AVANT 952

952 2006 2€

NÚMERO MAIG DE PREU

editorial

V

alorem molt positivament els darrers esdeveniments, com els de França contra la CPE, que el Govern francès ha hagut de retirar; degut a la importància de les mobilitzacions populars.

Unes mobilitzacions que, especialment sobre la base de la unitat i la fermesa dels sindicats, han convergit en la mobilització dels estudiants i joves en general, que col.loquen els límits a les possibilitats de créixer del neoliberalisme a Europa.

Subjectes transformadors per fer front al neolliberalisme tat, de les llibertats i de la ciutadania dels catalans, així com el nou sistema de finançament que millora els recursos disponibles. Aquest Estatut és d’autogovern i solidari, malgrat les mentides dels ultraconservadors del nacionalisme espanyol i el nacional-catolicisme, que han mirat de tenyir-lo de polèmicdes del començament.

Volem subratllar també -i ensen felicitem- els resultats electorals a Itàlia. El Front democràtic s’ha sobreposat, finalment, al feixisme “fin de siècle”d’en Ber-lusconi.

Tot plegat són elements, entre molts d’altres, que permeten pensar que és possible construir una altra Europa.

A Espanya la qüestió està situada encara debatent-se entre franquisme i democràcia, no en va hem viscut uns anys de govern franquista en democràcia i hem vist, en aquell període, unretrocés preconstitucional. Fins que els vestigis del franquisme no desapareguin del tot, la democràcia a Espanya serà tutel.lada. És per això que ara per ara, per a nosaltres, encara és en primer pla la contradiccio entre franquisme i democràcia.

La segona transició, que s’ha iniciat amb el govern Zapatero, té per a nosaltres extraordinària importància. Es tracta d’un govern amb minoria parlamentària i amb el suport de la majoria democràtica del Parlament. Majoria plural i expressió d’interessos diferents.

Som conscients que el programa del govern Zapatero és demòcrata burgès, que vol expressar l’aliança dels treballadors i treballadores, les capes mitjanes i el capital moderat i que pretén apro-

fundir la democràcia. Nosaltres hi donem suport però estem atents a mantenir el caràcter social de l’Estat.

Vet aquí el eixos d’aquesta segona transició: 1) El canvi en la política internacional, que passa per recuperar independència.

2) La federalització de l’Estat.

3) La Pau a Euskadi. Vital per l’aprofundiment democràtic d’Espanya i en particular d’Euskadi.

4) La necessitat de resoldre els drets cívic-republicans.

5) El manteniment del caràcter social de l’Estat. Aquí volem mostrar la nostra preocupació per les lleis de fiscalitat i les llei laborals que estan prenent cos, perquè, per ara, no sembla que es dirigeixin a mantenir el caràcter social de l’Estat.

Pensem que la millor aportació

de les esquerres aun moviment democràtic consisteix, d’una banda, en esborrar completament les restesdel franquisme, d’altra banda, en saber construir un model federal i social d’Estat democràtic.

A Catalunya, l’actualitat per a nosaltres és l’Estatut i la gestió de govern en aplicació dels acords del Tinell.

L’Estatut de Catalunya aprovat al Parlament d’Espanya és, sens dubte (i malgrat no ser el pactat a Catalunya) millor que el del 79.

Significa un clar avenç institucional per a l’exercici de l’autogovern i el desenvolupament econòmic, cultural i social de Catalunya. Cal subratllar, a més, que obre la tendència federalitzant de l’Estat pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya. I obre també la possibilitat d’intervenir a les institucions europees.

Des del PCC creiem que aquest Estatutésun pas molt important pel que far a l’autogovern. Destaquem, també, positivamentel capítol referent al desenvolupament de la igual-

Ara mateix es fa necessari, davant dels processos de deslocalització i desindustrialització, un pla per a la industrialització de Catalunya que possibiliti l’ocupació estable i que sigui sostenible.

Existeixen encara, però, diverses preocupacions: una d’elles és la violència de gènere, per a la que és necessari aplicar, sempre, tolerància zero.

Celebrem i donem ple suport a la celebració del 75è aniversari de la proclamació de la 2ªRepública, destacant els valors de fraternitat i solidaritat que la van caracteritzar.

Per últim, assenyalar que els comunistes volem fer la reflexió sobre les circumstàncies internacionals, europees, a l’Estat espanyol i Catalunya, sobre l’actualitat no nominal dels Fronts Populars que van ser els subjectes transformadors i que van possibilitar fer front al feixisme, obrint pàgines noves de progrés al món.

Per la unitat dels treballadors i treballadores i la unitat de les esquerres!

Per la democràcia,la pau, el dret al treball, els drets socials i la solidaritat.!

14 d’abril: fent memòria, fas història El 14 d’abril ha estat el 75 aniversari de la República. Una data per continuar recuperant la història i debatre sobre el futur. Aquest és un any pel record, l’homenatge i el compromís. Un record per uns anys de polítiques d’igualtat, de promoció del dret a l’ensenyament públic,eltreball,lasalutilaterra; un compromís per la laïcitat, la llibertat, la igualtat, el federalisme i la pau, que van suposar la proclamació de la II República. És una necessitat per la fortalesa de la democràcia recuperar aquella experiència de llibertat, tot fent què no s’oblidi que un cop d’estat feixista va posar fi a la llibertat de persones i pobles. Un homenatge als que van fer front a l’aixecament feixistacontralalegalitatrepublicana, als que van defensar la democràcia a la guerra civil, a les persones repressaliades i assassinades a la dictadura franquista, als milers que van patir l’exili i els que van lluitar en clandestinitat.

Però aquest homenatge i aquest record republicà és també, per EUiA, un compromís de present i de futur. La República és història, però el model d’estat el decidim la ciutadania d’avui. L’opció republicana avui, no és el passat. És un compromís per la democràcia i la igualtat, és el convenciment que la forma d’estat republicana és més democràtica i moderna.

Si decidim sobre ajuntaments i governs, perquè no sobre el cap d’Estat? Si els diners públics estan sota control, perquè no la família reial espanyola? Si som iguals davant la llei, perquè els borbons tenen privilegis hereditaris? La monarquia és una institució obsoleta i a superar.

Jordi Miralles, Coordinador general d’EUiA i Diputat

moviment obrer RTVE: les xifres boges de la senyora Caffarel.

catalunya EUiA donarà el seu SÍ al nou Estatut.

dona Més mesures contra la violència de gènere.

Estat espanyol Carta oberta de Javier Couso

cultura L’ànima del Nobel Harold Pinter

internacional Itàlia i França, al punt de mira

Els números no li quadren per enlloc a la directora general de RTVE: vol fer fora el 44% de la plantilla, és a dir, més de 8.000 treballadors, tot i que els comitès d’empresa denuncien que RTVE encara no sap quin model de televisió vol.

I hi votarà sí perquè, malgrat que no conté tot allò que s’esperava, EUiA considera que s’avança en l’autogovern, que milloren moltes de les competències que ja tenim i en le recoineixement de més drets i deures dels catalans i catalanes.

L’Avantprojecte de Llei dels Drets de les Dones per a l’Eradicació de la Violència Masclista, comença a posar fil a l’agulla, per iniciar el que hauria de ser el principi del final d’aquesta lacra que, en aquest 2006, ja ha fet desenes de víctimes.

El germà del càmera de Tele 5 assassinat per tropes ianquis a Bagdad, acusa, en una carta oberta, la Justícia espanyola de claudicar davant els EEUU en haver arxivat la denúncia pel crim del seu germà, mort l’abril del 2004 a l’Iraq.

Un monogràfic ens acosta a la figura d’aquest dramaturg anglès, subversiu, irreverent, irònic i genial que sempre va assenyalar les injustícies i els abusos de les grans potències, com les que el seu propi Govern està cometent de la mà de Bush.

Dos anàlisis i una entrevista ens acosten als processos que aquestes dues nacions històriques d’Europa acaben de viure. Tots dos, ben mirat, protagonitzats per la gent del carrer, que ha volgut deixar clar que ja en té prou...

Pàgina 3)

Pàgina 4)

Pàgina 6)

Pàgina 8)

Pàgina 10)

Pàgina 12)

2

Avant

Maig del 2006

Moviment obrer

Todo lo que la movilización de los trabajadores había conseguido históricamente (mantenimiento de la marca SEAT, plan industrial, reducción del volumen de despidos forzosos a la mitad, mantenimiento de las condiciones salariales del Convenio Colectivo, etc) queda ensombrecido por la aplicación de despidos forzosos para centenares de trabajadores de SEAT. Desde el sindicalismo de clase tuvimos que enfrentarnos solos al dilema de tirar por la borda todo lo avanzado o negociar las condiciones de reingreso de los despedidos, ante la ausencia de una legislación laboral que lo permita.

SEAT: Crónica de un despido (masivo) anunciado más necesaria que nunca frente al capitalismo neoliberal, destructor de empleo industrial y demoledor de la protección social. La filosofía de la globalización es cuestionar los estados-nación y sus políticas protectoras de lo social, es la de separar la economía de la política, para terminar de matar al estado del bienestar. ¿A quién le da igual que la política laboral y social intervenga sobre el mercado capitalista?

Miguel Ángel Montes (*) Cada 12 años, en SEAT acontece una reestructuración de empleo.

La de 1993 se saldó con 3000 despidos para mayores de 55 años con una pensión actual inferior a los 800 €/mes y 1.400 eventuales "no renovados", según reza la resolución administrativa.

Resultado de la política industrial: mantenimiento de la marca, con un recorte de empleo cercano al 50%.

Resultado de la política social: inexistencia de medidas protectoras con reingreso de los eventuales y una prejubilación digna. Entre 1.981 y 1993, SEAT pasó de tener 32.000 puestos de trabajo a tener 13.000.

En el 2005, la "multinacional" Volkswagen (VW) nos lanza la ofensiva de "Formotion", que busca sin distinción (centro o periferia) un recorte de empleo del 10% de todas las fábricas en Europa.

Antes de agosto SEAT oficializó su ofensiva: o recorte del salario o recorte del empleo al 10%. Ante la ofensiva del capital buscando recuperar los beneficios, no se escapa nadie: ni siquiera influyó el hecho de que VW y Audi presentaran beneficios históricos.

No han cambiado nada las cosas desde Marx: la crisis de la acumulación de capital es estructural debido a la contradicción entre el carácter social y a la vez privado de la producción. Y lo seguirá siendo mientras no se cambie el orden social.

En esos momentos de ofensiva, dentro de CC.OO. vimos la necesidad de movilizar a los miles de trabajadores de SEAT -donde apenas teníamos aliados firmes- para cambiar la correlación de fuerzas.

Unos ya habían participado en la película de miedo titulada "después del verano vendrán 1400 más" y otros se desvinculaban de cualquier campaña unitaria y masiva el 5 de octubre, con una manifestación de menos de 200 trabajadores/as del "sector del auto". Los demás proponían movilizaciones los sábados por la tarde sin convocatorias de huelga. Así que con semejante "artillería pesada" no se iba a mover ni un ápice la amenaza que se cernía de 1.346 despidos, chantaje con vender la marca y el futuro industrial de SEAT.

Tras nuestra insistencia cerril llegó la plataforma unitaria ofreciendo un plan social y llegaron también las asambleas con paros, corte de autovía y ronda, huelgas generales (excepto en Centro Técnico, donde UGT se desmarcó) y las movilizaciones multitudinarias en Barcelona ante la Generalitat.

Durante los dos meses en los que vivimos todo eso, hubo tiempo para la intervención política, pero se agotó el plazo: un dos de diciembre alguien manifestó en una rueda de prensa lo que un responsable de relaciones laborales de la Generalitat ya anticipó en septiembre, "el problema laboral no es un tema de fondo". Lo dijo en relación a la propuesta de las prejubilaciones anticipadas para evitar medidas traumáticas (despidos forzosos). Si no había acuerdo entre las partes, la Administración dictaría una resolución nada salomónica, siguiendo el modelo de otras empresas y de Gearbox con una resolución que deja a casi la mitad del ERE (Expediente de Regulación de Empleo) sin reingreso.

No hubo prejubilaciones en SEAT para absorber todo el excedente y por eso se pactó el reingreso preferente. El periodo pre-vacacional de la presentación del ERE, y la complicidad de la Administración en su tramitación jugaban como arma de doble filo para que no se entraran a negociar las condiciones de los trabajadores despedidos, lo que, de hecho, hubiese supuesto el doble de despidos forzosos. Ante eso no se podía cimentar un nuevo oportunis-

mo sobre 1.346 "cadáveres" sin garantía de reingreso.

Hay quienes plantearon judicializar el conflicto. Resultado: 180 trabajadores no han optado por el reingreso a SEAT y, hasta ahora, sólo hubo cuatro juicios nulos. En el resto se enjuician despidos procedentes e improcedentes y en estos casos no hay readmisión sino aplicación del acuerdo de reingresos pactado por CC.OO. y UGT. Como nadie se tira piedras a su propio tejado, ningún juzgado de lo social ha dado la razón al ERE y

No es sólo de política industrial de lo que aquí se habla, aunque ésta sea la gran ausente ello al margen de nuestros argumentos defendidos durante el proceso de movilización/negociación, ya que esto no es lo que "legalmente" prevalece ante unas administraciones plegadas a la filosofía de la "globalización". Basta con que una empresa presente causas productivas y previsión de pérdidas, para que la administración con E.T. en mano, desde hace más de 20 años, le apruebe un ERE y las medidas caigan sin piedad alguna sobre los trabajadores/ as. ¿Cuándo se va a cambiar una legislación laboral que se basa en el predominio empresarial y el ajuste a los trabajadores ante las crisis de acumulación de capital? ¿Acaso no nos merece una posi-

ción política anti neoliberal que ataque de frente y globalmente el problema, en vez de plegarse al capital privado y a las "multinacionales"?.

No es sólo de política industrial de lo que aquí se habla, aunque ésta sea la gran ausente (reducción del empleo en el sector industrial en comparación con el resto de sectores), sino de política laboral y protección social, de filosofía anti neoliberal. De lucha global contra el orden social capitalista imperante. Mientras tanto, nuestra tarea consiste en acumular fuerzas, organizar a los trabajadores socialmente y articular una vanguardia política que nos dirija hacia el objetivo socialista.

No nos vale esa teoría de que la globalización impide que se articulen medidas anti neoliberales desde los Estados: eso suena a fin de la Historia y de la lucha de clases. Ahí está Cuba resistiendo contra el bloqueo, cuando sus niveles de protección social son envidiables en todo el "tercer mundo" y gran parte del "primer mundo". Ahí está Venezuela luchando contra el golpismo imperialista y avanzando socialmente. ¿Y nosotros? ¿Acaso vamos a caer en la parcelación de nuestras luchas, separando la economía de la política? ¿No es eso lo que defienden los gurús de la globalización? Frente a la tesis del predominio del mercado capitalista sin regulación política ni social, hay que oponerse con una política en la que la economía no escape a la intervención pública, y, hoy, ésta es

En el Estatut se contempla nuestra arma política: "dret al treball, planificació de l'economia i la indústria, protecció social"... En el conflicto de SEAT hemos echado de menos la defensa de las conquistas sociales.

Mientras los trabajadores reivindicaban jubilaciones anticipadas y medidas no traumáticas para absorber todo el excedente, la derecha (coherente con sus intereses de clase), los Gobiernos y los oportunistas de la política extraparlamentaria de ultraizquierda (que cuestionan las luchas) hacían oídos sordos. Pero ¿acaso esta situación no beneficia a aquellos que desde la derecha atacan el Estatut pero, a la vez, aplauden las exenciones fiscales de empresarios y la condonación de los intereses de la deuda pública a banqueros? ¿Como podemos admitir que la cuestión laboral y social es un problema "no de fondo"? ¿No va siendo hora de que la izquierda política se diferencie entendiendo que las necesidades sociales deban estar atendidas? ¿No va siendo hora de que las cosas del comer se coloquen a la altura del corazón y de la cabeza en la actuación política?. ¿Acaso era más importante donar 147 millones de euros a VW en I+D que defender una inversión de 45 millones para prejubilaciones en SEAT? ¿No va siendo hora de reforzar las políticas de izquierda y el sindicalismo de clase en vez de actuar de forma oportunista contra nuestras propias conquistas y luchas?

Es hora de pasar a la defensa de la protección social y laboral en mayúscula, con leyes y acuerdos laborales. Los cambios no se dan en los juzgados de lo social, sino en las movilizaciones y en la organización de la mayoría social contra las estrategias neoliberales, en defensa de lo que sí es un problema de fondo en el siglo XXI: el dret al treball i la protecció social.

(*)Responsable de movimiento obrero del PCC en SEAT.

Avant 3

Moviment obrer

Maig del 2006

Josep Mª Adell: «Ràdio 4 és viva, malgrat la Sra. Caffarel» Redacció Fa quinze anys (la meitat dels quasi 30 que fa que existeix) que l'Administració està deixant morir Ràdio 4, es queixen els seus treballadoars. El passat mes de febrer, l'actual directora de RTVE, Carme Caffarel, va anunciar el que podria ser el cop definitiu a aquesta llarga agonia: el tancament de la primera ràdio pública en català. Davant d'això, i sota el lema "Radio 4 és viva!", el comitè d'empresa de l'emissora, que presideix Josep M. Adell, va iniciar diverses mobilitzacions. Han passat tres mesos i Ràdio 4 segueix emetent però el futur d'aquests 400 treballadors segueix essent una absoluta incògnita...

- La sra. Caffarel diu que tanca Ràdio 4 perquè no li surten els números: massa despesa per tan poca audiència, argumenta...

