Matar l'aranya... i molt més! by Andreu Sotorra

MATAR L'ARANYA... I MOLT MÉS!

Andreu Sotorra Il·lustració de Lena Paüls

Barcelona 2016 Edicions Digitals Escac Gabinet de Comunicació

Andreu Sotorra va néixer a Reus (Baix Camp) el 1950. Actualment

resideix i treballa a Barcelona. Ha publicat més de vint-i-cinc llibres en llengua catalana —la majoria de novel·la breu i contes—, alguns en constant reedició, tots escrits al Refugi La Vinyeta, de Duesaigües (Baix Camp). Ha obtingut una trentena de premis literaris de narrativa curta, contes i novel·la (El Vaixell de Vapor, Edebé, Joaquim Ruyra, Lola Anglada, Marià Vayreda, Arts i Lletres Andorra, Salvador Espriu, Caixa de Girona, Ciutat de Mollerussa, Cavall Fort, Recull...) i també el premi Trajectòria pel conjunt de la seva obra com a crític literari. Ha estat traduït a l'italià, l'espanyol, el gallec i l'euskera. Els seus llibres publicats en suport paper formen part del catàleg de la majoria d'editorials catalanes (Alfaguara, Columna, Cruïlla, Edebé, Empúries, Estrella Polar, La Galera, Grup62, El Pirata...) És pioner en la publicació en català de novel·les en suport digital a Internet i la majoria dels seus llibres es troben reeditats també en suport e-book. Ha treballat a l'ensenyament i la gestió cultural i ha estat secretari general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. És periodista cultural de premsa escrita i ràdio, especialitzat en les àrees de critica teatral i literària. A més, participa com a autor en col·loquis amb grups de lectors d'escoles de primària, instituts de secundària, centres d'adults i biblioteques públiques en la xarxa de programes de foment de la lectura. Web de l'autor: http://www.andreusotorra.com

Lena Paüls va néixer a Reus (Baix Camp) el 1952. Actualment resideix a Barcelona. Ha publicat poesia, prosa poètica, narrativa i assaig literari. És llicenciada en filologia catalana per la Universitat de Barcelona. Ha obtingut una dotzena de premis literaris, entre els quals el premi d'assaig Francesc Vila per un estudi sobre l'obra de Marià Manent, el de contes per a infants Ciutat d'Eivissa, el de novel·la Goleta i Bergantí del Masnou, el de poesia Viola d'Or i Argent dels Jocs Florals de Barcelona, el Mercè Llimona de contes il·lustrats i la distinció The White Ravens, de la Internationale Jugendbibliothek de Munic. Ha estat professora de llengua i cultura catalanes de cursos de reciclatge i de l'administració pública. Ha fet d'assessora lingüística i correctora d'estil de diverses empreses publicitàries. Ha investigat sobre les possibilitats de les aplicacions didàctiques de la publicitat i n'ha impartit cursos adreçats al professorat de secundària. Actualment dirigeix la revista digital «Cornabou» de literatura infantil i juvenil i coordina el Gabinet de Comunicació Escac, amb seu a Barcelona. Ha il·lustrat diverses publicacions com la del conte llarg d'aquest recull, Matar l'aranya... i molt més!, reproduïda a la coberta, que el 1984 va obtenir el el premi Caixa de Girona - Ciutat d'Olot. Web de la il·lustradora: http://lenapauls.blogspot.com

Matar l'aranya... i molt més!

Recull de vint-i-tres contes que es mouen entre el gènere fantàstic i el realisme màgic, amb personatges que es fan amics dels lectors perquè mostren la seva cara més amable i també el seu esperit investigador i ple de curiositat per explorar allò que els és desconegut, a vegades amb situacions insòlites o rocambolesques. El recull integra escrits primerencs de l'autor, entre els anys 1977 i 1984, i d'altres de la primera dècada del segle XXI, la majoria dels quals han estat publicats en les revistes Rodamón, Cavall Fort, Zona Jove o AVUI del Jovent, a més dels publicats en llibres col·lectius. El recull aplega també els premis Cavall Fort dels anys 1977 i 1979, i el premi Ciutat d'Olot 1984 de narrativa per a infants i joves. Lectura recomanada a partir de 9 anys.

Nota de l'autor Entre els anys setanta i vuitanta del segle XX, s'acabava de sortir del llarg túnel de la Dictadura (1939-1975) i també d'una de les etapes més fecundes de la història de la literatura catalana amb la recuperació d'obra d'autors que van veure la seva trajectòria estroncada per la guerra civil espanyola (1936 - 1939) amb l'exili o la censura del règim franquista com Mercè Rodoreda, Pere Quart (Joan Oliver), Pere Calders, Xavier Benguerel, Joan Sales, J.V. Foix, Josep Palau i Fabre, Joan Brossa, Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany, Salvador Espriu, Josep Maria de Sagarra, Josep Pla, Avel·lí Artís-Gener, Joan Perucho o Baltasar Porcel, entre molts d'altres. De la combinació de la foscor de la Dictadura i la lluminositat de la creació literària recuperada va aparèixer una nova collita d'autors, alguns considerats inscrits en la Generació del 70, i d'altres independents d'aquest col·lectiu situats al marge de modes i tendències, tant gremials com editorials. Aquest recull de contes primerencs de l'autor, revisat ara amb la mirada de la distància de prop de quaranta anys, és, principalment, una mostra de la creació d'aquella etapa, adreçada a infants i joves, motiu pel qual, l'any 1979, va ser inclòs en la Mostra Antològica de Contistes i Il·lustradors catalans, editada en commemoració del centenari de Josep Maria Folch i Torres (1880 - 1980). El llibre Matar l'aranya... i molt més! inclou també alguns dels contes de l'etapa més recent i es presenta, pel que fa als contes curts, editats cronològicament en ordre invers, des dels més actuals als primerencs, i el recull es tanca amb el conte llarg que li dóna títol.

Primera edició (paper): 1978, 1979, 1980, 1981, 1983, 1984, 1997, 2006 i 2013 Segona edició (digital): novembre 2016 © © © © © © © © © © © © ©

1978 al 1981, 1983, 1984, 1997, 2006 i 2013, Andreu Sotorra (pel text) 1983 Lena Paüls (il·lustració coberta) 1979, 1980, 1981, 1983 i 1984 Lena Paüls (il·lustració) 1978, 1980 Llucià Navarro (il·lustració) 1979 Helena Cortés (il·lustració) 1979 Montse Tobella (il·lustració) 1979, 1981 Pere Virgili (il·lustració) 1980 Fina Rifà, Teresa Duran, Pilarín Bayés (il·lustració) 1983 Montserrat Brucart (il·lustració) 1984 Valentina Cruz (il·lustració) 1997 Maria Espluga (il·lustració) 2006 Marta Balaguer (il·lustració) 2013 Valentí Gubianas (il·lustració)

Primera edició (suport paper): Revistes Rodamón, Cavall Fort, Zona Jove i AVUI del Jovent, 1978, 1979, 1980, 1981, 1983, 1984 i 2006 Primera edició (suport paper): Folch-Genius & Co., Barcelona, 1997 Primera edició (suport paper): Zenobita Edicions, Manresa, 2013 ISBN (paper): 978-84-921510-2-1 ISBN (paper): 978-84-92571-68-0 DL paper: B. 19437-1997 Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08080 Barcelona Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.

Cronologia del recull Matar l'aranya... i molt més! El conte El robot savi es va publicar dins de Puzle de contes, amb il·lustracions de Valentí Gubianas. Zenobita Edicions. Centre Recursos TEA. Manresa, 2013. Aplec de dotze escriptors i dotze il·lustradors, entre els quals figuren, a més de l'autor i Valentí Gubianas, Miguel Gallardo, Roser Capdevila i Pep Molist. El conte Els inventors d'escalfaorelles es va publicar a la revista Cavall Fort, núm. 1061, Barcelona, octubre 2006, amb il·lustració de Marta Balaguer. El conte El pilar del Lleó es va publicar dins de Castells, castellers i altres contes, amb il·lustracions de Maria Espluga, conjuntament amb els autors Joaquim Carbó, Aleix Cort, Jordi Folck, Montserrat Galícia, Joan Pàmies i Olga Xirinacs, i amb introducció de Xavier Brotons. Col·lecció Allò que és Nostre, Folch-Genius&Co. Edicions Grup Comunicació, Reus, abril 1997. Direcció projecte: Jesús Palafox. Direcció col·lecció: Constantí Serra. Propostes didàctiques: Rafael Guinovart. Disseny i maquetació: Marisa Arauz i Cristina Gros. Imatges castells propostes didàctiques cedides per Lynx Edicions. El conte Pa d'or... i forners d'embruix! va ser finalista del Premi Freya, de Premià de Dalt 1984 i es va publicar en el Suplement Dominical AVUI del Jovent, Barcelona, 9 desembre 1984, amb il·lustració de Valentina Cruz. El conte Matar l'aranya... i molt més! va obtenir el premi Ciutat d'Olot - Caixa de Girona 1984 de narrativa per a infants, amb il·lustracions de Lena Paüls. El conte Verdulaire per palets es va publicar a la revista Rodamón, Barcelona, núm. 203, febrer 1984, amb il·lustració de Lena Paüls. El conte Esqueixada de bacallà... hop! es va publicar a la revista Rodamón, Barcelona, núm. 200, 9-16 desembre 1983, amb il·lustració de Lena Paüls. El conte De repòrter a la bomba de cigrons es va publicar a la revista Cavall Fort, núm. 492, Barcelona, gener 1983, amb il·lustració de Montserrat Brucart. El conte L'estiu de la llibertat es va publicar a la revista Rodamón, Barcelona, núm. 130, juliol-agost 1981, amb il·lustració de Lena Paüls. El conte Qui matina fa farina es va publicar a la revista Cavall Fort, Barcelona, núm. 448, març 1981, amb il·lustració de Pere Virgili. El conte L'atzagaiada es va publicar a la revista Zona Jove, Reus, febrer-març 1981, amb il·lustració de Lena Paüls. El conte L'ase i el pagès que viuen a la Lluna es va publicar a la revista Rodamón, Barcelona, núm. 113, 17 desembre 1980, amb il·lustració de Lena Paüls. El conte Passeu-hi, ara, pel barri, i si sentiu una cançó... es va publicar a la revista Rodamón, Barcelona, núm. 105, 21 octubre 1980, amb il·lustració de Lena Paüls.

El conte El primer home gelat de la gran central Cucurullgeliona va obtenir el premi Cavall Fort 1979 i es va publicar a la revista Cavall Fort, Barcelona, núm. 435, setembre 1980, amb il·lustració de Pilarín Bayés. El conte Haurem de menester les herbes de Sant Joan va obtenir el premi Cavall Fort 1979 i es va publicar a la revista Cavall Fort, Barcelona, núm. 431, juliol 1980, amb il·lustració de Teresa Duran. El conte Una d'entre tantes històries de les mil i una nits del lloro va obtenir el premi Cavall Fort 1979 i es va publicar a la revista Cavall Fort, Barcelona, núm. 430, juny 1980, amb il·lustració de Fina Rifà. El conte Sergi Routort, Cases Noves 19, Ciutat va obtenir el premi Cavall Fort 1979 i es va publicar a la revista Cavall Fort, Barcelona, núm. 421, febrer 1980, amb il·lustració de Llucià Navarro. El conte Carta a bots i barrals es va publicar a la revista Rodamón, Barcelona, núm. 79, 30 novembre 1979, amb il·lustració de Lena Paüls. El conte Esperit de venteguera o sanglot fantasmagòric es va publicar a la revista Rodamón, Barcelona, núm. 73, 13 octubre 1979, amb il·lustració de Lena Paüls. El conte De quan a la cabana del Grassó hi vaig veure titelles, carotes, capgrossos i altres artificis va obtenir el premi Cavall Fort 1979 i es va publicar a la revista Cavall Fort, Barcelona, núm. 411, setembre 1979, amb il·lustració de Pere Virgili. El conte Ratxes d'acampada es va publicar a la revista Rodamón, Barcelona, núm. 67, 31 agost 1979, amb fotos d'arxiu de Rodamón. El conte Tot d'un plegat es va publicar a la revista Rodamón, Barcelona, núm. 51, 23 març 1979, amb il·lustració de Montse Tobella. El conte Les cabanes va obtenir el premi Cavall Fort 1977 i es va publicar a la revista Cavall Fort, Barcelona, núm. 371, gener 1978, amb il·lustració de Llucià Navarro. Es va incloure també en el volum Quaranta i Quaranta, dins de la Mostra antològica de contistes i il·lustradors catalans d'avui, amb una il·lustració d'Helena Cortés, amb motiu d'una edició en homenatge a Josep Maria Folch i Torres commemorativa del seu centenari (1880 - 1980). Col·lecció As de Guia. Editorial La Galera, Barcelona, 1979. Introducció de Teresa Rovira, Joaquim Carbó i Maria Rius. Conjuntament amb contes de Joan Barceló, Jaume Cabré, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Miquel Desclot, Teresa Duran, Guillem d’Efak, Lluís Ferran de Pol, Ramon Folch i Camarasa, Albert Jané, Joles Sennell (Pep Albanell), Anna Murià, Robert Saladrigas, Jordi Sarsanedas, Emili Teixidor, Josep Vallverdú, Oriol Vergés i Guillem Viladot, amb dibuixos, entre altres, de Marta Balaguer, Pilarín Bayés, Montserrat Brucart, Joan Ferràndiz, Montserrat Ginesta, Mercè Llimona, Josep Maria Madorell, Llucià Navarro, Picanyol, Fina Rifà, Eulàlia Sariola, Carme Solé Vendrell, Joan Andreu Vallvè i Pere Virgili. Il·lustracions de Matar l'aranya... i molt més!, en aquest enllaç: https://www.flickr.com/photos/matarlaranyaimoltmes

SUMARI El robot savi, 9 Els inventors d'escalfaorelles, 16 El pilar del Lleó, 22 Pa d'or... i forners d'embruix!, 30 Verdulaire per palets, 39 Esqueixadas de bacallà... hop!, 42 De repòrter a la bomba de cigrons, 45 L'estiu de la llibertat, 50 Qui matina fa farina, 54 L'atzagaiada, 61 L'ase i el pagès que viuen a la Lluna, 66 Passeu-hi, ara, pel barri, i si sentiu una cançó..., 71 El primer home gelat de la gran central Cucurullgeliona, 78 Haurem de menester les herbes de Sant Joan, 83 Una d'entre tantes històries de les mil i una nits del lloro, 90 Sergi Routort, Cases Noves 19, Ciutat, 95 Carta a bots i barrals, 100 Esperit de venteguera o sanglot fantasmagòric, 103 De quan a la cabana del Grassó hi vaig veure titelles, carotes, capgrossos i altres artificis, 106 Ratxes d'acampada, 113 Tot d'un plegat, 116 Les cabanes, 120 Matar l'aranya... i molt més!, 126

El robot savi El vell robot de joguina era en un racó, sota un dels bancs de l'andana de la nova estació de trens. S'estava ajagut al costat d'una sabata vella i estripada. Estava glaçat. El pa sec ja no hi era. I el pot d'aigua —una llauna de cervesa abonyegada— estava buit. Aquell any, els tres Reis d'Orient havien arribat en tren i feia un fred que pelava. Abans de tancar la seva carta als Reis, l'Estel havia xiuxiuejat amb els ulls tancats: «Estimats Reis d'Orient, si veniu en tren i em porteu un robot, que sigui d'aquells que juguen, parlen, riuen i, sobretot, fan els deures de l'escola... sisplau, sisplau!» L'Estel, aquell dia que tothom viatjava amb capses de joguines, andana amunt i andana avall de la nova estació, esperava la seva mare perquè, ni que fossin festes, li havia dit que tenia més feina que mai a netejar la nova estació. Però ella ja sabia que els tres Reis, aquell any, sí que li havien fet cas.

El primer que l'Estel va fer quan va trobar el vell robot de joguina sota el banc de l'andana de l'estació de trens va ser triar-li un nom. Li va posar: Robot Savi. I se'l va emportar a casa, vigilant que el gos llop de la patrulla de Seguretat no veiés que se l'amagava sota l'anorac. A casa, jugaven, parlaven i reien com ella havia somiat sempre que farien. Des que l'Estel vivia amb el Robot Savi, tot el seu món havia canviat. L'habitació on jugaven li semblava que s'havia convertit en una d'aquelles ludoteques de barri on les criatures no s'acaben mai les joguines i sempre pots fer el que et doni la gana, tantes vegades com vulguis, sense que ningú et digui res. El Robot Savi era la criatura que l'Estel havia de vigilar com si ella fos una de les monitores en aquella ludoteca particular. El feia pujar per l'escala de la casa de nines i el feia tornar a baixar. Quan arribava a baix, tornava a fer-lo pujar per l'escala perquè tornés a baixar. Només de tant en tant, en cadascuna de les pujades, el feia enfilar a la teulada de la casa de joguina, però de seguida el tornava a l'escala perquè baixés fins al porxo i tornés a agafar l'escala de cara amunt. A vegades, li agradava que el Robot Savi se la quedés mirant fixament davant seu, a tocar del nas, mentre ella s'entretenia llargues estones a l'escriptori de l'habitació, davant d'una làmina en blanc, i el dibuixava com si ell fos un model d'aquells de braços molsuts i pit

forçut, resseguint una i una altra vegada els contorns del seu cos. Tenia el suro de l'habitació plena de làmines i làmines penjades amb tot d'esbossos del seu Robot Savi que ni un expert en art i amb lupa sabria dir quin era més diferent de l'altre. A l'Estel li agradava també fer passejar el Robot Savi per camins de llapis, que per ella era com si fossin camins de muntanya que construïa a terra, posant els llapis que tenia a l'estoig en fila índia un darrere l'altre, afegint-hi els llapis de colors de la capsa de dibuix, allargant el camí amb els llapis que el Robot Savi havia deixat enrere i tornant a refer el camí trepitjant el llapis vermell, el llapis groc, el llapis blau, el llapis verd, el llapis negre, el llapis d'escriure, el llapis sense punxa, el llapis de quan era més petita i que s'havia quedat curt de tant treballar... i tornant a trepitjar els llapis de colors fins que el Robot Savi esbufegava com si hagués pujat al cim més alt i, sense quasi alè per respirar, enfadat, li deia: «Ja n'hi ha prou, Estel, que estic rebentat de tant trescar!» Però allò que més li agradava era que, quan el dia ja s'havia acabat i hava arribat l'hora dels deures, l'Estel li donava fulls de quadrats, de rombes i de cercles per emplenar, i fulls de matemàtiques. I sí, el seu Robot Savi emplenava i emplenava i sumava i restava i feia tot de càlculs d'una revolada! Li deixava un full de llengua per omplir paraules. I el seu Robot Savi les omplia en un dit i fet!

Li deixava una làmina i els retoladors per dibuixar. I el seu Robot Savi... zis, zas!, feia uns dibuixos com un artistàs! El Robot Savi de l'Estel, amb el temps, s'havia acabat acostumant a la seva manera de jugar i, pel seu compte, quan es pensava que l'Estel no el veia, també dibuixava i dibuixava allò que coneixia des que l'havien abandonat sota aquell banc de l'andana: estacions de trens plenes de fum... màquines de vapor negres com prunes de Nadal allunyant-se en l'horitzó... velles estacions amb sostres fets d'arcades de ferro... grans rellotges marcant tots la mateixa hora... i mossos de corda amb guardapols i gorra, transportant, com si fossin ombres, càrregues de baguls, maletes i fardells, des del furgó d'equipatges d'un tren al furgó d'equipatges d'un altre tren. I així van passar molts i molts dies fins que, una nit, quan a casa tohom ja dormia, l'Estel va sentir que el Robot Savi gemegava com si no es trobés gaire bé. L'Estel va veure que el robot s'havia il·luminat com si fos un fluorescent! Semblava un d'aquells llibres de tinta invisible que només es poden llegir a les fosques! Li va posar la mà al front... Potser tenia febre i tot... I va veure que li queien unes llagrimetes de color blau, galtes de llauna avall. L'Estel li va dir aleshores a cau d'orella: «¿Que tens gana, Robotet...?» «¿Que tens set...?» «¿Que tens fred...?» «¿O potser et fa mal la panxa perquè no estàs gaire net...?»

Però el Robot Savi, aquella vegada no li va respondre com feia sempre que l'Estel li parlava com si recités un verset. L'endemà, quan l'Estel ja havia sortit de l'escola, mentre esperava la seva mare que acabés la neteja de les andanes de l'estació nova, va portar el Robot Savi a una clínica de robots perquè se'l mirés el metge electrònic que hi havia de guàrdia. La clínica de robots, tal com l'anomenava l'Estel, era una botiga molt petita situada en un buc d'escala, i el metge electrònic era un ferrer que treballava i tenia consulta oberta prop de la nova estació de trens. A la botigueta, el metge ferrer hi feia còpies de claus, motllures, peces de ferro com si fossin escultures bonsai i, quan li sobrava temps, construïa també trens de miniatura, màquines de vapor, prats i muntanyes de cartró i molsa, travessats per línies estretes de tren, estacions minúscules com un palet de riu i torres de llauna amb pilots de senyals lluminosos que s'encenien i s'apagaven quan passava cadascun dels petits trens. A la porta de la botigueta, una clau gegant d'aquelles de pany i forrellat era el rètol que l'anunciava sense cap nom. Però tothom sabia que el manyà era allà dins, com un servei d'urgències en una clínica de robots. El ferrer de claus, amb una llanterna al front i una lupa a l'ull dret, va remenar la panxa del Robot Savi de l'Estel.

Li va mirar el cervell. Li va tocar tots els xips. Li va donar un parell de copets a les frontisses. I quan l'havia examinat de cap a peus, va dir: «Aquest robot està cansat. S'ha fet vellet. Massa anys pensant i treballant amb el cervell. Ara li cal companyia. Passejar-lo per casa. Acompanyar-lo al llit. Acotxar-lo. Fer-li fregues a tot el cos. I fer-lo viatjar amb el tren de la imaginació, de tant en tant, perquè vegi passar la vida com una pel·lícula pel seu costat, des de la finestra.» A partir d'aleshores, l'Estel encara va estimar, més del que se l'estimava, el seu Robot Savi. I va treure temps d'on fos per poder estar més hores amb ell. Com que ella ja havia après a fer els deures tota sola, ja no li calia que el Robot Savi l'ajudés tant com abans. Per això, cada vespre, ara era ella qui l'entretenia una estona amb cançonetes i històries plenes de records. I abans de posar-lo a dormir, li feia dos petons i li parlava d'aquella nit glaçada, la dels tres Reis que havien arribat en tren i que l'havien deixat abandonat, en un racó, sota el banc de l'andana de la nova estació de trens on netejava la seva mare, al costat d'una sabata vella i una llauna abonyegada de cervesa buida. Però el pobre Robot Savi havia perdut del tot la memòria i ja no se'n recordava ni d'allò

que li deia l'Estel ni que al món hi hagués vies de tren amb un rail paral·lel a banda i banda. I, passat el temps, quan va arribar un altre hivern, un dia al vespre, el vell robot de joguina va fer un somriure trist a l'Estel. Va tancar els ulls. I es va adormir per no tornar-se a despertar mai més. I tot el pou de saviesa que el robot posseïa i que havia ensenyat a l'Estel mentre l'ajudava a fer els deures de l'escola, es va quedar per sempre ben guardat dins de la seva carcassa de llauna, on encara deu ser ara, esclar, ni que el rovell que tot ho esborra potser l'hagi fet una mica malbé.

Els inventors d'escalfaorelles Diu que, en aquell temps, no gaire lluny d'aquí, hi havia una terra petita i eixerida com un pèsol, però com que, en els mapes més antics, els exploradors de mars i oceans l'havien dibuixada com si fos un lòbul, amb tot de boscos, rius, muntanyes i volcans, l'havien batejada amb el nom de Terra de les Orelludes. Diu també que, en aquell temps, els grans encara tenien el costum d'estirar les orelles als petits, quan aquests en feien alguna de grossa. I per això, amb el pas dels anys, els habitants d'aquella terra van arribar a tenir les orelles més llargues del món i es van convertir en tot uns senyors orelluts. A la Terra de les Orelludes, hi havia dos pobles que estaven separats per un pont de pedra vermella que tenia catorze ulls. Un poble era a ponent, i un altre, a llevant. Un, per allò dels renoms que temps enrere corrien de boca en boca, era conegut com el poble de les Orelles Llargues, i l'altre, com el poble de les Orelles Curtes. I al mig del pont, sota una antena Pedrabòlica, alta com un gegantot, hi vivia la sàvia més fetillera que us pugueu fetillar,

coneguda per la gent del gremi amb el nom d'Orlandina Amidapedrots. Cada poble tenia una Molt Honorable que governava, escollida per tots els orelluts. La Molt Honorable de les Orelles Llargues, una orelluda de cent tres anys, forta com un roure, saberuda com un llibre antic, i la Molt Honorable de les Orelles Curtes, una espavilada i enjogassada criatura d'un any just. Els dos pobles, ni que només els separés un pont, eren molt diferents i tenien un paisatge que no semblava fet ni el mateix dia ni per la mateixa mà. El de les Orelles Llargues era un poble muntanyós, ric en pedres de tota mena: pedra tallada, pedra foguera, pedra de llamp, pedra preciosa... I per això, els seus orelluts tenien el costum de presumir, pont amunt i pont avall, portant sempre penjolls treballats de pedretes, pedrolins i alguna pedra invisible i molt valuosa que deien que era una pedra de toc! En canvi, el poble de les Orelles Curtes era un poble frondós, fresc, ric en boscos de pi negre, d'alzina surera, de galzeran, de gal·la de roser, d'arboç, de nadal vermell amb punxes, de tomacó i d'algun bolet de tardor i tot! Però ni una pedreta. Per això els seus orelluts s'havien d'acontentar amb penjolls de baies vermelles d'hivern. Però les baies, per molt que es treguin a passejar pont amunt i pont avall, es panseixen i escampen la llavor i, amb bona sort, acaben sent pastura d'ocells tremolins, quan el fred

glaça les puntes de les orelles i converteix en glaçons els narissons. Es veu que molts anys i panys enrere va fer un fred d'aquells que pelava de debò i els Orelles Llargues necessitaven carretades de llenya per escalfar-se. Però, ni que tinguessin pedra foguera, com que no tenien boscos, no podien fer foc per escalfar-se i les orelles, llargues que llargues, se'ls encongien de calfreds i se'ls arrugaven com si fossin albergínies deixades a l'hort. Els Orelles Curtes, que sempre havien tingut una mica d'enveja dels Orelles Llargues, per allò dels penjolls de pedra preciosa, van decidir que si no els donaven llenya dels boscos, als Orelles Llargues se'ls encongirien del tot les orelles, deixarien de presumir i només ells, els Orelles Curtes, podrien lluir penjolls ni que fossin d'aquells de bijuteria, fets de baies vermelles d'hivern. Però ja sabeu, parlant de pedres, que la humanitat sempre topa amb la mateixa, de pedra, una, dues i tres vegades. Fins que pataplof!, i cau. I com que uns tenien fred i els altres tenien enveja, aviat, des de banda i banda del pont de pedra vermella dels catorze ulls, van començar les batusses entre els Orelles Llargues i els Orelles Curtes. Els uns, a pedrades, com si fossin fones, i els altres, a escopinades de baies vermelles, com si fossin sarbatanes de lledons. La baralla coneguda com la del fred i la llenya, a la Terra de les Orelludes, va ser

ferotge. Però també trista. I poca-solta, com totes les baralles. I de tants morts i ferits com hi va haver, a banda i banda del pont, després que la Molt Honorable de les Orelles Curtes i la Molt Honorable de les Orelles Llargues arribessin a un pacte i signessin les paus, els orelluts de banda i banda es van posar a construir monuments de pedra, alts com a moais, extreta dels pedregars del poble dels Orelles Llargues, amb barrets gegantins vermells al capdamunt, fets de pasta de baia d'hivern, extretes dels boscos dels Orelles Curtes. Des d'aleshores no hi va haver mai més baralles entre els dos pobles, a banda i banda del pont de pedra vermella de catorze ulls. Van nomenar Jutgessa de Pau de la Terra de les Orelludes la fetillera Orlandina Amidapedrots. I el primer decret que ella va fer escampar va ser el que prohibia els penjolls tant de pedra preciosa com de baia vermella. L'Amidapedrots, que en sabia un pou de manar i de remenar, per això era una sàvia fetillera, va buscar en els seus llibrots de fetilleries universals i va connectar a través de l'antena Pedrabòlica amb col.legues com ella per trobar la solució perquè els de les Orelles Llargues no patissin mai més fred i els de les Orelles Curtes no es quedessin mai més sense llenya. I van muntar una comissió formada pels orelluts i les orelludes més manetes del poble de les Orelles Llargues i del poble de les Orelles Curtes. I rumia que rumiaràs, experimenta que

experimentaràs amb potingues, i pica pedra que picaràs fins a trobar l'espurna, van inventar els primers escalfaorelles del món, uns artefactes petits, que es posaven al cap i que, segons el temps que feia, gràcies a un termòstat, estiraven les orelles pel seu compte, tant les dels petits com les dels grans. Amb les estirades, per reacció calorífica, l'energia que els feia falta s'acumulava en plaques instal·lades sota el pont dels catorze ulls. En van arreplegar tanta i ens hi va sobrar tanta, d'energia, que des d'aleshores van tenir tot el temps que van voler per llegir, estudiar i investigar. I així va ser com uns altres orelluts manetes van inventar, anys després, uns artefactes d'escalfar més còmodes i més d'estar per casa. I els van batejar amb el nom d'escalfapanxes, en homenatge als antics inventors dels escalfaorelles. Però aquesta seria una altra història. A la Terra de les Orelludes, diu que no hi va haver mai més cap baralla entre el poble de les Orelles Llargues i el de les Orelles Curtes. Diu que la Molt Honorable de les Orelles Llargues va deixar la trona quan ja era molt velleta i que la Molt Honorable de les Orelles Curtes va ser elegida, per espavilada i enjogassada, com a Molt Honorable Orelluda de tots. I diuen també si la sàvia fetillera Orlandina Amidapedrots, que encara va ser Jutgessa de Pau per molt de temps, va fer instal·lar un fanal a la seva antena Pedrabòlica i va fer enllumenar cadascun dels catorze ulls del pont de pedra

vermella, amb l'energia sobrera dels antics escalfaorelles i també la dels moderns escalfapanxes. Els feixos de llum que encara escampa, com que la Terra de les Orelludes ja hem dit que no és gaire lluny d'aquí, en nits serenes i clares, si us hi fixeu bé, es pot arribar a veure des de casa estant.

