El màrqueting de la Berlinesa by Andreu Sotorra

Andreu Sotorra

El màrqueting de la Berlinesa

Barcelona 2017 Edicions Digitals Escac Gabinet de Comunicació

El màrqueting de la Berlinesa

Recull de sis històries amb tot un microcosmos de personatges embolcallats per l'embriaguesa del màrqueting. Cada història relata les vicissituds de les activitats més insòlites relacionades amb el món de l'empresa, de la venda directa o de la direcció comercial, en un aiguabarreig d'elements farcits d'espurnes de realisme màgic. La Berlinesa els uneix a tots com a personatge omnipresent en cadascuna de les històries, ni que hi aparegui amb diferents personalitats. En la Berlinesa conflueixen el motor dels desenganys, les frustracions i les il·lusions de tots els altres personatges, situats en un espai intemporal, però que el lector interpretarà enmig de la frontera entre l'abans i el després de la caiguda del Mur de Berlín. Sis històries que es fusionen en una i que reflecteixen el trencadís provocat per la desaparició d'un marc rural mític i el creixement esbojarrat d'un marc urbà engolit pel màrqueting.

Andreu Sotorra va néixer a Reus (Baix Camp) el 1950. Actualment

resideix i treballa a Barcelona. Ha publicat més de vint-i-cinc llibres en llengua catalana —la majoria de novel·la breu i contes—, alguns en constant reedició, tots escrits al Refugi La Vinyeta, de Duesaigües (Baix Camp). Ha obtingut una trentena de premis literaris de narrativa curta, contes i novel·la (El Vaixell de Vapor, Edebé, Joaquim Ruyra, Lola Anglada, Marià Vayreda, Arts i Lletres Andorra, Salvador Espriu, Caixa de Girona, Ciutat de Mollerussa, Cavall Fort, Recull...) i també el premi Trajectòria pel conjunt de la seva obra com a crític literari. Ha estat traduït a l'italià, l'espanyol, el gallec i l'euskera. Els seus llibres publicats en suport paper formen part del catàleg de la majoria d'editorials catalanes (Alfaguara, Columna, Cruïlla, Edebé, Empúries, Estrella Polar, La Galera, Grup62, El Pirata...) És pioner en la publicació en català de novel·les en suport digital a Internet i la majoria dels seus llibres es troben reeditats també en suport e-book. Ha treballat a l'ensenyament i en la gestió cultural i ha estat secretari general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. És periodista cultural de premsa escrita i ràdio, especialitzat en les àrees de critica teatral i literària. A més, participa com a autor en col·loquis amb grups de lectors d'escoles de primària, instituts de secundària, centres d'adults i biblioteques públiques en la xarxa de programes de foment de la lectura.

Web de l'autor: http://www.andreusotorra.com

Nota de l'autor Alguns dels personatges, situacions i ambientacions que apareixen en la trama d'El màrqueting de la Berlinesa són extrets d'altres contes, narracions o guions radiofònics de l'autor, publicats o emesos durant la dècada dels anys vuitanta del segle XX i resituats ara en uns intríngulis diferents. L'aparent complexitat de personatges que protagonitzen les sis històries d'El màrqueting de la Berlinesa fa que l'autor tingui la prudència de relacionar-los aquí, seguint, com fan els crèdits del teatre o del cinema, el rigorós ordre d'aparició: El creatiu de Dun & Bradstreet: La Berlinesa, l'hoteler de Ca l'Aguilot, el mossèn de la colònia i la mauritana. El perit del Calvari: L'invàlid de la colònia, el perit del Calvari, personatges secundaris del camí de bosc i personatges secundaris del funicular. El venedor de la crossa de freixe: La girl de Cala Nenúfar, el Quelatravo Coix i el pintor cornut. L'API del cel: La grega, el fill de la Berlinesa, l'amigueta Shelly i l'enterramorts del parc mortuori. L'assessora del tamborí: l'assessora de l'agència de col·locació, el pintor de la torreta i l'aspirant a tamborí solista. El gestor de viudes: El gestor de gent gran, el noi de cal Misto, la noia de ca l'Aneguet i l'enterramorts de la colònia.

La versió original d'El màrqueting de la Berlinesa va obtenir la Menció d'Honor del jurat del Premi de Narrativa «Mediterrània», Ajuntament d'Inca (el Raiguer), Mallorca, 2006.

Primera edició (digital): abril 2017 © 2017 Andreu Sotorra (pel text) © 2017 Musée Picasso, París (per la reproducció a la coberta de l'obra Olga pensativa, retrat d'Olga Khokhlova, pastel i llapis sobre paper, 104x71cm., Pablo Picasso, 1923)

Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08080 Barcelona

Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.

ÍNDEX

El creatiu de Dun & Bradstreet, 7 El perit del calvari, 46 El venedor de la crossa de freixe, 75 L'API del cel, 108 L'assessora del tamborí, 132 El gestor de viudes, 148

Un bon imitador no ha de fer cap inversió en investigació. Només cal que deixi que el seu competidor porti a terme la seva obra. Utilitat del màrqueting Leonard Hardy

Capítol 1 El creatiu de Dun & Bradstreet ¿Quants anys feia que jo havia tornat de Nova York amb el graduat de Dun & Bradstreet sota el braç, després de la meva etapa fosca a Berlín? De l'hotelet estant es veia la fondalada del riu que serpentejava avall, resseguint la vall del bosc d'alzines, fins a l'embassament. Des del meu retorn a casa, jo hi regentava només tres habitacions, tres suites de debò. Però pel trànsit que la colònia tenia ja donava prou l'abast. No he d'amagar que, a l'estranger, havia tingut la sort de fer diners llargs. Diners del temps de l'expansió. Per això vaig convertir la casa pairal en hostal. I potser per aquest deix nostàlgic d'hereu i promotor a la vegada, a pesar de les tres

úniques habitacions, sempre havia considerat el meu parador rural com un autèntic hotelet de luxe. Ara, la meva vida hi transcorria lentament, entre la dedicació a la contemplació, assegut al porxo de l'entrada principal, i l'escàs moviment que em proporcionava el taulell de la recepció: un telèfon, un fax antic i ple de pols, el portàtil per a Internet i el correu electrònic, i tres únics penjolls de claus. En aquest estat de placidesa guanyat a pols esperava, des de feia anys, que m'arribés la resposta a l'anunci que havia posat a les seccions de contactes d'alguns diaris digitals i en paper de tot el món. La colònia on jo tenia l'hostal no era, esclar, ni Berlín ni Nova York —dues urbs que coneixia molt bé de quan hi havia estat—, però per fi hi havia retrobat la mínima pau interna que em feia falta per passar comptes del que havia estat la meva vida fins aleshores. Vaig fer les poques maletes que tenia, quan encara estava a Nova York, després que, un diumenge al matí, un venedor de bíblies em posés a les mans una targeta de visita amb unes paraules escrites de David, l'autor dels salms. I de seguida vaig entendre què volia dir el salmista i per què se sentia tan sol quan deia: «¿On podria anar lluny del teu esperit? ¿On podria fugir lluny de la teva presència? Si pugés al punt més alt del cel, t'hi trobaria perquè tu hi ets sempre!» I ho vaig entendre perquè, de fet, la targeta del venedor de bíblies m'havia recordat el mossèn de la colònia, molt

abans que jo despuntés com a creatiu i com una fura en els negocis. He de dir que el mossèn feia sovint parada i fonda a casa molts vespres, aquí mateix on anys després jo faria construir l'hotelet conegut ara per Ca l'Aguilot, un nom que prové d'una herència toponímica del turó que tenim davant per davant, damunt del riu. L'únic que ha canviat és que, si aleshores hi niava una família d'àguiles, ara hi fa niu cada temporada una parella d'esparvers. Però la tradició és com el solatge. I no és bo remenar el pòsit quan ha fet cos. «—Un home tenia dos fills —va explicar un dia el mossèn, a casa—. Aquesta història —aclaria, senyant-se amb tota solemnitat i posant els ulls en blanc mentre mirava al sostre mascarat de la cuina— la va explicar un dia Jesús, el fill de Déu, parlant d'algú que estava sol i sense cap amic.» La veritat és que tots els de casa ja ens la sabíem, aquella història, però no ens feia res que la tornés a explicar, sobretot per mirar d'enxampar-lo si queia en algun error de matís. «—Un home tenia, doncs, dos fills —repetia—, i el més petit dels dos va dir al seu pare: “Pare, dóna'm la part de l'herència que em toca.” Aleshores el pare va repartir tot el que tenia entre els dos galifardeus. Molt poc temps després, el fill petit va vendre la part de la seva herència i, amb aquells diners, se'n va anar a un altre país on ho va balafiar tot i es va tirar a la mala vida!»

Arribat aquí, el mossèn, sempre, sempre!, feia un traguet de vi, un negre del Priorat guardat a la bóta, i es tornava a senyar abans de prosseguir el relat. «—Quan ja s'ho havia gastat tot en vicis, pecats i donotes —deia, ampliant cada dia el vocabulari, convençut que a manera que nosaltres anàvem creixent, enteníem millor, a força de maduresa, el que volia dir—, va haver-hi una gran escassedat d'aliments allà on se n'havia anat. I fins i tot ell, el malgastador!, va començar a patir fam —el mossèn picava un grapat d'avellanes torrades, per acompanyar el vi. «—Llavors —continuava, fent petar la llengua i mastegant les polpes cruixents—, se'n va anar a pidolar feina a la gent que coneixia. Un el va enviar a netejar els porcs en una granja. I ell es moria de ganes d'atipar-se amb les deixalles i les garrofes que donaven als porcs —se sentia el cruixir de les avellanes

torrades,

picades

amb

delit

pel

rondallaire

espiritual.» «—Desesperat, el malgastador, com que tenia el ventre buit, i la gana fa obrir el cervell, es va dir: Mira si n'hi ha, de jornalers a casa, que tenen tot el menjar que volen, i jo aquí, amb els porcs, morint-me de fam! Tornaré a casa i li diré al pare: “Pare meu, he pecat contra Déu i contra vós. Ja no em mereixo que em digueu fill i preneu-me com un més dels vostres jornalers!” I, dit i fet, va agafar el camí de tornada.» Tots sabíem el que venia ara. El mossèn ho adornava cada vegada amb noves dosis de descripció sentimental i això li donava un caire de suspens que ens feia escoltar amb interès creixent cada nova versió de la història.

«—Quan el pare el va veure venir de lluny estant, li va fer tanta llàstima que es va posar a córrer per rebre'l. No li va deixar que digués bo i res mentre el fill parlava ofegat per l'abraçada i recitava allò que s'havia après, durant els dies de viatge, sobre el pecat que havia comès. I va manar als seus jornalers que li portessin els millors vestits, que el rentessin, i que matessin un vedell. I va anunciar que farien un gran tec i una festa de benvinguda. El germà que s'havia quedat a casa, obeint tot el que li deia el seu pare, es va encabritar. Però es va haver d'aguantar, perquè el seu pare va dir: “El meu fill era com si s'hagués mort. S'havia perdut i l'hem trobat.”» En aquell temps, els de casa no sabíem que la història del mossèn era un passatge bíblic de Lluc. Però ens semblava massa real per no creure'ns-la. Nosaltres també érem dos germans. I, no sé si influïts pel relat, els fets es van complir quan, ja crescuts, a mi em va agafar el cuquet de cobrar la part de l'herència i anar-me'n a Berlín. La diferència és que a mi, ni que aleshores només tingués vint-i-cinc anys, no em va anar econòmicament malament. I si vaig córrer després cap a Nova York va ser perquè sempre hi ha, a tot arreu del món, qui parla per parlar i ho fa més del compte. Sota

l'encobriment

d'un

segell

comercial

fals

d'importació de vi, oli i fruita seca, aprofitant la meva procedència d'origen, en realitat el que vaig fer, va ser col·laborar en les escorrialles de la depuració de jueus des de Berlín, vetllant per la neteja de tot Europa. I quan ja feia més de quinze anys de tot allò i ningú no se'n recordava, alguns

dels mateixos que m'ho havien encarregat i que m'havien pagat per fer-ho, força generosament, això sí, em van dir, després que s'aixequés el Mur, que més valia que em busqués la vida en un altre cul de món si no em volia exposar a pagar els plats trencats dels altres. De moment m'ho vaig prendre com un menyspreu per la meva feina. Però ara, per molt que els ho agraís, no els ho agrairia mai prou. A Nova York em vaig espavilar del tot. Érem al fort dels anys seixanta. Els Estats Units vivien una etapa de progrés trepidant en transports i comunicacions. I això afavoria la seva política de comerç. Els nord-americans amb qui jo em vaig trobar tenien com a llei de principi que no podien viure si no ho feien a cops de crèdit. Per ells, tenir uns quants crèdits era una actitud tan sana com menjar calent, pair bé, dormir vuit hores

diàries, i fer l'amor quan l'alba

despunta. Als Estats Units, quan hi vaig arribar, doncs, tot es feia a crèdit i els tècnics en economia et recitaven, a la primera que badaves, la popular dita de Benjamin Franklin que deia: «Per falta d'un clau es pot perdre una ferradura, i per falta d'una ferradura es pot perdre un cavall.» Amb aquest exemple tan de vaquers, el crèdit, esclar, era simbolitzat pel clau. I també era, a la vegada, la clau de la filosofia de vida i de línia mercantil nord-americana. Quan em vaig establir a Nova York, fugint de Berlín, hi havia, només perquè serveixi d'orientació i perquè un es faci càrrec de la situació del moment, més de 1.500 fabricants de pintures i vernissos, 150 empreses que produïen les primeres

matèries per a impremtes, i es facturaven cada any en vendes uns 7 mil milions de dòlars de material de cautxú i gomes de tota mena, es treballava sobre uns 10 mil milions de dòlars en la fabricació d'avions i helicòpters militars i privats, 31 empreses d'automòbils tenien al mercat 19 marques de cotxes i 32 de camions i en venien anualment uns 7 milions d'exemplars. A més, un centenar d'empreses posaven a les cases uns altres 7 milions de televisors cada any. Unes 1.200 fàbriques de sabates col·locaven als peus dels nord-americans més de 600 milions de parells cada any. Tenien 7.500 factories de vestits de tota mena amb una facturació de dòlars increïble en números, i només 700 fabricants es dedicaven a fer roba interior, sobretot faixes i sostenidors. Només com a curiositat, diré que quan vaig arribar a Nova York els nord-americans, aquell any, s'havien canviat la camisa 25 milions de dotzenes de vegades. ¿Què hi podia fer jo, a Nova York, amb el meu passat tèrbol de Berlín, depurant jueus, i amb els únics coneixements que tenia de vins, olis i fruita seca, apresos rudimentàriament a la comarca de la colònia, amb lliçons pràctiques com la de la història del mossèn sobre el fill pròdig de l'herència a crèdit penedit? Doncs, podia vagarejar esperant un miracle. I, en canvi, em vaig matricular a la Divisió d'Educació Directiva de l'agència nord-americana Dun & Bradstreet. L'edifici 1290 de l'Avenue of the Americas, al districte 10019 de Nova York, va ser la seu d'on no em vaig moure durant els mesos que hi vaig seguir un curs intensiu de tècnica de crèdit, i un altre de

gestió creativa. L'agència s'havia fundat el 1841 i quan jo hi vaig ingressar, ja deu fer més de quaranta anys llargs d'això, era un jove empresari i voluntat

directiva

emprenedor. Un futur cervell amb molta

capacitat

d'aplicació

del

màrqueting. I em vaig enriquir en tots els sentits. En agudesa directiva i en termes de butxaca. Només em sap greu per la Berlinesa, la dona amb aficions de pintora, que vaig conquerir a la ciutat del Mur i de qui em vaig enamorar perdudament. I em sap greu perquè no va suportar el canvi. I les circumstàncies van tenir més pes que la seva força de voluntat. Ara fa vida de mig fetillera en un bungalou a l'altra banda de la colònia, i té cura del meu germà invàlid, que viu a la casa del camí del Calvari que ell va heretar dels pares. I de tant en tant, si la Berlinesa baixa a l'hotelet, és per fer-se la boja i tirar-se pedres a la seva pròpia teulada dient bajanades sobre la meva persona, que els més joves qualifiquen d'obsessió persecutòria. I tot perquè a l'Institut Psiquiàtric de la capital no volen firmar el seu estat de malaltia crònica i al·leguen que, en el fons, és una immigrada sense els papers gaire clars i amb antecedents artístics. I per al gremi de la psiquiatria, els antecedents artístics, en qüestió de malalties del cap, són un llast d'inconvenients com és ara els antecedents penals per al gremi de la justícia. Quan aquella tarda, després de netejar la 111, l'habitació on s'havia estat un parell de dies un perit de la capital per un

afer delicat de la colònia que ara no fa el cas, vaig veure entrar

una

dona

africana

l'hotelet,

vaig

tenir

pressentiment que la meva fe i la meva paciència començaven a veure's compensades. I que potser m'arribava l'anhelada resposta al meu anunci dels diaris que esperava de feia anys. Tants com els que feia que jo havia tornat de Nova York amb el graduat de Dun & Bradstreet sota el braç. —He fet una reserva a nom d'Ahmed Ould Abba —va dir la

nouvinguda,

ensenyant

rastellera

dents

blanquíssimes. I a mi em va fer un salt el cor perquè aquella era precisament la contrasenya que jo indicava per respondre a l'anunci que havia publicat setmanalment a les seccions de contactes de diversos diaris internacionals, des que vaig deixar els Estats Units, buscant una dona amb la intenció de fer-hi amistat. La que s'hi considerés candidata, només calia que es presentés a l'hotelet de la colònia, on sempre em trobaria disposat a valorar la seva contraoferta. He de confessar que aquesta tàctica va ser una de les que havia après a l'agència Dun & Bradstreet i que m'havia acabat atorgant el graduat de Creatiu de Publicitat. Gràcies a aquell diploma, durant els primers anys de tornar a casa, vaig poder exercir de Director Creatiu en algunes empreses de publicitat que van reconèixer els meus mèrits professionals, a banda que van veure venir que els temps canviaven i que sense la publicitat haurien hagut de tirar portes avall més aviat del que després, inexorablement, ho han hagut de fer.

La meva crida per trobar una dona que em regalés la seva

amistat va ser una de les propostes creatives de

publicitat més

reflexionades. Potser per allò que havia de

repercutir en la meva pròpia empresa, ni que es tractés d'una necessitat personal i instransferible. Amb la nouvinguda encara somrient al davant, vaig obrir el llibre de registre de clients on guardava els retalls i les còpies impreses de l'anunci per comprovar que la contrasenya havia estat donada amb el màxim de rigor i seriositat i sense cap possibilitat de bromes inoportunes que a vegades es fan en aquesta mena d'afers. I vaig rellegir l'anunci per comprovar la cara que posava la candidata africana: «M'agradaria conèixer una dona de 39 a 48 anys, aproximadament. Hauria de fer des d'1,55 m fins a 1.65 metres, aproximadament. Primeta. Preferible vídua o soltera, i sense fills, però amb molta vocació de mare. Amb un alt nivell de consciència: còsmica, ètica, social, ecològica, com a fonament bàsic i suprem d'una intel·ligència i cultura normals. D'esquerres, per una autodeterminació pacífica de la seva ètnia en un conjunt universal democràticament republicà. Amant de la música. Autèntica, amb arrels en el país propi i no

l'exili.

Gastronòmicament

dietèticament

sana.

Sexualment normal i equilibrada. Em considero lliurepensador i sóc pacifista, convençut que no és possible la pau sense justícia. M'interessa molt la salut: mental, física i anímica. Crec que sense salut no hi ha res, o que el que hi ha és molt menys. Dono

demano

certificats

mèdics,

serietat

solvència.

Candidates, presenteu-vos a l'Hotel de Ca l'Aguilot amb la contrasenya: “He fet una reserva a nom d'Ahmed Ould Abba”. Absteniu-vos xafarderes i dones de la vida.» L'africana i jo ens vam estar mirant una estona sense dir res. El primer que em va passar pel cap és que, amb el meu historial fosc de Berlín, una dona africana era la desgràcia més inoportuna que em podia caure al damunt en resposta al meu anunci demanant companyia i una mica d'amor. Però aquest va ser només un mal pensament. A poc a poc em va anar semblant que la nouvinguda tenia un somriure seductor. I si em deixava guiar pel primer cop d'ull, feia cara de complir bona part dels requisits que jo exigia en la meva demanda publicitària. —El de l'anunci sóc jo mateix —vaig desvelar amb un lleuger tremolor d'adolescent. I la vaig convidar a seure al salonet de la recepció, davant d'una balconada que mirava al bosc d'alzines per on corria el riu. —La contrasenya era difícil d'aprendre —va dir amb aquell somriure seductor que encara no havia abandonat des que la vaig veure entrar. Aleshores em vaig adonar que, tot i la meva antiga i tèrbola trajectòria de neteja ètnica a Berlín, havia posat una contrasenya molt idònia perquè hi piqués una candidata com la que tenia davant. —Ahmed Ould Abba —vaig repetir—. Són tres paraules que em van quedar al cap de quan vaig ser copilot en un dels primers ral·lis entre París i Dakar —vaig mentir, si tenim en

compte que de jove ni tan sols m'havia arribat a treure el carnet de conduir i ara, per sortir de la colònia, utilitzava sempre la línia de l'autobús intercomarcal. —Em dic Midi Nitm Baab. —Tant de gust, Midi Nitm Baab —vaig pronunciar per primera vegada amb un plaer indescriptible a l'hora de paladejar el seu nom. Vam repassar els trets essencials del meu anunci, com si es tractés d'obtenir una plaça de cambrera a l'hotel. Midi Nitm tenia 39 anys acabats de fer, feia 1,58 metres i no s'havia casat mai, però em va confessar de seguida, amb lluïssor als ulls, la seva vocació de mare i les seves ganes de tenir fills. Després vam abordar els temes més delicats, tot allò de la consciència còsmica, l'ètica, l'ecològica, la social, els seus hàbits gastronòmics i dietètics i les seves tendències sexuals que,

paraula,

eren,

segons

ella,

molt

normals

equilibrades, «molt a l'africana», em va remarcar, convençuda que per la meva falsa participació en el ral·li ja devia saber de què em parlava. Finalment, d'una de les butxaques del seu vestit de tuls llargs fins als peus, es va treure, ben plegadets, els certificats que jo exigia. I vaig quedar realment tan admirat, que no em vaig poder estar de dir-li que la seva presència, amb el cabell i mig rostre tradicionalment i picarescament coberts, era com un mannà després de molts anys. —¿I no vols saber de quina part d'Africa sóc? —em va engaltar finalment, tractant-me ja de tu, i fent-me caure la

cara de vergonya per la meva ignorància i per la meva poca curiositat en relació a la grandiositat del seu continent. —Perdona Midi Nitm, estic una mica emocionat... Veure't m'ha fet sentir tan afortunat que he oblidat potser el que era més important per a tu —em vaig excusar. —Vaig néixer a Mauritània. ¿Hi has estat mai? —¿Mauritània...? Mmm... No, a Mauritània, no... —¿Ni amb el ral·li...? —em va tornar a enganxar. —Ja fa molts anys i... aquell any, el ral·li em sembla que no hi va passar per Mauritània! Devies ser molt jove, tu... —vaig deixar anar intentant guanyar la partida. —Només

recordo

pols

dels

camions

quan

passaven... —va dir. I ens vam embrancar en els aspectes més característics de la seva vida. Midi Nitm, la mauritana de la meva nova etapa, fruit de la capacitat creativa publicitària que jo tenia, demostrava autèntiques ganes de fer saber qui era. —Vaig néixer en una família de músics, ¿saps? —¿Ah, sí? —vaig exclamar, sorprès per la vena artística que completava el currículum del meu anunci. —Els meus pares eren dos músics molt estimats allà. El pare havia escrit l'himne nacional maurità. I recordo com, de petita, ell cantant i la mare tocant l'ardin, un instrument de cordes maurità, l'assajaven a la tenda. —Ah, ¿éreu mercaders? —vaig fer, mogut pel meu esperit d'educació comercial nord-americana de la Dun & Bradstreet. —No, no. Assajaven a la tenda, a la tenda on vivíem, al poblat del desert.

—Esclar, el desert! —vaig dir picant-me el front per autocastigar,

davant

mateix

Midi

Nitm,

meva

distracció—. Així, no hi ha dubte que si el pare va fer l'himne nacional del teu país, éreu una família compromesa amb l'autodeterminació pacífica de la vostra ètnia... —vaig afirmar, agafant-me a una de les exigències del meu anunci. —Es pot dir que, en termes vostres, érem d'esquerres, com tu demanaves. La meva ètnia només pot sobreviure en un conjunt universal, ja ho deies tu, també. —I democràticament republicà —vaig matisar. —Sí, això —va acordar ella mentre s'arreglava el vel del cabell, que li relliscava constantment cara avall. —M'agrada que vinguis de família de músics, Midi Nitm —vaig dir canviant de tema. —Jo ja cantava i ballava de petita quan, a la tenda, el pare i la mare rebien la visita d'alguns hostes que passaven pel desert. I me la vaig imaginar, amb una certa gelosia, en un ritual morisc amb connotacions provocadores, malformat com estava per les lectures iniciàtiques de les ancestrals històries perses, àrabs i egípcies. —Una vocació de tota la vida, vaja —vaig dir. —La meva mare sempre m'explicava que quan jo només tenia dos o tres anys, un dia vaig desaparèixer del poblat. Me n'havia anat darrere una caravana per no deixar d'escoltar el so d'un tidinit, que sortia d'una de les camellades. Quan el vaig perdre de vista, em vaig quedar arraconada, plorant. —El crit de la música es porta a dins...

—Després d'allò, els pares em van permetre que els acompanyés

amb

les

percussions

els

cants

que

organitzaven de nits a les tendes. Allà vaig aprendre a tocar l'ardin, i allà també vaig aprendre a entendre el sentiments dels cants d'amor, dels cants de guerra i dels cants de festa del meu poble. —Ospedré! Això sí que és tenir un pou de cultura! —Sí, nosaltres pertanyem a una classe artística que ja escasseja: som griots. L'avi patern ja era un griot. I a Mauritània, els griots sempre han estat al servei d'un noble. El noble senyor del meu avi era un guerrer, i per això a casa anaven sempre amb la tenda a coll-i-be, al costat de les seves campanyes, per acompanyar les vetllades amb els seus recitals. —¿Una mena de servidor esclau? —vaig preguntar, interessat per la nissaga social de la meva africana. —Es tractava que l'avi exaltés les gestes del noble perquè, a canvi, el mantingués. Així va créixer el meu pare. —M'hauria anat bé, a mi, tenir un griot a l'hotel... —¿Que véns de família noble? ¿Això de Ca l'Aguilot és un llinatge de lluny? —es va interessar ara ella. —No! Bé... una mica, sí —vaig continuar mentint, empès segurament

per

cert

complex

d'inferioritat

davant

d'aquella riquesa ètnica—. Els meus avantpassats eren comtes d'aquesta comarca, i allà dalt d'aquell turó, ¿veus?, on sempre hi nien els rapinyaires, hi tenien un castell, un baluard modestet, però un castell, al cap i a la fi —vaig dir, esgarrifat dels disbarats que pot arribar a dir un home més que madur,

en procés d'excitació sexual perquè de cop i volta veu com el destí el premia amb la concessió dels seus desitjos més inconfessables. —El pare i la mare es van conèixer en una d'aquelles expedicions guerreres amb el noble a qui pertanyia l'avi —va dir ella, amb un deix d'emoció. —¿En ple desert? —La mare era la filla d'un noble... —Un bon llinatge, doncs. —Problemàtic. Un fill de griot i la filla d'un noble no ho tenien gens fàcil, aleshores. —Si fa no fa... com aquí. —Però ara ha canviat. Els nobles viuen molt empobrits i el paper dels griots és tot un altre. —¿Tu encara tens dret a fer valdre el teu do de griot? —vaig preguntar, no diré que preocupat, però sí que intrigat. —Un griot maurità, avui, encara pot entrar a casa d'un noble quan vol i s'hi pot posar a recitar i cantar fins ben entrada la matinada. —No fotis! —vaig cridar, pensant que jo m'havia autonomenat noble feia una estona per no admetre que els pares venien de pagès i jornalers. —Tal com ho sents. ¿I per què et sembla que la classe noble dels mauritans viu tan en la pobresa? Doncs, perquè des de fa anys, els griots, han fet girar la truita de la història. Quan un griot s'encapritxa amb un noble, el pot arruïnar, si vol. —Collons! —em va sortir descaradament.

—Sí, coions, o el que vulguis dir-ne. Però un griot que ha estat cantant i recitant, sisplau per força, a casa d'un noble, quan acaba, té dret a demanar al noble que li doni a canvi el que el griot vulgui: bestiar del ramat, una quantitat de diners, el cofre de les joies, o un cotxe últim model, si vol! —Midi Nitm... —vaig fer amb un to de veu clarament espantadís—. Vivim en un món lliure... Jo no sóc això que en diuen racista —vaig afirmar intentant imitar la mirada que havia après del mossèn quan explicava històries i alçava els ulls cap al sostre de la cuina—, però els instints primaris s'han de controlar. —No. Perquè els mauritans vivim fora del món. No sabem res d'economia, ni de crèdits, ni de publicitat, ni de màrqueting, ni de calés calents! —l'africana em va sorprendre amb el seu tractat de direcció financera. —Així ho teniu pelut —vaig sentenciar per la meva experiència en el ram. L'africana em va fer sentir neguitós. Se la veia tan segura del que deia! ¿Potser per això havia sabut interpretar amb tanta exactitud el meu anunci buscant una dona per a la resta de la vida que em quedava? Vaig obrir la capsa de tabac que hi havia al damunt de la tauleta del salonet per calmar l'excitació que atemptava de fer-me pujar les sangs al cap. —¿Fumes? —em va dir Midi Nitm. —Només un, dona, per celebrar la teva arribada... —D'un en un s'arriba al munt! A Alemanya, quan a Berlín van aixecar el Mur, es fumaven més de cent mil milions de

cigarrets a l'any. I mira com han acabat! Amb el Mur de panxa enlaire, i amb les butxaques buides —va dir ella. Em va fer un salt el cor. ¿Per què aquella africana, una mauritana nascuda al desert, arribada a casa per haver llegit el meu anunci —vés a saber en quina de les publicacions i en quina de les llengües—, anomenava Berlín i em parlava de quan van aixecar el Mur, que era quan jo vaig haver de sortirne amb la cua entre cames pel vell afer dels jueus? —A Berlín, jo era un dels que feia vint cigarrets diaris —vaig

confessar

decidit,

per

volia

que

juguéssim

obertament des del primer moment—. Quan fumo, augmenta la meva esperança de vida. ¿Quants mauritans hi ha allà baix al desert que arribin a la meva edat? —No facis comparacions. Tenim altres vicis —va dir ella amb una caiguda d'ullassos—. Els homes fumeu perquè la publicitat us presenta forçuts, decidits, moderns, amb experiència, amb alegria de viure, sempre conqueridors de dones, amb un automòbil de luxe a la porta... Uns paios per menjar-te'ls,

vaja

—va

exclamar

noieta

adolescent—. La publicitat ha creat l'ideal del triomfador amb un cigarret entre els dits, o entre els llavis. —Completament d'acord —vaig concedir com si em trobés

davant

d'un

competidor

del

meu

antic

camp

professional. —Mira, des del primer moment que t'he vist, m'he dit que eres un individu introvertit, molt maurità, molt fidel, vaja —va dir Midi Nitm, amb un to de veu melancòlica—. Però els introvertits fumen més aviat amb pipa...

