Avant 960

Proletaris de tots els països, uniu-vos!

PREU: 2 ÒRGAN CENTRAL DEL PCC

ANY XXV /

OCTUBRE

2007

www.pcc.cat

núm. 960 Debat sobre Seguretat Social

Qui mana al PSOE?

GNU/Linux i els comunistes moderns

Revisem les millores aconseguides a l’Estat espanyol en aquesta matèria durant les dues últimes dècades: l’extensió de la cobertura d’atur, la promulgada de les pensions no contributives i la recent aprovació de la necessària llei de dependència, que, a més de millorar l’actual assistència familiar, serà una font generadora de molta ocupació. PÀGINA 4.

Sobta que el PSOE no tingui un sector crític amb el receptari neoliberal, a diferència dels partits de tradició socialdemòcrata de la resta d’Europa. Podem aventurar quins són alguns dels motius. Per exemple, que l’actual generació de dirigents socialistes s’ha format en l’americanisme i el desarrollisme; o que durant la Transició una part de quadres franquistes s’incorporen a les files del PSOE. PÀGINA 9.

Per què hauríem de donar suport a l’expansió del Linux?

L’autor aporta algunes raons de caire polític per tenir en consideració aquest sistema. Per exemple, que la llibertat d’accés i modificació té beneficis molt tangibles en qüestions com la llibertat lingüística. L’adopció de GNU/Linux per part de les administracions públiques requereix un exercici de voluntat política. El model d’Extremadura en pot ser un bon exemple. PÀGINA 13.

Llum verda a la Declaració dels Drets dels Pobles Indígenes

No especulem!

Els Estats Units, el Canadà, Austràlia i Nova Zelanda han estat els únics països que han votat contra el text. L’aprovació de la Declaració dels Drets dels Pobles Indígenes és una fita històrica per al moviment indígena, que durant anys havia vist com els seus intents per aconseguir que es respectessin els seus drets es desfeien als passadissos de Nacions Unides.

La declaració, de 46 articles, estableix els estàndards mínims de respecte als drets dels pobles indígenes d’arreu del món, que inclouen la propietat de les seves terres, l’accés als recursos naturals dels seus territoris, la preservació dels seus coneixements tradicionals i el reconeixement del dret a l’autodeterminació. SEGUEIX A LA PÀGINA 10.

Frankfurt: la fira de les vanitats “Amb la llengua ha estat creat el cor d’un poble”, deia el filòsof alemany Herder. Hereu del romanticisme d’arrel herderiana, gran part del nacionalisme català no té escrúpols a l’hora de reduir nació a cultura i cultura a llengua.

Catalunya equivaldria, aleshores, a la llengua catalana. Ni més ni menys. Evidentment, aquesta reducció excloent i conservadora provoca freqüentment problemes i malentesos al si del món polític i cultural català. L’últim pretext que ha fet saltar el debat identitari ha estat una invitació, aparentment innocent. SEGUEIX A LA PÀGINA 12.

Crònica d’una brigadista Quadern de notes sobre el viatge amb la brigada Dolores Ibárruri.

El periple permet descobrir una Cuba que va més enllà dels tòpics, i també prendre el pols a la revolució, que, com conclou l’autora, és ben viva. PÀGINA 3.

Corren temps d’incerteses i l’amenaça d’una crisi financera a escala mundial sembla cada vegada més concreta. El creixement econòmic, basat sobretot en l’especulació i la corrupció, comença a mostrar els seus límits, alhora que ens col·loca en una situació de veritable inseguretat. Per aquest motiu, en aquest número ens ocupem d’algunes qüestions que hi estan relacionades.

A la tribuna sobre el programa de govern d’Entesa, ens centrem en el capítol sobre habitatge; a Moviment Obrer abordem qüestions relacionades amb les condicions de vida de les persones treballadores, com els salaris o el sistema de la Seguretat Social. Amb la voluntat d’iniciar una anàlisi en profunditat sobre la vinculació dels sectors de l’oligarquia parasitària i especuladora a l’Estat espanyol i l’extrema

dreta, us presentem una entrevista amb l’historiador Josep Fontana, que indaga sobre les arrels socials i econòmiques del franquisme i sobre la seva composició de classe.

La jornada del 12 d’octubre és una bona data per a aquestes reflexions. També per a la celebració, un cop més, de l’avenç dels processos populars a l’Amèrica Llatina. Aquest any, a més, els pobles indígenes compten amb una nova eina, la Declaració dels Drets dels Pobles Indígenes, aprovada per Nacions Unides. També valorem positivament iniciatives com la campanya per una odontologia gratuïta, i aniversaris com el de la Xarxa Feminista de Catalunya. Confiem que aquests exemples de societat civil mobilitzada contribueixin a superar l’hegemonia conservadora de Catalunya.

2 Avant A MANERA D’EDITORIAL

EL FAR

Fonament científic per a la 2a Transició

El camí del Front Popular

L

E

l qualificatiu científic que s’atribueix al socialisme d’arrel marxista no pot ser gratuït. Cal tenir present que en tota disciplina científica apareixen tres elements entrellaçats: el racional, l’intuïtiu i l’empíric.

La racionalitat del mètode materialista i dialèctic ens porta a preguntar-nos quina és la contradicció principal en cada moment històric i en cada àmbit de la lluita de classes. Quines classes hi estan enfrontades i en funció de quins interessos. Aquesta anàlisi ens permet establir una política d’aliances, amb un programa comú entre la classe treballadora i la resta de classes i grups socials.

La intuïció, fruit de l’experiència militant i del coneixement de la història d’Espanya, ha portat als i les comunistes de Catalunya a concloure que el franquisme no ha estat encara derrotat. Les oligarquies monopolistes segueixen mantenint molt de poder, no només en el terreny polític, amb un Partit Popular dirigit pel sector d’extrema dreta, sinó sobretot en en els terrenys econòmic, cultural i mediàtic.

Per aquest motiu hem realitzat una aposta per la construcció d’un front democràtic entre totes les classes amb interessos oposats als d’aquests sectors parasitaris; una aliança entre la classe treballadora, la pagesia, el món professional i intel·lectual, la petita i mitjana empresa i el capital productiu. El programa per a aquesta aliança és el que hem anomenat 2a Transició, i es pot resumir en cinc eixos: la reforma de l’Estat en un sentit

ATENCIÓ A

federal; la solució democràtica del conflicte basc; una nova orientació de la política internacional apartada del monopolarisme nord-americà; el desenvolupament dels drets civicorepublicans i l’impuls del caràcter social de l’Estat. Aquest és un programa de consolidació democràtica que té com a objectiu la minoració del franquisme i de les classes a les quals representa.

Arribats a aquest punt, és necessari fer un pas més enllà i dotar aquestes hipòtesis de fonamentació empírica. Qui és realment, amb noms i cognoms, l’oligarquia parasitària de la qual parlem? ¿Quins interessos d’aquesta classe entren en contradicció amb els del capital productiu? ¿Podem filar tan prim com per dir que hi ha fraccions del capital financer que també estan enfrontades a l’oligarquia parasitària i que, com a mínim, inverteixen en activitats productives? ¿Quines són realment les vinculacions orgàniques entre cadascun d’aquests sectors i els diferents partits polítics? ¿Quins en representen objectivament els interessos? ¿Fins a quin punt l’aliança de classes del front democràtic és conscient? ¿O senzillament n’existeixen les condicions objectives?

Tenim al davant una intensa feina de recerca que ens permeti respondre aquestes preguntes amb rigor. El procés de reflexió ens ha de servir per cohesionar i mobilitzar la classe treballadora. també ens ajudarà a millorar les correlacions de forces a l’hora d’establir qualsevol aliança social o pacte polític.

la rata

a lluita, avui, està plantejada a fons entre la democràcia en el terreny econòmic i polític, d’una banda, i de l’altra les castes semifeudals, els privilegis de l’Església, les oligarquies financeres, la reacció i el feixisme, amb la seva seqüela de fam i de misèria, de terror i de guerra. Sense desemboirar el camí d’aquestes forces negres del passat, sense liquidar la seva base econòmica i social, no podrem organitzar les lluites ulteriors, encaminades a l’emancipació total dels oprimits.

L’experiència del 16 de febrer, per tant, ha de servirnos per examinar la manera com els obrers i camperols han de caminar perquè aquest triomf del poble s’ampliï i alhora es consolidi. En primer lloc, hem de treure una conclusió: si les forces més conseqüents, que serveixen de motor a la revolució, són els obrers i els camperols, la feina és unir aquestes forces en un front de ferro, amb les Aliances Obreres i Camperoles, per tal que elles reforcin, animin i dirigeixin la resta de les capes progressives enquadrades en el Front Popular, impedint la ruptura dels Blocs Populars. Perquè aquests no tan sols han aconseguit la victòria del 16 de febrer, sinó que encara poden guanyar noves batalles, ja que tenen una gran quantitat d’interessos comuns i un enemic comú que s’oposa a la seva realització.

Trencar el Bloc seria tant com entregar els nostres aliats als braços de la gran burgesia i dels terratinents, que ja estan volent seduir-los amb els seus cants de sirena.

D’aquí que el nostre partit lluiti per mantenir el Bloc Popular i donar suport al govern republicà d’esquerres, per tal que porti a terme el pacte del Front Popular.

Criticant, sí, el que no funcioni i promovent la seva realització, però donant-hi suport i solucions per realitzar les tasques que li siguin encomanades, per impulsar i desenvolupar la revolució democràtica.

El camí del 16 de febrer, el camí del Front Popular, significa la derrota de les velles castes feudals, de les oligarquies financeres; significa obrir amplis camins a la democràcia i lluitar amb els nostres aliats sincerament antifeudals i antifeixistes per acomplir les tasques de la revolució democraticoburgesa.

JOSÉ DÍAZ

PER

TONI BARBARÀ

EMPRESES PRIVADES, VICIS PÚBLICS

“H

o sap tothom: “Les empreses privades gestionen millor i són més eficaces que les públiques”.

Heus ací una afirmació/opinió molt estesa. Tan generalitzada i escoltada que se’ns presenta com a absolutament sòlida i indiscutible. Doncs no! És mentida! És una rata més del sistema!

En substància, la gran diferència entre una empresa privada i una de pública és la divergència en el seu objectiu principal i final: el benefici econòmic (en la privada) o el benefici social (en la pública). Això no suposa renunciar al fet que ambdues hagin de resultar necessàriament tan viables en l’àmbit econòmic com sostenibles i eficients en la seva acció i producció.

Dins la facècia general, patim també una sacralització del concepte gestió, com a nou paradigma de la modernitat i la privatització. Caldrà recordar què és la gestió: tràmit, diligència, mandat, encàrrec, missió o, en l’accepció suprema, direcció, govern o administració. En qualsevol cas, res no pressuposa, ni limita, ni determina que la gestió hagi de resultar bona o dolenta, virtu-

osa o viciada, en funció del caràcter públic o privat de l’organització.

Els pretesos i teòrics avantatges de les fórmules de gestió privada no són altra cosa que desregulació, mercantilització, desprotecció i precarietat laborals, preeminència de la producció lucrativa per damunt de la qualitat i la bona praxi, inseguretat i risc en el treball, pressió al límit i estrès, tolerància o comprensió cap a irregularitats fiscals o comptables, permissivitat laxa de normatives, dificultats als drets associatius i sindicals, lluita a mort per l’ascens i, si s’escau, incompliment flagrant de la llei i la norma. Aquesta llista de bondats, altrament dites flagels, és el nucli dur del model mercat-competitivitat-privat. Se’m dirà que no sempre és així i és cert, però estarem parlant de l’excepció.

Per contra, es pretén que una empresa, quan és pública, ha de ser un cau de gent mandrosa, inútil i desmotivada, com a conseqüència natural de la seva estabilitat. És la funcionaritis, diuen, inherent a la feina per a tota la vida. En definitiva, si no hi ha garrotada, por, suor i llàgrimes, no es funciona/rendeix/produeix com Déu i el Mercat (subtil equivalència) manen.

El que sí que està demostrat és just el contrari: que quan el treball és de qualitat, gratificant personalment i socialment, reconegut i ben remunerat, dins d’equips cohesionats i ben dirigits i ben motivats, deixa de ser una penalitat i una causa determinant de malalties per passar a ser un agent en positiu de longevitat, benestar i salut, individualment i col·lectivament.

Per concloure, doncs: malgrat la tendenciosa publicitat i propaganda adversa, el més cert és que quan l’empresa té caràcter públic, més fàcil serà fer del treball un dret i no pas una penalitat ni un risc. Per a les i els comunistes, el treball és un tema central, el fil roig de les nostres reflexions, la dualitat contradictòria front al capital, el caràcter transversal de la nostra proposta política. És també el nostre camp de batalla, la nostra prioritat quotidiana, la nostra victòria demà. I no ens deixarem confondre ni diluirem aquesta lluita amb altres de legítimes, però complementàries. L’empresa pública, amb gestió pública, titularitat pública, finançament públic, al servei i amb participació i control públics, és la nostra. Si més no, per a les coses serioses i transcendentals.

Direcció: Sandro Maccarrone. Redactora en cap: Lucía Flores. Consell de redacció: Andreu Espasa, Adriana Sabaté, Lluís Monerris, Marià Pere, Miquel Àngel Sòria, Jordi Ribó. Projecte gràfic: L.F. Han col.laborat en aquest número: Ceferino Alonso, Toni Barbarà, Pako Belmonte, Mireia Burrull, Antonio Castán Sanclemente, Quim Cornelles, Andreu Espasa, Jordi Mir García, Mireia Mora, Antoni Moragas, Maribel Nogué i Felip, Clara Pere, Àngels Piedrazuela, Anna Puiggrós, Jordi Ribói Flos, Adriana Sabaté, Sergi Sanjulián, Jordi Serrano, Jordi Solana, Carme Trilla, Xavier Zambrano. Producció: DeBarris, SCCL. Imprimeix: Zukoy 5.

Av. Portal de l’Àngel, 42, 2n A. 08002 Barcelona: Tel: 93 3184550. e-mail: avant@pcc.cat

Avant

JOVENTUT

3

Crònica d’una brigadista Aquells que hem format part d’una brigada de solidaritat sabem que és una experiència molt enriquidora des d’un punt de vista humà, polític, de creixement i maduració personal. Perquè, com deia el Che, “el treball voluntari és una escola creadora de consciències”. Tot i que alguns de nosaltres ja havíem estat a Cuba, viatjar amb la brigada Dolores Ibárrurri ens ha permès descobrir una Cuba que va més enllà dels tòpics Clara Pere

Durant el mes que ha durat l’estada vam estar a l’Havana, on vam fer la primera presa de contacte, amb jornades plenes d’activitats amb les institucions i nits d’intenses converses al malecón. Poc a poc ens anàvem acostant a la realitat cubana. Ben aviat vam marxar cap a l’interior de l’illa, a Sancti Spiritus, una província més rural, amb ciutats petites i menys desenvolupades, on vam conviure durant tres setmanes amb estudiants sud-africans becats pel govern cubà a la residència universitària de Ciencias Médicas. Les nostres tasques les vam dur a terme en un organopónico i en un taller tipogràfic. Allà ens vam adonar que, més enllà del que pensàvem, eren els cubans els que feien solidaritat amb nosaltres permetent-nos viure la revolució cubana des de dins.

Amb les excursions a Trinidad, Santa Clara i l’Escambray vam descobrir una illa plena d’encants; el seu paisatge tropical, tan verd i tan poc previsible, i la llum que al llarg del dia canvia tot el que toca..

Però el que més sorprèn és la gent. Conèixer un poble fomentat amb valors humans, solidaris i internacionalistes, capaç de donar una lliçó al món.

Majoritàriament ens vam relacionar amb gent jove, aquells nens que van créixer amb el periodo especial, l’arribada del turisme i les

contradiccions que això ha comportat. La joventut està orgullosa d’haver mantingut les grans fites de la Revolució com a valors irrenunciables: la salut, l’educació i l’equitat de la població. Tot i així, una de les dificultats més grans que afronten és l’accés a la moneda convertible, per les desigualtats i febleses ideològiques que genera, però estan treballant per trobar solucions ben aviat, però sense improvisacions.

Com en altres llocs del món, la gent jove afronta problemes d’emancipació, de gènere i moltes vegades ha de vèncer la frustració que li provoca ser seduïda pel model nord-americà de consum.

Afortunadament, hi ha una majoria de nois i noies que des de la militància, l’estudi i el treball lluiten per formar-se i ser el que ells anomenen “l’avantguarda”.

Tal com deia Fidel Castro en la seva resposta al missatge de la Joventut Comunista: “Si els joves fallen, tot fallarà. Tinc la convicció profunda que la joventut cubana lluitarà per impedir-ho. Crec en

vosaltres”.

