Avant 962

Proletaris de tots els països, uniu-vos!

ÒRGAN CENTRAL DEL PCC

ANY XXV /

núm. 962

Nuet: “Hem d’anar incorporant processos participatius a la resta de debats d’Izquierda Unida Per primera vegada en la seva història, IU ha escollit la persona que encapçalarà la seva candidatura a les eleccions generals a través d’unes primàries. Joan Josep Nuet ens en dóna la seva opinió. “Cal apostar per polítiques i lideratges que busquin la unitat i l’espai central en el cor de l’organització”, afirma. PÀGINA 11.

Adéu a Gregorio López Raimundo

Activisme a Second Life

PREU: 2 €

DESEMBRE

2007

www.pcc.cat

No és només un món imaginari on moure’s amb un físic privilegiat i on construir una forma de vida ideal. Amb més de 10 milions d’usuaris registrats, Second Life és una realitat paral·lela que reflecteix amb veracitat impensable el món real. És també una eina d’agitació i un punt de reunió d’entitats de tota mena. Repassem algunes de les organitzacions d’esquerres que fan feina a Second Life.

PÀGINA 16.

Temps lliure?

El 17 de novembre moria, als 93 anys, l’històric dirigent del PSUC Gregorio López Raimundo. A les files d’EUiA, deixa com a herència tota una vida de militància comunista i lluita antifeixista, i d’enconada defensa de la classe obrera, de Catalunya i de la democràcia.

PÀGINA 8.

S’aprova la llei de la Memòrica Històrica

“Aquesta no és la llei que haguéssim fet els i les comunistes”.

Amb aquesta afirmació arrenca l’anàlisi d’un projecte que ha perillat, des del seu naixement, amb no veure la llum. La llei de la Memòria Històrica ve a pal·liar el greuge històric de tota una generació de lluitadors i lluitadores antifeixistes que es veuran, per fi, reconeguts. Per primera vegada, una llei espanyola condemna la dictadura franquista i les barbaritats derivades del cop militar del 1936. PÀGINA 10.

Els joves i el seu legítim dret a l’oci

El binomi joventut-oci és un dels més recurrents en els clixés que envolten el discurs sobre els joves.

I encara més el binomi oci-evasió.

Com a parelles de fet del concepte d’evasió hi trobem tot de tòpics sovint equivocats, com l’abús sistemàtic de substàncies, el passotisme crònic i una preocupant manca d’iniciativa. ¿Però què passa si associem tots aquests conceptes al d’espai públic? PÀGINA 14.

Ja fa un cert temps que insistim que una de les característiques del capitalisme al segle XXI és la seva capacitat de control de les persones, no només als centres de treball, sinó també en l’esfera privada. Per aquest motiu, en aquest número hem volgut aproximarnos, especialment, a qüestions com el lleure, la cultura i els mitjans de comunicació.

Precisament en el terreny de la lluita ideològica, abordem dues qüestions d’actualitat:

d’una banda, l’última ofensiva mediàtica contra els processos democràtics i populars a l’Amèrica Llatina, que tractem sobretot en la nova secció d’opinió; de l’altra, presentem una reflexió molt completa i documentada sobre el procés de recuperació de la memòria històrica que s’ha obert en els darrers anys.

Però no deixem de banda altres debats que tenim sobre la taula, com la reforma pro-

gressista dels sistemes fiscals català i espanyol, i el debat sobre el dret a l’avortament.

Finalment, i donada la proximitat de les celebracions nadalenques, us recomanem l’entrevista al professor d’antropologia Manuel Delgado, que dóna una visió força interessant sobre aquesta festivitat. I, escudant-nos ens les seves paraules, des de l’Avant ens permetem desitjar-vos bon Nadal. Felicitacions laiques, naturalment.

2 Avant A MANERA D’EDITORIAL

Temps lliure o biopoder?

EL FAR

Menys treball, més oci

S L.F.

E

l poder s’exerceix tant amb la violència com amb la persuasió. Aquesta és una de les idees al voltant de les quals pivota el pensament gramscià. En països amb una societat civil desenvolupada i amb una xarxa complexa de relacions socials, econòmiques i culturals, l’element persuasiu esdevé imprescindible. No és d’estranyar, per tant, que en plena era de globalització capitalista, l’hegemonia neoliberal a escala planetària se serveixi de mecanismes refinats per al control de les consciències, molt sovint lligats a les noves tecnologies de la informació.

El control i l’explotació dels treballadors i les treballadores ja no només s’exerceix a la feina, sinó també a l’esfera privada, en l’anomenat àmbit del lleure, i no només en termes materials, sinó també ideològics i culturals. Lluny d’apropar-nos a la plena realització de l’ésser humà en el treball, l’alienació s’estén ara més enllà de les seves fronteres. Hi ha qui ha descrit aquest fenomen com a biopoder: un estadi que incorpora en els mateixos individus els mecanismes d’autocontrol i d'autorepressió.

Els grans conglomerats econòmics no es limiten a produir mercaderies, sinó que generen també subjectivitats i necessitats. Així, d’una banda, la felicitat s’identifica amb el consum i amb l’èxit individual, mentre que, de l’altra, la por al que és diferent i la construcció d’un enemic extern permeten distreure l’atenció dels problemes reals. La forma en què es produeixen aquests consensos també resulta difícil de caracteritzar. Fa uns anys els i les comunistes atribuíem a la universitat un paper central en la creació de consensos. Avui, però, cal que debatem a fons com hi intervenen, fora de qualsevol possibilitat de control democràtic, tota una sèrie d’organismes, fundacions, centres d’investigació pri-

ATENCIÓ A

vats, en definitiva, think tanks, al servei de les principals multinacionals.

Entre aquest entramat cal destacar el paper dels mitjans de comunicació massiva, que representen el Quart Poder, tal com suggeria ja fa més de dos segles el polític irlandès Edmund Burke. Més enllà del seu interès anecdòtic, el que implica aquesta definició és que en una societat democràtica aquest poder també hauria d’estar subjecte al control democràtic. En cas contrari, els mitjans d’informació deixen de reflectir les opinions públiques i passen a crear l’opinió pública. En aquest terreny, tampoc no podem menysprear l’espectacular desenvolupament de la indústria publicitària, que en les darreres dècades ha guanyat molt tant en recursos materials com ideològics. Òbviament, el model de lleure està també subjecte a l’exercici d’aquest biopoder. Més enllà de l’explotació a la feina, a les persones treballadores també se’ls exigeix que siguin persones consumidores fora de l’estricte horari laboral, per tal de donar sortida al producte del seu propi treball.

El consum esdevé, així, una perllongació del temps d’explotació. Es tracta d’una espiral tan perversa com insostenible, de la qual es deriva la cultura del consumisme i el conseqüent endeutament de les famílies.

Alhora, davant la progressiva precarització de les condicions de vida de sectors creixents de la població, el més convenient és distreure. D’aquí l’oci d’evasió que busca el plaer fàcil i superficial i evita les preguntes incòmodes. D’aquí, també, el segrest de l’espai públic, que limita la participació, la solidaritat i el diàleg.

Una classe treballadora anestesiada, distreta i fragmentada difícilment podrà lluitar per millorar les seves condicions de vida i prendre les regnes del seu futur.

la rata

T

MANUEL SACRISTÁN

Extret de la conferència Sobre Lukács, pronunciada el 30 d'abril del 1985 i recollida al volum Seis conferencias sobre la tradición marxista y los nuevos problemas (El Viejo Topo, 2005), editat per

PER

QUE CONSTI QUE JO NO SÓC RACISTA,

oquem avui una veritable ratota que pretenen colar-nos, amb indesitjable freqüència, en tantes converses del dia a dia. Així comença el seu discurs. És la mateixa tècnica introductòria que usava l’apolític, la mateixa del qui no és radical, el qui respecta tothom... És com ho volen vendre les bones persones de seny, com ho van conreant els conformadors líders d’opinió.

Un cop aclarit que ells no són racistes, passen a evacuar (verb aquí molt ajustat) tota una sèrie de desqualificacions, acusacions, retrets, queixes i infàmies contra els immigrants, els estrangers (pobres), els de pell no blanca, els diferents.

Un cop guanyat el certificat de progressia –“Racistes? Mai, Déu meu!”-, elucubren sobre la superioritat de la raça blanca (ària?), el perill de contaminació de costums primitius, la dificultat d’accés al mercat de treball dels d’aquí per culpa de l’acomodació dels sense papers a qualsevol feina o salari, el molt que ens costen i gasten en sanitat, en escoles, en serveis públics dels nostres pressupostos, i que paguem els autòctons. De la seva tendència, segura-

i realment el temps de treball necessari s’anirà disminuint, l’oci augmentarà. Lukács pensa que s’està produint, i es produirà cada cop més, una pèrdua de sentit de la vida per a bastants treballadors, industrials o no, que trobaran moltes hores que abans ocupaven a la feina i a pensar en la necessitat de sobreviure i de donar de menjar al fill o d’ajudar el parent malalt, i es trobaran que ja no han de pensar en això tant de temps.

Oblidem un moment la crisi que estem vivint, suposant que el capitalisme superi aquesta crisi com n’ha superat d’altres i entri en un altre període d’expansió d’acord amb el cicle que coneixem. Lukács diu explícitament que la gran floració a què estem assistint de l’astrologia i de les religions orientals, de l’esoterisme en general, és clarament una resposta a la necessitat de donar sentit a la resta de vida alliberada per part de poblacions que no poden donar-hi aquest sentit estudiant física quàntica, ni estudiant curosament els textos de Marx, ni estudiant matemàtiques, ni estudiant filologia clàssica, ni llatí, ni grec. En alguna cosa s’han d’ocupar. Hi ha qui els promet que gastant unes hores a la setmana i pagant una miqueta a aquest senyor o aquesta senyora, li diran exactament com s’interpreta el firmament, sense estudiar astronomia. Això dóna sentit a la seva vida sense esforç, sense haver de treballar-ne un nou sentit.

Em sembla una anàlisi important. Lukács pensa que l’oci produirà una nova religiositat i aleshores, d’acord amb una vella idea seva, diu que “religiositat només vol dir vinculació”, la paraula llatina de la qual ve religió, religio, només vol dir lligam col·lectiu, relligament d’uns amb els altres. També, segons certes interpretacions, relligament amb Déu. Llavors, Lukács, molt valentament, amb molt coratge teòric, insinua que el que cal fer és inventar una religiositat antimística, una religiositat del col·lectiu, no en el sentit de la religió clàssica, sinó en el de vinculació emocional col·lectiva. Això només ho insinua, ho diu amb molt de compte, s’adona que està dient una cosa sense precedent en el marxisme, però, en canvi, diu clarament que en aquest punt cal renovar la teoria socialista.

ment genètica, al robatori, a la violència, a la mendicitat; de la falta evident d’hàbits higiènics i saludables, començant per la manca d’aigua i sabó i seguint pels plats que mengen; de la seva afició a viure amuntegats , cridant i molestant; de la facilitat que tenen per procrear camades de criatures mocoses i afamades; de la por que fan quan te’ls trobes al metro al vespre, bruts i endormiscats. Vaja, que de fora vindran i de casa ens trauran.

“Potser algun immigrant de tant en tant, a petites dosis, sí que estaria bé...”. I es manifesten partidaris de contractar-los (millor sense papers) per fer feines penoses, insalubres, perilloses, de polseguera i de subsòl.

Recorden amb tendresa aquell Domund que van viure de petits, quan sortien amb unes guardioles que simulaven caps de xinet o de negret (hi havia cinc versions de caparró i la menys sol·licitada era la del blanc) i postulaven pels carrers recollint diners que serien utilitzats per batejar infidels, pobres nens de pells de colors nascuts en continents ateus o heretges, i que serien apadrinats i rescatats per a la veritable fe

TONI BARBARÀ

catòlica. Que bé que se sentien després d’una d’aquelles entendridores jornades, “quina meravella de caritat cristiana !!”

Una característica comuna de tota aquesta xusma nouvinguda és que són pobres. Quan són milionaris en diners, petroli, fama i poders ja no són tan negres, ja no són “moros de merda”, sinó “senyors àrabs”. Ja no fan pudor, sinó que emeten aromes exòtics; ja no vesteixen draps ridículs, sinó “ètnics” i multicolors (o simplement Armani); ja no són “bàrbars polígams”, sinó cultures peculiars de mascles hormonals.

En canvi, nosaltres no som racistes. Som desenvolupats, nets, humans, llestos, generosos; no tenim res a veure amb els esclavistes ni els capatassos explotadors. No tenim costums salvatges (els toros són cultura, pintura i festa nacional), no ens disfressem amb caputxes de colors i cadenes a les processons; som els seus mestres i empresaris, els confiem la cura dels nostres avis i discapacitats, els oferim que s’integrin en les nostres tradicions, dintre d’un ordre és clar, i mira com són que no ens ho agraeixen prou!

Ai, senyor, senyor!

A 40 ANYS

Imatges de Guevara

OPINIÓ

DE LA SEVA MORT, QUÈ HA CANVIAT PERQUÈ LA SEVA IMATGE REBI ATACS

DELS SECTORS QUE EL LLOAVEN?

Avant

Borbó, per què no calles tu?

L’INCIDENT

3

JOAN CARLES DE BORBÓ I HUGO CHÁVEZ A LA XILE DEPASSA L’ANÈCDOTA

PROTAGONITZAT PER

CIMERA IBEROAMERICANA DE

JORDI MIR GARCÍA*

XAVIER CUTILLAS

vançat el mes d’octubre de fa quaranta anys, arribava la notícia de la mort d’Ernesto Guevara. Aquestes darreres setmanes, durant els actes pel seu record, hem pogut assistir a l’intent de tornar-lo a liquidar. Les postures són diverses, d’El País fins a Libertad digital, des d’on han sorgit atacs que l’han presentat com a un assassí fanàtic i sanguinari. Les crítiques que venen de sectors del que anomenem la dreta es podien esperar. Però ens hauríem de preguntar per aquelles que venen dels sectors que en algun moment el van tenir com a referent. ¿Què ha canviat perquè la imatge de Guevara pugui rebre un atac d’aquestes característiques?

A finals de la dècada dels seixanta, Guevara és un símbol per a una part prou significativa de la joventut d’aquest país i d’Europa, sense anar més lluny. En aquell moment coincideixen el coneixement de la seva mort, en la qual participa la CIA, i la difusió dels seus ideals amb el punt més àlgid de la reivindicació juvenil del segle XX. Estem iniciant el 1968, les seves fotografies són presents a les habitacions i al carrer. Guevara representa l’enfrontament amb l’imperialisme, l’autoritarisme i el capitalisme. El fan seu nois i noies que estan naixent a l’activisme i busquen una expressió lliure i ràpida de les seves ànsies de transformació total. Per a les persones ja més involucrades en organitzacions polítiques, Guevara no és un model a seguir. La via que ell defensa, la guerrillera, no es considera vàlida per a la situació pròpia. No obstant, és lloat pels valors que encarna: la valentia i la honestedat.

En acabar el segle, Guevara s’ha convertit en la icona d’un món més just. És el reducte d’unes il·lusions perdudes. És una imatge positiva amb la qual molts, marques comercials incloses, s’han volgut associar. És possible que no es conegui gaire qui era, ni tampoc les seves idees, però sí allò que es vol que representi. Avui, però, Guevara és molt més que això en alguns indrets del planeta. A Bolívia, Equador o Veneçuela hi ha governs que reivindiquen les seves idees i la seva decisió per transformar les seves societats. Els atacs a Guevara també van cap a ells. Si no volem que ens enderroquin els mites, el millor és no crear-los. Pensament rigorós, saber què podem lloar i què no. Saber, també, que no és el mateix ser pacifista avui a Europa que fa quaranta anys a l’Amèrica Llatina.

emps difícils per a la Casa Reial. Malament els han d’anar les enquestes, aquests sondejos que solament coneixen els cercles restringits de poder i que no tenen res a veure amb les que surten publicades a la premsa, perquè en deu dies hagi desenterrat el Borbó el vestit dels diumenges, la cabra i la trompeta i aprofiti l’ocasió per fer-se una autocampaya d’imatge a costa de tercers països.

