Refredats en gossos i gats: símptomes principals

L'hivern és una estació de l'any molt propensa per al refredat. És una malaltia molt comuna en les persones, però també en les nostres mascotes.

Hi ha qui creu que els animals de companyia no poden refredar-se, però no és així, almenys en el cas de les mascotes més habituals de la llar, com són els gossos i els gats. Però, com se sap que estan encostipats? Quins són els principals símptomes?

Pel que fa al contagi, els gossos i gats poden tenir refredat comú, encara que no estiguin exposats a temperatures baixes. És usual que ho agafin quan experimentin canvis bruscos de temperatura i el seu cos no ha estat capaç d'adaptar-se bé. Aquest contrast de temperatura fa que el fred els afecti més i que es constipin.

Respecte als símptomes, hi ha diferents senyals que ens fan saber que les mascotes estan constipades. Alguns són molt fàcils de reconèixer perquè són similars als que fan saber que una persona s'ha refredat. Un exemple és el cas dels esternuts. I també és comú que tant gossos com gats tinguin mocs i tussin, símptomes també de les persones.

Un altre senyal del refredat és la manera de respirar de la mascota. Quan es té aquesta infecció vi- ral, s'observa que l'animal de companyia respira per la boca més del que ho fa habitualment, encara que això també dependrà de la raça. Aquesta respiració produeix al seu torn altres símptomes. Per exemple, quan la mascota està adormida, ronca o mostra una major dificultat per respirar. Això es produeix perquè les vies respiratòries, igual que passa amb les persones, estan més obstruïdes per les secrecions nasals, que deriven en tos, esternuts... Altres símptomes del refredat en les mascotes són la falta d'apetit i de ganes de jugar, ja que se senten més cansades de l'habitual. En el cas dels gats, apareix conjuntivitis.

No hi ha res com l'habitatge que determini tant el benestar social i econòmic d'una persona. A l'àrea metropolitana de Barcelona 8 de cada 10 persones destinen més del 30% dels seus ingressos a pagar el lloguer, segons l'estudi sobre Impactes Socials del Mercat de Lloguer publicat per l'Institut d'Investigació La Hidra Cooperativa. "L'habitatge és el principal vector de desigualtat al nostre país", afirma el cofundador d'aquesta cooperativa, Jaime Palomera, amb qui conversem sobre un dels principals reptes que té la societat per davant: garantir que l'habitatge sigui un dret i deixi de ser una mercaderia amb la qual es pot especular a les ciutats. Com a una de les primeres cares visibles del Sindicat de Llogateres i Llogaters de Catalunya, Palomera ha viscut el que suposa enfrontar-se al bancs i fons d'inversió que controlen el mercat immobiliari. Ha afrontat diverses querelles i campanyes de criminalització per haver participat en protestes contra desnonaments. Ara, com a antropòleg especialitzat en economia i habitatge, centra els seus esforços a investigar els efectes de l'evolució dels preus dels lloguers i els orígens de les bombolles immobiliàries.

—¿L'accés a l'habitatge és el principal repte al qual s'enfronta Catalunya ara mateix?

—L'habitatge és el principal vector de desigualtat al nostre país. No hi ha res que t'enriqueixi o t'empobreixi tant com ho està fent actualment l'habitatge. Però en realitat és un problema global. No parlem només del dret o de l'accés a l'habitatge, que està en perill o directament no està garantit a pràcticament tots els països del món, sinó que estem parlant d'un problema del capitalisme global.

—¿En quin sentit és un problema del sistema econòmic?

—La majoria de la riquesa mundial i dels actius financers estan en l'habitatge, estan invertits en cases. Llavors, el capitalisme global depèn de forma majoritària que el preu de l'habitatge sempre pugi, perquè els beneficis també pugin, i que els valors dels actius, que són cases que s'han mercantilitzat, mai baixi.

—¿Per aquest motiu és tan difícil fer mesures que puguin tenir efectes reals a l'hora de garantir el dret a l'habitatge?

—Hi ha clarobscurs. Des del 2008 estem en una crisi estructural on veiem que la societat de propietaris que vam construir aleshores no ha desaparegut, però té esquerdes molt importants. La principal esquerda és generacional: tota la gent nascuda a partir de l'any 1982 ho ha tingut i ho està tenint molt més complicat que les dues generacions anteriors per accedir a l'habitatge.

