Llibre Homenatge a Jordi Miró (Cerdanyola del Vallès) by GREC (Grup d'Estudis i Recerques de Cerdanyola)

JORDI MIRÓ GUIX

Cerdanyolenc i català

JORDI MIRÓ GUIX

Cerdanyolenc i català

PRÒLEG

Jordi Miró Guix, cerdanyolenc i català

Aquest llibre ha sorgit d’uns sentiments. D’agraïment, d’afabilitat, de generositat i d’amistat Les persones que trobareu agraeixen haver conegut al Jordi, als quals els hi ha deixat una petjada. Alguns remarquen el temperament afable del Jordi cap a ells. I totes i tots han abocat una gran generositat en els seus escrits. El Jordi ha estat amic de tothom sempre. L’amistat és un bé de vegades escàs i sempre molt apreciat que ens fa compartir llums i ombres amb la persona que estimem. El Jordi va compartir això i molt més. Ha estat per molts l’amic que escolta confidències, que sabia quan era necessari estar i quan romandre discret. El gran respecte del Jordi cap a les diverses afinitats socials, creences i polítiques de tothom constitueixen un del seus grans valors humans. En aquest llibre trobareu persones que pensen de molt diverses formes, i totes ressalten la gran empatia del Jordi. Ell sabia posar-se a la pell de cadascun, considerar a l’altre una persona amb els mateixos drets, i per tant mereixedora de tot el seu respecte. Persones com el Jordi són essencials en el món actual, tant procliu a la confrontació. La seva absència ens interpel·la a tenir-lo sempre present. Al nostre costat, per tal de cercar sempre els ponts d’entesa que permetin que la vida en comunitat sigui possible. Haver-lo tractat ha estat una gran lliçó de vida. Aquest llibre és un agraïment col·lectiu.

Jordi Miró Guix, cerdanyolenc i català

INFÀNCIA, JOVENTUT I FAMÍLIA

> A Vilanova i la Geltrú, on passàvem tots els estius a casa d’uns parents. De ben petits i després de més grans amb amiguets.

Nosaltres de petits vivíem al passatge Llaurer, tocant al casal parroquial i a l’església. Les fotos que sortim amb el palmó i el llorer són del dia de la Palma. En aquella època era una festivitat que sempre celebràvem.

A Montserrat amb el mare i els 3 germans petits. Encara vivia el nostre pare. La mare li agradava molt anar a Montserrat un cop l’any.

Jordi Miró Guix, cerdanyolenc i català

El Jordi ha estat sempre un lluitador. En la vida personal, va lluitar amb la maleïda malaltia, juntament amb la seva família. I des de molt jove, dedicat a la política, defensor dels drets de les persones i treballant per la seva ciutat. També, incansable lluitador!!! . Malauradament un dia el seu cos va li dir prou, però fins el final, ell encara seguia lluitant. No volia marxar. Mentre el tinguem a la nostra memòria , estarà entre nosaltres. Fins sempre Jordi.

Joan Miró Guix

Jordi, diríem tantes coses de tu, de com has estat, dels moments entranyables de la teva companyia, moments de risses... (el més comediant dels tres germans). Sempre positiu, fent broma, donant consell. Ai perdó, consells no, tu sempre deies, “ Jo consells no en dono, però opinió sí que en tinc”. I aleshores, sortia el “teu sentit comú”, raonant i fent raonar!!! Vas fer de germà, de company i d’amic incondicional. I com diu en Wifred, al començament vas ser cunyat, i desprès el seu millor amic que mai oblidarà. La família i els que t’hem estimat, tampoc t’oblidarem. Recordarem els bons moments, tot allò que tu vas deixar, que és molt. Amb la teva manera de ser i de fer, contagiaves a la gent que t’envoltava alguna cosa que no sé donar-li nom, però que porta el teu NOM. GRÀCIES al germà, a l’amic i a una gran persona.

Montse Miró Guix

Et veig en mi. Sóc les virtuts i les debilitats, m’alimento i aprenc. I t’entenc.

Xavier Miró Lorenzo

QUAN JUGÀVEM AL CARRER Com diu aquella cançó “d’Els Pets” amb l’amic Jordi Miró i Guix, ens coneixem des de l’edat de pantalons curts i els genolls pelats. Records molts, sobretot de la nostra infantesa compartida amb gent molt estimada com els germans Morral i Casamitjana i els d’en Jordi. Encara que avui en dia sembli mentida, els nostre espai de joc era al carrer, concretament, el nostre Passatge del Llorer. Quan jugàvem al carrer, una veu de la memòria, un elogi de l’amistat en que compartíem el que teníem, amb els millors valors de la infància, aquella innocència, l’honestedat i la generositat. Es podria tractar d’una petita crònica de la Cerdanyola dels anys seixanta. Aquelles Revetlles de Sant Joan, érem canalla amb pocs efectius, de tant en tant aconseguíem algun moble vell i fustots, que anàvem arreplegant per aquí per allà, i fèiem una digna foguera de Sant Joan al mig del carrer, compartit amb els pares i la coca corresponent. Però passen els anys i cadascú fa la seva vida, lògic. I ens vam seguir trobant pel carrer.... Tot i no compartir el mateix espai polític amb en Jordi, ell amb una llarga trajectòria política amb ICV a Cerdanyola, sempre vam trobar aquells aspectes que sumaven, és a dir, aquell punt de trobada. Em sap greu no haver coincidit, però no vam compartir el fet de ser regidors de la nostra ciutat, jo ho vaig ser del 1987 al 1999 i ell del 2007 al 2019. I com son les coses, ens vam retrobar un cop més al carrer, amb lluites compartides. El 2017, aquell 1 d’octubre vam compartir escola en aquella jornada històrica. I al final, el 2019 vam compartir entre altres, la candidatura electoral a les eleccions municipals de 2019.

Jordi Joan Mata i Farell

Jordi Miró Guix, cerdanyolenc i català

ENTRE AMICS

Jordi Miró, un gran hombre, buena persona y un gran luchador, nos ha dejado demasiado joven. No lo olvidaremos por su manera de ser. Yo personalmente no lo había tratado mucho, pero siempre te recordaré, amigo. Ya estás con Saturnino... a ver si haceis la revolución, ahí donde estéis. Siempre estarás en mi pensamiento, Jordi.

