¿On és Berna, Ilse? by Andreu Sotorra

¿On és Berna, Ilse? L'Ilse, una noia de Berna, té disset anys quan descobreix per casualitat que és afillada i retreu secretament als pares adoptius que no li ho hagin dit mai. Abocada en la seva adolescència a la incertesa interior que la descoberta li provoca aprofita un viatge a casa d'una amiga de Barcelona per decidir emprendre l'aventura pel seu compte de no tornar a Suïssa. En un recorregut que respira sempre l'alè de la recerca, Ilse evoluciona com a dona i opta per una actitud positiva davant la vida. El relat manté la tensió fins a l'últim moment amb un final valent i inesperat. Lectura recomanada a partir de 15 anys.

Andreu Sotorra

va néixer a Reus, el 1950. Actualment resideix i treballa a Barcelona. Ha publicat més de vint-i-cinc llibres en llengua catalana —la majoria de novel·la breu i contes—, alguns en constant reedició, tots escrits al Refugi La Vinyeta, de Duesaigües (Baix Camp). Ha obtingut una trentena de premis literaris de narrativa curta, contes i novel·la (El Vaixell de Vapor, Edebé, Joaquim Ruyra, Lola Anglada, Marià Vayreda, Arts i Lletres Andorra, Salvador Espriu, Caixa de Girona, Ciutat de Mollerussa, Cavall Fort, Recull...) i també el premi Trajectòria pel conjunt de la seva obra com a crític literari. Ha estat traduït a l'italià, l'espanyol, el gallec i l'euskera. Els seus llibres publicats en suport paper formen part del catàleg de la majoria d'editorials catalanes (Alfaguara, Columna, Cruïlla, Edebé, Empúries, La Galera, Grup62, El Pirata...) És pioner en la publicació en català de novel·les en suport digital a Internet i la majoria dels seus llibres es troben reeditats en suport e-book. Ha treballat a l'ensenyament i en la gestió cultural i ha estat secretari general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. És periodista cultural de premsa escrita i ràdio, especialitzat en les àrees de critica teatral i literària. A més, participa com a autor en col·loquis amb grups de lectors d'escoles de primària, instituts de secundària, centres d'adults i biblioteques públiques en la xarxa de programes de foment de la lectura. Web de l'autor: http://www.andreusotorra.com 2

¿On és Berna, Ilse? Andreu Sotorra

La novel·la ¿On és Berna, Ilse? va obtenir per unanimitat el Premi Joan Santamaria 1983, en la seva 28a edició i amb un jurat integrat per Joan Sales (president), Oswald Cardona, Jaume Fuster, Estanislau Torres i Maria Teresa Aixalà (secretària). El títol original amb el qual es va presentar al premi i va mantenir en la primera edició era: ¿On para ara? Primera edició (paper): abril 1983 Segona edició revisada (paper): juliol 1992 Tercera edició revisada i ampliada (paper): setembre 2003 Quarta edició revisada (digital): juliol 2014 Primera, segona i tercera edició en suport paper, respectivament, dins de les col·leccions Creació, de les Edicions del Centre de Lectura, Reus (1983); El Brot Jove, de l'Editorial Pòrtic, Barcelona (1992); i Joves Adults, coedició Editorial Proa i Editorial La Galera, Barcelona (2003). DL paper 1a edició: M-2.192-1983 DL paper 2a edició: B-25.991-1992 DL paper 3a edició: B-18.948-2003 ISBN paper 2a edició: 978-84-7306-960-9 ISBN paper 3a edició: 978-84-246-4056-X © 1983, 1992, 2003, 2014 Andreu Sotorra (pel text) © 1983 Josep Maria Ribas Prous (per la foto de la coberta) © 1992 Jordi Fornas (pel disseny de la coberta) © 2003 Toni Garriga (pel disseny de la coberta) © 2014 Laurie Simmons (per la foto de la coberta) [Foto coberta edició digital pertanyent a la sèrie fotogràfica de Laurie Simmons, La nina de l'amor (Acabada de desembalar), 2010, Cornwall, EUA.]

Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08080 Barcelona Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.

Mare, tu em vas tenir, però jo no et vaig tenir mai. Jo et buscava. Tu no em buscaves. Així doncs, només t'he de dir adéu, adéu. Pare, tu em vas deixar, però jo no et vaig deixar mai. Jo et necessitava. Tu no em necessitaves. Així doncs, només t'he de dir adéu, adéu. Nens, no feu el que jo vaig fer. No sabia caminar i vaig provar de córrer. Així doncs, només us he de dir adéu, adéu. Mama, no marxis. Papa, torna a casa. Mother John Lennon

Mother, you had me, but i never had you. I wanted you, but you didn't want me. So, I got to tell you goodbye, goodbye. Father, you left me, but I never left you. I needed you, but you didn't need me So, I just got to tell you goodbye, goodbye. Children, don't do what i have done. I couldn't walk and I tried to run. So, I got to tell you goodbye, goodbye. Mama, don't go. Daddy, come home. Mother John Lennon

EL QUE FAREM, saps, serà voltar i voltar i voltar fins que el trobem perquè el coneguis! Perquè no hi ha res pitjor sinó que els pares no t'hagin dit mai que ells no són els teus pares de debò. Que t'ho amaguin. No sé si m'entens... I si no, ja m'entendràs quan t'ho hagi explicat tot. De cap a peus. Tot. ¿Per què han de passar aquestes coses? ¿Digues, eh? ¿Per què tot ha de passar alhora? Com una calamarsada que no avisa, saps. Com quan et penses que les gotetes van caient sobre l'ampit de la finestra, traient la pols, i tu t'aboques amb el nas damunt del vidre per veure com fan neteja i et trobes amb el glaç

de grans que et fa exclamar, com si no ho haguessis vist mai: «Oh!, quina pedregada!» Així va venir tot, si fa no fa. L'acabament

curs.

gresca

amb

els

companys. Voler allargar els dies perquè no s'acabés mai. Les últimes classes. Els exàmens. I les hores de vespre al quiosc dels refrescos, al mig de la plaça mateix, per celebrar que deixàvem un any per llest i que estàvem engrescades amb tot, i que tant hi feia si havíem passat les últimes proves bé o malament. I entremig, el Noah. Com un desig que et fa passar els dies sense angúnia. El Noah a l'aula de filosofia, el Noah a l'hora de literatura, el Noah a les sessions d'història. El Noah al quiosc, amb una llauna mig buida de Coke a la mà. Amb un floc de cabells gronxant-se-li damunt del front i una rialla ampla d'aquí a allà. Boig com sempre. «Muntem el Krast!», ell. I jo rient per no prendre-m'ho de debò. I tots els altres animant a crits perquè el Krast, el cavall d'un company del Noah, havia arribat a la plaça enmig de les motos que hi havia mal aparcades per tot arreu. I el Krast i el Noah amb una crinera rossa tots dos. I jo damunt del Krast aferrada al Noah amb el cor estret perquè amb prou feines m'hi aguantava. 7

I crits i gresca i el Krast rabent com un coet plaça enllà. Esverant tothom. «Para, Noah, para, Noah!», jo. I el Noah que no sabia ni què em deia anant i venint amb el cavall, entre els arbres, trepitjant els parterres. «Hott, hott!», feia. «Atura't, beneit!» Però ell: «T'estimo, Ilse!» I jo que també, esclar. De tot el curs, ves, això. Però no calia que ens trobéssim dalt d'un cavall per dir-m'ho. I el Krast es va aturar. Es va aturar quan dos cotxes patrulla de la policia municipal van dir prou al mig de la plaça. I el Noah i jo al cotxe. I el Krast darrere, lligat com si el remolquessin. I que si el Krast és d'un amic. Que només volíem divertir-nos una estona. I mil històries més, el Noah, repenjat al taulell de la comissaria. Així va venir tot, ja ho veus! El Noah i jo plegats a la comissaria mentre algú no es fes responsable del Krast i pagués la fiança perquè en poguéssim sortir. I a la comissaria mateix, el Noah repetint-me que m'estimava de tota la vida i que allò del Krast ens havia unit per sempre. I jo que no parava de riure com si m'hagués enamorat de cop i volta del Noah i del Krast alhora, ves. Més bogeta que el Noah estava jo!

EL PRIMER a arribar va ser el pare. Tot sulfurat, vermell com un perdigot i amb una cara llarga de tres pams. El Noah no em volia deixar la mà i me'n vaig haver de desfer d'una estirada. Com si li anés darrere, va entrar el senyor Krast —encara ara em fa gràcia això de Krast, mira—, vull dir l'amo del cavall, que no sé ni quin nom devia tenir perquè, al seu fill, tots l'anomenàvem Krast. «Ei, Krast!», cridàvem, i mai no s'ho havia pres malament. La mare del Noah va ser l'última a arribar. Quin espectacle! Ho hauries d'haver vist! El Krast contra la mare del Noah. El pare entremig posant-hi pau. El comissari amb un parell de fulls a la mà tot esperant que tots tres firmessin. I el Noah i jo en un racó, asseguts, com si no existíssim. 9

Fins que el comissari del taulell, amb els ulls inflats de poc dormir i la veu de pocs amics, va començar a llegir parsimoniosament la declaració. Que si no sé a quina hora del matí, a la plaça tal, en Noah i l'Ilse havien muntat en Krast, un cavall de la quadra del senyor tal —el nom se'm va escapar una altra vegada!—, i que sense respectar ni vianants ni jardins van prendre la ciutat per un hipòdrom amb les conseqüències que etcètera, etcètera, etcètera. El pare va firmar el primer. Després, la mare del Noah. I, finalment, el senyor Krast. Vam pagar i vam sortir plegats. En silenci. Com si els tres vells volguessin dir-ho, però no gosessin: «¿Què hi fèieu muntant el Krast a la plaça?» Tu encara no saps què és, que el pare et mani que pugis al cotxe i que vegis com l'engega sense dir ni piu. No pares de dir-te que d'un moment a l'altre tot esclatarà alhora. I et quedaràs arraulida al seient sense saber què li respons perquè no se sap mai què respondre en aquests casos. Però el pare va trencar el gel quan ja havia engegat el cotxe. «¿Per qui he pagat?», va dir com si encara hi fes broma. «¿Pel Krast o pel Noah?» I no sé si em vaig posar vermella. Em penso que no perquè vaig fer el cor fort. 10

«Pel Krast i pel Noah alhora!», li hauria respost si hagués deixat de notar com se'm nuaven les paraules a la gola. «Pel Noah i per la filosofia i per la història i per la literatura i per tot!», li hauria afegit. I si no m'hagués sentit tan sorpresa per la seva manera de reaccionar, potser li hauria confessat que el Noah i jo ens estimàvem de tot el curs. Que gràcies al Noah havia suportat les pallises de classes com aquelles que sembla que tot sigui a l'altra banda dels vidres de l'aula on no pares de buscar-hi no saps què. Li hauria confessat que jo estimava el Noah com mai no havia estimat ningú. I que el Noah també deia que m'estimava de tota la vida, a mi. I que el Krast, el pobre, havia pagat els plats trencats. Però vaig callar. Emmudida per la joia que em tapava l'alè. I tu no ho saps què és, això. Però em vaig llençar al coll del pare i li vaig fer un petó molt llarg. Tan llarg, que el semàfor ja era verd i encara no ens n'havíem adonat.

COM UNA CALAMARSADA, saps. Sense avisar ni res. Tot de cop i volta i amb la boca ben oberta a punt d'exclamar oh! S'havien acabat les classes. Havíem quedat amb el Noah que aquell estiu ens veuríem tant com poguéssim. El Noah ajudava la seva mare en una botiga d'antiguitats quan arribava l'estiu. Vivíem molt a prop perquè nosaltres teníem l'hotel al capdavall del Gerechtigkeitsgasse, el mateix carrer de la botiga del Noah. Berna és com un cop de puny. Ja ho veuràs quan la coneguis! Es una ciutat tan petita que qui no l'estima és perquè no vol. Moltes vegades, quan era molt menuda, molt menuda, els dies d'hivern que semblaven primavera 12

m'agafava per baixar corrents porxades avall del carrer, fins al pontet que travessa el riu, i passava com un tren els ulls de cada porxada cridant «adéééuuu!, adéééuuu!», sentint com la veu s'escampava per tot Berna i em responia des d'un altre cantó amb el meu mateix eco, que ja no era el meu: «adéééuuu!, adéééuuu!», em deia. I un dia, d'aquells que a Suïssa el glaç no es desfà mai i la veu encara se sent més clara, em va fer l'efecte que em volia despistar, com aquell qui juga a fet i amagar, i em responia de lluny estant: «¿On és Berna, Ilse? ¿Ooon ééés Beeernaaa, Iiilseee?» Ja t'ho dic, petita com un cop de puny és. I el nostre hotel feia joc amb la ciutat. Amagat sota les porxades del Gerechtigkeitsgasse. El portaven el pare i la mare, tots dos sols, i des que jo havia complert els quinze anys, ja en feia ben bé tres perquè a mig curs n'havia fet disset, els estius els ajudava durant algunes hores del dia. La veritat és que, de més petita, m'ho feia venir bé per servir els esmorzars al salonet que teníem a tocar de la planta baixa o, d'amagat, esclar, per espiar a les habitacions, quan els clients havien sortit, per veure quins equipatges portaven i per saber d'on venien i on anaven. Però això ho feia d'amagat i quan

encara no havia ni complert els dotze o tretze anys, esclar. Ara, sobretot, el que m'agradava més era ser a la recepció de l'hotel. Hi havia poc moviment i aprofitava l'estona per escoltar música o llegir algun llibre que tingués entre mans. A vegades, des que el Noah i jo ens havíem dit que ens estimàvem, aprofitàvem les hores que treballàvem i escurçàvem el tros de carrer que ens separava amb el telèfon. Ell em trucava des de la botiga d'antiguitats i més d'una vegada jugava a canviar-se la veu, o a fer veure que era estranger i demanava habitació per a uns quants dies. Ho feia tan bé, això de fer-se passar per estranger, que, al principi, algun cop jo havia omplert la reserva i li havia donat el número d'habitació i tot. Després, quan arribava el dia encomanat, em trucava de nou i em deia que un tal senyor així i aixà tenia una habitació i que la voldria ocupar ell. Primer m'enfadava i li deia de tot. Però durava poc i gairebé sempre s'acabava després de penjar-li un parell de vegades el telèfon. El dia que em va indignar més, però, havia estat aquell que es va fer passar per familiar d'una parella 14

que ocupava una de les habitacions. No sé d'on havia tret el nom, i em va demanar per un dels dos. Li vaig passar la trucada a la mateixa habitació. Jo ja no vaig escoltar què deien, però no em va fer cap falta perquè al cap de mitja hora el client va baixar fet una fúria i se'm va encarar dient-me que un altre dia vigilés de no passar-li trucades que no eren seves i que no tenia cap necesitat d'escoltar acudits d'un tocat de l'ala de Berna. Ho va remarcar alçant més la veu això de «tocat de l'ala de Berna», com si els negocis per aquest cantó no li anessin gaire bé i tots en tinguéssim la culpa. Vaig fer veure que no en sabia res tan bé com vaig poder i, de seguida que em vaig tornar a quedar sola a la recepció, vaig trucar a la botiga d'antiguitats feta una fúria. Com que s'hi va posar la mare del Noah, vaig demanar per ell amb ganes d'engegar-li el sermó tan aviat com el sentís. «Deus ser l'Ilse, oi?», ella. I jo que sí amb la veu que es devia notar d'una hora lluny que me'n passava alguna. El Noah havia sortit feia un moment, però quan va tornar, i em va trucar de seguida, parlar va servir perquè tornéssim a fer les paus al cap de mig minut.

El Noah era així, i jo potser també. I no es va repetir mai més allò de fer males jugades amb el telèfon. Ara només ens trucàvem per saber on aniria ell i on aniria jo després de les sis. No sé per què, havíem pactat que cadascú ho decidiria pel seu compte i que després cadascú aniria on volgués. «Ho farem així tota la vida», deia. Però sovint coincidíem de lloc. Un dia vaig dir al Noah que ens coneixíem massa. I ell va respondre que mai no ens acabaríem de conèixer prou. Aleshores no en vaig fer cas, i ara penso que potser tenia raó, veus. ¿Però de què et parlava? ¿D'una calamarsada, oi? Ja sé per què et deia tot això de la recepció de l'hotel, perquè va ser des d'allí des d'on ho vaig saber. Sí. Em sembla que aquell dia llegia un llibre d'Edgar Allan Poe traduït a l'alemany. M'entusiasmava l'autor, i el Noah, que ho sabia, me l'havia deixat. Com que estava d'esquena a la porta d'entrada, havia sentit el soroll de la vidriera, però no havia vist entrar el senyor... Bé, ja m'entens!, el senyor Krast. No li vaig dir «bon dia senyor Krast» perquè em penso que no li hauria fet gaire gràcia i potser m'hauria trencat de tant riure. Ho vaig deixar, doncs, en un bon dia a seques. 16

El meu pare, que llavors mateix sortia de l'ascensor, es va sorprendre tant com jo de veure'l allí. Es van saludar i van passar al salonet dels esmorzars. De seguida em va fer l'efecte que discutien. Com si parlessin encara de l'assumpte del Krast i del Noah. I com si el senyor Krast no estigués gaire de bon humor. No en vaig fer cas del tot, però. El pare i el senyor Krast es devien conèixer de feia temps. A Berna gairebé tothom es coneix. No era gens estrany que parlessin amb franquesa. I va caure la calamarsada perquè, sense ni volerho, jo havia parat orella. I encara que el pare parlés fluix, el senyor Krast tenia un to molt més enlairat. «Li demano que calli», em sembla que li deia el pare. I el senyor Krast, aixecant-se d'una revolada, havia dit, segur que sí que ho havia dit!, que això ja passa quan es tenen filles adoptades, que n'acabes pagant les conseqüències. Ja ho saps, com cau la calamarsa. Doncs, així. Com si l'Allan Poe s'hagués esqueixat pel mig i els telèfons de la centraleta de la recepció haguessin començat a sonar tots alhora i tots els clients de les

habitacions haguessin demanat Déu sap què al mateix temps. Oh!, quina pedregada! El nas aixafat sobre el mateix Poe per no plorar i les pàgines del Noah rabejades de mocs i el senyor Krast embalat com el seu cavall passant pel meu davant sense dir ni bon dia i bona hora. Com una calamarsada també, el pare darrere seu. I jo amb el cor més enfortit que mai. I el pare, saps?, repenjant-se al taulell de la recepció, fent brometa com si no hagués estat res, ignorant la granissada que havia inundat l'hotel de Berna. «Vet aquí el senyor Krast», deia. «Vet aquí el senyor Krast», repetia assenyalant la porta que encara tenia els aires d'haver deixat passar un exèrcit de cavalleria sencer. «Ara en Krast es vol cobrar la fiança del seu cavall.» Em vaig adonar que el pare havia anomenat Krast, com jo, el senyor Krast. I això em va fer riure. I vam riure tots dos. Com aquell qui es desfà per dins com els granets glaçats de la calamarsa a l'ampit de la finestra després de l'oh! que tu has deixat anar.

