Des del Departament de Llengua catalana i literatura ens vam sumar a la celebració de la Setmana sense soroll 2021 proposant a l’alumnat que escrivissin el tipus de text que volguessin (narratiu, expositiu, argumentatiu, literari...) prenent com a punt de partida algun dels molts moments en què apareix la paraula silenci a la novel·la Consumits pel foc (Proa, 2021) de Jaume Cabré. En aquest enllaç (o bé capturant el codi QR d’aquí a sota) es pot accedir a una descripció detallada de l’activitat.
S’hi van sumar molts grups de diferents nivells d’ESO. En aquesta publicació hem recollit una tria dels seus treballs perquè els pugueu gaudir en silenci. Les imatges que il·lustren aquesta publicació han estat extretes de la xarxa, per on circulen etiquetades amb una llicència Creative Commons.
Joan Arqués (3r ESO A) “I es va fer un silenci espès que de seguida trencà l’esgarip d’un mussol.” Jo crec que aquesta frase té el significat que hi ha una persona o més en un lloc, o potser simplement és un lloc tranquil on només hi habiten animals, segurament en aquells moments és de nit. Jo crec que són al carrer o en un bosc. I en aquells moments hi ha un silenci espès que jo crec que significa que és un silenci campestre, que estan apartats de la societat, que en aquells moments es troben en el més profund d’un bosc espès i el silenci que hi ha en aquells moments és a uns metres més enllà, és a dir, que en molts metres quadrats no hi ha soroll, fins que de repent el soroll d’un animal nocturn anomenat mussol va fer el seu cant comú que això va fer que el silenci que en aquell espai rondava es va corrompre per culpa d’aquell esgarip de l’animal.
Montse Boldú (3r ESO A) L'home va posar el telèfon a l'orella. Silenci, silenci es va sentir. Un silenci que cap dels dos no va gosar trencar, però al final es va acabar, quan ell va cridar. En aquell moment no vaig poder reaccionar, però tot i això em vaig quedar pensant. Pot ser el silenci que era per mi tranquil·litat, per a ell era amb un polsim de por, però... por a que? Por al silenci? A mi? El silenci per mi estava relacionat amb pensar, amb reflexionar, però en alguns casos quan la gent pateix, potser encara que ja sàpiguen la resposta tenen incertesa gràcies al silenci. Així que, el silenci que causa? Por? Incertesa? Esperança?
Marta Castellana (3r ESO A) NOMÉS UN SILENCI Cada persona té una visió diferent del silenci? A vegades un silenci pot ser el cant dels ocells, el soroll d’una pluja fina, una pausadesprés de la rialla d’aquella persona... Per què hi ha tants tipus de silencis? Hi ha silencis molt dolços com un silenci després d’una abraçada, després de cantar iballar amb totes les teves forces la teva cançó preferida amb els teus amics, un silenci mirant les estrelles, i un silenci d’aquells que cap dels dos no gosa a trencar desprès d’un petó... N’hi ha d’amargs o densos i n’hi ha de necessaris, per pensar reflexionar i fins i tot perviure. A vegades només un silenci ens pot ajudar a saber què volem i on volem estar. Un silenciens fa feliços.
Marta Cerrada (3r ESO A) “I un silenci que cap dels dos no gosava trencar” Quan un silenci s’agraeix, quan un silenci t’aporta la calma, quan necessites la calma; tot plegat és el mateix sentiment, la sacietat de soroll. El silenci tan desitjat pot ser que arribi i no sigui el que esperàvem... Pot ser que pensem que no és el que meditàvem que gosaríem. Quan un silenci arriba no sempre és dolç, no sempre és comprés per tothom. A vegades pot arribar a ser fins i tot amarg, d’allò que esperes que s’acabi el més ràpid possible, per poder esclatar entre el soroll de la societat. Amagar-se entre un so, però quan arriba l’hora de la veritat no sabem el que dir, ens endinsem en un silenci involuntari, un silenci espès, un silenci incòmode. Silenciant la vida, no podem fer que sigui més fàcil viure, però si podem gosar que meditem entre una tranquil·litat inconcebible.
