Servei de protocol by Andreu Sotorra

Andreu Sotorra

Servei de protocol

Barcelona 2016 Edicions Digitals Escac Gabinet de Comunicació

Servei de protocol

Recull de set narracions descabdellades, iròniques, agredolces i a vegades amb un to surrealista. Els protagonistes de cadascuna de les històries són personatges de refinada perspicàcia que es troben en situació de testimonis esborronats de fets insòlits. En la seva dèria per escodrinyar-hi innegables senyals d'abús de poder, hi emboliquen el lector. En una colònia intemporal de bungalous on les disfresses no poden ocultar l'ànima, realitat i ficció esdevenen gairebé la mateixa cosa.

Andreu Sotorra va néixer a Reus (Baix Camp) el 1950. Actualment

resideix i treballa a Barcelona. Ha publicat més de vint-i-cinc llibres en llengua catalana —la majoria de novel·la breu i contes—, alguns en constant reedició, tots escrits al Refugi La Vinyeta, de Duesaigües (Baix Camp). Ha obtingut una trentena de premis literaris de narrativa curta, contes i novel·la (El Vaixell de Vapor, Edebé, Joaquim Ruyra, Lola Anglada, Marià Vayreda, Arts i Lletres Andorra, Salvador Espriu, Caixa de Girona, Ciutat de Mollerussa, Cavall Fort, Recull...) i també el premi Trajectòria pel conjunt de la seva obra com a crític literari. Ha estat traduït a l'italià, l'espanyol, el gallec i l'euskera. Els seus llibres publicats en suport paper formen part del catàleg de la majoria d'editorials catalanes (Alfaguara, Columna, Cruïlla, Edebé, Empúries, Estrella Polar, La Galera, Grup62, El Pirata...) És pioner en la publicació en català de novel·les en suport digital a Internet i la majoria dels seus llibres es troben reeditats també en suport e-book. Ha treballat a l'ensenyament i en la gestió cultural i ha estat secretari general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. És periodista cultural de premsa escrita i ràdio, especialitzat en les àrees de critica teatral i literària. A més, participa com a autor en col·loquis amb grups de lectors d'escoles de primària, instituts de secundària, centres d'adults i biblioteques públiques en la xarxa de programes de foment de la lectura.

Web de l'autor: http://www.andreusotorra.com

Nota de l'autor Alguns dels personatges, situacions i ambientacions que apareixen en el recull de narracions Servei de protocol provenen de trames i protagonistes, ampliats, revisats i refosos, de diversos contes curts anteriors (Sergi Routort, Cases Noves, 19, Ciutat; El primer home gelat de la gran central Cucurullgeliona; L'atzagaiada; El patriota i Pa d'or... i forners d'embruix!), publicats per l'autor entre el 1980 i el 1981 en diversos mitjans i revistes de difusió general i també d'alguns capítols de guions radiofònics de la sèrie El senyor Vallmoll i la seva perspicaç detectiva, emesos entre el 1984 i el 1987.

Primera edició (paper): novembre 1992 Segona edició (digital): setembre 2016 © 1992 Andreu Sotorra (pel text) © 2016 Andreu Sotorra (pel fotomuntatge de la coberta) (Primera edició en suport paper dins de la col·lecció Astrolabi, Editorial Llibres de l'Índex, Barcelona, 1992, amb disseny de la coberta d'Enric Pujol, sobre un tema de Grainne Cuffe's) ISBN paper: 978-84-87561-40-3 (1992) DL paper: B. 38451-1992 Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08080 Barcelona Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.

Agafant-me ben fort a les arrels de les algues amb la mà esquerra, em vaig repenjar pel caire i vaig palpejar amb la mà dreta per sota de les arestes voladisses de les roques. La mà dreta va trobar la cadena. Wilkie Collins. La Pedra Lunar

Ă?NDEX L'atzagaiada, 7 El governador del rei Carnestoltes, 22 Servei de protocol, 34 El tauroboli del croissant, 43 L'exrocker de la Dolly, 65 El patriota, 72 Perfum de matafaluga, 81

L'atzagaiada Tothom ho havia comentat. —És boig! —deien. —No sap el que es fa! —sentenciaven alguns. —Ja s'adonarà del mal pas que s'hi dóna —es consolaven finalment. Tot això ve al cas perquè se m'havia posat al cap la mania de no escalfar gaire temps cap cadira. I ho complia. Quan es va produir el canvi més recent, jo feia de subdirector de l'entitat bancària més forta del país després de la política de fusions i, de rebot, de neons. És a dir, jo disposava d'un bon sou, de comissions i de despeses de viatge a banda, d'un pis a la nova vila olímpica de la ciutat que em recordava la colònia i el bungalou potser per la proximitat de l'aigua encara neta del riu, i un cotxe a la porta, a més d'un parell de buldogs que em rebien a llepades quan arribava del banc. De les dues secretàries que em corresponien, atès el meu càrrec, una era llesta com una centella i la podia deixar ben bé sola al despatx. L'altra, potser m'està malament de dirho, era capaç, si jo volia, de fer-me vent.

No em faltava res, doncs. I aquest devia ser, segurament, el nus del conflicte. Més d'un matí, quan posava el cotxe en marxa i deixava la residència observant pel retrovisor el parell de buldogs que em retien l'últim adéu acompanyats de la minyona, em venia el bungalou a la memòria. Recordava la furgoneta del pare fent transports de tota mena. Les angúnies de la mare per arribar a fi de mes. Els millors amics de la colònia amb esperit de botiguer canviant còmics i instal·lant paradeta al replà del seu bungalou. ¿Em mereixia tant de benestar ara? ¿Era just que dos buldogs em diguessin adéu a la tanca de la residència i que al banc hi tingués més de cinc-cents pseudo-buldogs —no vull ofendre ningú—, disposats a llengotejar vuit hores al dia per obtenir els meus favors? Ho diré d'una tirada. La meva vocació era tenir una plaça d'encarregat als excusats i banys públics de la plaça del centre financer de la ciutat on hi havia la central del banc. No he d'amagar que m'havia guanyat a pols el càrrec de subdirector de l'entitat bancària. Que havia fet uns quants oficis abans d'arribar a trepitjar el llindar de la porta de subdirector. Que m'havia format des de la base, vaja. Potser aquest era el secret del meu tracte amb la clientela. La primera feina que vaig tenir va ser a la colònia. Em van donar la plaça de redactor de felicitacions en el butlletí comercial de la urbanització. Havia de redactar els desitjos dels

que, a canvi d'una quantitat simbòlica, es dirigien gràcies als anuncis per paraules a parents, amics i potser desconeguts amb qui mai no tindrien un mínim de relació. Me'n recordo d'alguns perquè, camí de la central bancària, com un decàleg que em vingués a la memòria abans d'engegar el dia, el text em ballava pel cap a pesar dels anys. «Escolta'm Angel, encara que tinguis cotxe nou i una feina on guanyes molts diners, procura no oblidar-te dels teus excompanys i amics de feina. Amàlia.» «El Jordi desitja a la seva família, als amics, a la Teresina i al gat i a qui tu ja saps, Glòria, un feliç dia. Pere.» «Bravo, Carola! Després de quatre intents has aconseguit aprovar el carnet de conduir. Ara només cal que tinguis cotxe. Els teus companys del pub.» «Durant la meva estada a l'hospital he estat com a casa. Gràcies. I que a la pròxima ens trobem en unes condicions més favorables. Coia.» «¿Has de fer alguna cosa la setmana vinent? Moltes felicitats des del bungalou del carrer de dalt. Anònim.» «I ara que et cases, sigues com eres i no canviïs gaire. Que encara que passi molt no sembli que passa res. Tu tranquil·la. El vigilant del pàrquing.» ¿Tota aquella gent per a la qual redactava els seus desitjos devien ser ara clients anònims del monstre financer que em tocava dirigir? Si

no ells mateixos, sí una bona part. La il·lusió que posaven a felicitar-se a través del butlletí comercial de la colònia era la mateixa que a vegades descobria, espiant per darrere els vidres de les oficines, en els que arribaven a la secció d'obertura de comptes i es feien una nova llibreta o obrir-hi un compte. Eren, en definitiva, utilitzats pel banc d'una manera semblant a com jo ho feia amb quatre retocs de redacció. Ara, la dèria que em feia perseguir el lloc d'encarregat dels banys públics de la plaça del centre financer s'assemblava a la de voler fer d'aprenent a l'hipermercat que es va obrir a la colònia. I ja se sap que si desitges una cosa no pares fins que l'acabes aconseguint. Em passava hores i hores aturat al pàrquing de l'hipermercat veient carregar els cotxes dels clients, molts d'ells d'altres urbanitzacions veïnes, i m'entretenia a apilar els carrets que quedaven buits damunt la plaça asfaltada sota el bat de sol. I així va ser com em vaig enginyar l'ofici de repartidor a domicili. Em vaig fabricar un enganxall per a la bicicleta i quan veia algú amb un carro ple fins dalt, m'oferia per enganxar la càrrega a les dues rodes per portar-lo fins on tenien el cotxe. Esclar que em feien cas perquè em veien il·lusionat amb la feina. I molts es pensaven, segurament, que la direcció de l'hipermercat havia previst un servei de mossos com els de les

estacions de tren de fa molts anys, abans de l'invent dels carrets amb vidriola. Després em van sortir totes les oportunitats que vaig voler. El nom del noi del Bungalou Nou, número 19, va ser aviat com el d'un metge de capçalera de prestigi que corria de boca en boca. Vaig treballar per a la ferreteria Clauiporta, a la botiga de queviures Bonmejar, a la sastreria de cal Robafina, al quiosc Paperilletra, a la carnisseria Bouibè, a la tintoreria de cal Blanquinet, a la peixateria Lamarsalada i a mitja dotzena d'establiments més que van saber apreciar els meus serveis. Parlo, esclar, d'una època que encara tenia un respecte pels oficis de debò. A la colònia va ser també l'època d'or. Els veïns fugien de la pressió urbana i redescobrien la rodalia. Una casa als afores, aire sa, lloc per córrer, a vint minuts del centre de la capital... Això és el que durant els anys que va durar l'eufòria dels bungalous deien els rètols de la promotora. Després van venir les expropiacions per a l'autopista, l'especulació dels terrenys per a percel·les que no es van arribar a vendre mai i que van servir per a les indústries que volien convertir el riu en un gran abocador, els inicis de construcció dels blocs de pisos que van posar una frontera a la colònia fent sentir acomplexats els que havien arribat a conrear un petit jardí davant de casa. I jo vaig entrar al banc. Primer a la sucursal de la colònia. Després a una agència de la ciutat. I més endavant a les oficines de la central. Va

ser una ascensió ràpida i brillant, ho he de reconèixer. Les primeres oposicions les vaig fer al centre de càlcul de l'entitat. Érem prop de mil aspirants. I vaig passar les proves a la primera. A la colònia van dir que havia tingut recomanació. Que el pare havia hagut de fer molts viatges amb la furgoneta per pagar el favor. Coses de la gent, no cal dir-ho. El primer avís que el triomf sempre es paga car. En l'època de la meva entrada a la sucursal de la colònia, els aspirants que volien treballar prop del seu bungalou eren molts i l'enveja entela la realitat. Alguns col·legues em pregunten a vegades quin ha estat el meu secret. Com ho he fet per sortir del nucli dels bungalous i arribar al pis més alt de la central financera. Un periodista d'una important revista d'economia em va confessar que estava impressionat per la força del meu banc i pel mètode que jo havia fet servir. —¿Què puc dir als directius de les empreses que llegeixen la nostra revista per fomentar aquest sentit de necessitat competitiva? —em va dir—. ¿Quines són les qualitats d'un alt executiu com vostè? —gairebé va suplicar amb la casset en marxa damunt la taula. —Miri, jove —vaig fer—, a un bon directiu no l'agafarà mai desprevingut. Tracta el temps com la seva riquesa més valuosa i regula els passos que fa a consciència. No s'entreté i treballa amb una intencionada calma més que amb una pressa adelerada.

—Però això exigeix moltes hores de treball... —va insistir el periodista. —L'executiu competent treballa amb zel. Generalment sempre treballa més i millor que els seus subordinats. I no per donar un bon exemple, com a vegades es diu, sinó per autèntic plaer de treballar. —I ha de tenir poder de decisió... —va recordar el xicot de la revista econòmica. —Sí. S'ha de ser concloent. Una vegada es coneixen els fets i s'ha reflexionat sobre el problema, cal decidir. A vegades es cometen errors, però també en cometen els seus competidors. Més val un error a temps que un retard innecessari. S'ha d'estar alerta de les oportunitats per corregir les desviacions. —Això exigeix una capacitat personal que no s'ensenya —va afirmar el periodista. —Potser sí. Miri, tenia un executiu en una sucursal important que acostumava a prendre decisions instantànies i no sempre eren encertades. Parlant amb ell, en uns quants dinars de treball, vaig descobrir que després d'haver estudiat la carrera de ciències econòmiques havia fet un any d'àrbitre de futbol en una divisió regional. Per això actuava en les decisions financeres de la mateixa manera que ho feia al camp. Quan el vaig fer adonar d'això, va dedicar més temps a considerar els fets i va millorar el seu percentatge d'encerts. —Va tenir un bon mestre...