—Dona... per un cigarret... —vaig dir, espolsant la cendra amb els dits tremolosos per por de no defraudar la dona. —Per un cigarret es pot cremar una tenda! —va exclamar com si fes una comparació amb aquella frase nord-americana dels anys seixanta del segle passat, la que deia allò que per un clau i una ferradura s'acabava perdent un cavall—. Ai, Aguilot!, tu sí que em fas recordar les paraules d'aquell psicòleg, un tal Eysenck, que deia: «L'home introvertit típic és tranquil, reservat, i tendeix a ser un pau. Li agraden més els llibres que les relacions socials. És callat i poc comunicatiu, tret de casos comptats amb amics de confiança. Li agrada fer projectes a l'avançada. I és prudent. I desconfia de les intuïcions momentànies. No és amant de les emocions fortes, es pren bastant seriosament tot el que és quotidià i valora molt un règim de vida ordenat. Domina sempre els seus sentiments, no perd fàcilment la paciència i rarament es mostra agressiu. L'introvertit és digne de confiança, una mica pessimistot i dóna una gran valor als principis ètics.» Un calfred em va recórrer tot el cos. L'africana m'havia fet un retrat psicològic tan perfecte que em va esgarrifar. ¿I a més de cantar i tocar a la tenda dels seus pares, què havia fet a la vida? I li vaig fer la pregunta sense embuts. —¿I després del desert de Mauritània, les tendes i els camells, què? —Quan tenia disset anys, una emissora de ràdio havia instal·lat

unitats

mòbils

cadascun

dels

poblats

organitzava concursos per a artistes nous. M'hi vaig presentar

amb les cançons de griot que sabia i em van donar el primer premi de Ràdio Mauritània. —Excel·lent! —se'm va eixamplar el cor davant d'aquella expectativa de viure món que se li devia presentar. —Podia haver anat a Berlín, a París, a Londres, a Barcelona o a Nova York, perquè em concedien una beca per estudiar música. Però el pare va voler que em dediqués al comerç i que estudiés comerç per salvar el poble maurità de la seva ignorància mercantil. —No hi ha cap pare que desitgi el mateix que ell ha viscut per als seus fills... I encara menys per a les seves filles... —Però em vaig rebel·lar. Els vaig dir que si no em podia fer cantant, em faria de la vida! I a Mauritània, una dona de la vida és el pitjor que hi ha. —Aquí, abans, es feien monges... —vaig advertir per constatar les diferents reaccions culturals que es donen entre els homes i les dones sobre la terra. —No té res a veure. Nosaltres honrem el nostre pare i la nostra mare com si fossin el Tot. No necessitem tancar-nos en un convent. Amb els nostres cants, en les nits misterioses del desert, parlem amb el regne de qui tot ho pot. No. Vaig amenaçar que em faria puta, que és l'únic que els podia fer reflexionar i recular en la seva idea de convertir-me en pixatinters a Mauritània per acabar servint en una taula de ministeri i fent de funcionària en un departament d'afers estrangers de la república heretada del domini francès.

—Per sort, doncs, no et vas dedicar a la prostitució... —vaig insinuar, quan ja esmicolava la punta del cigarret al cendrer i em sentia més tranquil·litzat. —No, esclar. No seria aquí amb tu —va assegurar clavant-me els ulls—. Quan vaig fer vint-i-dos anys, el pare va morir en una de les expedicions amb el seu noble. Una dissortada caiguda del camell a edat avançada amb un gest mal donat. Va ser definitiu. A la tenda, des d'aquell fet, hi vivíem la mare i jo soles. Els meus dos germans ja havien fugit del poblat per escapar-se de la pressió de la mare que, un cop viuda, va voler fer de pare amb poca fortuna. Jo vaig intentar anar-me'n dues o tres vegades, però ella sempre aconseguia fer-me quedar dient-me que una filla no li podia fer això. En el fons, a aquella dona descendent de nobles mauritans, jo l'odiava. I només li puc agrair que m'hagués ensenyat a tocar l'ardin. Quan havia fet vint-i-sis anys, un propietari d'una camellada es va enamorar de mi. La meva mare ho va saber. Es va començar a posar trista. Plorava a tothora. Recordava el pare constantment. Em feia sentir culpable de veure'm amb el cameller, que tenia, a més, un futur econòmic molt pròsper perquè també era propietari d'una plantació de palmeres. La mare em va aconsellar directament que no me n'anés amb aquell home perquè els camells portaven plagues i malalties, i jo n'acabaria sent una esclava, netejant-los les gepes cada nit. El cameller i productor de dàtils deia que m'estimava. No sé si hauríem estat feliços. Però no va tenir prou paciència i se'n van anar, ell i els camells. La mare em va cridar aquella mateixa nit a la

seva estança, al fons de la tenda. Em va llegir un fragment dels escrits en vers del pare. «Mira, Midi —va fer— el pare deia que el Senyor promet als fills que són bons una felicitat eterna. En canvi, amenaça els que són dolents amb la maledicció i la condemna dels deserts». No vaig acceptar el xantatge del clan. L'endemà, molt de matinada, me'n vaig anar amb una de les unitats mòbils de Ràdio Mauritània a la ciutat. Vaig fer buscar l'historial de les beques que m'havien concedit uns anys abans. Havien caducat, però em van oferir l'oportunitat de presentar-me a un concurs radiofònic de preguntes i respostes sobre Mauritània i la seva història. El vaig guanyar, esclar. Vaig obtenir un majoritàriament

per

comissió

viatge a París, pagat d'independència

dels

mauritans, promoguda pel govern francès. Allà vaig acabar de practicar el francès i vaig promocionar entre els casals d'immigrats el cant dels griots, que era l'únic amb què em podia guanyar la vida. Després va venir Berlín. I després Nova York. I a tot arreu vaig anar llegint, en llengües diferents, el teu anunci als diaris més importants que jo fullejava sovint per trobar-hi les cartelleres on s'anunciaven les meves actuacions. No he parat fins que t'he trobat —va confessar finalment la dona mauritana. L'endemà, després d'una nit de reflexió, li vaig dir que ella era la dona que esperava des de feia tants anys. —¿T'agraden els caquis? —li vaig preguntar pensant que entraríem al bo de la collita de l'hivern. —¿No en tens, de dàtils? —va dir en un moment de feblesa, suposo que pensant en les plantacions de la seva

terra nadiua i no en el cameller i terratinent del palmerar, que s'havia cansat d'esperar-la. —Hi ha una palmereta darrere l'hotel —vaig anunciar amb la satisfacció de qui complau un estranger amb el seu desig. Aleshores vam fer plans. Jo volia desenterrar els meus coneixements de graduat a la Dun & Bradstreet i volia posar a la pràctica el que m'havia donat un gran prestigi fent de creatiu de publicitat als Estats Units i després aquí, quan vaig tornar. Midi Nitm i jo vam ocupar l'habitació privada que hi havia darrere l'hotelet, amb un parell de finestres que donaven a banda,

l'hort on hi havia plantada la palmera. A l'altra

esmorteït per la separació de la casa, sentíem com

baixava el corrent del riu cap a l'embassament. —Aquí, que hi ha silenci i s'hi està tranquil —li vaig dir—, muntarem el centre d'operacions. La dona mauritana s'hi va entusiasmar. —I jo podré continuar cantant els meus versos de griot quan vulgui! L'endemà no l'altre, el cotxe de línia li va portar els instruments que havia facturat a l'estació d'autobusos abans de pujar a la colònia. Així vaig saber com eren l'ardin, el tidinit i mitja dotzena d'artilugis de percussió. Els vam instal·lar també a la nostra habitació particular. Havíem creat el niu d'amor de Ca l'Aguilot. Un niu d'amor entre un excreatiu de passat boirós a Berlín, graduat en comerç i execució directiva a Nova York, i una cantant

mauritana disposada a viure al costat d'un descendent de comtes perquè, si he de ser franc, no vaig voler desfer mai el malentès ni la petita mentida sobre la pretesa noblesa dels meus avantpassats. El negoci era molt clar. Consistia a obrir un apartat de correus a l'oficina de la colònia. Obtenir un bon mailing, elaborat a través de l'actualització de la guia telefònica. I oferir productes per correu amb les tàctiques de publicitat que havia anat calculant i que tenia preparades i classificades en fitxes com qui escriu poemes cada vespre mentre pensa que un dia en podrà fer un llibre de debò. Vam fer sessions de màrqueting per actuar amb tota la seguretat i no fer cap pas en fals. Midi Nitm demostrava tenir unes aptituds sensacionals per a la direcció empresarial que, en algunes ocasions, superava la intuïció i la capacitat operativa dels meus mètodes. Vam començar pel nom de la nova empresa de creació publicitària. Després de diverses discussions i valoracions, finalment vam acordar que ens diríem «Aguilot & Griot». I vam establir les línies bàsiques de la nostra política, basantnos en els lemes d'una de les cadenes alimentàries més grans del món que jo havia assessorat una vegada a Nova York: A) Actuar amb honradesa, justícia i sinceritat, i en el millor interès dels clients. B) Oferir un servei amistós i satisfactori a tots. C) Donar al client els millors productes a canvi dels seus diners.

D) Assegurar que la qualitat del que s'ofereix és exacta en cada cas concret. E) Aplicar el preu correcte, segons l'estudi de costos del mercat. F) Tornar l'import al client sense males cares si, per qualsevol motiu, el producte no fos satisfactori. Després d'això, la mauritana i jo vam establir amb quina mena de direcció empresarial enfocaríem la nova empresa. Midi Nitm es mostrava una mica anarquista. Defensava, de

moment, la direcció parcial perquè era la que no tenia

principis a seguir a priori. Només hi ha un desig d'obtenir uns bons resultats. L'única política general seria la del laissez faire. Després es decantava per la direcció dia a dia. La vaig convèncer que aquest mètode també garanteix els seus beneficis, però no assegura que en puguis continuar tenint a llarg termini. La mauritana ho va entendre i va voler que estudiéssim les possibilitats d'altres mètodes. Li vaig parlar de la direcció fragmentària, però només com a exemple d'una direcció equivocada, provocadora de confusió entre els implicats en el negoci. Després vam estudiar la direcció personal, temptadora per als dos perquè consisteix bàsicament a adaptar-se a la comoditat dels individus que controlen les operacions. Vam rebutjar igualment la de direcció de poder personal perquè acaba caient en una brutícia sense principis ni objectivitat i només és apta per a oportunistes que busquen un èxit ràpid. En una empresa de publicitat com la nostra, en

moment donat, l'interès d'una campanya determinada

podria voler dir deixar-ho tot per reforçar-la. Midi Nitm va voler saber en què consistia la direcció unipersonal. Li vaig dir clarament, en quatre paraules, el que en pensava com a expert en el ram: —Dissortadament és la direcció més freqüent. Es caracteritza per tenir un director executiu dominant que pren personalment totes

les decisions i que per tant és un

deficient delegador de responsabilitats per als altres i acaba minant en la moral del seu equip per falta d'estímuls. No sap fer el joc de contents i enganyats, de la puta i la ramoneta, vaja. —Hi havia un noble així, al poblat —va recordar ella—. Va acabar portant a la ruïna tots els seus seguidors perquè només es movien influïts per la por quan el manaies grunyia. Vaig recordar que teníem quatre elements bàsics per tirar endavant la nostra empresa de creació de publicitat: el factor humà (la dels quals faríem

mauritana i jo), el material (els productes publicitat), els diners (la inversió que hi

faríem i que jo no vaig especificar de moment per un ressort de zel en la confiança

massa precipitada) i la classe de

direcció adoptada. —El més important és l'home —va triar Midi Nitm en una visió lúcida del negoci tan esclatant com el sol del desert. —Molt bé —vaig acordar—. Farem un poti-poti dels mètodes i pensarem més en nosaltres.

—A mi em sembla que l'executiu competitiu no ha d'estar mai desprevingut —va anunciar la mauritana, passant els dits distretament per les cordes del seu ardin. —Cal que ens posem com a exemple de rigor l'un davant l'altre —vaig afegir jo. —I ser concloents en les decisions. Si es cometen errors, admetre-ho i corregir de seguida. —Aprofitar totes les oportunitats que caiguin a les mans de la nostra companyia «Aguilot & Griot». —Enfrontar-nos

als

problemes...

defugir

les

dificultats... —va saltar ella. —¿Saps l'anècdota de la fulla d'afaitar Wilkinson? —vaig dir, tallant en sec l'animada sessió terapèutica i de tàctica de gestió que estàvem fent, sense ser-ne conscients, l'africana i jo. —¿Una fulla d'afaitar màgica, potser? —va riure ella. —No, màgica, no. Feia temps que m'estava a Nova York quan, un

diumenge al matí, un venedor de bíblies em va

oferir el seu article. Jo començava a sentir la solitud aleshores, la síndrome del creatiu de publicitat que veu per tot arreu la seva obra i es troba sol enmig de la creació. Amb l'espontani pastor de les bíblies vam anar a esmorzar a una barra de self-service. Allà mateix, se'ns va acostar una mena de xarlatà fent brandar entre els seus dits una mostra de fulles d'afaitar d'acer inoxidable. Era la Wilkinson. Ens va fer propaganda de la seva capacitat de

tallar i de la seva

fortalesa de durada. I va voler que la provéssim allà mateix. Es va treure un mirallet i un flascó portàtil de pasta d'afaitar

de la butxaca. Dempeus a la barra, amb la boca encara plena de l'entrepà amb formatge, em vaig afaitar davant de tothom que, a poc a poc, s'havia anat congregant al nostre voltant: el venedor de bíblies, amb el seu barret de rabí, el venedor de fulles d'afaitar i jo, un anònim creatiu publicitari graduat a Dun & Bradstreet. Vaig comprovar que la fulla era una delícia. Unes setmanes després, sortint del portal 1290 de l'Avenue of the Americas, on hi havia la Bradstreet, vaig passar per davant d'una perfumeria. A l'aparador hi havia un mostrari de fulles d'afaitar. Em vaig palpar la

barbeta i em va venir a la

memòria aquell tacte suau de la Wilkinson del self-service. Vaig entrar per comprar-ne una capseta i la dependenta em va dir, lamentant-ho molt, que se li havien acabat. Després, comentant-ho amb els col·legues de la Bradstreet, vaig saber que els executius més importants de tot

Nova York feien

sortir les seves secretàries i no les deixaven tornar a les oficines fins que no els portaven ni que només fos una sola fulla d'afaitar Wilkinson.

La marca estava a les mans d'un

equip d'executius competents. L'èxit era evident: el seu rendiment superava el de qualsevol altra fulla existent al mercat. —Després va venir la Gillette, però... —va observar amb un agut comentari, la mauritana. —Sí, esclar. Després va venir la Gillette... —vaig haver de claudicar, convençut per a tota la vida que, al desert, els mauritans també s'afaitaven. Tot estava a punt. Havíem fet una inversió amb dos ordinadors i dues impressores per poder donar l'abast a la

sortida de correu que tindríem en la promoció de productes a domicili. La mauritana i jo ens havíem imposat un horari de treball rigorós que combinàvem amb el reduït moviment de l'hotel de Ca l'Aguilot. I va succeir l'imprevist. Allò que el director executiu més ben plantat hauria qualificat d'huracà comercial o de terratrèmol de planificació. La bústia postal de l'hotelet i l'electrònica es van començar a omplir de correspondència de publicitat d'un altre competidor que també tenia un apartat de correus a la colònia, un número més alt que el que nosaltres havíem sol·licitat! I tota la publicitat brossa que ens arribava anava adreçada exclusivament a Midi Nitm. —Ens han pentinat el negoci, Aguilot —va dir ella amb un aire entristit perquè s'hi havia il·lusionat tant com jo, o potser més i tot. Vam tenir encara l'humor de llegir algunes de les ofertes escrites que ens arribaven diàriament. Com aquesta: «Senyora Midi Nitm Baab. Hostal Ca l'Aguilot Telegrama urgent. És imprescindible que respongui a aquest avís perquè pugui recollir el cotxe turisme, de 5 places, que tenim preparat a nom seu. Enhorabona.»

O com aquesta altra: «Estimada senyora, en el sorteig de l'automòbil últim model, fet davant Notari de l'Il·lustre Col·legi de la Ciutat, se li ha atribuït el núm. 429208 en exclusiva perquè pugui participar en el joc amb la possibilitat de guanyar. Perquè li puguem lliurar el cotxe, li prego que em torni urgentment aquesta carta després d'escriure al darrere la comanda dels nostres articles sobre el catàleg adjunt i les seves dades necessàries per a la matriculació de l'automòbil que sortegem.» Vaig recordar, parlant amb la mauritana sobre el barrut de la colònia que ens havia passat davant, que Claude Hopkins, un prestigiós agent literari nord-americà que s'havia fet publicista, deia que molts confonien la publicitat amb la publicació d'escrits. Hopkins —que als meus anys de la Dun & Bradstreet ja era només un nom clàssic a la bibliografia bàsica del curs— afegia que la qualitat literària d'un anunci té tan poc a veure amb la publicitat, com l'oratòria amb l'art de vendre. Midi Nitm hi va estar d'acord. Discutíem sobre la mala jugada que ens havien fet mentre ella passava els dits pels instruments mauritans i cantussejava amb veu molt fluixa alguns dels seus càntics més cèlebres. Però només per a nosaltres dos que, en el fons, havíem caigut en un estat de depressió pel cop duríssim que vam haver d'encaixar. Jo me'n rescabalava, amb la taula plena de fulletons de promoció, afegint tesis del famós Hopkins. La publicitat

—deia també l'agent literari— ha de ser capaç d'expressar-se breument, clar i convincent, com un venedor. Però la publicitat escrita té un altre desavantatge. Sobretot l'estil literari

singular.

l'instrument

Distreu

l'atenció

l'objectiu.

Delata

que s'ha fet servir. Qualsevol temptativa

estudiada de venda, si es posa en evidència, crea la corresponent resistència. —Això és cert —deia a mitja veu la mauritana com si fes un dels seus recitals a la tenda del desert—, tant pel que fa a l'art personal de vendre com l'art de vendre per escrit. Les persones que parlen bé, raríssimes vegades són capaces de vendre res. Inspiren als futurs compradors la por d'una carta amagada, d'un correu brossa electrònic, d'un engany de botiguer. Provoquen la sospita que s'està fent un esforç per vendre'ls un producte posat com a ham d'alguna altra cosa que no hi té res a veure. Si et diuen que un camell té tres gepes, deia el meu pare, deixa'l córrer. —Els venedors amb èxit no pronuncien mai grans discursos. Tenen poques paraules, contràriament al que es creu. Són gent senzilla i sincera que coneixen el perfil dels seus clients. I una cosa similar és el que passa amb els anuncis publicitaris —vaig concretar amb aires de càtedra. —Si un només s'autocomplau i es fa autobombo, no aconseguirà tocar la corda feble de qui s'ha de rascar la butxaca

—va manifestar ara, amb una llarga entonació, la

dona africana.

L'arribada de més publicitat de la competència a la bústia de l'hostal va anar minant la nostra força per superar aquell mal tràngol. «Senyora Midi Nitm Baab. Hostal Ca l'Aguilot ¿Com anem de cutis? ¿Vol alguns consells per treure profit del seu maquillatge? ¿Necessita posar color? Llenci tots els estris que fan del seu acte de maquillatge un suplici: els pinzellets durs, les esponges que no es poden netejar i les antigues màscares dels ulls. Si no té temps de maquillar-se al matí, faci-ho en dues etapes. A casa, apliqui's el més bàsic (les pólvores, el coloret i la pintura dels llavis), i la resta posi-s'ho a l'oficina o al seu lloc de treball. Si vol canviar de color de cabell, faci-ho també del color del maquillatge. Pinti's sempre els llavis davant d'un mirall per no emportar-se més tard una desagradable sorpresa. Estirar, fregar o pressionar la pell quan es desmaquilli maltracta la pell i afavoreix l'aparició d'arrugues. La pell que envolta els ulls és molt fina i molt fràgil. Finalment, estimada amiga, no es deixi emportar per la rutina. Un bon canvi d'imatge sempre és bo. Si l'operació de maquillatge li resulta avorrida, dediqui els caps de setmana a experimentar amb nous colors que, ni que ja conegui, potser no s'ha atrevit mai a utilitzar. No dubti a escriure'm i demanar, contra reembossament, allò que mes li plagui.» Aquest últim, a Midi Nitm, li va doldre molt. ¿Qui era el fresc que gosava posar-se amb el color de la seva pell? No va

dir res, però ho vaig notar a la nit quan entonava amb més tristor encara alguns dels seus cants que ara havien passat de ser d'amor a guerra declarada. Li vaig fer entendre que, a la colònia, a vegades no s'era gaire sensible amb les diferències de la gent. De fet, i no ho dic per res, si no hi posaven mà, aviat n'hi hauria més de fora que de dins. L'allau d'ofertes no es va acabar aquí. N'hi va haver d'aquesta mena: «Senyora Midi Nitm Baab. Hostal Ca l'Aguilot. Estimada senyora, vostè potser encara no ha provat mai el nostre paper higiènic. Li garantim 210 serveis exactes amb 30 metres de llarg per rotllo, amb el marge d'un 5 per cent com a màxim de diferència de paper útil. Compti els serveis que ara pot fer amb la marca de paper higiènic que gasti. Compari. I decideixi mentre ho fa.» Aleshores en vaig rebre una a nom meu i això ja em va alertar encara més pel que comportava de provocació. «Estimat senyor Aguilot. Hostal Ca l'Aguilot. Vostè és una de les poques persones que encara no ha passat a recollir el seu obsequi, a més dels senyors Encabo, Arana i Bancanó. El seu codi personal de regal coincidirà, com a mínim, amb un dels números exposats a la nostra sala de

reunions del Casino. No perdi aquesta oportunitat i descobreixi el seu regal reservant immediatament la plaça per accedir a una de les nostres presentacions. Per rebre el seu premi és imprescindible que ens torni aquest imprès abans de 72 hores. No és una estafa.» La veritat és que ni coneixia els senyors Encabo, Arana i Bancanó. No anava des de feia anys al Casino per una qüestió personal d'abans de marxar a Berlín. I no em creia que no fos una estafa. Midi Nitm s'havia reclòs en un repàs de la mètrica. Deia que era el que s'havia de dominar més per poder improvisar enmig dels càntics d'un poema tota mena d'al·lusions a membres dels clans que escoltaven i assistien a un recital. Amb l'enrenou de la publicitat, s'havia aprimat potser una mica més de quan havia arribat a l'hotel amb la il·lusió de ser l'escollida del meu anunci. I a mi em sabia greu que un poca-vergonya no hagués pogut suportar, per enveja, la meva bona estrella. Hi va haver un dels fulletons a nom d'ella que la va fer trencar a plorar sense que jo sabés realment ni què havia de fer ni què havia de dir per consolar-la. Li deien: «Estimada senyora Midi Nitm. Hostal Ca l'Aguilot. Volem que vostè apreciï tot el sabor i la delicadesa dels nostres dàtils. Per això li aconsellem uns senzillíssims mètodes

de cura que li permetran una òptima conservació del producte des que surtin de la palmera fins que arribin a la taula per al seu consum: Guardi'ls sempre en un lloc fresc i sec. No els posi a la nevera. Eviti que suportin canvis sobtats de temperatura. I mantingui'ls allunyats de productes que facin mala olor. Si no li agraden prou els dàtils, a més, li aconsellem la nostra tradicional trufa banyada en xocolata negra, la trufa brandi mesclada amb xocolata i llet, l'aromàtic cafè moka envoltat de pura xocolata negra, el crocant fet amb ametlles i avellanes torrades i xocolata negra, la crema d'avellanes avelotte amb xocolata

amb

llet, l'exquisit praliné

noir fet d'ametlles

banyades en xocolata negra, o el praliné de taronja per reposar de l'empatx de tanta negror. Demani'ns els nostres productes servits amb xocolata i oblidi's dels dàtils, dona!» Va ser aleshores quan vaig començar a pensar que érem víctimes d'un complot. No en vaig parlar amb la mauritana, però algú —i podia començar a dir qui— s'estava venjant del meu passat berlinès. Hi ha gent que no oblida. Hi ha gent que, a més, no perdona. Hi ha gent, al damunt, que no entén que portis una dona africana a casa, ni que sigui una artista dotada pels déus! Una nit se'm van desfer tots els meus dubtes. Feia una lluna finíssima en quart creixent que amb prou feines reposava sobre el turó del niu d'esparvers. El perfil de les capçades de les alzines, sobre el riu, es retallava en un cel pàl·lid, il·luminat tènuament pel fil llunàtic. La brisa, suau, portava els càntics que havia sentit entonar feblement a

l'hotelet per la meva mauritana des que havia caigut en la depressió de la tristesa. —¿Midi Nitm...? —vaig fer encara mig abaltit, guaitant com un somnàmbul a la finestra de l'hort de la palmera. Ja havia comprovat que la meva estimada no era al costat

meu, al llit de matrimoni, tants anys buit en una

angoixada espera. —¿Mauritana...? —vaig dir fluixet per si s'havia llevat a fer un got d'aigua a la cuina. Els cants continuaven arribant portats per la brisa. Cada vegada com si fossin més a prop. Em vaig posar el batí al damunt i vaig buscar, mig a les palpentes, les espardenyes. Vaig anar fins al porxo de l'entrada de l'hotelet. Al davant mateix, algú havia plantat una tenda de nòmades del desert. ¿Un campament de gitanos romanesos davant de Ca l'Aguilot?, vaig pensar indignat, de moment. Però no. No era això. Els

càntics sortien de l'interior de la

tenda. M'hi vaig acostar amb

el temor de descobrir-hi el

pitjor. Dins la tenda, sota el sostre guarnit amb simples ramells de fulles de palmera i algunes rastelleres de dàtils, sota la feble claror d'un llum de ganxo d'antiquari que algú havia pispat de la decoració del salonet de l'hotel, la Berlinesa —aquella dona de qui jo m'havia enamorat perdudament a la ciutat del Mur i que ara, ni que hagués embogit, tenia cura del meu germà invàlid a la casa del camí del Calvari— havia sortit una altra vegada del seu refugi alpí, a l'altra banda de la colònia, per baixar a l'hotelet i continuar tirant-se pedres a la

teulada amb les seves males arts que em perseguien sense perdó des que vam abandonar Berlín, rumb a Nova York. Les dues estaven assegudes amb les cames creuades, al voltant d'una estora africana. Amb els vestits de tuls que portaven, em va ser difícil, a primer cop d'ull, distingir-les bé l'una de l'altra. L'ambient no tenia res d'africà sinó de saló de música oriental. Per uns moments em semblava que allò era ca la Marlene, a Berlín. Les dues dones es comportaven com dues adolescents i se les veia atretes per la tonada melòdica dels qui viuen inspirats, com els griots. Les dues feien moviments de cap, sospirs, exclamacions de plaer, puntejant el recital dins el misteri de la nit, com si l'esplanada de gespa del davant de l'Hotel Ca l'Aguilot s'hagués convertit en la sorra del desert. Midi Nitm cantava amb una dolcesa impressionant. Poemes d'amor, poemes de guerra, poemes de festa... La Berlinesa la seguia, corejant alguna tornada. Al mig hi havia dues plàteres: una de dàtils, i una altra de caquis. —Berlinesa... Midi Nitm... —vaig fer a una. —Bona nit, racista —va saludar la Berlinesa amb aquells ullets de vella guineu que et corglaçaven. —Bona nit, senyor noble —va fer, en una petita pausa, la mauritana. —¿Us heu begut l'enteniment les dues? —vaig dir en un rampell d'indignació. —¿Vols un dàtil, noble meu? —va convidar, tot recordant el pacte, la mauritana Midi Nitm.

—¿Et plau un caqui, fill de puta? —va insultar la Berlinesa en el seu estil de demència crònica al qual em tenia acostumat des de feia més de quaranta anys. A terra, en un saca de correus, com si la tenda fos la d'un patge dels reis mags, hi havia tot de fulletons de publicitat que, de tant en tant, la Berlinesa anava signant i

tancant,

passant la llengua humida del suc de caqui, pel serrell engomat dels sobres. —¿T'interessa encara, mal esparver, la teva feina de creatiu de publicitat? —va amenaçar una altra vegada la Berlinesa. —¿D'on heu tret aquesta tenda de tribus nòmades? —vaig cridar—. ¿Ja heu demanat permís per plantar-vos aquí? ¿Què us he fet jo perquè us hàgiu conxorxat les dues plegades contra mi? —vaig gairebé implorar. La Berlinesa, mentre s'enretirava un dels vels que li tapaven la cara, va recitar: —Per a molts creatius de publicitat formats a Nova York, fugitius de Berlín, amb recomanació al clan dels Dun & Bradstreet, el màrqueting es defineix com una denominació moderna de vendes i fer calaix. Però el màrqueting té una funció d'abast superior al de les vendes. En realitat, el màrqueting és com un cant d'amor, un cant de guerra, un cant de festa! —es va exaltar finalment la Berlinesa alçant els braços i agafant després la saca de correus amb els fulletons de publicitat que va estendre per l'estora de la tenda com un bateig de confeti.

—Berlinesa... Berlinesa... —vaig remugar entre llavis, mentre em passava les mans per la cara per acabar de desvetllar-me. De fons, la mauritana Midi Nitm continuava cantussejant els seus versos de griot en un recital que es va anar estenent per la vall com una pedregada, dins el misteri de la nit, fins a l'embassament. —Mauritània és un desert... —cantava, trasbalsant tots els sentits—. El màrqueting és un desert... Al desert hi ha un aguilot... L'aguilot és un noble... El noble s'ha convertit en esparver... L'esparver ha volat a Berlín... I després ha niat a Nova York... L'esparver s'ha fet creatiu a Dun & Bradstreet... Però el creatiu era un racista i un menjajueus... I els jueus es van treure del barret de rabí el primer màrqueting del món... I quan l'estrofa s'acabava, l'africana tornava a començar, fent duo amb la Berlinesa, entre xuclada de caqui i picada de dàtil.

Podria ser perfectament que m'estigués tornant boja; o, d'altra banda, que senzillament estigui confosa i infeliç; 0, d'altra banda, que sàpiga exactament el que vull, però que no sigui capaç de fer-ho per tot el mal que provocaria. Com ser bo Nick Hornby

Capítol 2 El perit del Calvari —La pedra de molí va rodolar per aquest escòrrec... ¿Veu?... Encara hi ha les roderes. Després va petar contra aquella soca d'olivera, morta des de les glaçades, i ja no la va poder aturar ningú fins arribar al mur de ca l'invàlid... Vaig prendre nota del que em deia el funcionari dels serveis tècnics de la colònia. Havia de redactar un informe sobre les destrosses que havia provocat una curra que, després de molts anys, per culpa d'un aiguat, havia rodolat camí avall del Calvari —ningú no sabia com—, i s'havia acabat entaforant pel mur de la part de darrere de la casa de l'únic esguerrat de la colònia. Sense desgràcies personals, per sort. Però la casa —de les més antigues— havia quedat tan

malmesa com si fos de les construïdes amb pedra seca i bigues de fusta corcada. —Un miracle, senyor perit... Cregui'm, jo que em conec les construccions de la colònia de tota la vida, li puc dir que va ser un miracle —asseverava el funcionari amb un convenciment

que

sobrepassava

qualsevol

doctorat

peritatge de construcció. La colònia era a pocs metres d'un embassament que s'havia acabat de fer recréixer amb l'aprofundiment del llit. El petit tros de mar artificial, amb el pont del mur del pantà que havia guanyat altura amb les obres de millora, es veia des del planet on la pedra de molí, ara presumpta culpable dels fets, s'havia estat tota la vida, segons les veus del veïnat. Les cases de la colònia conservaven intactes les teules àrabs, enfosquides i plenes de verdet per la humitat del clima de muntanya alta. Algunes xemeneies detectaven llars de foc enceses. I el paisatge hivernal es retallava amb una filera de boscos verd fosc que ho encerclaven tot. L'indret estava animat, nit i dia i en temps de pluges, per la música d'un riu de muntanya que servia per alimentar el pantà, i pel renou d'un pont de grans dimensions per on circulaven de tant en tant els ferrocarrils, abans que s'amaguessin al túnel que travessava la serra. Vaig dir al funcionari que em quedaria uns dies a la colònia fins que no hagués aclarit a qui s'havien d'atribuir les responsabilitats. —¿Responsabilitats...? —em va objectar novament amb aquella cara que expressava, sense parlar, el que pensava.

