Avant 963

Proletaris de tots els països, uniu-vos!

PREU: 2 € ÒRGAN CENTRAL DEL PCC

ANY XXVI /

GENER

2008

www.pcc.cat

núm. 963 Polítiques d’immigració

Avortament: un dret o un delicte?

Jordi Miralles, coordinador general d’EUiA, diputat per la coalició ICV-EUiA i portaveu del grup parlamentari a la Comissió de Benestar i Immigració del Parlament de Catalunya, és una de les veus que en aquest número valoren els últims avenços en matèria d’immigració. Altres punts de vista ens arriben de SOS Racisme i de la Secretaria per a la Immigració.

PÀGINA 6.

Tot i ser una pràctica estesa, la interrupció voluntària de l’embaràs (IVE) és un tema relativament recent en la política espanyola. Fa poc més de vint anys s’aprovava una llei que la despenalitzava en tres supòsits concrets. Amb més de dues dècades de distància, cal preguntar-se si la llei cobreix totes les eventualitats i necessitats d’aquesta circumstància. PÀGINA 9.

El sindicalisme de classe, al carrer

PÀGINA 3.

Il·legalitzar EAE i EHAK no és la solució

PÀGINA 8.

‘Cuesta de enero’

L.F.

Habitualment es diu que, un cop passades les festes, arriba la cuesta de enero. Malauradament, des de fa uns quants anys la classe treballadora pateix els elevats costos de la vida, juntament amb salaris baixos, durant tot l’any.

Per aquesta raó, en aquest número abordem la necessitat d’una ofensiva de les organitzacions dels treballadors i les treballadores i d’un reforçament del seu caràcter sociopolític. Resulta prou evident que una de les raons principals perquè el canvi a l’Estat espanyol hagi estat incomplet ha estat la manca de mobilització dels sectors populars.

Un element necessari per organitzar la classe treballado-

ra és conèixer la seva actual composició i saber adaptar-se a les seves particularitats i necessitats. També per això dediquem la tribuna sobre l’actuació del Govern d’Entesa a les polítiques d’immigració. D’altra banda, donem la veu a joves investigadors que mostren les formes en què les empreses busquen apropiar-se del fruit del seu treball.

Alhora, hi ha altres sectors que semblaven interessats a una Segona Transició, però que ara canvien d’estratègia.

Per això analitzem el paper de les caixes d’estalvis i les seves vinculacions tant amb les burgesies nacionals com amb les oligarquies financeres internacionals. Aquests

comportaments de les diferents classes socials ens ajuden a entendre l’estancament del canvi de del govern espanyol.

Entre els darrers casos tenim el retorn a la via exclusivament policial per a la resolució del conflicte basc o la manca de decisió a l’hora de reconèixer el dret a l’avortament lliure.

Com podreu veure, aquest número de l’Avant té menys pàgines de l’habitual. No es tracta d’un canvi definitiu, sinó d’un fet puntual. L’edició del mes de febrer serà un especial de 20 pàgines amb motiu de les properes eleccions generals.

2

OPINIÓ

Avant

A MANERA D’EDITORIAL

EL FAR

La lluita pel salari

Ofensiva treballadora

A

embla que aquest any la cuesta de enero va arribar amb dos mesos d’antelació.

Almenys, això és el que indicava l’augment interanual de l’IPC, que al novembre se situava en el 4,1%. Però, en realitat, la pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors i les treballadores a Catalunya i a tot l’Estat espanyol és un fet constatat des de fa uns quants anys. Només ens cal recordar que al juny ens assabentàvem que el salari real mitjà, calculat tenint en compte l’augment del cost de la vida, ha disminuït a l’Estat en un 4% durant els últims deu anys. Per aquest motiu, resulta incomprensible que des de les organitzacions treballadores seguim acceptant mesures de moderació salarial. Quan més del 50% de les persones treballadores cobren menys de 16.000 euros anuals, mentre l’augment dels tipus d’interès provoca que les hipoteques augmentin en més de 100 euros d’un mes a l’altre, el que toca és una nova política salarial no basada exclusivament en l’IPC, sinó destinada a la disputa d’una part dels beneficis empresarials, que van augmentar en un 73% entre el 1999 i el 2003.

Eludir aquest debat no pot portar més que a una situació d’estrangulació total de la immensa majoria de la població. En efecte, al costat dels baixos salaris hem de seguir lamentant la tendència a la disminució d’impostos a les rendes més elevades, amb la conseqüent impossibilitat de posar fi al dèficit social de l’Estat espanyol.

Alhora, l’actitud irresponsable i miop de molts sectors empresarials europeus que practiquen el dumping social a través de les deslocalitzacions, no els permet adonar-se que la capacitat de consum generalitzada de les treballadores i els treballadors europeus rau precisament en el sistema social europeu, i que la seva estratègia pot portar a un veritable col·lapse econòmic.

La necessitat d’una ofensiva mobilitzadora en el terreny salarial i en el dels drets dels sectors populars en general ens porta immediatament al

S

ATENCIÓ A

debat sobre la politització del sindicalisme de classe. A priori, tothom assumeix el seu paper sociopolític, però és en els fets on en podem comprovar el veritable abast. La lluita per la millora de les condicions de vida de la classe treballadora exigeix una intervenció directa en els processos que les afecten, mentre que la política de pronunciaments sense mobilització situa aquesta classe en una posició subalterna. L’autonomia sindical no és contradictòria amb assumir un paper protagonista en els processos polítics.

Altrament, es corre el risc de caure en la interiorització i oblidar que els sindicats són eines també per a la transformació social.

Naturalment, la complicitat entre les organitzacions socials i les forces polítiques transformadores necessita també que aquestes últimes tinguin clar que els canvis estructurals no es poden aconseguir només a partir de l’acció institucional, especialment amb l’actual correlació de forces a nivell econòmic i comunicacional. No n’hi ha prou d’intentar tirar endavant reformes legislatives progressistes si no es fa un veritable esforç perquè aquells qui se n’han de veure afectats en siguin els principals protagonistes, tant en l’elaboració com en l’execució. Només d’aquesta manera, quan apareixen resistències per part dels sectors econòmics i socials que veuen afectats els seus interessos, hi pot haver una resposta des de la mobilització de masses que permeti fer avançar les reformes.

En aquest sentit, volem destacar la crida i el treball intens que Esquerra Unida i Alternativa va desenvolupar perquè fossin precisament les organitzacions sindicals, veïnals, estudiantils i de consumidors les que lideressin la mobilització pel restabliment i la millora substancial de la xarxa de rodalies a Catalunya. Confiem que la resta de forces catalanistes i d'esquerres també perdin la por a agitar les masses encara que tinguin responsabilitats de govern.

la rata

questes poques indicacions seran suficients per posar de relleu que el propi desenvolupament de la moderna indústria contribueix per força a inclinar la balança cada vegada més en favor del capitalista i en contra de l’obrer, i que, com a conseqüència, la tendència general de la producció capitalista no és elevar el nivell mig dels salaris, sinó, pel contrari, fer-lo baixar, és a dir, empényer més o menys el valor del treball al seu límit mínim. Si aquesta és la tendència de les coses en aquest sistema, ¿vol dir que la classe obrera ha de renunciar a defensar-se contra les usurpacions del capital i cessar en els seus esforços per aprofitar totes les possibilitats que se li ofereixin per millorar temporalment la seva situació? Si ho fes, es veuria degradada en una massa uniforme d’homes desgraciats i esquerdats, sense salvació possible. Crec haver demostrat que les lluites de la classe obrera pel nivell dels salaris són episodis inseparables de tot el sistema del treball assalariat, que en el 99 per 100 dels casos els seus esforços per apujar els salaris no són sinó esforços dirigits a mantenir dempeus el valor donat del treball, i que la necessitat de barallar-se amb el capitalista sobre el seu preu va unida a la situació de l’obrer, que l’obliga a vendre’s com una mercaderia. Si en els seus conflictes diaris amb el capital cedissin covardament, sens dubte es desqualificarien per emprendre moviments de més envergadura.

Alhora, tot i prescindint completament de l’esclavització general que comporta el sistema del treball assalariat, la classe obrera no ha d’exagerar als seus propis ulls el resultat final d’aquestes lluites diàries. No ha d’oblidar que lluita contra els efectes, però no pas contra les seves causes; que el que fa és contenir el moviment descendent, però no pas canviar la seva direcció; que aplica pal·liatius, però no guareix la malaltia. Per tant, no ha d’entregar-se del tot a aquesta inevitable lluita guerrillera, contínuament provocada pels abusos incessants del capital o per les fluctuacions del mercat. Ha d’entendre que el sistema actual, tot i amb les seves misèries, engendra simultàniament les condicions materials i les formes socials necessàries per a la reconstrucció econòmica de la societat. En comptes del lema conservador Un salari just per una jornada de treball justa!, haurà d’inscriure en la seva bandera aquesta consigna revolucionària: Abolició del sistema de treball assalariat!

KARL MARX

Extret de Salario, precio y ganancia

PER

TONI BARBARÀ

PLAGA DE RATES DE GENER quest mes, els ratots, les mentides imperants, arriben en filera. Us ho han repetit massa vegades: “No s’ha de ser tan radical, tan esbojarrat.

Centra’t, sigues una mica més tolerant!”.

Què hi ha darrere d’unes tan assenyades recomanacions d’algú que ens estima i ens ho diu pel nostre bé?

Anem a PAMS (Petites Aportacions, Minúscules, Sinceres). Què volen dir amb això de radical? Si els responeu que radical ve d’arrel i significa anar a l’origen, causa o motiu de les coses, us diran que nanai. Que ells ho entenen com a utòpic, somiatruites, esquerranós, rebel, insolent, malcarat, maximalista, antisistema i desobedient. Condensat en una paraula: comunista!

Tolerant? Amb qui o què? “T’aniria més bé si toleressis que les coses són com són i no es poden canviar.

Que sempre hi haurà pobres i rics, diferències i injustícies, i que, posats a sobreviure amb alguna qualitat personal, millor triar el bàndol dels poderosos que no pas el dels morts de gana”. I més encara si el preu és una certa (o molta) incoherència davant del que es veu com a intolerable, i toca, i cal empassar-se la rata o mirar cap a un altre lloc.

A

Et volen centrat. En relació a quin centre? És bo el blasmar les maneres beneïdes pels adults, fugir del centre? I on és? Potser, com les temperatures, ni fred centre, ser excèntric... Tot això ja està previst. Si ni calor: zero graus? O volen dir mediocritat, gregaris- només crides i t’esbraves, si no lluites, no hi ha perill me, amuntegament, anonimat, obediència, submissió? contestatari de fons.

Sovint, el missatge de les paraules no té res a veure No deu ser que, tot i reconèixer que aquest món és una claveguera, prediquen la inhibició per contagi, la nega- amb el to i els decibels emprats. Els meus mestres tiva a qualsevol aspiració de canvi? Que “la caritat ben acostumaven a parlar baixet. José M. Valverde deixava entesa comença –i acaba– per un mateix”. “I si tingues- anar veritats trencadores com a punys amb veu transis problemes de consciència, t’apuntes a una ONG o a quil·la i assossegada. Manuel Moreno Mauricio parlava de revolució a cau d’orella, amb veu íntima, greu i prola parròquia, que són molt trempats”.

La política ja és un tema massa penós i perillós... Si funda, com ho era la seva escriptura, amb una cal·ligrano és que ets a la dreta i/o dins el sistema, i penses viu- fia diminuta... Deia que per culpa de l’hàbit adquirit a la re’n. Llavors, paciència, disciplina, amén i piloteig. No presó de Burgos, quan calia escriure molt i no hi havia discrepar, no dissentir i, sobretot, no somiar coses que prou llàpis ni paper.

Com a norma, la cridòria sol portar poca saviesa. qüestionin l’ordre establert!

