“Perdón por el desorden” aiguafort, punta seca, il·luminada a mà. Moises Yagües
AtalisDigital Núm:IV
Any:2011 Art-Cultura-Societat
SUMARI ABRIL – MAIG- JUNY
Ursula Mascaró. A&A Imatge Emergent. Sús Camps Punt Clau de les Polítiques i Gestió Cultural. Anna Bagur “60 Oriols” Oriol Tranvia. Miquel Plana La (r)Evolució dels Països àrabs. Llorenç Pons LLabrés Moises Yagües. A&A
Primavera, estació en la qual s’acostuma a deixar enrere el que no ens agrada, hem d'oblidar moltes tristors, desastres, i desencants
Fotografia: SĂşs Camps
Imatge Emergent
Úrsula Mascaró El disseny com a concepte Parlar amb Úrsula és com si estiguessis navegant per tots els mars de la moda i el bon gust, darrere de les seves paraules hi ha aquella passió del que li agrada fer i fa, dissenyar, embellir els peus de les dones i homes de avui i també del demà. La moda es renova constantment i dia a dia fabriques inconscientment el futur. Sense saber-ho totes les pautes de noves formes s'ha avançaren a anys vinents. El disseny no és flor d'un dia, l'art de crear el que multitud de persones admiren és el treball elaborat i meditat de tot un equip. Aquest equip, es l'alè i la creació de la mà que els dirigeix els guia i els influeix. Sense ser en moltes ocasions, en el moment precís per crear sinó que es perceben les idees parlant, silenciant admirant part de coses quotidianes que ens envolten en una infinitat de moviments i situacions, els vaivens del pensament pel pur atzar de ... pensar, sorgeix el que després és la passió i admiració de molts. Colors, formes detallades i una variació indeterminada el detall que insinua el detall exquisit; insinuar el exquisit ha de provocar plaer, provoca plaer vestir el peus.
Eix de passions d'amors de greuges i subtileses de la pròpia raó. Diferents models arrenquen cada temporada de la fàbrica de il·lusions de Ferreries; on la pausa de silencis meditats floreix amb colors formes, altures, plataformes forns de diferents formes 3 en concret la romana la grega i l'anglesa, aquests són els tres tipus de formes de peu, partint d'aquesta base es dóna forma a diferents tipus de calçat. El moment: Úrsula passa al lloc que la situa, remunta a una època més primerenca les bogeries i ànsies de la joventut, de les ganes d'obrir aquests horitzons que els més i els menys obrim a qualsevol segon de les nostres vides. D'anar de tornar, de trobar, anar és important el desconegut commou. La seva estada i escapades per Europa. Estudis a Milà, bressol del disseny. (Milà dissenya, Paris presenta i Nova York ven) La resta del món compra. Tornar a l'illa per explicar i transmetre el que s'explica. El que ha vist, el que es troba allí i el retrobat aquí, colors matisos, sensacions i olors fa que el seu món es vagi acumulant en el que després és el resultat del seu treball; en arribar veus que la resta ja està però en diferent escriptura, és només haver de assignar els teus signes al paper que vols que les teves formes quedin reflectides és quan sorgeix el que la forma transforma en la forma exacta de la sabata, que cada temporada ocupa un dels llocs importants.
No és fàcil, i si pot ser fàcil, quan ho és sol ser dolent, i per Úrsula no és fàcil, no ho és; perquè ser referent i l'admiració és mantenir el llistó a l'alçada més alta de torres que es poden debilitar en una infinitat de moviments. La innovació, innovar és estil i complir amb els materials que s'exigeixen en els temps actuals, és estar sempre a l'avantguarda de la tecnologia. L'empresa Mascaró ha aconseguit estar en el punt exacte d'aquests menesters, ha anat sempre un pas endavant des de que el patriarca Jaume Mascaró va donar el punt de partida al que és avui l'empresa, amb els seus esforços, en moments més o menys difícils en cada dècada que ha anat passant, fins ara sempre han sabut aportar la qualitat que el públic es mereix, perquè al cap i a la fi és el públic qui marca el que és ..., amb els senyals de les tendències que es fan en el gran món de l'art i del disseny, sempre aixecat pel anar i venir de les masses que són les que inclinen les tendències i les modes. (caçadors de tendències) A&A ddapve
Fotografies: Arantza Dominguez
LA IMATGE emergent
A la Imatge Emergent del trimestre primaveral, donant pas a joves valors de la fotografia (vuitè art) Sus Camps -Alaior.Menorca 1979 Surrealisme, en estat pur, màgia de l'objectiu que plasma la saviesa del temps a l’interior de la imatge del present. Present per les tècniques i paletes fotogràfiques a l'ús. Però ..., ni Àngel Planells i Cruañas (Cadaquès 1901Barcelona 1989) per a mi, molt millor que Dalí, però per atzars de la vida, les oportunitats no sempre es decanten igual. No hagués sabut plasmar la màgia d'aquest jove fotògraf, la imatge de doble ànima que suggereixen els seus treballs. Les paraules i la lletra en aquest paper sobren, cal admirar la seva obra en estat pur, respira unes notes musicals que fan que la melodia suggereixi el somni de la bellesa.