El pilar del Lleó Pensa en un lleó de l'Àfrica. ¿Creus que és ell qui decideix viure com una fera? ¿És per això que ataca un antílop coix? ¿No podria haver decidit viure com un vegetarià? Jostein Gaarder. El món de Sofia

Em van encolomar el renom de Lleó. Els més veterans de la colla deien que quan m'enfilava faixes amunt treia les ungles i els deixava els palpissos senyalats per tota la setmana. A mi tant em feia que em diguessin Lleó enlloc de Bieló, que era el nom de debò. Ja ho sabia que el meu era un renom de zoo, però també hi havia un Papa que es deia Lleó, i tots tan contents! D'enxaneta, la mare em retallava les ungles dels dits de les mans i les dels dits dels peus perquè vinga dir que no diguin que som uns norris. De més gran, el podador era jo mateix, cada dimarts i cada dijous, els dos dies d'assaig, i també els caps de setmana que hi havia actuació.

Però la llufa de Lleó ja m'havia quedat enganxada i ningú no es recordava del meu Bieló. Per això, quan m'enfilava castell amunt, el cap de colla vinga bramar: «Amunt, Lleó, no t'aturis, Lleó, finet i pel mig, Lleó!» M'havia fet tan popular que, a les actuacions en pròpia plaça, la gernació que ens feia de pinya no es conformava a marxar sense que el cap de colla no accedís a tancar el migdia amb un pilar especial, marca de la casa, que tothom ja havia rebatejat amb aquest nom: el pilar del Lleó. Consistia a muntar un pilar de cinc amb el txatxi de Bieló al capdamunt. Quan hi arribava, havia d'alçar la mà i imitar un parell o tres de vegades els rugits i el gest d'aquell parent meu tan conegut de totes les pel·lícules, la del lleó que té mal de coll i fa grrr!, grrr!, grrr!, traient el caparrot per un quadre ovalat. Només aleshores, la plaça esclatava en aplaudiments i jo rebia, en compensació, tres dotzenes de copets a les espatlles dels castellers més entusiastes que em deixaven matxucat per tota la setmana. La cosa va traspassar fronteres. Primer ho van saber els de les places veïnes. I de seguida va córrer la brama —mai tan ben dit!— per la resta de colles de tot el país. Els de la televisió, com sempre, hi van voler posar el nas, és a dir, la càmera. I la història del Lleó casteller va córrer de la Seca a la Meca i potser també fins més enllà de les Valls d'Andorra.

Ho dic perquè així va ser com va arribar un dia a la plaça un director de cinema molt conegut que havia sentit parlar d'aquell número del pilar tan sonat i el va voler comprovar personalment. Era un diumenge de diada castellera. Al mig de l'estiu. Amb un sol que llampava les lloses. I el director pàmfil aquell del cine va arribar envoltat de la secretària de filmació, del director de fotografia, d'un parell d'scripts, del de la claqueta, i de sis guionistes —tots amb ulleretes, bloc i llapis—, que es veu que a la seva terra no havien vist mai fer castells. Van dir que venien de lluny. De BeberlínFils o no sé què. I que en volien fer una de tan sonada com la del rei Lleó o la del geperut, la del lletjot Quasi. Vam fer el pilar un parell de vegades. I encara em vam repetir un tercer de propina. Vaig avisar que no em quedava força a la gola per tornar a rugir. I ell, un director barbut i amb samarreta, plena de noms de pel·lis a la pitrera, va dir que ja n'hi havia prou. Que el que havia vist el feia tornar boig de tan bo. Que només per aquella seqüència del pilar la pel·li triomfaria a tot el món. Que ja tenia títol: L'altre rei Lleó. I que un servidor hi faria de casteller i que amb el temps m'aniria convertint en un lleó de la selva de veritat fins a retirar-me a l'infinit a fer castells tot sol pels arbres africans, unglant escorces i buscant el Tarzan, per reptar-lo a fer un pols de veu i rugits.

Jo no ho vaig entendre. Però vam firmar uns paperots que els de casa en deien contracte. Bé, jo no, per allò de no ser major d'edat, encara. Van firmar els pares i el cap de colla en nom meu. Així, tant la colla com els de casa s'embutxacarien alguns calerons, gràcies al meu numeret del pilar rugent. Vam rodar la pel·lícula a la tardor. La plaça es va tancar a l'accés públic i dos dies abans es va omplir de tràilers, escales de bomber, ponts de focus, girafes amb micros, càmeres sobre circuits circulars de vies i tot de tècnics vinguts en un xàrter d'allà a Beberlín-Fils uniformats amb aquelles samarretes negres amb títols de pel·lícules a les pitreres. Després va venir el pitjor: les seqüències a la selva africana. El contracte firmat pels de casa diu que deia que jo hi treballaria només en el rodatge de la plaça i que les escenes africanes les faria un doble per no sé quins romanços de la llei sobre el treball artístic dels menors. Però el director barbes de la càmera de cine es va encapritxar de mi i em va proposar que anéssim tots, els pares i jo, cap a l'Àfrica a rodar. Bé, aleshores van passar moltes coses. Vacunes. Papers. Permisos. Viatge amb avió mar avall. I després, amb una caravana de 4x4 fins a la selva. Rodatge de seqüències a tot arreu. Amb faixa i sense faixa. Amb camisa i faixa. Amb pantalons i amb el cos nu. Amb camisa sense pantalons! (Això no era al contracte i a mi no em fa cap gràcia ensenyar els calçotets a ningú!) I vinga rugir! I vinga enfilar-me als arbres! I vinga

fer veure que unglava escorces i que empaitava animals! I fent el lleó, em vaig perdre a la selva africana. Ja han passat uns quants mesos d'això. Els primers dies de rondar perdut vaig sentir rumsrums d'helicòpters de rescat i el vol rasant sobre el sostre de les copes dels arbres de les avionetes de rastreig. Una nit em va semblar sentir cruixir de branques. I diria que vaig sentir molt llunyana la veu de la mare i el pare: «Bieeelóoo! Bieeelóoo! Lleoneeet!» Però ja no els vaig sentir cap nit més. I qui sap si les veus havien estat només un malson. He après a moure'm per la selva africana de la mateixa manera que un cadell de lleó aprèn a viure en un zoo urbà. Esclar que trobo a faltar la gent de la colla! Els crits del cap: «Amunt, Lleó!, vinga, Lleó! Finet i pel mig, Lleó!» Els aplaudiments de la gentada a la plaça! Els amics de l'escola! La Mireia, que fa un curs més que jo! Ara ja sé que abandonaria tot el que tinc, tot, els castells també, si tingués amb mi, a la selva, la Mireia. Però ja ho deia el pare, que l'home és un animal de costums. I jo, a la selva, he après que el nen també ho és. He trobat una cabana mig desfeta enmig d'una clariana. Potser és la d'aquell Tarzan que havia de sortir a la pel·lícula per fer un pols de rugits amb mi. L'he adecentada una mica. Visc

com un reietó. Davant de la clariana hi ha un tronc d'acàcia africana gegant que em serveix per practicar en solitari el pilar del Lleó. El faig quan m'enyoro molt i molt. Pujo i pujo. Faig el senyal amb la mà. I moc el cap en tres direccions fent aquell rugit del lleó parent que deia de les pel·lícules. I ara entenc la queixa dels castellers de la colla quan deien que els unglava els palpissos. El tronc de l'acàcia africana gegant fa unes punxes que esgarrinxen. No hi ha dia que no em faci un senyal. Però m'he espavilat. Com que no tinc estisores, ni res, esclar, no em puc tallar les ungles. Per tant, els unglots em serveixen per defensar-me de les punxes d'acàcia traïdores. Si ara em veiés la mare no sé que em diria! No es pot dir que sigui un norris. Començo a ser un lleó amb urpes de debò! Ahir mateix va passar per sota de la cabana un cadell d'antílop. Coixejava una mica potser perquè s'havia entrebancat amb alguns esbarzers selvàtics. Anava com si s'hagués perdut. Feia dies que no veia ningú, vull dir, cap bèstia vivent. I m'hi vaig llençar damunt. Primer, per jugar. ¿Dos cadells sempre tenen ganes de jugar, oi? Després, no sé què em va agafar. Vaig unglar una miqueta. I una miqueta més, i una altra miqueta, i li vaig esqueixar la pell de prop del coll. Quan em vaig adonar del que li havia fet, jugant, jugant, l'antílop ja corria, esfereït, cap al cau de sa mare.

¿És així com es va fer un home famós aquell Tarzan dels micos que havia de ser l'artista invitat de la meva pel·lícula? Només em dol ser un casteller perdut a la selva africana perquè no podré veure com ha quedat la pel·li que vam rodar. ¿Què en diran els de Beberlín-Fils quan em vegin a la pantalla rugint i carregant el pilar del Lleó? El director de cine va dir un dia, tot engrescat, que potser ens donarien un Oscar, una d'aquelles figuretes que semblen de xocolata daurada, i que a mi em sembla, no sé per què, un os d'home per rosegar. Ep! Xist...! No puc parlar gaire fort... Mutis... mutis... Sento trepig de branques... L'altre dia vaig descobrir prop d'aquí una altra família d'antílops que també havia tingut criatures... He d'anar al tronc d'acàcia a llimar-me les ungles! El món del cine és així. Com el dels castells. Amunt, amunt, amunt! I quan et penses que ets dalt de tot, fas llenya i et maques l'espinada! Qui sap si, quan em rescatin de la selva africana, em proposaran fer una pel·lícula sobre l'art d'atacar sense rugir. Atacar per l'esquena, que és per on s'enfilen els castellers. Ja tinc el títol de la pel·lícula per quan un productor de Beberlín-Fils em presenti el contracte per firmar. És una mica llarg, però no cal patir perquè, al cine, les pantalles són molt grans: Paciència i non grunyatis; la vertadera història d'un cadell de casteller a qui deien Bieló

i que va viure un temps sol a la selva africana fent el pilar del Lleó per culpa d'un renom que no ve a tomb de recordar. Mira, ja s'acosta l'antilopet, pobret! Ànims, Bieló! Avall i pel mig, Lleonet! Finet i unglada, rei de la selva! Per cert, ¿a qui se li devia acudir d'encolomar-me el renom de Bieló? Si quan sigui un lleó gran l'enxampo...

Pa d'or... i forners d'embruix! M'hi jugaria el coll, que aquell dia era un dia estrany. A primera hora, per la ràdio, ja havien començat l'emissió sense dir ni avui és tal dia, ni tal altre, ni de tal mes, ni de tal any. Res. Oh!, i això encara no és tot. Per postres deien que aquell dia no comptava. Com si s'haguessin posat d'acord, la televisió també iniciava la programació sense esmentar l'hora, ni la data, ni la numeració i, cosa pròpia del mitjà, la presentadora ni se n'excusava, convençuda que, amb el seu posat de nyeu-nyeu ens l'encolomava. Dels diaris, no cal ni que en parlem. Bé... ¿I qui no ens assegura que els astròlegs l'havien vessada i que els calendaris no havien sortit amb un dia de més o de menys i que, com aquell qui fa l'orni, ara havia arribat l'hora de posar-hi remei? Diria que en poquíssimes hores es van desenterrar més faules i històries de calaixera que no pas se n'havien tret durant anys i panys. Tothom presumia de tenir-ne una per a contar i, així, fent i desfent, s'il·lusionaven pensant que la seva podia encertar en el fons del misteri. Els ajuntaments, els hospitals, els centres de protecció civil, els observatoris i repetidors, tots els centres de caire públic o oficial no

paraven de rebre trucades de presumptes responsables que s'atribuïen la paternitat del fet. O gent que esgrimia que a casa seva disposava d'una palanca potentíssima, inventada per ells, la qual, encadenada com la tenien, barrava el pas del temps. Però tot això és vell. L'autèntic esbalaïment es va esdevenir quan, l'endemà, van aparèixer tots els vegetals i tots els animals en el mateix estat d'encantament que els rellotges. Ah!..., però l'endemà no l'altre encara va ser pitjor, perquè, encantada, s'hi va quedar tota mena d'energia i això va produir de seguida la immobilització d'autos, màquines, fàbriques, ascensors i un llarg rosari d'etcèteres que és ben senzill d'imaginar. La gent estava espantada. Tots hi estàvem, de fet. Ara només quedàvem nosaltres en moviment i molt ens temíem que, si això continuava així, d'un moment a l'altre podria ser que ens quedéssim amb la paraula a la boca. Fermesa i rapidesa. Podia anar d'hores. Podia no haver-hi ja remei! No sabia on, però ho havia sentit explicar. Ahahà!... La muntanya del rellotge! I no vaig deixar passar més temps. Bé, és un dir, perquè el temps, dèiem, no passava. En caure la nit, em vaig tirar un abrigot al damunt, vaig agafar un ciri embolicat que ja havia comprat a la tarda i, en una bossa de plàstic, portava el cap de mort que m'havia entretingut a buscar al vespre per la vella

calaixera de la golfa. Sabia que en tenia un de quan encara anàvem amb la colla al cementiri i rastrejàvem pels nínxols i els racons. Un dia hi havíem espiat els enterramorts com treballaven traslladant restes d'un lloc a l'altre. I, amb això, quan se'ls va fer l'hora de plegar, els havia quedat una calavera oblidada en un racó. Tots delíem per fer el primer pas, però no s'hi atrevia ningú. Fa de mal confessar... però, d'una revolada, jo em vaig endur el cap a casa! I encara el guardava. No em feia falta, doncs, res més. Com que eren dies de por, no vaig tenir gaire feina a passar desapercebut. Arribat al peu de la muntanya del rellotge, vaig encendre el ciri amb els llumins que ja havia previst prendre i em vaig col·locar el cap —una calavera força punxeguda— a l'altra mà. De recules, vaig començar a pujar muntanya amunt! Si tot anava bé i si havíem de fer cas del que havia sentit a dir, la peregrinació podia acabar amb l'estat d'encantament que patíem. Tota una gesta! Hi vaig arribar quan encara no havia esclatat la matinada. A la vora del gran rellotge no hi havia ni un gat. Però a mi se'm va apagar el ciri de cop i volta i el cap em va caure de les mans! I, com si hagués ensopegat amb algun roc, vaig rodolar també darrere del crani... Badarram!... Badarrim!... Badarrom!... I vaig caure tou. Més tou que mai. Tooouuu...! S'havia fet la llum. Però era una llum com si eixís d'una caiguda de sol a mitjanit. I si

pretenia posar-me dempeus, tot era tal flonjor que m'enfonsava sense aconseguir-ho. La sala, perquè aparentment havia anat a parar a una sala, era força gran, de forma desigual i plena de petits clots que incitaven a rebolcar-t'hi sense que t'hi arribessis a enfonsar del tot. Vaig palpar pels quatre costats al voltant meu i, a quatre grapes, vaig avançar d'esma, ara cap aquí, ara cap allà. Després d'haver trescat una estona immergit en aquella mar de blanor, vaig trobar un dels petits clots que ja em va fer l'efecte que era diferent dels altres i, sense saber com, en caure-hi dins, no vaig poder fer-hi res per evitar d'esguimbar-m'hi encara més profundament i, com si s'hagués obert una portella, vaig rodolar avall i avall i avaaall... Finalment, de cop, devia esbotifarrar-me en una mena de paret, la qual va deixar anar un crac, crec, mentre m'hi escolava. Pel camí, no sé com, havia perdut l'abric. Ho vaig descobrir: era una crosta, una crosta de pa! I la sala d'on jo venia tot lliscant no era altra cosa sinó el cor d'un pa de debò. N'havia sortit per una escletxa badada i, quan vaig recuperar l'esma per obrir els ulls, tenia davant meu sis cames més aviat peludes que vaig anar resseguint fins arribar als pantalonets i, en aixecar més la vista, vaig veure que corresponien, efectivament, a tres homes, forners ells, que feien cara d'enfeinats. —¿Tu ets el del ciri i el cap de mort? —em van preguntar tots tres a la vegada.

Vaig dir que sí, que era jo. I que com ho sabien. Però van fer veure que no ho sentien i van voler saber què hi feia jo per aquells topants. I els ho vaig dir, però em van deixar parat quan em van sermonejar dient que allò de l'encantament eren coses molt serioses i que no s'havien d'anar escampant per aquí i per allà. Que me la podia ben carregar! Però, a la llarga, penedits, van acabar confirmant-me que jo no anava gens errat. I que tot el que havia passat aquells últims dies era cosa d'ells tres. I es van picar amb el palmell enfarinat al mig del pit. «Només de nosaltres tres!», van dir a cor. Un nuvolet de farina va emboirar per una estona els rostres dels tres forners. Perquè vaig saber que sí, que es tractava de tres forners que, amb paciència i esperit de treball, havien trobat el secret per fer una mena de pa que, posat al forn abans de les dotze de la nit i barrejat amb pa d'or, era capaç d'obtenir l'encantament o la paralització màgica de tot el que desitjàvem només menjant-ne una molla i pensant tres vegades seguides en allò que volien que s'embruixés. Però, compungits, van admetre que darrerament n'havien fet un gra massa i el pitjor del cas és que no trobaven la manera de sortir-se'n, perquè se'ls havia acabat el pa d'or indispensable per a tornar al seu estat natural tot allò que jeia petrificat i, a la vegada, deslliurar-se ells mateixos d'aquell mollam en què havien quedat empresonats.

Vatua tots els follets del món! Ja tenim el misteri!, em vaig dir. Però també em vaig esparverar força perquè si aquells tres forners, com semblava, no sabien on eren i, per acabar-ho d'arrodonir, jo tampoc no sabia com hi havia arribat, ja podia donar per ben perdut de tornar a veure la gent del poble, mal que fos palplantats i amb positures xocants al mig del carrer. Davant d'aquell espectacle no vaig poder evitar de posar-me lleugerament trist. Capficat. Moix. Fet una molla. Fins que vaig exclamar en sec: «Ja ho tinc!» Perquè jo no havia parat de barrinar des que sabia poc o molt de què anava tot aquell embull. I tots tres van alçar el cap a una, convençuts que potser sí que diria vés a saber què i que els donaria el remei. I els vaig proposar que un de nosaltres s'oferís voluntari a deixar-se pastar i, dins el pa, deixar-se enfornar. Un cop dins, el voluntari podria buscar el camí de sortida i s'hauria d'espavilar com fos per tornar amb el pa d'or a l'indret desconegut. I que, per assegurar-se'n bé, caldria que el portés ben aferrat per no perdre'l en el trajecte, com m'havia passat a mi amb l'abric. Era molt senzill! Només calia proveir-se novament d'un ciri i un cap de mort en condicions i, amb el pa d'or, podrien fer tots els passos per tornar-ho tot al seu estat primitiu. El més alt i magristó va dir que ell era molt llarg i que no tindríem prou farina, ni blat, ni

llevat, ni sal, ni aigua per pastar-lo i coure'l dins el forn. El també secardinenc, però més tap de barral, va afegir que si bé ell era tan petit, també ho era tant com espantadís i que, quan seria l'hora de pujar de nit, de cul arrere, amb el ciri i el cap, ja sabia que no se'n podria sortir tot sol, que amb els altres dos encara, però que sol... I el més gras va al·legar que amb ell no hi comptessin, perquè es veia d'una hora lluny que no el podrien entaforar al forn. I malaguanyada reserva d'ingredients per a pastar que els quedava! Ospamanela! Víctima de la meva pròpia idea, doncs, ja em veia enfarinat, pastat i a punt d'enfornar-me! Ja ho vaig intentar, de fer-me enrere de tot el que havia dit, però ja no hi va haver res a fer. Que sí, que sí... que jo era l'única salvació que els quedava. I que vistos els aspirants, jo era, per mida, pes i valentia, el més adequat. I tot era encara dir-ho que ja m'estiraven al damunt del taulell. Em cobrien amb la pasta treballada abans i, amb la pala, suposo que fet un autèntic pa de pagès!, m'enfornaven quan encara sentia, però ara ja de lluny, que em desitjaven sort. Sooorrrttt...! Però no ens va sortir bé. Quan ja havia travessat, estirat per terra i rastrejat tan de pressa com em permetia la flonjor, sales de molla blanca i de paviment enclotat sense deixar-me abaltir per la lleugera escalfor que

s'hi notava, vaig fer cap a fora, després d'haver rebentat un crostó. Encara era fosc. I això em va fer començar a sospitar que els forners ja devien haver encantat la llum del dia! A la feina sagristà! Vaig trobar el ciri encara no cremat del tot. I el cap de mort, només una mica, una mica esberlat. Eren entre el pedruscall, al capdavall de la carena de la muntanya per on m'havien fet rodolar. I som-hi!, mistos, de reculons, i amunt una altra vegada amb una peça a cada mà. Però, ja ho he dit, no ens va sortir bé. En arribar a dalt, a tocar del rellotge, dos guardaboscos m'esperaven amb l'escopeta a punt. Em van aturar amb un alto! esfereïdor i em van fer cantar en relació al gat amagat que hi havia darrere dels meus numerets, cim amunt i cim avall, traginant ciris encesos i mantenint l'equilibri amb aquella sospitosa calavera. I apa, sense embuts i sense deixar-me res a la memòria. Encara confesso ara: que si l'encantament, que si el perill de la humanitat, que si els forners, que si el pa, que si la farina i la molla, que si daixonses... Em van deixar anar a la matinada. Després de signar la declaració i d'advertir-me molt seriosament que m'oblidés de totes aquelles ximpleries. En arribar a casa, el desencantament arreu del barri ja s'havia produït: els canaris cantaven, els rellotges tocaven les hores, el gos trescava

d'una banda a l'altra... Fins i tot s'havia girat un ventet que de tant en tant aixecava nuvolades petitíssimes de pols com si fos farina! Coses d'aquestes, per més que hi facis, no s'obliden. Al carai els guripes i les seves advertències! Hi ha raus-raus que et pessigollegen i no et deixen mai tranquil del tot. Sempre que tinc temps, faig un esforç i, a hora fosca, m'hi arribo per pujar una i una altra vegada de recules i ben aferrat al ciri i al cap de mort... Pels forners... No pas per altra cosa... Em sap greu pels forners...

Verdulaire per palets Jo puc donar fer que, amb manya, ganes i paciència, la sorra de la platja és la millor terra de conreu que hi ha per convertir els palets de riu en cols, bledes, enciams, bròquils, escaroles i tota altra mena de verdures que fan l'alegria dels mercats. Tot es va esdevenir perquè jo tinc ganes de penjar els hàbits ben aviat. No sóc dels qui serveixen per encauar-se a casa i entatxonar-se a la clepsa els temes que els «profetes» (vull dir els «profes» i les «senyoretes», però abreujat) han deixat a la pissarra. Més aviat sóc fet d'allò que en diuen corcó i no visc si no miro sempre quina una en puc fer. Vet aquí, doncs, que, potser per allò que sóc nascut al Verdum, em va passar pel cap de fer, de les pedres, verdures, i practicar d'aquesta manera tot el que havia estat barrinant durant l'hivern. A les portes de l'estiu, doncs, vaig anar a buscar el tren de la costa i ja em teniu a la platja del primer caseriu de pescadors que es troba, per omplir un parell de saquets de sorra i carregar un cistell cargoler amb palets de riu ben triats del llit del rierol que hi desemboca.

