Defensores de DSiR confrontant als grups i polítiques antigènere
mans a través de la creació d’un nou paradigma de drets alternatius que s’ajustin als estàndards fonamentalistes i que validin la seva cosmovisió heteropatriarcal, jeràrquica, discriminatòria i culturalment relativista. Es tracta exactament del mateix cas que hem vist aplicar a Vox amb la promoció de l’Agenda Espanya mencionada anteriorment en aquest informe. Un altre intent de reformular el marc dels drets humans el podem trobar en l’intent de Vox d’implementar el Pin parental, un mecanisme que pretén que els progenitors hagin de donar autorització expressa perquè l’alumne o l’alumna assisteixi a classes o tallers relacionats amb l’educació sexual, el feminisme o la identitat de gènere. Aquesta mesura es justifica en la defensa del que descriuen com Drets parentals, una categoria de drets que no té cap mena de suport en els convenis de drets humans actuals i que per tant no pot estar, per exemple, per sobre de drets com el dret a l’educació, reconegut a l’article 28 de la Convenció sobre els drets dels infants. Els eixos principals del discurs fonamentalista no són nous, ja que es tracta de qüestions sobre les quals han oscil·lat típicament la majoria de grupuscles antidrets. L’èxit relatiu de les campanyes fonamentalistes dels últims anys, així com l’èxit polític cultivat a escala institucional, és difícil d’atribuir únicament a una novetat discursiva o la inclusió de determinades problemàtiques prèviament oblidades. Cal anar més enllà i analitzar quin ha estat el paper del ciberespai per a l’expansió i la internacionalització del fonamentalisme. Una cosa està clara: cap col·lectiu ha integrat de forma tan eficaç el nou paradigma de mitjans, eines i plataformes que ha acompanyat el desenvolupament del món digital com els col·lectius extremistes.
41