Berta Mas (3r ESO A) Vaig discutir pel mòbil amb l’Ismael del nostre treball d’història. Ni ell ni jo volíem fer-lo. Em vaig reunir amb ell després de discutir. El vaig invitar a casa meva, perquè plovia i feia mal temps per estar a fora. Per descomptat, també ens vam barallar, fins i tot sortien crits de la seva habitació. Per sort, ningú era a casa. Sol hi érem ell i jo. Després d’una estona de desacords i crits, vaig deixar anar unes llàgrimes de tristesa, “es va produir un silenci que cap dels dos no gosava trencar.”
Ariadna Mestres (3r ESO A) Maleït silenci Sento un cop fort, la galta em palpita i em cou molt. Alço la vista i visualitzo l'Adrià amb un somriure de bat a bat, com sempre, sentint-se victoriós després de cometre tal acte. Un silenci incòmode, mirant cadascun cap a una banda. Ningú te valor a mirar-me, i menys a l'Adrià i el seu grupet de carallots. Aquesta situació és la que em trobo cada dia en aquesta classe, tothom callat sense dir res, mut, en silenci. Amb la por a flor de pell, intentant no produir ni un so perquè tots saben que tenen possibilitats de ser la pròxima víctima. No fer contacte visual és primordial, o acabaran molt malament. Quina ràbia! Tant de bo algú tingués la valentia per enfrontar-s'hi a ell, tant de bo poguessin ajudar- me, jo sola no puc, i menys amb aquesta situació de merda. Aquest silenci devastador em dona angúnia, perquè han de callar davant d'aquest poca solta. Els tutors no fan res al respecte, quan presencien un acte similar es fan els bojos com si no haguessin vist res, es queden callats en silenci. El silenci és l'aliat de l'Adrià, ningú li fot esbroncada i ni una ànima s'atreveix a portar-li la contrària. Per aquest motiu odio el silenci, em fa fàstic, per què el silenci és el responsable de les meves penúries.
Marta Novell (3r ESO A) SILENCI ESTREPITÓS El silenci es passejava per la sala amb majestuositat fins que van arribar acompanyats de ràbia, jo també n’estava dosificada, era obvi el que passaria, el mateix que cada nit, una altra baralla, crits, insults, cops... ja s’havia convertit en un habitual en nosaltres, formava part de la rutina, però aquell dia va ser diferent. Quan ells van obrir la porta, l’olor d’alcohol ja arribava a la cuina, estava clar que no tornaven directament de la feina.Quan feien això m'encenia encara més. Jo, aquell dia, ja havia tornat de treballar i inclús havia tingut temps de preparar el sopar i el dinar de l’endemà. Estava asseguda, descansant en silenci per fi, en una cadira de la cuina revisant les xarxes socials per primer cop al dia. Els gemecs, esbufecs i balbucejos despectius provinents dels dos pàmfils em provocaven un dolor insofrible a les temples. Van entrar a la cuina i amb un to poc respectuós em van demanar el sopar.Ja hi tornàvem a ser, després de la meva contesta van començar els insults, després els cops... Però aquesta vegada, per part d’un d’ells vaig rebre un mal cop que em va desequilibrar i, per la seva desgràcia, el meu cos va quedar inert al terra d’aquell pis. I tot va acabar amb unes cares perplexes i un silenci que cap dels dos gosava a trencar.
Gilbert Porta (3r ESO A) «I un silenci que cap dels dos no gosava trencar.» Tocaven les 9 quan estàvem en aquell banc al Passeig de Gràcia, ella, m'acabava d'anunciar la pitjor notícia que em podia trobar en aquell trist dia de pluja. Ja s'havia acabat tot, aquell era la fi de la nostra relació que havia durat dos anys. Després de l'explicació, vam callar i va aparèixer un silenci que cap dels dos no gosava trencar. Era impossible que algú de nosaltres digués una sola paraula, jo estava en blanc sense saber que dir, pensant que el món em queia damunt, ella tenia una cara de llàstima, de perdó. Tot es va tallar quan va sonar el mòbil que portava a la butxaca de la jaqueta. Era en Roger, no vaig contestar, vaig comprendre que havia de marxar, em vaig acomiadar, mentre caminava sentia les seves passes cada cop més fluixes i més lluny. Aquell dia va ser el més dolorós de la meva vida. Però ara ja ha passat temps i m’he adonat que no la necessito, des de llavors sóc millor persona.
