PRESENTACIÓ
A 3r ESO A, hem descobert Pere Calders a partir de la lectura del conte “L’arbre domèstic”, un relat que forma part de la que es considera l’obra més cèlebre de l’autor: Cròniques de la veritat oculta (1955), un llibre ple de certeses imprevistes, inexplicables veritats i escenaris desconcertants. “L’arbre domèstic” i altres contes de l’autor que també han passat per les mans de l’alumnat, els ha deixat desconcertats, estranyats, descobrint veritats ocultes. Les paraules de Pere Calders han espurnejat les paraules de l’alumnat de 3r ESO A, que ha acabat creant els seus propis contes d’inspiració caldersiana. No perquè sigui cap Any Calders ni cap efemèride semblant. Perquè sí, perquè qualsevol moment és bo per llegir un escriptor que afirmava que s’ho passava molt bé escrivint. L’alumna Mar Palacín ha participat en el recull encarregant-se del disseny i de la maquetació. El copyright de cada conte és propietat del seu autor o autora i els trobareu convenientment signats.
UN DIA BEN DIFERENT Era un dia plujós als Alps Francesos, l’Edgar i el Thomas havien sortit aquell mateix matí a caminar per les muntanyes del voltant del seu petit poble. Ja feia dies que informaven per notícies que aquell cap de setmana plouria en aquella zona, però no seria una pluja normal sinó que aquells núvols anirien carregats d’un líquid desconegut. Tot i sabent que aquell dia plouria l’Edgar i el Thomas van decidir sortir igualment a caminar.
Gairebé eren les dotze del matí quan va començar a ploure i van prendre la decisió de tornar cap a casa ja que la pluja cada cop era més forta. De camí cap a casa, van trobar un bosc que cap dels dos recordava haver vist mai. Era un bosc petit amb arbres no gaire alts. A mesura que anaven creuant el bosc, van tenir la sensació de que els arbres s’estaven fent més alts. Estaven molt espantats i van començar a córrer cap a casa.
Quan van arribar a casa van encendre el televisor i van posar les notícies. Deien que en diferents parts de França havien crescut arbres aleatòriament i que era degut a què la pluja portava una substància que feia créixer arbres en llocs on anteriorment hi havia hagut arbres i els feia créixer totalment en qüestió d'hores. En sentir aquesta notícia els nois es van quedar amb la boca oberta intentant trobar una explicació per aquell fet tan impressionant que els havia fet passar un dia ben diferent. Isaac Amorós
CONTE DE PERE CALDERS VERSIÓ CANVIADA A l’hotel Costa Beach de Nova York, vaig conèixer un xinès que no s’assemblava a res del que jo entenia per xinesos. A l’hora de dinar, al restaurant va asseure’s a la meva taula, no va ni demanar-me permís. El que més em va cridar l’atenció va ser que no tenia els ulls oblics ni una pell groguenca. Tot el contrari, tenia ulls més aviat oberts i una pell vermellosa. Jo tenia ganes de veure quins modals tindria, sabia que era una actitud pueril, pensava que tindria uns modals exòtics, diferents als nostres. Però hem va sorprendre, els seus modals era eren més o menys els mateixos que els meus. El que també m’imaginava era que el xinès menjaria amb una pulcritud exagerada, clavant els aliments com si fossin boles de mantega. Però tot el contrari, utilitzava la coberteria amb una fluïdesa i naturalitat, i menjava amb la boca tancada i plena. Ell parlava català, no tenia accent de cap altra llengua que provingués de fora. També és veritat que aquesta gent és molt llesta i pot haver après la llengua. Però a mi em feia sentir orgullós, jo estava una mica confós però ell estava fresc, com una rosa. Jo crec que aquell home devia ser actor o alguna cosa per l’estil però hem va dir que no, que ell era venedor de ‘electrodomèstics a Barcelona. Després de dinar vaig anar a la meva habitació d’hotel que compartia amb un amic que havia dinat a l’habitació. Ell hem va dir: - I tu d’on has tret que era xinès? – hem va dir – - No m’ho a dit però si li faig cas a la meva referència de com és un xinès, aquell noi ho és segur – li vaig respondre – - Però si no n’has vist mai cap, quina referència has de tenir tu? – va dir ell – - Bé, no hem cal ser professor per saber com es un xinès, ulls més tancats que nosaltres i pell groguenca – li vaig respondre – - Com es nota que mires molta televisió – va dir-me rient – - Però que n’estic segur que és xinès, creu-me – li vaig dir una mica empipat – - Però t’ho ha dit ell que era xinès? - Doncs no, tampoc li he preguntat – vaig reconèixer – - Doncs ja està – va dir-me finalitzant la conversació – Ell mai no em creia i em deia que si anava de malpensat per la vida algun dia tindríem algun disgust, però jo n’estava convençut que aquell noi era un xinès. Aquella nit vaig dormir molt bé ja que el dia següent volia enxampar el xinès i torturar-lo fins que em digués si era o no era un d’ells. Joan Arqués