—Vinga, vinga, no m'alabi. Un executiu competent aprofita totes les oportunitats. Ha d'acumular més força que no pas reduir punts dèbils. Dedica més temps a enfortir la posició de la seva empresa que no pas a contrarestar els moviments que li fa la competència. Només això dóna estímuls a un sistema directiu. —Però els problemes hi són... —va objectar el periodista. —Sí, però l'executiu que val s'hi enfronta perquè sap que deixar passar el temps no soluciona un conflicte sinó que s'ha de resoldre immediatament. En tot cas ha d'esperar el millor moment per solucionar-lo. —Perquè el tracte amb el personal és el punt més difícil potser... —va mig interrogar el periodista mentre girava la cara de la casset. —No s'han de defugir mai les decisions difícils que tenen relació amb el personal. A baix tinc molta gent amb problemes personals, econòmics, familiars... S'ha de saber corregir des de dalt un rendiment deficient. És més just per al mateix individu i per a la companyia despatxar-lo abans que s'ensorri més. Però un bon executiu ha de ser just, no inhumà. Les decisions han de ser objectives en relació amb la situació de la plantilla que té sota les seves ordres. Pensi que ara existeix sempre el recurs de la pensió de l'atur... —¿I els talents? —Surten sols, amic meu! Els homes intel·ligents volen responsabilitat, la busquen i la troben. ¿Li he explicat mai l'anècdota de quan

jo feia de repartidor al pàrquing de l'hipermercat de la colònia on vivia de jovenet? El periodista en va prendre nota, però no va publicar mai el reportatge complet. Suposo que la direcció de la revista devia considerar que els meus inicis no eren els més idonis per divulgar a través d'una publicació especialitzada com la seva i van preferir la imatge de gran directiu del moment. I això que no li vaig dir que la meva auèntica vocació era la de treballar als banys públics de la plaça! Cada divendres, quan deixava el banc, me n'hi anava. Eren amplíssims, acabats de reformar, competitius, humanitzats per guanyar clients davant l'allau de cabines de WC fredes que una empresa francesa havia anat escampant per la ciutat. Una estratègia comercial que es feia imprescindible des de l'obertura de fronteres econòmiques. Només de retrobar-me al subsòl de la plaça i en aquell espai reservat a la neteja personal, em produïa una sensació d'alleujament que, com els efectes d'una sauna, em revitalitzava per a tota la setmana. Havia fet bona amistat amb les quatre empleades que hi treballaven. Si no hi havia gaire clientela, a vegades la fèiem petar i, a poc a poc, sense que elles no en sospitessin res, jo anava acumulant experiència professional per quan fos l'hora de confegir el meu currículum. Generalment les quatre m'atenien bé. Sabien, esclar, que jo movia els fils del búnquer

financer que tenien al damunt i, paradoxes de la vida professional, totes quatre aspiraven un dia o altre a obtenir una plaça en el servei de neteja del banc amb la mateixa passió que jo aspirava a ser l'encarregat dels seus excusats públics. De totes quatre, la de més edat, una dona esprimatxada, baixetona i amb les faccions corrugades, era la que hi posava més interès. Tan bon punt em veia arribar, treia la clau del recambró més condicionat. No m'hi deixava posar els peus sense que ella no hi donés l'últim cop d'ull. Una estirada de cadena. Un raig de desinfectant. Un copet de mà al lavabo... —Vostè s'ho mereix tot! Amb la seva bata blanca, neta com una patena, m'oferia el bany com un present. Somreia i, en la blancor, els seus llavis color cirera s'emportaven tota la vida del subsòl. He d'advertir que, a banda de la meva vocació professional, m'agradava repassar-m'hi. Si m'hi rentava el cap i encara me l'hi eixugava, ja era segur que les quatre dones se les compondrien per fer-me quedar a dinar amb elles. M'havien agafat afecte. En un d'aquests dinars al vestidor de les dones, va sortir de trascantó la notícia que una d'elles canviava de feina. No m'hi vaig pensar gens a presentar la meva sol·licitud. Al cap de quinze dies vaig rebre resposta per escrit citant-me a comparèixer una d'aquelles tardes. L'ajuntament havia cedit a una empresa l'explotació dels excusats públics, cosa que garantia el futur del projecte després

de la rehabilitació que els nous directius hi havien fet. La rebuda, me la imaginava. Un directiu d'edat era el delegat de la companyia. —Vostè és el que va sortir a la revista d'economia! —va exclamar bo i fent-me una encaixada. —Una entrevista molt retallada... —vaig justificar. —Li voldria advertir —va afegir el directiu dels banys públics— que aquestes places sempre les han ocupades senyores. Senyores com cal, això sí! Senyores vídues, solteres ja d'edat... —N'estic al corrent i espero que això no sigui un inconvenient per... —No, no, en absolut! El consell de la companyia ha decidit que cal adaptar-se als nous temps. Ara tothom fa de tot i els papers es canvien. I a vegades fins i tot millora el rendiment. —Tothom fa de tot i del que vol —vaig afirmar. —I del que pot. No oblidem que trobar feina no és tan senzill. Ara, si no se'n vol trobar... —Exactament! Si no se'n vol trobar —vaig sentenciar pensant sobretot en la meva llarga i prolífica carrera— no se'n troba. —Això mateix és el que volia dir. A la nostra empresa de banys públics s'ha de treballar de valent. Els clients, el nostre és un servei social, són la majoria gent enfeinada,

vostè ja ho sap. Gent que no té temps per perdre, ja m'entén... —Me'ls conec bé... —vaig confessar per intentar de millorar punts en l'entrevista. —Més que millor. Aquí té, doncs, el plec de condicions. Les obligacions, els drets, els horaris, el sou i les pagues extres, les condicions generals... Prengui-ho, si vol. —Sí, hi faré una ullada, gràcies. —I quan s'ho hagi mirat bé, ja em tornarà la resposta. M'ho vaig emportar, doncs. M'ho sabia de memòria però qualsevol estona lliure que em quedava al despatx de l'entitat financera l'aprofitava per donar-hi un cop d'ull. Ho tenia decidit. Vaig donar resposta afirmativa al delegat i ell mateix em va redactar el contracte. Quan l'havia acabat de firmar, vaig córrer a fer-ho saber a les que haurien de ser les meves col·legues. De moment em penso que els va caure com una galleda d'aigua freda. No s'ho esperaven. Però quan van reaccionar, se'n van alegrar i tot. I ho vam celebrar amb xampany allà mateix. Als del banc si que els va caure tort. No se'n sabien avenir i fins i tot el president del consell d'administració em va intentar seduir amb noves ofertes que consolidarien encara més la meva posició. No va entendre ningú que jo pogués tenir amagada aquella vocació tan heteròclita, sobretot els que ocupaven una poltrona a la institució financera.

Em vaig fer la bata blanca a càrrec de la companyia. A la segona prova ja em queia a la mida. I el primer dia del mes següent me n'anava a la feina amb la bata plegada al braç com si fos la primera jornada laboral d'un aprenent de xarcuteria. La primera setmana als excusats públics va ser molt ensopida. En quinze dies, però, va córrer la veu del meu nou càrrec i els clients es van anar multiplicant sense parar. Les tres col·legues anaven una mica de corcoll perquè diu que no havien vist mai l'establiment tan concorregut. Sobretot vam guanyar molta clientela entre els banquers, empresaris, accionistes i rendistes, a part de gent de bon viure, que hi acudien des de la part alta de la ciutat. Si ara hi agafaven afició, era cosa nova, perquè fins aleshores havien mostrat gran reticència a utilitzar els serveis públics. Molts fins i tot hi feien tertúlia mentre es deixaven acaronar al vestíbul mateix per la màquina de massatges. D'altres es van acostumar a tancar-hi molts dels seus contractes comercials, encaterinats a tenir els peus a la màquina d'enllustrar sabates. La revista especialitzada en economia se'n va fer ressò. El periodista que m'havia entrevistat al banc va tornar als excusats del subsòl de la plaça. —¿Tenia amagat un roc a la faixa, eh, vostè? —va dir de seguida que m'hi va trobar amb la bata blanca i una baieta a la mà.

El reportatge, aquella vegada, va sortir complet amb un títol a dues pàgines: «De banquer a encarregat d'un excusats públics», deia amb cos de lletra molt visible. En una fotografia de color, hi sortia amb les tres companyes de treball davant una banyera i un bidet. Elles, esclar, no s'hi veien de cap ull. Però, passat un temps, vaig ordir una atzagaiada que em va facilitar que fes una altra vegada un cop de cap. Un dia que tots els excusats i banys eren ocupats, els vaig anar tancant amb clau. Després vaig posar totes les claus en una cartera de mà que guardava de quan havia fet una temporada de representant de pòlisses d'assegurança. Vaig apagar tots els llums, vaig desconnectar el pas general del corrent elèctric i me'n vaig anar. Un cop a fora, vaig enfilar l'autopista fins a la colònia on encara hi havia les restes d'alguns dels bungalous. Vaig llençar la cartera amb les claus a la primera claveguera que vaig trobar. I l'endemà ja no vaig tornar als banys públics. La veritat és que tampoc no sé com va acabar la tancada de tots els magnats de les finances de la ciutat en ple èxtasi de neteja personal. I és que, de fet, empès per la meva vocació de cul d'en Jaumet, ja em tornava a començar a estar-ne tip i no sabia com desfer-me de la delegació dels banys públics que havia deixat en un nivell de beneficis difícil de superar. Em va venir a la memòria el discurs del prestigiós president de la companyia AT&T, Frederick R. Kappel, en un congrés de la

Universitat de Chicago. «El primer requisit de l'alta direcció», va dir, «és l'habilitat de donar forma i establir fites que incitin els homes a lluitar per aconseguir-les. Fer les preguntes adequades, animar els altres en la recerca de les respostes correctes i a crear objectius. Aquest és el gran estímul dels directius emprenedors. Insistir que els altres sàpiguen arriscar-se, però també compartir el risc amb ells. Ensenyar i alhora aprendre. Informar però saber escoltar. Donar ordres però oferir satisfaccions. Amb aquest procés aconseguim que moltes altres persones, subordinades sobretot, comparteixin les nostres finalitats. No s'enganyin, amics,» va dir amb vehemència el conferenciant de Chicago, «com va escriure la nord-americana Nobel de literatura Pearl S. Buck, "l'honradesa té una importància vital com a element essencial de l'aptitud directiva".» Me n'havia recordat perquè, tornant de la colònia on havia llençat la cartera amb les claus del excusats, em ballava pel cap un nou pla estratègic amb expectiva de grans beneficis. I siguem honrats, doncs, l'oportunitat només ens passa per davant una vegada.

El governador del rei Carnestoltes Ja és com si fóssim primavera. Ho sé per les flors de lilà que cauen i se'm posen entre els fulls esgrogueïts dels llibres. Com aquell Carnaval. Diuen que les disfresses ensenyen l'ànima. Qui sap si per això en aquell Carnestoltes que encara recordo em vaig disfressar de Poirot. Sí, de Poirot, d'Hèrcules Poirot, el famós detectiu d'Agatha Christie. ¿He d'explicar per què? ¿Pot fer altra cosa una llibretera de vell que s'ha passat mitja vida a la caseta de darrere la Universitat, heretada d'un oncle bibliòfil, sinó llegir Agatha Christie? El dia de la festa, el carrer bullia amb tant de sarau! Em vaig passejar entre un munt de pierrots, de senyors feudals, de romans, de coristes, d'indis, de vaquers... La veritat és que el meu Poirot es feia mirar. Vaig entrar a un Macdonald's per prendre un biquini quan començava a caure la tarda. I va ser aleshores que la vaig veure asseguda en una taula, retratada en el mirall de darrere la barra, sola... Oh!... La meva disfressa! No la d'Hèrcules Poirot,

no... Algú anava disfressat de llibretera de vell... Algú que s'amagava darrere d'aquell antifaç! —Bon Carnestoltes, senyoreta llibretera... llibretera de palla! —vaig dir després de plantarme davant seu. —Bon Carnestoltes, admirat Hèrcules Poirot... —em va respondre ell. —Teniu sort que us empara el regnat del rei Carnestoltes perquè si no us faria treure la careta ara mateix —vaig dir en una mena d'escena tenoriana d'ateneu. —Monsieur Poirot, em sorpreneu... Les històries de la vostra mestressa, la senyora Agatha Christie, no us pinten pas tan agressiu. —¿Agressiu...? ¿Us sembla bé apropiar-vos la personalitat d'una ciutadana respectable i coneguda que paga els seu impostos per una activitat econòmica, ni que sigui de vell? —Vós també us heu apropiat de la personalitat de monsieur Poirot... i el seu bigoti... i no crec pas que li hàgiu demanat permís... —Però Hèrcules Poirot és un personatge de novel·la, de ficció... —Tenim uns trets comuns. Vós admireu monsieur Poirot i jo admiro la llibretera de vell de darrere la Universitat. Som mortals feliços gràcies al rei Carnestoltes. Però em sap greu, monsieur Poirot, que us hàgiu enrabiat d'aquesta manera. Apa, apa, senyoreta —va dir en sec canviat de to—, ¿que no ho veu que l'he filustrada de seguida? ¿Que no veu qui sóc? ¿Que no em reconeix, dona?

—Doncs, no. ¿Domènec...? ¿Delfí...? Ah!... El representant de l'editorial que em ve a portar saldos de lots de llibres cada dos per tres! —Caram, em sorprèn. ¿Tan ben disfressat vaig que no em reconeix...? Sóc el vell professor de psicologia, el professor Vallmoll, dona! —va dir a mitja veu. —Professor Vallmoll! I disfressat de... llibretera de vell! Quina poca vergonya! —Vinga, vinga, no hi tornem. En dies així, algun estratagema m'havia d'inventar per poderme trobar amb vostè... Vostè tant podia ser aquella ballarina que ara entra com aquell paracaigudista que seu dues taules més enllà... La felicito. El seu monsieur Poirot és tota una troballa. Si Agatha Christie la veiés! He pensat que només disfressant-me de llibretera de vell, vostè, un moment o altre, compareixeria. —És un home de sort, professor Vallmoll. —No, no ho digui tan alt, dona. Tota la tarda que tombo, i res. I miri que m'he trobat alumnes que no tenen humor per disfressar-se i es passegen com un pal com si anessin a la biblioteca de la facultat. Això de disfressar-me de llibretera de vell, però, no ha estat sinò una emergència. Jo ja tenia la meva disfressa preparada... de pelegrí, ¿sap? Però em temo que serà un Carnestoltes amb més sarau que no ens pensem. El vell professor de psicologia em va posar al corrent de seguida. Em tenia confiança perquè un matí de primavera, quan els lilàs de darrere la Universitat començaven a omplir la

caseta de branques florides que desprenien botons morats, m'havia confessat que en la seva vida només hi havia dues coses, la Universitat i... la meva caseta de llibres de vell. Bé, en realitat, el professor era un bon client, i feia venir molts dels seus alumnes a buscar llibres recomanats que sabia que jo tenia en existència i a bon preu. Per això em va explicar la seva estratagema com un aprenent de detectiu que acaba de trobar la primera pista de la seva vida. Segons el professor, el governador del rei Carnestoltes havia de ser la víctima d'una conspiració per part d'alguns dels seus ministres més pròxims. El professor pensava en qui feia de ministre de Parcs i Jardins. Precisament el regidor autèntic de l'ajuntament, responsable de l'arbreda que cobria les casetes de vell. El que tenia el paper de governador, un banquer de molta anomenada, corria perill de mort. I segons el professor de psicologia, a qui el Carnestoltes omplia de vitalitat segurament per allò que deia que les disfresses ensenyen l'ànima, no podíem perdre ni un minut més. —Una operació conjunta Poirot and Vallmoll pot passar a la història! —em va dir—. Les paraules que he sentit ens deixen molt poc temps per actuar! —Però, professor Vallmoll... Jo només sóc una llibretera de vell... —I una excel·lent lectora d'Agatha Christie! —em va afalagar—. ¿Em vol negar a mi, que de