LA FORÇA DELS JOVES

Quan vam tenir la trobada amb els treballadors socials, ens vam adonar que la lluita és complicada, però també que estan preparats per guanyar-la; aquests joves transmeten força i ganes de combatre, t’encoratgen amb respostes clares i contundents, amb un discurs potent i molt comunista, sense dubtar de quin és el camí que tots junts estan construint.

Parlaven del seu treball als barris, atenent nens poc nodrits, avis que viuen sols, famílies desestructurades, joves marginats, expresidiaris en el seu procés d’integració, el programa de revolució energètica, el programa d’alfabetització Yo sí puedo, acompanyant cecs que l’Estat cubà opera gratuïtament amb l’operación milagro... I així gairebé 200 programes més de la batalla de ideas, un dels reptes més importants de la Revolució.

COM EN ALSTRES LLOCS DEL MÓN, ELS JOVES AFRONTEN PROBLEMES D’EMANCIPACIÓ, DE GÈNERE I DE FRUSTRACIÓ PROVOCADA PEL MODEL NORD-A AMERICÀ DE CONSUM. AFORTUNADAMENT, L’AVANTGUARDA RESISTEIX

“El treball voluntari és una escola de consciències”. Imatges comuns

La Revolució camina amb energia Així és com ho vam viure el 26 de juliol a Cuba, el primer sense l’aparició pública de Fidel. El comandante encara està convalescent i al carrer la gent afronta amb tranquil·litat i optimisme la situació. Fidel es comunica amb el poble a través d’articles que es publiquen a la premsa. Són reflexions de temes d’actualitat, amb la intenció de continuar el debat i enriquir la societat amb valors i idees.

Tothom espera que es recuperi perquè continuï sent el revolucionari que incomoda i exaspera l’imperi més poderós de la terra, el que predica la rebel·lió mundial contra les injustícies, el que sembra futur. Però són conscients que la Revolució no depèn d’un sol individu, sinó d’un col·lectiu, del poble cubà en conjunt. Per això, tal i com va passar després de la mort del Che, tothom continua lluitant per canviar el món, per defensar els ideals revolucionaris internacionalistes. Al final, davant la pregunta que tant es formula Europa: “I després de Fidel, què?”, la gent contesta que el futur de la Revolució Cubana només depèn del poble cubà, sense ingerències.

Carta d’Antonio Gramsci als ciclistes de Barcelona Des de mitjans de setembre, la normativa que regula la circulació en bicicleta és molt més estricta.

Els ciclistes addueixen que el seu compliment no sempre és possible, perquè la la ciutat encara no està preparada. En qualsevol cas, ho està menys del que presumeix Antoni Moragas

Carissimi compagni Barcellona.

ciclisti

di

Abans de res, disculpeu-me si no acabo de dominar la vostra llengua -queden ja massa enrere els meus anys de joventut a la Sardenya, on de tant en tant sentia algun alguerès parlar el seu particular català-. M’adreço a vosaltres, ciclistes de Barcelona, perquè m’han arribat notícies de la polèmica entorn a l’ús de la bicicleta a la vostra ciutat (coses de la Televisió Digital Terrestre).

Suposo que us preguntareu per què he callat tants anys, per què no m’he pronunciat sobre la normativa del civisme o l’apagada del darrer juliol. No us puc respondre a aquestes preguntes, però tingueu en compte que tampoc he anal-

itzat la fundació del Partito Democratico i la re-composició de l’espai polític italià; així que deixeu les vostres in-quietuds de banda i centrem-nos.

Alguns de vosaltres haureu sentit parlar del Ressorgiment italià, un moviment que hauria pogut assumir un caràcter revolucionari si hagués estat capaç de conquerir el suport de les masses, en particular dels camperols. Aquesta “derrota” ens recorda la necessitat de construir un bloc social, és a dir, una aliança política de classes socials diferents. Aquest bloc social no és homogeni i, per tant, pot tenir interessos confrontats, però la virtut del bloc social és, precisament, identificar un objectiu comú i les classes socials contràries a aquest objectiu.

La pregunta que us heu de plantejar és quin és el vostre bloc social. Pels carrers de Barcelona hi

A partir d’ara, els ciclistes ho tenen més difícil

circulen vianants, ciclistes, transport públic i transport privat motoritzat. La ideologia dominant es dedica sistemàticament a posar en conflicte ciclistes i vianants.

Com a conseqüència de l’hegemonia d’aquesta ideologia dominant,

els ciclistes es queixen dels vianants que envaeixen els carrilsbici; els vianants protesten dels ciclistes que circulen per la vorera; els conductors d’autobús s’impacienten quan tenen un ciclista davant i els ciclistes s’emprenyen

amb els passatgers que baixen de l’autobús i travessen el carril-bici.

Mentre aquestes tres classes socials s’enfronten entre elles, el transport privat motoritzat segueix ocupant la majoria de l’espai públic de la ciutat. Cal, doncs, unificar ciclistes, vianants i usuaris de transport públic sota el següent programa: retornar als vianants els carrils-bici situats sobre la vorera, expropiar al transport privat el 20% dels seus carrils per assignarlo als ciclistes i crear una empresa pública de bicicletes, els beneficis de la qual s’inverteixin en la xarxa de transport públic. Cal, en definitiva superar les contradiccions del bloc social, per plantejar un model de ciutat alternatiu, pensat per a les persones i no per als cotxes.

Però per tirar endavant aquestes propostes, cal que doneu exemple i no circuleu per les voreres.

Ocupeu, doncs, la calçada i, tard o d’hora, aquesta serà vostra.

Coi più fraterni saluti, Antonio

4 Avant

MOVIMENT OBRER

Apunts per a un debat sobre la concertació en matèria de Seguretat Social En aquestes línies intentarem situar-ne els elements més importants per provocar el debat, sense repetir anàlisis parcials de cada acord, donat que ja s’ha vingut elaborant documentació sobre el tema Een tot cas, recorrerem a aquesta documentació per a més detalls Antonio Castán Sanclemente SINDICALISTA CCOO PROTECCIÓ SOCIAL

Dins d’un concepte més ampli de protecció social, aquest país ha avançat de manera manifesta en les dues últimes dècades. D’entre les moltes mesures en destacarem tres pel seu impacte estructural i universalitzador. En primer lloc, l’extensió de la cobertura d’atur amb els subsidis, dels quals l’agrari i el de més grans de 52 anys són els que tenen més impacte. En segon lloc, la promulgada de les pensions no contributives, que van venir a donar prestacions econòmiques a milions de persones sense recursos que no tenien dret a prestacions de la Seguretat Social (SS) per manca de cotització. La tercera és la recent aprovació de la llei de dependència, que donarà assistència familiar amb cost proporcional als recursos, i que a més serà una font generadora de molta ocupació.

EL PACTE DE TOLEDO ÉS UN GRAN EDIFICI AMB FONAMENTS FALSOS I PLE DE LLUMS ARTIFICIALS Naturalment, els sindicats majoritaris, i molt especialment Comissions Obreres, hem tingut protagonisme, unes vegades en l’acció i altres en la negociació, ja que no hi ha dubte que les primeres van ser el fruit indirecte de la vaga del 14-D, amb independència que després es concretessin en tràmit parlamentari, per tant sense la nostra presència, i l’última, concretada en la taula de negociació amb la visualització que ens corresponia a la foto.

Allà vam ser, orgullosos, com a

subjecte social de classe que lluita per transformar la societat.

Compte, queda molt camí per fer fins a l’Estat del Benestar, ja que tenim un diferencial del 7% del PIB respecte al percentatge que es destina a aquesta mateixa matèria als països occidentals.

Del que hem dit fins aquí, hauríem de retenir almenys tres apunts per al debat. La mobilització és una eina indispensable per transformar la societat; la negociació, també. Les grans reformes socials es produeixen amb majories parlamentàries progressistes; independència sí, equidistància no. Les raons per les quals estem tan distanciats dels països del nostre entorn en el percentatge del PIB destinat a protecció social.

SEGURETAT SOCIAL: EL PACTE DE TOLEDO

Cap de les negres previsions que van fer la majoria de partits polítics patronals, sobretot entitats financeres, i també els sindicats per justificar el Pacte de Toledo, no es compleix. La SS no ha llastrat cap dèficit en el PIB; tampoc no ha fet fallida al 2006, ni tan sols l’estructura de població té res a veure amb la que es vaticinava fa deu anys. Al contrari, els excedents del sistema contributiu de la SS s’han anat succeint, les previsions van en el mateix sentit, en privat s’han canviat les prediccions i ara alguns situen que les dificultats podrien arribar al 2020; no obstant, el ministerio de Treball i Seguretat Social manifesta que les pensions estan garantides fins a l’any 2036.

Ningú rectifica; se segueixen alimentant les mateixes pors; el Pacte de Toledo ha esdevingut un gran edifici amb fonaments falsos ple de llumetes artificials que ens impedeixen veure la llum del dia.

Deu anys després, podem discernir a qui li va molt bé i a qui no.

La cobertura mèdica és només un dels aspectes del paper protector de la Seguretat Social

ELS GUANYADORS

ELS PERDEDORS

Les entitats financeres i les companyies d’assegurances, que han aconseguit captar capitals fixos en plans de pensions privats i en assegurances de vida, retribuïts amb interessos especulatius, amb el reclam que tenen una rendibilitat del 30% perquè es dedueixen en la declaració de la renda, la qual cosa provoca retorns importants. Maneguen amb la impunitat més gran quantitats descomunals d’estalvis i l’erari públic està deixant d’ingressar.

Els empresaris, que, sense aportar material ni risc, han vist com, a l’empara de la música i la lletra del Pacte de Toledo, reduïen les seves cotitzacions a la SS, a més de subvencions, exempcions i incentius. La quantitat de diners que deixen de pagar les empreses a la SS amb la mesura que els treballadors de més de 59 anys només cotitzin al 60%, eliminant un 10% més per cada any fins als 65, en què deixen de cotitzar les principals contingències, és descomunal. I és que el Pacte de Toledo relaciona directament les cotitzacions socials amb la competitivitat de les empreses.

Les mútues, que han vist com, en els diferents acords parcials, se’ls donaven atribucions de control i es retallaven les prestacions d’incapacitat temporal que havien de pagar; per exemple, la quantia en plegar l’empresa o la reducció de 30 mesos a un màxim de 18.

Els treballadors que cotitzen a la SS per obtenir pensions dignes. El sistema contributiu, que és la columna vertebral de la SS, és el gran perdedor. En els successius acords de SS celebrats en el marc de Pacte de Toledo, s’han aplicat retalls estructurals a les prestacions més emblemàtiques (jubilació, invalidesa), i ara s’han sentat les bases per eliminar la de viudetat, en una década en què el sistema contributiu ha vingut donant excedents alhora que es reduïen les cotitzacions empresarials. És cert que hi ha hagut més mesures; algunes de negatives (el pal a la IT), d’altres, positives (prestacions d’orfandat), però les de futur, les de calat, les estructurals són les esmentades en primer terme.

Per als ideòlegs del Pacte de Toledo no hi ha cap contradicció, perquè aposten a llarg termini per un model de protección social basat en pensions mínimes per a tothom i PP complementaris, ja siguin d’ocupació o privats, per als que hi puguin accedir. Per tant, el que està en qüestió és el model, no pas una prestació puntual.

ALGUNS GREUGES EMBLEMÀTICS

La separació de les fonts de finançament com a panacea Presentada com el gran dogma de fe que venia a demostrar que el Pacte de Toledo era irrefutable, en realitat és la pedra angular per exonerar l’estat de responsabilitat i posar el sistema contributiu als peus dels cavalls.

Abans, la llei general de la SS deixava molt clar que la Seguretat Social es finançaria en primer lloc amb els Pressupostos Generals de l’Estat i en segon lloc, amb les cotitzacions socials; doncs bé, després del Pacte de Toledo, es recull que el sistema contributiu s’haurà d’autofinançar. A partir d’aquí, la pregunta és fácil: si en época de vaques grasses es retallen prestacions i es redueixen cotitzacions empresarials, què ens espera en temps de crisi? Hem d’assumir responsabilitats que no ens corresponen com a sindicat?

La garantia d’increment de l’IPC anual en les pensions Sense menysprear el valor que aquesta mesura s’estengués a totes les pensions, i només per posar-la en el seu abast just, cal recordar que totes les pensions contributives reconegudes a partir del juliol de 1985 ja tenien, per llei, aquesta garantia deu anys abans del Pacte de Toledo.

El compromís del Congrés de garantir que la pensió mitjana d’entrada en el sistema sigui més alta Un insult a la intel·ligència. És evident que els salaris pugen; per tant, la pensió mitjana d’entrada sempre serà més alta. Altra cosa és si es podrà comprar més o menys.

Si a això hi afegim que des del 1993 s’han anat eliminant els sostres de cotització, les pensions entrants tindran un increment. I si, a més, tenim un govern que decideix pujar les pensions mínimes, també queden incloses les d’entrada. És a dir, que la gran formulació resulta que és

compatible amb establir fórmules de càlcul de les quals surtin pensions més baixes que les que obtindríem si no es modifiquen les actuals.

La integració dels regímens especials en el Règim General L’orientació és bona, i algun pas important s’està fent els últims anys, però també, per marcar el seu valor exacte, convé recordar que aquest camí estava obert molt abans.

Així, des del 1974, la normativa en la matèria ja recollia aquesta necessitat i disposava el Règim General com a dret supletori dels Regímens Especials; posteriorment, el 1985, es feia el pas més important, en unificar les condicions per accedir a la jubilació i la invalidesa.

El principi de caixa única La caixa única es va establir el 1978, paral·lelament a la creació de la Tresoreria General de la Seguretat Social.

Avant

MOVIMENT OBRER

5

Els salaris i la lluita per la plusvàlua El mes passat, des d’aquestes mateixes pàgines, reflexionàvem sobre els salaris i les condicions de treball. Volem seguir carregant d’arguments als sindicalistes, perquè la lluita per un millor salari no només és justa, sinó que també és possible. De calers, n’hi ha; el que passa és que són dins les butxaques dels rics Jordi Ribó i Flos

Vegem uns quants exemples d’aquesta afirmació i adrecem-los a tots aquells que ens vulguin convèncer de la “necessària i responsable moderació salarial com a condició per a la creació d’ocupació estable”.

Es calcula que els preus dels aliments de consum, com el pollastre, la llet, el xai, la vedella, els ous i el porc, poden tenir pujades que poden arribar fins al 30%.

Aquests augments de preus responsabilitzen els biocombustibles i l’especulació que es fa amb els cereals. Algunes organitzacions agràries denuncien que, mentre que el preu en origen de les carns ha caigut un 6,8%, en destí ha crescut un 2,6%. Això vol dir que el ramader ha de produir més per guanyar el mateix, i el consumidor en destí -les families treballadores- ha de pagar més per un mateix consum. El pa, per exemple, ha pujat un 25% en relació a l’any anterior. La pregunta del milió és: què poden menjar els treballadors amb aquests preus?

La resposta és clara.

Només dues ratlles sobre el tema de l’habitatge. Els lloguers segueixen disparats i les pujades de l’Euríbor fan que els préstecs hipotecaris hagin pujat una mitjana de 89 euros per mes, quan les famílies de l’Estat espanyol tenien un deute, el 2006, del 115% de la renda disponible.

ON SÓN ELS BENEFICIS? Dit en altres termes: la situació econòmica dels treballadors és molt precària, i no només perquè la temporalitat encara afecta més del 30% dels assalariats, sinó també perquè l’economia de la classe treballadora està en números vermells i les tendències apunten a un alça dels preus.

Podem preguntar-nos on son els beneficis del que produïm. La resposta la podem obtenir a partir dels comptes de resultats de bancs, caixes, empreses privades de serveis públics... És a dir, BBVA, Banc Santander, Telefónica, ENDESA. No se n’amaguen. Fa algunes setmanes es feia públic que aquest any ENDESA ha incrementat els seus beneficis en més d’un 40%, però podem veure també què

PODEM PREGUNTAR-N NOS ON SÓN ELS BENEFICIS DEL QUE PRODUEIXEN ELS TREBALLADORS. OBTINDREM LA RESPOSTA PARTIR DELS COMPTES DE RESULTATS DE BANCS, CAIXES I EMPRESES PRIVADES DEL SECTOR PÚBLIC

A la recerca dels instruments de lluita

El preu dels aliments puja; els lloguers continuen disparats. Però la situació econòmica de la majoria de treballadors és precària

cobren els que més impediments posen als treballadors: els 19 membres del consell del Santander es van embutxacar 32,6 milions d’euros (augment del 25%). Francisco González, president del BBVA, 9,78 milions d’euros i el seu conseller delegat, José Ignacio Goiriglozarri, 8 milions.

