrents les constel·lacions boreals de Dragó, Linx, Perseu, Cassiopea i les dues Ósses, la Major i la Menor. M'aferrava al coll de la Selvàtica carregat de fogots i temorós de no davallar en una caiguda sense fi a través dels milers d'anys llum que em separaven de casa. L'últim desassossec que vaig tenir va ser ben passada la matinada: havia caigut del llit i estava de genollons remugant les borles de la catifa i sil·labejant «xir-ra-fe, xir-ra-fe», sense parar. Em vaig aixecar i em vaig vestir. Vaig tornar al circ tocat migdia. L'ambient estava animat i fins i tot impregnat d'activitat per part del personal. Ara el porter era un dels negres que havia vist la vigília durant el seguici fent de guia dels elefants. Vaig tornar a pagar l'entrada convençut del meu encert d'haver triat aquella hora. Ja no vaig voler provar ni de fer-me entendre pel negre. Algú més responsable en les tasques d'un circ que un mosso de circ havia de conèixer per força l'horari de visites de la Selvàtica. I no ho vaig dubtar gens. Si algú hi

havia competent, havia de ser per força el director del Circus Shop. No em va ser gens difícil de localitzar la seva rulot. Vaig trucar a la porta. I em va obrir un home ja d'edat. —¿Desitjàveu alguna cosa, senyor...? —em va dir amb cara de pocs amics. —Sí... Perdoneu... —vaig dir. I vaig afegir, en un to un pèl aspre—: Voldria saber quan decidireu que ja es pot visitar la Selvàtica... Ja vaig notar que l'home em feia mala cara. I malpensat com sóc, ja me n'esperava quatre de fresques. De fet, havia d'admetre que jo devia haver triat una pregunta una mica forta. Em va ser difícil adoptar un posat més subtil. Ell, per molt director que fos de tota aquella fauna, ignorava els dies que feia que jo estava enamorat platònicament de la girafa. Però devia ser un home de recursos perquè em va respondre sense embuts. I va ser aleshores quan ho vaig saber. —Ho veig difícil, senyor. La Selvàtica fa una setmana que té torticoli. Jo n'havia tingut de molt jove i sé el que s'hi pateix. No hauria dit mai, però, que una girafa es pogués trobar en una situació semblant. I un mal pensament me la va fer imaginar: amb el mal de coll i sense poder moure'l. Vaig passar la nit repetint-me fluixet, per dedins meu: «xir-ra-fe, xir-ra-fe». I no vaig parar fins que, en un rampell de còlera incontrolat, dempeus damunt el matalàs, vaig fer mil bocins el cartell que tenia amb xinxetes al capçal del

llit amb la Selvàtica de vedet. I el que hauria pogut acabar essent un plant va esdevenir, desfogat, una dormida feixuga amb ràfegues de plor intern que amb prou feines em va trencar el son.

Refugi La Vinyeta Duesaigües, agost 1980 Revisió: setembre 2016

Altius non tollendi, bonsai! El conte Noli me tangere!, va obtenir el premi Arts i Lletres de narrativa, Premià de Dalt (Maresme) del 1983, atorgat per un jurat presidit per l'autor Valerià Pujol, convocat posteriorment a la seva memòria. Es va publicar el 1985 a «Lo Floc» núm. 69, Revista del Centre d'Estudis Riudomencs Arnau de Palomar. El conte El veí del bungalou del davant va obtenir el premi Joan Barceló 1983 i va ser publicat dins el volum «III Premi Joan Barceló» (Edicions Robrenyo, Barcelona, 1983) juntament amb altres contes d'autors com Joaquim Soler, Vicenç Altaió, Maria Barbal, Isabel Bes, Joan Cavallé, Ramon Dachs, Carles Duarte, Enric Gomà, Pau Joan Hernàndez, Manuel Joan i Arinyó, Renada Mathieu, Antoni Sala-Cornadó, Carles Singla, Lluís Urpinell i Manuel Vilajosana, entre altres. El recull amb el conte Altius non tollendi, bonsai!, a més dels dos contes anteriors, i els contes La Crònica Velleta Sense Remei i Palustris Matrisoptimae i viceversa, va obtenir el Premi Salvador Espriu, Calafell (Baix Penedès) del 1988, atorgat per un jurat integrat per Carlos Barral, Josep Benet, Max Cahner, Josep Cuní, Joan Descals, Celdoni Fonoll, Marta Pessarrodona, Pilar Rahola, Joan Santacana, Vicenç Villatoro, Olga Xirinachs i Lluís Maria Moncunill. El recull dels cinc contes es va publicar el 1992 en el volum col·lectiu Premis Literaris Municipi de Calafell, 3a i 4a edició (1988-1990), editat pel Departament de Cultura de l'Ajuntament de Calafell, conjuntament amb els premis de poesia i guió radiofònic dels autors Jordi Gebellí, Pere Gil, Maria Biscarri, Remei Ferrerons, Isabel Pahissa, Benjamí Peña, Manel Sastre, Miquel Rovira, Lluís Calvo, Víctor Alari, Jordi Mata, Miquel López Crespí i Manel Sastre Papasseit. Primera edició: 1985, 1992 Edicions Robrenyo, Barcelona (1985) Fotocomposició: Edicions Colomenques, S.A. ISBN: 84-7466-0043-2 D.L.: B-32524-85 Departament de Cultura de l'Ajuntament de Calafell (1992) Assssorament lingüístic: Servei Municipal de Català Imprès a Gràfiques Moncunill, Valls. D.L.: T-671-92

ÍNDEX La Crònica Velleta Sense Remei, 97 Palustris Matrisoptimae i viceversa, 100 El veí del bungalou del davant, 102 Noli me tangere!, 105 Altius non tollendi, bonsai!, 118

LA CRÒNICA VELLETA SENSE REMEI

Tot el seguici reial va fer entrada a la planta de Crònics Sense Remei: els tres Reis d'Orient i alguns patges, el director de l'hospital, tres o quatre metges de guàrdia, un parell d'infermeres i la monja de servei. Els lluentons, la pedreria i la seda de primera van portar l'únic rastre de mitja vida enfrontada a la Dalla repenjada en un racó en la penombra de l'Agonia Col·lectiva. No gaire més d'una dotzena de llits amb sengles ànimes en pena van rebre, poc sorpresos, els visitants. Els Reis, en un gest maquinal, van desembutxacar caramels, bombons, confits i altres llaminadures, a més de feixets de globus de colors per inflar i alguna altra fotesa sense valor. En un racó de la sala, una Crònica Velleta Sense Remei, abandonada, branda els bracets, sembla que per reclamar la partió que li pertoca. Només sor Gertrudis, la monja de servei que ja hem esmentat, s'adona del neguit de la infeliç anciana. Ni Melcior, ni Gaspar, ni Baltasar, ni cap dels seus patges, però, tenen cap intenció d'acostars'hi. Encara més, el doctor en cap comença a

apagar els globus dels llums del sostre amb gestos de complicitat amb els seus ajudants i amb cara de dir «alleugerim-los el traspàs definitiu, col·legues». Mentre l'equip mèdic amb les infermeres incloses encén un cigarret a l'exterior de la sala, sor Gertrudis fa valer l'autoritat moral que li atorga el paper d'encarregada de planta i en un veritable diorama reuneix els tres mags en una consulta a mitja veu. Melcior, l'oficial de fusteria —prou conegut a l'hospital perquè el taller on exerceix laboralment té el manteniment del centre—, al·lega a sor Gertrudis que ja no té més llaminadures. Gaspar, l'ebenista major de l'obrador de mobles —infermer de suplències quan no és temporada alta— explica que ha deixat l'últim globus desinflat al malalt que jeu a tocar de la porta d'urgències. Baltasar, l'ajudant del mestre fuster —que els diumenges i festius ven objectes de regal als mercats d'encants— diu, sincer, que li trenquen el cor les iaies com aquella i que no pot resistir tenir-ne cap al davant. Sor Gertrudis veu com se'n van en orris els seus intents de fer complir amb una bona acció —almenys una!— els Tres Llogats per ocupar tres càrrecs sagrats com els de l'Epifania en aquella nit, mentre la Velleta observa de lluny la tertúlia, avesada com està a converses de secret entre els doctors que remouen la planta.