psicologia en sé per vendre, que en el fons de la seva ànima s'hi amaga una autèntica detectiva? Vaig cedir potser perquè el vell professor tenia el do de seduir amb les seves paraules, o potser perquè era Carnestoltes, ell era el millor client que tenia, i la disfressa ho amagava tot. —No exagerem, professor... —Escolti bé el que he sentit, senyoreta: «S'ha acabat el bròquil!,» deia el ministre. «Fes portar la càrrega al lloc convingut abans no es faci fosc, i que ningú no en sàpiga res o ets home mort!» El vell professor i jo, doncs, ens vam dirigir com unes fletxes cap als locals on es concentraven els membres de la comissió del Carnestoltes. El professor era amant de complicar les coses i d'extremar les precaucions. Ja ho feia amb els llibres que s'enduia i tornava amagats sota un abrigot i no se'ls treia de sota el folre fins que no hi havia ningú a prop de la caseta de vell. Ara, sense pensar-s'hi més, em va proposar de sorprendre per la claraboia els de la comissió del Carnaval, aprofitant l'edifici del costat. Només calia arribar fins al terrat... i saltar a l'altra banda. —Sento veus. Hi són. Però em sembla que hem fet tard —va anunciar en veu fluixa—. El cos del governador... miri com es veu... estès com un sac. Les ombres que veiem a través de la vidriera no enganyen. Hem fet tard... Els ministres traïdors l'han mort! —Potser només reposa de la feinada del dia... Ja se sap que els de la comissió van d'un

costat a l'altre... —vaig objectar intentant de calmar el seu entusiasme. —¿Què diu ara? És mort i ben mort! Haurà cantat, i aquesta gentussa no perdona mai! —Les veus s'allunyen. Miri, algú acaba de tancar els llums... —Saltem! Fem alguna cosa! Vós sou el mestre, monsieur Poirot! —em va dir com si hagués perdut el seny. —No és hora de jerarquies, professor! —vaig cridar—. Si aquest home, el governador, no sé què em dic, el banquer disfressat de governador, no és mort... potser encara té salvació! Però allò que semblava el principi i el final de la bogeria del professor de psicologia només havia acabat de començar. —El cotxer! La clau del cas és el cotxer, llibretera Poirot! —em va dir el professor. Però abans de dir-li que sí i de seguir-li el joc, he d'advertir que em vaig oposar del tot a utilitzar la violència quan el professor Vallmoll em va proposar —diguem-ho així—, de fer desaparèixer per unes hores el carreter que havia de conduir el cotxe mortuori de l'enterrament del rei Carnestoltes. La discussió amb el professor Vallmoll va ser d'allò més irada. —Si no li proposo cap acte criminal, dona... Només una desaparició fruit de la casualitat. Miri, amb el carreter entremig és impossible de descobrir tota aquesta farsa! Només posats a l'all del condol els agafarem in fraganti.

—Però vostè, professor, ¿té proves autèntiques per creure que els del govern cremen, juntament amb el ninot, algú de carn i os? —Esclar que sí! Això és una màfia! Una màfia molt ben muntada que fa anys que dura i que es camufla rere les riotes de la gent del carrer. No busqui més proves que les cendres de l'infortunat que queden al mig de la plaça. —I, segons vostè, el carreter, el cotxer, un humil funcionari de l'ajuntament que col·labora en la festa de Carnaval, és el còmplice? —¿El còmplice? El botxí de la màfia! Ell és el que s'ho manega per fer el canvi d'amagat de tothom! I no és un funcionari de l'ajuntament, ingènua senyoreta... —¿Ah, no? —No. El conec molt bé. És un antic bidell de la facultat que col·labora amb els mafiosos... Una mala peça, herència del passat... Vida fosca, ¿sap? La teoria del professor Vallmoll era poc creïble i una mica agathachristiana, si se'm permet l'adjectiu. ¿La màfia que formava la comissió del Carnaval aprofitava l'enterrament i la cremada a la plaça per fer desaparèixer un dels seus enemics principals? ¿El cotxer era l'encarregat d'entrar a la plaça on es donava el condol amb el taüt convenientment camuflat sota el carruatge? ¿La passejada del ninot també formava part de la farsa? ¿Un cop a la vora de la foguera, només bastava calar foc al ninot i al taüt amb el cos del pobre escollit? Doncs, sí.

Aquesta vegada, segons el professor, el foc es calaria al cos del banquer que formava part de la comissió del Carnestoltes i que feia de governador del rei fals. —S'ha de desfer d'aquesta disfressa de Poirot, senyoreta —em va dir el professor. —¿Ara, a última hora? —Si no ho vol fer per mi, faci-ho per la víctima... Li caurà molt bé la disfressa de bruixa, com si fos una de les del seguici reial. I el professor de psicologia em va explicar el pla d'acció. Ell es presentaria a la plaça amb el cotxe mortuori a l'hora justa de la sortida de l'enterrament, disfressat de carreter, és a dir, ocupant el lloc del bidell que havíem d'eliminar. I jo aniria a fer guàrdia prop seu amb l'escombra degudament preparada per si calia actuar en defensa d'algú. Vam enllestir de pressa. El carreter no es va resistir. I la caseta de llibres vells va ser un magnífic búnquer per retenir-lo mentre durés la nostra operació. El professor es va vestir amb la disfressa que li vam treure si us plau per força i jo vaig aprofitar una roba vella que hi havia a la mateixa caseta i l'escombra de treure la pols cada matí. —¿Què hi ha de nou, senyoreta bruixa? —Res, per ara, professor. No he sabut fer mai de ploranera si no tinc un autèntic motiu. —Doncs, s'hi haurà d'esforçar. A més, plorar eixampla els pulmons.

—¿No hi ha perill que el bidell-carreter es desperti i ens denunciï mentre nosaltres acompanyem el seguici? —Sóc professor de psicologia, però de jove vaig fer un parell de cursos de medicina... El traïdor en té per unes horetes. —¿Trigarem molt a actuar, professor? —De seguida que arribem a la plaça on es dóna el condol del rei Carnestoltes. Recordem els passos: vostè encanona amb l'escombra el capitost i li diu què els pot passar si intenten cremar el taüt... Jo, mentrestant, només deixaré cremar el ninot... Després engegarem a córrer cap al carreró de sortida... Rescatarem el taüt amb el cos a dins... No fallarà! El pla era perfecte. Amb la gresca del carnaval al carrer ningú no pararia esment en el que passés al costat de la foguera, ni que veiessin córrer un cotxer fúnebre acompanyat d'una bruixa del seguici. El carruatge ja era aparcat al lloc del sacrifici final. Les coses van passar molt de pressa. Vaig encanonar amb la canya de l'escombra el que dirigia les operacions. Es va moure contrariat, però em va somriure entre les llàgrimes de cocodril de tant fer el burro al costat del taüt del rei Carnestoltes. Mentrestant, el professor Vallmoll ja cridava des de dalt el carro, esverant els cavalls amb les regnes. —Màfia escandalosa! Prou jocs de carnaval! Cremareu el ninot i res més, com mana la festa! El taüt amb el pobre infeliç de banquer me

l'enduc novament amb el cotxe mortuori. No el fareu cendres, per aquesta vegada, bergants! —Seguim plorant com si res... Seguim i acabem la farsa en pau —vaig cridar jo també amb l'escombra en guàrdia—. Aquesta escombra és de dues canyes, vull dir, de dos canons... retallats! Les rialles es van escampar entre tot el seguici reial i es van encomanar al públic que encara donava el condol als falsos governants. —Més val que feu cas de la bruixa, pocavergonyes! —cridava el professor des de dalt el carruatge—. Ah, us hem engegat tot el joc a rodar! Qui faci un gest sospitós té un taüt dalt el carro que pot fer servir, si vol! Ull viu, doncs! Va ser un diàleg entre sords i bojos de tant riure. De sords i de riallers que no entenien res del que passava. Per postres, els cavalls del carruatge es van desbocar i es van començar a encabritar fent petar encara més de riure la gentada de la plaça. El professor de psicologia es veia negre per dominar les bèsties i, en una de les embranzides, el taüt va relliscar, va caure prop de les brases i es va asclar del cop. El que hauria pogut acabar en tragèdia es va aturar de sobte perquè la palla que omplia el taüt del seguici es va encendre amb les primeres brases que va llepar. Vet aquí, doncs, en què consistia el presumpte assassinat pronosticat pel vell professor. Palla i encenalls! Vam passar amb el carruatge com un llampec entre la multitud de la festa. El

professor Vallmoll, eixugant-se la suor amb la capa de carreter, remugava entre dents: —A l'estable! A l'estable! Botxí de carreter! Bidell de palla! Vet aquí la cara que posava! El taüt era buit! Vés a saber si encara aconseguiran el seu propòsit! Arri, arriii...! Vam arribar als locals de la comissió del Carnestoltes. Vam saltar, ara sí, per la claraboia del terrat com dos lladregots i ens vam deixar anar per una escaleta de gat amb uns barrots de ferro plens de greix. L'habitació del governador del Carnestoltes, el presumpte mort, ara era fosca i, als locals, no hi havia quedat ningú... Només piles de capses de bròquil que escampaven tuf de verdura poc fresca i que es devien haver de repartir durant aquella nit del condol. Vaig pensar en la frase que havia sentit dir al vell professor sobre el bròquil que s'havia acabat! Els mitjans en parlaven d'una manera molt gratuïta: «Un parell de disfressats —deia— assalten, forçant una claraboia i aprofitant les llibertats carnavalesques, els locals on es guardava el ninot del rei Carnestoltes. La policia municipal creu que buscaven diners ja que, fora de la trencadissa dels vidres, els pillastres no es van emportar res. A jutjar pel testimoni del carreter del seguici del Carnestoltes, que va ser segrestat durant unes hores amb pèrdua del coneixement sense que sabés on havia estat conduït, tot fa suposar que els individus coneixien bé el terreny i que es van emparar de la fosca i de la gresca i les cares tapades del

carrer. Només una pista: en un dels barrots de ferro greixosos, els agents de la policia van trobar un bigoti força característic que devia ser d'un dels assaltants que l'havia fet servir de màscara.» A cap dels mitjans, però, no se'ls acudia parlar d'una bruixa, ni d'un fals Hèrcules Poirot, ni d'un vell professor de psicologia de la Universitat... Com cada matí, mentre amb l'escombra treia la pols de la caseta de llibres vells, pel túnel de lilàs entre les parades i la paret del darrere de la Universitat vaig veure venir, arrosegant els peus, cansat, el vell professor Vallmoll. Havien brotat els lilàs. I començaven a caure els primers botons morats de la temporada. —Per mi, senyoreta —em va tornar a dir aquell matí el professor com si no hagués passat res—, a la vida només hi ha dues coses: la Universitat i la caseta de llibres de vell. Aquell dia, el professor de psicologia es va emportar un parell de volums d'Agatha Christie, amb polsim de lilàs entre els fulls, i em va confessar que no havia llegit mai res del popular Hèrcules Poirot.

Servei de protocol La llum se n'ha anat. Un servei de protocol a les fosques és com un repte a la intuïció. ¿Què tenen les espelmes que em recorden aquella flaire de nit d'amor furtiu? Jo sempre havia exercit de periodista. Tenia el carnet del col·legi guanyat per mèrits. Però el paper, com la cera, va cara. I tothom sap les conseqüències de la crisi que es va desencadenar en el ram de la premsa des de la misteriosa mort del magnat Maxwell ofegat a l'oceà. Vaig caure, empesa per la força de l'atur, en un concurs oposició lliure per proveir una plaça de col·laborador/a del Servei de Protocol del parlament. Dit en altres paraules, una plaça del cos de funcionaris. El BOP i el DOG, els diaris oficials, ho van publicar amb els articles números 333 i 1.541 respectivament. El termini de la presentació d'instàncies es tancava curiosament un dilluns a dos quarts de deu del matí, potser per posar a prova la capacitat de matinar dels aspirants després d'un cap de setmana. Però tot i aquesta prova, duríssima per a qualsevol feliç soci de les oficines del Servei d'Ocupació, vaig arribar a temps al Registre de l'Oficialia Major del parlament, al costat del zoològic per més inri. I ho dic perquè la ferum

del bestiar abans de la neteja matinal, després d'un cap de setmana ple de visites, m'ha acompanyat cada matí en arribar al meu nou i flamant lloc de treball des que vaig guanyar la plaça. Per Pasqua feia un any que havia entrat al privilegiat cos del parlament. Ja coneixia d'una hora lluny tota la correspondència que em deixaven sobre la taula del despatx de Protocol. I ja sabia que la que trobava més ridícula i poc sincera era la dels Saludes. Allò d'en Tal Saluda Tal altre i li fa saber etcètera etcètera m'irritava i alterava una de les normes del meu nou càrrec: la paciència i la diplomàcia. Perquè la fredor d'un Saluda diu tan poc amb la feina d'un Servei de Protocol... Aquella Pasqua en vaig rebre un a nom meu. «El paborde major de la Confraria dels Sants Penitents Saluda la senyora Dèlia Crísner i la convida a prendre part en els actes de Setmana Santa que etcètera, etcètera, etcètera...» Una targeta de visita em va caure damunt de la taula quan ja em disposava a estripar el sobre del Saluda. «No la demanem només per motius religiosos i en honor del seu càrrec, la necessitem com a professional. Li farem arribar la vesta de la nostra confraria i un detallet perquè ens pugui acompanyar en secret a l'hora de la processó del Sant Enterrament del Divendres Sant. Atentament, el paborde major.» He d'admetre que feia una certa gràcia pensar que fins i tot les confraries començaven a fer ús dels serveis de protocol, tan similars a

vegades als dels detectius que havien abandonat les grans investigacions per casos de capritxos personals i d'espionatge sentimental. L'endemà mateix la vesta va arribar embolicada en una capsa, directament de la sastreria. Va passar tots els controls del parlament, i un cop oberta em vaig acabar de convèncer que la cosa anava de debò perquè vaig trobar enganxat amb una agulla de cap al cucurutxo el sobret amb un generós xec agraint-me per endavant la confiança i un sobre amb la resta de les instruccions. Era Dimecres Sant. Vaig tenir temps d'emprovar-me la vesta als vestidors del Servei de Protocol, quan el personal ja havia plegat. Els remitents em devien conèixer bé perquè havien encertat la meva mida. Mirant-me pels ulls foradats al mirall em vaig fer por a mi mateixa, tota lila de cap a peus. Però vaig acabar rient mentre pensava en la cara que posarien els mossos d'esquadra del cos de guàrdia si em veien sortir amb aquella fatxa. Havíem entrat en els dies de calma pel pont de Pasqua. L'endemà no l'altre era Divendres Sant i, en caure la tarda, quan tot té ja fa aquella flaire de cera cremada, em vaig incorporar al seguici de la confraria que m'havia convidat amb tant de misteri. —¿Senyoreta Dèlia...? —em va venir a dir un dels encaputxats, una vesta d'alçada considerable, a cau d'orella—. Bona nit... Li agraeixo que hagi acceptat la invitació... Em reconeixerà entre la processó per la vara metàl·lica... Em passo la nit amunt i avall