Marta Rodríguez (3r ESO A) Quan em vaig despertar, em seguia fent molt mal el peu, així que la meva mare va decidir trucar el metge per tornar a demanar una visita amb el doctor. Aquell matí no vaig anar a l'institut, ja que tenia el peu dret i el braç esquerre immobilitzats i això m'impedia mourem del llit. Com cada dia, a la 1 em vaig posar a dinar. Aquesta vegada tenia molt poc temps. En 40 minuts em venia a buscar la meva mare per portar-me al metge. A les 2 ja era al metge esperant que el doctor em cridés. Per fi, em tocava. El doctor em va dir que anés a la sala de radiografies, on em visitarien més a fons. Una vegada allí... no m'ho podia creure! Ell! Havia de ser ell. No ens podíem ni veure, ja que des de feia bastant temps estàvem enfadats. Les mares no entenien res del que ens passava, ja que ni un hola ens vam dir. Les nostres mares van tenir la magnífica idea de deixar-nos sols perquè solucionéssim tots els nostres problemes, però no va passar això. Al contrari, ens vam començar a cridar al mig de la sala, i sort en vam tenir de les infermeres que ens van parar. Després d'això, un silenci incòmode, mirant cadascun cap a una banda.
Roger Torres (3r ESO A) “El mateix silenci, potser amb un polsim de por i tot” El silenci és expressiu, ens diu moltes coses, en aquest cas, interpreto aquesta frase com que el silenci expressa por. Pot generar malestar emocional i mal rotllo amb altra gent. De vegades, el silenci s’agraeix, i es desitja. D’altres, el silenci és pertorbador i ens genera por o incomoditat. Personalment, adoro el silenci i la soledat, no m’agrada gens escoltar les vides, els problemes i els interessos de la gent. M’agrada aquest punt egoista que fa que només m’escolti a mi mateix. El silenci és el meu amic en aquest sentit. De la mateixa manera, el silenci que apareix de sobte, després d’ un gran xivarri o un gran succés, em fa por, m’indica que alguna cosa no va bé o que passarà alguna cosa dolenta, algun fet que inesperadament tornarà a trencar el silenci. Per això, basant-me en les meves experiències personals, crec que és molt probable que certs silencis, en determinats moments, fan por a la majoria de gent. Sols gent com els psicòpates, no poden sentir por per aquests silencis.
Paula Carré (3r ESO C) ESCRIVIM EL SILENCI ( NO ES UN ADÉU PER SEMPRE) I un silenci que cap dels dos gosava a trencar va sorgir, però estar callats amb ell era diferent, no em sentia incòmoda. El conductor ens va deixar davant de l’aeroport així que no ens va fer falta caminar gaire amb les maletes. Al cap de dues hores érem a l’avió, també en silenci. No ens feia falta paraules, ens entenem perfectament amb la mirada. Mirava per la finestra i no em va fer falta veure’l per saber que estava somrient. Just en aquell moment el mòbil em va començar a vibrar i vaig veure el nom de mun pare a la pantalla, sabia que sicontestava acabaria amb llàgrimes als ulls, així que com de costum no vaig respondre. Ell estava dormint i jo em vaig ficar música amb els auriculars, necessitava escapar de la realitat uns segons. Per primer com després de molt temps sentia que havia fet una bona elecció començant una nova vida, fora del país. Tenia vint-i-set anys, però el pare es pensava que encara en tenia setze, per això no li agradava la idea de marxar a estudiar fora i deixar l’empresa. Però havia d’entendre que no podia estar tota la vida enterrada sota una pedra com quan estava a l’internat. Minuts més tard va tornar a sonar el mòbil, tornava a ser el pare. Amb les mans tremoloses pels nervis vaig contestar la trucada i estava enfadat per no seguir el mateix camí dels meus germans (treballar a l’empresa familiar). Ara, a Alemanya serà com si tornés a néixer, volia fer marxar la sensació de que encara sóc jove i no podem parar el temps, però sí quepodem parar a viure’l. Començant aquest nou camí vaig descobrir que el temps passa ràpid i vaig aprendre a estimar de manera sincera i viure cada minut com si fos l'últim.
