UM, a punt per volar! by Andreu Sotorra

Andreu Sotorra UM, A PUNT PER VOLAR!

Barcelona 2017 Edicions Digitals Escac Gabinet de Comunicació

UM, a punt per volar! Recull de sis novel·les breus que reflecteixen les situacions en què es troben diverses protagonistes preadolescents. Cadascuna d'elles viu diferents conflictes que les obliguen a reflexionar sobre allò que les envolta i que les empeny a prendre decisions, a qüestionar vells estereotips i a madurar abans d'hora per les circumstàncies familiars. Cada novel·la se situa en un àmbit geogràfic i un ambient social diferent, identificats sempre amb el paisatge de la conurbació mediterrània, un espai físic i literari que reflecteix la transformació d'aquesta conurbació en relació a èpoques anteriors: el món urbà de la societat marginada, el món urbà de la societat treballadora, el món urbà de la societat jove sense recursos, el món urbà de la nova generació de la societat benestant, el món urbà que es fusiona amb la immigració o el món rural lligat a la memòria històrica. Aquest cicle novel·lístic té un punt de connexió amb altres novel·les anteriors de l'autor com Allò que Atlanta s'endugué (1983/1993), ¿On és Berna, Ilse? (1983/1993), L'assassí viu a Bellvitge (1987), Griot i Alda (1989), La medalla (1993), El club dels Caps Rapats (1993), Lez dentz del Quel (1994), La primera foto (1994), La filla del ral·li (1995) o Kor de Parallamps (2003). Les sis novel·les de l'actual recull, UM, a punt per volar!, es mouen entre el retrat d'un realisme social molt pròxim i una alenada de surrealisme de to poètic. A La madama del piano, la Tatiana viu en una família de músics, però pel seu aniversari, en lloc d'un violí nou, vol uns patins en línia. A Missatges d'amor i de guerra, la fugida de casa de la Sabina li descobreix que la mare és víctima dels maltractaments del pare. A Les noies del barret, l'Eòlia i la seva mare són desnonades de l'habitació d'un edifici vell del barri del port de pescadors. A L'hospital dels cors, la jove U Ema descobreix la relació del pare amb un amic, tots dos cardiòlegs voluntaris en un país devastat per la guerra. A El xuclador de grafits, a través de l'Anaïs, es fa una mirada poètica a la supervivència d'una societat marginada. I a La iaia del rap, la Greta ajuda la besàvia a fer-se famosa a Internet com a cantant de rap. Les sis protagonistes d'aquest cicle novel·lístic reflecteixen els seus sentiments i les seves contradiccions en un món i un temps tan canviant que les atrapa constantment. Lectura recomanada a partir de 12 anys.

Andreu Sotorra va néixer a Reus (Baix Camp) el 1950. Actualment

resideix i treballa a Barcelona. Ha publicat més de vint-i-cinc llibres en llengua catalana —la majoria de novel·la breu i contes—, alguns en constant reedició, tots escrits al Refugi La Vinyeta, de Duesaigües (Baix Camp). Ha obtingut una trentena de premis literaris de narrativa curta, contes i novel·la (El Vaixell de Vapor, Edebé, Joaquim Ruyra, Lola Anglada, Marià Vayreda, Arts i Lletres Andorra, Salvador Espriu, Caixa de Girona, Ciutat de Mollerussa, Cavall Fort, Recull...) i també el premi Trajectòria pel conjunt de la seva obra com a crític literari. Ha estat traduït a l'italià, l'espanyol, el gallec i l'euskera. Els seus llibres publicats en suport paper formen part del catàleg de la majoria d'editorials catalanes (Alfaguara, Columna, Cruïlla, Edebé, Empúries, Estrella Polar, La Galera, Grup62, El Pirata...) És pioner en la publicació en català de novel·les en suport digital a Internet i la majoria dels seus llibres es troben reeditats també en suport e-book. Ha treballat a l'ensenyament i en la gestió cultural i ha estat secretari general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. És periodista cultural de premsa escrita i ràdio, especialitzat en les àrees de critica teatral i literària. A més, participa com a autor en col·loquis amb grups de lectors d'escoles de primària, instituts de secundària, centres d'adults i biblioteques públiques en la xarxa de programes de foment de la lectura. Web de l'autor: http://www.andreusotorra.com

Aquest recull de novel·les breus va obtenir el 2007 l'Ajut a la Creació Literària, concedit per la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en l'etapa que la ILC tenia com a director, l'escriptor i editor Oriol Izquierdo (període 2007-2013) i com a degà, l'editor i expresident de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), Josep Maria Castellet (període 2006-2010).

Primera edició (digital): juliol 2017 © 2007 / 2017 Andreu Sotorra (pel text) © 1936 / 2017 Fons de l'UniCredit Art Collection, Milà (Itàlia) i hereus d'Antonio Donghi (Roma, 1897-1963), per la reproducció a la coberta de la pintura Il giocoliere (El malabarista), oli sobre tela, 116 x 86,5 cm., una de les obres inscrites dins el moviment del Realisme Màgic Italià. © 2017 Andreu Sotorra (pel disseny de la coberta)

Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08080 Barcelona Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.

Ă?NDEX La madama del piano, 7 Missatges d'amor i de guerra, 75 Les noies del barret, 143 L'hospital dels cors, 196 El xuclador de grafits, 246 La iaia del rap, 299

LA MADAMA DEL PIANO

Adéu, bella nimfa. Abans que surti del bosc, tu en fugiràs, i ell buscarà el teu amor! Somni d'una nit d'estiu William Shakespeare Adaptació de Leon Garfield

1 La nostra era una família de músics. El pare i la mare eren músics. Els avis també havien estat tots músics. I els pares dels pares dels meus pares, diu que també. Per això, a casa, els va caure com una gerra d'aigua freda que els digués que, aquell any, pel meu aniversari, en lloc d'un violí nou, em faria gràcia que em regalessin... uns patins en línia. —Mira, Tatiana, una criatura no té ni edat ni caparró per anar corrent pel món amb aquests instruments. El pare i la mare anomenaven instrument qualsevol aparell que hi havia per casa. Exemple u: Havíem de canviar l'instrument de televisió. Exemple dos: S'havia espatllat l'instrument d'afaitar. Exemple tres: Havíem de renovar aviat l'instrument de rentar els plats.

Exemple quatre: Les agulles de l'instrument feia dies que marcaven l'hora amb deu minuts de retard. Exemple cinc: No sabien mai on s'havien deixat l'instrument de llegir de prop. A casa vivíem com si hi tinguéssim rellogada tota una orquestra simfònica amb els seus instruments. Amb els músics de la corda instal·lats al menjador, els del vent a les habitacions i els de la percussió a la cuina. Un dia, anant de pressa, com sempre anàvem, ens vam deixar l'instrument del pany a dins del pis quan ja érem tots fora amb la porta tancada, i el pare, mirant de no renegar gaire, va dir que hauríem de fer venir el director d'urgència per forçar la porta amb la batuta, en lloc de dir que hauria de venir el serraller i prou. ¿Tant difícil era acostumar-nos a dir les coses pel seu nom...? ¿Televisor, maquineta d'afaitar, rentavaixelles, rellotge, ulleres, clau, serraller...? Que no s'estranyessin gens, doncs, si qualsevol dia la tutora de curs els enviava un avís perquè l'anessin a veure i els deia que el meu nivell de llengua era tan baaaaixíiiissim que aquell any no sabia si jo estaria preparada per passar de cicle, per culpa de tant d'instrument! Esclar que viure amb uns pares músics també té els seus avantatges. Sobretot quan encara no has fet els dotze anys i t'has acostumat a ser una filla única.

Totes et ponen. I, ni que no ho vulguis, acabes sent una consentida, que també té coses bones. Un dels avantatges més importants de tenir els pares músics és aquest: a casa sempre tens un fil musical posat perquè, quan no toca l'un per un racó, toca l'altre. D'aquesta manera t'estalvies haver de comprar més música del compte. O baixar-te peces d'Internet per carregar l'instrument de l'orella, ni que els amics del pare i la mare diguin que això no està gens bé perquè no sé què dels drets d'autor i el pa de cada dia dels pobres músics. Tampoc no cal que vagis d'una habitació a l'altra amb els auriculars posats. I ja diuen que la música calma les feres. Però no diuen si calma els veïns. Jo no n'estic tan segura que també els calmi perquè la senyora que vivia a sota no es pot dir que ens fes molt bona cara quan ens trobava per l'escala. I em sembla que només podia ser per la cosa de la música. La veritat és que a casa semblava que fóssim la banda dels músics de Bremen, com els del conte aquell, però, nosaltres, en versió animal racional. Si al conte, els músics, em sembla, són quatre: un ase, un gos, un gat i un gall, a casa érem, de moment, tres: el pare, la mare i una servidora... El quart component de la banda havia d'arribar aquell any, però a la mare encara no se li veia gens que estigués embarassada i el pare

havia dit que encara calia esperar unes setmanes per estar segurs que augmentaríem l'orquestra. Des que les proves de la mare van sortir positives, el pare i jo teníem els ulls posats en la seva panxa. El pare ja havia anunciat que hauríem de començar a preparar els instruments del nadó... l'instrument de dormir, l'instrument de banyar, l'instrument de pesar i tota la pesca d'instruments per a petits que jo ja havia tingut i que havia vist alguna vegada quan passaven el vídeo amb la pel·lícula de la meva vida. En aquella banda dels músics de Bremen, doncs, el pare tocava el contrabaix i, de tant en tant, el violí. Era un dels músics d'un grup que treballava algunes nits en un local que hi havia no gaire lluny de casa i que es deia Cava Fosc. Música de jazz, música lleugera, per passar l'estona, per entretenir parelletes que feien anar els peus seguint el ritme i que bevien, suposo, qualsevol potinga per matar l'estona. No ho sé ben bé, perquè el pare no parlava mai gaire de la feina i jo, esclar, no sortia de nit... encara. La mare tocava l'acordió... l'acordió diatònic, deia sempre ella! El tractava com si fos una joia de museu, perquè diu que li havia regalat el seu avi, que es veu que quan era jove anava amb una orquestrina pels pobles petits, muntant balls de festa.

Ja feia dies que a mi em semblava que, quan tingués la panxa com un bombo, amb el quart músic de la banda a dins que esperàvem a casa, la mare potser hauria de deixar l'acordió durant una temporadeta. Ja ho veuríem. Per sort, la mare també tocava la guitarra. Feia classes a futurs guitarristes, tres dies a la setmana, en una escola de música que hi havia a tres parades de metro des de casa. I tenia concerts la majoria de caps de setmana al centre de balls populars i tradicionals amb un grup de músics que havien fundat quan ella i uns quants amics seus encara eren estudiants. El grup de la mare es dedicava a fusionar peces populars amb música clàssica i gairebé sempre acabaven fent rodar el públic en colla, com si estiguessin en una festa d'aquelles que es veuen a les pel·lícules de vaquers on tothom beu rom a morro i no paren de fer escàndol i acaben a cops, de tan gats que van. Els balladors del grup musical de la mare, però, era gent més tranquil·la i segurament que no tan bevedora com els vaquers de pel·lícula perquè, després de cada ball, sempre aplaudien i en volien més. La mare i els del seu grup els saludaven des de la tarima. I tornaven a començar amb una altra peça. La mare era la reina del violí, i segurament que el centre de balls hauria estat una altra cosa sense ella, però a mi m'agradava més quan teclejava i estirava i arronsava l'acordió, l'acordió diatònic, vaja, perquè aleshores

semblava que fos la reina de la música d'una troupe de circ. Si algun cap de setmana jo anava al centre amb ella, m'estava en una llotja de la sala de ball, on hi havia la taula de control, amb un parell de tècnics, sempre vestits de negre, amb un panell tot de llumetes, manetes i botons, i amb un ordinador que ho manegava tot, amb les seves ratlles digitals de colors, amunt i avall, fent pics i puntes amb una agulla, com si fos un aparell, ai, perdó, un instrument d'aquells de prendre el pols als batecs del cor o de descobrir la força d'un terratrèmol. Jo ja havia fet aleshores els primers cursos de piano, només els primers. M'entenia bastant bé amb la guitarra. Quan em sobrava una estona, intentava passar els dits per les cordes d'una arpa de l'àvia que teníem a l'habitació de planxar junt amb el contrabaix del pare. I també em feia escoltar de tant en tant amb el violí. Com ho ho havien fet el besavi, l'avi, el pare... I ara deien que era jo qui havia de continuar amb la nissaga familiar de l'arquet. ¿On devia estar escrit que havia de ser així? Pel que es veu, a casa de la banda dels músics de Bremen, hi cabien tots els instruments del món... menys uns patins en línia.

2 Entre carícia i carícia al seu contrabaix, el pare va deixar anar: —Així és que si tens aquesta mania dels instruments en línia, ja te la pots treure del cap i te la poses als peus. —Això és tot just el que vull fer, pare... posar-me els patins en línia als peus —vaig dir. —No m'emboliquis, que et conec, Tatiana. Ja saps què vull dir... ¿Que et vols badar el cap a miques? ¿Que et vols torçar una costella en tres trossos? ¿Que et vols trencar el canell en dos i no poder tocar mai més ni el piano, ni la guitarra, ni el violí, potser? El pare era absolutament tràgic quan parlava d'accidents domèstics que en realitat només eren fruit de la seva imaginació. I ho rematava amb un exemple pràctic: —Una vegada, quan jo tenia la teva edat, vaig relliscar amb un patinet, un instrument d'aquells de braç i manillar, i em vaig trencar aquesta dent del davant... almenys... en mil bocins... —m'ensenyava la dent famosa com si

fos un cavall bretó, d'aquells grassos i llustrosos que vaig veure que venien en una fira de bestiar de muntanya d'un poble on havíem anat a tocar una vegada amb el grup de la mare— ¿La veus...? Mira... Mibuzins! —intentava de repetir amb la boca entreoberta. La dent del pare tenia un petit senyal, sí, i res més. Una petita escletxa que ni es veia. Ja ho he dit: era un tràgic total! I, amb un refiló de contrabaix, posava banda sonora a la seva tragèdia dental, viscuda feia uns quants segles, quan ell era petit. Semblava una escena de pel·lícula de por. El panorama de la meva vida, doncs, a punt de fer dotze anys, era aquest: Situació u: Esperàvem un nou membre a la banda dels músics de Bremen. Situació dos: M'havia de treure del cap de tenir un joc de patins en línia pel meu aniversari. Situació tres: La mare segurament que hauria de deixar de tocar l'acordió diatònic per la cosa de la panxa. Situació quatre: El pare treballava cada vegada més de nits perquè al Cava Fosc havien decidit ampliar els horaris i els dies de concert. Situació cinc: Hauria de reforçar les meves hores de violí si no volia tenir problemes familiars. No era un panorama gaire alegre, doncs, el meu. I si hi afegim que, des de feia un temps, jo no tenia gaires ganes de fer res i em relliscava

tot el que fèiem a les classes, potser perquè em començava a deprimir com una esponja quan començava a témer que aviat faria noranta-nou anys i que no tindria encara els patins en línia, els dits se m'endropien al piano, la guitarra semblava que tingués les cordes toves, l'arpa de l'àvia estava com a rovellada i el pare, en un KO final!, va anunciar que la Tatiana cada dia havia de començar a practicar seriosament una mica el violí. —¿Entesos, doncs, senyoreta Tatiana...? Una mica cada dia i seriosament... —va repetir el pare. —Entesos, pare... Una mica cada dia... i seriosament —vaig acceptar jo sisplau per força.

3 La decisió la vaig prendre una tarda, després de sortir de la classe de piano. Més aviat hauria de dir després de fugir de la classe de piano, que és el que havia fet aquell dia, fugir. Havia estat una setmana carregada, tenia les bateries baixes. No, baixes, no, esgotades! Em sentia com si portés un roc lligat al coll que no em deixés moure. La Madama de música, on anava tres tardes a la setmana, s'havia encaparrat a fer-me repetir una i una altra vegada la mateixa tirada de notes. Ni que hagués d'acompanyar els músics del festival de la cançó més important del món! Si-em-to-ques-et-to-co-si-et-to-co-no-em-toques... to-co-jo-toca-tu-to-ca-tu-to-co-jo... N'havia quedat tipa i ben tipa de sentir sempre el mateix clating clatong. Li havia dit que tenia mal d'estómac. Que el dinar de l'escola no em devia haver caigut gaire bé.

Que em sentia marejada. Que sempre ens feien patata bullida de primer plat i que la patata bullida empatxa, si n'abuses. I que n'havia abusat. No era veritat perquè aquell dia havíem menjat amanida i carn arrebossada, una altra perla de cuina per a criatures com jo! Li havia fet una mirada amb una caiguda d'ulls de lluç com si estigués a punt de convertir el teclat del seu meravellós piano de cua en una parada de purés de menjars fets. Em va dir que ella no feia mai patata bullida perquè no tenia criatures. Però que les criatures com jo havíem de menjar patates bullides, que alimentaven el cervell i obrien la imaginació. M'estranya que una patata bullida sigui capaç d'obrir la imaginació a ningú. Les criatures, deia la Madama, també! Com el pare, que m'havia tractat de criatura perquè una servidora volia uns patins en línia quan aquell any en fes dotze. Vejam, ¿que ho era, una criatura, per exemple, el rei Jaume, quan el van casar amb una tal Elionor, com aquell qui diu, a la meva edat? I que no em diguin que m'ho invento perquè ens ho va explicar el ganso de Ciències Socials i puc assegurar que, de ganso n'és un quilòmetre llarg, però que també en sap un pou de reis, comtes, princeses i històries antigues d'aquestes. ¿En canvi, les criatures com jo sí que es podien esclavitzar davant del piano, tecla que tecla i torna a teclejar?

Aquell dia hauria preferit ser una donzella de companyia de la reina Elionor i glatir d'amor pel rei Jaume, quan ell arribés d'aprendre les arts de la guerra al bosc, que no pas ser com era una esclava del piano de cua de la Madama. ¿Es pot recular vuit o nou-cents anys enrere si menges una bona tanda de patata bullida? Em sembla que no. La vida és injusta perquè hi arribes sense que et demanin el teu parer i després no et deixen triar. Per això, aquella tarda, vaig prendre la decisió més important que havia pres en tota la meva vida. Hauria pogut decidir deixar la música per sempre i donar un disgust als pares que, a la vegada, l'haurien donat als avis, i potser haurien fet aixecar de la tomba els besavis i tot. O hauria pogut fugir de casa i deixar els pares amb els seus instruments i el bombo de la mare. O hauria pogut fer el salt cada dos per tres a l'escola i a les classes de música perquè finalment els pares sabessin que era una saltamarges que havia declarat la rebel·lió i que era una descarada i que potser m'havia afegit a una colla de gambaires com algunes de la classe que sé de bona tinta què és el que feien a les tardes lliures mentre jo malgastava el meu temps de joventut com una esclava amb el culet clavat a la banqueta davant del piano de cua de la Madama. La decisió era aquesta: agafaria un dels meus instruments i em faria músic de carrer.

La flauta... la guitarra... el violí... l'arpa de l'àvia no, esclar, massa gran! Potser el violí... No ho sé, qualsevol dels instruments que fos fàcil de traginar. Aniria al centre antic, al rovell de l'ou del centre comercial, on sempre hi havia gent badant i molts turistes i on hi havia vist més d'una vegada grups de músics que hi feien cantonades. Havia sentit a dir que els músics de carrer es guanyaven prou bé la vida per menjar i dormir i anar tirant. Ho havien dit en un reportatge de la televisió. I també sé que tenien una mena d'associació i una pàgina a Internet on explicaven les seves experiències, qui eren, què tocaven, on tocaven i tot això. L'havia visitada una vegada que buscava una d'aquelles pàgines per descarregar música que deia abans sense haver de pagar ni cinc. El cert és que els músics que jo havia vist al centre comercial tenien sempre totes les paneretes a terra plenes de monedes. Diuen que la gent és molt generosa quan escolta música. Potser sí que és veritat que la música amanseix les feres i fins i tot les entendreix i les empeny a rascar-se la butxaca. Jo tenia un repertori que estava segura que les amansiria, les entretindria i faria que totes les que passessin pel meu davant i escoltessin la meva música es rasquessin la butxaca. Havia fet un càlcul de generositat i propines i em sortia que, durant unes quantes setmanes, amb unes quantes tardes que esquivés el control de la banda dels músics de Bremen de

casa, com que actuava sola i no havia de repartir el que arreplegués amb ningú, en tindria prou per fer guardiola i poder comprar uns bons patins en línia de la meva mida i potser fins i tot uns quants accessoris i tot per no prendre mal. Els tenia clissats de feia temps. Me'ls havia emprovat alguna vegada. M'anavan clavats. Eren a la setena planta dels grans magatzems, a la secció d'esports. Com aquell qui diu, els patins en línia i jo ja ens coneixíem de feia temps. I semblava que m'esperessin, que em fessin l'ullet amb les seves quatre rodes llampants en línia, que em parlessin obrint i tancant la botina, com en les pel·lis d'animació: «¿I, doncs, Tatiana, quan ens trauràs d'aquí i ens faràs ser uns patins en línia de debò posats als teus peus?»

4 Mentre anava planejant els preparatius per fer el meu salt de músic al carrer, una nit vaig tenir un malson. Em vaig despertar suada, amb la gola resseca com un rap, amb els llavis enganxats. Semblava un bacallà en remull. En aquell malson, jo anava carregada d'instruments per un camí que es perdia en l'horitzó. Portava a coll la guitarra de la mare, el violí del pare que li havia regalat l'avi, l'acordió diatònic de la mare, el contrabaix del pare, l'arpa de l'àvia, i arrossegava el piano de cua de la Madama que lliscava sobre unes rodetes de patins en línia. Estava esgotada! Abans d'arribar al cap del camí, havia d'agafar un tren d'aquells antics, amb màquina de vapor, semblant al vell tren de Hogwarts. El tren anava carregat de músics de carrer com jo, tots assajant dalt del tren, i passant la panereta per recollir algunes monedes.

Jo anava tren amunt i avall, com si no trobés plaça per seure ni col·locar els instruments en cap lloc. El revisor m'aturava i em preguntava on anava tan carregada amb tots aquells instruments. —Al barri antic de Bremen —deia jo en el malson—. Vaig a veure si trobo feina de músic a la banda municipal. —Bona sort, noia! —feia el revisor, passadís avall, rient per sota el nas. En un altre vagó, hi havia un noi amb cara de bulldog, dormint al mig del passadís, roncant i esbufegant. —¿Per què ronques i esbufegues tant? —li deia jo en el malson. —¿Que per què, dius? Perquè sóc un dropo, noia. Només sé dormir. Els meus pares m'han volgut estomacar a cops de corretja i he fugit de casa. Però, ara no sé com m'ho faré per trobar ni que sigui un mos de pa... —Mira... —li deia jo—. Vaig a Bremen per fer de músic de la banda municipal... Si m'ajudes a portar un instrument, potser et podries afegir a la banda, com jo. El Dropo i jo continuàvem tren avall, ara una mica més alleugerida perquè ell havia agafat, em sembla, l'arpa de l'àvia. En un altre vagó, vam trobar una nena que estava sola, feia cara d'estar trista, amb el nas enganxat al vidre de la finestra, veient passar el paisatge. Semblava que havia plorat.

—¿Què et passa que estàs tan sola? —li deia jo en el malson. —¿Que què em passa, dius? Que quan vaig néixer em van deixar al carrer i vaig créixer en un orfenat i després em van donar a una família on només em volien per fer les feines brutes. M'he escapat... però ara no sé cap on he de tirar... —va dir fent el bot. —Doncs, vine amb nosaltres dos, el Dropo i jo, a Bremen. Si em portes un dels meus instruments, potser trobaràs un lloc a la banda municipal. La nena òrfena va carregar l'acordió diatònic de la mare i feia més embalum l'acordió que ella. I així vam arribar els tres a un altre vagó on un xicot amb el cap gairebé tot rapat, només amb una cresta roja al mig de la closca, uns penjols a les orelles, i amb unes botes de claus, estava fent escàndol, botia entre els seients i rebentava l'entapissat del que semblava que fos un vagó de primera classe. —¿Per què crides i bots i fas tant el tabalot? —li deia jo en el malson. —¿Què et passa, xavala? ¿Que no has vist mai un cap rapat o què? ¿Que no et faig agafar papu, jo, amb els meus botots de claus i punta? ¿No vols pas tastar un bon mastegot, tu i aquest parell de cucs de safareig que t'acompanyen? La veritat és que, en el malson, el cap rapat feia força impressió i qualsevol hauria girat cua abans que fer-hi petar la xerrada, com jo.

—Els teus cridots d'animalot escarritxen la música! —li vaig dir, plantant cara. I aleshores va envermellir. Em va mirar. Va inflar el pit. Va riure, ensenyant un ram de dents com ullals. I, en sec, es va desmuntar i es va posar a gemegar en un lament profund, com si fos un plor d'aquells que no volen arrencar i que t'estrenyen el pit. —No volia ofendre't... —deia encara jo. —No, si no m'ofens... —va poder dir ell—. És que em recordes la meva germana petita, que demà fa els anys, i com que no tinc ni cinc per poder-li fer un regal, m'ha dit que si no me'n recordava d'ella era com si no l'estimés i que faria venir el seu amic més amic, que és un raper més malfet que jo, i que em clavaria una pallissa. Per això he sortit a donar un tomb i per això faig aquest escàndol tot sol, perquè no hi ha res més trist que una germana petita t'humiliï com un gallina —i va tornar a gemegar amb aquell plor profund, ple de sentiment. —Vinga, vinga, cresta de pèl-roig!, val més que vinguis amb nosaltres, que anem a Bremen, a la banda municipal, i allà sempre trobaràs algú que et vol més bé que la teva germana petita. Si ens ajudes a arrossegar el piano, que pesa un ase mort, ja ets un més de la banda. De veu no te'n falta! I amb aquests penjolls de metall que portes potser et podries fer càrrec de la percussió... —l'animava jo, en un paper de marassa ensabonant el seu fill preferit que no m'esqueia gens.

—M'agrada el rock dur, a mi... —va dir ell, encara somicant. —I jo ballo el hip hop de puntetes... —li vaig mentir, per veure si l'animava i li trencava el plor ofegat que duia a dins. I així vam anar fent, el Dropo, l'Òrfena, el Pèl-roig i una servidora, la Tatiana, camí de Bremen, carregats d'instruments fins que el tren va fer una frenada en sec i el maquinista va dir pels altaveus que s'havia acabat el combustible del furgó i que hauríem de fer nit a la via i que ja veuríem si l'endemà arrencaríem. Com que feia un fred que pelava perquè al tren no funcionava la calefacció i a fora es veien els ramells dels arbres tots gebrats il·luminats per la lluna, nosaltres quatre vam decidir sortir del tren i buscar un refugi on passar la nit. No gaire lluny de la via del tren es veia una caseta amb una llum que feia pampallugues. No ens hi vam pensar més. Nosaltres i instruments vam fer cap al punt de llum que cada vegada es feia més gros i vam arribar a tocar de la finestra d'on sortia el reflex de ballarugues que feien les flames d'una llar de foc, amb mitja dotzena de tions roents com la sang. Hi havia una taula parada amb unes quantes safates per atipar un regiment de cavalleria amb els cavalls i tot: carns a la brasa, llesques de pa rodó torrat, sobrassada, llonganisses seques, un setrill d'oli, alls, i platerets amb postres de músic: panses, figues, nous, ametlles, avellanes i

gra que, amb la gana que arrossegàvem, se'ns feia la boca aigua. El problema és que, en el malson, al voltant de la taula, hi havia mitja dotzena de lladregots, amb els pistolots a la cintura, les bosses del botí del dia en un racó, i amb cara de tenir males puces. Ens vam posar a pensar com podríem espantar aquella trepa de ganàpies fins que vam trobar la solució. Vam acostar el piano de cua prop de la finestra. Vam posar l'arpa de l'àvia al damunt. Vam penjar la guitarra a l'arpa. Vam posar el violí al capdamunt. I vam obrir l'acordió diatònic com una bocassa de tauró mirant per la finestra cap a dins de la casa. Quan vam tenir el muntatge a punt, ens vam posar tots alhora a tocar i fer xivarri amb cadascun dels instruments. I la poca traça amb les notes, tant del Dropo com de l'Òrfena, afegida als clatings clatongs meus del piano, fets com si el toqués amb un martell, afegit als brams del Pèl-roig i el campaneig de metalls que portava, va ser suficient perquè la mitja dotzena de lladregots, convençuts que un cos de policia antiavalots els havia atrapat amb les mans a la massa, fugís cames ajudeu-me per la porta del darrere, camps enllà, fins a perdre's en la nit. I així va ser com, en aquell malson, camí de Bremen, amb l'esperança de trobar feina de músic a la banda municipal, els quatre ens vam poder atipar amb el menjar dels lladregots, ens

vam escalfar a la llar de foc i, abans d'anar a dormir, encara vam cantar una cançó de foc de camp com quatre bons companys de viatge. Quan la llar de foc ja eren brases, però, i la llum que nosaltres havíem vist des del tren ja no era sinó un colgafocs de res, vam caure tips i rendits i no ens vam despertar fins que vam sentir que grinyolava la porta perquè algú l'obria a poc a poc i, amb la claror de la lluna, vam veure l'ombra d'un dels lladregots que venia a espiar si el terrabastall que els havia acoquinat era realment un esquadró de policia antiavalots o eren imaginacions seves perquè, en fantasmes, esclar, els lladregots no hi han cregut mai. Però nosaltres, amb la pressa i la gana, havíem deixat els instruments escampats per tot arreu. I, a les fosques, el lladregot espia va topar primer de lloros amb les cordes de l'arpa de l'àvia que va fer un miol ferotge, després va trepitjar l'acordió diatònic de la mare que va esbufegar en un gemec tenebrós, d'un salt va caure de cul al piano i les tecles van esclatar en un so terrorífic totes alhora... cloooong!, de l'espant es va trobar la guitarra entre les cames que va xisclant com una ratota, i encara va ensopegar amb l'arquet del violí del pare que li va esgarrinxar la cara i va estar a punt de treure-li un ull. El lladregot espia va renegar en la foscor i va fugir corrents a explicar als de la seva colla que la casa estava embruixada de debò i que ni un esquadró de policia ni romanços, que més

valia que donessin el botí i el menjar per perdut i que fugissin corrents cap a altres terres on la gent fos menys salvatge, més rica, menys bruta i més polida, i es deixés pispar més a gust. El Dropo, l'Òrfena, el Pèl-roig i una servidora, la Tatiana, encara riem ara de tot el que havia passat. I si no fos que volíem arribar a Bremen l'endemà mateix, per allò de ser els primers a trobar plaça de músic a la banda municipal, potser ens hauríem quedat a viure per sempre, els quatre plegats, a la casa dels lladres. I encara no ho sé si no ho hauríem acabat fent perquè, mentre ho estàvem discutint, la suor, la gola resseca i el plif! final del malson em van despertar d'un bot i em van fer posar de cul enlaire damunt del llit, buscant l'interruptor del llum de la tauleta de nit, amb tanta mala fortuna que, si no m'arribo a agafar al capçal del llit, potser hauria anat a petar de morros a terra!

5 El dia D va arribar. Aquella tarda, el pare tenia assaig amb el seu grup al Cava Fosc i després ja s'hi quedava per al concert de la nit. La mare tenia hora amb la ginecòloga per allò de la panxa del quart membre que esperàvem i després tenia una reunió fins tard, al vespre, al centre de balls tradicionals per parlar de la programació dels concerts de la temporada vinent. I jo tenia classe de piano a la tarda amb la Madama, però a primera hora li diria que a l'escola estàvem preparant una representació de teatre i que el meu paper era dels protagonistes i que no hi podia faltar. Com que sabia que a la Madama li agradava el teatre, estava segura que la notícia de la meva nova vocació artística colaria a la primera i que potser encara li faria un favor si li deixava unes horetes lliures, perquè, com més anava, més es comprometia amb nous alumnes que escampava per les habitacions de la casa i que

aspiraven, com a mínim, a debutar a la Scala de Milà o a la Fenice de Venècia, a base de trencarse els dits al teclat i pelar-se el cul al tamboret del piano practicant els exercicis del clating clatong de la Madama. El meu debut estel·lar de músic de carrer seria aquella tarda. Havia triat el violí. Un violí, al carrer, sempre toca més el cor que qualsevol altre instrument. L'havia deixat amb l'estoig a baix a la porteria de ca la Madama. La portera i jo ens havíem fet molt amigues i sabia que hi podia confiar. Quan me n'anés escapada de l'estudi de música de la Madama, només em calia caminar dues illes de cases, entrar al metro i agafar la línia que portava directa al barri antic on hi havia el centre comercial. Ho tenia tot planejat. Bé, tot, tot, no. Quan ja portava tres quarts d'hora castigant el piano de la Madama amb les meves notes, vaig aturar en sec la tirada, no pas sense el corresponent esglai de la Madama, que ja pesava figues perquè era l'hora de la migdiada, i li vaig dir tot allò del teatre i que si tomba i que si gira. I no havia comptat amb el fet que una afeccionada del teatre com la Madama no es conformaria a deixar-me anar a complir amb la meva nova vocació artística sense treure'm del pap quina obra estàvem assajant, per si ella hi podia posar cullerada i dir, com a mínim, que ja

l'havia vista a tal teatre o a tal altre, amb tals actors i tals altres, i que tracatrí i que tracatrà. —¿Suposo que haureu escollit una obra clàssica, oi? —va dir. —¿Clàs... clàssica...? Doncs no ho sé... —vaig fer, mentre em sentia com si un punxó m'hagués volgut treure sang sense trobar-me'n ni una gota. —¿Ah... no ho saps? —va fer ella. —Depèn... —vaig dir. —¿Depèn de què? —va insistir la Madama. —Doncs... de si la considerem clàssica o no... —vaig improvisar amb el punxó que em tenia cada vegada més corglaçada per no haver pensat que si s'assaja una obra de teatre s'ha de saber quina és. —Esclar, esclar. Però el teatre, nena, si no és clàssic... —va dir la Madama arrufant el nas. —Ho deu ser... —vaig afegir— perquè... anirem amb vestits vaporosos, amb tuls, i tot això... però encara estem assajant... —¿Títol? ¿Autor? ¿Argument? ¿Sí...? La pregunta era definitiva. Una mena de do, re, mi, fa, sol amb interrogant darrere. La Madama, que no excel·lia precisament per la seva comprensió i paciència, estava disposada a fer la fitxa tècnica de l'obra de teatre que només era una trola de les meves per poder anar al centre antic, tocar una mica, i fer quatre calerons per poder-me comprar uns patins en línia. Tatiana, calma. Vaig rebobinar.

Tra, tra, tra, tra, tra... Havíem anat al teatre amb l'escola feia un curs o dos. Encara me'n recordava d'alguna de les escenes. Sobretot me'n recordava d'una. La Madama m'esperava impacient: Havia de respondre de pressa. —Sí... Això... Una colla d'amics entren de nit en un bosc encantat i... això... els donen un xarop d'herbes que fan enamorar, i apareix un personatge que fa d'ase encantat i s'enamora d'una de les noies... Més o menys això... És una història d'amor... És que encara no hem passat dels primers assajos... i no sé gaire de què va... —vaig dir. —Ah! —va exclamar la Madama, com si li hagués trepitjat l'ull de poll, alçant el cap i mirant cap al sostre amb els ulls tancats— Txèeespiiir! —va exclamar després d'una pausa, allargant les vocals com si fos una soprano amb el seu millor gall. —Això —vaig dir jo— Ho tenia aquí... —vaig fer traient la punta de la llengua— i no trobava la paraula... Això... —Txèeespiiir... —va repetir ella, com si l'èxtasi del primer moment ja li hagués passat i, amb els ulls ben oberts, mirant-me com si tingués davant una gran actriu, va afegir:— ¿La Nit de Sant Joan... potser? —Sí... em sembla que sí... que l'hem de fer pels volts de Sant Joan... quan les fogueres i les

revetlles... a la nit —vaig dir, convençuda que ja ho tenia tot perdut. —Magnífic! —va aprovar finalment—. Oh, Tatiana!, ets una noia afortunada... Xèeespiiir... i el seu Somni d'una nit d'estiu... Encara me'n recordo: «¿Quin àngel em desperta en el meu llit de flors?» —va declamar una altra vegada amb els ulls tancats, fent veu d'actriu de doblatge i amb les mans creuades damunt del pit—. «T'ho prego, gentil mortal, torna a cantar!» —va dir, com si es desmaiés. —Que fooort... —vaig fer jo, sospirant. —Ja pots menjar força patata bullida, nena... —em va recomanar la Madama—. Va de primera per a la memòria, també. Au, doncs, via, via, no t'entretinguis més. Vola, Tatiana, vola cap al món de l'art on tot és mentida, on tot és somni, on tot és possible! —va tornar a declamar. Definitivament, la Madama estava com una cabra. Però, cabra o no, després d'allò, a mi em quedava encara una feina pendent. De seguida que tingués un moment, havia de buscar urgentment pel cercador màgic d'Internet què em sortia semblant a un tal Xèspir que feia teatre. Si a la Madama se li acudia de voler saber alguna cosa més del meu fals assaig, m'havia de preparar.

6 Al centre comercial del barri antic hi havia una gentada. I això que no era temporada de rebaixes. Em vaig instal·lar en una cantonada. Molt a prop de l'entrada principal d'uns magatzems de música. Per començar, més val refiar-se dels que ja tenen una tirada al gènere que toques. Tenia un parell o tres de peces assajades que em sortien força bé. Si la cosa rajava, quan acabés el repertori, tornaria a començar. Els cedés i la música descarregada d'Internet també tenen l'opció de repetir i no es queixa ningú. Me les sabia tan bé, que podia tocar d'esma i pensar en altres coses. En els patins en línia que tenia cada vegada més a prop, per exemple. ¿I en què havia de pensar, si feia tant de temps que no tenia res més al cap i als peus? ¿I per què era allà, tocant el violí, jugant-me les classes de piano de la Madama, i la vida i tot, per què? Si el pare o la mare arribaven a saber què és el que feia d'amagat! Veia els patins en línia dibuixats a la cara de cada vianant que passava per davant meu, em

mirava de reüll, somreia, s'aturava una mica i se n'anava una altra vegada. Segur que devien pensar, com els pares i com la Madama: «¿Què hi fa aquesta criatura aquí tocant tota sola?» Hauria pogut posar un cartellet a terra, dins de l'estoig obert del violí, que digués: Sóc òrfena de pare i mare. Tinc un parell d'avis malalts, cinc germans petits i dos cadells de gos per alimentar. Si us agrada la meva música, em fareu feliç amb una voluntat. Moltes gràcies. Però això encara ho hauria embolicat més. I si expliques la teva vida però d'una manera que no és la teva vida, sempre hi ha qui vol saber més detalls sobre el que t'ha passat i com ha estat i com vius i què fas i què penses fer. Sempre hi ha una altra manera d'engalipar el personal si és que amb la música no picaven: Estic sola al món. M'han robat tot el que tenia. No em queda res per menjar. Només em queda el violí. Doneu-‐me el que pugueu. Moltes gràcies. Tot, menys dir per què era allà:

Em vull comprar uns patins en línia. ¿Em voleu ajudar o no? És més trist pidolar que robar. Ja sabeu què us toca fer, doncs. Que Déu us ho pagui, germans. Moltes gràcies. Si alguna cosa no es pot ser, en aquests negocis, és ser massa sincera. Més val que et mosseguis la llengua cada vegada que diries el que penses i ho engegaries tot a rodar. La primera moneda que vaig sentir dringar dins l'estoig del violí i que em va treure de les meves cabòries va caure quan començava la segona peça. Una senyora d'una certa edat, que feia estona que furgava per dins el seu moneder, la va llençar, ajupint-se una mica perquè no li anés fora. Una! Segur que la recordaria tota la vida. La primera moneda que em guanyava amb la suor de la meva música! Encara no havia acabat la segona peça, que la competència es va anar establint al meu voltant. No vull pas dir altres músics, no. Eren venedors ambulants, d'aquells que estenen el que venen damunt de peces de llençols amb cordes per estirar i que apareixen i desapareixen com si fossin estols d'estornells. No és que em fessin nosa, però aviat la gent que passava per davant meu s'entretenia més remenant els discos de música pirata, els vídeos

de pel·lícules pirata, els cinturons vés a saber de quina falsa marca, els mocadors de coll falsos, les bruses de segona mà, les bosses de mà de marques i les ulleres de sol piratejades... que no pas escoltant la tonada del meu violí. La meva música s'havia convertit en el fil musical gratuït d'aquella mena de grans magatzems ambulants. Fins que, no sé com va ser, en un dit i fet, tots els venedors van estirar les cordes de les mantes, van replegar els fardells i es van posar a córrer amb la mercaderia a coll, deixant la clientela penjada i amb un pam de nas. I l'única que es va quedar allà al mig, sense entendre res, continuant fent anar l'arquet, vaig ser jo. Fins que una parella se'm va acostar, decidida. Ell tenia el cabell curt. Portava uns pantalons negres i una jaqueta de pell. Ella portava el cabell recollit. Anava amb una faldilla estreta i una jaqueta curta. Em van ensenyar una mena de medalló, com ho fan els policies a les pel·lícules. Em van dir que era una parella de la patrulla de barri. I que els ensenyés el permís que tenia per tocar al carrer, que els donés sisplau per força la meva identificació, i tot això. Com que jo devia fer cara de pàmfila, amb els ulls oberts com dues mandarines, amb la boca tancada com si no tingués dents, em devia posar primer blanca com un paper de fumar i després vermella com un tomacot, i devia

tremolar com una fulla d'arbre a la tardor en un dia de vent, em van dir que recollís l'estoig, que hi tanqués el violí i l'arquet, i que no passaria res, que els acompanyés i que els expliqués qui era, quan havia arribat a la ciutat, què hi feia, d'on havia vingut, com havia entrat i per què tocava el violí al carrer. Tot un interrogatori a dins mateix del furgó de policia que havien deixat aparcat abans d'entrar al barri antic perquè no els vegessin els venedors ambulants, encara que algú, un espieta dels venedors segurament, els devia haver avisat vés a saber de quina manera i els havia alertat que hi havia la parella de guàrdies a prop i que pleguessin veles. —¿Tatiana...? ¿Tatiana... no és un nom rus? ¿Tatiana... què més..., a veure? —¿I el violí de qui és...? —¿I on són els teus pares, maca...? —¿Què en fas dels diners que reculls...? —¿Quan dius que fas els dotze anys...? —¿On has nascut...? —¿Què hi fas aquí tota sola...? —¿No tens escola a les tardes...? —¿Com és que els teus pares no són a casa? —¿És a dir que... Tatiana... oi? —¿Què vols dir que toques el violí per poder tenir uns patins en línia? No us hi vulgueu trobar! Resultat de l'interrogatori: Conclusió primera: Una menor d'edat no pot fer de músic de carrer.

Conclusió segona: Per tocar al carrer s'ha de tenir un permís municipal. Conclusió tercera: Els pares són els responsables dels fills que pidolen pel carrer. Conclusió quarta: Els menors d'edat han d'estar escolaritzats. Conclusió cinquena: Els menors no poden actuar en públic sense un permís especial. Etcètera, etcètera, etcètera. Al final van ser més amables del que em pensava que serien. Fins i tot em van oferir d'acompanyar-me a casa amb un cotxe patrulla de la policia de barri que van demanar per l'emissora. Em vaig sentir com una nena petita mentre els explicava que el pare no era a casa perquè estava assajant amb el contrabaix al Cava Fosc i que la mare era primer al ginecòleg i després en una reunió al centre de balls tradicionals, que jo m'havia saltat la classe de piano de la Madama amb l'excusa de l'assaig de l'obra de teatre d'un tal Xèeespiiir a l'escola i que si havia fet el numeret del violí al centre antic era perquè no volia arribar als noranta-nou anys sense tenir uns patins en línia. —Mira, Tatiana... ¿Per què no anem tots a aquest local de música, el Cava Fosc, i mirem de parlar amb el teu pare amb tranquil·litat? —va preguntar la noia policia que m'havia interrogat. Però no era una pregunta. Era una ordre. Una ordre amb somriure de pel·lícula inclòs.

El seu company de patrulla ja havia girat el volant i havia canviat de direcciĂł per posar el cotxe patrulla al carril que entrava al barri dels pubs on hi havia el Cava Fosc i on el pare tocava de nit per a parelletes desenfeinades.

7 —Vam quedar, Tatiana, que practicaries el violí una mica cada dia, però no al carrer. I t'hi vas comprometre... seriosament... Al pare, després de l'ensurt de veure'm entrar al local on treballava acompanyada amb aquella parella de la policia, no se li va acudir dir cap altra cosa quan els de la patrulla li van haver explicat quin era el motiu que ens portava al Cava Fosc. Em vaig sentir com aquells delinqüents que corren amb la jaqueta damunt el cap perquè no els captin les càmeres de televisió i els fotògrafs de premsa quan entren als jutjats. Només em faltava que els de la patrulla m'haguessin emmanillat. Al pare se li va despertar el sentit tràgic de la vida. —¿Ets capaç d'imaginar, Tatiana, què t'hauria pogut passar si en lloc d'anar a parar a mans d'aquest senyor i aquesta senyora tan amables, haguessis trobat segons quins bandarres que t'haguessin volgut embolicar vés

a saber amb quina troca? ¿Que no ho saps que sempre hi ha qui mira quina una en pot fer, sobretot amb les criatures que van soles? ¿I l'instrument què? ¿Que has oblidat que el violí ja era del meu avi i que ben poques vegades l'he tret de casa? ¿Que et vols veure, pel teu mal cap, venent cedés pirates per les cantonades, potser? El pare es va mirar la parella de la patrulla, per allò dels cedés pirates que havia dit. Tant ell com jo sabíem que, abans de les descàrregues gratuïtes d'Internet, alguna vegada havíem comprat als venedors ambulants, com aquells que se m'havien posat al costat al centre comercial, alguns cedés perquè deia que se'ls havia d'ajudar, que no tenien cap altra manera de guanyar-se la vida, i perquè, en el fons, eren força més baratets que al magatzem de música. I aleshores ho va mig voler arreglar. —Perdonin, però les criatures... ¿Vostès en tenen...? ¿No...? ¿Ni l'un ni l'altre...? Ja veuran què vol dir tenir-ne. Nosaltres ara, a casa, n'esperem un altre... Ah!, la Tatiana ja els ho ha dit. Molt bé. Mirin, la nena no havia fet mai una cosa així... però últimament no sé què li passa... Aquell vespre em vaig quedar al Cava Fosc. Vaig haver d'escoltar els assajos del pare i del seu grup. Una pallissa! No sé com és que els que hi van ho aguanten i, al damunt, paguen. Hauria preferit que la parella de guàrdies del cotxe patrulla se m'haguessin emportat emmanillada i m'haguessin tancat a la garjola de la comissaria.

Però van decidir que el pare era el meu pare i van veure clar que allò del nom mig rus de Tatiana havia estat un capritx de la família, que no havia vingut de fora travessant fronteres, amagada en algun camió, ni m'havien segrestat a l'altra banda del món, ni pidolava al carrer per guanyar diners per compte d'uns pares falsos, una mena de lladregots organitzats, com els del malson de Bremen meu. I el pare encara els va dir que si una nit volien anar a prendre una copa al Cava Fosc, estaven convidats. —Adéu, Tatiana... I que tinguis sort amb els patins en línia —em va dir la noia de la patrulla, sense alçar la veu i picant-me l'ullet. Sort que el pare no la va sentir. Aquell era l'únic punt de la meva confessió que els havia fet sota pressió que no havia sortit en la conversa que havien tingut amb el pare. La mare va arribar al Cava Fosc, després de rebre una trucada urgent del pare, quan al local ja es preparaven per començar la sessió de nit. —¿Es pot saber què has fet, Tatiana...? —va dir, només veure'm asseguda en una de les tauletes, que ja tenia el llumet de peu encès, on més tard, segurament, s'hi asseurien i passarien l'estona, seguint el ritme amb els peus, les parelletes enamorades com aquella de l'obra de teatre que jo m'havia inventat per fugir de la Madama del piano. Jo sí, ¿veus?, que, en la meva situació, no estava per amoretes. —Mare, estic atabalada —vaig dir.

Era una excusa que, fins aleshores, sempre m'havia anat molt bé. Sobretot amb la mare, que cada dos per tres era ella la que deia que estava tan atabalada que no sabia per on començar a desatabalar-se. He dit fins aleshores perquè aquell vespre, la meva estratègia va fracassar estrepitosament. —Jo també hi estic i m'aguanto, Tatiana! El pare va venir a posar pau. Que ja en parlaríem amb calma a casa. Que ara ja estava tot arreglat. Que necessitàvem una mica de repòs tots plegats. Que se'ns atrofiarien els instruments, volia dir les neurones, i no faríem res de bo si continuàvem així. —La Tatiana s'ha compromès seriosament a ser una noieta més gran, des d'ara. ¿Oi que sí, Tatiana? —va dir el pare. Però aquella tampoc no era una pregunta. Era una altra ordre amb somriure de pel·lícula. Com l'ordre de la noia policia de la patrulla, quan el seu company va girar el volant per anar cap al Cava Fosc sense que jo ho hagués pogut impedir.

8 El quart membre de la banda dels músics de Bremen va arribar puntual al cap de set mesos i mig d'aquella història. La mare va passar un embaràs feliç i tranquil. Va ser un nen. Pesava 2'900 kg i em sembla que ja va néixer parlant perquè no parava de bavejar i voler dir alguna cosa. Se m'havia girat feina nova, doncs. A les meves obligacions artístiques i domèstiques, hi havia d'afegir ara la de cangur a hores perdudes. Els meus dotze anys van caure com les dotze campanades de cada Cap d'Any, gairebé sense que me n'adonés. Amb el tràfec del naixement del Feodor (el meu germà petit es deia així i ja es veu que a casa tenien mania amb els noms russos), la meva vida va fer un tomb. —Aquest any per l'aniversari t'hem portat un germanet, Tatiana... L'any que ve tindràs un bon regal... T'ho prometo... —va dir el pare. —L'any que ve ja seré una velleta amb dolor, de tant de fer de cangur amb les cames

doblegades i la criatura a la bossa —vaig respondre. —Sempre estàs de broma, tu! —va dir el pare com si no hagués sentit el que realment jo havia volgut dir. Això és el que havia guanyat de créixer i deixar de ser una criatura. Que tot el que feia i tot el que deia era, per als de casa, estar de broma. M'havia convertit en una mena de pallassa disposada a fer riure la banda dels músics de Bremen sempre que convingués. Tot continuava com abans, doncs, però pitjor. El pare, amb el contrabaix, a les nits, al Cava Fosc. La mare, a les classes de guitarra amb els seus alumnes i al centre de balls tradicionals amb l'acordió diatònic. Una servidora, a les classes de piano de la Madama, quan no havia de fer de cangur del Feodor. Amb el canvi de cicle, de primària a secundària, havia hagut de canviar també d'escola. A la que ara anava, tampoc no era gaire lluny de casa. Això sí, era més gran, més lletja, més antiga, més fosca, amb més granelluts i granelludes per metre quadrat i també amb més gansos i ganses fent de mestres per dia i hora. ¿En un ambient com aquest com volien els de casa que una persona que està en fase de creixement encara tingui ganes d'estar de broma?

