AVANT 954 by Avant PCC

NÚMERO

954

SETEMBRE DE PREU

2006

2€

editorial Una vez más la oligarquía y el capital financiero de EEUU a través de su gobierno Bush y del gobierno de Israel colocan al mundo al borde del abismo. Esta vez en Oriente Medio. Pretenden ocultar sus verdaderos intereses con una cortina de humo en forma de lucha de religiones y la ya vieja teoría del terrorismo internacional. El trasfondo es el dominio de una región, el dominio de mercados y el robo de las materias primas de ésta región, al mismo tiempo que pretenden dinamizar el mercado de armamento. En el plano táctico-militar la ultima acción del gobierno israelita no responde a una autodefensa sino a la toma de posición entorno a Irak e Iran. Una vez más es el pueblo palestino y en este caso el Líbano quienes reciben las peores consecuencias de esta provocación internacional. El gobierno de Bush está cada día más aislado. En el plano interno, a pesar del estado policial, va tomando cuerpo en los ciudadanos de EEUU la necesidad de salir de Irak, vuelve a ellos el recuerdo de Vietnam. Esto es una enorme presión para los demócratas ya que en el plano externo, como en Irak, cada día están más empantanados. Pero las cosas en Afganistán tampoco están como quisieran. Se profundiza la alianza latinoamericana, la multilateralidad entre Brasil, Venezuela, Sudáfrica, la India y otros... Cualquier barbaridad puede realizar, y esperarse, del gobierno Bush para salir del aislamiento. “Les sugiero a todos ser optimis-

avant 954.pmd

14 d’abril: fent memòria, fas història

optimistas “de la razón” tas, y a la vez estar siempre listos para enfrentar cualquier noticia adversa” afirmó Fidel. Estamos acostumbrados a las noticias adversas pero deseamos una buena recuperación del comandante. Optimistas porque el contexto latinoamericano y sus tendencias son francamente buenas. Optimistas para entender que la solidaridad para un mundo mejor será un factor importante en este periodo. Los síntomas de crisis europea son importantes, una problemática situación económica y social, retrasos con relación al encaje globalizador, la precarización del trabajo y la exclusión social, así como la distancia entre la ciudadanía y las instituciones de la política... al mismo tiempo las movilizaciones obreras y populares han mostrado los límites de las posibilidades de las políticas neoliberales. 2007 será un año decisivo para el futuro de la revisión del tratado paralizado. Será necesario mejorar la relación y movilización de las fuerzas sociales y políticas, así pues, estamos emplazados para un gran debate sobre estas cuestiones. El inicio de curso en Catalunya se plantea con un buen reto, las elecciones para el Parlament y para President en Noviembre. Se plantean después de la entrada en vigor del Estatut de Catalunya. Las elecciones son un momento álgido de la lucha de clases dón-

patero en este segundo periodo de su gobierno se apoye más en los partidos del nacionalismo burgués que en la izquierda. El relanzamiento de IU debe dar un salto cualitativo en capacidad de propuesta y movilización. El acuerdo de reestructuración de la dirección con la participación de la mayoría de sus sensibilidades y de reforzar sus perfiles es importante sino queda en mero acuerdo táctico. Éste acuerdo debe ser de carácter estratégico para que IU pueda ampliarse cualitativamente y cuantitativamente. de cada parte expresa “como entiende la futura sociedad y las soluciones inmediatas a los problemas más importantes”. La tendencia a la federalizacion del Estado iniciada por el Estatut da mas poder a Catalunya. Somos conscientes que sólo un gobierno de unidad de izquierdas hace posible la solución de los problemas más importantes y asegura un futuro más progresista. Eso será posible si hoy aseguramos una mayor presencia de la Coalición. Es el momento de “nuestra gente”. La participación de los trabajadores y universitarios es clave en el proceso. Es importante discutir y fijar una posición clara con relación al desarrollo del Estatut, sobre el origen de los recursos económicos públicos y su distribución, sobre

la situación del conjunto de pueblos de España y nuestra aportación, sobre el futuro desarrollo de Europa y el papel de Catalunya, sobre el desarrollo de la área mediterránea europea y en especial la región mediterránea, de la necesidad de un Plan Nacional de reindustrialización frente a las deslocalizaciones, sobre la precarización del trabajo y la exclusión social, sobre cómo hacer participar más a nuestra gente, sobre la situación de las infraestructuras, sobre la situación de la salud pública, sobre la situación de la enseñanza, sobre la situación de la vivienda publica... es decir, realizar un amplio debate y compromisos concretos de realización con una nueva manera de hacer participativa. Cabe la posibilidad de que Za-

Es importante asegurar la independencia de España en política internacional, avanzar en los procesos de paz en Euskadi, reforzar la federalizacion del Estado, profundizar en la recuperación y ampliación de los derechos cívico-republicanos y mantener el carácter social del Estado. Los acontecimientos refuerzan la afirmación de que es necesario un Partit dels Comunistes fuerte. En este nuevo curso tenemos el compromiso de tener sentadas las bases de la nueva organización para un Partido organizador, vertebrador y dinamizador de la sociedad civil alternativa. Los avances para un mundo mejor sólo serán si se hacen en términos de revolución política y de intervención en el modo de producción. Los comunistas catalanes somos optimistas “de la razón”.

moviment obrer La DOMAR de Martorelles també plega

catalunya La UPEC del 2006: un balanç del tot positiu, malgrat tot...

dona La República i l’escola, la vida, vistes per Marta Mata

estat espanyol La llei de memòria històrica arriba tenyida de polèmica

cultura Sobreviure a la dictadura argentina i fer-ne un llibre

internacional Líban: de nou sota l’imperialisme israelià

Tot i que la fàbrica no té pèrdues, els propietaris han decidit que plega. Els treballadors diuen que la Direcció vol especular venent-se les naus a preu de saldo i demanen 45 / any treballat...

El rector de la UPEC, Vicenç Navarro, ens explica per què, malgrat les acusacions de partidisme, la UPEC d’a-quest estiu ha tornat a ser un èxit, amb més de 1.500 assistint a les ponències.

La pedagoga Marta Mata desgrana els seus records nostàlgics i alhora plens de tendresa- de la “seva” escola abans, durant i després de la Guerra Civil. Una educació que la marcà de per vida.

A punt de veure la llum verda, la llei de memòria històrica no ha satisfet ni els partits d’esquerra ni les organitzacions de familiars assassinats per Franco, les veritables víctimes.

L’escriptora argentina Nora Strejilevich va sobreviure a les tortures de la dictadura de Videla i ho explica en un llibre, com a homenatge a tots aquells companys que no van tenir tanta sort.

El 12 de juliol esclatava una nova guerra al Líban que deixa un regust de vell i d’evitable. Malgrat la condemna quasi unànim, els plans imperialistes d’Israel segueixen endavant.

Pàgina 3)

Pàgina 4)

Pàgina 7)

Pàgina 9)

Pàgina 11)

Pàgina 12)

22/08/2006, 13:32

Moviment obrer

Avant

Setembre del 2006

En la plantilla de SEAT se estaban cicatrizando las heridas de la crisis abierta con los 3.000 despidos de 1993. Pero ni siquiera dio tiempo a que se cerraran del todo porque, con los 660 despidos del 2005, la herida que se abrió resultó aun más profunda.

SEAT: ¿reingresos a qué precio? José García Vidal (*)

solidario evitar despidos con dinero público que despedir?

Va hacer falta mucho tiempo para asimilar el golpe que produjo el despido de los 660 compañeros de SEAT en diciembre del año pasado. La plantilla no va a olvidar nunca ese trauma, igual que nadie de los que vivieron el expediente de regulación del año 93 lo ha hecho: siempre estará en la memoria colectiva. Los 3.000 trabajadores mayores de 57 años que quedaron en 1993 en la calle, están hoy cobrando unos 800 euros al mes de pensión, la mayoría habiendo cotizado más de 30 años. El otro grupo afectado fue el de los eventuales 1400, a quienes se les anunció la rescisión de contrato. Otros colectivos fueron afectados por expedientes de suspensión durante varios meses y, finalmente, el indirectos fue recolocado en las cadenas de producción, servicios de vigilancia y comedores. Entre ellos había personal técnico administrativo. En el año 96 se contrató de forma masiva por primera vez desde la crisis. Entonces, algunos de los compañeros no renovados en el 93 empezaron a entrar después de más de 3 años fuera de SEAT. Empresas proveedoras fueron creadas a partir de la crisis, con la política de Súper López de exter-nalizar los procesos productivos que antes eran de SEAT . Las crisis en el sector del auto son estructurales y se reproducen cada vez que el mercado de los países desarrollados se satura por sobreproducción. En el caso de SEAT había que unir un cambio de estrategia en la marca decidida por la multinacional, acelerando los problemas para SEAT. Para las empresas, la forma de resolver sus problemas industriales sigue siendo la misma: despidos y reducción de las plantillas para bajar los costes y mantener beneficios. Tras el anuncio de Volkswagen de invertir mas de 3.000 millones de euros en SEAT durante los próximos años, para el gobierno con mayoría del PSC, recordémoslo- era suficiente ese compromiso y, por eso, no dudó en

avant 954.pmd

No se tiene en cuenta que la industria del auto supone el 20% de las exportaciones ¿Por qué no se interviene dinero público en la industria privada para fiscalizar su responsabilidad social?¿No se podía haber condicionado el dinero público para prejubilar, a cambio de que se le dieran al Estado o a la Generalitat la cantidad aportada en acciones de la empresa, con representación en el consejo de administración de SEAT de miembros del gobierno catalán?

Manifestació de treballadors de SEAT aceptar el expediente de regulación de empleo. Nadie entonces, salvo EUiA-ICV, se preocupó por el problema de los trabajadores de SEAT; ERC no planteó absolutamente nada y se limitó a recibir a una delegación de CGT y de CC.OO; el PSC res-pondió en el Parlament que no había un problema industrial en el sector y que confiaba en que la empresa y los sindicatos resolvieran el conflicto. Es decir: se lavaron las manos. Cabe señalar que las competencias en los temas de Industria las tienen las Comunidades Autónomas y, por tanto, es en el marco del Parlament donde se podía haber obligado a SEAT a una encontrar una salida no traumática. El momento de las soluciones políticas era antes de que los plazos legales del expediente expiraran. Luego, a toro pasado, querer cambiar lo que antes la mayoría no hizo es puro oportunismo político. Recordemos que en el gobierno de la Generalitat estaban el PSC, ERC e ICV-EUIA, cada cual con su responsabilidad. Nadie, como decimos, excepto EUIA-ICV. Todo ello demuestra que los problemas de los trabajadores -a pesar de que, con su trabajo, son los que aportan la mayor parte de la riqueza al país- siguen estando en segundo plano. La balanza se sigue decantando hacia los inte-reses de la burguesía. Mientras no se intervenga en la in-

dustria privada para que existan leyes de protección social y responsabilidad de las multinacionales y las empresas para con la sociedad, seguirán ha-biendo despidos masivos y el problema lo sufriremos los tra-bajadores y sus sindicatos, que deberán decidir si firman o no los expedientes. En el 93 no se firmó nada: hubo miles de despidos y miles de trabajadores no vieron renovados sus contratos -que también es una forma de empleo que se destruye. En el 2006 se firma el expediente: de los 1.300 despidos anunciados,

Las crisis en el sector del auto se reproducen cada vez que el mercado se satura

se dan 660 con derecho a reingreso preferente. De ellos, 458 optaron por volver a SEAT. Pasados apenas 6 meses, los despedidos están reingresando. Suponemos que el objetivo de SEAT debe de ser que reingresen todos sin exclusión. La firma del acuerdo ha sido una de las decisiones mas difíciles que tomaron los sindicatos. El juicio contra las organizaciones firmantes ha sido una decisión partidista: los únicos que tienen razón respecto a la injusticia de los despidos son los afectados.

Todos los demás -que se apoyan en ellos para hacer campañas antisindicales y de-magógicassolo persiguen sacar provecho de esta situación a costa de los sindicatos firmantes. ¿Cuál es la diferencia entre la firma de este expediente y los expedien-tes de LEAR, SAMSUNG, LG PHILIPS, MINIWAT, ACC Unidad Hermética? ¿Acaso los comités de estas empresa son unos traidores de la clase obrera? ¿Acaso no lucharon cada una a su nivel para hacer frente al cierre? o ¿es que no firmaron el expediente de cierre de estas empresas? ¿Qué les movió para hacerlo: traicionar a los trabajadores o conseguir las mejores salidas, indemnizaciones y recolocación de éstos en otras empresas? ¿Qué diferencia hay entre los trabajadores de IZAR y los de SEAT? ¿entre los de Televisión Española y los de SEAT? La única diferencia es la titularidad de la empresa: unas son públicas y la otra es privada. Pero somos todos asalariados. ¿Por qué en unas se prejubila y en otras se despide?¿Por qué el Gobierno no mide con el mismo rasero a todos los trabajadores? Si se hubiera puesto dinero de la seguridad social en SEAT se hubiera evitado esta situación. ¿Qué produce mayor coste social, el despido o las prejubilaciones? ¿Acaso no es más

22/08/2006, 13:32

Ahora no se puede alegar ignorancia:la Administración debe resolver el conflicto, ser valiente aunque provoque la ira de la derecha y de los empresarios. Es el momento de intervenir. Las políticas de izquierda también existen para la economía, no sólo para el capítulo de derechos de ciudadanía. Las leyes de igualdad solo serán posibles con políticas económicas de izquierda. ¿Para qué queremos los derechos si no tenemos trabajo? Sin tejido industrial no hay riqueza nacional, sin empleo estable y de calidad, no hay poder adquisitivo, ni vivienda, ni educación de calidad, ni sanidad. Solo con una política de izquierdas en materia económica, basada en el reparto de la riqueza con intervención del Estado, con políticas fiscales progresivas (que pague más quien más tiene), con política industrial que desarrolle los sectores estratégicos y busque nuevos sectores industriales, se podrá evitar la destrucción de la industria y del empleo. Se hace urgente un debate en el Parlamento español que dé alternativas a esta situación y produzca las leyes que nece-sitamos los trabajadores. Antes de acabar quería mostrar mi solidaridad con los compañeros de Braun, Domar y tantos otros que defienden sus puestos de trabajo y desearles lo mejor. Por el reingreso de todos sin exclusión. (*) Miembro del comité intercentros de CC.OO. en SEAT

Moviment obrer

Setembre del 2006

Avant 3

Domar: adéu a una fàbrica històrica Redacció Un nou expedient de regulació a Catalunya torna a amenaçar una de les plantilles més antigues del Vallès Oriental: la DOMAR, fàbrica de rentadores a Martorelles que havia fet, entre altres marques molt conegudes, les de la casa New Pol i les de la Westinghouse. 204 treballadors i treballadores (el 60%) de la plantilla) viuen amb l’ai al cor des que el 17 de maig la Direcció els va proposar aquest expedient de regulació que per a ells és “ridícul i inacceptable, ni que sigui per dignitat” ens explica Jaume Llargués, membre de CC.OO. al comitè d’empresa. “Tot va començar” diu “quan el juny del 2004 el propietari d’aquesta fàbrica, un empresari italià que es diu Marloni, la va vendre per un euro al Grup Taurus”. Al capdavant de Taurus hi ha dos empresaris –el català Ramon

Térmens i l’uruguaià Jorge Tornini- que ja en aquell moment van despertar la desconfiança dels delegats de CC.OO. a la DOMAR. “No vèiem clar” diu Llargués “que en Marloni es volgués desprendre d’una empresa que no tenia deutes i funcionava perfectament” Però aviat van poder veure quin era l’interès real de l’operació: “nosaltres estem convençuts” explica Antoni Martínez, també de CC.OO. “que Taurus ja tenia preconcebut el seu pla des del moment de la compra: es tractava de desfer-se de l’empresa al.legant suspensió de pagaments, gastant-se el menys possible en l’ERO i després fer el gran pelotazo immobiliari, venent-se aquesta nau industrial”. El que sí és cert és que els mateixos treballadors van ser testimonis de com els materials amb els que treballaven des de la compra de DOMAR per Tarurus “eren xinesos, d’una qualitat molt baixa” explica Jaume Llargués “tot, per abaratir costos al preu que fos, per-

què ja havien decidit que DOMAR, a la llarga, plegava”. L’expedient de regulació afecta el 60% de la plantilla, el doble d’afectats del que inicialment havia plantejat la companyia. DOMAR justifica l’ERO pel col·lapse financer que diu que pateix l’empresa i el retard en la resolució dels contenciosos que manté amb New Pol, després que al març el grup italià trenqués el seu compromís d’adquirir el 21% de les unitats fabricades per DOMAR. Però, contràriament al que assegura el comitè d’empresa, la direcció de Grup Taurus ha dit que no es planteja tancar la planta de Martorelles perquè la utilitzarà per a la reconversió de la seva activitat, que es destinarà a produir rentadores -assegura- de més prestacions i amb més valor afegit, així com a la venda de rentadores semielaborades per a clients del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient.