—No hi ha hagut desgràcies, però s'ha de saber qui en té la culpa. La casa de l'invàlid potser s'haurà de fer enderrocar. I els problemes legals, quan els jutges dictaminin el procés, s'aniran embolicant. No és tan fàcil —vaig advertir. —Vostès, en nom de l'administració, tot ho compliquen més del compte! —es va indignar—. ¿Que no ho té prou clar? Una pedra de molí va anar a parar a la casa i, pataplam!, la va foradar. Un simple accident! M'hi vaig quedar. El mateix funcionari, que finalment es va avenir a la meva decisió, em va buscar habitació a l'hotelet que hi havia al peu de la carretera comarcal. Aparentment era una casa com qualsevol de les altres, però per dins havia estat completament reformada i tenia les comoditats del millor hotel de muntanya. L'encarregat de la recepció, un home madur, amb cara d'haver vist món, em va preguntar si m'hi pensava quedar molts dies. —No ho sé. Tot depèn de la feina... —¿Vostè és el perit de la pedra de molí, oi? La pregunta va ser directa i exigia resposta. ¿Podia passar desapercebut un perit de fora en un lloc com aquell? Impossible. Em vaig identificar. Ell va insistir: —¿Ja ha vist l'esvoranc de ca l'invàlid? —em va interrogar de seguida, amb la mateixa expressió que havia descobert en el funcionari dels serveis tècnics. —Hi he donat un primer cop d'ull. Un bon trau... —L'invàlid encara no se n'ha refet. Les desgràcies, en una família, no hi cauen mai ni soles ni perquè sí.

—¿I això? —em vaig interessar, pensant que no tenia res més a fer i que, en el fons, havia decidit quedar-me a la colònia atret pel cuquet de la investigació que devia haver heretat de les tardes d'ajudant a una agència de detectius, llegint informes econòmics i xafardejant sobre afers íntims, per pagar-me les classes de peritatge a la Facultat. —¿No li han arribat les veus? ¿Els rumors que parlen d'un miracle? Vaig accedir a jugar la carta que corria en boca de la colònia. —M'han arribat veus, sí. Però, la veritat és que no sé què pensar-ne... —Doncs, ja s'ho pot pensar bé! L'invàlid és l'únic que queda de dos germans. El gran es va ofegar en una bassa, molt a prop d'aquí, al tomb de la carretera. ¿Ja hi ha parlat? Quan ho faci, s'adonarà que amb prou feines pot dir amén. Diuen si, de l'esglai —va afegir el recepcionista, en to de confessió i en veu més baixa—, després de la mort del seu germà, no va recuperar la paraula. El germà gran, ¿sap?, l'acompanyava sempre conduint-li el cotxet de rodes. I ell va contemplar l'ofec sense poder-hi fer res. —¿I les teories del miracle? —vaig atacar. —Miri, jo no en sé res. Però la setmana passada va dormir aquí una mena de gent que em fa creure que no són rumors falsos. —¿Gent relacionada amb la pedra de molí? —No ben bé. Relacionada amb l'artifici dels miracles.

—¿Em vol fer creure que també hi ha experts en aquesta matèria? —Actualment hi ha gent per tot. I no és gens estrany que sigui així. La pedra de molí estava situada al capdamunt del camí del Calvari. Un carrer poc transitat perquè ja dóna directament als primers camps de fora de la colònia. Però és el que durant anys ha servit per fer-hi el recorregut de les processons, sobretot les del Divendres Sant. El viacrucis passa per allà mateix. —¿I això què té a veure amb els miracles? —Ah, m'han dit que no ho digui! Si vostè fos d'aquí, sabria que la pedra de molí, amb el forat immens que tenia al mig, servia tradicionalment perquè el mossèn hi plantés la creu el dia del viacrucis, en una de les catorze estacions. En realitat la pedra s'havia convertit en una mena de temple de campanya. I allà s'hi deien la major part dels misteris perquè, a més, el terraplè servia perquè els feligresos reposessin una estona i fessin una aturada després de la pujada del Calvari, que ja haurà notat que és molt pronunciada. —Ho he notat, sí. Vist a l'inrevés, el pendent és el que va fer rodolar la mola... No m'estranya que baixés amb tota la fúria del món i envestís parets i tot el que se li posés davant! —Per això la setmana passada hi va haver aquí gent... sospitosa. —¿Sospitosa de què? —Home, miri, jo no sóc dels que es donen cops al pit els diumenges. M'està malament dir-ho perquè aquí, a l'hotelet, m'hi mig guanyo la vida i he d'estar bé amb tothom, però

cadascú ha de ser com és. I per tant no li diria que crec en els miracles. Ara, pel que he pogut saber, diferents esglésies volen comprar la casa de l'invàlid per fer-hi un santuari de peregrinació dels seus fidels. —¿I es parla de diferents esglésies? —Sí. Naturalment, els feligresos i el mossèn defensen que si és un miracle, és un miracle que els pertoca directament, almenys pels viacrucis que hi porten fets. Però aquí hi van dormir una nit els representants d'una mesquita, que a vegades fan celebracions amb els temporers de la colònia quan és la temporada de les collites. I al·leguen que l'invàlid s'ha adscrit a la seva creença perquè va rebre un missatge en somnis, després de l'accident de la pedra. —¿Però per què tot aquest interès tan universal pel ditxós casalot de l'invàlid? —La cosa ve de lluny. Els feligresos afirmen que cada Divendres Sant, quan feien el viacrucis i s'aturaven amb la creu plantificada a la pedra de molí, les lletanies tenien de rerefons els renecs de l'invàlid que des de dins de casa els feia pujar els colors a la cara, ni que fos de matinada. ¿Ho entén ara on rau el miracle? —Doncs, no, francament. —¿A vostè li sembla que podia renegar en veu alta i en una pronunciació claríssima, l'invàlid, si amb prou feines pot dir bon dia quan el trobes amb la cadira de rodes? Em vaig rendir davant de tal evidència. —¿I d'això se'n considera un miracle?

—Home, miri, el foc amb foc s'apaga. Les coses divines són misterioses i no goses desmentir-les. Que cada Divendres Sant, durant anys, hagués passat el mateix i que ara la pedra de molí, que feia de suport a la creu, s'hagués incrustrat dins el mur del darrere de la casa, sense ni tocar l'invàlid, té tota la pinta de miracle. Però, en fi, vostè ha de fer la seva feina i a mi no em faci cas. Jo ja li he dit el què. Em va donar el penjoll de fusta gravat amb el número de l'habitació i una clau de les d'artesania. —¿La 111? —vaig preguntar, intrigat per la prosperitat inesperada de l'hostal. —Ah, no vol dir res. Coses de la mestressa. Diu que posant números alts a les habitacions, fa més bona impressió als passavolants. Només tenim tres habitacions. La 111, la 222 i la 333. I, per fer-ho més rodó, la 111 és al tercer pis! —va dir, esclatant a riure. Em vaig disposar a enfilar el ram d'escales de fusta, il·luminat per un modest llum de jonc amb paper de ceba com a pantalla. Vaig ser amable i vaig dir al recepcionista de l'hostal que no em feia res de pujar a la 111, ni que fossin tres pisos. Després de dormir tota la nit intranquil, la llum que es filtrava pels porticons de l'habitació em va desvetllar a punta de dia. Piulaven els ocells que, poc acostumat com hi estava, em van fer l'efecte, en un primer moment, que era el ràdiorellotge de casa. Estava decidit a començar la meva investigació de peritatge, en primer lloc, pel mateix invàlid. ¿Què en pensava

ell, de l'accident? ¿On era a l'hora que va succeir allò de la pedrada? ¿Què en sabia dels rumors d'especulació espiritual sobre la seva finca? Quan vaig pujar a casa seva, tot i que ja era avançat el matí, s'acabava de llevar i s'estava encara al llit. Una dona amb manteleta l'ajudava a desfer-se dels llençols, li passava una mica d'aigua pels ulls, el vestia i l'instal·lava a la cadira de rodes amb la qual circulava des de la casa, a peu pla, per tota la colònia. —I bona hora... —vaig dir amb la prudència de qui interromp una feina plena d'intimitat. —Ah... És Herr Perrít... —em va semblar que xiuxiuejava la dona a cau d'orella de l'invàlid. L'invàlid se'm va adreçar amb unes frases difícils d'entendre a la primera. Les paraules borbollaven i les síl·labes s'ennuegaven. Vaig desxifrar poca cosa. I vaig acompanyar un somriure fals amb un «sí» d'allò més ridícul. La vella se'm va acostar. —Herr Invalít diu que com està l'informe de la pedra i li agraeix que hagi vingut personalment a veure'l. Aleshores vaig notar clarament que la dona que tenia cura de l'invàlid parlava amb ressonàncies germàniques. I em vaig fer l'interessat sobretot per trencar el gel de la visita. —¿Que potser no és de la comarca, vostè? —vaig dir, abordant l'origen lingüístic, que sempre proporciona un tema d'arrencada. —No. ¿I vostè? —em va tallar àvidament.

—Sí. Sí... Però vaig fer de lector durant un curs a Berlín —vaig explicar confessant la meva sorpresa pel seu to alemany, a la vegada que se'm va quedar mirant fixament. —Jo també vaig viure molts anys a Berlín! El món és un mocador, ja ho veu —va fer acomodant-se bé la manteleta sobre les espatlles. —Quina casualitat! —vaig exclamar, satisfet d'haver trobat un punt de contacte en aquell ambient, pel meu gust massa inhòspit. —¿Si no li convé res més, Herr Perrít...? —va tallar. —No. Volia confrontar quatre dades amb el senyor... —anava a dir «invàlid» i vaig rectificar de seguida— ...implicat en el judici de la pedra de molí... Aleshores vaig notar un lleuger corrent d'aire. —Maleït foradot! —va remugar la dona de Berlín. —Aviat ho arreglarem. Tan aviat com tinguem els papers a punt, començaran les obres —vaig animar. Ella em va dedicar una mirada de desconfiança. L'invàlid seguia atentament la nostra conversa de compromís. —Me'n vaig. Fins al vespre. Teniu el dinar a punt. L'he deixat a la nevera —va dir, adreçant-se a l'invàlid. Ell la va saludar amb un gest de mà tremolós. —Una bona ajuda... —vaig dir, disposat a interpretar les paraules que anés obtenint de la víctima de la pedra de molí. —¿A vostè li fa l'efecte que és una ajuda? Ve a primera hora. Em neteja una mica. Em prepara el dinar, ja ho ha sentit. I torna al vespre per posar-me una altra vegada al llit. —Déu n'hi do!

—No, senyor perit... —va alçar el cap com si no estigués segur que la dona se n'hagués anat—. Una bruixa! Una mala bruixa! Vaig tornar a quedar sorprès una vegada més des que havia arribat per dur a terme la meva missió tècnica a la colònia. —Aquí li diuen la Berlinesa. Ja li ha dit que ella havia estat a Berlín. Hi va viure amb un propietari que se'n va haver d'anar per no caure a mans dels creditors. Carregat de deutes, va instal·lar una agència de representació de vi, oli i fruita seca a Berlín. I ella el va acompanyar. Aleshores era molt jove. Una poncella envejada per massa homes. Però tenia talent. I encara en té. Ja ho veurà si es queda més dies a la colònia. Vagi amb

compte perquè és capaç de fer-li fer el que ella

vulgui. Té uns poders extraordinaris... —l'invàlid va tornar a mirar cap a la

porta per on havia sortit la vella feia una

estona. —¿Parenta de lluny? —vaig insinuar. —No. Ni tan sols amics. Un dia es va presentar a la colònia fent-se passar per pintora. Va ocupar un bungalou que hi ha a l'altra banda de la colònia, tocant al riu de la dreta. Sortia poc. És veritat que de tant en tant la veien amb un cavallet de

pintor, pels voltants de la casa. Però les males

veus afirmaven que bevia i que... rebia visites d'homenots —va denunciar, fent anar una de les mans que deletaven la seva feridura damunt el respatller de la cadira de rodes. —¿No té família a la colònia? ¿Algun descendent de la part del seu marit?

—Ningú. Ell era fill únic. Hereu de tot. S'ho va balafiar pel mal cap i pel mal joc. Quan portaven tres anys de casats van tenir una filla. Però la malastrugança sempre persegueix els qui la criden. —¿La malastrugança...? —Sí. En una collita d'hivern, la petita es va quedar sola a casa. Ningú no sap on era ella i per què l'havia deixada sola. Es veu que la petita va remenar entre les caixes de caquis. La van trobar ofegada després d'empassar-se un tou de peles. Des d'aleshores diuen que si va començar a beure, ja abans de marxar cap a Berlín. No fa gaires anys van descobrir que s'havia volgut

enverinar amb pintura d'oli xuclada del tub

estant. Encara inconscient, quan la portaven a urgències, anava confessant que els caquis eren més dolços si se'ls pintava amb els colors de la

paleta. ¿Vol que li digui la

veritat, senyor perit...? Em fa les feines de casa perquè no té on caure morta. I perquè jo sóc un invàlid i necessito algú que faci el que jo no podré fer mai. Vaig notar que, des que ens havíem quedat sols, a manera que anàvem prenent conversa, l'invàlid articulava les frases del tot entenedorament. ¿I allò de l'esglai que m'havia explicat l'hostaler, del dia que va contemplar impotent l'ofec del seu germà gran a la bassa? No en vaig fer, però, gaire cas. Vam parlar del dia de la pedra de molí. Vaig completar algunes dades que em feien falta per a l'informe. Vaig inspeccionar l'esvoranc del mur del darrere. I vaig mesurar amb la cinta mètrica el recorregut de la pedra fins que va anar a topar al mig de l'alcova.

—Jo era allà... —va assenyalar un racó de la cambra—. No feia gaire que m'havia llevat, com ara. I tot va

ser com si

hagués passat un terratrèmol de tres segons. Encara vaig tenir esma d'esperar que la casa em caigués al damunt. Després tot es va fer silenciós i vaig començar a notar l'airet del nord que entrava per la paret esfondrada. Durant uns segons —va dir aleshores amb un deix de terror a la nou del coll—, vaig tenir la sensació que era a l'altra banda de la porta berlinesa de Brandenburg, veient el picot de la blackdecker fent el primer trau a la vergonya de ciment rus. No li vaig gosar parlar dels rumors. No vaig tenir prou atreviment de comentar el que m'havien dit sobre la versió del miracle. Sobre els renecs que sortien de casa seva les matinades de Divendres Sant a l'hora del viacrucis. En el fons no era competència meva. Però, quan ja me n'anava, va deixar anar un parell d'afirmacions que em van tornar a alertar. —¿Vostè creu que Déu existeix? ¿Vostè creu allò que predica el mossèn sobre un tal Jesús que feia parlar els muts i que feia caminar els invàlids? No vaig saber què dir. Vaig respondre amb un gest d'espatlles que crec que ell em va agrair. Ell va continuar: —La Berlinesa, la vella bruixa, diu que això de la pedra del molí té alguna cosa a veure amb els que tracten amb Déu... I m'hi barreja el profeta dels africans que fan de temporers. I no sé què dels àngels, com si fossin ministres de Déu —va afirmar finalment. —Jo sóc un humil perit... —vaig confessar.

—Me'n faig càrrec, me'n faig càrrec... —va acabar l'invàlid, em sembla que una mica decebut. Quan vaig sortir de ca l'invàlid, vaig enfilar el camí del Calvari. Volia inspeccionar novament el marge d'on s'havia despenjat la pedra de molí. Prendre una altra vegada mides. Comprovar possibilitats. Seguir la pista d'unes empremtes de màquina eruga que m'havia semblat veure prop del marge desplomat. Caminant d'esma, vaig arribar a l'altre costat de la colònia. No em vaig adonar que havia agafat una de les passejades que envoltaven el terme, vorejant el riu de muntanya que baixava impetuós fins a l'embassament. Un vell indicador d'excursionistes indicava el camí de bosc amb el número 4D. —A la pista de l'embassament, s'hi arriba en cinc minuts, sortint més enllà del refugi de la Berlinesa, després d'haver travessat el senderó que es troba de seguida. L'home era més aviat baixetó. Portava una camisa de quadres vermells i verds. Uns pantalons de pana fins al genolls. Aguantats per uns tirants. Botes de muntanya amb mitjons vermells i ratlles taronja. I, incomprensiblement, un barret germano-austríac amb aires tirolesos. I anava amb un cavallet de pintor plegat. Mentre m'informava, em va assenyalar l'entrada del senderó amb el bastó punxegut que portava i va dibuixar al terra moll un senyal creuat semblant al d'una esvàstica. —No té pèrdua! —em va afegir encara cridant des de lluny estant.

Em vaig apregonar en el bosc. D'entrada, el camí dibuixava un pendent suau entre pins, alzines bordes, avellaners silvestres, mates de galzeran, feixos de grèvol i tous de molsa nadalenca, tot acaronat per un pendent de falgueres. Em vaig sentir dominat per aquella verdor i per la sensació de frescor que, camí endins, no feia sinó aprofundirse encara més. I em vaig trobar engolit per la simfonia de l'ocellam i les juguesques d'un esquirol que em saltironava per davant dels peus, prudent i provocatiu alhora. Immers, doncs, en un paratge tan insòlit per als de ciutat com jo, m'anava sentint, cada vegada més, un furtiu de la meva obligació professional de peritatge. Aleshores vaig observar en un revolt de camí que s'aproximaven dues dones. A primer cop d'ull no les vaig poder distingir bé, però de seguida vaig constatar que eren dues donetes ja d'edat. Quan les vaig tenir més a prop, em vaig adonar que les dues feien encara bona patxoca i lluïen un parell de collarets de lapislàtzuli idèntics, blau immens, cosa ben insòlita per fer un passeig pel bosc! Les dues, tan aviat com van ser a la meva altura, es van aturar, es van improvisar un tul davant el rostre, i fins i tot hauria jurat que m'inspeccionaven amb la línia dels dos ullassos damunt el tul protector amb la mateixa perspicàcia que ho hauria fet una parella de forestals. Vaig somriure per donar fe de la meva persona i perquè, en un paratge més aviat solitari, no em prenguessin per un assaltador de camins. —Jove... Vostè que té carrera de perit... ¿No parla pas buruixaski...? —em van dir.

—No... —vaig fer sorprès. I per compensar la meva ignorància, vaig recitar les llengües amb les quals em podia defensar—: Francès, català, anglès, alemany, castellà, italià, reto-romànic, basc, potser grec i una mica de rus... —No, no, no, deixi-ho! —van desistir les dues, quan ja havien tornat a posar-se a caminar. Camí avall, el bosc encara s'espesseïa més! Vaig intentar de posar en solfa els meus informes sobre el cas de la pedra del Calvari. Però les dades, les mesures i les conjectures se'm creuaven amb el dubte dels meus coneixements d'idiomes. Malgrat

això, per molts esforços que fes, tot va ser inútil

perquè no podia trobar en la meva memòria cap branca que em donés un simple indici de la llengua buruixaski per la qual m'havien demanat. Fent cabòries com estava, no m'havia adonat d'una parella del cos de la guàrdia de muntanya que, amb la metralleta a l'espatlla, ja eren, com aquell qui diu, damunt meu. No cal que digui que es van aturar, em van escorcollar, i em van fer a cor la mateixa pregunta que abans m'havien formulat el parell de dones. Recitar les meves llengües i comprovar el seu desencís va ser tot una mateixa cosa. L'escena es va repetir, almenys, una dotzena de vegades més, però amb parelles que vaig deduir que eren temporers perquè feien cara de pakistanesos, de turcs, d'iranians i d'alguna ètnia índica més, fauna més pròpia de nuclis urbans de tràfic de port i

de basar que no pas d'aquella colònia.

Mentrestant, atret ara ja per la curiositat del misteri, només tenia ganes de fer adeleradament camí. Ja sé que havia començat dient que era una colònia petita, tranquil·la i apartada de la ciutat, entre muntanyes. Però tot se'm descontradeia quan veia venir un pagès amb un sac a

l'esquena, una parella amb xandall i tres criatures

rosses amb anorac esportiu, un paleta amb un carretó ple de runa, una noia amb un gos pelut i negre, un forner com si fos un cuc de farina,

amb samarreta, gorro i granota de color

blanc torrat, un director d'orquestra amb quatre músics de banda tocant al darrere el Clant del Paster, una minyona cubana amb còfia, o un taxista rural amb un tot terreny enmig d'un núvol de polseguera. Aleshores

sabia

que

tots

s'aturarien

ridiculitzarien amb la seva interpel·lació! Mentrestant, devien haver passat de sobres els cinc minuts des que el primer informador, aquell exemplar tirolès que m'havia trobat abans d'enfonsar-me en la passejada del recorregut senyalitzat de muntanya 4D, m'havia donat de coll per arribar a l'embassament. I això em va començar a inquietar perquè el sender ara ja tenia tota la pinta de no voler-se acabar mai. Vaig alleugerir una mica el pas. Potser, de fet, m'havia entretingut. Però no havien transcorregut ni deu minuts més quan, providencialment inspirat, vaig girar cua per arrencar a córrer pel mateix lloc d'on havia vingut. No hi vaig ser a temps. La Berlinesa em va sortir de trascantó, per un dels corriols que devia portar al seu refugi.

—Vaja, vaja... ¿On va Herr Perrít per aquests verals? De moment em vaig quedar sense saber què dir. Després vaig estossegar i vaig respondre el primer que se'm va acudir. —Seguint les roderes d'una màquina de remoure terra, m'he apartat del camí... —¿Ja s'ha entès amb Herr Invalít? —Tinc les dades que em fan falta. —M'han dit que ha demanat habitació a l'hostal de la carretera... —va deixar anar amb un to de xafardeig impertinent. —L'assumpte és llarg i més val que l'enllesteixi de pressa. L'esvoranc del mur no esperarà gaires temporals més... —¿Dorm a la 111? —Sí. ¿Com ho sap? —Tots... —va dir amb èmfasi i murrieria, esbossant un lleu somriure— han dormit aquests dies a la 111. —¿Tots...? —Sí. Tots els que vénen al poble atrets per qualsevol missió sobre la pedra del molí. —És un bon hostal —vaig afirmar. —No se'n refiï. És un hostal sobre el qual han caigut totes les malediccions possibles. ¿El vell recepcionista li ha fet creure que era un hotel de cinc estrelles, oi? —Dona, tant com això... —Sí, ja el conec. És un xerraire. Es passa el dia escoltant els rotllets de les dones i capgirant tot el que sent. ¿Sap per què el conec tan bé? Vaig estar amb ell a Berlín. Però li parlo,

esclar, d'abans de la caiguda del Mur. Sota una tapadora d'importació de vi, oli i fruita seca, el bandarra traficava amb jueus! Ara encara en té arrencades de tant en tant! És un podrit racista. A vostè li ha donat la 111 perquè és un perit i té carrera, però si hagués estat un africà temporer, dels que busquen guanyar-se el pa, li hauria negat el plat i el llit. —No ho hauria dit mai... —vaig dir entre llavis. —Vostè no, perquè acaba d'arribar. I les aparences no serveixen per als nouvinguts. Jo em conec el pati pam a pam —va presumir. I fent cara de vella terratinent arruïnada va afirmar: —Abans que s'ho jugués tot al cafè, jo era la mestressa de la casa. L'enveja del poble! Però ell va ser un vividor i va haver de córrer món per purgar les seves fatxenderies... ¿Per què es pensa que parlo alemany, jo? De quan vaig ser a Berlín, per força. Vaig arribar allà sense saber ni dir aquesta boca és meva. Em vaig haver d'espavilar. Allà em deien la dona de l'Aguilot, un renom que aplicaven als qui acabaven la feina bruta dels nazis amb els jueus. I aquí em diuen la Berlinesa. ¿No li han dit que estic boja? La seva franquesa em va desconcertar. —No. Només m'han dit que havia estat a Berlín —vaig mentir. —¿Herr Invalít també...? —Amb ell, només hem parlat de la pedra de molí. —Fan córrer que vaig matar la meva filla... —Les males veus... —vaig exclamar.

—No. No són males veus. ¿Vostè no és a l'habitació 111, ara? Al temps de la collita hivernal, la meva petita també dormia a la 111. I els mossos, que venien de l'oliva, deixaven les caixes de fruita de caqui escampada per l'alcova. Tota la casa s'empeltava d'aquella sentor de fruita acabada de collir! Els caquis ho tintaven tot de mil aromes! I omplien de color groc vermellós tota l'estança on hi havia la petita del meu cor! —Els anys no passen en va. Oblidar és un dels millors remeis per foragitar els turments que a vegades no et deixen viure. —¿Per què es pensa que cada Divendres Sant he anat de penitent descalça fins a arribar al peu de la pedra del molí? Per oblidar! Per purgar! Per demostrar que la Berlinesa havia nascut per viure entre els homes i per pintar les teles que li volguessin regalar. Però ells dos, l'invàlid mut!, conxorxat amb el rebentajueus de l'hostal, m'han avergonyit cada any amb els seus renecs com si fossin mals esperits que només el mossèn i els altres podien desinfectar amb els càntics gebrats de la matinada, amb la creu apostada al forat de la mola! La Berlinesa es va assseure en una pedra plana que hi havia a prop de la passejada 4D. Estava marcada amb tres pinzellades gruixudes dels senyals d'excursionista, vermell i negre, que ella, amb les ungles llargues, anava rascant amb ràbia. —Després diuen allò dels colors... —va remugar amb veu baixa, quan ja havia començat a plorar i, probablement, li devia haver entrat el fred al cos, perquè s'arreglava la manteleta fins a cobrir-se més el pit.

—Fins i tot els seguidors d'Al·là han sentit a parlar d'allò meu dels colors i del meu mal cap amb la pintura d'oli de tub... —va repetir. La vaig deixar en les seves cabòries i amb el posat de malaltissa. —Tinc una mica de pressa, Berlinesa —vaig dir. Però no em va sentir. O em va semblar que no em sentia. Quan ja estava a punt de recular vaig notar que em cridava. —Ei, Herr Perrít! Em vaig girar sobresaltat. —¿Vostè que ha estat lector a Berlín, no parla pas buruixaski...? —Ha plogut molt. L'embassament està més ple, avui... —vaig dir, mirant cap a la capa de petit mar blau i evadint la pregunta de la Berlinesa. —Els del funicular faran l'agost, avui —va sentenciar ella, amb una agilitat mental admirable per fer-se també la desentesa. Em va donar una bona idea i em van agafar ganes de pujar amb el funicular fins al turó més alt que dominava la colònia. El fulletó de turisme deia que des de dalt es tenia una de les millors vistes de l'indret i asseguraven que, al peu de l'antic castell, hi havia tots els serveis per qui s'atrevia a passar-hi tota una jornada. Vaig arribar, per fi, al pont de la paret de l'embassament i em vaig encaminar de dret cap a la cabina on venien els tiquets per pujar amb el funicular. La Berlinesa no s'havia equivocat gens amb la seva predicció. La cua arribava a

travessar tot el pont de l'embassament. Hi havia, curiosament, molts grups d'asiàtics similars als que m'havia trobat pel camí del refugi de la Berlinesa. De sobte, un home que anava darrere meu es va plegar com un joc de cartes mentre que, la que feia cara de ser la seva dona, una matrona grossa, esverada, reclamava un metge. Quan el doctor va aparèixer, va diagnosticar de seguida que la sensació de l'altura li havia jugat una mala passada. «És ben mort!», va dir el doctor, traient-se l'auscultador de les orelles. La nova vídua no volia entrar en raó i ni amb les paraules del metge ni amb les dels altres que esperaven torn per pujar al funicular van aconseguir de calmar l'estat de nervis que s'havia apoderat d'ella. Em vaig acostar al grup de xafarders per constatar que el motiu de l'alarma tenia un mínim de fonament. Va ser aleshores

quan vaig notar que algú em tustava a l'espatlla

suaument. —Herr Perrít... —¿Vostè, aquí, Berlinesa? —Això del mort passa cada dia... —Sí, ja ho diuen. El cor, l'altura... —Deixeu-vos de cors i d'altures! —va mirar als quatre costats

per

assegurar-se

que

l'escoltaven—.

muntatge de la companyia de l'embassament. —¿Un muntatge de què? —La dona grassa i el presumpte infartat. —No pot ser... —Oh, i tant! Els serveixen de reclam!

És

Li vaig dir que sí, esclar. Des que estudiava la carrera de perit, havia fet amistat amb psiquiatres que ara exercien en centres de prestigi i sempre m'havien recomanat que el millor en aquests casos és deixar els que estan coixos d'un bull pel que són, donar-los la raó i fer-los feliços. Vaig tornar a fer cua, després de treure el tiquet, quan el tot terreny dels forestals ja s'havia endut la víctima i la seva dona, envoltada de llàgrimes, greixosament histèrica. Aquell dia, que havia tornat a petar el sol, després d'un parell de setmanes d'aigua, es veu que grups organitzats amb turistes de la costa, a part de les colles índiques que ja havia observat, s'havien congregat per pujar amb el funicular fins al turó de l'embassament. Quan va tocar el torn del meu grup de cistella aèria, va succeir el que ja em temia. La Berlinesa, amb un tiquet a la mà, fent-lo voleiar en senyal de victòria dirigit a mi, havia aconseguit d'agafar el viatge de la mateixa cistella. El funicular es va bellugar. I, amb totes les traces del món, la Berlinesa va aconseguir obrir-se pas fins al racó on jo m'havia instal·lat. Atapeïts com anàvem, suàvem com a polls ni que fos hivern, mentre, amb un lleu pessigolleig, anàvem deixant el pantà i la colònia a baix, petits com un ou. Sentia l'alè de la Berlinesa molt a prop meu. I el seu xiuxiueig a tocar de l'orella. —¿Què? ¿Li agrada l'ascensió, Herr Perrít? Amb el cap vaig fer que sí. No m'havien agradat mai ni els avions, ni els aeris. Però no eren moments per relatar en veu alta les meves pors. Se'm començaven a tapar les orelles i tot ho endevinava ja molt llunyà.

Si he de ser sincer, la conversa d'aquella tocada de l'ala de Berlinesa m'amoïnava del tot. —A mi també m'agrada molt —es va respondre ella mateixa—. No me'n mouria. Esclar que, no sóc un exemple perquè jo hi pujo cada dia, ¿sap? Disposat a escoltar el que fos, vaig acceptar aquella nova confessió amb un somriure estret i forçat. Però ella, malgrat això, va insistir. —Vet aquí per què me les sé totes! A mi no m'enganyen, ¿sap? El tip que em vaig fer jo, de pujar funiculars i aeris quan amb el porc aquell d'estafador anàvem als Alps! Però aquests d'aquí se les pensen totes i a mi no me l'encolomen, ¿sap? ¿Que es pensen que som babaus perquè vivim a la colònia? Vinga, home! Ja ho ha vist, la farsa de l'infart, els plors de la viuda... I la gent encara hi té més tirada. ¿Com vostè, oi, Herr Perrít? ¿Oi que vostè tampoc no s'espanta? Bon xicot, bon xicot! Sou tossuts i ferms els de la capital! Que no us vinguin amb pedres de molí que esfondren cases, a vosaltres! El monòleg de la Berlinesa va començar a cridar l'atenció de la resta del passatge de l'aeri. M'havia mig marejat, i quan vam haver arribat al capdamunt del turó em ballava el cap. Però encara em quedaven forces per entendre bé el que em deia. —Bé... ¿I vostè des d'on es llança? No! Per aquí sí que no estava disposat a passar-hi! Avall amb les teories dels meus amics psiquiatres! Em vaig insolentar, i em va doldre, amb la Berlinesa.

—Jo no em llanço des d'enlloc, senyora! No estic pas boig! Però ella no va perdre en cap moment la serenitat ni la mitja rialleta amb què l'havia descoberta a ca l'invàlid. —No s'ho prengui malament. Si, a més de fer de perit, cregués en els ministres d'Al·là, sabria què vol dir tenir el do dels àngels. Jo només l'avisava per si volia que ho féssim plegats. Miri, jo, cada dia, ho faig pel balcó de la cara sud... —Jo baixaré com tothom amb el funicular, Berlinesa! —vaig cridar sense adonar-me'n, encoratjat segurament pel paisatge que s'havia estès als nostres peus. —Doncs, ho sento, Herr Perrít... S'ha equivocat de línia de funicular. Aquesta només és de pujada. Línia de les pistes de risc, en diuen. Sense donar-me temps perquè reaccionés, es va donar una embranzida, va fer una corregudeta pel replà de gespa i es va defenestrar muntanya avall. Com si fes parapent, però sense ala! Ert. De moment em vaig quedar ert. Tot era sol i verdor. Verdor per tot arreu. D'esma vaig anar a topar amb el guardià del funicular. Era dins la cabina de control, d'esquena i culivat, apariant alguna peça. —Disculpi'm... —vaig dir—. Es tracta d'una emergència, una bona dona, una tocada de l'ala —vaig afegir amb un gest de dit al front—, s'ha tirat a baix... Es va girar. Ni tan sols s'havia immutat per la meva notícia. Quan el vaig reconèixer em vaig esglaiar. Era el

presumpte mort per atac de cor, ara viu, de baix a l'embassament!