Fotografies: SĂşs Camps http://www.suscamps.com/fotoblog/
Imatge Emergent
La cultura el punt clau de les polítiques i la gestió cultural Amb la proximitat de les eleccions els projectes culturals que no s'han aprovat queden en suspensió fins arribar al nou ordre, de manera que és un bon moment per reflexionar sobre com ens agradaria que fos l'actitud, la tendència, si més no la intenció de política cultural d'una administració amb importants problemes econòmics, amb la necessitat de reduir despesa -o subvenció- però amb l'obligació de tenir present que es deu al bé públic i de crear les condicions necessàries pel desenvolupament, on cultura és una de les paraules claus. Un dels punts de partida per arribar al concepte de cultura en l'àmbit de les polítiques i gestió cultural és precisament la definició de política cultural, que A. Martinell fa a Concepte de cultura en la política cultural: “programa d'accions realitzades per l'estat i per la societat civil (iniciativa privada, organitzacions no governamentals) amb l'objectiu de satisfer les necessitats i els desigs culturals de les persones i promoure el desenvolupament de les seves representacions”. La definició no explica què és cultura però fa referència a la capacitat de la política cultural en l'ús d'elements de cultura per promoure el desenvolupament de les representacions culturals dels individus. Segons això es tracta d'una cultura que conté la teoria antropològica i va més enllà,que acceptem de forma intuïtiva, on cultura és tot el que és
humà. O com va definir E. Burnett Tylor (1832-1917) “la cultura o civilització és tot aquell complex que comprèn el coneixement, les creences, l'art, la moral, el dret, els costums i altres capacitats o actituds adquirides per l'home com a membre d'una societat”. Les capacitats apreses són la cultura entesa des del punt de vista del coneixement intel·lectual, el cultiu de l'individu gràcies al qual adquireix una nova condició social. Els coneixements el transformen i el fan 'millor', o bé li proporcionen més capacitats per relacionar-se amb el món i dominar-lo per assolir el progrés, principalment econòmic. Aquest tipus de cultura es manifesta com una cosa que no és estable, sempre es modifica i “s'amplia constantment” com introdueix Montesquiu al segle XVIII, “ampliant l'esfera de l'ésser”. L'individu adquireix cultura coneixent altres llocs, fins i tot canviant la manera de fer les coses per donar cabuda a noves possibilitats. Mentre que s'introdueix la importància de “l'educació com un dels camins cap el cultural”1, amb aportació de valors universals que uniformitzen les cultures més diferents sense tenir en compta les particularitats. Una cultura que ignora però la capacitat de connexió i intercanvi cultural com a valor de creixement social. El creixement, individual i social, es posa de manifest en la diferenciació que fa Pierre Bourdie a Le sens practique (1980) entre cultura i habitus. On l'habitus, és la tradició i memòria col·lectiva fruit de l'herència gairebé intocable dels avantpassats. Serveix de model per construir el futur on es conserven les normes i creences com a valors, que per la seva característica de ser tan duradors són millors i 1
El nuevo Iberomericana.
concepto
de
cultura.
N.González/
J.
Mas.
http://www.oei.es/pensariberoamerica/colaboraciones11.htm
Revista
essencials que la criticada proposta de la societat del moment. Al seu costat els elements de cultura aporten la capacitat de qüestionar l'hàbit i “pensar d'una altra manera” (L. Wittengenstein, 1881-1951), fer una passa més a nivell individual i col·lectiu, i incorporar altres elements fruit del coneixement d'altres cultures (“com a pràctiques que contribueixen a la formació, l'enfortiment i el manteniment de la vida social”. Raymond Williams, 1921-1988). Cada cultura és un sistema de representacions d'un determinat grup social, de fet per Edward Sapir (18841939) la cultura “es troba en les interaccions individuals” com un procés de relacions que aportant noves formes de veure i intervenir en el món, de respectar-lo. Mentre que la tradició, sense voluntat ni pràctica d'interacció no deixa introduir canvis que desvirtuïn l'herència cultural, tan còmoda. Les interaccions entre els individus no són realitats materials, són un nexe invisible de relacions que sols s'expressen a través de l'art, possiblement l'activitat més genuïna de l'home, els que ens fa humà l'humà. Aquesta en entorns de llibertat democràtica dona lloc a una varietat productiva que arriba a la societat a través de la gestió cultural, gràcies a polítiques culturals que entenen la importància d'aquesta expressió tant íntimament lligada a l'individu i la seva realitat existencial, sobretot després de la caiguda de les grans narratives (religió, ideologies polítiques). I és que una de les funcions de les polítiques culturals és la de garantir l'existència de suficient espai per a què les forces creadores progressin per tot arreu (UNESCO Conferència d'Estocolm, 1992).
Pot semblar que en política cultural sols el fet artístic (arts i lletres) és cultura pel que té de crítica de l'habitus, de creativitat i innovació. L'art troba el seu estímul creatiu i
crític en el nexe social invisible. Però no sols l'art és capaç de recerca, crítica, interacció, comunicació... es tracta de fer atenció a la capacitat creativa en qualsevol àmbit per fer possible noves propostes i narratives que ajudin el desenvolupament humà, on l'habitus és l'obstacle: 'no tot és cultura' per la política i gestió cultural, cal mirar allò que afavoreix l'individu (Montesquieu) per créixer com a societat i afavoreixi el seu desenvolupament, social i econòmic. Si a nivell individual parlem d'interaccions entre individus, a nivell social són les diferents societats amb les seves formulacions culturals (en el sentit etnològic) les que interaccionen. Si bé el conflicte és present per la tendència de cada cultura en la defensa de les seves identitats, on la idea de kultur (Herder i Goethe) ha arribat a extrems de règims autoritaris on l'estat s'identifica amb la cultura, o amb polítiques públiques que ofeguen l'expressió cultural 'no autoritzada'; un altre dels perills rau en la idea de civilització, quan una cultura és desitjable i s'imita pel que significa i aporta de millores socials i econòmiques, en detriment de la cultura pròpia. En aquests casos l'opció que s'ha de defensar és la convivència o dilució entre cultures més que la desaparició, cedint, compartint espais i respectant les cultures o tradicions. El resultat és una cosa nova, fruit de la creativitat de l'acció humana en l'àmbit de la cultura. La interacció cultural, possible per la interacció entre individus té a veure amb la nova posició d'aquests en el món contemporani. L'individu, més que el grup social, pren consciència de la seva situació al món. Tant davant la natura amb la nova consciència ecològica (com exemple l'illa de Menorca és declarada Reserva de la Biosfera per la UNESCO l'any 1993, i aquest objectiu sostenible és el centre de les seves polítiques públiques i moltes del Tercer
Sector), o davant la societat organitzant-se en grups amb interessos, demandes, propostes... Amb la caiguda de les grans ideologies (elements de control i informació) la societat civil postmoderna passa a l'acció social (en àmbits democràtics) a partir d'una consciència individual, per actuar en grup i definir-se com un dels agents socials que interaccionen amb l'administració i l'àmbit privat, a la recerca de les millores de les condicions de vida de les persones, situació que els duu a participar en la definició de les polítiques públiques d'una manera o altra. La proposta de la UNESCO és que les polítiques públiques dels països centrin l'atenció en la cultura com l'objectiu de l'acció pública, on la cultura sigui l'objectiu per aconseguir el desenvolupament, tenint en compta que “el desenvolupament sostenible i l'auge de la cultura depenen mútuament”2. Una cultura innovadora i oberta al món serà el motor del desenvolupament social i econòmic perquè els mateixos individus sentiran la necessitat del fet cultural per aconseguir els seus objectius3. No es tracta de tornar a rebutjar les cultures etnològiques. La tradició, l'habitus, com a memòria col·lectiva, forma part del marc social. El protagonista però és la cultura com a capacitat creativa, innovadora, capaç de relació i interacció, de produir capital social actiu en benefici del benestar de les persones. La cultura com un actiu integrador que es reconeix en l'experiència i en l'acte cultural elaborat per a un públic o per a uns consumidors. Però també en la seva presència a les polítiques públiques de forma transversal, ja que la relació de la cultura amb altres sectors de la societat (política, educació, tecnologia, ciència, turisme...)