LLAVORS VAIG ESTAR uns dies sense veure el Noah. Ell em trucava a la recepció, però no m'hi trobava perquè li deia a la mare que havia de preparar uns treballs per al pròxim curs i que no podia fer-ho estant a baix. I em tancava a l'habitació que teníem a l'últim pis de l'hotel per passar-m'hi més d'una hora sense fer res. Suposo que el pare i la mare devien haver notat que passava alguna cosa. Ho devien fer pagar al Noah perquè no me'n van parlar gens. Baixava a esmorzar. En servia uns quants. Me'n tornava a l'habitació i si de cas sortia per a alguna cosa era només per anar a les piscines, a l'altra punta de Berna.

Però feia més retomb a posta per no haver de passar per les porxades de les antiguitats del Noah. Agafava el pont del riu Aare i, per la part baixa, anava a trobar el funicular. I a la piscina feia el que fos per no trobar-m'hi el Noah. De fet, ell no hi anava gaire. Com jo, abans, tampoc. Deixar-me engolir per l'aigua era com una mena de recepta que m'havia imposat perquè el cap no em donés tants tombs. Nedava, nedava i nedava fins que em sentia com alliberada. Després, una estona estesa al sol, era com si mai no hagués sentit parlar que jo era una filla adoptada i que els meus pares no eren els meus pares. Estesa al sol, passava això: que jo m'havia transformat en l'Ilse pare i mare i filla a la vegada. I així em sentia novament feliç. Més que no pas quan em tancava a l'habitació de l'hotel i em passejava un llibre entre les mans sense saber com obrir-lo per llegir-ne les primeres línies. Algunes

vegades,

pujant

piscina,

m'agafaven ganes de passar per la botiga del Noah i de dir-li que ni en parléssim i que féssim com si no hagués passat res i que tot havia estat una bajanada meva. Que li havia d'explicar un grapat de coses que 20

calia que sabés abans de seguir endavant. Que sabés que jo, no sé si m'entens, que jo no era filla dels meus pares i que això era com si digués que no tenia pares, vaja. Però la imatge d'un Noah rialler a tothora se m'afigurava de cop i volta abstret i emmurriat. Com si mai no m'hagués dit «Ilse, t'estimo». Com si mai no m'hagués ni conegut. No havia de veure'm mai més amb el Noah sense que li hagués dit que jo era afillada. I sense escoltar com em deia que això sí que tant li feia. Que això no havia de canviar res i que ens estimàvem així i llestos. Estava segura que sí, que el Noah m'ho diria. I pel sol fet de pensar-ho i repetir-me la conversa que tindríem, ja em feia feliç. A poc a poc aquesta seguretat em va anar guanyant. Vaig tornar a baixar de tant en tant a la recepció de l'hotel. I el pare em va dir si ja tenia els treballs avançats. «Bastant, sí», li responia jo. Perquè, ¿qui no em deia que l'endemà mateix m'hauria de tornar a enclaustrar a l'habitació per empassar-m'ho una mica més? Un dia vaig parlar amb el Noah. Havia trucat ell sense que s'hagués desanimat pel meu silenci. «Tinc 21

feina», li vaig dir només. «Deixem-nos de veure uns quants dies.»

Encara hi va haver una altra trucada.

Una trucada que em va fer plorar darrere el taulell de la recepció perquè el Noah, sense saber si era jo qui havia agafat el telèfon, només havia dit: «¿Ja no m'estimes, Ilse?» I jo vaig penjar d'un cop sec. Al cap de mitja hora ja me'n penedia, d'haver-ho fet. I dues o tres vegades havia marcat el número de les antiguitats, però no deixava ni que el so agafés línia que ja tornava a penjar. Sabia, veus, que me'n feia un gra massa. Que el Noah no ho podia entendre i que jo el devia fer patir. Però encara no sabia com n'havia de parlar amb ningú. Ni com ho havia de fer. Sabia que no cediria amb els pares. ¿A veure com t'ho faries tu davant d'un xàfec com aquest? Si els deia que em pensava o que sabia, ves!, que no era filla seva després de disset anys d'haver-m'ho amagat, m'ho podien haver continuat negant i no treure'n l'aigua clara. Si els preguntava qui eren els meus pares un dia en sec... Com una calamarsada, saps!, tant podien prendre'm per lirona com per qui sap què.

Perquè, al capdavall, només el senyor Krast havia provocat la situació en què em trobava. Per mor de la fiança que havia hagut de pagar pel seu cavall i per l'actitud del pare, que segurament es devia negar a fer-se'n càrrec. ¿El senyor Krast coneixia que jo era adoptada, doncs? Qui sap si el Noah i tot Berna no ho sabien ja, i no potser des d'ara, sinó des de sempre, i ningú no me n'havia parlat mai. Vet aquí com em veia jo enmig de tots, allunyada de tot i els altres assenyalant-me com un cuc diferent. Potser en parlaven quan jo no hi era per no comprometre's. Potser per no comprometre els de casa seva, que els ho devien haver contat en veu baixa i en secret, com aquelles coses que es diuen perquè no s'aguanten més a dins però es traspassen en secret a algú perquè ell faci l'esforç de guardar-se-les per sempre. Com el secret entre el pare i la mare i jo. Com un secret que s'oblida. Com si mai no hagués existit adopció ni res de tot això. «L'Ilse es fa grandeta.» «L'Ilse ja va a escola.» «L'Ilse té amics.» «Caram com se'ls ha fet l'Ilse, ¿oi?»

I aleshores aquest ¿oi? ho devia voler dir tot. «Quin secret que amaguem quan parlem davant seu, ¿oi?» «Qui ho diria que Déu sap d'on ha sortit l'Ilse.» «Fixeu-vos l'Ilse... Com si res!» Però, si és que això era així, ¿per què no li ho havien dit des de bon començament? ¿Per què no agafava un dia la mare i li deia quin era el seu secret? ¿Per què no ho va fer el pare, en tot cas? Com el dia del Krast, saps. «¿Per qui he pagat, pel Noah o pel Krast?» ¿Te'n recordes? Així mateix ho haurien pogut fer. Sense embuts. «Jo no sóc ton pare, Ilse. Ta mare i jo t'ho explicarem.» ¿Oi que és millor així? I si tot Berna ho sap, que no tinc pares, ¿per què no me'n parla el Noah? Si és que m'estima de debò, no hi ha d'haver secrets de cap mena entre ell i jo. Un dia d'aquells, quan jo acabava d'arribar de la piscina, la mare era darrere el taulellet. «T'ha trucat el Noah», em va dir. I això és el que passa, veus, quan la mare et fa una afirmació com si fos una pregunta. T'ha trucat el Noah, Ilse. Això, veus, que darrere, ni que no ho digui, sorgeixen totes les preguntes del món: «¿Què us 24

passa, al Noah i a tu?» «¿Que no us aveniu, el Noah i tu?» «¿Us heu enfadat per alguna cosa, el Noah i tu?» I per evitar que et facin tantes preguntes alhora, saltes amb qualsevol bestiesa i fas veure que no ho has sentit. I en lloc de dir «Ah!, el Noah. ¿Què volia el Noah? Ara mateix li telefono», en lloc de saltar així, saltes com si llavors se t'acudís: «¿Saps, la Laura, aquella noia de Barcelona amb qui m'escric? ¿Sí? Doncs m'ha dit per carta si vull passar uns dies al seu país!» I fas posat d'estar sorpresa per la invitació. Tot per amagar que fa uns dies que tu li has escrit i li has dit que t'agradaria passar uns dies fora de Berna, que tens ganes de viatjar i que a veure què li sembla. «Mira!», fas amb la carta de la Laura acabada de treure de la bústia. «Diu que li digui quan hi vull anar.»

EL CERT ÉS QUE, mira, ja ho veus, prens una decisió i ningú no te'n sap desdir. Dubtes i dubtes i no goses posar-te al mig de la plaça més concorreguda de Berna i cridar als quatre vents que ets una noia afillada i que tant et fa perquè tens el Noah i el pare i la mare de l'hotel. Però prens la decisió perquè quan has fet disset anys encara prens més decisions que mai, ja ho veuràs tu!, i et tanques a l'habitació per escriure una carta a la Laura tot just d'haver arribat de la piscina i d'haver parlat amb tothom esforçant-te perquè no et noti res ningú. «¿Què et passa amb el Noah, Ilse?», potser et pregunta alguna de les noies que freqüenten el

poliesportiu. Però res. No passa res. «¿Què és el que ha de passar, doncs?», dius. I sense saber com, xipollejant i amb la tovallola arrossegant per terra, veus que s'acosta el Krast, el xicot del cavall, i somriu amb por que no t'hagis enfadat amb ell per la visita del seu pare i el cacau de la fiança. «¿Què fa el cavall, Krast?», se t'acut de preguntarli. I, ves per on, que el Krast s'anima i diu que corre més que mai. Que potser li va anar bé que el muntéssim el Noah i jo. El Krast sempre havia estat així. S'oblidava de tot. I no s'ho quedava a dins com un corc rancorós. El dia que li van comprar el cavall, com aquell qui acaba de rebre el regal de la seva vida, es va presentar al pati de l'escola muntat com un general. Portava barret de copa i va dir que si Berna no fos tan petita es faria cotxer, com els que un dia havia vist a Salzburg on vam anar un fi de curs. «Els cavalls castigats a passejar turistes badocs fan pudor!», li va cridar algun poca-solta des d'una de les finestres del segon, on havien anat tots a guaitar. «I els de Berna en fan més que en cap altre lloc!», va afegir-hi una altra veu.

El Krast es feia el sord, com qui no sent res. Com un titella d'opereta dels que havíem vist aquells dies al teatre de Salzburg, on tothom sembla que esperi que per un cantó o altre aparegui el seu Mozart, com si fos el nen petit que anuncia les colònies de Nenuco per la televisió. El Krast sempre m'havia semblat un bonàs. A Salzburg, després de fumar més del compte, no sé qui el va convèncer que es podia vestir de Papagueno i va començar a fer el pallasso per la plaça del centre, amb alguns dels nostres mocadors de colors que li feien de plomes del petit mag de Mozart i saltant com un comanxe en peu de guerra, enfilant-se als cavalls dels cotxes

turístics,

posant-se

després

amb

una

venedora d'aneguets de fusta que vestia còfia i esclops. El Krast, encara serè, deia que la firaire de carrer semblava que acabés de sortir de qualsevol poblet tirolès, o que era la fada d'un conte, i vinga ballar al seu voltant prenent-la per l'Alícia de Lewis Carroll. Però el País de les Meravelles no existeix ni a Salzburg, ni a Berna, ni enlloc, saps. I el Krast va perdre la força de Papagueno a mitja nit. Dormint dins el sac, on acampàvem. Vora el riu Salzach, que és cent vegades més ample que el nostre Aare. 28

Aquella nit, sota la lluna dels Alps, em va semblar que sentia les mateixes simfonies de Mozart que a vegades també se sentien dins d'algun dels balconets de les porxades de Berna. Però era la fressa del riu que, molt a prop l'un de l'altre, en una de les tendes de camp, el Noah i jo vam escoltar per primera vegada plegats per protegir-nos de la rosada de la fosca. «¿Te'n recordes, Krast, d'aquell dia de Salzburg que et creies que eres un Papagueno?» I és aleshores quan Krast fa cara d'estranyat, de compartir el secret de tots, mentre li dius gairebé a cau d'orella, «Daixò... escolta, Krast, ¿em respondràs una cosa de veritat, de veritat, si te la pregunto?» I el Krast, inflat com un gall dindi, més acostat a mi, que és com es fa per respondre les coses de veritat. I la pregunta que li faig és directa, arriscada, decidida. En Krast ho sap tot. El seu pare li ha confiat el secret des de fa molt de temps i ell ja no se'l pot reservar més. «No t'hi amoïnis, Ilse. Qui sap qui és el meu pare», encara fa el Krast com si volgués insinuar-te que això no és res. 29

«Això és un secret, Krast», li dic jo. «Entre tu i jo només», li faig, per segellar-ho més fermament abans de tancar-me a l'hotel a escriure la carta i d'anar-me'n a ca la Laura. I el Krast, saps, content i enganyat, amb una mica de cara de Papagueno com aquella vegada a Salzburg, sembla que no sàpiga si dir-me gràcies o posar-se a botre d'alegria. «D'acord, Ilse», fa. «Entre tu i jo només.»

VA SER AL CAP D'UNA SETMANA, doncs, quan ja em tens dalt del tren cap a ca la Laura. Barcelona és a l'altra part del món, saps. Acostumada a fer escapades fins a Zuric o a Lausana amb els pares per qualsevol cosa, ara em sembla que Berna queda enrere com si s'allunyés per sempre. ¿No t'ha passat mai, això? Ja ho sabràs quan tinguis els anys de fugir i t'enfilis a un tren amb tants vagons que fa l'efecte que no s'acabi mai. El pare em va acompanyar amb cotxe fins a la Banhnhofplatz. No l'havia vist mai tan atribolat per carregar-me de recomanacions. Jo vinga dir-li que sí i que no i que no i que sí. I que no hi patís que me'n sabria sortir soleta.

Em va ajudar a baixar la motxilla i una bossa de mà que havíem deixat al seient del darrere en sortir de l'hotel. Em volia acompanyar fins al tren, però li vaig dir que no calia perquè ja sabia de quina via sortia. Es va quedar al capdamunt de l'escala mecànica mentre jo descendia lentament deixant-me dur, jo i la motxilla i la bossa de mà. El vaig saludar en arribar a baix de tot i em va semblar que amb la mà m'enviava un petó. ¿Qui ho diu, veus, que no podia estar contenta? El meu tren va sortir a l'hora en punt. Encara no devien ser les set i cinc del matí quan ja no veia enlloc la torre de la catedral perquè la via, a Berna, s'allunyava de seguida de la ciutat. A Ginebra vam fer un transbord que vaig aprofitar per comprar una rajola de xocolata a la confiteria i una revista al quiosc. A l'entrant de la nit arribava a Barcelona! No m'havia passat mai tan ràpid un trajecte. M'entretenia tant amb el món que el tren recorria fora la finestreta que amb prou feines vaig fullejar la revista que havia comprat a Ginebra. Ni tan sols vaig tenir temps de caure endormiscada.

La Laura era a l'andana, gairebé a tocar d'on es va aturar el meu vagó. Ens coneixíem més aviat per fotografies que ens havíem anat enviant quan ens escrivíem que no pas d'haver estat juntes una vegada a París en unes trobades d'estiu. El pare es va informar d'on podia passar uns dies de vacances i li van dir que a París es feien estades amb grups estrangers. «Que hi podria practicar la convivència», va dir el pare. «¿Vols dir llengües, oi?», vaig fer jo. «Això, sí, llengües», va rectificar sense donar-hi més tombs. I allí ens vam conèixer, la Laura i jo. Un matí que vam sortir per fer un recorregut amb vaixell pel riu Sena i ens van distribuir en grups. Ens va tocar seure costat per costat i de seguida ens vam fer entendre. La Laura parla a mitges el francès i jo m'hi defenso, tot i que a Berna no és la llengua que preocupi més els qui ens orienten pels camins

millor

educació

del

món,

com

l'anomenen alguns suïssos del cantó alemany. Va ser a París, amb la Laura, on em vaig adonar que els ocells són de llautó. I que van amb corda, saps. I tornen sempre a les mans de qui els avia. Els venen troupes d'africans, africans diferents dels que havia vist a Berna, amb els ulls més somorts. Com si 33

els ocells d'enganyifa els haguessin esborrat l'alegria envidriada que tenen els que s'hostatgen a l'hotel de casa. Vaig pensar que si el Sena fos el Rin, al final de l'Aare, bala perduda com tots els afluents, hi hauria hagut la mare. La de Berna. Però París és molt gran i t'hi podries passar la vida sense trobar-t'hi. La Laura m'havia explicat que així que va arribar de Barcelona, havia vist una escultura davant mateix de l'estació feta amb maletes apilades i rebregades i amb un rellotge al capdamunt. «Són les maletes dels qui viatgen sense saber on van perquè viuen en un temps que no és el de les agulles del rellotge», li vaig dir. Però, damunt les aigües del Sena, allò li vaig dir en alemany, a la Laura, i ella es va quedar com abans, amb el seu discurs als llavis perquè va saltar en un francès esforçat: «¿Saps, Ilse?, si pogués em faria escultora pel sol fet de descobrir en cada replec de les maletes rebregades tots els misteris del món.» Potser per això ens vam entendre de seguida, la Laura i jo, perquè cadascuna de nosaltres es podia explicar el que volgués, sense que l'altra es preocupés per acabar-ho d'entendre del tot.