M. Dolores Sánchez

vidua de Saturnino Bernal sindicalista de CCOO

Al Jordi el vam conèixer a traves de trobades socials, polítiques i sobre tot informals, la majoria a bars i locals per donar vida al poble (tot un sacrifici). Amb el seu caràcter, en qualsevol tema o discussió que intervingués, donava tranquil·litat, reflexió i pau. Gran coneixedor de temes polítics, sobre tot municipal, amb el que podies estar hores conversant i sobre tot reflexionant. Va participar i col·laborar en diferents activitats associatives i culturals com Comissió de festes Sant Martí impulsant i organitzat el campionat de tenis taula, grup gastronòmic Els Pardelets, encarregant-se cada any de cuinar l’escudella de Nadal (encara tinc el seu plat). Cofundador de la penya Quinielista de Cal Pinxo amb el càrrec de tresorer. Entre nosaltres ens dèiem “novius” (sense mariconades), broma que va mantenir amb tota claredat mental i amb gran ironia, tot i la seva situació, en la visita que vam fer a l’hospital tot dient “ja m’han dit que m’has fet el salt”, al cap de dos dies ens va deixar.

Ramon Capella i Magda Gómez 16

Jordi Miró Guix, cerdanyolenc i català

Para mi conocer a Jordi fue de esas cosas buenas que te pasan en la vida, siempre positivo y dispuesto a escuchar. Recuerdo con mucho cariño los intercambios de pareceres que teníamos, de setas, de futbol, de política... siempre desde el punto de vista más constructivo por su parte. Empezamos la amista en el Iris , pero parecía que nos conocíamos de siempre. Muchas veces no estábamos de acuerdo en algunos asuntos pero él hacía que todo fluyera hacia el entendimiento. Lo dicho, tuve la gran suerte que se cruzara en mi vida.

Xavi Guinness (Javier Pérez) 17

El Jordi Miró era d’aquella mena de persones que estava a tot arreu. De fet, encara hi està. Com en aquest torneig, que els nous organitzadors han volgut dedicar a la seva memòria. A partir de l’any vinent, el torneig passarà a dir-se Torneig de Ping-Pong Jordi Miró. A més d’estar sempre present, el Jordi era d’aquells que sempre diuen sí. Sí a tot. També a la proposta del Capella de recuperar per la Festa Major de Sant Martí un torneig de ping-pong perdut. Dit i fet. Al 2018, en Jordi i el Xavi de Cal Pintxo, van posar-se mans a l’obra. Avui hem continuat la tradició que ells van recuperar. I què sigui per molts anys, i molt més gran. La convocatòria d’aquesta tercera edició ha estat un èxit. Una dotzena d’inscrits a última hora s’han quedat a l’espera de jugar la propera trobada. La del 2022, ja amb el nom oficial de Torneig de Ping-Pong Jordi Miró. Ens ha quedat clar, la seva figura arrossega a un munt de gent, tant per pinponejar com per recordar-lo. Probablement, el Jordi va aficionar-se al Ping Pong al barri del Xarau, on hi jugava amb el seu fill Xavi. Sumeuhi la disposició natural a dir sí, la facilitat amb la que s’engrescava i la capacitat per fer colla I així devia ser com fa tres anys, va tornar-hi a haver competició de tennis taula per la Festa Major. A Montflorit, primer i ara a l’envelat. Al cor de la festa. Com no podia ser d’una altra manera, se’n el Xavi, de Cal Pintxo i el Jordi els primers organitzadors, aquest torneig, heterogeni i amb participants de totes les edats, té una peculiaritat des del primer dia: els trofeus es poden menjar!! N’hi ha per a totes i a cadascuna de les 20 persones que heu suat aquest matí la camiseta a l’envelat. Perquè els Pimponeros, que han agafat el relleu del Jordi en l’organització del Torneig junt amb la Comissió de la Festa Major, també han volgut mantenir els trofeus comestibles del Jordi i el Xavi. Les millors amistats es cultiven jugant, xerrant i menjant. I d’això el Jordi, en sabia un munt. Així, que seguim el seu exemple. Se’t troba a faltar Jordi, al Torneig, a Cal Pintxo i pels molts llocs on vas passar. Bon profit jugadors i acompanyants. Pel Jordi i perquè continuïn botant les pilotes al cor de la festa de Sant Martí.

Jordi Miró Guix, cerdanyolenc i català

Preparando el Camino de Santiago,

y como veis con buenos contactos chinos, con el camarada Mao (Carlos para los amigos), en primera línea. Era un proyecto que no pudimos realizar en aquel momento, pero que no descartamos, ¿verdad Jordi? Confiamos en tu buen hacer y ahí dónde estés, seguro que lo consigues. Nosotros de momento manteniendo buenas y excelentes relaciones con los camaradas chinos, ya ves cómo está el patio. Nen un abrazo del grupo, y sabes que siempre estás. Cuídate ahí seguro que no te afecta, la hipocresía, las mentiras y los intereses de los de siempre. Nen nos vemos en el camino.

Juan de Dios Cañete 19

Al Jordi el vaig conèixer en unes circumstàncies curioses, a la festa dels Jordi, no recordo quin any va ser, però si la cara que va posar el dia que el vaig conèixer al sopar, estàvem 35 Jordis a taula, i algú va dir... Jordi!!, i tots ens vam girar, i riure, i allà ens vam creuar una mirada de complicitat. A la festa es on vaig trobar al Jordi, gran persona, i polític honest. Va participar a totes les taules rodones que vam convocar el M.A.M. de Montflorit, aportant idees i ganes de fer. Jordi, sempre al cor, i al puny!!

Jordi Mascarell Morgado 20

Jordi Miró Guix, cerdanyolenc i català

Tots dos érem clients habituals del pub irlandès (1916), no em fiava d’ell, em vaig assabentar que era polític i per aquells dies (i pot ser que fins i tot quedi alguna cosa) el meu concepte dels polítics no era molt bo. Un dia em va comentar que s’havia assabentat que col·leccionava monedes i que el també col·leccionava, no sols monedes sinó més coses, i va començar una conversa interessant sobre el tema numismàtic i l’apassionant món del col·leccionisme, que va ser el començament a una relació de bona amistat, cada vegada amb més confiança i amb intercanvi de favors sense interès, perquè per a això estan els bons amics. Una gran pèrdua i massa aviat.

Evelio Criado Pérez Estàvem no fa pas gaire, la primavera de l’any passat, a la terrassa del Taxman, parlant del que faríem per dinar; LOlga va dir que nosaltres bledes amb cigrons, panses i pinyons. Al Jordi li va canviar la cara i ens va dir: Ohhh!!!! bledes amb cigrons!! i amb panses i pinyons!!! quina gana!!! que bones!!!!. Amb això que arriba el cambrer amb les cerveses i un platet de “kikos” El Jordi, d´una revolada agafa el platet i ens diu; M´ha agafat tanta gana que em fotarè els teus “kikos”!!!! i va afegir; Si en demanes un altre, també m´el fotaré!!!!! i vàrem riure molt com no podia ser de cap altre manera amb el Jordi.