Denis Cindea (3r ESO C) Any 1967, un home aconsegueix captar en càmera per casualitat una estranya criatura en un bosc de Nord-Amèrica. Ràpidament el vídeo es fa mundialment famós i la criatura adopta el nom popular de “Bigfoot” que significa peus grans. En Jacob és un noi de setze anys que viu a prop del bosc on ha estat captada la criatura. Ell i els seus amics han vist el vídeo viral moltes vegades i es consideren fins i tot fans del Bigfoot, per això en Jacob els convenç per anar al bosc a caçar la criatura. Arriben al bosc armats i preparats per la cacera i es passen una setmana buscant la bèstia sense resultats. Al setè dia ja perden la fe en trobar el monstre però, just en aquell moment, veuen una ombra negra, peluda i molt gran que s’anava apropant. Tothom va mantenir-se en silenci, per si de cas. En Jacob i els seus amics desapareixen i l’única prova que demostra que aquesta història és real és una gravadora de veu que es quedà encesa finsque es van mantenir tots en silenci.
Raquel Satorra (3r ESO C) Era per una tarda d’estiu, jo tenia quatre anys, i com cada divendres caminava amb la meva germana gran, de 14 anys, cap al parc. Vivíem a les afores, es a dir, teníem que caminar uns vint minuts per arribar al parc. M’entres passejàvem vaig notar neguitosa a la meva germana, però no li vaig donar molta importància, que eren coses de grans pensava. De cop i volta em va agafar la mà i em va dir que passéssim per un altre carreró, la vaig notar tensa, per això no em queixar i de seguit cas li faig fer. De cop i volta una mà va agafar de l’espatlla a m’ha germana fent-la girar, jo em vaig girar també perquè estàvem agafats. Quan em vaig girar dos senyor d’uns 40 anys alts i corpulents, els quals no recordo massa, van mirar a m’ha germana d’una fora estranya que en aquell moment no entenia, tenien un somriure com quan un nen petit tenia pensat fer una gamberrada. Li van dir a la meva germana que els seguis, que s’ho passarien bé. La meva germana s’hi va negar, però llavors el senyor que l’agafava la va apropar a ell i se la va emportar amb molta brusquedat, fent-li mal. Ella plorava m’entres l’home que se l’enduia reia. L’altre senyor se’m va posar al davant i com un sac em va agafar, em vaig intentar alliberar de la seva gafada però se’m va ser impossible, em va deixar i em va fer jurar que no plores ni crides si volia que la meva germana viva sigues. D’ella res més vaig saber. No sé el que a m’ha germana li van arribar a fer, el que si que sé es que aquí de braços creuats no em quedaré. És per això que se amb seguretat que aquells dos senyors que vostè senyor policia em va mostrar eren els que a m’ha germana em van arravatar. Quan el vaig veure al meu davant es van mirar mútuament i van crear junts un silenci que cap dels dos gosava a trencar. Si hi ha una mínima possibilitat de que m’ha germana viva segueixi allí estaré jo per fer el possible i més.