Penso que, com més decibels, Ètica versus estètica? És cert que les formes no tenen necessàriament LES COSES IMPORTANTS menys raonament. També sé que, a relació amb els continguts. Si et ve A LA VIDA, ELS AMORS vegades, alguna vegada, cal apujar el to i cal cridar. Tanmateix, les coses de gust, jove inquiet de sang calenI ELS DESAMORS, importants a la vida, els amors i els ta, pots fer escàndol, cridar, fer-te ACOSTUMEN A PROFES- desamors, acostumen a professarnotar, perforar-te, tatuar-te, disfresSAR-SE EN VEU BAIXA se en veu baixa. sar-te, fumar-t’ho tot, passar de tot,

TREBALL

Avant

3

Per la defensa dels principis fundacionals Sota el lema Temps de debat, temps de sindicalisme de classe, l’1 de desembre es van reunir a Barcelona més de dos-cents dirigents sindicals vinculats a seccions sindicals d'empresa, federacións i unions de Comissions Obreres de Catalunya. Aquest és el relat de la trobada Àngel Crespo Sánchez*

L’objectiu era iniciar la reflexió i el debat que finalitzarà al IX Congrés de la CONC, el novembre del 2008, i al Congrés de la Confederació Sindical de CCOO al desembre, després d’un ampli procés d’assemblees a les empreses i els congressos i conferències dels sindicats comarcals, federacions de Catalunya i unions comarcals i intercomarcals, que debatran els documents i escolliran les delegades i delegats als àmbits immediatament superiors.

Van obrir el debat el company Miguel Peláez i la companya Maria Marín. El primer va fer una breu anàlisi del que ha passat des del vuitè congrés fins ara, i va proposar els principals objectius del debat que ara iniciem i la proposta de treballar per aconseguir una majoria de canvi que corregeixi el procés d’interiorització de les CCOO de Catalunya al darrer període i doni un nou impuls a l’acció reivindicativa i a la negociació col·lectiva a partir de les reivindicacions més sentides pels treballadors i treballadores, mantenint una estratègia que combini la negociació i la mobilització.

A continuació, Maria Marín va presentar el document base, que va caracteritzar com un docu-

ment obert al debat i a les aportacions de tothom que vulgui contribuir a la defensa dels principis fundacionals del sindicat, que últimament s’estan desdibuixant, i fer del sindicat un subjecte més autònom i independent, més col·lectiu i participatiu, i més fort quantitativament i qualitativa, per guanyar en capacitat d’organització, reivindicació i lluita.

Com diu el mateix document en la seva introducció, el que volem és que en el context en què vivim, de “profundes mutacions productives, sectorials, socials i territorials, que tenen com a eix el canvi de paradigma econòmic en la fase de globalització i la reestructuració del capitalisme”, es tracta de “renovar les nostres formes de fer i d’organitzar els treballadors i les treballadores, adequant-los a les noves formes d’organització del treball i la producció, ser mes útils en la lluita per la millora de les condicions de vida i de treball i elevar la consciència col·lectiva de la classe treballadora”.

ENRIQUIR

EL DOCUMENT

El debat va comptar amb més de 25 intervencions que, partint de l’acord general amb què es va proposar, van enriquir el document inicial i van aportar propostes sobre polítiques industrials, model de desenvolupa-

“VIVIM UN MOMENT DE PROFUNDES MUTACIONS PRODUCTIVES, SECTORIALS, SOCIALS I TERRITORIALS”

Reforçar el sindicalisme de classe Tothom va coincidir que era un bon moment per iniciar aquest debat, amb temps suficient i amb la intenció que serveixi com un element que ens permeti dinamitzar el debat congressual per avançar en la conquesta de nous drets socials i laborals, alhora que exercim i fem complir els que tenim.

En definitiva, volem fer una contribució per reforçar el sindicalisme de classe a l’empresa i a la societat en aquest segle que acabem d’iniciar.

Miguel Peláez en una imatge d’arxiu

ment i valorització del paper del treball, polítiques publiques, lluita contra les desigualtats, recuperació dels valor i les pràctiques solidàries, i aspectes reivindicatius com ara la plena ocupació, la reducció de la jornada, el qüestionament de l’estratègia de concertació i l’ampliació d’alguns punts del document.

Es va acordar que la comissió que va redactar el primer esborrany recolliria les aportacions de l’assemblea, i aquelles que en la mateixa línia poguessin arribar per escrit, per incorporar-les-hi i fer l’encaix final del document.

“HEM DE RENOVAR LES NOSTRES FORMES DE FER I ADEQUAR-NOS A LES NOVES FORMES D’ORGANITZACIÓ DEL TREBALL I LA PRODUCCIÓ.

HEM DE SER MES ÚTILS EN LA LLUITA PER LA MILLORA DE LES CONDICIONS DE VIDA I DE TREBALL, I ELEVAR LA CONSCIÈNCIA COL·LECTIVA DE LA CLASSE TREBALLADORA”

*Secretari general de la Unió Sindical de CCOO del Barcelonès

El sindicalisme de classe, al carrer Que la classe obrera té problemes més enllà del centre de treball és una evidència, perquè el mode de producció capitalista també es desenvolupa més enllà del centre de treball. Els problemes en les xarxes viàries no són de nacionalitat, ni d’altres naturaleses que alguns argumenten en benefici propi, sinó de classe Jordi Ribó i Flos

Un dels senyals d’identitat del sindicalisme de classe, no només a Catalunya, sinó també a la resta de l’Estat, és el seu caràcter sociopolític, és a dir, la preocupació pel que passa més enllà de les portes dels centres de treball.

Fns i tot tradicions del moviment obrer llatinoamericanes s’estan plantejant la situació de la classe obrera no només a les empreses, sinó també als llocs on viuen i en relació als serveis que l’Estat ha d’assegurar.

La classe obrera també té pro-

blemes més enllà del centre de treball, perquè el mode de producció capitalista també es desenvolupa més enllà d’aquest. Les condicions de vida, la qualitat dels barris i de les seves estructures urbanístiques i de comunicacions, els nivells de salut i de contaminació de tot tipus, la neteja, tots són problemes que repercuteixen directament en les persones, en funció de la classe social a la qual pertanyen.

Quan hi ha problemes a la xarxa de transport públic, els qui primer ho pateixen són els treballadors i les classes populars.

Com pitjor és el transport

PREN NOTA! Tens coses a dir? Vols compartir les teves reflexions o exercir el teu dret de rèplica?

Vols informar d’una activitat o donar a conèixer la teva pròpia activitat?

Escriu-nos a:

avant@pcc.cat

ELS TREBALLADORS I LES SEVES ORGANITZACIONS HAN DE RECUPERAR LA INICIATIVA SOCIAL PERDUDA

La ministra Álvarez: salvada per la campana

public, més es degraden les condicions de vida i de treball, i si no hi ha un projecte públic clar, és molt fàcil colar privatitzacions.

Així es va fer al Regne Unit en l’època de Margaret Tatcher i avui el país ja no té sector públic ferroviari, i els trens son més cars i estan en pitjor situació que quan eren públics.

Per tant, els problemes en les xarxes són de classe, no pas de nacionalitat ni d’altres coses que la dreta nacionalista catalana vol aprofitar. És summament capciosa l’afirmació de Jordi Pujol quan diu que en els seus pactes

amb el Partit Popular va obtenir més que ningú per a Catalunya.

La pregunta no és quant, sinó per a qui? No pas per a les necessitats del poble i de la classe obrera, no per a les estructures que fan servir els treballadors.

Aquestes raons havien de ser suficients perquè el sindicalisme de classe i nacional de casa nostra sortís al carrer, no al costat de la dreta nacionalista, no per fer la pinça al govern de Rodríguez Zapatero, sinó per manifestar la indignació dels treballadors pel tractament dispensat a Rodalies RENFE i per l’actitud de la

ministra Magdalena Álvarez. Va ser una oportunitat perduda, sobretot després d’una magnífica campanya de sensibilització feta a moltes estacions de Rodalies durant tot l’any 2007.

Però la intenció d’aquest article no és la critica al sindicalisme de classe i nacional, sinó posar de manifest el problema, i que els treballadors i les seves organitzacions recuperin la iniciativa social perduda. I que, sobretot, recuperem l’actitud i el discurs del sindicalisme sociopolític, aquell que tracta els problemes de la classe obrera amb independència del lloc geogràfic on es manifesten.

4 Avant

CULTURA

Noves maneres de fer política: blogs als EUA En el recent episodi de repressió a Birmània, els mitjans de comunicació tradicionals tenien serioses dificultats per informar de la situació al país. La instauració d’una apagada informativa va ser tan exhaustiva que, en un moment determinat, un blogger solitari que responia a l’àlies de Niknayman era l’única font de notícies en temps real que arribava a l’exterior. La dificultat per silenciar els bloggers va portar la junta militar a bloquejar totalment l’ús d’internet Xavier Zambrano

BLOGS A BANDA I BANDA

Repassem a continuació quins són els blogs més importants a banda i banda de l’espectre polític. En primer lloc, una rara avis, Wonkette.com. Es tracta d’una curiosa mescla de xafarderies sobre l’establishment polític de Washington i de judicis crítics. El seu moment de glòria va ser la publicació, el 2004, de l’anomenat cas Washingtonienne, la revelació del nom d’una funcionària del Congrés que escrivia sobre múltiples afers sexuals amb alts càrrecs del purità partit republicà.

Al camp de la dreta, els dos blogs més influents són www.instapundit.com i Mi-

CINEMA / CINEMA / CINEM

Però no són només les situacions d’emergència les que evidencien la gran versatilitat i immediatesa del format blog. Als Estats Units (EUA), la influència d’un grapat de blogs polítics és notabilíssima: fan i desfan reputacions, obliguen els partits a pronunciar-se sobre assumptes candents i compten amb una legió de fidels lectors, que sovint es desdoblen com a informadors, proporcionant a l’instant gravacions de la darrera relliscada dialèctica d’un polític.

Per exemple, l’any 2002 un blog que en aquell moment comptava amb uns 8.000 lectors diaris (una audiència petita per als estàndards d’internet) anomenat Talking Points Memo va reproduir unes declaracions racistes de Trent Lott, el líder de la majoria republicana al Senat, efectuades en una obscura celebració. La notícia es va difondre per internet com una autèntica bola de neu fins que l’escàndol va adquirir unes pro-

porcions que van forçar la seva dimissió. Al llibre Free Culture, de Larry Lesig, s’afirma que “la seva dimissió no s’hauria produït de no ser pels bloggers. La notícia havia caigut dels mitjans tradicionals en 48 hores, i van ser els bloggers els qui van seguir investigant-la fins a destapar el seu autèntic abast”.

chelleMalkin.com. El primer ha creat tota una escola estilística basada en les frases lapidàries i la condensació epigramàtica. El segon, menys subtil, es caracteritza per les postures ultraconservadores i el personalisme de la seva autora, que protagonitza aparicions freqüents en mitjans tradicionals com Fox News.

Pel que fa a blogs d’esquerra o liberals en el sentit nord-americà, els més influents són www.dailykos.com i www.huffingtonpost.com. El primer rep 24 milions de visites mensuals i compta amb col·laboracions habituals tant de congressistes i de l’expresident Carter com de lectors anònims. El periodista estrella de la Fox News, Bill O’Reilly (una mena de Jiménez Losantos a l’americana), va afirmar en antena que llegir el Daily Kos era un acte d’adoració satànica. El Huffington Post és el cinquè blog més visitat del món i té el suport de personalitats com Norman Mailer.

Ofereix un model basat en múltiples columnistes i en l’incentiu de

“Que el meu nom no s’esborri a la història” Las trece rosas

PER

MANUELA FERNÁNDEZ

FITXA TÈCNICA Director: Emilio Martínez Lázaro / Intèrprets: Pilar López de Ayala, Verónica Sánchez, Marta Etura, Nadia de Santiago, Enrico Lo Verso, Gabriella Pession, Félix Gómez, Luisa Martín, Asier Etxeandía, Goya Toledo, Alberto Ferreiro, Bárbara Lennie, Secun de la Rosa.

