ATALIS DIGITAL NºVI

ATALIS DIGITAL Núm:VI

Any: 2011

ART-CULTURA-SOCIETAT

SUMARI OCTUBRE - NOVEMBRE - DESEMBRE - La tenecitat dels pobles. A&A -El temps un bé escàs. Laia Papiol -Sense ordre ni concert. Miquel Plana -Educar en llibertat. Laura Mascaró -Variations aléatoires.

-Estan esfondrant l’estat del benestar. L’educació retallada.

Llorenç Pons Llabrés -La imatge emergent: Sara Morán. A&A

LA TENECITAT DELS POBLES La tenacitat fa que els pobles caminin a un mateix pas i prosperin amb el seu propi criteri per les tradicions que cada un aporta. Identitat que no cal deixar que desaparegui amb fluxos de corrents equivocades, els orígens transformen la passió per la trobada de noves veus que clamen pel futur.

No sempre cal cedir a les veus dels que proclamen el seu criteri absolut pel seu propi afany acosta dels altres, la indignació dels pobles ha de rugir amb les veus fortes i sòlides com si d’una roca es tractés, les roques no s’ han que destruir amb dinamites i pors, només cal escoltar la paraula ... i dir paraula rere paraula, el que el propi jo aclama per dret propi.

EL TEMPS, U

UN BÉ ESCÀS En la nostra societat, el temps és un bé escàs. Del temps que disposem en surt beneficiada o perjudicada la nostra qualitat de vida.

Al llarg del dia tenim 24 hores, al llarg de la setmana 168.

Aquest temps que tenim l’hem de dedicar al temps laboral, treballar de forma remunerada, al temps familiar la feina de la llar i la cura de la família, al temps comunitari, temps de participació política en la nostra societat i finalment, al temps personal que hem de dedicar a nosaltres i al nostre gaudi. Sovint, la frontera entre el temps personal i familiar és prima però cal mantenir-los com dos espais diferenciats, confondre’ls, mesclar-los, ha estat fruit d’una desigualtat en la disposició del temps de les persones segons el seu gènere.

En les darreres dècades, l’ús social del temps ha anat canviant, l’ús i la gestió s’han modificat segons les necessitats de la societat i cada vegada ha anat adquirint més valor per a les persones. Gaudir i poder distribuir-se el temps suposa una millora de la qualitat de vida i en el benestar de les persones.

En els últims anys el conflicte entre els temps laboral i personal s’ha incrementat pels canvis que s’han donat en tots els àmbits: econòmic, demogràfic, laboral, i social que han modificat les preferències de les persones i les expectatives vitals

i

d’autorealització.

Al llarg de la història, els homes i les dones han tingut rols ben diferenciats i això ha afectat en la distribució del temps.

Als homes se’ls ha donat un rol més públic, és a dir, han estat en aquells àmbits que formen part de la vida pública, la producció de béns (tasca remunerada), la participació política i la vida social, i a les dones, en canvi se’ls ha atorgat un rol domèstic, és a dir, han estat en aquells àmbits que formen part de la vida privada com ara la casa, la família i la cura de les persones, tasques no remunerades.

El problema però, rau en que la societat reconeix aquelles tasques per les quals s’obté un benefici econòmic a canvi o de reconeixement públic i, aquestes tasques més ben valorades són les atorgades tradicionalment als homes.

Durant el s.XX i XXI les dones s’han incorporat al treball remunerat de forma regular però no han abandonat el treball familiar i reproductiu, els homes, tot i que no es pot generalitzar i les noves generacions suposen canvis importants, s’han mantingut en el treball productiu però no sempre s’han incorporat en el reproductiu, això fa que aquestes desigualtats i discriminacions entre dones i homes es mantinguin.

I és que en l’imaginari social segueix havent-hi el model d’home breadwinner ‘home guanyador del pa’ i dona housekeeper ‘dona mestressa de casa’ fruit de la divisió sexual del treball.