Si tornem al Santander, Emilio Botín va cobrar 3,5 milions d’euros i Ana Patricia Botín, 2,73.

Si anem fora de l’Estat espanyol, ens podem trobar amb aquesta realitat, crua i vertiginosa: un president d’una companyia que cotitza a Wall Street guanya en un dia el que un treballador de la mateixa empresa guanya en un any.

L’ingrés d’una família mitjana als Estats Units era, el 2006, de 48.200 dòlars, mentre que els vint gestors més ben pagats a Wall Street van guanyar una mitjana de 657,5 milions de dòlars.

Hi ha 47 milions de ciutadans dels EUA que no tenen cap mena d’assegurança mèdica, un 5% més que fa un any. Segurament, aquests salaris són legals; el que no són és moralment acceptables ni socialment justos, i només justificables en una economia de capitalisme global i en una cultura del més, i més, i més...

EMILIO BOTÍN POT ARRIBAR A COBRAR 3,5 MILIONS D’EUROS L’ANY, I ANA PATRICIA, 2,73

ADÉU A LA PLUSVÀLUA Els recursos no desapareixen, sinó que canvien de mans. La riquesa la crea el treball, manual o intel·lectual, i nosaltres venem el treball i el burgès se n’apropia, i ja mai més és nostre, per ben pagat que estigui. El que succeeix ara és que, a més d’apropiar-se de la plusvàla generada, el salari final que percep la gran majoria de treballadors és insuficient per arribar a final de mes.

Avui, prestigiosos professors universitaris no es cansen d’afirmar amb convicció que un dels temes més decisius en aquesta qüestió és que la capacitat de l’Estat d’actuar com a locomotora econòmica ha minvat, perquè gran part dels seus recursos ha estat privatitzada; i que els salaris baixos en feines amb escassa qualificació són producte d’aquest reguitzell de privatitzacions encetades pel felipisme i agreujades en les llargues èpoques de govern de PP-CiU i PP en majoria absoluta.

Quan l’expresident José M. Aznar parlava català en la intimitat, amb la connivència de CiU, es va dur a terme el més salvatge procés privatitzador de la història moderna de l’Estat espanyol, i la transnacionalització del capital financer espanyol dels BBVA, BSCH (Santander CentralHispano)...

I també de La Caixa, amb intervencions decisives privatitzadores de recursos i empreses, sobretot a l’Amèrica Llatina.

UNA FORMA DE COMPROMÍS Encara no estàs subscrit a l’Avant?

Fes-ho ara: per 25 € l’any, rebràs a casa, a principi de cada mes, la teva publicació.

El rearmament ideològic dels treballadors i de les seves organitzacions sindicals és, avui, molt necessari. No cal dir a la gent que guanya poc, perquè ja ho sabem; el que cal és tornar a posar de manifest les causes i revelar on són els recursos, visibilitzar-los, perquè la lluita sindical pot tenir èxit si la gent entén per què ha de lluitar i fins on pot arribar amb l’actual correlació de forces, sabent que no resoldrà aquest problema amb el proper conveni i la propera negociació. No serà fàcil, perquè els treballadors es troben amb el gran obstacle de la precarietat en els contractes de treball (més del 30% dels treballadors a l’Estat espanyol), que no permet una sindicalització massiva ni et salven de les lletres de final de mes. Però pensem en els nostres predecessors, investiguem com s’ho van fer. No pas per copiar-los, sinó per descobrir quins eren els mecanismes d’apropiació de la plusvàlua i quines eren les solucions organitzatives.

Actualment, una de les claus de la lluita sindical la trobem en els mecanismes de lluita a utilitzar, partint de la certesa que la vaga és l’instrument amb més repercussió per pressionar, però assumint que té costos i que cal calcular bé les estratègies. Un dels arguments que crec que no s’ha d’agafar com a excusa (aquesta només la utilitzen els esquirols) és el que molts treballadors comuniquen al sindicalista quan aquest intenta promoure mobilitzacions: “Jo faria vaga, però no puc, perquè he de pagar el lloguer o la hipoteca, i més de dos dies no puc resistir”. La solució no és no mobilitzar-se. Potser una de les claus es la recuperació de valors solidaris, de suport mitjançant caixes de resistència, etc.

El que volem posar damunt la taula és que cal canviar les tendències d’un cert conformisme instal•lat al si de la classe obrera, el fet de pensar que no es pot modificar res, sobretot si algú va dient que la moderació en els salaris assegura nivells d’ocupació superiors, afirmació que s’ha demostrat, per dalt i per baix, falsa. Estudis de Comissions Obreres de Catalunya així ho confirmen.

Canviar les tendències vol dir també autocrítica de les organitzacions o, millor dit, d’alguns dirigents que han caigut en aquest parany. Però el més important de tot és donar arguments, raons i mecanismes a la gent per lluitar per millors salaris, que és una de les missions de les organitzacions sindicals i una de les raons per les quals els comunistes considerem que són les organitzacions socials més importants en la societat actual i que, per tant, tots aquells que prediquen com si fossin un cor desafinat és perquè hi tenen interessos als quals convé l’existència d’un proletariat desorganitzat i sense perspectiva ni alternativa econòmica.

Truca al 93 3184550 o escriu-nos a avant@pcc.cat, indicant les teves dades personals i la forma de pagament que prefereixes.

6 Avant

CATALUNYA

PASSANT COMPTES Un pont entre el govern i el carrer

Habitatge V DE VIVENDA DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT I’HABITATGE

Necessitat de noves eines reguladores

Contra l’electoralisme

F

ront la llei del Dret a l’Habitatge i al Pacte Nacional, no només som crítics, sinó que estem indignats pel camí que estan prenent totes dues ‘actuacions’. S’està cedint i l’únic objectiu sembla ser mantenir l’equilibri aparent d’una situació del sector i del mercat absolutament insostenible. S’està reculant en punts clau com el de la posada forçosa al mercat de lloguer dels pisos buits i s’ha anat marxa enrere en els percentatges que s’han de destinar a habitatge social en les noves promocions. A més, s’està mantenint la facècia que l’habitatge en propietat a preus no tan, però també, sobrevalorats, i accesible via sorteig, sigui considerat habitatge social, quan no té sentit que amb diners públics es generin propietats o beneficis privats: tot l’habitatge protegit ha de ser de lloguer social.

Ara s’hi afegeix l’efecte nou ministeri Moncloa, amb una electoralista política de xecs que no farà més que revifar els preus, prou alts al mercat de lloguer. Mesura amb intenció desmobilitzadora, adreçada a la gent més jove, però que pot fer que els preus de lloguer no baixin mai. És indignant que, en lloc de posar fre o control als preus com sí que es fa amb la telefonia, que no és un dret bàsic-, el que es fa és mantenir l’especulació i la sobrevaloració, causes, amb la precarietat laboral, del problema de l’accés a l’habitatge.

Tot plegat, mesures que són pegats d’urgència, però que no afronten les arrels de l’abús i de la violència immobiliària i urbanística, ni tan sols frapen gens ni mica a les grans empreses constructores i financeres. I, fins ara, res de les mesures estructurals que venim exigint, primer amb la Carta de Mesures del Taller Bcn-viu* i enguany amb el Manifest de les Assemblees** de Barcelona. Estem indignats, perquè la situació continua sent indignant i perquè les reaccions polítiques des de presumptes governs d’esquerres són qualsevol cosa menys contundents. Jocs florals amb bones paraules, apropiació del nostre discurs, però cap intenció de combatre els problemes de fons.

Ni participació ciutadana, ni transparència, ni cap moratòria de les reformes urbanístiques; ni cap limitació dels preus, ni reformes de la llei d’Arrendaments ni de la llei Hipotecària; ni es penalitza que hi hagi pisos buits ni es despenalitza la seva ocupació; se’n creen agències, però no es genera cap Parc Públic d’Habitatges efectiu, mentre es rifen quatre claus i es mantenen les fires anuals de les vanitats immobiliàries.

A VdeVivenda continuarem lluitant i cridant contra l’especulació i contra l’electoralisme que intenta instrumentalitzar les nostres demandes.

*http://www.sindominio.net/violenciaurbanistica/?q=node/4 **http://bcn.vdevivienda.net/2007/05/19/manifest-de-les-assemblees-de-barcelona/ PAKO BELMONTE Membre de l’Assemblea Popular del Dret a l’Habitatge de Barcelona

L’

habitatge és una de les preocupacions més importants per a la ciutadania catalana, que veu com els últims anys els preus d’aquest bé de primera necessitat augmenten molt per sobre dels seus ingressos, la qual cosa, en el millor dels casos, obliga les famílies a endeutar-se fins a límits que posen en perill la seva capacitat de consum, amb terminis d’amortització dels préstecs cada cop més llargs i subjectes als riscos i les incerteses davant canvis futurs, ja siguin laborals, familiars o de tipus d’interès. D’altra banda, l’oferta d’habitatges de lloguer és manifestament insuficient, de mala qualitat i cara, i, en conseqüència, cada cop més els sectors socials sensibles com els joves, gent gran, immigrants, persones en situació de risc, pateixen situacions d’exclusió del dret a l’habitatge.

Davant d’aquesta realitat, es constata el fracàs de les polítiques d’habitatge tradicionalment adoptades, tant a Espanya com a Catalunya, que, si durant anys van complir la seva funció, a partir de la segona meitat dels anys 90 es van revelar clarament insuficients i superades per les noves circumstàncies. Els instruments amb què es vol dotar avui el govern de la Generalitat per donar resposta a aquesta greu necessitat són el Projecte de Llei del Dret a l’Habitatge, que serà aprovat pel Parlament de Catalunya els propers dies, i el Pacte Nacional per a l’Habitatge 2007-2016, de signatura també imminent amb la pràctica totalitat d’agents i col·lectius relacionats amb l’habitatge a Catalunya.

La llei del Dret a l’Habitatge a Catalunya pretén anar molt més enllà de les tradicionals mesures de mer foment a la construcció i a l’adquisició d’habitatge que s’han vingut aplicant fins ara, per transformar el mercat de l’habitatge de la forma més estructural possible. En aquest sentit, la Llei fa un important salt conceptual i aposta per la creació d’un parc específic d’habitatges assequibles que permeti atendre les necessitats de la població que precisa un allotjament. Aquest parc ha de ser suficient -per tal de permetre la mobilitat i adaptació a les canviants necessitats de les persones- i sobretot integrat, tant des del punt de vista de l’entorn físic com del social.

Però la llei no parla exclusivament de nova construcció d’habitatges assequibles, sinó que obliga a tractar el parc ja construït amb les màximes exigències de manteniment i òptima utilització, basant-se en el reconeixement explícit de la funció social de la propietat. El Pacte Nacional per a l’Habitatge, per la seva banda, articula la bateria de mesures que hauran de donar satisfacció i resposta a les diverses necessitats d’habitatge dels diversos col.lectius, que el mateix Pacte quantifica i analitza. Llei i Pacte, en una dialèctica d’interacció potent entre la norma i l’acció, hauran d’assentar les bases del canvi de rumb que tots desitgem fer tangible en el menor temps possible.

CARME TRILLA Secretària d’Habitatge

La manifestació, el pacte i la llei

E

l proper 6 d’ctubre està convocada una nova manifestació a favor del dret a l’habitatge. Des d’EUiA tenim clar, malgrat que no compartim tots el arguments d’V de Vivienda, que la mobilització és la millor manera d’aconseguir que l’habitatge sigui un dret de ciutadania. El conjunt de manifestacions ha permès visualitzar la manca d’habitatge assequible com un dels principals problemes socials que produeix el capitalisme més neoliberal i especulatiu dels lobbies de promotors, constructors i banquers.

Aquesta manifestació té un nou escenari: canvi de ministra, augment constant de l’euríbor -que està posant la soga al coll a moltes famílies treballadores- i les iniciatives parlamentàries de lleis del Dret a l’Habitatge a Catalunya, el País Basc i Andalusia.

De moment, la ministra Chacón s’ha estrenat intentant fer veure que l’efecte de les pujades de l’euríbor a les hipoteques no és tan greu i ha anunciat una ajuda de 210 euros al mes per a joves d’entre 22 i 30 anys que guanyin menys de 22.000 euros l’any i que lloguin un pis; una ajuda que ja existia i que a Catalunya és per a tothom, sense límit de temps i de 240 euros al mes. I a Andalusia, Chaves s’ha convertit en el referent de l’anunciat gir social del PSOE (que té a Solbes dels nervis), acompanyat de la portada d’El País: Andalusia garanteix per llei un pis a qui guanyi menys de 3.000 euros al mes.

Naturalment, ens alegrem (i molt) del projecte andalús,

que se suma al que està a punt d’aprovar-se a Catalunya de la mà d’ICV-EUiA, i al que està elaborant Ezker Batua a Euskadi. Cal puntualitzar, però, que l’anunci de la llei andalusa està fet d’aquesta barreja de promeses i propaganda que tant agrada a Zapatero. Com reconeix El País: La futura llei no podrà ser aprovada en aquesta legislatura, que s’acaba al març. Ara caldria que els socialistes andalusos expliquin com i quines mesures aplicaran per garantir l’habitatge a totes les persones o unitats convivencials que guanyin menys de 3.000 euros al mes.

La llei catalana sí que posava l’accent en les mesures que cal aplicar; marcava un “perfil d’esquerra transformadora” amb un seguit d’articles innovadors que assenyalaven formes jurídicament viables de com aconseguir-ho.

Com era d’esperar, la dreta conservadora i el poder econòmic, juntament amb una majoria de mitjans, han intentat desprestigiar i aigualir la llei del Dret a l’Habitatge. Des del primer dia van voler esborrar l’article que obligava a destinar el 20% dels habitatges que fessin a les ciutats com a vivenda protegida en les promocions de 2.000 metres quadrats. Ara ja només serà obligatori en les de més 5.000 metres quadrats, que és el mateix que anul·lar-lo en la pràctica. És cert que hi ha concessions respecte al text original; no deixa de formar part de la tramitació parlamentària.

Però n’hi ha una que sobta: els promotors privats es reservaran, en les promocions socials que facin, fins a un

30% dels habitatges per adjudicar-los a dit, sense sorteig.

Tothom sap que aquesta ha estat la principal font d’abusos i tripijocs. Que el promotor adjudiqui habitatge social a dit, sense sorteig, és, per a algú d’esquerres, èticament inacceptable.

Lligar, de facto, el Pacte Nacional per a l’Habitatge a la llei era un perill, potser inevitable per les dinàmiques de govern on la coalició ICV-EUiA és la part més petita.

Però el pitjor error ha estat polític: l’escena del sofà i les encaixades de mà amb el cap de la patronal, els somriures, la visió triomfalista són difícils d’entendre per a la nostra gent, a la qual només li ha arribat que els promotors privats han aconseguit rebaixar molt la llei. A més, els sindicats, associacions i entitats socials, al sentir-se marginats de l’acord amb l’Associació de Promotors i Constructors d’Espanya, han posat el crit al cel i la mateixa signatura del Pacte és la que ara trontolla.

Per a EUiA, és imprescindible que els agents socials signin el Pacte, i des del govern caldrà fer els esforços necessaris per incorporar-los, i que ho facin amb convicció. Alhora, no es poden fer més concessions en l’articulat de la llei del Dret a l’Habitatge, una llei imprescindible que cal aplicar amb urgència. Si els partits de la dreta parlamentària, CiU i PP, no volen votar-la, allà ells amb la seva responsabilitat. ÀREA D’HABITATGE D’EUIA

Avant

CATALUNYA

7

La societat civil catalana es mobilitza per una odontologia gratuïta Dentistes per a tothom, sense límit d'edat ni de prestacions. Desenes d'associacions i milers de persones s’han adherit a un manifest que es proposa acabar amb una situació escandalosa: la discriminació classista en l’accés a la salut bucodental Andreu Espasa

En unes eleccions dels anys noranta al parlament alemany, els socialdemòcrates van tenir la pensada d’editar un cartell en què s’hi veia el rostre d’un nen somrient de 12 anys a qui li faltaven les dues dents frontals. El somriure del nen s’acompanyava amb un text prou punyent: “No permetem que es pugui reconèixer la classe social dels nens alemanys mirant-los el somriure”. En efecte, les classes socials no han desaparegut, malgrat els aficionats a enterrar-les abans d’hora. La salut bucodental és un exemple sagnant de la seva existència. A l’Estat espanyol, el nombre de càries i dents absents entre els infants de famílies de classe treballadora no qualificada és set vegades superior al nombre de càries i dents absents entre els infants de famílies de classe alta.

Recentment, el govern Zapatero ha anunciat un pla per estendre l’atenció dental gratuïta a tots els infants de 7 a 15 anys.