—Per què?

—Perquè l'única forma d'accedir a l'habitatge que havia estat promoguda pels governs, que és la propietat, és inaccessible per a moltíssima gent. Fins a l'any 2008 hi havia un model que es basava en el fet que pràcticament tota la població garantia la seva necessitat d'un habitatge a través de la propietat. Hi havia un sistema hipotecari que et permetia endeutar-te per ser propietari i aquesta era la manera, exitosa fins al 2008, d'accedir a l'habitatge. Les generacions més joves, en canvi, tenen molt difícil accedir a la propietat. Bona part d'aquesta generació l'única alternativa que té és no emancipar-se o anar al mercat de lloguer privat.

—¿Quines conseqüències té això per a la societat?

—Hem passat d'una societat de propietaris molt hegemònica, dominant, a una societat cada cop més polaritzada on el que et defineix el futur i les teves oportunitats és si heretes o si tens ajudes familiars, és a dir, si pots accedir a la societat de propietaris o no. Barcelona és un cas paradigmàtic. Té ara mateix una majoria propietària, del 55% de la població, però que és cada cop una majoria més exigua, i una població que viu de lloguer que cada cop creix més i que ja és el 40%. I no només hi ha una desigualtat estructural entre qui pot accedir a l'habitatge i qui no, sinó que, a més, el sistema legislatiu i les polítiques públiques que tenim beneficien a qui pot accedir a la propietat i perjudiquen a qui no.

—¿I quines mesures es podrien prendre?

—D'entrada, hi ha una emergència immediata, que és l'especulació amb els preus en el mercat privat de lloguer. Tenim un model que converteix a qualsevol que visqui de lloguer en una persona vulnerable. Se sol parlar del problema de l'habitatge com un problema de la població socialment més vulnerable i això és una confusió absoluta dels termes. A l'estudi que vam fer a La Hidra sobre els impactes del mercat de lloguer sobre la població, el que vam veure és persones amb estudis, alta qualificació i amb feines relativament bones que es troben que, com que viuen de lloguer, pateixen una inseguretat molt gran, perquè els hi poden fer pujades de preu, els poden fer fora de casa, no saben si podran continuar vivint en aquella vivenda els pròxims anys, etc. I això té a veure, fonamentalment, amb la nostra legislació. No cal imaginar futurs utòpics per pensar un marc legislatiu més protector. Només cal mirar cap a França o Alemanya, on els preus dels lloguers estan regulats i està garantit que no et poden fer fora de casa, a no ser que hi hagi una necessitat que ho justifiqui o hagis incomplert les teves obligacions. Això són mesures d'urgència que caldria fer ja. No hi ha cap altra solució a curt termini.

—I a mitjà o a llarg termini?

—Si volem resoldre un problema com el de l'habitatge, la solució és un sistema públic de veritat. Això implica augmentar els esforços destinats a fer habitatge públic de forma exponencial. A l'Estat hi ha una mica més de 200.000 habitatges públics. Són xifres absolutament ridícules. Per anar bé, aquí s'haurien d'incorporar com a mínim un milió d'habitatges públics en els pròxims cinc o sis anys, amb una política valenta i radical. Si no hi ha una inversió estatal d'un mínim d'un 1% del PIB anual a fer habitatge, no resoldrem el problema a mitjà i llarg termini.

—Això voldria dir construir habitatge nou?

—Existeixen maneres de construir que no són amb el formigó. A Barcelona s'ha demostrat que es pot fer habitatge industrial i prefabricat, amb contenidors de vaixell per exemple. Algú es pot escandalitzar, però els contenidors de vaixell no són més que una matèria primera amb la qual es pot fer habitatges de qualitat, atractius, ecològicament eficients i més barats. Això es podria fer massivament allà on hi hagi espai, per començar a abordar la greu crisi que tenim.

—Més enllà de fer habitatge públic nou, ¿com es podria fer perquè l'habitatge buit que ja hi ha disponible sigui més accessible per al conjunt de la societat?