- Això és fals: d'entrada perquè Ràdio 4 no costa ni una cinquena part del que Caffarel diu que costa. Pel que fa a l'audiència: segons l'últim EGM tenim 8.500 oïents però creiem que això també és fals perquè la gent marca Ràdio Nacional quan fa l'enquesta, no sol distingir entre Ràdio 4 i altres canals

de RNE. A sobre, l'estudi d'audiència el van fer en ple estiu i en plena crisi de Ràdio 4: no teníem director en aquell moment i funcionàvem autogestionadament...

- Quant li costa, de veritat, al Govern mantenir Ràdio 4?

- Un milió d'euros l'any i no set, com diu la sra, Caffarel.

- Aleshores, quin és el motiu veritable pel qual volen tancar Ràdio 4?

- Perquè els hi és igual, que existim o que no, perquè no donem beneficis. Ara: aquest ignorar-nos ens ha permès treballar amb absoluta llibertat quasi sempre, excepte en certes èpoques del PP...

- Amb tot això, quin futur penseu que li espera a Ràdio 4?

- Hem encarregat a dos gabinets jurídics uns estudis sobre el pla de reforma de RTVE dins els qual està inclòs el tancament de Ràdio 4.

Tots dos coincideixen que és inconstitucional perquè l'emissió de Ràdio 4 és tasca del Govern autonòmic, no del central. Nosaltres diem que una part de la seva pro-

gramació, com a RNE, l'han de dedicar a la cultura i la llengua catalanes. Ells diuen, en canvi, que és la Generalitat qui ha d'assumir Ràdio 4. I aquesta és la lluita amb la Caffarel en aquests moments i amb la SEPI, que és l'organisme que controla les empreses públiques i el que diu que RTVE és deficitària en 7 milions d'euros...

D'altra banda, ara nosaltres enviarem tota la documentació dels gabinets jurídics i les signatures de suport als partits polítics que en aquests moments estan negociant a Madrid la nova llei, que converteix l'ens públic de RTVE en una corporació.

- En quin punt està ara mateix aquesta negociació?

- Ara la llei és al Senat i el que volem és evitar, abans que s'aprovi, les retallades que vol fer-hi la Caffarel: a més del tancament de Ràdio 4 ha anunciat que vol tancar les delegacions a Catalunya de TVE i totes les desconnexions locals que es fan ara de Radio 5 Todo Noticias a Espanya. Ells volen que desapareguin totes les desconnexions i que es centralitzi tot, la qual cosa ens sembla completament anticonstitucional. I Ràdio 4,

per exemple, queda fins i tot sense director...!

alguns casos, els 30 anys de vida de l'emissora treballant en ella!

- O sigui, queda tot centralitzat des de Madrid?

- Quines accions heu dut a terme durant aquests mesos des de l'anunci de tancament de Ràdio 4?

- Exactament: tot Ràdio 4, per exemple, passaria a dependre del Cap d'Informatius de Madrid!

Les emissores serien només corresponsalies.

- De quants llocs de treball estem parlant?

- Més de 200, el que passa és que exclusivament contractats per Ràdio 4 només hi ha una trentena, la resta treballem per diversos canals de RNE. Però ara ens importa més que no es tanqui Ràdio 4 -pel que significaria per la nostra llengua i cultura- que no pas la lluita sindical pròpiament dita... tot i que estem parlant de gent que porta, en

- Hem fet moltes mobilitzacions però totes de caràcter positiu, evitant el "No": el nostre lema és "Ràdio 4 és viva". Hem escrit a tot déu, inclòs el Rei i el president del Govern! I el Sr. Zapatero ens va respondre dient que no oblidem que la negociació encara no ha començat.

- Quan es faria efectiu el tancament, en cas que fos definitiu?

- A mitjans de juny, que és quan s'aprovarà la nova llei de RTVE i per tant, quan s'aprovaria la Llei. El que passa és que aquesta gent volen aplicar-ho abans!...

Pere Alcaraz:“No poden tancar TVE Catalunya, que és la finestra d’aquest país a l’Estat espanyol” tat de la plantilla o potser encara més!”

Per al comitè d’empresa de TVE, que vulguin eliminar totes les desconnexions, excepte un informatiu diari de mitja horeta, és un problema no sols laboral: “és també un problema social: la programació en català de TVE forma part d’aquest paisatge i d’aquesta cultura” diu el president del comitè d’empresa, que afegeix: “en aquest país, la gent ha de poder pagar amb els seus impostos una ràdio televisió pública en la seva llengua”.

Redacció Als treballadors/es de Televisió Espanyola (TVE) a Catalunya, els arguments de la directora general de RTVE, Carmen Caffarel, també els semblen “un absurd”, explica el president del seu comitè d’empresa, Pere Alcaraz; “creiem que RTVE ha

de calcular quant vol produir i, en canvi”-explica Alcaraz- “aquí han posat el carro davant dels bous i, sense tenir clar el model de televisió que volen ni el que costa, afirmen que el 44% de la plantilla de TVE -més de 4000 treballadors,- sobrem”.

El fet que el centre de TVE a

Catalunya (a Sant Cugat) produeixi, segons diu Alcaraz, molt en qualitat i en quantitat, no sembla “commoure” el cor de la SEPI, que és l’organisme “impulsor” de la polèmica retallada. A Sant Cugat hi treballen al voltant de 800 treballadors “i ens temem” explica Alcaraz “que, si fa, no fa, també vulguin eliminar a quasi la mei-

Pere Alcaraz, a més, pensa que TVE Catalunya és “la finestra del nostre país a l’Estat Espanyol: les informacions sobre Catalunya no es donen igual des de la nostra òptica que des de la de Madrid, que és des d’on dependria TVE Catalunya amb la remodelació que volen fer. És a dir: ja quedaríem emmarcats dins una grande y libre!”.

Des del centre de Sant Cugat es fan ara mateix programes com

“135 escons” o el cultural “Continuarà” dels quals, explica Alcaraz, “els treballadors ens en sentim orgullosos perquè tenen qualitat”. La factoria de TVE a Catalunya ha creat i exporta, a més, programes ja veterans unànimement considerats de molta qualitat com “Línia 900” o “El escarabajo verde”.

La “tàctica” per acabar amb TVE Catalunya, assegura Pere Alcaraz, està essent la mateixa que amb Ràdio 4: “ens van asfixiant poc a poc amb una pèssima gestió, perquè cada vegada s’ha anat deixant més la gestió en mans de productores privades i és per aquí per on se’n van els diners”. Un exemple que esgarrifa: el programa de TVE “España directo”, produït íntegrament per una productora privada, que només durarà quatre mesos, té un pressupost igual al que costa tota la desconnexió de Sant Cugat en un any sencer...

4

Avant

Catalunya

Maig del 2006

EUiA: «Aquest és un Estatut amb més drets i per viure millor» L’aprovació del nou Estatut enfila ja la seva recta final; amb l’habitual soroll de fons de tot allò que inclou canvi i demana més autogovern, EUiA ha decidit votar SÍ a aquest nou Estatut perquè, més enllà de les seves evidents mancances, ens fa avançar en l’autogovern i en les nostres condicions de vida.

Jordi Miralles i Conte (*) Aquest article l'escric el mateix dia en què comença la tramitació al Senat de la proposta de Nou Estatut d'Autonomia de Catalunya. La penúltima fase per la que ha de transitar (i amb nous atacs de la dreta centralista del PP) aquesta proposta, ja quer la darrera serà el referèndum on els catalans i les catalanes decidirem.

Moltes coses s'han dit, i escrit, sobre la proposta de nou Estatut al llarg de més de dos anys d'elaboració en la Ponència parlamentària, de debat i d'aprovació al Parlament de Catalunya (30 de setembre de 2.005) i de tramitació i d'aprovació al Congrés dels Diputats (30 de març de 2006). Campanyes de mentida i catalanofòbia per part del nacionalisme espanyolista del PP. Negociacions a la baixa per part del PSOE i de CiU...

En aquest temps, i en especial des de l'aprovació al Parlament fins ara, allò que és fonamental -el coneixement (i les limitacions) de la proposta del Nou Estatut- s'han vist, lamentablement, massa sovint relegades a un segon pla per sorolls, per titulars i per partidismes.

Crec imprescindible, per a treure conclusions fonamentades, convidar els lectors i les lectores d'Avant a llegir el text i la comparació amb l'Estatut vigent de l'any 1979 (http://www.euia.org/docs/ comparativa79-Congres.pdf). La

millor manera per posicionar-se és des del coneixement i no en base al que diu un titular o el que faran les forces polítiques al referèndum. A pocs mesos d'aquest

que surten als actes en què he participat:

(i si res no canvia el 18 de juny), encara hi ha qui dedica més temps a decidir què faran a les votacions o a reduir Catalunya a un aeroport i no pas a analitzar què suposa el nou Estatut d'avenç en l'autogovern per Catalunya.

que va prendre forma en la votació a favor d'ICV-EUiA, PSC, ERC i CiU, el 30 de setembre; i és un segon pacte entre Catalunya i Espanya, materialitzat en una negociació entre representants dels Parlament de Catalunya i del Congrés dels Diputats.

Dit això, crec útil repetir aquí algunes afirmacions com a resposta a preguntes recurrents i repetides

1) L'Estatut és un doble pacte: primer, n'és un entre els catalans

2) L'Estatut és una Llei Orgànica Espanyola: la proposta sortida

del Parlament català ha de ser negociada i votada al Congrés de Diputats, és a dir, que no s'aprovarà si no és amb el vots del PSOE. 3) L'Estatut del 30 de setembre era la proposta per a la negociació i l'Estatut del 30 de març és l'Estatut d'un major autogovern.

4) El que ha menat EUiA (i a la Coalició ICV-EUiA) en tot el procés d'elaboració i de negociació, ha estat aconseguir més autogovern per tal que les catalans i les catalanes poguem viure millor.

5) En aquest moment ja no estem en un moment de descentralització administrativa a l'Estat espanyol, sinó de distribució del poder. El nou Estatut és més poder per Catalunya.

6) La cultura i la proposta federalista a Espanya, llevat d'Izquierda Unida-Federal, és una assignatura pendent de l'esquerra social i política.

Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) ha decidit el seu vot favorable a la proposta de nou Estatut, tot i reconèixer certes limitacions: nosaltres volíem anar més enllà en aspectes democràtic-nacionals, competencials i de finançament.

El vot d'EUiA és favorable perquè s'avança en l'autogovern, en el desenvolupament nacional, en el reconeixement de més drets i deures, en més competències, en un millor finançament i en el paper de Catalunya a Espanya i Europa, des d'una òptica federalista. Sintèticament, i convidant de nou a la lectura dels textos, el nou Estatut és molt important perquè millora les condicions de vida i l'autogovern, les competències en rodalies i trens regionals RENFE, en immigració i en educació, inclosa l'educació infantil i la política de beques.

També millora les relacions laborals -inclosa l'inspecció de treball-, la protecció del litoral, garanteix més drets i el reconeixement (al Preàmbul) de Catalunya com a nació, que els poders emanen del poble català i fa un reconeixement de drets històrics. Assegura millor finançament i més competències pels ajuntaments catalans, equipara el català al castellà, adapta el poder judicial a l'autogovern de Catalunya i estableix nous mecanismes de democràcia i de participació ciutadana.

En definitiva, es tracta d'una proposta de Nou Estatut que requereix, en aquests mesos, d'explicació, explicació i explicació.

(*) Coordinador general d'EUiA i membre de la ponència redactora de l'Estatut.

Quin model de ciutat volem?

Anna Rubio Resulta relativament fàcil definir el model de ciutat que volem.

Però és una tasca difícil detallar totes les accions necessàries per tal que les nostres actuals ciutats s’acostin a la que desitgem.

D’entrada, caldria acordar què cal canviar. En aquest últim període, hi ha hagut un debat obert sobre la regulació de l’ús de l’espai i s’ha restat importància al debat sobre quins interessos es regulen i quins sectors de la societat intervenen en aquesta regulació.

Tenim clar que les solucions no són fàcils donat que la realitat és complexa i, per això, no hi ha un únic acord per als diferents conflictes que es poden donar en l’ús de l’espai i el temps en què aquest s’utilitza.

Acceptem que el fet de conviure implica establir límits i, també, que alguns d’aquests límits no són negociables: exemple d’això són aquelles accions que atempten contra la integritat i la dignitat de les persones. Aquests límits han d’estar clarament especificats i hom ha de saber què representa no respectar-los.

Però hi ha límits que han de ser negociables i en alguns casos caldrà un “no” educatiu, un “no, però...”. No és adequat limitar, Clara KO

simplement, certes activitats sinò que cal buscar un espai dins les ciutats i un temps on poder realitzar-les.

D’altra banda, cal diferenciar una activitat que interfereix amb la convivència d’una conducta que només posa de relleu les conseqüències del sistema social i econòmic en què vivim.

Les autoritats municipals i també certs sectors de la ciutadania, tenen unavisióidealitzadadel’ordreinovolen veure que la societat no és homogènia. La seva única solució és amagar,culpabilitzarisancionar.Perquè no amaguen totes aquelles campanyes publicitàries que també ens recorden, inclús de forma violenta, que no totes les persones som iguals, ni

tenim la mateixa possibilitat d’accediraaquellsbénsmaterialsquelasocietat del capital planteja com indispensables per ser feliç?

Vivim uns moments de canvis molt ràpidsielmodelautoritarinoserveix.

Les polítiques municipals ha de ser més elaborades, més complexes, perquè la realitat ho és. És evident, per tant, que calen més professionals pensant i escoltant la ciutadania, més disciplines en joc, més recursos, més alternatives… En definitiva, més capacitat de negociar les resolucions delsconflictes.

Consellera del Districte de SantsMontjuïc

Avant 5

Catalunya

Maig del 2006

Què cal saber sobre el Pacte Nacional per l’educació

Fina Mateo - Redacció -Què és el Pacte Nacional per l'Educació? És el compromís del govern catalanista i d’esquerres i, de moment, de 20 organitzacions o entitats del món social i educatiu per donar una nova oportunitat de millora a l’educació que es dóna a Catalunya, a través de l’aplicació del conjunt de mesures que planteja. Implica, a més, a tota la comunitat sòcio-educativa des de les diverses vessants: famílies, centres públics i privats concertats, professionals de l’ensenyament, ajuntaments, associacions i organitzacions que se’n desprenen, i al propi alumnat. Aquest Pacte, doncs, no és una finalitat per ell mateix sinó un instrument més, és un acord social que ha de servir també de base per a la futura Llei d’Educació per Catalunya.

Després dels 40 anys de franquisme, dels 23 de pujolisme -que van suposar un afavoriment continu de l’escola privada en detriment de la pública- i els constants canvis de les lleis estatals, el Pacte ve a significar l’inici d’un procés de canvis en l’àmbit educatiu: és una necessitat social potenciar l’educació pública, donar estabilitat al sistema educatiu i trobar algun tipus “d’equilibri” entre l’escola pública i la privada concertada. Per a EUiA -que situem la xarxa pública com a única garantia real de qualitat, gratuïtat, equitat, de cohesió social...- aquest “equilibri” pública-privada concertada s’hauria de donar alhora que es fan auditories en els concertats, es van eliminant progressivament alguns concerts, es facilita la incorporació d’uns altres a la xarxa pública i s’agilita la construcció dels centres públics necessaris, de manera que si l’escola pública creix, la concertada tingui menys raó de ser: això hauria de ser acció de govern, més enllà del Pacte.

Mentrestant, s’ha signat aquest Pacte que cal valorar positivament; primer per l’ampli consens com a bona pràctica democràtica i, després, per les

millores que planteja: impuls econòmic, més plantilles, millors serveis... És evident que el pacte ha nascut emmarcat en un sistema capitalista al qual la dreta religiosa i el mercat financer encara tenen massa poder.

En aquest sentit, caldrà prestar molta atenció i vetllar pel compliment de totes les mesures a través de la Comissió de Seguiment que s’ha creat i també des de la resta de la societat civil, organitzada en marcs unitaris.

-És veritablement tan participatiu com assegura el Departament d'Educació?

Podem dir que en un primer moment es va engegar el debat dels documents inicials en el sí dels Consells Escolars de Centre i dels municipis i a les organitzacions educatives (sindicats, moviments de renovació pedagògica, associacions de mares i pares...). També les persones, individualment, podien fer les seves aportacions a través d’internet.

Però, també és cert, que fa massa temps que l’ensenyament públic, tot i ser el de més qualitat, ha patit el desprestigi intencionat per part dels governs anteriors i, al llarg del procés de debat del Pacte, un ampli sector de professionals de l’educació, i també de pares i mares, han vist amb llunyania algunes de les decisions de l’administració educativa.

El Govern hauria d’utilitzar els mitjans de comunicació com a eina clau per potenciar l’educació pública, d’una banda, i, d’una altra, haurien de fer-los servir per millorar els seus canals de comunicació i participació amb els i les professionals de l’educació. De fet, ells seran els principals protagonistes de l’aplicació del Pacte i d’allò que es determini des de la política educativa, així com amb les famílies, les administracions i organitzacions educatives locals. En aquest sentit, tant la Inspecció educativa com els Equips Directius i les Coordinacions pedagògiques haurien de tenir un paper rellevant.

-Té a veure que es signi quasi a la vegada que s'aprova a Madrid la nova Llei d'Educació (LOE)?