El pla ha despertat les crítiques del Partit Popular i del mateix ministre d’Economia, Pedro Solbes, fidel com sempre al seu

tarannà neoliberal. A Catalunya, però, el debat sobre el caràcter públic de l’odontologia no és nou. Els acords programàtics que van conduir a la formació de l’actual govern d'Entesa contenen una referència explícita a aquesta qüestió. Concretament, les esquerres catalanes es van comprometre a garantir “la salut bucodental per a nens de 6 a 14 anys i persones grans amb baix nivell de renda, amb perspectiva d’ampliar la cobertura.”

MÉS ENLLÀ DE L’ESTÈTICA

Actualment, però, la medicina odontològica del Servei Català de la Salut es limita a l’extracció de peces dentàries i a la radiologia.

Segons fonts del departament de Salut consultades per l’Avant, si el govern espanyol duu a terme la mesura anunciada, els seus efectes sobre els compromisos del govern català es limitarien a accelerar-ne el compliment.

Malgrat aquests signes esperançadors, la societat civil catalana ha impulsat una iniciativa que va més enllà dels compromisos del govern d'Entesa: odontologia gratuïta, ara i per a tothom.

El manifest de la Campanya per una Odontologia Gratuïta recla-

Conquerir nous drets socials, una tasca urgent

Zapatero ha promès que els infants de 7 a 15 anys tindran atenció dental gratuïta. De moment, el Servei Català de la Salut només ens treu els queixals

ma que la sanitat pública catalana es faci càrrec de tots els tractaments necessaris per aconseguir mantenir una boca sana i conservar totes les peces dentals.

El manifest explica amb molta claredat que la salut bucodental no és una qüestió merament estètica, sinó que afecta de manera determinant a la salut integral de les persones.

LLEGIU, SIGNEU I DIFONEU: WWW.REIVINDICATIVA.ORG

Una democràcia en construcció

JORDI MIR GARCÍA

L’odontologia gratuïta és una consigna senzilla, justa i raonable. Constitueix, a més, un objectiu mobilitzador que s’adequa perfectament al temps polític actual. És un objectiu de caràcter ofensiu.

Amb un govern d’esquerres sensible i compromès amb les demandes socials, la lluita per aprofundir en el caràcter públic de la sanitat i per conquerir nous drets socials es revela com una tasca urgent i oportuna, amb moltes possibilitats d’èxit.

En el context actual, govern i moviments socials es necessiten com mai. Al govern d’Entesa li cal fer més visible la seva capacitat per millorar la vida quotidiana de les classes populars, mentre que els moviments socials necessiten victòries concretes per tal d’enfortir-se i poder fixar-se objectius nous i més ambiciosos. Tenir el metro obert totes les nits de dissabte és necessari, però insuficient.

BREUS Registre únic per als desapareguts durant la Guerra Civil

El mes de juny passat vam viure les commemoracions dels 30 anys de democràcia a Espanya amb motiu de l’aniversari de les eleccions del 15 de juny del 1977. Ja des del 2005 s’han anat celebrant, per les institucions públiques i els mitjans de difusió massius, altres trenta aniversaris de fets destacats de la història d’aquest país (la mort del dictador, la coronació del monarca). Aquesta darrera, a diferència de les anteriors, tenia una particularitat: no recordava un fet, sinó la seva interpretació. Les primeres eleccions després de la mort del dictador es presenten com el moment de l’arribada de la democràcia. Tant en clau històrica com de futur, hi ha molt a dir.

Avui, en llegir els escrits elaborats amb motiu d’aquest aniversari, i escoltar i veure les informacions al respecte, pot semblar que hem assolit el millor dels sistemes de govern possible o, com diuen els més fins, el menys dolent. Faríem bé de mirar enrere, però no pas per glorificar trajectòries personals i col·lectives, sinó per recuperar les inquietuds que van promoure el procés democratitzador de la nostra societat.

En la lluita contra el franquisme i en plantejar la necessària superació de la dictadura, tots aquells que no eren hereus del règim parlaven d’una democràcia molt més avançada de la que tenim ara, inclosos els que no estaven a l’esquerra. Dos exemples clars. A la revista de Fomento del Trabajo Nacional, la patronal catalana, es va publicar un editorial el febrer del 1975 amb el títol La marcha de la democracia en la empresa. No en

tenien prou amb el que anomenaven els “règims polítics formals”, sinó que promovien la participació de l’Estat i els sindicats en les empreses.

Convergència Democràtica de Catalunya anava més enllà; proclamava el seu compromís amb la Democràcia Popular Catalana, fonamentada en la planificació de l’economia i en una fiscalitat progressiva que conduís a una distribució més justa, al progrés social.

El món ha girat massa cap a la dreta en aquests trenta anys, però els ideals de la llibertat, la justícia i la igualtat no són modes que puguin passar. Una societat no pot estar orgullosa de la seva democràcia, que sempre està en construcció, quan les desigualtats no paren d’augmentar, fins i tot en els períodes de gran creixement econòmic. La nostra té molt a millorar, fonamentalment pel que fa a igualtat, justícia i participació.

La Generalitat centralitzarà en un únic registre el cens de desapareguts durant la Guerra Civil i el franquisme, segons l’acord subscrit el juliol passat entre la conselleria de Relacions Institucionals i l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya. La Generalitat ha registrat els últims quatre anys un total de 1.801 desapareguts; només en 37 casos s’ha pogut determinar on van ser enterrats. Segons aquesta institució, la majoria dels casos registrats corresponen a soldats -gairebé tots republicans-, però també a civils represaliats o afusellats per les tropes franquistes.

Condemna a Interior

ANNA PUIGGRÓS

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) considera que el departament d’Interior va vulnerar el dret de manifestació d’un grup antisistema per haver modificat el recorregut d’una marxa hores abans de celebrar-se, i d’haver-ho notificat amb només 24 hores de marge.. La condemna, emesa al setembre, es refereix a la manifestació convocada per l’Assemblea Popular per a la Vivenda Digna, celebrada a Barcelona el 24 de març i degudament notificada la Direcció General de la Seguretat Ciutadana. Aquesta és la segona sentència que el TSJC emet contra Interior pel mateix motiu.

8 Avant

ESTAT ESPANYOL

Josep Fontana: “La utilitat del concepte de classe continua sent innegable” Amb el Premi Nacional de Cultura encara calent a la maleta, l’historiador va accedir a trobar-se amb l’Avant. El que segueix és una autèntica sessió magistral a càrrec d’una de les veus més autoritzades del seu camp

Fins a quin punt el concepte de classe és encara útil per a la comprensió de la Guerra Civil i el franquisme? ¿Se n’ha fet un abús? És evident que a vegades s’ha fet un abús del concepte de classe, sobretot quan s’ha aplicat de manera mecànica, quan s’ha interpretat com una mena de categoria estable. De fet, el de classe és bàsicament un concepte de relació: no hi ha individus de classe aïllats, sinó que sorgeixen en una relació dins un context social. Ara bé, la idea que el concepte de classe ha nascut en els canvis polítics i socials de les darreres dècades no té sentit. No tenen sentit les pretensions de certa historiografia postmoderna, d’autors com Patrick Joyce, que diuen que “el concepte de classe és un concepte relativament recent que ha estat projectat cap a endarrere artificialment”. És sabut que les primeres expressions, molt clares i conscients, del concepte de classe van aparèixer a finals del segle XVIII entre treballadors francesos. La utilitat del concepte de classe continua sent innegable.

Quina creu que és la base de masses del primer franquisme? Com s’explica l’ampli suport entre diferents sectors socials del camp, sobretot a Castella? Fins a quin punt el mateix Front Popular és responsable d’haver-se alienat el suport de la pagesia amb lleis que perjudicaven a petits propietaris?

EL QUE PROVOCAVA MÉS OPOSICIÓ A LA REPÚBLICA ENTRE MITJANS I GRANS PROPIETARIS AGRÍCOLES ERA LA LLIBERTAT SINDICAL

Hi ha hagut plantejaments, possiblement correctes, sobre certes lleis que podien tenir un sentit per a zones de latifundi, però que, en canvi, resultaven perjudicials per a tot un tipus de petits camperols, per exemple de la zona de Granada. Però l’oposició majoritària camperola en certes zones agrícoles, sobretot de Castella, té més a veure amb el que podríem anomenar la crisi de l’economia bladera: la contradicció entre la demanda de protecció del preu del blat per part dels pagesos i les preocupacions dels governs per limitar el preu del pa.

Això provoca que ja en aquella època es digui que hi ha una guerra oberta entre la ciutat i el camp, entre els camperols i la ciutat. La ciutat no vol dir solament els empresaris, sinó també els treballadors, els quals, segons els petits propietaris bladers, són protegits pel govern de la República en contra dels seus interessos.

Hi ha una base de malestar real, que capitalitza el feixisme.

Hi ha, a més a més, òbviament, la mobilització religiosa, que té una enorme importància no només al camp, sinó també a les ciutats.

Mesures com ara la prohibició d’ensenyament als ordes religiosos provoca que hi hagi associacions de pares de família que s’organitzin justament per posar en marxa aquestes escoles i mantenir-les com a escoles religioses.

Aquests són alguns dels primers nuclis que, amb el temps, tindran a veure amb el suport a l’aixecament militar.

Però després hi ha una altra cosa que és fonamental en l’oposició a la República per part dels propietaris agrícoles, sobretot els mitjans i els grans. El que els afecta més seriosament no és la reforma agrària, contra el que es diu moltes vegades. De fet, la reforma agrària a penes ha tingut efecte fins al febrer del 1936. El que els afecta més seriosament és la llibertat sindical. El fet que, per primera vegada, les organitzacions sindicals de treballadors agrícoles no són perseguides a sang i foc, com ho eren anteriorment per les autoritats. Hi ha una anècdota sagnant i reveladora d’un noble i gran propietari castellà, Gonzalo de Aguilera, que ell mateix explica a un periodista anglès. En els primers dies de l’aixecament, aquest noble fa cridar tots els treballadors de la seves terres, n’agafa uns quants, els treu al pati i els afusella. Perquè n’aprenguin. La gran lliçó era que el que s’havia acabat era pensar que allà hi havia una base de negociació. Ja no hi havia res més a negociar.

Tot aquest conjunt de coses provoca el suport d’una certa base al camp, part de la qual serà enganyada. Si bé el franquisme apareix reivindicant justament els interessos dels petits camperols bladers, quan arriba el moment de la veritat són sacrificats. Quan, teòricament, es tracta de posar en marxa una protecció per als petits camperols, es dóna un preu del blat uniforme per a tota la Península. La conseqüència és que aquest preu uniforme resulta enormement avantatjós per als grans productors andalusos amb terres de regadiu, però és ruïnós per als petits camperols, que teò-

La funció de la història, segons Fontana

Una imatge recent de l’historiador Josep Fontana

ricament han fet la guerra pel franquisme. És un joc molt complex, en part d’interessos econòmics molt clars, en part d’influències ideològiques i en part també d’engany.

Si entre certa pagesia i els sectors influïts per l’Església es troba la base de masses del franquisme, com caldria caracteritzar el nucli dirigent del franquisme?

El que és evident és que amb un nucli dirigent no es guanya una guerra civil. Necessites una base.

Pots donar un cop per dalt, però si no tens una bona base, no funciona. No es pot fer ni comptant

DURANT LA REPÚBLICA HI VA HAVER MOLTES TENSIONS ENTRE EL PREU DEL BLAT I EL PREU DEL PA, ENTRE LA CIUTAT I EL CAMP

Perfil

Àndreu Espasa / Sandro Maccarrone

amb l’exèrcit. No oblidem que el 18 de juliol és un moviment militar, doblat de guerra civil quan el moviment militar com a simple cop d’Estat fracassa.

Entre els de dalt hi trobem, òbviament, els militars. Els militars són els màxims artífexs: el nombre de militars d’alta graduació que no segueixen la insurrecció és relativament petit. Òbviament, també hi trobem la jerarquia eclesiàstica -l’enfrontament de l’Església amb la República era un fet clar i evident- i tota una sèrie de terratinents. Aquests últims se sentien afectats per dos factors: per la possible amenaça d’una reforma agrària, però sobretot pel canvi en les condicions de treball. I, naturalment, també hi dóna suport la major part del sector d’empresaris i financers, els quals, possiblement, més que pels perjudicis que haguessin rebut, temien per l’espectre d’una eventual revolució. Aquesta és la lògica del grup de dirigents. Més important que

Josep Fontana (Barcelona, 1931) és un dels historiadors de més gran prestigi de Catalunya i un investigador reconegut a escala internacional. Ha estat introductor en el món editorial hispànic de la gran tradició historiogràfica marxista britànica contemporània i una de les figures intel·lectuals més destacades de la història del PSUC i de la resistència al franquisme.

Actualment és professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra.

Fontana també va ser el fundador i, durant deu anys, director de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives de la Pompeu Fabra de Barcelona.

“No ens és lícit desentendre’ns del problema dels usos de la història en nom d’una neutralitat -acadèmica o postmoderna- impossible i que, per altra banda, no impediria que els poders seguissin fent un ús adoctrinador de la història. En les circumstàncies confuses i difícils del present, als historiadors els toca de combatre, armats de raons, els prejudicis basats en lectures malsanes del passat i les profecies paralitzadores de la globalització.

D’aquesta manera contribuirem a netejar de brossa la cruïlla en què ens trobem i ajudarem que es vegin més clars els diversos camins que s’obren per davant i a triar entre tots els que poden conduir-nos a l’ideal d’una societat en què, com va dir un gran historiador, hi hagi la major igualtat possible, dins la major llibertat possible”.

La història dels homes, Crítica, 2000, pàg. 354.

la lògica del grup dels dirigents, és la lògica que permet entendre la massa de gent que s’hi suma. A aquesta massa aviat s’hi afegiran els perseguits pel bàndol republicà, sobretot en els primers moments d’excessos.

Aquí, a Catalunya, el nucli de la insurrecció del 19 de juliol del 1936 és molt limitat, bàsicament militars amb una escassa col·laboració civil. En canvi, després, el suport social al franquisme a Catalunya es construirà a partir dels qui marxen a Sant Sebastià i a Burgos, expulsats per la por i les persecucions.

Professor a les universitats de València, Autònoma de Barcelona, Pompeu Fabra i de Liverpool; ha escrit una vintena de llibres i ha impulsat diverses revistes d’història, com ara Recerques i L'Avenç. És director de l’Editorial Crítica, que ara publica la seva obra completa, i codirigeix amb Ramon Villares Historia d’Espanya, una obra en 12 volums de caràcter col·lectiu.

Aquest any ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Cultura a la Trajectòria Professional i Artística. Amb aquesta distinció, el jurat ha volgut reconèixer “l’obra historiogràfica, el mestratge i el compro-

Avant

ESTAT ESPANYOL

9

Qui mana al PSOE? La política espanyola està escorada cap a la dreta, com a conseqüència, segons ens explica Vicenç Navarro, d’una democràcia incompleta filla d’una transició tutelada Sandro Maccarrone

L’ombra del felipisme és allargada*

Sobta que el PSOE no tingui un sector crític amb el receptari neoliberal, a diferència dels partits de tradició socialdemòcrata de la resta d’Europa. Podem aventurar quins són alguns dels motius. Per exemple, que l’actual generació de dirigents socialistes s’ha format en l’americanisme i el desarrollisme; o que durant la Transició una part de quadres franquistes s’incorporen a les files del PSOE; o el baix nivell del debat polític espanyol i de la seva cultura democràtica amb relació als països de l’entorn, com a conseqüència de quaranta anys de dictadura i dels anys de desmobilització social felipista.

Aquests elements ajuden a comprendre el caràcter contradictori de l’actuació política socialista amb relació a la Segona Transició que l’Estat espanyol necessita –o modernització, tal com l’anomena José Luis Rodríguez Zapatero en l’última entrevista a El País (2/09/07).

Pel que fa als drets civils i socials, els canvis respecte a l’etapa anterior són evidents i, en el terreny internacional, hi ha una aposta pel multilateralisme; en canvi, la reforma federalitzant de l’Estat ha estat massa tímida i la (no)

No podem oblidar que durant l’etapa felipista es van iniciar les privatitzacions d’empreses públiques a l’Estat espanyol.

Aquest procés va tenir dues parts bastant diferenciades. En la primera (1985-1991), l’objectiu declarat era aconseguir la internacionalització i la incorporació de nova tecnologia al teixit productiu espanyol, mitjançant la venda d’empreses públiques a capitals privats multinacionals. D’aquesta manera, es reduïen les aportacions pressupostàries que l’Estat hauria hagut de realitzar per assegurar la competitivitat internacional d’aquestes empreses. El cas de la Seat, que es ven l’any 1986 a l’alemanya Wolkswagen, n’és el més paradigmàtic.