Encara no havia petat la matinada que ja era de retorn a casa traginant-ho tot al coll. Ja es poden ben lligar les espardenyes i estrènyer les calces tant els pagesos com les pageses de muntanya endins, creguts com estan que aquesta només és feina seva! Després d'un període de proves, les meves barrinades van reeixir de bon millor. Quin verduram per donar i per vendre! Per ara, però, em resisteixo a explicar quin és el secret del procés. Vivint l'època que vivim, ¿qui m'assegura que no em passen al davant i em flauten la patent que vull sol·licitar al Registre? Mentrestant, però, a molts mercats, tendes i súpers del país ja es troben les primeres mostres d'allò que aviat tothom coneixerà per cols de riu, bledes de riu, bròquils de riu... Fins i tot algunes cadenes hoteleres i un parell de companyies aèries turístiques ja s'hi han interessat! La cosa rutlla, doncs. Però, ara per ara, no em puc pas embarcar a muntar tot un complex industrial que, si dóna tant com promet, pot arribar a ser la primera riquesa del futur —potser la supervivència de la humanitat i tot!—, i superior a les que ens ha tocat viure com la del petroli i la que ens preveuen de l'energia nuclear. El cas és que si no m'hi embarco és perquè em trobo amb un petit trencacolls que de moment em té encaboriat enmig de noves anàlisis i de profundes investigacions.

Ahir mateix, en anar a buscar el pa, no em va fer gens de gràcia el comentari que vaig sentir que feien la botiguera i una clienta. Tot xiuxiuejant deien que uns inspectors de l'Institut de la Verdura li havien retirat unes mostres dels «palets» —amb perdó!— de riu. Això és tot just el que em fa anar de bòlit perquè desconeixia que ja s'havien adonat del petit brot d'espifiada que ha sorgit. I la culpa de tot la tenen les bledes que últimament no sé pas per quins set sous s'han entestat a sortir-me amb l'ull farcit amb una anguila o una truita de riu. Oh, i com cuetegen de tan fresques, no us penséssiu!

Esqueixada de bacallà... hop! El més recargolat del cas és que, d'una esqueixada, em vaig trobar fent de guàrdia urbà al punt de més trànsit de tot el districte. Ignorant com sóc del codi de la circulació perquè no he portat mai auto i una vegada que vaig muntar dalt d'una bicicleta només vaig arribar dues cases més avall, és fàcil d'imaginar l'aldarull que el meu nou càrrec havia de provocar. Aniré a pams, però. Cal deixar clar que jo no en sabia res de la plaça que m'havia trobat a les mans junt amb un casc, una porra i un xiulet; que puc donar fe que no havia signat cap instància ni havia passat cap examen d'oposicions i que, aquí rau la trufa del cas!, just abans de palpar-me uniformat i amb els braços com un parell de parallamps, jo m'estava tranquil·lament darrere del taulell de la bacallaneria del mercat de baix, tallant, com fa de bon suposar, el bacallà. Esclar que he d'admetre que no era aquell el primer canvi sobtat que es produïa en la meva persona! L'últim, abans del de bacallaner, havia estat un bot cap al de fotògraf ambulant. I temps feia que ja havia hagut de passar pel de barber, el de sereno, el de mestre de cases, el de pixatinters, el de callista, el d'ordinari, el de

menescal, el de drapaire, el de carter, el de mosso d'esquadra, el de bomber, el de firaire, el de masover i el de saltataulells d'entre una colla dels quals m'estimo més no fer memòria. Però si bé és cert que mai no em vaig interessar per l'autor de tots aquells processos metamòrfics d'ofici, també ho és que en cadascun d'ells vaig saber quedar bé com un treballador eixerit i decidit. D'enyorar-me, n'enyorava algun, ja ho crec que sí, però tampoc no em vaig posar mai pedres al fetge perquè ja m'havia avesat als trasllats continus. Ara sí que, malgrat tot, volia protestar on fos per aquella plaça de guàrdia urbà! En encara no mitja hora, pels quatre carrers que confluïen al meu punt, no hi podia circular ni un mosquit: l'embussament que un servidor havia organitzat era tan gros que ni un desembussador gegantí hi hauria pogut posar pau. No us hi volgueu trobar mai amb tot d'autobusos i tramvies, cotxes i camions, motos i furgonetes, petadors i bicicletes fet un pilot amb els clàxons en marxa com si fos el dia del seu patró. Per postres, el xiulet ja no em responia i la porra se m'havia quedat com emmidonada a la corretja dels pantalons! Sort de l'helicòpter del cos dels urbans que va passar prop d'allí i em va llençar una corda a la qual em vaig aferrar sense ni fer-me pregar. Corda amunt, només se sentien les botzines, que semblava que haguessin emprat un to més

amenaçador, i els esbroncaments dels xofers fets unes feres. I tot no s'acaba aquí perquè jo vinga demanar —i a exigir quasi!—, de parlar amb l'alcalde, i ells, entestats a voler fer-me dir qui era i què hi feia allí i quants anys portava al cos i... I van aconseguir de fer-me sortir de polleguera i que digués quatre renecs en veu ben alta i que m'esgargamellés com un carrincló tot dient que ja n'estava tip de tants canvis sense que me'n fessin cinc cèntims per veure què em semblava. *** La veïna de la bacallaneria va venir a veure'm l'altre dia a la presó. Que no hi patís, que al barri ja recollien signatures per tal d'alliberar-me com més aviat millor i que alguns partits polítics i algunes associacions culturals s'havien interessat pel meu cas. I, abans de marxar, encara em va dir si em feia falta res.

De repòrter a la bomba de cigrons La dèria de fer de periodista m'havia portat a ser nomenat en una assemblea de classe l'encarregat de comprar cada matí el diari, fullejar-lo abans d'arribar a l'escola i endegar una mena de «noticiari parlat» durant el primer quart d'hora d'arribada a través de la miniemissora que teníem muntada a l'escola. Prou que vaig protestar, perquè de seguida em vaig veure venir la feina que em queia al damunt, però no hi va haver res a fer. ¿No feia córrer sempre que cada vespre, en sortir de l'escola, me la campava pel barri i més enllà de la ciutat, a la recerca de l'esdeveniment més sucós...? Doncs ara em tocava de purgar les meves empatollades de somniadèries! I prou que les vaig purgar, ja ho crec. Només feia tres dies que les emissions anaven quan, just tancar el control i sortir del locutori, el tutor de la classe m'esperava dempeus i amb aspecte neguitós. —Fas cara de no haver aclucat l'ull, Tanet —jo li dic ben confiat que la seva no era sinó una murriesca matinera.

—Ni Tanet ni fum de caliquenya! —em diu ell—: i deixa't de brocs. Això ja fa tres dies que dura i n'hem de parlar seriosament! Flabiols! I com em vaig queda si no que en blanc! Tots els de la classe li dèiem Tanet des que el coneixíem. Era mestre de bon tracte i ell mateix hi va donar entrada el primer dia d'escola: «Em dic Sebastià, Sebastianet, vaja, per als de casa...» Ja ho sabíem que era de la broma, però allò ens va caure tan bé que no ens ho vam saber acabar i el vam anomenar sempre Tanet. —Entra! —va afegir. I em va fer passar a la seva tutoria on l'aparell de ràdio encara tenia el pilot vermell encès. —¿S'escolten prou bé les notícies...? —vaig fer tot interessat. —Oh, i tant si s'hi escolten... —va dir el Sebastià, sense afluixar de to—. Seu, seu i escolta. Comprova-ho tu mateix. I em va engegar una cinta on havia anat enregistrant totes les meves informacions retransmeses. Si em punxen, no em treuen sang! ¿Qui ho nega que la veu era la meva? Potser sí que un pèl engreixada pel micròfon, però el que deia no tenia ni cap, ni peus, ni punt de figuració amb allò que jo havia extret dels diaris. Vaig demanar al Sebastià que em deixés sol. Hi ha coses que cal reflexionar-les. Volia escoltar-ho una altra vegada, convence'm que no m'havia tornat foll d'orella. Ell hi va accedir, em sembla que intrigat i tot per la meva reacció. La cinta va començar a xerrar novament:

«I bona hora tothom! Aquesta matinada, hora catalana, Ot el Bruixot ha decidit autoritzar la fabricació de la bomba de cigrons. Les primeres reaccions s'han deixat sentir de seguida: Benet Tallaferro diu que és una provocació que posa en perill la humanitat. Un representant del país dels Barrufets ha comentat irònicament que qui barrufi l'últim cigró, el barrufarà millor. L'impacte l'ha causat Abú Tifar en negar-se a dir res, però se sap que ha escrit una carta a Ot el Bruixot proposant-li de prendre part en el projecte. Segons opinió de Rodamón, àlias el Barretina, corresponsal nostre a l'estranger, les conseqüències de la bomba de cigrons poden ser greus fins i tot a casa nostra, però, més que enlloc, al país d'en Fullaraca, on es podria dipositar una bona munió dels esmentats cigrons. Més reaccions: Jep i Fidel, que estan gaudint d'un creuer de vacances, han declarat a un periodista anglès que, si el cigró de n'Ot tira endavant, presentaran ben aviat un enginy capaç de retallar-ne les conseqüències. No han volgut dir en què consistiria ni tampoc si hi col·laborarien altres personatges de renom en el món dels savis. I ara mateix ens arriba una nota d'agència on s'especula amb la possibilitat que ben aviat l'ONU faci una conferència universal, en la qual participarien gent de reconeguda vàlua i on es discutiria la qüestió. Sembla que ja hi han estat invitats figures com en Camús, l'Aquil·les i Taló, Filalici, el Califa i el Visir, Robin i el xèrif, Joanot Trobador, Lucky Luke i, possiblement com a observador, en Felip

Marlot. I ara, abans de l'esport, el temps: cel rogent, pluja o vent! Anem-hi alerta, doncs.» El casset es va aturar automàticament. O jo no era jo o en Tanet me'n volia fer alguna de grossa. Mai del món se m'acudiria de dir pel micròfon allò que havia acabat d'escoltar. Prou que ho sabia jo, el que havia llegit, triat i abocat des del locutori. Com que sempre m'ha costat ventar-me les mosques, no hi vaig trobar explicació. L'advertència del Sebastià va ser contundent: —Prou de bròquil! I que per aquest cop passi! Desesperat, desganat, mort de son, tremolant cada dia al matí només de pensar quina una m'engegaria el control de l'emissora, vaig resistir un parell de setmanes més. L'ai al cor no me'l treia ningú i el nus a la gola tampoc. Tothom veia que me'n passava alguna, però no gosaven parlar-me'n. La veritat és que ningú no ignorava que la feina que m'havien encolomat no era gens planera. Al cap de les dues setmanes, però, vaig demanar la paraula en una assemblea. Ho vaig exposar clarament: en tenia el bot ple, tant de la informalitat del locutori com de la meva maldada salut, com de tot el que podia ocórrer sense poder-hi posar aturador. Cap dels companys de la classe no va gosar negar-me la dimissió del càrrec. M'hi va substituir la Mireia, una noia que s'havia interessat força per l'emissió dels matins i possiblement amb dèries com les meves. La

vaig ensinistrar, segur que se'n sortiria més bé que no pas jo. Aquella tarda vaig sortir de l'escola com si m'haguessin tret un pes del damunt! Si m'haguessin fet signar que el món era diferent que el de la vigília, ho hauria fet a ulls clucs. Per fi no em caldria passar més nits com un mussol desesperat! Ai las... Jo feia un berenar-sopar a la cuina. El pare m'engiponava un parell de llesques de pa amb tomaca. La veu de la mare va ressonar des de la saleta mentre el televisor anava garlotejant: —Caram, caram, aquest OT, qui ho hauria dit que ens n'havia de fer una de tan grossa. Oh, i com si els cigrons fossin barats! Se'm va ennuegar l'enciam i el pernil salat que tenia a mig empassar. Però ho vaig dissimular tan bé com vaig poder. Enmig dels meus estossecs, vaig sentir com el pare encara comentava: —A mi, ja ho saps, els bruixots no m'han fet mai peça! Vaig optar per posar creu i ratlla a l'assumpte. Oh, i tant!

L'estiu de la llibertat Hola, Jordina, he rebut la teva carta, que m'ha fet molt content, primer perquè veig que ni que estiguem de vacances t'has recordat del mestre, i després perquè he notat que t'ho passes molt bé i, segons em dius, encara et queda temps per fer els treballs de l'escola. ¿Oi que no és gens avorrit si cada dia tens una feina per fer? Així, després podeu anar a la bassa a banyar-vos, a córrer pel poble tot fent curses de bicicletes amb els companys, després d'haver fet la teva obligació diària. Quan jo tenia la teva edat, també esperava les vacances amb delit, i això que m'agradava molt anar a l'escola! Però les vacances és una de les coses més boniques que té l'estiu, a part del bon temps, de l'aigua fresca, dels alegrois dels ocells, que volen amb més llibertat, i de tota la bellesa que ens ofereix la nostra terra. ¿I saps per què m'agradaven les vacances més que tot això? Doncs perquè durant l'estiu podia fer mil i mil projectes que havia pensat els mesos d'escola.

Una vegada, amb un parell de companys més, se'ns va acudir fer una col·lecció de papallones! Ja et pots imaginar com ens vam posar de seguida a la feina. Primer ens calia disposar d'uns bons arts per caçar-les vives. Ens els vam fer nosaltres mateixos, bé, el pare ens va ajudar una mica perquè ens va dir que de petit també n'havia fet uns. I ja ens tens cadascú amb el nostre ormeig, el qual es feia mirar, sobretot per l'improvisat caçapapallones, camí dels camps on feien vida els animalets voladors. Ens vam dedicar dies i dies a observar els indrets més plens de papallones i triant les hores que afavorien els nostres intents. En quinze dies, encara no, vam recollir més d'una vintena de papallones, i n'hi havia algunes que tenien uns colors i unes formes magnífiques! Si haguéssim estat bons estudiants, hauríem hagut de saber quin nom tenien, però no n'endevinàvem ni un!; bé, algun sí, un que anomenen Papallona Reina, que és una que té les ales grogues i fistonejades i una ratlla negra al cos que la fa molt elegant. Ens la coneixíem molt bé perquè, en una excursió d'escola, el mestre ens l'havia ensenyada tan bé que no l'havíem oblidada mai més. Sort també que el pare d'un de nosaltres tenia un llibre molt espès on hi havia les fotografies i els noms de les espècies més conegudes i així ens els vam anar aprenent, però, vatua l'olla!, mira que n'és de complicat i entusiasmant, el món dels insectes. Hi havia més d'una papallona que no ens en sortíem de classificar-la perquè de vegades ens

semblava de tal espècie... de vegades de tal altra... Amb tot això, fixa't, ja havia passat un mes de vacances. Mentrestant havíem anat endinsant les papallones en una capsa molt gran de cartró, a la qual vam fer un munt de forats i una portella que ens deixava posar-hi la mà. Un dia, a l'hora de sopar, la mare ens va anunciar que ja s'acabava la nostra estada al camp i que ens havíem de començar a preparar per tornar a casa. Déu meu, quin disgust! ¿I les papallones? L'endemà mateix ens vam reunir en assemblea, els meus companys i jo. Vam decidir que calia fer alguna cosa. I, dit i fet!, ja ens veus anar cap a cal Raimon, que era un noi gran amb qui jugàvem algunes vesprades, per preguntar-li què calia fer amb les nostres papallones. Ens va explicar tot allò de deixar-les morir sense aire, clavar-les amb una agulla de cap i curar-les perquè es conservessin; així ens les podríem endur cap a l'escola. Ens ho vam pensar bé i, l'endemà, quan era l'hora de començar a fer-ho i ja teníem a punt dues o tres capses de sabates buides i el coixinet d'agulles de la mare, ningú de nosaltres no va ser prou valent de tancar les nostres papallones en una capsa sense aire. ¿Què havíem de fer? Tots tres ens miràvem una mica tristois, però ja ens havíem entès: les deixaríem volar de nou, els donaríem la llibertat! Aquella mateixa tarda vam traslladar la capsa de forats al camp on havíem caçat les papallones. Vam obrir un costat de bat a bat i

els animalons van començar a voletejar pel nostre voltant com si ens donessin les gràcies. Després van emprendre un vol ràpid cap al camp, que les rebia de nou, lliure i cofoi. Des d'aquell dia no vaig caçar cap papallona més i l'ormeig que ens havia portat tanta feina de construir recordo que el vaig encauar en un bagul de mals endreços que teníem a les golfes des que un dia l'àvia l'hi havia deixat, però em sentia molt feliç. Per això, quan ara anem al camp i veig alguna papallona que va d'un costat a l'altre, penso si deu ser alguna d'aquelles que vam deixar volar al poble unes vacances d'estiu, o potser la filleta d'alguna d'aquelles... i em torno a sentir feliç com aquella tarda que vam obrir la capsa de cartró plena de forats. Bé, Jordina, no sé si hauràs tingut paciència de llegir-me. Espero que t'hagi fet una mica de companyia amb aquesta mena d'historieta que m'he embolicat a contar-te. Aviat ens tornarem a veure a l'escola. Enguany ens hem d'explicar moltes coses abans de començar el curs. Ja tinc ganes de veure-us a tots una altra vegada després d'aquest estiu que es comença a voler acabar. Des d'aquí t'envio una abraçada, Martí.

Qui matina fa farina Fins i tot gosaria dir que no ho semblava pas, un despertador. Però, sí que ho era. Un despertador petit, esquifit, amb els números remenuts i amb les busques inquietes, fluorescent tot, fent un futral de jocs i formes com un raig de lluna plena que s'endinsés per l'escletxa dels porticons de la finestra del recambró. Remenut com era, doncs, i quin so més eixordador quan li arribava l'hora! De tan decidit com et despertava, no et quedava coratge per aclucar l'ull un altre cop. Vaig fer via, aquell matí. Després de vestirme i beure'm la llet amb cacau que la mare m'havia deixat en un termos la nit anterior, em vaig passar una glopada d'aigua per la cara i em vaig raspallar les dents amb ganes i en un no res. Mireu, em sentia feliç! Vaig baixar les escales de tres en tres i tot, ves. Cofoi, baladrer, xiulant una d'aquelles tonades que no se sap mai de quina cançó són però que tenen un ritme tan engrescador. Jo mateix em sentia afalagat amb aquella contentesa que traginava. «Vius al rovell de l'ou, Joel!», em vaig dir. Devia ser que s'apropava l'estiu i ja no pensava en altra cosa sinó en les vacances i en l'anada al poble, o potser perquè el pare havia

arribat la vigília al vespre de viatge a l'estranger i m'havia portat aquell despertador que feia de tan bon veure de dia i de tan bon despertar de nit, amb tota aquella abundor de fluorescència que, a les fosques, semblava que t'enllumenés des del terra fins al sostre i tot. Em vaig saltar per alt l'última rampa d'esglaons, de replà a replà, i, en botre, em vaig culivar per parar el cop quan ja, quasi que sense adonar-me'n, tenia el pom de la porta del carrer a la mà i sortia a fora. De cop, ja em va semblar notar alguna cosa d'estrany, com si l'airet m'ho hagués dit, però, confiat, vaig enfilar el camí de cada dia. La primera sorpresa la vaig tenir ben arribat a la cantonada perquè al repeu del bell mig dels quatre cantons no hi havia el guàrdia urbà de cada dia... i, a més!, els semàfors de baix tampoc no funcionaven i, de fet, no feia cap falta que ho fessin perquè el trànsit semblava aturat com per un encanteri o altre. A poc a poc em vaig anar adonant que, mirés on mirés, tots els rastres indicaven que em trobava sol al mig del carrer. «¿Del barri...?», vaig pensar. I, de seguida, no menys decidit, m'aventurava: «¿I si fos de la ciutat i tot...?» Se'm va ocórrer de tornar a casa, però, quin maldecap que els donaria, ara! El pare havia acabat d'arribar de viatge, devia estar xafat i, carat!, tan feliç com m'havia llevat, jo, avui. Vaig seguir endavant, doncs, i tots els descobriments que anava fent em convencien que alguna cosa desconeguda fins aleshores per

mi havia buidat d'una revolada la ciutat. Vaig decidir que si ningú no es veia pel carrer, seria millor que ja no m'arribés a l'escola perquè era de suposar que tampoc no hi hauria ningú. Vaig fer cap a la plaça dels Porxos i després vaig enfilar els ravals i, més tard, vaig donar un tomb pel passseig i encara em vaig arribar a la fira... Ni un gat, tu! Cent mil cabòries em van passar per la testa. ¿I si tot s'hagués acabat d'un pet...? Una vegada vaig llegir un conte... L'estrany era que a mi no m'hagués passat res i que ni a les cases, ni als cotxes, ni als arbres, ni a una sola pedra en tot el barri, tampoc. I vaig creure que potser havia ocorregut així perquè tot comencés de nou un altre dia. I potser jo, doncs... Això també ho havia llegit en una altra novel·leta. No m'havia trobat mai tan sol al meu barri, sense un guàrdia, sense el murmuri dels vianants, sense el brogit de les botigues i l'escarafall del trànsit... Em vaig aconsellar que el primer que havia de fer era aprofitar-ho. Allò podia ben bé durar dies, setmanes, mesos, anys i fins qui-sap-lo... però també podia ser més curt del que em pensava i vaig optar per apamar bé tot el barri com tantes vegades havia desitjat de fer anant amb la colla per aquí i per allà. Òndia, si en vaig fer de coses, en un tres i no res! Una: em vaig enfilar a la font de la plaça i vaig obrir totes les canelles alhora i vinga rabejar el terra com un liró!

Dues: vaig escalar el pedestal del Cavaller i em vaig figurar que posava el cavall a galop, assegut a la gropa, darrere mateix del cavaller de bronze, arri, arri, feia. Tres: quan en vaig tenir prou, me'n vaig anar a la botiga del fotògraf de la cantonada i em vaig posar dins la màquina automàtica de retratar i vinga fer positures i llengots davant del mirall i vinga imaginar-me que em feia una tirallonga de retrats d'aquells que surten com si fossis un ximpanzé o qui sap quina mena d'ésser fantàstic. Quatre: després em vaig posar a la cabina telefònica i, amb un parell de peces que vaig trobar al dipòsit de monedes, vaig trucar a cinc, deu, quinze, vint números i un futral més perquè tot era trucar i penjar, trucar i penjar, sense que ningú respongués a l'altre costat. Cinc: on m'ho vaig passar més bé fou a les màquines. N'hi dèiem les màquines quan vivíem tots els del barri perquè n'hi havia de tota mena, la del tabac, la de les begudes, la dels xiclets i llaminadures... vinga fer anar les palanquetes d'un costat a l'altre, cloc!, cloc!, ara aquesta, ara aquella, per veure si algú s'havia deixat alguna moneda oblidada. Poca cosa... De la de llaminadures, va caure un xiclet; la del tabac em va tornar una moneda amb poca solta; i la de les begudes, amb tot d'esbufecs, em va escarritxar la brusa amb els culs de taronjada i llimonada que hi devien quedar. No em vaig enfurismar pas perquè, si ningú no m'havia de veure, ¿què hi feia que m'hagués embrutat la brusa?

Sis: vaig trobar un parell de pots de llauna, vellots. Un devia haver estat de tonyina i l'altre semblava d'oli. Ressonaven més que mai amb la buidor del barri i vinga pernejar carrer avall per la vorera, d'un tronc a la porta, de la porta a un cotxe, del cotxe a un fanal, del fanal... La tonada era com la d'una orquestra mal dirigida sense to ni so! Set: el que més m'agradava era fer servir els timbres de les portes. Els automàtics, sobretot. —Escolti!, sóc l'únic habitant del barri! Llevi's, home, i no faci el ronsa! D'un portal a l'altre, sense parar, i a vegades fent anar tots els timbres d'un edifici alhora. Ning, nang!, ringgg...! La primera veu que vaig sentir em va agafar de sorpresa. Em va ressonar vora l'espatlla, just quan em disposava a trucar a l'edifici on hi havia la sabateria. —¿Què, xiquet, que estem de gaita, doncs? No us he de dir que vaig quedar de pedra. Clavat, vaja! Era el vigilant, sí, el sereno del barri! Quan vaig poder descloure els llavis, vaig dir: —No... de gaita, gaita, no... però com que vostè i jo vivim sols... Em va dir que ja en parlaríem, d'això, i d'una rampellada em va preguntar qui havia obert alhora totes les canelles de la font i qui s'havia posat a fer barrila amb pots de llauna, vorera avall, i qui no parava de trucar per

telèfon a mitja ciutat alhora, i qui feia anar les màquines de tabac, de begudes i de xiclets, i qui feia bategar els timbres de totes les cases de la barriada... I li vaig respondre, més serè, que esclar que era jo, l'autor de tot aquell desori, però, ¿quin mal s'hi feia si, en tot cas, només ell i jo rondàvem per la rodalia? La cara que féu no em va agradar gens quan em va dir: —Mira, noi, ja m'has donat prou feina havent-te de buscar per tot el barri! I va ser quan em va agafar pel braç i se'm va emportar i va telefonar el cotxe dels serenos del districte i, quan aquest va aparèixer, m'hi va fer pujar i, mentre vinclava l'esquena per entaforar-me a dins, va ser quan vaig veure una munió de caps a les finestres de gairebé tots els edificis del barri i, sense entendre bo i res, em vaig enrojolar com un tomàquet i encara vaig gosar dir als del cotxe: —A fe de Déu, si ho entenc, jo, això! Però em van dir que més valia que callés, que no em preguntaven res i, així, no vaig dir ni piu fins que van voler saber com em deia i on vivia. I al cap d'una estona va fer cap a la comissaria del barri el pare, amb mala cara, com si l'haguessin desvetllat fora d'hora. —¿Però, quina una se t'ha acudit de fer ara, Joel? —em va dir. I jo ja sabia que no em creuria ningú, però, tot i així, l'hi vaig explicar tot de cap a peus perquè, mentider, no ho he estat mai, jo.

I sort que ho vaig fer perquè va ser ell qui va donar el tomb a la clau del misteri en un no res quan, mig burleta, em va dir: —Una altra vegada que et porti un despertador de fora, el primer que pots fer és posar-lo a l'hora d'aquí. On el vaig comprar, viuen un parell d'hores més tard que nosaltres. Comptat i debatut, doncs, encara vaig poder anar a escola, però vaig decidir de no dir res a ningú dels de la colla. Vam acordar amb el pare que un mal dia el pot tenir tothom i que no calia fer-ne massa olla de tot el que havia passat. Des d'aquell matí, allò de «qui matina fa farina», ja sé per què ho diuen.

L'atzagaiada Tothom ho havia comentat —És boig! —deien. —No sap el que es fa! —sentenciaven alguns. —Ja s'adonarà del mal pas que s'hi dóna —es consolaven finalment. Això era a causa d'haver-se'm posat al cap la mania de no escalfar gaire temps cap cadira. I ho complia. Quan es va esdevenir l'últim canvi, jo feia de subdirector de l'entitat bancària més forta del país. Disposava d'un bon sou, comissions i despeses a banda, d'un pis al centre residencial de la ciutat i d'un auto a la porta. De les dues secretàries que em corresponien, atès el meu càrrec, una era llesta com una centella i podia ben bé deixar-la sola al despatx. L'altra, potser m'està malament de dir-ho, era capaç —si jo ho volia— de fer-me vent. No em faltava res, doncs. Però la meva vocació era la d'arribar a tenir una plaça d'encarregat als excusats i banys públics. Cada divendres, en sortir del banc, me n'hi anava. N'hi havia uns de grandiosíssims a sota de la plaça Central.