L'únic que tenia de bo aquella escola és que hi havia conegut amics nous i algunes amigues noves que venien d'altres escoles. L'Ernest era un d'ells. L'Ernest anava en un dels grups del meu mateix curs, però semblava, com a mínim, un any més gran que jo. Era dels avançats, d'aquells que quan, per exemple, els fan dividir de memòria 400 quilòmetres entre 100 quilòmetres l'hora, responen, sense calculadora, com si fossin un robot intel·ligent: 4 hores justes! L'Ernest era d'aquells que amb prou feines sabia tocar la flauta des que havia deixat els cursos de primària. Allò que en diuen nivell d'intel·ligència ja es veu que no sempre lliga amb les aptituds artístiques. Vull dir que, passés el que passés amb la vida futura de l'Ernest i la meva, almenys hi havia una cosa que tenia assegurada: a casa no hi hauria perill que hi hagués fil musical per part seva. Potser sí que em vaig aferrar a l'Ernest com un salvavides per deslligar-me una mica del meu germà petit, en Feodor, que cada dia estava més pesat i donava més feina, perquè una criatura ja se sap què és el que fa quan encara ni tan sols parla. A més, l'Ernest, a part de ser dels que divideixen en una llambregada 400 quilòmetres entre 100 quilòmetres per hora, era un esportista de primera: practicava la natació, de tant en tant jugava a bàsquet i, sobretot, suposo

que això és el que em va acabar d'estovar, formava part de l'equip infantil d'hoquei en línia del club esportiu del seu barri. El dia que l'Ernest em va dir a cau d'orella una cosa semblant a allò mateix del tal Xèeespiiir que m'havia declamat la Madama del piano, però amb unes altres paraules, era un d'aquells caps de setmana que havíem anat amb uns quants de la classe a una d'aquelles ludoteques amb música que havien obert feia poc al barri i que tenien la barra d'anomenar discoteques per a menors. Aquell magatzem musical era tocant al nou Parc del Nord, un antic bosquet abandonat, ple de pins i herbassar, que havia estat molts anys fet un abocador i que els del districte havien convertit en un pla de gespa i arbres de tota mena, acabats de plantar, després d'anys de demanar espais oberts i un lloc de lleure per al veïnat. L'Ernest, a la ludoteca amb música, aquell cap de setmana, es va posar tendre, es va fer el Xèspir, i això que una llauna de Coca-cola light no puja al cap! —¿Quin àngel em desperta cada dia en el meu llit de flors? —em va declamar a mitja veu, amb els ulls entreoberts. Bé, no ho sé si em va dir ben bé això o una altra cosa o m'ho va semblar a mi que em deia això perquè em va agradar més el petó lingus amb què després em va ofegar que no pas les paraules que m'havia dit, perquè aleshores em va recordar que, en tots aquells mesos, no havia

pensat mai més de buscar en el cercador màgic d'Internet què hi sortia sobre aquell tal Xèeespiiir que havia gairebé desmaiat la Madama del piano. Amb l'Ernest, després d'allò i d'aquell petó lingus, que no va ser el primer ni tampoc l'últim, em vaig poder calçar els primers patins en línia de la meva vida... i molt abans que no fos una velleta de noranta-nou anys! No eren aquells patins en línia llampants i de marca que m'esperaven a la secció d'esports de la setena planta dels grans magatzems, demanant a crits que me'ls emportés a casa, però eren els patins en línia de l'Ernest. I si havia començat a aprendre a estimar l'Ernest, també podia aprendre a estimar els seus patins en línia.

9 El tal Xèspir es deia i s'escrivia en realitat Shakespeare. Per als amics, William. Va ser un crack del teatre. Era anglès. Va viure sempre en un poblet no gaire gran, Stratford-upon-Avon, que era prop d'una ciutat que es deia Birmingham. En William va escriure molts poemes, com tothom, quan era jove, i moltes obres de teatre que encara es fan avui a tot el món, com aquella de Sant Joan que havia dit la Madama del piano la tarda de la meva trola per anar a tocar d'amagat al centre comercial del barri antic, Somni d'una nit d'estiu, es deia. Si encara visqués, en William seria un rebesavi ancià que tindria més de quatre-cents cinquanta anys. Ell i un altre escriptor també molt conegut, un tal Cervantes, el que es va inventar aquella aventura tan boja del Quixot, el cavall i el panxeta de Sanxo, es veu que es van posar

d'acord, i això que aleshores no hi havia telèfon mòbil per enviar-se missatges. Van decidir que es moririen el mateix dia del mateix any i no sé si a la mateixa hora i tot. I així ho van fer. Es van morir els dos alhora un 23 d'abril de l'any 1616! Per mi, que el Xèspir i el Cervi eren un parell de bruixots connectats per telepatia i no ho sabien! Tot això ho vaig trobar explicat a Internet el dia que també hi buscava ofertes i intercanvis a la pàgina web dels Encants Digitals. Era un portal que semblava un basar fabulós on podies bescanviar gairebé de tot: cedés per devedés, devedés per cedés, mòbils vells per jocs d'ordinador antics i... apunteu, criatures!, genolleres per canelleres, colzeres per guants protectors, rodetes del 74A per rodetes del 93A, cascs amb coixí d'escuma per cascs lluminosos, bosses per a patins per coixinets de recanvi... i números petits, mitjans i grans de patins en línia de segona mà per números grans, mitjans i petits de patins en línia de segon peu! Vaig fer balanç del que havia arreplegat a casa durant tota la meva vida, sense comptar les andròmines per entretenir el Feodor, o millor dit, els instruments per entretenir el Feodor, tal com diríem a la banda dels músics de Bremen. Estaven escampades per tot arreu, perquè si el Feador el posaves al bressol es cansava, si el tenies al parc, rondinava, si el treies al sofà es pensava que era un mico grimpaire i feia oposicions a badar-se el cap, i si el muntaves a

les carrutxes tenia vocació de ciclista, i com que no me'n fio del que diuen de la carn dels més petits, que si és més tova que la dels grans, quan em tocava fer de cangur, preferia tenir-lo sota control, entretingut amb qualsevol cosa que fes soroll: una pandereta de plàstic, un llibre amb sons d'animals, un ósset ploraner... ja ho dic, només andròmines. El meu balanç d'existències d'instruments per bescanviar, només entrant a la pàgina dels Encants Digitals, i inscrivint-me en el registre d'usuaris, no estava gens malament. Tenia trenta-dos cedés amb música de diferents estils, vint-i-vuit devedés amb pel·lícules de dibuixos, tretze jocs d'ordinador, un carregador de bateries, un telèfon mòbil antic, dues motxilles de quan anava a primària, una ronyonera amb cinturó per posar-hi a més la cantimplora, unes ulleres de sol amb muntura de plàstic de color lila que no feia servir, un estoig de bolígrafs, un quadern d'El meu diari per estrenar, alguns llibres de contes i un grapat d'exemplars de la revista dels Joves, però em sembla que de paper no en volien, els dels Encants Digitals. Em vaig connectar. Vaig entrar al portal dels bescanvis. Vaig inscriure'm. Vaig donar la meva adreça de correu electrònic i el meu número de telèfon mòbil. I vaig penjar el meu anunci d'oferta. Canviava dos lots de devedés, a convenir, per unes genolleres i unes canelleres.

Canviava dos lots de cedés, a convenir, per unes colzeres i un casc protector. Canviava el carregador de bateria, el mòbil, els jocs d'ordinador, i un lot complet de devedés i cedés per uns patins en línia amb botes del meu número i amb rodetes de velocitat i duresa mitjana. I ara només calia esperar, com una aranya espera a la teranyina, que algun altre inscrit com jo als Encants Digitals, amb vocació d'intel·lectual i amb ganes de col·leccionar devedés i cedés antics i altres instruments domèstics com els meus, caigués a la xarxa que l'aranya Tatiana li havia parat. I que piqués.

10 L'Ernest va fer un bot olímpic quan em va veure arribar un dia a l'escola amb la bossa de l'equip dels patins en línia. —Iuuuhuuu! Al final has caigut! Ja ets una més dels nostres! Benvinguda al club, Tati! —Estic baldada, Ernst. Quan no carretejo un instrument de música, carretejo els instruments en línia. I aquest botam amb rodes pesa deu vegades més que un violí amb arquet i estoig! —¿Quedem a l'hora de la sortida...? Zas, zas, zas...! —va fer imitant ziga-zagues, com si patinés amb la mà. —Quedem —vaig dir, llençant-li un petó a distància, perquè ja feia una mica que havia tocat el timbre i havia de córrer a l'aula. El bescanvi dels Encants Digitals havia funcionat. Vaig haver de regatejar, estirar i arronsar, que és el que es veu que cal fer per negociar. N'hi havia un, el que tenia les canelleres, que volia dos devedés més del compte.

I un altre que només estava disposat a cedir els seus patins si em comprometia a quedar amb ell no sé on per fer pràctiques. Un cara dura. Un espavilat volia col·locar dues botes del mateix peu i de números diferents. I un, que s'identificava com a expatinador en línia, oferia un duròmetre, que és una mena de brúixola que serveix per saber la resistència de les rodetes del patí. Però, de duròmetre, ja en tenia un l'Ernest i jo no en necessitava un altre. Aconseguir l'equip complet, em va costar una pila de correus electrònics, desenes de missatges de mòbil amb ofertes i contraofertes. I un grapat de telefonades per quedar i fer el bescanvi, quan ja estàvem d'acord en tot. Els bescanvis els vam fer a les tardes, que anava a les classes de piano. Els citava a la porteria de ca la Madama. Els donava hora perquè vinguessin amb el material. A la porteria mateix, revisàvem cada peça. I tancàvem el tracte. El negoci va durar uns quants dies. Els que van arribar a bescanviar eren afeccionats al patinatge en línia que havien crescut i no tenien germans petits o que havien decidit deixar els patins perquè no tenien temps o perquè havien tingut algun escarment després d'una caiguda. Al final, vaig fer net de tota l'existència de les meves relíquies que havia sacrificat per al bescanvi.

Ja sé que em desfeia d'una part de la meva memòria. Però també estava segura que els pares no trobarien a faltar res del que m'havia tret del damunt. Amb una mica de sort, entre la col·laboració de la senyora de la porteria, que em guardava el material, i l'Ernest, que estava segura que quan sabés el que m'havia proposat, em guardaria l'equip junt amb el seu, ni el pare ni la mare no sabrien mai que, a més de fer el piano de la Madama, la guitarra de la mare, el violí del pare, l'acordió diatònic de la mare, l'arpa de l'àvia i, per acabar-ho d'arrodonir, la pandereta del Feodor, també feia quilòmetres de patinatge en línia. L'Ernest va ser el meu entrenador particular. La nostra pista particular de patinatge era tocant al Parc del Nord, allà on també hi havia la ludoteca amb música. Sempre que podíem, a la sortida de l'escola, o, si no, el cap de setmana, quedàvem una hora o altra per fer-hi pràctiques. Començàvem sempre fent uns exercicis d'escalfament. Si abans de posar-te els patins, et prepares, et relaxes els músculs i fas unes quantes estirades, evites que et facis mal per una relliscada de no res. Amb els peus separats i els genolls flexionats, enlairant un braç i estirant-lo cap a un altre costat, fèiem flexions laterals.

Amb els braços endavant, estirats, en cercle i cap avall, fèiem moviment de braços en cadena durant uns quants segons seguits. Amb el genoll dret en repòs i la cama esquerra estirada enrere, flexionàvem els malucs. Estirats sobre la gespa, fèiem estiraments de glutis. A peu coixet, fèiem estirament de quàdriceps, que diu que són els músculs de la cuixa que treballen més quan patines I ho tancàvem amb estirament de pectorals. Sempre hi havia alguna àvia o una mare o un pare amb el cotxet de la criatura que es quedava mirant el nostre numeret. I, més d'una vegada, fins i tot un gos que campava per lliure, es quedava clavat com un mussol quan veia les bajanades que podem arribar a fer els humans. L'Ernest em va ensenyar a aguantar-me dreta i en equilibri sobre els patins en línia, sense caure. Els primers dies, damunt de l'herba, per no forçar les rodetes. Després, sobre terra dur. —El nas, els genolls i les punteres dels patins... en línia recta! —cridava l'Ernest fent una demostració davant meu—. Mira a terra, no miris els patins! —em deia després, quan m'atrevia a fer els primers metres en línia... o més aviat hauria de dir centímetres en línia!, perquè al principi semblava que no em movia mai de lloc i que estigués dalt d'una maroma jugant-me el físic.

Començava a dominar la posicio en V, amb els peus oberts. Començava a passar a la posició A, amb les cames obertes, que em va costar una mica més. I començava a entrar en posició de tisores, per avançar, frenar i girar, patí davant, patí darrere, que ja era una temeritat. Vaig tenir algunes testarrades. A casa havia de dir que a l'escola hi havia un grup de bàsquet que a l'hora del pati jugaven com a bèsties i cada dia preníem mal. Quan vaig començar a dominar l'equilibri sobre una cama, a fer els exercicis de pas d'ànec, a sortir-me'n amb els impulsos i a fer la doble S, vaig temptejar les primeres gambades d'avançada. Però com ja passa amb el teclat del piano o les cordes de la guitarra o l'arquet del violí, que quan aconsegueixes que alguna nota soni bé has d'aprendre de seguida a amorosir la música, amb el patinatge en línia, quan comences a lliscar, has d'aprendre de seguida a frenar. L'Ernest frenava amb el fre del darrere del patí esquerre perquè era esquerrà. Jo vaig aprendre a frenar amb el fre del darrere del patí dret perquè era dretana. Però aviat em vaig llençar a fer frenades en gir, ni que l'Ernest m'avisés que si no hi anava molt a poc a poc i amb compte, em trobaria rodolant com una pilota. Per això vaig haver d'aprendre també a caure i a caure bé. Sort de les genolleres, les

colzeres i les canelleres perquè, si no, hauria acabat amb més pelades que una cabra salvatge. L'Ernest havia après a fer salts i era un avantatjat en curses en línia. Un dia jo també seria com ell. Però de moment m'havia de conformar a pujar i baixar voreres, salvar branques trencades, fer alguna ziga-zaga, i deixar-me lliscar per un asfalt amb una mica de pendent. El que tenia era mania a fer la doble S patinant enrere. Però l'Ernest em va dir que, per patinar com els crancs, no calia que m'hi posés. Quan ho feia, doncs, era per fer empipar el meu entrenador particular, fins que aconseguia que em perseguís per acabar rodolant els dos per terra amb el pes feixuc dels patins als peus. No hi ha res més complicat que voler fer un petó lingus en aquesta situació. Deu ser per la força de la llei de la gravetat. Es veu que si no mantens el centre de gravetat, no hi manera d'estimar.

11 El club esportiu de l'Ernest va inscriure l'equip a la lliga infantil d'hoquei en línia. L'Ernest deia que ells eren els millors i que guanyarien. Al cap d'unes quantes setmanes, li vaig començar a donar la raó. Portaven vuit partits guanyats i semblava que encara no s'havia creat l'equip que els pogués fer caure. L'equip del club confiava molt en l'Ernest. De fet, si no hagués estat per ell, potser l'entrenador que tenien no s'hauria atrevit a inscriure'ls a la competició. Els equips d'hoquei en línia són fàcils de muntar perquè només són de quatre jugadors i un porter. Hi ha reglaments que permeten que no hi hagi un porter fix i tothom fa de porter i allò és un salvi's qui pugui, per evitar que el disc entri a la porteria a cops d'estic.

Un dels partits més decisius de la lliga es jugava un dissabte al matí a la pista del club, en camp propi. L'Ernest em va dir que hi anés. Que l'equip aquell dissabte necessitava més que mai sentirse acompanyat. Però em sembla que qui necessitava sentirse acompanyat era ell, que volia que jo veiés com es defensaven a la pista. El rival, que era d'una escola on jugaven a l'hoquei en línia des de feia anys i tenien un bon entrenador, els feia por. —¿Has vist quins equips que porten? ¿I com presumeixen d'autocar i d'uniforme de club? —em va dir l'Ernest, quan arribàvem al club esportiu del barri. Era així. L'equip visitant va arribar amb un minibús amb el nom de l'escola. En van baixar set jugadors tan alts com l'Ernest i un parell d'homes de mitjana edat que els acompanyaven. Devien ser l'entrenador i el massatgista perquè un d'ells portava un maletí que devia ser una farmaciola. Tots anaven amb xandall, bosses d'esport, gorra de visera i marca a l'esquena. No recordo si era la marca d'una aigua mineral o d'un supermercat. —¿Què t'he dit, Tatiana? —em va dir l'Ernest—. Aquests mocosos són tots de casa bona. I a més, piquen el disc i fan anar els patins com si fossin uns Rollerblades! —¿Uns rotllo què...? —vaig preguntar perquè era la primera vegada que sentia aquell nom.

—Uns Rollerblades, dona, la marca que es van empescar uns patinadors d'Estats Units molts bons, de Minneapolis, uns campions del patinatge —va dir ell com si fos el robot d'autoajuda d'una enciclopèdia electrònica. L'equip de l'Ernest eren quatre i el porter. No tenien suplent perquè encara no havien trobat ningú. Eren, doncs, el Pol, el Mohamed, l'Ernest i el David, a la pista, i el Rachid, a la porteria. L'entrenador feia de massatgista, de conductor amb el seu tot terreny, si havien d'anar fora de casa, i d'animador, si calia. El bo que té un partit d'hoquei en línia és que és més curt que un episodi dels Àngels de la platja. Dues parts de quinze minuts cadascuna amb un descans de cinc minuts. Però en un quart d'hora poden passar moltes coses. I aquell dia van passar. Els Rollerblades de l'equip de marca van sortir a guanyar. Com fos. Se'ls veia la intenció des del primer minut, quan l'àrbitre va donar el senyal de començar. El disc anava d'estic a estic sense que els de l'equip de l'Ernest poguessin veure'n ni l'ombra. En una carambola, l'Ernest va fer un llançament que va despistar el porter contrari i el disc es va colar a la porteria. Però l'àrbitre va anul·lar el gol perquè va dir que la porteria no estava ben posada i que

l'Ernest havia aixecat l'estic més amunt de les espatlles. Anul·lació de gol i falta, doncs. La cosa no va anar millor en els minuts següents de la primera part. Els del club de l'Ernest, que s'havien posat com a feres per l'anul·lació del gol perquè asseguraven que era injusta, van entrar a carregar sense miraments per als Rollerblades. Cop de colze. Falta! El Mohamed n'havia propinat un a un dels mocosos per evitar que entres a l'àrea de la porteria. Cop d'estic. Falta! El David va dir que havia confós la bota d'un Rollerblade amb el disc de jugar. Paraulota. Falta! L'entrenador, massatgista, conductor i animador de l'equip va insultar l'àrbitre, a cop calent. El desastre va ser total. I encara més quan els Rollerblades, aprofitant la feblesa dels tres minuts de penalització i amb un jugador menys de l'equip del club de l'Ernest, va fer una avançada, lliscant a gambades sobre la pista i col·locant el disc a la porteria del pobre Rachid que es va quedar de cul a terra, amb una cama enlaire i l'altra en diagonal sense saber ni què havia passat. L'àrbitre va xiular la mitja part. La pista, més que un camp d'hoquei en línia, semblava un ring. Els cinc Rollerblades de casa bona, triomfants, es ruixaven amb aigua embotellada,

que devia ser de la marca que portaven als xandalls. De tant en tant miraven cap a la banqueta de l'equip de l'Ernest i somreien. S'ho jugaven tot a un quart d'hora més. I tot va anar molt de pressa. Tampoc no sabria dir com va ser que em va agafar aquell rampell. Mentre els de l'Ernest feien pinya preparant la jugada, jo em vaig posar les genolleres, les canelleres, el casc protector, les colzeres i els les botes amb els patins en línia, que tenia a la bossa de l'Ernest. L'àrbitre va tornar a xiular i va començar la segona part. Als tres minuts, una entrada d'un dels Rollerblades va deixar el Mohamed fet pols. Mentre el massatgista el reanimava, jo els vaig agafar la reixeta protectora del casc i l'estic, i vaig saltar a la pista. —¿D'on surt aquest suplent...? —vaig sentir que deia l'entrenador de l'equip de l'Ernest. Però ningú ja no li va respondre res. L'àrbitre, quan va veure un jugador a la pista, havia donat per llest el temps de pausa, i va tornar a engegar el que quedava de la segona part de partit. Encara estàvem un a zero, a favor seu. Aleshores vaig aplicar la tàctica del cranc i vaig començar a jugar fent dobles S enrere. Els Rollerblades es van despistar i van perdre el disc.

L'Ernest, el Pol i el David van aprofitar la jugada per posar en solfa els seus estics i guanyar posició. El disc va anar d'un estic a l'altre sense deixar-se prendre per cap dels Rollerblades. Jo continuava fent dobles S enrere, camí de la porteria contrària. L'àrbitre no devia haver vist mai una jugada com aquella, però no crec que ningú hagués previst en el reglament que estigués prohibit lliscar fent dobles S enrere. El Mohamed, que ja s'havia reanimat, des de la banqueta, cridava com un boig: —Passa el disc enrere, passa el disc enrere! L'Ernest va passar el disc al Pol amb un cop d'estic. El Pol va fer una gambada i va recollir el disc amb l'estic. El va rebotar en direcció al David. El David se'l va trobar entre les rodetes del seu patí. Va fer un cargolí amb l'estic i em va veure a mi d'esquena a la porteria fent encara una doble S enrere, prop de la porteria. Em va passar el disc, el vaig rebre a l'estic, em vaig girar en rodó i com que no estava dins el semicercle de la porteria perquè, si no, s'hauria anul·lat el gol, vaig posar-lo dins la porteria. Un a un! El Rachid, des de l'altra porteria, feia salts com si es llancés des d'una rampa. Quedaven pocs minuts del quart d'hora de la segona part. Els Rollerblades van intentar reaccionar, però no se'n van sortir. Vaig aplicar l'encreuat enrere. Més arriscat que la doble S enrere, però em sentia preparada per fer-ho, com si el follet del

bosc del senyor Xèspir hagués saltat a la pista i m'hagués fet un suc màgic d'herbatge. La cosa va sortir bé una altra vegada. El disc va anar del Pol al David i del David a l'Ernest i va tornar al Pol per passar pel meu estic i rebotar al del David que el va llençar a la porteria i va entrar sense que ni l'àrbitre gosés anul·lar-lo amb l'excusa que la porteria estigués mal col·locada o amb l'excusa que el gol s'havia fet amb qualsevol altra part del cos menys amb l'estic. Dos a un a favor nostre! Final de partit! Els Rollerblades van sortir de la pista amb cara de pomes agres i més tibats que un fanal. Em sembla que tant l'entrenador com el massatgista van passar per davant nostre sense ni tan sols mirar-nos. L'Ernest em va buscar amb la mirada a les grades i no m'hi va trobar esclar. Segurament que pensava que li hauria agradat que jo hagués vist que, finalment, havien guanyat el partit. El Rachid, que ja havia deixat la porteria, el va treure de la seva preocupació. —No ens ho havies dit que teníem un jugador suplent, Ernest... ¿Qui ets, tu? Treu-te el casc, vinga, que et vegem! No vaig tenir temps de treure'm el casc de protecció. L'Ernest em va mirar com si la reixeta de metall protectora fos un burca i hi va acostar els ulls fins que les nostres varetes de metall van xocar. —¿Tati...? ¿Que potser els Rollerblades m'han clavat un cop d'estic al cap i estic

inconscient i veig visions...? ¿Com has entrat dins d'aquest casc...? ¿No és de debò, oi...? ¿Tati...? No pot ser... —¿Veus com fer el cranc no sempre vol dir que vagis enrere, Ernest? —li vaig respondre, panteixant encara per l'ofec que tenia després de l'esforç que havia fet a la pista. —¿I doncs, gent...? —va fer l'entrenador, conductor, massatgista i animador del club de l'Ernest, que estava que no s'hi veia de cap ull després que havíem guanyat el partit—. ¿Com et dius, noi...? Te'n devem una, xicot! —Tatiana, senyor... —vaig dir, mentre em treia el casc de reixeta—. Em dic Tatiana... ¿No té pas una mica d'aigua...? Només el Rachid, el porter, amb uns ulls com dues prunes, es va atrevir a exclamar: —Mireu, però si és una patinadora!

12 Allò que els de l'equip de l'Ernest van qualificar com una gesta de la història de l'hoquei en línia va córrer com el vent per tota l'escola i per tot el districte i diria que va donar la volta al món i va retornar com un bumerang. Va córrer tant, que va arribar a orelles del pare. I també de la mare, esclar. De tots els membres de la banda dels músics de Bremen, només el Feador no s'havia assabentat de res perquè encara no en pescava ni gota. —Molt bé, senyoreta Tatiana... ¿Deus tenir alguna cosa per explicar-nos, oi? —va començar el pare. —¿Jo...? —vaig fer, estranyada—. No... no... res... —¿N'estàs segura que no, Tatiana...? —va afegir la mare. —Ai, Tatiana, Tatiana... —va fer el pare—. Això ens ho havies d'haver dit, Tatianeta. ¿I si

t'haguessis obert el cap com una síndria...? —va afegir, agafant la cosa, com sempre, pel cantó tràgic. I aleshores va treure un retall de premsa. Era una pàgina de l'edició del diari gratuït del districte, d'aquells que anuncien vendes d'habitatges, lloguers de pisos, vendes de cotxes de segona mà i que expliquen les meravelles de les botigues del barri i les del consell del districte. Algú ens havia fet una foto a tots, mentre celebràvem que havíem guanyat el partit. S'hi veia el David, el Pol, el Mohamed, l'Ernest, el Rachid, l'entrenador del club de l'Ernest i una servidora, la Tatiana. L'Ernest i jo ens fèiem un petó lingus. I els altres, al darrere, feien el gest de la victòria amb els dits. El peu de foto deia: «L'equip d'hoquei en línia del club esportiu s'ha situat al capdavant de la lliga infantil després de guanyar per una victòria contundent gràcies a un fitxatge sorpresa amb un joc de recursos a a la pista de patinatge que no s'havien vist mai fins ara. L'entrenador de l'equip ja ha dit que estan molt a prop de guanyar la copa de la lliga, si l'equip es manté unit i fort com fins ara.» I així va ser, vam guanyar la lliga. I la copa. Però es veu que no hi ha res que es guanyi sense perdre alguna cosa a canvi.

Després de l'estiu, jo vaig perdre l'Ernest. Perdre'l del tot, no. Però com si fos que sí. Se'n va anar a viure a una altra ciutat perquè a la fàbrica on treballava el seu pare van fer revisió, van acabar tancant i van traslladar tota la plantilla que quedava a un altre centre. L'Ernest va dir que, quan tornés, faríem un equip fantàstic d'hoquei en línia i guanyaríem totes les lligues. Però es va quedar on era i ja no va tornar. Allò, per mi, va ser com un salt en doble S enrere de debò, però sense retorn. L'Ernest se'n va anar fent ziga-zagues, tal com havia arribat. Lliscant enrere fins al capdavall del camí del parc. Fins que va ser només un puntet negre que gairebé ja no es distingia, fins es va fer fonedís. Vaig posar un altre avís a la pàgina d'Internet dels Encants Digitals. Aquella vegada bescanviava uns patins en línia, unes genolleres, unes colzeres, unes canelleres, un casc protector i tot l'equip complet per qualsevol altra cosa que m'oferissin. No va respondre ningú. I per això encara ho tinc tot a la bossa de l'equip, en un racó de l'armari. El Feodor ja diu algunes paraules a mitges. Ha après a dir fins i tot Tatiana. De moment, però, només sap dir «Tati... Tati...», com feia alguna vegada l'Ernest. Crec que li agrada el so del violí.

Quan li faig de cangur, m'escolta amb els ulls oberts com si li expliqués un conte. I quan acabo, pica amb les mans i em sembla que, si pogués, s'alçaria fins i tot del bressol. A casa, els de la banda dels músics de Bremen, tots bé. El pare, amb el seu contrabaix. La mare, amb el seu acordió diatònic. I jo, de tant en tant, amb l'arpa de l'àvia i el violí de la família. I el Feodor, amb la pandereta. Fil musical vint-iquatre hores! L'altre dia, el Rachid, el porter de l'equip, em va trucar al mòbil. Em va dir que, des que l'Ernest no hi era, amb uns amics del barri on viu, havien muntat un equip de criquet, i que hi jugaven tots els caps de setmana a la plaça enllosada que hi ha al costat de l'antic Hospital Medieval, convertit ara en una sala d'exposicions. Diu que si un dia els vull anar a veure com juguen, potser podria portar el violí perquè, pels voltants de la plaça, sempre hi ha algun músic de carrer que s'hi està, tocant, amb el faristol davant i l'estoig a terra obert. El Rachid encara pensa que allò nostre de l'equip de l'hoquei en línia va ser com un somni.... —Com un somni... ¿oi, Tatiana? —¿Com un somni...? ¿Com un somni... d'una nit d'estiu, vols dir, Rachid? —vaig fer jo. Però el vaig haver de penjar de seguida.

El Feodor, dempeus al bressol, mentre jo parlava amb el Rachid, havia empès una mica l'estoig, i violí i arquet havien anat a parar a terra. Quines coses que tenia el Rachid! Es mirava el món amb aquells ulls com dues prunes i se l'imaginava com un somni d'estiu! ¿M'hi veia, jo, tocant el violí, sota les voltes de l'antic Hospital Medieval, mentre el Rachid donava cops de bat a una pilota? Vaig bafar amb l'alè el cos del violí i el vaig fregar amb la màniga del jersei mateix, per donar-li més brillantor. Les cordes van grinyolar una mica, nyiiic!, només una mica. El Feador va fer una d'aquelles rialles amb esgarip i tot. —¿I tu què faries, Feador? —li vaig dir— ¿I tu què faries...? Però el més petit de la banda dels músics de Bremen no sabia qui era el Rachid. Ni sabia encara res del que era viure com jo vivia. Sempre a punt per fer un salt en doble S i sense mirar enrere.

MISSATGES D'AMOR I DE GUERRA

Se'm fa difícil pensar que tot això ja no existeix, que al vell casalot pairal hi viu gent estranya. Els quaderns de Malte Rainer M. Rilke

1 El dia que l'avi es va escapar de casa, plovia a bots i barrals. Se'n va anar, de puntetes, amb el batí posat, i amb les espardenyes de pelfa, sense dir res, abans de l'hora de dinar. Es veu que va enfilar la carretera petita, la mateixa que nosaltres agafàvem sempre per anar a jugar a les cabanes de canyes que teníem al Barrancó, i va arribar al peu del baixador del ferrocarril. Va agafar el ram d'escales que pujaven fins a les andanes. Va saltar al mig de les vies i va caminar, mig ensopegant, entre el pedregar, fins a l'entrada del túnel de La Foradada. I allà, eixarrancat entre les travesses, es va posar a comptar i a llençar pedres sobre els rails. Una pedra cap a la dreta, una altra pedra cap a l'esquerra, i una altra cap a la dreta i una altra cap a l'esquerra.

Al baixador del tren, no hi vivia ningú des de feia anys. Des que l'últim cap d'estació es va jubilar, el que diuen que havia estat la casella del guardaagulles estava tancada. I ja feia molt de temps que de l'edifici de l'estació del ferrocarril no en quedava res. Els semàfors automàtics havien substituït els guardaagulles. A la façana de la casella només hi havia l'argolla d'on abans penjava la campana que avisava de les sortides dels trens. I tot era un grafit de colors que semblava que cada dia tingués una ruixada d'esprai més. La veritat és que el baixador estava una mica abandonadot perquè la poca gent que s'havia quedat vivint al poble, com nosaltres, cada vegada feia servir menys el tren. Per això, segurament, als carrers estrets del poble ja no hi cabien més cotxes. El baixador del túnel s'havia convertit en un lloc feréstec i perillós que era el nostre particular parc d'atraccions. Però els pares sempre ens advertien amb el dit enlaire enganxat a la punta del nas que no ens hi volien veure mai allí, «ni que fos en pintura». Això, esclar, volia dir una cosa: que només hi podíem anar d'amagat. I aquest era un secret que guardàvem entre tots i per això no volíem que vinguessin mai amb nosaltres els més petitots. El que els pares no sabien és que els avis, a vegades, també són com les criatures i fan coses d'amagat.

A l'avi, aquell dia que plovia a bots i barrals, el va trobar la mare. Quan ella es va adonar que l'avi no estava assegut a la butaca, davant de la finestra de casa, mirant fixament, com sempre, cap a baix a l'hort i comptant, des de dalt, els crestalls de les verdures, les taronges que hi havia al taronger, les mandarines que agafaven color al mandariner i les llimones que passaven d'un verd fosc a un groc viu, a les branques del llimoner, va exclamar: «¿I l'avi...? ¿On és l'avi...? Nena, ¿que has vist l'avi?» I la mare va sortir de casa disparada. Des de dalt vaig sentir que engegava el tot terreny, i va arrencar carrer avall a tot gas. I diu que va ser quan el va veure, per atzar, des de lluny, entre les travesses de la via. La mare no sabia quanta estona s'hi havia passat, l'avi, aquell migdia plujós d'hivern, al mig de les vies, comptant i llençant pedres als rails. El poc trànsit de la línia va fer que, mentre l'avi s'hi jugava la vida, no passés cap tren. Allò que diuen dels gats, que tenen set vides, també deu servir per dir-ho dels avis! La mare es va esgarrifar quan va pensar el que hauria pogut passar si, mentre l'avi era al mig de la via, hagués baixat o pujat un tren. Els dos expressos ràpids del matí, que es creuaven sempre a l'estació del poble, ja havien passat. I de combois de càrrega, el de cotxes nous de trinca, el dels bidonassos plens de productes

químics, el dels contenidors amb noms estrangers plens aneu a saber de què, només en passaven de tant en tant. I els trens de rodalies, uns quatre al dia, per sort, no passaven mai a l'hora que l'avi s'havia escapat i havia decidit anar a comptar pedres. A casa deien que l'avi s'havia fet vell abans d'hora. El metge de capçalera del poble havia dit que a l'avi se li havia posat una cosa al cap que no tenia remei. La mare havia dit com es deia allò que tenia l'avi. Semblava el títol d'un llibre de dracs i fantasmes: «Demència senil», va dir. I a mi, que amb prou feines sabia què volia dir un virus de la grip, aquell nom de la cosa que tenia l'avi em va semblar un nom que només el podia entendre un metge. Un nom que, si el deies a algú que no fos metge o infermera, potser també es pensaria que era el nom d'un llibre de por o d'un videojoc de la play station. Quan va passar allò de les vies del tren i de les pedres als rails, jo portava apilonats a la meva esquena més de tres-cents anys d'avis i pares! És una càrrega de molt anys per a una nena com jo que aleshores només n'acabava de fer deu. No vull dir que tots tres-cents anys els tingués jo sola. Però semblava que sí, que fos així, perquè els avis i els pares i una servidora vivíem tots

junts. Érem com una família nombrosa amb criatures grans que s'havien fet velles abans d'hora! Exercici de matemàtiques: el pare del pare tenia 72 anys; la mare del pare en tenia 74; el pare de la mare, l'avi que s'havia escapat aquell dia fins al baixador del túnel, en tenia 75; i la mare de la mare en tenia 73. Tots plegats feien un total de 294 anys! I si hi sumàvem els 45 del pare, els 34 de la mare, els 10 de meus i els sis mesos del nadó que encara era a la panxa de la mare, en sortirien encara més: tres-cents vuitanta-tres i mig! I tots vivíem a casa. És clar que hi cabíem tots de sobres perquè la casa, que havia estat dels avis del pare, era un casalot molt gran. Es veu que havia estat l'hostal del poble, molt anys enrere, quan els avis encara eren joves. Fins que diu que hi va haver una guerra, al poble, i a tot arreu. I els avis del pare van haver d'abandonar l'hostal i deixar-lo buit perquè s'hi va posar a viure un altre grup de gent del poble que, per fer una cosa així, suposo que no devia ser gaire amiga dels besavis. I a mi que em semblava que això dels okupes era cosa de fa quatre dies! A l'hostal dels besavis, els okupes d'aquella guerra diu que hi van instal·lar la casa dels soldats.

Les habitacions i la sala gran les van fer servir per posar-hi els ferits. I així va ser com l'hostal, que s'havia convertit primer en casa dels soldats, després es va transformar en el que en deien un hospital de campanya, que és com una mena d'ambulatori d'urgències dels que hi ha ara, però sense tants metges, ni tanta gent esperant amb cara de malalt, ni tants ordinadors. Un hospital més d'acampada, com si fos de colònies, vaja. L'hospital de campanya va servir fins que aquella guerra es va acabar i els avis dels pares van poder tornar a casa seva. L'avi, quan encara es trobava bé i no havia agafat aquella cosa amb nom de llibre de por, un dia em va explicar que, on ara teníem nosaltres la sala del menjador amb la llar de foc, ell recordava que, quan encara era molt petit, hi havia hagut una estesa a terra de lliteres i mantes on posaven els ferits que portaven del front de guerra, amb les camionetes. El front de guerra, on hi havia les trinxeres i tot això, diu que no era gaire lluny del poble, al capdamunt de la muntanya, entre la mola i el motlló de la serra, on ara hi havien construït un parc eòlic, amb una filera de molins que feien anar les pales dia i nit per fabricar energia. I l'avi també em va dir que, en algunes parets de la casa, sobretot a la sala gran, el seu pare, és a dir, el que seria el meu besavi, li havia dit que els soldats que s'hi havien allotjat

durant la guerra hi havien gravat noms i dates i, alguns, fins i tot, amb les navalles, lletra a lletra, com si fossin els nostres missatges de mòbil d'ara, hi havien deixat escrits trossos de poemes i fragments de cançons d'amor i de guerra dedicats als estimats que enyoraven. L'avi deia en veu fluixa, com si no volgués que el sentís ningú, que tots aquells escrits gravats encara estaven enterrats a sota, a les pedres de la paret antiga que, uns anys després, quan van fer obres a la casa per posar-s'hi a viure ells amb els pares, havien tapat amb un envà de rajola, l'havien arrebossat i l'havien pintat de blanc. M'hauria agradat trobar algun d'aquells missatges escrits i gravats a les parets de casa. ¿Què hi devien dir els soldats ferits? ¿A qui els devien dedicar, els seus records? I un cop gravats els missatges a les parets, ¿qui es pensaven que els llegiria un dia o altre? ¿Els seus pares? ¿Les seves dones? ¿Els seus fills? Si ets a la guerra, deu ser com si fossis un nàufrag en una illa deserta. Llences una ampolla amb un missatge a dins sense saber on arribarà. O, el que ve a ser el mateix, graves poemes i cançons d'amor i de guerra a les parets de la casa-hospital on t'han portat, per si un dia passa per allà un dels estimats que enyores. Potser algun d'aquells poemes i cançons d'amor i de guerra dels soldats ferits, gravats a les parets antigues de la casa dels avis, li

agradarien a la professora de matemàtiques de l'escola. Ho dic perquè sempre que ens tenia, a nosaltres, clavats i callats, fent càlculs de no sé quantes xifres, amb el cervell escalfat de funcionar tant com una calculadora sense piles, ella matava l'estona llegint llibres de poemes que portava amagats a la cartera. Al baixador de l'estació, al pas del túnel on aquell dia plujós d'hivern s'havia escapat l'avi, les parets de l'antiga estació també estaven plenes de missatges que hi havien deixat grups d'excursionistes quan, de tant en tant, paraven a La Foradada per fer, a peu o amb bicicleta, una de les rutes dels voltants del poble. Però em fa l'efecte que els de la casella del baixador del tren no eren poemes d'amor i de guerra, com aquells que diu l'avi que hi havia enterrats a les parets de pedra de casa. Jo mateixa hi havia pogut llegir, per exemple: «Guillem © Núria» «Visca els @ Negres!» «El Lucas © la Patrícia» «El més ruc és qui ho llegeix!» «Mariona, tens boca de calaix i llavis com badalls!» «Noi molt guapo s'ofereix per compartir sac de dormir» I coses per l'estil i d'altres que és millor que no torni a repetir ara aquí. Quan la mare va tornar a arribar a casa amb el tot terreny, amb l'avi, xops tots dos de dalt a

baix, els més de tres-cents anys de la família l'esperàvem plegats, amb el cor en un puny. «¿On t'havies posat?», vam dir tots a cor, l'avi del pare, l'àvia de la mare, l'àvia del pare, el pare, jo... Només faltava que hagués parlat la criatura de sis mesos que portava la mare a la panxa. L'avi que s'havia escapat de casa no va respondre. Ens va mirar a tots. Va somriure una mica. I va caminar de puntetes, xipollant, com si fos un espantall amb la roba acabada de sortir de la rentadora, cap a la seva butaca, davant de la finestra. Es va asseure, com sempre, mirant fixament de cara a l'hort. I va tornar a començar a comptar crestalls de verdura, taronges, mandarines i llimones, com si aquell dia no hagués passat res.

2 Jo també em vaig escapar un dia de casa, com havia fet l'avi. És llarg d'explicar. El cas és que les coses no sempre són com ens pensem que són i, en sec, canvien d'un dia per l'altre, sense que t'ho esperis. I el que havia canviat a la meva vida era que ara ja no érem tres-cents vuitanta-i-tants anys vivint plegats a casa. El pare de la mare, l'avi que s'havia escapat fins al baixador del túnel, vivia, des d'aleshores, ingressat en un centre per a gent gran amb coses d'aquelles del cap com la seva. La residència de l'avi era dos pobles més avall del nostre. L'havien obert en una antiga granja de bestiar que havia tancat feia uns anys i que no

feia gaire havien reformat i convertit en centre d'assistència. Al cartell a la porta d'entrada hi deia: «Bosc dels Olivers» perquè, abans de la granja, es veu que tot allò havia estat un camp d'oliveres. El mas de la granja era un gran edifici quadrilàter, amb teulada de quatre vessants i una torreta al capdamunt. L'edifici estava envoltat per unes porxades, tant a la part de baix, com al primer pis. Els antics estables s'havien convertit en sales polivalents. Hi havia equips de barres, escales de fusta, cintes mecàniques i aparells amb rodes. Eren sales per fer-hi gimnàstica, exercicis de moviment i coses d'aquestes que fan fer als avis quan no es mouen gaire bé. Hi havia també una piscina coberta, amb aigua escalfada, amb espais de bany, pensats especialment per a gent gran. I els antics camps d'oliveres que envoltaven la granja s'havien reconvertit en jardins coberts de gespa i amb parterres de flors i plantes de tota mena. Hi havia de tot: romanís, rosers, pruneres de jardí, enfiladisses de buguenvíl·lies, boixos, coronil·les, heures, murtes, geranis, magraners, gerberes, tuies, iuques... Moltes d'aquelles plantes jo me les coneixia d'una hora lluny perquè, a l'hort de casa, l'avi, quan encara es trobava bé, n'havia plantat de tot tipus en un petit cobert que tenia de jardiner i sempre me les anomenava i em deia què

necessitaven per créixer bé i de quin mal patia cadascuna. El metge de capçalera del poble va dir que, ni que l'avi tingués 75 anys, en realitat era com si en tingués 95. I que de coses com aquella d'escapar-se fins a la via en faria d'altres. I que més valia que el traguéssim de casa. Els altres avis que fins aleshores havien viscut amb nosaltres també van canviar de casa. El pare i la mare de la mare van tornar a viure a una caseta no gaire gran que tenien tancada al mateix poble. I l'àvia, la mare del pare, des que havia hagut d'ingressar l'avi a la residència de les oliveres, no es trobava gaire bé, trobava a faltar l'avi, deia, i un dia va decidir que ella també se n'aniria a viure amb ell a l'antiga granja de bestiar. La mare va tenir el nadó que esperàvem. Bé, va ser una «nadona». Era una petita molt bufona. Li vam posar el nom de Delfina. A casa, «totes» teníem un nom acabat en «ina». A mi m'havien posat Sabina. La mare es deia Cristina. Les àvies, Carmina i Josefina. La petita Delfina no parava de plorar. Nit i dia. I no em deixava dormir.

El pare i la mare, des que els dos-cents noranta-i-tants anys dels avis se n'havien anat de casa, no estaven gaire d'humor. El pare deia que aquella casa tan gran i tan buida li queia al damunt. I la mare deia que ja tenia prou feina amb la petita acabada de néixer. Aleshores, un dia en sec, al pare, li van tancar la fàbrica de peces de recanvi de cotxes on treballava i que hi havia als afores del poble. Des que no anava a la fàbrica, es passava el dia per casa sense fer res. I la mare, que no havia treballat mai fora de casa, perquè sempre havia estat amb els quatre avis i amb mi, va haver de buscar un parell o tres de cases del poble que necessitessin una dona de fer feines. I a mi, quan sortia de l'escola, em va tocar més d'un dia fer de cangur, per amor a l'art, de la petita i bufona Delfina, que no em deixava ni acabar els deures de l'escola ni veure la televisió a gust. I sense que t'ho esperis ni sàpigues com, un dia tot canvia. El pare va i, en sec, pega la mare. De la manera com va ser que el pare, un dia, aixequés la mà a la mare i li pegués, no ho sé. Devien estat discutint sobre no sé què de la casa. Em sembla que la mare li deia al pare que l'hort de l'avi feia llàstima de tan perdut com estava des que l'avi havia ingressat en aquella residència de l'antiga granja de bestiar.

I li deia també que ell tenia prou hores lliures, des que s'havia quedat sense feina a la fàbrica de recanvis, per poder-hi fer alguna cosa. Aleshores el pare es va posar a cridar i a donar voltes d'un costat a l'altre de la sala gran de casa, aquella sala que l'avi deia que havia servit per estendre-hi mantes i lliteres amb ferits durant la guerra que hi havia hagut al poble. La mare va rebre una bufetada del pare. La petita Delfina i jo estàvem a l'altra banda de la sala. Jo no havia vist mai que el pare pegués ningú. I no havia vist mai tampoc que pegués a la mare. «¿Però, què feu?», vaig cridar. Però em sembla que no em van sentir. O van fer veure que no em sentien, no ho sé. La Delfina era tan petita que no tenia ni idea del que passava a casa. I s'ho passava pipa fent anar les manetes i bavejant. La mare es va quedar dreta davant del pare, amb la mà com adormida, paralitzada, damunt la galta on el pare li havia propinat la bufetada, com si encara no se n'hagués sentit. Aleshores li va dir, al pare, sense cridar gaire, aguantant el plor: «¿Que has perdut l'enteniment?»

El pare va respondre que n'estava tip d'aguantar tant. «¿D'aguantar, què?», va dir la mare. «D'aguantar-ho tot! —va cridar el pare— La casa, els vells, tu, les criatures, la feina, tot!» I així va ser com, més endavant, vaig saber el que havia passat a casa durant aquells últims mesos. Vaig saber per què els avis se n'havien anat de casa. I per què el pare havia perdut el cap i havia pegat la mare. I per què la mare semblava que no se n'hagués sentit, de la bufetada del pare, fins al cap de molt de temps. Un altre dia va tornar a esclatar tot. Però a esclatar de debò. El pare, un vespre, quan la mare encara era a fer feines a una de les cases que tenia, em va dir, cridant, per què no hi havia el sopar fet. I per què jo m'estava sense fer res i mirant un llibre. I va dir també que no sabia on aniríem a parar tots, en aquella casa, si continuàvem d'aquella manera. Li vaig dir que jo havia acabat d'arribar d'escola. Que tenia feina amb la petita. Que l'havia de canviar, netejar i posar a dormir. I que, a més, tenia feina de l'escola per a l'endemà a primera hora, que havia de tenir llegits dos capítols sencers d'aquell llibre.

I em sembla que em vaig posar com una fera. Potser perquè encara recordava la bufetada que el pare li havia donat a la mare davant nostre. Vaig cridar. Sí, vaig cridar. I li vaig dir que jo no era la cuinera de la casa. Que ja en tenia prou de ser la minyona de tots. El pare em va mirar amb uns ulls encesos, fora de lloc, com si estigués molt enrabiat o com si s'hagués empassat mitja ampolla de conyac tot sol. I després va dir que jo també era com la mare. Es va acostar enfurismat. I em va donar un parell de bufetades. «Al pare, ¿sents?, al pare —va cridar—, no se li parla d'aquesta manera, ¿que ho sents, Sabina? Malcriada!» Després, com que no en va tenir prou, va fer una cosa que no havia fet mai: es va treure el cinturó i em va donar un parell o tres de fuetades. I una de les fuetades se li va escapar i em va esgarrinxar la cara. Era la primera vegada que el pare em pegava d'aquella manera. No ho havia fet mai. Mai. El pare no era així, abans. Abans que es quedés sense feina, vull dir.

I per això em va semblar, potser com a la mare aquell dia, que aquell no era el pare que jo coneixia. Me'n vaig sentir molt, dels cops, perquè les dues primeres bufetades ja m'havien tocat amb ganes. I el cinturó devia tenir una sivella oberta perquè la galta em coïa molt. Però vaig aguantar el plor. Com havia fet la mare. Només vaig sentir que el pare se n'anava al pis de dalt, remugant: «Sou ben pastades, ta mare i tu! Ben pastades, les dues!» La petita sí que, potser per l'escàndol, va trencar una mica el plor. Li vaig donar el xumet i la vaig acaronar. «Petita, petitona... Delfina —li vaig dir a cau d'orella—, no passa res, petita. Au, ara a dormir». I una mica, entre sanglots mig muts, em vaig escalfar amb el seu cosset. Aquella nit, quan la mare va arribar de fer feines a la casa on era, la petita i jo ja érem al llit. Vaig sentir, fent-me l'adormida, que entrava sense fer soroll i que ens venia a fer un petó. Però jo no vaig poder aclucar l'ull en tota la nit. De matinada, sense fer soroll, em vaig llevar. Em vaig vestir.

Vaig agafar la motxilla amb quatre coses de roba i menjar. Vaig agafar el telèfon mòbil. Vaig agafar els estalvis que tenia amagats. I, com havia fet l'avi aquell dia plujós de les vies del tren, jo també em vaig escapar de casa.

3 Començava a néixer el dia. Vaig enfilar la carretera petita del Barrancó i me'n vaig anar fins al baixador del tren. Feia humitat i una mica de fred, encara. Però ja s'endevinava que, quan sortís el sol, esclataria un dia clar i net. D'aquells dies que comencen a anunciar que molt aviat s'acabarà l'hivern i començarà la primavera. A l'escola, s'estranyarien que no hi anés. I a casa, la mare no entendria perquè havia deixat la Delfina al bressol i me n'havia anat tan aviat. Però, després del que havia passat, no em podia quedar a casa, per dos motius. Un, perquè no volia dir-li a la mare que el pare m'havia alçat la mà, com a ella, i que m'havia pegat.