Primer, la ignominiosa visita a Ceuta i Melilla, contravenint tots els acords tàcits que existeixen amb el govern del Marroc, que aconsellen no bellugar l’assumpte de les places africanes. Visita de manual colonial. Com si es tractés de repetir les seqüències del seu mentor, el general Franco: jornada festiva per als nens a les escoles, banderetes de regal a les places, soflama patriòtica, passi de revista als regulares... Els països no són plantes; per més que vulguem, no podem transplantar-les a un altre test. I, amb el Marroc, ens quedarem de veïns per a tota la vida, i haurem de resoldre conjuntament assumptes que concerneixen els dos països. Terrorisme, drogues, immigració, inversions. I, tard o d’hora, també Ceuta i Melilla… Utilitzar aquestes dues colònies com a arma –en política interna Zapatero i com a campanya d’imatge el Borbó– no és només una falta de respecte a la sobirania nacional marroquina, independentment de l’opinió que es tingui del seu règim –i la meva no és molt bona, precisament–, sinó que és una solemne irresponsabilitat que només contribueix a tibar unes relacions en les quals, de manera natural, abunden les dificultats.

I, per si no havíem quedat satisfets amb la primera part del xou, el figurant de la Zarzuela es planta a Santiago de Xile i ens posa cara d’ofès quan el president Hugo Chávez recorda el paper del feixista Aznar en un cop d’Estat que seguia els mateixos patrons que el que va fer Pinochet el 73 i que va costar la vida de milers de xilens. Ens il·lustra amb una escena tavernària i acaba abandonant la sala durant la intervenció del president Daniel Ortega quan aquest es refereix a la incapacitat d’Unión Fenosa per complir els compromisos amb la població nicaragüenca i al paper d’aus rapinyaires de les multinacionals espanyoles en els serveis públics dels països llatinoamericans.

Si ens ho mirem amb la perspectiva del temps, haurem de dir que alguna cosa hem millorat. Fa deu anys, això no passava. Ni aquí, on aquesta consciència republicana tot just ara comença a aflorar –i què nerviosos els posa– ni a l’Amèrica Llatina, on ja han començat a acabar-se les genuflexions d’una part dels seus dirigents. No són pas mal senyal les formes del Borbó.

A

* Investigador del Centre d’estudis sobre moviments socials de la Universitat Pompeu Fabra / jordi.mir@upf.edu

Àgora DESCONEIXEMENT

O DERROTA?

Davant l’article del company Arnau Rovira a la pàgina 3 de l’Avant de novembre, voldria fer un petit comentari sobre el que exposa el text. Considero que és un greu error la separació que fa quan diu: “Així com quins van ser els encerts i els errors comesos en la seva primera etapa, que van culminar amb la presa de poder d’Stalin l’any 1924”. Què significa que va ser la primera etapa? Podem afirmar que la línia política de l’URSS va variar entre 1923, 1924 i 1925, per exemple? Aquesta separació és més pròpia del desconeixement de la revolució soviètica o, pitjor encara, d’una derrota ideològica davant de certes tendències pseudocomunistes que marca la mort de Lenin en endavant com

un caos terrible, semblant a l’infern, especialment per culpa de Iosiv Stalin.

Hem de ser acurats i no fer anàlisis idealistes o assumir discursos en aquest sentit. Stalin no va apressar el poder el 1924, sinó que va ser escollit quasi per unanimitat com a secretari general del partit el 1922, i el 1924 la direcció del partit no recau únicament en Stalin; Zinoiev, Kamenev, Bujarin, Trotsky..., eren direcció. La política de l’URSS en tots els aspectes no va canviar de la nit al dia per la mort del camarada Lenin. No assumim derrotes que no vam patir, camarades, ni utilitzem l’idealisme barat per a l’anàlisi.

David Moreno Responsable de Finances dels CJCJoventut Comunista

T

LITERATURA EN

CRISI

Vull fer una reflexió sobre l’article de la fira de Frankfurt. No he llegit cap al·lusió a la delicada situació del català en la nostra societat. Crec que estem obligats, atesa la gran dificultat de la nostra llengua per desenvolupar-se de manera normalitzada en el seu mateix país, a fer una clara aposta per la literatura en llengua catalana. És la nostra identitat fonamental, que hem de preservar com un tresor. La fira era una fira literària i editorial, no pas cultural. La cultura catalana és molt plural. La literatura catalana, en canvi, necessita el suport decidit de tots nosaltres per explicar al món quin és el seu genuí vehicle lingüístic.

Us felicito per la renovació del diari i

molt especialment per publicar-lo íntegrament en català.

Anna Maria Villalonga

Tens coses a dir?

Vols compartir les teves reflexions o exercir el teu dret de rèplica? A l’Avant pots fer-ho. Fes-nos arribar la teva opinió, per e-mail, a:

avant@pcc.cat

4 Avant

TREBALL

Rellegint Gramsci (segona part)

En dos dels seus articles a L’ordine nuovo, el revolucionari italià parlava dels consells de fàbrica i de la seva funció. Avui ho reproduïm, perquè Gramsci en donava les claus de l’organització del partit i de la classe per constituir-se en alternativa

“I diem que el període actual és revolucionari precisament perquè comprovem que la classe obrera tendeix a crear, en totes les nacions i amb totes les seves energies -encara que sigui entre errors, dubtes, timideses pròpies d’una classe oprimida, que no té experiència històrica, que ho ha de fer tot de manera original- a engendrar del seu si institucions noves en el camp obrer, institucions de base representativa, construïdes segons un esquema industrial”.

Us sona que algú hagi parlat d’organitzar-nos nosaltres segons l’activitat humana? ¿Per qué ens està costant tant fer-ho?

Jo crec que el Comitè Central del nostre partit ha parlat en aquests termes i, naturalment, no podem pensar que les coses les hem de fer de qualsevol manera, però estem interpretant bé el que cal fer, com ho va fer Gramsci l’any 1920, data d’aquest article.

Deixem que segueixi parlant.

“En la fase imperialista del procés històric de la classe burgesa, el poder industrial de cada fàbrica es desprèn de la fàbrica i

es concentra en un trust, en un monopoli, en un banc, en la burocràcia estatal”. Avui hi podem afegir que, amb l’actual procés de mundialització capitalista, en l’època del capitalisme global, aquests centres de poder estan cada vegada més lluny i són més foscos, però que concentren més poder que molts Estats.

Gramsci ja s’avança i teoritza com s’organitza el consell de fàbrica i quin rol juga, amb els obrers ja deslliurats i constituïts com a classe: “En realitat, en construir aquest aparell representatiu, la classe obrera realitza l’expropiació de la primera màquina, de l’instrument de producció més important: la classe obrera mateixa, que ha tornat a retrobarse, que ha aconseguit consciència de la seva unitat orgànica i que es contraposa unitàriament al capitalisme”.

Aquí ens trobem davant d’una afirmació importantíssima: és la classe obrera la que cal organitzar, constituir-la com a classe revolucionària, i arribarà a aquesta fita elevant la seva consciència, i per això caldrà primer organitzar-la en funció dels seus interessos més concrets, i la cosa no va a l’inrevés, que és l’equivocació

d’alguna gent, que pensa que elevant només el to de veu del llistó de la reivindicació, s’arriba a l’alternativa. Doncs no, no va per aquí l’assumpte.

I què pinta el sindicat en tot això? Vegem què ens explica Gramsci: “El sindicat no és aquesta o aquella definició; arriba a ser una determinada definició i assumeix una determinada figura històrica quan les forces i la voluntat obrera que el constitueixen hi imposen una direcció i atorguen a la seva acció els objectius que s’afirmen en la definició”.

La tomba de Gramsci

Contra la precarietat, humor negre

Joves d’IU de Madrid organtizen un concurs per trobar el treballador més precari Redacció

“El sou no t’arriba ni per a l’autobús? ¿Et despatxen cada divendres per tornar a contractar-te dilluns? [...] Tant de bo fossis l’única persona, però desgraciadament és la realitat de la majoria de la joventut madrilenya. [...] No ho dubtis i participa en el nostre concurs Tornar a començar”.

EL GUANYADOR REBRÀ COM A PREMI L’ESTATUT DELS TREBALLADORS, DINERS I UNA IMATGE DE SANT PRECARI, EL MÀRTIR DE FINAL DE MES

No, no és cap broma, ni una convocatòria de càsting per a un programa de televisió. El concurs, una iniciativa de joves d’Izquierda Unida de la comunitat de Madrid, pretén trobar els contractes laborals “més curts, en pitjors condicions i amb pitjor sou”. Dissortadament, Espanya és un dels països de la Unió Europea on els joves tenen pitjors condicions laborals, amb contractes curts o en males condicions, sous baixos, feina sense contracte, jornades laborals desorbitades, etc.

Les persones que vulguin participar-hi han de tenir entre 16 i 30 anys, i haver viscut una experiència laboral precària a la Villa y Corte. El treballador més precari es donarà a conèixer a mitjan febrer, i rebrà un guardó ben tenyit d’humor negre: un exemplar de l’Estatut dels Treballadors, una

“El desenvolupament de l’organització sindical està caracteritzat per aquests dos fets: en primer lloc, el sindicat engloba una creixent quantitat d’efectius obrers, incorpora a la disciplina de la seva forma una quantitat cada cop més gran d’efectius obrers. En segon lloc, concentra i generalitza la seva estructura fins a col·locar en una organització central el poder de la disciplina i del moviment; s’independitza de les masses que ha disciplinat, es col·loca fora de l’abast dels seus capricis i vel·leïtats, de les volubilitats de les grans masses tumultuoses. D’aquesta manera, el sindicat esdevé capaç de concertar acords, d’assumir responsabilitats: d’aquesta manera, s’obliga l’empresari a acceptar una legalitat en les seves relacions amb l’obrer”.

El sindicat interlocuta i interpreta les necessitats, i, ben dirigit, se situa fora dels mecanismes de la democràcia burgesa. I alhora ha de conviure en aquesta realitat, que genera moltes contradiccions i construeix una relació alternativa. D’aquí que allò realment important és la política a desenvolupar; els mecanismes a l’ús no serveixen de res si no es construeix la classe, si no se la dota d’un element polític en què cada estament juga un paper diferent, el sindicat, els comunistes organitzats i els mecanismes de poder polític. Per tant, el geni italià tenia tota la raó.

imatge de Sant Precari, “patró de la temporalitat i màrtir de final de mes”, i un lot de 60 euros en llibres. El jurat estarà format per joves sindicalistes del món associatiu jovenil madrileny, i l’organització assegura confidencialitat absoluta.

LES

PREN NOTA!

Jordi Ribó Flos

BASES

Amb tota la serietat que un assumpte com aquest es mereix, alguns dels redactats de les bases de Tornar a començar són per sucar-hi pa. “Es premiarà el contracte de menor durada i l’encadenament de contractes d’aquesta o diferents empreses en aquestes dues categories de premis: premi al nombre més gran de contractes en un any i premi al contracte més curt” volver.a.empezar.jovenesdeiu@gmail.com

UNA FORMA DE COMPROMÍS Encara no estàs subscrit a l’Avant?

Fes-ho ara: per 25 l’any, rebràs a casa, a principi de cada mes, la teva publicació.

Truca al 93 3184550 o escriu-nos a avant@pcc.cat, indicant les teves dades personals i la forma de pagament que prefereixes.

TREBALL

En defensa del consum responsable

Avant

5

Una sola persona no canviarà el funcionament de les coses, i les polítiques públiques, per elles mateixes, no fomenten la responsabilitat individual. Qualsevol canvi passa per l’assumpció i la interiorització de les idees Pau Casanellas*

CIÈNCIA CIÈNCIA

D’un temps ençà s’està estenent, crec que amb certa força, la idea que el consum responsable individual, com a eina de transformació social, és insuficient; que és admirable i necessari, però que amb això no n’hi ha prou; que fa falta una transformació a nivell col·lectiu perquè les coses canviïn de debò.

I fins aquí no hi ha res a dir: és evident que una sola persona no canviarà el funcionament de les coses, que calen moltes mans empenyent en una mateixa direcció per aconseguir canvis significatius. Com també és evident que aquests canvis passen per una modificació basada en criteris de sostenibilitat de l’organització social; modificació que, ara per ara, passa per la transformació radical de les polítiques públiques implementades.

Però quan es parla de canvi col·lectiu en referència al consum responsable, d’alguna manera també s’està dient que la gent no canviarà per ella mateixa, que cal imposar unes pautes de conducta per aconseguir que la gent adopti un mode de vida més auster, més responsable. Per tant, allò realment important no seria tant predicar uns hàbits de consum responsable –tasca encomiable, però fins a cert punt ineficaç–, sinó incidir en la configuració de les polítiques públiques per tal que aquestes no tan sols fomentin, sinó que obliguin a l’adopció de nous hàbits de consum.

El problema d’aquest raonament és que, en posar l’accent

sobre la incidència sobre les polítiques públiques o els canvis en l’organització social, es relega a un segon pla allò realment important: la responsabilitat individual. El canvi difícilment arribarà si el concebem només com un canvi des de dalt, si pretenem modificar les pautes de consum de la gent a cop de bastó, si pretenem fer entrar amb calçador al cap de les persones unes idees que els són alienes. Cal que, prèviament al canvi, la gent hagi assumit les idees que el mouen, que haguem despertat tantes consciències com sigui possible; altrament, aquestes idees no seran acollides, i estarem davant d’un fals canvi.

A FAVOR DEL CANVI INDIVIDUAL

El consum responsable pot començar a casa

Despertar les consciències Abans d’incidir en l’organització social, cal haver despertat les consciències de tots els qui hauran de posar en pràctica aquest altre món que creiem possible. I, per servir a aquest fi, resulta molt més útil la difusió d’unes pràctiques de consum responsable que no pas el treball dirigit a transformar les polítiques públiques. Una cosa vindrà darrere de l’altra.

Posar l’accent principalment en la necessitat d’un canvi col·lectiu (és a dir, d’un canvi en l’organització social) significa tornar a començar la casa per la teulada.

LA CIÈNCIA ÉS CULTURA? PARLEM DEL NOBEL DE FÍSICA 2007 El Premi Nobel de Física 2007 ha estat concedit a Albert Fert i Meter Grünberg pel seu descobriment, l’any 1988, d’un fenomen físic totalment nou: La magnetoresistència gegant. Aquest efecte es va observar en sistemes molt petits (unes 1.000 vegades més petits que una cèl·lula), formats per dues capes de material magnètic separades per una de material aïllant (com un sandvitx on el pa seria el material magnètic i el pernil i el formatge, l’aïllant), i consisteix a que canvis molt dèbils en la magnetització de les capes magnètiques provoquen diferències molt grans en la resistència elèctrica d’aquestes estructures.

I això, us preguntareu, per què pot servir? Doncs bé, de seguida, els investigadors i enginyers van adonar-se que aquest tipus de sistema resultava una eina perfecta per llegir dades en els discos durs dels nostres ordinadors, on la informació està enregistrada magnèticament. Un disc dur emmagatzema informació -per exemple, la música que ens baixem d’Internet- en forma de petites àrees microscòpiques magnetitzades en diferents direccions. La informació es recupera mitjançant un capçal lector que escombra el disc, enregistra els canvis magnètics i els transforma en diferències de corrent elèctric, que és allò amb què l’ordinador realment treballa en els seus circuits.

Com més petit i compacte sigui el disc dur, més petites i dèbils són aquestes àrees magnètiques. Per tant, i això és molt important, si volem emmagatzemar informació en discos durs cada cop més petits, necessitem capçals lectors cada cop més sensibles.

L’avantatge dels capçals basats en l’efecte de la magnetoresistència gegant és que són capaços de transformar canvis magnètics molt petits en diferències apreciables de resistència elèctrica i, per tant, en canvis suficientment grans del corrent elèctric emès pel capçal perquè l’ordinador els pugui processar.

Aquesta tecnologia es troba al mercat des del 1997, i des d’aleshores ha permès un gran augment en la capacitat d’emmagatzematge de la informació, possibilitant l’aparició dels avui dia tan populars reproductors MP3 i iPods, a més d’una gran varietat de sensors magnètics que estan molt presents en la nostra vida quotidiana.

