del 2 de juny al 25 de juliol de 2010
CASTELL DE CORNELLĂ€
10
T A T U I C ciutat gent cultura
2
El Castell de Cornellà presenta aquest any una nova edició de la mostra “Cornellà Cruïlla”, ara reconvertida amb el nou nom de “Ciutat Cruïlla”, un canvi que es deriva de la reflexió que s’ha fet de considerar que el fet urbà és avui prou potent com per situar-se per damunt dels límits concrets de la nostra ciutat. Així, doncs, tres anys després de la darrera edició d’aquesta mostra cíclica, sis nous artistes de la nostra ciutat ens presenten el fruit del seu treball creatiu a les sales del Castell. Tots convindrem que les ciutats són avui els escenaris principals on es desenvolupen els actes més transcendents de la nostra civilització. De fet, tant pel que és bo com pel que és dolent, les ciutats constitueixen els nusos principals d’una xarxa que defineix la substància principal del nou món que va sorgint del procés de globalització. A les ciutats es concentren la diversitat de manifestacions que forneixen el nostre fet cultural, els processos d’àmbit social que busquen la consolidació i/o ampliació dels drets de ciutadania, o l’espai privilegiat on es concentra el progrés econòmic i la innovació. Nosaltres, des de Cornellà, essent conscients de l’enorme potencialitat del nostre fet urbà, varem iniciar fa sis anys, amb la primera edició de “Cornellà Cruïlla”, un camí dirigit a reflexionar sobre la nostra ciutat i la multitud d’aspectes que hi conflueixen. Però no ho vàrem fer des del punt de vista del geògraf, l’arquitecte urbanista o el sociòleg, tots ells professionals avesats des de sempre a incidir en el territori, sinó que ho vàrem fer des de la perspectiva de l’artista creador. Aquest personatge, l’artista, ha estat sempre present a la ciutat, però mai com ara se’ns presenta tan necessari, tan imprescindible, tan proper. La nostra societat necessita la seva sensibilitat, la seva manera particular d’acostar-se a la realitat i la seva agudesa mental per mostrar-nos noves perspectives i noves realitats de nosaltres mateixos i del nostre entorn. De manera que tot això és “Ciutat Cruïlla”, un espai on el protagonisme el tenen els nostres artistes i la seva capacitat de fer-nos veure coses de les nostres ciutats que aparentment són invisibles a l’ull comú. L’art té aquesta màgia, aquesta capacitat de posar en valor aspectes de l’entorn que sovint resten amagats; mou la nostra consciència, belluga la nostra sensibilitat i ens mobilitza en la persecució de causes humanes comunes que busquen, per damunt de tot, la justícia, la llibertat i el bé comú. Us convido a conèixer i a gaudir dels treballs que ara ens presenten Joana Sánchez, Miquel Àngel Tabernero, Rosa Caminals, Marga Gascón, Manuel Morales i Luisa Silva. Ells, amb el suport i la inspiració de Miquel Roa, són aquest any els millors representants dels nostres artistes i creadors i, a través d’ells i de la seva obra, podem avui estimar i conèixer una mica millor la nostra ciutat.
Antonio Balmón Arévalo Alcalde de Cornellà de Llobregat
3
4
5
DE L’ATOPIA A L’ENTROPIA El debat cultural sobre la ciutat, a la Barcelona metropolitana, té avui dues referències clares: l’any
ROSA CAMINALS, amb transeünts, provoca el diàleg del visitant amb si mateix, com a respos-
Cerdà i l’exposició ATOPIA al CCCB.
ta a un paisatge sonor de ciutat i al reflex de les seves reaccions, amb imatges pròpies retardades 15
El 150è aniversari del Pla Cerdà ha donat tres grans exposicions: CCCB, Drassanes i museu d’Història.
segons. Les contradiccions entre meditació i bullici, i entre observació i reflex d’un mateix, tensen una
Les tres reivindiquen el Pla en la història de les ciutats i de l’urbanisme, tot i celebrant la seva reeixida
instal·lació on els transeünts són els únics protagonistes.
construcció material. En tot cas, el conjunt de les tres exposicions, tot i tenint accents diversos, no posa
MARGA GASCÓN, amb Cruïlles i Illes, pren com a referència la geometria freda de les aline-
especial atenció en els continguts teòrics i utòpics del tractat de Cerdà Teoría General de la Urbaniza-
acions de l’Eixample per mostrar com la vida passa a casa i es desplaça pels carrers. Aquí el visitant
ción, ni tampoc en lectures crítiques de l’Eixample actual. Entenem que, en les tres exposicions, els
és el desencadenant de l’instal·lació. L’acció sobre una pantalla tàctil mostra seqüències de vida. Una
valors patrimonials pesin sobre molts d’altres. L’hiperrealisme material, però, dificulta el debat entre vida
maqueta d’una illa amb escala subvertida explora la pressió humana de la seva densitat.
urbana i ciutat construïda.
MANUEL MORALES, amb El triomf de la comunitat, reivindica la ciutat com a suma de co-
ATOPIA Art i ciutat al segle XXI, penjada avui al CCCB, posa precisament l’accent en la relació entre
munitats i el model d’illa oberta de Cerdà. Els estrats d’adob del pilar i les imatges fugades amb esteles
vida urbana i ciutat construïda. “Anomenem Atopia al malestar que genera la ciutat del present. El ter-
verticals són al·legories respectives de la cultura i de l’espiritualitat. El video té com a fons la seqüència
me, que prové del camp clínic, en particular de l’al·lergologia, ens sembla adequat per expressar una
de pàgines del tractat de Cerdà.