Crec que ha arribat el moment d’explicar-vos la meva història. Un diumenge al matí em vaig despertar i tenia por. Però us deveu preguntar, por a què? Doncs no ho sé, però tenia molta por. El dia va anar avançant i la por no em marxava. El dia següent em vaig despertar amb molt mal de cap, i continuava tenint molta por. Durant el dia m’anava fent infusions per calmar-me, però em sentia igual. Just abans d’anar a dormir va passar una cosa molt estranya. De cop es va encendre la llum i el televisor amb un canal de plantes. Jo ràpidament ho vaig anar a tancar, per no molestar els veïns. Al cap d’unes hores vaig sentir un soroll al menjador, però com que era tard vaig pensar que ho havia somiat. Més tard es va torna a sentir, però aquesta vegada vaig anar a veure què hi havia. No podia ser! Acabava de sortir un arbre dintre al menjador! Ara què els diria als convidats quan entressin a casa? I si em fan fora del pis de lloguer? Per què m’havia de passar això a mi? Al final vaig decidir explicar-li al propietari del pis, però ell no es va estranyar. Em va dir que aquest arbre ja havia sortit una altra vegada, però el van decidir treure. Quan em va explicar la història, em vaig adonar que s’assemblava molt a la meva. A ell li portava molts bons records, perquè en aquell temps encara hi havia la seva dona. Quan vaig acabar de parlar amb ell, em vaig posar a plorar ja que havia merescut la pena tota aquella por perquè el propietari pogués recordar tots els bons moments amb l’ arbre, que ara serà al meu arbre domèstic. Montse Boldú
LA DOBLE VIDA DELS ARBRES Fa quaranta anys, en el poble de Cocentaina hi vivia una colla d’amics. Un dia estaven jugant a la “sardina”, un joc típic d’allí que consisteix en què una persona s’amaga i les altres la busquen per separat i la persona que el troba s’amaga amb ell. El noi més gran, que s’anomenava Martí, estava buscant un amagatall per a quedar-se allí i estava pel bosc, rodejat de verd, arbres, plantes, flors... En concret la seva mirada va anar a un arbre que era molt gran i alt en el que s’hi veia una porta petita per la que hi cabia una persona. Quan va haver entrat allí dins, es va veure en un altre món, apagat, de colors fluixos i amb tots els animals morts. Donava una sensació d’angoixa. El que passava era que dins d’un poble vell, un lloc on tota la gent es coneix ja que hi ha pocs habitants, hi havia una altre món més apagat que semblava la tristor dels arbres. I per mala sort per al Martí es va quedar dins d’aquell món sense poder sortir. Laura Cantó
MÉS ENLLÀ DE L’ARBRE En un poble molt petit dels afores de la Catalunya oest, pels temps de la postguerra de la Guerra civil Espanyola, hi havia una família de pagesos que vivien al mig de la muntanya. Quan es van adonar que els era molt complicat anar sempre a comprar al poble de la falda de la muntanya, de sobte, de la nit al dia va aparèixer al cantó de casa seva un arbre gegant, d’aquests que sembla que porten plantats milers d’anys. L’arbre va començar a donar fruits, primer com a fulla, després com a flor i per últim com a pomes. Aquest arbre sempre els hi donava pomes, i es van acabar alimentant solament d’elles. Eren molt feliços apartats de la realitat, però un dia l’arbre va desaparèixer tal i com havia aparegut. La família, després d’aquest fet, va començar a relacionar-se més amb la gent del poble, els nens van tindre una educació, i tots van acabar tenint una vida millor. La moralitat d’aquest conte és que no ens hem de conformar amb tot el que tenim, que sempre podem aspirar a més. Marta Cerrada
EL DRAC BLAU A la meva habitació, al prestatge dels contes hi tinc un llibre molt especial que era el meu preferit quan era petita. No podia anar a dormir sense fullejar-lo, m’agradava molt llegir-lo i mirar els seus dibuixos. Sobretot el seu protagonista, un drac blau que vivia mil aventures. Un dilluns de pluja quan tornava de d’institut vaig deixar les coses al rebedor com cada dia i me’n vaig anar a dinar. Després vaig anar a la meva habitació a fer deures. Però quan vaig entrar vaig veure un drac de color blau intens. En un primer moment em vaig espantar i vaig tancar ràpidament la porta de l’habitació. Vaig pensar que allò era una experiència paranormal, aquell animaló tenia vida. Abans de demanar ajuda vaig pensar que aquella bèstia ja l’havia vist alguna vegada. Era el personatge d’aquell conte de quan era petita, aquell drac que sempre m’havia agradat tant. Vaig entrar a l'habitació i vaig veure que parlava i li vaig preguntar: •
Què hi fas a qui, d’on has sortit tu?
•
He sortit del llibre. Feia dies que no et veia i et trobava a faltar.
Vaig estirar el llibre del prestatge, i després de fullejar-lo vaig comprovar que a les pàgines hi faltava al seu protagonista. Vam començar a parlar i ens vam explicar les nostres coses. Ens enteníem bé. Em va dir que només jo el podia veure i escoltar. Continuava sent màgic tal i com havia estat sempre. Des d’aquell dia cada vegada que estic sola a l’habitació obro el llibre i ell fa un salt i seu al meu costat del llit. Li explico les meves coses i ell m’aconsella i m’entén. Torna a ser el meu gran amic i el meu gran secret. Marta Castellana
L’INSECTE GEGANT Un dia vaig marxar de casa a les vuit del matí per anar a comprar amb un amic, i després de deixa al meu amic a casa seva, tornant cap a casa em vaig trobar un insecte més gran que un elefant. Més gran que l’elefant que havia trobat l’any passat a l’autovia. Vaig frenar i ràpidament agafo el mòbil i truco al cent dotze.
Davant de casa meva hi ha un insecte gegant- vaig dir esverat. Senyor, com de gran? Uns cinc metres! Estàs segur? No molt, estic a dins del cotxe a 4 metres d’ell. Estic dient que si estàs segur de que l’estàs veient. No em creu? No.
Mentrestant, l’insecte seguia movent-se pel costat de casa meva.
Vine a casa meva hi ho comprovem va- vaig dir enfadat. Bé, ja està, s’ha acabat la brometa- em deia mentre parlava. Que nooo!- vaig cridar.
Després d’uns segons de silenci, la noia em va saltar dient-me:
Segons la ciència els insectes no fan més de 5 centímetres senyor, així que ara vostè se’n va a dormir i a descansar- em va dir la noia d’emergències.
