ELS TURONS TESTIMONI DE MANLLEU Coneixement i difusió d’una part característica del relleu del nostre paisatge
JOAN MOLERA I GONZÁLEZ JORDI CIRERA I BACH Manlleu, febrer de 2007
…Pujo amb elles al serrat de les Barraques, turó no molt alt, rodó al cim, coronat de roures que conserven la fulla seca sens traure’n encara de nova. Anys i anys feia que no l’havia trepitjada aquella cima. La vista se me’n va des del Pirineu, serra llunyana, blanquíssima, de dalt a baix coberta de neu, i segueix per la llarga esquena del Bellmunt cap a les crestes punxagudes del Tossell i Puigsacalm... A sota nostre el curs del Ter ondeja; el riu s’empereseix en una platja mig amagada entre les soques i brancam despullat dels verns i pollancres. M’encanta el tros de Plana que s’obira; la Plana ab son riu, ab sos pobles, ab ses masies, fins ab sos terrers cendrosos... No és el país més bonic; però sos màrgens, sos camps, sos turons, les siluetes i replecs de les muntanyes que la volten, tot me parla a l’esperit... Tornem a la vora del Ter; d’allà passem entre Serrahima i Puig Veguer, serrat calvo aquest, l’altre ab cabellera de roures...
Francesc Rierola, 1894
SUMARI
1 INTRODUCCIÓ I JUSTIFICACIÓ DEL PROJECTE...................................................5 1.1 Objectius ........................................................................................5 1.2 Metodologia .....................................................................................6 1.3 Contingut ........................................................................................6 1.4 Interès i justificació ...........................................................................8 1.5 Que és un turó testimoni?.....................................................................9 1.6 Origen.......................................................................................... 10 1.7 El relleu ....................................................................................... 13 1.8 Els sòls ......................................................................................... 14 1.8.1 Sòls sobre margues ...................................................................... 14 1.8.2 Tipus de sòls ............................................................................. 15 1.9 Clima........................................................................................... 17 Freqüència de la precipitació (10):........................................................ 19 1.10 La vegetació ................................................................................. 21 Comunitats forestals......................................................................... 21 La garriga...................................................................................... 23 La bardissa .................................................................................... 23 Les pastures................................................................................... 23 El fenassar..................................................................................... 24 La jonceda .................................................................................... 24 El llistonar..................................................................................... 25 Prats d’ anuals calcícoles ................................................................... 25 1.11 La fauna...................................................................................... 26 1.12 Geografia humana .......................................................................... 29 1.13 Toponímia.................................................................................... 31 1.14 L’estat de la qüestió ....................................................................... 32 2 INVENTARI.......................................................................................... 35 2.1 Descripció dels diferents apartats de cada fitxa ........................................ 35 2.2 General ........................................................................................ 38 2.3 Altres turons .................................................................................. 39 2.4 Específic ....................................................................................... 41
2.5 El Serrat de Puigrodon....................................................................... 41 2.5.1 Situació i emplaçament ................................................................ 41 2.5.2 Característiques ......................................................................... 41 2.5.3 La vegetació del Serrat de Puigrodon ................................................ 47 2.6 Serrat de Camporat o dels Barrets ........................................................ 57 2.6.1 L’erosió ................................................................................... 59 2.6.2 La fotografia com a testimoni dels canvis en el paisatge ......................... 63 3 PROPOSTES DIDÀCTIQUES........................................................................ 68 3.1 El serrat de Puigrodon o del Garric........................................................ 70 Proposta didàctica nº 1, aproximació al serrat de Puigrodon ......................... 71 3.2 Serrat de Camporat o dels Barrets ........................................................ 75 4 ANÀLISI DE LES DADES ............................................................................ 83 5 PROPOSTES D’ACTUACIÓ......................................................................... 90 6 CONCLUSIONS ..................................................................................... 92 7 BIBLIOGRAFIA...................................................................................... 95 Webs d’interès per identificació de plantes................................................ 98
Els turons testimoni de Manlleu
1 INTRODUCCIÓ I JUSTIFICACIÓ DEL PROJECTE
Aquest projecte, ara estudi ja acabat, va merèixer la confiança del jurat del 6è premi Ajuntament de Manlleu de l’any 2006. Tal com dèiem en el projecte inicial l’estudi consta de diferents parts que esmentem a continuació:
1.1 Objectius
El primer objectiu d’aquest projecte es donar a conèixer els turons testimoni, un dels trets característics del relleu de Manlleu i de la plana de Vic, també coneguts com a terrers, serrats, puigs, costes, etc. mitjançant el seu estudi detallat i la seva difusió a través de propostes que permetin visitar-los i conèixer-los, sobretot per alumnes dels diferents nivells educatius.
El segon objectiu és estudiar, entre altres característiques, el seu estat de conservació, la vegetació i els processos erosius que s’hi produeixen.
El darrer objectiu, igual d’important que els altres dos, és centrar-nos en l’estudi, en més profunditat, de dos turons representatius de la zona, posant més èmfasi en la seva colonització vegetal i en la dinàmica dels processos erosius que hi tenen lloc, que en el cas dels turons testimoni, es concreta en la presència de xaragalls. Aquests dos turons serviran com a escenari de les propostes didàctiques que es proposaran pel seu coneixement.
5
Els turons testimoni de Manlleu
1.2 Metodologia Per realitzar aquest estudi s’han utilitzat diferents eines: a) Treball de camp exhaustiu de cada turó del terme mitjançant una fitxa detallada on s’han recollit les seves característiques: vegetació, accés, situació, estat de conservació, topònim, desnivell, morfologia, superfície, ocupació, sòl, presència de badlands, elements humanitzats... b) Arxiu fotogràfic amb les imatges de cada turó des dels seus diferents vessants. c) Cartografia dels turons en mapes a escala 1:10.000. Pensem que aquesta escala és la més adequada per aquest estudi ja que la de 1:5.000 és massa detallada.
1.3 Contingut Aquest estudi consta de les següents parts: a) Introducció i justificació del projecte: en aquest apartat s’explica que és un turó testimoni, el seu origen, la toponímia, etc. La seva formació - la història geològica- permet valorar la importància de la seva presència com a testimoni d’un passat i al mateix temps com a forma característica del nostre actual relleu. Entenem que els turons s’han de conservar i per tant proposem, a partir del seu estat, mesures concretes per evitar-ne la desaparició. La hipòtesi inicial d’aquest estudi és que, en general, el seu estat sembla delicat, fet que haurem de confirmar-ho o desestimar-ho a les conclusions finals. b) L’estudi especialitzat de dos turons representatius, el de Puigrodon i el de Camporat que ens ha permès treballar en dues línies: •
Comprovar
els
processos
erosius
dels
badlands
(vessants
aixaragallats degut a l’acció de l’aigua de pluja i a la manca de vegetació) i l’estudi de la seva vegetació característica. •
Proposar activitats didàctiques als turons i per alumnes dels diferents nivells educatius.
6
Els turons testimoni de Manlleu
c) Inventari dels turons testimoni del terme: la fitxa de camp de cada turó testimoni ha servit per crear una base de dades que permet conèixer les seves característiques i facilitar les propostes d’actuació. Els dos turons triats com a més representatius tenen un tractament més detallat que contempla l’inventari complet de vegetació i la instal lació d’un sistema de mesura i control dels processos erosius que s’hi desenvolupen. d) L’arxiu fotogràfic consta de dues parts, en una hi ha les fotos actuals dels turons testimoni des dels diferents vessants i en l’altra hem inclòs un recull d’imatges antigues i actuals d’alguns turons, que ens serveixen per poder valorar la seva evolució. e) Les propostes didàctiques han de servir per donar a conèixer als diferents nivells educatius, els turons més representatius. f) Valoració i propostes d’actuació, en aquest apartat expliquem: •
La situació en que es troben els turons: segons el seu estat proposem diferents mesures correctores dirigides cap a una millor conservació.
•
Els dos turons escollits serveixen per conèixer d’una manera més exacte que és un turó testimoni, comprovar els seus diferents nivells de vegetació i com funciona la dinàmica d’erosió en els vessant aixaragallats.
g) Les conclusions serveixen per corroborar, o no, la hipòtesi de l’estat, en general fràgil de conservació de la majoria de turons testimoni del nostre voltant i per tant la necessitat d’establir mesures protectores.
7
Els turons testimoni de Manlleu
1.4 Interès i justificació L’actual procés d’urbanització, la creació d’infrastructures i algunes pràctiques agrícoles i ramaderes estan comportant la progressiva desaparició dels turons testimoni, un tipus de relleu característic de la plana de Vic i que com el seu nom indica –testimoni- ens mostra com era el paisatge actual en el passat geològic. La seva pèrdua suposaria per tant la manca d’una font d’informació fonamental per entendre la formació de l’actual relleu i deixaria al nostre territori sense una de les seves imatges més representatives. Cal tenir en compte que algunes parts de l’actual nucli urbà de Manlleu s’han edificat precisament sobre turons testimoni, com és el cas de Dalt Vila, el Serrat del Munt (foto),
Puigventós,
el
Puig,
etc.
Aquest
procés
d’antropització es ve produint doncs des de fa molt temps i fins i tot molts d’aquests turons s’han integrat ja sense adonar-nos-en dins el nostre entorn urbà. Però la majoria de turons testimoni formen part del nostre paisatge natural proper, són fàcilment visibles i és important que els conservem ser conservats. Degut precisament al seu alt valor natural i geològic, la Generalitat de Catalunya ha protegit vuit d’aquest turons testimoni de la plana de Vic dins el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) com a Turons de la Plana Ausetana. Aquest estudi vol contribuir doncs a la revalorització dels nostres turons testimoni.
8
Els turons testimoni de Manlleu
1.5 Que és un turó testimoni? El terme turó testimoni o tossal testimoni que en anglès és coneix com a outlier, en francès butte témoin i en castellà cerro testigo té diverses accepcions. A continuació n’esmentem unes quantes formulades per diferents autors. •
Turó: Elevació aïllada que domina una plana o depressió o bé una carenada. Testimoni: 1. Puig, muntanya, etc. que persisteix d’èpoques molt llunyanes, mentre que la resta del paisatge ha estat erosionat. 2. A la comarca d’Osona, turó de margues de la plana de Vic que sobresurt per dessobre el mantell de boira que a l’hivern cobreix la plana.1
•
Tossal testimoni: relleu estructural aïllat d’una plataforma (a certa distància per efecte de l’erosió) d’estructura tabular o monoclinal, sostinguda per una capa resistent, el qual és testimoni d’una antiga extensió de la plataforma.
•
Turó testimoni: turó o muntanya prominent de cim pla i vessants abruptes, que representa generalment les restes d’una capa rocosa resistent en una regió d’estrats horitzontals.2
•
Turó testimoni d’erosió: aflorament de roques més modernes rodejat d’altres més antigues, com a resultat de la major resistència de les primeres a l’erosió. Un cop desaparegut el coronament de les roques més resistents, el relleu resultant rep el nom “d’antituró”; oposat a finestra d’erosió.3
Com podem comprovar, les diferents accepcions, algunes més geogràfiques, altres geològiques, defineixen molt bé aquestes elevacions que caracteritzen el nostre paisatge i que són el testimoni de l’antic relleu que hi havia.
1
VILA I COMAPOSADA, Marc-Aureli, Aportació a la terminología geogràfica catalana, Barcelona, Societat Catalana de Geografia, 1998, 236 pàgines 2 STRAHLER, Arthur N. i STRAHLER, Alan H., Geografía Física, 3a edició, Barcelona, ed. Omega, 1989, 550 pàgines 3 MONKHOUSE, F. J., Diccionario de términos geográficos, Barcelona, ed. Oikos-tau, 1978, 560 pàgines 9
Els turons testimoni de Manlleu
1.6 Origen Però com es forma un turó testimoni? Per què en trobem a la nostra comarca? Abans del relleu actual que podem veure a la plana i que està format per parts més elevades –els turons i serrats- i per parts més baixes
formades
per
petites
depressions
degudes a l’erosió, el nostre paisatge era diferent. A l’inici del període terciari (fa uns 65 milions d’anys) es forma el Pirineu i el Massís Catalano- Balear com a conseqüència del plegament alpí. Al mateix temps s’enfonsa l’àrea de l’Ebre. Les aigües marines arriben fins al Pirineu. A mida que passa el temps aquestes noves serralades es van erosionant i els sediments que es formen s’acumulen o bé al seu peu, els més grollers, o bé van omplint el mar formant els sediments marins els més fins. La línia de costa del mar que cobria l’actual plana de Vic no era estàtica i amb el temps es va anar modificant. A partir de finals de l’Eocè, fa aproximadament uns 37 milions d’anys, aquest mar es va anar tancant progressivament fins que en el Miocè (fa uns 24 milions d’anys) s’aixeca en bloc l’actual Catalunya
situant
la
línia
de
costa
aproximadament on és ara.
10
Els turons testimoni de Manlleu
A principis del Quaternari, que comença fa uns 2 milions d’anys, la plana de Vic i la resta de terres catalanes estan fora de l’aigua, per tant els sediments que es formen durant aquest període són d’origen continental. El clima durant el Quaternari ha sofert diferents canvis generant també diferents paisatges. Concretament hi ha hagut quatre grans períodes freds o glaciacions -el darrer dels quals va ser entre 70.000 i 20.000 anys abans d’ara- i períodes temperats o interglaciacions, més càlids que l’actual. Durant les glaciacions les neus permanents varen baixar a Catalunya fins els 2.000 metres. Aquestes variacions climàtiques varen influir en el cabal dels rius i en el nivell del mar, que va oscil lar diverses vegades. Els últims milions d’anys, durant el Quaternari, s’han intercalat curtes fases d’acumulació de sediments lligades a la dinàmica dels rius (terrasses fluvials) i dels vessants (glacis). Algunes d’aquestes acumulacions han resistit els processos erosius i les podem trobar a la part superior d’alguns turons: el de la Barraca, el del Vicenç i el de Puigrodon.
L’actual Plana de Vic és doncs una depressió fruit de l’erosió diferencial dels materials d’origen marí i continental sedimentats durant el Terciari. Els turons testimoni són les restes finals d’aquest procés erosiu i ens indiquen l’alçada anterior al Quaternari que tenia l’actual plana. Les roques més resistents formen els actuals turons i les més toves s’han anat disgregant. A la Plana de Vic el substrat rocós que es troba per sota dels dipòsits del Quaternari està format essencialment per Margues del Coll de Malla, Gres de Folgueroles, Margues de Vic i la calcària de Collsuspina. Intercalades amb les margues podem observar fàcilment la presència d’una altra roca un xic més resistent a l’erosió que forma capes ben definides en posició horitzontal i que estan lleugerament inclinades cap el sud. Es tracta dels gresos de gra molt fi, unes roques sedimentàries constituïdes per la cimentació de sorres molt fines amb argiles. La major resistència que ofereixen aquestes roques ha permès que algun dels turons no estiguin tan erosionats com els constituïts únicament per margues, que no tenen el “barret protector”. Aquestes roques les podem observar al serrat dels Corbs vora Niubó. De totes maneres és el clima qui, en últim terme, ha condicionat la formació d’aquest relleu característic, tot i que perquè hi pugui actuar d’una manera important es 11
Els turons testimoni de Manlleu
necessari també que el substrat tingui unes característiques determinades. En el cas del terme de Manlleu i en general a la Plana són les roques anomenades margues, lutites cimentades per carbonat de calci, al voltant del 50%, les que formen majoritàriament el substrat rocós. Aquestes roques quan no tenen una cobertura vegetal que les protegeixi són fàcilment erosionables, donant el clàssic relleu aixaragallat (badlans) de la Plana de Vic. Els turons testimoni els podem trobar en altres indrets apart de a la Plana de Vic, com per exemple a la conca d’Òdena, dins de la depressió de l’Ebre, i ja més lluny als Estats Units. Els badlands, que en català vol dir males terres, és un terme d’origen espanyol que designava el paisatge aixaragallat i amb poca vegetació que els conqueridors varen trobar a zones del sud-est d’Amèrica del Nord. És aquest un tipus de paisatge resultant dels processos d’erosió que es produeixen sobretot en roques toves, com és el cas dels vessants del turons testimoni de la Plana de Vic. Els badlands però, no els trobem només aquí a la nostra comarca sinó també en altres llocs amb climes molt diferents, per exemple a Tierra del Fuego, al sud del continent americà amb clima més fred que el nostre i a New Jersey (EEUU), on es produeixen precipitacions de 2.000 mm anuals (a Manlleu en tenim entre 800 i 850). En ambdós casos la seva formació es degut a la impermeabilització dels sòls i als forts pendents.