Finalment, convençuda de la negativa reial, sor Gertrudis s'atansa al llit de la malalta amb ànim caritatiu. La doneta, que amb proiu feines articula els llavis, fent un esforç, agraeix el gest de la monja vetlladora. —¿Qui són? —li pregunta. —Els Tres Reis! —fa sor Gertrudis, tota mare i enriolada, mentre allisa el cobrellit de l'àvia. —¿Els d'Orient...? —s'assegura encara la Velleta, amb una certa incredulitat que s'endevina immortal. —Els mateixos... en carn i os! —assevera sor Gertrudis, esglaiada ella i tot pel lleu sacrilegi. La Velleta fa un xist! de decepció i un gest de «tinc són i deixi'm, sor Trudis». De fet, el que fa és remugar entre llavis: —Hauria jurat que eren els fusters... Fa més d'un any que el llit em grinyola... I ja estic tipa de dir a tothom que me l'adobin! Sor Gertrudis tanca sense fer soroll la porta de la sala quan la majoria dels interns Crònics intenten —en va, esclar!— d'inflar els globus que els Mags els han deixat. Un grinyol agut i allargassat trenca el silenci d'esbufecs impotents. —I al damunt em volen fer creure que són els Reixos! —diu encara la velleta donant fe del seu innat geni.

PALUSTRIS MATRISOPTIMAE I VICEVERSA Els primers dies, encara cadell, m'esperava al buc de l'escala del bungalou de la cantonada i, havent passat jo, saltava d'un bot el ram d'escales i aterrava just als meus talons sense ni tan sols bordar, ja que en tenia prou per sangglaçar-me amb el fre i l'esgarrapada d'ungles a l'asfalt. Tres o quatre anys més tard el van tancar i el van lligar en un jardí prou vast i una corda suficientment extensible. Va ser el càstig més benèvol que van aconseguir els representants de la Lliga Protectora d'Animals. Tant els amos del ca com la Societat del Vedat de Caça, tacats per l'estigma, van al·legar i van guanyar, com s'ha vist, que s'havia cruspit la gatonada de la marruixa del forner, que havia mastegat fins a fer miques de runa més de mitja dotzena de teules àrabs d'alguns dels bungalous i que, prova definitiva!, havia rosegat fins a fer-lo pla, doblegat a ras de vorera, un dels fanals de la colònia. Me'l mirava a través del reixat, ajagut dins del porxo, al fons del jardí on dormitava

100

perennement. Havia envellit tant que semblava un indiot amb barballeres i se'l veia ullerós, entristit i valetudinari i ni tan sols s'alertava per la meva presència provocadora, aferrat ara jo, com un pres, als barrots de la porta forjada. ¿No enyorava saltar-me a tocar dels talons? ¿Era jo, potser, qui trobava a faltar les seves trapelleries? Per la part del carrer posterior al bungalou em vaig enfilar a la teulada fins a arribar al ràfec que el protegia dels aiguats fent de sostre porxat. I quan ni s'ho podia afigurar, vaig saltar de quatre potes a rasar-li malucs i cua. Va fer un petit botet amb un sotrac gairebé imperceptible, tot alhora, que ens va posar cara a cara, dempeus els dos, a poca distància. Fit a fit mateix, a tocar de l'alè comuna, li vaig dir: —¿L'aguantes, tant de marriment? ¿No enyores el cadell que eres replegat al buc? ¿És cert allò que han fet córrer de la cria de gatons, de les teules, del fanal...? Ell va cloure encara una mica més els ulls. —Encara lletó —va dir—, em van posar els ullals nous. De plexiglàs, ¿veus...? I amb les dues cames davanteres, posant-se dret com un homenet, es va treure el raïm de postissos, blancs com la neu, i fins i tot me'ls va deixar sospesar.

101

EL VEÍ DEL BUNGALOU DEL DAVANT Em va caure el cap a rodolons per terra. Però, de fet, aquest no és el tret més essencial de la història. Feia una estona que el veí del bungalou del davant havia sortit al clos del seu minúscul jardí quan el dia havia començat a declinar insinuant una nit de lluna. Sota els quatre ametllers jovenets que té a tocar del cirerer que mai no ha vist florir, havia anat cavant uns fossats tan llargs com la mida d'un taüt corrent i tan fondos com més de mig cos d'un home d'alçada mitjana mirat a peu dret. El mateix veí, dempeus a dins, en treia el capdamunt del cos i el parell de braços amb què brandava un pic amarat de retrucs de tantes burxades que hi donava. Havia nevat amb fatxenderia la nit anterior tot i que el bo de l'hivern ja era lluny i els boscos del voltant respiraven primavera a bots i barrals com embriacs d'escalfor fora de temps. Puc assegurar amb perseverança que els cossos que l'home va arrossegar fins a la vora dels fossats i que un cop allí va fer caure als clots eren cossos vius de gossos de raça llop, els quals, més d'un vespre, m'havien escomès si jo sortia a flairar la fresca del meu refugi tot vigilant l'horitzó urbà

102

a la llunyania. Ara, els cans, embolicats amb una mena de bufanda alguns o amb manteleta els altres, es resistien, lligats de potes com estaven, a deixar-se enterrar en vida. Sí, enterrar. Enterrar perquè allò que s'esdevenia no era sinó un enterrament col·lectiu de la canilla del veí sota la meva impotent presència per poder-hi fer res o, si més no, per provar d'evitar-ho. No puc negar la meva aversió als gossos i la meva pronunciada temença als de raça llop i en estat de ferotgia pel qual, malignament, el vil veí del bungalou els feia passar. Van udolar potser més de tres quarts d'hora sense parar quan dels fossats ja no en quedava ni rastre sinó el tou i la sentor de terra remoguda al voltant de les soques dels arbres de la cleda veïna. I l'udol de gos llop enterrat en vida fa esborronar el més agnòstic i acumula el tremolor en l'esperit més ateu envers la mal anomenada por. En el transcurs del tic-tac d'aquells tres quarts d'hora amenaçadors van passar moltes coses: la porta del meu bungalou va petar un parell de cops sense que s'hi escolés ni un bri de vent, algun finestró de les golfes va grinyolar indiscret sense definir-se del tot, uns raucs de granota es van enfilar per la tassa del vàter i el lluert de l'estiu, tot i ser lluny de la canícula, va treure el cap, mofeta i enjogassat, pel paladar de la llar de foc. Els udols van deixar d'escoltar-se en sec, passats els tres quarts de coragre, si és que em quedava cor. Aleshores mateix va ser quan el cap em va caure a rodolons per terra i va anar rodolant, rodolant, fins a topar contra una pota