Treballadors de DOMAR tallant aquest estiu el transit a Barcelona, Treballadors de DOMAR tallant el trànsit a Drassanes aquest estiu Als treballadors, els ofereixen 45 dies per any treballat amb un màxim de 24 mensualitats. CC.OO. -que assegura que s’ha fet amb les regnes de la negociació al comitè d’empresa- demana que els paguin 45 dies per any treballat, 42 mensualitats i que es faci una hipoteca de les naus a nom dels treballa-

dors, amb garantia de 10 anys. A canvi, “nosaltres, els obrers, pagarem a Grup Taurus un euro, que és el mateix que els va costar a ells comprar la DOMAR” puntualitza Llargués. Per tot plegat, els treballadors han engegat, a banda de distintes protestes, un boicot indefinit als productes del Grup Taurus.

Colòmbia: 4.000 sindicalistes assassinats Alèxia Guilera Jordi Ribó, president de la Fundació Pau i Solidaritat, de CC.OO., acaba d’arribar d’un intens viatge per Colòmbia. Tot i que fa anys que la Fundació fa seguiment a la situació dels drets hunans en general i a la dels sindicalistes d’aquell país en particular, Ribó ha tornat molt impressionat pel que ha pogut veure i, sobretot, escoltar, en aquest país al qual han estat assassinats 4.000 sindicalistes entre 1986 i el 2006. El 98% d’aquestes morts romanen en la impunitat. La Fundació té diversos projectes a Colòmbia però aquest ha estat el seu primer viatge al país sudamericà, la situació del qual va conèixer de primera mà a Barcelona a través d’Angelino Garzón, governador del departament colombià del Valle del Cauca i també a través de companys de la CUT (Con-federación Unitaria de Tra-bajadores), que han fet diverses gires de denúncia per Catalunya. -Què és el que més t’ha impressionat, en general? -Potser el fet que els principals violadorsde drets humans, labo-

avant 954.pmd

- Amb quina sensació es torna després d’haver viscut d’aprop algunes d’aquestes situacions tan dramàtiques?

Sindicalistes de la USO en vaga de fam rals i sindicals formen el gruix de persones que governa el país, igual que passa a gairebé tota Amèrica Llatina, i poden anar imposant tota una sèrie de mesures de terror. A això s’afegeix que tot allò que fa olor de sindicalisme, immediatament és associat per aquestes èlits a la guerrilla. -A qui interessa que això sigui així? Evidentment, a aquesta oligarquia que et deia. El moviment sindical a Colòmbia, que jo sàpiga, no té cap relació amb els moviments armats del país. És més: quan en algun conflicte la guerrilla ha intentat suplantar el moviment sindical, a-quest li ha dit que no, que els conflictes dels treballadors s’han de resoldre d’una forma diferent.

El que passa és que això es barreja amb la violència totalment impune dels paramilitars: això ho vaig poder comprovar amb els meus propis ulls.Un exemple:a Barranca-bermeja, que és la capital petroliera de Colòmbia i la ciutat on més força i millor organització havien tingut alguns sindicats. Allà, els paramilitars es passegen tran-quil.lament per molts llocs de la ciutat, amb tota la seva parafernàlia, i hi han fet una repressió total del moviment sindical i associatiu. Però ningú els pot parar. Molts companys de la USO (Unión Sindical Obrera, el sindicat dels treballadors del petroli) estan ara per ara amenaçats de mort, ja que intenten parar la privatització d’Ecopetrol (empresa nacional del petroli) que vol fer el govern colombià...

Penses que ets un priviliegiat per poder fer tot el que fem sense dur dia i nit escoltes armats, com ells. Els companys, aquí, s’arrisquen a un acomiadament. Allà estan arriscant la vida. Aquí també es vulneren els drets laborals però allà, està a l’ordre del dia. Crec que és una instrucció del Govern d’Uribe anar a escapçar els sindicats i neutralitzar tota la seva activitat.

un treball d’investigació per refer la memòria històrica dels últims 15 anys de la CUT en aquell departament. D’això sortirà un llibre que es publicarà el gener del 2007 i que explicarà totes les seves lluites, fent èmfasi en la recuperació de la memòria de tots els seus sindicalistes assassinats en aquests anys. A Barrancabermeja també vam fer seguiment als projectes que desenvolupem amb l’Organización Femenina Popular, com ara els menjadors populars als barris més pobres de la ciutat.

A mí em recorda una mica les èpoques en què es va fundar aquesta casa:les dificultats que teníem per poder fer activitats i tirar-les endavant. Però, malgrat tot, els vaig veure bastant il.lusionats, sobretot arran dels resultats de les votacions recents a Presidència, en què Gavíria, el candidat de l’esquerra, va aconseguir el 22% dels vots: un resultat històric per l’esquerra a Colòmbia.

-Quin paper tenen les dones en el món sindical?

-Quins objectius tenia el vostre viatge?

Jo crec que el mateix govern d’Uribe, que no té gens de ganes de concertar ni de negociar. Una dada com a exemple: des que el 2.002 ell va ser elegit president, 364 sindicalistes han estat assassinats a Colòmbia...

Doncs sobretot fer seguiment dels projectes de cooperació que hi fem: un de formació sindical per gent del Valle del Cauca i també

22/08/2006, 13:32

Em va impactar el lideratge tan fort de moltes dones allà als sindicats. Per exemple, la responsable de formació de la CUT de Cali, l’Anna Cristina. -Quin és el principal enemic dels sindicalistes a Colòmbia?

Catalunya

Avant

Setembre del 2006

Brigadistes a Amèrica llatina Redacció

d’aquests a través del contacte amb les comunitats que han acollit les brigadistes, així com el treball per al desenvolupament i per la millora de les condicions de vida i treball de la població que aquests estan realitzant.

43 persones (33 dones i 10 homes) han format aquest any el gruix dels integrants de les Brigades de Solidaritat que l’Associació Catalana per la Pau (ACP), la Fundació Pau i Solidaritat de CCOO i altres organitzacions porten a terme per cinquè any consecutiu.

Aquest any, els països als que han viatjat els i les brigadistes han estat Paraguai (2 persones), Guatemala (4 persones), Brasil (6 persones), Cuba (8 persones), Argentina (5 persones), El Salvador (6 persones) i Colòmbia (12 persones).

Esther Díez, de l’ACP, coordinadora de les Brigades, ens explica que aquesta vegada, com altres anys, destaca “el bon nivell de preparació dels interessats a participar en les brigades. Tot i això” afegeix “tothom ha hagut de fer una formació sense la qual ningú pot viatjar als països on es fan les activitats.” Un grup de brigadistes a Centreamèrica, l’estiu passat. Una de les sorpreses positives que ha tingut l’equip organitzador enguany ha estat la profunda identificació amb la situació de Colòmbia que ha tingut el grup de brigadistes que l’any passat va fer una estada solidària en aquell país. “El 2005 era el primer any que

Colòmbia fomava part de les Brigades de Solidaritat” explica l’Esther “i, de les vuit persones que hi van anar, sis han repetit l’experiència aquest any, a més d’haver fet un molt bon treball de seguiment durant tot l’hivern a

Catalunya.” És el tipus de resultat que l’ACP aspira a obtenir amb aquestes experiències solidàries: no només fer un acmpanyament a comunitats de Llatinoamèrica, sinó aconseguir que després se segueixi treballant des de Catalunya,

fent seguiment a la situació allà. Amb tot plegat s’intenta tenir una visió més completa de la realitat que envolta els països del Sud després d’aquest període que inclou l’anàlisi dels problemes, la reflexió i el coneixement directe

D’aquí a molt poc, quan la majoria dels brigadistes hagin tornat, es farà a Barcelona una valoració col.lectiva de l’experiència viscuda i es farà, també, sensibilització. Entre altrs activitats, es farà un llibre amb documents escrits i gràfics recollits pels brigadistes. També es faran xerrades arreu (universitats, instituts, comitès d’empresa), amb la intenció de donar a conèixer aquesta realitat tan llunyana però, alhora, tan a prop nostre...

Acord electoral IC-V i EUiA 1- ICV i EUiA des de la coincidència en l’anàlisi de la situació política catalana i en la necessitat de reeditar una majoria d’esquerres on surti reforçada la posició de la Coalició ICV-EUiA, signen la Declaració Política que s’adjunta. 2. ICV i EUiA decideixen presentar-se conjuntament en una Coalició a les properes eleccions al Parlament de Catalunya i Municipals.Es convidarà a participar en la Coalició a les Candidatures Independents de Progrés Municipal, agrupades a l’Entesa pel Progrés Municipal. 3. La Coalició es denominarà “Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa” (ICVEUiA)A les eleccions locals rebrà el nom general d’Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa-Entesa pel Progrés Municipal”(ICV-EUiA-EPM). D’acord amb la legislació vigent podrà adoptar denominacions locals diferents, mantenint sempre l’element comú “EPM”. 4. La denominació dels Grups Institucionals serà la de les candidatures.

avant 954.pmd

5. L’anagrama a les eleccions al Parlament i Municipals, sense denominació específica, que s’aplicarà als materials de propaganda electoral serà el següent: -A les paperetes la denominació i el logotip serà: a) Eleccions Locals:“Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa-Entesa pel Progrés Municipal” (ICV-EUiA-EPM) b) Eleccions al Parlament: “Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa” (ICVEUiA) Els candidats i les candidates podran portar a continuació del nom les sigles del partit al que pertanyen 6. La Coalició es regirà per un Consell de Govern integrat per 5 representants d’ICV, 4 d’EUiA, i 1 d’EPM.El Consell de Govern es reunirà de forma ordinària mensualment i tantes vegades com acordin les parts.Hi haurà 2 portaveus. 1 nomenat per ICV i un altre per EUiA.En els primers mesos després de les Eleccions Catalanes, el Consell de Govern desenvoluparà un reglament de funcionament i estruc-

tura de la Coalició en els àmbits territorials (Consells de Govern Locals i Comarcals) i dels Grups Institucionals.Els acords s’adoptaran buscant al màxim el consens; en cas de no produir-se s’adoptaran per majoria simple, tant en els Consells com en els Grups Institucionals, sense prejudici que els acords de gran transcendència siguin sotmesos per cada organització als mecanismes de consulta interna que estableixin les seves normes de funcionament. En els casos de temes que no formin part dels programes i documents acordats, si el consens no fos possible, es gestionarà la discre-pància.En el món local s’aplicaran els mateixos principis, però les discrepàncies dins dels grups municipals es resoldran en els Consells Locals de la Coalició i, si fos el cas, en el Consell de Govern de la Coalició.Després dels processos electorals, tota l’activitat política conjunta, així com la comunicació informativa que generi la Coalició i els seus Grups Institucionals, es realitzarà sota l’anagrama genèric previst pels materials de propaganda electoral regulat al punt 5. A excepció d’aquells grups amb denominacions específiques, que utilitzaran la seva

.7. El Consell de Govern crearà una Comissió Electoral conjunta d’ICV i EUiA a la que s’afegiran les EPM a les eleccions locals. Aquesta prepararà i farà seguiment de les campanyes electorals.S’assegura la presència suficient dels candidats i de les candidates dels partits de la coalició en tots els formats electorals com debats televisius, entrevistes periodístiques, espots electorals de TV i cartells propis en les eleccions al Parlament.El Consell de Govern articularà un mecanisme per compartir entre ICV i EUiA la representació electoral de la Coalició en els territoris en totes les eleccions .8. L’elaboració dels programes electorals es basarà en mètodes participatius fonamentats en el diàleg amb organitzacions, entitats i persones individuals.Aquests processos participatius confluiran en una Convenció de Programa de la Coalició. El Consell de Govern de la Coalició nomenarà un grup de treball per preparar-la. Finalment, la Coalició aprovarà en els seus òrgans de govern els programes definitius. 9. Les direccions nacionals d’ICV, EUiA i de les EPM, vet-

22/08/2006, 13:32

llaran per impulsar al màxim els acords a nivell local. Els desacords es resoldran en el Consell de Govern de la Coalició.A les eleccions al Parlament de Catalunya, EUiA ocuparà el lloc 3r i 8è així com 15 llocs més en el conjunt de la llista per la circumscripció de Barcelona. A Tarragona el lloc 3r, a Lleida el 2n i a Girona el 3r .10. La Coalició proclama com a cap de llista per a les eleccions al Parlament de Catalunya el president d’ICV Joan Saura. 11. En el cas que la Coalició participi al Govern de la Generalitat, el Consell de Govern realitzarà una proposta consensuada on els partits de la Coalició estiguin representats suficientment en tots els àmbits on hi siguem presents. 12. Si el resultat electoral així ho garanteix, la Coalició en tota la seva pluralitat estarà representada a les Corts Generals.

(Comunicat fet públic el 27 de juliol)

Catalunya

Setembre del 2006

Avant 5

la UPEC: balanç positiu Amb més de 1.500 assistents a l’edició d’enguany –que ha estat la segonala Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC) es consolida com una de les més interessants apostes intel.lectuals dels juliols barcelonins i, en general, de Catalunya. Alhora, representa una tornada a les arrels d’allò que durant la Segona República van ser les universitats populars: una trobada entre el món obrer i l’intel.lectualitat cultural catalana. Redacció

tant que sigui -potser- la paraula que abandera la UPEC?

