AVANT 956

Avant 1

Gener del 2007

956 2007 2€

NÚMERO

GENER DE PREU

editorial

T

al com recull el secretari ge neral del PCC, Marià Pere, el seu informe anual -presentat davant del Comitè Central el passat 18 de novembre- ens trobem davant d’un panorama que podem dividir en cinc tasques pendents, totes elles fortament relacionades entre si: el desenvolupament d’un Front d’Esquerres a casa nostra, l’anàlisi permanent del moment històric, el creixement i la reestructuració de la pròpia organització, la necessitat d’actualitzar la teoria i l’internacionalisme -entès com una lluita per la pau- i, finalment, la solidaritat de tradició comunista. Tot plegat, emmarcat dins els espais internacional, europeu comunitari, de l’Espanya actual i de la situació de Catalunya després de les recents eleccions.

En l’àmbit internacional cal valorar, de manera especial, la progressió del multilateralisme davant l’hegemonia de la política imperialista dels Estats Units, en totes les seves formes: tant pel que fa als acords respecte a certs països llatinoamericans com a la situació de tauler d’escacs dels seus interessos en què han convertit l’Orient Mitjà. A això, cal afegir-hi l’ascens dels països emergents (la Xina, la Índia, el Brasil), el nou acord europeu o la delicada situació de Rússia.

Tot aquest panorama ens crida a fer una reflexió, d’entrada, sobre l’estreta relació entre globalització i multilateralisme, que ens porta a afirmar, inequívocament, que la política espanyola i l’europea s’han d’adequar, per força, a aquesta conjuntura i, doncs, han d’actuar en conseqüència.

Cal un nou ordre jurídic internacional que només pot tenir sentit si l’emmarquem dins de les estratègies de pau i desenvolupament internacionals, després de la frustrada remodelació de l’ONU. Igualment, és important assolir –i després mantenir-lo- el caràcter fonamentalment social i humanista dels

Cinc grans tasques pendents, reptes de futur pel PCC cat –recordem-ho- sino una mediació política plural sobre la base de la unitat del seu programa.

Caldria que a Catalunya féssim estratègic allò que és acord de govern i que ho concretéssim en termes d’organització, vertebració i dinamització de la societat civil. Això només es pot materialitzar mobilitzant la pròpia societat civil (amb els problemes afegits de l’abstenció i la manca de xarxa social).

Estats; la fam i la misèria, les malalties –especialmente aquelles guaribles i/o que es poden prevenir- i les injustícies sistemàtiques, sempre contra la mateixa classe social, no poden conviure amb els nous plutòcrates, especuladors, estafadors legals i depredadors que estan duent el planeta cap a un model econòmic que n’impideix la sostenibilitat. Tot plegat, és l’embrió de problemes gens resolts a casa nostra com el de l’emigració-immigració, la violència de génere o el desgavell ecològic.

Davant de tot això, la nostra solidaritat internacionalista, la nostra mobilització per generalitzar la centralitat de la feina i la nostra lluita per assolir un horitzó ideològic i cultural d’esquerres, adquireixen una importància vital.

D’altra banda, que la Unió Europea està en crisi ho demostren clarament les característiques i els límits de la intervenció neolliberal dins del seu propi territori que és també el nostre.

Aquí, a casa, necessitem crear una plataforma d’acció política i social

per tal que totes les forces de tradició comunista i d’esquerres superem la divisió existent actualment entre nosaltres i entre d’altres organitzacions properes. El PEE sembla anar ben encaminat però no exclou altres aliances i metodologies necessàries, que van del més particular al més general (recordem que un PSOE més escorat a l’esquerra permet que es funcioni també millor a nivell europeu).

Pel que fa a Espanya, són cinc els eixos fonamentals de treball: assegurar la independència en política internacional (Europa, Llatinoamèrica, el Magrib i el Sàhara), la reforma de l’Estat amb la federalització com a meta, la lluita per la pacificació real d’Euzkadi, el desenvolupament dels drets cívic-republicans i el manteniment i millora del caràcter social de l’Estat, amb especial atenció a la política sòcioeconòmica. A tot això cal afegir-hi el rellançament d’Izquierda Unida, entès com un salt qualitatiu en capacitat de proposta i mobilització, més enllà d’una reestructuració en la direcció que sumi i no resti, ja que IU no és un partit ni un sindi-

La majoria social d’esquerra ha aconseguit mantenir el Govern com a “entesa de progrés”, fet que posa de relleu la bona tasca feta des d’EUiA així com la millora en la relació amb IC-V (malgrat tots els seus problemes). Un front ampli exigeix que EUiA no sigui exclusivament un parlament de comunistes, sino, sobretot, un moviment sociopolític amb participació de sectors progresistes de la societat civil. I recordeu que les eleccions municipals són a la cantonada!....

Finalment, cal dir que el PCC ha d’observar-se i tendir a ser organitzador i dinamitzador de la societat civil alternativa. Per això, la seva estructura ha de respondre no a necessitats internes sino a les de la relació amb la societat. La importància de l’organització dins les pròpies activitats humanes, fa possible la producció i la reproducció del sistema per decantar-ne la contradicció en termes de la necessària transformació de la societat.

Cal fer entrar la política als sectors laborals, reconstruir el projecte sindical dels comunistes i encetar una reflexió sobre el socialisme del segle XXI, especialment sobre els modes de producció.

Llei de memòria històrica?

Podem entendre que el PP rebutgi el reconeixement dels lluitadors republicans i el restabliment de les víctimes del franquisme perquè són hereus de la dictadura, però no entenem la visió descafeïnada i raquítica que té el govern del PSOE a l’hora de reparar la memòria de l’esquerra i els demòcrates.

Per a tot demòcrata i per a qualsevol persona que es digui d’esquerres, hauria de ser irrenunciable una llei que anul·li els judicis del franquisme i que pugui saldar el deute d’una transició on alguns van aconseguir identificar la reconciliació amb l’oblit. Una situació que amb una democràcia ja consolidada és inacceptable.

Ens sorprèn especialment dels socialistes que es neguin a incloure en la llei l’anul·lació de ple dret de sentències dictades en consells de guerra, en tribunals de responsabilitat política i pel Tribunal Especial de la Repressió de la Massoneria i el Comunisme a Espanya.

Creiem imprescindible una llei de memòria històrica que impulsi el coneixement de la veritat i la investigació, que preservi la memòria dels represaliats amb indemnitzacions als supervivents o a les famílies, que ajudi a la localització de les víctimes del franquisme i que difongui la tradició antifranquista i democràtica.

Si es manté la Llei de la Memòria Històrica amb els paràmetres actuals, d’aquí al 18 de juliol del 2007 els nostres joves, Alternativa Jove-Joves d’EUiA, retiraran tots els símbols feixistes que encara queden a Catalunya i els enviaran a la Moncloa.

Jordi Miralles Coordinador gral. d’EUiA

moviment obrer eleccions sindicals a Catalunya: un repte per a la CONC

catalunya el document de l’Entesa de Progrés, eina clau pel canvi

dona el cos de les dones, utilitzat com a arma i botí de guerra

Estat espanyol quin és el rerefons de l’anomenat fracàs escolar?

cultura la incontinència verbal del Papa... va ser una relliscada?

internacional cròniques des de Mali d’una Àfrica que emigra

Amb el 44% dels delegats sindicals de Catalunya, CCOO afronta aquestes eleccions amb el convenciment que lluitar contra la siniestralitat és lluitar contra les causes que l’originen i contra un model productiu basat en la precarietat.

El document de l’Entesa de Progrés dóna a les forces polítiques catalanes d’esquerra la capacidad de govern per intentar el manteniment d’una hegemonia que, s’intentarà que es perllongui en el futur, facilitant, així, un canvi en profundidad al país.

Està clar que els/les alumnes i professors/es no són els únics responsables de l’anomenat fracàs escolar.

Des de les aules però també des del seu entorn familiar i des del social, cal combatre’l lluitant per una societat més justa i més participativa.

Una lúcida tria d’articles dels filòsofs Tariq Alí i Frei Betto, ens fa veure que la “relliscada” del Papa Benet XV va ser molt més deliberada del que hom va creure. Sobretot, sostenen, tenint en compte que aquest alemany mai ha deixat res a l’atzar...

Dues cròniques fetes des del Fòrum per una Mali diferent, ens acosten a la commemoració del drama que fa un any llarg van viure els milers d’immigrants que van topar amb la tanca de Ceuta i Melilla. Un altre mur de la vergonya.

Pàgina 2)

Pàgina 4)

Un informe de l’ONU denuncia aquesta dramàtica realitat dels països en guerra: el cos de la dona és un camp de batalla. A més, els actors armats l’utilizen com a botí de guerra per sembrar el terror a les comunitats, imposar control militar o venjar-se.

Pàgina 6)

Pàgina 8)

Pàgina 5)

Pàgina 7)

Moviment obrer 2 Avant

Gener del 2007

«CC.OO. és qui millor defensa els treballadors» Redacció El passat 6 d’octubre, un acte públic de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya al recinte del Fòrum, a Barcelona, donava el tret de sortida de la campanya per les Eleccions Sindicals 2006-2007 a Catalunya. Tot i que un 44% dels delegats escollits en aquest procés són de CC.OO., el principal repte d’aquesta organització és aconseguir que els treballadors sentin que cal formar part d’un sindicat i, a més, que aquest sigui CC.OO. Conversem amb Miguel Peláez, secretari general de la federació de construcció i fusta de CC.OO. a Catalunya.

-És cert que la xifra d’afiliació al sindicat CC.OO. ha pujat, darrerament?

- Sí, hem observat un creixement sostenible en els últims anys. La crisi dels 80 va fer abaixar quasi en picat els nivells d’afiliació però amb el repunt de l’economia de començaments dels 90 va augmen-

tar el nombre d’afiliats. Sobretot, va créixer en el sector Serveis però, en general, ho va fer en tots els sectors productius...

-Però vostès denuncien que també ha crescut, paral·lelament, l’índex de precarietat...

- Sí, això és així. Creix l’economia però, a la vegada, estan augmentant els nivells de precarietat, d’eventualitat, de baixos salaris... etc. Creix tot allò que afavoreix l’augment del marge dels beneficis dels empresaris d’aquest país.

Tenim, per exemple, a Catalunya, un 30% de treballadors eventuals: el doble de la taxa a l’Europa Occidental! Cal trobar l’equilibri entre la disminució d’aquesta precarietat i l’augment dels drets dels treballadors. Hi ha força gent que, per por a perdre la feina, no denuncien res: per això és essencial el paper dels sindicats!

- Tot i que hagi augmentat l’afiliació, a Catalunya i a Espanya

seguim tenint unes xifres molt baixes de treballadors afiliats a sindicats. Per què?

-En bona part, els mitjans de comunicació no ens ajuden gens a difondre el nostre discurs d’una forma didàctica (de vegades, de cap forma). Sovint se’ns ridiculitza dient que estem “apoltronats” i només mirem la nostra butxaca però això és completament fals...

També és cert que nosaltres mateixos no sabem “vendre” el que fem de bo, que és molt.

Els nostres èxits només es coneixen a nivell intern o quan ja s’han aconseguit. Dos exemples: la llei reguladora de la subcontractació en la construcció, que és impor-

tantíssima o la nova línia d’autobús municipal, públic, que ja uneix l’aeroport del Prat amb Barcelona, i que fan servir milers de persones que treballen allà. Sense CC.OO, aquestes petites victòries li ben asseguro que no existirien. Crec que podem dir que els sindicats som els que més treballem per la cohesió social...

contingut. Li dic una cosa: Ibèria va poder parar-ho i no ho va fer perquè una mala imatge dels treballadors, que lluitaven legítimament per no perdre els seus llocs de feina, els afavoria: fixi’s com, al final, ningú va parlar a fons del motiu de la vaga.

-Un tema polèmic com la vaga de treballadors de terra d’El Prat no va afavorir gens la bona imatge de les vagues ni dels que van exercir aquest drets...

Què en pensa?

-És el nostre gran repte dels propers anys. Hem de trobar la manera de fomentar la seva participació a la societat (per exemple des dels sindicats), i que estiguin representats els seus sector productius perquè, en definitiva, són un esglaó bàsic de la nostra cadena productiva i el sector que més pateix, de llarg, la precarietat.

-És evident que hem d’exercir el dret a la vaga amb responsabilitat i allò va excedir la mida, però no el

-Un altre repte per a la CONC és la immigració?

Intervenció del secretari general de la federació de construcció i fusta de la CONC (Assemblea delegats CONC 6/10/06)

Compañeros y compañeras: Hoy hace exactamente una semana que los trabajadores de la construcción fuimos a la huelga, motivada por el incremento de la siniestralidad en el sector y como respuesta al trágico accidente que costó la vida a cinco compañeros a finales de julio, en una obra de Barcelona.