12
Els turons testimoni de Manlleu
1.7 El relleu El terme de Manlleu està situat al nord de la plana de Vic, a l’extrem nord-est de la Depressió Central catalana, entre el Prepirineu i la Serralada Prelitoral. La plana de Vic forma part de la comarca d’Osona junt amb les altres unitats geogràfiques clarament diferenciades: el Lluçanès, el Collsacabra o Cabrerès, les Guilleries i el Bisaura. A nivell geomorfològic o sigui referint-nos a la forma de la seva superfície, la Plana de Vic té una dimensió més reduïda que no pas quan la delimitem geològicament o sigui segons la seva composició, estructura i història. Així doncs, la Plana de Vic aniria des de Tona a Torelló i des de Sant Hipòlit de Voltregà a Roda de Ter. Els límits de Manlleu al nord són a l’alçada de Madiroles i els serrats de Puig-agut; cap el nord-est el serrat del Llac; a l’est Can Codonys i el pla de les Coromines; al sud-est el Vicenç; al sud el serrat de la Barraca i Can Gener; al sud-oest el serrat de Puig-rodon; a l’est és el riu Ter el límit fins a l’alçada de Can Cargol i finalment al nord-oest Sant Jaume Vell. A Manlleu el riu Ter que travessa el terme des del NW fins que en surt pel SE caracteritza el seu relleu junt amb els turons i serrats distribuïts per tot el seu terme i les parts més planeres que s’extenen des dels serrats del nord del terme fins al nucli urbà. Uns quants torrents disposats en sentit nord-sud que han anat erosionant les serres del nord del terme són també importants: del Poquí, Magí, del Perer i de la Borina. El punt més alt del terme és situat a Puig-agut, al nord, amb 594 metres i el més baix al pla del Gelabert amb 437 metres, fregant amb les Masies de Roda.
13
Els turons testimoni de Manlleu
1.8 Els sòls El sòl és el resultat de la transformació de la roca mare o del material originari sota la influència del clima i la vegetació. Les margues de Vic és la unitat que aflora més extensament a la Plana. Són un paquet de lutites més o menys carbonatades amb una gruixària màxima de 600 metres, de color gris. Contenen molts fòssils marins. Tenen poca compacitat i es desengrana fàcilment. Les margues són roques toves, fàcilment alterables físicament i químicament formades per materials fins, llims i argiles.
1.8.1 Sòls sobre margues Són sòls ben estructurats de textura fina amb carbonat càlcic actiu a tot el perfil, moderadament bàsics (amb valors de PH entre 8 i 8,5) rics en matèria orgànica i generalment saturats de bases. El contingut elevat d’elements minerals fins, llims i argiles, dóna a aquests sòls una bona capacitat de retenció d’aigua. En els pendents margosos l’erosió i el transport són més intensos i porten a la formació de sòls poc profunds i menys estructurats. Són sòls amb un horitzó orgànic superior prim, de colors clars, de textura grollera als horitzons superiors i textura fina en els inferiors, amb graves i pedres abundants, carbonatats, de pH bàsic, saturats de bases i pobres en matèria orgànica (foto inferior).
14
Els turons testimoni de Manlleu
Les roques que principalment formen aquests turons tenen un alt contingut de carbonats, sobretot càlcic. Aquest carbonat càlcic o calç és fàcilment dissolt per l’acció química de l’aigua i fa que tant les aigües superficials com les subterrànies siguin fortament alcalines. Se les anomena aigües dures.
1.8.2 Tipus de sòls Sobre els turons es troben rendzines i sòls bruns calcaris. Les rendzines són sòls prims rics en calci, magnesi, carbonats i matèria orgànica. Els sòls bruns calcaris es caracteritzen perquè entre la capa superficial i la roca mare es desenvolupa un estrat més estructurat sense enriquiment clar d’argiles. Són de coloracions fosques a la part superior i també presenten carbonats en tot el perfil. En els pendents amb xaragalls o terrers i en d’altres turons del municipi es formen regosols, sòls molt primalls que no tenen un perfil diferenciat. Segons la F.A.O. són sòls sobre materials no consolidats i no presenten cap més horitzó de diagnòstic que un A òcric. Són sòls pobres en matèria orgànica i que es disgreguen fàcilment en superfície. Podem destacar els terrers ben visibles als vessants del serrat de Puigvaquer, serrat de Palau i serrat de Puigrodon . . . A les parts baixes dels pendents i en les planes s’hi dipositen materials anomenats “col luvions” que provenen de l’erosió de les parts altes del relleu i que sedimenten al capdavall. A sobre d’aquests materials acumulats s’hi desenvolupen sòls bruns calcaris col luvials, amb una textura argilosa o llimo argilosa, bona estructura i profunditat i amb apreciable reserva d’aigua.
Per últim farem esment dels sòls al luvials amb materials aportats pel riu Ter i els seus afluents, dipositats en diferents nivells de terrasses al llarg del temps. Segons la naturalesa dels materials dipositats (còdols, sorres llims) el tipus de sòl serà diferent. Els trobem ben representats en molts indrets de Granollers de la Plana, als municipis de Gurb i Roda de Ter i també de Manlleu, tots propers al riu Ter. En molts dels turons inventariats podem observar la seva existència en els vessants. 15
Els turons testimoni de Manlleu
Les terrasses han estat explotades llargament per l’extracció de graves. Aquestes graves són còdols de calcàries, gresos, gneis, granit i quars o altres materials de la capçalera del riu Ter i Freser. En l’estudi més aprofundit del serrat de Puigrodon podem observar algunes característiques d’aquests tipus de sòls.
16
Els turons testimoni de Manlleu
1.9 Clima El clima de Manlleu i de la Plana de Vic, condicionat per l’orografia, és el mediterrani amb tendència continental de muntanya mitjana que es caracteritza per una forta oscil lació tèrmica. A Osona la precipitació mitjana anual és de 750 mm, la temperatura mitjana anual oscil la al voltant dels 12ºC. Les mitjanes del mes més fred són d’uns 3ºC. Es produeixen uns 80-90 dies de glaçada a l’any. L’estiu és curt però força calent, amb una temperatura mitjana de 21-22ºC, amb màximes freqüents superiors als 31ºC. Aquestes oscil lacions són conseqüència, en gran part, de la inversió tèrmica a l’hivern. Aquest fenomen que es dona sobretot a la Plana de Vic es caracteritza perquè les capes d’aire inferior tenen una temperatura més baixa que les capes una mica més elevades, a diferència del que passa en llocs oberts. Es produeix sobretot els dies encalmats d’hivern a les zones més deprimides de la plana quan l’aire fred més dens queda estancat. Quan aquest aire es va refredant disminueix la seva capacitat de contenir aigua en estat de vapor i el vapor d’aigua excedent es condensa formant la boira baixa. La diferència de temperatura entre el fons de la plana i les terres més elevades que les envolten pot arribar a ésser de 20ºC, segons va comprovar el meteoròleg Eduard Fontseré l’any 1937. La temperatura mitjana anual de Manlleu és de 12-13ºC i la pluviositat anual de 800-850 mm. Estacionalment és a l’estiu i a la primavera quan es produeix més precipitació (200240 mm).
A la taula següent podem comprovar les dades climàtiques de l’observatori de Manlleu. Les dades de freqüència de la precipitació i de radiació solar són tretes dels observatoris de Vic i Balenyà ja que segons l’Atles Climàtic de Catalunya en el de Manlleu no s’hi registren.
17
Els turons testimoni de Manlleu
Dades climàtiques Precipitació
Manlleu, altitud 463 m
mitjana 800-850
anual, mm (1) Precipitació
mitjana <30
gener (2) P. m. febrer
50-60
P. m. març
50-60
P. m. abril
60-70
P. m. maig
90-100
P. m. juny
80-90
P. m. juliol
50-60
P. m. agost
90-100
P. m. setembre
90-100
P. m. octubre
60-70
P. m. novembre
40-50
P. m. desembre
50-60
Precipitació
mitjana 120
hivern P. m. primavera
200-220
P. m. estiu
220-240
P. m. tardor
180-200
Règim
pluviomètric EPTH
estacional (3) Temperatura
mitjana 12-13
anual, ºC Temperatura
mitjana 2-3
gener T. m. febrer
5-6
T. m. març
8-9
T. m. abril
11-12
T. m. maig
15-16
T. m. juny
20- 21
T. m. juliol
22-23
T. m. agost
21-22
T. m. setembre
19-20
T. m. octubre (4)
13-14
T. m. novembre
9-10
T. m. desembre
3-4
Amplitud tèrmica anual 19-20 (5) Evapotranspiració potencial
i
572-712 mm regions Mesotèrmica I (B’1)
tèrmiques (6) Concentració estival de Igual
18
Els turons testimoni de Manlleu
l’eficàcia
tèrmica
(segons T.) (7) Dèficit
hídric
anual 0-100 mm
(segons T.) (8) Tipus de clima segons 0-20 l’índex
d’humitat
de subhumit (C2)
Thornthwaite (9)
Freqüència de la precipitació (10):
Estació
gen
feb
mar
abr
mai
jun
jul
ago
set
oct
nov
des
Vic
4
4
8
9
10
9
6
8
8
7
6
5
Vic
1
1,2
0,9
0,5
Balenyà
4
4
8
10
Balenyà
4,2
1
0,7
0,3
meteorològica Pluja Neu 11
9
6
7
7
8
7
5
Pluja Neu
Radiació solar (11): Vic
gen
feb
mar
abr
mai
jun
jul
ago
set
oct
nov
des
Mitja na anual
Irradiació
6-6,5
global diària
8,5-9
12,513
17
20,5-
22-
21-
18-
14-
9,5-
21
22,5
21,5
18,5
14,5
10
6,5-7
5-5,5
13,514
(MJ/m2)
(1): La part plujosa de Catalunya té precipitacions superiors a 700 mm. La part seca inferiors a 300 mm. Els sectors més secs recullen precipitacions de 350 a 400 mm. Els sectors més plujosos tenen més 1.250 mm de precipitació. (2): La Depressió Central és l’àrea més seca aquest mes degut a l’estabilització i refredament de les masses d’aire en aquestes depressions, amb inversions tèrmiques i dificultat per tant de precipitacions. (3): Segons el règim pluviomètric estacional a Catalunya hi ha 11 règims diferents. En el cas de Manlleu el màxim pluviomètric és estival. (4): Descens de 6ºC a la Depressió Central degut a la disminució de la radiació global i a l’entrada de masses d’aire relativament fredes. (5): Diferència entre les temperatures mitjanes del mes més fred i del mes més càlid (a Catalunya són gener i juliol).
19
Els turons testimoni de Manlleu
(6): (segons Thornthwaite) e. p. : quantitat d’aigua màxima susceptible d’ésser cedida en forma de vapor per una superfície de sòl completament coberta de vegetació i contínuament alimentada d’aigua sota unes determinades condicions climàtiques. Comprèn, per tant, també la transpirada per les plantes. Freqüentment, l’evapotranspiració potencial és superior a la real, perquè les disponibilitats d’aigua al sòl són insuficients, com succeeix durant els mesos més càlids a la major part de Catalunya. El mètode ideat per Thornthwaite és una estimació indirecta a partir de les temperatures mitjanes mensuals. A Catalunya hi ha 5 regions, segons el seu criteri, del tipus Microtèrmic i Mesotèrmic. (7): Representa el grau de continentalitat a partir de la relació entre la suma de l’evapotranspiració potencial estimada per als 3 mesos d’estiu i la resultant de determinar el total anual. Thornthwaite definí una sèrie de categories que expressen diferents graus de continentalitat. (8): Durant els mesos en que l’evapotranspiració potencial o capacitat evaporant del sòl cobert de vegetació és superior a la real no estan garantides les necessitats hídriques de les plantes. La diferència entre ambdós valors representa la manca d’aigua o dèficit hídric de cada mes i la suma de les diferències registrades cada mes és el dèficit hídric anual. (9): T. defineix l’índex d’humitat com la relació percentual entre la suma dels excedents mensuals d’aigua i les necessitats anuals d’aquest líquid expressades per l’evapotranspiració potencial, i l’índex d’aridesa com una relació semblant entre el dèficit anual d’aigua expressat per la suma dels dèficits mensuals i la necessitat anual d’aigua. A partir d’aquests dos índexs en proposà un de nou, denominat índex hídric anual, definit per la diferència entre l’índex d’humitat i el 60% de l’índex d’aridesa. En funció de l’índex hídric anual T. establí nou tipus de clima o regions d’humitat, 8 de les quals es troben a Catalunya. El que correspon a la estació de Manlleu és el Subhumit (C2) que correspon a índexs hídrics anuals compresos entre 0 i 20. Es circumscriuen, en general, a àrees d’altitud superior als 500 m.
(10): Es refereix aquí al nombre mitjà mensual de dies de precipitació. Aquestes dades només les tenen recollides els observatoris propers de Vic i Balenyà (590 o 545 m d’altitud).
(11): L’estació més propera on es mesura és situada a Vic. Radiació solar: irradiació global diària sobre superfície horitzontal. La irradiació és l’energia rebuda per unitat de superfície en un temps determinat i s’expressa habitualment en megajoules per metre quadrat. L’adjectiu global fa referència al fet que els aparells de mesura de la
radiació (piranòmetres) detecten no solament l’energia que prové directament del disc solar (radiació directa), sinó també la que, difosa per l’atmosfera, prové de la resta del cel (radiació difusa).
20
Els turons testimoni de Manlleu
1.10 La vegetació
El bosc ocupa més de la meitat de la superfície osonenca (54 %), els matollars i els prats n’ocupen el 15% i els conreus el 26% restant. A Osona predominen els arbres de fulla caduca. Els boscos osonencs pertanyen a ambients biogeogràfics subhumits. Per contra, la vegetació pròpiament mediterrània només prospera en els indrets més càlids, parts baixes de les Guilleries i Lluçanès i a les costes orientades a ponent i a migjorn del voltant de la Plana de Vic. Biogeogràficament la Plana de Vic pertany a la regió submediterrània, zona de transició on conflueixen elements mediterranis i elements típicament europeus. Un 80% de la Plana la componen tàxons medioeuropeus i el 20% restant tàxons mediterranis. Actualment els conreus i les pastures seques són dos dels elements bàsics de la Plana de Vic. Les masses forestals més importants es situen a les àrees marginals i perifèriques de la Plana. Les rouredes que resten situades en zones planes no poden ser anomenades boscos sinó boscanys i es poden considerar restes d’un antic bosc que han quedat isolades al si d’una àrea conreada.
