EL MATEIX FOC - Avda. de Loring Estació

EL MATEIX FOC

EL LLIBRE HA PARTICIPAT EN LA CONVOCATÒRIA DELS PREMIS DE LA GENERALITAT PER A LA PROMOCIÓ DE L’ÚS DEL VALENCIÀ DE L’ANY 2023

Edita

Associació Cultural Foguera Avinguda Loring-Estació

Direcció i Coordinació

David Sánchez Cañavate

© Monogràfic Cultural

“El Mateix Foc” és un treball inèdit realitzat per Agustín Medina Ramos, amb la col.laboració de la nostra delegació de Cultura

© Disseny Portada

Zerezo “El Mateix Foc”

Explicació esbós de la foguera

Isidre-Vicent López Cruz

Material fotogràfic

Arxiu Municipal d’Alacant (AMA)

Arxiu personal de Agustín Medina

Arxiu membres de la Foguera Avinguda de Loring-Estació

ADGonzález

Reme Vélez

Tony Diez Fotógrafo

SOM DE FOC

Assesora Lingüistic

Maria Josep Mira Roig (Agència de Promoció del Valencià de l’Excm. Ajuntament d’Alacant)

Disseny, Maquetació, Impressió i Encuadernació

Gràfiques Ofibook, S.L. Carrer Illa de Cuba, 66 – 03009 – Alacant - tel. 966282801/966282820 - clientes@ofibook.com

Distribució

Associació Cultural i Festiva Foguera Avinguda de Loring-Estació (Carrer Vázquez de Mella, 11 – baix) - avingudadeloringestacio@gmail.com

Exemplar Gratuït

Difusió Digital

Código QR

Versió digital: Issuu.com

Instagram: @avingudadeloringestacio https//: www.facebook.com/hogueraloring/

Dipòsit Legal

A-250-2013

Col·labora

Conselleria d’Educació, cultura i esport de la Generalitat Valenciana.

Agraïments

Mª Josep per la seua col.laboració en la correcció y traducció de textos. Al nostre volgut Agustín per la seua generositat. Santiago, Marilín, Isidre-Vicent i Susana per la seua ajuda desinteressada. A Zerezo per la seua complicitat i genialitat.

A Gràfiques Ofibook (Dani i Kike) per la seua implicació i professionalitat. A la importantissima labor que exerceixen les empreses i cases comercials, i a tots i totes companys de comissió que han fet possible aquest llibre.

No està permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibret, ni el seu tractament informàtic, ni la transmissió per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o altre mitjà, sense permís previ de la Associació Cultural Foguera Avd. de Loring-Estació. Donar suport a la protecció del copyright, estimula la creativitat, defensa la diversitat en l’àmbit de les idees i el coneixement, promou la lliure expressió i afavoreix una cultura lliure. Dirigeix-te a la nostra associació si necessites fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra. avingudadeloringestacio@gmail.com

La Foguera Avda. de Loring-Estació no assumix les opinions dels autors o les autores que han col.laborat en esta publicació

EL MATEIX FOC

PER AGUSTÍN MEDINA RAMOS

“ALACANT, CRÒNICA PARCIAL DE L’ART EFÍMER DE FOGUERES I FALLES”

Dic parcial perquè és la meua particular forma de veure les coses, però a més és incompleta, perquè és impossible citar-ho tot, ja que són molts anys i farien falta diversos volums. També he d’advertir que aquest article seria un particular “ajust de comptes” amb mi mateix.

EN 4 MESOS!

La intel·lectualitat alacantina va ser escèptica, i la festa va nàixer sense el seu suport i el de gran part de la premsa de la nostra ciutat.

Només el conservador “Diario de Levante” es va sumar al projecte de la societat Alicante Atracción, amb José María Py al capdavant.

Pocs pensaven que en únicament quatre mesos aquesta iniciativa poguera portar-se avant amb èxit, eren pocs els que ho creien. La premsa del moment, deu publicacions de les quals sis eren diaris, tres setmanaris i un butlletí comercial. Només el Diario de Levante li va donar el seu suport i ja al febrer publicava tot allò relacionat amb l’evolució de les nostres festes.

Mentre que aquest diari es va sumar amb entusiasme al projecte, “El Luchador”, diari republicà, només al final començarà a informar.

A L’ESTIL DE VALÈNCIA!

Així va començar la festa el 1928, després d’una intensa campanya de premsa a l’abril de 1928. El Sr. José María Py ens demanava en un article, ni més ni menys, que la transformació de les nostres tradicionals i informes fogueres de la nit de Sant Joan en fogueres monumentals amb figures, objectes i formes artístiques, a l’estil de València. En les tertúlies sonaven constantment les paraules “plagi”, “micos d’imitació”, etc. “Si les falles es fan a València, igual les podem fer nosaltres, perquè tots pertanyem al Regne de València”. Això afirmava Gastón Castelló en l’especial Fogueres de l’Información de l’any 1967.

FALLES I FOGUERES!

Falles i Fogueres són una explosió de llum i de color durant la qual la gent de tota condició aprofita per a prendre el carrer de manera massiva, transformant la realitat ciutadana, convertint-se la festa en un fugaç element desclassador, difuminant-se les classes socials circumstancialment, en aqueix anar i venir de gents.

Falles i Fogueres necessiten fer-se comprensibles per als homes i les dones per a les quals són creades, l’art com una cosa viva que és, que es transforma contínuament necessita fer-se assequible perquè tots l’accepten.

A les tradicionals interpretacions lúdiques en què se sustenta tota festa, ací s’afigen com a tradicionals el foc, el fum, el soroll, actualment ja no sols de pólvora, sinó amb un desmesurat ús de decibels cada vegada de major potència a mesura que s’avança tècnicament, això unit als problemes de trànsit i de tota índole, degut cada vegada més a una “fallida” de la urbanitat ciutadana provoca “la fugida” d’una part de la ciutadania durant el temps que duren les festes.

Al principi, els artistes alacantins es van limitar a imitar la tècnica fallera valenciana, i seria la foguera de Benalua la que millor va saber resoldre el problema, aplicant la “tècnica del buidatge”, procés pel qual es passa una figura del fang a la cera, obtenint així el primer premi de la història de les Fogueres. Però prompte a Alacant, i a través de la pràctica, de l’experimentació, aquesta tècnica evolucionaria i es transformaria en tècnica singular, basada principalment en la utilització del cartó modelat en lloc de la cera valenciana. S’abandonen els vestits de tela i en el seu lloc se’n col·loquen uns altres de paper i cartó, es baixen les fogueres del tradicional taulat sobre el qual estaven situades. Els artistes alacantins es van afanyar per connectar amb l’estètica de l’art del seu temps, bolcant-se amb entusiasme en l’estudi i la pràctica de l’escultura, de les diferents tècniques de pintura, en l’estudi de les formes, els volums, la llum, les ombres, etc., van deixar en les fogueres com a artistes que eren el seu peculiar punt de vista.

Per això, després del parèntesi republicà, en el qual totes dues festes van aconseguir una gran altura de creativitat i de crítica, les noves autoritats de la postguerra inicien una clara politització dels festejos, amb les presons repletes de presos. La censura apareix en totes dues festes, com en la resta de disciplines artístiques, els elements religiosos comencen a tenir un protagonisme desconegut fins aquests dies. D’aquesta manera, l’original ritu de purificació, a través de la crema d’andròmines velles… passa a adquirir uns creixents trets religiosos, on l’ofrena floral a les dues mare de déus i patrones de la ciutat, la Mare de Déu dels Desemparats i la Mare de Déu del Remei, ocupen en l’actualitat un lloc preferent.

FESTES MÉS VIVES!

Abans de res, Falles i Fogueres són una grandiosa festa en honor de la primavera, una, i de l’estiu, l’altra, un exercici de purificació pel foc i de crítica social. Una possibilitat de convivència i d’invitació al joc.

Falles i Fogueres també alberguen trets d’una cultura popular, que malgrat les mistificacions es manté viva i arrelada. Amb el pas de les dècades, totes dues festes es converteixen en un fenomen ciutadà i sociològic, de primera ordre. En l'actualitat s'obri un horitzó de tornar als orígens, de reivindicar unes festes més lúdiques, més creatives i més populars, recuperant la presència als carrers, les cucanyes, els jocs infantils, més revetles populars, etc. Al cap i a la fi, unes festes més vives!

1. 1928: “De Valencia a Nueva York en les ales d’un Parot”. Millor falla de totes les categories de València, a la Plaça de Mariano Benlliure. El seu autor, Carlos Cortina.

EL MATEIX FOC! ARTISTES D’ART EFÍMER A ALACANT I VALÈNCIA!

1928, ANY DE TRAMVIES!

Les fogueres s’oficialitzen el 1928, limitant-se a imitar la tècnica fallera valenciana. Artesans fallers es van desplaçar a la nostra ciutat per a participar en les nostres festes.

Al llarg dels anys, de València, no sols s’importen les tècniques, sinó també les idees. El 1928, quatre mesos abans es premiava amb el màxim guardó la falla de la Plaça de Mariano Benlliure: “De València a Nova York, en els ales d’un Parot”, de l’artista valencià Carlos Cortina, que també va plantar a la nostra plaça de l’Ajuntament “De jauja a Jijona”. Les seues dues estructures principals consistien en un tramvia.

En totes es criticava el retard dels transports urbans, mitjançant la realització d’uns tramvies molt similars. A València aquesta falla que va aconseguir el primer premi i és molt recordada, fins i tot apareix com a rematada de la falla de la Plaça de l’Ajuntament de l’any 1994, el lema de la qual era “50 Aniversari”. Que per cinquè any consecutiu plantava l’artista J. Martínez Mollá, en la seua rematada es reproduïa la falla de l’any 1928 de Cortina, ostentant la màxima representació en aquest homenatge al Gremi d’Artistes Fallers que celebraven el 50 aniversari de la seua fundació.

A Alacant només un d’aquests tramvies quedarà per sempre en les pàgines de la nostra història, el realitzat per Juan Such, José Marced i Gastón Castelló: “Parada y Fonda”. Hem de citar la curiositat de com les mil pessetes de plata en què consistia aquest primer premi, els artistes el van aportar a la comissió de la foguera per a fer front al dèficit que aquesta tenia.

LORENZO I GASTÓN!

Des dels seus inicis, el 1928, les Fogueres han buscat una idiosincràsia pròpia. Molts artistes han volgut diferenciar les seues obres, intentant fer coses diferents a través de la creativitat i la innovació. “L’absència d’una tradició plàstica en la realització del nostre art efímer, serà el que contribuïsca al triomf d’unes noves formes a Alacant”. Aquestes són conclusions, del III Congrés de Festes Tradicionals de la Comunitat Valenciana (Alacant 1997).

Ja el 1929, Lorenzo Aguirre ho va iniciar amb una originalitat en les formes, i una estilització figurativa en els seus cartells i fogueres. A partir de 1931 Gastón Castelló, mitjançant les seues fogueres, els seus articles i entrevistes (que es conserven) sempre va defensar l’existència d’una estètica pròpia,

almenys diferent de la de les falles valencianes. Van aconseguir una manera de fer, deformant la realitat, en benefici de la creativitat, la innovació tècnica i estètica, basant-se en la llibertat interpretativa per a crear noves formes.

Aquestes dues figures, la de Lorenzo i la de Gastón són claus per a entendre les nostres fogueres alacantines, aquestes sempre han estat en deute amb ells. Lorenzo va desaparèixer després de la nostra Guerra Civil, va ser executat a “garrot vil”, acusat de “suport a la rebel·lió”, i després

de l’exercici dels seus càrrecs, durant nostra II República. (Els rebels acusant i condemnant els que defensaven la legalitat de la II República). Gastón mentre va viure va rebre multitud d’homenatges, va ser un personatge popular i molt estimat, com a artista i com a ciutadà alacantí, després de la seua mort, el 1986, el 1996, vam celebrar el 10è aniversari de la seua defunció, i el 2002, el primer centenari del seu naixement. Fogueres i autoritats aprofiten la seua figura per a periòdiques celebracions.

2. 1928: Una altra instantània de la mateixa falla ja mítica, molt recordada a València.

3. 1928: “Parada y Fonda”, primer premi en el nostre primer any de fogueres. Gastón Castelló i Juan Such, artistes del barri de Benalua hagueren de recórrer a l’artista faller José Marced per a plantar-la.

TÈCNICA VALENCIANA!

Les aportacions dels artistes valencians a les nostres festes de Sant Joan sempre han sigut importants i han existit des de l’inici de “les Fogueres”. El mateix Gastón Castelló ens va narrar al llarg de la seua vida com ni ell ni els seus companys sabien com es feia una foguera, i com van haver de recórrer a artistes valencians per a tenir coneixement del procés tècnic necessari per a la seua elaboració i que no era cap altre que el procés tècnic faller valencià. Ja en el primer any de naixement de les nostres fogueres, el 1928, la Foguera de Benalua, Lema: “Parada y Fonda”, Autors: Juan Such Roca, Gastón Castelló Bravo i José Marced Furió. Juan Such i Gastón Castelló van ser nomenats per la comissió del seu barri, Benalua, per la seua condició de dibuixant el primer i pintor el segon, per a la realització de la foguera. Es van posar a la feina, però desconeixien la tècnica necessària; després de diversos fracassos, com ens conta el mateix Gastón (en “Aquel primer año de “Fogueres” i en “Nunca segundos burros fueron buenos”), van haver de recórrer a l’artista José Marced, resident a València, qui els va informar sobre la tècnica valenciana de la construcció de falles. Degueren superar feliçment les dificultats tècniques, perquè van aconseguir amb aquesta senzilla foguera el primer premi de la història de les Fogueres de Sant Joan; el segon premi va ser per a Lorenzo Aguirre i la Plaça d’Isabel II (hui de Gabriel Miró).

NOMÉS UNA CATEGORIA!

De l’any 1928 al 1933, només hi ha una categoria, en la qual participen tots els districtes. És a partir de l’any 1934 quan es reparteixen els premis en primera i segona categoria, ja que puja el nombre de participants.

LES FALLES D’ALACANT!

Així es denomina la primera pel·lícula, d’onze minuts de duració, que es coneix sobre les nostres fogueres, va ser un encàrrec de l’advocat Ricardo Pérez Lassaletta, no té acompanyament sonor i el curtmetratge descriu l’arribada de “Gutiérrez”, promoguda pel periòdic “Diario de Alicante”. En ella podem veure la primera Entrada de Bandes, així com la descripció al final de quasi tots els monuments plantats aquest any, la filmació acaba amb una instantània de la comissió guanyadora, la de Benalua, i on destaca la presència d’un jove Gastón Castelló així com els estendards atorgats, en el més bell es pot llegir: “Círculo de Bellas Artes de Valencia… a la millor foguera d’Alacant 1928”.

4. 1928: “De Jauja a Jijona”, un altre tramvia, aquest de l’artista valencià Carlos Cortina, que venia de guanyar a València amb un monument similar. Foguera plantada a la plaça de l’Ajuntament, llavors plaça d’Alfons XII.

CARLOS CORTINA!

No és molt conegut que aquest mateix any hi haguera una altra foguera el motiu principal de la qual era també un tramvia, (en la revista oficial “Fogueres” de 1986, li l’assignen a Gastón Castelló, a ell sol, a més...). Aquest mateix any 1928, la foguera Plaça de l’Ajuntament (que llavors es deia Plaça d’Alfons XII), de lema: “De Jauja a Jijona”, i el seu autor, Carlos Cortina, i menys conegut encara que el seu autor aquest artista faller valencià va ser també l’autor de la falla premiada a València, a la plaça de Mariano Benlliure, de lema “De València a Nova York en els ales d’un parot”, falla aquesta que va ser molt popular i sempre recordada a València, el motiu principal de la qual també era un tramvia. Observar aquesta similitud existent entre aquests tramvies ens fa comprendre la forta influència valenciana que va existir-hi.

5. 1930: Modern cartell, primer premi, obra de l’artista Lorenzo Aguirre que venia de treballar en l’Òpera de París.

JOSÉ MARCED!

Com hem vist, artistes i artesans fallers com José Marced Furió van ser els que van ajudar a consolidar les nostres fogueres, aquest artista a més va col·laborar amb Lorenzo Aguirre Sánchez, el 1929, per a la Plaça d’Isabel II (hui de Gabriel Miró), la famosa “La barraca de fira”, el disseny era d’Aguirre, que venia de treballar a l’òpera de París i l’esbós avantguardista el signa ell, però la realització tècnica la va dur a terme Marced, així com l’execució d’altres monuments, com per a la Plaça d’Alfons XII, “Beneïda siga la curiositat”, o per a Benito Pérez Galdós, “El Quixot de les fogueres”, les dues el 1929. Aquest mateix any tenim Adolfo Ariño Vidal, duent a terme “Alacant al iniciaor de les fogueres”, per a la Rambla, i que constava de diferents parts separades entre si, una estava dedicada a José María Py, on un grup d’alacantins li feien una ofrena, un homenatge, en una altra de les seues parts es veia un enorme carruatge, replet de ninots, també es pot apreciar un gran insecte (un parot), suspès en l’aire i del qual penjava una cistella, com la d’un globus aerostàtic, també carregada de ninots.

HELIODORO GUILLÉN!

Aquest artista, que era un dels grans mestres de la pintura alacantina, i la foguera de Ruperto Chapí aconseguien el primer premi el 1929 i el 1930. El 1928 van aconseguir el tercer premi amb “El tio Cuc y el Cuquet”, entranyable i recordat monument, el 1929 “Tengo tres lunares” i el 1930, “El millor homenatge”, el 1931, un altre tercer premi amb “La llanda del pasodoble de les Fogueres”.

ALACANT VOL DIFERENCIAR-SE!

Són molts els intel·lectuals, experts, aficionats, alacantins, com Isabel Tejeda, que han arribat a aquesta conclusió, i l’han defensat al llarg dels anys.

Les nostres “Fogueres” des del seu naixement sempre han mirat cap a València i les seues “Falles”. Si no podem negar la paternitat de les nostres fogueres, sí que podem afirmar que des del 1928, Alacant ha volgut tenir personalitat pròpia, i s'han buscat estratègies diferenciadores, i la primera va ser el nom, perquè molt bé es van poder dir “Falles de Sant Joan”. Cosa que haguera, a més, redundat en benefici d’Alacant, i els motius pels quals es va imitar la festa de les Falles: per a dinamitzar el comerç i atraure el turisme.

“La paradoxa està servida. Una festa que naix de “Les Falles” i arrossega amb això, inevitablement, el pes de símbol de la valencianitat, del vincle ètnic al qual es refereix Ariño, renega, no obstant això i quasi automàticament, d’aqueix origen, del que de valencianitat té… Des dels seus inicis els protagonistes de les primeres manifestacions alacantines van buscar trets diferencials que, de fet, van marcar distàncies respecte a la versió valenciana…” (El Arte Popular en la fiesta de las “Fogueres de Sant Joan”, Isabel Tejeda. 1995).

UNIÓN ARTE!

Amb aquest nom, el 1932, un grup d’artistes valencians s’unificava i amb el temps va crear una autentica escola entre els joves artistes alacantins. Entre els seus components: els ja citats Peral, Guillot, Chuliá, Villasalero, Llopis, Pajarón, etc.

Aquests artistes que van constituir l’agrupació artística que es va denominar

UNIÓN ARTE es traslladaven a la nostra ciutat i col·laborant amb artistes alacantins o no, signaven les seues obres com a col·lectiu o individualment. Van aconseguir nombrosos premis però mai el primer. Van tenir el seu apogeu, els anys 1933 i 34.

El 1930, destaquem Fernando Guillot Bulls, és un altre destacat artista valencià que va col·laborar amb un altre alacantí, M. Gallud Aznar. També el 1930 i per a la Plaça Reina Victòria tenim els valencians Chuliá, Peral i Guillot, que van plantar “La rifa dels segos”.

Aquests primers anys, tenim artistes valencians com Adolfo Ariño, que el 1929, realitza la foguera de la Rambla, o Carlos Cortina, que es va fer càrrec de la de l’Ajuntament, o José Marced, que va aportar la tècnica necessària que es requeria, i va col·laborar amb Lorenzo Aguirre i amb Gastón Castelló, alguns d’aquests artistes van constituir

“UNIÓN ARTE”, grup que realitzaria gran nombre de fogueres, bé amb la signatura d’aquesta agrupació artisticogremial, o bé individualment com P. Chuliá (de 1930 a 1932), Fernando Guillot (de 1930 a 1948), José Llácer (de 1930 a 1931), Vicente Pajarón (de 1930 a 1932), Rafael Peral (de 1930 a 1936) i d’altres com José Pérez, M. Villasalero, F. Llopis, etc., que van realitzar fogueres aquests primers anys, alhora que transmetien les seues influències i ensenyaments a futurs constructors de fogueres, fusters, pintors, etc., alacantins que van col·laborar amb ells a Alacant i a València. Hem de constatar, no obstant això, que encara que la seua influència i im-

portància és innegable, bé per la qualitat, bé per la quantitat de monuments que van realitzar, que mai van rebre un primer premi i que fins a ben entrada la dècada dels 40, els màxims premis els acapararan artistes alacantins, per la qual cosa podem afirmar que les comissions dels districtes capdavanters o importants, així com les autoritats i membres dels jurats, etc., van donar suport als artistes alacantins, coincidint, tret d’algunes excepcions, els màxims guardons amb les millors obres i més representatives, que requeien en els artistes com Gastón Castelló.

El 1930, José Llácer debutava en Carolines Altes, amb la foguera “Campanaes son”, que aconseguia el tercer premi; del monument, destacava una enorme campana, i en ella es criticava la falta de millores, que mai arribaven a aquesta part de la ciutat.

El 1931, Peral, Guillot i Chuliá, artesans valencians i l’alacantí Julio Esplá, treballant en la fusteria, van aconseguir el segon premi, d’aquest any per a la Plaça del 14 d’Abril, amb “La virtud de nostres aigües”, foguera que va aconseguir el segon premi, amb una rematada d’un monumental Neptú.

6. 1931: Falla de la Plaça del Mercat Central de València. Donat l’èxit, Carlos Cortina repetia la reproducció d’un d’aquells populars tramvies de l’època.

L’ART DÉCO!

Mentre que a València l’art “Decó” i altres tendències artístiques modernes es van aplicar però es van quedar en pures anècdotes, a Alacant, en iniciar-se la festa en els anys 30, van triomfar les noves formes, sent acceptades popularment amb gran èxit i van ser secundades com a pròpies per la crítica, els jurats i el públic en general. Gastón Castelló és un artista que s’acosta a les fogueres proveït d’uns coneixements i una formació, gràcies a aquestes, Gastón construirà una cosa pròpia, diferent, i que va obtenir immediatament l’aplaudiment popular, permetent parlar per primera vegada d’un ESTIL LOCAL. El seu èxit va ser conseqüència de la facilitat de Gastón per a captar el gust popular de l’alacantí i donar-li un tractament artístic a la seua mesura. Gastón combina uns tocs cosmopolites, extrets dels corrents artístics del moment, com ell havia conegut i que sorprendran a Alacant.

DESPRÉS DE L’ESCEPTICISME INICIAL!

En plena dictadura del General Primo de Rivera (1923-1930), van nàixer les Fogueres de Sant Joan, des del seu inici, l’any 1928, la premsa es va fer ressò de totes les notícies relacionades amb elles, conforme les dates s’acostaven al mes de juny, les notícies en els periòdics alacantins anaven en augment, en aquests dies pròxims a les festes, els diaris, setmanaris, altres publicacions, solien publicar un número extraordinari, “Especial Fogueres”, on apareixien els esbossos dels monuments, les fotos de les bellees, i articles signats per coneguts intel·lectuals, periodistes, escriptors, alacantins de tota condició, també contenien dibuixos de pintors, artistes plàstics alacantins com Lorenzo Aguirre, Melchor Aracil, Emilio Varela, Gastón Castelló, Pepe Gutiérrez.

El 1928, s’editaven 6 periòdics diaris, tres setmanaris i un butlletí comercial, José M. Py va publicar a la fi de març en el diari “El Luchador”, el seu article: “Las Fallas de Sant Jusep en Valencia y les Fogueres de Sant Joan en Alacant”, on proposava transformar les ancestrals fogates de la nit de Sant Joan en monuments de fusta i cartó, treballats i satírics a l’estil de “Les Falles de València”. El debat que es va produir a continuació podem seguir-lo en la nostra premsa local, ja que va haver-hi gran discussió, amb opinions a favor i en contra, en “El Día”, “El Luchador”, “Diario de Alicante”, “La Voz de Levante”, es van manifestar en contra de la proposta de José M. Py, tots els periòdics incidien, ressaltaven la importància del fet.

En tots els periòdics d’aquest primer any de fogueres de forma destacada apareixien notícies relacionades amb l’arribada d’un personatge “Gutiérrez”, aquest era un popular dibuix d’una coneguda revista d’humor madrilenya, creat pel dibuixant i periodista alacantí “K-Hito” (Ricardo García) i que en una caravana de vehicles, amb amics, visitants, alegrement el portaven des de Madrid fins a Alacant.

7. 1931: “La virtud de nostres aigües”, foguera Plaça 14 d’Abril (abans Reina Victòria) obra dels valencians Peral i Chuliá.

Autoritats, bandes de música, la junta d’“Alicante Atracción”, periodistes, totes les comissions “el tot Alacant”, acudien a l’estació de Madrid a rebre’l i després en animada comitiva es traslladaven a la redacció del “Diario de Alicante”.

“Gutiérrez” va aconseguir, visitant totes les redaccions de tots els periòdics alacantins, que malgrat les seues diferents doctrines i idees, els seus directors i redactors, mantingueren unes excellents relacions. Va ser un fenomen únic i curiós, i va ser increïble la popularitat que va aconseguir aquest personatge i els actes amb ell relacionats.

L’ÈXIT OBTINGUT PER LES NOSTRES “FOGUERES” SORPRÈN A TOTS

La Premsa en la Dictadura de Primo de Rivera (set. 1923-1930). La premsa alacantina, amb l’excepció dels periòdics “El Luchador” i “El Día”, va prestar la seua col·laboració i no va escatimar lloances al General Miguel Primo de Rivera. “El Luchador”, diari republicà, dirigit per Juan i Álvaro Botella, “El Día” (1915-1937), liberal, dirigit per Juan Sansano, el va adquirir el 1926. El 1930 va tornar a les mans de A. de Rojas. “El Tiempo” (1916-1931) conservador, diari catòlic, regentat per l’advocat Manuel Pérez Mirete, de tendència monàrquica. “El Eco del Comercio” (1923-1932) era una pura edició d’anuncis, “El Correo”, dirigit per Florentino d’Elizaicín, amb connotacions alacantinistes.

La premsa catòlica. “La Voz de Alicante” (19041917), premsa catòlica, conservador, monàrquic, “La Voz de Levante” (1927-1931) controlat per la jerarquia eclesiàstica, fundat per Carmelo Simón, propietat d’Editorial Alicantina, on Pascual Más i Más i A. Martínez Torrejón i Enrique Angulo, el van dirigir i el van administrar. “Las Noticias” (1929-1931) també de tendència catòlica, conservadora, no ocultava la seua admiració per R. Mussolini, i polemitzava amb la premsa republicana i obrera, dirigit per Gregorio Romero Vicent, (que va tenir una actuació rellevant en la premsa del Movimiento). “La Raza Ibera” (1929-1931), setmanari anticlerical fundat per José Dorado Martín i José Irles Negro, pacifista i antiflamenquista, paradoxalment va desaparèixer pocs mesos abans de l’arribada de la República. “El Diario de Aliante” (1930), dirigit per Emilio Costa, va ser adquirit per un grup de republicans radicals.

8. 1932: “La foguera del bien y del mal”. Part posterior del monument, primer premi, obra de Gastón Castelló. Foguera coneguda entre els alacantins com “La tasseta de plata”, plantada en Benito Pérez Galdós. Com va poder Gastón realitzar tants dissenys, tan diferents, de tanta qualitat i tants anys?

LA SEGONA REPÚBLICA!

Durant la II República, els diaris van influir decisivament en l’opinió pública, com a únic mitjà de masses. Tots els periòdics es van fer ressò del gran esdeveniment que venia a revolucionar els fonaments de la societat, aquests diaris eren en aqueix moment l'únic mitjà de masses a les quals van influir decisivament.

L’any 1931, amb la concessió del primer premi a Gastón Castelló es va produir un altre debat en la premsa de l’època, uns fent costat a Gastón amb les seues noves i estilitzades formes. Es va iniciar una forta polèmica, altres partidaris d’allò més clàssic, defensors de les falles valencianes. Els periòdics “El Día”, “El Luchador”, “El Diario de Alicante”, “La Voz de Levante”, secundaven la novetat, allò alacantí, i asseguraven que s’havia trobat “un camí molt nou i nostre”. “El Día” va qualificar Gastón de revolucionari foguerer, “La Voz de Levante” es va pronunciar a favor de les noves formes de Gastón i va animar els joves artistes alacantins perquè seguiren la seua línia, que va ser batejada com: “Estil Alacantí”.

“El Tio Cuc” (1916-1924) va ser el setmanari satíric més important, des de 1914 fins a 1936 (encara que a l’AMA només el conservem des de 1916 fins a 1924). Enric Valor va tractar d’aplicar les Normes de Castelló i normalitzar la llengua, dignificant les expressions de l’idioma. El setmanari i el seu director i propietari, José Coloma Pellicer, van aconseguir gran popularitat i influència entre els alacantins. Segons Francisco Moreno Sáez, va ser un gran periòdic republicà d’esquerres, però poc coherent.

S’OBRIA UN CAMÍ NOU I DIFERENT!

Les fogueres fins a l’any 1931 es van destacar per marcar una mateixa pauta la qual reflectia una gran simplicitat alhora que un costumisme molt localista, amb “Los enemigos del alma alicantina”, Gastón Castelló obtenia el primer premi i aportava moltes novetats. El diari local “El Día” el qualificava de “revolucionari foguerer”, i que s’obria “un camí nou i diferent de l’estil autènticament faller” aquest camí seria seguit i imitat per artistes alacantins i valencians i fins i tot tornaria a intentar ressorgir a la fi dels anys 70 i els 80.

MADRID PER ALACANT!

Acabada d’instaurar la II República, les fogueres que destacaven per aqueix marcat costumisme localista van passar a ser uns monuments replets de motius estilitzats, decoratius, de manera reiterada, en les fogueres de Gastón, que amb l’excepció de l’any 1934 en què la foguera premiada va ser la de Madrid: “Madrid por Alicante”, de l’artista Amalio Martínez Gari, que va plantar al “solar de les caputxines”, on hui està el Banco de España, a La Rambla, Gastón obtindria durant tot aquest període republicà el cobejat màxim guardó. Santiago Linares, que ha estudiat aquest tema, ha arribat a la conclusió que el constructor d’aquesta foguera va ser l’alacantí Amalio Martínez Antón, que era fill del conegut escenògraf, també alacantí, José Martínez Gari, els dos residents a Madrid.

9. 1933: “Hasta lo clásico se invierte”, en la Plaça de Chapí, dels artistes valencians “Unión Arte”. No va obtenir premi. Gastón els acaparava, aquest any va rebre el primer i el segon.

10. 1934: “Madrid por Alicante”. Primer premi d’aquest any. Gastón es va haver de conformar amb el segon premi, per a la foguera d’Orà. Aquesta foguera va ser realitzada a Madrid. El 16 de juny es va plantar a la plaça de bous de Madrid, acte al qual va assistir la nostra Bellea del Foc i va actuar la banda “Nueva Iris” d’Alcoi. Estava subvencionada amb 1.000 pessetes per l’Ajuntament de Madrid. De matinada, es va desmuntar i es va traslladar en camions a Alacant. El seu autor, Amalio Martínez Antón, encara que residia a Madrid havia nascut a Alacant.

NAIX L’ANOMENAT “ESTIL ALACANTÍ!

“les fogueres las ha creat l’anima popular y son exclusivament del poble…” Això és el que podem llegir en l’especial “El Tio Cuc”, de l’any 1931, i aqueixes paraules són de l’alcalde d’Alacant, Lorenzo Carbonell. Des d’aquest any i fins a 1936, les estilitzades i modernes formes de les premiades fogueres de Gastón ocupen, recorren les portades i l’interior dels llibrets més importants, com els de Benito Pérez Galdós, Plaça de la República, el de la foguera d’Orà, i el de la Plaça 14 d’Abril, apareixen fotos de l’autor al costat dels esbossos i les explicacions de les obres tan premiades, normalment les escrivien coneguts intel·lectuals com a J. Ferrándiz Torremocha, o José Coloma Pellicer.

“Gastón Castelló és, en la festa, això simplement i ni més ni menys: el triomfador. En parlar de fogueres i pronunciar aqueixa paraula, el triomfador, també s’al·ludeix directament, inconfusiblement, Gastón Castelló. Perquè si algú ha vençut en la tenacitat, a més, és clar del senyor Py, és l’artista que ha pogut crear un estil, una manera de vèncer en la magnificència de la festa del foc alacantina (“1934. Llibret B. Pérez Galdós”.)

Continuava l’escrit explicant com els artistes per a construir les fogueres posaven el seu talent, el seu art, les seues idees, la tècnica escultòrica, els colors… però Gastón, a més d’aqueixos elements, utilitzava el seu cor.

“jo busque en la realitat motius d’inspiració i no models”. (Llibret Plaça de la República 1935.)

En els quatre llibrets de la foguera Plaça de la República 1933, 1934, 1935 i 1936, en totes les seues portades apareix de forma destacada l’esbós de l’obra de Gastón i en tots se li reserva un espai en el llibret, articles que apareixen davall el títol: “Parlant amb Gastón”, i “Parlant amb l’autor de nostra Foguera”. A través d’aquestes entrevistes, veiem com el nostre artista volia modernitzar, innovar, crear noves figures.

“Aquest artista ha sigut l’iniciador de les noves tendències introduïdes en l’art foguerer popular…” “Són modernes les seues fogueres d'enguany? Ho són, però no tot el que jo volguera… si no em modernitze més és per temor al públic… cada any presente les coses una mica més avançades, a manera d’assaig”. (Plaça de la República, 1933.)

Veiem també com, a través de l'estilització, volia aconseguir una línia elegant, com pretenia deshumanitzar el seus ninots, les seues figures, pretenia que es vera “que no eren de veritat”, per a això, les vestia de cartó (ja que en aquells dies es vestien els “ninots” amb roba autèntica, de tela).

“L’any passat, el públic em va admetre i va trobar del seu grat aquelles figures estirades, de coll llarg i ulls oblics”. Plaça de la República, 1933.

GASTÓN I LA FOGUERA ALACANTINA

“En la “foguera” el popular té una expressió més elevada” (A. Blanca, El Luchador, Juny 1933).

A partir de 1931, les estilitzades i modernes formes de les premiades fogueres de Gastón, recorren des de 1931 fins a 1936 les portades i l’interior dels “llibrets” així com en les publicacions més importants, apareixen fotos de l’autor, les explicacions de les seues obres tan premiades, normalment les escrivien coneguts intel·lectuals alacantins com J. Ferrándiz Torremocha, o José Coloma Pellicer. Siga com siga, Gastón va crear un estil personal i diferent i aquest va influir en altres artistes, les seues línies modernes i elegants, les seues figures i formes estilitzades van donar lloc al que els periòdics com “El Día”, “El Luchador”, “El Diario de Alicante”, “La Voz de Levante”, van assegurar que el nostre artista havia trobat “un camí molt nou i nostre”, “aquestes formes modernes”, i que es van anar estenent a la majoria d’aquelles fogueres, va ser batejat com a “estil alacantí”.

“En Gastón Castelló trobem una virtut molt poc freqüent entre artistes: la modèstia, extremada per la seua timidesa… Busca l’Art sense haver perdut mai el contacte amb allò popular… A València, on la majoria dels fallers s’han obstinat a lligar tot allò popular a l’afalac dels baixos instints, s’ha pogut arribar a espectacle tan lamentable com el d’enguany. Era difícil atorgar a les “falles” la consideració de monuments artístics. Gràcies a Gastón Castelló, a qui devem la personalitat que a poc a poc van adquirint les nostres “fogueres”, ben diferent del que podíem dir “realisme i colossalisme” valencians, es tendeix a construir “fogueres” en què allò popular tinga una expressió més elevada”. (Antonio Blanca, Diari “El Luchador”, 12 de juny 1933).

“Gastón Castelló és l’artista que més ha contribuït a la configuració de la nostra festa. No sols va ser el creador de l’anomenat “estil alacantí”, sinó que ha influït en les successives generacions de constructors de fogueres que han vist i veuen en el seu treball una font d’inspiració i d’alè, per a continuar mantenint una concepció del monument netament alacantina. Malgrat a qui disguste, Gastón va saber entendre l’ànima col·lectiva de la nostra ciutat per a transformar-la en foguera, oferint-nos l’essència del que vam ser i del que arribarem a ser”. (Víctor López Arenas, “llibret”, “Jugar con Fuego”, 2012).

“Gastón viatja a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 i a París, on fa eclosió el moviment “Déco”; segons em comentava Castelló, allò va ser definitiu i va trobar l’’armadura’ on va crear una nova manera de fer, mescla de decorativisme amb ampli sentit arquitectònic, tot impregnat d’una subtil ironia crítica, allunyada totalment de la barroeria valenciana.” (José Gutiérrez Carbonell, “Retrospectiva”, 1942-1998).

“Portarà al monument de fusta, drap i cartó una nova dimensió, un estil propi, una estètica diferent. Els “ninots” no seran ninots per al foc sinó vertaderes escultures de traça impressionant”. (Adrián Espí, Hoja del Lunes, 9/11/1981).

“Gastón va crear un estil molt peculiar, allunyat del barroquisme faller valencià, de cuidades formes i disseny avantguardista. Va ser un esteta de les fogueres”. (Joaquín Santo Matas. “Gastón Castelló, pintor de pueblos y costumbres”, Información, 1/11/2001).

L’AFALAC DELS BAIXOS INSTINTS!

Des de 1931, i el seu primer premi: “Los enemigos del alma alicantina”, han corregut “rius de tinta”, des d’aquell any 1931, en què les seues línies modernes i elegants, les seues figures i formes estilitzades, donaren lloc al que periòdics com “El Día”, “El Luchador”, “El Diario de Alicante” i “La Voz de Levante”, van assegurar que Gastón havia trobat “un camí molt nou i nostre”, aquestes formes modernes, que es van anar estenent a la majoria d’aquelles fogueres i que va ser batejat com a “estil alacantí”. Es diga com es vulga dir, la veritat és que Gastón va crear un estil personal i diferent i que aquest va influir en altres artistes. “Jo busque en la realitat motius d’inspiració i no models”. (Llibret Plaça de la República 1935.)

“Busca l’Art sense haver perdut mai el contacte amb allò popular”, “la batalla per l’estilització”. Això és el que ens deia el periodista Antonio Blanca, en el periòdic, “El Luchador”, el 1933, i a més asseverava: “A València, on la majoria dels fallers s’han obstinat a lligar allò popular a l’afalac dels baixos instints, s’ha pogut arribar a l’espectacle tan lamentable com el d’enguany. Era difícil atorgar a les falles la consideració de monuments artístics. Gràcies a Gastón Castelló, a qui devem la personalitat que a poc a poc van adquirint les nostres “fogueres”… on allò popular tinga una expressió més elevada”. (A. Blanca, “El Luchador”, Juny 1933.)

11. 1935: “Ofrenda”, en Alfons el Savi. Foguera realitzada per l’artista valencià que signava com Villasalero, que també va formar part d’’Unión Arte’.

L’ESQUEMATITZAT!

“Més tard, un altre periodista, en “La Gaceta de Levante”, es va pronunciar per les noves formes que jo mostrava, i aplaudia els joves alacantins que em seguien. La polèmica es va instaurar ardorosa, brillant, fugaç i incruenta com els focs artificials. I si s’ha de jutjar pel modernisme de què feien gala quasi totes les “fogueres” que es van plantar en les temporades següents, sembla ser que es va guanyar la “batalla per l’estilització”, com algú va batejar aquestes discussions. S’anomenava “foguera” el senzill, l’esquematitzat, i “falla”, el clàssic, el realista, tal qual feien, i fan, a València els artistes que aspiren a ser guardonats. Qui va poder o no tenir raó, no sóc jo el més indicat per a dir-ho. El meu criteri, no sé si equivocat, va ser, i continua sent, el de l’estilització, diguem-ne així”. (Gastón Castelló. Llibret Oficial, 1966 –“Las Hogueras de los años 30”).

COM COSTA FER UNA “FALLA”!

En la premsa de l’any 1932 podem veure com es referia la premsa de l’època, sobre l’obra de Gastón Castelló, en aquest cas “La foguera del bien y del mal”, diu l’anònim periodista: “Hem volgut veure com es fa la falla. Per a això ens parlen de Gastón Castelló, artista especialitzat en la matèria. El cotxe ens deixa a la porta d’un gran pavelló: un magatzem de fustes. Però no se sent cap soroll. No obstant això, tenim la convicció que dins es treballa incansablement; ja falten pocs dies.”

“En entrar a la nau, rebem una impressió agradable, encara que estranya. Sembla allò el calaix dels joguets d’un xiquet gegant. Figures humanes, animals, carros, rodes soltes, un contrabaix de cartó, un tren, sols, estrelles, decoracions d’un xicotet teatre…”.

“I de sobte per darrere del coll d’una cabra gegant, sorgeix l’artista Gastón Castelló que ens manifesta: “Des del punt de vista “realista” jo no coincidisc amb els meus paisans. Trobe una cosa horrorosa, per exemple, una figura de dona bella embolicada en flames, desfent-se davant la multitud. Jo preferiria fer alguna fantasia, sense cap argument, amb personatges estranys, que difícilment feren recordar la figura humana”.

“Nosaltres mirem al nostre voltant els animals grotescos, que recorden els de les pel·lícules sonores, i demanem a Gastón que ens explique a què es destinen: “Pertanyen a aquesta falla que està al costat amb el carro, i aqueixa senyora que sembla portar dues tasses al cap, que és una fantasia, basada en un assumpte local, però desenvolupat a manera de conte: en un carro d’or, dut per quatre animals savis, una cabra, un gos, un conill i un ànec, arriba a Alacant una altiva princesa que ve d’un país llunyà a visitar la ciutat de les palmeres, acompanyada de dues dames d’honor, aqueixes distingides senyoretes que vostè veu darrere del carro que li porten la cua i dos esclaus asiàtics”.

12. 1942: “Homenaje a Gabriel Miró”. Primer premi d’aquest any, realitzada pels artistes Baeza i Pantoja per a la Plaça de Gabriel Miró. Aquest Baeza no és el conegut pintor sinó Manuel Baeza Sánchez, que havia realitzat tres falles a València l’any 1940.

LA VIDA INSUPÈPTICA!

Quants “experts” hem teoritzat sobre aquesta “foguereta particular”, que va secundar i va patrocinar el Club Atlético Montemar l’any 1933, i que en tot cas era una crítica a l’art cubista o modern en general.

En el seu expedient podem veure com Francisco García Aracil demanava autorització per a plantar-la al carrer de Manuel Antón entre la plaça de Castelló i el carrer del Doctor Rico i enfront del Club Atlético Montemar, societat que la secundava i patrocinava. Aquesta foguera d’indefinit argument i estil criticava amb còmica sàtira, l’art anomenat d’avantguarda o cubista, ridiculitzant-lo. Sobre una base quadrangular, s’alçava una estranya figura de manera irreal i indescriptible de tres metres d’alçària, coronant aquesta una maquineta de cafè. En aquesta foguera figuraven escrits diversos rètols d’incomprensibles paraules i que no existeixen en el diccionari, cap figura tenia aparença real, res volien dir, ni el seu títol tampoc, era una crítica a l’art cubista i amb la qual tractaven de desconcertar el públic “que es creu intel·ligent”.

EMILIO VARELA, GASTÓN I EDUARDO IRLES!

¡EL ENSOMIT DEL BON ALICANTI!

Gastón va conèixer, va intimar i va col·laborar amb Emilio Varela, ningú com ells han pintat, ens han transmès el color de la nostra terra.

Gastón ens va narrar com, l’any 1934, Emilio Varela va realitzar una humil, però moderna foguereta, per a regalar-la al seu barri de Santa Creu, i com no va ser compresa, i no va agradar a molts dels veïns, però després de ser premiada aquests mateixos veïns es van quedar perplexos, en veure com: “pel carrer de Sant Rafael va desfilar el més selecte de la intel·lectualitat alacantina davant la sorpresa dels qui havien protestat”. “El ensomit del bon alicantí”, que així es va denominar la “foguereta”, era un cant a les tradicions alacantines. Varela va demanar a Eduardo Irles que s’encarregara del llibret i de l’’explicació de la foguera’, els dos van ser premiats i van ser “la sensació”, per a tots els alacantins aquell any, “Irles va escriure una de les composicions poètiques més belles en llengua valenciana de tota la literatura alacantina: “Romans del bon alicantí”, poema veritablement antològic”:

“En tartaneta de fira munta el bon alicantí Fragancies de mar y alfábega Embalsamen el matí…”

“Caseta blanca i alegre Del raval alicantí; Pera el mar eres gavina, Pera el Castell teuladí…”

“Caseta de Santa Creu, que obris de bon de matí els ulls, tan grans com finestres, per mirar el mar veí…”

“Una estrela solitaria brilla damunt del camí. En el cel chiula un cuhet, En el camp lladra un mastí. En tartaneta de fira Torna el bon Alicantí.”

Eduardo Irles Juny 1934

Escrivia Irles al seu amic, Germán Bernacer, el 16 de Juny de 1934: “Clar és que els honrats veïns del raval de Santa Creu és possible que la miren amb una mica de sorpresa i fins i tot que la cremen abans d’hora, perquè en ella, com suposaràs, falten la baixa barroeria i els ninots desvergonyits que sobren en quasi totes les altres falles. Et dic que això d’Emilio és un prodigi de color, d’emoció i d’espiritualitat”. (Vicente Ramos, “Eduardo Irles”…).

Es pot dir això, a més d’una foguereta… Doncs sí que es pot dir, perquè les fogueres, les falles poden ser Art amb majúscules, ja que el que les fa monuments únics, són els seus espectadors, els seus records com aquesta “foguereta”, que va ser molt popular l’any 1934 i encara hui recordem l’èxit de la combinació de E. Varela i E. Irles.

ARTISTES VALENCIANS!

El 1932, repeteixen en la Plaça 14 d’Abril amb la foguera “Tira que ve peix”, amb la qual van aconseguir el tercer premi. També van plantar en la Plaça de Ruperto Chapí “República de trabajadores”, obtenint el quart premi.

Fernando Guillot, amb Rafael Peral, aquest mateix any van realitzar la foguera de Plaça de Gabriel Miró “L’ensomit de Llorenset”. Guillot signava en solitari la foguera de Benalua “Sobre el Castell d’Alacant”, que va obtenir el setè premi, allí proposaven la creació d’un parc al castell de Santa Bàrbera. Pajarón també va plantar la foguera de la Rambla “Sueños de una noche de verano”, que va rebre del cinquè premi.

El 1933, “Unión Arte”, realitza cinc fogueres, a la Plaça de Ruperto Chapí, “Hasta lo clásico se invierte”, per al Raval Roig: “Llevant el vell”. També van plantar la Foguera d’ORÀ a la hui Plaça de la Mar, (just on hui planta la foguera Esplanada) de lema: “Tornem a lo de antes, en el vestir”, premi Cambra de Comerç, en la Plaça de Juan Poveda van plantar “La millor aigua”, segon premi de la categoria B. Aquest mateix any i per a la Plaça de Chapí, podem veure en una altra obra d’“Unión Arte”, de lema “Hasta lo clásico se invierte”, la més alacantina de les fogueres realitzades pels valencians, amb clares referències a l’obra anteriorment citada de Gastón. En la foguera de Gabriel Miró, de 1933, podem comprovar com artistes valencians com Rafael Peral i F. Guillot, en la seua obra, “El arte teatral”, Fernando Guillot, en col·laboració amb Rafael Peral, van plantar fins a sis monuments als nostres carrers, només van tenir el segon premi de la Diputació Provincial, per al districte de Trafalgar, de lema “Atracció de forasters”.

L’any 1934 “Unión Arte” planta per al Magritas Club la foguereta “Per molt que apretes…”, Rafael Peral planta al carrer del General Villacampa, Fernando Guillot, en Florida Alta, Unión Arte planta en Alfons el Savi “Espera sentat”, Rafael Peral planta al carrer de Trafalgar, Fernando Guillot planta al barri de Benalua i a la Plaça del Pont la Vilavella, així com Rafael Peral, a Florida Baixa, Fernando Guillot també planta en Carolines Altes i Unión Arte en Rambla de Méndez Núñez.

L’any 1935 l’artista Manuel Villasalero que ja havia plantat a Alacant signant com a Unión Arte, plantava aquest any en Alfons el Savi, en Sant Roc-Plaça del Pont-la Vilavella i també, la foguera d’Orà.

El 1936, Rafael Peral va plantar al districte de Trafalgar: “Cualquier tiempo pasado fue mejor”.

13. 1945: “El lastre que a la fiesta hunde”, de Vidal Moreno, artista faller valencià que aconseguia el tercer premi de la primera categoria en la nostra Plaça del 18 de Juliol.

NO EREN TEMPS PER A ALEGRIES!

Després de la Guerra Incivil, el 1939 i promogut per les més altes autoritats, llavors pertanyents a la Falange Española, i com podreu consultar en el periòdic “La Gaceta de Alicante” del 7 de juny de 1939, es va acordar plantar aqueix mateix mes una foguera que en tan sols quinze dies l’artista Francisco Muñoz va realitzar i va plantar “La Fuga”, situada davant del nostre Mercat Central, en ella es feia referència i burla a com l’últim president de la II República, Juan Negrín, home d’una considerable fortuna personal, ja que formava part d’una rica família de comerciants canaris i d’una excepcional cultura, ja que va estudiar medicina a Leipzig (Alemanya), dominava sis idiomes i ocupava la càtedra de Fisiologia en la Universitat de Madrid des de l’any 1922. En la seua “Fuga, huida”, s’emportava, robava l’or del Banco de Espanya i el depositava a Moscou.

DESGAST I ABANDÓ!

“L’Estil Alacantí, que Gastón Castelló va desenvolupar durant la II República en els anys 1940, 1950, començaria a notar símptomes de desgast i abandó”. F. J. Sebastía García, 1998.

Les fogueres patien una mutació, s’iniciava una nova etapa, en la seua estètica, en els seus temes i crítiques que es veuran frenades per una implacable i més dura censura de tot el segle XX. Els monuments apareixen ara sobre uns cadafals, sobre els quals s’ordenaven uns bastidors i volums plans, que destacaven per la seua rigidesa en tota la seua arquitectura. Sobre aquests bastidors apareixeran obres pictòriques, relacionades o no amb la temàtica de la foguera, i que en el cas de Gastón seran pintures de qualitat, assajos que ell realitzava per a la seua obra no perible i que els alacantins van començar a denominar “Llàstimes”, per allò de quina llàstima que es cremen!

Després del període de la nostra Guerra Civil, les Fogueres com a manifestació artística es posen al servei de la Dictadura, que les supervisa i les controla. Aquesta és una època, on hem de destacar l’escassa qualitat dels monuments, la pobra disposició dels materials, unes tècniques limitades, la tosquedat en totes les seues facetes, era evident. Malgrat aquesta mediocritat latent, si així ho desitgem, podrem trobar traços artístics de la “Foguera Alacantina”, en artistes com José Amat, Ángel Berenguer, Agustín Pantoja, Manuel Baeza, Adrián Carrillo, José Gutiérrez, Julio Esplá, A. Hernández Gallego, Domingo Tafalla, Melchor Aracil, els Germans Capella Guillén, Eduardo Fuentes, Julián López Bravo, etc…, d’entre tots aquests artistes, hem de destacar sempre, sobretot, Jaime Giner, Manuel Albert, Gastón Castelló i Ramón Marco.

Els anys 40 van ser anys de “conquesta”, postguerra, guerra, fam i repressió. Segons Francisco Moreno Sáez, en “el primer franquisme” (1939-59), el servei d’informació de la Falange Española a primers de 1940, havia elaborat 6.317 informes i classificat fitxes de 25.978 alacantins sospitosos de no ser afectes al Règim, en tota la província.

El 1940, després de la “foguera única de la Falange”, el 1939; passem a 21 fogueres i 5 barraques, el 1936 es van plantar 29 monuments i 12 barraques.

ARTISTES VALENCIANS!

El 1940, hem de ressaltar com es recorre de nou als artistes valencians per a rellançar la festa i de nou podem veure Fernando Guillot i Enrique Vidal plantant 7 monuments (dels 21 que va haver-hi aqueix any) com els del Mercat Central, Benito Pérez Galdós, Plaça de Chapí, Gabriel Miró, Primo de Rivera, Camarada Maciá, Plaça Calvo Sotelo, van aconseguir el tercer premi per a la Plaça de Chapí. Fernando Guillot i Vidal van plantar en Alfons El Savi: “Lo que tenim i lo que volem”, i per a Camarada Maciá “La perla del Mediterráneo”.

GASTÓN I RAMÓN!

El 1941, desapareixen els valencians, ni un ¿?... Ja tenim de nou Gastón Castelló que es va emportar el primer premi i els alacantins José Perezgil, José Amat, M. Baeza i A. Pantoja, Juan Such, Juan Esteve, Manuel Capella, etc. etc. Hem de destacar que aquest any, es van incorporar a la festa grans artistes com Ramón Marco i Jaime Giner.