Però, com passa gairebé sempre en la ciència, aquest descobriment no hauria estat possible sense una sèrie d’avenços previs encadenats, tant científics com tecnològics,

Aquest ha estat un dels grans errors de bona part de l’esquerra en els darrers segles: la postergació dels canvis en la pròpia conducta –i, per tant, la postergació de l’adveniment de l’home nou– per al dia en què l’organització social hagi canviat. El mite de la revolució ha contribuït en gran mesura a aquesta tendència perversa, com també ho ha fet, més recentment, la deïficació de l’Estat: deixar-ho tot en mans de l’Estat implica restar importància als canvis individuals, uns canvis que, de fet, són més col·lectius

que no pas els impulsats per l’Estat (si no és que aquests estan prèviament integrants per amplis sectors socials), en la mesura que arriben a partir de l’intercanvi d’idees i d’experiències, de l’enfortiment dels llaços comunitaris. És això el que dóna una especial importància a la construcció d’alternatives a l’actual model de producció mitjançant experiències concretes. Experiències que constitueixen una manera excel·lent de predicar amb l’exemple, no només individualment, sinó també i sobretot col·lectivament. Experiències que molt sovint serveixen per crear o enfortir els vincles comunitaris que hauran de servir com a base per al canvi i que, precisament pel seu component comunitari, apel·len directament a la responsabilitat individual de cadascú. I experiències, per últim, que serveixen com a autoaprenentatge i que tenen un alt potencial educatiu per a les generacions futures, que contribuïran a edificar i hauran de viure en el món del demà.

*Becari del departament d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona

DEIXAR-HO TOT EN MANS DE L’ESTAT IMPLICA RESTAR IMPORTÀNCIA ALS CANVIS INDIVIDUALS, QUE, CONTRA EL QUE ES PENSA, SÓN MÉS COL·LECTIUS QUE ELS QUE IMPULSA LA INSTITUCIÓ ALBERTO HERNÁNDEZ MÍNGUEZ*

que van permetre que es donessin les condicions adequades perquè la persona adequada, en el moment adequat, es plantegés la pregunta adequada. D’aquesta manera culminaven els treballs realitzats per molts científics arreu del món i s’obrien les portes de nous camps d’investigació i d’aplicació tecnològica. Ara bé, això no vol dir que aquest descobriment no agafés la comunitat científica per sorpresa, ans al contrari. En aquell moment, molts físics no creien que aquest efecte de la magnetoresistència gegant fos possible, de manera que fins que no es va reproduir en multitud d’altres laboratoris, la comunitat científica en consens no va avalar el descobriment.

No obstant, és curiós que, més enllà de la comunitat científica, la majoria de la gent no sap o no es pregunta què és el que fa possible l’ús quotidià de discos durs, MP3 o iPods. Això porta a la llum una paradoxa que, dissortadament, es dóna en molts altres casos: l’existència d’un fenomen científic amb una aplicació tecnològica a nivell de carrer molt estesa, que és àmpliament conegut per la comunitat científica, però completament desconegut per la major part de la societat.

Aquest fet ens porta a plantejar-nos unes quantes preguntes: és que la ciència no forma part de la nostra cultura? Per què reservem el concepte de cultura només al coneixement humanístic? No enriqueix el nostre coneixement col·lectiu també qualsevol avenç científic per merèixer arribar a la resta de la societat, i no quedar-se només dins la comunitat científica? No pot enriquir l’individu tant el coneixement d’un fenomen físic com la lectura d’una obra literària? Creiem que el premi Nobel d’aquest any és un exemple de l’abisme existent entre societat i ciència, que és necessari canviar.

Per fer-ho, s’haurien de modificar els vincles existents entre ciència i societat i establir-ne de nous, de manera que la ciència no sigui vista com un tipus de coneixement privilegiat i inaccessible. Això permetria incorporar al debat científic l’opinió crítica de la societat que, com a beneficiària i contribuent econòmica de la investigació científica, té el dret i l’obligació moral de participar en el debats que els avenços científics importants sovint plantegen, i dels quals sovint queda exclosa. * Doctorand i investigador en magnetisme quàntic a la Universitat de Barcelona

6 Avant

CULTURA

Vaga de llàpissos caiguts a Hollywood

Per primera vegada en gairebé vint anys, els guionistes dels Estats Units estan en vaga. L’auge del DVD i d’Internet, amb la conseqüent davallada d’espectadors als cinemes, ha provocat una lluita pels beneficis dels nous mercats

Redacció

Hollywood, principal productor d’hegemonia cultural capitalista als Estats Units (EUA) i arreu, està en lluita. El 5 de novembre passat, els guionistes van començar una vaga indefinida. El motiu és el repartiment injust dels beneficis de distribució de les sèries i les pel·lícules en els nous formats (DVD, internet, telèfons mòbils i iPod). Entre altres reivindicacions concretes, els escriptors reclamen el doble del que cobren ara per cada DVD (uns 2 cèntims). Els productors rebutgen les demandes dels escriptors, que titllen d’inviables i d’“atracament”.

Les primeres manifestacions van començar a les portes dels estudis de televisió de l’NBC, al Rockefeller Center de Nova York.

Tal com marca la tradició sindical

a Manhattan, els manifestants van penjar una rata inflable de tres metres que anunciava que algú està fent vaga a Nova York. Unes hores més tard, a Los Angeles, els escriptors es congregaven davant les seus de Disney i de la Paramount. Actors i directors s’hi van deixar veure per mostrar el seu suport. Les concentracions es faran tots els dies, en horari d’oficina, fins que es resolgui el conflicte. Els guionistes no anaven a la vaga des del 1988. Si l’aturada durés tant com aleshores (cinc mesos), es calcula que les pèrdues per al sector podrien superar els 700 milions de dòlars. Pel que fa a les demandes, el conflicte recorda el que aquest mateix sector va viure als anys 60, quan l’auge de la televisió va motivar que els escriptors anessin a la vaga per aconseguir que els paguessin la reposició de sèries i pel·lícules.

CINEMA / CINEMA / CINEM

LA LLUITA D’AQUEST SECTOR PODRIA ARROSSEGAR ELS SINDICATS D’ACTORS I DIRECTORS. UNA VAGA TRIPLE SUPOSARIA EL COL·LAPSE ABSOLUT

FITXA TÈCNICA

De tant en tant, Hollywood es mobilitza

La vaga està mobilitzant tot tipus d’escriptors, des dels que malviuen amb col·laboracions irregulars fins a guionistes famosos de renda alta. El sindicat convocant, el Writers Guild of America, té més de 12.000 afiliats de Hollywood i de la Costa Est, i ja ha preparat un fons d’ajuda per als guionistes més vulnerables a l’eventualitat de no cobrar durant mesos. Tret d’algunes excepcions, l’ofici de guionista és una feina

Els xais dels EUA i la nova esquerra afganesa

Lions for lambs

PER

ANDREU ESPASA

EUA, 2007 / Drama / Direcció: Robert Redford / Intèrprets: Meryl Streep, Robert Redford, Tom Cruise, Michael Peña / Guió: Mathew Michael Carnahan. La guerra EUA-Iraq allarga els seus tentacles i atrapa les vides d’un polític, una periodista, un catedràtic, un estudiant i dos soldats.

A la Roma dels nostres dies li put l’alè com mai. Els Estats Units viuen una decrepitud imperial on aflora, incontenible, la misèria moral d’una societat podrida per la frívola indiferència dels seus ciutadans. Aquest és, ras i curt, l’escenari on es desenvolupa l’acció de Lions for lambs, l’última pel·lícula de Robert Redford. El film fa aparèixer diversos personatges que componen un significatiu mosaic de la crisi moral als EUA d’avui dia: un professor amant del compromís sociopolític, una periodista amb crisi de consciència, un polític republicà sense escrúpols, un estudiant brillant i hedonista i dos estudiants de procedència obrera (un d’hispà i un de negre) que acaben lluitant a l’Afganistan.

El missatge de la pel·lícula és tan senzill com incontestable: és terriblement xocant que la societat nord-americana visqui com si la War on terror no anés amb ella. Tot i que la majoria de la població afirma estar en contra de la guerra de l’Iraq, el cert és que els mitjans de comunicació a penes en parlen, i les manifestacions en contra de la guerra compten amb una assistència molt migrada. La majoria viu tan tranquil·la com abans de l’11 de setembre.

Mentre part de la classe obrera hi posa els morts, la resta canvia de canal quan l’Orient Mitjà treu el cap als informatius.

Malgrat l’encert general de la pel·lícula, a vegades s’hi esquitlla una bona dosi de patrioterisme nordamericà difícilment suportable per a un espectador

europeu qualsevol. Al cap i a la fi, sembla que el major escàndol moral se centri en el fet que la majoria de nord-americans es mostra insensible amb el patiment d’altres nord-americans. Els centenars de milers de víctimes d’altres països semblen un fet secundari. Robert Redford no abandona en cap moment el consens nacional més efectiu en temps de guerra: “Donem suport a les nostres tropes!”. Aquest nacionalisme ianqui, desvergonyit i carrincló és responsable d’un parell d’escenes plenes de barres i estrelles que, si bé poden colpir el cor dels seus compatriotes, a la resta del món no ens deixa altra alternativa que contenir el somriure o la ganyota.

El moll de l’ós de Lions for lambs no deixa, però, de tenir gran interès: la professionalització de l’exèrcit ha contribuït a fer de la gran potència mundial un país terriblement cínic i insolidari. Sens dubte, els Estats Units de l’era Bush provoquen llàstima i fàstic, tot alhora. Ara bé, l’espectador intel·ligent sabrà entendre que el menyspreu que es mereix la societat nord-americana no ens pot servir de consol a l’hora d’avaluar la pròpia realitat nacional. Els soldats espanyols amb missió a l’Afganistan són soldats professionals que en molts casos han nascut a Bogotà o Rabat. Moren en una guerra que ha comptat amb el suport parlamentari del Partit Socialista i d’Esquerra Republicana, així com amb la nostra infinita i impertorbable indiferència.

insegura per a la majoria dels qui s’hi dediquen. La principal font de guanys són justament aquests xecs trimestrals amb què es paguen els ingressos provinents per les reposicions de sèries i pel·lícules o per la venda de DVD. PERILL DE COL·LAPSE

Tal com estava previst, els primers afectats en la llarga cadena de producció van ser els programes satírics diaris, que s’emeten cada nit.

Els famosos xous de Jay Leno i David Letterman ja han hagut de recórrer a episodis de setmanes anteriors. Leno ha sortit a solidaritzar-se amb els manifestants i fins i tot ha fet el gest de portarlos donuts. Per la seva banda, Letterman ha qualificat els productors, agrupats en l’Aliança de Productors de Cinema i Televisió, com a “covards i perdonavides”.

Si l’aturada continua, les telesèries seran les properes víctimes. De moment, el cinema no en sortirà afectat. Les pel·lícules que s’estrenaran pròximament es van acabar de rodar fa mesos.

La lluita dels guionistes pot encendre altres lluites del sector.

Els sindicats de directors i actors estan molt pendents del que pugui passar, ja que els seus contractes amb els productors expiren el juny de 2008, i les seves exigències també estan relacionades amb el nou paisatge mediàtic. Si les tres organitzaciones arribessin a fer vaga alhora, Hollywood es col·lapsaria, tal com va passar el 1945. Actualment, només a Los Angeles hi ha uns 200.000 llocs de treball relacionats amb la indústria de l’entreteniment audiovisual.

LES ARRELS

Les fosses comunes de la Guerra Civil Les nostres arrels, aquelles que ens han permès arribar allà on som, de vegades han quedat llarg temps amagades sota terra sense cap mostra exterior de la seva existència, i és necessari que algú, en aquest cas l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH), s’ocupi de treure-les a la llum pública. L’ARMH és una entitat que porta al voltant de 90 fosses comunes obertes a tot l’Estat espanyol. I també, de vegades, ho fan malgrat els impediments de la nostra, també, justícia. És el cas de la fossa que s’intentava exhumar aquest estiu passat a O Acevo (Lugo), malgrat la prohibició d’una jutgessa de Castropol. Com un apart, cal dir que el nostre país és el que, als 70 anys, pràcticament, de la finalització de la Guerra Civil, menys ha avançat en el càstig als seus responsables. Quants esforços per continuar amagant la història! En aquesta fossa es calcula que hi deu haver entre deu i quinze cossos de milicians de la CNT assassinats el 29 d’octubre de 1937 pels falangistes d’A Fonsagrada (Lugo).

En el cas que us estic comentant, unes altres arrels populars, la tradició oral, han posat els investigadors sobre la pista. Hi ha una llarga cobla (21 estrofes) que explica la traïció i el martiri d’aquests lluitadors (la plana major del batalló Galícia) que anaven a casa de permís i converteix en un mite la tortura i posterior execució del seu comandant. Aquí en teniu una tria: En el pueblo de Acevo, / pueblo de pocos amigos, / donde matan a los hombres / después de tantos martirios. / Aunque soy un pobre anciano / y sin carrera alguna, / ya sé que voy caminando / derechamente a la tumba. / (...) Como ya están enterados, / en este pueblo de Acevo / mataron a dieciséis / y el comandante Moreno. / (...) Los del pueblo del Acevo, / fingiendo de izquierdistas, / se marchan a Fonsagrada / dar cuenta a los falangistas. / Estos vinieron muy pronto, / aunque venían de lejos, / allí los asesinaron / como si fueran conejos. / Están ya los cuerpos de éstos / en la fosa descansando, / más le valiera al Moreno / estarles acompañando. / (...) Los martirios y tragedias / que le han hecho pasar / al comandante Moreno / es imposible explicar. / (...) Y después tienen valor / a subir a la carretera, / unos con la pluma de oro / y otros con la gran guerrera. / Con una buena zamarra / del comandante Moreno / paseaba en Fonsagrada / el otro día un “caballero”. / (...) Falanges de Fonsagrada / no podéis subir al Cielo, / porque allí está de portero / el comandante Moreno!

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

CULTURA

Avant

Manuel Delgado: “La festa i l’intercanvi de regals caracteritzen el Nadal”

7

L’antropòleg i escriptor afirma que el que se celebra durant aquestes dates no és exclusiu de la civilització occidental, sinó que existeix en totes les cultures

El Nadal s’està convertint en una època de l’any en què només importa consumir i en què el consumidor no és sinó una víctima de la pressió publicitària?

Aquest és un tòpic que els nous puritans d’aquest final de segle insisteixen a mantenir i transmetre. El Nadal té una funció social i la seva característica fonamental és la festa. I, precisament, funciona perquè ens divertim. La gent consumeix perquè li ve de gust i perquè hi troba satisfacció. En realitat, ningú no obliga les persones a llançar-se a un consum desorbitat. A més, per Nadal la majoria de la gent compra coses no pas per quedar-se-les, sinó per regalar-les o per compartir-les.

Dir que es menja el coco a la massa perquè consumeixi és pensar que les persones són autòmates i idiotes. Com dic, són les noves idees puritanes que ens assetgen.

Redacció

Manuel Delgado és professor d’antropologia de la Universitat de Barcelona i escriptor. Entre altres obres, és autor de De la muerte de un dios, La ira sagrada i Las palabras de otro hombre. Amb el seu últim llibre, El animal público, va aconseguir el Premi Anagrama d’Assaig. Als seus assajos, Manuel Delgado s’explica amb gran claredat a l’hora de definir aquests sinuosos conceptes que es refereixen a les relacions entre persones.

A continuació reproduïm una entrevista de fa set anys. El seu contingut és encara perfectament vàlid i contribueix a trencar una sèrie de tòpics sobre el Nadal, amb una visió força diferent de la que es defensa habituament entre les persones progressistes.

Telegràficament, Delgado creu que el que se celebra en aquestes dates, la sociabilitat, no és exclusiu del nostre entorn occidental, ja que en totes les cultures del món existeix una època de l’any en què la gent es dedica a relacionar-se més, a divertir-se i a intercanviar regals.

Des del punt de vista de l’antropòleg, un estudiós de l’evolució de l’ésser humà, ¿quines són les característiques del Nadal actual?

R: Durant aquestes dates sembla

L‘antropòleg Manuel Delgado

estrènyer lligams entre les persones intercanviant regals i iniciar un cicle nou. Per tant, és fals que el que es fa al Nadal sigui específic de la nostra cultura. Podríem definir-ho com a universal.

Què celebra realment al Nadal la societat occidental?

“LA MUNDIALITZACIÓ SEMPRE SUSCITA REACCIONS VENJATIVES PER PART DE LA TRADICIÓ, FINS QUE LES FORCES S’EQUILIBREN. ÉS POSSIBLE QUE ELS REIS MAGS ES PERDIN DAVANT DE SANTA CLAUS, I EL PESSEBRE, DAVANT DE L’ARBRE” que la gent celebra alguna cosa, però la realitat és que el Nadal esdevé un signe d’intercanvis -regals, favors, etc.- que, a més, propicia una acceleració de les pautes de relació. Es restableix momentàniament aquella relació d’amistat que s’havia perdut una mica o totalment i, naturalment, els lligams familiars s’estrenyen.