Comunitats forestals
El bosc natural de la Plana de Vic és principalment la roureda de roure martinenc amb boix (Buxo Querquetum pubescentis). En condicions normals, l’alzinar mediterrani ocuparia els sectors més baixos i càlids i els roures estarien més amunt però el fenomen de la inversió tèrmica provoca també la inversió dels pisos de vegetació i així tenim que la roureda es desenvolupa a la Plana de Vic. A l’associació de Buxo-quercetum pubescentis i degut principalment a la poca permeabilitat dels sòls margosos, el boix hi és poc representat. Només en els relleus més abruptes dels solells dels turons o a les carenes de les serres que l’envolten hi podem trobar bosquets mixtos de roures i alzines. 21
Els turons testimoni de Manlleu
A Osona, l’alzina ocupa els solells fins els 800-1000 metres d’altitud on cedeix el pas al roure i al faig. Prospera malament a la Plana de Vic i en zones on es registren inversions tèrmiques perquè l’alzina no resisteix gaire bé els freds extrems persistents. El pi roig (Pinus sylvestris) ha substituït la roureda en molts indrets. Aquest pi anomenat també rojalet o melis prospera bé en el domini del roure. Les pinedes de pi roig són més extenses a ponent de la Plana de Vic i des del Bisaura fins el Moianès i en tot el Lluçanès. També se’n troba en els contraforts de les Guilleries desde Vilanova de Sau fins les Guilleries. El Pi pinyoner (Pinus pinnea) només prospera bé sobre els sòls àcids de les Guilleries. A Osona el faig abunda en tota la franja oriental humida, des del Vidranès i el Collsacabra fins a les Guilleries i el Montseny. Als riberals, vernedes i salzedes acompanyen rius i rieres on no han estat destruïdes per l’home. La vegetació de ribera està força malmesa; queden restes de vernedes i salzedes en alguns trams de rius i rieres si bé la majoria han estat substituïdes per pollancres. En algunes fondalades humides i capçaleres dels torrents de les àrees perifèriques de la Plana sobretot a Llevant (Roda de Ter, Tavèrnoles, Folgueroles, Sant Julià de Vilatorta) s’hi troben boscos caducifolis humits amb roures, avellaners, freixes i til lers. A les carenes d’aquestes serralades hi ha un bosc mixt de roure i alzina amb el sotabosc propi de les rouredes. La degradació de les rouredes porta a la formació de garrigues (Quercetum cocciferae) en els vessants més calents i eixuts i bardisses (Pruno-Rubion) a les zones més frescals i humides.
22
Els turons testimoni de Manlleu
La garriga
A Catalunya queda circumscrita a la zona de l’alzinar (alzinar litoral i carrascar). Ocupa extensions molt reduïdes en els vessants solells dels turons de la Plana. Se’n troben només en alguns turons de la part septentrional i, en canvi, estan ben esteses en els pendents solells de la serra de Ponent (Sant Sebastià, Creu de Gurb) A les clarianes de la garriga s’hi forma la brolla mediterrània. Les brolles calcícoles de romaní i bruc d’hivern (Rosmarino Lithospermetum) no solen aparèixer a la Plana, tot i que la trobem a la Vall del Congost i en els solells d’alguns turons de la part més meridional (de Malla cap a Tona) de manera residual. El garric és un piròfit i té una gran capacitat de rebrotada després d’un incendi.
La bardissa
La degradació de les rouredes porta a la formació de bardisses (Pruno-Rubion) a les zones més frescals i humides. Hi predominen formacions arbustives com el sanguinyol (Cornus sanguínea), arç blanc (Crataegus monogyna) i l’aranyoner (Prunus spinosa). També s’hi fan esbarzers o romegueres (Rubus ulmifolius) i algunes enfiladisses com la rogeta (Rubia peregrina). Íntimament lligada a la roureda es situa a la perifèria i fa de pont entre la roureda i el fenassar.
Les pastures
En la vegetació actual de la Plana els prats són, després dels conreus, el tipus de comunitat vegetal més estès. Tot i que n’hi ha alguns de naturals, amb extensió reduïda, i en la seva majoria de caràcter mediterrani que ocupen terres prims o zones erosionables, els més estesos i que cobreixen la major part de superfície dels turons de 23
Els turons testimoni de Manlleu
la Plana són pastures originades a partir de l’explotació per tala i pastura dels boscos inicials.
El fenassar L’Euphrasio-Plantaginetum mediae és un prat dens, del 100% de recobriment i relativament baix. Aquesta comunitat té com element dominant l’eurosiberià (espècies centroeuropees i submediterrànies) tot i que hi tenen un paper important espècies mediterrànies com el fenàs de marge (Brachypodium Phoenicoides) i l’Avenula pratensis subs. iberica. A la Plana de Vic aquests prats mesòfils es situen als indrets ombrívols i frescals. Generalment es fan als vessants obacs dels turons, allà on gairebé mai ni a l’estiu no són sotmesos a la insolació directe. Es sol tractar d’àrees planes o poc inclinades generalment de superfícies reduïdes.
La jonceda
Distingirem les joncedes mesòfiles (Plantagini Aphyllanthetum) que es troba distribuït per tota la Plana de Vic i que és el tipus de pastura més estesa. Generalment es situa al voltant dels turons ocupant extensions considerables sobretot als vessants que miren al nord, nord-est i nord-oest i a les superfícies planes o lleugerament inclinades. Les joncedes seques (Brachypodio-Aphyllantetum) és una de les associacions que està més estesa per tot Catalunya. A la Plana de Vic correspon a les pastures més comunes a les àrees seques i assolellades. Hi trobem representades la subass. typicum, la subass. sideritido-brachypodiotosum retusi i una nova subassociació, la stipetosum ibericae.
D’aquestes la subass. typicum és l’altra comunitat pradenca que ocupa extensions més grans a la Plana de Vic. Es fa als voltants dels turons margosos a les superfícies planes o lleugerament inclinades dels vessants Sud, S-E i S-W, i no es 24
Els turons testimoni de Manlleu
sol trobar en exposicions ben obagues. A les àrees marginals de la Plana de Vic, són també freqüents a les zones més seques i assolellades.
La subassociació stipetosum ibericae inclou el conjunt de pastures seques, més o menys esclarissades que es troben entremig de les margues que afloren als petits replans; solen cobrir extensions reduïdes i distribuïdes de forma discontinua. També es freqüent trobar petites clapes d’aquesta comunitat a les diàclasis de les margues, aprofitant la mica de sòl acumulat..
El llistonar
El Brachypodio-Aphyllantetum brachypodietosum retusi constitueix la comunitat vivaç més seca que es fa a la Plana de Vic. Són pastures baixes en les quals Brachypodium retusum és l’espècie dominant. Aquestes són les pastures vivaces de caire més mediterrani que trobem a la Plana de Vic, amb la major part de plantes mediterrànies. Es situa generalment als pendents arrecerats dels vessants solells dels turons margosos . A la zona septentrional de la Plana, la comunitat es fa també a les clarianes que queden entremig de les garrigues (Quercetum cocciferae) allà on aquestes estan més degradades. A l’àrea meridional de la Plana (des de Malla cap a Tona) limitant amb la vall del Congost aquests llistonars donen pas a les brolles calcícoles del Rosmarino Lithospermetum , freqüents a la vall del Congost.
Prats d’ anuals calcícoles
Dins l’aliança Thero-Bracchypodion s’inclouen els prats terofítics característics de la part septentrional de la regió mediterrània. A la plana de Vic, zona ja típicament submediterrània ens trobem al límit de la seva àrea de distribució, on només arriba una petita representació d’aquesta aliança sempre molt localitzada.
25
Els turons testimoni de Manlleu
Corresponen sempre a una etapa inicial de la colonització de la roca mare(les margues) i podem distingir tres comunitats de Thero-Brachypodion :
A les carenes seques damunt sòls prims i pedregosos en els vessants meridionals és on creix Brachypodio-Stipetum subass. typicum que és una pastura força densa on hi dominen les mates d’Stipa (la Stipa iberica subsp. iberica i la Stipa capillata). A la Plana de Vic es fa en indrets localitzats encara que hi ocupa extensions notables.
A la base dels turons que ocasionalment s’hi acumula aigua s’hi troba el Brachypodio-Stipetum subass. euphrasio-centaurietosum pulcheli. Es un pradell baix i relativament dens, on hi tenen força importància les plantes anuals. Aquests pradells colonitzen els primers cúmuls argilosos que hi ha al peu dels pendents.
A les codines o en els replanets sobre la marga més dura, apareixen petites clapes de Sedetum micrantho-sediformis. S’hi diferencien dos elements relativament constants, d’una banda arranats a terra hi ha líquens i molses xerofítiques i d’altra sobresurten camèfits suculents (sedum sp.). És una comunitat que ocupa molt poca extensió en el paisatge vegetal, que té un caràcter pioner en la colonització de la roca nua.
1.11 La fauna
En els capítols anteriors hem pogut observar les diferents comunitats vegetals que hi han en els nostres turons. Aquesta diversitat crea un medi idoni per a diferents animals. La vegetació forestal dels turons actua com a refugi de moltes espècies animals i també serveixen al mateix temps de corredors biològics que connecten zones naturals més extenses.
26
Els turons testimoni de Manlleu
L’observació i estudi de la fauna en el si dels turons exigiria un estudi particular i exhaustiu cosa que no era el que conformava l’eix central del nostre treball, si bé com a complement si que creiem necessari incluir-li. Partint d’estudis parcials i propers farem una transcripció, si mes no per tenir-ne una referència. Les espècies animals característiques del garrigar són el tallarol capnegre (Sylvia melanocephala) la tallareta cuallarga (Sylvia undata) i el passarell (Carduelis cannabina). Als solells amb vegetació de codines o garrigues també hi són característics la sargantana ibèrica (Podarcis hispanica), el llangardaix comú (Timon lepidus) i la serp blanca (Rinechis scalaris). La roureda acull una fauna diversa tant per criar-hi com per alimentar-se com el cucut (Cuculus canorus) el picot verd (Picus viridis) i les mallarengues blava i carbonera (Parus caeruleus i Parus major) i altres espècies arborícoles com el raspinell (Certhia brachydactyla) i el tudó (Columba palumbus). D’altres animals utilitzen el bosc com a refugi i lloc de nidificació mentre busquen aliment en àrees més obertes. Aquest és el cas de l’aligot (Buteo buteo), rapinyaire molt escàs al terme. El sotabosc manté una gran varietat d’organismes, en bona part petits ocells com el pit-roig (Erithacus rubecula) el cargolet (Troglodytes troglodytes) i la merla (Turdus merula). En els diferents prats i pastures alguns animals aprofiten les diverses plantes com a font d’aliment, sobretot els fruits, per exemple la grana de moltes gramínies sustenta els ratolins mediterranis (Mus spretus) i els talpons (Microtus duodecimocostatus). D’altra banda es ben conegut el tràfec de caderneres (Carduelis carduelis) i dels verdums (Carduelis chloris) per aconseguir, amb el bec afilat, les llavors amagades dels cards. Alguns dels lepidòpters més comuns són Colia australis i Colia crocea. També hi nidifiquen ocells com la perdiu roja (Alectoris rufa), molt escassa, l’enganyapastors (Caprimulgus europaeus), el trobat (Anthus campestris), molt escàs, i el cotoliu (Lullula arbòrea).
27
Els turons testimoni de Manlleu
La bardissa, sobretot si és extensa, empara una fauna prou abundant, que hi troba un refugi idoni. Hi viuen ocells petits a pensió complerta com el cargolet o ulldebou (Troglodytes troglodytes) el rossinyol (Luscinia megarhynchos) i, a l’hivern, el pardal de bardissa (Prunella modularis). També hi són freqüents les merles (Turdus merula), els estornells (Sturnus vulgaris) i els pinsans (Fringilla coelebs) que s’hi amaguen quan els ataca algun rapinyaire. Fins i tot la garsa (Pica pica) arriba a fer el voluminós niu en mig de l’entrelligat de les branques punxents. I finalment per sota la bardissa conills (Oryctolagus cunniculus), teixons (Meles meles) i guilles (Vulpes vulpes) hi fan els caus. Sota les pedres i blocs de roca esquerdats hi viuen animals d’ambients secs, com els escorpits (Buthus occitanus) i diferents rèptils amants del sol, com la sargantana ibèrica (Podarcis hispanica) el llangardaix ocel lat (Timon lepidus) la serp blanca (Rhinechis scalaris) i l’escàs escurçó (Vipera aspis). Fins i tot alguns gripaus com el corredor (Bufo calamita) i el tòtil (Alytes obstetricans) apareixen de nit als terrers. Pocs ocells freqüenten les codines i no pas de manera exclusiva com el cotoliu (Lullula arborea) i el siboc (Caprimulqus ruficollis) que poden arribar a criar-hi. Per últim no podem oblidar les papallones. Hi podem trobar diferents espècies comunes a tot el territori com la famosa Papilio podalirio, la Gonepteryx cleopatra i les Lycaenidae sp., més conegudes per “blauetes” que contenen més de 70 espècies. D’altres també hi són presents com la Pieris brassicae que menja cols, la Vanessa atalanta que s’alimenta d’ortigues, així com també la Inachis io. També hem d’esmentar les abelles que aprofiten diferents plantes aromàtiques tenint un paper molt important en la seva pol linització. Actualment podem trobar ruscs encara en funcionament al turó de la Barraca. En d’altres com a Puig-rodon encara queden vestigis d’una activitat anterior d’apicultura en el vessant sud, ja en desús. Per últim esmentarem la presència d’alguns mol luscs terrestres.