El accidente refleja claramente la situación del sector, eventualidad, subcontratación en cadena, no aplicación del convenio colectivo, precariedad, etc. Cuatro de los trabajadores fallecidos eran subcontratados y tres de ellos inmigrantes, de los que, a fecha de hoy, aún se desconoce sus identidades.

En el tajo en que se produjo el accidente, no es que faltaran medidas de seguridad: ES QUE NO HABIA NINGUNA. Vamos a exigir que este accidente no quede en el olvido, que a los responsables les caiga todo el peso de ley y acaben en la cárcel y lo podamos ver por TV. Para ello nos hemos personado como acusación particular.

La huelga ha sido un éxito total,

propiciado por el trabajo previo hecho por nuestros delegados y estructura sindical.

La “otra central” (así nos llaman ellos en sus papeles) ha trabajado bastante menos, dedicándose a convocarnos procesos electorales. Incluso el día antes de la huelga tuvimos que votar en unas elecciones de las que, por cierto, ya podéis imaginar el resultado: GANAMOS. Quisiera aprovechar esta ocasión para agradecer a todas las estructuras de la CONC, a sus Uniones y a la Federaciones, su ayuda en la jornada de huelga, y también al Consejo de nuestra Federación Estatal que estuvo con nosotros en los piquetes de Barcelona. Es un hecho que habla en positivo del compromiso del sindicalismo confederal y de clase.

El día que perdamos la solidaridad entre nosotros, habremos perdido una de las señas de identidad de nuestro sindicato. ¡¡Gracias a todos y todas por vuestra ayuda solidaria !!

Compañeros y compañeras: hace algo más de diez años de la entrada en vigor de la Ley de Prevención de Riesgos Laborales y aún hay miles y miles de empresas que siguen sin aplicar en lo más mínimo lo contemplado en la Ley. Así se explica que el año pasado se produjeran en

España, en la Construcción, cerca de 10.000 accidentes graves, 992 accidente mortales. En Catalunya, 1.423 graves y 102 mortales. Y este año seguimos con una dinámica parecida...

Con estas cifras de siniestralidad está claro que, como sindicato de clase, tenemos que dar respuestas más allá de las meras declaraciones y denuncias ante la opinión pública, que debemos continuar realizando.

Pero fundamentalmente debemos exigir, a través de la movilización y de la acción sindical en los centros de trabajo, un cambio radical para acabar con esta lacra social que es la siniestralidad laboral.

Luchar contra la siniestralidad es luchar contra las causas que la originan, es luchar contra un modelo productivo basado en la precariedad, en la eventualidad, en la subcontratación, en los bajos salarios y la externalización de los procesos productivos. En definitiva: contra el neoliberalismo.

dándonos como la primera central en Catalunya y en el resto del estado.

Compañeros y compañeras: el tema de la prevención y la salud de los trabajadores y las trabajadoras, no puede ni debe ser exclusivo de especialistas en nuestros comités y en nuestras estructuras sindicales; debe convertirse en uno de los ejes fundamentales de nuestra propuesta reivindicativa en la próxima negociación colectiva. Debe ser una de las llaves que abra la cerradura de eso que los empresarios llaman “tema de su exclusividad”, que no es otra cosa que la organización del trabajo.

Jornada, turnos, productividad, estabilidad en el empleo, todo ello está relacionado con la salud y la prevención de los trabajadores y las trabajadoras.

Y para luchar contra este modelo que nos quieren imponer, se requiere un sindicato con más organización, con más afiliación y con más delegados y delegadas.

¡No hay nada mas importante que luchar por la vida! Compañeros y compañeras, acabo con una noticia feliz: hace 8 años, nuestra federación inició un proceso, que algunos decían que era utópico: pretendíamos, a través de una I.L.P., que se regulara la subcontratación en un sector tan complicado y complejo como es la construcción.

Necesitamos revalidar nuestra victoria electoral y seguir consoli-

Pues bien, tras dos huelgas generales y la negociación permanente

con los grupos parlamentarios de izquierdas del Congreso y gracias a la perseverancia e iniciativa parlamentaria de IU e IC-V, apoyada por PSOE y ERC, el pasado 28 de septiembre, el Parlamento español aprobó la Ley Reguladora de la Subcontratación en Construcción. Una Ley importante, que puede hacer cambiar las cosas en el sector. Ahora nos tocará, como no puede ser de otra manera, hacerla cumplir en los tajos y en las empresas.

Compañeros y compañeras: el sindicato tiene la obligación de resolver los problemas cotidianos de los trabajadores y las trabajadoras y en ese sentido debe mantener una actitud práctica ante los problemas tan complejos que tenemos hoy en día, pero no podemos caer en el pragmatismo -que es la antesala del sindicalismo burocrático- al cual ninguno de nosotros es ajeno.

Nuestro sindicato, debe tener ideología, motivación, tiene que aceptar la pluralidad como un bien y no como un problema. En definitiva: debe creer en la utopía de que es posible transformar la sociedad.

CON UNIDAD Y CON FIRMEZA VENCEREMOS ¡VIVA CC.OO.!

Avant 3

Moviment obrer

Gener del 2007

Mercè Civit: «el carrer no el pot agafar la dreta» - I en el terreny laboral, quines són les accions prioritàries que creus que cal fer?

Mercè Civit, aquest estiu, en un acte amb el cap de llista d’EUIA, Jordi Miralles

Alèxia Guilera Madariaga -Què ha significat el teu nomenament com a diputada al Parlament català, com a dona però també com a treballadora, que és un perfil ben atípic, al Parlament?

Sí, sóc la única sindicalista que hi ha al Parlament. Ho afronto amb molta il.lusió, en quant que porto molts anys treballant en els problemes dels treballadors i treballadores i, especialment, dels problemes de discriminació de la dona al món del Treball. Poder dur tota aquesta problemàtica al Parlament -i més ara, que té una composició molt més heterogènea- a mí em sembla molt important.

Crec que puc aportar molt en aquest sentit: de saber com estan les empreses, la desestructuració que hi ha, les deslocalitzacions, la precarietat, la salut laboral, la discriminació salarial de les dones... són temes que he anat tocant quotidianament, que ara hauran de tenir respostes polítiques i que moltes ja són al programa de l’Entesa.

- Parles amb una convicció total del que pot donar de si un càrrec com el de diputada...

Realment és molta més la capacitat de maniobra respecte a la que tens al sindicat?

Penso que són aspectes diferents; el sindicat ha d’organitzar els treballadors i treballadores perquè lluitin per unes millors condiciones de vida i de treball i, en canvi, al Parlament el que es fan són propostes al Govern i lleis que finalment poden canviar certs aspectes de la societat. És cert que som en un Goven d’Entesa on ja ho tenim tot acordat i

pactat però, com a mínim, penso que pot ser un tall important amb les polítiques que havia fet abans Convergència i Unió. I que ja ho va intentar el Tripartit però ara crec que es poden donar passes per millorar la vida quotidiana de la gent. Que ningú esperi les grans transformacions perquè és impossible: vivim en una societat capitalista amb herències franquistes que encara arrosseguem! I, d’una altra banda, jo dic que encara em falta “marxeta”, perquè és que acabo d’entrar!...

Vull dir que ho anirem fent. Apart del Parlament aquest càrrec em permetrà molt més tenir una relació amb els treballadors, els comitès d’empresa, amb les localitats, amb les associacions, etc., que això és el que a mí m’agrada...

- Quina és l’actuació més urgent que creus que, en el camp de la Dona, has de fer?

Primer de tot: parlàvem molt de la paritat i no ho hem aconseguit. Els partits de la drets ens critiquen i diuen que ells sí que ho són (el PP, per exemple, té el mateix nombre de diputats i diputades) Però això és mentida: el primer dia que em vaig asseure al Parlament -allò, ja per costum- vaig mirar tot l’hemicicle i vaig veure on estaven asseguts els homes i on les dones, vaig veure quie feia de portaveu i qui no... vaig veure un munt de coses que, realment, fan obvi que no hi ha paritat ni s’hi acosta...

Des de l’esquerra, tothom tenim la voluntat d’aconseguir-ho, per tant falta alguna cosa més. No és només la paritat sino que cal que el Govern faci polítiques per aconseguir la igualtat de drets i oportunitats de les dones en tots els àmbits.

També passa que hi ha un gran problema de segregació ocupacional: les dones ens movem sempre en unes professions i els homes en unes altres. Nosaltres no tenim les conselleries “feminitzades”, que són les d’atenció a les persones, tenim les “masculinitzades” i, per tant, ens és més difícil. Ara: això no ha de ser excusa, s’han de fer esforços també en aquest sentit.

L’anterior Govern va aprovar un Pla d’Acció de les Dones del Govern, que és important perquè és la transversalitat de gènere en totes les seves polítiques. Ara és fonamental ser presents en tota la societat i cal fer, doncs, polítiques en aquest sentit; en la coeducació ja s’hi ha treballat però encara hi ha feina per aconseguir que les dones siguem presents en tots els àmbits de la societat i així també estaran en la política.

Després, cal també un repartiment dels temps i de les tasques de cura de les persones: aquesta és la segona gran pota.

El Govern de l’Entesa de Progrés proposa treballar tot l’assumpte de la salut laboral, d’intervenir per paliar la precarietat (és cert que cada cop hi ha més feina però aquesta és cada cop més precària) i, per tant cal fer polítiques per canviar tot això. D’una altra banda, també hi ha tot el tema de com es crea ocupació de qualitat, envers els treballadors, però també de com es creen productes de qualitat que puguin ser competitius al mercat. Jo tinc una preocupació que és com afrontem tot el tema de la indústria: una economia no es pot basar només en la construcció, en els serveis i en el turisme; també ha de tenir el seu àmbit industrial de qualitat a més del que és tota la societat del coneixement i les noves tecnologies.

Per tant: es tanquen empreses a Catalunya i n’hi haurà que, d’acord, no són productives però això no ha de suposar que la gent es quedi a l’atur sino que s’hauria de donar sortides a aquestes persones perquè trobin d’altres tipus de feines, amb qualitat. Això vol dir també que és essencial la formació dels treballadors i les treballadores durant tota la seva vida.

A Comisions Obreres vam fer un estudi sobre l’impacte que el tancament d’empreses tenia en les dones i ens vam trobar amb que tancaven, sobretot, empreses que treballaven en sectors molt feminitzats com el tèxtil. Les dones que es quedaven al carrer només estaven formades per treballar en aquella empresa i, encara més: en aquella màquina! Aleshores, la única sortida que tenen és, en situacions molt precàries, cuidar gent gran... Això no pot ser! El servei d’ocupació de Catalunya hauria de ser el responsable de recol.locar aquests treballadors quan tanquen les empreses.

- Com afecta tot això que estem dient als immigrants?

Doncs mira: amb la nova llei de dependència i la de serveis socials, que ha de passar pel Parlament aviat, hi ha un cmpromís de fer un pla de xoc en el que és l’ajuda a domicili; aquí s’hauria de fer un esforç per agafar totes les dones immigrants que estan treballant totalment explotades cuidant gent gran i criatures, per formarles de manera que puguin treballar formant part d’aquesta xarxa pública de serveis d’atenció domiciliària a les persones. Per aquí, moltes dones immigrants trobarien una sortida laboral digna perquè ja estan fent aquestes feines, però sense formació... Seria la manera, també, d’acabar amb tota aquesta economia submergida.

-Francament, quina sintonia teniu, ara, amb socialistes i ERC? La sintonia és bona sobretot perquè es respira una voluntat clara, per parts de totes tres formacions, de no repetir els errors del passat posant en primer lloc les polítiques socials i del món del treball.

Hi havia moltes pressions de la dreta i de sectors econòmics influents perquè no es reedités el govern d’esquerres i, per tant, ho tindrem molt dur. Ens hem de centrar en complir el programa i, també, en acompanyar la gent en les seves mobilitzacions, no per anar contra el Govern sino perquè aquest dongui resposta a les seves necessitats. El carrer no el pot agafar la dreta... L’Església ha sortit al carrer i, en canvi, l’esquerra no ho ha fet per la laïcitat.

Com més pressió tingui el Govern de la dreta, més ens privatitzaran la Sanitat!

Per tant, és necessari que l’esquerra social es mobilitzi.

Qui és la Mercè?

La Mercè Civit i Illa va néixer al barri de Gràcia de Barcelona el 1955. Es va diplomar en Treball Social a la Universitat de Barcelona.

Pertany a la organització feminista Ca la Dona, un dels moviments de dones més consolidat i antic en actiu a Catalunya, i un referent per a totes.