Són dos processos paral·lels. Ambdós governs, el catalanista i d’esquerres i el del PSOE, tenien aquests compromisos per aquesta legislatura. El Pacte Nacional per l’Educació, a més, ha de derivar en una Llei d’Educació catalana, que es veurà afectada per la LOE. En algunes qüestions serà positivament, com per exemple que en els Consells Escolars dels centres privats concertats hi hagi la presència de l’administració local, fet que ja ha provocat el primer descontent de les patronals privades catalanes cap el Pacte. En d’altres, caldrà actuar amb valentia des del Govern català per intentar que algunes parts de la LOE no vagin en detriment de l’educació pública de Catalunya. Per exemple, caldrà veure què es fa amb el fet de l’existència de l’assignatura de religió segons dicta la LOE, si a Catalunya s’acaba considerant l’ensenyament laic tot i el dret de les famílies a reclamar la formació religiosa dels fills i filles. En aquest cas, EUiA proposem que mentre no es deroguen els acords amb el Vaticà –que seria el millorl’adoctrinament religiós es situï fora d’horari lectiu.

-Per què ens ha de servir aquest Pacte als pares i mares i, especialment, a l’alumnat?

La participació i el compromís de les famílies és imprescindible perquè l’educació dels nens i les nenes sigui de qualitat. En aquest sentit, dels 5 apartats del Pacte, n’hi ha un dedicat específicament a les famílies i la seva implicació. Es fa un reconeixement del paper de les AMPA com associacions d’utilitat pública. Es donarà suport i assessorament a les seves activitats formatives. Hi haurà formació pel professorat per millorar la relació amb les famílies. Es col·laborarà en la

conciliació de la vida laboral i familiar amb l’increment del servei d’acollida matinal, amb l’obertura del centre des de l’1 de setembre fins el mes de juliol amb activitats socioeducatives, que es regularan i es faran en conveni amb l’Ajuntament. Hi haurà increment de beques de menjador, generalització del programa cooperatiu per a la reutilització de llibre de text, ajuts per l’alumnat d’Educació Infantil amb germans/es a Primària per a compensar l’hora de més de Primària.

Pel que fa a l’alumnat, cal dir que el Pacte el situa com a subjecte principal de la qualitat de l’educació i, per tant, totes les mesures estan adreçades a la millora de la qualitat del seu ensenyamentaprenentatge. Especifica que es promourà la seva participació en la vida dels centres per a una major cohesió, per comprometre’l en la pròpia formació, l’educació en valors i les habilitats socials... També es promouran les associacions estudiantils.

-L'etern tema de la mala repartició d'alumnes (o de l'excés d'alumnes fills d'estrangers no comunitaris) entre l'escola pública i la resta, quedarà ara solucionat?

En un termini d’uns 6 cursos, a més d’oferir un servei gratuït i haver de justificar les activitat complementàries, els centres privats concertats que s’acullin al Contracte-programa per a prestar el servei educatiu públic, tenen el deure de la corresponsabilitat per igual de l’escolarització de l’alumnat amb necessitats educatives específiques. Això inclou l’alumnat immigrant i, cal subratllar, en si-

tuació més desafavorida (l’immigrant ric no sol tenir “problemes” d’acollida). A la vegada, les Oficines Municipals d’Escolarització hauran de col·laborar en la distribució equilibrada de l’alumnat amb necessitat específiques. De totes maneres, no serà fàcil. Caldrà veure com s’evita l’incompliment en el moment de la matrícula i també al llarg de l’escolarització.

En aquest sentit, cal la implicació de la ciutadania per denunciar aquests casos. També és important que tots els ajuntaments dotin amb personal suficient els Consells Escolars d’aquests centres com una forma més de participació i de control democràtic.

Els centres privats concertats, mentre existeixen, si volen drets també hauran de complir els deures. L’alumnat, sigui com sigui, vingui d’on vingui, és ciutadania de ple dret i s’ha de respectar.

Tot i així, caldrà mantenir els ulls ben oberts, perquè es fa difícil creure que les patronals dels centres privats concertats no busquin fòrmules per saltar-se els compromisos, per molt que els hagin signat. A més, el que no serà possible de controlar mai, per molta homologació que es faci de drets i deures, és el negoci ideològic que es fa en aquests centres amb l’alumnat. Com evitarem la no transmissió de valors democràtics, la segregació per raó de gènere o de creença o nivell econòmic..., per exemple, que es dóna en alguns d’aquests centres? Ja cal que donem empenta al Govern perquè posi tots els mecanismes que calguin amb valentia.

Fina Mateo - Coordinadora d’EUiA Ensenyament

El NO de la USTEC Redacció En essència, el NO al Pacte de la USTEC (Unió sindical de treballadors de l’ensenyament de Catalunya, que té una àmplia representació al sector de l’ensenyament públic) se sustenta en que, segons el sindicat, el redactat final del Pacte “no acaba de reflectir la voluntat d’impulsar l’educació pública, és del tot insuficient, ofereix molt poques garanties de revertir l’actual situaciói, fins i tot, hi ha el perill d’acabar consolidant i ampliant la fractura social que actualment comporta la doble xarxa” (pública i la resta). El manifesta que

va fer públic la USTEC afegeix que “trobem a faltar un compromís explícit i una aposta clara per l’educació pública, com també mesures més concretes respecte a les condicions i límits per concertar, i mecanismes eficaços per eliminar progressivament alguns concerts.”

A la vegada, i respecte a la polèmica mesura d’ampliar una hora lectiva la jornada per a al’alumnat de primària, el sindicat de mestres creu que “finançar aquesta sisena hora als centres concertats (...) té com a resultat un desviament de diners públics destinats a incrementar les subvencions als centres privats en detriment de dedicar-los a ampliar

i millorar les condicions dels centres públics.”

Segons la USTEC -que valora, malgrat tot, positivament les mesures socials i l’esforç econòmic del Pacteaquest “tenia sentit per tractar d’acabar amb la fractura social que hi ha al nostre sistema educatiu entre centres públics i privats-concertats i per donar un impuls a l’educació pública. Entenem que això no es dóna” afegeixen “i que tal i com està plantejadt el Pacte acaba consolidant la doble xarxa, augmentant els recursos a la privada-concertada i no oferint garanties que els centres concertats compleixin la gratuitat i la no selecció de l’alumnat”.

6

Avant

Maig del 2006

Dona

Violència contra les dones: el principi del final? dels homes sobre les dones i que, alhora, ha imposat un model de masculinitat que, malgrat ser reduccionista, encara és valorat socialment com a superior. Dins d’aquest sistema aquesta superioritat ha estat naturalitzada -i, per tant, justificada- a través de tot un conjunt de pautes culturals i socials totalment arrelades a les estructures dominants de les societats.

La violència contra les dones és l’expressió més greu i devastadora d’aquesta cultura que no només destrueix vides, sinó que impedeix el desenvolupament dels drets, la igualtat d’oportunitats i les llibertats de les dones. Per això, el Dret

Adelina Escandell (*) L’Institut Català de les Dones va presentar el novembre passat a les entitats i associacions de la societat civil l’Avantprojecte de Llei dels Drets de les Dones per a l’Eradicació de la Violència Masclista i va obrir un període de debat i de presentació d’esmenes abans d’elaborar la proposta definitiva, que s’ha de presentar al Govern de Catalunya.

Es compleix així un dels objectius recollits en l’anomenat Pacte del Tinell.

no pot tractar aquest problema social des d’una perspectiva falsament neutral, sinó que els instruments legals han de reconéixer aquesta realitat per eliminar la desigualtat social que genera. Per aconseguir la igualtat material i no provocar una doble discriminació, s’ha de partir de les desigualtats socials existents.”

La Llei està dividida en cinc capítols. S’hi defineix el concepte de violència masclista, s’hi posa de relleu la importància de la prevenció en l’eradicació de la violència masclista, s’hi defineix la xarxa de serveis públics necessaris per a l’assistència, protecció, reparació i re-

l’abordatge integral de les violències contra les dones”, que ha comptat com a coordinadores a Clarisa Velocci (Plataforma Comunitària Treball Sexual i Convivència) i Montserrat Vilà (Plataforma Unitària Contra les Violències de Gènere). S’hi han reunit associacions de dones de tots els àmbits: partits polítics, sindicats, associacions de veïns i veïnes, associacions contra la violència, Dones Juristes... Ha estat un treball ric i complex, tant per l’extensió i profunditat de l’avantprojecte de llei que era subjecte d’estudi com per les aportacions dels diferents grups.

Un dels àmbits de participació ha estat el Consell Nacional de Dones de Catalunya, i especialment el Grup de Treball “Programa per a

I és que és una proposta de Llei que tracta el problema de la violència com a un problema social i des de la perspectiva de Drets de les Dones, per tant, en cap moment les victimitza o les intenta tutelar.

En el seu preàmbul s’explicita: “La finalitat d’aquesta Llei és trencar invisibilitzacions i discriminacions que pateixen les dones i reconèixer i avançar en garanties respecte al seu dret bàsic de viure sense cap de les manifestacions de la violència masclista. Aquesta Llei utilitza l’expressió violència masclista perquè el masclisme és el concepte que de forma més general defineix el sistema social que empara i justifica les conductes de domini i abús de poder

Adelina Escandell Responsable Àrea Dona Esquerra Unida i Alternativa

Recuperar la memòria per aprendre i no repetir l’oblit Maribel Nogué i Felip (*) Commemorar els 75 anys de la proclamació de la República és una bona ocasió per fer un exercici de memòria col·lectiva perquè no resti en l’oblit dels nostres tràfecs quotidians.

Imaginem-nos que la República és com la nostra àvia, ens recorden d’ella i l’estimem, fins i tot li podrem retre un homenatge, fer una festa i fer bufar les espelmes del pastís en la trobada d’amics i coneguts.

Però potser caldria preguntarnos quantes estones del nostre preuat temps li haurem reservat per escoltar les seves històries?.

Les històries de les àvies sovint són com faules, poden anar embolicades de contes -fins i tot de batalletes- però sempre porten intrínseca la seva lliçó, la que es desprèn de la saviesa adquirida en el decurs de la seva experiència de vida.

Font: Institut Català de les Dones

Com a responsable de la Dona d’EUiA he participat en aquests debats, amb uns eixos clars: la defensa de la llei en aquest abordatge integral que fa contra les violències a les dones, la necessitat de coordinació entre les administracions implicades, la defensa del caràcter públic (no només en la titularitat, sinó també en la gestió) dels centres d’acolliment i recuperació i la presentació de la memòria econòmica pressupostària necessària per tal que la Llei, quan sigui aprovada, pugui desenvolupar-se amb tota la seva riquesa.

Si es fa així, la Llei haurà demostrat no només que el Govern “Catalanista i d’Esquerres” compleix els seus objectius -per tant, governasinó també que ho fa de manera participativa. I quan la Llei pugui desenvolupar-se esperem que constiueixi una bona eina per contribuir a fer impensable la violència contra les dones.

Font: Institut Català de les Dones

En l’apartat IV Dones: Polítiques de Gènere del Pacte es diu: ”l’Institut Català de les Dones implementarà un Pla integral per a la prevenció i l’eradicació de la violència exercida contra les dones amb objectius, mesures i pressupost propi i amb la participació (en l’elaboració i en l’avaluació) dels diferents grups de dones que porten a terme un treball específic en aquest àmbit.

La dotació presupostària d’aquest Pla constitueix una prioritat del Govern”.

cuperació de les dones que han patit violència masclista, s’hi estableixen instruments d’abordatge integral de la violència masclista i es reparteixen les competències de cada administració, així com les bases de coordinació i col.laboració.

Qui no ha viscut el procés natural de retrobar-se amb les pròpies mares i àvies després de recórrer un camí que potser coincideix més del que ens pensem amb el que elles també han travessat?.

La complicitat que s’estableix quan les dones compartim allò que ens preocupa és la que ens dona alhora força i saviesa per continuar fent el nostre camí, sovint enmig d’un entorn que no té en compte les mateixes premisses per analitzar la realitat que nosaltres, però que malgrat tot ens entossudim a dur endavant.

Com passa a tots els fets que s’han patit de forma traumàtica, el subconscient té la tendència a esborrar-los de la pròpia memò-

ria i no és, fins passat un temps d’aparent oblit, que els records tornen per conciliar-se amb la realitat des d’una veritat tossuda.

Ens cal recuperem la història per saber dels molts drets assolits en una primavera massa curta on la força de la repressió i la mort varen avortar les il·lusions i esperances d’un poble. Les lliçons que rebem des de la sàvia experiència de la vida han de ser capaces d’impedir que repetim els propis errors, no sigui que ens passi com en les converses amb els avis, que potser els escoltarem una estona, però després tornarem a les nostres rutines.

(*) Escriptora i feminista

Publicat a la Secció “La tira lila” de “Lluita Obrera”, La revista de les CCOO de Catalunya dedicada monogràficament, en aquest número 178 de març - abril, a la commemoració dels 75 anys de la República.

Avant 7

Dona

Maig del 2006

“A Guatemala hem anat enrera pel que fa als drets de les dones” María Velásquez Xon, indígena quiché, ve del departament de Huehuetenango, al nord de Guatemala. Durant dècades, el seu horitzó només ha estat un: fer triomfar la revolució. Però no una revolució escrita en un paper amb frases rimbombants sino una revolució artesanal, pacient i silenciosa, treballant colze a colze amb les dones del camp del seu maltractat país. Als 17 anys, Maria va optar per entrar a la guerrilla

de la Unidad Revolucionaria Nacional Guatemalteca (URNG) i el 1996, un cop signats els acords de pau –aquest desembre se’n compliran deu anys-, es va integrar al Colectivo Somos Muchas, fundat el 95, on encara segueix treballant amb i per les dones, convençuda que cap revolució és de veritat sense que elles hi tinguin un paper protagonista.

Alèxia Guilera Madariaga

A San Mateo, on treballem nosaltres, veiem que hi ha una gran deserció de les nenes escolaritzades perquè allà es prioritza l’educació en els nens i no en les nenes. S’ha millorat però encara falta molt: dones i homes no tenen els mateixos drets, a Guatemala... i a sobre hi ha poques escoles i pocs mestres.

sar difícil, també vaig tenir amenaces. Va ser aleshores quan em vaig assabentar de l’existència de la guerrilla i de la tasca que aquesta feia i no m’ho vaig pensar més... tenia 17 anys quan m’hi vaig incorporar.

- Quin paper juga la comunitat internacional en l’àmbit dels Drets Humans al seu país?

-Hi havia consciència que no podíem continuar com estàvem. La negociació dels Acords de Pau va ser un procés llarg i ens anàvem mentalitzant però quan va arribar la desmobilització, per mí va ser el moment més dur: m’havia acostumat, era la meva vida! I encara trobo a faltar, de vegades, aquell ambient col.lectiu...

- Maria ¿quina és la tasca que feu a Somos Muchas?

-Somos Muchas treballa perquè les dones guatemalteques puguin participar de forma cívica i activa a la vida política del país. Per això, actualment estem documentat a dones de l’àrea rural ja que allà moltes d’elles no tenen documentació i no están empadronades, amb la qual cosa no poden exercir la seva ciutadania. Fins avui, mitjançant la feina de Somos Muchas, ja hem documentat unes 1.800 dones.

També fem capacitació, tant per les dones com per les autoritats municipals. Penseu que les dones de l’àrea rural son les més excloses i la política de Guatemala mai les ha tingudes en compte.

Govern sino que és una responsabilitat de l’Estat de Guatemala. Als Acords es contempla per exemple l’accés a la terra i, en canvi, les dones, majoritàriament, no tenen terreny propi. I les que sí, el tenen a nom del marit!... Això segueix passant avui en dia, tot i que es va crear un Fons de Terra. Però com que és una institució que manega el Govern, que les dones posseeixin la terra és quelcom encara molt llunyà.

-Després de gairebé 10 anys del final de la guerra a Guatemala, quin balanç fas de la teva nova vida deprés d’haver deixat la clandestinitat? Perquè, des d’aquí, tenim la sensació que no

-Per Somos Muchas és un suport solidari que valorem molt. Però jo crec que caldria veure com està utilitzant el Govern l’ajuda internacional que rep...

-Sents que, ara mateix, a Guatemala, hi ha esperança? Ha servit tot el que heu patit?

-Quin tipus d’activitats fan les dones, un cop capacitades?

-Jo personalment sí que en tinc, d’esperança, però cal que, per part del Govern de Guatemala, hi hagi una voluntat política d’acomplir els Acords de Pau. Ara: si no hi ha una lluita per part de cadascú de nosaltres, ningú ens la portarà, la pau...

-Doncs ara tot just estan presentant les seves propostes: han elaborat una agenda de les dones, on plantegen quines són les seves necessitats. Per exemple, una mancança generalitzada és l’alfabetització i l’educació: tenen pocs mestres i hi ha poques escoles per atendre molts alumnes. També ens trobem amb que les dones treballen moltíssim a casa seva però per elles no tenen temps.

-Maria però, tot i l’escàs paper de les dones a la vida pública de la Guatemala d’avui, durant la guerra civil van ser moltes les que prengueren l’opció de formar part activa de la guerrilla...

-Sí, vam ser moltes les que vam estar a les muntanyes, no necessàriament lluitant amb les armes sino realitzant diverses activitats amb la gent. Moltes ho van fer també des de les seves comunitats, fent tasques d’abastiment. Però el més important és que vam jugar aquell paper en un moment donat i ho seguim fent: tenim confiança en la lluita que vam dur a terme perquè els resultats han estat els Acords de Pau...

-Qui són els responsables que es compleixin els Acords?

-No és un compromís d’un sol

-Com vas viure tot el procés de la negociació?