Però la tria en les tasques que realitzem, no és innocent, la socialització afecta en aquest sentit, una socialització plena de models a seguir o a no seguir i que ens demostren la necessitat de fer emergir nous models lliures d’estereotips i mites androcèntrics i patriarcals a partir dels quals han estat creats els models .que romanen actualment Així, com en qualsevol àmbit en el qual es genera una discriminació, en l’ús del temps, calen polítiques públiques que vagin en favor de generar igualtat entre dones i homes, i, en aquest cas, és important reconèixer la importància de l’educació en la construcció d’aquests nous models i el paper de de les dones, dels homes, i de les administracions per un canvi reclamat i necessari. El poder públic ha de participar-hi i recuperar el lema feminista de quetot allò personal és polític.

Laia Papiol i Bartolí P o l i t ò l o g a

Ressaca estiuenca. A sa redacció del S.O.N.C. (Sense Ordre ni Concert) tenim (sofrim) d’aquesta ressaca estiuenca, però conscients de sa nostra privilegiada obligació envers tots voltros, aquí va aquest primer esforç de tardor ple de gust i passió desmesurada.

Ja ha acabat s’estiu, s’estiu del 2011, s’estiu més llarg dels darrers segles, 93 dies i 15 hores. Ja acaben ses calors, el peregrinatge a ses platges, els soparots a l’aire lliure, els gins amb llimonada (ha hi ha gent que l’hi diu “pomada”) i quasi tots els concerts a la fresca.

SENSE ORDRE

Mercats de Nit, Nits d’estiu i Festes Majors han tancat ses portes fins l’any que ve.

En començar l’estiu us varem oferir una llista de futurs concerts que hem pogut anar seguint exceptuant sa presentació des disc de Meridian Project que es farà el proper mes de Desembre, però després, com era d’esperar; s’ han anat afegint noms per a gaubança de tots els malats de música.

Varem poder gaudir de la desfilada de lo milloret que tenim per aquí.

Molt bons els concerts d’Espina, Smiling Iguanaz, Blue Jays, Inventari, Carla Cruells, del cantautor Josep Vinent, d’Eva Sons, Moby Dick (ex The Sailors), Puretones, Leonmanso (per a quan l’explosió d’aquest gran cantautor ciutadellenc), Ciscuesmoix,Infant Terrible, Diego Paqué, Suso Gonzalez, Icar Toset, SamuradaVoltios, sa tornada no sabem si puntual (ojalá que no) d’Es Brot amb Maria Camps, Rita Barber, Jaume “Kaliscu” Sintes i Llorenç Pons, Joana Pons amb Ses Guitarres, S’Albaida, S’NSMBL, Cris Juanico, Cercadors de Sons, Maregassa, Sonadors de Son Camaró (a punt de treure disc), el retorn de Malas Artes i molts altres que ara no ens venen a la memòria.

Però encara l’hi hem de sumar a aquesta llista els grans esdeveniments que ens han vingut de fora.

Sa nova productora (un mes de vida) ON/OFF Produccions d’en Bep Marqués (reconegut cantant des grup Inventari i també com a solista), ja s’ha estrenat amb es concert “Noches Sabineras” de Pancho Varona i Antonio García de Diego, musics de la banda de Joaquín, i amb la tornada aquest estiu de Tomeu Penya. Bona manera de tancar s’estiu. I promet més.

També varem tenir sa visita d’Estúpida Erikah, Pep Sala i Frank Mercader Band.

.

Després d’organitzar un primer concert benèfic (Una Escola per Haití) amb Mago de Oz, s’Associació Bombers Units Sense Fronteres ens va sorprendre a tots amb un altre esdeveniment amb sa mateixa finalitat i amb un cartell de luxe comandat per una de ses grans debilitats del Sense Ordre ni Concert: Tachán !!!, Senyores i Senyors, amb tots vostès!!!: El gran Rosendo !!!, sí, Rosendo Mercado, el que començava amb Ñu, el que ens encisava amb Leño i encara ho continua fent des de fa tants anys. Genial!!!.

No pensava que aquí podríem viure algun dia un concert de tanta ensunya, força i vigor com el del carabanchelà, amb tanta substància i solidesa.

Maneres de viure.

E NI CONCERT Es concert va començar amb els joves Game Over, les contundents versions roqueres des Fraggles, la superba actuació d’Smiling Iguanaz, inspirats, pletòrics, menjant-se al públic, sonant de faula, i l’acurada interpretació dels S’NSMBL tancant una boníssima primera part.