El 1943, encara podem veure un modernista Gastón Castelló amb la seua “Ya era hora”, per a Benito Pérez Galdós, primer premi d’aqueix any, vencent un súper barroc Ramón Marco, amb “La moderna Cenicienta”, per a Santa Isabel, que va ser segon premi. Però ja el 1946, Ramón Marco, amb “Tauromaquia” va començar el seu domini aclaparador de les nostres fogueres, que va durar ja fins a mitjan 70 i Gastón va deixar de ser premiat. Enrique Vidal planta davant del nostre Ajuntament “Taras de Alicante”.

El 1945, Enrique Vidal repeteix a la plaça denominada ara del 18 de Juliol: “El lastre que a la fiesta hunde” i per a Alfons El Savi, la foguera “Hasta la sardina te vitamina, en la cuina alacantina”.

L’any 1948, l’artista valencià, Fernando Guillot va reaparèixer plantant en quatre dels nostres més representatius districtes foguerers, com Plaça 18 de Juliol, Benalua, Calderón de la Barca i Sant Antoni de Baix.

ARTISTES ALACANTINS!

El tàndem dels artistes Agustín Pantoja i Manuel Baeza aconseguia el primer premi per a la Rambla el 1940, i el 1942 per a la foguera de Gabriel Miró. Gastón Castelló realitzava les millors fogueres el 1941 en Alfons el Savi i en Benito Pérez Galdós el 1943 i el 1944, així com el 1945 per al Mercat Central. Adrián Carrillo destacava el 1947 en la Plaça Gabriel Miró i Ramón Marco en Santa Isabel, el 1946, també el 1948 i el 1949 en Carolines Altes.

14. 1947: “Cançons de Mona”. Foguera ja mítica que va aconseguir el primer premi de primera categoria així com el ninot Indultat i que va agradar molt als alacantins, va passar a ser la millor de tot Alacant, ja que les fogueres de la categoria especial de Ramón Marco i de Gastón van ser desqualificades. El seu autor era l’escultor d’Adrián Carrillo.

1946 LA CATEGORIA ESPECIAL!

Des de l’any 1931, Gastón Castelló ha sigut el triomfador, any rere any, però aquest any que s’ha instaurat una categoria superior, la d’especial, un alumne seu “Marquitos”, com ell li diu, s’ha emportat aquest màxim guardó, van estar treballant junts, fins que el 1936, la Guerra Civil, els va separar, Gastón l’ha felicitat: M’has guanyat, Marquitos! Així sense més, recordava anys més tard el Sr. Ramón Marco, aquest artista, ja de prestigi, va crear amb gran entusiasme per a Santa Isabel “Tauromaquia”, foguera amb unes magnífiques estampes de la “Festa Nacional”, faenes a l’arena, picadors, una gran pandereta, mantons de Manila, clavells… tot amb un magnífic acabat i amb el perfecte domini de l’escultura i el modelat, que sempre va caracteritzar el Sr. Ramón, (“Bous, molts bous podrien veure’s en Santa Isabel, bous grans, amb gran cornamenta, amb pes, mesclats amb uns altres més xicotets”, deia Gil de Vaillo en l’Información de l’època. Ramón Marco també va realitzar la foguera d’Alfons El Savi, els va fer una reproducció tan fidel de l’original de la seua font de la Plaça dels Cavalls, “La fuente de los suspiros”, o també, “Cría fama y chitat a dormir”, era el seu lema, la va fer tan perfecta, que la gent dubtava com era l’autèntica, malgrat la seua qualitat, no va rebre cap premi.

A València, és a partir de 1942, “amb la gradual, alhora lentíssima, recuperació econòmica i l’aparició de les primeres fortunes de la postguerra, la diferència entre monuments fallers s’accentua. Per això, es procedeix a crear una nova categoria: la Secció Especial”. (Moisés Domínguez, “Falles de Primera”, València 2005).

Nous aires arribaven de València i aquests estèticament s’allunyaven dels postulats estètics defensats fins llavors per Gastón, no obstant això, tindrien i tenen repercussió en els joves artistes, realitzadors d’’Art efímer’, que es van anar incorporant i s’incorporen a la professió.

No obstant això, Gastón l’any següent va plantar una falla en el seu estimat districte de Pérez Galdós, però aqueix any de 1947, ni ell ni Ramón Marco, que va plantar al Mercat, van obtenir cap premi, aquesta vegada per raons polítiques, i el premi de la categoria especial va quedar “desert”.

Un altre triomfador el 1946 i que repetiria el 1947, va ser l’artista plàstic Adrián Carrillo García (Pare d’Adriano Carrillo) amb dues fogueres, ja mítiques, “No calç que amarren els gats” i l’any següent “Cansons de mona”, les dues per a la Plaça de Gabriel Miró, fogueres de tipus popular i costumista, que van tenir gran repercussió entre els alacantins, a més va aconseguir els dos anys el “ninot indultat”, “Las hilanderas”, el 1946, “Alicantina engalanándose”, el 1947.

Altres grans artistes van plantar monuments aquest any: Manolo Albert en Hernán Cortés, Jaime Giner i José Gutiérrez, en Carolines Baixes, i en Pou Díaz-Moreu, Manuel Baeza (no el pintor alacantí) aquest artista era d’origen argentí, i va triomfar en els anys 30, firmant les fogueres com: “Pantoja i Baeza”, doncs, va plantar en: Sant Blai, Plaça del Pont, Calderón de la Barca, i en Sant Antoni de Dalt-Plaça de Bous, on amb “Lluevo o no llueve” va aconseguir el primer premi de la categoria “A”, Agustín Pantoja, en Sant Ferran-Llotja, Rambla de Méndez Núñez i Ruperto Chapí, on va aconseguir el segon premi de categoria “A”, en la foguera es recriminava “l’angoixant situació de l’Hèrcules…”? Manuel Capella Guillén per a Carolines Altes, que amb “El gran teatro de la vida” “Alta, elegant, majestuosa”, (deia la premsa), va ser la perdedora, va aconseguir el tercer premi. Hem de destacar Eduardo Fuentes, alumne de Gastón i gran artista que començava a firmar en solitari, en La Florida, que per a Benalua, va realitzar en la seua línia, una bonica foguera, en la qual destacava un famós quadre de Sorolla: “i després diuen que el peix és car”, (una “llàstima”), el seu lema: “Romancillos de vieja actualidad”, i també cal destacar Hernández Gallego, que per a Plaça de les Monges, va fer una exaltació del s. XVIII espanyol, i destacava una magnífica talla del cosmògraf, astrònom i mariner Jorge Juan.

També va haver-hi fogueres a la Plaça 18 de Juliol, amb José Sierra el seu autor Domingo Tafalla, amb “Mi casita de papel”, popular cançó, per a Camarada Maciá-Primo de Rivera, Ruiz Soler en carrer Sant Vicent i Andrés Lajarín Roses, en Carme-Sant Agustí-Santa Creu, on s’elogiava la virtut culinària de la sardina en la cuina alacantina: “Hasta la sardina te vitamina” i sobre el moniato que: “d’humil i modós em posen car i orgullós”.

ALACANTINS A VALÈNCIA, ARTISTES DE “FORA”!

Després del triomf d’Agustín Pantoja i Manuel Baeza en les fogueres de 1942, que van aconseguir el primer premi i el ninot Indultat, això va fer que foren contractats a València. El 1943 tres comissions de falles els van contractar, una en primera categoria i les altres en segona, també van participar en el segon concurs de “caps de cera”, organitzat amb la Junta Central Fallera. D’aquest material, de cera, estaven compostos els caps dels ninots llavors a València.

La falla plantada en primera categoria, Calvo Sotelo-Martínez Cubells, va rebre el premi Cifesa a la millor falla en la seua categoria, però es va declarar desert aquest primer premi, Agustín sempre va contar que no li van donar el premi per ser artistes “de fora”.

El 1944, Agustín Pantoja va renovar ja en solitari, en el mateix districte en primera categoria i en l’altra falla en la segona categoria. El 1945, Pantoja va plantar tres falles a València, en segona i en tercera categoria. Un any després, 1946, va formalitzar la seua entrada en el Gremi d’Artistes Fallers. Aquest any va plantar la falla del popular districte Mercat de Ruzafa, en la secció segona. El 1947 i 1948, va continuar plantant en les categories segona i tercera.

El 1950, Agustín Pantoja, que ja té taller propi a València, plantarà tres falles, en la segona i en la tercera categoria. El 1951 va plantar la seua última falla. El 1956 va emigrar a Montevideo i allí va realitzar la falla del Centre Regional Valencià a l’Uruguai.

A València, el 1953, es planten 4 falles en categoria especial, el 1959, ja en són 10.

L’il·licità Gaspar Jaén que treballava al taller de l’important artista valencià Modesto González va construir 6 falles. El 1953 va plantar tres falles, dues, el 1954 i una altra, el 1958.

El 1956 Gastón Castelló és president de la Comissió Gestora.

A través del germà de Regino Más, José María, Ramón Marco viatjarà al Brasil per a treballar en el Carnestoltes per a construir carrosses i Agustín Pantoja, a Montevideo.

15. 1955: Falla de la Plaça del Mercat, primer premi de la categoria especial de València, obra del considerat com el millor artista faller de tots els temps, Regino Más.

LA CENSURA!

Tant a València com a Alacant es patia l’acció de la censura, en falles i fogueres es perseguien els temes sexuals i qualsevol referència a l’Estat, la política, la religió, l’església, les temàtiques socials, o siga, tots els temes incòmodes per al Règim.

José Gutiérrez, professor de Belles Arts, treballarà d’escultor al taller de l’artista constructor de falles de categoria especial Vicente Tortosa Biosca.

Julio Esplá treballarà com a fuster al taller del més important artista a València, Regino Mas, també aquests anys 1950 a 1954, Ramón Marco treballarà en aquest mateix taller, va ser Regino Mas qui li va facilitar que construïra una falla en el districte oest de la ciutat de Dénia: “Los siete pecados capitales”, monument similar al que va plantar en Santa Isabel a Alacant.

UN ALTRE TRAMVIA!

Agustín Pantoja, el 1949, va plantar a València dues falles en la segona categoria, en una d’elles, en la que tractava sobre les necessitats del tramvia de la barriada, va utilitzar similar argument que la foguera de Benalua de 1928, perquè va utilitzar un tramvia i la figura del “Pacient Sant Job”.

Aquest any de 1949 eminents artistes alacantins com José Gutiérrez i Jaime Giner van plantar falla a València, al districte d’Avinguda del Port.

A ALACANT!

El 1950 es planten 30 fogueres, el 1951 res més que 17, el 1952, 24, el 1953 només 18. Els artistes que construeixen el major nombre de fogueres són: Agustín Pantoja, Hernández Gallego, Eduardo Fuentes, els Germans Capella i Julián López. S’hi incorporen més elements escultòrics però amb una inferior qualitat en general, proliferant les obres d’una evident tosquedat.

JULIÁN PUCHE!

El 1950, trobem el gran mestre faller, Julián Puche Ferrandis, que per a Calderón de la Barca va aconseguir el primer premi de la 3a categoria, que artistes com aquest van plantar a Alacant les seues obres, dignifica la nostra festa. Aquest potser és l’artista valencià més important que realitzara i plantara la seua obra a Alacant. En l’actualitat ja sí que planten a Alacant tots els més importants, ací ja planten els millors. Julián Puche ocupa els primers llocs i amb el major percentatge de premis de falla, de primers premis de falla i de primers premis d’enginy i gràcia, que tanta importància donen a València.

La foguera de Benalua aconseguiria el màxim guardó els anys 1952, 1955, 56, 58 i 1959. Jaime Giner guanyaria aquest primer premi el 1951 en Carolines Altes i el 1952 i 55 en Benalua, el 1954 guanyaria José Gutiérrez Carbonell en Sèneca Autobusos.

El 1954 Jaime Giner planta la foguera en Gabriel Miró “Tocar és música”. La falla que més va agradar a València aquest any va ser la de Regino Más en Mercat Central “La Cibeles” i el seu lema era sobre “les subvencions”. El 1957 Ramón Marco realitza una altra “Cibeles” per a la foguera Sant Ferran-Llotja.

1954 una altra vegada Regino Más en el Mercat Central.

LES FOGUERES JA NO S’ASSEMBLEN EN RES A LES FALLES!

Des de 1928, i sobretot des de 1931, periodistes, alacantins, han teoritzat en les diferències entre falles i fogueres. En realitat diferenciaven entre l’obra de Gastón Castelló i la dels diferents artistes valencians.

Això és el que podem llegir en l’especial de fogueres, número extraordinari del setmanari El Marcador, del 18 de juny de 1956 “Des de l’any 1928, en què es va plantar la foguera del tramvia de Benalua fins hui dia les fogueres han evolucionat de tal forma que ja no s’assemblen en res a les falles de València. Una fesomia personal els ha donat patent d’originalitat, i un estil propi ha creat la seua pròpia escola”.

FRANCISCO ARMENGOT!

“Hi ha qui afirma, amb bona intenció, que falla i foguera són la mateixa cosa. En el fons, les dues paraules volen dir foc o fogata, però l’estructura i l’anècdota difereixen totalment”… “Per això la foguera és decorativa i la falla mordent. Aquesta és sàtira; la nostra, no obstant això, és poesia. La falla sacrifica moltes vegades la forma per a exaltar la humorística intenció. La foguera, per instint, subestima el fons per a cuidar la seua forma.”

“La falla és realisme. La foguera és realisme màgic, plàstica inventada. La falla és una pirueta càustica. La foguera és un somni”.

Tot això opinava el conegut periodista alacantí que duia a terme la crítica artística en els mitjans de comunicació, Francisco Armengot, escriptor que va publicar diversos treballs de caràcter artístic i literari, però a més afirmava: “Els valencians, amants de la seua tradició, de les seues falles, i respectuosos amb la tradició de les nostres fogueres, mai diuen fogueres a les seues falles. Per què molts alacantins, i alguns foguerers amb lleugeresa i inconstància, en obert antagonisme amb el que va pensar i va somiar i va realitzar el Sr. Py, s’obstinen a anomenar, des de fa pocs anys, falles a les nostres fogueres de Sant Joan?

A VALÈNCIA I A ALACANT!

El 1956, a València, en absència de Regino Más, va guanyar Modesto González, i a Alacant, Benalua i Alfons el Savi, amb obres respectivament de Jaime Giner i Ramón Marco, amb dos monuments molt diferents però es va donar la circumstància que van compartir el primer premi exaequo.

El 1957, hem de citar el cas de la foguera de Carolines Baixes, obra de L. López Sarabia i Paco Díe “Los 3 jinetes del apocalipsis”, per l’acció de la censura va acabar plantant “Els 3 palos de la baraja”.

1957, en el llibret oficial destaquen fotos de Gastón, del seu nebot Miguel, una aquarel·la i un article: “Las Hogueras, el barrio de Santa Cruz y los pintores alicantinos”, Gastón continuava en la cresta de la seua popularitat, el llibret de la foguera B. Pérez Galdós que celebrava les seues “Noces de plata”, i la foguera que va realitzar l’artista Eduardo Fuentes, van ser un homenatge a Gastón, aquest deixeble de Gastón, a més en aquell llibret escrivia: “Mi Biografía Fogueril”, detallat article, on l’artista fa un recorregut vital per la seua història com a constructor de fogueres.

Aquests anys 50 són una continuació dels anys 40. A Alacant no s’exigeix la qualitat final en l’acabat i predominaven els bastidors amb grans llenços pintats, i on les escenes es repartien en dos frontals principals.

Aquests anys 50, no localitzem cap artista valencià, amb l’excepció d’Enrique Vidal Moreno, que va plantar al Mercat Central, “Como en España... ni hablar”, el 1952.

UN PERFIL BARROC QUE CAL ELIMINAR!

Gastón s’ha manifestat al llarg dels anys sempre a favor de la modernitat en les fogueres, perquè aquestes puguen ser Art. Així ho podem veure en els llibrets, en la premsa dels anys 30. També el dia de la seua presa de possessió com a president de la Comissió Gestora de Fogueres, davant de l’alcalde Agatángelo Soler, que és qui va pensar en ell per a dinamitzar unes fogueres que no es recuperaven des del seu “boom” dels anys 30, va manifestar: “Les fogueres tenen un perfil barroc que cal eliminar, modernitzant-les” (consta en l’Acta de la Comissió Gestora i en la premsa del 28 de gener de 1956).

16. 1956: “Pare vosté la burra, amic”, foguera molt recordada de Jaime Giner en Benalua i que va compartir el primer premi de la categoria especial exaequo amb la que va realitzar Ramón Marco “Tepsicore” en Alfons el Savi.

LES FOGUERES SÍ QUE PODEN SER ART.

“Negar l’existència de l’art en les fogueres és voler negar l’evidència; les fogueres són un camp obert en el qual es poden manifestar les més diverses tendències”.

Així es manifestava Gastón, en el seu article per al llibret de la desapareguda foguera de “Pou Díaz Moreu”, el 1959, el títol del qual “El arte en las Hogueras” en el qual ens dona a entendre el que el nostre pintor sempre va pensar de l’art: per a ell l’important era la vàlua, el temperament de cadascú, i

“per a sublimar les coses, qualsevol mitjà és bo, un llenç, una aquarel·la i per què no? una foguera.”

Gastón sempre va defensar que els artistes plàstics en general podien utilitzar les fogueres per a experimentar, amb els materials, “amb les formes més avançades de l’art actual”, atesa la “generositat” i la llibertat amb què els deixen treballar els “foguerers”.

“Ací estan Miguel Ángel i Sandro Botticelli, que col·laboraven en el Carnestoltes i altres festes florentines, sense que per això els seus noms quedaren disminuïts”.

(G. Castelló. Pou-Díaz Moreu. 1959)

“L’ART HA DE SER UN SENTIMENT LLIURE”. PER QUÈ NO? UNA FOGUERA.

Gastón sempre va defensar “l’Art en les Fogueres”, en el llibret de la desapareguda foguera de Pou-Díaz Moreu de l’any 1959 feia una clara defensa de com els monuments foguerers sí que poden ser Art amb majúscules, ens deia com havia “pogut observar la invariable hostilitat a les “fogueres” i “falles”, dels grups intel·lectuals”. Per a ells, aquests monuments d’art efímer eren la negació de l’Art. Per a aquests intel·lectuals: “tot quant en les “fogueres” es produeix és d’un art menor, anodí, menyspreable”.

“Les “fogueres” són un camp obert en el qual es poden manifestar les més diverses tendències. Fins al famós Dalí ha col·laborat en les “falles” valencianes… Ací estan Miguel Ángel i Sandro Botticelli, que col·laboraven en el Carnestoltes i altres festes florentines, sense que per això els seus noms quedaren disminuïts”. (G. Castelló. Pou-Díaz Moreu. 1959).

Gastón sempre va defensar que els artistes plàstics en general podien utilitzar les fogueres per a experimentar, amb els materials, “amb les formes més avançades de l’art actual”, atesa la “generositat” i la llibertat amb què els deixen treballar els “foguerers”.

Per a ell, en l’art, l’important és la seua pròpia vàlua, i el temperament de cadascú. “La meua pintura és una síntesi del que jo sóc”. (Entrevista de Martínez Carrillo, Información, 21/06/1980).

“L’art ha de ser un sentiment lliure, sense condicions. Que cadascú faça el que senta sense sotmetre’s a disciplines, només a la disciplina pròpia”. “A Gastón sempre el va caracteritzar la seua llibertat expressiva, la seua pròpia i peculiar manera d’entendre el món i de relacionar-se amb ell”. (“Nuevas aportaciones a la obra de Gastón Castelló”, Lourdes Navarro, Alacant, 2014).

ELS ANYS SEIXANTA!

En la dècada dels 60 és quan es produeix la major mutació urbana de la ciutat provocada pels excessos d’una construcció desordenada. L’exemple que podem posar és el del barri de Raval Roig, quan es va permetre la substitució d’aquell pintoresc caseriu per una llarga, colossal i desmesurada pantalla de formigó, així com la desaparició de la seua històrica ermita de la Mare de Déu dels Socors (creada el 1585, però amb arrels el 1270) i en el seu lloc van col·locar un aparcament per als cotxes dels “nous veïns”.

La foguera de Ciutat d’Assís es creava el 1959, i durant tots els anys seixanta amb l’artista Ramón Marco aconseguien nou màxims triomfs, només va faltar l’any 1966, que va guanyar Remigio Soler en Benalua.

EN SANT JOAN, FOGUERES; PERÒ NO FALLES!

Això es pot llegir en el número extraordinari de l’Información del 24 de Juny de 1958 on el periodista Francisco Armengot opinava “Gràcies a José María Py, un costum antic alacantí torna a cobrar vivència. Però lamentem el fet que aquell home embolicara el foc tradicional d’Alacant en la closca encartonada i barroca de les falles valencianes”.

“La foguera d’Alacant ha de ser un monument abstracte; sense figures “ninots valencians”, sense argument i sense crítica més o menys mordaç o constructiva. En unes paraules: la foguera actual ha de ser forma i foc, perquè el foc ací simbolitza la tradició…”

Com que cap artista alacantí, “podia amb Ramón Marco”, els de la foguera de Benalua, l’any 1961, es van portar de València els Germans Sánchez, que van realitzar la foguera de Benalua “Porqué se lucha en la vida”, falla de categoria especial que va aconseguir el segon premi i per a la Plaça de Chapí, “El art de la pesca”.

RENOVACIÓ D’ESTIL!

Manuel Albert va rebre un “Esment especial del jurat”, malgrat ser la foguera oficial per la seua “Si las mujeres mandasen”, “pel seu intent de renovació d’estil”, aquest artista alacantí famós i premiat cartellista, va realitzar entre els anys 1961 a 1964, les fogueres més innovadores i avantguardistes, de la dècada dels 60, amb un disseny renovador positivament comentat per Gastón Castelló en la revista Fogueres de l’any 1966, on destacava: “La feliç, inspirada i atrevida realització de l’artista alacantí Manolo Albert, concebuda amb un sentit superrealista del més exquisit gust i modernitat. Serà aquest un viratge cap a les rutes d’antany?”

A LA LLUNA DE VALÈNCIA!

Aquest era el lema de la falla que el 1960 va plantar Ramón Marco, fora de concurs davant de l’Ajuntament de València, va ser Regino Mas qui li va proporcionar aquesta oportunitat. Marco també triomfarà en les falles de Dénia, aconseguint primers premis i rendibilitzant així els èxits de les seues fogueres a Alacant.

Els anys 60 Gaspar Jaén, que vivia a València, plantaria unes nou falles en les categories segona i tercera, el 1971 s’acomiadava plantant les seues dues últimes falles en la secció tercera.

REMIGIO SOLER!

El 1963, en el districte de Sagrada Família tornaven a contractar Remigio amb l’encàrrec que aconseguira el primer premi i aquest va dedicar tot el seu esforç i bon fer elaborant i plasmant tot el seu enginy, en una foguera, “Descubridores”, de nova i genial disposició horitzontal, Remigio es va superar; cada any millorava en composició, en acabat, en pintures, amb una alçària de 15 m i de 18x12 de base, estava estructurada en 8 escenes i tenia un pressupost de 80.000 pessetes, la gent comentava que les dues fogueres, aquesta i la de Ramón Marco, per a Cuitat d’Assís, cadascuna en el seu estil mereixien el primer premi. Però aquest va ser per quart any consecutiu per a aquest últim, i és que la seua foguera d’aquest any “¡Eh, toro!! (100.000 pessetes) era exquisida, harmoniosa, arriscada; és encara, una de les més recordades del “Mestre”. L’equivalent al tercer premi també va ser per a ell, per a la seua foguera de la Rambla, “¿Carnaval?” (70.000 pessetes). Fernando Gil comentava en la premsa: “Ramón Marco se supera per anys, la seua foguera torna a ser un prodigi de solució arquitectònica i un encert temàtic… en el barri de Ciutat d’Assís hauran d’alçar-li un monument… Remigio Soler ha instal·lat un ben construït monument no desproveït de gràcia i harmonia, de sentit…. I de mèrits”.

17. 1965: “Fiestas de Interés Turístico”, foguera oficial en la Plaça 18 de Juliol, la imatge d’aquest monumental “Chuano”, obra de Ramón Marco, va representar Alacant en els anys del boom turístic.

18. 1968: “Quina música toquem?”, foguera que va realitzar per a Benalúa l’artista valencià Ángel Azpeitia Ureña i que va aconseguir el segon premi de la categoria especial. Els districtes que no podien comptar amb Ramón Marco, portaven artistes valencians per a aspirar al primer premi.

MONUMENTAL “CHUANO”!

Ramón Marco plantava, el 1965, davant de l’Ajuntament, a la plaça del 18 de Juliol: “Fiestas de Interés Turístico”. Va dissenyar una colossal figura d’un alacantí típic, potser la rematada més extraordinària de tota la seua obra, sostingut sobre dos bastidors en els quals es disposava l’escenografia evocativa de les nostres festes. Aquest monumental “Chuano” es va convertir en un símbol de les nostres fogueres, les fotografies de la seua cremà la nit del 24 de juny van travessar les nostres fronteres, per a donar a conèixer les nostres festes, a aquesta imatge se li va donar una enorme difusió, potser la major de tota la història de la Festa, atès que aquest any van ser les fogueres declarades d’Interès Turístic Nacional.

19. 1968: “Alicante casa de la primavera”. Una de les nostres millors fogueres amb un alacantí disseny de Gastón Castelló realitzat per Ramón Marco, plantada davant del nostre ajuntament.

PERSONALITAT DE LA FOGUERA!

“Si volem la total personalitat de les nostres fogueres, hem de crear-la amb inventiva i gràcia. En cas contrari, les bacores continuaran sent les postres dels bunyols que es mengen el dia de Sant Josep”. 1966, llibret de la barraca: “Mercers, Paqueters i Punt”, F. Bas, “Personalitat de la foguera”.

ÁNGEL AZPEITIA!

El 1967, els membres de la Comissió de la foguera de Benalua el van portar de València com a bon artista d’èxit al “cap i casal”, per a enfrontar-se amb certa capacitat d’èxit amb Ramón Marco i Ciutat d’Assís, que monopolitzaven llavors els primers premis i Azpeitia va realitzar dues grans falles el 1967 “La gallina dels ous d’or” i el 1968, “Quina música toquem?”, però R. Marco estava en ple apogeu de la seua reeixida carrera i només van obtenir dos segons premis, de la categoria especial, el 1969, Benalua no va plantar, es van retirar i només van tornar per a guanyar el 1971 i quan van tenir assegurat l’artista Ramón Marco, que amb “Las cuatro estaciones y algún apeadero”, efectivament els va donar el tan anhelat primer premi. L’últim monument que va realitzar Azpeitia va ser el 1983, per a Sant Antoni de Dalt.

Ángel Azpeitia, amb un domini quasi perfecte del modelat va realitzar aquests anys unes “falles” per al districte de Rambla Méndez Núñez per al qual va aconseguir molts guardons, com el primer de primera categoria, el 1972, 1974, 1975. També va col·laborar i va plantar monuments amb artistes foguerers com José Abad. El 1979, va plantar “La millor terra del mon”, per a la plaça de l’Ajuntament, fora de concurs.

L’any 1966, tenim un altre artista valencià, J. Roig Arnal, que per a la Rambla de Méndez Núñez, va aconseguir el segon premi de la primera categoria.

JOSÉ ALCAÑIZ!

Faller, membre de la Junta Central Fallera, i que va arribar a ser el seu arxiver, ens va visitar aquests anys entre els anys 60 i 70 i ens dona una visió de les fogueres d’aqueixos anys: “S’havia passat durant aquests anys 60 i 70 gràcies a la tenacitat d’alguns artistes de la talla de Pedro Soriano, Ramón Marco i Remigio Soler, entre altres, a una mena de foguera molt especial, més d’acord amb els temps actuals i artístics i creant un estil propi allunyat de posicions clàssiques”. “Una visión de las hogueras durante los años sesenta y setenta”. Revista Fogueres 1998.

20. 1971: “Las cuatro estaciones y algún apeadero”. Primer premi especial per a Benalua. Ramón Marco, inapellable després del seu període en Ciutat d’Assís, començava el de Benalua.

“LA MODERNITAT, EN ALTRES TEMPS TRIOMFANT, HA SIGUT VENÇUDA!”

Aquest any, Gastón Castelló sí que opinava, deixant clar el que ell pensava, el 1966, en el seu important manifest: “Las Hogueras de los años treinta”. “Vull fer notar una cosa insòlita en el constant evolucionar de les coses. Un fet estrany sense parangó en la història de l’art o de qualsevol altra manifestació del quefer humà. El meu criteri, no sé si equivocat, va ser i continua sent el de l’estilització, diguem-li així… la modernitat, en altre temps triomfant, ha sigut vençuda, al cap d’un quart de segle, pel realisme clàssic que semblava arraconat definitivament a la nostra ciutat. Diguen-ho, si no, les fogueres actuals, realitzades segons el més pur i ortodox estil faller, dignes, això sí, de figurar sense descrèdit en els millors llocs de la capital germana. La ‘manera’, no m’atrevisc a anomenar-lo estil, que jo vaig voler implantar, s’ha esfumat com la pólvora d’una traca”.

“El caràcter del nostre poble està obert a tot el que significa innovació i progrés… per aquest motiu no podem comprendre que en aquesta ciutat, la més desitjosa de ser marcada amb l’empremta de la modernitat, haja pogut donar-se aquest fet, pot ser únic, de la seua regressió i conformisme quant a les fogueres.” (Llibret Oficial, Ajuntament d’Alacant, 1966).

El 1968, es va plantar davant de l’Ajuntament una de les millors fogueres oficials: “Alicante casa de la Primavera”, obra de Ramón Marco, però segons idea i esbossos de l’’eminent pintor i exconstructor de fogueres alacantines Gastón Castelló’.

Gastón mai es va desvincular de les Fogueres, assistia a actes, era entrevistat, va formar part de jurats de cartells, de fogueres, col·laborava donant quadres, aquarel·les, olis, dibuixos. Sempre va secundar sense límits les Fogueres i les Barraques de les quals tant va rebre, tantes mostres d’afecte, respecte i interès per la seua vida i la seua obra artística.

Hem de destacar que el 1971 l’artista faller, Victor López Jover per al Mercat Central amb “El Turismo en la historia” i el 1972, també per al Mercat Central, amb “Cuentos y leyendas”, va aconseguir el segon premi de la categoria especial.

EL PROGRÉS ÉS TOT AIXÒ!

1966 va ser l’any del primer gran triomf de Remigio Soler i en el seu barri, Benalua, que portava anys barallant per aconseguir el primer premi. Una foto d’aquesta foguera destacava en la portada del periòdic Información, del 23 de Juny. S’informava que el jurat havia tingut una no freqüent unanimitat obtenint el primer premi i l’aplaudiment general “La millor foguera d’enguany està en Benalua… És la millor de l’any i segons el parer de diversos membres del jurat, la millor dels últims lustres, el que es diu, una Foguera d’antologia”. També es destacava que era la foguera més barata de les 4 que concursaven a la categoria especial i que estava feta per l’artista més jove.

Ramón Marco, aquest any va construir tres fogueres en categoria especial, la de la Plaça de l’Ajuntament, per 140.000 pessetes i per la qual va rebre una menció especial del jurat. Per al barri de Sagrada Família, “Turismo”, amb un cost de 250.000 pessetes, aquest mateix import costava “Payasadas”, que va ser la foguera que els va construir a un districte nou, que debutava en la festa, “Florida-Portatge”, aquesta va ser la que va aconseguir el segon premi, i és que Remigio amb un pressupost inferior, 175.000 pessetes, va aconseguir el primer premi, desbancant Ramón Marco, que no havia perdut des de 1956, va coincidir que aquest any va ser l’únic de la dècada en què Ciutat d’Assís no va plantar. No aconseguir el premi desitjat va ser, per al districte de la Sagrada Família, un drama, tenien molt bona foguera, i almenys el segon premi, mereixien (en el seu 25 aniversari), no van tornar a plantar en categoria especial fins a l’any 1985. També estava el districte de Mercat Central, que va plantar en especial, amb l’artista Agustín Pantoja, amb un pressupost, també de 250.000 pessetes, Agustín va ser un artista molt interessant, amb un treball amb una empremta molt personal, però que any rere any, es va haver de conformar amb premis inferiors. Tots aquests anys plantava les seues grans i originals fogueres, sobretot per a Mercat Central i mai obtenia un dels premis importants, la foguera de Remigio, “El progreso es todo eso”, 175.000 pessetes, va ser la triomfadora aquest any, i la que més va agradar, però amb diferència, va rebre una menció especial i extraordinària del jurat pel seu equilibri, arquitectura i color. Remigio va aconseguir una lluentor especial, poc comuna, en aplicar a les seues figures pintures al plàstic i a l’oli, sobre les seues superfícies finament escatades, aconseguint una gran perfecció en un conjunt d’un acurat i conscienciós acabat, un monument molt vistós i de gran expressivitat, va enlluernar el jurat i el públic en general, Remigio aconseguia aqueixa espectacularitat que impactava en la gent, aqueixa meditada acumulació de figures, en tenia més de 60 i les aglomeracions d’aquestes, plenes de riscos, les disposava de manera que agradaren i no resultaren exagerades. Aquesta foguera va encimbellar Remigio, el va fer ser un artista cotitzat, i a partir d’ara comptaria amb els millors pressupostos.

“ALACANT CASA DE LA PRIMAVERA”.

El 1968, en el llibret, “40 Aniversario” de la Foguera “Plaça 18 de Juliol” i la barraca “Racó de Festa”. En el seu interior apareix l’esbós de la foguera “Alicante casa de la Primavera”, de Ramón Marco, però segons idea i esbossos de l’’eminent pintor i exconstructor de fogueres alacantines Gastón Castelló’. Tant Ramón com Gastón van voler recordar “la línia i estil“ d’aquelles primeres fogueres. El monument va resultar ser una de les millors fogueres que s’han plantat davant del nostre Ajuntament. Un gran monument, sens dubte , on al costat dels grans bastidors, veurem tota una gamma de llenços, superfícies planes, i figures esquemàtiques que tractaven de retrobar-se amb la nostra personalitat artística.

21. 1971: Especial Fogueres d’aquest periòdic, primer diari vespertí d’Alacant, publicació que va desaparéixer en no poder suportar les multes que rebia davant la falta de llibertat d’expressió.

PRIMERA PÁGINA!

“Primera Página” (1968-1972) va ser el primer i únic diari de la vesprada a Alacant, “Un periódico sin jaula”, com s’anunciava, encara que vespertí en els seus principis, va tenir una curta presència, en la premsa alacantina, va desaparèixer al juliol de 1972, després d’una sèrie de multes, per enfrontar-se, en una sèrie d’articles a les forces conservadores del “Règim”, va ser processat pel TOP (Tribunal d’Ordre Públic).

ANYS SETANTA!

Durant els anys 70 seguia “L’etapa barroca de les nostres fogueres”, segons Miguel Ángel Durá en el llibret de Sant Blai La Torreta 2012. La gran vencedora d’aquests anys seria la foguera de Benalua, que aconseguia el màxim guardó els anys 1971, 72, 74, 76, 77, 78 i 79. Plaça de Ruperto Chapí era un altre districte triomfador, ja que va guanyar sis vegades en tercera i quarta categoria amb fogueres d’Otilio Serrano: el 1970, 71, 72, 74 i 75.

MOTLES!

El 1970, en l’Especial Fogueres de La Verdad, Emilio Chipont entrevistava Ramón Marco “el més guardonat artista foguerer”, i li preguntava: “s’acusa els artistes de fogueres, que porteu motles de les falles de València, és cert?”

“Jo puc parlar per mi i et dic rotundament no! Aquest any he gastat més de 10 tones d’escaiola modelant la foguera de dalt a baix.”

Els constructors alacantins a València podrien competir amb aquells? “En les mateixes condicions de temps i diners, crec que sí”.

A qui has admirat dins de la teua professió? “A València, el que va donar gran impuls i va marcar una època ha sigut Regino Más!

Manifestava en l’Información, del 22 de juny de 1970: “Les festes estan malaltes en la seua mateixa base”. Julio, exemple d’artista que va treballar en totes dues festes, falles i fogueres, i amb les queixes i reflexions que al llarg dels anys acompanyen als artistes de fogueres, de falles, pirotècnics, etc., i afirmava: “Fan falta contractes més alts i amb més temps per davant”. Julio Esplá durant deu anys va treballar en els projectes de Regino Mas, al qual va acompanyar en els seus viatges a Hispanoamèrica i el sud dels Estats Units, company de fatigues de fallers valencians cèlebres internacionalment, com el citat Regino Mas, els Germans Ferrer, Luna, etc. Afirmava que únicament treballa durant set mesos perquè no hi ha treball per a més, a Alacant no existeix l’entusiasme faller de València on a penes acaben les festes es firmen els nous contractes. A Alacant acaben les festes i ningú torna a pensar en fogueres fins a molts mesos després.

22. 1971: “Turismo en la historia”, del valencià Víctor López Jover, segon premi de la categoria especial en el Mercat Central. Els districtes amb aspiracions al primer premi recorrien a artistes valencians.

“LO QUE NOS CUESTAN LOS HIJOS”!

Aquest any la foguera més cara la de Ciutat d’Assís tenia un pressupost de quatre-centes mil pessetes i la realitzava Ramón Marco, la segona més cara, la del Mercat, obra d’Ángel Martín Jover costava tres-centes mil pessetes, la de la Plaça 18 de Juliol, fora de concurs, realitzada per Juan Capella, tres-centes cinquanta mil i dos-centes vint-i-cinc mil pessetes, la d’Alfons el Savi, amb Mauricio Gómez. La Rambla, de José Abad i Ángel Azpeitia, Sagrada Família, de Juan Capella i Campoamor, de Luis López Sarabia, costaven dues-centes mil pessetes cadascuna. Otilio Serrano en Plaça de Chapí, cent setanta mil pessetes, ja plantava Pedro Soriano en general Mola Renfe, una falla enorme per cent seixanta mil.

El primer premi va ser per a Ciutat d’Assís i Ramón Marco amb una de les fogueres més celebrades pel públic: “Lo que nos cuestan los hijos”, el segon premi va ser per a Ángel Martín i el tercer quedava desert. El jurat lamentava que els districtes d’Alfons el Savi i Rabassa quedaren fora de concurs, per no haver-les acabat el seu constructor Mauricio Gómez.

A VALÈNCIA!

Cent setanta artesans integraven el gremi d’artista fallers, alhora que ocupaven 46 grans naus, a la “Ciutat de l’Artista Faller”. El 1971, quina bona falla en Convent de Jerusalem!, de Julián Puche, que aconseguia el primer premi de la categoria especial, i que bo també Salvador Debón, en Plaça de la Mercè. Alfredo Ruiz aconseguia el ninot indultat en la falla de Peu de la Creu.

23. 1972: “Cuentos y Leyendas”, en el Mercat Central, de Víctor López i segon premi de categoria especial.

24. 1972: “Gastronomía española”, primer premi de primera categoria, de l’artista Ángel Azpeitia per a la Rambla de Méndez Núñez. Com observem en la fotografia, Alacant sempre en obres!

25. 1974: “Diablesca” va ser una de les plantaes més arriscades i complicades, en un any de grans fogueres

Pedro Soriano amb el pressupost més alt, sis-centes mil pessetes, la plantava en la Bola de Oro per a Carolines

Altes i s›havia de conformar amb el tercer premi.

A ALACANT!

L’artista valencià Víctor López Jover aconseguia el segon premi d’especial en el Mercat Central el 1971, i Agustín Pantoja, el primer de primera en Alfons el Savi i el tercer de primera en Benito Pérez Galdós.

LES FOGUERES NO HAN DE SER CADAFALS!

Això declarava Ramón Marco al periòdic Información l’any 1972: “M’agradaria dir a les comissions que no continuen demanant metres i més metres d’altura, perquè no és el més important. Haurien d’exigir qualitat, en comptes d’altura, perquè a més l’altura és un perill constant per al públic”.

“Crega’m: les fogueres no han de ser cadafals, això és una equivocació. Ens estem obstinant a fer-les cada vegada més altes, fins que un dia en caiga una i ens emportem tots el gran esglai”.

Ángel Azpeitia aconseguia el primer premi de primera categoria en la Rambla, també el 1974, i el 1975, però per a la segona categoria.

A VALÈNCIA!

Salvador Debón Cortina aconseguia el primer premi d’especial en la falla de la Mercè. El tercer premi va ser l’espectacular gitana del Mercat Central, falla de Vicente Luna, que es va considerar com la triomfadora. La fotografia d’aquesta enorme i espectacular balladora es va convertir en una icona per al turisme.

Alfredo Ruiz aconseguia tres ninots indultats, el 1970, 71 i 1972, i José Devis Fitos aconseguia el primer premi de la secció primera C, el primer de la segona A, i el primer de la tercera B.

A ALACANT!

El 1972, trobem en Carolines Altes, potser la millor obra d’Armando López Sarabia, “La Pintura”, obra de grans proporcions, en la categoria especial, amb un pressupost de 350.000 pessetes, més de 15 metres d’alçària, però no rebia cap premi.

LA CENSURA!

Tant les fogueres com les falles van suportar una censura més o menys atenuada, segons les èpoques. Malgrat la proximitat de la mort del dictador i l’arribada de la Democràcia, trobem el 1972 una obra de José Abad Martínez, de títol “Libertad”, per al desaparegut districte de Pou-Díaz Moreu, censurada. Podem veure de puny i lletra del censor el següent: “No fer cap referència al “Lute”, ni en l’explicació, ni en la foguera, davall el segell del Ministeri d’Informació, el visat de la Delegació Provincial d’Alacant el 22 de maig de 1972.

26. 1972: “La Pintura”, en la categoria especial la millor foguera, d’Armando López Sarabia, plantada en la Bola de Oro, Carolines Altes, però es va quedar sense premi.

27. 1974: “Vell”, aquest va ser el ninot indultat per votació popular i pertanyia a la foguera del Mercat Central que va aconseguir el segon premi, obra del valencià José Devis Fitos.

28. 1974: “La cistella de la compra”, segon premi de la categoria especial en el Mercat Central, de José Devis Fitos, que quasi guanya el primer premi, no va guanyar segurament per ser valencià l’autor. Fins a l’any 2002 no va guanyar cap artista valencià.

1973 “LA MITOLOGIA AL DIA”

La foguera del Mercat d’aquest any, que va aconseguir el primer premi de totes les categories. Una de les millors fogueres davant del Mercat Central, la més mitològica i clàssica de Remigio Soler.

Fins al 1973, que torna Remigio Soler, planta en el Mercat Central i Ramón, en Benalua, els dos amb els pressupostos més alts d’aqueix any, 500.000 pessetes. Benalua va patir un dels seus majors daltabaixos, al no concedir cap premi a la seua foguera “Bárbaros”. (Sí que va aconseguir el “ninot indultat”, d’aquest any).

Remigio, amb la seua obra més clàssica, de lema “Mitologia”, va obtenir per segona vegada, el primer premi, aquesta foguera va constituir un gran triomf, per al districte del Mercat, va agradar molt als alacantins i visitants. Remigio, que en aquells dies, tenia el seu taller a la carretera de l’Alcoraia, km. 2, va dur a terme una bella foguera, de 12 m d’alçària i 14x14 m de base, en les seues huit escenes, apareixien Diana Caçadora, Mart, Neptú, Bacus, el Rapte de les Savines, Penèlope i el cant de les Sirenes.

El segon premi va ser per a un jove Pedro Soriano, que en Carolines Altes, va iniciar amb “Cinco sentidos y pico”, la seua llista de grans premis, ja podem observar ací, les primeres formes estilitzades i modernes que triomfarien en els pròxims anys, imposant-se. El tercer premi va ser per a l’última gran obra d’Agustín Pantoja, per a un districte nou, Verge del Remei-Oest, una foguera portentosa i plena d’imaginació: “Hágase la luz”.

El 1974, la foguera de lema: “Diablesca”, de Pedro Soriano, (amb un pressupost de 600.000 ptes) va ser una de les “plantaes” més arriscades i complicades, un enorme diable roig, subjectava amb els seus braços alçats un daurat planeta del qual se subjectaven en equilibri dos enormes àngels, amb la foguera de l’any anterior va aconseguir el segon premi, amb aquesta el tercer, i ja es va deslligar la polèmica, perquè tant els de Carolines Altes com Pedro, esperaven un millor premi, però és que aquest any José Devis, artista valencià, va plantar en el Mercat Central una falla molt bona, ben feta i amb molta gràcia (que li hem vist repetir-la al llarg dels anys per tots els pobles i barris valencians), “La cesta de la compra”, es denominava i amb la qual va aconseguir el segon Premi.

RAMÓN MARCO I “BÁRBAROS”!

Les fogueres de Benalua i del Mercat aquest any eren les més cares, més de cinc-centes mil pessetes cadascuna. Què va passar amb “Bárbaros”?, que era la foguera de Benalua, realitzada per Ramón Marco, aquesta foguera es va quedar sense cap premi i va ser un dur colp per al barri. Ramón Marco esperava que agradara aquest monument perquè hi havia posat tota la seua inspiració, amb una entrega total, va construir la figura d’un bàrbar gegant de set metres d’alçària en el qual va invertir quasi quatre mesos de treball. Consultades les actes del jurat, no s’especifica per què no es va premiar aquesta foguera, el periòdic Primera Página havia desaparegut davant la censura i les multes. El 1972, en l’únic periòdic que tenim per a consultar, l’Información, tampoc apareix res, allí només trobem diverses pàgines sobre la inauguració d’un monument a José Antonio a Guadalajara.

El periòdic Información va crear aquest any el Trofeu de Fogueres, dotat amb importants premis en metàl·lic, i allí sí que es va premiar, en aquesta primera edició, en la categoria especial, els districtes de Benalua i el Mercat Central.

Ramón Marco sí que aconseguia el primer premi de la primera categoria en el districte Carme-Sant Agustí i Santa Creu, amb una foguera de lema “Bienvenidos”, on destacava un gran gerro amb un gran ram de flors, com a cos central i aquestes flors es desbordaven per tots dos costats fins a quasi tocar el sòl, Marco també guanyaria en aquest mateix districte el 1975 i el 1977, totes dues en primera categoria.

OFRENA DE LES FOGUERES I BARRAQUES AL CABDILL!

Això anunciava la premsa de l’època… a l’abril les fogueres “testimoniaven la seua absoluta i indestructible adhesió al Cabdill d’Espanya”. El 31 de maig, apareixia en la premsa “La placa de plata i la medalla d’or i brillants que fogueres i barraques oferiran pròximament al Cabdill d’Espanya”. El lliurament a Francisco Franco al palau del Pardo es va demorar fins al 31 d’octubre de 1973.

A VALÈNCIA!

El 1974 i el 1975, Armando López Sarabia i Pedro Soriano van plantar falles en la secció primera C, a València, i José Muñoz Fructuoso va plantar en falles infantils. El primer premi de 1974 va ser per a Alfredo Ruiz a la Plaça del Pilar.

29. 1975: “Los siete pecados capitales dan la campanada”, falla realitzada per al Convent de Jerusalem per l’artista José Pascual “Pepet”, amb aqueix estil grotesc que tant va agradar i agrada els valencians, va aconseguir el segon premi de la màxima categoria.

AGUSTÍN PANTOJA!

El periodista Vidal Masanet entrevistava en l’Información, de 21 de juny, aquest autor, amb una obra de qualitat, escultor, pintor i creador de fogueres i falles a València, i que portava quaranta anys en la professió, va començar el 1943 i havia construït més de 100 fogueres. També va construir falles a València, amb èxit i premis malgrat el “boicot”.

Els anys 40 es va fer famós el tàndem Pantoja-Baeza. Quan ací el treball escassejava va buscar l’horitzó faller valencià. A València el seu èxit faller va ser sonat, es va arribar al cas d’atorgar-li el primer premi, en la secció primera i després deixar-lo desert perquè era un artista foraster. Durant 10 anys va lluitar a València, sense importar-li el que clarament era un “boicot”. El 1969 va plantar davant del Mercat Central “La Manzana”, monument innovador, un dels més originals i avantguardistes d’aquests anys.

UN VALENCIÀ QUE VA PODER GUANYAR!

El 1974 “La cesta de la compra”, una gran foguera de l’artista valencià J. Devis amb la qual la foguera del Mercat Central aconseguia el segon premi especial. Va ser una foguera que va poder guanyar, va agradar molt els alacantins i que a més va obtenir “el ninot indultat per votació popular”, però va ser molt criticat, ja que aquest ninot ja va estar plantat a València, la foguera i el ninot van estar recorrent totes les ciutats de la Comunitat Valenciana que planten falles durant anys. El primer premi, de nou, per a Benalua amb la foguera “Frases hechas” i el tercer premi, per a Carolines Altes, on un jove Pedro Soriano intentava triomfar amb la seua foguera “Diablesca”, la més cara d’Alacant, 600.000 pessetes, amb la qual aconseguia el tercer premi.

En la primera categoria guanyava el valencià Ángel Azpeitia en la foguera de la Rambla, els següents premis van ser per a Pascual Domínguez en Florida-Portatge i Pedro Soriano, en Santa Isabel.

30. 1975: “Haz el amor y no la guerra”. Alfredo Ruiz realitzava aquesta moderna falla per a la Plaça del Pilar en la qual ja podem intuir el futur, tercer premi de la categoria especial.

31. 1975: El primer premi de totes les categories era per a Julián Puche en Na Jordana, també el ninot indultat, considerada una de les millors falles de tots els temps, era un al·legat a favor de “les tradicions valencianes”.

32. 1975: “Cuento alicantino”, esbós de la “foguera alacantina” que buscava Remigio Soler, “una foguera plenament alacantina sense mescla de falla” i que va realitzar per a la Plaça del 18 de Juliol. Una de les nostres millors fogueres.

LA LÍNIA MÉS CLÀSSICA DE FOGUERES!

En el periòdic Información, del 23 de juny de 1974, on s’informava que Benalua aconseguia el premi de la categoria especial i dels altres premis com en segona categoria, Francisco Franco-La Pau i en tercera categoria, Ruperto Chapí, el primer premi de barraques era per a Pica i Vola, al final de les notícies i com a conclusions del jurat podem llegir: “Finalment, consignem que l’opinió generalitzada en els membres del jurat és observar una tendència en la realització de les fogueres al barroc, a l’empastissament… en detriment de la línia més clàssica de les fogueres.

També cal dir que en la decisió final per a atorgar els premis de la categoria especial va haver-hi els seus bons dubtes per al primer, entre Benalua i Mercat, i que aquesta última va rebre del jurat una menció especialíssima per la seua qualitat, color, escultura, composició i crítica.

FOGUERES, NO FALLES!

Lluís Amat, en el llibret de la foguera de Sèneca-Autobusos, assegurava que “les nostres fogueres de ‘San Juan’, en valencià eren Fogueres de Sant Joan, aquest és el vertader nom de les nostres festes, no el confonguem amb les falles valencianes, així com no hem de confondre un foguerer, amb un faller. Quede doncs ben clar, que cadascú amb el seu nom, nom que d’una vegada per sempre ha de quedar gravat en la ment de molts alacantins, que després de 45 anys d’existència de la nostra Festa, sembla que encara no se n’han assabentat”.

JAIME GINER PALACIOS!

El 6 de gener de 1974, deixava d’existir aquest gran artista, amb tan sols 54 anys. Va treballar amb el grup valencià “Unión Arte”, i amb els pintors Miguel Carrillo, i Barahona Marco. Va plantar més de 30 fogueres.

Va ser molt premiat per la seua gran qualitat, el 1952 va guanyar el primer premi en Benalua amb “Somos así”, i el 1953, va repetir premi amb “La Lotería”. El 1955, “No saben lo que tenim”, el 1956, “Pare vosté la burra amic”. Els dos primers premis també en Benalua. Amb la col·laboració de l’escultor José Gutiérrez van plantar la foguera més cara de l’any 1962, en Benalua “La mitología al día”, aconseguint el segon premi de la categoria especial (Ramón Marco va ser imbatible aqueix any en Ciutat d’Assís).

ALACANTINITZAR MÉS ENCARA LES FOGUERES!

Remigio Soler, en el periòdic La Verdad del 25 de juny de 1974, es comprometia a arriscar un any del seu treball, per a plantar el 1975 una “Foguera plenament alacantina”, sense mescla de Falla, amb una diferent arquitectura, diferent colorit, diferents temes. Remigio que aquest any va estar absent en les fogueres, emprenia el camí d’una experiència: “Fer la foguera 100% alacantina, amb l’absoluta diferenciació de la falla valenciana. En síntesi, vol tornar als orígens, en una espècie de renaixement alacantinista, i per a això treballa i s’assessora…”.

Continuava Remigio: “Alacant necessita una foguera personal, original, seua… fins al present, jo he hagut de jugar també amb la mateixa baralla… però ara, potser en aquest moment, m’atrevisc a desenvolupar altres idees. Remigio citava uns quants noms d’artistes alacantins en els quals ell s’inspirava: Gastón Castelló, Baeza, Carrillo, Emilio Varela, Perezgil, i afirmava: “Tots ells són fidels exponents del color alacantí, alguns d’ells van fer fogueres que podríem qualificar de molt modernes, més modernes que moltes d’ara. En l’actualitat, no hi ha diferència apreciable entre la falla i la foguera: El mateix volum, la mateixa línia, igual crítica, típicament sorneguera i valenciana… no, no hi ha diferència, i hauria d’haver-ne”.