2
UNESCO. Conferència d'Estocolm, 1998) es concreta al Pla d'Acció Cultural d'Estocolm i es ratifica a Vancouver (2002). 3
La cultura como finalidad del desarrollo. OEA. Vancouver, 2002.
s'experimenta en la relació entre individus de diferents sectors dins una mateixa societat. Així la política cultural ha de definir el marc on s'inclouen aportacions, intercanvi d'experiències i d'expressions, totes considerades vàlides i combinables. Ha de considerar que les cultures són 'oportunitats i no obstacles' (UNESCO Mèxic, 1992) per construir relacions i diàlegs que aportin intercanvi i aprenentatge. Un sentit de cultura més proper a una actitud que a un objecte material d'expressió, on la tendència és el coneixement com a cultiu però sobretot com a contacte per combinar, valorar, assimilar i introduir noves fórmules apreses en l'altre, el que és diferent, no el rival, per construir millores i tendir al desenvolupament humà. L'administració, com ens públic que defensa l’interès general, és el marc on la política cultural pel desenvolupament pot dur-se a terme, per capacitat de finançament i per instruments. Però l'administració no té l'exclusiva de l'espai públic, sinó que haurà de comptar amb els altres agents socials per dur a terme les seves polítiques. El repte es saber conjugar les informacions dels altres agents, fins i tot dels individus que no es troben organitzats, per desenvolupar una política cultural on la cultura es concebi com una experiència viva gràcies a la introducció del canvi, que es modifica per la incorporació d'idees i possibilitats que milloren les existents, adaptant-se i adoptant les noves necessitats. Una cultura que és capaç de deixar de ser habitus (tot i que l'incorpora), una cultura que sigui una experiència viscuda, més que una lliçó.
Anna Mª Bagur- Gestió Cultural.
Fotografies: SĂşs Camps
Imatge Emergent
Manolo ValdĂŠs
SENSE ORDRE NI CONCERT Oriol Tramvia ”60 Oriols” Xerradeta amb Oriol Tramvia.
Un dels músics més iconoclastes del mon dels cantautors catalans treu nou disc, un disc eclèctic e irònic com tots els seus, però amb l’inconfusible segell Tramvia. Lletres autobiogràfiques, de una serenitat aclaparadora,denoten la felicitat actual de n’Oriol. Es nota que el tío està en forma. Es un disc creatiu i de molta sensibilitat i ell hi està content, posant-hi tota la força a la que ens te acostumats. Tendre i cabronet, irònic, divertit, crític, nostàlgic, seré i alegre. I transmetent emocions. Els discs de n´Oriol son sempre esperats perquè no es prodiga gaire. Sisè disc que ens regala si no contem els tres amb el Grup de Folk, d’ençà aquell “Bestia!” fet a la sala Zeleste a finals de 1.976. Ens trobem davant d’un Oriol un poc introspectiu?. A “60 Oriols”, el seu nou treball, parla de la vida, molt de la vida, i de la mort. El disc més personal de l’Oriol?. Tal vegada afirmar això es molt arriscat. No. Tots ho son. Sense treure el cel·lofana que envolta el producte ja pots veure la portada, es clar. Es un pastís d’un 60 aniversari damunt d’una guitarra de jugueta i del vinil del “Bestia!”,
recordant la portada del “Let it bleed” dels Rolling Stones. Felicitats Oriol!. El primer tema ja es tota una declaració d’intencions,”Preludi”, on el “ cantautot” ja es comença a despullar: “No s’és mort el cantautot que just ara desafina, menja textos i cançons com el pa de cada dia mentres ell fa la viu-viu”. Cant tribal, ell ja ho diu. Segueix amb un bolero amb la col·laboració d’en Jaume Sisa, “Roig i Maragda”, on acaba dient: “escriu la carta però no la llença”. El tercer tema es una havanera, “Cançó de l’enfadós”, que ell cataloga com a mantra-havanera, seguit del tema que dona títol al disc, “60 Oriols”, celebració, on apareix la frase que a mi m’agrada tant : “content com un nen, cremat com un rom”. Sí senyor!. I ara ve el pasdoble, el pasdoble-gipsy que dic jo, dedicat amb títol inclòs al filòsof i escriptor Francesc Pujols, on no escatima elogis per acabar amb el seu crit de guerra: “més religió i menys moral”. Continuem el viatge amb “El Cabaret”, un swing-cabareter per excel·lència i després un himne com ell diu, “Villa Rumipal”, cançó d’agraïment a la vida. I per acabar “BrinkBak”, versió de la molt coneguda “My Bonnie lies over the Ocean”, tema tradicional escossés versionat anteriorment per gent com John McDermott, Tony Sheridan, The Beatles o Ray Charles i una de les cançons preferides per excursionistes i boy-scouts coneguda com “Perduts en la immensa mar blava”. Un gran disc amb l’Oriol a la composició, veu i guitarra espanyola, a les guitarres i veus en Lluís Lucea o Xandri,ho he vist escrit de les dues maneres encara que jo sospito que es ell mateix i l’Oriol em treu de dubtes: “ Sí, es ell mateix. En Lluís es tant Lucea com Xandri, es ell i firma com vol”, en Ramón Vagué al baix, contrabaix, acordió i veus, en Xavi García percussions, ukelele, guitarra a 7 i veus i Anna Casas i na Carmela Poch a les veus. La llista de col·laboradors es llarga. El galactíssim Sisa en un duet, en Joan Fortuny de la Cia. Elèctrica Dharma al saxo, na Carol Durán de la Carrau al violí, Bàrbara
Granados piano, Dani Pérez també al saxo, el cantautor Enric Hernáez, en Josep Castells i Rosa-Luxemburg fent veus i en Quico Palomar flauta d’aigua i veus. Els arranjaments son dels tres músics, en Lluís, en Ramón i en Xavi, enregistrat als estudis “Bonso” de Barcelona entre els mesos juny i juliol del 2.010, produït per “La vida no es un film de Doris Day” i segons els crèdits del disc amb concepte de la portada d’en Joan Ramón Guzmán i del mateix Oriol, editat per Discmedi-Blau i presentat en societat el mes de desembre de l’any passat (veure sense ordre ni concert del trimestre passat a Atalis Digital.com). I per parlar de tot això, tinc una entreoïda (que no entrevista) per telèfon amb n’Oriol. El conec des de l’any 69 o 70 de la Plaça del Rei de Barcelona encara que crec que ell no se’n recorda. Després li vaig perdre la pista durant uns anys i mes tard el vaig retrobar gràcies el nostre amic comú el baterista Lluís Foyé. Ara el tinc a l’altre banda del fil, el saludo i el felicito per el Premi Enderrock 2011 a la seva trajectòria professional: “Es no més un reconeixement, jo esperava que en donessin un bolo” contesta divertit, “però estic molt content i agraït”. Disc de celebració? : “tenia moltes ganes de fer el disc i ha coincidit amb el meu aniversari”. Com va anar la festeta al Almirall? : “va esser al·lucinant, jo no esperava tanta gent. Vaig convidar a una copeta de vi però allò es va anar fent gran i més gran i vaig acabar tocant un parell de cançons, tancant amb el Brink-Bak. No m’ho esperava”. Molts regals? : ”Després se m’apropa la meva filla amb un sobre per a mi. Jo no sabia res i quan miro el que hi ha a dintre quedo sorprès, dos bitllets d’avió per anar a Milà, i al cap d’una estoneta torna la meva filla amb un altre sobre amb dues entrades per anar a L´Scala. M´envaig demà amb la senyora, tinc un palco per veure “La Flauta Màgica” d’en Mozart”. Això a tu t’agrada: “Sí,no se qui ho dirigeix però se segur que fliparé”.
