Lo Rafal 112 by Associació Cultural Lo Rafal

loRafal

tardor de 2011 | 2,50 € www.alcanar.com/entitats/rafal Amb el suport de la Diputació de Tarragona i la Generalitat de Catalunya

112

Revista informativa d’Alcanar

Itinerari pels antics molins del poble

Descoberta d’uns túnels a les fortificacions de la Martinenca

14 i 18

editorial

loRafal

Revista informativa d’Alcanar Edita: Associació Cultural Lo Rafal Adreça: Carrer del Forn, 14 43530 Alcanar www.alcanar.com/entitats/rafal www.terresdecruilla.org

Publicació sense ànim de lucre Consell de redacció Joaquim Buj (direcció), Carme Ferré, Francesc Subirats i Sílvia Matamoros (fotografia).

Col·laboradors Ramon Adell, Agrupació Excursionista d’Alcanar, Agrupació Musical Canareva, Aula de Fotografia d’Alcanar, Agustí Bel, Toni Bel, Ruben Colell, Raimon Collet, Helena Fibla, Pere Fibla, Toni Matamoros, Vicent Matamoros, Sílvia Notario, Andreu Queralt, Joan Reverter i Mireia Reverter. Lo Rafal accepta col•laboracions personals, de grups i d’entitats que hauran d’anar acompanyades del nom i cognoms de l’autora o autor.

Lo Rafal no es fa responsable ni s’identifica necessàriament amb els articles que vagen signats.

Comunica’t amb nosaltres! lorafal@gmail.com Pots enviar les teues col•laboracions a aquesta adreça via correu electrònic. HOTEL D’ENTITATS Ronda del Remei, Alcanar (Concerteu cita via mail, no correspondència)

Publicitat i subscripcions: Anna, tel. 686 34 22 22. C. Almenara, 27.

Wrangler - Calvin Klein - Marcelino E.Ferri - Veneto - Pulligan - Nominal Peyton - Erreuno - Mafecco Paca Garcia - Cabotine - Aldo Martin`s Lebek - Pertegaz

loRafal subscriu-te!! Anna 686 342 222 Revista informativa

2 tardor de 2011

loRafal

Punts de venda: Estanc de dalt, Estanc de baix, Llibreria Montse i Quiosc de les Cases. DLT - 2.067-1988 ISSN 2014-4431

Imprès: Serra Indústria Gràfica, S.L. (www.serraigsl.com) Disseny gràfic: Faino Comunicació (www.faino.com), Jaume Porto

loRafal

Canvi de cicle

’exalcalde Joan Baptista Beltran i Queralt va morir, als 57 anys, el diumenge 25 de setembre, víctima d’un càncer que patia des de feia temps. Batiste Beltran va ser alcalde en dos ocasions: en el període 19871991 i entre 1999 i 2003. Fou regidor al consistori canareu des de 1979 fins a les eleccions municipals del maig d’enguany. Beltran era un dels militants històrics del PSUC, amb el qual va concórrer als primers comicis locals, després va seguir amb Iniciativa, va fundar l’agrupació d’electors Acord per Alcanar (Apal) i, més tard, cap de llista de la coalició CiU per Alcanar i les Cases l’any 2007. Enguany es va afiliar a CiU. El multitudinari enterrament va comptar amb la presència de destacats dirigents del Govern de la Generalitat a les Terres de l’Ebre.

Hauríem d’entrar a la recta final d’un canvi de cicle polític iniciat fa deu anys Durant els dos mandats que va estar a l’alcaldia es va celebrar el 750è aniversari de la Carta Pobla d’Alcanar, van tenir lloc els dos primers congressos d’història local, gràcies a la implicació dels aleshores regidors de Cultura, Agustí Bel i Alfons Montserrat, respectivament. Va inaugurar l’Estadi Municipal de la Fanecada i el primer centre d’atenció primària, també es van iniciar les obres del nou edifici consistorial d’Alcanar, ben polèmic. És bo recordar el que va fer com a alcalde, tal i com es mereix tothom que ha ocupat aquest càrrec, també ho és “mantenir-se fídel”(com deia ell) i no exagerar la seua faena o figura. Tot és molt recent, cal deixar passar el temps i, des de la distància, analitzar les llums i les ombres d’un persona que, certa-

ment, ha marcat la vida política dels últims trenta anys. L’Ajuntament d’Alcanar ha lamentat el recent traspàs de Beltran i manifesta als seus familiars el condol més sentit. Un condol al qual ens afegim des de Lo Rafal, tot i les diferències polítiques que, més d’una vegada, vam tindre amb ell. Ara s’hauria d’endegar la recta final d’un canvi de cicle polític que ja es va iniciar fa una dècada, amb l’arribada de nous caps de llista, hi ha hagut alternança política i les dones han arribat a la Casa de la Vila, per la porta gran. Tots aquells regidors que van iniciar-se en política al tombant del segle ja han tingut ocasió de demostrar la seua capacitat de gestió, és el moment d’anar passant a un segon terme amb la mirada posada en el 2015. CiU i ERC sembla que han entès el missatge de renovació, els altres grups no se sap quines intencions tenen de cara a incorporar cares noves que aporten el necessari relleu generacional. En un context més ampli, el canvi ha arribat ja al govern de l’Estat després de les eleccions del 20-N, tal i com era previsible, tot i que, potser, no esperàvem una majoria tan absoluta del PP. Alcanar també ha canviat la tendència de vot a les eleccions a Corts espanyoles. CiU s’ha imposat per un estret marge de vots (1.041) enfront dels 976 del PSC i 962 vots del PP, CiU es col·loca com a la candidatura més votada desbancant el PSC que havia estat guanyador el 2004 i 2008. Les dos forces que governen l’Ajuntament d’Alcanar han perdut vots. ERC baixa per segona vegada consecutiva i es manté com la quarta força política, amb 621 vots.

tardor de 2011

municipal A.B.

municipal

Memòria històrica al subsòl de la Martinenca Novetats en matèria de patrimoni local: a l’entorn de l’antic càmping Mare Nostrum s’hi amaguen unes instal·lacions militars espectaculars

Redacció

lorafal@gmail.com Antiga N-340

Barranc de la Martinenca Antic càmping “Mare Nostrum”

A.B.

Blockhouse (niu de metralladores)

Lo Rafal ha participat en 4 sortides guiades a les fortificacions del terme: a l’octubre de 2009, a l’abril i al novembre de 2010, i a l’octubre de 2011 (aquesta última, organitzada pel Casal Aixumara i el Centre d’Estudis Lo Codolar). A tocar de l’antic càmping Mare Nostrum, que va plegar fa vint anys, sobresurten del terra diverses superfícies de formigó armat d’un gruix extraordinari: són el sostre, a prova de bombardejos, d’instal·lacions militars soterrades A.B.