103

de la cadira on es va esberlar, fet mil bocins, com un rat-penat ancestral i carregat de totxesa. El que ara em brosta va lent. El tinc, com vulgarment diríem, entre cap i coll. Té mala pinta. Boterut, una mica malformat i amb semblança de meló. De tant en tant, audant-me d'un coixí, intento de fer-me a cops amb la paret mestra del refugi per si s'anima i surt més d'hora. Davant del mirall del lavabo i en posició incòmoda, he provat més d'una vegada de descobrir-m'hi per comprovar si ja té ulls. Ara per ara, res. Ni ulls, ni nas, ni boca, ni orelles... I he de confessar que tot plegat, sense preferències, em fa falta. Ara no sé si els gossos encara udolen sota terra, ni si el veí ha cavat fosses algun altre cop, ni si surt sovint del bungalou del davant al seu clos d'arbres... I el pitjor del cas és que la primavera ja deu anar de cap per avall i no podré comprovar, si seguim així, com van els gossos vius com a adob per a les ametlles marcones, ni si, per fi, aquell cirerer, fidel abellaire, ha tret flors com a preludi de la fecundació de cireres negretes que ha d'acontentar l'ocellam.

104

NOLI ME TANGERE!

Seqüència 1 Se sent que algú xiuxiueja: «Noli me tangere! Jugàvem a jocs foscos de nit. Fosca de balcó i tuf de llessamí. Infants que miolen i gats xiscladors. Enganys i foscor. Portal del matí. Noli me tangere! Ha passat el camió de la brossa...» quan l'ataconador encara ressegueix amb el martellet les vores d'un taló prim i malgirbat per mor d'un mal pas entres dues malèfiques llambordes. Tot i que diuen que el setè dia va reposar, l'ataconador treballa a porta tancada, com un misteri rera el mític rètol deslluït pels fenòmens dels anys, que segella amb força precintadora el portaló que s'obre tots els dies feiners a tres escalons que impregnen qui els davalla d'una sentor amarada de rebost de vulgar pedicur. L'ataconador, pefpefpefpef! amb

105

el martellet i buidant-se les comissures dels llavis de puntes lleugerament humitejades per la saliva presa de silenci. Sobre l'obrador de Calçats La Ràpida hi ha un balconet que té a tothora la persiana enrotllable abaixada. Les escletxes entre canya i canya exhalen la flaire rutinària i sofistacada d'un orgue infatigable que espargeix els seus nyiannyiannyians! per tot el raval barrejats meticulosament i perfecta amb els batecs del martellet de l'ataconador: «nyian pef, nyian pef, nyian pef, nyian pef!» El balconet té aires de prosceni propi de teatre vuitcentista i és gairebé a peu pla de la vorera on dóna. La reixeta que completa el quadre del petit soterrani de l'ataconador serveix més d'un cop per ajudar els instints més sensibles dels que són atrets per l'eterna simfonia i trencant el camí de la vorera s'hi enfilen amb traça salvatge o ajudats per algun vianant amable que coneix el recurs de l'escaleta a dues mans fins que atenyen els barrots de la barana i poden copsar, ara encara més a prop, el virtuós ataconador i el menestral organista. Seqüència 2 A la Gran Avinguda del nord-oest de Miami, a Florida, és negra nit i a l'exterior regna un silenci absolut. A Miami no saben encara què és la simfonia d'orgue i percussions d'ataconador! Nit fosca, doncs. Només un tapís de groc torrat cobreix l'asfalt intrareflectit pels fanals de

106

l'enllumenat públic. Boirina al fons del reduït horitzó migpartit per la línia discontínua. Un parell d'automòbils s'han quedat creuats al mig de la calçada torrada. Pels voltants, més enrere també, allunyats, uns individus inconcrets s'hi belluguen temorosament. A primer terme, una barrera de cotxes patrulla deixa entreveure allò que deu ser la policia de Miami. Només se'n destaca, però, el reflex, d'alguna de les viseres antiavalots, els dels cascs de protecció dels homes del cos, alguns escuts paracops i les puntes d'uns quants fusells carregats amb pots de fum. Tot i tothom té un deix d'alerta adulterada, sense tensions. És aleshores quan la càmera obre el zoom i el tapís torrat de la Gran Avinguda de Miami s'eixampla panoràmicament. Seqüència 3 Una nena rossa i grenyuda es fa mestressa de tot en un primer pla d'augment. Quan la càmera recula, la nena corre sense trepitjar cap dels segments que formen la línia discontínua de la calçada. Com si jugués a cavall fort, la nena —que ara sembla un xicotot!— salta i para i crida i diu cantant: «Ves que vinc cavall prim, quan et cansis digues fava del meu cor, ves que vinc cavall prim!». Hi ha uns discrets moviments entre els agents del cos de policia, alertats segurament per la cantarella xicotesca de la menuda. Hi ha un fanal que pampallugueja i acaba fent figa. Xisss-xasss! Una mena de

107

llampec fruit d'algun curtcircuit a la caixa del transformador de l'enllumenat trenca per uns moments el groc torrat i altera la discontínua amb tanta força que, un cop ha passat tot, ha esdevingut una esvàstica sobre l'asfalt. La petita grenyuda, que ja havia començat a rosegar-se les ungles morta de por pels espetecs, es refà i ho aprofita ara per jugar a l'eixarranca sobre la gegantina esvàstica que té al davant retocada a mà i amb pintura fluorescent. Es fa amb una pedra i la llança a l'atzar. «Peu coixet... trap, trap, trap... patrap...! Casa per a mi, casa per a tu, ara amb el dret, ara amb l'esquerre... trap, trap, trap... patrap...!» Eixarranca esvàsticament devoradora de saltirons que la nena rosseta i els seus cantusseigs deixen com si fossin un regueró per no perdre el camí de retorn que els ha de portar, esvàstica ençà i esvàstica enllà, entre la incertesa del cel i la incredulitat de l'infern. Seqüència 4 Un parell indeterminat d'ulls guspirejants fiten l'objectiu de la càmera. Fiten, de fet, l'espectador que llegeix en les seves ninetes. S'amaguen darrere del primer pla que els fondrà amb uns rostres de joves negres que, a manera que s'obre lleugerament el zoom, es veuen vestits correntment, de dia feiner, amb alguna bufanda i alguna gorra de llana. Fa fred i l'alè dels rostres insinuen bafarades d'escalfor de

108

cos. Un dels del cos d'antiavalots també és de color. En el seu primer pla badalla, ignorant la filmació. Un altre parell dels seus encenen un cigarret i fan com si miressin cap on succeeix alguna cosa. El capità de la patrulla ha dit, petant-se de riure, que una menuda està dansant sobre un llampec petrificat. El pla ras de la càmera reflecteix ara guspires de lluentor sobre l'asfalt. Darrere dels automòbils entrecreuats, dins de la boira freda de la nit d'hivern, es mou un home i tempteja un parell de vegades endavant i endarrere. Fita la càmera de lluny estant. El jove negre porta una de les gorres de llana amb ratlles de coloraines i acabada en borla. La grogor dels fanals se li reflecteix amb força a la pell. S'apropa les dues mans a les galtes i hi enclou la boca per fer botzina. El crit trenca el silenci i ressona per tota la Gran Avinguda de Miami com si en fugís. El crit s'esgargamella i acaba esqueixant-se en un «pooorrrcccsss!» metal·litzat. La instantània fixa del jove de color amb la boca oberta delata una vocal oberta i indescriptiblement exagerada. És aleshores que comença a sentir-se el tema principal interpretat magistralment per l'organista i l'ataconador del raval mentre van apareixent els primers títols de crèdit.