La nostra història més recent és la història dels perdedors i les perdedores. El Front Popular va guanyar les eleccions el 16 de febrer del 1936, i el 18 de juliol del mateix any, un cop d’Estat a mans dels militars de dretes i feixistes va ser el principi de la fi d’un somni revolucionari i democràtic. Es fixa l’abril del 1939 com a data de final de la Guerra Civil, tot i que les trinxeres van passar a la clandestinitat, a la muntanya i a les consciències de moltes persones, homes i dones (la guerrilla antifranquista, el maquis, és anihilada del tot el 1965), aquí i a l’exili, fins l’arribada de la democràcia pactada el 1978 amb la Constitució.

La primera transició ens va portar una democràcia de mínims en què tothom, feixistes (guanyadors) i gent d’esquerres (més o menys perdedors), havien de signar les lleis, els decrets i les actes de les reunions.

Però mai s’ha fet justícia al cop d’Estat il·legítim a un govern legítim, ni als més de 40 anys de la dictadura feixista del franquisme. Això ha significat esborrar la història, matar i adormir les consciències, les experiències i la dignitat de milers de persones compromeses amb la construcció d’una societat millor. No ha estat fins fa pocs anys que ha aparegut una mirada més clara i decidida sobre la nostra història, amb punts de vista més propers als qui la van perdre, als qui la vam perdre, a nivell institucional. Potser s’obre un camí per començar a conèixer i reconèixer uns fets, uns morts i una història silenciats. És difícil fer una pel·lícula sobre les vides de les

persones que van protagonitzar aquesta part de la nostra història, I és difícil fer-ho sense prendre partit.

També és complicat que arribi al gran públic si està polititzada, la qual cosa vol dir que, per ser comercial, cal descafeïnar-la una mica. Però el sol fet de fer-la s’ha de valorar com a necessari i just.

Las 13 rosas és un drama que fa plorar, que fa venir ràbia, que desperta sentiments de manera superficial amb escenes simplistes potser necessàries des del punt de vista comercial, però que també dispara amb d’altres que van directes a la consciència, fruit del coneixement que ja tenim de la nostra història i fruit del compromís davant les injustícies. I això sí que ho fa molt bé: posa la injustícia del feixisme en la nostra pròpia història amb unes cares amables, joves, compromeses en major o menor mesura. El punt més emotiu, les noies cantant la Jove guàrdia quan van de camí a la mort, l’esperança mai no es perd, i la mostra de solidaritat fins al darrer segon. El punt més fluix, un final que pretén fer pedagogia: la ràbia i la venjança no són bones. Llàstima que no s’hagués orientat a enfilar aquesta ràbia humana i natural davant la injustícia cap a un final transformador i de lluita, i no només silenciador.

Si cal plorar amb un drama al cinema, prefereixo fer-ho a causa de la ràbia que em pot generar veure aquesta pel·lícula, i passar una mala estona, però recordant una part de la nostra memòria col·lectiva.

convertir la secció de comentaris en un autèntic fòrum de debat. ¿Quines lliçons podem extreure de l’èxit dels blogs polítics nordamericans a l’hora d’orientar una estratègia blogger al nostre país? En primer lloc, les entrades d’aquests blogs es caracteritzen per la brevetat: la màxima expressió d’aquest tret són oneli-ners d’Instapundit que barregen informació i judici mordaç en una sola frase. En segon lloc, els blogs polítics solen representar postures més extremes que la línia oficial dels partits.

Així, els blogs d’esquerra són majoritàriament favorables a l’impeachment de Bush.

El seu to és obertament polemista. Tot i les seves relacions,

complexes i subterrànies, amb fonts internes dels partits, els blogs més populars mantenen una distància irònica i no actuen de mera corretja de transmissió de les postures oficials.

Trent Lott

LES ARRELS

Günter Wallraff, l’escriptor emmascarat Passa el temps i de sobte, com un flaix, et vénen a la memòria personatges d’una època recent, alguns ja convertits en llegenda, i et crees la necessitat d’informar-te’n: on paren?, què se n’ha fet? Un d’aquests personatges és Günter Wallraff, a qui la dura realitat va situar en un exili a Holanda per evitar les represàlies, tant polítiques com econòmiques, de les forces vives del seu país, Alemanya.

Com que no és un personatge gaire llunyà, és possible que alguns el recordeu disfressat per no ser reconegut, investigant les irregularitats del magnat de la premsa alemanya Springer, sobretot al Bild Colònia (El periodista indeseable, Anagrama, 1979), o caracteritzat de turc per denunciar les condicions de treball dels emigrants d’aquesta nacionalitat a l’imperi Thyssen, Adler i altres monstres de la indústria alemanya (Cap de turc. Abaix de tot, Edicions 1984, 1987). Turc que fa feines de neteja en centrals nuclears sense cap protecció, en una indústria farmacèutica com a rata de laboratori humana, com a peó de la construcció sense papers...

En un autobús d’Estocolm coincideixen l’escriptor bolivià Víctor Montoya i un noi xilè amb mostatxo estil Emiliano Zapata, que reconeix que ningú vol seure al seu costat: “No te preocupes –li diu l’escriptor–. A veces vale más ser cabeza de turco que cabeza de chorlito”.

A Inspecció d’actes (Edicions 1984, 1988), Wallraff ens explica l’encalç a què es veu sotmès per part de la policia i la fiscalia com a forma de coaccionar-lo, fins i tot la mort natural del seu confident Heinz Willmann, experiodista del Bild, i ens mostra la documentació que aquesta forma de repressió genera: “Si fa l’efecte que la realitat és més crua que la crítica i va més enllà de la fantasia de l’escriptor, això és així malgrat el meu parer i no ho puc evitar, ja que els autèntics autors d’aquests informes són fiscals, comissaris de policia i els seus confidents”.

Una de les darreres notícies sobre ell, molt ben guardada per les seves implicacions, és que va tenir amagat a casa seva, a Colònia, Salman Rushdie, quan aquest va ser sentenciat amb una fatwa a conseqüència de la publicació dels Versicles satànics. Aquest fet de la seva vida fa palès el coratge mostrat a la seva obra.

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

UNIVERSITAT

Avant

5

Notícies des del món de la recerca: les ‘jornades doctorials’ Tres-centes persones reben cada any una beca de la Generalitat de Catalunya perquè puguin dur a terme tesis doctorals en totes les disciplines. Són els doctorands. Repassem algunes de les seves obligacions Irene Sabaté

La Generalitat de Catalunya, per mitjà de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR), beca cada any unes 300 noves persones perquè es dediquin a l’elaboració de tesis doctorals en totes les disciplines.

Els doctorands, adscrits a les universitats i centres de recerca de Catalunya, gaudeixen de condicions semblants a les d’altres becaris predoctorals: un any de beca més tres contractes de dotze mesos, dedicació a temps complet i remuneracions entorn als 1.000 euros mensuals.

Hi ha, però, un petit detall que només afecta els becaris de la Generalitat: l’obligació d’assistir a les anomenades Jornades Doctorials per accedir al tercer any de contracte.

Pel mètode infantilitzant de l’assistència forçosa, es pretén ampliar la mirada dels doctorands sobre el seu futur, assumint que a la universitat no hi ha lloc per a tothom i que, inevitablement, molta gent s’haurà de guanyar la vida en el sector privat. L’únic petit inconvenient és que sobre els propis doctors recaurà també la responsabilitat de fer veure al nostre empresariat la necessitat absoluta d’incorporar investigadors a les empreses. Cal, per tant, inventar-se el propi lloc de treball.

A partir d’aquest plantejament, s’ignoren totes les altres opcions que els futurs doctors puguin estar considerant: sortir a l’estranger postposant altres projectes personals, armar-se de paciència i posar-se a la cua de les places públiques malgrat tot, o, simplement, tornar a buscarse la vida com molts ja ho feien abans de ser becaris. Durant les jornades s’escenifica una complicitat total, una identificació d’objectius entre l’Estat -en aquest cas, la Generalitat- i els

interessos privats. Es dóna per fet que, un cop formats com a investigadors, és obligació dels doctors tornar el deute contret amb el país, com si la feina de quatre anys, la tesi doctoral, no fos una aportació substantiva al saber i, per tant, al progrés col·lectiu. De fet, s’arriba a afirmar que la substància de la tesi és indiferent a partir de l’obtenció del títol, que simplement donarà fe de la capacitat del titulat per sostenir en el temps un esforç d’autodisciplina.

ASSISTÈNCIA OBLIGATÒRIA

CIÈNCIA CIÈNCIA

Què son aquestes jornades de nom inventat? Quantitativament, quatre dies de tancada a 40 quilòmetres de Barcelona, en un punt inaccessible amb transport públic, amb allotjament a pensió completa i activitats durant catorze hores diàries, que suposen a l’administració una despesa de 1.100 euros per assistent. Oficialment, un intent benintencionat per part de l’AGAUR d’acostar els becaris al món de l’empresa, tenint en compte la seva suposada desconnexió de la vida real durant els anys que es passen tancats als departaments.

Contradiccions Per l’escola de negocis on se celebra l’esdeveniment desfilen representants d’empreses que en el seu moment van cursar un doctorat. La seva missió es convèncer els assistents que no hi ha res com muntar una empresa pròpia o deixar-se estimar per una multinacional per fugir de la mediocritat funcionarial que caracteritza la recerca als centres públics.

Els emprenedors es presenten com a professionals modèlics que tenen l’exclusiva de la innovació i la creativitat. Entre xerrada i xerrada, a més, els doctorands han de participar en activitats d’entrenament empresarial proposades i imposades per un psicòleg de les organitzacions.

No és estrany que, en aquest context, la reivindicació del treball intel·lectual no traduïble en termes de rendibilitat resulti extravagant, encara que constitueixi la quotidianitat de molts investigadors. El missatge de les Jornades conté una confusió fonamental entre recerca i innovació, entre ciència i tecnologia, entre coneixement i utilitarisme.

Tot es valora des del punt de vista de l’aplicació comercial. I això és molt greu.

Les Jornades confonen recerca i innovació, ciència i tecnologia, coneixement i utilitarisme

LA SALUT, EN MANS DE MULTINACIONALS Com tantes altres coses avui dia, la salut és tractada com una mercaderia més i, per tant, és sotmesa a les lleis del mercat. El benefici econòmic és l’objectiu de les empreses farmacèutiques i la millora de la salut dels seus clients (no pas pacients) passa a un segon pla. Ho deia el Premi Nobel Richard Roberts aquest estiu en una entrevista a la contraportada de La Vanguardia, titulada El fàrmac que cura del tot no és rendible. “Les farmacèutiques estan interessades en línies d’investigació no pas per curar, sinó només per convertir en cròniques dolències amb medicaments molt més rendibles que els que curen del tot i d’una vegada per sempre”. I més avall: “S’han deixat d’investigar antibiòtics perquè són massa efectius i guarien del tot. Com que no s’han desenvolupat nous antibiòtics, els microorganismes infecciosos han esdevingut resistents”.

Efectivament, en un article publicat l’any passat a la prestigiosa revista Nature Biotechnology, es certificava com els últims anys la recerca de nous antibiòtics ha deixat d’interessar a les empreses farmacèutiques.

Un altre exemple clarificador ens el brinda l’ONG Tenemos Sida. Malgrat la fortuna que es gasta la indústria a trobar fàrmacs que aturin la sida, només el 2% dels recursos es dediquen a la recerca d’una vacuna preventiva que evitaria el contagi als països del Tercer Món. I això sense parlar de la reticència de les transnacionals farmacèutiques a cedir les patents dels seus fàrmacs.