Després, al moll, ens vam estirar com dos lluerts. Amb el decorat de les parets del Sena acolorides de grafits. Amb la Laura, vam fer i refer París. Anàvem en grup, però no ho semblava. ¿Per què tens aquesta sensació de llibertat a París? A peu, amb metro, amb bus, pel Montmartre, pels Elisis, per la Concorde... Amb la Laura va ser a París que vam veure un personatge amb barba de conte aguantant un cartell escrit a mà: He tombat per una colla de forns i no hi trobo feina. Sóc un bon pastisser. ¿No deu ser per culpa de la meva immensa barba? Era una barba blanca, esgrogueïda més aviat, de Santa Klaus. «Deixa'l córrer!», va dir la Laura. «Barcelona n'és ple de gent com ell.» «Espera't», vaig dir. «Farem tard!», la Laura. I em vaig asseure a terra davant de l'home. Sense dir res. Com dos viatgers anònims del temps en qualsevol andana d'estació. Amb la Laura de lluny. «¿Que no véns, Ilse?» Rellegint el cartell a poc a poc i empassant-me cadascuna de les lletres del pastisser sense feina. Ara sé, mira, que davant del meu Santa Klaus de París, o d'aquella mena de Pare Noel de l'atur, em va semblar que havia caigut la nit i que, adormida, somniava que un dels ocells de llautó, deixat anar per 35

un dels africans del Sena, em pessigollejava les galtes com si fossin molles de pa sortides del forn, quan començava a fer-se el dia, fins que l'ocell queia estavellat, vençut, fent un esforç, amb els últims batecs de corda que li quedava. Però hi havia la Laura allí mateix, donant-me copets i estirant-me per un braç. «Vaja, ¿que no véns, Ilse? Que això no és Berna, Ilse!» Tot plegat, ja ho veus, París ens va servir per ferhi gresca i perquè ens féssim amigues de debò. Ens hi devíem haver fet de veritat perquè quan es van acabar les trobades ni la Laura ni jo no sabíem com dir-nos adéu. Són d'aquelles coses que et sembla que mai no t'han d'arribar a passar. Que només són coses dels vells de casa, això que algú et comenci caient bé i que acabis estimant-lo fins que sembli que mai no us podeu deixar ni que sigui per quatre dies. I en sec descobreixes que també ets una tova. O una vella. I que tampoc no saps com desfer-te dels braços de la Laura. I les dues ploriquejant com dues nenes de bolquers. «Escriu-me, escriu-me sempre», ens vam dir. I ho vam fer de seguida. Jo, la mateixa tarda que havia

arribat a Berna i la Laura potser l'endemà des de Barcelona perquè també vaig rebre'n carta de seguida. Quantes coses que teníem per dir-nos durant aquests dies que ara ens esperaven a Barcelona! Ens vam abraçar com el dia de París. Ens vam abraçar i només ens vam fer un parell de petons. «No sé com és que estem plegades», se'm va acudir de dir. I vaig trobar que la Laura era potser d'aquelles amigues a qui toca fer el paper de les millors amigues. D'aquelles millors amigues que t'estimes tant que ningú no pot tocar per res del món. Com s'havia allargat. Jo li vaig dir que s'havia fet molt maca. El dia que em va venir a esperar al tren, la Laura portava uns pantalons blancs i una brusa amb ratlletes grogues. Li queia més bé que no sé què. Jo havia triat un jersei lila i uns texans. I m'havia deixat anar el cabell! En una de les darreres cartes li havia demanat que em digués com anaven les noies a Barcelona perquè no em volia sentir estrangera mentre anés amb ella. I ella em va respondre que Barcelona era un formiguer d'estrangers. «El món sencer!», va dir, i que mai no hi desentonaria hi anés com hi anés.

La seva mare ens esperava al vestíbul de l'estació. La vaig reconèixer de seguida perquè la Laura era com si fos el seu retrat. «Aquella deu ser la teva mare», vaig dir-li, saps. I em va fer que sí, com si no s'hagués sorprès de la meva

descoberta.

Tothom

deia,

que

s'assemblaven com si fossin bessones. «¿Tots els fills s'assemblen als pares, veritat, Ilse?», va dir la Laura. No li vaig respondre. Em sentia tan contenta de ser a Barcelona que no volia desencantar-me dient a la Laura que no s'ho pensés pas, que no sempre era així, com ella deia. A més, la seva mare ja ens havia vingut a rebre i em feia un petó a cada galta mentre m'agafava les mans. Entre totes dues em vaig sentir com una germaneta petita que arriba a casa després d'haver passat un dies al poble dels avis.

L'ENDEMÀ, si m'haguessis fet anar sola per on havia vingut, no hauria sabut pas com fer-ho. Vaig arribar de nit a Barcelona i les grans ciutats de nit són tan diferents de com les veus quan s'ha fet de dia! La mare de la Laura havia fet esperar un taxi a la sortida de l'estació i en un no res vam ser a casa seva. La Laura em va ensenyar entusiasmada tots els racons de casa seva. Com si m'hagués esperat de tota la vida per fer-ho. «¿Deus estar desfeta del viatge, oi?», feia. Però no, jo no ho estava gens. I aquella casa em semblava fabulosa! Ja et passa això, quan en un lloc t'hi sents tan bé i tot el que t'envolta ho trobes de primera, que no tens ganes de dormir.

Em vaig despertar amb el primer raig de llum que es va colar per la persiana de l'habitació on dormíem la Laura i jo. Ja ho havíem parlat abans per carta. «Dormirem a l'habitació del meu germà gran. Ja ho tinc tot arreglat abans que no arribis», m'explicava la Laura. «Hi tenim una llitera de quan ell era a casa i encara dormíem junts», deia. El germà gran de la Laura ja feia temps que vivia fora de Barcelona i ara jo dormia al llit de sota la Laura. Ella va voler anar-se'n dalt de totes passades per por que jo no caigués a mitja nit. «Però quines coses!», li vaig dir. La Laura, ara que l'havia trobat tal com era a Barcelona, em semblava que no s'havia escapat dels tretze o catorze anys. Però m'agradava, ves. Li vaig fer prometre que ens canviaríem cada nit de lloc. «D'acord, ho farem a sorteig», va accedir finalment. A la llitera de sota, doncs, el raig de llum m'arribava a tocar de la cara. Em semblava que havia començat a sortir el sol i tot. Un sol que a Barcelona era molt més viu que el que a Berna entrava, esmorteït, pel finestró de l'habitació de l'hotel.

No sabia l'hora que devia ser però em moria d'impaciència perquè la Laura es despertés i digués que ja era hora que ens llevéssim. Potser havia estat jo mateixa bellugant-me la que l'havia despertat massa aviat. Va ser després que vaig pensar que Barcelona no era Berna. Però ella tampoc no devia poder dormir del tot perquè va guaitar per dalt de la llitera. Primer va deixar que el cabell allargassat li caigués i després es va estirar per treurehi el cap. Em vaig convèncer aquell mateix matí que la Laura era molt més maca del que m'havia semblat quan ens vam trobar a París. Encara no desvetllada del tot, la vaig veure més bonica que mai. Vaig conèixer el pare de la Laura, perquè la vigília havia arribat més de nit que nosaltres i ja no l'havíem vist. I encara vaig tombar per tota la casa perquè la Laura no parava de descobrir noves coses que havia anat pensant que m'ensenyaria quan jo hi fos. Mentre esmorzàvem, abans de sortir, va sonar el telèfon. S'hi havia posat la mare de la Laura. «¿Digui?», vaig sentir que deia, o una cosa o altra semblant a digui. De seguida em va dir que era de Berna amb uns ulls com unes taronges perquè es veu que no sabia gens d'alemany. 41

Sí, devia ser de Berna. I, quines coses, veus, me'n vaig anar corrents cap al telèfon com si no hagués estat a casa des de feia qui sap quant. I sí que l'era, el pare. «¿Què fas?» «Bé», jo. «M'ho passo molt bé.» S'hi va posar la mare i vam repetir gairebé la mateixa conversa que la del pare. Després hi va tornar ell per dir-me unes quantes coses que em van semblar que venien de molt lluny. Vaig descobrir la Laura i la seva mare que m'observaven esgotant embadalides els nostres minuts d'alemany. I com que em vaig sentir cohibida, perquè, ves, ¿ni que sàpigues que no t'entenguin, no?, vaig dir al pare que penjava, que ara mateix havíem de sortir amb la Laura i que se'ns feia tard. El pare de Berna em va enviar un petó. Però a mi em sembla que jo ja havia mig penjat el telèfon. La mare de la Laura ens va deixar quan encara no havíem acabat d'esmorzar. La Laura va posar un disc compacte i jo li vaig anar a buscar a la motxilla un altre que havia portat de Berna perquè no m'oblidés mai. Vam endreçar de pressa i corrents perquè l'una i l'altra ens moríem de ganes de sortir com més aviat millor.

Baixant amb l'ascensor, la Laura em va preguntar si m'avenia amb els meus pares. «Jo molt. I tu?», m'havia dit abans que jo no li hagués respost. «Jo també, ja ho saps», li vaig aclarir. La Laura vivia a la part alta de Barcelona. Però teníem una estació de metro gairebé a tocar de casa. «M'has d'ensenyar a sortir-ne!», li vaig dir de seguida. A Berna només teníem una línia de metro i jo gairebé sempre feia servir el tramvia si havia d'anar molt lluny de l'hotel. I ben poques vegades el feia servir. ¿No t'ho he dit ja que Berna és com un cop de puny? Damunt d'un plànol, a l'entrada del metro, la Laura em va indicar on érem. I encara em va fer veure per on havia arribat a Barcelona amb tren. Si mai hi vas, ja ho veuràs, no t'hi vulguis perdre! «Ara baixarem a Passeig de Gràcia», em va dir resseguint els indicadors lluminosos del vagó de metro. Quan vam sortir del metro vaig tornar a sentir allò tan estrany que s'havia apoderat de mi des del primer moment d'arribar a Barcelona. No t'ho sabria dir, si de tan contenta com estava o de por. ¿Oi que les grans ciutats mig t'espanten? 43

Només sé que vaig mirar amunt i avall com si no em volgués oblidar mai de la vida de la meva albada a Barcelona. Em vaig abraçar a la Laura i encara no sé ara per què. Però ella em va somriure. «¿Mira, veus, vols seure?», va dir estirant-me. I ens vam estar una estona en un banc rodó fet de pedretes blanques, davant d'uns edificis que a mi em van semblar de fades. I ves si m'agradava, que jo ja m'havia oblidat de les porxades humides i amb pedrissos plens de verdet del Gerechtigkeitsgasse.

VAN SER quinze dies inoblidables. Més de quinze. Em sembla que disset o divuit, si comptéssim bé. La primera setmana el pare trucava cada dia en una hora o altra. A partir de la segona setmana ja no va insistir i jo li vaig enviar una postal que havia comprat tot passejant per la Rambla i on es veia tot Barcelona des del mar. Des d'aquí us envio una forta abraçada. És fantàstica la Laura!... i Barcelona també, els escrivia darrere. I abans de firmar anava a posarhi: La vostra filla que us estima, Ilse. Però no ho vaig fer. Vaig posar Ilse sol i ben gros perquè es fixessin de seguida d'on venia. Un dia havia plovisquejat i, ¿no ho saps que la pluja de Barcelona també és diferent que la de Berna?, 45

quan vam sortir vam trobar tots els carrers encara humits. La Laura va dir que era un bon dia per anar al parc. I hi vam anar en un no res, saps. La Laura es coneix totes les línies de bus com si hagués estat ella la que les hagués projectades. La gespa lluïa amb la humitat i no hi havia gaire gent que s'hi passegés. Ens vam estar una estona en un dels bancs de fusta de color verd que els rajos de sol havien començat a eixugar una mica. ¿Pot ser que enllà del parc m'hagués semblat veure l'arc de Sant Martí? Em va passar pel cap que durant

tota

vida

—¿què

eren

quinze

anys,

aleshores?—, havia cregut que els colors de l'arc de Sant Martí només apareixien a Berna. I en aquell moment em va semblar que Berna, allà on l'havia deixada, no era sinó només una reproducció en colors de Barcelona. «¿T'han dit mai que t'estimen, Ilse?», em va preguntar la Laura després d'una llarga estona sense dir res. «Digues, ¿sí o no?», em va insistir.

I li vaig dir que sí perquè la Laura tampoc no m'havia amagat res des que la coneixia. Aquestes coses, les saps i prou, veus. Li vaig parlar del Noah sense voler-ho fer. Però no li vaig explicar res ni de les telefonades a l'hotel, ni de l'espectacle del cavall perquè no es pensés que el Noah era un baliga-balaga. I vam parlar d'estimar i d'altres coses. I la Laura deia que no es pot estimar si no t'agrades. «Potser sí», li vaig dir. Però no ho sabia prou bé perquè és cert que, a mi, el Noah m'agradava de debò. «Quan tornis a Berna», va dir la Laura, «parla'm del Noah. Del Noah i de tu. Jo et parlaré del Marc.» I la Laura em va explicar tot el que sabia d'un tal Marc que havia conegut un dia a l'estació del metro. I de com s'havien fet amics i de com s'agradaven. Però el Marc no havia dit mai a la Laura que l'estimava i la Laura encara no sabia si li ho havia de dir o no, i en volia parlar amb mi, com si jo li pogués dir així com així què se sent quan t'agrada algú. «¿Hi ha coses serioses del tot entre el Noah i tu?» «¿Com vols dir?», li vaig fer. «Si mai no heu fet res més sinó dir-vos que us estimeu», va afegir la Laura. «Si mai no heu fet l'amor de debò.» 47

I estúpidament li vaig dir que no, que mai. Com si de sobte se m'hagués acudit que salvaguardant el meu amor de debò, com deia la Laura, m'assegurés una mica més la seva amistat. No sé per què ho vaig pensar això. No hauria costat res dir a la Laura que el Noah i jo havíem fet l'amor prou vegades com per coneixe'ns prou i estimar-nos mentre ell i jo volguéssim. Però no volia parlar tant del Noah, com si es tractés d'allò que ja tenia com a meu per sempre, per por que la Laura no s'ho hagués fet també seu mentre jo m'estava amb ella a Barcelona. «Mira, ¿veus?», vaig dir com si la volgués tallar. Un músic ambulant feia girar la maneta d'un manubri en una plaça del parc. I un empleat municipal va trencar el concert amb una estesa d'aigua mentre regava des de l'altra banda de la tanca. La pluja ens va dutxar de cap a peus. I la meva roba i la de la Laura, les bermudes, la samarreta i els cabells semblaven un retrat del mateix Van Gogh. Quan ens vam eixugar, vam llogar un parell de bicicletes i vam recórrer tot el circuit del parc. Se sentien els brams dels animals del zoo no gaire lluny d'allí i la Laura no parava de dir que els crits dels

animals engabiats encomanaven ganes de vida lliure a tots els sentits. Vam fer una petita cursa amb la roba fent de globus. Al capdavall d'una cascada, la Laura i jo ens vam tornar a trobar, encara xopes quan els sons de l'organista es confonien amb l'enrenou de la mainada i els xiscles dels ocells salvatges. Aquell dia, els llavis molls d'una Laura plujosa em van fer l'efecte que eren els del Noah, tocats per l'arc de Sant Martí de Berna. Mai no sabré per què em va besar amb tant de força la Laura. Els reguerons de pluja se li van confondre com petites pinzellades gris i blau, galtes avall. I els ulls de la Laura tenien un toc de Noah, al mig d'un parc ple de gespa, amb un silenci entre totes dues que ho va eixordar tot per uns instants. Deuen ser coses que et fan fer els disset anys, o estimar tan de bòlit com jo havia començat a estimar el Noah, ¿no ho creus? I si no hagués estat per això, hauria hagut de dir a la Laura que no solament ens agradàvem i ens estimàvem i havíem fet l'amor, el Noah i jo, sinó que ja no ens havíem ni vist durant els últims dies abans que jo sortís de Berna. I tot perquè els Krast pare i fill van decidir d'alliberar-se del seu secret. 49

I aleshores potser la Laura hauria volgut saber també quin era aquell secret i jo hauria hagut d'explicar-li que tampoc no ho sabia i Barcelona no m'hauria semblat tan fascinant com ara em semblava des del banc del parc. Per això no vaig dir res. Per això i perquè també havia descobert en una punta del respatller una ala de papallona que s'hi havia quedat enganxada i amb la mica d'humitat encara s'hi mantenia aferrada. «Mira, una ala de papallona enganxada al banc!», li vaig tornar a dir per canviar altra vegada de conversa. Però quan la Laura la va buscar amb la mirada, jo mateixa ja l'havia perduda, mig desfeta de polsim, entre els dits.