109

Seqüència 5 La gent circula de pressa i hi ha pocs badocs d'aparador. El rostre grassó i amb barba blanca d'un encartronat Pare Noel s'acosta a la càmera i fa dringar l'esquellot mentre llança un desig o altre mig a la babalà com si fes per mirar distretament endalt. «A happy new year...! A happy new year...!», diu. Un nen i una nena estiren la seva mare per la mà i s'hi atansen. Donen la mà al Pare Noel i ell els complau amb uns bombons suïssos que es treu del sarró. La mare parla distretament amb el Pare Noel. La conversa es veu sotraguejada pel pas renouer de la gent que no està per orgues i mig ensopega amb els xerraires. Amb els bombons mig desfets a la boca, el nen i la nena diuen: «A happy new year, Noel!» L'home repeteix enllorat: «A happy new year». I la mare tanca la tanda amb un «new year» sec i compromès. Hi ha un cec vora la portalada principal d'uns grans magatzems amb el palmell de la mà ben obert i remorejant entre llavis allò que amb prou feines hom pot distingir d'entre un garbuix de borrallons de barba no afaitada de dies. El seu xiuxiueig es fa cada cop més perceptible i arriba a ofegar gairebé l'enrenou del carrer i el xivarri que s'escapa de dins els grans magatzems. El zoom s'esberlarà en un primer pla impressionant i expressionista a la vegada mentre que en un rerafons desenfocat es passejaran, com formigues, vianants barrejats amb reflexos de llums de coloraines. La nena de

110

l'esvàstica apareixerà, grenyuda com sempre, vora el cec pidolaire. Li atansarà les manetes finíssimes per acaronar-li els palmells corrugats pel fred dels anys i el cec començarà a parlar de debò mentre mig assaja un somriure a ulls clucs. Seqüència 6 «Escolteu», diu el cec, «new year. Escolteu», repeteix, «que Déu em perdoni, però tinc fonaments evidents i suficients com per sentenciar que tot un artífex tan Totpoderós com Ell l'ha errada de mig a mig. Novum annum dii faveant! Només el fenomen de la senectud pot ser l'excusa del seu desvarieig. Ras i curt: Déu no va crear primer l'home. Déu va crear primer la nou. An nou fericit! La meva teoria pot sobtar els més creients. Pot deixar com abans els ateus. Pot fer vibrar una mica —tant de bo!— els agnòstics! Potser, de passada, alterarà així algun digne biòleg d'aula, impregnat suara de darwinisme. Però cap d'aquestes actituds —ei, reaccionàries totes, eh!— no em farà perdre ni un bri de son. Stastny novy rok! Com Déu hi va arribar, no estic en disposició de demostrar-ho. Però me l'imagino el cinquè dia, a toc de vespre, vetllant la nit, entretingut amb les potingues que s'havia anat empescant aquella setmana. Ett gott nytt ar! L'entenc», diu ara commogut el cec», «de vegades a mi també em sembla que jo sóc Déu quan arriba el vespre i ho aturo i ho arracono tot per encarar-me al davant del foc

111

passant recompte i comptant vambes: dreta, esquerra, esquerra, dreta... Hi ha dies que me'n sobra alguna o, al revés, que me'n falta alguna. Generalment som —dic "som" per entendre'ns— quatre vambes a la barraca. Dues del quarantados, les meves, i dues del trenta-sis, les seves. I, ja ho dic, hi ha vetlles que en compto cinc o tres o set. L'entenc, jo, Déu», repeteix fent petar la llengua. «Déu devia comptar vambes quan va decidir fer anar els dits per matar les hores i va amotllar entre gemes rústegues la primera nou. Heus aquí el joc d'atzar! Si en lloc de pensar quina una en podia fer, hagués estat un golafre, Déu potser hauria endrapat sense por el drupaci comestible que havia acabat d'enginyar. Però no ho va fer. Ein gutes neues jahr! L'endemà, dia sis, patrip, patrap, cap als Balcans. Bonne Année! Qualsevol ciutadà amb una cultura primària sap que la flora de les terres balcàniques és una de les més riques d'Europa. Parlo d'Europa per situar tothom. Estic segur que Déu no s'ho podia imaginar, com aniria tot més tard en aquell racó de paradís exuberant on, a l'ombra d'un dels seus invents vegetals, qui sap si a sota mateix de la balsamina salvatge!, va començar a jugar a pastetes i va emmotllar la carcassa que després, a imatge i semblança del creador, calçaria vambes tots els vespres. Mnogo Uspehow V novem letu! Déu es va trobar la nou de la vigília al fons de l'infern de la bata d'anar per casa que portava en aquells dies d'atrafegament feiner. Déu va mirar la nou i va mirar la carcassa de fang que s'assecava a sol i

112

serena. I va construir un cervell a imatge i semblança de la nou. D'un lòbul a un altre lòbul: "un lòbul, dos lòbuls, tres lòbuls, quatre lòbuls... frontal, parietal, temporal i occipital! ¿Quina caixa craniana t'allojarà? Tralarà! Plec callós, cos callós, quin hipotàlem més enganyós!". I entre lírica i cançó, Déu va construir el tòrax amb pulmons i tot, a imatge i semblança de les dues meitats de la nou. I va construir, encara emmirallat en la nou, la pelvis i l'anus i, animat en la tasca que prenia vida, va canalitzar tota la circulació sanguínia, la sang de la qual hi ha qui diu si la va bombejar del famós Danubi estant fins a les artèries tot drenant-la mitjançant les venes de Galè. Al·leluia! Feliz ano novo! Onellista Uutta vuotta! Feliç any nou! Zorionak Urte bariat! La història és sabuda: la carcassa, en aquestes condicions, es va veure les orelles i va pidolar a Déu que li fes més passable l'estona. Sobra reiterar-se en el fet que la creació de la dona va ser, per a Déu, tasca senzilla. El misteri del sexe rau en un típic cas de distracció, qui sap si per excés de feina de l'artista. Déu no va emmotllar l'ament pèndol que havia emmotllat a la carcassa mascle i els resultats són, encara a hores d'ara, prou comprovables. De com Déu va pensar a no posar-hi fi i va optar per crear la noguera que fes eterna la seva jugueta ja no en podré presentar, per ara, proves tan irrefutables. És un fet que des de l'Albània a la Romania d'avui, tot passant per la Bulgària, la Grècia, la Turquia o la Iugoslàvia modernes, tothom se sent molt satisfet de ser tan oriünd