Una de les característiques definitòries del Nadal és que s’intensifiquen les relacions entre els amics i la família. Una altra és l’intercanvi de regals que, no obstant, no és un fet exclusiu de la nostra societat. Totes o gairebé totes les cultures del món disposen d’un periode de l’any en què això passa; potser el cas més paradigmàtic és el dels indis de Vancouver (Canadà), en les festes dels quals l’intercanvi de regals i la destrucció festiva de béns són generalitzats; en altres paraules, llencen la casa per la finestra. La missió del ritual és la mateixa que entre nosaltres:

No sé si la societat és conscient que celebra alguna cosa. Per a mi el que celebra veritablement és la sociabilitat. Després hi ha una història -en aquest cas, el naixement de Jesús- que recolza i legitima aquesta sociabilitat. Crec que allò fonamental que se celebra al Nadal és la vida sota el signe d’alfa [el començament] i d’omega [el final]. Més en concret, és un culte a la vida social. A posteriori, les cultures afegeixen la religió i la mística, però abans està allò que és social.

Els ritus i els símbols del Nadal cada vegada s’uniformitzen més. Ens n’hem de preocupar, en tant que és una altra forma d’invasió cultural?

Efectivament, és així. Però hi ha aspectes positius per la via de la compensació. M’explico: la famosa i terrible invasió holly-woodenca que tant ens assetja i omple les nostres llars de Santa Claus i de festes de Halloween activa en

nosaltres un ressort que fa que les nostres tradicions tornin a ocupar un lloc en aquestes celebracions.

Per exemple, a Catalunya, el cagatió [ninot que compleix amb les seves necessitats fisiològiques al pessebre] s’ha recuperat com a símbol nadalenc, en clara resposta a aquesta suposada invasió del maligne nord-americà. La mundialització sempre suscita reaccions venjatives per part de la tradició, fins que les forces s’equilibren. Imagino que en altres llocs d’Espanya passarà el mateix. Per tant, és possible que els Reis

Mags es perdin davant el poderós Santa Claus, o el pessebre davant de l’arbre, però cal no oblidar que aquestes tradicions també van ser importades en el seu dia, igual que va succeir als Estats Units amb Santa Claus: la van importar d’algun altre lloc del món. A més, el Nadal, tal com el celebrem avui, no té més d’un segle d’antiguitat. No ens ha de preocupar, per tant, que s’hi incorporin altres tradicions; el que és important és que es mantinguin els regals, l’intercanvi, i que es fomenti la relació social.

“NINGÚ OBLIGA NINGÚ A LLANÇAR-SE A UN CONSUM DESORBITAT. PER NADAL, LA MAJORIA DE LA GENT COMPRA COSES NO PAS PER QUEDAR-SE-LES, SINÓ PER COMPARTIR-LES. DIR QUE ES MENJA EL COCO A LA MASSA SERIA PENSAR QUE LA GENT ÉS IDIOTA”

PREN NOTA!

1917-2007 L’experiència soviètica. 90 anys de revolució divendres, 14

Facultat de Geografia i Història de la UB (Montalegre, 8).

17.30 h-19h: taula rodona Per què va triomfar la revolució russa

19.15 h-21 h: taula rodona Per què va fracassar l’URSS Organitza CJC-Joventut Comunista www.joventutcomunista.org

Si vols recomanar-nos una activitat interessant, o que la teva pròpia activitat aparegui a l’agenda de l’Avant, fes-nos-la arribar. Escriu-nos un e-mail, a:

avant@pcc.cat

8 Avant

DONA

Avortament a Navarra? Amb la dreta, no

El president de Navarra no accepta que les dones puguin exercir amb normalitat aquest dret dins el sistema sanitari públic i sense haver de desplaçar-se fora de Navarra Ana Figueras / PARLAMENTÀRIA FORAL D’IU NAVARRA

El Partit Socialista de Navarra (PSN) ja té contestació del president de Navarra, el senyor Sanz, a la sol·licitut que el sistema públic de salut navarrès apliqui la llei per a la interrupció voluntària de l’embaràs (IVE). I ho justifica amb una raó tan burda i tramposa com que el seu gabinet seguirà apostant per la vida, per les polítiques actives i pel foment de la natalitat. I em pregunto: què hi té a veure això amb la possibilitat d’exercir un dret a Navarra? Que potser la resta apostem per la mort i contra la natalitat?

Doncs no; decididament, no apostem per aquestes coses.

L’únic que en aquest cas volem és que es pugui exercir un dret en el marc de la nostra competència, i no haver de desplaçar la dona a interrompre el seu embaràs fora de Navarra.

Però hi cap una reflexió. Si, per casualitat, les propostes del PSN, o la d’Izquierda Unida (IU), tiren endavant al debat parlamentari i Nabai recolza la nostra decisió, què hem de fer?

Sabem que les mocions no obliguen el govern, però convé recordar que aquest estarà actuant en contra de la voluntat sobirana que representa un Parlament; aquesta voluntat és l’expressada pels ciutadans mitjançant el seu vot. I si la proposta de qualsevol dels dos tira endavant, no s’hi val que el govern es faci l’insubmís.

Per tant, si el govern es nega a posar els mitjans perquè les dones a Navarra puguin avortar, conforme a la llei, estarà en contra de la voluntat majoritària dels

Per tant, si el govern es nega a posar els mitjans perquè les dones a Navarra puguin avortar, conforme a la llei, estarà en contra de la voluntat majoritària dels ciutadans. O, com vam dir al ple, cal que els partits que hem presentat sengles proposicions junt amb Nabai anem a una proposició de llei.

LA CULPA LA TÉ

EL

manté l’avortament com un delicte regulat al Codi Penal, establint penes per a qui avorti. I que hi ha una doble moral per part dels governs, tant el navarrès com l’espanyol.

El d’aquí no vol saber res de l’avortament al seu territori, com si amb aquesta fórmula es pogués aplicar la dita ulls que no veuen…, sense preocupar-se el més mínim pel que pugui passar a la dona que ha de suportar les adversitats per exercir aquest dret.

PSOE

Però el que és veritablement tràgic és que, si el govern de Navarra s’hagués conformat amb PSN, Nabai i IU, ara tindríem una altra situació. Per tant, hem de començar deixant clar que la responsabilitat que aquest problema no se solucioni la té el PSOE, per no permetre un govern alternatiu al d’Unió del Poble Navarrès-Convergència de Demòcrates de Navarra (UPNCDN).

Se’m fa difícil imaginar la dreta en minoria parlamentària fent polítiques progressistes. Tot i que no se sap mai, potser, pel bé comú –no sabem quin significat té això en la política real- els de la dreta es tornen bojos i es posen a fer polítiques pròpies de l’esquerra.

Tots sabem que en aquesta comunitat, quan alguns professionals van pretendre, des de la més absoluta legalitat, oferir aquest servei en la sanitat pública, els poders més reaccionaris gairebé van acabar amb ells. No ho van aconseguir, però el cert és que els van quedar poques ganes de complicar-se la vida, perquè no hi havia empara per part dels poders públics, ni garanties de sobreviure a l’intent de fer les coses segons la llei.

Però convé remuntar-se breument als fets i recordar que, a Espanya, la normativa vigent

L’avortament és un tema prou seriós i arriscat per posar-hi les condicions lesgislatives i sanitàries adequades

Acotar conceptes

El govern d’Espanya va tenir la cara dura de donar suport a la campanya portuguesa per a la legalització de l’avortament per lliure decisió de la dona, ja vigent. A Espanya, però, ningú no es planteja modificar la llei. Por al PP, a l’església i als poders més reaccionaris de la dreta espanyola i les seves possibles manifestacions al carrer? Potser sí, però d’un govern d’esquerres s’ha d’esperar que legisli segons el seu ideari.

Que ningú interpreti que des d’Izquierda Unida de Navarra advoquem perquè el debat sobre la IVE es desenvolupi sense el respecte i la consideració que un assumpte d’aquesta importància mereix. A aquestes alçades, entenem que el veritable debat s’ha de plantejar amb la serenitat del temps transcorregut i la realitat dels fets. El nostre desig és que des de

La imatge de les dones, segons la publicitat

A ESPANYA, L’AVORTAMENT ÉS UN DELICTE REGULAT PEL CODI PENAL, QUE ESTABLEIX PENES PER A QUI AVORTI. UN CAS CLAR DE DOBLE MORAL

Navarra s’emplaci 3l govern d’Espanya a garantir el dret a la procreació conscient i desitjada, així com a reconèixer el valor social de la maternitat. Alhora, desitgem que el govern de Zapatero efectuï les modificacions legals oportunes per despenalitzar l’avortament per opció lliure de la dona durant les 14 primeres setmanes de gestació.

I pel que fa a Navarra, el govern foral, mentre la llei estigui substanciada en els tres supòsits legals per avortar, ha de garantir dins el sistema públic sanitari el dret a interrompre voluntàriament l’embaràs de la dona, segons la normativa vigent. No hi cap la insubmissió en aquest cas. Només s’espera la responsabilitat d’un govern que ha de vetllar per la garantia d’aquest dret a la sanitat pública.

Per a l’autora, el màrqueting i la publicitat condemnen la dona a l’esclavitud. Aquest és un extracte del seu article publicat a la revista Trabajadora, de la Secretaría Confederal de la Mujer de CCOO de Madrid Pilar Morales

Una de les discriminacions directes més evidents a què es veuen sotmeses les dones és, sens dubte, l’esclavitud de la imatge que, segons el model de societat imperant, ha de tenir, i els processos als quals s’ha de sotmetre per ajustarse al prototip que se li assigna.

Les dones han de restar joves, primíssimes, etèries, submisses...

Els missatges es repeteixen, de vegades subtils, però gairebé sempre clars i directes. Els seus llocs en la societat, a la llar i a l’empresa estan condicionats per la qualitat del seus cabells, per la bona olor que fan o per la seva eficàcia a l’hora de comprar un detergent o un altre [...], sense que se sentin protestes al respecte, excepte en

Els missatges publicitaris no destaquen per la seva subtilesa

excepte en casos molt sagnants, de cap sector social.

L’educació de les persones no es dóna solament a l’escola, això és una qüestió òbvia, però cal parar-se a pensar un moment

quins són els missatges, les imatges i els models que es plantegen a la infantesa i a l’adolescència, com s’utilitzen els llenguatges verbal i no verbal, o simplement com estan col·locats els maniquís

als aparadors de les botigues de roba. Es veu el bombardeig a què estan sotmeses, un bombardeig constant que dirigeix els seus desitjos i les seves metes cap a la perpetuació dels estereotips. [...]

S’obre el debat, a més a més, sobre la manera com la societat considera les dones, donat que els homes no reben aquest mateix tractament.

Els qui controlen el món de la tecnologia i de la imatge saben exactament quins missatges s’emeten per aconseguir un determinat resultat. Fins i tot per anunciar un mateix producte no es tracten les imatges de les dones amb els mateixos cànons que les dels homes. I això comença amb el disseny dels bolquers, de les joguines, dels llibres de text i dels anuncis publicitaris

en tots els suports audiovisuals que s’utilitzen per a vendre un producte.

Les noies i els nois tenen dret a rebre una formació que eradiqui els estereotips que han conduït, sobretot les joves, a viure corrent sempre darrere unes mides corporals, un pes i unes actituds que les divideixen en dos móns paral·lels que serà molt difícil conciliar en l’edat adulta, quan se’ls demani que siguin tolerants, solidàries i que valorin les persones per alguna cosa més que per si tenen un cotxe esportiu.La nostra societat és molt lluny encara de ser igualitària.

Revista Trabajadora http://weblogs.madrimasd.org Traducció: Comissió de la Dona del PCC

CATALUNYA

El que podia haver estat i no va ser

Avant

9

Andalús de naixement, amb molts anys i molts projectes arrelats a Catalunya i un discurs sovint incendiari, el director del Taller de Músics esbossa el paper de la FECAC en el complicat panorama polític que va deixar la mort de Franco Folklorisme i altres herbes

Lluís Cabrera

Un cop mort el dictador, el novembre del 1975, s’accelera l’anomenat pacte de la transició cap a un sistema de llibertats. El 15 de juny del 1977 se celebren les primeres eleccions democràtiques al Congrés de Madrid. Tot i que l’esquerra no aconsegueix fer-se amb la majoria, a Catalunya, la suma de PSC-PSOE i PSUC contribueix de manera rellevant que a Espanya la presència de diputats procedents de la lluita antifranquista tingui relleu.

L’esquerra catalana, sobretot la que les urnes nomenen com a hegemònica (PSC-PSOE), esperava repetir resultats a les autonòmiques del 1980. No va ser així, però si aquesta formació hagués auspiciat una majoria d’esquerres al Parlament de Catalunya junt amb PSUC i ERC, potser el tripartit del 2003 s’hauria produït 23 anys abans.

Cal no oblidar aquest assumpte, com tampoc el rebuig a l’oferiment que el dirigent de CDC, Jordi Pujol, va fer al del PSCPSOE, Joan Raventós, per formar una coalició i governar la Generalitat restaurada. El que podia haver estat i no va ser. En aquells moments d’inquietud, el Partit Socialista Andalús (PSA), aleshores liderat per Alejandro Rojas Marcos, obté dos diputats a les autonòmiques del 1980 a Catalunya, Hidalgo i Acosta. Un intent de dividir la societat catalana en funció del lloc de naixement.

El milió de catalans d’origen andalús va provocar que els dirigents del PSA pensessin que la seva proposta obtindria millors

La dictadura a Espanya ha deixat per al record i l’hemeroteca imatges com aquesta

resultats. L’operació lerrouxista va fracassar, encara que les cendres del foc van revifar el 1982, amb la creació de la Federació d’Entitats Culturals Andaluses a Catalunya (FECAC).

INTERVENCIÓ EN MOMENTS CLAU

Aquesta federació, ingènuament cultural, ha actuat de facto com un partit polític, amb l’avantatge que ofereix no haver de presentar-se a les eleccions i, no obstant, estar reconeguda per l’estament català com l’organisme d’interlocució dels que no disposen de bula, és a dir, els mancats de catalanitat.

La idea, auspiciada per CiU (vegeu pàgines 319, 320 i 321 de Què direu de mi, Jordi Pujol vist pels seus contemporanis, de Pere Cullell, Planeta 2003), a la qual el PSCPSOE s’apunta ràpidament, intervé políticament en moments clau del devenir polític català.

El 1998, Francisco García Prieto, president de la FECAC, llança una ofensiva contra la llei de Política Lingüística, coneguda com a llei Pujals, amenaçant amb recollir un milió de firmes en contra. Cap instància política catalana va saber posar el personatge al seu lloc, la qual cosa li posa en safata la usurpació d’un poder que es mou entre el xantatge i la por dels dirigents dels partits polítics catalans que la ferida dels orígens supuri contra la cohesió social.

L’encertat lema Un sol país, un sol poble, i aquell altre que diu que és català tot aquell que viu i tre-

LA FECAC HA ACTUAT COM UN PARTIT POLÍTIC, EN ESTAR RECONEGUDA PER L’ESTAMENT CATALÀ COM L’ORGANISME D’INTERLOCUCIÓ DELS MANCATS DE CATALANITAT

I seguiràs sempre igual, Gregorio

Vaig conèixer pesonalment en Gregorio López Raimundo com a militant del PSUC a la universitat, quan “el partit” encara creixia en la clandestinitat, quan la tortura i la presó eren una realitat massa freqüent, possible i propera per a les dones i els homes comunistes. L’heroisme i la resistència de Gregorio eren per als estudiants de l’època un referent a admirar i imitar, i molt pròxim.

Em va captivar la seva senzillesa i la seva capacitat per comprendre tot allò que és humà. Ja aleshores els que Manuel Sacristán anomenava “bonzos de la política” estaven espatllant una història de lluita democràtica i de classe, però Gregòrio, empès –a vegades sense miraments- cap a les bambalines, seguia somrient al jovent i transmetent la convicció que és possible lluitar per un món més digne i igualitari, i transformar la societat sense perdre pel camí ni un sol àtom d’humanitat. Només en la coherència de tants anys de lluita clandestina necessària i en l’honradesa de persones com ell es pot explicar que el PSUC aconseguís gairebé un 20% de vots a les primeres eleccions democràtiques.