Després d’un descanset el primer plat fort,un dels pioners de tot axó,en Miguel Ríos a punt de jubilar-se i en acústic, amb una gran força a l’escenari, amb saviesa i gaudint tant com es públic. Acompanyat per dos molt bons guitarristes, l’artista va fer un repàs a tots els seus temes més coneguts (no va fer l’Himno a la Alegría, menys mal!!!) i es va voler rodejar d’amics com Ana Belén, Victor Manuel

i Joan Manuel Serrat amb els qui va fer alguns temes.

Es va posar sa gent a la butxaca amb un molt bon concert dins sa seva gira de comiat dels escenaris que està portant a terme per tota sa geografia espanyola..

I molts ja es mossegaven ses ungles esperant es concert de s’any a Menorca, increïble però cert, estàvem a punt d’assistir al concert de Rosendo, a ca nostra, una sorpresa inesperada. I després la revolució, es “desparrame”, potentíssim, una canya excepcional. Temes des darrer disc “A veces cuesta llegar al estribillo”, dels molt recordats Leño i del seu caminar en solitari varen rebentar els altaveus transportant al públic a un estat de felicitat i èxtasis col·lectiu amb total comunió

amb es músics, una nit fantàstica que no oblidarem mai.

Encara em sembla que veig i escolto es trio amb Rosendo a la guitarra i cantant i els seus inseparables Rafael j. Vegas al baix i Mariano Montero a la batería fent “El Tren”, “Flojos de pantalón”, “Masculino singular”, “¿De que vas?”, “Pan de higo”, “Loco por incordiar”, “Maneras de vivir” a duo amb Miguel Ríos o el doble bis final amb “Agradecido” i “Navegando a muerte”.

Després, mentre sa majoria de les 2000 persones que diuen els diaris que hi van assistir tornaven a casa, els més festers es quedaven amb la companyia de Tito Stigmato DJ per continuar es vespre a tota marxa fins que es cos aguantés.

Per cert, prest tindrem a Loquillo, que ve a passar uns dies per aquí per preparar sa seva nova gira de presentació des darrer disc i fer un parell de “bolos” a s’Akelarre des port de Maó.

Esperem més concerts i presentacions de discs i retrobar-nos amb tots voltors d’aquí a tres mesos. Tornarem amb més noticies.

Una abraçada a tothom!.

Miquel Plana, tardor del 2011 Fotos: M.P

EDUCAR EN

Hi ha l’assumpció generalitzada en la societat actual que l’escola proveeix als joves de l’educació necessària per al seu desenvolupament i per a la seva vida futura. Hi ha l’assumpció que escolarització i educació són termes equivalents i que educació i aprenentatge són, també, termes equivalents. No obstant això, el procés natural d’aprenentatge, inherent a tot ésser humà, no pot donar-se en un centre escolar.

La curiositat amb la qual naixem és necessàriament atrofiada quan, dia rere dia i any rere any, el nen ha de reprimir el seu instint per atendre les explicacions del professor sobre assumptes que potser en aquell moment no li interessen en absolut i per encaixar en una aula AMB VINT nens que van néixer el mateix any.

Mark Twain va dir la ja famosa frase "mai vaig deixar que l'escola interferís en la meva educació".

La divisió del coneixement en assignatures és un artifici que pot resultar necessari a partir d’un determinat nivell de coneixement, però que resulta absurd quan es tracta de nens i joves que estan aprenent (o més aviat, sent ensenyats) sobre assumptes bàsics de la vida. La vida no es divideix en assignatures i res hauria de ser etiquetat en funció que es consideri educatiu o no educatiu. Qualsevol cosa, per trivial que sembli, pot ser educativa. I qualsevol cosa que sigui necessària per al correcte desenvolupament del nen en societat, serà apresa fins i tot malgrat l’escola. No imagino a un nen que no sàpiga que el cel és blau perquè no va anar a classe el dia que “van ensenyar” el color blau.

Però, a poc a poc, el calibre de les decisions anirà creixent de la mateixa manera que el nen anirà creixent i es convertirà en adolescent i en adult. Però és funció dels pares donar-li la oportunitat de prendre aquestes decisions. Si el pare li pregunta si vol berenar o no, l’única resposta acceptable no pot ser “sí”. Ara bé, si constantment coarta la seva llibertat d’elecció, acabarem per ofegar el seu instint natural de decisió i, en definitiva, la seva individualitat.