ICC

Bateria de canons de la Martinenca

A.B.

Arran del redescobriment de les fortificacions d’Alcanar-Platja, del 2008 ençà Lo Rafal contribueix a la identificació i difusió dels búnquers de la nostra costa. L’Ajuntament ha netejat la bateria de Tana i el blockhouse del barranc de la Martinenca. Tocant a aquest acaba de trobar-se un complex militar subterrani

Túnels del complex militar descobert

A.B.

Només per una minúscula entrada ran de mar, a la base del mur, s’accedeix a les fortificacions del Mare Nostrum. Ben adequades, resultaran espectaculars. “Lo Rafal” ja va anunciar la idea d’una xarxa turística a les Jornades de Recerca i Patrimoni de Bellmunt del Priorat (2009) i al III Congrés d’Història d’Alcanar (2010)

4 tardor de 2011

loRafal

Lo Rafal exposarà la ruta dels búnquers canareus a la Trobada d’Entitats de la Diòcesi (Jesús, 26 de novembre) i presentarà una comunicació sobre aquest tema al Congrés de la Diòcesi (Vinaròs, 23-25 de novembre). S’aprofitarà per a fer-hi pública la nova troballa del càmping Mare Nostrum

loRafal

Al llarg dels últims anys s’ha prioritzat la difusió i protecció de les nostres fortificacions. Ara toca prestar una atenció especial a les de l’entorn del càmping Mare Nostrum. Per això ja s’ha contactat amb la màxima autoritat municipal i amb Damià Griñó, a fi de concertar-hi de seguida una visita i redefinir el projecte de recuperació d’aquest important patrimoni canareu

tardor de 2011

història

Descoberta la fortificació més gran Sobtadament, la mar ha obert una entrada al complex subterrani de la bateria de canons de la Guerra Civil situada a la platja de la Martinenca

El càmping fa quasi vint anys que va plegar. Llavors la mar començà a malmetre la plataforma, després la platgeta artificial... Fins que aquest octubre els colls ja han atacat la base del mur de palets grossos de riera vistos i presos en morter. Ens ho va dir Joaquim Buj durant la visi-

Què hi ha més enllà dels totxos i la terra que obstrueixen els túnels? Perquè tot indica que aquests només són la punta de l’iceberg... No urgeix iniciar-ne la declaració com a bé d’interès cultural?

Això es confirmà un parell de dies després, quan s’afegiren a l’exploració Josep Segarra, llicenciat en història, i Pau Fabregat, que als onze anys ja hi té la mà trencada. Toni i Josep s’esmunyiren sota terra i al cap de vint minuts en sortiren parlant d’un gran túnel de 30 metres de llarg per 2,50 metres d’amplària i 2,30 metres d’alt que, en un dels seus trams, encercla un colossal pilar central de forma (ep!) hexagonal. Els detritus acumulats arran d’un seguit de murets de maons denoten que aqueixos espais es reutilitzaren com a fossa sèptica del càmping.

Vaig tornar-hi el dia 10 amb mon germà. La mar era una bassa i, arrossegant-nos, ens vam ficar de cap en aquell forat. La calor asfixiant que hi feia rai, perquè va resultar que el mur de palets obstruïa l’entrada de tot un complex fortificat. En menys d’una hora Toni Bel, més llançat i només amb un llum minúscul a la visera de la gorra, hi va recórrer fins a 35 metres de passadissos, amb una bifurcació a l’esquerra que feia dos colzes successius, i una altra a la dreta en angle de 30o. Al cap de dins de cada corredís va descobrir que tres estaven obstruïts per sengles munts rocs i terra abocats des de dalt; l’altre, per una paret de totxos: potser algú volgué barrar-hi l’accés a les sales

Vet aquí com ha sortit a la llum la fortificació subterrània de la Martinenca. De dimensions superiors a les que té la de la serra de la Punta, és part destacada de la memòria històrica d’Alcanar. Tanmateix, mentre Europa defensa més que mai aquests patrimonis i escenaris militars per a explotar-los com a recurs turístic i didàctic, aquí romanen desaprofitats. No urgeix col·locar-hi panells informatius i iniciar-ne la declaració com a bé d’interès cultural? I la recuperació i rehabilitació d’aquesta magnífica fortificació canareva, en qualitat d’atractiu turístic de primera?

Peça arqueològica del 1937 encastada al mur

Condensacions de vapor al túnel, ans de saltar una paret de maons

Toni B. arribant a la segona bifurcació del passadís

6 tardor de 2011

loRafal

A la dreta de Pau F., buits on s’encaixaven tacs de fusta per al fil de la llum

T.B.

subterrànies antany destinades a refugi i magatzem de recanvis de l’armament i les peces d’artilleria?

T.B.

Es referien als canons de la desembocadura del barranc de la Martinenca. Hi anaven a barbeta, és a dir, a l’aire lliure i sense troneres, damunt d’una plataforma de formigó. Pel nord els protegia aquell espectacular blockhause que admirem al pinar del Cono. A l’altra banda del barranc, en canvi, les “fortificacions de terra” a què al·ludeix la documentació de l’Arxiu General Militar van ser posteriorment dissimulades en crear-s’hi la platgeta del càmping Mare Nostrum; i la plataforma hexagonal passà a acollir, en comptes de canons, les hamaques i tovalloles dels campistes.

ta guiada als búnquers de la Guerra Civil que va organitzar el Casal Aixumara el 8 d’octubre, però feia mar i no vam poder guaitar-hi.

A.B.

n esmentar un dubtós camp d’aviació a la Ràpita, pel juny de 1937 l’espionatge militar franquista n’havia deixat constància: “a quatre quilòmetres al sud de Sant Carles de la Ràpita s’ha instal·lat una bateria de quatre canons de l’any 1877 marca Krupp, calibre 15; abast vuit quilòmetres, a tot estirar deu quilòmetres. Està en barbeta protegida per fortificacions de terra al nord i al sud”.

T.B.

agusti_bel@yahoo.es

A.B.

Agustí Bel

loRafal

Josep S. flanquejant el pilar central del soterrani

tardor de 2011

vida social

Les bandes de Catalunya toquen a Alcanar Uns 1.200 músics assisteixen al primer cap de setmana d’octubre en aquesta cita anual que, enguany s’ha allargat durant dos dies

Lo Garito bar-frankfurt especialitats en: Frankfurts, hamburgueses i entrepans calents

J. Joaquim Buj

jbuj@hotmail.com

C/Ramón i Cajal, 29 1r A Alcanar 43530 977 73 14 42

Avg. Constitució, 48 Alcanar 619 906 909 instaljamm@telefonica.net

Av. Constitució, 13 Alcanar (43530) 977 73 11 40

loRafal subscriu-te!! Anna 686 342 222

El programa s’iniciava amb la rebuda dels autocars a la rotonda del Centre Cívic d’Alcanar, on un membre de l’organització portava al grup fins al punt de sortida de la breu cercavila. Tot seguit, sortia la desfilada cap al Centre Cívic. Des de cada punt de sortida es desplaçava més d’una banda de música. El temps de sortida entre banda i banda era de deu minuts. L’abanderat de cada formació rebia un llaç commemoratiu i el president o representant de cada entitat un obsequi per part de les autoritats. Després de la cloenda, els músics podien degustar uns ben guanyats entrepans i aigües.

trocina aquestes trobades i fomenta els intercanvis entre les bandes catalanes. La Federació també té representació a la Confederació Espanyola i defensa, davant de les administracions, la continuïtat d’aquesta antiquíssima tradició musical ben viva al sud de Catalunya.

