El conte de l’Àngel

Vaig conèixer la Güil quan estava tirada al costat d’un contenidor d’escombraries. Semblava trista. Em vaig imaginar com aquella cadira de rodes havia arribat allí però no li vaig voler preguntar, a vegades les paraules fan més nosa que bé. Sabia que era sentir-se tirada sense amigues. La vaig agafar amb cura, va obrir els ulls i em va dir “gràcies”. Les seves rodes grinyolaven i giràvem boterudament. Una mica d’oli, prémer quatre radis i una neteja a fons van ser suficients per tornar-li la vida però només era l’aparença externa, per dins encara restaven ferides obertes.

M’hi vaig asseure i al veure que feia bona cara vaig començar a girar les rodes i avançar per aquelles voreres plenes de gent. Gent vestida de gris, amb els ulls caiguts a les butxaques i de rialles a preu de petroli. Gent que no ens mirava, érem transparents. I van passar tants dies com fulles li cauen a l’auró. Ningú ens parlava. Vam caure en una gran melangia, semblava que el món no era per nosaltres.

Tot va canviar quan ens va cridar una crossa coixa. I vam veure que darrera la crossa i anava un ull de vidre miop, una sabata amb una alça, unes ulleres graduades a Howard, unes lentilles rapidíssimes, un carret elèctric, una faixa flonja, un bastó molt tendre, un audifon cridaner, un perruquí despentinat, una dentadura postissa que no callava, unes plantilles sense peus plans, uns bràquets que feien riure, uns sostens amb farciment, una cama curta de gambals,... Guau! Allò sí era gent d’ulls brillants i rialles. Cada cop arribava més gent cantant i dansant pels carrers formant una mena de ‘conga’. També patins eclèctics (sí, eclèctics), bicicletes desfrenades, gorres sense sol ni ombra, para-sols noctàmbuls, motxilles de cau,... i tota classe d’estris quotidians no es volien perdre aquell sarau. Ens hi vam afegir i és que aquest món està ple de persones tant diverses... Només cal parar atenció, esperar sense defallir i agafar el nostre tren perquè el bitllet ja el tenim comprat. .