Només retrobar-me al soterrani, amb aquell racó de reserva per la neteja ciutadana, m'alleugeria. M'havia fet amic de les quatre empleades que hi treballaven. Si no hi havia gaire aldarull, de vegades xerràvem i, a poc a poc, sense que elles en sospitessin res, jo anava acumulant experiència professional per quan fos l'hora del meu currículum. Normalment, les quatre m'atenien bé, però la de més edat, una dona seca, més aviat esprimatxada, baixetona i de faccions corrugades, era la que hi posava més interès. Tan bon punt com em veia arribar, ja es treia la clau del recambró més acondicionat. No m'hi deixava posar els peus sense que ella no hi donés l'últim cop d'ull. Una estirada de cadena. Uns quants pòlvors. Un cop de mà al lavabo... Amb la seva bata blanca m'oferia l'excusat com un present. Somreia i destacaven, així, els seus llavis color cirera. M'agradava repassar-m'hi. Si és que m'hi rentava el cap i encara me l'hi assecava, ja era segur que les quatre dones s'ho farien anar bé per convidar-me perquè em quedés a dinar amb elles. M'havien agafat afecte. En un d'aquests dinars allà baix, als banys públics, va sortir de trascantó la notícia que una d'elles canviava de feina. No m'ho vaig pensar més i vaig presentar la meva sol·licitud.

Al cap de quinze dies vaig rebre resposta per escrit i em citaven perquè hi comparegués una d'aquelles tardes. La rebuda me la imaginava. Un home d'edat era el delegat de la companyia. —Voldria advertir-li que aquestes places sempre les han ocupades senyores. Senyores com cal, això sí!, vídues, solteres, ja d'edat... —N'estic al corrent i espero que això no em privi... —No, no, en absolut. El consell ha decidit que cal adaptar-se a l'època en què tothom fa... —De tot i el que vol! —I el que pot! No oblidem que trobar feina no és tan senzill, ara si... —Exactament. A vegades, si no se'n vol trobar... —Això mateix li volia dir. A la nostra empresa s'ha de treballar. Els clients, el nostre és un servei social!, la majoria són gent enfeinada, gent que no té temps per perdre, ja m'entén... —Me'n faig càrrec... —Més que millor. Aquí té, doncs, el plec de condicions: obligacions, drets, horaris, sou i extres, condicions generals... Prengui-ho, si vol... —Sí, això, gràcies. —I quan s'ho hagi mirat bé, ja em tornarà la resposta. M'ho vaig emportar, doncs. M'ho sabia gairebé de memòria, però qualsevol estona lliure que tenia al despatx l'aprofitava per donar-hi un cop d'ull.

Ho tenia decidit. Vaig tornar la resposta afirmativa al delegat i ell mateix va emplenar el contracte amb les meves dades. Després de firmar-lo, vaig córrer a fer-ho saber a les que haurien de ser les meves noves col·legues. De moment, em penso que els va caure com una galleda d'aigua freda al damunt. No s'ho esperaven. Però quan van reaccionar, se'n van alegrar i tot. I van treure uns gots de plàstic i ho vam celebrar amb xampany allà mateix. Al banc sí que els va caure com un tret. No se'n sabien avenir i fins i tot el president del consell d'administració va intentar de seduir-me amb noves ofertes que, si les hagués acceptat, haurien consolidat encara més la meva posició. No ho va entendre que pogués tenir amagada aquella vocació tan insòlita, almenys per a ell. Em vaig fer la bata blanca a El Barato, a càrrec de la companyia. A la segona prova, ja em queia a la mida! El primer dia del mes següent me n'anava a la feina amb la bata plegada al braç, com si comencés a escola. La primera setmana va ser molt ensopida. En quinze dies, però, va córrer la veu del meu nou càrrec i els clients es van anar multiplicant com pans o, més aviat, com peixos. Les col·legues anaven una mica de boig perquè diu que no ho havien vist mai tan concorregut. Sobretot, banquers, empresaris, accionistes i rendistes i molta gent de bon viure

van anar agafant afecció a utilitzar els serveis públics. Molts hi feien tertúlia i tot, mentre es deixaven acaronar al passadís mateix per la màquina de massatges. D'altres hi tancaven part dels seus negocis encaterinats amb els peus a la màquina d'enllustrar sabates. Una revista especialitzada en temes populars se'n va fer ressò. «De banquer a uns excusats públics!», van titular el reportatge. En una foto, hi sortíem un servidor i les tres companyes de treball davant d'una banyera i d'un bidet. Elles no s'hi veien de cap ull! Però vaig enginyar una atzagaiada que em va facilitar de fer un altre cop de cap. Un dia que tots els excusats i banys s'havien omplert de públic a més no poder, vaig anar tancant-los amb clau, cadascú en un recambró. Quan ho vaig tenir llest, em vaig posar totes les claus en un sarró. Vaig apagar tots els llums desconnectant la clau de pas general. I me'n vaig anar. En ser a dalt, ja fora del soterrani, vaig llençar totes les claus, amb el sarró inclòs, a la primera claveguera que vaig trobar. L'endemà ja no hi vaig tornar. I és que, de fet, ja tornava a començar a estar-ne tip i no sabia com desfer-me'n.

L'ase i el pagès que viuen a la Lluna Us puc ben assegurar que a la Lluna hi viuen! Ep, que no em vull fer el científic, jo. Ni de bon tros vull assegurar coses que no siguin les que diuen aquests senyors de la bata blanca i que en saben tant, dels estels. La història és prou curiosa com per explicar-vos-la des de bon començament, des d'aquell dia que se'm va posar la mania al cap de construir-me una ullera de llarga vista. Posats a dir-ho tot fil per randa, la mania se m'hi va posar després d'haver llegit una fabulosa història d'astronomia en un llibre de la biblioteca de l'avi. Els tubs de cartró ja els tenia preparats perquè no em van costar bo i res d'aconseguir. Aquí baix al Raval hi ha un magatzem on tracten amb paperassa i, tan aviat com acaben els rotlles de paper, els en sobren de totes mides. I n'hi ha de llarguíssims, tant, que semblen aquelles ulleres astronòmiques que augmenten tres mil cops la imatge! El que em va costar més de trobar va ser l'objectiu, que es fa amb un vidre d'ulleres i que, si és que vols que et vagi bé, ha de tenir els mil·límetres justos per tal que faci joc amb una

altra mena de vidre que és conegut amb el nom d'ocular i, a més a més, biconvex. Vet aquí, però, que quan ja em veia perdut, un dia que vam anar a ca l'oncle, va! i trobo en un racó del rebost unes ulleres mig vellotes. Es veu que eren de la padrina, però ara ja no les feia servir, segons em va aclarir l'oncle. Veure-les, demanar-les i emportar-me-les, tot va ser una mateixa cosa. L'ocular biconvexa me la va trobar el pare a casa d'un amic seu que és molt afeccionat a l'òptica. Tot plegat, tubs i vidres posats cadascun al seu lloc, va estar llest en un tres i no res. M'emportava la ullera de llarga vista per arreu i me la podia emportar perquè els dos tubs els havia fets de diferents mides, així... un amb la boca més ampla que la de l'altre, i quan acabava de rastrejar el tros del cel triat, la podia plegar i ja no m'ocupava sinó un racó del sarró que tinc per anar a l'escola. Òndia, quina peça més meravellosa! Els capvespres que vaig arribar a sortir, després de berenar! Però no ens embadoquem amb la ullera i, vinga, passem a la història de debò. A mi sempre m'ha agradat de tafanejar el cel i les estrelles i els núvols i tot el que s'hi arriba a veure, si t'hi fixes bé. No cal dir com, des de sempre —i ara amb la ullera encara més!—, la Lluna és el que més captivat em té. A mi, quan algú em diu allò de «sembla que estiguis a la Lluna!», no m'hi enfado gens, perquè en el fons penso que té tota la raó. I és que m'hi passo hores i quarts

pensant-hi, sobretot aquests dies que ha fet Lluna plena i que és quan s'ha d'aprofitar. L'altre dia, doncs... fuig, dia!, nit, ja em teniu a mi i a la ullera ben instal·lats amb el cavallet de pintar fent de tres peus, davant mateix de l'ull de bou que dic jo, perquè no se'n pot pas dir finestra, d'aquell forat que tenim a les golfes. Des d'allí, la visió de la Lluna és més que impressionant... Més, molt més que qualsevol de les formes diferents que té cada nit, la Lluna plena és la que capto millor amb la ullera. Quan es troba en període creixent o minvant, no hi veig pas tots els detalls i no sé mai què és aquell punt i què deu voler ser aquella ombra, perquè ja ho sabeu, les ulleres d'observar els astres t'ho capgiren tot! Doncs, en Lluna plena, renoi! Allò que en diuen «mars», que són les parts més fosques, destaquen del tot dins del meu tub, i els «circs lunars», els trossos més brillants, si te'ls mires força seguit, gairebé t'enlluernen... i això que hi ha una quilometrada des de casa nostra a la Lluna, però el vidre de les ulleres de la padrina funciona com més va, més bé. Només us cal pensar que, en dues o tres nits, vaig poder observar que les taques no tenien les mateixes formes, i fins i tot s'hi veien com uns punts de llum que vés a saber què devien ser. Dic que tot això m'ha fet assegurar que a la Lluna hi viuen. I no us penseu que qui hi viu sigui gaire diferent de nosaltres, ca!, ens

assemblem tant que tothom diria que som els mateixos... Només hi ha una diferència. I és que així com nosaltres caminem de cap per amunt, ells caminen així, al revés... sí, de cap per avall. Però no hi patiu, que això no els priva de res, es veu. El que més estranyat em té és que aquella gent visqui tan semblantment com a la Terra. Sí, perquè ara fa ben poc, quan l'última plena, el fet que em va demostrar que al satèl·lit veí hi havia vida és, agafeu-vos fort!, que un pagès i un ase van passar per davant de la meva ullera de llarga vista. Mireu, jo també que de poc no caic de cul!, però l'endemà vaig tornar a apostar-m'hi i... renassos!, una altra vegada l'ase i el pagès, o l'ombra de tots dos, o la taca ennegrida d'allò que representava un ase i un pagès. Lentament, em van tornar a passar per davant del vidre de la padrina. I ja no em va fer falta cap més prova. Ara, abans de dir-ho a tothom, encara vull continuar tenint una mica més de paciència i esperar la pròxima Lluna plena. Paciència i confiança, ja ho crec. Mireu jo, i sense ni pensarm'ho! En fi, que ja hi podeu pujar de peus que, a la Lluna, hi viuen. *** Tres dies després d'escriure aquesta experiència en el meu bloc d'experiments, n'he sabuda una com un pa de quilo!

La mare acaba d'arribar de la tenda. A cal carnisser s'ha trobat amb el Cosme, el masover de les Sorts. I es veu que, xerrant, xerrant, ha sortit a la conversa l'ase que l'home té. Ell li ha explicat que ara que ja fa bon temps, el deixa durant el dia al replà d'avellaners que cau damunt mateix del barrancó, el que des d'aquí a casa nostra es veu de llarg a ample. Allí el deixa, doncs, pel que es veu, i allí el recull cada vesprada quan acaba la feina per endur-se'l a la quadra de casa seva... Ara ja no sé què creure'n, de tot això. Veurem què passa d'aquí a un mes... ¿No tindran pas raó, els científics, quan diuen que, a la Lluna, no hi viuen perquè no s'hi pot respirar? Diantre d'ullera!...

Passeu-hi, ara, pel barri, i si sentiu una cançó...

Ja us ho diré, per què no ens hi aveníem abans, amb aquella colla. De fet, de tota la vida havíem viscut molt separats els dos barris i això que gairebé són a tocar! Només els separa la plaça de la Font, que és una plaça gran, empedrada, sense ni un arbre i envoltada de cases quasi rònegues, amb terrats atapeïts de roba estesa. Només se'n salven, de la roba, les finestres de la part de darrere de l'Hotel. Un hotelàs que travessa l'illa de cases i dóna a l'altra banda, al Raval, a l'altre món ple de brogit. Doncs, gens no ens hi aveníem amb els Passerells, nosaltres. Ells eren els qui habitaven al barri de baix, el que toca més al Raval, i nosaltres érem al de dalt. Potser per això, perquè no era tan cèntric, ens sentíem més a casa nostra, com més gelosos i tot dels nostres indrets.

Els Passerells ens tenien fins més amunt! N'estàvem tips, de sentir-los corejar pels seus carrerons la cançoneta amb què ens feien pessigolles: «Espillars, Espillards, porten els calçotets llargs!» Si no hagués estat per l'Eulàlia, el nom d'Espillards no ens l'hauríem posat, però hi tenia tanta mania, l'Eulàlia, que vam haver de dir prou!, i des de llavors, els del barri, ens anomenem Espillards, que encara no saben bé si ve d'espill o de pillar, que és ben diferent, tu. Tot va començar, allò que us deia de la mala avinença, des del dia que vam fer trobada general de barris a baix a la plaça. Hi vam fer cap nosaltres en ple i tota la trepa dels Passerells també hi era. Ens trobàvem de tant en tant per discutir què ens tocava fer a cada barri o quins carrers eren els de cadascú. Aquell dia, me'n recordo molt bé, vam acordar que nosaltres no passaríem de la cantonada de ca la senyora Quimeta, que era la mestressa de la tenda de fruites, i que ells s'acontentarien amb el tros de la senyora Quimeta enllà. Fixats els límits, tothom es va retirar als seus barris i els Passerells es van esfumar durant una colla de dies. Però aviat vam saber per què no vèiem ni en forat ni en finestra el grup dels Passerells. I ho vam saber per la senyora Quimeta que, tan aviat com ens va veure aparèixer per la cantonada de la seva parada, va començar a escridassar-nos i a amenaçar-nos alçant braços i donant-se cops a les cuixes i recomanant-nos

que no ens hi acostéssim més, prop de casa seva, si no volíem rebre de valent. Compteu!, vam haver de fugir cametes ajudeu-me, però, de seguida posats a bon refugi, vam pensar que calia obrir una investigació sobre aquell assumpte i, amb bon nas, o no sé per quins set sous, de seguida vam endevinar que allò feia olor de Passerells, els quals en devien haver fet alguna no feia pas massa, tot trencant les lleis del barri. L'Enric, que és, de tots els del nostre grup, a qui més ha agradat des de sempre de fer de detectiu, ha dit que calia posar mans a la feina. I, de fet, és que no sabíem, quan deia allò de la feina, a quina feina es referia. D'aquí ve que li vam encomanar que es fes càrrec de les investigacions i que proposés un pla d'acció. Segons el nostre nou «cap de policia», doncs, sembla que l'olor sospitosa que sentíem podia tenir alguna cosa a veure amb la parada de fruites i verdures que la senyora Quimeta tenia cada dia davant de la seva tenda. Tots hi vam assentir de seguida. Si era el que sospitàvem, només calia muntar tota una vigilància i descobrir amb els peus a la galleda aquells que ens volien fer pagar els plats trencats. La cosa, però, no era tan fàcil i més quan se'ns havia girat d'esquena, Déu sap per què, la senyora Quimeta no ens volia veure ni pintats a l'oli, vaja!, pels seus voltants. L'endemà mateix dels plans, que era dissabte, vam començar decidits les nostres

investigacions. L'Enric i el Carles es van situar ben a prop de la parada, però ben arrambats darrere d'un furgó de transports que hi havia aparcat i que, en ser dissabte, devia fer festa. L'Eulàlia i jo ens vam apostar darrere la cantonada del carrer petit, i així, de reüll, divisàvem de ple el nostre objectiu. El Cintet es va situar tot sol, perquè era el més petit i el que menys es veia, darrere la portalada de la casa Gran, que en dèiem i que era on, a vegades, quan a l'hivern feia fred o plovia, ens posàvem per xerrar, o per canviarnos cromos, o per llegir revistes que ens deixàvem entre els de la colla... o per jugar a bales perquè les rajoles trencades ens anaven que ni fetes a mida com a clots. Tots ben instal·lats, doncs, només havíem d'esperar i obrir els ulls ben oberts per descobrir què havia fet arborar tan arborada la senyora Quimeta. No feia ni mitja hora que esperàvem —i sort d'això, perquè el Cintet, que ja s'impacientava, havia tret el cap més del compte dues o tres vegades—, quan van aparèixer per un cantó del seu barri el grup dels Passerells. De seguida vam veure que no les portaven totes bones, les intencions. I no ens vam errar. Com si en tota la vida no haguessin fet res més, van enprendre una cursa cap a la parada de la senyora Quimeta i, d'una revolada, almenys, una peça cadascú se la van endur com si res! De pressa i corrents van enfilar un dels nostres carrers, al mateix temps que la senyora Quimeta se n'adonava i sortia escridassant per la porta

de la botiga deixant anar de bell nou, les mil i una, convençuda, és clar, que els males peces érem nosaltres, els de la colla de dalt. No vam badar. Ens coneixíem el barri pam a pam i encara seríem a temps de descobrir on tenien l'amagatall els Passerells. Saltàvem pel carreret Vell i, més amunt del carreró de l'Hospital, ens els vam trobar corrents i esbufegant a no poder més. L'Enric féu el crit d'alerta i ens hi vam abocar sense por. Eren dos més que nosaltres, però hi posaríem totes les nostres forces... Ens ho van haver d'explicar tot sisplau per força i —ara us contaré per què— no vam poder fer sinó perdonar-los de la malifeta. Els Passerells feia dies que havien descobert en uns baixos d'un carrer del seu barri una família de sis germans, el més petit dels quals tenia cinc anys i que vivien amb els pares, però que des de feia uns mesos el seu pare jeia al llit malalt. Els petits es veu que anaven per ací i per allà demanant menjar i els Passerells havien decidit que també se'n pot fer una, de malifeta, si la feien amb bona destinació. Els vam dir que, del que havia succeït, no se'n cantaria més ni gall ni gallina, però vam acordar que l'endemà mateix aniríem a explicarho tot fil per randa a la senyora Quimeta i a oferir-li tots plegats el que calgués a canvi de les «estirades» de fruita dels Passerells. Així ho vam fer i la senyora Quimeta va ser més comprensiva del que ens pensàvem. Tant, que fins i tot ens va donar una caixa de fruita una

mica passada per tal que en triéssim la més bona i la portéssim a la família dels sis germans, però amb la condició que nosaltres mateixos penséssim com li podíem compensar les «estirades» dels dies d'abans. Sort vam tenir que una setmana després van arribar al barri uns xicots —tres nois i dues noies—, que eren més xalis que no sé què i que es van instal·lar a viure tots plegats davant mateix de la font, en unes golfes d'una casa a la plaça mig panxuda de tan tronada que era. Sempre estaven de gresca. Tocaven la guitarra, la flauta i tota una colla d'instruments que us en faríeu creus si els veiessiu... Diu que de tant en tant anaven a les festes dels barris i dels pobles fent gresca i tabola per als veïns, i que duien un nom molt xocant, Estriptrap, es deien. Ben aviat, doncs, vam muntar un Grup de Barri i, tots plegats, els Passerells i els Espillards, vam fer un sol equip per tal de poder treballar amb ganes per a tot el veïnat. Un diumenge al matí, amb l'ajuda dels nous amics, vam repintar de color verd oliva la porta vidriera de la tenda de la senyora Quimeta, ja que de l'aigua i del sol ja feia mesos que plorava de descolorida que estava. I, des d'aquell dia, al barri, ja no vam parar d'endegar un futral d'activitats. Tantes, que, ara, si hi passeu, ja no us semblarà el mateix! Ah!, i encara no ho sabeu tot, perquè la cançoneta dels Passerells ha passat a la història. Els xicots de l'Estriptrap hi han posat bona música i nosaltres hi hem afegit lletra tan ben afegida

que s'ha convertit en l'himne del barri. Hi diu: «Espillards, Espillards, porten els calçotets llargs! / Passerells, Passerells, els porten més llargs que ells!» I així es va repetint fins que us en canseu. La senyora Quimeta i tot encara no s'ho acaba de creure!

El primer home gelat de la gran central Cucurullgeliona Em vaig dir que mai més no pujaria dalt d'un monopatí. N'estava ben tip i fart, d'embalar-me carrer avall, o pel bell mig de la plaça, o fent el saltimbanqui per damunt l'enrajolat de la vorera. Fou llavors, mentre feia el saltimbanqui, quan em vaig encaixonar tot d'una peça al quiosquet dels gelats que, a punta d'estiu, havien acabat de muntar just a l'encreuament del carrer de Migdia amb el d'Horabaixa. Tots hi vam acudir quan vam veure arribar el camió amb les quatre parets de fusta de coloraines, el sostre i les geladores fet unes andròmines de tan desmuntat com ho portaven. El vam conèixer de seguida, el camió, perquè tot al llarg de cada costat de carrosseria hi portava ben dibuixat, gegantí, un gelat d'aquells de cucurutxo i, a sota, amb lletres de pam, el nom que tenia el fabricant. El Ventureta s'hi va llençar com un esperitat, el molt llèpol!, i vinga passar-hi la llengua, vinga passar-hi la llengua i dir: GELIOOONAAA, que bo que etsss!... Fins que el va clissar el xofer i amb quatre crits el va esparverar i, de tan esparverat com el va deixar, tots plegats vam arrencar a córrer també.

Doncs, sí, l'endemà mateix, quan encara no es devien ni haver glaçat les geladores i quan la senyora Marcel·la fregava els taulells del quiosquet, els meus i jo ens les havíem empescat a provar la velocitat dels nostres monopatins i ens havíem llançat com uns bòlids vorera avall. Vaig caure de cap entremig de la E i de la L i, de tan fort com hi vaig anar a parar, vaig quedar amb el cul i les cames penjant enlaire per la part de fora. A dins, jo i el meu cap i l'altre mig cos amb prou feines ens aguantàvem amb les dues mans ben esteses a terra i amb els ulls mig clucs per l'espetec de la sentida. De sobte vaig veure comparèixer la senyora Marcel·la, de cap per avall, esclar!, amb la bata blanca fins als genolls i amb veu mig d'esglaiada, mig d'enfurismada a la vegada, que no parava d'exclamar: «Ja me n'heu feta una!, ja me n'heu feta una!» No ho podria dir del cert però potser vaig estar-m'hi ben bé tres quarts d'hora, en aquella posició, amb les mans esteses a terra, movent de tant en tant el cap, ara aquí i ara allà, perquè les sangs no me'l carreguessin més del compte i, a estones, desdibuixant la senyora Marcel·la de cap per avall i com un disc atrotinat deixant anar que n'hi havíem feta una. Prou que ho intentaven, es veu, els altres i la senyora Marcel·la també, de fer-me sortir del meu indret d'aterratge, però ni uns estirant-me per cada cama, ara va ara ve, ni ella agafant-me per sota les aixelles van aconseguir de fer-me

moure un pèl després de la meva trompada o monopatinada, vaja! Us preguntareu què hi vaig fer jo, empeltat allí dins, tres quarts d'hora. Ningú no ho va saber mai perquè, si de cas ho hagués contat, tothom m'hauria pres per carrincló i tant la senyora Marcel·la com els meus no haurien estalviat saliva per fer-me creure que m'havien pujat, baixat, vaja!, les sangs al cervell. Perquè, ¿qui s'ho creuria, vejam, si li digués que cada vegada que la senyora Marcel·la m'estirava per sota les aixelles, s'obria com en un encanteri, la porta de la geladora i en sortia tot dansant i cantant un cucurutxo carregat primer de nata, després de crema i, més tard, de xocolata?... ¿No, oi?... Doncs, això no ho és tot, encara. Quan el cucurull s'anava buidant, després de cadascuna de les meves empentes, se m'apropava als llavis i, amb posat de mofeta, se'm plantava davant mateix com si em digués: «Apa, llepa'm!» De primer, vatua l'olla!, em vaig pensar que sí que m'havien rodolat les sangs avall, però al cap d'una estona vaig intentar treure la llengua i vaig provar... i vaig tornar a provar... i com que el cucurull s'anava buidant a cadascuna de les meves llepades, ja no vaig dubtar més a pensar que, tot entaforant-me al quiosquet, se m'havia concedit un encanteri o altre, cosa que no m'estranyaria ni mica, després d'haver-hi anat pensant amb més serenitat, perquè tot just haver-me quedat en aquella positura, vaig sentir uns calfreds per tot el cos que em van

esborronar des del capdamunt del cabell fins a baix de la punta del dit gros dels peus. I encara no hem acabat aquí, ei!, perquè quan els de la colla provaven de treure'm, estirant-me ara la cama dreta, ara la cama esquerra, la porta de la geladora s'obria una altra volta i ho feia per deixar sortir un gelat de bombó o un de nata entre neules o un de fruita variada. Sobra dir com m'hi vaig atipar i com m'enlluernava veure dansar i cantar cucurutxos, neules i embolcalls davant meu... Però quan ja em pensava que la monopatinada m'havia condemnat a menjar gelats un darrere de l'altre durant tota la vida i, a més, en aquella postura de cul enlaire, va succeir allò més sorprenent de la meva trompassada: va aparèixer un cucurutxo gegantí que, amb cara de malmirrós, em va venir a dir a cau d'orella que me'n guardés prou de cridar, de xisclar i de demanar auxili i que mai dels mais no expliqués a ningú que cucurulls, neules i embolcalls atapeïts de gelat havien dansat davant meu i havien atipat el meu panxolí a mans besades. Decidit com sóc, vaig gosar preguntar per què, ¿per quins set sous no ho podia contar a ningú si era una veritat com un gran quiosc de cucurutxos? El cucurull gegantí se'm va posar amb cara de més murriot encara. Va arronsar el serrell ribetejat en circumferència i, amb veu i posat de savi, va exclamar:

—Has estat escollit com el primer homegelat que la nostra Gran Central Cucurullgeliona ha planejat durant més de vint-i-dos estius per posar a la venda. Vaig quedar tot d'una peça i com si els calfreds d'abans m'haguessin esdevingut un enrampament des dels dits de les mans als dits dels peus. No vaig gosar preguntar per què tot just jo... De fet, ja no hi hauria estat a temps, tampoc. De seguida va fer cap un cucurull de proporcions gegantines, potser més i tot de les del que havia tingut tractes amb mi, i fent-me l'ullet, perquè també en tenia dos, ni que costi de creure!, em va insinuar que em llancés de cap dins d'ell i que aviat rebria noves ordres. Ho vaig fer empenyent amb força tot el meu cos endavant... I ja no recordo bo i res més. Bé, sí!, que la senyora Marcel·la deia: «ara, ara...» i amb l'eixugamà em refregava els polsos i m'escarxava engrunes de glaç al front. Compto que alguna cosa s'oloraven tant la senyora Marcel·la com els meus perquè de seguida em van preguntar que què... que què m'havia passat... Vaig ser prudent i no vaig dir ni piu. Encara no en sé res del meu estat experimental dins del cucurull. Tampoc no he rebut cap ordre fins ara del Cap de la Gran Central Cucurullgeliona. El que sí que no he fet més, ha estat el saltimbanqui amb el monopatí. No vull pas que, per culpa meva, el primer home-gelat del món se'n vagi a rodar i no se'n canti mai més ni gall ni gallina.