Des de Farmaindustria, que és l’Associació Nacional Empresarial de la Indústria Farmacèutica, s’argumenta que la inversió en Recerca + Desenvolupament (R+D) de les companyies farmacèutiques és més elevada que la de cap altre sector industrial i que per desenvolupar un fàrmac cal una gran inversió que costa de recuperar. Deu ser cert, però també ho són les dades de la SEC, la versió nord-americana de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV). Segons les dades d’aquesta entitat, les grans companyies farmacèutiques destinen un 11% dels seus ingressos a R+D, però també un 27% a màrqueting i publicitat, és a dir, més del doble.

Respecte a les estratègies de màrqueting de la indústria farmacèutica, val la pena comentar l’article d’un grup de científics de la Universitat de San Francisco publi-

ARNAU ULSAMER RIERA*

cat l’any 2004 a la revista Annals of Internal Medicine, una de les més importants en el seu camp. A partir dels documents interns de la companyia Parke-Davies (actualment pertany a Pfizer), que van ser desclassificats a causa d’un judici, es van estudiar les tàctiques de mercadotècnia per promocionar el seu fàrmac Gabapentina per a usos no aprovats per la FDA (Food and Drug Administration).

Analitzant aquests documents interns, els investigadors van descriure com l’empresa farmacèutica tenia a sou especialistes perquè promocionessin en conferències i congressos els seus productes per a usos no aprovats. També es va descobrir a partir d’aquests documents com alguns dels estudis sobre aquest fàrmac van ser silenciats o bé escrits a sou, sense declarar-los en la publicació.

Malgrat l’espectacularitat de les irregularitats d’aquesta empresa, aquestes només es coneixen per la tenacitat d’un dels seus treballadors (suposo que, avui, extreballador). Òbviament, no podem saber com d’esteses estan aquestes pràctiques entre les empreses farmacèutiques, però el fet que cap metge les denunciés fa pensar que segurament aquest col·lectiu les considera habituals.

Tal com ens diu Antonio Muro a la revista dsalud, si les empreses farmacèutiques es gasten més de 19.000 milions de dòlars anuals en publicitat i promoció, deu ser que algun benefici en treuen. Només a la ciutat de Madrid hi ha 3.000 comercials recorrent diàriament els centres assistencials. Al conjunt de l’Estat en són 18.000.

No descobrirem ara que les grans empreses no treballen pensant en la humanitat. Però valgui aquest exemple quan des de la nostra militància ens trobem en algun debat defensant el que és públic enfront del que és privat. La salut gestionada per multinacionals és un exemple molt il·lustratiu de la deshumanització creixent de la nostra societat en aquesta dictadura de mercat en què vivim.

*Biòleg i investigador en el departament de ciències fisiològiques II del campus de Bellvitge de la Universitat de Barcelona

6 Avant

CATALUNYA

PASSANT COMPTES PASSANT COMPTES Un pont entre les institucions i el carrer

Polítiques d’immigració SECRETARIA PER A LA IMMIGRACIÓ SOS RACISME CATALUNYA

No partim de zero

Per la convivència i la cohesió social

E

l 2007 ha estat un any de canvi marcat per una més gran regularitat en els processos migratoris i per un pes més important de les motivacions de caire familiar. Durant aquest primer any de legislatura, el govern d’Entesa ha destinat un total de 167 milions d’euros al Pla de Ciutadania i Immigració, amb múltiples actuacions que marcaran el camí de la política migratòria de la Generalitat per als propers anys. Entre d’altres, hem aconseguit assentar les bases de la futura llei d’Acollida, i també hem iniciat els treballs per al Pacte Nacional per a la Immigració.

Tot i això, les actuacions més palpables tenen a veure amb la gestió diària del fet migratori, amb la contractació de més professionals de la diversitat i amb programes transversals com els d’acollida als entorns sanitari i empresarial. També hem potenciat la contractació en origen de treballadores i treballadors estrangers i s’han incrementat les aules d’acollida en l’àmbit escolar.

El Pla de Ciutadania i Immigració ens permet comprovar les mesures d’igualtat, acollida, acomodament i gestió de fluxos migratoris que promou el govern. També és cert que el nou Estatut d’Autonomia ens ha donat més competències en matèria d’immigració, però ens calen els recursos econòmics necessaris per adaptar els serveis a la nova realitat demogràfica, i això està en mans de la voluntat del govern espanyol.

Des de la Secretaria per a la Immigració hem vist com han augmentat les persones immigrades que s’acullen al Programa de Retorn Voluntari als seus països d’origen, i també hem dedicat molts esforços a donar assistència a les persones descendents de catalanes i catalans que volen tornar a Catalunya des de l’estranger. Així mateix, hem detectat un augment del reagrupament familiar, un fenomen que valorem positivament, perquè permet una millora dels ingressos econòmics familiars, fomenta la integració, facilita els fluxos regulars, promou la igualtat entre homes i dones, i ofereix treball regular al mercat laboral.

Hem continuat apostant per la formació dels agents d’acollida, sense deixar de banda la formació de persones immigrades, i hem reforçat el servei d’informació telefònica sobre immigració al 012. La convocatòria anual d’ajudes per al foment de la recerca i la formació universitària en immigració s’ha vist reforçada i ampliada a nous camps, i hem doblat el pressupost per a les actuacions destinades a garantir un habitatge social.

També hem iniciat diversos projectes en l’àmbit de la recuperació de la memòria històrica, amb l’objectiu de divulgar i dignificar l’experiència vital dels catalans i catalanes que van haver d’anar a l’exili a causa de la Guerra Civil i el posterior règim franquista.

Aquestes i altres actuacions del govern català marquen un camí per garantir la convivència i la cohesió social que demana i mereix la ciutadania de Catalunya.

ORIOL AMORÓS Secretari per a la Immigració de la Generalitat de Catalunya

D

es de fa uns anys, Catalunya és lloc d’arribada de persones immigrants extracomunitàries. Emigrar és un dret i les migracions sempre han format part de la història. Malgrat això, el seu tractament polític, en termes de valors democràtics i de drets humans, és preocupant.

La legislatura del govern espanyol del PSOE s’ha caracteritzat per un to que fuig del discurs racista del Partit Popular (PP), però, en canvi, no ha modificat res a nivell legislatiu. És el Tribunal Constitucional qui ha hagut de proclamar la inconstitucionalitat de part de l’articulat de la llei d’Estrangeria. No obstant això, s’ha posat al capdavant d’Europa en la política d’externalització de fronteres a l’Àfrica i treballa en el nou redactat d’un protocol d’expulsions de les persones estrangeres que atempta contra els drets humans i la dignitat de les persones.

A Catalunya, el govern tripartit i ara l’Entesa de govern han realitzat un discurs basat en la cohesió social, però han deixat passar l’oportunitat de recollir al redactat de l’Estatut el reconeixement com a catalans de totes les persones que resideixen a Catalunya i el dret al vot per als immigrats, dues apostes clares per la cohesió social.

S’han impulsat bones iniciatives, però insuficients, ja que no partim d’un llibre en blanc, sinó d’una realitat en què la xenofòbia es manifesta de forma diversa, les mancances socials i la precarietat de l’Estat del Benestar són patents (per manca d’inversió els anys anteriors) i el discurs de l’extrema dreta s’estén perillosament.

La llei d’Acollida, per exemple, no podrà ser un èxit, perquè toparà amb les traves legals que provoca la llei d’Estrangeria. A més, ha d’anar acompanyada de polítiques d’integració transversals per a tota la població, per garantir la igualtat de drets i oportunitats. El Pla per a la Ciutadania, l’augment de la despesa social i la llei de Barris són bones iniciatives, però s’haurien d’impulsar de forma més transversal, prioritària i amb més recursos. A més, cal acabar amb la utilització de la immigració per treure’n rèdit electoral. Hi ha partits i representants polítics que per un grapat de vots no dubten a fomentar la xenofòbia amb els seus discursos. Discursos que vinculen immigració amb delinqüència o amb la pèrdua d’identitat del país, que la culpabilitzen de les mancances socials o que defensen que tota adjudicació de drets per als immigrants (que els nacionals ja tenim) ha d’anar acompanyada de dubtoses obligacions. Les darreres campanyes electorals i algunes de les propostes presentades, com el carnet per punts de Convergència i Unió o el vídeo xenòfob del PP de Badalona, en són clars exemples.

No, no partim de zero i, per tant, avui més que mai cal apostar per construir un model de societat cohesionat i just socialment, basat en el mestissatge, amb una cultura pública comuna i on tots i totes siguem ciutadans.

BEGOÑA SÁNCHEZ Portaveu de SOS Racisme Catalunya

Jordi Miralles: “La immigració necessita polítiques públiques potents” Jordi Miralles, coordinador general d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), diputat per la coalició ICV-EUiA i portaveu del grup parlamentari a la Comissió de Benestar i Immigració del Parlament de Catalunya, valora per a l’Avant els últims avenços en matèria d’immigració.

Què és el que valores més del nou govern d’esquerres en la seva política d’immigració?

El compromís ferm de tractar una realitat emmarcada en una Catalunya que ha canviat. Catalunya ha crescut els darrers deu anys en més d’un milió de persones, fonamentalment per l’arribada de persones nouvingudes d’altres indrets del món. La immigració és un repte que necessita polítiques públiques potents per garantir drets i deures per a tothom, i aquest és un dels signes d’identitat del govern d’Entesa. Un compromís que tindrà desplegament legislatiu amb la llei d’Acollida i la llei d’Integració, i el Pacte Nacional d’Immigració Creus que les diferències amb els anteriors governs convergents són notòries?

Evidentment. En aquest moments, el binomi drets i deures és el que marca l’acció del govern. Un binomi necessari que es mostra amb polítiques concretes: aules d’acollida, targetes sanitàries, polítiques d’habitatge, polítiques socials...

Què opines del carnet per punts que va proposar Artur Mas en les darreres eleccions?

És una concepció pròpia de la dreta: limitadora dels drets de les persones. CiU no creu de debò en els drets de ciutadania per a les persones nouvingudes. La dreta nacionalista veu les persones immigrades de manera interessada, com a mà d’obra, i, alhora, viu amb el temor que poden posar en perill el seu país imaginari. Per la qual cosa, el carnet per punts o les propostes de Mas relatives a la immigració i a la concepció de qui és català, a la seva conferència del passat 20-N, són una involució pel que fa als drets de les persones.

Quina és l’aportació d’EUiA i de la coalició ICVEUiA a la política d’immigració del govern?

EUiA i la Coalició defensem drets i deures per a tothom.

A banda de coses concretes, abans deia que la immigració és un repte, però no sóc ingenu. Si no hi ha polítiques públiques potents, pot ser un risc. Un exemple: en una empresa, una treballadora em deia que li treien la beca menjador a la seva nena per donar-la a la filla d’un immigrant. Doncs bé, el repte d’avui per a l’esquerra no és a quina de les dues adjudicar la beca; s’ha de garantir per a totes dues. És per això que l’acord de govern d’Entesa marca com a prioritat les persones. I el que estem plantejant és la necessitat d’ampliar les polítiques públiques i les polítiques socials per a tothom. També estem impulsant la negociació, a partir de les competències recollides respecte immigració a l’Estatut, dels traspassos a la Generalitat.

Què et sembla el protocol d’expulsions que el govern espanyol vol imposar a tots els immigrants expulsats?

Una barbaritat.

Com veus les possibilitats d’aconseguir el dret a vot per a les persones immigrades? És un dels drets imprescindibles per a les persones nouvingudes. Els nostres nous veïns i veïnes han de pagar impostos i rebre serveis, exercir el dret a treballar i d’associar-se, complir les lleis i també decidir respecte les polítiques a fer amb el vot.