A més de Ca la Dona, ha format part de diversos grups de dones i també ha col·laborat en el mes-

tratge en Polítiques de Gènere que s’imparteix a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Actualment és membre del Consell Rector de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya, la UPEC. Al PSUC hi va ingressar fa exactament 30 anys: el 1976, quan tot just s’iniciava la transició, i després va passar a formar part del PCC, partit del qual forma part de la seva Direcció.

Actualment, és també membre de la Comissió Nacional d’Esquerra Unida i Alternatova (EUIA), així com del Consejo Político Federal d’Izquierda Unida (IU).

La Mercè és la única diputada al Parlament que procedeix netament del món del Treball: és membre de CCOO des de fa 29 anys i des del 1996 és membre del Secretariat d’aquest sindicat a Catalunya i Responsable de la Secretaria de la Dona de Comissions Obreres.

Catalunya

4 Avant

Gener del 2007

La gran oportunidad de la izquierda en Catalunya El documento programático de la ENTESA NACIONAL PEL PROGRÉS da a las fuerzas de izquierda catalanas la capacidad de gobierno para intentar el mantenimiento de una hegemonía que, mediante la acción del Gobierno, se prolongue en el futuro facilitando así una gran profundidad histórica en los cambios estructurales. chos objetivos, siempre bajo el paraguas del desarrollo del nuevo Estatut, que es prioritario en cada sección de cada apartado. Y, como es evidente, nosotros tenemos que dar el do de pecho en aquellas áreas que nos han sido encomendadas: vivienda, Medio Ambiente, relaciones institucionales y seguridad.

Felipe L.Aranguren Lejos de las reivindicaciones nacionalistas, el nuevo programa pone énfasis en dos elementos clave: el desarrollo del Estatut desde una posición de izquierdas y el carácter social de sus propuestas.

Si bien es cierto que en este proceso en ocasiones las fuerzas más estrictamente de izquierda tendrán que tragarse de vez en cuando determinados sapos, no es menos cierto que, ahora, el marco estratégico del Frente de Izquierdas y la necesidad de tener un gobierno progresista hacen que toda posición ideológica quede supeditada a la defensa de dicho frente y dicho gobierno.

El documento programático es un pacto de gobierno fuera del cual no es posible la acción para los partidos involucrados, aunque sí pueden darse desacuerdos a nivel local que hay que estudiar uno por uno. El acuerdo se estructura en tres grandes apartados: progreso social y atención a las personas; impulso económico, ocupación y política territorial; profundización del autogobierno, gobierno local y acción exterior, calidad democrática y nuevos valores.

En el primer apartado se atiende la política educativa, la universitaria y la investigación, las políticas de acción social y comunitaria, la

En vivienda los objetivos son facilitar el derecho a la vivienda para jóvenes, trabajadores de rentas bajas, ancianos, inmigrantes, familias monoparentales,etc. También es fundamental la rehabilitación de los barrios, a lo que yo añadiría una estricta vigilancia sobre la corrupción urbanística y un modelo de ordenación del territorio.

política penitenciaria y de justicia juvenil, la salud y las políticas sanitarias, la política cultural y de comunicación, la política deportiva, las políticas de mujeres para la igualdad de oportunidades, las políticas de juventud, los derechosde los colectivos de gays, lesbianas y transexuales, la política lingüística e inmigración e integración.

El segundo apartado trata sobre ela financiación de la Generalitat y la

gestión de recursos, competitividad, ocupación y trabajo, sociedad del conocimiento, comercio, artesanía y turismo, agricultura, ganadería y pesca, ordenación del territorio, infraestructuras y movilidad, vivienda y Medio Ambiente y energía.

El tercer apartado procura del despliegue del Estatut en relación al Estado y la Generalitat, la organización territorial y el gobierno lo-

cal, la Unión Europea y la acción exterior, justicia y seguridad, transparencia y eficacia en la gestión pública, atención ciudadana y participación, organización de la Generalitat y regulación de su personal, legislación electoral, memoria histórica y fomento de la paz y laicismo.

Cada apartado define sus objetivos y propone una serie de actuaciones tendentes a conseguir di-

En Medio Ambiente hay que ampliar el concepto de sostenibilidad, considerando globalmente las cuestiones ambientales, económicas y sociales y también parece necesaria una estrategia de ahorro y eficiencia energética.

En seguridad, lo fundamental es diseñar un concepto que incorpore a la población y que vaya indisolublemente unida a la protección de los derechos ciudadanos. Aquí más que nunca son precisas las reformas legislativas y los traspasos de competencias que el Estatut posibilita.

Resar junts o separats, però conviure plegats Maribel Nogué i Felip Des de fa un temps, i sobretot per part de membres de l’associació Almahabba Wattaouasol, es reivindica una mesquita a la nostra ciutat per tal que la comunitat musulmana pugui dur a terme els seus resos i celebracions religioses.

La saturació del local que hi ha al Barri de La Pau de Vilanova i les queixes dels veïns del Barri del Sant Crist perquè s’hi havia instal·lat un altre espai als baixos d’un bloc de pisos, han precipitat la demanda d’un lloc alternatiu. L’Ajuntament ha aprovat recentment una ordenança per preveure situacions irregulars que es poden donar si es permet l’habilitació de locals no adients com a llocs de culte i els ha cedit una sala

municipal, que no una part de l’Ajuntament, per tal que puguin disposar d’un espai provisional pels seus resos mentre duri aquest període tan especial per la comunitat musulmana com és el Ramadà.

Aquest fet ha provocat algunes reaccions que poden esdevenir perilloses per la normal convivència de la gent que compartim la vida de cada dia, sobretot perquè s’ha emprat la demagògia i, el que és més greu, perquè hi ha qui ho ha volgut polititzar.

Per si algú es pensa que aquesta és una decisió electoralista sols cal recordar-li que els nouvinguts, fins que no tenen DNI, no tenen dret a vot. Això vol dir que necessàriament passen uns anys sense tenir plens drets de ciutadania, un dels drets pels que tal volta decidiren

l’aventura de l’emigració.

L’altre dia, a la xerrada “La immigració, el nou repte d’Igualada” en la sessió inaugural del curs “Inter venció en Immigració i gestió multicultural”que organitza ATLAS i la Federació d’Associacions de Veïns de la comarca de l’Anoia i la Secretaria d’Immigració de la Generalitat de Catalunya, es deia que havíem de canviar el xip de viure en una societat monocultural i monoteista (per dir-ho d’alguna manera) per adaptar-nos a la realitat de la societat rica i diversa en cultures que, com a molts altres indrets del món, s’està forjant també aquí. I ens cal un respecte profund i una no ingerència en els sentiments i les conviccions que formen part del món interior de cadascú, religiós o no, si tenim un mínim d’intenció sincera de

construir un model plural de societat on hi càpiga tothom.

Algú m’ha comentat si em semblava bé que hi hagués un espai diferenciat per als homes i les dones perquè puguin resar, fins i tot algú ha tret a la llum el debat que es va generar a Igualada amb la reivindicació de les patgesses a la festa de Reis.

No sé com ha anat, però suposo que l’Ajuntament pot exigir a qualsevol entitat que rebi algun tipus d’ajut que no es facin discriminacions, en aquest cas de l’ús del local cedit. Però la forma en que duen a terme aquesta premissa penso que és cosa de la gent que hi participa. Fins ara les dones no poden anar a cap mesquita perquè el poc espai que disposen està ocupat pels homes (abans passava als bars o fins i tot encara al pati de les es-

coles que estan monopolitzades per la pilota). Com passa en tantes coses, les dones sempre som les darreres...

De moment, i encara que sigui de forma separada, les dones tenen un lloc per exercir el culte, cosa que desitgen des de fa tan temps com els homes. O algú es pensa que perquè no les veiem no practiquen els resos i demés litúrgies de la seva religió?.

No vulguem entrar a casa els demés. Els paternalismes no són bons aliats per sortir de cap situació pressuposadament discriminatòria. Barregem-nos i convivim i deixem que siguin les pròpies dones les que resolguin com afrontar les circumstàncies concretes si es que es senten discriminades.

Dona

Gener del 2007

Avant 5

El cuerpo femenino: botín de guerra, territorio de paz...

Aquest text va ser publicat per “Hechos del Callejón”, revista de l’àrea de Desenvolupament Humà del Programa de les Nacions Unides pel Desenvolupament (PNUD).

Además, sólo a ellas, en el caso de la infidelidad, se les castiga por transgredir esta norma impuesta en las comunidades por los grupos armados.

En el contexto del conflicto, la violación es considerada de menor importancia “porque no fueron torturadas como los hombres, porque ‘sólo’ fueron violadas en venganza, pero las dejaron vivas”, dice el estudio Impunidad, de la Consejería en Proyectos.

A pesar de que en Colombia se ha vuelto a hablar de paz – negociación con las AUC, conversaciones con el ELN y posibilidad de un intercambio con las FARC- el horror de la guerra sigue ensañándose contra las mujeres.

Sus cuerpos son usados como campo de batalla. Los actores armados utilizan el cuerpo de las mujeres como botín de guerra para sembrar el terror en las comunidades, imponer control militar para obligar a la gente a huir de sus hogares y apropiarse de su territorio, vengarse de los adversarios, acumular ‘trofeos de guerra’ y explotarlas como esclavas sexuales.

La violencia sexual generalmente se presenta como una forma de humillar al enemigo: es un medio para alardear ante los hombres de la parte contraria y para demostrarles que no han sido capaces de proteger a sus mujeres. Es un mensaje de castración y mutilación al enemigo.

Así lo indica el Informe de 1998 de la Relatora Especial sobre la Violencia Contra la Mujer, Radhika Coomaraswamy, que también afirma que la violencia sexual es utilizada como forma de castigo en las mujeres que supuestamente tienen algún tipo de relación afectiva con miembros del bando contrario o que se presume colaboran con el ‘enemigo’.

En este sentido, se usa como una forma de advertencia a las demás mujeres de la comunidad.

El informe también plantea que la violación es utilizada como un acto simbólico que desmoraliza al otro.

La violación de las mujeres se usa para exacerbar los sentimientos contra el enemigo. También es común la fecundación forzada para humillar aún más a la víctima y a su comunidad, obligándola a concebir al hijo del contrario.

La violencia contra la mujer es entendida como “todo acto de violencia basado en la pertenencia al sexo femenino que tenga o pueda tener como resultado un daño o sufrimiento físico, sexual o sicológico para la mujer, así como las amenazas de tales actos, la coacción o privación arbi-

traria de la libertad, tanto si se producen en la vida pública como en la vida privada”. Así está definido en la Declaración sobre la eliminación de la violencia contra la mujer de la ONU. En el marco del conflicto armado, este tipo de violencia es utilizado para degradar al bando contrario con el cuerpo de las mujeres, así como para humillar y atemorizar a la comunidad, afirma Paola Figueroa, de la Mesa Mujer y Conflicto Armado. La Mesa es un espacio de coordinación y reflexión sobre las diferentes formas de violencia contra las mujeres y niñas en el contexto del conflicto armado, conformado por diferentes organizaciones del país que trabajan en el tema.

“En el conflicto, la violación sexual es una práctica realizada por los actores armados que se usa como una verdadera arma de terror y constituye una grave vulneración de los derechos humanos y del derecho internacional humanitario”, dice el cuarto informe de La Mesa sobre violencia sociopolítica contra mujeres, jóvenes y niñas en Colombia.

Con el conflicto armado se exacerba la discriminación contra las mujeres y todos los delitos contra ellas, advierte Patricia Buriticá, de la Iniciativa de Mujeres por la Paz (IMP), una alianza conformada por 22 organizaciones de mujeres, 246 procesos regionales y ocho sectores (indígenas, campesinas, sindicalistas, jóvenes, académicas, feministas, líderes de la paz y la cultura y afro descendientes).

“Los delitos contra las mujeres en el conflicto armado son invisibilizados por otros delitos que son considerados de mayor gravedad. Frente a un homicidio o una masacre se tiende a observar que los delitos contra las mujeres son de menor importancia”, dice Buriticá.

Por eso, como el cuerpo de la mujer es utilizado como un cuer-

po de guerra, la consigna de la Iniciativa es pensar el cuerpo de las mujeres como territorio de paz.

Tampoco se hace visible, advierte Buriticá, la pérdida de bienes que se consideran menores pero que son fundamentales para la subsistencia de las mujeres y de sus familias, como sus huertas caseras o sus animales de corral.

Intimidación y castigo La violencia sexual también es utilizada como forma de intimidación, castigo, represalia o presión para obtener información y para reprender a los varones que no trabajan para un determinado grupo ilegal. Es una forma de castigar a los hombres con quienes las mujeres tienen o tuvieron una relación afectiva o tienen algún parentesco familiar.

En este sentido, la violencia sexual implica el ejercicio del poder sobre las mujeres, pero en el fondo significa el ejercicio del poder sobre los hombres: es una manera de recordarles que las mujeres son parte del botín.