Remigio continuava afirmant: “Marco, que és un gran escultor. Però molts no s’atreveixen a obrir nous camins pel temor de no ser compresos o que s’interprete mal la seua postura. I no obstant això, cal desprendre’s de tot el que concerneix a la falla valenciana; cal entrar nus en aquest terreny que li dic: “Una foguera amb soltesa, amb suavitat, amb elegància, amb una línia diferent”.

Acabava el periodista afirmant que Remigio Soler “no vol caminar per camins trillats. Intentarà alacantinitzar més encara les fogueres, amb independència de la falla valenciana. Arriscarà en això un any del seu treball.

TOMÁS VALCÁRCEL!

En el mateix periòdic, la Fallera Major imposava al Sr. Tomás, la més alta distinció “que allà es concedeix”, així ho diu la notícia en el periòdic a la qual cosa responia el Sr. Valcárcel amb termes emocionats: “Només diré que aquest és un dels actes que més m’ha emocionat en la meua vida. Si porte Alacant en l’ànima amb les seues fogueres, no menys porte València amb les seues falles…”

1975 LA MILLOR FOGUERA!

Com ja anunciava Remigio Soler en la premsa el 1974, va aconseguir “Alacantinitzar la foguera”. La millor foguera d’aquest any va ser “Cuento alicantino”, i era la foguera oficial plantada davant del nostre ajuntament, la Plaça del 18 de Juliol, el seu autor Remigio Soler, una de les millors fogueres de la història, la seua rematada va donar lloc en anys successius a moltes i variades imitacions.

Carlos Torres Marín, gran amant dels monuments foguerers i president de la foguera Plaça 18 de Juliol va voler alçar davant de la “Casa del Poble” (com deia ell, en el llibret, d’aqueix mateix any) com a símbol de tots els alacantins, una foguera oficial que fora una autèntica obra d’art, per a la qual va aconseguir el pressupost més alt fins llavors en les nostres fogueres, 900.000 pessetes, perquè Remigio realitzarà la millor foguera, amb diferència, de l’any 1975, no va entrar en concurs, amb 15 m d’alçària i 133x10 de base, sens dubte, una de les millors fogueres de la nostra història.

Magnífica interpretació de “foguera alacantina”, plantada davant del nostre Palau Consistorial, una original “Palmera”, destacava com a rematada del monument, element aquest que ha sigut desenvolupat posteriorment per nombrosos artistes, en 7 escenes, Remigio ens descrivia, a través d’aquest “Cuento alicantino”, la nostra província, els nostres pintors i escriptors, els nostres més típics oficis, i tradicions, destacaven grans panells, simulant talles sobre fusta en relleu mosaics apilats, o acumulats, relleus grans, murals típics alacantins, que era el que a ell li agradava, (crear grans formes, que en la seua obra com a tallista o com a escultor no podia dur a terme), al voltant d’una part central on una cascada de ninots vestits amb els vestits típics de la província, tocant instruments musicals, formant una torre humana (simulant els populars “castellets”) rematada per aquesta palmera de traços tan originals, coronada per un gran cistell, on destacava el colorit d’uns grans fruits.

Tot amb el colorit i la lluentor que li donava Remigio, el bon acabat, tot cuidat fins a l’últim detall i gran escrupolositat. En resum, un monument elegant, molt vistós, amb la seua estètica tan particular. Una obra mestra.

A l’AMA es conserva un esbós d’aquesta foguera, fet a mà i signat per Remigio, que és dels més preciosos que es guarden en els nostres fons alacantins, de “Fogueres”.

Aquest any va haver-hi sorpresa amb el primer premi, Pascual Domínguez i Pedro Soriano deixaven sense premi Ramón Marco i Ciutat d’Assís, antany imbatibles Pascual, per a Alfons el Savi, va sorprendre amb una foguera on la rematada, que representava la creació de l’home per Déu, en una escena de la Capella Sixtina al Vaticà, era tan gran com la base del monument, “La vida sigue igual” era el seu lema, i va aconseguir el primer premi.

“EL RELLOTGE DE LA VIDA”

La foguera del Mercat d’aquest any amb el màxim pressupost i on Pedro Soriano desplegava tot el millor del seu art per a guanyar el primer premi, va crear una bella foguera d’estil figurativista, de clares influències valencianes, amb tot el necessari per a guanyar el primer premi. Una bona composició, un bon acabat, risc, bon colorit, una paleta de colors encomiable, en resum, feta per a guanyar, però va sorgir la sorpresa, va aparèixer un jove Pascual Domínguez i va aconseguir l’únic primer premi de la categoria especial que va obtenir aquest artista en tota la seua llarga carrera: “La vida sigue igual”. El tercer premi va ser per a la foguera de Ciutat d’Assís que aquest any era la de més pressupost, 700.000 pessetes, “Del verbo subir”, de Ramón Marco.

Els pensionistes plantaven la seua foguera, la denominada de la Tercera Edat i que alternaven entre la plaça de Pius XII i la plaça de Galícia.

PASCUAL DOMÍNGUEZ!

Aquest any 1975 va ser un any de magnífiques fogueres, Pascual Domínguez va ser autor de tres fogueres premiades, aconseguia el primer premi de la categoria especial en Alfons el Savi, el segon de la categoria primera en Florida-Portatge i el segon per a l’Infantil d’Alfons el Savi. I el primer premi va ser per a la foguera veïna d’Alfons el Savi “La vida sigue igual”, obra de Pascual Domínguez, i que va sorprendre amb una rematada inspirada en les pintures murals de Miguel Ángel a la Capella Sixtina del Vaticà, i que era de major volum que la seua base, o aqueix era el seu efecte.

A VALÈNCIA!

Pedro Soriano plantava falla en Gran Via Ramón y Cajal- Pintor Benedito, i Armando López Sarabia a Quart-Túria.

El gran artista Vicente Luna destacava amb la seua falla de l’Ajuntament “La serpiente de mar”. Julián Puche guanyava en Na Jordana amb “Naufraguen els tradicions”. Alfredo Ruiz quina gran falla en El Pilar “Haz el amor, no la guerra”. José Puche guanyava el primer premi en la secció Primera A en la falla Sant Vicent-Falangista Esteve.

33. 1976: “Vixca la ventilació”, tercer premi de la primera categoria en Santa Isabel. El mestre valencià Julián Puche plantava a Alacant amb la seua gran qualitat i el seu bon acabat.

34. 1977: Eren anys de canvis i Ramón Marco, davant del nostre ajuntament, plantava un monument amb el seu domini de l’escultura però amb un disseny que buscava entroncar “amb les arrels alacantines”.

1976

VA EXPLOTAR LA LLIBERTAT!

Després de la defunció del dictador Francisco Franco, tot es precipita. Després de la mort de F. Franco el 20 de novembre de 1975, el 1977 van tenir lloc les primeres eleccions democràtiques i amb la Constitució de 1978, van ser anys durs per a la gent, els polítics, els ciutadans. Calia adaptar els anquilosats engranatges de l’Estat als nous temps democràtics i constitucionals. Tot continuava funcionant igual que en els últims 40 anys, els que va durar el Franquisme. L’aparell repressiu de la Dictadura continuava intacte i aquest afectava a totes les facetes de la vida quotidiana tan sols dos anys abans, el 1973, l’alcalde d’Alacant, president de la Gestora, Bellea del Foc, etc., li van imposar l’emblema d’Or i Brillants, així com Placa de Plata al Cabdill d’Espanya, per la gràcia de Déu, Cap de l’Estat Francisco Franco, li van testimoniar el seu afecte, admiració, respecte, així com la seua absoluta i indestructible adhesió. Però va explotar la llibertat en la ment dels artistes, sorgia un art creatiu, ric en bells matisos, que impactaven en l’espectador i aquest s’identificava amb ell i el considerava com una cosa pròpia, una cosa nova que venia d’unes arrels molt antigues.

A Alacant, la millor foguera va ser la de Remigio Soler en Benalua. La Rambla guanyava el primer premi amb una “falla”, el tercer premi de primera categoria era per a l’artista valencià Julián Puche en Santa Isabel. A València, guanyava José Pascual “Pepet” en Convent de Jerusalem, però hauria d’haver guanyat la falla dels Germans Ferrer i J. López, artistes de Borriana, en Avinguda de José Antonio – Mestre Serrano. I hem de citar la gran falla de Julián Puche en Primera A en el districte Conca – Bisbe Amigó.

Aquest any 1976, Otilio Serrano, construeix “Homenaje al sol”, al barri d’Altozano, tota ella amb motius modernistes, estilitzats i “gastonians”, l’any següent també en Altozano, Oti rebia el primer premi de la segona categoria per la foguera “Según la nota”, les fogueres que Oti plantava agradaven molt i eren molt premiades.

Destaquem també com Julián López Bravo, alumne directe de Gastón Castelló, plantava en el districte d’Alipark “Las dos caras de la fiesta”.

“CONTAMINACIÓN”!

El districte de Benalua i el seu president, José Antonio Ruiz Valls, el 1976, van aconseguir que Remigio Soler els plantara la seua última foguera, el seu comiat amb un monument que faria història dins de l’estètica del nostre art efímer.

Remigio va dur a terme dos anys seguits les seues dues millors fogueres, i a continuació es va retirar de la construcció d’aquests monuments. Les seues dues millors composicions “Cuento alicantino” i “Contaminación”, en anys de renovació i evolució estètica, obres genials i exemples de creació innovadora i personal. Arrancant de la realitat, arriba a sintetitzar les formes, creant unes belles i harmonioses estructures, les seues dues rematades són antològiques i alhora tan diferents!

A la plaça de Navarro Rodrigo, al seu encreuament amb el carrer de Pardo Gimeno, van plantar la foguera més cara d’aquesta ny, 900.000 pessetes, l’última de Remigio, “Contaminación”, va ser el seu lema, primer premi, sense discussió de totes les categories, i una altra de les seues grans obres per a la història, hem de destacar la seua estructura central, així com la seua coronació o rematada, plenes d’original inspiració, creadora i innovadora.

D’una part central, on destacava una gran figura d’una estilitzada Mare de la Naturalesa, confeccionada simulant un mosaic de la qual partien uns ninots units, suspesos en l’aire, uns als altres, ala seua dreta, animals, a l’esquerra, unes vistoses majorets (que en aquells anys causaven sensació, substituint les tradicionals bandes de música), damunt d’aquesta peça central, una rica i daurada corona, sobre la qual, rematant l’obra, unes formes blanques abstractes i estilitzades, com movent-se, donaven al conjunt un estrany efecte embriagador i d’una inusitada i moderna bellesa.

La rematada de “Contaminación”, un gran rostre amb diferents tons de verd, i sostinguda en quatre punts, damunt d’una gran corona feta de multitud de diverses persones, és antològica i alhora tan diferent a la de “Cuento alicantino”, els dos tan admirables, bells i harmoniosos. Ens van cridar l’atenció per la seua vistositat, per la seua composició, la soltesa del seu conjunt, la neteja dels seus colors, el seu modelat, del qual destaquem belles formes que simulaven talles en relleu de fusta. En resum, obres genials i exemples de creació innovadora personal.

També Remigio obtenia el segon premi de la foguera infantil per a Sèneca-Autobusos i el tercer per a l’infantil de Benalua, Pedro Soriano aconseguia el primer per al Mercat Central.

1977 GASTÓN VA CREAR ESCOLA!

El periodista Emilio Chipont entrevistava Gastón Castelló en l’Especial Fogueres del periòdic La Verdad i li preguntava: “Gastón, sincerament, ha creat vostè, escola?”, “Sí, hi ha per ací artistes escampats que segueixen els meus consells i les meues directrius”.

“Anote vostè, per exemple, Otilio Serrano, que és un bon xic i un inquiet artista”.

35. 1978: Primer premi especial en la Plaça del Pilar “El pas del temps”, de José Martínez Mollá. Els valencians “a la seua”. Mentre a Alacant es buscaven “nous camins”.

VICENTE RAMOS!

Aquest conegut intel·lectual alacantí va pronunciar el pregó de festes que, en alguns moments, va ser inaudible, va ser un pregó molt contestat, en ell Vicente Ramos ens va parlar del simbolisme de la foguera, recordant Emilio Varela, Eduardo Irles com a creadors d’aquest simbolisme també va dissertar sobre com en els anys 30 les fogueres van servir per a unir més les terres de València, Castelló i Alacant.

1978 va ser l’any del “Cinquantenari”, del naixement de les Fogueres de Sant Joan. En les hemeroteques podem veure com van ser temps on ressalten els actes reivindicatius contra “tot allò establit” per a afirmar i aconseguir les primeres llibertats, uns per la “ruptura democràtica”, uns altres per la “transició democràtica”, sorgeixen multitud d’associacions, socials, culturals, veïnals, polítics, grups i reivindicacions que van marcar aqueixos anys on els ciutadans progressistes van xocar amb les estructures anquilosades i arcaiques de la Dictadura. El 14 d’octubre de 1977, es va aprovar la Llei d’Amnistia, i el 31 d’octubre de 1978 s’aprovava la Constitució en un Ple de les Corts. Es reivindicaven canvis també en la festa, partits polítics, sindicats, defensaven unes fogueres més populars i alacantines. Al febrer de 1979, va haver-hi eleccions generals i a l’abril de 1979, es van celebrar les primeres eleccions democràtiques municipals, des de la II República, el 19 d’abril, va prendre possessió el nou alcalde, José Luis Lassaletta, del PSOE, en la Diputació Provincial va triomfar la UCD i el seu nou president va ser Luís Díaz Alperi.

36. 1978: “Cincuentenario”. Ramón Marco tractava d’innovar amb la foguera oficial davant del nostre ajuntament. Ell ens va contar que també li agradava la moderniat, però que sempre li demanaven el més clàssic.

RAMÓN MARCO!

Els anys 1977 i 78, també el “Mestre” s’apuntava a renovar i a innovar, plasmant en sengles fogueres a la Plaça de l’Ajuntament, encara Plaça del 18 de Juliol, tot el seu geni, en “Añoranzas alicantinas” i “Cincuentenario”, el 1978, dues grans fogueres, amb les quals Ramón ens demostrava que era capaç de dissenyar i construir fogueres de tipus avantguardista. Ell mai oblidarà el seu mestre Gastón Castelló, el 1978, a La Florida plantava la foguera amb el significatiu lema “Al son que me tocan bailo”. L’any 1987 el Sr. Ramón, els contava, a Nino Llorens i J. C. Vizcaíno, en una entrevista, el següent: “Jo vaig ser un dels que abans va usar aquest estil en les fogueres, que vaig realitzar el 1977 i 78, a la Plaça de l’Ajuntament, però sempre m’han buscar pels esbossos clàssics. Per això, quan ja estava la renovació actual, jo presentava a Ciutat d’Assís, esbossos avançats, però es tiraven cap arrere, i em demanaven sempre una cosa més clàssica, i com que jo sempre treballe al gust de qui em contracta….”

Ramón Marco, el 1978, sobre la seua figura apareixia en la premsa “36 años en la fiesta y 100 hogueras” on el mestre manifestava: “Ací es mira més l’alçària i el nombre de ninots que la qualitat”.

“CONTRASTES”!

“Contrastes”, 1978, davant del Mercat Central, la seua rematada oberta i estilitzada, i sobretot l’espectacularitat de les seues formes noves, senzilles, però amb una obertura abans mai vista, la seua configuració desimbolta juntament amb un acabat excel·lent. Els estudiosos de la festa la consideren com l’inici de la nova etapa renovadora, ja que apareixen aspectes de l’art d’avantguarda al costat dels components tradicionals. I va començar l’’Evolución’, 1979, Benalua, i l’anhelat primer premi, va seguir la “Búsqueda”, 1980, Plaça de l’Ajuntament, i el 1981 va començar a “Amanecer”. Els títols o lemes de les seues obres ofereixen com un ritme premonitori que progressivament avança cap a la consecució de les noves formes buscades, “Contrastes”, “Evolución”, “Amanecer”.

Pedro Soriano plantava el 1977 la falla de la secció primera Quart-Túria de lema “Democracia”, i el 1978 aconseguia el tercer premi de la secció segona C, amb l’ase que va plantar al Mercat Central, el 1977, coronant la foguera.

OTILIO SERRANO “OTI”!

En el popular districte de la Plaça de R. Chapí davall la batuta d’Eduardo Amorós, el conegut i entranyable Otilio Serrano “Oti”, desenvolupava l’’estil gastonià’, davall l’atenta i còmplice mirada de Gastón i de l’artista amic Manuel Albert, molt units per aquests anys. És conegut pels estudiosos i afeccionats a aquests temes relacionats amb el nostre “art efímer” que de la mà d’Oti i la col·laboració de Gastón i M. Albert, van eixir una vintena de fogueres (l’’aire gastonià de les quals’, es pot anar veient en els esbossos que van publicar els llibrets d’aqueixos anys) amb el seu peculiar segell alacantí i que van anar plantant entre 1969 i 1978, aproximadament.

ÁNGEL MARTÍN!

Els anys de 1977 i 78, en el districte de Benalua, Ángel Martín Jover aconseguia el primer premi de totes les categories, amb els pressupostos més alts fins llavors, 900.000 pessetes, amb “La Festa mes hermosa” i el 1978, amb un pressupost d’1.500.000 pessetes: “La Foguera”. “La foguera més valenta que mai s’ha plantat a Alacant”, deia el periòdic La Verdad. Però l’any 1979, també amb el pressupost més alt, 1.700.000 pessetes, es quedava sense premi davant del Mercat Central amb la seua foguera “Ché de circo”.

JAVIER MAYOR LEÓN!

Aquest artista començava el 1978 arrasant, en premis i originalitat, aconseguia el primer premi de la primera categoria a Florida Portatge, la “Conciencia” i el primer de la segona categoria en l’Obra Social de la Llar, “Carátula”.

VALENCIANS!

A València, el 1977, destacava Alfredo Ruiz, amb el seu segon premi d’especial per a l’Av. de José Antonio-Mestre Serrano. Com a prova que a València també deixen grans falles sense acabar, José Luis Ferrer Vicent deixava inacabada la falla de categoria especial, davant del Mercat Central de València.

Com ja vam citar el 1974, per al Mercat Central, José Devis Fruitos va realitzar “La cesta de la compra”, segon premi de categoria especial, enginyosa falla que va agradar molt als alacantins, encara que no va comptar amb el suport del jurat per a obtenir el màxim guardó.

37.

1979: Tornen els valencians a la Plaça de l’Ajuntament amb “La millor terra del món”, d’Ángel Azpeitia. Fora de concurs.

38. 1980: Falla Plaça de Castelló-Sogorb, amb el lema ¡Eh toro! La tercera millor falla de tota València. Obra dels germans Ferrer Vicent que, des de Borriana ja l’any 1981, aconseguirien el primer premi de totes les falles de València.

El 1976, el gran mestre, Julián Puche Ferrandis, amb “Bizca la ventilació”, Santa Isabel, tercer premi de primera categoria, ens va demostrar el que és fer bé una falla.

El 1977 i 1978, un altre dels grans de València, M. Martínez Mollá, germà de José, va plantar “Si no es para creer en brujas...”, falla que també va ser premiada, amb el tercer premi de la primera categoria, tots dos monuments, també per a Santa Isabel. També arriba Vicente Giménez a Benito Pérez Galdós i Joan XXIII, artista molt faller que anirà evolucionant cap a formes més estilitzades i geomètriques.

AL DICTAT DE VALÈNCIA!

En el periòdic La Verdad, del 16 de juny de 1978, José Ferrer, a més de criticar l’’alcaldada’ del nostre alcalde, Ambrosio Luciáñez, pel nomenament de la filla de l’alcalde de Madrid, la xiqueta Guiomar Álvarez, de 7 anys, com a Bellea del Foc Infantil, afirmava a continuació “Va haver-hi un temps en què la mateixa Gestora era l’enemiga número u de les barraques, simplement perquè València no les tenia, i al president de la Central Fallera Valenciana no li semblava bé que Alacant tinguera aqueixa originalitat. Anàvem al dictat de València?, així ho semblava”.

PLANTES I DESPLANTES!

La premsa es feia ressò de l’actuació de la nostra corporació cap a la Delegació del President del Consell, José Luis Albiñana, el conseller de turisme, etc., deia Mari Carmen Raneda en La Verdad, del 27 de juny. “Aquestes han sigut les primeres fogueres d’un País Valencià preautònom. PV el denomina el BOE i no Regió Valenciana, malgrat que li pese a més d’un”.

“EVOLUCIÓN”!

A la fi, Pedro Soriano aconseguia el primer premi, amb “Evolución” en Benalua el 1979. La seua primera gran obra premiada amb el màxim guardó de totes les categories. Sempre hi ha hagut evolució en l’art i aquest ha sigut per a bé, ens deia Pedro. Un obelisc egipci com a contrast d’una escultura moderna, una estrella representava el pas del temps, completant la rematada, les tres estilitzades majorets que representaven l’evolució de l’art. Destacava la deformació de les figures i la utilització de nous colors plans, amb dues rematades, una “figurativa” i una altra un gran obelisc, una allargada forma geomètrica.

Pedro dedicava la foguera a l’escriptor Gabriel Miró, les figures centrals representen els principals personatges de la seua obra, donant curs a la seua llibertat interpretativa, sobre unes boniques, de bon acabat i clàssiques formes, en sorgeixen altres estilitzades i grans formes geometritzants.

També va obtenir el primer premi de la categoria infantil i el “Ninot Indultat per votació popular”.

Aquest any 1979 van destacar quatre grans fogueres, de quatre grans artistes, amb quatre estètiques molt diferents. Ramón Marco en Ciutat d’Assís amb “Mos l’an clavat” aconseguia el segon premi amb un pressupost d’1.500.000 pessetes. El tercer premi va ser per a “Jaque Mate”, d’1.300.000 pessetes, de Javier Mayor León per a Alfons el Savi, els membres de la comissió d’aquest districte no van acceptar aquest tercer premi, ja que pretenien aconseguir el primer premi. I Ángel Martín, com ja vam dir, en el Mercat Central amb una gran foguera amb molt bon acabat i modelat es quedava sense premi.

El jurat donava suport a l’estilització, la recerca, l’experimentació, en detriment de Ramón Marco que aqueix any per a Ciutat d’Assís va construir una foguera colossal, monumental, vessant de classicisme d’un gran modelat, i va quedar en segon lloc. Si observem hui tots dos monuments, podrem comprovar com els jurats de l’època van donar suport a l’’Evolución’.

ANYS 80 L’ESCALADA VALENCIANA!

El 1981, Andreu Martorell, gran escultor i que arribaria a ser l’home de confiança de l’artista Pere Baenas, per a la Plaça de l’Ajuntament, va aconseguir el primer premi de primera categoria A, ja que dins de les reformes empreses per Jacinto Masanet, (va desdoblar les 3 primeres categories en A, B i C), l’Ajuntament entrava en concurs com un districte més.

El 1981, Santiago Soro Capella, des de Borriana, per a Mercat Central, va construir “Mundiales 82” i va plantar en categoria especial, i el 1982, “Homenaje”, una enorme i monumental falla, també de categoria especial per a Alfons el Savi, cap va tenir el reconeixement del jurat. Santiago Rubio, amb la seua obra molt fallera, va plantar al carrer de Sant Vicent “Piraterías” i va aconseguir el primer premi de tercera B.

A partir dels anys 80, és quan comença l’’escalada’ valenciana, ens arriben els “nous materials”, el poliespà, el poliuretà, el suro blanc. Vicente Jiménez Sánchez, Vicente Almela Caballé, Manuel Algarra comencen a innovar a Alacant, d’acord amb la nostra estètica foguerera, Enrique Burriel va tractar de suplir la falta de pressupost aplicant el que ell va entendre per la nostra estètica, van arribar Paco Roca, Emilio Miralles, ens porten el seu bon fer, ja en els anys 90, es va alterant la situació, es va produint un canvi de valors, les comissions, els jurats, contracten i secunden cada vegada més aquests artistes valencians, uns perquè els fa igual, uns altres perquè busquen més volum, més ninots, més serietat a l’hora de complir el contracte, uns altres perquè han reconegut en els valencians una professionalitat i perquè valoren les seues aportacions de gran qualitat i en molts casos, més atrevides, ací realitzen el que agrada als alacantins i a València, el que allí més els agrada. Comencen a ser premiats i a controlar els primers premis de les diferents categories, tenen qualitat.

Els germans Ferrer Vicent, artistes de Borriana, estan plantant monuments destinats al foc des de 1978, han sigut molt prolífics, el 1985, van elaborar 5 falles per a Alacant, entre elles, el tercer premi de la categoria especial per a Carolines Altes “El loro y el moro”.

Aquests anys ens arriben els germans Colomina, Ramón Espinosa també ho va intentar en Port d’Alacant, Paco López Albert, Miguel, Pedro i Alejandro Santaeulalia, Pere Baenas, però amb ells ens n’arriben uns altres com Francisco Dauder, José Jorauta, Santiago Ferrer, José Coronado, J. Bartolomé, V. López, José M. Gago, Vicente Albert, que omplin els nostres carrers de “refregits”, però es veu que compleixen les necessitats de les comissions que els contracten.

ESTÈTICA FOGUERERA!

Vicente Jiménez Sánchez, artista faller valencià, ha realitzat una obra molt innovadora i personal des de finals dels anys 70, destaquem, el 1978, per a Carolines Altes, “Problemas de hoy”, segon premi de primera categoria i la del Mercat Central, dels anys 1986, 87 i 88, el Mercat estava en obres de reforma, els pressupostos dels més escassos i per això recorrien a aquests artistes fallers que tractaven d’innovar “adoptant l’estètica foguerera” (V. Borrego Gil M. Hernández, València 1977). La Diputació alacantina va encarregar a aquest artista la foguera commemorativa del Mundial de Futbol – 82, foguera que es va plantar a la Plaça dels Cavalls, destacant la seua estètica gens fallera. Aquest artista també repetia foguera en Francisco Franco-La Pau, i en Obra Social de la Llar.

Els germans Ferrer, a més, planten en Carolines Altes, Campoamor, Colònia Requena i l’artista Vicente Soler, en Plaça Chapí, amb un altre monument dedicat al Mundial de Futbol.

Aquest artista, Vicente Soler, de Borriana, va col·laborar el 1980 en l’elaboració de la foguera de Benalua amb Pedro Soriano.

El 1981 els germans Ferrer (dels dos germans destaca José, perquè és un magnífic escultor, que a València ha aconseguit importants premis, però també ha deixat grans falles sense acabar), planten en Sèneca Autobusos “Música y tiempos modernos”, i en Carolines Altes, “Perro mundo”, així com el 1982, “A bombo y platillo”, foguera amb la qual van aconseguir el primer premi de la primera categoria B.

El 1983, entre Vicente Giménez i els germans Ferrer planten set fogueres. Vicente, en Sant Nicolau de Bari, Bola de Oro, Francisco Franco-La Pau i Sant Ferran-Llotja. I els germans Ferrer van plantar en la Colònia Requena, en Campoamor “Cincuentenario”, i per a Carolines Altes “Época”, que va aconseguir el tercer premi de Primera B i on destacava una gran dama d’època barroca, sobre un gran i lluent rellotge barroc. Aquest any Ángel Azpieta s’acomiadava d’Alacant plantant en el districte de Sant Antoni de Dalt.

L’any 1984 Vicente Giménez realitza només un monument en Francisco Franco-La Pau i els Germans Ferrer en la Colònia Requena, en Carolines Altes, “Evolución”, que no va aconseguir cap premi. Hem de destacar la seua foguera “Alicante y sus hogueras”, plantada en Campoamor, on es ressaltava el seu intent d’innovar i evolucionar cap a una estètica més de foguera, van obtenir el tercer premi de tercera categoria.

El 1985, els germans Ferrer van plantar cinc fogueres a Alacant, entre elles la que va aconseguir el tercer premi en la categoria Especial per a Carolines Altes “El oro y el moro”, el monument constava d’un enorme cap de moro i

sobre aquest destacaven uns minarets. Aquesta foguera ja va ser plantada a València en la Plaça Doctor Collado, on els va costar molt introduir aquest enorme cap.

El 1986 continuen els germans Ferrer plantant en la Colònia Requena, Pla-Metall i en Campoamor “Escenas alicantinas”, una foguera de manera apaïsada i de volums estilitzats, potser la millor obra que van realitzar a Alacant.

Vicente Giménez, en el districte de Mercat Central, que estava en decadència per la seua anunciada restauració, va plantar “El mundo de las hogueras”. Aquest any també planta Juan Ruiz Recio, artista valencià i Vicente Blasco de Gandia, que va aconseguir el segon premi de la segona categoria en Sant Nicolau de Bari.

Aquest mateix any 1986 Enrique Burriel ja aconseguia el primer premi de la segona Categoria en la Plaça de Pius XII amb “Espectáculos”.

L’any 1988 tenim, en el districte de Sant Antoni de Dalt, l’artista valencià Francisco Ribes Calvet, Ruiz Recio, en Francisco Franco-La Pau, als germans Ferrer, en Campoamor i en Campoamor Nord, així com en la Colònia Requena. Vicente Giménez, en Pla del Bon Repòs i en Mercat Central i en Verge del Remei-La Creu i en Verge del Remei-Oest.

Enrique Burriel, amb les seues línies modernes amb les quals tractava d’allunyar-se del barroquisme valencià, aconseguia en la Plaça de Calvo Sotelo el primer premi de tercera categoria amb “El Neptuno d’Alacant”.

La gran aportació en aquests anys a les nostres fogueres serà la de Vicente Almela, que triomfarà més ací que a València.

39. 1980: “Todo se cuece junto”, primer premi de segona categoria, en el barri Francisco Franco-La Pau, foguera de Vicente Giménez Sánchez.

40. 1980: “Anem de casa”, el valencià Andrés Martorell, en Joan XXIII 1r sector, segon premi de segona categoria.

ARTISTES ALACANTINS!

1980 va ser un any de quatre fogueres magnífiques obra de quatre artistes extraordinaris. Aquest any es passava de 46 fogueres a 56 comissions. La foguera infantil de la Plaça de l’Ajuntament no es va plantar: “Em vaig emportar la foguera perquè no tenia garanties de cobrar-la”, afirmava l’artista José Muñoz Fructuoso.

JAVIER MAYOR!

L’artista més guardonat aquest any 1980 va ser Javier Mayor León, que va aconseguir el primer premi de la categoria especial, en la foguera d’Alfons el Savi; el primer premi de la categoria infantil, per a la foguera de Calderón de la Barca, i primer i segons premis en la segona categoria infantil, per a les seues fogueres en Sagrada Família i Benalua.

LA CAMPANADA!

Per a Alfons el Savi, Javier Mayor va muntar un temple del món, l’entrada del qual era una gran porta retorçada i majestuosa. Dues orquestres interpretaven de manera diferent la “Partitura de la vida”, una gran foguera que va merèixer el primer premi i amb la qual Javier seguia amb el seu personal estil, renovant les nostres fogueres, de gran capacitat creativa, amb una harmoniosa i alhora nova disposició d’unes formes i figures enginyosament modelades i caricaturitzades, els entesos diuen que un estil pròxim al còmic i amb un fort contingut ideològic, anticlerical i antisistema.

“HAY QUE SEMBRAR”!

Aquesta va ser la foguera que Ramón Marco va plantar en Ciutat d’Assís, un gran monument, amb una gran rematada que representava una elegant figura al·legòrica de l’agricultura, amb reminiscències estètiques de les fogueres dels anys 30. Davant del Mercat Central, Ángel Martín plantava un espectacular monument de 26 metres d’alçària de lema “Música, música”, potser la millor foguera d’Ángel per la seua monumentalitat, risc i bon acabat i modelat.

Pedro Soriano plantava “Búsqueda”, a la Plaça de l’Ajuntament. Una explosió de precioses formes abstractes, disposades harmoniosament amb una airosa i enginyosa rematada, obra mestra i que va marcar la manera de fer fogueres. L’harmoniosa combinació de colors i de clàssiques formes derivant cap a un modernisme avantguardista, la seua monumentalitat. L’ús perfecte de formes corbes i superfícies planes, la importància que adquirien els espais buits. L’amplitud de les seues formes integrava a l’interior del disseny camps i dominis espacials que amb anterioritat quedaven al marge. Que bonica! La foguera perfecta. Pedro aconseguia diferenciar la foguera de la falla i ens feia sentir que aqueixes formes formaven part d’alguna cosa molt nostra.

JULIO ESPLÁ!

Un clar exemple que els temps estaven canviant va ser el de la foguera de Sant Ferran-Llotja, que celebrava el seu cinquantenari, l’artista Julio Esplá, que tants anys va realitzar aquesta foguera concretament: 1966, 67, 68, 69, 70, 71, 72, 73, 74, 75, 76, 79 i aquest any 1980, el Sr. Julio amb un bon pressupost, 800.000 pessetes, els va plantar un enorme monument, que sens dubte evidenciava que ja era hora de passar pàgina, aquest artista ja no va plantar més en aquest districte.

“AMANECER”!

Aquest va ser el lema que l’any 1981 per a BenalUa aconseguia el primer premi categoria especial. Aquest any s’arribava a les 60 fogueres adultes i més de 50 fogueres infantils. Pedro Soriano ens va sorprendre a tots amb una vertadera revolució, dins del món de les nostres fogueres amb estètica renovadora, obra dedicada a Gastón Castelló (que el seu ninot va ser indultat), l’artista volia deixar clar que la foguera alacantina tornava a tenir una línia estètica, una personalitat pròpia per on aprofundir i continuar investigant. Sostinguda sobre 3 punts apareixia un espai buit, a partir d’ací se superposaven una sèrie de formes cúbiques desordenadament col·locades, apareixien tota sèrie de formes abstractes, irregulars, diversos pinacles daurats disposats harmoniosament acabaven en un pinacle cúbic més gran envoltat d’una original forma solar i aquesta, d’uns estilitzats cavallets alats de color roig intens. Els colors transitaven des de blancs fins a diverses tonalitats de grises per a destacar la seua rematada amb daurat i

roig.

41. 1980: “Contaminación”. Una curiositat obra de l’artista valencià Juan Carrasco González i de l’artista alacantí Antonio Asensi Galiana.

42. 1981: Andrés Martorell aconseguia el primer premi de primera A, per a una Plaça de l’Ajuntament que competia com un districte més.

JAVIER MAYOR LEÓN!

La solidaritat va regnar la nit del 20 de juny quan aquest artista constructor de les fogueres d’Alfons el Savi, Pla Metall i Pérez Galdós havia llançat la tovallola. A l’hora de la plantà havia desaparegut i alguns veien ja el seu districte sense foguera. El constructor havia patit una crisi nerviosa i estava ingressat en una clínica privada per esgotament; altres artistes, membres de comissions i familiars, van acabar i van plantar els seus monuments. El muntatge va eixir després millor del que es preveia i les tres fogueres van ser àmpliament premiades.

43. 1981: Des de Borriana, Santiago Soro Capella plantava “Mundiales 82”, només es donaven tres premis, que eren copats per artistes alacantins com Pedro Soriano, Ramón Marco o Javier Mayor León, per aquest ordre, i aquests grans monuments es quedaven sense premi.

MERCAT DEL NINOT!

En la Hoja del Lunes, del 22 de juny del 1981, podem llegir “Els ninots tenen set vides com els gats”. Aquest mercat està radicat a València, la foguera del Mercat ha sigut construïda a Borriana, la de la Plaça de l’Ajuntament també confiada a un artista valencià, també han sigut construïdes a València les fogueres de Francisco Franco-La Pau, i Verge del Remei-Alger.

44. 1982: “Homenaje”, un altre gran cadafl de gran pressupost, de Santiago Soro, en la categoria especial, per a Alfons el Savi, sense premi.

A VALÈNCIA!

Per fi aconseguien el primer premi de la categoria especial, en l’Av. de l’Antic Regne-Mestre Serrano, amb l’artista José Luis Ferrer, de Borriana. L’artista Santiago Soro va utilitzar part de la foguera que va plantar en el nostre Mercat Central el 1981, en primera A, el 1982, com a “refregit a València” i amb aquesta falla va guanyar el primer premi de primera A, amb la qual cosa relegava el mestre Julian Puche al segon premi, malgrat l’’obra mestra’ que va plantar en Bisbe Amigó-Conca.

L’ARTISTA FALLER ÉS UN LUMPEN!

Això opinava l’artista Miguel Santaeulalia en el Diario de Valencia, del 19 de març del 1981: “Des d’un punt de vista social, l’artista faller és un “lumpen” dins de les disciplines falleres… L’art faller és considerat com un art menor, tal vegada perquè és una cosa que s’exposa al carrer”.

CUBISME INFORMAL!

El mateix Pedro Soriano definia el seu estil, el 1981, de la següent forma: “Vull que la foguera que jo construïsca, a partir d’aquest moment, es vaja aproximant a les noves formes d’escultura, dins d’un cubisme informal i d’una línia moderna, l’estructura va adquirint caràcters diferents als que fins ara han tingut sempre les fogueres…”. La seua foguera “La década de oro”, plantada davant de l’ajuntament, d’una àmplia base sobre uns 350 metres quadrats i poca alçària va rebre unes crítiques molt dures.

A VALÈNCIA!

La Fallera Major demanava que no es retardara la cremà, a últimes hores de la nit encara es desconeixia el nombre exacte de comissions que podien retardar a les 3 de la matinada la cremà de les falles, com a protesta per la derrota de la denominació Regne de València en el Congrés dels Diputats. Alfredo Ruiz plantava a la Plaça del Pilar “Naturalea morta”, una falla massa moderna que aconseguia el sisè premi de la categoria especial. Mario Lleonart plantava, sens dubte, la seua millor falla en Convent de Jerusalem “Mucho ruido y pocas nueces”, amb la qual aconseguia el segon premi d’especial.

LA FOGUERA I LA FALLA!

Pedro Soriano ens definia el seu estil: “En la foguera es tracta de crear formes noves, més o menys inspirades en la realitat que ens envolta… la foguera ha de reunir quatre requisits fonamentals: monumentalitat, forma, originalitat i color: això quant al seu contingut artístic, i enginy, crítica, gràcia i bon humor, quant al seu contingut literari o temàtic…. Fer un ninot molt gran, caricaturitzat, és molt fàcil per a un artista o artesà amb ofici… crear una forma o formes que tinguen arpa artística, originalitat i ganxo per al poble, això és un altre cantar, i, al meu entendre, molt més difícil i arriscat” (Soriano Moll, Pedro. “La hoguera y la falla”, Revista Festa, 1982).

45. 1982: “A bombo y platillo”, de Santiago Ferrer, també de Borriana, primer premi de primera B, en Carolines Altes. La seua rematada i també la de la foguera de Foguerer Carolines eren part de la falla de Convent de Jerusalem, de l’artista valencià Mario Lleonart, que aquest any 1982 hauria d’haver guanyat a València.

46. 1983: “La riada”, citem aquesta falla obra de Julio Monterrubio, cinqué premi de la categoria especial en Convent de Jerusalem, per a veure la diferència que realitzava aquest artista que no té res a veure amb el que més endavant farà amb el seu fill Julio César.

“OFRENDA”!

Aquesta va ser la foguera, “Ofrenda”, que l’any 1982 va guanyar el primer premi de categoria especial en Benalua. Una altra magnífica interpretació de Pedro en la línia de la nostra “Manera” d’interpretar l’’art efímer’. Pedro seguia amb la seua particular inspiració, interpretant i creant noves formes que portarien a la “foguera” alacantina al cim de la popularitat. Amb una rematada menys arriscada i espectacular, on Pedro representava tres modernes formes de dona i sobre elles els coloms de la pau, formes, escultures, pintures, imitació de porcellanes, terracotes, ors… creació i acabat es donaven la mà en aquest especialment inspirat any… José María Perea, en el periòdic La Verdad comentava d’aquesta foguera: “Mereix especial atenció, estèticament és diferent a les altres, manté com l’any passat, una gran audàcia de formes, amb un acabat en el modelat perfecte, de porcellana. Personalment crec que Pedro Soriano, després de trencar motles en aquests últims anys, s’acosta cada dia més a l’estil foguera. “La foguera alacantina no ha nascut encara. Va naixent any rere any mentre es renova i progressa. El dia que nasquera del tot començaria a morir…” Deia Pedro Soriano al peu de la seua foguera recentment plantada en la Plaça de l’Ajuntament (La Verdad. 23-06-1983).

GERMANOR!

A la presentació de la bellea de Sèneca-Autobusos van assistir, el 23 d’abril de 1982, al restaurant Dársena, contigu al Reial Club de Regates, representacions de les falles de València, de Borriana, de Xàtiva, Gandia, Dénia i Benidorm. Van assistir-hi les juntes locals falleres de les localitats esmentades i les seues falleres majors. Amb motiu del primer cinquantenari de la foguera acceptaven els càrrecs de “Foguerer Major” Manuel Casesnoves, alcalde de Xàtiva, Ricardo Pérez Casado, alcalde de València i José Luis Lassaletta, alcalde d’Alacant.

“CARTEL DE HOGUERAS”!

L’any 1983 les fogueres aconseguien el títol de Festes d’Interès Internacional. A la Plaça de l’Ajuntament, una foguera oficial sense ninots, deia Pedro Soriano: “Serà la primera de tota la història d’Alacant que no portarà ninots i es mantindrà sobre quatre columnes blanques que representen el paper o el llenç on es plasmen els cartells. El seu lema era: “Cartel de Hogueras”. Les fogueres que Pedro dissenyava per a la foguera oficial de la ciutat, després de guanyar el primer premi l’any anterior, destaquen pel seu gran aprofundiment en estudis més innovadors i abstractes. Autèntiques fogueres experimentals. Ací podem observar un clar exemple del seu intent per trobar monuments d’estètica alacantina. Pedro sempre dedicava les seues fogueres a Gastón Castelló. Sempre s’ha remès a ell com l’origen de la foguera alacantina. Ací veiem quadres de Gastón, convertits en “llàstimes”, dels quals sorgeixen figures estilitzades i formes geometritzants. Les fogueres dels anys 30 i 40 evolucionen en aquestes formes més modernes dels anys 80.

CRIT DE REBEL·LIA!

Pedro Soriano opinava que la foguera de Pius XII era una de les seues millors fogueres: ”El vertader creador de la foguera és Gastón Castelló, ell va saber traslladar a la foguera l’ànima alacantina, una cosa immaterial que ningú ha sabut igualar i que és tota una lliçó d’alacantinisme, jo vaig començar fent falles i les fogueres són una cosa molt diferent; són el crit de la rebel·lia de l’alacantí enfront del valencià”. Javier Mayor León, amb una caricatura exagerada i gran aconseguia el tercer premi d’especial en Pla-Metall i considerava “En matèria de fogueres cadascú pot tenir el seu propi estil i no consent que algú diga que això són les fogueres i la resta no”. Pascual Domínguez opinava “No trobe una altra diferència que les falles són al març i les fogueres al juny, les fogueres o les falles, no hi ha distinció entre ambdues, el més destacat de les meues fogueres és l’equilibri, l’atreviment, no obstant això, hi ha qui no l’aprecia perquè no em premien”. Información, 24 de juny 1983.

1983, “De espaldas a la luz”, Plaça de Pius XII. Primer premi, categoria especial. Que preciositat de rematada! Quina harmoniosa estètica! De nou, homenatjava Gastón amb la repetició de figures planes i estilitzades, simètriques, d’igual forma i actitud, decoració utilitzada per aquest estimat artista i que es repeteix com una icona de la seua obra. Soriano creava un doble cos central, amb una rematada de formes completament blanques que subjectaven un daurat sol, la segona torre del cos central era una torre geomètrica de menor alçària culminada amb el tors d’un home a través d’una successió de roig color que contrastava amb l’anterior.

Una gran explosió de llum ens impactava dominant tota la monumental escena d’un harmoniós i original disseny i una encertada i ben resolta interpretació dels colors, destacant grisos i negres cap a blancs que s’aclarien en intensitat de llum.

47. 1985: “El oro y el moro”, tercer premi de la categoria especial dels Germans Ferrer, per a Carolines Altes. Després plantaran com a falla aquest mateix monument en la Plaça del Doctor Collado, firmada per José Ferrer i amb el tercer premi de primera A.

UNA ESTÈTICA PRÒPIA!

Aquesta era la principal conclusió a la qual s’arribava en una taula redona celebrada en el periòdic Información. En aquesta taula van participar Josep Lluís Bernabeu, etnòleg, Julio Esplá, secretari del Gremi de Constructors, Pedro Soriano, Pere Miquel Campos, responsable d’informatius de Radio Popular i corresponsal d’El País, Pedro Lucía, crític d’art, Santiago Varela, arquitecte i Manuel Alcaraz, delegat de cultura de la Comissió Gestora. “Les fogueres de Sant Joan tenen una estètica pròpia que és deguda a un complex d’inferioritat respecte a València”. Manuel Alcaraz afirmava “El tema de la diferència es planteja per la mala consciència, ja que s’han copiat moltes coses de València, l’important és que no es facen elements diferenciadors sinó que en el moment en què naixen les fogueres, Gastón Castelló o la seua escola imposen uns elements artístics més progressius que el que es feia a València. El seu valor és aqueix i no diferenciar-se de les falles de València”.

RAÚL BAEZA!

El president de la Comissió Gestora, que pensava dimitir el pròxim 31 de juliol de 1974, opinava en la premsa: “Que les fogueres, com les falles, són un art purament i netament popular… i afirmava “crec i estic fermament convençut que a Alacant hi ha artistes dedicats a la construcció de fogueres amb talent suficient per a realitzar la foguera ideal”.

“De fet, ja existeixen autors que s’esforcen per eixir de la vulgaritat, imprimint a la seua obra un estil propi i personal que els distingeix… això mateix és el que va aconseguir Gastón Castelló.”

48. 1985: “Se te ha visto el plumero”, en Ciutat d’Assís donaven la sorpresa i aconseguien el primer premi de la categoria especial, Ángel Martín i Javier Mayor León, amb menor pressupost, vencien un Pedro Soriano que per al barri de Sagrada Família, que celebrava el seu 25 aniversari, va realitzar una altra gran foguera que es va quedar en “un somni alacantí”.

“RENOVARSE O MORIR”!

Pedro Soriano acaparava quatre premis, el primer de l’especial, el primer de primera categoria en Sèneca-Autobusos, de lema “Renovarse o morir”, el primer de tercera, el segon de la segona categoria així com el ninot Indultat. En Benalua, el lema de la seua foguera “Mi ciudad”, aconseguia el primer premi de categoria especial. Una sèrie de volums geomètrics constituïen el cos central d’aquesta foguera de 17 m d’alçària, i representaven la moderna ciutat d’Alacant. Tres escultures abstractes, que representaven la ràdio, la premsa i la literatura alacantines. Coronaven les tres principals rematades que s’expandien en l’aire. En el centre d’aquestes tres rematades, una explosió de blancs i grisos, i sobre elles, dominant tot el conjunt, una gegantesca àuria i estilitzada figura de dona representant la bellesa i la gràcia de la dona alacantina.

Tomás Gosálvez, també constructor de fogueres protestava en la premsa: “No ens han donat cap premi. Pense que els pintors i escultors que componien els jurats no en saben res. Això és un art del modelat i no la proliferació de taulers i xapes que van per ací”, Información, 24 de juny 1984. Javier Mayor León tornava a impactar amb la seua foguera en el districte de Pius XII, aconseguint el tercer premi d’especial, Paco Juan plantava la seua moderna foguera en Benito Pérez Galdós i Muñoz Fructuoso aconseguia el primer premi de segona categoria en La Florida i el primer de quarta categoria en Plaça de Galícia.

Els valencians José i Santiago Ferrer plantaven en Campoamor, aconseguint el tercer premi de la tercera categoria i en Colònia Requena, el segon de quarta categoria, Vicente Giménez plantava en Francisco Franco-La

Pau.

49. 1985: “Paisajes alicantinos”, Paco Juan que debutava l’any anterior en Benito Pérez Galdós, plantava en Hernán Cortés aquesta innovadora foguera amb la qual aconseguia el segon premi de la primera categoria.

50. 1985: “Resurgir” en Sant Antoni de Baix, una curiositat de foguera, i el seu autor, un altre personatge de les nostres festes, el pirotècnic Pedro Luis Sirvent, ha sigut foguerer, president de Sèneca Autobusos, creador de la Pirotecnia Alicantina, i com veieu, també constructor de fogueres.

NO TENIM IDENTITAT?!

Pedro sempre va estar obsessionat per diferenciar la Foguera de la Falla: “Hi ha en la gent una espècie de costum o vici, no sé com anomenar-lo, de dir “Falla” en comptes de Foguera… jo em pregunte si a Alacant hem aconseguit d’una vegada que les nostres Fogueres siguen veritablement alacantines, veritablement nostres, que no recorden quasi res o res les Falles de València… les Fogueres com a monuments són filles de les Falles, s’utilitzen els mateixos materials per a la seua construcció, però la seua espiritualitat, el seu sentit, el seu concepte, no té perquè ser el mateix… si es poguera identificar el nostre Alacant amb una foto d’una Foguera, sense més, i sense que ningú poguera pensar que es tractava d’una Falla….”(Soriano Moll, Pedro. “¿No tenemos identidad? Revista Fogueres, 1985). Altres experts alacantins com Miguel Díaz opinaven en la premsa: “Jo m’aparte de l’estil barroc, crec que s’ha de seguir la línia tradicional que va implantar Gastón Castelló… “les falles i les fogueres són el mateix. Solament canvia la data. Les fogueres són xicotetes perquè els pressupostos són escassos”. José Amando Tomás: “Sóc partidari de l’avantguardisme, perquè igual que l’art, les fogueres han d’evolucionar”. Ramón Ibarra, de Pius XII, “Sóc partidari de la línia tradicional i clàssica de sempre, que ja de per si mateix es diferencia de la falla valenciana… les nostres fogueres es construeixen amb una línia més moderna i a excepció de les falles, que són monuments més aparatosos, que no diuen res”.

“SE TE HA VISTO EL PLUMERO”!

Aquest any 1985, el conseller Ciprià Císcar va pronunciar el pregó bilingüe de les nostres festes, que alguns van intentar boicotejar, el conseller convidava les milers de persones assistents a la festa i a la unió de tots. Ángel Martín amb Javier Mayor León aconseguien el primer premi d’especial en Ciutat d’Assís, “Ángel Martín, nou rei de les fogueres” deia la premsa, i afirmava: “Que modeles no vol dir que faces falles… he fet una foguera molt estilitzada… m’encanta modelar però sense arribar al classicisme valencià”. Pedro Soriano, en Sagrada Família, amb “Sueño Alicantino”, aconseguia el segon premi de categoria especial, va crear un monument d’elegant disseny, una harmoniosa composició i un bell colorit (el color predominant en les façanes del barri quedava arreplegat en l’estructura central que suportava la rematada). El gran esforç realitzat per aquesta comissió per a celebrar el seu 25 aniversari, es va veure entelat en aconseguir el segon premi. Un monument molt elaborat, però al qual li va faltar l’arpa que sí que tenia “Se te ha visto el plumero”, que per a Ciutat d’Assís van construir. Aquest any Ángel Martín amb J. Mayor León, es van emportar el primer premi amb una obra de major enginy i espectacularitat. Muñoz Fructuoso creava una altra obra mestra plantada a la Plaça de Magallanes a La Florida. Remigio Soler definia en la premsa el treball de Pedro Soriano com: “L’exaltació del contraxapat” i manifestava que era partidari del modelat del cartó”.

“ÁNGELUS”!

En Sèneca-Autobusos “Ángelus” va ser el tercer Premi de primera categoria. Un altre atreviment de Pedro, la foguera dissenyada com si haguera sigut retallada amb unes tisores i d’un sol color, el blanc, que amb la foscor de la nit destacava màgicament, Pedro va arribar a la màxima expressió en la seua utilització de superfícies planes i cossos geometritzants, aquesta composició en el seu conjunt emanava una gran línia avantguardista i una refinada abstracció i surrealisme.

DE BORRIANA!

Els germans Ferrer, de Borriana, aconseguien el tercer premi de la categoria especial en Carolines Altes, sent signat per la Comissió. Aquest mateix monument el veurem després plantat a València a la Plaça del Doctor Collado, l’any 1987, signat per José Ferrer i aconseguint el tercer premi de la secció primera A. També en la Colònia Requena la seua foguera era de Borriana i s’informava en la premsa que havia sigut una de les últimes a plantar-se, la comissió va haver d’anar a Borriana a arreplegar la foguera: “És que encara que nosaltres signem que la foguera la va fer la comissió, la veritat és que ens l’han feta a Borriana… vam posar que la fèiem nosaltres, que és perfectament lícit”.

EL SOL IL·LUMINA LA NOSTRA TERRA!

Arribar prompte a la plaça de l’Ajuntament aquest any 1985, contemplar com el sol començava a pegar en la rematada d’aquesta foguera va ser una bella experiència que els que van tenir l’oportunitat de viure aquests moments sabran a què em referisc. Una explosió de daurades formes abstractes que ens donaven idea d’un sol llampegant, dominava la plaça. El monument es plantava sobre una plataforma enorme, cadafl o podi, sobre el qual destacaven quatre cossos de geomètriques formes, que sostenien la rematada, i sobre aquestes quatre formes, unes altres antropomorfes de color gris, blanc i negre. Pedro continuava experimentant en atreviment i plasticitat.

LA REVOLUCIÓ ARRIBA A LES FOGUERES!