I dos, perquè no sabia com podria tornar a mirar el pare a la cara després d'allò que em va fer. I tampoc no em podia presentar a l'escola, també per dos motius més. Un: per què no m'havia pogut llegir els dos capítols del llibre. I dos: perquè m'havia mirat al mirall i m'havia vist els blaus a la cara. Hauria d'explicar a tothom qualsevol mentida. Que havia caigut del llit somniant, potser. O que m'havia aixecat a les fosques i que m'havia clavat una trompada amb la porta de l'habitació, que s'havia quedat mig oberta. El primer tren de rodalies del matí va passar de seguida. Una vegada, l'havíem agafat amb els de l'escola per anar a la ciutat a fer una excursió de treball. Vam visitar un museu, un parell de fàbriques i tot això. El revisor, aquell matí que m'havia escapat de casa, em va fer el bitllet perquè al baixador del poble no hi havien arribat ni les màquines automàtiques ni res que s'hi assemblés. Em va preguntar si volia un bitllet d'anada i tornada. Vaig dir que no. Que només un d'anada. ¿Per què havia de tornar, tal com estaven les coses a casa? Del poble a la ciutat, en tren, no hi havia gaire més de mitja hora.

Quan vaig arribar allà baix, era tan d'hora que els carrers estaven deserts i totes les botigues tenien encara les portes avall. Al poble, si sortia de casa aviat per anar a l'escola, no es notava que tothom encara dormia. En canvi, a la ciutat, es veu que hi havia una cara diferent per a cada hora del dia. Vaig donar un tomb per carrers que estaven deserts i per places que feien por de tan buides. I vaig passar pel passeig on hi havia aquell museu, també tancat i barrat, que havíem visitat amb l'escola. A poc a poc, tot es va anar despertant. Van començar a circular alguns cotxes. Va començar a passar gent atrafegada, caminant de pressa, com si anessin a treballar. Després van començar a passar alguns grups de nens que devien anar a escola. I pares i mares amb els seus fills petits agafats de la mà, amb les motxilles a l'esquena, i tapats amb bufanda, perquè s'havia girat un ventet que gelava les orelles. Algunes portes metàl·liques de les botigues van començar a tirar amunt i van ensenyar els aparadors que hi havia a dins. Els comerços, a la ciutat, obrien els llums ni que s'hagués fet de dia. I jo era allà. Lluny de casa. Lluny del poble. Sense anar a l'escola. Sense haver vestit la petita Delfina. Sense haver pres el got de llet de cada matí. Sense haver avisat la mare que me n'anava. Sense haver parlat amb el pare del que

havia passat el vespre abans. I sense haver deixat ni una nota escrita perquè no patissin. I aleshores vaig sentir la música del meu mòbil dins de la motxilla. El vaig buscar. Vaig mirar l'avís de la pantalleta: «Mama trucant» Es devia haver llevat d'hora i es devia haver estranyat de no trobar-me al llit. Es devia haver adonat que no havia deixat vestida la Delfina. I que no m'havia begut la llet. I potser també que havia agafat algunes peces de roba. I potser fins i tot ja sabia que no havia arribat a l'escola. Si responia la trucada, no sabia què li havia de dir. ¿Que m'havia escapat? ¿Que el pare m'havia pegat, com va fer amb ella? ¿Que la casa em queia a sobre de tan gran i que n'estava tipa de tot, com el pare, potser? Si no li responia, la mare es pensaria que m'havia passat alguna cosa i potser avisaria la gent del poble. I el més probable és que ella tornés a sortir disparada amb el seu tot terreny com aquell dia de l'avi a les vies del tren. I que em busqués per tot arreu. I com que no em trobaria, acabaria telefonant a l'Ajuntament i els diria que m'havia perdut, com l'avi. El mòbil va parar de sonar. Però només per uns segons.

De seguida va tornar a bramar com si fos un despertador i jo una dormilega de les que viuen i dormen al carrer. Vaig tornar a mirar la pantalleta: «Papa trucant». Això! Ara només faltava que també fos el pare qui sabés que els havia deixat plantats sense dir ni ase ni bèstia. Si no havia volgut parlar amb la mare, amb el pare, encara hi volia parlar menys. ¿Què em diria el pare després d'aquell vespre? ¿Això, potser?: «Sabina, nena. El papa estava de malhumor. No et volia fer mal. El pare t'estima, Sabina.» El mòbil va tornar a parar de fer de sonall. Aleshores vaig pensar això: Que faria com els soldats ferits que havien estat allotjats a l'hostal dels avis durant la guerra. Escriuria missatges. Però no a les parets, com aquells pobres soldats que enyoraven els que estimaven, no. Els faria amb el mòbil. Així a casa sabrien que no volia parlar amb ells. Però que me'n recordava. I que jo estava bé. Vaig escriure el primer, a la mare: «hola, mama. estic be. t'ho explico tot quan torni. un peto molt fort. sabina.» I un altre, al pare, també: «papa, no estic enfadada. pero me'n recordo. vull estar sola. sabina.» De seguida vaig tenir respostes:

«nena, ¿on ets? ¿que fas? respon. mama», el de la mare. «sabina, petita. diges on as nat. papa», el del pare, com sempre amb faltes d'ortografia de nens de primer! Me'n vaig oblidar. I vaig posar el mòbil en silenci. Si em trucaven una altra vegada, no els volia ni sentir. I si m'enviaven més missatges, per ara, no tenia ni mica de ganes de respondre'ls. Havia sortit del tot el sol. A la plaça de la ciutat, on m'havia estat esperant i pensant què havia de fer durant tota aquella estona, des que vaig baixar del tren, hi havia una font, amb una bassa al peu i amb una estàtua del rei Neptú al capdamunt. Mitja dotzena de brolladors es van posar automàticament en marxa, mandrosos, després que els primers raigs del sol petessin a la corona del déu dels mars. Els dolls d'aigua dels brolladors s'alçaven i s'abaixaven com si fossin ballarins. L'aigua queia a la bassa i feia una música que, si tancaves els ulls, semblava la remor que pujava del rierol del barrancó del poble quan, després d'un dia de pluja, baixava mig ple. Tenia gana. Havia agafat de casa uns panets i una mica de xocolata. I un parell de llaunes de llimonada. N'hi havia prou per matar el cuc. Vaig menjar allà mateix, sota la mirada seriosa del rei Neptú.

100

I em vaig sentir tan petita, tan petita, sota seu, com si la Sabina fos un dels súbdits del seu reialme. De petita, diu la mare que jo deia que somiava que era un dofí. Un dofí de deu anys fets com jo, menjant pa i xocolata i bevent llimonada i amb la cara plena de blaus no sé si li faria gaire gràcia al déu Neptú. Entre mossegada i mossegada, em vaig imaginar que el rei Neptú baixava de l'estàtua de la font, amb el seu arpó. Que es rentava la cara a raig dels brolladors. Que es treia la son de les orelles. Que venia cap al meu banc. Que s'asseia al meu costat. I que em deia: «¿Com anem, petita Sabina? Veig que tenim ganeta. T'he estat trucant al mòbil, però no em respons. ¿No ho saps que, si reps una trucada del rei Neptú, ho has de deixar tot i posar-t'hi? Tots els meus súbdits ho fan. ¿Que et penses que potser ets d'una espècie superior, tu, que em pots deixar penjat?» I mentrestant, jo, muda de por per tenir el rei Neptú al costat, no sabia què respondre, i m'imaginava encara que el rei em pidolava: «¿Em deixes fer una queixaladeta del teu panet amb xocolata, Sabina?»

101

4 El déu Neptú no va baixar de l'estàtua de la font. Qui sí que es va acostar al banc on seia mentre menjava el panet amb xocolata va ser un motorista de la policia municipal. Una mena de déu Neptú del trànsit de la ciutat. Però aquest no portava ni corona ni arpó. Anava amb un casc de motorista blanc, amb ratlles blaves. Portava la visera aixecada. Dins el casc, hi vaig veure uns ulls negres. Un nas gros. I un bigoti que li tapava el llavi superior. «Bon dia, maca. ¿Que esperem algú?», va dir. Li havia de dir que sí. Que esperava la mare, per exemple. O que esperava una amiga per anar a escola.

102

Però com que no he servit mai gaire per dir mentides, li vaig dir que no. «¿Ah, no...? —va dir de seguida el motorista de la policia municipal, parlant des de dins del seu casc, com si fos l'escafandre d'un busssejador—. ¿I què hi fem aquí, tota sola, si és hora de ser a escola?» Li hauria pogut dir que no em trobava gaire bé. Però em sembla que l'excusa no hauria colat. Jo no entenia per què, a la ciutat, els policies municipals es preocupen de les criatures que no van a escola. Al poble, si m'hagués estat asseguda en un banc de la plaça i hagués passat l'agutzil o el mateix alcalde, de segur que no se'ls hauria acudit preguntar-me què hi feia allà en aquella hora. Aquell policia municipal de l'escafandre es començava a posar una mica pesadet. «Vejam, vejam... noieta. No esperem ningú... No som a escola en horari escolar... Mengem un panet amb xocolata... Bevem llimonada... Mmm... Això no em fa gens de gràcia, senyoreta... ¿No devem ser pas una d'aquelles noietes que van pel món dient mentides als policies municipals, oi...? ¿No serem pas una d'aquelles nenes, vingudes Déu sap d'on, que demanen caritat pels carrers? ¿O potser una d'aquelles nenes que es fan passar per petites i surten al carrer a estirar el que els ve a tomb...», i va fer un gest

103

de rapinyaire amb la mà, replegant els dits i el puny. Només em faltava això! Que al damunt d'haver-me escapat de casa, aquell bussejador de ciutat, que es veu que només parlava en plural, em prengués per una pispa qualsevol com les pispes d'aquell grup de dones que parlaven no sé en quina llengua i que una vegada havien passat pel poble a l'hora de la migdiada i havien entrat a mitja dotzena de cases per arreplegar tot el que van trobar: diners, joies, mòbils i el que els semblava que tenia una mica de valor. Vaig fer que no amb el cap. «Aleshores, senyoreta... ¿em pot explicar què fem tota sola aquí?» Mentre el municipal em marejava a preguntes, jo m'havia acabat gairebé tot el panet amb xocolota i no em quedava una gota de llimonada a la llauna. Vaig notar que tenia la gola seca. Però no podia obrir l'altra llauna de llimonada perquè l'havia de reservar pel que em quedava del dia. «Vinga, ja n'hi ha prou de morrets! ¿Com ens diem?» «Sa... Sabina...», vaig respondre. «¿I quants anys tenim, senyoreta Sabina?», va preguntar. Anava a dir més de tres-cents vuitanta... Però encara ho hauria embolicat més. «Deu anys i mig», vaig arrodonir. «¿On vivim, Sabina?»

104

Li vaig dir el nom del poble. «¿I què hi fem aquí si vivim allà?» I va ser quan vaig acabar confessant que m'havia escapat de casa. «Vaja, amb la senyoreta Sabina! —va exclamar el policia municipal de l'escafandre—. Se'ns ha escapat de casa. I els papes, allà al poble, buscant per tot arreu», va suposar. «Ja ho saben», vaig dir. «¿Que saben què?», va fer ell, sorprès. «Que m'he escapat», vaig respondre. «Ah...», va exclamar ell, «¿I aquests blaus?», va preguntar, mirant-me les galtes. Em va passar pel cap dir tot allò que havia pensat que potser hauria de dir si hagués anat a l'escola: que havia caigut del llit, que m'havia aixecat a les fosques i que m'havia clavat una trompada amb la porta. Però vaig dir que el pare m'havia pegat. I que el pare havia pegat també la mare. El policia municipal no va dir res més. Ja no va parlar més en plural. Em va dir que no havia de tenir por. I que tot s'arreglaria. ¿Què era el que s'arreglaria? ¿Que potser pensava agafar-me i carregarme de paquet a la seva moto i portar-me a casa? ¿Que potser es pensava que, amb aquell casc i aquell uniforme, es posaria a viure a casa amb nosaltres per vigilar que el pare no ens tornés a pagar mai més? Va parlar pel radiotelèfon mòbil. Només podia sentir el que deia ell.

105

«¿No teníem una notificació de desaparició d'una nena, una tal Sabina...?» «...» «Mmm... Ulls blaus, cabell ros, cara rodona, més aviat prima, metre deu, metre vint, potser...» «...» «És més complicat del que ens pensàvem» «...» «Maltractes... Sí... És amb mi... Està bé, sí...» «...» «D'acord» Va tallar la comunicació. «Ara, Sabina, ens vindran a buscar amb un cotxe patrulla de la comissaria i anirem a la caserna de la policia municipal per omplir uns papers. No t'has d'espantar per res. No has de patir per res. Nosaltres avisarem els teus pares». Va somriure per primera vegada. El bigoti se li va estarrufar una mica, amb el somriure. Es va asseure al meu costat. El déu Neptú, des de dalt de la font, ens continuava mirant. Semblava que espiava el que dèiem. «Quan jo era més petit que tu, Sabina —va dir el policia municipal—, també vivia en un poble. Una vegada, em vaig estar tota una nit al bosc, sol, pelat de fred... Em pensava que no em trobarien mai més! Sentia sorolls per tot arreu! Una fressa de branques em semblava que podia ser una bandada de senglars! Quan es va fer de dia, una de les colles que van sortir a la meva

106

recerca, em va trobar, recargolat com una pilota, darrere d'uns arbustos. ¿Saps per què m'havia perdut al bosc...?», va preguntar. Vaig fer que no amb el cap, una altra vegada, com havia fet abans. «Els pares em volien portar a un internat perquè deien que jo era un tabalot. Ja saps què és un internat: tota la setmana sense poder anar a casa, menjar malament i estudiar molt! Jo no servia per viure així. A mi m'agradava ser lliure, córrer pel poble, sortir al bosc quan em donés la gana, buscar cucs per baixar a pescar al riu, caçar alguna sargantana i viure com les guineus! —es va treure el casc i es va estarrufar el cabell, que era tan negre com el bigoti. Va afegir:— Una vegada, entre l'herbassar d'un tros, vaig tenir una guineu tan a la vora que li vaig poder tocar la cua i tot! Quan hi penso... Mira, ja tenim la patrulla aquí!» Va sortir del cotxe patrulla una parella de la policia municipal. «Jo us acompanyo al darrere, amb la moto», va dir el policia de l'escafandre que de petit s'havia perdut al bosc i que havia arribat a tocar la cua d'una guineu. El xòfer del cotxe patrulla ens esperava. La seva parella de patrulla era una dona jove. «¿Com estàs, Sabina?», em va dir. «¿A veure això...?», va fer, palpant-me els blaus de la cara. «¿Véns amb nosaltres, maca?», va dir, finalment, recollint la motxilla que tenia damunt del banc de la plaça del déu Neptú, el lloc més allunyat

107

del poble fins on jo havia arribat sola en la meva escapada de casa. A la comissaria de la policia municipal, un equip de gent que deia que eren de serveis socials em va fer un interrogatori de cap a peus i un reconeixement mèdic complet. Bé, al revés: un reconeixement de cap a peus i un interrogatori complet. Volien saber si feia molt que el pare i la mare no estaven bé. Volien saber si el pare havia pegat més vegades la mare. Volien saber si el pare m'havia pegat altres vegades, a mi, de petita. Volien saber si la Delfina plorava molt, sense motiu. Quan ja els havia dit més de vint vegades que només aquell dia havia vist que el pare donés una bufetada a la mare i que el pare només m'havia pegat aquell vespre, va entrar una policia municipal de la recepció de la comissaria. «Els pares de la nena són allà fora», va anunciar.

108

5 A mi em van deixar, de moment, en custòdia amb els avis que havien anat a viure a la caseta tancada del poble. I la Delfina es va quedar amb la mare perquè diu que era molt petita. El pare va llogar un pis molt petit, d'una casa vella, que hi havia a l'últim carrer del poble. Va fer un tracte amb el propietari. Com que, des que havia quedat sense feina a la fàbrica de recanvis de peces de cotxe, no tenia prou diners per pagar-li el lloguer, li va dir que faria reformes al pis i que una cosa aniria per l'altra. Els de serveis socials i la jutge que va portar el cas de la denúncia que la policia municipal havia cursat contra el pare, després d'haver parlat amb la mare i amb mi, per haver-nos pegat, van dir que el pare s'havia de presentar

109

cada setmana a la comissaria, per firmar uns papers. I li van manar que no es podia acostar a la mare i que a mi no em podia veure mentre no li tornessin a donar el permís. La mare, finalment, va quedar lliure d'haverme fet res, quan va quedar clar que els blaus de la meva cara eren de l'enrabiada d'aquell vespre del pare. I ella i la Delfina van venir a viure amb nosaltres, també, a la casa petita dels avis. Els avis, els pares de la mare, ja feia temps que sabien que les coses a casa no anaven gaire bé. I per això se n'havien anat, ells primer, de casa. Jo no me n'havia adonat de res fins aquell dia de la bufetada de la mare. La casa dels avis del pare, des que l'avi i l'àvia vivien plegats a la residència de l'antiga granja de bestiar, es va posar a la venda. El vell hostal que havia servit d'hospital de campanya en aquella guerra de quan l'avi era petit, aniria a parar un dia o altre a les mans d'una altra gent. I l'hort que l'avi mirava sempre fixament, assegut a la butaca, des de la finestra, ja no era l'hort de l'avi. Els crestalls de verdures ara estaven menjats per les herbes. El taronger estava embrossat i ple de taronges podrides a terra.

110

Les mandarines eren secalls penjats a les branques. Les llimones havien perdut el color groc viu i les més velles acabaven caient, resseques a terra. Els ocells hi feien vida i ho deixaven tot fet una porqueria. Entre aquell clos de l'hort, jo hi tenia tota la meva vida. Una vida de deu anys fets. Tot es va capgirar en sec i, no sé per què, em semblava que estava a punt de perdre els meus records. I tot per una bufetada. Els avis em van dir un dia, quan la mare era a fer feines en una de les cases que tenia, que només viuríem amb ells, a la caseta, una temporada. Fins que els pares tornessin a ser els pares de sempre i tot s'arreglés. Durant un temps, a les nits, jo no dormia gens bé. Em despertava amb ensurts. Algun malson, que després no podia recordar, em feia saltar del llit. Si no m'hagués escapat de casa aquell dia, el pare i la mare potser encaria viurien junts. I nosaltres dues, la Delfina i jo, amb ells. Potser el vell hostal dels avis del pare tampoc no s'hauria hagut de posar a la venda. I potser el pare hauria trobat feina, i a casa tot hauria canviat una altra vegada, i tot hauria tornat a ser com abans.

111

Però, ni que ens fem grans, fem tantes coses sense que abans ens aturem a pensar com poden acabar! La mare no em va renyar per haver-me escapat de casa. «M'ho hauries d''haver dit a mi, Sabina, que el pare t'havia pegat», només em va dir un dia. Jo no li vaig dir que m'havia fet més mal la bufetada que vaig veure que li donava a ella. Em sembla que ella, aquell dia, ni s'havia adonat que jo estava amb la Delfina en un racó de la sala i que havia vist com ells dos es barallaven i que jo havia cridat «¿però, què feu?». Un dia, quan havia sortit de l'escola i anava cap a la caseta dels avis, abans d'arribar al tombant del carrer, vaig veure el tot terreny de la mare davant del garatge, que tenia la porta aixecada. I em va semblar que sentia la veu del pare i la mare, a dins. No podia ser. ¿I l'ordre d'allunyament que el pare tenia? M'hi vaig acostar a poc a poc, arrambada a la paret. ¿Què feien junts? Si la jutge ho sabia, denunciarien una altra vegada al pare perquè no es podia acostar a nosaltres sense permís. ¿Que era un imprudent, el pare? ¿I la mare, que no tenia dos dits al front? Em vaig posar a l'entradeta de la casa, des d'on els pogués sentir, sense que ells em veiessin.

112

«Això no m'ho pots fer!», deia la mare. «No tinc ni un ral! He de fer obres al pis per pagar el lloguer! Necessito el cotxe per treballar! I el cotxe també és meu!», cridava el pare. «I meu també!», va replicar la mare. «Tu ja tens les nenes!», li va retreure el pare. «¿I qui les manté?», va preguntar la mare. «¿Que no viviu amb els teus pares?», va dir el pare. «¿I ells quina culpa en tenen que tu siguis un...», la mare no va acabar la frase i em vaig quedar sense saber què pensava del pare. «¿Un què...?», va insistir el pare, que hi devia estar tan interessat com jo a saber-ho. «Deixem-ho! Això nostre no té remei. Mira, si només m'haguessis pegat a mi, hauria callat, però que peguessis la Sabina... i perquè no hi havia el sopar fet... això no t'ho puc perdonar! Per això vaig firmar la denúncia. Perquè les nenes no es mereixen que les tracti així un pare com tu». Hi va haver un silenci. Em sembla que la mare s'havia posat a plorar. Vaig tornar a sentir la veu del pare. Però ara no cridava: «Va, no ploris, dona. Hem passat una mala temporada. La feina de la fàbrica, tots els vells rondant per casa, allò del meu pare i les vies del tren. Esclar que no t'havia d'haver alçat la mà... ni tampoc havia d'haver pegat d'aquella manera la Sabina... Jo us estimo a les tres... I canviaré, ja veuràs com canviaré. Ja he canviat! I si no fos

113

per la sentència de la jutge, podríem tornar a viure junts com abans. Però, ara necessito el tot terreny per treballar amb les obres del pis...» Hi va haver un altre silenci. Un silenci molt llarg. Després vaig sentir que la mare semblava que s'eixugués els mocs de la plorera i que rigués una mica, com si jugués. «¿Què fas...? Deixa'm... Ara, no... Hi ha la porta del garatge oberta... No siguis criatura, va! Sisplau... Aquí, no... Els pares són dalt... Et dic que els pares són dalt, poca-solta...» La porta del garatge es va tancar. Encara vaig sentir que la mare reia. I que el pare deia, també entre rialles: «¿Ho veus, com sí, que encara ens estimem?» Una vegada, quan jo encara era petita, devia tenir set o vuit anys, també els havia sentit, jugant d'aquella manera, a l'alcova del pis de dalt. ¿Si era veritat que s'estimaven com llavors, com és que havia passat el que havia passat? ¿Per què una bufetada ho havia canviat tot? ¿Per què la mare havia firmat la denúncia contra el pare, per maltractament, em sembla que van dir, si encara l'estimava? ¿I la Delfina i jo què hi pintàvem en aquell ball de família? Em van agafar ganes de sortir al carrer, pujar al tot terreny, i començar a tocar el clàxon fins que tot el poble sortís als balcons.

114

Em van agafar ganes de sortir del meu petit amagatall d'espieta i, amb un cop de força, aixecar la porta del garatge i trobar-los tots dos jugant a fer amoretes com dues criatures que s'amaguen dels pares. Em van agafar ganes de cridar els avis, al pis de dalt de la caseta, i dir-los que la mare i el pare es veien d'amagatotis de la jutge i de nosaltres i que feien servir el garatge per trobarse. Em van agafar ganes de pitjar el número dels serveis socials que m'havien fet guardar a la memòria del meu mòbil, per si mai tenia una emergència i els necessitava. «Per si el teu pare no compleix l'ordre d'allunyament», em van dir. Però no vaig fer cap d'aquestes bestieses. Ja havia fet prou de bocamolla, escapant-me de casa, anant fins al baixador del tren, fugint fins a la ciutat, esperant que es fes de dia a la plaça de la font del déu Neptú i cantant com una cadernera amb aquell policia municipal de l'escafandre i la guineu. No vaig fer, doncs, cap bestiesa més. Però sí que vaig agafar el mòbil de la motxilla. I vaig escriure un missatge breu. Després vaig marcar els números dels mòbils del pare i de la mare. I els vaig enviar. «papa, mama —hi deia—, jo també us estimo.»

115

6 Al cap d'uns mesos, la jutge va aixecar l'ordre d'allunyament de la mare i nosaltres dues, que li havia imposat al pare. Jo faria els onze anys una setmana abans de començar les vacances d'estiu. I allò del permís perquè el pare tornés a fer de pare em va semblar que era com un regal d'aniversari anticipat. Si la mare s'havia oblidat de la bufetada, i havia tornat a jugar amb el pare, jo també em podia oblidar dels blaus d'aquell dia, per provar de tornar a fer de filla seva. A més, el pare li havia dit a la mare que ens estimava. I ni que no m'ho hagués tornat a dir a mi, era com si ho hagués fet, perquè jo havia sentit com ho deia, amagada darrere de la porta del costat del garatge de la caseta vella dels avis.

116

Aquell era l'últim curs que jo havia anat a l'escola del poble. El curs següent m'hauria de llevar encara més d'hora perquè l'autobús escolar que passava a recollir els que anaven a l'institut gran passava abans que es fes de dia. Durant tot aquell temps, la mare havia deixat el tot terreny al pare sempre que ell el necessitava. I em sembla que ells dos s'havien vist d'amagat algunes altres vegades. Però jo ja no els havia espiat més. Ni els havia enviat tampoc més missatges al mòbil. La mare va dir que ara ja podíem tornar a viure plegats. «El pare vol que anem al piset que ha reformat a la casa vella que té llogada, ¿què et sembla, Sabina?», em va preguntar un dia la mare. «¿No hi ha un hort al darrere?», vaig dir jo. «¿Un hort? ¿Per què el vols un hort, ara, tu?», va fer la mare. «Per res. Només era per saber si n'hi havia...», vaig respondre. «Només hi ha un corral descobert, al darrere. Però és del propietari de la casa i no està gaire endreçat. Hi desa eines velles, el motocultor, el remolc i trastos així. A més, millor, perquè un hort porta feina. I si no hi estàs al damunt...», va acabar dient la mare. Els avis de la caseta van dir que, si volíem, no calia que ens moguéssim d'allà. Que a ells no

117

els feia res estar una mica més estrets, si estàvem tots junts. Però la mare va dir que era millor que cadascú estigués a casa seva. I vam tornar a estar cadascú a casa seva. Bé, ben bé cadascú a casa seva, no. Perquè tots plegats havíem deixat la casa del vell hostal per escampar-nos, com si haguéssim fugit en estampida. Els avis, els pares del pare, a la residència de l'antiga granja de bestiar. Els altres avis, els pares de la mare, a la caseta petita del poble. I nosaltres, al pis de lloguer, reformat pel pare. Aquell estiu mateix, una gent de fora del poble va comprar el vell hostal dels avis. Un cap de setmana, amb el tot terreny, nosaltres ens vam passar tot un dia fent viatges d'aquí cap allà amb les andròmines que se'ns hi havien quedat. Deien que els nous propietaris volien convertir el vell hostal dels avis en una casa de turisme rural. Que hi farien poques obres, per conservar-lo com era. Que la sala gran de la llar de foc serviria de menjador. I que les habitacions dels pisos serien per als qui s'hi allotgessin. Que a l'hort de l'avi hi farien un jardí i, cap al final, aprofitarien el cobert de les flors i les

118

plantes per posar-hi aviram i entretenir les criatures que vinguessin a passar-hi uns dies. Un dia d'aquell estiu que havia portat tants canvis a casa, em vaig sentir enyorada. No sabria dir ben bé de què. Enyorava l'avi de l'hort. Enyorava viure a la casa del vell hostal. Enyorava veure els quatre avis per casa amb els seus dos-cents noranta-tants anys plegats. Enyorava potser que fos la tardor i que vingués el fred, que és el que enyores quan a l'estiu fa molta calor. Vaig anar d'esma fins al vell hostal. Encara no hi havia ningú. Ni hi havien començat les obres per convertir-lo en casa de turisme rural. La porteta petita estava entreoberta. I hi vaig entrar. La sala gran encara es veia més gran que abans perquè els que havien comprat la casa havien tret tots els mobles vells. A la cuina, hi petava el sol, perquè donava al sud, i la mare se n'havia emportat les cortinetes. Vaig pujar al primer pis i vaig xafardejar les habitacions, també buides. La meva cambra ja era només una sala trista amb quatre parets. A les bigues de fusta, s'hi havien fet algunes teranyines. I el terra de gres encara tenia alguns adhesius que jo mateixa hi havia enganxat, a contracor de la mare que deia que jo era una marraneta perquè m'agradava trepitjar amb els peus nus logos de marques, cares d'artistes

119

coneguts i adhesius que em recordaven llocs on havia estat. Vaig baixar una altra vegada fins a la sala gran, per l'escala de fusta. I vaig obrir la porteta del darrere que donava a l'hort de l'avi. Vaig trepitjar alguns dels vells crestalls de verdures. La calor de l'estiu havia mort l'herbassar. Dels secalls de les taronges, les mandarines i les llimones caigudes dels arbres no en quedava ni rastre. Em vaig asseure en un tamboret de fusta que l'avi deia que havia fet el besavi i encara aguantava. I em vaig quedar mirant, potser per última vegada, aquell hort que l'avi i jo havíem estimat, cadascú a la nostra manera, sense que ens ho haguéssim dit mai. M'estava així, amb la cara repenjada entre les mans, somniant en aquella altra petita Sabina que encara gatejava, la Sabina que començava a fer les primeres passes entre els crestalls de verdures, la Sabina que pedalava tremolosa damunt la primera bicicleta de dues rodes, la Sabina que collia les primeres mandarines de la temporada i que les portava a l'avi quan encara eren verdes, la Sabina que encara no sabia que l'avi, un dia, també s'aturaria per sempre per somniar en el seu hort i per escapar-se fins a les vies del tren en un dia plujós de fred, la Sabina d'abans dels onze anys fets.

120

I aleshores vaig sentir al meu darrere una veu que deia: «Hola, ¿què fas aquí?» ¿Com ho explicaré? Era una mica més alt que jo. Però no gaire. Tenia als ulls una mirada franca. I mig somreia. Portava pantalons texans i una samarreta de màniga curta amb un gravat d'un programa de televisió que aleshores vèiem tots. «Hola...», va tornar a dir, perquè jo m'havia quedat petrificada. Més que res perquè havia entrat a casa meva sense pensar que el vell hostal ja no era casa meva i havia rondat per tot arreu com si encara hi visqués i algú més havia pensat fer el mateix que jo. «Res. No faig res. Bé, sí. Jo visc aquí...», vaig dir, sense pensar-hi. «¿Ah, sí...?», va fer ell, com si s'estranyés de trobar-m'hi. Vaig fer que sí amb el cap. «Doncs, jo també!», va afegir ell. «¿Ah, sí...?», vaig dir aleshores jo, més sorpresa que ell. Va fer que sí amb el cap. Ens vam posar a riure els dos alhora. ¿Com podia ser que els dos visquéssim en un lloc on no vivíem? «¿Ets d'aquí, del poble?», va dir ell. Vaig afirmar amb el cap. «Jo sóc de fora. Els meus pares han comprat aquest casalot... Hi volen fer una casa de turisme rural... D'aquestes cases per anar de

121

colònies i de vacances i tot això... Per això no pot ser que tu visquis aquí... Ni jo tampoc, és clar», va explicar. Li vaig dir qui era. Que jo m'havia fet gran en aquella casa. I que hi havia entrat com si encara fos a casa meva perquè havia trobat la porta petita oberta. «Els meus pares volen venir a viure aquí. Quan posin en marxa la casa rural, potser jo també hi viuré, no ho sé. Però sí venim a viure aquí, al poble, hauré de canviar d'institut i els meus pares encara no saben molt bé què volen fer. ¿Per què no fem una cosa? —va dir en sec—. ¿Per què no m'ensenyes la casa, tu que te la coneixes bé?», va proposar. Es deia Jan. De gran, en Jan diu que volia ser arquitecte. «Per desmuntar i refer cases com aquestes. Per fer plànols. Per dibuixar parets i habitacions de cases noves. Per prendre mides. Mira, sempre porto una cinta mètrica a la butxaca. I un llapis i un bloc. Per si de cas...», va dir, traient-se la bobina mètrica de la butxaca del darrere dels texans. Va estirar la llengüeta de la cinta un parell de vegades i la va deixar recargolar amb un clec. Li vaig ensenyar totes les sales i habitacions del vell hostal dels avis. Li vaig explicar què hi fèiem en cada lloc quan jo hi vivia amb els pares, la Delfina i els avis.

122

L'«arquitecte» Jan es mirava tots els racons de la casa com si fos un dels seus projectes arquitectònics. De tant en tant, prenia mides amb la cinta mètrica. I quan vam arribar al que havia estat la meva habitació, va exclamar: «Fantàstic! Aquest racó és perfecte perquè hi càpiga el lligador!» «¿El lligaquè?», vaig dir, pensant-me que en Jan començava a passar-se de rosca amb mi. «El lligador, sí, ¿no n'has vist mai cap? És com una tauleta, amb calaixos i un mirall damunt, així... —va fer el dibuix amb els braços—. És un moble molt antic que tenen els pares i que no han volgut deixar mai quan hem canviat de casa. Aquí hi entra com si hi hagués estat fet a mida!», va repetir. Em vaig imaginar la meva habitació, plena encara d'enganxines a les rajoles de gres, amb aquell «lligador» antic dels pares d'en Jan. I per primera vegada, des que els de casa havien venut el vell hostal, em vaig sentir amb la meva intimitat feta miques.

123

7 Aquell va ser l'estiu del Jan. Els seus pares volien tenir a punt la casa de turisme rural molt aviat i es van instal·lar en una unifamiliar que hi havia lliure en una urbanització a l'entrada del poble. La casa unifamiliar del Jan havia estat d'un matrimoni suís que s'havia fet gran i que diu que volien acabar una altra vegada vivint al seu poble de Suïssa. L'havien deixada tal com estava en mans d'una immobiliària de la comarca perquè els trobés un llogater. I els pares d'en Jan la van llogar de seguida que la van veure. La van habilitar com a casa d'estiueig i també la van fer servir com a oficina d'operacions de la nova casa de turisme rural de l'hostal dels avis. Els constructors, els fusters, els vidriers, els electricistes i els pintors van començar a passar per la casa unifamiliar dels pares d'en Jan.

124

Tot eren anades i vingudes, amb carpetes sota el braç, des de l'entrada del poble on hi havia la unifamiliar dels suïssos fins al vell hostal per fer una ullada a la casa dels avis que havien de deixar com a nova «en quatre dies», tal com havia dit «el meu arquitecte particular». El Jan tenia un any i mig més que jo. A l'Institut, el curs següent, faria segon. Jo entraria a primer. Va dir que el que li agradava més de quedar-se a viure al poble, si finalment els seus pares decidien quedar-se a la nova casa rural, era que ell i jo aniríem al mateix institut. «Seria perfecte, ¿oi, Sabina?, perquè jo sóc un dormilega. I si dius que l'autobús escolar passa tan d'hora, em truques al mòbil i baixo volant!», va planejar. «No te'n fiïs, Jan, que a mi també m'agrada repenjar-m'hi, als matins. A veure si seràs tu el que m'haurà de venir a despertar!», vaig dir. Després de com havia anat tot a casa, aquell estiu em van passar algunes de les millors coses que m'havien passat mai. Tornàvem a viure amb el pare. Ell continuava fent reformes a la caseta que tenia llogada. N'havia après tant, que també havia començat a fer feinetes de paleta per altra gent del poble, com si tota la vida, en lloc de treballar a la fàbrica de peces de recanvis de cotxes, hagués treballat en una bastida. La mare continuava fent feines de neteja per les cases.

125

La Delfina havia deixat de ploriquejar nit i dia.

I jo havia trobat el Jan. L'arquitecte Jan! El Jan era tan diferent de tots els altres que hi havia al poble! Es va incorporar des del primer dia al grup que teníem. Ells van dir que el Jan era un bon xicot. I elles van dir que era una sort que els pares del Jan haguessin triat el poble per fer-hi una casa rural. Però el Jan i jo ens passàvem el dia junts. Els matins, per anar a la piscina. A les tardes, depèn, o anava jo a casa seva o venia ell a casa meva. El Jan tenia un grapat de videojocs que no s'acabaven mai. Jo volia que veiés les fotografies de com era el vell hostal. Com eren els avis. Com érem nosaltres. Era com un videojoc, però en lloc de moure el ratolí i fer clic, havies de moure els fulls de l'àlbum de fotografies que la mare i jo havíem anat muntant des que jo era petita. Quan queia la tarda, el Jan i jo ens trobàvem, amb tots els altres del grup, a la plaça. Després fèiem una escapada cadascú a casa seva, per sopar en una esgarrapada. I sortíem una altra vegada a prendre la fresca fins que queia la mitjanit. Una d'aquelles nits d'estiu, el Jan em va dir que m'estimava.

126

Bé, coses del Jan, que era així. Feia molta xafogor. Havíem estat parlant amb els altres i havíem estat bevent almenys fins a mitja dotzena seguida de llaunes a la plaça. Després, quatre o cinc del grup havíem baixat als bancs que hi havia a l'entrada del poble. Per la boca del riu del barrancó pujava la remor de la música de ball de la festa major d'estiu del poble de sota. Més avall, en la fosca de l'horitzó, es veien les lluminàries dels apartaments i els ports nàutics de la costa. La lluna era lluna plena. Resplendia com un focus damunt nostre. Semblava que fos de dia. I el Jan em va passar el braç per l'espatlla i em va acostar vora seu perquè deia que començava a caure humitat. Va ser quan em va dir allò, molt fluixet, que m'estimava. I em va fer un petó. Jo tenia els llavis ressecs, de tanta xafogor. Però, amb el petó del Jan, se'm van humitejar de dolçor. Quan vam tornar a casa, ja devien ser més de les dues de la matinada. La nit havia passat sense que ens n'adonéssim. Però aquella nit, la mare m'esperava desperta, al costat del balconet del pis de lloguer on estàvem.

127

«Sabina... ¿d'on véns?», va dir. «¿D'on vinc...? De la plaça, amb els amics, ves... Buf! Fa una calor!», vaig respondre sense adonar-me que no estava dient la veritat. «De la plaça, no, Sabina... De la plaça, no... Hi he baixat fa mitja hora i no hi éreu... No m'agrada que m'enganyis... I, a més, són les dues tocades de la matinada... No són hores d'arribar a casa, ¿sents? El pare s'ha de llevar d'hora i se n'ha anat a dormir amb una cara llarga de tres pams. Però jo no... T'he trucat al mòbil i no has respost...», va fer una pausa com si esperés una altra resposta de seguida. «Sabina... l'estiu és molt llarg i tu molt jove... Hi haurà molts estius... No cal córrer més del compte...», va sermonejar en veu baixa, per no despertar el pare. «Era amb el Jan, mare. Érem als bancs de l'entrada del poble. El Jan i jo...», no em va deixar acabar. «¿Amb el Jan? Matí, tarda i nit amb el Jan! Sempre amb aquest Jan que no sabem ni qui és ni d'on ve! ¿Però què té aquest Jan, nena, que m'has d'enganyar així quan arribes a casa?», es va enfurismar. «No t'he enganyat, mama... T'he dit que era a la plaça perquè abans havíem estat a la plaça... Però feia molt bona nit i teníem ganes de parlar... d'estar sols els dos... per parlar de les nostres coses... No me n'havia recordat, que portava el mòbil desconnectat... I a més no érem gaire lluny de casa, caram!... I saps molt bé qui

128

és el Jan, és el fill dels que han comprat la casa dels avis!», vaig deixar anar. «Sabina, encara no tens ni dotze anys. Encara no has entrat ni a l'institut. Encara vius amb el teu pare i la teva mare. Encara ets una nena petita, ¿sents? I m'és igual qui sigui o deixi de ser aquest Jan... No vull que la gent es pensi que...», va dir assenyalant-me amb el dit alçat. «¿Què, mare? ¿Que la gent es pensi què...? Mira, mama, el Jan no m'ha alçat mai la mà ni m'ha donat mai una bufetada! I perquè ho sàpigues, jo l'estimo i ell m'estima! Més val que la gent es pensi que ens estimem que no pas que ens peguem!», vaig respondre sense adonarme del que deia. ¿Havien estat la mitja dotzena de llaunes de beguda o havia estat aquella lluna tan resplendent o potser havia estat el petó del Jan la que m'havia marejat i m'havia fet perdre els estreps? La mare va tornar a abaixar la veu. La claror de la nit que entrava per la porta del balconet li feia els ulls vidriosos. «No em tornis a dir mai més una cosa així, Sabina», va mig implorar. «Perdona'm mama... No ho volia dir...», vaig afegir, agafant-li la mà. «Allò que va passar amb el pare...», va dir. «Allò ja ha passat, mare...», vaig córrer a dir. «No. No ha passat. Allò, Sabina, ja havia passat més d'una vegada. Tu encara eres molt petita i no te n'havies adonat. Va ser quan tu et vas escapar de casa, que es va acabar. Si tu no

129

haguessis parlat amb la policia municipal d'allà baix, jo potser no ho hauria fet mai. I ara, de tant en tant, encara tinc por que torni a passar, Sabina... Per això, em fas patir quan ets fora i no sé on pares... Si ets aquí, jo també em sento més segura, ¿saps? Per tu, per la Delfina, per mi...», va dir la mare. «Però, ¿tu i el pare us estimeu, oi?», vaig preguntar. «Sí, esclar, em sembla que sí...», va dir ella. «¿Només dius que et sembla que sí...? ¿I quan el pare tenia aquella ordre d'allunyament de nosaltres i us vèieu al garatge de la caseta dels avis, què, mare? ¿Per què m'enganyaves a mi, aleshores, mare?», vaig tornar a saltar. «¿Què dius, Sabina? ¿Tu què saps si ens vèiem o no...?» «És clar que ho sé, mama... El dia que el papa volia agafar el tot terreny, ¿te'n recordes, mama? Jo acabava de sortir de l'escola i era molt a prop del garatge de la caseta dels avis... I vosaltres dos vau començar a riure i a jugar i vau tirar la porta avall... I ho vaig sentir tot...», vaig continuar dient. «Sabina, nena, jo no he volgut mai que la Delfina i tu perdéssiu el pare. El vostre pare ha tingut males èpoques, esclar que sí. Després ha estat de mala sort a la feina, amb això de la fàbrica de recanvis tancada. Però jo el conec bé, des que érem molt joves, i anàvem plegats pel poble, i sé que és una bona persona. I que us estima a les dues, i a mi també», va explicar.

130

«Doncs, el Jan també m'estima a mi, mama... I jo a ell! Ara ja ho sé que és així... ¿Saps que el Jan vol ser arquitecte, mama, quan sigui gran? És fabulós, el Jan...», vaig dir, amb una alegria que aquella nit segurament no em deixaria agafar el son. «¿Arquitecte...?», va fer la mare, somrient, mentre m'acaronava com quan era petita i no podia agafar el son. ¿Un arquitecte per construir castells d'amor, potser, amb la meva petita Sabina...?»

131

8 A finals d'aquell estiu, quan la tardor encara ni tan sols s'entreveia, les obres a l'antic hostal dels avis van començar a posar-ho tot daltabaix. Pel poble corria la veu que una casa de turisme rural només portaria gent estranya i problemes. Que no necessitàvem que vinguessin de fora per dir-nos el que teníem. I també corria la veu que, amb una casa rural al mig del poble, on hi havia hagut l'antic hostal, el poble milloraria. El Jan em va dir, com si en fos l'arquitecte de debò, que els paletes reforçarien «l'estructura de l'edifici» i que farien els «embigats del sostre» nous. Que les habitacions tindrien un bany a cada pis, seguint el model de les «vivendes comunitàries». I que la cuina es faria nova, com si fos antiga, però amb aparells actuals per «donar més rendiment a la construcció».

132

Li vaig preguntar per l'hort. ¿Què farien amb l'hort de l'avi? «A l'hort hi anirà un jardí de repòs. Amb quatre taules i uns rafals. I a la nit, hi posaran uns fanalets per als qui vulguin sopar a la fresca. Ah!, sí, i al capdavall, on hi ha el cobert, l'aviram, per a les criatures», va explicar el Jan. Un dia que vaig anar a veure els avis a la residència de l'antiga granja de bestiar, li vaig dir a l'avi que els qui havien comprat la casa tornaven a fer l'hostal nou i que hi hauria gent, com abans, quan ell era petit i hi va haver aquella guerra. Però l'avi de l'hort em va mirar. I va callar. «¿Que no t'agrada, avi, que la casa torni a ser un hostal per a la gent que arribi al poble...?», li vaig dir. Aleshores, l'avi em va assenyalar un abre que hi havia al jardí de la residència. Era un pebrer molt vell, amb uns ramells de branques i fulles estretes penjants que tocaven a terra. «Aviat farà taronges, nena», va dir com si em confessés un secret, «però no ho diguis a ningú». El Jan em va anunciar, com si es tractés d'una descoberta arqueològica, que els seus pares i el dissenyador de la casa rural havien decidit tirar a terra els envans de paret que tapaven les parets de pedra antigues. «Serà una passada, ja ho veuràs. La pedra de les parets encara farà que la casa sembli més antiga», va pronosticar.

133

A mi, aquella notícia em va alegrar per una altra cosa. Ara, per fi, després de molts anys, si era cert el que l'avi m'havia explicat, sortirien a la llum els missatges gravats dels soldats ferits que es van estar al vell hostal quan servia d'hospital de campanya d'aquella guerra. Aquesta sí que el Jan no se l'esperava! Ni tampoc se l'esperaven els seus pares, que no sabien que la casa havia servit d'hospital i que en aquella sala gran de la llar de foc hi havien estès lliteres i mantes per als que arribaven ferits del front amb les camionetes. Al cap d'uns dies, la meitat dels envans ja eren a terra i els paletes s'havien endut tota la runa. Les grans pedres de les parets antigues havien convertit la sala en una cova que semblava que fos una d'aquelles estances antigues que havíem visitat amb l'escola el dia que vam anar al museu de la ciutat. Li vaig dir al Jan que abans que els paletes hi fessin res més, havíem de veure tot el que hi havia sota de la pols de les pedres. «¿Que vols fer excavacions com si fóssim a les piràmides, Sabina?», va bromejar el Jan. «Vull saber què deien els ferits de guerra, Jan», vaig confessar, parlant en veu baixa, com si em fes por que em sentís algú. «¿Qui...? ¿Quins ferits...? ¿Quina guerra...? ¿De què parles, Sabina...?», va preguntar tot encuriosit el Jan.

134

«Hem d'anar al vell hostal quan no hi hagi ningú», li vaig dir. «Els pares no volen que hi entri ningú mentre tot estigui en obres... És perillós... Podria caure alguna biga o un pedrot al cap...», va dir ell. «Hi hem d'anar, Jan», vaig manar amb decisió. «¿Vols que hi anem?», va preguntar. «Si m'estimes, m'hi has d'acompanyar...», vaig dir com a ultimàtum, segura que no gosaria dir-me que no. Li vaig explicar el que m'havia dit l'avi de quan ell era petit. El Jan em va escoltar, sorprès. Em sembla que no s'acabava de creure que els seus pares haguessin comprat un casalot que hagués servit d'hospital de campanya, molts anys enrere. «¿I aquesta guerra que dius, quina guerra va ser?», va preguntar, més interessat, el Jan. «No ho sé molt bé. Una guerra de fa molts anys. L'avi era més petit que nosaltres. Diu que una meitat del poble es va revoltar contra l'altra meitat. I que els que tenien les cases grans van haver de donar-les als que es van revoltar, que es veu que vivien en cases més petites», vaig explicar. «És a dir, que això és com si tu i els teus pares, que viviu en un pis petit de la casa vella, us revoltéssiu contra els meus pares que ara tenen aquest vell hostal...», va resumir el Jan. «Sí. Més o menys. No ho entenc gaire, però això és el que em va dir l'avi. Que hi havia gent

135

molt rica i gent molt pobra. Cases molt grans i cases més petites», vaig intentar de resumir jo també, com havia fet ell. «I la família del teu avi, com que tenia l'hostal, devia ser gent rica, ¿oi?», va deduir el Jan. «Aleshores potser sí. No ho sé. L'avi diu que al pis de dalt hi havia els soldats, abans que la sala i les habitacions servissin d'hospital de campanya. El front de la muntanya es veu que era molt a prop d'aquí, on ara hi ha el parc eòlic amb els molins de vent. I els ferits, els baixaven en camionetes, pels camins de carro, fins al poble. L'avi va veure com molts dels ferits, que s'estaven a l'hostal, gravaven missatges, cançons i poemes d'amor i de guerra, amb les navalles, a les parets de la sala gran. Diu que eren missatges per als estimats que enyoraven i que... segurament que ja sabien que no veurien mai més», vaig acabar d'explicar. Hi vam anar aquell vespre, quan els paletes ja havien plegat de les obres del vell hostal. El Jan s'havia proveït d'una llanterna per si ens agafava la fosca buscant els missatges dels ferits de guerra. Jo havia portat una paleta per mirar de rascar algunes de les pedres. I un parell de pinzells petits, per treure la pols, si trobàvem cap dels missatges gravats. Si havia de fer cas del que havia dit l'avi, els missatges gravats no podien ser gaire alts. Em vaig imaginar les lliteres i les mantes esteses a terra.

136

Un ferit assegut al llit o assegut en una de les lliteres, hauria arribat més o menys a l'altura dels nostres caps. «¿Quants anys fa d'això, Sabina?», va preguntar el futur arquitecte amb un to d'expert. «Doncs, un grapat. Si l'avi era petit... Ara en té més de setanta-cinc... Doncs, no ho sé, potser més de setanta anys!», vaig calcular, com faria una arqueòloga de debò. «Si són missatges gravats amb una navalla, els anys no ho poden haver esborrat... ¿Per què van fer els envans nous al damunt?», va preguntar el Jan, una altra vegada amb to d'expert. «Van refer la casa per venir a viure-hi els avis i els pares... Suposo que les pedres antigues aleshores no eren moda... O potser no els agradava veure-hi el que hi deia...», vaig aventurar. Al cap d'una hora de rascar amb paciència, la paret continuava sense descobrir-nos res. Es feia fosc. Sort de les llanternes del Jan, que era més previsor que jo. «Si hem de treballar massa hores amb llum i per casualitat passa el pare per baix i veu claror aquí dins, s'haurà acabat la investigació, Sabina!», es va queixar el Jan. Una hora més tard, vaig fer un bot d'alegria. I vaig cridar: «Jan... un! N'he trobat un!»

137

«Xist! No xisclis tant! Et sentirà tot el poble! I si et sent tot el poble vol dir que també et pot sentir el pare! ¿Vejam, on és?», va enfocar. «¿És un missatge dels que busquem o és una al·lucinació?», va dir acostant-se amb la seva llanterna. No, no era una al·lucinació, que havia dit el Jan. Era un missatge. No era gaire llarg. Hi vaig passar el pinzell per treure'n la pols que hi havia incrustrada dins de cada petita ratlla feta amb navalla. Vaig intentar llegir, a poc a poc, i amb emoció per la descoberta: «Estimats... fills, el... vostre... pare... us... recorda... i... us... estima. Miquel. 25-II-38» Havíem trobat la paret! Rascant una mica més, van començar a aparèixer gravats atapeïts, un al costat de l'altre, en lletra minúscula. Era el pany de paret que estava davant mateix de la llar de foc. Potser perquè els ferits s'estaven més a la vora del foc, quan era hivern. El Jan va rascar amb compte. Jo també. Ens vam mirar. «Hi són, hi són!», semblava que ens diguéssim els dos, sense parlar. En vaig llegir un altre tot sencer: «Estimada meva, tinc ganes de conèixer el nen. T'estimo molt. 7-III-38»

138

Hi havia desenes de missatges gravats com aquest. Tots parlaven a mares desconegudes, a persones estimades, a fills que no sabien segurament on paraven. Eren com l'ampolla del nàufrag, que jo m'havia imaginat quan l'avi m'ho havia explicat la primera vegada. Aquells pobres soldats ferits incrustaven paraules a la paret amb l'esperança que algú, qui sap quan, les trobés i les llegís. El destí havia volgut que aquells «algú» fóssim el Jan i jo. I llegint-los, un a un, em vaig sentir que la picor em pujava als ulls. I em va semblar que el Jan també sentia el mateix que jo. «Fills estimats...» «Estimada mare...» «Germana meva...» «Sóc lluny però us duc a dins» «Us estimaré sempre» «No em fa por morir» «Lluitem per vosaltres» «Demà serem lliures» «No m'oblideu mai» «Penso en tu» «Torno a casa» «02-III-38» «11-XI-38» «14-V-38» «23-VI-38» «9-IX-38» «...» I vaig entendre aleshores que aquells missatges, aquells poemes i aquelles cançons d'amor i de guerra, gravats pels ferits del front, no s'havien perdut del tot perquè nosaltres dos, el Jan i jo, els havíem trobat i els havíem rescatat de l'oblit, rascant, amb paciència, les velles pedres de l'hostal dels avis, traient la pols dels anys amb el pinzell, i llegint-los una altra vegada en veu alta.