—Una via, que seria la més radical, seria fer mesures per incentivar que a la gent li surti molt car tenir moltes vivendes. No calen mesures expropiatòries. Simplement amb un sistema fiscal que castigui l'acumulació de propietats es podria ajudar a que els que no en tenen hi puguin accedir i que els qui en tenen massa tinguin incentius per vendre-les. Hi ha una altra opció, que és fer un sistema fiscal que, sense tocar aquesta estructura tan desigual de la propietat, socialitzi a través de l'impost sobre el patrimoni o l'impost de successions part de la riquesa que generen els propietaris dels habitatges només per la pujada de valor dels seus actius immobiliaris.

—¿Veu factible que es puguin prendre mesures com aquestes en els propers anys?

—No és cap secret que hi ha una patronal immobiliària a l'Estat que és molt forta i que té molts tentacles a Madrid. Al costat del Congrés hi ha múltiples lobbistes que estan permanentment en contacte amb aquells que governen. No és cap secret que l'exalcalde de Barcelona i exministre d'Indústria Joan Clos és ni més ni menys que el president de la FIABCI, la patronal immobiliària, i també és la cara visible del lobby que va crear Blackstone i altres fons d'inversió, justament per garantir que no hi hagi lleis que limitin els seus beneficis i garanteixin el dret a l'habitatge. Ara bé, també hi ha una societat organitzada que en els darrers anys ha estat capaç de crear moviments de referència que abans no existien i hem de valorar el que ha arribat a fer.

—¿La pressió que fan els lobbies immobiliaris acabarà fent que la llei d'habitatge que s'està estudiant al Congrés dels Diputats s'encalli?

—Dependrà de la correlació de forces parlamentàries i de la capacitat de les majories socials d'exercir pressió sobre el Congrés. La crisi del 2008 continua present a les arrels i estructures de la nostra societat. Se li ha sumat la crisi de la covid i ara una energètica. Totes aquestes crisis, a les portes d'una gran recessió que ve, segurament generaran més tensió social i obligaran al govern a prendre decisions. Però hauran de ser mesures valentes. Qualsevol regulació de lloguers i política de promoció de l'habitatge protegit o és molt decidida i valenta per anar a l'arrel del problema o està condemnada a convertir-se en pedaços que es dissolen en el magma que és un mercat immobiliari, que té una inèrcia que fa que l'habitatge sigui sempre una mercaderia.

—La PAH o el Sindicat de Llogaters s'han mostrat crítics amb la proposta de llei de l'habitatge tal com està plantejada. Serà efectiu?

—El tipus de regulacions que s'estan plantejant no faran que la població que cobra rendes de lloguer es vegi perjudicada, doncs s'està plantejant que puguin continuar cobrant lloguers, però no seguir apujant els preus i que hi hagi reduccions de preus, per no augmentar encara més aquest abisme cada cop més gran que hi ha entre els preus dels lloguers i els sous. La regulació de lloguers no impedirà que la desigualtat entre qui té habitatges per a lloguer i qui no en té continuï augmentant, perquè seguirà havent-hi una transferència de rendes de qui viu de lloguer a qui té un habitatge de propietat. El que s'està dient és que sigui una transferència una mica més moderada. Estem parlant de mesures extremadament tímides, on a vegades hi ha qui té un interès a plantejarles com a radicals o com una amenaça al dret a la propietat i és una confusió absoluta. Del que estem parlant és del dret a especular i aquest dret no està en cap constitució.

—¿Confia que arribarà un moment en què l'habitatge deixarà de ser un factor d'especulació i es convertirà en un dret?

—Perquè això passi hi hauria d'haver abans un canvi radical en la política pública i en el sentit comú. Hi ha una contradicció d'arrel i és que l'habitatge no pot ser una bona inversió i assequible al mateix temps. Si és una bona inversió per a tu, està deixant de ser assequible per a aquell que no té un habitatge en propietat.

—Com es resol aquesta contradicció?

—Amb un canvi estructural on el benestar de les famílies i de la societat no impliqui tenir un habitatge en propietat. Tenim un estat del benestar amb un sistema de pensions molt precari i on la vellesa és una etapa de la vida on no hi ha garanties de benestar. L'habitatge en propietat, a través del mercat, ha estat històricament la manera de compensar aquesta falta d'inversió pública en un bon sistema de pensions i un sistema de residències públiques. És a dir, l'expectativa de la població propietària de què el preu de la propietat sempre pugi i no baixi està directament vinculada al fet que el benestar de la població passa per la riquesa patrimonial. Si no canviem aquest model de benestar, serà molt difícil resoldre el problema de l'habitatge.