El 1985, naixen a Alacant les “Fogueres Experimentals”, concurs convocat pel Centre Eusebi Sempere, de la llavors progressista Diputació Alacantina, tractava de ser un revulsiu estètic i plàstic, alhora que aprofundia en les característiques particulars de la “foguera alacantina”, el concurs tractava d’investigar, aprofundir en tot aquest fenomen artístic i urbà alhora, replet de possibilitats per a incorporar estètiques actuals, noves intervencions expressives i a més, donava la possibilitat perquè hi participaren persones i artistes no professionals.

A través de dos jurats, un format per especialistes i un altre popular que eixia dels vots que exercia el públic en general.

El monument guanyador es plantava com una foguera més, així es va fer diversos anys i en diferents llocs emblemàtics de la ciutat.

La posterior decisió de la Diputació Provincial de suprimir el concurs, al mateix temps que el seu president col·locava als seus jardins les estàtues, a grandària natural de “Mortadelo i Filemó”, va suposar una reculada en la línia de situar les Fogueres d’Alacant en l’avantguarda de les Arts Plàstiques, al mateix temps que es tancava el pas a joves que volien ser artistes.

La Diputació va decidir a continuació canviar aquest concurs per la “plantà”, d’’horribles’ reproduccions dels monuments que van guanyar el primer premi de “fogueres”, des de 1928 fins a 1936, va començar llavors cada any la “plantà” davant del Palau de la Diputació, d’unes “aberracions artístiques”, que quasi ningú va anar a veure i que a ningú van agradar.

València va reprendre aquest concurs, a través de l’IVAJ, i amb el nom de Falles Experimentals, entre els anys 1991 i 1999. El concurs a partir de 1995 va entrar en crisi, ja que el pacte entre els conservadors P.P. i Unió Valenciana, en quedar-se aquesta última formació política al capdavant de l’IVAJ, ja no es tenien en compte les obres presentades més innovadores, davant aquests plantejaments més tradicionals dels nous governants, molts artistes ja no es van presentar al concurs, les crítiques van anar en augment i va acabar desapareixent.

Llavors aquest últim any de 1999, l’Ajuntament de València va arreplegar la idea del concurs, però aquesta vegada aplicant-la a les diferents comissions falleres de la ciutat, passant a denominar-se i a concedir-se el premi a les millors: “Falles Innovadors i Experimentals”.

51. 1986: Portada obra de l’escultor Pepe Gutiérrez, de l’Especial Fogueres del periòdic Información dedicat a Gastón Castelló i amb textos d’Alfredo Aracil. La premsa sempre ha tingut importància en la història de les nostres fogueres.

FESTA I BON REPÒS!

Recuperar aquest fenomen de l’experimentalitat és el que s’han proposat en districtes com “Pla del Bon Repòs”, on es proposen recuperar l’espai que aquelles “fogueres” van deixar després de la seua desaparició, i des de fa 4 anys promouen i fomenten l’experimentació plàstica, la interacció entre els artistes i els espectadors així com la reflexió sobre la nostra festa i la foguera alacantina com l’element més significatiu i definitori dels nostres festejos per a la nit de Sant Joan.

A VALÈNCIA!

Davant del seu ajuntament, a la plaça del País Valencià, plantaven “La falla del Seiscientos”, el seu lema, “L’estoreta velleta”, obra de Manolo Martín, a manera de falla primitiva, amuntegant andròmines velles i com a rematada, la figura del popular Seat 600. Va guanyar la falla més clàssica en Na Jordana, de Miguel Santaeulalia, on destacaven les arrugues dels ancians de la seua rematada que tant agraden als fallers de València.

52. 1986: “El nostre Alacant”, en Alfons el Savi, una preciosa foguera de Francisco Granja, un altre artista que buscava innovar i fer una cosa diferent i personal en les nostres fogueres, aconseguia el segon premi de la primera categoria.

“PROTAGONISTA EL FUEGO”!

L’any 1986 Javier Mayor i Tomás Gosálvez aconseguien el primer premi de la categoria especial en Hernán Cortés amb “Mediterráneo”.

La foguera de Benalua, “Retazos de alma alicantina”, favorita per a guanyar en la categoria especial, s’esfondrava a les dotze del migdia i esclafava un lloc de fruites i verdures del tradicional mercat dels dissabtes. Soriano es va assabentar precisament quan ajudava Paco Juan a alçar un dels alerons que s’havia clivellat en la foguera de Carolines Altes. En aquesta foguera d’unes grans formes geomètriques, sorgien quatre sirenes i sobre elles una monumental rematada que volia representar una palmera, que suportava a manera de canelobre, cinc monumentals escuts, la rematada es va trencar a l’altura de la palmera i va caure sobre el monument. La foguera va quedar desqualificada. Primer gran revés de Pedro. Gran disgust i desil·lusió. Si aconseguia el primer premi de primera categoria. En un nou districte de Polígon de Sant Blai que sorgia per la festa, Pedro va dissenyar una altra genial foguera “Protagonista el fuego”, monument que destacava per una successió de formes geomètriques, simulant flames de foc, ascendien en equilibri fins als 19 m, deixant espais entre si i a l’interior d’aquestes mateixes formes. Una altra genialitat i una de les estructures més difícils de quantes havia realitzat Pedro.

Aquest any, davant la celebració de les Eleccions Generals, el dia 22 de juny, es va avançar la nit de la plantà al 20 de juny. José Iborra Barbancho guanyava la votació popular de les fogueres experimentals, destacava la foguera “El nostre Alacant”, obra de Francisco Granja en Alfons el Savi i Muñoz Fructuoso continuava creant obres mestres en el districte de La Florida.

SEPARAR LA FALLA DE LA FOGUERA!

L’any 1987, era entrevistat José Muñoz Fructuoso, al seu taller, per Andrés Llorens i J. C. Vizcaíno, i responia a la pregunta d’aquests: “En quin moment et vas adonar que Alacant tenia personalitat pròpia a l’hora de realitzar les teues fogueres?” “Doncs això és molt curiós, perquè jo al principi estava molt entossudit en la idea que les fogueres eren un plagi de les falles, per més que volgueren dissimular-ho. Però una vegada vaig tenir l’oportunitat de comprovar que aquest estil, que llavors Pedro Soriano “va redescobrir”, no sols l’havia practicat Gastón Castelló, sinó que fa unes dècades la gran majoria de fogueres que es plantaven posseïen aquesta línia, que crec amb propietat que podem anomenar-la alacantina. A partir d’ací jo vaig intentar situar-me en aquestes coordenades de separar la falla i la foguera, i crec que ho he anat aconseguint”.

ARTISTES FALLERS!

José Puche, Juan Huertas, Salvador Debón, Alfredo Ruiz, grans artistes fallers van decidir deixar en el seu moment aquest sacrificat ofici, per a dedicar-se al disseny de les famoses figures de Lladró i afirmaven en el periòdic Levante, del 14 de març del 87 “El món de les falles és molt sacrificat, i nosaltres l’hem aguantat al màxim per a ara tractar d’una altra manera de desenvolupar la nostra creativitat”. Alfredo Ruiz insistia que hi havia molta gent que no volia que les falles evolucionaren.

TERRETA!

Majoria aclaparadora, el jurat votava com a primer premi de la categoria Especial “Terreta” en el districte de Sant Blai, el 1987. Pedro Soriano tornava a revolucionar la seua manera d’interpretar el nostre art efímer. Al voltant d’un pilar central es disposaven tota una sèrie de formes abstractes, que semblaven surar ascendint fins a la rematada, una obra amb tants matisos… Quins colorits més vius!, una altra foguera innovadora on l’abstracció sorgia per onsevulla. A més, Pedro va presentar una altra novetat que va explotar anys successius, va situar ninots enmig del públic, als balcons i terrasses, al voltant del monument, com uns espectadors més. I és increïble aquest any de 1987 per a Pedro, com va poder embastar tanta creació,

plantar-la i ser tan premiat.

53. 1986: “Retazos de alma alicantina”, “va caure Benalua”, la foguera més cara, de la qual Pedro Soriano estava més orgullós, destinada per a guanyar el màxim premi. Però la seua enorme rematada de tres tones va caure i va destrossar diversos ninots i una parada de verdures. També la foguera de Carolines Altes era desqualificada.

TOMÁS GOSALVEZ!

La foguera oficial d’Alacant de l’any 1987 seria la més alta de la seua història, el seu interior seria visitable i l’exterior podrà ser pintat a voluntat, això podem veure en la premsa, després, l’artista de la foguera, Tomás Gosálvez, va ser denunciat per incompliment de contracte amb la Corporació Municipal i l’alcalde proposava inhabilitar-lo de la foguera oficial.

EXCEL·LENT!

El periòdic Información, del 18 de juny de 1987, anunciava “Excel·lent per a la primera tesina de fogueres”. I el 1988, F. Javier Sebastián García publicava: “Consideraciones estéticas sobre un arte efímero de Alicante: Les Fogueres de Sant Joan d’Alacant (1928-1987)”. Obra fonamental per a entendre i estudiar la nostra evolució estètica, i com a través del precedent valencià, a Alacant, es van imposar altres criteris i altres gustos, acomodant-se a les exigències i les vibracions sensibles de cada moment històric.

1988 A VALÈNCIA!

“Quina font de borumballes és la festa de les falles” era una falla que pretenia criticar el poc enginy en les falles actuals a València, els del districte Palleter-Erudit Orellana plantaven aquesta falla en la categoria especial, que era una còpia exacta de la font de la Mare de Déu, i en el seu interior, una sèrie de personatges satiritzats, estava realitzada per la comissió, però va ser desqualificada pel jurat d’especial.

El dissenyador i humorista Ortifus defensava Manolo Martín, constructor de la foguera oficial de l’Ajuntament, en la polèmica per la contestada falla municipal d’aquest any, la de l’excavadora com a rematada i el seu lema “Lo tenemos todo debajo”.

54. 1986: I llavors va sorgir, va tenir la

55. 1986:

oportunitat “Mediterráneo”,

seua

foguera de Javier Mayor León i Tomás Gosálvez en Hernán Cortés, amb la qual van aconseguir el primer premi de la categoria especial.

“Protagonista el fuego”, amb aquesta experimental foguera, en Polígon de Sant Blai, Pedro Soriano aconseguia el seu màxim premi aquest any, el primer de primera categoria.

1988 EL GUST PECULIAR DELS ALACANTINS!

“Les fogueres alacantines són més lliures tècnicament que les falles”, deia el periodista expert Moisés Domínguez en l’Información, de 24 de juny de 1988, on ens informava de les fogueres que plantaven els artistes valencians a Alacant. També afirmava que els artistes fallers valencians havien hagut d’assimilar les tècniques diferenciadores que componen el gust particular dels alacantins. Aquests artistes desitjaven alliberar-se de la cotilla barroquista excessivament repetida a València, Vicente Almela feia el seu debut en Sèneca-Autobusos, Ruíz Recio i Vicente Giménez, Luís Martínez Canuto, que en 17 dies va construir la foguera experimental que finançava la Diputació, Francisco Ribes plantava en Sant Antoni de Dalt.

Armando Serra va plantar en Benito Pérez Galdós una foguera infantil en homenatge a Remigio Soler i manifestava: “Això no serà en absolut falla, és una foguera”. A València, si incorpores alguns elements nous, de seguida et diuen que fas una foguera, Enrique Burriel afirmava: “Som nosaltres els que ens emmotlem al seu estil”.

Pedro Soriano tornava a aconseguir el premi especial per a Sant Blai, el seu lema: “Alicante, genio y cultura”. Un altre any més, intentant una obra, la més atrevida, una altra “explosió de disseny”, gran alçària, gran envergadura, importància i rellevància de la brillantor de les seues formes. Un altre increïble esforç per superar tot l’anterior. Una rematada espectacular, els seus estudis sobre els espais buits assoleixen ací ja “quasi” la seua màxima expressió. Pedro va utilitzar “metacrilat” que conferia a la rematada una sensació de surar en l’espai (de fet, va haver de lligar aquesta rematada, perquè haguera caigut) d’una torre central, sorgien tres braços que aguantaven un cub, ple de relleus cadascun, la torre central culminava en una peça de metacri-

lat, que subjectava tres sirenes decorades en forma de mosaic. Unes molt cuidades i decorades bases completaven el conjunt.

Pedro Soriano de nou aconseguia el primer premi per a la foguera de Sant Blai, a més d’apuntalar aquesta, va haver d’apuntalar l’oficial de l’Ajuntament, construïda per ell mateix, “Y la hoguera hace historia”. Un monument de 25 metres d’alçària i on el públic feia com de ninot, i que volia reflectir l’evolució artística per la qual havia passat el monument foguera.

Pedro Soriano Moll, en La Verdad, 26-08-88 opinava: “La dreta alacantina menysprea la creativitat en les fogueres”. “En l’època socialista se’ns va deixar absoluta llibertat creativa, i llavors cabien tot tipus de tendències. Ara les que prevalen són les tendències dretoses, és a dir, línies molt conservadores que fan que la diferència amb les falles de València quant a forma i contingut a penes existisquen. Això està provocant una crisi d’identitat en les nostres fogueres.”

Francisco Granja debutava amb la seua primera i única foguera per a la categoria especial en Hernán Cortés, un recordat i gran monument, Javier Capella debutava en Alfons el Savi i Pedro Espadero, amb la infantil especial de Carolines Baixes. J. Gómez Morollón, després de plantar la foguera infantil més cara i de guanyar el primer premi en Carolines Altes, anunciava la seua retirada de la construcció de fogueres.

Francisco Javier Capella comentava en la premsa com va patir una lipotímia i per això van desqualificar la seua foguera de Port d’Alacant i la de la Plaça de Ruperto Chapí i també com la foguera experimental de la Diputació, la signava ell però va ser realitzada a València per l’artista Luís Martínez Canuto.

1989 “UN SUEÑO”!

La polèmica entre el que són fogueres i el que són falles va dividir de nou els membres del jurat de Fogueres. Va pesar molt en l’ànim dels jurats la baixa qualitat de la foguera oficial d’aquest any i el temor que Soriano tornara a plantar el monument oficial l’any següent, va fer que decidiren votar altres opcions. La votació va estar molt renyida entre sorianistes i antisorianistes.

El 1989, Carolines Altes feia doblet amb Paco Juan i Gómez Morollón en infantil en els primers premis especials. Mentre que “Un sueño”, obra de Pedro Soriano en Hernán Cortés, es conformava amb el segon premi de categoria especial. Un any infaust per a Pedro. Una altra monumental i inspirada foguera amb una rematada espectacular (després molt imitat), ell sempre l’ha considerada una de les seues millors obres, per això es va cabrejar tant. Es va originar una gran polèmica, i va estar els dos anys següents sense plantar a Alacant. Però cal destacar que hi havia altres joves artistes com Paco Juan, que reclamaven el seu espai, per a intentar també ells concebre, realitzar obres innovadores i d’estilitzades formes.

56. 1987: “Las fiestas populares de Alicante”, no sé si serà la pitjor foguera oficial però, per descomptat sí, la més lletja, davant del nostre ajuntament, va ser l’última foguera de Tomás Gosálvez, que després d’aconseguir el primer premi amb Javier Mayor León, ara en solitari, ens va plantar aquest monument.

FALLES I FOGUERES, DUES TRADICIONS DIVERGENTS!

L’intel·lectual i catedràtic de Literatura Cecilio Alonso teoritzava en el llibret de Benito Pérez Galdós: “En l’actualitat una foguera ja no pot confondre’s amb una falla. Valencians i alacantins semblen reclamar coses diferents de la seua respectiva concepció dels monuments festers. Busquem en ells estímuls divergents”.

57. 1987: El mateix monument que el 1985 va ser foguera i plantat en Carolines Altes ara era falla, obra de José Ferrer, que la plantava en la valenciana Plaça del Doctor Collado, rebent el tercer premi de primera A.

VALENCIANS!

El 1989, Enrique Burriel continua intentant que les seues obres es diferencien de les falles, buscant el denominat “estil alacantí” com en “Homenaje” per a la Plaça Calvo Sotelo, i en Sant Antoni de Dalt, “A la llum de les Fogueres”.

Vicente Almela destacava amb el seu primer premi de quarta categoria i Vicente Giménez planta en Pla del Bon Repòs i Sant Ferran.

Francisco Carrasco, artista valencià que va realitzar una falla a València en la primera categoria, intenta adaptar-se a l’estil de la foguera en Plaça del Mediterrani i en Plaça de Galícia. Santiago Rubio, en Plaça de Ruperto Chapí i Francisco Ribes, en Obra Social de la Llar i en Sant Blai de Baix.

A València, l’artista Vicente Agulleiro, amb tants primers premis en el seu haver, afirmava en el diari Levante, de València, el 19 de març de 1989: “És difícil innovar, perquè tant les comissions, que són els que paguen, com el públic, estan acostumats a una estètica i tendeixen a ser conservadors; això fa que molts joves s’allunyen de les falles.

58. 1987: “Terreta”, Pedro Soriano, en ple apogeu creatiu, plantava en Sant Blai i aconseguia el primer premi de la categoria especial.

59. 1988: “Alicante, genio y cultura”, un altre primer premi per a Pedro Soriano, un altre any intentant superar-se en creativitat, en espectacularitat, una altra foguera que va haver de subjectar, perquè la seua rematada, sustentada amb una peça de metacrilat que li donava la sensació de surar en l’espai, corria perill. Soriano tornava a penjar-se d’una grua per a assegurar la seua foguera.

1990 A VALÈNCIA!

L’artista E. García deixava “plantada” a la “poderosa falla de Convent de Jerusalem”, que no va optar aquest any a cap premi, ja que no estava finalitzada la seua “plantà”.

Manolo Martín, que va crear un estil propi de construir falles, afirmava que els fallers havien de deixar-lo fer el tipus de falla que ell volia. Julio Monterrubio, amb “Cuentos”, en Espartero-Gran Via Ramón y Cajal.

Els alacantins Francisco Granja i Pedro Soriano plantaven falla en tercera B i segona B.

A ALACANT NINOTS!

17 fogueres adultes es van realitzar en tallers de València, Borriana i Gandia. El vot popular va lliurar del foc dos ninots d’artistes valencians que van acaparar els dos màxims premis. Després, Pedro Soriano afirmava, en la premsa el 23 de juny, que el ninot “endevina” que representava una pitonissa amb una bola de cristall, de Manuel Algarra i de la foguera Hernán Cortés, ja havia sigut presentat l’any anterior a València, el ninot infantil sí que era original i era obra de Luís Boix i Julio Castillo (encara que signava la comissió).

AIXÒ ÉS NORMAL!

L’ABC d’Alacant deia: “No al tràfic de ninots!”. La Gestora de fogueres parlava de “refregit” per a qualificar aquest tràfic de ninots des de València i Borriana a Alacant, i expressava el mal estar, la irritació i la preocupació pel futur de les fogueres alacantines. Pascual Domínguez, president dels constructors alacantins, eixia al pas de les denúncies i assegurava que: “Aquest intercanvi es remunta als orígens de les fogueres i això és normal”.

FOGUERES D’ALACANT I LA “TRADICIÓ”!

El 16 de gener de 1990, José Luis Lassaletta (alcalde d’Alacant entre 1979 i 1991) proposava canviar la denominació oficial de “les Fogueres de Sant Joan” pel de “Fogueres d’Alacant”. La proposta va crear controvèrsia i va merèixer qualificatius per a tots els gustos com a resposta, tots volien opinar, no va deixar indiferent ningú. Totes les festes importants d’altres capitals com els Sant Fermins de Pamplona, les Falles de València, el Pilar de Saragossa o la Fira d’Abril de Sevilla, porten unit a la festa el nom de la ciutat. Ací, no obstant això, es poden confondre les nostres fogueres amb les de la veïna localitat de Sant Joan. El Sr. Antonio Vivó, sacerdot i vicari llavors de la nostra basílica de Santa Maria, en un article publicat en el diari Información, defensava la dimensió religiosa de la festa, de la qual no es podien excloure les nostres fogueres, en un altre article, publicat el 21/01/1990, en el periòdic Información, Pedro Soriano, el més famós dels nostres artistes de Fogueres, es manifestava partidari del canvi i opinava que a València fins als anys 50 del segle XX les seues festes es denominaven “Falles de Sant Josep”, i no com en l’actualitat: “Falles de València”. Però a continuació en el mateix article també afirmava que: “l’alcalde és un dictador de les fogueres”. Raúl Baeza, expresident de la Comissió Gestora entre 1983 i 1984, crític sempre amb Lassaletta ens deia: “el que l’alcalde vol és passar a la història com el que ha canviat el nom a les fogueres”. El conegut foguerer i tants anys president de la foguera de Carolines Altes, José María Lorente, no veia malament el canvi, no entenia la polèmica que s’havia suscitat i opinava que: “segur que si se li haguera ocorregut a una altra persona, no hauria passat res”.

Al nostre entendre, el millor article es va publicar en el diari Información, el dimecres 7 de febrer, amb l’enunciat: “Tradició renovada: Fogueres d’Alacant” l’autor de la qual, Andrés Llorens Fuster, exdelegat de cultura i llavors secretari general de la Comissió Gestora, secundava total-

ment el suggeriment de la modificació de la denominació, i ens deia: “el més savi de les tradicions és saber renovar-les i adaptar-les, el més adequadament al moment present”, la festa ha de ser oberta i progressista, lligada a la seua terra abans que a una quimèrica religiositat que no la pot identificar”. Alfonso Garrigós, el més veterà foguerer, amb més experiència com a president tants anys de la foguera Calderón de la Barca-Plaça d’Espanya i per haver exercit el càrrec de vicepresident de la Comissió Gestora amb Tomás Valcárcel, Jacinto Masanet, Raúl Baeza i Miguel Díaz, també es manifestava partidari del canvi i afirmava: “quan anem per ací ens confonen amb els fallers”. En un altre article del 19 de gener, també en Información, l’exreligiós i professor universitari, Manuel Oliver Narbona, proposava denominar les nostres festes: “Fogueres del solstici d’estiu d’Alacant”, si el que es pretenia era laïcitzar la festa. Enrique Cerdán Tato, conegut intel·lectual, polític, premiat escriptor i cronista oficial de la ciutat, en un article publicat en Información, l’11 de febrer, d’on ressaltava la sorna i el no prendre-s’ho seriosament, ens suggeria el nom de: “Fogueres de Sant Guillem” (perquè, com sabem, aquest sant és el que correspon a la nit en la qual es cremen les fogueres). Tirso Marín, periodista especialitzat en temes alacantins, també crític amb el poder municipal, titulava el seu article en el diari La Verdad: “les Fogueres de Lassaletta”.

El diari Información va iniciar una enquesta entre els seus lectors per a tractar de dilucidar la qüestió: “el nom de la Festa”, i on es feien dues preguntes: -“És vosté partidari d’associar el nom de la ciutat al de les festes i que siguen conegudes i promocionades com a Fogueres d’Alacant?” i -Prefereix, per contra, el manteniment del nom tradicional Fogueres de Sant Joan?” Setmana rere setmana, la diferència a favor de mantenir el nom es va anar distanciat, fins que va guanyar per aclaparadora majoria la segona opció. Es va imposar la tradició.

ELS SEUS MESTRES!

Ramón Marco s’acomiadava de les festes de fogueres el 9 de juny de 1990, a la sala d’actes dels germans maristes, en un acte literari artístic, ens deia l’artista que també van ser els seus mestres Unión Arte, en el qual estaven Pérez, Regino Más, Vidal, Guillot, tots valencians i grans fallers. Llavors hi havia menys tècnica en la construcció, encara que el ninot crític aconseguia altes cotes. Marco va ajudar abans de 1941 altres creadors com Marco Cecilia, Tafalla i Gastón Castelló, que va ser el seu mentor definitiu.

“LA DÉCADA DE ORO”!

El 26 de maig de 1990, la premsa anunciava que l’artista Pedro Soriano era sancionat amb un any d’inhabilitació per incomplir el contracte de la foguera oficial de l’any anterior, 1989, de lema: “La década de oro”.

L’alcalde José Luis Lassaletta qualificava a l’artista, com: “el millor, amb molt, d’Alacant”, però el sancionava amb 5.000 pessetes de multa, més la retenció de la fiança, 180.000 pessetes, Pedro Soriano, també en la premsa, es defensava al·legant que una obra tan monumental no es pot plantar ni en 24 ni en 48 hores, en una plaça on passa la Cavalcada del Ninot, es pronuncia el Pregó, etc. Declarant a continuació que es retirava de la construcció de fogueres, mentre continuara Lassaletta d’alcalde. Setmanalment i a través del diari Información van anar arribant fins a 22 fascicles d’un col·leccionable, dirigit per Adrián López i Joan Vicent Hernández, on es va tractar d’arreplegar tot allò que envoltava les nostres Fogueres, després de 62 anys de festa, esforç, alegria i tot arreplegat en un volum de 440 pàgines i amb més de 800 fotografies que va passar a ser el major referent i el llibre de consulta bàsic per a tot aquell estudiós de les nostres fogueres.

60. 1988: Una altra curiosa instantània, el Mercat Central en obres i un valencià, Vicente Giménez, els plantava aquest raquític monument “Composición o descomposición”.

COLONITZACIÓ VALENCIANA!

Per a aconseguir revitalitzar l’estètica de la foguera alacantina, J. C. Vizcaíno ens remetia al seu article de la revista “Fogueres 90”, conjunt amb Andrés Llorens, on a través de l’evolució del temps des de 1928 i 100 imatges seleccionades, podíem apreciar com la “foguera alacantina” es convertia en “Art Alacantí” amb majúscules.

El mateix J. C. Vizcaíno, el divendres 29 de juny, en el periòdic Información de 1990, ens parlava de “sensació de colonització valenciana”, davant el gran nombre de fogueres realitzades fora d’Alacant, i denunciava l’abundància de “refregits” valencians als quals damunt recorrien els artistes alacantins: “figures mil vegades vistes, creades a València, que poc representen la nostra estètica i que trenquen amb l’estilització d’una rematada alacantina”. Recomanava que s’utilitzara el “Pantex” o suro blanc, perquè s’adaptava a la nostra estètica foguerera, tan propensa a les figures planes i amb predomini de l’estilització.

Es demanava que no s’oblidara que “foguera alacantina” és el que motivava i dona nom a la festa, es demanaven solucions perquè cada any no s’assemblaren més a les falles de València. Que es fomentara el disseny, la creació, s’havia d’aconseguir la tornada de grans artistes, com Pedro Soriano, Ángel Martín.

Es parlava dels artistes valencians que sí que comprenien l’’Estètica Alacantina’, com Vicente Almela, José Luis Ferrer, Vicente Giménez, els germans Colomina, o el desastre de Ramón Espinosa, en Port d’Alacant.

Podem observar clarament com tant els artistes valencians com alacantins intentaven innovar, fer coses modernes, a més dels abans citats. Enrique Burriel, que construïa cinc fogueres, ho intentava, així com els alacantins, A. López Sarabia i Juan Capella, una altra cosa és que ho aconseguiren, o que fins i tot allò realitzat fora també de mal gust. Enrique Llobregat, ja desaparegut, llavors en el seu zenit com a intel·lectual alacantí, director del Museu Arqueològic de la Diputació Provincial (hui MARQ), en el llibret de “Diputació-Renfe” d’aquest any, podem llegir: “Les Fogueres de Sant Joan… en la seua evolució han anant perdent les seues senyes d’identitat i apropant-es més al model de la ciutat de València… Aprofundir en les arrels de la foguera és la via més raonable… Investigar els orígens i evitar la Nèmesi del que és fa a València serien accions molt positives”.

VALENCIANS!

Podem constatar com al principi dels anys 80, sobre unes 65 a 70 fogueres plantades, els valencians en van realitzar 4, 5 d’aquestes, en els anys 90, sobre 70 a 80 monuments, seus n’eren una dotzena, passant en l’actualitat a realitzar les fogueres de major pressupost i a controlar amb els seus premis totes les categories, amb algunes excepcions sobre 80 a 90 fogueres, en construeixen a València més de 40, l’any 2006, 43 efímers monuments eren valencians. L’any 2000, Pedro Santaeulalia i E. Miralles, ja es van emportar el segon i el tercer premi de la màxima categoria, Vicente Almela, el primer de la quarta, Paco Roca, el primer de la cinquena, Lázaro Chuecos, el primer de la sisena. L’any 2001, les 7 fogueres de la categoria especial van ser dutes a terme per artistes alacantins, destaquem el treball de Pedro Abad, que va triomfar en Foguerer Carolines, en la primera categoria, i els artistes valencians van controlar les 3a, 4a, 5a, 6a, obtenint els màxims guardons.

El 1990 comença el seu important periple per les nostres fogueres l’artista valencià Manuel Algarra, va iniciar les seues fogueres amb esbossos de Pedro Soriano, va poder guanyar el primer premi d’Hernán Cortés. Va guanyar en Santa Isabel amb “Alicamporro” en quarta categoria. Aquest any Enrique Burriel va plantar 5 fogueres. I a Benito Pérez Galdós arribaven els germans Colomina, des de Gandia, destacaven pel bon acabat de les seues obres i el seu intent d’agradar a Alacant.

61. 1988: Vicente Almela Caballé triomfava en Sèneca Autobusos, per la seua qualitat i el seu enginy amb “El Neptuno de Alacant”. Una sàtira de l’alcalde Lassaletta que va ser primer premi de tercera categoria.

Vicente Almela continuava destacant en Sèneca-Autobusos amb el seu “Enxufets i mamonets”.

El 1991, Enrique Burriel planta en primera categoria en el districte de Carme-Sant Agustí-Santa Creu.

Francisco Carrasco aconseguia el segon premi de segona categoria en Benalua. Vicente Almela triomfava en la tercera categoria en el districte de Sèneca-Autobusos.

Els germans Colomina aconseguien el primer de quarta categoria i ja apareixia, “quasi res”: Pere Baenas, que més endavant triomfarà tant ací com a València, la seua trajectòria ací començava de forma molt senzilla, repetint i plantant els anomenats “refregits”…

El 1992, a l’artista valencià Francisco Carrasco, se li va cremar al seu taller la foguera de Benalua, però així i tot va aconseguir el cinquè premi de la segona categoria.

Manuel Algarra tractava de fer coses diferents, si plantava falles a València o fogueres a Alacant. Alberto Rajadell, un dels grans artistes de València, va plantar en Diputació-Renfe destacant per la seua qualitat, va col·laborar en els inicis de l’artista alacantí José María García “Patxi” i a Florida-La Viña plantava Vicente Torres.

El 1993 continuava Rajadell en Diputació-Renfe, amb el seu peculiar estil, Manuel Algarra amb esbós i idees de Pedro Soriano, aconseguia el segon premi de tercera categoria.

Enrique Burriel continuava la seua bona faena tractant de seguir una línia entre falla foguera, aconseguia el primer premi de quarta categoria per a la Rambla, i els germans Ferrer aconseguien el segon de cinquena categoria.

El 1994 arriba un altre dels que serien “grans”: Vicente Llácer, que planta al Palamó i Princesa Mercedes.

Vicente Almela comença el seu cicle en Diputació-Renfe, a més de la qualitat en els seus monuments, destacava la crítica i aqueixa sàtira sorneguera i intel·ligent, va aconseguir el segon premi de tercera categoria.

J. M. Castelblanque, artista de Borriana, planta en Port-Baver, intentant acostar-se a l’estètica alacantina. Francisco Carrasco planta en Benalua en primera categoria i Manolo Algarra amb “Alacante de tasseta de plata a poal de brossa”, aconseguiria el primer premi de tercera categoria en Plaça de Galícia.

L’any 1995 ja trobem 17 fogueres realitzats en tallers de la província de València o de Castelló. Presència que anirà en augment any rere any.

Durant aquests anys a Alacant, en Àngels-Felipe Bergé i Campoamor Nord-Plaça d’Amèrica va plantar Carlos Vilanova; J.M. Mora en Barri Obrer i Sant Blai de Baix; Francisco Dauder en Monges-Santa Faç, Campoamor i Barri de José Antonio; Juan Carlos Coronado, en els Àngels i Tómbola (l’any 2002 li va caure la rematada).

Pedro Santaeulalia (el més famós i important artista de falles en aqueixos anys a València) va plantar en primera categoria en els Àngels i en categoria especial en Mercat Central i Sèneca-Autobusos.

Paco López Albert ens delectava amb la seua gran qualitat i la seua magnífica paleta de pintura, en Sant Blai de Dalt, Port d’Alacant, Altozano, totes aquestes en categoria especial i en categories inferiors en Sant Ferran, Gran-Via-La Ceràmica i Plaça de Santa Maria.

A ALACANT! EL PRIMER VALENCIÀ QUE HAURIA D’HAVER GUANYAT!

En efecte, Manuel Algarra en col·laboració amb Enrique Viguer, va poder guanyar aquest any 1990, amb el disseny inconfusible de Pedro Soriano, que era el delegat artístic de la foguera i els va recomanar perquè plantaren en Hernán Cortés i en Santa Isabel (d’on és veí Pedro). “Fuegos” es va denominar aquesta foguera.

Foguera d’Hernán Cortés, en la qual destacaven cinc grans torres de diferents alçàries, decorades amb motius i figures estilitzades, situades en cercle, eren rematades per formes geomètriques i d’un decoratiu color daurat.

Al seu voltant, es representaven diferents escenes relacionades amb el foc, a través de la història i on l’alcalde Lassaletta, en l’apartat històric dedicat al “foc a Roma”, apareixia com un “Neró de les fogueres”.

Tant els experts com els membres del jurat coincidien que era la foguera més completa de les tres d’especial.

Va haver-hi tres votacions i en les tres va guanyar Hernán Cortés. Però aquest any 1990 van decidir deixar desert els premis de la categoria especial, i la foguera de Ciutat d’Assís de Pedro Espadero que va obtenir el primer premi de primera categoria, va passar a ostentar l’honor de ser la millor foguera d’Alacant d’aquest any.

62. 1989: “¿Rosa? No tan rosa”, Alfredo Ruiz creava aquest surrealista monument per a la falla d’Espartero Gran Via Ramón y Cajal.

63. 1992: “Cacerías”, Julio Monterrubio revolucionava la plàstica fallera en la falla de la Plaça del Pilar i aconseguia el seu primer premi de categoria especial.

UN ANY DESPRÉS DE LA DÈCADA PRODIGIOSA!

Paco Juan va realitzar una gran foguera oficial, davant del nostre ajuntament, de lema: “Alacant, V Centenari”, un bell monument d’art efímer, i que per què no? Podria haver sigut la millor foguera d’aquest any, encara que no el primer premi de totes les categories, ja que com que era la foguera oficial no entrava en concurs, foguera d’unes línies esquemàtiques i estilitzada, amb uns colors bàsics, el cos central de la qual representava una palmera, amb una circumferència com a rematada, i dins d’aquesta forma perfecta i circular, s’adaptaven unes belles figures que representaven una bellea alacantina, un alacantí amb saragüells, un dolçainer i un tabaleter, perfectes, arquejant-se harmoniosament al voltant d’una flama que simbolitzava la cremà.

En els seus contorns, es desenvolupaven les escenes, unes realistes, altres abstractes. Una gran sirena estilitzada, en resum, una gran foguera, d’uns colors tènues, bàsics i amb molt bon acabat.

Paco Granja Camarasa va plantar en Alfons el Savi una de les seues millors obres, amb el simbòlic títol de: “Un año después de la década prodigiosa”, un altre preciós monument, de línies molt modernes, estilitzades, amb les formes tan personals d’aquest artista que també combina un bon disseny amb uns colors en blanc amb grisos, foscos amb mescla de metàl·lica i el protagonisme del daurat i a més amb molta crítica municipal i urbanística, denunciant l’excés de formigó, la falta de neteja, etc. Va aconseguir el segon premi de primera categoria.

Quant a la categoria especial, Pascual Domínguez en Florida-Portatge, va plantar “Aniversario”, una foguera de modernes formes, rematada per una gran figura femenina, que representava aquest aniversari amb una suau gamma de colors, un bon acabat i el major pressupost.

Santiago Leal León, va realitzar “Sueños”, una foguera gran, valorada en més de 3 milions de pessetes de pressupost, amb molta faena. Però ací sí que calia destacar que ni artista ni comissió de Carolines Altes van veure complides les seues expectatives.

José Manuel Lorente, president de la foguera de Carolines Altes, al·ludia a la falta de qualitat i de crítica, “als que es diuen artistes”. Va ser molt crític amb el seu constructor Santiago Leal i es queixava de l’incompliment dels acords (La Verdad, 22 de juny 1990).

Pedro Espadero Colmenar, des de 1990, va saltar a la palestra amb les seues fogueres monumentals on buscava l’equilibri entre el risc, les noves formes i una acerada crítica.

El nostre artista més representatiu d’aqueixos anys 90 és Francisco Juan Navarro. Paco Juan va debutar el 1984, el 1989 ja va aconseguir el primer premi de totes les categories, destacava per la creació de formes estilitzades, decoratives i emmarcades en uns monuments on ressaltava el surrealista i l’abstracte, destaquem el seu minuciós acabat, així com la seua estilitzada elegància dins de la seua personal manera d’entendre la foguera alacantina.

LA MILLOR EXPOSICIÓ!

Més de dos anys va necessitar el Patronat del V Centenari per a preparar la major exposició sobre les Fogueres de Sant Joan, la més important realitzada fins als nostres dies, es va inaugurar, a les 20.00 h del divendres 26 d’octubre de 1990, a la sala habilitada, situada al Magatzem 4-1 del Port d’Alacant. (Ja no existeix, aqueixa zona l’ocupa ara el pàrquing del port, el casino, etc.)

Bellees, comissions, dolçaina i tamborí, gegants i capgrossos, coca amb tonyina, el vi de la Condomina, no van faltar, donant colorit en aquest acte inaugural.

Aquesta exposició tractava d’arreplegar els seixanta-dos anys de la història de les fogueres, el coordinador va ser el professor M. Oliver Narbona, el disseny i la direcció del muntatge va ser de Francisco Espejo, i els patrocinadors, “Masatusa”, la CAPA, i l’Excm. Ajuntament.

Constava de sis zones temàtiques, dins de tres etapes: 1928 al 1936, 1940 al 1979 i 1980 a 1990. A la mostra s’entrava per una portada, com si s’entrara a una barraca, en aquest primer espai s’exposaven cartells, esbossos, fotografies de la primera època.

A continuació s’accedia a un altre espai on apareixien dos temes, un dedicat com a homenatge a l’artista Gastón Castelló i un altre, on la llarga presidència del Sr. Tomás Valcárcel apareixia amb tota la seua esplendor, destacant les desfilades, les cavalcades i les presentacions de bellees del foc. L’últim espai estava dedicat temàticament a tot el que adorna les fogueres, com són les cercaviles, les mascletaes, les palmeres, les “cremaes”, els castells de focs artificials, ofrenes florals etc. Així com un apartat fotogràfic on es podien veure totes les bellees del foc. Una altra part comprenia la construcció de les fogueres, destacant quaranta esbossos originals. Un audiovisual projectava sobre una pantalla gran, de 3 x 4 metres, la pel·lícula sobre les fogueres, rodada l’any 1929. Adorns festers, ninots, tres maquetes de fogueres de Gastón Castelló, Ramón Marco i Pedro Soriano, vitrines amb esbossos, documents, medalles, bandes de bellees i faixins de fogueres, etc., completaven l’exposició. Es va tractar de fer un recorregut per les etapes històriques de les Fogueres la pionera i inaugural de José M. Py, les presidides per Gastón Castelló i Tomás Valcárcel, i finalment l’etapa democràtica, també dita “l’era Lassaletta”. Durant el mes que va romandre oberta va rebre la visita de gran quantitat d’alacantins i públic en general.

NINOTS PER VOTACIÓ POPULAR!

Des de l’any 1928 no trobem cap artista valencià al qual li indultaren un ninot, per votació popular, fins a l’any de 1974, quan van salvar del foc el ninot “Vell” (captaire assegut sobre les seues pertinences, contemplant la carrera entre el llebrer que representava el jornal i la llebre, el cost de la vida) de l’artista valencià José Devis en la foguera del Mercat Central. Els següents ninots valencians salvats de les flames són els citats anteriorment de l’any 1990 en Hernán Cortés, el ninot adult “Endevina”, de Manuel Algarra i Enrique Viguer. Quant als ninots infantils, trobem el 1990 el ja citat d’Hernán Cortés i de Luis Boix. El 1993 un ninot infantil d’Enrique Burriel, i el 1995 i 1996, dos de Paco López.

L’artista que més ninots indultats té a Alacant és Ramón Marco amb 17 ninots. L’any 1950, 51, 56, 59, 61, 64, 69, 70, 71, 73, 75 i 78 (els altres fins a 17 van ser indultats per la Gestora o l’Ajuntament).

El següent artista amb més ninots salvats de la crema és Pedro Soriano, el 1976, 77, 79, 80, 81, 82, 83, 84, 85, 86, 87, 88 (indultat per l’Ajuntament), 1989, 1993, 2000 i 2001, fins a un total de 16 ninots.

65.

64. 1992: “Creatividad”, amb aquesta foguera debutava Javier Gómez Morollón “el nostre millor artista de fogueres en l’actualitat”, en Doctor Bergéz Carolines i aconseguia el primer premi de tercera categoria.

1992: Ninot indultat d’aquest any, obra de Javier Mayor per a la foguera de Florida Portatge de lema “Las dos culturas”.

Totes les fogueres que Soriano va plantar davant de l’Ajuntament podem denominar-les “Experimentals”, mancaven de ninots, amb l’excepció de “Búsqueda”, 1980 i “Mensaje de Fuego”, 2001, la qual cosa corroborava la idea que eren estudis. Per tots és sabut la importància que Pedro dona als ninots, segons ell, són el punt d’unió entre falla i foguera: “Si hi ha alguna cosa en comú entre tan diferents monuments són els ninots”, defensava el nostre artista, ja que sempre ha intentat aconseguir el premi de “Ninot Indultat”, (“per votació popular”). Ja el 1976, amb “Bruixa”, el 1977, “Família”, 1979, “La vaca”, 1980, “Caruso i la Collares”, 1981, “Gastón Castelló”, 1982, “La hipocresia”, 1983, “Oti”, 1984, “Pepe Espadero”, 1985, “T. Valcárcel”, 1986, “J. Gutiérrez”, 1987, “J. A. Guirao”, 1989, “J. L. Lassaleta i Belin”, 1993, “Sirena”, 2000, “Germans. G. Fonseca”, 2001, “Remigio Soler”.

El següent artista valencià que el seu ninot va eludir el foc és Manolo García amb “Nimfa”, en Hernán Cortés l’any 2003, Alejandro Santaeulalia és el següent artista valencià l’any 2005 amb “Fada” per a Bola de Oro, el 2006, també en Bola de Oro, “Pare Noel”, de Vicente Llácer, el 2007 “Japonesos”, ninot infantil de Paco López en la foguera de Port d’Alacant, i el 2009 una altra vegada Manolo García amb una altra “Nimfa” en Hernán Cortés.

L’expert i bon artista valencià de falles infantils, Bernardo Estela, va dominar amb el seus ninots a Alacant, ja que el públic li’ls va salvar l’any 2003, 2004, 2005, 2009, 2010, 2011, 2012 i 2013, tots o en Sèneca-Autobusos o en La Ceràmica. L’any 2008 és Joan S. Blanch qui va aconseguir que el seu ninot infantil fora el més votat.

Els alacantins van voler indultar amb els seus vots els ninots de l’artista alacantí Fran Santonja l’any 2008 amb “Leonardo da Vinci”, l’any 2010, amb la figura de “Goya”, 2011 “Reis jugant als escacs”, 2012 “El Quixot”, 2013 “Dalí” i 2015 “El governador Quijano”. El 2014 va eludir el foc el “Faune” de Pedro Abad. En ninots infantils també destaca l’artista alacantí Sergio Gómez i ja tenim el domini del tàndem Manuel Algarra i José Gallego en Sèneca-Autobusos els anys 2016, 17, 18, 19, 21 i 2022.

1991 A VALÈNCIA!

LA BATALLA CONTRA EL BARROC!

Deia Moisés Domínguez en el seu article per al periòdic Levante: “Són un xicotet grup de falles que desafien els més elementals principis del barroquisme a ultrança i s’atreveixen a oferir una concepció diferent, que no nova de la construcció de falles, i on els artistes treballen amb major llibertat d’expressió com Emilio Miralles o Alfredo Ruiz”, “l’artista més lliure”, deia Moisés, aquest últim plantava falles molt modernes en segona A i en tercera A. Julio Monterrubio aconseguia el primer premi de primera A amb la seua falla “València”, en Espartero Gran Via Ramón y Cajal, fent doblet amb el primer infantil de la secció especial. Triomf no sols de la comissió sinó també de la família Monterrubio, el pare realitzava la falla gran i el seu fill de 17 anys, la infantil. Pare i fill feien història i progressivament any a any canviaren els gustos dels fallers. El primer premi d’especial després de 30 anys creuava el llit del riu Túria amb l’artista Ramón Espinosa i la seua falla “Cuentos chinos” per a la l’Antiga de Campanar. “València mira a València” va ser el tercer premi, una bonica falla de “Pepet” en Convent de Jerusalem. Vicente Giménez plantava la falla de Convent de Santa Clara “La Telefónica”.

A ALACANT!

El triomfador d’aquest any va ser Pedro Espadero en Ciutat d’Assís, i Javier Capella, segon en Carolines Altes. Per la seua part, Pascual Domínguez, president del Gremi de Constructors afirmava: “M’estic plantejant deixar de treballar a Alacant i dedicar-me a València, Gandia, Benidorm i Sant Vicent”.

Juan Capella Guillén va ser l’artista més premiat, tots els seus monuments, sis en total, van aconseguir premi, també va obtenir la millor portada de barraca.

Ramón Marco retornava per a construir la foguera oficial, començant de zero, perquè afirmava que ja tenia el “taller liquidat”. El ninot infantil de Javier Gómez Morollón, que representava “Locomía”, indultat del foc i la seua foguera, el primer premi de categoria especial en Carolines Altes.

1992 A VALÈNCIA!

Ramón Marco era homenatjat per l’Ajuntament de València, amb motiu de complir-se les noces d’or de la plantà de la falla oficial, ja que Ramón era l’únic alacantí que havia realitzat la falla oficial de València davant del seu ajuntament.

L’artista d’Alzira, Julio Monterrubio, amb el disseny del seu fill Julio César, donaven la sorpresa i aconseguien el primer premi de la màxima categoria en la falla del Pilar amb “Cacerías”, amb un pressupost de 14 milions de pessetes, el segon lloc era per a Na Jornada amb un pressupost de 12 milions i el tercer per al famós president Barrachina i Convent de Jerusalem, amb un pressupost de 21 milions de pessetes. Alfredo Ruiz en Espartero Ramón y Cajal, quart de primera categoria amb “Homo Sapiens, Sapiens”.

Agustín Villanueva, l’artista que plantava en Convent, la falla més gran i més alta de la història, deien, es construïa en cinc tallers, la falla comptaria amb llum i so, després de rebre el tercer premi, Jesús Barrachina, president de la falla opinava: “El pitjor de tot això és la cara de ‘gilipollas’ que se’t queda”.

EL PAROT I EL MOISÉS!

Les falles de “València a Nova York en els ales d’un parot”, plantada a la Plaça de Mariano Benlliure l’any 1928, i els “Extraperlistas“, primer premi de l’any 1944, a la Plaça del Mercat Central van ser triades les millors falles de la història, d’acord amb una enquesta realitzada per la falla de Na Jordana, i que va publicar en la seua revista “De Fallas”, en l’enquesta van participar i van votar especialistes de tota índole, artistes, presidents, etc.

ELS ARTISTES FALLERS APOSTEN PER LA INNOVACIÓ!

Això afirmava, en el periòdic El País, Adolf Celdrán, el 19 de març de 1992 “El grotesc barroquisme dels ninots i el modelat clàssic, amb referències a una suposada estètica mediterrània, hegemonitzen encara la proposta formal dels cadafals plantats en 369 cantonades de la ciutat.

No obstant això, alguna cosa es mou en sentit diferent, el president del Gremi d’Artistes Fallers, Salvador Gimeno manifestava “Estem a favor de noves formes. Cal deixar llibertat a la imaginació de l’artista. En l’article es comentava com Alfredo Ruiz i Julio Monterrubio oferien monuments diferents amb línies estilitzades i un modelat de perfils bastant renovador.

L’artista Martín Huguet guanyava en les falles experimentals amb un gegantesc tubercle de cartó pedra que s’alçava al Passeig de l’Albereda.

La introducció de nous materials, com el polièster o el poliuretà expandit, ha generat noves possibilitats tècniques. Fins i tot el disseny per ordinador juga ja un paper. Salvador Gimeno explicava “Sembla que hi ha en les comissions cert rebuig a innovar l’estructura i la forma barroca de les falles”.

1992 A ALACANT!

Aquest és l’any d’Alicia Crevillen com a Bellea del Foc i de Toñi Martín Zarco, de Dama. Una foguera d’Alacant en l’Expo de Sevilla obra de Paco Juan, que també aconseguia el primer premi de primera categoria en Port d’Alacant. El 1992, es va produir el debut de tres grans artistes: Javier Gómez Morollón, José Iborra Barbancho i J. M. García “Pachi”. Del primer hem de ressaltar la seua gran bellesa plàstica, unes formes creatives, de gran qualitat, d’un colorit impressionant, creador d’unes figures molt estilitzades i originals, un gran artista i un realitzador de fogueres inoblidables, tant infantils com adultes. Aquests tres joves constructors plantaven les seues primeres grans fogueres; Javier Gómez, en Doctor Bergéz Carolines; J. M. García, en Carolines Baixes i J. Luis Barbancho, en Sèneca Autobusos. Tres grans fogueres molt recordades i molt premiades.

De José Manuel García, “Pachi”, hem de destacar la seua gran qualitat, el seu bon acabat, i l’enorme creativitat i originalitat de les seues obres així com les seues grans figures centrals i les seues “rematades”.

José Iborra Barbancho, “Waldo”, va ser el gran innovador, va encapçalar el grup de joves artistes que venien a renovar i a innovar, el seu estil va ser el més personal i original de tots, va introduir en les seues fogueres la utilització de materials d’un variat origen natural, la seua obra destaca per avantguardista, eclèctica, onírica, abstracta i difícil de definir, però va aconseguir uns monuments de gran bellesa i de gran impacte visual… va ser un gran transgressor de les formes, per la qual cosa ocupa un lloc distingit en la història de les nostres fogueres.

Javier Mayor León aconseguia que els vots populars salvaren del foc al seu ninot “El Dorado”, per a la foguera de Florida Portatge.

Mauricio, José Francisco i els seus germans Gómez Fonseca, marquen una altra impactant etapa de les nostres fogueres, i potser el millor està per venir, tant de bo… Combinen línies i formes modernes amb altres més tradicionals, autors d’una exquisida composició i acabat, dominen l’ús de la fusta i altres materials amb gran precisió, construeixen obres d’una línia figurativa moderna, amb una personal interpretació de la foguera alacantina, la seua obra ja és de les més destacades de la nostra festa.

Altres artistes que hem de destacar són: Amaya Barquin, Joan C. Asensi, Jesús Grau, Santiago Alzamora, F. Gisbert Picó, F. Vázquez Sirvent i Pedro Abad Marco, tots ells amb uns dissenys molt personals, moderns, creadors alguns de fogueres de grans proporcions, tots són dignes representants i creadors de grans i importants fogueres alacantines.

També realitzen interessants aportacions i interpretacions en el nostre art efímer, Carlos Simón Rondón, Fran Santonja, Carlos Sampedro, Carlos Albadalejo, Joaquin Rubio, Federico Molinero, Antonio Sansano Escribano, Rafa Lidón, J. Alberto Navarro Guijarro, José Lorenzo Santana, J. Miguel i Rafael Gómez Fonseca, de tots ells destaca en gran manera Fco. José Santonja Peni, les seues fogueres no deixen d’emocionar-nos i sorprendre’ns cada any.

“GENTES DE FUEGO”!

El primer premi de la categoria especial el 1992 va ser per a Hernán Cortés i Pedro Soriano, que tornava a plantar després de dos anys un gran monument de lema: “Gentes… de Fuego”. L’artista deixa un altre espectacular canvi: un cos central amb més modelat, harmonia en les seues formes, una major riquesa de volums, però la major espectacularitat, com sempre, la seua rematada, aquesta vegada una enorme flor, però molt peculiar, els seus pètals eren com a tessel·les de mosaics que formaven formes i dibuixos, traspuava bellesa, elegància plàstica, no crec que hi haguera ningú a qui no agradara o no l’impactara. Soriano es rescabalava del seu disgust de feia tres anys. Després, Carolines Altes el denunciava per agressió i destrosses, Pedro i Javier Capella i membres de la comissió de Carolines es van agredir mútuament.

66. 1993: “Mantis viajera”, primer premi de la falla de Convent Jerusalem. Falla espectacle, amb llum i so de l’artista Agustín Villanueva.

1992 VALENCIANS!

Vicente Almela, que el 1988 aconseguia el primer premi de tercera categoria, el 1989, el segon de quarta, el 1990, el segon de quarta i el 1991, el primer de tercera, realitzava 25 ninots per a la foguera oficial davant del nostre ajuntament, per encàrrec de l’artista Pedro Espadero.

Amb l’aportació dels artistes fallers de València, es plantava la foguera de Benalua, un nou monument, perquè l’original s’havia cremat al taller de l’artista Francisco Carrasco a València on es construïa i a més, aconseguien el cinquè premi de primera categoria.