I, just uns segons després, va fer cap el

metge que havia decretat la seva defunció de paper mullat! Els dos portaven una granota color de lapislàtzuli i duien l'anagrama semiesvàstic de la companyia imprès a l'esquena. Van somriure'm. I jo també vaig somriure, enfonsat per la presa de pèl. Vaig baixar de pressa, a empentes i rodolons, per un corriol obert pels excursionistes. M'aferrava a les branques, patinava pel terra humit, arrencava branquillons d'arboç, m'esgarrinxava agafat al grèvol i els galzerans, em deixava anar de cul... Vaig quedar desfet. I quan vaig tocar carretera, vaig anar de pet a l'hostal. A la 111 em podria dutxar. Em trauria la suor del damunt. Posaria les coses en ordre. Potser podria fer l'informe de la pedra del molí. Massa feines alhora! Vaig entrar a la recepció i de seguida em vaig adonar que ella, la Berlinesa, era allà, asseguda en una de les cadires del costat del mural d'excursions programades amb autocar. —Bé, bon perit, bon xicot! Tossut i ferm! —va fer, tot picant de mans i rebent la meva arribada com la de l'atleta que es rendeix exhaust a la cinta de meta. Vaig demanar la clau de la 111. El recepcionista em va voler dir alguna cosa, però jo vaig enfilar el ram d'escales. Tres pisos. I vaig entrar d'una revolada. Amb la mateixa revolada que vaig baixar cridant, escales avall, buscant l'ajut d'algú. D'algú que em digués que el que veia era veritat i que no tenia al·lucinacions motivades per

l'excés d'altura i per les pressions d'un encàrrec oficial de peritatge compromès i delicat. —¿Què passa, senyor perit? —va fer el recepcionista. —¿Pot pujar amb mi a la 111? —vaig implorar. —Esclar que sí. Vam pujar l'un darrere l'altre. Ell anava convencent-me que jo tenia la millor habitació de l'hostal. Que hi havien fet nit els millors hostes de pas. Fins i tot va deixar anar que els de la mesquita n'havien cantat excel·lències. Que jo no era ni un negre ni un moro, va dir amb un cert menyspreu, i que tenia tota una carrera. Que me la mereixia com el millor dels clients. Ell mateix va obrir la porta i, com un grum d'hotel, em va cedir el pas. —Miri —vaig dir—. L'habitació, no en dubta ningú, és meravellosa. Una magnífica vista sobre l'embassament. Un paratge de boscos encantador. Però... —i vaig obrir d'una revolada la porta del bany. —Miri, guaiti, sense escrúpols... Miri la tassa del wàter... —vaig cridar. —¿I què vol dir? —va fer ell, impassible, al cap d'uns segons. Jo, gairebé tan escèptic com tots els que havia conegut des que havia arribat a la colònia, contemplava amb la mateixa

serenitat que ho feia el recepcionista, el caqui de

copa ben arrodonida i carregat de fruits que potser s'alçava un parell de metres des de l'ull de la tassa enlaire.

—Però, ¿es pot considerar un fet normal la presència d'un caqui oriental a la tassa del vàter de la 111? —vaig cridar mig histèric. —I tant! ¿Que també és dels que creuen que l'home ha de tornar al camp, vostè? Doncs, va ben passat per aigua, amic. És el camp el que ha d'anar sempre i a tot arreu amb l'home. ¿Entén per què li deia que no hi havia a la colònia cap més habitació com la 111? ¿Que no li he dit que aquí hi ha fet nit la flor i

nata de la humanitat? ¿Que es pensa que no hi

entenem en peritatge d'adobs agrícoles, nosaltres? Tenim màrqueting del bo, jove. El caqui n'és la millor prova! Vaig notar que la Berlinesa espiava des de la porta. Reia per sota el nas, protegida amb la manteleta. I, a més, havia deixat anar un «racista!», que podia desencadenar un altre conflicte que jo ja no desitjava. —I el millor que pot fer és menjar-ne tants com en vulgui. Faci-ho, faci-ho, home! Van inclosos en el preu de l'habitació! Tenia raó. De les dues piques que hi havia al lavabo, una era plena a vessar de caquis maduríssims, vermells, sucosos i rodons, amb la polpa d'una amplada com no n'havia vist mai enlloc. L'altra contenia un munt de peles que encara suquejaven, insinuant de lluny estant aquell to aspre de la pell pubescent que deixaven a la llengua. El bidet també era ple de cors de caqui. Aleshores vaig veure la pila de peles grogoses. Vaig veure els ulls lluents de la Berlinesa al relleu de la porta de la 111. Vaig veure les peles amenaçants. I vaig descobrir que,

tant el recepcionista com la Berlinesa, esperaven que piqués per la temptació del fruit. —Deixo l'hostal! —vaig cridar. —Senyor perit... —va fer, decebut, l'hostaler. —Herr Perrít... —va xiuxiuejar la Berlinesa. —No m'ofegaran amb peles de caqui ni em moldran sota una pedra de molí! —vaig exclamar desesmat. Vaig sortir a la carretera comarcal amb la cartera de mà on portava els documents de l'informe que no sé com faria, si és que mai l'acabava fent. Pels revolts de ponent vaig veure que s'acostava el cotxe de línia. A la vegada que, per un dels carrers, que baixaven del capdamunt del Calvari, amb la maneta de fre a la cadira de rodes, vaig descobrir els grinyols dels pneumàtics de l'invàlid que, com en una cursa ciclista de fons, es dirigia cap a l'indicador de parada de la cuneta. —Ei!... Ei!... Senyor perit!... M'he descuidat de preguntar-li una cosa molt important...! Senyor perit...! El cotxe de línia acabava d'afluixar la marxa i obria les portes automàtiques per deixar-m'hi pujar. Em vaig instal·lar en un dels únics seients lliures, tocant al parabrisa del darrere de l'autocar. Encara vaig ser a temps de veure l'invàlid perseguint, inútilment, amb el cotxet a tota pastilla carretera avall, el bus que ja havia enfilat la marxa bona. —Senyor perit...! ¿Que no em sent...? És que a casa hi volen fer una mesquita...! ¿Vostè no parla buruixaski...? Senyor perit, ¿no parla pas buruixaski...?

Es va anar perdent en l'horitzó de l'asfalt. I els crits de l'invàlid es van confondre aviat amb els sotracs de l'autocar, que esquivava els retombs que vorejaven l'embassament. Em vaig posar de bon humor. M'havia fet el propòsit de despistar-los i ho havia aconseguit. I, per sort —virtut rara en el meu ofici de perit—, no se'm va acudir mai més d'anar al fons d'aquella insistència pobletana. Vaig fer un bon informe de la pedra del molí i de l'esvoranc del mur de ca l'invàlid. I tinc entés que, amb la crisi de finançament de les branques religioses, els projectes d'un temple a ca l'invàlid se'n van anar en orris. Per una altra banda, no vaig sentir anomenar mai més aquella pretesa llengua que només devien parlar al Calvari de la colònia. I transcorreguts uns dies, jo mateix me les veia negres per articular els seus fonemes. ¿Buix... buxi... burukasxi...? Ara mateix, sense anar més lluny, m'ha calgut fer un esforç mentre ho relatava. En el fons, sempre he pensat que el do de l'oblit —tan escàs— és una sort divina.

De l'anell surt la cadena que s'emporta la mirada i se'n va fins a la mort. Agafa't la grenya, Picanya! La grenya de Pasqual Picanya (assessor jurídico-administratiu) Lletra i música de Carles Santos

Capítol 3 El venedor de la crossa de freixe Quan el vaig conèixer, el Quelatravo Coix ja era un venedor d'enciclopèdies que s'havia establert a la ciutat. Li havien desforestat il·legalment el bosc de la colònia. I explicava que n'havia emigrat perquè la cacera, malmesa pels incendis, hi anava minvant molt. En aquella època, tocada per la crisi europea, els mateixos veïns que un bon dia l'havien designat agutzil ja havien abandonat també els seus casalots, esquelets de ciment i fusta convertits a poc a poc en peces d'un poblat fantasma. Ara, a primer cop d'ull, l'indret semblava que fos un terme baratat pels socis d'una gran productora d'estudis

cinematogràfics en ruïna. I el paratge només era presidit per la ruta imaginària del reflex platejat dels cables de la línia nuclear de molt alta tensió i per l'estol de molins eòlics que feia pampallugues a l'hora del sol de migdia. Però el Quelatravo Coix, que s'autodefinia com un dels últims supervivents de la migració interior, no s'havia acabat de fer ni a la ciutat ni a l'edifici d'apartaments on tenia el seu àtic, convertit ara en despatx de venedor a domicili. «Un àtic per veure el cel», deia enyoradís, amb un sospir. Ni s'havia fet tampoc al barri, ple de passavolants de totes les ètnies que se'l miraven com si l'estrany, en realitat, fos ell. ¿I per què el Quelatravo Coix no s'havia fet ni a la ciutat ni a l'edifici d'apartaments? ¿Per haver arribat tard al procés de migració, potser? ¿O per un defecte hereditari de sentir-se massa arrelat als orígens? Doncs, no. Sobretot, per la

seva

crossa de freixe, que feia gairebé un metre i mig de llarg. Perquè amb prou feines la podia encabir a l'ascensor. I perquè només amb calçador era capaç de moure's pel seu apartament de dimensions tan reduïdes —testimoni fefaent de l'índex de preus prohibitius de l'habitatge—, apte més aviat per a nipons curts de mida, educats en el sacrifici i en el poc espai. L'home no era capaç d'imaginar-se com hauria acabat la colònia, amb l'espontània brotada de refugis i casetes de fusta, si hagués evolucionat i prosperat com una gran urbs. I, a més, a l'edifici de la ciutat, no s'avenia amb el president de la comunitat de veïns. Segurament perquè el Quelatravo Coix recordava la seva etapa gloriosa d'agutzil i això li impedia jutjar positivament la feina d'aquella altra mena d'agutzil de

bloc de barriada, un paquistanès que hauria dit que era mut, perquè només brandava el faldó de la seva gel·laba per fer respecte a les criatures de l'edifici. El Quelatravo Coix no sabia notar la tardor, a la ciutat. I això el neguitejava perquè perdia l'esma del temps i es desorientava psíquicament, malgrat la seva fe en la crossa. Però un dia —era l'endemà de Tots Sants—, la crossa li va assenyalar que havia arribat l'hora. ¿Propietats del freixe? ¿Intuïció d'home de bosc? ¿Alguna força tel·lúrica que només ell podia copsar? ¿Nàpia de bon caçador, en el fons? Va tancar l'apartament. Va demanar l'ascensor. Va sortir a la gran avinguda, cama ve, crossa va, de pressa. I traspassant un mercat, entremig de les parades dels venedors ambulants, va fer mitja dotzena de carrers més com un adolescent que acaba de descobrir la llibertat. A l'avinguda del complex esportiu va enfilar el camí de les escales mecàniques que conduïen al bosc de l'estadi olímpic, fins a la plaça coronada per la torre de comunicacions telefòniques, una mena d'arpó blanc amb turbant mirant al cel, amb un punt de llum a la punxa per alertar, com un far celeste, els vols més baixos dels reactors de l'aeroport. El Quelatravo Coix, solitari a la muntanya on acabava d'arribar, obeint inconscientment la crida que, tant ell com la crossa de freixe, havien detectat, va pensar en el bosc de la colònia, el dels seus dominis primerencs, el que només coneixien ell i els senglars que el reptaven. Però és hora de desvelar el què. El Quelatravo Coix havia sentit a dir que els senglars, com si fossin guineus urbanes de

Califòrnia, baixaven cada vegada més a prop de la ciutat. Alguns joves executius, que es dedicaven a autoflagel·lar-se fent fúting de matinada, ho havien certificat. Algunes patrulles de policies municipals ho havien començat a admetre i a fer-ne informes. I algunes parelles furtives havien estat sorpreses, sobre les tapisseries dels seus cotxes amb aire condicionat, per la mirada ferotge d'un senglar famolenc, a l'altra banda del vidre de la finestreta, bafant amb el morro la portella de l'improvisat i fogós llit d'amor. La intuïció li havia fet detectar, amb l'ajuda del nervi del freixe de la crossa, que aquell matí del Dia de Difunts la presa havia

baixat

desapercebuda

prou dels

avall

perquè

sentits

privilegiats

pogués d'un

passar caçador

empedreït com ell. ¿I l'escopeta? ¿No en tenia? Sí. Però si el Quelatravo Coix hagués fet el mateix recorregut, des de l'àtic a la muntanya, amb una escopeta a l'espatlla, no hauria arribat sota la torre blanca de comunicacions telefòniques amb el cor exaltat, guaitant la ciutat als seus peus, en comunió amb el porc, que hauria jurat, per la flaire que no enganya, que rondava molt a prop. I és que, a més, el Quelatravo Coix, malgrat la seva categoria d'exagutzil, allà a la colònia, sempre havia defugit les armes de foc. «Et distreus i prens mal!», deia sovint. En el fons, però, era una excusa per disfressar el que tot el veïnat ja sabia: ¿on hi ha una bona crossa de freixe, quina falta hi fa un escopetot?

El Quelatravo Coix era un expert, doncs, a deixar passar les hores. Expectant. Com ho fa un caçador de tota la vida. A les envistes de l'urbs que l'havia acollit, va reposar una estona assegut sota els bancs de pedra de la torre blanca. Mirant les escultures que la mestressa del nipó que havia construït el palau olímpic va regalar a la ciutat. I el

Quelatravo Coix

pensava que aquelles peces devien ser com les que un parell de veïns del seu edifici d'apartaments, també nipons, van proposar de muntar al vestíbul de l'edifici, proposta a la qual ell es va negar en rodó i tan enèrgicament que els veïns, ofesos, li van estalviar, d'allí en endavant, les salutacions de ritual. El Quelatravo Coix potser no s'havia notat mai tan neguitós. Devia ser l'experiència nova al bosc urbà. El fet de saber que era l'escollit per la crida del porc entre els milions de ciutadans de la conurbació metropolitana feia que se sentís una mica emocionat. Se li van humitejar els ulls. ¿Ell entre tants? ¿És cert, doncs, que són molts els cridats i que no és que siguin pocs sinó que només és un, l'escollit? Es va palpar la crossa que l'havia acompanyat tants anys a la colònia. Era filla d'una branca d'un freixe robust. Com si ara el veiés. La va convertir en crossa, treballada amb les seves

pròpies mans en una sola peça, esculpida a cops de

ganiveta. Després la va brunyir amb paper de vidre. Ben polida. La va veure com es transformava en una crossa, acabada en forma de fona per posar-se-la còmodament sota l'aixella amb la protecció del coixinet de pell. I ara ja havia agafat la seva motllura. Era la cama que li faltava. Ja no se'n

podria separar mai més. I la va acaronar, en el punt just que l'ombra de la mà ja hi havia deixat pàtina de temps. «Mai més, eh, xata?», li va dir. Va enfilar el camí que tocava al bosc olímpic. Com si s'hagués sentit atret amb urgència per la crida. Es va apostar entre arbustos, en un tou d'alzines. I va parar orella. Va guaitar entre l'esclarissada dels matolls. Va ensumar amb força. I va saber que els executius que feien fúting, els municipals que feien patrulla, i els amants furtius de cotxe tenien raó. Va preparar la crossa de freixe. Ajupit, amb un genoll a terra, aguantava l'equilibri. La crossa alçada, empunyant-la com

una

llança.

l'aguait.

seva

posició

hauria

impressionat qualsevol passejant de la muntanya, ni que en conegués pam a pam els secrets. I va venir el senglar, confiat, forçat pel desequilibri ecològic, a jugar-se la pell cada vegada més a prop de l'home. I les dues mirades es van trobar per un instant. El Quelatravo Coix, amb la crossa de freixe a punt, immòbil. El senglar amb el morro alçat, els ulls fora de testa. En casos així tot va molt de pressa. La fera no té dret a defensar-se. I el Quelatravo Coix no era tampoc un vicari per deixar que les feres se li confessessin. Els esbossava un somriure agre. Un somriure que li feia torçar els llavis i que només les feres devien entendre. I va deixar anar la crossa de freixe amb força i en el lloc precís. El senglar no podia dir ni ai ni oi. Desdibuixava en el seu morro uns segons de sorpresa. Com si acusés el seu

assassí. Però quan el Quelatravo Coix va tornar a burxar, la bèstia es va desplomar amb els més de cent quilos de pes. I el Quelatravo Coix, en ple bosc olímpic, va posar la cama damunt el llom de l'animal abatut. Va plantar la crossa com un pal de bandera i es va imaginar que una colla de paparazzi immortalitzava la gesta amb el teleobjectiu de fotògraf. Era la primera vegada que el Quelatravo Coix actuava prop de la ciutat. Es movia amb la destresa de sempre. Però el va assaltar el dubte. ¿Com ho faria per baixar el senglar, anestesiat amb la crossa, fins a l'apartament on convivia amb la comunitat de veïns carregada d'escrúpols? Va enyorar la seva moto amb cistella que li servia per córrer per tot el terme de la colònia. Va haver de cedir, l'endemà mateix d'haver arribat a la ciutat per l'autopista. Pàrking, impostos i normes de circulació se li havien girat de cul. ¿Un pàrquing per a una moto sidecar? ¿Un permís per circular amb un trasto tan antic? ¿On són els carrils moto sidecar a la ciutat? ¿S'ha vist mai, avui en dia, un conductor de moto sidecar amb casc, com mana la normativa? Per això, davant de tantes dificultats, se n'havia desfet. El sidecar, esclar, havia estat l'utensili ideal per traslladar fins a la granja de la colònia els porcs abatuts. Tenia el temps calculat. Un bon cop de crossa deixava la bèstia somniant en les cries de senglar o en els aglans durant una hora ben bona. El temps just per arribar a casa i descarregar l'animal, rendit davant l'evidència de la seva superioritat. Però ara les coses eren diferents. Havia de baixar a peu per les escales mecàniques de l'avinguda. S'havia fixat que hi

havia càmeres de control. No el deixarien passar amb el senglar a coll. Havia de traspassar el mercat i no sé quants carrers, fins a casa seva. Havia de superar pujar amb l'ascensor dels

apartaments sense que es trobés amb el

paquistanès mut, que aprofitaria de seguida l'ocasió per desfermar la llengua i denunciar-lo, en qualitat de president d'escala, a l'administrador. I després hauria d'aclimatar el senglar a l'àtic de l'apartament on ni ell ni la crossa encara no s'havien pogut acostumar. Mala peça al teler. Però no es va desanimar. Es va carregar el senglar a coll-i-be, com un pastoret de pessebre. Es va apuntalar amb la crossa i va baixar al pla de l'estadi. I es va dirigir a la torre de comunicacions. Quan era l'agutzil de la colònia, havia tractat de llarg amb els empleats de la companyia de telèfons i sabia que ben pocs es resistien a dues flaques humanes: els bolets i els senglars. Això el va decidir a trucar a la cabina de guàrdia de la torre blanca. Tan segur n'estava, que els enginyers de ciutat tenien les mateixes flaques que els col·legues encarregats de mantenir la línia a la colònia, que ni tan sols es va descarregar el senglar de les espatlles, convençut que, quan el veiessin, el rebrien com l'oncle dels embotits que la publicitat de la televisió feia servir d'ham per col·locar el producte. Però la vida a la ciutat no és sempre tal com un es pensa quan hi acaba d'arribar. Quan el senglar ja tornava en si, els forestals de medi ambient encarregats de la vigilància del bosc olímpic, avisats

pels encarregats de la torre de comunicacions en un acte de traïció sense fils, ja havien trobat un lloc per a la bèstia. El Quelatravo Coix es va haver de debatre entre optar a veure com s'ho feia per recuperar la crossa de freixe, que li havien confiscat com a presumpta arma blanca del delicte ecològic, o com s'ho feia per aguantar-se dret mentre el tenien irrespectuosament penjat, en un imperdonable peu coixet, davant dels agents. ¿Llicència de caça? ¿Permís d'armes? ¿Testimonis? ¿Es pot trobar tan sol enmig de la ciutat, un home —va pensar el Quelatravo Coix—, quan ha perdut la seva crossa? Havia sortit de casa sense documentació, acostumat a anar sempre pels voltants de la colònia on tothom el coneixia. Però a la ciutat només tenia la prova evident del seu àtic. I perquè ho comprovessin, calia més paciència que un sant. El primer testimoni va ser el president paquistanès, presumiblement mut. El van demanar com a element indispensable

per notificar el comportament del Coix en

aquell edifici. El va veure fregant-se les mans, amb la gel·laba. Fent de sobtat xarlatà amb un dels agents. Somrient. Mostrant tota una inesperada rastellera de dents immaculades i una dent d'or que al Quelatravo Coix li va fer mala espina. «Es comença colpejant senglars i s'acaba violant dones», va sentir que acusava. Els altres testimonis van ser el parell de nipons amb qui s'havia enganxat per l'afer de les escultures al vestíbul de

l'escala. «Quan no hi ha educació i s'és tan salvatge, es pot esperar tot», sembla que van reblar. Ho tenia perdut. Els agents del bosc olímpic no estaven per brocs. Ni que la majoria fos gent amb passat de camp, complien severament les ordres del seu codi i semblava que haguessin oblidat completament els orígens que el Quelatravo Coix els intentava de reviscolar inútilment. Va haver de cedir l'àtic com a fiança. Era l'únic de l'edifici que tenia sol i aire tot el dia. Era envejat. Més que envejat, cobejat per tota la veïnada. I va saber que tant el paquistanès mut com els dos nipons, s'havien ofert per comprar-lo perquè ell pogués recuperar la crossa de freixe i, de rebot, es veiés obligat a fer vida en un altre lloc. La pena mínima per a qui s'enfrontava a un porc senglar del bosc olímpic era el desterrament temporal de la ciutat. En el fons, el Quelatravo Coix ho va agrair. Li havien tret un pes del damunt. El pes de la ciutat que portava com un llast des de la seva migració obligatòria. Va tornar a la colònia. L'abandó de l'urbs, de moment, el va

entristir.

Sobretot

perquè

s'havia

enamorat

les

lluminàries nocturnes dels carrers de la ciutat i de les botigues sempre amb esperit d'aparador per superar la realitat fosca de cadascun dels transeünts anònims del laberint urbanístic. Va ocupar una de les cases més petites. La que li va semblar més confortable. Encara tenia una llar de foc per alimentar l'hivern. Va retrobar el silenci de la colònia. De tant en tant, amb la moto sidecar, anava a abatre algun senglar. La

seva traça havia arribat a ser tan perfecta que moltes vegades engegava els cops de crossa des de la moto estant. Es va oblidar dels paquistanesos i dels nipons que li havien fet una mala jugada a la capital. Només de tant en tant se n'empescava una de grossa per sentir-se realitzat. Quan veia pujar per la pista, encerclant l'embassament, el tot terreny dels operaris de la companyia de telèfons, ell se n'anava corrent bosc endins, pel tallafocs on passava la línia dels fils parlants. Des d'allà, quan els homònims dels tècnics de la torre de comunicacions de ciutat que havien traït la seva cacera al bosc olímpic estaven enfilats als pals que comunicaven la colònia amb l'exterior, confiats en l'absolut de la solitud, el Quelatravo Coix engegava un parell de patacades amb la crossa de freixe en algun dels pals dels fils i, a la vegada, cridava: «He burxaaat el senglaaaar!» El ressò dels cops de crossa sobtava, confiats, els operaris enfilats als pals. Després escoltaven l'eco del crit. I es passaven la novetat pel walky-talky amb un exemple clar del seu nivell de cultura mitjana que els havia servit per aconseguir

la plaça: «Cada dia està més sonat l'abonat del

número 3399966», deien. I després de l'avís de canvi, un altre responia: «Sí, ara ja confon el llop aquell del Guimerà amb els senglars». Però el Quelatravo Coix es quedava tan ample. I el somriure de la venjança no se li esborrava del rostre fins al cap d'uns quants dies. Aleshores tornava a esperar que el tot terreny dels operaris pugés per la pista. L'esperava pacient i

en guàrdia. L'esperava com qui espera el senglar a l'hora de la batuda. Com el picador, que a l'arena, martiritza el brau. Com el fals cheyenne a punt de tallar la cabellera d'un figurant de Hollywood. Com un Quixot enfollit. Els intel·lectuals potser dirien com un agutzil frustrat per no haver arribat a alcalde. Tant hi fa. El cert és que, com tots els folls amb inquietuds de geni, el Quelatravo Coix va acabar fent gran amistat amb els operaris. I una vegada superada la broma de l'ensurt amb el cop de crossa als pals, un dia que tots plegats —operaris i Quelatravo— la feien petar, entre partideta i partideta de cartes, va sortir a conversa, com una il·luminació, el tema del màrqueting. «—¿Amb el tal màrqueting aquest puc batre senglars? —va preguntar de seguida el Quelatravo Coix. »—No! —li va dir el cap dels operaris, que havia fet un curset pagat per l'empresa—. No, però fins i tot per caçar senglars pot servir el mètode de fons del màrqueting! —va rectificar convençut, mentre recordava la tesi de conclusió del curset que s'havia après de memòria per quan convingués donar testimoni del seu avenç: »—Per tenir èxit en el màrqueting —va dir l'operari amb un deix de professor de Teoria Econòmica—, s'han de fer beneficis. Aquest és l'objectiu del màrqueting i el criteri pel qual es mesura l'èxit d'un negoci. Per aconseguir un benefici, cal

fer

una

venda.

automàticament

l'acte

client.

Així,

fer

una

mentre

venda l'objectiu

crea de

l'organització del màrqueting és l'obtenció del seu benefici, la seva finalitat és la creació i la satisfacció dels clients.»

I aquella tesi, envoltada de fum de caliquenya, va canviar del tot i per sempre la vida del Quelatravo Coix. Un dia, mentre s'estava acaronant la crossa de freixe com ho feia quan esperava abatre la presa, es va dir: «¿No em prendran pas per un mutilat de la guerra del Golf, o per un casc blau dels Balcans, o per un marine malferit a l'Iraq o a l'Afganistan?». Va dubtar un parell de dies més, abans de prendre la decisió final. Però aleshores va anar tot molt de pressa. El cap dels operaris el va orientar amb traça d'expert. Li va fer seguir un curset accelerat. Li va fer treure's la llicència fiscal. El va animar perquè recuperés el seu àtic de ciutat i el va fer inscriure, il·lusionat com un pipioli graduat per una escola de tècnics comercials, a la llista dels contribuents per activitats econòmiques. Al Quelatravo Coix, només li dolia haver de recórrer al paquistanès que feia de president de la comunitat de l'edifici d'apartaments perquè li firmés l'autorització veïnal després de la mala jugada que li havia fet en la declaració testimonial. Finalment, va posar un anunci, seguint el consell dels seus autèntics impulsors de la carrera que tot just encetava, als portals més visitats d'Internet: «Quelatravo Coix. Especialista en Venda Directa». I amb aquestes mateixes paraules de presentació, se'm va aparèixer, aquell matí que el vaig conèixer, al meu taller estudi de pintor, abans que m'expliqués l'origen de la seva actual dedicació professional, especialitzada en venda directa, del ram de les enciclopèdies.

—Senyor Quelatravo, ¿no vol unes galetetes que vaig encetar ahir al vespre? —li vaig dir mentre el feia passar a la terrassa. —Ah, moltes gràcies... —va respondre ell amb una reverència gairebé oriental, mentre deixava una atapeïda cartera de pell negra damunt la taula i aparcava la crossa de freixe,

artefacte

que

d'admetre

que

m'havia

impressionat des del primer moment de veure'l sortir de la cabina de l'ascensor. —¿Un gotet de moscatell...? —vaig temptar. —Sisplau... —va exclamar el Quelatravo Coix en un somriure d'èxtasi de bon vivant. Li havia acceptat la visita només perquè tinc una debilitat pels venedors a domicili. No és hora d'explicar misèries de la vida, però, els camins de l'art no es troben a la primera. I no és estrany que els orígens d'un pintor —o més ben dit, d'un artista plàstic com jo— passin més d'una vegada pels sofriments en pròpia carn de la tècnica en venda directa a crèdit. Primer ho fas per poder finançar l'afecció als colors. Després acabes fent-ho per sobreviure en un món d'ignorants que prefereixen el disseny d'un raspallet de dents que l'obra d'un geni que salta a la vista. Per això, perquè els comprenc, els venedors a domicili sempre m'han fet l'efecte que són com els representants de Jesús que et visiten els diumenges al matí, amb l'única diferència que mentre aquests t'ofereixen el cel que no tenen, els altres et volen col·locar l'article que encara han de fabricar.

Sense anar més lluny, el Quelatravo Coix, venedor de trinca que acabava d'arribar al meu estudi, com si fos un missatger de l'associació bíblica més tenaç, m'havia demanat entrevista per telèfon —un mètode infal·lible segons ell—, durant tota la setmana, carregat de bona fe, per esgarraparme mitja horeta de la meva labor de creació. L'estudi d'artista que jo tenia era en un àtic lluminós de cara al mar i amb una terrassa a la part del darrere, mirant a muntanya, en un edifici construït sobre l'últim replà de terreny

lliure, al nord de la ciutat. Ara havia guanyat en

vistes, amb la torre de comunicacions de míster Foster, que jo ja havia reproduït més d'una dotzena de vegades, com si es tractés del campanar més estimat d'un aquarel·lista. En aquesta terrassa, envoltada de geranis, heures enfiladisses i begònies, i equipada amb un parament de taula i cadires de Grosfillex, sota un paraigua de sol de color terra amb ratlles amples d'estil anglès, rebia tots els ploms que volien fer algun encàrrec de la meva obra, o els marxants de les galeries que miraven de rebaixar preus davant d'una tela amb la qual s'encapritxaven. I sempre tenia el costum d'acompanyar la conversa amb una capsa de galetes de les més variades i l'ampolla de vidre d'artesania amb moscatell. M'agradava fer els tractes d'esquena al mar potser perquè, en la meva carrera, tampoc no havia pintat mai una marina. El meu estil —això ho haurien de dir els crítics— devia tirar cap a allò que els professors d'acadèmia en diuen paisatgisme. M'entusiasmaven els paisatges verds, els rurals, els urbans, o simplement els retrats personals sobre un fons

de jardí. Per això els meus catàlegs estaven farcits de títols com és ara: Home amb paisatge; o: Paisatge i home; o: Home amb paisatge I, Home amb paisatge II, Home amb paisatge III; o encara: Home mirant un paisatge d'esquena. Reconec la meva ineptitud per tintar amb gotes de literatura els meus quadres. Però el que compta és l'obra pictòrica i no el nom que li donis. —¿Havia vist mai, senyor Quelatravo, la torre del gran Foster tan a prop? ¿Imposa, oi, aquest pirulí gegant? —Bona vista, sí senyor! —va dir amb la intenció de trobar el fil del discurs—. No és estrany que els colors de les seves obres plàstiques desprenguin aquesta llum i tinguin aquesta vivor i aquesta personalitat tan original. —Ja es veu que vostè hi entén —em vaig sentir dir a mi mateix en una lleugera desviació de falsa modèstia. —No en dubti pas, d'això. Miri, ja l'hi deia l'altre dia per telèfon. Generalment pensem que darrere d'un venedor d'enciclopèdies hi ha un personatge frustrat per la carrera de l'art o, com a mínim, un exuniversitari romàntic que l'únic doctorat que ha superat és el de l'atur. —Doncs, apa, no s'aturi, no s'aturi, piqui... —vaig animar, perquè no he concebut mai una conversa de negocis sense el recurs d'aprofitar el temps matant el cuc de la gana. —En realitat, ho dic per mi mateix. Sóc sincer sempre que puc amb els clients que tenen la gentilesa d'obrir-me les portes del seu estudi, que és com si t'obrissin les del seu cor, comercialment parlant, esclar.

—¿Ve de gust una mantegada amb forma de cor...? —vaig oferir per compensar el pes de la conversa del visitant, que m'havia explicat bona part de la seva vida i miracles d'una tirada. —Gràcies. Veurà, no es pensi, doncs, que en la meva decisió professional hi va influir l'amenaça de l'atur. —¿Li agraden les neules farcides de xocolata...? —vaig dir, mirant ara ja descaradament al parallamps de la Foster. —M'amoïna que la gent tingui sempre d'entrada una opinió de menyspreu per als venedors a domicili. ¿No és després de suar que diuen que ens guanyarem el pa? —Jo no suo ni puc començar el matí bé si no m'encarrilo amb unes quantes tirades de moscatell... —vaig aprofitar per dir i prendre forces. —Molt bé, però jo ho entenc que ens prenguin per una altra cosa perquè a mi em passava el mateix. Quan allà a la colònia arribava un pobre representant que es dedicava a vendre enciclopèdies, jo arrufava el nas interiorment i aprovava

amb

somriure

poc

interès.

