La noia salvatge (ed. català), de Delia Owens

Page 1



La noia salvatge


Primera edició: octubre del 2019 Títol original: Where The Crawdads Sing © Delia Owens, 2018 © de la traducció, Pat Aguiló, 2019 © d’aquesta edició, Futurbox Project, S. L., 2019 Tots els drets reservats. Aquesta edició s'ha publicat mitjançant acord amb G.P. Putnam’s Sons, segell de Penguin Publishing Group, una divisió de Penguin Random House LLC. Disseny de coberta: Taller de los Libros Imatge de coberta: John & Lisa Merrill - Getty Images | AnnaTamila - Shutterstock | CribbVisuals - Istockphoto Correcció: Gemma Garrigosa i Núria Solano Publicat per Àtic dels Llibres Carrer d’Aragó, 287, 2n 1a 08009, Barcelona info@aticodeloslibros.com www.aticodeloslibros.com ISBN: 978-84-17743-39-0 IBIC: FA Dipòsit Legal: B 23247-2019 Preimpressió: Taller de los Libros Impressió i enquadernació: Black Print Imprès a Espanya — Printed in Spain Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser efectuada amb l’autorització dels titulars, amb excepció prevista per la llei. S’ha de dirigir a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).




Per l’Amanda, la Margaret i la Barbara

Aquí us dic que, si no us hagués vist mai, no us hauria conegut mai. Us vaig veure, us vaig conèixer, us vaig estimar, per sempre.



TORRE DE VIGILÀNCIA

BARKLEY COVE

COLORED TOWN

MOLL D’EN JUMPIN’ BENZINA I ESQUERS

CABANA DE LECTURA

POINT BEACH

N

O

E

CABANA DE LA KYA

S



Primera part

La maresma



Pròleg 1969 La maresma no és un pantà. La maresma és un espai lluminós on l’herba creix a l’aigua i l’aigua flueix fins al cel. On hi deambulen lents rierols que porten a l’astre sol fins al mar i on aus de potes llargues s’alcen amb una gràcia inusitada —com si no estiguessin fetes per volar— contra el grall d’un miler d’oques blanques. Llavors, a la maresma, aquí i allà, el pantà llisca fins a profunds fangars, ocult en enganxosos boscos. L’aigua de pantà és estanca i fosca, la seva fangosa gola s’empassa la llum. En aquests cataus fins i tot els cucs nocturns són diürns. S’hi senten sorolls, és clar, però, comparat amb la maresma, el pantà és silenciós, ja que la seva descomposició és cel·lular. Allà la vida es descompon i fa pudor i torna a l’humus podrit; un delit torbador de la mort que engendra vida. El matí del 30 d’octubre de 1969, el cos d’en Chase Andrews es va trobar al pantà, que l'hauria absorbit de forma silenciosa, rutinària. Ocultant-lo per sempre. Un pantà ho sap tot de la mort, sense considerar-la forçosament cap tragèdia, i encara menys un pecat. Aquell matí, dos nois del poble van anar en bicicleta a la vella torre de bombers i van veure la seva jaqueta texana des del tercer tram de l’escala.



1 La mare 1952 El matí d’agost cremava tan calorós que el baf de la maresma embolcava de boira els roures i els pins. Els grups de margallons estaven estranyament silenciosos, excepte pel lent aleteig de les garses en alçar-se des de la llacuna. La Kya, que aleshores tenia sis anys, va sentir que es tancava de sobte la porta mosquitera. Dreta dalt del tamboret va deixar de fregar la brutícia del cassó i l’abaixà a la pica ensabonada. No se sentia res, a part de la seva respiració. Qui havia sortit de la cabanya? La mare no. No deixava mai que la porta donés un cop. Quan la Kya va córrer al porxo, va veure la seva mare amb una faldilla marró, amb les vores copejant-li els turmells, que s’allunyava amb sabates de taló pel camí sorrenc. Les sabates de punta quadrada eren de falsa pell de cocodril. Era l’únic parell que tenia per sortir. La Kya va voler cridar-la, però sabia que no havia de despertar el pare; va obrir la porta i es va aturar en els graons de maó i fusta. Des d’allà va veure la maleta blava que portava. Normalment sabia, amb la seguretat d’un gosset, que la seva mare tornaria amb carn embolicada dins un greixós paper marró o amb un pollastre amb el cap penjant. Però no es posava les sabates de cocodril ni agafava una maleta. La mare sempre mirava enrere des del camí en creuar la carretera, i alçava un braç per saludar amb la mà; després s’endinsava pel sender que serpentejava entre boscos d’aiguamolls 15