Em va penjar. Alex Creus
ELS DIES AMB ERRA Era un dia molt i molt fred, estàvem a 18 de desembre i només faltaven 4 dies per començar l’hivern, l’estació de l’any més freda ien la que es se celebra les festes de Nadal i venen els Reis Macs. Ens vam reunir amb els amics del poble al bar de la plaça, aquell dia hi érem tots, l’Enric, el meu germà petit, i els meus millors amics, el Pep i el Marc. Vam passar un hivern molt fred on va nevar molt, vam poder fer un ninot de neu al mig de la plaça i desprès després una lluita amb boles de neu, va ser molt divertit. Els dies anaven passant i va arribar el 19 de març, el dia del Sant del meu millor amic, el Pep. Ho vam celebrar a casa seva amb la seva família. Tots estàvem molt contents ja que només faltava un dia per que comencés la primavera, per fi s’acabaria l’hivern i ja podríem gaudir dels bons moments. L’endemà em vaig despertar una mica cansat, la celebració a casa del Pep es va allargar una mica massa. Ja eren les dotze del migdia quan la meva mare em va despertar per esmorzar, ens va preparar uns ous ferrats i després d’esmorzar vam anar plegats a veure com començaven a florir els arbres del parc. Vam estar molta estona observant com s’estenien pels arbres els colors bonics de la primavera. Després vam anar a dinar a casa els padrins, ens va fer una sopa de galets, encara feia una mica de fresca i la sopa ens va refer una mica. Així vam començar el primer dia de la primavera, amb la família i veient com els colors del paisatge començaven a canviar. Josep Cuenca
L’EXTRATERRESTRE DOMÈSTIC Durant tota la nostra vida podem tenir molts secrets. I moltes vegades no gosem dir-los i els altres ens aconsellen no contar-los dient-nos que no ho fem de maneres diferents. Un matí, quant estava mirant la televisió al menjador de casa meva, vaig observar un moment per la finestra i vaig veure com una estrella baixava del cel i aterrava al jardí de casa meva. Vaig veure que del seu interior sortia un extraterrestre, ja que tenia una forma totalment diferent de la humana. Així que vaig decidir anar a la policia. Allí em va rebre un agent corpulent amb aire de superioritat sobre tot. Anava vestit molt elegant, anava amb els pantalons i la camisa de policia i una armilla de l’armada. I jo li vaig dir: - Bones, agent, us vinc a fer saber que tinc un ovni al jardí de casa meva i no sé què fer. Aquell home es va sorprendre i es va quedar amb una cara de sorpresa i després em va dir: - No pot ser. I jo mirant-lo amb una cara de, per què penses que he vingut si no aquí, a perdre el meu temps, que podia fer una altra cosa en lloc de dir-te aquí que tinc un ovni a casa, li vaig respondre: - Sí, és clar. Aquestes coses no se saben mai, però, l’ovni és a casa meva i ja m’ha destrossat el jardí amb la seva nau. Això que li vaig dir va irritar a l’agent. Va donar un cop a l’aire i em va espantar molt. - Si fos possible això – va dir ell -. Si fos possible, vol dir que l’espai té vida i això comportaria un estat de shock a tota la gent i provocaria una situació de caos. - Però igualment hi és allí, feia sorolls molt estranys. - No, no, oblideu-ho. Només fa falta que me’l digueu a mi, aquest secret, a ningú més. L’Estat pagarà bé el vostre silenci. L’agent ja anava a prepara un xec i li vaig preguntar: - Això és d’interès nacional? - I tant! - Doncs no vull res – li vaig dir-. No fa falta que em doneu res. Al dia següent vaig rebre una carta del president de Catalunya donant-me les gràcies. I qui amb això no se sentiria ben pagat?, no necessito res més. En la història que m’he basat és la de L’Arbre domèstic i he fet servir el detall de que l’Estat paga el seu silenci per a què la gent no s’assabenti que hi ha un ovni a casa meva i no crear caos. Victo Cuenca
LA IL·LUSIÓ DE TAILÀNDIA Viatjant a un altre país, només acompanyat per a la meva germana, Sònia. Tot estava anant bé, el vol, el temps, l’hotel, etc. Vam deixar les coses a l'habitació i tot seguit vaig estirar-me al meu llit, posat a mà esquerra. Ni un dia portem i ja vols dormir? - Va dir ella.
Ignorant les seves paraules, vaig posar-me dempeus i vaig sortir al balcó. Avui fa bon temps, podríem sortir a la plaça una estona. - continuava parlant. I aquell va ser el nostre pla, a la plaça, a un bar prenent dues cerveses.
Estàvem de viatge a Tailàndia per temes de treball, ella i jo érem dos comerciants de fama internacional, i el nostre objectiu era buscar un acord entre el cap d'una empresa molt important d'allà amb la nostra, però ara fèiem una mica de turisme. Mentre ma germana em parlava de les seves coses, vaig deixar d'escoltar-la, no podia, els meus ulls i pensament es van clavar en una preciosa noia que passava i em somreia. Qui podria ser? seria un àngel caigut de cel? No ho sabia, però si volia saber d’ella. Em va mirar serosa i amb la mà em va fer gestos perquè hi anés, vaig aixecar-me sense pensar en la persona que havia estat asseguda amb mi des de ja feia més d’una hora i em vaig dirigir cap a la desconeguda. Va començar a caminar, i jo la vaig seguir sense pensar-m’ho dues vegades. Un gir cap a la dreta, un altre cap a l’esquerra… Va estar jugant amb mi una bona estona, fins que es va aturar darrere d’una paret. Per fi, ja la tinc - vaig pensar, sense saber quanta equivocació hi havia en les meves paraules.