UNA TARDA després de dinar vam baixar al port i la Laura va voler que féssim un passeig pel mar. Ens va fer l'efecte que tornàvem a ser al Sena de París i que encara teníem quinze anys. «¿No trobes que la mar és més bruta?», em va preguntar la Laura. La Laura devia pensar en els llacs de postal que jo li enviava des que teníem quinze anys i que allà dalt, al cantó, semblava que es netegessin la cara cada matí per rebre'ns a totes dues. «Sí que és més bruta la mar», li vaig respondre. «Però també és més gran i no s'acaba mai.» El vaixell carregat de turistes va donar el tomb al moll i de seguida va tornar a port. Unes gavines solitàries ens havien seguit durant el curt trajecte

sense gosar endinsar-se a l'aigua potser per la brutícia que s'hi endevinava. «Més brut sí, però més gran i no s'acaba mai», em vaig repetir. «I les gavines», vaig dir en veu alta, «són tan lliures que no volen saber res amb tota la seva colla.» I la Laura va somriure. Jo pensava en les meves gavines. En les gavines amansides que vèiem al Leman quan hi anàvem amb els de casa. I em van semblar, comparades amb les que ens perseguien pel moll de Barcelona, que les meves eren com ninotets de corda corrent dins d'una bassa. Un home, que semblava sortit d'un conte de boscaters, i que abans ja havíem vist ran del moll amb una

bicicleta

rovellada

les

mans,

cantava

acompanyant-se d'un acordió i, ni que no sabés què tocava, sí que seguia el ritme engrescador de les ones. La Laura deia que eren temes de la pel·lícula del Doctor Zhivago. «Potser és un extra de cine», va dir. «O potser s'ha passat la vida a la cabina fosca projectant bobines del Doctor Zhivago en sessió contínua, com la vida mateixa, que amb prou feines deixa respirar entre espot i espot de màquina fixa», vaig pensar jo.

Es va aturar davant nostre i ens va picar l'ullet. No sé per què sento que em pugen els colors a les galtes sempre que me'n passa alguna d'aquestes! Després em vaig girar cap a l'aigua i ja no vaig treure el cap de la barana fins que vam arribar a l'escaleta del moll. El músic de l'acordió i la bicicleta rovellada ens va saludar novament quan travessàvem la passarel·la i aquesta vegada sí que vaig fer el cor fort i me'l vaig quedar mirant de fit a fit. Si no hagués estat per la Laura que em deia: «Mira on anirem ara!», potser encara me l'estaria mirant avui perquè havia decidit no deixar-ho de fer per res del món. Però, fixa-t'hi, així que m'hi vaig decidir, la Laura em va tornar a cridar per dir-me: «Mira on anirem ara!», i em va assenyalar una muntanya que tenen a Barcelona i que domina tota la ciutat des del capdamunt. Vam haver d'agafar un parell de metros i un tramvia i després un funicular abans no vam arribar al Tibidabo. La Laura m'havia promès que una tarda hi pujaríem a perdre el món de vista.

Pujant amb el funicular li vaig preguntar quan començaríem a perdre el món de vista i em va dir que de seguida, que quan arribéssim dalt. Teníem gana i abans de res vam fer un entrepà al quiosc i vam demanar un parell de begudes fresques. Hi havia gresca pertot arreu i una gernació que anava i venia. «Pujarem a les muntanyes russes!», va dir la Laura. I a mi em feia una mica de por. Una mica de por i una mica de vergonya alhora. Però la Laura m'hi va arrossegar i ens vam enfilar en un dels seients, ben agafades totes dues, com si penséssim que ens havíem de perdre. Tot Barcelona va començar a donar tombs i a voltejar sota nostre i només se sentien xiscles. Potser eren els més petits que no devien voler perdre el món de vista com la Laura i jo. De cop i volta em va semblar que la Casa de la Por que teníem a Berna feia por de veritat. I que els monstres vivents que un dia havien saludat el Noah traient-se la calavera com si portessin barret eren de carn i ossos. Des de dalt les muntanyes russes de Barcelona em va fer l'efecte que veia el Noah fent braça amb

l'homenàs de ferro que el va reptar amb una rialla de campió de lluita lliure. El Noah s'hi va aferrar i una colla de curiosos van fer rotllana per presenciar l'escena de circ. El Noah va resistir només un segons, es va posar vermell com si hagués d'explotar i l'home de ferro el va acabar vencent amb un riure insolent que va ressonar per tot Berna. Pel circ, per la cúpula verda, pel balcó del Parlament i pels carillons del rellotge de la torre més antiga de la ciutat. El Noah em va prendre pel braç d'una estirada. I aquell dia tota la fira semblava un gran aparador d'antiquari amb tot de sants que mai no havien netejat i el Noah darrere els vidres blindats de la botiga de casa seva amb un drapet d'abrillantador fent músculs amb cadascuna de les relíquies. ¿Que potser no sabria perdre, el Noah, a la vida? Prop del riu Aare, a Berna, hi havia un racó blavíssim on el Noah i jo ens perdíem sovint. El dia de la força amb l'home de ferro, quan hi vam baixar, va improvisar una canya de pescar amb una agulla del meu cap que feia d'ham. Un dels primers peixets que s'hi va enganxar va servir perquè el Noah ho oblidés tot. «Els peixos no tenen bíceps!», va cridar.

Quines coses que tenia el Noah, veus. El peixet, pres de l'ham, tocat pel blau del nostre racó secret a l'Aare, encara sacsejava enfilat al meu clip del cap, quan la seva veu se n'anava aigua avall. «Que bonic és estimar el Noah!», em deia ara a les muntanyes russes de Barcelona. Com més rodàvem, més fort ens estrenyíem, la Laura i jo, i vaig acabar tancant, forçant els ulls i convencent-me que volava amb el Noah pel sostre de Barcelona. Si és que la Laura em deia res, no la sentia. Només notava el seu cos a frec meu i els cabells que se'ns embullaven els uns amb els altres. ¿Oi que encara no has plorat mai dalt d'unes muntanyes russes? Jo, aquell dia de Barcelona, sí. I no sé per què devia plorar. ¿Potser perquè havia deixat Berna sense dir-li res al Noah? ¿O potser perquè ara mateix em feia l'efecte que era ell qui m'abraçava i no la Laura? ¿O potser perquè no havia tingut coratge de dir-li que s'havia entestat a estimar una afillada? I tot perquè jo estava morta de por, de por i de vergonya alhora, com una estona abans de decidir-me a pujar a les muntanyes russes. I potser perquè el Noah també ho sabia i no m'ho havia volgut dir mentre fèiem l'amor i ens estimàvem, món enlaire, 56

com és ara dins les muntanyes russes, que em feia donar voltes amunt i avall, en aquella tarda que s'anava estimbant sobre Barcelona. «Podem provar de xisclar, Laura», vaig dir. Però la Laura ni em sentia i no deixava d'abraçar-me en veure que jo ja ho havia fet abans. I tota sola vaig començar a xisclar confonent-me amb els xiscles dels altres que voleiaven enmig de plors i cleques esbojarrades. Vaig xisclar primer molt fluix i després més fort fins que la Laura no em va haver sentit i em bellugava els llavis com si em digués: «¿Què et passa, Ilse?» O potser: «¿On és Berna, Ilse?» I llavors li ho vaig dir. «Tu no ho saps, Laura, que jo sóc afillada!» Però la Laura reia i em mirava i no em parava de repetir allò que a mi se m'afigurava, com és ara: ¿Què et passa, Ilse?» «¿On és Berna, Ilse?» «¿Què et passa, Ilse?» «¿Ooon ééés Beeernaaa, Iiilseee?» Fins que les muntanyes russes no es va anar aturant i no vam baixar a terra i no ens vam haver asserenat, no li vaig dir a la Laura que jo era afillada i que els pares de Berna encara no m'ho havien fet saber. I em vaig posar a plorar com mai no ho havia fet. 57

«Anem cap a casa i tornarem un altre dia», va fer la Laura. Li vaig dir que sí perquè només tenia ganes de parlar-li del motiu que m'havia portat a Barcelona i de fer-li saber d'una vegada que només per això li havia escrit i li havia demanat que passéssim uns dies plegades. I en vam parlar a casa seva. Jo a la llitera de dalt, que per fi m'havia tocat, i la Laura a la de baix. I vaig endevinar

des

dalt

estant

que

Laura

ploriquejava. Però ja no en vam parlar cap dia més. Ja ho veus, com m'estimava la Laura! Potser més que res ho dic per allò que havia decidit de fer, de no parlar-me'n mai més.

EL DIA QUE vam anar al cine, la Laura em va preguntar quin mes complia els divuit. «Ui!», vaig fer. De fet no me'n faltaven gaires per arribar-hi, però és allò, saps, que et sembla que no hi has d'arribar mai. La Laura ja feia temps que hi entrava com si res. Perquè els cines, segons a quin país vius, sembla que estiguin fets per empassar-te només dibuixos animats fins que no decideixen que has fet els anys que cal per contemplar a les fosques la vida dels vells rebobinada i en color. Em vaig recordar d'un dissabte de tardor, a principis de curs, en un cinema de Berna, on els acomodadors segueixen al peu de la lletra les normes suïsses que algun referèndum devia decidir per majoria vés a saber quin segle. 59

El Noah i jo ens havíem saltat un avís de recomanació d'edat. Ens van fer fora quan ja ens havíem assegut i, al Noah no ho sé, però a mi em va caure la cara de vergonya. «¿No

ens

passarà

pas

mateix

aquí

Barcelona?», vaig dir a la Laura. «Amb això vols passar per l'edat que tenim!», va saltar ella, fent-me una ullada als pits. Em vaig mirar d'esquitllentes en un vidre d'aparador i em vaig dir que potser sí que tenia tota la raó. «A més», va afegir, «aquí els acomodadors no s'hi miren tant perquè no fem referèndums, com feu a Berna, demanant permís per entrar al cine de la cantonada.» I era veritat, el porter no ens va fer ni cas i va esquinçar els tiquets tan d'esma que ni tan sols es va amoïnar a girar el cap per mirar-nos mentre se les tenia amb un dels col·legues de la taquilla. I com que la pel·lícula ja feia una mica que havia començat, vam entrar acompanyades i tot per un dels acomodadors. La Laura va saber que en feien una de parlada en alemany i no va voler que me la perdés. Que primer era jo. I que després ja la hi acabaria d'explicar si és que no l'entenia prou bé. Va ser aquell mateix dia quan, sortint del cine, ens vam asseure una estona a les escales davant d'una 60

església a recer d'una placeta que em sembla que la Laura anomenava Delpí. Em va dir que entrava a la granja que hi havia davant mateix per comprar un paquet de tabac. I em vaig quedar desembolicant un gelat que havíem comprat a la sortida de la pel·lícula alemanya. Va tornar de seguida amb un paquet a la mà d'una marca que em va semblar desconeguda. El va encetar. En va agafar un ella i jo me'n vaig quedar un altre que va fer després de relleu al gelat. «A París encara no fumaves», em va recordar la Laura. «¿Com ho saps després de tant de temps?», li vaig preguntar. I em va fer memòria d'aquella nit a l'alberg. Un austríac havia mobilitzat tota la gent de la planta on érem per oferir-nos una sessió especial. Ens volia ensenyar a viatjar, deia, i els altres, la Laura i jo també, segurament, devíem tenir prou ganes de deixar-nos-hi endur. El vam aplaudir tots. ¿Quin mal hi féiem si ens ho havíem de passar bé? Algú va cridar des d'un racó que amb allò no anàvem enlloc i que ens destrossàvem. I semblava que imités amb mala traça qualsevol dels

joves models d'algun dels espots que els grans feien passar per les televisions dels nostres quinze anys. «Si només es tracta de fer un viatge de merda!», va cridar en to de conseller un altre, com si fos la veu de l'experiència que sorgia enmig de les lliteres d'un alberg de trobada d'estiu per a marrecs acabats d'abandonar el niu. Al cap d'una estona, l'austríac i uns quants més van aparèixer a la sala disfressats de punkies i es va entaular una baralla entre ells i els anglesos perquè els uns volien fer creure que anaven penjats de squatters i els altres de punkies. Ja no es van entendre en tota la nit perquè anaven carregats del tot. Més aviat semblava que els haguessin

tret

d'una

rentadora

després

centrifugació. Un dels austríacs amb cara de boc no parava de mirar-me com si jo fos l'animaló estrany del grup. Em van venir ganes de dir-li si és que jo tenia pops a la cara. Que si les de Berna teníem pops a la cara. Ells que si tomba i que si gira, sense entendre'ns, perquè em fa l'efecte que parlaven algun dialecte alemany que no havia sentit mai. La Laura va dir que jo havia arribat a cridar: «Noah, anem!» Ves si estava histèrica, jo, que vaig cridar el nom del Noah. Del 62

Noah que s'havia quedat a Berna, venent antiguitats, i que poc se'm devia imaginar en una nit a París enfangada entre austríacs, aplaudint els punkies squatters i dient que, encara que fos un viatge de merda, bé valia provar-ho ni que servís una mica per arribar a la matinada emboirada d'un món nou que no sabíem si existia. Devia durar molt poc. Només sé que havia tingut ganes de donar-li a l'austríac de la cresta un parell de bufetades de la ràbia que tenia. Allí mateix. I de cridar-li que era un punky de de fàstic! O un squatter norris que no havia sortit del clot! «¿I tu? ¿Vas fumar tu, aquella nit de París?», vaig preguntar a la Laura. I em va dir que sí que ho havia fet. Només una mica perquè volia saber qué era. «¿I tu, molt?», em va preguntar ella. «Pst!», vaig insinuar per no enganyar-la. La veritat és que jo tampoc no m'hi havia llençat mai tant com aquella nit. Potser perquè a Berna tampoc no valia la pena viatjar per haver d'acabar anant corrents carrer avall i trobant el pontet amb l'Aare bramulant d'aigües com si t'ho retragués i et desfés de seguida la il·lusió.

De tota manera, en el fons, ni la Laura ni jo no havíem fet una llarga experiència en aquella sessió de París. Després totes dues vam fer un pacte secret. Un pacte de quinze anys. Cada viatge que jo fes des d'aleshores li serviria d'experiència i tots els seus viatges també servirien per fer-me'ls saber a mi. Ens ho explicaríem per carta. Sense parlar gaire clar, no fos cas que anés a parar a les mans d'algú. Vam pactar, doncs, i ho vam segellar amb un petó. I en una de les cartes de la Laura em va semblar descobrir-hi poc o molt d'allò que havíem decidit a París. I em vaig inventar un viatge perquè la Laura no descobrís que mai més no ho havia provat. Li ho vaig escriure tan secretament com vaig saber i fantasiejant sobre el que havia sentit dir a Berna a d'altres del curs que es feien passar per més avançades. I ja no en vam parlar més per escrit. Sí, potser un altre dia que no devia tenir ganes de res més o que em devia sentir desfeta vés a saber per què. «A vegades no val la pena ni viatjar, Laura», li deia aleshores. I va ser la primera vegada que escrivia una cosa així per carta. Ella m'ho recordava un altre dia. «Si jo 64

viatgés sovint com sé que fan algunes, potser tot ho veuria d'un altre color.» I jo li vaig respondre que res no valia la pena sinó estimar. Això devia ser quan el Noah i jo, a més de veure'ns com sempre entre el món petitsuís de Berna, havíem començat també a coincidir a les aules i a les classes del darrer curs. Ara, asseguda encara amb la Laura a les escales Delpí, sense que me n'adonés, un colom havia començat a bequetejar amb el meu cigarret.