Hem comès l’error de separar els nens dels adults i, més encara, de separar-los del món real. Els tanquem entre quatre parets perquè aprenguin coses que aprendrien de totes maneres. Quina necessitat hi ha d’estudiar un llibre sobre arbres quan tenim arbres reals allà fora? El que l’escola ensenya és que sempre hi ha una-i només una-resposta correcta. Que equivocar es penalitza quan, en realitat, equivocar-se és l’única forma d’avançar i superar-se.

Thomas Alva Edison mai va considerar que els seus intents haguessin fracassat; només va trobar mil formes que no funcionaven. Ell va ser un d’aquests nens que formen el grup del “fracàs escolar”. Com Albert Einstein. No van aconseguir un títol acadèmic però, almenys, van conservar intactes la seva curiositat natural i el seu instint d’auto-superació. Steve Jobs va deixar els estudis universitaris sis mesos després d’haver-los començat.

Els pares i els educadors professionals hauríem de preguntar què és el que pretenem respecte dels nens. Considero que l'únic aprenentatge que realment importa és la presa conscient de decisions. Si un nen és capaç de prendre les seves pròpies decisions i d'assumir les conseqüències, es convertirà en un adult capaç de prendre decisions.

Al principi potser la decisió només consistirà en si prefereix sopar macarrons o truita, en si prefereix dutxar-se ara o més tard, en si prefereix anar a classe de música o d'anglès (o cap).

Si el tanquem entre les quatre parets de l›escola i li obliguem a realitzar una activitat (la que sigui: un exercici matemàtic, una anàlisi sintàctica o un dictat musical) i després li obliguem a parar independentment de l’estat en què es trobi l’activitat, la lliçó que li estarem transmetent és que no hi ha res en l’escola que valgui la pena ser acabat. Això és el que ens ensenya el timbre i aquesta és una de les grans incongruències del sistema escolar.

La grandesa de la humanitat és que som éssers individuals, independents i diferents uns dels altres. I, no obstant això, hem permès la creació i el creixement d’un aberrant sistema (mal anomenat educatiu) que pretén uniformitzar-nos a tots. L’educació (acadèmica) es considera tan important que es justifica la coerció sobre les persones (menors d’edat!) Durant deu anys de la seva vida. Deu anys en els quals impedim l’aprenentatge de les activitats que realment els interessen.

Gever Tulley va crear un campament d’estiu en què els nens poden utilitzar tot tipus d’eines per construir qualsevol cosa que se’ls ocorri. Així mateix, va escriure un manifest en el qual exposa cinquanta coses perilloses

LLIBERTAT

que els pares haurien de deixar que els seus fills fessin. Jugar amb foc, usar una llança (o llançar altres coses), conduir un cotxe, desmuntar un electrodomèstic (o similar) i tenir una navalla pròpia (o aprendre a utilitzar altres armes).

Per descomptat, no significa que els pares hagin de deixar els seus fills sols perquè facin qualsevol cosa que se’ls passi, però sí que han de confiar en les seves aptituds i proveir d’un entorn adequat per desenvolupar-les. Tot això és impossible en les escoles convencionals, on tot està controlat i dirigit i on l’espai físic està extremadament condicionat per tot tipus de mesures de “seguretat”.

Per tots aquests motius (i alguns més) hi ha famílies que no escolaritzen els seus fills. Per donar-los l’espai i el temps necessaris per seguir els seus propis interessos, perquè puguin aprendre al seu ritme, sense imposicions, sense les interrupcions del timbre i sense l’estigma de les qualificacions.

Perquè l’educació que ofereix l’escola és merament acadèmica (ja ni tan sols intel · lectual) i deixa de banda altres aspectes del desenvolupament de la persona, com l’educació emocional, psicològica o física. I perquè l’aprenentatge és un fet natural que es dóna de forma òptima quan els nens són deixats en llibertat.