Estava a punt d’arribar, ja quasi ho tenia, només un, dos, tres passes… JA! Què hi faig aquí? - Vaig pronunciar en to fluix, mentre es ficava una gran pudor a les meves
fosses nasals. Ho havia oblidat tot. Candela Hidalgo
UNA IMAGINACIÓ MOLT REAL Vull compartir amb vosaltres un dels molts secrets que he tingut i encara tinc, i en aquest cas ho vull fer perquè és el que està més en pugna amb la veritat oficial i ara us l’explico: L’últim cap de setmana vaig sortir a fer esport pel terme del meu poble i quan estava fent l’exercici físic enmig d’un bosc, vaig trobar una gran pedra lluminosa que feia pampallugues i em va semblar que aquest fet no tenia cap sentit ja que enmig del bosc, ningú la podia haver deixat. A més, quan vaig marxar espantada per l’ensurt i les ganes d’explicar-ho em va semblar sentir unes veus que deien “no vinguis més per aquí perquè aquest és el meu territori, i si no em creus i ho expliques, prendràs mal”. Al tornar al poble, molt més ràpid que a l’anada, vaig tindre un dubte. No sabia si passar per casa a explicar-ho als pares o anar directament a l’ajuntament a parlar-ho amb els agents de seguretat del poble. Com que devien ser les set de la tarda i l’ajuntament tancava aviat, vaig decidir anar directament a l’ajuntament i després ja ho explicaria a casa. Quan els vaig explicar el que m’havia passat, em varen mirar amb cara de pena i es varen riure de mi. Jo em vaig mantenir ferma i els vaig dir que la pedra seguia allí i que les veus encara em rondaven pel cap, i que si no em creien, que els acompanyava i així podrien comprovar-ho en persona. Però van seguir prenent-me per ximple i em van dir que no volien perdre el temps, que tot allò devia ser una imaginació meva o un somni, i que no ho podia explicar perquè sinó la gent hi faria excursions i com que ni cap pedra faria llum, ni escoltarien cap veu, el que podria passar és que la gent digués que soc una llunàtica i em prenguessin per boja. Abril Marimon
EL GEGANT DE CUINA Un dia com qualsevol, al vespre, vaig arribar a casa després de treballar. A l’entrar a la cuina hi vaig veure una muntanya de cassoles, paelles i olles totes amuntegades que formaven una forma de persona gegant, d’uns tres metres. Si intentava desmuntar aquella muntanya, feia un merder, així que no vaig tocar res i vaig acudir a la policia per la raó més estúpida que havia imaginat mai. En entrar a comissaria em van rebre dos policies; un de més alt i prim i l’altre més baix i gras. Un d’ells em va preguntar a què es devia la meva aparició allà. Els vaig explicar que quan havia arribat de la feina, a la cuina de casa meva hi havia trobat un apilonament d’estris de cuina, la qual tenia forma de persona i d’uns tres metres. Els dos policies desconcertats pel que havia explicat em van començar a fer una sèrie de preguntes, sense acabar de creure el motiu. Al acabar aquell interrogatori, els dos policies em van dir que probablement anava borratxo i sol veia al·lucinacions. Jo sabia perfectament que després de la feina mai em posava a beure i mai havia tingut aquelles al·lucinacions. Enfadat, vaig tornar a casa i no em va quedar més remei que destrossar aquell fenomen. Com m’imaginava, van caure una olla darrere una altra. Van quedar la mitat abonyegades i completament inaprofitables i el terra fet un desastre. Vaig anar a dormir trist, sabent que hauria de comprar olles i paelles noves, les quals podrien costar-me una fortuna. En llevar-me, quan vaig arribar a la cuina per fer-me les torrades de sempre, m’ho vaig trobar tot impol·lut. De les olles, les paelles i les cassoles del dia anterior, no n’hi havia ni rastre. En canvi, hi havia moltíssims més utensilis que abans i completament nous. Jo també estava confús del que havia passat aquella nit però, després d’aquell “regal” màgic, què més volia? Berta Mas
L’ARBRE SOSPITÓS DEL VEÍ La setmana passada em va tocar la loteria i em vaig comprar una casa nova ja que la que tinc ara se m’ha quedat petita. El dia en que hi vaig anar-hi a viure definitivament, vaig veure una cosa molt estranya, l’arbre del veí era molt diferent als altres i es movia d’una manera sospitosa. El senyor, quan em va veure, ja em va avisar que aquell arbre tenia un comportament que cap altre arbre tenia però jo no li vaig fer cas i vaig continuar amb la visita per la casa. Quan va arribar la nit, vaig anar a dormir i l’endemà al matí sí que em vaig sorprendre. Les branques de l’arbre havien foradat les parets de casa i l’havia desenganxat del terra. La casa estava penjant i no podia sortir per cap part, llavors vaig trucar al 112 i van venir a ajudar-me. Al final el veí em va comprar una altra casa a una altra part de la ciutat i tot es va quedar en un acudit més per explicar. Jo estic una mica espantat ja que no m’havia passat mai una cosa com aquesta. A partir d’ara em costarà trobar una cosa més estranya que aquesta ja que no és una cosa que passa habitualment. Aleix Meda
