Contrastos

CALIDOSCOPI CONTRASTOS

LA VACUNA Edward Jener

La verola o pigota va ser una malaltia infecciosa que podia manifestar-se de forma greu, i va arribar a provocar la mort d’un terç dels malalts. Es té constància que aquesta malura va existir al menys durant uns 3.500 anys fins que es va considerar erradicada l’any 1980. Jener va passar a la història per ser el descobridor de la vacuna per prevenir el contagi de la verola. Aquest metge va comprovar científicament si era certa la creença popular dels treballadors de les lleteries que la verola vacuna immunitzava davant la verola humana. Es creia que el contacte amb les llagues que la malaltia provocava a les mamelles de les vaques provocava una lleu infecció que protegia les persones de la temuda malaltia. L’any 1749 Jener ho va experimentar amb James Pipps, de 8 anys, fill del seu jardiner i també amb altres persones, tot anotant la seva experiència de manera sistemàtica.

LA MICROBIOLOGIA Robert Koch i Louis Pasteur

Guardonat amb el premi Nobel de Medicina l’any 1905, Koch va ser el pare dels cultius microbians, el mètode que es va utilitzar durant el segle xx per a l’estudi de bacteris, fongs i virus. El seu primer èxit va ser el 1876 quan va identificar el bacteri causant de l’àntrax o carboncle, una malaltia transmesa als humans a través dels hervíbors. El seu descobriment va confirmar la teoria de Pasteur que moltes malalties infeccioses eren provocades per microorganismes. El 1882 va descobrir el causant de la tubercul·losi, conegut com a bacil de Koch i, el 1883, el del còlera. Aquestes troballes van ser clau perquè Pasteur, coneixedor de l’experiència de Jener, produís vacunes. Pasteur cultivava els microorganismes i els debilitava per aconseguir la immunització de les persones. La primera vacuna fou per a la ràbia i s’utilitzà per primer cop el 1885 per guarir Joseph Meister, de 9 anys, que havia estat atacat per un gos.

LA PENICIL·LINA Alexander Fleming

El biòleg Alexander Fleming, tot netejant unes plaques de vidre on havia fet un cultiu d’un bacteri, observà que en una que havia estat infectada amb un fong no hi havia bacteris. Fleming va realitzar experiments per comprovar si hi havia una relació entre la presència del fong i l’absència del bacteri. Així es va obtenir el primer antibiòtic, la penicil·lina. Malgrat que ell és considerat l’autor d’aquest descobriment, se sap que des de l’Antiguitat en moltes cultures s’han usat les floridures com a desinfectants, també algunes plantes com la farigola o l’orenga o els alls. La troballa de Fleming encara trigà uns anys a desenvolupar-se i aplicar-se a la medicina, fou concretament després de les recerques de de Howard Walter Florey (1939) i de Norman Heatley (1941). L’any 1945 Fleming i Florey van rebre el Nobel de Medicina, juntament amb Ernst Boris Chain, pel descobriment de les propietats curatives de la penicil·lina.

Micrografia de virus de grip aviar AH5N1. Procedència: Centers for Disease Control and Prevention’s Public Health Image Library (PHIL), ID #1841 (autoria: Cynthia S. Goldsmith).

Micrografia d’un cultiu de penicil·lina. Procedència: Wikimedia Commons, disponible en línia a https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Penicillium_sp_(257_14)_Microculture.jpg (autoria: Josef Reischig).

ANESTÈSIA I ANTISÈPSIA Horace Wells i Joseph Lister

Al s. xix es van fer grans aportacions en medicina i cirurgia. L’odontòleg Horace Wells fou el primer en usar anestèsia, encara que ja hi havia hagut alguna experiència anterior. El 1844, després d’haver observat l’ús de l’òxid nitrós en els espectacles de Gardener Q. Colton, es va fer un extreure un queixal sense dolor pel seu ajudant John Riggs. El 1848 es començà a utilitzar el cloroform, aquell any va tenir lloc a Edimburg el primer part sense dolor. La nounada va rebre el nom d’Anestèsia. El 1864, el cirurgià Joseph Lister, professor a Universitat de Glasgow, se centrà en la teoria dels gèrmens de Pasteur, ja que la majoria de morts en intervencions quirúrgiques eren per infecció. Joseph i la seva esposa Agnès crearen barreres químiques (antisèptics) entre ferides i gèrmens, aplicant àcid carbòlic als instruments i a les mans, i pulveritzant-lo en l’àmbient. A finals del segle, Koch, demostrà que l’esterilització o asèpsia es pot aconseguir també amb calor, radiació, alta pressió o filtració.

RADIOLOGIA Wilhelm Röntgen i Marie Curie

El 1895, mentre estudiava els raigs catòdics, el físic Wilhelm Rötgen va descobrir els raigs X. Els va batejar així perquè es tractava d’una font d’energia desconeguda fins llavors. Aquella radiació permetia distingir les parts més denses a l’interior d’un objecte exposat entre la font de radiació i un receptor d’imatge radiogràfica. Röntgen va veure la seva utilitat en medicina, per a exploració del cos humà. El mes següent, va obtenir la primera radiografia coneguda, de la mà de la seva esposa, aplicant raigs X en una placa fotogràfica. El 1901 el va rebre el premi Nobel de Física pel seu descobriment. Durant la Primera Guerra Mundial, Marie Curie, inspirada pel radiòleg Antoine Bèclère, proposà l’ús de la radiografia mòbil. El 1914 posà en marxa i finançà una flota d’ambulàncies, les “petites Curies”, que van salvar moltes vides. Ella mateixa les conduïa, amb la seva filla Irène de 17 anys. Marie llavors havia rebut dos premis Nobel i d’altres distincions. El 1921 publicava La radiologie et la guerre.

MASTECTOMIA I QUIMIOTERÀPIA William Halsted i Edward i Helen Krumbhaar

El cirurgià William Halsted va ser determinant en el desenvolupament de la cirurgia moderna. Destaca la teoria Halstediana sobre la progressió del càncer, formulada a partir de l’observació en la cirurgia del càncer de mama. Aquesta teoria fou fonamental en la diagnosi i tractament d’aquesta malaltia. El 1890, encarregà a l’empresa Goodyear la fabricació d’uns guants de goma per a la seva ajudant de quiròfan, Carolina Hampton, amb dermatitis a causa dels productes antisèptics. El 1894 van esdevenir obligatoris i foren bàsics per a l’asèpsia en cirurgia. El 1919 Edward i Helen Krumbhaar van estudiar les seqüeles del gas mostassa llençat amb obusos el 12 de juliol de 1917 sobre l’exèrcit britànic a Ypres (Bèlgica). Van observar que el gas havia destruït uns tipus concrets de cèl·lules de la medul·la òssia. Posteriorment, Louis S. Goodman i Alfred Gilman en farien l’aplicació en l’eliminació de glòbuls blancs malignes. Així s’inicià el desenvolupament de la quimioteràpia.