Haurem de menester les herbes de Sant Joan Això no fa pas ni quatre dies que va passar. Nosaltres, els de la bandola, els de casa, la gent del barri, la coneixíem com la Terència, la Terència l'herbolària, però, al Mercadal, on ella anava cada matí amb el seu parell de cistells atapeïts d'herbes remeieres de les espècies més variades, li deien la Terència de les herbes, i la majoria dels que la coneixien de feia poc, la vella del Mercadal. D'aquella doneta que vestia sempre com si portés dol i que tenia una cara farcida d'arrugues però morena com un pa torrat, se'n deien de verdes i de madures, tantes, que a nosaltres ens la feien veure com una mena de llibre obert carregat de misteris que tot t'ho aclaria. Jo m'hi passava sovint llargues estones romancejant pel seu voltant a la parada que estenia cada dia amb els dos cistells de vímet i un parell de borrasses obertes pel mig. La Terència de les herbes feia l'efecte que fos com aquells xicots de les arracades i els cabells enrinxolats a tocar de les espatlles i aquelles noies amb vestits esfilagarsats i llargs fins als peus que arribaven sovint a la plaça i escampaven les seves parades amb penjolls,

collarets de tota mena, pedres repintades i tants artefactes com vulgueu. I ningú no ho hauria dit, tampoc, que la Terència no venia de fora com ells, si no fos que ja la coneixíem. Érem ja gairebé a les acaballes del curs i el bon temps picava de valent quan els del barri rumiàvem on faríem la foguera de Sant Joan i amb quins trastots. Algú va insinuar: —Cada any ve més malament de fer la foguera als quatre cantons... Tots hi assentirem i vam estar d'acord que calia demanar consell, si no als de casa, al guàrdia de barri o a algú que pogués orientarnos de debò. La Neus va parlar molt clar: —Em penso, Sam —va dir, dirigint-se a mi—, que el que hauríem de fer és anar a parlar amb el senyor alcalde. —Home!, ¿i què en sap ell, del nostre barri? —vaig fer jo. Els altres em van donar la raó i algú va proposar que anéssim a parlar amb el president de l'Associació de Veïns. —Això, això! —van cridar tots a una. Hi vam anar a la tarda mateix. A l'hora de dinar, el pare m'havia dit que el cap de l'Associació era l'amo de la ganiveteria. Els de la bandola i jo ens hi vam presentar. En Celoni, el ganiveter, ja ens coneixia i va entendre de seguida que allò que volíem era no quedar-nos sense foguera. Però l'home no va amagar els entrebancs:

—El trànsit, l'empedrat, les cases... Cada vegada ho tenim més fumut, això, nois. En parlaré amb els de la comissió de barris, però —va afegir donant-hi força importància—, em fa l'efecte que haurem de menester les herbes de Sant Joan! Vam veure que el Celoni hi posava força el coll a tirar-ho endavant i això ens va animar, però també vam pensar que no seria cap mala idea de començar a guanyar temps i el millor que podíem fer era proveir-nos de les herbes de Sant Joan que havia demanat el ganiveter. Però, ¿d'on refonoll les havíem de treure? Vam volar cap al Mercadal i, a la parada, la Terència se les havia amb un grapat d'estrangers que anaven com mosquits d'un costat a l'altre de plaça, buscant braçalets i tota mena de penjolls al negociet dels xicots amb cabells llargs i forfollant entre les herbes miraculoses de l'herbolària. La Terència de les herbes, com si fos capaç d'entendre's en totes les llengües alhora, no parava de donar els noms de les herbes que ella tenia a l'abast. Els estrangers es miraven els uns als altres, feien els seus números i n'hi compraven uns brins d'aquesta o d'aquella espècie. La Terència, amb manya, els hi embolicava amb paper de diari i tornava a cantussejar: —Tinc herba esgarrallengües, messié... ¿Voleu herba barbuda...? ¿O herba de bossa de pastor...? ¿O de pota de lleó...? Madmuasel, madmuasel!, també tinc herba escanyavelles i

herba apagallums i herba de bruixa i herba de banya de cabra... ¿Potser en voldríeu de la de les nou camises...? Els de la colla no ho sé, però jo sí que m'hi encisava, amb tot aquell repertori. De seguida que es va quedar sola a la parada, ens vam llançar a demanar-li el nostre maldecap. —Hola, Terència! Ens fan falta herbes de Sant Joan! Posant-se bé el mocador del cap, ens va preguntar: —Idò? ¿Què us passa que en necessiteu tot just de les de Sant Joan? —Són per al Celoni, el ganiveter... —Ah! —va fer la Terència de les herbes. En un no res vam veure que la bona herbolària ja devia saber de què anava la cosa per tal que el ganiveter demanés l'herba de Sant Joan. Remena que remenaràs, es va posar a buscar-la per tots els racons de la parada. En sec, mig esverada, va fer: —Doncs, xiquets, se m'ha acabat! I això que en tenia de la que vaig collir per Sant Joan de l'any passat! Li vam dir com ho havíem de fer per tenirne perquè ens convenia molt. I ella, com si ja se'n fes càrrec, va dir que hauríem d'esperar l'endemà no l'altre, quan fos Sant Joan, perquè per tal que donés bon remei, calia collir-la aquell mateix dia abans que no sortís el sol i, després, calia posar-la en una ampolla d'oli per tenir-la quaranta dies a sol i serena.

Amb prou feines enteníem què hi pintava l'herba de Sant Joan per fer la foguera, però com que havíem decidit no fer res sense que els de l'Associació hi vinguessin bé, vam donar fe al Celoni, el ganiveter, i vam saber per la Terència on la podríem trobar i com era l'herba que ens calia. A la matinada de Sant Joan, quan encara no havia despuntat el dia, vam enfilar el corriol del bosquet de la Tosca, que es trobava en un pujolet prop de la barriada i, tal com ens havia ensinistrat l'herbolària, no vam trigar gens a descobrir les herbes de Sant Joan amb les seves fulles grassetes i les flors groguenques, com botonets, i amb una flaire que encantava. N'hi havia uns bons grapats i en vam collir una branca cadascú. El Guillem portava l'ampolla d'oli on vam enforfollar l'herbam. Encara no havia tocat un quart de deu que ja érem a cal ganiveter. —Ah!, sou vosaltres —ens va rebre en Celoni—. Enhorabona, nois, la comissió ha decidit que farem foguerada! De cop vam quedar astorats. ¿I les herbes de Sant Joan, doncs? Li vam dir de seguida que si se'n recordava del que ens havia encomanat i que, per guanyar temps, ja les hi portàvem, recent collides com calia i en oli... ah!, i tretes de la terra abans que no sortís el sol! De moment no vam entendre cap de nosaltres per quins set sous el Celoni va esclafir de riure com un esperitat. Quan es va haver ben espaterrat, va sortir de darrere del taulell amb

el seu davantal de cuir negre i, tot posant-me la mà sobre l'espatlla ens va dir: —Ai, redéu de xiquets! Vatua nada l'ou xarbot! Mireu que en sou, d'eixerits! I després d'aquest rampell d'afalacs ens va aclarir que prou que ho sabia que les herbes de Sant Joan, curades quaranta dies a sol i serena dins d'una ampolla d'oli, servien per guarir els talls, però que ni ell, ni ningú des de l'associació, ni la foguera no les necessitaven. Que allò «d'haurem de menester les herbes de Sant Joan», ens ho havia deixat anar tot d'una perquè ell ja ho havia sentit a dir de sempre al seu pare i, el seu pare, a l'avi, i que qui sap d'on venia aquella exclamació que li havia quedat tant des de remenut perquè, quan volia que l'entenguessin en dir que una cosa costaria més de fer o obtenir, no se li n'acudia cap de més bona. Però, que no patíssim que els de l'Associació s'havien compromès a farcir la foguera amb un trasto cadascú i que ja podíem preparar coets i bengales que la festa, als quatre cantons, seria més grossa que mai! Al Mercadal, la Terència de les herbes, tota feta un feix de preguntes, ens va dir si ja havíem trobat les herbes de Sant Joan i si el ganiveter ja estava millor dels talls. I nosaltres, tots a cor, li vam dir que sí. I no vam esclafir de riure com el ganiveter perquè, això sí!, l'herbolària ens feia força respecte i no volíem per res del món que cregués que li havíem volgut prendre el pèl.

—Bons xicots, bons xicots... —va dir ella i, com que s'acostaven estrangers, va engegar la lletania de noms plens de misteri—. Hi ha de tot, herbes de tota mena, messiés! Herba cervesera... corona de rei... herba de la llavor... herba de les xinxes...! I la seva veu de vella herbolària va ressonar per tot el Mercadal com cada dia. Bo!, i encara ressona ara, no us creguéssiu, perquè, com us deia, això no fa pas ni quatre dies que va passar.

Una d'entre tantes històries de les mil i una nits del lloro Allò em venia des d'una nit que me la vaig passar com és ara d'aquelles que en diuen del lloro i, l'endemà, quan ja feia estona que havia dringat el despertador i que havia sentit la mare trastejar per la cuina i que la senyora Angeleta, la portera, ja havia començat a fer anar l'escombra d'una banda a l'altra del portal i no sentia sinó: «bon dia tingui, senyor Arnau!, bon dia i bona hora, Joaquima!, bon dia faci, doncs!», i alguna botzina d'automòbil que no gosava d'eixordar gaire com si no volgués atabalar la frescor o l'endormiscament de la matinada, aleshores, deia, va ser quan em vaig aixecar de cul per amunt i amb uns ulls que no se'm volien obrir per res del món i amb un pes a les cames que semblava que em balancegessin una altra vegada cap al llit. Allò, doncs, ho vaig descobrir quan ben just acabava de posar els peus a terra i la mare em cridava des de la cuina: —Aleix, vinga!, apa que és tard, home! Bé, això és el que ara us dic jo per fer-vosen cinc cèntims, però el fet és que, a mi, m'arribava així: —Home, tard és que apa!, vinga Aleix!

De primer em va semblar que encara no m'havia ben despertat del tot i no hauria fet comptes de res si no hagués estat perquè, en sentir la xerradissa de la senyora Angeleta a baix al portal, em vaig adonar que la parleria era d'allò més estranya: —Sap, enfarinades trobo les pomes d'aquestes, compro en no que anys dos fa ja jo miri. Llavors sí que vaig aixecar les orelles de dues en dues i que vaig esparpellar-me i refregar-me amb fúria els ulls, les celles, les ninetes i les pestanyes i, així, alliberat de lleganyes, me'n vaig convèncer del tot quan em va arribar una mena de bramul que vaig gosar identificar com el d'una discussió de les de carrer-amb-cotxe: —Vas on per mira, roquerol! —Tia ta serà ho, roquerol! Em va agafar una mena de cobriment de cor que no sabria explicar ben bé... com si m'hagués caigut tot d'una el món damunt! Era ben clar, doncs, que durant aquella nit se'm devia haver canviat l'ordre de l'oïda i, ara hi queia!, ja havia començat tot aixecant-me també de cul per amunt! Vaig aturar les meves cabòries perquè de seguida em va assaltar un neguit... ¿Només l'oïda...? Si m'havia aixecat de cul per amunt tampoc no seria gens estrany que... sí, home!, que parlés tal com sentia que parlaven els altres! Vatua la pell d'una grua! ¿I com m'ho

faria si això fos cert? ¿Com me les enginyaria per fer-me entendre si tot em sortís capgirat? Vaig optar per guardar-me el fenomen en secret i, amb peus de plom per no comprometre'm, vaig provar de parlar amb la mare: —¿Fet l'esmorzar tinc ja, mare? —vaig engegar capiculat, com fa de bon suposar. La resposta no es va fer esperar: Romanço siguis no, home, vinga, estona fa de refet i fet! Vaig interpretar la tirallonga de mots i em vaig dir que calia parlar de tal manera que, en capgirar-se, no canviés del tot el sentit d'allò que volia dir si és que no tenia ganes que em prenguessin per tarot. Vaig fer, doncs: —Volant vinc, mare! —Tardis no! —em va afegir ella des de la cuina. La mare no es va adonar de res perquè mentre menjava el pa amb pernil i em bevia el got de llet no vaig passar de fer servir frases com és ara: calenta és...! tard és...! mare, adéu... Ho confesso. No vaig anar a escola. Però sí, en canvi, que vaig enfilar de pet el camí de la Biblioteca Pública del meu barri. Hi anava sovint perquè m'agafava de camí de casa moltes tardes en sortir de classe. —Tingui dia bon! —se'm va escapar. —Aleix, avui d'hora vas —vaig desxifrar com vaig poder de la resposta de la Mercè, la bibliotecària. —Feina tinc! —vaig respondre.

El que buscava, ho vaig trobar a la secció cinquena i a la tercera prestatgeria: Somnis i insomnis de les mil i una nits del lloro. Vaig anar de cap a l'índex, espès, atapeït, llargarut... Tota aquesta mena de llibrots en tenen un... Vaig buscar amb impaciència: Vaire... valer... valeriana... vareta... veça... velocípede... verm... vetes-i-fils... Veu!, full 398. Ja en tenia una! Sense ni aturar-me, vaig continuar: Oasi... oboè... obrellaunes... octubrada... odre... ogre... oi... oïda!, aquesta, sí, full 786. Me'n quedava una, encara: Cabrer... cameller... camiseta... cloc-piu... clotxa... cuïc... cul... cul per amunt!, això, full 994. Ja tenia tot allò que em calia per desllorigar el meu fenomen. M'ho havia apuntat al palmell de la mà i em vaig traslladar amb el llibre a la taula que tenia més a prop. Pesava com un endimoniat...! Per això, sense saber com, quasi em va relliscar i em va caure als peus com un ase mort...! Mireu, aquestes són d'aquelles coses que ni les acabes d'entendre mai prou, ni saps com aclarir-les del tot, però que, passar, passen, idò! Dic això perquè ni sé com vaig sortir de la Biblioteca Pública, ni com vaig arribar a casa, ni quantes hores devien haver passat després de la caiguda del manual de les mil i una nits del lloro als meus peus. A partir d'aquell instant no guardo cap altra impressió sinó la d'un nuvolot tirant a gris emblanquinat i una remor estranya que

m'embolcalla tot el tupí i, per fi, unes imatges clares de nou, les de la mare brandant el cap i amb els dos braços fent de nansa recolzats un a cada costat de les natges. Jo, només amb pantalons de pijama, estava assegut a la vora del llit i amb el totxo de matemàtiques estès als meus peus. La mare deia: —¿No en sortirem, eh, Aleix? Portes la son al damunt, noi! I jo no vaig escoltar mai més cap enraonament capgirat. Ep!, això sí, per si de cas, cada matí quan em llevo, prou que me'n guardo, de no fer-ho de cul per amunt! Els misteris d'aquesta mena, a mi, no m'han fet mai peça.

Sergi Routort, Cases Noves 19, Ciutat En Sergi Routort sóc jo, però, abans, durant els mesos d'estiu, quan la mare m'havia buscat feina d'aprenent, tothom em coneixia per Sergi. Ara tot és diferent. Ens hem anat a viure a les Cases Noves, al número 19, i els de casa diuen que cau massa lluny de la ciutat per anar i venir cada dia. Però el que la mare vol és que m'estigui més pels deures i no em distregui voltejant per aquí i per allà, ni que sigui treballant. Diu que prou dies em queden per ferho! El que la mare no sap, però, és que a mi m'agradava passar l'estiu trafiquejant per tota la ciutat i coneixent món d'aquella manera. M'agradava molt més que no pas enderiar-me amb els deures d'estiu. Allò que diuen que si desitges una cosa, l'aconsegueixes, deu ser cert perquè aquella tarda, quan em va passar allò que us contaré, jo m'estava a la cambra on tinc l'escriptori i la prestatgeria de llibres enllestint la feina que em tocava del dia i fent cabòries sobre els meus estius d'abans. Damunt de la biblioteca, el rellotge de peu, fet de fusta blanca amb pics de color marró per números i amb les busques negres i vermelles, no parava de posar música al silenci, de tant com jo feia mutis. Ta-ca-tic-tic

tac!, ta-ca-tic-tic-tac! La busca dels minuts semblava que fes curses encerclant una vegada i una altra la cara del rellotge. Distret com estava mirant-me'l, en sec, una mosca s'hi va aturar damunt, just quan la busca minutera anava a enfilar-se un pèl damunt del nou i, com un pardal amb la seva branca, s'hi va quedar absorta, rendida, es veu, per la típica xafogor de les tardes d'estiu. La vaig voler fer voleiar, però em va fer gràcia descobrir com el ta-ca-tic-tic-tac decidit havia emmudit i com les busques s'havien quedat aturades al lloc on eren: tres quarts de quatre i mig minut! I no solament les busques i el ta-ca-tic-tictac del rellotge sinó que, al carrer, no se sentia més que un gruix de silenci suau que es trencava, a tot estirar, per un zum-zum finíssim com si el ventet o la bonior o el mateix silenci juguessin a empaitar-se. A dins de casa tampoc no se sentia el típic trescar de la mare anant del terrat al rebost, del rebost a la cuina amb el rondineig dels plats a la pica, ni les trepitjades o l'arrossegament de cadires dels veïns de dalt. Em vaig espavilar les orelles amb ganes. ¿No se m'haurien embussat pas com quan corria i saltava i suava més del compte pel carrer del barri? Res de nou. Un silenci absolut m'envoltava per complet. I va ser quan vaig entendre que jo ja no estava al meu escriptori de la cambra calculant problemes i buscant solucions. Bé, de ser-hi, de cos present que diuen, sí, però jo, per dins, me

n'havia anat molt lluny, endut qui sap per quin poder desconegut. I em vaig trobar de sobte trafiquejant d'aprenent tal com havia desitjat una estona abans amb totes les meves forces! Va ser una experiència d'aquelles de conte-faula-cinema. Mai, i mireu si n'havia fet d'aprenent!, no havia conegut tantes coses alhora. D'entrada em vaig trobar amb una safata de fusta al cap carregada de pastissos. Tortells, peces de full, braç de gitano, bombons, ensaïmades, croissants... L'amo, el pastisser de cal DOLCEVÍ, em donava en un paper l'adreça on ho havia de portar tot: SERGI ROUTORT, Cases Noves, número 19. —Òndia, si aquest sóc jo! —em vaig dir en veu baixa, però no m'ho vaig fer repetir dues vegades i vaig portar l'encàrrec a casa. Al cap d'una estona, ja em trobava fent de repartidor a la FERRETERIA CLAUIPORTA on, amb la bicicleta i el portapaquets, transportava tot de claus i d'eines de bon treballar i, com haureu endevinat, a cal Sergi Routort de les Cases Noves número 19! El tercer viatge el vaig fer d'aprenent als QUEVIURES BONMENJAR. Allí em van facilitar una bicicleta, amb cistella de dues rodasses davant, carregada de tota mena de provisions per parar un tren! Cases Noves... bé, ja ho sabeu. Sense ni saber com, l'oficial de la SASTRERIA CAL ROBAFINA m'engiponava un parell de vestits, un a cada braç, tapats amb un parell de mocadors de farcell mentre em donava

en una targeta l'adreça del suposat client. I sense penes ni fatics, jo mateix obria la porta de casa on anava deixant al rebedor tots els encàrrecs que em donaven. De la sastreria vaig saltar al QUIOSC PAPEILLETRA on, amb un carretó de mà, em van fer dur cap a casa tota mena de revistes, setmanaris, diaris d'aquí i de fora, llibretes, papers i llapis, a part d'un feix de llibres que compteu com m'engrossirien la biblioteca de l'escriptori! A la CARNISSERIA BOUIBÈ em van carregar dues bosses de plàstic de les més grans amb tot de carn per l'amor de Déu! A ca l'adroguer, CAL BLANQUINET, vaig haver de traslladar amb bicicleta i remolc, tot un carregament de pots de pólvores de rentar, sabons, productes de neteja, fregalls, escombres i líquids antibrutícia com mai no n'havia vist en tota la meva vida! A cal peixater LAMARSALADA, em van dir si sabia on era el carrer de les Cases Noves i, en dir que sí, em van donar el meu nom i adreça i tot un cubell ple de peix fresc acabat d'arribar del port i cobert de glaç per damunt i per sota que feia goig de veure belluguejar! I compto que no hauria parat de fer d'aprenent i de repartidor si no hagués estat que, tot d'un plegat, la mare va entrar a la cambra amb un pot de matamosques i... XIUF!, XIUF!, XIUF!, en un dit i fet, es va trencar el silenci gelatinós que m'embolcallava i, esfereïda, la mosca que reposava a la busca minutera va

emprendre, d'una revolada, el camí del sostre en sentir els espetecs del núvol de flaire traïdora i la veu de la mare que a mi i tot em va fer sobresaltar: —Sergi, ja són tres quarts de quatre ben tocats, ¿que encara no has acabat els deures?Ja deus pensar en les musaranyes! Il·lusionat, vaig preguntar: —¿No t'han dut res de les botigues? —¿Què m'han d'haver dut...? Vinga, home, vinga, treballa i enllesteix d'un cop! Mireu, em vaig empipar!, i potser sí, doncs, que vaig respondre una mica malament. —No cal pas que en tiris, de matamosques, mare. Em fa picor al nas i no em deixa respirar! —Bufa, noi... Si tens mosca posa-t'hi brots! —em va respondre, ressentida. Jo no n'he desistit encara, de pensar que el matamosques va tenir la culpa d'haver-ho engegat tot a rodar i, cada tarda, no paro d'observar les busques del rellotge de peu esperant amb delit que a una mosca o altra se li ocorri de fer-hi estada.

Carta a bots i barrals Trafiquejant per les prestatgeries de llibres de la meva cambra de treball, fullejant ara un llibre després un altre, m'han caigut tres coses als peus: una fulla d'àlber, que l'hi devia haver guardat aneu a saber quan; una estisoreta que, esbojarrada i mig atabalada pels sotracs, s'ha posat a trescar d'un costat a l'altre, i un full de paper, que no he sabut estar-me de tafanejar... L'he recordada de seguida, la carta. Era un acabament d'esti i plovia... Quim-Alfred-AlfredQuim, tant hi fa. Em va saber greu d'estripar-la i la vaig aprofitar per fer de punt. «Amic Alfred, »M'escric avui perquè plou a bots i barrals. No, ara ja no. Ara cau una plugeta fina que humiteja la terra de l'hort i que fa pujar l'olor de terra mullada fins a la finestra de les golfes des d'on escric. M'agrada que plogui a l'agost perquè, de cop i volta, tot canvia. Els sorolls, els colors, els vols dels ocells, l'enrenou de la gent... »El pare diu que fa mal temps quan plou a l'agost, però a mi em sembla que és la cosa més bonica de tot l'estiu i em penso que m'ho deu semblar perquè jo enyoro el temps de tardor amb la seva tornada a l'escola i aquella

100

fresqueta que sempre ens ve de nou, talment com si l'haguéssim esperada des de fa segles i ens aclofem al llit tapats ben tapats perquè quasi fa fred! »No saps com espero que tornem a l'escola. No sé per què ens agrada tant de fer vacances. Primer ens en volem anar. A la platja, a la muntanya, al poble quan el pare fa alguns dies de festa, quan en fa!, perquè sempre està molt atrafegat. Després, al cap de quatre dies, ja voldríem tornar a ser-hi. ¿No et passa, això, a tu? »Mira, sense anar més lluny, aquesta nit, quan m'he posat a la llitera, no podia dormir. He pensat en aquell dia que havíem sortit d'estudi. El mestre Isern ens havia explicat tantes i tantes coses d'aquell poble que anàvem a visitar, que ens semblava que ja el coneixíem des de sempre. Dalt de l'autocar, el mestre Isern ens explicava per arreu on passàvem, tot el que vèiem. Renoi, si en sap de coses, l'Isern! »¿Recordes la rondalla que ens va explicar del castell que hi havia dalt, en un turó, més amunt del poble? ¿I la por que ens va agafar quan el vam entrar a visitar? Els contes són contes, però les rondalles... »L'Isern ens va dir després que la historieta no era veritat, que era una llegenda, però... sí, sí, jo sé segur que la Judit encara va veure els sacs que havien fet servir els pillards arrambats en un racó d'aquell gran celler ple de bótes i amb fortor de vi ranci que hi havia al castell. La Judit m'ho va dir mentre dinàvem a la plaça de la

101

Font Fresca, però sobretot no ho diguis a ningú perquè li vaig prometre que no ho contaria ni a l'amic més amic com ets tu. »Ara, aquí al poble, juguem molt tots els nens que ens hi trobem a l'estiu i amb els que ja hi són de tot l'any, però ningú no ens explica cap cosa nova, ni cap història, ni cap rondalla, ni tot allò que ens agrada tant a tu i a mi, Alfred. »Bé, penso que hauré d'acabar per avui. Es veu que ja ha parat de ploure i tot torna a canviar i torna a ser com abans. Els sorolls, els colors, els vols dels ocells, l'enrenou de la gent... Ara ja no em sento tan tristoi perquè he pogut xerrar una mica amb mi. Respon-me tan aviat com puguis i explica'm què fas aquests dies. »Una abraçada, »Quim.»

