AtalisDigital Gener - Febrer - Març 2011

Page 1



SUMARI Gener – Febrer – Març

Museo Chillida-Leku, El Lugar de un Escultor. La Imatge Emergent. Joan Fuxà. Pau Morlà Florit, Es Batlle d’ Aló. Sense Ordre ni Concert. Educació i Ensenyament : Una Dualitat Complexa. Educar Sense Castigar. Diego Vasallo: Amors que Trenquen. Cinc

Illarik



Museo Chillida-Leku, El lugar de un Escultor El Museo Chillida-Leku abrió sus puertas por primera vez en septiembre de 2000, durante 10 años, ha dedicado su trabajo a difundir la obra de Eduardo Chillida (San Sebastián 1924 -2002) en un espacio artístico creado por el propio escultor a medida de su obra. Un día soñé una utopía: encontrar un espacio donde pudieran descansar mis esculturas y la gente caminara entre ellas como por un bosque. La historia comienza en 1983 cuando el matrimonio Chillida-Belzunce, realiza una visita a Santiago Churruca, cónsul de Burdeos, con motivo de una exposición de grabados que tendría lugar en la casa en la que vivió Goya. Aquel día, al acudir a su cita en la localidad de Hernani, Eduardo Chillida y Pilar Belzunce, encontraron en la finca de Zabalaga, un espectacular paraje de árboles y campos, cuyo caserío, ubicado en la cima, daba nombre a los terrenos. El caserío, del siglo XVI, prácticamente en ruinas, conservaba la intacta identidad del pueblo vasco, el sentido de hogar de antaño y el modo de vida rural que cada vez más forma parte del pasado. Realmente, fue el estado de conservación del edificio unido a su significado, lo que despertó el interés del artista, que no cedió hasta conseguir comprarlo, para no dejarlo caer, como quién no deja caer un símbolo. Con el paso del tiempo, aquel antiguo hogar abandonado, con el que Chillida se toparía por casualidad, se convirtió en el espíritu de un nuevo proyecto, un sueño y reto a la vez, en el que la visión de Pilar Belzunce, su compañera de viaje, fue decisiva. De este modo, la reconstrucción del caserío, que supone una nueva conciliación de su obra con la naturaleza y el País Vasco, desembocaría en la creación del Museo ChillidaLeku, que significa Lugar de Chillida. Lo llevaré a cabo pero sin marcar fechas. He comenzado a guardar obra, pero este maravilloso caserío no será un museo sino la señal de que soy de allí. No quiero una reconstrucción sino dejarlo firme tal y como está para llenarlo de una estructura contemporánea que se vea el hoy y el ayer.


Eduardo Chillida, realiza su primera escultura abstracta en 1951, titulada Ilarik -estela-, surge de la tradición de las estelas funerarias vascas y del descubrimiento de hierro en una fragua de Hernani. Después de su periplo por la carrera de Arquitectura, que abandonó en 1947, y la academia de dibujo del Círculo de Bellas Artes, en Madrid, se traslada a París hacia 1948, donde se abre brecha en el panorama internacional con sus primeras esculturas realizas en yeso. Con todo, Chillida duda considerablemente de estos primeros trabajos figurativos, inspirados en la estética de la Grecia preclásica, y toma la decisión de regresar a su tierra natal. Allí, encontrará una nueva motivación para su escultura, en la tradición de su pueblo, la abstracción de la propia naturaleza, y la filosofía de los antiguos pensadores como Platón o Aristóteles. Con este nuevo impulso, a partir de 1951, su obra adquiriere el sentimiento de pertenencia a un lugar, al tiempo que abarca un mensaje universal.


Como un árbol cuyas raíces se adentran en la tierra y ramas se abren al mundo, mundo fue uno de los pensamientos que acompañaron al escultor a lo largo de su trayectoria, y que no sólo trasladó a estas primeras esculturas, sino muy especialmente a los múltiples proyectos públicos que ha desarrollado por todo el mundo y en también en el País P Vasco: Peine del viento,, San Sebastián 1976, Plaza de los Fueros, Vitoria 1980. Durante tres años hice bastantes esculturas en París, todas en yeso, pero la cabeza se me iba continuamente a otro sitio, nunca donde estaba yo; pasé una época muy difícil, difícil tenía la sensación de encontrarme en tierra de nadie, “entre el ya no y el todavía no”. Quería ir hacia delante y no podía; intenté volver hacia atrás, volver a aquel terreno, pero no me salía porque ya me lo sabía. Fue entonces cuando escribí aquello: “Tengo “ las manos de ayer, me faltan las de mañana”. Todos esos años en París fueron tremendos para mí, pero magníficos, espléndidos y muy duros también; allí descubrí cosas que han sido importantes, Bergson, por ejemplo, y todo lo que me llegó a través de la l literatura francesa. Todo aquello me creó una especie de sensación de que estaba actuando un poco condicionado por el ambiente y el medio. Tomé la decisión de volver a mi tierra con una idea: “Voy a ir y voy a ver crecer la hierba allí tranquilo” buscando buscand la sensación de tener calma, de que las cosas fueran creciendo como tienen que crecer, de modo natural. Me había casado un año antes con Pili, con la idea de que si tenía algo que decir esto saldría, y si no, cuanto antes lo supiera, mejor. Allí me encuentro encuentro un día con un herrero que vivía enfrente de nuestra casa, que estaba trabajando. Estaba haciendo unas herraduras en un ambiente oscuro, de luz negra, que es como yo me veo a mí como vasco y a los vascos, es un país de luz negra; no es la luz del Mediterráneo Medit de donde habían surgido mis anteriores esculturas de yeso, es otra luz. Empecé a ir con el herrero, en horas fuera de su trabajo normal, a hacer pruebas y al cabo de unos meses hice mi primera escultura de hierro a la que llamé Ilarik. Es una estela a funeraria y ya estaba en la línea de lo que me es propio. Después he seguido toda la vida tratando de buscar el lugar desde el que hay que ver; eso tan hermoso que dice Kierkegaard: “No se trata sino de buscar el lugar desde el que hay que ver.”


El hallazgo del caserío Zabalaga hizo posible la realización de un sueño, que cierra el ciclo vital del artista, un lugar que ubica el universo de Chillida, donde entorno y obra forman un vínculo perfecto en toda su extensión. Actualmente, el caserío muestra muest tanto las obras creadas en el contexto de la vanguardia parisina, bajo el influjo de la Antigua Grecia, como las primeras obras en hierro, realizadas a partir de herramientas rurales del País Vasco, creadas en un ambiente más solitario. Chillida, comenzó comenzó su andadura por el camino del hierro y continuó experimentando, prácticamente de una manera cronológica, distintos materiales que le permitieron evolucionar en su cuestionamiento escultórico sobre la materia y el espacio. Yeso, hierro, madera, alabastro, alabastro, tierra chamota, granito y hormigón, por mencionar los más relevantes, se suceden en la carrera del escultor en pararelo a su trabajo gráfico, que también experimenta sus diversas transformaciones sobre el papel: dibujos, collages, grabados y gravitaciones.


De esta manera, la primera planta de Zabalaga, entre sus viejos pilares de roble y los muros de piedra, esboza el recorrido artístico del escultor de una manera cronológica. Mientras, la planta baja y exterior del Museo, muestra esculturas de d gran formato ubicadas en función del espacio, y tratan temas como la creación de lugares, la luz, la arquitectura, los proyectos públicos o los homenajes.

Los materiales tienen todos sus distintas cualidades. Los elijo según lo que en ese momento estoy buscando. Me enamoré del hierro y he seguido toda la vida fiel a él, pero tiene limitaciones, es decir, hay cosas que no se pueden hacer con el hierro, mejor dicho se puede pero no se debe. Con el hormigón pasa igual, y con la piedra, y con la madera y la tierra. La compra del caserío Zabalaga se realizó en 1984, posteriormente, en varias veces, se adquirieron las parcelas adyacentes que circundan el edificio. Desde la fecha de la primera compra, hasta la inauguración del museo transcurrieron 16 años, añ un espacio de tiempo, en el que las nuevas esculturas de acero corten, procedentes de la forja industrial, o las realizadas en granito, procedente de la India, ocupaban el espacio.


Las obras de acero, yacían en el lugar hasta alcanzar su aspecto definitivo, d dejando caer su primera rimera cascarilla de óxido, algunas viajarían a su destino final, mientras otras, permanecerían para siempre en el museo.

Por otra parte, en aquellos años, varios premios y proyectos públicos internacionales continuaban sucediéndose diéndose en la carrera del escultor. Entre ellos, el Premio Richard Wolf, 1985, del Parlamento de Israel, que destinaria a la financiación del museo, pero también otros proyectos en hormigón como La casa de Goethe,, Frankfurt 1987, o Elogio del Horizonte, Gijón ijón 1990, que reafirman el interés del escultor por la obra pública, la arquitectura, y la relación de la obra con su entorno. Al tiempo que las campos ubicaban nuevas esculturas, dando vida al lugar, Eduardo Chillida, comenzó un particular diálogo con el el edificio que se intensificaría en 1993, con el comienzo de las transformaciones principales del caserío, como el cambio de la cubierta o la construcción de la primera planta. Aquellos momentos quedaron reflejados en las fotografías en blanco y negro de Giuliano Giuliano Mezzacasa, que invitado por el escultor, observaba libremente lo que allí sucedía, disfrutando de la estética del caserío y de la evolución del proceso.


Yo le iba preguntando al caserío cómo quería ser, lo recorría por dentro y le iba planteando eando si quería conservar tal muro, aquella pared o esta entreplanta, y el caserío quedó como él mismo nos dijo. La reconstrucción del caserío es uno de los proyectos más significativos del escultor, los particulares conceptos de construcción y poesía serían la base del mismo. Sin un plan o proyecto del que partir, y con ayuda del arquitecto Joaquín Montero, autor de los módulos en la entrada del museo, que se construyeron con posterioridad para acoger al visitante, Chillida, transformó el caserío como si de una escultura se tratase, reforzó la identidad del edificio creando un nuevo espacio contemporáneo en el que el visitante puede respirar, percibir el propio espacio del edificio. Siempre en consenso con el caserío y en contacto con los materiales originales, originales, las intervenciones se realizaron de un orden natural y de sencillez estética en la que se circunscribe la obra de Chillida. La colección del Museo Chillida-Leku Chillida Leku tiene su origen en las esculturas y dibujos que Eduardo Chillida y su mujer, Pilar Belzunce, Belzunce, fueron guardando de forma discontinua, desde el comienzo de su carrera. En la década de los 80, el concepto de colección colecci comienza a cobrar su verdadera importancia aumentando el número de obra a partir del fallecimiento en 1981 de su marchante habitual habitual y amigo, Aimé Maeght quién le apoyó desde sus inicios, y la compra ompra de los terrenos del museo. museo


Pocos años después de la apertura del Museo Chillida-Leku, Chillida Leku, la colección toma su forma definitiva con el acotamiento de una serie de esculturas, dibujos, collages, grabados y gravitaciones, determinantes en la trayectoria del escultor.

Texto e imágenes: Gentileza Museo Chillida Chillidaida-Leku.


LA IMATGE EMERGENT

Tendències Actuals. En aquest apartat el nostre magazine suggereix les imatges de joves fotògrafs amb una escriptura directa. Joan Fuxà. Surrealisme, la màgia de l'irreal i aparentment real, imatges fregant l’ hiperrealisme, buscant el darrere de les coses. Situacions perfectes dins la seva imperfecció.

http://sesfotosdenjoan.blogspot.com/



PAU MORLA FLORIT, ÉS BATLE D'ALÓ Contundent àgil i eficaç és "És Batle", la responsabilitat és dura, més del que creuen els ciutadans. Ha de ser l'home, l'amic i el que dicta tot el que el poble o millor dit el municipi necessita, bé per a uns, no tan bé per altres i malament per altres tants. Però fer-ho bé no és fàcil, hi ha gustos per a tots els paladars, sal, pebre i "Fat" (sense gust), per entendre'ns. Però és i serà sempre així, "qüestió de paladar". Ah ... però el poble ha de tenir paladar, i demostrar-ho amb el diàleg directe, no entre bastidors, no per les cantonades. He tingut una bona xerrada amb ell, al seu despatx de l'alcaldia, satisfeta, contenta. Ara us ho explico des del 2004, és batle, el seu ofici anterior professor. Ampliació de la Universitat, (extensió de la UIB) repte, i ja realitat. Una de les seves múltiples preocupacions és que Alaior tingui les infraestructures necessàries per donar cabuda al món de la docència i millorar sempre espais importants per anar preparant els homes i dones del futur. La nova escola, ja en funcionament, (el seu nom Mestre Durán) ha millorat quantiosament la necessitat de places escolars de la població. Sa Escoleta d'Es Pouet, ensenyament amb referència, model a exportar, per altres centres de les seves mateixes característiques. Nova ubicació del Centre de Salut, ha sorgit polèmica, pel tema d'espai d'aparcament, però segons el consistori tot queda resolt amb accessos subterranis, per a places de pàrquing. És Banyer, què es fa?, No se sap, hi ha propostes però tot està una mica en l'aire, que passarà ... ¿Un hotel ?.... doncs no estaria gens malament però ..., no se sap. El Pati de la Lluna i Sant Diego, va bé, i el primer sembla que ja ha agafat ritme de futura remodelació, es pot dir que ja està en marxa. Deixo ben clar que en aquest escrit, no es qüestiona res, només s'apunta el que hi ha, el que és veu pública.