BANDES ASSISTENTS Per ordre d’intervenció

La presidenta de l’Agrupació Musical Canareva, Fani Pla, destaca “el caràcter social i familiar que tenen les bandes de música, on toquen diverses generacions i són imprescindibles en qualsevol celebració festiva”. Pla també ha ressaltat el suport econòmic de l’Ajuntament d’Alcanar a la Trobada i a les entitats musicals de municipi.

Les entitats participants i unes quantes més de les demarcacions de Lleida i Barcelona formen la Federació Catalana de Societats Musicals, que pa-

Revista informativa

Ciutat de Tarragona Benissanet L’Artística de Sant Jaume d’Enveja Verge dels Prats de l’Aldea Banda municipal de música de Tortosa La Ginesta de Ginestar Sant Llorenç de La Galera Terrassa Cerdanyola del Vallès Miravet Vilalba dels Arcs Unió de Masdenverge Jaume Balmes de Santa Bàrbara Casal Camarlenc de Camarles Banda Simfònica de Reus Vila de Falset Societat musical la Unió Filharmònica d’Amposta Banda municipal de música d’Alcanar Societat musical La Lira ampostina d’Amposta Agrupació Musical Senienca de la Sénia Agrupació Musical Rapitenca de la Ràpita Banda de música d’Ulldecona Unió Musical de Mas de Barberans Agrupació Musical l’Emburgada del Perelló Banda de música Manel Martínez i Solà de Jesús Lira roquetense de Roquetes Agrupació Musical Canareva d’Alcanar

Àlex Espuny

na trentena de formacions musicals van participar a la 30a. Trobada de bandes de música de Catalunya que organitzava l’Agrupació Musical Canareva d’Alcanar. L’entitat ha introduït dos novetats en el format d’aquesta edició: la primera és la durada, ja que s’ha passat d’un a dos dies, per a facilitar el desplaçament del màxim nombre possible de bandes, la segona és la interpretació d’una peça musical escollida lliurement per cada entitat durant l’acte de cloenda de cada dia.

A.M.C.

C/ sant carles, 45 tots els dies 43530 alcanar a partir de les 17h. comandes per a emportar 625 53 74 05

Desfilada de l’Agrupació Musical Canareva

loRafal

tardor de 2011

cuina i cultura

Més de 600 llavors de color Palosantos, codonys, gínjols, castanyes i magranes... el fruits d’entretemps, una mica oblidats, ens resulten poc més que anecdòtics, però poden donar molta vivor als plats

Toni Matamoros

tonimatamoros@gmail.com

a magrana és un fruita de tardor que creix amb la calor de l’agost i acaba de madurar amb la fresqueta del setembre. El Punica Granatum pot arribar als cinc metres d’alçada i creix assilvestrat per marges i vores de camins arreu de tot el litoral mediterrani. Produeix un fruit

Més de 30 anys d’experiència

La millor selecció de productes frescos per a vostè. Visiti’ns.

fruiteria verduleria

LA RECEPTA Amanida de bolets amb vinagreta de magrana 1 magrana desgranada 400g de bolets de gust suau (cep, llanega, rossinyol...) 250g de canonges Oli, vinagre balsàmic, sal i pebre

Magatzem central: l’Aldea. Botigues: l’Aldea, Ulldecona i en Alcanar Carrer Càlig, 17

Qualitat BURGUER SANDVITXERIA

20 anys de

tardor de 2011 10 Miquel Figueres, 6

T’HO PORTEM A CASA

977 73 25 33

de dimarts a diumenge

Es couen els bolets tallats a daus de 3 per 3 centímetres en un cassó amb oli a baixa temperatura, si pot ser a menys de 80oC; si voleu, al forn durant 30 minuts. Posem en un bol sal, pebre, una mica de vinagre, un bon raig d’oli i els grans de la magrana i ho batem fins que quede una salsa mig lligada. Per muntar el plat el que fem és intercalar capes de bolets i canonges, donantli volum al plat. Finalment, hi posem manta vinagreta per damunt i ja està llest per a tastar una mica de tardor.

arrodonit i gros que va del color verd grogós al roig apagat, caracteritzat per tenir un munt de llavors (segons els jueus, 613) envoltades per una polpa carnosa, roja i molt dolça. De fet, als romans tots els fruits els semblaven pomes i n’anaven escampant el nom, magrana ve de poma (malum) granada (amb molts grans). Com quasi tots els arbres amb fruit, ve de l’Àsia, des d’allí el van anar escampant fins al nord de l’Àfrica i després es va acomodar de seguida al clima suau i acollidor de la Mediterrània. L’arbre té unes flors espectaculars, d’un roig encès que quan s’obren semblen una corona fràgil.

La magrana aporta energia pels sucres que conté, vitamines antioxidants contra l’envelliment i sals minerals per als esportistes, però té el problema que si se n’abusa dels pinyols, és terriblement astringent i provoca restrenyiment. La podem menjar sola, barrejada amb altres fruites en amanida o amb gelats i iogurts. Al Pròxim Orient sempre s’ha utilitzat per farcir aus o per acompanyar carns, ja que el contrast fresc i dolç del fruit hi combina bé. Darrerament la magrana també s’usa molt en la cuina creativa i per donar color a les amanides.

Per aquestes contrades, el magraner no es cultiva per a comercialitzar-ne els fruits, creix de forma semisalvatge i la gent els aprofita com a regals que els fa la vida. Aquí se’n coneixen tres varietats, les magranes pinyolenques, que tenen un gra menut i més àcid, però que pràcticament no es poden menjar per la duresa del pinyol; també hi ha les del gra dur, que el tenen més gros, carnós i molt dolç. Finalment, les magranes del gra moll, que el tenen gros, carnós i dolç. Aquesta última varietat no és tan dolça com la de gra dur, però té l’avantatge de ser més fàcil de consumir, sobretot pels xiquets.

C.F.

Centre docent d’educació infantil homologat pel Departament d’Educació, ressolució febrer 09, codi 43011662

La magrana és molt pintada en natures mortes

loRafal

tardor de 2011

Quan vaig entrar a treballar de fuster guanyava un duro a la setmana.