102

Esperit de venteguera o sanglot fantasmagòric El sol em fa pampallugues i jo acluco l'ull. Ningú no sap com és aquell racó quan el sol es pon per darrere la Serra. M'hi he arribat sovint, després de menjucar una mica i de pressa, per no fer-hi tard. Sobretot, l'espectacle empra els millors matisos quan el dia ha estat fet de vents esfereïdors del Nord i quan durant tot el dia s'ha batut amb els arbres i les branques d'aquí a allà, ha fet xiular, ¿què dic, xiular?, xisclar les torretenteres, i ha fet esbufegar, com si portessin ràbia, les valls i, sobretot, ha fet esdevenir tonades originalíssimes i encisadores les gambades dels vents per sota les arcades dels ponts i dels pontets de les rodalies. Els de grans ulls, els romans, els de fusta per creuar els rierols, els de voltes... Quan hi arribava no feia sinó asseure'm damunt el pedrís que hi ha al final del camí. Crec que l'hi havia posat el mateix autor de tanta fantasmagoria perquè, ben apostat de cul sobre el pedrís, m'hi sentia com immers en un diluvi de fantasia i de relaxament. Tan bon punt com la vermellor dels últims raigs de sol feien llampurnetes per darrere de la serra, s'iniciava el prodigiós espectacle. Jo he vist, doncs, rebregar-se les pinedes en una dansa màgica que transforma tots els

103

seus pins en ballarines fantasmagòriques. Alçarse de terra les oliveres i fer una barreja d'arrels, troncs, arbres i fulles, cel enlaire. Ajupir-se fins a tocar els bancals i esmunyir-se com si res sota els trossos, els avellaners plens de fulles perquè ja s'acosta l'estiu i, carregats de fruits verdsfrescos-humits, avellanes que volen empeses pel neguit de la festa. He vist també elevar-se com serps gegantines i recargolar-se les unes amb les altres fins gairebé tocar els collets més alts i sense deixar ni un maset ni una cabana per entortolligar amb les seves braçades, les vinyes amb els seus ceps encara secs i pelats. Obrir-se de mig a mig i omplir amb una pluja fantàstica de glans tots els voltants del camp, les alzines robustes, antiquíssimes. Arrapar-se més fort a l'escorça clivellada de les alzines i alçar-se, fins a trobar els braços gegantins dels ceps i enfurismar-se en una lluita a mort per aconseguir el dret a la fortalesa, les heures del bosc. Encara m'he fixat en els canyissos, balancejant-se cap aquí i cap allà i esforçant-se a grans estirades per fugir de les barrancades, estatge etern de les canyes de riu. I encara, els roures senyorívols, traient-se el barret davant de tant de desori i els salzes, esquelètics, tremolencs, palplantats a la vora del rierol i ajudant els corrents d'aigua a fer més bella la seva fressa que la venteguera voldria ofegar amb els seus bufecs. I els arbrers fruiters, com si es llevessin d'un llarg somni, voleiar fins a

104

trobar-se tots dalt de tot d'aquella platea màgica i créixer, créixer i créixer fins a donar un sol fruit, únic-nou-deliciós, però que no resisteix ni uns instants la fúria dels temps i de seguida es desempallega de la seva branca per esclafar-se com una carbassa gegantina en caure a terra i regalimar la terra amb tota una munió de llavors les quals tenien cura de sembrar tant els braços dels ceps com els de les heures que ja s'havien fet amics feia estona. Per fi, les herbes i les plantes de mal viure iniciaven una harmoniosa dansa i s'aparellaven les unes amb les altres, les de punxes amb les de pèl sedós, les d'agulles cruels amb les de flors suaus i boniques, les verinoses amb les remeieres, les grogues amb les vermelles, les verdes amb les moradenques i així, aplegades, construïen una catifa que mantenia enlairat l'immens i fantasiós paisatge que se m'oferia en aquell racó. I l'espectacle, com una il·lusió desficiejada, no s'acabava mai més... sí, mai sí, quan el pare engega el tractoret a baix a la quadra per anarse'n al tros, rap, rap... trap, trap, trap, trap, trap... I una ratxa de venteguera, com si en fos talment l'esperit, espolsa, d'una revolada i amb un sanglot fantasmagòric, el somni màgic i em fa batre els porticons de la finestra de la golfa on dormo. Són les set en punt.

105

De quan a la cabana del Grassó hi vaig veure titelles, carotes, capgrossos i altres artificis Jo no els havia vist mai les cares, a ells dos. Vivien a la cabana del Grassó, una cofurna, mig caseta d'eines, mig maset, que formava part dels trossos del Cosme, davant per davant mateix del rierol que passava per la vora del poble i a tocar de les basses. Que eren dos, segur. Però ja us ho he dit, jo no els havia vist mai les cares. I no era perquè no en tingués ganes, no!, perquè d'estratègies per aconseguir-ho me n'havia inventat més d'una, però, fins llavors, no me n'havia sortit cap de bé. El fet és que cada vegada em tenien més encuriosit els ocupants de la cabana del Grassó. No feia pas ni mig any que nosaltres la fèiem servir per a tota mena de jocs, la cabana, i sobretot quan ens agafava un xàfec, com delíem per poder aixoplugar-nos-hi i no sortir-ne fins que parés! Però des de ben acabat l'hivern que ja no ens hi acostem perquè no gosem, ep!, gosar, gosar... sí, però els de casa, ja se sap. «Que no us hi vegi anar, per allà dalt!», ens diuen ara d'ençà que saben que hi ronda algú i, entre una cosa i una altra, ja fa temps que no hi vagabundegem.

106

La meva tafaneria va començar el dia que amb la bicicleta m'havia arribat pel corriol que porta a la cabana fins al peu de la figuera del moro, tal com en diem perquè des de lluny sembla un moro amb turbant i tot. D'allò que des d'allí vaig veure no en vaig parlar mai amb ningú, ni amb cap dels de la colla i, fuig!, menys amb els de casa: si ho sabessin, que vaig arribar fins a la figuera! Doncs, sí, va ser estant-me ben ajupit darrere del brancam de la figuera quan vaig veure com un dels dos individus es passejava pel costat de la cabana prop de la vinya que hi ha, amb una mena de capgròs, que en feia tres del seu, damunt de les espatlles. Ho vaig veure molt bé, perquè a mi no m'han espantat mai segons quines històries i per això, com que de poruc no en tinc res, vaig deduir de seguida que allò que brandava per damunt d'uns pantalons de pana negres no era sinó un capgròs, com el d'un nan, vaja, i dels ferms, escolta!, amb uns ulls vius i rodons de color blau i un nas que semblava mitja taronja enmig de dues taques granulades de vermell a les galtes i una colla de serpentines de color morat apinyades i fent gruix i que li feien de cabell. Tot blanc, era el fons del cap, i vestit amb una mena de faldilla fins a mitja cama d'una roba farcida de tots colors. Feia un efecte meravellós, sobretot perquè també m'arribava mig confusament el so d'una musiqueta encantadora que semblava que el capgròs seguís rítmicament.

107

De capgrossos com aquell, o semblants, jo ja n'havia vist a la televisió quan feien programes de putxinel·lis i d'animació per a la canalla, com ens anomenen els de casa. «Obriu que ara és l'hora del criaturam!», i ens hi embadoquem tots plegats mentre berenem. Però pel fet d'haver descobert els capgrossos no us penseu que va deixar d'intrigar-me què hi feien allí, a la cabana del Grassó. I des d'aquell dia no vaig parar d'arribar-m'hi, fins a la figuera del moro, això sí, d'amagatotis dels de casa i, per més precaució encara, sense ni dir-ho als xicots. El segon dia d'investigació hi havia els dos habitants pels voltants de la cabana i aquesta vegada amb una mena de màscares boniques com no n'havia vist mai cap! Una de les carotes tenia un nas llargarut, com una pera, i un color ataronjat. L'altra era esgrogueïda del fons i amb uns llavis i uns ulls desorbitats de color vermell poma. No cal que us digui com creixia el meu interès i més encara quan aquell mateix dia vaig observar que els dos emmascarats dansaven i es feien reverències i feien l'efecte de dir-se alguna cosa i tot. El dia que m'hi vaig posar més bé fou quan, per una finestrella de la cabana, treien el cap i el cos tres o quatre titelles que no paraven de brincar i de gesticular tot xerramequejant Déu sap què, perquè el vent se m'ho emportava abans d'arribar fins al meu amagatall. Vaig començar a sospitar que a la cabana del Grassó hi devia viure algú molt estrafolari i

108

interessant a més no poder. Vaig decidir de fer un pas més i deixar la guaita des de la figuera i posar-me una mica més amunt, sota el marge de la vinya. Ara, els ceps tenien força espès el fullam, prou perquè em tapessin el tros de cap que em calgués treure per espiar millor. Ho vaig fer la tarda següent, no sense una mica de recança, ep!, que cametes ajudeu-me si em passava alguna cosa i jo, allí sol, sense els de la colla, ni els de casa. Sort que no era gaire lluny del poble i potser amb un cop de xiulet... No us enganyo si us dic que aquell dia vaig quedar bocabadat del tot. Primer perquè mai no havia vist junts tants capgrossos, titelles, màscares i carotes, instruments de fer música, papers pintats i tota una munió d'estris apassionants fent un escampall sota el cirerer de davant de la cabana. I, segon, perquè vaig descobrir qui eren els autors de tot aquell artifici... bo!, ¿què dic vaig descobrir?, em van descobrir!, sí, perquè de l'esglai que vaig tenir en sentir darrere meu una veu que sobtadament em saludava, no vaig botre ni xisclar perquè ni alè em quedava per a fer-ho. —¿De passeig, noi? —Sí, sí, senyor..., una miqueta —vaig dir jo, tot tremolenc. Eren dos. Vull dir, un i una. I es veu que venien de rentar a les basses perquè duien un ribell ple de roba xopa. Ell, el xicot, duia una barba d'aquí a allà —ei!, a mi m'ho va semblar—, i ella, la noia, portava un cabell tot embullat i arrissat com els d'uns comediants que havien

109

vingut ara devia fer un parell d'anys, per la Festa Major, i que ens ho havien fet passar xiroiament a més no poder. Suposo que van endevinar que no les tenia totes perquè van preferir deixar-me fer i, com si res, va, i em diuen: —Vivim aquí, nosaltres. Ja hi faràs cap qualsevol dia... Tan aviat com no em podien veure, vaig fugir corriol avall sense ni posar el fre a la bicicleta. Anava tant de pressa que en arribar al pontarró del rierol una mica més i faig cap baix al canyisser. Quan era al llit, després de sopar, no vaig poder aclucar l'ull en tota la nit. Vaig rumiar molt i vaig fer un pensament. Hi aniria, sí. Demà mateix hi aniria, i sol! *** —Déu vos guard... ¿que no hi són? Vaig empènyer tímidament la porteta de la cabana. —Hola, xicot!, ¿ja has fet cap? Estaven els dos davant del foc, trafiquejant amb una ollassa que feia molt bona olor i traient-ne un fum que s'enlairava xemeneia amunt. —Ja fem el sopar, nosaltres. Com que aquí vivim amb espelmes, saps, ens hem d'espavilar, noi —em va dir ell. —Seu, home, seu una estoneta —va afegir la seva companya.

110

I em vaig asseure a terra, al costat d'ells dos.

Vet aquí com es van desvelar totes les meves intrigues. El parell de comediants, perquè n'eren i dels bons!, havien fet cap al poble perquè es feien un fart d'actuar el dissabte i el diumenge en festes i fires del voltant. Com que de moment no tenien casa ni gaires diners per a pagar-la, en un dels seus camins entre poble i poble, es van trobar amb l'amo dels trossos on hi havia la cabana del Grassó i l'home, el senyor Cosme, al qual ja tots coneixíem com a molt bona persona, els hi va deixar perquè s'hi estiguessin. Hauríeu hagut de veure, però, quina cabana! I com havia canviat! Neta i polida no hi podia estar més. I farcida dels seus ninots i capgrossos fins a tocar de la teulada, tampoc. Em va fer l'efecte que els ulls se me n'hi anaven perquè no sabia cap on mirar sense obrir la boca de bat a bat. Vet aquí que el parell de còmics, que a més es veu que tocaven molt bé els instruments que hi havia per arreu escampats, volien baixar l'endemà dissabte, a la plaça del poble, a fer una cercavila i gresca de la bona. Me'n vaig anar més ample que llarg i, l'endemà, quan pel poble jo anava davant de la faràndula amb un llargarut barret de copa demanant la voluntat a qui la tingués, els de casa no s'ho acabaven, ni els de la colla, tampoc. —¿De què els coneixes, tu? —em van dir tots.

111

I jo vaig arronsar les espatlles tot fent una llengota, per dissimular, perquè Déu me'n guard si els hagués dit que m'havia arribat fins a la cabana del Grassó...! *** Hi vaig anar moltes tardes més, en sortir de l'escola, però els comediants ja no hi eren. Ni els titelles, ni els capgrossos, ni les màscares, ni les carotes, ni res... Només quedava algun tió a la vora del foc i la cendra blanquinosa i atapeïda de tant de cuinar-hi i, en una paret, penjat a l'anella de lligar-hi la mula, un llum de ganxo amb un tros de serpentina enganxada perquè hi fes bonic. —Et veiem estrany, Sergi, des de fa uns dies. ¿Què et passa...? Tots, els de casa, la mestra, els de la colla... no paraven de preguntar-m'ho. I jo arronsava les espatlles, com aquell dia, i no els volia dir què em passava perquè em sentia molt trist.

112

Ratxes d'acampada Fa unes ratxes de vent que qualsevol diria que les hem portat nosaltres amb l'acampada! Quina llàstima, Neus, que tu i les de la colla no hàgiu pogut venir al campament amb nosaltres. Des que hem arribat que us hem recordat i no hem fet res més sinó pensar quina pila de coses hauríem pogut fer tots plegats, com sempre quan som al Cau. L'Anselm i el Ricard m'han dit que us enviï records. La veritat és que tots tres estem d'acord que plegats ens ho hauríem passat més bombi. Quasi que em fa vergonya, ara que t'ho he dit, que t'escric avui que bufa un vent tempestuós. Els caps diuen que no s'hi havien trobat mai en aquesta època i que potser haurem de reforçar els claus si no volem tenir un maldecap a mitjanit. Deia això de la vergonya perquè sembla que m'hagi decidit a agafar paper, avui que no hem pogut sortir del campament. No és això. El fet és que si el temps és el que cal, no ens queda gaire estona per a res més. Dijous passat, quan vam sortir, tot el grup anàvem més que alegrois. Compta!, deu dies per aquests indrets tan meravellosos i amb el feix d'activitats que havíem anat planejant! Vam passar amb l'autocar per sota de casa teva. No sé si hi eres, però vaig fer anar el braç per si guaitaves per la finestra. Llàstima que el

113

semàfor s'acabava de posar verd o, si no, ens hauríem parat davant mateix perquè la cua de cotxes era prou llarga i potser fins i tot ens hauríem vist. No sé si saps la trifulga que vaig passar abans de sortir. D'acampada, ja hi havia anat una vegada amb els de l'escola, però no pas tants dies, ni tan lluny com aquest cop. La motxilla se'm feia petita amb el futral de coses que hi encabia!, que si el sac, que si la manta, que ara una pila, ara el martell, que si claus i vents de recanvi per a la tenda, que si plats i olles, la paella i les graelles —d'això me n'encarregava jo—, i que si roba per quan em canviï, botes de muntanya, l'anorac per si plovia, diu la mare, i un jersei per si de cas, xocolata, bosses d'ametlles torrades, pots de fruita en conserva... Em sembla que he pres la manta massa gran perquè els altres de la tenda no l'hi porten tant i, de fet, tret d'avui amb aquest ventot, a les nits no fa tant de fred com deien. Ara mateix, més que fred, el que fa és com una mena de basarda sentir bramular la venteguera tan furiosament pels quatre costats de la tenda. Aquesta nit, l'Anselm es pensava que no ens aguantàvem i amb el sac a mig cos s'ha aferrat als pals perquè no flaquegessin! De fet, diries que amb una ratxa d'aquestes el vent se'ns hagi d'endur enfilats dalt de la tenda. Seria extraordinari, tu!, no et sembla?, volar amb la tenda pel món i veure totes aquelles coses que tantes vegades ens hem imaginat tot jugant a

114

endevina qui la diu més grossa, els dissabtes a la tarda, al Cau. M'he emportat la medalla de fusta que el dia de tallers vas fer tu i que, com que et vaig ajudar a serrar-la, em vas regalar després d'uns dies quan ja la tenies enllestida i vernissada i amb una cinta a punt de penjar... No saps com s'hi adiu, amb tot l'equip, el piolet, les cordes i la motxilla que hi vas gravar. L'he penjada al trau de dalt de la motxilla, darrere del tot. Així, quan hi camino, em va d'un costat a l'altre i tan aviat se'm veu el teu gravat com el nom que jo hi vaig afegir després, tot repicant amb aquella mena de tornavís petit que vam trobar al banc de fusteria. Em sembla que ja sento el crit de treball. Com t'he dit, avui ens hem d'ocupar de reforçar les tendes. La nostra té un parell de vents que s'han donat molt i no ens fan gens de gràcia. Sort que en portem uns quants metres de reserva... ¿Ja saps quan tornem...? Dissabte vinent al migdia. ¿Per què no us engresqueu, les del grup i no feu cap a esperar-nos? Podríem començar a planejar quan fem la primera trobada al Cau per explicar-vos-ho amb tots els ets i uts! Me'n vaig, que em criden... Ah!, les cartes les pren un dels caps quan baixa al poble a buscar el pa. Encara bufa que Déu n'hi do!, adéu. Raimon

115

Tot d'un plegat Tot d'un plegat l'absolut va quedar reduït al silenci. Els sorollosos motors dels camions, els excitants aldarulls dels automòbils, els motorets dels dues-rodes, les eines dels obrers, les dels mecànics, les màquines de les fàbriques... Fins i tot feia l'efecte que l'aire hagués emmudit ja que allí dalt ni el vol d'un avió ni la piuladissa dels ocells torbava la sobtada tranquil·litat que, sense saber com, havia fet cap d'un món ple de brogit. Tot va quedar reduït al silenci, mentre allí, a l'horitzó, es va obrir una immensa claredat que s'anava eixamplant a poc a poc fent endevinar tot un seguit de peces com les d'un trencaclosques que no podria definir amb exactitud. Sense saber com, tot ésser vivent, milions i milions de cossos plens de vida, es van trobar reunits en una extensíssima plana, un immens terrer semblant a una allargassada i inacabable platja que tenia per sorra tot tipus de moneda: dòlars, lliures esterlines, pessetes, francs, marcs, dinars, corones, dracmes, florins, rubles, pesos, cruzeiros, bolívars, cèntims, centaus, xelins, penics... era fantàstic, fascinant. Tothom restava bocabadat per aquella meravella, que ningú no s'explicava però que ningú no volia deixar d'admirar. Ningú no

116

parlava. Només en un racó de la immensa platja, hi havia, també feta amb tota mena de monedes, una llarga i ampla taula rodona on potser més d'un centenar de personatges prou coneguts en la política actual cridaven —o almenys això creia tothom, ja que només se'ls veia bellugar els llavis frenèticament i gesticular amb excitació. De tant en tant, alguna de les monedes amb les quals estava feta la taula, se'n desprenia i anava a formar part del subsòl de la platja. Se n'aixecava una altra de terra i tapava de pressa el forat que hi havia deixat la d'abans. Tot era molt misteriós. Més enllà, i a mesura que anàvem recorrent els voltants amb la mirada, descobríem escenes semblants a aquesta i que hauríem jurat que coneixíem però una voluntat estranya que ens dominava no ens permetia dir per què. En un altre racó de la gran platja, s'hi podien veure milers i milers de soldats de tots els estats del món, a bon segur. Lluitaven entre ells i, de tant en tant, dos de diferents uniformes s'abraçaven i es giraven plegats contra la resta fins a tornar-se a separar i repetir cadascú pel seu cantó la mateixa escena amb un altre parell de lluitadors. La gent observava cada vegada amb més d'interès. Algú se sentia valent i, volent defugir d'espectador, s'aixecava d'entre la multitud alçant la veu i gesticulant talment com si desitgés que tot el món s'hi fixés, mentre assenyalava constantment un camí recte, ample,

117

net, sense cap obstacle i que es veia solitari en un costat de la platja. A despit de tot, ningú no l'escoltava i qui ho feia, temorenc, no gosava moure's d'allí. De sobte, un parell de soldats d'uniforme diferent s'hi van apropar i el van eliminar d'entre la gernació. Ningú no va poder divisar què se'n feia. Altres vegades, la mirada de tothom es desviava cap a una base de llançaments especials d'on cada minut s'alçava un coet i cadascun anava dirigit a un lloc diferent de l'espai mentre que amb les seves revolades de sortida, en elevar-se, s'emportaven de la platja una bona part de la moneda que hi havia escampada. Tothom, instintivament, sense que ningú no els ho indiqués, es treia de les butxaques tots els diners que portaven i omplien els buits que deixaven les xuclades dels coets en enlairar-se. Allà, en un altre racó, uns éssers diferents a tots nosaltres —ho semblaven— quasi sense vestits, sense carns, llançats per terra, seguien amb les seves mirades les immenses quantitats de moneda que s'emportaven tots aquells coets i les que hi deixaven els veïns. De tant en tant, rebien la visita d'algun dels membres de la gran i ampla taula rodona, el qual, acostant-s'hi, els donava un grapat de moneda que cerimoniosament es treia del butxacó de l'armilla. Aquells éssers vivents tan diferents —¿humans, doncs?— homes, dones, criatures,

118

vells... s'hi llançaven bèstialment i el membre de la taula tornava al seu lloc a aixecar els braços excitadament i a moure els llavis frenèticament, mentre els milers i milers de soldats continuaven matant-se a trets, cents de coets s'enlairaven i milers de persones morien en un altre racó de la platja... Una altra vegada, tot d'un plegat, les imatges van esdevenir confuses. La claredat es va enterbolir i l'horitzó va restar de nou sol. A poc a poc va tornar a la normalitat tot el que havia quedat aturat per no sé quin misteri. L'aigua va començar a petar sobre la sorra de la platja, el vent va tornar a esbufegar com ho feia abans del miratge, algun avió trencava el seu respir i, a ciutat, camions, automòbils, motors, maquinària... tot va tornar a fer el seu camí. I així va tornar a durar hores i hores, sense parar ni un instant i, de fet, encara dura, perquè en el moment que el mestre em va llançar la pregunta, una moto va passar pel costat de la finestra que dóna al carrer de l'escola i en va fer trontollar els vidres i tot! —Eudald!, ¿què ens pots dir de la bomba de neutrons, doncs? —Brummmm! I, tot d'un plegat, l'absolut va quedar reduït al silenci.

119

Les cabanes Les havíem fetes en un no res, les cabanes. Havíem escollit uns trossos mig abandonats que hi havia vora el poble i als quals el pagès només anava de tant en tant per matar-ne una mica l'herbei i per vigilar les oliveres que no fessin de les seves abans de la collita. Jo l'havia vist moltes vegades des de casa, el pagès, ensofrant amb traça la vinya que hi havia més enllà o collint-ne ajupit i silenciós, el raïm. Tenia un ruquet que passava les hores lligat en un tronc dels més gruixuts que hi havia entre l'oliverar i que no tenia altra feina sinó la d'espantar amb la cua les mosques que li rondaven arreu del cos. Quan el sol ja s'havia ben post, ell, el pagès, i el ruquet tornaven a casa pel corriol que travessava el barranquet de la Vila. Mai no tornaven de buit: ara que si uns feixos de llenya, ara que si les alforges amb olives, ara que si plenes de patates, ara que si amb un parell de saquets d'avellanes... Si m'agradaven aquells trossos era per l'encant que els donava el pagès amb el seu ruquet, per la verdor suau de les oliveres i pel to senyorívol i a tothora canviant de la vinya. Al fons, els avellaners, sempre amb el seu aspecte de massa ressecs pel sol, trencaven la verdositat

120

del racó amb el seu to color avellana acabada d'ensacar. Ja ho dic, les havíem fetes en un no res, les cabanes. I allí mateix, sota una de les oliveres. Ens vam enginyar mil i una solucions per obtenir un refugi de debò. Durant tota una tarda vam estar recollint pedres del barranquet, branques trencades d'avellaners, sacs estripats i fullam i herbei sec per a fer de teulada. Al cap de tres dies de treball ja les teníem enllestides i ara els trossos ja semblaven una altra cosa i tot. De seguida vam decidir que allò havia de ser el nostre quarter general i no gens entretinguts vam començar a emmagatzemar-hi tot allò que trobàvem i que entrava a formar part del nostre tresor. Si en teníem de coses! Pedres que semblaven minerals, palets de riu amb formes originals, branques que imitaven escultures, trossos de plats trencats plens de dibuixos, fragments de teules de mas, ferradures rovellades, claus de ferradura, panys de porta, claus rovellades i grandotes, esquellots, pinyes caigudes, una pedra que semblava una destral, claus de fuster, trossos de corda, una tapa de vàter, un pot de llauna rovellat, un altre on encara es llegia «Olives farc...» i es veia el gravat d'una senyora ballant flamenc, unes rodes de bicicleta vella, una tela de paraigua que algú havia llençat al barranc, un tauló emblanquit de tant de ciment, trossos de totxanes, uns metres de tubs de goma... Aviat vam haver de destinar un parell de cabanes només per a magatzem i una altra per a

121

fer-hi les nostres xerrades i prendre les nostres decisions. Hi anàvem cada vespre en sortir de l'escola. Si ens afanyàvem, hi arribàvem amb llum i quan pels volts de l'hivern es feia fosc massa aviat, havíem d'encendre torxes pel corriol i fèiem una foguera davant de la cabana amb munts de branquillons. Es pot dir que només les oliveres, la vinya, i els avellaners, a més dels estels i els animalons que hi pogués haver arraconats entre l'herbei —que devien ser molts— eren els testimonis dels nostres plans. Aviat vam esdevenir un grup secret que tenia cura de la defensa del poble. Els grans sempre deien que, si passava res, els guàrdies era molt lluny i nosaltres, que no volíem que passés mai res, per això sempre estàvem a l'aguait. Vigilàvem la carretera, la via del tren, els turonets que envoltaven la vila i les teulades de les cases. I tan aviat com sentíem un soroll en qualsevol direcció, comencàvem a vigilar atents per descobrir de què es tractava. Una vesprada, un gat negre com la fosca havia trencat un parell de torretes de la senyora Encarna, la muller del cap d'estació. Una altra nit, el gos del Xacó havia ensopegat amb la ferrada que el forner s'havia deixat al carrer i va promoure un terrabastall que va fer sortir de casa seva tres o quatre veïns. La nit més perillosa va ser aquella en què cap a la banda de la plaça se sentien uns sorolls seguits i rítmics que ens van fer sospitar. Feia vent, un ventot fort i esfereïdor. Semblava com

122

si damunt les teulades devora el campanar algú estigués trepitjant amb fúria les teules sense ni mirar de no trencar-les. Vam parar orella no sense una mica de por. No podíem endevinar de què venia tant de brogit. El vent es va parar i també els sorolls i vam creure que tot havia estat una casualitat, però al cap d'una estona es van tornar a sentir i amb més força que mai. Aquest cop van acabar amb un xac!, talment com si al mig de la plaça hi hagués hagut trencadissa de vidres. Era l'hora d'actuar i hi vam córrer tot seguit. No ens va fer falta buscar més. Darrere el corral de cal Manel, el del cafè, hi havia un tros de teulada de l'antic estable i, damunt, el Manel anava deixant les caixes i el vidre buit de les begudes. Amb el vent s'havia balancejat i, en acabar de bufar, havia quedat tan penjat per pèls que tot va caure teulada avall i va fondre's en trencadissa. Fos el que fos, cada nit en passava alguna i gairebé sempre n'havíem de treure l'entrellat actuant amb molta astúcia i sense deixar-nos vèncer per la por. També vam passar moltes nits sense novetats importants. Llavors xerràvem en veu ben baixa dins de la cabana i planejàvem què faríem quan arribés l'estiu i féssim les vacances, o pensàvem de quina manera podíem engrandir el nostre quarter i potser fins i tot oferir-lo seriosament al poble i a l'alcalde mentre no hi hagués una altra guàrdia més a prop. Tot plegat estàvem ben segurs que no perdíem el temps.

