ALFAFAREJANT
Homenatjats 9 d’octubre: el valor dels herois anònims
J
2
untament amb les danses populars i la famosa Mocadorà, ja és tradició a Alfafar homenatjar en el marc de les festivitats pel 9 d’octubre a associacions o personalitats del teixit social del poble per la seua trajectòria o pel seu treball i dedicació per a aconseguir la justícia social. Sebastià Bou Torrent, Mercedes Hernández Pujol i les i els voluntaris del Programa d’Ajuda d’Aliments han sigut els homenatjats enguany en un acte celebrat en el Saló de Plens del consistori. “Ho fem de cor i no cercant cap recompensa, però aquest reconeixement ens va a donar més impuls per a seguir donant el call. Crec que Alfafar com a poble està avançant. Estem en açò”. Rosa Herraiz és una dels 12 voluntaris que formen part del Programa d’Ajuda d’Aliments per a veïns amb pocs recursos d’Alfafar, una iniciativa altruista que va sorgir dels propis voluntaris i amb la qual col·labora la regidoria de Benestar Social. Poc podien imaginar Rosa i els seus companys que anys després d’iniciar el programa serien un dels homenatjats en els Premis 9 d’Octubre en el qual
l’Ajuntament condecora a diferents personalitats o associacions d’Alfafar per la seua contribució al ben comú del poble. “Considere que som persones solidàries, que creiem en la causa. És una tasca que fem encantades, encara que siga esgotador”. Carmen Prieto explica que les jornades de repartiment d’aliments comencen a les 9 del matí i solen allargar-se fins a les 2 o les 3 del migdia. Abans de cada campanya reben dels serveis socials el llistat dels beneficiats pel programa. Els voluntaris carreguen els aliments i els packs de llet i preparen els carros que reben les diferents famílies. Reconeixen que és cansat, especialment per les seues edats ja que la majoria de les voluntàries sobrepassen la seixantena i estan ja jubilades. Al llarg de l’any, es duen a terme dues campanyes de repartiment d’aliments. Encara que carregar el pes no és el més dur del programa. “Hi ha gent que pensa que açò és un divertiment. Tant de bo no haguérem de fer-ho. Jo els animaria al fet que anaren almenys a una de les campanyes i veren el que hi ha darrere. Hi ha gent que està
AJUNTAMENT D’ALFAFAR molt mal”. Per a Eli Exoju és els va reconèixer la regidora de evident la desinformació sobre Benestar Social Josefa Carreño la labor que realitzen. Molts durant el lliurament de la insígveïns no la coneixen o tenen una nia als voluntaris. idea distorsionada del Programa L’actitud solidària i desinted’Ajudes d’Aliments. En aquest ressada dels voluntaris és la tipus d’iniciatives socials el trac- mateixa que va percebre Merte personal és fonamental. “Som cedes Hernández Pujol en la els que donem la cara a la gent seua arribada a Alfafar en 1991 que rep aquesta ajuda i francadesprés de prop de 54 anys ment és molt important rebre’ls d’exili en l’antiga Unió Soviètica: amb alegria, amb paraules d’alè. “Reflexionar en el llibre sobre la Hi ha formes i formes de donar meua experiència a Rússia m’ha els aliments. Procurem que la permès comprendre el significat gent se senta còmoda” recalca d’un gràcies, per açò estic molt Rosa. agraïda a Alfafar per tot el que Aquest és un dels punts en els han fet per mi”. En Mercedes, quals insisteixen els voluntaris. una xiqueta de la guerra (2017), La crisi econòmica de l’última dècada i la destrucció d’ocupació ha propiciat que nombroses famílies reuneixen les condiciones per a rebre aquesta ajuda. Moltes no recorren al programa per vergonya o incomoditat, d’ací al fet que s’estenga la idea que és una ajuda que reben únicament els immigrants. Tradicionalment s’ha pensat que una obra biogràfica de Vicente la pobresa era alguna cosa que Sala, s’arreplega el testimoni afectava als altres, que passava de Mercedes, una dels més de fora d’ací. Els voluntaris animen 30.000 ‘Xiquets de la Guerra’. a acudir al programa si realment Un llibre que Mercedes va voler es reuneixen les condicions. En- escriure amb l’única intenció de cara que para ells el reconeixemostrar que la vida consisteix ment no és necessari, ho valoren a “seguir lluitant siguen els que si serveix perquè siguen les cirla ciutadania “És molt important cumstàncies”. d’Alfafar conega rebre’ls amb alegria, Amb sol 6 anys, aquesta iniciativa en 1937, Meramb paraules d’alè. cedes i el seu i es desenvolupe Hi ha formes i formes germà van ser o reforce una conscienciació so- de donar els aliments. evacuats des cial sobre el tema. Procurem que la gent de Getxo (Bis“Estan disposacaia) i enviats se senta còmoda” a la Unió Sovièdes i disposats a donar hores del tica. Prop de seu temps per a 3.000 xiquets ajudar a aquelles famílies neespanyols van ser acollits pel cessitades d’Alfafar i que, desrègim comunista. Els continus graciadament, no poden cobrir bombardejos, les penúries, la les seues necessitats bàsiques”, falta d’aliments i, especialment,