Un fuster afeccionat al futbol

Vicent Matamoros Ramon Adell vmatamor@xtec.net

Cedida

Com treballaven els fusters quan vostè va començar l’ofici? Serràvem els taulons a mà, amb una serra de dos mans entre dos persones, un dalt del banc i l’altre, baix. Utilitzàvem eines con la serra de mà, garlopa, planeta, gúbia, enformador, barrines de mà, estenalles, alicates, aixa, rebaixador, cubets, enformadors, gúbies... Portàvem un davantalet i el llapis a l’orella. Quan sortíem a treballar fora, portàvem els arreus dins d’un cabasset de palma.

loRafal

Una tercera època molt bona va ser quan jugaven León, Pistol (que no era d’Alcanar), Cruselles, per a mi el més destacat. De l’època actual vull destacar al porter, Rodri, que té 39 anys i és molt bo. Jo sóc soci des del 20 d’agost de 1988, quan es va inaugurar el camp de la Fanecada. Abans anava al futbol, però no n’era soci. També sóc soci i abonat del Barça des de 1985. Tinc el seient a la primera graderia del gol sud. Com estic darrere de la porteria veig als jugadors

davant meu mateix. A l’altra porteria ja no veig les jugades tan bé, però sempre porto uns prismàtics per no perdre’m detall. Fa sis anys que estic buscant un seient de lateral, però no hi ha manera de trobar-lo. Vaig a tots els partits que puc al Camp Nou, si l’autobús surt d’aquí d’Alcanar. Als partits de fora de l’Estadi no hi vaig. Només he anat una vegada a Madrid i una altra a València. Tots els jugadors el Barça m’agraden, però sóc un fan de Carles Puyol perquè és un home que sent molt els colors i al camp ho dóna tot. V.M.

Una altra bona època va ser quan jugaven Esteban, mon cosí Miguel Guimerà lo Gorrito, que va arribar a jugar a Tercera Divisió a l’Amposta i al Nàstic; Pau, Baltasar, Plàcito, Alfonso, Cañón, el porter.

Fermín quan anava a l’escola

Fermín Guimerà durant un viatge a veure un partit del Barça

12 tardor de 2011

Amb els amics a la platja de les Cases l’any 1959

Quines aficions té? Sóc molt aficionat al futbol i sempre he seguit el C.D. Alcanar. Fins a l’any 1947 o 1948, per a mi, el millor jugador va ser Joan Callarisa (Joan dels Hostalets), l’únic que encara queda viu d’aquell equip. Llavors també jugaven Ricardo Fusté, Colell, Beltrán, Manchorín. El camp estava on ara està el parc i el pavelló cobert.

Cedida

Què recorda de la Guerra Civil? Quan van entrar els nacionals a Alcanar el 1938, ma mare em portava al braç i els soldats tiraven xocolatines

Quan es va iniciar en el món laboral? Com mon pare havia mort durant la guerra, als deu anys em vaig posar a treballar d’ajudant de fuster. Vaig començar amb Francisco Balagué Bort Piquete, que era família d’uns parents meus, el 16 d’agost de 1943. Primer tenia la fusteria a la carretera del Remei, número 24, enfront mateix del carrer Sant Agustí, i després, la va traslladar al carrer del Remei. Tot el treball que fèiem era manual. Fabricàvem portes, finestres, rentadors que eren una taula inclinada amb ranures, pasteres per guardar el pa, mobles... També fèiem portes de carrer, d’aquelles de fusta gruixuda amb portella i una clau grossa. Hi posàvem els golfos, la falleba i el bernat, i anaven reforçades amb travessers per dins. La millor fusta que hi ha és la mobila. En aquesta fusteria vaig treballar-hi divuit anys.

Cedida

a la gent quan passaven per la carretera del Remei. Durant la guerra, un dia vam pujar al terrat de casa ma tia i el cel es va fer tot roig, no sé què va passar. Llavors mos quedàvem al prat de mon tio a Vinaròs i vam anar amb els meus cosins a vore un avió que havia caigut al pont del Servol. Després de la guerra a diferents llocs del poble hi havia locals de l’Auxili Social. En recordo un a la carretera del Remei, però a natros no ens va caler anar-hi mai, perquè ma mare treballava al camp i teníem menjar.

Cedida

Conservo ferramentes de fuster, que no són d’on vaig treballar. Mos les va vendre un altre fuster, que es deia Foixena, al meu cosí i a mi. A l’hivern, els diumenges pel matí treballàvem a l’entrada de casa meua. Després vaig passar a la fusteria de José Ferré Sanchís lo Ventallenc. Tenia la fusteria al carrer de Sant Josep. Hi vaig treballar 36 anys amb un cosí germà meu que es deia Bautista González i de Batiste Subirats el tio Escata, que feia carros, polleganes, posava mànecs... i jo em dedicava a la fusteria: portes, finestres i, sobretot, cuines de fòrmica. També serràvem carretades de llenya per fer foc, amb la serra mecànica circular.

Fermín Guimerà Geira és membre de les juntes de l’Esplai i de la Penya Barcelonista. Li agrada molt llegir i va a la biblioteca quasi tots els dies

ermín Guimerà va nàixer el 24 de maig de 1933. Els seus pares es deien Fermín i Joaquina. Només va anar dos o tres anys a l’escola, al Palàcio. Els mestres que hi havia eren José Ferreres, Félix Torrejón, Obiol, Enrique Viciano i Andrés Lavega. Va deixar l’escola per anar a treballar, però anava al repàs.

oficis i costums Cedida

oficis i costums

loRafal

Ramon i Fermín subjectant una serra de dos mans

tardor de 2011

Alcanar en imatges

Els antics molins d’oli d’Alcanar Durant les primeres dècades del segle passat, van existir al poble una trentena de molins d’oli. L’últim que va funcionar va ser el de Tadeo al Camí Ample

Fotografies: Aula de Fotografia d’Alcanar

Karina Matamoros és l’actual propietària de l’últim molí que va funcionar

Cofins del molí de Joan Gil

14 tardor de 2011

Joan Gil mostrant part dels mecanismes de l’antic molí del carrer Almenara

El molí dels Carcellé conserva una arcada espectacular i part de les estructures per a moldre l’oli i raïm

Molí de Borrasca al carrer de Sant Josep, 8-10

loRafal

Prenent el sol damunt dels còdols

tardor de 2011

recerca

recerca l’Associació. També vaig consultar les plantilles dels segells utilitzats.