Finestra a la cultura

El cinema francès -tan a prop, de vegades, de la pedanteria- ens ofereix de tant en tant exemples que allò que commou s’aconsegueix amb petites històries narrades amb senzillesa i, sobretot, amb moltíssima sensibilitat. És el cas de “Les brodadores”, el primer llargmetratge escrit i dirigit per Éléonore Faucher.

La pel.lícula desgrana la relació d’amistat que s’estableix entre una jove embarassada per sorpresa i sense parella i una dona de mitjana edat, que acaba de perdre el seu únic fill. Ambdues, que no viuen, precisament, el millor moment de les seves vides, superaran les mútues reticències inicials mentre es dediquen a brodar a mà.

Amb aquest argument tan simple, Éléonore Faucher realitza una bella cinta sobre l’amistat que pot sorgir entre dues dones de diferents generacions i passats. Sense cap mena d’excés melodramàtic, la directora francesa aconsegueix una pel.lícula serena i alhora emocionant, que ofereix una de les seves millors sorpreses en l’esplèndida interpretació de les dues dones protagonistes: Lola Naymark broda –mai millor dit- el seu paper de jove rebel i misteriosa, mentre que la incommensurable Arianne Ascaride aconsegueix aportar total veracitat a un personatge abatut que, malgrat tot, acaba remuntant el vol.

-Qui són, ara mateix, els enemics de la dona que no té igualtat d’oportunitat odel “campesino” que encara no posseeix la terra que treballa?

s’ha avançat gaire en matèria de drets humans...

-Quina és la teva història personal, Maria?

-Puc dir que la majoria dels Acords de Pau no s’han complert, especialment pel que fa als drets de les dones. I això és així perquè els successius Governs de Guatemala mai no han tingut la voluntat d’acomplir-los.

-Jo vaig començar als dotze anys.

La meva feina ha estat sempre amb dones, en temes de salut i nutrició. Poc a poc, em vaig anar involucrant més perquè el meu pare era també membre del Comité de Unidad Campesina, el CUC. Durant anys no vam pensar mai en anar-nos-en a la muntanya però volíem un canvi, especialment per les dones, perquè elles patien (i pateixen) greus problemes d’analfabetisme, desnutrició, manca d’higiene... Sense cap suport de ningú ens vam organitzar treballant amb diferents comunitats a Chichicastenango. Després, per això que fèiem, van començar a buscar-nos (i jo sense saber que es parlava ja del moviment guerriller!). Quan la situació es va po-

-Creus, Maria, que la teva filla de 15 anys, que comença tot just ara la seva vida de dona a Guatemala, tindrà un entorn més favorable que el que vas tenir tú, que tant has lluitat per canviar-lo?

-Doncs en certa manera sí, però no podem oblidar que a les zones rurals segueix havent moltes dones que no saben ni llegir ni escriure malgrat que en voldrien aprendre.

-Segueix allà mateix la classe explotadora que mai voldrà deixar anar allò que tanta riquesa li dóna. La majoria de les bones terres, a Guatemala, segueix en mans dels terratinents, de grans empresaris... També és forta la pressió de les multinacionals: el TLC ens durà molta més pobresa i atur perquè és fals que tinguem capacitat de competir. El TLC l’ha aprovat el Govern però no les comunitats.

-Es viu un context de guerra bruta, ara mateix, a Guatemala?

-Doncs... jo sóc conscient que dient claramente qui ens està fent mal estic corrent un risc; hi ha hagut amenaces, allanaments, intimidacions... Sí, és una realitat que existeix. l’Exèrcit i la Policia han canviat la seva imatge, però són el mateix de sempre!...

PENÉLOPE CRIADAS

Y

LAS

DOCE

Margaret Atwood Ediciones Salamandra, S.A. Barcelona. 2005 La reconeguda escriptora canadenca proposada pel Premi Nòbel ens presenta una subversió de l'Odissea donant veu a Penèlope, l'esposa d'Ulisses.

En aquesta ficció mitològica podrem esbrinar quina va ser, potser, la sort de les seves dotzes criades i també la dels seus pretendents assassinats.

8

Estat espanyol

Avant

Maig del 2006

Carta oberta de Javier Couso –germà de José Couso, càmera de Tele 5 assassinat l’abril del 2004 a Bagdad per soldats nordamericans- als tres jutges de l’Audiència Nacional que han decidit arxivar la denúncia que la família Couso va interposar contra el Govern d’EEUU per l’assassinat del periodista. Aquesta carta no la van voler publicar ni “El País” ni “El Mundo”

Javier Couso: «Acabáis de legalizar el asesinato de mi hermano y sus compañeros» El 8 d’abril del 2004, José Couso gravava imatges del conflicte a Iraq des d’un balcó de l’hotel Palestina, a Bagdad, on s’allotjava quasi tota la Premsa internacional. De cop i volta, sense que – segons nombrosos testimonis de periodistes- hi hagués cap provocació prèvia d’un franctirador, un tanc del Exèrcit aliat va enfocar el seu canó cap a l’hotel. Així es va mantenir durant 10 minuts, al cap dels quals va disparar una ràfega que va matar Couso i un càmera de Reuters i va ferir greument tres periodistes més. * Duele. No puedo negar que duele.

Aunque nos lo esperásemos. A pesar de intuir la mano larga del Imperio, la ley del silencio cayó como sal sobre nuestra herida, sinónimo de hiel arrojada contra nuestro hermano.

Sé bien que ese viernes vosotros, hombres de la Sección Segunda de lo Penal de la Audiencia Nacional, disteis el paso y atravesasteis la frontera que separa el bien del mal. Que mutásteis el color de vuestras almas.

Fernando García Nicolás, Jorge Campos Martínez y Ricardo Rodríguez Fernández, os veo en vuestros despachos un viernes de marzo, filtrando vuestra elección a la prensa para cogernos desprevenidos. Veo la sombra de cuervos negros que ya no os abandonará nunca y percibo a cada paso que dais la sangre que vertió a chorros la pierna destrozada de mi hermano, los intestinos colgando de Taras, la vida machacada de Tareq o los sufrimientos de tantos otros, a los que habéis legalizado la muerte, bendiciendo a sus asesinos.

Sé que a partir de este viernes de marzo os recibirán de buen grado en Washington, donde seguro seréis hombres de bien, demócratas defensores de los Derechos Humanos, próceres de rectitud tejana, firmes candidatos a la medalla del Congreso.

Hay momentos en que uno elige de qué parte está, a quien sirve y a quien debe lealtad. En nuestra historia, en la historia de la humanidad, hay miles de ejemplos que inspiran a unos y otros. Hay jueces que bendicen los

asesinatos de civiles y hay jueces que intentan perseguirlos, hay justicias pequeñas que claudican y otras que aún sabiéndose minúsculas se engrandecen enfrentándose a las injusticias grandes y poderosas.

Hoy, no sóis más que las togas de la impunidad, los leguleyos de la injusticia postrados ante los nuevos nazis que no reconocen ni Derecho Internacional,niJusticiaHumanitaria.

Vosotros os ponéis al servicio de los que torturan en Abu Ghraib, de los que encarcelan sin derechos en Guantánamo, de quienes secuestran en Europa, de los que subcontratan la tortura, de los que cañonean periodistas y civiles.

Os dieron igual las pruebas presentadas, las filmaciones, las decenas de testigos, las evidencias, lo que se ha publicado en la mayoría de los medios de comunicación y lo que han testificado los periodistas presentes en el lugar de los hechos.

Me da la sensación que sufrís de amnesia o que vuestra memoria es selectiva y solo recoge lo que puede exculpar a los militares estadounidenses. Por eso, me permito recordaros lo siguiente:

posición GPS dos meses antes del ataque.

Que el propio Colin Powel, a la sazón Ministro de Exteriores del Gobierno estadounidense en la fecha señalada, declaró a posteriori que no se atacó el Hotel Palestina en la campaña aérea, al tener conocimiento de que en él se alojaban la mayoría de los corresponsales extranjeros.

Que los medios de visión del carro de combate M-1 Abrahams que efectuó el disparo, son capaces de señalar con toda claridad objetivos a más de cuatro kilómetros de distancia, con lo cual el sargento que efectuó el disparo estaba en posesión de la plena capacidad técnica para observar que los balcones del hotel se encontraban atestados de cámaras de televisión.

Que durante los 35 minutos anteriores al disparo no se registra combate alguno, como está recogido en la propia cinta que grabó mi hermano, dotada de códigos de tiempo que señalan al segundo el tiempo transcurrido.

Que la 3º División de Infantería, es decir la misma unidad del ejército de los Estados Unidos de América, atacó ese día y en el espacio de dos horas los tres centros donde se ubicaba la prensa independiente acreditada en Iraq, bombardeando y cañoneando las sedes de las televisiones Al Jazeera, Abu Dhabi y el propio Hotel Palestina.

Que antes del disparo, el carro de combate se posicionó apuntando al Hotel Palestina durante diez minutos, tiempo más que suficiente en ausencia de combates y según los protocolos de actuación del propio ejército de los Estados Unidos, para consultar con las secciones G2 y G3(Información y Operaciones) del Estado Mayor de la División, las cuales estaban perfectamente informadas de la naturalezacivildeledificioencuestión.

Que la televisión de Al Jazeera comunicó al Pentágono sus datos de

Queeldíaanterior,algunosperiodistas que se encontraban en el Hotel Pales-

tina, dotados todos ellos y ellas de chalecos de protección con la palabra 'PRESS' claramente visible en sus pechos, estuvieron saludándose con las primeras unidades estadounidenses que calibraban las defensas iraquíes, con lo cual y debido a los protocolos de actuación de cualquier ejército moderno, es de suponer que el informe posterior de las susodichas unidades debió llegar a la Inteligencia Militar estadounidense, señalando claramente la presencia de periodistas occidentaleseneledificio.

Que el Hotel Palestina tenía en su azotea un cartel gigantesco que lo identificaba y que podía verse desde el lugar dónde se encontraban posicionados los carros de combate estadounidenses.

Que por todas las circunstancias antes señaladas no se puede hablar en ningún caso de 'identificación errónea del enemigo' ni de 'acto de guerra', ya que existen multitud de indicios, a falta de una mayor investigación, que indican que nos encontramos ante una violación de la Convención de Ginebra de la que España es firmante.

Que uno de los criterios fundamentales de Derecho Internacional Humanitario es la proporcionalidad en la respuesta y está fuera de duda, que en este caso hay un excesivo uso de ella, aún en el supuesto de la aducida “identificación errónea”, la cual está por probar.

Me cuesta entender vuestra omisión de la nula colaboración de la Justicia estadounidense, que a pesar de contar con un convenio bilateral que regula la asistencia en materia penal, se ha negado sistemáticamente a prestar auxilio judicial, ninguneando los reiterados requerimientos de parte de los instructores, dando la sensación de que el trato de los estadounidenses para con nuestra Administración de Justicia es la del amo con el vasallo.

Señores jueces de la Sección Segunda de lo Penal de la Audiencia Nacional, acabáis de legalizar el asesinato de mi hermano y de sus compañeros, extendiendo al tiempo una 'Patente de Corso' que sirve como modelo en futuras actuaciones delictivas, en las cuales solo habrá que esgrimir una supuesta 'identificación errónea del enemigo', para escaparse a toda acción de la justicia.

Tengo más de una duda razonable de vuestra honorabilidad y quiero que sepáis que mientras me acompañen las fuerzas me tendréis enfrente con la mirada limpia, pues yo que ni siquiera he rozado la muerte, puedo miraros con la cabeza bien alta a vosotros, que aun repletos de títulos, laureles y despachos, un viernes de marzo, legalizásteis el asesinato de mi hermano.

Per saber-ne més:

Muchos años de trabajo costó aprobar los Convenios de Ginebra, ratificados por 166 Estados y que no son si no un tímido parche del que nos dotamos las naciones para tratar de aliviar, acotar y limitar al menos el dolor causado por las guerras.

www.josecouso.info José Couso: La mirada incómoda Editat per: Hermanos, amigos y compañeros de Jose Couso

Estat espanyol

Maig del 2006

hoy), yo haría otro tanto -aunque “mutatis mutandis”- con respecto a todas las víctimas, vale decir, de uno y otro lado de la barricada.

Sobre el alto el fuego de ETA Iulen Madariaga (*) En tanto que cofundador de EKIN (1953) -ETA (1959), amigos próximos al periódico Avant me han solicitado que exponga algunas de mis reflexiones a propósito del alto el fuego proclamado recientemente por ETA. Accedo a ello con mucho gusto.

La organización política armada no ha puesto ninguna condición a su alto el fuego del 22 de marzo pasado.

En ciertos medios ha llamado la atención que ETA haya utilizado el adjetivo "permanente". Yo creo que con ello se ha querido significar dos cosas: en primer lugar, evitar emplear de nuevo el término "definitivo" que apareció en las treguas precedentes. Como es sabido, éstas- por uno u otro motivo- fueron luego interrumpidas, por lo que ETA seguramente ha concluido que tal calificativo no era el adecuado.

La segunda razón podría ser, quizá, para mostrar a la otra parte que, mientras dure la negociación, no habrá por parte de ETA ninguna ruptura unilateral del alto el fuego proclamado. O de haberla, ésta sería consensuada conjuntamente.

Me ha parecido ver en la mayoría de los medios de comunicación - particularmente en los españoles y franceses- la creencia de que ETA se ha visto obligada a obrar así porque se encontraba debilitada a causa de la dura represión llevada a cabo por toda clase de policías, sobre todo la francesa y la española. Es otra mi opinión. Puede que dichos ataques policiales sean responsables de un 10 o 15% de ese debilitamiento pero a mi juicio, la principal causa ha sido que la mayoría del sector social que apoyaba a ETA le ha retirado su confianza. En efecto, desde finales de la década de los 80, las sucesivas direcciones de la organización armada de liberación nacional se fueron alejando de las bases de nuestro pueblo, desatendiendo y haciendo oídos sordos progresivamente a sus principales deseos, hasta que se produjo el divorcio completo a finales del siglo anterior. Por eso estimo que la victoria de este histórico hecho hay que atribuírselo principalmente a la sociedad vasca.

Pienso que por parte de ETA y del sector de la izquierda "abertzale" que le es afín, la cosa va en serio y que, por consiguiente, desean sinceramente encontrar una solución justa y definitiva al conflicto. No lo veo así, en cambio, por la parte franco-española (dado que el gobierno francés no interviene abiertamente en la cuestión, por ahora al menos delega sus intereses en manos del español).

Quizás a causa del tremendo peso de la nefanda experiencia histórica, mi recelo y desconfianza al Sr. Rodríguez Zapatero son considerables, en parte porque no ignoro las fuertes presiones que éste está sufriendo dentro y fuera de su propio partido.Es más que probable que Rodríguez Zapatero intente blandir entre los vascos ese dudoso "divide et impera".

El alto el fuego aclarará profundamente el panorama político de nuestra nación. Partidos políticos, sindicatos y numerosos movimientos sociales podrán evolucionar con entera libertad y sin cortapisas, una vez desaparecida la espada de Damocles que se balanceaba sobre sus cabezas. Las distintas formaciones sociales podrán moverse espontánea y naturalmente. Sin duda se darán cambios y recolocaciones.

Se podrá realmente hacer políticanada más que política- al 100%.

Ahora comienza la hora de la verdad.

El nuevo proceso no ha hecho sino arrancar, será muy largo y le acechará más de una trampa, zancadilla y angustiosa marcha atrás.

Parece que ETA demoró el anuncio del alto el fuego en varias semanas, quizá meses, intentando recabar y obtener dentro de sus filas el máximo de anuencia posible al mismo.

Obviamente, cuanto mayor sea la mayoría de apoyo de su militancia al cese de hostilidades, más sólida será su mayoría democrática y mayor la garantía prestada al proceso por parte del movimiento de resistencia nacional.

En el breve comunicado de ETA proclamando la tregua, llama la atención la concisión y claridad de su contenido. Y también la circunstancia de que queda bien asentado que, en la resolución del largo conflicto vasco, es el conjunto de su sociedad, el pueblo en su totalidad, quien ha de decidir sobre su suerte; es él y nadie más quien tiene la última palabra.

En este punto de quién es el sujeto de Derecho, es también importante precisar la globalización de la población y la territorialidad que afecta a este caso. Quiere significarse que se trata del "Zazpiak bat" o, más exactamente, del "Seirak bat" (por cuanto que Nafarroa se halla a su vez troceada en dos partes); es decir, no

Avant 9

sólo del "tercio económico", sino también de Nafarroa (del Sur) y de Iparralde. Y que no habrá que "calzar" a nadie a la fuerza en ningún lado, antes bien al contrario: si se reconocen ritmos desiguales en sus situaciones, desarrollos y evoluciones respectivas, habrá que adaptarse, amoldarse a los mismos, de ser menester aplicando de puertas adentro el mismo principio del Derecho a decidir de sus propios asuntos y de su propia suerte. Vale decir que cada territorio histórico o porción más chiquita de éste, decida super democráticamente qué, cómo y con quién desea su devenir.

La cuestión de las dos mesas -una compuesta de todas la formaciones políticas operando en Euskal Herria sin exclusiones ni excepciones, frente a España-Francia; y la segunda con ETA y ambas potencias titulares España-Francia- me parece que también queda diáfana, sin necesidad de insistir más.

La conveniencia o, más bien, la necesidad absoluta de que en un proceso como el que se acaba de abrir en nuestro país, no hayan de contemplarse vencedores y vencidos, me parece capital, ya que todas las capitulaciones de una de las partes que se han conocido a lo largo de la historia, han generado irremisiblemente humillación, frustración, resentimiento y revanchismo. No otra cosa supuso la despiadada Segunda Guerra Mundial: 50 millones de muertos, fruto directo de la desvergonzada capitulación alemana ante los aliados, en 1918 y años consecutivos.