NO ENS HAVÍEM acabat de fumar el cigarret, quan ens va desvetllar un esclat de música estrident en un racó de la plaça. «Mira», va cridar la Laura, «ens distraurem una estona.» Començava l'espectacle, saps, al mig de la plaça i amb mitja dotzena de desvagats que s'hi havien començat a enganxar, a més de la Laura i jo. Sempre m'ha agradat tota mena de música, a mi, ja ho saps. La Laura i jo ens hi vam posar bé i ja no ens en vam moure fins que els del grup ho van donar per acabat. Va estar més que bé. Vam aplaudir i tot, fixa-t'hi. I em sembla que no ens havíem adonat que ens havíem quedat soles picant de mans. I ells, els músics, se'ns van quedar mirant qui sap si perquè creien que 66

els preníem el pèl. No t'ho creguis! El que passa és que a Berna i arreu del món tothom va de pressa i amb prou feines té temps d'aturar-se a escoltar un parell de peces per deixar en un racó de les porxades el neguit que porta. Hi ha algú que fins i tot va tan esverat que només de passada llança quatre monedes al barret o a la funda i ni s'atura, com si així s'ajudés a compensar la falta de temps. S'apropaven i provaven de parlar amb nosaltres. La Laura els va dir, en no em facis dir quantes llengües gesticulants, que jo parlava alemany i ja em tens una altra vegada, sense poder-hi fer res!, vermella de cap a peus. «Per què els ho has hagut de dir!», vaig pensar. Prou que els havia sentit feia una estona com s'ho comentaven en alemany. Ara ja no em tocava altre remei sinó portar la conversa i, a més, donar-ne tota la informació degudament traduïda, a la Laura, que ben aviat es va quedar fora de joc sense poder aclarir res del que dèiem. I això em col·locava en una situació d'avantatge davant la conversa perquè la podia fer anar per on volgués i, si ho volia, podia dir el que em passés pel cap a la Laura, escurçant i allargant a caprici, com en una mena de joc, que és, de fet, el que es deuen 67

enginyar tots els intèrprets de llengües que posen en contacte mig món amb l'altre mig. ¿Ja saps el que ha d'arribar a fer la gent dels grups que ronda fent la viu-viu pels indrets més impensats? Ells anaven tres, i es veia amb un cop d'ull que feia més embalum tot l'equip d'instruments que no pas tots tres plegats. La

Laura

parava

l'orella

amb

intenció

d'estalviar-me feina i només de tant en tant ens somreia com si ens volgués dir que seguíssim i que no hi patíssim gens, que ho agafava tot. Però li vaig haver d'aclarir que ens invitaven a prendre alguna cosa junts. Que venien d'Amsterdam i que havien fet una parada de pocs dies a París abans de baixar a Barcelona i que no sabien ben bé cap on se n'anaven però que tenien intencions de recular cap al centre d'Europa o potser d'arribar-se fins a Itàlia. Que vivien així. Del treball de cada dia i del que anaven recollint de la gent que ni tenia temps d'escoltar-los de debò, però que amb nosaltres dues era ben diferent perquè els havíem escoltat, van dir aguantat, de cap a peus i que això s'havia de celebrar. Jo m'havia asserenat i ja no em sentia tan sufocada com quan tots tres se'ns van acostar. ¿T'adones com les llengües uneixen el món? 68

La Laura es delia per participar en la conversa, però, dels tres músics, només un trepitjava el francès poc o molt i no era gens xerraire. Havien engegat una mena de conversa feta tota de gestos que, sense que ni la Laura ni ell se n'adonessin, a mi i al Walter, ens feia força gràcia. Vam començar a caminar d'esma per un laberint de carrerons que la Laura no m'havia fet conèixer des que jo havia arribat a Barcelona. Li ho vaig dir i em va fer una ganyota. De cop i volta em sembla que vam descobrir que les dues ens trobàvem tan bé amb els músics alemanys que no ens n'hauríem mogut. ¿El Walter...? Sí, el Walter, saps, era alt i ros, més alt i més clenxinat de pèl que no pas el Noah, i tenia una rialla molt més ampla i tot. Era una altra cosa. No sé per què faig aquesta comparació entre ells dos! El que gesticulava amb la Laura es deia Klaus i no era tan alt, però tenia també els cabells rossos i un nasset més punxegut que l'allunyava de qualsevol patró per definir. El tercer, el vam perdre per un d'aquells carrers estrets i el Walter va dir que no l'esperéssim perquè tenia uns amics a Barcelona que havia de veure abans de continuar endavant. Ens vam quedar, doncs, fixa-t'hi be!, el Walter, la Laura, el Klaus i jo i el laberint de carrerons que feia 69

l'efecte que aquella part de ciutat antiga havia raptat de Berna i que la Laura m'havia amagat i que, sense saber per quĂ¨, ja era el que m'agradava mĂŠs de tot el que havia vist a Barcelona fins aleshores.

DEVIA SER per la gernació que hi havia que, fent tombs per les illes d'una plaça que em sembla recordar que anomenen de Santjaume, vaig perdre de vista la Laura. Va ser com si em trobés sola en jo què sé quin indret del món. Sort del Walter, que no s'havia mogut del meu costat i que devia conèixer tot aquell trencaclosques! Vam estar una bona estona sense trobar-nos. I va ser en un altre d'aquells carrerons on, per fi, els vam veure de lluny. Ens buscaven i nosaltres els buscàvem. En Walter es va mig enfadar amb el Klaus, i la Laura, amb mi, i jo, amb la Laura. Però tot va ser cosa de poc enrenou i de seguida ho vam oblidar en un cafè que feia cantonada i que semblava que s'hagués acabat 71

d'estrenar llavors mateix perquè no feia olor de cafè sinó de pintura. O potser m'ho semblava, perquè hi estàvem sols. Va ser la Laura la que ho va embolicar tot. En francès li vaig intentar fer veure que no compliqués les coses. Que ja n'hi havia prou d'haver anat a fer aquell tomb i que ara no calia anar més lluny. Però ella no en va voler saber res i es va entestar a anar-hi de totes passades. Ves, ¿què fas quan ets fora de casa amb l'amiga que saps que és la millor de totes les amigues? Doncs, no discutir-hi bo i gens i arronsar les espatlles i prou. Però, mira, li hauria plantificat una bufetada quan m'ho va dir sense dissimular gens que no la sentissin ells dos. «¿Que potser no et fan gràcia, el Walter i el Klaus?», va dir. I jo em vaig trobar entre l'espasa i la paret que diuen. Amb la bufetada a punt de donar sense moure les mans per no fer un espectacle i perquè la Laura i jo ens estimàvem, i amb el Walter a tocar que havia sentit la pregunta i que em privava que digués ni que sí ni que no. ¿Què havia de dir si els havíem acabat de conèixer com aquell qui diu i només en sabíem els noms?

Esclar que em feien peça l'un i l'altre. Potser més el Walter que no pas el Klaus, però ja n'hi havia prou d'haver fet aquell tomb plegats. Però a vegades les amigues més amigues són les més difícils de convèncer i no vam estar ni deu minuts que ens vam aixecar i vam anar amb el Walter i el Klaus a l'alberg on s'allotjaven. La Laura, ho va dir així mateix, estava bogeta per tornar a veure un alberg. I em va recordar que no n'havia vist cap més des que havíem estat al de París. I hi vam anar, però la bufetada que no havia donat a la Laura se m'havia quedat dins i sé que responia al Walter amb frases estúpides com si no sabés ni què em preguntava. Suposo que ell també ho havia notat perquè darrere d'una d'aquelles respostes meves em preguntava si és que em passava alguna cosa. I com que em va fer la pregunta tan de debò, no li vaig saber dir que sí i li vaig dir que no, que res i que estava molt bé amb ells. I va ser com si la bufetada guardada per a la Laura s'hagués esmicolat en mil bocins dintre meu. Al capdavall la visita a l'alberg va ser més que divertida perquè el Walter i el Klaus coneixien tota

una colla que havia arribat de Friburg i ens vam fer un tip de xerrar. Després vam voler anar al parc i com que la gespa ja no era tan humida com la d'aquell dia que havia plogut, ell va comprar un parell de llaunes de cervesa, ens hi vam estirar i el Walter i jo vam parlar de moltes coses. El Walter parlava i parlava. I, en sec, no va parar de dir que segons quins alemanys engeguen la gent a fer punyetes amb un auf wiedersehen! cridaner. «Jo no sóc alemanya, Walter», li deia. «Però el parles», afegia. I hi tornava, xarrupant de la llauna de cervesa, explicant que a qualsevol plaça de Berlín hi ha una cerveseria al mig. Que fins i tot damunt del vell mur enderrocat hi haurien posat quiosquets de cerveseries si haguessin pogut. «No m'agrada la cervesa, Walter», jo. I ell, com un beneitó, em va empastifar les galtes amb l'espuma de tant sacsejar la llauna. Em fa l'efecte que tohom ens mirava, saps, perquè a Barcelona, sempre diries que tothom et mira. O potser no. Potser de fet, com a Berlín, a Barcelona ara ja es remullaven la cara amb l'escuma de les gerres perquè els murs caiguts esborren fronteres i tothom s'assembla cada vegada més.

El Walter va beure més del compte. I em va fer l'efecte que tots els que passejaven o estaven als bancs del parc asseguts havien alçat les seves gerres berlineses i cridaven Salut, Walter!, i ell els responia amb aquella veuota que tenia: Auf wiedersehen! Fins que el Walter va deixar de riure i va deixar de beure. Fins que va sanglotar una mica. Va dir «Ilse» molt fluixet. I va acabar somicant com un petit acabat de néixer, saps. No sé d'on, ja feia estona que venia música. I van tocar durant hores. I vaig saber que tenia pessigolles perquè el Walter em va enxampar amb el nas enlaire. «Fas posat d'estàtua grega», em va dir. I vam engegar un joc de mans i de dits. Ell per ferme riure i jo per salvar-me de les pessigolles que tot just acabava de descobrir a Barcelona. «¿Veus com sí que en tens?» «Para, Walter, para!», vaig cridar. Però hi ha coses que et marxen del cap com si no les hi haguessis tingudes mai. És el que li vaig dir a la Laura quan tornàvem a casa seva. No sé per què no li volia explicar tot el que havíem parlat el Walter i jo, ves. «Ja veig que us heu fet força amics», em va punxar ella com si s'ho hagués agafat fins i tot malament.

I vaig sentir de cop i volta dues coses dins de tot. Una,

unes

ganes

d'abraĂ§ar-me

amb

Laura

d'explicar-li tota la conversa, paraula per paraula. I l'altra, d'aixecar la mĂ i donar-li la bufetada que m'havia esbocinat el Walter. No vaig fer ni una cosa ni l'altra.

UN VESPRE, sopant, li vaig dir a la Laura que s'acostava el dia de marxar i que volia baixar a Barcelona tota sola per comprovar si me n'havia après els carrers. No sé per què li ho vaig dir, perquè se'm va posar com una Magdalena. Després me'n vaig penedir, però les ganes d'anar sola em van guanyar i l'endemà mateix vam quedar que ella ho aprofitaria per fer no sé quantes coses que havia deixat penjades des de la meva arribada. Com m'estimava la Laura! Mira, no se sap mai com passen aquestes coses. Quan ja quasi que dormíem, ella es va enfilar a la llitera i molt fluixet em va dir que l'endemà no em perdés, que no m'ho perdonaria mai. 77

I es va estar una estona acaronant-me els cabells llargs que no m'havia lligat des que havia arribat a Barcelona. Aquella nit a Barcelona vaig somniar que jo era al mig del mar més mar del globus. I que l'Ilse de Berna era dins d'una bombolla plena de colors. I dins la bombolla hi havia també el trencaclosques de Berna, el lloc on viuen, tothom ho sap, les antiguitats del Noah fent harmonia amb els gats i les rates. Les rates de Berna del meu somni, però, eren més grosses que els gats. I, per això, els gats, a Berna, viuen espantats, fent honors a les ratasses senyorials que es passegen pels carrerons que els fanals enllumenen pobrament. Les rates de Berna es posen les millors sedes i surten a retrobar els gats, de qui viuen mortalment enamorades. És per això que, estranyament,

tant

tant,

alguna

les

distingides rates del cantó feia amistat amb un dels gats fins que la mort els separava. En somnis pensava que això era el conte de la rateta, però variat. I jo mateixa feia esforços per dirme que no hi tenia res a veure. La rateta del conte era una vulgar bestiola que només escombrava l'escaleta i prou. Les rates de Berna tenen gats que treballen als seus palaus. Que els fan la manicura als unglots. I 78

molts perruquers d'entre els millors que tenen cura dels seus bigotis i la qualitat de cutis de les seves pells. I no hi ha cap gat que a Berna digui mèu, ni que es mengi traïdorament ni una sola de les belles rates. Tot això a Berna. I no veia res més. Dins la bombolla, l'Ilse era a vegades com una de les rates de Berna. I de tant en tant apareixia un músic de carretonet,

com

aquell

organista

del

parc

Barcelona, però més petit, i més atrotinat, i amb un mico menut enfilat a la caixa de música, pelant plàtans. L'un darrere de l'altre. Mentre el mestre feia anar la maneta del manubri. I oferia un concert que, tant gats com rates, devien agrair de tot cor. I la bombolla canvia de colors i tot Berna es fa bombolla amb l'Ilse navegant-hi dalt d'una gòndola com si fos Venècia. L'Ilse anònima enmig d'anònims. Amb un bagul de caretes i d'antifaços. A la bombolla de Berna només les caretes i els antifaços tenen un número i un passaport. Només el laberint de carrers de la bombolla de Berna et permet de perdre't de debò si no tens ganes de trobar-te mai més de nou. A la bombolla de Berna del somni, si pares orella, se sent parlar darrere de cada llistó de persianeta. Diuen si són les caretes que espien el món. Que espien l'Ilse de la bombolla i que tornen a fer aquell eco de quan de 79

petita baixaves corrent fins al pontet del'Aare dient: «¿Ooon ééés Beeernaaa, Iiilseee?» L'estesa de caretes, blanques, negres, nas llarg, amb pigues daurades, lluentons a les galtes o records perduts desdibuixats a l'antifaç, fa que cap no es conegui

entre

elles

que

control

dels

qui

uniformats busquen l'Ilse entre la bombolla es transformi en simple fal·làcia impossible de ser real després del somni. Els carrers de Berna bombolla no tenen nom. Les cases palau no tenen clau. I quan l'Aare, transformat en mar, bufa, la bombolla es desfà en milers de bombolletes que s'enduen a dins una Berna en miniatura que dura tota la vida i més. «D'acord», veus, em vaig dir. «Tota la vida i més. ¿Tu també estimaràs Berna tota la vida i més, oi? Tombaràs per les cases palau per trobar un lloc on quan facis l'amor et sembli que és allò més senzill i fantàstic que hem somniat almenys una vegada o altra. I passaràs una nit en un obrador de caretes. A l'hora que totes parlen de cop i ningú no entén de qui perquè expliquen, xiu-xiu, tot el que saben dels rostres que han disfressat. A l'obrador del somni de Berna on l'Ilse passa la nit hi ha centenars de caretes. El Noah i l'Ilse se les han emprovades totes. Fins i tot les que es fonen aviat i no 80

se sap ni qui és l'un ni qui és l'altre. I acabes adormint-te entre el somni de la careta que, per atzar, t'ha tocat.» M'estimava la Laura i m'estimava Barcelona i m'estimava el món sencer jo l'endemà! Són d'aquells dies en què tot sembla que et surt bé i que tothom va pel carrer com tu i que ningú no té cap maldecap. I comences a caminar i a caminar i a caminar com si tot s'hagués aturat per deixar-te passar i per posar-se al davant teu com si fos més nou que mai, de la mateixa manera que si s'acabés d'estrenar per a tu. Pel PasseigdeGràcia i un tros de Rambla vaig anar al port i del port em vaig encauar en un barri que anomenen Gòtic. Em vaig empetitir sota la catedral i vaig pujar i baixar el ram d'escales a saltirons. Després vaig anar d'esma pel trencaclosques de carrerons i, no sé si a posta, però vaig fer cap al racó Delpí. Em vaig fumar un cigarret asseguda als esgraons de davant de l'església i vaig estar-m'hi una bona estona com si encara sentís el concert del Walter i el Klaus però sense el Walter i el Klaus i, coses que penses, saps, vaig veure el Walter a cavall i jo a la gropa, al seu darrere i em pemso que el Noah tocava 81

el saxofon en un aparador d'antiguitats. Com si somniessis, saps. «No siguis beneita», em vaig dir. I me'n vaig anar cap a la PlaçadeCatalunya. Em sembla que si la gernació hagués tingut temps de mirar-me, s'hauria adonat del feliç que em sentia i hauria vist que era de fora. I, ¿veus com hi ha coses que les fas sense pensar?, en sec em vaig posar a córrer cap al mig de la plaça i em vaig asseure al centre, mirant fixament el sol que hi petava de valent per una de les cantonades. I és allò de fer el que vols durant una bona estona. De passar d'un món a l'altre. De tancar els ulls ferits pels raigs que t'enllumenen i de continuar veient-t'hi darrere les ninetes amb aquell vel de color torrat del misteri. M'hi vaig estar així, qui sap quant de temps, veus, els ulls ben premuts! Com més tanques les ninetes més hi veus! I, ¿com t'ho explicaria?, va ser com si la plaça s'eixamplés pels dos costats. Com si s'allargassés pels dos cantons i quedés feta un peix i jo restés al centre amb les cames encreuades i a l'abast de tothom. I va passar que em vaig sentir filla del peix, ja ho veus. I si no fos que un infant que devia perseguir un colom se'm va llançar al damunt i vam rodolar tots 82

dos per terra, potser encara hi seria ara, perquè mai més en cap lloc no m'he tornat a sentir tan bé com allí al mig. Però, fixa-t'hi, l'infant i jo rodolant alhora i jo rient i l'infant amb cara d'astorat! I després rient tots dos com si ploréssim per amagar l'esglai que ens havíem endut. L'infant va riure tan fort que em va semblar que els nadons quan neixen no ploren sinó que riuen. Quan em vaig alçar de terra, tots dos encara rèiem. El petit va continuar empaitant coloms plaça enllà i, si no fos que m'haurien pres per lirona, jo hauria fet el mateix de tan contenta com em sentia.

QUÈ ET SEMBLARIA si un dia et diguessin: «Mira, Ilse, ¿veus aquest? Doncs és ton pare. I, ara, ¿veus aquesta? Doncs és ta mare.» Me'n vaig fer un tip, de pensar-ho mentre tornava cap a casa de la Laura. Em sentia desfeta. Em devia haver pensat que Barcelona era un cop de puny com Berna i me'n vaig refiar malament! Tenia els peus fets malbé del tot. Per això vaig agafar primer un autobús i, com que em va deixar més lluny del compte, després vaig preferir encauar-me al metro. L'endemà passat me n'anava. I aquestes coses ja les fas al metro!, t'imagines qui sap què de tothom qui tens al davant.