Però, com tot allò que és símbol de progressisme i d’esquerra, aquesta segona edició tampoc no ha estat exempta de polèmica. Des d’abans d’engegar-se aquesta segona edició, la UPEC ha estat titllada d’aparell propagandístic del extint Govern tripartit. A certs sectors -sembla- els ha ofès profundament que la UPEC hagi fet bandera del progressisme... De tot plegat ens en parla el rector de la UPEC, el catedràtic de Polítiques Públiques Vicenç Navarro. -A vista d’ocell, quin és el to que li sembla que ha tingut aquesta edició de la UPEC: eminentment polític o, a més d’això, també cultural? Un objectiu de la UPEC és contribuir a crear una cultura progressista alternativa a la cultura conservadora dominant. Aquesta és la raó que la UPEC hagi creat tanta hostilitat per part de la dreta. Un altre objectiu ha estat constituïrnos en punt de trobada de les distintes sensibilitats progressistes existents a Catalunya. Des d’aquest punt de vista, la UPEC ha estat també un èxit: persones que pertanyien a diferents sindicats de classe, moviments socials progressistes i partits progressistes d’esquerra van debatre amb intensitat i camaraderia el passat, el present i el futur del nostre país. Lo polític és una dimensió de lo cultural i viceversa. Crec que tots dos objectius s’han aconseguit. Es miri com es miri, la UPEC ha estat un èxit. -Per què ha estat tan polèmic gairebé més que mai!- el mot ”progressita”? A qui molesta

El mot progressista ha estat l’excusa per l’agressivitat que ha despertat la UPEC entre la dreta. Ens haguéssim dit com ens haguéssim dit, en haguessin insultat. Heu de tenir en compte que la dreta al nostre país no té una cultura democràtica i per això insulta constantment, en lloc de debatre. Si mireu els discursos que fan els seus dirigents, veureu que l’insult és allò que els caracteritza: la premsa conservadora té molts articulistes que, deliberadament, creen tensions a través de l’insult. He viscut en molts països degut al meu llarg exili i enlloc he trobat una dreta tan agressiva, hostil i francament mal educada com l’espanyola, incloent-hi la catalana. Hi ha moltes COPEs a Catalunya... -Vostè, al discurs de presentació de la UPEC va definir les antigues Universitats Populars com “punt de trobada entre món obrer i l’intel.lectual cultural”: ha tingut veritablement aquest esperit, l’edició d’enguany? Sí, la UPEC ha continuat la tradició progressista de les Universitats Populars establertes durant la República al llarg del territori espanyol, incloent-hi Catalunya. El món sindical i el dels moviments socials progressistes s’han trobat amb el món acadèmic i el cultural, facilitant una interacció de gran creativitat i valor per a les forces de progrés. Cal establir fòrums en què les distintes sensibilitats progressistes puguin debatre i dialogar. Cal qüestionar l’enorme hegemonia que el moviment conservador té a Catalunya. La millor prova que

vàrem fer el que havíem de fer, ha estat l’hostilitat de les dretes. Mai en cap país una cultura hegemònica ha estat substituïda per una altra sense gran resistència de la dominant. Les classes acomodades i els grups fàctics de dretes, incloent-hi l’Església, han dominat la cultura d’aquest país durant 70 anys. D’aquí que intentin ofegar que surti una alternativa. -N’està satisfet de la participació que ha tingut aquesta UPEC? Sí, molt. Hem tingut un total de 1.520 assistentes en quasi 60 sessions, amb discussions molt intenses i vives. A més, les sessions van atraure molta més gent que va participar als diferents itineraris de la UPEC. -Quins són alguns del temes que destacaria de l’edició d’enguany? És difícil contestar aquesta pregunta perquè hi va haver molt temes d’un enorme interès. Per exemple, el debat sobre la Llei d’Amnistia protagonitzat pel jutge Juan Guzmán, que va portar als tribunals Pinochet a Xile, el fiscal Cañón, que va portar els generals argentins als tribunals, el fiscal JiménezVillarejo, que va denunciar el genocidi de l’estat feixista espanyol o el magistrat del Tribunal Suprem José Antonio Martín Tallín, que va assenyalar que la Llei d’Amnistia és inconstitucional. Tal com el jutge Guzmán va dir, és un indicador de la feblesa democràtica del nostre país el silen. sobre les atrocici que hi ha hagut . tats comeses per la dictadura. I jo afegiria que un altre indicador de la nostra escassa cultura democràtica, -però en aquest cas reflectida als mitjans de comunicació d’aquest país- és que cap d’ells va informar sobre aquesta taula rodona. He viscut a molts països i a tots ells aquell debat, d’una enorme importància, segur que hagués estat notícia. Un altre itinerari de la UPEC va ser l’anàlisi que la tortura i el si-

avant 954.pmd

Vicenç Navarro lenci sobre aquesta ha significat per aquells que la van patir. I de nou, els mitjans van estar callats sobre aquest tema. -Un altre tema polèmic ha estat la presentació de la feina feta pels consellers del Govern... La democràcia és més que votar cada quatre anys. Inclou el debat entre governants i governats i s’ha d’establir una cultura democràtica en què el Govern dongui comptes a la societat civil. Per aquesta raó, nosaltres vam convidar els consellers del Govern d’aquelles àrees que afecten més directament la qualitat de vida de la ciutadania i molt especialment de les classes populars com la sanitat, l’educació, serveis i ajuts a la família, treball i medi ambient, entre altres. Cada presentació va ser comentada per persones representants de les diferents institucions i associacions del sector afectat. Per exemple, la presentació de la consellera de Sanitat, Marina Geli, va ser comentada per representants dels usuaris, dels treballadors de la salut o dels empresaris hospitalaris tant públics com privats. Van ser sessions molt intenses en què la crítica va ser-hi present. Qualsevol persona que hi hagi estat pot donar testimoni que no eren sessions propagandístiques, com la dreta no s’ha cansat de dir, sinó molt informatives. -En aquest sentit, la UPEC ha estat titllada de criatura del Govern i aquesta imatge s’ha reproduit als mitjans de comunicació... En realitat, alguns mitjans de comunicació públics catalans, com Catalunya Ràdio i TV3, han ignorat la UPEC. La que no ens ha ignorat ha estat la premsa conservadora i de dreta, que ha utilitzat aquells arguments per desacredi-

22/08/2006, 13:32

tar-nos. El projecte de la UPEC existeix des d’abans que s’establís el tripartit. El fet que hi hagués consellers al programa és lògic: volíem que donguessin comptes i que, alhora, fossin confrontats pels afectats per les seves decisions. Ho tornarem a fer, independentment del color polític del Govern. No m’imagino un govern de dretes acceptant les crítiques que s’hi van fer al Govern català. -Alguns han presentat la UPEC com l’alternativa d’esquerres a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) de Prada... Aquesta no és la nostra intenció i així ho hem comunicat als mitjans que ho continuen repetint. Ara bé, ens molesta que es presenti una subvenció que la UPEC rep del Govern com a mostra que som un instrument del tripartit i, en canvi, ningú fa aquesta acusació a la UCE que rep sis vegades més diners que nosaltres i convida a més consellers del Govern que la UPEC... Estic segur que quan es faci la UCE, aquest agost, la premsa de dretes continuarà atacant-nos. -La UPEC continuarà? Sens dubte. Darrera la UPEC hi ha gent jove dels moviments sindicals i socials que té molta força i motivació. I per primera vegada s’ha creat un fòrum que les forces progressistes consideren seu, perquè hi poden dialogar i discutir temes de gran rellevància per les classes populars del nostre país. En aquest moment s’estan establint branques de la UPEC a tot el territori català amb un gran entusiasme. Tenim només dos anys i l’impacte que ja hem tingut és molt positiu perquè la UPEC s’ha transformat en un punt de referència per les forces que volen transformar la societat, millorant-la.

Dona

Avant

Setembre del 2006

Ser mujer, latina y afrodescendiente de las conferencias mundiales de la ONU, dependientes de los financiamientos internacionales, concentrando liderazgos, y, lo peor, sin avanzar mucho en nuestros análisis teóricos y conceptuales en torno al racismo y el sexismo y en cómo ello se expresa en un neoliberalismo patriarcal devastador como el que estamos viviendo. Nos conformamos con cuotas de representaciones. Solo hay que ver, por ejemplo, cómo las afrodescendientes son las mayores desplazadas por el conflicto armado en Colombia y seguimos prefiriendo tocar el tambor y hacernos las trenzas para recrear la cultura.

Ochy Curiel (*) El Día Internacional de la Mujer Afrodescendiente no es conocido ni siquiera por muchas feministas. Estos días parece que deben pasar por las manos de la ONU para ser reconocidos mundialmente... El 25 de julio fue declarado por las mismas afrodescendientes y afrocaribeñas que, reunidas en el 1er Encuentro de Mujeres Negras en República Dominicana en el año 1992, nos dimos el permiso nosotras mismas de recontar una historia no solo de racismo y sexismo, hasta entonces invisible, sino la decisión de construir una fuerza política que hoy ha producido teorías, análisis, discursos y nuevas prácticas. Empezamos primero reconociéndonos, convirtiendo el dolor que genera el racismo en los cuerpos de las mujeres en acción política, a veces con posiciones e

identidades esencialistas pero sin dejar de enmarcarla en sistemas de dominación. Los años noventa fueron esce-narios de la efervescencia organizativa de las afro-descendientes, que fueron vistas solo en el discurso de la “diversidad” sin que en muchos espacios feministas y otros movimientos sociales trastocara las bases de su propio racismo y se reconociera los grandes aportes en términos políticos y teóricos. Aquellas que nos atrevimos a alzar la voz, éramos consideradas “no gratas”. Hoy hemos avanzado en el discurso, en el reconocimiento por parte de muchos sectores y hemos logrado articulaciones importantes con otros movimientos, pero el mal de la institucionalización nos acechó temprano. Encontramos que las organizaciones de mujeres afrodescendientes, por lo menos la gran mayoría, se mueve en las dinámicas

(*) Activista del movimient feminista, de dones negres i del movimient lèsbic llatinoamericà i caribeny. Investigadora social i consultora. Compositora i cantant. Va néixer a la República Dominicana i viu a Mèxic. Ella mateixa es defineix així: “Soy cantante y compositora que hace del arte una propuesta que conjugue la creación y refleje mis posturas políticas como feminista lesbiana nacida en República Dominicana, en el Caribe, región bañada por los mares que sirvieron para transportar los barcos negreros, repletos de esclavas y esclavos sacados forzosamente desde una parte del continente africano e hicieron de mi una afrodescendiente que lleva en su historia el efecto de la colonización, pero que mira siempre de frente para hacer llegar las esperanzas y construir las utopías.”

avant 954.pmd

Mujeres Afro no es más que un fantasma y muchas han preferido regresar a los espacios mixtos, pues es allí donde se mueven los recursos. Hemos perdido nuestra autonomía que tanto nos costó construir... Este día me llena de muchas contradicciones. Por un lado me hace sentir orgullosa de tantas mujeres que me antecedieron en su lucha, desde los espacios domésticos en donde antes eran ubicadas las negras, hasta aquellas que, no obstante las limitaciones que les han puesto este jodido sistema racista y sexista, han podido pensar y producir un nuevo conocimiento y un nuevo mundo y no vender sus principios. Por otro lado, me da tristeza y frustración porque entre nosotras nos anulamos una a la otra, no nos reconocemos en una historia común que fue, entre otras razones, lo que permitió

Ante esta situación, da tristeza la incapacidad que hemos tenido en articularnos regionalmente como movimiento social. No ha sido posible desde 1996 hacer un tercer Encuentro Regional. La Red de

que construyéramos solidaridades y complicidades para pasar de la victimización a ser sujetas políticas. Lo que, en fin, me genera este día es escribir estas líneas, tal vez como desahogo, tal vez para hacernos un llamado de atención y reflexionar lo que nos está pasando. De todas formas, quiero ofrecer mis abrazos más sinceros a todas mis compañeras afrodescendientes, sobre todo las latinoamericanas y caribeñas, porque sé muy bien lo que han significado nuestras vidas y la capacidad que tenemos de dar la cara al sol con sonrisas aunque tengamos aún algunas cadenas en los pies. Article publicat a ALAI Latina, l’Agència Llatinoamericana d’Informació.

¿la ocupación? ¡nunca jamás! Gila Svirsky (*)

de for ma pública, por los

los combates. En Israel esta

dirigentes

mundo

guerra entusiasma absoluta-

¡Qué mala pata! Diez días an-

empezará a creer que Israel es

mente a la derecha: la escala-

tes del estallido de la guerra

inocente de toda maldad y que

da refuerza el enfoque milita-

compramos

estos ataques han surgido de

rista de la resolución de

un vacío político.

problemas, desacredita la te-

piso

Nahariya (Israel), a 10 km al

Font: Institut Català de les Dones

sur de la frontera con Líbano.

sis de que Israel debe salir de

Si se hubiese construido ya la

Como si no existiera la ocu-

los territo-rios ocupados y ale-

terraza podríamos haber visto

pación, y no fueran 39 años de

ja la guerra actual de sus raíces

a la marina israelí desplegarse

opresión militar y política con

en la ocupación que no cesa.

a lo largo de la costa para

todos sus asesinatos,sus des-

¿Qué hay que no seduzca en

asediar el Líbano. Queríamos

trucciones de casas ¿Qué hay

esta guerra?

un lugar para evadirnos de la

en el “fin de la ocupación” que

turbulenta Jerusalén. Varias

no entienden? No, no justifico los

Y, como de costumbre, en Israel

decenas de mísiles cayeron en

mísiles lanzados sobre ciudades

algunas

nuestro barrio este fin de

israe-líes ni el secuestro de quien

pacifistas irritables aumentan

semana.

sea. Como tampoco justifico el

su presencia en las calles. A la

bombardeo sin fin de Gaza o del

concentración de Mujeres de

Al escuchar los medios, a mis

Líbano por ningún motivo y

Negro del viernes pasado,

vecinos, al empleado de la ga-

todavía menos por objetivos más

llevábamos nuestras pancartas

solinera, me he quedado

dirigidos a complacer a la

habituales “Pongan Fin a la

estupefacta:“Abandonamos

opinión pública que por alcanzar

Ocupación”y“Paren las Matan-

Gaza, nos disparan mísiles

cualquier objetivo político.

zas.Negocien!”.Pero cuando

desde allí. Abandonamos

“¿Cómo

rugen los cañones pasa lo mis-

Líbano, secuestran a nuestros

responder cuando matan y

mo con los transeúntes y allí

chicos. ¿Cómo pueden esperar

secuestran

nuestros

había una docena de policías

que abandonemos Cisjor-

soldados?” ha preguntado Yuli

para evitar cosas peores que

dania? ¡Nunca jamás!”

Tamir, nuestra ministra de

palabras o gestos.

po-dríamos a

organizaciones

educación y antigua militante de Estas opiniones, expresadas

Paz Ahora.

por una mayoría de israelíes

Un día, esta pequeña esquina del Mediterráneo tendrá otra

estos días, no pueden más

De modo que como es habitual,

vez veleros y deportistas. Es-

que llenarme de espanto so-

tenemos una alianza entre res-

pero con impaciencia esa vista

bre la manera en que funcio-

ponsables políticos chauvi-nistas

desde mi terraza.

na la Gran Mentira: repítase

de los dos lados, atizando el

con la suficiente frecuencia,

patriotismo mientras que siguen

22/08/2006, 13:32

(*) Coalition Women forPeace

Dona

Setembre del 2006

Avant 7

El meu currículum a la República Marta Mata (*) (Primera part -la segona la publicarem al proper Avant- del discurs de la recentment desapareguda pedagoga, que havia de pronunciar a la Biblioteca Nacional d’Espanya.) Haig d’aclarir, d’entrada, que mai, en aquells anys trenta vaig sentir aquella paraulota en boca dels meus mestres, ni la vaig trobar, més tard, a cap llibre. Però avui en dia es troba fins i tot a les lleis i a les seves crítiques (currículum ocult), i m’ ha semblat que potser serviria per definir tot allò que vaig aprendre i gaudir aquells anys i que continuo vivint encara ara. Curs 1931-32. L’escola és bonica i alegra. Estava a punt de fer cinc anys quan es va inaugurar el meu “Grup Escolar Pere Vila”. Oriol Bohigas pot situar-lo a la història de l’arquitectura escolar. Jo el recordo per fora i per dins. Tres grans pavellons d’un color ocre brillant, units per dues porxades amb columnata. Tres grans patis, els laterales amb plataners, rodejats i units per parcel.les ajardinades. Al pati central... oh meravella de les meravelles! “el monument”. La base d’una ampla columna de marbre amb el relleu en bronze de Pere Vila i Codina, aquell noi que va fer fortuna a les Amèriques i havia deixat diners per construir escoles, una d’elles, la nostra. La columna donava suport també a una escultura de Dunyac (ma mare, mestra, el coneixia). Un nen i dues nenes aguantaven un escut amb el nom de’n Pere Vila. Una nena duia trenes, como força nenes de l’escola, jo mateixa, una altra duia tirabuixons, com una de les nenes grans de l’esola. Havia sentit a dir que era “molt distingida”; jo mai vaig arribar a ser-ho. Però feliç, sí. La felicitat començava cada dia quan entrava a l’escola i me’n anava al monument. No ho havia dit abans, però al seu voltant hi havia un petit estany fet a mida pels pàrvuls, amb paret circular de marbre acanalat, d’on sortien uns rajolins d’aigua, “el brollador”, i quan t’ajupies per beure-hi s’hi amagaven uns peixos vermells sota unes pedres que s’anaven poblant de vellut verd. Poc a poc els peixos tornaven a sortir i els pàrvuls vam aprendre a no espantar-los per veure’ls. Crec que