i llacunes amb espadanyes, i per allà —si la marea ho permetia— arribava a la ciutat. Però aquell dia va seguir caminant, trontollant pels sots. La seva alta figura emergia de tant en tant per les escletxes del bosc fins que, entre les fulles, només es veien de tant en tant retalls de la seva bufanda blanca. La Kya va córrer fins al lloc des d’on es veia la carretera; segur que la mare saludaria allà, però només va poder entreveure la maleta blava —un color gens escaient en un bosc— quan desapareixia. Una pesadesa espessa com el llot li oprimia el pit mentre tornava als esglaons per esperar-la. La Kya era la més petita de cinc germans; els altres eren molt més grans, encara que no en sabia les edats. Vivien amb la mare i el pare, atapeïts com conills en una gàbia, a la tosca cabanya amb un porxo amb mosquitera que mirava amb grans ulls per sota dels roures. En Jodie, el germà més proper a la Kya, però set anys més gran, va sortir de la casa i es va aturar darrere seu. Tenia els seus mateixos ulls foscos i els mateixos cabells negres; li havia ensenyat el cant dels ocells, el nom de les estrelles, a manejar la barca entre els joncs. —La mare tornarà —va dir. —No ho sé. Duia les sabates de cocodril. —Les mares no deixen els fills. No és propi d’elles. —Vas dir que una guineu va deixar les seves cries. —Sí, perquè es va destrossar la pota. Hauria mort de fam si hagués intentat alimentar-se a ella i també les seves cries. El millor que podia fer era deixar-les, guarir-se i així després poder criar-les. La mare no es mor de fam, tornarà. En Jodie no n’estava tan segur com semblava, però ho deia per la Kya. —La mare portava la maleta blava, com si anés molt lluny —va xiuxiuejar ella amb un nus a la gola.

Q 16


La cabanya estava apartada de les palmeres, que s’estenien per planes de sorra fins a un collaret de verdes albuferes, amb la maresma en la distància. Quilòmetres d’herba tan resistent que creixia en aigua salada, interrompuda per arbres tan torts que adoptaven la forma del vent. Boscos de roures s’amuntegaven als costats de la cabana i protegien la llacuna propera, la superfície de la qual bullia de la rica vida que acollia. L’aire salat i el crit de les gavines arribaven des de la mar, entre els arbres. La concessió territorial no havia canviat gaire des de la dècada de 1500. Les parcel·les disperses de la maresma no estaven delimitades legalment, sinó disposades de manera natural —un rierol fronterer aquí, un roure mort allà— per rebels. Un home no construeix una cabana contra una palmera en un pantà si no és que fuig o ha arribat al final del seu camí. La maresma estava protegida per una costa esquinçada, batejada pels primers exploradors com a Cementiri de l’Atlàntic perquè la ressaca, els vents enfurismats i els baixos destrossaven els vaixells com si fossin folres de paper en el que acabaria sent la costa de Carolina del Nord. El diari d’un mariner deia: «Vam vorejar la costa…, però no es podia discernir cap entrada… Una violenta tempesta ens va arrossegar…, ens vam veure forçats a tornar mar endins per protegir el vaixell i les nostres vides i se’ns va endur un fort corrent a gran velocitat… La costa…, com que era fangosa i de pantans, vam tornar a la nau… El desànim envaeix els que venen a establir-se en aquests llocs». Els que buscaven terres van seguir el seu camí, i aquesta infame maresma es va convertir en una xarxa que recollia una barreja de mariners amotinats, nàufrags, morosos i fugitius que escapaven de la guerra, dels impostos o de lleis que no acceptaven. Els que no va matar la malària o no es va empassar el pantà van engendrar una nissaga de llenyataires de diferents races i diverses cultures; cadascun podia talar un bosc amb una destral i transportar-lo en animals de càrrega durant quilòmetres. Eren rates de riu, cada un amb el seu territori; vivien al marge de tot, fins que desapareixien un dia al pantà. Dos-cents 17