Més tard em va sorprendre com de fàcil era llegir el seu rostre, i com la seva mà podia alenar o insinuar dissuasió sense imposar mai un dictat a què tan proclius eren alguns polítics que l’envoltaven.

Gregorio era capaç de transmetre esperança o advertir errors amb un simple gest i molt poques paraules.

Quan penso en tota una vida dedicada a la política des de les idees més nobles i en el més absolut desinterès personal, penso en Gregorio i en Josep Serradell (Román). Ells han estat tot el contrari del que pot definir l’expressió “classe política”, si és que aquest concepte ha tingut alguna vegada algun sentit.

“EM VA CAPTIVAR LA SEVA SENZILLESA I LA SEVA CAPACITAT PER COMPRENDRE TOT ALLÒ QUE ÉS HUMÀ”

balla a Catalunya, tots dos creats pel PSUC però promocionats com a propis pel líder carismàtic de CiU i president de la Generalitat, Jordi Pujol, es van fer miques.

El responsable de la FECAC, en comprovar que des de les cúpules dels partits catalans es disputen les seves calories, sap utilitzar amb encert aquest fet per fer-se un ampli forat entre els uns i els altres, tàctica que li possibilita disposar de relacions avantatjoses amb la Generalitat de CiU, els ajuntaments del PSC-PSOE i la Diputació de Barcelona.

A principis del 2003, la Generalitat del president Pujol organitza una exposició itinerant per les espanyes que, sota el títol Catalunya, terra d’acollida, intenta convèncer els territoris autonòmics que els catalans som bona gent i que aquí no ens mengem ningú. Quan l’esdeveniment es va presentar a Sevilla, capital d’Andalusia, Pujol es va fer acompanyar per García Prieto, que a més de ser president de la FECAC era el cap visible del que es coneix com a novena província andalusa, o el que és el mateix, la Catalunya de les perifèries i del desarrelament. Tots dos van ser rebuts pel president andalús, Manuel Chaves, persona molt influent al PSOE, partit que a Andalusia actua com quan CiU ocupava els ressorts de la Generalitat.

El paterpapanatisme amb què ha actuat el conjunt de les forces polítiques davant les cases regionals, incloent-hi també les de caire catalanista, ha enrocat un mosaic multicultural que frega el gueto i que és una còpia calcada de l’ortopèdia típica i tòpica dels cors i danses del franquisme. Seguim, amb aquest nus, lligats a la superficialitat del folklorisme que tant agradava als capitostos del règim dictatorial. ÀNGELS MARTÍNEZ I CASTELLS

Jordi Miralles ha definit en Gregorio com un home valent, coherent i unitari: em sumo a les seves paraules, en especial quan destaca que aquest comunista català de Tauste va saber unir les reivindicacions socials i nacionals en una Gregorio López Raimundo i Soledad Real, en un acte mateixa lluita política.

Gregorio López Raimundo va saber, a més, imprimir en la nostra història la dignitat forjada en la lluita obrera, democràtica i antifeixista, i la va enriquir amb la ingent saviesa del que ha après tant als llibres com a la feina i en el frec i les paraules de la nissaga de tantes dones i tants homes disposats a aconseguir per al món més justícia i igualtat. Gregorio López Raimundo va posar un segell humà i personal en els seus ideals, que avui heretem: els calabossos i tants anys de lluita van poder, potser, deformar i envellir el seu cos, però en absolut el seu ànim i el seu esforç. En les dones i homes que ens identifiquem amb la seva herència recau ara la dignitat del seu exemple.

10 Avant

ESTAT ESPANYOL

Per a la memòria, cues de pansa

Després de caminar durant molt de temps per la corda fluixa, la Llei de la Memòria Històrica ha estat aprovada pel Congrés. La següent anàlisi desvetlla els seus punts destacables Justícia per a una generació antifeixista Des del primer projecte de Llei sobre víctimes de la Guerra Civil i el franquisme, conegut com la Llei de la Memòria Històrica, fins al document que s’ha aprovat recentment al Congrés, hi ha hagut una millora sensible. Continua tenint moltes deficiències en molts aspectes, alguns de fonamentals, però és una llei que pot permetre situar-nos en millors condicions que les actuals en el procés de recuperació de la memòria democràtica al nostre país i a la resta de l’Estat espanyol.

La Llei ve a pal·liar el greuge històric de tota una generació de lluitadors i lluitadores antifeixistes que són ja molt grans, i era de justícia que veiessin un mínim de reconeixement. Sense la feina de les entitats memorialistes, amb unitat i pluralitat, no s'hagués trencat el pacte de silenci ni s'hagués arribat fins aquí, i fins on arribarem. L'objectiu principal és avançar en el camí del que anomenem segona transició, aprofundint en la recuperació i ampliació dels drets cívico-republicans, per mantenir, ampliar i desenvolupar el caràcter social de l’Estat. Aquest ha de ser, sens dubte, el nostre principal objectiu.

L’enterrament de Franco; en primer terme, la seva esposa, Carmen Polo

Quim Cornelles

Aquesta no és la llei que haguéssim fet els i les comunistes. Dit això, analitzem la correlació de forces i el context històric. La dictadura feixista de Franco va durar 36 anys; va ser una de les més llargues d’Europa i del món, i va permetre educar una generació sencera de ciutadans i ciutadanes.

Aquest fet és molt important per entendre d’on venim, on som i on volem anar. L’expressió política de la dreta es mostra en una direcció feixista i franquista que intenta que no es dissolgui la base social del franquisme ni es disgreguin les estructures econòmiques de l’oligarquia parasitària.

La direcció de l’església catòlica ha expressat una posició ultraconservadora i fonamentalista que

És la primera vegada que una llei espanyola condemna la dictadura franquista i les barbaritats derivades del cop militar del 1936. Ho fa a partir d’incloure la declaració de condemna del franquisme aprovada per la Comissió Constitucional del Congrés el 2002, i l’Informe de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa del 2006, en què es denuncien i condemnen les violacions de drets humans comeses a l’Estat espanyol pel règim franquista del 1939 al 1975. No recull, però, la recomanació de l’Informe de posar en marxa “una comissió nacional d’investigació sobre les violacions de drets humans comeses sota el règim franquista”.

Destaca la inclusió en l’exposició de motius del reconeixement de la lluita per la defensa dels valors democràtics del Cos de Carrabiners i de la Unió Militar Democràtica.

A més, inclou les persones que van ser deportades i les que van patir anys de privació de llibertat, treballs forçats o internament en camps de concentració, entre els col·lectius a què la democràcia espanyola ha d’honorar.

Estableix un marc institucional per garantir i impulsar polítiques públiques relatives a la conservació i foment de la Memòria Democràtica, garantint l’accés universal als documents i expedients relacionats amb la Guerra Civil i la repressió del règim franquista. També inclou un protocol d’actuació científica i multidisciplinar que asseguri la correcta intervenció en les exhumacions i la col·laboració institucional. La llei compromet l’Administració a elaborar plans de treball i a sufragar les despeses de les activitats de localització i identificació de les víctimes que resten en fosses comunes. Les restes no reclamades seran inhumades al cementiri corresponent al terme municipal en què es trobin, operació exempta de despeses.

La llei amplia els col·lectius que poden rebre indemnitzacions i que fins ara estaven injustament exclosos. Es

recorda el nacional-catolicisme, lluitant per no perdre els privilegis, especialment dins el sector de l’ensenyament, com hem pogut veure durant els últims mesos, com a principal espai reproductor del seu pensament. La jerarquia eclesiàstica s’identifica amb l’oligarquia més parasitària, i el Partit Popular, amb l’estructura de l’església. Una jerarquia que darrerament sembla que vulgui reconèi-

xer d’una manera ambigua errors personals durant la Guerra Civil, que no responsabilitat política i, el que és més greu, ni parlar-ne del seu paper fonamental en el manteniment del régim. Mentrestant, continuen fent beatificacions ideològiques en massa i pressionant, mitjançant els partits de dretes, per no retirar la simbologia franquista de les seves propietats.

Per tant, estem davant d’un

La llei, de l’A a la Z

reconeix el dret a percebre pensió o indemnització de 9.616,18 euros amb càrrec als sistemes públics al cònjuge supervivent de les persones privades de llibertat i posteriorment executades. S’habilita el govern per al reconeixement d’indemnitzacions extraordinàries a favor dels qui haguessin patit lesions incapacitants en defensa de la democràcia entre l’1 de gener del 1968 i el 6 d’octubre del 1977. No obstant, es continua sense reconèixer les víctimes de greus crims contra el dret internacional, com ara tortures, execucions extrajudicials i desaparicions forçoses, deixant-les fora de les indemnitzacions i accés a la justícia.

Un cop entri en vigor la llei, les administracions hauran de prendre mesures per retirar els símbols commemoratius de l’exaltació de la sublevació militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la dictadura. En cas contrari, es podrà retirar als propietaris privats les subvencions o ajudes públiques que rebin. L’església ha aconseguit colar l’excepció dels símbols amb valor artístico-religiós, concepte de dubtosa catalogació i que, com tota la llei, dependrà de la voluntat política de l’administració pública pertinent. Així mateix, es farà un catàleg de vestigis de la Guerra Civil i la dictadura i un cens d’edificacions i obres realitzades amb treballs forçats dels presos polítics.

S’ha produït un debat excessivament juridicista que ha dividit els experts i ha creat confusió en l’opinió pública i en el moviment memorialista. La Llei parla d’il·legitimitat de les sentències dels judicis sumaríssims franquistes i declara “contraris a Dret” els organismes repressius de la dictadura -com el Tribunal d’Ordre Públic-, i intenta donar un valor efectiu a les conseqüències jurídiques de la declaració d’il·legitimitat que pot permetre les previsibles reclamacions de revisió de processos i anul·lació de sentències, encara que deixant-les a la interpretació de cada jutge i sense evitar el via crucis individual i judicial.

franquisme socològic molt fort que no només s’expressa en els més de nou milions de vots del PP, en la composició de la jerarquia eclesiàstica i en els seus mitjans de comunicació, sinó també en una part de la base social del PSOE i alguns dels seus dirigents.

No oblidem quin tipus de transició hem tingut i el preu tan alt que hem hagut de pagar amb un pacte de silenci durant molts anys.

No entrarem a valorar si amb això es podran anul·lar els judicis o no. Però s’ha de recordar que totes les víctimes i familiars que ho han intentat fins ara, sense aconseguir-ho, no ho podran tornar a intentar si no hi ha proves noves.

Hem de seguir lluitant per la nul·litat de tots els judicis sumaríssims i exigir a les administracions públiques que facilitin tots els mitjans materials i humans a les víctimes, familiars i associacions que els representen.

El més important és exigir responsabilitat política a l’Estat i al desenvolupament de polítiques públiques de suport. Això només és possible des d’una mobilització constructiva que concreti propostes que impulsin les institucions a la seva realització. La poca participació de les organitzacions socials en tot el procés és preocupant. Els partits democràtics i d’esquerres, PSOE, IU-ICV i ERC, han mantingut una posició excessivament parlamentarista i han utilitzat el moviment memorialista com a bandera, però sense deixar que jugués un paper actiu.

Enmig de tot el debat, tots els partits, tret del PP, consensuen una flexibilització de la llei del 1998 de restitució als partits polítics pels bens expoliats pel franquisme. Això facilitarà a PSOE, IU-ICV, PNV, ERC i CiU recuperar fons i edificis que fins ara no els havien estat retornats per la dificultat de demostrar-ne la titularitat. Mala pedagogia, aquesta doble moral.

Tot es redueix a una qüestió de voluntat política. I això passa per la reparació moral, econòmica i legal de totes les víctimes, assentant les bases perquè una desgràcia com la llarga nit no es torni a produir. Hem de ser capaços de situar la centralitat del debat i la mobilització a les entitats memorialistes i al conjunt de la societat civil, amb un especial paper dels sindicats, per treballar en el desenvolupament d’aquesta feble i tutelada democràcia. No serà fàcil, però ningú no ha dit mai que ho seria.

ESTAT ESPANYOL

Nuet: “Hem d’anar incorporant processos participatius a la resta de debats d’IU”

Avant 11

Per primera vegada en la seva història, Izquierda Unida ha escollit la persona que encapçalarà la seva candidatura a les eleccions generals a través d’unes primàries. El president de la comissió electoral ens ho explica Redacció

A les primàries, que van tenir una participació de prop de 22.000 afiliats i afiliades, Gaspar Llamazares ha aconseguit el suport majoritari, amb un 62,5% dels vots. Un cop finalitzat el procés, des de l’Avant hem volgut preguntar al company i senador Joan Josep Nuet, president de la comissió electoral, quines són les seves primeres impressions al respecte.

Quina és la teva primera valoració sobre el desenvolupament de les primàries?

La campanya ha estat intensa i amb bones maneres entre ambdues parts. Això ha permès generar un bon clima. A la comissió electoral hi ha hagut diferències

“CAL APOSTAR PER POLÍTIQUES I LIDERATGES QUE BUSQUIN LA UNITAT I L’ESPAI CENTRAL EN EL COR DE L’ORGANITZACIÓ”

polítiques, però s’ha treballat conjuntament. La participació ha estat molt positiva, donat que mai en la història d’Izquierda Unida (IU) 22.000 persones s’havien pronunciat sobre una qüestió d’aquest tipus. En aquest sentit, el resultat es pot qualificar com a espectacular. Segur que no hi ha hagut un altre esdeveniment d’IU que hagi aconseguit mobilitzar un nombre tan important d’afiliats i afiliades.

Ha estat una competició entre persones o hi havia dos projectes sobre la taula?

No hi ha forçosament dos projectes, ja que tant la candidatura de Marga Sanz com la de Gaspar Llamazares són plurals. És cert que en aquest moment sí que hi ha entre una part de la direcció del PCE i una part de l’entorn de Llamazares dos projectes excloents que es combaten i miren d’eliminar-se mútuament. La realitat d’IU, però, és més plural i molt més àmplia, de manera que cal apostar per polítiques i per lideratges que busquin la unitat i l’espai central, el cor de l’organització.

El procés de primàries ha estat positiu per a la mobilització de l’organització, o ha aprofundit la seva interiorització? ¿Hauria valgut la pena

Nuet considera “plurals” les candidatures de Llamazares i Sanz

fer-les encara més obertes, a l’estil de les primàries de l’Unione a Itàlia, en què la participació s’estenia també a simpatitzants i votants? És la primera vegada que IU, en 21 anys d’història, fa unes primàries d’aquesta magnitud. Que puguin votar 58.500 i que ho facin 22.000 és un èxit sense precedents que deixarà una important empremta participativa per a processos de debat i de decisió posteriors. Crec que en el futur haurien de poder votar també les

Fiscalitat, equitat i impost de successions

Els debats sobre fiscalitat tornen a ser sobre la taula. A Espanya, després de les promeses de Rajoy; aquí, per la reforma de l’Impost de Successions i Donacions Toni Salado

El primer apunt sobre aquest tema és que cal una reflexió des de l’esquerra transformadora sobre la identificació dels subjectes a gravar fiscalment; només detectant correctament on se situen els grans capitals és possible una política fiscal progressiva que sigui instrument d’equitat.

Actualment, les grans fortunes estan en l’àmbit del dret mercantil (societari) i no en el del dret civil de les persones individuals. Els grans capitals depenen d’estructures societàries, no de persones físiques. Mentre el capitalista viu, són els aparells corporatius els qui gestionen i acumulen el capital, que passa individualment als socis en forma de dividends i altres rendes del capital.

En el moment de la mort, la successió dels grans capitals s’estableix per pactes societaris i parasocietaris, no en el testament, que pot ser de gran valor, però que ben segur no conté la propietat de l’activitat econòmica, ni els seus actius i passius. Per tant, és aquí on les esquerres hem de fixar, en primer terme, el nostre objectiu: gravar les grans rendes allà on se situen. Els governs Aznar van fer focs d’artifici amb la rebaixa de l’IRPF, mentre que de manera discreta i sense rebombori comunicatiu reformaven l’Impost de Societats, trencant la progressivitat de l’impost i reduint de manera dràstica els tipus, i anul·laven l’IAE per a moltes activitats.

Es produïa el gran canvi: els grans capitals contribuïen molt menys des de l’origen i, a més, les

rebaixes d’IRPF arrodonien la jugada insolidària, deixant menys recursos per a les administracions i descompensant l’aportació del conjunt de la ciutadania en detriment de les rendes del treball. I a més per partida doble, ja que el que no es rep per via directa es va a buscar per impostos indirectes, menys justos en no discriminar en funció de la renda disponible. Per tant, qualsevol esquerra que tingui vocació de canvi ha de reformar el gravamen dels grans capitals societaris i, a més, recuperar per via renda els ingressos perduts.