113

dels Balcans com les nous de Déu. Al·leluia, doncs. Posdrwleine Z Novim Godom! Próspero año nuevo! Sretna nova godina! Felice anno nuovo! Gelukkig nieuwjaar! A happy new year! A happy new yeeeaaarrr!». Seqüència 7 El so d'un sac de gemecs trenca la lletania del cec i el zoom s'obre neguitós com si el cerqués. Hi ha una rotllana de vuit o deu persones vora el balconet del raval on la persiana ara és enrotllada i una gran lluminària esclata dins l'estança simfònica. L'ataconador de Calçats La Ràpida, amb un martell electrònic Hammond darrer model a la mà, té ben abraonat per una de les cametes el Pare Noel que hem vist en una seqüència anterior. A peu dret i sense escrúpols, el menestral reforça amb puntes les mitges soles dels esclops de l'home amb barba blanca i ulls summament enllorats. Vora seu, acompassant el ritme, dempeus damunt un llit amb cobricel de seda, un escocès amb gaita imita magistralment la tonada del millor dels orgues clàssics que la història de la música pot conèixer. El concert encara arrauliria molts més vianants si no fos que, a la banda oposada, davant per davant de l'obrador de La Ràpida, a la llinda d'un local de jocs electrònics, un jove negre que no ens és desconegut, amb les mans fent botzina, escridassa en un mal anglès allò de «a happy new year!», inspirat

114

segurament per la visió bucòlica del Pare Noel a qui l'ataconador ferra inesgotablement. El raval ha esdevingut, amb el crit del xicot, el barri d'Overtown, a Miami. Encara serà nit. Nit entrada i plena de vida, a Overtown. Nit amb música que no es pot definir. Amb rebombori de tota mena. Amb rialles. Amb crits confosos. I amb gent que romanceja amb sexes de tota mena pels locals oberts fins a l'alba i atrets pel maquinam electrònic mentre rosega algunes engrunes de patates fregides i té a la mà, ara tu ara jo, una llauna de cervesa. Seqüència 8 Dos policies de servei aturen el seu patruller a la porta d'un dels clubs de jocs electrònics. Donen un cop d'ull escrutador des del cotxe estant a l'interior del local. Surten del patruller parsimoniosament i saluden el xicot que porta la barra del club a qui demanen qualsevol fotesa que la càmera no s'entretindrà a copsar de prop. Un dels policies fita el grup de joves que ha fet rotllana al voltant d'una de les màquines que, com un robot, no para amb la seva dèria. S'hi apropa. De lluny estant, el zoom s'obrirà per deixar entreveure un encreuament de paraules entre el poli i un dels del grup. És el xicot del happy new year d'abans. I tot serà molt ràpid. La càmera es mourà confosament. L'ataconador repicarà amb neguit i l'escocès, assegut ara damunt el cobricel, expirarà balcó endins la

115

seva gaita presa d'una follia desesperada. Mentrestant, el Pare Noel escarnirà el cec i voldrà repetir la seva lletania de feliços desitjos que només interromprà un cop engegada quan hagi d'engolir bombons suïssos embolcallats amb clofolles de nous. L'agent del patruller apareixerà sobtadament en primer pla i amb el revòlver a la mà. El seu company de patrulla passarà rabent davant l'objectiu amb el revòlver també alçat a tocar del pit, com si volgués impressionar l'espectador. A més dels nyiansnyianspefspefs! interpretats amb deliri, se sentiran dos o tres trets. I el zoom obert al màxim desdibuixarà al mig de la sala el jove negre també amb un revòlver empunyat amb les dues mans. La bufanda per terra i la gorra amb la borla gairebé a tocar-li dels ulls. La càmera lenta farà rebolcar el xicot en un sotrac adolorit mentre que, com un efecte de vídeo musical, el revòlver s'envolarà per fer que la càmera vagi a la seva recerca. Quan l'arma sigui a punt de tocar sostre, la càmera oferirà durant uns segons un primer pla del xicot, encara de genollons a terra, fins que, tentinejant, caurà de bocaterrosa damunt el rebrec de la seva bufanda. El zoom s'encaterina amb una pantalla electrònica on una imatge desesperada de submarí atòmic continua la seva adelerada cursa mentre dibuixa i fon punts i ratlles discontínues d'ordinador com les de la Gran Avinguda de Miami, inintel·ligibles per a qui no és jugador, que finalment acaben d'una manera indefectible i a causa d'algun curtcircuit

116

universal en el seu mecanisme fent ziga-zaga i emprant finalment una mena de simfonia semblant a la que encara sona impertorbable darrere la persiana enrotllable del prosceni vuitcentista de ca l'ataconador del raval, com una mena de balsamina salvatge florida damunt l'asfalt urbà. I hi ha, tot i així, un cec que vacil·la encara vorera amunt i vorera avall. «Digueu tots amb mi», predica. Xiuxiueja, de fet. I repeteix: «Digueu tots amb mi... Noli me tangere!».

117

ALTIUS NON TOLLENDI, BONSAI!

«Ni Kleenex, ni Xangai-Ginebra, ni Bonó»: ¿L'origen tridimensional dels fets no té explicació...? Vet aquí la troica sobre la qual em trobo. La portera, mentre escombra el tram de vorera que li pertoca, m'ofereix kleenexs rebaixats de preu. Al mateix temps, estic fent de mecànic especialitzat en un aerobús que cobreix setmanalment la línia Xangai-Ginebra. I tot això succeeix, encara, treballant de jardiner en un altiport on l'única feina que tinc és la de col·lapsar amb bonons tots els desguassos dels safareigs de plàstic que fan de testos provisionals mentre n'esperem de nous. «Kleenex»: M'ho semblava. Sentia una olor de tardor aquesta tarda i potser era, de fet, la ferum d'un boeing que acabava de roncar damunt amb els reactors oberts. Aquella sentor...! Aquell tuf de glans...! I, a jutjar per les ganyotes de dos o tres vianants amb qui em vaig topar, diria que la sensació no l'havia notada només jo sinó que ja era també del

118

domini públic. Me'm vaig convèncer quan, més avall, gairebé a tocar dels Trade, un comboi de policies havia acordonat tot l'indret. Xangai-Ginebra: L'aerobús, que té capacitat per a més de dos-cents passatgers, vaple a vessar i fa panxa. El ventre de l'avió, sobtadament bombat pel pes, s'ha convertit en una mena d'ecosistema del qual em fixo primer que res, potser per simpatia, en els mamífers; hi reconec ratolins de bosc, eriçons, rates cellardes, toixons, algunes genetes i algunes fagines i tot. Les cries fan feina i —això ho saben molt bé els que com jo han estat criats de pit— no hi ha res com la llet de mare! «Bonó»: Entre els safareigs, les batedores i les piques de l'altiport fa un solet d'aquells que s'enganxa a la pell tot foradant la samarreta, i pica. Ha plogut plata d'argent com si fos boletes de vidre sobre les fulles dels rosers i la boira les fa lluir com cuquetes de llum fugides de la nit. La humitat fa verdet i elverdet acaba fent mar. Als culs dels safaretgets de plàstic, s'hi han fet tot de colònies de petxines. I jo cullo petxines... Sí. Petxines, cargols, estrelles, algun petxinot...! Vaig descalç, no cal dir-ho. I ja fa estona que porto les sandàlies de goma, com ramells a cada espatlla. Recordeu que em van fer penjar les espardenyes en signar el contracte! Aleshores encara en tenia quatre parells: unes de