67. 1993: “De enero a diciembre”, un altre primer premi per a una altra manera de fer falles. Els Monterrubio, pare i fill, en la Plaça del Pilar, donaven una nova dimensió a la tècnica del suro blanc.

1993 A ALACANT!

La plantà de “Crisol” a la Plaça del nostre Ajuntament, es va retardar 24 hores, era tota una foguera experimental i el seu muntatge va resultar espectacular, despertant l’admiració i la preocupació, per les seues dimensions de 30 metres d’alt per 22 de diàmetre. L’alcalde Ángel Luna afirmava que Pedro Soriano s’havia jugat la vida en la plantà i proposava no multar-lo. Una mà gegantesca confeccionada a manera de mosaic, que tractava de fer ombra als raigs de sol, s’alçaven espectacularment fins a 30 m i amb la rematada a base de formes geomètriques i allargades o prismàtiques, de diferents volums, la seua rematada més espectacular, de 22 m de diàmetre, sobreeixia per damunt dels edificis de la plaça. Un disseny grandiós, sense ninots, la foguera simulava emergir alçant les llambordes del sòl. Una complicada “plantà”, va augmentar l’expectació d’afeccionats i autoritats. Per a molts és la seua foguera més representativa i crec que per a ell també.

POLÍGON DE SANT BLAI!

Se celebrava el desè aniversari el 1993 de la foguera Polígon de Sant Blai, un altre districte que cuidava el monument i també el seu llibret, de fet, el seu president, Antonio Segarra, era alhora el delegat del llibret. Amb una portada molt de Pedro Soriano, que tant èxit va tenir en aquest districte el 1986 amb “Protagonista el Fuego” i en el seu interior una foto de la comissió fundadora, allí gent estimada ja desapareguda com María José Maícas Duréndez, i un article de Rosana Senabre “El papel de la mujer en las fiestas de hogueras”, que acabava afirmant: “Alicia Crevillen, l’exemple viu més recent del que ha de ser una Bellea del Foc, com a bellesa, intel·ligència, temprança i saber estar en tot moment com a bellesa i com a dona”. Al final de la part cultural en aquest llibret dos articles: “Memoria de Manuel Molina”, escrit pel seu amic Vicente Ramos i un escrit de la comissió dedicat a la memòria de Francisco Javier Sebastiá, prometedor jove, màxim expert en fogueres i que moria el 17 de setembre de 1990 amb 28 anys.

També destaquem en aquest llibret un article d’Andrés Llorens que afirmava: “Hui dia parlem de l’existència de la “Foguera Alacantina”, en contraposició a la falla valenciana, i aquest criteri d’identificació està bastant arrelat… el més positiu d’aquesta circumstància resideix en les enormes possibilitats que brinden aquests trets propis. També destacava un article de José Ángel Guirao dedicat a Marisa Negrete i l’esbós de la foguera de Paco Juan que aconseguia el primer premi de la màxima categoria i de lema “Retales, chapuzas y parches”. Aquesta moderna foguera de Paco Juan aconseguia el primer premi amb 33 vots per 7 vots de Ciutat d’Assís, que va ser el segon premi per a Pedro Espadero. En la votació per aquest segon premi, Ciutat d’Assís aconseguia 22 vots per 21 de Carolines Altes, amb Javier Capella que va ser el tercer premi.

La foguera de Santiago León en el Mercat Central va ser desqualificada pel jurat.

1993 VALENCIANS!

A València, Agustín Villanueva guanyava el premi de la màxima categoria amb “Mantis viajera”, una enorme falla espectacle en Convent de Jerusalem. Va ser el primer premi més protestat. En la falla del Pilar, els Monterrubio aconseguien el segon premi. De nou, destacava en Espartero Ramón y Cajal la falla d’Alfredo Ruiz.

A Alacant, Manolo Algarra aconseguia el segon en tercera categoria, Enrique Burriel, segon en quarta categoria i José Luis Ferrer, segon en la cinquena categoria. Ja apareixia Pedro Vicente Baenas en Gabriel Miró i en Pius XII però sense cap premi.

68. 1993: Francisco Javier Capella plantava en l’alacantina Plaça del Carme.

1994 A ALACANT!

El primer premi d’especial d’aquest any va ser per a Hernán Cortés amb Pedro Espadero, el segon i el tercer van quedar deserts, perquè van caure la foguera de Pedro Soriano en Polígon de Sant Blai i la foguera de Javier Capella en Carolines Altes.

El primer premi de primera era per a José Iborra “Waldo” en Sèneca Autobusos, amb una de les seues propostes que fregaven l’experimental. Muñoz Fructuoso en La Goteta, segon premi de segona categoria i destacaven com en tota la seua obra Paco Gisbert Picó i Jesús Grao.

Començaven la sèrie de “caigudes i fracassos” de Pedro Soriano, que plantava en Polígon de Sant Blai “El Templo de la Fiesta”. Increïblement, Soriano es reinventa disseny rere disseny, any rere any… Un altre intent de tornar a innovar, aquesta vegada va crear un espai a l’interior del monument visitable i al qual s’accedia a través d’unes grans portes, grans màscares modelades toscament envoltaven tot el conjunt, tres grans torres amb campanes remataven aquest “temple”, destacava damunt d’ell una enorme i abstracta forma blanca, dues de les torres van caure, la qual cosa va provocar la desqualificació de l’obra. Quant treball! I Quant desassossec! La seua foguera de Santa Isabel amb la qual aconseguia el cinquè premi de la primera categoria també va caldre apuntalar-la.

TRÀFIC DE NINOTS!

El periodista Pepe Soto escrivia en l’Información, del 23 de juny, com era evident “El tràfic de ninots”, que quedava reflectit en l’exposició de carrer, on l’alcaldessa de València, Rita Barberá, apareixia en diverses fogueres, com a exemple de les compres de motles a artistes de la ciutat del Túria. El mateix ocorria amb la figura de Joan Lerma, que estava en tots els districtes i també opinava com a l’artista Pedro Soriano li va caure el millor monument i com, no obstant això, el seu treball era innovador, creatiu, i loquaç.

WALDO IBORRA!

En un article en el llibret de la foguera de Sant Blai d’aquest any 1994, opinava: “A la meua manera de veure, l’artista de fogueres no hauria d’establir cànons, sinó prendre referències de diverses fonts, com Gastón Castelló, Pedro Soriano, Remigio Soler, etc. i abans de res fer prevaldre la llibertat de creació i expressió”.

69.1993: Curiosa perspectiva de l’espectacular foguera “Crisol”, que va plantar Pedro Soriano enfront del nostre ajuntament i que s’alçava sobre ell amb una alçària de més de trenta metres. Pedro va finalitzar la plantà amb dos dies de retard, però l’Ajuntament li va perdonar aquest inconvenient per ser la foguera oficial més monumental fins llavors.

1994 VALENCIANS!

Paco López Albert en Carolines Altes plantava la millor foguera infantil de la categoria especial. Manuel Algarra aconseguia el tercer premi de la primera categoria per a Plaça Parc de Galícia, Enrique Burriel, cinquè en tercera categoria i quart de quarta categoria en la Rambla, els Germans Colomina, tercer de quarta categoria en Benito Pérez Galdós, així com el primer de cinquena categoria per a Francisco García Parra. Vicente Almela, segon de tercera categoria en Diputació Renfe, Vicente Llácer, en cinquena categoria i Pere Baenas, tractant d’acostar-se al concepte de foguera en Gabriel Miró, sense premi els dos.

1994 A VALÈNCIA!

La falla oficial de la Plaça de l’Ajuntament de lema “50 Aniversario”, el seu artista, José Martínez Mollá, era un homenatge al Gremi d’Artistes Fallers que celebrava el 50 aniversari de la seua creació, en la seua rematada de forma destacada s’apreciava el tramvia de Carlos Cortina que va guanyar l’any 1928 la falla titulada: “De València a Nova York en els ales d’un parot” consistent en una gegantesca libèl·lula que portava volant un tramvia dels de llavors. Sorpresa, la falla Blanqueries, d’’Ortifus’-Antonio Ortiz Fuster i Agustín Villanueva quasi guanyen, quedant en quart lloc en la categoria especial. Els Monterrubio en Espartero Ramón y Cajal, tercer de primera A, seguien amb aqueixa nova manera d’entendre el monument faller. Alfredo Ruiz, en la falla del Pilar, amb una proposta massa innovadora.

Juan Carlos Moles entusiasmava amb la seua falla infantil per a l’Ajuntament, construïda a Borriana.

1995 A ALACANT!

FOGUERES I FALLES, EL MATEIX FOC!

Falles contra fogueres! Aquest era l’article de Mariano Sánchez Soler, en el llibret de la foguera d’Alfonso el Savi, en ell al·ludia al lema d’una de les falles plantades a València el 1929, titulada: “Monos de imitación”, lema com a resposta a les nostres primeres fogueres, per a acabar afirmant: “Es diria que les dues urbs germanes es van concertar per a posar pròleg i epíleg grandiós a l’estació més bella de l’any, tancant el seu poema entre estrofes de foc. I és que, per als foguerers i fallers de veritat, el foc sempre serà el mateix: festiu, de germanor”.

70.1994: “50 Aniversario”, el Gremi dels Artistes Fallers celebrava el 50 aniversari de la seua fundació. En la rematada de la falla oficial en la Plaça de l’Ajuntament de València, obra de J. Martínez Mollá, podem apreciar, en la seua rematada, una reproducció de la falla del tramvia “De Valencia a Nueva York en las alas de un Parot”, plantada el 1988 i de l’artista Carlos Cortina.

Per primera vegada set fogueres de set artistes optaven a primer premi de la categoria especial, commoció per la caiguda de dues de les millors, Polígon de Sant Blai i Hernán Cortés. El primer premi d’especial va ser per a Paco Juan en Carolines Altes amb la seua foguera “El forat”. Paco López Albert també aconseguia el primer premi de la foguera infantil per a Carolines Altes.

Amb “Germen” per a Polígon de Sant Blai, Pedro Soriano va tornar a insistir al voltant del projecte de l’any anterior afegint-li més colorit, més formes abstractes que recordaven les de “Terreta”, en Sant Blai i donant major espectacularitat i vistositat a la rematada, però també va acabar caient, de nou, tornant un altre any consecutiu a ser desqualificada la seua obra.

71. 1994: Julio Monterrubio Fernández buscava noves perspectives per a unes noves falles en Espartero Ramón y Cajal, aconseguia el tercer premi de primera A.

72. 1994: Alfredo Ruiz va passar d’innovar en la falla Espartero a plantar aquesta nova falla en la Plaça del Pilar, on un enorme prestidigitador repartia il·lusió. Un atreviment de l’artista i de la Comissió Fallera.

LIMITAR L’ALÇÀRIA DE LES FOGUERES!

Ángel Martín, mestre major del Gremi d'Artistes de Fogueres, es mostrava partidari de limitar l'alçària dels monuments a través d'un decret de l'alcaldia.

ENTRE LA VERGONYA I LA COMPRENSIÓ!

Quinze representants de la societat alacantina exposaven la seua opinió sobre el fet que la foguera oficial “Alma de fuego”, davant de l’ajuntament, obra de Pedro Espadero, no cremara la nit de la cremà. Per a uns es va dibuixar com la imatge de la vergonya, la tristesa, la derrota, uns pensaven que la festa està per damunt dels errors, uns altres opinaven que els constructors han pensat massa en l’estètica i poc en la finalitat del ritu, que és el foc, uns altres demanaven l’ajuda de tècnics que garantiren la combustió i uns altres disculpaven que una gran part del cartó i la fusta del monument oficial no fora devorat per les flames.

1995 A VALÈNCIA!

A l’artista “Pepet”, José Pasqual de Borriana li faltava realitzar la falla municipal i aquest any ho aconseguia amb un projecte basat en un homenatge a la pintura valenciana, la seua estructura central i en la seua rematada reproduïa el cap del pintor Joaquín Sorolla i dos personatges d’aquest pintor “Dones caminant per la platja”, espectacularitat, atreviment eren les característiques d’aquesta gran falla. L’elevat volum d’aquesta rematada i el risc de la seua composició van provocar que l’Ajuntament obligara “Pepet” que reforçara l’estructura que suportava la part més alta. Un xicotet dinosaure verd ocultava la fusta que l’artista va haver d’afegir davall la barbeta de Sorolla per a suportar aquesta rematada.

HEM D’INNOVAR!

Agustín Villanueva, l’artista que aquest any construïa el monument de Convent Jerusalem amb el seu estil de falla espectacle i innovador afirmava en el periòdic Levante que “Els criteris dels dirigents fallers estan obsolets…”, “Els fallers estan acostumats a veure falles tradicionals i clàssiques, però els temps avancen i hem d’innovar”. La seua falla aconseguia el tercer premi de la categoria especial. El primer premi l’aconseguia Miguel Santaeulalia per a Na Jordana i els Monterrubio tornaven a impactar i triomfaven amb la seua bonica i moderna falla en la Plaça del Pilar, “Con los niños no se juega”, que va obtenir el segon premi.

Enrique Burriel, un dels artistes valencians fixos a Alacant, plantava en Bisbe Amigó Conca, l’alacantí José Muñoz Fructuoso plantava en Quart Extramurs.

1996 A ALACANT!

Ramón Marco construïa el primer monument oficial que s’adjudicava mitjançant un concurs i el seu lema era “Metamorfosis”.

ARCADIO BLASCO!

L’artista Arcadio Blasco en un article per al llibret de la foguera d’Alipark considerava la denominació de fogueres com una forma hipòcrita i vergonyant per no dir falles al que no són una altra cosa que falles, continuava afirmant que el 1928 van sorgir les mal batejades Fogueres de Sant Joan així com considerava un error el que s’haja suprimit la convocatòria de les fogueres experimentals, com una decisió que traeix aqueix origen que va relacionar en els seus inicis les falles d’Alacant amb l’avantguarda de les arts plàstiques.

73. “Márqueting”, Alfredo Ruiz passava a la falla Quart Palomar, per a continuar desenvolupant el seu enginyós estil, iniciant una sèrie d’importants falles modernes i innovadores, un estil seguit més per les “classes il·lustrades” de la ciutat que pels fallers.

SURO BLANC!

El gremi de constructors recomanava en el periòdic Información no usar el polièster en els monuments foguerers, l’alcalde Díaz Alperi també es plantejava prohibir els materials sintètics en la construcció de les fogueres, i atribuïa la seua utilització a l’incident que va provocar trenta-dos ferits en la cremà del Mercat.

Pedro Soriano plantava “Bola de Fuego” en Port d’Alacant que va aconseguir el quart premi de la categoria especial. També enfront de la mar, i potser l’única vegada que no dins d’ell, un altre gran disseny de Pedro, una altra monumental foguera, amb una altra espectacular rematada, que hauria d’haver obtingut un millor premi. Ací ara l’artista sembla obsessionat per modelar grans volums, recarregats de multitud de formes i figures escultòriques en relleu… El temps posarà en el seu lloc aquesta obra. Un enorme volum, una forma que representava una “bola de foc” presidia des de la seua cúspide la foguera, sustentada per tres grans pinacles modelats en tota la seua superfície. Als costats, unes grans figures de color negre. La part frontal estava dedicada a Gastón Castelló, grans quadres o medallons reproduïen quadres del genial alacantí, la foguera, així com el seu “llibret” estaven dedicats a ell, en commemorar-se els 10 anys de la seua defunció.

Fran Santonja debutava amb la foguera infantil de Pérez Galdós. La foguera especial del Mercat Central de vint metres d’alçària, obra de Javier Mayor León, el seu lema “Sueño eterno”, suposava el retorn de la comissió després de quinze anys d’absència, va quedar en segon lloc i potser hauria guanyat si l’artista haguera acabat l’ocell fènix que rematava la foguera.

1996 A VALÈNCIA!

Pedro Espadero en el seu segon any de plantar en les falles, aconseguia el primer premi de la sisena categoria B. Mauricio Gómez, que portava cinc anys participant en les falles, aconseguia el segon premi en setena categoria. José Muñoz Fructuoso, el més veterà del grup, aconseguia el huitè de primera categoria així com el quart d’enginy i gràcia en Quart Extramurs i el desè premi en la categoria primera B.

Juliol i Sergio Monterrubio continuaven canviant el concepte de falla i tornaven a aconseguir el primer premi de la màxima categoria amb “Fuera de la Ley”. Na Jordana i Miguel Santaeulalia aconsegueixen el segon premi i Manolo Martín i Alberto Rajadell, el tercer per a Convent Jerusalem. Alfredo Ruiz iniciava un molt interessant cicle en la falla de Quart Palomar, on plantarà falles molt modernes i inoblidables.

1997 A ALACANT!

Un valencià era el constructor de la foguera oficial infantil d’aquest any, Paco López Albert, i Carolinas Altes, a més, aconseguia fer el doblet amb la foguera de Paco Juan “Puro Teatro”, i el primer premi amb la foguera infantil amb aquest mateix artista, Paco López.

Dos valencians guanyaven el primer premi del XIII concurs de fogueres experimentals, Julia Navarro i Javier Quintanilla. La maqueta guanyadora no es plantaria als nostres carrers.

74. 1996: “Desperta Alacant”, un modern disseny en la Plaça de Santa Maria, de Vicente Almela, quart premi de tercera categoria.

75. 1997: “El mundo del circo”, primer premi infantil de la categoria especial en Carolines Altes. Manolo López Albert aconseguia quatre premis infantils consecutius, imposant la seua qualitat diversos anys i la seua manera d’entendre les fogueres infantils.

76. 1997: “Manicomic”. Vicente Almela, molt lligat durant anys a la foguera Diputació Renfe, aconseguia el segon premi de la quarta categoria.

L’ESTIL ALACANTÍ, QUE EXISTEIX SENS DUBTE!

Adrián Espí, professor d’art i director de l’Institut Juan Gil Albert, exaltava els valors del llibret realitzat per la comissió de la foguera de Port d’Alacant, i assegurava, el 20 de juny de 1997, que aquest llibret del primer premi no era un llibret sinó un autèntic llibre “Com pocs n’he vist de contingut i de maquetació”. En el seu interior es podia trobar un estudi sobre l’evolució de l’estil alacantí des de 1928 fins a 1936, així com sengles articles sobre l’obra del cartellista de fogueres Manolo Albert i de l’escultor Remigio Soler. Espí, analitzant el primer article, afirmava que l’estil alacantí existia, sens dubte.

Pedro Soriano plantava en el Mercat Central “La Fiesta es… Mujer”, segon premi categoria especial. Una altra monumental i “plana” experimentació (mancava de vistes laterals). D’una gran figura femenina, molt colorista, feta com de tessel·les de mosaic, al seu voltant o com recolzant-se en ella, es desenvolupaven totes les escenes, cuidada fins a l’últim detall, recarregada d’elements estilitzats, figuratius i abstractes, detalls plàstics d’un disseny diferent per a Pedro, excessivament plana tota la seua estructura central tractava d’impactar l’espectador, continuava jugant amb l’equilibri, amb els espais buits, amb uns baixos cuidats i interessants. Van haver molts comentaris davant la possible caiguda d’algun element de la foguera i encara que el vent la va moure perillosament, va superar les amenaces airosament.

1997 A VALÈNCIA!

Quatre artistes de fogueres aconseguien cinc premis en les falles de València, Muñoz Fructuoso en Quart Extramurs, el setè premi de la primera A, Mauricio Gómez Fonseca obtenia el tercer premi de la secció setena A. Pedro Espadero, que plantava dues falles, aconseguia el quart de la secció tercera B i el tercer premi de la secció sisena B.

AIRE FOGUERER!

L’èxit dels artistes de fogueres a València “Ha fet que les comissions falleres s’interessen pel seu treball, aquest èxit artístic fa que a poc a poc reconeixen els artistes, s’introduïsca en les falles valencianes un aire foguerer que les fa diferents i atractives per al públic”. “Espadero assegurava que com a artista de fogueres, encara que faces una falla sempre se te’n va la mà i li dones un aire alacantí. Per a l’artista foguerer, el faller comença a buscar una cosa diferent per als seus monuments, que s’isquen de l’estil de la típica falla i que agrade al jurat”. La Verdad, 18 de març de 1997.

77. 1997: “De la Festa a la Vespra”. Això sí! Això és falla, falla!, gran volum, espectacularitat, primer premi de la categoria especial en Na Jordana de l’artista Miguel Santaeulalia.

78. 1997: “Amor”, un altre tipus de falla, Alfredo Ruiz en Quart-Palomar, la seua gran qualitat el feia guanyar el segon premi de la categoria primera A. Una bella figura del Déu Cupido observa pensatiu el món.

L’artista valencià Paco López va guanyar el concurs per a plantar davant del nostre ajuntament una foguera de 20 metres d’alçària que volia ser un homenatge al turisme d’Alacant. Pascual Domínguez afirmava que no s’havien presentat més alacantins al concurs perquè feia temps que ja se sabia qui seria el guanyador. També artistes com Paco Vázquez arremetien contra el jurat i afirmava que contra València i els artistes valencians no tinc res, però “Paquito el de Picassent és un bon artista per a realitzar infantils, però no adultes”. Després de la cremà, escàndol, per les bigues de ferro que van aparèixer entre les restes de la foguera i que van haver de retirar els operaris municipals.

J. Gómez Morollón aconseguia el primer premi i el ninot indultat per votació popular en la categoria especial infantil amb “Lección de arte”, en Àngels Felipe Bergé.

Els Germans Gómez Fonseca tornaven a triomfar en la categoria especial amb una altra foguera flotant en Port d’Alacant, però es van haver de conformar amb el segon premi, el primer va ser per a Paco Juan en Carolines Altes.

“Hágase la luz”, foguera que va plantar Pedro Soriano en Foguerer Carolines va obtenir el primer premi de primera categoria. Un altre triomf de Pedro (falta li feia). Un projecte que haguera quedat millor per a una foguera més gran. Un gran canelobre de color negre, que acabava en la seua rematada amb mans subjectant unes boles daurades de les quals eixia la llum, gran rematada que dominava tot el monument. A un costat destacava un marmori cavall conduït per la mort, a l’altre costat de la foguera “castells de focs”, representats per fosforescents formes. Una acerada crítica cap a la falla valenciana i una defensa a ultrança de la “manera” de fer fogueres alacantines caracteritzava aquest monument.

79. 1997: “Paquito el de Picassent”, Paco López Albert, amb gran enuig d’alguns artistes alacantins, passava a realitzar la foguera infantil oficial i l’any següent, 1998, l’oficial adulta davant del nostre ajuntament.

80. 1997: Pedro Soriano, com ja era costum, com altres anys, pujat, penjat de les grues, donava espectacle en la foguera del Mercat Central “La fiesta es Mujer”, amb la qual aconseguia el segon premi de la categoria especial. Una altra obra experimental.

81. 1997: “La luz”, Pere Baenas en Pius XII en quarta categoria i sense premi.

82. 1997: “Futuro”, Enrique Burriel, com altres artistes valencians a Alacant, tractaven, buscaven acostar-se al “gust alacantí”, en aquest cas en la foguera de la Rambla de Méndez Núñez, que obtenia el quart premi de quarta categoria.

1998 A VALÈNCIA!

“Les falles de 1998 seran recordades per les que van tenir el veredicte de secció especial més indecís de l’era moderna”, deia Moisés Domínguez en el Levante. El primer premi va ser per a Julio i Julio César Monterrubio, que continuaven fent història en la Plaça del Pilar amb una de les falles més boniques de la història “Érase una vez”, el segon premi va ser per a la Torre i Sanz en la Plaça de la Mercè i el tercer per a Na Jordana “En una de sus peores noches”, de Miguel Santaeulalia. José Puche triomfava en primera A a Malva-rosa per tercera vegada seguida. Alfredo Ruiz en Quart Palomar impactava amb una gran dona embarassada, tota de color blanc “Elegía dos”. Emilio Miralles i Vicente Almela plantaven en L’Antiga de Campanar i en la falla de Benicalap tractant d’innovar amb volums gens convencionals.

83. 1998: “Érase una vez”, un altre primer premi per a la falla de la Plaça del Pilar. Els Monterrubio, pare i fill, innovaven i a més feien que els valencians canviaren els seus gustos, tots els seus monuments estan entre els millors dels últims anys en la història de les falles. Julio i Julio César Monterrubio, van apastissar els colors, oferint noves línies de modelat.

84. 1999: “España - ¡y oléee!” La coneguda com a falla dels toreros, la més cara, amb el mecenes Juan Armiñana, en Convent de Jerusalem, amb l’artista Alberto Rajadell. Però és que va ploure diversos dies seguits, els materials es van banyar i després en secar-se ja no es van poder acoblar. Anava a ser el primer premi, i es va quedar amb el seté.

1999 A VALÈNCIA!

Entre la pluja i l’artista Alberto Rajadell, van deixar la falla de Convent de Jerusalem sense acabar, l’enorme falla coneguda com ”la dels toreros”, un impressionant, pel seu volum, monument, però així i tot el jurat no la va desqualificar i va aconseguir el setè premi. Després dels seus intents d’innovar l’any anterior juntament amb “Ortifus”, Rajadell realitzava aquesta enorme falla: “¡España y olé!”, i amb aspiracions de guanyar.

El Pilar, amb els Monterrubio, primer premi per segon any consecutiu, amb la gran falla “Baile de máscaras”.

Destaquem una altra genialitat d’Alfredo Ruiz en Quart Palomar, una gegantesca dona embarassada pintada d’un sol color, el blanc.

Se celebrava aquest any el centenari del naixement de Regino Más, “Historia de una época”. També els 125 anys de la falla “Peu de la creu” i Paco Mesano homenatjava Julián Puche, reproduint la seua figura, Julián, que juntament amb Vicente Agulleiro són els dos artistes que més ninots indultats tenen, sis cadascun.

85. 1999: “Baile de Máscaras”, els Monterrubio feien història en la Plaça del Pilar. Un altre primer premi de totes les categories. Cada any anaven traient una mica més al monument faller d’aqueix barroquisme que durava ja més de trenta anys, i que donava escassos signes d’evolució.

86. 1999: “Elegía II”. El miracle de la vida. Alfredo Ruiz en la falla de Quart-Palomar seguia amb el seu cicle innovador, el seu intent de portar l’art a les falles, quart premi de primera A.

87. 1999: Pere Baenas en el nostre barri antic. Foguera Carme-Santa Creu. Intentava deformar els objectes reals, buscant formes originals per a acostar-se una mica més a l’anomenada foguera alacantina.

88. 1999: “El sueño del viajero”. Foguera de Port d’Alacant que va aconseguir el primer premi com a millor foguera d’Alacant. Veiem Mauricio Gómez Fonseca, César Bañuls i A. Ponsoda, el guionista i Agustín i Natalia Medina.

1999 A ALACANT!

Dos artistes alacantins i dos valencians es disputaven el primer premi de la màxima categoria. El prestigiós artista faller Miguel Santaeulalia, en Mercat Central amb “Luces y sombras” i l’artista valencià Miguel Delegido en Parc de les Avingudes. Els Germans Gómez Fonseca, que per tercer any consecutiu plantaven una foguera flotant, guanyaven en la categoria especial el primer premi per a Port d’Alacant amb “El sueño del viajeo”. El segon premi va ser per a Paco Juan en Carolines Altes. El tercer, per al Mercat Central i el quart, per a l’artista valencià Delegido.

89. 2000: “Enfrentado Siglo XX”. La falla més cara en Cuba-Buenos Aires, amb el patrocini del mecenes Armiñana i l’artista Juan Carlos Molés. La falla va patir diverses caigudes de la seua estructura, la van reconstruir altres tantes vegades, i encara va ser premiada, nové premi.

ANYS 2000 A VALÈNCIA I A ALACANT! LA CROADA CONTRA EL SURO BLANC!

Gil M. Hernández, historiador del món de les falles, teoritzava sobre com l’ús d’aquests nous materials suposava una contestació a l’ordre faller establit, ja que treballar amb blocs de suro implica crear, implica novetat i també canvi estètic, implica que es puguen fer altres coses.

Es desplomava la falla més cara de la història, 32 milions de pessetes, la falla de Cuba Buenos Aires, de l’artista de Borriana, Juan Carlos Moles i el seu president i mecenes, Juan Armiñana, veien caure en successives vegades la rematada que representava un gran arbre, però asseguraven que plantarien totes les escenes, encara no plantades i que tenien al magatzem i que quedaria una falla molt digna, asseguraven que continuarien lluitant pel primer premi, es van conformar amb el huitè, sí que van aconseguir aquest primer premi però en la categoria infantil, que va realitzar Julio Monterrubio i amb el major pressupost de la història.

La falla “Mutante”, d’Ortifus i Manolo Martín en Na Jordana marcarà tota una època, van aconseguir el segon premi de la màxima categoria, el primer premi va ser per a Convent de Jerusalem amb Paco López (Paquito el de Picassent).

Pepe Puche plantava “Angelitos” a la Malva-rosa, una falla ja mítica, preciosa obra escultòrica i amb el regust de la sàtira política aconseguien el primer premi de la primera categoria.

L’artista alacantí Pedro Espadero presentava un esbós per a plantar la falla oficial de lema “Fiestas y tradiciones”, però va guanyar l’esbós de Pedro Santaeulalia.

“El milagro del milenio”, de Pedro Soriano en Ciutat d’Assís, de primera categoria es va quedar sense premi. L’artista es reinventa una altra vegada a si mateix, ens torna a presentar una cosa diferent a tota la seua obra anterior. Un altre dels grans projectes de Pedro, una altra nova composició, altres formes diferents a totes les anteriors, gran i original disseny, una cridanera flor o planta carnívora, unes grans màscares o caràtules de vius colors, al voltant de la seua estructura central contrastava amb una enginyosa rematada de color negre, uns estranys braços, o arpes, deixaven un gran espai buit en el seu interior, les arpes volien com atrapar una forma que apareixia en el seu interior, un sol ninot, els germans Gómez Fonseca, que va ser l’indultat per votació popular. La foguera se sustentava sobre tres punts de suport. Tot era pla en la foguera, en contrast, la rematada donava una estranya sensació d’un fals volum, ja allí dalt aqueix volum es difuminava donant protagonisme a l’espai, a l’aire. Gran desil·lusió, gran disgust. Un altre gran cabreig. Els jurats estaven en una altra ona.

El millor de Pascual Domínguez en Florida Portatge aconseguia el primer premi de primera categoria. Santiago Alzamora, un dels nostres artistes que més van destacar pel seu modelat d’avantguarda.

90. 2000: “El milagro del milenio”. La foguera de Ciutat d’Assís, la major que feia aquest any Pedro Soriano, el seu únic ninot va ser l’indultat per votació popular i representava els artistes Germans Gómez Fonseca. Va ser un gran disgust per a artista i comissió perquè no va ser premiada en la primera categoria.

91. 2000: l’AMA, amb la seua arxivera municipal al capdavant, M. Jesús Paternina, sempre col·laborant amb les fogueres i altres festes, sempre amb Alacant.

2001 A ALACANT!

“Sol d’Alacant”, de Pedro Soriano, en Ciutat d’Assís, de primera categoria va aconseguir el tercer premi. Pedro va aconseguir que la foguera resplendira com indicava el seu títol. Una rematada moderníssima, un enorme sol constituït a base de formes geomètriques, amb un colorit intens de rojos i grocs, representava el retrobament entre la forma tradicional de construir fogueres amb fustes i paper, alhora que l’avantguarda artística era representada pel color. A més, va aconseguir el “Ninot Indultat”, que representava l’artista foguerer Remigio Soler. En la crítica, Pedro donava curs a tot el cabreig que el corroïa per dins. Pedro va plantar aquest any dues extraordinàries fogueres.

“Mensaje de Fuego”, que Pedro Soriano va plantar a la Plaça de l’Ajuntament. Una sèrie d’una mena d’arrels sustentaven el monument, semblava un arbre la seua part central però es convertia en una enorme flamerada que s’obria en arribar a la seua rematada i es formaven tres grans cares de foc que tocaven unes grans trompetes, en dividir-se la flama del seu interior eixien cap amunt una columna de formes geometritzants de colors, predominant el verd que era el color que tenien les màscares de foc pel seu interior, quatre grans figures d’éssers de color negre i estilitzades, criatures que s’agafaven de les mans i com surant giraven al voltant de l’arbre, flamerada de foc. Quina gran foguera! Una altra gran aportació de Pedro al nostre art efímer. La seua última gran foguera

plantada.

92. 2001: “Mensaje de Fuego”. L’última gran foguera de Pedro Soriano, la foguera oficial davant de l’ajuntament, l’última plantada i sense problemes.

93. 2001: Els de la foguera del barri Sagrada Família volien volum i van anar a buscar-lo a València, els artistes Palacio i Serra van plantar aquest monument en primera categoria, només van tenir el premi de Canal 9, davant veiem el seu president, Carlos Gosálvez Cuenca.

LES SEUES FOGUERES ENTRE LES MILLORS!

En totes les enquestes, treballs, opinions entre els centenars de monuments foguerers plantats des de 1928, entre els 10/20 primers llocs apareixen i per aquest ordre: “Amanecer”, Benalua, 1981, “Un sueño”, Hernán Cortés, 1989, “Búsqueda”, Plaça de l’Ajuntament, 1980, “Gentes de Fuego”, Hernán Cortés, 1992, “Ofrenda”, Benalua, 1982, “De espaldas a la luz”, Plaça Pius XII, 1983, “Crisol”, Plaça de l’Ajuntament, 1993, “Terreta”, Sant Blai, 1987, “Alicante, Genio y Cultura”, Sant Blai, 1988.

Pedro segueix al cim, any rere any, per les seues opinions, els seus cabrejos, les caigudes dels seus monuments. “Les fogueres estan malaltes de “fallitis”, viuen d’allò fàcil… hi ha una reculada en l’art alacantí de fogueres, que a poc a poc es van transformant en falles.” (Soriano Moll, Pedro. Información, 11-05-2002).

GIR EN L’ESTÈTICA!

L’any 2002, deia Moisés Domínguez en el periòdic Levante, que el repartiment dels premis en les falles de València confirmava el gir artístic que havia patit el monument faller, superant el que tradicionalment es deia barroc faller.

L’anomenat “suro blanc” permet construir amb línies més atrevides i volums més espectaculars. Aquesta manera de construir falles va ser acceptada arran de l’explosió de la família Monterrubio, Alfredo Ruiz va començar abans, però la seua obra va ser menys acceptada.

En les seccions inferiors continua predominant la composició clàssica, a base de cartó i amb figures, que en molts casos, són “refregits” diversos dels primers premis que han sigut ja utilitzats anteriorment.

2002 “LA BATALLA PERDIDA”!

Aquest premonitori lema va ser el que va triar Soriano per a la foguera de Ciutat d’Assís el lema de la qual va ser: “La batalla perdida”, de segona categoria i que es va quedar sense premi, ja que estava sense acabar. Foguera repleta de símbols que volien representar o definir la foguera alacantina i l’obra de Gastón. La seua rematada pretenia ser una flama avantguardista i una altra figura representava un alacantí fent-se el “Harakiri” (¿…?) També tenia un ninot que representava l’artista de fogueres llavors president del Gremi d’Artistes: Pedro Abad. Però va ser acabada molt de pressa i ja augurava “el principi de la fi!”. Si l’haguera acabada bé…, perquè el que va plantar allí era lamentable.

“REFLEXIÓN”!

L’última foguera “Oficial” de Pedro Soriano a la Plaça de l’Ajuntament el 2002, amb lema: “Reflexión”. Quina llàstima! Quin projecte més bo i quin desaprofitament d’oportunitat! Una rematada gegantesca, moderníssima i espectacular, que representava “el símbol de la tornada a la puresa en l’art”, un altre gran esforç innovador però va fallar la fusteria i el desmunt del monument per part dels bombers va ser el més sonat aquest any, ja que estava plantada en el major aparador de la nostra festa. Els bombers van acompanyar la gran i moderna rematada d’aquesta foguera dirigint el seu aterratge al sòl.

Aquest any es van plantar huit fogueres de categoria especial a Alacant, tres artistes alacantins competien amb quatre valencians. Pere Baenas va plantar la falla oficial davant de l’Ajuntament de València, a més de la foguera de Pius XII que estava plantant des de l’any 1992 fins a la desaparició d’aquesta foguera i sempre en les categories més baixes i “Mascarada“ per a Carolines Altes. Pedro Abad plantava “Abducción” en el Polígon de Sant Blai, l’artista valencià Manolo García planta en Hernán Cortés “Bajas pasiones”, iniciant una sèrie de fogueres amb la tècnica de la “vareta”, que després tant van agradar a València. Experts demanaven “valentia“ per a donar a aquesta foguera el primer premi, és a dir que si no haguera guanyat Pere Baenas, hi havia un altre valencià que podia haver guanyat, precisament l’any que Pedro Soriano fracassava.

PERE BAENAS!

Aquest artista l’any 2002, té l’honor de ser el primer artista valencià, Pere és d’Alzira, a aconseguir el primer premi de totes les categories a Alacant. Aquest any Pere Vicente Baenas va començar la seua era de triomfs en Carolines Altes, amb la seua “Mascarada”, va aconseguir el màxim guardó, en detriment de Pedro Abad, que va poder ser amb la seua obra en Polígon de Babel “Abducción”, el primer premi. Pere Baenas ha evolucionat en la seua manera de realitzar el nostre art efímer acostant la seua estètica fallera a la nostra.

Manuel Algarra va aconseguir el primer de la primera categoria, Manuel García, el tercer de la màxima categoria, així com Emilio Miralles, el cinqué, Vicente Albert, el primer de tercera, Paco López, el segon, Vicente Almela, el primer de la quarta, i el segon, Paco Mesado, Paco Roca, el primer de la cinquena, i Manuel Algarra, el segon, etc. Portaven aquests últims anys repartint-se els premis de les categories inferiors i a partir de l’any 2007, també els grans. Paco Roca i M. Algarra porten més de 10 anys emportant-se el primer premi de la quarta i de la cinquena categoria.

94. 2002: “Mascarada”. Guanyava Pere Baenas, artista de Gandia, en Carolines Altes, primer artista valencià, no alacantí que des de 1928 aconseguia el primer premi de totes les categories.

L’ESTIL DE CASTELLÓ VA TRIOMFAR!

“Els ninots de Gastón Castelló guanyen la partida. L’estil de Castelló va triomfar en l’Exposició del Ninot, amb motiu del centenari de l’artista.” Gastón va véncer a Bin Laden. (Información, 4 de juny de l’any 2002). Tot això és el que J. Hernández ens informava en la premsa de l’any que es complia el centenari del naixement de Gastón i de com l’Exposició del Ninot es “va convertir en un nou homenatge al mestre d’artistes foguerers”.

“Poques vegades un artista ha aconseguit connectar amb tot un poble i les seues institucions com en el cas de Gastón Castelló i la ciutat d’Alacant. Tant la seua obra com ell mateix han estat sempre marcats per un alt grau d’acceptació, ja no sols entre els puntuals cercles artístics i culturals, sinó també entre un públic general amb el qual va acabar sintonitzant de ple”. (“Nuevas aportaciones a la obra de Gastón Castelló”, Lourdes Navarro, 2014).

Gastón ha estat present al llarg dels anys, la seua figura, la seua obra, les seues influències segueixen i continuaran apareixent en qualsevol de les facetes artístiques de les nostres fogueres: amb les representacions i reproduccions de les seues figures, escultures i obres pictòriques en diferents fogueres, en les exposicions de ninots, en les portades de les barraques, en les portades dels “llibrets”, a l’interior de les seues pàgines, els artistes periòdicament el recorden, el citen, sobretot Pedro Soriano i Pedro Abad. Apareix en monogràfics dedicats a la seua persona i obra, així com en publicacions, llibres, on ell i la seua obra són protagonistes.

Aquest any se celebrava el centenari del naixement de Gastón Castelló, el premi que atorgava la comissió per a la celebració d’aquest centenari també l’aconseguia Pere Baenas amb una de les seues escenes de “Mascarada”, la figura de Gastón Castelló servia de punt de trobada per als artistes que tractaven de reprendre el concepte de foguera que van plasmar Castelló, Remigio Soler, Pepe Gutiérrez, i és que tot això contradeia la voluntat de moltes comissions de fogueres, que cada vegada demanden més els treballs dels artistes valencians.

L’any 2003 es van plantar 6 fogueres de categoria especial a Alacant. Va guanyar la foguera de Paco Vázquez per al Polígon de Sant Blai “Mi historia”, el segon premi va ser per als Germans Fonseca en Port d’Alacant i el tercer premi, per a “Mutantes” en Carolines Altes, de Pedro Baenas, que venia de guanyar el primer premi a Dénia, a Alzira, Carcaixent i també el va guanyar a Elda. Manolo García plantava en Hernán Cortés una gran estrella giratòria, que va caure damunt del jurat d’especial quan realitzava la visita, per la qual cosa va quedar desqualificada.

L’any 2004 es plantaven 10 especials a Alacant, Pere Baenas, que havia plantat la de l’Ajuntament a València, guanyava el primer premi en Carolines Altes, el segon va ser per a Hernán Cortés amb “Camins de festa”, una altra foguera realitzada en vareta de l’artista valencià Manolo García i que també va poder guanyar, el tercer premi va ser per a Jesús Grao en Polígon de Sant Blai amb “Això és glamur”.

En primera categoria guanyava Paco Vázquez en Ciutat d’Assís amb “Tabú”, que era un al·legat i un crit de denúncia a favor del col·lectiu LGTBI, on donaven a conèixer les opinions d’aquests grups de ciutadans menys coneguts de la societat com eren gais, transsexuals, lesbianes, bisexuals, etc., una doble aposta en el seu llibret i en la foguera que destacava pel seu compromís social, una apologia de tot l’incorrecte i de tot el que la societat amaga. En segon lloc quedava Paco Juan en Sagrada Família i en tercer lloc, Fructuoso, en Benalua.

Última foguera i últim desastre de Pedro Soriano, l'any 2004 va plantar “Sal de mi tierra”, en categoria especial, que va ser desqualificada. Si l'arriba a alçar! Però aquest va quedar, com el monument, pel terra! El pitjor comiat per a Pedro. Quant treball, per a ell i per a la nova comissió en la màxima categoria que es van bolcar a ajudarlo! Quanta desil·lusió i desassossec! Que diferent hauria sigut tot si Pedro haguera aconseguit aglutinar un bon “taller” al seu voltant!

95. 2002: “La Batalla perduda” en Ciutat d’Assís, en la segona categoria, foguera de Pedro Soriano, repleta de símbols que pretenien representar la foguera alacantina i l’obra de Gastón Castelló. Si almenys l’haguera acabada! Efectivament la batalla estava perduda!

DESCONCERTANT CREATIVITAT!

Pedro Soriano representa una de les etapes més brillants en la història de les nostres fogueres alacantines, des de llavors la seua obra va anar en una creixent i constant evolució, any rere any amb una total renovació, recupera de la “tradició”, taules, figures planes, dibuixos, donant-los una renovada forma. Ell va aconseguir canviar, transformar formalment i conceptualment la manera de fer les nostres fogueres, va transformar, va reinterpretar els esquemes tradicionals de la foguera, va aconseguir un tipus de monument que resultava diferent de la falla valenciana: innovació, llibertat creativa i estètica, el risc (que tants disgustos i satisfaccions immenses li ha donat) i una desbordant i desconcertant creativitat.

Pedro Soriano és un referent estètic indiscutible de renovació i d’avantguardisme de les nostres fogueres; va aconseguir que allò modern, abstracte i surrealista agradara i es fera popular. En veure els seus monuments, els identificàvem com una cosa nostra; va buscar en les nostres arrels estètiques i va aconseguir renovar-les, marcant una fita en la nostra estètica, aconseguint ser reconegut com l’autor més important després de Gastón, Remigio Soler i de Ramón Marco. Amb ell la foguera alacantina va aconseguir la màxima popularitat.

Després del “sorianisme” hi ha hagut poques propostes que realment hagen marcat l’esdevenir dels nostres monuments, l’obra de J. Iborra “Waldo”, curta en el temps, però decisiva, senzilla i genial. Altres tímids avanços s’han gestat en les nostres fogueres com les obres de Jesús Grao, Santiago Alzamora, Javier Gómez, que han donat un aire fresc als nostres monuments.

José Muñoz Fructuoso, Paco Gisbert, els Germans Fonseca, Pedro Abad, Pascual Domínguez, Fran Santonja fan dignes treballs en una línia continuista de la qur fructificara en la dècada dels 80.

Antonio Sansano, J. C. Benítez, J. Alberto Navarro, C. Sampedro, els Germans Sánchez Igualada, Fran Santonja, Sergio Guijarro són els nous artistes i les noves tendències alacantines.

VALENCIANS!

Artistes fallers com Vicente Almela, E. Miralles o Paco Roca, són apreciats ací i a València, d’altra banda, Manuel Algarra, pensem que és qui millor i amb més originalitat treballa en totes dues festes, falles i fogueres, és un faller amb una qualitat desbordant i d’allò més tradicional i a Alacant és un artista foguerer que porta guanyant primers premis més de 12 anys seguits. Aquests últims anys triomfa a València i a Alacant en la categoria especial, allí en “Almirall Cadarso-Comte d’Altea” i ací, en Sèneca Autobusos i Plaça de Galícia.

Per a molts d’aquests artistes, quan descobreixen les nostres fogueres, es queden fascinats en comprovar que ací poden realitzar amb una major llibertat el que porten dins, el que els abelleix fer com a artistes. No sols no se’ls posen condicions, sinó que se’ls anima que desenvolupen la seua imaginació creadora, sense cap referència a allò real i objectiu. Ací la realitat és deformada en benefici de la creativitat, donant cabuda a tots els llenguatges expressius artístics, per la qual cosa se’ls obri tot un infinit de possibilitats, no és que la creativitat sol es puga donar a Alacant, però és que a València, en els seus monuments fallers, predomina una major HOMOGENEÏTAT estilística.

Des del naixement de les Fogueres, a causa de les “especials” relacions que sempre han existit entre València i Alacant, els alacantins hem tractat de renegar de les influències valencianes, buscant ser originals i aconseguir ser diferents. Respectant la idiosincràsia de cada festa, hem de buscar i aprofundir en el que ens uneix, no en el que ens separa. Les Fogueres van aconseguir ser diferents a l’hora de concebre i d’interpretar la Festa. Hem de tenir clar que les nostres arrels són comunes i alhora que les nostres senyes d’identitat haurien de ser molt clares.

L’any 2005 es van plantar cinc especials a Alacant, Pere Baenas tornava a guanyar en Carolines Altes amb “Amor per la festa”, Jesús Grao seguia amb la seua millor etapa i aconseguia el segon premi per al Polígon de Sant Blai amb “El bien y el mal”, un altre alacantí i president del Gremi de constructors alacantins, Pascual Domínguez, aconseguia el tercer premi per a Florida Portatger amb “El musical”.

El primer premi va ser per a un altre gran artista valencià, Alejandro Santaeulalia, en Bola de Oro i el segon, per a Fructuoso, en Benalua.

96. 2003: Falla Sant Ignasi de Loyola a València, obra de Paco Vázquez, el nostre artista més conegut i apreciat llavors a València. Després vindria la desfeta.

97. 2003: “Espectros”, foguera de Carolinas Baixes de Joaquín Rubio. Quant enginy en aquest nou artista!, quart premi de tercera categoria. (20 anys després, aquest any 2023, torna a plantar foguera signant el projecte en Doctor Bergéz-Carolines).

L’any 2006 es planten 9 especials a Alacant i Pedro Baenas plantava una de les seues millors obres, i que va passar a ser una de les millors fogueres de la nostra història, “Salitre” en Carolines Altes, que aconseguia el primer premi, Baenas venia d’aconseguir el segon premi de les falles de València, on va realitzar un monument mereixedor del primer premi en la falla del Pilar. Baenas va plantar a Alacant una gran foguera i a València una gran falla, però dos monuments molt diferents. El segon premi va ser per als Germans Gómez Fonseca, amb una de les seues millors fogueres “Sangre, sudor y fuego” per a Hernán Cortés. Jesús Grao continuava amb una altra gran foguera, “Pacto entre caballeros”, que aconseguia el tercer premi.

El primer premi de primera categoria va ser de nou per a Bola de Oro, però amb un altre valencià, Vicente Llácer, el segon premi, per a Fructuoso, en Benalua.

Paco López, Jordi Fresquet, Sergio Edo, M. Algarra, van construir en categoria especial. V. Almela, Paco López i Vicente Llácer, que es va emportar el primer, en la primera categoria. Miguel Delegido, Germans García Ribas, Vicente Martínez Aparici, Xavier Herrero, que es va emportar el primer de la segona categoria, van controlar aquesta. Fco. Albert, V. Llácer, Palacio i Serra, Fco. Mesado, S. Ferrer, M. García, M. Algarra, Luis Herrero, José Jarauta, Paco Roca, D. Jiménez Zafrilla, Armando Serra, van realitzar, van plantar la resta dels 43 monuments.

98. 2003: “La vida sigue igual”, foguera del Mercat Central de l’artista Pedro Espadero. Ni artista ni comissió van estar d’acord amb el quart premi de categoria especial. També van tenir problemes amb els bombers, amb una de les enormes “aus del paradís” de la seua rematada.

99. 2003: “Mi historia”, primer premi de la categoria especial per a Paco Vázquez en polígon de Sant Blai.

FOGUERES I FALLES!

Totes dues festes han servit per a integrar i cohesionar socialment en les dues ciutats l’al·luvió de gents vingudes d’altres llocs d’Espanya, en un procés de superació dels orígens i de participació en les comissions falleres o foguereres, respectivament, realitzant un esforç tenaç i altruista de solidaritat veïnal, sentint-se pertanyents a un barri, a una ciutat, compartint un projecte comú, realitzant activitats que cada vegada cobreixen un exercici anual, però alhora també tenen en comú aquestes comissions festeres i tret d’excepcions, l’aïllament al qual se sotmeten respecte de la resta d’institucions ciutadanes, la seua escassa preocupació per la “cultura” amb majúscules, la qual cosa comporta una escassa presència de les Fogueres-Falles en el món cultural ciutadà, una escassa participació en la Festa de persones procedents d’àmbits culturals reconeguts, com per exemple la universitat, l’horrible nivell mitjà dels llibrets, i dels actes i presentacions de les diferents comissions, on predomina un ambient conservador i viciat, amb un interès desmesurat per les “tafaneries” del món de la festa, l’obsessió per la uniformitat, per l’excessiu protocol, i l’interés desmesurat per obtenir la major acumulació de premis i recompenses de tota mena.

100. 2004: “El diari d’Ampa”. Una altra falla mítica en Quart-Palomar, de l’artista José Puche, primer premi de primera categoria A, enginy, humor i una perfecta qualitat escultòrica. Segons els experts una de les falles més recordades pels valencians.

101. 2004: “Esplendor”, Carolines Altes, un altre primer premi de Pere Baenas. Davant veiem el seu president, José María Lorente, un gran foguerer recentment mort.

95 ANYS!

D’aquesta interrelació, que ja té una “tradició” de 95 anys, observem aspectes que són comuns a les dues festes, per exemple, com més arrere retrocedim en el temps, podem observar en la premsa, en documents de l’època, en el lèxic dels artistes una major influència de la festa valenciana, també com més gran és la gent, denotem més similitud i confusió entre el lèxic faller-foguerer, de totes maneres i encara que hem d’aclarir que des del seu naixement com a tal i a nivell oficial la nostra Festa sempre s’ha denominat Fogueres de San Chuan (al principi), les gents de la província, d’altres parts d’Espanya, dels pobles del voltant, i no diguem els milers d’estrangers que ens visiten, les coneixen com les “Falles d’Alacant”, ja que semànticament en el seu subconscient per a ells és evident això, i no passa de ser una cosa localista aquest assumpte. Pel que fa als alacantins, hem de superar aquestes suspicàcies, perquè quant a la divulgació i comprensió de la nostra festa, no és tan important.

Falles i Fogueres les uneix un mateix afany, cremar als nostres carrers allò que no ens agrada i els monuments de falles i de fogueres encara que ens agraden, per descomptat que hi ha monuments a València o Alacant, ben, o mal fets, però per descomptat, una “foguera no és una falla mal feta”... el que passa és que hi ha moltes comissions amb uns pressupostos irrisoris.

Es diu que les falles estan ancorades estèticament amb un cànon, quasi inamovible i traspuen un classicisme faller, molt seu, va haver-hi anys que les més cares es resumien en uns preciosos i “acollonants” amuntegaments de “boniques porcellanes de Lladró”.

A LA RECERCA DE L’ESTIL PERDUT!

A Alacant hem d’admetre la nostra crisi creativa i deixar-nos de monuments rematats per explosions de palmeres i formes geomètriques de tota mena. Hem d’exigir qualitat, però per damunt de tot no hem de deixar de ser creatius, amb un major compromís amb aquelles estètiques que els nostres avantpassats com Gastón Castelló, Remigio Soler, Pedro Soriano, van iniciar i ens van llegar, hui més que mai cal continuar investigant i interpretant en llibertat amb la nostra peculiar MANERA alacantina de treballar, amb tota la gran varietat de formes, realitzacions i interpretacions diferents amb enginy, modèstia, honestedat, amb modernitat, amb línies avantguardistes, estilització de formes i figures, colors suaus i mediterranis, etc. Mantinguem-nos al marge, no siguem corresponsals artístics de la capital del Túria. Tenim la nostra PERSONALITAT, oberta i innovadora.