De acuerdo con el último informe de la ONG internacional Consejería en Proyectos, el hecho de que culturalmente los hombres no sean considerados propiedad de las mujeres hace que la violación no opere a la inversa, es decir, no se ejerce violencia sexual contra los hombres para castigar a las mujeres.

Por tanto, la violencia sexual busca quebrantar emocionalmente a los hombres y poner en entredicho el modelo hegemónico de masculinidad en la comunidad en la que viven.

Así, aunque hombres y mujeres son víctimas de actos de violencia sexual, sólo las mujeres están expuestas a la esclavitud sexual, a los abortos y a la anticoncepción forzada, a los embarazos impuestos o a las uniones obligadas.

Para Clara Elena Cardona, de la Casa de la Mujer –ONG que trabaja por los derechos de las mujeres–, la violencia sexual se fundamenta en una cultura patriarcal, determinada para que los varones tengan el poder y las mujeres queden supeditadas a ellos.

En el conflicto armado se profundiza la discriminación. A través del cuerpo de las mujeres hay retaliación o venganza hacia el enemigo: son premios de guerra.

Esta violencia sexual, advierte el Informe de la Misión a Colombia de la Relatora Especial de las Naciones Unidas sobre la Violencia contra la Mujer, es una infracción al Derecho Internacional humanitario. Por su parte, el Estatuto de Roma estipula que la violación, la esclavitud sexual, la prostitución forzada, el embarazo forzado, la esterilización forzada u otros abusos similares son considerados crímenes contra la humanidad cuando se realizancomo ataques generalizados y sistemáticos contra la población civil. Asimismo, pueden ser considerados como crímenes de guerra cuando ocurren en el marco de un conflicto internacional o interno.

Colombia hizo uso de la disposición de transición en el artículo 124 del Estatuto, en noviembre de 2002, y declaró que durante siete años no reconocería dicha competencia sobre crímenes de guerra cometidos en el territorio nacional.

Formas de violencia sexual Existen varias formas de ejercer la violencia sexual. Una es el acoso o el hostigamiento como detonante de la misma. Los actores armados hostigan a las mujeres para que los atiendan en labores domésticas o para que les presten favores sexuales.

Otra forma, más directa, es la violación, como lo advierte la investigación de Amnistía Internacional Colombia: cuerpos marcados, crímenes silenciados: violencia sexual contra las muje-

res en el marco del conflicto armado. En medio del conflicto, mujeres y niñas son violadas con instrumentos como rifles o revólveres. “Las mujeres y las niñas son las víctimas ocultas”, dice el estudio.

Según La Casa de la Mujer, se está presentando una práctica frecuente en medio del conflicto: llevarse a las mujeres por unos días para que ejerzan la prostitución y luego regresarlas a su comunidad. Precisamente la prostitución forzada es una modalidad de la trata de personas, un delito en la justicia nacional e internacional.

La Mesa Mujer y Conflicto Armado manifiesta que las mujeres se enfrentan a violaciones públicas generalmente delante de sus hijos y esposos, lo cual lesiona a la comunidad y causa desplazamientos de familias debido al miedo de que sus hijas padezcan estos abusos por parte de los grupos armados.

El estudio de Amnistía Internacional también plantea que las mujeres combatientes se ven sometidas a la anticoncepción forzada, mediante dispositivos que no son colocados por personal calificado, y a abortos en contra de su voluntad.

Asimismo, son víctimas de esclavitud sexual pues se les obliga a mantener relaciones con hombres de una u otra parte de la confrontación. Una forma adicional de violencia sexual es la que ejercen los actores armados contra las mujeres líderes de organizaciones con el fin de desarticular las organizaciones.

En contextos regulares las mujeres se consideran conservadoras del tejido social. Cuando se desplazan con sus familias a causa de la violación o por el temor de ser violadas estos tejidos se rompen y, por lo tanto, se desarticulan los movimientos sociales que ellas han construido durante años.

Algunas consecuencias de esta violencia sexual son el miedo y la vergüenza. Miedo a volver a ser agredidas, situación que las obliga a evitar espacios que siempre han compartido con la comunidad. Y vergüenza por lo ocurrido y la actitud de la sociedad.

Una mujer abusada sexual mente, afirma Buriticá, muchas veces es rechazada por las familias y el grupo social al cual pertenece.

Es una marca que, para ellas, es muy difícil de borrar.

Estat espanyol

6 Avant

Gener del 2007

Fracàs escolar?

Fina Mateo Crevillén i Gregorio Belmonte (*)

afectiva, física i mentalment, i com a membres d’una societat democràtica.

Si fem una fotografia dels carrers dels nostres barris, podrem comprovar com passegen per ells persones joves que han abandonat el sistema escolar i que es troben amb dificultats per tenir un treball estable i digne. També hi veurem nou veïnatge, amb costums diferents a les que ens eren més conegudes, espais públics buits de gent o plens de conflictes, parcs sense nens ni nenes ni avis ni àvies que passegen amb dificultats infants d’una banda a un altra del barri.

Complicacions: manca de pràctica de participació democràtica i menyspreu de valors imprescindibles per a una educació de qualitat. L’ ”ordeno i mando” franquista i la mà CiU-PP van deixar petjada.

Els carrers i places de la nostra ciutat, del nostre barri reben les conseqüències d’un model econòmic i polític neoliberal, que ens ha deixat unes relacions socials bàsicament individualistes i deshumanitzadores.

Moltes vegades, quan volem esbrinar com es produeixen aquestes situacions, busquem causes en el sistema escolar, en la poca motivació del jovent o justifiquem resignadament un mercat laboral precari. Un cop tenim la satisfacció del raonament, parlem de millorar l’educació i la formació per afrontar el futur.

Massa vegades pensem que el sistema escolar ho aguanta tot i li demanem que agafi la responsabilitat de mantenir un ordre social pacífic. És cert que l’educació ha de ser una eina de futur, però no qualsevol forma d’educació ens garantirà un futur on la dignitat de les persones sigui el centre de les polítiques econòmiques i socials i, molt menys, ens durà a la societat de persones lliures i iguals que volem. Per tant, és important que la comunitat social i educativa ens posem d’acord en el que volem que nens i nenes, nois i noies, aprenguin per tal de créixer sans

Al nostre entendre, cal prioritzar l’educació en tots els àmbits socials. El diàleg i el consens són la base per a impulsar un sistema educatiu públic que garanteixi igualtat, cohesió social, coeducació, laicitat, democràcia, raonament científic, que fomenti l’esperit crític i la capacitat de transformació social, que doni garantia de formació de persones ciutadanes lliures en el seu pensament i constructives davant dels missatges resignats - sobretot de la dreta religiosa- que volen perpetuar relacions de dependència....

En aquest sentit, força mesures adoptades des del govern catalanista i d’esquerres en educació han suposat un inici de canvi de tendència a favor de l’escola pública. És important, doncs, una nova edició per tal de seguir millorant el sistema educatiu català. Cal respondre adequadament a les necessitats de l’alumnat i de la societat.

Així que...

Cal aconseguir la laïcitat a l’escola i la societat, com a factor de cohesió social: als centres públics s’atenen i conviuen persones de diferent edat i gènere, de diferents característiques físiques i psíquiques, de diferents ètnies, de diferents nivells econòmics, de diferents procedències, cultures, religions i pensaments ideològics, de distinta orientació sexual...

L’educació pública és per a tothom sigui quina sigui la seva característica personal, condició social o

nivell econòmic. Calen programes que garanteixin la vivència de la diversitat en tots aquests aspectes, sense que les diferències comportin desigualtat.

Cal promoure, dins i fora dels centres educatius, valors com la pau, el pluralisme, el respecte, la convivència, la diversitat cultural, la cura de la salut, la comunicació i l’equilibri afectiu i sexual, el civisme... contraposant-los a la xenofòbia, als trastorns alimentaris i mentals, a la manca de respecte vers qualsevol tipus d’identificació sexual...

Calen programes específics d’educació per la pau i el tractament de la solució dels conflictes, per la salut..., vinculats a programes territorials.

Cal anar eliminant l’anomenat fracàs escolar, que no es soluciona fent responsable a l’alumnat sinó reconeixent que és un fracàs social, i establint mesures de prevenció des de la infància, mesures de millora social (cultura, ocupació...) i en l’àmbit educatiu (formació de qualitat pel professorat sobre dinàmi-

ca de grups, motivació, didàctica...), recursos materials, econòmics i humans per a poder atendre la diversitat, disminució de ràtios, foment de l’auto-avaluació, plans de convivència sòcio-escolars, promoció de les activitats extraescolars (esportives i culturals), vincles educació-món del treball, millors condicions laborals...

Cal també aclarir què és això del fracàs escolar: no anar a la universitat no sempre significa fracàs escolar; en canvi, que en els cicles formatius, per exemple, no es donin els recursos i la qualitat suficients per arribar a l’alumnat per tal que pugui desenvolupar les seves capacitats personals i professionals, sí ho és.

Cal debat sobre el que vol dir la participació de la comunitat educativa (voluntat, objectius clars i temps per a reflexionar, organitzar i valorar).

Cal més lligam entre societat, família i escola: cal entendre l’escola i el seu entorn com centre d’intervenció comunitària, per poder in-

tervenir més eficaçment en l’educació de l’alumnat. L’escola és un espai privilegiat d’intervenció comunitària i permet la socialització dins d’ella, i facilitar-la fora d’ella.

Cal que les criatures i el jovent tinguin espais de participació sòcioeducativa. Una societat que promou el desenvolupament digne de totes i tots provocarà un teixit social fort que construirà espais públics equilibrats, plens de convivència i de valors humans.

Per una societat millor, més justa, més participativa, més crítica i constructiva, més saludable... seguirem lluitant.

Una societat que atén qualitativa i quantitativament infància i jovent ens duu, de ben segur, a una societat de persones felices...

(*) Fina Mateo és coordinadora d'Ensenyament a EUiA. (*) Gregorio Belmonte és regidor d’Educació de Sant Adrià del Besòs.

EUiA ja té un senador a Madrid EUiA/Redacció El Ple del Parlament va votar aquest 21 de desembre la dessignació dels senadors autonòmics, és a dir, aquells que han de representar la Generalitat de Catalunya al Senat, a Madrid. Entre ells va ser elegit Joan Josep Nuet, actual responsable d’Acció Política d’EUiA, que havia estat proposat pel grup parlamentari d’ICV-EUiA. Amb el seu nomenament, EUiA passarà a tenir representació a les Corts, on fins ara la formació no hi tenia diputats ni senadors.

Per conèixer millor el primer sena-

Va ingressar l’any 1986 al Partit dels Comunistes de Catalunya i a Comissions Obreres, sindicat del qual encara és membre. També fou Secretari General dels Col·lectius de Joves Comunistes.

dor d’EUiA, us fem, a continuació, cinc cèmtims del seu perfil: Joan Josep Nuet va néixer a Reus (Baix Camp) el 6 d’agost del 1964.

Es va llicenciar en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona. És casat, pare d’un fill i viu a Montcada i Reixac, del qual Ajuntament, el 1991, en va ser elegit regidor municipal.

Aquest càrrec l’ha exercit fins l’any 2003.També ha estat Primer Tinent d’Alcalde i Portaveu del Govern Municipal de Montcada i Reixac, on ha portat les responsabilitats d’Urbanisme i Medi Ambient, Governació i Hisenda, Recursos Humans i Educació, entre d’altres.

Joan Josep Nuet També ha estat Conseller Metropolità de l’Àrea Metropolitana de Barcelona des del 1992 fins al 1999.

Va participar en la creació d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), on actualment és membre de la Comissió Nacional i del Consell Nacional, i hi ha desenvolupat responsabilitats de Política Municipal, Organització i, actualment, d’Acció Política.

En Joan Josep Nuet ha estat un dels artífexs de la negociació i l’acord de Coalició entre EUiA i ICV. Actualment, pertany al Consell de Govern

de la Coalició ICV-EUiA. Fou el candidat número 3 per Barcelona d’ICV-EUiA a les eleccions generals del 14 de març de 2004.

Ha treballat com assessor en temes de Solidaritat a l’Ajuntament de Badalona i en temes municipals al Grup d’ICV-EUiA de la Diputació de Barcelona.

A més, és membre de la Direcció d’Izquierda Unida-Federal (IU): del Consejo Político Federal, de la Presidencia i de la Permanente.

Ha estat responsable d’extensió electoral i actualment és el Coordinador Ejecutivo de Organización d’IU.

Internacional

Gener del 2007

Avant 7 de lo sucedido, justicia con las víctimas, universalidad de los derechos humanos, búsqueda de alternativas y denuncia de la doble moral de los países ricos.