EL COMUNICAT ERRONI Ja fa uns anys que va començar tot aquest embolic. Un dia, milers de persones en tot el món es van trobar un arbre al mig del seu menjador, i no era petit, no, eren tan grans que passaven del sostre. La gent es va espantar i moltes persones van dir que seria la fi de la humanitat, aquests rumors es van anar estenent per tot el planeta. Però un dia, de sobte, els governs de cada país van fer un comunicat mundial. "Aquests arbres que creixen a les nostres cases no són res maligne, al contrari, creiem que les plantes estan escollint a les persones que faran el bé a la Terra i cuidaran del medi ambient. Totes aquelles persones que tenen un arbre són les escollides per les plantes per seguir vivint. No sabem quan succeirà la rebel·lió per desfer-se dels no escollits, però pot passar en qualsevol moment." La gent a qui no els hi havia crescut arbres a casa seva es van desesperar, inclús en van comprar i en van plantar, però tots es van morir. Va arribar a un extrem en què hi va haver gent que es va suïcidar per a no sofrir el "càstig" de les plantes. A casa meva tampoc hi havia crescut res, i sí, estava molt preocupada, però no faria cap bogeria. Van passar mesos i no va ocórrer res. Molta gent s'havia tranquil·litzat i quasi no recordaven el tema de les plantes, ja que molts d'ells tenien arbres. Però el 21 d'abril tot va canviar. El que creiem els humans era erroni. Els arbres de les cases van créixer durant la nit, quan tothom dormia. L'endemà tots estaven morts per ofegament, tots, incloent-hi polítics, famosos... tots. Les persones que vam sobreviure ens vam agrupar i vam decidir tornar a construir una civilització, però que fos respectuosa amb l'ecosistema. Avui en dia encara seguim avançant i tot va molt bé, però sempre tindré present el gran error que van cometre els governants per sentir-se ells mateixos segurs. Va morir massa gent innocent. Ariadna Mestres
OR A CANVI DE TEMPS Aquesta història va succeir a l’època antiga, quan encara no es coneixia la televisió. El seu protagonista és un granger, que mentre estava cultivant el seu camp es va trobar un arbret amb unes flors una mica estranyes. Les flors no eren roses ni vermelles, sinó que eren d’or pur. L’home no podia estar més feliç, perquè amb aquestes flors es podria pagar els deutes i, a sobre, es podria permetre una vida millor. Quan li va anar a dir això a la seva dona, no s’ho va acabar de creure. Però al cap d’unes setmanes de viure una vida plena de luxes, l’home va caure malalt molt greument. Centenars de metges van anar a buscar un remei de la malaltia del senyor, però ningú en va trobar i l’home va acabar morint envoltat de riqueses que no va poder aprofitar. Marc Nieto
TRACTES El dia es presentava com un dia normal d'hivern. L'Ariadna just llevar-se ja sentia aquella olor de humitat i a estufa que tant li agradava. Aquell dia tocava una mica el sol i la jove obrí les persianes perquè la llum natural entrés. Feia tan sols quatre mesos que vivia sola i, tot i que l'entusiasme de la nova aventura hi era, la por i l'estrès també. Aquell matí el tenia lliure, així, que va decidir anar a fer un passeig pel parc. No eren encara les nou del matí quan hi va arribar, era un parc gran i verd, molta gent passejava els gossos o hi anava a berenar. La noia va caminar durant mitja hora i després segué en un banc que hi havia a la vora d'un gran plataner. Amb la mirada fixa endavant, podent contemplar així un horitzó de muntanyes nevades, la jove pensativa, estava immersa en les seves preocupacions de persona adulta. La seva mitja melena castanya es movia d'un costat a l'altre amb la brisa fresca del matí i els seus ulls verdosos s'aclucaven a poc a poc fins que la jove quedà adormida asseguda en el banc. No fou fins que l'alarma de dos quarts d'onze sonà que l'Ariadna no es va despertar. Després d'apagar l'alarma encara una mica encantada, pogué diferenciar un parell de policies o agents de seguretat asseguts a les tauletes de pícnic del seu davant amb un jove no massa més gran que ella. El noi anava vestit informal, amb uns texans blaus foradats i una samarreta dels Beatles, portava el cabell pentinat endarrere i tenyit de color blau elèctric. Els policies anaven vestits amb l'uniforme; n'hi havia un de bastant alt i molt prim, que semblava que s'anava a desmuntar, duia un pentinat formal i unes ulleres de pasta negres una mica grosses per la seva cara; l'altre, no era molt alt i tampoc tan prim, duia els cabells una mica llargs i recollits amb una cua plena de grenyes cap al darrere. El jove i els policies semblava que negociessin d'amagat, parlaven molt fluix i subtilment. No fou fins que la noia va veure el feix de bitllets que duia el noi del cabell blau que no es va alertar, ells encara no l'havien vist, el plataner la tapava. Just després de donar-li els bitllets al policia alt, l'altre, tragué del seu cinturó una arma de foc. El cor de la jove va començar a accelerar-se igual que les seves respiracions. Intentà aixecar-se sense fer soroll i marxar corrent, havia de dir que acabava de veure un tràfic d'armes il·legal! Però era massa tard, els policies es giraren i ràpid van localitzar a la jove que fugia. La van fer aturar i després de preguntar-li què era el que havia vist van començar a negociar amb ella. Al parc hi havia més gent, així que no li feia por que la disparessin i va poder parlar amb tranquil·litat. Li oferien el doble i inclús el triple dels diners d'aquell feix. La noia, una mica intimidada per tants ulls damunt seu, digué que no, que ella no acceptaria cap suborn per callar, no pensava posar en risc a ningú amb aquella arma a males mans i aquells agents tan poc responsables. Ningú podia pagar-li el silenci; tot i les temptacions s'hi negà rotundament. Després de dir-ho a la policia, aquells dos agents quedaren expulsats i endeutats de multes igual que el jove del cabell blau. Marta Novell
OSSOS...DESSÈRTICS !!! Quan sovint vaig de vacances, acostumo a anar a la platja, a la muntanya, als boscos del voltant de la comunitat...etc. Però mai hagués pensat que aniria a Egipte a visitar les piràmides de l’antiguitat! Tot va succeir quan la meva mare va venir a la meva habitació:
Daniel. Què passa, mare. Aquest estiu... anirem a Egipte, a visitar les diferents piràmides dels deserts. Ho dius de veritat? Sí, fill, sí.