anys després, se’ls van unir esclaus fugats que escapaven cap a la maresma, anomenats maroons, i esclaus alliberats, esverats, sense diners, que s’escamparen pels aiguamolls amb poques alternatives. Potser era una terra cruenta, però en absolut erma. A la terra o a l’aigua s’acumulaven capes de vida: oscil·lants crancs de sorra, llagostes al llot, aus aquàtiques, peixos, gambetes, ostres, cérvols grossos i oques rodanxones. Un home a qui no li importés lluitar per menjar no moriria de fam. L’any 1952, algunes concessions feia quatre segles que eren en poder d’un seguit de persones inconnexes de les quals no hi havia constància. La majoria des d’abans de la Guerra Civil. Altres havien ocupat les terres en temps recents, després de les guerres mundials, quan els homes tornaven trencats i arruïnats. La maresma no els confinava, sinó que els definia, i, com qualsevol terreny sagrat, va guardar-ne els secrets. A ningú li importava que s’apropiessin de les terres; ningú més les volia. Al cap i a la fi, era un erm de fang. Els habitants de la maresma mercadejaven amb les lleis com ho feien amb el whisky; no les tenien gravades a foc en taules de pedra o escrites en documents, sinó profundament estampades en els gens. Gens antics i naturals, com els que es coven en falcons i coloms. Quan l’home es veu acorralat, desesperat o aïllat, recorre a l’instint de supervivència. Ràpids i justos, els gens triomfants es transmeten d’una generació a una altra amb més freqüència que els gens amables. No és qüestió de moral, sinó de matemàtiques. Els coloms lluiten entre ells tan sovint com els falcons.

Q La mare no va tornar aquell dia. Ningú en va parlar. I encara menys el pare. Pudint a peix i licor de barril, aixecava les tapes de les cassoles. —Què hi ha de menjar? 18


Els germans i germanes es van encongir d’espatlles i van abaixar la mirada. El pare va renegar i va sortir coixejant cap al bosc. Abans ja s’havien barallat; la mare havia marxat un o dos cops, però sempre tornava, i abraçava tots els que la necessitaven. Les dues germanes grans van preparar un dinar a base de mongetes pintes i pa de blat de moro, però ningú no es va asseure a la taula, com haurien fet amb la mare. Es van servir mongetes de la cassola, van posar el pa de blat de moro a sobre i se’l van emportar per menjar-s’ho als seus matalassos o al sofà destenyit. La Kya no podia menjar. Va seure a les escales del porxo mirant la carretera. Era alta per la seva edat, esprimatxada, de pell molt morena i cabells llisos, negres i espessos com les ales d’un corb. La foscor va interrompre la seva vigilància. El raucar de les granotes ofegava el so de les petjades, però tot i així es va estirar a escoltar al seu matalàs del porxo. Aquell matí l’havia despertat l’espurneig de la cansalada a la paella de ferro i l’olor dels melindros mentre es dauraven al forn de llenya. Es va apujar la pitrera de la granota i va córrer cap a la cuina per treure plats i forquilles. Per agafar corcons de la grava. Molts matins la mare l’abraçava amb un gran somriure —«Bon dia, la meva nena preferida»— i les dues feien les feines de la casa com si fessin una dansa. De vegades la mare cantava cançons populars o recitava rimes infantils: «Aquest porquet va anar al mercat». O ballava un jitterbug amb la Kya i colpejava amb els peus el terra de fusta fins que s’esgotaven les piles de la ràdio i sonava com si la música vingués del fons d’un barril. Altres matins la mare parlava de coses d’adults que la Kya no entenia, però pensava que les paraules de la mare necessitaven arribar a algun lloc, així que les absorbia per la pell mentre ficava més llenya a la cuina de ferro. I assentia, com si l’entengués. Llavors venia el rebombori d’alçar a tothom i donar-los menjar. El pare no hi acudia. Tenia dos estats: callat o cridant. Així que no hi feia res quan s’adormia o no tornava a casa. 19