UNA TREBALLADORA EM DEIA QUE LI TREIEN LA BECA MENJADOR A LA SEVA NENA PER DONAR-LA A LA FILLA D’UN IMMIGRANT. EL REPTE D’AVUI PER A L’ESQUERRA NO ÉS A QUINA DE LES DUES ADJUDICAR LA BECA; S’HA DE GARANTIR PER A TOTES DUES ANDREU ESPASA

CATALUNYA

Educar la presó (noves directrius en l’àmbit penitenciari català) Objectiu: millorar les condicions dels presos Pau Dotor

Brians 2 va ser el darrer centre que es va idear des del govern de CiU. Una macroinstitució amb capacitat per a 1.500 persones, dividida en 14 mòduls. Albert Batlle, actual secretari de Serveis Penitenciaris de la Generalitat, declarava que l’objectiu del nou centre és “dignificar la vida de les persones privades de llibertat i millorar-ne les condicions de treball”.

El nou Pla de Presons té prevista l’obertura de nous centres de capacitat reduïda que millorin les condicions de vida de les persones internes i n’optimitzin la rehabilitació. Una mirada endavant que tothom valora amb cert escepticisme. L’altra línia de treball és la de les mesures penals alternatives, una sèrie de recursos rehabilitadors que evitarien la reclusió en centres penitenciaris de les persones que delinqueixen, afavorint conductes avesades al tractament i no al càstig.

Actualment, l’ingrés en una comunitat terapèutica o en un pis de reinserció, o la realització d’un

Avant

7

Un nou rector per a l’etapa de consolidació de la UPEC Vicenç Navarro, que continuarà estretament vinculat al projecte, proposa Jordi Serrano com a nou rector

programa en un centre de dia per a interns amb problemàtica toxicològica poden ser els exemples més clars. Demà s’espera poder parlar de serveis a la comunitat o de seguiment de programes formatius, entre d’altres.

CREACIÓ D’ÀREES

El que s’està posant en marxa al nou centre quant a rehabilitació són una sèrie de millores a destacar. D’una banda, el centre s’estructura per àrees de tractament, segons les necessitats i la situació de cada intern. Cal remarcar que els coordinadors i coordinadores de cada àrea són tècnics amb formació i experiència en l’àrea que coordinen. S’ha establert que els equips professionals estiguin agrupats en àrees i no en col·lectius, com era habitual en altres centres, facilitant d’aquesta manera el treball en equip.

Finalment, es procurarà prioritzar el tractament en comptes del règim interior, la qual cosa afavorirà la rehabilitació dels interns. *Educador social al CP Brians 2

Manifestació davant de la presó Model de Barcelona

Traspàs de poders al rectorat de l’UPEC

Redacció

Els òrgans directius de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC) han acceptat la proposta de relleu que ha fet el rector sortint, després d’agrair-li la seva tasca i dedicació i de valorar molt positivament l’experiència d’aquests tres anys.

“Quan Vicenç Navarro va comunicar-nos la seva decisió de deixar el Rectorat, li vam posar dues condicions: la primera, que seguís estretament lligat al projecte, al qual encara pensem que té molt a aportar; i la segona, que proposés algú que assumís les responsabilitats que deixava vacants”, comenta Judith Calabria, membre de la junta directiva.

El nou rector de la UPEC és Jordi Serrano, director de la

Fundació Ferrer i Guàrdia des de l’any 1987 i de la revista lliurepensadora Espai de llibertat.

“Conec bé el Jordi, que va ser una de les persones que va venir a veure’m per dirigir aquest projecte, i m’alegra constatar que té el suport de totes les forces progressistes”, va dir Navarro al final de la presentació.

“SERÉ UN RECTOR CONTINUISTA. VULL CREAR UNA CULTURA POLÍTICA D’ESQUERRES PLURAL, AMB L’ÈTICA CIVIL REPUBLICANA COM A REFERENT”

COMPROMISOS

COMPLERTS

I va continuar: “Considero que hem complert el compromís que ens vam imposar quan vam implicar-nos a fons en la creació d’un espai de trobada i debat de les forces d’esquerres, sindicats i moviments socials progressistes per construir una cultura alternativa a la nacionalista conservadora. Malgrat l’hostilitat cap a aquest projecte per part de les dretes, aquest espai avui existeix i es diu UPEC”.

Al seu torn, Jordi Serrano va declarar: “Agraeixo la confiança de Vicenç Navarro i anuncio que seré un rector continuista. La meva intenció és crear una cultura política d’esquerres plural, que tingui com a punt de referència l’ètica civil republicana darrera frontera dels valors dels lluitadors per la llibertat i l’emancipació social”.

S’aprova la llei de l’Institut Català Internacional per la Pau El poble de Catalunya té una llarga tradició de pau i mira amb horror la guerra. Per reafirmar aquesta convicció i legitimar la feina que per la pau duen a terme nombroses organitzacions de tota mena, es tira endavant una llei que alimentarà la cultura de la no violència Redacció

“Catalunya ha estat i és un país impulsor de pau, dins i fora del seu territori”. Així comença el preàmbul que obre les portes a una realitat llargament acariciada per aquest país: l’aprovació de la llei de l’Institut Català Internacional per la Pau, que, molt resumidament, es fonamenta en la idea de l’abolició de la guerra com a mètode per solucionar els conflictes, d’una banda, i de l’altra, a “posar al servei de Catalunya i de la comunitat internacional un instrument que impulsi els valors i la pràctica de la cultura de la pau, de la seguretat humana, del desarmament i de la resolució pacífica dels conflictes i de les tensions socials”.

A més de regular actuacions i

competències, la llei estableix la creació de dos instruments: el Consell Català del Foment de la Pau i un Institut Internacional per la Pau. El primer, integrat per representants de l’Administració de la Generalitat, ens locals, grups parlamentaris i ONG per la pau, entre d’altres, es va fundar el 2005 i és plenament actiu.

Pel que fa al segon, ara obté llum verda, i s’ha de configurar com una entitat creada pel poble de Catalunya, autònoma i independent del poder polític, les principals funcions de la qual seran la recerca i l’eradicació de la violència d’origen sociopolític; haurà d’observar, educar, sensibilitzar i crear un estat d’opinió favorable a la pau. Haurà de ser, per últim, internacional i catalana alhora, amb senyals que identifiquin el seu origen i tradició.

La llei diu: L’Institut Català Internacional per la Pau ha de ser un institut català, creat a partir de la iniciativa de la societat i de la relació de col·laboració entre les administracions públiques i la societat, amb un fort impuls parlamentari, amb vocació de compromís i de servei internacional, coherent amb els valors que impulsa i hereu de la tradició catalana que cerca la pau mitjançant el diàleg, la negociació i el pacte.

Donar servei i suport a les activitats de la ciutadania i els moviments actius i compromesos en el foment de la pau, mitjançant la col·laboració i l’organització d’activitats pròpies d’una institució universitària, com la recerca, la docència i la transferència de coneixements.

Estudiar i comprometre’s a ajudar a resoldre els antagonismes vinculats a causes estructurals basades en asimetries profundes, en conflictes de component ètnic o cultural rellevant, en conflictes derivats de la distribució desigual i de l’explotació desmesurada dels recursos i en l’articulació deficient d’organitzacions polítiques intermèdies o de procediments de negociació, de resolució i de transformació de conflictes.

Comprometre’s a construir i a fomentar la pau i les activitats que se’n deriven, especialment en el terreny dels processos de pau, del desarmament i de la construcció de la pau després d'un conflicte armat.

8

ESTAT ESPANYOL

Avant

Il·legalitzar EAE i EHAK no és la solució El govern, la Fiscalia General de l’Estat, i l’Audiència Nacional recullen informació i elaboren informes amb vistes a la il·legalització d’EAE (ANV) i EHAK (PCTV) Toni Salado

El PSOE ha decidit tancar la via del diàleg i de la negociació política, i centrar tota acció en l’àmbit purament policial i judicial.

No és certa l’argumentació que les anteriors il·legalitzacions afeblissin ETA i el seu entorn polític i social. Al contrari. ETA estava desacreditada políticament i social, i el fet que apareguessin partits com Aralar evidenciava la descomposició d’un espai fart de

molt forta d’un espai que es mou a la consigna. I ara, es torna a donar aquesta situació.

EL PROBLEMA DE

FONS

Per això, davant una Batasuna desorientada i plena de contradiccions, més preocupada per mantenir la unitat interna que per escoltar la societat basca, i que veu com EB-B i Aralar a Euskadi i Na-Bai a Navarra li disputen el seu espai natural, és un error tergiversar el resultat electoral il·legalitzant una de les parts, per

LA IL·LEGALITZACIÓ ÉS UNA NEGACIÓ DELS DRETS POLÍTICS PER A AMPLIS SECTORS SOCIALS D’EUSKADI. PENSANT EN EL JOVENT, ÉS UNA NUL·LA PEDAGOGIA DEMOCRÀTICA QUE JA AVUI TÉ CONSEQÜÈNCIES Concentració de la campanya Sí al procés de pau del gener del 2007

la via morta de l’acció-reacció. La il·legalització va produir l’efecte contrari al que es buscava: va aglutinar, davant tal agressió a la pluralitat democràtica, bona part de l’esquerra abertzale. El victimisme sempre ha galvanitzat sectors socials que, en una situació normalitzada, haurien tendit a altres coordenades, com esquerra-dreta o federalisme-sobiranisme. El bon resultat d’EHAK va respondre a això: una cohesió

més que no agradi el que diu o pensa. De nou, el resultat electoral estarà distorsionat, i tindrem un espai polític cohesionat entorn als sectors durs, partidaris de tibar el conflicte.

A més, hi ha un problema polític de fons. La il·legalització suposa una negació dels drets polítics per a amplis sectors socials d’Euskadi, i, especialment pensant en el jovent, una nul·la pedagogia democràtica que té les

seves conseqüències ja avui.

Molts dels que participen de la kale borroka mai hauran pogut exercir el sufragi actiu o passiu de la seva opció política, ni ho podran fer mentre existeixi la Llei de Partits tal com és ara, i es deixin fora del sistema aquestes opcions polítiques. L’input que rep una part del jovent basc és que l’Estat espanyol o Espanya no els reconeixen i que, aleshores,

La batalla perduda de la burgesia catalana A Catalunya, les caixes són més importants en volum i implantació que els bancs.

La seva especificitat, però, els fa difícil operar a nivell internacional Luis Juberías

La burgesia catalana no va ser capaç de consolidar el sistema financer normalitzat que necessita tota burgesia nacional. Els bancs catalans, com el de Sabadell de Josep Oliu, continuen sent bancs menors al panorama espanyol, petits en comparació a la proporció de riquesa generada a Catalunya.

L’oligarquia financera basca ha jugat el paper de banquera de la Cort i l’oligarquia terratinent.

Un fet significatiu va ser la fallida, el 1920, del Banc de Barcelona de Manuel Girona, on es va veure involucrada la flor i nata de la burgesia. També el cas de Banca Catalana ha d’estar en una memòria del trist paper dels bancs catalans.

SORTIDES

FINANCERES

Com a conseqüència, s’han desenvolupat instruments financers sota la forma de caixes, que, a Catalunya, són més importants en volum i implantació que els bancs. Són institucions constituï-

des per un patronat on participen entitats socials i institucions públiques adreçades a la captació d’estalvi, al servei de proximitat, i, en el cas de La Caixa, a la venda d’assegurances. No cotitzen en borsa i, per tant, no reparteixen dividends: els beneficis es reinverteixen o es destinen a una obra social que han de tenir per llei. Aquest caràcter fa que sigui difícil per a elles operar a nivell internacional i hagin de crear societats instrumentals per operar amb més comoditat. La Caixa ha creat Criteria Caixacorp.

UN

INSTRUMENT DE LA BURGESIA

La Caixa, tercer grup financer espanyol, ha esdevingut durant la darrera dècada el principal instrument sota aquesta fòrmula jurídica i permet a la burgesia catalana tenir al seu servei una eina que mai no havia tingut. Es va dedicar a fer una política de control industrial, al calor de les primeres privatitzacions del felipisme, la qual cosa suposava posar les bases per a una altra gran ambició històrica de la burgesia catalana: participar en el nucli de l’Estat.