139

«Diré al pare que aturin les obres!», va dir el Jan, eixugant-se una mica els ulls, com si fos l'arquitecte en cap de la reforma del vell hostal. Les obres no es van aturar, esclar. El pare del Jan, però, sí que va donar instruccions als paletes per protegir el pany de paret dels gravats dels soldats ferits. Uns dies després, ens va donar permís, al Jan i a mi, perquè acabéssim la nostra feina d'investigació. Quan vam tenir tots els missatges gravats ben nets i clars per llegir, vam fer unes quantes fotografies amb el mòbil. Després, amb el portàtil, vam anar copiant tots els missatges. El Jan els llegia en veu alta i jo els copiava a l'ordinador. I a vegades era jo qui els llegia, i el Jan qui els copiava. El pare del Jan va dir que faria emmarcar aquell pany de paret i que seria el quadre d'honor de la sala gran. «A la gent que vingui a passar uns dies a la casa rural, li agradarà conèixer què hi va passar aquí abans que hi fóssim nosaltres», va dir satisfet de la nostra troballa. «Així veuran que aquestes pedres no són un decorat sinó que són les mateixes pedres antigues que hi havia molts anys enrere. Els encantarà...», va pronosticar el pare del Jan, amb visió d'empresari. El Jan va acabar vivint al poble, amb els seus pares.

140

L'autobús de l'institut passava a recollir els dels poble que hi anàvem, tan d'hora com sempre. Ni que el Jan fes un curs més avançat que el meu, els dos érem nous perquè ell havia canviat d'institut i jo havia deixat l'escola del poble. Per això no em va fer tanta por començar amb mestres desconeguts i trobar-me amb altres nois i noies que no coneixia. O potser també perquè hi havia el Jan. La setmana de Nadal, la casa de turisme rural de l'antic hostal dels avis va obrir les portes al públic. La van anomenar: «L'Hostal dels Soldats». I es van anunciar per Internet. En una de les fotos de promoció de la pàgina web, s'hi veia el que havia estat la meva habitació, convertida ara en una mena de suite d'hotel i amb el «lligador» antic dels pares del Jan en aquell racó on ell havia pres les mides. Els pares del Jan van convidar tot el poble a visitar la casa rural en un dia de portes obertes. S'acostava Nadal i aquell any feia un fred que pelava. Potser nevaria i tot. Per això els pares del Jan van encendre la gran llar de foc. La resplendor de les flames il·luminava, fent pampallugues i jocs d'ombres, els missatges gravats pels soldats ferits a les pedres antigues del pany de paret. Quan no ens veia ningú, el Jan em va dir una altra vegada, molt fluix, que m'estimava.

141

«Mira què tinc...», em va dir. Era una d'aquelles navalles multiús d'excursionista, de les que tenen una dotzena de petites peces per tallar, tisoretes, una llima per fer les ungles, un obridor de llaunes i un llevataps i tot. Una navalla suïssa, en diuen. El Jan l'havia trobada oblidada en un calaix d'una tauleta de nit de la casa unifamiliar del matrimoni suís que els seus pares havien llogat quan van arribar a viure al poble. D'amagat de tothom, quan els pares del Jan estaven ensenyant la nova casa rural als visitants del poble, el Jan i jo, com dos soldats ferits al front d'amor, vam gravar el nostre missatge al pany de paret de la sala gran: «Sabina © Jan. 23-XII-07»

142

LES NOIES DEL BARRET

143

Vèiem el que vèiem i, a vegades, quan vèiem coses que feien riure els grans, no acceptàvem que ens volguessin fer entendre la veritat. Cinc quarts d'una taronja Joanne Harris

144

1 No teníem res més. La mare es va carregar la motxilla a l'esquena, plena fins dalt, amb tot el que era nostre. I va arrossegar una bossa d'esport, farcida de roba, fins al replà de l'escala. Jo vaig agafar la motxilla petita amb mitja dotzena de llibres que guardava des que era petita i quatre records que no volia perdre mai. I em vaig posar la Duni al braç, fent-li de bressol, escalfada a recer del meu pit, perquè deixés de tremolar. La Duni era la gata rossa que vivia amb la mare i amb mi. —No t'espantis, Duni —li vaig dir a cau d'orella fent-li un petonet al caparró i acaronant-li el pèl—. La mare, tu i jo trobarem un altre lloc com aquest, ja ho veuràs. Un agent de la policia municipal li deia a la mare que no ens entretinguéssim gaire més, sisplau, que ells no tenien tot el dia per enllestir la feina.

145

Una altra agent de serveis socials que l'acompanyava va tancar amb clau la porta del piset on havíem viscut la mare, la Duni i jo durant un any i, exactament, tres mesos. Era una cambra de l'últim pis, el setè em sembla, d'una casa antiga, amb barana de ferro, sense ascensor, en un carrer estret, ple de petits balcons sempre amb roba estesa, coberta amb un tendal de plàstic, prop del port vell, a l'antic barri de pescadors. A la cambra que la mare havia llogat quan li va passar allò amb la feina de la botigueta de bijuteria i vam haver de deixar el pis on vivíem, hi teníem un taulell amb un fogó de dos focs de càmping gas, una pica de cuina, una taula amb dues cadires i un sofà llit plegable de dues places, i un lavabo petit tancat amb una porta d'acordió. Els veïns més antics que quedaven a l'edifici de la nostra cambra, un matrimoni de jubilats, dues àvies que vivien soles, una família d'africans que havia perdut la feina en un poble petit de la costa, i un parell de germans grans, solters, que l'única feina que tenien era anar a pescar amb un ham i una galleda a les roques del port, no paraven de deixar anar que, qualsevol dia, els de l'ajuntament dirien que aquella casa no s'aguantava dreta i que la immobiliària que havia comprat l'edifici ens en faria a tots fora i ens deixarien al carrer tal com el dia que vam venir al món. Però ni que la nostra cambra no fos ni tan gran ni tan maca com la de la casa de colònies

146

on havia anat aquell any amb l'escola, a la mare, a la gata Duni i a mi ens agradava molt perquè la finestra que hi teníem donava al terrat de l'edifici i quan volíem saltàvem l'ampit, enfilades en un tamboret que hi havíem posat com si fos un escaló. Per aquella finestra és també per on, un dia, la Duni, la meva gata rossa, va fer cap, no sabíem des d'on, i es va quedar adormida a la lleixa, a recer del sol d'una tarda d'hivern. La finestra de la cambra i el terrat eren com el nostre mirador. Des d'allà vèiem les teulades i els terrats de mig barri, el laberint d'antenes de televisió, els plats de les parabòliques de les famílies d'immigrants que vivien al barri del port, algun colomar vell, abandonat, amb les teles rovellades i esventrades, on ara hi feien niu les gavines. Més enllà vèiem també la capçada fosca i quadrada de la torre del Rellotge, les tres grans i altes xemeneies d'una antiga fabrica elèctrica convertida en parc i, quan l'airet pujava de mar, sentíem la remor llunyana de les ones que petaven contra el moll, i el bram de les sirenes dels vaixells que entraven i sortien del port. —M'ha de firmar aquest paper com a comprovant que hi està d'acord... —li va dir l'agent de serveis socials a la mare, posant-li un bolígraf a la mà i marcant-li amb una creueta el lloc on havia de firmar. L'agent municipal va creuar una cinta de plàstic als envans de la porta. Era una cinta

147

blanca amb franges vermelles que portava dibuixada l'escut de l'ajuntament. Volia dir que d'aquella manera es barrava el pas a la nostra cambra. Era el mateix agent municipal que a les vuit del matí en punt, com un despertador d'aquells que et fan tanta malícia que sonin quan més bé dorms, ens havia sobresaltat, a la mare, a la Duni i a mi, amb mitja dotzena de trucs forts a la porta. I ens havia dit, alçant la veu perquè la sentíssim bé i, de passada, la sentís tot el veïnat, que ens donaven una hora justa per deixar el pis, que ja ens havien avisat per escrit, i que a veure què hi fèiem encara tancades allà dins.

148

2 La mare li va firmar el paper que diu que era una ordre de desmona... no, de des-no-na..., això, des-no-na-ment, al replà mateix de l'escala, que volia dir que la mare estava d'acord que ens fessin fora. Mentre firmava, la motxilla que s'havia carregat a l'esquena, de tant de pes, la feia anar de cantó, i amb la bossa d'esport arrossegada per terra, semblava que encara estigués ensonyada. Aquell matí, amb l'ensurt i les presses, la mare amb prou feines s'havia pogut passar el raspall pel cabell i no feia gaire bona cara. I jo també devia semblar una bruixeta. Només havia tingut temps d'agafar el barret que em posava quan em mirava al mirall i no m'agradava gens i així em tapava aquell esborrifament de cabells. —No hi ha dret... —em va semblar que la mare deia entre llavis a l'agent municipal de serveis socials.

149

Però d'això no n'estic segura. Potser només m'ho va semblar a mi, que ho deia. O potser és el que jo li hauria dit si hagués estat en el lloc de la mare. En canvi, sí que recordo que l'agent de serveis socials li va explicar més o menys això: —Ja sap que hem fet tot el que hem pogut... Però la llei és la llei... Quan un edifici com aquest amenaça ruïna... es dóna de baixa... I nosaltres no hi podem fer res... i... vostè tampoc no pagava el lloguer des de feia mig any... La immobiliària té tots els drets i... en fi —es va excusar finalment amb un gest de resignació, movent un parell de vegades les espatlles— em sap greu... de veritat... em sap greu. Parlava com si fes el paper d'una actriu de segona fila d'una pel·lícula dolenta. I abans de girar cua, escales avall, em va fer una carícia a mi i una altra a la Duni. Va ser quan em vaig mirar la protagonista del nostre des-no... desnodaixonses!, fixament als ulls. Aquell matí, abans que ens vingués a despertar per treure'ns de casa, l'agent de serveis socials encara havia tingut temps de ferse el maquillatge. Portava les galtes pigades de vermell com dues pomes starking. Els llavis, semblaven dos grillons de mandarina. I les pestanyes, si no hagués estat per l'uniforme municipal, semblava que li fessin de gorra de plat. Tenia un nas aguilenc. No era gaire alta. I feia cara de tenir... posem... uns vint-i-set o vinti-vuit anys, com la mare. O potser dos o tres

150

més que la mare, perquè se li veia alguna arruga que ni la crema matinera li havia pogut dissimular. En canvi, la mare, que no es posava mai cremes, semblava que en tingués encara disset o divuit, i no havia canviat gaire des d'una foto que sempre m'ensenyava i que diu que era de quan em va tenir a mi. —En fi... de veritat... em sap greu... —vaig dir també, sospirant, a cau d'orella, a la Duni, imitant l'agent de serveis socials com si jo fos també una actriu de tercera, mentre esperava, asseguda en uns dels replans de l'escala, que la mare enllestís. —¿És teu, nena, el gatet aquest? —em va dir finalment ella, amb un somriure forçat. —Ga-te-ta... —vaig aclarir—. És una gata... I es diu Duni —vaig afegir sense aixecar el cap i abraçant la Duni una mica més fort contra el meu pit. —Ah, una ga-te-ta... —va remarcar, mirantse la Duni de reüll—. Mira que bé! ¿I tu, doncs, com et dius? —em va preguntar aleshores, per dissimular la planxa que havia fet amb la Duni. —¿Jo...? Sí... Dúnia... com la Duni, però amb a final... —vaig fer, sense tornar a aixecar el cap. —Fixa't, quines coses! —va deixar anar—. Dúnia, la nena... Duni, la gata... Quina gràcia!... Duni... Dúnia... Quines coses que hem de veure anant pel món, ai, senyor... —va repetir un parell de vegades, mentre baixàvem tots plegats l'escala. Vaig pensar que aquella agent de serveis socials que ens havia despertat tan d'hora per

151

treure'ns de casa no n'havia de fer res, de com em deia jo. I per això, com si m'hagués passat un llampec pel cap, em vaig inventar que em deia Dúnia. Perquè així es pensés que la gata rossa es deia Duni perquè una servidora es deia Dúnia. La veritat és que, si l'agent no hagués estat més gran que jo, i la mare no m'hagués mirat com una fera per frenar en sec el que ella en deia els meus impulsos descontrolats de xerrameca, hauria engegat a pastar fang la senyora de serveis socials i potser li hauria dit que més valia que es posés les pestanyes que portava de para-sol i que ens deixés tranquil·les, tant a la gata com a mi. Hi ha moments de la vida que, si tens una mica de mala educació, ni que no estigui bé, et fa passar el malhumor. Una estona després de tot allò, la mare, la Duni i jo érem, amb les nostres motxilles i la bossa d'esport plena de roba, al mig del carrer, mirant amunt i avall, i em sembla que, ni l'una ni l'altra, hi estàvem sense saber ben bé què fer. I ens que ens havíem convertit, de la nit al dia, en tres ciutadanes sensesostre, comptant també que la gata era una ciutadana més, esclar! —Ara sí, Eòlia, que farem el que vulguem i anirem on ens doni la gana! Som lliures com el vent, Eòlia! —va dir la mare, amb un crit esbojarrat, d'aquells que deixava anar de tant en tant, i fent un parell de voltes en rodó al mig del carrer, amb els braços oberts, com si fos una

152

ballarina de l'orient, d'aquelles que roden i roden i no es maregen mai. Aquella història fabulosa de poder fer el que ens passés pel cap i dir que érem lliures com el vent ja l'havia sentida més d'una vegada. I com que ja sabia com s'acabava, per això, aquell matí del nostre desnodaixonses no en vaig fer gaire cas. —Compte, mare, que ve una bicicleta! —vaig avisar, primer perquè era veritat que baixava una bicicleta carrer avall a tot drap i, segon, per no haver de dir el que de debò pensava sobre allò de fer el que ens donés la gana. La bicicleta va passar volant i va fregar una mica els pantalons bombatxos que portava la mare. El ciclista va dir alguna cosa, segurament que no gaire recomanable de repetir, però em sembla que devia ser un estranger perquè no el vaig entendre prou bé. La mare sí que el devia entendre perquè li va fer així..., doblegant el braç, i li va treure la llengua. Tenia arrencades d'aquestes, la mare. A l'agent de serveis socials, que aquesta sí que s'ho mereixia!, amb prou feines li havia dit res. I a un pobre ciclista de carrer el deixava verd només perquè li havia passat frec a frec de la roba. Després del seu crit de guerra, la mare se'm va acostar i em va abraçar, mig amagant la cara perquè em sembla que li havien agafat ganes de plorar una mica. De ràbia, segurament.

153

Com jo també hauria fet si no m'hagués pogut desfogar una estona abans amb l'agent de serveis socials amb la bola que li havia deixat anar del nom de la gata. Aquell matí, que s'havia llevat tan extraordinàriament afortunat per a nosaltres, era el matí d'un dia de finals d'estiu que ja semblava de tardor. Encara no havia començat el curs de l'escola. Se sap que les vacances d'estiu s'acaben perquè el temps canvia de sobte. Feia una mica de vent. Brisa, més aviat. Però encara no feia gaire fresca. Hi havia una calor humida. Havia plogut una mica la nit anterior. Només quatre gotes. S'havia sentit tronar i els reflexos dels llampecs a la finestra em sembla que m'havien despertat més d'una vegada mentre havia durat el concert de música de bongos al cel. Per això el carrer estava mig moll, com si hagués acabat de passar la camioneta de la neteja i hagués fet quatre escarritxades d'aigua amb l'escombra d'aspersió. I el sol de primera hora que entrava llampant d'esquitllentes al carreró encara no hi havia passat per eixugar-lo. Al capdavall del carrer, per l'escletxa que s'obria al passeig de mar, vaig veure passar una volada d'orenetes camí del sud, seguint la línia de l'horitzó. Van romancejar una estona damunt del carrer, com si digués adéu als nius que segurament ja havien fet les seves àvies i les seves mares, perquè les orenetes són així de dropes, sota els ràfecs d'algunes cases.

154

Era el primer estol d'ocells de tardor que aixecava el vol. El cel, després de la pluja, i ara amb el ventet, semblava un vidre transparent de color blau clar. I els verds dels quatre lledoners de la placeta, on de tant en tant baixava a jugar una estona amb algunes amigues del barri i de l'escola, tenien ja aquell to entre vell i tendre que anunciava que aquell any l'hivern potser vindria aviat. La Duni, la meva gata rossa, ja havia deixat de tremolar. I mirant-me amb ulls tristos va fer un miol de llàstima, com si volgués dir: —No pateixis, Eòlia, jo també he entès tan bé com tu el que la mare ens ha dit que ens tocaria fer des d'ara.

155

3 Com si la mare, la Duni i jo fóssim tres orenetes que havíem perdut el nostre estol, vam baixar caminant cap al passeig de mar, sense pressa, suposo que per fer alguna cosa de profit, abans de començar a ser lliures com el vent, que deia la mare. Les ones, aquell matí, llepaven la sorra, mandroses. Era massa d'hora per veure els últims banyistes d'estiu a la platja. Només hi havia un parell d'homes prop de les roques, potser d'aquells amb ham i galleda, per provar de pescar alguna menudalla, com els veïns que havíem tingut fins aquell matí a la casa de la cambra. Un grupet de gent gran que es remullaven els peus. I més lluny, algú que havia tret a córrer el gos, li llençava un pal, el gos el corria a buscar i li tornava, delerós de tornar a començar. Un vaixell que semblava que era

156

d'aquells de càrrega, seguia lentament la línia, mar endins, però, si te'l miraves fixament, semblava que no es mogués mai de lloc. Un any i mig enrere, la mare feia de dependenta en una botigueta de bijuteria, collarets, braçalets i tot això, prop de la placeta dels lledoners. Hi treballava ella sola. I també feia a mà algunes de les peces que hi venia. Jo anava a l'escola del barri. Aleshores vivíem en un pis d'una amiga de la mare que treballava en un taller que era una mena d'impremta on feien feines d'ordinador: postals, anuncis de concerts, cartells de carrer, targetes i coses d'aquestes que l'amiga de la mare sempre que podia deia que eren peces de disseny. Però un dia la mare va dir que l'amo de la botigueta on treballava havia decidit tancar perquè el negoci no acabava de rutllar prou bé i que s'havia acabat de fer de dependenta de bijuteria. La mare va anunciar, com aquell matí, que a partir d'aleshores, sense la botigueta de bijuteria que ens robava tot el temps, faríem el que voldríem i que seríem lliures com el vent. La mare s'ha passat mitja vida somniant amb els ulls oberts. Però ja feia temps que jo sabia que els somnis, almenys els somnis de la mare, era molt difícil que es fessin realitat. La dissenyadora, l'amiga de la mare, després que la mare perdés la feina de la botigueta i no sabés com ho havia de fer per pagar la nostra part de lloguer del pis, també va començar a dir

157

que al taller de la impremta li encarregaven cada vegada menys postaletes i cartellets i que els ordinadors estaven més aturats que mai, ella deia penjats, i que ella no arribava a final de mes i que estava escurada i que hauria de deixar aquell pis on vivíem totes juntes i que li dolia molt no poder viure més temps amb nosaltres, que jo era un sol —ho deia ella, això—, que m'enyoraria molt, molt, si no em podia veure, però que havia decidit que se n'aniria a viure a casa d'uns amics, fora d'aquí, i que potser allà trobaria alguna altra cosa millor que la que feia ara. La mare va tornar a fer el seu crit de llibertat. Vam carregar les motxilles. I lliures com el vent, un any i mig enrere, vam llogar la cambra de la finestra del terrat on jo havia trobat la gata Duni i d'on, les tres plegades, havíem tornat a sortir a empentes i convertides en dues sensesostre aquell matí. —Mira, Eòlia... —va dir en sec la mare, assegudes les dues de cara a la platja—. La vida és així. No es pot tenir sempre tot el que es vol. I quan menys t'ho esperes, clac!, s'ha de tornar a començar, ¿saps? Entesos. Sempre s'havia de tornar a començar. D'acord. La vida era així, com deia la mare. Però no estava tan segura que la vida fos així per a tothom. La nostra, almenys, no era com la de la majoria de nens i nenes que jo coneixia de l'escola.

158

A mi, per exemple, mai no em venia a buscar a l'escola un pare. No calia que fos el pare. Amb un pare de tant en tant ja m'hi hauria conformat. Però no, senyora. La mare havia decidit, quan em va tenir, que amb una mare com ella jo ja en tindria prou i massa. I potser tenia raó. Perquè no es pot dir que distretes no hi estiguéssim, la mare i jo, sempre amb els trastos a coll, anant d'un costat a l'altre. Per allò de tornar a començar, esclar. Entesos, doncs, a la vida sempre s'ha de tornar a començar. Vaig enregistrar la frase en el disc dur del meu caparró esborrifat d'aquell matí, on guardava també algunes de les frases més cèlebres de la mare: 1) Qui et vol bé, et farà plorar (doncs, vet aquí quin panorama!). 2) Les amistats només hi són quan ja no les necessites (amb aquesta no hi estava gens d'acord, gens). 3) No plou mai a gust de tothom (és veritat, només calia que jo digués «que bé, avui plou!», perquè la mare afegís «només falta això!»). 4) Fins que no ensopeguis tres vegades amb la mateixa pedra, no sabràs què és fer-te mal (per filòsofa, la mare; però jo procurava sempre mirar on posava els peus). 5) Si vols que t'estimin, abans has d'estimar tu (potser és l'única frase que tenia una mica de raó).

159

Etcètera, etcètera... En qüestió de frases cèlebres, ja veieu que la mare era una mica complicada. Però jo me l'estimava, no només perquè era la mare. Segurament que també perquè era la mare que era i perquè era una mare que era d'aquella manera. Vaig començar a pensar que si la mare, la gata Duni i jo ens havíem convertit en tres ciutadanes sensesostre, ens esperava una vida nova. Qualsevol amb una vida nova faria bots d'alegria. Però no eren moments per posar-se a fer el saltimbanqui. ¿Hauríem de passar les nits entre parets de cartó en un caixer automàtic de la cantonada? A la plaça dels lledoners hi havia un parell d'oficines amb caixers, però des de primera hora del vespre sempre estaven ocupats. ¿Hauríem de començar a remenar les escombraries dels contenidors? Vaig recordar un programa juvenil de la televisió sobre nens i nenes de no sé quin país que vivien del que recollien als abocadors d'escombraries de la ciutat. ¿Hauríem de fer cua a l'hora del migdia al local social del barri per un plat de sopa d'arròs? No volia ser desagraïda, però si alguna cosa no m'agradava gens era precisament la sopa d'arròs. ¿Hauríem de fer cua per demanar roba a l'associació de veïns quan arribés l'hivern? No és que la mare i jo anéssim vestides a l'últim crit,

160

però l'últim any jo havia crescut com una carbassera i la mare s'havia engreixat una mica. No es podia dir, doncs, que fóssim dues models de passarel·la! ¿Ens voldrien en algun lloc per dormir, ni que jo portés la gata Duni? No cal ara explicar la mania que molta gent té als gats i com els assenyalen sempre, a ells i als seus amos, perquè diuen que porten puces. ¿On els diria des d'ara que vivíem, als de l'escola, per si havien d'enviar alguna carta a casa? ¿Caixer automàtic número tal, porxada tal altra, cantonada esquerre? Vinguin de visita, quan vulguin, sisplau, els esperem. ¿On reben les cartes els sensesostre? Ben mirat, si no tens on viure tampoc no crec que ningú se'n recordi d'enviar-te mai cap carta. Tot allò que jo pensava devia ser el que la mare resumia amb la seva frase cèlebre del tornar a començar sempre, fer el que vulguis, ser lliure com el vent. Potser perquè també pensava el mateix que jo estava pensant, la mare va trencar de cop el silenci: —Trobarem una altra feina, trobarem una altra cambra, o un pis més gran, ja ho veuràs, trobarem un altre terrat per veure mitja ciutat des de dalt... No pateixis, Eòlia. —No pateixo... —vaig mentir. —Mira... —va fer remenant dins la bossa d'esport—. Mira què porto... Va treure un parell de bastonets, com si fossin pals de tambor. Estaven lligats amb una

161

mena de corda elàstica no gaire llarga. I va treure també una piloteta de cuir negre. Es va posar dreta. —Mira, mira... —va repetir com si acabés d'inventar algun joc molt important. I va començar a fer malabars i equilibris amb la piloteta i els bastonets. No l'havia vist mai jugant com una criatura. ¿D'on sortia aquella pilota...? ¿I aquells bastons, on els tenia amagats que no me'ls havia ensenyat cap vegada...? Plis, plas!... Plis, plis, plis!... plis!, plas!... No estava gens malament, per començar. La pilota només li havia caigut un parell de vegades. L'havia rebotada diferents cops enlaire i l'havia pescada amb la goma elàstica fent equilibris amb un pal a cada mà. De tant en tant, se la llençava al front, li donava un copet i la tornava amunt. La tornava a pescar amb els pals i la maroma elàstica. I quan li semblava que ja en tenia prou, de fer el numeret, saludava i feia reverències, com si estigués davant del gran auditori que l'aplaudia: només hi érem la gata Duni i una servidora, esclar. —Bravo! ¿Veus? Encara me'n recordo... —va dir amb cara de felicitat—. Tu no havies nascut, Eòlia, i jo feia coses d'aquestes. Anava pel món fent malabars i... era tota una estrella, sí, senyora! —va dir alçant el cap, com si n'estigués molt orgullosa del que havia fet i recordés també quan era més jove. —Doncs no m'havies dit mai que jo havia nascut en un circ... —vaig dir.

162

—¿En un circ? ¿Què dius, ara? No, dona, no... Jo era molt jove aleshores i encara vivia a casa, amb els teus avis. Vas néixer a la clínica, com tothom, tu. Ni en un avió, ni en un vaixell, ni en un circ, dona... Vas arrencar a plorar com tots els nadons del món damunt d'una taula de quiròfan. I feies una cara com la cara que fa la Duni, amb aquests ullets mig tancats de gateta. No, com ara, que els tens tan grossos i cridaners. ¿Has vist que cada vegada se't fan més marronoses, les ninetes? T'assembles tant a l'àvia en això... Aleshores, la mare va tornar a mirar a l'horitzó. I va callar una estona. Les ones van fer un dels seus brams i també van callar. La mare ara feia anar els malabars sense ganes, del genoll a l'elàstica, de l'elàstica als genolls... i la pilota li queia a terra cada plis per plas. Els avis, els pares de la mare, eren d'un poble petit. Vivien en una masia una mica apartada del poble. Era una masia encerclada per una serpentina de muntanyes no gaire altes. El bosc, amb els camps abandonats, cada vegada havia arribat a tocar més a prop de la masia. Diu que hi corrien senglars i guineus i que s'hi amagava una parella d'àligues que, a les tardes calmades, sortien a fer una volada pel terme. Quan jo era més petita, devia tenir només tres o quatre anys, una vegada hi vam anar uns quants dies amb la mare. Són records llunyans i una mica com si estiguessin embolicats en un núvol.

163

Hi havia una bassa on em banyava, i hi havia un caminal ple d'arbres fruiters, i un bancal de rosers punxeguts, i un hort amb crestalls plens de verdures, i una gàbia amb unes oques i algunes gallines... i hi havia també l'àvia replegant els ous amb un cistell... «Si vénen les àligues cuabarrades», deia l'àvia, «no en deixaran ni un!» Però sobretot me'n recordo de l'avi, amb l'armilla de caçador, amb l'escopeta a coll, i sento el soroll del tret, veig el meu esglai, i com jo em tapava les orelles amb les mans, i veig la peça tocada —¿una perdiu...?, ¿un tord...?, ¿una guatlla...?— amb una mica de sang, mig esplomada, penjada al morro de la Ploma, una gossa blanca amb taques negres... Un o dos estius després que la mare i jo haguéssim anat a la masia dels avis, es veu que hi va haver un d'aquells focs que ningú no sap com s'han d'aturar. Els boscos del poble dels avis van cremar. Quan els camions dels bombers van poder arribar a casa dels avis, ja van trobar la masia cremada i mig enderrocada. L'avi i l'àvia hi havien quedat atrapats dins. La gossa Ploma s'havia quedat a la vora d'ells dos i també hi va morir asfixiada. El món dels avis es va convertir en cendra. I em sembla que també una mica el de la mare i potser el meu. La mare no va voler que jo hi anés a veureho perquè diu que era massa petita. Però després m'ho va anar explicant tot.

164

I sempre que en parlava, em deia la seva frase cèlebre més repetida de tot el repertori, la mateixa que m'havia dit aquell matí i la mateixa que, després de fer el numeret dels malabars, em tornava a dir: —La vida és així, Eòlia. Sempre... —...sempre s'ha de tornar a començar, ¿saps? —vaig continuar jo, perquè me la sabia de memòria. Un ressò de música, que a mi em va semblar que era una altra vegada de trons de tempesta, venia del moll. —Els dels bongos!... Vine, Eòlia, anem... —va anunciar la mare—. Veuràs que bé que toquen...

165

4 No, no eren els dels bongos. Els dels bongos eren una colla de músics joves que els caps de setmana omplien el passeig del mar i es feien sentir per tot el barri i no paraven fins que algun veí, empipat de tant de soroll, trucava la policia municipal i una patrulla venia i els feia callar. Però aquella vegada hi havia només un joc de dos bongos. Els feia sonar una noia a cops de mà. Feia de reclam de la gent del passeig. I acompanyava la preparació d'un artista de carrer que anava posant al seu voltant un paravent amb un cortinatge negre, una cadira, un trípode amb una gàbia buida, una tauleta baixa i una branca d'arbre rabassuda que va deixar damunt de la cadira. Devia ser un d'aquells mags ambulants que anaven per les places dels pobles i feien aparèixer i desaparèixer la seva ajudant tres vegades al dia.

166

L'autocaravana tenia un rètol que ocupava tota la paret del vehicle en forma de gran mirall. A dins hi havia pintat un arlequí de coloraines, estels que volaven i serpentines escampades. I al voltant del gran mirall de l'arlequí, hi havia unes lletres anunciant l'espectacle i l'artista: La caravana de la vida Doctor Mans i Mànigues El Doctor Mans i Mànigues va començar a actuar quan la seva ajudant, amb els sons dels bongos, havia aconseguit reunir una dotzena d'espectadors, a més de la mare, la Duni i jo. —Senyores i senyors, estimat, estimadíssim públic..., benvinguts tots a La caravana de la vida. Ho havia dit fent una pausa. S'havia aturat abans de dir el nom de l'espectacle i, després, havia allargat totes les lletres, així: —Laaa... caraaa... vaaa... naaa... de la viiidaaaa! I després va continuar: —Estimadíssim públic... senyores, senyors... nenes i nens... —es va deixar les gates i els gats i potser per això la Duni no en va fer cas—. Tenen davant seu el Doctor Maaans i Màaanigues, famós a mig món, i a l'altre mig també, per la seva llarga —pausa i cop de bongo—, coneguda —pausa i cop de bongo— i reconeguda —pausa i cop de bongo— experiència a fer allò que cap altra doctor en màgia ha aconseguit fer mai —tres cops de bongo—. Si no es mouen d'aquí,

167

viuran una de les aventures més extraordinàries de la seva vida. Hop! Repicada de bongos, sisplau! La noia que acompanyava el mag va tornar a tocar els bongos, però ara amb un deix de misteri, com si el doctor Mans i Mànigues es disposés a fer un d'aquells triples salts mortals sense xarxa. El primer número va ser senzill. D'una caixa coberta amb un tapís vermell que abans havia ensenyat totalment buida va treure un parell de coloms blancs, els va posar damunt de la branca de la cadira i els va dir que no es moguessin. I el van obeir. La gent va aplaudir. I la gata Duni aleshores sí que va aixecar una mica les orelles i jo la vaig fermar més bé perquè no en fes alguna de sonada. El segon número ja me'l va avançar la mare a l'orella: «Ara traurà un conill». I va ser així. El conill, també blanc, atemorit, va sortir no sé d'on i com que devia ser més bellugadís que els coloms, el Doctor Mans i Mànigues el va posar a la gàbia. La gent va tornar a aplaudir. —Gràcies senyores i senyors, moltes gràcies! Però això no és res, estimadíssim públic! El Doctor Mans i Mànigues encara té més sorpreses per a aquest matí tan assolellat que fa —el sol ja feia estona que havia trencat els núvols del matí— i que vostès tenen la sort de viure amb La caravana de la vida! Hop! Bongos, sisplau! Els bongos van tornar a sonar en mans de la noia de la companyia. I aleshores el Doctor

168

Mans i Mànigues va fer sortir al mig sisplau per força un dels passejants que s'havia aturat a veure l'espectacle. Li va ensenyar el paravent per dins i per fora, li va fer comprovar que al cortinatge negre no hi havia res, li va donar les gràcies i el va fer tornar a lloc. Va fer entrar dins el cortinatge del paravent la seva ajudant, mentre ella continuava fent sonar els bongos. Ell va fer uns quants moviments de mans i braços. Va demanar silenci a tothom. Els bongos van deixar de sonar. Ell va fer un hop! dels seus i, d'una esgarrapada, va obrir el cortinatge negre del paravent. I aleshores sí que la dotzena d'espectadors que havia reunit va fer un oooh! d'admiració. No perquè hagués desaparegut la noia dels bongos, que em sembla que tothom ja ho esperava, sinó perquè en el seu lloc, davant del paravent, va aparèixer una nena que devia tenir els anys que tenia jo. Portava un barret de color blau fosc, ratat de les vores, que li queia enrere, mig tapant-li el clatell. Tenia el cabell ros. I alguns rínxols se li entortolligaven a les orelles. Anava amb xancletes, una faldilla curta i un jersei blau cel de tiretes, sense mànigues. Ens mirava a tots, però era com si no ens veiés. Mirava a l'horitzó, com la mare hi havia mirat una estona abans al passeig del mar. Arronsava una mica el front. I va fer un pas endavant, com si fos de ballet, amb les cames creuades i els braços enlaire dibuixant dues esses.

169

Quan havia passat el moment de l'ooooh!, tothom va respirar fons i va aplaudir més fort que abans. Però no perquè el paravent s'havia engolit la noia dels bongos, que ja sabíem que era el que fan tots els mags de carrer, sinó perquè la nena que havia aparegut en el seu lloc acaronava el mateix conill blanc i aguantava en una branqueta els dos coloms blancs que, qui sap per quin art de màgia, havien sortit de la branca de la cadira i de la gàbia que el Doctor Mans i Mànigues havia deixat abans a fora. I això sí que ni jo ni la mare ni, em sembla, ningú, va saber com havia passat sense que ens n'adonéssim, —Gràcies, senyores i senyors!... Moltes gràcies, estimadíssim públic, per haver-nos acompanyat a Laaa caravaaana de la vidaaa! Ja ho saben, naixem, creixem, ens fem grans, desapareixem, hop!, ens fem petits, i no ens n'adonem com ha estat! Gràcies per la seva amable companyia! I si n'han quedat contents i volen deixar la voluntat, el matí els somriurà... per art de màgia! La petita Gisela els passarà ara el barret. Moltes gràcies per la seva generositat, senyores i senyors! La nena del conill i els coloms blancs, que es veu que es deia Gisela, va sortir del paravent i es va treure el barret. Va passar per davant de la dotzena d'espectadors i va recollir algunes monedes. No gaires. No sé d'on, la mare en va treure una de les més petites. I la va deixar a dins del seu barret,

170

sense que es vegés massa què hi deixava. Potser perquè qui sap si era una de les últimes que li quedaven. La nena, quan va passar davant meu, es va mirar primer la gata Duni i després em va mirar a mi. I les dues ens vam somriure perquè havíem endevinat el que ens volíem dir. Portàvem el mateix barret. El meu també era blau fosc. I com el seu, també tenia les vores ratades.

171

5 Després d'una estona, el doctor Mans i Mànigues, la petita Gisela i la noia dels bongos desmuntaven tot el que havien parat i ho carregaven tot a l'autocaravana. La mare i jo ens ho miràvem des d'un dels bancs de pedra del passeig del mar. —¿Veus, Eòlia? La noia dels bongos ha tornat a aparèixer... Hop! —va fer imitant el Doctor Mans i Mànigues—. Tot és mentida, però una mentida que no fa mal —va dir. De cop i volta, aquell matí tan assolellat que havia anunciat el mag de La caravana de la vida es va enfosquir. Va tornar a ploure i la primera gotellada es va convertir en un xàfec. La mare, la Duni i jo vam córrer amb les motxilles a coll per posar-nos a sopluig. Hi havia una porxada a l'altra banda, a tocar de la placeta dels lledoners.

172

Quan hi vam arribar, ja anàvem les tres fetes un nyap. Regalimàvem aigua per tot arreu. La gata Duni es va espolsar. I jo vaig fer el mateix amb el cabell. La mare va dir que sempre plovia sobre mullat i va afegir una altra frase cèlebre al disc dur del meu caparró. Vam entrar en un cafè que hi havia sota les porxades. Fins aleshores no m'havia recordat que aquell matí, amb l'enrenou del desnodaixonses del pis, encara no havíem fet ni un glop de cacau. Vaig començar a notar que tenia la panxa no com una guitarra sinó gairebé com un bongo! Al cafè també hi havia el Doctor Mans i Mànigues, la noia dels bongos i la petita Gisela, la nena del barret, que s'havien escapat del xàfec que, com passa amb els xàfecs d'estiu, a fora, ja havia amainat. I la mare, la Duni i jo ens vam asseure en una taula al costat seu. La noia del cafè va venir a demanar què volíem. La mare va demanar un croissant i un cafè amb llet per a les dues. I una mica de llet sola. La mare devia pensar en la Duni, com jo. Però a la noia del cafè no li va passar per alt que la meva gata no era una clienta habitual. —Si us veu l'encarregat —va dir, sense alçar gaire la veu i mirant de reüll cap a dins el taulell— no us deixarà tenir el gat aquí dins. —La gata... és una gata —vaig rectificar. —Tant hi fa... Un gat com una gata... El cafè té reservat el dret... d'admissió... i us poden dir que el..., vull dir, la... deixeu a fora... Jo ja us he

173

avisat... No he vist res... Dos croissants i dos cafès amb llet, amb llet sola... El Doctor Mans i Mànigues havia escoltat la conversa i ens va mirar amb un gest de complicitat com si volgués dir alguna cosa a favor de la meva gata Duni i els drets dels animals. —A nosaltres no ens deixen entrar ni el conill ni els coloms... Com si no fossin clients com nosaltres! Tots plegats vam riure la gràcia del mag. La noia dels bongos li va dir que una cosa era un gat ros i una altra un conill blanc. —Una gata... —vaig tornar a dir, sense cridar gaire, per si el cafè i l'encarregat que no volia bestiar havia instal·lat càmeres ocultes i micròfons sota les taules. La nena del barret, la que el Doctor Mans i Mànigues havia presentat a fora al passeig com la Gisela va parlar encara amb la boca plena: —Abans el pare tenia un gat que feia acrobàcia... —D'això ja fa molt de temps... —va afegir el Doctor Mans i Mànigues—. La Carol encara no ens ajudava amb l'espectacle i aleshores no teníem música de bongos, ¿oi que no, Carol? La noia dels bongos va fer que no amb el cap. El Doctor va dir que ens havia vist a fora quan feia l'espectacle i volia saber si ens havia agradat. —Sempre m'ha intrigat com es poden amagar un conill i dos coloms en un lloc tan petit —va dir la mare.

174

—¿Amagar...? Estimadíssima senyora meva —el doctor va adoptar una altra vegada el to d'artista que havia fet servir quan presentava l'espectacle—, nosaltres, els mags de carrer, no amaguem res enlloc... Creem... Modelem... Fem sortir... del buit... el que tenim en el nostre pensament... —es va donar un parell de copets al front amb el dit índex. —No volia dir això... volia dir que... en fi... volia dir que sempre m'ha estranyat... com es... com es fa per fabricar conills i coloms... —la mare ho havia volgut arreglar, em sembla, però el Doctor Mans i Mànigues no estava disposat a acceptar segons què, pel que es veu. —Però... ¿què escolto en un matí com aquest i en un cafè com aquest i en un dia plujós —va mirar a fora i va repetir— plujós i assolellat com aquest? Li va preguntar a la mare com es deia i la mare li va dir que es deia Alexandra (un dia m'havia dit que una àvia seva també es deia Alexandra i que el nom li venia d'herència i que més petita es feia dir Xandra). —Alexandra... Aaaah!, Alexandra... —va continuar el Doctor—. Estimadíssima senyora Alexandra meva... ¿Vostè ha sentit en algun moment que un servidor hagi parlat de fabricar alguna cosa...? ¿Em podria explicar com es pot fabricar un conill... com es poden fabricar dos coloms...? ¿Que es pensa, estimadíssima Alexandra, que és una fàbrica de joguets La caravana de la vida?

175

—Vinga, Doctor, deixa-ho estar. L'Alexandra ja ho ha entès, el que volies dir —va mirar de posar pau la Carol, la noia dels bongos, mentre li indicava amb la mirada a la mare que no en fes gaire cas. —¿Deixar-ho estar? Ah, no! —va declamar l'artista—. Mentre al món hi hagi una sola persona, només una!, que dubti de la nostra feina... El Doctor Mans i Mànigues hi serà per dir la veritat i ensenyar el camí de l'art de la màgia! —Però... la Gisela... ara és aquí —vaig dir i de seguida em vaig adonar que m'havia d'haver mossegat la llengüeta i havia d'haver frenat una altra vegada els meus impulsos descontrolats de xerrameca. —Aaaah! Ja la tenim aquí! La viva imatge de la seva mare Alexandra! L'Alexandrina del gat ros —«gata, és una gata, i em dic Eòlia», vaig dir, però em sembla que el doctor no em sentia—, la noieta del mixu també dubta del poder de l'art del mag... —Papa, no cridis tant... —va intentar dir la Gisela, la noia del barret, potser perquè s'havia adonat que des de la barra del cafè les noies que servien les taules ens començaven a mirar amb mala cara. —No, Gisela, no... —va respondre ell—. No crido pas, reconxo! Parlo fluix encara perquè, pel que es veu, no m'escolten —es va dirigir a mi, mirant-me fixament—. Sàpiga, senyoreta Alexandrina, estimadíssima senyoreta meva, que aquesta noieta que vostè veu ara aquí bevent-se una taronjada no és la mateixa Gisela

176

que un servidor, el Doctor Mans i Mànigues, ha fet aparèixer del buit allà fora. Hop! Sàpiga, estimadíssima senyoreta mixu, que hi ha una Gisela a cada ciutat, a cada poble, a cada barri, a cada plaça, a cada lloc on arriba La caravana de la vida. No està gens bé que una senyoreta tan distingida com vostè dubti d'un doctor com jo. Aleshores em va agafar la xerrameca descontrolada i em vaig deixar anar sense que ni jo mateixa em pogués frenar ni tampoc la mare hi pogués fer res. —Així, si tan poderós és el seu art màgic, senyor Doctor Mànigues i Mans, vull dir, senyor doctor Mans i Mànigues, faci aparèixer un pis per a la mare i per a mi, que aquest matí ens han fet fora de casa! —Eòlia! —va cridar la mare, esgarrifada. Però quan ja m'esperava, amb el cor fent-me trip trap de l'esglai d'haver-me escoltat jo mateixa parlant d'aquella manera i segura que el Doctor Mans i Mànigues llançaria un malefici que aniria a petar a la taula i convertiria, com a mínim, la meva gata Duni en una salamandra de pell llustrosa groga i negra, i potser jo i tot en una vulgar rata de claveguera que les noies del cafè perseguirien a cops d'escombra, el mag de La caravana de la vida va canviar de cara, es va fer un silenci, i es va estar una estona mirantme primer a mi, després a la Duni, i després a la mare. —¿És veritat el que diu aquesta noia, Alexandra?

177

De cop i volta, semblava que tot havia tornat a la normalitat, com quan havíem començat a parlar, de taula a taula. —Bé... En part... —va fer la mare, una mica avergonyida segurament de la meva xerrameca descontrolada—. Sí... Aquest matí ens han tret de casa... És una casa vella... Mig en ruïnes... I jo no passo pel millor moment de feina... Perdoni, Doctor, l'Eòlia està una mica nerviosa pel que ens ha passat aquest matí... —Em sap greu. Si hagués sabut el que passava... —va dir aleshores el mag— no hauria fet tant... el pallasso. M'agrada entretenir el personal, no hi puc fer res més... Ho porto a la sang. Era com si, de cop i volta, el personatge estrafolari s'hagués tret la careta i la disfressa i hagués tornat a tocar de peus a terra. —No és pas culpa seva, que ens hagin fet fora de casa aquest matí. —No, esclar. Però fer aparèixer un pis... tal com estan els preus dels pisos... és més difícil que fer aparèixer un conill o dos coloms... Tant de bo pogués... —va afegir el Doctor. —Hi ha coses que ni la màgia pot arreglar... —va afegir la mare amb una altra de les seves frases cèlebres. —Potser sí, potser sí... —va dir el Doctor. I li va dir a la mare què sabia fer que lligués i anés bé per afegir com un número més a l'espectacle de La caravana de la vida. A mi em semblava que la mare li diria que sabia fer peces de bijuteria i tot això que havia

178

fet a la botigueta de la plaça dels lledoners. Però en canvi li va dir que sabia fer malabars, que quan era més jove n'havia fet un temps amb una colla d'amics. La Carol, la noia dels bongos, va dir que ella no se'n sortia amb els plats i els cercles i que li queia tot per terra. La Gisela va afegir que una gateta rossa com la Duni faria bona parella amb un conill i dos coloms. I el Doctor va fer un autèntic joc de mans i mànigues amb els nostres dos barrets blau fosc, el de la Gisela i el meu, i hip, hop!, quan ens en vam haver adonat, ja estaven intercanviats de cap i no sabíem de qui era l'un i de qui era l'altre, de tan ratades com els dos tenien les vores.

179

6 La mare, la Duni i jo vam estar cinc o sis mesos vivint i treballant amb La caravana de la vida. Aquell mig any no vaig anar a l'escola perquè amb l'autocaravana del Doctor Mans i Mànigues anàvem sempre amunt i avall i no ens podíem quedar mai en un lloc fix perquè el Doctor deia que el públic s'ha d'anar a buscar i no esperar que et vingui a veure. Segons com, el Doctor també era afeccionat, com la mare, a fer frases cèlebres. I el meu arxiu del disc dur es va ampliar força en aquell temps. La Carol, la noia dels bongos, havia fet de mestra anys enrere en una escola i, quan no teníem espectacle, ens feia classes, a la Gisela i a mi, una mica de tot, perquè no perdéssim el que sabíem, deia. La mare va millorar alguns dels números amb els malabars de la pilota i els pals i va anar

180

ampliant el seu repertori amb bitlles, plats de plàstic, cercles, i fins i tot jocs de pilotes. Però si s'hi posava amb massa peces alhora, es feia un embolic i acabaven totes escampades per terra. La Gisela i jo fèiem torns, una funció sí i una altra no, i apareixíem, hop!, darrere el paravent i el cortinatge negre, quan la Carol ja s'havia fet fonedissa per art i màgia del pare de la Gisela. La gata Duni es va afegir a la troupe dels animals que feia aparèixer el Doctor Mans i Mànigues en el seu espectacle. I així vaig aprendre com es feia per posar un conill en una caixa que semblava buida. Com es feia per entaforar dos coloms en una màniga que no es veia. I... última novetat, senyores i senyors!, com es feia per posar una gata rossa en un cove... que ara ja sé que és més fàcil que voler posar-hi la lluna! Quan no teníem espectacle, i tampoc no teníem classes amb la Carol, o no anàvem a fer un volt pel poble on érem, la Gisela i jo ho aprofitàvem per parlar o per llegir. Jo li vaig deixar alguns d'aquells llibres que m'havia emportat del pis a la motxilla i que guardava des de sempre. A l'autocaravana hi havia també algun llibre que el Doctor Mans i Mànigues devia consultar per saber els amagatalls dels trucs d'alguns dels seus números. Me'n vaig mirar algun, però em sembla que només els podien entendre els que ja sabien què era la mentida de la màgia i tots els seus trucs.