situació urbana que es troba al límit” ens diuen Iván de la Nuez i Josep Ramoneda en la introducció del catàleg. Més endavant, Ramoneda hi insisteix en el Diccionari del malestar de la cultura “...La simptomatologia d’una malaltia sobre les causes de la qual hi ha confusió i el remei de la qual es desconeix”. Es mostra l’obra d’una quarantena d’artistes agrupada en quatre capítols: la ciutat versus l’habitant, la ciutat sense l’habitant, l’habitant sense la ciutat, i apoteosi urbana. Dues mirades molt potents sobre la ciutat, amb exposicions de gran qualitat, però, no les úniques possibles. Ciutat Cruïlla al Castell de Cornellà aposta per l’ENTROPIA. “Mesura de desordre d’un sistema”. Una aproximació a la ciutat en la seva relació entre la vida urbana i la realitat i/o concepció de la pròpia ciutat. Una aproximació artística, fragmentària i participativa sobre la mesura dels seus desordres. Sense apriorismes. Al caliu de l’esplèndida exposició Ciutats, Cantonades, de Manuel de Solà-Morales al Fòrum 2004, Ramon Montserrat i Joan Fernández imaginen Cornellà Cruïlla, una reflexió artística sobre la identitat de la ciutat de Cornellà, que rep el suport municipal i se substancia amb una primera exposició el 2004 al
JOANA SANCHEZ, amb Entre el fons el pla i el somni, ens mostra la seva visió de la ciutat com una superposició de tres plans: el pla del fons correspon a la natura i als espais cromàtics; el pla format per línies, signes i estructures,i el pla dels somnis format per núvols, contorns... Imatges, idees i conceptes es barregen en transparències i en un video del procés de treball.
LUISA SILVA, amb Poesia efímera de la ciutat, vol representar el temps amb fotografies de persones mogudes sobre diferents escenaris de la ciutat de Cornellà. Una pantalla anirà reproduint el moviment dels peus dels visitants de l’exposició. La multitud és la protagonista de la metròpoli, efímera, canviant i transformable. Allò quotidià és la mesura de totes les coses.
MIGUEL ANGEL TABERNERO, amb Ponts de vida i de cultures, fa una al·legoria del pont com a connexió de parts diferents que supera obstacles. Construïm massa murs i no suficients ponts. Una imatge de 8m de llarg amb una seqüència fotogràfica de tot el pont de l’AVE amb Cornellà al fons ens dóna un trencament d’escales entre allò local i allò general.
Castell de Cornellà. Deu artistes fan les seves propostes entorn de Cornellà i de la idea de perifèria. El
Entenguin-se aquestes ratlles com un breu guió de lectura del que realment és important en el panora-
2007 es repeteix l’experiència amb vuit artistes; aquesta vegada la ciutat com a tema general va prenent
ma cultural metropolità: la instal·lació Ciutat Cruïlla al Castell de Cornellà.
més rellevància, tot i perdent força els temes més identitaris. Dos esplèndids catàlegs donen fe d’aquestes exposicions. El 2010 es fa un pas endavant. L’exposició passa a dir-se Ciutat Cruïlla i s’integra en el programa d’exposicions de l’any Cerdà. Tres són les novetats conceptuals d’aquesta exposició respecte a les dues anteriors: - S’associa més la idea de ciutat a la realitat metropolitana plurimunicipal. El nou Pla de l’AMB i la nova institucionalització de l’Àrea Metropolitana de Barcelona – en la qual ha tingut molt a veure Antoni Balmón, alcalde de Cornellà – sembla que són indicadors certs d’una renovació de la cultura metropolitana. - El Pla Cerdà és objecte de reflexió des de l’experimentació de la vida urbana com a mesura de desordre del sistema construït; i des del valor de futur de la Teoría General de la Urbanización. -En les instal·lacions l’espectador forma part de l’obra d’una manera activa. Col·labora a mesurar el desordre. Aquest catàleg de texts i fotos no pot ser més que un reflex estàtic de l’autentica vida de l’exposició al Castell de Cornellà.
Miquel Roa
6
7
Una deconstrucció perifèrica... Aquesta narració va ser gestada quan feia temps que les tecnologies havien deixat de ser noves i tot
Aquest espai, tapiat amb runes, emmagatzemava papers, croquis i objectes d’un antic treballador que
s’estructurava sota un tel d’artificiositat suprema i la realitat presumia de ser només virtual i la màquina
hi va dipositar petits secrets, més propis d’una persona atacada per la síndrome de Diògenes que per
colonitzava tots els sentits i el sentit de totes les coses i la Terra tremolava cada cop més sovint, l’única
un erudit, on innombrables escrits apocalíptics coexistien amb il·luminats poemes amb un sentit força
amenaça real de la humanitat.
desestructurat. Entre els papers hi havia un exemplar de la primera edició de Cornellà Cruïlla ciutat-
El que segueix va ser relatat pel darrer activista de qui es té notícia, poc abans de la desaparició del criteri, després d’un monumental terrabastall que va protagonitzar la Terra i que per sempre va canviar
gent-cultura, segons consta per les verificacions realitzades a l’arxiu municipal, corresponent a activitats culturals de l’època.
tots els paradigmes que, isolats, encara naveguen per totes les direccions i sense un objectiu fins ara
Aquest exemplar va anar a parar al rehabilitador de l’edifici, que va projectar a partir dels distints pro-
conegut o plausible de ser analitzat.
jectes del catàleg les cobertes de l’edificació, basades en el sistema molt utilitzat en aquell temps de
L’esdeveniment va succeir pels voltants de l’any 2139, la perspectiva històrica dels fet fa possible desemmascarar el present i poder dotar-lo d’una nova força significativa. L’indret on es situa l’acció gira al voltant de Can Bagaria, un espai fabril a Cornellà de Llobregat, que, durant el principi de la segona dècada del segle XXI, va esdevenir un punt de trobada de la producció artística dins l’àmbit metropolità, que marcaria un abans i un després dins de les distintes concepcions que sobre aquesta temàtica s’estenien arreu del territori, amb millor o pitjor encert . La inauguració de la rehabilitació inicial de l’espai va coincidir amb la presentació de la cinquena edició de Cruïlla, que, aprofitant la seva adaptabilitat als nous recursos tecnològics, que milloraven substan-
col·locar el paisatge damunt els edificis, a fi i efecte que els enginys voladors poguessin gaudir d’una perspectiva aèria on allò cromàtic d’intencionalitat lumínica tingués una intensitat vivificadora. Un terratrèmol de gran magnitud va provocar l’erupció simultània de volcans que fins al moment es creien apagats. Aquesta catàstrofe va generar una pluja de terres roents que provocà alteracions molt importants en l’ecosistema de la Terra. Tota la ciutat estava coberta d’una capa blanca, el darrer activista desesperat fugia sense una direcció certa, quan va ensopegar amb el cos moribund del rehabilitador de l’espai de Can Bagaria, que a les seves mans premià un paper. L’activista el va agafar. Entre dibuixos, croquis i anotacions es podia llegir:
cialment les possibilitats expressives, es presentava com el marc ideal per a la realització òptima de les
Les magnifiques deu cúpules decreixents de volta catalana de Can Bagaria aniran disposades de
propostes seleccionades.
manera que una líniaanomenada Bellès, sinuosa com un riu, serà entrebancada per materials del s.