Josep Maria Martínez López

La amistad entre Ramón y Jordi empezó una noche de San Juan. Aquella noche salió bordada. Estuvieron en el pub irlandés tomando unas pintas. Jordi, le dijo a Ramón que tenía compromisos y visitas a algunos bares, la cosa fue de Serraparera hasta Montflorit, de tal manera, que al acabar las visitas de rigor, se perdieron, y el Jordi reconoció que no sabía dónde estaba!!!! Ramón le dijo: “Como puedes ser si tú eres Regidor de este pueblo”. Andaron, se perdieron por el bosque, pero Jordi le decía.... “Tu tranquilo que yo conozco todo esto, y a algún sitio llegaremos!” Sí, como desde allí las calles hacen bajada, y todos los caminos llevan a Roma, acabaron de madrugada donde empezaron. En el Irish Pub. Fue el principio de una gran amistad!

Ramon Alforcea 22

Jordi Miró Guix, cerdanyolenc i català

Amic Jordi, vam perseguir-te durant molt de temps per tal que fossis tu l’encarregat de casar-nos. Tenies ganes de deixar l’Ajuntament, però t’ho vam prohibir terminantment! Et volíem a tu, amic! No podia ser d’una altra manera! Per a nosaltres va ser tot un honor! Que un amic sigui present un dels dies més emotius de la teva vida és important, que finalment fossis tu qui ens regalés temps, paraules i signatura, el va fer encara molt més especial. I tot plegat, al cap-de-vall, és una anècdota. El que recordarem per sempre és haver compartit amb tu molts petits moments de vida i amistat. T’enyorem, Jordi!

Albert Fonollet i Núria Álvarez

Cal Pintxo

Jordi Miró Guix, cerdanyolenc i català

Sovint tinc encara la sensació, o el sentiment, de que el telèfon sonarà i el Jordi, amb aquella veu propera i alegre, dirà: “Sou a Sant Climent? Pujo!” I se que no sóc l’única. Som molts els que encara el sentim com si fos ahir: Estem asseguts al jardí i ens fem confidències: – T’ha trucat? – No... i a tu? – M’he trobat a Fulanet, diu que entén on sóc, però ell no s´hi veu. – He anat a la reunió de Tal i... els falta tenir la mirada més oberta! Jordi, anaves buscant el teu lloc, estimaves la teva ciutat i sempre havies volgut el bo i millor per ella. El Jordi i jo ens vam conèixer l’any 93, mentre jo treballava al Parc Tecnològic del Vallès. Vam connectar des del principi. Al cap d’un temps vaig anar a parar a ICV, i la nostra amistat va transitar per la política durant uns anys; però la amistat estava fermament clavada a terra. Al cap del temps vam deixar, amb pena, ICV. Van ser moments durs que vam passar connectats per telèfon. Després d’això, encara que la política ja s’havia filtrat en la nostra amistat, vam tornar a allò més personal. La vida és per fer-la servir. I tu, Jordi, la vas utilitzar, i tant!! Entre la gent de Cal Pintxo, ho vas pruir amb escudelles, fotos pel·liculeres , converses inacabables als restaurants que havien obert gent coneguda, trobant gent pel carrer i iniciant converses que continuaríeu en un altra trobada per algun altre indret de Cerdanyola. I sempre positiu, enyorant potser temps passats, però amb els peus fermament al present. T’enyorem. Saint -Exupéry, diu al Petit Princep: “El que no pots veure amb els ulls ho veus amb el cor”. Ara, els que t’estimem, et veiem amb el cor.

Anna Galan

Jordi Miró Guix, cerdanyolenc i català

“A partir de dilluns tindrem un nou cambrer.

Vull que li expliquis com funciona tot”, em va

dir el meu germà. En Jordi va pasar a ser part de la família del “The 1916 irish pub” i el futur regidor d’esports de Cerdanyola del Vallès es convertia així en el meu company de feina tal i com ho seria més tard en Xavi, el seu fill. L’Orlando m’havia presentat en Jordi uns 15 anys abans com un membre més d’una colla de gent inquieta i implicada pel futur de la ciutat. Tot i que durant molts anys varem tenir un tracte d’ “hola i adéu” ja que jo vivia a Barcelona i coincidiem esporàdicament en algun acte organitzat per aquests inquiets cerdanyolencs, reconeixia ràpidament aquella barba negre i espesa que duia en aquella epoca, somriure tímid i ulls serens. La entrada a l’Ajuntament ens va tornar a separar tot i que sempre va tenir un moment per fer un toc a la barra el pub i fer-la petar una estona. Quan em varen dir que ens havies deixat no m’ ho podia creure. De fet, encara no ho crec. Tinc aquella sensació de que en qualsevol moment ens creuarem per Cerdanyola i com sempre, em faràs una forta abraçada i dos petons tot preguntant: “ que pasa xato?”. Farem una pinta al 1916 i ja tot estarà be.

David Barrial 27

Han estat tantes les coses compartides amb el Jordi, ... de petits, de joves i d’adults. La nostra amistat venia de lluny, de quan jugàvem al carrer amb calça curta, amb els seus germans, els meus i el Jordi Mata, plegats érem la colla del passatge Llorer un carrer sense asfaltar, amb basals quan plovia, i matolls en comptes de voreres,... Destaco tres moments que marquen tres períodes que poden il·lustrar la vida que vaig compartir amb el Jordi. El seu pare va morir jove, en un accident de treball, era paleta com el meu, i aquells dies de dol els germans Miró van viure en el sostre de casa nostra. D’aquells dies el Jordi recordava una anècdota que sovint comentàvem. Al pati de casa teníem una nevera vella, jugant, el Jordi s’hi va tancar, era menut i hi cabia, però la nevera va caure porta-terrosa i va passar una bona estona dins sense poder sortir, tancat “com en un sarcòfag” (deia ell). Sembla que se li va fer etern. Els pares ens van esbroncar però el moment va quedar marcat en la memòria del Jordi per sempre. El darrer dia a l’Hospital poc abans de morir, em recordava aquest moment i junts ens vam fer un far de riure. Temps d’infància. Anys després, ens vam retrobar a l’Hospital infantil Nen Jesús de Sabadell, ell tenia el seu fill Xavi ingressat i jo tenia a la meva filla Olga en una incubadora per néixer abans de temps. En una conversa llarga, allà a l’Hospital, vam dissenyar la idea de Cerdanyola-Debat, sempre recordàvem, també, aquell moment com el fundacional d’un projecte que s’hi va sumar molta més gent, va agafar forma i ell en va ser un protagonista destacat. Temps de joventut. Després, amb el Jordi, vam transitar el camí cap al canvi polític a l’Ajuntament de Cerdanyola. El traç d’aquella estratègia també la vam iniciar en una conversa, fent un llarg vermut, en el patí de los Palacios un matí que el recordo molt solejat. Una conversa que va anar seguida d’una militància molt activa a Iniciativa per Catalunya, per fer d’aquesta organització la protagonista del canvi que consideràvem que Cerdanyola necessitava i que posteriorment ens va portar a participar junts en el govern de la ciutat . Temps d’edat adulta. Aquests són tres moments que he volgut destacar de la meva relació amb el Jordi en aquest escrit, perquè han estat moments clau que han marcat un llarg recorregut que vam fer junts. Com us podeu imaginar, amb multitud de vivències compartides, anècdotes i confidències. I així vam ser còmplices de projectes que obrien apassionants camins, que colze a colze, vam explorar. Quan parlàvem de Cerdanyola al Jordi se li il·luminaven els ulls, tenia la grandesa de les persones senzilles, positives, sociables i generoses ... Aquelles persones imprescindibles per conquerir fites que d’antuvi sembles impossibles. En aquestes paraules dedicades al Jordi Miró, no puc deixar de pensar amb qui vam viure bona part del mateix trajecte, l’amic i estimat Orlando Barrial. Per a mi els dos van ser inspiradors de vida i dos grans amics. El meu agraïment.