avant 954.pmd

vam arribar a ser-ne amics; em sembla que la seva vista no abastava més enllà de nosaltres. La nostra vista, per contra, i la nostra persona, anaven creixent quan aixecàvem l’esguard i vèiem la cara bruna d’aquell senyor tan bo que va fer fer aquella escola tan gran i bonica per nosaltres, més gran que l’Arc del Triomf de totxo vermell que teníem just al davant i molt més bonica que la mole de pedra grisa fosc del Palau de Justícia que teníem al costat. Adéu als peixos vermells, trobada amb tots els companys i companyes, bata blanca i entrada a classe, però ja amb l’alegria posada per tot el dia. Curs 1932-33. Conec el quadre més bonic del món. La nostra senyoreta es diu Teresa Vila Arrufat, és germana d’un pintor i ella mateixa és un quadre que cada dia es pinta i es vesteix a la seva manera. Però la veu suau, lleugerament greu, amb algun ritme d’humor, sempre és la mateixa, o potser guanyi una mica cada dia, com la nostra classe, on van apareixent objectes de materials nobles: una gran perola de bronze brunyit al centre, sobre una base de fusta, una ceràmica sobre un armari, un gerro amb una o poques flors diferents. Nosaltres, hem fet un “fris”; algú de vostès n’ha fet un, als sis anys? És un fris amb les fulles de plàtan més boniques que trobem al pati; mai de la vida haguéssim pensat que poguessin ser tants de colors i tan diferents: groco, cap els ocres, verd amb taquetes roges,

torrats, secs. Per a que el fris quedi bonic la senyoreta ens fa veure graus i contrastos i al final el fris queda exposat a l’alçada dels nostres ulls, sota els grans finestrals on apareixen branques ja sense fulles ni ocells, dels plàtans. Però a la gran paret oposada al fris hi ha quelcom que no hem fet nosaltres, sinó el millor pintor del món: la Primavera de Boticcelli. És un quadre de festa per celebrar l’arribada de la primavera, cada any, després de l’hivern. Hi ha una gran senyora central, amb un mantell obscur, i al davant una altra senyora amb un vestit transparent de fulles bordades. A l’esquerra, tres gràcies, jugant, i més enllà un jove que assenyala cap amunt. Sobre la senyora del centre un nen, volant com un àngel, i al costat de la dona amb el vestit brodat de fulles, un noi persegueix una noia. La senyoreta ens diu que totes les línies d’aquest quadre van juntes i diuen alguna cosa, especialment les mans, i mirem les mans: assenyalen, recullen, demanen, juguen, sostenen, donen, acaronen... La senyoreta ens explica que amb l’art es pot fer tot i que per això és tan i tan important conèixer l’art i els artistes i aprendre d’ells. Però aquest curs, a més, hem començat a llegir poemes i a escriure redaccions, (la meva primera va ser una redacció-poesia de quatre línies, sobre l’oreneta que marxa i la fulla que cau). I hem rebut un llibre, no diríeu de qui: del senyor Alcalde, en persona. i és que por primera vegada s’ha retratat Barcelona des d’una avioneta i es pot veure tot allò que coneixem, i més, però

des de dalt. I l’alcalde ens ho ha volgut explicar als nens de les escoles. Des d’aleshores sempre he estimat els alcaldes que es fan mestres de nens i nenes. Curs 1933-34. Conec la meva primera biblioteca. Al pavelló central -on hi ha una sala per fer-hi música i rítmica, teatre i cinema, a la planta baixa hi han posat una biblioteca. Jo era de les poques nenes afortunades que tenia llibres a casa i els llegia i comentava amb els meus germans. Però una biblioteca és una altra cosa! En primer lloc, hi ha molts més llibres que a casa. Després, estan ordenats: es nota de seguida on hi ha els d’aventures, els contes més coneguts i els nous, i finalment hi ha una bibliotecària. Nosaltres en teníem dues: la més gran i la més jove, la que explicava contes als nens que potser no en sabien, de llegir. Als meus set anys jo vaig ser sempre amb la més gran, la que m’havia presentat ma mare, i vaig començar a transgredir. En primer lloc, l’horari de migdia era per als nens de l’escola i el de tarda per la gent gran del barri. Però, com que jo era filla de mestra, algunes tardes me n’anava a la cantonada de la lectura infantil i juvenil, però després... transgredia i em trobava amb el 9, Geografia, Història, Biografies... per què no podia fer un cop d’ull a la de Pere Vila i Codina? I després el 8, Literatura, que a l’anglesa tenia llibres de Dickens germans del meu estimat Oliver Twist. I després el 7, amb les reproduccions de tots els quadres, fins i tot el de

22/08/2006, 13:32

la Primavera, amb tots els colors. La senyoreta Rosa, la bibliotecària gran, mai em va denunciar. I crec que va ser per això que vaig començar a ordenar els llibres de casa segons aquells números. I també és per allò que mai no he pogut fer res ni treballar enlloc un poble, una escola de nens, una de mestres, un consell-, sense ferhi al costat una biblioteca on s’hi pugui trobar llibres de tota mena, amb totes les branques del seu parentesc codificades en deu xifres. És clar que una bona enciclopèdia t’ho dóna tot per ordre alfabètic, però fins que no te n’adones que el dofí, a més de ser un animal que fa saltirons al mar pot ser també el rei de França, ja ha passat una bona estona. En canvi, a la biblioteca, els animals són en un lloc i els reis de França en un altre. Curs 1934-35. Aquell curs encara ressona dins meu. S’hi celebrava algun aniversari de Joan Sebastià Bach. Van fer proves a les nostres veus i jo vaig sortir contralt. Pere Vila va cantar la cantata 140 a quatre veus al Palau de Belles Arts, dirigits pel mestre Lamotte de Grignon. Els de casa vam anar a escoltar la Passió segons Sant Mateu. Tot era difícil de cantar i d’ escoltar, però vaig descobrir que, a la que cantaves, després escoltaves molt millor; i que això passa amb quasi tot: de seguida que comences a fer una cosa, t’és més fàcil comprendre allò que han fet els altres. Aquell any també vaig descobrir que alguna de les coses que estudiàvem ja les sabíem i no servien per a molt: que si el plural, que si el singular, que si l’article, el nom, l’adjectiu i el verb. Millor era llegir aquells senyors i senyores que escrivien tan bé i sabies molt més. Després també vaig descobrir que era una mala despesa comprar les taules de sumar o de multiplicar, que te les podies fer tu mateixa en una sola pàgina, com havia fet en Pitàgores. I, finalment... oh sorpresa! Que la música i les matemàtiques (no les matemàtiques de problemes de guanyar diners) s’assemblen per allò de l’harmonia, que Bach i Pitàgores s’assemblaven i ajudaven més del que la gent creia. (*) Presidenta del Consell Escolar de l’Estat. (Publicat a www.rebelion.org)

Estat espanyol

Avant

Setembre del 2006

Per què crema Galícia? Des de començament d’estiu, els boscos de Galícia pateixen un incendi darrera l’altre. Se n’han arribat a comptabilitzar 150 simultàneament. A hores d’ara, el 9% de la superficie de la província de Pontevedra ja és cendra. Però, tot i que el fenomen se succeeix estiu darrera estiu, ningú té, ara mateix, proves contundents del que la majoria apunta en veu baixa: els interessos immobiliaris són al darrera de les flames imparables, tot i que també s’assenyala alguns sectors de la fusta o certs ramaders de ser, com a mínim, directament beneficiats per aquest tsunami de foc que ja s’ha cobrat cinc vides... Manoel Santos (*) La gran pregunta en Galicia durante estos días de desolación ambiental es esa: ¿Quénes son? Porque nadie duda de que lo acontecido en esta Galicia atlántica nuestra, convertida en una gran fogata de San Juan y ahogada por la humareda de una incompetencia de décadas en la gestión agroforestal, territorial y medioambiental, tiene que ser una maniobra de un grupo de desalmados, dicen que terroristas forestales, con fines o políticos o económicos. O ambos. Mafia. Conspiración. Incendios intencionados. Uno se harta de escuchar año tras año el mismo discurso que habla de fuegos intencionados a los que nadie pone apellido, ni clara motivación, ni mucho menos solución. Lejos de creer en aquella ridícula teoría del caos político-conspirativo de Romay Becaría (antigüo conselleiro del régimen de Fraga que acusara a los nacionalistas del BNG de quemar el monte), lo que está claro es que ese ¿quiénes son? hay que ligarlo al más coherente ¿para qué?, pues el ¿cómo? ya lo sabemos: con organización, medios y conocimiento del monte. Tiene que ser así, porque de lo contrario no se puede explicar ni la magnitud del desastre en tan poco tiempo (desde el viernes día 4 de agosto), ni que un gobierno de tendencia muy autonomista (también nacionalista) reclame la ayuda del Estado en sólo tres días, ni la presencia en el país de cuerpos de elite policial estatal, expertos en tramas de delincuencia organizada, que incluso ofrecen recompensas, como en el Far West. Ya que Galicia sufre año tras año la mitad de los incendios del Estado español, ¿cuál es la diferencia este año? Pues la situación

avant 954.pmd

geográfica de la catástrofe, principalmente en la costa y siempre cerca de núcleos habitados, y el cambio en la dirección del país, que camina hacia creación de una serie de leyes urbanísticas (contra lo que llamamos feísmo urbanístico, de protección del litoral), de montes y medio rural (bancos de tierras, repoblación del campo deshabitado) y medioambientales (reubicación de empresas contaminantes, protección de espacios de alto valor ecológico) que hacen temblar a los que llevan años destrozando la tierra con hormigón, ladrillos e instalaciones varias. He ahí la clave. Me niego a pensar que los gobiernos de izquierdas en Galicia sean tan incompetentes como para favorecer plagas de fuegos como las de 1989 y este año (las mayores de la historia), pues a quien esgrime este argumento yo del mismo modo les puedo contestar que tengo el derecho a pensar que a alguien le interesa mucho que los gobiernos de esa tendencia política sufran ese tipo de catástrofes. Porque intencionadas son, o no? Estoy de acuerdo con la Plataforma Nunca Máis en la teoría de la especulación inmobiliaria, que muchas veces es paralela a la política. Los incendios cerca de las casas dejan solares y solares negros, despejados y listos para la construcción más salvaje (la ley que prohíbe la recalificación hasta 30 años después de un incendio no está en vigor) y, de paso, una sensación de desgobierno que interesa como siempre a los gurús de las finanzas, que muchas veces coinciden en cuerpo y alma con políticos enriquecidos de un día para otro. La mayoría de lo que arde, a pesar de que se trate del combustible creado durante décadas de irresponsabilidad política en lo forestal (especies pirófitas como el eu-

calipto, repoblaciones de pinos apretados como latas de sardinas y monte bajo cubren el litoral gallego de norte a sur) y de la dejadez por parte de una población que es dueña de todo el monte del país (sólo el 3,3% es público), es un territorio en el cualquier profesional del chalé haría su agosto. Cuánta urbanización se podría levantar en esas laderas del litoral gallego que, probáblemente gracias al cambio climático, cuenta ahora con sol todo el verano y precios a los que todos los bolsillos, o cuando menos los de Madrid, pueden llegar sin dificultad!

En estos momentos en Galiza Portugaliza (*) Estamos cortando ramas para apagar el fuego con nuestras propias manos. Estamos tapándonos la nariz y la boca con nuestras camisetas de verano.

No se me ocurre otra razón, otra motivación, y conociendo al sector de la contrucción en el litoral, que en su mayor parte es foráneo y carece de amor por la tierra – cuentan que en Marbella debe haber más de un yate atracado con gente frotándose las manos por lo que ocurre en Galicia–, no puedo más que relacionar esta especie de apocalipsis forestal, de eucalipsis galopante, con las urbanizaciones que vendrán, a pesar de que después, aprovechando el caos, muchos, los de todos los años (resentidos, ganaderos, cazadores…), se hayan apuntado a las ansias de destrucción.

Estamos haciendo cadenas humanas y llevando agua de unos lugares a otros. Estamos intentando salvar nuestras casas y nos sentimos impotentes por no poder salvar nuestros animales y plantas. Estamos organizándonos como resistencia contra el fuego, con o sin los medios oficiales. Estamos manifestándonos: en las principales ciudades gallegas, están convocadas varias concentraciones contra el maltrato social y ecológico que sufrimos constantemente de nuestro (?) (des)gobierno. POR ESO NO QUEREMOS: 1) una actitud paternalista del gobierno español hacia Galiza y los gallegos: no nos hace NINGUNA FALTA que Zapatero

Cambio en la gestión forestal y agraria sí. Cambio en la inexistente ordenación territorial del país sí. Investigación policial sí. Pero también freno a la eucalipsis, freno a la construcción y respuesta de una vez por todas a esa pregunta: ¿quiénes son? Pero con nombres y apellidos por favor.

venga por aquí, ya tenemos a Touriño para hacer el paripé. 2) ningún reportaje de la televisión española preguntando a los vecinos, desesperados por sus casas y sus familias, en maldito castellano, molestando e impor tunando con castellanadas en momentos en que sabemos que sólo nos tenemos a nosotros mismos. 3) declaraciones absurdas de ministros y ministras igualmente absurdos y absurdas y completamente fuera de la realidad, que se calmen sus santos progenitores.

* Manoel Santos es biólogo y gestor de la web de información alternativa en lengua gallega www.altermundo.org

Nosotros, a lo que hay: ayer eran toneladas de fuel en la arena, hoy kilómetros de hectáreas arrasadas. Solo que el fuego no se puede coger con las manos.

(*) Revista gallega d’informació i cultura www.agal-gz.org/portugaliza

Traducido del gallego original por Altermundo

22/08/2006, 13:32

Estat espanyol

Setembre del 2006

Avant 9

Polèmica llei de memòria històrica Excepte els mateixos creadors de la llei -el PSOE- ningú ha quedat content amb la futura llei de memòria històrica anunciada pel Govern aquest mes de juliol. En reproduim dos punts de vista... La Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica quiereconsidera insuficientes las medidas del proyecto de Ley. Con respecto a la búsqueda de desaparecidos, durante la guerra civil y la posguerra, la propuesta del Gobierno insta a las distintas administraciones a facilitar la exhumación e identificación de los desaparecidos pero no asume las responsabilidades que tiene al respecto: “Los Estados actuarán a nivel nacional, regional y en cooperación con las Naciones Unidas para contribuir por todos los medios a prevenir y a eliminar las desapariciones forzadas. En la propuesta del Gobierno se asegura que las instituciones sólo facilitarán la búsqueda y no lo que dice la resolución y es que contribuirán “por todos los medios” a prevenir y a eliminar las desapariciones forzadas. Es incompresible que en un país democrático los derechos humanos tengan que ser garantizados por un

grupo de voluntarios de una asociación y no por el Estado. En ese sentido tenemos previsto acudir a los organismos internacionales pertinentes, como ya hicimos en agosto de 2002 para reclamar el derecho de las familias a que sea el Estado el que asuma la búsqueda de sus seres queridos así como su identificación para que puedan recibir una sepultura digna. En ese sentido también aludimos al informe de Amnistía Internacional, España, poner fin al silencio y a la injusticia, presentado en julio de 05 en el que se enuncian las responsabilidades del Estado. -Con respecto a las indemnizaciones para aquellas personas que fueron asesinadas por el franquismo, no entendemos por qué sólo serán indemnizadas aquellas asesinados a partir del 1 de enero de 1968. Con el establecimiento de una fecha como punto de partida, se está agraviando a personas que murieron con anterioridad y por las

mismas causas. Según lo dispuesto por el Gobierno, una familia de un muerto el 1 de enero de 1968 recibirá una indemnización de 150.000 euros, pero un muerto un día antes, el 31 de diciembre de 1967, no tendrá derecho a nada. Entendemos que el Gobierno debe

establecer las causas de la indemnización y no fijar una fecha que las limite, porque se está creando un agravio comparativo entre las mismas víctimas.

preparará un reconocimiento individual de cada víctima, que se verá reflejado con una lista de nombres que aparecerá publicada en el Boletín Oficial del Estado. Lo que es difícil de comprender es que se vaya a dar el mismo tratamiento a las personas que defendieron el régimen democrático que a aquellas que lo violentaron, apoyando a un golpe de Estado que originó una dictadura que secuestró nuestra democracia durante cerca de 40 años. Desde la asociación entendemos que el drama de la pérdida de un familiar es igual para cualquier persona en el terreno emocional, pero desde los espacios públicos no debe llevarse a cabo un tratamiento similar de unos y otros. En ese sentido ese modelo de reparación es parecido al desfile del día de las fuerzas armadas en el que el ex ministro, José Bono, juntó a un miembro de la División Azul que luchó junto al ejército nazi con un republicano español que liberó París, como si fueran lo mismo.