GRAVÀMENS

EQUITATIUS

En aquesta direcció s’ha de reformar l’Impost de Successions i Donacions de Catalunya, sent necessari un canvi perquè actualment grava de manera no equitativa les classes treballadores.

La pujada dels preus dels pisos fa que, amb els actuals gravàmens, l’únic patrimoni que les classes populars deixen als seus fills, que és la casa familiar, constitueixi una càrrega feixuga per als fills que hereten.

Això no és argument per eliminar l’impost, com proposa el PP. Al contrari, cal introduir nous tipus de gravamen amb una escala progressiva que facin possible gravar les famílies adinerades i deixar fora de retenció fiscal les transferències patrimonials de primer grau (pares-fills) de les classes treballadores, amb un conjunt de criteris que facin possible destriar l’estalvi familiar, transformat en patrimoni mobiliari, del que son els béns de luxe, o els immobles utilitzats com a instrument financer o

persones simpatitzants i votants.

Això és un moviment polític i social, no pas un partit polític, així que, mica en mica, hem d’anar incorporant aquesta mena de processos participatius a la resta de debats d’IU. En què ha de consistir aquesta refundació de l'esquerra espanyola de què parla Gaspar Llamazares?

A mi m’agrada parlar de rellançament, però en el fons es tracta d’una qüestió de llenguatge. La idea que defensa Gaspar és

Jurar és molt lleig

estendre l’experiència dels acords de coalició de les municipals i autonòmiques. Moltes candidatures de verds, de nacionalistes d’esquerra i, especialment, d’independents progressistes (algunes, fruit de la diàspora d’IU i de les seves crisis del passat) poden esdevenir amb EUiA i ICV una gran coalició al conjunt de l’Estat. En aquesta coalició, IU no mana, sinó que proposa i es coordina, en una relació transversal. De fet, és l’única força amb incidència a tot l’Estat, amb un projecte a l’esquerra de la socialdemocràcia. Aquesta coalició ha de convertir-se en un nou pol de l’esquerra alternativa (IU no pot fer això tota sola) amb capacitat d’atracció sobre altres espais propers, Aralar, Nafarroa-Bai, Xunta, BNG... Ja veurem fins on som capaços i capaces d’arribar.

“AQUESTA COALICIÓ HA DE SER UN NOU POL DE L’ESQUERRA ALTERNATIVA AMB CAPACITAT D’ATRACCIÓ SOBRE ALTRES ESPAIS” MANUEL MORENO

Quan es va aprovar la Constitució, tenia 18 anyets. No la podia votar, ja que la majoria d’edat era aleshores als 21 anys. El PSUC en demanava el vot a favor i a la base de l’organització el malestar era palpable. No era un malestar que sentissin tan sols els comunistes catalans. A tot l’Estat i a tota l’esquerra, la mà esquerra no volia saber el que votava la mà dreta.

La Constitució era per als demòcrates una eina per garantir, com a mínim, una reforma de l’Estat, i per als franquistes, una manera d’evitar una ruptura i de garantir la seva pervivència als plecs del poder. Es recollien, si més no en paper i esperit (altra cosa és en el material), molts drets anhelats per la ciutadania, però també es tancava la porta a reivindicacions històriques i drets bàsics la incorporació dels quals quedava postergada sense data. És de justícia reconèixer la tasca dels qui van consensuar el text.

Recordo el so de sabres cada vegada que es filtrava alguna cosa a la premsa; recordo les mobilitzacions de la dreta, els atemptats, les homilies i les conspiracions. La Patronal tampoc no es tallava a l’hora d’avisarnos que venia el llop i la conveniència que els pastors de la pàtria carreguessin els seus fusells. Els representants de l’esquerra van pactar un present de supervivència. Ningú, dels que poden, gosa ara proposar la revisió de la Constitució.

Ens diuen que potser hauríem de fer alguns petits retocs, pocs, insubstancials (que ningú no s’espanti). A manera d’exemple: la llei Sàlica. És a dir, deixar que sigui una borbona la que ens regni en comptes d’un Borbó.

Ens diuen que és una injustícia masclista. Però quina ximpleria: sigui rei o reina, el que és injust és la monarquia. Quina manera de despistar la gent, de mentir-los, d’engalipar-los. Si tens un paràsit a l’estómac, t’importa si és mascle o femella? La condició i els privilegis de les fèmines reials són comparables a les de les dones treballadores? Canviar alguna cosa per tal que no canviï res.

Cal una reforma de la Constitució (o una de nova) que sigui un marc ampli on hi pugui créixer un Estat modern, i no un mur de contenció dels drets col·lectius i individuals de les persones que el conformen. Ben aviat la Constitució tindrà 30 anys, però continua la tutela odiosa que la impedeix madurar i la manté més buida de continguts que un bunyol de vent.

Vaig agrair no haver de votar la Constitució. En aquell temps no vaig poder passar del primer article, que diu: “La forma política de l’Estat espanyol és la Monarquia parlamentària”. A tot això, el Rei encara no ha jurat la Constitució. I és que jurar, com deia la meva mare, és molt lleig.

12 Avant

INTERNACIONAL

Segon congrés de l’Esquerra Europea: primeres impressions

L’últim cap de setmana de novembre es va celebrar a la ciutat de Praga el segon congrés del Partit de l’Esquerra Europea (PEE). Destaquem la intervenció d’Oskar Lafontaine, el seu portaveu col·lectius i persones. Tres eixos per defensar els drets de les ciutadanes i els ciutadans arreu d’Europa.

En primer lloc, va advocar pel respecte al dret internacional i per la lluita per la pau i contra la guerra. Seguidament, per la valorització del treball com a creador de riquesa i pel combat contra tota forma de precarietat. Per últim, Lafontaine va manifestar la necessitat de defensar la demo-

Xavier Cutillas

El PEE va néixer fa poc més de tres anys de la necessitat de trobar formes unitàries, més enllà del grup conjunt al parlament europeu (GUE), en l’acció dels diferents partits que conformen les esquerres, en un continent marcat per l’aplicació de les polítiques neoliberals, de desregulació i precarietat.

El del PEE és un procés que està lluny de tancar-se. Hi falta gent. I encara té massa de discussió interna. Com tots els processos d’aquestes característiques, és lent, complex i no està mancat de polèmiques, a voltes artificials.

Només des de la pràctica, des de l’acció comuna i, sobretot, situant al centre de la política els problemes concrets de la ciutadania, podrà articular-se un espai útil que influeixi en l’agenda política i que sigui motor en la defen-

Nou Tractat, nou referèndum

ment les que haurien de ser les principals línies de mobilització de l’esquerra europea.

SEGONS LAFONTAINE

El seu discurs va vertebrar tres eixos per a sumar en la mobilització partits, organitzacions socials,

La ciutadania ha de ser consultada sobre el nou Tractat Europeu Toni Barbarà*

Els 17 i 18 d’octubre passats es va reunir a Lisboa el Consell Europeu de Caps d’Estat i de Govern de la Unió Europea (UE). A la cimera van aprovar un nou Tractat per a Europa (col·loquialment anomenat Minitractat) que vol substituir els anteriors vigents. De forma breu i pretesament corregida, el projecte de Tractat Constitucional europeu va ser rebutjat per referèndums populars a França i Holanda el 2005. Hem seguit amb interès el que s’ha publicat, el text i les noves disposicions.

Reunits a Lisboa com a EUiA, dins el Partit de l’Esquerra Europea (PEE), igual que dins el nostre grup parlamentari,

“EL PROCÉS DEL PEE ESTÀ LLUNY DE TANCAR-SE. HI FALTA GENT I HI HA MASSA DISCUSSIÓ INTERNA. COM TOTS ELS PROCESSOS D’AQUESTES CARACTERÍSTIQUES, ÉS LENT I COMPLEX”

Lafontaine va esboçar les línies d’actuació de l’esquerra europea

sa del que és públic i d’interès comú per al conjunt de las ciutadania europea.

D’aquesta trobada podem quedar-nos amb la breu intervenció d’Oskar Lafontaine, que en menys de cinc minuts, directe, al gra, resumia desacomplexada-

(GUE/EVN) ens hem manifestat contraris a la forma i als continguts del Tractat de Lisboa.

PER

LA FORMA

A banda del desacord amb el contingut del Tractat, volem denunciar el mètode i la forma en què se’ns vol colar aquesta normativa tan important per a la nostra vida quotidiana. És un greu retrocés democràtic. No és acceptable que representants dels governs en aquell moment en exercici (alguns ja no hi són), legítims però no legitimats en no disposar de cap mandat específic, firmin un acord amb nocturnitat i secretisme, a esquenes de la ciutadania (consultada abans, en molts casos) i sense atendre altres fórmules de consulta.

Rebutgem la forma en què s’ha

cràcia front a l’ofensiva del capital financer, que imposa lleis i tractats i privatitza serveis públics.

L’alemany Oskar Lafontaine va ser durant molts anys dirigent del Partit Socialdemòcrata (SPD), i després líder de l’Alternativa Electoral per al Treball i la Justícia Social (WASG); actualment és, juntament amb Gregor Gysi el portaveu parlamentari del Partit de l’Esquerra Europea.

tractat el tema, i ho fem tant per la manca de transparència com per la parcialitat informativa i pel mètode tancat i antidemocràtic emprat, que exclou la participació.

Cal un referèndum vinculant i simultani a tots el països de la UE.

control democràtic, i tan sols fa canvis i omissions cosmètiques de certs aspectes formals respecte al que era el Tractat constitucional rebutjat.

El mateix 18 d’octubre, més de 200.000 persones es manifestaven a Lisboa contra la pèrdua de drets socials i laborals i contra la desregulació i la precarietat del

PEL FONS

Insisteix i no canvia els aspectes polítics, econòmics i socials més neoliberals, més agressius pel que fa a la pau, la democràcia i el medi ambient. Reafirma la prioritat del mercat sobre els drets socials, laborals, civils i dels pobles. No garanteix drets i igualtats, ni de gènere, ni social, ni d’origen, ni per a discapacitats.

Manté la dependència militar de l’OTAN. Aïlla les polítiques monetàries i financeres exercides pel Banc Central Europeu de tot

Llegeix L’ESPURNA, la revista trimestral de pensament, història i cultura.

En aquest número:

Com podem des de l'educació contribuir a la igualtat i a la justícia, per César Cascante Bases per una llei catalana de l'educació, per Gemma Tribó Traveria Dones en la direcció de l'economia: la gran desigualtat, per Àngels Martínez Castells Quin Comunisme per al segle XXI?, per Simón Rosado Subscripcions a lespurna@fpereardiaca.org / 935114458

Un nou referèndum

treball. Dos dies després, a Roma es mobilitzava un milió de persones amb les mateixes reivindicacions. ls caps de govern i d’Estat, sords al clamor dels carrers, signaven un nou Tractat justament en la línia oposada. *Responsable internacional d’EUiA i membre del Comitè Executiu del PEE

Es podrà estar, o no, d’acord amb els continguts del nou Tractat, però a Catalunya i a Espanya vam ser cridats i cridades a donar en referèndum la nostra opinió. Si ara canvien les regles, els compromisos i els textos, caldrà una nova consulta popular prèvia a qualsevol aprovació final.

No s’hi val a canviar les regles emprades en funció dels interessos partidistes sobrevinguts, ni aprovar com sigui el document.

Reclamem també, ara i aquí, el nostre dret a decidir i a ser escoltats i escoltades. És un dret democràtic i una exigència moral, i així ho manifestem. Ens agradaria que altres partits i col·lectius de tot tipus se sumessin a la denúncia, i a estendre aquesta posició fins aconseguir el compromís de consulta popular vinculant.

Comunisme del futur, futur del comunisme, per Miguel Candel Aspectes per a la convergència dels comunistes, per Joan Josep Nuet 1932: la creació del PCC, per Manuel Moreno Homenatge a Ignasi Fina, per Vicenç Navarro.

Entrevista a Jordi Serrano: reflexionant sobre l'esquerra, per Juberías + Cornelles Juana Heredia, fotògrafa de la quotidianitat, per Gustavo Torres Alice Neel, col·leccionista d'ànimes, per Mercè Prats Dos en un: Kepa Junquera i Ixo Rai, per Miquel Àngel Sòria

Avant 13

INTERNACIONAL

Els supervivents del Katrina reclamen justícia

Gairebé dos anys i mig després del desastre, la ciutat de Nova Orleans segueix agonitzant. Morgan Wheeler relata al People’s Weekly Word la seva experiència en primera persona Morgan Wheeler NOVA ORLEANS

Dos anys després que la seva dona fos arrossegada per l’huracà Katrina, Calvin Bernard encara va a escombrar les runes i a regar les flors allà on una vegada hi va haver casa seva, en el Novè Districte Inferior d’aquesta ciutat. És la seva manera de mantenir viva l’esperança de reconstrucció de la seva vida i la seva comunitat.

Vaig conèixer Bernard l’estiu passat, treballant com a voluntari electricista. Tots dos som obrers de la construcció i vam oferir els nostres serveis a la Common Ground, l’organització social que ha jugat un paper tan fonamental en la reconstrucció de la ciutat devastada. Bernard, de 53 anys, em va ensenyar la seva propietat, ubicada a menys de 50 iardes del punt en què el Canal Industrial es va enfonsar la nit del 29 d’agost del 2005. Quan es va esquerdar, un mur d’aigua ho va destrossar tot al seu pas, començant per la seva casa.

“La nit de l’impacte del Katrina, jo treballava al Baton Rouge en un projecte de construcció -em va dir-. La tempesta va passar i tot semblava estar bé. Després vaig rebre una trucada de la meva filla.

Em va dir que la nostra casa ja no hi era i que la mare havia desaparegut. La meva estimada esposa havia estat arrossegada junt amb la meva casa i la meva vida sencera”. Van trobar el seu cos vuit setmanes més tard. Va deixar enrere el seu marit i tres fills. “El govern va matar la meva dona. Ella i milers de persones més van morir a causa de la

DE PRIMERA MÀ

indiferència del govern. Ara estic decidit a ajudar els meus veïns a tornar a casa al Novè Districte.

Ells no volen que hi tornem.”

“NO

ENS DONARAN ELS DINERS”

Un informe recent de la Institució Brookings (Rierols), amb seu a Washington, ha comprovat la seva responsabilitat. Només el 25% de les 148.000 sol·licituds a la Road Home, patrocinada federalment, ha estat aprovat, amb l’oferta de 150.000 dòlars de subvenció per reconstruir les cases. Bernard no podria ni tan sols sol·licitar-ho, perquè no té l’escriptura i no podria demostrar que era el propietari de la casa que havia estat de la seva família durant sis generacions. La seva experiència és típica de la burocràcia i els tecnicismes que el govern addueix per denegar l’ajut financer a la classe treballadora del Districte Novè Inferior Afroamericà.

Bernard ha estat menyspreat per Bush, per funcionaris de la FEMA (Agència Federal de Gestió d’Emergències) i per altres polítics que havien promès una ràpida i generosa ajuda per reconstruir Nova Orleans. “Dos anys després, on són? Només cal mirar aquest pont”, deia, assenyalant el pas elevat del carrer Claiborne, el de la seva parcel·la.

“Aquest vell pont rovellat és la primera cosa que podeu veure quan entreu al Districte Novè. El govern federal té diners més que suficients. Mireu el que van fer a l’Iraq. Però no ens els donaran pas. Mireu com vivim aquí baix.

Ningú no es pot imaginar com és viure com nosaltres ho fem. Ara volen cobrar el lloguer a la gent que viu als remolcs de la FEMA.”

Darrere la pau de les imatges s’amaga un drama els responsables dels quals tenen noms i cognoms

Bernard ara viu amb altres voluntaris del Common Ground en una antiga casa devastada per la inundació, una de les poques que ha quedat dempeus. No hi ha dutxa i s’han hagut d’equipar

EL GOVERN FEDERAL TÉ DINERS MÉS QUE SUFICIENTS, PERÒ NO ENS ELS DONARAN. MIREU COM VIVM AQUÍ.

NINGÚ NO S’HO IMAGINA d’un cau amb una lona al pati del darrere. Mengen els aliments que els donen. La seva única font d’ingressos són els donatius del treball voluntari a la Common Ground.

