Avant 975

Proletaris de tots els països, uniu-vos!

Preu : 2 € Any xxvi / Febrer 2009

Òrgan Central del PCC

núm. 975

www.pcc.cat · www.avant.cat

Quin és el límit?

Bombardeig a la seu de la ONU, matances a escoles, 1400 morts, la majoria civils, dones, nens...i milers de ferits, atac impune a hospitals i combois d'ajuda humanitària, l'assassinat de personal de la Creu Roja, l'incompliment de les resolucions d'urgència de la ONU...

Catalunya

El Comitè Central dóna el tret de sortida del XIIè congrés del PCC Marià Pere: "El XIIè Congrés ha de ser històric" Tema central

Treball

Dona

M.Collon: “la guerra busca excloure rivals i obtenir el control mundial de les riqueses.”

Després del 9è congrés de CCOO Confederal, iniciem un canvi

La crisis des d’una perspectiva de gènere

2 febrer 2009

’

a manera d editorial

La tira

Any nou, nous reptes i XIIè Congrés

H

em iniciat un nou any, amb els vells problemes de la nostra era: guerra, crisis econòmica i fallida del sistema capitalista. Un 2009 que demanda, urgentment, la necessitat de l’acció política d’esquerres sense complexos, tant a nivell local com internacional.

L'agressió d'Israel a Gaza ha estat molt més que una qüestió "interna" de l'Orient Mitjà, ha estat i és, una agressió al dret internacional. Israel ha fet el que ha volgut a Gaza, el seu propi holocaust, davant la tebiesa i complicitat de les institucions internacionals i la UE. Unes institucions, que, alhora, han estat en el punt de mira dels atacs israelians: Els bombardejos a la seu de la ONU a Palestina, les matances a les escoles de protecció de Nacions Unides, la matança de 1400 persones, la majoria civils, dones, nens... l'atac impune als combois d’ajuda humanitària, l'assassinat de personal de la Creu Roja, l'incompliment de la resolució d’urgència que la ONU va aprovar, en que es dictava l'alto al foc immediat...

Una agressió que rebassa, un cop més, qualsevol límit imaginable en la política internacional, i que Israel, amb el suport del EUA (que va fer el mateix amb la guerra d'Iraq), demostra que les institucions internacionals només han de servir per legitimar les agressions i els interessos geopolítics dels EUA. La societat catalana ha plorat el sofriment del poble palestí de Gaza, així ho ha demostrat a través de les massives manifestacions realitzades arreu del país.

Unes mobilitzacions que han molestat als poders fàctics catalans, que han muntat en còlera per la participació de membres de la coalició ICV-EUiA en les manifestacions per la Pau a Palestina. Al mateix temps, el departament de Vicepresidència ha mantingut inalterats els acords Catalunya-Israel, malgrat la demanda canalitzada per Jordi Miralles al Parlament, i recolzada també per la societat civil.

George W. Bush ha finalitzat el seu obscur mandat al capdavant de la Casa Blanca nord-americana. Bush s’acomiada del món amb una darrera guerra (que no última) intervenció israeliana a Palestina. Una intervenció que ha "finalitzat" a temps per a que el relleu en la presidència americana no és veiés tacat de sang.

I arriba Barak Obama. Qui serà Obama? promet canvis i "Yes We Can", únic missatge reflexat pels mitjans. Les primeres decisions d' Obama poden apuntar a quina línea política realitzaran els EUA en aquest nou període. El tancament de la presó de Guantanamo, posarà fi a més de 5 anys d'il·legalitats.

En un altre apartat, la crisis econòmica seguirà com la principal preocupació de la classe treballadora. Una crisis que cada cop és més visible i que, a l'Estat Espanyol, ja ens ha portat a la crua xifra dels 3 milions d'aturats. Una xifra que va en augment i que podria arribar als 4 milions a finals d'any. Una crisis que ja afecta a 846.000 families, en que tots els membres estan en l'atur. Una situació què, desde les esquerres, hem de donar resposta urgent a les necessitats de la classe obrera. Una classe obrera que reclama solucions. Cal per això, enfilar la política d’intervenció de l'esquerra transformadora catalana i estatal.

I enmig d'aquesta situació, el Comitè Central del 17 de gener va aprovar la convocatòria del XIIè Congrés dels i les Comunistes de Catalunya. Un Congrés que ha d'ajudar a la intervenció del PCC en la societat i a donar resposta als problemes concrets de la classe treballadora.

Un XIIè Congrés que presenta, com a principal objectiu, situar el PCC en el segle XXI i afrontar els debats ideològics sense pors ni complexos. Uns debats que han de definir què vol dir ser comunista en el segle XXI i en el centre del capitalisme. Uns debats que han d'enfortir un PCC que està amb millor capacitat d’intervenció en l'escena política catalana, estatal i europea, i que ha de saber posar en el centre del debat quin és l’encaix del partit en aquesta nova etapa històrica.

Així doncs, ja estem de Congrés. Ara comença un procés de discussió i debat a les organitzacions del partit, en que hem de discutir no només amb els afiliats i afiliades, sinó també amb tot el conjunt de persones que treballen en el dia a dia, colze a colze, per transformar aquesta societat. Uns debats que han de ser oberts, tranquils i, sobretot, útils, que ajudin a l’actualització del pensament comunista.

Per tant, ara ja si, donem per començat el procés del XIIè congrés!.

Subscriu-te a l’Avant! per només 25 € l’any envia’ns un correu electrònic amb les teves dades personals

avant@pcc.cat

Direcció: Sandro Maccarrone. Edició: Gerard Baró. Consell de redacció: Gerard Baró, Marta Cazorla, Andreu Espasa, Sandro Maccarrone, Àngels Martínez Castells, Lluís Monerris, Mireia Mora, Marià Pere, Jordi Ribó, Adriana Sabaté, Miquel Àngel Sòria. Han col·laborat en aquest número: Ceferino Alonso, Joan Balañach, Antoni Barbarà, Gerard Baró, Ferran Capo, Annalí Casanueva i Artis, Marta Curran Fàbregas, Andreu Espasa, Pere Fernández, Palmira Garcia, Bru Laín Escandell, Sandro Maccarrone, Àngels Martínez Castells, Oscar Martinez, Antoni Puig Solé, Jordi Ribó i Flos. Portada: Gerard Baró.

Maquetació: Juan Linares. Producció: DeBarris, SCCL. Imprimeix: Zukoy 5 Avant. Dipòsit legal 23929-82. Seu: Av. Portal de l’Àngel, 42, 2n A. 08002 Barcelona: Tel: 93 3184550. a/e: avant@pcc.cat

OPINIÓ

A3 febrer 2009

Fins a la victòria sempre !

Per la pau, per la democràcia

Antoni Barbarà

Andreu Espasa

E

E

ra el primer de gener de 1959 quan les primeres tropes de l'Ejercito Rebelde al comandament del comandant Fidel Castro entraven als carrers de l'Havana. Es proclamava el final de la lluita insurgent contra la del govern titella del dictador Batista i es proclamava allà, la Revolució victoriosa. D'aquest fet crucial per a la història de Cuba i de tot el planeta, se’n compleixen 50 anys.

En aquest mig segle moltes coses han canviat i el món no és ja el mateix, però ningú, ni tan sols els més paranoides enemics de Cuba no poden objectar que aquesta Revolució ha resultat determinant per a l'esdevenir actual, i que sens dubte continua posicionant a tota la humanitat, per a l'amor i l'esperança o per a l'odi i la submissió. Cuba, i això significa el seu poble, el seu govern i la seva Revolució s'han convertit, volent-ho i/o sense voler-ho en el referent ètic de la utopia i de l'emancipació. Aquesta Revolució avui ja “cincuentañera” és la imatge de la sobirania d'un poble, de la lluita per la justícia social, de la solidaritat internacionalista, de l'esperança i els drets dels pobres i oprimits, per fi iguals ja siguin joves o vells, dones i homes, de l'alliberament d'aquesta Llatinoamèrica dempeus i de tots els pobles sotmesos davant l'Imperi, de l'oposició combativa i valenta al neoliberalisme econòmic, de la veu meravellosament heroïca que trona i denuncia al capitalisme a les seves guerres i a les seves misèries... Per a diverses generacions, Cuba i aquesta Revolució és i ha estat l'estrella brillant en la negra nit dels temps més durs.

I reconèixer aquests fets no és ja una cosa subjectiva sinó un exercici d'honestedat històrica i intel·lectual. Com qualsevol obra humana, i la revolució cubana és profunda i essencialment humana, en un camí tan llarg i difícil hi ha hagut, necessàriament, les seves ombres, els seus errors, els seus aprenentatges i autocrítiques des de la descarnada realitat que obligava a anar pensant i corregint mentre s'anava fent la història i resolent el dia a dia d'onze milions de persones. Persones lúcides, exigents, cultes i conreades, crítiques, sensibles, generoses, amants, divertides, solidàries,…revolucionàries!! Milers de persones entranyables i també algun bergant molt quevedià, i uns quants que es van arrugar i (il·lusos!) veient televisió dels EUA per satèl·lit se'n van anar cap allà, jugant-se la pell i el que va dins per ser notícia escombraries. Avui ja no són notícia i són rics en hipoteques però els seus fills miren cap a la seva perla del Sud amb curiositat, afecte i en molts casos, recuperat orgull d'origen del Carib d'allà on són lliures.

Cuba i la seva Revolució han sabut arribar fins aquí, sobrevivint, contra tot pronòstic, a cop de decisió i sacrifici a la major agressió sostinguda en el temps per part del major enemic imperial a una petita nació sobirana. Ni bloquejos, ni invasions, ni armes, ni conspiracions, ni totes les tones d'escombraries mediàtiques que han llançat els governs nord-americans de torn han pogut doblegar aquest poble excepcional. En aquest feliç aniversari, amb un Fidel viu, lúcid i supervivent, amb Raúl al timó, amb el Che i Camilo al firmament, amb l'esperança i la solidaritat en l'horitzó, milions de persones de tot el planeta volem unir-nos a aquest clamor de la història i sentir-nos amb orgull, germans i companys. Seguim en la lluita que això només acaba de començar... i tenien raó.

Però no vull subjectar-me al rigor de la nota imprescindible i em permeto dues línies d'alliberament i efervescència personal, perquè és també el MEU aniversari com a cubà de l'ànima i company. I és que Cuba mai no deixa indiferent: se l'estima o se l'odia. És un test segur i contrastat de dignitat, consciència de classe, insubmissió i rebel·lia, solidaritat i coherència. I estimant a aquest país, i a la seva gent, es creix i s'aprèn, i se'n rep cent per un, i un se sent viu i protagonista dels seus dies. I t'eixamples i respires, i sents olors, tactes, mirades, sospirs, esperances i utopies, i així somies en cor, avances i sofreixes en col·lectiu... i et fas més persona. Confesso que en això, sobretot en això, tampoc no sóc neutral. Em criden "cubanófil" però en realitat sóc un admirador modest d'aquesta Revolució meravellosament atípica que ha crescut, sobreviscut, resistit i vençut al meu costat.

Gràcies Cuba per ser com ets, gràcies per tot el que hem après i rebut d'aquesta Revolució.

Amb el dolor per Gaza i el poble de Palestina com a teló de fons... Amb emoció i una llàgrima calenta des de la neurona més profunda dels sentiments: Gràcies Revolució!

ls qui busquen excuses a l'actual massacre de palestins a Gaza eviten la discussió honesta.

En comptes de referir-se als míssils i als torpedes reals, als del comerç d'armes entre Israel i Espanya, als que esclaten contra escoles i hospitals, prefereixen escandalitzar-se amb pistoles de plàstic al carrer de Pelai. Són incapaços d'apreciar el sentiment internacionalista que motiva la protesta solidària. Els és més fàcil reduir-la a seva pròpia lògica xovinista, com si es tractés d'un dilema futbolístic entre dos bàndols irreconciliables. En lloc de reconèixer explícitament el seu impuls reaccionari de simpatia cap al fort, ridiculitzen sàdicament al qui se situa al costat del dèbil i l'anomenen "buenista", "bonrotllista" o "menjaflors". Conscients de la seva posició minoritària, només la invoquen quan els convé victimitzar-se. Els manca la franquesa de reconèixer que, més enllà de la retòrica, les polítiques proisraelianes són molt influents entre els poderosos.

O és que el govern espanyol ven armes als palestins de Gaza? I la nostra diplomàcia autonòmica, en quin costat es troba? Si tothom és tan propalestí, per què els governs de Catalunya, Espanya i la Unió Europea es van negar a reconèixer el govern d'unitat nacional palestina de 2007?

Actualment, la lluita per la pau és, sobretot, la lluita per la democràcia en l'àmbit de les relacions exteriors, una lluita que només s'aturarà quan els governants facin seu el sentiment popular i majoritari de rebuig a la guerra. És també un combat sense treva a tots els prejudicis racistes, l'arabofòbic i l'antisemita inclosos. Sovint els partidaris de l'ocupació israeliana combinen una arabofòbia oberta amb un antisemitisme subtil. No només confonen el poble jueu amb l'Estat d'Israel, sinó que tampoc no saben distingir entre el govern i el poble israelians. Sortosament, tant jueus com israelians, donen abundants proves que tal confusió -aliment del pitjor antisemitisme- és injustificable. Als Estats Units, les manifestacions de solidaritat amb els palestins de Gaza compten amb una presència desproporcionadament alta de persones i organitzacions jueves. A Israel, un nombre creixent de joves pacifistes són empresonats per negar-se a servir en un exèrcit d'ocupació que nega drets humans elementals a la població ocupada. Mentrestant, a Catalunya, els opinadors professionals més arrogants i indocumentats s'esforcen a fer-nos creure que la fi del comerç d'armes amb Israel és una fantasia de progres xarucs, islamistes radicals i antisemites furibunds.

Missatge urgent al poble palestí

A

mb profund dolor i infinita indignació presenciem la criminal matança sionista contra la població palestina, no existeixen paraules per descriure aquest holocaust. La mort de cada nen, dona, home innocent i la destrucció de la terra santa de la pàtria són crims de lesa humanitat i deutes que algun dia hauran de pagar bé els governs d'Israel, el d'Estats Units -que els recolza- i l'Imperialisme Internacional.