Dubtes sobre Zapatero

gestió del procés de pau al País Basc evidencia la manca de valentia i de convenciment a l’hora de plantar cara a la pressió de la dreta extrema. Però, tal com hem dit, és en el terreny econòmic on s’està duent una política que no ataca els interessos directes d’aquells sectors de l’oligarquia que tenen un caràcter parasitari i reaccionari.

L’exemple més clar ha estat la Reforma Fiscal, que elimina definitivament la progressivitat en els impostos a les rendes del capital financer, els quals queden subjectes a un tipus únic del 18% (les rendes del treball tributen entre un 24% i un 43%).

En l’entrevista abans esmentada, el president espanyol es mos-

tra satisfet per la disminució del pes específic del sector de la construcció en el PIB espanyol i sembla decidit a donar un impuls tant al teixit productiu com al caràcter social de l’Estat. Però aquests objectius exigeixen canvis estructurals que afectaran interessos econòmics i portaran inevitablement a una dura confrontació política.

Estarà Zapatero en condicions d’assumir aquesta confrontació? No ho sabem. El que és indubtable és que aquestes transformacions no poden anar acompanyades d’una llei de Memòria Històrica covarda, ni de la renúncia al canvi polític a Navarra. Ni tampoc, naturalment, d’amics com Emilio Botín.

En la segona etapa, que s’inicia l’any 1992, les privatitzacions tenen com a objectiu principal l’anul•lació del dèficit que l’Estat tenia en aquell moment. A diferència de la primera etapa, durant aquests anys es tracta sobretot d’empreses de serveis (Telefónica, Repsol, Argentaria, Endesa) i els beneficiaris són, en gran part, capitalistes espanyols.

Aquestes empreses produïn molts beneficis. No és d’estranyar, per tant. que una part del capital financer i especulador espanyol tingui vinculacions amb un sector socialista.

Malauradament, la manca de transparència en el sistema de donacions a partits polítics fa molt difícil especificar aquestes relacions. * Informació extreta de Breve historia de la privatizaciones en España 1985-1995, de Carlos Martín Urriza, publicat a Cuadernos de relaciones laborales, 8, Serv. Publ. UCM. Madrid, 1996.

Nacionalitzem les elèctriques

Molina vs Regàs

Al principi, les companyies elèctriques eren privades, però com que per la seva naturalesa acaben sent un monopoli, sempre han donat problemes en la vida política catalana

Rosa Regàs va dimitir –o la van dimitir- del seu càrrec per manca de confiança de l’estrenat ministre de Cultura, senyor Molina.

Està clar que al senyor Molina no li agradava gens Rosa Regàs com a directora de la Biblioteca Nacional de Madrid (BN). Sembla ser que el senyor Molina és sensible als robatoris de dos incunables mapamundis de 1482, i per aquesta raó Rosa Regàs ha presentat la dimissió.

Sembla que el senyor Molina també va comentar en una entrevista que la senyora Regàs “no había hecho nada” durant la seva gestió de més de tres anys al front de la BN. Doncs aquí el senyor Molina s’equivoca, perquè la senyora Regàs [...] ha realitzat projectes de dinamització cultural, ha obert al públic en general la consulta i l’obtenció del carnet d’usuari per utilitzar la BN, va rebaixar la consulta dels llibres de 1956 a 1931 perquè, com diu Regàs, els llibres de la República i també els de la Guerra Civil i la postguerra són llibres importants i han d’estar a l’abast de tothom.

També va obrir relacions amb biblioteques de l’Estat i d’Europa, i estava digitalitzant el fons i posant a l’abast nous serveis en línia.

I no ha pogut acabar els seus projectes per un robatori. [...] M’emprenyen els robatoris, i molt, perquè aquests incunables són insubstituïbles i són part del nostre patrimoni cultural.

Tanmateix, una política d’obertura i democratització té els seus riscos. Segurament cal pensar en sistemes de seguretat per als documents més valuosos [...] i potser en aquest cas no s’hi ha pensat prou, o algú ha badat. Ara bé, no sembla que aquest episodi en concret pugui qüestionar el conjunt de la gestió [...].

Sempre s’ha dit que cal optimitzar recursos, i això és el que ha intentat fer la senyora Regàs: omplir sales buides amb mestresses de casa, joves estudiants o jubilats. Ara bé, des d’aquestes sales no s’hauria de tenir accés als documents més especialitzats i valuosos. [...].

Tot plegat fa pensar més en un enfrontament polític, en el context de l'actual viatge al centre emprès pel PSOE (cal recordar algunes crítiques recents de Regàs al partit governant) que no pas en una qüestió de competència professional, per no entrar en els possibles biaixos sexistes de l’afer.

Jordi Serrano i Blanquer DIRECTOR DE LA FUNDACIÓ FERRER I GUÀRDIA

El problema de l’energia és que hi ha sectors socials que volen centralitzar-la per controlar-la sencera, tenir poder i controlar el poder escollit democràticament. De fet, el que ara coneixem com a Endesa en realitat va iniciar-se com FECSA, i abans com Barcelona Traction, més coneguda com La Canadenca. El nom li ve perquè el seu fundador era un canadenc, Fred Stark Pearson. A La Canadenca li devem una de les lluites del moviment obrer català més memorables. Aquesta empresa va iniciar una vaga l´any 1919 que es va convertir en una vaga general en reivindicació, entre altres coses, de la jornada de vuit hores. Hi va haver acomiadaments massius i 3.000 obrers van ser empresonats a Montjuïc, però els treballadors van guanyar i es va implantar la jornada de vuit hores.

Després de la Guerra Civil, Joan March es va quedar amb la companyia, promovent-ne la fallida al jutjat de Reus l´any 1948, amb la complicitat del jutge. Li va costar

un 1 per mil del que valia. Un robatori en tota regla. El 1952, Barcelona Traction va canviar a Fuerzas Eléctricas de Cataluña (FECSA), que fa pocs anys va ser absorbida per l’Endesa de Rodolfo Martín Villa. I encara diuen que això és capitalisme!

Això és pirateria a gran escala.

Estem rebaixant tant els plantejaments del que és possible fer o no fer que, al final, el capitalisme proposat per Adam Smith ens semblarà progressista. On està en aquesta qüestió la llei de l’oferta i la demanda? Hi ha algú que pensi que qui paga mana? Els consumidors pinten alguna cosa en aquesta mena de feudalisme energètic?

CRISI EUROPEA En la situació actual hi juguen molts factors; un és la rèmora d’una classe dirigent, empresarial i de poder emergida durant el franquisme. Uns nous rics, noves fortunes amassades sobre muntanyes de cadàvers. Vegeu, si no, d’on venen les grans empreses constructores del país i anirem a parar ni més ni menys que al Valle de los Caídos, on hi va haver, fins als anys seixanta els anomenats esclaus de Franco.

Un altre exemple de pervivència del franquisme en l’estructura empresarial i de poder: per què la proporció de despesa farmacèutica és tan important a Espanya en relació a la de sanitat? Perquè Farmaindústria, la patronal del sector farmacèutic, era ja un poder fàctic durant el franquisme i va aconseguir que l’Estat li comprés molts medicaments.

De fet, no és estrany que posin tota mena de pegues a les energies alternatives. El problema és que no les controlarien i, a més, apagades com les del mes de juny serien impossibles. Ara, amb la línia de Molt Alta Tensió (MAT), el que aconsegueixen és que el sistema encara estigui més centralitzat.

Algú es pot sorprendre perquè al capdavant d’aquesta empresa hi hagi un individu com Manuel Pizarro? El seu nom figurava a les travesses per ser el ministre d’economia del govern del PP en cas de guanyar les eleccions. Algú se sorprèn que per informar-se en una companyia així posin un 902, que és de pagament? Cal nacionalitzar-la d’una vegada! Ens robaran?

Segurament, però és que el que hi ha ara és un atracament a mà armada durant 100 anys seguits!

ÀNGELS PIEDRAZUELA

Extret del bloc d’Àngels Martínez Castells angelsmcastells.nireblog.com

10 Avant

INTERNACIONAL

Llum verda als drets dels pobles indígenes Després de 20 anys de negociacions, l’Assemblea General de l’ONU ha aprovat la Declaració dels Drets dels Pobles Indígenes, que no és vinculant, però recull el dret a la propietat de la terra, l’accés als recursos naturals dels seus territoris, la preservació de les seves tradicions i a l’autodeterminació Adriana Sabaté

Ve de la pàg. 1.

El secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, ha celebrat l’èxit de la Declaració i ha instat als Estats membres de l’Assemblea a assegurar-se que “es posi en pràctica”. Esperem que aquesta declaració suposi un important suport internacional per als 370 milions d’indígenes que pertanyen a 5.000 pobles i nacions de 71 països diferents, en la defensa i exercici dels seus drets col·lectius i individuals, com l’autodeterminació i l’autogovern, l’educació en les seves pròpies llengües, el reconeixement de les seves lleis, costums i tradicions i la propietat i control dels seus territoris i recursos naturals.

Després de 22 anys de treball entre representants dels pobles indígenes, dels Estats i dels organismes internacionals, el 29 de juny del 2006 el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides aprovava el text de la Declaració dels Drets dels Pobles Indígenes.

La Declaració, malgrat la tenaç oposició d’un petit grup de països (Austràlia, Nova Zelanda, els Estats Units i Canadà), va ser adoptada pel Consell, que va sol·licitar la seva immediata assumpció per l’Assemblea General de Nacions Unides a la sessió de la tardor del 2006.

Després de 22 anys de feina, el 29 de juny passat s’aprovava el text

els drets dels quals són contínuament negats, des de la seva identitat fins als seus drets sobre els territoris que habiten o els recursos que s’hi troben. A més, pateixen les més greus i continuades violacions dels seus drets humans, tant individuals com col·lectius, i estan subjectes a alts índexs de marginació i pobresa.

La Declaració suposava que, finalment, la comunitat internacional reconeixia aquesta situació i s’aprestava a posar-hi remei.

Però aquest procés, que arrencava amb una nova norma jurídica internacional com a suport, es va veure bruscament interrom-

PROBLEMES AMB ÀFRICA

Des d’aleshores, les organitzacions indígenes han començat a analitzar els aspectes de la Declaració que més els poden ajudar a defensar els seus drets.

No s’ha d’oblidar que la Declaració respon a una veritat innegable: els pobles indígenes són un dels col·lectius humans

LA DECLARACIÓ RECONEIX EL DRET DELS POBLES INDÍGENES A POSSEIR, UTILITZAR I DESENVOLUPAR LA TERRA

La Casa de la Juventud del Paraguai continua avançant La Casa de la Juventud és avui un referent per a les esquerres, i ha aconseguit aglutinar grups juvenils i sectorials d’Asunción i rodalies amb l’interès comú de generar espais de participació social Mireia Burrull

Quan l’any 1989 es va donar per finalitzada la dictadura liderada pel general Alfredo Stroessner, 35 anys de persecució, tortura i mort havien servit per fer desaparèixer els moviments socials i polítics alternatius del Paraguai. La Casa de la Juventud, en el seu origen, estava formada per un grup de joves activistes que tot just havien acabat l’educació secundària el 1994, que pertanyien a aquesta generació sense referents en un país “democràtic” on encara avui

governa el mateix partit que donava suport explícit a la dictadura.

En aquests gairebé 15 anys d’existència, aquesta entitat ha estat capaç de crear no un, sinó múltiples espais comuns de participació social. En l’actualitat, els membres de la Casa de la Juventud treballen des de tres àrees els diferents aspectes de la participació organitzada del jovent en la construcció d’una democràcia amb justícia social.

En primer lloc, l’àrea de capacitació en drets de la joventut i polítiques juvenils treballa amb l’objectiu de conformar i articu-

put quan el 10 de novembre del 2006 el grup de països africans proposava a la tercera comissió de l’Assemblea General, que debat els assumptes socials, humanitaris i culturals abans de la seva discussió general a la Assemblea General, una esmena a la resolució d’adoptar aquesta Declaració. Aquesta esmena, presentada per Namíbia i patrocinada per un grup de països africans, suposava que la Declaració s’havia de seguir debatent, argumentant que algunes de les seves disposicions són contràries a les constitucions de diversos països africans, perquè amenacen la integritat territorial nacional.

La posició dels Estats africans va ser contestada amb rotunditat pel Comitè Coordinador dels Pobles Indígenes d’Àfrica. Al seu comunicat, el Comitè assenyalava que la Declaració té un “esperit africà”, en reconèixer el valor de la diversitat i la solidaritat. També assenyalava que els arguments presentats per Namíbia són un fidel reflex de les opinions manlar espais locals de formació cívica i els anomenats Consejos Locales de Juventud. En aquests moments, està involucrada en el procés d’aconseguir una llei de joventut i alhora està impulsant la creació d’una xarxa nacional de consells de joventut. L’àrea de comunicació s’encarrega, d’una banda, de la difusió de les activitats de la Casa a través de mitjans de comunicació de masses i comunitaris i, de l’altra, procura la formació dels voluntaris en comunicació alternativa, en la qual té un paper summament rellevant tant el projecte comunitari Radio Rebelde com l’escola de comunicadors populars. És gràcies a aquesta àrea que es dissenyen i s’executen les campanyes de sensibilització. Per acabar, tenim el Colectivo de Trabajo Voluntario, que promou la formació d’una massa crítica juvenil sobre el dret de les comunitats al desenvolupament i al benestar,

tingudes per Estats Units i Canadà, entre d’altres, i que no s’ajusten a les normes de drets humans adoptades i en elaboració al marc de la Unió Africana.

Cal recordar que el principi de lliure determinació i d’integritat territorial ja està reflectit a la Carta Africana sobre els Drets Humans i dels Pobles (art. 20).

Uns mesos després que s’acceptés la postposició de l’adopció de la Declaració, tant els països africans com altres països que s’hi oposaven seguien mantenint la seva postura i exigint canvis fonamentals en relació amb la identificació dels pobles indígenes, els seus drets a la lliure determinació, els drets sobre els seus territoris i recursos o al lliure consentiment informat previ.

Alhora, els anomenats copatrocinadors mantenien que l’Assemblea General havia d’adoptar, sense canvis, el text ja adoptat pel Consell de Drets Humans, posició coincident amb la de les organitzacions indígenes.

EL DRET A LA DIFERÈNCIA

La Declaració reconeix el dret dels pobles indígenes a la lliure determinació, al manteniment i desenvolupament de les seves pròpies característiques polítiques, econòmiques, socials i culturals, i a la participació en la vida de l’Estat on habiten. A més, reconeix el seu dret a existir com a pobles diferents, amb cultura i identitat pròpies; a l’educació, la informació i l’ocupació; a participar de les decisions i accions que els afecten, a desenvolupar les seves activitats econòmiques i definir les seves pròpies prioritats i estratègies de desenvolupament; al seu dret sobre la terra i els seus recursos, i a mantenir les seves pròpies institucions. tot organitzant brigades regulars per dur a terme tasques de voluntariat en barris marginals i assentaments camperols. El treball voluntari s’inspira, com no podia ser d’una altra manera, en el model guevarista.A banda de l’activitat de la Casa, cal destacar que

Conèixer i reconèixer els drets d’uns pobles tantes vegades invisibles a la comunitat internacional contribueix a reclamar el seu exercici real i a transformar la situació de negació en la qual viuen els més de 370 milions d’indígenes de tot el món.

Un dels punts més importants del text és el referent a la terra.

Di-versos articles esmenten el seu dret a posseir-la, utilitzar-la i desenvolupar-la. Es disposa que els Estats assegurin el reconeixement i la protecció jurídica d’aquestes terres, territoris i recursos, i que no procedeixin a cap trasllat “sense el consentiment lliure, previ i informat dels pobles indígenes interessats”, ni sense un acord previ sobre una indemnització justa i equitativa”.

Condicions mínimes El text emfasitza la importància de l’educació bilingüe i al·ludeix a la implementació de mesures especials per assegurar la millora contínua de les condicions econòmiques i socials dels ancians, dones i menors.

La Declaració no és jurídicament vinculant, però representa un instrument dinàmic en les normes internacionals, que ajudaria a protegir els indígenes contra la marginació. El text té 46 articles i estableix paràmetres mínims de respecte als drets dels pobles indígenes, que inclouen accés als recursos naturals dels territoris on s’assentin.

al voltant i a partir d’aquesta s’han generat altres projectes que comparteixen l’objectiu d’incidir en la realitat social, com és el cas del Centro de Estudios y Comunicación Popular Germinal o el Movimiento Revolucionario Estudiantil.