Tornem al disc, satisfet?: “Sí, molt, ja t’he dit que tenia moltes ganes de fer-lo”.Una darrere pregunta i et deixo en pau. La portada es un homenatge als Stones,no?. Com va sortir l’idea: “ Vaig anar a en Joan Ramón Guzman, conegut per els seus pòsters i la seva tasca al front de la documentació gràfica a Gracia Territori Sonor (associació organitzadora de diferents activitats al voltant de la música experimental que es fa a nivell nacional e internacional) i l’hi vaig dir que em fes la portada. Que vols? em va dir ell. Home, es per un cumple l’hi vaig dir jo,posa mi un pastís; i d’ací va sortir”. No el vull molestar més, son les onze de la nit i n´Oriol ha de fer la maleta. Em va venir just fer la trucadeta per telèfon, demà sen va a l´Scala. Ens despedim i quedem per veure’ns d’ací a uns dies a Barcelona. Fins a la setmana que ve, una abraçada i bon viatge. Continuarà?.
Miquel Plana Nuix, primavera 2011
Portada Disc “60 Oriols”
Oriol Tramvia
Fotografies: SĂşs Camps
Imatge Emergent
LA (r)EVOLUCIÓ DELS PAÏSOS ÀRABS Si avui tenim coneixements sobre l’evolució de les espècies i entre elles de l’espècie humana es deu sobretot a Charles Darwin, un jove naturalista que es va embarcar en un vaixell a meitat del segle dinou, i que va recórrer els oceans observant, anotant, investigant tot allò que la natura li mostrava i també part del que li amagava. Darwin ens va descobrir la teoria de l’evolució de les espècies, i en gran part va basar les seves hipòtesis en la capacitat dels organismes a adaptar-se a l’ambient en què es troben. Durant els darrers mesos s’han produït tot un seguit de moviments a diversos països dels que en diem àrabs que es poden qualificar també com a signes d’evolució de les societats. Front un poder establert dictatorial, corrupte i totalitari, s’han alçat les revolucions del poble. No són processos nous; de la mateixa manera que l’evolució biològica, les revoltes àrabs vénen de molt de temps enrere. Per entendre’ns millor, històricament s’han produït escenes semblants en els mateixos escenaris; i en gairebé tots els casos, també han estat revoltes alliberadores. Recordem les sagnants ocupacions dels països del sud de la mediterrània, com d’altres de la resta d’Àfrica, o d’Amèrica llatina; en moments determinats, alguna consigna va fer alçar-se, amb la joventut al capdavant, el poble contra els opressors. Seguint el símil de l’evolució, és com si en l’interior dels organismes s’estassin preparant els canvis, i
que algun senyal biològic precipita la mutació. De fet, les teories de Darwin tenen, entre els seus continuadors, aquells que pensen que els canvis evolutius es donen a salts, no de manera contínua com es proposava en un principi. En els països àrabs s’han anat donant els detonants per als canvis; dèiem abans que els colonitzadors van patir revoltes. Entre finals del segle dinou i principis del XX, els egipcis, els tunisians, els siris, els iraquians, o els marroquins es rebel·laren contra francesos, italians o britànics que estaven governant amb ma de ferro i ambició ferotge els territoris nord-africans. Els pobles s’afartaren de veure com els estrangers s’emportaven tots els seus recursos, com es morien de fam mentre els colonitzadors nedaven en or, i passaren a l’acció. Ho feren també pensant en la capacitat de decidir sobre el seu futur, ells havien de poder dir la seva, havien de poder sortir de l’analfabetisme i de la misèria i enfrontar-se a un futur amb dignitat, no amb un jou damunt el coll. Sovint succeeix en el món natural que quan dues espècies competeixen per un mateix recurs (i moltes vegades passa quan n’arriba una d’invasora) es barallen fins que una desplaça l’altra a un altre territori, o bé una de les dues s’adapta a un nou nínxol ecològic per poder continuar “a casa seva”. Que passi una cosa (desplaçament) o l’altra (adaptació) marcarà la continuïtat de l’espècie allà on ha estat sempre el seu territori. És qüestió que una de les dues s’adapti millor que l’altra a la nova situació.