Cròniques des de Mali Trossos de roba, tanques metàl·liques i les siluetes d'homes que corren. Aquestes són les imatges que ens van deixar a la retina els successos de Ceuta i de Melilla de la tardor del 2005, quan centenars d'immigrants africans van intentar creuar una frontera física i simbòlica entre el seu continent i Europa, entre la pobresa i l'oportunitat.

Si les nostres retines d'espectadors es van quedar amb aquestes imatges, als participants els van quedar altres tipus de marques. Per això, s'han celebrat a Bamako (Mali) unes jornades commemoratives dels esdeveniments de Ceuta i de Melilla on els immigrants expulsats han debatut sobre les migracions africanes. Allà s'han reunit emigrants, migrants rebutjats, repatriats i expulsats d'Europa, associacions, personalitats i parlamentaris europeus i africans. A la trobada hi ha participat la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat (CEAR). Mauricio Valiente, coordinador del servei jurídic de CEAR, ha assistit a la trobada i n’ha escrit diverses cròniques, de les quals us oferim aquestes dues: Mauricio Valiente Ots (*) “Un 11 de septiembre para África”.

Con este lema se han celebrado el en Bamako (Malí) las sesiones plenarias de las Jornadas conmemorativas de los acontecimientos de Ceuta y Melilla.

Las organizaciones de los inmigrantes y refugiados expulsados se encargan, ellos mismos, de adornar el Palacio de Congresos de Bamako con pancartas que recuerdan la tragedia y sus responsables.

No son solo unas jornadas de denuncia y duelo. Los inmigrantes y refugiados se esfuerzan en demostrar que África no tiene que ser siempre sinónimo de pobreza y sufrimiento, y con su creatividad y combatividad participan activamente con sus canciones, bailes, obras teatrales y capacidad de organización.

Sin medios pero con mucha imaginación, son los principales responsables de que las Jornadas puedan realizarse.

Entre los participantes hay nacionales de Burkina Fasso, Camerún, Congo, Nigeria, Senegal, Guinea Conakry, Costa de Marfil, Malí, así como inmigrantesvenidos de Europa.

Todos y todas, porque también hay un nutrida participación de mujeres, tienen mucho que contar, todos quieren participar en el plenario con su testimonio, pero,ante la imposibilidad material de escuchar a los mas de 500 inmigrantes y refugiados, ellos mismos se reparten las intervenciones para reflejar todos los aspectos de su éxodo forzado.

Tres ejes ordenan la exposición, entre representaciones musicales y

saludos de las organizaciones internacionales: • La travesía del desierto refleja los increíbles sufrimientos de estos jóvenes forzados al exilio, que en muchos casos se prolonga durante años, trabajando a cambio de salarios de explotación para reunir fondos y continuar el viaje. Aquí la mayoría atravesaron el desierto del Sahara y narran la violencia policial en el tránsito por Argelia y Marruecos, los intentos de saltar la valla de Ceuta y Melilla, las expulsiones desde territorio español y la violencia ejercida contra ellos. Los testimonios de los padres nos recuerdan a los que no volverán y las mujeres denuncian la violencia específica a la que son sometidas.

• El infierno de El Dorado es un fiel reflejo del despertar ante la realidad europea, las dificultades de integración, la explotación laboral, el racismo, la vida cotidiana como clandestinos... En este punto la mayoría de los testimonios provienen de Francia, con intervenciones de los inmigrantes de la iglesia de San Bernard y del inmueble ocupado de Cachan. Las alusiones críticas al polémico ministro del Interior francés, Nicolás Sarkosy, y su inmigración escogida levantan las mayores aclamaciones.

• El retorno forzado al país de origen, último eje de los testimonios, nos recuerda con especial crudeza los acontecimientos de la frontera sur española. El cerco en el bosque, las devoluciones en la valla, la utilización de material antidisturbios, los disparos con fuego real, la muerte de sus compañeros, la asistencia a los heridos, el transporte en camiones atestados, el abandono en el desierto... son descritos en primera persona. Sorprende cómo estos jó-

Aminata Traore resumió este mensaje de forma muy clara en su intervención: “Las políticas africana y europea fuerzan a los jóvenes a intentar la vía más arriesgada. Deben darse cuenta de que la lucha contra la inmigración clandestina es una lucha por el empleo de los jóvenes en África”.

Esta reivindicación general de trabajo y alternativas para los jóvenes africanos, como causa real de los desplazamientos forzados, se concretó también en la necesidad de buscar una salida a los expulsados de las fronteras de Ceuta y Melilla, que proceden de numerosos países africanos y permanecen en Malí en condiciones cada vez más difíciles.

La asociación Retorno-TrabajoDignidad, que agrupa a todos ellos, realizó un llamamiento para que se pongan en práctica proyectos que den una alternativa de reintegración productiva de los inmigrantes, en el propio Malí o en el resto de los países.

venes que han sido humillados y tratados tan salvajemente no guardan ningún rencor. Muchos de ellos ríen ante las representaciones teatrales preparadas por sus compañeros. Es sorprendente e irreal que alguien pueda presentar su intento de entrada como un asalto militar.

El miércoles 4, las Jornadas se han centrado en las razones y las responsabilidades del éxodo, como el

El infierno de El Dorado es un fiel reflejo del despertar ante la realidad europea, las dificultades de integración, la explotación laboral...

pillaje de los recursos del tercer mundo durante el pasado colonial y, en el presente, las políticas impuestas por el Banco Mundial y el FMI, que han generado un desempleo masivo, así como la ruina de importantes sectores productivos o la privatización de los servicios.

La intervención de la delegación de pescadores senegaleses ha sido especialmente significativa: los cayucos que se han utilizado este verano en la llegada masiva a Canarias son los barcos que ellos han tenido que abandonar debido a la depredación de la pesca por los grandes pesqueros de la UE: ese es el verdadero efecto llamada que hace que miles de jóvenes arriesguen sus vidas en el mar.

Por parte española, José Palazón, de la asociación PRODEIN de Melilla, ha realizado una completa revisión de lo ocurrido en la frontera con

Marruecos, subrayando la responsabilidad de las autoridades españolas.

CEAR centró su intervención en contextualizar lo ocurrido este verano en Canarias, rechazando que los acuerdos de readmisión sean una condición para el desarrollo de la cooperación. Asimismo, CEAR ha recordado que bajo ningún concepto se pueden subcontratar el control de fronteras y la garantía de los derechos humanos, ya que ello acarrea la externalización de las políticas europeas de asilo y emigración.

Aminata Traore, en una intervención muy aplaudida al recordar a dirigentes históricos de movimientos de liberación como Patricio Lumumba, Thomas Sankara, Nkrumah y Nelson Mandela, ha reivindicado la necesidad de construir una alternativa de desarrollo político, social y económico en África para que sus hijos no se vean sometidos al exilio forzado, criticando el papel subalterno y carente de ideas de la mayoría de los gobiernos del continente.

Segunda crónica El sábado 7 de octubre se clausuraron las Jornadas conmemorativas de los acontecimientos de Ceuta y Melilla.

Tras un emotivo minuto de silencio por todos los desaparecidos en el mar o en el desierto, los organizadores insistieron en las principales reivindicaciones que han presido todas las sesiones: esclarecimiento

El día anterior, viernes 6, se expusieron en el plenario las conclusiones de los talleres celebrados, en los que se destacó la amplia participación de los inmigrantes y refugiados, que se han convertido en actores de un proceso ejemplar de organización y movilización.

A mediodía se celebró un acto religioso en la mezquita del barrio de Misiri, con rezos en honor a las víctimas desde el respeto a sus distintas confesiones.

Por la tarde, se realizó una emotiva visita a una familia que perdió a uno de sus hijos en la valla fronteriza y pudo recuperar al más pequeño, aunque con secuelas que le obligan a permanecer en silla de ruedas; sus padres no pudieron contener las lágrimas en agradecimiento de la visita, pidiendo que se trabajara para que ningún joven más arriesgara su vida en esas condiciones.

Concluimos estas crónicas valorando la relevancia de las Jornadas, que han permitido recordarnos no sólo que las víctimas, los que más sufren, son personas como nosotros, con idénticas necesidades y con los mismos retos, sino también que son actores de un importante cambio que se está gestando en África y en todo el planeta: el movimiento solidario por otro mundo posible y necesario.

Desde el punto de vista de CEAR, como organización que trabaja con refugiados y solicitantes de asilo en España, refuerza la importancia de contar con una visión global de los desplazamientos forzados, incidiendo tanto en las causas como en los efectos de las mismas.

(*) Responsable jurídic del Centre Espanyol d’Ajuda al Refugiat.

Cultura

8 Avant

Gener del 2007

El verb i la incontinència papal...

Expulsions massives, assassinats, conversions forçades i una Inquisició sanguinària, per a supervisar l’Europa expurgada i l’enemic protestant reformista.

Miquel Àngel Sòria Quan un se n’adona del rebombori provocat per les declaracions de l’actual Papa sobre els musulmans, pensa immediatament en el típic error freudià –“en què estaria jo pensant?”. A mida que anem adquirint una perspectiva temporal, comencem a valorar “l’error” des d’una perspectiva espaial. Aquest personatge, Ratzinger, no és pas ruc. No ha arribat on és per tràmits purament successoris com a les monarquies –que han de fernos empassar el que sigui en compliment de la Llei-, no: ell s’ho ha hagut de “currar”.

I sorgeixen les lògiques desconfiances: i si tot s’ha produït d’una forma calculada (un apart: algú creu que en tota aquesta estratègia s’havia previst l’aparició del nostre cultíssim Ansar?) Retorno després de l’apart: ja tinc la mosca darrera l’orella però, ho de reconèixer, no tinc el temps necessari per poder dedicar-me a l’anàlisi de les possibles mo-

tivacions. Però, vés per on!, tinc accés a dos documents que van en aquesta mateixa línia. No tenen pèrdua: el primer el va publicar el diari de Buenos Aires “Página 12” el 26 de setembre –”El mal ejemplo del Papa”- i és de Leonardo Boff (teòleg i filòsof brasiler, un dels fundadors de la Teologia de l’Alliberament). L’altre es troba a www.resistir.info (27 de setembre) -”Insultos papais”- i el signà el conegut intel·lectual marxista anglo-paquistanès, Tariq Alí.

No em resisteixo a traduir-vos aquest últim: “Va ser accidental o deliberada la més recent provocació de Benet XVI? El bavarès és un clergue reaccionari, afilat com una navalla.

Un home que va organitzar la seva pròpia successió al papat amb eliminacions implacables de dissidents potencials i supervisant la selecció de cardenals amb gran cura. Deixant poc a l’atzar.

Crec que sabia el que anava fer i per què. Escollir una cita de

Manuel II Paleòlogos, no precisament dels més intel·ligents governants bizantins, va ser poc sincer especialment la vigília d’una visita a Turquia. Podia haver trobat cites més eficaces i casolanes.

Potser aquest hagi estat el seu únic homenatge a Oriana Fallaci.

Potser “El món musulmà”, amb dos dels seus països –Iraq i Afganistan- directament ocupats per tropes occidentals, no necessita que el llenguatge de les croades sigui recordat.

En un món liberal que pateix degradació del medi ambient, pobresa, fam, repressió, un “planeta de favelas” (en frase expressiva de Mike Davis), el Papa prefereix insultar el fundador de la fe rival.

La reacció del món musulmà era previsible, però deprimentment insuficient. La civilització islàmica no pot ser reduïda al poder de l’espasa. Va ser un pont vital entre el món antic i l’Europa renaixentista. Va ser l’església catòlica qui declarà la guerra a l’Islam a la península ibèrica i a Sicília.

La fúria contra “l’heretgia” va conduir a l’incendi dels pobles càtars del sud de França. Els jueus i els protestants van buscar refugi a l’Imperi Otomà, un refugi que els hi hagués estat negat si Istanbul hagués continuat essent Constantinopla. “Esclaus: obeïu en tot als vostres amos terrenals.

Perquè és a Crist a qui serviu”, diu Paulo (Colosenses 2: 22-24), establint una tradició col·laboracionista que va caure de genolls davant la riquesa i el poder i que va tenir el seu apogeu durant la Segona Guerra Mundial, quan la cúpula de l’església va col·laborar amb el feixisme i no va aixecar la veu contra el jueucidi o la carnisseria del front oriental...

L’Islam no precisa de lliçons pacifistes d’aquesta església.

La violència no va ser ni és una prerrogativa d’una sola religió, com testimonia l’ocupació de Palestina per Israel. Al llarg de la Guerra Freda, el Vaticà, amb rares excepcions, va donar el seu suport a les guerres imperials. Ambdós costats van ser beneïts durant les dues guerres mundials; el cardenal Spellman dels Estats Units va ser un guerrer destacat en les batalles per destruir el comunisme durant les guerres coreana i vietnamita. El Vaticà va castigar després els teòlegs de l’alliberament i els capellans camperols a l’Amèrica Llatina. Alguns, fins i tot, foren excomunicats.