Col·laboració de l’ACP L’Associació Catalana per la Pau (ACP) dóna suport al treball de la Casa de la Juventud del Paraguai des del 2003, any en què es va enviar la primera brigada de solidaritat.

La realització continuada de brigades ha permès la conformació d’un grup de solidaritat amb el Paraguai que du a terme la tasca de sensibilització sobre la realitat d’aquest país entre el jovent català. Fins ara, l’ACP ha col·laborat amb la Casa de la Juventud en la implementació, durant el 2006, de dos projectes: la creació i enfortiment de consells locals de joventut, d’una banda, i la creació de l’Escuela de Formación de Comunicadores Populares, de l’altra. Aquestes accions s’han realitzat amb la voluntat d’incidir en el panorama social i polític des d’una perspectiva progressista.

Avant 11

INTERNACIONAL

Aurora Morales: “El socialisme no és possible sense els canvis en les relacions de producció” Continuem amb la publicació de l’entrevista a la diputada veneçolana Aurora Morales. En aquest número ens centrem en els continguts del Socialisme del segle XXI. Sandro Maccarrone

“

La Bicha, el nom popular amb què es coneix la Constitució veneçolana

urbanitzacions de les capes mitges i altes de la societat, que també tenen les seves necessitats i fan aportacions a la societat.

Naturalment, els problemes són diferents, però cadascú pot disposar dels recursos que l’Estat els dóna, que són de tothom i no només dels més pobres.

Pel que ens estàs explicant, Veneçuela ja ha encetat des de fa anys l’impuls d’una nova distribució del poder, i d’un nou caràcter polític de l’estat.

Hi ha també perspectives d’un canvi en el mode de producció i de canvi i per tant d’una transformació econòmica?

Hugo Chávez va guanyar les eleccions presidencials del 3 de

els nivells, home-dona, pares i fills, tenint en compte les diferents preferències sexuals, estem parlant d’una societat veritablement democràtica on no es discrimini. Ara bé, tots sabem que no hi pot haver canvi d’un dia per l’altre com no el va haver entre la societat esclavista i la feudal, igual que sabem els segles que va trigar la societat feudal per convertir-se en una societat capitalista. Ens espera un procés de transició, i superar els assajos de socialisme que es van fer el segle passat. La nostra expectativa és superar-los en els seus aspectes democràtics i en els seus aspectes humanistes. Nosaltres definim el nostre projecte com essencial-

“

Tot i que sabem que es tracta d’un procés molt obert, quines són les primeres passes que esteu donant cap a la construcció del que heu anomenat Socialisme del segle XXI? Aquest no és un model de substitució d’una elit per una altra. La nostra idea no és aquesta, sinó la democratització real de la societat, i per això l’any passat vam aprovar, amb una gran discussió a nivell nacional una llei dels consells comunals que ens permet, d’una banda integrar tota la xarxa social que hem anat creant durant tot el nostre procés: els comitès de terres, les taules tècniques d’aigua, les diferents expressions de caràcter social i de l’altra que en una mesa tècnica d’aigua no es monopolitzi la presa de decisions. Ara és l’assemblea de ciutadans i ciutadanes la que decideix qui serà el portaveu de la mesa.

Aquest és l’inici de la constitució des del punt de vista jurídicopolític del poder popular, en què tu vas donant poder, recursos i capacitat de decisió a una comunitat en funció de la solució dels seus problemes immediats, per tal que el poble organitzat aprengui el sentit de la presa de decisions i el consens entre els diferents interessos, i com aconseguir l’interès comú. No serà fàcil, perquè es tracta d’un país que havia perdut la cultura organitzativa, però ja tenim la capacitat d’articular, per anar forjant-ne una de nova des de baix. Això permetrà que tirin endavant els canvis que estem fent per convertir un estat de dret i represen-

Chávez proposa la modificació de 33 articles de La Bicha, la constitució veneçolana

NOSALTRES DEFINIM EL NOSTRE PROJECTE COM ESSENCIALMENT HUMANISTA, I NO HI HA CAP ÀREA, INCLOSA L’ECONÒMICA, EN QUÈ EL CENTRE DE LES GRANS LÍNIES POLÍTIQUES NO SIGUI L’HUMÀ

tatiu en un estat democràtic i social de dret i de justícia. Ja vam crear les institucions que arriben directament al poble, les misiones, que no responen a aquella vella estructura corcada i junt amb el que es va desenvolupant des de sota, des del poble, des de la pròpia societat volem articular aquest nou estat a què aspirem.

La llei dels consells comunals no és només per als barris més pobres, sinó també per a les

VENEÇUELA HAVIA PERDUT LA CULTURA ORGANITZATIVA, PERÒ JA TENIM LA CAPACITAT DE FORJAR-N NE UNA DE NOVA

desembre de 2006, proposant i cridant a un debat sobre el socialisme. Nosaltres no tenim cap recepta ni volem copiar cap model, sinó que proposem a tota la societat el debat per construir el nostre model de socialisme en base a les condicions concretes de la societat veneçolana. I és molt difícil parlar de socialisme si no penses parlar de canvis en les relacions de producció i en les relacions dins la societat, a tots

ment humanista, i no hi ha cap àrea, inclosa l’econòmica, en què el centre de les grans línies polítiques no sigui l’esser humà. Per això hem donat un gran impuls a les cooperatives, a les petites i mitjanes empreses, i estem treballant per la nacionalització dels serveis públics que van ser privatitzats quan Teodoro Petkoff va aplicar en el govern de Caldera, el 1995, l’anomenada Agenda Veneçuela, que va ser portar la

El passat 15 d’agost, el president Hugo Chávez va presentar les propostes de modificació de trenta-tres articles constitucionals –dels tres-cents cinquanta totals-. Totes les propostes de canvi van dirigides a aconseguir, d’una banda, un nou aprofundiment en la democràcia veneçolana i, de l’altra, la descentralització del poder popular, a partir d’un exercici d’apoderament a les ciutats mitjanes i petites.

Aquesta redistribució de tasques i competències permetrà una gestió més propera i, per tant, més participativa de cada una de les diferents regions de la immensa República Bolivariana de Veneçuela.

De totes les esmenes a la Constitució, coneguda com La Bicha, la que més pàgines de la premsa ha ocupat és la que proposa fer una modificació de l’article 230 de l’actual redactat, que proposa allargar el mandat presidencial de sis a set anys i obre la possibilitat de reelecció immediata i indefinida del President de la República. Aquesta mesura, que ha generat tanta suspicàcia i ha rebut tantes crítiques per part de l’oposició, no faria sinó situar Veneçuela amb el mateix model que hi ha a l’Estat espanyol, França o Itàlia, països sense cap legislació que delimiti els anys de mandatper al màxim responsable del govern.

Malgrat la distorsió informativa i les crítiques per tal d’impedir el procés que Veneçuela ha engegat en la darrera dècada, tenim la millor arma a les mans: les dades de participació de la població veneçolana. Els quaranta pobles originaris que habiten a Veneçuela han participat en cada una de les fases de la construcció i consolidació de La Bicha, des de l’any 1999.

Com a part de la campanya de divulgació de les propostes, a Veneçuela s’han editat cinc milions de còpies del text, amb la voluntat que els i les ciutadanes coneguin la proposta governamental i puguin participar, amb totes les eines possibles, en les jornades de discussió d’aquest document.

I, posteriorment, al Referèndum que ha d’aprovar aquesta sèrie de canvis i incorporacions.

Quan encara no ha finalitzat el procés, el 75 % dels veneçolans dóna suport al projecte de reforma constitucional, Mireia Mora

recepta al Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial al pla dels àmbits econòmic i social, és a dir, quan es va intentar privatitzar la nostra indústria petrolera i quan es van acabar de donar els cops per a la privatització de la salut i l’educació.

Quina és l’actitud del govern en relació a l’oposició?

Nosaltres fem una diferènciació en la oposició al nostre projecte.

Per a nosaltres els opositors no són un enemic, poden ser un rival, un adversari de caràcter polític, però no pas enemics. Per a nosaltres, els enemics són aquells actors que utilitzen agendes ocultes que el representen el més retrògrad de la societat. Es tracta d’aquells empresaris que utilitzen el maletí que el que representen són els interessos de les grans corporacions internacionals o de l’Opus Dei...

Per tant, encara s’intenta relaxar les relacions amb els sectors que no són els del maletí o que no estan interessats a dependre dels EUA? Des del punt de vista del govern i de l’Estat, nosaltres prenem deci-

sions i fem polítiques que afavoreixen la gent, des del respecte a la constitució contra la qual ells van votar, i que, en canvi, avui utilitzen. Com ja hem dit abans, la llei dels consells comunals no només està pensada per als sectors més pobres, sinó que també se’n poden beneficiar les capes mitges. Hem imposat als bancs la reducció de les taxes d’interès, per ajudar els petits, mitjans i grans empresars que vulguin sol·licitar prèstecs, o els propietaris de terres per al cultiu. Hem pres mesures que han afavorit sectors que des del punt de vista de classe estan lligats a l’oposició. Ara, cadascú ha d'assumir les seves responsabilitats. Nosaltres tenim mesures que també els beneficien, però el que no farem és practicar la governabilitat democràtica, que consisteix en la conciliació de les elits, perquè quan estàs en un projecte històric de canvi, en un porjecte que és una revolució, si comences a conciliar, no aconseguiràs el canvi. El nostre paper no és privilegiar l’ordre per mantenir el status quo, sinó privilegiar el canvi.

12 Avant

CULTURA

GNU/Linux i els comunistes moderns Aquest sistema operatiu és un dels projectes col·lectius de més envergadura de la història de la tecnologia. Aquí teniu algunes raons, tecnològiques i polítiques, per subscriure la seva expansió

Linus Torvalds va publicar la primera versió del sistema que porta el seu nom el setembre del 1991

X.Z.

“Hi ha una mena de comunistes moderns que volen minar la iniciativa dels programadors”. Amb aquestes paraules va referir-se Bill Gates al moviment del programari lliure en una entrevista a CNET News de gener de 2005.

Naturalment, aquesta formulació apel·la als ressorts paranoides que encara operen a nivell primari en la mentalitat del nord-americà mig, i que s’activen davant l'agitació de l’espantall comunista. Tanmateix, ni el mateix Gates pot ignorar que el moviment té una dimensió política evident.

El punt àlgid d’aquest moviment és el sistema operatiu

lògica i la política. Torvalds sempre ha admès estar més interessat en el refinament tecnològic de la seva creació que no pas en les seves implicacions polítiques. El pes de la formulació i militància política l’ha portat la Free Software Foundation de Richard Stallman.

PASSEM-NOS A LINUX Hi ha moltes raons per donar suport a l’adopció i expansió de GNU/Linux des de l’esquerra.

En primer lloc, constitueix la transferència tecnològica més important dels temps recents des del primer món cap als països pobres o en vies de desenvolupament. La seva adopció en l’àmbit educatiu permet formar els

ra. L’adopció i promoció de GNU/Linux per part de les administracions públiques requereix un exercici de voluntat política i només una vegada exercit aquest, cal entrar en consideracions de funcionalitat i estalvi. L’èxit del model d’Extremadura ha de ser un referent per a la resta d’administracions.

A Catalunya, cal exigir l’acompliment del compromís adquirit en la secció X del Pacte del Tinell: “Utilitzar estàndards oberts que garanteixin el dret a escollir programari als usuaris” (3.4) i “Fomentar la producció de programari lliure i la corresponent documentació d’ús en català” (3.5).

HI HA MOLTES RAONS PER DONAR SUPORT A L’ADOPCIÓ DE GNU/LINUX DES DE L’ESQUERRA. EN PRIMER LLOC, ÉS LA TRANSFERÈNCIA TECNOLÒGICA MÉS IMPORTANT DELS ÚLTIMS TEMPS. A MES, LA LLIBERTAT D’ACCÉS I MODIFICACIÓ TÉ BENEFICIS MOLT TANGIBLES EN QÜESTIONS COM LA LLIBERTAT LINGÜÍSTICA

GNU/Linux, un dels projectes col·lectius de més abast de la història de la tecnologia. Publicat en la seva primera versió el setembre del 1991 per Linus Torvalds, la clau de la seva millora i expansió contínua rau en la distribució sota llicència GNU General Public License. Aquesta llicència garanteix la llibertat d’accés i modificació del codi font del sistema operatiu i l’obligació de distribuir els canvis en les mateixes condicions de llibertat.

El moviment GNU/Linux se sustenta sobre dues columnes complementàries, visibles en el mateix nom a banda i banda de la barra inclinada, però que no sempre han estat alineades: la tecno-

alumnes en fluxos de treball no vinculats a programes privatius en mans d’empreses privades. La llibertat d'accés i modificació té beneficis molt tangibles en qüestions com la llibertat lingüística: en lloc de pagar a multinacionals perquè es dignin a traduir els seus programes al català, l’administració o qualsevol voluntari pot emprendre la traducció sense restriccions.

Deixem fora d’aquest article, intencionadament, els avantatges tecnològics que presenta. El cert és que encara que GNU/Linux anés molt pitjor que altres productes comercials, l’obligació de l’esquerra seguiria sent donar suport a la seva expansió i millo-

LES ARRELS

La revista Triunfo Una arrel a la qual el pas del temps sembla no haver afectat, i que s’ha mostrat molt resistent, és la revista Triunfo. Amb ella vam viure democràcia i vam gaudir d’espais de llibertat. Espais que de cop es feien més petits i desapareixien per períodes de quatre mesos, que es corresponien amb els seus tancaments ordenats pel Tribunal de Orden Público del demòcrata Fraga Iribarne, ministre d‘Informació i Turisme i signant de penes de mort.

Triunfo va ser un cau de rojos on no calia dedicar-se a l’esport nacional de llegir entre línies, que era el que practicàvem quan llegíem determinats periodistes de la premsa diària. Els col·laboradors estiraven la corda fins a extrems màxims. Dels ja desapareguts: Luis Carandell (genial Celtiberia Show), Eduardo Haro Tecglen, el crític d’art José María Moreno Galván, Manuel Vázquez Montalbán (l’home de les mil cares: Sixto Cámara, Manolo V el Empecinado, Baronesa d’Orcy, Luis Dávila o Menelao el Areopagita), fins a una llarga llista entre els quals hem de destacar els humoristes Quino, Chumy Chúmez o Máximo; els crítics de cinema Fernando Lara y Diego Galán; els de teatre José Monleón, Ricardo Doménech o Juan Antonio Hormigón; l’economista col·lectiu Arturo López Muñoz; els totterreny Moncho Alpuente o Diego A. Manrique; Ramón Chao, Ignacio Ramonet,... i un llarg etc.

Triunfo es va convertir en una mena d’aliment necessari que ens arribava cada setmana i no el deixàvem reposar a la pila del quiosc.

El que no va poder la censura franquista ho va aconseguir la difícil situació financera que va afectar la majoria de publicacions els anys 80. L’octubre del 1980 va passar a ser mensual. “Triunfo, pues, pese a lo que algunos rumores afirmaban en medios periodísticos, no desaparece. Permanece. Independiente. Sin concesiones”, podíem llegir a l’editorial del número 911, que signava el seu director, José Ángel Ezcurra. Aquest havia estat el seu compromís des dels inicis, i es mantenia. Va aguantar dos anys.

Ara, en l’època de la tecnologia, la col·laboració de la Universitat de Salamanca ajuda el seu antic director a fer-nos arribar el vell Triunfo (www.triunfodigital.com). És, i gran, un triomf. Com diria en Joan, que romàntics que som! Hem recuperat una de les nostres arrels.

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

AMB UN ALTRE OBJECTIU

JANE FONDA

ANTONI MORAGAS

No hi ha relació entre cinema i política. El cinema és sempre polític. I la política, sovint, un teatre on ningú no se surt del guió. Però aquesta ja seria una altra història. En aquestes línies repassarem alguna de les entrevistes que va publicar la revista americana Cineaste durant la segona meitat del segle xx a gent del món del cinema. Aquest mes donem la paraula a l’actriu Jane Fonda.

Quin tipus de problemes ha tingut pel fet de ser una activista política?

Un dels primers problemes ha estat resoldre algunes contradiccions amb la meva vida, continuar fent pel·lícules a Hollywood o entrar al Newsreel [grup de productors de cinema i activistes d’esquerres fundat el 1967 a Nova York]. Estava a punt de decidir que hauria estat millor desaparèixer completament en la massa anònima dels agitadors polítics; aleshores pensava que n’hi havia una infinitat. Les persones que me’n van dissuadir van ser John Watson i Ken Cockrel [membres del comité directiu de la Lliga de Treballadors Negres Revolucionaris]. Cap al 1970 o el 1971, em van agafar i em van dir: “Hem vist massa persones de provinença burgesa amb importants capacitats professionals –metges, advocats, etc.- renegar de la seva classe social i, amb ella, del seu talent. Calen persones que puguin arribar al públic de masses. Has de continuar.”