Des d’aquell dia, la meva vida ha canviat, pensant en què podré veure les estructures que més m’apassionen. MESOS MÉS TARD...
Ja soc al desert!
El que no sabia es que veuria una cosa que no m’hagués imaginat mai. Una cosa que pensava que no era realitat, una cosa que havia sortit a les notícies però que no em creia...
Daniel mira, hi ha ossos polars al desert!
Sí, era realitat, hi havia ossos polars al desert. No sé com podien viure allí, ja que els ossos polars habiten a llocs amb climes freds. Però n’hi havia. Aquell estiu seria inoblidable, i només acabava de començar. Èric Páez
ESPERITS Era un dissabte, exactament el 31 d’octubre de 2016. Jo estava voltant pel poble com de costum fins que va sonar una alarma molt estranya, la qual no havia sentit mai. L'únic que sabia era que era Halloween. Vaig decidir anar cap a casa i preguntar què estava passant però pel camí em vaig trobar a una noia que semblava una inspectora, o com a mínim anava disfressada com una, ; i a una amiga meva amb un vestit de vampir, o això semblava, que havia mort feia aproximadament dos anys. En veure-ho em vaig espantar i vaig començar a córrer fins arribar a casa meva. Un cop allí, vaig trucar al timbre però ningú em va obrir, vaig intentar tocar la porta però de repent la vaig travessar. En aquell instant va aparèixer davant meu la mateixa inspectora que havia vist passar pel carrer amb la meva amiga feia uns quants minuts. I tan sols veure’m va dir-me que jo era un fantasma, i que no m’espantés, perquè no era pas sola. M’explicaren que durant Halloween els que nosaltres pensàvem que estaven morts en realitat s’havien convertit en vampirs, fantasmes, homes llop... I aquests podien sortir a passejar durant aquest dia. Jo estava perduda, no sabia com reaccionar però el pitjor era que jo també era un fantasma!! Però com podia ser si jo no havia mort? En aquell moment em van venir moltes preguntes al cap i per mi cap tenia resposta. -Bé, sé que segurament tindràs moltes preguntes i te'n respondré algunes- em digué la inspectora-. Jo no vaig respondre, només vaig prestar atenció. -Doncs la veritat és que sí vas morir en algun moment. -Com que vaig morir!?- vaig exclamar -Llavors què passa amb els meus pares, el meu germà i amb la vida que porto? -No res. Són imaginacions teves- em respongué. -Bé, sí… Però i ells, els meus parents? -Se us imaginen a vós —va respondre’m. Se la veia molt segura i no parava de repetir-me que no hi havia motius de preocupació. La noia inspectora em volgué tranquil·litzar i em donà uns quants cops amistosos a l’esquena; va sonar com si algú piqués un núvol amb els artells. -Podeu donar gràcies de no ser un vampir- em digué -. Això sí que és un perill per a la família. Almenys, vos, no feu mal a ningú. -I com se suposa que m’he de comportar?- li vaig preguntar -. -Amb naturalitat, com si tal. Ares Pérez
EL ROBATORI No em podia creure que havia nascut un arbre al menjador de la planta de baix de casa d'un dia per l'altre. Quan em vaig apropar, vaig veure que no era un arbre normal, en comptes de fulles, hi havia fardells de bitllets de 500 euros. No m'ho podia creure, no era possible. La primera cosa que em va passar pel cap, va ser treure tots els fardells i amagar-los perquè ningú els veiés. El tronc el vaig haver de llençar per la finestra. Mentre anava amagant fardells, pensava en què em podia gastar tots aquells diners. Vaig estar contant i en total tenia 20 milions d'euros, molts diners. Li vaig explicar a la meva amiga Joana el que m'havia passat, la Joana havia estudiat amb mi des dels set anys, podia confiar en ella. Em va preguntar si podia anar a mirar si era veritat, jo la vaig portar fins on els tenia amagats, quan ho va veure va fer cara de sorpresa. Després la vaig acompanyar a casa. Quan em vaig despertar l'endemà, decidit a gastar els diners en alguna cosa, em vaig adonar que algú havia entrat a casa per la finestra. Vaig anar a mirar els diners, ja no hi eren. En aquell moment vaig pensar, l'única persona que sap entrar a casa meva i que sabia que tenia els diners era la Joana. Vaig anar ràpidament a casa seva, em va contestar la seva mare i em va dir que la Joana havia marxat amb quatre maletes feia unes hores. Des d'aquell dia he après a no confiar en ningú. Gilbert Porta
DESCONEGUDES PERÒ CONEGUDES A L'INSTANT Un dia més, passejant pels grans carrers de Califòrnia. Tots semblen anar molt concentrats en els seus problemes, amunt i avall, sense parar el seu ritme. Entre la multitud de gent es poden diferenciar: turistes, habitants de la zona, famosos, estudiants, entre altres. Jo vaig passejant pel carrer principal, on se situen totes les grans botigues. Quan estic comprant roba en una botiga se m’apropa un grup de noies joves que mai havia vist i diuen: - Can we take a photo with you, Addison? Jo els hi responc educadament: - Sorry, but I’m not Addison. Les noies, amb una cara de vergonya, demanen disculpes i marxen. Un altre cop m’han confós amb aquesta noia. Al principi, quan em deien això, reaccionava de manera estranya, però ara ja m’hi he acostumat i sé com actuar en aquestes situacions. Marta Rodríguez