Bones actuacions per millorar l'entorn urbà, realment Alaior és un poble ben arreglat, hi ha de tot ..., on no sobra de res. Fins aquí la nostra opinió sobre la Vila i el Consistori, estimem que ja n'hi ha prou, d'una altra manera seria fer partit i això no és la mena d'actuar ni entra en la filosofia de Atalis Digital. Tornem a la persona, Pau Morla el paisà el que viu aquí, el que trobem pel carrer sent la seva salutació sempre cordial. Intueixo que a vegades li agradaria ser un ciutadà més desapercebut, avantatges i desavantatges.

i poder passar una mica

És l'actuació que hem de seguir; els moments que suggereix de poder gaudir d'aquesta intimitat queden enterament suplerts per la mateixa seguretat que tenim del nostre entorn. No sempre ha de resultar còmode ser l'alcalde d'un poble, però Morlá ho porta bé, les seves tasques solen ser en gran mesura treballoses, però els que se seuen a la cadira del consistori bé saben actuar en el corrent que convé, segons moment i situació, deu ser un aprenentatge fàcil, ja que estan tallats pel mateix patró, l'opinió es general. Seria aconsellable que tinguessin una veu que els indicarà en quin punt fallen i on està la solució. Només cal fer una passejada per tota la geografia d'aquesta pell de brau que és aquesta Espanya, i també l'altra Espanya, li passa el mateix. No? Si... El llibre d'estil hauria d'estar més consultat, que consti que estic generalitzant, doncs que més es pot dir, o bé està o malament està, però està. Posar en dubte tota tasca no és el nostre assumpte però cal perfilar que si pot ser assumpte d'altres. Aquests altres som tots en general, som els que ens estem deixant la pell en les respectives feines, feines que cada vegada són més pesades i esgotadores pel propi pes dels que diuen que manen, però és que es pot manar sense abans haver après a ser obedient?, l'església ho diu ... "Sigueu obedients mireu pel proïsme ajudar-vos els uns als altres". Ho deixem aquí ... perquè continuar és absurd. Ningú és imprescindible, és una lliçó que també seria convenient aprendre, els uns i els altres, els altres perquè no són uns i els uns perquè no són altres, i estudiant aquesta opinió gairebé de embarbussaments sempre paguen els mateixos, nosaltres. Però els que estan no tenen la culpa, l'única culpa és la nostra, per no saber pensar, no ens ensenyen a pensar, ens ensenyen a pensar que no pensem.... Durarà molt això? ...


Repeteixo, aquesta opinió no és res personal en la persona del Senyor Batle, és general per tots els batles, la majoria, els més, de més els que diuen que aquesta Espanya és Europa; si pensem que ja Europa comença a no ser res, quin sofriment ens queda per patir, tornar al XIX tornar al 1914 o al desembarcament de Normandia, passar pels mateixos drames del 36, seria molt poc prudent quan ens van fer creure que l'home va trepitjar la lluna. Senyors, siguem una mica més llestos, que des de les Coves d'Altamira tot està inventat. És una frase que m'agrada fer servir, veient allò t'adones que som molt petits, repassant tota la riquesa arqueològica que tenim aquí, també se'ns sabria que seguíssim pensant que seguim sent petits. El treball de controlar el consistori i tots els que fan la seva feina digui's: Regidors, ha de ser d'una pesadesa que enalteix la seva tasca. Senyors donem les gràcies a tots els batles que han passat els que estan i els que vindran.

A&A ddapve

Fotografies: Arantza Dominguez


Fotografies: Joan FuxĂ


SENSE ORDRE NI CONCERT Concerts uns quants, i entrevistes. Profitosa estada a Barcelona el passat mes de Novembre. Un divendres dia 5 me’n me’ vaig cap el Razzmatazz a veure “Los Delinqüentes” i “Tomasito”, en la seva gira de presentació del seu disc “Los Hombres de las Praderas y sus Bordones Calientes”, 14 temes i un bonus-track track d’aquets músics de Jerez de la Frontera. Frontera. Grup format fa dotze anys, emparenta el flamenc amb el blues, el rock, el funky i el pop. El concert fa ser fresc e intens com si estiguéssim en un “patio” o a la vora de “s’era de ses cases” assistint a una reunió flamenca familiar amb ampolla de “fino” inclosa. temes del seu últim disc, temes escollits dels seus discs anteriors i una versió verbeneraverbenera fumeta d’un dels icones del pop afermançat: “Achilipú”. Tomasito va estar genial, tant en el ball, que es lo seu, com cantant que també és lo seu. “Canijo” i “Ratón” amb la seva banda, emocionen. Nous temes com “Manifiesto de lo borde” (homenatge al grup sevillà dels setantes Smash!), “Camino del hoyo”, “Donde crecen las setas”, “El hombre que hay en mi” o “Bailando por Jerez” amb retornen a les terres de Càdiz.

Delincuentes + Tomasito – Barcelona 2010


Dalt de l’escenari Els Delinqüentes: Marcos del Ojo “Canijo” veu i guitarra espanyola ocasional i Diego Pozo “Ratón” guitarres espanyola i acústica, cors i coproductor del disc, amb Tomás Moreno Moreno “Tomasito” al ball, veu i palmes. Al costat, que no darrera, Daniel Quiñones, Paco Lara, Rafael Ramos, Manuel Morilla “Lolo” i Rafael Fontaiña. Ja saps, estil “garrapatero”. L’endemà (dia 6, es clar) m’envaig cap el FNAC de la Plaça de Catalunya per assistir a la presentació del segon disc de “El Tio Carlos”. “El Tio Carlos”,engendrat a Barcelona per les músiques de Carlos Torrebadella “Charly” i les lletres i la manera de cantar de Carlos Zarazaga “El Payo Yéyé” ens transporta amb el seu groove & soniquete iquete (terme inventat per no se qui) per els colors de la música mediterrània,la rumba flamenca i els sons llatins. Groove del bo,rock,rumba catalana i pop,música africana, raï, reggae, funky, resons àrabs, cúmbies i buleríes, tanguillos i punk. Mescla de puresa i transgressió.

El tio Carlos – Barcelona 2010


El concert va ser genial,entregats,plens de frescor i contundents com en tots els seus directes que he vist,presentant tots els temes del seu darrer treball “Entra” sense fer cap concessió a temes dels seus discs anteriors,els recopilatoris “Barcelona,the Sex,the City&The Music”i “Rambla,Rumble,Rumba” i del seu màgic i seductor primer àlbum anomenat com ells “El Tio Carlos (2007),amb onze temes que tinc clavats a la memòria des de el primer dia que els vaig escoltar. Tinc la sort de conèixer als Carlos.A en “Charly” el vaig conèixer fa molts anys quan ell vivia a Menorca, i al “Payo” posteriorment a Barcelona. Quan acaba el concert (he estat a primera fila) m’envaig disparat a felicitar-los i a que em signin el CD que m’acabo de comprar. Abans de la presentació hem tingut una xerradeta amb el “Payo” (en “Charly” estava molt atrafegat preparant el concert a l’escenari):”Avui us fotre-ho( os vais a joder, va dir).Tocarem tot el disc sencer. Tots els temes. Ho teniu clar ”(Gloria, perfecte!, penso jo).”Tenim moltes ganes de tocar i esperem que vingui molta gent” (varen venir). L’hi dic al “Payo” que m’agraden molt les seves lletres,que com s’ho fa,que què te amb Cádiz essent ell barceloní del Poble Sec.”Soc un enamorat de Cádiz. Tinc molts amics allà, quasi tots gitanos. Es una terra que m’inspira. Hi faig moltes estones allà”. Lletres surrealistes plenes d’aromes del Sud, d’ironia salvatge,de realitat ectòpica. Ara,després de diferents formacions sempre al voltant dels dos Carlos,”El Tio Carlos” son: Carlos Torrebadella “Charly”-guitarra espanyola i cors. Carlos Zarazaga “El Payo Yeyé”-veu. Sebastián Cabra-batería i percussió. Washington Rosas “Pito”-baix eléctric i cors. Frank da Silva “Franky”-guitarra eléctrica i cors. i Angel Martinez “Lobo” (que va entrar al grup després de l’enregistrament del disc)teclats i cors. Després de deu anys de feina i de girar per Amèrica (Colòmbia) (Espanya,Portugal,

i Europa

França, Itàlia, Holanda i Alemanya) els “El Tió Ser-los” ens regalen aquest “Entra” (no el regalen, l’hauràs de comprar),onze temes més per a desfruitar, i si no, escoltat “Joier que calor”, ”Ben-emér-ito”(L’historia de Benito,el guardia civil),”Me paro en seco”(nostàlgies de Poble Sec),”Badulake” o “Sin misterio” i ja m’ho diràs. El dia 22, un dilluns, quedo amb l’Oriol Tramvia, conegut actor de cine, teatre i televisió i com ell mateix diu, “cantautot”, al Teatre Romea, on participa en un homenatge que el món del teatre ret a Ricard Salvat, mort el 2009, (escriptor i home de teatre a on va dur “Ronda de mort Sinera” de Salvador Espriu, fundador i director de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, director del Festival Internacional de Teatre de Sitges i director de més de 150 obres entre d’altres), per parlar del seu proper disc, que apareixerà (ja ha aparegut) a les botigues el dia 1 de desembre i que es presentarà al Teatre Bar Cincomonos de Barcelona els dies 9 y 10.


Fa estona que ens coneixem i en fa molta il·lusió portar-lo portar lo a les pàgines de Atalis encara que sigui per un momentet. a la sortida del acte em trobo amb ell i amb el seu guitarrista en Lluís uís i ens encaminem cap el “London”, mític bar del Raval barceloní. Amb unes cerveses davant parlem de futbol i de política., de teatre i de cine, de famosos i famoses i és clar, també de música; de les seves recents aparicions a la tele i del seu immediat disc, que encara no he pogut escoltar. “Ja tinc ganes de que surti el disc, ho tenim tot apunt, incloses unes imatges de Josep Castells que acompanyaran la música” diu l’Oriol i continua “el 60 Oriols (aquest és el nom del disc) inclou 5 temes meus i 2 versions ve i l’edita Discmedi, presentarem el disc a la sala Cincomonos on hi ha un petit teatrillo que està molt be. Evidentment la portada és un pastís d’aniversari”. Un pastís d’aniversari damunt d’una guitarra. L’escoltaré, segur. Quant li demano per el grup, up, en Lluís m’explica “ en Ramón i jo estem amb l’Oriol des de fa 4 anys però en Xavier en fa 10”. A més de per l’Oriol a la veu, guitarra espanyola i composició dels temes, el grup conegut per “Els de la Via” està format per en Lluís Lucea (guitarra espanyola, espa ukelele i cors), Ramón Vagué (baix acústic, acordió i cors) i en Xavier García (cajón i cors). La nit és es llarga però ja comença a ser una mica tard. Ens despedim però quedem emplaçats. Quant surti el disc el trucaré per parlar parlar-ne. I encara em quedarien darien emocions per el dia 23, l’ endemà,en que aniria ben decidit cap el Sant Jordi Club a veure (i a escoltar) l’ Alice Cooper.

Alice Cooper – Barcelona 2010


Arribo justet de temps,però la mitja entrada (2.500 persones aproximadament per un aforament de 4.500) aconseguida per l’ Alice em permet col·locar-me a les primeres files davant de l’ escenari. Llàstima del públic,però es que el músic ve sovint a Barcelona. Alice Cooper presentava el seu “Theatre of Death”dins la seva gira “Tour Terror” que l’ ha dut des de Estats Units fins a Europa. Les acaballes son aquí, gireta per Espanya i final a Lisboa. I s’ha acabat. L’ espectacle, 90 minuts de concert on mor quatre vegades, es un passeig per els seus èxits acumulats després de tants anys i per a jo va ser pura delícia tornar a escoltar-los: “School’ s out” amb la que va obrir i tancar el concert,”Under my wells”, “Love it to death”, “Elected”, “Billion dollars babies”..., sonaven millor que mai. La funció en quatre actes(cada acte acaba amb una seva nova mort) no va deixar indiferent a ningú. Gent de totes les edats, jo també,ens varem deixar endur per la força de la música(vaja una banda més bona que du el tío) on un Alice Cooper en plena forma s’ entregava en cada tema. Contundent “revival” el que ens oferí la banda i perfecte el “show” creat per en Robert Roth, director entre d’ altres del primer muntatge teatral de “La Bella i la Bestia” de Walt Disney. Música i ficció. Rock del bo. En tornar a Menorca no vaig poder fer de menys,vaig escoltar el seu darrer disc gravat en estudi “Along came a spider” i vaig anar a remenar els meus vinils i no vaig aturar fins que vaig trobar la serp sobre fons vermell del “Killer”, el “Love it to death” i el “Preties for you”

Miquel Plana Nuix,hivern 2.010 Fotografies: M.Plana i Mª Teixidor


Fotografies: Joan FuxĂ


EDUCACIÓ I ENSENYAMENT: UNA DUALITAT COMPLEXA Tant que no sé per on començar. La nostra societat està vivint una època on està en boca de tothom l’educació; per un costat els resultats acadèmics estan baixant curs rere curs, el nivell d’abandonament escolar és especialment elevat, i l’índex de fracàs escolar supera en bastant el desitjable. En aquest context cal fer algun aclariment; en primer lloc, potser convindria exposar que no és el mateix educació i ensenyament, de manera que quan parlam de resultats acadèmics, abandonament o fracàs escolar, ens esteim referint a que les nostres escoles no funcionen tot allò de bé que ho haurien de fer, i de les causes que ho provoquen en podem parlar i discutir molt però probablement per la part que fa als alumnes, potser en l’educació en trobarem una. Per desxifrar-la, hem de fer un bucle una mica difícil d’entendre: com a ensenyant consider que una de les causes dels mals resultats acadèmics és l’actitud; almanco és un dels motius pels que un percentatge important de mestres i professors amb problemes de salut (estrès, depressió,etc.) esgrimeixen com a origen dels mals esmentats. I és clar, aquesta actitud no pot ser només responsabilitat de l’escola; la falta de respecte vers els iguals o vers els professors, les faltes d’assistència o de puntualitat, el no compliment de les normes bàsiques de convivència no són situacions que només es donen en l’àmbit educatiu formal. Pens sincerament que són situacions que es repeteixen també en l’entorn familiar o social, i evidentment són qüestió d’educació, i per tant, crec que s’ha de compartir aquesta responsabilitat també amb la família. Hi ha un component real també d’absentisme familiar, i m’explicaré: en molts de casos de problemàtica escolar hi ha al darrere situacions de deixadesa, de desinterès o simplement de delegació no declarada de responsabilitat cap a l’escola. Sense aquesta educació familiar, social, no es pot demanar a l’escola massa més del que fa. Amb alumnes sense hàbits, sense acompanyament de les famílies, sense models ni referents pel que fa a valors, és difícil arribar més lluny. Tampoc no hem de deixar de banda la responsabilitat social: en èpoques de bonança econòmica, les opcions de començar a treballar i guanyar doblers en edats molt joves han incidit també en l’elevació de les taxes d’abandonament escolar alhora que s’ha omplert el mercat laboral de personal no qualificat, amb baixa formació laboral i escassa preparació pel que fa a hàbits socials. Tenim, per tant, una triple responsabilitat escolar, familiar i social que explica dades com les que el darrer informe PISA exposa sobre el rendiment en competència lectora, matemàtica i científica i que ens diuen que, a nivell global, els estudiants espanyols presenten uns resultats cada cop més propers a països de l’OCDE com França, Alemanya o els Estats Units. Per jo aquesta anàlisi, que no pos en dubte, és massa poc ambiciosa; podríem fer comparacions amb països com Finlàndia per exemple, amb uns resultats molt per damunt aquesta mitjana. Si ens endinsem una mica més en el que diu PISA, veurem que hi ha, a nivell de comunitats autònomes, una tendència d’equilibri entre el PIB i els resultats, a major nivell socioeconòmic, millor rendiment.