Els origens de l’AMPA a Alcanar

Vaig dividir el treball en diversos blocs, per una part, vaig analitzar la primera associació creada a l’any 1973 anomenada Associació Familiar. L’any 1982 es va crear una se-

Sílvia Notario Queralt s’ha endinsat en el complex món de les associacions de mares i pares d’alumnes (AMPA) que hi ha hagut a l’escola. Han fet molt més que vendre llibres

L’Associació de pares i mares va potenciar l’Escola de Formació Professional

Sílvia Notario / Vicent Matamoros lorafal@gmail.com

l primer curs que vaig cursar al poble va ser 6è d’EGB a les anomenades “Escoles Noves”, per a passar després a l’Institut IES Sòl de Riu i cursar l’ESO.

Una vegada finalitzada l’ensenyança secundària obligatòria i fer el batxillerat de la branca de ciències socials, tenia dubtes respecte a la carrera universitària a escollir, no sabia si decantar-me per Dret, Empresarials o Econòmiques, vaig fer un cicle de grau mitjà a l’Institut, el de Tècnic en Gestió Administrativa, on es tocava una mica de tot, per veure si em decidia. Estudis universitaris Finalment em vaig decidir.... sóc Llicenciada en Dret per la Universi-

tat Autònoma de Barcelona (UAB). Quan estava a punt d’acabar la carrera, em va sortir l’oportunitat de treballar a Ulldecona, concretament a la Notaria, però encara em faltaven cursar les pràctiques universitàries, les quals m’havien tocat al Tribunal Superior de Justícia. Com tenia força clar que la meua meta era tornar i treballar al poble, vaig renunciarhi i, mitjançant un conveni amb la Universitat, les vaig cursar a Ulldecona, on treballo des de llavors. Trajectòria professional Actualment visc a Alcanar i treballo d’Oficial Jurídic a la Notaria d’Ulldecona. Segueixo estudiant, he cursat un màster de Fiscalitat a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), on he fet dos projectes, el

gona associació que va conviure amb la primera durant set anys, fins que es van fusionar i crear l’actual.

primer sobre les repercussions fiscals del matrimoni i parelles de fet en les causes de separació, divorci i nul·litat, i el segon, el qual estic a punt de finalitzar, sobre fiscalitat immobiliària.

Per entendre la creació de la segona associació, vaig analitzar els estatuts de cadascuna d’elles i em vaig fixar en les seues diferències, que tot i no ser massa grans, atès que les dos pregaven i tenien com a objectiu principal l’ensenyança dels seus fills,

El treball de recerca El tema que vaig escollir va ser l’Associació de Pares d’Alumnes de l’Escola Joan Baptista Serra. Volia fer alguna cosa relacionada amb el món jurídic, vaig escollir les associacions i fundacions. Era un tema molt ampli, així que vaig decidir aprofundir només en una: la de Pares d’Alumnes de l’Escola.

quedava patent l’època franquista i de principis de la democràcia en què van estar creades. Em vaig endinsar també en les múltiples activitats creades per l’Associació, cosa que m’agradaria destacar, ja que en un principi tenia la idea que una associació d’aquest tipus servia per ajudar a l’adquisició dels llibres de text. Van ser moltes les activitats culturals que es van organitzar per mig de la mateixa. Una cosa que també em va sorprendre va ser el pes que va tenir l’Associació per potenciar la creació de l’escola de Formació Professional. Conclusions Vaig arribar a la conclusió que la gent no li dóna massa importància a aquest tipus d’associacions i, al seu darrere, hi ha molta feina feta i per fer. Per tant, animo a tots els pares a què treballen per millorar l’ensenyament dels seus fills, segur que encara hi ha molt a fer.

Els dos segells que ha tingut l’AMPA de l’escola d’Alcanar

La informació Les fonts escrites eren escasses, gairebé inexistents, així que vaig basar-me, sobretot, en fonts orals i en el Butlletí Informatiu d’Alcanar, editat per l’Ajuntament, dels anys 1978 a 1999.

Foto actual de Sílvia Notario

Sílvia va compartir el pis amb una xica de Corea en un intercanvi universitari

16 tardor de 2011

Cedida

De seguida vaig contactar amb persones vinculades a l’Associació, de les quals vaig obtenir informació a través de les entrevistes personals. Ramón Adell Chillida, vinculat amb l’Associació durant molts d’anys, em va ajudar i assessorar durant tot el treball. Vaig poder obtenir alguns documents antics com l’acta de constitució, els diversos estatuts aprovats al llarg de la història de

loRafal

tardor de 2011

recerca

Els molins d’oli són un patrimoni per descobrir Fa molt poc temps, encara eren un sistema productiu, un mitjà de treball i un recurs econòmic, però ara ja no n’hi ha cap en funcionament

Helena Fibla

lorafal@gmail.com

Els molins que es visitaren van permetre veure l’evolució dels diferents mecanismes utilitzats al llarg del temps per tal d’obtenir oli. A principis del segle XX, en algunes finques, els propietaris s’instal·laven premses de giny, que feien funcionar al mateix lloc de collita de l’oliva. Es té constància de l’existència d’aquest tipus de premses en algunes propietats canareves situades a la partida de les Melilles (Baix Maestrat). Però aquestes premses, amb la pujança dels molins d’oli de dins de la població, van deixar de funcionar.

S.M.

V.M. S.M.

Alcanar comptava tan sols amb sis molins d’oli i tres molins fariners, a mitjans del segle XIX. Però s’experimentà un destacat augment en l’aparició d’aquest tipus d’indústria i multiplicà per quatre la quantitat d’edificis moliners dedicats a l’elaboració d’oli, fa cent anys. Els escassos vestigis materials que es conserven són un interessant patrimoni industrial que ens dóna testimoni d’una activitat econòmica i agrícola que ocupà directa o indirec-

Molí dels Carcellé

18 tardor de 2011

Molí de Fabregat

tament, bona part de la població canareva, i que la transformació del camp canareu en conreus de cítrics, a la segona meitat del segle XX, va fer abandonar. Els molins Molí de Carcellé. Edifici construït el 1799, que ha tingut diversos usos al llarg del temps. A la segona meitat del segle XIX era propietat de la família del Marquès de las Atalayuelas. Connectava amb el carrer del Bruc, on a la segona meitat del segle XX, es realitzava mòlta de sèmoles, mentre l’edifici principal del carrer del Mar, es destinà a molí d’oli i també de verema. Deixà de funcionar a la segona meitat del segle XX. Molí de Francisco Fabregat. Conserva part del sostre i el terra original, al mateix temps que la major part de tota la maquinària, en bon estat de conservació. Molí elèctric. Està a casa de Joan Gil. Molí de Tadeo o del Calvo. És el darrer molí que va funcionar fins fa pocs anys. Conserva la maquinària, les estructures d’una llar de foc i del lloc on es col·locava el giny.També s’hi va elaborar vi. Fou un molí de sang que, després, s’electrificà. Durant la visita es va presentar el vídeo realitzat a partir d’una entrevista amb Tadeo Ulldemolins, últim moliner del poble, que ha promogut l’actual propietària Karina Matamoros.