UN MÒBIL ESTRANY Tot va començar quan el meu antic mòbil es va espatllar i vaig haver de comprar un nou mòbil. Vaig anar a la botiga i em va atendre un noi molt eixerit. Em va ensenyar tots els mòbils que tenien i em vaig decidir per un que m'agradava molt, ja que tenia molt bona càmera i era molt ràpid i molt nou. El vaig pagar, vaig notar que la capsa pesava molt, però no li vaig donar importància i vaig seguir caminant cap a casa meva. Quan vaig arribar a casa, vaig obrir la capsa i de dins de la capsa va sortir un arbre gegant. Era un arbre que cada vegada creixia més, va trencar el sostre de casa meva i va sortir a l'exterior. Tots els veïns van sortir a les seves terrasses, no sabien el que estava passant. Per uns moments em vaig pensar que estava somiant, però no, era real que d'una capsa tan petita n’estava sortint un arbre d'aquelles immenses dimensions. Quan per fi es va fer el silenci vaig poder apreciar les immensitats d’aquell arbre. Estava sorprès, no m'ho podia creure, no sabia què fer. Dies després vaig acabar d'adaptar la a casa com si fos un bosc, tot era molt relaxant i allí al mig de la casa hi havia a l'arbre que per art de màgia havia aparegut de dins d’una caixa. Pau Sabaté
INTENTAR ACONSEGUIR La psicòloga, amb una veu molt agressiva, li va dir que se n’havia d’oblidar, però ella com que o veia impossible li repetia que no podia. Llavors la psicòloga li va fer un exercici perquè fos més senzill i ella o va intentar. Al finalitzar l’exercici, la psicòloga li va tornar a dir el mateix, que se n’havia d’oblidar, i ella va afirmar amb el cap però no ho veia clar així que van tornar a fer un altre exercici. La psicòloga li va preguntar que com es deia i ella va respondre que no se'n recordava. La psicòloga va pensar que ja estava, que se n’havia oblidat i va finalitzar la sessió. Abans que la noia marxés li va dir que ja l’havia oblidat, i que no tornaria fins dintre de molt temps a la seva ment. Quan va sortir de la consulta amb la psicòloga, va creuar el carrer i va entrar a un supermercat, va anar a buscar el que necessitava. Al sortir, va creuar el pas de vianants i es va creuar amb ell, es va quedar parada i un taxi la va atropellar.
Estàs bé? – li va preguntar ell. T’he... t’he oblidat, t’he...? – no va poder continuar. Què dius? –li va preguntar ell metre ella encara respirava. No t’he o...-i ja no va poder dir res més.
Ell va esperar que continués la frase però no va poder ser, perquè ella va acabar morint. Clàudia Sánchez
LA HISTÒRIA ES REPETEIX En un principi vaig seguir convivint amb l’arbre al menjador. Aquest, però, cada vegada anava creixent més, i jo cada cop tenia menys espai, fins que em vaig sentir ofegat. Després de rumiar-hi durant uns dies, la idea que em va semblar més coherent va ser canviar de domicili. Em va saber molt greu perquè després de tant temps ja m’apreciava aquell arbre però així no podia seguir vivint en aquella casa. També se m’havia passat pel cap trasplantar-lo al jardí, ja que aquell arbre ja formava part de la meva família i, per tant, volia continuar al seu costat sense que molestés però em va semblar que seria pitjor el remei que la malaltia. Així doncs, vaig anar buscant cases, si podia ser a prop de la meva actual millor, així estaria pendent de l’evolució d’aquell curiós arbre, però em va sorgir un imprevist. Quan em vaig traslladar al nou habitatge, després d’haver-hi passat uns dies, un matí quan em vaig despertar i vaig anar a preparar-me el cafè de cada dia, al nou menjador estava creixent un altre arbre exactament igual. Això no podia ser, alguna cosa estava passant aquí! Vaig fer un crit que inclús va venir el meu veí a fer-me una visita d’aquelles que no agraden i em va dir: - Disculpa, hi ha algun problema? He sentit un crit que m’ha espantat i he pensat que potser li passava alguna cosa. Que necessites ajuda? I no se’m va ocórrer dir res més que: - No, no necessito res, i tampoc que et fiquis on no et demanen. Si he cridat és perquè ho havia de fer i punt. El veí va marxar ofès, i des d’aquell dia ja no m’ha tornat a dir res. Mar Serrano
PLANTES QUE BALLEN? Voleu saber un secret? L’altre dia, quan em vaig aixecar tot semblava anar bé, però la sorpresa va ser quan vaig arribar al menjador i les plantes que havia comprat abans d’ahir havien començat a ballar. Com que l’idea no em feia gaire gràcia vaig decidir carregar-les al cotxe i tornar-les a la botiga. Un cop allà em van dir que no acceptaven devolucions per aquest tipus de casos, ja que, em van prendre per boig. Com que la meva indignació era màxima vaig decidir anar a la policia i presentar una denúncia per vendre’m un producte estrany i no voler canviar-me’l. Un cop allà el policia que em va atendre semblava molt amable i alegre, però quan va sentir el que li vaig explicar la cara li va canviar completament, va passar de ser alegre, com havia dit abans, a ser una cara de preocupació. Com anava dient, en només sentir això també va anar a buscar el seu cap. Al cap d’un parell de minuts va aparèixer el capità general i em va fer passar a un petit despatx apartat de tot i tothom de la comissaria. Vam estar parlant de manera seriosa fins que va dir una cosa que em va sobtar molt; va esmentar que no podia parlar d’aquest tema amb ningú i que tornès demà per rebre una gran suma de diners a canvi del meu silenci. Em vaig quedar bastant trasbalsat fins que vaig ser capaç de preguntar si es tractava d’un tema d’estat o no. Sincerament ja m’imaginava la resposta, però tot i així em vaig quedar perplex, i em vaig negar a acceptar la suma de diners. Al cap d’uns dies el president del Govern d’Espanya, Pedro Sánchez, es va presentar a casa donant-me les gràcies pel meu silenci. Júlia Solé