Aquesta tendència es romp a dues comunitats, i malauradament per negativa, una és la nostra. Els alumnes de les illes Balears són dels pitjors en resultats, resultats, les nostres escoles i instituts són els que presenten més repetidors. Deu ser que el col·lectiu docent de les nostres illes és també el més flac de tot l’estat? Vull pensar com a professor que no, que els meus companys estan prou preparats per a la seva seva tasca lectiva. És més, n’estic convençut, com a professor i com a pare d’alumnes de primària conec molts de professionals de l’educació-ensenyament ensenyament amb una vàlua més que demostrada. Què li passa idò als nostres alumnes? Per què el seu rendiment és tan baix? Una anàlisi paral·lela ens diu que les Illes Balears és la comunitat autònoma on l’esforç inversor en educació és més baix i som també la comunitat amb la pitjor ràtio alumnes per ordinador. I és clar, quan tots els indicadors són baixos, no es poden esperar massa bons resultats. El component social del que parlava més amunt també és més palès a les nostres illes; el boom de la construcció i del turisme ha estat durant les darreres dècades el motor de la nostra societat. Queda clar, per tant, que la preocupació per l’educació ha estat cada vegada menor; deixar els estudis per començar a treballar i guanyar-se guanyar be la vida no era cap problema: si els estudis no anaven be, moltes famílies s animaven els fills a deixar-los deixar i treballar. Aquest desinterès de la societat s’ha traslladat també als cercles polítics fins arribar a l’extrem que la promesa d’arribar al 6% del PIB per a educació s’ha quedat just un poc per damunt de la meitat, amb una un evident manca de recursos humans i materials. Ara que la feina és escassa, que l’atur és el principal problema de la ciutadania, i que la manca de capacitació és cada cop més palesa, algú potser s’adonarà que l’educació i l’ensenyament sí que són importants. importa

Llabrés.. Professor de secundària Llorenç Pons Llabrés Fotografia: Joan Fuxà


EDUCAR SENSE CASTIGAR El màxim que et poden ensenyar els càstigs és a fer certes coses amb dissimulació, perquè no t'enxampin, va escriure el pediatre Carlos González en el seu llibre Besa'm molt. Però, és possible educar sense castigar? Castiguem als nens perquè hem assumit un model de conducta heretat sense haver pres en consideració que hi pot haver altres alternatives més eficients i amb menys efectes negatius per al desenvolupament de la personalitat del nen. Hi ha quatre qüestions fonamentals que cal tenir en compte quan demanem alguna cosa a un nen o quan, després d'haver-li demanat i que no ens hagi obeït, ens proposem castigar o bé quan fa alguna cosa que considerem inadequat: 1) Què és exactament el que vols que faci, o el que voldries que hi hagi o no hagués fet? 2) Per quin motiu vols que faci el que li estàs demanant? 3) Quina voleu que sigui el seu motiu per fer-ho? 4) Quin creus que és el seu motiu per no fer-ho (o per fer just el contrari)? Els motius pels quals un nen "es porta malament" poden ser d'allò més variat i és important que comprenguem, en cada moment, quina ha estat la causa del comportament. Entre les causes més comunes estan el desconeixement, l'avorriment, el son o el cansament, la frustració, la intenció de cridar la nostra atenció i el reflex del nostre propi comportament o estat d'ànim. Els nens són com miralls i, normalment, es limiten a reflectir el que nosaltres, conscient o inconscientment, els transmetem. Així que la nostra primera eina és la prevenció: no li demanis que s'acabi el menjar si s'està caient de son, treu els objectes perillosos del seu abast i explica per què no els hi deixes. No pretenguis que endevini quins objectes són perillosos perquè li falta l'experiència necessària per saber-ho per si mateix. Un cop analitzats els motius del mal comportament, replantegem les nostres normes. Si una norma no té sentit-o, si ho té, però no l'hi expliquem-el nen no la va a obeir-. Vols que s'acabi el menjar perquè tu ho has decidit de forma unilateral i arbitrària? Vols que es l'acabi perquè li has amenaçat amb treure-li la tele si no ho fa? O vols que l'acabi quan realment té gana i necessita menjar? Confia en ell. Relativitza i posa l'assumpte en perspectiva: quina importància tindrà d'aquí a cinc (o deu o vint) anys el fet que avui no s'hagi acabat el menjar? Si la motivació per fer o no fer alguna cosa és extrínseca, basada en l'amenaça d'un càstig o la promesa d'una recompensa, difícilment estarem ajudant al nen a convertir-se en una persona capaç de prendre decisions conscients. Un nen que recull les seves joguines només perquè li has posat aquesta condició per poder veure la tele no està aprenent una norma de conducta basada en un valor moral.


Això vol dir que hem de deixar que els nens facin el que vulguin en tot moment i que ho facin impunement? No, en absolut. Però hem de ser conscient d'aquest fet: les limitacions creen necessitats. Si li prohibeixes que vegi la tele, estaràs creant la necessitat de veurela i el més probable és que busqui la manera d'aconseguir-ho. Dóna-li opcions i ensenya-li a veure quines són les conseqüències dels seus actes per aprendre a prendre en consideració abans d'actuar. Per exemple, si el teu fill petit pega a un altre al parc, tens l'opció de castigar: pots pegar-li, pots deixar-lo sense postres o sense tele o qualsevol altra cosa. Amb el càstig li estaràs ensenyant que no es pega als nens davant dels adults. Alguns pares creuen que una conseqüència natural que es podria aplicar a aquest cas seria portar-se al nen del parc. L'ensenyament, teòricament, seria aquesta: si no saps comportar-te com cal amb els altres, ens anem a casa on no hi ha altres nens a qui puguis molestar. La qüestió és que això no és una conseqüència natural sinó un càstig encobert. El nen ha trencat la norma que no es pega als altres i, "naturalment", això té conseqüències. En realitat és molt més senzill. Una conseqüència natural de comportar indegudament en el món real és que la gent perd la confiança en tu quan tu perds la teva honestedat i la teva integritat. Si el teu fill pega als altres, els altres no voldran apropar-se a ell, no voldran jugar amb ell, no voldran ser els seus amics. No és aquest suficient càstig? ¿No és aquesta una forma real i natural d'aprendre la lliçó? Quina necessitat hi ha de, a més, deixar-lo sense postres?. Suposem que li has demanat que es vestís, no ho ha fet i, en conseqüència, aneu a arribar tard a la festa d'aniversari a la qual esteu convidats. Deixar sense tele, sense parc, sense postres o tancar durant deu minuts (o un per cada any d'edat, com recomana la Supernanny) a la seva habitació perquè reflexioni sobre la seva actuació són coses que no tenen absolutament res a veure amb el comportament que hem considerat inadequat. Si heu arribat tard a un lloc on li venia de gust anar, és molt possible que el sol fet d'haver estat l'últim a arribar sigui suficient càstig per a ell. O el fet que els seus amics no vulguin jugar amb ell quan els pega o quan no els presta els seus joguines. O el fet de repetir curs per no haver estudiat prou. Amb un càstig "extra" podem corregir, controlar-hi reafirmar la nostra autoritat i la nostra superioritat, però els efectes secundaris poden ser devastadors: destruirem la seva autoestima i frenar el seu creixement personal, el seu desenvolupament com a persona autònoma. Amb la disciplina positiva i les conseqüències naturals, en canvi, protegim i eduquem. Què necessitem, doncs, per educar sense castigar? En primer lloc, confiança. Hem de desfer-nos de la nostra necessitat de tenir el control permanent sobre altres persones, fins i tot encara que aquestes persones siguin els nostres fills. En segon lloc, empatia. No hem d'esperar que facin coses per les que encara no estan preparats. Hem de tenir en compte les seves limitacions i adaptar-nos a ells, no esperar que siguin ells els que s'adaptin al nostre món d'adults. En tercer lloc, imaginació. La imaginació és el factor clau per trobar alternatives al càstig. Abans que la situació ens superi, podem posar-li un toc d'humor (unes pessigolles, un acudit, unes rialles ...).


Podem negociar d'igual a igual. O podem propiciar un canvi de Però, sobretot, necessitem ser coherents (i ells necessiten que ho siguem).

context.

El comportament es pot manipular amb un sistema de permís / càstigs però, llavors, no estarem educant persones sinó que estarem criant rates de laboratori. Volem nens lliures i feliços iços o volem gossos de Pavlov? Cal recordar que el comportament s'aprèn per imitació?

Periodista-- Advocada Laura Mascaró – Periodista Fotografia: Joan Fuxà



Presenta el seu nou disc, Canciones en Ruinas

“Canciones en Ruinas”, els somnis d'una història que sempre té el sentiment d'amor etern, Diego Vasallo un trobador d'històries que encoratgen el més íntim del pensament, els pensaments usats per parlar d'amor sorgeixen amb els enigmes de profunda nostàlgia, no sempre es poden percebre els estats d'ànim, no sempre es poden planejar les propostes de felicitat, els signes i senyals que et suggereixen els seus poemes ens fan resplendir de passió, la passió de l'oblit del pur amor d'amor que esquinça l'ànima, esquinçar l'ànima és captivar la passió de l'etern missatge de felicitat, ho sents ho respires el captives com es captiva la passió i disbauxa de l'etern amor. Diego respira per voler, vol el que a vegades no pots aconseguir, amb la tènue senzillesa d'amors que trenquen el més tendre de l'encant de la passió. Com pateix el que estima. Estimar és l'eterna felicitat i l'amor de l'amor no correspost, t'atreu fins a la més íntima passió. Home sencer de certesa que captiva, la seva música és la paraula atreta pel sabor amarg del seny, la mateixa bogeria de la raó és el desassossec de la seva música, acords pausats, veu que parla íntimament de la pròpia raresa de passions, de temps, de pausa que dolçament atrauen al propi voler de lo no tingut, i desitjat. Diego Vasallo compleix el somni de la seva música, la música del voler. Escoltar a Diego és com si estiguessis olorant el mar de l'impossible, els vents del nord, el mar que trenca, tota la seva veu xiuxiueja les ones de la nostàlgia, esquinça la passió de l'íntim i infinit de totes les tortures de somnis enyorats. Bona música, sens dubte la música que suggereixi tendresa; quina paraula més bonica. Potser massa, el més dels sentiments són les pautes de la nostàlgia del voler. Cançons que trenquen, allò que vols sempre està absent, tot i que aquest molt a prop teu; la por a perdre a no sentir, fa que se't s'esfumi entre els perfums de la passió.


Diego Vasallo, segueix així, segueix volent amb passió trencada, els teus acords, la teva veu, són la tendresa mateixa de l'efímer, fugaç suau com les flors del perfum del voler. “Canciones en Ruinas” - Diego Vasallo-. ¿Digues el que sents abans de quedar dormit i somiar?

A&A ddapve

Fotografies: Arantza Dominguez.

Portada disc Canciones en Ruinas


Fotografies : Joan FuxĂ


Cinc El rival finalment assolí entrar dins el baluart i l'aconseguí devastar desde el seu propi interior. El que passava és que ambdós únicament representaven dues facetes diferents d'una mateixa problemàtica històrica, que subjeia al seu fons, a la seva arrel. Agressor i agredit s'havien vist finalment apartats un de l'altre per la caiguda de tot el seu Imperi d'Ultramar. El vindicador va esser educat, i absorbir del seu progenitor, desde petit, les formes de pensar forjades en els mateixos deserts d'Orient. Però, en cap moment, el personatge anava a desvincular-se de l'entorn que estava enderrocant, el que, inevitablement, li comportaria una pugna interna d'una notable dimensió. Dins del repte secret entre Kim Philby (tercer membre dels cinc de Cambridge) i el Sistema britànic s'hi adverteixen capacitats molt noves darrere els afermats lligams d'un afortunat anglès i la mateixa societat a l'acolleix. De totes maneres, el relat no tindria el seu sentit si voluntariament s'oblidés l'ombra que actuaba just darrere d'algú com ell i dels seus companys en semblant aventura. Per damunt de Philby, Blunt, Burgess, MacLean i Cairncross una oculta i allargada mà es dibuixaba dins de les ombres, de la cual endevinem el seu domini i amb prou feines percebem el seu esperit. Parlar d'ella és parlar de l'agent del KGB soviètic la tasca del cual esser la d'allistar-los. Però de qui es tractava? És possible que la seva recluta tingués lloc a prop dels recent complerts vint-i-un anys, durant la permanència de Philby i de tots els demés a l'Universitat de Cambridge. Els descobriren; els probaren, i al final, els captivaren. L'agossarada aventura anava a donar lloc, no obstant, amb el discórrer dels anys, al llanguiment conscient, i a la temença de la seva traició personal. El seu oferiment total cap a un règim del que res sabien, sobre el que no es varen instruir a si mateixos i que era vist per tots com amenaçant a l'hora de condescendir amb ell, només significa que la lleialtat que exigia era prefigurada per una mena d'influx d'un caràcter certament excepcional. La responsabilitat del Servei Secret, al que H.A.R. Philby pertanyia, al conservar vives les seves pròpies idees polítiques, habia estat potser la més considerable. El cosmos del servei d'informació era per definició aliè per complet a la política. D'igual manera l'ostentós patrioterisme de que feien gala els seus superiors era quelcom que encaixaba de plè amb la realitat. El desdoblament en el fill de St. John Philby s'enquadrava enterament dins l'estil familiar. Tot i que una part d'ell acollia l'odi cap el seu pare i tenia espai a les fronteres annexes de la relació que compartien, l'un rebia les copioses característiques de l'altre. St. John va esser un particular rei a les fortaleses del desert, que no amagaba al seu fill el menyspreu per els seus caps. L'adhesió que anuncià era monarquica en la seva faceta positiva i es dibuixà amb una insolència castrense en la negativa. Fou capdavanter del seu Imperi, amb capacitat per a pendre les seves pròpies decisions, autor i recol.lector d'informació confidencial d'acord amb les sofisticades pautes de Rudyard Kipling; aficionat al món àrab, piatós de Lawrence, aventurer asceta disposat a la violència i al lladrocini.