I em vaig imaginar això que et deia: que tots els viatgers del metro m'agafaven alhora i m'ensenyaven el pare i la mare. Un pare i una mare, saps. I les riuades de gent s'enfilaven i baixaven a cadascuna de les parades i jo no parava de triar tots els pares del món que em semblaven millor. Vet aquí de què m'havia servit anar a Barcelona. Perquè em fes a una colla de pares nous. No, no, no riguis! No n'és cap, de bogeria! ¿No hi has pensat mai, en això? ¿Que els afillats som els qui tenim més dret a canviar de pares? ¿Si ja ho hem fet una vegada, per què no podem continuar fent-ho sempre? Seria com una mena de privilegi això, pel fet de ser afillada. Primer que ens triessin ells i després que fóssim nosaltres els que poguéssim triar pares. Però les coses del món no van d'aquesta manera. I els drets que diuen que tenim són deures. I els deures que diuen que tenim deuen ser drets. I ben poca cosa més hi ha a dir. Tancar i obrir d'ulls. Entrar en una estació del metro i sortir-ne per una altra. Fer sol i ploure. Fer-se de nit i néixer el dia. Si cada canvi pogués servir per capgirar el món!

No hi hauria res que fos tan divertit! ¿Què et sembla? Que els viatgers visquessin al metro. Que els ocells treballessin als bancs i a les botigues i als mercats. Que les rodes dels cotxes botessin. Que el cel envaís la terra i que la terra campés per l'univers. Estàs com una cabra, Ilse! Em conformaria de poder fer que els fills afillessin els pares i que els pares no sabessin quins són els seus fills. Però, veus, Barcelona em va dir tantes coses que no me les vaig poder treure mai més del cap. Quan arribi a Berna no deixaré passar ni un dia. Potser a la mateixa andana de l'estació. Encara que només hi hagi el pare. «Ja sé que no sóc filla vostra», li diria. I el pare faria cara de sorprès. «¿Per què no m'ho havíeu dit?», li insistiria. «M'ho ha dit el Krast!, ho he sabut pel Krast!», li afegiria. I potser només esclataríem a riure perquè el Krast és un cavall i els cavalls no parlen. I, mira, ja no vaig poder treure-m'ho més del cap. I tot era triar i retriar maneres de com ho faria esclatar. Tot l'endemà en vaig parlar amb la Laura. N'hi vaig parlar jo. I ella em va dir que sí i que no. Que no sabia què faria si un dia sabés que els seus pares no 86

han estat els seus pares. «¿Però com ho podria canviar si sempre els he dit pares?», va dir la Laura. Que n'és de diferent, que et sentis afillada o que no t'hi sentis. La Laura no hi podia veure cap diferència perquè en el fons se'n sentia tant, de filla de son pare i sa mare. «Ta mare i tu sou pastades!», li vaig dir per no cridar que érem tan diferents totes dues que no ens podíem aconsellar res. «Diré al pare que me'n parli!», va fer en sec la Laura. «¿Que te'n parli?... ¿De què?», li vaig dir jo. «De com van fer l'amor per fer-me filla seva!», va dir convençuda la Laura. «Que boja!», vaig exclamar. I em va semblar que la Laura no era tan boja sinó que jo mai no podria sorprendre els pares de Berna amb aquella mena de preguntes que fan els fills quan encara són infants i se'n dolen. Però això jo no ho faria pas. ¿Com li havia de preguntar, al pare, si ell i la mare van fer l'amor per fer-me filla seva? Esclar que és això el que hauríem de fer tots els fills. Fer explicar als pares com ens van crear. Hauria de ser tan normal com que ens ensenyessin a caminar o a parlar o a dir pare i mare. «No, normal, hauria de ser una obligació dels pares»,

vaig dir a la Laura quan ja tenia la motxilla al vagó i ella era a l'andana sense voler deixar-me la mà. I la Laura hi estava d'acord. «Escriu-me, escriume, escriu-me sempre!», va dir com aquell dia a París, quan teníem quinze anys. Però Barcelona no és com un cop de puny. I els trens surten a poc a poc de l'estació com si els fes mandra anar-se'n de casa. I tens temps de xerrar-t'ho tot amb la Laura des de la finestra del departament i de dir «t'estimo, Laura» i de veure la Laura ploriquejant com si de debò s'acabés el món. Mira, ¿com vols que t'ho digui?, com si s'acabés no, però una mica com si fos capaç de fer que la Laura i jo ja no ens haguéssim de tornar a veure mai més, sí.

VAIG DECIDIR que no aniria mai més a casa quan des de la finestra del tren vaig veure el Roine. Ja entens què et vull dir. Vaig prendre una decisió molt important. Potser perquè havia estat a Barcelona i em notava canviada. O potser perquè la mandra del tren a tornar cap a Berna em va fer pensar més del compte. M'ho vaig dir tan de pressa, saps, que no sé si de fet m'hi vaig pensar gaire. Va ser com si ja ho portés pensat des de sempre. Potser fins i tot des del dia que el Krast pare havia vingut a l'hotel. O potser des que el Krast fill em va confiar el seu secret. Qui sap si ja ho tenia decidit de molt abans d'escriure a la Laura i de dir-li que podríem passar uns dies plegades. 89

Potser sí que vaig mentir a la Laura i vaig mentir els pares de Berna quan els vaig dir que sí que volia anar uns dies a fora per passar les vacances. Potser més valia que els hagués dit de debò per què me n'anava i ara no se'ls faria tan difícil. No ho sé. El riu Roine, ja t'ho dic, es va eixamplar al costat de la via i Avinyó era a tocar. I el tren afluixava la marxa com si navegués perquè devia endinsar-se a l'estació. I vaig agafar la motxilla d'una revolada i vaig baixar del tren sense pensar en res més. ¿Què hi podia buscar a Avinyó? No res, de fet. No em calia, doncs, preguntar res a ningú perquè només havia deixat el tren que em portava a Berna com si Berna hagués desaparegut del món i mai no hagués existit. Com si m'hagués equivocat de tren i com si ningú no hagués de saber mai més com s'hi anava. D'aquelles coses que fas, es veu, per sentir-te més lliure. Si fos com el Walter, veus, hauria pogut anar al centre d'Avinyó i dedicar un concert a la gent que hi transitava.

Quines coses que se m'acudien! Només havia après a tocar la guitarra i encara una mica. A més, la guitarra s'havia quedat a Berna. Vaig estar un mes o potser més dies i tot pensant que els pares no eren els pares. Que no havia conegut mai el Noah i que la Laura havia estat una imaginació. I em vaig convèncer que havia nascut aquell dia que vaig encreuar-me de cames al mig de la PlaçadeCatalunya a Barcelona. Que havia nascut al mig de l'univers i que m'havien deixat allí fins que fos més gran i sabés anar sola pel món. Va ser un mes d'estiu amb més males estones que bones. Per una banda em feia passar per estudiant que em pagava el viatge fent tota mena de feines. I per l'altra procurava no haver d'identificar-me gaire perquè m'imaginava el tràfec dels de casa quan no em devien veure arribar amb el tren que tenia reservat des de feia dies. L'estiu fa que sobrevisquis com pots, però. A Avinyó tothom feia cara de viure absent de tot. I a ningú no se li devia acudir que jo pogués ser una afillada que havia deixat casa seva sense dir ni adéu. Vaig sortir d'Avinyó aviat. Em quedaven molts pocs diners i m'havia d'espavilar d'una manera o altra.

Són d'aquelles coses que només es poden fer quan tens els anys que tens. Menjar de mercat ambulant. Rentar-te a les fonts i dormir als vestíbuls de les estacions on ningú no t'amoïna perquè tothom té prou son. A Marsella em van despertar un dia un parell de gendarmes i em vaig sobresaltar. Estava segura que ja m'havien localitzat. Ja m'esperava que em demanessin tot de papers. Qui era, d'on venia i cap on pensava anar. Tot el que es demana en aquests casos, saps. Però, res d'això. L'estació era atapeïda de sacs de dormilegues i feien aixecar tothom perquè ja era hora que tot es posés en marxa. No m'ho vaig fer dir dues vegades! Però, mira, fora de casa t'espaviles en un no res. Com si allò que t'han ensenyat anys i anys, ara en quatre dies ho haguessis de posar a la pràctica com poguessis. I fora de casa fas coses que no faries mai al teu poble. Cantar com el Walter, per exemple. O fer-te passar per estudiant de belles arts i vinga fer retrats de qualsevol manera als estiuejants, que se'ls enduen tots satisfets i convençuts. M'hi vaig defensar força, fent retrats, doncs. Sempre havia tingut una certa traça a fer anar els dits 92

per dibuixar i, avui aquí, demà allà, me'n vaig poder sortir ben aviat, almenys per menjar i per dormir. ¿No has estat mai a Niça? Hi vaig fer cap un dia que vaig decidir canviar de lloc. Em vaig instal·lar a la Promenade des Anglais i vaig començar a fer un retrat com cada dia, imaginari. Al cap d'una estona ja tenia uns quants passejadors enganxats al meu dibuix i no va trigar gaire que en va aparèixer un de decidit a ferse retratar. Quan li havia fet el dibuix em va dir la mar de satisfet que m'oferia feina durant el que quedava d'estiu. Era el maître d'un restaurant de prop de la platja i, suposo que amb bona fe, tenia intencions de reclamar més clients posat-m'hi a mi amb els meus dibuixos de caricatures. Em va semblar interessant, saps. Allò que deia, de ser fora de casa i trobar que has de fer més coses de les que saps si és que no et vols morir de gana. L'home, de mitjana edat, tenia l'aspecte del senyor Krast, ves, i això em va fer decidir a acceptar la seva feina. M'hi vaig arribar a la tarda i les primeres temptatives no van anar tan malament. Potser sí que les taules se li omplien una mica més amb l'excusa de

distreure's mentre jo enllestia el retrat d'algun desvagat. Les condicions aleshores em van semblar que eren magnífiques, com caigudes del cel. I va ser com sorgir de la nit i trobar-te de nou amb el dia. Menjava al restaurant, a l'hora que ho feia tot el personal, i encara em van oferir un recambró en un lloc molt a la vora que la casa es veu que tenia destinat per als treballadors de temporada. L'acabament de l'estiu, però, no era llunyà i els tractes s'acabaven amb el canvi de temporada. Per a mi, esclar, una eternitat. Em sabia greu deixar la Promenade des Anglais. O el carreró empedrat que feia pujada i que em portava al darrere del restaurant on tenia l'habitació. Sota mateix, en una placeta minúscula, hi tenia els venedors de verdures que hi feien parada des de primera hora. Allí, a Niça, em vaig recordar d'Anna Frank. De l'Anna Frank llegida a l'hotel de Berna. De la seva casa refugi al costat del canal d'Amsterdam. Del venedor de llegums de la cantonada que li pujava cada dia un cove de pèsols tendres. I com si jo també m'amagués de tot, potser per això més d'un vespre vaig comprar pèsols i me'n feia un bon plat per sopar. 94

En una eixida prop de l'habitació de Niça, hi havia un traster molt petit, tancat amb un cadenat. Amb uns vidres bruts i un gat reclòs darrere que cada dia em mirava amb ulls de desvalgut. Quan netejava els pèsols prop de la cuina de càmping gas, el gat semblava que s'entretingués veient com les tavelles i els pèsols organitzaven un concert delicadíssim quan queien al cassó. Un dia li vaig tirar unes pellofes que van anar a petar als vidres i ell, des de darrere estant, encara s'hi va posar bé, d'aquella manera que fan els gats quan contemplen, carinyosos, qualsevol petitesa. I va acabar amorosint el ullets i doblegant una mica el caparró, com si volgués compartir el meu allotjament. Moria l'estiu quan ja no el vaig veure més. I em va doldre marxar sense saber què se n'havia fet. Que m'hagués de quedar només amb la imatge del vidre brut, però sense el seu retrat al darrere. A Niça, mirant perdudament els vidres sense retrat, doncs, va ser on em vaig començar a recordar constantment dels pares de Berna. I a pensar que tot el món devia estar alerta per la desaparició en un viatge de tren d'una tal Ilse, de disset anys fets, alta, més aviat rossa i amb una motxilla de les grans a l'espatlla. 95

Havia arribat a somniar que feia la volta al món d'amagat i que preguntava si em coneixien a tots els pares que trobava. Que em feia pessigolles i que acabava sent estàtua grega de debò, com havia dit el Walter a Barcelona. I això, perquè tots els trens que passen per Berna porten a Grècia. Carregats de famílies senceres. Expedicions de baguls, de maletes de farcells, de capses de cartró, bosses de plàstic i garrafes d'aigua. Allà lluny hi ha Zagreb, Belgrad, Sofia, Atenes... Les síndries del mercat de Berna omplen les panxes d'aquests viatgers que miren el cantó suís amb ulls de malfiats. La meitat s'omplen la boca de síndria i escupen pinyols. El suc de síndria no taca. Parlen, criden, es barallen amb la síndria a miques que els infla la cara. Els homes d'aquests trens passen per Suïssa, sense veure Suïssa. Passen entre suïssos ignorats pels suïssos confosos entre els seus embalums i les closques de síndria. Els homes d'aquests trens porten casquet. Un casquet de coroneta. De llana. D'aquells que la mare de Berna s'entretenia a fer les vesprades d'hotel. Però ells porten casquet de llana en ple estiu. I un dia el Noah va canviar unes ulleres de sol plegables en 96

quatre per un d'aquests casquets nòmades. I se'l va posar com un búlgar, un croat, un serbi o un grec. Suant com un mico i pensant-se que havia fet el canvi del segle. L'home de l'intercanvi es va posar i treure les ulleres amb il·lusió d'infant. «Ullerres zuïzzes!», deia a la seva família. Quan al tren de tot el món fa nit per culpa dels túnels i els llums del tren s'obren, les ulleres de sol li transformen la cara com si fos la caricatura d'un gàngster mafiós. El Noah i l'Ilse s'empaiten

pel

passadís

daquella

mena

transsiberià. Un cop de vent se li emporta al Noah, d'una revolada, el casquet. L'Ilse li promet que quan sigui gran n'hi farà un d'igual amb llana de colors. El Noah és com un nen. I el consoles aviat. Però fa morrets i es rosega les ungles. I deixa perdre la mirada finestrals enllà per no veure-hi res, una mica com si fossin els ullets del gat de Niça que vaig perdre per sempre. Buscant potser també tots els pares del món, com jo. Alguns em rebien amb els braços oberts i d'altres trencaven a plorar quan em veien. Quins somnis!, veus. I no devien ni haver passat un parell de mesos des de la meva fugida quan un dia, al capvespre, vaig encauar-me en una cabina telefònica de la Promenade 97

des Anglais. I vaig començar a pitjar codis per marcar el número de l'hotel de Berna. Però hi ha capvespres d'estiu que tot et cau al damunt i més valdria passar-te'ls tancada en algun lloc lluny de tothom i de tot!

MIRA, SAPS, com una calamarsada una altra vegada. Més que com una calamarsada. Un esfondrament tan gros que et deixa sense saber què fer. Allò de repetir-te el que diràs quan s'hi posi el pare o la mare. De no fer explicacions perquè sí. De dir només no vaig arribar perquè no em vau dir que no era filla vostra. Així a seques. I potser de pensar que sentiries el pare plorant a l'altra banda del telèfon o la mare dient-te que hi tornessis que tu eres com una filla de debò. ¿I qui en dubtava? Qui ho hauria dit si no hagués estat pel senyor Krast i el seu cavall?

Com si de fet no recordessis res que et digués que potser no havies nascut a Berna, o que el pare de petita no t'estimava tant perquè t'havien afillat. Hi ha coses en aquesta vida que no sé per què les vols arribar a saber si després no les podràs aclarir mai del tot. Mai més del tot. I saber-les només serveix a vegades perquè et desfacis i perquè et deixin tan enfonsada que arrencaries tots els arbres de la Promenade des Anglais i posaries panxa enlaire tots els paraigüets de la platja i les taules i les cadires dels quioscos amb els gelats i les tapes i les begudes regalimant pertot arreu. Però, en lloc de fer tot això, saps, surts de la cabina telefònica i, com si no fossis tu qui camina, te'n vas cap a una raconada de la platja, ben a prop d'on les ones trenquen amb el rocam i t'hi quedes hores i hores fins que es fa de nit i només hi veus els reflexos de la lluna que et vénen a llepar els peus com si t'avisessin que ja és hora d'anar-te'n cap a casa, que la mar és traïdora i que això no és el racó del riu de Berna i que no saps mai com et pot remugar si et veu tant d'estona aquí. I allò que quan et sents d'aquesta manera acabes parlant amb la lluna i amb les ones de la mar és veritat, fixa-t'hi. 100

Perquè amb la cara rabejada de llàgrimes només li dius que, com que vas saber pel senyor Krast que eres afillada, te'n vas anar a Barcelona i prop d'Avinyó vas decidir de no tornar a Berna per no fer creure als pares que encara et mamaves el dit i que per fi t'encares amb el món i decideixes parlar amb Berna per dir-ho tot ben clar al pare i a la mare. Però el telèfon de l'hotel no respon. A la central et diuen que ja fa prop de dos mesos que s'ha donat de baixa. I com si encara fossis a la teva recepció truques a la informació turística de Berna per reservar una habitació a l'hotel dels pares i la noia et diu que l'hotel tal es va cremar després d'una explosió ja fa un parell de mesos però que et pot buscar una altra habitació. Com una esfondrada que t'engoleix i de la qual et penses que ara sí que mai no te'n sortiràs. I reacciones fent-te l'encuriosida que com ha estat, que si hi ha hagut morts, que si —i anaves a dir els pares!—, que si els amos van prendre-hi mal. I la noia d'informació et treu de tota mena de dubtes perquè Berna és com un cop de puny i tothom es coneix i tothom sap que els propietaris de l'hotel havien

deixat

Berna

l'estranger. 101

vigília

per

anar-se'n

I que només tenien una filla que també era fora del cantó. I que, de fet, ja no se'n sap bo i res més. Gràcies,

danken,

dius.

