CRISTINA ALVAREZ GONZALEZ
IL·LUSTRAT PER MARÍA CORONEL GARCÍA
PRIMERS ANYS A LA SABANA
Una vegada hi havia un petit lleopard amb la pell coberta de pegats foscos. Hi tenia quadrats groguencs al centre semblants a la forma que tenen els ous de perdiu petits. Físicament, l’animal s’assemblava al seu pare, que es deia Raig i era molt veloç. De personalitat s’assemblava a la seva mare, una preciosa pantera negra de la família dels lleopards anomenada Clara, de caràcter força contradictori. Si en Raig volia anar a un lloc, la Clara, entusiasmada, deia que sí, que hi anaven tots. Però al cap de cinc minuts s’ho repensava, se li acudia una altra idea i deia que no, que no n’estava segura. Els caps de setmana acostumaven a despertarse amb els primers raigs de llum.
—Raig, planejarem alguna cosa en família —li va dir la Clara.
—Anem a la platja! —va proposar el pare.
—Sí! Quina gran idea! —va exclamar la mare—. Podem refrescar-nos de la calor que fa aquí, conèixer altres animals i, si tenim sort, caçar alguns peixets a la llacuna.
Al cap de cinc minuts, la mare murmurava:
—Pensant-ho bé… No sé si vull una vida com aquesta, de caçador, per al lleopard Pardo. Potser és millor quedar-nos sota l’ombra dels arbres esperant que arribi el menjar i ensenyar-li que pot tenir una vida més tranquil·la, menjant més verdures en comptes de tanta carn.
La mare tenia les seves estratègies per mesurar els interessos d’en Raig, i alhora intentava inculcar valors al petit. Si en Raig insistia, anaven a remullar-se una mica; si no, es quedaven a la sabana a l’ombra dels arbres esperant la presa més despistada. Tanmateix, l’únic que aconseguia la mare pantera era que el lleopard Pardo heretés alguns trets d’aquesta personalitat tan indecisa.
El lleopard Pardo encara no parlava quan el pare i la mare feien plans de cap de setmana, però ja anava adoptant el peculiar caràcter audaç de la mare i certes taques a la pell com el pare. Tot s’encomana a la vida.
LA SABANA I EL LLEOPARD PARDO
Acostumat a jugar sol, mai no s’havia volgut barrejar amb
altres animals de la sabana. Veia tigres, panteres, lleons i altres felins de la seva família caçar en grup i divertir-se. Però a ell, com a la seva mare, li agradava més buscar altres maneres de passar-s’ho bé.
—Què fas mirant tot el dia assegut a la branca de l’arbre, Pardo? —li deia sa mare des de baix de l’arbre.
—Estic aprenent com es juga, mama.
—No seria millor anar a jugar, fill?
—Sí, però jo em diverteixo així —deia sempre el lleopard Pardo.
El que era original i rebuscat el divertia més, al lleopard Pardo, que no es conformava amb el de sempre. La seva família creia que el lleopard Pardo era així, però els altres animals consideraven que era un covard a l’hora d’enfrontar-se a situacions de perill i creien que tot el que tenia de pacífic també ho tenia de poruc. Per aquesta raó, no tenia gaires amics, ni gaire èxit amb les panteres.
Així, doncs, el dia que va complir la majoria d’edat, va dir als pares:
pero el linx iberic ja no ho esta. Ho sabies