Des de cinc presons a les entranyes d'Amèrica del Nord condemnem amb tota la nostra força aquest crim, exigim que es detingui ja la barbàrie i enviem, des del més profund de les nostres ànimes, tot el nostre amor i suport a l’estimat poble palestí. Estem i estarem amb vostaltres; ens dol estar pressos perquè poc podem fer per la vostra causa, pels nostres pobles, però confiem que aviat puguem acompanyar-los físicament.

El món ha d'unir-se i condemnar al govern d'Israel, al govern dels Estats Units i als governs Imperialistes creadors d'holocausts.

Posem fi a la guerra i la matança!

Visca el poble palestí!

Vencerem!

Els cinc cubans: Antonio Guerrero, René González, Fernando González, Gerardo Hernández, Ramón Labañino.

Presó Federal de Mc Creary Kentucky, els Estats Units, 15 de gener, 9:39 a.m http://www.cuba.cu/inocentes/

treball i economia

4 febrer 2009

Propostes alternatives al capitalisme financer ____________________ Àngels Martínez Castells ____________________

E

ls Economistes Europeus per una Política Econòmica Alternativa han elaborat l’Euromemoràndum 2008.

L’Euromemoràndum és l’anàlisi de la situació, a la Unió Europea, sobre la crisi econòmica i les propostes d’alternatives. Em limitaré ara a ressenyar algunes de les seves alternatives a la crisi financera.

De forma resumida diuen: “La transformació democràtica de l’economia exigirà enfrontar-se a l’enorme concentració de poder a mans de les empreses gegants. En un escenari alternatiu, no s’ha d’emprar el crèdit per aconseguir beneficis financers a curt termini sinó per impulsar la inversió productiva fins i tot aconseguir la plena ocupació, treball digne i contribuir a la lluita contra la pobresa i l’exclusió. Pel que fa a la transformació democràtica de les finances europees, s’han de fer polítiques de major abast que transformin el sistema financer i l’integrin en un marc de desenvolupament econòmic i social democràticament controlat.

En un primer nivell de mesures immediates ha d’assegurar-se el funcionament regular del sistema de pagaments, la provisió a l’economia

Els estats haurien d'absorbir parts

És necessari frenar la tendència privati-

cipals bancs del seu

de seguretat social

això una base forta i

cia i establint un registre de crèdits europeus. El caràcter general de la crisi bancària suggereix que la millor perspectiva per fer reformes sostenibles és una sòlida base de bancs de l’estat democràticament controlats, la qual cosa reforça la proposta de nacionalització i control democràtic d’una part important del sector bancari.

En relació amb els mercats de capitals europeus, hauria de disminuir el volum i velocitat del comerç dels mercats secundaris de valors de totes classes i entre altres mesures, establir Impostos sobre les transaccions financeres en totes les transaccions de monedes i títols de Borsa. L’objectiu d’aquests impostos és bàsicament fer menys atractiva l’especulació a curt termini, per tant, el tipus de l’impost ha de ser prou alt per aconseguir el seu objectiu, i podria modificar-se en resposta a circumstàncies canviants.

S’han de reestructurar igualment les agències de valoració, que haurien d’operar sota la supervisió de les autoritats públiques, amb una separació estricta entre els aspectes

important dels prinpaís, creant amb

permanent de banca pública

del suficient crèdit, i assegurar els dipòsits i estalvis de les persones.

Els estats haurien d’absorbir parts importants dels principals bancs del seu país, creant amb això una base forta i permanent de banca pública o semipública sobre la qual haurien d’exercir un control eficient, a fi d’assegurar el compliment de les funcions bàsiques del sistema financer. Per això és precís, més que un canvi de propietat privada a pública, un canvi al marc regulador dels bancs i els mercats financers.

El segon nivell de reforma del mercat financer ha de prohibir a l’UE, de forma permanent, les pràctiques més perilloses que hagin accelerat i exacerbat la recent bombolla i el crack financer.

El tercer nivell consisteix en una revisió completa de les normes en les quals operen tant el sistema bancari com els mercats de capitals europeus, incrementant la transparèn-

zadora dels sistemes

L’empresari Merckle es va suicidar a les vies del tren el 5 de gener passat per haver perdut centenars de millions d’euros de valoració i consultoria; amb aquesta finalitat les agències de valoració no haurien de cobrar de les firmes que valoren sinó d’un fons a què haurien de contribuir les mateixes empreses valorades.

El quart nivell de reformes té a veure amb les arrels de la crisi financera, amb un canvi en la redistribució de la renda i la riquesa i una distribució més igualitària. És necessari frenar la tendència privatizadora dels sistemes de seguretat social i recolzar, per contra, els sistemes públics de repartiment sobre els quals els mercats financers no poden influir.

Aquestes propostes van més en-

llà de les polítiques específiques per als mercats financers i formen part d’una agenda més àmplia de política econòmica, democràtica, per la plena ocupació, la cohesió social i la reestructuració ecològica. No seria el final del capitalisme però podria ser el final del capitalisme financer.

Després del 9è Congrés de CCOO Confederal, iniciem un canvi El 9é Congrés de CCOO es realitza en un context de crisi econòmica a escala planetària ____________________ Jordi Ribó i Flos ____________________

E

n uns moments on els efectes de la crisi es comencen a percebre per part de la classe treballadora, en forma de pèrdua de poder de compra i perill greu en l’estabilitat de l’ocupació, quan no en la pèrdua directa del lloc de treball.

Aquesta crisi, de la qual encara no sabem quins seran els efectes concrets, però de la qual ja pensem que voldran que la factura la paguin els de sempre, és possible que hagi estat el detonant del triomf de la candidatura encapçalada pel company Ignacio Fernández Toxo, que va ser capaç de sumar les tradicions històriques de CCOO amb un nou replantejament del sindicat del segle XXI. Un sindicat entès com a eina útil i de transformació al servei de la classe treballadora: retornar el sindicat al sindicalisme, ser part i no mediador,

organitzar la classe en funció dels seus interessos, cercar un nou internacionalisme solidari i cooperatiu, recuperar el binomi negociació-mobilització... tot això representa una nova voluntat i una nova manera de fer, que trenca amb el sindicat-mediació, amb la pérdua de valors, amb l’exclusió dels que pensen diferent (amb el que molt encertadament Toxo qualificà de “corralitos”), amb el centralisme que ha presidit l’acció de l’equip més proper i de confiança de l’anterior secretari general, Jose Maria Fidalgo.

Es feia una necessitat, el canvi de polítiques i de persones i això és el que va succeir. Els documents aprovats, fruit d’una síntesi, parlen de l’ocupació i del salari (els salaris no són responsables de la crisi, de la millora substancial del SMI i dels sous més baixos, rebuig de l’us oportunista dels expedients de regulació...), de la salut dels treballadors (prioritat en les actuacions no només contra els accidents, sinó també contra les malalties derivades del treball), de la defensa i utilitat dels sectors i serveis

públics, contra les privatitzacions, per tractament de la nova immigració com una oportunitat, pel nou internacionalisme i un nou ordre econòmic que garanteixi treball digne per a tothom...

Però calia un equip humà compromès amb aquest projecte, que se'l cregués i es veiés amb forces per a portar-lo a la pràctica (la filosofia de la praxi en el sindicalisme confederal), i així es va donar forma a una candidatura plural però cohesionada. Res a veure, per tant, amb una lluita de notables pel poder, entraven en xoc dues concepcions diferents...i la llista encapçalada per Toxo va guanyar per la mínima, però va guanyar.

Ja fa dies vaig escriure el següent: Es posaren damunt la taula les formes de fer històriques de CCOO, amb un sindicat fortament arrelat a les empreses i un discurs que recupera la terminologia de sempre (classe obrera, som part i no mediadors...)

Es recupera la relació de la Confederació amb els territoris i les federacions del sindicat. Cada

organització amb la seva sobirania i amb corresponsabilitat de sindicat general.

Les propostes sindicals abans explicades son aprovades...per un 95% dels delegats i delegades.

Es trenca amb l’apoliticisme i es distingeix entre dretes i esquerres des de l’autonomia sindical.

S’acaba amb les exclusions i s’inaugura una nova etapa de participació en la gestió del projecte sindical aprovat.

Avui, escrivint això, sento amb molta més intensitat que el que ha passat a CCOO és un fet històric, que no té precedents a l’estat espanyol,en el terreny sindical. Com deia una amiga meva, CCOO és com un gran vaixell quan canvia el rumb. No sóc ni mariner ni expert, però si que intueixo que quan es dona l’ordre de canvi de rumb, aquest no es produeix immediatament, perquè desplaçar-se damunt les aigües, amb les corrents, les marees... no és el mateix que conduir un utilitari, al qual li dones un cop de volant. Som en una nau que

Es feia una necessitat el canvi de polítiques i de persones, i això és el que va succeir està començant a girar, a la qual cal ajudar amb paciència, constància i perseverància. Persistirem, com diu en Pep Guardiola quan parla de futbol... persistirem, dic jo, en aquesta gran aventura, pensant que hem de posar en comú, encara moltes coses que les diferents fractures van obrir fa més de vint anys.

La conjuntura política i social a l’estat espanyol i a Catalunya, la crisi econòmica que ha generat la oligarquia financera, i que volen que paguem els treballadors, i que per tant haurem de lluitar contra els seus efectes, obliga a la unitat dels sindicats i a la unitat interna a CCOO. Ningú entendrà que, amb la que està caient, no ens posem d’acord per fer front als problemes dels treballadors, donar respostes i cercar solucions.

A5

treball i economia

febrer 2009

La prova de foc del Salari Mínim Interprofessional Per què són insuficients els augments del Salari Mínim Interprofessional aprovats pel govern central? ____________________ Antoni Puig Solé ____________________

E

l Salari Mínim Interprofessional (SMI) és un instrument essencial per a garantir un ingrés decent, protegir la part inferior dels treballadors per compte aliè i reduir les desigualtats.

Tanmateix, el salari mínim no s'ha lliurat de les polítiques de liberalització dels mercats, precarització de l'ocupació i desregulació de la legislació social que s'ha vingut aplicant des de la dècada dels 80 del segle passat.

A Espanya, l'evolució del SMI pot resumir-se en tres períodes: una millora continuada des de 1971 a 1978, una disminució perllongada des de 1979 fins al 2003, fet que va comportar una pèrdua acumulada pròxima al 25%, i un augment a partir del 2004 que no ha permès recuperar la disminució acumulada en les dècades anteriors.La pèrdua històrica tampoc queda compensada per l'increment del 4% que ara aplica el govern i que deixa el SMI en 624 euros al mes.

No tenir en compte tot això, escudant-se, com ha fet el president del govern José Luis Rodriguez Zapatero, en els suposats problemes que un increment més pronunciat podria ocasionar a les

empreses amb dificultats, no té ni cap ni peus: Es convenient recordar que el SMI a Espanya només afecta de manera directa a una fracció molt petita dels assalariats (el 0'77%!) atès que les empreses apliquen convenis col·lectius propis o de sector que garanteixen salaris més alts. Però malgrat d'aplicar-se de manera directa a poca gent, un increment del SMI podria ser beneficiós per a atenuar els efectes perjudicials de la crisi i per això el govern ho hauria de convertir en una qüestió d'emergència.

En primer lloc, el SMI s'utilitza per a calcular els topalls en la prestació d'atur. Una millora considerable hagués permès frenar la pèrdua de poder adquisitiu que han de suportar aquells que com a conseqüència de la crisi poden perdre l'ocupació. Com es pot comprovar, les paraules boniques del govern per a tranquil·litzar als empleats amenaçats per la crisi no van acompanyades de mesures cautelars que les facin creïbles.

En segon lloc, el salari mínim s'aplica als assalariats que encara no estant coberts per conveni col·lectiu, situació amb la qual s'acostumen a trobar els que treballen en sectors econòmics de nova creació. Les crisis econòmiques, per regla general, van acompanyades de processos de reestructuració

Una millora considerable hagués permès frenar la pèrdua de poder adquisitiu

el

SMI a Espanya

només afecta de

manera directa a una fracció molt petita

dels assalariats (el

0'77%!)

i de creació de noves activitats. Un SMI considerable pot frenar les maniobres empresarials que volen aprofitar el canvi econòmic per a disminuir els salaris. També ajudaria a fer menys dolorós per als treballadors el trànsit forçat des d'una activitat a una altra.

I en tercer lloc, el SMI serveix per a determinar la part no embargable del salari. Això en la situació actual és important.

A diferència dels EUA, a Espanya quan un ciutadà deixa de pagar la hipoteca, el banc, a més d'apropiar-se de l'habitatge, si al subhastar-lo no es cobreix la hipo-

teca, pot embargar-li el salari fins a completar la totalitat del deute.

Aquesta peculiaritat ha actuat com estímul perquè els bancs concedissin hipoteques desorbitades mentre mantenien el discurs que prometia que els habitatges no deixarien de pujar. Però ara, que baixen, molts treballadors es troben entollats i als ciutadans espanyols els resulta més difícil desfer-se de l'habitatge adquirit del que ho va ser per a les persones humils dels EUA. Si puja el SMI, les persones hipotecades poden desprendre's amb més facilitat de la hipoteca pre-

servant una part considerable dels seus ingressos salarials. Això afavoriria de manera directa als treballadors i perjudicaria als bancs, que han estat els principals inductors de la borratxera immobiliària.

Probablement darrere d'aquest últim element s'amaguen moltes de les reserves que té el govern per a no incrementar més el SMI. D'aquesta manera, una qüestió que aparentment és insignificant s'ha convertit en una veritable prova de foc per a comprovar si el govern té voluntat d'afavorir als assalariat o a la banca, i una vegada més s'ha situat del costat dels opulents.

Fundació Perea Ardíaca www.fpereardiaca.org ESCOLES PERMANENTS PRIMAVERA 2009 Preu del cursos: ....................... 100 euros Preu per a socis i sòcies ......... 50 euros Organitza: Fundació Pere Ardiaca i Departament d’Història de la Filosofia Ètica i Història de la Cultura de la Facultat de Filosofia de la UB www.fpereardiaca.org • Avda. Portal de l’Àngel 42 2on A • 08002 Barcelona Telèfon 93 5114458 • Fax 93 3184940 fpereardiaca@fpereardiaca.org XI ESCOLA PERMANENT SOBRE IMMIGRACIÓ Aquest curs està reconegut amb 3 crèdits de lliure elecció per a tots i totes els i les estudiants de la UB i la UPF, 2 per als de la UAB i amb 1’5 crèdits per als de la UPC. Horari: Les sessions seran dilluns i dimecres de 16 h. a 19 h a partir del març.

XI ESCOLA PERMANENT SOBRE PERSPECTIVA DE GÈNERE Aquest curs està reconegut amb 3 crèdits de lliure elecció per a tots i totes els i les estudiants de la UB i la UPF, 2 per als de la UAB i amb 1’5 crèdits per als de la UPC. Horari: Les sessions seran dilluns i dimecres de 16 h. a 19 h a partir de segona meitat d’abril.

IX SEMINARI D’INICIACIÓ AL PENSAMENT DE MARX I ENGELS Aquest curs està reconegut amb 2 crèdits de lliure elecció per a tots i totes els i les estudiants de la UB, 1’5 per als de la UAB i amb 1 crèdits per als de la UPC. Horari: Les sessions seran dimecres de 19.30h. a 21.30h a partir del març.

DISSABTES DEBAT: EL CAPITALISME EN CRISI Estem davant una autèntica crisi sistèmica, financera, econòmica, social, ecològica, energètica i alimentària del capitalisme. Amb aquest seminari volem debatre i reflexionar, des d'una perspectiva de classe, sobre les causes, conseqüències i sortides de la crisis, posant sobre la taula l'antagonisme entre capitalisme per una banda i democràcia i desenvolupament civilitzatori per l'altra.

Dissabte 14 de febrer de 2009 a les 11h Capitalisme vs ecologia Ivan Gordillo, Economista. Membre del Seminari d'Economia Crítica Taifa.

Presenta i modera: Sandro Maccarrone, Físic. Director de l'AVANT Dissabte 28 de febrer de 2009 a les 11h Capitalisme vs alimentació Esther Vivas, Activista moviment alterglobalitzador. Investigadora de l'Institut de Govern i Polítiques

Públiques(IGOP) de la UAB Presenta i modera: Rosa Bofill, Mestre i Responsable de la Secretaria de la Dona de CCOO de Catalunya Dissabte 14 de març de 2009 a les 11h Capitalisme vs salut Toni Barbarà, Metge i membre del Secretariat del Partit de l'Esquerrra Europea Presenta i modera: Annalí Casanueva, estudiant d'Economia de la UPF Inscripció prèvia obligatòria: fpereardiaca@fpereardiaca.org (Nom, cognoms, professió, associació, telf i mail) Telf: 93 511 44 58 Preu: 10 € tot el cicle 3 € per sessió Inclou esmorzar i materials

catalunya

6 febrer 2009

Company Àlvar, fins a la Victòria Sempre!

El passat 4 de gener ens va deixar el company Àlvar Badia. A continuació recollim algunes paraules de reconeixement

Sandro Maccarrone

Una de les pel·licules italianes més recomanables dels últims 10 anys és "I cento passi", del director Marco Tullio Giordana. Tracta sobre la vida de Peppino Impastato, un jove comunista sicilià especialment compromés en la lluita contra la màfia. Impastato va morir assassinat, per ordre del cap mafiós Tano Badalamenti, el 9 de maig de 1978, el mateix dia en què Aldo Moro moria assassinat per les “Brigate Rosse”. Aquesta coincidència va provocar que la mort del jove Peppino passés gairebé inadvertida en la premsa de l'època.

Salvant totes les distàncies, la nit del passat dissabte 3 de gener de 2009 s'ha produït una situació que m'ha portat a la memòria aquest cas. Mentre les tropes israelianes iniciaven la invasió terrestre a la franja de Gaza, ens deixava el company i camarada, Àlvar Badia.

Per això vull aprofitar la modesta difusió que em permet el bloc per recordar-lo.

No sóc ni molt menys dels que millor el coneixia. Els seus companys del moviment de solidaritat amb Cuba o de l'assemblea de l'Eixample d'EUiA, segur que sabrien transmetre molt millor com era l'Àlvar militant i també l'Àlvar company i amic.

Deixeu-me, per tant que en recordi només alguns detalls fragmentaris. L'Àlvar era d'aquella gent del Partit, que quan els de la meva quinta estàvem a la Joventut, ens cuidava molt. Acostumava a venir als nostres actes i a les Festes Revolució i de tant en tant el veies entrar al nostre local i fer una aportació econòmica, sempre de forma discreta. El record que en tinc a un nivell més personal, és el d'una persona afectuosa i atenta, serena, que mai no aixecava la veu per defensar els seus arguments.

En canvi, sabia fer ús de la ironia, amb un gran sentit de l'humor.

Un cop a l'Avant, també he seguit comptant amb el seu suport tranquil. Sempre ha vingut a les activitats que hem organitzat.

Recordo que ens va proposar, al Consell de Redacció, encarregarse de distribuir a les bústies dels edificis del seu barri, els exemplars

de l'Avant que quedessin com a excedent. Aquest fet senzill, crec que caracteritza un altre aspecte a destacar de l'Àlvar: era un Militant de Base, així amb majúscules.

Era membre del Comitè Central del PCC, és a dir, membre de la seva direcció. Però tenia un contacte directe amb l'aplicació concreta i quotidiana del projecte del Partit. Per a ell, el "moviment de solidaritat" o "el moviment sociopolític" no eren només apartats abstractes d'un document polític, sinó que eren persones, organitzacions més grans o més petites, contrast d'opinions amb la gent del voltant... Sí, segurament, era dels "imprescindibles".

Ara fa uns dies, una aturada cardíaca el va sorprendre mentre estava presentant un Cafè dels Divendres a la Fundació Pere Ardiaca.

Malauradament, no se n'ha sortit.

Sense que pugui servir de consol, com a mínim podem alegrar-nos que precisament en aquests dies, el seu estimat poble cubà hagi pogut celebrar el cinquantè aniversari de la revolució. És amb aquest record i amb molta pena per la teva pèrdua, que et diem: salut camarada!

Paraules a l’acte de reconeixement del company Àlvar Badia Palmira Garcia* Estem aquí per retre homenatge al company Alvar Badia.

Ho faig en nom de tots els companys que hem militant i continuem militant juntament amb ell al sindicat de CC.OO. Per nosaltres Badia ha sigut el sindicat, el company, l'amic que sempre hem trobat a prop.

Recordo quan el vaig conèixer fa 27 anys. Feia poc que havia entrat a la ENHER, volia afiliar-me al sindicat i un company del partit em va dir: "jo et presentaré a les CC.OO. de ENHER".

I Així vaig conèixer al “Barrufet” i al “Badia”, fundador de la Secció Sindical de CC.OO. d'ENHER, Fundador de la Federació de Energia de CC.OO. Ell em va afiliar i va començar a ensenyar-me el que era el Sindicat, els companys, la Federació d'Energia, el projecte sindical, i des d'aquell moment ha format part de la meva vida. A partir de llavors hem estat juntament amb molts de vosaltres en mil batalles.

Sempre en la lluita, construint millors condicions per transformar aquest món en un món mes just, més solidari, més de classe.

En aquest reconeixement, em venen a la memòria centenars d'imatges, situacions difícils i moments molt

bons. En las taules de negociació, batallant sempre posant “el llistó” una mica més alt. Recorrent tota Catalunya per fer assemblees, per discutir la plataforma, per informar sobre la negociació, per prendre decisions, per fer referèndums, per crear col·lectiu, per fer sindicat.

Un dia, al principi que jo començava a fer assemblees, sortint d'una d'elles, era ja de nit i encara es quedaven molts kilòmetres per tornar a casa, jo li anava comentant que no estava massa contenta perquè no m'havia expressat bè, havia estat poc convincent. I ell amb aquella senzillesa que el feia tan gran em va dir: “Palmira, l'important al sindicat no és tant ser brillant, si no estar, estar sempre cada dia, amb cada treballador”. I ell era d'aquests, dels de cada dia amb cada treballador, dels Imprescindibles.

Badia era el de l'esmorzar al bar amb pernil, pa amb tomàquet, i una colla d'amics, el que portava el “coixinet” a las concentracions a Madrid, el que parlava català als Lituans, el de la interpretació flexible de las lleis, el que sempre et preguntava "i tu a qui votes?" per debatre, per fer-nos pensar. El que t'“encolomava” 2 rodes de moto o 4 ventiladors a l'avió per a què ho portessis als camarades cubans i tu “tragaves” amb el “paquetet”, el que feia tota la línea del “camello” a L’ Havana, per “platicar” amb la gent, el que perdia

tota la documentació a Vietnam i no sabia com. “El nostre Capità aranya”, que et desesperava i al mateix temps et feia riure, perquè era entranyable.

Sempre veia l'ampolla mig plena, vivint cada minut, cada instant ple de projectes amb un objectiu: construir col·lectiu al sindicat, a la solidaritat, als casals, construir Partit per transformar aquesta societat.

El seu millor reconeixement som tots nosaltres i centenars d'amics per tot el món, aquest col·lectiu, aquesta sala plena de gent honesta, generosa, honrada, bona que continuem lluitant per un món més just, més solidari .

Badia has marxat i totes “les teves nòvies i els teus germans” encara no ens n'hem adonat.

Alvar Badia ha estat el lluitador, l'amic, el company entranyable que continuarà en tots nosaltres mentre visquem, perquè forma part de les nostres vides i la seva activitat humana va ajudar a construir un món millor.

I voldria acabar Alvar, com tu sempre feies quan t'acomiadaves del teu germà cubà Benito, allà a La Havana: “La lucha continua, hasta siempre compañero comandante ”.

VIVA CC.OO. Barcelona, 6 de Gener del 2009 * Secretaria Sector elèctric de la FMM de CC.OO. Estatal

Joan Balañach

Jo, com molts dels que esteu aquí, compartia amb tu, Àlvar una manera d’entendre el món, una manera de viure la vida. Això ens ha portat a dedicar gran part de la nostra vida a lluitar per una societat justa, amb justícia social i per un altre món, més solidari, més just, En el cas de l’Àlvar i meu, el compromís amb aquesta lluita ens ha portat fins als ideals republicans i comunistes Primer al PSUC, després al PCC, i ara també des d’ EUiA, on coincidim amb d’altres persones amb qui, a través d’altres itineraris, coincidim en aquest camí. Però també a la Fundació L’Alternativa, la Fundació Pere Ardiaca, i totes les organitzacions amb qui tu col·laboraves assíduament.

L’Àlvar i jo, hem mantingut aquest compromís des del territori, des de l’Eixample des de Barcelona. La cèl·lula del Partit i l’Assemblea d’EUiA de l’Eixample que fins al darrer dia, ha estat el nostre lloc de treball en comú, la nostra casa comuna, com també quant vam coincidir al moviment veïnal, tu des de l’AVV del teu barri “FORT PIENÇ” i jo des del meu, la Sagrada Familia.

Perquè els companys i companyes que estem junts en aquesta lluita som com una família; nosaltres també ens considerem família de l’Àlvar i sofrim la teva pèrdua com a un membre que és de la nostra família.

El compromís polític de l’Àlvar l’ha dut a lluitar per un món millor en molts fronts: el sindicalisme, pel drets de la seva classe: els treballadors i treballadores. La solidaritat, es-

pecialment amb el poble cubà i la seva revolució, però també en mil i una lluita més que l’Àlvar, com jo i els que estem avui aquí, considerava de justícia. L’Àlvar seria ara el primer, si pogués, a defensar el poble palestí davant dels abusos de l’exèrcit israelià.

I ja en aquestes darreres mobilitzacions ja vaig/vam trobar-te a faltar.

Ens costarà seguir amb la nostra militància i el nostre compromís sense que estiguis, al nostre costat, colze a colze.

Aquest era l’Alvar del compromís polític però hi havia un altre Alvar, el del compromís humà i personal, que en el seu cas, estaven estretament lligats.

Per ell, la solidaritat tenia cara i noms. Els camarades, els companys, els amics, sempre podíem comptar amb tu per fer, fer-nos un favor, sempre estaves disposat a donar un cop de ma, sempre tenies el teu el cotxe disponible.

L’Alvar tenia una aptitud positiva i optimista de la vida, i la transmetia, tant en el seu compromís polític com en l’humà, era fàcil riures amb ell , se interessava per tu, la feina, la família. Això ho sabem tots aquells que em tingut la sort i el privilegi de compartir no solament militància, sinó també la seva amistat.

ALVAR SEMPRE ET TINDREM PRESENT, SEMPRE ESTARAS AMB NOSALTRES

A7

catalunya

febrer 2009

Marià Pere: "El XIIè Congrés ha de ser històric"

GB

____________________ Gerard Baró ____________________ "El XIIè Congrés ha de ser històric, hem d'esforçar-nos i treballar per tal d'incorporar la classe obrera dels sectors terciaris, aquesta és la major necessitat del moviment obrer". Així definia Marià Pere, secretari general del PCC, un dels principals objectius del procés congressual que ara comença. Un congrés que haurà de "culminar la reorganització del partit que es va iniciar ja en el 8è congrés, i que quinze anys després, el 2004, es va apuntalar amb la Conferència d'Organització després de la celebració del XIè Congrés dels i les Comunistes Catalans.

El moment en que arriba el XIIè Congrés, és inmillorable: "El Partit dels i les Comunistes de Catalunya esta actualment amb més capacitat d'incidir políticament que mai." Amb aquesta afirmació es valorava l'escenari polític creat després dels processos assemblearis i congressuals d'Esquerra Unida i Alternativa, Izquierda Unida, Comissions Obreres de Catalunya i CCOO Confederal.

El Comitè Central va aprovar l'anàlisi de la situació política actual, en que l'avenç de l'esquerra en el conjunt de l'estat és força desigual. Així doncs, és van valorar positivament les Assemblees d'EUiA i d'IU. Pel que fa al procés assembleari es va valorar molt positivament el caràcter unitari del procés català que va sortir reforçat i amb esperit mobilitzador. Pel que fa a IU, el rellançament d'Izquierda Unida es veu com a l'únic camí possible. Així doncs, a l'haver aconseguit una direcció compartida, tot i que no unitària, es va constatar la necessitat que IU faci política d'intervenció pròpia.

Pel que fa al món sindical, el gir cap a l'esquerra que, per a CCOO confederal, ha significat l'elecció de Fernando Toxo, ressitua l'acció sindical del partit en un nou escenari. L'elecció de Toxo implica

____________________ Redacció ____________________

E

l Comitè Central del PCC es va reunir el passat 17 de gener per aprovar les bases del procés del XIIè Congrés del Partit dels i les Comunistes de Catalunya.

Durant la reunió es va aprovar el calendari i les diferents fases del debat congressual.

Així doncs, el debat congressual es dividirà en dues fases: Una primera fase de discussió i aportacions de les diferents organitzacions partidàries, i una segona fase de discussió a fons dels documents del XIIè Congrés.

Durant la primera fase congressual,

Darrer Comité Central del PCC. GB la fi del model de Fidalgo i el retorn a un projecte de sindicalisme de classe.

Així doncs, es va destacar la intervenció del propi Toxo en el 9è congrés de CCOO confederal, on va afirmar que a la Patronal no se la intenta convèncer, només s'hi parla per a negociar, en clara al·lusió a la participació de Fidalgo en els fòrums de les FAES i la CEOE, és a dir, situant el sindicat com a part i no com a mediació.

En un altre sentit, pel que respecta al treball en el Moviment Popular, es va destacar la necessitat d'iniciar un període de recomposició per trobar el nou paper que han de jugar les Associacions de Veïns.

El treball que ha d'encarar aquest

curs el PCC és el de treballar en el conjunt de Catalunya, Estat Espanyol i Europa, on les intervencions des de Catalunya poden ser claus per l'assoliment dels objectius de l'esquerra transformadora tant a nivells estatals com europeus. L'experiència del procés i del treball dels comunistes catalans en el moviment sociopolític que és Esquerra Unida i Alternativa, pot ajudar en les discussions dels partits comunistes germans d'Europa. En un moment que s'estan plantejant l'encaix dels partits comunistes a Europa, en un marc de crisi i divisió entre els partits d'esquerres, les nostres aportacions han de servir per ajudar a l'enfortiment dels partits progressistes d'Europa.

procés congressual, que va aprovar el Comitè Central, passa per la discussió, en totes les estructures del partit, de l'actualització del pensament partidari.

"Els temps indiquen la necessitat d'anar més ràpid, i cal fer-ho participant de la lluita ideològica, davant de les revisions "crítiques" del pensament i la interpretació dels processos històrics, que s'estan duent a terme per part de la dreta i les burgesies en ambients professionals i acadèmics" sentenciava l'informe presentat al comitè central.

Així doncs, el mandat del Comitè Central és molt clar: "s'ha d'afrontar el procés del XIIè Congrés del PCC amb força, per situar el partit en el segle XXI".

De cara al XIIè Congrés del PCC, es va acordar la necessitat d'actualitzar l'ideari del partit. "Cal explicar què vol dir ser comunista en ple segle XXI i en el centre del capitalisme". "Cal tornar a Marx, reprendre la filosofia de la praxis" després que "el segle XX hagi certificat la derrota del marxisme vulgar", va declara Marià Pere en la seva intervenció de cloenda del Comitè Central.

En el debat de les idees, i girant entorn a l'ideari del partit en el segle XXI, es va destacar la "necessitat de traçar una nova línea entre la socialdemocràcia i el comunisme en l'era actual".

"Cal afrontar sense pors l'actualització de les idees del partit, per situar el PCC en el segle XXI", així doncs el

El Comitè Central dóna el tret de sortida del XIIè congrés del PCC que durarà fins el mes de juny, es celebraran les Conferències dels 8 àmbits principals d'acció dels i les comunistes a Catalunya. Així doncs, es realitzaran les conferències de: Moviment Unitari, Moviment Obrer, Moviment Popular, Moviment de Solidaritat, Moviment estudiantil, TPQ i la CJC-Joventut Comunista.

Aquest procés comportarà la realització d'assemblees ampliades de les organitzacions especials, àrees i instruments del partit, per anar adequant el procés d'actualització i fer les aportacions al document aprovat en el Comitè Central del 17 de gener, que amplia i actualitza l'informe polític que el CC d'abril de 2008 va aprovar en el seu moment.

La segona quinzena de juny, el Comitè Central recollirà totes les aportacions que surtin de les diferents conferències realitzades, per tal d'incorporar-les en els documents base del congrés.

En aquest CC de juny, s'aprovaran els documents congressuals per tal que es comenci el debat de les formacions del partit. Els documents base estaran formats per un anàlisis de la lluita de classes en els marcs internacional, estatal i català.

El Comitè Central del mes de juny aprovarà el document polític amb els elements de gestió, normes de participació per al congrés, el reglament i la forma d'elecció de la direcció de l'assemblea congressual.

Després del Comitè Central, el Comité Executiu recollirà totes les aportacions fetes i elaborarà els documents definitius per a començar-ne la seva discussió. Així doncs, a partir del 15 de juliol es lliuraran els documents a totes les organitzacions.

Arribats a aquest punt s'iniciarà una segona fase del debat congressual.

Un cop celebrat el Comitè Central del mes de juny, es publicaran els documents definitius per a seva discussió política en les organitzacions del partit.

Serà en aquest moment, a partir del mes de setembre, en que es realitzaran les Jornades congressuals. Jornades obertes en les que es recolliran les experiències i debats de l'esquerra transformadora catalana. Aquestes jor-

nades giraran entorn a dues grans qüestions: "El Front d'Esquerres i la seva concreció" d'una banda, i per l'altra "L'actualització de les Idees del Partit".

Es tractarà de discutir de forma oberta i a fons el document congressual. Fer-ho ampliant la participació a tots i totes les que realitzen la seva activitat política, social i cultural amb el partit. De discutir els programes de treball, els objectius i les formes de treball, amb la finalitat de realitzar totes les aportacions que siguin possibles.

La fase final, és a dir, la realització del congrés, es preveu que es realitzi durant la tardor d'aquest any. En el Comitè Central es va aprovar que el congrés es realitzi entre els mesos d'octubre i novembre.

8

tema central

febrer 2009

Usama Khaldy, palestí que ha perdut sis familiars a Gaza ____________________

El problema ve de fa 60 anys, no és per culpa d’un coet que va llançar Hamas.

Óscar Martínez ____________________ La xifra de morts oficial ascendeix ja a gairabé vuitcents...*

S

egons els meus càlculs, no baixarà dels mil cin-cents**.

El meu germà em diu que no han pogut treure tota la gent que ha quedat atrapada als edificis destruïts. Hi ha dotzenes de cossos que no es recullen, ni la Creu Roja pot apropar-se. Fins i tot han matat personal mèdic. Crec que prop de catorze ambulàncies van ser destruïdes. Per la tele, una persona del nord de Gaza deia que més de 150 cases havien estat destruïdes.

Una mare va dir que la seva filla havia mort de set perquè portaven una setmana sense aigua. Quatre nens portaven quatre dies sense menjar ni aigua i estaven asseguts al voltant dels cadàvers dels seus pares. Israel sap que hi ha ferits dins de les cases, però no permet que la Creu Roja vagi perquè vol que morin. L’UNRWA i d’altres tenen por que estiguin executant presoners ja que Israel no dona informació sobre el número total d’aquests. A la frontera d’Egipte ho han destruït tot. Abans d’ahir van bombardejar 40 cases i ahir a la tarda 60. Van agafar entre 130 i 150 presoners i els van posar en un edifici, després el van bombardejar, matant 32 persones.

Crec que no pararà la guerra abans que Obama sigui president.

Israel, com a força d’ocupació, té l’obligació de donar aigua, llum i tot el necessari. La població rep molt pocs aliments per culpa del bloqueig.

Segons els meus germans, adquirir pà comporta fer cues d’almenys 9 hores. Van obrir els mercats durant aquelles tres hores de treva que va donar l’exèrcit i van atacar la gent. I una altra cosa més greu és que com més palestins moren, més vots està guanyant el Ministre de Defensa israelià. Només el primer dia de l’atac Barak va guanyar cinc punts electorals a les enquestes. Si un poble dóna punts per matar un palestí, què en pots pensar d’aquest poble?

Els palestins no tenen ni armes.

De tots els míssils que ha llançat la resistència durant dos anys, només va morir un civil israelià. I el Consell de Seguretat de Nacions Unides va jugar un paper brut en tot això donant-li temps a Israel. Si veiem la CNN, les notícies no parlen de genocidi, només parlen de terroristes palestins i només informen dels atacs amb coets a Israel. El que ens fa més mal és l’actitud dels governs àrabs, ja

Hi ha 11.000 palestins a les presons

israelianes, la majoria sense cap causa judicial.

Israel no és un estat. Israel és un exèrcit que té un estat.

Manifestant a Barcelona. Gerard Baró

que només fan declaracions. Egipte està molt pressionat per Israel, per Estats Units, per Gran Bretanya, per tal de no obrir la frontera. Diuen que enviaran forces de pau però nosaltres sabem el que això comporta: és per protegir a Israel, no per protegir-nos a nosaltres.

Israel està atacant les escoles de l’UNRWA. Ara l’ONU ha anunciat que traurà el seu personal, perquè els israelians han matat un d’ells. Veig un joc brut de tota la comunitat internacional. Ja sabem com són els Estats Units. Iran té objectius polítics també quan pressiona a Hamas, i en definitiva el govern no fa res.

Hezbollah el mateix. Moren nens quan destrueixen cases on diuen que hi ha un militant d’Hamas dins. Hi ha famílies senceres que van morir quan la seva casa va ser destruïda.

Crec que és més que un genocidi.

Què sents quan els líders occidentals donen la mateixa responsabilitat del conflicte a Israel i Hamas ?

El problema ve de fa 60 anys, no és per culpa d’un coet que va llançar Hamas. El que és evident és que Hamas va guanyar les eleccions.

Tot el món hauria de respectar això.

Jo no sóc partidari d’Hamas. Tot just va guanyar les eleccions, va començar un bloqueix que dura ja dos anys. Durant la treva de 6 mesos Israel va atacar Gaza moltes vegades.

Van ser assassinats en aquestes incursions 23 palestins. Diàriament, obrien i tancaven la frontera com volien. I una altra cosa que la gent

no sap és que Barak ha reconegut que s’estaven preparant per envair Gaza abans que es trenqués la treva.

El dia anterior a l’atac els israelians van obrir la frontera perquè Hamas cregués que no hi hauria atac. Van atacar un centre de comunicacions, casernes, centres d’entrenament d’Hamas. Però el pitjor és que van atacar mesquites, escoles de l’ONU. És doncs, la població civil, l’objectiu? És que tots els palestins són un objectiu. Un ministre israelià va dir: “un palestí bo és un palestí mort”.

La majoria dels atacs van dirigits contra nens. No volen que creixi una nova generació de palestins. Per exemple, els meus nebots, que van morir fa dos dies, cada un tenia 17 anys i no estaven combatent. La casa d’un veí va ser atacada i van anar a ajudar per treure els cossos de les runes. L’exèrcit va llançar llavors un altre míssil. La veritat és que em sento impotent, no puc fer-hi res. I el que em fa por és que tots aquests nens seran molt més radicals que la generació actual.

Aquesta és la nostra terra i sempre ha estat així. Fins i tot abans d’Abraham. Els palestins som els filisteus de la Bíblia. Ha fracassat la idea de crear un estat només per a jueus. Tenen un problema molt gran: els palestins que hi viuen dins d’Israel, prop d’un milió dos-cents mil. I sobre ells s’exerceix l’apartheid perquè no tenen els mateixos drets que un jueu israelià. Tenen alguns partits en el parlament israelià però

Quin és el límit? Boicot a Israel!

mai no els hi tenen en compte. Es calcula que el 2050 els àrabs seran majoria, però els jueus mai no acceptaran un govern palestí dins d’Israel. La ministra d’Exteriors, Tzipi Livni, va amenaçar l’altre dia amb expulsar tots els àrabs d’Israel.

Igual que els nazis...

Si tu has viscut el mateix amb els nazis en els camps de concentració, per què fas el mateix amb els palestins? Hi ha 11.000 palestins a les presons israelianes, la majoria sense cap causa judicial. Jo sempre dic el mateix: “Israel no és un estat.

Israel és un exèrcit que té un estat” Per això crec que el 40% del PIB va a l’exèrcit. És l’exèrcit que més diners reben dels Estats Units, país que a més li dóna les armes més modernes, per assegurar la superioritat del seu exèrcit. Tot el món li ven armes, fins i tot Espanya.

Per què creus que existeix aquest tracte en favor cap a Israel per part d’Occident?

Perquè Israel és un portaavions d’Occident a Orient Mitjà. És la base militar occidental més gran que hi ha allà. Tot això és pel petroli.

No és perquè siguin jueus, no. A la guerra d’Iraq la major part dels avions van sortir d’Israel. I si hi ha un atac a l’Iran sortirà d’Israel. És el punt estratègic més important del món. Volen treure’ns el nostre esperit de resistència, obligar-nos a rendir-nos. Quina ràbia quan tot el món es manifesta contra ells

Per això crec que el 40% del PIBva cap a l’exèrcit però al cap d’uns dies s’acaben les manifestacions i continuen atacant!

Perquè no tallen les relacions amb Israel, almenys ara, mentre duren els atacs? Mentre s’enfronten Egipte i Síria està morint gent.

El govern català ha potenciat les relacions comercials amb Israel. Què n’opines?

La veritat és que ens van molestar molt les declaracions de Carod Rovira. Tota la comunitat palestina està molesta perquè va dir que Israel era un estat exemplar. I Zapatero diu: “parlaré amb el meu amic, el president d’Israel”. Jo no hi crec en els governs, només crec en la gent. Hem presentat a l’Ajuntament de Terrassa un projecte perquè aquest es declari el primer ajuntament d’Europa que trenca tota relació amb Israel. Ningú no obligarà Israel a cessar en els seus atacs. Israel acusa el que se li oposa d’antisemita i ningú no parla. Tots estan esperant què dirà Obama. Però ell no dirà res perquè el seu conseller personal és un jueu de l’exèrcit israelià. Què puc esperar d’ell? Tampoc no volem convertir el conflicte en una qüestió d’ajut humanitari, desviar l’atenció sobre l’autèntica raó, que és Palestina.

No volem que ens diguin: “pobrets palestins, cal ajudar-los. “ No. *Entrevista realitazada a començaments d’any **Tanquem la redacció de l’Avant amb una xifra de morts similar Audio entrevista sencera http://elproblemadeorwell. wordpress.com

www.avant.cat

A9

tema central

febrer 2009

Joan Josep Nuet: “Israel no vol que hi hagin testimonis de la massacre de Gaza” Joan Josep Nuet va vitajar amb el vaixell del moviment pacifista Free Gaza. A continuació us reproduim les primeres paraules que Joan Josep Nuet va fer tot just arribar a l’aeroport del Prat de Barcelona ____________________

L’objectiu era arribar a Gaza, enmig

Redacció ____________________

dels bombardejos

isralians, per a po-

E

n primer lloc denunciar al govern d’Israel com un govern assassí perquè està massacrant a la població de Gaza, als homes, a les dones, als nens que allà hi viuen que no poden fugir perquè tenen per un cantó el mar i per l’altra, els tancs. El govern israelià està intervenint en una zona on hi ha població civil sabent que, amb aquest atac, matarà a milers i milers de persones innocents i per això considero que s’està convertint en un veritable genocidi.

Abans de marxar el vaixell cap a Gaza, el govern d’Israel va convocar a l’ambaixador grec, perquè el vaixell portava bandera grega, i li va dir que el nostre vaixell, l’Esperit de la Humanitat, era objectiu militar i per tant, qualsevol cosa que es posés al mig, o davant de l’actitud d’Israel, es converteria en objectiu militar. El que s’ha de fer és denunciar això, perquè Israel vol cometre la seva massacre, vol cometre el seu genocidi sense testimonis i hem de tenir testimonis que ho expliquin al món, que la gent sàpiga que s’estan

der lliurar ajuda humanitària

La marina d’Israel va bloquejar el pas del vaixell amenaçant-

los de disparar-los si seguiem

Nuet a l’aeroport de Barcelona. Óscar Martínez

“Ens estaven abor-

dant en aigües internacionals i no tenien cap dret del món”

morint persones, que són víctimes civils, que són víctimes innocents i sobretot, que no poden fugir.

El vaixell va arribar a 120 milles

de la costa, quan cinc vaixells de la marina israeliana se’ns van apropar, ens van fer un cercle al davant, al darrere, a l’esquerra i a la dreta perquè no poguéssim moure’ns; el mar estava molt picat i com ja he dit, allò era un vaixell d’ajuda humanitària, no un vaixell de descàrrega ni un gran vaixell. La situació va ser realment perillosa, ens van amenaçar vàries vegades que ens

dispararien. Nosaltres estàvem a terra, pràcticament amb les armilles salvavides posades i el vaixell se l'havia cobert amb unes planxes per si, en el cas que es posessin a disparar, almenys hi haguessin els menys ferits possibles. Va haver por en el vaixell, i crec per tant, que Free Gaza es va comportar de manera adequada ja que es va intentar establir un diàleg entre el nostre capità

i la persona de l’exèrcit israelià, on se'ls demanava que ens deixessin passar. Ens estaven abordant en aigües internacionals i no tenien cap dret del món, no tenien cap dret de parar-nos, ja que no estàvem a les 20 milles de protecció de la franja marítima de Gaza. El vaixell podia anar perfectament per aquella zona però Israel, ja ho sabem, primer dispara i després pregunta.

L’entrevista (part I)

Salah Jamal: “Israel ha començat una neteja ètnica”

____________________ Redacció ____________________

A

quina data és remunta el conflicte?

Històricament mai hem tingut problemes amb els jueus, des de fa se-

gles àrabs i jueus vivien raonablement bé.

Tot va començar a finals dels segle XIX, quan va haver-hi aquí a Europa unes sacsejades nacionalistes on tothom volia el seu estat-nació, a excepció dels gitanos i jueus que no en tenien d'estat. Els jueus no estaven molt ben rebuts per la societat europea. Paral·lelament, a l’Orient Pròxim també hi havia unes sacsejades nacionalistes contra els imperialistes de torn, que en aquest cas eren els britànics i els francesos. Aquests, per defensar-se i perquè volien dominar la zona però no tenien efectius humans, van tenir la idea de crear un estat d'”avanzadilla”, és a dir, un estat davanter que defensés els interessos occidentals i van pensar amb els jueus. Es va oferir aquesta possibilitat als mandataris de la comunitat jueva que hi havia a Europa i tot i que al principi es van mostrar reticents, els van acabar convencent.

A la Primera Guerra mundial, els anglesos van ocupar aquest territori després de derrotar l’antic Imperi Otomà i a partir d’aquest moment, van començar a permetre l’entrada dels jueus i amb ells, els aldarulls ja que venien amb la idea de crear un nou estat en una zona que ja estava ocupada per una altra població, la palestina.

Retornant a l’actualitat, diuen els mitjans de comunicació que ha estat Hamas qui ha trencant la treva però segons ha publicat el diari israelià “Haaretz”, fons del ministeri de defensa deien que ja hi havia plans per atacar Gaza sis mesos abans?

Quan la propaganda sionista diu una cosa, té un ressò especial per tota la maquinària de suport propagandístic que té, per part d’EE.UU i d’ Europa. Quina mena de treva és aquesta on l’estat d’Israel havia encerclat Gaza des de feia tres anys? El va convertir en un camp de concentració on les fronteres de Gaza estan totalment tancades sense deixar entrar medicaments, ni aliments, ni deixen sortit malalts, estaven ofegant la població, deixant morir gent per malalties. És com si un gegant està ofegant a un nen petit durant molt de temps i quan el petit s’està morint li dóna una patada al gegant i d’aquí és diu que tot es culpa de la patada del nen.

Doncs el mateix passa amb Palestina que se l’acusada de donar la patada quan portaven molt temps patint una discriminació brutal, és indignant.

Hamas ha declarat que està disposat a arribar a un acord amb Israel per tornar a les fronteres del 1967 i aconseguir d’aquesta forma la pau. Que en pensa d’això?

Des de que Hamas va guanyar les eleccions democràticament tota la Comunitat Internacional va començar una persecució per enderrocar-los. Va ser llavors quan els israelians van demanar als dirigents de Hamas que havien de reconèixer a l’estat d’Israel per començar a col·laborar i aleshores va ser quan els dirigents de Hamas van fer una pregunta al meu parer correctíssima que era: nosaltres estem d’acord en reconèixer l’estat d’Israel, però quin tipus d'estat?

Amb quines fronteres? La del 1948 o del 1967 amb els territoris ocupats? La frontera d’ara amb les colònies i assentaments aïllats amb murs?

Encara ara estan esperant [els palestins] un mapa. L'estat d’Israel té les seves fronteres movedisses que avancen amb colònies, assentaments, expropiacions de terres, domini de l’aigua, espai aeri.

Si Hamas no és responsable del trencament de la treva del alto al foc

quina creu que es la raó dels inicis del atacs d’Israel a la franja de Gaza?

La neteja ètnica. No ho dubtis.

Amb tot l'ofegament fins ara no han aconseguit enderrocar el govern de Hamas que és producte de la frustració i el fracàs de les negociacions. La gent votava Hamas perquè no aconseguien res de les seves reivindicacions personals. Només exitistien dos opcions: continuar negociant amb l’estat d’Israel o la resistència.

La resolució 242 de les Nacions Unides insta a l’estat d’Israel a la retirada total d’aquest territoris. Sense aquest compliment, el conflicte no s'atura.

Salah Jamal, palestí portaveu de la Comunitat Palestina de Catalunya, és metge i historiador i profesor de Diversitat Cultural i Alimentació a la Universitat de Vic. Ha escrit, entre d’altres, el llibre Palestina, ocupació i resistència

internacional

10 febrer 2009

Michel Collon: "la guerra busca excloure rivals i obtenir el control mundial de les riqueses."

Entrevista feta a la jornada “Pau, Guerra i Neoliberalisme” organitzada per la Fundació Pere Ardíaca

Obama ha seleccionat, com a assistents, els

responsables del

"desastre"

vivim en un món molt

Els EUA utilitzaran, en primer lloc, una tàctica més intel·ligent que la de Bush amb més guerres indi-

GB

perillós.

rectes

____________________ Redacció ____________________

Q

uina relació hi ha entre guerra i capitalisme?

Crec que la relació entre guerra i capitalisme és fonamental.

La guerra és un mètode essencial, no conjuntural de dinamitzar l’economia i el complexe militar industrial de l’armament (no només consisteix en la fabricació de bombes). A més, la guerra és un mètode per conquerir matèries primeres i mercats i per dotar a les multinacionals del control i domini de zones estratègiques; en definitiva, la guerra té l’objectiu d’excloure rivals i d’obtenir el control mundial de les riqueses. És possible un capitalisme moral?

Crec que no és possible refundar el capitalisme. Per a fer-lo més moral, el capitalisme hauria de tenir moral i realment, aquest, no té moralitat. La crisi és un producte normal del capitalisme: d’una banda, existeix una concentració de riqueses on, els dirigents de les multinacionals, tenen tant de poder que produeixen molt més del que la gent pot adquirir.

Els capitalistes exemplars han d’eliminar la força de treball per tal de fer la feina amb menys treballadors i salaris sempre més baixos. Evidentment, com s’ho faran per a poder vendre el seu producte? És a dir, existeix una discrepància, una contradicció, entre la riquesa d’uns i la pobresa d’altres. Aquest és el motiu principal d’una crisi de sub-producció que es tradueix en produir en excés i no poder vendre, crisi què, a més, es presenta històricament de manera cíclica.

El capitalisme es basa en tres

regles fonamentals: En primer lloc, la propietat. Una part molt petita i rica de la població decideix sobre l’economia, la majoria de la gent no té poder de decisió. En segon lloc, la competència que es guanya destruint als rivals. Un capitalista necessita eliminar als rivals. I aquest fet es constata amb la tercera regla, és a dir, l’obtenció d’un benefici màxim. Això comporta, a la pràctica, una eliminació dels competidors, sense moral, utilitzant per tant mètodes criminals, agressions, destruccions de països resistents i definitivament amb l’ús de les guerres. Per tant, per a mi, el capitalisme no pot ser moral.

Obama canvi?

és

símptoma

de

Ara existeix una gran esperança pel canvi de la política dels EUA. És obvi que una política tan criminal i absurda com la de Bush seria rebutjada. El problema està en que no és el president dels EUA el que decideix la política del seu país. Crec que qui comanda sobre el president són les multinacionals. Aquestes estan organitzades en cercles, una mena de govern a l’ombra, com ho és als EUA el Council on Foreign Relations (Consell de Relacions Exteriors) i el Grup Bilderberg amb els Europeus o la Trilateral amb el Japó. En aquests cercles es decideix realment l’estratègia per a mantenir la política dels EUA i del capitalisme internacional.

Barak Obama ha seleccionat, com a assistents, els responsables del “desastre”: mantindrà a Robert Gates, el ministre de la Guerra de Bush, seleccionarà a Hillari Clinton com a Cap de la Diplomàcia. Hillari Clinton vol atacar l’Iran i Rússia, a més, mai va protestar pels crims de Bill Clinton, que va ser un imperialista intel·ligent però un cri-

minal. Clinton va provocar una guerra il·legal contra Iugoslàvia, atacant a Sudan i Afganistan... a més, va disminuir el nivell de vida de la gent dels EUA. Avui els Estats Units tenen 40 milions de pobres, i d’això no només n’és culpable Bush, va començar amb Clinton als noranta.

Hi ha dos elements positius d’aquestes darreres eleccions: primer, que hagi estat escollit un negre significa un avenç contra el racisme, i segon, l’esperança de la gent que vol un canvi. Aquest darrer pot comportar una pressió sobre Obama, i en definitiva, sobre una política més progressiva.

En quina situació es troba la humanitat?

Penso que vivim en un món molt perillós. Els EUA utilitzaran, en primer lloc, una tàctica més intel·ligent que la de Bush amb més guerres indirectes, com al Congo, una guerra no declarada provocada pels EUA. Hi han molts exemples precisament construïts per Briginsky, el conseller de la política internacional d’Obama, gran partidari de les guerres indirectes, del paper de la CIA, de la provocació i la desestabilització de països que resisteixen.

El món és, per tant, molt perillós ja que la crisi tot just acaba de començar, fet que comportarà grans problemes de subproducció, de pobresa al món, de resistència. En definitiva, tot això farà que viurem en un món de repressions, de perills de guerra; s’ha de construir una resistència que comenci amb la informació i d’utilització d’Internet per tal de combatre les mentides mediàtiques, per combatre l’explicació que en fa el capitalisme de la crisi i la guerra, per construir una força real de resistència, que defensi la pau i per tant, el futur de la humanitat.

Michel Collon, és periodista i investigador belga, així com un activista per la pau. Ha realitzat els documentals Sous les bombes de l'OTAN (1999) i Les Damnés de Kosovo (1978) i escrit numerosos llibres (la majoria publicats en espanyol), com Attention, médias!

(1992), Poker menteur (1998), Monopoly, l'OTAN a la conquête du monde (2000), La guerre mondiale a comencé (2001), Le droit à l'information un combat (2004), Bush le cyclone (2005), Les 7 péchés d'Hugo Chavez (2006).

Trobareu els seus articles a: www.michecollon.info

Comunicat del Partit Comunista d’Israel

M

ilers de palestins han estat assassinats i ferits per l’exèrcit israelià, atacs aeris han causat devastacions completes de la zona i famílies senceres s’han quedat sense casa. Civils del sud d’Israel estan sent capturats per un govern que els menteix i abusa d’ells. La destrucció i les morts que s'han estat produint a Gaza no asseguren el futur de ningú.

Israel ha fet tot el possible per assegurar que el món no fos conscient de les atrocitats que s’estan cometent en contra de la població palestina. Dintre del país s’estan produint moltes protestes en contra d’aquest terrible conflicte, milers de persones es manifesten diàriament a Tel Aviv, a l’oest de Jerusalem, a Haifa, Nazaret, Um el-Fahem i a altres ciutats de la zona. Ciutadans que havien estat cridats per un possible assalt a Gaza, han renunciat incorporar-se tot arriscant ser detinguts i portats a presó i cap de tota aquesta informació ha estat publicada en els mitjans de comunicació internacionals que per contra, s’han dedicat a recolzar els atacs, per part d’Israel. Unes 700 persones han estat detingudes fins ara per manifestar-se en contra dels atacs militars per part de l’exèrcit d’Israel i paral·lelament s’ha procedit a interrogar i a realitzar detencions “preventives” a alguns dels membres dels partits d’àrabs. La violació del dret de llibertat d’expressió cap als ciutadans i residents d’Israel és part de la campanya del govern israelià que pretén des legitimar i marguinalitzar aquests grups d’arabs-palestins que ja són una minòria en el país.

As Dov Khenin, membre del partit de Hadash i diputat al Parlament israelí va efectuar una entrevista amb Amy Goodman, periodista del programa de ràdio americà titulat Democràcia Ja! (Democracy Now!) on declarava: “És important destacar que existeix una oposició a la situació conflicte actual i que aquesta, va augmentant dia a dia. És essencial que el món entengui que hi ha persones que consideren que existeixen alternatives per una convivència pacífica entre israelians i palestins”. En aquesta línea Mohammad Barekeh, membre també del partit de Hadash va fer una declaració contundent dirigida al Primer Ministre, Ehud Olmert on demanava al Servei d’Inteligència israelià, Shit Bet Security, que deixés de qüestionar als moviments de protesta per part dels partits polítics àrabs i dels activistes d’esquerra i comencessin a posar en dubte l’actitud del govern israelià, en paraules de Barekeh: “Si el departament de defensa està preocupat per les onades de protesta en contra dels crims que s’estan produint a Gaza, personalment considero que és millor que deixi d’atemptar en contra de persones innocents en comptes de perseguir a líders polítics o activistes del sector àrab”.

Per altra banda, deu organitzacions en defensa dels Drets Humans van exigir al Ministre de Defensa , Ehud Barak que renoves urgentment la provisió de gasoil per a la franja de Gaza. Els diferents grups entre els que es troben B’T selem, Gisha i l’Associació de Drets Civils d’Israel, van declarar que la destrucció massiva de les infraestructures que s’estan produint a la zona, requerirà d’una major quantitat de fuel per tal de que les ajudes humanitàries puguin operar. Les infraestructures essencials per poder sobreviure i que s’han de reparar són les bombes d’aigua, les depuradores d’aigües residuals i el sistema sanitari. Aquestes organitzacions han explicat que des de l’Octubre del 2007, Israel ha anat constantment reduint els subministraments de gasoil per a la franja de Gaza i que a partir de l’actual bloqueig, aquest subministrament ha gairebé desaparegut.

A 11

estat espanyol

Euribor

LES DAD

30,07 S PARL3N % +

febrer 2009

PIB

99,9%

Óscar Martínez Martínez

Rebaixes fiscals als rics, la política de sempre

Q

ue els efectes de la crisi econòmica actual no són iguals per a tots és evident.

Hi ha persones que ho estan passant molt malament, que estan perdent la seva feina o que no poden afrontar els seus deutes contrets durant l’època en que els responsables econòmics ens asseguraven un creixement continu. Però també hi ha altres persones per a les quals no importen les crisis o les èpoques de bonança, ells o elles sempre hi guanyen. Està clar que la societat capitalista en la qual vivim fa que sigui així, però el que no està tan clar és que un govern democràticament escollit pels ciutadans apliqui una política econòmica que faci distincions socials partint del nivell de renda que cadascú obtingui, beneficiant descaradament aquells que guanyen més i provocant majors nivells de desigualtat. M’estic referint al decret del 3 de novembre pel qual el ministeri d’economia practicarà rebaixes fiscals sobre els beneficis que obtenen directius i socis bancaris en les seves operacions financeres amb les entitats en les quals treballen o són socis. Aquestes persones hauran de tributar un 18%, en lloc del 43% que els corresponia fins ara.

El ministeri d’economia ha justificat la reforma al·legant que es tracta d’eliminar la “distorsió fiscal” que existiria si es mantingués el tipus fiscal anterior, a causa que al 2006, el govern socialista va unificar la tributació de tots els productes financers al 18%, sense tenir en compte la renda dels seus beneficiaris, és a dir, eliminant el caràcter progressiu dels impostos sobre les rentes de capital. En altres paraules, l’estat aplica el mateix tipus fiscal a un obrer que a un banquer, encara que aquest sigui tan ric com Emilio Botín.

El secretari de l’Organització d’Inspectors d’Hisenda de l’Estat, Francisco de la Torre, ha declarat que la rebaixa fiscal és “il·legal”, Ja que el govern modifica la tributació de la Llei de l’IRPF a través d’un reglament, la qual cosa és una vulneració de l’ordenació jurídica, on es prohibeix modificar una llei de major rang a través d’una llei de menor rang, en aquest cas, un reglament. Segons ell, el govern ha volgut fer-ho així perquè la reforma fos inadvertida per l’opinió pública en eliminar el debat parlamentari que suscitaria si s’hagués reformat directament la llei.

De la Torre va criticar aquesta mesura també perquè tindrà un cost fiscal espectacular. Per la seva part, el Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (Gestha) ha presentat un recurs contra la rebaixa fiscal, basant-se en el mateix argument que un reglament no pot modificar una llei de rang superior.

Aquesta mesura s’emmarca en la reforma fiscal que el govern de Zapatero va emprendre el 2006, establint el mateix tipus del 18% sobre tots els guanys de capital, com dèiem. La reforma també rebaixava l’impost de societats. Es tractava llavors, igual que ara, de seguir la màxima neoliberal on es diu que per estimular l’economia cal reduir els impostos als rics. Reduir impostos significa reduir ingressos per a l’estat, ingressos que poden pagar escoles, hospitals, metges, funcionaris públics o subsidis d’atur i millors pensions, però, de tota manera, no és cert que reduir impostos millori la marxa de l’economia, com demostren els estats del nord d’Europa, on es paguen més impostos que aquí i el nivell de les seves economies és més gran que el nostre. Tenim pitjors serveis socials i pitjors rendes i això és perquè les persones sensates i informades saben que un major nivell de benestar de la població afavoreix l’economia i no al contrari. Així que, quina és l’autèntica raó darrere de mesures com a aquesta? No és l’economia, com podem veure.

Es tracta senzillament d’afavorir a les classes més pudents, que tenen una influència excessiva sobre els poders públics. El govern socialista segueix la mateixa política fiscal que va aplicar el Partit Popular quan estava al poder; una continuació fidel de la mateixa. Ambdós partits són clients fidels dels propietaris de grans fortunes, com s’encarreguen de demostrar ells mateixos quan s’examina detingudament les seves polítiques econòmiques, pràcticament idèntiques. Les altres coses són excuses de mal pagador (o de bon pagador, segons es miri).

La Constitució espanyola diu que Espanya és un estat social i democràtic de dret.

Al seu article 31 declara “Tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat... “. El govern espanyol, amb aquesta mesura i altres de similars, com l’eliminació de l’impost sobre el patrimoni, ha renunciat al principi constitucional de progressivitat que ha de corregir les desigualtats més greus provocades per una economia de mercat; ha renunciat, en definitiva, a que la política fiscal serveixi a l’esmentada finalitat, la qual cosa entra en contradicció amb les seves idees socialdemòcrates per les quals diu guiar-se i amb la lletra i l’esperit de la Constitució que diu defensar.

No hi ha supressió de l’impost sobre el patrimoni, pitjor encara!

Pere Fernández Amb efectes des de l’l de gener de 2008, s’estableix una bonificació del 100% en la quota del Impost sobre el Patrimoni.

1. Efecte equivalent a la supressió del impost: a) Desapareix l’obligació de presentar aquesta declaració amb posterioritat a la corresponent a l ‘exercici 2.007 (presentada de l’1 de maig al 30 de juny de 2.008). És a dir, a partir del 2.009 no es presenten declaracions corresponents a l’exercici fiscal 2.008 i següents. b) Les Comunitats Autònomes deixen d’ingressar els imports que provenien d’aquest impost de potestat normativa i regulació estatal i recaptació autonòmica. c) Es trenca, un cop més, el principi constitucional de major contribució fiscal directament relacionada amb majors ingressos i riquesa.

2. Efecte diferencial a la supressió: Si s’hagués suprimit l’Impost sobre el Patrimoni, l’Estat hauria deixat de fer ús de la seva potestat normativa. La qual cosa permetria que alguna (qualsevulla) Comunitat Autònoma, en absència de potestat normativa estatal, legislés normativa autonòmica especifica que permetés la creació d’un Impost sobre la Riquesa Patrimonial (per utilitzar una semàntica diferent a un concepte anàleg).

Al mantenir-se la potestat normativa i reguladora estatal del Impost, continua mantenint-se l’impediment legal que les Comunitats Autònomes legislin sobre un Impost sobre la Riquesa Patrimonial..

Per tant, el govern de Zapatero ha optat pel blindatge absolut del patrimoni de la burgesia a la subjecció del sistema fiscal.

“Ojo con el talante !!!!!

Pots subscriure’t a: lespurna@fpereardiaca.org Portal de l’Àngel, 42 2on A 08002 Barcelona Tel. 935114458 / Fax 933484940

INTERNACIONAL

12 febrer 2009

"Per Abril, pel Socialisme, un PCP més fort", celebrat el XVIIIè Congrés dels Comunistes portuguesos El Partit dels Comunistes de Catalunya assisteix al XVIIIè Congrés del Partit Comunista de Portugal que va debatre l'acció del PCP davant dels reptes de la crisi internacional ____________________

les lluites per a una sanitat pública i gratuïta de qualitat o en l'educació i la Universitat. La lluita contra la precarietat i en contra de les reformes laborals contingudes en el Codi del Treball, la lluita pel manteniment del sector de la mineria o de l'Agricultura, la privatització d'empreses i serveis públics, algunes a les mans d'interessos espanyols, en definitiva, en contra les polítiques més de dretes del Partit Socialista Portugués que intenta imposar lleis regressives pensades per dificultar la tasca política i militant del PCP (la Llei de Finançament de Partits i la Llei de Partits). Les intervencions i les votacions van ser recolzades per absoluta unanimitat, amb un gran entusiasme i orgull dels comunistes portuguesos.

La situació econòmica és similar a la que està passant Catalunya, Espanya i Europa sencera. La mateixa recepta capitalista per a tots.

Més precarietat, més atur, més inseguretat, mentre la Banca, les grans corporacions automobilístiques, les grans constructores...en definitiva, els culpables de la crisi són compen-

Ceferino Alonso ____________________

S

ota el lema "Per Abril, pel Socialisme, un Partit més fort" i amb la participació de 1461 delegats i delegades, es va celebrar a Lisboa, el XVIIIè Congrés del Partit Comunista de Portugal. Les tesis congressuals vénen debatent-se des del mes de febrer de l'any passat.

En aquest llarg debat han participat activament uns 9000 militants dels més de 56.000 afiliats i afiliades que té el PCP, (només a la ciutat de Lisboa es van fer més de 300 reunions precongressuals).

Les tesis del XIIIè Congrés es van agrupar en 4 grans blocs: la situació internacional, la situació nacional, l'acció política del PCP i el Partit.

En el marc del Congrés hi van haver 160 intervencions, referides a contrastar la realitat política i social de Portugal, el paper del Partit, el seu desenvolupament a les fàbriques i al sindicat, als ajuntaments,

El congrés va reelegir a Jeronimo da Souza com a Secretari General dels comunistes portuguesos

sats amb milions i milions d'euros.

La intervenció de Jerònimo de Sousa, reelegit en el XIIIè congrés com a Secretari General del PCP, recull aquestes inquietuds de la classe obrera i popular en el marc de l'actual crisi financera. De Sousa va fer una "crida a lluitar sense parar contra el capital ("la luta contínua") a reforçar el Partit, i en aquests moments reforçar també els llaços i la cooperació dels partits comunistes i obrers". Està clar que el PCP és al capdavant del moviment que pretén recuperar les conquestes del Moviment Revolucionari d'abril que han vingut sent arrabassades al poble portuguès.

Al Congrés van estar presents més de 60 delegacions de partits comunistes i progressistes de tot el món, entre elles el Partit dels Comunistes de Catalunya.

A les últimes eleccions legislatives portugueses del 20 de febrer de 2005, el PCP va obtenir el 7,60% dels vots (430.000) i 12 diputats (entre 230). A les eleccions municipals de 2005, el PCP va recuperar 7 ajuntaments; en té 32 (de 308), la majoria dels quals a l'Alentejo i

a Setúbal, i manté algunes assemblees municipals. El PCP té dos diputats (Ilda Figueiredo i Pedro Guerreiro) al Parlament Europeu, després d'arribar als 9,2% dels vots el 2004. Des del 1986, el PCP forma part de la Coalició Democràtica Unitària Coligção Democrática Unitária, CDU), amb el Partit Ecologista "Els Verds" (Partido Ecologista “Os Verdes”, PEV) i la Intervenció Democràtica (Intervenção Democràtica, ID).

Milers de manifestants exigeixen a Israel posi fi a la massacre a Gaza ____________________ Marta Curran Fàbregas Bru Laín Escandell ____________________

E

l passat 10 de gener diversos milers de persones es van manifestar al centre de la ciutat de Barcelona per demostrar la seva indignació contra la massacre i el bloqueig que Israel està cometent contra el poble palestí. La manifestació va ser convocada per vàries associacions i col·lectius simpatitzants amb el poble palestí i per part de la Plataforma Aturem la Guerra.

“Israel assassí” i “solidaritat amb el poble palestí” varen ser els dos lemes més escoltats durant tota la manifestació.

Un dels fets més destacables és la participació massiva de la majoria d’associacions i entitats àrabs de la ciutat que van voler formar part activament de les reivindicacions que s’estan desenvolupant. De la mateixa manera, la immensa majoria d’associacions del camp de la solidaritat i de defensa dels DDHH, Ong’s, moviments pacifistes i tot tipus d’organitzacions de la societat civil es van voler sumar a aquesta marxa; sabates en mà, mocadors palestins al coll i crits en àrab i català es van sumar a una reivindicació plural i àmplia, en

Milers de manifestants a Barcelona denunciant la massacre de Gaza. GB la qual no existeixen ni fronteres ni diferències en la defensa del poble palestí.

La gent que va aconseguir arribar a la Plaça Sant Jaume, tasca gens fàcil per la multitud de persones que hi havia, van sentir el manifest que va llegir la Plataforma Aturem la Guerra junt amb diferents membres de partits polítics i personatges de la cultura catalana que es va haver de repetir fins a quatre vegades.

Es reclamava al govern que trenqués tot acord comercial amb Israel i que no es quedés immòbil davant la barbàrie que s’estava cometent. També es va fer esment a la indiferència per part de la Comunitat Internacional davant aquest fets tan tràgics i es va denunciar la no actuació, ni de la UE ni del Consell de Seguretat, així doncs, impunitat per a Israel i destrucció a Gaza.

La polèmica aixecada en les últimes setmanes després de la manifestació, sembla voler silenciar el vertader clamor popular. Les crítiques al Conseller Saura, la deslegitimació de les crítiques a la guerra per posicionar-se al costat de l’antisemitisme i la constant campanya mediàtica en contra del suposat “terrorisme islamista” de Hamas volen desviar l’atenció a la

destrucció de més de 4.000 edificis de la franja i l’assassinat de més de 1400 persones de forma impune i injustificada per part de l’exèrcit israelià.

Els extensos programes televisius de la sobretaula catalana i espanyola estan farcits de comentaristes i tertulians, en aparença neutrals i objectius que tenen la capacitat per parlar per sobre el bé i el mal. Poden criticar l’actuació armada d’Israel sempre justificable, però mai obliden de criticar, deslegitimar i condemnar el “cruent terrorisme” d’un poble violent i incontrolat com el palestí. Però que ningú s’equivoqui, aquí no hi ha cap guerra, hi ha una imposició armada, una agressió en tota regla contra un poble destrossat per anys de conflicte, misèria i bloqueig que davant de tancs i avions de combat té només pedres i projectils artesanals.

Ja es va afanyar la Sra. Rahola i el Sr. Culla a esgrimir per TV i diaris, les barbaritats fetes per Hammas i la necessària resposta de defensa militar per part d’Israel just després de la manifestació de Barcelona i moltes altres ciutats. Però com es justifica la matança d’un poble sencer? Com pot ser legítima no la defensa sinó l’agressió injustificada en contra d’hospitals, escoles i centres de refugiats de la franja?

A 13

DONA

febrer 2009

Jo també sóc Puta: l’assetjament policial a les professionals del sexe

Les imposicions de l’Ordenança Cívica restringeixen l’ús dels espais públics del barri i afecten als sectors més desfavorits

Óscar Martínez Dona immobilitzada al barri del Raval. La pressió policial en aquest barri hi és present a diari ____________________ Óscar Martínez

____________________

D

'un temps ençà que els que treballem al Raval sabem que les coses estan canviant en aquest barri, lloc que tradicionalment ha estat, respecte a la Barcelona burgesa i respectable, un sinònim de transgressió i marginació. Resulta paradoxal, que el que fa del Raval un lloc amb encant, fins i tot turístic, sigui precisament el que més molesta tant als planificadors urbans com als especuladors. Dos carrers es reparteixen bàsicament el paper de "dolents de la pel·lícula": el carrer Robador i el carrer Sant Ramon. Ambdós són el lloc de treball habitual de les dones que exerceixen l'ofici més antic del món. I ambdós carrers són també l'escenari de la lluita entre dues concepcions radicalment contràries del que ha de ser Barcelona.

D'una banda, tenim la Barcelona "fashion", la qual va inaugurar Maragall amb els Jocs Olímpics. És la Barcelona que tant agrada als turistes europeus que són atrets

per Gaudí, les Rambles i la paella.

D'altra banda està la Barcelona dels immigrants sense papers, dels avis i àvies que subsisteixen com poden amb una pensió no contributiva de 300 euros al mes, i la dels ionquis i prostitutes que fan nosa perquè ofereixen una imatge lletja de l’aparador en que volen convertir la ciutat.

En aquest barri treballen algunes persones que intenten posar-se del costat del feble. És el cas de Genera, una organització que lluita a favor de les dones que es dediquen a la prostitució. Aquestes tenen enfront de si a totes les Forces que el Mal desplega per aquestes latituds: la policia que les insulta, les maltracta, les multa i les humilia.

Però just darrere estan els polítics que van promulgar la classista "ordenança cívica", que castiga als pobres i als desposseïts, just per la seva pobresa i la seva despossessió.

I darrere dels polítics, estan els de sempre: els que realment manen.

Aquests que ja s'estan vostès imaginant amb els seus rellotges d'or i el seu iot ancorat en el Moll de la Fusta.

La citada ordenança pretén regular l'espai públic a força de cas-

tigar a aquells que -sota el punt de vista dels quals la van redactar- l’utilitzen de manera il·lícita o perjudiquen la convivència. Però, darrere d'aquests arguments, que qualsevol persona amb sentit comú acceptaria a priori com a raonables, hi ha el fosc desig de restringir l'ús lliure de l'espai públic per a aquells sectors socials que -no per casualitat- són els més desfavorits. Sectors que són retratats per alguns mitjans, i per alguns polítics, com una amenaça i un perill social. La prostitució o la mendicitat són vistes per ells com “problemes” i no com a mitjans de vida a que es veuen obligades algunes persones, degut a les condicions econòmiques imperants. Pel que fa a l'exercici de la prostitució al carrer, per exemple, l'ordenança pretén: "preservar els usuaris de les vies públiques de la immersió obligada en un context visual de comerç i explotació sexual, especialment d’aquells més vulnerables, com són, sens dubte, els menors." El que importa realment no és combatre l'explotació sexual de les dones a càrrec de proxenetes o de màfies, sinó "eliminar" el problema, simplement

ocultant-lo als ulls del públic, és a dir: expulsant a les prostitutes de la via pública perquè fan lleig.

Encara que l'ordenança no ho diu expressament, en la pràctica prohibeix l'exercici d'aquesta activitat en el carrer: "és prohibeix oferir, sol·licitar, negociar o acceptar, directament o indirectament, serveis sexuals retribuïts a l’espai públic quan aquestes pràctiques excloguin o limitin la compatibilitat dels diferents usos de l'espai públic."

La situació geogràfica dels dos carrers citats, que flanquegen tant un hotel de cinc estrelles com la futura filmoteca, fa necessari crear un passadís que permeti comunicar lliurement el port i els creuers carregats de turistes amb aquest barri tan pintoresc. És casualitat que s'hagi incrementat visiblement la presència policial i les denúncies dels seus abusos contra les prostitutes? Davant aquesta situació elles van decidir mobilitzar-se i, amb ajuda de Genera, van organitzar dues protestes, la segona de les quals va ser el passat mes de desembre. La manifestació va sortir del carrer Sant Ramon i es va dirigir, després de creuar les

És casualitat que s'hagi incrementat visiblement la

presència policial i les denúncies dels seus abusos contra les prostitutes?

Rambles, a la plaça de Sant Jaume, on es va llegir el manifest.

Diverses organitzacions feministes i contra l'especulació immobiliària van donar el seu suport a les manifestants, les quals demanaven que cessés l'assetjament policial i les multes injustificades, sota lemes com “375 euros per passejar, per sortir a comprar, per baixar les escombraries, per viure en el nostre barri”, “la tracta no es combat amb multes”, o “com treballadora sexual, no molesto a ningú”. L'objectiu era aconseguir una reunió amb els responsables municipals per a negociar una solució, reunió que a data de la publicació d'aquest article encara no s'ha produït.

DONA

14 febrer 2009

La crisi des d’una perspectiva de gènere ____________________ Annalí Casanueva i Artís, Àngels Martínez i Castells

____________________

E

ncara és aviat per poder copsar amb estadístiques suficientment explicatives els efectes de la crisi econòmica i financera sobre la situació laboral de les dones. A més del fet del retard amb el que es recullen i es poden comparar dades significatives, cal tenir present el fet que el treball remunerat de les dones és encara molt més submergit que el dels homes, i per tant és més difícil de poder valorar amb xifres oficials el seu impacte real.

ATUR Una de les conseqüències de la crisi és l’augment de l’atur. Per les característiques concretes de la crisi que ens afecta, l’atur sembla estar afectant molt més als homes que a les dones (mireu el gràfic 1). Això és degut a que els sectors més afectats presenten un percentatge superior d’homes empleats (per exemple, la construcció i el sector de l’automòbil, conseqüència també de la diferència de rols en els sectors productius). Però hi ha molta feminització del treball en la indústria depenent de les grans factories de l’automòbil que podrà incrementar amb força el nombre de dones aturades a la indústria. A més, dins les proporcions d’ocupació a les empreses entre dones i homes, i per estudis fets per dones sindicalistes de la SEAT, els Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO) no són neutrals pel que a gènere es refereix, i afecten proporcionalment a un nombre superior de dones que d’homes. A més, reapareixen amb més força els conceptes sexistes de preferència de conservació del treball per als homes, menystenint les necessitats econòmiques, professionals i d’autonomia personal de les dones.

Pel que fa a l’atur de llarga durada (permanència en l’atur per un període superior a un any) ens trobem ja ara, i seguint la tendència que ve de lluny, ben arrelada en concepcions patriarcals, amb una taxa força més alta per a les dones. Dissortadament cal esperar que la tendència no canviï i les dones que han perdut la feina a conseqüència de la crisi econòmica actual estiguin a l’atur més temps que els homes que es troben en la mateixa situació. Els efectes de la crisi en les dones, però, no acaben aquí.

POLÍTIQUES SOCIALS Amb la crisi, Hisenda recapta molt menys fons que procedeixen tant dels impostos directes com dels indirectes (menys rendes del treball, menys consum, menys activitat econòmica...) i com de costum, la repercussió de la disminució dels ingressos es tradueix en una disminució de les despeses. En aquest sentit, l’àmbit més afectat és el de les polítiques socials que afavoreixen

la situació de les dones (un exemple clar és la disminució de pressupost per a la llei de dependència). En ser les “polítiques amigues de les dones” les que abans deixen de comptar amb finançament públic, la consolidació de la quarta pota de l’estat del benestar serà dificultosa, amb efectes de gènere lesius de manera especial per a les dones que assumeixen els treballs familiars fonamentals per a la vida.

SUBSIDI D’ATUR I DE JUBILACIÓ Les característiques concretes de la vida laboral de les dones fan que la seva continuïtat en el treball, la legalització dels seus contractes, els menors salaris, la major presència de dones en contractes a temps parcial (veure el gràfic 2) i en general les condicions de precarietat que acompanyen un escurçament dels seus drets laborals signifiqui menor temps de cotització tant per la percepció d’un subsidi d’atur digne i amb durada suficient per poder trobar una altra feina, com també per tenir dret a una pensió de jubilació que signifiqui una vellesa amb accés a una renda mínima imprescindible. Cal vigilar de manera especial qualsevol retall de les pensions de jubilació que agreugi el negatiu impacte de gènere que en l’actualitat ja tenen aquestes prestacions.

RENDA FAMILIAR Quan es parla de que amb la crisi s’ha produït una caiguda del Producte Interior Brut, el que de fet s’està dient és que els ingressos de les persones i de les famílies (la renda familiar) també ha disminuït, tant per la precarització de les condicions de treball com per l’augment de l’atur i per la disminució del salari real. Això produeix diversos efectes negatius en les dones.

Per una banda, les dones han d’augmentar les hores dedicades al treball domèstic per tal de mantenir la qualitat de vida dels membres de la llar, invertint més temps en la transformació de productes menys elaborats i per tant de preu més baix.

Per una altra banda, es produeix un increment dels contractes laborals en precari, a temps parcial o directament irregulars. Moltes dones, en disminuir els ingressos familiars, es veuen obligades a acudir a fer tot tipus de feines (en general poc qualificades i mal remunerades) com a complement de la renda familiar en horaris i condicions laborals de força dificultat per a una harmonització dels temps de treball i convivència.

Això fa que, com podeu veure al gràfic 3, el nombre de dones inactives (dones que no busquen feina i/o no estan disponibles per a introduir-se al mercat de treball) disminueixi. Aquesta situació s’agreujarà de forma important a mesura que s’esgotin els subsidis d’atur i qualsevol possibilitat d’ingressos pugui representar una millora econòmica de la família. Tot això condiciona el treball de la dona fora de la llar a situacions econòmiques totalment subordinades,

en les que la persona que pot donar feina té l’última paraula, al marge de la voluntat personal i les necessitats familiars de les dones.

IMPACTE SOBRE LA RENDA DE L’INCREMENT DEL COST DE LA VIDA I LES PRIVATITZACIONS L’increment de preus dels productes bàsics amb sous reals estancats o pensions clarament disminuïdes pel que fa a la pujada de la cistella de la compra i productes de consum obligat com el gas, l’electricitat i el transport públic carreguen, de manera especial, els costos de l’ajust de les llars a la crisi sobre les dones. No sols és més treball propi, sinó menor consum per a les pròpies dones, arribant en molts casos per sota del nivell de suficiència fins a posar en situació crítica la pròpia salut.

La crisi és especialment agressiva amb les persones més dèbils, amb menys poder negociador, amb menys possibilitats de trobar formes per escapar de l’avarícia dels poderosos. En aquest sentit, la joventut és també un factor de vulnerabilitat i així, les dones joves són especialment vulnerables. Només cal fixar-se en les últimes dades sobre atur registrat a Espanya que se situa en una taxa de 11.07 en dones majors de 25 anys i en 24,96 en dones menors de 25 anys. En crisis anteriors s’han demostrat els seus efectes negatius sobre l’ensenyament, la formació i la salut.

En l’actualitat, l’increment de les privatitzacions en aquests camps (la darrera embranzida, a més de la salut, són els serveis públics d’abastiment d’aigua) tenen també un biaix de gènere i de classe que cal denunciar i aturar quan abans millor.

Gràfic 1

Gràfic 2

Gràfic 3

DESLOCALITZACIONS Com ja va començar a analitzar la Secretaria de la Dona de CC.OO amb l’estudi de gènere sobre els tancaments d’empreses a Catalunya, les deslocalitzacions són especialment lesives pels interessos de les dones treballadores. Amb la crisi econòmica s’agreuja el ritme de les deslocalitzacions, deixant en alguns casos territoris sencers sense indústries on hi treballaven moltes persones. Les empreses –malgrat seguir presentant balanços amb beneficis­­– es traslladen a països menys regulats laboralment, amb sous més baixos i una ma d’obra menys reivindicativa, amb les conseqüències ja esmentades. Per a les dones –que nombrosos estudis demostren solen treballar més a prop de la seva llar­– la possibilitat de trobar feina a molta distància de casa seva –si es produeix– significa un element desincentivador important, complica encara més l’organització de la vida quotidiana i agreuja la dependència econòmica de les dones –si finalment es veuen obligades per manca real d’oportunitats o per desincentivació, a abandonar el mercat de treball.

més atroç fa que la crisi sigui a nivell mundial i afecti particularment els països més pobres. Aquesta situació fa que més gent es plantegi buscar millors condicions de vida a l’exterior, afavorint així les xarxes de tràfic il·legal de persones (com les de prostitució). Amb la globalització la divisió del treball per gènere ja no coneix fronteres, tot i que les traves al reagrupament familiar impossibilita que les dones immigrades a casa nostra que tenen cura de la nostra gent gran, no puguin tenir cura personal també de les persones grans o de les criatures de la seva família. La feminització de l’immigració és un fet no prou reconegut ni atès per les lleis i que caldria seguir treballant com a sindicat, en el mateix sentit de les Jornades sobre “Dones immigrades: Treball i Sindicat” que es varen celebrar al desembre del 2007. Moltes de les reflexions publicades pel CITE i la Secretaria d’Immigració de CC.OO. tenen ara, amb la crisi econòmica, una especial rellevància.

A MANERA DE CONCLUSIÓ

MIGRACIÓ La globalització del capitalisme

l’ocasió de consolidar les conquestes dels darrers anys en el mercat laboral amb una implicació directa sobre els seus drets, les seves rendes, la seva capacitat d’elecció i de formació i l’empoderament de les dones. La crisi, desprès del triomf de les polítiques neoliberals i la globalització econòmica, pot provocar un creixement dels treballs informals i un empitjorament de la vida quotidiana de les dones i les seves famílies. De fet, hi ha estudis que demostren com són les llars (les dones) les que assumeixen en gran mesura els riscs en situacions de canvi econòmic, i que el gènere és un factor important en el grau de vulnerabilitat (si s’és dona, s’és més vulnerable), en les posicions socials d’homes i dones (si s’és dona es té una posició social més baixa que els homes en igualtat de condicions) i en la presa de decisions a la llar (si s’és dona, es té menys poder de decisió a la llar)…

El paper de les dones serà determinant davant els canvis i limitacions que la crisi alimentària, econòmica i ecològica estan imposant arreu del món.

És evident que la crisi econòmica no és amiga de les dones. No dóna

Aquest article el trobeu també a la revista Treballadora de la Secretaria de la Dona de CCOO

A 15

cultura

febrer 2009

Graffiti i identitat cultural: una oportunitat pendent

LES ARRELS

Als cent anys de Victoriano Crémer

____________________ Ferran Capo

____________________

"

Quan em van oferir escriure un artícle en aquest espai, vaig proposar de parlar sobre l'oportunitat perduda per Barcelona de capitanejar la capitalitat mundial de l'art urbà. Probablement s'hauria d'escriure una tesi sencera per convèncer que grafiti és art i que el carrer és prou ample per a que hi capiguem tots. La discussió, però, fa temps que està superada dins dels àmbits de la crítica artística.

Un dies després de planetjar el tema als editors de la revista, van publicar-se a diferents mitjans (El País i La Vanguardia entre d'altres) articles que parlaven sobre la mateixa proposta que havia fet (ja se m'havien tornat a avançar! tindría punxat l'email...!?). L'article volia defensar que el grafiti era una oferta cultural vàlida, explicant que la Galería Tate, probablement el mu-

seu d'art contemporani més important de Londres, havia convidat Sixe, un grafiter de Barcelona, a pintar-ne la seva façana en una retrospectiva d'Art Urbà.

Com podia ser això? Barcelona, la ciutat de moda, prohibia el grafiti i els grans savis de l'art contemporani convidaven aquest vàndal (i alguns d'altres) a pintar la façana?

Això era inconcebible! Donç així va ser.

Tal com aquí deixem a l'Ajuntament subvencionar pel·lícules a en Woody Allen per atraure turistes que puguin pagar l'excés d'hotels de luxe que hi ha a Barcelona, el mateix Ajuntament s'ha carregat, amb una sola normativa, la del infamós civisme, tota possibilitat d'expressió del grafiti com a art i l'ha relegat a l'espai del vandalisme. Algun dels articles apareguts ironitzava sobre la possibilitat de que un pintor de tags arrivés a ser un futur Basquiat. També en Keith Haring, avui artista reconegut arreu, va ser detingut per fer això mateix. Per què imitem en la

legilslació d'aquests assumptes als Estats Units, si la situació social no és sota cap prisma similar?

No distingir i cuidar el grafiti artísitic no només és contraproduent sinó que és una barbaritat.

Davant la possibilitat d'una multa impagable, qui es posarà a pintar una obra d'art de tamany mural durant unes quantes hores? fem un tag i a còrrer...!

No només perdem la possibilitat de capitanejar culturalment algún àmbit (Londres de moment ja s'ha avançat convidant Sixe) sinó que altra vegada descuidem la producció autòctona i no la situem dins d'un dels valors més importants per fer cultura (fer país), proposar nous models i atraure turisme de qualitat (i parlo de culura no de nivell adquisitiu).

Vull agraïr a tots aquells que lluiten per omplir de color el que encara és una reminiscència de la dictadura, la mastodòntica estética de l'ocre i el gris. Les persones canvien, les estructures costen més de canviar.

Victoriano Crémer (nascut el 1812-1906) i Eugenio de Nora van crear, els llunyans anys 40, la revista Espadaña que es convertiria en la plataforma de la que hauria d’ésser considerada la poesia social espanyola. Una poesia que segons el nostre autor no té una altra funció que “comunicarse con los hombres”.

Ja han passat 64 anys i Victoriano Crémer encara escriu una columna diària al Diario de León i, amb El último jinete obté el XVIII Premio de Poesia Jaime Gil de Biedma. La seva poesia actual es manté testimoni dels anys transcorreguts des d’un franquisme virulent fins una realitat més propera –la que és conseqüència de la transició- igualment poc esperançadora i desencisada: “No. No es este el mundo / que nos fuera prometido / cuando contruíamos catedrales / para refugio de dioses / y desplegábamos al viento / versos de amor” (Fragment de ¿Dónde?).

En aquest últim volum de poesies publicat –Crémer confia en viure vint anys més per poder acabar d’escriure una història sobre la Guerra Civil- podem llegir el poema Hijos del trueno: No pretendo engendrar un hijo / a través de la nieve o del juego ingenioso / de mezclar corderos con palomas / y anunciar, aprovechando el paso de los trenes, / la venida del Espíritu Santo en forma de gendarme. //

Los hijos nunca llegan cuando son anunciados / por los pelícanos de la charca, ni se asoman / al dulce vientre de la madre advirtiendo: / “¡Cuidado, soy un tigre disfrazado de niño, / si no sois conmigo todo lo bueno que necesito / para ser un hijo entero y verdadero / acabaré con vosostros en la cama de los ángeles!”. // Porque un hijo del trueno no se rinde / porque le canten nanas los arroyos, / ni porque le enciendan las hogueras del trigo / para el pan nuestro de cada día. / Un hijo, hecho de ruidos y explosiones / se anuncia, poco a poco / alimentado de sangre y leche y apretando los puños / de la furia hasta que ya en la cima, convencido / de que nada le vale pronunciar su nombre / entre estrépitos mezclados con saliva, / quedará dormidito como un sauce caído sobre el río / que va a dar a la mar. / (¡A la mar los marineros / que es el morir bajo las aguas!)

Sabía / cómo podía ser un niño bueno como todos, / pero no supo nunca cómo podía hacerlo / sin arrancar la cabellera de la madre.

Malgrat tot, deuen ser els anys acumulats els que et fan escriure al final del poema Año dos mil ocho: “Dos mil ocho tentativas de vida / para aceptar al final / el ruido de la sonajería / de turbas disfrazadas / de pueblo”.

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

Pren partit (II)

Albert Einstein Albert Einstein va tenir sempre una inclinació cap a la política i al compromís social com a científic, interessant-se profundament per les relacions entre ciència i societat. Va ser cofundador del Partit Liberal Democràtic Alemany.

Amb l'auge del moviment nacional socialista a Alemanya Einstein va deixar el seu país i es va nacionalizar nord-americà. En plena Segona Guerra Mundial va donar suport a una iniciativa de Robert Oppenheimer per a iniciar el programa de desenvolupament d'armes nuclears conegut com a Projecte Manhattan, ja que va considerar aquesta l'única forma de reduir els governs alemany i japonès. Einstein, però, sempre va voler que aquestes armes nuclears no fossin utilitzades.

Al maig de 1949 la revista Monthly Review va publicar a Nova York un article seu sota el

títol de Per què el socialisme? en el qual reflexiona sobre la història, les conquestes i les conseqüències de l'anarquia econòmica de la societat capitalista", article que avui segueix tenint vigència. Cal tenir en compte que Einstein fou un enardit activista polític molt perseguit durant la caça de bruixes del senador anticomunista Joseph McCarthy per manifestar opinions de caràcter antimperialistes, encara que es va salvar per aportar grans avanços científics dels quals el govern nord-americà es va valer per a la seva expansió armamentística.

Originari d'una família jueva assimilada va advocar per la causa sionista, encara que fins el 1947 s'havia mostrat més partidari d'un estat comú entre àrabs i jueus.

L'Estat d'Israel es va crear l'any 1948, quan Chaim Weizmann, el primer president d'Israel i vell

amic d'Einstein, va morir l'any 1952, Abba Eban, ambaixador israelià als Estats Units, li va oferir la presidència. Einstein va rebutjar l'oferiment dient "Estic profundament commogut per l'oferiment de l'Estat d'Israel i alhora tan entristit que m'és impossible acceptar-lo".

En els seus últims anys va ser un pacifista convençut i es va dedicar a l'establiment d'un utòpic Govern Mundial que permetria a les nacions treballar juntes i abolir la guerra. En aquesta època va llançar el conegut Manifest Russell-Einstein que feia un cridat als científics per a unir-se en favor de la desaparició de les armes nuclears. Aquest document va servir d'inspiració per a la posterior fundació de les Conferències Pugwash de Ciència i Afers Mundials que el 1995 foren guardonades amb el Premi Nobel de la Pau.

la contraportada

Atenció

a

la rata

per

QUÈ EXTRANY PARLEU ELS POLÍTICS !

No entenc res!

L

a fal·lera d’anomenar tot de forma moderna i diferent és invasiva: el perruquer és l’estilista, el sanador el mentalista, el profe de gimnàs el personal trainer, el cuiner, restaurador... Manipular l’opinió pública és un fenòmen mediàtic, caminar entre pedres és fer trekking. D’un programa –escombraria se’n diu magazine, una reunió d’aturats és un talk-show , que una empresa foti el camp els subsidis públics deslocalització, i als acomiadaments massius ens en diuen reestructuracions…

També pel que fa a la política ens ho han dit (ens ho han confessat) més de quatre cops.

En acabar una dissertació política d’aquelles que ens brollen com un raig dins un ambient familiar o amistós, ens han llençat la rata, mirant-nos els ulls i a mig camí entre l’admiració i la reprensió: “ els “polítics”* parleu “raro”.

I ara que ho penso, potser tenen raó. Segurament hi ha qui ho fa expressament per fer-se notar com persona culta i llegida. Hi algun altre (potser alguns més) perquè la gent vulgar (quina pesadesa) no l’entengui i així segellar una suposada superioritat intel·lectual tot donant gat per llebre. O potser és que malgrat els esforços no ens sortim a l’hora d’explicar-nos. I tanmateix, les gran coses i les coses grans han de poder explicar-se amb paraules senzilles. Senzilles, elementals, entenedores, la qual cosa no vol dir simplistes, banals, inapropiades, com tampoc erudites, esotèriques, estranyes…

En el terreny de la salut, un territori proper, el que avui es porta és: “ l'eficàcia del Sistema de Salut millora amb lo Nopúblic”,”Col·laboració públicprivat no és privatització”,” Cal més inversió i més col·laboració públic-privat, on la frontera és cada cop més difosa”, i “No s’ha de parlar de sanitat pública o privada, o de lucre, sinó de qualitat”, “La bona salut del sistema és la desitjabilitat i que hem inventat el “model català”, que “Cal millorar l’ utilització dels “recursos humans” i optar dins la dicotomia d’ autonomia dels centres o la homogeneïtzació global”.

“Les aportacions acadèmiques són neutrals i parlen de proveïdors, ja siguin participats o no.

Del bo que és “separar compra de provisió, per contracte”. De com “limitar la hiperfreqüentació mitjançant tècniques de gestió de la demanda entre les quals el copagament, com a tota la U.E. (menys a 7 països). Parlar de “Primes addicionals de cobertura” (mútues i serveis no assistencials), i tractament de les llistes d’espera utilitzant serveis privats ociosos”.

“D’empresarialització de la gestió”... Tot això, perquè ningú es perdi no és més que: PRIVATITZAR i imposar noves TAXES I COPAGAMENTS !!

Però la cosa arriba al súmmum quan toquem política i polítics: “Hem de gestionar amb eficiència la situació cojuntural, amb metodologia empírica i visió estratègica per tal que la correlació de forces i l’equilibri endogen

afilia’t al

dins la organicitat ens permeti avançar en la praxis quotidiana, dins una dimensió global/local, Sempre sense perdre aspiracions utòpiques que confronten amb els interessos espuris de la oligarquia financera reaccionaria i els eurotecnòcrates encriptats a la Unió Europea amb concepcions ultraneoliberals i que actuen tàcticament amb enorme agressivitat mediàtica i amagats sota una patina de postmodernitat i d’ hedonisme pretesament progressista.... Que quedi clar !! Al loro!! Que el poble se n' assabenti d’una vegada!!Qui això escolta pot optar entre afegir el clàssic marxià “Y dos huevos duros”, o més ingènuament exclamar il·lusionat: “ja està!” la Gallina!!”

O perquè ningú es tornès a perdre: un “anar fent”.

El llenguatge, amigues i amics, és tant i tant important que avui tanco presentant-vos un nou fitxatge a sumar a La ratera: el gat comissari roig implacable devorador de rates mentideres. Salut !! *polítics (llegiu: qualsevol persona que gosem opinar en veu alta de la vida mateixa, tret del futbol, de programes de televisió o de compres i diners)

Partit dels i les Comunistes de Catalunya

www.pcc.cat

T oni B arbarà