Toni Morral 28

Jordi Miró Guix, cerdanyolenc i català

Hace cuatro diadas

me fue imposible asistir personalmente pero mi querido Amigo del Alma se ofreció para que estuviera presente con mi foto en su mano. Gracias mi querido Jordi te quiero y te querré y no te olvidaré. Allá donde estés.. Siempre estarás en mi vida....

Pilar Ribases

Jordi Miró Guix, cerdanyolenc i català

RELACIONS SOCIALS

Un Homenot de Cerdanyola Se’m fa complicat escriure aquestes ratlles sobre en Jordi Miró. En vam viure moltes des d’aquell 1994, en què ens vam conèixer a Cerdanyola Debat. Van ser uns anys de reunions setmanals, enmig del clima de conxorxa que propiciaven l’entitat i el moment, amb tot de gent de pelatges diferents, però amb l’objectiu de prestigiar la idea de Cerdanyola, que aleshores interessava ben poca gent, envoltats com estàvem d’aquell yo soy ciudadano del mundo. Amb ell i la resta de gent de Cerdanyola Debat vam muntar debats multitudinaris, vam organitzar congressos, vam editar llibres, vam reivindicar el patrimoni local, Catalunya, els il·lustres cerdanyolencs oblidats, la memòria de la República... Molta feina. Fins i tot vam anar a apagar focs a la Catalunya Central, inconscients que molestàvem més del que ajudàvem. I tot, sempre, s’acabava amb una copa on fos amb ell, el Toni, l’Orlando, l’Alfons... i alguns passerells que ens sentíem créixer al seu costat, escoltant batalletes, segur, però sobretot imaginant futurs sense dogmes. Després el vaig seguir com a periodista durant els anys del tripartit cerdanyolenc, de l’alegria desbordant d’aquell maig del 2003 a la decepció més absoluta massa pocs anys després. De tot se n’aprèn, sobretot de les decepcions, i ell en sabia un niu. Que la política és molt puta i que és fàcil equivocar-se, per exemple, però que val la pena barallar-s’hi per fer-ne una eina útil per a la gent. Que els partits són menys importants que les idees i, sobretot, que cal ser capaç de dialogar amb tothom, per damunt de les etiquetes a què som tan aficionats i que tant ens allunyen. Per això em va alegrar molt saber que en Jordi donava suport a la moguda que estàvem muntant amb Junts per Cerdanyola. Perquè ens enteníem molt. I, a més, vam tenir temps de compartir més coses que la política: la colla del Pintxo, copes i dinars, el Barça, l’escudella que organitzava i cuinava ell mateix pels volts de Nadal... i prou. Prou, perquè la malaltia que l’assetjava feia tants i tants anys, finalment se’l va endur i va tallar-ho tot de soca-rel. Tan convençuts com estàvem que la seva mala salut de ferro l’ajudaria a sortir-se’n. El buit que ha deixat el notem cada dia. I ara, és clar, escrivint o llegint aquestes ratlles, molt més. En Jordi és, per a mi, un dels Homenots de Cerdanyola. Malgrat el seu tarannà discret i humil, ha deixat petjada a la nostra, la seva, ciutat. Per això només puc aplaudir la idea de dedicar-li aquest merescut volum. Una forta abraçada, Jordi, de part meva, i de part de la colla de Junts i els del Pintxo. Demà miraré de brindar per tu davant de la foto del Gran Lebowski.

Joan Sánchez Braut 32

Jordi Miró Guix, cerdanyolenc i català

Vaig conèixer en Jordi als anys 80,

de la mà de’n Toni Morral. “Vindrà a tal reunió, un amic que ens coneixem des de petits, que ha militat al PSC, però que no s´hi sent còmode, i no acaba déncaixar per les seves idees nacionalistes i désquerres”. Sempre més hem estat al mateix bàndol, encara que a vegades des dínstruments diferents. Però no ha estat el seu compromís social, la seva fermesa nacional o la seva estima a Cerdanyola la única cosa que ens ha unit, ha estat per sobre de tot, la seva actitud com a persona, la seva capacitat de diàleg, la seva sinceritat i la falta déstridència el que ens ha fet amics i còmplices a tothora. Vam gaudir de valent els anys de Cerdanyola Debat, vam governar junts els millors anys que ha tingut Cerdanyola i vam fer néixer plegats Junts per Cerdanyola, però em quedo amb dos moments que expliquen perfectament com era Jordi Miró . Recordo , amb especial estima, els molts cafès que vam fer junts, quan en els convulsos mesos i anys del trencament del govern municipal el 2009, ell fou l´únic pont que va quedar on poder recosir ferides i preparar nous moments, sense mai cap retret, i amb la complicitat entre tots dos intacte. Recordo, també, la legislatura municipal del 2011, quan ell i jo encapçalàvem 2 grups municipals diferents a lÁjuntament, ell Inciativa, jo Convergència. A cada Ple quan ens tocava fer les intervencions , ens miràvem, ens aplaudiem mútuament amb la mirada lún a láltre, i si el sentit del vot, pel que fos ,no era el mateix, sabíem comprendre perfectament els motius que a cadascú l´havien portat a prendre aquella decisió. Perquè les motivacions, lánàlisi i el que de veritat volíem un i altre, era la mateixa cosa. Trobo molt a faltar en Jordi, de fet se´m fa impossible pensar que no és entre nosaltres, i continuo pensant que anant pel carrer me´l trobaré, farem petar la xerrada i quedarem per la propera. Suposo que aquesta manera de continuar existint entre nosaltres, sense la seva presència física, però amb el seu somriure sempre present és el millor homenatge que poden tenir les bones persones.