Perquè

les

monedes

s'acaben i la màquina del telèfon les engoleix com si res. Potser li hauries pogut dir que l'Ilse eres tu i que de fet et tenien afillada i que no havies tornat a casa després d'un viatge a ca la Laura de Barcelona. Però, dius gràcies només, gràcies i prou, saps. I penges el telèfon com si, de fet, pengessis del tot Berna i el teu món. I les xemeneies de les teulades de Berna deixen sentir les simfonies de Mozart que abans s'escoltaven darrere els balconets tancats amb cortinetes atapeïdes i llums color torrat a dins. Pobre Mozart! Com si Berna fos el Salzburg dels viatges de fi de curs, veus el taüt Gerechtigkeitsgasse avall com una ombra maligna de les novel·les de Conan Doyle o de Stevenson. Al capdavall, amb un focus, entre la boira del dia, uns fantasmes del temps filmen Amadeus com si Berna fos Viena i, com en un enterrament del capdamunt dels Alps, el taüt rellisca dels braços dels portadors i s'estavella a terra, a la vegada que el Noah empaita el Krast fill carrer avall, amb dos sants d'antiguitats, un a cada mà, i xiulant, 102

com

viatge

Salzburg,

mozartiana

del

Papagueno de la mateixa manera que ho faria un virtuós desesperat. Al pati de la casa de l'hotel de Berna, entre murs enderrocats, ferum d'humitat barrejada amb cendres. Dues dones de Berna de tota la vida xerren a la porxada de l'escala del costat i els

enxampen

empaitant-se amb els sants a la mà. Al capdavall, on l'Aare ja no és el blau lapislàtzuli que tenien com un racó etern el Noah i l'Ilse, un cotxer amb barret de copa espera que els dos esbojarrats acabin de córrer i de xiular el Papagueno perquè ens pugui portar a pescar amb un clip del cap que faci d'ham. Però hi ha un fil de telèfon penjant dins la cabina des d'on he trucat i un auricular que es transforma en peix. ¿Un peix com el peixet del riu Aare de Berna o com el peixàs de la PlaçadeCatalunya de Barcelona? Enganxat a l'ham. Fent encara alguns batecs. I el taüt de fusta de pobre de Mozart acaba d'una empenta dalt del cotxer del barret, aturat al final del riu, pacient, d'on s'aixeca una fumera esmorteïda per la boira quieta. I no hi ha mai foc. I pel damunt del reflex de la lluna sobre les ones del mar de Niça, des d'on acabes de trucar, encara diries que veus el Noah i les antiguitats, i el cavall del 103

Krast amb la seva crinera i els dos Krast fets una fĂşria i el pare i la mare de Berna enfonsant-se ones endins.

104

PERÒ

REFÀS,

saps.

Perquè

com

més

trontollés per la vida més et refàs de les coses més gruixudes que et sembla que et poden arribar a passar. Et refàs i et fas més gran. Més dona. I potser acabes coneixent-te de debò i un dia et poses davant del mirall i et dius que ets l'Ilse. L'Ilse de Berna. L'Ilse de Barcelona. L'Ilse del tren. L'Ilse d'Avinyó. L'Ilse de Niça. L'Ilse de tot el món. ¿Veus què passa quan et sembla que tot t'ha caigut al damunt? I després no t'ho acabes de creure, que te n'hagis refet tan de pressa. I et sembla que ets una mica injusta. Que els pares de Berna potser es mereixien una altra cosa. 105

Però la vida es veu que moltes vegades és injusta, saps. I cal fer-la justa si és que vols passar-hi sense que t'engoleixi. I quan et parlen de Berna dius que no hi has estat mai. I només te'n recordes d'un cavall i d'una crinera. Dues crineres. I d'uns pares que potser no eren pares que et deuen buscar per tot l'univers. Per això el que ara t'expicaré no és el d'una Ilse que se sent decebuda de saber que els pares que de fet no li eren pares l'havien afillada. El que t'explicaré ara és la història d'una Ilse refeta del tot. Sense por a les calamarsades ni de l'esfondrament. Mira'm i veuràs com no et menteixo. ¿Veus com només la vida i res més és allò que val la pena? I, lliure de tot, saps, vaig triar Milà per viure una mica més. I a Milà, abans que el Duomo no t'enlluerni i que els edificis no se t'enduguin cap a les restes del passat, em vaig encauar a la Galleria i em va fer l'efecte que allò sí que era com el centre de tot l'univers, més!, com el centre de la vida. I al mig mateix uns comediants, des de dins d'un envelat

muntat

bell

mig

Galleria,

escridassaven en italià que ningú no tingués por

106

d'entrar-hi, que visqués de debò: Venite a giocare con noi, ¿ho sents?, venite a giocare con noi, venite! I què és això de la vida sinó un joc? Per això em vaig endinsar a l'envelat com si la veu del megàfon m'hagués captivat. Com si de debò allò fos el centre de tot.

107

¿T'HE PARLAT mai del Walter? ¿Sí, oi? L'envelat de la Galleria de Milà era de color carbassa. L'espectacle va començar de seguida i els comediants van sortir tots disfressats de grans violoncels de tota mena de colors. Un violoncel negre. Un violoncel marró. Un violoncel vermell. Un violoncel blau fort... La mímica i la música em va tenir més de mitja hora captivada en un racó de l'envelat. Asseguda en un dels banquets de fusta que omplien la improvisada platea. Era ple. Qui ho hauria dit que hi hagués tanta gernació disposada a anar a jugar amb ells tal com pregonaven abans els megàfons.

108

Els violoncels van començar la seva actuació quan l'envelat s'havia omplert i la gent aplaudia amb ganes només de veure'ls bellugar-se. Potser

m'agradava

més

Milà

que

pas

Barcelona, ves. ¿O és que els violoncels m'havien fet fer aquella comparació? Ja passa això, que d'una cosa te'n vas a una altra i allò que vius et sembla que ho has viscut en un altre lloc exacte, exacte. Però no recordava mai haver vist els comediants dels violoncels ni aquell espectacle tan fascinant. La gent va aplaudir i els megàfons tornaven a repetir la consigna per donar entrada a nova gent que ja devia fer cua a fora mentre un dels comediants s'havia posat a la porta per convidar a omplir una cassola amb la voluntat dels assistents. Devia ser aquell crit de Venite a giocare con noi! que em va fer decidir a no moure'm del meu lloc a l'envelat. ¿Ja t'he parlat del Walter, oi, et deia? Doncs, fixa-t'hi. Baixa un violoncel de l'escenari caminant feixugament i se'm posa gairebé a tocar del meu banc. Era el violoncel de color vermell. «Me'n vaig de seguida», se'm va acudir de dir. 109

Però el megàfon no parava de repetir i repetir el seu crit i jo no em podia aixecar. El

violoncel

—perquè

eren

violoncels

amb

braços— va allargar lentament un dels braços i em va agafar per l'espatlla. No sé què faries si t'hi trobessis. No, pel braç que t'envolta, rai! Vull dir quan sentissis que el comediant, des de dins del violoncel, et parla i et diu ras i curt: «¿Què fas a Milà, Ilse?» Potser xisclaries o et posaries a córrer o diries que s'estiguessin de bromes i que tot havia estat una coincidència com tantes en passen cada dia al món. No ho sé, què faries. Jo només vaig dir: «Walter!» Perquè el comediant parlava alemany i jo el vaig reconèixer de seguida. Però la gent que havia tornat a fer cua ja entrava i el Walter es va haver de tancar novament darrere l'escenari. Més que mai no me'n vaig moure. El centre del món. El centre de la vida. El centre de tot. I l'envelat carbassa de la Galleria de Milà va deixar anar de nou tots els sons màgics d'un envelat.

110

I és allò de no perdre de vista què fa el violoncel vermell. De veure'l sortir a escena i asseure's en una butaca. De veure'l fer la pantomima amb els braços quan un altre de color negre se li acosta. De fer memòria i de recordar un Walter en un trencaclosques de Barcelona. I de pensar que no t'escriuré més segurament, saps, Laura. Però que si ho fes, un dia o altre et diria que el Walter i jo ens havíem vist sense que tu ho sabessis el dia que vaig voler passejar per Barcelona tota sola. I prou que la vaig trobar, la plaça Delpí! I el Walter tocant-hi una altra vegada com el dia que tu i jo sortíem del cine. No somniava, no, Laura! I el Walter i jo estimant-nos potser perquè parlàvem alemany tots dos. O potser perquè jo ja no era de Berna sense que tu ho sabessis. I per això volia estimar més que mai. I si de debò t'arribés a escriure, et diria també que he trobat el Walter al centre de la vida. Ja ho sé que tampoc no t'ho creuries. Ni que el Walter era un violoncel. «Vés, boja», em diries. ¿Oi, Laura? 111

«¿PER QUÈ no véns amb mi?», em va dir el Walter. I que fantàstic que és tot quan no has de dir que tens feina. O que no pots. O que has de fer uns treballs perquè vénen les avaluacions de trimestre. O que t'esperen els pares de Berna. Tot tan diferent. «No tinc on anar, no, Walter.» «Vine, vine, vine!», fa el Walter tot dansant i aferrat a una disfressa de violoncel desinflada. «Molt bé. Vindré amb vosaltres.» Veus, una cosa que m'agradava del Walter és que mai no s'havia encaparrat a voler saber què hi feia a Barcelona. Ni què se m'havia perdut a Milà. Un dia li vaig dir: «Walter, tu em podries afillar. No t'has preocupat mai per saber d'on vinc.» 112

«En tinc prou d'estimar-te», em va respondre. I es va posar a riure d'aquella manera. Els del grup del Walter eren quatre. Jo hi vaig fer cinc. El Walter ja no anava amb el Klaus ni amb l'altre, que no vaig saber mai com es deia. Els havia deixat a Barcelona per afegir-se al grup dels violoncels. Necessitaven un músic amb ganes de no cansar-se de viatjar i el Walter s'hi va afegir. Eren italians i es coneixien tots els topants del seu país. Havien tombat molt, però a l'hivern portaven l'espectacle per arreu d'Itàlia. «Jo hi poso la música que fa falta!», va dir el Walter entusiasmat. «Tu hi pots fer altres coses», va afegir. En vam parlar aquell mateix dia de la Galleria de Milà. «D'acord», diu que van dir els altres tres. Dos xicots i una noia que em va fer l'efecte que havia conegut des de sempre. Anàvem amb dues furgonetes. El Walter en conduïa una i la Carla, l'altra noia, una altra. «Puja», em va dir un dia el Walter. «Et portaré per tot Milà!» I vam recórrer Milà de cap a peus amb la furgoneta

carregada

d'andròmines de tota mena. 113

violoncels

desinflats

Moresc, veces i pipes. El Walter me'n va escampar pels cabells, les mans, oberts els braços en majestat. I des d'aleshores no em podia treure els coloms del damunt. Fins que em vaig remoure, revoltada, com un espantall sobtat pel ventot, i l'ocellada va fugir a trobar un nou model. «Tot Itàlia viu a Milà», va dir el Walter. Al voltant de la plaça del Dom. Escampats en cercles, del més petit al més gran, com ho feien les pedres que un dia havíem llançat el Noah i jo al tros del riu blau de Berna. Els edificis negres de Milà desafien el Dom, blanc fins dalt. Milà és com un decorat d'una vella pel·lícula en blanc i negre. On hi ha de tot. M'hauria agradat que a Milà hi haguès un riu com l'Aare de l'hotel de Berna, perquè Milà és d'aquelles ciutats, saps, que t'ofeguen. On només veus pedra al teu voltant, sabent que allà, darrere els grans edificis, encara hi ha més pedra. Tret d'algun jardí, com els dels rosers que s'enfilava Aare amunt, i carreteres que encerclen els edificis i els jardins sense parar de donar voltes. El Walter i jo hem jugat a perdre'ns fent voltes al Dom. La blancor ens enlluerna i a estones ens perdem de vista. El Walter va veure una dona vella, vestida de negre com totes les dones velles del món, amb una 114

bossa al braç i un barretet passat de moda, fent neteja discretament a la plaça del Dom de Milà. Neta com una patena, la va deixar. Es gira, satisfeta, quan arriba a l'extrem de la plaça i el Walter s'hi amaga darrere, com si es protegís amb el faldillam fosc, aprofitant el seu abric negre i la bossa de deixalles. Em va semblar que la plaça del Dom es va anar buidant i només hi quedàvem el Walter i jo i la velleta fent de frontera entre tots dos. Una nit, lluny de Mila, vaig tornar a veure aquella mateixa plaça en somnis, blanc i negre, amb la velleta, i el Walter cantant com si fos una pel·lícula muda. Com si assagés una peça d'òpera al Teatro alla Scala de Milà. Potser el Walter havia decidit fer-se cantant d'òpera. Però la boira dels somnis ho va envair tot. I ja no el vaig veure més fent el tenor. Ara amb el Walter a la vora sí que tot m'agradava més que a Barcelona. I més que a Berna i tot! «¿No sóc pas una peça que no encaixa amb el grup?», li vaig dir cap al final d'aquella setmana que ens havíem retrobat a la Galleria. «Ells hi han estat del tot d'acord. ¿No ho has vist? Ben al contrari!», em convencia el Walter. La Carla buscava un ajudant i a l'hora de l'espectacle anàvem justos de gent. 115

M'encomanava el seu entusiasme. ¿Què hi podia fer? ¿Disfressar-me de violoncel i sortir a l'escenari amb el Walter? S'ha de tenir traça i no tothom ha nascut per moure's d'aquella manera. «De moment emprova't aquest de color blau cel», va fer la Carla, una tarda, mitja hora abans de començar. I em vaig començar a moure suant com un pop dins de la disfressa d'escuma. Després em vaig estrenar al grup. Amb el violoncel blau em posava a la sortida de cada espectacle i tenia la cassola ben a punt. Al cap de tres mesos vam renovar l'espectacle i vam deixar els violoncels per un altre muntatge mímic amb el qual havíem estat treballant mentre corríem per Itàlia amb l'anterior. Al mateix temps jo em vaig adonar que esperava un fill. Ho vaig dir al Walter un vespre després de l'espectacle. I el Walter em va respondre només amb un petó. «¿El volíem?», li vaig dir. I el Walter es va posar a botre com un liró. «Sí, sí, sí», feia.

116

Ho vam festejar a l'hora de sopar amb els del grup. La Carla va treure dues ampolles de vi negre que diu que reservaven per a les revetlles que havien tingut un gran èxit. Ja ho veus, eres un èxit més. Des de llavors hi he pensat sovint. Potser sí que els fills són un èxit dels pares. L'espectacle de l'amor a la plaça. Benvinguts siguin. Vinguin a jugar amb nosaltres. I facin del joc un èxit. ¿Què et sembla? ¿Et sembla que ho ets, un èxit? Tots els fills del món haurien de ser exposats una vegada l'any en una gran concentració. I els pares, cofois, al seu costat. «Aquests són els protagonistes de tants èxits!», podrien dir els cartells. Un matí, a l'hotel, li vaig dir a la mare de Berna que la germana de la Brigitte, una nena de la classe, esperava un fill. «Mare», li vaig dir, «¿com es fa per tenir un fill?» I es va posar d'esquena a regirar llençols i a regirar llençols i a regirar llençols. Un altre dia vaig arribar a l'escola botent, porxades avall del Gerechtigkeitsgasse. I vaig entrar de cop a l'hotel sense ni mirar si en sortia algú. Em vaig tirar al coll de la mare i li vaig dir 117

que la Brigitte ja tenia el fill de la seva germana. I, mira, com que ara no hi havia llençols per regirar, em va semblar que havia de tornar a fer la pregunta per treure'n l'aigua clara. «El pare i la mare s'estimen», em va dir aquesta vegada. I jo en volia saber molt més, amb el delit de nena petita que es vol fer gran. «¿Com tu i el pare, s'estimen?», vaig preguntar. I va sonar el telèfon de la centraleta. I va entrar el pare. I van baixar un parell de clients per l'ascensor. I encara va arribar la senyora que ens ajudava a fer els llits escridassant que quin fred que feia, quin fred que feia! Els pares de Berna i l'Ilse no podrien anar a l'exposició anual d'èxits de l'amor, veus. S'hauria d'obrir un estand per als que no tenen l'èxit complet. Per als pares de Berna i per als pares de l'altra part del món que van fer fer pares als de Berna. Ves quines coses que fas quan encara no ets gran. Encaparrar-te perquè mitja classe es vanta de tenir la regla i no anar-te'n a dormir mig any seguit sense mirar bé que no et vingui sense dir res.

118

O al revés, encaparrar-te després que t'ha vingut perquè no saps com ho faràs si vols estimar abans d'hora. ¿Abans d'hora? ¿Abans de quina hora? ¿Hem fet l'amor abans d'hora el Walter i jo? Si mai ho he de respondre a algú li diré que ni abans d'hora ni després, quan ens estimàvem.