«¿Vens

enciclopèdies...? No tens on caure mort, noi!» D'acord, li feia el pregó de l'anunci pels altaveus, però a mi no m'encolomava res del que traginava als maletots. ¿Una

enciclopèdia per

matar senglars? Vinga, home! —¿Una amb ametlló...? —continuava triant jo al meu gust de la capsa de galetes. —Potser sí... Miri, jo, cada matí, abans de sortir de casa —va fer aleshores el venedor—, reso en veu baixa els propòsits de l'empresa de venda directa que represento—. I

alçant els ulls cap a la Foster, com si pregués Déu, va recitar: —Aniràs a cursos nocturns subvencionats; participaràs en tres seminaris com a mínim cada any; seràs membre d'una agrupació professional; et subscriuràs a dues publicacions periòdiques; seguiràs amb interès els cursets de l'empresa; assistiràs a un màster de direcció; faràs visites programades a les galeries d'art; actuaràs amb objectius d'alt nivell; tindràs càrrecs en altres organitzacions comercials; dirigiràs un departament

investigacions diversos seminaris;

vacances

especials

del

d'art;

titular;

dirigiràs

participaràs

algunes comités

per estar al dia; exerciràs com a professor de pronunciaràs

conferències

tendències

plàstiques; escriuràs articles en publicacions professionals; llegiràs obres sobre venda i direcció d'empreses; prepararàs discursos per presentar altres executius; actuaràs de secretari de consells d'administració; milloraràs el nivell de les llengües que ja parles; seguiràs algun curs de tècnica de comunicació; en seguiràs algun altre de bones maneres; t'inscriuràs a caps de setmana d'activitats de risc; pagaràs la quota del gimnàs ni que no hi vagis; i organitzaràs sopars amb els companys de treball. Ja ho veu, tot un projecte de desenvolupament personal, al voltant del meu nou càrrec de tècnic de venda directa! —va concloure el Quelatravo Coix, aquella mena de Moisès comercial elevat al cub que una feblesa sentimental pels venedors a domicili havia deixat que jo introduís en la placidesa de la meva terrassa de l'estudi taller. —Desenvolupi's amb una galeteta i un altre gotet de moscatell, cregui'm... —vaig dir, potser una mica insolent,

però per fer veure que havia seguit amb interès el discurs sobre les seves taules de la llei executiva. Ell, com si sentís ploure, va continuar: —El cas és que, tot i haver guanyat la plaça entre molts candidats, un inoportú i antipàtic complex, propi de la timidesa hereditària que em persegueix, segurament per l'educació de la meva antiga vida de bosc amb els senglars, no em deixa d'assaltar sempre que toco el timbre del porter automàtic d'algun dels meus futurs clients. —Misèries! —vaig dir amb un gest solidari, mentre m'adonava que gairebé havíem fet net de les galetes. —Li puc assegurar, que tots els meus clients —va dir aleshores amb fermesa—, tots, com vostè, els he escollit meticulosament del gremi dels artistes plàstics. No és senzill garbellar, d'un mailing que supera el miler de noms, els millors. La intuïció! la intuïció per saber si hi ha porc a la vista, ha fet grans homes d'empresa! —En tot s'ha de ser un bon gurmet, fins i tot amb les galetetes... —vaig asseverar ara, fent un rotet amb alè de moscatell. —S'esgarrifaria si sabés la confusió que hi ha entre artistes reconeguts en els millors museus internacionals i els que no han eixamplat el camp d'acció més enllà de la sala del barri on exposen cada any les seves pintures. —La galeta de coco em torna boig, a mi! —vaig confessar. —Bé, si hi pensem una mica, avui en dia, tant Nova York com París ja són dos pols d'atracció superats. El Sena ja no és el que era, diuen. Però encara hi ha qui remena la paleta entre

els vells marxants i treu una col·lecció de paisatges que enlluerna els compradors de teles de prestigi. —Al tercer gotet, ja em començo a sentir embolcallat i cridat pels déus de les teles, ¿veu? —vaig dir mentre em semblava que la torre Foster agafava una lleugera inclinació, com la de Pisa. —Si li expliqués quants n'hi ha que el primer que fan es obrir el volum de l'Enciclopèdia que conté la lletra del seu nom artístic i corren a comprovar si hi apareixen impresos per a la història amb les reproduccions de les seves obres en paper cuixé...! —És com les galetes embolicades amb paper de plata, que

a vegades se't regalen als dits, desfetes per la tebior,

miri... —vaig filosofar gratuïtament amb els dits empastifats i buscant un tovalló de paper per netejar la metàfora. El Quelatravo Coix es va quedar mirant uns segons els meus dits plens de xocolata. Per un moment em va semblar que se li havia acabat la corda i que jo no havia picat l'ham que espera qualsevol venedor després del discurs. —¿S'ha adonat com s'assemblen els dits empastifats de xocolata als aglans del bosc? —va dir el Quelatravo Coix, després d'aquells segons de repòs. —¿Als

aglans...?

les

trufes,

amic

meu!

—vaig

declamar—. Deixi que em llepi els dits com si fossin trufes! —vaig dir mentre jo mateix, llépol, em deixava els capcirons fets una patena. Com si el parèntesi que havíem fet parlant de pastisseria artesanal li hagués obert de nou l'aixeta de venedor, el

Quelatravo Coix va reprendre el fil, entrant en el capítol d'indiscrecions gremials: —La setmana passada vaig visitar una col·lega seva que té l'estudi en una torreta modernista, mig abandonada, molt a prop d'aquí —va dir—. La casa queda estratègicament dissimulada darrere un pòrtic de jardí anglès. Però des la portalada, sobretot des que la tardor ha esclarissat part dels arbres, es veu la punta de la torreta que, amb teulada de quatre vessants, corona la mansió. El dia que hi vaig anar, hi rondaven dos gossots. I darrere dels dos gossots, com un designi diví, una cria de senglar que em va fer estremir, emocionat pel record de les meves batudes. La seva col·lega, que es fa dir artísticament la Berlinesa, em va dir que no els fes cas. Que s'atiparien amb les pelleringues del primer que tingués el mal pensament d'entrar sense el seu consentiment, però que si la tenien a ella al costat eren inofensius. «—El

senglar

—va

dir

Berlinesa

com

me'l

presentés—, és l'obsequi d'un admirador que tinc que es dedica als porcs i, amb els beneficis que en treu, inverteix en art. »—Unes bones peces de cacera! —se'm va acudir de dir, confonent gossos i senglar. »—¿Peces de cacera? —va dir aleshores la dona, deixantme parat—. Aquest parell no han caçat mai ni una rata! A ells, i al porcell, els tinc com a models! Aleshores em va advertir que ella no estava per oportunistes que venien enciclopèdies. Durant uns segons, el silenci va delatar un rellotge de paret que marcava el tic-tac

de l'estança. El seu ritme lent i el respirar feixuc de les tres bèsties eren l'única remor que trencava la serenor de la torre. El mobiliari, molt abandonat, semblava el d'un aparador d'antiguitats. Les parets estaven cobertes de quadres de totes les èpoques. Una llar de foc mantenia quatre troncs mascarats i un cul de cendra ple de puntes de cigarret. Tot tenia una pàtina de paleta plena de colors foscos. Per uns moments, em va fer l'efecte que em trobava dins una immensa paleta del bosc davant d'un geni foll. No em vaig desinflar. Li vaig obrir el volum on apareixia la seva obra reproduïda. »—¿Què és això? —va cridar com una boja—. Aquest vermell no és vermell i aquest groc no és groc! Jo no hauria fet mai aquests tons tan aigualits! Art! Art! De tot en diuen art! —va declamar fent callar a la vegada els dos gossos que s'havien posat a bordar—. Per cert... —va fer en un parèntesi del seu discurs enrabiat, com si ho hagués acabat de descobrir aleshores mateix— ¿això de la crossa és de mutilat? Em vaig posar vermell com un retrat de Modigliani. En el fons, la pintora, que s'acabava d'aixecar i que arrossegava els peus amb espardenyes pelfudes que feien joc amb un batí ronyós, m'havia tocat el punt feble. Es va encaminar cap al fons de la torreta. El parell de gossos i el porcell ens van seguir per un llarg passadís fins a la part del darrere on la pintora tenia l'estudi. »—Miti'l! —va fer la pintora, assenyalant un dels quadres penjats a la paret del centre de la sala. Em va fer caure la cara de vergonya. Era el quadre que obria les làmines de la seva obra! I un daltònic hauria vist que

entre la tela original i la reproducció de l'enciclopèdia no hi havia cap mena de semblança en els tons de color reproduïts. »—¿En diu seriosa, d'aquest pastitx d'empresa editorial que vostè representa? —va atacar de nou, assenyalant la crossa sense cap delicadesa. »—El temps potser fa que vostè tingui els colors molt marcats en la seva ment. Per als ulls d'un estrany, en canvi... —vaig mentir descaradament. »—¿Què pretén que em cregui? ¿Que sóc curta de vista? »—Li prometo que tan aviat com arribi al despatx passaré nota de la seva queixa. Avui en dia el material de fotolits per a la reproducció és molt sofisticat. I amb els retocs per ordinador s'aconsegueixen meravelles. »—Això és el que li van dir a un col·lega meu que va parar malalt d'aquí dalt al terrat —va saltar amb els ullets d'artista fora d'òrbita—. ¿Vol que li digui per què? Abans que el tanquessin al manicomi era un dels pintors que més prometien. El tracte amb els marxants el va embogir. S'havia format aquí, però jo el vaig conèixer a Berlín i se'm va emportar cap a Nova York, pocs dies abans de la caiguda del Mur. La Berlinesa, quan va parlar del Mur, va fer una pausa. Va parlar més fluix. Com si tingués present un mal record. »—Va morir ofegat un dia d'hivern després d'una setmana de pluges —va dir abaixant els ulls—. Diuen si es banyava a pèl, imprudentment, en un riu de muntanya, prop d'un embassament. Hi tenia un refugi alpí en una colònia que una servidora, la Berlinesa, li va fer construir i li va pagar, de

la meva butxaca! Molts marcs, moneda forta, aleshores! —va fer amb el gest de pistrincs dels dits. »—¿Un cas d'assassinat encobert...? —vaig aventurar a dir amb emoció detectivesca. »—Res d'això. No li estic explicant un thriller sinó un capítol de la vida real. Ell, que omplia les galeries que volia, amb les teles que li pintava jo, no va suportar el fracàs sentimental d'una aventureta de faldiller. Mal home! I es va tornar boig. El fals geni va començar a capgirar els colors i a destrossar teles del seu estudi. I de totes les peces de vestir que pertanyien a aquell amor foll que li va posar banyes en volia fer teles en relleu: parells de sabates cordades amb agulles de cap, camises esteses amb els braços en majestat, sostenidors

com

garlandes

festa

major,

bruses

trossejades, armilles de cap per avall, mitges foradades de tot arreu, calces reduïdes a miques de drapets, llençols del llit d'amor esqueixats i empastats de pintura, recosits a infinitat de tubs buits... ¿Se'n pot fer el càrrec? »—Un espectacle al·lucinant, ¿oi? —vaig exclamar. »—¿Sí...? ¿A vostè li sembla que és al·lucinant...? —va dir la Berlinesa, bastant decebuda per la meva observació—. Un dia el vaig anar a veure a l'Institut Psiquiàtric de la ciutat —va afegir—. ¿Sap d'on li parlo, veritat? Hi ha hagut noms il·lustres tancats en aquell manicomi. El

paratge encara

conserva com un tresor la llum del camp més excitant. El fracassat s'hi estava, asserenat. ¿Però sap què em va dir, el barrut? Que no pintava perquè no li deixaven tenir els pinzells amb aiguarràs a l'habitació. Més ben dit, que ni tan sols li

deixaven que remullés els pinzells amb aiguarràs. Metjots ignorants! »—L'aiguarràs és com l'aigua beneita per als pintors! —vaig corroborar totalment partidista. »—A més, el doner, em va dir que s'havia fet passar com si fos el Mir, el Quimet, el Joaquim Mir, sí, home, el paisatgista!, i que s'estava treballant una de les metgesses del centre psiquiàtric, una frescota que li havia promès que el trauria d'allí i que li muntaria una galeria. Es va sentir el timbre de la portalada de la torreta i el parell de bèsties van tornar a adoptar l'actitud ferotge amb la qual m'havien rebut, mentre el senglar tenia un posat d'absent o escèptic que jo coneixia molt bé. Aleshores, la vella pintora va remugar mitja dotzena d'impromperis que no vaig entendre. »—¿Ja és l'hora? —va dir finalment amb certa claredat—. He demanat que me l'enviessin més tard, avui! »—Si espera algú... —vaig dir, decidit a abandonar una possible comanda de l'enciclopèdia. »—M'haurà de perdonar... Em vaig quedar com un motlle de guix al mig de l'estudi envoltat de teles. Cadascun dels guardians canins estava disposat a no deixar-me moure ni un dit del pam quadrat on m'havia quedat. Vaig sentir, o millor dit, vam sentir grinyolar la portalada, a jutjar per l'aixecada d'orelles del parell de gossots i el flirteig del musell del senglar. Les veus s'acostaven, primer per damunt del tou de la catifa de fulles color ocre i, després, mentre entraven al saló de la torre. Vaig

notar

els

peus

d'espardenya

Berlinesa

que

s'arrossegaven de tornada pel llarg passadís fins a l'estudi i, darrere, unes passes lleugeres que semblava que ni tan sols toquessin terra. Quan va aparèixer, els gossos es van llençar remenant la cua a frec de l'acompanyant que acabava d'arribar darrere la pintora. El porcell, d'instint més salvatge, es va mantenir a distància. La Berlinesa em va anunciar a una noia joveníssima, amb el cabell llarg, que sense deixar-se presentar ja s'havia començat a descordar les esportives i tenia totes les intencions de treure's el xandall. »—Encantada... —va fer ella des del racó de l'estudi on hi havia un sofà miraculosament lliure de teles, al costat d'un penja-robes. »—Tinc hora compromesa... ¿ho entén, no? —va fer la Berlinesa insinuant-me que ja me'n podia anar. Quan portàvem una estoneta intentant acordar una nova cita, la noia acabada d'arribar, des del sofà, i tal com Nostre Senyor l'havia portada al món, va dir: »—¿Per què no deixen de parlar tan misteriosament i anem per feina? El temps passa volant i aquí, tal com la veuen, la nena va per hores, saben? »—¿No ha sentit què diu la noia? —va saltar la Berlinesa—. Ella va per hores. I jo sóc qui les pago. Cada paletada són moltes hores. I l'edat no perdona, ¿sap? »—Vejam, vejam... —va fer la noia que s'havia tornat a alçar del sofà i s'havia tirat la jaqueta del xandall al damunt com si així es protegís de la nostra mirada. ¿Això de què va, parelleta? A mi m'ha dit la mestressa de Cala Nenúfar que a

100

les dotze en punt vingués a la torre número tal, per un servei especial a domicili. Jo faig domicilis i hotels, ¿saben? A mi no em fa res que vostès siguin parella. Ni que una sigui l'àvia de Matusalem i l'altre un masoquista amb cama de fusta, ni que hi posem bestiar pel mig. Però aclarim-nos i sapiguem el que hem de fer. ¿Què passa amb els quadres i les models? I enretirin aquest senglar d'aquí, que no para d'ensumar-me la xona! La Berlinesa es va acostar a la noia: »—Perdoni, senyoreta... No hi ha cap confusió. He estat jo qui he demanat els seus serveis. El senyor ja se n'anava i només ultimàvem els tractes. Pel que fa a les hores... No li cal patir. A la meva edat, ja sé què és pagar capritxos a preu d'or. La noia de Cala Nenúfar només va gosar moure els llavis per dir: »—Jo no he fet mai de model... »—¿De model? Ca! Jo ja fa anys que no faig anar els pinzells. Fins i tot m'han immortalitzat en una enciclopèdia. La d'aquest bon home. Però vostè, senyoreta, encara no és una imatge de tela com els meus quadres reproduïts en cuixé! Ni una

imaginació de cavallet. Ni un crostó de paleta. Vostè

parla i es mou. Viu entre els colors. Vostè és com el lapislàtzuli que no perd mai el seu color per molt que hi passin totes les mirades del món. Per mi és com un lapislàtzuli que vaig pagant a terminis. »—¿Lapislàtzuli? ¿Terminis? —va mig dir la noia. »—Cada vegada que truco a Cala Nenúfar —va explicar la Berlinesa—, m'envien un botó de lapislàtzuli diferent, però en

101

el fons tots formen part de la mateixa pedra viva. Si em perdona un moment, senyoreta —va fer aleshores excusantse'm davant la nouvinguda, acompanyo el venedor de la crossa a la porta i de

seguida estic amb vostè, preciosa.

Sisplau, no se m'esveri pels dos gossets, ni pel senglar. Hi estan acostumats. I li puc

assegurar que ells sí que hi

entenen, en això dels colors i dels botons de lapislàtzuli. A més, vostè, senyoreta, s'assembla tant a com era jo, la gran Berlinesa!, abans que ensorressin el Mur.» Quan el Quelatravo Coix va arribar a aquest punt de la seva explicació, des de la meva terrassa amb miranda a la xeringa gegantina de la Foster, ja es veia la pujada i baixada de l'ascensor transparent carregat de visitants. I això volia dir que havien tocat les dotze! El Quelatravo Coix va respirar fons, com si prengués una alenada poètica. Després va afegir: —¿Ja ho veu, no? ¿Ho entén per què m'agrada tant la feina que faig? Potser sí que té les seves estones dolentes. No he d'amagar que tinc les meves baixades i depressions quan, molts vespres, després de recórrer mitja ciutat, mitja pàtria artística, obro la cartera i em trobo els volums de mostra intactes, de la mateixa manera que els he preparat al matí. Però quan els fullejo, per allò que no et saps desfer de la feina ni quan ets a casa, hi retrobo les teles que he vist en les visites, i els llibres recobren una vida inesperada. I cadascuna de les reproduccions té, sobtadament, una història per explicar. —No sigui prudent, home —vaig fer amb un fil d'emoció pel sol fet d'haver seguit silenciosament la descripció de la

102

decadència de la presumpta col·lega de torreta modernista, a qui el venedor anomenava la Berlinesa. ¿Jo, pintor cotitzat, també podia acabar com aquella pobra anciana dels gossos i el senglar? Em vaig esgarrifar només de pensar-ho—. Obrirem un altre pis de galetetes, si té més gana... —vaig dir per treure'm el mal pensament del cap. —La veritat és que li agraeixo en el fons de l'ànima les galetes i el moscatell —va dir el venedor—. Però m'agradaria veure el seu estudi. S'ha fet molt tard i potser l'estic entretenint més del compte amb les meves explicacions de botiguer a domicili. Al cap i a la fi, sóc aquí per convence'l que amb

aquesta

enciclopèdia

podrà

adquirir

tots

els

coneixements que li fan falta sobre el panorama de l'art actual. —Tots els artistes volem ser reconeguts —se'm va escapar—. Tasti aquesta... Si Déu, el primer artista del món, no hagués estat un hipòcrita, no ens hauria fet artistes a imatge i semblança seva. ¿Un traguet a la salut de Déu...? —vaig convidar ara el Quelatravo Coix, com si fos de debò un representant dominical de Jesús. —No, prou, de veritat. Més val que ens deixem de xerrameca. Li vull explicar d'una vegada com funciona això! —va respondre ell entusiasmat. I aleshores em va recitar extensament i detalladament totes les condicions de la subscripció. Quan va acabar, vaig cridar, tocat pel geni venedor del Quelatravo Coix i sobretot per la seva història de la visita a la torreta d'aquella tal Berlinesa, que no he d'amagar que m'havia anguniejat:

103

—Subscriure's al totxo enciclopèdic és més fàcil que obrir una capsa de galetes i deixar-ho tot fet un fàstic, vaja! —¿Com diu...? —vaig veure que deia ell en una sorprenent pausa del discurs que s'havia proposat de col·locar-me sense compassió. —No hi ha res que em posi més nerviós que la pols que fan les galetes

—vaig continuar insolentment, cada vegada

més encès—. Sobretot les que s'ha menjat vostè que, amb la piula de xarlatà que arrossega i amb aquesta crossa que sembla que no s'atipi mai, no ha mirat ni de fer cassoleta amb la mà per no embrutar-ho tot d'aquesta manera! —La veritat és que ni m'he adonat de... —es va excusar encara el Quelatravo Coix, espolsant-se inútilment la crossa. —¿I el cul de la capsa? Un autèntic desastre! Vinga, ajudi'm, espicossi el cul de la capsa i que no en quedi ni un polsim a dins ni a fora ni en cap racó! —el vaig amenaçar mentre l'obligava a engolir sense respirar—. ¿Que es pensa que potser puc fer una mescla de color, jo, amb aquest polsim? ¿Veu què passa per mamar massa moscatell? El Quelatravo Coix es va quedar momentàniament blanc. He de reconèixer que, arribada l'hora de l'àngelus, des que havia deixat l'escola de belles arts, m'alterava. Possiblement era un trauma d'infància. El psicòleg l'atribuïa a un rastre de por arran de la veu del Papa, retransmesa per ràdio, cada dia a les dotze en punt. Una hipòtesi per justificar la factura. El cas és que jo no hi podia fer res ni que tingués visita a l'estudi. L'atac és l'atac. Una mena d'epilèpsia d'artista. I els rampells havien anat a més, des de la visió que tenia de la

104

Foster, darrere de casa. El psicòleg també hi havia volgut treure importància, però jo li havia advertit que la Foster em picava els nervis quan engegava l'ascensor de vidre. Aquell matí, però, vaig arribar al límit quan em vaig trobar aixecant una mà i amenaçant amb els ulls de ràbia el pobre Quelatravo Coix: —Te la fotré, si no calles i menges! Ell, finalment, devia pensar que no era a casa seva i que per

vendre

una

enciclopèdia

calia

passar

per

moltes

vicissituds. Encara pres de suor, el vaig ajudar amb la capsa de galetes enlaire per aprofitar tot el polsim que quedava a l'últim racó del cartró. I també per compensar el meu gest d'artista psicòpata violent de feia un moment. —Així, home —vaig dir més calmat—, faci embut amb el paper del cul de la capsa... Així... I gola avall d'una tirada! Va ser aleshores quan vaig notar que la crossa de freixe havia perdut l'equilibri i s'havia desplomat. —¿Què fa...? No fotem, senyor Quelatravo Coix! ¿Què fa, ara? Càgon l'home de Déu! ¿Què li passa? No se'm foti a escanyar a l'estudi que ja tinc prou maldecaps amb el marxant i els dels impostos! Pardalet, pardalet! Pico a l'esquena, pico a

l'esquena... Santpau, santpau! Càgon l'ou!

Escupi, home! No sigui porc! ¿Però on recollons ha après a menjar pols de galetes, vostè? ¿Com...? ¿Què diu...? Em va semblar que el Quelatravo Coix em volia dir alguna cosa, ennuegat per la pols, entre sotragades de premonició del freixe de la crossa.

105

—¿La tar...? ¿La targeta...?

¿Quina targeta...? Ah, la

targeta! Sí, home... ¿Que truqui al telèfon del despatx? Vinga, home! Però, ¿què s'ha cregut, vostè! ¿M'està muntant un santcristo a l'estudi i encara vol que truqui personalment a la seva empresa per fer la subscripció? ¿Però, a fe de Déu que és veritat que els venedors a domicili no estan disposats a perdre-se'n una? Tussi i escupi, home...! Primer és la vida! I el negoci

que

s'esperi.

Escolti...

¿que

sent...?

Ei,

Quelatravo Coix...! Pensi en el seu futur! Pensi en el seu pla de màrqueting

personal

com

tècnic

venda

directa!

Cagondena! No, no me la jugui, eh... ¿El pols...? ¿Ni el pols ni la pols...? ¿Per què no respira...? No pot ser... Quina mala llet que arrosseguem els artistes...! La crossa de freixe del Quelatravo Coix havia deixat de batre's en retirada, com si fos un pernil de senglar assecat. Només la Foster, amb l'ascensor munta-i-baixa, insensible a qualsevol commoció, li retia l'últim homenatge a la terrassa del meu taller estudi. Més asserenat, en un gest de victòria i de venjança a la vegada, vaig alçar el gotet de moscatell i, de cara a la torre, vaig brindar per tots els venedors a domicili que vetllaven amb dots de màrqueting per fomentar les arts del món. Després, xarrupant a morro les últimes gotes de moscatell que

quedaven

l'ampolla

d'artesania,

vaig

dir,

sensiblement carregat: —¿I ara, d'aquesta crossa morta amb la cartera plena de totxos enciclopèdics, què en faré jo?

106

I, per uns moments, em vaig sentir com un client frustrat. Un no-client, més aviat. Una reencarnació de l'antimercat que, amb l'encegament per l'art fet pols, havia provocat la mort en cadena de tots els conversos del segle pel déu del màrqueting. Juraria encara ara que el freixe va cruixir una mica. Un crec eixut. Però no em vaig deixar vèncer pel pes de la crossa. Ni per les seves preteses virtuts eternes. Vaig pensar en l'embassament. I en els alzinars dels senglars del Quelatravo Coix. I en el riu que baixava per sota el refugi alpí de la colònia que la Berlinesa —la dona que temps enrere m'havia deixat malferit com un miserable cuguç i un banyut follat per culpa del seu vici amb les noietes de Cala Nenúfar— m'havia fet construir pagant ella de la seva butxaca. I vaig esperar que caigués la nit per anar a la colònia i entrar al bosc, que és el que fan tots els descreguts homicides urbans quan busquen una coartada mentre amaguen el cos del delicte.

107

Un Llop que començava a perdre peu entre els Xais del seu veïnatge, va creure que amb astúcia, com feia la Guineu, esdevindria un altre personatge. El llop esdevingut pastor Faules de La Fontaine Versió de Xavier Benguerel

Capítol 4 L'API del cel —¿Així, vostè no ha estat mai propietari d'una sepultura? —li vaig dir, amb aires de vida eterna, mentre el feia passar al meu nou despatx d'enterramorts, on tenia uns finestrals amplíssims i lluminosos que donaven a la zona sud del parc mortuori. —Miri, quan ets jove no hi penses fins que no et toca de prop. Bé, la veritat és que deixes passar el temps i penses que no et tocarà mai... —va dir el futur client. Per a un exagent de la propietat immobiliària com jo, que durant onze anys havia treballat sota un rètol lluminós amb el nom propi fet amb lletres de neó de mig metre, aquella justificació, tan semblant a la d'un aspirant a propietari

108

d'habitatge, era una manera d'entrar en conversa amb un futur partícep del gremi mortuori. Les coses no canvien tan de pressa. La gent, quan és l'hora de fer el paper de consumidor, té les reaccions comunes. Tothom es preocupa pels mateixos detalls. Tothom et pregunta per les mateixes condicions tècniques. Tothom pensa que, per fi, ha trobat l'habitatge de la seva vida. I si això s'aplica al ram de les sepultures, cinc cèntims del mateix. Ara ja feia dos anys que havia deixat plantat el meu soci de la immobiliària. Vam agafar bona època. I la veritat és que ens en vam saber aprofitar. La revalorització de l'habitatge dels últims temps va ser clau per al nostre rellançament econòmic. Un dia li vaig dir al meu soci que, en negocis, és com quan de marrec jugues a bales al terraplè, qui pica primer pica més bé. Des que ens havíem separat, per començar, m'havia instal·lat provisionalment en un petit despatx, en una colònia als afores de la ciutat, sota el lema inimaginable per al meu exsoci de tornar a començar. Em vaig dedicar set o vuit mesos a fer la viu-viu amb un negociet de neteja de sepultures per abonament. Els subscrits, generalment familiars que encara n'estaven molt dels seus difunts, pagaven una mòdica quota mensual a canvi de la qual no els calia patir per res. En realitat era com si hagués muntat una empresa de netejavidres o de manteniment d'aparadors. Tenia un parell de col·laboradors sense manies, per allò de tractar amb el territori dels difunts, i la cosa rutllava.

109

I així va néixer tot. Sempre he estat ambiciós, pecaria de falsa modèstia si no ho digués. Jo encara sóc dels que crec en aquest eufemisme de la petita i mitjana empresa. Encara crec en les gerències portades amb racionalitat i sentit comú. I si funcionava un negociet dedicat a la neteja de sepultures, també podia funcionar un projecte de més mires. Sobretot estava satisfet del grau d'honestedat que caracteritzava la petita empresa. Precisament, per això, per l'honestedat, o més aviat per la falta d'honestedat, va ser que vaig arribar a confessar al meu exsoci de la immobiliària que els beneficis fàcils que havíem fet amb la compra-venda de pisos de segona mà m'havien deixat un mal regust de butxaca. Per damunt de tot, li vaig dir que tampoc no em permetia aclucar l'ull el fantasma de les estafes legals que havíem fet amb els acomptes cobrats a futurs compradors que després no podien gestionar el crèdit bancari que els feia falta per continuar amb el compromís de compra i es quedaven sense el pis i sense l'entrada que havien pagat. I vam trencar definitivament. «Soci —em va dir el col·lega d'aventures d'API—, t'has begut l'enteniment!» Vam liquidar i encara em va quedar un bon capitalet per fer realitat la il·lusió de la meva vida. Sempre m'havia semblat que l'indret de la colònia de l'embassament on havia anat a parar era

territori

propici

per

remuntar

negoci

que

considerava, i encara considero avui, de més futur. No és per vantar-me'n, però puc dir amb el cap ben alt que, en un parell d'anys, he aconseguit obrir les instal·lacions, ampliar unes oficines modernes, i ser l'enterramorts privat

110

que ha promogut el primer cementiri urbanitzat que vaig anunciar amb el nom de Paradís de l'Ànec a tota la premsa, com si d'una promoció immobiliària de la costa es tractés. Jo mateix vaig redactar els punts clau en què volia basar l'oferta de llançament: «La vostra millor inversió de futur! Indret pròxim. Només a 20 minuts de la ciutat, per l'autopista A-2. Tranquil, envoltat d'oliveres, de xiprers i de magnoliers. Paisatge de màxima bellesa, amb un estil arquitectònic integrat només per tombes a terra. Ben comunicat, a tocar de l'autopista, amb servei d'autobusos. I allò més important: accessible econòmicament i amb

possibilitats

finançament

bancari

tramitat

directament.» Estava convençut que oferia un producte singular, una innovació en el gremi que no tenia res a veure amb els cementiris convencionals, freds i tètrics, plens d'històries de por. I així ho promociono als qui, atents a qualsevol innovació de progrés, vénen a conèixer el parc del Paradís de l'Ànec. —Aquestes són coses que s'han de preveure mentre un encara pot prendre decisions de pròpia mà —vaig dir al client que acabava d'entrar a la meva moderna oficina. —Em vaig guardar el fulletó de propaganda per si mai em convenia... —es justificava encara el futur comprador. —Un gran encert! Vejam, farem una fitxa de client i després parlarem del que més li pot interessar. ¿M'ha dit que vostè és pintor d'ofici, oi?

111

—Sí, d'ofici i, si m'ho permet, d'art, i també de benefici. —¿Vol dir que...? ¿Que vostè és un pintor de quadres? ¿Un artista, doncs...? —Esclar! Qualsevol amb un mínim de cultura hauria reconegut, almenys, el meu nom artístic. —Vaja! M'haurà de perdonar. Jo havia entès que vostè era pintor... Pintor d'ofici... Pintor de brotxa! Per desgràcia, els artistes escassegen i no tots aspiren a tenir un lloc digne per a l'eternitat. L'agnosticisme, sap, ha fet forat en les ànimes creatives. —No pas en totes, senyor Enterramorts —em va dir amb un tractament que, mentiria si digués que no, m'honorava, sí, i em feia sentir orgullós. —Gran veritat, senyor Pintor —vaig fer, per tornar la pilota—. Si no quedessin artistes com vostè, l'art ja no seria el que encara és. Els que es pensen que han nascut dotats per crear només tenen ganes de provocar el procés natural i la tradició. No diré que hi estigui en contra, però, ja sap a què em refereixo. La incineració no... —He vingut precisament per parlar del tema. —¿De la incineració? La incineració no hauria fet la via que ha fet en tan poc temps si no hagués estat per quatre il·luminats que han enredat el personal! Si és això el que el porta aquí, li he d'advertir que no és la nostra especialitat. Al Paradís de l'Ànec, s'hi entra en cos i ànima i no se'n surt de cap altra manera. Si canviéssim cossos per cendra, seria una estafa semblant a la de les immobiliàries!