Alfons Escoda

Vaig conèixer el Jordi Miró quan vam coincidir a Cerdayola-Debat. Cerdanyola-Debat, aquell espai on es generaven, compartien i divulgaven idees alb l’objectiu de transformar Cerdanyola en una ciutat menys grisa i avorrida del que era en aquells moments (i encara, desgraciadament, ho segueix sent). Si Cerdanyola- Debat va ser e punt de trobada amb el Jordi, Iniciativa per Catalunya va significar el lloc on durant molt de temps vam treballar plegats per desenvolupar el que pensàvem que hauria de ser la nostra ciutat. L’entrada a Iniciativa va ser de la mà d’en Toni Morral, juntament amb altres companys, en moments de d’importants canvis a nivell de l’organització a nivell local. Ja dins del partit, i juntament amb amb el també malaguanyat Pep Morales, vam començar a treballar en el moviment veïnal i en temes de participació ciutadana. Jo que venia del món de la cultura i de les tradicions populars, va ser el Jordi qui em mostrà com s’estructurava el moviment veïnal i de participació ciutadana a Cerdanyola, en un moment que encara era força actiu i diversificat on es trobaven ideologies molt diverses que no era sempre senzill de trobar acords. D’aquella feina va quedar la Jornada de Participació Ciutadana que Iniciativa va endegar el mes d’octubre de 1997. Del Jordi destacaria la seva capacitat de treball i de sacrifici per allò amb el que creia. Era conegut en tots els cercles polítics i socials de la ciutat i en bona mesura aquesta facilitat per comunicar-se en àmbits que no estaven necessàriament dins del seu espai de confort i força allunyats del que ell pensava. Del Jordi trobaré a faltar sempre aquell somriure amb que et rebia quan ens trobàvem i que feia que el bon rotllo presidís qualsevol mena de activitat.

Jordi Garsaball Rivasés

Jordi Miró Guix, cerdanyolenc i català

Fa més de 20 anys que conexia en Jordi Miró. Ens va presentar un amic comú, i als principis vam tenir una relació superficial, com col.loquialment es diu de “coneguts”. A partir del 2003, amb en Toni Morral d’Alcalde, en Jordi es va fer càrrec de la Regidoria d’Esports. En aquestes dates, els cinc clubs existents a Cerdanyola patien una important crisi econòmica i social. Això ens va obligar a unir esforços i a constituir dos blocs, de dos i tres clubs respectivament, amb diferències insalvables. L’Alcalde Toni Morral va creure convenient ordenar un territori en creixement, reubicar i millorar les instal. lacions esportives que tanta falta feia. Va delegar al Jordi Miró una tasca que semblava imposible, és a dir, posar d’acord les cinc entitats per fer un únic club de futbol que tingués la conformitat de tots. Al Jordi, aquesta feina li va portar anys: reunions, canvis d’impressions, trobades unilaterals, escoltar les inquietuts i dubtes dels clubs, buscar punts d’acostament, solucions i propostes a totes les qüestions que es posaven a discusió i dificultaven l’entesa, ja fos el nom del nou club, les instal.lacions i les seves millores, la funció social de forma que ningún es sentís exclòs, la composició de la nova Junta directiva, la col.laboració de l’Ajuntament-Club per aconseguir els recursos necessaris, etc… Aquestes reunions i contactes eren setmanals, fins i tot diaris, i es feien normalment durant les hores hàbils dels clubs, és a dir, a partir de les 7 de la tarda. Llavors va ser quan vaig començar a conèixer una persona dialogant, pacient, que no volia imposar sinó consensuar i compartir, que entenia els dubtes i els arguments de totes les parts, i sobretot procurava solucions. Paral.lelament, la valoració personal i la consideració a la seva feina dins de l’Ajuntament, així com el seu tracte respectuós va fer crèixer la meva estimació. Per la meva banda, va passar a ser un amic, i em consta que per part seva també va ser així. Els acords assolits amb l’Ajuntament es van complir, excepte en la construcció d’unes instal.lacions esportives de titularitat municipal amb gestió compartida, que encara resten pendents. No cal dir, que amb el pas dels anys, la realitat del Cerdanyola FC ha superat totes les expectatives que teníem. Una vegada va deixar la Regidoria d’Esports, la relació va continuar i vaig conèixer el Jordi més humà, fent front a una malaltia impacable i als seus tractaments, sempre amb actitud optimista i amb ganes de viure, tot i les circumstàncies, amb plena normalitat. Els últims anys d’activitat política va rebre pressions i algun altre desengany, però els seus ideals, conviccions i somnis d’una societat solidària i un país just i lliure, el va acompanyar sempre al llarg de la seva vida, sense mai canviar ni claudicar. Al meu amic Jordi, et recordaré sempre.

Jordi Riba 36

Jordi Miró Guix, cerdanyolenc i català

LA POLÍTICA

Jordi. Després d’anys tan intensos i somnis compartits, assec a taula aquest vespre, mentre observo Venus brillant gairebé en la línia de l’horitzó. Els éssers estimats es tornen astres del firmament, però quan la marxa és recent adopten primer la forma d’un planeta proper, que de mica en mica s’enlaira fins esdevenir un estel. Així que ara ets aquest punt lluminós tan bell que regna sobre les muntanyes de l’Ordal, serralada germana de la nostra estimada Collserola. L’absència es l’absenta del cor. Les vivències fermenten en alambins profunds. M’agradaria una llengua més rica en lèxic per captar el sentiment que sorgeix per la mort d’un amic. La pèrdua dels progenitors ens deixa orfes. Però com es defineix aquesta orfandat causada per la fraternitat? Com descriure el buit que esdevé després de la marxa d’un company que fluïa en la mateixa sang que prové de les nissagues de la Utopia? Com ha succeït amb amics de l’ànima que dissortadament han salpat en aquests últims anys, ara cadascun dels teus records esdevé un tresor preuat que catalogo a les vitrines de la memòria. Rememoro l’últim, ja a l’hospital. La teva conversa plena de caliu i complicitat que brollava a les portes del solstici com una foguera màgica a la qual aixoplugar-se. T’estic tan agraït que en els moments de dificultat seràs un dels meus estendards per no defallir en la lluita. I en els moments de pau, m’encomanaré a tu perquè la felicitat no marxi i quedi retinguda en la unitat de mesura de les meves abraçades. Que la terra per la que vas lluitar tant et resulti lleu. Que el Cel et reservi una bona panoràmica de Cerdanyola, des de la qual els teus desitjos prenguin forma. El teu amic,