28
Els turons testimoni de Manlleu
1.12 Geografia humana L’any 2005 Osona tenia 142.337 habitants registrats, en una superfície de 1.260,1 Km2 i amb una densitat de població de 113 habitants /km2. Osona ocupa el 4 % de la superfície del país i agrupa el 2% de la població de Catalunya. Respecte al conjunt de les 41 comarques catalanes ocupa el vuitè lloc en extensió i l’onzè segons els habitants. Es tracta d’una comarca extensa i forca poblada. També cal destacar que té una de les taxes de immigració estrangera més elevada de la província de Barcelona. Les xifres disponibles de producció i renda i els principals indicadors de benestar social situen Osona una mica per sobre de la mitja catalana i semblants a la mitjana dels països de la Unió Europea. L’establiment d’empreses, sobretot en el sector de la indústria i de la construcció, està per damunt de la mitja catalana. També cal constatar que Osona té una estructura econòmica equilibrada, caracteritzada per un sector agropecuari potent que es combina amb
una
indústria diversificada
en bona part
d’origen comarcal i amb el
desenvolupament recent dels serveis. Vic, Manlleu i Torelló formen l’espina dorsal d’Osona i concentren més del 50% dels habitants. Per percentatges dels municipis respecta la comarca en sòl industrial hi ha una clara preponderància de Vic, Gurb i Manlleu sobre la resta de municipis. Són 50 els polígons industrials repartits a la comarca d’Osona. Tots aquests són a la Plana de Vic. Prenent la referència de les 3 grans àrees comarcals constatem com l’espai de la Plana concentra fins el 92% del sòl industrial, el Lluçanès prop d’un 7% i el Collsacabra i Guilleries l’1% restant. L’any 2006 la població de Manlleu era de 19.979 habitants en una superfície de 17,2 Km2. La seva densitat, 1.159,5 hab/Km2, és molt elevada respecte als altres municipis
29
Els turons testimoni de Manlleu
de la comarca. L’any 2004 i pel que respecte a Catalunya ocupava el lloc cinquanta novè en dimensió del total dels 946 municipis. Manlleu és una ciutat mitjana amb un peu en la indústria –el seu principal senyal d’identitat en els temps contemporanis- i un altre en els serveis, amb institucions i empreses capdavanteres com Caixa Manlleu, Fundició Dúctil Benito, La Piara o Grup Cable. El creixement de Manlleu respecte de Catalunya i també en relació amb la comarca d’Osona mostra el major impacte de la immigració dels anys seixanta i de nou durant els darrers anys. La dinàmica de creixement de Manlleu sempre ha estat per sobre de la mitjana comarcal. En conjunt la tendència d’evolució del municipi de Manlleu es de creixement moderat, per sota de Vic, però superior al conjunt comarcal. La immigració a partir de l’any 1.996 fins ara procedeix bàsicament de l’Àfrica magrebina seguida per la procedent d’Amèrica llatina i després la d’Àfrica subsahariana. Aquesta tendència però és comú a Osona que té una de les taxes d’immigració estrangera més elevades de la província de Barcelona.
30
Els turons testimoni de Manlleu
En les últimes dècades s’han produït canvis com la terciarització dels sectors industrials i la necessitat del sector primari de industrialitzar-se i especialitzar-se. El 2001 la població de Manlleu ocupada per sectors ens confirma aquesta tendència : Agricultura
3%
Indústria
48,3%
Construcció
7,9%
Serveis
40,8%
Ens trobem amb un territori que no només reflecteix aquestes transformacions estructurals sinó que està també marcat per trets històrics com la colonització del territori amb una densa constel lació de masies, la potent estructura de la primera industrialització als meandres del Ter i la implantació més recentment de polígons industrials i petites indústries.
1.13 Toponímia La toponímia és la part de l’Onomàstica que estudia els noms propis de lloc. Un topònim, per tant fa referència a un nom propi d’un lloc o d’un element geogràfic. Normalment podem distingir entre “el nom comú o genèric” (p.e. Serrat) i “els determinants” que apareixen per la necessitat de distingir entitats repetides (p.e. de Maians, de l’Horta ...). En l’estudi sobre turons testimoni que hem realitzat, el nom comú o genèric més usat és “serrat”, i en menys casos es fa servir “turó” o “puig”. Pel que es refereix als determinants es molt usual que facin referència a la masia més propera de l’accident geogràfic i que en alguns casos es creï una duplicitat de topònims 31
Els turons testimoni de Manlleu
(p.e. Serrat de la Griera també dit Serrat de la Rovira). En alguns casos fan referència a aspectes concrets com poden ser faunístics (p.e. el Turó de les Alades –en referència a les formigues alades que si han vist-) o florístics (p.e. Serrat dels Garric). Altres vegades fan referència a la història (p.e. Serrat dels Lluïsos).
1.14 L’estat de la qüestió Els turons testimoni de la plana de Vic han estat estudiats per diferents autors però quasi sempre formant part d’estudis més generals o bé tractats des d’un vessant específic com pot ser la vegetació, la geologia, etc. Aquest estudi, en canvi, pretén donar una visió global dels turons testimoni situats al voltant de Manlleu. A continuació relacionem alguns dels estudis ja fets que tracten els turons testimoni de la nostra comarca.
Salvador Reguant, Pere Busquets i Miquel Vilaplana al llibre Geologia de la plana de Vic de 1986 en parlen quan expliquen aspectes de la història geològica de la plana de Vic, més endavant en tornen fer referència al descriure la Formació Margues de Vic que és el tipus de roca on s’han desenvolupat preferentment els turons testimoni i també al parlar del Quaternari, quarta era que segueix a la del Terciari i que va començar fa uns dos milions d’anys. Finalment a l’apartat dels indrets d’interès geològic esmenten uns quants turons testimonis importants.
Els mateixos autors Busquets i Vilaplana en un article publicat al Butlletí de la Institució d’Història Natural de març de 1996 amb el nom de La desertificació de la Plana de Vic parlen també del terrers típics de la plana de Vic i proposen mesures correctores per disminuir la seva erosió.
Pere Busquets, Antoni Dominguez i Miquel Vilaplana parlen dels turons testimoni, la seva composició litològica, etc. al llibre Geologia d’Osona de 1979.
32
Els turons testimoni de Manlleu
Jaume Calvet a la seva tesis doctoral de 1977 Contribución al conocimiento geomorfológico de la Depresión Central Catalana explica d’una manera molt detallada els diferents nivells dels turons que caracteritzen la plana de Vic: nivell alt, mitjà, baix i inferior. També explica la seva composició. Finalment cal esmentar la seva explicació dels processos que han intervingut per la formació d’aquests turons testimoni.
Pere Pous i Jordi Camprodon en el capítol sobre el medi natural del llibre Manlleu. Aproximació a la història, l’entorn, l’economia i l’estructura territorial de 1990 dediquen un apartat als turons de Manlleu.
Carme Casas, biòloga, ha estudiat molt bé la vegetació dels turons, ha publicat entre d’altres, dos articles al Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, un al nº 57 de 1989, i l’altre al nº 63 de 1995 i la seva tesis doctoral de 2001 sobre Estudi tipològic, ecològic i funcional de les pastures de la Plana de Vic.
El geògraf Jaume Font en el llibre Osona: la terra i la gent publicat el 2004 dedica dos apartats a parlar dels turons i de la seva composició.
Més recentment el naturalista Carles Martorell els esmenta en el llibre Manlleu. Entorn, patrimoni i vida del 2006.
Existeixen també diferents treballs realitzats per estudiants sobre els turons i el relleu en general de la plana de Vic.
Finalment cal dir que dins dels plans d’estudi de les carreres de Geografia i Ciències Geològiques de les universitats catalanes són freqüents les sortides de camp a la Plana de Vic per estudiar els turons testimoni. És per tant un paisatge molt conegut i estudiat en termes acadèmics.
33
Els turons testimoni de Manlleu
... I la Laura segueix amb la mirada aquell índex que assenyala, joiós, els camps de patates renegrides per la tardor que comença, els turons nus, calcinats, el doble rengle de xiprers que duen al cementiri i les teuleries roges... Miquel Llor, 1931
34
Els turons testimoni de Manlleu
2 INVENTARI 2.1 Descripció dels diferents apartats de cada fitxa Per poder recollir les dades de cada turó correctament, hem confeccionat un model de fitxa que consta de diferents camps. Les dades les hem entrat en el programa informàtic de base de dades Acces, ja que d’aquest manera es poden anar ampliant i modificant més endavant sí és necessari. Els diferents camps, les dades que hi pertoquen i les unitats de mesura corresponents, les expliquem a continuació. Nº REGISTRE: S’utilitza una numeració comú per unificar fitxes i documentació gràfica de cada un dels turons testimoni. DATA: Dia en que s’omple la fitxa al camp. COORDENADES UTM: L´UTM (Universal Transversal Mercator) és el sistema de coordenades utilitzat preferentment en la cartografia de terra actual. S’obtenen sí es possible mitjançant els mapes o a través del GPS. Aquí serveixen per situar el turó estudiat en el mapa. SITUACIO GEOGRÀFICA I GEOLÒGICA: Remarquem on es troba el turó testimoni pel que fa a la localització envers camins propers, masies i altres elements referencials (punts quilomètrics ...). També especifiquem la litologia (composició i propietat de les roques) on s’ha desenvolupat el turó. TOPONÍMIA: Contrastem els topònims de la cartografia emprada amb altres estudis existents. També tenim en compte els noms populars que ens pugui transmetre gent gran que hi és propera.
35
Els turons testimoni de Manlleu
MUNICIPI: L’inventari dels turons s’ha centrat bàsicament en el terme de Manlleu, però també n’hem estudiat alguns que encara que s’hi accedeix des de la nostra ciutat pertanyen a municipis veïns. ENTORN GENERAL: Ens fixem en el marc en que es troba el turó en un sentit ampli. ENTORN PROPER: Ens referim sobretot a les parts contigües de les diferents vessants i en la unió amb els camps o espais propers. Destaquem tant els elements antròpics com els naturals.. VISUALITZACIÓ PAISATGÍSTICA: Es tracta d’una valoració tant subjectiva com objectiva en arribar al turó. Es tenen en consideració els elements definitoris que aporten les diferents sensacions (obertura, visibilitat, densitat vegetal ...)
ALTITUD: Referida en metres sobre el nivell del mar. DESNIVELL: És la distància en metres entre el punt més alt i el més baix del turó. MORFOLOGIA: Es descriuen les diferents formes dels turons (arrodonida, allargada) i també la direccionalitat.
36
Els turons testimoni de Manlleu
SUPERFÍCIE: Es quantifica en hectàrees delimitant el seu perímetre. OCUPACIÓ, USOS: Volem contrastar els diferents usos que es donen sobre el context natural (tan infrastructural com antròpic). VESSANTS N, S, E, W: Descripció de cada vessant del turó (nord, sud, est i oest): vegetació, instal lacions antròpiques, abocaments, etc PART SUPERIOR: Apart dels elements que també es presenten als vessants s’observa si hi han vèrtex geodèsics. També es té present la vista o panoràmica que se’n deriva. BADLANDS: S’indica la presència o no d’aquest paisatge aixaragallat en els vessants. ORIENTACIÓ: Indica la orientació del vessant on són presents els badlands. PROFUNDITAT XARAGALLS: Serveix per quantificar la fondària de les incisions a la roca dels xaragalls. ELEMENTS HUMANITZATS: Aquí es relacionen els elements antròpics presents al turó. VALORACIÓ : Després d’haver estudiat tots els aspectes del turó es valora el seu estat de conservació. INFORMACIONS COMPLEMENTÀRIES: Es tenen en compte elements no tan tangibles com poden ser els històrics o que poden donar pistes de tendències espaials o d’un futur proper i també informacions que no s’han pogut recollir en els apartats anteriors. XARXA DE DRENATGE: En aquest apartat hi figurarà un dibuix o una foto de la xarxa de drenatge (forma que presenten els xaragalls per on hi baixa l’aigua de la pluja) del vessants del turons on hi ha badlands. En alguns casos encara que hi hem indicat presència de xaragalls no hi hem inclòs la xarxa de drenatge perquè o bé era molt superficial i inapreciable o bé era tant gran que es feia difícil la seva representació. En aquest darrer cas hi adjuntem una fotografia. 37
Els turons testimoni de Manlleu
DIBUIX: en aquest camp hi incloem un dibuix de cada turó per tenir una visió completa d’aquest paisatge.
2.2 General Hem inventariat un total de 19 turons, que són la majoria dels que tenim al terme de Manlleu i alguns dels municipis propers. Els turons urbanitzats els relacionem en l’apartat següent, ja que no te sentit utilitzar el mateix model de fitxa que amb els altres. L’inventari ha suposat un treball de camp considerable degut al nombre de turons i al temps limitat d’estudi de que disposàvem. Junt amb la fitxa de cada turó hi incloem un mapa a escala 1:10.000 amb la superfície aproximada delimitada i fotos de cada vessant.
38
Els turons testimoni de Manlleu
2.3 Altres turons Hi ha indicis de poblament en alguns turons de la Plana. A partir de mitjans del IV mil lenni i sobretot en el III mil lenni s’efectua la primera ocupació intensa a la Plana de Vic. D’aquests primers agricultors se’n coneixen algunes restes al fons de la Plana, com el mas Tarabau (Tona), l’Escorial (Vic) i el conjunt de Sabassona (Tavèrnoles). També en una sorrera propera al vessant de ponent de Puiguardial s’hi troba una sepultura amb un sol individu acompanyat d’un vaset i d’un molí barquiforme. No seria ja fins el segle VII a C que es torna a ocupar la Plana. Els nous assentaments són principalment els turons baixos de margues o calcaries situats a prop o entre els meandres del riu Ter. Aquest seria el cas de l’assentament de Can Caseta on es donen les primeres ocupacions de l’Esquerda i de Puigcebró. Ja en els segles II i I a C es produeix una transformació amb assentaments que tot i situats al cim dels turons de margues busquen emplaçaments propers al riu Ter. El poblat de Can Caseta situat a l’extrem nord de la península que forma el riu Ter quan passa per l’actual població de Manlleu i el poblat de Puiguardial que es trobava en la part superior del turó del mateix nom situat a l’actual terme de Torelló tingueren poblats ibèrics. També al serrat de la Griera a Manlleu s’hi ha trobat algun adorn ibèric. Així doncs els turons no són només testimonis de temps geològics sinó que ho són també de l’ocupació humana. Un ocupació que segueix fins a l’actualitat d’una manera més o menys intensa. En alguns casos la pressió urbanística i d’infraestructures és tan forta que pot fins i tot significar la seva desaparició. Hi ha una sèrie de turons com el del Puig que està ocupat totalment per l’Hospital i altres serveis sanitaris, el de Puigventós i el del serrat del Munt que de tant urbanitzats com estan es fa difícil deduir el seu origen. Hem de tenir en compte que el procés d’urbanització es relativament modern. Per exemple, l’A.E.C Manlleu va practicar el futbol i altres esports en un terreny situat al 39
Els turons testimoni de Manlleu
serrat del Munt, a ponent de la vila, fins l’any 1934 en que s’inaugurà l’estadi manlleuenc. L’actual carrer de la Gleva sembla que antigament se’l denominava “carrer del Xaragall” segurament a causa del seu pendent per on s’escorrien les aigües pluvials d’aquell sector de Dalt Vila. A l’any 1900 la plaça encara es comunicava amb Dalt Vila amb un desnivell força pronunciat conegut com els rampants. Alguns topònims fan referència a antics serrats. Així el carrer Sant Martí Gros i Sant Martí Xic prengueren el nom del “Puig de Sant Martí de Miralles” que es situava prop on avui hi ha la casa de la Devesa. També “el serrat de Sant Miquel” a ponent del terme es deu a que en el seu cim hi havia l’ermita de Sant Miquel, pressuposada parròquia de la Quadra de Clavelles. Altres serrats com “el serrat de les Esquitlleres”, actualment també urbanitzat, feia referència a les pedres que s’hi treien. També se’l conegué com a “serrat dels Lluïsos” ja que a la dècada dels anys 30 els Lluïsos - agrupament de la joventut catòlica- hi tenia un camp d’esports. D’altres
serrats
fan
referència
a
aspectes més biogeogràfics com “el serrat Llagostà” també a ponent del terme (per haver-hi llagostes) i “el turó de les Alades” (perquè s’hi troben formigues alades). Tant els turons molt urbanitzats com d’altres en que els edificis els han desdibuixat, com es el cas del serrat de la Moreta, el Poquí (a la foto) o de Sant Miquel, no els incloem a l’inventari tot i que en farem esment.