LA IRRUPCIÓ

DE NOUS CAPITALS

D’altra banda, els bancs estan perdent la iniciativa industrial davant les grans fortunes constructores que busquen diversificar riscos anticipant el final de la bombolla immobiliària, que la crisi dels crèdits subprime als Estats Units (EUA) ha confirmat.

L’energia ha estat l’activitat refugi que permet obtenir uns rendiments segurs a partir d’un mercat cautiu. És el que hem pogut veure en l’operació de l’Acciona d’Entrecanales per prendre el control d’Endesa i de l’ACS de Florentino Pérez per Unión Fenosa. Els enormes beneficis que han obtingut amb l’especulació immobiliària els han permès entrar amb tanta força en altres sectors que ni tan sols les entitats financeres han estat ni són rivals.

Paradoxalment, el govern del PSOE ha estat més favorable a aquestes operacions que la dreta, que ha adoptat l’estratègia de subordinació a capitals transnacionals mentre gestors de la seva confiança hi tinguin la direcció executiva.

s’han d’utilitzar altres mitjans que no són els de la participació política democràtica establerta, deixant en safata les argumentacions dels sectors més durs i sent coartada per justificar la violència.

Els socialistes (i ETA i Batasuna, també) haurien de prendre nota del procés irlandès, que té en el reconeixement mutu de totes les opcions un dels elements del seu èxit. L’admissió a

tràmit per part de la justícia comunitària de la demanda interposada per l’esquerra abertzale sobre anteriors il·legalitzacions afegeix un punt de llum, i és un toc d’atenció al govern que pot evitar excessos en aquest procés, encara que potser la resolució final de la justícia no sigui favorable als interessos dels qui defensem una altra manera d’enfocar el conflicte.

LA NOVA ORIENTACIÓ // El que va passar amb l’episodi d’Endesa és el canvi d’estratègia de La Caixa. La capacitat superior d’altres forces per mobilitzar actius i les traves que se li van posar des dels sectors de l’oligarquia que prefereixen la subordinació al capital estranger transnacional a permetre l’accés de la burgesia perifèrica a ressorts de poder econòmic com l’energia, va bloquejar l’ambició de crear un grup de control industrial, la qual cosa implicaria participar en el nucli de l’Estat.

En conseqüència, des de La Caixa es canvia de prioritat i es passa a una política d’implantació i articulació amb els capitals financers internacionals. Es capitalitza el valor d’actius industrials posant al mercat una empresa instrumental que gestiona aquests actius. Amb aquest capital, i a través de Criteria, s’inverteix en la presa de control d’entitats financeres a la Xina, Europa i els EUA exportant un model de banca de proximitat i molt adaptada a les demandes del petit i mitjà estalviador.

LA DERROTA I

Criteria CaixaCorp Serveis

Negoci financer i assegurances

Cotitzades

Banca internacional

Energia Gas Natural Repsol YPF Infraestructures Abertis Serveis/altres Agbar Telefónica 5,48% BME

35,53% 12,64% 20,97% 23,51% 3,53%

No cotitzades Port Aventura H. Caribe Resort Holret

97,1% 60,0% 100,0%

Banco BPI Boursorama The Bank of East Asia

25,02% 20,45% 4,15%

Assegurances CaiFor GDS-Correduría

100,0% 67,0%

Serveis financers especialitzats InverCaixa Gestión CaixaRenting FinConsum GestiCaixa

100,0% 100,0% 100,0% 100,0%

DONA

Avant

9

Avortament: un dret o un delicte?

La interrupció voluntària de l’embaràs (IVE) és un tema relativament recent en la política espanyola. El 1985 s’aprovava una llei que la despenalitzava en tres supòsits concrets. Amb més de vint anys de distància, cal preguntar-se si la llei cobreix totes les eventualitats d’aquesta circumstància Comissió de la Dona

Fent una mica d’història, no hem d’anar gaire lluny a buscar el moment en què es va començar a parlar al Congrés estatal de l’avortament. No va ser fins el 1983, quan es va fer una reforma urgent del Codi Penal, i fins al 1985 no se’n va aprovar la reforma de l’article 417 bis, que, de manera resumida, exposa el següent: “No es penarà l’avortament fet per un metge o sota la seva direcció en un centre sanitari públic o privat acreditat i amb consentiment de la dona en les següents circumstàncies: 1) Per evitar un perill greu per a la vida o la salut física o psíquica de la dona, i certificat per un metge. En cas d’urgència per risc vital per a la dona, es podrà fer sense consentiment i sense certificat mèdic. 2) Si l’embaràs és conseqüència de la violació, fet previst a l’article 429, sempre i quan es faci abans de les 12 primeres setmanes de gestació i s’hagi denunciat l’agressió. 3) Que es presumeixi que el fetus naixerà amb malformacions físiques o psíquiques, sempre que es faci abans de les 22 primeres setmanes.

L’article continua dient que en els casos que preveu el punt anterior, la dona que se sotmeti a un avortament “no serà penada, encara que la pràctica de l’avortament no es faci en centres públics o privats acreditats o no s’hagin presentat els certificats mèdics exigits.”

PROPOSTES

DESCARTADES

El 1996 es van presentar diverses propostes de modificació de la llei orgànica, però no se’n va aprovar cap; entre elles n’hi havia una del grup parlamentari IUICV que contenia 15 articles i que era molt més progressista i específica que l’existent. Entre altres coses, la proposta de modificació incloïa la garantia del dret a l’IVE a totes les dones, així com la informació i l’accés per a

homes i dones a la pràctica de la contracepció dintre de la xarxa sanitària pública.

Segons la mateixa proposta, l’avortament es podria practicar fins a les 16 primeres setmanes de gestació amb sol·licitud voluntària i per escrit de la dona, que té dret a rebre informació de les circumstàncies sanitàries, i dels drets i ajudes a què pot accedir i de la relació de centres.

Els centres d’assistència i d’assessorament no podrien assumir la funció d’autoritzar o denegar la pràctica avortiva, que es duria a terme amb tanta celeritat com fos possible. L’IVE es podria practicar fins a les 22 setmanes en el cas que es preveiés que el fetus pogués nèixer amb malformacions físiques o psíquiques, fet que haurien de certificar dos metges. En la mateixa línia, l’IVE es podria realitzar en qualsevol moment de l’embaràs si aquest comportés perill per a la vida de la dona; com en el cas anterior, dos metges haurien de certificar aquesta circumstància.

OBLIGACIONS

DE

SANITAT

La proposta d’IU-ICV preveia que els centres autoritzats haurien de ser públics i amb metge obstetra-ginecòleg, amb personal d’infermeria i auxiliar necessari, i amb instal·lacions i material adequats; els centres privats haurien de complir les mateixes condicions i ser sotmesos a inspeccions periòdiques.

El personal sanitari podria fer la reserva de no participació en les IVE; aquest fet quedaria registrat, de manera que la negativa fos extensiva a qualsevol altre centre sanitari. Quant a la raó de consciència i l’objecció, quedarien descartades.

Per últim, les autoritats sanitàries garantirien servei d’atenció a l’IVE en tota la xarxa sanitària pública, i prestarien especial atenció a la intimitat de les dones i a la formació i investigació pertinent del personal sanitari.

Segons la proposta d’IU-ICV, l’IVE es podria practicar entre les 16 i les 22 setmanes

Mercè Civit: “Hi ha metges que objecten en la pública, però no en la privada” La diputada al Parlament pel grup ICV-EUiA valora la llei de l’IVE Com està la llei actualment? És una llei de supòsits; està subjecta a la voluntat del metge i no pas a la de la mare.

Què hi falta?

Hauria de deixar de ser una llei de supòsits per esdevenir una llei de terminis; que fos la dona qui decidís si vol avortar o no dins els mesos de gestació establerts, i que s’inclogués a la Seguretat Social.

Hi veus possible una millora en poc temps?

Depèn de la majoria parlamentària en les properes eleccions. Si hi ha govern d’esquerres, és probable. La mobilització social és necessària, ja es va veure quan es va presentar la proposta de modificació el 1996. Les esquerres tenien la majoria parlamentària, però es van mobilitzar poc, mentre que les dretes es van mobilitzar molt. Així que no es va poder aprovar.

Què penses de l’objecció de consciència d’alguns metges?

Penso que hi ha molta hipocresia, perquè fan objecció de consciència a la pública, però després

Polítiques cosmètiques

UNA FORMA DE COMPROMÍS Encara no estàs subscrit a l’Avant?

Fes-ho ara: per 25 € l’any, rebràs a casa, a principi de cada mes, la teva publicació.

Truca al 93 318 45 50, o escriu-nos a avant@pcc.cat, indicant les teves dades i la forma de pagament que prefereixes.

Al llarg de l’any 2007, el govern de Zapatero ha anat anunciant diverses polítiques socials assistencialistes, de xec, que moltes persones i organitzacions han considerat fruit de la conjuntura preelectoral. Un dels projectes de llei més polèmics va ser el xec nadó, aprovat al Congrés dels Diputats a finals d’any, que subvenciona el naixement o l’adopció d’un fill a partir de l’1 de juliol del 2007 amb 2.500 euros (3.500 per a famílies nombroses i mares solteres, per més que pesi als bisbes).

La llei és clarament insuficient si no va acompanyada d’ajudes progressives, en funció de la renda, i de mesures que garanteixin, per exemple, l’accés a una plaça a les llars d’infants públiques, que hauria de ser universal en un veritable Estat del Benestar. Les ajudes directes com aquesta poden quedar molt vistoses durant els mesos previs a una campanya electoral, però no

practiquen les IVE en les seves clíniques privades.

Què es pot fer per evitar situacions d’aquesta mena?

Potser instaurar un codi ètic que controlés que els que objecten a la pública tampoc practiquin IVE a la privada. També el servei públic hauria de tenir una millor cobertura i assegurar l’assistència a les IVE de qualsevol dona que ho necessités.

Creus que millorant la llei es poden evitar irregularitats com les del mes de novembre en quatre clíniques privades de Barcelona?

Abans es detenia la gent que practicava els avortaments perquè no hi havia cap llei que ho regulés.

Ara està mínimament regulat i el que ha passat en aquesta clínica estava totalment fora de la llei i a més suposava un risc elevat per a les dones. És necessari millorar la llei actual i assegurar que la pública garanteixi el servei; que sigui una llei de terminis i no de supòsits, i que hi hagi més investigació a les clíniques privades.

Isa Vila

ADRIANA SABATÉ

incideixen en les estructures que mantenen les desigualtats socials.

Per a les persones amb rendes mitjanes i baixes, rebre una quantitat de diners en el moment d’ampliar la família no és cap ajut sostenible, mentre que per a les persones amb rendes altes és un regal innecessari. Aquesta és la paradoxa dels ajuts directes, que fan molt maco el discurs, però es revelen poc eficaços si es pretén millorar les condicions de vida de les persones de debò.

En aquest mateix sentit, les prestacions d’ajut a l’habitatge -l’anomenada renda d’emancipaciós’haurien d’anar implementant de forma paral·lela a mesures per frenar l’especulació immobiliària, i redimensionar el preu de l’habitatge. Potser el que hauríem de començar a transformar és el mateix concepte d’habitatge, de valor que fluctüa al mercat a bé de primera necessitat al qual tothom ha de tenir dret a accedir.

10 Avant

INTERNACIONAL

Llegeix L’ESPURNA, la revista trimestral de pensament, història i cultura.

La reforma constitucional a Veneçuela La sobirania nacional recau en el poble, diu Chávez. I el poble, interioritzant la màxima, no ha avalat a les urnes la reforma constitucional que proposava el seu president Bernat Vilarroya i García*

En aquest número:

Com podem des de l'educació contribuir a la igualtat i a la justícia, per César Cascante Bases per una llei catalana de l'educació, per Gemma Tribó Traveria Dones en la direcció de l'economia: la gran desigualtat, per Àngels Martínez Castells Quin Comunisme per al segle XXI? per Simón Rosado

Comunisme del futur, futur del comunisme, per Miguel Candel Aspectes per a la convergència dels comunistes, per Joan Josep Nuet 1932: la creació del PCC, per Manuel Moreno Homenatge a Ignasi Fina, per Vicenç Navarro.