Rafa Belido 38

Jordi Miró Guix, cerdanyolenc i català

Un cafè pendent. Entre el Jordi i jo sempre hi havia un cafè pendent. I qui diu un cafè, diu un projecte, una conversa o un viatge. Al calaix se’ns van quedar uns quants cafès i massa idees esbossades per fer. Tanmateix, i malgrat les moltes voltes que podíem donar-li, perquè el Jordi era un home de tombs i jo tinc el mal costum de deixar-ho tot per demà, en vam arribar a fer més del que podria esperar-se pel nostre tarannà. Quant el recordo, no penso pas amb els cafès o les birres pendents sinó amb les que vam prendre entre actes, després de reunions i xerrades, en bars i terrasses i, els últims temps, al balcó de casa. Aquella improbable amistat, forjada al caliu de les moltes hores que comporta una militància de base i la dedicació a uns ideals quant tot just jo treia el cap a la vida d’adulta i acabava d’aterrar a Cerdanyola, es va mantenir viva fins l’estiu de 2021. Del Jordi vaig aprendre a escoltar, a preocupar-me per entendre els altres i a seure-hi i xerrar malgrat no es compartissin les idees polítiques. A valorar les persones pel que són, amb els seus clars-obscurs, les seves virtuts i defectes, i, sobretot, a anteposar la persona a les seves decisions. Amb independència del camí que escullen fer, tant si l’erren com no, abans de res hi ha la humanitat. La confiança en què s’actua des del convenciment profund i la bondat més pregona. Home de diàleg i consensos, el Jordi escoltava intentant comprendre, sense jutjar i molt menys sentenciar. Del Jordi, també vaig aprendre a pensar en el bé col·lectiu. Em va ensenyar que millorar la societat, si més no, el nostre entorn, és possible des d’àmbits tant diversos com la cultura o l’esport, i que el que compta és la voluntat d’aportar, de pensar, de donar-li tombs. Vaig aprendre el valor de la conversa tant com el d’idear. El canvi comença amb la paraula i segueix amb la implicació. Tant se val si en una associació de veïns, en un club de debat, o a l’Ajuntament. Malgrat els molts cafès pendents, amb el Jordi hi podia comptar sempre. Quan era prou important, el tenia al meu costat. I així va ser com, amb els anys i malgrat alternar èpoques de trobades i destrobades, les converses sobre Cerdanyola van mutar-se en confidències, els projectes polítics en suport a projectes personals. Infinitat les vegades que em vas acompanyar en cotxe! I impagable l’ajuda amb les obres a casa, quan tu buscaves el teu espai! Al juliol de 2021 vaig sentir que havia perdut un refugi. Teníem, és clar, un cafè pendent. El que ens vam prometre poc abans de ser ingressa’t. M’adono ara, que el pendent no era l’important, sinó el pòsit guanyat amb els molts cafès, birres, projectes, converses, ajudes que sí vam compartir. I penso que deuen ser centenars, les persones, amigues teves, que podrien narrar unes vivències similars. Gràcies per la possibilitat d’aquest comiat.

Judit Josa Roselló 39

He de dir que, si algú em pregunta quina relació tenia amb el Jordi, podria explicar-li-ho de moltes maneres. El Jordi era el pare d’un gran amic. Així és com ens vàrem conèixer segurament quan el Xavi i jo érem a La Sínia o al Banús. Era, també, el meu veí: coincidíem sovint pel carrer Santa Eugènia, quan ell anava al garatge per agafar el cotxe, o jo venia de la universitat, o l’un o l’altre anava a comprar el pa. M’agradaven aquestes trobades sobtades. Què us he de dir? Sempre era un plaer parlar amb el Jordi. El Jordi era, també, un gran company, el millor, en el trajecte perquè Cerdanyola anés endavant, perquè les persones que hi viuen fossin més felices i els espais compartits fossin més amables. Ens movia un projecte de ciutat ambiciós que tenia la gran virtut d’estar pensat molt més enllà dels quatre anys de qualsevol legislatura. I això, senzillament això, és avui dia tant transgressor! Us he de dir que em va agradar molt ser partícip d’una part del recorregut que va tenir aquest projecte (i ho trobo a faltar), així com donar suport a la seva candidatura el 2015, quan vam treballar colze a colze. Fer-ho va ser un plaer. Tant és així que, us ho reconec, d’ençà que amb el Jordi vam prendre camins diferents en els espais polítics de Cerdanyola, la meva participació en la vida de la ciutat s’ha reduït molt -probablement més del que al Jordi li agradaria-, influïda, és clar, per altres prioritats (professionals, personals), però sens dubte per tenir-lo menys a prop. He sentit a dir, sovint, que tothom és necessari però ningú imprescindible: segur? Però el Jordi era, sobretot, un amic. El nombre de trobades, dinars, cerveses, reunions, xerrades tornant els vespres des del local cap al barri, i trucades (quantes trucades!)... crec que va ser incomptable, sempre parlant de la ciutat, dels plens, de la campanya, del que fos relacionat amb la política de la ciutat, però sempre amb espai per a la conversa més distesa (el futbol, els amics, els problemes, la vida en general...): converses agradables on s’hi podien trobar bons consells acompanyats d’un somriure, de la seva enorme capacitat per escoltar, i del seu interès pels que l’envoltàvem. Allà on siguis, Jordi, una abraçada enorme i un agraïment infinit per tots els aprenentatges al teu costat.

David Chaparro 40

Jordi Miró Guix, cerdanyolenc i català

Que difícil es escriure en un full els sentiments i les vivències compartides, que varen ser moltes. Molts anys de militància i sobre tot els anys que vaig ser regidora. Vàrem ser un equip cohesionat i ben avingut del que vaig aprendre moltíssim en política municipal i gestió. Això ens va crear vincles dàmistat mes enllà de la política que perduren en el temps. Dàquest anys deixant de banda la part mes seriosa ,també i van haver moments per riure, per fer trobades, per fer la cervesa desprès dels plens, reunions mentre dinàvem o dinàvem mentre ens reuníem. També celebrar diades importants, sant Jordi, la diada emblemàtica per ICV, el sant dèn Jordi, el dia de vendre llibres i regalar tomaqueres. Allà ens hi podien trobar al Jordi i a mi moltes estones xerrant i rient amb tothom. També hi va haver moments dàngoixa que jo vaig poder compartir amb el Jordi ,quant em varen diagnosticar càncer de mama, aquesta merda de malaltia, amb ell en podia parlar. Ja podeu veure, un gran recorregut personal i polític del que després cadascú va fer el seu diferent camí. Però per sobre de discrepàncies i desavinences polítiques el Jordi era el meu amic, jo era la seva amiga.