Traducció: Mar Olivé

La lluita palestina en clau de dona

Durant deu dies molt intensos, vuit dones catalanes i vuit de palestines vam participar en un intercanvi sobre activisme i pau des d'una perspectiva de gènere a Nazareth, Israel. La trobada va ser organitzada pel Servei

Les catalanes anàvem a trobar-nos amb el grup de dones palestines amb tota una sèrie de certeses i incerteses ballant-nos al cap. Perquè les palestines són àrabs, oi?

I les àrabs, musulmanes, oi? I les musulmanes, creients i practicants, o no? I, com a dones musulmanes..., oprimides? Discriminades? Envoltades de marits, pares i germans masclistes que ofeguen la seva llibertat? Tots aquests prejudicis portàvem a la motxilla i tots ells van ser desmuntats, desmentits, matisats per les noies palestines que ens van rebre: àrabs musulmanes, àrabs cristianes, àrabs laiques, creients i agnòstiques, fins i tot atees, tan lliures com les deixen l'Estat d'Israel i les tradicions d'una societat que volen transformar... Com nosaltres volem transformar la nostra.

No va ser fins al cap d'unes hores que vam prendre consciència que havíem aterrat en aquell lloc llunyà i perillós, portada habitual dels diaris de més tiratge. No hi havia tancs circulant pels carrers, ni suïcides terroristes immolant-se en nom d'Alà. Només vam trobar un grup de persones lluitant pels seus drets, clamant contra atrocitats que no deixen de perpetrar-se i demanant suport a un món que només sembla interessar-se per seguir legitimant el conflicte com a mera fotografia de primera plana.

Durant la nostra estada a Nazareth, i les visites a altres cuitats i pobles, hem compartit amb les noies palestines converses molt enriquidores, clarificadores i interessants. Un vespre vam preguntar per la situació del Negev i els seus habitants, antics nòmades beduïns del sud de l'actual Estat d'Israel. L’explicació de la Nezreen, ja cap al tard, va ser plena d’entusiasme i va derivar en la situació de tot el poble palestí, de nord a sud i d’est a oest, des del 1948 durant la Nakba fins avui, 2008, l’ocupació total i brutal. I és que el conflicte té tants fronts! I és tan complex d’explicar com senzill és comprendre a cada pas que no hi ha justícia per al poble palestí.

El que Nova Orleans necessita Els voluntaris han jugat un paper crucial. Jo hi vaig anar per primer cop la primavera del 2006 amb la Marxa de Veterans per la Pau al Golf, des de Mobile fins a New Orleans, en protesta pel malbaratament de bilions de dòlars a l’Iraq per part de Bush, mentre famílies desplaçades aquí estan abandonades. Em vaig unir immediatament al voluntariat. [...] Vaig decidir traslladar-me aquí fa dos mesos. Com a membre de la Fraternitat Internacional de Treballadors de l’Electricitat de la zona 24, vaig aconseguir una feina. Els vespres i els caps de setmana treballo com a voluntari. [...] Els voluntaris no poden reconstruir aquesta ciutat.

Molts hospitals i clíniques del centre de la ciutat encara estan tancats, les seves parets farcides de verdet tòxic. És una atrocitat que, després de dos anys, el govern federal no hagi intervingut per reconstruir i reobrir aquests complexos mèdics.

El que Nova Orleans Orleans necessita és una acció federal subvencionada i adreçada a un projecte de reconstrucció a l’alçada de la WPA (Administració per al Progrés del Treball) del New Deal durant la Gran Depressió. El Projecte del Treball Municipal del Golf està pressionant el Congrés perquè promulgui un programa de l’estil del WPA per crear 100.000 llocs de treball per reconstruir les escoles, els hospitals, les carreteres i els ponts de la Costa del Golf, encara devastats pel Katrina i el Rita. El Cos d’Enginyers podria començar per enfortir els dics per poder resistir un altre huracà de força 5.

PARTICIPANTS

DEL

SEMINARI

DE

DONES CATALANES I PALESTINES A ISRAEL

Civil Internacional, per la banda catalana, i per Women Against Violence, una entitat israeliana que lluita pels drets de les dones palestines en territori Israelià

Un dels descobriments més empoderadors va ser la xerrada amb Aida TuomaSuliman, directora de la contrapart palestina. Militant del partit comunista àrab d'Israel, defensora dels drets de les dones palestines i membre de la comissió de dones que treballen pel procés de pau entre Palestina i Israel. La seva xerrada va posar de manifest l’heterogeneïtat de les dones palestines.

El paper de les palestines en el conflicte no és recent. Ja el 1921, moltes formaven part de l'associació Yemia Essaydat El Arabiyat (Unió de les Dones Àrabs), que el 1929 va organitzar una comissió de dones àrabs de Palestina per queixar-se de la colonització encoberta que els jueus duien a terme. Les queixes van arribar a la Societat de Nacions, denunciant la discriminació explícita que patien els ciutadans i ciutadanes àrabs a la seva pròpia terra. El 1936, un gran nombre de dones associades, però també independents, van participar en la vaga general contra l’ocupació jueva i la postura pro sionista de la Gran Bretanya.

Aquests fets són només una petita mostra de la lluita palestina en clau de dona.

Com en altres conflictes armats, el paper de les dones és invisible. Elles viuen la guerra a la rereguarda i al front; han estat i són emprades com a símbols de les victòries i de les derrotes, i en el cas de les dones àrabs, s’utilitza la seva llibertat com a mesura de desenvolupament o de pau, sense tenir en compte el seu propi concepte de llibertat. Tot i les diferències entre una dona palestina i una de catalana, probablement moltes de les catalanes que tenen una implicació política s'haurien sentit identificades amb el discurs d'Aida. Termes com conciliació o estrès i situacions com la falta de suport entre els companys homes de partit són presents, i són els obstacles a què s'enfronten aquestes dones pel sol fet de ser dones.

14 Avant

JOVENTUT

La joventut, desposseïda del seu dret a l’oci

L’oci és una de les temàtiques que protagonitzen el discurs sobre els i les joves. Malauradament, les polítiques públiques, tant les pròpies de joventut com les que afecten els joves, no donen resposta a les necessitats reals d’aquest col·lectiu: dret a l’emancipació i accés ple a la ciutadania Per l’abolició de totes les drogues!

Mireia Mora

El binomi joventut-oci és un dels més recurrents en els clixés que envolten el discurs sobre joves actualment. Encara ho és més el d’oci i evasió: el tòpic associa els principals interessos dels i les joves a tenir temps lliure per a ús privat, dedicat exclusivament a la pròpia diversió. Com a parelles de fet del concepte d’evasió hi trobem tot de conceptes equivocats, quan pretenen ser generalitzacions: abús sistemàtic de determinades substàncies, passotisme crònic, manca d’iniciativa, etc.

No pretenem negar que l’oci és un dels epicentres de l’etapa que a les societats occidentals hem batejat com a joventut. Els i les joves tenen el dret no escrit de gaudir del moment, perquè l’imaginari col·lectiu l’encerta quan anuncia que ja tindran temps de passar situacions dures, un cop es converteixin en adults.

Els investigadors A. Salvadó i P. Serracant anuncien que la joventut és un període que es perllonga cada vegada més en el temps, i que estem cristal·litzant amb normalitat preocupant les característiques pròpies d’aquesta etapa.

Parlem de la no consecució dels quatre objectius que faran possible que els joves aconsegueixin un accés a la plena ciutadania: treball estable, habitatge digne, educació i formació de qualitat i participació activa en la vida social, política i sindical del país.

La realitat de Barcelona

Àmbits tradicionalment reservats (i estancs) per a homes i dones

BARCELONA HA ROBAT ALS JOVES EL DRET A GESTIONAR EL CARRER, UN DELS POCS ELEMENTS QUE ELS PERTANY DE LA MATEIXA MANERA QUE ALS ADULTS. L’ENCARIMENT DE L’OCI ÉS UNA DE LES MANIOBRES QUE UTILITZA L’ADMINISTRACIÓ PER EXCLOURE’LS Reprenem el concepte d’oci i casem-lo, no per atzar, amb el concepte d’espai públic. Fruit d’aquesta unió ens apareix sobre la taula el concepte d’ús social. Els urbanistes progressistes fa temps que alerten de la tendència a construir les nostres ciutats, pensant més en l’aparador que suposa per als nostres visitants que en els ciu-

Cada mes de juliol, el festival Summercase s’instal·la al Fòrum amb un cartell atractiu pel mòdic preu de 115 euros per dues nits de música en directe. El preu d’una cervesa a qualsevol terrassa del centre de la ciutat no baixa de 3 euros.

Un sopar en un restaurant relativament modest, sense cap tipus de filigrana, no baixa dels 15 euros per persona.

Aquesta és la realitat de la capital catalana i, malgrat l’abús de preus, els i les joves que poden permetre-s’ho continuen anant a ballar al Summercase, o prenent unes canyes al centre o anant a sopar amb els amics el cap de setmana. En paral·lel, contemplem decebuts que ja no trobem concerts a les places de Gràcia, ni les Cotxeres de Sants són seu cada cap de setmana d’infinitat d’iniciatives d’organitzacions juvenils de tot tipus.

La descentralització no és possible. Els barris resten com a espais dormitori i cal concentrar els i les joves allà on no molestin, on el seu soroll i les seves propostes, reivindicacions i malestars no puguin trascendir més enllà del seu propi col·lectiu.

L’alternativa per a les persones joves Marc Navarro*

Aviat farà deu anys de l’aparició d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) a Catalunya. L’actualitat demostra que era necessària i que des dels seus inicis no ha parat de créixer, tant des dels moviments socials de base, impulsant marcs unitaris estables de lluita, com des de l’àmbit de la política institucio-

nal, donant suport a les majories parlamentàries que ajudin a superar modestament les contradiccions del sistema capitalista.

Avui, amb EUiA a ple rendiment, la Joventut Comunista troba necessària l’obertura d’un procés capaç d’aglutinar la gent jove preocupada per l’educació pública, la igualtat de gènere, la defensa del territori, l’accés a la vivenda o les condicions laborals dels nostres

tadans i ciutadanes que hi fem vida quotidianament.

Prenguem com a exemple la ciutat de Barcelona, perquè és tristament pionera en moltes iniciatives de caire dubtosament social; però la situació és extrapolable a altres municipis de Catalunya. Ens referim a les accions que, sota el lema Barcelona, posa’t guapa!, s’han anat succeint a la ciutat, sempre en una mateixa direcció: netejar els carrers i les places, no únicament de brossa i desperfectes, sinó també del l’ús informal i no formal que la ciutadania en feia.

Quan un pal es torça tant cap a un costat, potser és el moment de torçar-lo en el sentit oposat, per tal que reprengui la seva posició recta. Demanem, doncs, l’abolició de les drogues. Podem abordar la qüestió de les drogues des d’una perspectiva social, sanitària i judicial; perspectives que es complementen entre elles. Durant aquests darrers anys hem insistit en la perspectiva sanitària i judicial, que és la que ens ha empès a manifestar el nostre suport a la despenalització del consum de drogues.

L’actual legislació discrimina socialment el consumidor: les multes administratives perjudiquen més els consumidors amb menys recursos i alhora produeixen una major estigmatització dins el seu entorn familiar. El monopoli del mercat per part de les màfies comporta una alça de preus, així com una classificació de les substàncies en funció de la seva qualitat; a més qualitat, major preu, fent que els consumidors amb menys recursos prenguin droga de menys qualitat i, per tant, més agressiva per a la seva salut. Altres motius que es citen per a la despenalització, com la llibertat individual de les persones, no poden ser acceptats des d’una perspectiva d’esquerres, ja que la dependència d’una substància resta llibertat a l’individu. Un fet que s'agreuja perquè aquesta cessió d’autonomia queda condicionada per la pressió cultural d’una societat que incita, quasi sempre de forma hipòcrita, al consum.

Però la defensa de la despenalització no ens pot fer oblidar un objectiu més ambiciós: l’abolició. Ens hem de preguntar per què hi ha una correlació tan gran entre temps d’oci i consum de drogues (legals i il·legals). Si les drogues provoquen un menor control sobre els nostres actes, potser és que en busquem precisament una desresponsabilització. Qui no ha pres una altra cerveseta per atrevir-se a lligar? Qui no ha sentit allò de: "és que anava molt borratxo"? O allò de “beu i no et preocupis per la feina”?

Aquestes frases tan informals amaguen, amb aparent ingenuïtat, tota una anàlisi de la nostra societat. D’una banda, un acomplexament en les relacions entre les persones i, de l’altra, una alienació respecte al treball fruit de la dualització entre aquest i el desenvolupament personal. És responsabilitat dels i les joves construir aquests homes i dones nous en una societat nova. I en aquesta tasca, les drogues (totes) no són amigues de fiar.

ANTONI MORAGAS

L’any 2006 entra en vigor a la Ciutat Comtal l’ordenança de mesures per fomentar-hi i garantir-hi la convivència. Aquesta ordenança pretén fer una regulació de l’espai públic i fomentar el civisme, així com eradicar algunes conductes que trenquen la convivència. Aquest va ser el darrer cop d’efecte per desmantellar la ja inestable xarxa de creació d’oci mal anomenat alternatiu. Parlem de producció, per part de la pròpia ciutadania, d’activitats cultu-

rals en base al coneixement de les pròpies demandes i necessitats, a més de generar –aquí sí- una alternativa als circuits d’oci establerts.

Barcelona ha robat als joves el dret d’autogestionar el carrer, un dels pocs elements que els pertanyia de la mateixa manera que als adults. Però la maniobra és doblement agressiva. D’una banda, aquesta privació i, de l’altra, la delimitació d’espais i tipologies d’oci, bàsicament consumista, que ens venen marcades tant per la institució municipal com per la gestió del mercat privat.

Revestit amb el discurs de la convivència ciutadana i el respecte a la son –mai no ens preocupa tant la contaminació acústica com quan l’usem de bandera per retallar drets-, l’Ajuntament de

Barcelona va establir una nova zona d’esbarjo: el Fòrum. Això sí, amb condicions de gestió privada.

Per tant, a més del desmantellament pràcticament absolut d’accés a la realització d’activitats, de la mà l’acompanya l’elitització de l’accés a la diversió -sobretot nocturna, però no únicament-.

L’oci a Barcelona s’encareix cada dia més i amb un caràcter excloent. Mentrestant, els mateixos que alimenten el discurs criminalitzador dels i les joves no executen solucions per a la problemàtica real de la joventut: l’emancipació en les quatre esferes que dibuixàvem anteriorment. I fomenten mesures que perpetuen les diferències de classe i fan complicada la igualtat d’accés al gaudi del temps privat.

llocs de treball. Gent motivada per impulsar un projecte unitari de transformació social. Aquesta és la idea-força amb què els CJC plantegem el naixament d’Alternativa Jove-Joves d’EUiA (AJ).

Per tant, AJ s’ha de construir des de la pluralitat i esdevenir un marc d’acció conjunta entre diverses sensibilitats polítiques, situades a l’esquerra del Partit dels Socialistes de Catalunya. Cal una AJ engrescadora que generi acció a peu de carrer seguint les línies

polítiques d’EUiA, però amb personalitat pròpia; per això cal que sigui la joventut qui defineixi aquesta nova organització i li doni estructura autònoma.

Arribats aquí, és important resoldre quina és la tasca dels CJC dins d’aquest projecte. Com encaixa una organització dins l’altra?

Les solucions se succeeixen de manera fluïda, responent al projecte dels CJC i respectant la naturalesa d’AJ. La Joventut Comunista s’ha d’expressar dins el

marc d’AJ tal com és, sense dobles morals, entenent la importància d’AJ com l’espai unitari juvenil de l’esquerra transformadora. La Joventut Comunista ha de saber situar dins els punts programàtics d’AJ les principals contradiccions amb què es troba avui el jovent a Catalunya. Per tant, es tracta de dotar el projecte d’un caràcter veritablement transformador.

ELS DRETS DELS JOVES

*Secretari general de la CJCJoventut Comunista

Avant 15

AGENDA

A LA VISTA Cicle de conferències El feminisme actual a Centre-amèrica.

Dissabte, 1, a les 11 h. Última sessió: Nicaràgua. A càrrec de María Teresa Blandón, líder del moviment de dones nicaragüenc i fundadora de diferents espais feministes nacionals i centreamericans.

Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison.

Sant Pere més baix, 7. www.bonnemaison-ccd.org Good night and good luck, el cinema intel·ligent de Clooney.