Maria Truti (3r ESO C) EL BOSC Silenci. Sensació d’angúnia. És l’únic que sento, la por es comença a apoderar de mi, estar al bosc de nit no és la millor sensació, tinc por i fred, un cop més crido… -Jaume! On estas! Núria!- no obtinc cap resposta, igual que l’altre cop. Corro, és l’únic que puc fer, ha sigut molt mala idea venir a jugar a les amagatalles de nit i en un bosc, ha sigut mala idea separar-nos ja que ara no sabem on és cadascú, no portem els mòbils. Que faig? Que fem per a trobar-nos? Escolto passes i per un moment penso que són les passes d’algun dels meus amics però dupto, aquestes passes són lentes, com si la persona que camina es tambaleges, la por es torna a apoderar de mi i començo a correr de nou. Silenci, silenci de nou, ja quasi no tinc força per a continuar corrent, la gola em crema i les cames em tremolen. Llavors és quan els sento sento als meus amics cridant-me i faig un últim esforç per a poder arribar on estan, cada cop que estic més apropo veig que hi ha llum i quan arribo estan a la carretera esperan-me. Un policia està amb ells i després d’abraçarnos fortament el policia parla: -No ho sé si sou conscients de que en aquest bosc molta gent a desaparegut. Sabeu lo que us podia haver passat? Recordo que vam passar la cinta que delimita el territori i també recordo veure un cartell que posava prohibit el pas, però nosaltres vam seguir endavant. Després de que els pares ens vinguessin a recollir i d’una bona esbroncada, només per curiositat vaig buscar informació sobre aquell bosc i el policia tenia raó, més de 100 persones s’han donat per desaparegudes en aquell bosc i només 10 d’aquelles persones s’han trobat, però òbviament, mortes.
Paula Balcells (4t ESO B) UN SILENCI SENSE PARAULES L’home va posar el telèfon a l’orella. Silenci. No era capaç de parlar, em vaig quedar en blanc. L’home, al final va trencar el llarg silenci incòmode i va preguntar si encara era allí. Jo, seguidament i mig sorprès vaig dir que sí i que òbviament acceptava la gran oportunitat que m’acabaven de donar. Al penjar, vaig anar ràpidament a dir-li a la meva mare. Es va posar tan feliç que em va començar a abraçar i petonejar-me. M’acabaven de donar una beca als Estats Units. El meu somni es va fer realitat, estudiar a l’estranger.
Carlota Marques (4t ESO B) I un silenci que cap dels dos gosava a trencar es va fer més llarg de l’inesperat. Un silenci arrogant que em va fer passar un dels pitjors moments des de la meva existència. La seva mirada cada cop em desafiava més fins que vaig trencar el silenci dient: -“Prou!”. No podia més, m’estaven caient les llàgrimes però amb la màniga dreta vaig eixugar-les lentament.
Laia Prats (4t ESO B) SILENCI QUE PLORAVA L’àvia ja havia posat tots els plats a taula. Ens esperava una nit llarga i dura. El carrer era brut. Tothom ja romania a les seves cases. Dormien, sopaven, petaven la serrada sentint l’escalfor de la llar de foc... Qui sap? Però a casa n ostra, a casa meva, hi havia un ambient diferent, un ambient estrany. Ja no era com cada nit. El pare ja no rondinava queixant-se del fastigós dia que havia passat a la feina. La mare...la mare ja no hi era. Ens faltava la peça més important i imprescindible, l’ànima de la casa. S’hi notava un sentiment pèssim, i un silenci que cap dels dos no gosava trencar.
Abril Riveras (4t ESO B) Camina de pressa. L’home no mira al creuar el carrer. Per damunt de la mascareta observo els seus ulls de preocupació. De sobte comença a accelerar el pas. Tothom el mira. Sembla que res de bo li estigués passant. Es fica a córrer. Els cotxes el piten però no l’importa massa. Gira la cantonada, s’asseu al banc. De la butxaca de la jaqueta en treu el mòbil. L’home es posa el telèfon a l’orella. Silenci.
Raquel Suárez (4t ESO B) Havia de demanar un crèdit perquè ho havia perdut tot apostant als cavalls i ara no podia pagar totes les despeses que la meva avarícia havia deixat. En el moment que vaig entrar, sorolls i plors de les persones arruïnades van aterrar davant meu. Quan ja feia una mica que era dins, un senyor d’uns vuitanta anys, va entrar cridant i amenaçant: -Tothom callat, això és un atracament! Ningú es va espantar, ja que per arma portava una branca d’olivera però tothom va mantenir-se en silenci per si de cas.