Però aquell matí la mare havia estat callada, amb el somriure perdut i els ulls vermells. S’havia posat al cap un mocador blanc a l’estil pirata i se l’havia ajustat per tapar-se el front, però s’intuïen les vores grogues d’un blau. Just després de l’esmorzar, abans de rentar els plats, la mare va posar algunes coses a la maleta i va enfilar el camí. L’endemà al matí, la Kya va tornar a apostar-se als esglaons i va resseguir el camí amb els seus ulls negres com un túnel que espera un tren. La maresma que hi havia més enllà estava velada per una boira tan baixa que l’esponjosa part inferior descansava sobre el fang. Tamborinava amb els dits dels peus despullats, punxava els escarabats amb tiges d’herba, però una nena de sis anys no pot passar gaire temps asseguda, i no va trigar a passejar-se per les planes de la marea, amb sons de succió que sortien dels seus peus. Ajupida a la vora de l’aigua clara, va mirar com els barbs rojos nedaven entre les taques de sol i les ombres. En Jodie la va cridar des de les palmeres. I ella el va mirar fixament, potser tenia notícies. Però quan es va acostar entre les punxegudes fulles de margalló va comprendre, per la manera casual que tenia de moure’s, que la mare no havia tornat. —Vols que juguem als exploradors? —va preguntar. —Vas dir que eres molt gran per jugar als exploradors. —No, ho vaig dir per dir. Mai s’és massa gran. Fem una carrera! Van creuar corrent les planes, després el bosc cap a la platja. Ella va xisclar quan ell la va deixar enrere i va riure fins que van arribar al gran roure que projectava les seves enormes branques sobre la sorra. En Jodie i el seu germà gran, en Murph, havien clavat unes fustes a les branques perquè fessin de talaia i fort sobre l’arbre. Bona part d’elles ja queien i penjaven de claus oxidats. Normalment, quan la deixaven participar era per fer d’esclava: portava als seus germans melindros calents robats de la paella de la mare. Però avui en Jodie va dir: 20


—Pots ser el capità. La Kya va alçar el braç dret per liderar la càrrega. —Fem fora els espanyols! Van empunyar espases de fusta i van travessar arbustos mentre cridaven i apunyalaven enemics. I, com que les fantasies venen i van amb facilitat, després ella va caminar fins a un tronc cobert de molsa i s’hi va asseure. Ell s’hi va unir en silenci. Va voler dir alguna cosa perquè deixés de pensar en la mare, però no va trobar les paraules, i van mirar en silenci l’ombra dels sabaters que suraven. La Kya va tornar als esglaons del porxo i va esperar una llarga estona, però no va plorar en mirar el final del camí. El seu rostre va romandre immòbil, els seus llavis eren una fina línia sota uns ulls escrutadors. Però la mare tampoc va tornar aquell dia.


22


Àtic dels Llibres us agraeix l’atenció dedicada a La noia salvatge, de Delia Owens. Esperem que hàgiu gaudit de la lectura i us convidem a visitar-nos a www.aticodeloslibros.com, on trobareu més informació sobre les nostres publicacions.



Si ho desitgeu, també podeu seguir-nos a través de Facebook, Twitter o Instagram utilitzant el telèfon mòbil per llegir els següents codis QR:



Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.