Cruïlla havia esdevingut una marca de producció d’esdeveniments artístics, una treballada plataforma d’interrelació, una projecció innovadora per a la definició d’una xarxa, referenciada sobretot al corredor mediterrani, que aglutinava ciutats vers on les produccions artístiques viatjaven i eren ensenyades arreu, amb una capacitat d’intercanvi molt interessant, ja que l’obra tenia accés a un públic considerable.
XX que la desfiguraran, al mateix temps que s’entrellaçarà amb estructures fèrries d’imatges forjades d’un Rocosa que deixaren entreveure molt un Pérez, que des de l’alçada que dóna la fragilitat del vidre, genera una percepció que ens porta on Castro tancava els seus caps dins gàbies que rodolaven, entre els crits dels mercats populars de Riera, on els racons emmagatzemaven la memòria conservada de Malavia, mantenint una conversa constant amb les escales d’un Benitez, que ens porten a
Aquesta consolidació també vindria marcada per una decidida política de presència de l’obra artística
la roba estesa de Quirante, pacientment imbricat pel circuit terròs d’en Martí, que feia possible la
pels espais de més relleu de la ciutat, fent possible que els projectes que formen part de les diferents
creació Soler de terrasses d’horts urbans on la ciutat es deconstruïa, i ara, per fi, desmuntada i mun-
Cruïlles restessin dins del paisatge públic de la quotidianitat, conformant allò propi de l’obra artística:
tada damunt el sostre farà possible retre un homenatge als primers cruïllers de la història, aquells
la seva difusió.
que enterraren per a sempre la indesitjable perifèria.
Més o menys en aquest any de 2139, es realitza la quarta rehabilitació integral de l’espai de Can Bagaria, amb la finalitat de preservar l’escàs patrimoni històric de la Ciutat i generar sòl públic. Es realitza el Pla d’aixecament de la ciutat, aquest Pla de gran impacte mediàtic que representava una interessant aposta tecnològica, ja que les edificacions eren aixecades 10 metres per damunt del terra per encabir dins l’espai guanyat nous equipaments o habitatges, segons les determinacions urbanístiques de l’època. En un d’aquest aixecaments controlats es va descobrir, dins d’una de les naus principals de l’edificació, un espai que, segons els tècnics arqueològics, havia servit com a fossar per arreglar cotxes de gasolina de l’època, corresponent als finals del segle XX.
I així, per sempre J.R.
8
Vivimos en ciudades en donde predominan los urbanitas, las multitudes, lo diferente,
Podríamos ir más allá y afirmar que no sólo no existen identidades «naturales» y «originales», puesto
la frontera, los espacios vacíos, debido a la sobremodernidad y a la superlocalización, sobre los ciuda-
que toda identidad es el resultado de un proceso constitutivo, sino que este proceso en sí debe verse
danos, las comunidades, los iguales, las no fronteras, la soledad.
como un proceso de hibridación y nomadización permanentes.
Una sobremodernidad en tanto exceso de modernidad, exceso de información que hace que la historia
La identidad es, efectivamente, el resultado de una multitud de interacciones que tienen lugar dentro
se acelere, exceso de imágenes que hace que el tiempo priorice el espacio. Un exceso de individualis-
de un espacio cuyo contorno no está claramente definido. Sabemos que la identidad se construye en
mo. Una superlocalización vinculada a los fenómenos de exclusión, el ignorar a los otros, los del exterior
el nivel individual a través de las experiencias y las relaciones con el otro. Eso es también muy cierto
inmediato, a desimbolizar la relación social.
en el nivel colectivo. Una ciudad que se repliega sobre sí misma y se cierra es una ciudad moribunda.
En una ciudad deben de existir espacios muy simbolizados, donde podamos realizar una lectura de
En la ciudad retórica, la cultura se impregnaba de “el lugar”, era un espacio fuertemente simbolizado,
la identidad de los que lo ocupan, sus relaciones y la historia que comparten. El espacio ha de ser un
es decir, era un espacio en el cual podíamos leer en parte o en su totalidad la identidad de los que lo
lugar practicado.
ocupaban, las relaciones que mantenían y la historia que compartían. Era un universo de reconocimien-
En cambio en las ciudades en las que vivimos, esta lectura no es posible, son lugares donde se producen relaciones no duraderas, donde ejercen un control autoritario sobre la población en el marco de las ciudades. Ha sido la sobremodernidad la que ha creado los llamados, “no-lugares” y ha borrado, de forma premeditada, los lugares en donde transitaban los espacios con el acto y con el verbo. Las ciudades siempre han cambiado, pero esta vez sus espacios no se identifican, no hay espacios sin edificar que las limiten, buscan la metropolitaniedad, término que hace que se desplace la identidad del sujeto que protagoniza la construcción social, que no exista la comunidad, sino el individuo, que no sea la masa sino la multitud,( entendida esta como conjunto de subjetividades autónomas pero interco-
to, donde cada uno conocía su sitio y el de los otros, un conjunto de puntos de referencias espaciales, sociales e históricos: todos los que se reconocían en ellos tenían algo en común, compartían algo, independientemente de la desigualdad de sus respectivas situaciones y orígenes. Esta ciudad retórica ha desembocado en una entidad poscapital, en el doble sentido de este concepto. En parte, por alusión al hundimiento de su antigua función de representación y, por otra parte, en el sentido de su ubicación en el poscapitalismo, en un tiempo en el cual los hechos urbanos vienen marcados por nuevas economías en las que el ritmo del capital en lugar de producirse se programa. Pero, la ciudad, es sobre todo, la institucionalización de las sociedades hetereogéneas, de la convivencia entre extraños.
nectadas en red, tal y como Toni Negri y Michael Hardt nos educaban en su libro Multitud) o el grupo
Frente al carácter cerrado de la nación, con sus fronteras, el ámbito urbano es el lugar idóneo para
(entendido como proyección de unos intereses colectivos que forman una comunidad social transitoria
forjar una identidad abierta, la que necesita la nueva conciencia de la cultura.
y transurbana).