No tots els cristians s’adheriren a les croades, velles o noves. Quan el Papa Urbà llançà les croades, el rei normand de Sicília refusà enviar

tropes en les que musulmans sicilians serien obligats a lluitar contra els musulmans de l’est. El seu fill, Roger II, refusà donar suport a la segona croada. En procedir així van demostrar més coratge que els dirigents de la Itàlia contemporània, que estan molt desitjosos d’unir-se a les croades imperials contra el món musulmà.

“Per estar segurs de tenir raó en totes les coses”, diu el fundador dels jesuïtes, Ignasi de Loiola, “hauríem sempre de mantenir el principi que, fins i tot veient-ho blanc, hem de creure que és negre si la jerarquia de l’Església així ho decidís”.

Actualment molts prelats catòlics occidentals (inclòs el bavarès del Vaticà) i els polítics de centre esquerra i centre dreta adoren el papa que viu a la Casa Blanca i els hi diu que el blanc és negre.Amen.

Leonardo Boff manté una línia argumental semblant a la de Tariq Alí, sempre des del punt de vista del creient. Segons ell, la cita del Papa “l’alinea amb les estratègies bèl·liques de l’Occident. Com no irritar-se contra aquesta actitud?”

“Funciona en el cap del papa Benet XVI el despotisme papal formulat ja el 1302 per Bonifaci VIII que deia: “És absolutament necessari per a la seva salvació de cada criatura humana estar sotmesa al Papa de Roma”. Això no va ser abolit ni tan sols pel Concili Vaticà II el 1964”.

“Un Papa pot autònomament decidir-ho tot; 1.000 milions de catòlics junts no poden decidir res.

Aquest absolutisme ens fa entendre les raons del Papa per a no demanar perdó”.

Un viatge iniciàtic Miquel Àngel Sòria

tut, bellesa, simpatia, estatus social...

“En Yenín parece que la razón se ha roto los dientes y se niega a ponerse una prótesis que le devuelva la sonrisa”.

L’itinerari trepitjarà unes ciutats on regna la desconfiança, la por i la destrucció.

Tel Aviv, Jerusalem, Betlem, Yenin.

Aquest és l’itinerari que recorre Amin Jaafari, palestí nacionalitzat israelià, eminent cirurgià, veí d’una de les zones privilegiades de Tel Aviv, per esbrinar les causes que han portat a la seva dona, Sihem, a immolar-se en un atemptat suïcida; una dona a qui no havia de mancar res per a ser feliç: joven-

“El atentado” (Alianza Editorial) és la darrera novel·la de l’argelí resident a França Yasmina Khadra. Per als no coneixedors d’aquest autor excomandant de l’exèrcit algerià del qual el veritable nom és Mohamed Moulessehoul- cal dir que durant deu anys va haver d’amagar la seva identitat sota un pseudònim femení per evitar les reaccions dels denunciats

en les seves novel·les de sèrie negra: la corrupció als més alts nivells del poder o el fonamentalisme islàmic.

En aquesta ocasió deixa el seu per-

sonatge habitual, el comissari Llob, per introduir-se en la realitat d’un país en constant guerra contra els palestins. El cirurgià Amin Jaafari descobrirà, en un viatge que ens provocarà als lectors un enorme desencís, una forta opressió, que el món que l’envolta és quelcom més que el paisatge idíl·lic que ell s’ha creat al seu voltant: “Estabas tan empeñado en hacerla feliz que te negabas a ver lo que podía ensombrecer su felicidad”, li diu un parent- ; que el món que l’envolta només sortir de casa en una direcció diferent a l’habitual, no té res a veure amb la postal que s’havia fet i que

l’obligarà a enfrontar-se de ple amb una realitat dura i tan amagada en el subconscient, que li resultarà absolutament impossible d’acceptar: ”Creo que he llegado a mi destino. El recorrido ha sido terrible, pero no tengo la impresión de haber conseguido algo ni obtenido alguna respuesta redentora.”

Una novel·la que ve a ser un toc d’atenció a les nostres consciències, una campanada en els nostres caps que encara no acaben de mesurar la distància entre els nostres actes reivindicatius i el lloc on s’estan produint els esdeveniments...

Avant 9

Cultura

Gener del 2007

Remenant el bagul...

Esperanza Maribel Nogué i Felip Pel fet de ser una de les poblacions més castigades en les deslocalitzacions de les fàbriques del tèxtil i gènere de punt que tants llocs de treball han donat a nombroses dones de casa nostra durant més d’un segle, Igualada ha estat la ciutat escollida per l’estrena mundial del film “Esperanza”, una història sobre la situació de les dones treballadores a les “maquil·les” de Nicaragua.

El documental reflectia fets recents de la història de Nicaragua amb la revolució sandinista, fins que Violeta Chamorro va facilitar al capital japonès una zona fronterera franca d’impostos per tal d’ubicar-hi les maquil·les, uns centres de producció sense altres costos que la mà d’obra barata amb unes condicions de treball que no respecten ni les lleis laborals del país.

Leopoldo de Luís, rebent el títol de Fill Predilecte d’Andalusia

Miquel Àngel Sòria La poesia, si exceptuem els grans monstres, ha estat la Ventafocs de la literatura. Tirades curtes i amb grans problemes per a vendre-les i ja no diguem per intentar exhaurir-les.

Aquesta reflexió ve, mai és tard, al fil de la concessió l’any 2003, del Premi Nacional de les Lletres a Leopoldo de Luis. Ja han passat tres anys i no crec que la figura del poeta hagi sortit del bagul en el que es troba acompanyat de tants i tants poetes oblidats.

En aquells moments, l’any 2003, Leopoldo de Luis reconeixia que ja no escrivia poesia i considerava la seva obra tancada.

Sempre he pensat que un important grup de poetes que van ser enquadrats en part de la seva obra dins de la poesia social, van tenir la mala sort que la seva obra, a un nivell més popular, quedés enfosquida per la de Gabriel Celaya o Blas de Otero.

Penso en Eugenio de Nora, Victoriano Crémer o Ramón de Garciasol.

Aquesta sensació la dóna un dels seus últims sonets al qual, ben bé, es pot escollir entre el que podria ser el seu paper en la vellesa o el de poeta maleït. O totes dues coses...

ESTOY DE MÁS Estoy de más. Estaba el mundo y todo lo que ahora me rodea terminado.

Estoy de más y nadie me ha llamado.

No tengo nombre: soy sólo un apodo.

Estoy de más. La vida sigue y sigue la realidad cruelmente desnuda.

Yo mudo sólo cuando todo muda.

Nadie me espera, nadie me persigue.

Estoy de más. Un ramalazo oscuro me puso de repente contra el muro y enfrente tengo el filo de una espada.

Estoy de más y pasaré algún día.

Estoy de más. Ya ves. Yo lo sabía: voy imparablemente hacia la nada.

El PCE, a les seves festes, ha anat homenatjant aquells poetes més propers al Partit. No segueixo el que han fet més recentment, però tinc la sensació que es van aturar en els dos poetes més coneguts dels que parlava abans. És hora de recordar els altres: el seu compromís i la seva obra. La poesia social és una consciència posada en peu.

Leopoldo de Luis és autor d’una antologia: “Poesía social española contemporánea (19391968)”. D’entre els autors recollits extracta la seva definició sobre la poesia social: tria un títol de Garciasol (Defensa del hombre) per marcar el seu profund caràcter humanista. Celaya, i el seu famós “la poesía es un arma cargada de futuro”, és a dir, no una fi en si mateixa sinó un mitjà per expressar quelcom. (Li és grat aquell pensament de Sartre que diu que les paraules són pistoles que s’han de disparar i fer diana).

Un altre títol està agafat d’Ángela Figuera, “Belleza cruel”, perquè quan es pateix una situació injusta, la puresa estètica és cruel perquè molta gent no pot gaudir d’ella.

Pel final deixa un vers de Blas de

Otero, “definitivamente, cantaré para el hombre”, per indicar que aquest és l’objectiu de la poesia.

Com molts dels poetes d’aquesta època de la dictadura franquista, Leopoldo de Luis ha de fer equilibris per evitar la censura.

Max Aub va escriure amb gràcia: “Leopoldo de Luis -es un seudónimo- necesita -como tantos- escribir de tal manera que le adivinen el pensamiento.

Todos tienen, no sólo que firmar, sino que escribir seudónimamente, si se puede decir, disfrazando las palabras, escondiéndolas, poniendo careta a los verbos, pintando bigotes a los adjetivos, sobreponiendo narices de cartón a los sustantivos”.

Així, elements com “recuperar la paraula”, “l’alba contraposada a la nit”, “un nou dia”, “murs i finestres”, “el colom” i d’altres, són utilitzats amb una clara intenció de mostrar una realitat que no es pot dir pel seu nom.

Per exemple: Gentes de atardecer, rostros de ocaso: acostumbrados a mirar las alas de la luz. Algún día amanecerá el alba.

A l a m a q u i l · l a Yu J i n , d e Ciudad Sandino, s’hi va organitzar el primer sindicat, pagant el preu de l’acomiadament de les seves dirigents.

Però perseveraren en la lluita i els tribunals del país reconegueren l’injusta mesura presa per la maquiladora, tot i que la seva incorporació a la feina no ha estat possible.

Resistir en aquesta lluita va ser possible mercès a la cooperació internacional, entre altres, de la UGT i les CCOO de Catalunya, a través de les seves respectives Fundacions Josep Comaposada i Pau i Solidaritat que en això han col·laborat plegades.

Tal i com el representant de Pau i Solidaritat de l’Anoia, Marcel·lí Quintana, va recordar, a Igualada ja vàrem viure episodis de lluita obrera i acomiadaments sindicals fa molts anys, fent present la vaga de teixidores del 1881 tot i que avui vivim el final d’aquells començaments fabrils per la globalització econòmica. Però va convidar els presents a globalitzar també els drets i la solidaritat.Aquestes i les intervencions de les diferents pro-

tagonistes justifiquen el nom del documental que no podia ser un altre, doncs quan els qui realitzaven el film tornaren a Ciudad Sandino al cap d’un parell d’anys, Esperanza va ser el nom que li va posar Maria a la criatura que esperava mentre durava la lluita i que, per la seva condició d’embarassada, li va facilitar el seu paper d’informadora i contacte des de l’interior.

Ha estat el primer dels actes que conformen el programa d’Octubre Solidari, una proposta on les diferents entitats que conformen Igualada Solidària hi duran a terme activitats durant un mes per tal de posar de manifest les diferents iniciatives i motivacions que les mouen.

Un dels aspectes que crida més l’atenció del tríptic de presentació és la projecció D’Arno Peters per representar el mapamundi, perquè evita posar el continent europeu i Amèrica del Nord al centre del mapa ja que, segons explica la Regidora de Cooperació i Solidaritat, Montserrat Mateu, “cap mapa no pot donar a cap país, exactament, la mateixa extensió que té en el globus terraqui”.

En aquest tríptic s’hi explica també, de forma gràfica, l’evolució de la dotació anual de l’Ajuntament d’Igualada per projectes de cooperació internacional partint del criteri del 0,7 % dels seus pressupostos, explicitant els projectes als que s’han destinat aquests recursos d’ençà de l’any 1996.

En aquests moments convulsos de la situació mundial, àdhuc de preocupació pel futur dels països subdesenvolupats, el documental Esperanza ens ha tramès alguna cosa més que una història i un nom ; ens ha reforçat les profundes conviccions de confiança en la pervivència dels valors humans per un món basat en les persones. No defallim, tinguem esperança...

Publicat a l’Enllaç dels anoiencs

LA ROPA EN LA VENTANA Como falsos ahorcados en el aire sus cuerpos vacilantes y vacíos, desnudos de nosotros, brazos, piernas, cinturas, pechos, cuellos, suspendidos.

Pasa la luz de enero entre los blancos fantasmas con su frío.

Deshabitadas formas desvividas, huecos humanos ateridos. esa silueta con que juega el viento,

ese perfil he sido.

Tus manos compañeras lo han salvado con su dolor de qué tristes residuos.

En el aire tal vez me reconozco, un poco soy bandera al viento herido.

Jirón que se estremece mudamente, por un cristal me miro.

Y no sé si es la ropa o es la vida la que pende de un hilo.

Lepoldo de Luís -el veritable nom del qual era Leopoldo Urrutia de Luís- va néixer el 1918 a Córdoba. Com que durant la Guerra Civil prengué partit pels republicans, va ser empresonat a Ciudad Real i a Ocaña. Fins a la seva mort, el 2005, va publicar nombrosa poesia però també crítica literària i assajos crítics. Amb “Igual que guantes grises” va guanyar el Premi Nacional de Literatura.