S.M.

a ruta que es realitzà el passat 12 d’octubre mostrà els exemples més destacats de les restes de molins que encara perviuen, pertanyents al segle XIX i mitjans del XX. La passejada formava part dels Itineraris per les Terres de Cruïlla, que organitzen Lo Rafal i Lo Codolar de les Cases, junt amb altres centres d’estudis del Baix Maestrat i el Montsià.

Molí de Tadeo

loRafal

tardor de 2011

recerca

El riu Sénia no és cap frontera Un estudi antropològic constata l’evidència amb què titulem aquest primer article. El treball, realitzat a pobles del territori, parla sobre la jota, els bous i la barraca

Raimon Collet

raicollet@gmail.com

a recerca ha consistit bàsicament en descriure aquests tres elements de la cultura popular del territori del Sénia i veure com la influència dels poders polítics en condiciona i, en alguns casos, en modifica la seva pràctica. La jota, els bous i la barraca o parany estan supeditats a les regulacions i normatives de les autonomies i això permet descriure més fàcilment les variacions que s’hi produeixen, ja que el Sénia és el límit entre comunitats autonòmes. El treball s’ha centrat primerament en una recerca històrica dels pobles al voltant del riu per tal de comprovar la influència de la frontera. Tot i que el límit del riu Sénia ja es va instaurar en el mateix moment de la Reconquesta, seria erroni considerar la “frontera” des de la perspectiva actual, amb tots els condicionants que avui comporta. Històricament, aquest tipus de fronteres només servien per a casos molt concrets, que atenyien bàsicament a les classes altes de la població, com els nobles

o l’alta jerarquia eclesiàstica, ja que per a la major part de la població el riu més que una frontera era el centre del seu model social i econòmic. La fundació dels mateixos pobles n’és un exemple, ja que les seves normes jurídiques s’establien, no en funció de la “frontera” sinó dels protagonistes de la repoblació (a tall d’exemple, la vila de Rossell s’hi van establir primerament els Usos i Costums de Lleida, i depenia de la vila de Cervera). Però a més, econòmicament, el riu ha estat sempre una font de recursos per als habitants de banda i banda del Sénia, amb la qual cosa més que separar aquest unia el territori amb el desenvolupament d’un

Les ciutats de Tortosa i Vinaròs són les capitals comarcals dels pobles del territori del Sénia mateix model productiu, així com amb el transport de primeres matèries des del massís dels Ports fins al port de Vinaròs o l’existència de molins d’aigua i l’aprofitament hidràulic per a crear energia. Capitalitat compartida Més recentment, ja als segles XVIII, XIX i part del XX, la població acudia a Tortosa, capital diocesal, per a realitzar les visites al metge o per a ingressar en centres d’ensenyament (que depenien de l’església). La memòria de la gent més major està plegada de referències a Tortosa i d’anècdotes que van viure, tant de la població del sud del Sénia com de la part nord, una clara mostra de la vinculació del territori (en el seu conjunt) amb aquesta ciutat. També Vinaròs ha exercit (i encara ho fa) com a capital “comarcal” d’aquests pobles, ja sigui per a l’oci o com a centre comercial.

J.J.B.

tel. 977 732 536 Alcanar Av. Constitució, 26

Raimon Collet durant la presentació del treball a Alcanar

20 tardor de 2011

loRafal

menjars d’empresa • menú diari • celebracions • menjars per emportar

loRafal

tardor de 2011

esports

medi ambient

Un camí anirà a la Foradada

La Pujada al Montsià, continua batent rècords

L’Ajuntament d’Alcanar proposa recuperar la sendera dins d’un projecte de la Taula del Sénia finançat per l’Estat

Josep M. Pijoan i Ragna C. Debats milloren les marques de la cursa. El canvi de la línia de meta és un encert i contribueix a l’èxit de la prova

Ruben Colell

Redacció

lorafal@gmail.com

Segons la descripció del projecte, l’etapa comença a la Foradada i la seua destinació és el poble d’Alcanar. La primera part del trajecte va fins a la cruïlla de la senda de les Faixes Tancades amb la de la Campana i, més endavant, amb el ramal del Mal Pas de Rialla. A partir d’aquí creua el camí d’accés al jaciment de l’Edat del Ferro de Sant Jaume i Mas d’en Serrà fins aplegar a la Selleta. Deixant a la dreta aquesta urbanització s’agafa un caminal que porta al lligallo de la Tancada. Des d’aquest punt es va cap al poblat ibèric de la Moleta, de l’ermita del Remei fins a Alcanar s’arriba per la tradicional drecera de tota la vida, passant pel Cor de Jesús. El finançament d’aquest traçat va a càrrec del Ministeri de Medi Ambient, gestionat per la Mancomunitat de la Taula del Sénia i es preveu executar-lo durant l’any 2012. El projecte contempla la

creació d’un espectacular mirador a la Foradada, just al punt on conflueixen els termes municipals de Sant Carles de la Ràpita, Freginals i Alcanar. Els camins naturals del Sénia El camí de Serres Litorals(GR-92) és el més oriental dels tres camins que la Taula del Sénia ha inclòs al projecte aprovat pel Ministeri de Medi Ambient. Travessa els municipis de Sant Carles de la Ràpita, Freginals, Alcanar, Ulldecona, Godall, Vinaròs, Sant Jordi, Benicarló, Càlig i Peníscola. Es divideix en quatre etapes principals i dos subetapes: Sant Carles de la Ràpita-ermitade la Pietat (subdidida en els trams Mas de Mata-redona-Freginals i la Foradada-Alcanar). La segona etapa enllaça les ermites de la Pietat i de Sant Sebastià; la tercera va des d’aquest ermitori fins al del Socors passant per Càlig i de l’Estrets fins a la Mar Mediterrània a Vinaròs. L’última etapa permet caminar per l’entorn dels santuaris del Socors i Sant Gregori fins a Benicarló i Peníscola. Els altres dos camins naturals del territori del Sénia són el del Tossal del Rei, que va de Beseit a Morella pel massís dels Ports, i el camí del Cervol al Matarranya, entre Pena-roja de Tastavins i la Pobla de Benifassà.

l darrer cap de setmana de setembre té nom propi en el món de les curses de muntanya: la Pujada al Montsià – Memorial Francesc Bort (Madro) que enguany ha tingut lloc el diumenge 25 setembre i ha celebrat la seva cinquena edició. Una nova edició, que no deixa de reflectir l’èxit, la bona acceptació i el bon treball portat a terme per aquest grup humà que ha aconseguit en només un quinquenni situar aquesta cursa com un referent dintre el món de la muntanya. Una cursa que, una vegada més, forma part del quart Circuit de Curses de Muntanya de les Terres de l’Ebre i és l’onzè Campionat de Catalunya individual de curses de muntanya de la Federació d’entitats excursionistes de Catalunya (FEEC), un premi extra que ha omplert de noves expectatives als participants en aquesta prova. La Pujada al Montsià contrasta la duresa amb la bellesa del paisatge. Recorre gran part dels racons de la serra del Montsià, la muntanya més alta del nostre prelitoral, la qual amaga una gran quantitat de possibilitats lligades a l’esport i a la natura.