Laura Mascaró Rotger www.lauramascaro.com

Variations

alĂŠatoires

OBRES DE MARGARITA CAMPS tècnica mixta 2011

ESTAN ESFONDRANT L’ L’EDUCACIÓ R En els darrers mesos hem sentit com a la majoria de comunitats autònomes de l’estat s’estan fent retallades en sector estratègics com sanitat, serveis socials o educació, els tres pilars de l’anomenat estat del benestar. Madrid, Catalunya, Galícia o Castella La Manxa, i també el nostre govern de les Illes Balears estan immersos en una mena de cursa de tisorades.

En la meva opinió no són les mesures adequades en temps de crisi, quan les necessitats de moltes persones es veuen incrementades de manera important, quan l’atur creix però les prestacions baixen.

Però l’objectiu d’aquest article no és simplement denunciar aquesta situació, que també, sinó focalitzar una mica el tema cap a l’educació. El que pretenc és donar una mica de llum a alguns dubtes que, crec que molt interessadament, s’han creat entorn als docents.

Alguns polítics en el poder s’han encarregat de donar una visió dels professionals de l’ensenyament que no és real. Quan diuen que no treballam més que 17 o 18 hores a la setmana, i que les nostres queixes són perquè no volem

treballar més estan faltant a la veritat dues vegades.

En el cas de l’ensenyament secundari 17 o 18 hores són les de docència directa, és a dir, les hores que esteim dins classe amb alumnes, però en el nostre horari de permanència en els centres consten 27 sessions; és a dir, a part de les hores dins classe, tenim altres hores de feina dins els instituts o escoles, reunions de coordinació, guàrdies, hores d’atenció a les famílies, hores de tutoria individual, etc., fins a completar aquestes 27 hores.

Molts de noltros tenim horaris que van de les 8 del matí a les tres del migdia, amb alguna hora morta entre mig qualque dia. Així explicat pot semblar que encara i tot treballam poc, però és que la cosa no acaba aquí, hem de preparar les classes que hem d’impartir i compartir amb els nostres alumnes, hem de preparar activitats i exercicis que ajudin a l’alumnat a consolidar els coneixements del tema, i hem de corregir aquests treballs.

També hem de preparar les activitats d’avaluació i corregir-les. Hem de programar tot el procés d’en

senyament aprenentatge, i avaluar-lo en el marc de les competències bàsiques.

Tot açò fa que realment treballem molt més d’aquestes 17 o 18 hores que Esperanza Aguirre, Artur Mas o José Ramón Bauzà suggereixen que feim, per justificar un augment del nostre horari, i bastants més de les 27 que el nostre horari de permanència marca.

No voldria, emperò que se m’entengués malament, no es tracta de fer victimisme, no em queix per res de la meva feina. Em sent afortunat; m’agrada allò que em dóna per viure, no em consider mal pagat i em permet, entre altres coses, gaudir de les vacances amb la meva família.

No vull tampoc fer corporativisme, no vull fer veure que tots som ideals per a la nostra feina.

Hi ha, com a totes les feines, persones que s’hi dediquen en cos i ànima, i altres que compleixen amb la feina i prou. Per sort, i pel que he conegut, que és molt, la majoria es troben en el primer grup.

Però, posats a pensar, com és possible que a la nostra comunitat autònoma es dediqui poc més del 3%

del PIB a educació, i que en el conjunt de l’estat les xifres no siguin gaire més altes, mentre que a Europa estan prop del doble?

Com pot ser que, en temps de crisi, retallin en educació i formació, que és allò que ha d’ajudar justament a sortir-ne de la recessió?

No saben encara que el que dóna un major nivell de benestar a un país és justament el seu grau de formació?

No em preocupa haver de fer més hores amb els meus alumnes, o tenir més alumnes dins classe. No em preocupa personalment, però si que consider que aquestes consideracions poden afectar negativament en el nivell d’aprenentatge dels estudiants.

No em preocupa fer més feina jo, però si que pas pena pels centenars de professionals de l’educació que es quedaran sense feina a costa de reduir els suports per aquells alumnes amb dificultats, i de pujar les ràtios.

Els governs conservadors han fet una gran feina de propaganda contra els professionals de l’educació pública

’ESTAT DEL BENESTAR. RETALLADA (també contra altres serveis públics com el sanitari), i el més greu és que aquesta mala imatge ha arrelat en amplis sectors de la població.