CJC

10 Avant C ARTA

DE LA

Gener del 2007

CJC

ei! que estem de congrés!

Amic, amiga, La CJC-Joventut Comunista hem iniciat el curs polític de festa: estem de Congrés! El nostre Congrés comença ara mateix, en el moment que tens aquesta carta entre les mans, i culminarà al febrer, quan ens trobem tots i totes.

Durant aquests mesos, l’única pretensió que tenim és que el nostre projecte creixi i s’enriqueixi amb les aportacions de tots i totes vosaltres.

Volem aprendre amb tú. Conèixer què fas, què penses, què vols...

Volem que tota la joventut catalana, és a dir, la que viu, estudia i treballa a Catalunya, recuperi les ganes de lluitar per canviar les coses que no ens agraden, i que ens ho expliquem els uns als altres, per veure què podem fer i com ho tirem endavant per aconseguir-ho.

Perquè sabem que existeixen altres maneres de fer les coses i ens neguem a acceptar les dificultats que hi ha per poder estudiar, perquè l’educació s’està privatitzant cada dia més.

Ens neguem a viure hipotecats tota la vida, perquè els preus dels pisos estan pels núvols. A no poder accedir a una sanitat de qualitat i gratuïta. A no poder gaudir de la cultura perquè està reservada a qui té diners. A no poder ser pares i mares joves encara que ho volguem, perquè no tenim com mantenir un/a fill/a. A que existeixin ciutadans de primera classe i ciutadans de segona, amb la catalogació que estem veient amb els nouvinguts a Catalunya. I tristament un llarg etcètera que no cabria en aquestes ratlles.

Et convidem a llegir la nostra carta oberta. A que prenguis notes i a que vinguis a fer la teva aportació, a explicar-nos la teva opinió, la teva experiència...

Som descarats i descarades i ens agradaria que et rebel·lessis amb nosaltres! Sabem que és mentida que aquesta injusta societat no es pot canviar!

la nostra generació pateix de manera especial. Els nostres contractes són temporals (el 70% dels joves entre 15 i 24 anys), cobrem sous més baixos (en un 40% de mitjana) i patim més accidents laborals.

essencialment sobre les dones–; estètic –la pressió del model de bellesa es fa més palès que mai en la salut de les dones adolescents–; polític –només el 27% d’alts càrrecs són ocupats per dones–, etc...

Ens trobem un ensenyament que es va privatitzant i que genera centres de primera categoria (privats i concertats) i de segona (els públics).

Proposem un trencament frontal amb tota desigualtat per motius de gènere. I proposem una evolució conjunta d’homes i dones cap a unes relacions justes i igualitàries, perquè la superació del sexisme no alliberarà únicament les dones de les seva injusta infravaloració, sinó que també permetrà als homes desenvolupar-se d’altres maneres, algunes tradicionalment reservades a les dones.

Per a la immensa majoria de joves, l’accés a l’habitatge és un greu problema per a poder desenvolupar un projecte de vida. A Catalunya els preus de l’habitatge han pujat, en els últims 8 anys, un 179%, mentre que en el mateix període els salaris només han augmentat un 34%.

A aquest panorama, s’hi afegeixen les altes taxes d’atur i la greu situació de precarietat laboral que

Que su nombre no se borre en la historia

curiositat i el dinamisme, que és materialitza de maneres molt diverses. La gent jove s’ha de poder relacionar i gaudir de l’oci i de la cultura sense estar supeditada als seus recursos econòmics i sense ser-ne mers consumidors.

Júlia Conesa. Trece rosas rojas.

Això fa, per exemple, que a Catalunya tinguem els índexs de fracàs escolar més alts de la Unió Europea, que la Formació Professional estigui desprestigiada i que l’accés a la Universitat resti molt lluny d’estar a l’abast de tothom.

Entenem que l’educació ha de ser una eina per a formar persones més lliures, més crítiques, amb més coneixements globals, i no únicament per a generar professionals per al mercat laboral, com fa actualment el nostre sistema educatiu.

¿Cómo decirte hombre que no te necesito? No puedo cantar a la liberación femenina si no te canto y te invito a descubrir liberaciones conmigo.

Gioconda Belli.

Nueva tesis feminista.

LA SOLIDARITAT ÉS LA TENDRESA DELS POBLES La pau no es defineix només com l’absència de conflictes violents.

La pau s’explica quan existeix un respecte i una sobirania dels pobles, quan són els pobles els protagonistes de definir el seu futur.

No els interessos econòmics.

Per aquest motiu lluitem per la pau, perquè entenem que és un dels mitjans que portarà als pobles, i a les persones, la igualtat, la felicitat i la justícia social, objectius indiscutibles de tots nosaltres.

I també per això, treballem per explicar quines injustícies s’estan produint aquí i més enllà de les nostres fronteres.

Els conflictes que hi ha oberts al món i les violacions que cada dia es cometen, amb total impunitat, tant de pactes internacionals, com dels inalienables drets humans.De la mateixa manera, treballem per defensar els processos que, malgrat l’ofensiva de pensament únic, sistema econòmic únic i format únic de societat, lluiten per fer altres models possibles.

Aquesta situació talla les nostres perspectives de futur, el nostre desenvolupament personal, la nostra il·lusió. Molt especialment en certs col·lectius encara més desafavorits, com el de les dones joves o els immigrants. Per aquesta raó, lluitem pel dret a un habitatge, pel treball digne, per una educació pública, laica, gratuïta i de qualitat. En definitiva, per tal que els i les joves ens puguem emancipar.

IGUALTAT ÉS NOM DE DONA!

EMANCIPACIÓ=HABITATGE+TREBALL DIGNE+EDUCACIÓ DE QUALITAT+...

llibertat, aprendre de l’experiència acumulada i continuar el camí que ells van començar.

Malgrat que l’evolució positiva del paper de la dona al món occidental és innegable al llarg de la història, encara avui podem parlar de tot un seguit de violències de gènere que les dones, i especialment les dones joves, i encara més les immigrades, pateixen quotidianament.

Les desigualtats es perpetúen: a l’àmbit laboral –els homes guanyen de mitjana un 40’6% més que les dones per realitzar la mateixa feina–; familiar –les tasques de la llar i de criar els fills encara recauen

VENIM DE LLUNY I ANEM MÉS LLUNY ENCARA!

Ser capaces de sentir en lo mas hondo, cualquier injusticia realizada contra cualquiera en cualquier parte del mundo, es la cualidad mas linda del revolucionario.

Ernesto 'Che' Guevara

Ens trobem en un moment en què després d’anys d’esborrar i oblidar la història col·lectiva del país, s’ha obert un procés de recuperació de la memòria, positiu, però insuficient.

Després d’un cop d’Estat militar que va abocar el poble a una guerra civil i a una dictadura feixista durant 40 anys, avui encara no hem fet justícia.

Ara tenim l’ocasió d’escriure la història tal com va ser realment: la lluita per la democràcia, els avenços socials que va suposar la II República.

La lluita per la memòria històrica no es pot deslligar de la lluita antifeixista contra els descendents ideològics i biològics del franquisme (tant el PP, com certs sectors del PSOE). És la nostra responsabilitat, el nostre deure recordar els homes i les dones que van lluitar per la

És per això que s’han de garantir espais on desenvolupar totes aquestes inquietuds: siguin espais on practicar esport, on assajar música, on organitzar concerts, on educar en el lleure, on organitzar reunions per solucionar els problemes col·lectivament, o simplement com a punt de trobada amb els amics i amigues. És per tots aquests motius que impulsem i participem en moviments de joves als instituts, als barris, als pobles, als llocs de treball i a les universitats. Pensem que a partir de moviments populars amplis, participatius, democràtics i oberts que s’ocupin de problemes concrets, els joves aniran, de forma natural i mitjançant la seva experiència organitzativa i de lluita, adquirint consciència de la problemàtica global que genera aquests problemes.

Ser joven y no ser revolucionario es una contradicción hasta biológica.

Salvador Allende Amb aquesta carta només hem fet una primera aproximació a algunes de les problemàtiques que patim els i les joves catalanes. I aquí només apareixen algunes de les possibles alternatives, perquè necessitem de la teva participació per continuar fent gran el projecte d’un altre món possible i necessari. Si després de llegir-te aquestes pàgines, encara no tens clar perquè és important que t’organitzis, aquí tens unes quantes idees més, perquè els hi donis voltes, prenguis posició i t'apuntis a la rebel·lia.

A CADA BARRI REVOLUCIÓ!

Les persones joves, en el nostre dia a dia, ens trobem amb tot un seguit de problemàtiques que afecten la nostra qualitat de vida i el nostre desenvolupament com a persones, però que no semblen estar entre les prioritats de molts dels nostres governants. Qüestions com la sexualitat o el consum de drogues difícilment reben un tractament rigorós, lliure de moralismes i que arribi a la gent jove.

Un altre dels dèficits principals en la nostra vida quotidiana és la mobilitat. La xarxa de transports públics i els seus horaris no permeten un lliure moviment pel territori, fet que a més de fer complicats els desplaçaments, comporta tot un seguit de conseqüències com els accidents de trànsit o bé l’ús desmesurat del transport privat.

Però, segurament, la característica principal dels i les joves és la

JOVE: ORGANITZA'T I ACTÚA! Perquè pots anar més enllà de la crítica i proposar alternatives.

Perquè la política ens afecta a tots i a totes, en cada moment del dia.

Perquè veuràs que no estàs sol, no ets l’únic a qui no li agrada com està el món. Perquè si la política et decep, pots construir una altra forma de fer política.Perquè els i les joves tinguem dret a ser escoltats. Perquè a través del treball conjunt aconsegueixes formar gent més humana, més crítica i més solidària Perquè si treballes col·lectivament ets més eficient en les lluites i garanteixes una globalitat d’acció. Perquè si no fas res, és difícil que les coses canviïn.

Perquè és el màxim exercici de llibertat: decidir el teu futur!

I... per què no?

Activitats de la Fundació Pere Ardiaca Avant 11

Agenda

Gener del 2007

Activitats de la Fundació Pere Ardiaca Presentem el llibre:

AGENDA GENER

Jotaeme, la joventut del comunisme Divendres 19 de gener 19h Biblioteca Popular de Sant Adrià de Besòs. C/Ricart, 2-4 (Metro L2 Artigues-Sant Adrià) INTERVENEN: - Jesús M.Canga, alcalde de Sant Adrià - Celestino Sanchez, President Fundació Pere Ardiaca

Reflexions entorn a la democràcia i socialisme

Curs de literatura india contemporània: "Dones índies: entre la tradició i la modernitat"

3 de febrer 10-13h a la Fundació Pere Ardiaca (Portal de l'Àngel 42 2on A, Barcelona)

Aquest curs té com objectiu principal introduir el lector/a en la cultura índia contemporània a través de les obres literàries més rellevants d’escriptores índies en llengua anglesa. La lectura detinguda dels textos seleccionats convidarà a tractar temes com la relació Orient-Occident, esdeveniments historicopolítics, la institució familiar, la situació de la dona, la pluralitat religiosa, els mites i la sexualitat.

TEMA: Debat sobre la construcció del pensament i l'acció revolucionàries per al segle XXI. És Marx actual?

Ponent: Marià Pere, secretari general del PCC.

- Gregorio Belmonte, regidor Regidor d'educació i solidaritat - Atanasi Céspedes, representant de la família.

- Albert Herbera, presentador de l’acte, membre de la Fundació Pere Ardiaca.

Publiquem el llibre: “Immigració i Ciutadania: Els reptes de la Catalunya del segle XXI”

Aquesta novetat editorial recull el treball realitzat durant els darrers anys per la Fundació entorn al debat entorn a la immigració. En la base d'aquesta obra hi ha la jornada "Els moviments migratoris a Catalunya en l’Era de la Globalització”, organitzades amb Realitat i Universitat en marxa, i les sis edicions de l'Escola Permanent sobre Immigració, que per la seva interdisciplinarietat i metodologia s'ha constituit en un referent sobre el fenòmen migratori a Catalunya.

L'estructura de la obra resideix en sis capítols (Migracions a la Globalització: d’on venim i on anem; Nouvinguts: treballadors i treballadores desqualificats en una societat postindustrial?; La immigració econòmica: entre el dret i la exclusió; Els reptes de l’escola pùblica davant d’una societat multicultural; Convivència i ciutadania: reflexions i propostes) que afronten diferents aspectes del fenòmen migratori des de la perspectiva de diversos autors.

Lloc: Casa Àsia:Av. Diagonal, 373 Horari: Dijous, de 10.30 a 12 h.

Preu 120 euros

Escoles Permanents.