el terror per les possibles represàlies davant l’avanç de les tropes de Franco va obligar a nombroses famílies a prendre la dolorosa decisió d’enviar fora als seus fills, ja que realment no tenien la certesa que pogueren retrobar-se. I encara que Mercedes era tan sol una xiqueta quan s’inicià el seu llarg exili, els records del seu tortuós periple pel territori soviètic continuen nítids en la seua memòria. Per açò la rellevància del seu testimoniatge i per extensió el de tota una generació de xiquets exiliats. Després de setmanes amb vaixell, Mer-
cedes, el seu germà i la resta de xiquets que els acompanyaven van ser traslladats des de Sant Petersburg fins a Eupatoria, una ciutat del sud de la Península de Crimea que comptava amb una de les conegudes Cases dels Xiquets, en les quals es rebia als exiliats espanyols i se’ls proporcionava atenció mèdica i educativa. Però l’inici de la Segona Guerra Mundial va obligar al tancament i a l’evacuació continua de Mercedes i la resta d’exiliats. Així, va passar per Moscou, Volgogrado (l’antiga Stalingrado) i Birsk, una ciutat dels Urals a sol 100 km de la frontera que separa Europa d’Àsia. Recorda el fam, el fred i la por. I també els bombardejos diaris i com es lluitava per cada carrer durant la batalla de Stalingrado que marcaria la posterior derrota de
3
4
l’Alemanya nazi en la Segona Guerra Mundial. Quan en 1991 va aconseguir tornar a Espanya després de 54 anys ho va fer en condicions “molt precàries”, com va recalcar la regidora Josefa Carreño durant l’acte d’homenatge. No solament va ser dur el retorn des del punt de vista econòmic sinó també des de l’emocional. No era fàcil adaptar-se a un país tan diferent al de l’antiga Unió Soviètica. A més, l’Espanya dels noranta res tenia a veure amb la que recordava Mercedes. “Sóc mitjà basca i mitjà catalana i també una mica russa No sé que sóc! Però sí sé que si estic ací és gràcies a Alfafar per la seua compressió i per la seua ajuda”. Així va agrair la insígnia Mercedes davant el poble durant l’homenatge pel seu valuós testimoni personal i històric i per com va afirmar en l’acte la regidora de Cultura Fina Carreño “ser una dona amb una vitalitat increïble, amb un sentit de l’humor magnífic que mira a la vida, al passat, present i futur, amb un prisma d’immens optimisme”. Optimisme i sentit de l’humor són també trets que defineixen al tercer dels homenatjats en els premis 9 d’octubre de l’Ajuntament. I sobretot l’esforç i el treball incansable. Sebastià Bou Torrent va nàixer en el barri dels Patis l’11 d’octubre de 1928. Encara avui als seus noranta anys segueix acudint als camps de l’Albufera en els quals treballa des que el seu pare els comprara durant els anys 40. Sebastià va passar més de 15 anys enterrant l’Albufera. Mitjançant aquest procés es creaven i preparaven els camps de cultiu en els quals una vegada tancats s’instal·lava el servei de desguàs de motor. Sebastià és un dels últims que coneixen de primera mà com es van dur a terme els enterraments en els termes municipals d’Alfafar i Massanassa. “Un agafava 200 fanecades, els Macos, els Nelot, gent poderosa i espavilada. Els treballadors, els jornalers tancaven primer les motes, posaven un motoret, treien l’aigua i tenien la fanecada”, recorda Sebastià per a qui, a pesar que els anys de postguerra van ser molt durs i es va treballar moltíssim, Alfafar es va fer gran i ric llavors amb els enterraments i les noves finques de cultiu d’arròs. Sebastià és el viu exemple d’aquells que van dedicar la seua vida al camp. Primer amb els enterraments, després amb el cultiu de creïlles, ceba i, especialment, d’arròs. Una dedicació que implicava jornades de treball de sol a sol. Sebastià arreplegava a les vesprades els seus propis cultius i els portava amb bicicleta o amb moto fins al Mercat d’Abastos a València. I així any rere any.
“Reflexionar en el llibre sobre la meua experiència a Rússia m’ha permès comprendre el significat d’un gràcies, per açò estic molt agraïda a Alfafar per tot el que han fet per mi”.
ALFAFAREJANT Dècades de treball i solitud en el camp han valgut perquè Sebastià reba de tornada el reconeixement i l’afecte per part d’Alfafar. “Sebastià tindrà els seus defectes, però té més virtuts: ajuda a tot el que pot, saluda i es preocupa per les i els veïns, escolta els problemes dels altres. No solament és el més treballador, Sebastià és un home bo”, així ho descriu l’alcalde Juan Ramón Adsuara instants abans de col·locar-li la insígnia pel seu servei incansable a Alfafar, reconeixement que comparteix amb la seua dona Rosita i la resta de la seua família, els qui li han acompanyat en aquestes hores allunyat de la Marjal.
“Sebastià tindrà els seus defectes, però té més virtuts: ajuda a tot el que pugues, saluda i es preocupa per les i els veïns, escolta els problemes dels altres. No solament és el més treballador, Sebastià és un home bo”. 6
Gabinete de Comunicación. Redacción: Sara Díaz Martínez. Imagen: Sandra Orero Cebrián. Maquetación: Carla Amat Abalos.
7