119

valencianes, unes de taverner, unes d'empordaneses i unes altres d'eivissenques. Amb vetes, totes. Les vetes són incompatibles, ni sé per quins set sous, amb les normes de seguretat de l'altiport! Ha passat el bomber de guàrdia. Amb vestit protector, careta antigasos i una mànega d'aquí a allà. No m'he girat a veure'l perquè diuen que porta mala sort, però és ben cert que els meus peus nus van deixant tot de petjades que l'home esborra amb escopinades d'aigua a pressió. Quan culls petxines, si és que vas descalç, no t'has de girar mai enrera. Ni t'has de barallar amb les ones, si rondeges per la sorra dels mars. Has de deixar fer. Que et llepin els peus. Que et pessigollegin. Algunes esquitxades de la mànega del bomber de l'altiport esgarrapen joguinoses les plantes dels meus peus cada vegada més enfangades. I sembla que, per les roderes de l'altiport —ara Casino— vagi jugant-me el futur... És l'únic bingo que m'assegura la vida. «Kleenex»: Els policies duien un mocador de butxaca cadascú cobrint-los, com un casc protector, nas i boca. Un d'ells em va aturar alçant el braç des de lluny estant amb una branca esqueixada, onejant un tros de llençol blanc. ¿Hi havia encara un arbre, doncs? I ho remarco amb exageració perquè, més a prop, vaig comprovar que l'esqueix ploriquejava de tan verd. Em vaig aturar. A tocar del bandorer que ara remugava entre dents amb el seu

120

company de patrulla alguna cosa que no vaig poder copsar. Per fi, un número engalanat se m'atansà apartant quasi d'una empenta els dos subordinats que em vigilaven i, situant-se'm impertinentment davant per davant meu —els nusets que premien el mocador al seu rostre quasi que es tocaven amb la punta del meu nas!—, va iniciar amb veu de pocs amics un interrogatori que em va deixar gairebé sense alè. «¿Ets un guerrer?», va dir, menyrspreant-me. I jo vaig respondre: «Sí!»

Xangai-Ginebra: Les assistentes de vol serveixen en envasos buits de Petit Suisse, llet de gat mesquer que el copilot ha analitzat degudament i ha qualificat de llet de mamella de monja tot fent petar la llengua llépolament pels passadissos de l'aerobús. El pilot, un comandant cepat i a punt de ratllar la jubilació, hi ha donat el vistiplau amb una sotragada de l'autocar alat que ha fet abocar alguns dels Petits Suïssos malgrat la perícia en quilibri de les hostesses. Salamandres i gripaus ho han aprofitat per escórrer-se pel corredor dels compartiments de primera i segona classe i han llepat —amfibis privilegiats— els riuets de llet abocada. Hi ha un cert rebombori entre els viatgers de primera classe que es queixen d'aquell desori protagonitzat per les bestioles afamegades. Les queixes arriben a oïdes del comandant que, indignat, respon amb la projecció d'un vídeo

121

estranger, sense dret a auriculars silenciadors, que encaterina sisplau per força els rondinaires. El vídeo, lleugerament violent, subtilment sexual, indefinidament moralista, relata la mala fi d'un camperol sota un avellaner centenari. Gairebé ningú no sap ja què és un avellaner. I del vídeo, asexual, estèril, alacaigut, amb cara de silvestre i tot, només mostra el seu aprofitament com a jaç de tardes de sol d'estiu i com a bordell naturista inventat per un famós peerit agrícola autodidacte. Trossots mal triats de les darreries de la idíllica història d'aquell arbust. Un llangardaix rosega —mal germà!— rèptils que encara tenen els morrets blancs de llet. Alguna sargantana cuallarga s'hi resisteix i es llança daltabaix, per la sortida d'emergència, sense paraicaigudes. El llangardaix, ofès, ajup el cap. Mentrestant, a la pantalla, el vídeo demostra com una serp verda es cruspeix en un dit i fet el camperol de l'avellaner centenari. Hi ha lleugers marejos —la sensibilitat se'n ressent!— a l'aerobús i les hostesses corren, quan són cridades, amb flasconets d'herbes remeieres. Ben aviat tota la nau és una sentor de barreges que acaba sent dominada per una mescla de romaní i d'espígol florits. El copilot, fent-se el mec, abandona uns instants la cabina i ven flasconets de mida més petita, d'estraperlo, tot i que qualsevol de les hotesses ho sap. Té venda. I l'èxit es repetirà després, quan els viatgers li demanin herbes i altres futileses com a souvenir del vol.

122

«Kleenex»: No els vaig enganyar en res. Sí. Sortia de casa. De can Calona. No em van entendre, esclar! Agafava el metro a la boca de més avall, cada dia, puntualment, i aquell dia no havia notat res d'estrany. Un dia com qualsevol altre. Vaig mentir. «Re, re...», vaig reblar, fals. Per damunt el plec dels mocadors tot eren mirades suspicaces, amenaçadores, interrogants. Un mentider és ja un sospitós d'entrada. Només baixar al túnel del metro, vaig notar, ara inexcusable del tot, la fortor que a dalt m'havia penetrat lleugerament als narius. Els Trade són en un barri ventilat, ja ho sabeu, i ara se'm tapaven, gairebé aglanats, els pulmons. Però vaig aguantar. Havia mentit i havia dit que no havia notat res i els sospitos són, sempre, sempre, perseguits per les seves mentides. Vaig contenir els estossecs d'asfíxia per si de cas em seguien de prop. El metro, que per sort no va trigar, no anava molt ple, però en saltar a dins, vaig notar de seguida que tothom em mirava amb un interès estrany. Em travessaven amb la mirada, més aviat. Les seves ullades reflectien, sense cap mena de dubte, una sospesada discriminació cap a la meva persona. ¿Per una mentida, només? Vaig tenir ganes de cridar. Totes les mirades, esclar, com les dels policies, m'eren dirigides des del relleu del mocador que els cobria cartilaginosament. Un de més exagerat s'havia embolicat tot el cap amb un mocador de farcell i, com si fos berber, només havia permès gaudir de llibertat als seus ulls. El

123

vaig reconèixer, de tota manera: era un cambrer que treballava a l'Hotel del Palau Imperial. Una nena de ciutat prohibida, un dels més cars, un dels més polits, un dels més selectes. I la higiene hi devia constar, per als empleats, com a condició sine qua non. Tres o quatre parades passaven de pressa. Però ja no vaig poder arribar al meu destí. A l'andana, vora la caseta del control, un parell d'agents, també amb mocador de bandoler, em van detenir. I no va valer la pena que em tirés enrera ni que admetés que era un sac de mentides i un burleta i un poca-vergonya perquè em van obligar a callar. A la força. I em vaig trobar amb un mocador al cap, dels de pagès —i no gens net, tot sigui dit— que em tapava nas i boca i gairebé els ulls i tot.