(Inscripció oberta: www.fpereardiaca.org) VII ESCOLA PERMANENT SOBRE IMMIGRACIÓ. Inici 5 de març del 2007

V SEMINARI D'INICIACIÓ AL PENSAMENT DE MARX I ENGELS. Inici 6 de març del 2007.

La Fundació Pere Ardiaca presenta: Immigració i Ciutadania: Els reptes de la Catalunya del segle XXI. Es tracta d'un volum col.lectiu on participen Josep Fontana, Jaime Ballesteros, Lourdes Benería, Carme Molinero, Albert Recio, Àngels Martínez Castells, Eduardo Rojo, Dolores Juliano, Montse Solsona, Ricardo Domingo, Carles Bertran, Laura Díez Bueso, Gerardo Pisarello, David Moya, Héctor Claudio Silveira Gorski, Gonzalo Escobar, Ignasi Vila, Adelina Escandell, Rosa Bofill, Mawa N'diaye, David Laín, Adela Ros, Jordi Miralles, Santiago Serra, Ignasi Fina, Marcel Cano, Francisco Fernández Buey, Manuel Delgado, Ghasan Saliba, Juan Manuel Patón i Javier de Lucas, que realitza l'epíleg.

Organitza:Casa Àsia Data d'inici 11/01/2007 Data final 12/04/2007

P R O G R A M A: Sessió 11 de gener: Introducció ANITA DESAI: Dejunis i festins Sessió 18 de gener: Entre la tradició i la modernitat: mons en contrast.

Sessió 25 de gener: Relacions humanes, conflictes interns Sessió 1 de febrer: Anàlisi dels personatges femenins. Recerca de la identitatARUNDHATI ROY El déu de les coses petites Sessió 8 de febrer: Amors prohibits. Sistema de castes, tabús, supersticions, superioritat masculina Sessió 15 de febrer: Tres Tres generacions de dones. Els horrors de la història (colonial/postcolonial)

VII ESCOLA PERMANENTS SOBRE PERSPECTIVA DE GÈNERE. Inici 23 d'abril del 2007.

Sessió 22 de febrer: El llenguatge i el seu joc de paraules, símbols sexuals, representacions del desig SUNNY SINGH La mirada de Krishna.

Sessió 1 de març: Radha i Krishna.

Mites sobre l’amor. Déus, deesses, consorts i amants.

Sessió 8 de març: El sati, la immolació de l’esposa a la pira funerària.

Diferents visions d’un costum ancestral.

El moment de l'edició del llibre coincideix amb un moment de molta repercussió del debat que l'inspira: l'accés dels immigrants a la ciutadania, que des de la dreta voldrien que depengués d'un absurd examen de catalanitat, i la qüestió de la "integració" dels immigrants. Davant aquestes qüestions, una posició de progrés és clara. Com diu el Celestino Sánchez: "Només hi ha una forma d'afrontar els reptes de la integració: atorgant els mateixos drets i amb la participació en base d'ingualtat a les organitzacions de la societat civil i a les institucions polítiques.

Integració vol dir ciutadania i ciutadania protagonisme en la construcció del futur col.lectiu".

Sessió 15 de març: La família, el clan, la tradició SUNITI NAMJOSHI Fábulas feministas.

Sessió 22 de març: El discurs liberal i deconstructiu sobre el gènere i el sexe.

Portal de l’Àngel, 42, 2n A. Barcelona T. 93 318 45 50

Sessió 29 de març: La sexualitat a l’Índia. La bellesa dels amors del mateix sexe Sessió 12 d'abril: L’ésser humà dona. El Panchatantra i les fonts grecollatines.

Vides..

12 Avant

Gener del 2007

Yolanda Becerra «La esperanza es lo único que nos queda» desmembrados que han sacado del río Magdalena en los últimos meses, sucede en una Barrancabermeja donde sus líderes promueven la inversión porque, según ellos, ahora sí la ciudad es segura.

Por todo eso, pienso que qué será de este país cuando un actor armado es quien arregla esos problemas: resuelven hasta cómo va a ser el sancocho que cocina la gente en las casas...

- Entonces ¿qué puede decir de estas nuevas prácticas de los paramilitares?

- ¿Cuál es el papel de las autoridades en la implantación de toda esta estrategia de control social?

Pienso que estas prácticas son formas de tortura pública, legalizada por las instituciones... y que tienen unos costos sociales altísimos. Porque frecuentemente escuchamos cosas como "ay, pero gracias que quedó viva".

Alèxia Guilera Madariaga No hace mucho, dos paramilitares que se movilizaban en un automóvil secuestraron a Inés Peña, de 22 años, coordinadora del programa televisivo La Mohana, de la Organización Femenina Popular (OFP), una de las organizaciones de mujeres más respetadas en Colombia.

A la joven le raparon la cabeza y le quemaron los pies con agua caliente. Luego la amenazaron, conminándola a abandonar su trabajo y su membresía en la OFP. Pocos días antes, una comisión de la OFP encabezada por su presidenta, Yolanda Becerra, y acompañada de ciudadanos noruegos miembros del Consejo Noruego para los Refugiados y de Brigadas Internacionales de Paz, fue hostigada a bala por paramilitares, desde un retén a orillas del río Magdalena, a escasos 15 minutos del retén de la Armada Nacional en Barrancabermeja.

El 16 de octubre los paramilitares habían sacado a la fuerza de su casa y posteriormente asesinado a Esperanza Amarís, una mujer trabajadora que hacía tres años formaba parte de la OFP y quien se había resistido a las amenazas de los paramilitares para que dejara la ciudad.

El rosario de hechos violentos contra las mujeres de la OFP sigue hasta el infinito, en sus más de 15 años de existencia: en la guerra descarnada que vive Colombia, la mujer es quien más duramente ha sufrido el dolor del conflicto, como arte y parte de éste, por ser, generalmente, pobre y, sobretodo, por, como dicen las integrantes de la OFP, “no querer parir hijos e hijas para la guerra”. Hablamos con Yolanda Becerra, presidenta de la OFP. - Cuéntenos cómo se está consolidando el proyecto paramilitar en Barrancabermeja, especialmente en sus barrios...

Hay que empezar diciendo que las mujeres, en este proyecto de muerte y totalitarismo como es el proyecto paramilitar, son

quienes tienen la principal posición de negación a esta realidad.

- ¿Por qué?

Porque generan estrategias de protección de la vida de sus hijos, amantes, compañeros... a pesar de que éstos sean en muchos casos paramilitares. Ellas se especializan en crear formas de protección para sus hombres.

A medida que se consolida el horror, ellas van tejiendo esas redes y terminan siendo eso: la amante, la mamá, la compañera de un paramilitar...

Las decisiones de los hombres terminan involucrando a la mujer, que no puede realmente escoger porque sigue siendo madre, amante, compañera... a pesar de las enormes contradicciones que eso suponga con su forma de pensar. Esto genera una gran contradicción y por eso ellas lo esconden, les da vergüenza... la realidad las rebasa.

- ¿Podemos decir entonces que la estrategia del actor armado golpea mucho más duro a la mujer?

- Absolutamente: no sólo tiene que asumir en general los costos de la violencia que generan los paramilitares sino que, además, lo vive en carne propia. Ahora eso se está viendo muy claramente en Barrancabermeja: contra la mujer se practican los castigos sociales (por ejemplo, los paramilitares les rapan el pelo y las exponen públicamente por lo que ellos juzgan como mal comportamiento de ellas).

Se usa el cuerpo de la mujer para mostrar el horror en éste, como estrategia de terror; hace pocos meses, apareció el cuerpo de una joven de 24 años colgada de un árbol con una soga al cuello, en una vereda de Barrancabermeja. Su cuerpo fue expuesto para que todas y todos lo vieran. El día antes, un grupo de paramilitares se la había llevado en un taxi cuando ella iba a comprar lo del almuerzo a una tienda.

Esta historia, como las más de 50 desapariciones forzosas y la veintena de cuerpos

Yo creo que quedar viva así es lo peor que le puede pasar a alguien: es la humillación máxima de la dignidad humana. Y lo más grave es que se está empezando a ver como algo normal que los paramilitares "solucionen" los pequeños problemas de la vida doméstica en los barrios: ya las familias les piden que lo hagan, que intervengan en lo familiar, en lo administrativo... sustituyendo a cualquier otro tipo de autoridad.

- ¿Qué daño social puede causar todo eso?

Yo creo que el daño social es irreparable porque reconstruir lo que con esa práctica se está destruyendo es dificilísimo. En realidad, es una estrategia para mantener el control social por parte de los paramilitares y la gravedad de ello es que, en estos tiempos, ya se ve como normal: acostumbrados a tener de frente a la muerte, esto se ve como una ganancia respecto a eso...

- Cuéntenos más sobre ese control de las pequeñas cosas cotidianas que ejercen ya los paramilitares en Barrancabermeja...

Hay una autoridad casi plenamente legitimada mediante la cual ellos regulan la vida civil. Todo lo arreglan ellos: por ejemplo, los problemas de infidelidad en las parejas, las agresiones familiares, las relaciones entre padres e hijos... ahora ya la gente los busca, como decía antes, por ejemplo para castigar a los hijos.

Otro ejemplo de esto, muy doloroso para nosotras, fue el asesinato de nuestra compañera de la OFP Esperanza Amarías. La vecina de Esperanza y ésta habían tenido varias discusiones y aquélla amenazó siempre a Esperanza con echarle los paramilitares. Varias veces llegaron a casa de Esperanza pero ella les dijo siempre que no tenían por qué meterse en sus problemas. Finalmente, dos meses antes de ser asesinada, un paramilitar se presentó en casa de nuestra compañera y la obligó a abandonar la ciudad. Ella lo denunció y dijo que temía por su vida y la de su familia pero que esa era su casa y que sólo muerta la echaban de allí.

Director: Felipe L. Aranguren, Redactora en cap: Alèxia Guilera Madariaga, Consell de Direcció: Daniel Alfonso, Toni Barbarà, Rosa Bofill, Alfredo Cabeza, Abraham Cembrero,Mercè Civit, Paco Conde, Xavier Cutillas, Adelina Escandell, Juanjo Fernández, Luís Gallego, Asun García, Joan Lou, Sandro Macarrone, Joana Mariné, Mª Àngels Martínez, Juan Medina, Jordi Miralles, Toni Moragas, Joan Josep Nuet, Marià Pere, Mar Pallarés, Mª José Pardo, JM Patón, Jordi Ribó, Agustí Ruiz, Celestino Sánchez, JM Sixto, Salva Torres, Producció: DeBarris sccl Imprimeix : Zukoy

Avda. Portal de l’Àngel, 42, 2n A 08002 Barcelona tel: 93 3184550

- Han ayudado mucho, sin duda alguna. Les han permitido ocupar todos los espacios públicos sin hacer ni decir nada. La persona que ve cada tarde al soldado bebiéndose sus cervezas con el paramilitar en la esquina de su casa, cada tarde sin que nadie haga nada, termina sintiendo que eso es algo legítimo y normal... Es un modelo que se está imponiendo y no sólo en Barrancabermeja sino en toda Colombia.

- ¿Cómo pueden ustedes luchar contra todo ese horror?

Pues con lo único que nos queda: con la esperanza, que es lo más grande que tenemos, porque hay mucho por hacer...

- ¿Cómo se explica que todo esto ocurra en una ciudad como Barranca, tal vez la más militarizada del país?

- No se explica de ninguna manera. Pero sí quiero denunciar que, precisamente, esta militarización ha normalizado la tortura y ha hecho que los paramilitares se hayan podido posicionar así de tranquilamente y en tan sólo tres años.

- ¿Es cierto que últimamente aumentó la desaparición forzada respecto a los asesinatos selectivos en Barranca?

- Sí: a partir del 2003 se cometieron más desapariciones forzadas que asesinatos, pero para nosotras lo denunciable, lo más preocupante, es que ahora el Gobierno atribuye sistemáticamente la responsabilidad de esos actos violentos a la delincuencia común. Y eso es debido a la presión de ciertas organizaciones de derechos humanos denunciando la autoría de los paramilitares y del Estado. Así, el culpable es el muerto en algunos casos y, sobretodo, el Estado no tiene ya ninguna responsabilidad sobre lo que pasó. Y además, así deslegitiman el trabajo de las ONG que tanto hemos denunciado la responsabilidad estatal en todo esto.

Otro hecho sumamente grave es que, ciertamente, bajó la cantidad de crímenes, tal como pregona el gobierno de Uribe, pero eso a nosotras no nos sirve porque, en el fondo, siguen siendo ellos los que deciden sobre la vida y sobre la muerte de todos, hasta en la cantidad de personas muertas, desaparecidas, desplazadas y amenazadas.

escriu-nos a: www.pcc.es avant@pcc.es