Antes de concluir, deseo comunicar al amable lector otras reflexiones sobre lo que, a mi juicio, convendría hacer ya desde ahora en este inicio del proceso de resolución de la cuestión nacional vasca.

Creo que hay que reservar total prioridad a la penosa y espinosa cuestión de los presos. A mi modesto parecer, eso tendría que haberse resuelto ya antes de la proclamación del alto el fuego. ¿Por qué? Porque habría preparado el terreno o –si se prefiereconstruido la pista de aterrizaje con vistas a la tregua precisamente. Por ejemplo, la liberación de ocho o diez presos (en prisión preventiva, o gravemente enfermos, o habiendo cumplido ya las 3/4 partes de la pena) habría provocado en Euskal Herria una verdadera ola de distensión, facilitando enormemente la progresión de las negociaciones secretas/directas con vistas al alto el fuego. Zapatero habría podido hacerlo, además, sin cambiar una sola coma de las disposiciones legales en vigor: Constitución hispana, Reglamento penitenciario, etc... Dicho de otro modo, aplicando rigurosamente la ley española actual (sistemáticamente vulnerada hasta

La segunda prioridad consistiría, por parte del Sr. Rodríguez Zapatero, en impartir una orden a toda su policía de continuar operando profesionalmente en su quehacer cotidiano con total independencia (detenciones inclusive), pero con la singularidad de que a partir de ahora toda tortura quedara absolutamente erradicada. También esto sería de aplicación inmediata, sin necesidad de modificar ningún texto legal.

A continuación vendría la exigencia a formular a Zapatero, a fin de que efectúe una declaración solemne de contenido y características similares al Downing Street Agreement, es decir, reconocer que el contencioso vasco es de naturaleza política, no militar ni policial, y que, por consiguiente, también su resolución habrá de ser política; que afecta al pueblo vasco, tanto del sur como del norte, y que únicamente serán todos sus ciudadanos, de uno y otro lado de la muga, los que habrán de pronunciarse (aquí está contenido sin mencionarlo el derecho de autodeterminación), y que se actuará conformemente al resultado que arroje la decisión soberana del pueblo vasco en su totalidad; y que esta misma decisión mayoritaria democrática será igualmente respetada

por los gobiernos francés y español.

Personalmente hace quince o veinte años que comencé ya a barajar la conveniencia de inspirarnos aquí en Euskal Herria en el ejemplo irlandés ¡Es tan formidable y podríamos detraer tanto beneficio!

Considero absolutamente indispensable involucrar en este proceso también a Francia. Tras las últimas declaraciones de Michelle Alliot-Marie (ministra de Guerra de Francia) parece que la cosa se encaminaría por ahí.

Y un par de observaciones antes de terminar: la vergonzosa actitud de la judicatura española después de proclamado el alto el fuego. Como ejemplo de ello la incalificable encarcelación de Otegi.

Los españoles deberán obrar con mayor justicia e imaginación. El presidente Rodríguez Zapatero nos está machaconamente martilleando con "prudencia, prudencia y más prudencia". De acuerdo. Pero la insostenible parsimonia con la que el "leader" español viene actuando hasta ahora, podría llevarnos a la posibilidad de que la situación se nos pudra entre las manos, con todas sus consecuencias. Que las hadas le impidan jugar con el fuego...

(*) Membre d’Aralar i cofundador d’ETA

Línies mestres de la posició d’Izquierda Unida -IU Federal considera, en primer lugar, que el "Alto el Fuego Permanente" constituye un triunfo de la ciudadanía. La movilización ciudadana y, en particular, la vasca y navarra, expresada con fuerza en los últimos años, ha exigido a ETA el cese de toda expresión de violencia, incluida la kale borroka y las campañas de amenaza y extorsión. Por tanto, es un triunfo de la sociedad, del que IU se siente partícipe en la medida en que ha colaborado a construir un escenario de paz.

-IU Federal entiende que este proceso de paz abrirá una oportunidad a la esperanza,alaconvivencia,alareconciliaciónyalanormalizaciónpolítica;la sociedad tiene ahora ante sí una oportunidad histórica para construir un futuro de respeto y tolerancia, en el que todas las personas y sensibilidades políticas tengamos reconocidos los mismos derechos. .

-Las formaciones políticas del ámbito estatal debemos abordar las decisiones que nos correspondan, desde el respeto a la voluntad y a la decisión de la ciudadanía vasca y navarra que les correspondan. Desde la no unilateralidad, la no imposición, la obligación de pactar y el respeto a la legalidad. Desde una apuestasinceraydefinitivaporlasvíasexclusivamentepolíticaydemocráticas.

-IUFederalconstatasudisposiciónsinceraarespaldartodasaquellasiniciativas que emprenda a partir de ahora el Gobierno de España, de cara a verificar, garantizar y afianzar un proceso de pacificación.

-La paz se debe hacer desde la reconciliación y la reparación pero no desde el olvido. En cualquier caso, hay que ser conscientes de que el dolor humano que ha causado el terrorismo ha resquebrajado el tejido social de forma notoria pero nunca irreversible, siempre debemos creer en la esperanza de la reconciliación social. Las víctimas del terrorismo y la violencia deben ocupar un papel importante en el proceso de paz. Sin embargo, hay que ser capaces de pluralizar a las víctimas. No puede ser posible que sólo un mínima parte de ellas representen a la totalidad. El terrorismo ha producido más de 17.000 víctimas entre familiares cercanos y sólo se ve reflejada una parte. Asimismo, existen otras víctimas de procesos como Montejurra, Vitoria, Mikel Zabalza... que también deben ser reparadas.

-IUFederal,enlalíneadelaDeclaracióndeBilbaoyladeIruña,expresaqueel cauceparanormalizaciónpolíticaydeconvivenciapluraldebetenersuexpresión política e implementación en dos mesas de diálogo democrático resolutivo que con carácter autónomo se tienen que constituir en Navarra y la CAV. - IU Federal insta al Gobierno a promover, con carácter urgente, una política penitenciaria justa, acorde con la legislación vigente, que garantice, en primera instancia, el acercamiento de todas las personas presas a sus lugares de origen.

Cultura

10 Avant

Maig del 2006

Harold Pinter: “Sobrevivir es mi principal objetivo” pente en el hospital enfrentado a un cáncer muy grave y a una operación importante. Fue algo que ni me había planteado.

Ramona Koval Harold Pinter (Londres, 1931), el autor más destacado de la generación de los Jóvenes Airados y uno de los dramaturgos más brillantes del siglo XX, rompe su silencio por primera vez después de sufrir una operación en la que le ha sido extirpado un tumor. En esta primera entrevista, Pinter habla de la guerra y de cómo la cercanía de la muerte ha cambiado su concepción del mundo, aunque se mantiene tan combativo como siempre. Además saca a la luz uno de sus últimos poemas, escrito a raíz de su experiencia con el cáncer.

-Su poema, Células Cancerígenas, se publicó en The Guardian . Fue en realidad una llamada a las armas contra su tumor, ¿verdad?

- Sí, lo escribí cuando me estaba sometiendo a la quimioterapia, y en quimioterapia tú te sientas y una enfermera te pone una cosa en el brazo -la quimio- , una enfermera en particular me dijo: “Las células cancerígenas son las que han olvidado cómo morir”. Me impresionó tanto lo que dijo que cuando salí

escribí el poema. No sabía si iba a morir o no, y ese poema, pienso, representa precisamente lo que sentía en ese momento. No tenía idea de lo que iba a suceder y, de hecho, ha pasado todo un año desde entonces, pero tengo que decir que, como dice uno de los versos, “tengo que ver muerto mi tumor, un tumor que olvida morir pero tiene intención de matarme a cambio”. De hecho, me alegra decir que he visto morir a mi tumor. Así que, en referencia a esa experiencia, quiero quitarme el sombrero ante el cirujano que lo hizo, un hombre extraordinario como son, por supuesto, estos cirujanos. Uno necesita dos cosas para sobrevivir cuando tiene una enfermedad como ésta. La primera es un cirujano brillante, y la otra es una mujer brillante, y yo tuve la suerte de tener las dos. Así que para mí todo se ha convertido en una especie de mal sueño. Ha sido como estar en un bosque bastante impenetrable, en el que literalmente los árboles impiden ver el bosque. En otras palabras, la mitad del tiempo no tenía ni idea de lo que pasaba, durante la operación y al salir de ella.

Antes nunca había estado enfermo así que fue bastante extraordinario, a los 71 años, encontrarme de re-

-Cuando uno pasa por la experiencia que usted ha vivido piensa a menudo en el tiempo, en la urgencia y en las prioridades. Incluso con su afamada energía, ¿existe algún trabajo que prefiera hacer más que otro, la política o escribir, o…?

-Ahora mismo el principal objetivo de mi vida es simplemente sobrevivir, seguir aquí. Ésa ha sido mi principal preocupación.

Y eso se reduce a hechos sencillos, me refiero a cómo usas tu energía, conforme va aumentando la energía, cómo dispones de ella, y también la dieta y esas cosas. Mi mujer presta mucha atención a eso. Así que ésa es, en realidad, mi principal preocupación. He escrito un poema, por cierto. Las palabras en la página..., todavía me encanta hacer eso como lo he hecho durante 60 años. Esa excitación se mantuvo cuando miré la página. De repente, empecé a escribir una obra muy corta, pero una obra corta significa tanto para mí como una larga. Así que no sé…

Espero que el próximo año sea más pleno y mejor, porque me sienta más fuerte.

-¿ Cree que está usted cambiando debido a esta experiencia?

-Soy más consciente de la muerte.

También, durante muchos, muchos años he estado muy metido en política, y con bastante pasión. Ahora me dedico a ella con la misma pasión, pero he salido de esta experiencia con una actitud más imparcial. Veo el mundo de manera más objetiva, en lugar de… bueno, formo parte de él, pero también estoy fuera y puedo ser testigo de varias cosas que siguen siendo tan importantes como siempre, pero soy un testigo en lugar de estar directamente en la vorágine.

-El lenguaje ha sido una pasión suya de toda la vida, ...

-Mi palabra favorita es la de “pueblos amantes de la libertad”. Cuando oigo a Bush decir que “en nombre de todos los pueblos amantes de la libertad vamos a seguir la lucha contra el terrorismo” y demás, me pregunto cómo son “los pueblos que odian la libertad”. Nunca he conocido a nadie así, y ni siquiera me lo puedo imaginar.

- Ese es el tipo de retórica al que usted se refiere, que es realmente un lugar común en lo que llamamos el mundo occidental.

- Así es: pienso que respecto a lo que estamos hablando hay una hipocresía extraordinaria y una distorsión del lenguaje en general, lo cual es, en sí mismo, extremadamente destructivo, porque el lenguaje nos dirige a todos, ¿no es cierto? Políticamente nos dirige en todo tipo de campos. Pero lo que encuentro realmente peligro-

so y desagradable es el tipo de lenguaje que escuchamos recientemente: “intervención humanitaria”, y no olvidemos “libertad” y “democracia” y todo lo demás. En realidad es justificar un acto simplemente autoritario para controlar y mantener el poder. Y la cuestión de destruir seres humanos mientras eso sucede parece ser irrelevante. Hay una pequeña anécdota que tengo que contarle.

Durante el bombardeo de Serbia había un mercado en una aldea llamada Nis Yo he sido testigo presencial de este hecho. Una mujer estaba sentada con su hijo de cinco años en un banco del mercado, comiéndose un bocadillo. Y de la nada, empezaron a caer bombas, bombas estadounidenses. El mercado se convirtió en un caos.

Unas 40 o 50 personas murieron.

Esta mujer buscó a su hija que había salido disparada de sus brazos. Encontró la cabeza de la niña en la alcantarilla. ”Pero el primer ministro Blair y el expresidente Clinton nunca reconocerían la cabeza de esa niña. De hecho, la muerte y el que se le hubiese arrancado la cabeza a la niña sería totalmente irrelevante para esa gente. Sostengo, y realmente lo creo, que Bush o Blair deberían ser procesados por crímenes de guerra. porque no sólo lo hicieron ilegal, ilegítimamente -en mi opinión, inmoralmente- sino que lo justificaron como “intervención humanitaria”

La veritat per sobre de tot Pedro de la Hoz (*) El dramaturg anglès Harold Pinter sempre ha defensat que el teatre ha deservalentidirlaveritat.Peròles veritats, Pinter no només les diu sobre l’escena: la vida mateixa és un desafiament per aquest flamant Premi Nobel de Literatura 2005. La vida, amb les seves cantonades punyents i les seves urgències de canvi.

El més destacat dels dramaturgs britànics vius -que va firmar, per exemple,elmanifestd’intel.lectualstitolat "Detengamos una nueva maniobra contra Cuba"- va demostrar que no ha deixat de ser fidel a ell mateix en conèixer que l’Acadèmia Sueca l’havia reconegut amb el guardó más cobdiciat, més enllà de controvèrsies,dinsel“mundillo”literariuniversal.

"He escrit obres durant uns cinquantaanysi,amésamés,esticpolíticament molt compromès". Així es va definirPinterdavantdelsperiodistes, guarnit amb una gorra blava i recol-

l’OrientMitjà”.

zat en un bastó, a pocs metres de casa seva,albarrilondinencdeHollandPark.

Harold Pinter reafirmava així el que ha estat una constant a la seva trajectòria vital:reflectirtantal’escenacomalpaper (no podem passar per alt la seva significativaproducciópoèticailaseva prosa de reflexió) les més intenses inquietuds humanes, a més d’una irreductible vocació de servei fonamentada en el seu sentit de la responsabilitat intel.lectual.

"Estic profundament compromès amb l’artiamblapolítica.Devegades,ambdós es troben pero, de vegades, no.

Tot el que vindrà ara serà molt interessant",vaexplicaralsperiodistesqueel van abordar poc després de saber-se que havia guanyat el Nobel de Literatura, el passat mes d’octubre.

Els mitjans de comunicació britànics i internacionals van destacar, d’una maneraod’unaaltra,lacoherènciaestèticaipolíticadePinter;eldiarianglès “The Independent” va reeditar les paraules que el dramaturg havia pronunciar en una de les massives demostra-

cions de la ciutadania anglesa contra laguerraal’Iraq.Vanseraquestes:“És un acte de flagrant terrorisme d’Estat, que demostra total menyspreu vers la idea mateixa del Dret Internacional. És unaacciómilitararbitrària,inspiradaper mentides i més mentides i una forma grollera de manipular els mitjans de comunicaciói,pertant,alpúblic.Hemdut tortures, bombes, urani empobrit, innumerables assassinats a l’atzar, misèria idegradacióalpobleiraquiàid’aixòen diemdur-hilallibertatilademocràciaa

El seu col.lega David Hare, des de les pàgines del diari “The Guardian”, va assenyalar que “abans de Pinter, els poetes que es van dedicar al teatre, como T.S. Eliot o Lawrence Durrell, acabaven resultant o pretenciosos o incompetents des del punt de vista dramàtic (...). En canvi,Pinter,quedesprésdetothatreballat molts anys d’actor, ha aconseguit combinar la intensitat de la seva visió del món amb un senzill i pràctic domini de la forma”. Segons Hare, això ho ha aconseguit “massa sovint al preu d’un alt cost personal” en ser portaveu “detoteslesvíctimesdelabel.ligerància ilaopressió”.

El Nobel a Pinter ha incomodat alguns conservadors i reaccionaris: Roger Kimball, director de la revista “The New Criterion”, es va enrabiar a més no poder. Vegeu, si no: “l’Acadèmia Sueca està demostrant des de fa temps que els seus premis són ridículs però el premi a Pinter no només és ridícul sinó repugnant”. A la tertúlia cultural més famosa de la televisió alemana, “El cuartet literari”, hi va haver opinions

divididesquevananardesdel’aplaudiment a una decisió qualificada de valenta fins a l’estranyesa, davant de la que van considerar contaminació política donada la dimensió pública del guardonat.

Abans del Nobel, la seva obra ja havia obtingut importants reconeixements, entre els que destaquen els premis Shakespeare, Europeu de Literatura (1973), Pirandello, David Cohen, Laurence Olivier i Molière d’Honor.

PelcríticliterariespanyolFrancisco Díaz-Faes, l’obra de Harold Pinter ha estat escrita en el context “d’un segle que ha anat descreient de la paraula dita, per por també a la psicoanàlisi, i que ha incitat a desconfiar d’allòquediem,d’allòquevolemdiri fins i tot d’allò que amaguem.

La llavor de Harold Pinter no ha acabat de germinar ni de crèixer i és encara molt lluny del seu final mentrehihagidramesperexplicar,infàmiesperdenunciar,laberintspordesentranyariveritatsperproclamar.

Cultura

Maig del 2006

Avant 11

Discurs d’agraïment del Nobel de Literatura: “Art, veritat i política” En la recepció dels premis Nobel del 2005 es va llegir el discurs del guanyador del de Literatura, Harold Pinter, absent a causa d’un càncer.

Pensem que l’Avant ha de fer l’esforç que no ha fet la premsa del nostre país per donar-lo a conèixer. Per raons d’espai, us oferim un extracte prou il·lustratiu.

“En 1958, escribí lo siguiente: 'No hay grandes diferencias entre realidadyficción,nientreloverdadero y lo falso. Una cosa no es necesariamente cierta o falsa; puede ser al mismo tiempo verdad y mentira.'

