Les cartel·les de les exposicions: la necessitat d’unificar criteris de vocabulari sobre processos fotogràfics Miquel Àngel Pintanel Bassets
III Jornada de fotografia a museus, arxius i biblioteques Museu Marítim de Barcelona – 4/11/2015 La principal necessitat d’unificar criteris de vocabulari a les cartel·les de les fotografies de les exposicions és la de transmetre una informació útil per al seu públic i que aquesta serveixi per ajudar-lo a ampliar la seva cultura fotogràfica. Un altre dels motius de realitzar ara aquesta unificació seria aprofitar la feina titànica que s’ha fet traduint i adaptant el tesaurus de fotografia del Getty Research Institute per a fer-la arribar encara més a la societat i una de les maneres és millorant les possibilitats de difusió que aporten les exposicions amb fotografies. Aquest moment de maduresa pot cristal·litzar en aplicacions pràctiques com aquesta. Quins són els criteris que cal seguir? Els criteris que hauria de complir la informació de les cartel·les són els següents: ser unificada, clara i comprensible, certa i necessària.
Aquests condicions que haurien de complir les cartel·les són un bon punt de partida. Una de les necessitats d’unificar té molt a veure amb els termes clara i comprensible. Com menys formes tinguin les coses de dir-se, més senzill serà per al públic que visita una exposició reconèixer el que està veient. Si aconseguim que els termes es redueixin i siguin els mateixos d’exposició en exposició, haurem facilitat la feina de comprensió. No caldria esmentar que la informació sigui certa, ja que hauríem de suposar que ho hauria de ser. L’experiència ens diu, però, que en ocasions la informació de les cartel·les no és tot lo acurada que hauria de ser. La informació terminològica sobre fotografia presentada de forma didàctica, accessible i consensuada no és molt àmplia. Amb això hem fet un gran pas endavant amb feines com les que s’ha presentat a la III Jornada de fotografia a museus, arxius i biblioteques amb la traducció i adaptació del tesaurus de fotografia i la possibilitat de consulta en obert. 1
La informació ha de ser la necessària per no omplir tota una cartel·la amb tanta informació que ningú es llegirà, i també per no afegir informació evident o que pugui interessar a un percentatge molt petit de públic. Tot i això al final d’aquest text, si es fa recompte, amb totes les propostes que es faran es podrien fer cartel·les més grans que les fotografies exposades. Aquest és el punt en que ens podríem passar hores discutint, quina és la informació necessària? A cal sabater, sabates de paper?
Per explicar els límits de quan és necessària la informació podeu veure en aquesta imatge un exemple de les cartel·les d'una exposició de la Filmoteca de Catalunya, comissariada per l’autor d’aquest text, on es pot veure que no hi ha cap informació sobre la tècnica fotogràfica. Però, és una fotografia?
En aquesta altra imatge de la mateixa exposició també hi ha imatges fotogràfiques al lateral, però ningú trobarà a faltar una cartel·la que posi “Text explicatiu de sub-àmbit amb imatges de suport. Impressió en vinil sobre foam de 5 mm”, ja que és evident que és una impressió. L'anterior exemple de les fotografies de l’exposició també era una impressió, tot i que una impressió amb qualitat giclée i unes còpies curades per en Pep Parer. Caldria identificar el procés en aquestes imatges? Quan parlem d'unificar criteris fins on cal arribar? En el cas de 2
les fotografies de l’exposició igual hagués estat bé indicar que no s'està davant d'una còpia fotogràfica de gelatina i plata? No cal aplicar sempre les normes En una cartel·la d’una exposició es podia llegir ”Espècimen dissecat de falcó pelegrí. Falco peregrinus. Matèria orgànica”. Aquí tenim un clar cas d'aplicar els criteris més enllà del que és raonable, en aquest cas producte d’aplicar el mateix criteri a tota l'exposició: posar a tots els objectes el material amb que estan fets. És necessari indicar que un animal dissecat és matèria orgànica? Però, si anem al terreny de la fotografia, és necessari esmentar que una imatge fotogràfica positiva documental de mitjans del segle XX és de gelatina i plata? Malgrat el que pugui semblar crec que en aquest cas sí. Un bon motiu és educar al públic de les exposicions, que no té per què saber el que és tan evident per algú més expert. Nivells de representació No és el mateix fer una cartel·la d'un original amb valor artístic, que d'un que té un valor eminentment documental. I encara menys ho és si ens trobem davant d’una còpia. Tots aquests casos s’han de tractar de forma diferent i s’haurien de contemplar apart si es fes una unificació de criteris.