Quan els pobles del veure prou farts de dictadures colonials, seu, el territori i les
nord i est de la mediterrània es van la “competència de l’invasor”, de les van lluitar per recuperar allò que era seves riqueses en forma de recursos
naturals. En molts d’aquests casos, els resultats finals van ser dictats pel que era llavors la seva prioritat, i per tant, podem concloure que es van establir règims nacionalistes i antiimperialistes. Es canviava una dictadura colonial per una “dictadura del poble”, però dictadura a la fi, i amb els anys i amb l’excusa de voler el millor per al poble, es van consolidar règims totalitaris amb el suport inicial del poble que havia fet fora “l’espècie invasora”. La situació econòmica i sociopolítica de meitat del segle passat, juntament amb l’abundància de combustibles fòssils en alguns d’aquells països àrabs, va fer que els antics colonitzadors en col·laboració amb les altres potències mundial es posessin “al seu costat”, el que a la pràctica volia dir tutelant, millor dit “dirigint” els governs locals. El “gran depredador” ja no s’alimentava directament del “petit depredador”, i permetia que aquest cacés preses, a canvi d’una quantitat de les preses aconseguides. Açò li costava menys esforç al “gran depredador”, i menys perills al “petits” per la protecció del gran.
La gran novetat “evolutiva” en els esdeveniments recents ha estat que les preses han aconseguit plantar cara als “petits depredadors”; la necessitat i les adaptacions evolutives de les preses han tingut resultats, en uns casos de manera pacífica, com a Tunísia i Egipte, el que és un fet sense precedents a la zona. En altres casos, la lluita ha estat, i continua sent ferotge. En tots ells hi ha hagut, emperò, un element nou; no només l’afany democràtic, que també ho ha estat, sinó la dignitat, el sentit de dignitat col·lectiva, el dir prou a sentir-se explotat pels petits depredadors, amb la connivència dels grans depredadors.
Ben igual que passa amb l’evolució, els processos no acaben aquí, no podem dir que són processos tancats, perquè la natura continua avançant. El que hem d’esperar és que, també com a la natura, continuï el camí cap a l’estabilitat.
Llorenç Pons Llabrés Professor de ciències naturals, (r)evolucionista.
Fotografies: Sús Camps
Imatge Emergent
L'espectador...
Mirar un quadre, et fa
recrear els sentits...
L´escriptura plàstica de Moises Yagües Pintar, gravar, dibuixar és el món d'aquest artista nascut a Múrcia, concretament a (Molina de Segura 1972) Escriure històries reals, situacions lògiques i normals del nostre entorn així com de tots els pensaments i il·lusions que passen pel nostre cap en algun moment de les nostres vivències. El món d'aquest artista és ple d'anar i esdevindré d'una fantasia real. Què passa quan il·luminem el nostre pensament amb saviesa? Passa ... que la il·lusió comença a tenir el gust dolç i amarg del propi somni. El vaig descobrir per casualitat i em va agradar, vaig veure els instants de allò actual, la frescor de la quotidianitat plasmada en un tres i no res em va causar una sensació de benestar i alhora de ironia de la pròpia vida. Els seus personatges escriuen literatura. Per a un artista la majoria de les vegades poder transmetre i que l'espectador el pugui entendre, no és tan fàcil; amb Yagües l'esforç pot ser mínim, perquè la lletra hi és, flueix gairebé sense saber llegir. El traç i l'estil és impecable, la facilitat del seu gest és la poesia, contemplar la seva escriptura plàstica és un goig d'expressió envejable.
Admiro l'obra d'aquest jove artista, és fresca, actual i parla per si sola, és un diàleg amb el món que ens envolta i el propi jo. La ironia de tu a tu mostra una sinceritat que seria d'aplicar en molts entorns socials que ara estan mancats de valors, només estan plens de vanitats grolleres i de mal gust. La desmesura de certs poders que ens regeixen han motivat la seva pròpia ineficàcia...(tornem a Yagües). Com deia, és un artista. Em recorda les ironies i les desventura de l'època "Dels 4 Gats" (Picasso). Els apunts d'escenes quotidianes datades a Barcelona entre 1899 - 1900 (personatges elegants, esbossos extravagants trets de la vida mateixa, d'escenes de bars, situacions de carrer) etc. Moisés t'admiro, gràcies pel teu ART A&A ddapve
Enredadera de sue単os
La chica del arbol
Siempre estarĂŠ ahi para atraparte
Yo y mi ba単era
Tal para Cual
A la Deriba
Revoluci贸n
TEXTOS EN CASTELLANO
Úrsula Mascaro El Diseño Como Concepto Hablar con Úrsula es como si estuvieras navegando por todos los mares de la moda y el buen gusto de lo bien hecho, detrás de sus palabras hay aquella pasión de lo que le gusta hacer y hace, diseñar, embellecer los pies de mujeres y hombres de hoy y también del mañana la moda se renueva constantemente. Y día a día fábricas inconscientemente el futuro. Sin saberlo das las pautas de nuevas formar que se avanzaran a años venideros. El diseño no es flor de un día, el arte de crear lo que multitud de personas admiraran es el trabajo elaborado y meditado de todo un equipo. Este a la vez con el aliento y la creación de la mano que los dirige los guía y los influye, no siendo en muchas ocasiones en el momento preciso para crear sino que se perciben las ideas hablando, silenciando admirando parte de cosas cotidianas que nos rodean en un sinfín de movimientos y situaciones los vaivenes del pensamiento por el puro azar de… pensar; surge lo que después es la pasión y admiración de muchos. Colores, formas detalladas y una variación indeterminada, el detalle que insinúa lo exquisito. Insinuar lo exquisito debe de provocar placer, provoca placer vestir lo pies, eje de pasiones de amores de agravios y sutilezas de la propia razón. Diferentes modelos arrancan cada temporada de la fábrica de ilusiones de Ferrerías donde la pauta de silencios meditados florece con coloridos formas alturas, plataformas hornas de diferentes formas 3 en concreto la romana la griega y la inglesa, estos son los tres tipos de formas de