repicant a terra per guiar els confrares. La seva vesta també té un setí lila inconfusible. No sé si ve a tomb dir-li que la trobo molt elegant. Seré prop seu. El dia és sant i digne de tot el respecte, però hi ha qui trampeja totes les lleis, ni que passin per la Creu. Vaig mirar fixament els ulls dins el cucurutxo que em parlava. ¿Els havia reconegut? ¿Aquelles ninetes no eren les de...? ¿I aquella veu, ni que sortís una mica falsejada pel fregadís dels llavis amb la vesta...? —¿Vostè...? ¿És vostè el paborde major de la confraria...? —vaig dir perdent la meva discreció habitual i alçant la veu. —Sisplau, no cridi. No convé que se sàpiga que una persona amb el seu càrrec oficial és aquí... —Però, no calia tant de misteri. ¿Sap que em sento una altra dins la túnica lila? La mida exacta! —El meu sastre és gairebé tan eficient com vostè. —Llàstima de la torxa! Se m'ha apagat només encendre-la! —No hi pateixi. De tant en tant, un membre de la confraria, un dels clavaris, passarà amb el ciri encès. La processó no es pot aturar per aquestes petiteses. —¿Però em pot dir de què es tracta? ¿Tot un paborde major que vol trencar la tradició? ¿Té alguna sospita personal, senyor...? —Xist! No m'anomeni... N'hi farè cinc cèntims de seguida. ¿Veu el penitent que

arrossega les cadenes? ¿El veu darrere mateix del pas? Vaig mirar en direcció al misteri. Una de les vestes caminava d'esquena, amb els braços estirats i portant un pom de clavells. Descalç. Com un presoner que purga la condemna. —Oh, i tant que sí! Mare de Déu, quin cap! Aquest pobre home agafarà una pulmonia! —¿Una pulmonia, diu? Ca! És un penitent de tota la vida. Hi està acostumat. No cal que el compadeixi. Tal com el veu, amb els braços estesos com un espantaocells, no gosarà destapar-se la cara, no! Impostor! —Controli's, sisplau. Això no diu gens amb el seu càrrec i la seva indumentària religiosa... —Tinc el perdó concedit, senyoreta Dèlia. Ell, des de dalt —i ho va dir amb un cert èmfasi, alçant una mica la vara del terra i mirant al cel—, sap ben bé que no menteixo. Ho puc dir amb la cara tapada, però ben alta: un impostor! —va repetir ara amb un cop de vara metàl·lica a terra que es va escampar ressonant per les llambordes, silencioses aquella vesprada. Vaig fer un coixí d'impasse en la conversa pensant en el xec que ja havia ingressat a la caixa ràpida de més a prop del parlament. —Ves qui ho diria, ¿oi? —Ningú, esclar —es va tornar a indignar ell—. Però aquests paiets són els que la saben més llarga. Aquest penitent de pacotilla... aquest farsant... té una amant! Em vaig quedar glaçada. Escoltar aquella confessió que venia de sota el seu cucurutxo va

ser més fort que la meva professionalitat diplomàtica. —Però això no és pecat, carai! —vaig exclamar. —No. No ho seria si l'amant, deixi que li ho digui clar, l'amistançada, no fos qui és. —Però, senyor... Tot un paborde major com vostè amb un drama conjugal entre mans... ¿Veu com no es pot dir mai d'aquesta aigua no en beuré? —¿Què diu, senyoreta Dèlia? Res d'això. Si jo fos la víctima de l'adulteri, li asseguro que aquest fals penitent desconsolat portaria les cadenes lligades al coll i arrossegades pel seu parell de... genitals! I ben arrossegades, ja ho crec! —Perdoni, però això l'acosta al crim passional. A més, l'home bé prou que demostra el seu penediment. Ai, miri, amb les coses del cor no s'hi valen religions de cap mena! —No em vingui amb sermons, senyoreta Dèlia. Si jo fos l'ofès, enlloc del pobre tresorer de la confraria, un diputat que vostè, d'altra banda, coneix prou bé, ja hauria organitzat, com a mínim, una santa croada. Gosar fer-ho amb una confraressa! —¿El senyor diputat...? ¿Ell és el banyut? Ai, perdoni'm la confiança, Déu meu senyor! —¿Ho entén ara? —Comprenc que la vesta el faci sentir com un membre del Kukuxklan. L'entenc. La veritat és que jo mateixa em noto estranya dins el cucurutxo i només amb aquests ulls sota

aquests traus recosits. ¿O sigui que la dona del diputat-clavari-tresorer i el confrare penitent dels peus descalços encadenats s'entenen, eh? —I encara no ho sap tot, senyoreta Dèlia. No en té prou, el molt botxí, i a més de passejar les vergonyes en dies sants com els de Quaresma, ens ha amenaçat de tirar-nos la pròxima campanya electoral per terra si... si li descobrim la vida de fulanot que porta. Fins i tot ens ha dit que, si el delatem i no li deixem fer penitència com cada any, es posarà enmig de la processó a recitar el Decameró, de Boccaccio, i en versió original! —va dir ara senyant-se sobre la lleu protuberància del nas de setí del cucurutxo. —Doncs, em faria gràcia sentir que algú recita al mig de la processó! Nosaltres no tenim la tradició andalusa de les saetes i alguna cosa hauríem de fer per donar-li personalitat pròpia. —¿Què diu? Nosaltres hem de protegir la nostra força religiosa i la nostra personalitat amb les vestes del país. No me la imaginava tan irreverent, senyoreta Dèlia. Pel seu càrrec, esclar. Va aprovar les oposicions amb una de les millor qualificacions que recordo des que sóc al parlament. Ara cal que ens salvi la processó del Sant Enterrament. La tradició i el prestigi de la confraria estan en joc! Senyoreta Dèlia, una vesta com vostè... Vostè ho pot fer. Acosti's a prop seu... Parli-li a cau de cucurutxo. Digui-li cosetes. Cosetes santes. Tempti'l! Un home com ell no se li resistirà. Convenci'l, allunyi'l de la nostra confraria. Toqui-li el cor ara que està en

èxtasi penitencial! La processó durarà fins ben bé mitjanit. Les eleccions s'acosten. Vostè i ell, com si fossin confrares d'un pas andalús de la Mare de Déu dels Mil Dolors, encara trobaran algun bar musical obert per continuar parlant... Ara ja no és com abans i tot funciona al marge de les nostres activitats quaresmals. —Senyor... ¿Em demana que...? —Sí, que em distregui aquest fals penitent dels seus pecats! Que l'allunyi, de passada, de la confraressa amistançada! No ho faci per mi, faci-ho pel pobre diputat banyut... pel seu honor de clavari tresorer... per la confraria que represento amb aquesta vara de paborde major, si vol. —Però, Molt Honorable Senyor President del Parlament... Honorable Paborde Major... jo només sóc una humil col·laboradora del Servei de Protocol... —Sisplau, no em rasqui l'honor i digui que sí, digui que sí! La fe mou muntanyes, senyoreta Dèlia. I la mala fe les pot fer caure. I les eleccions són a tocar. Eviti que jo mateix faci un crim amb les cadenes i... tregui'm del damunt la temptació si no vol que li acabi fent a aquest desvergonyit allò que li he dit abans. —Senyor president... Però... És que jo... —Senyoreta Dèlia, sabia que no em fallaria. —En el fons, senyor president, ho faig per vostè. I vaig complir amb l'encàrrec sota la vesta lila, color símbol de l'antiga associació feminista

de la qual havia format part quan encara estudiava a la facultat de Periodisme. L'endemà del dilluns de Pasqua una ordre interna em va comunicar que m'ascendien a cap del Servei de Protocol del parlament. El BOP i el DOG ho van publicar una setmana després. A ell, el play boy pecador, un cop temptat, no l'he tornat a veure. Però aquella nit de Divendres Sant amb flaire de cera cremada no l'he oblidada mai més. Oh, mira, ja ha tornat la llum!

El tauroboli del croissant Quan va inaugurar la croissanteria, tot el veïnat de la colònia s'hi va congregar. Per a un torero com ell, quedar bé amb el rector del petit temple que coronava la urbanització de bungalous, al capdamunt del carrer, fruit de l'aprofitament de la restauració de la vella ermita, era una obligació. I el matador, conegut anys abans amb el nom artístic de Manuel el Periquito, i convertit en propietari del forn de croissants, va demanar els serveis del capellà —a qui els veïns menys propensos al culte salvador anomenaven familiarment mossèn Escarabat— perquè beneís la primera fornada de croissants que el mateix representant de Déu havia d'estrenar amb una mossegada espiritual i en un ritu col·lectiu, propi només de les ja escasses i enyorades esquellotades dedicades a les segones o terceres noces dels viudos. Ara, després de vint-i-cinc anys llargs del seu debut a la plaça i quan encara no feia un any de la inauguració del negoci del croissant, el cos de Manuel el Periquito reposava de cara al mar, en un dels panteons del Cementiri de l'Est, lluny de la colònia, però a prop una altra vegada

dels Prats d'Indiana on el cotó importat s'assecava a sol i serena desenes d'anys enrere, entre la salabror de la Barceloneta i el regust obrer del Poblenou. L'ànima del Manuel vetllava així els nous estadants de la secular platja del Somorrostro on, entre les últimes casetes supervivents de les populars barraques de principi de segle, ell i els germans de la família del Manuel —hàbils traficants en els ocells de gàbia— havien torejat ferotges banyes muntades en roda de bicicleta que conduïa el Patriarca en estones de lleure. Eren els temps que ningú no li hauria fet creure, ni sota el jurament sagrat dels gitanos, que allà s'hi alçarien, prop de l'any 2000, les torres més altes de la ciutat i els hotels més primfilats, herència de l'eufòria olímpica de quatre desvagats nordamericans que s'enyoraven de Hollywood i ja estaven cansats dels seus papers d'herois a la pantalla, amb ganes de conquerir per enèsima vegada la vella Europa, començant, esclar, per la sorra del Somorrostro que va bressolar el primer plor del Manuel. Però, precisament perquè, a frec de la Mediterrània, la platja del Somorrostro i els Prats d'Indiana no oferien anys enrere cap mena d'esdevenidor per a infants nascuts amb el destí bòvid al cos, el pare del futur matador que tothom anomenaria El Periquito per herència familiar va decidir empenyorar els quatre béns transhumants de la caseta i emigrar a la colònia de bungalous on jo tenia oficialment oberta la paradeta, amb llicència renovada de manyà,

molt abans de la crisi del gremi d'obradors del mall i l'enclusa. I va ser així, adobant la roda de la bicicleta de les banyes de pràctiques com, una tarda, endut pel meu esperit aventurer, em vaig oferir a apadrinar el torero de la colònia que havia vist tantes vegades capejar pel camp ras de darrere l'obrador. El pare de Manuel el Periquito no s'hi veia de cap ull. Aleshores, un manyà encara era una autoritat. I més en una colònia on els precedents del modern bricolatge obligaven a llicenciar-te i obtenir una mena de títol professional tot terreny vàlid per a moltes especialitats a la vegada. —Vós no us podeu perdre la primera corrida del xavó —em va dir el pare del Manuel. —El menguis serà a primera fila de la barrera! —vaig respondre, influït poc o molt pel parlar que traginava el Patriarca. La brama va córrer aviat per la colònia. —Diuen que el manyà i tot li fa de padrí... —¿El ferrer...? ¿De què li ve, a aquell, la tirada als toros? —Home, qui ha ferrat cavalls i adoba bicicletes no és estrany que acabi pagant banyes! Però era només la brama. I la brama sempre porta broma, si se'm permet el joc de paraules. I la broma de la colònia formava part de la manera de ser de tots nosaltres. Inventàvem i reinventàvem pel simple capritx de sentir—nos protagonistes del que fos, ni que fos mentida.

El rector de l'ermita transformada en temple parroquial ja era tota una altra cosa. Es va deixar caure per l'obrador fent espetegar la montesa un migdia d'estiu que s'hi covaven pedres. Encara s'arromangava la sotana i fixava el cavallet de la moto quan la deixava anar. I és que, aleshores, clergue jove, encara no n'havia après. —Vós, ferrer, no en teniu prou de no pujar mai allà dalt sinó que, a més, feu mans i mànigues per caure a cops de mall en el pecat. Era una acusació prou seriosa per deixar de picar en ferro fred, que diríem. —Mossèn, mossèn... —vaig fer aguantant el nervi—, sempre en teniu una per dir des que us heu vist les orelles amb la màquina nova! —Però, vejam... —va prosseguir ell decididament predicaire—. ¿Que no ho sabeu, ferrer, que en aquest país encara ningú no ha derogat una disposició de l'Església que humilment represento —es va senyar— i que condemna a l'excomunió qualsevol ànima batejada, pel sol fet d'assistir com a espectador a una corrida de toros? La veritat, ho desconeixia. I, sincerament, m'importava ben poc que el gremi del mossèn Escarabat la tingués contra els toreros i els seus seguidors. —I al damunt —va cridar el rector picantse les faldilles de la sotana— m'apadrineu el xaval de cal Periquito! Molt de parnó per polir que més valdria que invertíssiu en bones obres —va tornar a assenyalar en direcció al

capdamunt del carrer on hi havia l'ermita—. Bones obres d'allà dalt! —va rematar per si no l'havia entès. Era clar. Li coïa que un professional autònom demostrés el seu mínim status prescindint de la relació amb el gremi del Cel. En el fons sempre he cregut que al rector li treia poques hores de son que jo em saltés la disposició eclesiàstica que condemnava a les flames eternes els afeccionats als toros. El mossèn Escarabat, en aquella època de puixança moderada dins el que permetia la vida modesta dels bungalous, semblava més aviat un hindú secular que retia culte a les vaques sagrades o un pagà sota la voluntat del bou Apis de l'Egipte faraònic o un dels hipòcrites israelites que van adorar el vedell d'or quan Moisès encara no els havia girat l'esquena per anar allà dalt a veure's amb el manyà de les taules sagrades. Però, de seguida que li vaig haver reparat el dipòsit de la montesa —que se n'anava per culpa d'un trep de mala pedra de camí—, el rector ja no es recordava del meu apadrinament del Manuel. Fins i tot penso que em va pagar la factura amb el perdó i unes quantes oracions de les quals mai no en vaig rebre ni paga i senyal. I va arribar el dia. —Us he reservat la millor entrada de la plaça! —va dir el pare del Manuel. No ho he d'amagar. Em feia angúnia veure patir les pobres bèsties. Em feia angúnia veure córrer els toreros quan la bèstia banyuda els