Lo que comúnmente denominamos «identidad cultural» es simultáneamente el escenario y el objeto de
Las ciudades cambian y cada vez somos más, todos diferentes entre si, debido a los nuevos métodos
la lucha política. La existencia social de un grupo precisa de este conflicto. Es una de las áreas princi-
de trabajo posfordista -en donde el capitalismo ha consistido siempre en una coexistencia de diversos
pales en las que se ejerce
modos de producción dominados, organizados y explotados por el más “desterritorializado” (abstracto,
la hegemonía, puesto que la definición de la identidad cultural de un grupo —al referirse a un sistema
según la definición marxista), tal y como nos muestran los trabajos de Sergio Bologna. Esta realidad se
específico de relaciones sociales particulares y contingentes— desempeña un papel crucial en la crea-
ve exaltada en el modo de producción posfordista, el cual se presenta como un cúmulo de modos de
ción de «puntos nodales hegemónicos». Dichos puntos definen en parte el significado de una «cadena
producción que comprende incluso formas de trabajo servil y precapitalista-. Buscamos, luchamos por
significadora» y nos permiten controlar el flujo de significantes, así como controlar temporalmente el
una nueva y no jerárquica forma de democracia al margen de toda estructura piramidal, donde filosofía
campo discursivo.
y política dialogan de igual a igual, y la economía se encuentra en constante fricción con la justicia. La naturaleza humana, diseñada para construir gregariamente, para cooperar requiere nuevos enfoque y nuevos paradigmas de gobierno.
El abandono de la ordenación del territorio y de la configuración de los espacios públicos y privados (y/o la confusión de éstos) en manos de un libre mercado profundamente especulador y antidemocrático constituye un fenómeno sin precedentes, que exigiría una respuesta global y cohesionada de poderes
Partiendo de la idea de que toda identidad es relacional y que se define en función de la diferencia,
públicos y redes ciudadanas, a la vez que pone de manifiesto la debilidad de nuestras herramientas
Chantal Mouffe nos dice que la existencia del otro se convierte en una condición de posibilidad de la
democráticas. En realidad, es difícil reformar las instituciones y la cultura producida por el fordismo sin
identidad, ya que sin el otro no se puede tener una identidad. Por consiguiente, toda identidad queda
pasar por su descomposición. Una descomposición creativa de la multitud, es decir, del espacio para
irremediablemente desestabilizada por su exterior y el interior aparece como algo siempre contingente.
recomponer los trozos del puzzle, rediseñar el sistema, volver a dar sentido al futuro posible.
Esto cuestiona cualquier concepción esencialista de la identidad y excluye cualquier intento de definir de manera concluyente la identidad o la objetividad. Dado que la objetividad siempre depende de una otredad ausente, siempre se hace eco y se ve necesariamente contaminada por esta otredad. La identidad, por lo tanto, no puede pertenecer a una persona sola, y nadie pertenece a una sola identidad.
Lluis Torrens El Cairo, abril 2010
9
10
11
Transeünts Rosa Caminals
Descripció conceptual La intencionalitat d’aquesta video instal·lació és crear una espai de reflexió i deteniment per tal de pensar la ciutat. El visitant es converteix en part activa de l’obra essent ell mateix la imatge projectada, aquest efecte mirall propicia al deteniment del visitant “posant en joc” la seva identitat. Una sèrie de sons documentals de la ciutat serviràn per crear l’atmosfera necessària per construir un mapa imaginàri sonor de la ciutat. El visitant ha de pensar la ciutat i la seva pròpia imatge el delata com a observador d’aquesta. Així doncs en aquesta cerca per a la reflexió del propi individu situaré els passes que m’han fet arribar a la resolució d’aquest projecte.
12
13
5
6
4
9
1.9
45
3
2
2
3.7
4
1.9
L=2m
L=5m
1
0
3.0
5 7
ALÇAT
L = 7.5 m
PLANTA
14
15
Primerament tenia molt clar que m’interessava la part activa del subjecte en l’obra, i seguidament se’m va plantejar com podia incidir de manera real en el visitant. Si el que m’interessava era sacsejar i fer reflexionar al subjecte visitant, de manera directa i contundent vaig decidir que aquest subjecte s’havia de trobar amb ell mateix de manera explícita. Per tant la idea de mirar-se al mirall i retrobar-se a un mateix va ser una de les primeres àncores on agafar-me.
16
17
Partint de la dialèctica que es podia generar arrel d’aquest encontre amb un mateix, era necessàri definir què m’interessava, i que pertant havía de fer un plantejament més dirigit del concepte. Havia de situar el subjecte en un espai de soledat i activar mecanismes de reflexió. Un espai de soledat clarament havia de ser un espai fosc, sense gaire llum ni elements, on el subjecte es trobés en part incòmodament sol. El concepte de Delay, retard de la imatge, se’m acut precisament en la recerca de que el subjecte s’aturi a reflexionar, o almenys s’aturi. Una projecció de video a tamany real del propi subjecte amb un Delay de 15 segons, temps estimat per tal de que el visitant no marxi de la sala sense saber que passa. Aquest efecte aconsegueix captar l’atenció del subecte que ràpidament es veu immers en l’obra com a voyeur d’ell mateix, som subjectes molt acostumats a ser voyeurs de l’audiovisual.
18
19
CRU ÏLLA 2010 El meu referent immediat és el nou llenguatge Cerdà, que va sorgir en el projecte de l’Eixample cap al 1858... Al començament de la “Teoria general de la urbanitzación” apareix aquest missatge:
“Ruraliza aquello que es urbano, urbanizad aquello que es rural” Les vies: espai públic de mobilitat, trobada, serveis per les xarxes de subministrament, arbres, il·luminació pública i mobiliari urbà. Les intervies: espais de la vida privada, l’estada en illes o edificis plurifamiliars que es reuneixen en dues fileres al voltant d’un pati interior a través del qual tots els habitatges reben llum natural del sol, ventilació... Al cap i a la fi, edificis i carrers responen a l’estructura bàsica d’una xarxa, la qual es correspon respectivament amb els camins i les cruïlles. No obstant això, és la maquinària de la xarxa. El que realment li dóna la seva naturalesa dinàmica és el que passa en els edificis i el que es desplaça a través dels carrers.