-Asegura el proyecto del Gobierno que un Consejo elegido por el Congreso de los Diputados

-Con respecto al Valle de los Caídos consideramos que el Gobierno ha desaprovechado una gran oportunidad para instalar en él una exposición que cuente quiénes, cómo y por qué fueron obligados a construirlo 14.000 presos políticos republicanos.

- Com veu el fet que, ini-

maríssims. Què en penseu,

les associacions i a les famíli-

cialment, el Govern socialista

d’això?

es la defensa de la dignitat de

“El franquisme encara és tabú” Redacció L’Avant ha volgut conèixer la opi-

parlava d’una llei que servís

nió que d’aquesta futura llei en té

per “reparar la dignitat i

És una mostra clara de la feble-

encara és tabú, i els franquis-

la Fundació Pere Ardiaca, mem-

restituir la memòria d’aque-

sa d’aquest projecte de llei, que

tes, intocables.

bre de la Coordinadora per la Me-

lles persones que han patir

es queda en la superfície, en la

mòria Històrica i Democràtica.

presó, repressió o mort per

reparació moral, però no qües-

- És just històricament que

Parlem amb Celestino Sánchez,

haver defensat uns valors que

tiona el franquisme, ni des del

una llei de recuperació de me-

president de la Fundació.

avui gaudim com a societat de-

punt de vista jurídic, ni des del

mòria històrica a Espanya faci

mocràtica” i que ara, en pre-

punt de vista econòmic. No

tant d’èmfasi en voler tractar

- En general ¿li sembla un

sentar la llei, ja només hagin

s’anul·laran els judicis, però

per igual les víctimes (i els

projecte de Llei insuficient

pretès “que acontenti a tots

tampoc

les

seus familiars) dels dos bàn-

com afirma l’Associació per

dos bàndols”...

incautacions perpetrades pel

dols enfrontats a la guerra ci-

franquisme.

vil i el franquisme?

la Recuperació de la Memò-

parla

ria Històrica (ARMH), a més

És un gest de concessió del Go-

d’IU i EUiA? Per què?

vern a la dreta del Partit Popu-

- Amb la llei, l’Estat es com-

Aquest és un mecanisme per-

lar, i als sectors conservadors

promet a “facilitar les tasques

vers,

Sí, és un projecte descafeïnat,

en general, que no tindrà cap

d’exhumació” de cadàvers de

banalitzen els crims franquis-

principalment per dues raons:

efecte positiu. La jerarquia ca-

persones assassinades pels

tes i es posa l’èmfasi en l’es-

la primera és que no s’obliga

tòlica no reconeixerà la seva res-

fran-quistes. Penseu que es

tabilitat econòmica, i de l’al-

l’Estat a revisar d’ofici i anul·-

ponsabilitat en la repressió fran-

queda curt sense, per exemple,

tra es vol desprestigiar la Re-

lar els judicis, o a buscar les

quista, i els hereus polítics i fí-

posar els diners que costen

pública i els republicans, per

persones desaparegudes; la

sics del franquisme no volen

aquestes exhumacions i que

vendre’ns que la guerra va ser

segona és que les reparacions

que la memòria deixi al desco-

hauran de pagar els familiars

inevitable. A partir d’aquí, to-

són simplement de caire mo-

bert l’origen del seu poder polí-

o amics de la seva butxaca?

tes les víctimes són iguals, i

ral, i en l’únic cas en què s’es-

tic i econòmic.

tableixen indemnitzacions, es

avant 954.pmd

les persones. El franquisme

banda

no cal fer memòria. Està clar Sí, es fa esment de que podran

fa a partir de l’any 68, deixant

- Un altre aspecte molt criti-

atorgar-se subvencions, però la

sense protecció les víctimes

cat -especialment per EUiA i

responsabilitat i la iniciativa

del franquisme que van morir

IU- ha estat el fet que la futura

hauran de ser particulars, de

abans d’aquell any.

Llei no anul.larà els judicis su-

manera que el Govern cedeix a

d’una

qui en surt beneficiat, oi?

www.coordinadoramh.org

22/08/2006, 13:32

Tampoco es comprensible que permanezcan en él lo restos del dictador Francisco Franco y del fundador de Falange, José Antonio Primo de Rivera, en un mausoleo financiado por todos los españoles. En ese sentido entendemos que sus restos deberían ser trasladados a sus respectivos cementerios familiares y que su permanencia bajo la cúpula del Valle incumple el propio proyecto gubernativo de retirar cualquier vestigio de apología franquista de los edificios dependientes del Estado, como lo es el Valle de los Caídos. -Tampoco nos parece comprensible que no se inste a la Iglesia a retirar las placas de los caídos por Dios y por España que permanecen en muchas iglesias católicas y que el Gobierno no inste a esa retirada exigiendo las mismas condiciones que con cualquier otra institución que recibe subvenciones y dinero público. En ese sentido el Proyecto de Ley debería regular como delito la apología del franquismo y obligar de ese modo a la retirada de todo vestigio de la dictadura o cualquier exaltación pública de la misma, independientemente del lugar donde se realice. -El Gobierno debería buscar alguna fórmula para declarar la nulidad de los sumarios de los Tribunales Militares franquistas que llevaron a los paredones de fusilamiento, a los campos de concentración, a las cárceles o al destierro a miles de españoles. Si como dice el Gobierno ese espíritu está recogido en la Constitución de 1978 eso debería facilitar las declaraciones de esa nulidad. En otro terreno queremos mostrar nuestro rechazo a las declaraciones del presidente del Partido Popular, Mariano Rajoy, que asegura que esta ley de memoria histórica no sirve para nada. Nos parece una forma de ignorar a miles de personas que tienen derecho a una reparación por parte del Estado y además de llamar “nada” a la reparación de un evidente problema de derechos humanos. Creemos que una persona que aspira a presidir a todos los españoles debería ser más respetuosa con un sector de la población que padeció la dictadura franquista. En el debate suscitado en las últimas semanas por la Ley, los dirigentes del Partido Popular han llevado a cabo un ejercicio de doble moral, al no reconocer los derechos de todas las víctimas y no condenar la violencia de una dictadura que www.coordinadoramh.org causó miles de muertes.

Cultura

10 Avant

Setembre del 2006

Els herois al mateix nivell que els criminals... Consell d’Europa... El Consell està inquiet perquè “la consciència pública dels crims comesos pels règims comunistes és molt feble”. I a més a més, “perquè en alguns països els partits comunistes són legals i estan en actiu i, fins i tot, en alguns casos, no s’han distanciat d’aquests crims”.

Miquel Àngel Sòria Conegut l’intent del Consell d’Europa de criminalitzar els comunistes, s’han alçat veus arreu del món denunciant la ignomínia de la mesura i la poca vergonya dels promotors. Penso que l’ocasió és vàlida per recordar uns versos de Mario Benedetti: “¿no sería hora de que iniciáramos una amplia campaña internacional por los izquierdos humanos?”

I us fem arribar l’opinió del músic grec Mikis Theodorakis, que sintetitza aquest clam davant la indignitat: “El Consell d’Europa considera que els més grans enemics del nazisme, és a dir, els comunistes, són criminals... que estan a la mateixa alçada que els nazis! I avui s’inquieta i protesta perquè, mentre la comunitat internacional ha condemnat els partidaris de Hitler, res semblant ha succeït amb els comunistes. Per això, va proposar que es portés a terme aquesta condemna en la propera sessió plenària del

En altres paraules, el Consell d’Europa anuncia per avançat la futura persecució dels comunistes europeus que no hagin fet pública declaració de penediment com la que exigien els botxins de la Gestapo i els torturadors de Makronisos (1). Potser, demà decidiran il·legalitzar els partits comunistes i entreobrir així la porta als fantasmes d’Hitler i Himmler que, com és ben conegut, van iniciar les seves carreres prohibint els partits comunistes i engarjolant els seus membres en camps d’extermini. Els nazis, finalment, es van ofegar en la sang de les seves pròpies víctimes: els 20 milions de morts de la Unió Soviètica comunista i els centenars de milers de comunistes que

van donar la seva vida, posant-se a l’avantguarda dels moviments de resistència nacional a Grècia i a tota Europa. Nogensmenys, en el seu esforç per restaurar els mètodes condemnats per la consciència de la història i dels pobles, aquests senyors del Consell d’Europa van al darrera del seu germà gran, Estats Units, que ja se’ls ha avançat en escorxar pobles sencers amb els seus mètodes hitlerians, com ara voler matar de fam l’Iraq, país al qual han reduït a runes farcides de presons ianquis on es tortura quotidianament de forma abominable a milers de víctimes innocents. Davant d’aquest enorme crim contra la humanitat el Consell d’Europa no té res a dir, de la mateixa manera que calla davant d’aquest camp nazi de la tortura moderna que és Guantánamo. ¿Com és possible creure que el Consell es preocupa pels drets humans quan al seu si, a Europa, autoritza que els avions de la CIA traslladin persones, privades dels seus drets, per a torturar-les en pre-

sons especials? Ciutadans com aquests no poden ser acusadors. Però, arribarà el dia en què al Tribunal de Justícia de la història es condemnaran un dia els innumerables crims del seu germà gran, els EEUU: des de Vietnam fins a Xile passant per la resta de Llatinoamèrica. Afganistan i l’Iraq. Seran jutjats per haver permès o haver estat còmplices dels seus crims. Malauradament, avui em sento obligat a parlar més en nom dels morts que dels vius. En nom, doncs, dels meus camarades morts, d’aquells que varen ser assassinats per la Gestapo, als camps de la mort i en llocs d’extermini. Per a que el nazisme sigui vençut i per a exaltar la llibertat, només se m’acut una paraula per dirigir a aquests “senyors”: ¡VERGONYA!” Theodorakis ha estat diputat al Parlament grec i ministre amb el Partit Comunista. El 83 va rebre el Premi Lenin de la Pau. (1) Illa on es deportava i torturava els comunistes i membres de la resistència.

algunes aproximacions... Miquel Àngel Sòria

una vejez que no se haya

tia del gegant U.S.A. (“¡S.O.S.

temps ja no hem d’anar a com-

encontrado con la decepción suele

América!”, publicat aquí per l’Ei-

Molt més que un poeta:

haber necedad. A mí me parece

na Editorial). El periodista al que

Llegeixo que Alejandro Finisterre,

rebotiga d’algunes llibreries. Pot-

Coneixeu ja a en Joan Margarit?

que

l’escriptor comunista portuguès

amic i editor de León Felipe, ha

ser que fem entrar els dirigents

decepción

prar la seva l’Antología rota a la

sentimiento positivo para la defen-

Miguel Urbano Rodrigues consi-

posat una querella judicial al re-

de Zamora –tan pròxima a

“ESCENA

sa de la mente contra la impostu-

dera “exemple d’un tipus d’huma-

gidor de Cultura de Zamora –ca-

Salamanca- al segle XXI. Reivin-

Una parella jove és a la barra. /

ra, y ahora la siento como la

nisme en vies d’extinció”.

sualment del PP- perquè té el pa-

diquem el llegat de León Felipe!:

Ella du els llavis molt pintats, les

sensatez de la poesía...”.

mans / amb ungles llargues i

trimoni del poeta (que des de fa Doncs Henri Alleg ha publicat

quatre anys hauria d’estar instal·-

Al general Francisco Franco

ben perfilades. / Ell és àgil i fort,

El seu pessimisme -la decepció de

“Mémoire algérienne”, el testa-

lat en una casa museu) arraconat

después

amb un fons de tendresa / i ulls

la que parla comporta necessàri-

ment de molts anys de lluita

i exposat a l’acció de la humitat,

fusilamiento de Grimau:

negres d’esparver. S’estan mi-

ament l’existència d’unes idees

abans, durant i després de l’alli-

els rossegadors i els insectes. És

rant / i parlen en veu baixa. Cada

que han fracassat en la joventut-

berament d’Algèria. Amb ell po-

a dir, en el més absolut abandó.

pausa / s’acaricien amb un llarg

ho és en el sentit gramscià, que

dem fer un recorregut per la vida

somriure. // De la barra a les

veia en l’optimisme una forma de

clandestina a la colònia sota el

Sembla com si l’extrema dreta

caligrafía de cuartel! / Así

taules hi ha unes passes. / Allí

defensar la pròpia peresa. En tot

govern de Vichy, la militància al

espanyola volgués esborrar de la

escriben los tiranos, ¿verdad? /

asseguts hi ha una parella / -una

cas, la seva poesia és sentiment

PC Algerià, la direcció del diari

memòria col·lectiva un poeta que

¡Y los gloriosos dictadores! /

vella i un vell- que estan callats

a flor de pell (Joana), sinceritat en

anti-colonialista Alger républicaine,

mai va callar: “¿Habéis hablado ya

¿Qué rasgos! / ¿Qué pulso! /

/ sense mirar-se. A fora, una am-

el reflex de la vida quotidiana (Es-

la guerra d’Algè-ria, la presó, la

todos? / ¿Habéis hablado ya todos

¿Quién le enseñó a escribir así, mi

bulància / passa com la trom-

tació de França)... Un gran poeta.

tortura, l’evasió de la presó de

los españoles? / (...) / ¿Nadie

general? / Se dice general y se

Rennes, altre cop la clandestini-

responde?... (Silencio.) / Entonces

dice verdugo. / Los dos tienen el

tat, Txecos-lovàquia, Algèria,

falto yo sólo. / Porque el poeta no

mismo rango, / los mismos

Cuba, Ben Bella, el cop de

ha hablado todavía. / ¿Quién ha

galones. / El general se diferen-

peta del Judici”. (Càlcul d’estructures).

avant 954.pmd

La segona mort de León Felipe:

Un nou llibre d’un vell amic:

que

firmó

Mi general... /¡Qué bonita letra tiene usted! / ¡Oh, qué preciosa

Al pròleg de la seva antologia

Henri Alleg, periodista francès de

Boumedienne... Un document im-

dicho que ya no hay poetas en el

cia del verdugo sola-mente / en

(1975-1995) publicada per Visor

L’Humanité que va fer-se famós

prescindible per conèixer una èpo-

mundo? / ¿Quién ha dicho que ya

que el general tiene la letra más

podem llegir: “Pero sin una vejez

per la denúncia a “La question”

ca...

no hay profetas?”. Volen callar el

bonita. / Para firmar una sen-

decepcionada no podría haber

de la tortura soferta a mans dels

Algú ens el publicarà aquí? O hau-

poeta que el franquisme no va po-

tencia de muerte / hay que tener

habido una

“paraques” del general Massu a

rem de tornar a anar, com als vells

der mantenir amagat i descone-

la letra muy bonita/ ¡Qué bonita

juventud arriesgada ni en

Algèria. El que denuncià la malal-

temps, a Perpinyà?

gut. Afortunadament, en a-quests

letra tiene Ud., mi general!