pretenia enfilar l'engonal. Em feia angúnia el renill del cavall del picador que no tenia cap culpa de la festassa poca-solta. Em feia angúnia sentir el carrisqueig de l'espasa quan entrava a matar. Em feia angúnia la sang que rajava per la pell del brau. Però tot això no impedia que m'hagués permès el luxe d'apadrinar Manuel el Periquito. Coses que s'expliquen només si entens el viure a la colònia. Si saps què és crear pàtria de bungalou. Coses de sentir-te solidari, segurament. Manies de manyà, potser. El pare del Manuel seia al meu costat amb el que aleshores era l'alcalde de la colònia quan la futura estrella del toreig feia el passeig de debut per l'arena de la improvisada plaça construïda amb tanques, tractors i remolcs al descampat que havia servit fins aleshores de lloc d'entrenament amb la roda de bicicleta. —Ah, quina tarda! —exclamava el Patriarca del matador—. Ja ho veureu ja! Després d'aquest toret, el debut que farà el nostre afillat serà històric! L'alcalde va intervenir amb una caliquenya entre els llavis. —Del vostre afillat —va dir mirant tant el pare del Manuel com a mi—. Sou vós, ferrer —va dir ara amb un somriure fumejant— qui heu posat fe en les aptituds del noi. —Sí, no ho he d'amagar. Hi he posat fe —vaig respondre satisfet—. Sempre n'havia tingut ganes, d'apadrinar un torero —vaig tancar amb una solemne falsedat que devia fer

tremolar fins i tot els vitralls de l'ermita del mossèn Escarabat. —Mireu, cadascú l'enfila per on vol. Patir del cor també costa diners! —va sentenciar la primera autoritat de la colònia. —Ningú m'ho pot retreure. Sóc home de pocs romanços. No tinc ni dona ni fills. ¿S'imagina, senyor alcalde, si Manuel el Periquito s'arriba a guanyar un nom dins el gremi dels matadors? El meu apadrinament haurà obtingut aleshores la compensació més elevada. —Els toros tenen males bromes, manyà! Mal m'està dir-ho per allò de la Fiesta Nacional —va afegir convençut encara de la perennitat del seu càrrec polític que estava a punt d'expirar—. Una envestida fora de to, i el pobre Manuel la pringa. Això ho va dir, esclar, més fluix, procurant que el Patriarca no li sentís pronunciar una declaració de pessimisme tan funesta el dia del debut del seu fill. —No sigueu la veu del mal averany, alcalde. He vist el Manuel entrenar-se a camp ras. L'he observat pels corrals. Uns cops de capa! Un estil! Farà la feina al toro en un tristras! Va venir l'hora de la veritat. El Periquito va fer el passeig triomfal somrient, amb el vestit de torero ple de lluentons, i va venir fins a la barrera on guaitàvem els tres tauròfils protectors, amb aquell pèl d'emoció pròpia de les solemnitats. El Patriarca no va poder escapçar una llagrimeta. L'alcalde va deixar anar

unes paraules improvisades pròpies d'un pregó de festa major i amb un contingut insòlit, plagiat segurament d'algun programa de mà d'un poble del sud del país que ja delatava l'arribada de les reivindicacions de la transició. —Per una tarda ens oblidarem dels desastres de l'avellana i dels préssecs, de la bajoca i de la pataca, de les tomaques, dels ous, dels pollastres i dels conills, dels impostos i del dèficit urbanístic de la colònia, i ho farem buscant la diversió i l'entreteniment en el toro nostrum! El Patriarca va aplaudir. I el Manuel va brindar el seu primer brau als qui crèiem en ell. L'endemà, el cronista taurí de la colònia va escriure en les pàgines locals que s'havia viscut «una corrida per sucar-hi banyes com si fossin xurros». El títol enganyava, però la continuació va ser com una ferrada d'aigua freda. El Manuel no en va fer gaire cas, envoltat de l'aura del debut i dels aplaudiments i els xiulets barrejats amb la volta a l'arena a espatlles del clan familiar. Però el Patriarca va passar pel meu obrador amb cara llarga. —No sé llegir com un notari —va dir—, però ensumo que aquest paio del diari ha begut tant que si no està matsangarnó és un gindó! —Els crítics són lliures de dir el que vulguin —vaig fer sense deixar de picar en una planxa que transformaria en una campana de llar de foc d'un dels bungalous en restauració. —Aquest paio ens l'endinya! —va sentenciar el Patriarca.

Vaig llegir en veu alta. Procurant moderar les frases més dures: «Sis toros de Fuensanta (el primer retirat perquè coixejava de les potes del darrere i substituït pel sobrer de Gratacós. Paco Pacorro: orella i silenci. Lolo Canson: orella i aplaudiments. Manuel el Periquito: forta petició d'orella (inexplicable!) i volta a la plaça (increïble!) a més de gran ovació final (amb xiulets dels que hi entenen de veritat!). —Macarró! Tant de bo quan cardis se't rebregui el ninot! —va maleir el Patriarca, escopint a terra. «Sense cap mena de dubte», vaig continuar llegint, «el cartell d'ahir a la tarda a la plaça mòbil de la colònia va despertar una gran expectació per l'alternativa que faria debutar el tal Manuel el Periquito —fill, diuen, de la platja del Somorrostro i d'un dels Patriarques. »La placeta va fer tres quarts d'entrada més o menys. Tan aviat com es va retirar al corral el primer toro per la coixera, va sortir a l'arena un brauet més mansoi que el gat de la portera que va ballar un vals amb els cavalls i que es va fer el miolaire amb els banderillers. Va saltar, enjogassat, dues vegades al carreró (amb l'esglai consegüent del públic de suburbi), i la primera vegada un home el va empaitar fins a tornar-lo a l'arena. »Pacorro va treballar molt bé amb la muleta. Potser és la vegada que li hem vist fer servir la muleta amb més art, més tremp i intentant de portar ben torejat l'animal (llàstima

de la bèstia, però!). Va matar d'una estocada una mica alacaiguda, però tot i així va ser premiat inexplicablement amb una orella. »El següent, un altre toro mansoi, ensopit, com si només pensés en el camp d'alfals i les vaques, es va refugiar a les taules i Pacorro va saber ser breu matant amb una certa promptitud i amb no gaire ortodòxia. »Canson, amb el seu noble primer va dur a terme una feina molt valenta, tota amb la dreta. Va matar d'estocada sencera, una mica alacaiguda també, i això va provocar el vòmit de la bèstia. El cinquè, un brau de 607 quilos, va arribar a la muleta entaulerat. Va fer una baralla dura en vares tirant per terra una vegada el picador, amb caiguda de latiguillo en el segon enfrontament. »Però aquesta bravor aparent va esdevenir mansuetud, i Canson, amb un toro refugiat a la barrera, va recórrer tota la plaça sense poder dominar el manso. Observació incongruent: ¿com pot el públic ovacionar l'arrossegada d'un brau, que si bé era poderós, també era mansoi? »Segona incongruència: Manuel el Periquito, el flamant debutant, es va mostrar extraordinàriament valent en els seus dos toros, tractant-los com si fossin bicicletes d'una roda amb banyes postisses! El seu primer brau envestia a estones i presentava un perill evident per banda de la banya esquerra. El Periquito es va mostrar temerari matant, després de diversos intents fallits (i molt aplaudits per la ignorància del públic de la colònia), de punxada

fonda. ¿Per què no li van donar l'apèndix enlloc de l'orella, al revés del que van fer amb Canson per una feina molt semblant? En l'últim de la tarda, Manuel el Periquito encara es va mostrar més valent, animat segurament pels seus fans, coixos d'un bull i desconeixedors de l'art del toreig, amb perdó! L'espasa, en aquest segon cas, li va jugar una mala passada! »¿Per què hem de patir calor en tardes així? ¿Qui anima a saltar a l'arena jovencells com el Periquito que no tenen prou hores de capa i de vol amb la bicicleta del seu padrí? —aquí em vaig sentir ofès jo i tot per la falsa informació, i el Patriarca, escopint una altra vegada, es devia sentir violat en la seva més íntima iniciativa paternal—. En cap dels dos toros, Manuel el Periquito no va demostrar gaire art ni domini, però si els haguéssim de jutjar pel valor, el noiet en té. S'hi juga el tot per tot. I es deu estimar molt poc l'engonal per provocar com provoca una bèstia sagrada com el brau.» —Xamullar per calés és molt trist —va remugar el Patriarca quan jo ja havia plegat el diari i l'havia llançat amb ràbia continguda damunt el taulell de l'obrador. —No n'heu de fer gaire cas. La gent de la premsa ja sabeu com és —vaig intentar calmarlo—. ¿Que us penseu que no els paguen per parlar així? Els fot que un xaval de la colònia els pugui treure el pa el dia de demà! La carrera de Manuel el Periquito va durar anys, però sense gaire èxit. Ho he de dir en honor a la profecia del crític taurí i abans que

algú es pugui pensar que el cronista anava despistat o parlava per enveja professional. Manuel va anar fent. Sempre en places de mala mort. En tardes de festa major. De colònia en colònia. S'havia fet una llegenda més que un nom. I les llegendes són tan admirades com els noms, a vegades. No es pot negar que, com si ell tot sol fos una orquestra de ball que sense afinar va de poble en poble empesa pels vaivens de les modes, va treure profit del seu art. Profit i diners. I a la colònia, treure diners del que fos, però treballant honradament, ja era un certificat de garantia. Fins i tot el rector va haver d'admetre que el meu apadrinament no havia anat tan desencertat. I que un pecat d'aquella mena potser se'm podria perdonar pensant que més val ser torero que viure de l'atur o acabar a la cangrí. Però van venir èpoques dolentes per al toreig professional. I el toreig semiprofessional de Manuel el Periquito també se'n va ressentir. La gent ja no trobava tanta distracció en la juguesca entre el toro i l'home. Com el descregut que deixa de retre's davant el seu bou sagrat, el públic de la colònia el va anar abandonant. I quan tornava d'una corrida amb el seu seat 1500 i els trofeus banyuts a la baca, tothom deia que el món era ple d'embolats i que les banyes ja no es guanyaven a pols sinó que es compraven amb diners. No vaig voler entrar mai en la polèmica. La veritat és que la feina de manyà havia passat

per uns daltabaixos similars a la del torero. L'obrador de ferrer ja tenia pinta de taller mecànic i ni jo mateix m'hi entenia nedant enmig de l'escampall de peces que a vegades treia dels baixos d'un vehicle atrotinat incapaç de deixar-se ferrar com els mítics cavalls. Manuel el Periquito, a més, es va anar fent una personalitat. I l'èxit li va pujar una mica al cap com a un futbolista de tercera regional que acaba seguint els partits a la televisió des de la barra d'una taverna muntada amb el sobresou guanyat els diumenges sobre la gespa. Però sempre va tenir present que jo havia cregut en ell. Que l'havia apadrinat quan, encara marrec, només el Patriarca s'entestava a fer d'ell un torero professional. I no hi havia mai un sol diumenge a la tarda que el Periquito no passés per casa a fer-me saber com havia anat la feina i a deixar-me algun detallet dels bòvids que ell anava estassant entre aplaudiments i xiulets de masses pseudo-taurines. La desgràcia, la vaig veure venir molt a poc a poc. Primer amb la llei que prohibia fer corrides de toros en places ambulants. Després, amb la llei de protecció dels animals que no permetia ni bestiejar amb els braus com a vegades feia el Periquito per entretenir la concurrència. Els diumenges al capvespre, Manuel, vençut, s'asseia a la taula de casa com si hagués deixat a la plaça una part d'ell mateix. I bevia més del compte. I parlava del Patriarca, ja mort, amb l'enyorança de qui es recorda no

del pare sinó del mestre que l'ha ensinistrat i li ha mostrat el camí. —Potser en començo a tenir els pebrots plens de tanta banya —em va dir un dia que havia begut massa i se li notava l'esbravada com a un dels seus bòvids enemics a l'hora de punxar. Quan feia anys de l'alternativa del Periquito, l'alcalde de la nova legislatura —de la transició ja no se'n recordava ningú— va tenir la brillant idea de fer cas omís de la llei sobre places ambulants. Va anunciar gresca assegurada com a plat fort de la commemoració del bateig taurí del fill il·lustre de la colònia. I arriscant-se a la multa que li podia caure imposada pel govern, va fer muntar un tancat als municipals de la colònia llogat a una empresa de circ en decadència, per rememorar l'efemèride que un cronista taurí havia fet passar a la història vint-i-cinc anys abans. El Periquito hi va estar d'acord. Fins i tot el capellà de l'ermita diu que havia anunciat la celebració de l'aniversari de l'alternativa per la trona i que havia refet la història del meu apadrinament. «Parlo del germà mecànic», diu que va dir com si em tingués fitxat, «del que aleshores feia de manyà allà baix». I va arribar la tarda de l'aniversari. Se'n complien, doncs, vint-i-cinc i platejats. Feia la mateixa calor que el dia del debut. La gent suava la cansalada. I tot expel·lia ferum de bou perquè els temps havien malmès fins i tot la higiene ramadera.

El retard a començar la corrida ja era considerable. L'alcalde, nou com era en la feina de l'organització d'activitats culturals, socials i lúdiques, em va venir a buscar preocupat i acompanyat del rector, carregat d'experiència després d'un quart de segle de pregar tots els diumenges pel Manuel. —¿I el Periquito? ¿Que se n'ha desdit potser? —¿Qui? ¿El Manuel? Ca! Allà dins el tenim. Als corrals... —vaig explicar assenyalant darrere una camioneta—. Però està decidit a no saltar a la plaça si els toros que li han tocat en sorteig no porten un barretet de palla amb les dues banyes sortint-los pels forats! —Però aquest home s'ha begut l'enteniment! El Periquito confon els braus amb els ases de fa mig segle! —Potser sí. Però ara té vint-i-cinc anys d'ofici a l'esquena. I exigeix que s'ornamentin els toros amb collarets de flors i garlandes de tota mena. I els vol engalanar amb els colors olímpics i els de la bandera del país, com si això fos l'estadi atlètic dels jocs atlètics. —¿S'ha tornat boig? —va dir el jove alcalde arribat a la poltrona gràcies a una estranya maniobra passada per la moció de censura després del parèntesi de consens de la pau olímpica. —Potser es penedeix del que ha fet... —va insinuar el rector, més habituat a crisis terrenals.

—Potser sí —vaig consentir, feble, fent apropament al representant de l'Església—. Potser sí, mossèn, perquè m'ha dit que aquesta tarda no matarà els toros. Diu que només els torejarà i que després convidarà els espontanis a sortir a l'arena per si volen marejar la bèstia. —Aleshores ens ha sortit ecologista i noviolent, i qui sap si pacifista i tot! —va remugar el jove alcalde amb una punta de preocupació al rostre. —Què pacifista ni què dallonses de toro! —vaig dir, ara exaltat—. Que a Oriola, d'on era el pare del seu Patriarca, ho feien així i que és tradició que així sigui, i que brindarà la festa als actuals residents que han canviat la fesonomia dels nous barris dels voltants de la platja del Somorrostro. —Si Manuel el Periquito vol fer la festa a la seva manera, faci's la seva voluntat —va beneir el rector que amb els anys s'havia tornat més trempat i només per això em queia bé. La conversa, però, es va alterar per un escàndol que venia del corral. Els crits de discussió ens van alarmar a tots tres. De seguida van aparèixer pel carreró de la plaça ambulant Manuel el Periquito i un parell de banderillers amb un joc de banderilles alçades que l'envestien. El meu Manuel, esclar, anava davant, corrents, amb la capa per bandera, i maleint a crits tota la parentela dels seus perseguidors. L'espasa del Periquito lluïa amenaçadora amb els raigs de sol que petaven contra l'acer del matador.