40
Els turons testimoni de Manlleu
2.4 Específic Tal com dèiem a l’inici hem volgut centrar-nos en l’estudi en més profunditat de dos turons. Pel que respecta a la vegetació ens ha semblat més adient el de Puigrodon i en quant als processos erosius ens hem decantat pel de Camporat o dels Barrets.
2.5 El Serrat de Puigrodon 2.5.1 Situació i emplaçament El serrat de Puigrodon, a la part nord de la Plana de Vic, es troba situat a la riba dreta del riu Ter a uns 500 metres d’aquest, just quan el riu capgira la seva orientació de Nord a Sud per després fer una sèrie de meandres tot dirigint-se cap el Est a la recerca de la seva sortida pels engorjats de les Guilleries. A la seva part sud hi trobem un altre turó – el serrat de la Griera-. Per la part de ponent diferents sorreres com la de Cabanes i la de Palau; i més a prop restes de rouredes i camps de conreu el delimiten com també passa en la seva part de llevant.
2.5.2 Característiques Amb una superfície de 11,4 Ha, Puigrodon es molt visible des de diferents llocs de Manlleu. Presenta visualment una forma arrodonida si bé morfològicament té una forma
41
Els turons testimoni de Manlleu
allargada amb una orientació S/W cap a N/E, configurant 2 unitats ben definides, una força arrodonida i l’altra allargant-se cap a l’est formant diferents talaies. Té una altitud de 537 metres i un desnivell de 62 metres aproximadament en relació al seu entorn. És un turó típic de la Plana tant des del punt de vista geomorfològic com de vegetació. És un dels anomenats turons testimoni perquè indiquen d’alguna manera el nivell dels materials que tenia la Plana de Vic abans d’iniciar-se l’acció erosiva dels corrents d’aigua. Existeix una similitud d’alçades entre els diferents turons. L’aigua va buidar i erosionar l’interior de la Plana. Evidentment l’erosió continua encara degut a les aigües d’escorrentia. Aquest procés que es veu afavorit per la pendent, la manca de sòl i de vegetació és el que forma els xaragalls -petites estries que defineixen l’aspecte dels turons testimoni i que donen l’aparença d’autèntics badlands de territoris àrids -. En el cas de Puigrodon això es dóna, com en la majoria de turons, en la seva part sud i també en menor mesura al vessant est. De totes maneres i tret d’algunes àrees alterades per una forta erosió, presenta un estat de conservació bo. S’hi troben rouredes ben constituïdes, també una bona representació de diferents tipus de pastures (com també als turons del Clascar de Malla o el de Palau) així com comunitats vegetals específiques com la garriga, que permet la realització d’un estudi òptim de diversitat vegetal i riquesa florística pròpia dels turons en millor estat de conservació. El fet de presentar vessants ben contrastats dóna lloc a una varietat de vegetació que juntament amb d’altres variables com poden ser la disponibilitat hídrica i la profunditat del sòl o la pròpia intervenció humana ens mostra una diversitat que es mostrarà de forma diferent segons el període de l’any. Carme Casas, en l’estudi més complert que s’ha realitzat fins ara sobre la vegetació dels turons de la Plana de Vic i en concret de les diferents pastures que hi podem trobar, assenyala que els factors climàtics i edafològics (dels sòls) determinen en gran mesura la 42
Els turons testimoni de Manlleu
diferent distribució de les comunitats vegetals a les diferents parts dels turons. Va triar el serrat de Puigrodon per portar-hi diferents controls de temperatura així com també com a base de mostreig de diferents característiques edafològiques. Farem referència a algunes dades i conclusions d’aquest estudi -sense aprofundir-hi massa- per tal d’adquirir el coneixement necessari que ens permeti tenir una visió més completa tant d’aspectes concrets com generals. A continuació transcrivim part d’aquest estudi. Pel que fa als factors climàtics s’hi van instal lar 3 estacions termomètriques
en
diferents
pastures, una al solell, l’altra a l’obaga i la 3ª a la carena, tal com es pot observar en el dibuix d’aquesta pàgina. Des del maig de 1.985 fins el febrer de 1.987 varen anotar temperatures setmanals de les 3 estacions i posteriorment les compararen amb les del observatori de Vic. Les dades climàtiques d’aquests dos anys posen de manifest la variació climàtica interanual que hi ha a la zona. Les temperatures mínimes assolides durant l’hivern foren molt baixes i per l’altra les temperatures màximes de la primavera i l’estiu molt altes. Les temperatures màximes varen ser sempre més altes a l’estació de solell, i gairebé sempre mes baixes a la de l’obaga. Les mínimes varen ser en general una mica més baixes a la carena i es varen mantenir més altes a l’obaga. Les diferències observades entre els registres de temperatures de les estacions experimentals i les del observatori de Vic, posen de manifest que al voltant dels turons hi ha condicions tèrmiques més extremes respecta al clima general sobre tot en els mesos més càlids. La intensa radiació que rep la superfície del sòl durant l’estiu, la 43
Els turons testimoni de Manlleu
disminució de la circulació de l’aire a les capes més properes al sòl i les condicions de dèficit hídric, poden ser les responsables de que en el nivell de 0,2 m del solell s’assoleixin les màximes absolutes més altes – s’ha comprovat que la temperatura presa entremig de dues margues es de 55 ºC-. Els factors topogràfics (orientació i pendent) tenen un significat directe en el microclima com a condicionants de la quantitat de radiació solar que hi incideix. A l’exposició sud la quantitat de radiació rebuda és superior. El fet de que les temperatures màximes de l’estació de la carena siguin més similars a les de l’obaga que no pas a les de solell cal atribuir-ho a l’efecte refrescant de les brises. La poca disponibilitat hídrica del solell a partir de mitjans de primavera és un factor limitant molt decisiu, sí el comparem amb l’obaga. Les espècies mediterrànies són menys sensibles al període sec, mentre que les centreuropees suporten menys el dèficit hídric i les temperatures elevades. El major estrès hídric del solell respecta a l’obaga es manifesta per un recobriment parcial i en la major proporció de camèfits de la pastura seca de Brachypodium retusum així com en un període poc actiu de repòs forçat per l’estrès. A l’extrem oposat les pastures mesòfiles amb un recobriment pràcticament total i una bona representació de l’element centreeuropeu (34 %) ocupen les zones de condicions tèrmiques menys extremes, dèficit hídric menys intens i bona disponibilitat hídrica durant la major part de l’any. A les parts culminals, planes, sota condicions ambientals intermèdies hi apareixen les pastures meso-xeròfiles del Brachypodium-Aphyllanthetum typicum, de transició entre els altres dos. Els factors bioclimàtics que depenen de la radiació rebuda (temperatures, humitat ambiental i evapotranspiració) determinen el balanç hídric del sòl i per tant la seva potencialitat de colonització vegetal. Un altra part de l’estudi es refereix als factors edàfics i es posa de manifest la relació estreta que hi ha entre la variabilitat de la vegetació i les característiques del sòl. Es volien conèixer les característiques físico-químiques i el règim hídric dels sòls de 44
Els turons testimoni de Manlleu
diferents comunitats pratenses per avaluar-ne les diferències. Es van seleccionar tres turons diferents de la Plana (Puigrodon, el Clascar de Malla i Montrodon) les quals tenien diferents tipus de pastures. Les mostres es van prendre cada 20-30 dies, des del maig de 1.985 fins el juny de 1.986 (400 dies). Els paràmetres fisicoquímics analitzats eren els següents : densitat aparent (% de graves o elements grollers), granulometria (% de sorres, % de llims i % d’argiles), pH en aigua, pH en clorur potàssic, % de carbonats, % de nitrogen total i % de carboni total. A la taula següent hi podem veure alguns resultats d’aquestes variants :
L’exposició i la profunditat del sòl són els factors que més influeixen tant en el contingut hídric com en el potencial hídric del sòl més que no pas la textura i el contingut de matèria orgànica. Els sòls de les comunitats xeròfiles situades en els pendents i a les parts altes dels vessants són els més pedregosos, poc profunds a la zona
45
Els turons testimoni de Manlleu
culminal i de profunditat mitjana a les posicions intermèdies. En canvi els sòls de les pastures mesòfiles situades a les parts baixes dels vessants són els més profunds. El contingut de nitrogen i de matèria orgànica és més alt en els sòls de les pastures mesòfiles situades a les parts baixes del vessant que no pas a les pastures xeròfiles i als prats d’anuals situats a les parts altes i intermèdies. L’evolució de la humitat i del potencial hídric del sòl al llarg de l’any al nivell de màxim arrelament, segueix la distribució estacional de les precipitacions i l’evolució de les temperatures ambientals de la zona. A les àrees més planes de la base dels turons de margues i també en zones poc inclinades dels vessants nords, nord-est i nord-oest hi són importants els processos d’acumulació dels materials procedents de l’erosió del vessant. Corresponen als sòls que tenen una major disponibilitat hídrica per a les plantes al llarg de tot l’any, la qual permet el desenvolupament de les pastures constituïdes per una proporció alta d’espècies mesòfiles de tendència centreeuropea com són l’Euphrasio-Plantaginetum mediae i les joncedes mesòfiles (Plantagini Aphyllanthetum). A les zones poc inclinades d’exposició sud i en àrees de més pendent de les exposicions est i oest, hi ha sòls pedregosos de profunditat mitjana amb un contingut alt de carbonats i baix de matèria orgànica. La disponibilitat hídrica d’aquests sòls és inferior i porta a un augment de la presència d’espècies xeròfiles mediterrànies, mentre que les plantes mesòfiles disminueixen. Aquí és on troben les joncedes seques (BrachypodioAphyllanthetum typicum). Als pendents més inclinats del vessant sud on predominen els processos d’erosió i transport, els sòls són pedregosos, tenen profunditat mitjana, són molt carbonatats i tenen poca matèria orgànica. En aquestes zones és on s’assoleixen les temperatures màximes més altes degut a la forta insolació que reben. En aquests sòls és on la disponibilitat de l’aigua és més baixa, fins i tot durant el període humit i és on es troben les comunitats més xeròfiles de l’Aphyllantion, els llistonars (Brachypodio-
46
Els turons testimoni de Manlleu
Aphyllanthetum brachypodiotosum retusi) constituït majoritàriament per espècies termòfiles mediterrànies. A les parts culminals dels turons o a mig vessant, en els replans de les margues, hi trobem en general sòls poc profunds. Quan el contingut de graves és baix, hi apareixen els prats d’anuals amb Stipa (Brachypodio-Stipetum typicum). A les codines, directament sobre les superfícies planes de les roques, els sòls són molt prims, incipients i formats per materials procedents de l’erosió i meteorització de la mateixa roca mare. Sobre les margues són sòls francs, poc pedregosos amb un contingut de carbonats i pH elevat. Es on s’hi troben els pradells de crespinells amb anuals (Sedetum micrantho-sediformis). Junt amb els factors edàfics i els climàtics abans esmentats els factors ambientals acabarien d’explicar-nos la importància que tenen en la configuració del mosaic vegetal dels turons.
2.5.3 La vegetació del Serrat de Puigrodon Les rouredes Bolós ja indicava l’any 1959 que els dos elements bàsics del paisatge vigatà actual són els camps de conreu i la pastura seca (...). Del bosc primitiu en resta poca cosa i molt sovint es tracta de rouredes pasturades. La roureda de roure martinenc corrent a la dorsal muntanyosa també apareix a retalls a la Plana de Vic a les àrees baixes i boiroses afectades per la inversió tèrmica. Les rouredes que resten situades en zones planes no poden ser anomenades boscos, sinó boscanys i cal considerar-les com a restes d’un antic bosc que han quedat isolades al si d’una àrea conreada. Als turons, les rouredes adquireixen una major rellevància.
47
Els turons testimoni de Manlleu
Les rouredes submediterrànies que pertanyen a l’ordre Quercetalia pubescentis són boscos relativament secs. El clima al qual estan sotmesos té un cert matís mediterrani i això explica que continguin una proporció força important de plantes d’aquest caràcter (un 60% per terme mitjà). A l’estrat arbori d’aquests boscos hi dominen evidentment els roures, però sovint s’hi barregen alguns altres caducifolis. En l’estructura d’aquestes rouredes destaca un estat arbustiu força important. L’estrat herbaci, en canvi, es més aviat pobre. El domini de la roureda seca de roure martinenc Buxo-Quercetum pubescentis comprèn totes les serralades i elevacions de la dorsal ausònica per damunt dels 800 metres aproximadament, així com les terres més baixes de la Plana vigatana on la inversió tèrmica imperant fa baixar el domini de la roureda fins el fons de la cubeta a uns 500 m. A la Plana hi apareix una subassociació magra, pròpia dels sòls margosos, pobre en boix i altres arbusts : subsp coriario-cornetosum. Aquests sòls poc permeables fan que el boix s’enrareixi i desaparegui quasi del tot. En el cas del Serrat de Puigrodon la roureda ben constituïda es troba a las parts on el gruix del substrat és important i l’actuació humana ha estat menor. Així al vessant nord es situa on el pendent és més important. Per la seva situació, exposició i d’altres factors i degut a les diferències que se’n deriven les analitzarem per separat.
48
Els turons testimoni de Manlleu
La roureda de la cara Nord És la mes tupida i espessa. Conforma una massa densa i vigorosa amb arbres que no són excessivament alts. Hi domina el roure martinenc (Quercus pubescents) essent acompanyat sobretot a la part superior del serrat per una altre caducifoli, l’auró negre (Acer monspesulanum), que es presenta amb alguns exemplars de certa entitat. També s’hi pot veure més escadusser algun ginebre (Juniperus comunis) tant a la part baixa com més amunt a la vessant NW. El freixe hi és present si bé d’una manera testimonial com també alguna noguera de bones proporcions vora l’Abella. Els acompanyen alguns arbustos com l’arç blanc (Crataegus monogyna), el sanguinyol (Cornus sanguinea), l’aranyoner (Prunus espinosa) i el tortallatge (Viburnum lantana). També sovintegen lianes com l’heura (Hedera Helix), la rogeta (Rubia peregrina), el roser espinosísim (Rosa pimpinellifolia), etc. La formació herbàcia es poc tupida degut a que la llum no arriba amb força als nivells inferiors per la espessor dels arbres. Hi trobem el marxívol (Helleborus foetidus) la primavera (Primula veris), l’Herba fetgera (Anemona hepatica) i la carbassina (Bryonia cretica ssp. Dioica).
La roureda de la cara sud En aquest vessant la roureda és menys tupida i s’hi donen més les espècies herbàcies que les arbustives. Hi han 3 unitats força definides com també alguns exemplars a la part baixa vora els camps. El roure martinenc (Quercus pubescens) hi es majoritari tot i que també hi trobem alguna alzina. D’arbust predominen l’argelaga negra (Genista scorpius) i el roser espinosísim (Rosa pimpinellifolia ssp. myriacantha).
49
Els turons testimoni de Manlleu
L’estrat herbaci és mes important. S’hi poden trobar borrissol (Stellaria media) l’euphorbia ceracia, ortigues (Urtica dioica), el Geum urbanum, Lamium hibridum, la Bellis annua i el malrobí (Marrubium vulgare).