MOLT MÉS QUE UNA FESTA!

Abunden encara les desqualificacions cap a les fogueres i barraques, en nom d’un suposat progressisme, la festa de les Fogueres de Sant Joan és un fenomen cultural, social i polític de primera magnitud, i així haurien de veure-ho les anomenades forces progressistes, que haurien de recapacitar i aprofundir sobre les potencialitats evidents de les nostres “Fogueres”, sobre les seues possibilitats turístiques, sobre el seu impacte social.

Agrade o no a les “sensibilitats esquerranes, progressistes”, el fet festiu que representen l’entramat de comissions de fogueres, de barraques dels diferents districtes, constitueixen el col·lectiu d’associacions més important, viu, actiu i durador de la ciutat d’Alacant. Qui vulga governar a Alacant o València hauria de treballar de manera sincera i amb compromisos amb aquesta realitat. El mateix que el Barça és molt més que un club de futbol, les fogueres són molt més que una festa.

102. 2004: “Aixà és glamur”. Del millor de Jesús Grao, un altre gran artista alacantí, no bastant valorat. En polígon de Sant Blai aconseguia el segon premi de la categoria especial.

ÉS UN CONSTANT FLUIR!

L’artista treballa amb la seua sensibilitat i a través del seu intel·lecte crea un espai, unes formes per al gaudi dels ciutadans, necessitarà un equip, fusters, dissenyadors, pintors, guionistes, artesans i altres companys artistes. Nosaltres els espectadors, com valorem, coneixem i interpretem la seua obra?

Hi ha gent que necessita la Festa, la diversió. Uns altres necessiten la bellesa, l’art per a no caure en el desencant i en la desesperació. La innata intuïció que posseïm per a la diversió, el goig, així com per al gaudi, el delit, el goig estètic, ens poden infondre entusiasme, alegria, ens ajuden a suportar la vida diària, a contemplar sorpresos el que ens envolta i esdevé diàriament per a ressorgir amb nova empenta.

Molts ni la contemplen, uns altres, en passar ni donen la volta al monument, uns altres trauen la foto i se’n van, la majoria pretenen abastar l’obra en una simple trobada. El valor que l’espectador dona al monument d’art efímer estarà en funció de la seua formació, de les seues intencions, de la seua manera de pensar. L’interpretarem segons la nostra idiosincràsia i amb el temps anirem relacionant l’obra de l’artista amb la seua època, la seua escola, el que sapiem de les seues vivències, el que ens unisca amb el seu i el nostre món interior. Si després de la visita a la foguera ens n’anem reconfortats, contents, encara que no sapiem per què, l’artista ho haurà aconseguit. L’interès que desperte la foguera és el que donarà valor al monument.

Estan els artistes que busquen una altra realitat fugint de la còpia. Entre ells, es valora molt el figurativisme, el classicisme; però la invenció de noves formes porta a moments claus en la història de les nostres Falles/Fogueres. El pensament, l’art, és un constant fluir.

L’artista busca el seu propi art, la seua pròpia definició del color, de l’espai, de la forma, mostrant-nos uns efectes visuals, que seran el reflex de l’ànima de qui les va fer. No necessita obligatòriament una ideologia, però sí, intel·ligència per a expressar els seus records, els seus desitjos, sentiments, les seues fermeses i les seues flaqueses. Fins a la possibilitat de l’abstracció, tergiversant la realitat i recrear objectes, peces, investigant en l’espai tridimensional, formes inimaginables, imprevisibles, construint a partir d’un pensament, una idea. Segons les temàtiques triades per l’artista i la comissió, el fet festiu de les nostres fogueres dona per a tantes possibilitats com idees i pensaments existeixen, perquè l’obra tinga el poder de fascinar, interessar, que la gent vulga repetir la seua visió, tornar a veure l’obra, el monument.

“SOLSTICIO”!

L’any 2007 es van plantar 10 fogueres en la categoria especial, Pere Baenas tornava, un any més i amb el pressupost més alt, amb “Solsticio”, a aconseguir el primer premi en Carolines Altes, el segon premi per a Florida Portatge, amb “Al son que me tocan”, de l’artista Martínez Aparici, que iniciava un cicle d’èxits en aquest districte, el tercer premi, per a Pedro Abad en Hernán Cortés amb “Akra-Leuka”. El primer premi va ser per a Calvo Sotelo, amb “Reflejos”, obra de Fran Santonja, que també iniciava en aquest districte una sèrie de grans fogueres i el segon premi, per a Xavi Herrero.

Així mateix, en el llibret del barri de José Antonio, d’aquest any 2007, que estava dedicat a l’evolució del “Monumento”, de la foguera alacantina i dirigit per Rafa Galeote, trobem diverses pàgines dedicades al nostre artista, articles com: “El Estilo Alicantino, Gastón Castelló”, amb escrits d’ell mateix i d’Isabel Tejeda, o de Pedro Soriano: “La Hoguera alicantina, una personalidad que se pierde… ¿Qué está pasando?”, o el molt atraient però alhora descoratjador escrit de J. C. Vizcaíno: “En busca del “Estilo” perdido”.

El llibret de la Foguera de Sant Blai de l’any 2007 el van dedicar íntegrament a: “Amb el nostre estil” Hi ha l’estil alacantí? D’entre les opinions d’una vintena de polítics, periodistes, artistes, volem destacar, per com és de significatiu, el que afirmava Joaquín Rubio: “Sí que hi ha diferències entre Falles i Fogueres! La falla té un modelat i composició diferent… La Foguera busca més la vistositat, enfront del modelat, de línies més estilitzades, més mediterrànies, pot ser espectacular i diferent”. També servir de Màscara per a ocultar la seua Mediocritat!

103. 2005: “Turisme d’Alacant”. Segon premi de Foguera Innovadora ¿? de l’artista Santiago Ferrer Vicent i tercer premi de tercera categoria en Altozano Sud-Les Places.

“FOGUERES, RENOVAR-SE O MORIR” (Información, 27 de juny de 2007)

Guillermina Perales, crítica d’art, feia una sèrie de reflexions sobre les fogueres i l’art, a les quals denominava com: “senyes d’identitat popular” i que aquestes no poden mancar de les mínimes estètiques imprescindibles per a crear interés”, continuava afirmant: “si atenem la nostra millor tradició, quan les fogueres d’Alacant tenien una personalitat pròpia i posseïen la bellesa i la gràcia que tots admiraven, això era quan els artistes plàstics col·laboraven amb els artesans proposant dissenys que després es construïen conjuntament. Cal no oblidar que el principi de les fogueres a Alacant va ser secundat per artistes com Gastón Castelló, Pepe Gutiérrez, Carrillo pare, fins i tot Emilio Varela, un pintor amb un llenguatge tan íntim i personal. Tots ells van ser constructors de Fogueres”. I ens preguntem amb Guillermina, per què no hui? Amb artistes d’aquest moment, amb noves visions, amb noves fórmules?

104. 2005: “Hipnótica”. Foguera de la categoria especial sense premi, de l’artista Joaquín Rubio en Altozano.

105. 2005: Foguera de Benito Pérez Galdós, quart premi de Foguera Innovadora, de l’entranyable artista valencià Armando Serra, que creia fermament en l’existència d’una foguera alacantina.

ART EFÍMER!

Què significa innovació, progrés, modernitat? Quanta gent ha teoritzat sobre aquests temes, quants experts han especulat sobre aqueix suposat caràcter més obert de les fogueres alacantines, quants artistes han volgut diferenciar els seus monuments, fer una cosa diferent, aconseguir una estètica pròpia. De fet, es va pensar que l’havien trobada, hi ha dos períodes molt clars quant a això, en els quals usant elements que simplement eixien de la seua imaginació, amb creativitat i innovació, usant l’estilització de formes i figures, als nostres artistes se’ls obria tot un món de possibilitats, un treball on prevalia la llibertat en la composició, així com l’experimentació amb peces més o menys estilitzades, van arribar alguns a realitzar vertaderes obres mestres d’art efímer, dins de la més pura abstracció.

La Foguera ha de ser una expressió d’allò popular, com a art efímer va tenir la capacitat d’assimilar algunes tendències de les avantguardes. L’espectacularitat ha anat prevalent i minant les seues enormes capacitats crítiques. Les fogueres han demostrat una gran versatilitat perquè els artistes investiguen, innoven.

Les Fogueres poden servir com un mitjà d’expressió artística, facilitant i promovent el fet creatiu, poden ser una escola per a crear, per a fer art i alhora una planter d’artistes; poden ser el motiu, el propòsit, l’oportunitat, poden donar l’impuls perquè molts, aprenent tècniques i teories artístiques, a través de la gran diversitat de disciplines, que hui existeixen, donada l’aparició cada vegada més de noves tecnologies. Tot això, a més, caracteritzaria l’’Art efímer alacantí’, l’enriquiria i aniria en detriment de la vulgaritat, i la grolleria que s’atribueix a Falles/Fogueres.

Tot al voltant de la Creació, artistes i comissions han de recolzar i promoure més el mecenatge, becar joves artistes, promoure idees, crear espais de convivència (de fet, el que busquen els “gestors foguerers”, són mecenes com “El Corte Inglés”, etc. Entre actes com els de la Fundació Albeniz i els “Play Back”, els “mecenes foguerers”, poden i han de promoure altres formes d’actuacions, tallers, conferències… donar lloc a una cultura viva… com va ocórrer en els inicis de les primeres fogueres en aquells anys 30, on la relació dels artistes amb les comissions dels diferents districtes, en una ebullició cultural històrica, van crear modernes “fogueres”, obres de teatre, sainets. Es va produir un ressorgiment de matisos relacionats amb la nostra idiosincràsia alacantina, tot això va donar lloc a un fenomen cultural en aquell Alacant republicà, una festa que arribava ja a tots els racons de la ciutat, els alacantins continuaven festejant com ancestralment ho feien, la nit de Sant Joan, però al mateix temps es va crear un clima propici per a la creativitat, la cultura i la relació social.

S’obria una època d’inestabilitat política, però de progrés en les idees i en la vida quotidiana, la tradició progressista alacantina adquiria majors espais de llibertat, amb idees que bullien en la gent per a modernitzar Espanya, triomfaven, relacionant-se en aquell particular cresol, tradicions d’origen mediterrani amb idees de les avantguardes europees, etc., tot això es va veure truncat per l’esclat de la nostra Guerra Civil (1936-39) en alçar-se en armes l’exèrcit contra la II República.

106. 2005: “Las cuatro estaciones”, segon premi de segona categoria en Carolines Baixes amb el disseny de Joaquín Rubio i realitzada pels valencians Palacio i Serra.

107. 2005: “Brisa alicantina”, foguera dels Àngels en la primera categoria, sense premi, del gran artista Pedro Santaeulalia, tractant ací d’acostar-se a la foguera alacantina.

108. 2005: “Éxodo”, última foguera de Paco Vázquez en el Mercat Central que va ser desqualificada per estar incompleta i no plantar-se a temps. La comissió va haver d’anar al seu taller, arreplegar les peces i plantar-les amb l’artista absent.

ÉS ART?!

Quin significat té l’art en les Falles de Sant Josep i en les Fogueres de Sant Joan? Normalment el fet creatiu es trivialitza. Els experts no consideren art allò relacionat amb les nostres fogueres. El concepte d’art canvia constantment, hi ha entesos que opinen que el que es tenia fins ara com a art, ja no ho és. Per què els còmics, fins i tot els grafits, si són considerats pels experts com Art, les Fogueres, Falles i Barraques, per què NO?

Fogueres i Falles poden ser art, poden i han de ser monuments únics, que no tenen per què ser explicats de manera racional, a més el que fa úniques aquestes obres d’art efímer són els seus espectadors. Si alguna cosa defineix l’art actual és que és una cosa viva i els únics que poden dir el que és art i qui és un artista són les gents i serien les millors obres aquelles que no deixant-los insensibles, siguen recordades, passant llavors a formar part del patrimoni popular, Fogueres, Falles, Barraques, pertanyen al món de l’efímer, sorgeixen per a ser admirades al carrer, relacionades amb rituals ancestrals i festius.

Clar que això d’innovar en Art és una utopia, però és que sense utopia, no hi ha art. L’art ha de trencar motles, ha de ser una cosa viva, que es transforme. L’art es mor sense innovació, sense risc, sense transgressió.

Ha existit i existeix una eterna discussió sobre si el disseny i la construcció dels nostres monuments d’art efímer: falles i fogueres, poden ser o no considerats un art. Qui pot hui dia dir que és Art i qui és un artista?, Què és art popular, art culte, o que és artesania? Per què ha d’haver-hi lluita entre conceptes com tradició i modernitat?

Nosaltres pensem que els artistes d’art efímer, fallers i foguerers, podrien, si així ho volen, tractar sense complexos els artistes plàstics, tant en el passat com en l’actualitat. Opinem que totes les formes artístiques, arquitectura, disseny, pintura, artesania, escultura, han de ser estudiades conjuntament, ja que totes en la seua mesura i segons l’artista, són necessàries en el seu procés creatiu.

És necessari esmentar que fa falta un estudi seriós historicoteòric que analitze la CREACIÓ, en relació amb els artistes del nostre art efímer així com amb els artistes de les anomenades belles arts.

El nostre art efímer es produeix per al carrer i sorgeix relacionat amb rituals festius populars, en la seua elaboració, la plantà, la cremà… els dissenyadors i constructors es comporten quant als conceptes, i a les formes utilitzades, inspirats pel món artístic que els envolta i del qual trauen les seues idees.

Que s’acosten lliurement a aquests supòsits ja és més discutible, sobretot en els districtes que opten a premis, cal tenir en compte la filosofia, el que pensen els que manen en aqueix moment, què és el que els agrada, així cal actuar. No obstant això, si es volen recompenses, sobretot, si són en “metàl·lic”. Sempre han existit artistes que han intentat amb el seu llenguatge personal fusionar el seu “univers particular”, amb el món de falles-fogueres.

Hi ha qui ha vist sempre, i veu actualment, els nostres monuments d’art efímer, només com una cosa lúdica i popular (entenent aquesta com

una cosa realitzada per artesans, que no artistes, amb base no acadèmica sinó fundada en la tradició. On aquests artistes assumirien el paper d’artesans. Per a aquest grup d’opinió, les nostres fogueres-falles són caricatura, maquinacions o tramoies, on l’ornamental, l’anècdota, la gràcia fàcil i fins i tot l’esperpent, serien les seues característiques més acusades però mai posseirien un discurs plàstic en el seu conjunt. Fora de la seua destinació lúdica, festiva i popular, com a art amb majúscules, no se sostindrien. Consideren que l’art com a tal és el que ha sigut pensat per a PERDURAR, a més destaquen que si els artistes plàstics professionals han treballat en art efímer, sempre ho han fet com un mitjà per a subsistir i només per un temps determinat. Com que les fogueres-falles es fan per encàrrec, les comissions condicionen com a mecenes l’artista, aquest seria un altre dels arguments que utilitzen els que opinen que aquests artistes constructors, el que assumeixen és l’ofici d’artesans, sense vocació ni voluntat artístiques. Nosaltres ens quedarem amb els qui pensen que el llenguatge expressiu de falles i fogueres, la seua creació, la seua construcció, supera amb molt, i fins i tot, actualment, en casos, superen a la ritualitat festiva, la seua faceta artística, pot ser un fi en si mateixa, i a més el gaudi estètic és una experiència que és comuna a tota mena d’art, a tota mena de festa, va amb nosaltres, en el nostre recorregut vital.

A partir de 1978, destaca Javier Mayor León, per l’originalitat desbordant de les seues obres, començava la nostra nova etapa democràtica, els artistes de “fogueres” creaven en absoluta llibertat, on tenien cabuda tot tipus de tendències plàstiques, Ángel Martín Jover destacava per les seues perfectes i harmòniques composicions

i la perfecció del seu modelat, Francisco Granja Camarasa va intentar donar-nos unes noves formes, un peculiar acabat i el seu estil propi de concebre el monument, així mateix va destacar pel seu intent de crear nous ninots, la seua obra representa un dels més seriosos estudis per aprofundir i representar la tradició de la “foguera alacantina”. El seu germà Ricardo també ens va deixar la seua empremta que va derivar cap a l’enginy i la caricatura.

José Muñoz Fructuoso és un dels més importants artistes que hem tingut, és un creador, un estilista d’un modelat perfecte, amb una acusada personalitat estètica, les seues fogueres són d’una gran bellesa plàstica i d’una gran perfecció, les seues millors fogueres ja formen part del millor de la nostra història. Santiago Leal León va treballar amb el seu cosí Javier, i també va voler deixar-nos el seu modern i personal estil d’interpretar el nostre art efímer. Però la seua falta de compromís i de serietat va llastrar el seu treball.

Francisco Javier Capella va realitzar fogueres d’una acusada monumentalitat, va destacar per la seua cerca de l’harmonia entre les seues modernes i suggeridores formes i, els més vius colors, també ens ha deixat algunes obres mestres.

No deixem que ningú s’apropie de les Fogueres, ja que són de tota la ciutadania, i… que són responsabilitat de tots. Dins d’aquest cerimonial de tradicions en el qual estem immersos, mantinguem aquest llegat perenne i recordem Gastón amb les seues pròpies paraules: “Aprofitar-vos de la generositat de “les fogueres”, mostrar-vos sense titubejos, tal com sou. Podeu pintar amb arena, amb draps, amb espàtules o amb pinzell. Podeu modelar emprant les formes més avançades de l’art actual. Ningú se us oposarà…” Gastón Castelló.

VICENTE ALMELA!

En la revista Estudis Fallers, número 5 de l'any 2000, aquest artista valencià ens explicava com va quedar fascinat quan va venir a Alacant per primera vegada, va veure una estètica completament diferent, amb alguns punts en comú amb les falles, però amb una estructura, composició i estètica ben diferent. Les falles repetien sempre un model figuratiu de les fogueres sense menysprear aquest figurativisme, sorgien elements simplement de la imaginació del creador i moltes vegades arribaven a la més pura abstracció. Per a ell s'obria tot un món de possibilitats i dels artistes alacantins destacava Pedro Soriano i els

monuments de Benalua 1982 i 1984.

Almela mai va pensar que la creativitat tinguera lloc de residència, però com que les falles en aquells anys eren molt homogènies quant a la seua estètica, Alacant es presentava com un territori més lliure.

seus

109. 2005: “Estels de Futur”. Quins bons resultats les fogueres de Sant Blai de Dalt, aquests anys, amb el disseny de l’alacantí Paco Gisbert i la realització del valencià Paco López Albert!, aquesta va aconseguir el quart premi de la categoria especial.

ESTIL DIFERENT!

Tots els anys, apareix això de “l’Estil Alacantí”. Sense anar més lluny, en el periòdic Las Provincias, de 13.03.09, podem llegir:

“Els constructors de fogueres guanyen cada vegada més espai en les falles. Almenys 16 constructors plantaran… unes obres artístiques que responen a l’estil faller tradicional, però que no deixen de tenir l’empremta de “l’ESTIL Alacantí”, com reconeix Pedro Espadero, que a més considerava que: “tenim un estil diferent i als valencians els crida l’atenció”.

L’any 2003 – El llibret Oficial de la Comissió Gestora: “Fogueres”, va estar dedicat a aquest tema, íntegrament: “A nuestra manera”. “El Estilo Alicantino”. El llibret de foguera de “La Marina”, 2005, també. L’any 2004, la foguera de Pla-Metall, va fer el mateix, “Al nostre estil?” era el seu tema monogràfic.

El més recent és el llibret de la Foguera de Sant Blai 2007, on una sèrie d’experts o d’influents personatges experts en el tema, es van qüestionar: “Amb el nostre estil”, Hi ha l’estil alacanti?

Luís Díaz Alperi, en aqueixos moments alcalde d’Alacant, opinava: “Tradicionalment s’ha dit que hi ha diferències entre foguera-falla, la gent de les Falles i la gent de les Fogueres, sí que noten la diferència i saben que hi ha aqueixa diferència”.

A Juan Carlos Vizcaíno: “Li agradaria que en les Fogueres és recuperara eixa peculiar arquitectura, més oberta a la imaginació i la inventiva, hui en dia estan executades amb la més aconseguida de les tècniques, però han perdut la seua capacitat per a sorprendre’ns”.

Pedro Abad, reconegut artista foguerer, considerava que: “La foguera és un sentiment, una manera de pensar, experimentar i crear diferent, els joves artistes han d’adaptar-se al que el client exigeix: FALLES ALACANTINES. Li pregunta a l’Ajuntament, a les comissions i sobretot als jurats qualificadors, vosaltres voleu que existisca l’estil alacantí?”

Juan Miguel Gómez, artista foguerer: “L’estil alacantí existeix, el que està desapareixent és l’estil valencià, perquè s’estan acostumant a les línies modernes, com les que es fan a Alacant”.

Santiago Alzamora: “Clar que existeix l’estil alacantí, però estan venint molts artistes de València i ara tothom vol la falla valenciana, que és el que estan premiant”.

Julio Tormo, conegut presentador de “Cor de Festa” i de “Canal 9”: “El segon premi de l’any 2007, de Convent de Jerusalem, de Paco López, era clarament d’una línia foguerera, els artistes han trencat les línies que marcaven diferències, durant una època, les fogueres marcaven un estil molt diferenciat, molt sintetitzat, més avantguardista, hi ha hagut una interrelació d’estils entre Alacant i València”.

Santiago Leal León, artista: “Sí que hi ha diferència entre falla i foguera, Alacant sempre ha tingut la ment més oberta, a València comencen a tenir una mica d’imaginació, amb la qual cosa guanya el camp artístic, pense que sí que hi ha diferència de moment però d’ací a poc s’acabarà”.

“Les fogueres en alerta roja”. “Menyspreen als artistes alacantins i en certa manera estan obligant que les fogueres es transformen en falles amb la condició d’aconseguir premis… Que es premie l’esforç, el disseny, la creativitat i la vertadera labor artesanal alacantina. Visquen les fogueres d’Alacant fetes a Alacant!” (Soriano Moll, Pedro. Información, 21-06-2006).

“El premi a l’estil valencià fa molt mal a la nostra indústria i idiosincràsia”. ”Els fallers realitzen ofertes a les comissions que ací no podem assumir i ja s’emporten el 60% dels contractes…” (Soriano Moll, Pedro. Información. 25-06-2007).

L’any 2008 es planten a Alacant 11 fogueres de categoria especial, el primer premi va ser per a Martínez Aparici amb el dissenyador Carlos Corredera “El naixement de la Terreta” per a Florida Portatge, el segon premi per a Gran Via La Ceràmica amb els Germans Fonseca i el tercer per a Pere Baenas, que també havia aconseguit a València el tercer premi en la falla Exposició amb una preciosa falla, i “Akelarre” en Carolines Altes, el quart premi per a Jesús Grao, el sisé per a Pedro Abad, en Hernán Cortés. El primer premi de primera categoria per a Paco López Albert en Parc de les Avingudes.

Víctor Manuel López Arenas, l’any 2008, va aconseguir per a Nou Alacant un dels llibrets que més va destacar per la seua frescor i originalitat, en la seua presentació, portada, contingut i maquetació, un exemple de com fer un bon llibret amb pocs recursos, en el seu article “de fons”: “Naixement i consolidació de l’estil alacantí, 1928-1936”; podem llegir: “Per a alguns l’estil alacantí està en crisi i és qüestionat però precisament és quan més es reivindica. No es pot

discutir que Alacant va desenvolupar un “camí diferent”, encara que paral·lel al de les falles que va sorgir de la renovació i la participació dels artistes plàstics en la festa. La perpetuació de les formes netament alacantines en la manera de fer art efímer ha sigut cíclica i encara que aquests han arribat a desaparèixer, el caràcter innovador de la ciutat fa ressorgir aqueix esperit avantguardista i aquest ha arribat fins als nostres dies. “La nostra manera”, d’entendre la foguera, més que diferent és riquesa, que és patrimoni d’un poble que va imprimir la seua idiosincràsia a les seues festes més importants”. Però a continuació observem l’esbós de la seua “foguera”, d’aqueix any, i podem entendre el que està ocorrent, el contrast és bestial, entre el que llegim i el que allí veiem, les falles, en aquesta cas de Borriana, són més barates, més voluminoses, tenen més possibilitats d’obtenir premis, són més fiables per a les comissions.

El que ha sigut considerat per alguns com una cosa negativa, l’absència d’escultors, és considerat per uns altres com una de les característiques que donarien lloc a la nostra personalitat pròpia i diferenciada a l’hora de dur a terme els nostres estilitzats i esvelts monuments i el seu estil com una fina, moderna i elegant MANERA de realitzar les nostres construccions artístiques.

Especialment des de la reinstauració de la democràcia al nostre país, s’ha donat un decidit intent de diferenciar les fogueres de les falles, de transmetre aquella genuïna idiosincràsia alacantina que començara amb les influències d’un tardà Art déco, i el post-cubisme dels anys 30.

En el periòdic Las Provincias, del 17.06.2008, sota el títol: “El paradigma del estilo alicantino”, podíem llegir un article dedicat al jove artista alacantí, Antonio Sansano Escribano, on aquest es defineix com un defensor d’aquest estil i es lamenta perquè per desgràcia està desapareixent, reivindica per al seu treball la llibertat en la composició, així com l’experimentació amb peces estilitzades.

DIFERENCIAR-SE DE LES FALLES!

Quanta gent ha teoritzat sobre aquests temes? Quants experts han especulat sobre aqueix suposat caràcter més obert d’Alacant, en tot el que signifique innovació, progrés, modernitat? Quants artistes han volgut diferenciar els seus monuments? Fer una cosa diferent, aconseguir una estètica diferent, i de fet, van creure haver-la trobat, a través d’elements que eixien simplement de la seua IMAGINACIÓ; a través de la creativitat i la innovació, se’ls obria tot un món de possibilitats, arribant alguns a realitzar les seues obres dins de la més pura abstracció.

Pedro Soriano Moll, Pedro Abad Marco, sempre han defensat al llarg de les seues carreres artístiques que a través de la innovació, les seues fogueres es diferenciaren de les falles. Separar estèticament la falla de la foguera, transitar amb el seu estil individual pels camins de l’experimentació estètica, atrevint-se a treballar incorporant a les seues respectives obres trets avantguardistes.

Pedro Abad Marco sempre ha defensat innovar i experimentar en les fogueres per a diferenciar-se de les falles: “Vull que quan vegen la meua obra, sàpien que és una foguera i no una falla”.

Vol recordar amb el seu estil, “aquells artistes modernistes com Gastón Castelló, i donar “aqueix toc”, que ells tenien i que s’ha perdut, ja que ells van ser els que van consolidar el concepte de “foguera alacantina”.

“Cal evolucionar, la foguera ha de ser innovadora i creativa, responent a criteris artístics que ens diferencien de les falles”.

“És necessari atrevir-se a canviar la manera de fer i entendre les fogueres, potenciar el nostre estil propi”. (Las Provincias, 17.05.2008)

Les “ombres” del seu esperit atrevit i avantguardista, en la base de la seua foguera de l’any 2008 buscaven la llum de la festa situada en la rematada d’aquest monument… inassolible.

José Iborra Barbancho, “Waldo”, va representar l’intent més avantguardista, senzill i genial, en l’estètica de les nostres fogueres, experimentant dins del figurativisme més abstracte, amb materials de rebuig, i totalment naturals del nostre entorn, panolles de dacsa, trossos de troncs i de fustes, branques de palma, d’ametler, d’olivera, canyes, fulles de vinya, terra, arena, espart… fonent-los, imbricant-los amb els materials tradicionals i els nous, en la construcció dels seus monuments. Plantejava un desig d’obrir les fogueres a un aire nou, i descobrir coses, formes, colors nous, arrancava de la realitat per a després arribar a sintetitzar les seues formes dins d’una línia de total llibertat creativa on podia traure tot el que com a artista plàstic portava dins, l’harmonia de les seues formes i colors, les construccions deformades, les formes geomètriques, destacaven dins d’un equilibri transgressor.

110. 2006: “Las cuatro estaciones”, de l’artista Santiago Alzamora, en Bulevard del Pla-Garbinet. Quina personal manera d’entendre la foguera tenia aquest artista amb el seu innovador modelat, i amb formes pròpies de les avantguardes i l’experimentació.

111. 2006 “Salitre”, un altre primer premi de Pere Baenas en Carolines Altes. Una foguera de grans i belles formes estilitzades, cada ninot de la base era diferent, molt originals i d’una gran qualitat. Una de les nostres millors fogueres.

VICENTE MARTÍNEZ APARICI!

En el periòdic Las Provincias, del 8 de juny del 2008, Manuel Jiménez, president de Florida-Portatge, deia que: “els artistes d’Alacant no estan capacitats per a construir fogueres especials”. Definia l’artista de Borriana, Vicente Martínez Aparici, com un artista que havia tingut en compte totes les peculiaritats de l’ESTIL ALACANTÍ, el que va marcar l’artista Gastón Castelló. I destacava que la seua obra (que després es va emportar el primer premi), era estilitzada, de formes planes, molt colorista i amb un toc modernista i que no tenia res a veure amb una falla. I dels artistes valencians en general deia que s’han emmotlat i saben captar la manera de fer fogueres. I que si es comptava amb ells és perquè els artistes alacantins no estan preparats per a assumir un treball com és el d’una foguera especial, “si es contractara només els alacantins, hi hauria quatre o cinc fogueres especials, res més”. Ho diu, a més, en un districte que ha comptat, durant dècades i en les primeres categories, amb l’artista Pascual Domínguez, president del Gremi d’Artistes Foguerers.

Alejandro Orenes (exartista de Fogueres), en el periòdic Información, de l’11 de setembre del 2008, dirigint-se a l’Ajuntament i a la Regidora de Festes, afirmava que el preu dels materials, el que costa el lloguer d’una nau de grans dimensions, el que costa el personal que ajuda l’artista, el que costa transportar la foguera i plantar-la, està ofegant els artistes, ja que el benefici que queda quan es fa un treball de qualitat és molt pobre, i alhora el compromís de l’Ajuntament amb el col·lectiu d’artistes és nul i no es compta amb ells per a res, citava el cas de Pedro Abad, que no va poder finalitzar bé la plantà de la seua foguera en Hernán Cortés, per l’escàs termini donat des d’aqueix Ajuntament, com a conseqüència, Abad es va retirar, “Alacant es queda sense artistes!” En poc temps en som 29 els que ho hem deixat”.

No sé qui ha dit que hui no existeix l’art, que només existeixen els artistes, però clar sense aquests… si algú realitzara un estudi del perquè unes persones com ells es dediquen a això de construir fogueres, arribaria a la conclusió que és un tipus de bogeria transitòria més, perquè no es pot entendre d’una altra manera tan grans esforços.

La TOLERÀNCIA hauria de ser la que marcara la nostra època, però entenent que aquesta no pot significar INDIFERÈNCIA.

112. 2006: Any de grans fogueres, aquesta “Sangre, Sudor y Fuego”, que representava els artistes alacantins, dels germans Gómez Fonseca, en Hernán Cortés, va perdre per només un punt davant “Salitre”. Va ser el segon premi de la categoria especial.

113. 2006: “Pacto entre caballeros”, una altra gran foguera de Jesús Grao, amb el seu peculiar estil d’entendre la foguera, del millor que va realitzar aquest artista a Alacant, per a Polígon de Sant Blai.

ÀNIMA DE FOGUERA!

En aquesta foguera es tractava de desenvolupar l’essència del naixement de les nostres fogueres amb estructures visibles de fusta, cadires penjades, recuperar elements i l’essència de les primeres fogueres, però donant-los el seu toc artístic personal i en una simbiosi de temes alacantins amb la iconografia pròpia de l’artista i els colors que l’identifiquen, el blanc, el blau… Moran Berruti, aquest “agitador cultural”, un artista i un alacantí popular en els anys 2009 i 2010 va realitzar per al barri de José Antonio unes fogueres de les més belles i innovadores amb les seues formes i colors, similars als de la seua ceràmica artística.

El primer premi de l’any 2009 va ser per a Florida-Portatge amb “Ilusiónate”, de Vicente Martínez Aparici i amb el disseny de Carlos Corredera i on destacava una gran figura central que representava un mag i una dona levitant en posició horitzontal, era un homenatge a la màgia i una foguera d’unes línies molt modernes, un conjunt de disseny estilitzat, sorprenent, la millor foguera.

El segon premi per a Carolines Altes amb “Fragàncies d’Alacant”, de Pere Baenas, on destacava un gegant estilitzat i modern disseny d’un ocell del paradís, 5.000 quilos de rematada, aquest ocell absorbia el nèctar d’Alacant com a ciutat paradisíaca i representada per una gran flor.

El tercer premi per a Port d’Alacant amb “Festival, máscara de carnaval”, de José María García Esquiva, “Pachi”, aquest any duplicaven el seu pressupost, 120.000 euros, era la foguera més gran plantada sobre l’aigua, una foguera espectacular.

114. 2006: “Pecado original”, Manuel Algarra portava a Alacant des de 1990 tractant d’innovar i acostar la seua obra fallera a una estètica més pròxima en el que a Alacant s’entenia per fogueres. Huité premi de la categoria especial.

115. 2007: “Akra Leuka, la Ciutat de la Luz”, Pedro Abad en Hernán Cortés plantava aquesta foguera monumental, un homenatge al nostre passat, amb figures molt creatives i un gran simbolisme entre l’abstracció i un classicisme molt personal. Foguera d’una complexa composició, però harmoniosa en el seu conjunt, va ser la tercera millor foguera d’Alacant.

116. 2008: Els de Florida-Portatge l’any anterior ja van portar de València Vicente Martínez Aparici amb el qual van aconseguir el segon premi. Aquest any amb el “Naiximent de la Terreta”, després de 42 anys plantant fogueres, aconseguien el màxim premi de la categoria especial, amb una foguera d’arriscada composició, amb el disseny de Carlos Corredera, per fi pujaven al podi, per la seua gran qualitat en pintura, modelat, etc.

117. 2008: “Sombras”, Pedro Abad i el seu equip plantant aquesta reflexió de l’artista i on volia reflectir com les fogueres havien anat perdent la seua identitat. Una de les fogueres més espectaculars en la seua plantà. Unes fosques formes creixien en altura i en el seu centre es feien més suaus i volien recordar l’obra de Gastón Castelló i acabaven en una impactant rematada, una explosió de llum.

118. 2009: “Puerta a la imaginación”, en Diputació-Renfe, Fran Esplá Tárrega, un altre artista alacantí amb la seua visió de la bellesa, un disseny molt personal i de gran imaginació, quart premi de la primera categoria.

119. 2009: Enrique Burriel, passaven els anys i amb les seues peculiars rematades, un altre primer premi en la foguera de Portuaris. Dècades plantant a Alacant i a València coses diferents. A València li deien que plantava fogueres i a Alacant, que eren falles.

120. 2010: “Estilo Berruti”. Una experimentació seguint el seu cànon de bellesa. En el barri de José Antonio, José María Moran va realitzar unes fogueres de les més belles formes i innovadores, seguint el seu peculiar estil, de formes i colors tènues, suaus, en blau i blanc, que aquest artista realitza en la seua producció de ceràmica artística. Una simbiosi entre foguera i la bellesa de l’obra coneguda d’aquest ceramista.

121. 2010: Carolines Altes, Pere Baenas, un estilitzat modern i gran disseny, d’un ocell del paradís de 5.000 quilos de pes, però que va quedar en segon lloc. “Abandone la festa”, assegurava José M. Lorente, president de la foguera, en conèixer aquesta valoració dels jurats.

2010 “ILUSIÓNATE”!

Pere Baenas venia d’aconseguir el segon premi de la màxima categoria a València, una falla per a Nou Campanar amb el major pressupost, 600.000 euros, i els ninots més grans de la història de les falles, dues figures de 27 m d’alçària i 15 tones de pes, Nou Campanar, que ho havia guanyat tot, trencava la seua ratxa guanyadora ja que als valencians no els va agradar l’estil de Baenas, que quedava en segon lloc també a Alacant, en Carolines Altes amb “Fragàncies d’Alacant”, on destacava un gegant estilitzat i modern disseny d’un ocell del paradís, 5.000 quilos de rematada, aquest ocell absorbia el nèctar d’Alacant com a ciutat paradisíaca i representada per una gran flor.

El primer premi va ser per a Florida-Portatge amb “Ilusiónate”, de Vicente Martínez Aparici, i amb el disseny de Carlos Corredera i on destacava una gran figura central que representava un mag i una dona levitant en posició horitzontal, era un homenatge a la màgia i una foguera d’unes línies molt modernes, un conjunt de disseny estilitzat, sorprenent, la millor foguera.

El tercer premi per a Port d’Alacant amb “Festival, máscara de carnaval”, de José María García Esquiva, “Pachi”, aquest any duplicaven el seu pressupost, 120.000 euros, era la foguera més gran plantada sobre l’aigua, una foguera espectacular.

122. 2010: “La familia Skala”. Escena de la falla Cuba-Literat Azorín, obra dels mestres fallers La Torre i Sanz, que després seria foguera d’èxit a Alacant.

FOGUERA, NO FALLA!

Ja l’any 2006, visitant la Falla Oficial, davant de l’Ajuntament de València, “Imagine”, de l’artista Ramón Espinosa, vaig sentir un grup de matrimonis, afirmar: “Això no és una falla, és una foguera…¿?”. La gran polèmica que aquest any s’ha muntat a la capital del Túria, amb la falla guanyadora en totes les categories, la millor de València; “l’escàndol” s’ha produït perquè aquest gran monument era de línies estilitzades i perquè es deia que formava un “conjunt experimental i d’avantguarda”.

123. 2010: “Foc i Festa”. Pedro Abad, seguint la tradició del seu pare José Abad, constructor d’infinitat de portalades de barraques, realitzava aquesta enorme portada de barraca, no premiada, amb un gran disgust d’artista i comissió.

2009 ELS MONTERRUBIO!

Referint-se al monument de Julio Monterrubio, el lema del qual era: “Esta falla tiene… mucha tela”, del districte de Nou Campanar, tenia 30 m d’alçària i 40 m d’ample i el seu cost va ser de 900.000 €, en Internet, en els blogs, en la premsa, als carrers de València, hem pogut sentir, sobretot són comentaris trets, per com són de significatius, del blog “Foro Independent Faller”:

- “Això és una foguera i no una falla”.

- “Té més aire de foguera que de falla”.

- “És espectacular, moderna, del s. XXI”.

- “El que diu que no és una falla no té ni idea”.

- “Que mania de dir foguera a tot el que té estructura piramidal. “En la Història de les fogueres” les estructures normalment han sigut simètriques i de temàtiques no figuratives en la seua majoria.

Deixar que el món de les falles i la seua estètica cresquen.

Si Monterrubio no haguera arriscat en la secció especial de 1992 (i el jurat no s’haguera atrevit a premiar-lo) no haguérem vist tantes coses bones els últims anys”.

- “En l’única cosa que es diferencien és en les dates en què es planten, val que és una falla moderna, atrevida, arriscada…”

- “Una falla és una falla i les fogueres no es porten ací a València, volem veure ninots ben fets i pintats com Déu mana i no cares pàl·lides quadrades sense gens d’expressivitat, la cara de la rematada és horrible, no m’agrada gens, és xicoteta”.

- “Possiblement, la millor falla de la Història”.

- “Julio és el més gran, el seu estil és més semblant a una foguera que a una falla”.

- “Ens estem confonent, les Falles són humor, sàtira i sobretot colorit, cosa que ací no hi ha…”

- “Es planta a València, es cremarà a València, per tant, sí que és una falla, que siga de línies més modernes, no la fa ni rara ni experimental”.

- “Quin horror de falla! Perdó, he dit falla?, foguera…”

- “El modelat, la pintura, les cares de les models són excepcionals”, em falla aqueixa composició tan oberta als costats”.

- “L’any 1992, Monterrubio ja va trencar els esquemes de les falles, tant com ho fa enguany en Nou Campanar, ja que les seues formes tan estilitzades i planes eren una cosa no vista en aquells dies, el 1993, amb la falla del “Mantis”, de Convent, això sí que ja no hi ha per on agafar-ho. (Aquesta falla era d’Agustín Villanueva, es va equivocar).

Monterrubio té un estil propi i innovador, diferent als altres, realment és bo que innove i que canvie el seu estil. Juntament amb Regino Más és un dels que més ha influenciat en el món de les falles, ja que ell ha aconseguit una renovació brutal en 15 anys en les falles de València, n’han eixit molts que han intentat imitar el seu estil”.

- “Estem en el s. XXI, no hauria d’estar tan criticat que algú aposte per fer una cosa diferent al normal, l’ideal seria que hi haguera més varietat en les falles i no que la majoria seguisca un mateix patró, ara marcat per l’era Santaeulalia en la qual ells mateixos les dibuixen o s’assemblen molt a les seues falles.

Monterrubio volia fer una cosa totalment diferent i impactar i això és genial, la seua falla crearà una època”.

- “Em fa igual que Monterrubio guanye o perda, és quasi sublim. És un geni. És una de les millors expressions artístiques que es poden veure en el món faller”.

- “El que no entenc és que s’ofenga tanta gent pel mer fet que es diga que s’assembla a una foguera… És innegable que l’estil del centre de la falla té un aire a foguera, és l’estil propi que estem veient any rere any en aquest gran mestre, el gran bust de la xica sí que s’assembla a una foguera”.

- “No és una foguera, ni s’assembla, és una falla amb un estil propi molt fort”,

- “Històrica, bella i sublim falla, els amants dels monuments innovadors teniu una cita en Nou Campanar”.

- “Julio té un domini absolut del color, del modelat i de la composició, no deixa ni el més mínim detall a la improvisació. Demostra una sensibilitat única en cada falla que planta. Ha creat escola”.

- “Monterrubio ha trencat la monotonia, és un mestre, fa una cosa diferent, una gran falla, una obra d’Art”.

- “És una gran obra d’art però no és una falla, és una foguera d’Alacant sense premi, no compleix les característiques d’una falla”.

- “Passa’m el manual de falla…”

Qui dicta les característiques d’una falla? tu?

- “No és una falla, Déu meu!” Qui en sàpia de veritat, sap que és una foguera!

- “Les Fogueres estan i estaran sempre per davall de les Falles, per pressupostos, per turisme, per importància, per qualitat de la suma, per antiguitat de la Festa, per història, per milers de motius. No se senten valencians, ens tenen enveja, no volen a València, ens insulten…”

- “El Sr. Julio, el més gran, no veu els 900.000 €, la seua pintura i acabat són perfectes, però està mancat de rematada i de composició. Està rebent crítiques per molts sectors, perquè és una foguera per la seua composició modernista i estètica. La Falla es va dir per ser un monument perfecte en les seues línies i modelats, les fogueres no tenen ni composició ni estètica, sinó adorns entre elements com els de sempre (vegeu P. Baenas) foc, palmeres, llum, etc. Artistes fallers els criden tots els anys per a plantar allí. Les Fogueres són una còpia barata i plena d’enveja”.

“Que els artistes s’expressen lliurement, ja està bé de dir als altres com han de fer el seu treball.”

- “Contemplar l’enorme aparador de formes estilitzades, essència, naturalesa, disseny original…”

- “Si això és el futur, (no crec) que s’ajunten falles i fogueres”.

- En el periòdic Levante, El Mercantil Valenciano, del 17 de març passat, José Camany, president de la Falla El Pilar, que va quedar en segon lloc, opinava, amb rotunditat: “És una foguera reforçada”.

- En el mateix periòdic, el periodista Paco Varea ens informava: “L’estètica és moderna basada en l’estilització de les figures i una pintura en tons pastel”.

124. 2011: “Tierra de Arte”. Citem aquesta instantània fotogràfica per aparèixer en ella el rostre del mort recentment (el 7 de febrer de 2023) gran foguerer i president de Carolines Altes tants anys, José M. Lorente, i que aquest any també polemitzava davant el tercer premi que rebia la foguera de Pere Baenas i assegurava que tenia les seues raons, perquè aquesta foguera valia el doble que el primer premi “Contemplarte” en La Ceràmica i també afirmava que el segon premi de Florida Portatge, era com un lateral “mal fet” de la seua foguera. Geni i figura!

ESTÈTICA PER A UN DEBAT!

- En el periòdic Las Provincias, del 19.03.09, el periodista M. Andrés Ferreira, signava l’article: “Estética para un debate”, d’aquest traiem: “Algunes veus atribueixen al fet que en el jurat, compost per 7 persones hi havia un alacantí que va inclinar la balança”(aquesta notícia va córrer, com la pólvora, per València, aquest alacantí no era cap altre que Pedro Valera, president de la Federació de Fogueres, i a més, posteriorment va informar que ell havia votat la falla del Pilar).

“Cal destacar que no era una foguera perquè aquest tipus de construcció no té rematades, i Nou Campanar en tenia una que obria 14 metres de dreta a esquerra”.

- “Existeix un debat sobre el Nou Estil, emprat per Julio Monterrubio, enfront del barroquisme tradicional que es considera el natural, el que li ha donat carta de naturalesa al monument faller des de temps immemorials”.

- “El debat que subjau és el Nou Estil: serà aquesta estètica el final de les falles barroques? Una incògnita que es comença a debatre en el si del col·lectiu d’artistes fallers”.

- Juan Armiñana (president d’honor, fundador i mecenes, de Nou Campanar), en referència al monument de Paco López, per a Convent de Jerusalem va ser rotund en afirmar: “ja està bé de ximpleries i estupideses i deixem de fer falles dels anys 60” (Levante, 18.03.09), per ser persona tan coneguda i influent en el món de les falles, aquesta afirmació va crear gran controvèrsia.

- A preguntes dels periodistes, Julio Monterrubio, opinava: “Tenia molta il·lusió d’experimentar amb estilitzacions i amb espais, i és com ho he fet”.

Opinava que la seua obra des de fa anys ha donat un gir estètic. L’evolució és molt important, la vida marca aquesta evolució. Els artistes fallers han de canviar d’estil. Personalment, intente amb els meus treballs obrir una porta perquè uns altres la seguisquen … temen no tenir premis, per això encallen els artesans … les arts en general evolucionen i les falles com a part d’elles, han de fer-ho”.

“Molts artistes volen innovar, però no s’atreveixen … Potser ara s’atreveixen…”

Algun afirmava que en les fogueres “s’aposta a mort per la creativitat”, així hauria de ser, però tristament ja no és així. Un altre diu que la nostra Festa té menys ostentació i que és més popular, tampoc és així, l’ostentació i la parafernàlia va a més, o ja és equiparable a les falles.

Molts continuen citant Monterrubio com un artista genial i citen el seu monument com un dels millors que recorden.

La polèmica seguia, va seguir i segueix, uns es mostren a favor de la innovació estètica (pel que jo he pogut veure, la majoria de la gent jove) uns altres no. De tota manera, el conservadorisme estètic en les falles potser no canvia mai, hi ha molta gent que li agraden aqueixes deformacions grotesques del quotidià, representades en enormes figures.

125. 2011: “Quina animalada” en Gran Via-Garbinet va ser el primer premi de segona categoria, dels artistes valencians La Torre i Sanz. Fins i tot la van citar com la millor foguera de l’any, sent com era una escena de la falla Cuba-Literat Azorín de l’any anterior.

126. 2011: Un altre espectacle, el muntatge i la plantà d’aquesta foguera oficial, “La Tierra Prometida”. Una altra monumental foguera davant de l’ajuntament. Potser la millor obra dels germans Gómez Fonseca, així com un dels nostres millors monuments.

2011 “LA TIERRA PROMETIDA”!

La millor foguera dels Germans Fonseca i una de les millors fogueres de la nostra història, “La tierra prometida” era la foguera oficial d’aquest any, plantada davant del nostre ajuntament. Un monument espectacular la plantà del qual va ser un espectacle inoblidable per a tots els que vam estar allí.

Feia molt de temps, i tardarà a tornar a ocórrer, que els dos primers premis, el d’especial i el de primera categoria, foren obra d’artistes alacantins com va ocórrer aquest any.

Una gran foguera en el districte de Gran Via-La Ceràmica, que per primera vegada i per sorpresa amb “Contemplar-te” s’alçaven amb el triomf. Els seus realitzadors, Pedro Abad i Fede Molinero, afirmaven que la seua obra estava entre modernisme i l’avantguarda.

Fran Santonja, amb “Batallas”, aconseguia el primer premi de primera categoria així com també el ninot indultat per al districte d’Àngels-Felipe Bergé.

El tercer premi de la categoria especial per a Carolinas Altes “Terra d’Art”.

José María Lorente, president de Carolines Altes, molt indignat per aqueix tercer lloc, ja que la seua foguera costava el doble que la de La Ceràmica i també afirmava que Florida-Portatge era només com un lateral mal fet de la seua foguera.

“Eclosión”. Foguera de Florida-Portatge, innovadora, estreta en la seua base, una flor del paradís en la seua rematada de cinc tones de pes, del taller de Martínez Aparici, i que aconseguia el segon premi.

2012 “ESPLENDOR”!

Va ser la foguera oficial, per segon any consecutiu dels germans Gómez Fonseca, la seua rematada representava una enorme cara i mantellina de bellea, un homenatge a la “nóvia alacantina” i que pesava sis tones.

El primer premi va ser per a “Ilusiónate”, de Pere Baenas, en Carolines Altes. Pere va veure l’actuació del Circ del Sol a València i li va agradar tant que la va convertir en una foguera d’un modern disseny amb una arriscada rematada, i escenes molt crítiques amb la banca, com la denominada “Saltinbanco”. Una gran foguera.

Els xicotets de la saga dels Gómez Fonseca, Juan Miguel i Rafael, debutaven amb Sèneca-Autobusos en la categoria especial amb “Origen”, aquest any van ser la sensació i l’esbós més esperat on destacava una arriscada rematada en corba, van ser el segon premi de la màxima categoria.

“El jardín de las hespérides”, Pedro Abad realitzava per a la foguera de La Ceràmica una gran rematada de 16 metres d’ample, una de les seues obres inspirades en la mitologia i en l’obra del català universal, Antoni Gaudí, Abad lluita sempre per guanyar, però només van aconseguir el quart premi.

2013 “SOPLO DE BRISA MARINA”!

Era la foguera oficial obra de Jesús Grao, amb un disseny diferent molt personal destacava un cap d’una deessa fictícia de 17 metres d’alçària que bufava sobre un vaixell el qual portava totes les cultures cap a Alacant, construït en vareta i de més de 15 metres d’alçària. Una foguera amb molta faena escultòrica i on l’artista “pretenia que se’l prenguera més seriosament”.

Seguint l’estel de la seua gran foguera a l’Ajuntament dos anys arrere, aprofundint en el seu estil, els germans Gómez Fonseca mereixien en Foguerer-Carolines el primer premi de totes les categories amb “Fuego en las venas”. Un controvertit èxit on predominava la fusta, un homenatge a les festes d’Alacant.

127. 2012: Monumental reproducció de la façana del nostre ajuntament, realitzada pel valencià Manolo García i amb aportacions de Moran Berruti en Sant Blai de Dalt, huitè premi en la categoria especial.

128. 2013: “Castillo de Naipes”. Enorme falla en “Nou Campanar”. Julio Monterrubio amb el major pressupost, amb el mecenes de les falles, Juan Armiñana. Va ser molt criticada pel seu intent de modernitat. Va ser el segon premi. Guanyava “Quien paga manda”, de Pedro Santaeulalia, en Convent Jerusalem amb una falla falla.

129. 2013: “Meteorología de la vida”. En Sueca-Literat Azorín, aconseguien el tercer premi amb una moderna i colorista falla de José Lafarga amb el disseny de Carlos Corredera.

130. 2013: “Visionarios”. Part del jurat de la primera categoria, davant del primer premi de Paco Juan en Alfons X el Savi. Identifiquem Luis Botella, Alicia Crevillen i Pedro Soriano.

BAENAS I L’ART-DECÓ!

Carolines Altes aconseguia el tercer premi amb aquesta foguera “Vent de mar, terra de foc”, de Pere Baenas, una foguera basada en la simetria i molt Art-Decó, ens deia l’artista. Una gran figura central de 6.000 quilos de pes representava el vent i sobre ell, una estilitzada rematada, una foguera d’un intens cromatisme per a impactar a primera vista. Pere Baenas opinava que les fogueres són diferents a les falles perquè tenen la seua pròpia identitat, perquè són al·legòriques, místiques, és “molt bonic treballar en elles”.

Una foguera de gran volum com li agraden a Pedro Abad “Rayo de luna” amb la qual aconseguien en Gran Via-La Ceràmica el segon premi per davant de Carolines Altes, que era la gran favorita, feia més de 10 anys que els dos primers premis de la categoria especial no estaven en mans d’artistes alacantins.

2014 “ESENCIA”!

Amb “Esencia”, Pedro Espadero era l’artista que més monuments oficials ha plantat davant del nostre ajuntament.

Fran Santonja prometia a Florida-Portatge “una plantà memorable” amb la seua foguera de lema “Conjuros” i efectivament així ho va ser, per als membres de la comissió que el van ajudar a plantar-la, no ho oblidaran en la vida, perquè van haver de transportar l’Ocell Fènix de la seua rematada de 16 metres d’altura, monumental, impressionant, amb les seues pròpies forces, perquè aquesta peça no van poder entrar-la amb un transport, una vertadera obra d’enginyeria amb la qual van aconseguir el quart premi de la màxima categoria.

131. 2013: “Efímera”. En Sant Blai de Dalt, s’iniciava una col·laboració d’èxit de dos artistes fallers amb estils molt diferents, amb l’objectiu d’acostar-se més a la modernitat de les nostres fogueres, José Gallego i Manuel Algarra passarien a copar els primers llocs de les nostres fogueres.

