Defensores de DSiR confrontant als grups i polítiques antigènere
parència de les campanyes de publicitat són exemples de mesures que s’han anat implementant durant els últims anys, després d’una forta pressió social i institucional. Així i tot, aquestes mesures s’han demostrat en molts casos poc efectives. Les raons d’aquesta manca d’efectivitat són vàries, però les podem dividir principalment en quatre (Conway, 2020): • L’extrema dreta online no és un grup tancat ni delimitat. Ans al contrari, es tracta d’una constel·lació difusa i en constant evolució d’individus, col·lectius, grupuscles, partits polítics i mitjans de comunicació que recolzen una nebulosa d’ideologies que oscil·len des del nacionalsocialisme fins a l’alt-right, passant pel feixisme, el supremacisme o el fonamentalisme cristià. Això dificulta l’establiment de processos automàtics d’eliminació o la creació de criteris estàndard que permetin identificar contingut extremista. A diferència del que va passar quan les grans plataformes van acabar amb la propaganda de l’Estat Islàmic, que inundava les xarxes socials durant el període d’auge del grup terrorista, l’extrema dreta en la majoria de casos no genera contingut sota una “marca” o en nom d’un col·lectiu. • L’ampliació del que es coneix dins de l’argot polític com la Finestra d’Overton, és a dir, el rang d’idees que es toleren en el discurs públic en un moment determinat. L’adopció de part del discurs extremista per part de mitjans de comunicació, partits polítics o fins i tot caps d’Estat ajuda a normalitzar-lo i el trasllada des dels obscurs racons de la xarxa fins als espais mainstream. Aquesta normalització no implica només visibilitat, sinó que situa ideologies antidrets al mateix nivell que ideologies que parteixen de la garantia dels drets humans. • El contingut extremista genera visites, interaccions i benefici econòmic. Com que la majoria de les plataformes digitals obtenen els seus ingressos a través de la publi47