Nivells de representació - Originals En un objecte artístic, cal saber fins a quin punt l'autor ha actuat en aquell objecte que veiem exposat? Aquesta potser és una opció fetitxista, però no ho és l’art de fetitxista? Un exemple molt clar són les Rayografies de Man Ray, tot i que no trobarem tants casos on la intervenció de l’autor sigui tan directa. Jo faig les propostes original de l’autor i original supervisat, però segurament hi ha millors formes de citar-ho. Quan és una imatge documental, en la que veiem una acció que se suposa que passa en aquell moment, és important diferenciar entre les imatges directes i les representades. A tots ens vindran al cap les imatges escenificades de les guerres, però també tenim un exemple en moltes fotografies que representen rodatges cinematogràfics que són també escenificades entre els inicis del cinema i els anys 1950, els càmeres i tècnics posen com si estiguessin fent la seva feina. És una escena que s'assembla a un rodatge, però no ho és, de la mateixa forma que les fotos fixes no són com els fotogrames de la pel·lícula. Com en altres termes que proposo crec que només és útil posar quan és representada, ja que el públic esperarà que la imatge sigui directe i no manipulada (excepte si és tracta d’una exposició destinada a conspiranoics).
3
Nivells de representació - Còpies Graus de separació Parlo de graus de separació, en el sentit de si cal avisar que la còpia que estem veient és molt diferent del resultat que tenia previst el destí original. Per una banda temporalment, ja que se suposa que si està fet amb processos de la mateixa època serà més similar a un possible original, però per l’altra també de procedència per saber si està realitzat des del mateixos originals que hagués fet servir el fotògraf o el seu client. S’haurien d’unificar i clarificar les formes d’esmentar en quin moment ha estat realitzada la còpia que estem visionant. En alguna exposició de fotografia històrica hi ha a les cartel·les esmentat “còpia contemporània” i moltes vegades està redactat de tal forma que no s’entén si és contemporani al públic de l’exposició o al fet històric. També s’hauria d’unificar tot el que fa referència a la terminologia del moment en que s’ha fet l’objecte que estem veient. Cal mencionar l’original des del qual s’ha realitzat la còpia que estem veient? Quan s’exposa un gravat veurem moltes vegades referència al procés que l'ha generat, tot i que el que veiem en essència és sempre tinta sobre paper. Caldria pensar en si és important esmentar les característiques del material que ha generat la còpia fotogràfica exposada. Canvia molt si la fotografia exposada ha estat feta des d’un negatiu de 35 mm o una placa de 18 x 24? També és important parlar de la distància al material d’origen. Una fotografia exposada procedent d’un duplicat pot tenir una retallada important de la informació. En material conservat a la Filmoteca de Catalunya, hi ha duplicats negatius de films americans realitzats a partir de fotografies en paper, de mida no superior a 10 x 15, amb xinxetes clavades tapant part de la imatge i amb una gama de grisos inexistent. És evident que si es fa un objecte d’exposició d’aquest duplicat s’allunyarà bastant de l’original. No seria bo indicar aquesta separació de l’original? Processos propis No només caldria parlar de processos fotogràfics aliens, sinó també del procés fins al qual hem arribat a l'objecte exposat. Per una banda crec que caldria començar a parlar de còpies curades, quan unes còpies actuals provenen d'uns processos que corresponen a un estudi o coneixement expert del material original i a un procés de digitalització o de reproducció de qualitat i seguin uns estàndards. Un altre cop, el terme contrari "No curada" no crec que ningú el faci servir, ja que és llençar-se pedres sobre la pròpia teulada. També fora bo marcar d'alguna forma el nivell de restauració / manipulació aplicat a les imatges. Els que es dediquen professionalment a la reproducció ens poden parlar dels diferents nivells de "neteja" als quals són sotmeses les imatges, gràcies a les opcions que donen els sistemes digitals, depenent de les indicacions dels clients. No es pot evitar que hi hagi diferents nivells de manipulació, ja que la mateixa tasca de reproducció ja ho és, però crec que arribats a un punt la cartel·la hauria d'indicar que es tracta d'una còpia restaurada. Conclusió - Activitats a realitzar No es tracta de crear unes “normes de compliment obligat” que no acabi complint ningú, per què mai acabin d’encaixar amb cada casuística, sinó unes normes d’aplicació on es presentin uns màxims amb indicacions de les bones pràctiques. Més enllà del que jo hagi pogut presentar aquí en aquestes poques pàgines s’ha de reflexionar amb temps sobre 4
aquest tema. Quan s’observa les cartel·les de les exposicions podrem veure que els problemes apareixen sobretot en les exposicions mixtes en les quals la fotografia està barrejada amb altres tipus de materials. Un altre dels problemes és que moltes vegades les cartel·les escapen al control del comissari de l’exposició. Fa falta crear un manual destinat a museògrafs amb els termes acceptables dins aquest àmbit i una guia d’aplicació adaptada a la museografia. També seria necessari afegir aquesta guia un directori de les institucions de referència en l’àmbit de la fotografia per als possibles dubtes que es puguin tenir tot i la guia. I en el futur? El futur hauria de ser eliminar les cartel·les, que tot el públic tingui tanta cultura fotogràfica que no faci falta posar cartel·les per informar-los. Però bé, potser és posar el llistó una mica alt...
5