Per el favor del pare i de la seva instrucció Philby va fer l'exercici, com a perjudicat i així també en el paper de victimari, de la circunstància que millor caracteritza l'ordre gubernamental anglès, que es aconseguir trair i després cubrir-se finalment un mateix. Sense cap problema va posar en joc les funcions a les que el Sistema estaba més habituat. Calcar sense la més mínima intrepidesa els seus ademans i establí la seva pròpia posició dins del influx sense cap denominació concreta alguna. Interpretà de tal manera aquelles propietats que en el moment en que els Serveis de Seguretat i els diaris arrivaren a desconfiar d'ell va aconseguir llavors obtenir el suport de tota la casta dirigent; i així intrigar de tal forma que es veiés escudat com si ambdós fossin membres d'una mateixa familia. Únicament ens es donat figurar.nos els mòbils que el portaren a fer allò que va fer i imaginar la dimensió de la seva traïció. Només tenim coneixement de forma molt succinta d'una ínfima fracció dels danys que originà, dels secrets, pericies, mètodes i polítiques que delatà. Si volem treure alguna cosa més en clar ho tenim una mica difícil, dóna igual mirar a una de les parts o a l'altra. El cert és que alguna de les claus dels Serveis d'Informació només poden arribar a coneixer-se en certes capitals del nostre continent, donat que són assumptes extremadament susceptibles per a que arribin a esser coneguts per el ciutadà ordinari. De totes maneres hi ha constància que el Secret Intelligence Service i el Servei de Seguretat es trobaven en una situació bastant precària en l'època inmediatament posterior a la Segona Guerra Mundial en el moment en que Philby rendir els més grans detriments. El període comprès entre 1944 i 1949 constituir la prova d'un daltabaix històric i del major revés en tota la nostra història. La societat convivia per sis anys seguits sense fluctuacions doctrinàries, curulla de consignes, antigalles i responsabilitats. L'informació nacional per bastant temps va romandre compromesa per el conflicte. Resultà ineludible que el SIS reclutés inusualmente en relació amb tal predisposició. Al temps que el sentit polític principal dintre del pais era feblement d'esquerres, la posició i el patrimoni del SIS, tal com el seu veritable rol, es constituïen en planament anticomunistes. La seva esperança era dipositada dins l'òrbita del capitalisme; en la conservació de trajectes del comerç; la protecció del finançament del extranger; la fortuna de les colònies i la defensa d'una 'societat cohesionada'. A la vegada que revelaba novament aquesta usança i adheria a aquesta els mètodes i les crueltats assimilades durant la guerra, no va resultar senzill que el SIS conquerís el sentiment de la casta intel.lectual, la perspiàcia dels cuals els auxilià en cert moment d'unes desercions absolutes. L'indigna circunstància que constituïa la presència de Philby encara al servei es vincula a que el SIS posava a la mateixa balança la condició i l'adhesió. El que esclareix un altre aspecte importantíssim de les concepcions comuns dels experts del Servei Secret: que pensen que ho dominan tot. Entestats per les diverses qüestions del progrés nacional, es veuen molt empetitits per a valorar una ideologia, vingui d'on vingui, com una poténcia esperó determinant respecte a les persones de la seva pròpia categoria. Aquesta manca de mòbils ideològics es veu unida amb el sentit comú i la ponderació, i es contemplada com la propietat fonamental del procés d'aïllament.


A l'Unió Soviètica Stalin es resistí a donar crèdit a la idea de que els Cinc de Cambridge poguessin haber traït al seu pais. Només quan tres d'ells ja havien consumat les seves desercions al seu pais la Intelligentsia a Russia assumí que es podia confiar en ells. De fet gran part dels agents de la NKVD no podien rebutjar la sensació de que el que estaven rebent no era més que sencillament desinformació. Els superiors russos ordenaren als seus contactes a Anglaterra tancar fins i tot tota comunicació amb ells, però al final l'ordre no tingué una aplicació efectiva. La deserció de Burgess i MacLean es produïa a l'any 1951, la del propi Philby, degut a l'acusació en contra seva d'haber donat cobertura a la dels seus dos companys, al 1963. Enmig de tot això, Stalin va perdre la preciosa oportunitat d'aprofitar-se plenament del fluxe d'informacions que se li havia estat proporcionant durant aquest període. Es pensaba a aquest nivell que tot aquest fluxe que s'havia produït posseïa massa qualitat per a poder resultar creïble. No arribaren a copsar la veritat de la pròpia deslleialtat d'aquests cinc subjectes del 'establisment' britànic. Els 'cinc', Philby, MacLean, Burgess; Cairncross i Blunt havien sigut tots ells captats en una de les més prestigioses universitats de l'Imperi Britànic, Cambridge. Tot i això l'estudi detallat del tipus de secrets que estaven filtrant a Russia conduí a que fossin classificats com a 'Agents Triples'. Es cregueren llavors que eren Britànics fen-se passar per espies soviètics, per acabar siguent presumptament controlats i manipulats un altre cop per les autoritats angleses. El grup aconseguí introduir informació a l'URSS, al menys fins a l'any 1951. Només quatre d'entre ells foren correctament identificats, essent el 'Cinquè Home' una incògnita que oscil.lava entre tres noms diferents: Cairncross, Perry i Gordievsky. Encara que molts altres foren sospitosos de pertanyer al mateix cercle, es creu que arribaren fins a trenta-un. Únicament es disposa d'intuicions respecte a la data més precisa de la seva incorporació al servei d'espionatge soviètic encarta que si es té la certesa de que va ser Blunt el catalitzador i responsable dels primers contactes. El cos format per els quatre principals ja inicià les seves activitats, encara que a petita escala, en el transcurs de la Segona Guerra Mundial. Philby havent sigut destacat a l'Embaixada britànica als estats Units aconseguir fer averiguacions sobre certes sospites que albergaven americans i britànics d'una infiltració dins del projecte de vigilància VENONA. Dita informació li donà peu a suggerir-li a Burgess que posés sobre avís a MacLean, donat que part d'aquestes sospites requeien damunt ell, degut a que ocupava un lloc en el foreign Office. Havia de ser en aquest precís moment en que ambdós, Burgess i MacLean, començaren a forjar els seus plans de deserció cap a Russia. Tot i que s'ho penssesin durant un cert temps, una vegada consumada no va esser coneguda i feta pública fins a la seva pròpia aparició a Moscú, en una conferència de prensa, seguida de la pròpia confessió. Seria Philby, llavors, el que apareixeria com el principal i, següent, sospitós, per les seves relacions directes d'amistat amb Guy Burgess. Aquesta situació provocaria que la seva reputació, en tant que membre del Servei Secret es ressentís greument i directament se li demanés una declaració pública. Tot i que la majoria dels seus companys, i fins i tot membres de la Cambra del Comuns com MacMillan, advoquessin al seu favor i creguessin i defensessin la seva innocencia.


A finals del any 1950, Philby abandonava el Servei Secret i passava a exercir la seva antiga funció de periodista a The Economist com a corresponsal a la ciutat de Beirut al Líban. Per a que poc després el MI6 novament el reenganxeés per a que pogués proporcionarli's informes directes desde aquesta mateixa localització. Al 1961 un altre desertor, aquesta vegada del altre costat del teló, cap al nostre, aconseguí aportar informació en contra de Philby. I un agent del MI5 i antic amic dels seus inicis al MI6 viatjaria fins a Beirut per a entrevistar-lo, pero es donà conta que d'alguna manera el seu amic s'havia assabentat de la seva pròxima visita. Això va fer sospitar, a més, que possiblement amb ell encara hi havia un altre mole (infiltrat). Tot i això Philby es confessà plenament devant el seu amic Elliot; i molt poc després desertaba cap a Russia. L'espia Blunt fou interrogat per el MI5 i la seva confessió es produí en intercanvi per el favor de la seva inmunitat. El llibre Climate of Treason (Clima de Traició) l'acusava públicament (encara que no oficialment) d'espionatge. La pròpia Margaret Thatcher declarà que Blunt ja havia confessat esser tal quinze anys abans. Tal qual era la seva situació a 1964, es a dir, sense cap accés a informació classificada o sensible, se li otorgà de forma secreta aquesta inmunitat que ell demandaba per a sí, tot allò simplement a canvi de que finalment revelés to allò que sapigués. L'important fet que significà que els soviètics no coneguessin en absolut la nova condició que s'havia produit amb la seva confessió va elevar considerablement la seva utilitat.

Iván Juan Camps Fotografia:: Joan Fuxà Fotografia


A&A


Escultura, Margarita Camps. 1973, acer.inox.fusta Fotografia.Koldo Chamorro


Menorca Reserva de la Biosfera

Hem de procurar que no quedi en l'oblit, darrera de cada paraula ha d'existir el compromĂ­s.



Textos en Castellano


Pau Morla Florit, Es Batle d´Aló. Contundente ágil y eficaz es “Es Batle”, la responsabilidad es dura, más de lo que creen los ciudadanos. Tiene que ser el hombre, el amigo y el que dicta todo lo que el pueblo o mejor dicho el municipio necesita, bien para unos, no tan bien para otros y mal para otros tantos. Pero hacerlo bien no es fácil, hay gustos para todos los paladares, sal, pimienta y “Fat” (sin sabor), para entendernos. Pero es y será siempre así, pues es porque tiene que estar, éste u otro, siempre será igual, “cuestión de paladar”. Ah… pero el pueblo tiene que tener paladar, y demostrarlo con el diálogo directo, no entre bastidores, no por las esquinas. Ahora voy a usar una palabra que ya está más que usada, pero la citaremos (no entremos en demagogias) Vayamos al tema: Pau Morla, un amigo. He tenido una buena charla con él en su despacho de la alcaldía, satisfecha, contenta y ahora os lo explico. Desde el 2004, es alcalde, su oficio anterior profesor. Ampliación de la Universidad, (extensión de la UIB) reto, y ya realidad. Una de sus múltiples preocupaciones es que Alaior tenga las infraestructuras necesarias para dar cabida al mundo de la docencia y mejorarla siempre, parcela importante para ir preparando a los hombres y mujeres del futuro. La nueva escuela, ya en funcionamiento, su nombre Maestro Durán, ha mejorado cuantiosamente la necesidad de plazas de la población. Sa Escoleta de Es Pouet, enseñanza con referencia, modelo a exportar, y ya exportado por otros centros de sus mismas características. Nueva ubicación del Centro de Salud, ha surgido polémica; por el tema de espacio de aparcamiento, pero según el Consistorio todo queda resuelto con accesos subterráneos, para plazas de parking. Es Banyer, ¿qué se hace?, no se sabe, hay propuestas pero todo está un poco en el aire, que pasará... ¿un hotel?....pues no estaría nada mal pero..., no se sabe, (toda la ciudad habla de ello pero nadie dice nada, sistema avestruz) El Patio de la Luna y San Diego, va bien, y lo primero parece que ya ha cogido ritmo de futura remodelación, se puede decir que ya está en marcha. Dejo bien claro que en este escrito no se cuestiona nada, tan solo se apunta lo que hay, lo que es voz pública. Buenas actuaciones para mejorar el entorno urbano, realmente Alaior es un pueblo bonito, está bien arreglado, hay de todo..., donde no sobra de nada. Hasta aquí nuestra opinión sobre la Villa y el Consistorio, estimamos que ya es suficiente; de otra manera sería hacer partido y esto no es el modo de actuar ni entra en la filosofía de Atalis Digital Volvamos a la persona, Pau Morla el paisano el que vive aquí, el que encontramos por la calle siendo su saludo siempre cordial.


Intuyo que a veces le gustaría que fuera una ciudad más grande y poder pasar un poco desapercibido, ventajas y desventajas; nos ocurre a todos pero es lo que toca es la actuación que tenemos que seguir; los momentos que sugiere de poder gozar de esta intimidad quedan enteramente suplidos por la propia seguridad que tenemos de nuestro entorno. No siempre tiene que resultar cómodo ser el alcalde de un pueblo, pero Morlá lo lleva bastante bien, sus tareas suelen ser en gran medida trabajosas, pero los que se sientan en la silla del Consistorio bien saben actuar en la corriente que conviene, según momento y situación, debe de ser un aprendizaje fácil, pues están cortados por el mismo patrón; suele ser la opinión general. Sería aconsejable que tuvieran una voz que les indicará en qué punto fallan y donde está el fallo. No hay más que dar un paseo por toda la geografía de esta piel de toro que es esta España, y también la otra España, le pasa lo mismo; no sé. El libro de estilo tendría que estar más consultado (que conste que estoy generalizando, pues que más se puede decir; o bien está o mal está, pero está). Poner en duda toda labor no es nuestro asunto pero hay que perfilar que si puede ser asunto de otros. Estos otros somos todos en general; somos los que nos estamos dejando la piel en las respectivas labores, labores que cada vez son más pesadas por el propio peso de los que dicen que mandan, pero es que se puede mandar sin antes haber aprendido a ser obediente, la iglesia lo dice... “sed obedientes por el prójimo ayudaros los unos a los otros”. Mirad, lo dejamos aquí...para que continuar es absurdo. Nadie es imprescindible, es una lección que también sería conveniente aprender, los unos y los otros, los otros porque no son unos y los unos porque no son otros, y barajando esta opinión casi de trabalenguas siempre pagan los mismos, nosotros. Pero los que están no tienen la culpa, la única culpa es la nuestra, por no saber pensar; no nos enseñan a pensar, nos enseñan a pensar que no pensemos. ...¿durará mucho esto?... Repito, esta opinión no es nada personal en la persona del Señor Alcalde, es general de todos los alcaldes, los más, los más de más, los que dicen que ésta España es Europa, si pensamos que ya Europa empieza a no ser nada, que sufrimiento nos queda por sufrir el volver al XIX volver al 1914 o al desembarco de Normandía, pasar por los mismos dramas del 36, sería muy poco prudente cuando nos hicieron creer que el hombre pisó la Luna. Señores, seamos un poco más listos, que desde la Cuevas de Altamira todo está inventado. Es una frase que me gusta usar, viendo aquello te das cuenta que somos muy pequeños, repasando toda la riqueza arqueológica que tenemos aquí, también se nos daría bien que siguiéramos pensando que seguimos siendo pequeños. El trabajo de controlar el Consistorio y todos sus colaboradores: dígase: Concejales, tiene que ser de una pesadez que enaltece la labor, señores demos las gracias a todos los alcaldes que han pasado, los que están y los que vendrán.