pie, partiendo de esta base se da forma a diferentes tipos de calzado. El momento: Úrsula pasa al lugar que la sitúa, remonta a una época más temprana las locuras y ansias de la juventud, de las ganas de abrir estos horizontes que los mas y los menos abrimos en cualquier segundo de nuestras vidas. De ir de volver, de encontrar, ir es importante lo desconocido conmueve. Su estancia y escapadas por Europa. Estudios en Milán, cuna del diseño. (Milán diseña, Paris presenta y Nova York vende) El resto del mundo compra. Volver a la isla para explicar y transmitir lo que se explica. Lo que has visto, lo encontrado allí y lo reencontrado aquí; colores matices, sensaciones y olores hace que su mundo se vaya acumulando en lo que después es el resultado de su trabajo, al llegar te das cuenta que lo demás ya está pero en distinta escritura, es solo tener que asignar tus signos al papel que quieres que tus formar queden reflejadas es cuando surge lo que la forma transforma en la forma exacta del zapato, que cada temporada ocupa uno de los lugares importantes. No es fácil, si puede ser fácil, cuando es fácil es malo, y para Úrsula no es fácil, no lo es porque ser referente de admiración es mantener el listón a la altura más alta de torres que pueden debilitarse en un sinfín de movimientos. La innovación, innovar es estilo y cumplir con los materiales que se exigen en los tiempos actuales, es estar siempre a la vanguardia de la tecnología. La empresa Mascaro ha conseguido estar en el punto exacto de estos menesteres, ha ido siempre un paso hacia adelante desde que el patriarca Jaime Mascaro dio el punto de partida a lo que es hoy la empresa, con sus desvelos, en momentos más o menos difíciles en cada década que ha ido transcurriendo, hasta ahora siempre han sabido aportar la calidad que el público se merece, porque al fin y al cabo es
el público quién marca lo que es..., con las señales de las tendencias que se guisan en el gran mundo del arte y del diseño, siempre aupado por el ir y venir de las masas que son las que inclinan las tendencias y las modas. (cazadores de tendencias). A&A ddapve
LA IMAGEN EMERGENTE En la Imagen Emergente del trimestre primaveral, dando paso a jóvenes valores de la fotografía (octavo arte) Sus Camps- Alaior. Menorca 1979 Surrealismo, en estado puro, magia del objetivo que plasma la sabiduría del tiempo interior de la imagen del presente. Presente por las técnicas y paletas fotográficas al uso. Pero..., ni Ángel Planells i Cruañas (cadaques 1901 Barcelona 1989 ) para mi, mucho mejor que Dali, pero por azares de la vida, las oportunidades no siempre se decantan igual. No hubieran sabido plasmar la magia de este joven fotógrafo, la imagen de doble alma que sugieren sus trabajos. Las palabras y la letra en este papel sobran, hay que admirar su obra en estado puro, respira unas notas musicales que hacen que la melodía sugiera el ensueño de la belleza. A&A ddapve
La cultura el punto clave de las políticas culturales y la gestión cultural
Estamos ya en período electoral y con ello la aprobación de los proyectos culturales queda en suspensión hasta nuevo orden, una situación que puede servir para reflexionar sobre la actitud a la cual nos gustaría que tendiera la política cultural de una administración con importantes problemas económicos y la necesidad de reducir deuda -o subvención- pero con la obligación de cumplir el hecho que se debe al bien público y de crear las condiciones necesarias para el desarrollo, donde cultura es una de las palabras claves.
Un punto de partida para llegar al concepto de cultura en el ámbito de las políticas y gestión cultural es la definición de política cultural que Antoni Martinell elabora en Concepto de cultura en la política cultural: “programa de acciones realizadas por el estado y por la sociedad civil (iniciativa privada, organizaciones no gubernamentales) con el objetivo de satisfacer las necesidades y los deseos culturales de las personas y promover el desarrollo de sus representaciones”.
La definición no explica qué es cultura, se refiere a la capacidad de la política cultural en la utilización de los elementos de cultura para promover el desarrollo de las representaciones culturales de los individuos. Se trata de
una cultura que contiene la teoría antropológica, que aceptamos de forma intuitiva, donde todo lo humano es cultura. O como define E. Burnett Tylor (1832-1917) “la cultura o civilización es todo aquel complejo que comprende el conocimiento, las creencias, el arte, la moral, el derecho, las costumbres y otras capacidades o actitudes adquiridas por el hombre como miembro de una sociedad”.
Las capacidades aprendidas se refieren a la cultura del ámbito intelectual, el cultivo del individuo gracias a lo cual adquiere una nueva condición social. Los conocimientos lo transforman y lo 'mejoran', o bien le proporcionan más capacidades para relacionarse con el mundo y dominarle para progresar económicamente. Se trata de un tipo de cultura que se concibe como algo no estable, siempre se modifica y se 'amplía constantemente', como introduce Montesquieu en el siglo XVIII 'ampliando la esfera del ser'. El individuo adquiere cultura conociendo otros lugares, incluso cambiando la manera de hacer las cosas para dar cabida a otras posibilidades. Se introduce la importancia de la 'educación como uno de los caminos hacia lo cultural4, la aportación de valores universales que unifican las culturas más diferentes sin tener en cuenta las particularidades. Una cultura que ignora la capacidad de conexión e intercambio cultural como valor de crecimiento social.
El crecimiento, individual y social, se trata en la diferenciación que Pierre Bourdie elabora en Le sens practique (1980) entre cultura y habitus. El habitus es la El nuevo Iberomericana. 4
concepto
de
cultura.
N.González/
J.
Mas.
http://www.oei.es/pensariberoamerica/colaboraciones11.htm
Revista
tradición y la memoria colectiva fruto de la herencia casi intocable de los antepasados. Sirve de modelo para construir el futuro, conservando las normas y creencias como valores, que por sus características de perdurabilidad, aparecen como mejores y esenciales ante la criticada propuesta de la sociedad del momento. A su lado los elementos de cultura aportan la capacidad de cuestionar el hábito y de “pensar de otro modo” (L. Wittengenstein, 1881-1951), dar un paso más a nivel individual y colectivo, e incorporar otros elementos fruto de la conexión con otras culturas (“prácticas que contribuyen a la formación, el fortalecimiento y el mantenimiento de la vida social”. Raymond Williams, 1921-1988). Cada cultura es un sistema de representaciones de un determinado grupo social, en realidad para Edward Sapir (1881-1939) la cultura “se halla en las intervenciones individuales” como un proceso de relaciones que aportan nuevas formas de ver e intervenir en el mundo, de respetarlo. Mientras que la tradición, sin voluntad de práctica de interacción, no deja introducir cambios que desvirtúen la herencia cultural, tan cómoda.
Las interacciones entre los individuo no son realidades materiales, son un nexo invisible de relaciones que solo se expresan a través del arte, posiblemente la actividad más genuina del hombre, lo que hace humano lo humano. El arte en entornos de libertad democrática da lugar a una variedad productiva que llega a la sociedad a través de la gestión cultural, de políticas culturales que entienden la importancia de esta expresión tan íntimamente ligada al individuo y a su realidad existencial, sobretodo después de la caída de las grandes narrativas (religión, ideologías políticas). Y es que una de las funciones de las políticas culturales es garantizar la existencia del espacio para que
las fuerzas creadoras progresen en todas partes (UNESCO Conferencia de Estocolmo, 1992).