Creo que estas afirmaciones aún tienen sentido,yaúnseaplicanalaexploración delarealidadatravésdelarte.Asíque, como escritor, las mantengo, pero como ciudadano no puedo; como ciudadano he de preguntar: ¿Qué es verdad? ¿Qué es mentira?

Así que el lenguaje en el arte es una ambiciosa transacción, unas arenas movedizas, un trampolín, un estanque helado que se puede abrir bajo tus pies, los del autor, en cualquier momento.

Pero, como he dicho, la búsqueda de la verdad no se puede detener nunca.

No puede aplazarse, no puede retrasarse. Hay que hacerle frente, ahí mismo, en el acto.

El lenguaje político, tal como lo usan los políticos, no se adentra en ninguno de estos territorios dado que la mayoría de los políticos, según las evidencias a las que tenemos acceso, no están interesados en la verdad sino en el poder y en conservar ese poder. Para conservar ese poder es necesario mantener al pueblo en la ignorancia, que vivan sin conocer la verdad, incluso la verdad sobre sus propias vidas. Lo que nos rodea es un enorme entramado de mentiras, de las cuales nos alimentamos.

Como todo el mundo aquí sabe, la justificación de la invasión de Iraq era que Sadam Husein tenía en su posesión un peligrosísimo arsenal de armas de destrucción masiva, algunas de las cuales podían ser lanzadas en 45

minutos, capaces de provocar una espeluznante destrucción. Nos aseguraron que eso era cierto. No era cierto. Nos contaron que Iraq mantenía una relación con Al Quaeda y que era en parte responsable de la atrocidad que ocurrió en Nueva York el 11 de Septiembre de 2001. Nos aseguraron que esto era cierto. No era cierto. Nos contaron que Iraq era una amenaza para la seguridad del mundo. Nos aseguraron que era cierto. No era cierto.

La verdad es algo completamente diferente. La verdad tiene que ver con la forma en la que Estados Unidos entiende su papel en el mundo y cómo decide encarnarlo.

Os digo que Estados Unidos son sin duda el mayor espectáculo ambulante.

Pueden ser brutales, indiferentes, desdeñosos y bárbaros, pero también son muy inteligentes. Como vendedores notienenrival,ylamercancíaquemejor venden es el amor propio. Es un gran éxito. Escuchen a todos los presidentes de Estados Unidos en la televisión usando las palabras, “el pueblo americano”, como en la frase, “Le digo al pueblo estadounidense que es la hora de rezar y defender los derechos del pueblo americano y le pido al pueblo americano que confíen en su presidente en la acción que va a tomar en beneficio del pueblo americano”.

Estados Unidos ya no se preocupa por los conflictos de baja intensidad. No ve ningún interés en ser reticente o disimulado. Pone sus cartas sobre la mesa sin miedo ni favor. Sencillamente le importan un bledo las Naciones Unidas, la legalidad internacional o el desacuerdo crítico, que juzga impotente e irrelevante. Tiene su propio perrito faldero acurrucado detrás de ellos, la patética y supina Gran Bretaña.

¿Qué le ha pasado a nuestra sensibilidad moral? ¿Hemos tenido alguna vez alguna? ¿Qué significan estas palabras? ¿Se refieren a un termino muy raramente utilizado estos días – conciencia? ¿Una conciencia para usar no sólo con nuestros propios actos sino para usar también con nuestra responsabilidad compartida en los actos de los demás? ¿Está todo muerto? Mirad Guantánamo.

Cientos de personas detenidas sin cargos a lo largo de tres años, sin representación legal ni un juicio conveniente, técnicamente detenidos para siempre. Esta estructura totalmente ilegal se mantiene como un desafío de la convención de Ginebra.

Esto no es sólo tolerado sino que difícilmenteplanteadoporloquesellama “la comunidad internacional”. Esta atrocidad criminal está siendo cometida por un país, que se declara a sí mismo como “el líder del mundo libre”. ¿Pensamos en los habitantes de la bahía de Guantánamo? ¿Qué es lo que dicen los medios? Lo reseñan ocasionalmente – una pequeña mención en la pagina seis. Ellos han sido consignados a una tierra de nadie de la que, por cierto, puede que nunca regresen. En la actualidad muchos están en huelga de hambre, alimentados a la fuerza, incluidos los residentes británicos. No hay sutilezas en estos procesos de alimentación. Ni sedaciones ni anestésicos. Solo un tubo insertado sobre tu nariz y dentro de tu garganta. Tú vomitas sangre.

Esto es tortura. ¿Qué ha dicho la secretaria británica de exteriores sobre esto? Nada. ¿Qué ha dicho el primer ministro británico sobre esto? Nada ¿Por qué no? Porque Estados Unidos ha dicho: criticar nuestra conducta en la bahía de Guantánamo constituye un acto poco amistoso. O estáis con nosotros o contra nosotros. Así que Blairsecalla.

¿Cuánta gente tienes que matar antes de ser considerado un asesino de masas y un criminal de guerra? ¿Cien mil? Más que suficiente, habría pensado yo. Por eso es justo que Bush y Blair sean procesados por el Tribunal Penal Internacional. Pero Bush ha sido listo.

NoharatificadoalTribunalPenalInternacional.Poresosiunsoldadoopolítico americano es arrestado Bush ha advertido que enviaría a los marines.

PeroTonyBlairharatificadoelTribunal y por eso se le puede perseguir.

Podemos proporcionarle al Tribunal su dirección si está interesado. Es el número 10 de Downing Street, Londres.

Los dos mil estadounidenses muertos son una vergüenza. Son transportados a sus tumbas en la oscuridad. Los funeralessondiscretos,fueradepeligro.

Los mutilados se pudren en sus camas, algunos para el resto de sus vidas. Así los muertos y los mutilados se pudren, en diferentes tipos de tumbas.

Muchos miles, si no millones, de personas en Estados Unidos están demostrablemente asqueados, avergonzados y enfadados por las acciones de su gobierno, pero, tal y como están las cosas, no son una fuerza política coherente - todavía. Pero la ansiedad, la incertidumbre y el miedo que podemos ver crecer cada día en Estados Unidos no es probable que disminuya.

Sé que el presidente Bush tiene algunos escritores de discursos muy competentes pero quisiera prestarme voluntario yo mismo para el empleo.

Propongo el siguiente breve discurso que él podría leer en televisión a la

nación. Lo veo solemne, con el pelo cuidadosamente peinado, serio, confiado, sincero, frecuentemente seductor, a veces empleando una sonrisa irónica, curiosamente atractiva, un auténtico macho.

"Dios es bueno. Dios es grande.

Dios es bueno. Mi dios es bueno.

El Dios de Bin Laden es malo. Él suyo es un mal Dios. El dios de Sadam también era malo, aunque no tuviera ninguno. Él era un bárbaro. Nosotros no somos bárbaros. Nosotros no cortamos las cabezas de la gente. Nosotros creemos en la libertad. Dios también. Yo no soy bárbaro. Yo soy el líder democráticamente elegido de una democracia amante de la libertad. Somos una sociedad compasiva. Electrocutamos de forma compasiva y administramos una compasiva inyección letal. Somos una gran nación. Yo no soy un dictador. Él lo es. Yo no soy un bárbaro. Él lo es. Y él. Todos ellos lo son. Yo tengo autoridad moral. ¿Ves mi puño? Esta es mi autoridad moral. Y no lo olvides" Creo que, a pesar de las enormes dificultades que existen, una firme determinación, inquebrantable, sin vuelta atrás, como ciudadanos, para definir la auténtica verdad de nuestras vidas y nuestras sociedades es una necesidad crucial que nos afecta a todos. Es, de hecho, una obligación. Si una determinación como ésta no forma parte de nuestra visión política, no tenemos esperanza de restituir lo que casi se nos ha perdido: la dignidad como personas”.

Els nadons robats als desapareguts de l’Argentina Redacció.

No només els van desaparèixer i/o torturar, també van voler robar el futur dels seus fills:centenarsdenadons,fillsifillesdeles 30.000 persones desaparegudes pels militarsal’Argentina, vanserrobatsilliuratsen adopció als botxins i torturadors dels seus pares i mares. No fa gaire, alguns d’aquests joves han recuperat el seu futur, aquell que no els volien deixar viure: han conegut la seva veritable història i la dels seus pares i mares desapareguts.

“Teatro por la identidad”, projecte nascut fa

sis anys a l’Argentina, pretén, mitjançant la representació teatral i la lectura dramatitzada de textos, accelerar la recuperació de tots els petits que van ser robats a les seves famílies, alhora que seguir-ne fent la denúncia perquè encara hi ha molta gent que ignora aquesta dramàtica part de la recent història d’Argentina.

Aquest és un fragment del que és Teatro por laidentidad: “Cuando vi el vestido, me di cuenta de que era bajita, como yo. Todavía tiene las manchas, me dijeron, no quisimos lavarlo. Yo

sólo miraba el talle, y aquel ruedo corto.

Apenas me lo probé, supe que había sido mi mamá.

Qué suerte. Era bajita, como yo. Las manchas son de sangre. Su sangre. La mía. Siempre quise ver el vestido de parto. Pero la mujer alta no tenía ninguno. Las cosas sucias se tiran, me decía. Tampoco yo quise lavarlo. Por el olor. Es como tenerla viva. La mujer alta olía a detergente. Y la casa. Y mis juguetes.

Qué suerte. Era bajita. Como yo. Y como la abuela. Y como la abuela de mi abuela, que vi en aquellas fotos de mujeres petisitas. Sentía mucha pena cuando aquel brazo largo me

pegaba. Y no menos pena si me daba una caricia. La mujer alta no tenía fotos. Las paredes blancas y desnudas. Limpieza de hospital. Mi madre parió atada a la camilla, me dijeron. Las compañeras guardaron el vestido.

Me gustan las fotos viejas. Con pollera (falda) larga, con jeans o minifalda. Una estirpe de petisas. Con una inyección le cortaron la leche, me arrancaron de sus brazos y un gendarme me entregó envuelta en un paquete. A la mujer alta le gustaban los regalos bien envueltos, con papeles brillantes, con moños, bien prolijos. Se enojaba cuando yo rasgaba el envoltorio en el apuro. Y volvió a enojarse cuando abrí el paquete y vi el vestido. Desde

entonces nunca quise volver a la la casa desnuda. Porque mi madre era bajita. Como yo. Y como mi abuela. Y como la abuela de mi abuela. Y tal vez como mis hijas. Y las hijas de mis hijas.”

El projecte el va impulsar Abuelas de Plaza de Mayo, amb el suport de la Plataforma Argentina contra la Impunidad. Les obres es orque no sólo lo hicieron ilegal, ilegítimamente -en mi opinión, inmoralmentesino que lo justificaron como “intervención humanitaria”. . representaran cada dilluns de maig i juny a diverses sales de Catalunya.

L’entrada és lliure.

Internacional

12 Avant

Maig del 2006

La modificació del CPE francès una victòria agredolça En el marc de les activitats prèvies a l’1 de maig organitzades per la Plataforma ACTUA-Plataforma Jove pel Primer de Maig (plataforma impulsada per la Joventut Comunista, a la que ja s’han adherit més d’una desena d’organitzacions juvenils, d’estudiants, del lleure i sindicals), vam comptar amb la

presència de Caroline Gimbert, responsable de la Union des Étudiants Communistes deFrance.

Des de l’Avant vam aprofitar per a realitzar-li una entrevista, per conèixer en primera persona les claus de les mobilitzacions contra el Contracte de la Primera Feina (CPE en francès).

de dreta presidida per Sarkozy) Van crear la plataforma “Stop la Grève” (prou de vaga), que a la seva mateixa web tenia enllaços a la de l’UMP.Van organitzar una manifestació a París a la que hi van participar només cinc mil estudiants, mentre que les mobilitzacions contra el CPE a França aplegaven a més de tres milions de persones. Estem parlant, doncs, d’un moviment molt minoritari, malgrat el seguiment desproporcionat que en va fer la Premsa.

- En aquestes mobilitzacions, els sindicats han actuat de forma conjunta: quines són les perspectives d’unitat sindical d’ara a endavant?

Toni Moragas - Quines han estat les claus de l’èxit de les mobilitzacions?

D’entrada hem de tenir en compte la unitat demostrada tant a nivell de les diferents forces d’esquerres i sindicals, com a nivell intergeneracional: ha estat important que a les mobilitzacions hi hagi participat un nombre significatiu de jubilats, que han entès que la qüestió del CPE era una qüestió global. El 2003 va haver-hi una reforma molt negativa per les jubilacions i, malgrat les mobilitzacions, no es

va poder frenar. I, en lloc de quedar-se casa, la gent que va sortir al 2003 ha sortit de nou per manifestar-se al costat dels joves i els estudiants.

Un altre factor ha estat la creixent participació a les mobilització, ja que normalment a mesura que s’allarguen la participació va disminuint i, en canvi, en aquest cas, hi ha hagut cada cop més persones.

- Us considereu hereus del moviment del maig del 68?

Al maig del 68 és cert que va ha-

Ai, el pobre Villepin!

Je m’appelle Dominique de Villepin Carusso et je m’aime” cantaven en un bar satíric molt concurregut de París fa uns mesos. I és que el Primer Ministre ho tenia tot per ser el proper president de França: havia estat ungit dofí pel rei president republicà Jacques Chirac, agrada molt a les dones (en especial, les iaies), té una gran oratòria (com demostra el seu ja mitificat discurs al consell de seguretatsobrel’Iraq),ielseurivalaltron, Nicolas Sarkozy, havia quedat greument tocat amb els aldarulls de la banlieue.

Però,DominiquedeVillepintenia tanta confiança en si mateix que ha comèsunerrorpolíticfatal:l’aprovació d’unallei(elCPE)senseestablirunmínim diàleg amb els actors socials als quicreiaincapaçosd’organitzarunmoviment de protesta de grans dimensions,l’hadutalagreuderrotad’haver de tirar enrere la llei després de 10 setmanesdenegar-s’hi.Senseoblidar, ésclarlagreuhumillacióalaqueelva sotmetre el monarca republicà quan el va amonestar públicament o les crítiques punxants i contínues d’un crescutNicolasSarkozy,elcandidat,dela dreta francesa més rància..

ver-hi grans mobilitzacions però no només es van fer prescindint de les organitzacions polítiques d’esquerres i els sindicats, sinó que, en molts casos, es van fer contra aquestes mateixes organitzacions. En canvi, a les mobilitzacions contra el CPE no només hi han participat partits i sindicats, sinó que aquests han jugat un paper clau.

Tampoc podem oblidar que la majoria de líders estudiantils del maig del 68 estan ara a partits de centre-dreta.

Després del maig del 68 no va quedar res perquè a les següent eleccions, per exemple, va guanyar la dreta. Per tant, nosaltres volem que això no acabi com aleshores: hem de treballar per reforçar l’esquerra i aconseguir que a les properes eleccions del 2007 no guanyi Sarkozy, (actual ministre d’Interior francès).

- La Premsa també s’ha fet ressò de les mobilitzacions dels estudiants que volien tornar a classe; què o qui hi havia realment al dar rera d’elles?

Era un moviment molt minoritari. Es deien apolítics però en realitat tenien el suport econòmic de la UMP (Union pour un Mouvement Populaire, coalició

Aquests dies es va celebrar el Congrés de la CGT i ahir el seu secretari general va afirmar que volia seguir treballant conjuntament amb la resta de sindicats.

Jo crec que ho faran perquè, per ara, estan d’acord sobre els temes més importants. Ara, la principal lluita sindical és contra el CNE però amb la dificultat que aquest ja s’ha començat a aplicar: segons el Govern, hi ha 600.000 treballadors amb un contracte CNE (tot i que la xifra, per a molts catedràtics d’Economia, es redueix a 35.000). Ara bé: més endavant és difícil que segueixi així ja que hi ha sindicats com la CFDT (Confédération française démocratique du travail) que han recolzat mesures com la reforma de les jubilacions de 2003, on els drets dels treballadors es van veure atacats.

- Quines han estat les mesures que s’han pres per reemplaçar el CPE? La principal mesura consisteix en fer un contracte per a les persones que estan en dificultats, als quals l’Estat hi pagarà una part del contracte del treballador. Amb el CPE, els riscos de l’empresari els assumia el propi treballador, amb la seva situació de precarietat absoluta, mentre que amb aquest nou contracte es corresponsabilitza tota la societat (majoritàriament treballadora) d’aquests. És a dir, són els contribuents -mitjançant els seus impostos- els que acabaran pagant la plusvàlua que haurien de pagar els empresaris...

La Lluita dels joves francesos contra el CPE Aquests darrers mesos hem seguit amb atenció les noticies que ens arribaven de França. Aturades de classes a les Universitats i als instituts, vagues i mobilitzacions, s’han succeït fins que el govern, s’ha vist forçat a retirar la seva proposta de Contracte de Primera Ocupació.

Aquest fet, s’ha d’interpretar com una victòria de la mateixa esquerra que ja va rebutjar el 29 de maig de 2005 un projecte de Constitució Europea neoliberal: una victòria dels joves, estudiants i treballadors, francesos: una victòria de tots i totes.

En què consistia el CPE? Abans de res, hem de contextualitzar aquest CPE dins de la llei d’Igualtat d’Oportunitats en què s’emmarca, és a dir, el CPE era només una part d’una llei més general (també negativa pels interessos dels i les treballadores), que ja s’ha aprovat.

El projecte definitiu de la llei redueix l’ensenyament obligatori fins als 14 anys, alhora que possibilita als joves de 15 començar a treballar en torn de nit. El CPE ha estat reemplaçat per un contracte per a persones amb dificultats (pot resultar curiós saber amb quin criteri es decideix qui te dificultats i qui no), en què l’estat subvenciona a l’empresari una part del salari dels nous contractes.