A&A ddapve


EDUCACIÓN Y ENSEÑANZA: UNA DUALIDAD COMPLEJA. Tanto que no sé por dónde empezar. Nuestra sociedad está viviendo una época donde este en boca de todos la educación, por un lado los resultados académicos están bajando curso tras curso, el nivel de abandono escolar es especialmente elevado, y el índice de fracaso escolar supera en bastante lo deseable. En este contexto hay que hacer alguna aclaración, en primer lugar, tal vez convendría exponer que no es lo mismo educación y enseñanza, de modo que cuando hablamos de resultados académicos, abandono o fracaso escolar, nos estamos refiriendo a que nuestras escuelas no funcionan todo lo de bien que deberían hacerlo, y de las causas que lo provocan podemos hablar y discutir mucho pero probablemente por la parte que hace a los alumnos, quizás en la educación encontraremos una. Para descifrarla, debemos hacer un bucle un poco difícil de entender: como enseñante considero que una de las causas de los malos resultados académicos es la actitud; al menos es uno de los motivos por los que un porcentaje importante de maestros y profesores con problemas de salud (estrés, depresión, etc.) esgrimen como origen de los males mencionados. Y claro, esta actitud no puede ser sólo responsabilidad de la escuela, la falta de respeto hacia los iguales o hacia los profesores, las faltas de asistencia o de puntualidad, el no cumplimiento de las normas básicas de convivencia no son situaciones que sólo se den en el ámbito educativo formal. Pienso sinceramente que son situaciones que se repiten también en el entorno familiar o social, y evidentemente es cuestión de educación, y por lo tanto, pienso también que se debe compartir esta responsabilidad con la familia. Hay además un componente real de absentismo familiar, y me explicaré: en muchos casos de problemática escolar hay detrás situaciones de dejadez, de desinterés o simplemente de delegación no declarada de responsabilidad hacia la escuela. Sin esta educación familiar, social, no se puede pedir a la escuela mucho más de lo que hace. Con alumnos sin hábitos, sin acompañamiento de las familias, sin modelos ni referentes en cuanto a valores, es difícil llegar más lejos. Tampoco debemos dejar de lado la responsabilidad social: en épocas de bonanza económica, las opciones de empezar a trabajar y ganar dinero en edades muy tempranas han incidido también en la elevación de las tasas de abandono escolar a la vez que ha llenado el mercado laboral de personal no cualificado, con baja formación laboral y escasa preparación en cuanto a hábitos sociales. Tenemos, por tanto, una triple responsabilidad escolar, familiar y social que explica datos como los que el último informe PISA expone sobre el rendimiento en competencia lectora, matemática y científica y que nos dicen que, a nivel global, los estudiantes españoles presentan unos resultados cada vez más cercanos a países de la OCDE como Francia, Alemania o Estados Unidos. Para mi este análisis, que no pongo en duda, es demasiado poco ambicioso; podríamos establecer comparaciones con países como Finlandia por ejemplo, con unos resultados muy por encima esta media. Si nos adentramos un poco más en lo que dice PISA, veremos que hay, a nivel de comunidades autónomas, una tendencia al equilibrio entre el PIB y los resultados; a mayor nivel socioeconómico, mejor rendimiento. Esta tendencia se rompe en dos comunidades, y desgraciadamente por negativa, una es la nuestra.


Los alumnos de las islas Baleares son los peores en resultados, nuestras escuelas e institutos son los que presentan más repetidores. ¿Será que el colectivo docente de nuestras islas es también el peor de todo el estado? Quiero pensar como profesor que no, que mis compañeros están suficientemente preparados para su tarea lectiva. Es más, estoy convencido; como profesor y como padre de alumnos de primaria conozco muchos profesionales de la educación-enseñanza con un valor más que demostrado. ¿Qué les pasa entonces a nuestros alumnos? ¿Por qué su rendimiento es tan bajo? Un análisis paralelo nos dice que las Islas Baleares es la comunidad autónoma donde el esfuerzo inversor en educación es más bajo y somos también la comunidad con la peor ratio de alumnos por ordenador. Y claro, cuando todos los indicadores son bajos, no se pueden esperar demasiado buenos resultados. El componente social del que hablaba más arriba también es más patente en nuestras islas, el boom de la construcción y del turismo ha sido durante las últimas décadas el motor de nuestra sociedad. Queda claro, por tanto, que la preocupación por la educación ha sido cada vez menor; dejar los estudios para empezar a trabajar y ganarse bien la vida no era ningún problema: si los estudios no iban bien, muchas familias animaban a los hijos a dejarlos y trabajar. Este desinterés de la sociedad se ha trasladado también a los círculos políticos hasta llegar al extremo que la promesa de llegar al 6% del PIB para educación se ha quedado poco por encima de la mitad, con una evidente falta de recursos humanos y materiales. Ahora que el trabajo es escaso, que el paro es el principal problema de la ciudadanía, y que la falta de capacitación es cada vez más patente, alguien quizá se dará cuenta que la educación y la enseñanza sí son importantes. Llorenç Pons Llabrés Profesor de secundaria


EDUCAR SIN CASTIGAR Lo más que te pueden enseñar los castigos es a hacer ciertas cosas con disimulo, para que no te pillen; escribió el pediatra Carlos González en su libro Bésame mucho. Pero, ¿es posible educar sin castigar? Castigamos a los niños porque hemos asumido un modelo de conducta heredado sin haber tomado en consideración que puede haber otras alternativas más eficientes y con menos efectos negativos para el desarrollo de la personalidad del niño. Hay cuatro cuestiones fundamentales a tener en cuenta cuando pedimos algo a un niño o cuando, después de habérselo pedido y que no nos haya obedecido, nos proponemos castigarle o bien cuando hace algo que consideramos inadecuado: 1) ¿Qué es exactamente lo que quieres que haga, o lo que querrías que hubiera o no hubiera hecho? 2) ¿Por qué motivo quieres que haga lo que le estás pidiendo? 3) ¿Cuál quieres que sea su motivo para hacerlo? 4) ¿Cuál crees que es su motivo para no hacerlo (o para hacer justo lo contrario)? Los motivos por los que un niño “se porta mal” pueden ser de lo más variado y es importante que comprendamos, en cada momento, cuál ha sido la causa del comportamiento. Entre las causas más comunes están el desconocimiento, el aburrimiento, el sueño o el cansancio, la frustración, la intención de llamar nuestra atención y el reflejo de nuestro propio comportamiento o estado de ánimo. Los niños son como espejos y, normalmente, se limitan a reflejar lo que nosotros, consciente o inconscientemente, les transmitimos. Así que nuestra primera herramienta es la prevención: no le pidas que se acabe la comida si se está cayendo de sueño; quita los objetos peligrosos de su alcance y explícale por qué no se los dejas. No pretendas que adivine qué objetos son peligrosos porque le falta la experiencia necesaria para saberlo por sí mismo. Una vez analizados los motivos del mal comportamiento, replanteémonos nuestras normas. Si una norma no tiene sentido –o, si lo tiene, pero no se lo explicamos- el niño no la va a obedecer. ¿Quieres que se acabe la comida porque tú lo has decidido de forma unilateral y arbitraria? ¿Quieres que se la acabe porque le has amenazado con quitarle la tele si no lo hace? ¿O quieres que se la acabe cuando realmente tiene hambre y necesita comer? Confía en él. Relativiza y pon el asunto en perspectiva: ¿qué importancia tendrá dentro de cinco (o diez o veinte) años el hecho de que hoy no se haya terminado la comida? Si la motivación para hacer o no hacer algo es extrínseca, basada en la amenaza de un castigo o en la promesa de una recompensa, difícilmente estaremos ayudando al niño a convertirse en una persona capaz de tomar decisiones conscientes. Un niño que recoge sus juguetes sólo porque le has puesto esta condición para poder ver la tele no está aprendiendo una norma de conducta basada en un valor moral. ¿Significa esto que debemos dejar que los niños hagan lo que quieran en todo momento y que lo hagan impunemente? No, en absoluto. Pero debemos ser consciente de este hecho: las limitaciones crean necesidades.


Si le prohíbes que vea la tele, estarás creando la necesidad de verla y lo más probable es que busque la manera de conseguirlo. Dale opciones y enséñale a ver cuáles son las consecuencias de sus actos para aprender a tomarlas en consideración antes de actuar. Por ejemplo, si tu hijo pequeño pega a otro en el parque, tienes la opción de castigarle: puedes pegarle, puedes dejarle sin postre o sin tele o cualquier otra cosa. Con el castigo le estarás enseñando que no se pega a los niños delante de los adultos. Algunos padres creen que una consecuencia natural que se podría aplicar a este caso sería llevarse al niño del parque. La enseñanza, teóricamente, sería ésta: si no sabes comportarte como es debido con los demás, nos vamos a casa donde no hay otros niños a los que puedas molestar. La cuestión es que esto no es una consecuencia natural sino un castigo encubierto. El niño ha roto la norma de que no se pega a los demás y, “naturalmente”, ello tiene consecuencias. En realidad es mucho más sencillo. Una consecuencia natural de comportarse indebidamente en el mundo real es que la gente pierde la confianza en ti cuando tú pierdes tu honestidad y tu integridad. Si tu hijo pega a los demás, los demás no querrán acercarse a él, no querrán jugar con él, no querrán ser sus amigos. ¿No es ése suficiente castigo? ¿No es ésa una forma real y natural de aprender la lección? ¿Qué necesidad hay de, además, dejarle sin postre? Supongamos que le has pedido que se vistiera, no lo ha hecho y, en consecuencia, vais a llegar tarde a la fiesta de cumpleaños a la que estáis invitados. Dejarlo sin tele, sin parque, sin postre o encerrarlo durante diez minutos (o uno por cada año de edad, como recomienda la SuperNanny) en su habitación para que reflexione acerca de su actuación son cosas que no tienen absolutamente nada que ver con el comportamiento que hemos considerado inadecuado. Si habéis llegado tarde a un lugar al que le apetecía ir, es muy posible que el solo hecho de haber sido el último en llegar sea suficiente castigo para él. O el hecho de que sus amigos no quieran jugar con él cuando les pega o cuando no les presta sus juguetes. O el hecho de repetir curso por no haber estudiado lo suficiente. Con un castigo "extra" podemos corregirle, controlarle y reafirmar nuestra autoridad y nuestra superioridad, pero los efectos secundarios pueden ser devastadores: destruiremos su autoestima y frenaremos su crecimiento personal, su desarrollo como persona autónoma. Con la disciplina positiva y las consecuencias naturales, en cambio, protegemos y educamos. ¿Qué necesitamos, entonces, para educar sin castigar? En primer lugar, confianza. Debemos deshacernos de nuestra necesidad de tener el control permanente sobre otras personas, incluso aunque esas personas sean nuestros hijos. En segundo lugar, empatía. No debemos esperar que hagan cosas para las que aún no están preparados. Debemos tener en cuenta sus limitaciones y adaptarnos a ellos, no esperar que sean ellos los que se adapten a nuestro mundo de adultos. En tercer lugar, imaginación. La imaginación es el factor clave para encontrar alternativas al castigo. Antes de que la situación nos supere, podemos ponerle un toque de humor (unas cosquillas, un chiste, unas risas...). Podemos negociar de igual a igual.


O podemos propiciar un cambio de contextoPero, sobre todo, necesitamos ser coherentes (y ellos necesitan que lo seamos). El comportamiento se puede manipular con un sistema de premiso/castigos pero, entonces, no estaremos educando personas sino que estaremos criando ratas de laboratorio. ¿Queremos niños libres y felices o queremos perros de Pavlov? ¿Es necesario recordar que el comportamiento se aprende por imitación? Laura Mascaró – Periodista- Advocada


DIEGO VASALLO AMORES QUE ROMPEN Canciones en Ruinas, los sueños de una historia que siempre tiene el sentimiento de amor eterno, Diego Vasallo un trovador de historias que alientan lo mas intimo del pensamiento, los pensamientos usados para hablar de amor surgen con los enigmas de profunda nostalgia, no siempre se pueden percibir los estados de ánimo, no siempre se pueden planear las propuestas de felicidad, los signos y señales que te sugieren sus poemas nos hacen resplandecer de pura pasión, la pasión del olvido del puro amor de amor que rasga el alma, rasgar el alma es cautivar la pasión del eterno mensaje de felicidad, lo sientes lo respiras lo cautivas como se cautiva la pasión y desenfreno del eterno amor. Diego respira para querer quiere lo que a veces no puedes alcanzar, con la tenue sencillez de amores que rompen lo más tierno del encanto de la pasión. Cuanto sufre el que ama. Amar es la eterna felicidad y el amor del amor no correspondido te atrae hasta la más intima pasión. Hombre amargo acordes tiempos

entero de certeza que cautiva, su música es la palabra atraída por el sabor de la cordura, la propia locura de la razón es el desasosiego de su música, pausados, voz que habla íntimamente de la propia rareza de pasiones, de de pausa que dulcemente atraen al propio querer de lo no querido y deseado.

Diego Vasallo cumple el sueño de su música, la música del querer. Escucharlo es como si estuvieras oliendo el mar de lo imposible, los vientos del norte, el mar que rompe, toda su voz susurra las olas de la nostalgia, rasga la pasión de lo íntimo e infinito de todas las tortura de sueños añorados Buena música, sin duda la música que sugiera ternura; que palabra más hermosa. Quizás demasiado, el más de los sentimientos son las pautas de la nostalgia del querer. Canciones que rompen, aquello que quieres siempre está ausente aunque este muy cerca de ti, el miedo a perderlo a no sentirlo; hace que se te esfume entre los perfumes de la pasión Diego Vasallo, sigue así, sigue queriendo con pasión rota, tus acordes tú voz son la ternura misma de lo efímero, fugaz suave como, las flores del perfume del querer. Canciones en Ruinas- Diego Vasallo. ¿Dime lo que sientes antes de quedarte dormido y soñar?