Marga Gascón
20
vies
La vida de cada hombre es un camino hacia si mismo, el intento de un camino, el esbozo de un sendero. Hermann Hesse
21
22
23
intervies “la casa ha de ser l’estoig de la vida, la màquina de felicitat”. Le Corbusier
24
25
26
27
EL TRIUNFO DE LA COMUNIDAD Manuel Morales
Un antropólogo dijo que, lo ideal es vivir en una comunidad que no supere los 300 individuos. Por aquello del neurotismo y la pérdida de la identidad en las personas. Cerdà se aproximó a esta idea, porque diseñó una ciudad, con la finalidad de que cada grupo de varias manzanas, funcionara como un pueblo casi autónomo y con todos los servicios que una comunidad necesita para vivir. El modelo del Eixample de Cerdà con amplias calles, pequeños bosques en el corazón de las manzanas, rodeados de edificios de menos de 4 plantas y abiertos, son aun, un ejemplo de ciudad del futuro en pleno siglo 21. La obra es una alegoría al Pla Cerdà de Barcelona, y en la que planteo métodos de trabajo en donde los materiales, su construcción, su elaboración, su finalidad, su significado, se correlacionan entre si, y buscan puntos de encuentro, atendiendo a los planteamientos del propio Cerdà. La de una ciudad horizontal, entretejida a la propia naturaleza.
28
29
Actualmente, la naturaleza ha sido desterrada de la ciudad y sólo es un adorno. Este destierro no sólo implica al reino vegetal, sino a la propia naturaleza del ser humano, que al desvincularse de ella, la naturaleza, el ser humano pierde su origen, su fuente y su identidad. Neurotizándolo cada vez más. Este derroche de energía que se produce en la sociedad actual, y en donde la ciudad es la máxima representación de la psique humana. Es donde transcurre el acierto y el desacierto en una constante proyección continua del ser social. El modelo arquitectónico, el artístico, el modelo de pueblo y de ciudad, el modelo de relación del ser humano con los objetos, con la naturaleza, y la naturaleza misma del ser humano, todo esto, ha de enseñarnos a sentar las bases para emprender la búsqueda del equilibrio interior, para así, proyectar hacia fuera, hacia el otro, hacia la naturaleza, hacia los objetos, una imagen que nos refleje verdaderos y nos reconozcamos. Mis motivaciones en la obra, vídeoinstalción escultórica, “EL TRIUNFO DE LA COMUNIDAD” es una aglomeración de todas estas ideas, sin dejar de lado el misterio que tiene la existencia propia en sí misma. Esta nueva espiritualidad en la manera de hacer, ver y sentir, ha de basarse en reencontrar la fuente perdida, para reconstruir la base de una vida nueva. Del paleolítico al neolítico. Del paraíso a la ciudad. A la metaciudad.
Descripción de la instalación
30
Una columna de aglomerado, compuesto por arcilla virgen y residuos de plástico, forma el pilar que sustenta un arco de acero corten, que enmarca una pantalla de cine. La instalación consta también de 12 sillas alienadas en dos filas de 6 cada una con su respectiva moqueta entre ambas filas. Detrás de las sillas, hay varias impresiones digitales que recogen los diferentes temas tratados en la proyección La instalación escultórica “EL TRIUNFO DE LA COMUNIDAD” es la puerta abierta hacia el camino de retorno en donde el ser humano aún no era divino y convivía con y para su naturaleza. Y en donde su mirada, más inocente, respetaba y admiraba, todo lo que le rodeaba. La escultura que forma parte de la instalación, está compuesta por un pilar que sustenta el arco. El pilar está compuesto por estratos horizontales que nos remiten a diferentes periodos en la evolución humana, y en la que encontramos a modo de fósiles, unos residuos ¿Reciclados? Residuos que, más que se hayan depositado con el tiempo, han sido absorbidos por la escultura, para hablarnos del ser humano en su ausencia. Esta ausencia es la que quiero transmitir en el “Pilar”. Toda ausencia es un misterio que engendra una nueva espiritualidad. Como cuando contemplamos una sepultura megalítica o un tótem. Las obras impresas detrás de las sillas, nos muestran unos Partes de LA COMUNIDAD: Fortaleza Huertos Fábrica Mercado Farmacia Iglesia
estratos, que si antes eran horizontales; historia. Ahora se tornan verticales; cultura. La historia como horizontalidad y la cultura como verticalidad. Y la propia ciudad como verticalidad y horizontalidad. Esta verticalidad que se muestran en las imágenes, se asemejan a nuevos códigos, patrones e intensidades de ondas, que nos llevan a una dimensión infinita. O simplemente a una disgregación en el espacio/tiempo.
Desagüe
Verticalidad por aquello de la nueva espiritualidad, ascen-
Cine
diendo al cielo, como sinónimo también de búsqueda y
Escuela
libertad. No obstante, estas líneas verticales, connotan
Rio
también a unos códigos de barras que se repiten hasta el
Bosque
hastío. Por aquello del absurdo del hombre contemporáneo
Viviendas
en la sociedad contemporánea, y que muy bien refleja Al-
Cementerio
bert Camus en su libro “El mito de Sísifo”
31
33
Elementos de intersección
Sobre negro: Escuchamos el sonido de la lluvia, el trueno, el viento, el agua al caer y algunos pájaros. Es la sinfonía del paraíso.
Encadenado del negro al azul: Imágenes del río Llobregat. Entre la vegetación del río, se entrevé una ciudad en construcción. Casas de cemento y arcilla. Comunidad:
Libro de Cerdà: Teoría General de la Urbanización
El libro deCerdà grabado desde Internet (Google) en continuo y con intercalaciones de los elementos representativos de las partes que forman una comunidad en su espacio/tiempo.
