En Pau va mirar per la finestra i va veure que a fora ja era fosc. Els estels brillaven acompanyant la llum de la lluna i ell s’havia posat el pijama, sopat i rentat les dents.
–És hora de dormir, petit –va dir-li la mare, abraçant-lo per l’esquena.
–Com ho farem, mama? –va preguntar en Pau.
Al matí, la mare li havia explicat que a partir d’aquell dia ja no farien pit a l’hora d’anar a dormir.
En Pau sempre s’havia adormit així, i ara no sabia com fer-s’ho per agafar el son.
–Posa’t l’abric, que sortirem! –va respondre la mare.
En Pau, sorprès, va agafar l’abric groc i li va donar la mà. Tot i que era de nit, la lluna era plena i feia força llum. El camí que serpentejava entre els arbres del bosc quedava il·luminat i en Pau i la seva mare van començar a caminar.
Al cap d’una estona, van trobar-se amb una mare esquirol i el seu fillet, que, dalt d’una branca i amb els seus cossos molt i molt junts, miraven cap al cel.
–Fixa-t’hi, compten estels –va dir la mare.
–Un, dos, tres, quatre...