A&A ddapve


CINCO El rival logró entrar finalmente en el baluarte y consiguió devastarlo desde su propio interior. Lo que ocurría es que ambos únicamente representaban dos distintas facetas de una misma problemática histórica, que subyacía en su fondo, en su raíz. Agresor y agredido se habían visto finalmente apartados uno del otro por la caída de todo su Imperio de Ultramar. El vindicador fue educado, y absorbió de su progenitor, desde pequeño, las formas de pensar forjadas en los mismos desiertos de Oriente. Pero, en ningún momento, el personaje iba a desvincularse del entorno que estaba derribando, lo que, inevitablemente, le acarrearía una pugna interna de una notable dimensión. Dentro del reto secreto entre Kim Philby (tercer miembro de los cinco de Cambridge) y el Sistema británico se advierten capacidades muy novedosas tras las afianzadas ligazones de un inglés afortunado y la misma sociedad que le acoge. De todas formas, el relato carecería de su sentido si se olvidara voluntariamente la sombra que actuaba justo detrás de alguien como él y de sus compañeros en parecida aventura. Por encima de Philby, Blunt, Burgess, MacLean y Cairncross una oculta y alargada mano se dibujaba en las sombras, de la cual adivinamos su dominio y a duras penas percibimos su espíritu. Hablar de ella es hablar del agente del KGB soviético cuya tarea fue la de alistarlos. Pero ¿de quién se trataba? Es posible que su recluta tuviera lugar cerca de los recién cumplidos veintiún años, durante la permanencia de Philby y todos los demás en la Universidad de Cambridge. Les descubrieron; les probaron, y al final, les cautivaron. La atrevida aventura iba a dar paso, no obstante, con el discurrir de los años, a la languidez consciente, y al temor de su traición personal. Su ofrecimiento total a un régimen del que nada sabían, sobre el que no se instruyeron a sí mismos y que era visto por todos como amenazante a la hora de condescender con él, sólo significa que la lealtad que exigía estaba prefigurada por un tipo de influjo de un carácter ciertamente excepcional. La responsabilidad del Servicio Secreto, al que H.A.R. Philby pertenecía, al conservar vivas sus propias razones políticas, había sido quizá la más considerable. El cosmos del servicio de información era por definición ajeno por completo a la política. De igual forma la patriotería ostentosa de que hacían gala sus superiores era algo que encajaba de lleno en la realidad. El desdoblamiento en el hijo de St. John Philby se encuadraba enteramente dentro del estilo familiar. A pesar de que una parte de él acogía el odio hacia su padre y tenía espacio en las fronteras anexas de la relación que compartían, el uno recibía las copiosas características del otro. St. John fue un particular rey en las fortalezas del desierto, que no escondía a su hijo el desprecio por sus jefes. La adhesión que anunció era monárquica en su faceta positiva y se dibujó con una insolencia castrense en la negativa. Fue adalid de su Imperio, con capacidad para tomar sus propias decisiones, autor y recolector de información confidencial de acuerdo con las sofisticadas pautas de Ruydard Kipling; aficionado al mundo árabe, piadoso de Lawrence, aventurero asceta dispuesto a la violencia y al latrocinio.


Por el favor del padre y la de su instrucción Philby hizo el ejercicio, como perjudicado y así también en el papel de victimario, de la circunstancia que caracteriza mejor al orden gubernamental inglés, que es conseguir traicionar y después cubrirse uno mismo finalmente. Sin ningún problema puso en juego las funciones a las que el Sistema estaba más habituado. Calcó sin el más mínimo denuedo sus ademanes y estableció su propia posición dentro del influjo carente de denominación concreta alguna. Interpretó de tal forma aquellas propiedades que en el momento en que los Servicios de Seguridad y los diarios llegaron a desconfiar de él logró obtener entonces el sostén de toda la casta dirigente; y así intrigar de tal modo que se viera escudado como si fueran ambos miembros de una misma familia. Únicamente nos es dado figurarnos los móviles que le llevaron a hacer lo que hizo e imaginar la dimensión de su felonía. Tan sólo tenemos conocimiento de forma muy somera de una ínfima fracción de los daños que originó, de los secretos, pericias, métodos y políticas que delató. Si queremos sacar alguna cosa más en claro lo tenemos un poco difícil, da igual mirar a una de las partes o a la otra. Lo cierto es que algunas de las claves de los Servicios de Información sólo pueden llegar a conocerse en ciertas capitales de nuestro continente, dado que son asuntos extremadamente susceptibles para que lleguen a ser conocidos por el ciudadano ordinario. De todos modos hay constancia de que el Secret Intelligence Service y el Servicio de Seguridad se encontraban en una situación bastante precaria en la época inmediatamente posterior a la Segunda Guerra Mundial en el momento en que Philby rindió los detrimentos más grandes. El período comprendido entre 1944 y 1949 constituyó la prueba de un descalabro histórico y del mayor revés en toda nuestra historia. La sociedad convivía por seis años seguidos sin fluctuaciones doctrinarias, henchida de consignas, antiguallas y responsabilidades. La información nacional permaneció por bastante tiempo comprometida por el conflicto. Resultó ineludible que el SIS reclutara inusualmente en relación con tal predisposición. Al tiempo que el sentido político principal dentro del país era débilmente de izquierda, la posición y el acervo del SIS, tal como su verdadero rol, se constituían en llanamente anticomunistas. Su esperanza estaba depositada en la órbita del capitalismo; en la conservación de trayectos del comercio; la protección de la financiación del extranjero; la fortuna de las colonias y la defensa de una 'sociedad cohesionada'. A la vez que revelaba nuevamente esta usanza y adhería a ésta los métodos y las crueldades asimiladas durante la guerra, no resultó sencillo que el SIS conquistara el sentimiento de la casta intelectual, la perspicacia de los cuáles les auxilió en cierto momento de unas deserciones absolutas. La indigna circunstancia que constituía la presencia de Philby todavía en el servicio se vincula a que el SIS ponía en la misma balanza la condición y la adhesión. Lo que esclarece otro aspecto importantísimo de las concepciones comunes de los expertos del Servicio Secreto: que piensan que lo dominan todo. Empecinados por las diversas cuestiones del progreso nacional, se ven muy empequeñecidos para valorar una ideología, venga de donde venga, como una potencia acicate determinante respecto a las personas de su propia categoría. Esta falta de móviles ideológicos se ve unida con el sentido común y la ponderación, y es contemplada como la propiedad fundamental del proceso de alistamiento.


En la Unión Soviética Stalin se resistió a dar crédito a la idea de que los Cinco de Cambridge pudieran haber traicionado a su país. Sólo cuando tres de ellos ya habían consumado sus deserciones a su país la Intelligentsia en Rusia asumió que se podía confiar en ellos. De hecho gran parte de los agentes de la NKVD no podían desechar la sensación de que lo que estaban recibiendo no era más que sencillamente desinformación. Los superiores rusos ordenaron a sus contactos en Inglaterra cerrar incluso toda comunicación con ellos, pero al final la orden no tuvo una aplicación efectiva. La deserción de Burgess y MacLean se producía en el año 1951, la del propio Philby, debido a la acusación en su contra de haber dado cobertura a la de sus dos compañeros, en 1963. En medio de todo esto, Stalin perdió la preciosa oportunidad de aprovecharse plenamente del flujo de informaciones que se le había estado proporcionando durante este periodo. Se pensaba a ese nivel que todo aquel flujo que se había producido poseía calidad en demasía para poder resultar creíble. No alcanzaron a captar la verdad de la propia deslealtad de estos cinco sujetos del 'establishment' británico. Los 'cinco', Philby, MacLean, Burgess, Cairncross y Blunt habían sido todos ellos captados en una de las más prestigiosas universidades del Imperio Británico, Cambridge. A pesar de ello el estudio detallado del tipo de secretos que estaban filtrando a Rusia condujo a que fueran clasificados como 'Triple agentes'. Se creyeron entonces que eran Británicos haciéndose pasar por espías soviéticos, para acabar siendo presuntamente controlados y manipulados otra vez por las autoridades inglesas. El grupo logró introducir información en la URSS al menos hasta el año 1951. Sólo cuatro de entre ellos fueron correctamente identificados, siendo el 'Quinto hombre' una incógnita que oscilaba entre tres nombres distintos: Cairncross, Perry y Gordievsky. Aunque muchos otros fueron sospechosos de pertenecer al mismo círculo, se cree que llegaron hasta treinta y uno. Unicamente se dispone de intuiciones respecto a la fecha más precisa de su incorporación al servicio del espionaje soviético aunque sí se tiene la certeza de que fue Blunt el catalizador y responsable de los primeros contactos. El cuerpo formado por los cuatro principales ya inició sus actividades, aunque aún a pequeña escala, en el transcurso de la Segunda Guerra Mundial. Philby habiendo sido destacado en la Embajada británica en Estados Unidos logró hacer averiguaciones sobre ciertas sospechas que albergaban americanos y británicos de una infiltración dentro del proyecto de vigilancia VENONA. Dicha información le dio pie para sugerirle a Burgess que pusiera sobre aviso a MacLean, dado que parte de estas sospechas recaían sobre él, debido a que ocupaba un puesto en el Foreign Office. Iba a ser en ese preciso momento en que los dos, Burgess y MacLean, comenzaran a forjar sus planes de deserción hacia Rusia. A pesar de que se lo pensaran durante cierto tiempo, una vez consumada no fue conocida y hecha pública hasta su propia aparición a Moscú, en una conferencia de prensa, seguida de la propia confesión. Sería Philby, entonces, el que aparecería como principal y, siguiente, sospechoso, por sus relaciones directas de amistad con Guy Burgess. Esta situación provocaría que su reputación, en tanto que miembro del Servicio Secreto se resintiera gravemente y se le pidiera directamente una declaración pública. A pesar de que la mayoría de sus compañeros, e incluso miembros de la Cámara de los Comunes como MacMillan,


abogaran a su favor y creyeran en y defendieran su inocencia. A finales del año 1950, Philby abandonaba el Servicio Secreto y pasaba a desempeñar su antigua función de periodista en The Economist como corresponsal en la ciudad de Beirut en el Líbano. Para que poco después el MI6 le reenganchara nuevamente para que pudiera proporcionarles informes directos desde esa misma localización. En 1961 otro desertor, esta vez del otro lado del telón, hacia el nuestro, consiguió aportar información en contra de Philby. Y un agente del MI5 y antiguo amigo de sus inicios en el MI6 viajaría hasta Beirut para entrevistarle, pero se dio cuenta que de alguna forma su amigo se había enterado de su próxima visita. Esto hizo sospechar, además, que posiblemente con él aún había otro mole (infiltrado). A pesar de todo esto Philby se confesó plenamente ante su amigo Elliot; y muy poco después desertaba hacia Rusia. El espía Blunt fue interrogado por el MI5 y su confesión se produjo en intercambio por el favor de su inmunidad. El libro Climate of Treason (Clima de Traición) le acusaba públicamente (aunque no oficialmente) de espionaje. La propia Margaret Thatcher declaró que Blunt ya había confesado ser tal quince años antes. Tal cual era su situación en 1964, es decir, sin ningún acceso a información sensible o clasificada, se le otorgó de forma secreta esta inmunidad que él demandaba para sí, todo ello simplemente a cambio de que finalmente revelara todo aquello que supiera. El importante hecho que significó que los soviéticos no conocieran en absoluto la nueva condición que se había producido con su confesión elevó considerablemente su utilidad. Iván Juan Camps.



TEXTOS EN INGLÉS


Chillida-Leku Museum, A sculptor's place The Chillida-Leku museum opened his doors by the first time in september 2000, for 10 years,it have devoted his work to the Eduardo Chillida's (San SebastiĂĄn 1924-2002) work diffusion inside an artistic space created by the sculptor himself at his work's size. One day I dreamed an utopia: to find a space where could rest my sculptures and the people will walk between them as inside a wood. The history began in 1983 when the matrimony Chillida-Belzunce, made a visit to Santiago Churruca, consul of Bordeaux, motivated by an engravings exposition that will take place inside the house into which lived Goya. That day, coming to his appointment in the locality of Hernani, Eduardo Chillida and Pilar Belzunce, found inside the Zabalaga's plot of land, an spectacular landscape of trees and fields, whose country house, located up the hill, gave his name to the lands. The country house, from the XVI th century, virtually in ruins, preserved the basque people's intact identity, the sense of the ancient home and the rural way of life that more and more is part of the past. Really, it was the building's conservation state joined with his significance, what raised the artist's interest , that didn't concede until he achieved to buy it, in order to don't let it fall down, as who don't let fall down a symbol. As time passes, that old and anbandoned home, with which Chillida will run into by casuality, have turned out into a new project's spirit, a dream and a challenge at the same time, in which the vision of Pilar Belzunce, his voyage companion, was decisive. In this way, the country house reconstruction, that suposes a new conciliation of his work with nature and the basque country, will culminate in the Chillida-Leku Museum creation, that means Place of Chillida. I will carry it out but without marking dates. I've started to save work, but this marvellous country house will not be a museum but the signal that I'm from there. I don't want a reconstruction but leaving it firm as it is in order to fullfil it with a contemporary structure into which it will be seen today and yesterday. Eduardo Chillida, execute his first abstract sculpture in 1951, entitled Ilarik -tail-, rises from the funeral parlor basque tails' tradition and from the discovery of steel in a forge from Hernani. After his long journey through the architecture career, that abandoned in 1947, and the drawing academy of the CĂ­rculo de Bellas Artes, in Madrid, he moves to Paris near 1948, where he opens himself a breach into the international panorama with his first sculptures carried out in plaster. Even so, Chillida considerably doubts of this first figurative workings, inspired in the aesthetics from the pre-classic Greece, and takes the decision to return to his native land. There, he'll find a new motivation for his sculpture, in his people's tradition, the peculiar nature's abstraction, and the old thinkers' philosophy as Plato and Aristotle. With this new impulse, from 1951, his work acquire the feeling of membership to a place, to time that cover an universal message. As a tree whose roots go deep inside the earth and branches open up to the world, was one of the thoughts that accompained the sculptor trhu all of his trajectory, and that not only transferred to this first sculptures, but very specially to the multiple public projects that he've developed all over the world and also in the Basque Country: Peine del Viento (Winds' Comb), San SebastiĂĄn 1976, Plaza de los Fueros, Vitoria 1980.