I aprofiten per desprestigiar l’escola pública i per tenir una excusa per augmentar els ajuts a la privada, pretenen fer veure que l’educació pública perd qualitat per donar una empenta a la privada.

L’educació retallada, una de les potes de l’estat del benestar, en nom dels mal anomenats mercats.

Què els importa a ells el nostre benestar, el nostre futur? I a tu t’importa?

Llorenç Pons Llabrés

Professor de secundària.

LA IMATGE

SARA M

E EMERGENT

MORÁN La imatge emergent de Sara Moran cobreix l’espai que dediquem a joves fotògrafs, que treballen i viuen a les illes.

Les seves fotografies reflexionen sobre els objectes mòbils que envolten l’anar i venir de la nostra quotidiana vida.

Objectes que al · ludeixen a les vanitats de les fires del nostre propi entorn, el glamour de la jove donzella, les olors de les espècies, colors del estàtic i mòbil, de l’esdevenir propi dels solcs del temps.

Temps i reflexió del que sentim dia a dia. h t t p : / / s a r a m f o t o s . b l o g s p o t . c o m /

A & A ddapve

TEXTOS EN CASTELLANO

LA TENACIDAD DE LOS PUEBLOS

La tenacidad hace que los pueblos caminen a un mismo paso y prosperen con su propio criterio por las tradiciones que cada uno aporta. Identidad que no hay que dejar que desaparezca con flujos de corrientes equivocadas, los orígenes transforman la pasión por el encuentro de nuevas voces que claman por el futuro.

No siempre hay que ceder a las voces de los que proclaman su criterio absoluto por su propio afán acosta de los demás, la indignación de los pueblos tiene que rugir con las voces fuertes y solidas como si de una roca se tratara, las rocas no hay que destruirlas con dinamitas y miedos, tan solo hay que escuchar la palabra… y decir palabra tras palabra, lo que el propio yo aclama por derecho propio.

EDUCAR EN LIBERTAD Existe la asunción generalizada en la sociedad actual de que la escuela provee a los jóvenes de la educación necesaria para su desarrollo y para su vida futura. Existe la asunción de que escolarización y educación son términos equivalentes y de que educación y aprendizaje son, también, términos equivalentes. Sin embargo, el proceso natural de aprendizaje, inherente a todo ser humano, no puede darse en un centro escolar.

La curiosidad con la que nacemos es necesariamente atrofiada cuando, día tras día y año tras año, el niño debe reprimir su instinto para atender a las explicaciones del profesor sobre asuntos que quizás en ese momento no le interesan en absoluto y para encajar en un aula con veinticinco niños que nacieron el mismo año.

La división del conocimiento en asignaturas es un artificio que puede resultar necesario a partir de un determinado nivel de conocimiento, pero que resulta absurdo cuando se trata de niños y jóvenes que están aprendiendo (o más bien, siendo enseñados) sobre asuntos básicos de la vida.

La vida no se divide en asignaturas y nada debería ser etiquetado en función de que se considere educativo o no educativo. Cualquier cosa, por trivial que parezca, puede ser educativa. Y cualquier cosa que sea necesaria para el correcto desenvolvimiento del niño en sociedad, será aprendida incluso a pesar de la escuela. No imagino a un niño que no sepa que el cielo es azul porque no fue a clase el día que “enseñaron” el color azul.

Hemos cometido el error de separar a los niños de los adultos y, más aún, de separarlos del mundo real. Los encerramos entre cuatro paredes para que aprendan cosas que aprenderían de todos modos. ¿Qué necesidad hay de estudiar un libro sobre árboles cuando tenemos árboles reales ahí afuera? Lo que la escuela enseña es que siempre hay una –y sólo una- respuesta correcta. Que equivocarse se penaliza cuando, en realidad, equivocarse es la única forma de avanzar y superarse. Thomas Alva Edison nunca consideró que sus intentos hubieran fracasado; sólo encontró mil formas que no funcionaban. Él fue uno de esos niños que forman el grupo del “fracaso escolar”. Como Albert Einstein. No consiguieron un título académico pero, al menos, conservaron intactas su curiosidad natural y su instinto de auto-superación. Steve Jobs dejó los estudios universitarios seis meses después de haberlos empezado. Mark Twain dijo la ya famosa frase “nunca dejé que la escuela interfiriera en mi educación”.