Aquest discurs ha estat molt important per a mi.

A vegades, parlant de les pel·lícules que va fer abans d’implicar-se políticament, sembla que es posi a la defensiva, especialment respecte a les temàtiques de nuesa i sexe.

No critico les pel·lícules que he fet per les seves escenes de nuesa. El problema és com s’utilitza. La majoria de les pel·lícules en què estic vestida fins a les dents i interpreto una noieta maca i ingènua, exploten més el sexe que aquelles amb escenes nues, perquè representen les dones com a estúpides sense cervell, que consideren les relacions amb els homes en termes únicament sexuals.

Avant 13

CULTURA

Frankfurt: la fira de les vanitats L’edició 2007 de la Fira del Llibre de Frankfurt, amb Catalunya com a país convidat, va néixer envoltada de polèmica, i continua de la mateixa manera. Els autors intenten desvetllar la resposta a alguna de eternes pregunten que envolten la feina dels artistes d’aquest país: què és (exactament) cultura catalana? En el cas que ens ocupa: és cultura catalana la literatura escrita en castellà?

Andreu Espasa / Xavier Zambrano

Ve de la pàgina 1.

La cultura catalana serà la convidada d’honor a la Fira del Llibre de Frankfurt d’enguany. Amb aquest pretext, els articulistes i tertulians locals han reprès la llarga i estèril polèmica sobre els límits i el contingut de la catalanitat.

Malauradament, més enllà del que acabi passant a Frankfurt, el que restarà en la memòria col·lectiva sobre la participació catalana en la gran fira europea del llibre és el vergonyant debat sobre quins escriptors catalans formen part de la cultura catalana i quins no.

UNIVERSITAT

ON SÓN MENDOZA I MARSÉ?

Segons tots els indicis, els escriptors en castellà de Catalunya van rebre una invitació formulada en uns termes que no podien acceptar. Alguns autors en català, com ara Sergi Pàmies, s’han negat a participar-hi, però ni els uns ni els altres han volgut alimentar massa el debat públic sobre els seus motius. No deixa de ser sorprenent que en una delegació on hi ha lloc per a 300 castellers no hi càpiguen personatges de l’entitat de Mendoza o Marsé. El més desconcertant és que Josep Bargalló hagi justificant aquesta absència amb uns arguments d’escassa solvència filològica: “Des de l’Edat Mitjana fins al segle XX, els escriptors catalans eren monolingües.

N’hi havia alguns que escrivien castellà al XIX, molt dolents, i

La Fundació serà present a Frankfurt Dues publicacions de la Fundació Pere Ardiaca seran presents a la mostra. Primavera tricolor, la primera, és un còmic de ficció que vol divulgar el coneixement de la Segona República entre la joventut. Prologa l’edició l’historiador Josep Fontana, i també inclou una cronologia de Manuel Moreno i una bibliografia de l’historiador José Manuel Rua. Carles Santamaria i Pepe Farruqo són, respectivament, el guionista i el dibuixant. La segona publicació és No a la guerra, àlbum coordinat per Carles Santamaría que incideix en les causes i les conseqüències dels conflictes armats. No a la guerra consta de tres historietes que aborden diferents aspectes del tema, a càrrec de Carlos Azagra (El Jueves), Ángel de la Calle i Carles Santamaría.

Completen l’àlbum ùn pròleg de l’economista i president de Justícia i Pau Arcadi Oliveres, un escrit a favor de la pau del periodista David Fernández i una Bibliografia per la pau, de la Fundació per la Pau.

Quim Cornelles

només a partir de la segona meitat del segle XX hi va aparèixer un bon nombre d’escriptors en castellà”.(La Vanguardia, 14-6-07).

Robert Robert no escrivia llibres en castellà? ¿O és que potser era “molt dolent”? ¿Què en fem de les magnífiques cròniques de Sagarra i Pla al diari El Sol durant els anys vint? La confusió entre la cultura somiada i la real sembla presidir la posada en escena de Frankfurt. Es fa poca justícia a una tradició tan rica com la catalana, preparant-li una posada de llarg de nena capritxosa que malda per impressionar.

LA CULTURA COM A ESPECTACLE Un altre dels elements preocupants que la Fira de Frankfurt ha deixat traslluir sobre els nostres gestors culturals és la seva concepció de la cultura com a espectacle. A Frankfurt s’organitzen quatre nits temàtiques anomenades Música i gastronomia: Nits Sónar, amb un programa digne d’un muntatge teatral que depassaria la capacitat satírica dels Joglars més incisius: a ritme de DJ, “quatre creadors emergents de la cuina catalana, alguns d’ells distingits amb estrelles Michelin, oferiran als convidats un menú exclusiu per començar la vetllada. [...].

L’estètica de l’espai canviarà cada jornada de la mà de dissenyadors gràfics i il·lustradors que presentaran obres creades especialment per a l’ocasió i concebudes per a la seva projecció en pantalles”.

Aquesta recerca de l’efecte mit-

El futur de la investigació biomèdica

JORDI SOLANA

La investigació biomèdica tindrà molt a dir al segle XXI. Els avenços es produeixen a un ritme vertiginós. Si bé fa pocs anys es van publicar els dos projectes de seqüenciació del genoma humà, fa pocs dies es publicava la primera seqüència del genoma sencer d’un ésser humà concret. L’individu és en Craig Venter, líder d’un dels projectes genoma, i la diferència és que, en tractar-se d’un individu concret, i no d’un genoma ideal fet de diversos individus, es poden apreciar les subtileses i particularitats d’aquest individu. Per cert, aquest projecte compta amb la col·laboració d’un científic català de la Universitat de Barcelona.

En accedir a seqüenciar el seu genoma, Venter també s’exposa al risc de ventilar la seva intimitat; i és que si pateix alguna malaltia genètica, o n’és portador, el seu mal serà de domini públic. Així doncs, l’avenç entra de ple en el camp de l’ètica, una situació cada vegada més habitual en el camp de la ciència. Qualsevol que hagi vist la pel·lícula Gattaca (Andrew Niccol, 1997) sap de què parlem: és lícit buscar malalties en el genoma d’un individu tot i que no s’hagin manifestat encara?

Probablement la resposta no sigui posar pals a les rodes de la investigació, sinó sensibilitzar la societat per a aquest avenç. De fet, el problema ja hi és: qualsevol malaltia pesa en les possibilitats de cadascú, incloses coses tan llunyanes a la malaltia com la possibilitat que té una dona de quedar-se embarassada. És això, doncs, el que s’ha de combatre. És precisament per això (i pels interessos econòmics que hi ha al darrere, naturalment) que Venter ha accedit a oferir el seu genoma a la comunitat, juntament amb d’altres il·lustres com James Watson, pare amb Francis Crick del descobriment de l’estructura de l’ADN als 50. I és que, si bé hi ha un risc implícit, també hi ha avantatges.

Fa temps que es va obrir la possibilitat dels trasplantaments de quasi tota mena de teixits i òrgans. Però aquesta ciència ha estat sempre llastrada per la possibilitat de rebuig. És per això que cal fer estudis de compatibilitat, tot i que aquests estudis no aporten un 100% de seguretat. Sempre hi ha diferències, i poden ser subtils.

t a t i

La possibilitat de seqüenciar el genoma del pacient i el donant pot obrir les portes a estudis més acurats.

També hi pot tenir molt a dir la recerca en cèl·lules mare, tan de moda últimament. El teixit més compatible, en teoria, amb el d’una persona concreta és, simplement, el de la mateixa persona. Les cèl·lules mare poden permetre, sempre en teoria i en un futur no gaire llunyà però tampoc immediat, la reproducció d’un teixit que prové de les pròpies cèl·lules mare del pacient, gairebé lliure, doncs, de possibilitats de rebuig.

Si bé la investigació biomèdica aplicada presenta un futur prometedor, no s’ha de tancar la porta a la investigació bàsica. Aquesta consisteix en la recerca sobre camps de coneixement que no prometen cap aplicació a curt termini. Però, aquest tipus d’investigació és el que obre les portes a les diferents branques de la biomedicina més aplicada. Per exemple, la tècnica coneguda com a interferència D’ARN o RNAi va ser descoberta independentment per grups d’investigació en plantes i el cuc nemàtode caenorhabditis elegans. Aquesta tècnica és avui dia utilitzada per la gran majoria d’investigadors, tant en recerca bàsica com aplicada, i té també un futur prometedor d’aplicacions en biomedicina. Els investigadors Andrew Fire i Craig Mello van rebre el Nobel de medicina l’any passat pel descobriment de l’RNAi, només set anys després de la publicació dels seus descobriments, cosa inusual en l’adjudicació dels premis Nobel. Aquest fet posa de rellevància la importància de l’avenç, fet des de la biologia més bàsica i amb repercussions en totes les ciències de la vida.

s r e

v i n

u

jançant l’acumulació és pròpia de les manifestacions espectaculars de més baixa categoria. Com diu Adorno: “La promesa en què consisteix pròpiament l’espectacle deixa entendre maliciosament que mai no s’arriba a la cosa en si mateixa, que l’invitat ha d’acontentar-se amb la lectura de la carta del menú. Al desig inicial que exciten els esplèndids noms i imatges se li serveix al final l’elogi de la gris quotidianitat de la qual es pretenia escapar”.

Trobem precedents d’aquesta concepció espectacular de la cultura en altres actuacions de l’Institut Ramon Llull, com ara esmerçar recursos en aconseguir que artistes de l’envergadura de Lou Reed, Laurie Anderson i Patti Smith recitessin, amb la consegüent repercussió mediàtica, textos de poetes catalans, que, possiblement, ni coneixien ni els interessaven especialment.

El més preocupant de tot plegat és que, en gairebé quatre anys, encara no s’hagi produït una veritable ruptura amb les polítiques culturals dels governs anteriors. Caldrà reconèixer que l’hegemonia cultural del pujolisme gaudeix d’una inquietant vitalitat. Prova d’això és que el govern d’'Entesa no està aconseguint fixar una agenda de política cultural amb el que haurien de ser les prioritats pròpies d’una coalició progressista: l’accés democràtic i igualitari al coneixement i la promoció de la cultura amb estrictes criteris de qualitat.

Els gestors de la ciència a l’Estat espanyol haurien, doncs, de fer una reflexió i apostar d’una vegada per la investigació bàsica, apart de la biomedicina més aplicada. I és que sembla que en aquest país només en volem fer aplicada, perquè, clar, té més resultats i de més importància a curt termini. L’experiència mundial i històrica ens diu, però, que una cosa no funciona sense l’altra.

14 Avant

DONA

Dones i ensenyament superior: les claus Del total de l’alumnat universitari, el nombre de dones duplica el d’homes en tots els àmbits de coneixement, tret de les enginyeries (ciències humanes, experimentals, de la salut, socials i estudis artístics, segons l’Observatori per a la Igualtat de la UAB). A l’altre plat de la balança tenim el fet que les universitats catalanes han investit 278 persones doctores honoris causa, però només nou han estat dones Comissió de Dones del PCC

Si a la universitat sovint es pot observar una anticipació d’alguns canvis socials, i si podem suposar certa capacitat de reflexió als i les membres de la comunitat universitària, no haurien de tenir cabuda situacions d’opressió o marginació de cap col·lectiu, ni la naturalització de les situacions de desigualtat social, com ara la desigualtat entre dones i homes, entre membres de famílies amb més o menys capacitat adquisitiva, entre persones d’ètnies diferents, etc.

Hi ha una diversitat de motius que reforcen la crítica a aquestes discriminacions: no són raonables, no són ètiques, no són legals, no són productives; danyen la convivència i produeixen patiments evitables. Per raons de justícia social i pel compromís ètic que comporta la construcció d’una universitat veritablement pública, la comunitat universitària té un repte per davant. Pot esdevenir capdavantera d’una actitud honesta i compromesa amb els drets fonamentals dels i les estudiants, entre els quals figura el dret a la igualtat d’oportunitats per accedir a estudis superiors.

una reflexió serena sobre per què les dones a penes som presents en certes carreres, per què certes famílies no es poden plantejar sufragar uns estudis universitaris, per què la gent jove nascuda fora de l’Estat espanyol que ja ha estat escolaritzada als nostres instituts no és present a la universitat, o per què les universitats públiques encara no han fet cap esforç per incorporar el poble gitano, que no és precisament nouvingut, dins la comunitat universitària.

Malgrat tot, poques dones Les universitats catalanes investeixen molt poques doctores honoris causa. Només tres han distingit amb aquest títol alguna dona: la Universitat de Barcelona (UB), la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i la Universitat de Lleida (UdL).

En total, han rebut la distinció de doctor o doctora honoris causa per part d’universitats catalanes 278 persones, de les quals 9 són dones i 269, homes.

La universitat que més dones ha reconegut ha estat la UAB, amb 5 dones i 73 homes. La segueixen la UB, amb dues dones d’un total de 105 persones, i la UdL, amb 2 dones de 19.

La resta d’universitats catalanes no han investit mai cap dona doctora honoris causa. En la majoria de casos, un argument que les disculpa és que són universitats de recent creació. Malgrat això, l’afany per introduir la igualtat de gènere també a les uni-

QÜESTIÓ DE PRINCIPIS

La decisió política d’emprendre mesures encaminades a eliminar de la universitat totes les formes de discriminació, explícites i implícites, es converteix en una qüestió de principis i de coherència amb el paper que aquesta institució té assignat socialment.

Potser ha arribat el moment de deixar de sorprendre’ns per nous fenòmens socials com ara la incorporació massiva de les dones a l’ensenyament superior o la immigració, i començar a elaborar

Les dones gitanes són conscients de la seva situació d’exclusió i volen superar-la. Les accions formatives per poder accedir al món laboral i a la integració social són fonamentals per a elles

laMalla.net

versitats fa que, per exemple, la UAB hagi demanat a l’Associació de Dones Investigadores i Tecnòlogues que proposi dones científiques susceptibles de rebre aquesta condecoració.

Pel que fa als noms concrets, és fàcil fer una llista de les afortunades: la soprano Victòria dels Àngels, l’agent literària Carmen Balcells, la presidenta d’Abuelas de la Plaza de Mayo Estela Barnes, la creadora de l’escola de mestres Rosa Sensat, Marta Mata, desapareguda l’any passat; la professora especialitzada en temes italianoespanyols en l’època del Renaixement Margherita Morreale; l’especialista en malalties del fetge Sheila Sherloch; i l’especialista en embriologia cardíaca M. Victòria de la Cruz; l’experta en matèria de gènere Eliane Vogel-Polsky i la pianista Alícia de Larrocha.

La situació de la dona gitana Adriana Sabaté Les dones gitanes a Europa, inclòs l’Estat espanyol, continuen estant en una posició vulnerable pel que fa a educació, salut, allotjament, feina i participació en la vida política, pública i econòmica. Per això és una bona notícia que el Comitè de Nacions Unides per a l’Eliminació de totes les formes de Discriminació cap a les Dones (CEDAW) comenci per cridar l’atenció, en concret al govern hongarès, i el Centre Europeu de Drets del Poble Gitano (ERRC) dóna la benvinguda als comentaris concloents del CEDAW al seu examen de la conformitat d’Hongria amb la Convenció Internacional per a l’Eliminació de Totes les Formes de Discriminació cap a les Dones. CEDAW subratlla “la prevalença de violència contra dones i noies gitanes, incloent persecució i insult a l’escola” i “els buits en l’educació formal de les dones gitanes i els índexs alts d’abandonament escolar entre noies gitanes”. El Comitè recomanava que el govern Hongarès prengui mesures concretes contra les actituds estereotípiques.

A la resta d’Europa també trobem situacions de racisme, forts estereotips i prejudicis. Però vivim un moment de grans transformacions liderades per les dones gitanes, que són conscients de la seva situació d’exclusió i volen superar-la. En aquest sentit, atorguen gran importància a les accions formatives per aconseguir èxit laboral i inclusió social. Segons l’Instituto de la Mujer, a primer d’ESO el percentatge noi/noia és d’un 60/39%, mentre que a quart d’ESO és d’un 63/36%; la taxa d’atur és d’un 16% per a les dones davant d’un 11% dels homes. Un 53% de les dones pertany a la població inactiva (tasques de la llar), i de les dones amb feina, un 89% treballa al sector serveis amb un alt índex de temporalitat (77%). En canvi, hi ha més dones seguint algun tipus de formació (17%) que no pas homes (13%).