Dimecres, 5, a les 19.30 h. Última sessió del cicle de cinema Bajo la bomba.

El jazz de la guerra de imágenes transatlántica.

Projecció del documental Hidden hands: art and the C.I.A. i del llarg Good night and good luck.Auditori MACBA. Pl. Joan Coromines, sn. www.macba.es

Chaplin en imatges Del 18 de desembre fins al 24 de març del 2008.

Exhaustiva aproximació a la vida i l’obra de Charles Chaplin, actor, home i figura pública, amb especial atenció al personatge que el va fer famós, Charlot, i a la part de la seva filmografia que expressava el seu compromís social. La mostra reuneix uns 300 documents, entre fotografies i altres materials gràfics, documentals i extractes de pel·lícules.

CaixaForum.

Av. Marquès de Comillas, 6-8. Més informació a ww.lacaixa.es/obrasocial El mateix centre acull divendres, 21 les projeccions dels films musicals Leonard Cohen. I am your man (dir.: Lian Luson), Venezuela

subterránea (dir.: Juan Carlos Echeandía) i The life and times of Allen Ginsberg (dir.: Jerry Aronson).

Passis a les 17 h, les 20 h i les 21.30 h.

Primavera en ple hivern: rock’n roll de qualitat. Del 3 al 8.

El Primavera Club, cosí germà del Primavera Sound, un dels festivals més coherents del país, ja té cartell definitiu: Entre molts altres, Thurston Moore, Earth, The New Pornographers, Liars, The Ponys, Deerhunter, Bishop Allen, Von Südenfed, Johan Vanderslice, Bracken, The Ettes, Crystal Castles, Koke 9 & The Espaceape, Joseph Arthur & The Lonely Astronauts, No Age, Parts & Labor, Lagartija Nick, Schwarz, Jet Lag, Sanjosex, El Guincho i els DJ Fra, Coco, De Mierda, Graham i Juan B. Auditori Fòrum i Sala Apolo. www.primaverasound.com

L

a lluita per la memòria històrica als esports no s’atura. Fa tres mesos publicàvem en aquestes mateixes pàgines que Izquierda Unida havia presentat una proposició no de llei pel reconeixement del títol de la Copa de l’Espanya Lliure de 1937 al Llevant. Mogut per l’aprovació de la proposició per part del Congrés, el FC Barcelona ha iniciat les gestions perquè es reconegui la Lliga de la Mediterrània, guanyada el mateix any.

L’inici de la Guerra Civil va marcar el desenvolupament de les competicions esportives; així, el govern republicà va intentar organitzar una Lliga de Futbol en què hi participessin els millors clubs en territori republicà. La tasca es va complicar, perquè als clubs bascos i madrilenys no els era possible desplaçar-se, de manera que només hi van poder participar equips de Catalunya i el País Valencià.

La Lliga havia de comptar amb la participació de 12 equips (sis valencians i sis catalans), però els valencians només van poder inscriure quatre equips; la Federació Catalana de Futbol va decidir no inscriure el Sabadell i el Badalona, deixant la competició amb els següents participants (per ordre de classificació): FC Barcelona, CD Espanyol, FC Girona, Valencia CF, Levante CF, Gimnàstic FC de València, Granollers SC i Athletic de Castelló.

Els serveis jurídics del FC Barcelona defensen que la Copa de l’Espanya Lliure la van disputar els primers quatre classificats de la Lliga de la Mediterrània; i si la primera ja ha estat reconeguda oficialment, és de justícia que també ho sigui la segona. Per si això no fos suficient, el FC Barcelona compta amb un argument moral: el Llevant va poder participar a la Copa (malgrat ser el cinquè classificat de la Lliga), perquè el FC Barcelona va renunciar a la seva plaça per tal de fer una gira a Mèxic per promocionar la causa del bàndol republicà.

En cas que prosperés la iniciativa, el FC Barcelona sumaria la seva dinovena Lliga, però sobretot contribuïria a legalitzar la legitimitat republicana. Mentre el rei es dedica a fer callar, la República segueix parlant sobre el camp.

L’ARANYA NEGRA

Fins al 24 de febrer.

“Aquesta exposició no està pensada en termes d’una descripció cronològica, narrativa, d’un episodi històric, sinó com una proposta de comprensió d’un procés complex i dens que actua de llindar entre dictadura i democràcia, i que afecta i es gesta a través de les persones que el van viure”. Llunyana, però no tant, la Transició espanyola es mostra aquí com una faula sobre les vivències de tota una generació. Un trencaclosques que vincula històries personals i col·lectives, victòria i fracàs.

CCCB. Montalegre, 5. www.cccb.org

JUAN CARRETERO

EN TEMPS DE DESCOMPTE LA REPÚBLICA NO LLENÇA PILOTES FORA

En Transició. 20N-23F 2008

ACTIVITATS DE LA FUNDACIÓ PERE ARDIACA HOMENATGE: REVOLUCIÓ D’OCTUBRE Amb motiu del 90 aniversari de la Revolució d’Octubre de 1917, la Fundació ha posat en marxa una pàgina web que centralitza el conjunt d’activitats que porta a terme, l’eix de les quals és un vídeo documental produït en col·laboració amb l’Associació Cultural Octubre-Col·lectiu Estenent el Desastre i la productora MètoDes. A la cinta, destacades personalitats del país reflexionen sobre el significat de la Revolució Russa de 1917: Àngels Martínez Castells, professora d'economia; Marta Selva, presidenta de l’Institut Català de les Dones; l’historiador Josep Fontana, l’eurodiputat Raimon Obiols i Celestino Sánchez, president de la Fundació Pere Ardiaca. A la web també hi trobareu les obres de Lenin Les tesis d'abril i L'Imperialisme, fase superior del capitalisme, així com la pel·lícula Octubre, de Serguei Eisenstein, i una semblança seva com a pare del cinema modern.

Visita la web http://octubre1917-2007.blogspot.com Octubre 1917-2007: El documental. http://octubre1917-2007.blogspot.com/2007/10/octubre1917-2007-el-documental.html L’experiència soviètica Divendres, 14 de desembre, de 17 h a 21 h.

Facultat de Geografia i Història de la UB. Taula rodona 1: Per què va triomfar la Revolució Russa? Amb Anna Sallés, professora d’història de la UAB; Antoni Domènech, catedràtic de Filosofia de la UB i editor de Sin per-

miso, i Celestino Sánchez, director de la Fundació Pere Ardiaca.

Taula rodona 2: Per què va fracassar la URSS? Amb Josep Fontana, catedràtic emèrit d’història econòmica de la UPF; Miguel Candel, professor de filosofia de la UB, i Miren Etxezarreta, professora d’economia de la UAB.

TE’N RECORDES?

15 DE DESEMBRE: OSCAR NIEMEYER FA 100 ANYS L’arquitecte brasiler és un dels màxims exponents del racionalisme. Va projectar l’edifici de les Nacions Unides a Nova York juntament amb Le Corbusier, de qui se’l pot considerar hereu.

El mes passat el recordàvem des de Les arrels, on hi havia una imprecisió: aquest aniversari no és el 15 de novembre, tal i com s’hi podia entendre, sinó el 15 de desembre.

25 DE DESEMBRE DE 1977: MOR CHARLES CHAPLIN L’actor i director britànic està considerat la figura més representativa del cinema mut. El seu compromís amb la classe treballadora es manifesta al llarg de tota la seva obra. Dues de les seves pel·lícules més paradigmàtiques són Temps moderns (1936), que il·lustra les condicions de vida i de treball dels treballadors i les treballadores arran del procés d’industrialització, i El gran dictador (1940), crítica al nazisme i al feixisme, famosa també pel seu discurs final, en què Chaplin expressa el seu desig d’una Europa en pau i d’un món millor.

27 DE DESEMBRE DE 1917: S’APROVA LA CONSTITUCIÓ DE LA REPÚBLICA ITALIANA “Itàlia és una república democràtica fundada en el treball.” Així comença el primer article d’aquesta constitució. Amb aquesta frase n’hi ha prou per demostrar que la correlació de forces en una determinada societat i en un determinat moment històric són determinants a l’hora d’imprimir un caràcter conservador o progressista a una carta magna.

Avant 16

EN PRIMERA PERSONA

Activisme a Second Life

PER

JOSH LEVY I XAVIER ZAMBRANO

Fa uns anys es va fer evident que la web estava contribuint a redefinir les relacions socials i polítiques. La gent usava els blogs, wikis i les xarxes socials per impulsar una agenda progressista. Feien fotografies d’una manifestació i les publicaven al moment, escrivien blogs sobre la repressió política als seus països i coneixien gent que donava suport a les mateixes causes. Les coses canviaven amb un vertigen creixent.

Era el naixement de l’anomenada web social

T

ot i que els mons virtuals no són cap novetat, darrerament moltes persones em parlaven de les potencialitats col·laboratives que obria Second Life, un món tridimensional completament digital que pot ser modificat i recreat pels seus habitants.

Milions de persones ja el visitaven, així que vaig decidir endinsar-m’hi i veure què s’hi coïa.

Entrar per primera vegada a Second Life pot ser una experiència aclaparadora. Sembla un videojoc perquè controles un personatge, un avatar, que és la representació digital de tu mateix. Pot assemblar-se’t o tenir l’aspecte que decideixis. A diferència dels videojocs, però, a Second Life no tens reptes i fites predeterminades. Simplement existeixes en un món digital, interactuant i parlant amb d’altres avatars. L’accent és en la creativitat i la lliure exploració.

A data d’avui hi ha 10 milions d’usuaris registrats, dels quals 1,5 milions en són assidus.

Alguns hi van pel sexe, d’altres per ballar o escoltar bandes en directe. Les empreses hi anuncien els seus productes. Pràcticament qualsevol tipus d’activitat hi té cabuda. Fins i tot l’agència de notícies Reuters hi té una delegació per cobrir els esdeveniments diaris (secondlife.reuters.com). Second Life compta amb una moneda pròpia, el linden dòlar, que té un tipus de canvi fluctuant i és bescanviable per diners reals. Algunes persones s’han enriquit venent i comprant terrenys i productes virtuals. És Second Life només un lloc on evadir-se dels problemes del món real, com afirmen els seus detractors? O bé aquests problemes hi són reflectits de maneres noves i significatives? Tal vegada, Second Life pot ser usada per fomentar canvis socials. Vaig decidir entrar-hi i conèixer algunes de les organitzacions que l’usen com a eina d’agitació.

No a la guerra El 29 de gener de 2007 vaig passar-me pel Capitol Hill virtual. Una recreació a Second Life del centre de poder (i de reaccions al poder) de Washington. Hi havia una manifestació contra la guerra de l’Iraq organitzada per Rootscamp, una organització progressista que compagina l’activitat a Second Life i el món real (www.rootscamp.org/RootsCampSL).

Hi havia unes 200 persones amb pancartes que cridaven consignes i parlaven amb periodistes. Els cartells que enganxaven per les parets estaven molt treballats i es basaven en ele-

ments simbòlics com les fotografies d’ Abu Ghraib. La preparació prèvia de la protesta era manifesta.

Ecosistemes fràgils També vaig conèixer Linda Kelley, la fundadora del Center for Water Studies. Es tracta d’un espai virtual on reconstrueix models d’ecosistemes en perill. L’espai està ple d’animals tridimensionals i de condicions climàtiques simulades. Era un espai meravellós, sobretot la recreació del fons marí, amb peixos de diverses espècies. Mentre una orca gegant em passava a fregar, vaig adonar-me que Second Life no és només una eina de socialització. És possible sentir-hi respostes emocionals molt intenses, prou fortes per moure coses en el món real. Aquell món creat per la Linda no era només una treballada obra d’art, sinó que podia animar una major consciència de la necessitat de conservació mediambiental.

Camp Darfur A Second Life hi ha també una recreació virtual d’un camp de refugiats de Darfur construït per l’organització Stop Genocide Now. Hi tenen presència 12 ONGs que faciliten informació sobre el conflicte i recapten fons d’ajuda. L’espai desolat té una intensitat que poques webs convencionals transmeten. La immersió tridimensional transmet una inquietant proximitat a la dramàtica situació. Veure el meu avatar encarat a la fotografia d’un nen va ser una experiència torbadora, una epifania. Aquell entorn nou per a mi generava una empatia que els mitjans de comunicació tradicionals ja no són capaços de proporcionarnos per excés de familiaritat. El potencial activista de Second Life i d’altres móns virtuals encara està emergint. És un gegantí laboratori d’experimentació on la imaginació és el límit.

Article sota llicència Creative Commons Attribution-Noncommercial-Share Alike 3.0. Adaptat de www.levjoy.com/blog/betterworld Recull de fotografies sobre activisme a SL: www.flickr.com/groups/375532@N25/

Organitzacions d’esquerres a Second Life

CPSU (Communist

Party of Second Life)

El CPSL aspira a estendre la comprensió del marxisme entre els ciutadans de Second Life i guanyar suport per a totes les lluites progressistes de la classe obrera contra l’imperialisme i la burgesia, el seu estat i les seves guerres. Demanen que el capitalisme no estigui codificat en el codi font de Second Life i que, per tant, la terra es pugui col·lectivitzar. També demanen la instauració d’un sistema representatiu. Combaten organitzacions feixistes com l’FNSL (Front Nacional de Second Life). El 27 de setembre van contribuir a l’organització d’una manifestació virtual pels drets dels treballadors d’IBM Itàlia que va reunir 1.800 avatars. Pocs dies després, davant la repercussió de l’acte, l’empresa va cedir i va acceptar importants millores laborals.

Més informació sobre l’esdeveniment a www.uniglobalunion.org/SecondLife.

Web del partit: cpsl-ss.blogspot.com

SLLU (Second Life Left Unity)

El front unitari d’esquerres SLLU busca promoure el discurs social revolucionari per mitjans creatius i no violents. El seu objectiu és maximitzar l’activitat i el pensament d’esquerres a Second Life. SLLU és un col·lectiu democràtic divers, unit al voltant de justícia social i anticapitalisme.

Web del moviment: slleftunity.blogspot.com

SL-DM (Second Life Democratic Movement)

Organització centrada en la demanda d’un funcionament democràtic per a Second Life. Està en estadi de discutir les millors fórmules per articular l’expressió de la voluntat dels seus ciutadans, amb la vista posada en un sistema referendari basat en la democràcia directa.

Web del moviment: sl-dm.co.uk

Llamazares virtual

El coordinador general d’Izquierda Unida (IU), Gaspar Llamazares, va ser el primer líder polític nacional a atrevir-se a tastar el món virtual. Al maig d’aquest any, el seu avatar es va endinsar a Second Life per ferhi campanya, respondre les qüestions que els plantegessin altres avatars i explicar les propostes d’IU de cara a les eleccions municipals i autonòmiques d’aquell mateix mes. La iniciativa, segons el seu gabinet de premsa, va ser un èxit: la presència de Llamazares a la xarxa va congregar més de mig centenar de persones que van acudir al reclam del seu lema, Tengouna respuesta para ti, i el polític es va haver d’identificar, responent preguntes personals, per demostrar que, efectivament, era qui deia que era.

Altres líders polítics que han decidit provar sort a Second Life són la socialista Paloma Sáinz, Sarkozy i Segolène Royal.

Direcció i coordinació: Sandro Maccarrone. Edició i disseny: Lucía Flores. Correcció: Mar Olivé. Consell de redacció: Andreu Espasa, Adriana Sabaté, Lluís Monerris, Mireia Mora, Antoni Moragas Marià Pere, Miquel Àngel Sòria, Jordi Ribó. Han col·laborat en aquest número: Toni Barbarà, Lluís Cabrera, Pau Casanellas, Quim Cornelles, Xavier Cutillas, Andreu Espasa, Ana Figueras, Alberto Hernández, Josh Levy, Àngels Martínez, Jordi Mir, Mireia Mora, Antoni Moragas, Pilar Morales, Manuel Moreno, Marc Navarro, Mar Olivé, Jordi Ribó, Sergi Sanjulián, Toni Salado, Miquel Àngel Sòria, Xavier Zambrano.

Producció: DeBarris, SCCL. Imprimeix: Zukoy 5. Av. Portal de l’Àngel, 42, 2n A. 08002 Barcelona: Tel: 93 3184550. e-mail: avant@pcc.cat Aquest número s’ha fet escoltant, entre molts altres, el CD The river in reverse, d’Elvis Costello & Allen Toussaint (2007), editat amb la devastada ciutat de Nova Orleans al punt de mira.