22/08/2006, 13:32

Cultura

Setembre del 2006

Avant 11

«Solo me queda la memoria» Nora Strejilevich, escriptora argentina, va sobreviure a un dels pitjors “monuments” a l’horror que l’espècie humana ha erigit mai: un dels 603 centres clandestins de detenció que els militars argentins van ubicar per tot el país. De l’experiència viscuda i com a homenatge a tants i tantes desapareguts, va escriure “Una sola muerte numerosa” que ha presentat a Barcelona. Alèxia Guilera Madariaga Els centres clandestins de detenció (CCD) van ser les instal.lacions secretes utilitzades por les forces armades d’Argentina per tal d’executar el pla sistemàtic de desaparició de persones, auto-anomenat Procés de Reorganització Nacional, que es va materialitzar en la desaparició forçada de 30.000 homes i dones. El pla del govern militar dictatorial, que va exercir el poder a l’Argentina entre el 24 de març de1976 i el 10 de desembre de1983, formava part de les “operaciones de contrainsur-gencia clandestinas”, que havien començat pocs anys abans, en el marc de l’Operativo Independència la finalitat del qual era eliminar la disidència política. Es van dur a terme operatius similars a d’altres països de la regió, amb el suport explícit del govern dels EEUU, interessat en promoure de totes totes el control (i eliminació) del comunisme i altres corrents ideològics oposats al seu bàndol a la guerra freda. L’obra, convertida en n testimoni literari d’aquesta ex detingudadesapareguda (a qui van desaparèixer un germà) del Club Atlético, va ser premiada el 1996 a NordAmèrica -on viu Nora des de fa

quasi 30 anys- i posteriorment publicada en anglès. Curiosament, el llibre no va trobar qui el publiqués ni a l’Estat Espanyol ni a l’Argentina, excepte una petita editorial de la ciutat de Còrdova. Ara, “Una sola muerte numerosa” ha estat reeditada a l’Argentina per commemorar els 30 anys del cop militar. Aquestes són algunes pinzellades del que ens va explicaral seu pas per Barcelona... “Como sólo me quedaba la memoria, me puse a escribir. El genocidio es el país sin palabras y para no empezar a buscar a gente superviviente que no quisiera escribir, o hablarle a gente que no quisiera escucharme, decidí escribír yo. Después de escribir un primer esbozo del libro fui a la Argentina a buscar testimonios de gente a la que nunca nadie había escuchado. Gente que, como yo, pasó días e incluso semanas y meses detenida y torturada en el Club Atlético. El libro, por tanto, no es solo mi historia: es la historia de quienes me contaron... de quienes me quisieron contar. Seleccioné muchos de esos relatos porque hacían eco a mi propia historia, era una historia colectiva del horror, contada a

varias voces. Finalmente, formé un tapiz de voces para darle un espacio a todos los desaparecidos y torturados, de forma que el eje del libro es la historia de mi hermano desaparecido y, a la vez, todas esas voces. Pero es por eso que la presencia de mi hermano es muy fuerte en todo el libro: sus huellas, sus pasiones, las memorias de todos... Las historias que recoje el libro no tienen, como las historias clásicas, introducción, nudo y desenlace porque se introdujeron de golpe en nuestras vidas y quién sabe qué final tuvieron... Volví de nuevo a la Argentina con el libro casi terminado y un final en la cabeza. Pero la realidad me volvió a abofetear: de repente yo estaba en el Club Atlético, justo en el lugar donde me habían maniatado las manos y tapado los ojos, donde nomás fui un número. Ahora estaba allí, de pie, leyendo un poema sobre los desaparecidos, con los ojos destapados. Esa es para mí la resistencia. Y ese fue el final de mi libro. Quité los nombres de los protagonistas (aunque hay un listado al final del libro) para dar una sensación de colectivo, lo mismo que reivindican las madres

Nora Strejilevich viu actualment als Estats Units. de los desaparecidos: una sola voz de denuncia con todas las voces. Y el libro se transformó en un híbrido: se puede escuchar –se escuchan los gritos de los que reclaman justicia, por ejemplo- y se puede, obviamente, leer. Si bien desde que está Kirschner en el Gobierno se hace mucho por recuperar la memoria de los 30.000 desaparecidos en la Argentina, nunca es suficiente... Algunos editores, cuando les llevaba el libro para que me lo publicaran, me decían: “¡Pero es que esto es muy fuerte!” Y yo les respondía, inevitablemente:”¿muy fuerte? Sí, pero lo hicieron ellos, no yo”. Lo mismo que contestó Picasso sobre su “Gernika” a los nazis... La memoria traumática es super distinta a la memoria ordenada de un relato. Cuando, por ejemplo, una mujer es violada le es imposible recordar a qué hora fue, cómo era el tipo... y son, precisamente, los datos que pide un juez para recibir declaración. Entonces, cuando pedí refugio en el Canadá tuve que armar una historia que más o menos coincidía con la real, de la que olvidé

muchas partes. Pero si no lo hacía así, el juez no iba a dar por válida mi declaración de torturada. Mucha gente recela del que sobrevive y, a la vez, el que sobrevive se siente canalla. Pero caer en eso es caer en la trampa del propio enemigo, que santifica al muerto, que ya no está, y, en cambio, vuelve sospechoso al vivo porque ese sí puede seguir luchando, cuando, en gran medida, es el azar el que hizo que cayeran unos sí y otros no. Realmente, el terrorismo de Estado también generó ciertas mentalidades y desconfianzas que, a la postre, nos han hecho mucho daño. Hasta que un día dices: “¡un momento! ¡No soy yo la culpable de un genocidio como este ni de la confabulación de un Estado para eliminar a toda una generación!” Un esfuerzo de memoria como el que hice, con ese brutal encuentro con el olvido, a mí me sirvió para distanciarme un poco del dolor. Los esfuerzos actuales en la Argentina por recuperar la memoria de los desaparecidos son el fruto de la lucha de muchísimas personas todos estos años, que ahora recogen Kirschner y compañía...

És Niemöller, no Brecht! Enrique Medina (*)

Després van venir pels jueus i no vaig

Brecht. I si bé Brecht és aliè a

me però va acabar a la presó

de 1984, en què va decidir mo-

dir res perquè jo no era jueu.

aquesta manotada al seu favor,

quan va puntualitzar que ell, com

rir a Wiesbaden als 92 anys, fou

...El pensament únic, a més de

Després van venir pel sindicalistes i

tampoc és justificable l’error de-

a pastor luterà, tenia un sol

un actiu militant pacifista. El cre-

mentider i avorrit, és perillós i

no vaig dir res perquè jo no era

gut a que el text no figura, for-

Führer i aquest era Déu. Des del

do, armat com a poema, alguns

greu, perquè en tergiversar in-

sindicalista.

mal i convencionalment, en cap

1937 al 1945 va estar als camps

cops amb títol agregat: Ells van

forma malament, confon el

Després van venir pels catòlics i no

llibre; ni és faceciosa l’acció de

venir”, i amb trets i afegits segons

destinatari i, sobretot, es mi-

vaig dir res perquè jo era protestant.

l’aprofitador que li col·loca a

Sachsenhausen i Dachau. En sor-

interessos de conjuntures, ha es-

nimitza la legitimitat.

Després van venir per mi, però

Brecht per mera suposició o per-

tir, es va convertir en president

tat traduït a tots els idiomes res-

Serveixi aquest preàmbul per

aleshores

què així ho va decidir l’inconsci-

del concili mundial d’esglésies

pectant la seva autoria. Inexplica-

a dilucidar la genuïna autoria

ja no quedava ningú que digués res”.

ent col·lectiu. El veritable autor,

protestants i al discurs d’as-

blement, només a les nostres ex-

Martin Niemö-ller, va néixer en

sumpció va proclamar el credo

traviades terres es promou el pla-

En raó d’esotèriques andròmi-

1892 a Lippstadt, va ser conde-

confessional que l’eternitza. El

gi en perjudici de la veritat.

“Primer van venir pels comunistes

nes, citadors professionals d’es-

corat en la 1ª Guerra Mundial

1967 va rebre el premi Lenin de

i no vaig dir res perquè jo no era

querra-centre-dreta sempre han

com a oficial de submarins, va

la Pau i el 1971 la Creu Alema-

comunista.

atribuït aquestes línies a Bertolt

simpatitzar amb el primer nazis-

nya al Mèrit. I fins el 6 de març

del conegut text :

avant 954.pmd

concentració

22/08/2006, 13:32

(*) Columnista del diari argentí Página 12

Internacional

12 Avant

Setembre del 2006

¡Basta!

Palestina i el Líban Toni Barberà (*)

Adolfo Pérez Esquivel (*) Siempre he apoyado al pueblo judío; un pueblo que sufrió el Holocausto, la diáspora, persecuciones, torturas y muerte, pero que tuvo dignidad, resistió a la opresión y luchó por sus valores religiosos, culturales y unidad del pueblo. He señalado en forma reiterada, y sumado mi voz a muchas otras en el mundo, que el pueblo de Israel tiene derecho a su existencia; pero que también tiene los mismos derechos el pueblo palestino, hoy oprimido y masacrado por el Estado de Israel. Es doloroso tener que señalar los comportamientos aberrantes que el Estado de Israel viene cometiendo contra el pueblo palestino, atacando, destruyendo, oprimiendo y masacrando a la población. Mujeres, niños, jóvenes son víctimas de esas atrocidades que no podemos callar y debemos denunciar y reclamar ¡BASTA! Se derribó el Muro de Berlín, pero se levantaron otros, como el que Israel levantó para dividir al pueblo palestino. Creyendo que eso les da más seguridad, por el contrario genera mayor enfrentamiento, dolor y división. Pero los muros más difíciles de derribar son los que existen en la mente y el corazón, los muros de la intolerancia y el odio. Los ataques la destrucción y muerte en Gaza y el Líbano y las amenazas permanentes a otros pueblos, han llevado al Estado de Israel a transformarse en un Estado terrorista, utilizando las tortu-

partidaris i compromesos amb la pau i la no violència, però,

ras, los ataques a la población civil donde la víctimas son mujeres y niños ¿Hasta cuando continuará esa política del terror? Sabemos que no todo el pueblo de Israel está de acuerdo con la política de destrucción y muerte llevada adelante por el gobierno israelí, apoyado por los Estados Unidos y el silencio de los gobiernos europeos; cómplices del horror desatado en Medio Oriente., Tanto dentro de Israel como de Palestina, están aquellos que desean el diálogo, la resolución del conflicto y el respeto a la existencia de los dos pueblos. Eso es posible si existe la voluntad política y de los pueblos en lograrlo, con el apoyo de la comunidad internacional. Lamentablemente, las Naciones Unidas han perdido presencia, coraje y decisiones para poder aportar algo a la solución del enfrentamiento entre los dos pueblos, situación que pone en serio riesgo la Paz mundial. La ONU fue avasallada por las grandes potencias y la usan cuando responden a sus intereses y no a las necesidades de la Humanidad. Es necesaria una reforma profunda para democratizar sus estructuras y hacerlas más

operativas y eficaces en bien de los pueblos. Es cierto que hay ataques y hechos de violencia, desatados por sectores del pueblo palestino que reclaman sus derechos. No es a través de la violencia, que genera más violencia entre las partes, como se resolverá el conflicto: el Mahatma Gandhi decía que si se aplica el “ojo por ojo, terminaremos todos ciegos”. Los gobernantes del Estado de Israel se están quedando ciegos y arrastrando al pueblo al abismo.Es necesario que la comunidad internacional reaccione y detenga la locura de los gobiernos, antes de que sea tarde. Pero más necesario es que los israelitas y los palestinos reaccionen y comprendan que no pueden seguir matándose. Los responsables de esta barbarie tienen que parar la locura en que se encuentran sin salida alguna. Deben hacerlo en bien de los pueblos y la humanidad. Adolfo Pérez EsquivelPremio Nóbel de la Paz.Las acciones malas de la personas malas no son tan dañinas como el silencio de las perspnas buenas personas buenas. M. Gandhi

Malauradament, la dolorosa

inequívocament i en paral·lel,

història de la lluita del poble

també amb el dret sobirà d’au-

palestí, la violència i guerra

todeterminació dels pobles i

quotidiana a l’Orient Mitjà o la

amb la justícia. En definitiva:

ocupació militar a l’Iraq, són

contra el militarisme, la violèn-

tan presents i tan habituals a

cia i la guerra, és a dir, contra

les nostres vides que acaben

l’imperialisme que avui és exer-

per “normalitzar” la barbàrie

cit pels governs còmplices dels

de la guerra, l’imperialisme

EE.UU i d’Israel i òbviament,

ianqui i/o sionista, el partiment

per ells mateixos.

i la mort dels pobles que resisteixen i lluiten per la seva sobi-

Els darrers dies l’exèrcit sionis-

rania.

ta ha envaït pobles i ciutats, assassinat civils, destruït carre-

Les nostres anàlisis més rigoro-

teres i centrals elèctriques, di-

ses es venen produint tradicio-

pòsits d’aigua, i tot el que tro-

nalment en àmbits de reflexió

ba al seu pas tant a Gaza com

partidària o com a aportacions

al Líban. No entrem ara en les

individuals. Sortosament -i co-

preteses justificacions militars

herentment- les diverses sensi-

per una tan brutal i indiscrimi-

bilitats i organitzacions que in-

nada agressió. Rebutgem la “lò-

tegrem EUiA coincidim en pro-

gica” de la resposta bèl·lica i del

funditat en les nostres posicions,

càstig esgrimida pel Goliat que

i també en aquest tema.

llença el seu poderós exercit contra el David palestí.

D’altra banda, el nostre espai de comunicació físic i informà-

Condemnem un cop més el ja

tic és tan limitat com tots i to-

vell i insuportable domini mili-

tes coneixeu, de tal manera que

tar israelià i cridem als nostres

tan sols ens podem permetre

companys i companyes a par-

ocasionals informacions pel

ticipar i donar suport a totes

que fa a política internacional.

les iniciatives plurals i unitàri-

Un petit nucli de persones in-

es que es convoquin en els pro-

tentem fer treball col·lectiu en

pers dies per protestar pel si-

aquesta àrea, encara en fase de

lenci i la tolerància culpable de

conformació. I ho fem encara

les autoritats europees i la

amb una lògica prioritat pel

complicitat explícita i coautoria

que fa a Europa i el Partit de

dels EE.UU.

l’Esquerra Europea (PEE), donat el nostre compromís esta-

Exigim, altre cop, el compliment

tutari.

de les resolucions de l’ONU per part del govern israelià, els res-

Comunicat de l’Associació Catalunya-Líban El pueblo libanés ha expresado su NO rotundo al acuerdo francés y americano en el Consejo de Seguridad de la ONU, el presidente del Parlamento libanés, y las fuerzas políticas libanesas también han expresado su rechazo al contenido actual del acuerdo francés y norteamericano. 1- Este acuerdo trata el Líbano como si fuera la parte agresora. 2- Este acuerdo considera que es Israel quien necesita la protección. 3- Este acuerdo habla de parar las operaciones militares, pero no de un alto de fuego. No menciona la retirada del ejercito israelí de los territorios ocupados del Líbano. Parar las operaciones militares sin la retirada del

ejercito israelí se considera como reconocimiento de la ocupación del territorio libanés.Cualquier operación de resistencia legitima contra la ocupación se puede considerar como una violación a este acuerdo y a los acuerdos internacionales. 4- El acuerdo habla de “fuerzas multinacionales encargada por el Consejo de Seguridad”, “encargada” y no bajo mando de la ONU. Se pretende utilizar los mismos términos del articulo 7 de la ONU, el mismo utilizado en la última guerra contra Irak. 5- El acuerdo habla de la liberación inmediata de los 2 soldados israelíes, en cambio habla “del arreglo de la situación” de los presos libaneses en Israel.

6- El acuerdo no menciona la retirada israelí de los territorios libaneses ocupados desde 1967 (las granjas de Chebaa y de Kfarchuba)

És per tot això que sovint

pecte a les decisions del poble

primem les informacions que

palestí -expressada democràtica-

tenen a veure amb aspectes

ment a les urnes-, la retirada im-

solidaris, socials i de coopera-

mediata de les tropes sionistes

ció, des de l’àrea i la responsa-

dels territoris palestins i dels

bilitat corresponent.

països veïns, en concret del Líban i Síria.

