llegat
El ocuLt
Pilar Isern Burgués
La força del corrent
El vent xiulava per les escletxes i la pluja espetegava contra els vidres. La remor de la tempesta trencava el silenci del capvespre i escampava arreu la incertesa. El Johann i el petit beagle s’arraulien l’un contra l’altre. En advertir la poca claror que entrava per les finestres, el Johann va encendre el llum de peu del costat del sofà, però va ser endebades. Es va aixecar sigil·losament per no despertar el Tim i es va apropar a la paret: els interruptors tampoc no funcionaven.
En la penombra, el Johann va mirar com el petit Tim es regirava en somnis. Era divertit veure com les potetes se li movien rítmicament, com si corregués pels prats a la vora dels canals. Potser somiava que saltironejava entre els joncs, perseguint flaires i rastres que només el seu nas podia detectar.
El llibre de medi natural havia caigut a terra quan el Johann, estirat al sofà del menjador, s’havia endormiscat. «Repassar per als exàmens de principi de febrer no és el més interessant del món», va dir-se mentre recollia els dossiers de terra. S’havia quedat a casa per estudiar mentre la família assistia a la xerrada que l’Associació de Pescadors havia organitzat a l’ajuntament del poble veí. «Quina hora deu ser?». El rellotge, sobre la lleixa de la xemeneia, assenyalava les deu passades. «És estrany que encara no siguin aquí. La
reunió no es pot haver allargat tant. Què els deu haver endarrerit?».
Un grinyol feble i un contacte suau contra les cames el van treure de les cavil·lacions. El Tim s’havia despertat i buscava la seva companyia. La cua agitada era la prova del seu nerviosisme.
El Johann el va prendre entre els braços i va fer-li moixaines. Tot el seu cos pelut tremolava.
—Que també estàs espantat, noi? O potser tens gana? Vols sortir fora?
Els ulls del petit beagle, oberts de bat a bat, traspuaven temor. Contemplant la possibilitat que el gosset necessites alleujar-se entre les herbes, el Johann va obrir la porta del jardí.
Una ràfega sobtada va projectar el batent contra ells i un remolí d’objectes es va precipitar cap a dins. El noi va trontollar de tal manera que el cadell va caure a terra. Gotes de pluja, fulles seques i brutícia s’escampaven per tot el menjador, barrejades amb els fulls dels apunts i les revistes de sobre la taula. El Tim es va fer fonedís tot just aterrar entre tot aquell garbuix.
Mentre provava de tornar a tancar la porta, el Johann va veure els llençols a l’estenedor. La fúria del vent amenaçava d’estripar-los o, encara pitjor, arrencar roba i estructura i precipitar-los carrer enllà. Protegit amb l’anorac groc, que sempre estava penjat darrere la porta, va sortir al jardí. No recordava un vendaval com aquell. Tot i que la pluja no era gaire intensa, les ratxes fuetejaven les gotes, que s’estavellaven al seu rostre. El carrer ja era ple de branques caigudes i els camins s’havien transformat en un fangar llefiscós. Tot era fosc. No es veia moviment a cap de les cases veïnes; de ben segur també havien anat a la trobada de pescadors. El silenci ho envoltava tot, només trencat pel picar dels objectes que el vent arrossegava i la remor d’algun tro llunyà. El Johann va arreplegar la roba com va poder i va
afanyar-se a entrar cap a casa. Quan va aconseguir tancar la porta, el terra del menjador era tot un escampall. Va deixar els llençols sobre el sofà i va buscar al calaix de les llanternes. El frontal seria el més adequat: li permetria tenir les mans lliures.
Enfocant a terra amb el feix de llum, va córrer escales amunt per buscar el Tim. No el va trobar a cap de les habitacions. En baixar i entrar a la cuina, el va veure: arraulit i tremolós, fet un manyoc amb la manteta del cabasset.
—Hem passat por de debò, oi noi?
Amb el Tim als braços, va tornar a mirar d’encendre els llums: res. La ràdio tampoc no funcionava.
—Sí que n’és, de forta, aquesta tempesta —va dir en veu alta.
El gosset es va estirar i li va llepar la cara. El Johann sabia, però, que no tenia pas ganes de jugar; tots dos estaven morts de por.
Passada la mitjanit se’ls va concedir una petita treva: havia parat de ploure, amainava. El Johann no s’ho va pensar dos cops i va sortir fora de casa. Potser veuria els pares que tornaven. «On deuen ser? Espero que estiguin a recer». El Tim no semblava gens convençut d’estar-se allí fora: amb el morret aixecat, olorant l’aire de la nit, i la mirada clavada en el Johann, implorava que tornessin a cobert. El Johann també percebia el perill, d’una manera irracional i inexplicable. El silenci, opressiu i inquietant fins a l’extrem, s’ensenyoria del seu voltant.