119

L'HIVERN DE VERITAT el vaig descobrir a Bolzano un matí. A Bolzano, l'estiu hi passa gairebé de llarg. Ja et portava aquí des de feia dos mesos i el Walter es passava les nits escoltant-te damunt el meu ventre. I així fins que ens adormíem. Els jardiners havien acabat d'esporgar els arbres i els coloms s'envolaven cap a les branques nues. I el Walter em va fer descobrir el fred. «¿Què és el fred?», li vaig preguntar en sec. «Una noia d'hivern amb els ulls plorosos», va fer. Vam entrar a prendre un cafè amb llet en un bar prop d'on teníem parat l'envelat. A la meva vora, un home de camp, amb barret i ploma del Tirol, s'empassava una tassa de cafè plena a 120

vessar i havia destapat un paquetet amb galetes com si tingués por que la noia que servia les taules l'hagués de mirar malament. Anava amb un noiet de nou o deu anys que també menjava galetes i glopejava un cafè amb llet no tan ple. Quan

van

acabar

les

galetes,

tots

dos

picotejaven la taula amb els dits i s'empassaven les engrunes amb delit. Després

del

cafè

les

galetes,

l'home

encarregar una gerra de cervesa i tan aviat la va tenir al davant ja se l'havia empassada. Després de la segona gerra es va posar a predicar, però no se l'escoltava ningú. L'amo del bar va començar a sortir de darrere del taulell, però l'home encara cridava més i més i parlava de l'amor i d'un déu i d'un món. El noiet, que feia estona que se'l mirava i que li estirava l'americana perquè s'assegués i callés, va començar a ploriquejar sense moure's de la cadira. L'home va aprofitar els ploriquejos per fer veure a la clientela del bar que aquella era la imatge d'un món sense amor i sense futur. El noiet encara va plorar més i l'home va acabar estrenyent-lo entre els braços. 121

L'encarregat del bar li va dir que se n'anés a predicar al carrer i l'home va pagar sense dir res més i va sortir amb el noiet encara entre llàgrimes. Al vespre, a la primera funció, l'home i el nen eren dins de l'envelat i el Walter, que els havia vist des de darrere la tarima, es va discutir amb mi perquè ell volia treure'ls fora i jo li vaig dir que no n'hi havia cap necessitat perquè no amoïnaven a ningú. El Walter es va posar enfurismat com encara no l'hi havia vist mai. Va renegar i va escridassar sense saber gairebé que es deia. La Carla i els altres el van calmar i tot va tornar de seguida a ser com abans perquè es feia l'hora de començar la funció. Des d'aquell dia, el Walter no va acostar més el cap al meu ventre. Va dir que jo era feta a la meva i que em comportava molt estranyament des que esperàvem un fill. Ens havíem discutit fins que ens vam tornar a adormir. L'endemà vaig dir a Walter si hi havia alguna cosa que no rutllava prou bé. Em va dir que res. Que l'hivern el posava frenètic perquè els espectacles anaven fluixos. Però que res més. 122

Encara ens vam besar un parell de vegades més. Una, quan el ventre ja se'm veia i devia ser als cinc o sis mesos. L'altra, quan una nit ens vam quedar endormiscats a l'escenari després d'haver acabat l'última funció. Em penso que érem a Roma. Sí, em penso que érem a Roma perquè ja havia esclatat la primavera i jo no em sentia tan afeixugada com un temps endarrere. Convidava de tornar a fer funcions a l'envelat i les sessions de nit es començaven a veure més concorregudes. El Walter havia treballat tot l'hivern per posar música a un parell d'espectacles que pensàvem assajar durant la primavera i sobretot fer córrer durant l'estiu. Em penso que sí que érem a Roma llavors. Perquè és on jo ja et sentia de debò. I on ja t'havia començat a parlar en silenci. Sense que ni el Walter ni la Carla ni ningú no ho sentís. Me n'anava als banquets de l'envelat quan no era hora de funció i t'ensenyava quin era el centre del món i el centre de la vida. «¿Veus l'envelat carbassa?», et deia. «És el teu centre.» I t'explicava tantes i tantes coses que em venien al cap només de la joia de saber-te dins meu. 123

Era a Roma, sí. A Roma perquè era el lloc on el Walter va fer la bestiesa més grossa que jo recordi. Vam entrar en un cafè, prop de la Fontana di Trevi. Era un dia núvol i trist. No va arribar a ploure, però els vidres de tots els cafès s'havien entelat com si l'hivern hagués arribat de debò i els carrers, com el de Berna, anessin plens de neu fins als replans de les escales. A dins, llums pobres i boira de fumadors. Grups d'italians amb uniforme de treball i restes de menjar sobre fulls desplegats de diari ple de taques al damunt. El Walter va anar als lavabos i va tornar amb un paquetet petit, com si fossin xiclets. Després, quan ens havien portat un parell de cafès amb llet, va obrir el paquetet i en va treure un parell de condons. Condons italians, de màquina, com el tabac o les xocolates i els caramels de menta a Berna. Els italians d'una altra taula feien broma amb el Walter que els la seguia com un poca-solta. I aleshores, fixa't quina bogeria, va omplir un dels condons amb cafè, sal, pebre, sucre... i tot el repertori de condiments que hi havia damunt la taula de la taverna. Al final hi va abocar la crema del capuccino i, ple així, el va fer córrer de taula en taula i vinga riure i fer el bèstia fins que la noia que servia l'hi va prendre de les mans i el va llençar amb les 124

deixalles que recollia després de malmirar-me com si la de l'invent hagués estat jo. I el Walter, al damunt, bromes i carícies quan vam sortir del cafè. «¿Per què no et quedes la capsa?», va dir. Com un paquet de xiclets per no fumar. Va ser a Roma, amb tota seguretat, perquè un dia el Walter em va dir que la Carla i ell volien dormir plegats i que els deixés el llit gran. «Walter», vaig dir. «Mira, Ilse», va fer ell, «no ho compliquem, saps.» ¿No ho compliquem? Com si fos tan fàcil allunyar-te d'aquell qui estimes perquè és més que això, és part del fill que et va creixent. Com si fos tan senzill de deixar lloc per contemplar com el Walter i la Carla jugaven a l'amor sense èxit. «Tu també vas arribar en sec, Ilse», explicava el Walter. I amb tu a dins els vaig deixar fer.

125

UN DIA la Carla me'n va voler parlar. Li vaig dir que ho deixés córrer. Que potser és que jo havia arribat més tard al seu món i que se'm feia difícil d'entendre-ho. Des de llavors, la Carla no hi va insistir més i el Walter no era el mateix que jo havia conegut a Barcelona. Ni el mateix que saltironava a Milà: «Vine, vine, vine!» O que t'acceptava com si res, ¿recordes?, «Sí, sí, sí que et volíem!» Però, des que et sentia, les nits se'm feien dies. Qualsevol remor de font de carrer em semblava que eren les aigües de l'Aare, que abraçaven Berna, i que ara s'havien convertit en un riu immens, que havia perdut el blau per un brut de castanya.

126

Quatre barques ronyoses navegaven Berna avall i pertot arreu hi havia venedors de cireres grosses com ous, amb molsa de vermell viu, apilades als cistells. Vermell i marró, en somnis, fan joc. I hi havia una parella de nuvis que travessaven el riu per sota el pontet del final del Gerechtigkeitsgasse. Ella blanca, amb una llarga cua dalt a bord. Es besaven mentre la tripulació i el passatge transformaven el petit vaixell en una mena de taverna de barri. Uns heavies, pel pont de ferro de més amunt, ressegueixen el pas dels trens que entren i surten de l'estació de Berna, al soterrani de la ciutat, i marquen el ritme dels combois a cops de corretja sobre la barana metàl·lica. Se senten per tot el cantó. I passen pel nostre costat picant encara més fort i amb ulls desafiants. Els nuvis, a baix, es besen amb un petó de cerimònia, i un dels heavies, imitador, baveja com un golafre el clatell del seu company. L'altre s'enfurisma i arriben a cops. Les corretges sobre les jaquetes de cuir tenen un so de fuet, com el fuet que de tant en tant el Krast feia servir per al seu cavall, o que els cotxers de Salzburg propinaven d'amagat dels turistes passejadors. El Walter diu que, de tant en tant, la seva furgoneta necessitaria un heavy que l'espavilés. Però 127

ho diu per dir. Per parlar de la furgoneta i del seu món i per quedar-se una estona guaitant barana enllà, sobre l'Aare, badant i seguint amb la vista els vaixells de ferralla que ara hi transiten amb tocs de botzina eixelebrats i afegint-se als del casori per celebrar la festa. A la balconada del final del Gerechtigkeitsgasse, prop del pontet, els dos heavies ens demanen cigarrets. El Walter els fa mala cara i ells se'l miren amb els ulls encesos. Diuen alguna cosa semblant a queinefrau, asenyalant-me, i un d'ells es posa les mans al ventre fent posat d'embarassada. El Walter està que, si pogués, rebentaria. Jo m'aguanto perquè ell s'aguanti. El parell de pinxos no em fan gens de gràcia, però faig el cor fort i els somric com si els hagués entès. M'assec al banquet de pedra de la boca del pontet i el Walter sembla que s'hagi picat de gelosia. «Són uns porcs de heavies!», ha dit. Mai no l'havia vist tan gelós. M'ha envoltat amb el braç i ha començat a acariciar-me per sota la samarreta i vinga jugar amb els pits davant de tothom com si fos l'Ilse de tots. Al pontet del Gerechtigkeitsgasse descobreixo que tinc els pits petits com dues peces de rebaixa. D'aquells

128

que no servirien per entrar fent trampa als cines de Barcelona amb la Laura. Els heavies s'han cansat de tanta comèdia i m'han deixat per perduda. Després d'una estona, un grup de dones joves, potser més de cinquanta —¿hi havia la Carla entre elles?—, han baixat pel carrer portant una pancarta blanca amb escrits liles que m'ha semblat que deien no sé què una altra vegada de queinefrau com els heavies d'abans. Elles cridaven, cantaven, picaven de mans. Els habitants de Berna han tancat les portalades de casa seva. I la mare del Noah ha tirat portes avall la de la botiga d'antiguitats de més amunt. S'han vist alguns dels més vells amb fogots sota les barbelleres. Els heavies s'ho miraven d'un tros lluny fent un paperot de guardians de tantes dones juntes. El Walter feia un cigarret amb un somriure sota el nas i jo tibava l'esquena per veure si els pits em creixien i la samarreta no semblava un paper de fumar. Les dones, cridant a favor de l'avortament. El Walter ha fet veure que ho entenia al revés i ha dit: «No deuen voler avortar!» Li he donat un cop al front i li he retirat el braç amb mala gràcia. «¿No ho veus, beneitó, que el que diuen és que sí, que volen avortar?»

129

Si no hagués estat pels heavies que no ens deixaven de petja, segons el Walter ens hi hauríem pogut afegir. Que si hi havia la Carla, li faria gràcia de veure'ns plegats. Però a Berna comencen a repicar les campanes i el guirigall acaba esborrant tots els crits de les dones del pontet. I el Walter i l'Ilse parlem en somnis una altra vegada, que és de la manera que les coses es diuen quan un dels dos no vol que l'altre l'entengui. Devia ser en una d'aquelles nits de mals somnis a Roma, doncs, quan vaig sentir el Walter que cridava com un boig. «Ilse, Ilse, de pressa, sortiu, sortiu!» Ens va agafar, mig endormiscats com estàvem, i fins que vaig ser a fora no em vaig adonar del que passava. L'envelat fumejava per un costat i aviat va començar a flamejar com un esperitat. Vaig veure que el Walter plorava com no l'havia vist mai. Mig envelat va quedar destrossat després d'haver apagat el foc com vam poder. Aquella nit el vam tenir molt a prop una altra vegada. Em penso que més a prop que cap altra vegada. 130

«Patia per vosaltres!», va dir. El Walter encara ens estimava, saps. A pesar que hi havia la Carla i a pesar de les discussions que havien fet arribar el fred entre ell i jo. N'estava contenta que fos així. Faltava molt poc temps perquè es produís el naixement i em feia més falta que mai que el Walter no s'allunyés de nosaltres. Li ho vaig dir un dia que havíem anat tot caminant per la vora del llac Como. I va ser a partir d'aleshores que vaig començar a pensar en el meu pare de debò. No en el de l'hotel de Berna. Sinó en el que va estimar la meva mare i el que va fer que em creessin plegats. Més que mai me l'imaginava com el Walter. Alt, ros, rinxolat de cabells. I la meva mare potser s'assemblava a la Carla. M'agradaria que el pare de veritat s'hagués assemblat al Walter i que la mare de veritat s'hagués assemblat a la Carla, mira. Mentre pensava això, tu et belluguetejaves força per dins i l'ocellam anava a jóc dalt les copes de l'arbreda del llac. I fou quan el Walter em va proposar de no deixarte veure el món. O de deixar-te'l veure, però després

131

d'haver-te abandonat en algun lloc on et fessin créixer millor. «¿Que t'has tornat boig?», li vaig dir. I diu que parlava de broma, el Walter. Que mai no li havia passat pel cap de fer-ho. I que m'estimava. Sort d'això, perquè no sé si hauria pogut resistir de veure't néixer sense el Walter a la vora. I vaig tornar a veure'm de menuda entre el Walter i la Carla. Passejàvem per un camp tot cobert de gespa i de flors salvatges. Els arbres ens feien ombra i el Walter corria al davant meu per no deixar-se agafar per la Carla i per mi. «Adéééuuu, Iiilseee, aaadéééuuu...» S'amagava darrere un tronc i treia el cap: «Iiilseee!...», feia. «Ooon ééés Beernaaa, Iiilseee?», repetia. Tornàvem a córrer tots tres fins que no el trobàvem i ens rebolcàvem per la gespa en un esclat de rialles i crits. Perquè els fills i els pares de veritat corren i salten i riuen i xisclen amb els seus fills, saps. No ho vaig dir mai al Walter que m'hauria agradat que ell hagués estat el meu pare. Era el nostre secret. I encara no m'havia cansat de dur-lo a dins.

132

POCS DIES abans que naixessis, saps, el Walter va dir: «Escolta, Ilse, avui farem una gran cosa.» I una altra vegada saltironant com quan ens havíem trobat. Això també ho tenia el pare de Berna de tant en tant. Es llevava aviat i venia a l'habitació i aixecava la persiana perquè entrés força llum. Després em despertava donant-me quatre copets al darrere i es posava al mig de l'habitació. «Avui, Ilse, farem una gran cosa.» I

anàvem

capdavall

del

carrer

ens

entreteníem amb els óssos que mandrejaven esperant que els llancéssim pastanagues acabades de comprar al quiosquet.

133

Més tard pujàvem al jardí de les roses i tombàvem per tot l'Aare fins arribar al pati del circ. «¿T'agrada el circ, Ilse?», feia el pare de Berna. Però ell s'ho passava molt més bé que no pas jo i s'engrescava amb les actuacions de la pista. Ara el Walter feia una cosa semblant. Em va anunciar la gran cosa i el dia va esclatar radiant per l'escletxa de la furgoneta. Vam agafar un parell d'instruments. «Té, aquest i aquest», triava llavors, el Walter. «Apa, anirem al llac», deia, «lluny de tothom per fer el que vulguem.» I com uns firaires de ral amb un instrument cadascú sota el braç, anàvem al capdavall del llac i ens esteníem a la gespa i el Walter improvisava un concert com el de la plaça Delpí, però per a nosaltres sols. Aquell dia, a la riba del llac Como, però, algú ens devia haver escoltat perquè quan havia interpretat més de mitja hora sense parar i el Walter em saludava com

comiat

concert,

vam

sentir

uns

aplaudiments solitaris a l'altre costat del parc. El Walter va dir: «Doncs me n'hi vaig per veure qui hi ha!» I em va besar. Jo em vaig quedar una estona a la gespa, endormiscada per la calda i la bonior de l'estiu que ja tornàvem a tenir al damunt. 134

I NO SÉ quina hora devia ser quan em van despertar les pessigolles que et fa un gosset d'aquells remenuts i peluts quan se t'acosta a la cara i, fent veure que t'ensuma, no et para d'acaronar. «Walter...», vaig mig cridar. El gosset es va apartar perquè em feia adormida del tot. O se m'imaginava diferent potser pel ventre que ocupaves. El Walter no va comparèixer més. La Carla i els altres van dir que no ho havia fet mai, això. Que era molt estrany. I vam sortir amb una furgoneta pels revolts del llac per veure si el trobàvem. Vam suspendre la funció d'aquella nit. Per dues coses. Una, perquè el Walter hi tenia un paper

135

essencial i no podíem fer res sense ell. I l'altra, perquè vaig començar a sentir-te ben a prop de la vida. M'hauria agradat que el camp de gespa i el silenci del llac t'haguessin donat la benvinguda, però la Carla va dir si et volia de debò. I com que li vaig dir que sí amb totes les ganes, es va enfilar a la furgoneta i vam fer cap al punt més pròxim on vam trobar que ens atenguessin. Només quan sents un plor com el que vas fer, pots entendre que l'èxit és allò o una cosa molt semblant. I aleshores vaig entendre els pares de Berna perquè mai no havien pogut sentir tan endins els meus crits de joia quan em devia haver trobat la vida a les mans. I hauria volgut ser una altra vegada un nadó i trobar-los de nou per dir-los, ploriquejant, que no sabien com estava de bojeta per haver-me fet veure el món. Apa, vinga, no romancegis més. ¿Veus com tot tomba i tot torna? Ara el que farem, saps, serà voltar i voltar i voltar fins que el trobem perquè el coneguis!

136

Perquè no hi ha res pitjor sinò que els pares no t'hagin dit mai que ells no són els teus pares de debò. Que t'ho amaguin. No sé si m'entens... I si no m'entens, ja m'entendràs quan t'ho hagi explicat tot. De cap a peus. Tot.

Refugi La Vinyeta Duesaigües, 29-31 agost 1981 Revisada: tardor 1982 Revisada i ampliada: hivern 1990 Revisada: tardor 2003 Revisada: estiu 2014

137