Los padres y los educadores profesionales deberíamos preguntarnos qué es lo que pretendemos respecto de los niños.

Considero que el único aprendizaje que realmente importa es la toma consciente de decisiones. Si un niño es capaz de tomar sus propias decisiones y de asumir las consecuencias, se convertirá en un adulto capaz de tomar decisiones.

Al principio quizás la decisión sólo consistirá en si prefiere cenar macarrones o tortilla, en si prefiere ducharse ahora o más tarde, en si prefiere ir a clase de música o de inglés (o a ninguna). Pero, poco a poco, el calibre de las decisiones irá creciendo del mismo modo que el niño irá creciendo y se convertirá en adolescente y en adulto. Pero es función de los padres darle la oportunidad de tomar esas decisiones. Si el padre le pregunta si quiere merendar o no, la única respuesta aceptable no puede ser “sí”. Ahora bien, si constantemente coartamos su libertad de elección, acabaremos por ahogar su instinto natural de decisión y, en definitiva, su individualidad. Si lo encerramos entre las cuatro paredes de la escuela y le obligamos a realizar una actividad (la que sea: un ejercicio matemático, un análisis sintáctico o un dictado musical) y luego le obligamos a parar independientemente del estado en que se encuentre la actividad, la lección que le estaremos transmitiendo es que no hay nada en la escuela que merezca la pena ser terminado. Eso es lo que nos enseña el timbre y ésa es una de las grandes incongruencias del sistema escolar.

La grandeza de la humanidad es que somos seres individuales, independientes y diferentes unos de otros. Y, sin embargo, hemos permitido la creación y el crecimiento de un aberrante sistema (mal llamado educativo) que pretende uniformizarnos a todos. La educación (académica) se considera tan importante que se justifica la coerción sobre las personas (¡menores de edad!) durante diez años de su vida.

Diez años en los que impedimos el aprendizaje de las actividades que realmente les interesan. Gever Tulley creó un campamento de verano en el que los niños pueden utilizar todo tipo de herramientas para construir cualquier cosa que se les ocurra. Asimismo, escribió un manifiesto en el que expone cincuenta cosas peligrosas que los padres deberían dejar que sus hijos hicieran. Las cinco primeras son jugar con fuego, usar una lanza (o lanzar otras cosas), conducir un coche, desmontar un electrodoméstico (o similar) y tener una navaja propia (o aprender a usar otras armas). Por supuesto, no significa que los padres deban dejar a sus hijos solos para que hagan cualquier cosa que se les ocurra, pero sí que deben confiar en sus aptitudes y proveerles de un entorno adecuado para desarrollarlas. Todo ello es imposible en las escuelas convencionales, donde todo está controlado y dirigido y donde el espacio físico está extremadamente condicionado por todo tipo de medidas de “seguridad”.

Por todos estos motivos (y algunos más) hay familias que no escolarizan a sus hijos. Para darles el espacio y el tiempo necesarios para seguir sus propios intereses, para que puedan aprender a su ritmo, sin imposiciones, sin las interrupciones del timbre y sin el estigma de las calificaciones. Porque la educación que ofrece la escuela es meramente académica (ya ni siquiera intelectual) y deja de lado otros aspectos del desarrollo de la persona, como la educación emocional, psicológica o física. Y porque el aprendizaje es un hecho natural que se da de forma óptima cuando los niños son dejados en libertad.

Laura Mascaró Rotger

www.lauramascaro.com

ESTÁN DESTRUYENDO EL ESTADO DEL BIENESTAR. LA EDUCACIÓN RECORTADA En los últimos meses hemos oído como en la mayoría de comunidades autónomas del estado se están haciendo recortes en sectores estratégicos como sanidad, servicios sociales o educación, los tres pilares del llamado estado del bienestar. Madrid, Cataluña, Galicia o Castilla La Mancha, y también nuestro gobierno de las Illes Balears están inmersos en una especie de carrera de tijeretazos. En mi opinión no son las medidas adecuadas en tiempos de crisis, cuando las necesidades de muchas personas se ven incrementadas de manera importante, cuando el paro crece pero las prestaciones bajan. Pero el objetivo de este artículo no es simplemente denunciar esta situación, que también, sino focalizar un poco el tema hacia la educación. Lo que pretendo es dar un poco de luz a algunas dudas que, creo que muy interesadamente, se han creado en torno a los docentes.