«Bonó»: Olor de mar i bramular de milions i milions de peixos que no paren de dansar. Ja ho diuen, que a la tardor és quan els peixos dansen més i que és quan bramulen amb més força, de tan contents que viuen. I això és el que veig i el que sento que fan dins les boneres dels safaretgets que vaig tancant. Les mars dels safareigs de l'altiport no tenen ni fulles esgrogueïdes que s'hi arremolinin voltejant, ni muntanyes que canviïn de to per la juquesca dels arbres. Ni gemeguen. Ni s'enfaden. Ni es posen vermelles. Ni s'encenen. I et porten la mar de lluny. Un jardiner com jo hauria de fer costat

124

als boscos que viuen en hivernacles i als prats que es conserven en segons quins jardins botànics del món. I, en canvi, des de l'altiport només sento la crida del mar. Dels mars. Dels que s'enduen pescadors de debò amb els seus arromangalls més amunt dels turmells. I les petxines —quin bé de Déu!—, que no s'acaben mai com si em convencessin que la mar que busco no és més lluny de cada petjada que faig. Sembla que es vetllin les unes a les altres per emplenar, tan aviat com els deixo lloc, els clotets que hi queden. El bomber de servei, amb la mànega, em segueix a tocar quasi dels talons. Encara esquitxa, amb un morros de pam!, les peuades que no ha deixat de dibuixar en els bassals de fangueig. «Ei, bomber!», li crido. «¿Que no ho saps que els jardiners hem estat, amb els peus nus, els primers terrissaires del món? ¿Que no ho veus, home inflamable, que amb els dits hem anat creant les petxines dels safaretgets? ¿Que no ho veus, quina cassoleta que fan totes? ¿I no ho sabies, murri, que l'altiport que tan ruixes no és sinó un obrador de terrissaire? ¿No t'ho havien dit, cap de trons, que pistes enllà tot són obradors inacabables, eterns, mars endins? ¿Que no ho saps què és un paradís, tu, apagafocs?» El monstre de la mànega tanca el doll. Es desfà dels clips de seguretat. Es treu l'escafandre i el rebat per terra. Es desbotona el vestit aïllant, protector. Nu de pèl a pèl, se m'acosta només amb una destral de llenyataire a mà alçada. I quan sembla que se'm vol llençar al damunt, comença

125

a fer malbé, un a un, cadascun dels safaretgets de l'altiport. Ha enfollit, encès de ràbia, el bomber. Però no li faig cas. Em calço les sandàlies i m'allunyo, deixant-lo fer, com si no l'hagués vist. «Xangai-Ginebra»: Al compartiment de tercera, hi viatgen una colla de bonzes. Caps al zero. Ulls de pera llimonera. Túniques bombona de butà. El passadís se'ls ha fet petit per als seus rituals i les seves contraccions de cos. Una hostessa sense escrúpols —diuen si no és creient i si, a més, es deixa arrecerar pels recambrons de la cua de l'aerobús— el diu que si es dediquessin a l'aeròbic viurien millor. Els bonzes s'ofenen. Un d'ells s'alça de terra i, envermellit fins a la closca del tupí, li diu atea, descarada i fresca. Tres bonzes d'edats tendres la foragiten del departament amb discrets copets a les natges. Ella els amenaça dient-los que en donarà part al comandant. Els bonzes enlairen pregàries als seus déus. De fet, les pregàries es perden en els núvols perquè cap Buda ha arribat a assolir per ara l'altura sobre la que vola l'aerobús. Però els bonzes, il·lusos, no ho saben i continuen rebolcant-se per terra i mirant el sostre de l'avió. És quan s'adonen que dels ambientadors ja fa estona que han començat a sorgir, com en una aparició muscinal, esparregueres boscanes, molses nadalenques, violetes de bosc, rogetes, falzies negres, galzerans, aladerns falsos, vulgars i de fulla estreta, arítjols, marfulls, englantines,

126

nogueroles, vidielles lligaboscs, heures i arboços. El gurú en cap alça un prec de gràcies al seu Buda i és imitat a l'instant pels seus seguidors. Els arbusts decoren el xassís de l'aerobús amb una gràcia salvatge. El verd fa humit. L'humit fa humus. I l'humus és el millor que hi ha per als bolets. Sota els seients i els paracaigudes d'emergència, amagats entre les tapisseries, tot són tofes de llentiscles, ous de reig, peus de rata, cama-secs, ciurenys, llores, pentinelles, carlets i rovellons del bo i millor. El copilot que havíem perdut de vista apareix al departament dels bonzes amb un cistellet de vimet al braç i dient-los «i bona hora, ¿com anem?» es posa a regirar entre les tofes vegetals que creixen i es multipliquen inaturables. Darrera seu, amb unes tisores de podar, amb mala cara, l'hostessa, foragitada fa poc pels bonzes jovenets, talla branquetes del verdal crescut de sobte. Un bonze d'edat madura diu un reguitzell de frases incapaces de transcriure. Aixeca els braços en majestat, els creua, vincla el cap, contorsiona el cos i les cames, torna a repetir a borbolls metàl·lics de llengua oriental els seus ritus i, aprofitant un ronc dels motors de l'aerobús, pica tres vegades seguides amb les mans: clac!, clac!, clac! Els segons justos perquè els bonzes es recargolin per terra, s'empetiteixin, facin fumeroles sagrades que es reflecteixin i s'empeltin arreu del departament i esdevinguin en un flist!, flast! escarabats ataronjats, escanyapolls, papallones multicolors, llimoneres, gafarrons, mallerengues

127

de cua-llarga, pit-roigs, merles, gamarusos, gaigs, pinsans, tudons, mallerengues blaves i, finalment, el bonze gurú, amb un altre flist! flast!, ha petonejat furtivament l'hostessa i s'ha convertit, a l'inrevés que en els contes de fades, en un esparver feréstec i malhumorat. El comandant ha connectat el pilot automàtic de la nau. Ha anat al seu recambró, després d'estirarse de braços un parell de vegades per desentumir-se del volant, i n'ha sortit amb les carrabines antisegrestos convertides ara per ara en armes de cacera. A primera i segona, han protestat de nou per l'aldarull. Però el comandant no ha parat fins que ha omplert el sarró amb bones peces i ha vist caure, malferit, fent contraccions en l'aire, emetent algun so intraduïble, el gurú-esparver amb ulls de pera llimonera. El copilot i l'hostessa, que acaben d'estimar-se de por al dos últims seients del departament de tercera, li han portat subordinadament submisos, les peces cobrades.