Rosa Vilaró 41

En Jordi Miró va ser membre destacat de l’àmbit Fet Nacional d’Iniciativa per CatalunyaVerds. Sempre atent, donava serenor al nostre grup i brillava en lucidesa. La imatge que puc aportar es veu en Jordi al final de la pancarta però val la pena dedicar-li a ell perquè sempre va ser un home d’idees lliures en un país no tan lliure. Dues fotos del mateix moment que complementen l’anterior i aquí si que ell es veu molt i molt be.

Teresa Mira

Jordi Miró Guix, cerdanyolenc i català

Un noi del poble Miro enrere, Miró, Jordi, amic, i encara et veig. Vestit amb el teu somriure mig foteta, cigarreta als dits, el cap un pel cot. Un noi treballador de Cerdanyola, de ben jove, amb un socialisme genèric dins el cos i que mai va oblidar ni renunciar als seus orígens. Català, obert al món. Com també amb els peus molt a terra, vibrants amb la teva, la nostra ciutat. Un vaquer del far-west nostrat, sempre amorós i atent al seu cavall industrial, i bevent pels saloons de la ciutat. Amb l’esperit d’ajudant de sheriff. Senzill, més de ping pong que de golf, de costellades que d’escerificacions. I amic, molt amic i fidel, dels teus. La majoria també gent senzilla, com tu. Això sí, amb la valentia i força suficient per la lluita. Lluita contra aquella maleïda malaltia que encara que, de vegades, la guanyaves, es refeia, fins acabar tombant-te el polze. Lluitant per mantenir les teves conviccions, pensant sempre en el bé comú, fins i tot amb els risc dels mals entesos i potser algunes enemistats. Era molt difícil no apreciar-te, més enllà de les discrepàncies, perquè sempre has estat un home bo, un bon home. Tanco aquestes lleugeres i sentides paraules, amb els meus ulls que encara et miren.

Jordi Mena i Casamort 43

Benvolgut Jordi, encara em sembla que ens hem de trobar pel carrer Sant Ramon, fent una canya a Cal Pintxo o de camí a alguna reunió amb la carpeta sota el braç. Als carrers del centre de Cerdanyola encara hi ets. Enyoro aquelles converses sobre la política de la ciutat, els teus comentaris, plens de segona intenció, amb ulls brillants i divertits, somrient sota el nas, sovint de la meva ignorància, sempre de bona fe, sempre amb tot el carinyo i un respecte que feia sentir bé. Et preguntaria tantes coses... Parlàvem del país i allà t’enfadaves, bé, com s’enfaden els homes tranquils. La passió et podia, també la impotència de no poder tirar endavant el nostre gran somni, un país lliure i independent, per fer bona política, per governar bé, per viure en pau, dones i homes... i un dia ho tindrem tot. De tu vull pensar que vaig aprendre el voler arribar a totes les persones, sense distinció de pensament, des de la bonhomia, des de la cordialitat i des de l’afecte. Des de l’humor i la ironia... Jordi Miró i Guix, cerdanyolenc i català, que ho sàpigues, que contra tot pronòstic, que pensàvem que no marxaries tan aviat, se t’enyora i molt. Visca el Barça! (Hauries de veure com juguen les noies, Jordi, com juguen!)

Montse Nieto 44

Jordi Miró Guix, cerdanyolenc i català

D’en Jordi, sempre m’ha fascinat la seva humanitat i capacitat per relacionarse amb tothom. Gaudia d’una sensibilitat especial per escoltar o conversar sobre qualsevol tema. Políticament vàrem conectar des del principi. Tenia un discurs transparent i conciliador quan convenia. Tot i procedir de cultures polítiques diferents, sovint les nostres visions sobre Cerdanyola i el país es trobaven. Amb ell, notava que parlavem el mateix idioma. Era una Font inesgotable i privilegiada d’aprenentatge polític. Superada la política, vaig poder passar a conèixer el Jordi amic. Amic dels seus amics, sempre fidel i disponible. Al record queden moltes estones i riures. En aquesta foto en Jordi está acompanyat d’en Ramón Capella i en Sergi Segura. Imitàvem una de les escenes de “El gran Lebowski”. Podríem titular-la “El gran Jordi”. Persona única. Amic etern. Mil abraçades company!

Armand Riba

Recordar al Jordi es recordar a una persona enamorada del seu poble, Cerdanyola, i també del seu país, Catalunya, el Jordi ens va deixar i ja no el podrem veure ni conversar mes amb ell, però sempre ens quedarà en la nostra memòria el record de una persona amb criteri, intuïtiva i amb molta experiència política, , amb ell vaig compartir moltes hores de treball els anys 80 i 90 organitzant el moviment veïnal entorn la Federació de Associacions de veïns de Cerdanyola , era una persona amb moltes inquietuds, sempre preocupat per la justícia social i el benestar del seu país que compartíem plenament , la Catalunya lliure que tant defensava; trobo a faltar les llargues converses que teníem sobre la política municipal i nacional, amb un anàlisi serè i encertat, tenia una bona visió de la política forjada de molts anys d’activisme, amb ell sempre vaig tenir molts punts de encontre, persona dialogant i de consens però sobretot bona persona, i no tot era política entre nosaltres, també parlàvem del Barça com a bons “culers” que érem, acostumats a patir però sempre amb esperit optimista, i de l’esport local en especial el Hoquei, el Jordi sempre estava obert a nous projectes engrescadors, malgrat sabia sempre el que volia i era fidel als seus ideals, tenia molt clar que la vida es dinàmica i que cal adaptar-se als canvis. Vàrem compartir plenari com a regidors a l’Ajuntament de Cerdanyola en un mandat molt complicat, del 2015 al 2019 potser un dels mes difícils que ha viscut la població , malgrat treballàvem en formacions polítiques diferents i per tant amb algunes que altres discrepàncies, no vàrem perdre mai la capacitat d’entesa i consens que sempre havíem tingut, un mandat marcat entre d’altres temes cabdals, pel procés català i el referèndum del 1 d’octubre on el nostre posicionament ens va unir encara mes. Va lliurar una lluita de molts anys contra una maleïda malaltia que no va poder guanyar, injust molt injust!!!, malgrat això sempre el recordarem com una persona humil, compromesa i de pau però sobre tot una bona persona i un bon amic a qui trobaré a faltar.

Josep Grau i Garsaball

Jordi Miró Guix, cerdanyolenc i català

Con Jordi Miró tuve la suerte de coincidir en la política local. En las ciudades y pueblos resulta más fácil que personas de ideologías diferentes tengamos espacios para conversar, a diferencia de los parlamentos y congresos. Siempre deseamos ambos lo mejor para Cerdanyola. Tuvimos coincidencias y discrepancias en unos tiempos donde los debates eran más serenos. Guardo un grato recuerdo de él. Solía animarle a qué visitara Galicia natal. Me he quedado con la espina clavada de que no llegara a conocer mi pueblo. En mi memoria le guardo un lugar donde le tendré presente. Las buenas personas que han marchado se merecen gratitud y que sus recuerdos nos acompañen el resto de nuestras Vidas.