123

Una d'aquelles vesprades fosques com una gola de llop i silencioses com una casa vella i solitària vam parar de cop i volta de parlar. No n'estàvem segurs... A tots, però, ens havia semblat de sentir-ho i era molt a prop! Paràvem orella. Sí, era cert. Se sentien una mena de trepitjades que s'acostaven. Unes passes estranyes que no semblaven pas d'home. Crac, crec, crac, crec... De tant en tant trencava el ritme un crec! sec com si alguna branca s'hagués partit en aquell mateix moment. ¿Què passava? ¿És que algú havia descobert el nostre quarter i ens volia assaltar per sorpresa? ¿O potser era algun ésser estrany que no coneixíem i que investigava la vida del poble tan aviat com es feia fosc? Potser era la parella de guàrdies rurals que feia el recorregut pel terme. No, no, impossible perquè per allí no passava mai. Una mica espantats, ens arrambàven els uns als altres. Sovint havíem hagut de fer front als perills, però no pas tan a prop. Aquell hi era molt i cada vegada més. Amb el tremolor no se'ns havia acudit d'apagar la foguera de davant de la cabana per no ser descoberts. La veritat és que calia fer el cor fort i complir amb el nostre deure fins a la fi. Crac, crec, crac, crec... Com vam poder, vam agafar allò que teníem més a mà. El palet que semblava una destral, el tros de corda, un pal d'escombra, una paella rovellada i foradada del cul de tant de torrar castanyes, un mànec de paraigua... Vam esperar alerta. Ara, el crac, crec es podia identificar a més per una ombra

124

llargaruda que feia joc amb la de les oliveres; compte, ja la teníem damunt! —Bona nit, nois. Un darrere de l'altre, vam treure el cap per la porta de la cabana sense abandonar els nostres estris. El cor ens anava d'aquí a allà. Era el pagès, el del ruquet. El fet és que anava sol i que venia a recollir una aixada que s'hi havia deixat a la tarda tot netejant una mica per sota dels avellaners. No ens va dir res més i de seguida se'n va anar pel mateix camí i es va allunyar amb el crac, crec de les espardenyes de pagès. De tornada a casa, tots havíem convingut que l'aventura d'aquella nit havia estat la més perillosa i arriscada de totes. I era ben cert! A les acaballes de l'estiu les vam desfer, les cabanes. I amb tot el que teníem vam començar a muntar un museu de troballes a les golfes de casa.

125

Matar l'aranya... i molt més! Quin ensurt! Prou que ho sé, que les aranyes treballen com si estiguessin esperitades, gronxant-se mentre entreteixeixen les seves teles. Tot i així, quan aquella aranya em va caure al damunt del llibre que tenia obert de bat a bat damunt de la taula, em vaig sobresaltar. Jo m'estava entatxonant al cervell les classes de mamífers que tenim en el regne animal. I em penso que em vaig sobresaltar perquè de fet, el salt, no el va fer com l'acostumen a fer totes les aranyes que en un moment donat, provant sort i ben aferrades a la seva liana, es llancen a l'aventura, sinó que el va fer de sobte, com si premeditament hagués calculat totes les sorpreses que em podia causar en posar-se de potes sobre l'esquema que tenia a mig fer dels mamífers. Un cop allí, se'm va quedar fitant una estona i, després, com si tingués ganes de joguinejar, va començar a caminar d'una banda a l'altra de llibre, corrent, saltironant i serpentejant com no m'hauria pogut imaginar mai!

126

Com que es feia notar —no era pas de les més petites!—, la meva atenció es va desviar de seguida dels mamífers i crec que ben aviat ella es va adonar que jo ja no estava sinó pels seus recorreguts en ziga-zaga que, des de la caiguda, no havia parat de fer. La seva actitud aranyívola, però, em va fer recular una mica del damunt de la taula per tal de poder seguir l'observació col·locat a una prudent distància del lloc on havia aparegut aquella mena de ballarina amb la seva dansa sobre el meu totxo de mamífers. I convençut que l'animaló no se'n cansaria, em vaig animar a consultar de seguida, xafarder com sóc!, el diccionari enciclopèdic que, des de feia tres mesos, m'havia traslladat a la meva cambra. Vaig despenjar el volum primer i el vaig esbatanar damunt del llit. Els dibuixos i la parauleta van aparèixer de seguida cap a mig gruix de fulls. Vaig llegir amb deteniment: «ARANYA. f // 1. Animal de la classe dels aràcnids que es distingeix principalment per tenir el cos dividit en dues parts ben distintes (el cefalotòrax i l'abdomen), quatre parells de cames i unes glàndules per a la secreció de la seda, amb la qual fa teles i filats que li serveixen d'habitatge, de defensa i de mitjà per empresonar insectes.» Em vaig apropar de nou a la taula on la bestiola continuava amb el seu trafiqueig i vaig comprovar, a tota marxa, aquella explicació enciclopèdica.

127

Després vaig tornar a enfonsar el nas al mig del volum estès al damunt del llit. «...Hi ha moltes espècies d'aranyes, de les quals són les principals: a) ARANYA DE CUL GROS, que habita pels racons mal adesats de les cases de camp i en alguns llocs deshabitats i bruts; són les que fan la teranyina més grossa i espessa. b) ARANYA MONJA, que és de cos llarguer i té les cames molt llargues i primes; habita pels llocs humits i pels racons i traginades; és inofensiva, i si la toquen es posa a agitar-se molt de pressa o pren enfuita veloçment...» Vistes les característiques de les altres dues o tres espècies d'aranyes, referides gairebé totes a les que habitaven fora de casa, vaig decidir que la que m'havia aparegut damunt el llibre d'estudi no podia ser sinó de les de CUL GROS o de les de MONJA. I em vaig atansar de nou a la taula, més aviat convertida ara en camp d'atletisme per a aranyes. Procurant moure la vista amb tanta rapidesa com em permetien els reflexos, vaig començar a estimar i a desestimar, a opinar i a contradir raons i arguments sobre allò que a la meva invitada-sisplau-per-força la feien pertànyer a una espècie o a una altra. Aviat em vaig treure del cap que la pogués incloure dins de la classe de CUL GROS. Per una part, la meva cambra no en tenia res, de casa de camp; per una altra, ningú no em podia acusar de mantenir ni brut ni desordenat cap dels

128

meus racons, això no!, perquè tot estava més polit que una patena! Només em restava descobrir la teranyina que en algun lloc o altre devia haver confeccionat l'aranyeta en qüestió, però no me'n vaig sortir i en vaig desistir. En canvi, ja sigui pel seu cos, que sí que era més aviat allargassat, o potser per les potes llargarudes i esprimatxades que tenia, o qui sap si perquè s'avenia a viure en qualsevol racó sense especificar-ne la mena de brutícia, em va fer optar per creure que l'animaló que s'havia encaterinat amb el meu llibre de mamífers, la meva aranya!, era una ARANYA MONJA. Ara només em calia comprovar que era inofensiva, com continuava dient-me la descripció de l'enciclopèdia, i aconseguir de tocar-la per tal de convence'm que ho era de debò i que, en palpar-la, encara s'agitaria molt més de pressa del que ja ho feia. Un cop preses, doncs, totes les precaucions, ho vaig comprovar. I ho vaig fer tal com havia vist que ho feia un dia un infant que trafiquejava per un corriol prop d'una masia on jo passava uns dies. I mentre ho feia, prenent-la d'un revolt per una de les cames, vaig cantussejar: «Aranyeta, aranyeta, si no em dones un poalet d'aigu, et rompré sa cameta!» I llavors, segons la versió d'aquell vailet, quan l'aranya et deixava anar una goteta d'aigua sobre el dit, la podies alliberar. Però jo no vaig tenir temps de fer-ho. Quin ensurt!

129

Tots els racons de la casa, el carrer, el barri, i gosaria dir que la ciutat sencera, van emmudir i van ennegrir a una i, immers en aquell absolut barrejat de silenci, de negror i de misteri —tal com deuen ser tots els absoluts—, vaig experimentar allò que, fins ara, després de tants anys, no m'havia decidit ni a escriure ni a fer-ho saber a ningú. *** Quan es va fer la claredat, jo tenia quatre parells de potes i, incomprensiblement, caminava descalç, a botets i de pressa! Em palpava insensiblement per tal de trobar-me les mans o els braços i fins i tot, no em sap greu de dir-ho, el pompis. No notava, però, que cap d'aquestes parts em sobresortís del cos de forma allargassada, tirant a arrodonida, que suportaven les potes fetes un neguit i que em traslladaven d'un costat a l'altre. Em sentia perdut com aquell qui acaba d'arribar a l'estació d'una gran ciutat i no sap ben bé on adreçar-se. I, de fet, em trobava en una gran estació! Una estació distribuïda en diverses plantes, com si es tractés d'un gran edifici, on així, per ordre de baix a dalt, hi tenien entrada i sortida: els taxis, els autobusos, els metros, els trens i, al capdamunt, els avions.

130

I una pantalla lluminosa guiava el nouvingut. Amb tot això no us he dit que caminant, bé!... més aviat saltironant!, em trobava envoltat d'aranyes. Sí, sí, d'aranyes! D'aranyes petites, grosses, prou llargarudes i tan arrodonides com vulgueu per no saber mai si podien ser de MONJA o de CUL GROS o de... deixem-ho! Indiscutiblement, jo, que no provocava cap esglai en aquell medi que s'endevinava urbà, era, de totes totes, una aranya com qualsevol de les que m'envoltaven. Allò que no diríeu mai que fos possible que succeís, calia admetre que havia ocorregut. Ja sigui pel poder de la pota de l'aranya o pel refrany que vaig cantussejar tot provant la seva intenció inofensiva. El cas és que alguna cosa va accionar aneu a saber quin poder sobrenatural convertint-me d'immediat en un aràcnid més, home privilegiat, dins del món de les aranyes. La serenitat, que sempre ha estat una característica meva, i el desig de conèixer allò que bé podia ser un altre món, em va mantenir, doncs, a l'expectativa i disposat a fer d'aranya tan bé com sabés. ¿Però com m'entendria amb les altres aranyes?, em va assaltar de seguida el dubte. Ho vaig saber en un no res, quan una de les aranyes que ja havia notat que es distingia de les altres perquè portava un senyal en una de les potes de color blau cel se'm va apropar i, en un llenguatge força diferent del nostre però que vaig entendre de seguida, em va dir:

131

—¿Vol un taxi-aranya, aranyor...? Inconscientment, i com si des de la meva naixença no n'hagués tingut cap altra, li vaig respondre en la mateixa llengua! Una mica de pedra, sí que m'hi vaig quedar, però encara em vaig poder adonar que la llengua aranyívola es confonia amb una mena de dringueig acompanyat d'uns grinyols que la feien més que encantadora i d'una entonació força eixericada. —Precisament... —vaig dir—, precisament en buscava un, aranyor. —I vaig afegir, no amagaré que temorós—: ¿Em pot portar a l'hotel? —No hi patiu pas, aranyor! —em va respondre l'aranya de la pota amb el senyal blau—, a l'hotel ràpidament, que és allí on falta gent! Vaig seguir l'aranya taxista fins al pati de taxis. Mentrestant, vaig sentir com al sostre de l'estació central aterrava un avió i com, més avall, entrava un tren, a part de la constant remor que produïen les habituals arribades de metros i autobusos. No m'havia equivocat gens, doncs, aquell era el centre d'arribades i sortides. Quan vaig ser al pati de taxis, l'aranya taxista em va indicar que triés quin cotxe volia. Això, certament, em va desconcertar. I em va desconcertar perquè allò que jo veia entrar i sortir ordenadament no s'assemblava gens a un taxi. I ho vaig entendre de seguida!

132

No podia esperar que un taxi per a aranyes fos com un taxi per a humans. Això explica que els taxis aranyívols fossin una mena de plataformes espaioses i on, segons les places, hi havia disposades dues, tres o quatre teranyines reforçades amb un doble entreteixit i damunt d'un pla ple de pols. Això sí, una pols neta i triada i fina gairebé com una platja aurífera no descoberta encara per ningú. En vaig escollir un de dues places que era de color groc fort i, automàticament, després d'adonar-me que el taxista havia premut un determinat botó, el taxi escollit es va apropar suaument cap a nosaltres. Agafant-nos amb delicadesa per sota les potes —només vaig notar una mena de pessigolleig—, ens va enfilar a les seves teranyines. Després, el taxista va accionar un dels molts botons que tenia el vehicle i, com aquell qui diu, sense adonar-nos-en, vam abandonar la pista, o la terminal, o el pati, tant hi fa!, sortint en uns instants cap a allò que devia ser una autopista o una carretera amb circulació única perquè, durant una bona estona, no ens va venir de cara ningú més. Tan sols algun altre taxi-aranya i un parell de vehicles semblants, que vaig descobrir de seguida que eren vehicles de turisme particulars, ens van avançar tot disminuint la velocitat i, quan van ser a la nostra alçada, les aranyes que hi anaven van alçar un parell de

133

potes i van pronunciar un «a reveure» amable i d'agraïment que et feia sentir de cop i volta confortable del tot dins d'allò que, ara ja ho sabia de cert!, era una altra vida... O un altre món!

*** Mentiria si digués que no em vaig sentir bé durant el temps que va durar aquell trajecte comodíssim amb l'aranya taxista. Música dins el taxi, música al voltant del taxi i música per tot arreu. Tanta música, que feia l'efecte que tots els habitants d'aquell paradís aranyívol visquessin envoltats de la mateixa melodia. I encara mentiria més si digués també que no vaig caure de potes enlaire quan el taxista es va aturar suaument davant d'un indret gairebé silenciós on el primer que vaig descobrir va ser el neó que, ara-mencenc-ara-mapago, anunciava la presència de l'HOTEL TUTIARANYI. I dic anunciava perquè, per més que m'esforçava a veure'l en algun lloc, no podia endevinar on era. Em va semblar que m'havia de comportar amb prudència si no volia fer alguna planxa en aquell nou món. I vaig optar per temptejar el taxista. —Bé, doncs, ja hem arribat...

134

—Justament, aranyor, som arribats a la pensió! —va dir l'aranya taxista. —Ara, xano-xano, cap a l'hotel... —vaig dir encara jo. —No gaire xano-xano, no. No pas gaire, aranyor... —va dir—. Ja teniu la cadireta a tocar del narissó. I vaig descobrir, després de la meva sorpresa per allò que em deia, com, penjada d'un fil gairebé invisible, s'aproximava una mena de teranyina més aviat petita i molt original, d'un model que no havia vist mai, i gairebé amb una velocitat que no vaig arribar a tenir temps de calcular, es col·locava a la vora mateix de la tela que jo havia ocupat dalt del taxi. Disposat com estava, doncs, a no fer el ridícul, vaig comprendre que em calia saltar a la telacadira i, tan aviat com ho vaig fer, vam prosseguir el camí després de veure com el taxi es quedava al meu darrere cada vegada més allunyat i jo anava recorrent tot un camp de pols meravellosament conreat amb milers i milers d'espècies de plantes i flors de jardineria que, només donant un cop d'ull a la seva multiplicitat de colors, feien agradable la passejada. Passejada que, tot sigui dit, no sabia del cert on em duia encara que no dubtava, tal com havien anat fins llavors les coses, que el meu pròxim destí seria, a bon segur, la consergeria de l'hotel on el taxista m'havia portat. I ara ja ho tenia per cert.

135

Aquell que devia ser l'únic hotel de l'indret em rebia al final del recorregut amb la telacadira. No cal dir-ho, un magnífic hotel fet tot ell de teles d'aranya. I en realitat no vam arribar a cap consergeria sinó que la telacadira es va aturar tot just a tocar d'una mena de passarel·la entreteixida, no gens ampla i que portava a un llarg passadís. Només hi vaig veure portes. Algunes estaven tancades i d'altres estaven obertes de bat a bat ja que portaven a una colla de recambrons o sales on de seguida hi vaig veure tot d'aranyors i d'aranyores que teixien i desteixien teles mentre semblava que mantenien animades converses. Un rètol molt menut però exageradament fluorescent em va distreure de la visió amb què m'havia embadalit. El vaig llegir atentament perquè semblava que estava disposat a fer-se veure. I el vaig rellegir amb atenció, cada vegada més sorprès de la meva innata coneixença d'aquella llengua que era, sens dubte, la que parlava tothom en aquell món. «Benvingut a l'Hotel Tutiaranyi! Sigueu aranyor o aranyora, vigili bé i no s'encanti. I si no vol dormir a l'estora, triïs vostè mateix el recambró que enamora. Ah!, i no oblidi el nostre lema: "Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit!"».

136

Jo havia notat en el parlar del taxista que la tendència d'aquella llengua era la de fer rimar gairebé sempre totes les frases que deien. Aquell fenomen devia ser el que m'havia fet prendre nota d'una suavitat i una traça melodista fora de costum. I com que em va fer gràcia, em vaig posar a parlar tot sol i pel meu compte per acabar-ho de comprovar. I vinga deixar anar rodolins!

***

Tip de fer lligar cap amb pap, i pap amb tap, i cel amb tel, i tel amb mel, i sol amb vol, i aranya amb canya, i canya amb manya... em vaig posar a la feina atenent al consell del rètol que ja s'havia començat a apagar. De seguida vaig optar per anar obrint i tancant portes que, com ja havia endevinat, corresponien totes a cambres. Tot calculat com estava, no cal que aclareixi que, quan intentava de pitjar la porta d'una cambra que ja havia triat algú davant meu, la porta no s'obria de cap de les maneres. I no vaig descobrir per què fins després d'una estona en què ja havia triat la meva.

137

En voler tancar la porta per prendre possessió, això no em va ser possible fins que al darrere no hi vaig localitzar una mena de taulell farcit de botons lluminosos els quals no hauria sabut com fer servir si un nou rètol fluorescent no hagués aparegut damunt mateix de la porta tot avisant-me que registrés les empremtes de totes les meves potes. Segons l'avís, calia que ho fes tot pitjant cadascun dels botons. I així ho vaig fer mentre comprovava que els botons només s'encenien quan de debò corresponien a l'empremta que duia la meva pròpia pota. Només quan vaig haver acabat de fitxar, vaig poder tancar la porta i vaig entendre perquè les altres del passadís no se m'obrien. Per assegurar-me'n, però, vaig obrir i tancar dues o tres vegades i, efectivament, la meva teoria no anava pas lluny d'osques. I encara més coses del TUTIARANYI! Vet aquí, doncs, que a l'ARANYÓ, com vaig descobrir més tard que es deia aquella ciutat d'aranyes, no es pagaven les estàncies a l'hotel on jo ja era i que allotjava únicament tots els aranyors i aranyores que arribaven a la vila vinguts de l'estranger. I això durava, pel que es veu, més de tres mesos, període que el Consell de la Gran Casa de l'Aranya Major cedia als visitants com a mostra de cortesia. De fet, ja m'havia sorprès el servei desinteressat del taxista, ben acabat d'arribar-hi.

138

I aquesta és una altra cançó que no havia tocat perquè, a l'ARANYÓ, tothom podia circular, lliurement, si és que li calia, amb el taxi-aranya, o amb la telacadira, o amb la línia col·lectiva d'autobusos-aranya que funcionava amb una rigorositat i amb una puntualitat dignes d'exemple. ¿Em trobava en un paradís, doncs? Potser sí. I qui sap si me l'havia guanyat amb els meus esforços ... Des de la finestra de l'habitació que havia triat vaig observar un paisatge únic. Quina meravella! No sé si m'ho semblava perquè m'era desconegut o perquè, de fet, ho era. Com que, pel que es veu, totes les cambres donaven a la part oposada per on havia arribat, vaig descobrir, estesa a les meves potes, tota una ciutat que mai no m'hauria pogut imaginar. Des d'on jo era, podia endevinar la munió de parcs, jardins i avingudes. Tot eren arbres que feien ombra i que havien donat forma a una colla de carrerons i places projectades, es veia d'una hora lluny!, a la perfecció. Si m'haguessin dit que tot allò ho havia dissenyat l'equip de millors arquitectes del món, m'ho hauria cregut. I, delerós de conèixer-ho de prop, vaig sortir a passejar. ***

139

La Gran Casa de l'Aranya Major estava situada al bell mig de la ciutat. Envoltada de jardins i d'espais de pols neta i lliure que feien la delícia de les aranyetes i també la de les aranyes més grans. Les vaig poder veure com s'entretenien teixint i desteixint mentre els seus aranyins i aranyines s'empaitaven per la pols. De tant en tant, vigilaven que no en fessin alguna de les seves embolicant alguns fils de les aranyes que hi treballaven per matar l'estona, o trencant algun tros de tela que ja tenien enllestida per endur-se després ben cargolada entre les potes cap al seu amagatall. Si això passava, hi havia corredisses! I algunes aranyes es posaven furioses fent brandar les seves potes amb mal geni i, alguna vegada, deixant caure alguna pantoflada damunt dels cossets dels aranyins i les aranyines que se n'escapolien com podien i que moltes vegades s'arreplegaven en un racó fins gairebé desaparèixer de tan menudes com eren. Doncs, en aquell paratge deliciós, el Consell d'Aranyes celebrava cada deu dies la Comunicació Popular d'Aranyes on s'informava de les novetats o de les contrarietats que havien ocorregut o que es preveien i on, després de curtíssims parlaments, pronunciats per les aranyes consellers, totes les que ho desitjaven formulaven les seves preguntes i exposaven els seus criteris sobre tal o tal altra qüestió.

140

Hi vaig assistir aquell mateix dia de la meva arribada a l'ARANYÓ perquè va coincidir que se'n celebrava una. Trobar-m'hi, però, va ser cosa de casualitat. A la parada de l'autobús, havia fet coneixença amb una aranya que també s'hostatjava, com jo, a l'hotel, però des de feia molts més dies, i vam decidir de fer junts el passeig, mal que fos només per estirar les potes. M'hi sentia bé. I no em fa res de dir-ho, em penso que ella també. Com qualsevol altre aranyor o aranyora, vam estirar les potes damunt la pols de la plaça i vaig estar ben atent a allò que s'esdevenia. De bon principi, els representants i elegits en votació pel poble de les aranyes es van situar davant mateix de la portalada de la Gran Casa de l'Aranya Major, ben assegudes cadascuna en una telapoltrona. Una de les teranyines era de color ben diferent al de les altres i vaig endevinar que aquella era la de l'Aranya Major perquè va ser ella qui, amb unes paraules de benvinguda, va obrir aquella sessió recomanant atenció a tots els aranyons que omplíem de gom a gom la plaça. I va començar la sessió. ***

141

El silenci amb què transcorria la sessió de Comunicació Popular era cosa d'enveja. Tots els representants consellers havien començat, amb exemples clars i entenedors, a fer conèixer les novetats que s'havien esdevingut durant els darrers dies dins dels seus respectius departaments. Un dels delegats, el del departament de reparació de teles i filats, es queixava perquè el seu gremi, que anys enrere havia gaudit d'una important activitat, ara es veia força desanimat perquè la tendència de les joves generacions d'aranyes era la de fabricar noves teranyines sempre que les velles es malmetien, cosa que abans no succeïa i, ben al contrari, es duien a adobar o a recosir per tal de fer-les duradores força temps més. Després del seu curt parlament va dir ferm: —...i si el poble de l'ARANYÓ ja no vol el nostre antic gremi, que ens ho digui sense por. Tots els teranyinaires no volem pas morir d'un premi, ans d'un ofici ben bo! Tothom el va aplaudir fent claquejar les seves parelles de potes amb ganes. Una aranya que tenia gairebé a tocar vaig sentir com comentava a una veïna que els del gremi de les teranyines tenien raó, que allò no s'havia d'acabar per res del món i que ella, l'endemà mateix, els en portaria un parell que tenia arraconades a casa seva perquè les hi apedecessin.

142

Mentre comentaven tal cosa ja havia pres la paraula un altre dels representants, potser més jove que l'anterior i, pels moviments excitats que feia amb les potes, es diria que tenia els problemes ben gruixuts. —Aranyors i aranyores... —va començar dient—. Parlo en nom de tots els vostres aranyins i aranyines perquè el meu departament recull, com tots ben bé sabeu, les seves cavil·lacions i les seves manies. La proposta és ben clara perquè així m'ho han fet saber. Els nostres bons aranyins volen teixir teranyines molt abans de ser fadrins. El que volen és ser útils i fer teles de profit. Escolteu-los i deixeulos que es facin tots sols el llit... Va ser interromput per una colla de xiscles i cridòries que procedien d'un racó de la plaça on s'havien concentrat centenars d'aranyes menudes i havien ja estès una teranyina hàbilment construïda on, retolat amb traça, s'hi podia llegir: «Els aranyins i les aranyines volem fer força teranyines!» De seguida les cridòries van ser succeïdes per una mena de cantarella que endevinava que cantussejaven el seu lema de la pancarta. Els més grans també van aplaudir i la Gran Aranya Major va alçar les potes per tal de demanar silenci. Però ningú no li va fer cas. Crits i xiscles que ara ja es fonien amb els crits i els xiscles de les aranyes grans que semblava que així demostressin el seu acord amb la proposta del departament.

143

Quan tot va tornar a la calma, un altre dels representants es va referir al projecte d'obrir en un període molt curt una xarxa de locals de lectura per tota la ciutat que duplicarien els que ara ja hi havia. I va explicar com a justificació: —No podem tirar endarrere. La cultura ens espera i el poble de l'ARANYÓ vol saber més i millor! També, com els que l'havien precedit, va ser molt aplaudit. L'últim representant de les aranyes conselleres va fer un parlament sobre la situació econòmica de la Gran Casa Major. Amb un cert aire de misteri va aclarir: —Les entrades d'aliments i les despeses pendents han pujat corrents, corrents... Però la venda de teranyines que anem fent a l'estranger, ha augmentat amb força i bé. Reduirem, doncs, els impostos que pagava cada pota. Aranyons, preneu-ne nota! No cal dir com va ser rebuda la nova. El delegat i tot s'autoaplaudia sense recordar que havia estat ell mateix el que havia acabat de parlar i, al cap d'un espai prudent carregat d'eufòria, que fins i tot va aixecar un cert polsim a la plaça, l'Aranya Major va obrir el torn de preguntes per part de totes les aranyes que ho volguessin. Tothom hi va dir la seva mentre els representants responien amb solucions gairebé miraculoses o s'apuntaven amb rigorós ordre els suggeriments que se'ls feien.