«Kleenex»: Em vaig passar el dia ala comissaria. En una cel·la d'aire irrespirable. Fosca. No va ser fins a mig matí que, movent una mica els braços, vaig topar amb un cos vora meu. Me'n vaig assegurar. «¿Sou mort?», vaig preguntar amb un veu esquerdada. Quina pregunta més ingènua! El cert és que temia que tot aquell

128

muntatge no acabés fent-me autor d'un homicidi que no havia comès. «Ei...!», vaig tornar a fer. Per la veu, era un home. Ja gran. «Encara no...», va respondre. I em vaig sobresaltar perquè quan t'has fet a la idea encara et sobta més. «¿Vós també?», va dir. «Jo també, què?» Que s'expliqués. A veure si a les fosques en trèiem l'entrellat. «¿Vós també cultiveu un bonsai?» «Jo visc més amunt dels Trade!» «A mi no m'hi emboliqueu!», vaig respondre indignat. Estava segur que en un lloc o altre micròfons ocults enregistraven o transmetien en la foscor la nostra migrada conversa. «¿Ho feu o no?», va insistir. «Sí!», li vaig dir, per dir alguna cosa. La fosca és perversa. La cel·la tenebrosa et fa dir el que no penses. La tortura psicològica mina a poc a poc el cervell. L'ensurt de topar-te en la negror amb un mort parlant reviu les ganes de mentir. «Sí, sí, sí...! Cultivo bonsais, molts bonsais, jo mateix sóc un bonsai!», vaig dir gairebé cridant. S'endevinava que l'home —¿un pobre pòtol embriac?— ploriquejava en la foscor. Amb veu d'angúnia i tallada pel plor, va preguntar feblement: «¿Mame?, ¿ko?, ¿chiu?, ¿dai?» Es va fer una pausa. I sort d'això. La cel·la es va obrir gairebé d'immediat. El raig de llum exterior em va ferir els ulls i no vaig tenir temps de veure l'homenet que m'havia fet aquelles preguntes. Els carcellers em van venir a buscar i em van fer sortir gairebé arrossegant-me. L'habitació ara era tan petita com la cel·la. Un llum extensible al màxim sortia d'un racó de paret. La bombeta m'enlluernava. Els policies,

129

encara amb mocadors a la cara, m'envoltaven. Em maltractaven matant-me el cuc de l'orella tot repetint-me la pregunta del vagabund: «¿Mame?, ¿ko?, ¿chiu?, ¿dai?, «¿ko?», «¿chiu?», ¿dai?, ¿mame...? Vaig dir «ko». Per tornar a dir alguna cosa. Per mentir de nou. Però més tard em vaig descontradir i vaig dir «chiu», i més tard, «dai», i encara, «mame»...! Un mentider ha de tenir molta memòria. I em van deixar anar perquè «ni mame, ni ko, ni chiu, ni dai, tu no ets bonsai!», va dir el sergent.

«Bonó»: La torre de control de l'altiport anuncia l'arribada d'un vol que ha de fer aterratge forçós. Es parla d'un aerobús de Xangai carregat fins al moll dels ossos. Me'l miro amb una de les sandàlies fent-me visera, de lluny estant, mentre s'acosta temptejant i feixuc al pla del cim.

«Xangai-Ginebra»: El comandant de vol ha rodenat als passatgers que es cordin els cinturons. Hi ha una certa avaria al ventrell de l'avió i cal aterrar de seguida. Un graciós diu si l'ha bombat algú i que ell és especialista en avortaments de gran envergadura. Ningú no li segueix, però, la veta.

130

«Kleenex»: Els metros i els autobusos no funcionen i he hagut de fer mans i mànigues per trobar un taxi només sortir de la comissaria. Finalment he trobat un oriental amb bicicleta de cistella que m'ha pujat fins al Trade. Però els Trade no hi eren. Bé, sí. Cada Trade havia esdevingut una estàtua de Buda que et mirava, somrient i sever a la vegada, des del capdamunt. M'ha semblat distingir la portera escombrant encara als peus de Buda i oferint kleenexs, amb la imatge del Déu brodada a mà, a tots els visitants.

«Xangai-Ginebra»: L'aerobús ronca. I ocells i mamífers sobretot —els rèptils i els amfibis no tant— s'han agitat neguitosos com si intuïssin alguna dissort. Sempre s'ha dit que els animals veuen venir el perill. Una de les moles de Buda és també la torre de control de l'altiport. Els contactes s'han establert i la portera i el bomber de la mànega a pressió —ella amb kleenexs usats i ell amb dolls d'escuma— omplen de senyals la pista d'aterratge on el comandant ha de fer caure l'avió.

«Bonó»: He agafat l'aixedella i les tisores de podar que no trobava perquè algú me les havia tretes de lloc —després he sabut que havia estat

131

l'hostessa!— i me n'he anat de la pista perquè no m'han agradat els aterratges. Remouen la terra, fan malbé la jardineria, ressenten les arrels i les afebleixen. Del finestral del Buda que fa de torre de control, un homenet em saluda. ¿Un controlador tan vell i amb aquest aspecte de vagabund? Hi pujo i em diu que és el vell de la cel·la. L'arribada de l'aerobús ens distreu de la conversa. El vell es posa els cascos i pitja, atent a la pantalla, tots els botons de la torre. A baix, la portera i el bomber s'afanyen a deixar els darrers senyals.

«Kleenex-Xangai-Ginebra-Bonó»: I aleshores, tots els passatgers baixen de l'avió trasbalsats per les lleugeres sacsades de l'aterratge d'emergència. Porten un mocador que els cobreix el rostre. Darrera seu apareixen, també coberts, el comandant, el copilot, l'hostessa descarada i la resta de la tripulació. La portera i el bomber s'han protegit a mitges amb una baieta cadascú. Només el vell pòtol controlador i jo —jardinermecànicdevolveídelsTrade— ens mantenim provocadors amb el rostre descobert. L'aerobús corre perill d'incendiar-se i el bomber el ruixa imprudentment a pressió. L'aigua malmet la ferralla, però provoca també la fugida de mamífers, ocells, rèptils i tot l'estrat vivent que s'havia fet en el seu ventrell. Alguns viatgers en fan filmacions en vídeo, enregistraments que més tard els seran

132

retinguts pel comandant de vol. La portera, ignorant, diu que ha estat un part sense dolor. I l'hostessa descarada —les dues no s'avenen gens— li fa cinc cèntims dels avantatges de la planificació familiar i dels avenços in vitro. La dona recull kleenexs disposada a no fer-li cas. El bomber, que ho ha sentit tot, pica l'ullet a l'hostessa i tanca el pas de la mànega a pressió. La història és tan vella com el paradís terrenal. Dos empleats de l'antiport —la portera afirma tibada que són el bomber i l'hostessa— revisen, rebolcats per terra, el ventre fet de l'aerobús. El comandant i el copilot de vol s'han vestit amb túniques budistes i encaminen cap al culte els passatgers que fins ara s'estaven a la reduïda sala d'espera tot musitant: «Beneït sigui el fruit del vostre sant ventre». El vell controlador i jo ens n'hem escapolit, amagats a l'hangar de l'altiport. Hi ha un safaretget encara sencer que el bomber no va esmicolar a cops de destral. El tenim gairebé ple de terra adobada i amb vuit o deu boneres fetes a posta per facilitar-li la ventilació. Ja fa temps que hi treballem. En direm «alzina». Quercus ilex, per als entesos. Serà un autèntic bonsai capaç de capgirar el món. De contaminar-lo arborícolament. De revolucionar-lo amb el seu ecosistema. Alguns monstres de ciment i de metall ja han començat a descomposar-se. S'han vist petros potentíssimes que han acabat com el rosari de l'aurora. Batudes com la dels mocadors demostren que han començat a detectar-ne els primers indicis. I això vol dir que el nostre

133

bonsai ha començat a escampar la seva alè. Ningú no li barrarà el pas. Ni ens el trobaran. Ara ja és ko i no volem que passi de chiu. Manies del vell! Però només les meves podadores tenen eternament la raó de la veritat. «Altius non tollendi, bonsai!», faig ritualment. I tallo per on vull.

Refugi La Vinyeta Duesaigües Gener - desembre 1983 Revisió: setembre 2016

134