LA MILLOR FALLA I LA MILLOR FOGUERA!

El primer premi va ser per a “Superstición”, foguera de Carolines Altes on Pere Baenas aconseguia el seu històric doblet fester, els màxims guardons a València i a Alacant, la seua foguera número tretze en Carolines Altes, una foguera d’una impressionant policromia, rojos, grocs, blaus, tons suaus amb un disseny molt modern, destacava una enorme figura d’un endeví i sobre ell, una estrella de dotze puntes amb els símbols del zodíac. Fins llavors ningú havia aconseguit ni repetit aquest rècord, primer premi a València, primer premi a Alacant.

“El laberinto del Fauno”. Un atreviment, una foguera molt original amb molt de volum i amb la qual van aconseguir el segon premi de la màxima categoria, el Faune ninot es va salvar del foc, en ser indultat per votació popular, Pedro Abad plantava la seua quarta foguera consecutiva en La Ceràmica.

“Erótica”. Amb aquesta foguera començava la fecunda relació de dos grans artistes valencians, Manuel Algarra i José Gallego, en Sèneca-Autobusos, foguera d’un acabat excel·lent, amb un disseny elegant, una pintura excel·lent, volien fer poesia dels temes freudians i ho van aconseguir, suggerint sense escandalitzar. Van aconseguir el tercer premi així com la millor crítica.

“El blanc i el negre”. La millor foguera infantil en el districte de Bavers els Antigons, el gran artista de falles a València, Julio Monterrubio, també guanyava a Alacant.

132. 2014: Els germans Gómez Fonseca en Foguerer Carolines passaven d’aconseguir el primer premi de totes les categories amb la seua foguera “Sangre en las venas” a ocupar l’últim lloc de la categoria especial d’un any a un altre.

133. 2014: “El llanto del Fauno”. Foguera de gran èxit popular en Gran Via-La Ceràmica, obra de Pedro Abad i que va aconseguir el segon premi de la màxima categoria.

134. 2016: Sorpresa!, amb la falla “Calla canalla”, l’artista Carlos Carsí, amb el menor pressupost, aconseguia el primer premi de tota València, en Cuba-Literat Azorín.

135. 2016: Carlos Albadalejo davant de la seua enorme falla “Eva”, en el districte de Federico Mistral-Murta. Un alacantí en la categoria especial a València. No va obtenir cap premi.

VALÈNCIA VA AGAFAR EL RELLEU!

El fenomen de l’experimentalitat en les falles va tenir com a precedent, les “Fogueres Experimentals”, que des de 1985, en forma de concurs obert, va convocar la llavors progressista Diputació d’Alacant.

Es pretenia seguir amb una estratègia diferenciadora, respecte dels monuments fallers, aprofundint en l’estil i característiques particulars de la foguera, tractat com un fenomen artístic i urbà alhora, replet de possibilitats per a la intervenció expressiva, així com incorporar estètiques actuals, i a més, donant la possibilitat perquè participaren persones i artistes no professionals. Hi havia dos jurats, un format per especialistes, i un altre, que eixia dels vots que exercia el públic en general. El monument guanyador es plantava com una foguera més, així es va fer diversos anys i en llocs emblemàtics de la ciutat.

Però aquest concurs va quedar castrat en no poder realitzar-se a grandària natural les seues propostes, plantar-les i cremar-les.

La posterior decisió de la Diputació Provincial de suprimir el concurs de Fogueres Experimentals, alhora que el seu president col·locava als jardins d’aquesta institució provincial les estàtues a grandària natural de “Mortadelo i Filemó”, va suposar una altra reculada en la línia de situar Alacant en l’avantguarda de les arts plàstiques, alhora que va tancar el pas a la participació de joves artistes. La “guinda” i la seua liquidació definitiva va ser la decisió de les noves autoritats de canviar el concurs amb la “plantà” dels monuments que van guanyar el primer premi de fogueres des del 1928 fins al 1936, es van començar a plantar uns “esguerros”, que quasi ningú va veure i que a ningú van agradar.

València va agafar el relleu, en convocar un concurs l’IVAJ, amb el nom de Falles Experimentals, entre 1991 i 1999. Aquest concurs, a partir de 1995, va entrar en crisi, ja que amb el pacte entre els conservadors P.P. i U.V., i quedar-se aquest

últim al capdavant de l’IVAJ, ja no es tenien en compte les obres presentades més innovadores, davant aquests plantejaments més tradicionals dels nous governants, molts artistes ja no es van presentar al concurs, les crítiques van créixer i va acabar desapareixent.

El mateix any 1999, l’Ajuntament de València va reprendre la idea, però aplicada a les diferents comissions falleres que concorrien als premis que ells atorgaven, les va denominar: “Falles Innovadores i Experimentals”, mentre a Alacant aquests premis han anat llanguint fins al punt de quedar deserts, a València, han anat a més, cada vegada són més els xicotets districtes que s’apunten a innovar, ja que no poden destacar i competir amb els districtes més potents econòmicament, aposten per joves artistes i per xicotets, però molt creatius i experimentals monuments.

A València, per a les seues falles sempre els ha agradat el clàssic, el figuratiu, aquesta ha sigut la tendència majoritària marcada per l’estètica i tipologia clàssica, a més, aquesta es va convertir en la representació simbòlica del valencianisme.

Però hem de destacar que sempre hi ha hagut aportacions individuals d’artistes que han volgut dotar de creativitat el seu treball, descartant la repetició seriada de figures, el conegut “refregit” (tan assumit en quasi tots els pobles i ciutats de l’antic Regne de València).

Ricardo Rubert és una referència necessària, sobretot entre els anys 1960-1965, hem de situar-lo dins dels creadors d’estètica, constitueix una de les alternatives més interessants del seu temps.

Volem destacar la seua falla per a la Plaça de l’Ajuntament de 1964: “A pesar de tants”, que representava una nau espacial, subjecta en l’aire per cables d’acer (tenia 35 metres d’alçària).

Alfredo Ruiz, “El Chispa”, per a molts, l’artista més important valencià dins dels qui han buscat noves formes, per la seua dilatada carrera, ja que encara el 2008 va plantar la falla experimental de

Mossén Sorolla, pels seus importants premis, i per les seues fructíferes etapes, en Espartero-Ramón y Cajal, Plaça del Pilar, o Quart-Palomar, on va realitzar propostes molt interessants, avantguardistes i de plena experimentalitat.

Manolo Martín, a la seua manera, és un altre dels grans, sempre en col·laboració amb especialistes relacionats amb una concepció moderna de l’art, com Sento Llobell, Francis Montesinos, Manuel Vicent, Ortifus, van realitzar grans monuments antològics, que ja han passat a la història de les falles, sempre van intentar innovar, no deixant impassible l’espectador.

Agustín Villanueva, autor d’una trilogia de grans falles on es mesclaven elements futuristes amb al·lusions a l’hiperrealisme, totes per a Convent de Jerusalem. Una d’elles, la de 1993, va rebre el primer premi de totes les categories i és recordada pel públic encara que no saben ni com qualificar-la.

Julio Monterrubio, primer amb el seu fill Julio César i després en solitari, ha aconseguit ser la referència des de 1992, per a tots aquells que els agrada i creuen en la innovació-experimentació com la millor manera de realitzar art efímer. Les seues falles han sigut i són antològiques, han creat escola i han fet amb les seues influències en altres artistes donar un gir estètic a les falles. És conegut juntament amb el seu fill com els que han donat un gir complet a la plàstica fallera donant-li un aire de modernitat. El 2004 va intentar amb “Les velles belles arts” una revolució estètica que el conservadorisme de les falles no va reconéixer, se la recorda com una falla massa moderna i que s’havia avançat al seu temps.

Hi ha una sèrie de comissions falleres a València, amb escassos pressupostos que al contrari que a Alacant que quan el pressupost s’acurta, encarreguen REFREGITS valencians, s’han llançat per la “senda de l’experimentació”. Cada vegada són més les comissions que ja que no poden des-

tacar per la grandiositat o espectacularitat dels seus monuments, ho tracten de fer a través de propostes de modernes, estètiques i temàtiques. Aquests districtes fallers, cada vegada més, són visitats pels afeccionats alacantins que es desplacen a València. Destaquem els que creiem més importants, però cada vegada en són més: Quart Palomar, (aquest potser és el més fort, ja que planta en primera categoria, així i tot innovadors cadafals), Serrans-Plaça dels Furs, Mossén Sorell-Corona, (porta molts anys emportant-se el primer premi com a millor falla més experimental), Lepanto-Guillén de Castro, Palleter – Erudit Orellana, Castelló-Sogorb, Borrull-Túria, Tres Camins-Pinedo, Vall de Laguar-Pare Ferris, Portal de Valldigna-Salines, Ripalda-Beneficiencia, Burjassot Av.-Carretera de Paterna, etc.

Dels artistes que en aquests districtes van realitzar o realitzen també propostes diferents i no convencionals, citarem: Vicent Almela, Oscar Mora, Daniel Jiménez Zafrilla, José Luís García Nadal, Rafael Ferrando, Emilio Miralles, Manolo Martín Huguet, Ignacio Ferrando, Carlos Berlanga, Joaquín Esteve, Víctor Valero, Anna Ruiz (és la que ha guanyat el primer premi aquest any).

Molts d’ells són molt coneguts a Alacant, perquè ací porten venint a plantar els seus personals monuments.

Aquest any 2009, volem destacar com la comissió fallera de Doctor Sanchís Bergón-Túria, van aconseguir els dos primers premis de la seua categoria, la sisena, i el d’enginy i gràcia (que a València té importància), l’artista Juanjo García els va realitzar una enginyosa aposta, una “falla invisible”, aquest artista va deixar el centre completament buit, alhora que en un lateral va incorporar una pantalla gran, amb l’ombra d’un hipotètic monument, el seu enginyós lema va ser: “Una falla invisible hem plantat per a no molestar el veïnat”.

Fins al món de les falles infantils, on la innovació estètica era impossible han arribat artistes joves que intenten plantejaments estètics més actuals com J. M. Alares, Joan S. Blanch, Víctor Valero, o Marisa Falcó i Paco Pellicer, membres de l’equip Fet d’Encàrrec. Intenten l’experimentació amb nous espais, textures, etc.

2015 ´38º20´N-0º29´W!

Aquest era el lema de la desena foguera de Pedro Espadero davant de l’ajuntament, monument d’una envergadura tremenda, on dos grans caps en la seua rematada simbolitzaven la trobada de la mar i el foc, tot això rematat per una corona que representava la rosa dels vents, Espadero deixava al descobert el cos central de la foguera.

Pere Baenas, de nou en Carolines Altes, es quedava a les portes del seu major èxit, aconseguir per segona vegada el doblet en falles i fogueres, amb una papallona gegant que era la seua figura principal, la seua foguera de lema “Metamorfosis” on intentava innovar en pintura i composició, van quedar en segon lloc.

El primer premi va ser per a “Elogio de la locura”, dels artistes Algarra i Gallego, que permetia a Sèneca-Autobusos guanyar en la categoria especial 60 anys després, ja la foguera que van plantar l’any anterior va agradar molt però a més aquest any se superaven amb la crítica, el disseny, el colorit i el seu major volum.

En Florida-Portatge que celebrava el seu cinquanta aniversari, amb la seua foguera “Afortunadamente”, de l’artista José Lafarga, quedaven molt decebuts en aconseguir el quart premi i no aconseguir l’èxit que esperaven.

En Sagrada Família, després de 30 anys, tornaven a plantar en la categoria especial i estaven molt contents amb el seu tercer premi amb “Sacrificio”, dels artistes valencians Palacio i Serra.

136. 2017: “Eterna seducción”. Estava retirat però tornava Julio Monterrubio, amb les seues moderns i innovadores línies i dissenys i una altra vegada primer premi, en L’Antiga de Campanar. La seua última falla.

137. 2017: “Comilla”, també a València, el disseny de José Gallego i la realització de Toni Pérez, en Na Jordana, van aconseguir el sisé premi de la categoria especial.

138. 2017: Part posterior de la foguera oficial davant del nostre Ajuntament, de Pedro Espadero, el seu lema “Bajo el mismo sol”.

SÓN FALLES AMB INTENCIÓ D’ORIGINALITAT!

Si no hi ha creació, no hi ha art, crec que podem afirmar que la major creativitat sorgeix del desig de cerca de noves maneres d’expressió.

Alacant, assumint la dependència valenciana, que sempre n’hi ha hagut en les seues “fogueres”, constitueix un cas a part, diferent en la interpretació d’aquest art efímer, perquè qui vol i li agrade, pot passejar-se, recórrer altres ciutats com Dénia, Gandia, Alzira, Xátiva, etc.

Com se sentiran aqueixos “artistes”, que treballen amb “refregits” del que han fet Paco López, Pere Baenas o Pedro Santaeulalia, anys anteriors? Presenten els seus esbossos, i les seues falles, amb els retalls de les obres realitzades per altres artistes a València. Esperem que no arribe mai aqueix sistema a Alacant. No s’assumisca com una cosa normal. Ara amb la informàtica és pitjor, es poden fabricar en sèrie, si visitem les falles de diferents llocs, podem veure la mateixa falla moltes vegades repetida, però a més, signada per diferents “artistes”.

Modernitat i diferència és la basa que esgrimia Alacant, i artistes com Pedro Soriano, en el seu discurs alacantinista, enfront de la professionalitat i el millor acabat, a tots els nivells, dels valencians. Els seus artistes sí que estan organitzats, tenen suports i constitueixen una potent indústria

Ja A. Ariño (famós i prestigiós teòric sobre les falles i l’art efímer), va dir en el seu moment: “Les fogueres són falles amb intenció d’originalitat”. (“La Festa de les Falles”, València 1996).

GARANTIA DE PREMI!

En el llibret de Gran Via La Ceràmica de l’any 2012, dedicat a les dades històriques de les fogueres, en una gran faena monogràfica de Carlos Tomillo, podem veure com els artistes valencians asseguraven per a les comissions que els contractaven majors percentatges de primers premis. L’artista Paco Roca destaca amb un 100% de premis, tantes fogueres va plantar, tants premis va obtenir, sobretot per als districtes de Ruperto Chapí i Tómbola. Després de Paco Roca, trobem Paco López Albert, amb el 92,9% de premis obtinguts, a continuació, Xavier Herrero, amb el 81,8%, Vicente Almela, Vicente Martínez Aparici, Manuel Algarra, Pere Baenas, Ángel Azpeitia, La Torre i Sanz, Enrique Burriel. Entre els alacantins que poden mantenir aqueix nivell de premis només trobem Paco Juan, Francisco Gisbert, J. Muñoz Fructuoso, i més arrere, amb menors percentatges, Pedro Abad, Pascual Domínguez, Germans Gómez Fonseca i ja de nou, apareixen els valencians

Vicente Llácer, José Jarauta, Sergio Edo, Santiago Ferrer, Daniel Giménez Zafrilla, etc.

139. 2017: Fulla del periòdic Información, del 24 de juny, on es tractava d’explicar les diferències entre Falles i Fogueres. Apareixen dues imatges com a exemple de dos monuments, una foguera, de Palacio i Serra en Sagrada Família i un altre, falla del Pilar, de Paco Torres. Els dos d’artistes valencians.

2016 “LEGADO”!

“LEGADO”. L’onzena d’aquest artista i de la qual el nou alcalde Gabriel Echavarri afirmava: “preciosa, la millor que ha fet Espadero, quedarà increïble”, també Manuel Jiménez afirmava: “la millor foguera de Pedro Espadero a la plaça de l’Ajuntament”.

El primer premi de nou per al tàndem dels artistes Gallego i Algarra en Sèneca-Autobusos. Que gran combinació la d’aquests artistes amb el seu preciosisme, el seu gran acabat, la crítica incisiva, bona pintura cuidada fins a l’últim detall, un bon disseny amb volum i amb bones i iròniques escenes. Un gran hindú, la seua figura principal profusament decorat, tocant el sitar, una obra d’art plantada en ple carrer, també va aconseguir el ninot indultat, el que representava un hindú en plena meditació. El bon fer d’Algarra es veu perfeccionat per la seua fusió amb els moderns dissenys i la joventut de José Gallego, amb aqueixa forma tan personal d’estilitzar les figures.

“Tronà de foc”. Una foguera en Florida-Portatge amb la rematada més espectacular d’aquest any, el debut de Mario Gual a Alacant amb una foguera molt arriscada i amb la qual aconseguien el segon premi.

El tercer premi per a “Romance mediterráneo”, en La Ceràmica, obra de l’artista valencià Alejandro Santaeulalia, una foguera bella i impactant, també amb un disseny arriscat, un romanç entre el foc, la mar i les festes.

“Piromusical”, de Pere Baenas i quart premi en Carolines Altes, una gran figura central que representava un xinès del cap del qual eixia una explosió i aquesta formava com un gran barret circular a semblança dels barrets dels llauradors xinesos i fet en vareta de fusta. La seua foguera més gran dels últims anys, de gran cromatisme i sempre fogueres de gran qualitat en Carolines Altes.

140. 2017: Última foguera en categoria especial de Fran Santonja, en la Plaça de la Vinya, huité premi de la categoria especial.

NOVES FORMES, MAJOR CREATIVITAT, MÉS PROFESSIONALITAT!

Una major creativitat, la innovació, els elements renovadors dins de les noves formes, noves temàtiques i idees haurien de caracteritzar les nostres fogueres. No obstant això, la innovació i l’experimentació s’han anat perdent a Alacant, sense cap suport, l’esforç realitzat pels artistes innovadors a tots els nivells, no és valorat ni recompensat i ho han de deixar. Els jurats, que en passar visitant els diferents monuments, han de seleccionar els que ells consideren, han d’optar a aqueix guardó de foguera més innovadora, ni se’n recorden de fer-ho. Aquest premi s’ha anat desprestigiant i fins i tot és una ofensa (quan s’utilitza per a compensar) quan te’l donen. O queda desert com l’any 2002, que el jurat va considerar que cap foguera reunia els criteris d’innovació, o ni tan sols consta en cap costat. No s’informen o no és notícia potser perquè el jurat passa un dia després que hagen passat els altres jurats. El col·lectiu foguerer ha fet frustrar prometedores carreres o en altres casos menysprear-les. També cal dir-ho, molts artistes han fallat, molta experimentalitat, però poca professionalitat. Això ens demostra el profund desinterès de les autoritats i de la societat per l’art experimental en si. Perquè ara que els mateixos valencians diferencien entre falles i fogueres com dues estètiques o maneres de fer diferents i els seus artistes venen ací a fer coses diferents i modernes, què hi ha de dolent a apostar perquè els nostres monuments aspiren a estar en les avantguardes artístiques?

Per què el PASSAT, l’antic i desfasat és el que agrada al poble? És el popular? El poble no pot entendre, l’art CULTE?

En el seu moment “el poble” va admirar i va estimar Gastón Castelló, Remigio Soler i el mateix Pedro Soriano.

El poble, quan es veu defraudat, és per la falta de creativitat, la falta de professionalitat, per les caigudes dels monuments o davant la lletjor.

Es donarà la circumstància que ací es premie i potencie el faller i el conservador i a València l’innovador i més transgressor.

Fa dècades, quan aquests artistes valencians van descobrir les nostres modernes fogueres, ens han contat com es van quedar fascinats, i van comprovar que ací podien fer el seu treball amb més llibertat, plasmar el que portaven dins. Manolo Algarra, (en “Las Provincias”, 25-05-04), ens deia: “Tenint un concepte semblant, les falles i les fogueres es diferencien per l’estètica, aqueix any portava un monument arriscat, amb una gran càrrega de disseny avantguardista, a més, comentava que portava 15 anys realitzant fogueres, i en aqueixos anys, ha guanyat deu primers premis i quatre segons.

Vicent Borrego i Gil Manuel Hernández, experts i membres de l’Associació d’Estudis Fallers, citen i reconeixen la influència en artistes valencians que “van adoptar l’estètica foguerera”, com Vicente Jiménez Sánchez, i han estudiat com, en l’evolució estètica de les falles, es va forjant i consolidant un cànon de falla la contestació de la qual queda abocada a la marginalitat, en les Fogueres d’Alacant, davant l’absència d’una tradició plàstica festiva, va contribuir al triomf de les noves formes, i al contrari del que va ocórrer a València, ací van ser acceptades per crítica, jurats i públic, en els anys 30 del passat segle, i durant la Transició política, dels anys 80, on triomfa l’anomenat “estil alacantí”, decau el cànon faller, imposant-se un nou cànon foguerer. (“La evolución estética de Fallas y Hogueras”, 1997).

141. 2018: “Glacial”. Rematada de la foguera de l’Esplanada de David Sánchez Llongo, artista d’èxit tant a València com a Alacant.

142. 2018: Foguera Oficial Infantil, “Noranta Anys de Fogueres”, de l’artista Sergio Gómez Ferrer. On destaca una reproducció de la monumental foguera “Crisol”.

2017 “BAJO EL MISMO SOL”!

Aquesta era la foguera més cara d’Alacant, la foguera oficial que va realitzar i va plantar Pedro Espadero davant del nostre Ajuntament.

Com sempre, CarolinES Altes, la foguera més cara, i amb el gran Pere Baenas i una gran foguera “Libertad”, molt decorativa, de gran volum, disseny alacantí, modernista ens deia el seu artista, amb un gran acabat i que quedava relegada al quart lloc malgrat les seues grans expectatives.

El primer premi era, per la seua gran qualitat, la seua explosió d’ironia i mordaç crítica, els seus dos papagais gegants ja antològics, altres elements com el camaleó, destacaven pel seu perfecte acabat i colorit, la combinació de José Gallego i Manuel Algarra continuava donant els seus fruits i aconseguien el tercer màxim premi consecutiu amb la foguera “Festa tropical”, en Sèneca Autobusos.

“A la llum d’Alacant”. Foguera en el districte de La Ceràmica, de Vicente Llácer, amb el disseny d’Alejandro Santaeulalia, que harmoniosa i bonica foguera i que gran colorit, un monument en el qual es conjugava la modernitat i el classicisme, en la seua part posterior destacava un gran i voluminós sol, també ja antològic en la història de les nostres fogueres. Van quedar en segon lloc només per un punt de diferència, però van poder guanyar.

A Florida-Portatge, repetia Mario Gual amb una foguera “Asia, visión 2017”, una obra molt efectista i de gran colorit. La foguera va tenir greus problemes per a la seua plantà, i després de dues nits i un llarg dia d’angoixa i treball, aconseguien plantar íntegrament aquesta bonica i enginyosa foguera amb la qual van quedar en tercer lloc.

143. 2018: “Equilibrio Universal”. Un artista d’èxit mundial, com “Okuda”, realitzava el disseny de la falla de l’Ajuntament de València, que van realitzar els artistes La Torre i Sanz.

144. 2018: “Ignis, Terrum. Alicante, tierra de Fuego”. Un dels pocs artistes alacantins que planten en la categoria especial, Lorenzo Santana, en el Polígon de Sant Blai.

ARTISTES!

L’any 2010, Juan Manuel Bonet, comissari de l’Exposició: “Alacant Modern 1900-1960”, en el seu catàleg, feia un recorregut sobre la vida intel·lectual de la nostra ciutat i la seua província, demostrant-nos l’important paper que va tenir en la primera mitat del passat segle, allí Bonet ens afirma que Gastón, en la seua col·laboració amb les fogueres: “Va practicar un estil déco, molt imitat pels altres”. Aquesta exposició va ser acompanyada per l’edició d’un facsímil d’un “llibret” famós, la revista “Festa 1936 que va editar per a les fogueres d’aqueix any, amb la portada de Varela, i dibuixos i “notícies” de Gastón.

Hauríem de tenir més presents els nostres artistes de fogueres i falles, ells sí que se la juguen, i per a què? Ells diuen que és com un verí… Quina bogeria! Quin sofriment! L’últim mes previ a la “Plantà”. Quan troben un mitjà per a poder subsistir, ho deixen.

“Per a innovar no més cal buscar entre les cendres… sense arribar a cremar-se”. Pedro Abad Marco, (llibret foguera Francisco Albert -2000 Entre les cendres… Renovació o innovació?)

145. 2021: “Las dos caras de la luna”. Falla de Carlos Carsí per a Convent de Santa Clara, sisé premi de primera A. 146. 2021: “Miracle”. Falla de Mario Gual amb el disseny de Carlos Corredera en Na Jordana, sisé premi de categoria especial.

LES FOGUERES, UNES FESTES SENSE IDENTITAT!

Alfredo Aracil, periodista i home que com ell contava en la revista La Traca núm. 4 de l'any 2011 “Havia vist discórrer la major part de l'existència de la festa de fogueres, 71 anys”, per la qual cosa s'atrevia a afirmar “que les fogueres manquen de senyes d'identitat. Amb horror he comprovat que aquestes festes, les que van sorgir en “La millor terra del món” fa ara 83 anys, no posseeixen un patrimoni propi. No tenen tradició”.

“Comencem per dubtar de la diferència, que existeix una falla i una foguera, la qual cosa s’adverteix diàriament, és una disjuntiva inútil i ridícula…”.

“Ni tan sols hem sabut valorar la brusa negra, peça fonamental de l’home de l’horta, del camp o de la ciutat…”. “Ara, si s’ha de jutjar per les vestimentes amb les quals solen desfilar, ja no sap ningú de quin pare i de quina mare és cadascun dels vestits…”.

“Ni tan sols podem presumir de mascletaes, perquè també són importades. I a canvi, què hem aportat per a la festa?, res, absolutament res”. “Una cosa sí que és certa i demostrable: el considerable augment de districtes

“fantasmes”: Esplanada-Port-Postiguet, Port d’Alacant, Passeig de Gomis, La Marina, Av. Loring Estació, totes elles situades en una superfície que no dista més de 500 metres de la primera a l’última, en línia recta”.

“I a tot això, les Barraques encara continuen sense ocupar en la festa el lloc que en realitat i per dret propi els correspon”.

147. 2022: “Las vueltas que da la vida”. Última falla del gran artista i millor persona Manuel Algarra, que moria uns mesos després, amb el disseny de Miguel Santaeulalia en Almirall Cadarso-Comte d’Altea, quart premi de la categoria especial.

148. 2022: “La llavor de la vida”. Última foguera del taller de “Javito”, Javier Álvarez Sala-Salinas, amb un disseny de David Moreno, un monument molt diferent dels que sol realitzar a València, en Loring-Estació, tercer premi de la segona categoria.

149. 2022: “La Doncelle de Nova Orleáns”. Expressiva escena de la falla Ciscar-Borriana, de Rafael Ibáñez, quart premi de primera A.

2018 UNA RECOPILACIÓ DE L’ESTIL ALACANTÍ!

Totes les fogueres de la primera categoria eren d’artistes valencians, amb l’excepció de Calvo Sotelo, que es quedava sense premi.

Amb la col·laboració del Mestre Major del Gremi d’Artistes Alacantins, Joaquín Rubio, que els ajudava a dissenyar, a pintar i els traslladava “molt bé l’estil alacantí”, la foguera de lema “De Gastón a Soriano”, dels valencians Palacio i Serra, plantaven la seua quarta foguera en Sagrada Família amb la qual volien homenatjar els artistes i l’estil de les fogueres al llarg de 90 anys. Quedaven en huité lloc.

El primer premi de la màxima categoria d’aquest any 2018 era per a “Amor-Dolor”, la foguera més cara d’Alacant, Sèneca-Autobusos, per quart any consecutiu, aconseguien el màxim premi.

Pere Baenas deia de “Génesis”, la seua foguera per a Carolines Altes, que era “una foguera pura i dura”, i de nou, Pere i José María Lorente, junts per a aconseguir el primer premi, foguera d’un disseny modern i innovador, Baenas afirmava que era una recopilació de l’estil alacantí, van quedar en cinqué lloc.

Tercera foguera consecutiva de Mario Gual en Florida-Portatge. Que bella foguera, quant treball, quant risc. Una bella sirena o mare naturalesa destacava en el centre del bell i colorista conjunt, van aconseguir el segon premi de la màxima categoria.

Vicente Llácer en La Ceràmica amb “Mentideros” aconseguia el tercer premi.

“Imaginación”. Això és el que denotava aquest bell disseny, una bella composició on destacava l’oníric, la idealització, amb una pintura de tons suaus, una harmoniosa i bella foguera. Que diferent el que fa Carlos Carsí a València i el que fa ací a Alacant, van obtenir el seté premi per a la foguera de la Plaça de la Vinya.

“Ignis terrum. Alicante tierra de fuego”. Una foguera de Lorenzo Santana que amb gran esforç i personalitat cada any va a més. Des de l’any 2015, planta en la foguera de Polígon de Sant Blai i van quedar en el sisé lloc de la màxima categoria.

EFÍMER!

Aquest era un dels temes que el 2014, en un dels millors “llibrets”, dels que dirigeix, dissenya, etc., Alex González Borja, va decidir desentranyar, “Efímer” era el seu lema per al districte Àngels-Felipe Bergé. De les diferents opinions, en traiem les següents:

“Gastón Castelló va ser qui és va atrevir a fer un pas més en la forma de realitzar els monuments, obrint les portes a nous conceptes que amb el pas dels anys van seguir altres artistes. Encara que mai va voler que li atribuïren la instauració de l’estil alacantí, és indubtable que gràcies a concebre les “Fogueres” a la seua manera, Alacant va aconseguir eixa essència diferenciadora de les Falles…” (Roberto Climent, fotógraf).

“L’estil alacantí, al meu parer, sí que existeix; les obres solen ser més estilitzades i abstractes, innovadores… com qualsevol obra d’art ha d’expressar i donar significat al que estàs veient com molt be feia el seu impulsor, Gastón Castelló”.

(José A. Llorca, delegat de Fogueres de la Federació de Fogueres).

“L’homogeneïtzació cada vegada major entre els conceptes artístics imperants tant a Alacant com a València, i també l’adaptació que moltes vegades apliquen els AUTORS SEGONS LA CIUTAT EN QUÈ ES PLANTE, ens porten en multitud d’ocasions a no saber diferenciar amb claredat quins monuments són realitzats per artistes valencians i quins per artistes alacantins”. (Alex González Borja).

”EL QUE ESTÀ CANVIANT ÉS L’ESTIL VALENCIÀ”!

A València, de manera gradual, i cada vegada amb més intensitat, els seus monuments fallers s’estan passant a “les línies modernes que es fan a Alacant”. Des de la llegendària falla “King Kong”, el 1978, amb un llibret de falla amb les més destacades firmes del nacionalisme cultural de l’època, com Joan Fuster, Sánchez Guarner i Josep Vicent Marqués, aquest primer intent de renovació de les falles seria devorat pel pes d’una festa tradicional. Els primers indicis de modernitat en les falles és difícil de determinar-lo, ja citem Ricardo Rubert, Alfredo Ruiz o la línia renovadora de la falla del carrer Corona-Mossén Sorell, un exemple de modernitat. El mateix Alfredo Ruiz comentava: “moure costums no és fàcil”, hem de citar també artistes notables com Manolo Martín, Sigfrido Martín, Miquel Navarro, Carmen Calvo, Sento Llobell, Ortifus, etc.

L’historiador i crític d’art Manuel García cita a l’hora de parlar de nous artistes fallers amb una estètica completament renovadora, la valenciana Anna Ruiz, l’italià Giovanni Nardin i a l’arquitecte Miguel Arraiz, Anna Ruiz, amb motiu del projecte de la falla infantil municipal deia en la premsa local: “sabem que hi ha un altre públic que vol veure un altre tipus de falla. Volem obrir la ment a la ciutadania: les falles no han de ser tancades, pertanyen a una ciutat en la qual hi ha moltes sensibilitats”.

150. 2022: “Reinaiximent”, falla Coomte de Salvatierra-Cirilo Amorós, monument d’amables i elegants figures, de José Ramón Devis, tercer premi de primera A.

151. 2022: “Excalibur”. Qualitat, bon acabat abans que alçària i risc, falla de Cuba-Literat Azorín de l’artista Martínez Aparici, tercer premi de categoria especial.

BUSCANT UNA IDENTITAT!

En el llibret de la foguera Via Parc-Vistahermosa, l’any 2015, trobem articles, opinions, sobre la personalitat de la foguera alacantina, en un article on investiguen i es pregunten al voltant d’aquest tema: “Foguera vs Falla, buscant una identitat”: “Ninots en JPEG”, era el lema del llibret de la foguera, en la seua portada ens apareix un dibuix inspirat en el ninot indultat de Gastón el 1981, i amb un lema: “Gastón Castelló, en procés”, en el seu interior, foto de “Gastón i Otilio en les fogueres de Sant Blai de 1987”, de Pedro Soriano.

Eduardo Lastres, el 3 de juliol de 2015, en el periòdic La Verdad, en la seua columna sobre art, “Gran angular”, afirmava referent a Gastón: “va arribar a realitzar, en aqueixa síntesi de la figura humana, formes que encara hui, el 2015, es continuen imitant. Va saber dotar les Fogueres d’un llenguatge diferent de la Falla Valenciana”.

152. 2022: “Cantos de sirena”. Última foguera de José Francisco Gómez Fonseca, en la primera categoria, sisé premi, en la Plaça de Calvo Sotelo.

153. 2022: Primer premi de la primera categoria, en la foguera de l’Esplanada “Nucífera (Flor de Loto)”, de David Sánchez Llongo.

GRAN RESPECTE PER LA FOGUERA ALACANTINA!

La millor foguera de l’any 2019 d’Alacant, al barri de La Ceràmica, per fi els triomfadors, amb “Efímera” trencaven l’hegemonia de Sèneca-Autobusos els últims quatre anys i on una bella cara femenina dominava l’escena, un preciós i bigarrat conjunt de motius harmoniosament disposats del taller de Vicente Llácer.

Javier Gómez Morollón tornava a la Plaça d’Hernán Cortés, en el seu 90 aniversari amb “Agua de Luna”, les fogueres recuperaven aquest gran artista, estilista i escultor, que ha col·laborat amb les nostres fogueres tots aquests anys i amb aquesta foguera que suposava el seu retorn a la categoria especial, aconseguien el huité premi.

En el 90 aniversari de Carolines Altes, Pere Baenas i el president de la foguera, José María Lorente, 56 anys en la Comissió amb “De Venus a Marte”, un modern, estilitzat i sorprenent disseny de Carlos Corredera aspiraven al primer premi, una molt bona foguera amb un disseny inoblidable però amb la qual van quedar en segon lloc de la màxima categoria.

Era “una autèntica foguera”, ens asseguraven els artistes en Sèneca-Autobusos on seguien José Gallego i Manuel Algarra amb “Influidos”, aquests alhora manifestaven un gran respecte per la foguera alacantina ja que cada any intenten que el seu treball no tinga res a veure amb el que fan i planten a València. Van quedar en tercer lloc.

El gran artista valencià Paco Giner plantava en Florida-Portage un gran monument, una gran foguera amb el segell i l’estil del seu autor, innovador disseny, molt creativa, un gran acabat, una gran qualitat, el seu lema “Alea iacta est”, amb el qual van quedar en quart lloc. Que diferent del que fa Paco Giner a València!

154. 2022: “Trasplantados”. Pere Baenas, un altre doblet de primer premi a València i a Alacant, per al districte de Florida-Portatge.

L’ERA JOAQUÍN RUBIO!

“Joaquín Rubio, amo i senyor del color i del pinzell!”. Així el denomina Miguel Ángel Durá en el llibret de Sant Blai La Torreta 2012 “Amunt, Avall”, continua Miguel Ángel “és un estudiós del color i una persona científica, que no deixa res a la improvisació, encara que pel seu caràcter sembla que diga tot el contrari”.

Personatge admirat per uns i criticat per uns altres, “ha ressorgit de les seues cendres” diverses vegades. L’any 1998 ja ens apareix, quan la falla “Las trescientas”, d’Elda, va rebutjar Pedro Soriano “per falta de professionalitat”, deia La Verdad, 7/01/1998, i per primera vegada, després d’una dècada contractant Soriano, en el seu lloc decidien donar-li l’oportunitat a un elder de 21 anys, Joaquín Rubio.

Ha treballat per a diverses fogueres per tot Alacant, com Sant Blai, Florida, Plaça del Pont, Gran Via Garbinet, i Altozano, on va plantar grans fogueres en la categoria especial. També ha plantat per tota la comunitat valenciana, a Oliva, Gandia, Alzira, Dénia, Benidorm, on ha aconseguit diversos primers premis, Sant Vicent i Elda, els anys 2008, 2009 va plantar la falla especial de la Plaça de la Mercè, sent l’únic alacantí que ha plantat en aquesta categoria en la qual des de 1960 només ha plantat Ramón Marco. L’any 2012 insistia que no tornaria a realitzar un monument signat per ell, llevat que fora per necessitat o si tornara a nàixer. El 2023, m’assabente que signarà, per exemple, Doctor Bergéz Carolines.

Ja com a mestre major de constructor de fogueres en Información, del 29 de setembre any 2015, insistia a donar “eines a l’artista per a poder competir amb els de València”, també ens informava com en molt poc temps havia passat del cartó al suro, després a la digitalització i després al photoshop per a fer els esbossos. Es tracta que els artistes alacantins tinguen accés a les més modernes tecnologies, perquè no es queden arrere respecte a València i poder així ser “tan professionals per a fer una foguera, com per a plantar una falla barroca”.

ALACANTINISME ‘PALETO’!

Lluís Amat, en el periòdic El País, del 19 de juny de 2008, advertia de com hi ha tot un cúmul d’incongruències, que fomenten la divisió cultural, territorial i històrica, amb la resta de la nostra comunitat i afirmava: “Fa només 15 anys, a la comissió que s’atrevia a contractar un artista de fora, se la titllava de traïdora; en fa només 6, era totalment impensable atorgar el primer premi especial a algú de més enllà del Palamó. Ara, quasi el 70% de les fogueres són construïdes per artistes valencians, de Xàtiva, Borriana, Torrent, Picassent i València”.

“La festa adquirirà personalitat quan acceptem que no som diferents i molt menys millors que ningú; quan de veritat ens alliberem de l’alacantinisme ‘paleto’ que ens estreny”.

ÉS EL MERCAT, AMIC!

José Ramón Giner escrivia en el periòdic El País, el 19 de juny de 2010, un article per a mi definitiu: “És cert que alguna vegada es van plantar monuments que buscaven diferenciar-se de les falles”.

“Culpar els jurats de fogueres de la desaparició de l’estil alacantí per premiar els constructors valencians no té sentit. Si el jurat premia els artistes valencians és perquè les seues obres són, en general, millors. I això és així perquè València, al contrari que Alacant, té una important indústria fallera. No són els jurats, sinó el mercat qui ha acabat amb l’estil alacantí”.

155. 2022: “Mater Clamat”. Palacio i Serra en la foguera de Gran Via-La Ceràmica, amb el tema de “Salvar el Planeta, protegir la Naturalesa”, quasi guanyen, van aconseguir el segon premi.

COEXISTÈNCIA I FUSIÓ!

Hui dia les comissions inverteixen els seus diners amb l’artista que majors satisfaccions els dona, siga d’on siga. Cada vegada més les comissions busquen un artista formal, que no faça refregits, amb bons acabats, en definitiva, que els agrade el seu treball.

Hui dia ja coexisteixen “Fogueres i Falles”, dues formes, dues maneres d’interpretar el nostre Art Efímer. Els artistes valencians porten ja molts anys fent falles a València i fogueres ací. Només heu de seguir la trajectòria del mestre valencià Manuel Algarra.

156. 2022:”Abecedari”. Foguera Infantil de Ricart Balanzá, artista d’’art culte’, tant a València com a Alacant realitza monuments bells i moderns. Tercer premi de primera categoria infantil en la foguera de Loring-Estació.

GERMANS DE FOC!

En el llibret de Sant Blai 2007 el lema del qual era “Amb el nostre estil”, l’artista alacantí Sergio Gómez, que ha aconseguit ninots indultats per votació popular a Alacant i a València, com l’any 2018, amb el seu ninot de la falla infantil Barri del Beteró, que representava la figura de l’últim Velluter de València opinava que “estem vivint temps de canvi i de fusió d’estils i les fogueres i les falles no poden escapar a aquest fenomen”. També Juan Miguel Gómez Fonseca opinava “el que està desapareixent és l’estil valencià, perquè s’estan acostumant a les línies modernes com les que es fan a Alacant”.

Joaquín Rubio, en Información, del 28 de setembre de 2022, admetia que mai fins ara la categoria especial havia estat “tan completa de fallers”. I ens recordava que a Alacant hi ha uns 45 artistes actius mentre que a València n’hi ha més de 300. “És una desproporció molt gran, encara que mai fins ara havíem vist tanta competència. Les falles mouen molts diners i els tallers han avançat i han crescut”.

En el mateix periòdic llegim: ”Les fogueres especials d’Alacant prefereixen els artistes fallers”, “Un alacantí, Javier Gómez Morollón, competirà amb huit valencians, l’any que s’augmenta el pressupost un 30%”. En la foguera de la Vinya afirmaven que els agradava l’estil alacantí, però que havien decidit canviar per al 2023, perquè ara mateix prefereixen l’acabat i la pintura dels valencians, malgrat que els isca més car pel transport per a la plantà. Toni Carrión, president de La Ceràmica, recordava que durant anys van comptar amb artistes alacantins, però ara havien renovat els fallers Palacio i Serra, després del seu segon premi en especial, “Ens agrada l’estètica alacantina, i així ho fem saber als artistes que venen de fora i aquests s’adapten a les nostres exigències”.

L’artista José Fonseca, que ha plantat en la categoria especial i fogueres oficials, creu que a Alacant hi ha al voltant de mitja dotzena d’artistes que poden construir i plantar fogueres especials amb garanties: “Si no ens criden, no podem fer res. Els artistes alacantins estem disposats, és qüestió de les comissions”.

També l’artista alacantí Lorenzo Santana, que en els últims anys està plantant en la categoria especial, bé en Polígon de Sant Blai, o bé en la Plaça de la Vinya, comentava “Que va tenir una oferta però va quedar en l’aire, et fa ràbia que l’any en què pugen les subvencions, les comissions decidisquen anar-se’n a buscar-ho tot fora en lloc d’apostar pels alacantins”.

LES FOGUERES ESPECIALS D’ALACANT PREFEREIXEN ELS ARTISTES FALLERS!

Això podem llegir en Información, del 28 de setembre de 2022 i a més: “un alacantí competirà amb huit valencians, l’any en què augmenta el pressupost un 30%”.

Aquest any 2022, Pere Baenas tornava a guanyar el primer premi de la màxima categoria a València, i a Alacant amb una gran foguera “Trasplantados”, un monument molt colorista i de gran envergadura, en el barri de Florida Portatge.

Sèneca Autobusos complia 90 anys, i amb “Érase una vez un virus”, aconseguien el tercer premi, signava la foguera Manuel Algarra, que havia mort al mes d’abril i els artistes José Gallego i Toni Pérez.

“La Ceràmica”, amb els artistes Palacio i Serra, defensaven el seu primer lloc l’any 2019, i amb “Mater clamat” i el canvi climàtic, van quedar en segon lloc i a només un punt de la de Pere Baenas.

Javier Gómez Morollón és l’únic alacantí que competeix amb els artistes valencians, pel seu disseny, el seu modelat, la seua pintura i risc, amb el seu “Llanto de ballenas”, quedava en quart lloc en Hernán Cortés.

157. 2022: Passeig de Gomis “Elements”, de Carlos Carsí, sense premi en la quarta categoria. Un disseny clarament relacionat amb la seua falla de Convent de Santa Clara de l’any 2021.

158. 2022: “Había una vez un virus”. Última foguera signada per Manuel Algarra en Sèneca-Autobusos, realitzada per José Gallego i Toni Pérez.

159. 2022: “Renaixença”. Falla de Na Jordana, sisé premi de categoria especial. Mario Gual a València i a Alacant realitza els mateixos preciosistes i coloristes dissenys.

DES DE L’ANY 2002!

Que és l’any en què guanya per primera vegada un artista valencià, Pere Baenas, aquest ha guanyat el màxim guardó a Alacant els anys 2002, 2004, 2005, 2006, 2007, 2012, 2014 (va fer doblet a València i a Alacant), i també el 2022. Tots els premis excepte l’últim any en Carolines Altes i l’últim en Florida Portatge.

L’artista Martínez Aparici, amb dissenys de Carlos Corredera i en el districte de Florida Portatge, guanyava els anys 2008, 2009 i 2010.

Només en tres ocasions els artistes alacantins han aconseguit guanyar aquest màxim guardó, Paco Vázquez, l’any 2003, en Polígon de Babel, Pedro Abad i Fede Molinero, l’any 2011, en La Ceràmica i els Germans Gómez Fonseca, en Foguerer Carolines, l’any 2013.

A partir de l’any 2015 ja no trobem cap artista alacantí entre els tres primers premis de la categoria especial. Els artistes Manuel Algarra i José Gallego guanyen consecutivament en Sèneca Autobusos aquest primer premi els anys 2015, 16, 17 i 18. L’any 2019 va guanyar Vicente Llácer per a La

161.

Ceràmica.

160. 2022: “¿Sabes quién soy, también?”. També en la falla Oficial Infantil de València, podem veure la reproducció de la famosa falla del Tramvia: “De Valencia a Nueva York…”, de José Luís Ceballos i Paco Sanabria.

2022: “Gran Brexit”. Pedro Santaeulalia, amb disseny de Josete Santaeulalia falla-falla! En Sueca-Literat Azorín, nové premi categoria especial.

L’ART DE VIURE!

Un bon artista és el que fa un treball ben fet. El seu art és el conjunt de virtuts, habilitats que adornen la seua creació, i a aquest, li diem artista… Art és un concepte que pot comprendre molts significats, aquest pot ser innat en un ésser humà i també requerir molts anys d’aprenentatge, quan coincideixen els dos, poden sorgir “obres mestres”.

Ens arriben notícies infaustes, una allau de notícies amenaçadores ens marquen un escenari mundial apocalíptic, molta gent ja no vol escoltar, perquè no pot, no suporta, les notícies de la ràdio, de la televisió, de la premsa, etc..., com “Putin posa data a la tercera guerra mundial”, la Xina i els EUA entren en conflicte per Taiwan, el president dels EUA, Joe Biden diu: “La democràcia d’aquest gran país està en perill i alhora llegim: “els EUA s’encamina a una guerra civil”.

L’ultra dreta creix a tot Europa i governa a Itàlia. Hem viscut “l’estiu més calorós de la resta de les nostres vides”, els incendis són ja “gegants” i no es poden controlar, el canvi climàtic s’ha accelerat… el que se’ns en ve damunt…

La inflació està disparada i el nostre poder adquisitiu rep durs colps. El preu de l’energia continua descontrolat i s’espera que passem fred aquest hivern. Estem ja esgotats i a això afegim les notícies que ens angoixen amb les pors a les seqüeles de la Covid “un de cada huit infectats patirà seqüeles”, les campanyes de publicitat que davant “els ocupes” i robatoris de tota mena, ens porten a tots a tenir malsons, si no contractem amb una empresa de seguretat…

Les fogueres, les falles, les festes en general, tot el que ens transporta a altres realitats, altres mons, ens emociona, ens enriqueix, ens ensen-

ya, ens fa vibrar, ens commou, en definitiva, ens fa viure, ja que ens apassiona, ens excita, ens entusiasma, com la pintura, l’escultura, la fotografia, el teatre, el cinema, la novel·la, els relats, els contes, la música, la revista i el musical.

Aprofitar el fet festiu, agraint que cada any, que cada dia que passa, continuem vius, durant les festes ens sentim més feliços, i el nostre voltant ens respon de la mateixa manera, creant-se un cercle d’alegria, entenent que cada moment que passa no succeeix res que no haja succeït innombrables vegades.

Seguir en aquest món i voler o poder entendre’l també és un art, somiar amb un món millor, més d’acord amb la naturalesa, més solidari. Tenir desig d’arribar…, de ser millor, equivocar-se, experimentar, desenvolupar el coneixement… tot això també és un art.

Saber-se moure entre els extrems, transformant els obstacles en repte, això és un vertader art que enriqueix la nostra experiència i ens fa més savis, aqueixa curiositat que ens embarga i ens convida a explorar el món, mantenint i ampliant la capacitat de sorprendre’ns.

O com diu Paco Sánchez Molinero: “Menjar, beure, jugar, ballar, abandonar-se al gaudi, saltant-se, amb l’excusa festiva i la desinhibició conseqüent, els límits convencionals que tantes vegades reprimeixen les nostres pulsions i desitjos més elementals”.

“És el moment de recuperar energies, recarregar les piles emocionals. S’evoca l’alegria de viure, sentiment expansiu, natural i biològic que ens facilita sentir-nos vius”.

Aprofiteu les festes. Salut i bones festes!

HEMEROTECA

• Falles de València en blanc i negre 1900-1965

• Diario ARRIBA, 1939

• Boletín Fogueres

• El Día 1928-1936

• Diario de Alicante 1928-1936

• Gaceta de Alicante 1936-1941.

• Hoja Oficial de Alicante 1939.

• Información 1941-2022

• El Luchador 1928-1936

• El Tío Cuc 1916-1986

• La Voz de Levante 1928-1931

• Llibret Barraca Som Fills del Poble 2013, “Les Barraques inclinen la balança. 1940-1949” de Gonzalo García

• Llibret Foguera Ángeles Felipe Bergé 2013. “85 anys de Festa” de Alejandro González Borja.

• Llibret Foguera Benalúa 2013.

• Llibret Foguera Calderón de la Barca-Plaza de España 2015. “Gracias Tomás” de José Manuel Lledó.

• Llibret Foguera Explanada-Puerto-Postiguet 2003. David Gerona, J. A. Díaz y M. García.

• Llibret Foguera Florida-Portazgo 2012, “Desfilada de festa”.

• Llibret Foguera Gran Vía-Garbinet 2008.

• Llibret Foguera Hernán Cortés 1999. “Setenta aniversario” de Armando Parodi.

• Llibret Foguera La Cerámica 2016 “Artistes del Foc i la Paraula”.

• Llibret Foguera Loring-Estación 2010, “Alacant, festes abans i després d’una Guerra (1936-1939) de Nati Server y David Sánchez y 2018, “D’un temps, d’un poble, d’una Festa”.

• Llibret Foguera Parque plaza Galicia 2004.

• Llibret Foguera Pla del Bon Repós-La Goteta 2013.

• Llibret Foguera Plaza de Ruperto Chapí 2015 y 2016.

• Llibret Foguera Pont-La Vilavella 1999 y 2014.

• Llibret Foguera Port d’Alacant 1998, 2006 y 2013.

• Llibret Foguera Séneca-Autobusos 1994 y 1999.

• Revista Festa.

162. 2022: Falla Sapadors-Vicente Lleó. La deformació grotesca de la realitat que tant agrada a València, setzé premi de primera B. Que diferent el que fa Vicente Llácer a València amb els estilitzats dissenys que realitza a Alacant que tant agraden i que són tan premiats, l’any 2017 “A la llum d’Alacant”, “Mentideros”, el 2018, i “Efímera”, el 2019, tots per al districte de La Ceràmica.

• Revista Fogueres 1998 “De la Vitoria a la Paz” de Francisco Moreno, “Tomás Valcárcel una vida de fuegos, música y colores” de Manuel Oliver; 2002 “70 anys de Belleses” de Armando Parodi; 2004 “Cendres” de Armando Parodi.

• Revista Estudis Fallers, nº 5

• Semanario Bahía 1953.

• Semanario Marcador,1952-1953.

• Las mejores Fogueres de la historia, llibret de la Foguera Séneca-Autobusos, 1994.

• Gastón Castelló (1901-1986). Orígenes y consolidación de su “estilo alicantino”, en les Fogueres de Sant Joan, llibret de la Foguera Port d’Alacant 1996.

• La evolución del estilo alicantino en las Hogueras de San Juan de Alicante. Sus fogueres más representativas en este su primer periodo de gestación y consolidación 1928-1936, llibret de la Foguera Port d’Alacant 1997.

• Fallas-Fogueres y el estilo alicantino, Revista Fogueres, 1997.

• Les Fogueres de Sant Joan: 70 anys d’evolució estètica d’un art efímer, llibret de la Foguera Port d’Alacant, 1998.

• Censura y represión en “les Fogueres” de los años 40 y 50, Revista Fogueres, 1998.

• De plaça forta a ciutat planificada. La transformació urbana d’Alacant a finals del segle XIX i principis del XX, en Alacant 00. El començament de un segle que s’acaba, llibret de la Foguera Port d’Alacant, 2000.

• Goyo, la presència del record, en Els poetes de la llum, llibret de la Foguera Port d’Alacant, 2001.

• “Les Fogueres” a través de sus “llibrets”, Alicante, Ayuntamiento, 2002.

• Les Fogueres a la “manera d’Alacant”. Orígens, naixement, valor actuals, llibret de la Foguera Port d’Alacant, 2002.

• “Les Fogueres” de Gastón como referente de renovación estética y creativa, en Gastón Castelló 100 años, Alicante, Ayuntamiento, 2002.

• Gastón Castelló y las Hogueras de San Juan, Alicante, Ayuntamiento, 2002.

• Gastón Castelló, 100 años, revista de fiestas del Raval Roig, 2002.

• Fogueres de Sant Joan. 75 aniversari 1928-2003, Alicante, Comisión Gestora de les Fogueres de Sant Joan, 2004.

• 75 anys de Fogueres Alacantines; vigència actual de “la nostra estética”, llibret de la Foguera Port d’Alacant, 2003.