144

La meva companya i jo ja ens havíem picat l'ullet perquè ens ho passàvem d'allò més divertit. Tot ens era nou i tot ens era xauxa, vet-ho aquí! Una aranya botiguera va proposar d'obrir els establiments mitja hora més aviat per poder aprofitar encara més la vesprada. Un empleat de parcs i jardins va demanar una revisió del material de neteja perquè moltes de les peces necessitaven recanvis. Una aranya urbà va donar les gràcies a les automobilistes per l'atenció que havien demostrat en els últims dies en circular pels carrers i places de l'ARANYÓ. Una aranya periodista va proposar que, una vegada cada deu minuts, tots els aranyors, aranyores, aranyins i aranyines que ho desitgessin podien passar per l'emissora per expressar la seva opinió. Un aranyín amb molt poca veu va proposar que les aranyes petites poguessin entrar a l'escola ben bé quan les vuit potes ja els permetessin anar soles d'un costat a l'altre. Una aranya que feia cara d'intel·lectual va suggerir que les trobades de Comunicació Popular a la plaça de la Gran Casa Major de l'ARANYÓ fossin retransmeses per ràdio i televisió per tal de fer-les arribar a les aranyes que no sortissin ja de les seves teranyines per malaltia o vellesa. Una aranya només amb set potes va expressar el seu agraïment en nom de les

145

aranyes disminuïdes per l'atenció dels veïns i el servei que els oferien constantment. Cap a les acaballes, va parlar una aranya que es va presentar com a portaveu del gremi dels metges i va fer saber a tot el poble que la notícia que es referia a la mala qualitat d'una remesa d'insectes que havia estat entrada a l'ARANYÓ era falsa i que tothom es podia alimentar ben tranquil. Quan el dia ja s'acabava, la Gran Aranya Major va tancar la xerrada invitant tots els assistents que hi fessin cap dins dels deu dies pròxims. I quan totes les aranyes ja s'havien aixecat, tothom va entonar una mena de cançó de comiat que jo, instintivament, vaig seguir: «A l'ARANYÓ, a l'ARANYÓ / vivim tots en un racó. / I amb les nostres teranyines / cada dia anem millor. / A l'ARANYÓ, a l'ARANYÓOO!» Després vam passejar encara una mica pel centre de la ciutat. Vam entrar a prendre un parell de gotes d'aigua en un REMULLARANYES i, cap al foscant, vam agafar una telacadira que ens va pujar a l'hotel en un dit i fet. A la ciutat, tots els llums ja s'havien encès i els piquets de tots colors es barallaven els uns amb els altres. El panorama era més que magnífic! ***

146

Estava aixafat! Vaig provar el tou de la teranyina que feia de llit. Esplèndida! I després vaig buscar el telèfon en un racó de l'entreteixit, vaig topar amb el llumet de nit i encara hi vaig descobrir vuit bosses d'aigua per escalfar les potes. A sota la tela que feia de matalàs, una llarga catifa dissimulava quatre parells d'espardenyes i, sense saber encara qui ho havia pogut fer, d'un racó es va obrir una mena d'armari tirant a rebost on, disposats en diferents recipients, hi havia tota mena d'insectes i altres menges cuinades amb un gust exquisit. No ho hauria dit mai que jo m'hagués pogut menjar tot allò! Després de sopar em sentia ple i abaltit. Em vaig posar el pijama i, en estendre'm a la teranyina, una mena de telaparaigua va baixar del sostre i em va deixar en la penombra. Però el llit era tan còmode, que vaig voler jugar-hi una mica i m'hi vaig repenjar i estirar i encara hi vaig botre tot jo fet una baldufa i, entre tants bots... ........................... ............................. .............................. ...vaig notar que m'enfonsava teranyines avall!

147

I m'enfonsava tant i tant, que vaig perdre el coneixement. Fiuuu...! Quan em vaig desvetllar no sé on era. Fosc. Molt diferent que el lloc on m'havia posat a dormir. Només em faltava aquesta! No saber on era en un món perdut...! Però aviat em vaig veure rodejat d'altres habitants aranyívols com jo que m'havien estès en una mena de llitera i que vaig anar adonantme que em feien fregues a les potes i m'acaronaven els membres de tot el cos i m'amanyagaven el caparró. I a poc a poc em van anar arribant les remors de les seves converses: —Pobre aranyor...!, ja s'ha salvat de ben poc, en caure per la foscor... I una altra deia: —Vet aquí quin bon desmai, però ara ja té ajuda i, així, rai! —Mira, sembla que es desvetlli...! Veniu, veniu aquí perquè us vegi! I sí, molt dèbilment i amb lentitud, se'm van anar fent clares les imatges d'una colla d'aranyors i d'aranyores que es veien com si fossin gent del camp i que m'observaven com si jo vingués aneu a saber d'on. I vaig preguntar el que es pregunta en aquests casos: —¿On sóc...? Em va respondre la que tenia més a prop.

148

—Has caigut en la foscor i has fet cap al Mas Rodó. Evidentment, allò, a mi, poca cosa m'aclaria. I potser no hauria hagut de dir el que vaig dir: —¿I això on para, aranyor...? El meu hotel és millor... Vet aquí que van posar mala cara, però em penso que es van fer càrrec que havia tingut una caiguda i que això em devia haver afectat una mica. No obstant això, ho van voler aclarir: —Tu no ho saps, però aquest mas és un dels millors d'on habiten les aranyes, el més ric i el més capaç de fer-nos viure anys i banyes! I no vaig poder evitar de riure pel rodolí tan maldestre. Després, però, vaig callar, avergonyit. I passada la mala estona, m'ho van explicar tot. Que els països de les aranyes es comunicaven per foscors, com ells en diuen, i que jo devia haver ensopegat en algun indret on no hi havia la tapadora perquè altrament era inexplicable que hi hagués arribat en aquell estat. No vaig voler confessar que saltava i que botia damunt del llit quan em vaig engolir teranyines avall perquè segur que s'haurien pensat que em faltava un bull! Fos com fos, havia arribat a un lloc, tot travessant foscors, on no s'hi devia estar tan malament per tot el que m'havien explicat els que em van recollir.

149

Sobretot perquè la missió principal d'aquell poblat aranyívol era la de conservar ben farcit de teranyines totes les caves de la masia. Sí, caves!, no coves, no, caves, ho dic bé. Vaig descobrir, doncs, que el Mas Rodó era una immensa finca on s'hi conreava la vinya i on s'hi embotellava el xampany. I a jutjar pel que vaig anar veient, aquell veïnat aranyívol devia ser un dels més nombrosos de tots els que se'n devia tenir coneixement. Com que m'hi van oferir estada mentre que no em recuperés del tot, vaig tenir temps de tombar per arreu i convence'm d'allò que mig m'havia imaginat. Era immens! Llarguíssimes caves atapeïdes de teranyines i amb una foscor ofegada només per la dèbil llum d'algunes bombetes que, encara així, neutralitzaven les aranyes electricistes, tècniques en teles de bombeta elèctrica. Em vaig dir que si m'hi perdia no m'hi busquessin! I com que no parava d'anar d'un lloc a l'altre, en una de les tals anades em vaig perdre. I incapaç de trobar el lloc on m'havien recollit, vaig començar a saltironar entre les comunitats que suposo que feia anys que s'havien arreplegat entre les bótes de vi i els pisos plens d'ampolles de xampany i, per arreu on passava, tots els aranyors i aranyores que hi trobava em saludaven com si estiguessin feliços de veure algú que venia d'un altre indret.

150

Això em va fer pensar que aquella gent no viatjava gaire, potser a causa de la feinada que tenien en aquell immens laberint. Devien haver transcorregut hores i hores trescant entre els cellers, de bóta a bóta, saltironant entre els setials... I em trobava cansat, fet un manyoc. Les potes ja no m'anaven de cap manera i el cos em tremolava, suposo que de gana i del mateix escalfament que traginava. Vaig optar per pararme on era i reposar fins que em trobés més refet. I potser em vaig endormiscar i tot.

***

Em pessigollejaven les potes...! I em vaig despertar perquè sentia una veu llunyana que parlava. —Aranyor... aranyor... Aquest no és pas el seu racó! De fet, vaig pensar que somniava i que aquell era el somni més usual que se'm podia ocórrer després d'un viatge atrafegat com el que havia tingut. Però la veu es repetia amb una mica més de força. —Aranyor... aranyor... Desperti i miri-ho millor!

151

I sí, em vaig despertar. I vaig comprovar que un parell d'aranyes que es van identificar tot dient-me que eren membres de la guàrdia de l'Aranya Major em confirmaven que m'havia posat a dormir en territori de l'aranya més vella dels cellers de Mas Rodó i que això, des de feia molt de temps, no era permès. Vaig refer tota la meva història i vaig donar explicacions i excuses de per què havia caigut exhaust allí mateix. Estic segur que em van entendre. —En aquest cas, doncs, vine amb nosaltres al poble del millor xampany! I els vaig seguir. I emocionat, vaig ser rebut per l'aranya més vella de l'indret, l'Aranya Major que tenia al seu càrrec vigilar i polir la confecció de les teranyines que sovint es feien i desfeien al voltant de l'ampolla de xampany més vella de totes les velles posades a reposar arreu de les caves de Mas Rodó. Em van creure i em van oferir estada fins que em trobés en condicions de tornar a marxar. Una de les normes que regien aquell territori era, això sí, que no s'hi admetien nouvinguts per més temps del que especificaven les lleis. I és que la seva feina era una de les més admirables de totes les bótes i racons de la cava i, per entrar a formar-hi part, calia conèixer traces i manyes de l'ofici de fer teranyines, cosa que no s'aprenia en quatre dies! I la veritat és que no volien xafarders d'altres veïnats! No em vaig allunyar del lloc.

152

S'hi estava bé. La llum ara era color de vi blanc reposat i desprenia uns reflexos que em feien sentir com un rei. Ni que no dormís, descansava i pensava com me'n sortiria d'aquell trencaclosques amb olor de bon xampany. Estava pensant, doncs, quan em van desvetllar uns xiuxiuejos estranys. No. No eren d'aranyors... I vaig escoltar amb molta més atenció... Sí! No hi havia dubte! Eren homes! Homes amb cames i peus i mans i braços i cara i cos i amb paraules d'home! I venien pel fons del passadís de la cova perquè les seves veus se sentien cada vegada més intenses i clares. Però, ¿què hi feien allí? Es veu que no tenien prou llum i per això s'ajudaven amb un fanalet. Jo, des de sempre, tenia entès que això no els és pas bo, a les caves. Que el procés d'envelliment no pot ser alterat per res! Vaig parar orella ben estirat en un racó. No es pot dir que m'hagués pensat que em farien res perquè, a fi de comptes, jo també era fins fa ben poc un home, però quan em vaig adonar que per molt a la vora que els tingués no hi podria fer res per tornar al meu estat, em vaig posar de malhumor. Una aranya que anava de pas prop del meu amagatall em va saludar amb excés d'amabilitat. Es veu que havia corregut la notícia de la meva aparició pels seus encontorns i per això es va aturar i em va preguntar com estava de l'accident. Li vaig dir que millor. Que molt bé,

153

gràcies. I de passada ho vaig aprofitar per fer-la adonar dels que s'acostaven. Em va respondre que sí bé era cert que no en veien pas gaires, per allí, d'aquella mena de gegants, també ho era que, quan hi feien cap, no els feien res. Que no patís, doncs, i que els deixés passejar tranquils. Que només feien rodar una mica, de tant en tant, les ampolles de xampany i se'n tornaven a anar. I em va afegir: —L'únic que ens amoïna quan vénen aquests gegantassos és el barbull que fan. Tant de brogit i bullícia acaba atabalant! I vaig descobrir així que les aranyes no entenien el llenguatge dels éssers humans! Esclar que ja m'ho podia haver suposat. Però això em va alleujar perquè si jo entenia tot el que deien aquells homes, era senyal que, tot i la meva transformació, no havia perdut encara el do humà que, de fet, em pertanyia. I em vaig fer, suposo, falses il·lusions de tornar-lo a retrobar un dia o altre. Però em sentia encuriosit per espiar aquells que gairebé ja eren a tocar del racó. I vaig escoltar el que deien. Tenint-los més a la vora, els vaig poder filustrar del tot. Un portava una gorra amb visera i vestia amb un jersei de llana, uns pantalons de pana i unes espardenyes d'anar per casa. Era el que feia llum amb el fanalet. L'altre anava amb americana i pantalons i un jersei de coll alt. Aquest no portava ni gorra ni fanalet, però a la mà traginava una mena de barra de ferro que s'acabava en punxa la qual,

154

tot i a la distància que la tenia, em va semblar gegantina. I vaig escoltar, doncs, àvidament, no sense poder evitar una certa emoció en sentir una altra vegada el meu llenguatge tan a tocar de les orelles. Orelles... o el que fos que em captés els sons. Ells parlaven fluixet, com si temessin de ser sentits. —Ja saps les ordres que tenim... Hem de començar per la cava de baix, que és la de l'últim soterrani que hi ha a la finca. —Sí —deia l'altre—. I anar pujant fins a sortir al carrer. Ja tinc ganes d'haver acabat, Malgrà. —No et preocupis, Garlopí. En aquestes hores de la nit, els únics que hi ha en tota la finca són els masovers i viuen prou lluny com perquè no sentin res. Podrem treballar tranquils. —Home, tranquils, tranquils... —I tant que sí, Garlopí! Estigues serè, home! —Mira, deixa't de consells i fem feina... No voldria estar-hi gaire estona, per aquests mons de Déu. Les teranyines sempre m'han fet fàstic! —Tu ets un cagacalces, Garlopí. Si el quefe ho sabés... Apa, anem al celler de sota! —Vinga, anem. ¿Però no seria millor proporcionar-nos alguna altra eina...? Amb això sol que portem... —Vet aquí que potser tens raó... Les bótes, els carretells i els barralons no es voldran rebentar així com així, amb aquest barrot de res.

155

El xampany, rai!, amb un cop sec a cada cul d'ampolla no tindrà temps ni de dir ai! I en vaig tenir prou com per esgarrifar-me! Aquell parell no eren sinó dos saltaterrats que, pels motius que sigui i a les ordres de qui sigui, potser d'aquell tal quefe, portaven ben males intencions. No crec que si haguessin estat treballadors de les caves haguessin actuat amb la por que deixava entrellucar l'anomenat Garlopí i, pel que havien dit, suposo que l'esforç que es feia de guardar vi vell i de conservar xampany anys i anys, no el malbaratarien amb el capritx de trencar-ho i rebentar-ho tot... No calia dubtar-ho, doncs. Eren uns lladremaners. ¿Però com m'ho podia fer per evitar-ho? Gairebé impossible: no podia cridar, no podia xisclar, no podia buscar un xiulet i xiular, no podia fer soroll, no podia telefonar i no podia parlar el llenguatge dels homes malgrat que l'entenia! Però sí que podia entendre'm amb les aranyes. I hi vaig veure, en això, l'última oportunitat.

*** Els de la guàrdia vetllaven al peu de l'ampolla de xampany més preuada de la casa.

156

Es resistien a deixar-me parlar novament amb l'Aranya Major. Deien que eren hores de repòs i que l'aranya no podia ser amoïnada per un motiu qualsevol. Els vaig voler fer entendre, enfadant-m'hi i tot!, que no era un motiu qualsevol sinó que podia córrer perill la vida de tots ells. I, esclar, avesats com estaven a aquella immensa tranquil·litat, em van prendre per una aranya que no sabia el que es deia. No obstant això, vaig insistir tant que van gosar avisar l'Aranya Major i, al cap d'uns moments, jo ja era dins del seu cau entrevistant-m'hi. Em va fer cas. Va dir que potser sí, doncs, que era un aranyor que havia nascut amb el do d'entendre altres mons. I em van fer confiança. Ara calia pensar com havíem d'actuar. I va ser quan l'Aranya Major va cridar dos dels seus guàrdies i els va ordenar que convoquessin urgentment els representants de tots els pobles de les caves de Mas Rodó. I no vaig poder quedar més parat! En encara no cinc minuts, damunt la plaça rodona d'una gegantina bóta de la cava, hi eren tots. I vaig, per fi, poder lligar caps: la vida aranyívola, en tot, anava molt més ràpida que la dels humans. Es van explicar els detalls que havien estat motiu de la convocatòria urgent.

157

I l'Aranya Major va demanar que es tingués confiança en el que jo els deia. Que ella havia vist moltes coses. I que qui sap si la raça aranyívola tenia, molt d'amagat, aquell do. La decisió es va prendre, doncs, unàniment. Els representants de cada poble van proposar de caure en pes damunt els pillards i els van propinar un esglai de mil dimonis! D'altres van dir que més valia fer trontollar totes les bombetes de les caves i fer veure que tot tremolava per aconseguir que fugissin d'espant i esperitats. I algú va suggerir que les aranyes més forçudes de cadascun dels pobles s'introduïsin a les sabates dels malfactors i els fessin pessigolles a les plantes des peus perquè botessin com unes ballarines fins que els fessin petar de riure i es rebolquessin per terra. Totes les solucions eren bones, va dir l'Aranya Major, però va fer veure també, que perilloses. I vaig haver d'admetre que la seva experiència s'ho valia de debò. I s'ho valia perquè els va convèncer que el parell de gegantassos acabarien descobrint que els causants d'aquells fenòmens eren les aranyes i que les eliminarien en un no res. —Tot el que es pot fer pensant, no cal que es faci vessant sang! —va dir finalment. I ella mateixa va fer el suggeriment que hauria de ser ja el definitiu. Unir els esforços de tots els teixidors de teranyines de cada poble, els més ràpids i

158

experts i, almenys a la cava on es trobaven, contruir un mur colossal i potent amb fils que empresonés de moment els desvergonyits. Mentre ells se'n volguessin deslliurar, lligats i ben relligats amb fils i teranyines per arreu del cos, un altre equip de bons teranyinaires treballaria per la banda oposada al mur de filats i l'objectiu va ser el de fer del parany, una garjola. I els alegrois van ser indescriptibles. Però, sobtadament, tothom va callar. Al celler de sota es van sentir uns cops que feien feredar. Petaven les primeres bótes i se sentia trencadissa de vidres. La ràbia va ser gran. I no era qüestió de pensar-s'hi més! La mobilització, doncs, va ser sorprenent i meravellosa. D'arreu van aparèixer equips de teranyinaires que treballaven amb tantes ganes que era impossible de veure per on feien venir i anar els fils i, a més, amb una traça que no s'entortolligaven mai els uns amb els altres, sinó que, quan es creuaven, anusaven els caps i continuaven amb la immensa teranyina. L'espessetat va ser, al cap de poc, com un gegantí cul de cistell de vímet ben trenat. I per fer-ho més fabulós, l'Aranya Major va ordenar apagar les dues bombetes que penjaven del sostre més a la vora de la trampa. Ho van fer les aranyes electricistes que es van posar a desenroscar-les ràpidament amb enginy. Al cap de poc, el racó era fosc i tenebrós.

159

*** Els passos van ressonar en la immensitat freda dels cellers. I quan els espolsabutxaques es disposaven a fer la feina al túnel de la cava on érem, els seus crits i renecs de fàstic van ser d'allò més xocants! —Ecs!, i quin fàstic que em fan a mi les teranyines brutotes i espessotes, Malgrà! —¿Què fas, què fas...? Fuig, treu aquesta mà, Garlopí! —¿Però què fas Malgranot...? ¿Que no veus que encara m'empastifes més...? Maleïts siguin els culs d'ampolla foradats! —Mira que fondre's just ara, aquestes dues bombetes... Així rebentessin! —Aquí hi ha més teranyines que pinyes en un bosc de pins! —Tinc els ulls tapats! Uix, quina angúnia! —¿Però què passa? Estem mig lligats! —No haguessis cridat el mal temps, Garlopa! —Calla ara, i mira de desfer-te'n, boig! Trenca tants fils i tantes teranyines com puguis! —Estem perduts! Com més en trenques, més te'n trobes entre els braços i les cames. Fuig, aranya!

160

I van maleir, van renegar de valent i van acabar esbatussant-se l'un a l'altre perquè el Garlopí feia pagar els plats trencats al Malgrà dient-li que ell ja ho sabia, que n'havia de passar alguna, i que tot era culpa seva per no saber en quin bullit es posava. I el Malgrà li repetia que no era altre sinó ell el que portava mal averany, i que ja l'hi explicaria tot al quefe perquè l'arreglés bé. I llavors tot van ser bufetades, panxades, camades, culades, galetes i carxots a dojo! Mentre durava la seva batalla i discussió, els teixidors no es van entretenir gens i van construir la paret oposada de teranyines. I de seguida van tancar la gàbia tot afeginthi la del sostre. Ja estava tot llest. I l'Aranya Major va dir que ja podien tornar a enroscar les bombetes, cosa que van fer puntualment els electricistes. Quan es va fer de nou la dèbil llum i els dos lladregots es van veure engabiats, es van posar pàl·lids i es van mirar l'un a l'altre amb ulls d'allò més porucs. Ara ja no gemegaven. Només feien el bot i, finalment, van arrencar a plorar com un parell de mixetes. ***

161

L'endemà al matí, quan els guàrdies se'ls enduien, encara ploraven i arrossegaven teranyines per tot arreu com uns penitents. Només jo vaig pescar el que l'amo de les caves de Mas Rodó deia, tot rascant-se la barbeta. —No ho entenc... No ho entendré mai per molts que visqui... Mai, ni que m'ho facin entendre, reteranyines! I després van venir de seguida els treballadors de la finca que es van posar a netejar aquell desgavell de teranyines fetes malbé. I em vaig dir que si no em decidia aleshores mateix, potser no trobaria mai la sortida d'aquell trencaclosques de bótes, ampolles i caves. I ho vaig fer sense ni acomiadar-me de l'Aranya Major, que no parava de felicitar tots els conciutaranyes que havien col·laborat en l'operació de salvament de les caves i el xampany. *** Aaaup! Em vaig colar a la butxaca de l'americana de l'amo del Mas Rodó i, al cap d'una mica de travessar pisos i escales i un ascensor i tot, ja era dalt de la finca.

162

Almenys, em vaig dir, podré respirar l'aire lliure! Quan em devien buscar per agrair-me els serveis, els veïns de sota ja no em devien trobar... Però ho havia de fer. I vaig córrer un temps desvagat per entre els caminals de la finca. I vaig visitar l'estable i la masia i les golfes de la casa dels masovers, tot decidint de passada on m'encauaria i on començaria a fer-hi vida. Qui sap si, amb el temps, la generació d'aranyins i aranyines que em succeïrien tindrien el do d'entendre els humans. I buscant, buscant, vaig ensopegar amb un enfilall de fils i vaig sentir que algú rondinava en la llengua aranyívola. —Vagi amb compte, aranyor, que la tela no és pas la seva i la feina l'he fet jo! Era una aranyeta treballadora del poble establert arreu de la vinya. I tenia tota la raó de queixar-se. No em va tocar altre remei sinó refer una vegada més la meva història, que cada vegada era més llarga. Però vaig estar content d'haver-hi ensopegat perquè ella mateixa em va dir on podria agafar l'autobús-aranya que feia la línia directa fins a la ciutat de l'ARANYÓ, d'on havia vingut. Abans, però, amb cara de saber-ho molt bé, em va afirmar: —A l'HOTEL TUTIARANYI, hi van tots els estrangers. No cal pas que t'enganyi. I et dic que

163

hi viuen prou temps ni que no tinguin diners, no t'estranyi! Has d'aprendre a ser un honrat aranyor i més bon treballador. Si no anessis a l'hotel, seràs rodamón de tela, vagaràs d'un lloc a l'altre sense feina ni cap pela! I em vaig enfilar a l'autobús-aranya que va arribar puntualment, mentre ella, des del darrere del pàmpol, encara em saludava.

***

Al cap d'unes hores, ja era als PALLERS... Bé, a l'estació central, però ara ja sabia que l'anomenaven PALLERS perquè m'ho havia explicat una aranya ja d'edat que va viatjar tot el trajecte de l'autobús al meu costat. Xafarder com sóc en aquests casos, li vaig preguntar de què els venia aquell nom. I m'ho va fer saber. Les aranyes de la seva generació, quan hi anaven per esperar-hi algú, i no es trobaven mai, de tan gran com era l'edifici, es deien, quan per fi es localitzaven: —Tan gran arriba a ser que és com si busquessis una agulla en un paller! I s'abraçaven. I així va ser com, amb el pas del temps, el nom dels PALLERS, a l'edifici de l'estació central, ja no li va treure mai més ningú.

164

I dels PALLERS, doncs, me'n vaig anar amb el taxi. I del taxi a la telacadira. I de la telacadira a la cambra de l'HOTEL TUTIARANYI on encara hi vaig trobar el llit una mica desmanegat pels meus bots. M'hi vaig ajeure dolçament... No tenia ganes de tornar a començar! I em vaig adormir com un tronc.

***

Podria continuar explicant-ne a cabassos d'aquella estada meva al món de les aranyes. Potser m'allargaria massa. I això em fa témer que no acabés caient en una mena d'aranyobiografia, cosa a la qual no estic avesat. Només transcriuré com es va acabar tot allò. Perquè és ben cert que tot s'acaba un dia o altre! Desconec quins van ser els motius de la meva transformació en aranya. Els mitjans que van fer que em trobés a l'ARANYÓ sense ni haver-m'ho proposat. Fins i tot he d'acabar dient que desconec gairebé com funcionava el sistema de vida en aquell nou món. ¿Com vaig aprendre aquell llenguatge que per a mi havia de ser forçosament nou...? ¿Com vaig passar desapercebut entre els aranyors i les aranyores, entre els aranyins i les

165

aranyines, sense que es notés la meva procedència humana...? ¿De quina manera rutlla tot el servei públic que mai no vaig poder aclarir del tot...? ¿Quin poder sobrenatural, per a nosaltres esclar!, va ser el que em va habituar al clima, els costums, els menús i les maneres de menjar d'aquella gent, si és que se'n pot dir gent!, que jo no vaig rebutjar mai, ans al contrari, els vaig acceptar amb ganes...? ¿Quin...? ¿Què...? ¿Com...? ¿Quan...? ¿On...? ¿Per què...? Tot un seguit de preguntes que no tenen resposta i que ben difícilment podrà respondre mai l'ésser humà. M'atreviria a dir que em va tocar viure una experiència de caire extraterrenal i tot. Sí, perquè, amb tot això, no he fet saber encara com en vaig tornar. A fe que no n'he pogut treure l'aigua clara, d'aquell últim record que tinc del món de les aranyes! Una tarda, després de dinar, vaig sortir de l'hotel, com tantes tardes, per baixar a donar un tomb per la ciutat. Compraria el diari, beuria alguna cosa i, si en tenia ganes, potser entraria en algun CINERANYA... en fi, matar l'aranya que diuen, fins a l'hora de sopar. Lluny d'imaginar-me res semblant, em va començar a fer l'efecte que algú m'agafava per una pota. Vaig estiregassar una, dues, tres vegades i tot, però, com més estirava, més notava que

166

alguna cosa m'havia engrapat per la punta d'una de les vuit potes amb què em defensava. Notar-ho i no tenir temps de dir res, va ser una mateixa cosa. Primer, el lloc on era se'm va fer esborradís. Després, hauria dit que voltejava. Més tard, una fosquedat semblant a la d'una gola de llop em va fer entrar en una negror fantasmagòrica que em va fer estrènyer el cor i anusar la gola... Sí, ho dic bé! El cor i la gola! Perquè jo ja no era una aranya amb les vuit potes i el cos grassonet, sinó novament una persona amb cames, peus i braços i cos i tot, vaja! Per això la sensació del nus a la gola es va fer cada vegada més intensa mentre semblava que molt llunyanament retornava la claredat. Si he de dir la veritat, sí que recordo només una cosa que tampoc no m'he acabat d'explicar mai. Una tonada llunyana, llunyana... Com si cada vegada se sentís més lluny d'on jo em trobava mentre encara forcejava amb tota la ràbia que deu tenir una aranya quan se sent estirada per una de les seves potes. Ja ho dic, això era abans del cor i de la gola i... Prou que me'n recordo d'aquella tonada! I de la lletra... i de per què es canta... De fet, encara sovint la cantussejo: «Aranyeta, aranyeta, si no em dones un poalet d'aigu, et rompré sa cameta!»

167

La veritat és que jo no he cregut mai en encanteris. I encara ara, ves si fa temps, ¿oi?, doncs, quan a vegades, escrivint a màquina, se'm fa una teranyina al carro de tant pensar... ...se m'humitegen els ulls.

Refugi La Vinyeta Duesaigües, del 1978 al 1983 Revisió: novembre 2016

168