32
La vida cotidiana diaria de una comunidad de personas. El espectador: Reflejo del propio espectador en la proyección.
Construcciones: Imágenes de construcciones megalíticas.
Encadenado del azul al negro: Escuchamos el sonido de la lluvia, el trueno, el viento, el agua al caer y algunos pájaros.. Fin
34
35
Entre el fons, el pla i el somni
“Las ciudades son un conjunto de muchas cosas: memorias, deseos, signos de un lenguaje; son lugares de trueque, como explican todos los libros de historia de la economía, pero estos trueques no lo son solo de mercancías, son trueques de palabras, de deseos, de
Joana Sánchez
mirar. veure-hi a la ciutat cruïlla entre el fons el pla i el somni. al moure’m per l’espai percebeixo el color de la natura atmosfèrica que es creua amb la geometria urbana simplificada i amb els contorns d’objectes/subjectes.
recuerdos” (Calvino 1972)
El procés de treball per iniciar el projecte de realització de l’obra Cornellà Ciutat Cruïlla comença amb el desmembrament del CONJUNT d’estudi a tractar: CORNELLÀ (entitatidentitat) CIUTAT (cosa) CRUÏLLA (forma). El desmembrament del conjunt es divideix en tres grups , subconjunts o parts. Cada grup és escollit en relació a tres aspectes dins la diversitat d’elements/components que formen tot el conjunt amb la intenció d’ aïllar-los, ressaltar-los i donar-los propietat i qualitat essencial. La tria dels elements que faig està en relació a la valoració/ distinció dels aspectes NATURALS, URBANS/URBANÍSTICS i OBJECTUALS (el subjecte no hi és present perquè serà el que ho mira). La tria és a l’atzar, a partir de les troballes que faig mitjançant les meves percepcions/coneixements/mirades passejant per
ENTITAT IDENTITAT
CORNELLÀ
COSA
CIUTAT
FORMA
temporal referent
significat
contingut
territorial
formació
conjunt
nucli
personal punt
creació interpretació
centre
vital bàsic fonamental essencial crucial critic
Cornellà i registrades amb la màquina fotogràfica.
CRUÏLLA
Això em permet tenir una quantitat/conjunt d’imatges discontínues que, sense un ordre establert, m’ajudaran a crear els tres grups que formaran els tres plans d’acció/representació
creuament
del tema d’estudi i que seran les parts del discurs continu de
intersecció
l’obra, representat amb la instal·lació de tres plans d’un quadre sobre els que es projectarà un sistema de colors, línies i
xarxa
trama
filat
contorns procedents de diversos objectes (elements/components) per formar la imatge o dibuix que s’escenificarà.
coneixement construcció
transcripció
reproducció
traducció
col·lecció
reunió
grup
compost
agrupació
unió
intercalació
interrelació
interacció
36
Els plans del quadre estan en correspondència als tres as-
Elements (diversificats) instigadors, impulsors, inductors,
pectes i seguiran el següent ordre: Aspecte natural = PLA
inspiradors, promotors, causants de les X variacions distri-
DE FONS (al fons), aspecte urbà/urbanístic = PLA DEL PLA
buïdes en la composició de la instal·lació.
(al mig), aspecte objectual = PLA DEL SOMNI (al davant) COLOR LINEA CONTORN com a SIGNES de les diferències/referències dels continguts significatius, formadors i components del tema .
Caminar per la ciutat per pensar-la, reflexionar-la, calcularla, cavil·lar-la, traduir-la, meditar-la, inventant-la amb la construcció i la creació. Moviments/desplaçaments i pensaments que posen en acció la percepció i la cognició. El
Tripartició del tema, separació/aïllament per tornar-los a unir
sentit de tot: posar la intuïció, la capacitat de detectar i
amb un altre ordre.
la degustació al servei de tots els espectadors, una de les
Cruïlla (encreuament) dels tres grups o parts del conjunt. Tres llocs/espais de tres mirades, tres percepcions i tres ide-
37
possibles maneres de percebre el nostre entorn i les seves característiques.
es per explicar un tema.
MARC CONTEXTUAL DEL PLA DE FONS Cadena d’equivalències reals i imaginades que segueix la següent seqüència: ELEMENTS I FENÒMENS NATURALS = “cel, arbre, herba, sorra, fang, troncs, branques, grava, terra........”: 1- Dispersats i distribuïts com a grup, subconjunt o part que formen el Conjunt. 2- Sense transformació essencialment, malgrat els possibles canvis d’ubicació d’alguns d’ells = Allò essencial d’un cos en contraposició a la forma. 3- Fons de la ciutat, la part bàsicament constant i inalterable = Atmosfera o ambient que envolta qualsevol cosa i qualsevol persona. = Traducció = ESPAIS CROMÀTICS = CAMPS DE COLORS = “cels: grocs, blaus, vermells, taronges … / terres: negres, marrons, ocres, grocs, vermells… / ……… /……… / = SIGNES = Desencadenants d’abstraccions cromàtiques: colors amb fusió, aproximació, sobreposició, etc.
“La ciudad existe en muchas formas. En parte es una reali-
38
dad material, socialmente construida, que habitamos y con la que establecemos una relación sensual y simbólica. Por otra parte, la ciudad también es una representación imaginaria, una construcción simbólico discursiva, producto de nuestra imaginación, y sobretodo, del lenguaje. Habitamos la ciudad en la intersección de nuestra experiencia sensual de la ciudad y nuestra ubicación en un mar de representaciones de la ciudad que circulan –y que en cierto sentido , nos preceden-, las cuales conforman un anillo que media nuestra vivencia de la ciudad. De este modo, la experiencia cotidiana está mediada por tales narraciones, las cuales se refuerzan o alteran como resultado de la vida cotidiana”. (Gustavo Remedi)
MARC CONTEXTUAL DEL PLA DEL PLA Cadena d’equivalències imaginades/inventades en funció de la següent seqüència: DIRECCIONS = rumb que un cos segueix en el seu moviment. Línia sobre la qual es mou un punt que pot ser recorreguda en dos sentits oposats: 1- Que prenem en agafar un camí o un altre per passejar, anar a comprar etc. = TRAJECTE = espai recorregut o que es pot recórrer d’un punt a un altre. Traç d’una línia . 1- Circuit de carrer realitzat conjuntament amb la percepció dels elements/components que ens envolten 2- Traç d’una línia . LÍNIA = ratlla real o imaginària que delimita una cosa. Conjunt de punts bàsics alineats en què es descompon una imatge per ser codificada : 1- Element complex que es divideix en ella mateixa i això vol dir que es multiplica.= Traducció = LÍNIES = Que interaccionen recorreguts amb parts geomètriques dels elements urbans/urbanístics com la cantonada d’un edifici, els peus d’un banc, la verticalitat d’un fanal ...una plaça, una rotonda, una cabina telefònica, una escala, un pont, un senyal.....= SIGNES = joc de construcció perceptiva o assemblatge = estructura gràfica composta. ESTRUCTURA = Distribució i ordre de les parts importants que componen un tot. Sistema d’elements relacionats i interdependents entre si. 1- Estructura d’un pla, submergida en la idea de laberint tal com és la ciutat i els seus diversos encreuaments. = PLA = Projecte de o construcció de la idea que es vol marcar.