181

I va ser així com, en un quadern que m'havia regalat la Carol, vaig començar a escriure coses meves. El que veia, el que vivia, el que pensava, el que somniava, si és que me'n recordava, perquè hi ha somnis que s'esfumen com ho feia la Carol darrera el paravent del cortinatge negre. Encara el guardo, aquell quadern. Però tot això era abans que passés el que va passar quan portàvem sis mesos vivint a l'autocaravana de la Carol, la Gisela i el seu pare. Havia arribat l'hivern. Un hivern que em va semblar que era més fred que els altres. Potser perquè aquell any no teníem l'escalfor de casa. Bé, del piset abandonat aquell matí de finals d'estiu. O potser perquè hi havia hagut una tardor molt plujosa. I fins i tot ja havia nevat un parell de vegades. I si la neu anava de primera perquè la Gisela i jo féssim una mica el bèstia i muntéssim ninots amb nas de bastó, també era una nosa per a l'atrotinada autocaravana que, quan es cansava de rutllar, deia prou i ens deixava al mig de la carretera, feta, ella i nosaltres, unes cafeteres. Havia passat el Nadal i era la setmana de Cap d'Any. Una setmana que es veu que no era la millor per anar pel món i fer l'espectacle de La caravana de la vida. El Doctor Mans i Mànigues deia que els mags com ell i les troupes com la nostra no hi teníem res a guanyar amb la competència que

182

els dies de Nadal i de Cap d'Any feien els Pares Noel, els patges reials, els cagations, els pessebres vivents i els arbres carregats de garlandes. Ja es veu que en aquesta vida, el que va bé per a uns no sempre va bé per als altres. ¿Com en diria la mare, d'això, amb una de les seves frases cèlebres? ¿Hi posaria potser aquella que deia que no plou mai a gust de tothom? Va anar tot molt de pressa. Aquella setmana de Nadal i Cap d'Any, un vespre que ja érem tots a l'autocaravana, un feix de llum blava va traspassar el vidre de la finestrella. Es van sentir frenar un parell o tres de cotxes. Uns trucs sobtats a la carrosseria de l'autocaravana i una veu a tocar de la porta : —Policia... Obriu... Tenim l'autocaravana envoltada. La Gisela i jo ens vam acostar a la mare. Jo vaig agafar la Duni d'una revolada. El conill blanc es movia neguitós dins de la seva gàbia. I els dos coloms, a la seva, van fer un parrupeig de por. La Carol va anar a obrir la porta. El Doctor s'havia assegut a la taula com si esperés aquella visita des de feia molt de temps. Van entrar un parell d'agents alhora. Em sembla que portaven l'arma a la mà. No sé per què. Ni què es pensaven que trobarien dins l'autocaravana. Darrera seu, va aparèixer una dona policia. I encara va entrar un altre home vestit de carrer amb una cartera de mà. A la

183

porta, d'esquena a nosaltres hi va quedar un agent de guàrdia perquè no passés ningú més. La Gisela i jo ens vam mirar. ¿Estava prohibit viure amb un conill, dos coloms i una gata, potser? ¿Ens havien denunciat els d'alguna protectora d'aquelles que es preocupen dels animals? ¿El consell escolar havia reclamat que la Gisela i jo anéssim a l'escola? ¿Havíem fet alguna infracció de trànsit amb l'autocaravana i ens havia deixat ben retratats la càmera oculta? —Vostè... —va dir un dels agents que semblava que era el que manava adreçant-se al Doctor—, posi's aquí i no es mogui... Vostè i vostè... —va indicar a la Carol i la mare—, en aquest altre cantó. ¿I aquestes dues noies qui són? —va preguntar com si encara no s'hagués adonat que hi érem. —Vivim plegats... Treballem i vivim d'això... La Gisela és la meva filla... I l'Eòlia és filla de l'Alexandra... —va dir el Doctor Mans i Mànigues—. I la Carol és la meva ajudant. ¿Es pot saber què significa aquest numeret, i a què devem l'honor, estimadíssims senyors agents? —va dir finalment, agafant el to d'artista que havia agafat aquell dia al cafè amb nosaltres. —Deixi's d'honors, bon home! Ara mateix escorcollarem la caravana perquè tenim una ordre del jutge... Se'ls acusa de... —ens va tornar a mirar, a la Gisela i a mi, i va callar—. No em facin parlar i anem per feina! —va ordenar a dos dels agents. —Aaah, no! —va engegar el Doctor—. Vostès no saben què és la força de l'art de la màgia,

184

estimadíssims i estimadíssimes agents de policia... Un servidor és el Doctor Mans i Mànigues, el mag més famós a mig món i a l'altre mig... —Però vol callar, home de Déu i deixar de dir bajanades, que no estem per perdre el temps! —el va tallar l'agent que donava les ordres. —Sergent... —va dir un dels agents que escorcollava la caravana—. Un conill... uns coloms... i un gat... —Una gata... és u... uuui! —vaig intentar de dir, però la mare em va pessigar el braç i, en lloc de dir una gata, em va sortir un ui!, del mal que em va fer. —Que agafin les gàbies i el bestiar per mirar bé si hi ha res... —va ordenar l'agent. —Sergent... —la dona policia estava remenant les lliteres de l'autocaravana. Va assenyalar una de les coixineres... I es van quedar mirant. —Obri-la... —va dir el sergent. Des d'on érem, la Gisela i jo no acabàvem de veure què passava amb les coixineres dels llits. Era la primera vegada, que jo sabés, que la policia inspeccionava les coixineres on dormien els ciutadans. ¿Devia ser una nova llei que havien fet per prevenir els mals de cap que a vegades t'agafen segons com i on dorms? Fos quina fos la nova llei, aquella setmana de Nadal i Cap d'Any, la policia no va trobar prou bé les coixineres de la caravana i es van endur als cotxes patrulla el Doctor Mans i

185

Mànigues, la Carol i la mare. La Gisela em va dir després que els havien emmanillat i tot. A la Gisela i a mi, una de les agents ens va dir que no passava res, que ens ho explicarien tot, però que havíem d'anar amb ella. Que agaféssim les quatre coses que ens cabien a les motxilles. Vaig agafar, atrafegada, els llibres que guardava, el quadern que m'havia regalat la Carol, una mica de roba... i el barret blau fosc ratat de les vores. La Gisela, també. —Les noies del barret! —va dir l'agent, quan ens va veure a les dues. A fora feia un fred que pelava. Se sentia música de nadales que devia sortir d'algun carrer de botigues, ni que fos gairebé primera hora de la nit. La mare, la Carol i el Doctor ja devien ser fora amb els cotxes patrulla dels altres agents. Al nostre cotxe patrulla li va costar arrencar i tenia els vidres plens de baf. Quan es va engegar, l'agent que conduïa no va posar la sirena. A fora, les figures de bombetes il·luminades dels carrers semblava que ens guiessin vés a saber cap on. Els agents no van obrir la boca en tot el trajecte. I tant de silenci em va fer més por que no saber per què s'havien emportat la mare, ni saber on s'havien endut la gata Duni, ni saber què hi fèiem, la Gisela i jo, en un cotxe patrulla de la policia.

186

Ens van portar a una comissaria. Van omplir uns papers per saber com ens dèiem, quants anys teníem i amb qui vivíem i tot això. Van dir que aquella nit dormiríem allà mateix, en una sala especial d'acollida que tenien. Que l'endemà ens ho explicarien tot més bé. I que, quan al matí arribés el permís del jutge, aniríem a un centre amb nens i nenes com nosaltres on passaríem uns dies. Aquella nit, a la sala d'acollida, em va costar molt de dormir. La Gisela em va dir que el seu pare li havia promès que un dia deixarien la caravana ambulant i anirien a viure en una ciutat on hi havia una escola de circ i que ella es faria trapezista. —Mira, Eòlia, tinc un número de trapezi pensat que no ha fet mai ningú... Doble salt amb el conill blanc esperant-me a l'altra barra i els coloms volant amb mi, aferrats a les espatlles! ¿Què et sembla? —Em sembla que ets una bogeta! —li vaig dir. —El pare diu que la mare era una trapezista que feia el que volia amb el trapezi... Jo vull ser com ella! —em va confessar aquella nit a la comissaria, per primera vegada. —¿Una trapezista... la teva mare? —li vaig preguntar amb sorpresa—. No m'ho havies dit mai, Gisela! —No... La Carol sempre em diu que és millor que no hi pensi. Que jo era tan petita quan se'n va anar amb una altra caravana que tampoc no serveix de res que en parli. Però el

187

pare em va dir que ara és en un circ molt gran que dóna la volta al món... Amb el seu trapezi... Potser un dia vindrà per aquí i aleshores... La Gisela somniava com la mare. Amb els ulls oberts. Els somnis que fas desperta diu que són els que no es compleixen mai. En això, la Gisela s'assemblava a la mare.

188

7 Les coses van anar d'aquesta manera. Quan van posar la mare a la presó, a mi em van fer entrar interna en un centre especial. Tres tardes cada setmana, i alguns caps de setmana, la mare i jo ens podíem veure i estar juntes. La presó on era la mare s'havia convertit en la nostra nova casa. En aquella escola especial on em van posar vaig tenir uns mestres diferents dels que tenia quan anava a l'escola del barri. Algunes de les professores tenien l'aspecte de l'agent de serveis socials que ens havia vingut a fer fora de la cambra del terrat. Per sort, les classes que la Carol, la noia dels bongos, ens havia anant fent quan érem a la caravana del Doctor Mans i Mànigues em van servir perquè a l'internat no estigués més endarrerida que els altres.

189

Hi havia molts nens i nenes com jo en aquell centre. Vull dir nens i nenes que també tenien els pares o les mares a la presó, vés a saber per quina pallassada o altra que havien fet. Com la que havia fet la mare. I també n'hi havia que hi eren perquè no tenien ningú més amb qui viure. A la presó, la mare, a les hores lliures, havia tornat a començar a fer una mica de bijuteria, com quan era a la botigueta, i deia que amb les peces que faria encara acabaríem guanyant alguns estalvis per quan sortíssim. Deia, sortíssim, perquè, ni que jo fos en un centre especial per a interns, per ella era com si els policies ens haguessin agafat a les dues, per allò de les bossetes. Ella, a la presó. I jo, a l'internat. Quan ens vèiem, parlàvem d'aquells dies que havíem passat al mas dels avis, abans del foc del bosc. Del pis on vam viure amb la seva amiga dissenyadora. De la botigueta de bijuteria de prop de la plaça dels lledoners que va haver de tancar. De la cambra on vivíem després les dues, abans que ens en fessin fora, amb el terrat que era el nostre mirador de mig barri. I de la gata rossa Duni. Vaig enyorar molt la meva gata Duni perquè els de la policia l'havien portada, junt amb el conill i els coloms de la Gisela, a una guarderia municipal de bèsties orfes, i a l'internat no me la deixaven tenir. Parlàvem del temps que vam passar amb La caravana de la vida.

190

Dels números de malabars que ella hi feia. Dels trucs de màgia del Mans i Mànigues (ara, des que era a la presó, la mare i jo ja no li dèiem Doctor). De la música dels bongos de la Carol. De la Gisela i el seu barret blau fosc de vores ratades. De com ens ho havíem fet per tornar a començar, la mare i jo, ni que, aquella vegada, almenys la mare, no fos lliure com el vent, que deia ella. Vaig començar a entendre el que havia passat. Vaig saber, quan m'ho va explicar la mare, que Mans i Mànigues feia servir l'espectacle de La caravana de la vida com si fos una mena de xurreria ambulant per poder traficar amb les bossetes de... bé... de drogalina. Quan jo encara anava a l'escola del barri, recordo que una vegada havien enxampat un traficant que regalava caramels als nens i nenes a l'hora de la sortida. Mans i Mànigues era com aquell traficant, doncs. Es veu que tenia gent coneguda a tot arreu on anava amb el seu espectacle i feia circular els sobrets de drogalina com els que els agents de la policia havien trobat, amagats a les coixineres de la caravana, quan aquell vespre van entrar per posar-ho tot de panxa enlaire. Mans i Mànigues era un mag amb trucs de mentida. I feia, amb les bossetes de drogalina, la pitjor de les màgies de trucs que es podia fer.

191

La Carol, la noia dels bongos, també l'ajudava a moure's pels llocs on hi havia traficants que buscaven el que distribuïa i venia per fer diners i viure com un senyor mag. La mare, quan va descobrir què era el que realment feien Mans i Mànigues i la Carol amb la caravana, els havia dit que ella no en volia saber res i que els deixaríem plantats. Que el que havien de fer era deixar de posar-se en embolics i pensar en la Gisela i en mi. —Però ja saps, Eòlia, que, després del que va passar amb la botigueta de bijuteria que va tancar i el desnonament de la cambra on vivíem i tota la pesca no teníem on deixar-nos caure mortetes... —em va dir. Per això vam aguantar amb els de la caravana, perquè es pensava que, amb una mica de bona sort, no ens passaria mai res. —I durant les últimes setmanes també els vaig ajudar —em va confessar la mare— i vaig repartir algunes de les bossetes entre els contactes que ells tenien, perquè amb el que vosaltres dues recollíeu amb els barrets, el de la Gisela i el teu, no n'hi havia prou per poder viure'n tots. ¿Ho entens, oi, Eòlia? —Esclar que sí, mare... —vaig dir—. Esclar que sí que ho entenc... —Em sap greu per tu, nena... No me'n vaig poder escapar. La jutgessa que ens va tocar em va acusar de col·laborar amb traficants. Vaig dir que els de la caravana m'havien enganyat, que jo et tenia a tu, que ens havien fet fora de casa, i tot això... Però, ¿ja saps què diuen, ¿oi?, allò de

192

la llei és la llei... —va repetir, recordant aquella agent de serveis socials que ens havia tret de casa—. Però, quan en sortim —va dir després la mare fent-me un petó al front—, començarem una nova vida i veuràs com tornarem a ser lliures com el vent! La mare, ni que fos a la presó, continuava somniant amb els ulls oberts. Com la Gisela que, al cap d'uns mesos d'entrar amb mi al centre especial, l'havien traslladada a un altre internat perquè havia dit als monitors que ella el que volia era ser trapezista. I se la van creure. Potser perquè li van llegir en aquells ulls que tenia tan transparents, una espurna d'artista. Abans de marxar, però, la Gisela em va regalar un dels llibres que s'havia emportat de la caravana del seu pare. Es deia: Il libro dei Sogni o sia l'eco della fortuna. Van passar dies, setmanes, mesos, molts mesos... Alguns anys i tot. Un dia, la mare, quan ja feia molt de temps que havia sortit de la presó, i havia trobat feina de dependenta en una fruiteria i tornàvem a viure rellogades en un piset no gaire lluny de la plaça dels lledoners, em va dir que havia arribat un circ de trapezistes i que s'havia instal·lat al port vell de pescadors. Vaig pensar que potser la Gisela havia pogut fer realitat el seu somni. I que potser un dels números de trapezi del circ, el de salt doble, el faria ella, volant, amb els

193

dos coloms aferrats a les espatlles, i amb el conill blanc a l'altre trapezi, esperant-la. Vaig treure d'un bagul el barret blau fosc amb les vores ratades que encara guardava de quan la Gisela i jo érem ajudants de La caravana de la vida. De quan érem les noies del barret, que havia dit l'agent de policia. I me'n vaig anar al port vell de pescadors. De lluny estant, es veia la carpa amb ratlles blanques i vermelles del circ i els ramells de bombetes. I se sentia la remor d'una música de bongos, com si vingués portada per les ones que petaven al moll. Qui sap si, dalt d'un trapezi, hi volava, fent un salt doble, la Gisela. I si en un altre trapezi l'esperava la seva mare que, per fi, havia decidit fer la volta al món amb ella. —Bravo, bravo, Gisela! Bravo! —vaig cridar, somiant que la Gisela ja havia aconseguit ser una gran trapezista, mentre corria cap a la carpa del circ del moll. Després d'haver viscut un temps juntes, gràcies a Il libro dei Sogni o sia l'eco della fortuna, que la Gisela m'havia regalat, jo també havia après alguns trucs per convertir els meus somnis, els que tenia amb els ulls oberts, en la meva petita fortuna per continuar vivint.

194

L'HOSPITAL DELS CORS

195

El cavall corre a través de l'illa. Renilla. ¿El cavall o l'ombra del cavall? Fes-me viure una altra vegada Kerstin Ekman

196

1 Els estius, em canviava de nom i em deia U Ema. Ja feia sis estius, des que tenia cinc anys, que la mare em portava amb el seu cotxe a l'aeroport per enviar-me, com si fos una paquet exprés, al país on el pare treballava, a l'altra banda de món, que és com aleshores jo anomenava aquell lloc. A l'aeroport, abans de pujar a l'avió, una de les hostesses de vol em posava un dorsal que semblava un pitet de menjar sopes, com si fos una corredora de marató, i m'empaperava amb un feix d'etiquetes adhesives per tot arreu i em convertia en una UM. Els UM és com s'anomenen els petits que han d'agafar un vol per força, perquè tenen el pare lluny o la mare en un altre lloc i els dos tenen feina, que és el que em passava a mi, i per això viatgen sense acompanyant. O, com ho diuen els que treballen a les companyies dels avions, els Unaccompanied Minor. Una UM, vaja. Per això, els estius, em canviava de nom i em deia U Ema.

197

La mare i jo vivíem als afores. Lluny del centre de la ciutat. A la banda de mar. Prop d'on hi havia l'última parada del tramvia que havien inaugurat feia poc. Teníem una torreta amb un petit jardí al voltant que jo no hauria canviat per cap altre lloc del món. Al jardí, amb uns quants parterres amb flors de temporada que la mare i jo renovàvem cada any, només hi teníem dos arbres grans, però semblava que n'hi hagués un de sol perquè les dues capçades es barrejaven l'una amb l'altra de tant com s'acaronaven i ens feien de passadís cobert a l'aire lliure, entre la porta del carrer i la de la casa. Els dos arbres eren com la nostra flor de lis. Un escut de la casa. L'un era un pebrer, amb un fullatge prim de verd finíssim que feia uns fruits vermellosos petits com botons. I l'altre, una mimosa, amb grans ramells de botons d'un groc intens. La mare s'havia fet arreglar la torreta quan encara no havia conegut el pare, jo no hi era, i ella vivia sola. La torreta era, de fet, la caseta dels seus avis, dels pares de la meva àvia. Els besavis, primer, feien de pescadors i, després, quan el besavi va haver de deixar la barca perquè el patró per qui treballava la va vendre, van acabar instal·lant un quiosc de refrescos a la platja on diu que la besàvia hi cuinava arrossos i el besavi hi servia taules,

198

enyorant, es veu, el mar de pescadors que ja no era com ell l'havia conegut de jove. Quan els besavis van morir, van deixar la torreta per a l'única néta que tenien, que era la meva mare. La mare deia que, molt abans que fos dels seus avis, temps enrere, la casa devia haver estat una torreta d'estiueig d'una gent de la ciutat que devia viure molt bé. Havia trobat unes fotografies molt antigues en una calaixera que hi havia a l'antic colomar on els besavis no hi havien fet mai res i els servia d'habitació de les andròmines. En algunes d'aquelles fotografies es veia una família nombrosa, mudada com si anés a una festa, amb vestits amples i barrets com paneres, tots aplegats en fileres, com un equip de futbol, davant d'una botiga de tres grans portalades, amb un rètol de vidre i lletres gravades al damunt on deia en lletra artística: «Teixits i roba de casa». Per això la mare deia que, cent anys enrere, la torreta dels besavis pescadors devia haver estat el lloc d'estiueig d'aquella família vestida de vint-i-un botó i que es devia dedicar al negoci dels teixits. Més endavant, quan la ciutat es va eixamplar, mirant a mar i a muntanya, amb la formació de barris que es van anar omplint de gent, amb l'obertura d'una autovia no gaire lluny de casa i amb l'arribada de la línia del metro, i més tard, el tramvia modern, la nostra torreta s'havia quedat, com un vell record

199

d'aquells temps de les fotografies de l'antic colomar, enmig d'un rusc fet d'habitatges. Amb el pebrer i la mimosa del jardí com a escut. La nostra flor de lis. I la mare i jo n'érem les úniques guardianes. Per això, quan a vegades, els dissabtes, anàvem a comprar plegades i deixàvem les caixes de pes que ens havia de portar el repartidor del supermercat, la caixera sempre deia: «Ah, sí, a la casa de la torreta dels pescadors». A mi sempre m'havia fet gràcia que la gent del barri ens conegués per la feina de mar dels besavis perquè ni la meva àvia, ni la mare ni jo no havíem fet mai de peixateres i, per acabar-ho de fer rodó, no es podia dir pas que un plat d'arròs ens obrís gaire la gana. La pobra besàvia no n'hauria estat gens orgullosa, doncs, de la néta i la besnéta, si hagués sabut que no li havíem sortit gens bones menjadores dels arrossos que cuinava al quiosquet de la platja. Per això, la mare i jo, cabíem les dues, com dos hàmsters d'experiment, en un mirall estret d'un sol cos si mai ens emprovàvem alguna peça de roba a les botigues del centre. Com que quan vivíem a la torreta, jo anava a una escola que hi havia molt a prop d'on la mare treballava, molt sovint, de lluny, ella i jo ens vèiem a l'hora del pati. Era, doncs, com si no ens separéssim mai, ni que estiguéssim una a la feina i l'altra a l'escola.

200

La mare tenia el despatx just al segon pis d'un edifici que hi havia davant de l'escola i que era tot folrat de finestres. A la banda del davant, damunt d'una amplíssima plaça de gespa amb algunes pruneres nanes de jardí, hi havia un rètol plantat que hi deia: Laboratoris Platínium. La mare era biòloga. Les biòlogues com la mare es passen tot el dia, doncs, als laboratoris on treballen. I la mare se'l passava a casa d'aquells tals senyors Platínium on, entre tubets de vidre recargolats, flascons i provetes amb líquids de tots els colors de l'arc de Sant Martí, diu que hi feien experiments per descobrir, per exemple, coses tan superinteressants com aquestes: ¿Què passaria si una parella d'hàmsters visqués junta en una gàbia petita com un ou i s'hagués d'entendre sense barallar-se? Als laboratoris dels Platínium, no ho sé. Però a la classe de primer ho havíem intentat una vegada i el resultat va provocar un daltabaix tan desastrós que va faltar poc perquè, amb el nostre experiment, no acabéssim amb l'existència de l'espècie de l'hàmster a la Terra. Esclar que, aquells de l'escola, eren dos hàmsters que venien de les cases de dos nens de la classe diferents i, les pobres bestioles, potser no hi estaven acostumades a estar plegades i, a més, a haver d'aguantar-nos a tots nosaltres.

201

I la gàbia on els teníem, tot s'ha de dir, era la gàbia petita d'una cadernera que un dia havíem adoptat a la classe i que, un cap de setmana que ningú no se'n va fer càrrec emportant-se-la a casa, va fugir sense que s'arribés a saber mai com podia haver estat que la porta de la gàbia s'hagués quedat oberta o sense el baldó passat. El pare, que era metge del cor, s'estava en aquell altre país, lluny de casa, a l'altra banda de món, a l'Hospital Central, que és un hospital molt gran i que té una placa daurada a la sala de l'entrada principal on diu que un grup de metges com ell hi van descobrir ja fa anys alguna cosa semblant a allò dels hàmsters, però amb persones, grans i petites com nosaltres, i amb els seus cors. Es veu que un bon dia es van preguntar: ¿Què passaria si una parella de persones visqués junta en una gàbia petita com un ou i s'hagués d'entendre sense barallar-se? Quan ho van aclarir, ho van explicar a tothom. Ja se sap, revistes, ràdios, premsa, internet, televisió i documentals dels canals de televisió de tot el món. I per això els van donar un premi dels que donen només als equips mèdics que fan un descobriment d'aquells que diuen que són molt bons per a la humanitat. El pare era, això, metge del cor, cardiòleg, vaja, en diuen.

202

Pel que jo sabia i pel que havia pogut veure alguns dels últims estius que hi anava, els cardiòlegs i les cardiòlogues sempre els veies corrent d'una banda a l'altra, com el pare, cada vegada que els cridaven per la megafonia de l'hospital: «Doctora Green, la demanen a recepció... Doctor Smith, té una urgència a la sala B... Doctor Powell, el necessiten a la sala de juntes... Infermera Casteleiro, vagi a la planta d'urgències... Doctor Tal, doctora Tal Altra...» Me n'havia adonat els dies d'estiu que em tocava estar amb el pare, i em portava a l'hospital i em deixava a la biblioteca infantil, remenant llibres de contes, mentre suposo que ell corria pels passadissos de cada planta, amunt i avall, mirant com funcionaven i feien pum-pum, pum-pum, els cors en observació dels seus malalts. L'hospital del pare a vegades també semblava un aeroport, amb tant anar i venir i cridar noms de cardiòlegs com si fossin destinacions, arribades i sortides de vols d'aquells que sempre van amb retard. Per això, per culpa dels Laboratoris Platínium dels hàmsters, i per culpa de l'Hospital Central dels cors, la mare i el pare, des que jo encara era molt petita, no es podien veure mai. I per això, també, els tres no podíem estar mai junts. La mare deia que el pare, abans, quan jo era més petita, era ell qui venia a veure'ns algun

203

estiu. I que, algun altre estiu, ella i jo anàvem juntes allà. I que jo anava en avió, com aquell qui diu, des que vaig néixer. Però que era tan petita que no me'n recordava. I aleshores no hi havia els hàmsters del Platínium i els cors del Central i tot això que després hi va haver entre nosaltres tres. Jo només me'n recordava del pare des que m'havia convertit en una UM i viatjava sola en avió i l'anava a veure els estius. Però, ja ho dic, em sabia greu que, per culpa de les feines que tenien el pare i la mare, no ens poguéssim veure mai els tres junts. Bé, mai, mai... no. Ens vèiem de tant en tant connectats a la webcam. Primer, el pare i la mare sempre parlaven ells dos sols. De les seves coses. Suposo que dels secrets dels hàmsters del laboratori i dels secrets dels malalts del cor de l'hospital. No ho sé... No ho sé, esclar, perquè no era tafanera de mena i no escoltava mai des de darrere la porta ni espiava mai ningú per l'ull del pany. Bé, mai, mai... sí. Només ho vaig fer una vegada a casa de la mare. I aquell dia vaig veure que la mare feia mala cara. I em sembla que plorava una mica i tot. I una altra vegada, a casa del pare, a l'edifici de pisos, en una avinguda on el trànsit no para mai, una mica lluny de l'hospital on treballava, on vivien també molts metges com ell. Aquella

204

vegada, el pare picava amb força les tecles de l'ordinador i semblava que es volgués menjar el micro de la webcam. Bé, coses dels grans. Però, per la webcam, ja se sap que si plores o si fas una mica de mala cara no es nota. La mare o el pare, tant si jo era a casa de l'un o a casa de l'altre, sempre em deien que ja em cridarien quan em toqués perquè em posés a prop de l'ull de la webcam, davant de l'ordinador. Quan hi podia treure el cap, doncs, després que em diguessin: «Vinga, nena, ja pots venir!», era per saludar amb la mà i enviar un petó al pare, quan jo era a la torreta de la mare, o per saludar amb la mà i enviar un petó a la mare, quan era al pis del pare. Però sempre eren uns holes! i uns muàs! una mica tortugaires, és a dir, com si estiguessin fets a càmera lenta, o com si ens n'haguéssim anat a viure l'un a Mart i l'altre a la Lluna. Perquè, tot tres, per la webcam, vistos a la pantalla, més que un pare, una mare i la seva única filla, com si fóssim una família normal i corrent, semblàvem tres astronautes mal dibuixats i trets d'alguna pel·lícula d'animació de les que passaven pel canal dels més petits, com la sèrie dels Yu Yu Kakusho, que, potser de tan dolenta, només la feien a primera hora, quan els badalls i les lleganyes no et deixaven sortir dels llençols ni veure-hi gens clar.

205

Aquell estiu que havia de ser l'estiu que canviés la meva vida, les hostesses de vol de l'aeroport em van donar un dorsal identificatiu d'UM que m'anava gran i em feia semblar un nadó amb pitet de creixença o una encarregada de la neteja amb armilla fluorescent. I anava amb tantes etiquetes identificatives enganxades per tot arreu que em devien fer semblar un àlbum de cromos, per no dir que era un cromo tota jo. Cada nou estiu i cada nou viatge es passaven més de la ratlla, aquella gent de la companyia dels avions! I al damunt, la mare, que m'havia reservat el bitllet feia més de quinze dies, i que aquell dia no parava d'atabalar-me per la carretera, de casa a l'aeroport. —Nena, porta't bé amb el teu pare, ¿sents? —Sí, mare. —Posa't a la webcam de seguida que el pare t'avisi. —No, mare. Vull dir, sí, mare. —Menja bé i a les hores, i no t'embrutis si vas a passar el dia a l'hospital amb el pare. —Que no, mare. —Ah! i renta't les dents cada dia, ¿em sents? I les orelles, ben fregades per dins, que no semblis una porqueta. Que a vegades van més nets els hàmsters del laboratori que tu. —Esclar, mare... Vigila, que ve un tomb, mare! —Ja el veig. Anem massa justes de temps, avui. Ah!, i fes-te el llit i endreça l'habitació tu

206

soleta, cada matí, ¿ho sents? No vull que el pare es pensi que et tinc malcriada. —Ja me'l faré, mare. —I si vas al parc que hi ha sota a casa del pare, no suïs més del compte. Que ja saps que allà el temps no és com aquí. —Ja ho sé, mare. —¿Que t'has posat el jersei gruixut a la bossa, per si es gira mal oratge? No he pensat a dir-t'ho abans de sortir... —Que sí, mare, que sí. I els guants i la bufanda i la gorra, per si gela. Oh!, és que, a l'estiu, allà, no se sap mai quin temps pot fer —vaig dir, fent anar els dits i bufant-me després les puntes, com si al mig de l'estiu fóssim en ple hivern. —No fem tanta brometa, nena. Un final d'estiu, aquí, es va girar una tempesta que va portar la grip abans d'hora i tots la vam arrossegar un mes sencer. —Amb les vacunes que m'han posat aquest any —vaig dir, i vaig rectificar de seguida—: que m'has fet posar aquest any, no crec que hi hagi cap mal microbi que s'atreveixi ni a ensumar, ni que sigui una mica, cap part del meu cos. A la mare, aquell any, se li havia posat al cap la mania que jo estava molt prima, més prima que mai, que no menjava gaire, que feia mala cara, que estava a l'edat de créixer i que les pujades i baixades sobtades del temps em jugarien una mala passada. Per això aquell any també havia estat l'any de la cessió voluntària del meu cos a la

207

medicina perquè em fessin les proves amb totes les potingues i vacunes mèdiques inventades i per inventar. Que si pastilletes per a això, que si reforçants per a allò, que si punxadetes per aquí, que si punxadetes per allà, que si anàlisis de sang, de seng i de sing, i que si vacunetes antiquè i que si vacunetes antiquà. Semblava un mapa. Tenia els braços com dos embotits. I les dues plàteres del culet estovades com una pizza de formatge de tantes punxades! I la meva fitxa de la seguretat social, al cervell informàtic de l'Institut de la Salut, devia semblar, amb tantes anotacions, la fitxa d'alguna de les moltes nétes de l'únic goril·la albí del món que hi havia hagut durant anys al zoo de la ciutat i que els veterinaris havien tingut en observació. —Aquest matí t'he sentit tossir una mica... ¿què tenies...? —va dir encara la mare, no prou segura del meu cartipàs mèdic, mentre pagava amb la targeta el peatge de l'aparcament de l'aeroport. —Mare, sisplau... M'he equivocat de forat mentre bevia el got de cacau. ¿Una mica, miqueta, micona, de tosseta la pot tenir tothom, oi? I abans d'entrar a l'aparcament, com si el món s'hagués aturat i no se sentís ni un mosquit, em va fer la pregunta de l'any: —Nena, digue'm la veritat... ¿Tu hi vols anar aquests dies, amb el pare, allà, cada estiu?

208

—Esclar que sí que ho vull, mare. I la mare i jo vam callar. Vam aparcar. Vam baixar del cotxe. Vam treure del maleter la meva bossa de viatge. Vam posar l'alarma del cotxe, xiu, pit!, perquè a l'aeroport, no se sap mai, segons la mare. I la mare em va arreglar la samarreta. I em va desembullar un floc de cabells. I es va ajupir i em va repassar els cordons de les esportives. I em va posar bé els pantalonets curts que estrenava aquell dia. I em va fer un parell de petons. I tot això, la mare i jo, en silenci. Un silenci que només va esgarrapar un avió que sortia enlaire al capdavall d'una de les pistes de l'aeroport. I jo, aleshores, vaig abraçar la mare una estona llarga. Per mil coses alhora. Perquè era una altra vegada l'estiu. Perquè me n'anava uns dies amb el pare. Perquè la mare, aquell estiu, m'havia dit una i una altra vegada que ja m'ho explicaria millor un altre dia per què nosaltres, ara, vivíem d'aquella manera. I perquè els adéus sempre són així. Acabes notant pessigolles dins del nas. I t'aguantes i fas el cor fort perquè no vols que la mare o el pare pateixin.

209

I perquè no et vols enyorar. Perquè si t'enyores, acabes plorant. Però això només em passava els primers minuts, quan l'avió s'enlairava. I també la primera nit que era a casa amb el pare. I de tant en tant, quan pensava en la mare i no li volia preguntar mai més per què ella, els estius, no venia amb mi a veure el pare. Potser perquè no volia sentir que em digués una altra vegada: —Aquest any no pot ser de cap manera, filleta. El laboratori, ¿saps? És que tenim unes proves entre mans que no puc deixar penjades. I odiava els Platínium dels laboratoris de la mare i odiava els hàmsters de l'experiment. I odiava els cors de l'hospital del pare. Però només els odiova per dins. I no ho deia. Al taulell d'embarcament de sortides internacionals de l'aeroport, la mare em va facturar, que és com ho deia ella quan estava de broma. I aleshores venia tot allò d'omplir els papers amb les meves dades i les dades d'ella i les dades del pare i d'agafar el pack de la companyia dels avions amb el dorsal i les etiquetes identificatives i tota la pesca. Van anunciar el meu vol. Destinació Tal. Porta Tal Altra. L'hostessa de l'aeroport encarregada dels petits que no viatgen acompanyats em va venir a buscar.

210

La mare i jo vam fer l'última esceneta. Ni ella ni jo no hi podíem fer res i sempre ens passava el mateix a l'últim moment. I vaig canviar l'escalfor de la mà de la mare per la fredor de la mà de l'hostessa de vol, que aquell dia devia tenir guardada a la nevera, perquè em va semblar que hi portava un glaçó enganxat, al palmell. El túnel que anava de la sala d'embarcament fins a la porta de l'avió sempre el feia girant-me almenys tres-centes vegades enrere. Fins que perdia de vista la mare. Però jo sabia que hi era perquè ella sempre em deia que no se n'anava mai de l'aeroport fins que no veia que el meu avió s'envolava i el veia com ell i jo ens fèiem petits i petits i desapareixíem com un ocell de pas, més enllà dels núvols. A l'entrada de l'avió, l'hostessa de la mà de glaçó em va dir «bon viatge, maca», i em va passar, com qui passa un relleu, a una altra hostessa de vol que em va acompanyar fins al meu seient. Tots els vols que vaig fer sola, els estius que anava a veure el pare, els vaig fer al costat de la finestreta. La finestreta dels Unaccompanied Minor. Els núvols i jo. La finestreta dels avions deu ser el lloc de les UM com jo. El millor que té viatjar d'UM en avió és que et tracten com si fossis un reina. Bé, com la filla d'una reina, esclar.

211

Abans que res, la seguretat. Clec. —Així ja no cal que et preocupis, i ja estaràs a punt, per quan ens envolem —em va dir. L'hostessa de vol em va venir a cordar el cinturó abans que des de la cabina haguessin passat aquell vídeo que no es mira ningú perquè sempre hi fan el mateix i que parla de les normes de seguretat i que repeteix en quatre o cinc llengües les instruccions que has de seguir, si és que pots, si l'avió ronca massa a mig vol. Quin mal gust! Més val no pensar-hi. Després, l'hostessa em va portar un parell de còmics per mirar i em va dir si volia res per beure. —¿Una Coca-cola...? —va assegurar gairebé sense preguntar-m'ho i sense que jo hagués tingut temps ni de pensar què era el que de veritat em venia de gust. Vaig fer que sí, amb el cap. —Molt bé, una llauna de Coca-coleta per a la nena... Quan passi amb el carret, te la donaré. Em va fer un somriure de presentadora d'anunci de televisió i, suposo que, per dir alguna cosa, em va preguntar si me n'anava de vacances. Vaig tornar a fer que sí amb el cap. Però ella no es va rendir. —¿A cals avis? Vaig fer que no. —¿No m'ho vols dir? Vaig fer que no, o que sí, no ho sé. La veritat és que jo no tenia ganes de parlar perquè encara em notava aquell nus a la gola i

212

les pessigolles al nas i tenia la mare al cap i em feia por que no m'agafés allò que m'agafava quan em posava a volar i vaig mirar cap a la finestreta i vaig veure a tocar de l'avió un camió de manteniment de les pistes que passava amb el llum vermell encès i molt més enllà un avió que aixecava el vol aleshores mateix. —Si necessites res, em crides, ¿eh? —em va dir l'hostessa, fent el gest d'anar-se'n, perquè es devia adonar que no estava per passar el canet amb ella. —Ah, me n'ooobliiidaaavaaa! —va cridar, en sec, tornant enrere a saltirons i amb un parell de palmellades a les cuixes, mentre que a mi, esglaiada pels seus crits, ja em semblava que no me la trauria mai del damunt—, avui anem amb l'avió pleee, pleee, a vessar. Sigues bona noieta amb qui li toqui seure al teu costat, que ja sap que viatja amb un nena que va sola... —i posant cara d'hostessa de pocs amics va afegir tota descarada—: I ara, quan ens envolem, li dius al gat que et torni la llengua, ¿d'acord, maaaca? I se'n va anar tota tibada cap a la cabina del pilot, prement els poms de seguretat de totes les portes dels portaequipatges, cataclac, catacloc, cataclac, catacloc, i renyant mitja dotzena de passatgers que no havien deixat bé les seves bosses a dalt, que tenien coses per terra i que feien perillar, pel que es veu, la seguretat de tot el trànsit aeri de mig món. Si et toca una hostessa de vol que és un plom et pot esgarriar el viatge!

213

Les companyies aèries haurien de tenir un llibre de reclamacions de les hostesses de vol que s'enganxen als petits que viatgen sols com si fossin mosques i tu fossis mel. Això és el que vaig pensar. I reconec que aleshores no era conscient que era una mica desagraïda i que, durant anys, les hostesses de vol havien estat com unes mainaderes o uns cangurs per mi, i que me n'havia tocat alguna que no m'hauria fet res de tenir-la tot l'any a casa, si la mare hagués pogut pagar la factura. Però amb les companyies d'avions, cada vegada més, com deia la mare, no pots triar. Compres un bitllet. Vas justeta d'hora a l'aeroport. Et disfresses tan bé com saps d'UM plena d'etiquetes identificatives enganxades per tot arreu. Et deixes facturar. Et deixes acompanyar com si fossis una nina de joguina, de la mà d'hostessa en hostessa. Corres el perill que et toqui per sort al teu costat un passatger pesat o una passatgera pesada, d'aquells que només et pregunten coses durant tot el vol. O un d'aquells a qui no els agraden els avions i es passen tot el vol amb els ulls tancats i roncant. O una senyora que et vol explicar tota la seva vida i la de la seva família i la del gos inclòs, mentre dura el vol. O un senyor que només fa veure que llegeix els diaris i en realitat no para de deixar-te de petja perquè

214

li han dit que li toca viatjar amb una UM i que, si et passés res o necessitessis alguna cosa, ell n'és responsable, tant si li agrada com si no. Quines normes més estranyes que tenen les companyies d'avions! ¿Que es pensen que no sabem viatjar sols els més petits? El meu protector del vol d'aquell estiu, protectora, vaja, va arribar esbufegant, com si fes tard, pel passadís de l'avió. —I bona hora, maca! ¿Es veu que t'agrada viatjar sola, eh? Ja m'ha dit l'hostessa que te'n vas de vacances. I que no vols dir a ningú a casa de qui te'n vas. Ben fet, nena. Quina sort que tens! Si jo pogués, faria el mateix que tu, deixaria els de casa una temporadeta, agafaria un avió com aquest i, ziuuu!, me n'aniria de vacances ben lluny, com tu! I es va escarxofar al seient, pataplof! Va respirar fons, fffiiiuuu! Es va cordar el cinturó de seguretat amb dificultat perquè la panxa que traginava no era feta a la mida ni del seient ni de les estrictes normes de circulació aèria, estiquestreeeetaaa! I finalment va exclamar, parlant al sostre de l'avió: —¿Encara no arrenquem? Si anem a aquest pas, arribarem l'any que ve! Ja hauríem d'aterrar! Els avions em treuen el son i la gana i després de cada vol no tinc ganes de fer res durant una setmana sencera! ¿A tu no no et passa, nena? —va afegir girant-se cap a mi. I com una bona passatgera responsable d'una UM que volava sola, la dona, sense esperar la meva resposta, ja no va piular més

215

durant tot el viatge i em va deixar tranquil·la amb els meus pensaments. Mirant per la finestreta, vaig notar que l'avió es començava a bellugar per la pista. De seguida va agafar empenta i es va envolar lentament, deixant el terra com qui s'enfila al revés per un tobogan. Després es va enlairar fins als núvols. Amb el nas enganxat al vidre de la finestreta, vaig veure a baix, durant uns segons, la ciutat, entre quadrícules marrons i verdes. Una ciutat arrodonida i rebregada com un puny. Allà hi havia la mare. Casa nostra. La torreta dels pescadors. L'escola. Els Laboratoris Platínium. Tot dins d'aquell puny. Em vaig veure reflectida al vidre de la finestreta de l'avió. Volar sola em feia venir son. I em sembla que, amb el brunzir de l'avió, em vaig endormiscar una mica.

216

2 Un raig de sol que havia foradat un núvol em va enlluernar. Quan voles, et trobes sola en la immensitat del cotó fluix. I aleshores veus, com si fossin esquitxos de la teva vida, les imatges d'una pel·lícula. El món que has deixat a baix abans que l'avió s'envolés i el món que trobaràs quan l'avió aterri. Com si els dos mons fossin un de sol, modelat al teu gust. Com el pebrer i la mimosa del jardí de la torreta. Una mica abans que jo nasqués, el pare explicava que hi havia hagut una guerra, allà al país on ell era ara. I el pare diu que hi havia anat a ajudar els ferits. Per això es va fer metge voluntari.

217

Aquell dia que li va passar allò amb els obusos de la muntanya, el pare va saltar la tanca de la carretera i es va fer el mort. Jo només sabia què era fer el mort, a l'aigua. Però aquesta és una manera de fer el mort en broma. La del pare, era de debò. A tots els pobles, les cases s'havien quedat sense aigua, sense llum i sense gas. I les finestres, sense vidres, tapades amb alguns plàstics, havien deixat entrar l'hivern fins dins de tot, abans d'hora. Els soldats de les muntanyes, en aquella guerra del pare, diu que disparaven i tocaven els avis que corrien per un tram de carrer per anar a buscar ni que fos una garrafa d'aigua i tornar corrents a casa. Disparaven i tocaven les mares que passaven d'una revolada el pont del riu que travessava la ciutat, per anar a treballar a l'altra banda o veure com estava algun dels seus amics o parents. Disparaven i tocaven els pares que s'atrevien a sortir al carrer per mirar si trobaven alguna botiga oberta per comprar-hi alguna cosa del menjar que ja no es trobava enlloc. Disparaven i tocaven les àvies que estaven collint quatre verdures en horts que abans havien estat jardinets de gespa i flors de temporada. Disparaven i tocaven els petits sense escola que s'inventaven jocs de guerra dels grans, amb morts de mentida, en parcs sense arbres de tota

218

la vida perquè n'havien hagut de fer llenya per escalfar. Els soldats de les muntanyes disparaven amb obusos per matar. Un avi, un pare, una mare, una àvia, un nen o nena només eren com un ninotet al visor dels fusells de llarga distància dels soldats de la muntanya. Jugaven a matar de veritat només perquè els havien dit que hi havia guerra. I a la gent ja no li quedaven forces ni per dir que no volien la guerra. I no tenien prou coratge ni per demanar la pau. Al pare, aquell dia de la carretera, els obusos li van passar gairebé per damunt del cap. L'ombra del fumeig de l'obús el va cobrir un moment. Si el pare no hagués tingut els ulls tancats de tanta por, segurament que hauria vist, allà dalt, l'ull dels llançagranades, observant-lo des de la muntanya. El pare va notar els impactes de la metralla al mur de la tanca que havia saltat i que el protegia. Silenci. Els obusos s'havien aturat. Després és va sentir un espetec potent en algun lloc de la ciutat. O en algun lloc de les runes que quedaven d'aquella ciutat des que havia començat la guerra. El retruny es va repetir durant cinc o deu minuts més.

219

I després, una altra vegada el silenci. El pare no es va moure de terra fins al cap d'una estona. S'havia quedat com si estigués paralitzat. Però no de fred, ni de gana. De por. Els pares, quan hi ha guerra, també tenen por. Amb el salt de la tanca que havia fet, havia perdut el petit equip d'urgències que sempre portava al damunt. Aquella guerra que uns quants com ell havien triat per fer de metges voluntaris no s'acabava mai. I qui hi perdia més era la gent que s'havia quedat amb les cases enrunades i els pobles buits, els que havien vist que els cremaven les masies i les granges i que no tenien on viure i que s'havien de refugiar dels qui disparaven des de les muntanyes, o que s'havien d'amagar dels tancs que, per sorpresa, apareixien com dracs de foc enmig dels camps i es passejaven pels carrers dels pobles mig abandonats per mirar de trobar-hi encara algú que hi visqués i els plantés cara o fugís corrent. Quan aquell obús el va sorprendre a la carretera, el pare diu que venia de fer unes visites d'un poble veí on hi havia grans i petits, que es recuperaven a poc a poc de les seves ferides. Al pare, se li havia rebentat una roda del tot terreny del grup de metges voluntaris. Va sortir del vehicle per mirar de fer el canvi allà mateix i de seguida va veure, com un

220

llampec, com una taca al mig del cel, que l'obús li venia de cara. Primer li va semblar que potser era un miratge i que no era pas un atac dels soldats de la muntanya que metrallaven els pobles. Però de seguida va distingir la cua que deixava l'obús i es va adonar que potser ja havia fet tard per sortir-se'n viu. El pare, sempre que sortia de visita als pobles, portava l'armilla antibales, però en el cas d'atacs amb obusos, aquelles armilles no servien de res. Anava identificat amb el braçal de metge voluntari, però ja sabia que els soldats de les muntanyes feien veure que no els reconeixien i accionaven igualment els llançagranades. Aleshores només va pensar a deixar el tot terreny al mig de la carretera i a córrer cap a la cuneta. A l'altra banda, hi havia uns camps abandonats. I va saltar la tanca que el va salvar de l'obús que el perseguia. Després d'aquell dia, el pare deia que havia tornat a néixer. Quan es va acabar aquella guerra, va ser quan li van dir al pare si volia tornar a treballar a l'Hospital Central, el dels cors. Un altre metge, company voluntari de la guerra com ell, hi tenia metges amics, i li va dir que necessitaven especialistes de tot tipus, cardiòlegs com ell, també.

221

Quan el pare va tornar a casa, a la torreta dels pescadors, després de fer de metge en aquella guerra, al cap d'un temps, vaig néixer jo. La mare aleshores ja treballava de biòloga als Laboratoris Platínium. El pare va esperar que nasqués per veure'm, per tenir-me als braços, i diu que va estar amb la mare i amb mi encara uns dies més. I després se'n va anar a treballar allà, a l'hospital dels cors. I així van començar els nostres viatges en avió de cada estiu. Primer, els de la mare i jo, quan encara era molt petita. Després, jo sola, que és quan em vaig convertir en una UM. I després, el d'aquell estiu que havia de canviar la meva vida. L'estiu que el pare em va dir que es quedaria a viure a la ciutat de l'Hospital Central, potser per sempre, i que no tornaria a viure amb la mare i amb mi, a la torreta dels pescadors, als afores de la ciutat, tocant al mar. Va ser el mateix estiu que vaig saber que el pare i la mare havien decidit ja feia temps viure separats i que no hi tenien res a veure ni els hàmsters dels laboratoris ni els cors de l'hospital. El seu experiment de viure plegats havia estat una mena de daltabaix com el nostre experiment amb els hàmsters de la gàbia de la cadernera a la classe de primer.

222

A casa, també, algú es va deixar la gàbia oberta i sense el baldó posat. I tot va fugir. I a partir d'aleshores no vaig odiar més ni els cors de l'hospital ni els hàmsters dels laboratoris. Aleshores vaig començar a odiar la webcam i les cares mal dibuixades semblants a les de la sèrie de Yu Yu Kakusho que la mare, el pare i jo hi fèiem, connectats, a la pantalla.

223

3 L'avió que aquell estiu em portava a veure el pare va fer un petit blup d'alçada. Una bombolla, que diuen. D'aquelles que, en ple vol, et fan fer un salt al cor i et remouen l'airada per dins fins que l'aire arriba a la panxa i tot torna a lloc. I em vaig desvetllar. L'hostessa de vol va passar a veure si l'única UM que portaven en aquell vol estava bé. Amb un altre somriure d'hostessa d'anunci de televisió, em va deixar la Coca-cola que m'havia promès abans que l'avió s'envolés. I va dir que feia un temps esplèndid per volar, que no hi havia ni rastre de cap tempesta, ni glopades de vent, i que aviat el comandant anunciaria que entraríem a l'espai de l'aeroport per aterrar. Quan als estius volava, jo perdia el compte del temps. Era com si les hores se'm convertissin en esferes de rellotge sense agulles.

224

Allà dalt de l'avió, damunt de la boira de cotó fluix, ¿què era el que em separava entre la torreta de pescadors de la mare al pis de l'edifici dels metges del pare? Un tros de cel. Uns quants núvols. Un decorat de tul. I darrera d'aquest decorat de tul és on em va semblar que veia el meu cavall volant. El reflex que petava al vidre de la finestreta de l'avió era el del pèl brillant de la gropa del cavall amb qui em van aparellar al centre d'equinoteràpia on anava dos dies a la setmana a fer exercicis de recuperació perquè la mare deia que jo necessitava millorar l'equilibri i coordinar els moviments i tot això. Li vaig posar U Ema, al meu cavall, com em deia jo els estius. Perquè em semblava que, com em passava a mi dalt de l'avió, quan UM agafava el trot, no necessitava anar acompanyat. Al centre d'equinoteràpia, doncs, el cavall UM i l'amazona UM ens havíem fusionat en una sola Unaccompanied Minor. El meu era un cavall expert a tractar amb genets i amazones com jo, que de cavalls, al principi, no en sabíem res. La monitora del centre d'equinoteràpia em va dir que el meu era un cavall molt ben domat, molt tranquil i que responia molt bé si se sentia estimat. No em va ser gens difícil, doncs, fer-lo content.

225

Era veritat. UM era un cavall que es feia estimar. Li parlava suaument, com si fos el meu millor amic. Li donava alguna llaminadura, trossos de poma, sobretot, i algun trosset de pastanaga. Però sempre amb la mà ben oberta i amagant el polze, no fos cas que es confongués de llaminadura i se m'emportés el dit, musell endins! Li explicava coses de la mare, del pare, dels hàmsters dels Laboratoris Platínium, dels cors de l'Hospital Central, de l'escola i de l'estiu passat i de l'estiu que vindria. I estic segura que, amb el temps, el cavall UM m'entenia cada vegada més perquè, quan parlàvem, ell tenia les orelles dretes i les ventava endavant, que és el que diu que fan els cavalls intel·ligents quan s'interessen per tot. UM era un cavall que feia goig. Un cavall de muntar de debò. Un cavall senyorívol. Un cavall que es feia mirar. Diuen que tots els cavalls de muntar són cavalls de races mesclades. No ho sé si és així. UM tenia la pell de color castany. I tenia una taca blanca al front. Qui sap si ja la tenia la seva mare euga, la mateixa taca blanca. O qui sap si l'euga va tenir un desig abans de néixer... Jo també amago una piga al braç dret i la mare sempre deia que era un desig que ella havia tingut mentre estava embarassada i m'esperava. Com que UM vivia en una de les quadres de l'estable del centre d'equinoteràpia, quan la

226

mare m'hi portava, el primer que jo feia era raspallar-lo perquè el pèl li brillés encara més i estigués més elegant. Quan acabàvem de muntar, al final de la sessió, el tornava a raspallar i em sembla que a UM li agradava tant, després de l'esforç, que com em passava a mi a l'avió, fins i tot s'endormiscava una mica mentre l'empolainava. Amb un raspall de pèl començava la neteja per darrere les orelles. Li acaronava el coll. Li raspallava el cos i les potes. La cua i la crinera ja eren tota una altra cosa. UM era un presumit i li agradava molt que li fes de perruquera, que li allisés el tupè, que li pentinés la crinera. I que li fes de mainadera i tot perquè ell no estava content fins que, amb una esponja mullada, no li aixecava la cua i li deixava el culet com una patena. Abans de marxar del centre d'equinoteràpia, la monitora i jo portàvem UM a la seva quadra, i li deixàvem penjat un feix de fenc, fresc i olorós, perquè no el trepitgés i perquè s'anés entretenint a rosegar. L'herba ben tallada i deixada assecar té un regust dolç. Ho sé perquè alguna vegada jo també n'he mastegat un bri, com si, en lloc d'una amazona, fos un poltre famolenc. Quan anava a les cavallerisses del centre d'equinoteràpia, com que tenia el cabell llarg, sempre em feia la cua. I així, amb el casc protector, em sentia més còmoda a l'hora de muntar l'UM.