Algunos políticos en el poder se han encargado de dar una visión de los profesionales de la enseñanza que no es real. Cuando dicen que no trabajamos más que 17 o 18 horas a la semana, y que nuestras quejas son porque no queremos trabajar más están faltando a la verdad dos veces. En el caso de la enseñanza secundaria 17 o 18 horas son las de docencia directa, es decir, las horas que estamos en clase con alumnos, pero en nuestro horario de permanencia en los centros constan 27 sesiones, es decir, a parte de las horas en clase, tenemos otras horas de trabajo dentro de los institutos o escuelas, reuniones de coordinación, guardias, horas de atención a las familias, horas de tutoría individual, etc., hasta completar estas 27 horas. Muchos de nosotros tenemos horarios que van de las 8 de la mañana a las tres de la tarde, con alguna hora muerta entre medio algún día.

Así explicado puede parecer que aún así trabajamos poco, pero es que la cosa no acaba aquí, debemos preparar las clases que tenemos que impartir y compartir con nuestros alumnos, tenemos que preparar actividades y ejercicios que ayuden al alumnado a consolidar los conocimientos del tema, y ​​debemos corregir estos trabajos. También tenemos que preparar las actividades de evaluación y corrección. Debemos programar todo el proceso de enseñanzaaprendizaje, y evaluarlo en el marco de las competencias básicas. Todo esto hace que realmente trabajamos mucho más de estas 17 ó 18 horas que Esperanza Aguirre, Artur Mas o José Ramón Bauzà sugieren que hacemos, para justificar un aumento de nuestro horario, y bastantes más de las 27 que nuestro horario de permanencia marca.

No quisiera, sin embargo que se me entendiera mal, no se trata de hacer victimismo, no me quejo para nada de mi trabajo. Me siento afortunado; me gusta aquello que me da para vivir, no me considero mal pagado y me permite, entre otras cosas, disfrutar de las vacaciones con mi familia. No quiero tampoco hacer corporativismo, no quiero hacer ver que todos somos ideales para nuestro trabajo. Hay, como en todos los trabajos, personas que se dedican en cuerpo y alma, y ​​otros que cumplen con el trabajo y nada más. Por suerte, y por lo que he conocido, que es mucho, la mayoría se encuentran en el primer grupo.

Pero, puestos a pensar, ¿cómo es posible que en nuestra comunidad autónoma se dedique poco más del 3% del PIB en educación, y que en el conjunto del estado las cifras no sean mucho más altas, mientras que en Europa están cerca del doble? ¿Cómo puede ser que, en tiempos de crisis, recorten en educación y formación, que es lo que tiene que ayudar justamente a salir de la recesión? ¿No saben aunque lo que da un mayor nivel de bienestar en un país es justamente su grado de formación?

No me preocupa tener que hacer más horas con mis alumnos, o tener más alumnos en clase. No me preocupa personalmente, pero sí que considero que estos detalles pueden afectar negativamente en el nivel de aprendizaje de los estudiantes. No me preocupa hacer más trabajo yo, pero sí que me preocupan los cientos de profesionales de la educación que se quedarán sin trabajo a costa de reducir los apoyos para aquellos alumnos con dificultades, y de subir las ratios.

Los gobiernos conservadores han hecho un gran trabajo de propaganda contra los profesionales de la educación pública (también contra otros servicios públicos como el sanitario), y lo más grave es que esta mala imagen ha arraigado en amplios sectores de la población. Y aprovechan para desprestigiar la escuela pública y para tener una excusa para aumentar las ayudas a la privada, pretenden hacer ver que la educación pública pierde calidad para dar un empujón a la privada.

La educación recorte, una de las patas del estado del bienestar, en nombre dos mercados. ¿Qué les importa a ellos nuestro bienestar, nuestro futuro? Y Llorenç Pons Llabrés Profesor de secundaria.

de los mal llamaa ti, ¿te importa?

A & A ddapve