CARTA AL DIA DE DEMÀ A tot aquell ser racional que llegeixi la carta: No sempre ens han agradat les coses a tots i generalment sempre hi ha alguna cosa dolenta a la nostra vida, però de vegades hi ha persones, com jo, que necessiten replantejar-se tota la seva vida inclòs quan ja ets adult i estàs a la meitat de la teva vida. Alguns podrien optar per començar de nou, però de vegades hi ha gent que necessita abandonar els problemes i no volen enfrontar-s’hi. Llegint aquesta carta te’n pots adonar de per què un home, per molt valent o covard; per molt fort o dèbil o per molt ric o pobre, necessita deixar els seus problemes enrere. Si s’hi vol enfrontar és el seu problema, però segueixo pensant que és millor escapar dels problemes contra els que no puguis fer res. Just quan acabi d’escriure aquesta tarda em dirigiré directament cap al bosc semi boreal de Sibèria. I com a equipament només porto una gran pena a sobre. Mai he sigut una persona problemàtica. Però sembla que la societat em tracta així. Des de petit els meus pares ja em deien que no era normal, tenia dificultats i avantatges en certs àmbits psicològics que altres nens no tenien. Mai he sapigut per què sempre em tractaven de manera diferent, tenint en compte que vaig començar a tenir les característiques d’una persona maniacodepressiva. El temps va començar a passar i també vaig començar a perdre emocions, com la ràbia, la tristesa i fins i tot la pena pels altres sers vius. Vaig arribar a un punt als 17 anys en que gairebé no podia distingir què estava bé o malament. Podria trobar normal la mort cruel d’algun ser estimat, podria succeir la fi del mon, que pràcticament no experimentaria cap emoció. Així és com, desprès de tant temps, amb els meus 36 anys i havent viscut amb el control de la bipolaritat i la psicopatia, vaig dir-los adeu als que les altres persones anomenen “ sers estimats”. Encara penso que com és possible que la gent mal interpreti una mort provocada. Així com que fa dos dies quan la meva dona va tornar a casa de treballar junt amb el meu fill, jo decidís donar-los una càlida benvinguda amb el que jo coneixia com el líquid de la gràcia, també anomenat: cianur. Mentre poc a poc els dos es desmaiaven per finalment acomiadar-me i després de sentir una espècie de “toc” dins del meu cap. He decidit emprendre un gran viatge per escapar de la societat. Soc un monstre que no pot conviure amb ells, així que jo i els meus problemes ens en anem a Sibèria. Soc un psicòpata i no ho puc comprendre. Soc un psicòpata i la societat no veu el mateix que jo. Soc un psicòpata i he de marxar d’aquesta societat que no puc comprendre. Lluny d’aquells que m’anomenen monstre. Roger Torres
QUINA BESTIESA! Avui és el dia 24 d’octubre de l’any 2064. És la primera jornada del mandat del nou president, l’Albert Casanova. Un dels punts que inclou el seu programa electoral és l’obtenció d’un nutricionista per a cada habitant. El senyor Casanova explica que no pot suportar a la gent que no compleix una dieta molt exquisida. Demà començarà a posar-se en marxa aquesta nova modificació. DIA 25 A LES 7 DEL MATÍ Encara estic mig adormida quan de sobte percebo un soroll estrany procedent de la porta. Penso que forma part del meu somni així que segueixo dormint. Al cap d’un minut sento que algú em comença a cridar i que truca insistentment al timbre. En aquell moment, m’aixeco i em dirigeixo cap a l’entrada principal. En obrir la porta veig una dona, alta, prima, molt ben vestida i amb uns grans ulls blaus.
Hola, Laia, soc la Mariona, la teva nutricionista. Com ja hauràs escoltat per la televisió vindré cada setmana per explicar-te la teva dieta. Així podràs comprar tots els aliments que anotem al supermercat. Hola, Mariona, doncs anem cap al menjador -li vaig respondre. Mira, aquest és el calendari en el qual apuntarem totes les substàncies que menjaràs durant set dies. Primer de tot, ets al·lèrgica a algun nutrient? No-li responc encara mig adormida i duent el pijama. Doncs comencem. Durant la setmana hauràs de menjar tots aquests aliments: molta fruita, pasta, verdura, peix, llet, pa, ous…
Em va posar el cap encara més espès del que tenia i tota sola em va emplenar el calendari setmanal amb tots els nutrients que cruspiria.
Que et sembla bé? -em va preguntar la Mariona. Doncs no ho sé, veig que cap dia has posat un àpat que incorpori xocolata- li vaig respondre. Clar, ja que està totalment prohibit! Com!, no en puc comprar? No, ja que ja no hi haurà aquest aliment als supermercats.
En aquell moment, em va caure el món a sobre, a més, també em va explicar que no sols havien prohibit la xocolata, sinó que també tots els dolços, els aliments amb moltes grasses i les begudes amb gas.
Crec que mai m’acostumaré a aquesta nova normalitat -li vaig comentar. Ja veuràs com sí, ens veiem la setmana que ve! - em va dir dirigint-se a la porta de sortida.
Ona Verdés
ALUMNES DE 3R ESO A
Isaac Amorós Joan Arques Montse Boldú Laura Cantó Marta Castellana Marta Cerrada Alex Creus Josep Cuenca Victo Cuenca Candela Hidalgo Abril Marimon Berta Mas Aleix Meda Ariadna Mestres Marc Nieto Marta Novell Èric Pàez Mar Palacín Ares Pérez Gilbert Porta Marta Rodríguez Pau Sabaté Clàudia Sánchez Mar Serrano Júlia Solé Roger Torres Ona Verdés
Totes les imatges que hi ha en aquest document sĂłn extretes de creative commons, ĂŠs a dir que es poden copiar.