227

Quan fèiem els exercicis amb l'ajuda de la monitora del centre d'equinoteràpia, UM i jo ens enteníem molt bé. Al principi, em costava de muntar. I vaig arribar a pensar que no me'n sortiria. No trobava els estreps! El peu em relliscava! Les regnes se m'escapaven de les mans! I la sella se me n'anava del cul! O el cul se me n'anava de la sella. No ho sé. Amb el temps, es veu que vaig fer llàstima a l'estrep, a les regnes i a la sella i les tres plegades van col·laborar amb mi. En el vol d'avió d'aquell estiu, després del blup d'alçada i de l'airada que m'ho removia tot, havia vist, deia, darrere el decorat de tul, el meu cavall volador. Quan començava a muntar l'UM, la monitora sempre deia que havia de fixar-me en l'aire que portava el cavall. Es veu que l'aire, quan es parla de cavalls, és la manera com camina. Amb UM no em calia fer servir mai el fuet perquè caminés. I això m'agradava perquè m'hauria fet mal al cor si li hagués hagut de donar alguna fuetada. Amb l'esquena ben dreta, fent una mica de força de les cames a la sella i afluixant una mica les regnes endavant, ell ja entenia que ens havíem de posar en marxa. Amb un senyal de les regnes a l'esquerra, giràvem cap a l'esquerra. I amb un altre senyal a la dreta, giràvem cap a la dreta. Quan volia que s'aturés, només calia que

228

estirés una mica les regnes i UM ja sabia que s'havia de quedar quiet com un clau. La primera vegada que UM i jo ens vam atrevir a anar al trot, em va semblar que anava d'UM en un avió de càrrega i sense el cinturó de seguretat posat. Tota jo em vaig sentir sacsejada i em semblava que no tornaria a trobar la sella mentre UM no es tranquil·litzés i frenés en sec. Quan vaig aprendre a seguir el ritme del trot d'UM, quan vaig aprendre a aixecar-me i a asseure'm sobre la sella, com si qui anés al trot fos jo i no ell, la cosa va canviar i ens vam entendre de meravella. A UM se'l notava feliç quan anàvem al trot plegats. I, quan ens atrevíem fins i tot anar al galop, era jo qui devia semblar una amazona de debò i no una nena amb l'equilibri i la coordinació fets tan pols que fins i tot havia d'anar a classes de recuperació perquè la mare tenia aquell capritx. Vaig aprendre tan bé a mantenir l'equilibri damunt la gropa de l'UM, que es veu que també es notava que em mantenia millor a terra. I la mare em va dir que, des que anàvem un parell de dies cada setmana al centre d'equinoteràpia, havia millorat molt i que coordinava millor els meus moviments. Potser sí. No ho sé. Jo només sé que cada vegada m'estimava més el meu cavall. I no sé si, d'estimar un cavall, se'n pot dir coordinar millor els moviments.

229

Li vaig dir un dia al pare per la webcam: —Pare, ja sé anar al galop! —Mira que bé! Aviat podràs fer curses de l'ou i la cullera! Al pare, allò que la mare em fes anar a classes de recuperació al centre d'equinoteràpia, no li havia caigut gaire bé, es veu. Ell sempre deia, com a bon cardiòleg, que si el cor funcionava, la resta eren manies. I un dia em va dir que per millorar l'equilibri seria millor que em comprés un cavallet de cartró. Però el pare era un bromista. Perquè allò que havia dit de fer curses de l'ou i la cullera amb l'UM només podia ser una broma. ¿On havíem d'anar l'UM i jo, ell amb la sella buida i jo, a peu, al costat seu, amb un ou dins d'una cullera de menjar galets, amb la cullera en una mà i amb les regnes a l'altra, guiant el cavall i tots dos corrent una mica, fins que, més que una cursa, semblés una demostració de fi de curs de l'ou com balla, i l'ou, cansat de ballar, acabés esclafant-se a terra? Una altra vegada, també per la webcam, quan li vaig parlar del cavall, li vaig dir que havia après a fer la volta al món. —¿La volta al món? —va respondre—. ¿Amb vuitanta cavalls? La volta al món era un joc damunt de la sella que la monitora m'havia fet repetir almenys tres vegades, sense parar fins que no em va sortir bé.

230

Amb els peus fora dels estreps, es tracta de passar la cama esquerra per la part del darrere de la sella, i després fer el mateix amb la dreta. Lentament. Perquè el cavall no s'espanti gaire. Et quedes primer mirant a la cua del cavall, com aquells equilibristes que es veuen encara a les pistes del circ. I després tornes a passar la cama esquerre per damunt del pont de la sella i et quedes mirant endavant una altra vegada. Però a mi m'agradava més provar l'equilibri fent l'avió amb els braços estirats, amb els peus als estreps i aconseguint que tant l'amazona com el cavall estiguessin els dos ben quiets. Un altre dia, al pare, en una de les converses de la webcam, li va sortir el cuquet de metge. Perquè ni que fos cardiòleg, no volia pas dir que no tingués una retirada de veterinari. —¿Ja han vacunat el teu cavall de la grip equina i del tètanus, al centre d'equinoteràpia on vas, nena? I com que jo no ho sabia, li vaig respondre que segurament que sí, perquè UM no feia cara de tenir cap passa ni semblava que estigués fluix de cames o deprimit per alguna cosa. Se'l veia animat, amb els ulls brillants i el pèl lluent. Perquè quan un cavall està malalt, el primer que li notes és que té els ulls tristos. El comandant de l'avió em va trencar el somni que havia tingut desperta al decorat de tul dels núvols de fora quan es va dirigir a tothom per la megafonia:

231

—Senyores i senyors passatgers —els UM, per descomptat, no comptem—, d'aquí a uns minuts arribarem a l'aeroport de destinació. La temperatura a fora és de tants graus i fa sol. Espero que hagin tingut un viatge ben agradable i en nom de la companyia i la tripulació els convidem a tornar a volar a bord dels avions de la nostra companyia. Els demanem que es cordin, sisplau, els cinturons de seguretat mentre durin les operacions d'aterratge. I els desitgem una feliç estada. —Per fi, ja hem arribat! —va dir la senyora veïna del meu seient que li havia tocat fer de protectora del meu vol i que s'havia passat tot el trajecte pesant figues—. Ei, nena, ¿estàs bé? —Molt bé, gràcies —vaig mig remugar, perquè no diguessin que era una malcarada, una creguda, una tibada, i que no obria la boca quan estava a uns quants milers de metres d'altitud.

232

4 L'hostessa de vol amb el somriure d'anunci de televisió em va venir a buscar. —No et deixis res, nena —va dir baixant-me la bossa de viatge que s'havia quedat enfonsada al calaixó del portaequipatges—. Després, els objectes perduts només són un maldecap per a nosaltres. I se'm va endur, una altra vegada, fins a la porta de la cabina de l'avió. El comandant i el seu ajudant, que eren al passadís de sortida, com que devien saber que portaven una UM, em van dir si durant el vol havien fet bellugar molt l'avió i si m'havia marejat. —No em marejo mai —vaig dir, fent-me la valenta—. Fa anys que vaig d'UM en avió —vaig presumir—. I a més —vaig afegir— estic

233

acostumada a muntar a cavall. Un cavall és com un avió. Es van mirar per dir que sí. El que devia ser el pilot en cap va dir que tenia tota la raó del món, que la diferència entre un cavall i un avió era que l'avió només tenia ales, i un cavall, no. Però ells no sabien res del meu cavall volador del decorat de tul als núvols. Al túnel de desembarcament, entre la porta de l'avió i la sala d'arribada, hi havia una altra hostessa de l'aeroport que es va fer càrrec de l'única Unaccompanied Minor del dia. Si tot anava com havia d'anar, el pare m'havia d'estar esperant al taulell de la companyia aèria on es lliuren els petits que no viatgen acompanyats. I encara podem estar contents que no ens facin sortir per una cinta transportadora, com si fóssim un dels equipatges facturats, esperant que algú ens reculli. D'un estiu a l'altre es feia tan llarg! I la webcam ens feia veure tan malament i tan mal dibuixats a la pantalla! Si hagués passat pel seu costat sense dir res i l'hostessa de l'aeroport que m'acompanyava m'hagués portat a una sala d'espera sense saber que el pare m'estava esperant, em sembla que ell, aquell estiu, no m'hauria conegut. Li vaig estalviar de fer una planxa. Una planxa de pare. Vaig prémer una mica la mà de l'hostessa que m'acompanyava. I vaig córrer a llençar-me al coll del pare.

234

Ens vam estar una bona estona així, abraçats. Jo, penjada, i engrapant-lo amb els braços i les cames, perquè no se m'escapés. I mentrestant, li devia fer, almenys, mitja dotzena de petons a cada galta. Quan vam acabar de fer, doncs, una esceneta semblant a la que havíem fet unes hores abans a l'altre aeroport amb la mare, l'hostessa de vol, sense perdre tampoc el somriure, va demanar al pare unes altres dades, va tornar a omplir més papers, es va assegurar que el pare era la persona que la mare havia dit que m'havia de recollir i li va fer signar la recepció de la UM facturada. —Moltes gràcies, senyor —dirigint-se al pare—. Que tinguis unes bones vacances, maca —em va dir després. El pare em va mirar de cap a peus. Vaig pensar que la mare tenia raó. Potser sí que jo anava una mica feta un penjoll. Però quan baixes d'un avió no en pots esperar gaire cosa més. Vaig repassar mentalment tota la roba que portava i que la mare m'havia revisat abans de deixar-me d'UM a l'aeroport: la samarreta, els pantalonets, les esportives... —Com has crescut aquest any! —va exclamar el pare. —I tu també! —em va sortir. I vam riure. Però era veritat. El pare també havia crescut. Estava una mica més alt i més prim. I em va

235

semblar que havia començat a perdre una mica de cabell. Però no gaire. Només una mica. Com cada estiu, em vaig instal·lar al pis del pare. Era un pis alt d'un edifici que havia estat refet de nou després dels bombardejos amb obusos d'aquella guerra. Encara hi vivien molts metges, com ell. Des de la finestra de la meva habitació vaig veure que a l'avinguda, aquell any, hi havien plantat uns arbres nous que, abans d'entrar a l'estiu, ja havien brotat i ara feien una estesa de flors liles, damunt d'una catifa de fulles verdes tendríssimes. Allà dalt, a les muntanyes, es veia un vol primíssim de núvols. El blau del cel i el verd del bosc, al país on treballava el pare, es mesclaven i feien un tel groc, però no tan viu com el groc de la mimosa de la torreta dels pescadors de la mare. Ara ja no hi havia soldats espiant amb els llançagranades. I hi havia crescut una antena que, quan es feia fosc, ensenyava un pilot vermell que feia pampallugues i que era segurament l'antena de telecomunicacions que aconseguia que el pare i nosaltres ens poguéssim veure tot l'any per la webcam, parlar pels mòbils i tot això. A la ciutat de l'hospital dels cors on treballava el pare, la primavera hi arribava més tard que a la ciutat dels laboratoris dels hàmsters de la mare.

236

I els arbres hi brotaven una mica més tard també perquè l'hivern era més llarg. I la neu els enfortia amb la seva capa de gel tou. Per això, cada estiu que passava amb el pare semblava que el temps s'aturava. O que tornava enrere. I que jo vivia dues vegades la meva primavera. El pare, els estius anteriors, vivia sol al seu pis. Però, aquell estiu, des de feia uns mesos, compartia el pis amb un metge més jove que ell, que havia arribat nou a l'hospital. El pare em va dir que ell i l'altre metge eren molt bons amics. Que estava segur que, quan el coneixeria, em cauria molt bé. Que s'havien conegut en un congrés de metges cardiòlegs i finalment ell li havia aconseguit reservar una plaça a l'Hospital Central perquè, en una ciutat on hi ha hagut una guerra, fan falta molts metges per tornar a fer funcionar tot el que la guerra ha aturat. Ah!, i va afegir que els pares del seu amic vivien en una granja, en un país que feia frontera amb el de l'hospital dels cors, i que hi tenien cavalls. Que de segur que m'hi entendria. Abans que la mare em facturés com a UM en avió a casa del pare, de tot això de l'amic metge que vivia al pis del pare, ella i jo no en sabíem res. O jo em pensava que la mare no en sabia tampoc res. Vaig pensar que, al pare, se li devia haver oblidat de parlar-ne amb la mare. O potser és

237

que ens volia donar una sorpresa, a la mare i a mi. Aquell estiu vaig conèixer, doncs, el metge amic del pare que vivia amb ell. Però no vam tenir temps de parlar dels cavalls de la granja dels seus pares perquè a l'hospital feia uns horaris molt diferents dels del pare i el veia molt poc per casa. Amb el pare, vaig anar algun dia a l'Hospital Central. Em vaig estar a la biblioteca i vaig remirar tots els contes que hi havia. Dic remirar perquè no en vaig poder llegir gaires. Amb prou feines parlava una mica la llengua del país on treballava el pare. També hi vaig conèixer alguns dels nens i nenes que havien patit alguna malaltia o havien estat ferits durant la guerra i que encara s'estaven refent. Una tarda que el pare tenia festa a l'hospital em va dir que em portaria a veure un jardí molt especial que la ciutat havia obert després de la guerra. El pare deia que era un testimoni. Un jardí testimoni. Aquella tarda d'estiu vaig sentir que una tristor molt forta m'estrenyia per dins. El de la ciutat de l'hospital dels cors era un jardí tres vegades més gran que el dels laboratoris de la mare. També estava cobert de gespa. Tot el que t'allargava la vista era una catifa verda.

238

Però en lloc de parterres amb pruneres nanes de jardí només hi havia una estesa de làpides fetes amb fusta. Cada làpida, un nom gravat. Cada nom, amb els anys dels morts entre parèntesi. Setanta-tres, trenta-nou, vint-i-dos, dotze, set, cinquanta-cinc, setze, quaranta-sis, trentavuit, catorze, nou, disset... Avis, mares, pares, àvies, homes, dones, nens, nenes com jo... ¿Era allò el que quedava d'una guerra? ¿Noms, anys, làpides i un jardí de gespa per testimoni? El pare i jo vam tornar en silenci a casa. —¿Ho veus, nena, per què vaig venir a fer de metge voluntari quan aquí hi va haver guerra? —em va dir. I vaig pensar en aquell dia que, a la carretera, ell es va fer el mort per no caure tocat per l'obús de la muntanya que el va enxampar amb la roda del tot terreny rebentada. Al vespre, uns quants dels metges del bloc d'habitatges on vivia el pare feien una festa de fi de temporada al pati interior de l'edifici. El pare em va dir que hi estàvem convidats i que em posés la millor samarreta que tingués, els pantalonets nous i que prengués un jersei prim, per si refrescava, perquè aquí no era com allà. En qüestió de previsió del temps, el pare i la mare no eren gaire diferents.

239

Els metges del pare havien parat unes taules. Havien penjat uns fanalets. I hi havia entrepans i begudes per als grans i uns altres entrepans i unes altres begudes per als petits. Va ser una nit llarga que el pare em va deixar passar per alt sense que anés a dormir d'hora. —Si la mare sap que has anat tan tard a dormir, no et deixarà venir cap més estiu —va dir fent-me l'ullet. L'endemà mateix ens vam connectar a la webcam i vam parlar amb la mare. Ells dos, com sempre, primer. Després, jo. I va ser aquell mateix estiu que em va començar a semblar que el pare no estava de gaire bon humor després de cada conversa que tenia amb la mare. I també va ser aquell mateix estiu quan jo li vaig fer la pregunta de l'any, que era com la que a mi m'havia fet la mare a l'aeroport. —Pare... ¿per què no podem passar mai un estiu els tres plegats? ¿Per què la mare sempre diu que ja m'ho explicarà tot millor una altra vegada? El pare no em va respondre de seguida. Se'm va quedar mirant. Se li van enlluernar els ulls. Em va acaronar. I amb la seva mà ampla de metge del cor em va agafar la meva i em va dir, molt a poc a poc, sense que gairebé el sentís: —T'has fet gran en sec. Aquest any, a l'aeroport, una mica més i no t'arribo a conèixer.

240

Hi ha coses que ni que s'expliquin tan bé com puguis, potser costen d'entendre. Però, ¿oi que tu ja ho saps per què no pot ser que estiguem junts tots tres? Aquell estiu vaig saber allò. Que el pare es quedaria a viure per sempre a la ciutat de l'hospital dels cors. I que la mare m'havia d'explicar allò altre. Que ella també es quedaria a viure per sempre a la ciutat dels laboratoris dels hàmsters. I que jo ja era com si fos una mica de cada lloc. Una mica del pare i una mica de la mare. I em vaig tornar a sentir aquella tristor que m'estrenyia per dins. I només vaig tenir prou forces per dir: —¿Així, sóc de debò i per sempre una UM, una Unaccompanied Minor...? El dia que el pare m'havia de portar a l'aeroport per tornar a volar sola fins a casa de la mare, l'estiu, a la ciutat de l'hospital dels cors, ja s'havia tornat una tardor tèbia que havia fet caure les primeres fulles dels nous arbres replantats després de la guerra a l'avinguda de l'edifici d'habitatges del pare. L'amic metge que vivia amb el pare em va regalar una figureta de fusta. Diu que l'havia esculpida quan era petit, un estiu, a la granja dels seus pares, un dia que s'enyorava perquè havia perdut un dels cavalls de l'estable que s'estimava més.

241

La figureta de fusta treballada era un cavall petit. Amb la gropa feta a talls de ganiveta. El cap. Les cames. La crinera. I tenia ales. —¿Un cavall volador...? —li vaig dir. —Les ales no sempre serveixen per volar. A vegades només serveixen per canviar el que ens pensem que sabem de les coses. Em vaig quedar mirant el petit cavall volador de fusta. I l'amic del pare. I els seus ulls em parlaven com si em repetissin una i una altra vegada allò que m'havia dit: —Les ales... no sempre serveixen per volar. A vegades... només serveixen per canviar el que ens pensem que sabem de les coses... Les ales... No sempre... Serveixen... Per volar... A vegades... Només serveixen... Per canviar... El que ens pensem... Que sabem... De les coses... Les ales... El pare va dir que era un regal que havia de guardar com un tresor perquè era un record que el seu amic em traspassava i que des d'ara era meu. Vaig guardar el petit cavall volador de fusta a la bossa. Aleshores em vaig recordar que em deixava un retrat de la mare que havia tingut tot l'estiu damunt la tauleta de l'habitació. Vaig entrar corrents per agafar-lo. El pare era a la cuina, parlant amb el seu amic metge. I vaig sentir que l'amic del pare li deia: —¿I ara, la teva filla ja ho sap tot, doncs?

242

—No, tot, no... encara no —va respondre el pare. —¿Tu tampoc no saps que les ales no sempre serveixen per volar sinó per canviar el que ens pensem que sabem de les coses? —li va dir l'amic. —Un altre estiu... L'estiu que ve... Sí, això, l'estiu que ve li diré que... que tu i jo vivim plegats perquè ens estimem, que t'estimo, que m'estimes... —va dir el pare. —Potser ja ho sap... —va dir l'amic del cavallet esculpit de fusta. I vaig veure, per l'ombra de darrere la porta de vidre de la cuina, que el pare i el seu amic metge es feien un petó. Com aquells que a vegades es fan els pares, mig d'amagat dels seus fills, perquè els fa un no sé què que els vegin que s'estimen. ¿El pare i el seu amic, doncs...? ¿I la mare...? ¿La mare ho sabia que el pare i el seu amic havien decidit fer junts una nova vida...? ¿I jo...? ¿Ho havia de saber jo, que el pare i el seu amic i la mare eren, des d'aquell estiu, la meva nova família...? «L'estiu vinent», havia dit el pare. Ho havia dit sense cridar gaire perquè jo no el sentís, com una ombra darrere el vidre de la cuina. L'estiu vinent, doncs. Quan UM s'hagués fet més gran. Quan UM li pogués dir a la mare que no calia que fes més experiments amb els hàmsters

243

als laboratoris. Que les persones no són com els hàmsters. Que les persones s'estimen i prou. I quan poguessin parlar del pare i del seu amic del cavallet volador i de tot això d'enamorar-se que fan els grans. Per això aquell va ser l'estiu que va canviar la meva vida. Però el pare i la mare encara no ho sabien. El pare va dir, traient el cap per la porta de la cuina: —¿On ets, nena? ¿Estem a punt...? —Sí, pare, a punt... —vaig respondre des de l'habitació. Estava contenta de saber que no deixava tot sol el pare a la ciutat de l'hospital dels cors. Però estava una mica trista de saber que la mare, ara, només em tenia a mi, a la torreta dels pescadors. —Doncs, apa, som-hi! —va tornar a dir el pare—. Tenim mitja horeta ben bona d'aquí a l'aeroport! Agafo les claus del cotxe i sortim volant, que no perdéssim l'avió... I vaig sortir de l'habitació amb la bossa de viatge, encara mig oberta, i el marc amb la foto de la mare a la mà. Me la vaig mirar un moment. —¿I tu, mare...? —vaig preguntar a cau d'orella al marc de la foto— ¿Tu també hi estàs, com jo, a punt...? El vaig guardar a dins de la bossa, molt a prop del cavallet volador de fusta treballada que m'havia regalat l'amic del pare.

244

Tenia tot un any per aprendre a estimar-lo, també a ell. De cap a cap d'estiu. ¿Se'm faria llarg? Tenia un any per pensar què li diria al pare quan m'expliqués que ell i el seu amic s'havien enamorat i que per això vivien junts a casa i tota la pesca. T'estimo, pare. Us estimo als tres, a tu, i al teu amic, i a la mare. Sí, segurament que li diria això. Vaig respirar fons. Com si m'enfilés a la gropa del cavall del centre d'equinoteràpia. Com si fermés bé els estreps. Com si agafés les regnes. Com si cavalqués al trot. No, al trot, no. Al galop. Amb el vent de cara. Sense perdre l'equilibri. Em sentia diferent. Vaig agafar la bossa de viatge i vaig tancar el llum de l'habitació. Des de la porta estant, i com si no pogués amb el pes de la bossa de viatge, vaig dir, cridant, perquè em sentissin bé ells dos: —UM, a punt per volar!

245

EL XUCLADOR DE GRAFITS

246

Voldria que odiessis els herois, que odiessis la vida tancada en el moment, i que en canvi fessis projectes, molts, que volessis alt. Carta a un adolescent Vittorino Andreoli

247

1 Quan l'Anaïs encara era petita, sempre que les fulles dels arbres del barri del Turó de les Barraques on vivia començaven a caure, el seu pare li deia que ja tenien la tardor al damunt. El pare de l'Anaïs treballava de ferroveller en un camp ras que hi havia no gaire lluny de casa seva. I sempre li deia que aquell camp ras era tot un Senyor Magatzem. Però l'Anaïs no acabava d'entendre que es pogués treballar en tot un Senyor Magatzem que no tenia ni teulada. El pare de l'Anaïs li deia que el cel blau fosc li feia de teulada. I que els núvols li feien l'ombra. I que el sol del dia, a l'hivern, li feia d'estufa. I que la lluna de la nit, a l'estiu, li feia de guardià de la fresca. Però el fet és que, quan plovia, el pare de l'Anaïs havia de córrer a posar-se sota cobert, en

248

una caseta de fusta amb teules cuites i mitja dotzena de pedrots al damunt, per protegir-les del vent. Allà, el pare de l'Anaïs és on guardava les eines per desballestar el material que els camions i les furgonetes dels revenedors li portaven cada dia. A l'entrada del magatzem a l'aire lliure on treballava el pare de l'Anaïs hi havia un cartell de fusta amb unes lletres pintades de colors molt grosses. Hi deia això: DEIXALLERIA FERRO VELL I OBJECTES USATS TOT A PREUS D'OCASIÓ ENTREU I PREGUNTEU TELÈFON 789123456 E-‐MAIL: deixalleria@ferrovell.com El camp ras estava envoltat per una tanca de filferro empuat. Des de fora estant, s'hi veien tot de munts de peces abonyegades de motos i de cotxes vells, de màquines de rentar espatllades, de frigorífics rovellats, de televisors sense pantalla, d'ordinadors fets malbé i de tota mena de ferralla i de carrosseries esclafades i apilades l'una damunt de l'altra. Al mig del camp ras hi havia, com si fos un monument, un autobús rovellat, amb les rodes sense pneumàtics que semblaven ossos, amb les finestres esventrades que semblaven coves de

249

por i amb els seients sense tapissar que semblaven esquelets. Prop del Senyor Magatzem, al camp ras on treballava el pare de l'Anaïs, hi havia un parc feréstec i un bosquet dalt d'un turó, una mica més amunt de la deixalleria. Des d'allà es veia tota la ciutat fins a la ratlla de mar i, més a prop, en un altre turonet encara més alt, hi havia la torre de comunicacions més gran que l'Anaïs havia vist mai. Des de lluny estant es veia, dins de la torre, un ascensor de vidre que pujava i baixava sempre ple de gent que hi treballaven. Quan les fulles dels arbres del barri del Turó de les Barraques començaven a caure, doncs, i el pare de l'Anaïs deia que ja tenien la tardor al damunt, els dos pujaven a veure els estols de les aus que passaven a desenes cada dia per damunt del parc feréstec i el bosquet del turó. El pare li deia a l'Anaïs que tots eren ocells viatgers. Li deia, mirant avall, que el sud els esperava. Li deia, mirant amunt, que venien del nord. Li deia, mirant al capdamunt de la torre de comunicacions, que els ocells viatgers fugien del fred que deixaven enrere. Li deia, mirant a la ratlla de mar, que tenien l'escalfor de cara i que l'anaven a buscar. I li deia també que el passeig que els ocells feien en volada damunt del turonet, cada tardor,

250

era una salutació de vells amics que l'ocellam feia només per a ells dos. Per això, l'Anaïs i el seu pare també els saludaven, amb els ulls entelats i els dits balbs perquè, al barri del Turó de les Barraques on aleshores vivia l'Anaïs, quan la tardor els queia al damunt, també volia dir que començava a fer fred de debò.

251

2 Quan l'Anaïs ja s'havia fet una mica més gran i tenia uns vuit o nou anys, anaven amb la seva mare i els seus dos germans petits, que eren bessons, allà baix a la ciutat. La mare li deia a l'Anaïs que ja tenia edat per treballar. I li explicava el que havia de fer i li ensenyava com ho havia de fer. L'ofici de la mare de l'Anaïs era una mica estrany. Però l'Anaïs s'hi divertia molt, s'ho passava bé, i li semblava que, més que treballar, el que feien, amb la mare i els dos germans petits, era jugar. Quan tots sabien quina era la feina que havien de fer, la mare de l'Anaïs, els seus dos germans petits i ella entraven en una agència bancària que no fos gaire gran i on no hi hagués gaire gent.

252

Havia de ser una d'aquelles agències que tenen les taules dels empleats sense cap taulell que els separi dels clients. Quan eren dins, la mare es treia un bitllet dels més grossos de la butxaca i demanava canvi en bitllets petits a l'empleat del banc. Aleshores, els germans petits de l'Anaïs i ella començaven a fer veure que jugaven i s'empaitaven entre les taules. La mare els deia que s'estiguessin quiets, que no amoïnessin, que es portessin bé. Però ells sabien, pel que havien après, que no li havien de fer cas del que digués i que havien de continuar fent soroll. Per això, l'Anaïs i els seus dos germans s'acostaven fins darrere de la taula de l'empleat de l'oficina del banc que buscava els bitllets petits per donar el canvi a la seva mare i que tenia els feixos en un calaix mig obert. Els dos germans petits de l'Anaïs es posaven a fer encara més xivarri i s'empaitaven com llebrers entre les taules de l'oficina. Els dos o tres empleats que hi havia a l'agència bancària es distreien amb aquelles criatures esvalotadores i, aleshores, els dos germans petits de l'Anaïs es tiraven per terra i feien veure que es barallaven com si fossin dos cadells de lleó. I enmig del desori, aprofitant l'oportunitat, l'Anaïs estirava tots els diners que podia del calaix de la caixa. La mare li deia sempre que havia de ser un bon feix dels més grossos.

253

I, d'una revolada, l'Anaïs se'ls amagava a la ronyonera que portava sota el jersei. A vegades, quan ja eren fora de l'agència bancària, la mare de l'Anaïs li deia, tota excitada, que aquell dia sí que n'havia estirat una bona pessigada. «Almenys cinc o sis mil», li deia. L'Anaïs no sabia aleshores què eren cinc o sis mil. Però la mare deia que eren molts diners. I la mare també li deia que estava molt contenta. I que havia après a treballar molt de pressa. I que si seguien així, tant ella, com el pare, com els seus dos germans i l'avi de l'Anaïs, que vivia amb ells al barri del Turó de les Barraques, podrien menjar calent durant un quant de temps i potser fins i tot encara els en sobraria i es farien ricots molt aviat.

254

3 L'avi de l'Anaïs, abans que anés a viure amb tots ells al barri del Turó de les Barraques, s'estava tot sol en el recambró d'un sobreàtic atrotinat d'una casa molt antiga que hi havia al Raval dels Artistes, un barri del cor vell de la ciutat. Al veïnat d'aquell barri, tothom conexia l'avi de l'Anaïs amb el nom del vell Enllustrador. Li havien posat aquest renom perquè era el del seu ofici de tota la vida i també perquè era curt de pronunciar i senzill de recordar: el vell Enllustrador. El cas és que l'avi de l'Anaïs, durant molts anys, s'havia passat el dia al carrer, a l'ombra d'un porxo, agenollat davant d'una trona, enllustrant les sabates de la gent que les tenia brutes de pols i menjades de tant caminar. Però ja feia molt de temps, molt, que l'avi de l'Anaïs no enllustrava les sabates de ningú.

255

Resulta que l'avi deia que la moda de la gent de portar botes esportives li havia arruïnat el negoci que ell tenia muntat amb els pots de betum, els raspalls i la camussa. I l'ofici d'Enllustrador de l'avi de l'Anaïs havia passat a ser un ofici d'aquells que es perden en el temps i ningú no en sap mai més res. L'Anaïs pensava, de tant en tant, en el vell ofici del seu avi. És ben cert que un parell d'esportives es netegen a la rentadora amb una mica de detergent, si ets a la barraca. Que es netegen al corrent de l'aigua del rierol, si vas al bosquet del turó. Que es netegen en una bassa de culleretes, si pots entrar en una masia abandonada. O fins i tot que es poden netejar al raig d'aigua d'una font de la ciutat, si no et veu un guàrdia. I ni que les esportives no brillin mai com una bona pell de sabata o com el xarol acabats d'enllustrar, ben poca gent se'n recorda ja de la brutícia del betum, ni de raspallar les sabates cada dia, ni de fregar-les amb una bona camussa perquè llueixin com si fossin noves. Per això, d'un temps ençà, l'avi de l'Anaïs, aprofitant un carret vell que abans feia servir per arrossegar el tamboret i els seus estris d'enllustrador, es va fabricar un manubri. Però, resulta que l'avi de l'Anaïs, s'enyorava del seu ofici d'enllustrador, i s'avorria com una ostra de tant tocar tot el dia la mateixa

256

partitura, amb aquell piano de maneta, en una cantonada del centre comercial de la ciutat, sense poder entaular conversa amb ningú. El barri del Raval dels Artistes, des que l'avi de l'Anaïs havia perdut l'ofici, també havia canviat molt de cara, de la mateixa manera que ell havia hagut de canviar de feina. Tots aquells carrerons que temps enrere havien estat atapeïts de cases i cases de més de cent anys a punt d’enfonsar-se s'havien convertit, en quatre dies, en un immens museu d'art modern, un edifici blanc envoltat de vidres pels quatre costats, amb una xemeneia circular gran com un vaixell, com si fos un minaret que feia de campanar del barri. A l'avi de l'Anaïs, l’edifici del museu blanc de la xemeneia li feia l’efecte que tenia forma de bota, enmig de les cases antigues de color de fang que omplien el trencaclosques del barri antic. De l’edifici del museu d’art modern, l'avi de l'Anaïs en deia el Museu de la Vamba. Per aquella xemeneia i per la forma de bota que tenia. I més d’una nit, quan al centre comercial la panereta del manubri de l'avi de l'Anaïs no s’havia omplert de gaires monedes, el vell Enllustrador somiava que era un jove netejavidres de gratacel, enfilat en una d’aquelles grans cistelles penjants, enllustrant amb betum blanc la bota més gran del món. I l'avi de l'Anaïs se sentia, en somnis, un enllustrador feliç.

257

Un d'aquells vespres, mentre els fanals de la nit s'encenien tots sols amb nuvolets d'alè, fent unes quantes pampallugues, el vell Enllustrador, que venia de fer el seu concert del centre de la ciutat, va entrar a la plaça del Museu de la Vamba, a poc a poc, amb posat de cansat, arrossegant el carretó del seu manubri. L'avi de l'Anaïs va passar, com cada dia, per davant dels contenidors de cartró i de vidre que hi havia a l'entrada de la plaça. Però, al revés del que feia d’esma cada vespre, aquell dia no s'hi va aturar per entaforar el cap al dipòsit i remenar per dins per veure si hi trobava res de bo que pogués aprofitar per emportar-se cap al recambró de dalt a casa seva o per millorar alguna de les peces del seu carretó. Com cada vespre, doncs, va aparcar el carretó del manubri en un costat de la plaça, sota el mur de ciment que separava els vells habitatges del nou edifici del museu de vidre. Va tancar amb pany i clau la capsa del manubri, va fermar el vehicle amb un cadenat a una de les barres d'aparcament de bicicletes i es va emportar una petita bossa cap al seu recambró del sobreàtic. El vell edifici on vivia aleshores l'avi de l'Anaïs era en un dels pocs carrerons que quedaven donant a la plaça del museu. Però la blancor esclatant de l'edifici del Museu de la Vamba no hi arribava a entrar mai. El recambró on l'avi de l'Anaïs vivia estava molt desendreçat. Una caixa de begudes de cap

258

per avall feia de tauleta. Una bombeta penjant del sostre era l'únic llum que hi havia. Una pica plena de plats i pots bruts semblava el camp obert de la deixalleria del pare. I una màrfega amb el llit sense fer, en un racó, indicava que l'avi de l'Anaïs no necessitava matalàs per dormir tou. A baix a la plaça, hi havia un mur que els joves sense feina del Raval dels Artistes anomenaven el Mur de les Lamentacions. Per damunt mateix on l'avi de l'Anaïs havia aparcat el carretó del manubri, uns grafiters hi havien decorat un pany de paret amb un mural gegant ple de colors. S’hi veia un Espiadimonis gegant. Tenia les ales vermelles. I caçava una serp que lliscava en espiral cap a un estel cometa. Quan es feia fosc del tot, la lluminària dels fanals lliscava per les lloses de la plaça. Aleshores, el mural dels grafiters i el manubri de l'avi de l'Anaïs es fonien com si fossin una pintura de les que hi havia en alguna de les sales del Museu de la Vamba. I va ser allà i en una d’aquelles nits, que el manubri del vell Enllustrador diuen que es va posar a tocar tot sol. Des d’aquella nit del manubri de la plaça del Museu de la Vamba, tothom es va mirar l'avi de l'Anaïs amb més curiositat que abans. Ningú no en parlava, almenys en veu alta, però tothom qui vivia al barri del Raval dels Artistes pensava i es preguntava, si fa no fa, coses com aquestes:

259

«¿Aquell vell Enllustrador era un mag que havia après les seves arts abrillantant amb betum les sabates dels clients?» «¿O potser era un bruixot que havia viscut molts anys enrere, en algun poblat ancestral?» «¿O qui sap si era un fetiller escollit del rei del betum per convertir les enllustrades en música celestial?» I així va ser com, per culpa d'un manubri que tocava tot sol —un vulgar i malgirbat piano de maneta!—, que la vida de l'avi de l'Anaïs, el vell Enllustrador del barri del Raval dels Artistes, va canviar del tot. El propietari de la casa atrotinada on l'avi de l'Anaïs tenia llogat el recambró del sobreàtic li va dir que no volia vells bruixots a casa seva. Li va dir que si anava pel món amb un manubri embruixat, ningú no s'hi acostaria i ningú no li donaria un ral. I li va dir que si no omplia la panereta de diners cada dia, es veia a venir que ell tampoc no li podria pagar cada mes el lloguer del recambró. Li va tallar l'aigua. Li va tallar el corrent elèctric. Li va deixar bosses d'escombraries a la porta del recambró del sobreàtic perquè s'hi passegessin les rates. Li va enviar tres inspectors de sanitat. Li va enviar sis inspectors de vellesa. Li va enviar una dotzena d'inspectors d'habitatge.

260

Li va enviar unes quantes patrulles de guàrdies municipals. I tots li van dir, al vell Enllustrador, que havia de deixar el recambró del sobreàtic perquè d'aquella manera com ell vivia no s'hi podia viure. I el propietari de la casa va fer penjar un cartell a la façana de dalt a baix, pintat amb lletres grosses de colors, com aquelles de la deixalleria del pare de l'Anaïs. Hi deia: HABITATGES D'UNA I DUES HABITACIONS LOFTS DE LUXE EN VENDA REHABILITACIÓ TOTAL INFORMEU-‐VOS-‐EN A L'OBRA I així va ser com el vell Enllustrador se'n va anar a viure al barri del Turó de les Barraques, amb l'Anaïs i la seva família. Quan havien passat moltes nits des d’aquella en què el manubri del vell Enllustrador diuen que s'havia posat a tocar tot sol mentre s'estava aparcat a la plaça del Museu de la Vamba, al barri del Raval dels Artistes ja no se'n recordava ningú d'ell. Aleshores, fins i tot el manubri de l'avi de l'Anaïs ja era una peça d’art restaurada per un dels escultors del Raval dels Artistes, que l'havia trobat abandonat a l'aparcament de bicicletes de la plaça del Museu de la Vamba, i l'havia convertit en un monument popular d'homenatge a tots els enllustradors.

261

Però la història de l'avi de l'Anaïs encara ens porta a una nit estelada, molt estelada. Les nits estelades acostumen a ser gèlides i sempre són nits d’hivern que passen fines com un meteorit. Quan des del barri del Turó de les Barraques es veia que l’alba ja esclatava per la ratlla de mar i, allà baix, una llunassa rodona i blanca reposava damunt la xemeneia del Museu de la Vamba, diu que es va sentir una conversa que semblava d’aquelles que tenen, de tant en tant, dos pòtols sense sostre, quan dormen a cel ras o, si glaça, en un caixer automàtic, quan ni el vinet negre els acaba d’escalfar. I diu que deien: «Et ben bé juro que l’Espiadimonis gegant d'ales vermelles del mur del grafit de la plaça del Museu de la Vamba ha caçat de debò una serp!» «Doncs jo et ben bé juro que quan l'Espiadimonis lliscava en espiral cap a un estel cometa, distret, ha topat de cap contra el Mur de les Lamentacions i l'ha fet en mil bocins!» Els qui diu que ho van sentir explicaven que el parell de garlaires semblaven follets, i que per això la feien petar al mirador de la xemeneia del Museu de la Vamba. Però la veritat és que les veus eren les de les ombres de l'Anaïs i el Vell Enllustrador, projectades des del Turó de les Barraques sobre la ciutat. I es veu que encara deien:

262

«¿Has vist, Anaïs, quin cel de lapislàtzuli que fa aquesta nit?», feia el vell Enllustrador, amb veu de nas. «¿Que si l’he vist, dius, avi? —responia l'Anaïs també amb veu de nas i recordant vés a saber quina faula que havia sentit a explicar—. Fins i tot he vist un mico pelut que ha fet ballar, amb so de manubri, una espina de peix entre les cames dels enllustrabotes que no troben cap sabata per enllustrar!» Els més fantasiosos del barri del Raval dels Artistes havien arribat a dir que aquella nit havien vist passar un manubri... volant... i dringant tot sol! I, quan des del barri del Turó de les Barraques, l'Anaïs i el seu avi feien memòria de tot allò i s'ho explicaven l'un a l'altre, perquè ja se sap que els records ajuden a viure, els dos es feien un bon tip de riure.

263

4 Quan l'Anaïs es va fer una mica més gran, el seu avi es va presentar un dia al barri del Turó de les Barraques amb un mico pelut de debò, com aquell del somni de la nit gèlida i estelada. El vell Enllustrador el portava amb una cordeta lligat al braç. El mico pelut pelava cacauets, en rosegava el gra i se'l veia content. «Li diuen Mico da Vinci», va anunciar l'avi de l'Anaïs. «I me l'han donat... per un bon preu!» I va deixar el mico a terra, que amb prou feines s'aguantava dret. L'Anaïs el va acaronar. Li va dir un parell de vegades: «Hola, Micodavintxi! Hola, Micodavintxi!» Aleshores, l'avi de l'Anaïs, es va asseure en un tamboret de fusta que tenia el cul gastat de tan seure-hi, per estar més a prop del mico i de l'Anaïs, i va explicar:

264

«Aquí, tal com el veus, Anaïs, aquest Mico da Vinci no és un mico qualsevol. Mira-te'l bé. ¿Oi que sembla un mico de selva? Doncs, en realitat, és tot un senyor detectiu privat que s'ha fet famós arreu del món pel nas fi que té a l'hora de resoldre els seus casos. »Abans, vivia en una ciutat molt lluny d'aquí, una ciutat on tot era pla, sense mar ni muntanya. I Mico da Vinci hi tenia despatx obert en un carrer molt transitat i on hi havia els despatxos més prestigiosos dels advocats, els metges i els notaris, al carrer dels Plataners, núm. 1, en una casa amb jardí, envoltada d'arbres tropicals i plantes exòtiques. »La casa de Mico da Vinci havia estat la residència de mister Patrick Fesquilòmetres, un conegut explorador que havia viatjat durant mitja vida per gairebé tot el món i que, quan s'havia retirat, havia convertit casa seva en un museu d'antiguitats. »Quan mister Patrick Fesquilòmetres, vellet i cansat de tant viatjar, es va morir, el seu notari va fer saber a Mico da Vinci, fins aleshores el majordom de mister Patrick Fesquilòmetres, que era ell i només ell qui s'havia convertit en l'hereu de tots els béns del vell explorador. »I des d'aleshores, aquella va ser la residència on Mico da Vinci tenia el seu despatx per rebre-hi la clientela que sol·licitava els seus serveis com a detectiu privat. »Mico da Vinci havia fet la carrera d'investigació en una universitat molt important, la Universitat Mona Lisa. Era el

265

primer majordom del món, doncs, que havia obtingut el títol universitari de detectiu privat. »Quan va acabar la carrera, a Mico da Vinci, li van donar matrícula d'honor i la nota màxima en un postgrau especialitzat en discreció, habilitat i tafaneria. »De petit, diuen que Mico da Vinci s'havia passat molts anys encadenat a la gàbia d'un capatàs que treballava en una plantació de la selva. »Aquell capatàs, pel seu mal geni, i sobretot pel seu fuet, que sempre portava lligat al cinturó, tenia espantat tothom. »Un dia una mica grisot, a la selva, es va sentir un gran terrabastall. »¿Que potser tronava...? ¿Que potser faria una d'aquelles tempestes que ho aneguen tot...? »No, res d'això. Eren roncs de motor! Uns roncs com si els fes un gegant! »L'avioneta d'un capatàs de plantació havia aterrat per força enmig de la selva de Mico da Vinci. »I va faltar poc perquè s'hi quedés, aquell capatàs, si no hagués estat per l'espessor de l'arbreda que, com si fos un matalàs inflable, li havia parat el cop. »Mico da Vinci, encara mico cadell, ja sabia aleshores que el que ell volia era córrer món. »Volia saber què hi havia més enllà de la clariana de la selva. »Una vegada, la mare i una tieta que vivien al cau amb ell ja el van haver de sortir a buscar

266

perquè, camina que caminaràs, Mico da Vinci s'havia perdut entre la vegetació. »Aquell dia sí que es va guanyar una bona pessigada de morro per partida doble! Una de la mare i una altra de la tieta! »Mico da Vinci ja sabia que, quan s'és petit, es tenen molts somnis i no gaire experiència de la vida! »Quan, a la selva, el capatàs va tornar a tenir l'avioneta a punt, va prendre Mico da Vinci cap a la plantació. »Era la primera vegada que Mico da Vinci volava en un trastot com aquell. »Els roncs dels motors, quan van engegar, el van espantar. »Però quan van començar a córrer per la clariana i, finalment, van pujar amunt, amunt, la selva es va fer petita, petita, fins que la va veure com una taca verda allà baix. »I Mico da Vinci, aquell dia, es va sentir molt feliç. »No va ser fins després, quan ja era a la gàbia de la plantació, encadenat, que va saber què volia dir enyorar la família, la mare, els petits com ell, les sentors de la selva, la flaire barrejada de les plantes feréstegues, els aiguats sobtats, el sol esquitxat entre branques, la remor del vent, la por de la foscor i el silenci de la nit de la selva. »Però uns anys després de tenir-lo engabiat, un dia va arribar a la plantació del capatàs, en un dels seus viatges pel món, l'explorador mister Patrick Fesquilòmetres.

267

»I va comprar Mico da Vinci! »I se'l va emportar en aquella ciutat plana, sense mar ni muntanya, al carrer dels Plataners, núm. 1, on Mico da Vinci va aprendre a fer de majordom. »Però tot i els anys que havien passat, de tant en tant, a Mico da Vinci encara li semblava que sentia els esgarips i els xisclets de la mare i alguns dels germans de la colla, el dia que no volien que el posessin a la xarxa del capatàs i que el traguessin de la selva. »No els va veure mai més. »La veritat és que, des d'aleshores, més d'una vegada, Mico da Vinci es pensava que es moriria d'enyorament. »A casa de mister Patrick Fesquilòmetres, va ser tractat com si fos de la família. »Mister Patrick Fesquilòmetres sempre havia viscut sol. I va ser ell qui el va netejar i alimentar. El va cuidar com si fos fill seu. I, quan li sobrava temps, li ensenyava música i a tocar un piano de maneta! »Mico da Vinci devia ser el mico-músic vegetarià més ben servit de la terra, en aquell temps! »I així va ser com va créixer fort i sa. Només li feia una mica de mal la ferida que li havia deixat la cadena que el tenia lligat a la gàbia on havia estat, a la plantació del capatàs. »I de tant en tant, ara que ja s'havia fet més gran, Mico da Vinci encara se'n sentia, sobretot els dies que feia un temps rúfol i que hi havia una mica d'humitat.

268

»El fet és que, ni que l'ensinistrament que li va donar mister Patrick Fesquilòmetres li servís per fer de majordom, i per tocar el pianet, la seva autèntica passió havia estat, des de sempre, posar el morro on no li manaven. »Mico da Vinci es delia per investigar fets estranys. »Li agradava buscar per aquí i per allà. »Anava de corcoll remenant caus i cataus. »Era tafaner de mena, aquest Mico da Vinci! Li devia venir dels temps de cadell a la selva. »I potser per això, un cop es va fer detectiu, tenia un nas especial per esbrinar i resoldre qualsevol cas que la clientela li encarregava. »Ara ja hi ha molt poca gent que sàpiga que Mico da Vinci havia fet els estudis i les primeres pràctiques de detectiu privat camuflat sota una d'aquelles velles i típiques armilles de ratlles grogues i negres de majordom. »El seu secret eren els somnis. »Mico da Vinci pensava que, per ser detectiu privat, s'havia de somniar una mica, com quan era mico cadell a la selva. »A Mico da Vinci, fent de detectiu privat, somniar li havia portat fortuna. I un nom de prestigi arreu del món. »Per això, des que havia heretat la residència de mister Patrick Fesquilòmetres i l'havia convertida en el seu despatx, havia fet posar una placa daurada a la porta del jardí que donava al carrer dels Plataners, núm. 1. »A la placa hi deia:

269

MICO DA VINCI DETECTIU PRIVAT TITULAT PER LA UNIVERSITAT MONA LISA ESPECIALITZAT EN SOMNIS DIFÍCILS »També s'havia fet anunciar a tots els diaris, les ràdios i les televisions del país i fins i tot en alguns de l'estranger, amb el mateix que hi deia a la placa de casa. »I, al final, hi havia fet afegir, com a reclam: «Confidencialitat en casos de roncs empipadors i aplicació del mètode exclusiu de fer petar la llengua tocant l'ase amb resultats garantits». »Al carrer dels Plataners número 1, per demanar hora de consulta amb el detectiu Mico da Vinci, diu si, en els millors temps, com a mínim, hi havia una llista d'espera de més de tres mesos! »Ningú com Mico da Vinci sabia el difícil que és arribar a somniar a gust si et passes la nit roncant! »Però la fórmula del seu mètode era tan secreta que ni l'Acadèmia de Savis Sueca no li va poder concedir mai el Nobel de Medicina que es mereixia. »Com ho fa un bon forner amb el seu millor pa, o com ho fa un pastisser amb els seus millors pastissos, Mico da Vinci també tenia un

270

secret per resoldre els casos més misteriosos que la clientela li encarregava. »El secret de Mico da Vinci era un llibre. »Es tractava d'un exemplar únic de la valuosa biblioteca de l'explorador mister Patrick Fesquilòmetres que havia portat d'un dels seus viatges. »Mister Patrick Fesquilòmetres el va trobar al rebost d'un antiquari molt important, en una ciutat anomenada Florència, a l'altra banda de mar, lluny de casa seva. »I abans que l'explorador morís, li va dir a Mico da Vinci que si mai necessitava aclarir res, només calia que obrís les pàgines d'aquell llibre. »Esclar que això l'hi va dir quan Mico da Vinci encara era un majordom i mister Patrick Fesquilòmetres, ja vellet, no tocava gaire, i per això, aleshores, Mico da Vinci no li va fer gaire cas. »Però ara, nosaltres... —va dir l'avi de l'Anaïs, en veu fluixa i mirant a un costat i l'altre, com si tingués por que algú més l'escoltés— nosaltres... que ja sabem que Mico da Vinci s'havia convertit en detectiu privat, ja podem dir que el llibre li havia aclarit més misteris que no pas moltes de les classes que havia seguit a la Universitat Mona Lisa per treure's el títol. »Ja ho hem dit: el llibre era el seu secret. »I ara també és el teu secret, Anaïs. Era Il libro dei Sogni.