Entrevista a Jordi Serrano: reflexionant sobre l'esquerra, per Lluís Juberías i Quim Cornelles Juana Heredia, fotògrafa de la quotidianitat, per Gustavo Torres Alice Neel, col·leccionista d'ànimes, per Mercè Prats Dos en un: Kepa Junquera i Ixo Rai, per Miquel Àngel Sòria

DE PRIMERA MÀ

Quan vaig estar a Veneçuela amb motiu del referèndum revocatori, com a jurista, em va sorprendre l’alt grau de coneixement que la població tenia de la seva Constitució. I no tant perquè és el llibre més venut del país, sinó perquè moltes persones humils sabien explicar, amb les seves paraules, el contingut essencial del text.

A la vista de dades que tothom pot acceptar, com les de la UNESCO o l’Organització Mundial de la Salut, és indiscutible que durant els governs d’Hugo Chávez els avenços socials han estat espectaculars i es vénen produint any rere any, des del 1998 fins a l’actualitat.

Des d’aleshores, la ciutadania, en especial les classes més desfavorides, ha interioritzat el discurs que el president Chávez ha anat repetint: la sobirania popular recau en el poble; ells i elles són el poder constituent i poden decidir democràticament el seu destí i el poden fer efectiu sentne els protagonistes actius.

Per aquest motiu, no m’ha sorprès especialment que, ara, aquest poble que s’ha format políticament amb la revolució democràtica no hagi donat suport a una proposta de reforma constitucional que s’ha tramitat sense el necessari debat previ.

L’opció opositora amb prou feines ha guanyat uns pocs vots, però milions de persones que sempre han votat per Chávez en aquesta ocasió s’hi han abstingut.

S’ha volgut tramitar una reforma molt àmplia, que contenia

Vietnam solidari

Milions de persones que sempre han votat Chávez s’hi han abstingut

avenços innegables (reduir la jornada laboral, enfortir els consells comunals, democratitzar el Banc Central), però que també incloïa un enduriment dels requisits per a la participació o un reforçament de l’executiu en detriment de la descentralització.

UN

TOC D’ATENCIÓ ALS DIRIGENTS

Com diu en un article recent el professor Juan Carlos Monedero, “pretendre que en última instancia l’apel·lació al president era suficient per superar aquestes deficiències, és no entendre l’èxit en la politització aconseguida pel mateix procés bolivarià”.

Entenc que el socialisme del segle XXI ha d’aprendre a resol-

dre les problemàtiques des de la base i no pas des de la cúpula; ha de remoure urgentment els quadres corruptes i clientelars i ha de continuar materialitzant, com ho ha vingut fent fins ara, avenços socials des de la democràcia participativa.

Els milions de bolivarians i bolivarianes que s’han abstingut han donat un toc d’atenció als seus dirigents, i han sabut fer-ho sense posar en perill el procés.

Una prova més de la maduresa política que estan assolint les classes populars veneçolanes.

*Jurista i regidor d’ICV-EUiA a Vilafranca del Penedès

EL SOCIALISME DEL SEGLE XXI HA D’APRENDRE A RESOLDRE LES PROBLEMÀTIQUES DES DE LA BASE. HA DE CONTINUAR MATERIALITZANT AVENÇOS SOCIALS DES DE LA DEMOCRÀCIA PARTICIPATIVA

GERARD CAROT*

Per la seva discreció (i potser també per un cert desinterès occidental), Vietnam ha esdevingut un autèntic desconegut des que el 1973 va poder posar fi a l’intent d'invasió dels Estats Units (EUA). Superades ja les tres

guerres (primer contra França, després contra els EUA i, finalment, contra els khmers rojos de Pol Pot), Vietnam s’ha convertit silenciosament en una concorreguda i molt recomanable destinació turística

En arribar al país dels arrossars, la primera alenada d’aire oriental és un indescriptible caos que s’apodera dels carrers de qualsevol de les ciutats on podem aterrar.

Milers de motocicletes circulen sota una teranyina de cables elèctrics, un indicador de baix desenvolupament tecnològic que encara ara marca una distància significativa entre els països europeus al sud i al nord dels Pirineus.

Aquest desordre, però, es recolza sobre el que sembla una economia i una gestió fortament planificades. L’evidència d’aquesta estructura de país no prové de converses o d’opinions personals dels seus habitants; no és cap secret que, tot i practicar una cultura del respecte i el somriure amable, que fa agradable fins i tot el violent art del regateig, l’accés a la vida privada i a les opinions personals de la població vietnamita resulta realment complicat. No obstant, hi ha nombrosos detalls de la forma de vida i del paper del govern en el seu traginar diari que es fan evidents fins i tot per al turista occidental. La intervenció en els preus dels bitllets d’avió que, alliberats de les fluctuacions del mercat, mantenen el seu valor al llarg de l’any, és potser el primer exemple tangible que el turista rep de la planificació econòmica. Però tampoc el fet d’haver canviat la bicicleta per la motocicleta (que es ven a preus més que assequibles per a qualsevol ciutadà nadiu) en pocs anys, o la possibilitat d’accedir a internet des de qualsevol punt del país semblen ser fruit

d’una explotació desordenada de la tecnologia. D’altra banda, és sorprenent la distància que marca l’administració en altres aspectes més personals, com ara la religió (a diferència de la Xina, al Vietnam l’ateisme conviu amb força igualtat amb el budisme, el catolicisme i diverses variants taoistes, heretades d’antigues invasions culturals dels països veïns).

Més enllà d’aquestes observacions estructurals, però, el Vietnam sorprèn per la humanitat de la seva gent. De fet, els cartells de propaganda durant la guerra dels EUA ja estaven carregats de valors de solidaritat, respecte a totes les professions, igualtat de gènere (Hanoi és potser l’única capital de país que compta amb un “Museu de la dona”), o sensibilitat sobre la importància d’educar els infants malgrat la delicada situació del país. No m’atreviria a aventurar quants d’aquests valors estan sobrevivint a la colonització tecnològica, però ningú no pot negar que aixecar el cap després de quasi un segle de conflictes bèl·lics exigeix alguna cosa més que una bona estructuració governamental.

*Bioquímic i investigador del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC)

Avant 11

JOVENTUT

EN TEMPS DE DESCOMPTE

324% 98,5% + 0,0% L3S DAD3S PARL3N

EL FINAL DELS ESPORTS

LA CUESTA DE ENERO, EN FAMÍLIA Darrerament està molt de moda afirmar el final de tot. No hi falten pas participants en la cursa de ser el primer a afirmar el final de la història, de les ideologies, de les utopies, del cicle d’un determinat entrenador, etc.

Nosaltres no serem menys i afirmarem el final dels esports. Proclamemho, doncs, amb l’habitual supèrbia: s’han acabat els esports! Vegem-ne alguns exemples.

Fa un parell d'anys, Itàlia es proclamava campiona del món de futbol emmig de l’escàndol del Moggigate. La justícia italiana (si em permeteu l’expressió) dictava sentència contra els seus clubs més reputats i el seu àrbitre més mediàtic (Pierluigi Collina), entre d’altres. Deslegitimava els títols guanyats els últims anys i posava un compassiu interrogant sobre els títols obtinguts en anys anteriors. Subornar un àrbitre o un club rival no són pràctiques acceptades, perquè desvirtuen la competició. Potser algú s’hauria de preguntar si injectar diners als clubs, amb fonts alienes a la pròpia competició esportiva, no desvirtua una competició: si els calers d’un magnat rus compren el millor dels jugadors, per què no haurien de comprar l’àrbitre?

Seguim en terreny futbolístic. Fa pocs mesos, la FIFA proposava prohibir la celebració de competicions oficials en estadis que es trobessin a una alçada superior a 2.500 metres, argumentant que la falta d’oxigen no permetia la igualtat de condicions. Pocs mesos després, es fa públic que nombrosos futbolistes de clubs europeus dormen en càmeres que simulen precisament aquesta manca d’oxigen (voluntàriament o per voluntat del club). Hauria estat més sincer prohibir la participació dels països andins.

Anem ara al món del ciclisme. ¿No és preocupant que siguin més populars els ciclistes desqualificats per dopatge que els legítims guanyadors?

O a la Fórmula 1, on les darreres setmanes del campionat tothom estava més interessat per les acusacions d’espionatge que pel desenvolupament de les curses. Per cert, ¿per què els jugadors de la Juventus van baixar a segona divisió per la gestió corrupta dels seus dirigents, mentre que als pilots de McLaren no se’ls va restar ni un sol punt?

En definitiva, aquelles activitats en què les lleis de l’economia de mercat s’amotllen a criteris diferents dels seus, van degenerant fins que el motlle ja no pot contenir el capitalisme induït. La competitivitat econòmica ja fa temps que va desplaçar l’esportiva. Queda, doncs, per al lector sumar-se a aquesta cursa: quants dies els queden a la cultura, a les religions, al planeta, a les relacions personals per poder-ne proclamar el final? O millor: a veure qui és el primer que acaba amb el capitalisme (s’accepten participacions col·lectives).

L’ARANYA NEGRA

ROGER SOLÉ

I

MARTÍ

Un 70% dels joves espanyols d’entre 25 i 29 anys depenen econòmicament o residencialment de les seves famílies Com en tantes altres situacions a l’Estat espanyol, la solidaritat familiar també s’ha d’encarregar de resoldre les dificultats econòmiques del mes de gener. El mercat de treball segueix reservant les taxes d’atur i temporalitat més altes als joves, fet que se suma a l’encariment astronòmic de l’habitatge i a la falta d’alternatives en el mercat de lloguer. És la famosa pinça economicoresidencial que retarda l’emancipació juvenil i que, en el cas de l’Estat espanyol, obliga les famílies a inventar-se estratègies de suport als seus joves.

Les dades que normalment ens ensenyen no tenen en compte la dimensió econòmica d’aquesta dependència. Sembla, aleshores, que el problema es redueixi a aconseguir que el fill o filla marxi de casa. Però molts joves que viuen fora de casa poden fer-ho gràcies al suport econòmic de les seves famílies. Fins a un 55% dels joves de 25 a 29 anys afirma que viu parcial o exclusivament dels ingressos de la seva família d’origen. Si considerem que els que viuen a casa els pares també en depenen econòmicament, ja que s’alliberen de les despeses de l’habitatge i sovint de la manutenció, tenim que aquesta dependència econòmica és de més d’un 70% pels joves d’entre 25 i 29 anys.

Només una última dada que fa pensar: més d’un 30% dels joves suecs declaren que viuen principalment d’ingressos per beques i finançament públic a l’estudi i la formació. A l’Estat espanyol, aquest percentatge és del 3%.

Una altra vegada, a falta d’Estat, hipoteca familiar.

Dades extretes d’INJUVE / CIS estudi 2631. Eurobaròmetre 2007 Survey on Youth

Crònica de L’experiència soviètica, 90 anys de Revolució El divendres 14 de desembre es va celebrar l’acte L’experiència soviètica, 90 anys de Revolució, que organitzaven els CJC amb el suport de la Fundació Pere Ardiaca. L’acte s’emmarca en la campanya nacional que els CJC hem engegat aquesta tardor per commemorar els 90 anys de la Revolució d’Octubre del 1917. La sessió de divendres va consistir en dues taules rodones; la primera, que girava entorn de la pregunta Per què va triomfar la Revolució?, la va obrir la professora d’història Anna Sallés, que va centrar la seva exposició en l’anàlisi de les causes que van afavorir el triomf de la revolució bolxevic.