Tanmateix, hi ha moments

7- El acuerdo no menciona la exigencia del Líbano de tener los mapas de las minas que dejo la ocupación israelí en el territorio libanés. 8- El acuerdo no menciona la retorno de los desplazados libaneses a sus pueblos, y ciudades del Sur del Líbano. 9- El acuerdo habla de boicotear el envió de armas a la resistencia libanesa, en cambio Israel seguirá recibiendo y utilizando las armas más sofisticadas y las más destructivas.

puntuals especialment greus

No oblidem aquests dies la

on és del tot necessària al

important situació postelec-

menys una senyal de preocu-

toral que viu el Mèxic de les

pació o indignació col·lectiva.

urnes embarassades. No obli-

Aquests dies, la nostra capaci-

dem el proper 26 de juliol, dia

tat d’immunitzar-nos davant de

nacional i revolucionari de la

l’ horror ha quedat superada

Cuba i del seu poble i govern

pels nous fets a la franja de

que estimem. Tanmateix ens fa

Gaza i el sud del Líban.

un mal insuportable Palestina,

També ens alarmen les tremen-

com Iraq o el Sàhara. Aquest

des repercussions político-mi-

planeta no podrà reclamar-se

litars que suposen l’extensió

civilitzat ni en pau mentre no

del conflicte armat, amb inva-

es doni sortida als legítims

sions i agressions israelianes

drets

dins de territoris de països li-

d’aquests pobles.

reivindicacions

mítrofes i sobirans com són el Líban i Síria. A EUiA ens declarem sempre

avant 954.pmd

22/08/2006, 13:32

(*) Area d’Internacional d’EUiA

Internacional

Setembre del 2006

Avant 13

Lo que pasa en Cuba... Belén Gopegui (*) Hace tiempo pensaba que la literatura podría ser útil; leí varios textos sobre esa posible utilidad pero no eran muy precisos. Mientras le sigo dando vueltas a esta cuestión encuentro un modo leve de hacer que la literatura sirva. El hecho de haber escrito novelas ayuda a que, de vez en cuando, me brinden alguna tribuna en los grandes medios de comunicación. En este caso me piden que hable de Cuba, de la situación en Cuba, de lo que está pasando. Y me digo que tal vez pueda usar esta tribuna para que quienes normalmente no leerían las cosas, «las otras cosas», que se están escribiendo sobre lo que pasa en Cuba, puedan leerlas. Leer, al menos, unos fragmentos. Tener, al menos, una idea de cómo y en qué términos hablan personas que no están en contra de la revolución cubana. Por ejemplo, Néstor Kohan, un joven investigador de la universidad de Buenos Aires, autor de libros sobre Gramsci, Negri, Marx, Mariátegui, ha escrito un texto titulado ¿Y después de Fidel, qué?, en donde dice: «He hablado y me he comunicado con compañeros, con amigos, con familiares. Gente de mi país y también de otros países. (...) Todos y todas esperamos de corazón que el comandante, el revoluciona-

rio, el amigo entrañable de nuestro Che, se recupere de la operación. Que siga siendo el Fidel de siempre. El que molesta, exaspera e incomoda al imperio más poderoso de la tierra. El que horroriza a cuanto millonario anda por el mundo contando sus billetes. (...) El que sigue predicando la rebelión mundial contra las injusticias. El que continúa promoviendo entre los pueblos el empleo de las armas, fundamentalmente las dos más poderosas que se han inventado: las ideas y los libros. (...) ¿Y después de Fidel, qué? Pues, sencillamente, habrá nuevas revoluciones. Al igual que después del Che Guevara, seguiremos luchando en todos los países contra las injusticias y para cambiar el mundo. Seguiremos firmes en la defensa de los ideales revolucionarios que Fidel nos enseñó, nos enseña y nos seguirá enseñando» (www.rebelion.org). Quien así escribe no habla sólo en su nombre, habla en el nombre de multitudes que no salen en los periódicos hasta que un día, a veces, cambian el destino de un país y, acaso, de un continente. ¿Qué dicen en Cuba? Lisandro Otero, autor de novelas como Temporada de ángeles o Pasión de Urbino, escribe: «Fidel Castro ha enseñado a pensar de manera diferente a toda una generación de latinoamericanos y ha conducido a su país por un laberinto de escollos y contradicciones con arrojo

y firmeza, logrando crear en una pequeña isla del Caribe, pese a la hostilidad y al cerco estadounidenses, un espacio decoroso donde se puede vivir con dignidad» (www. lajribilla. cu). «¿Vivir con dignidad?», se preguntarán algunos en alusión al escaso salario de los cubanos. Un salario que, no obstante, cubre la vivienda, los gastos fijos de luz, teléfono, etcétera, educación de calidad, salud de calidad. Es cierto que con ese salario no cabe comprar televisiones de plasma y nintendos y circuitos turísticos y viviendas vacías para especular con ellas. ¿Entonces, la dignidad es eso? ¿Comprar? Hay quien piensa que la dignidad es no sentir vergüenza porque tú con dinero puedes pagarle un máster a tu hijo o un medicamento carísimo gracias a que a tu lado alguien no puede hacerlo. Los cubanos y las cubanas viven sin esa vergüenza y es posible que estén dispuestos a morir para que nadie les obligue a renunciar a eso. ¿Qué más dicen en Cuba? Alguien en la calle dijo: «Fidel nos ha enseñado cómo se consiguen las victorias». (...) «Mientras el Comandante convalece los cubanos se están pasando las señas. Es algo inusual y profundo. En lo externo se ha visto en los centros de trabajo y en las cuadras donde los vecinos se están expresando y los argumentos son tan elocuentes y poderosos que no dan

La comisión de la verdad en EEUU

podía ironizar, todas eran falsas y llenas de dobles sentidos y absurdas. La posmodernidad ha muerto aunque nos enseñó algo útil. En efecto, las palabras por sí solas no significan. Las palabras sólo significan en acto. Fidel pertenece a la vanguardia, al comienzo de una nueva época en la que ya nadie podrá creer jamás en la declaración de un Estado, de un político, de un individuo, en abstracto. Se pedirán acciones. Se querrá ver cuáles son las acciones de quien usa las palabras. ¿Qué pasa en Cuba? Ojalá los grandes medios se preocuparan, no sólo en estos días, por saber qué pasa realmente en Cuba; al fin y al cabo, como ha dicho Fidel, el socialismo es la ciencia del ejemplo.

La posmodernidad, recuerdan, fue aquel tiempo en el que se descubrió que no había que creer en las palabras, todas eran huecas, con todas se

(*) Escriptora espanyola. La seva novel.la “El lado frío de la almohada” (2004) va ser molt polèmica per la defensa que fa l’autora de la revolució cubana i de la figura de Fidel.

Interamericana de Derechos Huma-

la Presidencia, es donde más se ha

nos, Democracia y Desarrollo -

potenciado la organización social y

timonios emblemáticos la situación

monios de veteranos de Irak y madres que

PIDHDD), expertos de Naciones

sindical por el derecho a la salud

de los derechos a la alimentación,

han perdido sus hijos en esa guerra, de

Unidas en desalojos forzados y en

en todos los EEUU.

salud, agua, educación, vivienda,

los sin vivienda, de las víctimas del hura-

pobreza extrema, etc.

El 17 de julio concluyó la Comisión

empleo, seguro social, salario jus-

cán Katrina, los sin empleo, las madres

de la Verdad. Por vez primera se

to, pensión jubilar, entre otros.

cuyos hijos son arrebatados por el Estado

Las deliberaciones de la Comisión de

al inauguró la Comisión de la Ver-

debido a su pobreza, a los migrantes

la Verdad, se centraron en los objeti-

dad el sábado 15 de julio, denun-

Pedro Vargas Red COMPA

estableció en los EEUU la existen-

Cheri Honkala, líder del PPEHRC,

cia de violaciones masivas a los

El escenario de esta primera Comi-

indocumentados, a las personas con

vos de esta iniciativa y la recolección

cio trabas impuestas a las visas

derechos económicos y sociales de

sión de la Verdad en los EEUU. Fue el

discapacidades, entre otros.

de testimonios, pruebas y declaracio-

por el gobierno de Bush y la llega-

más de 31 millones de ciudada-

Lincoln Park, ubicado en el centro de

nes acerca de la existencia de viola-

da de algunos delegados,e ntre

nos bajo el nivel de pobreza y 45

Cleveland, Es de resaltar que los or-

Estuvieron en Cleveland los comisio-

ciones masivas a los derechos eco-

ellas Winnie Mandela de Sudáfrica,

millones sin acceso a la salud, así

ganizadores, utilizaron el estilo de las

nados nacionales e internacionales

nómicos y sociales de los ciudada-

a quién se le otorgó visa tardíamen-

como las presumibles responsabi-

comisiones realizadas en Sudáfrica,

que integran el tribunal, entre los

nos que viven en pobreza extrema en

te, y Leonilda Zurita, diputada y lí-

lidades gubernamentales en el

El Salvador y otros países en décadas

que se encuentran los defensores de

el país más rico del planeta.

der indígena boliviana, a quien le

cometimiento de las mismas.

pasadas, que establecieron responsa-

DDHH Nora de Cortiñas de Argenti-

fue negada su visa para participar

bilidades sobre crímenes de lesa hu-

na, Alexis Ponce de Ecuador, Luis

PPEHRC eligió a Cleveland como

en esta Comisión, por acusaciones

Las deliberaciones y la recolección

manidad y flagrantes violaciones a los

Guillermo Pérez Casas (Colombia/

sede de esta Comisión debido a que,

sin fundamento de “sospecha de

de testimonios se iniciaron el sá-

DDHH en esos países.

Bélgica), delegaciones de las Ma-

antes de las derivaciones humanas y

terrorismo” en base de la Ley Pa-

dres de Plaza de Mayo de Argenti-

sociales del huracán Katrina, era la

triótica de EE.UU.

bado 15 de julio en Cleveland (es-

avant 954.pmd

margen para pensar que el Plan de Bush y la gusanera desalmada tenga cabida en el corazón de la Isla» (Norelys Morales Aguilera, www.insurgente. org). O también: «Cuando empezaron a leer el comunicado pues imaginen, me preocupó mucho mi papi, silencio largo, ojos aguados (...) Las llamadas telefónicas en mi casa duraron hasta altísimas horas de la noche, incluidas las de algunos de ustedes, que agradezco profundamente. El tema con los vecinos y que oí en la guagua al venir hacia acá era el mismo, la salud de Fidel, aunque mi trayecto es cortito hasta acá vi a la gente seria, muy seria (...)». Es el mensaje enviado por correo electrónico de una cubana, hay muchos así. Muchos mensajes de dentro de la isla para afuera, muchos de fuera de la isla para adentro.

tado de Ohio), con la participación

PPEHRC - la red nacional de organi-

na, de redes mundiales y continen-

ciudad más pobre de los EEUU, y a

de alrededor de mil delegados lle-

zación de pobres de los EEUU,

tales de derechos humanos (Fede-

que el estado de Ohio, señalado

Publicat a la web “Pasalavoz, minga

gados de todo el territorio de la

convocante de esta iniciativa- instaló una

ración Internacional de Derechos

como “la nueva Florida” que permi-

informativa de movimientos socia-

Unión. Allí visibilizaron con sus tes-

gran carpa que acogió decenas de testi-

Humanos - FIDH y Plataforma

tió la reelección de George W. Bush a

les” el 19 de juliol del 2006

22/08/2006, 13:32

CJC

14 Avant

Aturem la guerra!!

Setembre del 2006

Respecte per la revolució cubana El passat dimarts 1 d’agost,

El futur de la Revolució Cu-

Europa es va despertar amb

bana és una qüestió que no-

la notícia que el President

més depèn del poble cubà i

Cubà Fidel Castro havia tras-

no de la persona que lideri

passat amb caràcter provisi-

aquest procés.

onal totes les seves responsabilitats degut a una interven-

En aquest sentit, volem de-

ció quirúrgica d’urgència que

nunciar l’hàbit que tenen la

l’inhabilitava per a l’exercici

majoria dels mitjans de comu-

de govern. Tots els seus càr-

nicació d’aprofitar sistemàti-

recs s’han distribuït entre els

cament qualsevol notícia refe-

diferents membres del buró

rent a la salut del dirigent

polític del Partit Comunista

cubà per obrir un debat sobre

de Cuba (PCC), encapçalats

la suposada “transició demo-

pel seu vicepresident, Raúl

cràtica” del país i l’obertura

Castro, a l’espera que el líder

del seu sistema econòmic. Al

cubà es recuperi.

mateix temps, cal destacar l’amplia difusió que s’ha fet

Membres de la CJC en una acció a la pça St Jaume, coincidint amb la visita de Zapatero a BCN Des que el passat 12 de juliol Israel va iniciar els bombardejos contra el Líban, s’han succeit els comunicats i actes reivindicatius contra aquesta nova guerra al Pròxim Orient. En aquest sentit, la CJC tenia prevista una acampada de 24 hores el passat 28 de juliol a la plaça St Jaume de Barcelona, amb el missatge unitari “Solidaritat amb el poble de Palestina i el Líban” però es va haver de suspendre, transformant-se en l’acció que recull la fotografia. Tal com va explicar la Joventut en un comunicat: ”Finalment, s’ha hagut de desconvocar, per raons diverses. Entre elles es compten la negativa inicial de l’Ajuntament a la proposta d’acció, i les fortes pressions polítiques davant la visita oficial del President del Govern José Luis Rodríguez Zapatero avui a les 12h a la Generalitat. Fruit d’aquesta oposició frontal a l’acampada, i l’amenaça que l’acció trascendís als mitjans, no com a expressió de recolzament a la solidaritat amb Palestina i el Líban, sinó per conflictes amb l’ordre públic, s’ha valorat d’abandonar, per ara, aquesta iniciativa. Ara bé, creiem que davant la gravetat de la situació a Orient Proper, especialment després de les últimes hores, donada la mort de quatre obsevadors internacionals de la ONU a la regió, caldria reformular quines són les prioritats, si les traves administratives, o bé les demostracions civils pacífiques en favor de la pau. Tot i així, de 12h a 13h s’ha portat a terme una acció reivindicativa, on una cinquantena de persones han mostrat una pancarta amb el missatge anterior de solidaritat, a la sortida del President del Govern Espanyol del Palau de la Generalitat, emmig de crits de “No a la Guerra” . Finalment, segueix en peu la “cas-solada” aquesta nit a les 20h, convocada per Aturem la Guerra a Plaça Sant Jaume pel mateix motiu així com noves iniciatives durant els propers dies.” Efectivament: des de la primera setmana de bombardejos al Líban -i ara per ara sense data de caducitat- la plaça St Jaume de Barcelona és l’escenari, cada dijous a les 20h, de cassolades convocades per la Plataforma Aturem la Guerra, com la de la fotografia que segueix a aquestes línies.

El còmic

La Revolució Cubana és un pro-

de les opinions d’un sector

cés en constant evolució, sos-

reduït de la població que,

tingut i defensat pel poble cubà

majori-tàriament, representa

des del derrocament de la dic-

els interessos de la oligarquia

tadura de Batista l’any 1959.

aliada amb els Estats Units.

Durant tots aquests anys, s’ha

Tot això ajuda a transmetre a

dissenyat un model de caràc-

la ciutadania la idea que Cuba

ter socialista amb importan-

és un país dictatorial i que la

tíssimes conquestes socials,

immensa majoria de la pobla-

tot i les ingerències de la prin-

ció està esperant un canvi de

cipal potència econòmica i po-

règim polític.

lítica del planeta, els Estats Units. La figura de Fidel ha es-

D’altra banda, és convenient re-

tat de gran importància i repre-

marcar la tranquil·litat (amb la

senta aquesta resistència anti-

lògica cautela que demana el

imperialista i la independència

moment) amb què està afron-

del país i per això li desitgem

tant la situació la immensa ma-

una ràpida recuperació.

joria de la població. Exigim que la voluntat del poble cubà per

Tanmateix, som conscients

mantenir la independència eco-

que aquest procés en cons-

nòmica i política del país, així

trucció no depèn d’una sola

com les conquestes socials de

persona, tal i com ens volen

la Revolució, sigui respectada

fer creure la majoria dels mit-

per les potències occidentals i

jans de comunicació i genera-

es mantinguin al marge els in-

dors d’opinió del nostre país.

teressos econòmics imperants.

www.joventutcomunista.org

avant 954.pmd

22/08/2006, 13:32

Setembre del 2006

Agenda

Avant 15

IV Seminari d’iniciació al Pensament de Marx i Engels Tardor 2006 Aquest curs està reconegut amb 3 crèdits de lliure elecció per a tots i totes els i les estudiants de la UB i amb un 1’5 per als de la UAB i els de la UPC.