39
40
MARC CONTEXTUAL DEL PLA DEL SOMNI
IMATGES, IDEES, CONCEPTES lliurement associats com a
La proposta (projecte) es multiplica en ella mateixa, s’ei-
Cadena d’equivalències imaginades/inventades en funció
experiència física externa i mental interna.
xampla, es va fent gran i nosaltres la guaitem des del mi-
de la següent seqüència:
UN TOT BARREJAT / expressió de la confusió d’un caos or-
( dins del pla)
denat plàsticament.
NÚVOL = contorn de la forma de moviment constant, en
REPETICIÓ de l’expressió del caos a manera de traducció,
transformació : 1- Formes que es fan i es desfan facilitant
com a llistat d’idees, fórmules i diccionari personal reduït a
elaboracions imaginàries molt semblants als somnis. 2- Cre-
tres etapes o fases (estructural i discontinu) amb diferents
ació d’ambigüitats i endevinalles formals. 3- Formes cur-
capes de materials, diversos mètodes de treball i sobreposi-
vilínies/orgàniques metàfora de l’objecte acotat i limitat. =
ció de signes gràfics i pictòrics.
Traducció = CONTORN = part externa d’un objecte amb la possibilitat de ser omplert/complementat pels detalls interns que en configuren la totalitat: 1- equivalència a la forma diagramàtica dels conjunts = CONJUNT = Reunió, agrupació o col·lecció d’elements ben definits que tenen una propietat en comú: 1- Format per tots els subconjunts possibles que pertanyen al conjunt. 2- Subconjunts a la vegada conjunts = SIGNES= Descripció d’un tot sintetitzat/esquematitzat que és el contorn de la forma curvilínia . (fora del pla) Conjunt d’individualitats, o grups socials, d’aspectes o trets característics iguals o diferents que poden col·locarse i mirar des dels diversos conjunts/contorns presents en el mirador del pla del somni.
rador del nostre trànsit/moviment/desplaçament, que ens fa percebre parts i parts de les parts dels llocs i els pensaments visuals que es desencadenen. Són les maneres que tenim de crear, projectar, construir, definir, urbanitzar la ciutat cruïlla. Un llenguatge en la imaginació de cadascú que es tradueix en un altre llenguatge, en aquest cas visual i plàstic, que es formalitza amb l’extracció de colors, línies i contorns com a petjades, signes, senyals de la gran finestra o camp visual temàtic del nostre entorn.
41
42
43
POESÍA EFÍMERA DE CIUDAD Luisa Silva
“La ciudad es cómplice de quienes se le arriman; de aquel los que indagan entre sus calles extrayendo significados, dejándose maravillar con la múltiple realidad de una cotidianidad que espera ser descifrada y recorrida…” Charles Baudelaire
44
Nace con Charles Baudelaire el paseante de ciudad, la figura del Flâneur, el paseante, aparentemente ocioso, que callejea por la ciudad, observa y luego escribe. Una figura que pasea pero dejándose ir por la ciudad; dejándose arrastrar por la marea de la metrópolis, albergando muchos propósitos de captación del ritmo de la ciudad. Flâneur representa al hombre que obligatoriamente está acompañado por ese otro gran protagonista de la ciudad; la multitud. El paseante de ciudad es el individuo que se mueve en medio de la multitud y la multitud es la protagonista por excelencia de la actual metrópolis, efímera, cambiante y transformable.
45
46
47
En éste espacio de ciudad ubico la multitud y observo el núcleo urbano como espacio donde se mueven los paisajes humanos cómo cómplices del paso del tiempo. Un generador de tránsitos, un ir y venir, un espectador de lo efímero, de los cambios y de los movimientos. De ésta manera enlazo de nuevo, en mi trayectoria artística, la representación del TIEMPO. Realizando a través de la fotografía la muestra de la ciudad en el devenir del tiempo, creando un mar humano como efecto estético.
48
Se trata de imágenes fruto de la observación de la realidad,
“El mundo humano no está definido simplemente por lo
de un paseo por lo cotidiano. Registrando a través del lento
histórico, por la cultura, por la totalidad o la sociedad en
iris de una cámara fotográfica, una realidad imperceptible al
su conjunto, ni por superestructuras ideológicas y políti-
ojo humano a través del transcurso del tiempo por la mul-
cas. Está definido por un nivel intermedio y mediador: la
titud y las formas, a través de una oscilación de la formas y
vida cotidiana.”
figuras que configuran nuestra cotidianidad en la metrópolis.