Aquesta modificació, si bé suposa una millora respecte al text original, tampoc dona resposta als interessos dels i les treballadores franceses.

Doncs socialitza el risc dels empresaris, mentre que no posa en dubte els seus guanys. L’estat francès és suportat econòmicament de forma majoritària pels treballadors francesos; de manera que qui acaba pagant part del salari d’aquests nous contractes, són la resta de treballadors francesos.

En qualsevol cas, no podem oblidar que en una conjuntura política com la francesa, on governa la dreta, és molt difícil aconseguir que aquesta faci una política d’esquerres, i ja suposa un èxit, la derrota que ha patit en aquest procés. La lluita ha tombat el CPE, alhora que ha situat al primer ministre francès en els pitjors índexs de popularitat de la història de la república francesa (per sota del 25%) , fet que hauria de propiciar un canvi en les properes eleccions parlamentàries. A més, ha enfortit la unitat d’acció entre les forces polítiques i sindicals, condició necessària, per tal d’articular el Front Popular que necessita el poble francès.

Internacional

Maig del 2006

Avant 13

“La realidad, la izquierda y las elecciones en Colombia” César Jerez En los últimos meses el debate político en Colombia ha girado en torno a las elecciones parlamentarias y presidenciales. Los partidos tradicionales oligárquicos, encarnados en la figura del actual Presidente, Álvaro Uribe Vélez, han logrado imponer la reelección presidencial. Por su parte, la social-democracia y la “izquierda democrática” -como se ha autodenominado una coalición de aparatos electorales- en respuesta, ha centrado su accionar en el parlamentarismo y en una campaña contra la eventual reelección de Uribe.

Se habla del “momento político” para legitimar el juego electoral y, de paso, desvirtuar la lucha de los movimientos guerrilleros. Este discurso se argumenta con el aparente viraje a la izquierda por la vía electoral de Latinoamérica. Pero, en realidad, con la excepción de Venezuela y posiblemente de Bolivia, hasta el momento, el resto de experiencias de la “izquierda” en el poder son el resultado de unos acuerdos del régimen imperial y de corrientes socialdemócratas que han representado una desilusión para las masas populares de izquierda en varios países de Sudamérica.

La realidad política colombiana,

desafortunadamente, difiere mucho del contexto latinoamericano. Caracterizada por la sistemática exclusión política, el clientelismo, la sumisión incondicional a los dictámenes de Washington y la violencia como forma de ejercer el poder, esa realidad política se materializa en la guerra sucia y en el exterminio de los opositores políticos.

tupida red de intereses individuales socialdemócratas que “vende” como una alternativa de poder de la izquierda.

3. Una profunda regresión política de la izquierda otrora revolucionaria, muy especialmente en las ciudades.

determinismo electoral que la motiva, una aspiración que no es nueva y que concuerda con las periódicas jornadas electorales.

Al margen de la política electoral, la izquierda superviviente a la guerra sucia vigente se construye y reconstruye en un proceso permanente, evoluciona

Si se tiene en cuenta este contexto negativo, es por lo menos curioso que la “izquierda democrática”, que cuenta con miles de militantes de esa ideología asesinados por el propio Estado, se empecine en buscar un espacio de inclusión política por la vía electoral, en medio de un ambiente político totalmente paramilitarizado y de un régimen autoritaritario -el de Álvaro Uribe Vélez- que institucionalizó la represión contra la izquierda mediante lo que él mismo bautizó como política de “seguridad democrática”.

La calentura electoral de la “izquierda democrática” en Colombia tendría, tal vez, explicación teniendo en cuenta que se están dando los siguientes fenómenos: 1.

Un proceso de captación de sectores progresistas por parte de la élite dominante.

2. A la vez, ésta va tejiendo una

comunidades negras organizadas, de víctimas del terrorismo de Estado, de sindicatos y, también, en forma de guerrillas, partidos clandestinos y movimientos bolivarianos que tienen como estrategia la toma del poder. Este es el universo de la izquierda colombiana: diverso, con diferentes niveles de formación y conciencia política, con distintos objetivos estratégicos. Pero una izquierda, por ahora. dividida.

No obstante todo esto, la unidad llegará cuando las condiciones objetivas y subjetivas lo permitan.

Y esa unidad depende de nosotros: tiene directamente que ver con no perder el tiempo, con no confundirse en las calenturas y los falsos análisis de la realidad. Y, también, con volver a la organización de la base, construyendo organización social a partir de un proyecto político, poco a poco, con paciencia, sin apremios.

Independiente de cual pueda ser el fenómeno que enmarca la actual situación de la “izquierda democrática”, lo cierto es que ésta se presenta como el proceso de “unidad de la izquierda” que busca perdurar más allá del

lentamente y con muchas dificultades en forma de aso ciaciones campesinas luchando por la tierra y el poder popular, de luchas indígenas, de comités de cocaleros fumigados, de mujeres empobrecidas, de

Al final, esa izquierda se encontrará unida frente a dos escenarios posibles: la insurrección popular y la construcción de un nuevo proyecto de sociedad o la solución política al conflicto político, social y armado. En uno u otro, la unidad de la izquierda será determinante para lograr la justicia social, la paz y la dignidad de los colombianos.

Viva l’Italia!

Sandro Maccarrone Aquest és el títol d’una cançó de Francesco de Gregori, cantautor italià, molt menys conegut, aquí, que Ramazzotti o Nek, però infinitament més interessant i compromès que aquests. Crec que és una frase que resumeix perfectament el sentiment de les gents d’esquerres d’Europa i del món, davant la derrota de “il Cavaliere”. I, com que el cognom del sotasignat el delata, permeteu que se n’alegri dues vegades: com a comunistaicomaitalià.

Ditaixò,probablementcalqueenspreguntem quin és l’abast de la victòria del centre-esquerra, que, com és ben conegut, va ser molt ajustada des del punt de vista dels vots. Comencem, per tant, per fixar-nos directament en els resultats. L’esquerra guanya al Congrés per poc més de vint mil vots, mentre que perd al Senat per uns cent mil;vallapenarecordarqueaItàlia, només voten a la Cambra Alta els majors de 25 anys. Curiosament, el nou sistema electoral, ideat fa pocs mesos per la dreta per tal de maximitzar les seves possibilitats de victòria,haacabatdonant-lial’Unionede Prodi una àmplia majoria absoluta al Congrés i una ajustada majoria de senadors; com diria la cantant cana-

dencaAlanisMorissette,“noésirònic?”.

Entreelspartitsdelcentre-esquerra,els més votats han estat els Democràtics d’Esquerra -una de les branques que vasortirdelPCI- ielscentristesdela Margherita -el sector de la democràcia cristianaquevatriaraliar-seambl’esquerra després de l’escàndol de corrupció de començaments dels 90.

Aquestes dues forces polítiques tenen previst, un cop es constitueixi el nou Govern, endegar un procés de confluènciaenunnouPartitDemocràtical’estilnord-americà.Alasevaesquerra,els vots de comunistes i verds superen el 10%; tots ells milloren considerablement els resultats de les darreres eleccions, tant en termes relatius com absoluts.

L’ajustada victòria de L’Unione davant d’unadretaquehasituatelpaísalllindar d’una crisi econòmica, que ha retallat drets i que ha pervertit les regles democràtiques més bàsiques, pot saber a poc. Fins i tot podríem caure en la temptació d’atribuir-la a la manca de mobilització de la base social de l’esquerra, com passa, per exemple, als EUA. Però la dada de participació, superior al 83%, desmenteix qualsevol tipusdeconsideraciósimilar.Resultainnegable que tant l’Unione com la Casa delle Libertà, han realitzat un esforç mobilitzador considerable: la dreta en

general i el seu líder Silvio Berlusconi en particular, segueixen comptant amb un suport molt elevat.

Des de Catalunya, igual que des de qualsevolaltrellocforad’Itàlia,se’nsfamolt difícil comprendre com algú tan impresentable - perquè no hi ha cap altra manera de qualificar-lo - pot mantenirunnivelltanaltdeconsens.Ilaveritatésquemoltsdelsitalianstambémostren desconcert. Sense intenció de ser exhaustius, podem aventurar algunes idees al respecte; en primer lloc, tots coneixem el paper que, en aquest segle XXI, juguen els mitjans de comunicació, dels quals, Berlusconi controlava (controla?), de forma directa o indirecta, els sis més importants. La dreta hasabututilitzar-losalaperfecciódurant la campanya electoral arrossegant al’esquerraalseuterrenydelapolèmicailesdiscussionsestèrils,evitantel debat obert sobre les condicions de vida de les persones; un debat que, cal reconèixer-ho, sí que van intentar situar elscomunistes,totilesdificultatsd’accedir als altaveus mediàtics.

Ensegonlloc,caltenirpresentelpesi lainfluènciaquel’Esglésiacatòlicasegueix exercint des del Vaticà, fent que temes com el de la laïcitat de l’Estat o els matrimonis homosexuals siguin encaratabúsabsoluts.Finalment,laines-

tabilitatpolíticaquevacaracteritzarel país durant la segona meitat del segle XX, probablement fa que molts italians siguin excessivament tolerants amb un mal govern, sempre i quan aquest aconsegueixi durar més de dos anys.

En qualsevol cas, el més important en aquests moments és que, encara que hagi estat per un marge electoral força ajustat,s’haaconseguitferforaladreta. I més després de veure l’estratègia desestabilitzadora que aquesta ha adoptat des de la mateixa jornada electoral, deslegitimantinoreconeixentlavictòriadel’Unione.Evidentmentlad’Itàlia no és, tampoc, una dreta lliberal democràtica, sinó que, com en el cas del Partit Popular a Espanya, té una direcciófeixista.Peraquestmotiu,l’esforç unitaridetoteslesforcesd’esquerresi democràtiques, ha de ser en aquesta cojuntura més generós que mai.

Els principals reptes als que ara hauran de fer front són la regeneració democràtica,laretiradadelestropesd’Iraq, la recuperació econòmica, apostant pel reforçamentdelaindústriail’estabilitat laboral i els eterns problemes de la màfiaidelafracturanord-sudaItàlia.

D’altrabanda,ianivellinternacional,el govern Prodi contribueix sens dubte a millorarlacorrelaciódeforcesperavançar cap al multilateralisme i cap a una

construcciópolíticaisociald’Europa.

Per acabar, voldria fer una referència especial al paper dels comunistes i de total’esquerratransformadoraitaliana en el nou escenari. Ja fa temps que tinc molt clar que cada procés polític delluitatélescaracterístiquespròpies i que no existeixen receptes ni models tancats. Ara bé, com que també crec que algunes experiències tenen validesa més enllà del context concret, i com que també sóc mig italià, em permetré expressar des d’aquestes línies una opinió sobre el camí que em sembla més aconsellable per als compagni italians.Sielsdiferentssectorsdel’esquerra transformadora concorreguessin en un programa i una candidatura comunes, podrien arribar a ser la terceraforçapolíticaitalianaiadquiririen un pes específic considerable dins del centre-esquerra; un pes que, amb l’actualsituaciódedivisióquehihaalpaís, és bastant més limitat. Crec, també, que seria un error confondre aquesta confluència programàtica amb intents precipitatsderefundacionspartidàries, que confondrien el debat amb elements detipusideològic.Encanvi,lalluitaper ferforaladretahafetqueesmobilitzésunasocietatcivil,que,moltpossiblement, ho seguirà fent si se sent representada per un programa transformadorunitariquetinguipossibilitatsrealsdefer-seefectiu.

14 Avant

CJC

Plataforma Jove pel Primer de Maig Al llarg del temps la gent jove ha estat al capdavant de les lluites i els canvis socials. Els i les joves van ser punta de llança en la lluita contra la dictadura i la reconquesta de la democràcia i les llibertats ciutadanes, socials i nacionals, com ho han estat durant tot el període democràtic en les diferents mobilitzacions que s’han produït sent-ne un bon exemple les més recents: les accions de mobilització contra la guerra a l’Irak.

L’actual generació de joves tenim les condicions per a continuar exercint el nostre paper de motor dels canvis socials i una major consciència i assumpció dels valors democràtics i igualitaris. I aquest fet s’ha donat i es dóna tot i que les i els joves ens sentim massa vegades oblidats pels governs, que des de la recuperació de la democràcia no han realitzat encara cap aposta clara per a desenvolupar polítiques que resolguin les problemàtiques que patim, especialment, la gent jove.

A aquest constant oblit, hem de sumar el constant bombardeig de tòpics sobre la nostra manca d’interès per allò que és públic, el nostre passotisme, el nostre incivisme o la nostra falta de ganes per marxar de casa dels pares... Els nostres problemes reals són uns altres i tenen unes arrels més profundes i objectives. En l’àmbit del treball, patim molt més que la resta de treballadors

la temporalitat, cobrem salaris més baixos, tenim més accidents en el treball. S’ha normalitzat la instal·lació d’una etapa cada cop més extensa de precarietat o treball no reconegut com a fase prèvia a la plena incorporació al treball.

meti superar la democràcia de baixa intensitat en què vivim, on se’ns nega el coneixement de la nostra memòria històrica i on els recursos econòmics i les infraestructures destinades a la participació ciutadana, no només la dels joves, són molt insuficients.

El preu de l’habitatge tant de venda com de lloguer és exorbitant i creix cada any molt més que els nostres salaris. Durant anys, les administracions de l’Estat i la Generalitat han abandonat les polítiques d’habitatge de construcció social.

Entenem que la situació de precarietat social que patim, no és un problema només de la gent jove sinó que va adquirint un caràcter estructural i amenaça amb retallar els drets que hem conquerit fruit d’anys de lluita dels treballadors i treballadores. El nostre compromís amb la construcció nacional de Catalunya és basa en dibuixar una societat nacional plena sobre la base de la ciutadania, la democràcia, els drets socials i la integració de totes les persones. Per tot això, volem fer una crida a la gent jove a la mobilització.

L’educació pateix problemes estructurals que només es poden resoldre realitzant un augment substancial de la despesa en ensenyament públic i en beques que ens equipari amb la resta de països de la Unió Europea, dels que ens trobem molt lluny. I tots aquests obstacles que ens impedeixen definir a mig i llarg termini les nostres vides discriminen en major mesura encara a les dones joves i als joves provinents d’altres països.

Davant d’aquest escenari els i les joves volem exigir ser d’una vegada una prioritat política i comptar amb les nostres pròpies veus a l’hora d’exigir que es garanteixi el nostre dret a l’emancipació. Per això exigim una veritable participació que ens per-

Endeguem una campanya per sensibilitzar sobre la nostra situació i promoure que el jovent català no contemplem impasibles la nostra impossibilitat per a emancipar-nos. Com a eix central de la Campanya, volem que les nostres reivindicacions impregnin enguany la jornada del Primer de Maig, dia internacional dels treballadors. Ens proposem visualitzar la nostra presència en la manifestació unitària i enriquir, amb el nostre discurs, el missatge general de les treballadores i els treballadors.

El còmic per part dels nostres joves i la imposició de la versió segons la qual República era igual a desordre i l’alçament militar va ser inevitable i va salvar de si mateixos els espanyols. Davant d’això, cal reivindicar el progrés que va implicar el p r o j e c t e republicà i denunciar els poders fàctics, que no estaven disposats a permetre les mínimes reformes socials i van provocar la guerra.

Ja està al carrer la darrera criatura de la Fundació Pere Ardiaca «Primavera Tricolor», un còmic d’acció situat a laII República.

Coincidint amb el 75è aniversari de la proclamació de la II República, arran de la victòria dels partits republicans a les eleccions municipals, des dela Fundació Pere Ardiaca vam trobar una excel·lent forma de commemorar l’esdeveniment amb l’edició d’un material alhora amè i divertit, instructiu i didàctic. I vam fer aquesta aposta perquè la Història més recent a més ens ajuda a comprendre el nostre present i encara ens afecta personalment, queda a les nostres aules, amb honroses excepcions, relegada.

No és una prioritat. La conseqüència és el desconeixement

Els pares són en Carles Santamaría, com a guionista, i en Pepe Farruqo, com a dibuixant. El padrí és l’historiador Josep Fontana, que fa el pròleg. A més, hi col·laboren l’historiador J.Manuel Rua que ha elaborat una bibliografia sobre el període republicà, i en Manuel Moreno, Responsable de l’Àrea d’Història de la Fundació, que incorpora una cronologia que ajuda a contextualitzar la història gràfica.

La història d’en Joan, en Lluís i la Laura és la història d’uns personatges que viuen tenint com a teló de fons l’esperança del projecte de reforma social que suposà la República per a milions de catalans i d’espanyols. Hi són presents també les discussions, l’amor, l’amistat i la tragèdia, que ve de la mà de l’alçament dels feixistes contra la democràcia, contra la legalitat republicana. Predomina, no obstant, l’esperança davant la negra nit del franquisme.

Maig del 2006

Tots units fem força!

Aquest és un any d’aniversaris per a les esquerres i per als comunistes catalans. Celebrem 75 anys de la proclamació de la IIa República, 70 de la fundació del PSUC i la JSUC i, ja que hi som, 40 de la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB).

Durant els darrers dies s’han succeït activitats molt diverses en commemoració del període republicà, que va donar el sufragi a les dones, que va introduir uns sistemes sanitari i educatiu avançats per a l’època, que va reconèixer els drets nacionals dels pobles de l’Estat Espanyol, i que va ser truncat pel cop d’estat franquista. Fem nostre el missatge d’aquestes celebracions, tot i dient-hi la nostra.