Ajuntament d’Alcanar

Enguany, 200 atletes participen a la cursa i 450 aficionats ho fan a la marxa. En categoria absoluta masculina, s’imposa, per segon any consecutiu, Josep Ma Pijuan, del Borges Trail amb una espectacular marca A la Foradada coincideixen els termes de Freginals, la Ràpita i Alcanar

22 tardor de 2011

loRafal

de 2:57:48. També s’han de destacar les excel·lents marques dels corredors canareus, especialment de l’ultrafondista Juanjo Oliva (primer local masculí), seguit en el pòdium local per Ramon Chimeno i Sisco Balada tots ells amb temps inferiors a les quatre hores de cursa, fet que mostra l’excel·lent nivell de corredors que estan sortint de l’Agrupació Excursionista d’Alcanar i que són el fruit de l’afició a les curses de muntanya que s’ha creat en aquesta població. Pel costat femení, la campiona dels dos anys anterior, la xertolina Ragna C. Debats (CE Xerta) es mostra intractable i molt superior a la resta de participants femenines. D’aquesta manera, revalida el títol, rebaixa la seva marca en quasi quinze minuts i torna a establir un nou rècord femení amb un crono de 3 hores 41 minuts.

trutura del pavelló d’esports: dutxes, lavabos, etc., així com del parc infantil situat al costat. L’organització vol donar les gràcies a tothom per la seva participació i col·laboració en aquesta bonica prova. Aquest grup d’amics anima i engresca a tots a participar en la VI Pujada que ja comença a organitzar-se i que constituirà un nou repte. Treballem de rmanera àrdua, desinteressada i constant, per a oferir una activitat que lluita en favor de l’esport, el civisme i la natura.

L’ultrafondista lleonès Salvador Calvo, Xavi Espinya, Albert Giné Puça i el seleccionador català de curses de muntanya, Fernando Rosa, van oferir una xerrada tècnica d’alt nivell i amb gran afluència de participants. La principal novetat de la Pujada al Montsià ha estat el canvi d’ubicació, passant de la plaça de l’Ajuntament a la plaça Lluís Companys. Aquesta modificació ha permès millorar els aspectes logístics de la competició, facilitar l’aparcament per a participants, proveïdors i vehicles d’assistència, a més de poder disposar de la infraes-

A.E.A

a La rehabilitació del camí cap a la Foradada sense sortir del terme municipal d’Alcanar està inclòs dintre del projecte per a la construcció de camins naturals al Territori del Sénia. L’itinerari té un recorregut de 25, 7 quilòmetres i constitueix l’etapa 1.2 ( La Foradada-Alcanar) del Camí de Serres Litorals (GR-92). Aquest camí unirà Sant Carles de la Ràpita amb Peníscola per senderes de muntanya.

Arribada d’un dels participants a la cursa d’enguany

loRafal

tardor de 2011

opinió

el Rogle

... de Joan Reverter

Què li passa a l’Esquerra? Una vegada finiquitat el tripartit, d’un concepte de govern d’esquerres o de progrés hem passat a què ningú vol saber-se’n res de res de l’altre

Andreu Queralt

La realitat social i econòmica avui és una altra molt diferent, després de quinze anys sembla com si els polítics, en general, estiguessen perdent el cap. Actualment ERC és la quarta força parlamentària amb deu diputats. Però les coses a nivell local són totalment diferents, a Alcanar governa amb els socialistes, el que els dóna una àmplia majoria. Fa la impressió que tots els canareus siguem republicans. Una pregunta seriosa seria: sap tothom d’Alcanar que ha votat a Esquerra què és ser un republicà? Per fer-ho fàcil, serien republicans aquells que no accepten la Constitució que tenim, perquè aquesta està fundada en una monarquia parlamentària. En regidors electes és habitual escoltar en els actes de constitució

Però no ens desviem del tema. La nova direcció nacional d’ERC (Marta

Després de quinze anys sembla com si els polítics, en general, estiguessen perdent el cap Rovira secretària general i Oriol Jonqueras president), marca una línia de convivència amb tots els altres partits de l’arc parlamentari i obri ponts en la línia del pacte fiscal. Vaig escoltar el senyor Jonqueras al programa Àgora de TV3, dirigit pel periodista Xavier Bosch. El president republicà va exposar els nous paràmetres del partit: barreja experiència i renovació. A més també va explicar els nous valors de l’ Esquerra actual .

Bravo... Lliures vol dir que no estiguen manipulats i cadascú pugue dir, no el que li done la gana com un taratot, però sí el que pensa, perquè per pensar bé cal ser lliure, d’acord amb Jonqueras. Les últimes preguntes serien: hi ha llibertat d’expressió al poble d’Alcanar?, el nostre alcalde, Alfons Montserrat, accepta qualsevol opinió vingue d’on vingue? Perquè, al final, per ser lliures, s’ha de buscar la veritat. I la veritat no pot ser absoluta. D’absolut ve absolutisme. Aquesta és una forma de governar en què el dirigent no està subjecte a cap limitació institucional que no sigui la llei divina.

M.R.

dels ajuntaments la frase, “per imperatiu legal” o sigue, que l’accepten però no la comparteixen. La segona pregunta seria: quan cobren el sou a final de mes, no haurien de dir també que l’accepten per imperatiu legal? És a dir, no és imperatiu que els diners siguen legals, vaja, de curs corrent com el dels altres ciutadans.

Lo Camat llegint el diari a la taula del Parlament canareu

Joan Reverter Fibla, Lo Camat, és pagès de tota la vida. Diu que a casa seua no va anar a estudi. Els matins seu a fer petar la xerrada al Parlament canareu Joan Reverter Fibla / Mireia Reverter

Qui no recorda la famosa frase: “la veritat ens farà lliures”?

quest rogle és una taula de bar. Sí. El lector ha llegit bé. Una taula cantonera del bar més cèntric i més conegut del municipi d’Alcanar. Tant de renom ha tingut que allà on es troba és la Plaça del Moreno. Això passa amb la taula cantonera més pròxima al carrer Ramón y Cajal. No és una taula qualsevol sinó que tal com en Joan Reverter, el rogler d’aquest número, ens comenta: és la del Parlament de Catalunya. En Joan i uns altres canareus hi seuen cada matí, parlen generalment de política i concretament de política municipal. Una cosa curiosa és la diversitat d’ideologies que configuren aquest Parlament canareu. No és d’estranyar que les discussions i les discrepàncies estiguen a la primera ordre del dia. Però mai arriba la sang al riu. La solució és un bon cafè o qualsevol altra beguda.