Puede parecer que en política cultural sólo el hecho artístico (artes y letras) son cultura por su capacidad de crítica del habitus, de creatividad e innovación. El arte encuentra su estímulo creativo y crítico en el nexo social social invisible. Pero no sólo el arte es capaz de búsqueda, crítica, interacción, comunicación... se trata de atender a la capacidad creativa en cualquier ámbito para hacer posible nuevas propuestas y narrativas que contribuyan al desarrollo humano, donde el habitus es el obstáculo: 'no todo es cultura' para la política y gestión cultural, es preciso mirar lo que favorece al individuo (Montesquieu) para crecer como sociedad y favorecer su desarrollo social y económico.
Si a nivel individual hablamos de interacciones entre individuos, a nivel social son las diferentes sociedades con sus formulaciones culturales (en el sentido etnológico) las que interaccionan. El conflicto se presenta por la tendencia de cada cultura por defender sus identidades, con una idea de kultur (Herder y Goethe) que ha llegado a extremos de regímenes autoritarios donde el estado se identifica con la cultura, o con políticas públicas que ahogan la expresión cultural 'no autorizada'. Otro de los peligros se halla en la idea de civilización, cuando una cultura es deseable y se imita por lo que significa y aporta de mejoras sociales y económicas, en detrimento de la cultura propia. En estos casos la opción que defendemos es la convivencia o dilución entre culturas o tradiciones. El resultado es algo nuevo, fruto de la creatividad de la acción humana en el ámbito de la cultura.
La interacción cultural, posible por la interacción entre individuos, tiene que ver con la posición de éstos en el mundo contemporáneo. El individuo, más que el grupo social, toma consciencia de su situación el mundo. Tanto ante la naturaleza como ante la nueva consciencia ecológica (como ejemplo Menorca declarada Reserva de la Biosfera por la UNESCO en 1993, cuyo objetivo sostenible es el centro de sus políticas públicas y muchas del Tercer Sector), o ante la sociedad organizándose en grupos con intereses, demandas, propuestas... Con la caída de las grandes ideologías (elementos de control e información) la sociedad postmoderna pasa a la acción social (en ámbitos democráticos) a partir de una consciencia individual para actuar en grupo y definirse como uno de los agentes sociales que interaccionan en la administración y el ámbito privado, para buscar mejoras en las condiciones de vida de las personas, una situación que significa su participación en la definición de las políticas públicas de un modo u otro.
La propuesta de la UNESCO es que las políticas públicas de los países centren la atención en la cultura como objetivo de la acción pública, donde cultura sea el objetivo para conseguir el desarrollo, teniendo en cuenta que “el desarrollo sostenible y el auge de la cultura dependen mutuamente”5. Una cultura innovadora y abierta al mundo será el motor del desarrollo social y económico ya que los mismos individuos sentirán la necesidad del hecho cultural para conseguir sus objetivos6.
5
UNESCO. Conferència d'Estocolm, 1998) es concreta al Pla d'Acció Cultural d'Estocolm i es ratifica a Vancouver (2002). 6
La cultura como finalidad del desarrollo. OEA. Vancouver, 2002.
No se trata de volver al rechazo de las cultura etnológicas. La tradición, el hábitus, como memoria colectiva, forma parte del marco social. Pero el protagonista es la cultura como capacidad creativa, innovadora, capaz de relación e interacción, de producir capital social activo en beneficio del bienestar de las personas. La cultura como un activo integrador que se reconoce en la experiencia y en el acto cultural elaborado para un público o para unos consumidores. Pero también por su presencia en las políticas públicas de forma transversal, ya que la relación de la cultura con otros sectores de la sociedad (política, educación, tecnología, ciencias, turismo...) se experimenta en la relación entre individuos de diferentes sectores en una misma sociedad. Por ello la política cultural debe definir el marco donde se incluyen aportaciones, intercambio de experiencias y de expresiones, todas consideradas válidas y combinables. Ha de considerar que las culturas son 'oportunidades, no obstáculos' (UNESCO México, 1992) para construir relaciones y diálogos que aporten intercambio y aprendizaje. Un sentido de cultura más cercano a una actitud que a un objeto material de expresión, donde se reconoce la tendencia al conocimiento como cultivo principalmente como contacto para combinar, valorar, asimilar e introducir nuevas fórmulas aprendidas en el otro, el que es diferente, no el rival, para construir mejoras y tender al desarrollo humano. La administración, como ente público que defiende el interés general, es el marco donde la política cultural para el desarrollo puede llevarse a cabo, por su capacidad de financiación y por instrumentos. Pero la administración no tiene la exclusiva del espacio público, sino que deberá contar con la presencia y apoyo de los otros agentes sociales para llevar a cabo sus políticas. El reto es saber
conjugar las informaciones de esos otros agentes, incluso de los individuos no organizados, para desarrollar una política cultura donde la cultura sea concebida como un experiencia viva gracias a la introducción del cambio, que se modifica por la incorporación de ideas y posibilidades que mejoran las existentes, adaptándose y adoptando nuevas necesidades. Una cultura que sea capaz de dejar de ser habitus (incorporándolo), una cultura que sea una experiencia vital, más que una lección. Anna Mª Bagur Gestión Cultural
Ciutadella de Menorca, marzo 2011
LA (r) EVOLUCIÓN DE LOS PAÍSES ÁRABES Si hoy tenemos conocimientos sobre la evolución de las especies y entre ellas de la especie humana se debe sobre todo a Charles Darwin, un joven naturalista que se embarcó en un barco a mitad del siglo diecinueve, y que recorrió los océanos observando, anotando, investigando todo aquello que la naturaleza le mostraba y también parte de lo que le escondía. Darwin nos descubrió la teoría de la evolución de las especies, y en gran parte basó sus hipótesis en la capacidad de los organismos a adaptarse al ambiente en que se encuentran. Durante los últimos meses se han producido una serie de movimientos en varios países de los que llamamos árabes que se pueden calificar también como signos de evolución de las sociedades. Frente a un poder establecido dictatorial, corrupto y totalitario, se han alzado las revoluciones del pueblo. No son procesos nuevos, del mismo modo que la evolución biológica, las revueltas árabes vienen de mucho tiempo atrás. Para entendernos mejor, históricamente se han producido escenas similares en los mismos escenarios, y en casi todos los casos, también han sido revueltas liberadoras. Recordemos las sangrientas ocupaciones de los países del sur del Mediterráneo, como otros del resto de África, o de América latina; en momentos determinados, alguna consigna hizo alzarse, con la juventud al frente, al pueblo contra los opresores. Siguiendo el símil de la evolución, es como si en el interior de los organismos se estuvieran preparando los cambios, y que alguna señal biológica precipitase la mutación. De hecho, las teorías de Darwin tienen, entre sus continuadores, aquellos que