—No vull que hi hagi guerra ni sang! —va cridar l'alcalde mentre pel seu telèfon portàtil avisava, suposo, els municipals. —Mare de Déu i Reina Santíssima! ¿Un embolic de faldilles entre toreros, potser? —va clamar àgilment el rector. No va arribar la sang de torero a l'arena. Abans de saltar a la plaça, un dels banderillers va encertar el Manuel de ple al tou de la cama. El Periquito va caure amb les dues mans aferrades a l'estrip del vestit de torero. Els dos banderillers, ofesos segurament per les intencions del Periquito sobre com volia que fos la festa de la tarda, devien posar el crit al cel. Van anar a parar prop d'on érem l'alcalde, el rector i jo. —Quiets, quiets malànimes! —vaig cridar pres d'una inusual valentia mogut per l'esperit de padrí protector. —Tu no t'hi fotis, caravinagre! —vaig sentir que em deien els atacants. —¿Que potser heu pres el Periquito per un jònec? —vaig interpel·lar com un jutge de guàrdia de diumenge a la tarda. Vam passar comptes, i llargs. Vaig haver de desembutxacar a l'amo de la ramaderia —un soci dels banderillers— els desperfectes ocasionats pel Periquito en un dels seus toros. Es veu que en un moment de descuit, el Manuel havia agafat uns pots de pintura plàstica, d'aquella que no en cau ni gota quan hi suques la brotxa, i havia ratllat amb els colors olímpics i les quatre barres del país la pell del brau que li

havia tocat en sort pel seu vint-i-cinquè aniversari d'alternativa taurina. A més, jo també en vaig sortir amb una esgarrinxada al genoll esquerre a causa d'una de les banderilles. El Manuel em va venir a veure l'endemà mateix. Encara anava coix. «M'has salvat la vida una altra vegada, padrí», va dir amb un deix d'emoció. «Els consorts van xapescar fets uns canguelis!» I aleshores em va explicar el seu pla. L'estimació que sentia pels bous l'havia portat a desenvolupar un projecte de toro mecànic per fer front a la crisi del sector produïda per la llei de protecció del bestiar. —He comprovat que a l'aficionat a la festa, li pot causar el mateix sentiment de realitat que un toro amb ànima!— va exclamar. Va desplegar els plànols d'autèntic enginyer damunt el taulell del taller mecànic. La bèstia havia d'anar sobre una plataforma. Com un monopatí, però d'uns dos metres de llargada. El toro de trampa feia més d'un metre i mig d'alçada i semblava inspirat en els populars braus de plafó que havien omplert les carreteres anunciant conyac. Les cames podien flexionar-se gràcies a un mecanisme enginyós. Tot era dirigit gràcies a un control remot. La bèstia podia envestir o frenar segons l'actitud dels perseguits o del torero. Les banyes acabarien escopint aigua, en una brillant imitació de disseny dels millors dracs de la tradició popular que escupen foc. La cua i el cap eren mòbils, perquè li donés una mica més de realisme. El

monopatí d'arrossegament tenia embragatge principal, transmissió per cadena, arbre motor, caixa de velocitat i un embragatge d'arrencada, entre altres secrets que el Periquito faria patentar l'endemà mateix. —Un toro propulsat per fer la punyeta als funcionaris boicotejadors! —va cridar animat, el Periquito—. La perfecció de la rudimentària bicicleta d'una roda amb banyes del Patriarca! Va anar bé. Vam patentar l'invent. En pocs mesos vam tenir uns quants encàrrecs dels ajuntaments amb més tradició de correbous del país. Ens van visitar inexperts caps de negociat amb càrrec d'animador social de desenes d'Instituts Municipals de Cultura que vetllaven per les festes i els esports al seu municipi. I vam sortir per la televisió com els inventors amb més perspectiva de futur després del fabricant caní del Cobi. I aleshores va ser quan el Manuel, amb els beneficis del toro mecànic, va muntar la croissanteria. El rètol lluminós de l'establiment, molt de disseny postolímpic també, era un croissant immens amb les dues banyes mirant al cel. El rector va dir en el sermó de la benedicció inaugural que el signe de la lluna en quart minvant i quart creixent, inspiració del croissant, tenia molts precedents entre les religions del món. Els immigrats islamites que havien anat ocupant els bungalous abandonats de la colònia mantenien, però, que l'origen del croissant eren alguns dels símbols de les seves banderes. I els Mossos d'Esquadra van acabar

fent tertúlia a la croissanteria del popular Periquito sempre que anaven de ruta de reconeixement per la colònia potser perquè, en el fons, prenien el torero per un partidari i defensor de la llei de protecció dels animals decretada pel parlament que representaven i servien. Les coses anaven massa bé, ja ho he dit. Però jo no havia volgut deixar del tot la feina del taller. Enyorava la fornal, el mall i l'enclusa que eren només un testimoni mut i fred en un racó del magatzem. I feia feinetes a estones perdudes, amb la porta mig abaixada per evitar alguna inspecció per sorpresa. M'entretenia. Ara un parell de panys, ara una barana de terrassa, ara uns peus per a les jardineres... I precisament un dia que feia una reixa per al bungalou de la perruquera de la colònia, vaig sentir un terrabastall que baixava pel carrer, com si des de l'ermita estant rodolés el cel en pes i se'ns desplomés al damunt. No vaig tenir temps de saber què passava. Ho vaig veure gairebé consumat. Un toro, no pas mecànic com el de les nostres patents, sinó de carn i ossos i amb unes banyes punxegudes de debò, pròpies d'un correbou navarrès, envestia el matador carrer avall. Manuel el Periquito el bestiejava de recules amb el davantal de venedor de croissants fent d'improvisada capa. ¿D'on havia sortit aquella bèstia? ¿Qui l'havia aviat per trencar la bonior de la colònia? Tant hi feia. El brau bavejava com un salvatge. Es va aturar a la placeta —per sort solitària en

aquella hora—, on generalment els jubilats mataven l'estona prenent el sol. El Periquito s'hi va posar al mig com si fos l'arena dels seus millors temps. El toro va rascar l'asfalt amb els unglots de les potes davanteres. Va ullar amb la mala mirada que fan els toros quan tenen a tret la seva víctima. I va encertar de ple l'engonal de Manuel el Periquito. Sense fer-li dir ni ai ni oi. Després d'un parell de rebolcades i dues burxades més, el va deixar estès i sec. I va recular xino-xano carrer amunt amb aquell posat de bèstia menjafestucs que tenen els toros ensopits. Només jo sabia quina era l'última voluntat del Manuel. Només jo sabia que, quan l'hora li arribés, volia reposar eternament al Cementiri de l'Est, prop de la platja del Somorrostro, en plena terra humida dels Prats d'Indiana. En una llosa del panteó familiar, l'epitafi deia senzillament: «Qui la fa, la paga.» A l'horitzó, darrere l'escultura que representava un àngel al qual algú havia afegit una bicicleta d'una roda amb dues banyes al manillar, es veien lluents de resplendor marina els dos nous gratacels de la Vila Olímpica. El peix de bronze daurat de cinc pisos d'altura, com si fos el vedell d'or adorat pels israelites de Moisès, ho dominava tot. Mentrestant, als bungalous de la colònia i a les suites dels hotels luxosos dels dos gratacels, el món es cruspia a tímides mossegades matinals els croissants calentons del forn del Periquito. L'acte de tauroboli es complia, doncs, quan el

matador Manuel ja havia girat definitivament l'esquena per anar a conversar sobre tauromàquia al Corral del Repòs amb el Patriarca que li havia inculcat el conreu del culte als bòvids antics.

L'exrocker de la Dolly Em va caure el cap a rodolons per terra. Però, de fet, aquest no és el tret més essencial de la història. Primer vaig rebre una carta. A la bústia del bungalou en rebia poques i el carter deixava estratègicament la banderola alçada per avisar que hi havia novetat. Quan vaig arrendar la caseta de fusta a la colònia, l'agent de la immobiliària em va dir que fins feia pocs mesos hi havia viscut una cantant molt popular que omplia els cabarets i els teatres. Se n'havia anat, empesa per la fama, i a remolc del cadillac del gerent del Gran Casino de la colònia que encara busquen ara com a presumpte culpable d'un desfalc del local que, a causa de la ruïna, s'ha reconvertit actualment en un sexshop i s'ha transformat en poc temps en un antre de mala mort que, val a dir-ho, preocupa els veïns més antics. La carta que acabava de treure de la bústia anava a nom de l'antiga llogatera. Llegir el nom de la vedet em va produir una sensació

d'apropiació indeguda i vaig estar una estona amb el sobre entre els dits com si acabés de rebre un missatge d'espies. Vaig dubtar per uns moments de tornar la carta al funcionari de correus. ¿I si era d'un admirador que li declarava el seu amor? ¿Si es tractava d'algun assumpte confidencial en el qual jo no tenia cap dret a posar el nas? ¿Es pot recular en el temps si llegeixes una carta que no t'envien a tu sinó a qui habitava abans la casa on ara vius? Vaig obrir el sobre utilitzant el vell mètode del baf de l'aigua escalfada. Estava escrita a mà. I a la capçalera hi havia el dibuix d'una guitarra en forma de cor. «Estimada Dolly, »Sóc un rocker de 18 anys, romàntic per sobre de tot que fa pocs dies vaig tenir l'immens privilegi d'ocupar el seient número u de la primera fila del teatre on vas actuar. »Dolgut per viure en un món on els cors dels homes s'ofeguen en la hipocresia de la societat, vaig anar al teatre a cercar una amiga. Una amiga de les de veritat, amb el cor pur i l'esperit net, que fes renéixer en mi la importància que els sentiments tenen per als humans. »Jo t'havia vist per televisió, Dolly, dues setmanes abans, i ja aleshores vaig saber que eres una de les poques persones que amb la teva bellesa interior fas que el món continuï giravoltant, un d'aquells herois en els quals cal que ens repengem sovint per adonar-nos de tota

la bellesa que la natura és capaç de posar en una sola persona. »L'altra nit, al teatre, vaig veure la vida i la música davant els meus ulls, però vaig veure alguna cosa més, vaig veure el futur de les persones de cor pur, i el seu nom és Dolly. I en una nit que necessitava sentir-me viu, tu em vas fer sentir com si visqués per primera vegada. »Espero conèixer alguna vegada, Dolly, la noia que em va fer feliç una nit d'hivern durant més de dues hores cantant. »Teu, un rocker. »P.S. No t'enfadis. Ja sé que no t'enfadaràs. Enviaré una còpia d'aquesta carta a tots els diaris.» Jo ja sabia que el veí del bungalou del davant era un exrocker. Més d'una nit l'havia sentit assegut a la porxada, de cara al riu, cantant una tonada suau que repetia insistentment: —Ai, Dolly, ai, Dolly, ai, Dolly, em burxes el cor amb llandes d'amor d'un vell cadillac... Quan havia anat a buscar la carta a la bústia el vaig veure al clos del seu minúscul

jardí. El dia havia començat a declinar insinuant una nit de lluna gèlida. Sota els quatre ametllers joves que hi té, a tocar del cirerer que no he vist mai florir, havia anat cavant uns clots tan llargs com la mida d'un taüt corrent i tan fondos com més de mig cos d'home d'alçada mitjana mirat a peu dret. El mateix exrocker, dempeus a dins, treia la part superior del cos fora, i els seus braços feien anar un pic esmussat de tants cops que donava a l'obra d'enginyeria. Havia nevat amb fatxenderia la nit anterior tot i que el bo de l'hivern ja era lluny i els boscos del voltant de la colònia respiraven primavera precoç a pleret com embriacs d'escalfor fora de temps. Puc assegurar amb perseverança que els cossos que l'exrocker va arrossegar fins a la vora dels clots i que un cop allà va tirar dintre eren gossos vius de raça llop, els quals, més d'un vespre, m'havien escomès quan jo sortia a flairar la fresca del meu bungalou tot vigilant l'horitzó urbà de la llunyania. Ara, els cans, embolicats els uns amb una mena de bufanda i amb manteleta els altres, es resistien, lligats de potes com estaven, a deixarse enterrar vius. Sí, enterrar! Dic enterrar perquè allò que s'esdevenia no era sinó un enterrament col·lectiu de la canilla del veí davant la meva presència, impotent per fer-hi res o almenys per provar d'evitar-ho. No puc negar la meva aversió als gossos i la molta por que em fan, d'una manera especial als de raça llop i en l'estat de ferotgia a la qual,

malignament, el veí del bungalou els induïa. Van udolar potser més de tres quarts d'hora sense parar quan dels clots ja no en quedava cap rastre sinó el tou i la sentor de la terra remoguda al voltant de les soques dels arbres de la cleda veïna. L'udol de gos llop enterrat viu esborrona el més agnòstic i la mal anomenada por acumula el tremolor en l'esperit més ateu. En el transcurs del d'aquells tres quarts d'hora amenaçadors, la porta del meu bungalou va petar un parell de vegades sense que s'hi escolés ni un bri de vent, algun finestró de les golfes va grinyolar indiscret sense definir-se del tot, uns raucs de granota es van enfilar per la tassa del vàter i el lluert d'estiu, tot i ser lluny de la canícula, va treure el cap, mofeta i enjogassat, pel paladar de la llar de foc. Els udols es van deixar d'escoltar en sec passats els tres quarts d'hora de coragre, si és que em quedava cor. Aleshores, com deia, va ser quan el cap em va caure a terra i se'n va anar rodolant, fins a topar contra una pota de la cadirà on es va esberlar fet mil bocins, com un rat-penat ancestral i carregat de totxesa. El que ara em brosta va lent. El tinc, com diríem vulgarment, entre cap i coll. Té mala pinta. Boterut, una mica malformat i amb semblança de meló. De tant en tant, servint-me d'un coixí, intento ajudar-hi a base de cops a la paret mestra del bungalou per si s'anima i surt més de pressa. Davant el mirall del lavabo i en posició incòmoda, més d'una vegada he provat de descobrir-m'hi per comprovar si ja té ulls.