El fang i la mullena del terra li refredaven els peus. Van entrar a casa i va assegurar bé portes i finestres, en previsió que pogués aixecar-se de nou el vent. Després de netejar el fang de les sabates i posar-se uns mitjons secs, va endreçar una mica l’escampadissa de papers. El Johann va apagar el frontal per tal d’estalviar bateria i van disposar-se a passar la nit, però semblava que la son hagués fugit del tot. En aquell moment de calma
va valorar què seria millor de fer. Una cosa era clara, però: sense llum i sense haver tornat els pares, només podien esperar que es fes de dia. Estirat sobre el sofà, amb el Tim a sobre, i concentrat en els sorolls que poguessin venir de l’exterior, el Johann no es va adonar de l’aigua que s’escolava per sota la porta.
El feble xipolleig sota seu va ser prou per desvetllar-lo de l’endormiscament. Sobresaltat, va posar els peus a terra: se li van submergir fins als turmells. El Tim, despert de sobte, es va quedar sobre els coixins, bo i mirant fixament aquella superfície líquida dins de casa. El Johann va encendre el frontal i es va dirigir cap a la porta. No la va arribar a obrir. Era evident que es filtrava per sota; i ho feia de pressa. Es va enfilar al pedrís interior de la finestra i la va obrir. La claror del llum es va escampar per sobre d’una capa terrosa que negava el camí d’entrada, el jardí i bona part del carrer. Avançava com un riu, de manera lenta però inexorable, lliscant terra endins.
Sota la mirada atenta del Tim, que aferrava les potetes als coixins del sofà, el Johann es va acostar al calaix de les llanternes. Aquesta vegada va escollir un gran focus molt més potent que el frontal. Per sort, tenien sempre les piles preparades. Va tornar a enfilar-se a la finestra i il·luminà la foscor fins a on va ser possible. La casa dels veïns seguia a les fosques. Els camins i el mateix canal havien desaparegut. Ni el pontet de fusta blanca era ja visible. La paret d’aigua avançava sense aturador. «No ha plogut pas tant per negar-ho tot d’aquesta manera», es va dir el Johann. El so somort del corrent omplia la nit. Un corrent que no cessava i que agafava alçada a cada minut. A hores d’ara ja cobria les zones més baixes de casa els veïns.
La catifa del menjador li va servir per taponar el sota de la porta. Xopa com estava, però, va dubtar de si seria de gaire uti-
litat. Els llençols que havia collit de l’estenedor flotaven sobre el sofà. El nivell de l’aigua ja li arribava als genolls. El Tim s’havia enfilat a la taula i tremolava com una fulla. No hi havia gairebé res més a fer. El Johann va prendre en braços el gosset i va pujar cap al pis de dalt.
A mesura que aquella marea incomprensible guanyava els graons, el Johann i el Tim s’havien anat enfilant fins a la petita habitació de les golfes. Aviat va quedar clar, però, que allò tampoc no seria suficient. Per què havia hagut de quedar-se a casa? Per què no havia acompanyat la família? Tot i que potser allí la situació era igual o pitjor. La por es transformava en terror mentre ell i el Tim sortien a la petita eixida de les golfes. Des d’allí l’espectacle era més sinistre encara. Algun llampec mostrava, per breus instants, la realitat que els envoltava. Ara tan sols podia veure les teulades de les cases veïnes, submergides fins a la meitat, i les capçades més altes dels arbres del carrer. Com va poder, es va enfilar per les teules, amb una mà a la canonada relliscosa i l’altre abraçant el
Tim sota l’anorac. Aixoplugats a redós de la xemeneia, no podien fer altra cosa que esperar l’inevitable.
Va projectar el feix de llum cap a l’oest, en direcció al mar.
De primer moment no va entendre què veia, però, quan va identificar la massa fosca que omplia l’horitzó nocturn, el pànic li va col·lapsar els sentits. S’acostava una cresta d’aigua més gran que la que havia vist feia una estona. Una onada que ho engolia tot. Aleshores ho va entendre. El dic. El dic s’havia esquerdat. El dic s’havia trencat. El mar recuperava el seu espai. La terra desapareixia. L’aigua s’acostava. Aviat arribaria fins allà on s’havien refugiat. Moririen ofegats.
La tempesta es revifava. Dalt de la teulada amb prou feines podia aguantar l’equilibri. Les ràfegues glaçades es projectaven
sobre ell i sobre el Tim. El Johann tenia la certesa que allò era el final. La mullena li impregnava el cos i també l’ànima. Sol, allà dalt, enmig de la foscor i de la perplexitat absoluta, abraçava el petit Tim amb tota la força de què era capaç. Una única presència viva. Un únic cor bategant al costat del seu. El petit beagle tenia tanta por com ell o més encara. Uns grinyols apagats eren l’únic que deixava sentir. Ni lladrucs, ni gemecs. Por. Únicament, por.