La roureda del cim Es molt poc definida degut a la existència d’altres formacions com la garriga i la bardissa. El roure martinenc és la única espècie arbòria existent. El garric (Quercus coccifera ) és l’arbust dominant. També hi ha algun arç blanc (Crataegus monogyna). La romeguera (Rubus ulmifolius) també forma algunes taques. En l’estrat inferior s’hi troba algun espígol (Lavandula latifolia), la jonça (Aphyllantes monspeliensis), Festuca nigrescens, Carex humilis i Carex flaca entre d’altres.
La bardissa Es una bosquina espessa que substitueix el bosc caducifoli i en la qual predominen plantes enfiladisses i arbustives. A Osona i degut al fred la bardissa amb roldor no pot prosperar i es veu desbancada per la bardissa amb boix. Aquesta bardissa es la més típica de les bardisses submediterrànies. La seva estructura i composició seria la següent: Estrat Arbustiu i Lianoide Altura 1-2 m Recobriment 100%
50
Els turons testimoni de Manlleu
Composició:
esbarzers (Rubus sps.) gavarreres (Rosa sps) aranyoner (Prunus spinosa) arç blanc (Crataegus monogyna) aidalba (Clematis Vitalba) boix (Buxus sempervirens) sanguinyol (Cornus sanguinea) avellaner (Corylus avellana) xuclamel xilostí (Lonicera xylosteum) heura (Hedera helix)
Estrat Herbaci Altura 30-40 cm. Recobriment 20-40% Composició:
clinopodi (Satureja vulgaris) orenga (Origanum vulgare) fenàs boscà (Brachypodium sylvaticum) falguera comuna (Pteridium Aquilinum) poa (Poa nemoralis) campaneta (Campanula trachelium)
Al serrat de Puigrodon l’estrat arbustiu format sobretot per sanguinyol (Cornus sanguinea), arç blanc (Crataegus monogyna) i aranyoner (Prunus spinosa) és important i abundant i es situa a tot el vessant nord fent de pont entre la roureda i el fenassar. El boix, degut a la impermeabilitat de les margues, és pràcticament inexistent. Més puntualment i sense formar masses tan compactes també hi trobarem vidalba (Clematis vitalba) i xuclamel xilostí (Lonicera xylosteum) així com l’heura (Hedera helix).
51
Els turons testimoni de Manlleu
Al peu del camí i en alguna fondalada d’aquesta vessant nord ja molt més reduïdes també s’hi donen el sanguinyol i la vidalba entre altres. Al cim del turó hi predominen les romegueres (Rubus ulmifolius) que comparteixen espai amb la garriga (Quercus coccifera) tot formant masses denses i alhora impenetrables.
La garriga És una comunitat arbustiva baixa, densa, punxant i impenetrable de tendència mediterrània i calcícola que procedeix de la degradació de l’alzinar. A les zones calcàries solen aparèixer a les clarianes dels boscos mixtes de roure i alzina als solells més arrecerats. És
una
bosquina
predomina
el
baixa
en
garric
que
(Quercus
coccifera). El garric és una espècie vegetal que li agrada la llum i de temperament robust, indiferent pel que fa al sòl i que predomina en les zones
pedregoses
capacitat
per
la
d’adaptació.
seva
L’estrat
herbaci és molt pobre al no arribar la llum al nivell del sòl. La única planta més important és el llistó (Brachypodium retusum). Al serrat de Puigrodon la garriga forma una massa de considerables dimensions i es situa sobretot a la part sud i també cap el cim on es fusiona amb la roureda. En els pendents del vessant sud viu en els sòls degradats on hi han graves i còdols de deposició fluvial i on la retenció de l’aigua disminueix. A la perifèria de la garriga també hi trobem Plantago albicans, Potentilla verna, Teucrium pollium, Thymus vulgaris, Santolina chamaecyparis i Sideritis hirsuta.
52
Els turons testimoni de Manlleu
Per la seva dimensió i situació la garriga de Puigrodon representa un cas únic i singular en el conjunt de la Plana de Vic. La garriga, tot i ser el resultat de degradació de l’alzina també té alguns aspectes positius com és el fet de la seva qualitat de piroresistència – suportant a vegades fins a tres incendis sense desaparèixer- així com el fet de donar gran protecció als terrenys empobrits. A nivell cinegètic és un bon indret pel conill, la llebre i la perdiu.
Els herbassars
El Fenassar Es un prat dominat per la gramínia de la família de les Poaceae anomenada Fenàs (Brachypodium phoenicoides). Fa de 40 a 80 cm d’alçada i ocupa el terreny de manera continua. El seu sistema radicular és potent i diversificat i aguanta molt bé la terra impedint-ne l’erosió de manera eficaç. Necessita terres
d’una
certa
fondària
amb
suficient capacitat de retenció d’aigua, més de 40 cm. Fora de l’època de creixement
actiu
(de
mitjans
de
primavera a principis d’estiu) presenta un aspecte mes aviat sec. La presència d’aquesta comunitat es deguda a la intervenció humana. A la cara nord certes feixes s’havien conreat en èpoques passades, feixes per altra banda naturals. Havent desaparegut l’explotació agrícola i amb la minva de ramats a les cases de pagès, s’ha propiciat que el desenvolupament de la vegetació no es vegi frenat i per aquest fet en alguns punts el fenassar evolucioni cap a roureda. 53
Els turons testimoni de Manlleu
Apart del fenàs de marge (Brachypodium phoenicoides) és corrent la presència d’altres espècies perennes com el dactilis (Davtylis glomerata) la Poa pratensis, el panical (Eryngium campestre) els plantatges (Plantago media, Plantago lanceolata) el Tucrium pyrenaicum, la Koeleria vallesiana, l’herba blava (Polygala calcàrea), Coronilla mínima, Ranunculus bulbosus, Festuca gr. rubra, etc. El fenassar conforma, al vessant nord del serrat de Puigrodon, una extensió important localitzat en feixes d’antics camps conreats de sòls profunds amb una textura francargilo-llimosa i en que predominen els llims amb un 54,01 % i les argiles amb 28,61.
El llistonar El
Brachypodio-
Aphillantetum
brachypodiotosum retusi o llistonar és un tipus de formació herbàcia més seca que el fenassar. Té el llistó (Brachypodium
retusum)
com
a
principal gramínia i un recobriment relativament baix. Al serrat de Puigrodon el trobem situat bàsicament a la cara sud on el sòl
presenta
símptomes
de
degradació, així com en alguns indrets de la vessant est vora els camins. No es troba massa estès sinó en petites clarianes enmig de la garriga. Forma pradells amb escàs recobriment sobre sòls pedregosos i secs de textura francargilo-arenosa amb un percentatge elevat de graves (15,63%) i sorres (52,94%). Pel damunt del sòl, tot i que a una alçada inferior als 50 cm, el llistonar té un alt percentatge de camèfits (47%), plantes que conserven les gemmes durant l’època desfavorable. 54
Els turons testimoni de Manlleu
Les espècies que acompanyen al llistó (Brachypodium retusum) serien la santolina o botonets de Sant Joan (Santolina chamacyparissus) i la farigola (Thymus vulgaris) i en menys mesura l’herba de Sant Ponç (Teucrium polium), l’herba rodona (Koeleria vallesiana), la sajolida (Satureja montana), la potentilla neumaniana, etc. Aquestes són les pastures vivaces de caire més mediterrani que trobem a la Plana de Vic. Solen tenir un aspecte de pastura seca si bé amb les pluges de primavera és quan té un aspecte més verd i més viu.
La vegetació dels terrers o primalls Ens referim a tots aquells sectors al peu del turó testimoni que han rebut un aport de materials fins procedents de la descomposició dels vessants. Son acumulacions de sediments de poc gruix però que permeten que s’hi estableixi una vegetació a mig camí entre la vegetació purament de roca i la de prat. A Puigrodon es situen sobretot al peu de la cara nord i de la de l’est. Hi podem
trobar
agrupacions
força
abundants de sords (Iris lutescens) –a la foto-, Plantago lanceola-ta, narcisos (Narcisus glomeratum,
juncifolius), herba
blava
Cerastium (Polygala
calcarea), l’Stellaria Media, Dactylis glomerata etc . . També fem esment de l’existència d’una petita comunitat de Brachypodio Stipetum ibericae typicum que forma una pastura força densa d’un 80-90 % de recobriment i que sol aparèixer en les carenes dels turons en sòls prims i amb elevat contingut de sorres. Són llocs on l’erosió s’enduu els dipòsits argilosos d’origen al luvial o col luvial que hi havia inicialment, sense que hi arribin productes erosionats d’altres indrets. El conjunt
55
Els turons testimoni de Manlleu
d’aquestes condicions i també el microclima acusadament continental afavoreix la dominància de Stipa iberica i de Stipa capillata. A Puigrodon una petita mostra d’aquesta comunitat, amb presència sobretot de Stipa Iberica, es troba en el carenar, abans d’arribar a la part superior en posició NE.
La vegetació de roca La roca nua és freqüent en qualsevol turó testimoni. Els sectors amb roca nua els podem trobar sobretot als vessants on el relleu presenta un bombament convex essent les cares S/W i N/E on es més acusat. Poques especies s’adapten a aquestes circumstàncies però hi són presents la farigola (Thymus vulgaris), l’argelaga (Genista scorpius), la santolina (Santolina chamaecyparis), el crespinell (Sedum sediforme), el Plantago albicans i alguna gramínia (Cynodon Dactilon). La comunitat Sedetum micranthosediformis es localitza a les codines de les margues. Té un caràcter pioner en la colonització de la roca nua sobre substrats calcaris. Arrela en sòls extremadament
prims
que
no
ultrapassen els 5-10 cm de gruix. Són pradells baixos que ocupen poca extensió en forma de clapes aïllades entremig de la roca nua. S’hi diferencien 2 elements relativament constants: d’una banda hi ha líquens i molses xerofítiques i de l’altra sobresurten camèfits suculents (Sedum sp) o sufruticosos (Thymus vulgaris).
56
Els turons testimoni de Manlleu
En el cas del serrat de Puigrodon aquesta comunitat formada per crespinells, molses (sobretot la Grimia pulvinata) i també farigoles, és present sobretot a la part W i en menor mesura al vessant NE.
2.6 Serrat de Camporat o dels Barrets Hem triat aquest turó, el serrat de Camporat, perquè encara que és proper a la carretera de Manlleu a Torelló i al nucli de Manlleu, el vessant aixaragallat motiu d’estudi queda amagat i per tant podem posar-hi claus de control d’erosió i trampa de sediment sense por de que puguin ser malmesos. Tot i així el darrer dia vàrem comprovar com algú havia arrancat uns quants claus de control d’erosió de la part superior del turó.
57
Els turons testimoni de Manlleu
L’objectiu d’estudi d’aquest turó és comprovar el desenvolupament dels processos erosius en els seus vessants. D’aquesta manera podrem entendre, de forma general, com el relleu que veiem com un element estàtic i inamovible es va modificant amb el temps, tal com explicàvem en l’apartat sobre l’origen dels turons testimoni. El serrat de Camporat és doncs un testimoni de com era el relleu de Manlleu fa milions d’anys. La roca de que està compost, igual que la de la majoria dels turons i serrats del sector nord del terme de Manlleu, és “la marga i gres de la unitat Puigsacalm superior” (una unitat estratigràfica és un conjunt d’estrats, per tant de masses rocoses diferents, que es diferencien dels del costat per les seves característiques d’origen, d’evolució, del seu contingut en fòssils o de la seva edat), que es va formar durant l’Eocè superior, fa entre 39,4 i 36 milions d’anys. Més endavant, ja ben avançat el període Miocè, fa uns 24,6 milions d’anys, comença el procés erosiu de buidatge del rocam conformant l’actual relleu de la Plana de Vic. Els turons testimoni, com per exemple el de Camporat, ens indiquen doncs el nivell dels materials rocosos antics que recobrien part de la nostra comarca. En alguns casos, a la part superior d’aquests turons hi ha un nivell de sòl format per materials erosionats de muntanyes properes ja durant el Quaternari i dipositats a sobre de les margues més antigues, tot i que aquest no és el cas del turó de Camporat ja que en ell no existeix aquest nivell. L’erosió dels turons es dona sobretot en vessant abruptes, sense gaire cobertura vegetal i en períodes de forta precipitació. Aquests vessants erosionats dels turons formant xaragalls es coneixen com a badlands. Actuen com una xarxa fluvial a una escala de detall. És doncs el clima en darrera instància qui condiciona la seva formació. En el cas de la Plana de Vic l’acció de l’home al llarg del temps pot haver influït en el seu desenvolupament degut al sobrepastoreig i a pràctiques de conreu agressives prop de turons. El substrat que millor afavoreix el seu desenvolupament és el constituït per materials fins, no consolidats o poc cimentats, com és el cas de les margues. 58
Els turons testimoni de Manlleu
Les margues són lutites que contenen al voltant del 50% de carbonat de calci. Són roques detrítiques formades per fragments de diàmetre inferior a 1/16 mm. Els gresos, que també hi són presents en els turons, són també roques detrítiques però que s’originen per cimentació de sorres que, generalment, estan incloses en una matriu formada per partícules de gra més fi. Les sorres són fragments de minerals o roques amb diàmetres compresos entre 2 i 1/16 mm. Són roques més dures i difícils d’erosionar que les margues.
2.6.1 L’erosió El terme erosió es refereix al conjunt de processos que actuen sobre les roques disgregant-les i arrossegant aquest material fracturat –detritus o clasts- cap a les conques. La meteorització és el mecanisme inicial de l’erosió mitjançant el qual la roca es fragmenta. La meteorització pot ser de tipus mecànic, químic o biològic, depenent dels agents causants. En el cas dels turons els processos de meteorització, tots ells mecànics, que desagreguen intensament el substrat són els de humitat-dessecació, gel-desgel i fred-calor. Posteriorment aquests materials ja fracturats són transportats per l’aigua d’escolament cap a les parts més baixes on són dipositats o arrossegats fins els cursos fluvials. Els aspectes més importants del clima que intervenen en la dinàmica dels badlands són la precipitació i la temperatura. La temperatura perquè és decisiva en la meteorització, ja que és la causant de la humitat- dessecació, el gel- desgel i el fred- calor provocant la fragmentació del substrat rocós. Com podem comprovar en la taula de l’apartat del clima la diferència entre la temperatura mitjana del mes més fred, gener amb 2º-3º, i la del mes més càlid, juliol amb 22º-23º, és de 20º. Aquesta amplitud tèrmica tan gran, que també es pot produir en un mateix dia, disgrega la part superficial de la roca. En períodes freds de gel i desgel la roca també és fragmentada per l’augment de volum de l’aigua infiltrada en petites escletxes de la roca al congelar-se. 59
Els turons testimoni de Manlleu
La precipitació és també important tant en la meteorització com en el transport del material. En la meteorització perquè a les margues, entre pluja i pluja, es produeix el procés d’humitat- dessecació esquarterant la seva superfície. La precipitació en forma de pluja és l’agent que transporta el material meteoritzat pels vessants fins a la seva sedimentació en llocs més planers, normalment al peu dels turons.
Mètodes de control de l’erosió Els processos de modificació de les grans formes del relleu de forma natural són molt lents, com hem pogut veure anteriorment. Però quan intervé l’home fent ús dels mitjans actuals modifica ràpidament qualsevol forma del relleu. Existeixen diferents mètodes per comprovar aquests canvis en el paisatge: un d’ells és analitzar parcel les petites per veure com evolucionen - és el que hem fet amb el serrat de Camporat-, l’altre és comprovar, mitjançant la fotografia, com han anat evolucionant al llarg del temps alguns turons. En primer lloc hem escollit un vessant adient, en aquest cas el situat a l’oest. Aquesta parcel la experimental està orientada però cap el sud. Te una superfície aproximada de 1.133 m2 i està molt aixaragallada.