Ara per ara, res. Ni ulls, ni nas, ni boca, ni orelles... I he de confessar que tot plegat, sense preferències, em fa falta. Ara no sé si els gossos encara udolen sota terra entonant la cançó rockera de Dolly que tantes vegades havia sentit. Ni sé si el veí haurà cavat més fosses alguna altra vegada. Ni si surt sovint del bungalou davant el seu clos d'arbres mal esporgats i gens cuidats. I tampoc no sé si el vell sistema d'enterrar gossos llop vius evitarà que la policia de la colònia descobreixi l'assassinat de la vedet i del seu pretendent del Gran Casino. I quan se sàpiga, si hi ha judici i hi he de declarar, no podré presentar la carta llegida al bany maria com a única prova de relació passional entre l'exrocker i l'anterior llogatera que ocupava el meu bungalou. I el pitjor del cas és que la primavera ja deu anar passant i no podré comprovar, si seguim així, quin resultat donen els gossos vius, com a adob, per a les ametlles marcones, les que s'anuncien sempre a finals d'hivern amb fulles rosades. Ni sabré si, per fi, aquell cirerer, fidel abellaire, ha tret flors com a preludi de la fecundació de saboroses negretes que han d'acontentar l'ocellam. Però, em queda el perfum de la vedet Dolly que ja vaig notar a la fusta vella del bungalou impregnat com si fos el d'un vernís exterior i antihumitat. I el sentit de l'olfacte, des de fa uns dies, és el primer que he recuperat després de la brostada.

Per això, oh, Dolly, Dolly!, fes que els déus que et protegeixen al cim de la fama em facin aviat un cap nou. I si mai, des de l'altra vida, aixeques el teló, oblida't de l'exrocker i fes-me arribar una entrada de primera fila per a la nit de l'estrena. La butaca número u del teatre, si pot ser. ¿Ja saps l'adreça, oi? No t'oblidis de posar el bis al número del meu, del nostre, vaja, bungalou. El carter té la plaça interina i els canvien sovint. I el veí, el dels gossos llops, ja saps qui vull dir, no és de fiar. ¿D'acord, Dolly?

El patriota Primer me n'hi vaig anar set dies en un viatge d'agència. Després hi vaig tornar amb el propòsit de buscar-hi feina. Finalment m'hi vaig establir. I com que el país m'agradava, vaig iniciar els tràmits per nacionalitzar-m'hi. En un moment d'irritació, enfurismat, ho vaig manifestar al funcionari que em va atendre. —Vostès es pensen que no tenim cap més feina, home! I el que passa és que, tot i que sóc força sofert, ja em començaven a carregar els narius tants passos amunt i avall, tants papers i tantes declaracions jurades que se m'havien convertit en una mena de creu. I sobretot m'havia indignat la notícia que el govern havia difós just uns dies abans que jo acomplís tots els tràmits. Ara calia presentar a les oficines d'immigració un certificat que donés fe del grau de fertilitat dels meus espermatozoides! Aquest era un tema que, d'entrada, sabia que em portaria problemes. M'ho havia anticipat

de molt jove el metge de la colònia quan encara érem al bungalou aquell dia que em vaig convertir en el primer home-gelat. Ho he d'explicar. Em vaig dir que mai més no pujaria dalt d'un monopatí. N'estava ben tip i fart d'embalar-me carrer avall, o pel bell mig de la plaça, o fent el saltimbanqui per damunt l'enrajolat de la vorera. Feia dies que havíem demanat una zona reservada als aficionats al monopatí, i els del consell de la colònia no s'havien dignat ni a respondre'ns. —D'aquesta, noi, et pots quedar infèrtil... —va dir el metge de la consulta. La veritat és que la meva ignorància sobre la tal fertilitat quan encara anava en monopatí era de consideració. I em va fer l'efecte que la fertilitat, com les rascades al genoll o al colze, amb el temps es curaria i acabaria recuperantse. Però anem per parts. Fent el boig, em vaig encaixonar tot d'una peça al quiosc dels gelats que, a punta d'estiu, havien acabat de muntar just a l'encreuament del parc de la colònia amb el carrer Major dels bungalous. Dues tardes abans havíem anat a rebre el camió que transportava els quiosquets per tota la rodalia. La majoria ens havíem llençat a una de les seves portes laterals on hi havia un cucurutxo gegantí amb la marca del fabricant i la nostra reverència era tan gegantina com el cucurutxo mentre exclamàvem «Geliooonaaa, que bo que ets!», imitant la publicitat televisiva que ens havia començat a alertar.

Com un bòlid, em vaig encastar entre la E i la I. Els qui ho van viure explicaven després que m'hi vaig passar més d'un quart d'hora amb les cames penjant i sense que ningú sabés com m'havien de treure del forat acabat d'esquerdar. La meva versió era diferent. Segons el que jo sabia, a cada estirada infructuosa dels qui em volien recuperar, jo veia com s'obria la porta de la geladora i en sortia un cucurutxo de la Geliona que em provocava a prop dels llavis com si em digués: «Apa, llepa'm!» ¿Cal que expliqui alguna cosa més sobre quines en van ser les conseqüències? Quan ja em pensava que la monopatinada m'havia condemnat a menjar gelats eternament, se'm va aparèixer, penjat encara com estava, un cucurutxo que m'anunciava que quan em rescatessin els de fora, me'n guardés prou de dir res del que allà dins havia viscut. Afectat pel cop, encara vaig tenir forces per rebel·lar-me. —No cridis! —va advertir el cucurutxo fantasma—. Has estat escollit com el primer home-gelat de la nostra Gran Central Cucurullgeliona. Fa vint-i-dos estius que planegem el nou producte in vitro abans de comercialitzar—lo. ¿Calia que preguntés per què precisament jo havia estat elegit, que és el que la modèstia fa dir en aquests casos? Quan el metge del consultori va pronunciar allò de la fertilitat em va fer l'efecte que m'havia desmaiat pel cop i que els cucurutxos no eren

sinó els infermers de bata blanca que em ballaven davant. Em vaig tornar a rebel·lar, doncs, davant el funcionari d'immigracio pel decret del govern exigint el certificat sobre els meus espermatozoides. Ara ja sabia què era la fertilitat. I també a què es referia el doctor de la colònia. —Sense aquest requisit no podrem admetre cap ciutadà vingut de fora amb el desig de legalitzar la seva estada a la nació —va respondre l'empleat de l'oficina d'immigració amb un deix de satisfacció per la nova norma. —Miri —li vaig respondre—, ara perquè ja ho tenim tot tan avançat, però si no... I l'home, tot movent discretament el cap, em va fer l'efecte que, poc o molt, em donava la raó. En veure'm tan perdut —no feia gaires setmanes que era al país— i tan empantanegat, el mateix funcionari, que crec sincerament que se'n va fer càrrec des del primer moment, em va facilitar l'adreça i el telèfon del laboratori on em cursarien amb rapidesa el document. L'endemà, des de la pensió mateix, hi vaig telefonar i vaig demanar hora i dia convençut que es tractava d'una consulta mèdica similar a les dels dentistes. Una veu de dona em va respondre que la recepció era de tres a quatre de la tarda, però que calia que haguessin passat set dies sense haver mantingut relacions sexuals de cap mena.

—De cap mena... —va remarcar fent una pausa com si fos la veu del telèfon de consulta sexual de l'ajuntament. Em va semblar indignant que, al damunt, hagués de confessar quin havia estat el meu comportament en aquest aspecte els últims dies. Només per això, per salvar el meu orgull personal, li vaig dir que em podia reservar tanda per al cap d'una setmana. Em neguitejava només de pensar que tot es retardaria set o vuit dies pel caprici de no haver volgut declarar la meva situació personal. Va ser una setmana de neguit. Es pot dir que mai com en aquella setmana havia tingut una cura tan escrupolosa del meu penclub. Arribat el dia H, em vaig dutxar i empolainar més del compte. Vaig sortir de casa d'hora. Vaig menjar en un restaurant pròxim al laboratori i a les tres en punt ja era a lloc. La consulta sexològica, tal com deia la placa de la porta, no tenia res de laboratori. Era en un segon pis d'un edifici ple d'oficines, amb alguns altres metges, un parell de psicòlegs i alguns advocats. Tothom qui circulava ascensors amunt i avall portava un afer delicat entre mans. No es pot dir el mateix del meu cas, però la metàfora també serveix. Vaig pujar. Vaig trucar. I em va obrir una noieta amb bata d'infermera. No és que pateixi gaire del mal del cohibit, però la intimitat sempre té sortides inesperades i les reaccions personals de cadascú són d'allò més impensables. Vaig explicar que venia per al

certificat del govern sobre la fertilitat, recordant la definició tècnica del metge del bungalou. La noia em va conduir a una sala d'espera plena de gom a gom on, al cap de pocs minuts, em van cridar pel circuit tancat de megafonia. Em va atendre una altra infermera, més gran que la que havia obert la porta i que feia cara de saber de què anava la situació. —A veure, el seu nom... —em va dir d'entrada—. ¿Quin ús n'ha de fer del certificat? ¿És la primera vegada que el sol·licita? —va concloure. Tot això em va semblar prou raonable si tenim en compte la burocràcia del cas. Fins i tot quan em va entregar el flascó on calia que diposités el meu semen. Una mica sorprès, vaig fer el gest de buscar la sala d'espera. —Escolti, pst... —em va cridar discretament la infermera que havia obert la porta—. Això... cal que ho ompli fora de la consulta... —i va remarcar l'això amb un cert èmfasi. Em va caure el món damunt. ¿I el doctor, doncs? No. Es tractava tan sols d'omplir aquell recipient i de portar-lo novament a la consulta. —Ah!... —vaig fer només. Vaig agafar un taxi i em vaig fer portar a la pensió. Ja comptava amb la reacció de la recepcionista que molt poques vegades m'havia vist fer-hi cap en aquella hora. Es va sorprendre tant que no se'n va saber estar de dir-ho. —Ai!... ¿Que no es troba bé? Una mala estona. Vaig passar molt mala estona perquè, tot i que regnava un clima de

confiança entre la dispesera i jo, aquelles no eren coses per es poguessin pregonar. —Embolics de la nacionalització! —em va sortir. Tancat a la meva habitació no ignorava pas que des de jovenet, al bungalou, sempre m'havia costat d'ejacular amb rapidesa. Suposo que el caràcter burocràtic de la circumstància va entorpir aquell acte clau i essencial de la meva masturnacionalització. La disposició del pensament tan aviat era amb mi com em fugia enmig d'un ball de cabòries. Vaig trigar més d'un quart d'hora! Gairebé tant com a sortir aquell dia del trep del quiosc de gelats. Un cop asserenat, vaig tornar a sortir de la pensió i vaig aturar el primer taxi que passava. Portava el flascó tancat amb tota protecció a la butxaca de l'americana. Si el taxista no s'entretenia... encara no havien tocat tres quarts de quatre! Hi vaig ser a temps i l'interrogatori iniciat abans va continuar metòdicament. —¿En quina hora ha estat? —va fer ara la noieta de la porta que cada vegada més em semblava exageradament indiscreta—. ¿Li ha costat molt? ¿S'ha reviscolat en poc temps? —va dir finalment amb un atreviment descarat que diria que sobrepassava les seves funcions professionals. I quan em va fer firmar la fitxa, definitivament omplerta per a la recepció, tot

observant el flascó a contrallum, encara va murmurar: —¿Només això...? Escolti, ¿n'està segur que ja hi és tot? I va mirar, de reüll, la seva col·lega. Aquell comentari no em va fer gens de gràcia. ¿Què volia dir amb aquella exclamació de si ja hi era tot? ¿Que es pensava que era un semental, jo? Vaig passar quaranta-vuit hores submergit en un mar d'angúnies. Maleïda la gràcia que em feia que, per un detallet com aquell, no se'm permetés de legalitzar la meva estància definitiva al país. Vaig tornar al consultori el dia previst. Vaig pagar i em van donar els resultats en un sobre tancat i amb el nom d'un doctor que ja he oblidat escrit en lletres daurades. No vaig tenir espera i escales avall ja el vaig obrir. Era com una mena de telegrama, però prou eloqüent: «Certificat negatiu. Resultat: falta de 150 milions (cent cinquanta milions) per assolir la mitjana nacional d'espermatozoides. Falta de mobilitat. Un cert aire mandrós a l'hora de l'esforç. Recomanem exercici diari amb repòs i control trimestral.» I no hi deia res més. Vaig maleir el monopatí de la meva infància. Em vaig recordar de la primera vegada que havia sentit la paraula fertilitat en boca del metge de la colònia. Vaig anar a veure el funcionari de l'oficina d'immigració.

—¿Què...? —em va fer tot animat, només veure'm entrar. Li vaig deixar llegir el paper del laboratori amb un mutisme testimonial. —Llàstima... —va remugar amb un xist! entre els llavis. A partir d'aquell dia l'home hi va agafar interès i em telefona cada setmana a la pensió. —¿Què, com anem...? —diu sempre amb un aire d'amabilitat i d'encoratjament a la vegada. I jo li responc sense alçar gaire la veu, perquè a la pensió no hi ha cabina privada, que anem bastant bé. Però que em costa. Que sempre m'ha costat. Esclar que no li dic res de la trompada amb el monopatí de quan era petit. Ni de la profecia del doctor de la colònia. Ni de la importància de la fertilitat per al país del funcionari. —I, si no, blat de moro! —se li va escapar a l'home de l'oficina d'immigració en una de les trucades. Però de seguida va arreglar el lleu indici de racisme acompanyant-ho amb paraules d'estímul i de suggeriments que mai no li podré agrair prou. I és que, en el fons, espermatozoides al marge, el funcionari de l'oficina d'immigració és tot un patriota.