271

»Mico da Vinci pensava que per ser detectiu privat, de la mateixa manera que quan era mico cadell a la selva, s'havia de somniar una mica. »I si somnies, ¿bé necessites un llibre que t'aclareixi què és el que somnies, oi? —va afirmar i preguntar d'un cop, el vell Enllustrador, a l'Anaïs. »A Mico da Vinci, fent de detectiu privat especialitzat en somnis dels altres, somniar també una mica, a ell, li havia portat fortuna. »I així va ser com, una nit, passejant per un Raval d'Artistes —¿saps de quin barri parlo, oi, Anaïs?—, va trobar un vell manubri abandonat. »I Mico da Vinci es va emocionar recordant els temps de mister Patrick Fesquilòmetres i aquell piano de maneta. »I Mico da Vinci, allà mateix, a la plaça, es va posar a tocar! »I tant va tocar, que va acabar a comissaria perquè no tenia permís per fer de músic de carrer. I vinga explicar que era un detectiu privat de somnis. Fins que el van prendre per un mico tocat del bolet. »I com que era un mico immigrant, vingut de la selva, i sense els papers de permís de residència posats al dia —perquè l'explorador mister Patrick Fesquilòmetres no n'hi va fer mai i ell tampoc no se n'havia preocupat gens—, Mico da Vinci va acabar en una subhasta pública, en una granja de micos com ell, sense ofici ni benefici, en mans d'un tractant de bestiar, que és qui me l'ha revenut a mi!»

272

L'Anaïs i el seu avi, el vell Enllustrador, després d'aquella contalla, es van quedar mirant amb ulls amorosos el petit Mico da Vinci, que ja havia acabat de pelar tots els cacauets i només en quedava la pols. Ell també els va mirar a tots dos. I amb una de les potes es va rascar una mica el caparró. Els va mig somriure. I es va posar les mans davant del musell, fent veure que s'amagava els ulls d'espavilat que tenia. Va fer veure que s'adormia. Va fer petar la llengua tocant l'ase. I segurament que, per la cara que feia, es va posar a somniar.

273

5 Sempre que els dos germans petits de l'Anaïs feien anys, era una festa. En Ponç i en Pancraç, els bessons del barri del Turó de les Barraques, aquell dia, feien anys. ¿Quants en feien...? Encara els comptaven amb els dits: un, dos, tres, quatre... ¿cinc...? No, quatre! En Ponç i en Pancraç, com si fossin dos nens molt petits, feien broma i ensenyaven a tothom els dits dels anys que tenien: al pare ferroveller, a la mare que els portava a jugar a les oficines dels bancs, a l'avi i a l'Anaïs. I també al metge i a la infermera, al senyor que feia la neteja de l'habitació cada matí, i al jardiner del parc de l'hospital on feia un temps que s'estaven en Ponç i en Pancraç. Els pares d'en Ponç i en Pancraç, com que feien anys, els havien regalat un lloro. En Ponç i en Pancraç estaven molt contents amb el seu lloro.

274

Li parlaven i li preguntaven quants anys tenia. El lloro es mirava de reüll en Ponç i en Pancraç. Arrufava el bec. I els ensenyava una poteta. En Ponç i en Pancraç van veure que el lloro portava un anell a la poteta amb un nom escrit amb lletres molt petites de colors. Hi deia: «13463M7392AE0013PCAT». «Bufa-la!, quin nom més llargarut!», van dir els germans petits de l'Anaïs. El lloro dels bessons Ponç i Pancraç tenia una ungla blanca en una de les potetes. Tenia les plomes de color gris. I tenia la cua vermella. En Ponç i en Pancraç rumiaven quin nom li podien posar. «¿Cuavermella? ¿Llorogrís?» I, rumia que rumiaràs, li van posar el nom d'Unglablanca. En Ponç i en Pancraç li deien: «Unglablanca!, Unglablanca!» I el lloro els responia: «Ponç i Pancraç! Ponç i Pancraç!» En Ponç i en Pancraç li ensenyaven els dits dels anys que ells feien. I el lloro els ensenyava la poteta amb l'ungla blanca que tenia. Per jugar amb el lloro, en Ponç i en Pancraç bellugaven un dels dits i se'l posaven al forat del nas: nyec! Però el dit no s'hi volia quedar.

275

En bellugaven un altre i se'l posen a l'orella: nyec! Però el dit no s'hi volia quedar. En bellugaven un altre i se'l posaven a la boca: nyec! Però en Ponç i en Pancraç tancaven la boca i el dit tampoc no s'hi volia quedar. El lloro Unglablanca, amb la poteta, volia fer el mateix que feien en Ponç i en Pancraç. Però com que Unglablanca encara era un lloro petit, no sabia si tenia nas, no sabia si tenia orella, i no es trobava el bec. I feia una mica l'enfadat, però de broma, com els dos bessons, els germans petits de l'Anaïs. En Ponç i en Pancraç ja sabien que ells i el lloro, un altre dia, tornarien a fer anys i que arribaria un dia que no tindrien prou dits per comptar tots els anys que farien. Aquell mateix dia, al parc de l'hospital on s'estaven en Ponç i en Pancraç, mentre ells i el seu lloro prenien el sol, l'Anaïs va anar a fer una visita als seus germans, amb el petit Mico da Vinci que li havia comprat l'avi. El lloro Unglablanca, quan va veure el mico de l'Anaïs i, sense que en Ponç i en Pancraç el poguessin aturar, va saltar al damunt de Mico da Vinci i, aquest, esglaiat, va arrencar a córrer, cames ajudeu-me, com un esperitat. El lloro Unglabanca, sense demanar permís ni a Déu ni als dos germans bessons de l'Anaïs, també va arrencar a córrer darrere del mico!

276

Després, un gos petaner que mandrejava pel parc de l'hospital, veient que hi havia gresca, també va arrencar a córrer darrere del lloro que corria darrere del mico de l'Anaïs! I després, en Ponç i en Pancraç van arrencar a córrer darrere del gos petaner que corria darrere del lloro que corria darrere del mico de l'Anaïs! I el mico de l'Anaïs, esglaiat, es va posar entre les heures i els arboços, i es va perdre. I el lloro que empaitava el mico de l'Anaïs es va posar entre les heures i els arboços, i també es va perdre. I el gos petaner que empaitava el lloro que empaitava el mico de l'Anaïs es va posar dins les heures i els arboços, i també es va perdre. I en Ponç i en Pancraç que empaitaven el gos petaner que empaitava el lloro que empaitava el mico de l'Anaïs no es van poder posar entre les heures i els arboços perquè ells ja eren massa grans i perquè hi havia un rètol amb unes lletres grosses de colors. Hi deia: «RESPECTEU LES PLANTES. LA DIRECCIÓ DE L'HOSPITAL US DÓNA LES GRÀCIES.» I per això, en Ponç i en Pancraç no es van perdre. Els germans petits de l'Anaïs van plorar una mica quan van explicar als seus pares que el lloro que els havien regalat pel seu aniversari

277

s'havia perdut entre les heures i els arboços del parc de l'hospital perquè ells havien empaitat un gos petaner que empaitava el lloro que empaitava el mico de l'Anaïs, i que si patatà que si patatí... Els pares d'en Ponç i en Pancraç, la seva germana Anaïs, l'avi de l'Anaïs, els metges, les infermeres, el senyor de la neteja i el jardiner del parc de l'hospital, van buscar el lloro i el mico per tot arreu, però no els van trobar enlloc. L'endemà, els pares d'en Ponç i en Pancraç van posar un anunci al diari i van penjar cartells als arbres, als fanals i al tauler d'anuncis de l'hospital. Hi deia: «S'HA PERDUT UN LLORO GRIS QUE TÉ LA CUA VERMELLA I UNA UNGLA BLANCA. PORTA L'ANELLAMENT A LA POTETA AMB EL NÚMERO: 13463M7392AE0013PCAT. ES PREGA A QUI EL TROBI QUE EL TORNI ALS SEUS PROPIETARIS, DOS NENS BESSONS QUE ESTAN CONVALESCENTS EN UN HOSPITAL. TAMBÉ ES BUSCA UN MICO PETIT QUE ES DIU MICO DA VINCI I ÉS MOLT ESPAVILAT. ES GRATIFICARÀ LA DEVOLUCIÓ.» L'endemà no l'altre, en Ponç i en Pancraç es van despertar d'hora a l'habitació de l'hospital perquè feia un dia amb molt de sol i els raigs els petaven a la cara. A la finestra, van veure, primer, una ombra grisa, i, després, una cua vermella i, per fi, una

278

ungla blanca que rascava el vidre! I darrere, encara va treure el cap, amb cara de tímid, un musell de mico amb cua! En Ponç i en Pancraç cridaven, exaltats, enlluernats pel sol: «Unglablanca! Unglablanca! » I a l'altre costat del vidre de la finestra, se sentia una veu prima i escardada, una veu de lloro: «Ponç i Pancraç! Ponç i Pancraç!» I l'Anaïs, quan aquell matí va tornar a l'hospital, amb els pares i l'avi, i es va trobar tota la família domèstica reunida, va cridar, llençant-se als bracets del seu mico: «Micodavintxi! Micodavintxi!» Aquell dia, al parc de l'hospital, els metges i les infermeres van fer un berenar per presentar el lloro Unglablanca i el Mico da Vinci a tothom. Hi van convidar periodistes, fotògrafs, televisions, amics, metges i metgesses, infermers i infermeres, i algunes personalitats de la ciència i fins i tot algunes autoritats. En Ponç i en Pancraç, el lloro Unglablanca, l'Anaïs i Mico da Vinci, es van fer famosos perquè el diari que havia publicat l'anunci del lloro i el mico perduts en va treure una notícia a la secció de Personatges: «UN LLORO GRIS I DE CUA VERMELLA QUE TÉ UNA UNGLA BLANCA TORNA, EN COMPANYIA D'UN MICO, AMB ELS SEUS PROPIETARIS PERQUÈ TANT EL LLORO COM EL MICO LLEGEIXEN EN EL NOSTRE DIARI L'ANUNCI ON DEIA QUE S'HAVIEN PERDUT. ÉS EL PRIMER CAS D'UN LLORO I UN MICO LECTORS DE DIARIS QUE ES CONEIX, I

279

BIÒLEGS ESPECIALISTES EN LLOROMANIA I MICOFÒBIA DE TOT EL MÓN JA S'HAN INTERESSAT PEL CAS D'UNGLABLANCA I MICO DA VINCI, EL LLORO I EL MICO LECTORS .» Des d'aleshores, en Ponç i en Pancraç i el lloro Unglablanca, i l'Anaïs i Mico da Vinci, no es van separar mai més. En Ponç i en Pancraç, al cap d'un temps d'allò del lloro, ja es trobaven més bé i ja no calia que s'estiguessin tants dies a l'hospital. Al barri del Turó de les Barraques, quan el lloro Unglablanca veia Mico da Vinci, diu que no en feia ni cas. I li passava pel davant, tot tibat. I quan Mico da Vinci veia Unglablanca, se'l mirava de reüll. Però tampoc no li feia gaire cas. El fet és que quan l'un i l'altre veien un gos petaner, encara en feien menys cas i procuraven canviar de caminal. Tots dos n'estaven prou escarmentats. Ah!, i això sí, el lloro Unglablanca, els bessons Ponç i Pancraç, Mico da Vinci i l'Anaïs, anaven plegats, cada tarda, a una biblioteca. Però ni els bessons Ponç i Pancraç ni l'Anaïs volien dir a quina perquè, famosos com s'havien fet els tres fills del ferroveller del barri del Turó de les Barraques, els fotògrafs de les revistes del cor i els càmeres de les televisions, si ho sabessin, no els deixarien llegir en pau.

280

6 Quan l'Anaïs ja era una mica més gran, va decidir que es llevaria sempre d'hora i que aniria cada dia a escola, i no només de tant en tant, per fer contenta una assistenta social que els passava a visitar pel barri del Turó de les Barraques i que a l'Anaïs li queia molt bé. Aleshores, ni ella ni els seus germans petits ja no es dedicaven a treballar amb la seva mare a aquell joc que feien a les agències bancàries amb els feixos de bitllets. A tots quatre, la mare, ella i els dos petits, un dia, sortint d'una d'aquelles oficines bancàries, una parella de policies els va portar en cotxe a la comissaria nova del barri del Turó de les Barraques. I potser encara hi serien si el pare i l'avi de l'Anaïs no els haguessin anat a buscar i els haguessin tret d'allí. Abans, els van fer tornar, un a un, els feixos

281

de bitllets que l'Anaïs s'havia amagat a la ronyonera, sota el jersei, com sempre, sense que ningú se n'hagués adonat. I el joc es va acabar per sempre. Aleshores, potser perquè molt a prop d'on eren havien començat a construir una estació de trens de gran velocitat, el barri del Turó de les Barraques on vivien havia canviat molt de cara. De la mateixa manera que un dia, ja feia molt de temps, també havia canviat de cara el barri del Raval dels Artistes, el barri del cor vell del Museu de la Vamba on havia viscut el seu avi, el vell Enllustrador, quan encara tenia el carretó i el manubri. Amb tota la classe de l'escola del barri del Turó de les Barraques, l'Anaïs es passejava pels nous carrers, amb el bloc de notes. Feien el que la mestra que aleshores tenien a l'escola en deia «un treball de camp». Però, més que un treball de camp, era una excursió a l'aire lliure. I cadascú campava, fent grups, per on volia. Havien de comptar, apuntar i dibuixar totes les botigues que hi havia noves al barri. I havien de preguntar als botiguers tot això: ¿Què hi feien? ¿A qui compraven? ¿A qui venien? ¿I amb què tractaven? La processó de la colla esvalotada de la classe de l'Anaïs pels carrers nous del barri del Turó de les Barraques, voreres amunt i voreres avall, semblava una manifestació de veïns. I per això, potser la gent més gran no parava de treure el cap per les portes i les

282

finestres de casa per veure'ls passar. Al barri del Turó de les Barraques, segons aquell treball de camp, hi havien obert, de la nit al dia: 4 botigues de queviures, 1 pastisseria, 2 forns de pa, 3 botigues de roba, 2 sabateries, 2 ferreteries, 1 tenda d'electrodomèstics, 1 basar, 1 impremta, 2 estancs, 3 cafès, 1 restaurant, 1 floristeria, 3 caixes d'estalvis, 2 bancs, 4 carnisseries, 2 peixateries, 1 artesà de mobles antics, 2 tallers de reparacions de motos i cotxes, 3 quiosquets de revistes i diaris, 3 electricistes, 2 perfumeries, 1 casa de vestits de disfresses, 1 ambulatori mèdic, 1 escola bressol, 1 biblioteca, 1 centre cívic, 1 escola pública. Només hi faltava el camp ras de la deixalleria de ferro vell del pare de l'Anaïs. En part, per culpa de les construccions de les vies de la nova estació dels trens de gran velocitat, i, en part, per culpa dels carrers amples que s'havien obert al barri i les cases que s'hi havien aixecat, el pare de l'Anaïs va haver de fer net de la deixalleria i de tot el ferro vell que hi tenia. I el pare i l'avi de l'Anaïs es van dedicar, des d'aleshores, a fer verdura en un hortet que tenien darrere de casa. I de tant en tant, quan el pare de l'Anaïs s'enyorava del seu ofici de ferroveller, esbudellava, entre els crestalls de verdures, una màquina de rentar o una nevera velles que havia trobat abandonades en algun racó del barri. I l'avi de l'Anaïs s'entretenia a triar les peces més petites que el pare de l'Anaïs esbudellava. I,

283

encara més de tant en tant, amb un carretó que s'havia fabricat semblant a aquell del manubri, el vell Enllustrador les portava a pesar i les revenia a un marxant de ferro vell que hi havia allà baix a ciutat.

284

7 Al cap d'un temps, al pare de l'Anaïs, els senyors del Consell del Barri del Turó de les Barraques, li van donar una feina molt estranya. Treballava de nits. I de matinada, quan arribava a casa, amb una granota groga fluorescent tota bruta de pintura, no feia gens de soroll perquè l'Anaïs i els altres no es despertessin. Un dia al casal del barri on l'Anaïs anava de tant en tant, els van dir que dibuixessin i escrivissin a sota del dibuix quin era l'ofici dels seus pares. I l'Anaïs el va dibuixar amb aquella granota groga fluorescent i amb el pal xuclador. A sota va escriure ben gros, en lletres majúscules: «Xuclador de grafits». L'Anaïs era l'única nena del casal que tenia un pare que feia de xuclador de grafits.

285

Potser per això la monitora de dibuix li va dir que aquest ofici no existia. Que se n'inventés un altre. Però va passar l'hora de dibuix i la monitora de dibuix ja no se'n va recordar més. I l'Anaïs no va haver de dir cap mentida. Abans, quan ja havia deixat el magatzem de ferroveller, el pare de l'Anaïs deia a tothom que no tenia feina. Ell deia que era «aturat». I que fer d'aturat no és cap ofici. Ara, des que era «xuclador de grafits», el pare i l'Anaïs vivien ells dos, només amb l'avi i els germans petits, perquè la mare de l'Anaïs diu que se n'havia anat al poble d'una germana que vivia molt lluny. Era tan lluny que s'hi havia d'anar en avió. I el pare deia que un dia passaria un avió per dalt del terrat de casa, com aquells ocells que miraven des del turó, i seria el de la mare que tornava. Per això, quan el pare de l'Anaïs se n'anava a treballar de nit i ella se n'anava a dormir, després de rentar els quatre plats de sopar, parava l'orella per si sentia passar l'avió de la mare. I quan s'adormia, somiava moltes vegades que ella també treballava de xucladora de grafits amb el pare. Que portava una furgoneta blanca i blava de la neteja. Amb els pinzells, els raspalls, els líquids de neteja i l'eina que feia servir de xuclador. El xuclador era com una espasa, però sense fulla de tallar. Al capdamunt tenia un puny per

286

agafar-lo i un gallet com si fos una escopeta de caçar. Al capdavall tenia una broqueta plena de forats com una dutxa. I quan el pare de l'Anaïs trobava una d'aquelles parets plenes de grafits, engegava el xuclador i amb un raig de pols que sortia per la broqueta esborrava per art de màgia tot el que hi havia pintat a la paret. Però el pare de l'Anaïs deia que els grafits no els esborrava. Ell deia que els caçava! El pare de l'Anaïs i ella havien fet un tracte: tots els grafits que ell caçava de nit se'ls emportaria cap a casa i en farien col·lecció. A casa tenien peixeres per tot arreu. Eren peixeres de quan la mare de l'Anaïs hi posava flors. Ara les tenien totes plenes de grafits. Peixeres rodones. Peixeres quadrades. Peixeres rectangulars. Peixeres de dos pisos. Peixeres grans, peixeres mitjanes, peixeres petites... Tenir tantes peixeres és un problema perquè els grafits, com els peixos o com els cucs de seda, també mengen. I qui menja embruta. I allò que s'embruta s'ha de netejar. Dins de cada peixera, els grafits que el pare de l'Anaïs caçava de nit per les parets de la ciutat ballaven, nedaven, anaven d'un costat a l'altre, canviaven de colors, s'abraçaven els uns amb els altres, feien danses, es transformaven en lletres, en cares de bèsties o en cares de persones, deixaven les orelles d'una cara a una

287

altra cara, prenien el nas d'un i se'l posava un altre, i com més saltaven, nedaven, botien i feien el boig, més gana tenien. I més capritxosos es tornaven. Es delien per picar granets de sucre blanc, ratlladures de xocolata negra, pols de galetes rosses, pomada de confitura, grans de cafè mòlt, anissos diminuts de colors i daus de macedònia de fruita. El pare de l'Anaïs va començar a dir que aviat no guanyaria prou per alimentar tots els grafits golafres que tenien a casa. I que havia treballat tantes nits i tantes hores cada nit amb el xuclador que cada vegada era més difícil trobar un grafit per les parets de la ciutat. I que si s'acabaven els grafits, se li tornaria a acabar la feina. I que si se li acabava la feina, en lloc de ser un «xuclador de grafits», tornaria a ser un «aturat». I que «aturat» no és cap ofici. Una nit que el pare de l'Anaïs havia sortit a treballar amb la granota groga fluorescent, l'Anaïs va fer veure que ja s'havia adormit. Era també una nit estelada. Tan estelada que els avions que passaven es veien per la finestra fent pampallugues com si fossin grafits del cel. L'Anaïs sempre pensava que la mare tornaria del poble de la seva germana en una nit com aquella. Aquella nit tan estelada era la que feia temps que l'Anaïs esperava per fer el que li

288

rodava pel cap des que el pare havia dit que no trobava grafits per la ciutat. Va agafar, una a una, cadascuna de les peixeres i les va pujar amb molt de compte fins al terrat de casa. I quan van ser dalt, les peixeres, els grafits i ella, va engegar una volada de grafits! Va destapar les peixeres i va bufar fluixet fent paperina amb les dues mans perquè l'aire fos més fi. La nit era tan clara que l'Anaïs va poder veure com els grafits sortien lentament, un a un, s'ajuntaven en estols de colors, s'envolaven com volves de fum, voletejaven una mica per damunt del terrat i, finalment, s'enlairaven cap al cel estelat, amunt, amunt, com si les llumenetes dels avions els guiessin. L'endemà, el pare de l'Anaïs li va dir, abans que ella se n'anés a buscar alguna cosa de ferro vell, que aquella nit havia passat una cosa molt estranya. A la deixalleria municipal de llaunes i envasos buits, s'havien trobat escurats tots els culs dels pots d'esprai de pintures de mil colors que els grafiters feien servir per omplir les parets de la ciutat. I a poc a poc, les parets de molts carrers i places s'havien tornat a omplir de cares, ulls, rodones, arcs iris, franges, lletres, rostres traient la llengua, cares que reien i cares que ploraven... I li va dir també que hi havia tants grafits una altra vegada que no caldria que patissin

289

perquè el pare no es tornaria a quedar sense feina i no tornaria a ser un aturat, que no era cap ofici. La setmana següent, uns reporters de la televisió van voler anar amb el pare de l'Anaïs de nit i van fer un reportatge sobre l'ofici de xuclador de grafits. Però el pare de l'Anaïs no els va explicar res de les seves peixeres. De com l'Anaïs i ell alimentaven els grafits que ell caçava cada nit. Era la petita mentida del pare de l'Anaïs. Ella tampoc no va dir mai a ningú que les nits estelades pujava d'amagat al terrat i deixava anar els grafits cap al cel. Era la petita mentida de l'Anaïs. Una nit va sentir els roncs d'un avió molt a prop del terrat. Un somni li va dir que era la mare que arribava. Però era la petita mentida del somni. Al pare, des que va sortir en aquell reportatge de la televisió, tot el barri del Turó de les Barraques ja el coneixia només com el xuclador de grafits. A l'empresa de neteja dels senyors del Consell del Barri on treballava el pare de l'Anaïs n'estaven tan contents, de la fama que tenia, que fins i tot li van fer cosir un rètol a la granota fluorescent amb el nom de l'ofici, «xuclador de grafits», com si fos un policia municipal o un bomber. I l'Anaïs va pensar que, quan la mare tornés, si mirava per la finestreta de l'avió, potser seria

290

la primera que veuria, des del cel estant, el pare i la seva granota fluorescent, com si fos un grafit de colors!

291

8 Uns anys després, al nou barri del Turó de les Barraques, tothom coneixia l'Anaïs com la noia del mico de llauna. Quan es va fer gran del tot i va deixar d'anar a l'escola i al casal, l'Anaïs va descobrir que el que més li agradava era fer la feina de ferroveller que havia vist que feia el seu pare, quan ella era petita. Potser, com li havia dit el seu pare, a l'Anaïs li agradaria que un dia el cel blau fosc li fes de teulada. I que els núvols li fessin d'ombra. I que el sol del dia, a l'hivern, li fes d'estufa. I que la lluna de la nit, a l'estiu, li fes de guardià de la fresca. Però ara, el pare de l'Anaïs ja no tenia el camp ras de la deixalleria perquè les vies de la nova estació de tren se l'havien menjat.

292

I s'havia d'acontentar amb una caseta al fons de l'hort de verdures que treballaven el pare i l'avi de l'Anaïs. I així va ser com l'Anaïs va canviar els munts de ferro vell del pare per un carretó ple de joguines velles i, sobretot, de joguines de llauna. S'havia fet coneguda a tot el barri del Turó de les Barraques perquè l'Anaïs sempre anava remenant els contenidors, entrava a les botigues, trucava a les cases dels veïns acabats d'arribar als edificis nous i demanava a tothom si tenien joguets fets malbé, mig vells o que fossin de criatures que ja no hi volguessin jugar. L'Anaïs tenia una mascota per treballar de ferrovellera. Era un mico de llauna que, si li donaves corda, tocava una bona estona els platerets! L'Anaïs explicava cada dos per tres, a qui l'hi preguntava, que aquella joguina de llauna tenia nom de marca. «És un Mico da Vinci», deia. «Ah! Un Micodaxinxi!», responien alguns que es feien passar per savis. I l'Anaïs deia també que no estava en venda. Que era un regal de record del seu avi, un vell enllustrador que havia vingut a viure al barri del Turó de les Barraques quan ella encara era petita. Més endavant, el negoci de la deixalleria de joguets li va anar tan bé que l'Anaïs va poder

293

llogar un local per posar-hi una botigueta de joguines. Un dia va tancar una de les tendes que, de petita, l'Anaïs havia dibuixat i enregistrat en el seu bloc de notes de l'escola. La botiga era una de les dues ferreteries del barri. I l'Anaïs hi va conservar el taulell, les prestatgeries, els prestatges amb calaixons de fusta i l'aparador de dos cossos que feia d'entrada del carrer. Va aprofitar el taulell de fusta per convertirlo en un mostrador d'exposició de joguines. Va muntar unes prestatgeries aprofitades, per posar-hi els joguets que ella mateixa havia comprat o recollit. Les prestatgeries, les hi van acollar els seus germans petits, en Ponç i Pancraç, els bessons, que ja s'havien fet grandots i treballaven d'aprenents en un taller de serralleria. El pare i l'avi de l'Anaïs, a estones perdudes, li van pintar tota la botiga. La porta i l'aparador, de color blau marí. I també li van vernissar tota la fusta de l'interior. Algunes de les joguines que l'Anaïs recollia les havia de desballestar. Ho feia ella mateixa a la rebotiga. I les tornava a muntar. I les deixava com si fossin noves. Quan va veure que la botiga havia agafat fama al nou barri del Turó de les Barraques, va posar la seva mascota de reclam a l'aparador.

294

Mico da Vinci, el mico de llauna, hi feia tant de goig que no hi havia ningú que passés per davant de la botiga de l'Anaïs sense que pogués deixar d'aturar-s'hi una estona per mirar-se'l bé. Després, l'Anaïs va dibuixar un cartell molt gros amb lletres de colors. I el va penjar a l'entrada de la seva botiga de joguets. Hi deia: DEIXALLERIA DE JOGUETS ESPECIALITZADA EN JOGUINES DE LLAUNA TOT A PREU D'OCASIÓ ENTREU I PREGUNTEU TELÈFON 789123456 E-‐MAIL: joguets@llauna.com L'Anaïs hi venia, comprava o revenia joguines de tota mena. Joguines de corda. Joguines de fusta. Joguines amb piles. Joguines antigues. Joguines mòbils. Joguines de paper. Joguines de plom... Però, sobretot, el que li agradava, a l'Anaïs, era ensenyar, a tots els que anaven a la seva botiga, les peces que tenia al petit museu que havia muntat al terrabastall de la botiga. S'hi pujava per una escala de cargol. I allà dalt, l'Anaïs hi tenia el seu petit tresor. Hi havia: Un joguet xinès que funcionava amb corda i tocava el xilòfon. Un piano de maneta que havia estat d'una companyia de ballet. Un orgue de tubs que funcionava amb piles. Un pianet de

295

fusta que devia tenir més de cent anys. Un conill de llauna amb timbal de platerets d'un artesà japonès. Un conill amb timbal de marca Duracell. Un saxofon de metall de la marca francesa Bigot. Una trompeta de metall també de la marca Bigot. Un flabiol que algú havia fabricat amb una ampolla de gasosa. Una flauta feta per un artesà amb un tub de cigar Montecristo. Un washboard, un instrument de percussió de jazz molt primitiu. Un gran saxofon de plàstic italià, de la marca Antonelli. Un bastó de percussions portuguès. Una guitarra de fusta amb cordes de mandolina polonesa. Un petit saxofon italià de plàstic. Un pianet mecànic de marca Reig. Una tartana de llauna de la marca Payà. Un timbal de llauna i dos pals. Un zoòtrop dels que roden i posen en moviment les imatges. Un piano de plàstic de marca Erregi. Un mecanium fabricat amb peces de Meccano. Un xylomàtic per compondre peces musicals. Una guitarra italiana de plàstic. Una nina amb cap de cera. Una nina amb cap de porcellana. Un cotxe de corda de la marca Payà. Uns cavallets de llauna, també de la marca Payà. Un nino negre de jazz de llauna. Un pallasso de llauna que tocava els platerets. Una locomotora de corda amb xiulet, de Payà. Un autobús de llauna de la marca Rico. Un petit pòrtic de bateria en cavallet. Un violí de plàstic xinès. Un violí txecoslovac de fusta i metall. Una nina índia amb timbal de llauna de conserves. Una pandereta de joguina de Portugal. I un petit acordió italià.

296

Van venir moltes nits estelades i gèlides, com aquella del barri del Raval dels Artistes, al cor vell de la ciutat, al barri del Museu de la Vamba. Les nits estelades i gèlides, havíem dit, acostumen a ser nits d’hivern. I passen fines com un meteorit. I al nou barri del Turó de les Barraques, ja feia temps que la gent del veïnat deia que, com més estelada era la nit, més s'hi sentia un concert de dringadissa de metall. Música de platerets, de pianos, de violins, de panderetes, de timbals, de guitarres, d'acordions... Però ningú no en feia gaire cas. Tothom sabia que l'Anaïs era filla d'un antic ferroveller que havia tractat molt de temps en deixalleria de tota mena i en objectes usats. I en veu baixa afegien que, més tard, havia fet de xuclador de grafits. I aquí, la gent feia un gest amb la mà i alçava els ulls i deixava de parlar. I alguns fins i tot se senyaven de dalt a baix i d'esquerra a dreta. I deien alguna cosa entre llavis que no entenia ningú. I els més vells del barri del Turó de les Barraques recordaven també que l'Anaïs era néta d'un vell enllustrador d'allà baix de la ciutat que, temps enrere, ja tenia un manubri, un piano de maneta, que les males veus feien córrer que a les nits tocava tot sol.

297

Per això no en feien gaire cas, d'aquell xivarri de metall que ara se sentia per tot el barri i que sortia de la botiga de joguets de l'Anaïs. I no només no en feien gaire cas, sinó que, quan arribaven les nits d'hivern, obrien les finestres de bat a bat i deixaven que la música que sortia de la botiga de joguets de l'Anaïs, la noia del mico de llauna, els entrés suaument a casa i els deixés una mica d'escalforeta per estalviar calefacció. Els més fantasiosos del nou barri del Turó de les Barraques també havien arribat a dir, com aquells altres veïns del barri del Raval dels Artistes, que alguna nit, des de la finestra estant, havien vist passar pel cel un manubri... volant... i dringant tot sol! I quan, a la rebotiga, l'Anaïs i el seu avi tornaven a fer memòria de tot allò i s'ho explicaven l'un a l'altre, perquè ja se sap que els records ajuden a viure, els dos, una altra vegada, es feien un bon tip de riure.

298

LA IAIA DEL RAP

299

No era la història apropiada per començar, però ell era periodista: un home de fets, no pas un narrador d'històries. La quarta mà John Irving

300

1 La meva iaia és una rapera. S'ha fet famosa a tot el món des que ha sortit a Internet perquè, no sé qui, un graciós, segurament, va penjar un vídeo seu al ventre del senyor YouTube. S'hi veu la iaia mentre està cantant l'única peça del seu repertori raper, una cançó de pescadors molt antiga que ella ha transformat en un rap mariner. La meva iaia no és ben bé la meva iaia sinó que n'hauria de dir la meva besiaia, és a dir, la besàvia, l'àvia de la meva mare, la mare de la meva àvia, vaja. Però tots, a casa, li diem «iaia». Té 93 anys. Comparats amb els meus onze pelats —enguany en faré dotze!— la iaia és com

301

una d'aquelles enciclopèdies antigues que ho expliquen tot, de tot un segle. La meva iaia es diu Greta. Com una tal Greta Garbo, una senyora que diu que va ser actriu de cinema, del temps de quan ella era jove. La iaia sempre l'anomena «la Garbo». Com si la Garbo fos bessona seva. La Garbo per aquí. La Garbo per allà. Estem de Garbo fins a les sopes! La tal senyora Garbo era sueca. Molta neu i un fred que pela, a Suècia! I diuen que un besavi de la meva iaia procedia d'una família també sueca que va viatjar cap al sud, buscant el Mediterrani, que és més calentó i hi fa més de sol. El nom de Greta es veu que és molt típic de les dones i les nenes sueques. Com una Montserrat o una Maria de les d'aquí, per exemple. Per això no és estrany que la senyora Garbo i la iaia es diguin, les dues, Greta. Esclar que la Garbo feia cine i es veu que era molt famosa i la iaia, ara, als 93 anys, canta, i canta rap, i ha arribat a ser també molt famosa! La cosa del rap va començar per atzar. La iaia, que sembla que sigui una joveneta d'institut, s'ha passat l'últim quart de segle fent esport. Quan en tenia setanta, diu que va aprendre a nedar i des d'aleshores no ho ha deixat. Braçades amunt i braçades avall, piscina va, piscina ve. Als setanta-cinc, se li va posar al cap que no se'n volia anar del món sense saltar d'un avió en paracaigudes, aferrada al cos d'un altre paracaigudista. Ziuuuuu! I li va agradar tant que als vuitanta va voler celebrar

302

l'aniversari rodó del vuit i el zero tirant-se amb ala delta des del turó de l'Àliga, on el club d'esports de risc hi fa competicions cada temporada. Dues o tres tardes a la setmana, la iaia es deixa caure per un casal d'avis que hi ha prop de casa. Allà, els avis i les àvies ja feia dies que preparaven una festa per commemorar el centenari de l'edifici modernista on hi ha el centre cívic del districte. El casal d'avis va tenir la pensada d'organitzar un festival de cançó, en versió karaoke o en versió original, a gust de cada artista. El fet és que, a la iaia, no li ha agradat mai gaire cantar. Si en alguna festa de casa, després de les postres, a l'hora del cafè, els pares i els oncles s'han animat, una mica mig alegrets, a entonar qualsevol de les seves cançons preferides, la iaia sempre fa veure que el pes del menjar i l'escalfor del vinet li bufa la son a les orelles i es fa l'endormiscada i, de tant en tant, com si els volgués espatllar la tonada, deixa anar un parell de roncs que se senten per tota la comunitat de veïns i des de l'altra banda de carrer. Però al casal d'avis li van dir que a ella també li tocava fer alguna cosa, com tothom. I que, en un festival de cançó, havia de cantar, com tots els altres. Es veu que va intentar d'escapolir-se'n una vegada i una altra, però a la tercera va la vençuda, diuen, i dues de les àvies que formaven part de la comissió organitzadora li van dir que no fes més el ronsa i que decidís

303

d'una vegada què era el que volia cantar, que havien de fer el programa de mà i que un dels avis ja tenia el disseny a punt a l'ordinador per imprimir els fulletons. I que només hi faltava el seu nom. I la iaia va dir, en un atac d'improvisació, com si es llancés en ala delta des del puig de l'Àliga, que ella només sabia cantar rap. Tothom a casa encara es pregunta ara d'on va treure la iaia la idea que sabia cantar rap si sempre s'adormia a la taula i amb prou feines devia haver escoltat mai el que era un rap de debò. Uns dies després, la iaia m'ho va explicar, només a mi: —Mira, Greteta... —he d'aclarir perquè no hi hagi confusions que jo també em dic Greta, però ella, des de petita, m'ha anomenat sempre Greteta. I jo deixo que m'ho digui perquè em faig càrrec que la iaia té 93 anys i algunes coses com més val deixar-les passar per alt—. Mira, Greteta... —em va dir—, quan els del casal d'avis em van anar darrere per cantar al festival del centenari de l'edifici modernista del centre cívic, se'm va acudir que, gent gran com és, si els deia que cantaria un rap em deixarien per perduda i em quedaria tan tranquil·la, però el que van fer va ser dir que sí, que sí, que ja els anava bé, que era molt original que jo cantés un rap i que seria una bomba per al festival. I jo, pobra de mi, que només havia llegit en una revista del cor que la filla d'una ministra... ¿d'on era?... —la iaia, de tant en tant, feia un repàs memorístic

304

d'història universal fent petar els dits—. Sí, dona, aquella ministra del Paquistan, la que van assassinar a trets quan anava en un cotxe descapotable, saludant la gent pel carrer, la daixonses... la... la Bhutto, això!, la Benazir Bhutto! Doncs, de la filla de la Bhutto, que tenia divuit anys i es veu que vivia a Londres, la revista deia que havia escrit i cantat un rap, com si fos un poema, ¿saps?, en record de la seva mare, per commemorar el primer aniversari de l'assassinat. I va i jo els dic a la gent del casal d'avis que només ser cantar, això, «rap», I ja em tens, tota atribolada, buscant a Internet una cosa o altra que em donés una pista de com posar en solfa un rap. Jo, que ja saps que no he estat mai capaç ni de cantar mitja estrofa del Cagatió! Era la primera vegada que la iaia Greta no feia sortir en el seu discurs l'actriu sueca de cinema Greta Garbo. I vaig pensar que, des d'aleshores, una altra dona famosa, la tal Benazir Bhutto, una senyora paquistanesa que es veu que es dedicava a la política com tota la seva família des de feia anys i que mai no havia sentit anomenar fins aleshores, entraria en el mailing de la memòria d'elefant de la meva iaia. El cas és que la iaia Greta, que s'entenia amb Internet com si Internet hagués existit sempre, va trobar alguns vídeos de rapers al YouTube on ara també hi ha el seu. Es va descarregar algunes peces de rap i, amb els auriculars, com si estudiés idiomes, es va posar a practicar i a fer un curs accelerat de rap per

305

Internet per quedar bé amb la gent del casal d'avis. I així va ser com va escollir una cançó que ella mig coneixia dels seus pares, que eren gent de mar, pescadors i tot això. Era una cançó una mica antiga que parlava del mar i dels mariners i que amb els anys s'havia convertit en una havanera, d'aquelles de platja, de nit, de lluna plena i de rom cremat. I la iaia, sense encomanar-se a ningú, la va convertir en un rap, en l'únic rap del seu repertori! A casa, feia dies que tots plegats vèiem que en passava alguna de grossa. Que la iaia en portava alguna de cap, vaja. Que es tancava a la seva habitació i no en sortia ni que el món s'enfonsés. Potser només jo era la que sabia que la iaia assajava el seu rap davant d'un mirall, amb el vell MP4 penjat al coll i els auriculars clavats a les orelles, per cert, tot s'ha de dir, el meu vell MP4 que m'havien portat els Reis i que la iaia m'havia pidolat, després de dir-me que no en xivatés res a ningú, com si fos un gran secret entre la iaia Greta i la seva petita Greta, la Greteta.

306

2 La iaia va triomfar amb el seu rap. El festival es va fer al mateix auditori del centre cívic modernista. Hi havia amics, familiars i totes les autoritats del districte. Fins i tot hi van convidar un parell de regidors de l'Ajuntament. A fora, els van rebre els gegants del barri, els diables van encendre uns quants petards i els castellers van fer tres o quatre castells en honor del centenari. I tots els avis del casal hi van aportar el seu granet de sorra. Uns, cantant cançons del seu temps. Uns altres, imitant un conjunt de rock també del seu temps. Uns altres, fent de tenors i de sopranos. I uns altres, com a coral. Però la iaia Greta va ser la que de debò va aixecar i escalfar els ànims de l'auditori. Els avis l'aplaudien a peu dret i les àvies la van anar a abraçar i se la menjaven a petons quan va baixar de l'escenari.

307

Havia nascut una estrella del rap. Una estrella de 93 anys que va brillar de seguida a cal senyor YouTube d'Internet i que va donar la volta al món. I des d'aleshores, a casa no parem. Quan no és un equip de televisió, és un periodista d'una revista que li vol fer una entrevista, i quan no és per anar a un programa de ràdio en directe, és una trucada per telèfon per parlar cinc minuts amb la iaia del rap. Jo i tot em vaig descarregar el rap de la iaia des d'Internet i me'l vaig escoltar de cap a peus perquè la iaia no el va voler cantar mai a casa i deia que tot aquell enrenou passaria en quatre dies i que ningú no se'n recordaria mai més ni del rap ni de la iaia que l'havia cantat. La veu de la iaia va sonar a ritme de rap entaforada a les meves orelles. Al vídeoclip del senyor You Tube, la iaia agafava el micro com si fos una cantant professional de primera fila, es movia d'una banda a l'altra com si ballés una sardana, però a saltirons, i deixava anar la cançó antiga de pescadors, com si tota la vida hagués fet de rapera: «ta-ca-ta-ca-ta... ta-ca-ta-ca-ta / taca-ta-ca-ta... ta-ca-ta-ca-ta / ta-ca-ta-ca-ta... ta-cata-ca-ta...» El rap de la iaia tenia títol: Mare, vull ser pescador. I era com un vers d'aquells que nosaltres ens apreníem a l'escola quan arribava Nadal. Però aquest de la iaia deia moltes més coses que la nit d'estels i la llum de l'establia i els pastors que anaven a adorar l'infantó... El

308

vers raper de la iaia deia coses com aquestes que, a ritme de rap, sonaven així: A un poble de pescadors entre el mar i la muntanya un fill li diu a la mare: Mare, vull ser pescador no m'ho privis, dolça mare. Ja sé amb quanta buidor et deixa la mort del pare. Mare, vull ser pescador, que sóc fill de pescador i malgrat el teu dolor jo tinc les venes salades. Mare, vull fer-‐me a la mar i que em bressin les onades. Mare, vull ser pescador no m'ho privis, dolça mare. I, segons com, la iaia reprenia la lletra i tornava a començar. Depenia de la resposta de l'auditori. Per cert, a vegades, per la lletra del rap, per allò del fill pescador i de la mort del pare i de les venes salades i, sobretot, per com tractava la mare de “dolça”, tothom mig s'emocionava i tenia fins i tot els ulls envidriats, d'aquella manera que se't posen quan el que passa en una pel·lícula et fa pessigolles a la gola i et fa aquella coïssor als ulls que acabes mig ploriquejant tu i tot. Doncs, la iaia Greta, quan l'ambient de l'auditori on cantava estava així, feia un bis enganxat i ja no havia de fer una aturada per

309

tornar a començar, mentre els que l'escoltaven feien veure que es mocaven o es netejaven les ulleres, els que en portaven, de tanta coïssor als ulls que tenien. Era increïble veure com podia arribar a tocar el cor de la gent un rap, el rap de la iaia!

310

3 Però, per a mi, el rap de la iaia va ser la meva perdició. Bé, perdició, perdició, el que es diu perdició, no. En tot cas, diguem que el rap va ser el que em va canviar i complicar la vida. Un dia, la iaia, quan jo havia arribat de les classes de l'escola de teatre musical que tenia tres vespres a la setmana, només entrar a casa, em va cridar en veu baixa, amb un xist, xist!, entreobrint mig pam la porta de la seva habitació. —Ei, xist, xist!, Greteta, Greteta... Vine, entra, no facis soroll, vine que hem de parlar! Jo venia d'assajar una escena d'una versió teatral de La flauta màgica, que preparàvem amb el monitor d'expressió i veu, i encara no m'havia pogut treure del cap el Papageno i em ressonaven a dins del cervellet els seus refilets: «pa-pa-pa-pa... pa-pa-pa-pa...» Els xist, xist! de la iaia em van espantar. ¿Quina altra en devia portar de cap, ara, la iaia? ¿Quina una me n'esperava, per descomptat, relacionada amb el seu rap mariner?

311

De seguida en vaig treure l'entrellat: —Greteta... —em va dir la iaia, encara en veu baixa, com si les parets de casa tinguessin micros incorporats i, des de l'altra banda, l'estiguessin escoltant—. Tu i jo podem triomfar! Vaig posar cara de bleda bullida, però ella no es va ni immutar. —Sí, sí! Hi he pensat molt i ho tinc molt clar... He trobat el desllorigador! La iaia estava entusiasmada. I tant d'entusiasme em feia pessigolles al melic. «Ai, que patirem!», em vaig dir. Però vaig obrir els ulls com dues pomes starking i em vaig disposar a escoltar la iaia i el seu “desllorigador” amb tot l'interès del món. —Mira, Greteta... Necessito algú que em faci de representant, de mànager, ¿m'entens?, que m'organitzi els concerts, que tracti amb els tècnics, que freni la canalla de la premsa i que em protegeixi dels paparazzi... I aquest mànager... Tatxín, tatxín!... —va fer amb un gest de pista de circ—. ¿Hi ha algú que ho pugui fer millor que tu mateixa, Greteta? Només escoltar el que em deia la iaia, em va caure el món als peus i se'm va desfer el “desllorigador” de la iaia a trossos per terra. ¿Jo... una mànager musical? Se'm van disparar les neurones justificadores, que són les que viuen en el xip de les excuses i vaig reaccionar amb rapidesa. —Oh, iaia, que bé! —vaig dir aparentant una immensa alegria—. Que contenta que estic que

312

hagis pensat en mi! Quina responsabilitat tan responsable! —I aleshores vaig encetar la segona part, la que va de baixada—. M'agradaria molt ser la mànager musical del teu rap... de fet, me'n moria de ganes de ser-ho... però, aquesta setmana no puc... Mira la meva agenda: tinc assaig a l'escola de teatre musical... tinc els deures de l'escola pendents... he de fer un parell de treballs de grup sobre l'origen de les espècies perquè ara a ciències toca parlar d'un tal míster Darwin i una tortuga que va viure més que la que teníem nosaltres quan jo era petita i encara no sé amb qui he de formar el grup... m'han posat hores de reforç de les classes de natació del cap de setmana... i em sembla que està a punt de venir-me la regla perquè fa mesos que em dóna senyals de visita i no estaré gaire fina per fer res de bo, perquè la mare diu que les primeres vegades ja se sap... i per postres la mare vol que destini una hora cada dia a ajudarla a fer les feines de casa... Vaja, que ja ho veus tu mateixa, iaia, ¿com vols que, al damunt, faci de mànager teu amb aquest panorama que em cau al damunt? Després d'aquell sermó que li vaig propinar, la iaia es va quedar uns segons penjada, bloquejada, mirant-me com si estigués davant d'una nena fantasma, va fer anar els ulls a dreta i esquerra, a dalt i a baix, i finalment va parlar. —Però, tot això que dius, Greteta, també ho han fet grans estrelles de l'univers... La Garbo, la gran Greta Garbo, per exemple, ¿que et penses que no en tenia ella, de classes de natació,

313

assajos de teatre, deures i feines de casa? ¿I que et penses que no tenia la regla, potser? Ai, la gran Greta! ¿Què és tot això, tot aquest panorama que et cau al damunt, Greteta, comparat amb el meu rap... el nostre rap? I em va “desllorigar”, bé, em va desmuntar. Havia dit, paladejant cada síl·laba: «el nostre rap». I no vaig saber o no vaig poder dir-li que no. Li faria de mànager. La iaia va tancar el puny i va aixecar el dit gros en senyal de victòria, en va fer una picada d'ullet i després em va abraçar i em va xiuxiuejar a cau d'orella: —Però, d'això, Greteta, no n'ha de saber res mai ningú... I ningú vol dir ningú. És un pacte secret entre tu i jo. Un pacte de sang entre una rapera i la seva mànager. Un pacte entre dues professionals. ¿D'acord? Xoca-la, Greteta! I la vam xocar.

314

4 El primer que vaig fer va ser posar en ordre les meves idees. M'havia convertit per art i gràcia de la meva iaia, de la tarda al vespre, en una mànager musical. Potser en la mànager musical més jove de la història. I això volia dir posar-hi no només els cinc sentits sinó tots els altres. Asseguda a la taula de treball de la meva habitació i un cop ordenades les idees, em va sortir aquesta rastellera: 1) M'havia tocat tenir una iaia, una besiaia, vaja, de 93 anys. 2) M'havia tocat una iaia rapera i famosa. 3) M'havia tocat ser-ne la mànager musical. 4) M'havia tocat vetllar pel negoci artístic. 5) M'havia tocat posar-me mans i mànigues a la feina. I m'hi vaig posar de seguida. D'entrada, em vaig connectar a Internet. Vaig fer una ullada ràpida a la meva bústia de correu.

315

Tres dotzenes d'ofertes de medecines miraculoses, tres dotzenes més de correu brossa de tot el món i mitja dotzena de correus dels membres del fòrum Xata-Xata, un grup que vam crear a l'escola per xatejar quan som a casa. Però no en vaig respondre cap. Volien saber si tenia el vespre lliure i si abans de sopar ens connectaríem tots alhora per parlar de les coses del dia. Per exemple, per deixar com un drap brut la secretària i tutora de sisè de l'escola que, a més, era ecologista d'un to verd pujat, es deia Gertrudis, però li dèiem Trudis, que s'assemblava més al nom duna verdura que ni Déu nostre senyor encara no havia creat. A la Trudis, se li havia clavat entre cella i cella la idea de fer-nos fer un hort de plantes i hortalisses en un tros petit de darrere del pati de l'escola, el que mirava a la banda de muntanya. I no hi havia dia que la Trudis no comparagués a l'escola amb un sobre de llavors d'enciam, de carbassons, d'albergínies, de tomàquets de penjar, de raves o de melons. De tant fer anar l'aixada, hi havia dies que acabàvem amb l'esquena torçada i les mans aspres com paper de vidre i a punt de sortirnos-hi penellons. Un altre tema de conversa molt habitual, últimament, entre els del fòrum del Xata-Xata, era el monitor d'esports, el Mickey, per a nosaltres, el Mickey Mouse, que cada dia ens feia suar més la cansalada fent-nos fer salts de

316

poltre com si fóssim cangurs. Si els nostres càlculs no fallaven, el Mickey Mouse, abans de dos mesos, havia de ser pare per primera vegada, i pare de bessons. No és que fóssim gaire xafarders, però la parella del Mickey Mouse feia també hores de menjador a l'escola i ja feia temps que quasi que no passava per entre les taules i ell, des d'un temps ençà, si no acabàvem de saltar el poltre com volia, no parava de cridar: «Vinga, vinga, figaflors! Cames amunt, cul enlaire! Hop! Vinga, no badem, que els meus bessons, que encara són a la panxa de la Sandra, si fossin aquí, ja ho farien millor que vosaltres!» La Sandra, esclar, era la seva dona i no sabíem si les dues criatures que portava a dins estaven disposades a venir al món fent salts de poltre, com pregonava el seu pare, que semblava que els volia convertir en campions olímpics abans de néixer. Vaig desar la mitja dotzena de correus a la carpeta d'arxiu dels missatges rebuts i vaig obrir una plantilla de correu nou per enviar una mena de telegrama, a tots alhora: «Aquest vespre no puc. Feina a casa. Demà parlem. Muaaà! Greta.» I vaig tornar a la rastellera que havia confeccionat després d'ordenar les meves idees. I vaig agafar per les banyes el punt cinquè, l'últim. Vaig entrar a la pàgina del Blogger i em vaig enregistrar per poder obrir un blog. Vaig seguir els passos, un a un:

317

«1) Crea un compte... »2) Dóna un nom al teu blog... »3) Tria una plantilla... »4) Escriu el nom d'usuari... »5) Escriu la contrasenya... »6) Repeteix la contrasenya... »7) Escriu un correu electrònic de contacte... »8) Escull la pregunta de seguretat per si oblides la contrasenya... »9) Escriu el jeroglífic de lletres de la imatge de seguretat... »10) Accepta les condicions d'usuari... »11) Tria les teves opcions... »12) Enhorabona! Ja pots començar el blog!» Ja estava llest i a punt. El blog començava a rodar per la xarxa i ens presentava, a la iaia i a mi, a tot el món: GRETA La iaia del rap Actuacions, festivals, concerts, festes infantils, festes de gent gran, festes de fi de curs, escoles, instituts, xous de centres cívics, residències, casals d'avis, concerts de teatres i auditoris. Mànager musical Greteta Contacte i contractacions aquí. Havia hagut d'escollir el nom artístic de Greteta per al meu bloc de mànager musical.