Valeria Ruiz (4t ESO B) SILENCI EFÍMER Van estar enamorats tot el temps que va durar la seva història, en el fons es sentien igual; tot i això arribarà un dia en què els seus cossos i les seves ànimes tornaran a trobar-se i acabaran amb una abraçada i un petó infinit. Però aquella tarda d’hivern només van tenir valor de començar un silenci sense fi, mirant-se als ulls o quasi.
Saray Buñales (4t AO) Un silenci que ve d’Amèrica Avui, el dia que fa més d'un mes que porto esperant, dia rere dia amb les mateixes ganes, il·lusió i l’esperança de que passés ràpid. Ha arribat l'hora de la veritat. En Joel torna de Colòmbia, de veure la família. Hem quedat a les set que és a l’hora que ell arriba i l’estaré esperant a l’ aeroport. Després de dinar ja vaig començar a arreglar-me, molt nerviosa com si fos la primera vegada que el veia. Quan vaig arribar, faltaven deu minuts, vaig seure al banc esperant-lo i d’un segon a l’altre el vaig veure, ens vam fondre en una abraçada i un silenci que cap dels dos no gosava trencar.
Mohamed Boukhili (4t AO) La meva vida està plena de silencis incòmodes i cadascun mirant cap a una banda. Però… primer de tot em presento. Em dic Jordi Valls,jo sempre m’he trobant a gent hipòcrita que davant d’una situació dolenta no té el valor per planta cara. Però lo més fàcil és fer un silenci i mira cap a una banda, una frase que m'agrada molt és que cada paraula de conseqüències i cada silenci també.
Iker Llaneli (4t AO) Vam quedar per fi després de dos anys sense saber res. Quan vaig arribar al parc, la vaig veure asseguda al gronxador. Em vaig apropar. Mirava al terra. Jugava amb el mòbil, era un moment compromès i estrany. Sense dir cap paraula cap dels dos; hi havia un silenci incòmode, mirant cadascun cap a una banda.
Biel Vidal (4t AO) Menys perillós que el llamp, mes silenciós que el tro. Era al bosc encomanat, per intentar caçar al meu primer drac; la meva primera missió. Per un segon vaig sentir esgarrifances. Potser pels nervis de «I si no ho aconsegueixo» o «I si moro sense complir la meva promesa?». Totes aquells pensaments que m´emboiraven el meu cap, Es van interrompre per una pregunta de ma germana: - Eh! Estàs be? estàs nerviós?- Seguit d´un silenci espès que de seguida el va trencar l´esgarip d´un mussol. Vaig mirar la cara de ma germana, que, a l’igual que jo o potser més nerviosa que jo. Els meus pensaments es van dispersar, i amb seguretat li vaig dir mirant-li als ulls. -No, no ho estic. La missió deia que era un drac comú i d´estatura normal- A ma germana se li va canviar la cara amb la meva seguretat. - Per què tindria por? Ha, ha, ha. Ma germana, més tranquil·la; va assentir, i preparant les nostres armes, vam entrar al bosc.
Judit Baró (1r Batxillerat B) Un silenci trist Abril del 2018. Estar asseguda a la teva cadira en un racó d’una aula minúscula, a l’extrem dret dues companyes que ni en són conscients de la teva presència. Una professora desconeguda passa llista i ens mira les cares ja que és el primer cop que ens veu. Sentir el teu nom i que el típic graciós de la classe faci un comentari innecessari, desgraciadament aquest personatge se situa just davant teu. Durant aquella hora eterna, treballant comentaris de text i comprensions lectores, l’individu esmentat anteriorment continua fent de les seves. Primer et decantes cap a un altre cantó, després no pots més i l’intentes contestar però descobreixes que és inútil. Arriba un instant en què et quedes en silenci, un silenci trist, molt trist i ple de ràbia, sense adonar-te’n comencen a caure llàgrimes, abaixes el cap i desitges desaparèixer. Veure la professora que està en el seu món i no presta atenció del que ocorre. A la fi arriba una esperança, un company et defensa, tot i que al cap d’uns anys descobreixes que és un engany.