piensan que los cambios evolutivos se dan a saltos, no de manera continua como se proponía en un principio. En los países árabes se han ido dando los detonantes para los cambios; decíamos antes que los colonizadores sufrieron revueltas. Entre finales del siglo diecinueve y principios del XX, los egipcios, los tunecinos, los sirios, los iraquíes, o los marroquíes se rebelaron contra franceses, italianos o británicos que estaban gobernando con mano de hierro y ambición feroz los territorios norteafricanos . Los pueblos se hartaban de ver cómo los extranjeros se llevaban todos sus recursos, como se morían de hambre mientras los colonizadores nadaban en oro, y pasaron a la acción. Lo hicieron también pensando en la capacidad de decidir sobre su futuro, ellos tenían que poder decir la suya, tenían que poder salir del analfabetismo y de la miseria y enfrentarse a un futuro con dignidad, no con un yugo sobre el cuello. A menudo sucede en el mundo natural que cuando dos especies compiten por un mismo recurso (y muchas veces pasa cuando llega una de invasora) se pelean hasta que una desplaza la otra a otro territorio, o bien una de las dos se adapta a un nuevo nicho ecológico para poder continuar "en casa". Que pase una cosa (desplazamiento) o la otra (adaptación) puede marcar la continuidad de la especie allí donde ha sido siempre su territorio. Es cuestión que una de las dos se adapte mejor que la otra a la nueva situación. Cuando los pueblos del norte y este del Mediterráneo se vieron bastante hartos de la "competencia del invasor", de las dictaduras coloniales, lucharon por recuperar lo que era suyo, el territorio y sus riquezas en forma de recursos naturales. En muchos de estos casos, los resultados finales fueron dictados por lo que era entonces su prioridad, y por lo tanto, podemos concluir que se establecieron regímenes nacionalistas y antiimperialistas. Se cambiaba una
dictadura colonial por una "dictadura del pueblo", pero dictadura al fin y al cabo, y con los años y con la excusa de querer lo mejor para el pueblo, se consolidaron regímenes totalitarios con el apoyo inicial del pueblo que había echado a "la especie invasora". La situación económica y sociopolítica de mitad del siglo pasado, junto con la abundancia de combustibles fósiles en algunos de aquellos países árabes, hizo que los antiguos colonizadores en colaboración con las otras potencias mundial se pusieran "a su lado", lo que en la práctica significaba estar tutelando, o mejor dicho "dirigiendo" los gobiernos locales. El "gran depredador" ya no se alimentaba directamente del "pequeño depredador", y permitía que este cazara presas, a cambio de una cantidad de las conseguidas. Esto le costaba menos esfuerzo al "gran depredador", y menos peligros al "pequeño" por la protección del mayor.
La gran novedad "evolutiva" en los acontecimientos recientes ha sido que las tomas han conseguido hacer frente a los "pequeños depredadores", la necesidad y las adaptaciones evolutivas de las presas han tenido resultados, en unos casos de forma pacífica, como Túnez y Egipto, lo que es un hecho sin precedentes en la zona. En otros casos, la lucha ha sido, y sigue siendo feroz. En todos ellos ha habido, sin embargo, un elemento nuevo, no sólo el afán democrático, que también lo ha sido, sino la dignidad, el sentido de dignidad colectiva, el decir basta a sentirse explotado por pequeños depredadores, con la connivencia y complicidad de los grandes depredadores.
Al igual que ocurre con la evolución, los procesos no terminan aquí, no podemos decir que son procesos cerrados, porque la naturaleza sigue avanzando. Lo que
debemos esperar es que, tambiÊn como la naturaleza, siga el camino hacia la estabilidad. Llorenç Pons LlabrÊs Profesor de ciencias naturales, (r) evolucionista.
La Escritura Plástica de Moisés Yagües Pintar, grabar, dibujar es el mundo de este artista nacido en Murcia, concretamente en (Molina de Segura 1972) Escribir historias reales situaciones lógicas y normales de nuestro entorno al igual que de todos los pensamientos e ilusiones que pasan por nuestra cabeza en algún momento de nuestras vivencias. El mundo de este artista está lleno de ir y devenir de una fantasía real ¿Qué sucede cuando iluminamos nuestro pensamiento en sabiduría? Ocurre… que la ilusión empieza a tener el gusto dulce y amargo del propio sueño. Lo descubrí por casualidad y me gustó, vi en el los instantes de lo actual, la frescura de lo cotidiano plasmado en un plis plas me causo una sensación de bien estar y a la vez de ironía de la propia vida. Sus personajes escriben literatura, para un artista la mayoría de las veces poder transmitir y que el espectador lo pueda entender, no es tan fácil. Con Yagües el esfuerzo puede ser mínimo, porque la letra está ahí, fluye sin apenas saber leer. El trazo y el estilo es impecable, la facilidad de su gesto es la poesía misma del trazo, contemplar su escritura plástica es un gozo de expresión envidiable. Admiro la obra de este joven artista, es fresca, actual y habla por si sola, es un diálogo con el mundo que nos rodea y el propio yo. La ironía de tu a tu muestra una sinceridad que sería de
aplicar en muchos entornos sociales que ahora están faltos de valores, tan solo están repletos de vanidades burdas y de mal gusto. La desmesura de ciertos poderes que nos rigen han motivado su propia ineficacia. (volvamos a Yagúes) Como decía, es un artista. Me recuerda las ironías y las desventuras de la época “Dels 4 Gats” (Picasso) Los apuntes de escenas cotidianas fechados en Barcelona entre 1899- 1900 (personajes elegantes, bocetos rocambolescamente sacados de la vida misma, de escenas de bares, situaciones callejeras) etc. Moisés te admiro, gracias por tu ARTE. A&A ddapve
A&A