318

Sí, sí, és així: vaig posar Greteta. Coses de la vida. Qui m'ho havia de dir que acabaria gretetejant com si res! Això és el que passa quan els pares, abans de néixer i tot, ja t'han posat el nom que porten totes les dones de la família. La besiaia es deia Greta, l'àvia —que havia mort feia un parell d'anys d'una pneumonia i una insuficiència cardíaca, que diuen els metges—, es deia Greta, la mare es deia Greta, i jo també em deia Greta... Per això em vaig haver de posar Greteta com a nom artístic de mànager musical perquè no hauria estat ben vist que una mànager portés el mateix nom que l'artista que representava. I per això vaig triar aquell diminutiu que ja havia dit que era el que feia servir sempre la iaia per anomenar-me i que tampoc no és que em desagradés tant, ni que fos per trencar la rutina del nom de la nissaga sueca de les Gretes.

319

5 Va ser aquell mateix vespre del meu debut com a mànager musical de la iaia del rap que, a la pantalla doble de l'ordinador, en una finestra nova d'Internet, vaig veure que retransmetien en directe, com si fos una pel·lícula de diumenge a la tarda, la presa de possessió i el jurament del càrrec d'aquell nou president negre dels Estats Units. Era el primer president negre, deien, de tota la història d'Amèrica... i això que aquest ja portava el número 44, des que Amèrica tenia president. M'hi vaig encantar una estona perquè des que se sabia qui seria el nou president, havien corregut per l'escola alguns adhesius amb el perfil del tal Barracobama, que dèiem nosaltres. I en tenia un d'enganxat a la coberta del quadern de llengua. En realitat, el nou president es deia Barack, de primer nom, i també Hussein, de segon, com el Hussein que aquell curs havia arribat a la meva classe i que era fill d'uns carnissers àrabs que s'havien instal·lat al barri.

320

El senyor Barack, a més, es deia Obama. Però no vaig escoltar, pels auriculars, que, en aquella cerimònia on una gentada el feia president, ningú li digués Hussein ni res que s'hi assemblés. Potser és que no li agradava el segon nom, com a mi no m'agradava tampoc abans el de Greteta. La veritat és que vaig conèixer una mica la vida i els miracles d'aquell senyor negre, que feien president aleshores mateix, en directe, amo i senyor d'una casa que sempre m'ha semblat que té nom de conte i que li diuen Casa Blanca, gràcies a conèixer primer les seves dues filles, en un reportatge de l'informatiu juvenil del canal K3 de feia uns dies. Ell, Obama, i Michelle, la seva dona, que també era negra com ell, tenien dues filles, la Malia i la Sasha. La Malia havia fet els deu anys, però a les fotos i els vídeos es veia més alta que jo que aviat en faria dotze. En canvi, la Sasha, per set anys, semblava que fos encara un cargolí de cinc. Vaig pensar que devia ser ben difícil portar la càrrega de ser la filla d'un president d'un país tan gran com els Estats Units. El reportatge de l'informatiu juvenil va explicar que la Malia i la Sasha eren unes fans de la famosa sèrie televisiva Hannah Montana, del Disney Channel. I deien que elles dues havien demanat o potser que les havien convidat a participar en

321

un dels rodatges de la tercera temporada de la sèrie que s'havia d'estrenar molt aviat. Però els pares, o els assessors dels pares i tota aquella gentada que envolta sempre els presidents, els van dir que, essent com eren les filles del president dels Estats Units, no estaria bé que sortissin en una sèrie de televisió que veurien tants milions d'espectadors. Això em va fer pensar, mentre veia les imatges del jurament del president: ¿Podria ser jo la mànager musical de la iaia del rap si fos la filla d'un president i d'una primera dama dels Estats Units? Segur que no. I fins i tot, si en tingués ganes i els estudis de l'escola de teatre musical m'anessin bé, potser em podria presentar a un càsting dels de la sèrie Hannah Montana i qui sap si m'agafarien i tot perquè el professor d'expressió i veu diu que tinc aptituds i que si el muntatge musical de La flauta màgica que estem preparant surt com ell vol que surti, pot ser un trampolí per fer altres musicals més endavant, dels que omplen teatres fins al sostre i acaben donant la volta al món. Somniar no costa res, diuen! Mentre pensava tot això, el pare de la Malia i la Sasha ja havia aixecat el braç dret i tenia el palmell obert i algú l'apuntava, davant seu, i li dictava el que havia de dir. I això que a nosaltres ens fan aprendre el paper de teatre de memòria! Però un president és un president, ja se sap.

322

La transmissió, ja ho he dit, era en directe. Allà, a una ciutat anomenada Washington, on passava tot, feia un sol que petava sobre la cúpula d'un edifici que semblava una campana i que en diuen el Capitoli. Devia ser migdia, allà. A casa, en canvi, s'acabava de pondre el sol i com que eren les sis, ja es començava a fer fosc. I aquí no feia tant de fred com allà ni que fóssim al gener. El presentador de la retransmissió televisiva explicava que a Washington feia un fred que pelava. De fet, sí que tothom portava bufanda, alguns, molts d'ells negres, mantes, barrets, anoracs i termos calents. Es va fer un silenci absolut i vaig escoltar com Barack Obama, amb el mateix perfil de l'adhesiu del quadern de llengua, va dir amb la mà alçada: «Jo, Barack Obama, juro solemnement que assumiré amb lleialtat el càrrec de president dels Estats Units i que ho faré com més bé sàpiga per preservar, protegir i defensar la Constitució dels Estats Units.» Doncs, no era tan difícil, per no saber-s'ho de memòria! La multitud congregada en una esplanada que no s'acabava mai, diuen que més de dos milions de persones, va aplaudir les paraules del seu president. Molts, esclar, es van haver de conformar veient-lo a les grans pantalles que havien instal·lat per tot el parc. Després va venir allò que els presidents americans diuen sempre, amb la mà al cor, com

323

si fossin Napoleó: «Que Déu beneeixi Amèrica!» I, de seguida, una coral vestida de mariner va cantar, molt seriosa, l'himne de les pel·lícules americanes. I el pare de la Malia i la Sasha també cantava. I la seva mare, Michelle, també. I molta gent ploriquejava. No sé si del fred sota zero que diu que feia a Washington o de l'emoció que tenien en veure com un negre arribava a ocupar el càrrec de president. Quan van acabar, al directe d'Internet van passar publicitat i jo vaig tornar a entrar a la plantilla de treball del meu blog de mànager musical nou de trinca. Vaig buscar, a l'arxiu de fotos digitals, unes imatges de la iaia de quan va fer aquella actuació al centre cívic de l'edifici modernista. Vaig buscar un vídeo que havia enregistrat el coordinador del centre cívic i que havia entrat a la pàgina del centre cívic connectat amb el YouTube. Vaig buscar l'àudio de la iaia cantant el seu rap. I vaig fer un max mix de so i d'imatge perquè els interessats a contractar-nos a través del blog tinguessin idea de qui contractaven.

324

6 L'endemà mateix d'haver penjat a Internet el meu blog de mànager musical, em va telefonar el pare. La pantalleta del mòbil el va identificar: «Papa Roderic trucant». Ara feia més de quinze dies que no ens vèiem. I potser feia una setmana que ni parlàvem per telèfon. El cap de setmana que em tocava anar amb ell, li va sortir una guàrdia extra de divendres a diumenge que no es va poder saltar. I un altre cap de setmana, vaig ser jo qui tenia un assaig intensiu de l'escola de teatre musical. La mare va dir que el pare i jo érem fets de la mateixa pasta i que si ens preníem els caps de setmana tan alegrement, el nostre assumpte no aniria enlloc. I que n'hauríem de parlar. I que si la senyora jutgessa va dir no sé què de complir els acords i que si els caps de setmana eren sagrats. Feia almenys tres anys que estàvem així. Jo en tenia quasi nou quan va passar tot allò entre ells dos.

325

El pare és metge anestesista. Ja se sap que els metges com ell a vegades treballen de nit, a vegades treballen els dies de festa, i a vegades no treballen durant una setmana seguida. Per això es tan difícil saber quin cap de setmana tindrà lliure ell i quin cap de setmana el tindré jo. La mare no ho té tan complicat. És psicòloga en un centre d'assistència sanitària i té un horari fix. Ella no sap què és, doncs, fer guàrdies, com el pare, ni fer assajos de teatre musical, com jo. Fa tres anys, el pare i la mare van decidir que l'anestèsia i la psicologia no s'entenien. O potser és que un anestesista que es diu Roderic i una psicòloga que es diu Greta no acaben de lligar. I no sé ben bé com va ser, però un vespre em van agafar tots dos, amb cares llargues, com si no haguessin dormit durant tres nits seguides i no haguessin menjat des de feia una setmana. I em van fer seure com si haguéssim de discutir alguna qüestió molt important i em van dir que havíem de parlar. I va ser la mare qui va deixar anar d'una tirada, amb el cap abaixat i mirant a l'estora, que ja ho havien decidit, que seria millor per a tots, i que el pare se n'anava a viure sol a una altra casa. I que ella es quedava a casa, amb mi i la iaia, que es veu que ja sabia de què anava i que s'havia tancat, com sempre, a la seva habitació.

326

Bluf!, quin vespre de més mal record i que voldria esborrar per sempre de la meva memòria! Després ens en vam anar cadascú al seu cau i, ells no ho sé, però jo no vaig acluclar l'ull en tota la nit, pensant en allò que deien que passava en moltes cases, amb els pares, i que a mi em semblava que a casa no ens havia de passar mai de la vida. Estàvem amb el mòbil: «Papa Roderic trucant»: —Papa... hola! —¿Què fa la meva Greteta la nova mànager musical? —... eee... —Hellooo!... How are you?... —Papa, si això és un secret... —¿Un secret, dius? ¿I des de quan un secret s'escampa als quatre vents amb un blog penjat a Internet? —¿Com l'has pescat? ¿Com has sabut que era jo? Si he posat un correu electrònic de contacte que no és el meu... —No és tan difícil, nena... ¿Quantes Gretetes hi ha en aquest món que tinguin una iaia que s'ha convertit en una estrella del rap? —Ja ho diuen que el món és un mocador... —A més, per si em quedava encara algun dubte... tu mateixa m'ho has confirmat quan m'has dit de seguida que era un secret. El pare m'havia enganxat. O potser hauria de dir que m'havia anestesiat per KO, una especialitat del pare.

327

Una vegada vaig tenir la mala pensada de dir a casa que tenia un assaig un divendres al vespre i que potser se'm faria més tard de les deu de la nit perquè, en realitat, el que jo volia era anar a una festa d'una amiga nova que havia acabat de conèixer a les piscines municipals, en el curset de natació dels caps de setmana. Ella feia anys, catorze anys ja, quina sort!, i com que jo ja sabia que a casa no els faria gens de gràcia que anés a una festa amb gent més gran que jo, em vaig inventar la bola de l'assaig del teatre musical i, a mitja explicació, el pare em va desmuntar el pla fent-me caure a la trampa: «¿I quin dia s'estrena aquest espectacle que s'ha d'assajar tan urgentment un divendres a la nit?», va dir. «Mmm... Per Tots Sants...», vaig inventar d'esma. Però resulta que encara érem al març i que el que aviat vindria seria Pasqua! I, per acabarho d'embolicar, Tots Sants no tocava fins a l'u de novembre, amb la castanyada, els panellets, els moniatos i la paradeta que fèiem a l'escola per arreplegar diners per a fi de curs i tot allò! I tot per culpa que sempre he confós la festa de Tots Sants, el dia dels Morts i la festa del Halloween, amb les festes de Pasqua, la de les palmes i els confits, el Divendres Sant i les processons de les confraries dels cucurutxos i el dia de la mona. I cada any em passa el mateix: no sé mai quan toca Pasqua i quan toca Tots Sants.

328

«Doncs, encara falten set mesos per Tots Sants...», va clavar el pare. «¿Vols dir...?», vaig deixar anar, com si no pogués ser. «Au, vinga, Greta, que la mare i jo ja som crescudets. ¿Què hi ha aquest divendres al vespre, que és tan important que no ens ho pots dir?», va afirmar i preguntar a la vegada el pare. I vaig cantar de seguida. Anèstesia per KO. I ara havia passat una cosa semblant. De fet, només podia haver estat ell el primer a localitzar a Internet el meu bloc de mànager musical perquè el pare era com un cercador automàtic amb potes. Li vaig haver d'explicar quin era el secret. I com passa amb tots els secrets, el pare i jo vam acordar que el secret, que havia començat essent un secret entre la iaia i jo, ara també era un secret entre ell i jo. —Això, papa, no ho ha de saber mai, mai, mai... ningú, ningú, ningú... —vaig amenaçar. —Com vostè digui, senyoreta mànager musical... —va concedir la veu del pare dins la càpsula del mòbil, mentre jo m'imaginava la rialleta de satisfacció que ell devia fer i que era la que feia per sota el nas quan em deixava anestesiada per KO. Vam mirar de quedar per a un cap de setmana. Però teníem una agenda més recargolada que la d'aquella parella que feien el Brad Pitt i l'Angeline Jolie. Les guàrdies del pare, els meus assajos, els entrenaments de natació,

329

les competicions de l'escola, més assajos, més guàrdies, més competicions... Vam quedar que ja tornaríem a quedar. Com sempre. I també com sempre, la mare no trigaria gaire a sortir una altra vegada amb aquella història de la jutgessa i el que tots plegats vam acordar sobre les estades de cap de setmana a casa del pare quan jo encara era un «bebè» que no tenia ni nou anys i sense dret a decidir bo i res. La mare no es connectava gairebé mai a Internet. Deia que Internet era un cau de mentides i que ens tornaria a tots cucs de pantalla, que ens assecaria el cervell i que acabaríem no sabent parlar com a persones sinó estossegant com a virus informàtics. Era com si la mare hagués psicoanalitzat tots els ordinadors i tots els internautes del món i cap no hagués superat el seu test de mínims psicològic. Per a la mare, l'única destinació dels ordinadors era la deixalleria: «Qualsevol dia portarem aquest trastot a la deixalleria i no t'hi passaràs més tantes hores com t'hi passes ara!», amenaçava de tant en tant. Però era una amenaça que es diluïa com un terròs de sucre tan aviat com l'havia acabat de dir. No hi havia perill, doncs, que, com havia fet el pare, la mare localitzés mai a la xarxa el meu blog de mànager musical.

330

7 El meu blog de mànager musical a Internet va ser un èxit. Esclar que no tothom té l'oportunitat de començar un negoci com aquest, representant en exclusiva una iaia rapera de 93 anys! Al final, la mare, no sé com, va saber que m'havia convertit en mànager musical de la iaia. Quan jo ja em pensava que muntaria un espectacle histèric pel seu compte en versió familiar, simplement ho va despatxar amb una frase de manual psicològic antiestrès: «Us ha pujat el rap al cap a totes dues!», va dir. La iaia va dir que no hi ha cap secret que es mantingui en secret i que duri secretament cent anys. De fet, no havia durat ni una setmana. Primer amb el pare. I ara amb la mare. Van ploure contractes des de tot arreu i dels llocs més impensables. Ara, la mànager musical Greteta, a les obligacions que tenia dels assajos a l'escola de teatre musical, els entrenaments de natació, els deures de l'escola, les sessions de xat de cada

331

vespre i les feines de casa, havia d'afegir la feina de gestió de mànager musical que cada vegada m'ocupava més temps. El fenomen del rap de la iaia havia travessat fronteres gràcies al senyor YouTube i tothom volia conèixer de primera mà aquest prodigi humà de la natura artística. Una televisió estrangera va fer un reportatge sobre el boom en edats avançades de la música rapera i va entrevistar uns quants dels avis del casal que havien estat testimonis del salt que havia fet la iaia per fer-se famosa. Un d'ells va dir, presumint de caçatalents artístic: «Jo ja vaig veure de seguida que darrere de la nostra Greta hi havia fusta d'estrella. Per això la vaig incloure en el programa del festival del centenari de l'edifici modernista del centre cívic, i només cal veure ara en què s'ha convertit.» Un altre dels avis del casal s'apuntava a ser un dels millors amics de la família: «Conec l'admirada i estimada Greta des que érem petits. Els seus pares i els meus ja eren amics de joves. Es pot dir que vam créixer junts al carrer. Quan, més joves, vam passar la guerra, més d'una vegada havíem corregut junts cap al refugi, per protegir-nos dels bombardejos. I puc dir ara que, de jove, ja li agradava cantar rap, molt abans que el rap s'inventés.» I una àvia del grup de fans del casal es devia pensar que el reportatge era per a un canal de programes d'aquells que graten en el cor i que només fan safareig:

332

«¿Nuvis, la Greta...? Si ella volgués, en tindria tants com volgués! Aquí, al casal, com a mínim, mitja dotzena de viudos, avui mateix, es deixarien tallar una mà per ella! Sí, ja ho crec, té molt bona fama entre els homes. Ja en tenia de jove... Va deixar plantats dos o tres pretendents abans de casar-se. Però sempre ha estat una dona molt lliure. Quan es va quedar viuda, va dir que no tornaria a embolicar-se mai més amb un home, que ja n'havia tingut prou i massa. I al cap de tres mesos, ja en tenia uns quants que li anaven darrere. I ella que també els feia festes. I ara, amb això del rap, els porta de corcoll a tots! Si la Greta no tingués l'edat que té i si, en lloc de dedicar-se al rap, es dediqués al rock, seria com una mena de sex symbol del nostre temps!» La iaia va veure el reportatge i va saltar feta una fúria: «¿Però qui s'han cregut que són tota aquesta colla de xafarders? Si hagués estat per ells, hauria acabat cantant El gegant del pi dalt d'una taula! ¿Què en saben tots plegats del que és el rap? Aquest que es pensa que m'ha descobert, el dia dels assajos del festival del centre cívic, pesava figues com una marmota en un racó del casal. I aquest altre que diu que em coneix des de petita, em deu confondre amb alguna néta seva. I aquesta xafardera que parla de la meva joventut més valdria que es mirés ella al mirall i deixés la vida privada dels altres en pau!»

333

La meva feina de mànager musical, a vegades també consistia en això: calmar l'estrella. Tothom sap que les estrelles són senyores, sensibles, dèbils i carregades de punyetetes. Brillen en nits de cel ras. Estan fetes a la seva. Potser sí que, com havia dit la mare, els acabava pujant el rap —si són estrelles i cantants de rap— al cap. El pare em va explicar una vegada que, quan ell era jove s'havia passat una nit sencera, embolicat en un sac de dormir, al ras, vetllant davant d'un hotel de cinc estrelles de prop del port, on deien que s'hi hostatjava un dels cantants de rock de la seva època... només per poder veure'l de prop! ¿Qui em va dir que era? ¿Un tal Astinc, potser?... No... Sting, això, Sting. Es veu que els del temps del pare haurien donat el que fos per un dels discos seus. El pare va dir que aquest Sting era un baixista anglès que va acabar cantant amb una banda que tenia nom de policia i que amb el grup i després tot sol havia venut milions i milions d'àlbums amb les seves cançons. El pare en tenia algun encara en la seva col·lecció de discos antics, d'aquells grossos, negres, amb un forat al mig i que funcionaven amb una agulla, com si fos una màquina de cosir. Me'n va fer escoltar un, una vegada. Sonava bé. Una mica cridaner. Però el tal Sting, tal com se'l sentia, devia ser un paio de categoria. La música sonava de meravella. I aquella veu

334

afalutada, com si no acabés d'afinar... No sé si el professor de cant de l'escola musical l'hauria acceptat ni per fer d'extra... Vaig llegir a la contracoberta quadrada del disc de l'Sting que la cançó que sonava es deia: Englishman in New York. D'això sí que me'n recordo molt bé perquè és el que repetia més durant tota la cançó. És com si encara el sentís ara. La veu sortia pels bafles del vell tocadiscos del pare com si vingués de molt lluny. I allò que deia: «Sóc un home anglès a Nova York» ho repetia i ho repetia... i se t'enganxava com la tonada del Papageno de La flauta màgica que assajàvem a l'escola de teatre musical i ja no t'abandonava mai més. El pare em va dir, quan redoblava el solo de bateria de la cançó: «¿Què...? ¿Eh...? ¿Què me'n dius...? ¿Això sí que és música, oi, Greteta...? I l'Sting amb la banda, fa tremolar el cos... I pensar que aquest xicot era fill d'un repartidor de llet i d'una perruquera! Diuen que als vuit o nou anys ja rascava la seva primera guitarra. I el nom d'Sting, d'agulló, vaja, li ve d'una broma d'uns músics d'un grup de quan començava de jove.» Al pare, li brillaven els ulls quan m'explicava allò amb la banda sonora d'Sting de fons. I em feia l'efecte que viatjava volant en un núvol cap al seu temps de jove, potser de jove rebel, somniador com ara era també jo, abans que es fes anestesista, quan segurament enganyava amb mentides que no fan mal, com jo havia volgut fer aquella vegada de l'aniversari

335

de la nova amiga del curset de natació, per poder sortir un divendres de nit. La història de l'agulló era aquesta, segons el pare: «Es veu que l'Sting, una vegada, en un concert d'algun local prop d'on vivia de jove, es va posar una samarreta amb franges grogues i negres, com si fos una abella, i tots li van començar a dir “abella, abella!”, i li va quedar el renom d'agulló, d'Sting, en anglès.» Em vaig imaginar el tal Sting amb una samarreta d'abella, però no m'hi podia fer a la idea. Més aviat em semblava ridícul que un cantant que havia venut tants discos portés una samarreta amb franges d'abella, com si fos un pallasso blanc d'una carpa de circ. I vaig pensar que si la meva besiaia volgués portar mai alguna samarreta semblant, m'hi negaria en rodó, que per alguna cosa una mànager musical té també el dret de vetllar per la imatge dels seus representats. El pare va dir, mirant al sostre, mentre canviava la cara del disc, perquè aquells tocadiscos antics només deixen escoltar sis cançons com a màxim per cara i hi has d'estar damunt com si fossis un discjòquei: «Si l'Sting encara toqués amb la seva banda i vingués per aquí, a mi, Greteta, encara em veuries una nit al ras en un sac de dormir davant de l'hotel fins a poder fregar-li de resquitlló la pell de la jaqueta o treure-li un autògraf... “És per a la meva Greta!”, li diria. “Ei, Sting, ¿em firmes un autògraf per a la meva Greta?” I ja veuries com me'l firmaria! Ja ho crec que sí!»

336

I jo m'imaginava el pare, com si fes una cursa de sacs de dormir, empaitant el seu mite com una criatura, mentre l'Sting, des del disc negre, continuava de fons amb la seva lletania sobre aquell home anglès de Nova York, que vés a saber quina una n'hi devia passar, rondant tot sol per una ciutat tan gran on diu que, quan jo encara era petita i anava a l'escola bressol, un parell d'avions segrestats per uns terroristes i ple de passatgers que no sabien què passava, van ensorrar dos edificis que eren com dues torres bessones, plens d'oficinistes, que havien acabat d'entrar a treballar, mentre tot el món ho veia, esglaiat, per televisió. Bé, dic tot això perquè les estrelles tenen moltes llegendes darrere seu i la llegenda de l'Sting, segons el pare, era que, quan s'estava en un hotel de luxe, volia una suite especial, amb no sé quants capritxos, i tot el personal de l'hotel havia d'estar per ell perquè, si no li feien cas, era capaç de muntar un daltabaix. «Volia ser tractat com si fos un rei —deia el pare—. I ara, mira com ha acabat. Com aquell qui diu, retirat del món, sense que ningú se'n recordi, dedicat a l'hinduisme, buscant qui sap què en la religió dels hindús... I això que és el cantant que més discos ha venut en solitari en tota la història del rock... Potser més de setanta milions de discos, que són molts discos! Sort que tots tornen, un dia o altre, tots tornen. I l'Sting tornarà, ja ho veuràs, Greteta, com un dia tornarà.»

337

8 L'Sting del pare no sé si tornarà. El fet és que, si tornés, a mi no em faria res coneixe'l personalment. La seva veu m'havia xuclat amb el seu agulló d'abella com si jo fos una nena d'aquelles que xiscla i salta i perd la xaveta davant del seu Déu. La iaia, gràcies al blog d'Internet, va augmentar la seva gira de concerts. Els casals d'avis de tota la ciutat van fer llista d'espera per trobar un dia que hi pogués anar a actuar. Una escola que celebrava que havia acabat unes obres d'un antic edifici la va contractar per animar la festa d'inauguració amb els pares, els mestres i totes les criatures. Tres televisions de canals musicals li van oferir sortir en els seus magazines de clips recomanats. Un programa de televisió que parlava d'històries curioses li va dedicar una entrevista

338

sobre com havia arribat al rap i quins projectes tenia. Un telenotícies juvenil la va fer sortir en una hora punta perquè expliqués la seva experiència en el món de la música als espectadors joves i perquè expliqués què feia quan era encara una adolescent, fa, esclar, prop de vuitanta anys. Això vol dir que la iaia i jo vam haver d'anar amunt i avall. Vam haver d'organitzar l'agenda. Vam haver de discutir amb més d'un organitzador de concerts perquè l'escenari no estava en condicions o l'equip de so semblava una deixalleria de llaunes. Vam haver d'estirar i arronsar a l'hora de cobrar el caixet de l'actuació. Vam haver d'acostumar-nos a fer algun vol d'avió o amb tren bala perquè ens començaven a demanar de fora. Vam haver de començar a administrar els ingressos que donava el negoci del rap. I vam haver de començar a tenir en compte que la iaia tenia 93 anys i que la seva carrera de rapera no podia durar gaire i que, a mi, se m'acabaria aviat la feina de mànager musical. Tothom es pot imaginar què és portar una vida d'artista atrafegada com aquesta. El que potser ja és més difícil d'imaginar és el que va passar després. La popularitat de la iaia del rap va anar tant en augment que un fabricant de nines va tenir la idea de treure al mercat una nina que representava la figura de la iaia.

339

La Greta del Rap, li va posar de nom. I com si fos un caganer de Nadal qualsevol, la iaia es va veure immortalitzada per a la posteritat en una imatge de cantant d'escenari agafada a un micro sense fils. Primer, com a mànager musical de la iaia que era, m'ho vaig prendre bé. Em va semblar que era com una mostra d'afecte del fabricant cap a la popularitat de la iaia. Però després vaig veure per Internet que, encara no havia passat ni una setmana que el president negre dels Estats Units havia jurat el càrrec, quan també un fabricant de joguines d'aquell país havia posat en circulació dues nines amb els noms de les seves filles. Una de les nines l'havia batejada amb el nom de Dolça Sasha. A l'altra, li havia posat el nom de Meravellosa Malia. La mare de les dues criatures, Michelle Obama, ja havia posat el crit al cel i havia dit que, amb les seves filles, ningú no hi faria cap negoci. Em va semblar que els americans deuen ser molt diferents de nosaltres. Segurament no estan acostumats a les figures dels caganers que nosaltres posem al carrer cada any. ¿Què hauria dit la senyora Michelle Obama si, en lloc de ser a la Casa Blanca de Washington, hagués passejat per la fira de Santa Llúcia, sota la catedral, els dies de Nadal, i s'hagués trobat, als taulells de les casetes dels pessebristes, la figureta del seu marit, el pobre Barack, amb les cames plegades, el cap a tocar dels genolls, els pantalons i els calçotets de

340

president avall i el pompis enlaire, amb un muntet ben cargolat i acabat en punxa, sota seu? Però es veu que el pare i la mare no ho veien com jo ho veia. I com si ells també fossin americans, els dos van reaccionar gairebé alhora. La mare, des del consultori del centre sanitari, i el pare, des de l'hospital, a la mateixa hora, quan jo estava a punt de connectar-me per xat amb la gent del Xata-Xata, amb qui feia més de vuit dies que no parlava. Vam tenir una conferència telefònica a tres bandes, gràcies al miracle de la tècnica de telefonia mòbil: «Mama Greta trucant» —Sí, hola, mama... —Un moment, que faig un pont amb ton pare... Vaig quedar en espera. Pel to de la mare, ja vaig notar que se'n preparava alguna. Com aquell vespre a casa, potser m'havien d'anunciar que l'experiència de viure separats no havia funcionat i que tornarien a provar de viure junts. Els temps havien canviat i era lògic que la conversa la tinguéssim per mòbil, que és com se solucionen ara aquests assumptes domèstics. Almenys així és com veig que ho fan les parelles a les pel·lícules americanes. «Papa Roderic trucant» —Sí, hola, papa... —Hola, Greta... —el pare. —Greta, reina... —la mare— Hem de parlar. —Doncs, parlem —jo.

341

—¿On és la iaia? —la mare. —A la seva habitació, està assajant, fent exercicis de respiració i de veu... demà té un concert... —jo. —Greta, petita... —el pare—. La mare vol que parlem. ¿Una altra vegada havia de ser la mare l'encarregada de deixar anar la notícia de la seva tornada a viure junts? —Greta, aniré al gra —la mare. —Es tracta de la nina —el pare. —¿La nina...? —jo. —Sí, la nina —el pare i la mare a cor. —¿La nina de la iaia? —jo. —Justament! —la mare—. ¿Qui ha donat permís per deixar fer una nina de la iaia i que, a més, es digui Greta... —La Greta del Rap... —el pare. —Com la Garbo... —vaig afegir. —Nena, no facis com la iaia que no és hora d'estar per bromes! Des que va començar aquesta història del rap, no hem fet res més sinó anar de problema en problema —es va queixar la mare psicòloga. —Potser una mica va estar bé... Però la iaia ja és gran i... tantes emocions la poden afectar —el pare anestesista. —La nina no és un problema... —jo—. A la iaia li agrada. Diu que s'hi assembla bastant, que l'han treta força bé i que li faria gràcia que els pastissers també en fessin una figura de xocolata... per a les mones de Pasqua.

342

Aquesta vegada l'havia encertat. Pasqua era la festa que s'acostava i la iaia del rap al capdamunt d'una mona hi podria quedar molt bé. Vaig pensar, sense dir-ho en veu alta, que hauria de començar a moure els fils per convèncer el gremi de les mones que es deixessin estar de futbolistes o de presidents negres i que dediquessin aquella Pasqua a la música, al rap, a la iaia del rap. Però la veu de la mare em va despertar del somni de xocolata: —Greta... Escriu de seguida a aquest fabricant de nines. Li dius que si no retira tots els lots d'aquesta Greta del Rap de les botigues i els magatzems... s'haurà d'entendre amb nosaltres... però als Jutjats, per usurpació de personalitat sense autorització ni llicència legal. La mare havia parlat com una magistrada. Li havia quedat aquell to de senyora amb toga des que havíem estat davant de la senyora jutgessa per decidir l'assumpte familiar nostre. El pare li va fer costat, esclar: —Greta, petita... Sigues bona mànager... Fes el que diu la mare... ¿T'imagines, si un fabricant hagués posat a la venda ninots de l'Sting amb una samarreta d'agulló, quin sarau hauria muntat el nostre cantant? El pare havia dit «el nostre cantant» com si l'Sting, després d'aquell dia amb el seu tocadiscos antic, hagués fet amb nosaltres un pacte de sang, de sang de rock. L'Sting era el nostre ídol. L'agulló ens burxava. L'agulló era el nostre Déu. De la

343

mateixa manera que la Garbo havia estat sempre l'agulló de la iaia. —¿De quin agulló parleu? —va fer la mare, despistada. —Coses nostres, coses nostres... —va fer el pare. —Ves de quin agulló... —vaig dir jo—. De l'agulló de l'Englishman in New York, mare. —No m'atabaleu, no m'atabaleu... Si no estiguéssiu tots dos tan clavats davant de la pantalla de la Internet i no tinguéssiu tot el sant dia l'emapegrès, l'emapecatre o l'aipot o com es digui, enganxat a l'orella, no parlaríeu d'aquesta manera i us entendria tothom! —¿Oi que ho faràs, Greta, xata...? —va afluixar el pare. —D'acord, d'acord... parlaré amb la iaia, escriuré al fabricant de la nina, trucaré a la Michelle Obama i li diré si necessita una mànager musical per a les nines de les seves filles... —¿Què dius de l'Obama, ara, Greta? —la mare. —Res, res, mare —vaig respondre—. Parlava sola... —¿Queda clar, doncs? —l'última paraula de la mare. —Crec que sí... —el pare. —Claríssim —jo. I vam penjar els tres mòbils alhora.

344

9 La iaia va dir que ni parlar-ne. Que sobre l'afer de la nina manava ella. I que ella volia veure la nina, la Greta del Rap, a totes les prestatgeries de tots els magatzems de joguines de tot el món. I aquella nit, potser perquè no em podia treure la conversa a tres per mòbil que havíem tingut, la mare, el pare i jo, vaig tenir un malson. El primer malson d'una mànager musical a punt de fer dotze anys. Vaig somniar que era la filla d'una família que tothom coneixia com la família Pim Pam Pum. En el meu malson, el senyor Pum tenia el cap com un timbal. No és que portés un timbal per barret, no, sinó que era tan distret que la seva dona, la senyora Pam, li va dir un dia que no sabia ni com ni on tenia el cap.

345

I així va ser com el senyor Pum va dir, fent broma, que el cap el tenia «com un timbal». I des d'aleshores, la senyora Pam, quan el cridava, li deia: «Pum Cap de Timbal, ¿on ets?». I ell li responia: «Ja vinc, Pam, amb el timbal al cap!». De fet, la senyora Pam sí que semblava que portés un timbal per barret. A vegades feia l'efecte que ella era fins i tot més distreta que el senyor Pum. Però el senyor Pum s'ho prenia amb bon humor i no en feia cas. El senyor Pum i la senyora Pam tenien una filla que ja es veia que quan fos gran també seria tan distreta com ells dos. La filla del senyor Pum i la senyora Pam es deia Pim. I gràcies a tot els que els passava per ser tan distrets, van entrar a la llista de vídeos més vistos del YouTube com la família més distreta del món. I es van fer famosos, esclar. Van sortir als diaris. A les televisions. I van sortir també en un programa d'aquells que veia molta gent i on el presentador no para de fer bromes als concursants per veure qui es distreu més i guanya. No cal dir-ho, la família Pim Pam Pum es va emportar el premi i el centre cívic del districte on vivien ho va celebrar amb un berenar amb xocolata i melindros. Però el senyor Pum, la senyora Pam i la seva filla Pim es van deixar els davantals a casa i van acabar tan empastifats que semblaven tres figures de xocolata per posar al capdamunt d'una mona de Pasqua!

346

Com que ni el senyor Pum, ni la senyora Pam, ni la seva filla Pim deixaven mai les coses a lloc, casa seva semblava un magatzem de mals endreços. Per exemple, en el malson, el senyor Pum desava les espardenyes de felpa a la nevera, la senyora Pam posava la carn i el peix a l'armari de la roba i Pim deixava el mòbil dins del rentavaixelles. Un dia que el senyor Pum es va trobar un bistec a la butxaca de l'americana, va dir a la senyora Pam: «Pam, hem d'acabar de ser tan distrets!» I la senyora Pam va respondre al senyor Pum: «¿I què vols què hi fem, Pum, si tu no saps on tens el cap?» El senyor Pum es va enfadar molt i va respondre: «Qui no sap on el tens, ets tu, Pam!» «Pum Cap de Timbal, no diguis mentides!» —va dir la senyora Pam, també molt enfadada. I com que no es posaven d'acord, van cridar la seva filla Pim perquè decidís qui dels dos li semblava que tenia el cap més distret. En Pim va veure que tenia un problema per primera vegada en la seva vida. Si li deia a Pum que el seu era el cap més distret de la casa, potser es posaria com una fera o, pitjor!, potser li agafaria un disgust i no pararia de plorar i li diria: «Pim, no m'estimes!» o alguna cosa semblant. Si li deia a Pam que era el seu el cap més distret de la casa, potser també s'enfadaria

347

molt i li agafaria un patatús i li diria que ell i el pare s'havien posat d'acord per portar-li la contrària. Pim va estar una estona rumiant com se n'havia de sortir. Quan Pim rumiava, tancava ben fort els ulls, es posava les mans al cap i se'l feia anar d'un lloc a l'altre, com un ventilador a marxa lenta, perquè així li semblava que les idees li venien més de pressa. El senyor Pum i la senyora Pam, que ja sabien com rumiava la seva filla, van esperar, carregats de paciència, que Pim els digués quin dels dos era més distret. Però Pim va fer cara de lluç i va dir que no ho sabia. Que ella també era tan distreta, que, feia una mica, el seu cap li havia dit que el cap més distret de casa era el del pare, i un moment després el seu cap li havia dit que no, que el cap més distret de casa era el de la mare, i al cap d'una estona li havia dit que no digués res encara perquè el cap més distret de casa potser era el cap de Pum... i després, el cap de Pam... i després, el cap de Pum... i després, una altra vegada, el cap de Pam... «Doncs, a veure si et decideixes d'una vegada, Pim!», li van dir a cor, el pare i la mare. Pim va pensar que s'havia de decidir entre Pum i Pam. Que havia de dir quin dels dos caps, el del pare o el de la mare, era el més distret. Però com que, ni que els dos fossin tan distrets, se'ls estimava de la mateixa manera, només se'ls va mirar sense dir res. Va fer que sí i que no

348

amb el cap un parell de vegades i va deixar anar un parell de llagrimes galtes avall. «¿Que sí... què?», li va dir el pare. «¿Que no... què?», li va dir la mare. «¿Per què plores, Pim?», li van dir els dos alhora. Aleshores, Pim va parlar: «Ni Pum ni Pam... el cap més distret de casa és el de Pim. Sí, el meu, perquè fa una mica que jo ja sabia quin era el cap més distret dels dos, però ara ja no ho sé perquè m'ha marxat del cap!» Des d'aquell dia, després de veure que Pim els havia sortit amb el cap encara més distret que els dos caps d'ells junts, el senyor Pum i la senyora Pam no van discutir més per saber qui dels dos tenia el cap més distret. I en canvi van mirar de posar-hi remei: si el senyor Pum trobava la carn i el peix a l'armari de roba, cridaria en Pim perquè ho posés tot a la nevera. I si la senyora Pam trobava les espardenyes de felpa a la nevera també cridaria en Pim perquè les posés a l'armariet de les sabates. I si en Pim trobava els iogurts a la màquina de rentar, o el pot de cafè al cubell de la roba bruta, o la cartera de l'escola al microones, cridaria el senyor Pum i la senyora Pam perquè li diguessin on s'havia de desar cada cosa. Des d'aleshores, la família Pim Pam Pum va aprendre a ser més ordenada i potser més feliç i tot. Una mica més distreta que altres famílies, potser sí que encara ho era, però no gaire més.

349

La veu va córrer i el veïnat ja deia que els Pim Pam Pum en portaven alguna de cap, per molt distret que el tinguessin, perquè ja feia dies que no semblava que fossin els mateixos de sempre. I per descobrir-ho, quan van arribar les festes del districte, els veïns van pensar que obririen un blog a Internet perquè la gent s'apuntés en un Concurs Popular de Distrets. Els participants havien de demostrar, amb proves, qui tenia el cap més a prop de tres quarts de quinze. I la família Pim Pam Pum, esclar, va guanyar per KO. Els veïns de la comissió de festes els van dir que el concurs era a les quatre de la tarda i ells s'hi van presentar a les quatre de la matinada! I en lloc d'anar a la taula d'inscripcions on es feia el Concurs Popular de Distrets van anar a parar a una taula de despatx vella i corcada que algú havia abandonat al costat d'uns contenidors d'escombraries. I allà es van quedar, Pim, Pam i Pum, asseguts a terra com si fossin tres sensesostre, una mica enfredorits per l'aigualera que va caure durant la nit, i esperant que es fes de dia perquè comencés la gresca. Els Pim Pam Pum no ho han dit mai, però els tres sabien que havien guanyat la copa del Concurs Popular de Distrets de les festes de barri per un cop de sort. En el meu malson es veia molt clar: la nit abans, després de sopar, havien posat els seus

350

rellotges de polsera a la cassola i els havien bullit com si fossin ous durs. I ja se sap: els rellotges bullits, com els tous, marquen les hores quan volen i com volen. I per això els Pim Pam Pum es van distreure i quan van sentir tocar les quatre de la matinada va ser com si sentissin tocar les quatre de la tarda. I va venir una mànager musical vestida de rapera i els va dir: «Els Pim Pam Pum, guanyadors per KO!». I aleshores, en el moment més dolç de la nit, el meu malson es va fondre i no hi va haver manera de tornar-hi a connectar.

351

10 Però en va començar un altre. L'àvia estava cada vegada més esgotada de tot el sarau artístic que portava amb el rap. I també a ella, a la seva manera, la burxaven els malsons, com em burxaven a mi, després de veure que el pare i la mare continuaven sense poder fer lligar la psicologia amb l'anestèsia, i que intentar-ho era com voler fer lligar la Cocacola amb la magnèsia. ¿O era la gimnàstica amb la magnèsia? Bé, tant hi fa. La iaia diu que es va despertar alterada. Com si cantés rap, però a ronquets. Era el malson de la iaia del rap. I l'endemà al matí, encara entresuada, me'l va explicar. Em va dir que tot havia començat perquè la nina, la Greta del Rap, s'estava, en el seu malson, amb un vell robot de joguina, en un racó, sota un dels bancs de l'andana de la L1 del metro. Eren al costat d'una sabata estripada. Estaven glaçats. El pa sec ja no hi era. I el pot d'aigua, una llauna de cervesa abonyegada, estava buit. Aquell any del malson de la iaia, per Reis, diu que feia un fred que pelava.

352

El primer que la nina de la iaia, la Greta del Rap, va fer quan va trobar el vell robot, va ser triar-li un nom. Dies enrere, abans de tirar la carta dels reis, la nina havia xiuxiuejat amb els ulls tancats: «Estimats Reis d'Orient, si em porteu un robot, que sigui d'aquells que saben fer els deures, sisplau». I a la nina, aquell dia que tothom viatjava amb capses de joguines, metro amunt i metro avall, els Reis li havien fet cas. Li va posar el nom de robot Savi. I se'l va emportar al racó on vivia, dins d'una maleta mig estripada, bastant bruta, sense nansa i buida. Va vigilar que el gos llop dels de la patrulla de Seguretat no veiés que s'amagava el robot sota la brusa. A la maleta, a l'hora dels deures, la Greta del Rap li donava fulls de matemàtiques. I el robot Savi sumava, restava i feia números d'una revolada! Li passava el full de llengua per omplir paraules. I el robot l'omplia en un dit i fet! Li deixava la làmina i els retoladors per dibuixar. I el robot feia uns dibuixos com un artista! Una nit, la Greta del Rap va sentir que el robot Savi gemegava com si no es trobés bé. Va veure que s'havia il·luminat i tentinejava com un fluorescent. Potser tenia febre. Semblava un llibre de tinta invisible, d'aquells que només es poden llegir a les fosques! I li queien unes llagrimetes de color blau, galtes avall. La Greta del Rap li va parlar a cau d'orella: «¿Que tens gana, robot Savi?» «¿Que tens set,

353

robotet?» «¿Que tens mal de ventre?» Però ell no va respondre. L'endemà, a primera hora, la Greta del Rap el va portar a una clínica de robots perquè se'l mirés el metge electrònic de guàrdia. La clínica de robots, que deia ella, era una botiga petita que hi havia al vestíbul de la L1 del metro, i el metge electrònic, un manyà que hi treballava vint-i-quatre hores al dia. A la botigueta, hi feia còpies de claus, motllures i peces de ferro com si fossin escultures bonsai. A la porta, una clau gegant d'aquelles de pany i forrellat era el rètol que l'anunciava sense cap nom. Però tothom sabia que el manyà era allà dins, com un servei d'urgències en una clínica de robots. El manyà de claus, amb una llanterna al front i una lupa a l'ull dret, va remenar la panxa del robot de la Greta del Rap. Li va mirar el cervell. Li va tocar tots els xips. I li va dir: «Aquest robot, nina, està cansat. S'ha fet vell. Massa pensar i treballar amb el cervell. Li cal companyia. Passejar-lo per casa. Acompanyar-lo al llit. Acotxar-lo. Fer-li fregues a tot el cos.» A partir d'aleshores, la nina Greta del Rap encara es va estimar més el seu robot. Ja havia après a fer els deures sense que el robot Savi l'ajudés. Per això, ara era ella qui, cada vespre, a la maleta on vivien, l'entretenia una mica amb cançonetes a ritme de rap i li cantava una antiga cançó de mariners que feia plorar i tot. I abans de posar-lo a dormir, li feia dos petons i li parlava d'aquella nit glaçada que els Reis l'havien deixat abandonat, en un racó, sota el

354

banc de l'andana de la L1 del metro, al costat d'una sabata vella i una llauna bonyegada de cervesa buida. Però el pobre robot Savi havia perdut la memòria i ja no se'n recordava ni d'allò ni que al món hi hagués línies de metro. I passat el temps, quan va arribar un altre hivern, un dia al vespre, el vell robot de joguina va fer un somriure trist a la Greta del Rap. Va tancar els ulls. I es va adormir per no tornar-se a despertar mai més. I tot el pou de saviesa que el robot tenia i que havia ensenyat a la nina mentre l'ajudava a fer els deures, es va quedar per sempre ben guardat dins de la seva carcassa de llauna, on el rovell l'aniria fent malbé a poc a poc. I aleshores va passar rabent un metro sense conductor, buit de passatge, xiulant com un esperitat i escampant el seu udol túnels endins. I va desvetllar, sobresaltada, una iaia rapera arraulida i somniadora que hi havia al banc de l'andana. I aleshores va ser també quan la iaia rapera va veure que el vell robot de joguina encara era en un racó, sota un dels bancs de l'andana de la L1. Al costat d'una sabata estripada. Estava glaçat. El pa sec ja no hi era. I el pot d'aigua, una llauna de cervesa abonyegada, estava buit. I a la iaia rapera, encara li va semblar veure una nina que s'allunyava, enfilada a la cua del metro rabent que l'havia sobresaltada, fent-li adéu amb la mà, fent-se petita com un punt,

355

deixant un rastre de guspires darrere seu i perdent-se dins la gola de llop del túnel. I aleshores és quan la iaia diu que es va despertar alterada. Com si cantés rap, però a ronquets. I el seu malson, com el meu, també se li va fondre sense que la iaia del rap pogués tornar-hi a connectar.

356

11 Vaig despenjar d'Internet el blog de mànager musical tres dies després d'aquells dos malsons, el de la iaia del rap i el meu. Ja ho diuen que, a vegades, el somnis expliquen a l'avançada el que et pot passar ben aviat, ni que tu no ho sàpigues. Amb els de casa, vam volar a Nova York un cap de setmana que el pare no tenia guàrdia d'anestesista, la mare estava lliure de qualsevol emergència de psicòloga i jo no tenia cap assaig de l'escola de teatre musical. L'urna. Les cendres. L'últim rap... Vam portar l'urna amb les cendres de la iaia en una maleta protegida amb plàstic de butllofes. Els controladors de l'aeroport d'aquí, i els d'allà també, van preguntar deu mil vegades què contenia. «Són les cendres de la iaia del rap», deia el pare. La iaia m'havia deixat encomanat que, quan ella ja no pogués cantar rap, volia que les seves

357

cendres fossin escampades prop d'on havia viscut molts anys i on va morir la seva Greta Garbo. L'actriu sueca, que era l'agulló particular de la iaia, havia mort també gran, molt gran, quasi tan gran com la iaia, allunyada de la glòria del cine, a Nova York, prop del Central Park, aquell parc que surt a totes les pel·lícules on sempre hi ha algú que fa fúting i corre al costat o al darrere d'un gos. Diu que aquella senyora actriu de cinema sueca havia dit més d'una vegada: «Deixeu-me sola, vull estar sola». I que, des de molt jove, quan s'havia retirat de la pantalla dels cines, s'havia de protegir de la persecució dels paparazzi de les revistes i els diaris, amagada darrere unes ulleres fosques. El nostre avió va aterrar a l'aeroport de Nova York després de creuar l'oceà. Vam sortir d'aquí que es feia fosc i, quan vam arribar allà, s'hi tornava a fer. Aquell dia, a mi, per allò que diuen del jet lag, se'm va fer fosc dues vegades! Però no em sentia gens cansada, ni vaig tenir mal de panxa, ni vaig perdre la memòria, ni m'enganxava al parlar, ni em sentia alterada. I això que el pare havia dit que potser ens passaria tot això i que hauríem d'anar amb compte. Érem damunt del que, no sé per què, anomenen la gran poma, damunt de la ciutat que, tampoc no sé per què, diuen que no dorm mai, aquella on el Déu del pare i meu, l'Sting, l'agulló, el fill d'un repartidor de llet i d'una

358

perruquera anglesos, havia cantat allò d'un home anglès a Nova York, del disc negre i antic del pare. Jo també, com l'Sting, em sentia com una nena estranya i immigrant que estava de pas per Nova York. Una alien, que deia l'Sting en la seva cançó. Vam anar al Central Park, per on diu que passejava sempre la Greta Garbo, com una autèntica senyora sueca enyorada del fred de Suècia. Igual que aquell besavi de la iaia, es devia enyorar sempre de la Suècia que va deixar per viatjar cap al sud, cap al Mediterrani. Quan al pare, a la mare i a mi ens va semblar que no ens veia ningú, vam anar escampant les cendres de la iaia del rap per damunt de la gespa del Central Park, com si deixéssim un rastre per no perdre el camí d'on havíem vingut, si els ocells que venien darrere no l'esborraven. Em va semblar sentir la iaia del rap que cantava allò que l'havia fet famosa, amb aquella antiga història marinera, la del fill que volia ser pescador: Mare, vull ser pescador no m'ho privis, dolça mare. Ja sé amb quanta buidor et deixa la mort del pare. A ritme de rap, esclar, del rap de la iaia: «taca-ta-ca-ta... ta-ca-ta-ca-ta / ta-ca-ta-ca-ta... ta-cata-ca-ta / ta-ca-ta-ca-ta... ta-ca-ta-ca-ta...»

359

I també em va semblar sentir que venia de lluny, del Central Park enllà, de darrere els gratacels, la veu aflautada i trista de l'Sting amb la tonada del tocadiscos antic del pare, el del braç d'agulla, d'agulló, d'Sting, vaja: I'm an alien I'm a legal alien I'm an Englishman in New York...

Refugi La Vinyeta Duesaigües, setembre-desembre 2007 1a revisió: gener-març, 2008 2a revisió: estiu 2009 3a revisió (ampliada): tardor 2010 Última revisió: estiu 2017

360