112

—Li agraeixo la seva franquesa. La veritat és que no m'ha passat pel cap ni que m'incinerin a mi, ni que incinerin el pobre mort que em porta a recórrer als serveis del seu Paradís... —Ah... ¿Així ja hi ha un cadàver? Perdoni'm, si m'he exaltat, però és que parlar de la incineració, per mi, és parlar de la competència. Flama i... bum! És una barroeria tractar una ànima així. No hi puc fer res i surto de mare. ¿I, doncs...? ¿La muller, la parella, potser? —No, no. No sóc casat. Ni amistançat. Un amic, un pobre col·lega del ram de l'art. —Ho entenc... Un bon amic, vaja... —Per això em convé discreció i un lloc professional, com aquest. —De totes dues coses en pot estar ben segur. Però m'haurà de posar en antecedents. Si m'hagués telefonat, li hauria enviat l'agent comercial a casa i... —No. És una urgència inesperada. El meu col·lega... Bé, més val que sigui clar... El meu col·lega s'ha tret la vida... —Que Déu l'aculli on pugui... Un suïcidi sempre és difícil de pair, sobretot per als que envolten la víctima. —El cas és que... Veurà... La meva carrera artística no pot córrer el risc de veure's involucrada en un afer que no acaba mai de ser clar. Necessito els serveis d'uns experts de debò. Vaig veure venir que no hi ha negoci sense risc de saltarte la llei. M'havia fet el propòsit de no accedir a cap mena de xantatge. Tenia ben presents les boles fetes amb les escriptures de la immobiliària. I si allà tractava amb vius, ara

113

no em volia embrutar amb morts que, a més, no podien defensar-se del que es coïa sota el seu nom. Vaig optar per ser contundent amb el pintor que em mirava fixament esperant la meva resposta a la seva primera insinuació. —Miri... El Paradís de l'Ànec és un lloc de repòs on regna la bona fe i l'honestedat. És la nostra garantia. Faci's a la idea que els nostres compradors, en vida, vénen a passejar per l'esplanada que després els ha d'acollir per sempre més. Hi juga la confiança en una dosi molt important. Un assumpte de suïcidi, sense els canals habituals, no ens convé. —He recorregut a vostès perquè em trobava desorientat. El meu col·lega, aquest mateix matí, s'ha volgut banyar a pèl al riu que hi ha prop del refugi de muntanya que compartíem. —¿Amb aquest temps? —Això és el que jo li he dit. El cas és que havíem passat la nit discutint sobre l'art i els seus conceptes. No estàvem gaire d'acord en els estils de cadascú i, entre discussió i discussió, entre acalorament i acalorament, s'ha desencadenat la tragèdia. —¿Però, per què els artistes s'han de complicar tant la vida volent tenir sempre raó, al damunt que fan el que fan i que deixen com un drap brut el que no volen que es faci? —Ja se les tenien els grans genis de la pintura... ¿Recorda l'orella escapçada de Van Gogh? —Però aquells eren altres temps! Vostè mateix ho ha dit, estem parlant de genis! —¿Què insinua? ¿Vol dir, potser, que ara ja no en queden? ¿Pretén objectar que la baralla entre el meu col·lega i

114

jo ha estat la baralla entre dos titelles de l'art decadent, potser? —Insinuo que ara els camins de l'art ja estan prou marcats. Tothom sap poc o molt de quin mal ha de morir. Tothom sap què ha de fer si vol obtenir el reconeixement dels jutges que decideixen el que és bo i el que és dolent. —Perdoni'm,

però,

encara

queden

alguns

escollits

capaços de canviar aquests esquemes que sembla que es desprenen de la seva opinió. —No en dubto. Vostè i el seu difunt col·lega, esclar. Però vostè em parla d'una baralla acalorada. I d'un suïcidi. ¿El seu col·lega li va dir que volia acabar amb la seva vida, potser? —No. Em va dir que se n'anava a prendre la fresca. —¿En el sentit estricte de la paraula? —En el sentit que vulgui. En realitat, el meu vell amic havia vingut a passar uns dies al bungalou després de tornar d'un viatge. La discussió va començar en part per culpa d'això. Perquè em va voler explicar el seu viatge i jo no he suportat mai que em vulguin explicar els viatges que fan els altres. És com si et traguessin el llapis de memòria ple de postaletes comprades al quiosc de l'aeroport i et passessin llista de tot el que han viscut perquè, tu, que no en saps absolutament res, et quedis amb un pam de nas. Aleshores, el meu client nou de trinca, abocat davant l'executiva i ovalada taula de despatx mortuori, em va refer part de la conversa amb el difunt que em venia a oferir com a hoste etern del Paradís de l'Ànec. Diu que li va dir:

115

«—No tenia gens de ganes de tornar —em va engaltar, anant d'un cantó a l'altre del bungalou—. Tu no sabràs mai què és enrolar-te en un creuer pel Mediterrani oriental perquè no t'has mogut del forat del dit gros de la teva paleta! »—M'ofens, m'ofens com un artista que cobeja els meus colors! —el vaig amenaçar. »—¿Aquí —va afegir assenyalant en una direcció incerta la colònia i en un to universal tot despectiu—, de qualsevol tacarrot en dieu colors. Jo he vist els autèntics colors de la vida. Em vaig embarcar a Venècia i vaig recórrer les riberes de Katàkolon, Mykonos, Istambul, Rodes, Haifa, Herakleion, Corfú, i una altra vegada Venècia! »—Feliç tu! —em vaig insolentar sense control. »—I en un vaixell d'empresa marítima grega! »—Tan grega com la mestressa de la casota on has llogat el pis al barri del port! »Se'm va quedar mirant. Li havia posat el dit a la nafra i li havia fet ressonar l'os de la musica. El dia que em va portar a la seva cofurna, a nivell de sota el carrer, imaginant-se que havia adquirit la nau d'una vella fàbrica per convertir-la en estudi taller com si fos un dels artistes més cotitzats, em va dir que damunt només hi havia set pisos. Al costat, tocant a la paret de l'habitació, un ascensor vell i greixós s'aturava constantment a la línia del sostre que devia estar just a l'alçada del capçal del llit. Negror de pedres de soterrani, salinat de parets i baranes de ferro. Vet aquí els seus colors! I un verd pelat de persiana de canya que cobria els vidres d'una

116

claraboia que donava a la vorera per on es filtrava la poca claror i la humitat de salabror que pujava del port. »—En un vaixell grec... —va repetir, fent com si no m'hagués sentit. »—Tu saps molt bé que estàs prou arruïnat com per no poder pagar ni el lloguer d'aquell recambró! —vaig cridar. »—Tinc l'amigueta de la galeria... —va deixar anar. »—Tinc... deus voler dir, la metgessa del psiquiàtric que et va muntar la galeria! —Vaig fer una pausa i vaig tornar a cridar:— ¿Per què no et deixes d'enganyar? ¿Per què no admets que l'altra, la grega, t'ha pagat també, trinco, trinco, el creuer? »—¿Ho saps, doncs? ¿Saps que la grega i jo...? »—Ho sé des d'aquell dia... —vaig dir en veu baixa, sense acabar la confessió.» —I aleshores —va dir el futur client del Paradís de l'Ànec, fent una pausa en el relat, abatut, amb els braços caiguts—, el meu col·lega difunt es va asseure en una cadira prop de la taula i va posar el cap entre les mans. Es va estar una estona així. Em sembla que plorava. Ni tan sols havíem començat a discutir de debò sobre les nostres teles i ja plorava. Em vaig arraconar en una de les finestres del bungalou, la que dóna a ponent, la que rep més els embats del vent i el fred —aquesta última part del relat, el pintor i futur client me la va explicar mentre buscava inútilment el costat de ponent del meu despatx mortuori—. Em vaig quedar amb la mirada llançada cap a les torres de la línia de molt alta tensió i el parc eòlic que, a uns centenars de metres de la colònia,

117

travessa el

paratge des de la central nuclear a la central elèctrica —va dibuixar el pintor, amb els braços oberts, resseguint els finestrals que donaven al parc del Paradís—. Absort en aquell paisatge postís, no vaig notar que el meu amic i col·lega em posava una mà a l'espatlla. ¿Quant de temps havia passat sense que ens adonéssim que estàvem allà? Tenia el rostre ullerós, com si es desvetllés d'una llarga depressió o hagués patit un malson: »—Deixa que t'ho expliqui —em va dir—. Abans que m'embarqués en el creuer mediterrani, la grega va baixar una matinada al meu soterrani. Vaig sentir els seus nusets picant a la porta. Desesperada. Gemegant. “Surt, surt! Hem de fer alguna cosa!”, cridava. Em vaig aixecar i vaig obrir amb lleganyes als ulls. “Al sisè, al sisè!”, feia entre esbufecs. La vaig seguir i ens vam posar a l'ascensor. De sota la porta del sisè pis, sortia una fortor que no oferia cap mena de dubte. La mateixa grega m'havia dit que hi vivia una vella anomenada Berlinesa, de més de vuitanta anys, i un amiguet seu a qui anomenava fill que en devia tenir prop de cinquanta. “Em va assegurar que era un boig inofensiu!”, no parava de repetir la grega entre dents, la nit de la fuga del gas al sisè. Vaig fer el que havia de fer. Sang freda. Tornar al soterrani d'una revolada. Agafar el mòbil i telefonar al número d'emergències. Els bombers van ser els primers a arribar. El veïnat ja s'havia posat en alerta. Darrere d'ells, tota la representació d'uniformes de nit. La porta a terra del sisè pis va demostrar que els temors de la grega i els meus no havien estat gens equivocats. El gas havia deixat la pobra Berlinesa

118

inflada per les inhalacions. L'inofensiu amiguet que feia passar per fill i que vivia amb ella encara tenia forces per rebre els bombers amb un somriure pàl·lid i els primers símptomes d'asfíxia es delataven amb bombolles de bromera llavis enfora. El veïnat es va retirar de pressa després de les quatre formalitats judicials. “Em va dir que ella era una pintora retirada i que el seu fill necessitava un pis com aquest per oblidar el psiquiàtric!”, continuava lamentant-se la grega, que havia cedit a fer-los de llogatera. Els bombers i els de la policia van confirmar que les aixetes de pas de la cuina estaven totes obertes. La grega va esclatar en plors. Els altres veïns van dir que així no es podia viure. La majoria li pagaven tard el lloguer. Potser més tard que jo mateix. I ja feia temps que li deien que no li pagarien més perquè així no es podia viure. La grega va anar fent que els destins del casalot que regentava com a llogatera i els meus no anessin gaire separats. Em deia que aniria a veure un API i que posaria l'immoble en venda. “Això, si no ho transformo en un meublé farcit de meuques!”, va amenaçar. Em va donar a entendre que l'escàndol del sisè l'havia deixada desfeta. I em va oferir el pis de la fuga de gas per si m'hi volia traslladar. Vuit dies més tard, va aparèixer l'amiguet de la pobra vella Berlinesa. Es va presentar amb un vestit negre de cap a peus. Portava camisa blanca i una corbata endolada amb el nus mal fet. El seu nas que em va quedar gravat a la ment des del dia que els de l'ambulància els treien de casa mig morts m'amenaçava des de la porta. Per uns moments el vaig confondre amb el tenebrós home del frac. “La vella s'ha mort”, va dir. No se'm

119

va acudir res més sinó donar-li el condol. “I a mi també em tanquen una altra vegada”, va afegir. Amb la grega, vam assistir a l'enterrament. Vam anar al cementiri. Era una tarda humida, plena de boira, com totes les tardes d'enterrament. L'amiguet de la Berlinesa era l'únic cap de dol de la comitiva. A distància, uns infermers vestits circumstancialment de negre, esperaven que l'enterramorts acabés amb la feina. Va ser aleshores que l'amiguet orfe, obrint els braços i inflant el nas, es va encarar al pobre enterramorts i li va dir que aquell enterrament no era com qualsevol altre. Que sa mare, va rematar amb èmfasi, no es retirava com una ànima en pena. I que la mala feina de posar-la sota terra ja l'havien intentada uns quants més sense èxit. “Vaig obrir les aixetes perquè ella em va dir: nen, obre el gas que ens divertirem amb els veïns!”, va cridar finalment el pobre malalt, amenaçant l'enterramorts amb un “aneu amb compte, doncs, amb el

que feu!” Els

infermers ja havien entrat discretament en acció. Ens van preguntar, a la grega i a mi, si érem de la família. “Veïns, només”, va respondre la grega, que tenia els ulls entelats per les llàgrimes. Tot va anar molt de pressa. L'enterramorts va trencar una caliquenya i es va agafar a la pala sense fer-li cas. Ell va passar prop nostre arrossegat pels infermers i encara va dir: “No ploreu, veïns, no ploreu.” Aquí, el meu pintor i futur client del Paradís de l'Ànec no va poder evitar una llagrimeta que es va eixugar de seguida amb la punta del mocador de butxaca, abans d'aclarir: »—Escolta'm, col·lega... —el vaig tallar, intrigat pel seu relat que no podia deixar de relacionar amb alguna imatge de

120

les que conserves com si fos viscuda en un altre moment. ¿Per què m'expliques aquesta història de la vella Berlinesa i el seu amiguet i la desgràcia del gas? »—¿No t'interessa? ¿No volies saber per què em vaig embarcar en el creuer grec? »—¿Vols un conyac? —vaig dir, per reanimar-lo. »—Vull que m'escoltis! —va amenaçar amb els ulls que li sortien fora d'òrbita.» En aquell moment, el pintor client es va sincerar amb mi, buscant un gest de comprensió professional en la meva mirada: —Em vaig espantar, senyor Enterramorts. Si vol que li digui per què, li ho diré. Perquè vaig veure la mort als seus ulls. Vostè ho pot entendre molt bé. El meu amic em va mirar ferotgement. Disposat a discutir qualsevol fotesa que li retragués. Feia estona que no parlàvem de les seves teles, però el tema planava en l'aire carregat i emboirat del nostre refugi de muntanya, com si estigués a punt d'esclatar d'un moment a l'altre. »—¿Saps la de la galeria...? —em va dir. »—Sí, esclar. La teva metgessa amigueta de la galeria —li vaig rectificar amb mala intenció. »—Es va encaparrar a veure el pis del gas on m'havia traslladat a l'immoble de la grega! Prou que saps que la grega no podia suportar de veure'm entrar amb... companys de feina. No la vaig poder aturar. Havíem begut més del compte i, per postres, em va entrar cantant una rumba i despertant tot el veïnat. “Calla, Shelly!” —ja saps que, a la metgessa, li

121

deia Shelly perquè era el nom d'una altra amigueta que vaig conèixer de la meva estada a Nova York—, “calla Shelly!”, vaig advertir. I ella no parava. Li vaig pegar. Ja ho veus, jo, entenent-me a mastegots amb una dona, una criatura, vaja, com la Shelly! —el meu col·lega pintor va fer una pausa i va tornar a sanglotar uns moments fins que es va refer.» El pintor client que m'honorava amb la visita al Paradís de l'Ànec i amb el seu melodrama personal, ho va dir també, aguantant el plor. Després, va tornar al fil del presumpte difunt, a qui jo vaig imaginar, per experiència professional, i per sort, ben conservat, gràcies a la gelor hivernal de l'aigua del riu. —Aquella nit, la Shelly el va deixar. Li va dir que era un masoquista, un Picassot de baixa categoria. I que era un penjat. Li va dir que les seves teles a la galeria només servien per enredar el magatzem de les deixalles. Li va tirar a la cara que algun crític havia escrit que no tenien vergonya de penjar aquelles superxeries de colors que havien sortit dels seus pinzells. Estava molt dolgut, pobre malaguanyat, quan em va explicar el seu final d'aquella nit amb la Shelly: »—Quan la Shelly encara no havia ni tancat la porta que donava al carrer —em va dir amb cara de por—, la grega em va sorprendre al sisè, estirat damunt el rebrec de llençols del llit. “¿Com has entrat, grega?”, li vaig preguntar. “De la mateixa manera que la teva Shelly ha sortit”, em va respondre la molt... la molt puta de grega! Vaig fer veure que anava més gat del compte i que no sabia de què em parlava. Vaig intentar agafar-la i violar-la. Violar-la, sí, violar-la artísticament!

122

L'hauria violada si la grega dels ous s'hagués lliurat a la meva fúria. “Deixa'm!”, em va cridar menyspreant-me. “M'has d'entendre!”, vaig ben bé suplicar a la grega. “La meva feina és l'art i la

Shelly forma part de la meva feina...” No vaig

poder aguantar més. Vaig esclatar en plors als braços de la grega. Jo, que uns moments abans em sentia com el gran violador del gremi. Maleïda

feblesa! “La Shelly, la meva

Shelly”, deia, “la nineta dels meus ulls”, somicava. “Dónes tot el que tens i ho perds amb un cop de porta. Se n'ha anat”, vaig explicar a la grega, “i tot perquè li he dit que havia d'abandonar la seva feina de metgessa al psiquiàtric i que s'havia de dedicar a fer de marxant només dels meus quadres i prou. Potser m'he emprenyat una mica i se me n'ha anat la mà, però ha estat com una mà de pare, de pare que estima, saps, grega.” La grega em mirava i no responia. Em deixava parlar. “Tu ja saps com és el negoci de l'art, ¿oi, grega? Fas una tela. Ningú no te'n dóna ni cinc. La Shelly, en canvi, té amics, té influències, sap on col·locar els quadres. Després les coses es compliquen i ja no són només les teles el que t'interessa de la Shelly. T'interessen els ulls de la Shelly, els llavis de la Shelly, les cuixes de la Shelly, els pits de la Shelly, els mugronets de la Shelly, el xuixo arronsadet de la Shelly, el cos de la Shelly... Tot una mica. Tota la Shelly, al final. Tu la coneixies, ¿oi, grega? La Shelly s'ho valia, ¿eh, grega...?” Em va dir que ja podia anar buidant el sisè d'aquella fortor de pintura. Em va dir que me'n podia anar oblidant d'ella ni que al món fos. I va baixar al seu pis a buscar un sobre i uns papers rebregats i va tornar a pujar al meu sisè amb dos

123

passatges de creuer pel Mediterrani. “Els tenia preparats per a nosaltres dos”, em va deixar anar. I va estripar el seu allà mateix. »—¿I et vas embarcar sol, amb el bitllet que la grega et va deixar? —em vaig interessar passant-li una mà pels cabells que li queien damunt els ulls. »—Sí. De l'aeroport, vaig saltar a Venècia en un vol d'avió, i em vaig enfilar al vaixell en un dels molls de la ciutat dels canals. Ja saps que sempre he tingut mania a fer viatges llargs. Venècia, les illes gregues, el que quedava de Dubrovnik, després del bombardeig de la guerra dels Balcans... Un creuer s'ha de viure apassionadament de nit i de dia per saber què és ser viatger de mar. Una nit em vaig passejar a la claror de la lluna per la coberta. El capità de guàrdia em va advertir que anés amb compte, que s'acostava mala mar. Em vaig repenjar a la barana de la coberta més alta. I després de romancejar una estona per les hamaques, em vaig posar pels passadissos de les cabines del creuer. No sé si ja m'havia marejat. O si somniava nedant en el mareig de les onades i el vaivè del vaixell. I, com si fos ara, em vaig veure rondant per les cabines de luxe, hi vaig veure la vella Berlinesa i el seu fill amiguet forcejant les aixetes de la calefacció, creguts que acabarien enfonsant el vaixell si aconseguien que l'aigua ennuegués l'embarcació. Em van cridar des del fons de la cabina i fins i tot em van saludar amb aquell somriure de malalts que els va quedar petrificat el dia de la fuga de gas del sisè. “No hi

pateixis, fillet, no hi pateixis”, deia la

Berlinesa al seu amiguet, “el pintoret ens ajudarà a obrir les

124

aixetes.” —La vella em deia pintoret per rebentar-me!— “¿Oi que sí, pintoret?” Vaig sortir corrents de la cabina. I va ser quan vaig tenir el miratge de la grega i la Shelly, plegades en un altra de les cabines. “Mi-te'l, el poca-vergonya!”, van cridar les dues alhora. “¿On t'havies posat, malparit?” I em van fer sortir una altra vegada a la coberta on havien improvisat una exposició amb les meves teles, entrelligades les unes amb les altres, i transformant el creuer en un antic veler pirata, onejant al vent les pintures que havien sortit de la meva paleta. I jo, autèntic pintor corsari, em vaig enfilar al pal major i vaig udolar com un veritable terror dels mars. “Ei, Greeegaaa...!

Ei, Sheeelyyy...!” I les ones enfurismades que

havia anunciat el capità es van emportar els meus crits sense resposta.» —El seu col·lega, amic Pintor, es devia haver begut ja tot el conyac que vostè li va oferir al bungalou... —li vaig objectar, després d'haver escoltat la seva història amb vocació de conseller en la difícil operació d'inversió en el camp de les tombes del Paradís de l'Ànec. —Ni

una

gota.

trobava

immers

més

impertorbable serenitat, senyor Enterramorts. —Aleshores... —Aleshores va ser quan el meu malaguanyat col·lega i jo ens vam embrancar en una discussió que ja no tindria fi: »—¿Les teles, fetes veles, tenien la funció d'arrossegar el creuer si feia bon vent, ¿o no? —li vaig dir. »—¿I ho dius tu, que saps com pinto? —va cridar.

125

»—L'art és com un creuer que solca molts ports i amb el seu propi remolí agafa empenta per arribar al final... —vaig filosofar primàriament, recordant algunes frases estàndard preferides pels professors avaluadors dels exàmens de la universitat.» —I aleshores ha estat quan, aquest matí, m'ha reptat a anar fins al riu de la colònia, senyor Enterramorts —em va declarar, en una mena de confessió del dia dels fets, el pintor que m'havia tocat per client mortuori—. El meu malaguanyat col·lega m'ha dit que em demostraria el que podia fer un home creuer com ell amb les seves teles. I m'ha amenaçat, mentre obria la porta del bungalou i sortia corrents cap a fora. —¿En direcció al riu? —vaig preguntar, mirant fixament el pintor que s'havia girat, després de relatar la conversa amb el difunt suïcida, de cara als finestrals del parc mortuori. —Sí, en direcció al riu, que després de les pluges de la setmana passada baixava ple i sense aturador. —I s'hi ha ofegat! —Diguem-ho així. Un ofec accidental! —Però, tot i així, un cas com aquest depèn de la policia. Ells saben el que han de fer... —vaig dir, per salvar el meu paper i per no passar per un botiguer malcarat. —¿I com explico a la policia i, de rebot, a la premsa que sempre va darrere de la policia, tot aquest gruix de la meva vida

privada

que

acabo

confiar?

Vostè,

senyor

Enterramorts, viu entre la vida i la mort i sap interpretar el

126

que ha passat. La policia, no. La policia només vol omplir la nòmina de culpables que en molts casos no tenen cap culpa. —¿M'està proposant que ens fem càrrec del cadàver sense els passos legals? ¿M'està proposant que l'ajudi a... encobrir l'homici... bé... el suïcidi? —Li estic proposant que faci un bon negoci, senyor Enterramorts. ¿Per què ho he d'amagar? El futur client estava disposat a pagar bé els serveis professionals de la meva nova companyia funerària. El seu aspecte miserable només havia estat una aparença. Al cap de poques hores, els informes econòmics em convencien que no podia deixar perdre una oportunitat com aquella. Només calia que posés preu a la delicada labor de treure el cadàver del seu col·lega del riu de la colònia i li donés repòs definitiu en una de les parcel·les, tal com jo anomenava les tombes, del Paradís de l'Ànec. El pintor no era un artista de grans circuits oficials, però els informes parlaven d'una cotització molt alta dels seus quadres. El nostre havia de ser un servei discret, però delicat. M'hi anava el coll. I ho vaig dir d'aquesta manera a l'artista de paleta que tenia tant d'interès a amagar el cadàver del seu presumpte col·lega i que havia arribat al meu despatx, aparentment com un client previsor pel més enllà. —Vostè firmarà un contracte en el qual es farà responsable de tot. La direcció del Paradís de l'Ànec només donarà acollida al cadàver. La resta de serveis són per compte i risc seu. Si mai hi ha una investigació judicial, la meva empresa només respondrà de la sepultura i dels papers...

127

pretesament legals que tenim en el registre... i que ens haurà lliurat vostè mateix. —Ja veig que ho tenen tot previst. —Tot, no. Sempre pot quedar alguna cosa penjada. Ho fem per salvar el seu bon nom artístic, senyor Pintor. Una paraula de més i la seva carrera no tindria gaires hores de durada. Seria una llàstima perquè suposo que el seu nom té un preu molt alt, sobretot, quan es tracta d'una firma en una de les seves teles —vaig deixar anar amb tota la intenció d'executiu per donar a conèixer que al Paradís ens movíem administrativament amb eficàcia i tocàvem des del primer moment els ressorts més competents i íntims. —¿Corren i no baden, oi? Però me n'alegro. Ara, els dos sabem el que volem. ¿Té el contracte a punt? El pintor va signar. Va estampar la seva rúbrica de negocis i es va quedar mirant pels finestrals a fora el parc. La feina va ser neta i fàcil. El mateix pintor ens va acompanyar al lloc dels fets. L'aigua encara baixava rabent i se sentia udolar d'una hora lluny. El cos del pobre infortunat jeia al costat del riu, darrere d'un canyissar i cobert amb algunes de les teles que devien haver servit per llençar-se a la deriva fent d'home creuer, com si hagués inventat un nou esport de risc. Però... ¿s'havia masegat una cama? Aleshores vaig descobrir, una mica apartada del cos, una crossa de dimensions

singulars.

bona

fusta.

malaguanyat

semblava jove i, si he de dir la veritat, a mi no em va semblar que tingués pinta d'artista. Tenia més aviat una retirada a

128

representant de vetes-i-fils. Esclar que, després de l'ofec, sempre es fa difícil identificar qualsevol rostre. Vam enllestir de pressa. El pintor ja s'havia fet càrrec de tota la documentació i, camí del Paradís de l'Ànec, traginava una cartera i uns quants volums d'una enciclopèdia d'art. Feta la feina de rigor, els tècnics del Paradís van fitxar el personatge amb el nom que el pintor mateix ens va facilitar de la documentació del cadàver. Superats els tràmits, vam tornar al meu despatx. El pintor va obrir un dels volums, ple de reproduccions de teles. —¿Està pensant en alguna cosa, senyor Pintor? —Sí. ¿Li agradaria que el seu Paradís es convertís en una mena de Père Lachaise parisenc, però al cor de la colònia? —No he estat mai tancat a cap negoci turístic. —Aleshores, com més gent de l'art entri en el seu negoci, més segur té que el Paradís es converteixi en un punt de peregrinació dels tours organitzats... Ja sap la dèria dels turistes a explicar que han vist la tomba dels seus mites! —Per mi seria tot un plaer... I la seva signatura deixa moltes portes obertes perquè ho puguem aconseguir molt aviat. —¿Sap en quina obra acaba d'embarcar-se, senyor Enterramorts? —Ho tinc molt clar. Amagar un pretès suïcidi té un preu. Però és un preu que es pot qualificar d'inversió de futur. —Tot sigui per l'art. Esperi que posem en marxa la nostra nova operació de subscripcions de tombes destinades a gent de la vida artística, a canvi del llegat d'una part dels

129

dret d'autor prèviament estipulada de les seves obres i amb l'oferta de la garantia que, a manera que vagin deixant aquest món, els noms més cotitzats tindran la tomba, pagada a terminis, a la nova urbanització del Paradís de l'Ànec. Lluitarem amb coneixement de màrqueting contra la plaga de la incineració. —Un ganxo perfecte per a una missió comercialment noble, senyor Pintor. —Digui'm,

senyor

Enterramorts,

¿li

faig

pinta

mecenes? —Gens en absolut. —¿I d'encobridor de suïcidis? —Sisplau... que encara hi ha diferències! —¿Em guardarà un secret? —Es troba en el lloc més apropiat. Ni una caixa de seguretat del banc més poderós del món seria capaç de guardar-li tan fortament blindat com en aquestes parets de despatx mortuori. —Si mai me'n vaig d'aquest món... —Que aquests pobres ulls no ho vegin, home de Déu! —Li prometo de fer-ho abans que vostè, ni que sigui per respectar-li l'edat. Quan arribi el moment, deixi la meva parcel·leta buida. No m'hi posi. —¿Què diu ara? ¿Vostè, el protector i rellançador del projecte, sense apartament etern? —En realitat li he de confessar que sempre he tingut una flaca... per la incineració. —Senyor Pintor...!

130

—No, no s'exalti, senyor Enterramorts. Ja sé que li parlo de la competència. De la seva i, des d'ara, de la nostra competència. Però una cosa és el negoci i l'altra, la vocació. Li encomano que quan arribi la meva hora de doblegar el coll, ho enllesteixi sense dir-ho a ningú. Incineri'm, sisplau. Serà el nostre pacte secret entre socis. Al cap i a la fi, amb la meva participació en el negoci de la Fundació del Paradís de l'Ànec m'hauré lliurat de declarar molts drets per les meves obres als malparits lladres dels tributs. —Però vostè sap què en penso, de les cendres i de l'estafa! —¿Què vol? ¿Que faci una Fundació d'Art Modern per enterrar-hi les teles pintades dels vius? Mil vegades més, i amb els ulls clucs, prefereixo el Paradís de l'Ànec per fer-hi eterns els noms de sempre! Ens vam donar la mà i ens vam fondre en una abraçada carregada d'emoció. A fora, els xiprers, les oliveres i els magnoliers es bellugaven suaument. S'havia girat un lleu ventet del nord i tot el Paradís de l'Ànec em va semblar, per uns moments, que era una immensa tela amb els colors en moviment. I amb

aquella visió fugaç, que ningú no em

pregunti per què, em vaig sentir com un API del cel.