During three years I made so much sculptures in paris, all of them in plaster, but the head went herself to another place, never where I was; I passed a very difficult time, I had the sensation of finding myself in nobody's land, “between not already and not still”. I wanted to go forward and I cannot to; I tried to come backwards, return to that field, but it didn't work in because I already knew it. was then when I wrote that: “ I have yesterday's hands, it lacks me those of tomorrow”. All those years in Paris were dreadful to me, but magnificient, splendid and very hard too; there I discovered things that has been important, Bergson, by example, and all that arrived to me through french literature. All what created inside me a kind of sensation that I was acting a little conditioned by the environment and the medium. I took the decision to return to my land with an idea: “I will go and I will see grow the grass there calm” serching the sensation of having calm, of things that were growing as they have to do, in a natural way. I had tired myself a year before with Pili, with such idea that if I had something to say it will raise up, and if not, when the faster I will know it the better. There I find myself one day with a blacksmith that lived front door our home, that was working. He was making a horseshoes inside a dark environment, of black light, that is how I see myself as basque man and the basque men, in a black light country; it isn't the Mediterranean light from where my past plaster sculptures had rised up, is another light. I started to go with the blacksmith, in hours outside his normal work schedule, to make proofs and in a matter of months I made my first steel sculpture to which I called Ilarik. Is a funeral parlor tail and already was in the line of what is my own. Then I have followed all my life trying to search the place from which have to see; that thing so beautiful that Kierkegard says: “It's not any matter but to search the place from which have to see”. The Zabalaga country house's discovery made possible the realization of a dream, that closes the artist's vital cycle, a place that locates the Chillida's universe, where environment and working form a perfect link in all his extension. Actually, the country house shows even the classic works created in the Paris' vanguard context, under the Ancient's greece influence, as the firsts works in steel, made up from the Basque's country rural tools, created in a more solitary environment. Chillida, started his journey by the track of steel and continued experimenting, practically in a chronologic way, several materials that permitted him to evolve in his sculptoric inquirement about the material and the space. Plaster, steel, wood, alabaster, clay, granite, and concrete, only to mention the most outstanding, they follow one another inside the sculptor's career in parallel to his graphical work, that experiences too his diverse transformations on the paper: drawings, collages, engravings and gravitations. In this way, the first Zabalaga's floor, between its old oak pillars and the stone walls, sketched the sculptor's artistic route in chronologic manner. In the meantime, the Museum's low and external floor, shows great format sculptures situated in a spatial function, and deal with themes as the creation of places, the light, the architecture, the public projects and the tributes. The materials all have their disctinct qualities. I choose them according to what in that moment I'm searching. I felt in love with steel and I have continued all my life loyal to him, but it have limitations, that is to say, there are things that cannot be made with the steel, better said it can be but it mustn't. With the concrete happens exactly the same thing, and with stone, and with wood and the earth. The Zabalaga's country house buying was made in 1984, subsequently, in several times, were adquired the adjacent plots of land that encircled the building. From the date of the first buying, until the museum's inauguration went 16 years, a space of time, in which the new steel sculptures cut, coming from the industrial forge, or those made in granite, coming from India, take up the space.


The works of steel, lied in the place till they reach their definitive look, droping off their first little oxide shell, some will travel to their final destiny, meanwhile others, will stay forever inside the museum. On the other part, in those years, several prizes and international public projects keep on succeding in the sculptor's career. Between them, the prize Richard Wolff, 1985, of the Israel's Parlamient, that will be designated to the museum's finance, but also another projects in concrete as The Goethe's house, Frankfurt 1987, or Elogio del Horizonte (Horizon's Praise), GijĂłn 1990, that reassert the sculptor's interest for the public work, the architecture, and the work's relationship with its environment. At the same time that the fields arranged new sculptures, giving a life to the place, Eduardo Chillida, started a singular dialogue with the building that will get intensified in 1993, with the start of the main country house's transformations, as the cover's change or first floor's construction. Those moments were reflected in the black and white photographies of Giuliano Mezzacasa, that invited by the sculptor, freely observed what there was happening, enjoying the country house's aesthetics and the process' evolution. The country house's reconstruction is one of the sculptor's more significant projects, the particular construction concepts and poetry will be the base of it. Without a plan or project from which to start, and with help of the architect JoaquĂ­n Montero, the entrance's modules author, that were constructed subsequently in order to receive the visitor, Chillida, converted the country house as if it was properly a sculpture, reinforced the building's indentity creating a new contemporary space in which the visitor can breath, perceive the building's space itself. Always in consensus with the country house and in contact with the original materials, the interventions that were made from a natural order and aesthetic simplicity into which is circumscribed Chillida's work. The Chillida-Leku's Museum collection have its origin in the sculptures and drawings that Eduardo Chillida and his wife, Pilar Belzunce, were guarding in a discontinuous manner, from the beginning of his career. In the 80's decade, the collection's concept begins to take its true importance increasing the amount of work from the deceasing in 1981 of his regular art dealer and friend, AimĂŠ Maeght who supported him from his beginnings, and the buying of the fields of the museum. A few years later from the Chillida-Leku's Museum opening, the collection take its definitive shape with the delimitation of a series of sculptures, drawings, collages, engravings, and gravitations, determinant inside the sculptor's trajectory. Text: kindness Chillida-Leku's Museum.


Pau Morlà Florit, Alo's Mayor Emphatic, lively and efficacious is “The Mayor”, the responsibility is though, more than is believed by citizens. Has to be the man, the friend and the one who dictates all what the people or better said the town council needs, good for ones, not so good for many others. But doing it well is not easy, there are tastes for all the palates, salt, pepper and “Fat” (without any flavour), to uderstand ourselves. But is and will always be like it, a “palate's question”. Ah... but the people must have a palate and demonstarte it with direct dialogue, not offstage, not by the corner. Now I'm going to use a word that's more than used already, bu we'll quotate it (not doing any demagogy) Let's go to the issue: I have had a good chat with him in his town house's office, satisfied, happy and now I'll tell you. From the year 2004, is mayor, his past trade was professor. University's extension (UiB's extension), challenge are now a reality. One of his multiple worries is that Alaior have the necessary infrastructure to give a space to teaching's world and always to improve it, important plot in order to continue coaching the future's men and women. The new school, already functioning, its name Teacher Durán, has considerably improved the population's posts need. Sa Escoleta of Es Pouet, teaching with a reference, model to export, and already exported trough other centers of the same characteristics. New placement of the Health Center, has rised some controversy; because the issue of the parking's space, but according to the Town Council all has been resolved with subterranean accesses, for parking posts. Es Banyer, What it's been doing?, it's unknown, there are proposals but all it's there a little in the air, what will happen?... an hotel?... well it'll not be nothing wrong but... it's unknown, (all the city speaks about it but nobody say nothing, ostrich's system) The 'Pati de sa Lluna' and San Diego, going well, and the first one seems that already has cathed up of a future redesigning, it can already be said that already is forward march. I make something clear that in this writing nothing is questioned up, only is pointed what's out there to be seen, what's a public voice (vox populi). Good actions in order to improve the urban environment, really Alaior is a pretty village, is well fixed, there is all sort of things..., where nothing is a surplus. Till here our opinion about the village and the town Council, we estimate that it's enough; other way it will be to take sides and this is not the way of acting nor it's inside the Atalis Digital's philosophy. Let's return to the person, Pau Morla, the fellow countryman that lives here, he who we find out on the streets being his salutation always tonic. I sense that sometimes he'd like that our city will be bigger and he'd go a little unnoticed, advantages and disadvantages; it happens to all of us but is what happens, is the act that we've to follow; the moments that suggest the possibility to enjoy this intimacy entirely are supplied by the own security that we all have in our environment. Not always have to be comfortable being a village's mayor, but Morla takes it away very easily, his tasks tend to be in a great measure laborious, but those who sit down in the Town House's chair know good how to act inside the current that is advisable, according to moment and situation, it must be an easy learning, because they're cut off of the same pattern; it uses to be the general opinion. It will be advisable that they would have a voice that indicated them in what point they fail and in what point they don't and where is the failure. Only we have to take a walk on this bull's leather piece that is Spain, and also the other Spain, it feels the same way; I don't know.


The style book should be more consulted (certainly that I'm making generalizations, because what more it could be said; or it's good or it's bad, but it's). To doubt of all the labour isn't our matter but has to be outlined that if it could be the matter of others. Those others are ourselves in general; we're who are slogging our guts out in their respective labours, labours that everytime are more oppressive by the own weight of those that say themselves that rule, but... is that one could rule out without having learned before to be obedient, the churchs say it... “be obedient by the neighbour, help one another�. Look, we leave it here... What to continue for? It's ridiculous. Nobody is essential, it's a lesson that also will be advisable to learn, the ones and the others, the others because they aren't the ones and the ones because they aren't the others, and to shuffle this opinion nearly of a tongue twister always pay the same ones, we ourselves. But those that are there don't have any fault, the only fault is ours, because not knowing how to think; nobody teaches us how to think, nobody teaches us to think to don't think. ...Will last this much longer? I repeat, this opinion isn't nothing personal to the mayor's person, it's general to all the Mayors, the most, the most of the most, those that say that this Spain is Europe, if we think that Europe already starts to be nothing at all, that suffering lasts us to suffer to return to XIXth century, return to 1914 or to the Normandy's landings, to pass trhough the same dramas as in the year 36, it'll be very little sensible when they made us believe that the man landed on the moon. Men, lets be ourselves a little more clever, that from the Altamire's coves all is invented. Is a sentence that I like to use, seeing that you realize yourself that we're very small, reviewing all the archeologic richness that we have here, also it will prove ourselves very good to keep thinking that we keep being so small. The work to put under control the City Council and all of its collaborators: Say: city councilors have to be of such heaviness that extols the labour, men lets give thanks to all the mayors that have passed those that are out there and those that will come.

A&A ddapve


EDUCATION AND TEACHING: A COMPLEX DUALITY So much that I don't know where to start. Our society isn't living a time where the eduacion it is clear for all, by one hand the academic results are lowering college course after college course, the schollar abandon level is specially high, and the schollar failure index exceeds too much that to be wished. In this context we've to do some explanation, in the first place, perhaps it's advisable to expose that it's not the same thing education and teaching, in a way that when we talk about academic results, schollar abandon or failure, we're referring that our schools don't operate all so good that they must do, and about the causes that prompt it we can talk and discuss so much but probably for the part that touches the pupils, perhaps inside education we'll find one. In order to decipher it, we must do a loop a little hard to understand: as teacher I consider that one of the causes of the bad academic results is the attitude; at least is one of the reasons bcause of which an important percentage of teachers and schoolteachers with health problems (stress, depression, etc.) wield as the mentioned evil's origin. And plain, this attitude cannot be only a school's responsibility, the lack of respect for the alike or for the teachers, the assistance's lack or of punctuality, the basic coexistence's norms unperformance aren't situations only given inside the formal educative system. I sincerely think that are situations that are also repeated inside the home or social environment, and evidently is an education's question, and as a result, I think too that it must be shared this responsibility with the home environment. There is also a real familiar's absentism component, and I'll explain myself: in many scholar problematic cases behind there are slackness situations, of apathy or simply put of not declared responsability delegation towards the school. Without this home education, social, it can't be asked to the school very much than it already does. With pupĂŹls without habits, without models no regardings at the values level, it's difficult to go far beyond. We also musn't put aside the social responsaibility: in echonomic's goodness times, the options to start a work and gain money in very early ages has also beared in the elevation of the scholar abandon taxes at the same time that has fullfiled of unqualified personal the laboral market, with low formation and scarce prepĂ ration in respect to social habits. We have, therefore, a triple scholar, familiar and social responsibility that explains data as those the last PISA's report exposes about the performance in reading, mathematical and scientific competence and that tell us that, in a global level, the spanish students present a series of results everytime more nearer to OCDE's countries as France, Germany or United States. For me this analysis, that I don't doubt about, is too little ambitious, we could establish comparisons with countries as Finland by example, with results much above this average. If we go deep a little more in what PISA says, we'll see that there is, at an autonomous communities level, a tendency to balance between PIB and the results; with a greater socio-echonomic level, better perfomance. This tendency is broken in two communities, and unfortunately as negative, one of them is our own. The pupĂŹls from the Balearic Islands are the worst in results, our schools and institutes are those that present more repeating students. I will be that the teaching collective from our islands also is the worst from all the state? I wish to think as teacher that it is not, that my mates are ready enough for their teaching task. That's more, I'm convinced; as a teacher and as a father of primary school pupils I know many teachingeducations professionals with a more than demonstrated value. What is happening then to our pupils? Why is their performance so low? A parallel analysis tells us that the Balearic Islands is the autonomous community where the education's investment effort is the lowest and we're too the community with the worst pupils-per-computer's rate.


And of course, when all the indicators are low, it cannot be hoped good results. The social component which I talked above is also more evident in our islands, the turism and construction's boom has been during the last decades our society's motor. It's clear, then, that the worrying for education has been everytime smaller; leave the studies in order to start work and a good living wasn't any problem: if the studies didn't go well, many families encouraged their sons to leave it and work. This society's lack of interest has moved also to political circles until reaching the extreme that the promise to arrive to the PIB's 6% for education has stayed little above the half part, with an evident lack of human and material resources. Now that work is scarce, that unemployment is the main citizenship's problem, and that the lack of training is more clear everytime, perhaps someone will report that the education and the teaching yes they are important. LLorenç Pons LlabrÊs Secondary Teaching Teacher


EDUCATE NOT PUNISH The most that punishments can teach you is to do certain things so surreptitiously, in order to no be catched up; the pediatrician Carlos Gonzalez wrote in his book BĂŠsame Mucho (Kiss Me So Much). But, it's possible to educate without punishing? We punish the children because we've assumed a behaviour model inherited without taking into consideration that there could be other more efficient alternatives and with less negative effects for the child's personality development. There are four fundamental questions to take into account when we ask something to a child or when, after it's being asked to him and he has not obeyed, we propose ourselves to punish him or as well when he makes something that we consider inadequate: 1. 2. 3. 4.

What's exactly what do you want him to do? For what kind of motivation do you want him to do what you're asking him? What motivation do you want him to be his personal one? What do you think that is his motivation in order to don't do it at all (or to do just the contrary thing)?