Antonio González

Jordi Miró Guix, cerdanyolenc i català

Poques vegades a la vida trobes una persona amb la que conectes a l’instant. Vaig coneixer el Jordi a l’Ateneu de Cerdanyola al 2007 i de seguida va ser com si ens haguessim conegut de tota la vida. La seva simpatia i naturalitat et captivava, et feia somriure i convertia un mal dia en una bona estona. Poc temps després vam comencar a treballar plegats a l’Ajuntament I llavors la complicitat va ser total, no només a nivell politic, sino també a nivell personal i es va convertir en una amistat sincera i intemporal. Passavem hores parlant, planificant, estudiant, compartint idees i projectes I el temps passava sense que ens n’adonessim. Les seves conviccions polítiques eren fermes, però a l’hora les defensava amb un esperit conciliador que el convertia en un home estimat pels amics, apreciats pels companys i respectat pels opositors. Perquè amb ell no t’enganyaves; senzill, honest i sincer, era transparent com un got d’aigua. No es deixava dominar per l’estratègia que la política comporta, dintre la lícita discrepància política sempre buscava l’entesa, el pacte I sobre tot el respecte I la cordialitat entre rivals i projectes pol’itics. El que més li agradava era el carrer; trobar-se amb tota mena de persones i col.lectius de la Ciutat, que li exposaven problemes, conflictes, projectes, idees. No sempre tenia una sol.lució, no sempre hi estava d’acord, no sempre ho veia clar, però el seu interés pel bé col.lectiu i el seu desig d’ajudar tothom que se li acostava amb un problema era absolutament genuí. Era una bellíssima persona, un bon amic i un excellent company de batalles. L’últim cop que ens vam veure, asseguts al sol de maig en una terrasssa de Sant Cugat, el vaig trobar prim però amb bona cara i bon humor. Feia un cert temps que no ens veiem i el cert és que el vaig trobar millorat, qué lluny de la realitat. No vaig ser conscient en cap moment que la malaltia seguia el seu procés inexorable I ell, crec que molt conscientment, no va voler fer-ne esment. Estic contenta que l’última trobada amb ell em porti tan bons records, aquell migdia agradable i asolellat, discutint de política amb dos senyors desconeguts de la taula del costat. La conversa va comencar per casualitat, com totes les bones converses, i vam estar debatint tots quatre durant quasi dues hores. Ell estava a la seva salsa, allò era el que li agradava i disfrutava d’allò més. Quant vaig aprendre de tu Jordi!! Gràcies per una amistat incondicional com poques he tingut a la vida. A reveure estimate amic.

Marta Pujol

L’home que forjava el consens Entre els anys 2003-2009 Cerdanyola va viure un període d’or en la gestió municipal pel nombre de projectes que es posaren en marxa, la diversitat dels quals van permetre que la ciutat deixés la grisor viscuda en els darrers anys i pogués encarar l’esdevenidor amb les condicions més òptimes possibles. Això no hauria estat possible sense el pacte dels grups polítics ICV-EuiA, CiU i ERC encapçalats aleshores per l’Antoni Morral, Consol Pla i Montserrat Puig respectivament, pacte que per si mateix va fer història. Però fer conviure tres concepcions polítiques sobre la ciutat i trobar l’encaix entre les possibilitats i el desig, com és de suposar no era fàcil, sovint era motiu de debats polèmics i fortes desavinences. L’oportunitat dels projectes al carrer i la seva implantació també suscitaven polèmiques on més d’una vegada calia que els col·lectius afectats se’ls fessin seus i així poder incorporar o executar les renovacions necessàries. Amb l’ànim d’aconseguir l’avinença en qualsevol dels dos camps, el polític i el social, hi havia sempre una persona que de forma discreta dedicava una munió tremenda d’hores a la cerca del consens, amb l’objectiu que la nau municipal prosseguís la desitjada ruta. Aquesta persona que formalitzà la seva presència al govern com a assessor i després com a regidor era el Jordi Miró i Guix, el qual es va estrenar a les negociacions que van fer possible el pacte històric. El Jordi era molt conegut arran del seu activisme en el món esportiu i la seva implicació social d’ençà de la transició. Amb la seva sensibilitat sindical i política es va convertir en un referent local de les esquerres respectat per afins i adversaris, arran del seu fer senzill, planer, dialogant i poc amant de sortir a la fotografia. El seu tarannà, el coneixement social i l’extraordinària capacitat de generar consensos va ser el capital polític, intangible però alhora imprescindible, que el Jordi va fer perquè Cerdanyola pogués creuar amb èxit aquesta època daurada Quan passegeu pels carrers de Sant Ramón i Sant Martí, símbols indiscutibles dels canvis aconseguits durant aquell període, recordeu que d’entre tots els factors que van fer possible les transformacions, tres van ser fonamentals: uns polítics capaços de fer un pacte insòlit per canviar Cerdanyola, un equip de professionals amb vocació de servei públic que es van esforçar en superar tots els esculls tècnics i jurídics i la presència constant d’un home de consens, el Jordi.

Sebastià Ribes i Garolera 50

Jordi Miró Guix, cerdanyolenc i català

UN TOMB PER LA VIDA

Jordi Miró Guix, cerdanyolenc i català

Aquest llibre ha estat possible gràcies a la col·laboració de: Rafa Bellido Cárdenas David Barrial Ramon Capella i Magda Gómez Juan de Dios Cañete David Chaparro Evelio Criado Celia Díez Hernando Alfons Escoda Anna Galan Jordi Garsaball Rivasés Antonio González Josep Grau Garsaball Juan Antonio Hidalgo Jordi Mascarell Morgado Jordi Joan Mata i Farell Judit Josa Roselló Jordi Mena Teresa Mira Lozano Joan Miró Guix Montserrat Miró Guix Xavier Miró Lorenzo Toni Morral Montse Nieto Xavier Pla - Cal Pintxo

Gràcies

Javier Pérez Marta Pujol Armand Riba Jordi Riba Pilar Ribases Sebastià Ribes Garolera M. Dolors Sánchez Joan Sánchez Braut Eva Torralba Rosa Vilaró

JORDI MIRÓ GUIX

Cerdanyolenc i català

Diada de Sant Jordi de 2022 Edició a cura de: Rafa Bellido, Anna Galan, Sebastià Herreros, Montse Miró i Toni Morral Portada: Jordi Mascarell Disseny gràfic: Elena Herreros