Rosa Bell-lloch (1r Batxillerat B) Joia perduda L'home va posar el telèfon a l'orella. Silenci. Si? Qui és? - tornà a repetir obtenint el mateix resultat. Ningú, només se sentia una agitada respiració a l'altra banda de l’aparell. Escolti, si és una broma deixi'm dir-li que no té cap mena de grfou interromput. Laura. digué l'estranya veu d'un cop sec. Llavors, de manera automàtica, va fer una ràpida llambregada a la fotografia en blanc i negre situada a la seva esquerra. Ella sortia somrient. Els seus petits ulls ametllats brollaven de joia i la seva rialla gegantina desprenia goig per tota aquella petita sala. Estava aferrada d'una manera juganera al coll de la seva camisa i ell, encara que en aquell moment estigués molest pel seu comportament, ara mateix donaria el que fos per tornar a veure-la. Per tornar a sentir-la. Per tornar a acariciar-la. Per besar-li el seu menut rostre i dir-li que se’n penedeix de cada minut que no valorà la seva companyia.
María Domene (1r Batxillerat B) 29 d’octubre Un silenci incòmode es va formar aquell 29 d’octubre quan la Maria i el Joel es van trobar per primera vegada després d’estar parlant durant unes setmanes. Ella, una noia de disset anys, molt tímida i ell, un noi de dinous anys, que també ho és una mica. Aquests nois es van conèixer gràcies al germà de la Maria, el Pau, feia uns mesos enrere per la comunió d’un familiar on el seu germà van convidar al Joel, el seu millor amic, per passar la tarda. Després d’aquell dia, el Joel va començar a anar més sovint a casa de la Maria amb l’excusa de que el portava el Pau. Ja feia dies que parlaven i quan anava a casa seva i es veien, es feien unes mirades que passaven desapercebudes pels altres. Quan intentaven parlar, es feia un silenci molt incòmode ja que els feia molta vergonya. Temps després van decidir trobar-se per veure’s. La Maria va anar amb una amiga seva per no estar sola i al cap d’una estona va aparèixer el Joel. Van estar parlant una estona i, de sobte, es va produir un altre silenci incòmode on cadascun va mirar cap a una banda. Finalment, el noi li va demanar sortir a la noia i ella va acceptar feliç ja que en tenia moltes ganes. No se que més va passar després, si encara estaran junts o no però esperem que sí.
Chayma Machachi (1r Batxillerat B) El silenci incòmode Aquella mateixa tarda vaig sortir a passejar per la ciutat, estava de bon humor fins que el veia venir per aquell camí fosc on les llums encenien i es fonien, era ell. Feia anys que no ens sabia res d'ell. En aquell instant vaig sentir ràbia, por i al mateix moment felicitat, ja que durant els darrers anys ja li havia perdut la confiança i estava en procés d'oblidar-lo. En aquell moment ja no sabia com actuar, el tenia davant amb una mirada fixa. Ell m’agafa les mans i tots dos vam entrar en un silenci incòmode, a més a més era etern. Ens vam quedar sense paraules, ja no gosava parlar, les paraules no em sortien i ell em posa el dit als llavis i em fa entrar en un silenci profund. Els minuts passaven com hores, finalment va gosar parlarme; jo ja no sabia com actuar, si marxar que si escoltar-lo, no sabia com havia arribat en aquell moment tan incòmode.