L’exposició d’Antoni Domènech va girar sobre els primers passos del socialisme a la Unió Soviètica. Finalment, Celestino Sànchez va tractar les característiques del partit bolxevic i la posició que va adoptar durant el periode revolucionari, en què “van saber, com ningú, recollir les aspiracions del poble rus i portar-les al programa dels bolxevics”.

La segona taula intentava respondre a la pregunta Per què va fracassar l’URSS?. El primer a intervenir va ser Josep Fontana, que va destacar, d’una banda, que Stalin va industrialitzar l’URSS per la força, amb un altíssim cost humà, i de l’altra, que aquest desenvolupament industrial va permetre fer front a la bèstia nazi i va permetre aconseguir unes mínimes condicions de vida. Aquest últim punt ens porta a la tesi final que va defensar el professor Fontana, en assegurar que l’URSS no va caure per raons econòmiques, sinó polítiques.

La intervenció del professor Miguel Candel es va centrar en la inferioritat geopolítica de la URSS respecte dels seus rivals capitalistes, factor clau per explicar-ne la caiguda. Finalment, la professora Miren Etxezarreta va comentar el caràcter radicalment democràtic que ha de tenir una revolució.

Marc Casas

A LA VISTA Cicle Cinefòrums Heroïnes de la quotidianitat.

Dimecres, 17, a les 20 h. Projecció de la pel·lícula ¿Qué se está cociendo? EUA/Gran Bretanya, 2003. Dir.: Gurinder Chadha.

Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison.

Sant Pere més baix, 7. www.bonnemaison-ccd.org Las mujeres que no conocemos.

Del 22 de gener fins al 30 de març.

Exposició fotogràfica a càrrec del director de cinema José Luis Guerín, realitzador, entre d’altres, de la ja mítica En construcción.

CCCB. Montalegre, 5. www.cccb.org Festival multicultural. El Festival del Mil·leni, instal·lat al Palau de la Música des de principis de desembre, inaugura el segon mes de programació amb els concerts de Georges Moustaki (dimecres, 10), Najwajean (dilluns, 15), Miriam Makeba (dimecres, 17), Emir Kusturika & The No Smoking Orchestra (dimarts, 23) i Toquinho (dijous, 25). Tots els concerts comencen a les 21.30 h. www.festivalmillenni.com Lejos de ella.

Cinema.

A l’hora de tancar aquesta edició s’estrenava a Barcelona aquesta cinta dirigida per Sarah Polley, actriu fetitx d’Isabel Coixet, que posa una tendra i commovedora mirada en l’univers

d’una parella madura, feliç i unida que es veu sobtadament agredida per l’Alzheimer. Polley és l’autora del guió i orquestra els veterans Julie Christie, Olympia Dukakis.

Esperem que la història hagi resistit el pas del Nadal i encara sigui en cartell. Cinemes Verdi. Verdi, 32. www.cinemes-verdi.com Comissions Obreres de Catalunya estrena web.

El nou portal incorpora continguts audiovisuals, dóna tota la informació en quatre idiomes (català, castellà, anglès i francès) i preveu formes d’adaptació per a les persones discapacitades. El vídeo és present al nou espai Canal CCOO, que vol convertir-se en un lloc permanent d’informació multimèdia i que es posa en marxa amb una selecció de vídeos a la carta dels programes de CCOO al Canal 33. Les persones amb discapacitats visuals o motrius podran navegar per un web que es pot llegir amb els dispositius que aquests usuaris utilitzen. www.ccoo.cat

Nova edició del Diario de Bolivia del Che Guevara Canek Sánchez Guevara, el nét del Che, és l’impulsor de la revisió del diari de campanya del seu avi, on el revolucionari va anotar pensaments de tota mena. Un dels últims: “He arribat als 39 i s’acosta inexorablement una edat que fa pensar sobre el meu futur guerriller; de moment, estic sencer”.

Quatre mesos després, era afusellat a Bolívia.

El Diario de Bolivia, que es va publicar un any després, el va convertir en referent i mite. Ara, Canek i el seu amic Radamés Molina en publiquen una versió revisada (editorial Linkgua) amb 400 anotacions que aporten informació històrica, fragments dels diaris d’altres guerrillers, declaracions d’exagents de la CIA i de militars de l’exèrcit de Bolívia, i que completen el mosaic de l’època. En declaracions a El Periódico de Catalunya, Canek manifestava: “Hi ha un exercici d’exorcisme, però no pas perquè sigui nét del Che [al qual no va arribar a conèixer], sinó per haver viscut a Cuba el procés d’ideologització i d’obediència al règim. Allà, el Che no es pot veure amb distància crítica”.

Canek Sánchez Guevara (l’Havana, 1974) és el fill gran d’Hildita, la filla del primer matrimoni del guerriller. Va viure a Mèxic i Itàlia, i va passar l’adolescència a la seva ciutat natal.

D’esperit llibertari, declara no ser guevarista, però ataca de front “les idees de l’esquerra totalitària”. Va coincidir a Barcelona amb Radamés, i junts van emprendre aquest projecte. L’edició es va presentar en el marc de l’exposició de la Virreina Ch€! Revolución y mercado, que narra la transformació de la icona revolucionària en una marca de consum global.

Avant 12

EN PRIMERA PERSONA

Converses amb Arcadi Oliveres

“

PER

ADRIANA SABATÉ I ANTONI MIORAGAS

És doctor en ciències econòmiques i expert en economia mundial, a més de catedràtic a la Universitat Autònoma de Barcelona, fundador i coordinador a Espanya del moviment ATTAC i president de l’ONG Justícia i Pau. Es va decantar per l’economia, però la vocació política impregna el seu pensament. Hi ha moltes preguntes al tinter, però li’n plantegem dues: en què hauria de consistir una democràcia participativa? Què tenen a veure els fòrums socials amb el concepte de democràcia participativa?

L

Els punts, sobre les is “La despesa militar no és altra cosa que la voluntat de conservar el poder d’uns pocs privilegiats que intenten utilitzar els recursos que tenen a la seva disposició, encara que sigui en detriment de la majoria dels éssers humans. Amb la despesa militar anual es podrien produir prou aliments per pal·liar la fam durant vint anys”.

“No hi ha res menys democràtic que un partit polític, encara que sigui el que més genuïnament representa la democràcia, perquè a dins la dictadura és la fórmula més habitual, mitjançant la qual un grup de persones ordenen als seus diputats o representants un determinat comportament.

Sembla que és la veu del poble la que hi està representada, quan en realitat es tracta de la veu d’uns pocs poderosos, que es transmet a través d’una sèrie de dirigents polítics”.

“

Casa de cites / Casa de cites / Casa de cites / Ca

a democràcia només és completa si és participativa, però no és senzill trobar els mitjans amb què la gent pugui participar en la vida política, que té un caràcter molt formal avui dia: la democràcia parlamentària, els sistemes de representació... Al final, de democràcia, a la representativa n’hi ha molt poca. Dins un partit polític, escasses vegades hi ha eleccions primàries per triar els candidats; no hi ha sistemes de llistes obertes i hi ha una sèrie de problemes que fan que aquesta democràcia sigui feble. Un altre problema gravíssim és que, en una societat on hi ha més d’un 10% d’immigrants, aquests no tinguin dret a vot: això és la marginació completa de la democràcia. Vol dir que la democràcia representativa no ens val: cal buscar-ne una de participativa.

La democràcia participativa no és cap regal: dins Nacions Unides hi ha l’ECOSOC, el Consell Econòmic i Social que, des que es va crear el 1945, sempre ha tingut una mena d’atorgament de personalitat a organitzacions de caràcter molt divers que l’assessoren quan ha de prendre decisions. Clar que és un cas molt particular. Són el que se’n diu organitzacions consultives de NU, que diuen a les NU el que pensen sobre la població, les migracions, l’agricultura, el que convingui.

Com que aquí la democràcia és relativament recent, encara no se’ns governa de la forma que caldria. Només hi ha hagut alguns petits elements de democràcia participativa; per exemple, els pressupostos participatius, que tampoc servien de gaire, perquè la part que és participada és molt petita: la dels pressupostos d’inversió. Els pressupostos de funcionament, que són la part grossa, ja estan predeterminats per les despeses que pot tenir el municipi.

Hi ha poca democràcia participativa en aquest sentit i hi ha un element en el cas espanyol que la dificulta molt: els ajuntaments, el primer graó on seria possible la participació, perquè és molt més fàcil fer democràcia participativa a nivell local que fer-la a nivell estatal, tenen una quantitat de prerrogatives molt menor que, per exemple, als països del nord d’Europa, la qual cosa queda reflectida en la distribució dels diners. A Espanya, els municipis s’emporten el 16% dels diners públics, i a Suècia, el 55%.

Evidentment, si tu treballes amb uns organismes en els quals pots participar, i maneguen el 55% dels diners, pots participar molt més que si només en maneguen el 16%. Si volem que la democràcia participativa avanci, s’haurien de delegar més competències als municipis, cosa que curiosament no vaig veure demanada per cap partit polític a les últimes eleccions municipals.

Dins aquesta democràcia participativa, qui és l’interlocutor? Doncs, majoritàriament, les entitats, els moviments socials, tots els organismes que conviuen dins la societat civil.

Quan un dia un ajuntament vol fer, per exemple, el programa urbanístic, primer hauria de parlar amb aquesta societat civil organitzada. El fòrum social seria l’intent de donar una arquitectura, molt feble si es vol, a nivell mundial a aquesta societat civil organitzada.

Els fòrums socials són un instrument, depenent del nivell en què els fem. Un fòrum social local pot ser un instrument, de vegades, de participació a nivell local; un fòrum social mundial ha de ser un element de participació en els organismes internacionals.

Són útils? Jo diria que sí: aquesta vegada que el fem aquí, al mes de gener, potser gràcies a la seva preparació s’han vist les cares entitats i organismes que treballaven a cinquanta metres l’un de l’altre, però cadascú feia la seva vida i, d’aquesta manera, es permet una mica de coordinació o d’acció conjunta. Per tant, per a mi la resposta és favorable, però sempre en el benentès que els fòrums socials no seran l‘única eina de democràcia participativa; en seran una més.

“L’extrema dreta nord-americana sempre hi és present, tant és qui governi. Hi ha Bush fill, però també hi ha Bush pare, i no hem d’oblidar que Bush avi va ser un dels principals finançadors de Hitler. Bush va viatjar a Polònia i es va agenollar al camp de concentració d’Auschwitz en memòria dels morts a l’holocaust. Doncs bé, en paral·lel, molts diaris van fer una reflexió molt oportuna: aquest camp de concentració va ser construït, en bona part, amb diners del seu avi”.

“El món està en mans de les grans transnacionals de tipus industrial, de les grans empreses financeres i dels grans mitjans de comunicació. Per sort, aquests tres poderosos grups no van a l’uníson. Per exemple, Bush dóna la cara per una camarilla petroliera i armamentista, però els qui manen de debò són Bush pare i Cheney”.

Direcció i coordinació: Sandro Maccarrone. Edició i disseny: Lucía Flores. Consell de redacció: Gerard Baró, Andreu Espasa, Adriana Sabaté, Lluís Monerris, Mireia Mora, Antoni Moragas Marià Pere, Miquel Àngel Sòria, Jordi Ribó. Han col·laborat en aquest número: Oriol Amorós, Toni Barbarà, Gerard Carot, Marc Casas, Àngel Crespo, Pau Dotor, Andreu Espasa, Manuela Fernández, Luis Juberías, Irene Sabaté, Toni Salado, Begoña Sánchez, Roger Solé, Miquel Àngel Sòria, Arnau Ulsamer, Isa Vila, Bernat Vilarroya, Xavier Zambrano.

Producció: DeBarris, SCCL. Imprimeix: Zukoy 5. Av. Portal de l’Àngel, 42, 2n A. 08002 Barcelona: Tel: 93 3184550. e-mail: avant@pcc.cat