• Alacant vora la mar (De la ruptura de su armonía con el Mediterráneo a la confusión y despersonalización actuales), revista de fiestas del Raval Roig, 2003.

• Gent del poble... gent de festa, llibret de la Foguera Port d’Alacant, 2004.

• La historia, los tópicos, los topónimos y el Raval Roig en les festes 2004, revista de fiestas del Raval Roig, 2004.

• Las Hogueras de San Juan y don Quijote en su IV Centenario, Revista El Salt (nº4), 2005. “El teatro y la fiesta del Foc alicantina”. Llibret “20 Anys” Port d’Alacant 2006

• Falles i Fogueres, a la “Nostra Manera”, llibret de la Barraca Pica i Vola, 2006.

• El Raval huele a mar, revista de fiestas Raval Roig, 2006.

• Tres artistas para el recuerdo: Juan Capella, José Abad y Paco Vázquez, revista Festa, 2007.

• Alacant, falles i fogueres amb tardofranquisme i transició estètica en constant evolució, en Alacant Souvenirs, llibret de la Foguera Gran Vía-La Ceràmica, 2007.

• 1934. La foguera de la F.U.E. i de Melchor Aracil, llibret de la Foguera Plaça d’Alger, 2007.

• La Foguera de la Plaça del Barri Bou i l’estètica alacantina, llibret de la Foguera Hernán Cortés, 2007.

• El AMA (Archivo Municipal de Alicante), memoria del Raval, revista de fiestas del Raval Roig, 2007.

• Falles i fallers “a la manera d’Alacant”, llibret de la Foguera Pla del Bon Repòs, 2008.

• El Raval mira al mar, revista de fiestas del Raval Roig, 2008.

• Llibrets de fogueres. Memòria d’Alacant, en El llibre a Alacant. Publicacions a la festa, llibret de la Foguera Gran Via-Garbinet, 2008.

• Reportaje gráfico para un ochenta aniversario, revista Fogueres, 2008.

• La Semana Santa en los fondos documentales del Archivo Municipal de Alicante, revista de Semana Santa, 2009.

• Les Fogueres de Sant Josep en València i les Falles de Sant Joan en Alacant, en Elogi de l’experimentalitat, llibret de la Foguera Pla del Bon Repòs, 2009.

• La sàtira i l’humor en el record. Els llibrets de fogueres dels anys trenta del segle XX, llibret de la Foguera Sant Anton de Baix, 2009.

• La Cabalgata del Fuego (1961-1979), revista Fogueres, 2009.

• 1979-1980, la democràcia en la festa de les Fogueres de Sant Joan, en Viure, llibret de la Foguera Pla del Bon Repos, 2009.

• Los llibrets de Fogueres. Tras su éxito en los años treinta esperarán largos años para recuperar un mayor protagonismo en la fiesta, en Nace la Fiesta. Hogueras de San Juan en Alicante 1928-1950, Alicante, Ayuntamiento, 2009.

• Bocetos de hogueras. Colección de expresivos apuntes de nuestros artistas y diseñadores, en Nace la Fiesta. Hogueras de San Juan en Alicante 1928-1950, Alicante, Ayuntamiento, 2009.

• Miradas inéditas de la ciudad de Alicante, Alicante, Ayuntamiento, 2009.

• “Las Lástimas” de Gastón Castelló, en Nace la Fiesta. Hogueras de San Juan en Alicante 1928-1950, Alicante, Ayuntamiento, 2009.

• Folklore y tradición popular alicantina, Alicante, Ayuntamiento, 2009.

• “Taronges de corbera” o una passió per les fogueres, llibret de la Barraca Pica i Vola, 2009.

• El teatre fester a Alacant. Agustín Segura y Alí Andreu, la memoria que perdura, revista de fiestas del Raval Roig, 2009.

• Árboles singulares de Alicante y del norte de su provincia, en la revista El Salt (nº18), 2009.

• Árboles singulares de Alicante y de su provincia (y II), en la revista El Salt (nº 19), 2009.

• Remigio Soler: en la festa de Fogueres d’Alacant, llibret de la Foguera Barrio José Antonio, 2010.

• Moros, Cristians i Fogueres de Sant Joan a Alacant, 1930-1979, llibre de la Barraca Pica i Vola, 2010.

• Dos fiestas alicantinas, Moros y Cristianos y Fogueres de Sant Joan, dos fiestas del pueblo, revista de Moros y Cristianos de Altozano, 2010.

• Alacant i el seu Centenari com a ciutat, llibret de la Foguera Sant Blai-La Torreta, 2010.

• L’Arxiu Municipal al servici del món de les fogueres, llibret de la Foguera Princesa Mercedes, 2011.

• Pedro Abad, emoció alacantina, feta art, llibret de la Foguera Barrio José Antonio, 2011.

• El Raval, historia d’Alacant, revista de fiestas del Raval Roig, 2011.

• Els llibrets de barraques imprescindibles en les festes de les Fogueres de Sant Joan d’Alacant, llibret de la Barraca Pica i Vola, 2011.

• Patrimonio de la fiesta. Documentos para la memoria en el A.M.A., revista Fogueres, 2011.

• El Montnegre: un paisaje entre la tierra y el agua (I), en la revista El Salt (nº 26), 2011.

• El Montnegre: un paisaje entre la tierra y el agua (II), en la revista El Salt (nº 27), 2011.

• El Archivo Municipal (A.M.A.), las crónicas de Alicante y los cronistas, revista de fiestas del Raval Roig, 2012.

• Aspectos urbanos. Nuestra historia se nos muestra a través de nuestro urbanismo, en Vida cotidiana de una familia alicantina. Fotografías de Ramón Vidal Irles, Alicante, Ayuntamiento, 2012.

• L’Hemeroteca Municipal de la Ciutat d’Alacant en la Història de “Fogueres i Barraques de Sant Joan”. Una altra forma d’Història, llibret de la Barraca Pica i Vola, 2012.

• El arte efímero de Remigio Soler en el Archivo Municipal de Alicante, en la revista Festa 2012.

• Treinta años de revista Festa, en la revista Festa 2012.

• Las fiestas de “fogueres y barraques” de nuestros republicanos años 30, no serían superadas hasta la instauración de nuestra actual democracia, llibret de la barraca Peña Los Gorilas, 2013.

• Pedro Soriano. Una aproximació al mite, llibret de la Barraca Pica i Vola, 2013.

• Imágenes para el recuerdo. Homenaje de la Sociedad Fotográfica de Alicante a Tomás Valcárcel Deza, revista Festa de Fogueres, 2013.

• Pedro Abad entre el modernismo y la abstracción, revista Festa de Fogueres, 2013.

• Archivo Municipal de Alicante. Fondos y colecciones fotográficas, en la revista Canelobre (nº 61), 2013.

• ¡Faz divina! ¡Misericordia! La Santa Faz entre julio de 1936 y mayo de 1939, en 525 aniversario de la Santa Faz: historias y recuerdos, Alicante, Ayuntamiento, 2014.

• Las crónicas, los cronistas y los antecedentes de las fiestas del fuego de Alicante, en su Archivo Municipal, llibret de la Barraca Peña Los Gorilas, 2014.

• La Foguera alacantina, el nostre llegat, en Efímer, llibret de la Foguera Ángeles-Felipe Bergé, 2014.

• Art efímer. Art de foguetes i barraques, llibret de la Barraca Pica i Vola, 2014.

• Alicante 1898-1930. Fotografías de Francisco Ramos Martín, Alicante, Ayuntamiento, 2013.

• El legado de un periodista, Fernando Gil Sánchez (1925-1991). Archivo Municipal de Alicante, Alicante, Ayuntamiento, 2014.

• Evolució estètica d’un jove foguerer, llibret de la Barraca Pica i Vola, 2015.

• Cronología de una arrabal alicantino (el Raval Roig), revista de fiestas del Raval Roig, 2015.

• Arxiu Municipal d’Alacant, llibret de la Foguera Ángeles-Felipe Bergé, 2015.

• Faç divina! Misericòrdia!, llibret de la Foguera Baver-Els Antigons, 2015.

• Gastón Castelló en els llibrets de fogueres i barraques, llibret de la Barraca Pica i Vola, 2016.

• 70 anys fogueres especials, Alicante, Fogueres Especials d’Alacant, 2016.

• Gastón Castelló i la foguera Alacantina, revista Festa de Fogueres, 2016.

• Com hem canviat? El pas de la dictadura a la democràcia, llibret de la Foguera Sant Blai de dalt, 2016.

• Enyorat Gastón!, llibret de la Foguera Gran Vía-La Ceràmica, 2016.

• El traje típico de Alacant, revista de Moros i Cristians de Xixona, 2016.

• “Un archivo municipal al servicio de los ciudadanos”. 2017, Loring-Estación. Passió per Alacant.

• Gastón Castelló y su época, es leyenda y legado de Alicante. 2017, LoringEstación Passió per Alacant

• Fran Sebastiá, Fogueres y teórico de la estética y la foguera alicantina. 2017, Loring-Estación Passió per Alacant

• La foguera alicantina. Nuestro legado. Loring-Estación Passió per Alacant

• Falles y Fogueres, una explosión de luz y color. Loring-Estación Passió per Alacant

• Llibret de Fog: Memoria d’Alacant

• Goyo la fotografía como emoción

• Mi archivo fotográfico de arte efímero: otra forma de colaborar con la Festa de Fogueres. Llibret Barraca Pica i Vola, 2017

• El vestit tipic d’Alacant. Llibret Raval Roig 2017

• Moros y Cristianos de Altozano. Antecedentes e Historia de una fiesta, con S. Linares Albert, 2017

• D’un Temps, d’un Poble, d’una Festa. Loring-Estación, 2018

• “Gastón Castelló”, una passió per Alacant- Séneca-Autobuses 2018

• La fiesta propia de Alicante, que llaman combates de Moros y Cristianos. Altozano 2018

• El Raval Roig, Memoria gráfica d’Alacant. Raval Roig 2018

• El senyor Tomás Valcárcel Deza: Les Fogueres de Sant Joan “La seua major posada en escena com a director artístic” (1940-1979). Llibret Loring-Estación 2019.

• ¡25 Anys Fen Foc, Fen Festa! Crear per a cremar! (1994-2019). Llibret LoringEstación 2022.

• 100 Anys del Mercat Central, 94 de la seua foguera. 1922 a la recerca del temps perdut! Llibret Mercado Central 2022.

BIBLIOGRAFÍA

• 25 pregones de Hogueras, Alicante, 1975.

• AA.VV. Les Fogueres a través de sus llibrets, Alicante, Ayuntamiento, 2002.

• Abella, Rafael, La vida cotidiana durante el régimen de Franco, Barcelona, 1985.

• Aldeguer Jover, Francisco, Las Hogueras de Alicante (1928-1994), Alicante, 1995.

• Brenan, Gerald, El laberinto español, Barcelona 1978

• Beviá García, Marius; Varela Botella, Santiago, Alicante: ciudad y arquitectura, Alicante, 1994

• Bodewig Belmonte, Rubén. “Alacant invisible”. Llibret Adeu Alacant, Pla Bon Repos, 2012.

• Bosch, Joaquín, La patria en la cartera (Pasado y presente de la corrupción en España), Arrel 2022.

• Bonet, Juan Manuel, Alicante moderno. 1900-1960, Alicante, Diputación Provincial, 2010.

• Campos Ferrera, Sergio, Historia gráfica del puerto de Alicante, Alicante, 2007.

• Castells, Rosa Mª, La escultura pública en el espacio urbano de Alicante, Alicante, 2002.

• Castelló Villena, Miguel, Artistas de las Hogueras de Alicante, Alicante, 1953.

• Cerdán Pomares, J. A., Alicante, paisaje urbano y literatura (1850-1950), Alicante, 1990.

• Cerdán Tato, Enrique, La lucha por la democracia en Alicante, Madrid, 1978.

• Cerdán Tato, Enrique,100 años de periodistas y periódicos, Alicante, 2005.

• Cerdán Tato, Enrique, Alicante, la ciudad contada a los chicos Vº Centenario Ayuntamiento de Alicante 1990.

• Cutillas Bernal, Enrique, Crónica de la muy ilustre ciudad de Alicante, Alicante, 2003.

• Domínguez Ortiz, Antonio, España, tres milenios de Historia, Madrid, 2005.

• Ferris, José Luis, Miguel Hernández. Pasiones cárcel y muerte de un poeta, Sevilla, 2016.

• Ferris, José Luis (ed.), Un lugar en el fuego, Almar Ediciones, Alicante, 1996.

• Falles de València en blanc i negre, Alcoi, Tívoli, 2008.

• Fogueres de Sant Joan 75 Aniversario, Alicante, 2004.

• Gastón Castelló, 100 años en el recuerdo, Alicante, Ayuntamiento,2002.

• Gran diccionario de Sinónimos y Antónimos, Madrid, Espasa, 1989.

• Gómez Serrano, Eliseo, Diarios de la Guerra Civil, Alicante, 2008.

• Guía de arquitectura de Alicante. Colegio de Arquitectos, Alicante 1980.

• Guirao, José Ángel; Tresáncoras, Arturo, Entrañable Alicante, Alicante, 1997.

• Juliá, Santos, El Franquismo, Barcelona, 2005.

• Lassaletta Cano, José Luis, Del tranvía nº 4 a la huelga de basuras. De la Dictadura a la democracia municipal (1939-1979), Alicante, 2004.

• Linares Albert, Santiago; Medina Ramos, Agustín, Gastón Castelló y las Hogueras de San Juan, Alicante, Ayuntamiento, 2002.

• Linares Albert, Santiago, “Manuel Baeza. Un pintor en la fiesta”, en Festa de Fogueres 2013.

• Linares Albert, Santiago, “El Misteri Amalio Martínez Antón”, Llibret Séneca-Autobuses 2018.

• Llorens Ortuño, S. Linares Albert, S., Medina Ramos, A. Folklore y tradición popular alicantina, Ayuntamiento de Alicante, 2009.

• Llorens Ortuño, S. Linares Albert, S., Medina Ramos, A. , Nace la fiesta, hogueras de San Juan en Alicante 1928-1950, Ayuntamiento de Alicante 2009.

• Llorens Ortuño, S. Linares Albert, S., Medina Ramos, A. , Vida cotidiana de una familia alicantina, Ayuntamiento de Alicante 2012.

• Llorens Ortuño, S. Linares Albert, S., Medina Ramos, A. , 70 anys de Fogueres especials,

• Llorens Ortuño, S. Linares Albert, S. Las hogueras en las postales (1928-1936). Colección Ludovico Correa, Ayuntamiento de Alicante, 2018.

• Lloret, Jaume, El Teatre a Alacant 1833-1936, Valencia, Generalitat, 1998.

• Lloret, Jaume, Personajes de la escena alicantina, Alicante, Ayuntamiento, 2002.

• Lloret, Jaume, Teatre Foguerer, Alicante, IAC Juan Gil-Albert, 2002.

• Lorenzo Aguirre, Alicante, 2003.

• Martínez Medina, A, Oliva Meyer, Justo, Dibujos y arquitectura de Miguel López González (1932-1968), Alicante, 2008.

• Moreno Sáez, Francisco, 50 años de Información, Alicante, 1991.

• Moreno Sáez, Francisco, “El primer franquismo”, en Historia de la ciudad de Alicante, Alicante, 1990.

• Moreno Sáez, F, Sánchez Recio, G. Coordinadores: Historia de la ciudad de Alicante. Edad contemporánea. Alicante, Patronato del Vº Centenario de la Ciudad, 1990.

• Moreno Sáez, F, Martínez Leal, J.: Dictadura, desarrollismo y cultura. La provincia de Alicante en los 60, Diputación de Alicante, 2017.

• Nacarino Bravo, A., “Negrín, Elogio de un hombre odiado”, El País, 2 de diciembre 2017.

• Navarro Ferrón, L., Nuevas aportaciones a la obra de Gastón Castelló, Alicante, 2014.

• Parodi Arróniz, A., Alicante, arte y fuego: Expedientes y bocetos de las hogueras de Sant Juan que se conservan en el AMA. 1928-1936, Alicante, 2010.

• Ramos Pérez, Vicente, Eduardo Irles. Vida, obra, antología, Alicante, 1980.

• Reig Tapia, A. Ideología e historia. Sobre la represión franquista y la Guerra Civil. Madrid 1984.

• La recuperación de la memoria histórica en la provincia de Alicante, Alicante, 2011.

• Sebastiá García, Francisco Javier, Consideraciones estéticas sobre un arte efímero de Alicante. Las Hogueras de San Juan (1928-1987), Alicante, IAC Juan Gil-Albert, 1988.

• Spinney, Laura. “El falso origen de la gripe española”, El País 4/02/2018.

• Trapiello, Andrés, Las armas y las letras, Barcelona, 2010.

• Tuñón De Lara, Manuel; Biescas, Manuel, España bajo la dictadura franquista (1939-1975), Barcelona, 1980.

• VVAA. El legado de un periodista Fernando Gil Sánchez (1925-1991) Ayuntamiento de Alicante, 2015.

• VVAA. La transición a la Democracia en Alicante, 1974-1982, Universidad de Alicante, 2006.

• VVAA. Los inicios de la modernización en Alicante, Alicante, 1999.

• VVAA. Transformemos Alicante, Ayuntamiento de Alicante, 1985.

SEMPRE FOGUERES

Benvolguts amics i amigues, És per a nosaltres un vertader honor continuar presidint aquesta Foguera. Un càrrec ple de responsabilitat que assumim amb dedicació, esforç, confiança i molta il·lusió. Vam aprendre tant dels nostres antecessors, amics que es van desviure per coordinar un grup de persones entregades, fins a portar el nom d’aquesta associació on hui dia està. Representa un orgull seguir la senda que ells van marcar, i advocar per la continuació dels valors i ideals que ells van definir. Caminant amb pas ferm i segur, avancem cap a un futur pròxim amb uns objectius clars i definits.

Loring és el que és per totes aquelles persones que algun dia van decidir pujar a aquest tren. Infinitat de parades s’han donat pel camí, algunes més felices que altres, però totes ens han fet aprendre i créixer en la vida.

Hui, de nou, ens trobem davant la proximitat de culminar un nou cicle fester. Un altre any de treball i il·lusió que acabarà reduït a cendres la nit del 24 de juny. Darrere queden múltiples experiències compartides en tots i cadascun dels districtes de la nostra ciutat, davall un denominador comú, la passió per una festa que ho inunda tot amb l’arribada del solstici d’estiu.

Tan sols, desitjar-vos que tot el negatiu es convertisca en cendres, que ascendisquen al cel, i acaben per desaparèixer. I que amb tot el bo creem un àlbum de records que mai aconseguisca esborrar el pas del temps.

Des d’aquestes línies, desitjar-vos unes Bones Fogueres de Sant Joan 2023!

Una forta abraçada.

PRESIDENTS

Foguera Avda. Loring-Estació

Irina Cuartero i López · Israel Carazo i Samper

LA GENT FA GENT

Adrián Martínez Montero - Ainhoa Morejón Carbonell - Almudena

Rodríguez López - Alba Olmos Ortuño - Álvaro Ponce de León Huerva

- Ampar López Bernal - Andrea García Domenech - Andrea Rodenas

Sampere - Andrea Server Román - Anna Esquerdo Zaragoza – Anna

Moreno García - Ángela Pantoja González - Beatriu Blasco ValeroCandela Alcayde Maldonado - Carla Lloret Sánchez - Daniel Raspeño

Ruano - David Sánchez Cañavate - Eufemi Carazo Casasola - Fidel

Hurtado Rodríguez - Gabriel Blasco Valero - Gaspar Esquerdo Buforn

- Gonzalo Aguilera López - Helena Patón Ballester - Irene Santana

Hernández - Israel Carazo Samper - Iván Botella Gil - Javier Moreno

García - Joan Carles García Berenguer - Jordi Rodríguez López - Josép

Hurtado Palomares - Josefa Rodríguez Cervera - Lidia del Carme Server

Romero - Loli Ros Hernández - Llucía Juan Ruso - Liria Aranda José

- Lluís Carles Aracil Romero - Lluis Miguel Castelló Moncayo - Lorena

Valero Menéndez - Mª Carme Carbonell Ugeda - María Esquerdo

Zaragoza - Mª Luz Pantoja González - María Mas Vidal - Maria Santos

Uruñuela - Mª Dolors Hurtado Rodríguez – Marina Patón Ballester -

Miquel Castelló Hernández - Patricia Asensi Marcos - Patricia José

Victoria - Paula Esteve José - Paula Medina Bernabeu - Paula Guardiola

Pérez - Rafael Andreu Server - Roberto Esquitino Álvarez - Víctor Manresa

Bernabé - Virginia Brotons Piñol - Victòria Esteve José - Liria José Victoria

LA XICALLA DE LORING

Anna Esquitino Pantoja - Asier Portes Cartagena - Altea Castelló Baptista

– Candela Beltrán - Cristhian García Berenguer - Carlota Flores Olmos

- Claudia García Salcedo - Daniel Martínez Asensi - Candela Pérez

Domingo - Elsa Aguilera Valero - Elsa Cecilia Sempere Pantoja - Federico

García-Compañ Santos - Inés Moreno Fajardo - Iker Aracil Pastor - Irina

Cuartero López - Julià Castelló Baptista - Lola Portes Santana - Lucas

Portes Santana - Lucas Navarro Morejón - Mar Raspeño González - Mía

Esquitino Pantoja - Neus Raspeño González - Oliver Navarro Morejón

- Paula Gómez Tarrasa - Sara Sogorb López - Sofía Carazo EsquerdoSofía Martínez Asensi

Vejau la foguera immòvil i viva fent crítica encesa, d’atac violent, popular, alegre, de gràcia expressiva, que riu, analisa i admira a la gent.

Balcons i finestres tots plens de banderes, en blau, roig i groc, que és cel, sanc i sol, rodegen l’ambient belles foguereres mirant la foguera que ya està on se vol.

Este monument que és llengua de l’art, que és sàtira forta quan troba motiu, és juge implacable que te crida a part o és mare amorosa que pega i somriu.

La gent d’ella es riuen, i criden, i creixen baix les llumenàries d’arcada triumfal, entorn les escenes que hi ha, i apareixen uns ninots que fugen del seu cadafal.

En l’aire es respira l’ambient de la Festa com un reliquiari de grans tradicions i es trenca una traca qual forta tempesta al temps que renaixen noves ilusions.

Passat i pervindre se mescla i baralla com bromera esclata brillant i potent, com pomell de gràcia que de nit estalla criticant-ho tot, fent-ho de calent.

La ilusió i la festa marchen paraleles. La ilusió i la festa nos duren ben poc, molt pronte una purna buscarà estreles on guardar ansioses nostres ilusions.

Quan comença un dia naix a la esperança, plantant-se, reblida, en mig del carrer, àlbum multifoli per a l’enyorança en la vida curta eixint del taller.

Mes abans que es trenque la fusta i cartó el foc, que quan crema també purifica, tornarà en cendres la nostra ilusió i al temps la crítica també es dulcifica.

Claritat de dia, per dalt les palmeres, que creix i proyecta vivíssima llum pero que aplegant l’emoció de veres, se crema, s’apaga… i es fa cendra i fum.

Pero abans que es borre l’ultima rialla, abans que arraïle l’enyor que nos cou, una ilusió nova, en atra contalla, renaix de la cendra i s’adreça de nou.

Invocats és lema de nostra foguera, que enguany gojarem de forma concreta lluitant per els premis, com fa la primera, puix tal com voreu està molt ben feta.

A mi m’han triat per tal de que escriga de tot lo plantat fent l’explicació, mes sols yo escriuré de tot lo que em diga l’artiste que en gust feu la construcció.

Hores de treball invocant les muses, que moltes vegades fan les vacacions deixant nostres ments la mar de confuses pensant i pensant en invocacions.

“INVOCATS”

Obra de Pau Soler

CATEGORIA SEGONA

Ni fades ni bruixes ni cap de bruixot ajuda al poeta en este treball, quedant front als folis com un borinot mirant be l’esbós de dalt cap a avall.

Me gite i m’alce buscant la frescura d’escriure al llibret estrofes diverses que porten a tots sense cap censura lo que volen dir figures perverses.

I un fum de recorts a la nostra ment venen a lo llarc de la nostra història per tal d’ací escriure molt ferventment este bon llibret que els done la glòria.

Invoque al jurat que lligguen atents la rima que hi ha en tots nostres versos donant-nos un premi que deixe contents als que enguany s’han fet uns novells conversos.

Lo que ací se diu no és tot per a riure, es critica en escenes volent conseguir canvis importants en forma de viure invocant a tots, ¡no vullc avorrir!

INVOQUEN DE LES PALMERES

MÉS ALTURA EN LES FOGUERES.

“A la llum de les fogueres que abaniquen les palmeres...”

Conten que un poble tenia una terreta tan bona que un nom ficarem de dòna per ser clar de nit i dia.

És la seua geografia, la més bonica del món, en les montanyes al fon i davant la mar serena de turistes sempre plena per a gojar d’eixe don.

És la terreta millor de nostra Comunitat, un verger tot perfumat de musica i de color. Quan l’alba fa el seu claror,

en un goig de primavera, se viu junt a la foguera per retindre en la memòria qualsevol moment de glòria en esta festa enchisera.

El turista cau rendit davant el noble Alacant quan naix el Sol per llevant portant-se-la dins del pit.

Festejos de dia i nit que el recort el cor contrau si en una conversa es trau esta Festa de Fogueres a on els festers i festeres es deixen l’últim cacau.

Qui ací escriu està agraït a una Barraca i sa gent, que treballen de valent per vore un somi complit. És complaure en el convit a tots els seus invitats fent-nos sentir ben tractats per les sòcies “bacoreres” sent les millors barraqueres, fent créixer les amistats.

Quan aplega “la cremà” hi ha que desfer tot lo fet baix la llum del Castellet ans que comence l’Albà. Se demana “la chopà” com una atra diversió que ya s’ha fet tradició, quan el cartó i la fusta que han donant forma robusta a cendres fan transició.

Mes se tenen que cremar per donar pas a un nou any i demostrar com l’afany del fester torna a plantar. Al mateix temps recordar la festa de “Les Fogueres”, tornarà a ser de veres la gran festa alacantina, que en cassalla i coca fina t’abraçarà tal com eres.

És l’Alacant del meu cor la nostra terra agraïda que en un amor sense mida nos regala el seu tesor. Un orage bell com flor a on lluïxen festa i fòc per qualsevol racó i lloc al retronar de les traques junt a boniques barraques que al remat saben a poc.

“A la llum de les Fogueres si te bufes no t’enteres...”

Que Alacant és rica és cert fent Barraques i Fogueres, qualsevol que viu de veres la festa sap que te pert. Si tu no estàs prou despert, la nit que és molt agraïda en verbenes sense mida, al ballar porta suors, beus aigua en molts de licors quedant la ment atordida.

Quan el Sol ya fa caraces, trencant negra obscuritat, el jove, mig agotat, buida els carrers i les places. Escomença a fer les traces, cadascú d’una manera, entropeçant en l’acera per portar el nivell alt, puix l’alcohol es puja dalt i el cervell molt s’accelera.

Al temps que el dia amaneix l’entren ganes de pixar, i com no es pot aguantar, ni un servici reconeix. En el lloc que li pareix, com qualsevol part li val per fer fet tan natural, allaugera la bufeta obrint i tancant l’aixeta canviant-li l’aigua al pardal.

Quan es queda descansat veent com ya trenca el dia, ell nota gran alegria perque per fi ha buidat. Tot lo que havia mamat ha tirat fora al instant, mes li han estat vigilant d’una finestra d’enfront cóm dirigia la font en un chorret abundant.

I veu que el gris empedrat s’alimenta del perfum del seu generós pixum com si estiguera banyat. Per fi ha quedat... ¡descansat!. Si això continua així, no es té que ser adiví per saber que és convenient que se comporte la gent per be de l’alacantí.

Que Fogueres i Barraques donen peu a molta queixa per culpa d’aquell que deixa el groc líquit de les aques. Els carrers no són cloaques i els hòmens de la neteja ya fan la faena lleja d’anar llavant Alacant per a que estiga brillant sent dels forasters l’enveja

“A la llum de les Fogueres si te furten no t’enteres...”

Esta festa popular ya s’ha fet tan colossal, de fama internacional, que fins ací fa aplegar carteristes sense igual. Aprofitant que la gent sol recrear-se un moment remirant cada foguera, a tu et furten la cartera com si estigueres absent.

Tenen una perfecció que heu fan sense sofocar-se puix ells saben traslladar-se a on hi ha aglomeració eixercint sa professió. No podien ells faltar a on es pot molt be furtar les bosses i les bojaques que en Fogueres i Barraques algú és molt popular.

Ya se saben de memòria els actes més populars i després dels almorzars donen voltes a la nòria com han fet tota la història. Van buscant al despistat que la bossa no ha tancat per a fer-li la faena i abans de donar l’esquena el moneder l’han trincat.

Són uns lladres coneguts per la pròpia Policia que els deté al fi del dia un montó i els collonuts se fan els desconeguts. Van netejant les carteres als que miren les fogueres millorant sa economia, demostrant veterania furtant a les estrangeres.

Els mòvils volen de presa canviant de mans al moment i entre el tumult de la gent t’has endut eixa sorpresa de que tens atra despesa. Si vols immortalisar el motiu de passejar per la Festa de Fogueres, tens que obrir les cremalleres per a un nou mòvil comprar.

Molt contents i molt jovials van vivint esta gran festa acodint com la tempesta als bells focs artificials

els “descuiders oficials”. I mesclats entre la gent esperen molt pacientment a que es faça el lloc obscur per a treballar segur i furtar virtuosament.

“El Manetes”, casi res, es considera el més gran i de segur que allí estan “El Refí” junt als demés carteristes de progrés. Tindrem que donar batalla per tal de ficar a ralla als que volen rebentar la festa que es deu alçar entre tanta faramalla.

Ací en Alacant destaca l’amor per la mascletà, que és un invent casolà fet de masclets i de traca que paguem de la boljaca. El foguerer tot un any treballa en molt d’afany per fer focs artificials, ficar llums sensacionals per superar als d’antany.

Sempre fidels a la Llei, en eixe temps senyalat, oferix al veïnat festejos que sens remei ell paga a preu de rei. Invoca les subvencions de moltes institucions, mes que siga una misèria, per tal d’omplir de matèria que li duga solucions.

No donen ni un sol gallet sino fem allò que volen, chuplant-nos a tots el polen ficant-se de mala llet per no ser un borreguet. Se tenen que donar tocs puix nos prenen per badocs escoltant cada parida d’aquell que viu la gran vida gràcies als vots d’alguns pocs.

I si ad algú se pensara que la festa no és tan gran, que pregunte als que la fan el presupost que es prepara i que als núvols de dispara. Tenim als comissionats tot un any molt agobiats no retallant les despeses confiant en les promeses d’algunes autoritats.

Puix que farts de desenganys, a l’acabar la faena, tenen que doblar l’esquena els foguerers tots els anys per complir els seus afanys: Trobar la millor foguera i un constructor de primera, en el moment més propici entre tots els de l’ofici sense buidar la cartera.

Les subvencions de la colla les invoca per cobrar, mes que es tinga que ficar en fila com en l’escola per tal omplir la vidriola. Ya que diners ell anhela, es transforma en sentinela dels bolletins oficials del governants actuals i tota la parentela.

Ell la festa dignifica i per ella se descara ficant per davant la cara i les instàncies rubrica mes que li diguen plorica. La cosa és demanar per tal de poder pagar factures de la foguera, que de forma molt austera atre any va contractar.

I els que porten a grapats invitats del seu partit, no tenen cap assumit que els diners que hi ha gastats

han eixit d’uns trastornats que se bolquen de manera, lluitant per eixa foguera que en Sant Joan deuen alçar per a que es puguen quedar boquioberts a la primera.

Tinc un amic, que es diu Pere, que a Fogueres va acodir i tant se va divertir que no es tornarà arrere fins que escolte el miserere. Per que ell està decidit a gojar de dia i nit Les Fogueres d’Alacant, una festa apassionant a on va ser ben acollit.

En l’agenda ha senyalat , per si falla la memòria, que per la resta d’història en Giner tindrà llogat l’hotel en plena ciutat, per si se troba abatut de tant i tant conegut saludar com se deu fer, caminant per el carrer en lo llit caure vençut.

Yo li done la raó quan parla de les barraques a on se rasquen les boljaques per a rebre en atenció com mana la tradició. Bon menjar, molta beguda sense rebre molta ajuda dels que estan en el poder fan que invoque el barraquer per a tots donar cabuda.

El festers, tots de segur, volen solucions al tema que és per ad ells un problema quan pensen en el futur cada dia més obscur. Quan el grup de defensors invoquen en forts clamors ajudes per a la festa, els peguen en mig la cresta els polítics detractors.

“A la llum de les fogueres viuràs la Festa de veres...”

Eixe que sols se’n recorda de passejar Alacant per a lluir-se davant d’aquells de la seua corda com si fora el sumsumcorda. A vegades a qui mana, sense tindre cap de gana. li traspassen l’embolat del bando que han promulgat per a la millor semana.

Eixos dies de Fogueres en mig Alacant tancat a on patim la crueltat de patejar les aceres junt persones forasteres. Han vingut per a deixar ells uns diners per gojar d’esta festa que als carrers barraquers i foguerers a tots volen convidar.

INVOCANT A INSTITUCIONS

QUE REPARTIXEN MILLONS.

Alacant sempre ha segut la que cria i la que exporta tots els productes de l’horta que donen força i salut, portant sempre en la cistella el pollastre i el conill per a fer un plat senzill nostra universal paella.

Mes Alacant també té atres coses de valia que al turisme de hui en dia a un gran nivell el manté. En uns productes variats d’insuperable valor que donen vida i color als dels gusts més refinats.

Són coneguts en el món i la gent els reconeixen els honors que ells mereixen i sense saber d’on són.

Pot ser que siga la gent

més exigent en el gust la qui dona valor just com millor agraïment.

L’alacantí, que és molt seu, sols es preocupa i aferra per traure suc a esta terra en la que viu com un deu, per ser ell com és, no veu ni comprén atre motiu que porta el desaprensiu per furtar lo que no és seu.

No és precís ser futuròlec ni tindre res de bruixot, ni llegir, fent un monòlec, les baralles del Tarot, ni encara fer passes màgics en la bola de cristal per a dir, sent res tràgics, que nos toquen el… fanal. Alacant, s’ha demostrat que no té massa influència, puix que sempre s’ha quedat ben fòra en molta freqüència. Per faltar alguns… caixons i de forma prou astuta al repartir els millons l’han deixat els… van de ruta.

Alacant, en plans madurs dels programes del país, està fòra de concurs al repartir sense avís els diners que nostra Europa destina per al progrés pillant “els eurets” la tropa, no deixant res als demés.

Fan a muntó carreteres de Madrit fins a Bilbao al temps que òmplin les carteres d’algú de Calatorao. Sempre Alacant queda fòra, dient que som massa rics, quedant-se sempre a la vora per millorar als amics.

S’encomanem als ministres que prometen a tothora fet-nos passar per registres marejant qual batedora. Que vos fa falta un paper... Que la cosa no està clara... Que tal volta no es pot fer... ¡Qué dura teniu la cara! Promeses electorals que nos fan els candidats i després eixos pardals nos deixen abandonats.

I si alguna cosa fan per al poble favorir se tornen com el chaman que al final t’heu fa avorrir.

El benefactor del poble que te dona benestar i te demana un redoble quan ell ixca a passejar.

I si un tren nos han ficat des de Benidorm a Dénia per uns ponts mai ha passat per pesar més que en la vènia.

En Cantàbria per ser amples no passen per els forats, si no fan ells uns eixamples els tindran sempre parats. Els polítics que tenim, quan tenen ya la poltrona, no miren als que patim per pujar-los a la trona.

Invoca’t a atre partit quan nos criden a les urnes, puix quan l’hages elegit tornaràs a tirar purnes. De llistes tu canviaràs sempre buscant la gent bona, mes tu mai t’escaparàs de la gent aprofitona.

INVOCATS CAP AL PODER FENT LO QUE NO ES DEU DE FER

La Democràcia moderna és rica quan el polític té habilitat, potser fabulosa, gran, mítica, com somi grandiós que es fa veritat.

La Democràcia és un bon sistema per al polític vividor, basat en els drets de tots i un molt bon esquema de viure sempre en major llibertat.

Al poble du la participació en el govern, en el seu sentiment de tindre veu i vot i prendre acció en el treball del seu funcionament.

Des de que allà en Grècia s’implantà, la Democràcia és lliberalisme, mes les formes dutes ací d’allà nos coloquen davant d’un gran abisme.

Per bonica diem “la Democràcia és femenina”, puix té nom de dòna; és cosa visible que a tots fa gràcia encara que algú poc a poc l’afona.

Juguen en ella, molts la desmereixen, alabant-la sempre quan els convé, ells la pretenen i més tart la deixen si als seus interessos no li va be.

Al carrer demanem la Democràcia per a poder com millor avançar, yo veig molts “idealistes”, per desgràcia, que ad ella s’arrimen sols per fartar.

En el temps que vivim en Democràcia hem vist molts mediocres volent pujar, per a tindre quatre anys, si cau en gràcia, la pancha plena enganyant per dinar.

Hi ha qui viu del govern o el sindicat, encara que va tindre que canviar les idees de sempre, i ya colocat, fa lo que vol i res té que provar.

Invoquen a sovint en greus soflames poder fer lo que vol la majoria, després se passaran per baix les cames allò que en veu en crit ell prometia.

Ya sabeu que és la Democràcia en tot lo que estos anys havem patit, de tranquilisants en la farmàcia ya no trobem ni de dia ni de nit.

Invoquem que en eleccions siguen triats uns polítics sancers i en dignitat que es deixen la pell i sent honrats no deixant cap veí abandonat.

Que vaja cap amunt nostra ciutat. Que el port siga de tots la pura enveja. Que sàpien governar en llibertat i allò que no agrada... facen neteja.

LES OBRES DE LA CIUTAT QUE CAP VEÍ HA INVOCAT.

Si tu vols fer eixercici i al mateix temps aforrar, la solució la tens feta, vas a traure benefici si una bona bicicleta decidixes agafar.

Els que estan en la cadira dirigint l’ajuntament han pensat en el seu cap que qui per la salut mira se guanyarà a molta gent si no es queden com un drap.

Buscant la movilitat van construint carril-bici pel que no passa ningú, fent tapons per la ciutat i gastant diners per vici que beneficien a algú.

No fan més que contractar carril-bici interurbà, que de segur algú guanya, fent a tots pedalejar per anar-se a fer la... mà o pegar la volta a Espanya.

I per a fer estes obres òmplin la ciutat de tanques, de sangues i de trincheres, obligant a maniobres que els carrers deixen en chanques des de Sant Joan a Fogueres.

Prohibint la circulació de coches particulars pels carrers del casc antic per llevar la polució, convertixen en solar nostra ciutat com castic.

Yo no veig als forasters aplegar fins el hotel en bici portant maletes, sense aparcar als carrers pròxims, tirant la fel des de llunt... a fer punyetes.

Hi ha que gastar energia pedalejant en gana per a eixir a passejar, encara que al fi del dia t’haja eixit una almorrana a on tu te vens a assentar.

Tens que tindre agilitat i evitar els accidents seguint prohibicions i normes, circulant per la ciutat, lliurant-te dels molts agents que multen de totes formes.

I veus en la bicicleta a la chica de cul gros que viu la seua aventura o atra com una anguileta que se cau ella de tòs al perdre la compostura.

Els que tenen bici pròpia no la deixen als cantons ni aparquen en mala bava, si no és que estan en la inòpia o la nuguen per... caixons a on els ha eixit de la fava.

Invocarem als demés que tinguen urbanitat, els de a peu com els ciclistes, que a ningú li costa res el tindre amabilitat sense ser molt egoistes.

Que tant majors com menuts, jóvens o mijana edat, hem de ser bons ciutadans, no donant-se per vençuts davant dels que havem votat si no es porten com abans.

Exigint lo que han promés, sense fer en la ciutat un carril descomunal, que no deixe que els demés vixquen en pau i amistat com deuria ser normal.

La solució són les urnes quan venen les eleccions per a elegir a qui mana, deixant-se de tirar purnes quan se trauen dels... caixons per a fer lo que els ve en gana.

Invoquem al poble pla que per fi fique la basa per a resoldre el problema, Alacant està fart ya de quedar-se’n tots en casa per culpa d’este sistema.

Per lo tant, qui ve de fòra, vixca nostre ambient festiu circulant per la ciutat, podent gojar a tothora sense que trobe motiu de sentir-se mai cansat.

Per a tancar esta escena en una poqueta manya, no volent alçar la veu, direm que hui dona pena que en Alacant, mija Espanya, tinguen que anar tots a peu.

EL VELL DRUIDA ACÍ HA INVOCAT PER CANVIAR EL RESULTAT.

En aquells temps tan antics, lo mateixet que fa ara, l’home fa mils embolics per a viure dels amics, si pot ser, tot per la cara.

El vell druida del poblat se passa el temps fent conjurs i a tot deu ell ha invocat com feyen aquells augurs de la Roma d’antics furs.

Utilisant herba o blat, les més estranyes begudes va pegant voltes pel prat per demanar les ajudes de bruixes aparegudes.

Traent sanc per un forat, deixant la persona seca, mentres que aquell que ha invocat se li chupla la manteca com fa el banc en l’hipoteca.

A mi enrecorda a un figura que depenent del govern mostra ser un “caradura” al temps que un gran subaltern per fer al patró etern.

Cuinant en un perol les respostes que la gent ha fet a qui baix del sol va preguntant prou calent ¿qui vol siga el president?

Tenzanos meneja el CIS com ad ell dona la gana, fent enquestes vis a vis passant després l’aduana esta opinió ciutadana.

El personage fa història per canviar els resultats omplint-se d’orgull i glòria al deixar abofegats als votants entrevistats.

En tota esta gran moguda vol fer r al moment l’opinió prou coneguda que l’actual President vol ser-ho eternament.

PER CANVIAR NOSTRA CIUTAT

UNA BRUIXA HA INVOCAT.

L’artista presenta / l’image coenta que mostra una harpia / en gran fantasia.

Com un fetiller / prepara un calder que dona remei / en tota la llei.

La bruixa roïna / treballa en la cuina preparant caldets / en perols concrets.

Per sa mala olor / i poca dolçor ací en esta escena / l’autor la condena.

És que com vos dic / “curra” des d’antic usant eixos mijos / per fer els desijos.

De forma atrevida / ella dona eixida a tots els beurages / en bones imàgens.

Com és molt moderna / en bruixos alterna, colocant molts ciris / dels colors de l’iris.

Qualsevol problema / per dins la recrema, buscar solució / és sa ocupació.

Comprà a un “fulano” / un fòc de Butano, fugint de la llenya / a colp d’espardenya.

Ara està pensant / el seguir canviant, i deixar de fer / caldet enchiser.

Anar-ho a comprar / i aixina aforrar en temps i diners / com els cuiners.

Puix ya en “Mencabrona” / hui troba la dòna els caldos variats / que estan preparats.

Un caldet d’un au / que sap molt a frau i un atre de peix / que ningú coneix.

La bruixa se calfa / i el caldet recalfa, puix la seua fama / qualsevol infama.

Per que quan ella erra / es va tot per terra, fent-se realitat / tota la maldat.

Les autoritats / de les grans ciutats ad ella acodixen / els que el poder pixen.

Puix ells han entrat / havent enganyat a propis i estranys / en els seus apanys.

Deixeu-se’n de bruixes / que estan més que fluixes en eixe vell art / de traure prou part.

L’artiste ha ficat / ací invocant ad esta senyora / sempre i a tothora.

INVOQUEN EN LA FOGUERA

PODER OMPLIR LA CALDERA.

Se trobem en esta escena les cabanyes que són llar de la vida familiar d’una manera serena.

Fetes de fanc i de palla, sense porta i sense clau, a on viuen tranquils i en pau lluitadors de la batalla.

Uns malvats explotadors s’aprofiten d’esta gent que per un plat de calent es desfan entre suors.

Treballant de sol a sol per un miserable sou i afonant-se’n en el pou de la fam, pobrea i dol.

En la seua residència invoquen vida millor perque allí es viu i se mor davant de l’indiferència.

Mes en la vora d’enfront, en una mansió fermosa, viu una gent prou famosa que mai li sua la front.

Eixa gent que mai té prou i com sempre volen més oblidant-se dels demés perque per res se commou.

Jamai el cor se’ls remou i res els dona ad ells pena, no compartint la berena ni donen part del seu sou.

Als d’enfront donen l’esquena gojant de les seues vides no pensant en les ferides que patixen qual condena. Esta gent de la cabanya va aplegar en la patera buscant la forma i manera de millor viure en Espanya.

No els fa por el treballar per a guanyar-se la vida, buscant trobar l’acollida d’un poble molt familiar.

Mes se troben en pirates que d’esta gent s’aprofita fet que arrepleguen la fruita i tractant-los com a rates.

Treballen en la taronja, les freses i les olives en jornades abusives esprement-los qual esponja.

Així viu el personal que buscant la llibertat ha trobat com resultat a alguns que els tracten prou mal.

Buscar un sou és normal sense parar-se en l’edat i el pirata aprofitat els tracta com animal.

És el de la casa gran qui ofega en molt de dolor a qui viu sempre en la por de lo dit per el chaman.

Ya que en les seues creències abans d’eixir de sa terra el chaman ad ells s’aferra quedant-se en les pertinències.

No tornaran al país, d’aquell que ixqueren fugint per mar i terra patint buscant el seu paraís.

Venien a treballar sense crear cap problema i es troben en el dilema si se deuen ells tornar.

La família no s’oblida que res tenen ells allà i ací se guanyen el pa mes que açò no siga vida.

Tots nosatres invoquem que se sàpien comportar per a que els pugam tractar tal com els valencians fem.

Com a terra d’acollida perque tenim el cor gran, lo mateix que fa el chaman, invoquem la millor vida.

ACÍ S’INVOCA AL JURAT DEMANANT EL SER PREMIAT.

¡Que foguera més bonica el nostre artista ha plantat, que ací el poeta ha explicat al temps que exalça i critica!

En ella se reivindica tot lo bo que s’ha invocat. Espere que haja agradat el llibret en picapica.

Li hem pegat fort al Govern baixant-ho cap a l’infern que és a on deuria d’estar.

Mes esta no era la meta a l’acceptar de bestreta nostra Festa acaronar.

Este autor que ací debuta en un premi va que chuta.

Isidre-Vicent López Cruz

BELLESA

Beatriz Blasco i Valero

Foguera Avda. Loring-Estació

DAMES D’HONOR

Foguera Avda. Loring-Estació

Carla Lloret i Sánchez · Liria Aranda i José

El sentit al·legòric de la festa de les Fogueres cobra ací tota la seua essència, el qual ens il·lumina amb la resplendent palmera, majestuosa i solemne, donant inici al moment màgic: al foc de cada barri, i amb aquest, a la lluentor en les pupil·les de cada xiquet i xiqueta, la seua emoció, la nostra il·lusió.

A tots ens uneix la festa i el ritual de transcendència, renovat any rere any, i així, formem part indispensable; foguerers, belleses, artistes, músics, pirotècnics, bombers, indumentaristes, floristes, periodistes, cuiners, veïns, turistes, etc.

Tots ells som nosaltres: els protagonistes de la festa, els que fem possible la seua existència i possibilitem la il·lusió compartida, en aquest cas, representats com a ninots en la foguera infantil.

I Així, abraçats pel Benacantil i aromatitzats pel Mediterrani, juguem, ens divertim i festegem la vida, donant el millor de nosaltres a qui desitge formar part d’això un any més.

“ESCLAT DE FESTA”

Obra de Ricard Balanzá i Xavier Gurrea (Cap de Suro)

CATEGORIA PRIMERA

BELLESA INFANTIL

Elsa Cecilia Sempere i Pantoja

Foguera Avda. Loring-Estació

DAMES D’HONOR INFANTILS

Elsa Aguilera i Valero · Sofía Martínez i Asensi

Foguera Avda. Loring-Estació

Padrina Infantil

Padrina

Banderí Infantil Banderí

Paula Gómez i Tarrasa

Paula Guardiola i Pérez

Sara Sogorb i López

Adrián Martínez i Montero

MINI BELLESA

Altea

i

Castelló

Baptista

Foguera Avda. Loring-Estació

Dissabte 3 de juny

A les 20.00 h. Homenatge als Foguerers i Barraquers - A les 21.00 h. Desfilada del Pregó (Plaça d’Espanya) i Pregó de Fogueres (Plaça de l’Ajuntament)

A les 23.45 h. Festa del Pregó

Dissabte 10 de juny

A les 14.00 h. Mascletà (Plaça dels Estels) - A les 20.00 h. Desfilada del Ninot (Plaça dels Estels)

Dissabte 17 de juny

A les 14.00 h. Mascletà (Plaça dels Estels)

A les 19.00 h. Entrada de Bandes i Desfilada de Comissions (Plaça dels Estels)

Dilluns 19 de juny

A les 14.00 h. Mascletà (Plaça dels Estels)

A les 18.00 h. Plantà de la nostra foguera infantil amb Ricard Balanzá i Xavier Gurrea.

Dimarts 20 de juny

A les 14.00 h. Mascletà (Plaça dels Estels)

A les 18.00 h. Plantà de la nostra foguera adulta amb Pau Soler

A les 22.00 h. Sopar de germanor amb degustació de coca amb tonyina i bacores per a tots els comissionats.

A les 23.30 h. Xicotet Castell de Focs amb motiu de l’arribada de nou de la nit de Plantà.

A les 00.00 h. Visita amb el Turibus per les Fogueres Especials.

Dimecres 21 de juny

A les 14.00 h. Mascletà (Plaça dels Estels)

Dijous 22 de juny

A les 11.00 h. Arreplegada de premis (Plaça de l’Ajuntament)

A les 14.00 h. Mascletà (Plaça dels Estels)

A les 19.00 h. Ofrena de Flors a la nostra Patrona.

Divendres 23 de juny

A les 11.00 h. Arreplegada de premis Ofrena de Flors

A les 14.00 h. Mascletà (Plaça dels Estels)

A les 19.00 h. Desfilada Folklòrica Internacional

A les 18.00 h. Festa Infantil al racó foguerer i Festa temàtica en el nostre racó

Dissabte 24 de juny (Sant Joan)

A les 20.00 h. Missa Oficial (Cocatedral de Sant Nicolau) - A les 24.00 h. Llançament de la Palmera des del Benacantil i Cremà dels nostres monuments.

Del Diumengue 25 al Dijous 29 de juny

A les 24.00 h. Concurs de focs d’artifici a la platja del Cocó.

La comissió es reserva el dret de modificar i alterar aquells actes que considere oportuns, basant-se en qualsevol circumstància inesperada

RECORDAR ES

TORNAR A VIURE

3º Premi · Categoria Primera

Foguera Infantil 2022

LA LLAVOR DE LA VIDA

Javier Álvarez-Sala i David Moreno

3º Premi · Categoria Segona

Foguera 2022

El cor en pau veu una festa en totes les aldees.

Caminant vaig comprovar el que pensava: la vida és una festa, si un fa el que estima.

L’èxit consisteix a obtenir el que es desitja. La felicitat, a gaudir el que s’obté.

Molta gent entra i ix de la seua vida al llarg dels anys. Però només els vertaders amics deixen petjades en el seu cor.

Al final, no recordarem tant les paraules dels nostres enemics, sinó els silencis dels nostres amics.

Per a començar un gran projecte, fa falta valentia. Per a acabar un gran projecte, fa falta perseverança.

Utilitza la teua

imaginació, no per a espantar-te, sinó per a inspirar-te a aconseguir l’inimaginable.

L’èxit consisteix a fer coses ordinàries de manera extraordinària.

“Jo faig el que tu no pots, i tu fas el que jo no puc. Junts podem fer grans coses”.

“No hi ha problema que no puguem resoldre junts, i molt pocs que puguem resoldre per nosaltres mateixos”.

“Arribar junts és el principi. Mantenir-se junts és el progrés. Treballar junts és l’èxit”.

“Treballar en equip divideix el treball i multiplica els resultats”.

“Pots dissenyar i crear i construir el lloc més meravellós del món, però es necessita gent per a fer el somni realitat”.

“Cap de nosaltres és tan bo com tots nosaltres junts”.

“Si estem junts, no hi ha res impossible. Si estem dividits, tot fallarà”.

“El més bell del treball en equip és que sempre en tens uns altres del teu costat”.

“Sols podem fer molt poc; units podem fer molt”.

COMERÇOS RECOMANATS

Avda. General Marvá nº19 entlo. A Alicante

Llamar 965 25 33 55

info@marlo.es

http://www.marlo.es/ropa-adaptada

@kaprichos.de.resina

693 44 98 84

resinart.handmsde23@gmail.com

Os deseamos unas felices

Hogueras 2023

C/ Jerusalén, 26 - 03001 Alicante

Tel.: 965 147 224

lalilu alicante

@lalilualicante

lalilu boutique

c/. Salvador, 1 03203 – Elche (Alicante)

Telf.: 965 425 378

Fax: 965 423 573

NOS ENCONTRARAS EN C/CAPITÁN SEGARRA 1

TELF 966384218

ALICANTE 03004

ESTÉTICA UNISEX

C&V ESTILISTAS

C/DR. TRUETA, 18

SAN VICENTE DEL RASPEIG