131

Quan Déu et fa a mans un regal, també et fa a mans un assot; i l'assot és només per autoflagel·lar-te. Música per camaleons Truman Capote

Capítol 5 L'assessora del tamborí Aquella vigília del dia de Reis, després d'una setmana sense moviment agreujada per l'atur, semblava que tothom havia trobat la feina de la seva vida. Les que, com una servidora, portàvem executivament, amb el toc inconfusible de dona, els gabinets d'assessoria d'empreses, aquesta vegada sí que, mortes de fàstic, ja ens podíem començar a treure les disfresses de patge després de satisfer totes les il·lusions, anunciades amb promeses falses, tant en els anuncis classificats dels diaris com a totes les oficines de col·locació. —¿Em porta el currículum? ¿I les dues fotos? ¿Em deixa el carnet, sisplau? Més que una agència de col·locació, em feia l'efecte que estava dirigint un saló de bellesa. Els candidats a un lloc de

132

feina tenen tendència a aparentar una presència física que a una experta del negoci com jo no l'ha d'impressionar. ¿Que es pensen que per ocupar una plaça de comptable, d'oficial administratiu o de telefonista val més la imatge que els resultats? No! ¿Que es pensen que cal saber quadrar balanços o ser un llamp fent anàlisis financeres? No! ¿Que s'imaginen que fa falta una bona veu per atendre les trucades d'una centraleta? Més lluny del pensament! Només un autèntic professional de la mà d'obra, un entès en les agències de col·locació sap que el que més compta és el resultat psicològic. I a la meva agència, el test psicològic té un principi que conservo gravat des que el vaig llegir en el Manual del bon psicòleg i que deia: «Un home és savi en potència en el sentit que aquest home és capaç de formar part de la classe d'homes que són savis i posseeixen saviesa». No en recordo l'autor, ni he entès mai en profunditat a què es refereix, però és el que intento d'aplicar quan tinc un candidat al meu davant. Moltes de les companyies i les empreses per a les quals treballo es pensen que els talents dels directius sorgeixen com bolets d'entre les seves plantilles habituals. Continuen immersos en aquella tradició d'antic Estevet, però en versió actual. Avi, pare, fill i esperit de santa suspensió de pagaments... o receivership, com diuen els col·legues anglesos. Per desgràcia, si n'hi ha cap, són molts pocs els obrers —amb perdó de l'expressió global— amb els

133

quals es pugui comptar per poder-los confiar un càrrec de responsabilitat de més categoria. Per mi, és molt important que la persona seleccionada sigui un fidel representant d'aquest ésser humà savi en potència del Manual del bon psicòleg al qual feia referència abans. És molt fàcil triar un paleta mesurant les totxanes que és capaç de fer pujar en una jornada laboral. És molt fàcil triar un venedor mesurant el seus estats de vendes setmanals. ¿Però un veritable dirigent? ¿Allò que, abans de la decadència de Wall Street, se'n deia un executiu? ¿No és una greu responsabilitat, per a una professional de la compravenda de mà d'obra, posar a l'abast d'una companyia una persona físicament enganyosa, però amb una puntuació del test tan fatal que el portarà a un fracàs segur davant de la nova responsabilitat? Els

recomanats

meva

agència

han

ser

intel·lectualment competents, és a dir, molt intel·ligents, amb un

cervell

actiu,

creatius,

inquisitius,

que

busquin

perfeccionament i que lluitin fins que l'aconsegueixin. Han de pensar d'una manera clara, lògica, concisa i han d'actuar d'acord amb aquests condicionants. Han de ser capaços d'enfrontar-se a les emergències i han de tenir la capacitat d'adaptació per a qualsevol eventualitat. És

essencial,

per

mi,

que

tinguin

empenta,

tant

enèrgicament com de perseverança. Que tinguin judici i sentit comú sobre els fets, confiança en ells mateixos, que no vol dir que hagin de ser uns pedants, com moltes vegades passa. Que

134

siguin

decidits

que

els

quedi

una

bona

dosi

despreocupació per descarregar-se de tants elements d'estrès. No cal dir que els meus predilectes han de ser emocionalment estables, que la gent sàpiga clarament què se'n pot esperar, que tinguin temperament de dirigent, energia, fusta de capità manaies, que siguin uns manetes en les relacions humanes, disposats a cooperar i treballar amb els altres, que siguin posseïdors de la perspicàcia i la picardia suficient per conèixer els empleats que els envolten, que demostrin dots de caràcter obert, ni brusc ni hipòcrita. I a més, que el talent que tinguin serveixi per analitzar, planejar, organitzar i delegar. En definitiva, que tot això ho acompanyin d'una bona salut i que s'avalin amb una experiència reconeguda en el camp al qual s'han de dedicar. Sobretot, la confiança en el test em permet que no caigui en les tòpiques supersticions. No es tracta de contractar sempre un equip d'atletes o de jugadors de bàsquet, que facin metre setanta de mitjana i que tots posseeixin qualitats físiques que et poden arribar a fer tremolar només de veure'ls. ¿Qui diu que no pot fer la mateixa feina ben feta un home baixet i poca cosa? Ha de quedar molt clar que una persona que té els ulls molt junts no vol dir que no pugui ser honrada. Que si et dóna la mà amb una encaixada sense energia no vol dir que tingui forçosament el caràcter dèbil. S'ha de saber que una barbeta quadrada no garanteix un caràcter fort. No és veritat que els homes alts i vigorosos siguin millors venedors perquè causen impressió. Ni és veritat que no es pugui confiar en un

135

home que tingui un defecte en la mirada, que miri a l'esquerra, per exemple. I a pesar de tot el que es diu, que un no domini l'idioma no vol dir que no pugui vendre més o que no pugui aconseguir més bons resultats. Una advertència. La meva agència només gestiona personal masculí. Potser perquè, per experiència, em veig poc qualificada per escollir d'entre les dones la que representi les millors qualitats. Potser perquè les conec massa. El meu tracte, a més, sempre ha estat, majoritàriament i per circumstàncies que no vénen a tomb, amb els homes. Ja fa molts anys, quan amb prou feines començava a guanyar-me el pa, una servidora feia de dona de la vida, però de dona de la vida de luxe, d'escort. Una feina ràpida i fàcil. Una trucada d'un bon client i un servei discret. Em vaig ensinistrar de petita amb un mestre oriental que sempre em deia que procedia del Pakistan, que era mig indi i mig xinès. I en les culminacions dels orgasmes més nobles, confessava entre esbufecs que un membre del poble buruixo com ell no es mereixia tant. Una vegada, exhaust, em va explicar que la llengua que parlava quan m'iniciava, és a dir, quan m'encaminava en la vida professional que després portaria pel meu compte, era una tal buruixaski. Presumia que només eren un poble que no arribava als vint-i-cinc mil individus. I tenia una gran passió gastronòmica pels caquis, sempre que acabava amb mi. El teu foradet, deia, és com una polpa de caqui. A mi em semblaven aleshores, en plena adolescència, les paraules més carinyoses del món.

136

Un dia em vaig convertir en model perquè un dels clients era una pintora que només feia nus femenins. Li deien la Berlinesa i es va enamorar del meu cos. I jo em vaig enamorar de la seva torreta modernista. Una torreta amb un cert regust d'antiquari, amb dos gossos vetllant sempre per les dues, i un porquet senglar fent-nos festes. Van ser uns anys esplèndids! Vaig plegar, esclar, de l'agència Cala Nenúfar on exercia de dona de la vida a domicili i en hotels. Del buruixo ja no me'n vaig recordar més. Un dia vaig saber que s'havia dedicat a predicar l'Alcorà, desenganyat sentimentalment de la meva fugida. Però la meva professional dels pinzells ja tenia una certa edat. Es va encaparrar a anomenar-me, des de la primera sessió, «la meva petita Berlinesa». Jo la deixava dir... i fer. Prou que la vaig avisar que no havia estat mai a Berlín, que no m'havia mogut de casa, que la meva mare era de baix a mar i que jo m'havia fet gran prop de la salabror. Es va enamorar perdudament de mi. No he sabut mai si jo també em vaig enamorar, ni que sigui una mica, d'ella, a més a més de la torreta modernista. Una tarda vam discutir. Res, per una ridiculesa. A mi no m'agradava gens una de les teles que m'havia fet. «No sóc jo», li vaig dir. I va rebentar la tela a puntades de peu, com a boja. Els dos gossos es van excitar. El porcell va grunyir. Jo em vaig indignar. Em vaig vestir i vaig sortir de la torreta. Quan hi vaig tornar, l'endemà al matí, després d'una nit vagarejant per la platja, a la torreta de la pintora hi havia hagut una tragèdia inexplicable.

137

Els gossos, com a feres, es veu que impulsats pel senglar que havia començat a veure's les orelles i enyorava el bosc salvatge,

havien

acabat

amb

ella.

Les

teles

eren

uns

esquinçalls amb peces de trencaclosques del meu cos. Sempre m'havia dit que tenia una pòlissa de sòcia subscrita amb un parc mortuori, el Paradís de l'Ànec, en una colònia prop de la ciutat, que era el lloc etern dels artistes com ella. I vaig complir les seves últimes voluntats. El parell de gossots se'ls van emportar els municipals. Em van prometre que no els farien res, que els ingressarien a la gossera. El senglar el van traslladar a la reserva comarcal de protecció d'animals exòtics. Vaig vendre la torreta modernista que m'havia deixat en herència. Va ser una vida de model breu i intensa. Plena d'experiències d'estudi que em van obrir els ulls al món. «Has nascut per encaminar els talents cap a l'èxit!», em deia la meva pintora quan les tardes de sessió de nu l'excitaven follament. I la llarga experiència amb una dona com ella em va decidir a continuar tractant amb gent de talent. Sobretot amb homes com els de la dita del meu manual de capçalera: savis en potència, és a dir, capaços de formar part de la classe tan escassa d'homes que són savis i posseeixen saviesa a la vegada. Volia ajudar-los a trobar el cim de l'èxit. Per això vaig muntar l'agència de col·locació disposada a fer de la mà d'obra una opció digna de l'art. Vaig fer seure aquell candidat de la tarda de Reis. Em vaig mirar el seu currículum. Vaig prendre nota de les dades

138

del seu carnet i vaig comprovar que a les dues tires de fotomaton havia sortit encara més atractiu que en carn i os. —Per començar, li he de fer un test oral —li vaig dir. I sempre que anunciava aquest primer apartat de les proves, com una adolescent, em posava vermella. —¿Oral...? —va repetir l'aspirant, incrèdul. —És una formalitat. Els tràmits són una mica complexos, perquè la companyia exigeix molt dels nostres candidats. Va moure els ulls en un gest d'aprovació. Sí que els tenia una mica junts, però ja he dit que jo no m'he deixat mai guanyar pels tòpics de l'engany i les aparences físiques. Fent un parèntesi en els requisits formals, m'atreviria a dir, a més, que sota aquell posat de timidesa, s'hi amagava un caràcter honrat i probablement posseïdor d'un gran talent. —Es tracta d'un test relacionat amb un petit guió que ara veurem a la pantalla... —vaig advertir, amb el comandament a distància a punt d'engegar l'avorrida sessió de prova que jo conduïa hàbilment, amb el botó del silenciador posat, per evitar l'original anglès. —El test tracta sobre dos personatges d'una gran companyia —vaig indicar—. Veu, primer apareix un actor que fa el paper de Hardy, un directiu que ha estat nomenat cap de control de producció de la factoria Machine Company, en un moment

que

acaba

dimitir

superintendent.

companyia té una de les seves fàbriques en una colònia, gràcies a una d'aquelles reconversions de sòl boscà de l'època i a la bona relació amb els tècnics de planificació territorial. La fàbrica dóna feina a un grapat de famílies que han optat

139

per viure i treballar entre tofes de verdor, remor d'aigua neta i refiladissa d'ocells. Ara, el senyor Miller, vicepresident encarregat de la fabricació, discuteix amb el president de la companyia sobre el problema d'ocupar el lloc vacant, fins que decideix traslladar Hardy del seu càrrec al de superintendent vacant. Els capatassos encarregats dels departaments de fabricació, set en total, informen el superintendent. Hardy ha de supervisar les operacions d'aquests capatassos i una de les seves principals obligacions és l'administració del personal. Després,

Hardy ha d'informar el vicepresident, el senyor

Miller. Quan Hardy era només director de control de producció

ja informava de la seva secció al senyor Miller.

Hardy havia destacat en la seva feina durant quatre anys. Havia millorat alguns aspectes de la producció. I era admirat perquè no en tenia una experiència directa sinó que provenia del camp de les vendes. A més, pel que es veu a les imatges, a Hardy l'estimaven tots els capatassos i és respectat pels més de quatre-cents obrers de l'empresa. Hardy s'havia convertit en una mena de confessor espiritual dels problemes dels subalterns quan ja era director de producció i li anaven a explicar intimitats que corresponien al superintendent. Però el senyor Miller, que té cinquanta anys i és deu anys més gran que Hardy, no està segur del nou càrrec que atorguen a Hardy. El senyor Miller havia estat maquinista en els seus inicis i havia anat ascendint gradualment fins a arribar al seu lloc de vicepresident encarregat de la producció. En el fons, ara no creu que Hardy posseeixi una preparació tècnica adequada per al càrrec de superintendent. Després d'uns

140

quants mesos del nou càrrec de Hardy comencen les picabaralles entre Hardy i el senyor Miller. Aquest es queixa al president i li diu que Hardy és un tossut, que pren decisions sense reflexionar i que no sap bo i res dels processos tècnics. Al cap d'un any, aquestes picabaralles entre Hardy i Miller s'han fet més importants i es veuen agreujades per un augment de contractes que la factoria ha de fer en una data molt determinada. Miller continua queixant-se al president sobre el fet que Hardy no posseeix els coneixements tècnics per poder solucionar els problemes que sorgiran amb el nou ritme de contractes. El que passa, però, és que el president creu que Hardy és un tipus que val com a administrador del personal i no gosa prendre la decisió de fer-li deixar el càrrec de superintendent. Finalment, el president acudeix a una agència d'assessors d'empresa perquè li facin un estudi d'organització que inclogui l'avaluació dels seus homes clau. D'aquesta manera, el president intenta obtenir una informació fiable

sobre

com

havia

tractar

l'afer

Hardy-Miller.

L'assessora destinada per al cas hi dedica dues setmanes. Conversa amb els que estan compromesos en el procés d'informació,

del

seu

treball,

dels

conflictes,

les

resolucions que prenen davant de segons quines dificultats. Tant Hardy com Miller es confien a l'assessora i li parlen de les seves tèrboles relacions personals, segurs que la tècnic en recursos

humans

utilitzarà

aquelles

confidències.

L'assessora arriba a la conclusió que el judici de Hardy és excel·lent i que té un agut sentit de comprensió humana per tractar els problemes personals dels seus subordinats.

141

S'adona que els subordinats estimen Hardy i ni que no conegui tots els aspectes tècnics dels seus departaments els suggereix el que poden fer davant d'una dificultat. Hardy no els imposa idees impracticables. Diuen d'ell que és exigent i que rectifica les suggerències i, de les que no són prou bones, en sap treure també el profit que faci falta per trobar un bon mètode de treball. L'assessora de l'empresa tècnica troba, en canvi, que el senyor Miller és un cap de fabricació de tipus mitjà, que coordina prou bé el personal, però sovint dóna instruccions que es refereixen a fases secundàries que serveixen poc per solucionar problemes. L'assessora assisteix a moltes converses informals entre Hardy i Miller mentre treballen. Observa que Hardy és capaç d'analitzar un problema en un espai de temps molt més curt que no pas el que triga Miller a fer-ho i que, sovint, el judici de Hardy és més encertat que el de Miller. A vegades Miller crida Hardy al seu despatx per preguntar-li si no creu que hauria estat millor fer tal cosa o tal altra. La ment aguda de Hardy li permet

analitzar molt de pressa la proposta i informar de

seguida a Miller dels motius pels quals tal cosa o tal altra cosa no es poden fer. La projecció del test amb la història de la ficció de Hardy i Miller a la Machine Company va arribar al final. —¿Què li ha semblat...? —vaig dir al figurí de candidat que tenia davant. —Molt interessant —va fer sense prendre un compromís. —Bé, ara li he de fer el test oral en relació al que hem vist que passava a la Machine Company i el que li he explicat.

142

—Endavant! —va fer ell, decidit, amb un somriure que li donava un deix de confiança enorme. —¿Quines qualitats li sembla que tenia el senyor Miller perquè passés de maquinista a vicepresident encarregat de producció? —Era decidit, vividor, gat vell, ambiciós, tot com una mena de superposició de sons... —¿Quina opinió li mereix la reacció dels capatassos en relació a Hardy? —Probablement tenen un cert aire de raspallar el seu cap. Però les cintes es poden tallar i empalmar com un vulgui. —¿I què opina de la manera de treballar de Hardy amb els capatassos? —Molta diplomàcia i mà esquerra. Un individu molt viu. Amb una gran regulació d'intensitats dinàmiques. —¿Com creu que Miller valorava, en el fons, a Hardy? —Un bon jan que no arribaria mai enlloc mentre hi fos ell. No es pot ser confiat ni amb el més amic. Pensi que Txaikovski ja va escriure la Simfonia patètica. —¿Com interpreta les queixes de Miller contra Hardy al president de la companyia? —Joc de sota mà i conspiració. En realitat fa ús de cintes sonores i verges en qualsevol ordre. —¿Què faria vostè si es trobés en aquesta situació i fos el president de la Machine Company i tingués coneixement dels fets que hem vist en la projecció del test? —Acudiria a una agència com la seva perquè em busqués un càrrec que estigués per damunt dels dos galls que es

143

piquen

les

crestes.

És

dir,

intentaria

demanar

afluixament del so per produir transicions tímbriques. —¿Quines reaccions creu que hi hauria segons la decisió que vostè prengués com a president? ¿La de Miller, per exemple? —S'emprenyaria com una mona i es podrien debilitar els sons. Com una Simfonia per a un home sol, que van escriure Pierre Schaeffer i Pierre Henry. —¿I la de Hardy? —És el més viu. Es faria amic del nou càrrec. Es distribuiria per mitjà de diferents altaveus de manera que el so circulés. Una cosa similar al Concert de les ambigüitats que fa de fons musical a l'obra teatral d'Adamov, La gran i la petita maniobra. —¿I la dels capatassos? —Continuarien estimant Hardy i farien la traveta al nouvingut. Una mena de cor d'òpera que el fas anar per on vols. —¿Quin creu que seria, a la llarga, l'efecte que la seva acció causaria en l'actitud de totes aquestes persones? —M'acabarien tenint molt de respecte perquè al següent intent d'embolicar la troca, ja sabrien com jugo. Passos, cops de porta, piano preparat, instrumentació a fons, percussió directa... Vaig anar fent les creus del control del test que el candidat havia respost amb un aplom i una personalitat plena de referències musicals que no diré que em sobtés, però sí que, a part de desorientar-me una mica, anava fent créixer la

144

meva intuïció sobre les qualitats que reunia i les condicions que exigia l'empresa que buscava una plaça de Director Adjunt del Cap de Controller. —¿Suposo que sap que hi ha unes proves escrites i que, després de la primera selecció, hi haurà una altra entrevista per perfilar detalls? —li vaig anunciar. —Hi estic acostumat... —va confessar. —Si

finalment

resulta

escollit,

concertaré

una

entrevista amb els representants de la companyia. Però en aquest cas haurà de ser a les oficines de la fàbrica de la colònia... Volen saber també si el candidat encaixa amb l'ambient boscà... Va ser quan el figurí candidat es va treure el retall de diari de la butxaca. Fins aleshores no havia caigut a donar importància a la tofa del seu cabell arrissat que feia que s'assemblés a un compositor del segle XIX! Me'l vaig imaginar, amb aquella cabellera, fent de Director Adjunt del Cap de Controller de la companyia que havia llogat els meus serveis d'experta assessora en relacions laborals. Els ulls li parlaven sols. A fora, es començava a sentir el brogit del carrer que ja devia esperar la cavalcada dels tres Mags. —Veurà... —va dir—. M'agradaria aclarir un parell de coses, si no és molta molèstia per part seva. —Endavant, pregunti... Tot el que no vegi clar té el dret d'entendre-ho... Una plaça de responsabilitat no pot deixar res en blanc.

145

—La veritat és que entenc els seus mètodes de selecció de personal. Fins i tot m'he divertit amb la història del senyor Miller i el senyor Hardy a la Machine Company... —És un test importat dels Estats Units i recomanat pel col·legi professional d'assessors d'empresa... —vaig córrer a aclarir, temorosa que no en volgués criticar l'eficàcia. —No, no, no és això. Només voldria que prengués nota que la meva especialitat... és, de moment, per a la plaça de tamborí solista. —¿De tambo... què? —vaig repetir procurant no moure'm de la cadira per no delatar cap mena de sorpresa. —De tamborí solista... Ja sé que l'Orquestra que s'amaga sota l'anunci de convocatòria de places parla de dues places de trombons tutti, una d'oboè tutti, una de viola tutti i una de violí tutti, però ni que pogués quedar bé amb el trombó i l'oboè, no em puc comprometre amb la viola i el violí. El tamborí és la meva autèntica especialitat, i també he de dir que la meva vocació... Miri, sempre porto al damunt la broqueta, per tocar-lo... És com la meva pota de conill, ¿sap? Em vaig sentir per primera vegada una mica senyor Miller com el de la projecció que havíem vist. No vaig poder resistir de tenir entre els dits la broqueta, una mena de bastó primíssim, testimoni de l'afirmació que acabava de sentir. ¿Un músic? ¿Un

virtuós del tamborí o el que sigui? ¿Un altre

artista àvid de musa es creuava en el meu camí? ¿Era això el que havia vist en aquell parell d'ulls una mica junts? Si m'haguessin despertat a tocs de trombó i d'orquestra amb

146

tota la secció de vent a fregar de l'orella, no m'haurien fet saltar del llit perquè el candidat m'havia deixat de pedra. —¿Així vostè prefereix el lloc de tamborí solista, oi? —vaig preguntar per no posar-me en evidència. —Sí... Veurà... Potser em ve d'herència, ¿sap? El pare, de molt jove, tocava a la cobla del poble. Quan, amb la crisi del sindicat de músics, la van tancar i els van reconvertir en mestres de la banda, no hi havia diumenge que no ens fes un concert privat de tamborí a taula, després de dinar... amb aquesta broqueta... —va explicar amb un pèl d'emoció nostàlgica als ulls aquell home en potència, ple de saviesa, que el destí professional havia posat davant meu la vigília de Reis, com si fos un regal deixat al balcó. —Tamborí solista... —vaig repetir lentament, sil·labejant, mentre, en una casella del qüestionari, la referent a les aficions i altres activitats, vaig anotar la pretensió del frustrat candidat a la plaça de Director Adjunt del Cap de Controller.

147

Vam fugir junts a través dels camps cap a la llunyania desconeguda, com si ella fos una noia raptada i jo un raptor. Vam córrer entre els camps al llarg del termenal fins que vam perdre l'alè. Ferdydurke Witold Gombrowickz

Capítol 6 El gestor de viudes Només hi ha dues èpoques de l'any que la gestoria s'omple a vessar: al caient de les declaracions de renda, entre abril i juny, i al caient de les defuncions, al bo de l'hivern. En el primer cas no cal que expliqui per què. He après de l'humil contribuent a creure com ell en la màxima que li recorda allò de feta la llei, feta la trampa. En canvi, el bo de l'hivern acaba

148

irremeiablement amb la majoria de Nifs d'edat avançada i la capa social de l'enviudament s'infla amb desmesura de la mateixa manera que durant anys omple llibres de registre conjugal de jutges, alcaldes i rectors. Aleshores la petita consulta de la gestoria es transforma en una mena de centre d'urgències d'assistència primària o en la recepció d'una residència de pensionistes. Sóc en un entresòl que és en realitat un primer pis. Sense ascensor. Per això arriben tots esbufegant. I la saleta sembla que estigui permanentment regenerada per un calefactor col·lectiu mogut per energia humana. —¿Qui toca ara? —tinc el costum de dir com si fos una infermera en cap. Generalment per entrar sempre hi ha discussions. Discussions sense conseqüències, esclar. Els viudos i les viudes tenen un aire de resignació que difícilment els permet entrar en una lluita verbal que alteraria l'ambient i, a més, acabaria donant mal nom a la gestoria que regento, amb mitja dotzena de col·laboradors a hores, que s'encarreguen de les feines

més

entretingudes:

buidar

dades,

investigar-les,

informatitzar-les i posar-les en solfa. Ho vaig repetir per segona vegada, plantat a la saleta d'espera, al llindar de la porta del despatx. —¿Qui és el següent? Una dona endolada fins al capdamunt, sense badar boca, va assenyalar un home que estava d'esquena, aturat davant un dels molts quadres que tinc penjats a la gestoria. Una cosa és la professió, però la col·lecció que ornamenta l'oficina

149

delata, a qui tingui un mínim de vista, quina és la meva devoció. —¿Que no és vostè, ara? —va dir la dona, neguitejada per la immobilitat del client que encara contemplava un oli d'en Mir, que era la nineta dels meus ulls i que havia adquirit en una subhasta, ja feia anys. L'home es va girar. Rodó de cara. Gorra de visera. Un jaquetó i una gruixuda bufanda. Seculars pantalons de pana. Un bastó de suport. Les mans petites i amb la pell finíssimament arrugada. Uns ulls petits però vivíssims. —Ah... ¿Ja em toca a mi...? —va dir, sorprès. Tinc el costum de no fer-los parlar mai de seguida sobre allò que els porta a veure'm. D'altra banda, sé molt bé, abans que me l'expliquin, quin és el seu problema. Per això prefereixo que trobin en mi una mena de gestor de capçalera. —¿Tot va bé...? —vaig dir al client que educadament ja s'havia tret la gorra de visera i l'havia plantada hàbilment amb el bastó a la cadira buida del davant de la taula de despatx. —Pst... —va fer amb un copet de cap. —¿I la mestressa...? Ja sé que sorprendrà que de seguida agafi el toro per les banyes. Però és una tàctica que vaig aprendre d'un veterà de la paperassa. A un presumpte viudo, tocar-li la mestressa és accionar la seva afeblida vitalitat. —No... Sóc viudo... Fa tres mesos... —Ah! No ho hauria dit pas. Juraria que no fa ni quinze dies que els havia vist plegats a la consulta...

150

—¿Jo? ¿Jo i la...? No. En vida, ella no va voler saber mai res de gestors. ¿Sap aquella que diu: «advocats i procuradors, a l'infern de dos en dos»? Doncs, ella hi afegia els gestors. —Home, si no fos... —vaig intentar de defensar ben desmarcat com m'havia quedat. —...advocats, procuradors i gestors, deia ella, a l'infern de dos en dos! —Tot un caràcter, la mestressa, ¿eh? —vaig claudicar més refet i pensant que cada feina té els seus punts negres. —Sí. Però els caràcters de mena com els d'ella només deixen embolics per als qui es queden. —Ja ho entenc. Ho entenc i sé molt bé de què va —inconscientment vaig remenar uns quants dels dossiers que tenia pendents sobre la taula. —Eren

setanta

anys

llargs

caràcter.

Però

ens

estimàvem. Quan ens vam conèixer, ella només en tenia quinze i jo, setze o disset, a tot estirar. Per cert, quan vostè m'ha cridat, m'ha enxampat mirant el quadre que té a la saleta... —¿Li agrada? —M'ha recordat quan la vaig conèixer... —És un Joaquim Mir. —No tinc el gust. —Sí, home, en Mir, el gran Mir! L'oli és el Paisatge amb figura i ànecs, tal com el va titular el mestre. Una autèntica joia! No m'estranya que s'hi hagi quedat enganxat. —No és perquè hi entengui. Però... ella i els ànecs... —La bona pintura sempre evoca els millors records.

151

—Sí, és cert. ¿Li havia dit que ella era de ca l'Aneguet? —¿La mestressa...? —Sí, la del caràcter. A casa seva, a l'antic llogarret on avui hi ha una colònia, tenien granja d'ànecs. I els meus, els de cal Misto, portaven l'estanc. El riu era un passeig que l'aviram agraïa... i jo també. —Coses de joves. —Sí, ja ho pot ben dir. Però no es pensi pas que li vaig posar l'ull al damunt pels ànecs. Si li he de confessar la veritat, sempre ha estat un bestiar que no m'ha fet mai gràcia. Ella em va fiblar i guanyar de seguida. Aleshores, allà, abans que hi hagués l'embassament, érem quatre gats i el riu baixava net de debò. I els ànecs eren una bona excusa perquè ens hi trobéssim i hi féssim vida. —Parlem de fa molts anys. —Ui! Vostè no havia ni nascut! Els ànecs eren com una mena d'alcavota per a nosaltres dos. Una alcavota ben entesa, esclar. Perquè no vam fer mai res de dolent. Una maneta, un petó... Però hi havia el conflicte que els de ca l'Aneguet i els de cal Misto no es parlaven per aquelles coses d'un pam de terra més i un pam de terra menys. —Un amor frustrat, vaja! —No! Bé, sí que ho hauria pogut ser, sí. Però jo no me la volia deixar perdre. «Aquesta noia no et convé», deien els meus, quan la notícia ja es va fer pública. «¿Amb el de cal Misto et veus?», li retreien els seus. Vam passar anys així. Entre el riu i els ànecs. D'amagat dels uns i dels altres. Fins que vaig fer els quatre primers duros i em vaig fer fort, i un

152

dia, mentre els ànecs es distreien pel joncar, li vaig dir que l'estimava i que ens casàvem allà mateix. —Una decisió valenta. —¿Vostè ja sap com són les dones, no, amb el temps que porta fent aquesta feina de gestor? Estiren i arronsen. Tenia caràcter. «Quines coses que dius», va fer. «Que ens trobem al riu amb els ànecs no significa que hi hagi res entre tu i jo. A més, els de casa no acceptarien mai fer les paus amb els de cal Misto». «Si no ens casem faré un disbarat», vaig amenaçar. Es va posar a riure amb aquell riure que feien servir tots els de ca l'Aneguet quan no volien reprendre una conversa. Però jo ja sabia que ella també m'estimava i que, al món, i al seu cor, a més dels ànecs, no hi havia ningú més que un servidor. —¿Durant setanta anys? —Durant setanta anys, sí, senyor. Caràcter, però en el fons una santa. Ja ho era quan els dies de festa feien ball. La treia una vegada. La vigilaven de lluny. La deixaven fer. I amb això ja ens conformàvem per a tota la setmana. Però no ballava amb ningú més. Estava per mi. I a mi tampoc no em venia gaire de gust fer el pinxo. —Alguna escapadeta hi deu haver en la seva biografia... —Sí, d'acord, alguna escapadeta. Però a mi no em feia falta. I no perquè no hagués tingut èxit. Li podria ensenyar fotografies de com era jo, i no em diria que no. Un dia vaig parlar com un home amb els de casa. «M'agrada la petita dels ànecs i m'hi casaré tant si voleu com si no», els vaig dir. «Mentre un dels de cal Misto sigui viu, mai!», van cridar com si ara encara els sentís, a la rebotiga de l'estanc. «Doncs ens

153

n'anirem del poble tant si us agrada com si no», vaig amenaçar. —Els havia agafat fort, es veu. —Molt. Home, ja se sap, poses la banya i ja no te'n pots desfer. Com més estiren per l'altra banda, més ho vols tu, ¿oi? Doncs, per ella, els de cal Misto, a mi, em van desheretar. —Conxo! —Sí, home. «¿Què vols? ¿La petita de ca l'Aneguet? Doncs, de cal Misto, ni una espelma!» Em van fotre. La feina no ha sobrat mai. Hi havia mà d'obra barata. Em vaig trobar penjat d'un dia per l'altre. Una setmana aquí i quatre dies allà. I vostè ja coneix les dones quan no tens un pa a la post. —Però la mestressa no va abandonar, suposo... —Per sort, no. Els va arribar a dir, als de ca l'Aneguet, que no baixaria més al riu amb els ànecs. Va ser la primera mostra ferma del molt que m'estimava. Havíem estat dotze anys fent vida d'amants furtius. I n'estàvem tips. Ens volíem casar. ¿Però com i on? —I aleshores no existien els gestors... —No, però, tant hi fa perquè ja sap què pensava ella de tot el gremi si haguessin existit. I, posats a eixamplar la llista, un dia de nervis li vaig dir que, per mi, els rectors també se'n podien anar a l'infern de dos en dos. —¿Un casament civil, doncs? —Un oncle de ca l'Aneguet que havia perdut un plet de família ens va fer costat. Tenia un amic a Ordino que ens podria ajudar. Ja es pot imaginar com era Andorra fa tants anys! Un dia se la va endur fins a la ciutat. Jo vaig sortir més

154

tard, per un altre camí. I ens vam trobar al davant de l'Estació de França. I després, amb tartana, fins a Andorra, els tres. I a Ordino vam trobar un jutge de pau que va voler fer el registre. —Un bon pam de nas per als de ca l'Aneguet i els de cal Misto... —S'ho van trobar fet. Després ja no vam tornar a casa i ens vam quedar a ciutat. Si tenies ganes de treballar, hi havia feina. I el caràcter d'ella no era per estar aturada. Però li parlo d'abans de la guerra. I la guerra ho va trabucar tot. Les milícies antifeixistes. El front. Quan vaig tornar, els últims dies abans que entressin els altres, em van dir que ella se n'havia tornat al llogarret. Que de ca l'Aneguet i de cal Misto ja no en quedava res. Els meus de cal Misto havien fugit cap a Fança i els seus de ca l'Aneguet havien mort en un saqueig de la granja. Després van fer córrer que el gran de cal Misto era un dels que anava amb la patrulla de saqueig de ca l'Aneguet. Però ella, més endavant, no m'ho va retreure mai. «Són coses dels homes cecs quan fan la guerra», deia. —Mals temps... —Jo, abans que entressin els feixistes, me'n vaig anar. Vaig tornar a pujar a Andorra. I després, vaig saltar a França. Em sentia com un dels aneguets en ramat. «¿No ets el petit de cal Misto, tu?», em va dir un milicià ja gran, embolcallat en una manta al cap, que anava amb crosses. «No, no, em confons», li vaig dir. «Doncs, hauria jurat que tu...», va dubtar. El vaig deixar enrere, coixejant. I no em vaig girar. —¿Era un conegut de debò?