Lo cotidiano como nivel de realidad donde se enfrentan, dia-
Lo cotidiano nos abre a la diversidad de la vida diaria: los
lécticamente, la naturaleza y la cultura, la historia y el presen-
instantes, momentos y acontecimientos, las personas, los lu-
te, constituyendo un espacio supremo de las transiciones y las
gares y los objetos. Lo cotidiano como la medida de todas las
fragmentaciones del tiempo. Un espacio para la reflexión, la
cosas, del entendimiento o, del desentendimiento de las re-
percepción, la imaginación y las experiencias de lo real.
laciones sociales, del uso del tiempo vivido sea banal, trivial, o repetitivo. Como dijo Henri Lefebvre en uno de sus escritos de su obra: Crítica de la vida cotidiana,
Vivo el tiempo como sucesión de movimientos, como transformación de acontecimientos, como poesía efímera de ciudad. Luisa Silva Cornellà, marzo 2010
49
50
51
Puentes de Vida y de Culturas Miguel Ángel Tabernero
La figura del puente es una metáfora preciosa de lo que significa el paso, el tránsito, el cambio, la transfiguración, el alcance, etc. Todos los puentes tienen en común su misión de unir dos orillas, terrenos o caminos entre los que hay cualquier obstáculo natural o artificial. Cada ser que nace es un puente entre dos árboles genealógicos, como, por ejemplo, la adolescencia es un puente entre la niñez y la adultez como, así mismo, el canal del parto es un puente que une la vida intrauterina con la vida fuera del cuerpo de la madre.
¿Cuántas vidas he de vivir todavía? ¿Cuántas vidas hay en esta vida? Instantes, momentos, unidos por cables. Puentes entre segundos. Puentes entre dos mundos.
52
53
Los hombres construimos demasiados muros y no suficientes puentes Desde que el hombre lo es ha sentido la necesidad imperiosa, vital de comunicarse con sus congéneres para intercambiar conocimientos experiencias, descubrimientos, avances… Tendió, pues, puentes de comunicación y de interrelación
Toda cultura constituye el resultado de un largo proceso evo-
que le permitió, desde el principio de los tiempos, iniciar un
lutivo en que cada respuesta produce nuevas preguntas que
incesante y enriquecedor diálogo intercultural que dura hasta
a su vez generan nuevas respuestas, dicho de otro modo,
nuestros días y que ha marcado la historia de la Humanidad.
soluciones o intentos de soluciones. Parafraseando al filó-
Voltaire afirma que siempre “hay alguien tan inteligente que aprende de la experiencia de los demás”.
sofo inglés Bertrand Russell, en todas las actividades es saludable, de vez en cuando, poner un signo de interrogación sobre aquellas cosas que por mucho tiempo se han dado
Así pues, al compás del lento transcurrir del tiempo, se han
como seguras porque gran parte de las dificultades por las
ido conformando las culturas, siempre dinámicas, nunca es-
que atraviesa el mundo se deben a que los ignorantes están
táticas. No existe ninguna cultura -ni la más primitiva y ais-
completamente seguros y los inteligentes llenos de dudas.
lada- que sea totalmente estática y que no esté sometida a
Aristóteles afirmó con rotundidad que “El ignorante afirma,
un proceso de cambio constante. Por otra parte, las trans-
el sabio duda y reflexiona”.
formaciones que afectan a las culturas son producto de las respuestas -o intentos de respuesta- que los diversos agentes culturales dan a los problemas a los que se ven confrontados.
54
55
Lo más difícil de aprender en la vida es qué puente hay que cruzar y qué puente hay que quemar. El puente puede ser angosto, pero lo importante es no tener miedo a cruzarlo para comunicarnos y relacionarnos con los demás, para responder y plantear nuevas preguntas, para abrirnos a la vida y conquistar el futuro. Se construye un puente y cambia un paisaje, pero también la vida de los que lo transitan. Alejandro Jodorowsky afirmó que “Cuando rompemos los hábitos, aparece ante nosotros una nueva dimensión de nosotros mismos, porque en el fondo somos tan infinitos como el universo, pero la familia, la sociedad y la cultura nos ponen en un molde y cuando nos salimos del molde, empieza la curación”. Los sueños, los símbolos universales, la meditación, los actos fallidos, es estudio del árbol psicogenealógico, las sincronicidades, la hipnosis… son puentes que se sumergen hacia las orillas subterráneas del conocimiento del inconsciente personal, familiar y colectivo… y cuanto más atentos estamos a lo que pasa en “esas orillas” más conocimiento tenemos sobre otro aspecto de lo que realmente somos. Lo que sabemos es una gota de agua; lo que ignoramos es el océano. Francisco Hidalgo
56
Por el puente invisible para los demás navega vela al viento nuestra libertad de amarnos contra todo y a pesar de tiempos de distancias porque igual estás, estás estás en mi aunque no estés. Canción de Sandra Mihanovich
57
’0CORNELLÀCRUÏLLA 7 58
CASTELL DE CORNELLÀ del 6 de juny al 23 de setembre de 2007
(RETROSPECTIVA)
59
60
61
RÍO ROJO Júlia Bel
400 m2
Marc Anglès/Jairo Rios
62
63
METRﾃ単OLIS (A LA BUSCA DEL BIENESTAR) Josﾃｩ Hidalgo
MAGMA DE PAISAJES Carme Malaret
64
SOUVENIR
Octavi Ruiz
SOUVENIR Octavi Ruiz
INTERIORIDAD EN INTERIORIDAD Pilar Ruiz
65
66
67
CALLE MIRANDA Carol Rodriguez
LA CIUTAT DESHABITADA Lluís Torrens
68
CATÀLEG:
Concepte i direcció: Departaments de Cultura i Patrimoni Cultural, Ajuntament de Cornellà de Llobregat Textos: Miquel Roa Jordi Rocosa Lluís Torrens Els autors Fotografies: Miguel Àngel Tabernero Els autors Correcció textos: Centre de Normalització Lingüística de Cornellà Producció: Ajuntament de Cornellà de Llobregat © dels textos: els autors © de la reproducció de les obres d’art: els autors i VEGAP © d’aquesta edició: Ajuntament de Cornellà de Llobregat Disseny gràfic: TLGRAMA Impressió: Ediciones Gràficas Rey, SL C/ Albert Einstein 54 C, Cornellà de Llobregat Dipòsit legal: B-XXXX-2010 JUNY DE 2010
EXPOSICIÓ:
Producció: Departaments de Cultura i Patrimoni Cultural, Ajuntament de Cornellà de Llobregat Comunicació: Departament de Premsa i Comunicació, Ajuntament de Cornellà de Llobregat Coordinació i muntatge: Malaviart Producció tècnica: Abdó Martí Transports: Javier Recuero Disseny gràfic: TLGRAMA Agraïments: Josep Gallofré Lluís Mercader Carlos Jordán
69