La
vegetació
és
pràcticament inexistent, per tant els processo erosius són importants. Hi hem instal lat dos sistemes de control, un serveix per comprovar els canvis en la superfície del vessant i l’altre recull el sediment transportat per la l’aigua.
60
Els turons testimoni de Manlleu
Per mesurar els canvis en el vessant s’utilitzen els claus de Leopold. Aquest mètode consisteix en clavar el màxim de claus a intervals regulars en el vessant, cada metre en aquest cas, creant una retícula que cobreixi el màxim de superfície possible. Els claus que hem utilitzat aquí fan 12 cm de llarg i 0,5 de diàmetre. Es claven uns centímetres en el sòl i es mesura la distància des de la cabota del clau fins a la volandera recolzada al terra. Periòdicament es van mesurant tots els claus amb un peu de rei i d’aquesta manera podem comprovar sí el vessant s’ha modificat. Quan la distància mesurada en un clau ha augmentat respecta a la darrera mesura ens indica que hi ha hagut erosió, sí pel contrari s’ha cobert la volandera, i per tant el valor és inferior a la darrera mesura, ens indica moviment del sediment, o sigui acumulació de material.
En el cas del serrat de Camporat hem realitzat 4 mesures en els darrers mesos, però per poder tenir dades fiables s’han de fer moltes mesures en un període llarg de temps, cosa que no ha estat possible per les característiques d’aquest estudi. Al final d’aquest apartat hi incloem les dades de control dels claus d’aquest serrat. Hi podem veure que tot i el poc temps transcorregut, s’han produït variacions sensibles; quan aquestes variacions són de pocs mil límetres s’han de desestimar ja que poden ser degudes a errors en les lectures, però quan la variació és significativa o bé quan la volandera està coberta de sediment ens indica que s’han produït moviments de sediment degut a la precipitació caiguda. Aquest és el cas del clau 14a on la lectura del 22.10.06 ens indica que s’han produït moviments de sediment degut a la precipitació caiguda des de la mesura anterior el 13.10.06. Efectivament el dia 18 entre les 13 i les 15 hores varen caure a l’observatori automàtic més proper al lloc d’estudi, situat a Gurb, a una 61
Els turons testimoni de Manlleu
distància de 8 km aproximadament, més de 24 mm. La relació doncs entre precipitació, meteorització i finalment erosió és clara. L’altre sistema per quantificar l’erosió és la trampa per sediments. Es construeix una petita
presa
al
final
de
la
conca
experimental amb una sortida per l’aigua d’escolament connectada a un dipòsit on queda recollit el sediment.
Després d’un període de pluja important s’ha de recollir el sediment dipositat, assecarlo i després pesar-lo. A partir de les dades obtingudes podem saber el ritme d’erosió del vessant estudiat i per extensió dels turons en general. Es tracta doncs en aquest cas de quantificar el sediment transportat fora del vessant i dipositat al peu del turó. Mitjançant aquest sistema podem avaluar la quantitat de roca fragmentada pels processos erosius i establir unes taxes d’erosió. Nosaltres hem pogut recollir sediment només en una ocasió, el 30 d’octubre de 2006, després d’un episodi de precipitació important com és el que hem citat més amunt. No ho hem pogut fer més vegades degut a la manca de precipitació durant el període de recollida de dades. Efectivament el dia 18 del mateix mes van caure més 24 mm en dues hores, aquesta pluja va transportar fora de la conca d’estudi uns 25 kg de regolita (material rocallós fragmentari i diferent mida).
62
Els turons testimoni de Manlleu
En dies posteriors només ha plogut lleugerament el dia 17 de novembre (2,6 mm) entre les 9,30 i les 10,30 a l’observatori d’Orís, el dia 6 de desembre (9,8 mm) i el dia 8 del mateix mes (1,8 mm) a l’observatori de Gurb. Per tant la punta de precipitació màxima dels darrers dies, 5 mm entre les 8 i les 9 hores del dia 6, no va poder mobilitzar el sediment fora del vessant ja que en visites posteriors a la parcel la d’estudi no hi vàrem trobar sediment al dipòsit. En canvi l’aigua d’escolament del dia 18 d’octubre sí que va poder transportar el material meteoritzat fins a la trampa de sediment. Aquell dia hi va haver una punta de precipitació de 14,9 mm entre les 14 i les 15 hores, el triple doncs que el dia 6 de desembre. Aquestes dades, encara que de forma provisional donat que com hem dit anteriorment els períodes d’estudi en estudis geomorfològics han de ser més llargs, confirmen que la pluja és l’agent transportador dels materials disgregats de la roca, però al mateix temps es constata que perquè sigui capaç de mobilitzar-los fora dels vessants és necessari que sigui una precipitació intensa. Quan el sediment meteoritzat que s’escola pels vessants queda dipositat en llocs més planers o en els talweg (fons de les petites valls que formen els xaragalls) constitueix un sòl primall on comencen a créixer espècies vegetals característiques com les que hem descrit anteriorment. La part més alta, entre els talwegs, es coneix com a interfluvi. Cal precisar però que els estudis sobre badlands i de geomorfologia presenten en general diversos problemes, com per exemple que els resultats obtinguts en parcel les experimentals petites no es poden extrapolar a una gran àrea perquè els processo erosius disminueixen al augmentar la superfície d’estudi. De la mateixa manera també varien els resultats depenent de la litologia del turó, dels microclimes, etc.
2.6.2 La fotografia com a testimoni dels canvis en el paisatge A continuació presentem diferents imatges de dos turons, el serrat de Puigvaquer de Gurb i el turó de Can Toni Xic de Tavèrnoles, on podrem comprovar canvis importants en el seu aspecte. 63
Els turons testimoni de Manlleu
Aquesta imatge del serrat de Puigvaquer és del 10 de juliol de 1996. Podem veure com la vegetació està molt seca degut al dèficit hídric estival.
Aquesta imatge correspon al juny de 2002, la vegetació no està tant seca i la part inferior sembla més colonitzada que no pas sis anys abans.
64
Els turons testimoni de Manlleu
Finalment aquest imatge és del 30 de maig de 2006 i no s’aprecien canvis importants a simple vista. Per tant en aquest cas els canvis no són significatius, però estem parlant d’un període curt en el temps d’un relleu (10 anys). Amb les fotos de continuació ja hi podrem veure-hi modificacions importants.
65
Els turons testimoni de Manlleu
La foto en blanc i negre d’en Gonçal de Reparaz (fill) és de l’any 1928. En ella podem veure com aquest turó de Tavèrnoles, Can Toni Xic, està bastant desproveït de vegetació, sobretot d’estrat arbori, segurament per fer llenya. La foto de sota en canvi de l’any 2002 ens permet apreciar com el turó ha canviat molt, està molt més colonitzat, els processos erosius que semblen actius en la fotografia de dalt, en la de baix no s’hi aprecien, l’aflorament rocós és mínim.
66
Els turons testimoni de Manlleu
La foto de dalt d’en Gonçal de Reparaz (fill) de 1928 ens mostra uns vessants del turó de Puig-agut més pelats que no els de la foto de baix de l’any 2006. La vegetació doncs en els darrers temps s’ha desenvolupat segurament per un conreu no tant intensiu de les terres properes als vessants dels turons per part dels pagesos. En el cas de Puig-agut cal dir que els arbres i la resta de vegetació de la part més alta del turó no són naturals sinó introduïts.
67
Els turons testimoni de Manlleu
3 PROPOSTES DIDÀCTIQUES Respecte a les propostes didàctiques per donar a conèixer els turons, ens ha semblat convenient triar dos turons molt diferents entre ells; en un d’ells treballarem temes de vegetació i en l’altre temes de relleu. A continuació expliquem el treball específic per cada turó. Degut a la complexitat de fer propostes que s’adaptin a cada nivell educatiu hem cregut convenient cenyir-nos, pel que fa a les dues propostes, a un nivell concret, en aquest cas a l’educació secundària obligatòria. Cal senyalar però que, amb poques modificacions, aquestes propostes també poden ser treballades al cicle superior d’educació primària i a batxillerat.
Mètode La primera qüestió que se’ns planteja és la valoració del treball de camp com a eina de treball. Patrick Bailey en la seva obra La didàctica de la geografia: diez años de evolucion és categòric :
Los alumnos aprenden con mayor efectividad si pueden relacionar lo que estan aprendiendo con su propia experiencia, y por eso la enseñanza de la geografia tiene que basarse firmemente en una observación de primera mano. El trabajo de campo, especialmente el trabajo de campo local es, por lo tanto, de una importància crucial y ningun curso puede resultar completo sin el. Un altre aspecte a tenir en compte és la utilització del medi proper com a marc d’estudi en un món globalitzat on el degoteig d’informació és constant. Araceli Vilarrassa en la seva tesi titulada “El medi local com escala d’anàlisi de les Ciències Socials. Educació Secundària” observa a partir d’una investigació qualitativa i interpretativa sobre el pensament i les pràctiques d’un grup de professors d’Educació Secundària que : 1. A l’educació secundària els professors utilitzen una dimensió espacial multiescalar i són escassos els exercissis en els que s’estableixen relacions comparatives entre diferents escales. 68
Els turons testimoni de Manlleu
2. En aquest esquema multiescalar la presència del medi local és molt rellevant. 3. El model didàctic en que es treballa el medi local és heterogeni. Es poden establir 3 tipus de model:
“el model tancat autoreferent”
“el model obert relacional”
“el model obert no relacional”.
a) El model tancat autoreferent tot i que quantitativament és el més important, és un model perifèric i en regressió com pel fet d’ubicar-se principalment als crèdits variables i de síntesis. b) El model obert relacional estudia el medi local en exercicis oberts en què es combinen diferents escales, que tot i minoritari en l’aspecte quantitatiu és un model central i emergent i dóna una major coherència entre el pensament i les pràctiques dels professors. c) El tercer model “l’obert no relacional” suposa un estat de transició entre els dos anteriors. 4. El treball sobre el medi local resulta més motivador, perquè tant pel que fa al continguts com als mètodes, es posen en joc aspectes afectius i sentiments de pertinença que augmenten l’interès de l’alumne. Així mateix cal destacar que els professors estudiats mostren una tendència a promoure més el pensament argumentatiu en els alumnes quan treballen sobre el medi local. Segons Patrick Bailey les dues idees bàsiques de la geografia són les de localització i distribució. La geografia desenvolupa una gamma d’habilitats, especialment les que es basen en el treball dels mapes i en la interpretació de fotografies i altres il lustracions gràfiques. En recursos de geografia de les escoles i instituts es solen examinar 4 aspectes del món natural: la climatologia, la geomorfologia, la biogeografia i la edafologia. Les principals línies d’investigació a tractar serien :
69
Els turons testimoni de Manlleu
a) Coneixements i definició dels conjunts formats pels éssers vius (poblacions, associacions, formacions, etc.). b) Localització d’aquests conjunts i la seva explicació causal. c) Anàlisi de les relacions entre els conjunts vius i la resta d’elements de la superfície terrestre. d) Estudi del paisatge biogeogràfic actual. e) Estudi del paisatge biogeogràfic del passat. Els dos aspectes principals que formen l’eix de les propostes didàctiques fan referència d’una banda als processos d’erosió –serrat dels Barrets- i de l’altra a la vegetació - el serrat de Puigrodon-.
3.1 El serrat de Puigrodon o del Garric A partir dels resultats d’analitzar les diferents comunitats vegetals que hi ha al serrat de Puigrodon, tant pel que respecte a la seva classificació i distribució com també als factors que intervenen i les defineixen, el següent pas és l’elaboració de diferents propostes didàctiques entorn aquest conjunt de coneixement.
70
Els turons testimoni de Manlleu
Proposta didàctica nº 1, aproximació al serrat de Puigrodon
Material - Mapa topogràfic 1: 5000 - Ortofotomapa
1: 5000
- Regla - Paper transparent - Brúixola - Cinta mètrica - Màquina de fotografiar
Activitat Després d’observar els mapes i prèviament a la sortida farem un dibuix a partir de les corbes de nivell i hi localitzarem els camins i les cases properes. Observarem també la forma i la orientació del serrat. En arribar al lloc i amb l’ajuda dels mapes i de la brúixola, iniciarem el recorregut seguint el perímetre del turó. Simultàniament a la identificació dels diferents vessants realitzarem mesures a escala real amb la cinta mètrica i les contrastarem amb el mapa. També ens fixarem en els diferents tipus de vegetació (esbarzers, pastures i estrat arbustiu, etc.) En una segona aproximació i també vessant per vessant –fent incursions- ens fixarem més detingudament en la predominància de certes plantes (arç blanc, farigoles etc.). En farem fotografies i les enumenarem tot fent un llistat de la seva localització. Finalment accedirem a la part superior i observarem les clapes de roca nua i les diàclasis en sentit N-S amb l’ajuda del ortofotomapa. Ens fixarem també en el conjunt de muntanyes més llunyanes així com d’altres turons propers, camps o taques de petites rouredes que conformen el paisatge circumdant. 71
Els turons testimoni de Manlleu
Objectius - Exercitar-nos amb els mapes - Treballar diferents escales - Orientació i distinció dels diferents vessants - Aproximació al tipus de vegetació - Practicar la percepció i el mètode científic.
Proposta didàctica nº 2, identificació vegetació Material - Bloc de dibuix - Bloc d’anotacions - Màquina de fotografiar - Clinòmetre - Termòmetre - Regla - Petits recipients de plàstic
Activitat A l’aula farem un repàs de les diferents comunitats vegetals que es donen a nivell mundial i a Catalunya en particular. També assenyalarem els diferents tipus de plantes que solen créixer en els turons (aromàtiques, euphorbies, arços, gramínies etc.). Quan arribem al turó ens centrarem de primer en el seu vessant nord i més tard en el seu vessant sud i observarem les plantes que més es repeteixen. De cada una en farem una foto general i un altra en detall (flors o fruit). També les dibuixarem remarcant els diferents aspectes (longitud, disposició fulles, etc.) que ens puguin ajudar a identificarla.
72
Els turons testimoni de Manlleu
Simultàniament prendrem la temperatura a la base de la planta i contemplarem la inclinació del terreny on es troba. Agafarem una mostra del substrat edàfic i tot això ho anotarem junt amb el nº de fotografia i dibuix per tenir una base de dades. Un altre cop a l’aula observarem tot el material recollit i amb l’ajuda de llibres especialitzats i del propi estudi dels turons, mirarem d’identificar els diferents dibuixos i fotos i les anomenarem adjuntant les diferents dades observades.
Objectius - Aproximació i observació de diferents comunitats vegetals - Realització del treball de camp amb diferents mitjans (dibuix, fotografia) - Recull sistemàtica de dades i consegüent localització - Observació i identificació de les plantes més comuns PROPOSTA DIDÀCTICA Nº 3 FER UN TRANSECTE I UN INVENTARI Material -Vari-les de ferro -Cinta o cordill -Cinta mètrica -Màquina de fotografiar -GPS Activitat Transecte Amb la cinta mètrica farem una tirada en un lloc força obert, agafarem un punt inicial en el nivell més baix i un de final de referència prop del cim del turó i els marcarem
73
Els turons testimoni de Manlleu
amb el GPS. Amb la cinta al terra i en sentit ascendent anirem observant cada dos metres la planta que hi es present. Anirem fotografiant tant les plantes conegudes com les desconegudes les anotarem al mateix temps que dibuixem un croquis aproximat del perfil que anem seguint. Posteriorment farem un gràfic més acurat ajudant-nos del mapa topogràfic 1:5000.