The motivations because of which the child 'entails in a bad way' could be the most varied ones and is important that we undrstand, in every moment, which has been the cause of the behaviour.. Between the most common causes are the ignorance, the boredom, the sleep or the tiredness, the frustration, the intention to call your own attention and the reflection of our own behaviour or state of mind. The children are as mirrors and, normally, they limit themselves to reflect what we ourselves, consciously or unconsciously, transmit to them. Hence that our first tool is the prevention: don't ask to him that he or she eats his or her food if he or she is falling down asleep; take awway the dangerous objects around him and explain him why you don't allow him to take them. Don't pretend that he or she will guess what are the dangerous objects because he or she lacks the necessary experience to know it by himself or herself. Once analyzed the bad behaviour's motivations, lets rethink our own norms. If a norm don't have any sense -or, if it has, but we don't explain it to him- the child will not obey at all. Do you want that he ends his food because you've decided it in an arbitary and one-sided way? Do you want that he or she ends it because you've menaced him with taking him off the television if he or she don't eat? Or do you want him to end it when he or she really is hungry and needs to eat away? Trust him. Take it realtive and put the issue into perspective: what importance will it have in a five (or ten or twenty) years the fact that today he hasn't end up his breath? If motivation to do or not to do something is extrinsic, based on the punishment menace or on a reward promise, hardly we''ll be helping the child to convert himself in a person able to take his/her own conscious decisions. A child that picks up his toys only because you've given him this condition in order to watch the television isn't learning a behaviour norm besed on the moral value. Does that means that we only must let that children do everything they want and do it with impunity? Not, absolutely. But we must be conscious of that fact: the limitations create neeeds. If you prohibit them to watch television, you'll be creating the neeed to watch it and the more probably is that he/she will search the way to achieve it. give to them options and teach them to see which are their acts' consequences in order to learn to take them into consideration before acting at all.


By example, if your little child beats another one in the park, you've the option to punish him: you can punish him, you can let him without any sweet or without TV or any other thing. With the punishment you'll be teaching him that the children musn't be beaten before the adults. Some parents believe that one natural consequence that could be applied to this case will be to take the child to the park. The teaching, teorically, will be this: if you don't know how to behave properly with the other ones, we'll go to home where there aren't other children that you could bother. The question is that this is not a natural consequence but a covert punishment. The child has break up the norm that we mustn't beat other people and , “naturally”, it has consequences. In reality is so much simple. A natural consequence of a real world's improper behaviour is that people lacks their confidence in you when you lack your honesty and your integrity. If your child beats the others, the other ones will not want to go near to him, will not want to play with him, will not want to be his friends. It's not this enough punishment? It's not that a real and natural way to learn the lesson? What need is there to, as well, to let him without dessert? Lets suppose that you've asked to him to dress up, he haven't do it and, in consequence, you'll arrive late to the birthday party to which you're invited. Let him without TV, without park, without dessert or to lock up him/her inside his/her room during ten minutes (or one minute per year of age, as it is recommended by SuperNanny) in order for him to reflect about his acting that we've considered inadequate. If you have arrived late to some place to which you desired to go in, is very possible that only for the fact of having been the last one to arrive will be enough punishment to him. Or the fact that his friends will not want to play with him when he beats them or when he loan his toys with them. Or the fact of repeating the course for not have been studying enough. With an “extra” punishment we can correct him/her, control him/her and strenghten our authority and our superiority, but the secondary effects can be devastating: we will destroy their self-esteem and will slow their personal growth down, their development as an autonomous person. With the positive discipline and the natural consequences, in return, we protect and educate. What do we need, then, to educate without punish? In the first place, confidence. We must get rid of our necessity to have a permanent control over other people, even although this people are our children. In the second place, empathy. We mustn't wait them to do things for which they aren't prepared to. We must take into account their limitations and adapt ourselves to them, not to wait them to adapt to our adult's world. In the third place, imagination. The imagination is the key factor to find alternatives to punishment. Before the situation will exceed us, we can put a touch of humour (some tickling, a funny, some laughs...). We can negotiate as equals. Or we can bring about a context change. But, over all, we need to be coherent (and they need us to be so). The behaviour can be manipulated with a prize/punishment system but, then we aren't educating persons but we will be bringing up laboratory rats. Do we want free and happy child or do we want Pavlov's dogs? Is it necessary to remember that the behaviour is learned by imitation? Laura Mascaró Journalist and Lawyer


DIEGO VASALLO, BREAKER LOVES Songs in Ruins, the history's dreams that always have the eternal love feeling, Diego Vasallo an histories' minstrel that encourages the most private of thought, the thoughts used to speak about love rise with the deep nostalgia's enigmas, don't always could be perceived the frames of mind, don't always could be planned the happiness proposals, the signs and signals that suggest his poems make us to stand out in pure passion, the oblivion's passion of the pure love's love that tears the soul, to tear the soul is to captivate the eternal happiness message's passion, you feel it you breath it you captive it as is captived the passion and the eternal love's debauchery. Diego breaths in order to love loves what sometimes you cannot reach, with the love's faint simplicity that breaks the most tender of passion's charm. How much suffers he who loves. To love is the eternal happiness and the love's unrequited love attracts you till the monst intimate passion. Entire man of certainity that captivates, his music is the word attracted by the common sense's bitter flavour, the reason's own madness is the sense of unease of his music, unhurried chords, voice that intimately speaks about passion's own rarity, of times of pause that sweetly attract the own not loved and not wanted loving. Diego Vasallo fulfills his music's dream, the music of loving. To listen him is as if you were smealling the impossible's sea, the north winds, the sea that breaks, all voice that whispers the nostalgy's waves, rips the intimateand infinite's passion of all the yearned for dream's tortures. Good music, without any doubt the music that suggests tenderness; what a most wonderful word. Perhaps too many, the felling's most are the loving nostalgy's guidelines. Songs that break, that what you want always is absent despite being very near to you, the fear to losing it to not feeling it; makes that it blurs between the passion's perfumes. Diego Vasallo, keep on, keep on loving with broken passion, yourds chords your voice are the ephemeral's own tenderness, fleeting soft as, the perfume's flowers of loving. Songs in Ruins – Diego Vasallo Tell me what yo feel before get asleep and dream.

A&A ddapve


FIVE The rival finally achieved to enter the bastion and managed to devastate it from its own interior. What was happening is that both only represented two distinct facets of the same one historic problem that underlied in its bottom, in its root. Attacker and attacked had seen themselves finally isolated by the fall of all of their overseas empire. The vindicator was educated and absorbed from his ancestor, at early age, the ways of thinking forged in real eastern deserts. But, in any moment, the figure was to dissociate himself from the environment that he was demolishing, which, unavoidably, was to give rise to him an internal struggle of a notable dimension. Inside the secret challenge between Kim Philby (Cambridge Five's third member) and the british System are noticed very innovative abilities behind the consolidated liasions of a fortunate englishman and the own society that admits him. Anyway, the tale will lack its sense if it's voluntarily forgotten the shadow that acted just behind somebody like him and his companions in an alike adventure. Above of Philby, Blunt, Burgess, MacLean and Cairncross a concealed and enlarged hand was sketching in the shadows, from which we guess its control and we hardly perceive its spirit. To talk about her is to talk of the Soviet KGB's agent whose task was that to enlist them. But who was him? It's possible that his recruiting took place near the recently achieved twenty-one years of age, during Philby's and all olther's staying at Cambridge. They were discovered; they were tested, and finally, were captivated. The bold adventure was to give a way, however, with the flow of years, to the conscious weakness, and to the fear to their personal treason. Their total offering to a regime from which they didn't know nothing about, about which they didn't trained themselves and that was seen by everybody as menacing at the time one is to acquiesce with, only means that the loyalty that it demanded was represented by a kind of influence with a certainly exceptional character. The Secret Service's responsibility to which H.A.R. Philby belonged, keeping alive his own poilitcal reasons, had been perhaps the most considerable. The information service's cosmos was by definition completely alien to politics. In the same way the ostentatious jingoism that his superiors displayed was something that fully fitted with reality. The splitting inside the son of St. John Philby was entirely classed in the familiar style. Despite that a part of him admitted the hate against his father and had a space in the adjacent frontiers that they shared, one received the copious characteristics from the other. St. John was a particular king inside the desert's fortresses, that didn't conceal to his son the disdain to his bosses. The adhesion that announced was monarchical in its positive facet and was drawn with a military insolence in the negative one. Was a leader of his Empire, with ability to take his own decisions, author and confidential information's picker according with Ruydard Kipling’s sophisticated guidelines; keen to the arabic world, devout to lawrence, ascetic adventurer willing to violence and larceny. By the father's favour and that of his instruction Philby made the exercise, as affected and so at the same time as murderer, of the particular circumstance that better characterizes the english governmental order, that is to achieve treason and then finally cover oneself. Without any problem risked the functions to which the System was more used to.


He traced without the less valor his gestures and established his own position inside an influence devoid of any concrete shaping. Interpreted in such a way those properties that, at the time the Security Services and the newspapers arrived to form a suspicion, he achieved to obtain then all the ruling class' support; and hence to intrigue in such a manner that he'll see himself covered as they both were part of the same family. Only is given to us to imagine the mobiles that let him to do what he did and imagine his felony's dimension. Only we've the knolwledge in a very superficial way of an extremely low fraction of the harm that he originated, of the secrets, skills, methods and politics that he informed on. If we want to take out something quite in clear we have it a little difficult to, it doesn't matter to look to one part or another. What is true is that some Information Service's keys only can arrive to be known in certain of our continent's capitals, given that they are extremely touchy issues in order to be acknolwledged by the ordinary citizen. Anyway there is a proof that the Secret Itelligence Service and the Security Service were themselves in a situation enough precarious at the time inmediately subsequent to the Second World war, at the moment in which Philby yielded the greatest detriments. The period between 1944 and 1949 constituted an historical disaster's proof and our whole history's greater reversal. The society coexisted for six consecutive years without doctrinary fluctuations, swollen of slogans, pieces of junk and responsibilities. The national information remained for many time compromised by the conflict. It turned out that the SIS unusually will recruit in connection with such predisposition. At the time that the main political sense inside the country was weakly left winged, the position and the SIS' heritage, as its true rol, were constituted themselves in straightforward terms anticommunists. Their hope was placed in the capitalism's orbit; in the commerce ways conservation; the foreign financing protection; the colonial fortunes and a 'united society' defense. At the same time newly revealed this usage and adhered to it the methods and the cruelties assimilated during the war, it didn't turned out to be simple that the SIS conquered the intelectual class feeling, the shrewdness of which assisted them in a particular moment of some absolute defections. The indignant circumstance that constituted Philby's presence still in the service is linked so that the SIS put in the same weight the condition and the adhesion. What elucidates another so important aspect of the Secret Service's experts common conceptions: That they think that they have it all under control. Stubborn by all the national progress' diverse questions, they see themselves much smaller in order to evaluate an ideology, from wherever it comes, as a determinant incentive power regarding to his own category's people. This lack of ideological mobiles is linked itself with common sense and weighting, and is gazed at as the recruiting process' fundamental property. In the Soviet Union Stalin resisted himself to give credit to the idea that the Cambridge Five could have betrayed their home country. Only when three of them already had consummated their defections to their country the Intelligentsia in Russia took on that they could trust them. In fact great part of the NKVD's agents couldn't reject the sensation that what they were receiving wasn't no more than simply disinformation. The russian highest ranks ordered to their contacts in England to close even all communication with them, but at the end the order didn't had an effective application. The Burgess and MacLean's defection was produced in the year 1951, Philby's, due to the accusation against him of having covered that of their two comrades, in 1963.


In the middle, Stalin losed the precious opportunity to make the most of the information flow that was being provived to him during this period. It was thought that all that flow that has been produced possessed so much quaility in order to result credible at all. They didn't captured the truth of this five english 'establishment' subject's own disloyalty. The 'five', Philby, MacLean, Burgess, Cairncross and Blunt had been all of them attracted in one of the British Empire's most prestigious universities, Cambridge. Despite of that the detailed study of the sort of secrets that were leaking to Russia lead to classify them as 'Triple Agents'. Believed then that they were British pretending to be Soviet spies, to end up being allegedly controlled and manipulated by the british authorities. The group achieved to introduce information into the USSR at least until the year 1951. Only four of them were correctly identified, being the 'Fifth Man' an unknown that oscillated between three distinct names: cairncross, Perry and Gordievsky. Although many others were suspicious of pertaining to the same circle, it's believed that they reached the thirty-one members. Solely intuitions are at disposal regarding the most accurate date of their incorporation to the soviet espionage service, although yes it's at our disposal the certainity that was Blunt the catalyst and responsible one of the first contacts. The main body formed by the main four ones already initiated their activities, despite at small scale, during the course of the Second World War. Philby having been detached in the Briitish Embassy at the United States managed to make inquiries about certain suspicions that British and americans housed of an infiltration inside the surveillance project VENONA. Such information give him a way to suggest Burgess to put under advise MacLean, given that part of this suspicions fell over him, because he occupĂŹed a position inside the Foreign Office. Was to be in that precise moment in what the two men, Burgess and MacLean, beginned to forge their defection plans to Russia. Despite of that they thought about it some time, once consummated wasn't acknowleged and made public until their own appearance in Moscow, at a press conference, followed by their own confession. Was philby, then who appeared as the main and, following, suspicious, because his direct friendly relationships with Guy Burgess. This situation will spark off so that his reputation, as a Secret Service's member seriously suffered and so that it was directly asked to him a public declaration. Despite that the majority of his companions, and even House of Commons' members as MacMillan, championed in his favour and defended his innocence. At the end of the year 1950, Philby abandoned the Secret Service and passed to perform his old function as journalist in The Economist as correspondent in Lebanon's city of Beirut. So that a little later the MI6 newly reenlisted him because he could provide them direct reports from that same location. In 1961 another defector, this time from the other side of the Iron Curtain, to ours, achieved to contribute information against Philby. And a MI5's agent and old friend in his beggining in the MI6 will make a trip to beirut in order to interview him, but he'll realize that in some way his friend had realized too about his next visit to the city. This induced him to suspect, besides, that possibly with him was still another mole. Despite all of this Philby himself fully confessed before his friend Elliot; and very soon after he defected to Russia.


The spy Blunt was interrogated by the MI5 and his confession was produced in exchange whit his inmunity's favour. The book Climate of Treason publicly accused him (despite not being officially) of espionage. Margaret Thatcher herself declared that Blunt already had confessed to be such fifteen years before. As his situation was in 1964, that's to say, without any access to sensible or classified information, it was given to him in a secret way this inmunity that he demanded for himself, all that simply in exchange of that finally he will reveal all that he knows. The important fact that signified that the Soviets didn't absolutely know the new condition that was produced with his confession considerably raised its utility. Ivรกn Juan Camps



A&A


Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.