Primavera Tricolor, el DVD El còmic Primavera Tricolor ve acompanyat d’un DVD, que porta el mateix títol. El podeu obtenir al preu de 20 euros a la seu de la Fundació Pere Ardiaca. Es tracta d’un muntatge de fotografies, moltes d’elles gens conegudes, que narren amb el suport de la música i textos d’en Josep Fontana les esperances de la II República i la tragèdia de la seva desfeta.

El DVD Primavera Tricolor pretén, en definitiva, ser una eina útil per recordar la nostra Història, que tant d’interès hi ha en què oblidem.

Aquest plantejament tan senzill, però a vegades tant difícil de comprendre, és el que ens ha portat a recolzar la coalició d’EUiA amb IC-V primer i la formació del Govern Tripartit a Catalunya, després; perquè és també el que va permetre la formació i el triomf del Front Popular l’any ’36. Però, tal i com dèiem abans, un tret essencial per veure realitzats i accelerats els avenços democràtics i de justícia social per molt progressista que es pugui dir un govern, és la mobilització permanent de la societat civil; era així durant la IIa República i ho segueix sent avui.

La joventut ACTUA! En efecte volem fer un esment especial al que considerem més remarcable d’aquells anys: l’aparició i la victòria del Front Popular a nivell estatal i del Front d’Esquerres a nivell català. Tots dos van ser una clara mostra de moviment polític unitari, i de societat civil mobilitzada, per fer avançar les posicions dels treballadors i les treballadores. Va ser la seva victòria a les eleccions de 1936 el que va motivar l’alzamiento nacional.

L’herència de l’esquerra Primavera Tricolor va ser presentat a amics i familiars en el marc del II Sopar Anual de la Fundació, l’11 de març. El bateig públic davant els mitjans de comunicació i els lectors, amb el popular dibuixant Fer com a oficiant, va ser el 31 de març a la FNAC -El Triangle, amb notable bona acollida del públic, que va omplir la sala a vessar i va esgotar les existències, així com de la premsa, que n’ha fet un ampli ressò.

petit, respecte a les condicions de partida.

El mateix tarannà unitari va caracteritzar al PSUC durant els anys de la resistència antifranquista i la lluita per la democràcia. Malauradament, la Transició Espanyola va donar lloc a divisions i lluites intestines en el sí de l’esquerra, que van provocar, juntament amb altres factors, la seva debilitació, i la desmobilització de gran part de la seva base social.

La superació d’aquestes divisions, probablement té molt a veure amb la comprensió de dues idees fonamentals. En primer lloc que no cal confondre programa i ideologia, de manera que sectors polítics diferents, poden treballar de forma unitària en base a propostes concretes de mobilització i de millora de les condicions de vida de les capes populars. En segon lloc que aquestes propostes concretes cal elaborar-les sempre en funció del context històric i garantint que acabaran suposaran un avenç, ni que sigui

Com és obvi, des de la Joventut Comunista, volem realitzar un esforç per avançar en aquesta direcció entre la gent jove. I ho volem fer perquè ens sobren els motius, perquè el que ens trobem cada dia és temporalitat, salaris baixos i sinistralitat en els llocs de treball, preus exorbitants per accedir a un habitatge, problemes estructurals en l’educació, molt lligats a la manca d’inversió en ensenyament públic i manca de vies i recursos per a la participació democràtica.

Tot això impedeix que ens puguem emancipar i iniciar un projecte de vida autònom.

Aquesta precarietat vital fa que el moviment juvenil català de començaments de segle XXI, tingui un “programa comú”, bastant clar: la lluita pel dret a l’emancipació.

Amb aquest objectiu, ha nascut la Plataforma Jove pel Primer de Maig, ACTUA!, que ha començat a canalitzar diverses experiències unitàries dels darrers temps i en la que des de la Joventut Comunista hem estat participant des dels inicis. Confiem que aquesta plataforma pugui consolidar-se i començar a ser útil per a la millora de les condicions de vida dels i les joves catalanes el més aviat possible i que contribueixi també, a reforçar la mobilització unitària de tota la societat civil catalana.

Pel moment fem una crida a la participació en totes les activitats que aquesta organitza i en concret, al bloc jove de la Manifestació del Primer de Maig.

Agenda

Maig del 2006

La repressió contra el moviment social a Colòmbia JORNADES:

EL MAGDALENA MEDIO (COLÒMBIA): UN EXEMPLE DE DESTRUCCIÓ DEL TEIXIT SOCIAL A MANS DE L’ESTAT

Avant 15

Activitats de la Fundació Pere Ardiaca

els Cafès dels Divendres CICLE: HI HA ALTERNATIVES ALS TANCAMENTS I DESLOCALITZACIONS??

DEL 5 DE MAIG A L’1 DE JUNY Divendres 12 de maig: SEAT: Símptoma de desindustrialització? amb José García, Membre del Comitè d’Empresa de SEAT Presenta: Daniel Gutiérrez: Responsable d´Acció Territorial de CCOO del Baix Llobregat

Divendres 30 de juny i dissabte 1 de juliol Centre cívic La Sedeta, c/Sicília 321, Barcelona. (Metro Verdaguer) Organitza: Colectivo Maloka-Colombia www.colectivomaloka.org En aquests dos dies coneixerem com la regió colombiana del Magdalena Medio es va convertir en el laboratori experimental al qual l’Estatcolombià hi va desenvolupar totes les tàctiques de las guerra bruta, amb la finalitat de desfer el fort teixit associatiu que en forma part. Dos testimonis d’excepció, un membre d’una associació de camperols i una membre d’una associació de dones, ens explicaran en primera persona què siginica patir en carn própia la persecució per ser defensors de Drets Humans, en un país com Colòmbia on els crims d’Estat es mantenen en una impunitat del 98%, tot i la pressió internacional.

Divendres 19 de maig: Situació Industrial a Catalunya.

Quin model d’economia per Catalunya: Indústria o serveis? amb Simón Rosado, Secretari d Acció Sindical de CCOO de Catalunya Presenta: Miquel Peláez: Responsable del Comitè de Moviment Obrer del PCC

Reflexions entorn a la democràcia i el socialisme

Divendres 26 de maig: Situació de la recerca a Catalunya. S´inverteix lo suficient en I+D ? amb: María José López, presidenta de D-recerca i Josep Ferrer, Rector de la UPC. Presenta: Sandro Maccarrone: Físic i Estudiant de Doctorat.

El pensament emancipatori ha patit un greu daltabaix, paral·lel a la desfeta de les experiències d’alternativa al sistema capitalista, que ha posat a debat inclús el paradigma pròpiament que ha guiat les lluites per la transformació social. Aquest seminari pretén posar-se al servei del debat entorn al que hauria de ser un socialisme per al S.XXI a la llum de les investigacions d’aquests anys de crisi.

CICLE: GUERRA I PAU: ELS QUI GUANYEN I ELS QUE PERDEN DEL 2 AL 16 DE JUNY

10 de juny del 2006 10h L’arrel comú de les esquerres a Catalunya.

Amb Isidre Molas 7 octubre del 2006 10h Les aportacions dels darrers 30 anys al pensament transformador.

Amb Francisco Fernández Buey 25 novembre del 2006 10 h Origens i bases filosòfiques del socialisme d’arrel marxista.

Amb Antoni Domènech 27 de gener del 2007 10h Debat sobre la construcció del pensament i l’acció revolucionàries per al S.XXI. És Marx actual?

Amb Marià Pere

Organitza:

Divendres 9 de juny El negoci de la guerra amb Rafael Grasa, Professor de Relacions Internacionals i Arcadi Oliveres Professor d’economia de la UAB i President de Justícia i Pau. Presenta: Jordi Ribó, President de la Fundació Pau i Solidaritat Divendres 19 de maig: Diguem No a la guerra.

Per una Cultura de la Pau. amb Jordi Armadans, Director de la Fundació per la Pau i Francesc Tubau, membre del CTD. Presenta: Jordi Garrel, Coordinador de projecytes de l’ACP

Els Cafés dels Divendres tenen lloc a la seu de la Fundació, Av. Portal de l’Àngel 42 2on A Barcelona a les 19.00h.

Dijous Poètics Es un espai per gaudir de la poesia d’una manera directa i participativa. Juntament amb el grup poètic ZAHURDA i amb el suport del Centre Cívic Pati Llimona, tindran lloc el dos últims dijous de cada mes, a les 20h, des de gener fins a juny.

Maig Dijous 18 Vicent Andrés Estellés Dijous 25 Poesia i ecologia Juny Dijous 15 Poesia catalana II DIJOUS POÈTICS obre les seves portes per apropar-nos a la poesia en majúscules amb complicitat i sense barreres.

Lloc: CC Pati Llimona: Regomir, 3 (al costat de Plaça Sant Jaume) Hora: 20h

Dijous Cinema 2 de Juny “Welcome to Sarajevo” ves portes per apropar-nos a la poesia en majúscules amb complicitat i sense barreres.

Retrata una història de supervivència i de denuncia. El perill, l’amenaça constant de mort a la que es veuen sotmesos un grup de periodistes la tasca més important dels quals era aproparnos cada día a les atrocitats i constant violació dels Drets Humans patides pels habitants de la ciutat.

Presenta Rafael Ortiz, co-coordinador dels Dijous Cinema.

Els Dijous Cinema tenen lloc a la seu de la Fundació, Av. Portal de l’Àngel 42 2on A Barcelona a les 19.00h.

16 Avant

Vides..

Maig del 2006

Evo Morales: «Fins ara ens han governat narcotraficants de coll emmidonat i corbata» -Necessitem 6.000 milions de dòlars. L’única forma de resoldre la crisi econòmica del país és fer un nou pol de desenvolupament basat en la industrialització del gas.

- L’altre tema polèmic relacionat amb el MA S, i una de les raons de les mobilitzaciones , és el fre al cultiu de la coca que pretenia imposar el Govern a instàncies dels EEUU...

- Nosaltres no parlem del lliure cultiu de la coca: això és un error. Aquí a Bolivia hi ha un mercat legal de coca i hi ha una sèrie de productes industrialitzats -no cocaïna!- que són beneficiosos per la gent. Per tant, cal ampliar-ne els cultius Però els EEUU volen que hi hagi coca zero (erradicació total de cultius de coca) però això és totalment absurd: parlar de coca zero és parlar de zero quetxues, zero aymares y zero guaranís, perquè per a aquestas cultures la fulla de coca és un producte sagrat.

- Quina és, doncs, la proposta del MAS sobre el tema?

Alèxia Guilera Madariaga (La Paz, Bolívia) Aquesta entrevista al líder del MAS (Movimiento al Socialismo) es va fer abans que Evo arribés a la presidència del seu país, Bolívia. Fora el Parlament, on ens trobàvem, als carrers i places de La Paz, ressonaven encara amb força els crits entusiasmat(i encara amb un pèl d’incredulitat) d’una munió de pagesos, de treballadors, de dones, d’indígenes bolivians - molts d’ells vinguts de milers de quilòmetres lluny, des de tots els racons del país més pobre de Sudamèricaperquè acabaven d’aconseguir enderrocar el penúltim dels governs neolliberals de la història de Bolívia, el de Gonzalo Sánchez de Lozada.

El que aleshores ens va explicar Evo Morales que duia els mateixos jerseis de llana de l’altiplà que porta ara i la ratlla pentinada, també com ara, a l’estil alumne aventatjat del cole- és exactament el que fa pocs dies va fer: nacionalitzar els recursos naturals d’aquest país que, per exemple, conté al seu ventre la segona reserva de gas del continent americà...

- Quina és la proposta del MAS respecto al tema del gas bolivià, la segunda reserva del continente? Nosaltres mai hem dit que no volguem exportar-lo. El tema és recuperar la propietat dels hidrocarburs i, així, poder exportar-lo en millors

condicions perquè Bolivia se’n beneficii, realment, del seu gas.

- Aleshores, la proposta de vostès és nacionalitzar el gas, d’una banda, i no sé si, a més, estan d’acord en què aquest no s’ha d’exportar en brut...

- Exactament: estamos aportant també per la seva industrialització. Els nostres experts ens diuen que, en aquest momento, estan el gas en mans de les transnacionals, Bolívia només obté d’aquest un benefici de 50 milions de dòlars anuals. Si, en canvi, en recuperem la propietat i l’ industrialitzem, el país es beneficia amb 1.300 millones de dólars l’any... Es clar que l’actitud de les grans empreses transnacionals és totalment injusta amb Bolívia...

- ¿Per exemple la de l’espanyola Repsol YPF? - Per exemple la Repsol (Evo pronuncia Répsol) fa anys que està perforant al Parc Natural Isidoro Sécore, al centre del país, a Cochabamba, on el Govern diu que nosaltres no podem agafar coger terres perquè és una reserva forestal. Nosaltres ho respectem, però la Repsol entra a perforar i a contaminar dins mateixdel Parc des de fa anys...

-Quant necessita invertir Bolívia per industrialitzar i després poder exportar en condicions favorables?

- Nosotros demanem que es paralitzi l’erradicació forçada de cultius de coca i que s’estudii a quant ens toca per familia. I jo proposo un pacto amb EEUU i altres Governs internacionals per lluitar veritablement contra el narcotràfico. Ara: qui són els qui ens han governat fins fa quatre dies? Narcotraficantes de coll emmidonat i corbata, que ens vénen a dir a nosaltres narcosindicalistes!, - Fins a quin punt tot aquest conflicte del cultiu de coca ha estat la base de la caiguda del Govern de Sánchez de Lozada?

- Jo crec que la defensa de la coca, de l nostre territori, ha creat cosciència nacional i social, especialment entre el moviment “campesino” i indígena. I això ha fet prendre consciència de la necessitat de lluitar per la nostrasobirania, per la dignitat i per l’alliberament del poble bolivià...

- Evo: vostè ara és un referent en la lluita antiimperialista i contra la globalització.

S’ ha entrevistado moltes vegades ja amb Fidel i Chávez i n’és, fins i tot, amic personal. Però ¿es veu a vostè mateix encara una persona tan honesta com quan va començar en política?

- Crec que puc afirmar honestament (somriu) que sóc honest, que el MAS segueix sent honest, conseqüent i humil amb els companys i companyes “campesinos” i indígenes, amb

els obrers. Potser alguna vegada he estat superb els enemics... Però és que ningú mai va pensar que un moviment indígena i”campesino” pogués arribar tan lluny, ni tan sols nosaltres mateixos!

- Durant aquests mesos de mobilitzacions ¿què li ha arribat a l’ànima?

- (Se li agreuja la veu) La unitat del poble bolivià. Això, realment, m’ha arribat als ossos...

Aquests dies me n’he adonat que l’ únic que és veritablement important ésel poder del poble...

- Existeix, per tant...

- I tant, si existeix! (li tremola una mica la veu) Existeix la consciència del poble.

-Evo, com vostè, un nen d’ origen absolutament humil, fill de pare camperol que gairebé no sabia llegir i de mare analfabeta, arriba a ser un dirigent polític, diputat i, sobretot, a ser el líder mediàtic que és avui en dia?

- Doncs cal ser, com li dic, conseqüent amb el poble, honest i transparent. Precisament, aquests dias estic valorant molt l’enorme qualitat humana del meu pare: va ser un home d’una solidaritat impressionant i això marca per sempre. A mí encara se’m fa estranyíssima la possibilitat de tenir una dona de fer feines. De vegades em renten la roba , allí al Chapare (principal zona cocalera de Bolívia) però els meus calçotets i els meus mitjons me’ls rento jo sagradament... T’explicaré una anècdota: el 1971 -jo tenia catorze anys- a la regió de l’Ayllu, on vaig créixer, hi va haver una sequera total i per menjar tota la família tan sols teníem un gangocho (sac) de blat de moro. No ens faltava la carn de llama i d’ovella peroòera la única cosa de menjar que ens quedaba. Mon pare va decidir treure’m de l’escola i me’n vaig anar amb ell i amb 50 llames a buscar més blat de moro al’altra punta del país. Vam viatjar sempre a peu durant una setmana des de la nostra terra, Orinoca, cap a Oruro i una altra setmana més, caminant cap a la regió de la vall. Un dia vam arribar al camí carreter d’Oruro a Cochabamba i quan l’estàvem creuant va passar un bus desde el qual, els passatgers ens tiraven peladures de taronja per la finestra.

Nosaltres les vam recollir i ens les vam menjar: ens va semblar una menja exquisida! A la nostra regió arribava una taronja a l’any i els tres germans ens la disputàvem. Des d’aleshores, el meu gran desoig va ser poder viatjar un dia en aquells busos, deixant anar peladures de taronja per la finestra...

Director: Felipe L. Aranguren, Redacció: Alèxia Guilera Madariaga, Consell de Direcció: Daniel Alfonso, Toni Barbarà, Rosa Bofill, Alfredo Cabeza, Abraham Cembrero,Mercè Civit, Paco Conde, Xavier Cutillas, Adelina Escandell, Juanjo Fernández, Luís Gallego, Asun García, Joan Lou, Sandro Macarrone, Joana Mariné, Mª Àngels Martínez, Juan Medina, Jordi Miralles, Toni Moragas, Joan Josep Nuet, Marià Pere, Mar Pallarés, Mª José Pardo, JM Patón, Jordi Ribó, Agustí Ruiz, Celestino Sánchez, JM Sixto, Salva Torres, Producció: DeBarris sccl Imprimeix : Zukoy

Avda. Portal de l’Àngel, 42 2n 2a cp. 08002 Barcelona tel: 93 3184550

escriu-nos a:

www.pcc.es avant@pcc.es