Un tro va espetegar ben a prop. El Tim es va regirar espantat, volia fugir d’aquell malson. Maldava per sortir de sota l’anorac del Johann i amb les potetes li esgarrapava el pit. D’una estrebada es va deslliurar de l’abraçada que el protegia i va caure sobre les teules. El Johann va intentar atrapar-lo, però el gosset relliscava. L’instint de supervivència es va fer present, però, tot i que clavava les ungles en el pendent relliscós, s’escolava cap avall, cap a la torrentada. Els braços del Johann no aconseguien abastar-lo. Els crits del noi traspassaven la remor de l’aigua desfermada. Res no va ser suficient: quan el cos del Tim va tocar les aigües, la força implacable el va arrossegar. Només va quedar l’ombra de la mirada d’impotència entre el gos i el noi, suspesa en l’aire eteri. Un clam ofegat. Una absència punyent clavada al cor.
Arrapat a les parets de la xemeneia, amb els ulls fermament closos per fer fora la realitat d’aquella nit maleïda, el Johann sentia com llàgrimes i pluja es barrejaven a les galtes. El pensament que no havia estat prou valent per salvar el Tim va esclatar dins seu amb la mateixa fúria que el tro: un espetec sobtat que li va fer obrir els ulls i mirar al seu voltant.
Als peus del llit, sobre la seva estoreta esfilagarsada, l’Sparks movia rítmicament les potes del darrere, sense que acabés de despertar-se del seu son. Més enllà, l’ombra fosca de la maleta
i de la bossa preparades per al viatge a Barcelona. Es va palpar el pit: cap esgarrinxada d’ungles. Tot plegat havia estat un malson. Un somni estrany. Ni plovia, ni hi havia tempesta. La nit tranquil·la ho embolcallava tot. Al seu voltant només hi havia els objectes familiars de la seva habitació. Va acaronar el cap del vell beagle i va provar de dormir de nou. No tenia cap intenció de capficar-s’hi; ja tenia prou neguits al cap.
Deixant Waterland enrere
La claror del matí va omplir l’habitació i el va despertar. Era setembre, però aquell any, a Monnickendam i a tots els Països Baixos, el sol brillava talment com a mitjan agost, com el dia que el carter va demanar per ell i va portar la carta que ara estava preparada sobre l’equipatge amb tota la documentació.
—Johann van Zee Samalús? —Tot i l’uniforme del Servei de Correus, aquell no era pas el Niek, el carter de tota la vida.
—Soc jo.
—Porto una carta certificada. Has de signar per confirmar que l’has rebuda —va dir bo i acostant-li la tauleta i el llapis electrònics.
Després de comprovar totes les dades del Johann i confirmar el lliurament, li va donar el sobre que portava. Temps just per als agraïments mutus i el funcionari de Correus va engegar la moto elèctrica i va marxar carrer enllà.
—Qui era? —Va sentir que deia la mare des de la cuina.
—El carter. M’ha portat una carta.
—Una carta? Qui t’envia una carta, Johann? El Johann es va encaminar cap a la cuina mentre llegia les dades del remitent.
—Ostres, mare! És de Barcelona!
—De la iaia, dels tiets? —va suposar la mare.
—No! És de la Delegació d’Estudis Internacionals! —va exclamar el Johann.
—Què dius ara? Què deuen voler? Obre-la, va!
El Johann, amb curiositat i inquietud alhora, va tallar la solapa del sobre, va treure’n la carta i va llegir en veu alta:
Benvolgut Johann van Zee Samalús,
Ens posem en contacte amb vostè per comunicar-li que, a causa d’una errada en el sistema informàtic, hem hagut de revisar totes les sol·licituds i les adjudicacions de les beques per cursar estudis a l’estranger. S’ha detectat una irregularitat important en els barems que es van aplicar i que van deixar sense opció a molts dels alumnes que les havien sol·licitades, com va ser el seu cas.
Ens plau comunicar-li que la seva petició s’ha resolt de manera favorable. Vegeu les especificacions de durada, destinació i condicions a l’annex adjunt.
Desitgem que rebi amb satisfacció aquesta esmena i esperem no haver-li causat greus perjudicis en la planificació dels seus estudis.
Salutacions ben cordials,
Comissionat Europeu d’Intercanvis Acadèmics
Delegació d’Estudis Internacionals, Barcelona
—Quina bona notícia, fill. Podràs anar a estudiar a Barcelona, com volies. Què hi diu, a l’annex? Continua llegint, Johann. —La mare i el Johann s’encomanaven el nerviosisme.
—Llegeix-ho tu, mare. Estic fet un flam. —El Johann li va allargar el plec de paperassa que acompanyava la carta i tots dos va seure al voltant de la taula de la cuina.
El Johann i la mare anaven llegint els documents: primer en diagonal, a la recerca de la informació rellevant, després en detall i buscant dades concretes.
El Johann deixa els pares i la seva gran amiga Myrthe i arriba a Barcelona per preparar-se per a secundària. A l’escola trobarà una forta complicitat amb la Berta-Li i els sentiments trontollaran. A més, s’haurà d’enfrontar a un feix de records punyents que l’omplen de neguit. Entre tots els qui l’estimen i amb els relats que misteriosament trobarà al vell escriptori del seu rebesavi, superarà les pors i s’encaminarà decidit cap al futur.