Èric Martí (1r Batxillerat B) El succés que mai va succeir Un silenci incòmode, mirant cadascun cap a una banda. No s’atrevien a dir res, i era normal. Jo tampoc m’hagués atrevit a dir ninguna cosa en aquell ambient que et deixava clavat al terra. Tot i que era curiós, havien estat més de una hora parlant tranquil·lament i després de quatre crits comptats (comptats per un servidor) s’havia fet el silenci absolut. En la llunyania s’apreciava el mar, però molt, molt lluny, gairebé tan lluny com els pensament d’aquests dos nois. Semblava que un anava a obrir la boca, però de repent es va penedir i es va quedar callat una estona més. El noi dels rínxols semblava angoixat, preocupat, no semblava pas que tenia sensació de culpa, sinó un terror immesurable en saber el que li podria passar. Sense dir res els dos joves es van mirar, i podria assegurar que amb una sola mirada s’havien dit més paraules que tota l’hora que van estar parlant. Tranquil·lament, es van aixecar i van marxar com si res hagués passat.
Mohamed Ndiaye (1r Batxillerat B) L’home es va posar el telèfon a l’orella. Silenci. Va penjar, confós per aquella trucada anònima i va tornar al joc. Tornà a sonar el mòbil. Estic dintre de casa teva. Va dir una veu sinistre i l’home el penjà. Un altre trucada. Que no m’has sentit!! He dit que estic dintre de casa teva!! Si estàs aquí, perquè no vens i me parles en comptes de trucar? El respongué. Estic dintre de l’armari. Ets gai? Eh!?! No!?! Però no acabes de dir que estàs dintre de l’armari? Però dintre del teu armari, el de la teva habitació!!! No passa res per ser-ho, el meu millor amic és gai. Que no ho soc t’he dit!!! Un moment, com has entrat a casa meva? HAHAHA! No t’ho diré. Com tampoc diràs que ets gai. Saps que? Adéu, ja no em ve de gust fer res. Bé, quan vulguis et presento al meu amic. AHHH!!!!!
Ares Pelegrí (1r Batxillerat B) Noia perduda Vaig arribar al lloc; al nostre lloc de trobada, el nostre amagatall secret. No hi era. Si no la trobava aquí ja no ho faria. Si no hi era, significava que no volia ser trobada. Moltes vegades m’havia comentat que volia ser una noia perduda: sentir l’adrenalina d’estar buscada per tothom, però que ningú et trobi; ser una fugitiva, permetent-li viatjar arreu del món. Ser un misteri per a tothom: la noia desapareguda sense deixar rastre i que no havia estat mai localitzada. Em sento al lloc de sempre, entre l’herba fresca i les roques, i miro a l’horitzó amb el sol que ja s’amaga. Quan m’ho deia pensava que no anava de debò; es veu que sí. Volia ser un misteri, doncs se n’ha convertit. Recordo les hores que passàvem allí; ella em llegia, parlàvem. De vegades ens quedàvem callats sense fer res, contemplant el paisatge; l’atmosfera íntima que havíem creat ens envoltava, i un silenci que cap dels dos no gosava trencar.
Aina Pujol (1r Batxillerat B) Les notes Mariaaaaa! Vine aquí ara mateix! En arribar a la cuina la mare estava asseguda davant l’ordinador amb els braços creuats. No m’has de dir res?- em va preguntar. Jo sabia perfectament el que passava, havien arribat les notes finals i no eren bones. Vaig abaixar el cap mirant cap a terra i vaig esperar que fos ella la que trenqués aquell silenci tan incòmode. No va tardar gaire a ferho. Has suspès 5 assignatures Maria! va dir ella cridant. Jo seguia en silenci, no m'atrevia a dir res, la mare estava molt enfadada i amb raó. Si segueixes així s'acabarà sortir amb els amics, les festes i et desapuntaré de bàsquet! Havia anat a fer mal, sabia molt bé que el bàsquet per mi era intocable, m'ho podia treure tot però allò no! Vaig mirar-la a punt de plorar. No deia res, encara era més amenaçador el silenci d’aquella dona que tot els crits que havia estat fent fins aquell moment. Sabia el que havia de fer, vaig marxar a l’habitació i em vaig ficar a estudiar. Havia de pujar les notes del trimestre següent de la manera que fos.