Fins aquí tot perfecte, normal i natural. L’amable Jonqueras va fer accent, una vegada i una altra, en la necessitat de treballar per uns ciutadans, se suposa que són tots els que hi ha a Catalunya, que siguen LLIURES. No ho confonguem amb el Libre de Nino

J.B.

l diumenge 18 de setembre van tenir lloc unes primàries a nivell nacional d’ERC, resultats que es confirmaren en el congrés del dia 1 d’octubre. Com s’ha vist en les últimes eleccions nacionals i municipals, ERC ha anat perdent molts vots pel camí, fins al punt que això ha fagocitat als seus màxims representants, el mateix Carod, Puigcercós o el darrer, Ridao. Sembla que vulguen canviar de direcció perquè no els inculpen del seu passat més recent; com, diuen els experts, és tornar als postulats de 1996, quan Carod, amb un discurs independentista, va aconseguir per al Parlament de Catalunya 23 diputats.

Envoltat del batec central del poble, el Parlament adquireix la textura d’una variada de mirades crí-

tiques i escèptiques, però obertes i lliures, amb el paisatge que tenen al davant. Fruit d’aquesta congregació és la decisió de testimoniar-la per a la posteritat. La condició per ésser membre del Parlament de Catalunya és l’estimació pel poble i el desig que les generacions que venen siguen audaces, sense cap temor per córrer riscos, si això serveix per a obtenir beneficis per al municipi. Com diu en Joan Reverter Fibla: “un membre del Parlament de Catalunya canareu, defensa i defensarà sempre Alcanar”. Ulls i veus de tots colors han descrit Alcanar, les Cases i algun tros de la Selleta a través de diferents rogles. Llocs significatius han estat viscuts per hòmens i dones que s’han ofert desinteressadament a retratarlos, despullats o vestits amb records i desitjos. A partir del proper número ens toca a nosaltres, els redactors i col·laboradors que, amb el nostre voluntarisme, fem possible que continueu llegint aquesta revista que teniu a les mans.

Foto d’arxiu de l’alcalde Alfons Montserrat (ERC)

24 tardor de 2011

loRafal

tardor de 2011

opinió

Carme Ferré Pavia

carmeferre@gmail.com

Un Rapitenc...

...i una Variada

om que les eleccions del 20-N han dut Rajoy al cap de la Moncloa, moltes parelles gais s’han afanyat a casar-se abans no hi hage reculades en aquesta llei. Alguns aspectes de la de l’avortament també canviaran ben prompte. Potser quan EL TRANSVASAMENT DE L’EBRE es pose UNA ALTRA VEGADA damunt la taula, Alcanar no sigue tan tebi com l’anterior. Les obres del canal, començant a finques expropiades a canareus, han de ser una imatge gravada a foc per a la història contemporània local. Si un any de pluges no ha calgut engegar les dessaladores construïdes a Catalunya, ¿què ha de fer el País Valencià amb barrancs, rieres i zones inundables per a revertir aquesta sequera inacabable? I no es podrà parlar de clima imprevisible: la poesia àrab medieval ja lamentava les inundacions. Rebentada la bufa immobiliària, cal desplaçar del ciment a les energies netes l’esperança de refer l’economia.

recisament la crisi econòmica, resultat de la depredació del capitalisme més descarnat, és la que sembla que fa inevitable el canvi de cares al Govern. Hi ha qui diu que, per canviar, a un maniquí de cartró mateix haurien votat. Podríem considerar que això tira pedres al terrat dels que demanem campanyes electorals amb propostes clares, pragmàtiques i de gestió, amb les cartes damunt de la taula. Voler canviar de cara per si així Goldman Sachs i les agències anomenades asseguradores, que posen nota als deutes sobirans i manen per sobre dels estats, ens perdonen la vida és poc més que UN VOT FETITXISTA, propi de democràcies poc madures i d’una compulsió màgica. Clar que amb dos governs a Europa de tècnics sense haver fet eleccions, la tornada de la dreta pot semblar un mal menor. Ja veurem com en sortim parats a Catalunya amb la llengua, el pacteconcert fiscal, l’Estatut esquilat i l’aigua.

L’Alternativa Pere Fibla i Biosca

La crisi també es bona

erò què diu aquest ara? La crisi aguditza l’enginy perquè ens fa treure el que sobra, el que no fem servir o no necessitem. Les empreses en diuen reducció de costos, a les administracions públiques són “retallades”, per als ciutadans “preme’s el cinturó”, cobrar menys i pagar més impostos. Ja veïem flotar l’iceberg i “ara” que hi hem xocat veiem aflorar-ne la base que resulta ser vuit vegades més gran que la punta. Sabíem que l’endeutament era massa elevat, que la sanitat tenia problemes, que els sous no pujaven però els preus sí... sabíem que bancs i caixes no jugaven net, que els cànons no es destinaven a la seu finalitat, però ningú deia res perquè de seguida el feien callar. Ara, gràcies a la crisi, podem donar magnitud a les estafes i malversacions que s’estaven fent. És tard, però més val tard que mai. La llàstima és que la cosa anirà a pitjor. Ho veurem abans d’acabar l’any. La crisi també ha purgat tot el que no té una base sòlida, tot el que no té estratègia i no pot canviar, tot el que “no està ben fet”. És cert que, en aquest cas, el garbell té els forats molt grans i no tot el que ha desaparegut s’ho mereixia.

26 tardor de 2011

És moment de podar les branques velles i fer-ne llenya, i fer que les noves prenguin una bona direcció. Per a que creixin noves branques, però, es necessita temps. A les noves fulles i en fan falta unes quantes per a que els brots es facin rames.

Horari. 6:00h. a 22:00h. de dilluns a diumenge Av. d’Abril, 9 Alcanar (43530)

En l’època de l’intercanvi no es podia especular, perquè tot el que es venia es podia veure, era real. Al mercat ibèric es feien canvis racionals de béns i serveis. Les coses han canviat tant des de llavors que, avui dia, la majoria de gent ja no compra al mercat i compra coses que ni existeixen ni valen el que es demana per elles. La crisi es repetirà, perquè així ens ho demostra la història. La primera crisi documentada s’inicià a Holanda al 1637 degut a l’especulació amb les tulipes. En poc més d’un any es va arruïnar el país sencer. La crisi actual repeteix l’escenari amb uns bulbs com a cases de grans. La del 1929 va ser la pitjor que es recorda, però aquesta encara no ha acabat. La història també ens demostra que hi ha sortida, que les crisis econòmiques es superen. La majoria s’ho passen molt malament, altres fan grans fortunes. I és que “sempre hi ha oportunitats” si saben trobar-se.

loRafal

tardor de 2011

amb la col路laboraci贸 de: