Avant 974

Proletaris de tots els països, uniu-vos!

Preu : 2 € Any xxvi / gener 2009

Òrgan Central del PCC

núm. 974

www.pcc.cat · www.avant.cat

Derrotada l’ Europa neoliberal de les 65 hores.

Primer va ser el No a la Constitució Europea, el No al Tractat de Lisboa i ara el No a les 65h.

Catalunya Lluis Juberias: “si ens prenem seriosament la lluita per la pau, no podem abandonar la crítica de fons, radical, al sistema capitalista” Editorial

Internacional

Joventut

Ara ens toca a nosaltres

El PEE prepara les eleccions europees de 2009

CJC analitza el moviment estudiantil i les tancades universitàries.

2 gener 2009

’

a manera d editorial

Ara ens toca a nosaltres

L

es assemblees d’EUiA i d’Izquierda Unida, els congressos català i confederal de Comissions Obreres: fins a quatre discussions en què els i les comunistes de Catalunya hem participat amb la nostra proposta. La valoració general ha de ser positiva. Sobretot si entenem aquests processos com la culminació d’un llarg període de recomposició de les forces progressistes, que ha tingut algunes de les seves expressions més evidents en la derrota electoral del PP, en la consolidació de la coalició ICV-EUiA o en el recent canvi de direcció a CCOO. Ara, per tant, ens correspon també a nosaltres, el Partit dels Comunistes de Catalunya, celebrar el nostre congrés, per encarar en millors condicions el canvi de cicle.

En els darrers anys s’ha parlat molt de la desafecció de la ciutadania per la política. També de la desconnexió entre la classe treballadora i aquelles formacions que pretenen representar-ne els interessos. D’aquesta constatació se n’han després multitud d’anàlisis; des dels més superficials, que posen l’accent en els aspectes formals del sistema representatiu, a aquells que individuen el problema en la manca de presència social de les esquerres i en la conseqüent desmobilització de les organitzacions progressistes. Aquesta darrera valoració resulta sens dubte força més sòlida, però també és cert que els objectius que se’n deriven són a llarg termini. En canvi hi ha una qüestió que sí permet rectificacions immediates: existeix un cansament generalitzat davant de la grandiloqüència, del llenguatge confús i de la manca de transparència i de sinceritat de la majoria de partits

polítics.

Per aquesta raó, probablement el millor de cara al proper procés congressual sigui reconèixer obertament les nostres limitacions i discutir-ne amb calma i sense complexos entre nosaltres i amb la gent del nostre entorn. En aquest sentit, hi ha dues qüestions senzilles, que caldria abordar. En primer lloc, és necessària una reflexió seriosa sobre la realitat organitzativa. No es tracta tant de discutir el model, sobre el qual hi ha un ampli acord, sinó, sobretot d’individuar un per un tots els dèficits actuals, per tal de començar-hi a posar solucions. Solucions concretes, amb persones concretes i amb objectius concrets. Si no s’actua en aquesta línia, la manca de debat col·lectiu i la compartimentació de les diferents àrees d’actuació no permetran aprofitar tota la feina que s’està duent a terme i li restaran globalitat al projecte.

En segon lloc, és necessari dotar de fonamentació objectiva cadascuna de les anàlisis i les afirmacions que hem vingut realitzant en els darrers temps. En aquest aspecte també caldria partir d’una certa humilitat i recórrer, sense prejudicis, a aquelles persones que per la seva formació o per la seva experiència puguin aportar més.

I a partir d’aquí, saber marcar objectius concrets i ben dimensionats, juntament amb els instruments necessaris per aconseguir-los. És cert que aquestes qüestions poden semblar obvietats, però hi ha moments en què davant de la inèrcia del dia a dia, és necessari recordar fins i tot les coses més evidents. Aquest sembla ser un d’aquests moments.

La tira

Del llibre NO A LA GUERRA que el podeu trobar a la Fundació Pere Ardíaca Autor d’aquesta vinyeta: Azagra

Subscriu-te a l’Avant! per només 25 € l’any envia’ns un correu electrònic amb les teves dades personals

avant@pcc.cat

Direcció: Sandro Maccarrone. Edició: Gerard Baró. Consell de redacció: Gerard Baró, Andreu Espasa, Juan Linares, Sandro Maccarrone, Àngels Martínez Castells, Lluís Monerris, Mireia Mora, Marià Pere, Jordi Ribó, Adriana Sabaté, Miquel Àngel Sòria. Han col·laborat en aquest número: Gerard Baró, Antoni Barbarà, Albert Claret, Albert Company, Jaume Fernández, Steven Forti, Anna Maria Villalonga, Sandro Maccarrone, Àngels Martínez Castells, Oscar Martínez, Manel Mora, Mar Olivé, Antoni Puig Solé, Jordi Ribó, Joan R. Lladós, Jordi Serrano, Miquel Àngel Sòria Maquetació: Juan Linares. Producció: DeBarris, SCCL. Imprimeix: Zukoy 5 Avant. Dipòsit legal 23929-82. Seu: Av. Portal de l’Àngel, 42, 2n A. 08002 Barcelona: Tel: 93 3184550. a/e: avant@pcc.cat

3 gener 2009

Polítiques industrials

A Irlanda, també NO, significa NO!

Jordi Serrano*

antoni barbarà*

A

quests dies molta gent s’exclama estranyada: per què empreses espanyoles rendibles són tancades per les cases mares de les multinacionals fins i tot quan els costos laborals són més baixos? Santa innocència. Molta gent s’havia cregut la bola de la lliure competència i el lliure mercat. Ara quan les coses no van tan bé, les cases mares de les empreses multinacionals prenen decisions que tenen més a veure amb el patriotisme que amb la cartera. Així, si una empresa alemanya ha de reduir plantilla tancarà l’empresa a Barcelona i no a Munic. Per exemple, l’empresa automobilística Volkswagen, quan ha de contractar una empresa perquè li fabriqui un determinat component, primer ho farà amb una empresa alemanya, encara que li costi un 30% més car. Les empreses catalanes -o txeques- ja poden fer ofertes a la baixa, que mai no guanyaran. I si alguna de fora guanya, està obligada a contractar part dels components a Alemanya. El mateix fan els francesos i els italians. A la meca del capitalisme, els EUA, la cosa encara és més bèstia. Allí el Govern va crear la xarxa Echelon i juntament amb altres països, especialment la Gran Bretanya, espien i controlen totes les companyies del món, impedint la lliure competència. Fins i tot es va crear una comissió d’estudi al Parlament europeu.

Fa una colla d’anys, en l’època dels governs de Felipe González, hi va haver tres ministres, Miguel Boyer, més conegut com el marit d’Isabel Preysler, Claudio Aranzadi i Carlos Solchaga que van fer bona la idea que la millor política industrial és la que no existeix.

Una part de l’elevat nivell d’atur espanyol té a veure precisament amb aquesta manca de política industrial. Els centres de decisió estan a fora, així com els centres de disseny.

Llavors, és clar, només podem competir en sous baixos. Aquests economistes eren totxos o malvats? Es van creure sincerament que hi havia una mà invisible que tot ho arreglava? De veritat eren tan passerells? Van ser els mateixos que van voler desregular el mercat laboral i llavors, és clar, la gent descobreix que només anunciar-se la crisi -i quan encara tenen beneficis- tothom vulgui acomiadar gent; si l’acomiadament fos més dificultós i car, l’atur s’acabaria produint, però, bastant més tard.

Només amb una cosa coincideixo amb el marit de la Preysler: abans que la màfia russa no es quedi Repsol, potser que s’ho quedi l’Estat. Haurem de pagar de tota manera però, posats a fer-ho, millor que ens ho quedem. *rector de la UPEC

Ens apuntem a la teoria del decreixement? antoni puig solé*

C

om que l'escola econòmica convencional considera el creixement econòmic com un dogma, alguns economistes crítics han decidit que una bona manera de desprestigiar-la és prenent el camí invers. Per aquest motiu, advoquen pel decreixement. Des del meu punt de vista, bloquejar o disminuir el creixement econòmic no és el camí més adequat per a plantar cara als reptes de la humanitat i per a combatre al neoliberalisme.

No hem de confondre, en tot cas, la teoria del decreixement amb les altres teories dels que defensem la modificació de l'actual model de creixement econòmic amb la finalitat de satisfer les necessitats de la població sense danyar al planeta. Entre ambdues teories podem trobar punts de contacte. Però estalviar és una cosa i decréixer una altra.

Encara que comparteixo amb els teòrics del decreixement que l'actual model econòmic és irracional i que existeixen raons potents per ser pessimista, considero que la irracionalitat no hem de buscar-la en el desenvolupament de les forces productives. La irracionalitat es troba en les relacions socials de producció que col·loquen el lucre per damunt de les necessitats de la majoria i permeten que una minoria poderosa exploti als desposseïts, monopolitzi els avanços tecnològics i s'apropiï dels recursos naturals.

Per a satisfer les necessitats bàsiques de la població mundial hem de construir carreteres, embassaments, hospitals... i escoles. Hauria de fer-se de manera racional i procurant estalviar, encara que això no significa deixar de créixer.

El creixement econòmic de vegades xoca amb l'escassesa dels recursos naturals no reproduïbles. És el que ocorre, per exemple, amb l'actual model de creixement basat en el consum de petroli. Com que el petroli és finit, els teòrics del decreixement ens diuen que si seguim creixent ens precipitarem a l’abisme. Vist així, aquesta teoria sembla convincent. No obstant això, té una tara: oblida que les energies alternatives com el sol o el vent, a diferència del petroli, no són finites.

El debat no està entre créixer o decréixer, sinó en com produir perseguint altres objectius i arribant-hi d'una manera diferent.

BARRUTS I TRAMPOSOS EUROPEUS S.A.

S

emblava impossible de creure! La cimera de desembre de la U.E., reunida a Brussel·les, ha estat contundent a l’hora de tancar carpeta de la presidència francesa… una vergonyosa presidència que deixarà memòria històrica d’allò que és tot un fracàs i una frustració majúscules!

El “líders” han fet públics una sèrie d’acords inimaginables ni en el pitjor malson. Una de les decisions crida l’atenció per damunt de la resta per la seva duresa i brutalitat: han “acceptat” el compromís del govern d’Irlanda per tal de REPETIR el referèndum sobre el Tractat de Lisboa, a fi que abans de finals de 2009 sigui definitivament APROVAT (o aprovat) pel poble irlandès!!. Això és un veritable atemptat a la intel·ligència de tots els europeus, a la dignitat del poble irlandès en particular, al respecte democràtic més elemental i a la mínima seriositat entre persones adultes, conseqüents i respectables.

A l’ÚNIC país on es va fer la consulta popular sobre el Tractat (pas obligat per la seva legislació), de la qual en va resultar un aclaparador NO!!, aquesta colla de capitosts responen que no saben votar adequadament (o sigui SÍ) i que els donen una segona oportunitat per corregir els seu error. El govern que va perdre aquell referèndum, lluny de plegar, continua en actiu i, malgrat la seva “baixa popularitat”, es compromet, aquest cop sí, a fer els deures i explicar, com cal i amb tota intensitat, la necessitat absoluta de votar Sí. Això, a més, gràcies a nombroses prebendes i tractes de favor particulars atorgats gentilment (i amb força gelosies i algun rebot per greuge comparatiu) per la resta del 25 (a falta només de la República Txeca): manteniment d’un Comissari per país, lleis irlandeses pròpies sobre

educació i contra el dret a l’avortament, fiscalitat tributaria privilegiada (prenemne nota!!) i una sèrie de propines menors en qualitat de suborn barat…

El NO pronunciat al referèndum del juny no era doncs per aquests demòcrates governants un NO conscient, crític i de rebuig a la proposta, sinó més aviat un “fins desprès, si m’ho arregles una mica”… És senzillament intolerable i vergonyós! Qui s’han cregut que som aquesta gent ?

Ja en el seu moment, nosaltres també vam exigir poder votar un referèndum i ser consultats, però se’ns va ignorar fent una juguesca legal però il·legítima de “tramitar” un Sí parlamentari per una qüestió de cabdal importància com és el lamentable Tractat de Lisboa. El temps transcorregut ens ha donat tossudament la raó pel que fa a les nostres denúncies i critiques sobre el seu caràcter neoliberal, desregulador, armamentista, opac, antisocial, antidemocràtic i insolidari. Malgrat la brutal crisi que patim i que ha posat en evidencia moltes de les raons que esgrimíem, així com la manca de capacitat de resposta de la U.E. i de les seves institucions –començant per l’incontrolable i impune Banc Central Europeu–, el ramat de dòcils governants reunits a Brussel·les opta per “mantenella i no enmendalla”.

Nosaltres denunciem aquest comportament antidemocràtic i manipulador i EXIGIM VOTAR el Tractat de Lisboa, ARA UN ALTRE COP I MÉS QUE MAI. NO AL TRACTAT DE LISBOA!! Ni a Irlanda, ni a Catalunya, ni a Espanya, ni enlloc!!

* membre del secretariat del Partit de l'Esquerra Europea

* Llicenciat en Administració i Direcció d’Empreses i membre de CCOO

www.avant.cat

4 gener 2009

Parlem-ne, de la crisi... parlem del capitalisme! ____________________ Jordi Ribó i Flos ____________________

Q

ue aquest sistema social injust està en crisi avui ja no ho nega ningú, per tant, primera cosa que vull dir: El capitalisme no té una sortida favorable per als treballadors ni per als pobles, perquè a dins porta el germen que el destruirà.

Cal recordar això, perquè qui ha conduït el conjunt de la humanitat fins aquí ha estat un sistema social injust basat en l'explotació de l'home per l'home (no he sabut trobar el llenguatge correcte per a aquesta expressió).

Vull fixar-me en algunes característiques d'aquesta crisi, que no s’assembla ni a la del 73, mal anomenada del petroli, ni a la del 78, ni a la del 81, ni a la del 94. Aquesta té un caràcter general, no es de producció que sobra, ni és de canvi de model industrial, en línies generals.

Si rellegim el llibre 3r d’"El Capital", sobretot el capítol XXIV trobem que..."la acumulación de capital presupone la plusvalía; la plusvalía, la producción capitalista, y ésta, la existencia en manos de los productores de mercancías de grandes masas de capital y fuerza de trabajo. Todo este proceso parece moverse dentro de un círculo vicioso, del que sólo podemos salir dando por supuesto una acumulación "originaria" anterior a la acumulación capitalista (previousaccumulation,la denomina Adam Smith), una acumulación que no es fruto del régimen capitalista de producción, sino punto de partida de él. " Més endavant, en Karl Marx ens defineix aquesta acumulació originaria com..."el proceso histórico de disociación entre el productor y los medios de producción. Se la llama "originaria" porque forma la prehistoria del capital y del modo capitalista de producción."

En Lenin ens alerta a la seva obra "El imperialismo, fase superior del capitalismo" del sorgiment de l'oligarquia financera, com a un sector que volia

encapçalar la classe explotadora, en la fase de consolidació dels monopolis capitalistes: és a dir, el capital financer és el capital que està a disposició dels bancs, i és l'augment de la concentració de la producció i del capital que condueix al monopoli. Qui condueix aquests processos és l'oligarquia financera, que com a classe dirigent avui ja ha substituït la gran burgesia industrial. Això, que s'anunciava a principis del segle XX, 100 anys després ha agafat cos... és clar, la història de les lluites socials i polítiques del segle XX, l'organització de les masses treballadores, el triomf de la Revolució Bolxevic segurament van dur el procés històric per altres llocs no esperats ni desitjats pels grans poders econòmics.

Avui, després de la derrota històrica del socialisme d'Europa, front els pobles i les economies emergents, els imperialistes tornen al manual (i mira que no m'agrada aquesta expressió, però no en conec cap altra) ja conegut i descrit per en Marx i en Lenin.

Volia parlar primer d'això, per enumerar les coses que estic percebent: *Comprendre que una de les causes del que està succeint és la mobilitat de capitals, que ja desitjava l’oligarquia financera de començaments del XX, pot ajudar a interpretar tot l'allau que sembla que no estés anunciat amb senyals previs. *Aquesta lliure circulació sense controls i l'existència dels mercats financers han ajudat a desencadenar tot aquest procés. *És una crisi del sistema, una crisi del capitalisme global, del model neoliberal que ja ha portat a la misèria, a la fam i a la mort centenars de milions de persones, però que, a més, aquest fenomen de nova acumulació originària de capital, ha portat gairebé al col·lapse els sistemes financers tradicionals, alguns fruit i d'altres conquerits per aquest capitalisme global. No hi ha crisi de producció, avui es produeixen més aliments i més recursos que mai, i contràriament al que la lògica ens diria, mai ha mort tanta gent de fam i mai hi ha hagut una amenaça de fam com actualment.

*En els països industrialitzats, podríem pensar que, com que hi ha més recursos per a la gent, la crisi es només conjuntural i no estructural: el nivell d'endeutament de les famílies ha estat superior a la seva capacitat de recuperarse, i ara molts tenen deutes que mai no podran pagar. Aquest fals nivell superior de vida fa que, quan l'ocupació remunerada s'extingeix, és a dir, quan tanquen la barraqueta o ens foten al carrer, no només et quedes sense ingressos, es queden amb deutes que no es poden resoldre i la resultant és l'empobriment meteòric de la gent, passar a nivells que es volen desconèixer...ser pobre no vesteix, passarles putes no mola, no arribar a final de mes és de subdesenvolupats...i, és clar, la culpa la tenen aquests immigrants que treballen per quatre duros... A aquestes curioses conclusions arribaran alguns

sectors de la classe treballadora que encara no són majoritaris, impulsats sense cap mena de dubtes per la dreta més reaccionària, que no dubtarà a instaurar un nou tipus de feixisme, adequat a les condicions actuals sense dubtes, feixisme al final de tot. Però no oblidem que tampoc són majoritaris els sectors organitzats, amb formació socio-econòmica-política-sindical... Aquests sectors, avui, amb prou feines estan impulsant la mobilització i la resistència davant la situació, però amb això no n'hi ha prou, estem per tant en un mar d'incertesa.

I és que la població ocupada ha crescut, ho ha fet a costa de reduir les seves condicions contractuals, salarials i generals. I és que el camí triat pels capitalistes, en el moment de la incorporació de les noves tecnologies, fou el d’augmentar els marges de benefici, amb salaris baixos,

incrementant la jornada de treball i la intensitat en el treball i mantenir a la baixa els preus dels productes del tercer món.

En condicions d'economia globalitzada, els amos del poder econòmic i polític a escala planetària han imposat aquesta alternativa.

Construir no és fàcil ni senzill, però sí que calen respostes senzilles abans d'endirsar-se en la complexitat i l'estudi i, per tant, m'atreviré a dir-ne unes quantes: oPensar que les solucions passen per la defensa del nostre "xiringuito" exclusivament és un error. oCreure's el "cuento" que ara cal "responsabilitat" i, per tant, disminuir les prestacions socials, allargar la jornada laboral, congelar els salaris, introduir més "flexibilitat" o "flexiseguretat" (com els agrada als euroidiotes), és com creure que un lleó pot ser vegetarià. o Creure que les pèrdues són reals, que s'han perdut recursos i que no hi són, és tant com pensar que Santa Klaus baixa de Rovaniemi amb carro de rens.

Per tant, què fer? De forma general, crec que cal lluitar per l'ocupació digna, baixar el temps de treball, augmentar els salaris i pensions, etc. Però això cal fer-ho amb la mirada cap a una transformació radical del sistema, i que aquesta solució és col·lectiva i no individual.

Aquesta crisi, quan passi, donarà la impressió d'assistir a com quan passa un tsunami, perquè avui no hi ha una sortida revolucionària per moltes raons que aquí no desenvoluparé, però sí que la sortida pot anar millor o pitjor, en funció de com organitzem la classe i de quins resultats en aquests escenaris tan difícils donem a les lluites. És a dir, cal anar a totes les mobilitzacions, de Nissan, de Pirelli, de Frigo, de T-Systems... a totes, com treballadors que som, expressant la solidaritat de la classe obrera com un motor amb moltes i molta marxa. Cal la rebel·lió, i així ens hem d'expressar, perquè les solucions no es donaran als laboratoris, sinó segons les correlacions de forces.

A per ells!!!!

És el capitalisme, estúpid! _____________________ Àngels martínez castells _____________________

I

L’estafador madoff

ñaki Gabilondo es preguntava el mes de novembre per què callen els banquers. Ara comencem a entendre-ho. Fins fa poc les operacions que feien desaparèixer milions de milions d'euros i de dòlars eren "poc clares", imprudents, el producte d'una "mala gestió"... Però semblaven mantenir-se, en línies generals, en un costat obscur però com a mínim al·legal. Ara

s'ha començat a destapar fins a quin punt alguns bancs havien creuat la línia: i el punt d'inflexió i transgressió l'ha tingut que reconèixer, amb totes les cauteles del món, Miguel Angel Fernández Ordóñez. El Governador del Banco de España ha dit que ara sí està en joc la reputació de les institucions. Encara que especifica que els afectats són grans fortunes "ens importa l'impacte que tindrà en el compte de resultats dels bancs", i acaba reconeixent que la pèrdua de reputació dels bancs afectats (bancs com el Santander, el BBVA, CajaMadrid) per haver

dirigit els inversors que els hi feien confiança i fons de pensions cap el fons piramidal Madoff és quelcom més important que un risc entre grans fortunes.

Fernández Ordoñez havia afirmat en declaracions anteriors que gràcies a les regulacions del Banco de España el seu territori estava lliure dels productes contaminats per les sub-primes... però no ha quedat fora de les estafes que segueixen l'esquema Ponzi. Com és que si el frau piramidal de Carlo Ponzi ja va ser descobert --i el seu creador empresonat-- els anys 20 del segle

passat, encara el reprodueixen personatges fins la setmana passada tant "respectades" com Bernard L. Madoff? (aquest ex-gurú estima el volum total del seu delicte en 50.000 milions de dòlars). Per això --i molt més-- val la pena mirar una mica més enllà dels Ponzi, Gescartera, i Madoff que surten com a bolets. I de la mateixa manera que una frase semblant va explicar la realitat als Estats Units a la campanya de Clinton contra Bush-pare el 1992, hauríem de començar a explicar ara la veritat de les coses a tot el món repetint: És el capitalisme, estúpid!

5 gener 2009

El Parlament Europeu tomba la Directiva del Temps de Treball de les 65 hores ____________________ toni barbarà

____________________

E

ls i les euro parlamentaris/es s’han pronunciat de forma aclaparadora contra la Directiva del Consell de Ministres de Treball de la U.E. que proposava, ja en segona lectura ( havia estat rebutjada fa tres anys) l’aprovació de la Directiva europea coneguda com de les 65 hores o de la contractació ”opt out”.

De fet s’han votat diverses esmenes, 41 en total, que en rebre suports de majories absolutes bloquejaven de fet el text proposat a instància de populars, de Regne Unit, països de l’Est i sobretot dels Ministres de treball dels països de la UE. Calien 393 vots del total de 785 parlamentaris/es per assolir majories suficients de bloqueig, i de fet en diverses esmenes s’han superat els 500 vots, un èxit espectacular que ofereix interpretacions ben sucoses doncs posa en evidència que molts/es eurodiputats/des han votat contra els seus respectius Governs i contra les posicions dels seus Grups europeus. Un triomf decisiu contra aquesta pretensió que, com ja hem vingut denunciant, suposava un retrocés històric per a la regulació

laboral i per a les conquestes guanyades pel moviment obrer i la lluita sindical en els darrers segles. A la fi una demostració incontrovertible de la perversió intrínseca d’ una directiva ultra neoliberal que volia anar en sentit estrictament oposat a les aspiracions dels treballadors/ es europeus/es de regulació laboral, salut i seguretat al treball, benestar social, o apropament a la reducció de jornada (cap i fins a les 35 hores com proposem nosaltres al GUE / EVN).

Era el gravíssim perill de la desregulació que permetria treballar més de les 48 hores actuals (40 a Espanya), i fins a les 65, o més.

Era la regressió de comptabilitzar còmputs de càlcul a 12 mesos en lloc de setmanals. O era la instauració definitiva i legal de la figura de l’ “opt out”, nom que es dona a la possibilitat d’autosubcontractació a nivells d’esclavisme , directament patró- treballador/a i al marge de qualsevol regulació o conveni. Era el retorn al segle XIX ….

Cal explicar com en aquesta ocasió s’han sumat interessos, per altra banda contradictoris. La qual cosa ha permès l’èxit assolit. Han estat els poderosos “lobbys” de la medicina i els professionals de la salut, o d’emergències varies, els qui han

pressionat amb tota energia i eficàcia als seus polítics propers inclosos els conservadors del Partit Popular o Liberal Europeu. Les agressions que recollia el text en el sentit del temps de guàrdies mediques de fins a 75 hores, la desaparició d’obligació del temps de descans compensatori post- servei, o la consideració com a temps- no treballat d’ aquells que (tot i presents al lloc de feina) no fossin d’activitat assistencial, eren de tal impacte i repercussions sobre l’actuació dels metges i del personal d’emergència que realment ens abocaven a un escenari d’alt risc en qualitat i seguretat per als pacients receptors de les seves atencions, a més d’insuportables per als treballadors o professionals. Una mica en broma, però molt en rigor i en serio, podem dir que aquest cop, i sense precedents històrics, la “Classe” mèdica ( essència del corporativisme) i la Classe obrera s’ha aliat i han assolit un gran victòria en comú.

Ara la situació és d'un respir momentani, ja que ara s’entra en una fase de tramitació que permet, durant 90 dies, un període de “conciliació” entre Parlament i Consell.

Si passat aquest termini no hi ha acord, i fora una brutalitat antidemocràtica que el pogués haver-hi,

Victòria del No a les 65 hores

____________________

L

continuïtat en ser rebutjada definitivament la Directiva, coneguda com de les 65 hores, per part de la majoria dels parlamentaris europeus. D'aquesta manera s'evita que les empreses puguin pactar jornades de fins a 65 hores setmanals amb els seus treballadors a títol individual, tal com demanaven els governs del Regne Unit i Alemanya.

Recentment la Comissió de Treball i Afers Socials del Parlament Europeu va votar en contra de l'allargament de la setmana laboral, i aquesta posició va tenir

Per la seva part Jordi Miralles, coordinador general d´EUiA, va instar a seguir lluitant per una altra Europa, “la dels pobles, els drets i la ciutadania”, considerant “un èxit espectacular que posa en evidència que molts eurodiputats han votat contra els seus respectius governs i les posicions dels seus grups europeus”. EUiA ve denunciant que aquesta directiva “suposaria un retrocés històric en la regulació laboral i les conquestes guanyades pel moviment obrer i la lluita sindical en els darrers segles”. El coordinador general d´EUiA va alertar de “la perversió intrínseca d´una directiva ultra-neoliberal, contrària a les aspiracions dels treballadors i treballadores europeus de regulació laboral, salut al treball, benestar social i

redacció

____________________

es mobilitzacions sindicals contra la Directiva europea de temps de treball han donat els seus fruits i, a Europa, ja no serà tan fàcil allargar la jornada laboral a més de 48 hores setmanals, tal com preveia aquesta normativa.

El 16 de desembre, més de 15,000 sindicalistes de tota Europa es van manifestar a Estrasburg, convocats a iniciativa de la Confederació Europea de Sindicats (CES) per exigir, al Parlament Europeu, la derogació la Directiva de les 65 hores. Els sindicats europeus es vàren manifestar als carrers de Estrasburg el dia 16 de desembre, justament la vigília de la votació del Parlament Europeu sobre la revisió de la Directiva de Jornada Laboral.

vista la massiva posició dels euro parlamentaris/es electes a tots els Estats de la UE- 27, el text decau.

Ara cal garantir que en efecte a la fi d’aquest primer trimestre de 2009 ( amb presidència de torn Txeca !) la directiva del temps d’explotació es desintegra en la nit de la historia.

Això tampoc vol dir que ningú pugui aturar la lluita, doncs els neoliberals i protocapitalistes tornaran a noves càrregues i nous assalts contra els drets dels treballadors, els drets socials i democràtics de la ciutadania europea. Peró sí serà ben cert que aquesta victòria parlamentària parcial a escala europea representa un nou referent de la necessitat

i utilitat d’articular i coordinar les nostres lluites per l’Altra Europa, la dels pobles, els drets i la ciutadania.

La lluita continua, desprès dels NO constitucionals a França o a Holanda, i del NO a Irlanda al neoliberal Tractat de Lisboa tot i que ara volen forçar a tornar a votar per capgirar la voluntat del poble irlandès. La propera campanya a les convocades eleccions europees de juny de 2009, serà una excel·lent ocasió per aprofundir la nostra lluita per la Europa de la pau, la democràcia, els drets humans i democràtics, els drets socials i econòmics, els servis públics, la sostenibilitat i la solidaritat, tal i com volem.

EUiA reitera el seu rebuig al Tractat de Lisboa i reclama una consulta popular vinculant a tots els estats de la UE El Consell Nacional aprova una resolució en la que qualifica de “manipuladora i fraudulenta” la decisió de la cimera europea de repetir el referèndum a Irlanda

apropament a la reducció de jornada fins a les 35 hores, com proposem al GUE /EVN”, el grup d´EUiA i IU al Parlament Europeu.

“Ara cal esperar que passada la fase de tramitació, el text decaigui, vista la massiva posició dels euro parlamentaris. El nostre desig és què la directiva del temps d´explotació es desintegri en la nit de la història”. Per acabar, Miralles va afirmar que “aquesta victòria parlamentària” representa “un nou referent de la necessitat i utilitat de coordinar les nostres lluites per una altra Europa, la dels pobles, els drets i la ciutadania”.

DENUNCIEM la decisió manipuladora i fraudulenta de la cimera de la Unió Europea de repetir el referèndum a Irlanda sobre el Tractat de Lisboa, que ja va ser rebutjat pel 53% del poble consultat.

L´oferiment del govern irlandès, seriosament deslegitimat des del NO popular el passat mes de juny, és una maniobra inacceptable per conculcar la lliure i contundent decisió del poble d´Irlanda, l´únic país que per llei va fer una consulta via referèndum i que, a més, va negar el Tractat. I ara es vol comprar una rectificació mitjançant concessions i greuges comparatius.

EUiA es va pronunciar, en tot moment, clarament contrària al Tractat de Lisboa, tant per les formes antidemocràtiques denunciades i la seva opacitat, com pels seus continguts notòriament antisocials, neoliberals, armamentistes, insolidaris i desreguladors en el món

del treball i impune en la capacitat financera i de control i transparència.

RECLAMEM la rectificació de tot aquest procés institucional europeu, viciat d´origen i pervers de propostes, fent possible, d´entrada, l´exercici de la consulta popular vinculant arreu: volem que es voti el Tractat a tots i cadascun dels estats europeus de la Unió!

REIVINDIQUEM el dret a decidir i a participar en la Europa a la què aspirem: social, per la pau, democràtica, dels drets, les persones, els pobles i la solidaritat.

CRIDEM a totes les forces polítiques, socials i ciutadanes que coincideixen amb aquesta denúncia i reivindicació a sumar forces i esforços en les formes que millor puguin aportar qualitat democràtica al tema.

EUiA

6 gener 2009

La crisi econòmica i el conflicte social ____________________ Antoni Puig Solé ____________________

L

a crisi actual no és únicament una crisi financera. Combina diferents elements (socials, alimentaris, energètics, ambientals,...) que hem de prendre'ls com un conjunt d'aspectes vinculats entre ells. Només d'aquesta manera podrem entendre-la en la seva totalitat.

A la base hi trobem moltes transformacions de l'estructura social i de l'arquitectura financera que han prosperat durant les últimes dècades.

Precisament per això aquesta crisi té la particularitat de ser la primera gran crisi econòmica significativa i d'abast mundial de l’època de la globalització neoliberal.

LES TRANSFORMACIONS SOCIALS En el primer grup de les transformacions cal incloure el deteriorament de les condicions laborals.

Això ha generat una distribució més injusta de les rendes, en detriment de les rendes del treball.

L'increment de les rendes del capital, a través de les seves diferents formes, ha premès alimentar els capitals especulatius.

La globalització neoliberal ha obligat als camperols més vulnerables, sobretot als països empobrits, a abandonar els seus cultius i aliments bàsics per conrear altres cultius dedicats a l'exportació.

Avui, pobles sencers es veuen condemnats a la fam com a conseqüència de les maniobres especulatives i de les polítiques de les multinacionals, que controlen els processos de distribució.

LA TRANSFORMACIÓ DE L'ARQUITECTURA FINANCERA El segon grup de transformacions inclou, entre d'altres esdeveniments, la concentració desmesurada de poder en mans d'institucions i entitats financeres.

La possibilitat de crear nous productes financers cada vegada mes complexos i sofisticats aprofitant la innovació tecnològica i la manca de regulació ha premés escalar esglaons cada cop més alts i perillosos en la cursa especulativa.

LA COBERTURA DEL DISCURS IDEOLÓGIC NEOLIBERAL Aquestes transformacions han progressat de la mà d'un discurs ideològic que s'ha instal•lat als mitjans de comunicació i en alguns ambients acadèmics, i que ha condicional les actuacions dels partits polítics majoritaris i dels governs.

S'ha avalat la idea errònia que la desregulació era necessària i beneficiosa i s'ha intentat fer creure que els diners desvinculats de l'esfera de la producció i de l’activitat laboral podien crear, de forma autònoma, més diners.

ELS PRIMERS EFECTES VISIBLES DE LA CRISI Ara la crisi ja es manifesta de manera oberta: les borses viuen jornades de pànic, algunes de les grans entitats financeres acumulen pèrdues multimilionàries a conseqüència de la seva activitat especulativa desenfrenada..., i una part dels dipòsits dels bancs trontollen.

Al costat d’aquests esdeveniments que ens poden semblar llunyans, n'hi ha d’altres que perjudiquen de forma directa i latent les classes treballadores, fruit de les febleses del nostre model productiu que ha anat creixent en els últims anys i que ens fa molt vulnerables davant la crisi. Pensem en la disminució de l'ocupació, l’increment dels preus, la pujada dels tipus d’interès de les hipoteques i d'altres crèdits d’interès variable, o la congelació de crèdit nou a persones i empreses.

UN NEOLIBERALISME A LA DEFENSIVA? A conseqüència del dany que la crisi ha generat i del que generà properament, el neoliberalisme s'ha situat en una posició aparentment defensiva.

La cançó de la no intervenció desafina. Ara els Estats intervenen aportant fons nets als bancs, adquirint una part dels productes financers contaminats o de difícil liquiditat i nacionalitzant els bancs amb més problemes.

Tot això no ens ha de fer creure que el neoliberalisme està enfonsat.

No ens pot passar per alt que el nivell actual d'intervenció de l'Estat, juntament amb el dels bancs centrals, pot acabar apuntalant una distribució de la riquesa que ha demostrat ser profundament injusta i desigual.

Les nacionalitzacions dutes a terme son parcials i temporals. De fet, s'hauria de parlar d'una privatització de fons públics. Si no ho impedim, duraran el temps que els bancs necessiten per a reestructurar-se, reflotar i restaurar beneficis.

Després tornaran al sector privat.

CRISI I REIVINDICACIÓ LABORAL Si la classe obrera no intervé de manera activa i eficient, el capital reorganitzarà de nou les coses a la seva manera. Les classes dominants faran tot el que estigui al seu abast per desplegar els efectes de la crisi sobre les classes treballadores.

Per això formulem les sis propostes següents: 1. Distribució més equitativa de la riquesa. Els treballadors no s'han de veure sotmesos a un nou deteriorament de la seva situació perquè els opulents puguin seguir distribuint bons beneficis. El manteniment i millora del poder adquisitiu i les clàusules de revisió salarial han de ser considerats com a mesures d’emergència.

2. Creació d'un sector financer públic. Els diners procedents dels diversos racons del planeta no s'han d'utilitzar com si no hagués passat res. Seria massa fàcil per als bancs i altres institucions financeres, el fet que els Estats es fessin càrrec de les seves pèrdues quan tenen dificultats, mentre que els que disposen d'una situació més o menys sanejada poden continuar gaudint dels seus beneficis i, al contrari, anar de compres.

3. Ordenació de l'activitat econòmica i financera. La cançó de l'autoregulació s'ha d'acabar. La regulació no pot ser superficial. S'ha de dur a terme des dels Estats nacionals, des de la Unió Europea i des de I'ONU. Això ha d'anar lligat a la idea del control democràtic. Els treballadors han de tenir eines per poder esbrinar on va a parar el diner públic i per conèixer com es genera i com es distribueix el valor afegit de les empreses.

S'ha de posar fre als moviments de capitals i ais mecanismes financers que han demostrat ser nocius, tals com els procediments opacs i els mercats de derivats. Els paradisos fiscals s'han de tancar.

4. Un sistema productiu més racional, d'una banda, que augmenti la productivitat, no per la intensificació del treball, sinó mitjançant la reducció de treball socialment innecessari, i invertint en recerca, innovació i formació, i, d'altra banda, que sigui capaç de reduir el consum dels productes nocius per al medi ambient i de fomentar les energies renovables. Això permetria disposar de més temps lliure, de més i millors serveis públics i de millor poder adquisitiu individual.

5. Enfortiment de l'Estat del benestar. S'han de recuperar les polítiques fiscals progressives i garantir un nivell de protecció social ampli i que vegada permeti socórrer aquells sectors més vulnerables i millorar les polítiques publiques.

6. Modificar l'actual model de globalització neoliberal sense regles i sense drets per tal de garantir el treball decent, el desenvolupament sostenible i la universalització dels principis i drets fonamentals del treball. El comerç internacional pot tenir un paper positiu. Però no ha de ser un fi en si mateixa, sinó un sistema d’intercanvi just que ajudi a eradicar les desigualtats i la pobresa.

Euribor

LES DAD A lguns

% + S PARL N

3 3 0,07

7 gener 2009

PIB

99,9%

Óscar martínez

desmentits sobre la immigració

la població penitenciària, veurem que la proporció d’estrangers a les presons espanyoles és del 34,8%. Aproximadament 1 de cada 3 presos és estranger. En canvi, l’any 2000 la proporció era menor: només el 17,9% dels interns procedia de l’exterior. En vuit anys s’ha triplicat el nombre de presos d’origen forà.

Aquestes xifres són utilitzades tant pel Ministeri d’Interior com per la premsa per generar alarma social en relació a la població immigrant. Però no tenen en compte que també s’ha incrementat en la mateixa proporció la xifra d’immigrants que resideixen a Espanya, per la qual cosa l’argument que la immigració augmenta la delinqüència constitueix un perillós parany. La incrementa, en la mesura que augmenta també la quantitat d’individus que hi ha en el país. No més.

Molts culpen també els immigrants que l’estat hagi de dedicar més recursos financers a la protecció social. Vegem si és així realment. Segons l’INE, el nombre de pensions assistencials que l’estat proporcionà el 2006 a persones d’aquest col·lectiu fou de 49.752, mentre que el nombre de beneficiaris de pensions contributives en el mateix període fou de 8.165.000. Les pensions assistencials a immigrants representen només un 0,6% del total. Això sense comptar les pensions no contributives: llavors encara en serien menys. En canvi, l’aportació dels treballadors d’origen estranger a les arques de la Seguretat Social l’any 2006 fou de 8.000 milions d’euros, garantint així el futur del sistema de pensions, la qual cosa demostra que –lluny de ser un problema per a l’estat– són una benedicció per als receptors de prestacions socials, perquè aporten molt i reben poc.

Precisament qui es congratula pels beneficis que per a l’estat del benestar i l’economia d’aquest país ha representat l’arribada de població immigrant, no dubta a carregar contra els treballadors estrangers amb declaracions

óscar martínez

N

o hi cap dubte que la migració forma part de la història del gènere humà. Des que el primer exemplar d’homo erectus abandonà el continent africà fa entre 1 i 2 milions d’anys, no hem deixat de canviar d’hàbitat a la recerca de millors expectatives de vida.

Però succeeix que el fenomen de la migració depèn per a ser jutjat de la direcció que pren: si és de nord a sud o d’oest a est, s’anomena “colonització”, “evangelització” o “civilització” de pobles considerats primitius; però si és de sud a nord o d’est a oest, aleshores apliquem epítets menys favorables per a definir-lo, com ara “invasió”, “allau”, “onada”, etc. No fa molt que els nostres parents abandonaven la terra on van néixer per anar a “fer les Amèriques”, per treballar en la verema a França o per contribuir al creixement econòmic de països com Alemanya, però això hi ha poca gent que ho recordi ara que la migració ha canviat de rumb.

Avui, els mitjans de comunicació, quan parlen del procés migratori procedent dels països del sud i de l’est, recorren a la por per crear un clima de rebuig vers els immigrants, com si la migració fos excepcional en la història de la humanitat.

A l’immigrant se’l culpa ni més ni menys que de l’increment de la delinqüència, de la despesa social de l’estat, de l’atur. Però aquestes greus acusacions només són interessades tergiversacions de la realitat. Si parlem de delinqüència, per començar, hauríem de parlar de la delinqüència associada a les classes baixes, perquè els delictes comesos per les classes altes no mereixen ni la més mínima atenció dels mitjans. Aleshores, com la majoria dels immigrants són de classe baixa, és lògic que els seus delictes siguin els que més desperten l’atenció de la premsa. Si ens fixem en les dades de

que inciten a la xenofòbia. En elles se suggereix que l’increment de l’atur a causa de la crisi justifica l’expulsió de mà d’obra sobrant (Pla de Tornada Voluntària, aprovat pel consell de Ministres al setembre). Estic parlant de l’actual ministre de treball, el senyor Celestino Corbacho, qui, en declaracions a la premsa, va dir que pensava eliminar la possibilitat de contractació en origen, única via legal per als emigrants que vulguin trobar feina a Espanya. Encara que posteriorment es va desdir –davant les crítiques que van motivar les seves declaracions– el dany ja estava fet en equiparar immigració i atur, una imatge que, per desgràcia, està gravada amb foc a l’inconscient de molts treballadors espanyols. Però, què passaria si ens quedéssim, de cop i volta, sense immigrants? Aquesta és

la pregunta que es va fer Antonio Jiménez Barca, referint-se als gairebé 800.000 treballadors immigrants que vivien a Madrid en 2005, sense els quals la vida en aquesta ciutat –com en moltes altres– seria impossible. Ells fan les feines que gairebé ningú nascut aquí vol fer: treballs mal pagats, socialment mal vistos, perillosos, però imprescindibles en la nostra vida quotidiana quan anem a comprar al supermercat, llencem les nostres escombraries o volem tenir un sostre sobre els nostres caps. Si tant els molesten a certes persones els immigrants, haurien llavors de veure en quines condicions viuen i treballen en llocs com El Ejido. Segur que no canviaven la seva situació per la d’ells.

Un pressupost amb defectes congènits Joan R. Lladós forma part d'un col·lectiu de defensa de la salut pública, i una vegada publicats els primers resums sobre els Pressupostos de la Consellera Marina Geli, ens ha fet arribar, a Avant, la seva valoració.

E

ls diners de la Sanitat Pública catalana depenen, en gran mesura del finançament autonòmic. És evident, per tant, que mentre els recursos econòmics assignats a Catalunya es mantinguin per sota de les necessitats, no hi podrà

haver un finançament suficient de la Sanitat Pública.

El Pressupost de la Conselleria de Salut de la Generalitat de Catalunya per a l’any 2009 suposa un increment del 2,77% en relació a l’any anterior tot assolint la quantitat de

9.412,9 milions d’euros. Els Hospitals s’emporten més de la meitat dels recursos, concretament un 56%, sense que això suposi gaires noves inversions. A la Assistència Primària es destina un 25% del pressupost, que contempla alguns nous ambulatoris.

Pel que fa a la despesa en medicaments, que suposa gairebé el 25% del total, es preveu un lleuger descens, malgrat el constant increment de persones assistides, passant a representar el 18,7%. Aquesta reducció es podria assolir gràcies a la constant reducció del preu dels medicaments. En realitat la despesa en medicaments segueix creixent (6,8%) a causa de diversos factors: l’increment del número de receptes

(6%), el preu mitjà de les mateixes (1,5%, amb tendència al decreixement) i l’augment de la població assistida (més de 200.000 noves targetes sanitàries en el darrer any a Catalunya).

El proper acord del Ministeri de Sanitat amb Farmaindustria preveu un estalvi de 380 milions d’euros per a l’erari públic i la revisió semestral dels preus dels medicaments. Aquesta, de posar-se en marxa, podria accelerar tant la reducció dels preus dels medicaments (ara un 23% per sota de la mitjana dels països de la OCDE) com l’increment dels problemes per manca de desabasteixement puntual d’alguns fàrmacs.

La inversió per càpita es redueix de 1.274 a 1.254 euros. Una xifra

insuficient, atès que es pretenia arribar l’any 2.010 als 1.600 € per persona. Ara diuen que hi arribarem l’any 2.012, dos anys més tard del previst. Tot apunta, doncs, a que el pressupost actual es quedarà curt.

La Consellera, però, creu tenir algunes cartes amagades a la màniga: una possible millora de l’acord de finançament amb el Govern Central abans d’acabar l’any, un possible endeutament de l’1% i l’inacceptable co-pagament.

En definitiva, es mantenen els patrons segons els quals la orientació de la Sanitat es decanta cap a una actitud purament reparadora en lloc d’apostar per combatre les causes, que obeeixen clarament a factors de caràcter econòmic i social.

8 gener 2009

Crònica jornades Pau, Guerra i Neoliberalisme

Lluis Juberias: "Si ens prenem seriosament la lluita per la pau, no podem abandonar la crítica de fons, radical, al sistema capitalista"

öscar martínez

Les Jornades Pau, Guerra i Neoliberalisme que ha organitzat la Fundació Pere Ardiaca, han portat a Barcelona personalitats tan importants com Samir Amin, Michel Collon o John Catalinotto per a parlar de les visions de la pau i de l'actual situació mundial. Desde l'Avant hem volgut entrevistar a Lluis Juberias, responsable de projectes de la Fundació Pere Ardiaca.

D'on surt la idea de fer les jornades?

Gerard Baró

L

a idea de les jornades surt d'una reflexió col.lectiva des de la Fundació Pere Ardiaca i l'Àrea Internacional del PCC de la necessitat d'abordar un tema de caire estratègic i central sobre la relació entre la guerra i l'estratègia neoliberal d'acumulació del capitalisme financer consistent en polaritzar a través de l'excussió i la pressió a la baixa dels salaris, en apropiarse parasitàriament d'actius públics (transports, serveis educatius, sanitaris, aigua, xarxa elèctrica, xarxes industrials dels païssos centrals i de la perifèria...) i en l'especulació financera sense límits. D'altra banda, continuàvem una línia de la Fundació: la de la lluita i l’educació per la pau, que s'ha concretat anteriorment en l'elaboració i difussió del còmic No a la Guerra. Un material dirigit a la joventut per reflexionar sobre les causes de les guerres i el moviment contra la guerra, així com en la jornada i recull Catalunya x Palestina per aglutinar desenes d'organitzacions i personalitats de diversos àmbits per denunciar els 40 anys d'ocupació de Gaza i Cisjordània, i denunciar l'apartheid que pateix el poble palestí.

Quina valoració feu de les jornades, guerra, pau i neoliberalisme?

Molt bona, realment eren unes reflexions que feien falta. Cal conéixer les estratègies i causes de fons de la guerra per poder promocionar

la pau i resistir les estratègies de guerra intrínsecament relacionats amb el capitalisme realment existent (cerca i dominació de mercats i matèries primeres, mantindre a ratlla els competidors, destruïr actiu sobrant i participar en el negoci de la reconstrucció...), així com per no acabar- com voldrien la majoria dels mitjans convencionals- ballant al so dels qui produeixen les guerres amb pretextos "humanitaris", "contra el terrorisme", o "per la llibertat".

Amb quina voluntat es fan les jornades?

Les jornades Pau, Guerra i Neoliberalisme, volien ampliar la visió d'un cert moviment pacifista -que en l'extrem pot arribar a ser naïfque posa l'accent en els mitjans i mecanismes de solució pacífica de conflictes, per una banda i en l'educació per la pau, per l'altre, com a remeis contra la violència i la guerra. Nosaltres, des de la Fundació, saludem aquest treball d'educació per la pau i de búsqueda de fòrmules per donar sortides pacífiques als conflictes, però al mateix temps, pensem que no podem abandonar la crítica de fons, radical al sistema capitalista- a l'actual capitalisme mundialitzat neoliberal- com a generador de violència estructural. És aquesta arrel la que cal- en darrer terme- descastar, si ens prenem seriosament la lluita per la pau.

Quines són les conclusions?

Ens podríem quedar, entre

d'altres, amb el fet de que estem en una cruïlla entre la conformació d'un món multicèntric i- arran la crisi del capitalisme financer i la possible divergència de camins de desenvolupament- multipolar, o una resistència dels vells centres capitalistes (en especial els EEUU i Europa), que hauria de ser un camí de guerra permanent per mantenir la dominació. El món multicèntric té el perill d'agudització de conflictes interimperialistes, però com ja hem dit, només un desenvolupament no capitalista pot erradicar la guerra.

Per G.B.

E

ls passats 27, 28 de novembre i 1,2 de desembre es van celebrar les Jornades Pau, Guerra i Neoliberalisme, organitzades desde la Fundació Pere Ardiaca amb l'impuls de l'Àrea Internacional del Partit dels i les Comunistes de Catalunya. Les jornades, que es van celebrar dins de les instal·lacions de la Universitat Pompeu Fabra, pretenien recollir les diferents visions, de diversos experts mundials, entorn a la relació intrínseca entre la globalització neoliberal i la guerra, amb la voluntat de fer una prospecció dels escenaris que s'obren en aquest final d'etapa històrica i estratègies per a un món amb pau i justícia social.

El punt de partida era el neoliberalisme, com a projecte de classe d'acumulació d'uns pocs en perjudici de la immensa majoria de la societat, que està en fallida. Les causes: la crisi de model provocada per l'agreujament de les desigualtats socials, i haver dut a sectors importantíssims de la població més enllà del llindar de l’exclusió i la pobresa. Aquesta erosió de legitimitat que ha patit el pensament neoliberal, ha incrementat la violència inherent a la dominació i al procés d'acumulació de capital, així com la necessitat de legitimació seguint l'estratègia d'un enemic exterior, generant una cultura de la por que es tradueix en un negoci de la por.

Al llarg dels 4 dies que van durar les Jornades van passar personalitats com l'economista i President del Third World Forum, Samir Amin, el periodista i investigador belga Michel Collon, i el membre de l'International Action Center dels EUA, John Catalinottol. També Daniel Cirera, de la Fundació Gabriel Péri i del PC Francés, John P. Neelsen, Professor de la Universitat de Tübingen, membre del Consell Científic d'ATTAC i membre de la Fundació Rosa Luxemburg (Alemanya), així com l'eurodiputat d'IU i membre del GUE, Willy Meyer.

Unes 400 persones van passar al llarg dels 4 dies en que van transcòrrer les jornades. Gent de diverses generacions i bagatges político-socials, en el que imperava un gran interés per saber més sobre la crisi financera que estem patint, sobre els escenaris futurs que podem esperar, etc..

En general, podriem parlar de les Jornades Pau, Guerra i Neoliberalisme, com un èxit rotund tant per l'assistència a les jornades, així com pel debat que s'hi ha realitzat.

afiliat al partit

Es preten que tingui alguna sortida final els documents de la jornada? llibre, video...

Bé, durant la jornada vam tenir la oportunitat d'entrevistar en exclussiva a Samir Amin. Això sortirà publicat i, esperem, que editat en vídeo. També vam fer minientrevistes a tots els ponents que podran veure's en internet properament.

Les ponències que van enviar els convidats seran publicades en un proper número de L'ESPURNA. Tenen voluntat de continuar?

La voluntat és d'impulsar una iniciativa en l'àmbit de la promoció de la pau també el curs que ve.

Hi ha molts temes apassionants per aprofundir: els 60 anys de la OTAN, els futurs de l'escenari mundial amb l'ascens de les grans potències...

www.pcc.cat

9 gener 2009

Un pas endavant de l’Esquerra Europea Repensar la hipòtesi comunista steven forti*

L

____________________ Albert Company

____________________

J

unts per canviar Europa, amb aquest lema, més d’un centenar de representants dels partits membres i observadors del Partit de l’Esquerra Europea, així com nombrosos convidats en representació d’organitzacions socials i sindicals europees, es van trobar a Berlin els dies 29 i 30 de novembre a l’emblemàtic cinema Babylon per discutir i aprovar el document programàtic de la Plataforma Electoral de cara a les eleccions europees del 2009.

La Conferència Electoral és el punt final en el procés de debat i discussió en el si dels partits membres i en el grup de treball de la plataforma del Partit de l’Esquerra Europea (PEE) de cara a elaborar un programa de mínims a nivell europeu que pugui recollir de manera breu i clara el projecte i les propostes bàsiques de l’Esquerra Europea (EE) pels propers anys. El document, que podeu consultar de forma íntegra a la web d'Esquerra Unida i Alternativa (www.euia.cat), està inspirat pel document de les tesis polítiques del 2n Congrés del Partit de l’Esquerra Europea de novembre de 2007, a més a més, el programa electoral posa especial atenció a la situació actual de crisis econòmica i a les propostes des de l’esquerra transformadora europea de resposta a la mateixa. El document, dividit en quatre capítols, analitza de manera general en el primer capítol la situació i el context europeu actual, caracteritzat, entre altres elements, com una situació de crisis a dos nivells. Un primer nivell de crisis política de la Unió Europea i les seves institucions després dels reversos en primer moment del projecte de tractat constitucional (No a França i Holanda) i després en la seva versió Ipod, Tractat de Lisboa, rebutjat tam-

bé a Irlanda, tot i la aprovació en el darrer consell de presidents de la UE sota presidència de França de repetició d’aquest referèndum abans de finals de 2009 amb certes prevendes per l’illa.

Un segon nivell de crisi es troba en el terreny del fracàs de les polítiques neoliberals de les últimes dues dècades amb un epitafi sonat en forma de crisis econòmica, financera i social. Ens trobem també amb una UE que dóna l’esquena a la pau; conflicte al Caucas, independència de Kosovo, instal·lació d’escuts antimíssils a l’Europa Oriental per part dels EUA, subordinació a l’estrategia militar dels EUA,...

Un segon capítol sota el títol “Superar la crisi: persones abans que beneficis. Per una economia social i ecològica a Europa” on com a elements destacats s’aposta per una economia al servei de les persones en una Europa sostenible, en la línia també de les reflexions de la Vª Assemblea Nacional d’Esquerra Unida i Alternativa. Algunes propostes incloses en el document són, per exemple, la redefinició i refundació del paper del Banc Central Europeu canviant-ne el seu funcionament i els seus objectius principals. En matèria laboral, urgent la retirada de la Directiva de les 65 hores.

L’Esquerra Europea proposa la jornada setmanal de 35 hores, l’establiment d’un salari mínim europeu mínim del 60% del salari mitjà nacional, així com una pensió mínima vinculada al salari mínim. Pel que fa al sistema financer es fa evident un major control i regulació i taxació de les activitats financeres, en especial aquelles amb caràcter especulatiu. Les polítiques de la UE han privatitzat els beneficis i ara volen socialitzar les pèrdues!

Un tercer capítol sota el títol d’una Europa de pau i cooperació, l’EE creu que la UE ha de jugar un paper més actiu en la solució de conflictes de manera pacífica i dialogada, en aquest sentit, en el marc del 60è aniversari de l’OTAN, l’EE es reafirma en la seva lluita per la pau i el desarmament, i

demana la dissolució de l’OTAN i la seva estratègia de guerra. Aquesta estratègia està implicant cada vegada més a alguns governs europeus a través de les seves missions i implica a la pràctica la subordinació de la UE a l’estrategia militar dels EUA. Denunciem, també, l’establiment de noves bases militars dels EEUU a Bulgària i Romania així com també escuts antimíssils a Polònia, República Txeca.

El darrer capítol del programa electoral fa referència a la lluita per una Europa democràtica i igualitària. Cal aconseguir la igualtat real entre homes i dones, l’erradicació de la violència de gènere i el dret de les dones a decidir sobre el seu cos. Aquesta Europa no es pot permetre el luxe de ser una Europa fortalesa sense el reconeixement del dret a ciutadania dels nouvinguts, en aquest sentit cal exigir també els seus drets a poder escollir els seus representants i a participar de la vida política a tots els països de la UE, la lluita per la transparència dels mitjans de comunicació, en especial els públics, així com garantir l’accés de la ciutadania a les noves tecnologies i a la societat de la informació.

M’agradaria acabar aquestes línies fent meva, i nostra, la crida final de la Plataforma Electoral del PEE “Nosaltres, els partits de l’Esquerra Europea farem campanya conjuntament i als nostres respectius països per tal de aconseguir aquests objectius i concorrerem a les eleccions al Parlament Europeu del 2009. Volem un grup parlamentari fort de l’esquerra per poder canviar Europa. Cada vot per un dels candidats de l’Esquerra Europea és un vot per una Europa social, democràtica, ecològica, pacífica i feminista en una Europa solidària”.

Aprofita l’oportunitat, canviem Europa ara!

a victòria de Berlusconi el passat mes d'abril. El contundent daltabaix de la Sinistra Arcobaleno.

Tot plegat ha provocat que el vell sistema polític italià, si més no, en aparença hagi estat escombrat, atesa la seva contínua tensió entre sistema electoral proporcional o sistema electoral majoritari. La decisió de Walter Veltroni, líder del Partito Democratico, de presentar-se tot sol a les eleccions ha comportat greus conseqüències. D’un costat, el suïcidi del centre-esquerra, el qual aglutinava la figura de Romano Prodi. D’una altra, l’homicidi premeditat, des de l’òptica d’un bipartidisme a l’americana, de la coalició La Sinistra que no podia integrar-se en el nou Partito Democràtico. El fet que Veltroni tingui els ulls posats a l’altra banda de l’Oceà, no és pas cap novetat, com ho demostra el nom del nou partit, última transformació de l’històric PCI. Es tracta d’un moment extremadament complex, tant per a l’esquerra com per al conjunt de la societat italiana.

La Sinistra Arcobaleno s’ha dissolt com la neu al Sol. Cada partit ha pres, amb més o menys decisió, el seu propi camí, després d’una intensa etapa de reunions i congressos. Rifondazione Comunista ha fet un viratge que alguns el consideren involutiu i que d’altres el qualifiquen d‘innovació. El més probable és que es tracti d’una fase de transició. En efecte, Bertinotti ha deixat la secretaria general, després de més de deu anys, en el congrés celebrat el passat juliol, per tornar a ser un company entre companys.

El seu corrent, capitanejat per Nichi Vendola, actual President de la Regió Puglia, en va sortir derrotat, cosa per la qual la secretaria del Partit es troba ara en mans de l’exministre del govern Prodi, Paolo Ferrero, gràcies al recolzament del corrent di Falç i Martell.

El PDCI també va dur a terme la conseqüent autocrítica en el decurs del congrés del

juliol. Això no obstant, s’ha mostrar més compacte, com ho demostra el fet que Diliberto hagi mantingut la secretaria.

El desastre aparent és, al meu entendre, un moment clau que podria oferir nous impulsos i generar propostes i projectes innovadors, alhora que guanyadors. M’explico: la manca de representació parlamentària, en comptes de suposar un notable entrebanc per a l’acció política de l’esquerra, pot donar lloc a un important moment de reflexió, lluny del centre del poder, per repensar els últims anys i elaborar un projecte que tingui en la base la seva pròpia raó de ser. Crec que té realment poc sentit – més enllà d’augmentar les rivalitats personals o els falsos drames de corrent– discutir sobre la predisposició a la participació governamental. Plantejar la qüestió de si l’esquerra pot ser de govern o ha de trobar-se a l’oposició, per una no ben especificada coherència, és un fals problema. El que Ferrero i Diliberto haurien de fer, i amb ells els seus quadros de partit i tota la militància, és reflexionar a fons, pensar, submergirse de nou en la base, elaborar a poc a poc i de forma sistemàtica un projecte. O millor, uns projectes. Per rellançar l’esquerra. I per convèncer l’actual proletariat (les classes treballadores, la petita burgesia actual, persones que viuen en situació precària, així com la multitud d’immigrants en vies d’integració) que la hipòtesi comunista continua essent la correcta. El punt clau consisteix a entendre com aconseguir-ho. De ben segur, no de la vella manera. Allò no seria més que una forma monolítica d’autoflagel·lar-se. El moment és greu, crític. Però ara no hi ha res a perdre. Per contra, hi ha molt a guanyar.

*membre de Rifondazione Comunista.

10 gener 2009

Iniciatives des de les xarxes socials d’internet La popular i alhora controvertida xarxa de contactes Facebook, que tan ràpidament s'està estenent arreu del món, aplega multituds de persones de cultures i ideologies ben diverses.

les arrels

Els cineclubs a la dictadura

L

a història dels cineclubs a la dictadura és la d’uns refugis de llibertat de reunió i d’expressió, al mateix temps que una escola de formació immillorable.

Recordo les sessions a Balaguer els anys 70 amb una certa enyorança. Allà vam veure passar tot el món de la crítica: Roman Gubern, Antoni Kirchner, Miquel Porter Moix... dirigint uns col·loquis en els que s’aprofitava per posar en comú les opinions emmagatzemades entre sessió i sessió. Sobretot aquelles que fora de l’espai físic de la sala representaven un greu risc, un perill. Parlàvem “entre línies”.

Podíem parlar i reunir-nos tot allò que era l’oposició al franquisme. I organitzar-nos creant nuclis que, a nivell local, convergirien en la futura Assemblea de Catalunya.

I recordo el cinema que aleshores es feia a Amèrica Llatina. Ara, vist amb perspectiva, em resulta estrany que permetessin la seva projecció. Potser com els destinataris eren un grup reduït...

Entre aquelles pel·lícules, més properes al documental, destaco: Del brasiler Glauber Rocha, Dios y el diablo en la tierra del sol, Antonio das Mortes, Terra em transe, Cabezas cortadas. Ens permetia conèixer la lluita popular

contra l’oligarquia: Canudos i la seva resistència.

De l’argentí Fernando Solanas, La hora de los hornos.

En aquesta visualitzàvem la frase del Che: “Un poble sense odi no pot triomfar”.

Del bolivià José Sanjinés, El coraje del pueblo.

“Cahiers du Cinema”, emblemàtica en aquells moments –ara està en venda–, afirmava: “No es tracta solament del tema de la “memòria popular”, és molt més que això: les masses en lluita prenen a les seves mans el problema de la seva pròpia representació i de la seva imatge”.

Podeu imaginar com esperàvem i com rebíem aquelles sessions. El temps entre sessió i sessió es feia llarg i l’omplíem amb les tertúlies a l’Ateneu. En elles tornàvem a projectar-nos, ara sense imatges, aquelles pel·lícules.

I el record del cicle sobre cinema txec era una eina per comprovar l’existència d’un cinema de qualitat als països socialistes. Per què recordo Katia i el cocodril?

Cap al final de la seva història, La kermesse heroica de Jacques Feyder. I l’últim alcalde franquista de Balaguer, de la família Viola, fent retirar el cartell artesà que l’anunciava perquè representava un mapa de Flandes amb una “pica” clavada al mig que provocava una taca de sang.

I ja devíem estar a l’any 1975!

Miquel Àngel Sòria

____________________ gerard baró

____________________

D

e fet, la qüestió de la seguretat i la privacitat de les dades personals, i quin ús se'n fa amb elles, és la principal problemàtica d'aquest tipus de xarxes. Si bé és cert, que cada persona a nivell individual és responsable dels continguts que hi publica, és cert que l'opacitat d'aquests sistemes sovint s'escapen a les legislacions europees.

Malgrat aquesta aparença de Gran Germà mundial, també és cert que facilita la comunicació entre persones, bé, d'alguna manera.

Així doncs, com es parlava en números d'Avant passats, també esta tenint usos per part d'organitzacions i iniciatives que pretenen agrupar gent amb una mateixa sensibilitat i/o coordinarse per a diferents tipus d'accions.

Una mostra de l'activitat en aquestes xarxes, relacionada amb la qüestió de la seguretat i privacitat de les dades personals a Facebook, existeix el grup "1.000.000 against the new Facebook layout", que ja agrupa a 2.750.000 persones en contra dels canvis de la política de privacitat de la xarxa.

Si ens fixem en propostes més polítiques i més properes podem trobar molts exemples: Una d'elles, potser la més coneguda el passat estiu, i que ara torna a estar d'actualitat, va ser la Campanya en contra de les 65h, coneguda com "65h, ni de conya" i que va generar la plana web "www.netoraton.es/65horas", així com la campanya

d'enviaments massius de correus electrònics a tots els parlamentaris europeus, que va aconseguir més de 25000 enviaments.

Si ens anem a qüestions més properes a la nostra realitat, trobem la iniciativa de Gent d'EUiA, que congrega els amics i amigues d'EUiA de la xarxa Facebook, de moment ja s'hi congreguen uns 150 seguidors. Una de les seves iniciatives ha estat la recollida de signatures per a la campanya per la reforma de la Llei Electoral, que gairebé compta amb 500 persones.

Una altra proposta curiosa és la iniciada en favor de que en Jordi Miralles aparegui al Polònia, popular programa de TV3 que ja inclou els personatges de Joan Herrera i Joan Saura. La iniciativa proposa, entre d'altres, enviar correus a l'equip de Polònia, així com discutir quin paper hauria de fer en Jordi Miralles dins de la sèrie. La proposta ha aconseguit entrar en contacte amb la direcció de TV3 i ja compta amb més de 100 persones partidàries de la iniciativa.

D'altra banda, els CJC-Joventut Comunista també tenen les seves pròpies iniciatives. En concret, la campanya "La crisi que la paguin els rics" que ja agrupa més de 350 partidaris. En aquest grup es difon informació dels actes que es realitzen a les diferents localitats catalanes en contra de la crisis econòmica.

I com no podíem ser menys, des de l'Avant també hem creat un grup "d'Amics de l'Avant", un punt de trobada de la publicació amb els seus lectors i que ja ha superat el centenar d'usuaris.

Pren Partit (I): Oscar Wilde

11 gener 2009

Analisis del moviment estudiantil arran de les tancades a les universitats catalanes

Comunicat de l’AEP en suport de les ocupacions estudiantils

Albert Claret i Jaume Fernández *

E

l moviment estudiantil i el fenomen de les ocupacions de les darreres setmanes està mancat de direcció política. Aparentment, hi ha algunes forces que pugnen a l'interior de les assemblees per a tenirne l'hegemonia, però la veritat és que en general el moviment està escapçat i no té cap mena de directriu política que en determini l'evolució. Les tancades s'han anat succeint i és possible que encara s'eixamplin en els propers dies, si no s'esdevé res greu que freni el moviment, però s'estan fent seguint una mímesi bastant buida de contingut, simplement pel fet d'ocupar els espais, però amb reivindicacions maximalistes i desorbitades (aturar el procés d'implantació de l'EEES, etc.) que només faran que conduir la lluita a un carreró sense sortida, amb dues opcions: o la desactivació per esgotament, o la radicalització sense objectius. Les dues opcions serien nocives per a la continuïtat i la legitimitat davant de l'alumnat del moviment estudiantil assembleari, i podrien significar haver cremat una situació d'excepcionalitat sense obtenir-ne cap mena de resultat tangible.

En termes generals, hi ha molta discussió entorn a l'anàlisi actual del moviment estudiantil i de la situació que es viu a les universitats catalanes.

El discurs sobre el procés de Bolonya ha arribat a quotes de simplificació significatives, i en la majoria dels actors que ara mateix estan implicats en el debat sobre universitat es denota una visió molt obtusa al respecte: o s'aposta per un "no a Bolonya" estèril que no té més profunditat política que la denúncia de la tendència neoliberal en la gestió dels serveis públics, i que s'ha demostrat incapaç de sumar complicitats més enllà de les persones ja polititzades; o es fa una defensa a ultrança dels nous plans d'estudi i de l'EEES, assegurant demagògicament que no hi ha cap

perill ni intenció desregularitzadora al darrere de la proposta europea. Entre aquestes dues posicions necessàriament ha de sorgir una postura analítica, que sàpiga desglossar els múltiples aspectes i nivells del sistema universitari que es veuen afectats per la reforma, destil·lant un discurs potent i propositiu que pugui atreure a les persones i els sectors implicats en cadascun d'aquests nivells, i englobant-ho tot dins una unitat programàtica basada en propostes molt elementals: finançament, beques, autonomia i democràcia universitàries. Això s'ha de fer amb prou astúcia com per a acabar aglutinant també als sectors més reduccionistes del "no a Bolonya".

Ens calen avenços en ferm, i no simples exaltacions que fan que la força se'ns evapori per la boca.

Des de l'AEP es vol impulsar una campanya de llarg abast sobre el finançament públic de les universitats, que ens està costant molt d'engegar per tots els esdeveniments a què s'ha de fer front, i que haurà de comptar amb el suport de molts actors de la universitat (estudiantat, PAS, professorat...) i del conjunt de la societat, entre ells, evidentment, EUiA. La dreta, com sempre, està aprofitant la conjuntura per a deixar anar el seu discurs retòric entorn a la universitat pública com a sistema deficitari, vell i encarcarat, "poc adaptat" a les exigències dels "nous escenaris", etcètera. Parlen de l'"excel·lència", la "governança", el fet que sobra gent a la universitat (s'ha de millorar l'FP, diuen) i l'"autonomia universitària" en clau de desregularització del sector. No es pot cedir en aquest camp, ni restar impassibles a que es publiquin contínuament articles d'opinió en aquesta direcció, que es va contagiant en els argumentaris d'alguns dels tristament cèlebres contertulians del país (Els matins de TV3 i similars). A més, el rebuig a les pràctiques agressives del moviment estudiantil ha arribat en alguns casos a convergir amb els plantejaments de defensa a ultrança del pro-

cés subjacent a Bolonya; i ha provocat que alguna gent contrària a l'aplicació acrítica de les reformes prefereixi quedar-se "a casa". Quan els discursos es polaritzen fins l'extrem, alguns acaben al costat equivocat de la batalla i d'altres deserten abans de començar... i això ara mateix no ens beneficia de cap manera.

La institució universitària, o almenys els seus representants més elevats (Rectors, ACUP, Conselleria, Comissionada), està optant per una política a l'ofensiva que no fa més que afegir més llenya al foc. Les declaracions incendiàries de l'Huguet sobre el "retorn al franquisme" de la universitat, després de la seva marcada i inequívoca posició en pro de la influència del sector privat a la universitat, haurien de fer que estudiéssim seriosament demanar la seva dimissió per incompatibilitat amb el càrrec. Al marge d'això, els Rectors diuen que no negociaran mentre hi hagi ocupacions, però no es dignen a fer notes públiques ni a dirigir-se al moviment estudiantil fins que s'ocupen diverses facultats, fet que ens situa al mateix cul de sac de sempre: volgudament o no, només es genera resposta amb les mobilitzacions més mediàtiques, per molt que no tinguin cap mena d'estratègia política al darrere. Darrerament, a més, una colla de rectors que ja no saben com afrontar la situació de desgovern i descrèdit han optat per llançar la pilota al terrat del Ministeri o de la Conselleria (fet que hauríem de saber aprofitar). Els canals de participació i de negociació directe entre els agents representants de l'alumnat i la institució no existeixen ni es vol que existeixin, i la poca visió dels estudiants fa que no hi hagi gaire probabilitats de bastir una unitat d'acció amb altres sectors emprenyats amb les reformes (part del PDI (personal docent investigador), PAS, departaments...).

*Comitè d'Universitat de CJC, desembre 2008

L’AEP – Associació d’Estudiants Progressistes, en sessió ordinària del seu Consell Nacional, vol fer públiques les següents consideracions: 1) Reiterem el suport total al moviment estudiantil de base assembleària, en el qual participa activament la nostra militància, en consonància amb el reconeixement que des de l’AEP s’ha fet sempre a les Assemblees d’Estudiants com a òrgans legítims de representació de l’alumnat i base organitzativa del moviment estudiantil; 2) Volem manifestar el nostre recolzament públic a la política d’ocupacions que s’ha materialitzat durant la darrera setmana a diverses facultats d’universitats catalanes (UB, UAB), felicitant les assemblees pel bon procediment que s’ha seguit a l’hora de dur-les a terme; 3) Apostem per la continuïtat dels mètodes dialogants emprats en les ocupacions existents i les que haurem d’afrontar la setmana vinent, i per la consolidació de les conquestes assolides pel moviment estudiantil en el decurs d’aquestes; 4) Ens comprometem a posar a l’abast de les Assemblees d’Estudiants i del moviment estudiantil en general tot l’ajut del sindicat que pugui ésser necessari; 5) Considerem que la lluita a tots els nivells -aules, carrers, institucions- és indispensable per a fer possible l’acumulació de forces que condicioni l’avenç històric de les opcions de progrés i de transformació social, en la via de construir una universitat pública i popular dins una societat més justa i lliure; 6) Exigim a l’Administració i les institucions universitàries que aturin el procés irreflexiu d’aplicació acrítica de les reformes en els estudis superiors, que reflexionin sobre la seva política seguidista i tecnòcrata, i que inicïin un diàleg incloent i participatiu que permeti definir col•lectivament la universitat pública del futur; i 7) Fem una crida a tot l’alumnat i al conjunt de la comunitat universitària a afegir-se i prendre part de les mobilitzacions i els espais de participació oberts per les Assemblees d’Estudiants, i a manifestar una voluntat ferma i indestructible en defensa de la universitat com a servei públic i universal.

+ info:www.aep.cat

Els CJC és "mobilitzen" en solidaritat amb els rics Dins de la campanya dels CJCJoventut Comunista: "La crisis que la paguin els rics", els col·lectius de joves comunistes del Baix Llobregat van realitzar una divertida performance pels carrers de Cornellà de Llobregat. Sota el lema: "els rics també ploren". Disfressats de capitalistes van sortir pels carrers de Cornellà a demanar als i les ciutadanes que s’apretin més els cinturons

ja que l’actual crisi ha provocat que els capitalistes hagin perdut poder adquisitiu i s’hagin vist forçats a precaritzar la vida i feina dels i les obreres. El "portaveu dels manifestants" va afirmar “- Esta crisis està haciendo que uno se plantee si vender alguna de las mansiones que tenemos... pero bueno...vamos aguantando como podemos despidiendo trabajadores...que dura es la vida”.

Desde CJC-Joventut Comunista esta organitzant diferents activitats contra la crisis capitalista arreu del territori català.

la contraportada

Atenció

a

la rata

ENS MEREIXEM EL QUE ENS PASSA… SOM CULPABLES, MÀ DURA I A PAGAR - !?-

M

entida pútrida i podrida!

Us presento avui un dels ratots més ferotges i destructors difosos pel pensament neoliberal, versió alienadora corrosiva capitalista. La seva estratègia central passa per fer-nos sentir culpables… dels mals que patim i de la crisi que ens baqueteja. Culpables, nosaltres: parlo de la gent treballadora, la ciutadania senzilla, les classes populars, la majoria democràtica, dòcil i assenyada, les persones del nostre entorn cultural i social, que conformen i son conformats com a representants d’un ”estat d’opinió social”. Els mitjans de comunicació habituals i els/les líders d’opinió, personatges histriònics i pseudoculturals de les pantalles, les ones i els articles, prediquen com a corcons el missatge dels seus amos a qui tant deuen i dels qui depenen.

Hem comentat algun dia el caràcter insaciable i compulsiu per a l’acumulació de poder del sistema capitalista. Qualsevol moment i situació son bons per incrementar, més i més, els seus guanys. Un dels seus redescobriments clàssics i cíclics és l’assalt a la vella aspiració de mercantilitzar-ho tot, privatitzarho tot, fer negoci “de i amb tot”… i molt especialment amb els serveis i les necessitats més universals i imprescindibles: els serveis públics.

Sistemes públics d’ensenyament, salut i sanitat, pensions, serveis socials, energies, aigua, habitatge, transports i comunicacions, alimentació i tota la llista de bens estratègics. La seva voracitat de-

predadora somia en apoderar-se, encara més, de tot aquest “mercat” que constitueix la vida mateixa de les persones i les seves condicions primàries. El neoliberalisme pretén aquesta implantació parasitària i, a ser possible, irreversible, a partir de la penetració de fórmules inicialment toves o “mixtes”, mitjançant la implantació d’una premissa letal: gastem massa en serveis públics universals i les arques de l’estat no donen, o no donaran aviat, per a tant.

Diuen: l’actual estat de coses no es sostenible i farà fallida. No hi haurà diners per tanta sanitat, ni tanta escola, ni tantes pensions… Som culpables, de gastar massa, perquè abusem del que és “gratuït” i els governs benefactors s’esforcen en facilitar-nos… a tothom. I és clar, això inclou a estrangers pobres, nouvinguts afamats d’altres races i cultures, dones que si no tenen una cosa en tenen una altra, discapacitats, persones mandroses i diferents, que són doblement culpables perquè ens xuclen els nostres recursos... i ara encara més quan pinten bastos. El verí neoliberal que així s’expressa, alimenta la serp feixista i xenòfoba, les enyorances dictatorials, les justificacions antidemocràtiques, la insolidaritat i la violència, la perpetuació de la desesperança, la falta d’equitat i la injustícia. I el seu missatge “cola” fàcil entre pobres gents ignorants que pensen que sí que podran pagar una mica/molt més i així ser tractats com a classe superior. Es comença acceptant un nou REpagament de servei, un

afilia’t al

“copagament” sanitari, educatiu, o unes quotes que poden fer fallida per a una pensió privada i s’acaben perdent tots els drets a mans dels mercaders . És per això que la única defensa lúcida i possible és negar la major: NO a tot el seu discurs!

Ens volen acrítics i rendits com a ramats, ens voldrien incapaços de pensar, d’escriure, de comunicar-nos. Però, cal més que mai respondre que totes les persones hem de tenir els mateixos drets: humans, democràtics, individuals, nacionals i col·lectius, polítics, socials, econòmics i legals. Cal respondre’ls que tothom qui treballa paga (si el deixen regular la situació laboral) els seus impostos.

I que paguem impostos dels que es diuen “indirectes” gairebé per respirar... I que, proporcionalment, quan més pobres som, més en paguem d’aquests impostos. Que els diners dels pressupostos públics i governamentals, aquells que els qui manen consideren «seus», són realment «nostres» , pagadors/ es. I per això han de ser destinats a sostenir els nostres serveis públics i no a

Partit dels i les Comunistes de Catalunya

cap negoci-benefici.

Cal finalment contestar-los que ELLS són els culpables de la crisi i de tota la desgràcia, la mort i la misèria del planeta. Que nosaltres NO SOM CULPABLES SINÓ les seves VÍCTIMES… i que ja en tenim prou!! Que sí, que amagaven milers de milions, que ens negaven, ara disposats a abocar-los a bancs i asseguradores malfactors. Que s’ha acabat! Que estem disposats aixecar-nos i a posar-nos DEMPEUS. Que no ens enganyen i no els reconeixem cap autoritat ni ascendent, ni els permetrem cap impunitat.

No han aconseguit fer-nos desistir de la nostra decisió emancipadora, i així serà més aviat que tard. Els culpables tenen noms i cognoms.

Salut !!

www.pcc.cat