Preu del curs: 100 euros Preu per a socis i sòcies 50 euros Total d’hores del curs 45 (30 h. teòriques + 15 h. pràctiques) Horari: Les sessions seran dimarts de 19.30 h. a 21.30 h.

*DIJOUS... CINEMA!!!

Deu sessions de seminari de 2 hores cadascuna que pretenen, des d’una òptica materialista, donar instruments teòrics per a l’anàlisi, interpretació i intervenció en la realitat social. A partir d’una introducció al text per un dels coordinadors, la dinàmica serà de discussió en seminari al voltant de textos clàssics del pensament de Marx i d’Engels, destriant idees força i discutint la seva validesa o no en l’actualitat a la llum dels esdeveniments històrics i l’evolució del pensament. Dimarts 3 d’octubre. PENSAMENT MARXISTA AVUI, VALIDESA I ACTUALITZACIÓ. Dirigeix: Miguel Candel, professor de Filosofia de la UB. Dimarts 10 d’octubre. EL MARX DELS MANUSCRITS: L’ARREL HUMANISTA D’UN PENSAMENT. Dirigeix: Felipe López-Aranguren Quiñones, politòleg, sociòleg i poeta. Dimarts 17 i 24 d’octubre. L’ESGOTAMENT DE L’IDEALISME I DEL MÈTODE ESPECULATIU PER EXPLICAR LA REALITAT. Dirigeixen: Luis Juberías i Gustavo Torres, Fundació Pere Ardiaca.

Programació Tardor 2006 * Totes les pel·lícules són en V.O.S.E i es realitzaran a la seu de la Fundació, Avinguda Portal de l’Àngel 42, 2n A. BCN a les 19.30h.

*CINEMA ALTERNATIU I IMMIGRACIÓ DIJOUS 28 DE SETEMBRE Cinema alternatiu i immigració en els 60s i 70s. Projecció de: Distància 200 metres (1967), Distància a 0 infinit (1969) i Un lloc per dormir (1971) de Jordi Bayona. Presenta: Jordi Mir, Càtedra Unesco d’Estudis Interculturals Aquestes tres realitzacions mostren la distància que separa les persones arribades de la immigració de les classes benestants de la ciutat. Bayona es fixarà en les seves feines, en les zones on viuen, voldrà fer evidents les desigualtats existents. *LA EDUCACIÓ AL CENTRE DIJOUS 19 D’ OCTUBRE Ferrer i Guàrdia, una vida per la llibertat d’Agustí Corominas. Presenta: Agustí Coromines, Director. Ferrer va ser un pedagog profundament renovador creia en el poder de l’eduació. Creador de l’Escola Moderna, Ferrer va ser executat, cap de turc de les revoltes que es prouduïren el 1909 a Barcelona durant la «setmana tràgica».

Dimarts 31 d’octubre i 7 de novembre. EL MATERIALISME: PUNT DE PARTIDA D’UNA FILOSOFIA DE LA PRAXI. Dirigeix: Rosa Bofill, Responsable de la Dona de la Federació d’Ensenyament de la CONC. Dimarts, 14 i 21 de novembre. DE L’ANÀLISI ECONÒMICA DE LA REALITAT A L’ANÀLISI REAL DE L’ECONOMIA. Dirigeixen: M.A. Montes i José García, membres del comitè d’empresa de SEAT Dimarts 28 de novembre. LA PRETENSIÓ DE FONAMENTACIÓ CIENTÍFICA D’UN PROJECTE DE TRANSFORMACIÓ SOCIAL. Dirigeix: Joan Lou, membre del Consell de Direcció de l’Independent. Dimarts 12 de desembre. UN PENSAMENT PER CONÈIXER LA REALITAT SOCIAL, UN PENSAMENT PER TRANSFORMAR-LA. Dirigeix: Celestino Sánchez, President de la Fundació Pere Ardiaca.

VI Escola Permanen t sobre Per spectiv a de Permanent Perspectiv spectiva Gènere. T ardor 2006. Tardor Aquest curs està reconegut amb 3 crèdits de lliure elecció per a tots i totes els i les estudiants de la UB i la UPF, 2 per als de la UAB i amb 1’5 crèdits per als de la UPC. Preu del curs: 100 euros Preu per a socis i sòcies 50 euros Total d’hores del curs 45 (30 h. teòriques+15h. pràctiques) Horari: Les sessions seran dilluns i dimecres de 16 h. a 19h.

* L’EXPERIÈNCIA MIGRATÒRIA COM A TRAGÈDIA QUOTIDIANA DIJOUS 2 DE NOVEMBRE Balseros! de Carles Bosch y Josep Mª Domènech. Durada: 120 minuts. Presenta: Esther García Montes. «Balseros» és una pel.lícula única. L’aventura humana d’uns nàufrags entre dos móns. L’estiu del 94 un equip de reporters va entrevistar set cubans i les seves famílies durant els dies previs a la seva arriscada aventura de mirar d’arribar a la costa dels EEUU. fugint de les dififcultats econòmiques del seu país. Set anys després expliquen la seva experiència. *DEBAT ENTORN AL CONFLICTE CULTURAL DIJOUS 9 DE NOVEMBRE Mesquita no!, documental d’Alberto Aranda i Guillermo Cruz. A Contraluz Films, 2005. Durada: 30 minuts. Presenta: Alberto Aranda i Guillermo Cruz, Directors.

avant 954.pmd

Aquest curs està reconegut amb 3 crèdits de lliure elecció per a tots i totes els i les estudiants de la UB i la UPF, 2 per als de la UAB i amb 1’5 crèdits per als de la UPC. Preu del curs: 100 euros Preu per a socis i sòcies 50 euros Total d’hores del curs 45 (30 h. teòriques+15h. pràctiques) Horari: Les sessions seran dilluns i dimecres de 16 h. a 19 h.

VI Escola Permanen t sobre Permanent Immigr ació. T ardor 2006. Immigració. Tardor

22/08/2006, 13:32

Vides..

16 Avant

Setembre del 2006

«És absurd parlar d’Hezbollah i del poble libanès com si no fossin la mateixa cosa»

Ghassan Saliba és el responsable d’Immigració de CC.OO. a Catalunya.

Alèxia Guilera Madariaga Ghassan Saliba era aquest juliol a Byblos (nord del Líban), visitant com cada estiu la seva família, quan va esclatar la guerra contra el seu país. Ghassan, a qui ja va tocar viure en primera persona l’anterior conflicte del Líban amb Israel, no podia creure que les coses estiguessin anant tant de pressa i, malhauradament, de nou, tan malament pels libanesos. 24 hores després dels primers bombardejos israelians, ens enviava aquest dramàtic correu electrònic: “El país está totalment cercat per terra, mar i aire. Israel ha bombardejat els ponts importants que comuniquen amb el sud i la carretera Damasc-Beirut, l’aeroport és tancat i vaixells militars israelians han bloquejat tots els ports (...) Els morts són civils: per ara 80 víctimes, la majoria nens i nenes, dones, avis. Bombardegen les centrals elèctriques i fonts d’abastiment de benzina i d’alimentació (...) Farà falta molta condemna i molta solidaritat”... Ghassan fa 26 anys que viu i treballa a Catalunya. Quan fa ja un llarguíssim mes que l’exèrcit d’Israel assola dia i nit el Líban -amb un balanç, fins el moment, de més de 1.000 civils assassinats, el 30% dels quals són infants menors de 12 anys-, ens analitza el dramàtic panorama que viu el seu país. -Ghassan: aquest conflicte, en la manera i el moment que ha esclatat, te l’esperaves? -No, tot i que feia temps que a la zona s’hi vivia una tensió, arran de la ocupació d’Iraq per part dels EEUU i de la negativa de Síria a acceptarla. Les pressions d’EEUU i França contra Síria es feien a través del Líban. Tot això es va tensar encara més quan van començar a assassinar polítics i periodistes al Líban (el cas de Rafik Harire o del secretari general del Partit Comunista) Tot plegat, va venir acompanyat d’una exigència de la ONU perquè Hezbollah es desarmés. Crec que també ha contribuit a aquest desenllaç la negativa de l’exèrcit libanès a fer tota aquesta feina bruta dins el país, que EE.UU pretenia que fes... De fet, la retenció dels dos soldats israelians a mans d’Hezbollah va ser un pretext per intervenir, però ara s’ha sabut que ja feia temps

que Israel preparava una forta intervenció al Líban... -En qualsevol cas, per què Hezbollah va fer aquella acció? -Haig de respondre a això explicant que la població del sud del Líban rep, des del 48, bombardejos d’Israel de forma sistemàtica. Per això, allà hi ha una història de resistència des de molt abans d’Hezbollah (que abans de 1990 no existia). Finalment ha estat Hezbollah qui s’ha erigit en el principal grup de resistència armada: arriba un moment en què necessites germans grans, armes, i d’aquí la seva relació amb l’Iran, sempre amb la intermediació de Síria. D’altra banda, vista la situació, hi ha el convenciment que la única manera d’aconseguir un intercanvi de presoners és tenint presoners israelians. -Un fet que ha sorprès tots els analistes: per què Israel està trobant tanta resistència per avançar? -És el que et deia: hi ha una tradició i una cultura de resistència, complementada amb les armes que té ara Hezbollah. Però la resistència no necessita armes gaire sofisticades perquè és la tàctica de la guerrilla: Hezbollah es nodreix de la pròpia gent del sud del Líban, gent del poble, joves que són a qualsevol lloc i estan ben entrenats. El més sorprenent és que tinguin míssils però no el tipus de batalla terrestre que estan tenint. Hi ha molts analistes que això no ho entenen o no ho volen entendre: parlen com si Hezbollah hagués aterrat de cop des d’un paracaigudes i no tenint en compte que és el mateix poble libanès. I aquesta és la seva força. -Per què els libanesos esteu indignats amb la posició que ha adoptat França respecte al Líban en aquest darrer conflicte? -Perquè França ha anat dient que ells sempre defensen la independència del Líban i al seva sobirania i en un moment com aquest, enlloc de jugar un paper distanciat dels EEUU, va i es deixa portar per aquests. I això des del primer dia! El 12 de juliol el primer discurs que va fer Chirac

va ser patètic, dient que Israel té dret a la defensa, quan el que estava fent Israel era atacar i atacar objectius civils i no militars. Crec que França s’equivoca pensant que podrà tenir un estatus a la zona amb una política de seguidisme als EEUU: el Líban era l’únic lloc del Pròxim Orient on França tenia encara una certa influència.

- (Somriu) No, en absolut. Ell, des del primer moment, no ha tingut una posició prou forta com per exigir a França que els dongui suport. Jo crec que és comèdia: utiliza això per guanyar la simpatia de la gent, per compensar que no ha fet el que havia d’haver fer en el seu moment.

-Què hi al darrera de l’ahesió explícita al Líban feta pública pel Govern espanyol?

- Per què no té força el Govern libanès?

-A Europa hi ha dos blocs: un que intenta buscar una solució donant un paper important a Síria (per això Moratinos ha estat allà recentment), liderat per Espanya, Itàlia i Alemanya. I un segon bloc, encapçalat per França, que parla d’una solució que passa per donar a l’Iran aquest paper preeminent. -I per què, Iran? -Per les relacions econòmiques que França té en aquell país, amb el petroli. Tots denuncien que hi ha una dictadura, a l’Iran, però després tothom hi negocia: la política mai és blanc o negre. -I per quin lideratge a la zona opten els EEUU? -Opten per Síria, fins el moment. Es veu amb el tema de pressionar Hezbollah mitjançant Síria. -Des del començament estem parlant de Síria sense parlar de Síria: què hi passa? Perquè és tan clau en aquest conflicte? -Síria ha jugat un paper important al Líban històricament i no parlo de fa 20 o 30 anys: siris, libanesos, palestins, jordans, una part dels iraquians... són el mateix poble des de fa segles i comparteixen, per tant, el mateix context cultural. Històricament hi ha les mateixes famílies repartides als diferents territoris. Per això, la història del Líban i la de Síria no es pot separar: les fronteres són tan recents com artificials. -Per què llavors Jordània ha estat sempre tan a favor dels EEUU? - El règim jordà s’ha mantingut sempre amb el suport dels EEUU i per això sempre són hostils a qualsevol moviment d’autodeterminació àrab a la zona i és dels pocs països del Pròxim Orient que té relacions diplomàtiques amb Israel. Tot per interessos econ+òmics, que no tenen res a veure amb les arrels històriques i culturals dels pobles. És el mateix cas d’Aràbia Saudí i Egipte... - Aquesta evidència és la que va fer plorar fa uns dies el primer ministre libanès?

- Perquè és un govern de coalició de 4 forces polítiques, entre elles Hezbollah. Hi ha una forta divisió política al Líban des d’abans d’aquesta invasió israeliana, i això s’expressava al govern, al Parlament i també al carrer.. Pensa que EEUU comptava amb una part del Govern libanès per fer acomplir la resolució 1559 de la ONU, que obligava a desmantellar Hezbollah. El Govern del Líban ha anat tenint una actitud cada cop més enfrontada a la invasió d’Israel, a mida que anava veient que hi ha una resistència forta del poble i a mida que s’anaven produint matances d’infants. Els primers dies, gairebé culpava Hezbollah, de la guerra! Argumentaven que Hezbollah no els havia informat de la operació amb els dos soldats... quan qualsevol polític sap que una operació de resistència no es pot comunicar, abans de fer-la! - Ghassan: et dóna temps de sentir tristor o més aviat tires endavant cada dia per no mirar cap a dins? -El que em fa més pena és que estan destruint el meu país, no és tant un tema personal... Em preocupa l’odi contra un poble que denota el tipus d’atacs que estem rebent: aquestes trampes contra civils. Tot això m’afecta a nivell emocional però a nivell polític tinc una gran por: quant de temps podrem resistir? Perquè sento que la resistència del meu poble no es tradueix a nivell diplomàtic ni polític en res... És una situació acumulativa que tandebò es tradueixi, en el futur, als governs de la zona, en un canvi de règims polítics. Si això no passa, seguirem així milers d’anys... -Què o qui pot parar aquest Israel imperialista? -Dues coses: la unitat dins del Líban i la resistència de la gent, que afavoririen una postura àrab molt més compacta en demanar la fi de la guerra. Això influïria també en que, a nivell europeu, es donés una millora de la situació. D’aquesta manera, els EEUU quedarien, probablement, aïllats. Tot plegat, faria que es pogués imposar un alto el foc amb certa dignitat.

Director: Felipe L. Aranguren Redactora en cap: Alèxia Guilera Madariaga Consell de Direcció: Daniel Alfonso, Toni Barbarà, Rosa Bofill, Alfredo Cabeza, Abraham Cembrero,Mercè Civit, Paco Conde, Xavier Cutillas, Adelina Escandell, Juanjo Fernández, Luís Gallego, Asun García, Joan Lou, Sandro Macarrone, Joana Mariné, Mª Àngels Martínez, Juan Medina, Jordi Miralles, Toni Moragas, Joan Josep Nuet, Marià Pere, Mar Pallarés, Mª José Pardo, JM Patón, Jordi Ribó, Agustí Ruiz, Celestino Sánchez, JM Sixto, Salva Torres, Producció: DeBarris sccl Imprimeix : Zukoy

Avda. Portal de l’Àngel, 42 2n 2a cp. 08002 Barcelona tel: 93 3184550

avant 954.pmd

22/08/2006, 13:32

escriu-nos a:

avant@pcc.es