Perfum de matafaluga Hivern. Nit de Cap d'Any. Faltaven trenta segons per a les dotze de la nit. La majoria de veïns de la colònia ja eren als seus bungalous disposats a celebrar l'entrada de l'any nou. Resplendien en els vidres de les finestres els reflexos de les imatges en color de l'habitual campanar que ocupava el televisor. Allà baix, a la ciutat, s'endevinava encara el moviment frenètic de la nit. Els metros i els autobusos feien el relleu amb els serveis nocturns. Funcionaven els cines i els teatres. Els restaurants entraven en el tram final del sopar abans del raïm de les dotze. Les primeres copes de la nit reposaven sobre els taulells dels bars musicals. Un cirurgià era a punt de començar una operació d'urgència al quiròfan i un ginecòleg es disposava a assistir el part que es convertiria en el primer naixement de l'any. I, sobtadament, tot es va aturar. La llum se'n va anar. I la nit de Cap d'Any es va quedar amb un pam de nas i a les fosques. Vaig treure el cap per la finestra del bungalou. Tot era negre. Es contemplava al fons una ciutat totalment a les fosques. Els telèfons

dels bungalous començaven a sonar. Entre tots es va arribar a l'acord que l'avaria no afectava només la colònia. S'escoltaven les primeres sirenes dels cotxes de la policia. A les carreteres resplendien els llums vermells dels camions dels bombers i els llampecs blaus dels guàrdies de trànsit. La imaginació corre veloç. Hi devia haver gent aturada als metros i a les cabines dels ascensors. Les ràdios havien deixat d'emetre i els transistors no captaven cap emissora tret d'alguna d'estrangera que com a mínim donava senyals de vida en algun lloc del continent. El servei de protecció civil de la colònia feia un recorregut pels carrers i amb els megàfons recomanava que tothom es quedés al seu bungalou i que se n'anés a dormir. Que no se sabia què passava. Però tot això només seria una crònica dels diversos mitjans de comunicació si no expliqués que al cap d'uns minuts els rellotges havien aturat els seus «tics-tacs», i les quatre bèsties domèstiques que tenia al bungalou havien optat per un posat de petrificació que em va fer pensar el pitjor. Vaig tornar a mirar per la finestra. Els estels em redescobrien de tant en tant la lluïssor de la línia de molt alta tensió. Hi era. Al mateix lloc que de dia, amb el ressò dels esquellots portats pel vent, un dels últims ramats de pastor temptaven la radiació pasturant sota els cables. I més amunt les

centrals nuclears, abans de connectar amb les elèctriques. Em vaig tornar a mirar el parell de canaris que havien quedat sense dir ni piu, els peixos de l'aquàrium en total relaxació i el repòs del gos petit que es va quedar increïblement agafat amb les potes al gat en en una abraçada històrica. Em vaig recordar del menú que tenia preparat a la cuina per celebrar l'última nit de l'any amb qui ara ja no podria arribar a temps. En la fosca, em vaig imaginar la llagosta i el foie gras fets als mil sabors, la crema lleugera de faisà, la suprema de rèmol amb caviar i aroma d'eriçons, el sorbet de xampany rosat, els medallons de filet arlequí, amb carxofes i múrgoles, les petites fruites gratinades amb gelat de mango, l'assortiment Bungalou de torrons i neules, que era la meva especialitat, la bosseta amb dotze grans de raïm, el cafè, els licors, les llaminadures de pica-pica i cap a la matinada amb unes copetes d'Aromes del Montserrat. El bungalou, i havia de suposar que tota la colònia, s'havia transformat en un museu de cera. Ho havia sentit explicar. L'aturada del temps! La Muntanya del Rellotge! Vaig esperar que es fes la calma i que tothom anés desistint de rebre el Cap d'Any despert. Feia una nit gelada. La més freda de tot l'hivern. Em vaig tirar un abrigot al damunt, vaig agafar un ciri embolicat que sempre tenia de reserva al garatge del bungalou i en una bossa

de plàstic portava el cap de mort que a les palpentes havia trobat a la vitrina de records d'universitat. No m'entretindré a explicar que vaig intentar fer un parell de cursos de medicina i que la peça en qüestió era un record que ens vam guanyar els del grup d'experimentació després d'espiar tota una tarda els enterramorts del cementiri. Havíem vetllat, amb la paciència que una guineu vigila la seva presa, una calavera que als funcionaris els havia quedat oblidada en un racó. Els quatre o cinc que anàvem per a metge i que ens jugàvem la pell amb el risc que ens prenguessin per profanadors de tombes, estàvem disposats a fer el primer pas, però no s'hi atrevia ningú. Ara fa de mal confessar-ho, però d'una revolada jo em vaig endur el cap a casa! I encara el guardava. No em feia falta, doncs, res més. Com que era una nit de por, no vaig tenir gaire feina a passar desapercebut perquè no es veia ningú. Arribat al peu de la Muntanya del Rellotge, molt a prop d'on s'havia urbanitzat la colònia, vaig encendre el ciri amb un misto de la capsa de què m'havia proveït abans de sortir i vaig agafar el cap —una calavera força punxeguda!— amb l'altra mà. A recules vaig començar a pujar muntanya amunt! Si tot anava bé i si s'havia de fer cas del que es deia, la peregrinació que estava fent podia acabar amb l'estat d'encantament i de foscúria que patíem. Tota una gesta!

Hi vaig arribar quan encara no havia ascendit l'albada. A la vora del gran rellotge no hi havia ni un gat. Però se'm va apagar el ciri de cop i volta i el cap de mort em va caure de les mans. I com si hagués ensopegat amb algun roc, jo vaig rodolar també darrere el crani... Badaram...! Badarom...! I vaig caure tou. Com si hagués anat a parar a la nòrdica de casa. Tooouuu...! S'havia fet la llum. Però era una llum com si sortís d'una caiguda de sol a mitjanit. I si pretenia posar-me dempeus, tot era tal flonjor que m'enfonsava sense aconseguir-ho. La sala, perquè aparentment havia anat a parar a una sala, era força gran, de forma desigual i plena de petits clots que invitaven a rebolcar-t'hi sense que t'hi arribessis a enfonsar del tot. Vaig palpar pels quatre costats al voltant meu i, a quatre grapes, vaig avançar d'esma, ara cap aquí ara cap allà. Després d'haver trescat una estona immergit en aquella mar de blanor, vaig trobar un dels petits clots que ja em va fer l'efecte que era diferent dels altres i, sense saber com, en caure-hi, no vaig poder evitar d'esguimbar-m'hi encara més profundament i, com si hagués obert una portella, vaig rodolar avall i avall i avaaall... Finalment, del cop, devia haver esbotifarrat una mena de paret que va deixar anar un crac, crec, mentre m'hi escolava. Pel camí, no sé com, havia perdut l'abrigot.

Ho vaig descobrir: era una crosta! Una crosta de pa! I la sala d'on jo venia tot lliscant no era altra cosa sinó el cor d'un pa de debò. N'havia sortit per una escletxa badada i quan vaig recuperar l'esma per obrir els ulls tenia davant meu sis cames més aviat peludes que vaig anar resseguint fins a arribar als pantalonets i, en aixecar més la vista, vaig veure que corresponien, efectivament, a tres homes, tres forners, que feien cara d'enfeinats. —¿Tu ets el del ciri i el del cap de mort? —em van preguntar els tres a la vegada. Eren tres exemplars de la diversitat humana. Tres models autèntics del gremi de la fleca. Un de grassó i amb panxa ampla. Els altres dos es distingien pel contrast que hi feien. Els dos eren secardins, però un molt baixetó i l'altre, el més alt dels tres. Tots tres anaven enfarinats de cap a peus. I suaven! Vaig dir que sí, que era jo. I que com ho sabien. Però van fer veure que no ho sentien i van voler saber què hi feia jo per aquells topants. I els ho vaig dir, però em van deixar parat quan em van sermonejar tot dient que allò de la foscor total —ells en deien el zero absolut—, eren coses molt serioses i que no s'havien d'anar escampant amb tanta frivolitat. Però a la llarga, i després que vam fer amistat perquè ells també havien tingut parents a la colònia dels bungalous, penedits del tracte inicial, em van acabar confirmant que jo no anava gens equivocat. I que tot el que havia

passat aquella nit era cosa d'ells tres. I es van picar amb el palmell enfarinat al mig del pit. —Només de nosaltres tres! —van dir a l'uníson. Un nuvolet de farina va emboirar una estona els rostres dels tres forners. Perquè vaig saber que sí que es tractava de tres forners que, amb paciència i esperit de treball, havien trobat el secret per fer una mena de pa que, posat al forn abans de les dotze de la nit, i barrejat amb matafaluga i pa d'or, era capaç d'obtenir l'encantament o la paralització màgica —van tornar a dir el zero absolut—, de tot el que desitjaven només menjant-ne una molla i pensant tres vegades seguides en allò que volien que s'embruixés. —¿Esteu parlant del que a la colònia en diem pa rodò de Nadal? —vaig interrompre. —¿El pa foradat, vols dir? —van aclarir ells. —Sí. El que serveix per acompanyar el torrons. —Vas bé, noi. Un pa foradat amb tractament de secret. Però van admetre compungits que últimament n'havien fet un gra massa i el pitjor del cas és que no trobaven la manera de sortirse'n perquè se'ls havia acabat el pa d'or indispensable per tornar al seu estat natural tot allò que havien petrificat i encantat a més de l'enfosquiment del zero absolut. —A la vegada —es van lamentar—, ens hem de deslliurar nosaltres mateixos d'aquest mollam on hem quedat empresonats!

I encara van afegir que, per no caure morts de gana, alguna cosa havien de menjar i que no paraven de pessigar les molles de pa que tenien i que el més difícil era evitar de pensar en res. —Que es despengin tots els meteorits de l'univers! —vaig exclamar—. Vet aquí el misteri! Però tambè em vaig esparverar perquè si aquells tres forners, com semblava, no sabien on es trobaven i, per acabar-ho d'arrodonir, jo tampoc no sabia com hi havia arribat, ja podia desenganyar-me de tornar a veure la gent de la colònia. I els vaig dir que no ens podíem quedar d'aquella manera. Que calia que busquéssim una sortida o altra. I com que els vaig arribar al cor, es van posar tots tres a gemegar i a ploriquejar. Davant d'aquell espectacle, quan ja me'ls afigurava com si fossin tres cucs de farina, no vaig poder evitar de posar-me lleugerament trist. Capficat. Fet una molla estovada! —Ja ho tinc! —vaig exclamar en sec, perquè, a pesar de la situació, no havia parat de barrinar sobre el problema. El tres van alçar el cap a una i els vaig proposar que un de nosaltres s'oferís voluntari per deixar-se pastar i, dins d'un pa, deixar-se enfornar. Un cop a dins, podria buscar el camí de sortida i s'hauria d'espavilar com fos per tornar amb el pa d'or al desconegut indret de la Muntanya del Rellotge. I, per assegurar-nos-en bé, caldria que el portés ben aferrat per no perdre'l en el trajecte

com m'havia passat a mi amb l'abrigot. Era molt senzill. Només calia proveir-se novament d'un ciri i d'un cap de mort en condicions i, amb el pa d'or suficient, podrien fer tots els passos per retornar-ho tot al seu estat original a la vegada que la llum es faria instantàniament. —Eliminarem el zero absolut! —van cridar els tres entusiasmats per la meva idea. El més alt i magristó va dir de seguida que ell era molt llarg i que no tindríem prou farina, ni blat, ni llevat, ni sal, ni aigua per pastar-lo i coure'l dins el forn. El també secardinenc, però més tap de barral, va afegir que si bé ell era petit de mida, també ho era molt espantadís i que quan seria l'hora de pujar de nit cul arreres amb el ciri i el cap, ja sabia que no se'n podria sortir tot sol, que abans amb el parell de col·legues encara, però sol... I el més gras va al·legar que amb ell no hi comptéssim perquè es veia d'una hora lluny que no el podríem entaforar dins el forn. I malaguanyada reserva d'ingredients per pastar que els quedava! Víctima, doncs, de la meva pròpia brillant idea, ja em veia enfarinat, pastat i a punt d'enfornar-me! Vaig intentar de tirar enrere tot el que havia proposat, però no hi va haver res a fer. —Que sí, que sí! Tu ets l'única salvació que ens queda! A més, pel que fa a nosaltres tres, tu ets per mida, pes i valentia, el més adequat!

Mentre ho deien ja m'estiraven damunt el taulell. Em cobrien amb la pasta treballada abans i amb la pala, suposo que fet un autèntic pa rodó de Nadal, m'enfornaven quan encara sentia, però ara ja de lluny, que em desitjaven sort: «Sooorrrttt! I un booon aaany...!» Però no ens va sortir bé. Quan ja havia travessat, estirat per terra i rastrejant, tan de pressa com em permetia la flonjor, les sales de molla blanca i de paviment enclotat sense deixar-me abaltir per la lleugera escalfor que s'hi notava, vaig fer cap a fora després d'haver rebentat un crostó. Encara era fosc. I això em va fer sospitar que els forners ja devien haver encantat i condemnat al zero absolut fins i tot la llum del sol! A la feina, sagristà! Vaig trobar el meu propi ciri encara no cremat del tot. I el cap de mort només una mica, una mica, esberlat. Eren entre pedruscall, al capdavall de la carena de la Muntanya del Rellotge per on m'havien rodolat. I, som-hi!, mistos, de reculons i amunt una altra vegada amb una peça en cada mà... Però ja ho he dit, no ens va sortir bé. En arribar a dalt, a tocar del cim de la Muntanya del Rellotge, dos guàrdies m'esperaven amb el fusell a punt. Em van aturar amb un «alto!» esfereïdor i em van fer cantar sobre el gat amagat que hi havia darrere els meus numerets muntanya amunt i muntanya avall Encara confesso ara. Que si la fosquedat, que si el perill que corria la humanitat, que si

els forners, que si el pa foradat, que si el zero absolut, que si la farina, que si la universitat quan vaig fer dos cursos de medicina... No em van voler escoltar. Em van prendre per boig. Em van emmanillar com si fos un malfactor i no em van deixar anar fins a la matinada, després de signar la declaració i d'advertir-me molt seriosament que oblidés aquelles ximpleries. En arribar al bungalou, la llum ja s'havia fet de nou. Tot semblava que havia tornat a la normalitat. Fins i tot s'havia girat un ventet que de tant en tant aixecava nuvolades d'una pols que a mi em va semblar farina. La ràdio i la televisió també en parlaven. Una explosió fortuïta d'un transformador de 300.000 volts a la subestació elèctrica que hi havia a pocs quilòmetres de la colònia havia produït una reacció en cadena deixant fora de servei totes les línies d'alta tensió que subministraven energia elèctrica. Les centrals nuclears havien quedat aturades, així com les hidroelèctriques i les tèrmiques. S'havia originat el caos. El pillatge va posar en alerta tots els cossos policíacs del país. Per això m'havia convertit en un blanc sospitós ideal. Cap organisme oficial havia pogut explicar les causes de l'avaria fins que no va tornar la calma. Una reacció en cadena havia fet saltar la línia elèctrica de 400.000 volts i com en un castell de cartes els centres de producció d'energia es van aturar tots alhora.

Però aquestes coses, per més que et diguin que no en facis cas, no s'obliden. Hi ha rausraus que et pessigollegen i no et deixen mai tranquil del tot. Per això sempre que puc, a hora foscant, surto del bungalou i m'encamino a la Muntanya del Rellotge. Porto, esclar, el ciri i el cap de mort. I pujo una i una altra vegada a recules per la carena... El veïnat de la colònia ja comença a sospitar alguna cosa. Fan córrer que un fracàs professional barrejat amb un de sentimental m'ha capgirat el cervell. Si ho volen així, bon profit els faci! Però no en faig cas. I continuo pels forners... No per cap altra cosa... Em sap greu pels forners... I perquè, en el fons, em fa por que no s'acabi perdent la fórmula del pa foradat i aviat ningú ja no sàpiga ni quin gust té el perfum de matafaluga. Refugi La Vinyeta Duesaigües, estiu del 1992 Revisió: estiu del 2016