Deu anys de Xarxa Feminista Després d’haver editat un llibre amb el recull de les aportacions, “amb el gaudi de tornar-nos a trobar, de pensar, escoltar, ballar i festejar juntes”, la Xarxa Feminista, que compleix la seva primera dècada de vida, proposa una trobada-festa dissabte 6 d’octubre sota el lema Viure en un cos de dona, un plaer?

Maribel Nogué i Felip

La Xarxa Feminista va sorgir arran de la celebració, l’any 1996, de les Jornades 20 anys de feminisme a Catalunya, en què “l’experiència de la seva preparació i l’èxit de la seva realització ens van donar força per intentar crear un espai on preservar i donar continuïtat al que havíem construït: saber conviure amb les nostres diferències i reconèixer autoritat a la pràctica de relació entre dones”.

Ho fèiem palès a la Trobada de Dones que es va fer a les Llars Mundet a primers de juny de l’any passat, sota el lema Les

dones sabem fer i fem saber, on van participar més de 250 grups d’arreu de Catalunya: “El feminisme reconeix la pluralitat i l’autoritat de les dones. La força de la relació entre nosaltres és una mostra de la política de les dones, amb tot el desig i risc que comporta maneres noves de parlar, negociar i gestionar la vida personal i social”. Els diferents grups han mantingut un tipus o altre de vincle amb aquesta forma d’establir una relació en xarxa. És així com el moviment feminista de Catalunya ha anat prenent forma. Entorn de la Xarxa Feminista les dones hem canviat, hem aplicat aquella experiència que la vida ens ha donat per conciliar una relació de diversitats i, deixant

enrere vells discursos que tan sols ens suposaven una confrontació per raons ideològiques, ens ha permès retrobar-nos també les unes amb les altres per aprofundir en la nostra diferència.

Ara hi tornarem, preguntant-nos: “Viure en un cos de dona, un plaer?”. Perquè “dir el que som i sentim les dones a partir del cos ens permet recuperar la nostra història, explorar el nostre desig, aconseguir el plaer per i per a nosaltres mateixes”. Són molts els anys que fa que les dones vivim sota l’opressió d’un sistema que es proclama defensor de la llibertat, però que va marxa enrere en relació als drets de les dones assolits amb tant d’esforç.

Les dones hem aprofundit en el que suposa l’estructura patriarcal que impera en la societat real d’aquest món de globalització econòmica i, com concloíem a la Trobada de Dones, “hem canviat el nostre posicionament. Ens sabem més fortes i estem a punt de tenir una interlocució potent amb el món, amb el decrèpit món del patriarcat”. Tornem a estar dempeus, segur.

Dissabte, 6 d’octubre, 18.30 h.

Poliesportiu Frontó Colom, (Rambles, 18, Barcelona).

Avant 15

AGENDA

A LA VISTA

ACTIVITATS DE LA FUNDACIÓ PERE ARDIACA

Curs d’aproximació al món àrab i a l’Orient Mitjà.

De 16 d’octubre al 20 de desembre. Tots els dimarts di dijous.

Seu de l’ACP i Auditori de la Rambla de la UPF.

centra en un episodi dels últims temps del polític, conegut com la conjura dels metges o el complot de les bates blanques.

Teatre Tívoli (Barcelona), fins a mitjans de gener.

Seminari internacional sobre el món àrab i l’Orient Mitjà.

Del 13 de novembre al 20 de desembre. Tots els dimarts i dijous tret del dimarts 4 de desembre.

Auditori de la Rambla de la UPF.

Seminari internacional sobre el món àrab i l’Orient Mitjà.

Del 13 de novembre al 20 de desembre. Tots els dimarts i dijous tret del dimarts 4 de desembre.

Auditori de la Rambla de la UPF.

Flotats interpreta a Stalin.

Josep M. Flotats torna a Barcelona en la pell del dictador soviètic Jossif Stalin. L’actor dirigeix i interpreta Stalin, adaptació de la novel·la Une éxecution ordinaire, del francès Marc Dugain. L’obra se

Rosendo, en directe.

El endémico embustero y el incauto pertinaz és el títol del nou àlbum d’aquesta llegenda viva del rock urbà, que ara s’apropa, de puntetes, al hip hop.

Razzmataz, dijous, 4 (21.30 h).

ESCOLES VIII Escola permanent sobre perspectiva de gènere.

Del 2 d’octubre al 4 de desembre.

Preu: 100 €/socis, 50 €.

VI Seminari d’iniciació al pensament de Marx i Engels.

De l’1 al 31 d'octubre. Preu: 100 €/socis, 50 €.

VIII Escola permanent sobre immigració.

Del 2 al 4 d'octubre. Preu: 100 €/socis, 50 €.

REFLEXIONS ENTORN DE LA DEMOCRÀCIA I EL SOCIALISME Dissabte, 6 d’octubre. De 10 a 13 h.

Hegemonia i guerra de posicions, validesa de l’anàlisi gramsciana per a la política d’avui.

Amb Raül Digón, dortorand en filosofia i lletrat de la Direcció General de Relacions Laborals del departament de Treball i Indústria.

Inscripció: 3 €.

Divendres, 26 d'octubre. 19 h.

Teologia de l'alliberament, una opció per als pobres.

Amb Joan Solé, sacerdot claretià i coordinador de l'Associació Araguaia, amb el bisbe Casaldàliga.

Presentació a càrrec de Jordi Jornet, membre de la Fundació Pere Ardiaca.

Divendres, 9 de novembre, 19 h.

Els enemics de la humanitat : multinacionals i fanatisme.

Amb Ferrán Margarit, historiador i filòsof cosmologista.

Presentació a càrrec de Daniela Maccarrone, membre de la Fundació Pere Ardiaca.

Divendres, 16 de novembre. 19 h.

Drets de les dones i mitjans de comunicació.

Amb Esther Sardans, periodista.

Presentació a càrrec d’Adelina Escandell. www.fpereardiaca.org

ELS CAFÈS DELS DIVENDRES

EN TEMPS DE DESCOMPTE DEMOCRÀCIA I FUTBOL DEL SEGLE XXI

P

er primer cop en la història del futbol, els seguidors tenen l'oportunitat de comprar i controlar un equip de futbol professional -a dins i a fora del terreny de joc. Així ho afirma la frase de benvinguda a www.myfootballclub.co.uk. Amb una quota de 35 lliures esterlines anuals, és possible participar en aquest projecte anglès per prendre el control i gestionar un equip de futbol.

La filosofia és senzilla: totes les decisions es prendran mitjançant la votació dels socis i les sòcies: fitxatges, baixes, tàctiques, alineacions dependran únicament de la voluntat col·lectiva dels membres. L’entrenador i la resta de personal tècnic i administratiu hauran d’obeir les decisions que prenguin els socis i sòcies que seran degudament informats. A tall d’exemple, es penjaran els entrenaments que realitzin els jugadors durant la setmana, així com informes sobre el seu rendiment.

El projecte, impulsat per l’experiodista esportiu britànic Will Brooks, compta ja amb més de les 50.000 adhesions necessàries i està negociant amb els clubs més votats per tal de comprar-los i iniciar la seva gestió. L'èxit de la iniciativa fa que es plantegin superar el nombre de socis i sòcies del F.C.Barcelona que amb 155.000 és qui més en té.

Malgrat la innovació tecnològica, no és la primera vegada que els aficionats i les aficionades prenen la paraula. Sempre a Anglaterra, trobem el cas del Wimbledon F.C., l’afició del qual, davant el trasllat de l’estadi 60 milles al nord, van decidir, el 2002, fundar un nou equip des de zero: el Wimbledon A.F.C, que, per cert, ostenta el major rècord d’imbatibilitat de totes les categories del futbol anglès: 78 partits de lliga consecutius sense conèixer la derrota.

En definitiva, la democràcia participativa arriba per fi al terreny futbolístic, on les societats anònimes controlen la majoria de clubs, i els que en són excepció, com el mateix F.C.Barcelona, limiten tota participació dels seus socis i sòcies a votar un president cada quatre anys en processos poc transparents i amb uns índexs d’abstenció majors, encara, als dels comicis electorals. D’ara endavant, els i les comunistes tenim un altre partit per colar-li un gol a la dreta.

L’ARANYA NEGRA

Si vols recomanar-nos una activitat interessant, o que la teva pròpia activitat aparegui a l’agenda de l’Avant, fes-nos-la arribar. Escriu-nos un e-mail, a:

avant@pcc.cat

Divendres, 19 d’octubre. 19 h.

Justícia fiscal global: una política fiscal única a nivell internacional?

Amb Antonio Fuertes, membre d'ATTACCatalunya i coordinador estatal de la campanya Justícia Global Fiscal. Presenta Idoia Baixench, regidora de Viladecans.

Llegeix L'ESPURNA Revista trimestral de pensament, història i cultura.

L'ESPURNA és un projecte possible gràcies al suport dels seus subscriptors i subscriptores.

Subscripció anual per 30 €. Fes-nos arribar les teves dades personals (nom i cognoms, adreça, telèfon, e-mail i forma de pagament) a: lespurna@fpereardiaca.org Portal de l’Àngel, 42, 2on A / 08002 Barcelona Tel.: 935114458 / Fax: 933184940

TE’N RECORDES?

X

9 D’OCTUBRE DE 1967: MOR ASSASSINAT ERNESTO CHE GUEVARA Amb l’actual avenç dels processos populars a l'Amèrica Llatina, aquest aniversari pren encara més rellevància. A quaranta anys de la desaparició del Che, tenen plena vigència la seva concepció humanista, la idea de l’home nou, i l’afirmació que “el socialisme econòmic sense la moral comunista” no ens interessa.

X

19 D’OCTUBRE DE 1987: LA BORSA DE NOVA YORK CAU 500 PUNTS Val la pena recordar aquest aniversari ara que comença a haver-hi riscos d'una important crisi financera. El mercat de les hipoteques d'alt risc amenaça amb provocar una crisi que ,tal i com afirmava fa uns dies el secretari del Tresor nord-americà, Hank Paulson, “pot durar molt més temps que cap dels ensurts financers que han afectat el Món en les últimes dècades”. Per aquest motiu, aquesta qüestió, serà motiu de tractament en aquest diari, properament.

X

27 D’OCTUBRE DE 1977: SIGNATURA DELS PACTES DE LA MONCLOA Tal com dèiem als documents de l'XI Congrés del PCC, “la renúncia per part de les forces polítiques a realitzar la ruptura i acceptar la reforma va comportar la pèrdua de la tradició unitària de Catalunya i va permetre a la burgesia catalana recuperar l’hegemonia trencant la coordinació entre les forces socials. La mobilització fou substituïda paulatinament per processos únicament electorals i institucionals”.

Avant 16

EN PRIMERA PERSONA

La vida són dos dies. La Festa do Avante, tres Crònica de la Festa del Partit Comunista Portuguès

PER

CEFERINO ALONSO / ÀREA INTERNACIONAL DEL PCC

La Festa do Avante es va realitzar -en un context internacional carregat de grans perills, però també de grans potencialitats d’alliberament-, tal com va dir en la seva intervenció el secretari general del Partit Comunista Portuguès, Jerónimo de Sousa

A

l seu discurs, el camarada Jerónimo es va referir al caràcter de la festa, que demostra l’alt grau de capacitat organitzativa del Partit Comunista Portuguès (PCP). Muntar la Festa do Avante requereix l’equivalent a més de 500 jornades de treball per a la seva preparació i instal·lació física, una participació massiva de les organitzacions territorials i col·lectius del partit, un desplegament de mitjans que cap altre partit no seria capaç de realitzar. Aquesta capacitat organitzativa i de mobilització de masses atemoreix el sistema, que cada any amenaça amb una intervenció sancionadora. L’any passat va ser la suposada participació de grups insurgents colombians (FARC), i aquest any, la higiene alimentària dels restaurants de la festa.

El missatge polític va ser clar. Segons Sousa, hi ha un entorn internacional inestable on el multilateralisme es va imposant, on l’imperialisme troba una forta resistència com a : l’Iraq, Afganistan, Sudan, Timor, Iran o Síria; i on els processos articulats al voltant de la independència nacional, de la justícia social i de la solidaritat segueixen avançant (Cuba, Veneçuela, Bolívia, Equador, etc.).

Europa, com a entitat, està perdent pes i espai polític, i pateix un retrocés en els valors democràtics en què alguns fonamentaven la seva existència. La proposta del minitractat exigeix una resposta contundent del moviment comunista i progres-

“

EUROPA ESTÀ PERDENT PES I ESPAI POLÍTIC, I PATEIX UN RETROCÉS DELS VALORS DEMOCRÀTICS

sista d’Europa. Els retalls de llibertats i drets civils han deixat de ser una mera preocupació, per convertir-se en un objectiu a combatre. Perquè al costat de la flexiseguretat, que apareix al llibre verd de la Unió Europea sobre les reformes laborals, la desocupació, la privatització de la sanitat i l’educació s’estan imposant. Mentrestant, les grans fortunes i els grans bancs estan assolint els majors increments de riquesa. A Portugal, el maig passat es va respondre a aquesta situació amb una vaga general.

Les crítiques al govern del Partit Socialista Portuguès de José Sòcrates van ser contínues, per la seva responsabilitat en aquestes polítiques liberals i pel seu apropament al Partit Socialdemòcrata de Portugal (membre del Partit Popular Europeu!). Tots dos partits van de la mà per liquidar les conquestes socials i civils del 25 d’abril.

Davant d’aquesta situació, el PCP proposa noves mobilitzacions. La més immediata tindrà lloc el proper 18 d’octubre, coincidint amb la Cimera de Caps d’Estat i de Govern de la Unió Europea, que es celebrarà a Portugal. El PCP crida també a la més àmplia coordinació del moviment comunista, progressista i social contra el minitractat, que encobreix els mateixos defectes de l’anterior i que ja va ser rebutjat per la ciutadania de França i Holanda.

El PCP continuarà amb la seva tasca de reforçar la seva organització, políticament i ideològica, al costat de la classe treballadora, a les empreses i als llocs de treball, a les organitzacions veïnals, a les universitats i als centres d’ensenyament. Els tres mil afiliats que s’han adherit al PCP en el període que separa les dues últimes festes, confirma la bona feina organitzativa del Partit.

En un món ideal, l’Humanité no existiria

JORDI RIBÓ I FLOS

Crònica de la festa del Partit Comunista Francès Prop d’un milió de persones han passat per la Festa de l’Humanité i han connectat amb les propostes del PCF i de les esquerres, en el que podem definir com el primer acte massiu contra la política de Sarkozy. Els i les comunistes de Catalunya tampoc no hi vam faltar. Feia molts anys que la Festa de l’Humanité no estava tan concorreguda, malgrat el mundial del rugbi, la festa del patrimoni (tots els museus de França són grauïts aquest dia), la Tecnoparade i la vida cultural habitual de la regió de París.

Una gran massa de gent va envair el Parc de la Corneuve, desbordant totes les previsions. I és que les propostes de més privatitzacions, d’atac continu als drets laborals i als sindicats, d’expulsions d’immigrants a tort i a dret, fins a l’extrem de les anàlisis d’ADN (sí, sí, ho heu llegit bé), és la política que la dreta francesa practicarà, a més de tirar endavant el minitractat europeu.

S’han concretat propostes de mobilització, en una reunió de les forces polítiques i socials d’esquerres, per llançar una jornada de mobilització nacional a finals d’octubre. Tot fa pensar que el PCF, lluny de llepar-se les ferides pel mal resultat electoral, té la voluntat de situar-se al bell mig del terreny de les preocupacions de la ciutadania francesa, dels treballadors i treballadores, dels sectors populars i socials més desfavorits, que senten cada vegada més els atacs contra la seva economia i contra els drets socials republicans.

LLUNY DE LLEPAR-SSE LES FERIDES, EL PCF VOL SITUAR-SSE AL COSTAT DE LES PREOCUPACIONS DE LA CIUTADANIA FRANCESA, DELS SECTORS MÉS DESFAVORITS

El PCC, que ha rebut des de sempre la solidaritat dels nostres veïns del nord, ha vist amb molta alegria aquest rellançament de la festa i del PCF; així ho hem manifestat als diferents responsables amb els quals ens hem entrevistat. Vam aprofitar l’esdeveniment per mantenir trobades i contactes amb partits comunistes i progressistes d’arreu del món com el Partit Comunista Portuguès, Refundació Comunista, el Partit Comunista d’Espanya, el Partit Comunista de Bohèmia i Moravia, el Movimiento al Socialismo de Bolívia i el Partit Comunista de Veneçuela, entre d’altres.

També vam tenir trobades entranyables molt significatives, amb els companys de la Federació dels Pirineus Orientals i amb la filla del nostre president Pere Ardiaca, la Rosa María, que va manifestar la seva voluntat de fer entrega a la Fundació de documents del seu pare. En definitiva, una gran festa dels comunistes francesos.