155

—¿Que si l'era, diu? Esclar! Era l'oncle que ens va amagar fins a la ciutat per anar a Ordino a fer el casament civil! S'havia embolicat amb les milícies. I les males veus havien fet córrer després que també formava part de la patrulla del saqueig de ca l'Aneguet, junt amb els meus de cal Misto. El vaig perdre de vista a la frontera. Els malferits no van arribar mai a lloc. I jo, mesos després, vaig fer cap a París. —Ah, París... Pàtria de pintors! —Per vostè, que diu que col·lecciona quadres, sí. Per mi, va ser tota una altra cosa. Escolti, ¿n'està segur que l'autor d'aquest oli que té a la saleta no va ser a París? —¿Qui? ¿En Mir? Esclar que hi va ser. Com tots! Però el paisatge amb els ànecs no és pas el riu Sena... —¿I no podria ser la ribera d'allà dalt, a la colònia? —Home... —Veurà per què ho dic... Jo, a París, hi vaig ser poc temps. Fins que van entrar els nazis. Però un dia de primavera em vaig arribar fins als molls del riu on corrien els rumors que hi havia feina per dos o tres dies, ni que fos a canvi de menjar. No hi vaig poder arribar. Anava pel costat del moll i vaig tenir ganes de seure una estona en un dels norais. —¿Nostàlgia del riu de la vall de casa, potser? —No. Què cony de nostàlgia! Volia fer un cigarret i reposar les cames. —Ho deia per allò que n'han confessat els que van marxar a l'exili... —Sí. Ja li veig la intenció. Però, el meu cas, senyor gestor, no és el mateix. Jo no vaig ser mai un exiliat com els

156

altres. Des del dia que vaig deixar el llogarret, vagava a la desesperada. La guerra deixa tares. I un capità metge em va receptar per prescripció facultativa que el clima de París m'aniria de primera. —No volia pas malinterpretar les seves paraules... —El Sena em semblava únicament el Sena. I assegut al norai del moll, vaig notar que, per darrere, em tapaven els ulls com si juguéssim a la gallineta cega. —¿Un assalt al moll? —Un assalt amb perfum de dona. —Més val així... —Vaig sentir que em deia a cau d'orella: «¿No em coneixes...? ¿Qui sóc...? Per fi has fet cap als braços de la teva Berlinesa! T'esperava des de feia tant de temps!» I em va besar. —¿Una espia nazi? —No! Li puc donar la meva paraula, i encara en podria trobar testimonis, que jo vaig anar a París, apartant-me dels fugitius, per la prescripció mèdica de què li he parlat recomanada pel capità metge. I per això en aquell encontre no hi podia haver sinó una greu confusió o un pla àrduament calculat vagi a saber amb quins propòsits perquè, en temps de revolta, tot és possible. —¿I com s'explica el sant i senya d'una dona berlinesa? —Doncs, a pesar de tot el que li pugui semblar, tan aviat com em vaig poder desfer dels braços de la noia, no vaig dubtar gens a temptejar la situació. Li vaig dir: «No se m'ho

157

prengui com un rebuig, senyoreta, però aquesta deu ser una equivocació inexplicable.» —¿Cap reacció? —Sí. Se'm va posar a plorar. I no hi ha res que m'agregi més que una noia plori per mor d'alguna sortida meva. Després, més asserenada, no es va estar de deixar-me com un drap brut, com un home sense escrúpols, com un trist exiliat i faldiller! —Això deu punxar fort, quan s'ha perdut casa i terra... —Com a mínim et fa posar vermell perquè, a mi, aquelles paraules em van afectar profundament. Però no vaig tenir temps d'indignar-me perquè les seves últimes frases van ser, més que lamentacions, una amenaça. «En aquest país, aquesta mena de coses no s'acaben així!», va deixar anar. I, repicant amb els talons alts d'última moda, se'n va anar moll enllà. —¿I vostè no va fer res? ¿No se li va acudir d'anar-li darrere? No em farà creure que no va tenir una temptació d'home afortunat... —No, no, senyor gestor. El meu cor era a casa. No oblidi que amb la de ca l'Aneguet ha durat setanta anys, i una llargada així no s'aguanta amb hipocresies. Però he d'acceptar que em va deixar una certa recança. Jo era un estranger que amb prou feines parlotejava el francès i la tal Berlinesa se m'havia dirigit en tot moment en un parlar del llogarret de casa que feia tremolar de tan clavat com era. —¿Ah, sí?

158

—Tot plegat feia pensar que, raonant-ho bé, s'havia d'admetre que, fos quina fos l'organització, ja sabien d'entrada amb qui se les havien. —Mantinc que en aquells temps no podia ser altra cosa sinó que hi havia una trama d'espionatge... —Home, no em vaig quedar gaire tranquil. I encara menys quan, en arribar a la casa que em feia de pensió, vaig trobar una carta deixada a mà sense que s'identifiqués qui me l'enviava. Esclar que no sóc tan curt per no relacionar-ho de seguida amb l'afer de la Berlinesa del moll. No la vaig obrir fins arribar a l'habitació i després que m'havia tancat bé amb pany i clau. I, efectivament, en una quartilla amb lletres retallades de diari se'm repetia la mateixa amenaça: «En aquest país, aquesta mena de coses no s'acaben així!» —Ospamanela! —Sí, ja ho sé. Cada casa i cada país és un món. Però em vaig començar a sentir intrús i intrigat per saber quines eren les coses que no s'acabaven així a la conca del Sena. Em vaig rentar bé al tocador de la palangana amb l'esperança que els maldecaps se me n'anirien. Però vaig haver d'eixugar-me de pressa, atret per uns trucs insistents a la porta. Era la mestressa de la pensió que em deia que em demanaven al telèfon. No cal que li digui que una veu femenina em va repetir, quan m'hi vaig posar, el missatge amenaçador. —Qualsevol ho deixa córrer... —Sí.

Jo,

cregui'm,

senyor

gestor,

hauria

pres

convenciment d'engegar-ho tot al botavant si no hagués estat que, de tornada a l'habitació, la noia, que aquell mateix dia

159

diu que s'havia instal·lat a la meva fonda, em va tornar a aturar al passadís i, en un gest clarament provocador, em va dir quatre coses en un alemany incomprensible per mi, esclar, però que, pel to, vaig endevinar que repetia l'amenaça que em perseguia. —¿I diu que no hi havia una trama d'espionatge? Els alemanys nazis aleshores ja devien estar molt a prop de París! —No, no. No és el que es pensa, amic gestor. Després, la mestressa de la dispesa em va dir que l'havia recomanada un vell amic pintor i que li deien aquell nom de la Berlinesa, amb què m'havia esglaiat assegut al norai del moll. Que estava de pas i que l'endemà mateix intentaria passar la frontera. Vostè potser s'hi hauria entès, veu, perquè sembla que poc o molt ella tractava en art. Però no en puc dir res perquè no la vaig veure mai més. —Es trobava en un cul-de-sac... —Sí, però havia viscut prou per no deixar-me intimidar per l'allau d'amenaces. Em vaig vestir del tot i em vaig encaminar a una oficina on atenien els immigrants de la guerra que havien passat la frontera. —¿No era un risc en aquell moment? —Potser sí. Però jo tenia les mans netes. No havia de tenir por de res. I em quedava la coartada de la prescripció facultativa... —Té raó. —El delegat no hi era. Però el seu secretari, un funcionari pulcríssim i amb cara d'irreprotxable, ja sabia de què anava. —No badaven, vaja...

160

—Però vaig negar en rodó tot el que m'atribuïen! Ni m'havia escrit mai amb la tal Berlinesa de París. Ni sabia qui era. Ni hi havia tingut relacions. Ni m'hi havia casat. Ni tenia el gust de conèixer-la. Ni re de re de re. I vaig cridar per primera vegada en francès: «He vingut aquí perquè se m'arregli aquest malentès, no per embolicar-lo encara més!» I que m'ho demostressin, si podien. —Bona jugada... —Sí, però podien. Em van retenir el passi i tota la documentació. I em van permetre de fer vida de fonda sota vigilància contínua. La situació era ridícula! Quan ja feia més de quinze dies que durava, es va presentar a la pensió el cap de l'oficina d'estrangers en persona. Duia una cartera negra sota el braç. Allà, damunt del llit mateix, en vam examinar el contingut els dos, document per document. —Tot una xarxa perfectament informada... —Era increïble. No tenia explicació. Contenia originals de cartes meves escrites des del llogarret de casa a la Berlinesa de París; originals de cartes que pretesament jo havia rebut d'ella; unes fotos de quan se suposava que festejàvem al costat del Sena; i un retrat, considerat clau, testimoni fidel del nostre acte de matrimoni civil. Per a més confirmació, un altre dossier arxivava un duplicat de l'acta del jutge, un llibre de família i el d'un contracte d'un pis a Ordino que demostrava que el registre de la propietat immobiliària s'havia estès a dos noms, el de la Berlinesa i el meu. —Però va ser a Ordino on es va fer el casament amb la noia de ca l'Aneguet! Vostè mateix m'ha confessat que l'oncle,

161

que més tard anava amb crosses entre els milicians exiliats, havia fet de testimoni... —Sí!

Sí,

senyor

gestor!

faci

delegat

d'estrangeria com aquell jove de París de fa més de seixanta anys llargs! —Només recopilava fets... —Molt bé. Però no tots els fets lliguen. Vaig haver de claudicar, d'acord. Tenia el cor dividit. La Berlinesa del moll i jo vam viure uns mesos a París, sisplau per força. I no he d'amagar que vam viure molt bé. Ens estimàvem i tot. —¿Però, l'oli d'en Mir que tinc penjat a la saleta què li ha recordat? —¿De debò ho vol saber? La Berlinesa del moll de París era com la figura d'aquesta noia que pastura ànecs a la pintura. I els ànecs i el paratge s'assemblen molt al riu del festeig entre l'Anegueta i jo... I vostè m'ha confirmat que aquest pintor, el tal Joaquim Mir, va ser a París. —Però també va treballar molt aquí. I va tenir uns anys de malaltia que el van fer internar a l'Institut Psiquiàtric... —¿On he sentit jo, una altra vegada, el nom aquest? —¿El d'en Mir...? És molt fàcil... Aquest oli d'allà fora, no és per dir-ho, però val una petita fortuna. —No, no, em refereixo al nom del psiquiàtric. Diria que... Sí! Va ser ella. —¿Qui, la Berlinesa? —Sí, ella, a París! —¿I ara li ve a la memòria?

162

—No. No és que m'hi vingui ara tampoc. La Berlinesa del moll, si mai s'indignava per alguna cosa que no era del seu gust, m'amenaçava en un to francoalemany dient que més valdria que em tanquessin al Psychiatrique oú le faux Mir avait gâché ma vie! —Si m'ho tradueix... —Sí, home... Que més valia que em tanquessin al Psiquiàtric on el fals Mir li havia arruïnat la vida! —Ja... —vaig fer en un sospir. L'home, ara ja en puc dir el viudo de la colònia, es va quedar una estona pensant. Tenia els ullets vivíssims clavats al sostre. De cop i volta va agafar la gorra de visera i el bastó, que s'havien aguantat en un gran equilibri durant tota la conversa. Malgrat que ja he dit que la saleta vessava de vells, no estava disposat a perdre el que tenia davant, ni que els altres s'atipessin d'esperar i em deixessin plantat. Mai de la vida en deixaria anar un de les característiques de l'homenet que, en el que semblava una avorrida tarda d'hivern, havia vingut a parar a la gestoria. —Daixò... Mmm... —vaig titubejar per assegurar després immediatament—. Trobo que el seu és un dels casos més interessants de tots els que m'han arribat a la gestoria... Em faria molt feliç si el pogués ajudar en el que calgués... —Ja ho sabia. Ho he sabut des del moment que he entrat al salonet d'allà fora i m'he quedat temptat pel seu oli. «Misto, m'he dit, vas per bon camí. D'aquí no en sortiràs sense trobar la solució al problema que tens.»

163

—Si me l'explica, farem tot el que estigui a les mans de l'equip de la gestoria. Ell va tornar a deixar el bastó i la gorra en la mateixa posició d'abans i es va destapar una mica el coll de la bufanda. —Miri, senyor gestor, jo he tingut sempre una vida modesta i treballadora. Com comprendrà, quan em vaig escapar de París, sabia que feia una mala passada a la Berlinesa del moll del Sena que, segons la paperassa, em corresponia i li pertanyia... Però no li vaig donar l'oportunitat de fer-la entrar en raó. A casa m'esperava la que havia de ser la meva estimada de tota la vida. Finalment, i gràcies a les cremes de papers de la guerra, tant ella com jo havíem heretat les terres de ca l'Aneguet i les de cal Misto. Es pot dir que, passada la guerra, vam viure bé. ¿Què vol més quan hi ha salut, quan es té l'amor que cal i, per postres, en èpoques de penúries, a un no li falten els quatre quartets? —No hi ha res més important que tot això... —Doncs, nosaltres dos vam aguantar setanta anys sense ni un mal pensament. L'un per l'altre. Primer, a la ciutat. Després, no ve a tomb, vam tornar al llogarret, quan ja començava a despuntar com una colònia, per tant ja li parlo dels últims anys. Un bon negoci. Una mica de sort. El riu de l'embassament ja no és el que era. Però t'adaptes als temps i si el riu es mor, les persones també. I avui per tu i demà per mi. ¿Qui ho hauria dit que, amb el temps, les terres de ca l'Aneguet i les de cal Misto es transformarien en un parc mortuori per a homes i dones que en vida ja estimaven el

164

silenci i el repòs etern? Vaig acabar fent-me empresari immobiliari dels morts, però ja tenia experiència en el ram dels vius des d'una època de corredor de finques. —Ah!... En vaig sentir parlar... Tot un impacte en el seu moment... Un amic meu hi tenia una parcel·leta... ¿Com en deien...? ¿El Paradís de l'Ànec, oi?... Un lloc ideal... ¿I la seva pobra difunta, no va saber mai l'afer de la Berlinesa del moll a París? —vaig pouar, intrigat. —No. Mai. Són mentides que no fan mal. Per molt que l'hi hagués volgut explicar, no m'hauria cregut. Ella sabia que vaig marxar per prescripció facultativa i que vaig tornar sa i estalvi. París em va curar. Des d'aleshores que parlo mig i mig el francès i he de confessar que m'ha anat molt bé perquè, al Paradís de l'Ànec, fent d'enterramorts amb gent de la vida culta, sobretot, et trobaves que havies de fer moltes relacions que s'escapaven del tracte de cada dia. —¿«Et trobaves»? ¿Ho diu en passat? —Sí, esclar. És una altra història massa llarga. Els partidaris de la incineració han acabat ensorrant els artesans de les tombes en parcel·la individual. Tot s'ha encarit molt. I els sistemes de producció primaris s'han adaptat a les noves tendències. La Unió Europea també ens ha malmès el negoci de les mortuòries. Jo no hi creia, però entenc que si amb una enfornada enllesteixes una setmana de feina... —La mestressa també... —La mestressa és tota una altra cosa. Ella sempre m'havia demanat que, un cop incinerada, la deixés anar riu avall. «Com si encara fos com quan hi anàvem amb els ànecs,

165

¿eh?», em va deixar dit com a última voluntat. I ara, fa tres mesos, ho vaig respectar. Una incineració no és un residu, diguin el que diguin els dimoniets verds de medi ambient. ¿I no és ben bé cert que pols érem i pols serem? —No en sóc pas un expert... —em vaig excusar davant el viudo de la colònia, incapaç d'abordar el tema amb la seva mateixa fredor de professional. —Me'n faig càrrec, senyor gestor. Per vostè, els difunts no són ni carn ni peix. Són expedients per enllestir —va dir, ullant una altra vegada els que tenia damunt la taula i deixant anar un lleu somriure de satisfacció per la seva definició de l'ofici. —Amb la cosa estem. Ara, vostè té la paraula... ¿Encara manté la propietat del negociet del Paradís de l'Ànec? —No. Després de la crisi, amb la incineració, no vaig esperar ni una setmana. Tenia una bona oferta. No ho faci córrer, però els japonesos hi volien fer un complex de camps de golf. Aquests paiets dels ulls ametllats són més vius que la fam i sabien que el terreny era adobat i ple de clots. I m'hi vaig agafar de seguida. Els negocis s'han d'explotar i s'han de saber treure del damunt en el moment oportú abans que es faci massa tard. ¿No en diuen màrqueting, d'això, vostès? —Bon ull! En això coincidim, veu... —Ara continuo fent d'enterramorts a la colònia, al cementiri que mira a l'embassament. M'hi passo el dia a la porta, fumant en pipa i esperant que, ara l'un ara l'altre, vagin arribant els finats.

166

—Una bella ocupació... —vaig dir, entre mig poètic i mig sorprès per aquella nova informació. —La colònia no és, com en diríem vulgarment, un indret de mala mort. La gent hi viu feliç i no té pressa per anar-se'n al calaix. Com suposarà, doncs, no hi tinc gaire feina, cosa que, donat el meu temperament, no em podia anar més bé. Així és que hi ha setmanes que en colguem dos, n'hi ha que arribem a quatre i en passem alguna, segons la temporada, que no en sebollim cap. —Vida regalada, vaja... —No ben bé, però a mi no em mana ningú, i si una setmana no faig tant, l'altra faig més... Que vinguin postes de sol i caps de setmana, i tota la resta són històries! —Santa raó... —Bé, la veritat és que se m'ha acudit això dels caps de setmana perquè és quan m'arriba la transferència per gir postal amb els diners de la paga. Els del consell comarcal, que tenen un conveni amb els serveis tècnics de la colònia, no se'n descuiden mai. Puntualment, cada divendres, veureu que el carter s'encamina cap al cementiri i, rutinàriament, em dóna el sobre i jo li firmo el resguard. El carter més aviat parla poc, però a mi em fa l'efecte que no vol allargar conversa perquè, segons he sentit a dir, es veu que el seu sobre, tot i que fa més anys que jo que té la plaça, no s'engreixa tan sovint com el meu. I el cas és que a mi m'agradaria que un dia s'assegués allà, al meu banc de la portalada, i encetés conversa perquè jo ja m'ho faria venir bé per dir-li que, en això de la

167

setmanada, jo no hi entro ni hi surto, que tot depèn dels gremis i que el meu potser el consideren més respectuós. —D'això no en tingui cap mena de dubte. —Prou que no. Però potser li arribaré al cor si li dic que ell se'ls guanya només traginant quatre sobres i un parell de diaris d'aquí a allà i que no corre cap més risc sinó el dels microbis

que

són

hostes

eterns

del

paperam.

Hauria

d'entendre que jo, en canvi, me les he de veure amb les restes dels difunts de la colònia i amb les tombes del fossar, una feina que no tothom vol perquè no tothom ha nascut per ferla. És una feina que, sense vocació, et mina. —Potser, de fet, el carter ja és poc parlador de mena... —Doncs, així no tindré mai l'oportunitat de fer-n'hi cinc cèntims. Esclar que també he pensat que potser li fa poca gràcia estar-se massa estona al cementiri. Prou sabut és que hi ha qui se n'escapa tant com pot. Sense anar més lluny, un parent llunyà de cal Misto es va fer tirar una casa a terra perquè tenia paret mitjanera amb la del cementiri antic. Després, al terreny, no hi ha fet res més i l'ha deixat perdre de tal manera que no t'hi pots ni atansar. I tot plegat perquè ara li facin córrer que hi té ànimes en pena i s'hi hagin posat els d'hisenda amb les intencions de fer-li tributar, si és de llei, els impostos corresponents. —D'això no se n'escapen ni els terrenys erms... —Doncs, diu que ell no baixa del ruc i que no pagarà si no li demostren que els esperits hi habiten! S'ha tornat liró perquè ja és gran, i vostè més que ningú ja se sap què passa quan la gent es fa gran.

168

—No pas tots... —vaig dir sincerament admirat. —Fa molts pocs dies que també van pujar al petit cementiri de la colònia els inspectors del consell comarcal fent-se passar pels de sanitat. Em van empastifar tot el personal entretenint-se forat per forat! «Que això no és cap recinte jueu de centreuropa!», els vaig dir en un moment de ràbia. Però, ni cas! I quan havien enllestit, es van identificar i em van felicitar i tot. Diu que sóc un dels pocs enterramorts que faig la declaració com mana la llei. —Ah, ¿també es fan declaracions en aquest gremi? —Sí... Jo ja ho sabia. L'experiència de quan dirigia el Paradís de l'Ànec m'havia de servir d'alguna cosa. No he volgut mai embolics. M'agrada viure tranquil i complir amb el que toca. Declarar com cal: tants caps, tants barrets. Els conveïns ja ho saben. Per això, quan algú em fa l'últim badall, ja li tinc dit que no s'ha de presentar sense haver emplenat un dels impresos que els he repartit fa temps. No és gens complicat de tramitar, vostè ja hi entén en papers. El nom, els cognoms, l'edat, els llocs on han viscut, les feines que han fet, els últims pecats que tenen pendents de confessió, si els volen dir!, i la seva última voluntat quant a l'enterrament. També m'han de detallar, ni que sigui damunt per damunt, tots els fetitxes amb els quals volen que els colgui i el valor amb què els estimen. Tot plegat ho envio cada mes al consell comarcal i ells ja s'ho arreglen. —Molta paperassa i molta burocràcia... —vaig exclamar, confiant que el viudo de la colònia demanaria aleshores els serveis de la meva gestoria.

169

—Una mica. Però estic content perquè... —va abaixar la veu ullant en rodó— l'única trampa que faig no me l'han poguda enxampar mai. I és que, de fet, els inspectors poden tenir molt bon nas, però no hi veuen d'un pam lluny! —No se'n refiï gaire... —Sí, ja ho sé, però, miri, allà dalt, a la colònia, els que van deixant la pell es paguen l'enterrament ells mateixos. Fan cap xano-xano quan els arriba l'hora. S'asseuen. Xerrem. I quan ens en cansem, anem cap a dins, triem el lloc i els faig el servei. Ells contents i jo també. —¿Ells... contents...? —vaig exclamar estirant-me damunt la taula en un allargassament de les meves paraules. —Sí, home. Ells s'estalvien el taüt, però jo el puc incloure igualment en el pressupost del consell comarcal. ¿Que m'entén...? A la colònia, les coses no són com són a la ciutat. —Ja... —Però aquesta sí que no la diré mai al carter. Seria capaç de tornar-se bocamoll i escampar-ho per tota la comarca. I, ara per ara, mentre tingui salut, vull conservar la plaça. No em faria gens de gràcia haver de tornar a fer el que feia abans, molt abans, quan allò de la Berlinesa, a l'època de París... —Expliqui, em té amb l'ai al cor... —¿Ho vol saber? Miri, em posava a les portalades dels cementiris més famosos, el Lachaise, el de Montmartre... ¿els coneix, oi? Allà em feia passar per ajudant de l'enterramorts amb plaça a l'Hotel de la Ville. No és que m'hi fes ric, però sempre em queia alguna cosa o altra. Els extints i els seus familiars, per llei natural, acostumen a ser molt generosos

170

quan es veuen en capella. L'enterramorts amb plaça, content, i jo també. I, si no, ¿ves de què m'hauria de venir, a mi, haver fet aquesta feina, abans al Paradís de l'Ànec, i ara, a la colònia de la vall de l'embassament? Va respirar fons i va tornar a fer el gest d'agafar la gorra i el bastó. Em vaig adonar que, a fora, els llums del carrer s'havien començat a obrir. El vaig aturar de seguida. —¿On va? —Es fa fosc... L'últim cotxe de línia que passa cap a la colònia surt d'aquí a tres quarts de l'estació d'autobusos... —Però l'afer de la mestressa que l'ha portat a la gestoria... —Ah, sí... Quin cap! Veurà, començo a estar preocupat. El cas és que ni que jo ja sigui un dels més vells de la colònia, no acabo de fer-me prou bé als costums de la gent nova que s'hi estableix. Les nits d'hivern se'm tiren a sobre. Són fredes i llargues en aquest temps. Fas una mica de temps al cafè, te'n vas cap al bungalou i veus una mica la televisió. Però no m'acostumo a la solitud. De la mestressa, riu avall, fins a l'embassament, ja no en queda res. I acluco l'ull d'hora. I tinc somnis que em semblen avisos del cel. —Les edats avançades són propícies a tenir visions... —Ja ho sé. Però et neguitegen. Abans-d'ahir vaig somiar que estava escoltant música amb els auriculars posats. Llegia un llibre. Fumava un havà, fixi's! I xarrupava una copassa de conyac. I això que el doctor m'ho té prohibit! Em trobava a la glòria! Amb les orelles tapades, no sentia pas que trucaven a la porta i, amb un ensurt, vaig veure que tustaven els vidres

171

de la finestra que dóna a peu pla del jardí del bungalou on visc. Ho veia tot tan clar! El gest de deixar el llibre, el gest d'apagar l'havà, l'intent d'afluixar l'equip de música amb el comandament a distància... —Com si fos una pel·lícula... —Sí. Espiant-me, darrere els vidres, hi vaig descobrir el mossèn. Anava amb els hàbits de cerimònia daurats i negres, i es feia acompanyar per un parell d'escolanets, un amb la creu i l'altre carregant l'ambient d'encens. Vaig obrir la finestra de seguida. «Mossèn...» —vaig fer, interrogador—. «Fa estona que t'esperem, fill», va dir a mitja veu. Aleshores va ser quan vaig descobrir al capdavall de les escales del jardí tot un seguici format pels homes de la colònia que portaven el cap descobert i aguantaven la boina o la gorra a la mà. Callats, amb el cap abaixat, seguien amb posat de resignació el tempteig de conversa entre el mossèn i jo. «Passeu!», el vaig invitar a ell i els dos escolanets. «No us estigueu fora que fa fred!» I vaig anar a obrir la porta del bungalou, temptat per conèixer els motius d'aquella visita. —¿Van entrar? —li vaig preguntar, sense adonar-me que havia perdut l'esma que el viudo de la colònia m'estava relatant les escenes d'un somni d'avi, molt freqüent, diuen, en una residència d'ancians desvagats. —Oh, esclar. Ens vam asseure una estona davant de la llar de foc. El mossèn es va avenir a prendre un gotet de vi ranci i li vaig posar un plateret d'avellanes torrades perquè també s'hi entretinguessin els escolanets. Ells, més contents que uns gínjols, no en van tenir prou i els veia clarament com

172

em remenaven tots els llibres de la biblioteca. Tota la casa s'havia empeltat d'un regust d'encens, propi d'església, més aviat empipador. Al mossèn, galtaplè, li havien pujat els colors a la cara i, a mitja conversa, xerrant una mica de tot sense ordre ni concert, em vaig fer venir bé la pregunta que em corsercava. «¿I què, doncs, mossèn, què us porta per aquí?» —¿Té amistat amb el mossèn de la colònia? —Així, aixà... Bé, amb tres o quatre avellanes a la boca, l'home no es va estar de respondre'm. «Ja ho veus, fill, és la nostra feina. Ens hem pres la llibertat de fer-ho tal com és costum a la colònia. Però, no et cal patir per res, fill, els serveis tècnics es fan càrrec de tot perquè ho preveuen els tributs que pagueu». Ni en somnis vaig gosar contradir tan bona fe. Tan aviat com em despertés, vaig pensar que m'havia de mirar més bé els papers de la colònia. Per estar més al corrent de la normativa local i per no trobar-me, en casos com aquell, sense saber què fer. —Aquest és un exemple que hauríem de seguir sempre... —Si no hagués estat pel secretari municipal, potser no n'hauríem tret l'aigua clara. Es veu que, quan va notar que el mossèn i els escolanets s'entretenien dins a casa, es va decidir a fer el gest. Des del llindar, va dir, amb un fil de veu: «Mossèn...» Aleshores va entrar. Portava el vestit de mudar i les sabates punteres de xarol que grinyolaven quan fregaven el fustam del bungalou. «Ah! —va exclamar sorprès— esteu amb el senyor...» I no va gosar ni pronunciar el meu nom. El mossèn, amb dos copets a les cuixes de la sotana es va

173

aixecar. Es va adonar del desgavell que havien organitzat els escolanets amb les meves prestatgeries i els va propinar un clatellot a cadascú amb tan mala traça que els

estris que

traginaven els van rodolar per terra. Després, mirant-se el secretari, va decidir, com si jo no hi fos: «Anem, apa!» Jo em vaig considerar també al·ludit i els vaig seguir sense fer-me repicar. Ell, els escolanets, el secretari i jo vam encapçalar el seguici i, quan ja havíem deixat el bungalou enrera, el mossèn va entonar uns càntics que jo hauria jurat que eren rèquiems mozartians i que seguien, fent-hi broma, els escolanets. De tant en tant els rematava el secretari i només algun vell cantaire dels de la colònia els acompanyava. —Una imatge que jo encara conec de quan anàvem a l'estiu a la caseta d'estiueig... —Aleshores vaig veure que enfilàvem el camí asfaltat del cementiri. Del meu petit cementiri! No era lluny de casa. I des del jardí estant en veia els xiprers i l'últim pis de nínxols. La portalada de ferro ja era de bat a bat i el parell de paletes i l'agutzil de la colònia —un homenàs amb crossa— hi feien guàrdia. Ens vam aturar davant d'una tomba que ja estava cavada i oberta. Al costat hi havia el ferrer amb una creu forjada, nova de trinca. Ja en vaig tenir prou! Hi havien fet gravar el meu nom, una rastellera de xifres que testimoniaven la data del meu naixement i la del dia que érem i una fotografia meva de quan encara no havia deixat París! Una ampliació de la mateixa foto que em delatava amb la Berlinesa del Sena.

174

—Ni en somnis no es pot ofegar l'espionatge! —li vaig dir, assegut a la cadira mòbil del meu recambró de la gestoria. —El secretari es va voler justificar per la foto. «No n'hem pogut trobar cap altra...» Vaig renegar encara adormit. Em vaig bellugar d'un costat a l'altre del llit. Tot es va tenyir d'un ambient de violència. «Tal com és costum, fill», resava el mossèn. Jo, en una recaiguda del somni, enfurismat, a cops de colze, vaig recular sota l'expectació de tothom. Havia enfilat el camí de casa. Vaig obrir tots els porticons del bungalou perquè es ventilés la flaire de ciri i encens que encara no s'havia extingit. I em vaig despertar... Suat. Intranquil. Em sembla que estava dient entre llavis: «Anegueta, Anegueta...» Però m'ho sembla ara. No ho asseguraria. Vaig deixar que es tranquil·litzés. El viudo de la colònia havia fet un esforç i m'estava adonant que els anys li feien una mala passada. —Jo a vegades he somniat que se'm crema la gestoria... —li vaig dir per tranquil·litzar-lo dels seus temors. —Però no me'n fio gens ni mica, senyor gestor... —Un somni relacionat amb la feina és molt normal. —No, no és això. No em fa por que arribi l'hora. Ja sé que no em donaran una excedència per molt que jo sigui del gremi. Però ara fa tres mesos que espero resposta de l'administració. Tinc problemes amb la indemnització de la mestressa difunta. Em demanen comprovants. Justificacions. Testimonis. I vaig ser tan fidel a la seva voluntat, llençant les cendres de l'Anegueta riu avall! ¿Oi que em toca un bon pessic per haver quedat viudo? ¿Dec tenir dret a cobrar com tothom,

175

veritat? Però resulta que em demanen el certificat de matrimoni amb la mestressa! Ara vostè ja sap com va anar tot! Vam haver de fugir a Ordino, perquè ens unís el jutge de pau! ¿No és un casament això? ¿Vostè no em pot fer les gestions per trobar els papers del jutge d'Andorra que fa més de setanta anys que ens va beneir? I, en últim extrem, ¿no faria també el cas, si trobéssim aquells papers del matrimoni fals de la Berlinesa del moll de París...? Potser esquitxant una propineta a algun funcionari... Quan he vist a fora l'oli d'en Mir, amb la noia dels ànecs, he estat segur que vostè era el gestor escollit... Vaig obrir un expedient nou de trinca. I vaig escriure amb retolador, sense poder evitar un lleu tremolor als dits: «El viudo de la vall de la colònia». Ens vam mirar. Vaig esbossar un petit somriure, entre afectuós, gestor i confident. I ell se'm va quedar mirant, amb aquells ulls vivíssims de vell, plens de món.

Refugi La Vinyeta Duesaigües, estiu del 1992 1a revisió: hivern 2005 2a revisió: tardor 2007 3a revisió: estiu 2009 4a revisió: tardor 2013 Última revisió: primavera 2017

176