Inventari Triarem 2 parcel les, una al vessant nord i l’altra al vessant sud. Les localitzarem en el mapa i les delimitarem amb les varetes de ferro formant un quadrat de 10 x 10 metres. després marcarem el seu perímetre amb cinta o cordill. Seguidament observarem les diferents plantes. Tenint en compte l’abundància (dominància) per un cantó i la sociabilitat (com s’agrupa) per l’altra, anotarem aquestes dues variables segons l’exemple del quadre que adjuntem.
74
Els turons testimoni de Manlleu
Objectius
El més important es la realització correcte tant del transecte com de l’inventari.
Es primordial la visualització de les diferents plantes així com la seva classificació.
3.2 Serrat de Camporat o dels Barrets Objectiu L’objectiu d’aquesta activitat és entendre i comprovar com el paisatge evoluciona i canvia al llarg del temps degut tant als agents geològics externs com al clima en darrer terme. Aquesta visió també ajudarà a l’alumne a valorar un dels paisatges que conformen el nostre municipi, com són els turons testimoni. Com a introducció a l’estudi del paisatge proposem unes quantes activitats on s’han d’utilitzar eines geogràfiques i noves tecnologies. En el treball de camp farem servir eines de mesura com el peu de rei per comprovar els canvis en el sòl. Al mateix temps proposem un itinerari per anar a visitar el serrat dels Barrets. Per arribar-hi l’alumne s’haurà d’orientar mitjançant un mapa que adjuntem al final del capítol i l’itinerari en imatges representatives dels llocs per on s’ha de passar. L’activitat consta per tant d’una part a desenvolupar a classe i una altra de treball de camp. Aconsellem que ho facin per grups. Primer de tot els alumnes hauran d’aprendre a situar-se en el territori, això ho podran fer descarregant mapes de l’Institut Cartogràfic de Catalunya (www.icc.es), d’aquesta manera aprendran a treballar amb internet i coneixeran una pàgina web que els hi pot ser útil.
75
Els turons testimoni de Manlleu
Exercici pels alumnes
Mira en un mapa d’escala petita 1:250.000 per exemple o en un atles on està situada la Plana de Vic dins de Catalunya.
Busca i descarrega des de la pàgina web de l’Institut Cartogràfic de Catalunya els següents mapes de Manlleu i de Vic: topogràfic 1:10.000 i ortofotomapa 1:5.000.
Localitza en el mapa 1:10.000 i en l’ortofotomapa el serrat de Camporat. On està situat aquest serrat o turó respecte el nucli urbà de Manlleu (nord, sud, est o oest)?
Com podem saber la seva longitud aproximada mitjançant un mapa?
Ensenyar el concepte d’escala d’un mapa, escala gràfica per poder calcular manualment les distàncies i les mides dels elements del mapa.
Busca a la biblioteca o en un mapa geològic de quin tipus de roca està format el serrat de Camporat. (Poden trobar-ho als llibres Geologia d’Osona o Geologia de la Plana de Vic)
Quines característiques té la roca d’aquesta zona?
Com podem arribar a peu fins al turó que hem de visitar? Escriu per on hem de passar, les cases de pagès, etc. Hi ha només un camí o podem arribar-hi per un altre lloc?
Comprova sí l’itinerari que has triat coincideix amb l’itinerari que tens senyalat al mapa del dossier.
76
Els turons testimoni de Manlleu
Dossier de l’itinerari El lloc de sortida és el parc situat al carrer Albert de Benet, al costat de l’avinguda Roma.
Agafem el camí que porta cap el Poquí.
Com és diu la casa de pagès que deixem a ma dreta?
Què és aquesta pedra que trobem al marge dret, al costat del camí?
Explicar que Manlleu no és només la part urbanitzada sinó també els camps i boscos que l’envolten.
77
Els turons testimoni de Manlleu
Què hi fa aquí un cementiri?
Aquesta és la parròquia de Sant Esteve de Vila-setrú que comprèn diferents cases de pagès i disposa per tant d’un petit cementiri on s’enterren els morts de les masies properes. Un cop deixem enrere la masia del Poquí hem de seguir el camí de l’esquerra. El camí passa pel costat d’unes quadres de vaques.
Uns metres més enllà agafem el camí de l’esquerra. A la nostra dreta tenim una casa de pagès amb finestres verdes. Com es diu aquest casa?
78
Els turons testimoni de Manlleu
Al final del camí trobem una altra casa. Busca el seu nom.
Després de deixar la casa travessem un torrent. Quin és el seu nom? Quins altres torrents importants creuen el terme de Manlleu? A l’altra banda del torrent girem a la dreta i seguim per la seva riba esquerra. Es parla de riba dreta o esquerra segons el sentit de la corrent. El camí travessa un bosc de plàtans, després una plantació de pollancres encara petits i torna creuar una zona de plàtans.
Busca les característiques d’aquests tipus d’arbres. Fixa’t en com estan distribuïts. Han crescut de forma natural o han estat plantats per l’home?
79
Els turons testimoni de Manlleu
Un cop hem travessat aquesta part girem a la dreta i creuem altre cop el torrent. El camí ens condueix fins a un camp on ja podem veure el turó de Camporat o dels Barrets al fons.
Seguim el camp per la seva vora en sentit ascendent fins arribar a l’alçada d’un pal d’electricitat, ara en desús. Al seu costat ja podem veure els badlands on està situada la parcel la d’estudi.
Aquí podem comprovar la diferència entre el paisatge natural, el que s’ha desenvolupat en els marges del turó i a les vores del torrent, i el que ha modificat l’home, el camp de conreu amb farratge pels animals per on hem caminat fins arribar al peu del turó.
80
Els turons testimoni de Manlleu
Ens enfilem pel marge, ple de fanal, i arribem on està situada la trampa de sediment. Expliquem com funciona: aquest dipòsit recull el sediment que l’aigua de la pluja transporta pel vessant. Després d’un episodi de precipitació s’ha de recollir
i
pesar.
D’aquesta
manera
podem
establir una taxa d’erosió per aquest vessant.
Un cop estem situats a dalt del turó expliquem el paisatge en mosaic, característic de la Plana (camps de conreu, zones urbanitzades i petits boscos) i el relleu format per turons i parts més deprimides. Fem adonar als alumnes que estem dins d’una depressió, ja que estem envoltats per parts més elevades. Explicar-los-hi que aquests turons on ara estem, era el nivell del sòl fa milions d’anys i que l’erosió deguda als corrents fluvials i a l’aigua de la pluja l’han anat desgastant fins a arribar a l’actual paisatge, on encara queden alguns turons i serrats testimoni del passat. A continuació ensenyem als alumnes la zona d’experimentació que hem acotat en aquest turó i on hem instal lat sistemes de control de l’erosió i una trampa de sediment. Els hi ensenyem com es mesuren les variacions de clau, amb un peu de rei, per controlar l’erosió o l’acumulació de sediment. Els hi proposem que facin el mateix en un turó que triïn. Que comprovin, mitjançant uns claus clavats en un vessant erosionat, com després de cada pluja el sòl va canviant. Això ho podran comprovar mesurant la distància entre la cabota del clau i la volandera. Aquestes dades les hauran d’anotar en un full excel un cop al mes o bé després de cada 81
Els turons testimoni de Manlleu
pluja. La taula es pot confeccionar a classe entre tots, es pot agafar d’exemple la que adjuntem a l’explicació sobre l’erosió en aquest mateix turó.
Comprova mitjançant les dades d’una estació meteorològica automàtica propera (Gurb i Orís) la precipitació caiguda.
Mirar les temperatures màximes i mínimes diàries i estacionals. (Aquesta dada permet demostrar com les grans diferències tèrmiques en el nostre clima són una de les causes de la disgregació de la marga que posteriorment és mobilitzada per la
pluja.
Poden
trobar-ho
al
Servei
Meteorològic
de
Catalunya,
www.meteocat.com, igual que les dades anteriors).
Amb les dades que vagis obtenint confecciona una gràfica on de forma visual podràs comprovar com va canviant el perfil del vessant estudiat.
Creus que la vegetació té alguna influència amb l’erosió i per tant amb els canvis que es puguin produir en els turons?
Busca per internet altres llocs on també hi hagin turons testimoni. Busca el seu nom en castellà i anglès.
Per què creus que també hi són presents en altres llocs? (mateix clima o mateix tipus de roca).
82
Els turons testimoni de Manlleu
4 ANÀLISI DE LES DADES En total hem inventariat 19 turons que representen la majoria dels que podem trobar a Manlleu i municipis propers. Els que actualment estan urbanitzats els analitzem en un apartat després de l’inventari general. A continuació analitzarem les dades que hem obtingut de l’inventari general. Del total de 19 turons 13 pertanyen totalment al terme de Manlleu, 2 comparteixen terme amb Gurb, 2 són de Gurb, 1 de Torelló i un altre és de les Masies de Roda. Si bé administrativament pertanyen a diferents municipis en termes de paisatge tots tenen una continuïtat i és per aquesta raó que n’hem inclòs d’altres municipis. D’altra banda alguns d’ells i degut a la seva proximitat, tot i no ser del nostre municipi, els manlleuencs els considerem com a nostres.
83
Els turons testimoni de Manlleu
La gran majoria de turons estan situats dins d’un context general bo o molt bo, on el paisatge encara no està massa alterat i presenta un equilibri entre ruralia i urbanització. Hem d’exceptuar-hi els serrats del Barrets, de Pujalons i el de l’Horta on les instal lacions ramaderes i les infrastructures (carreteres, via de tren, línies de telèfon i electricitat) distorsionen el paisatge. L’entorn proper de la meitat dels turons inventariats està en bon estat i es conserva bastant natural, l’altra meitat té els seus vessants molt humanitzats amb granges, abocaments de tota mena, pastura intensiva, carreteres molt transitades, línies elèctriques i telefòniques i altres instal lacions i infrastructures. Tot i que la gran majoria de turons i de serrats es poden veure fàcilment de lluny, n’hi uns quants que per la seva situació o morfologia queden més amagats com és el cas del serrat del Pollo o el de Pujalons. L’altitud mitjana del turons estudiats és de 525 metres sobre el nivell del mar, el situat a més alçada és el de Lurdes a 590 m i el de menor alçada és el de Serragema situat a 478 m. Com a referència cal esmentar que la part baixa del nucli de Manlleu està situada a 445 m aproximadament. El desnivell mitjà dels turons mesurat entre la part superior i la seva base és de 21 m aproximadament. El que té el màxim desnivell és el serrat de Puigrodon amb 69 m, el que en té menys és el petit serrat del Pla de les Coromines que és pràcticament inexistent. La superfície mitjana dels turons inventariats és de prop de 3 hectàrees, la majoria però són de dimensió més reduïda que la mitjana excepte els de Puigrodon, les serralades de Niubò, Puivaquer, les Alades i el de Serragema que són més grans. El turó més gran, sí exceptuem les serralades de Niubò que pròpiament no és un turó, és el serrat de Puigrodon amb 11,4 Ha de superfície aproximada. Els més petits són el serrat dels Moros i el petit turó del Pla de les Coromines que pràcticament és inexistent.
84
Els turons testimoni de Manlleu
Encara que la imatge que tenim del turó típic és arrodonit la realitat ens demostra que la majoria tenen forma allargada; un altre grup important són arrodonits però amb extensions cap a algun vessant i finalment un grup sí que tenen forma totalment arrodonida com és el cas del serrat de la Barraca. Sí bé la majoria de turons no tenen cap us i es presenten de forma natural n’hi ha uns quants que són utilitzats per usos agrícoles i ramaders. Com cas particular hi ha el serrat de Puig-agut que és l’únic que està fortament humanitzat per la presència del santuari i del bar del costat. Respecte a l’anàlisi detallat de cada vessant s’ha de destacar, pel que fa al vessant nord dels turons, que aquest en la gran majoria està més colonitzat de vegetació que la resta de vessants. Hi trobem roures, arços, esbarzers i en alguns una gran varietat de plantes en flor com per exemple violetes, herba de Sant Robert, narcisos i altres típiques de la banda obaga dels turons. Aquesta colonització del vessant nord ha estat decisiu perquè no s’erosionessin excepte en punts molt concrets i reduïts. En algun cas hi podem trobar plantes típiques d’altres vessants com per exemple la farigola, les estepes, etc., segurament per la seva millor exposició al sol. En algunes vessants est encara s’hi poden trobar roures i arços més propis dels vessants obacs. A la majoria de turons però hi ha un conjunt de plantes que es van repetint (farigola, argelagues, santolines, eufòrbies, etc.) i que són característiques d’aquests vessants. Altres plantes només les trobem en alguns turons com és el cas dels sords, les estipes, l’hisop i els crespinells. En alguns vessants hi hem trobat restes de terrasses fluvials que indiquen que en cert període el riu Ter passava per aquest lloc. Alguns turons presenten signes d’erosió però no de tanta magnitud com als vessants sud. En els vessants sud encara s’hi pot trobar algun roure, be aïllat o amb petits grups, sobretot a la part baixa del turó. Comparativament és el vessant amb menys vegetació. Aquest fet condiciona la formació del paisatge aixaragallat típic dels terrers de la Plana de Vic. Degut a les condicions extremes que es donen en aquest vessant -insolació, balanç hídric baix, etc.- la colonització es més aïllada i les plantes que s’hi
85
Els turons testimoni de Manlleu
desenvolupen estan adaptades a aquestes condicions ambientals. És la part del turó que presenta problemes més greus d’erosió amb difícil solució. Els vessants oest també estan bastant erosionats amb un desenvolupament important de badlands, però no tant com els del sud. En alguns turons aquest vessant presenta un grau elevat de colonització, per exemple el turó de la Barraca i el serrat dels Moros. Cal destacar el pas de moltes línies elèctriques o telefòniques per aquest vessant, també es on hem trobat la totalitat de basses o recollidors d’aigua. En algun turó l’estrat arbori i arbustiu és més propi del vessant nord i així podem trobar-hi encara roures, arços blancs, aranyoners, etc. Degut a l’aflorament de la roca mare i la manca de sòl també hi trobem plantes pròpies del vessant sud com la farigola, l’argelaga, la jonça ... El primer tret característic de la part superior dels turons és la presència d’elements humanitzats aprofitant la seva posició estratègica, com són les fites, dipòsits d’aigua, caseta de repetidor i elements de culte religiós com una capelleta i el santuari de Lurdes. També és important destacar la presència de restes de terrasses fluvials en tres turons: el de la Barraca, el del Vicenç i el de Puigrodon, aquest fet ens indica que en cert moment el riu passava per aquests indrets. La gran majoria estan molt colonitzats per roures, pinassa, algun alzina i gramínies, altres menys colonitzats aprofiten les diàclasis (fractures a les roques) per desenvolupar-se, és el cas de la farigola, eufòrbies, etc. Finalment en els serrats de la Griera i de Puigrodon el bosc s’ha degradat i només hi creixen el garric i les calcides. A
la
majoria
de
turons
s’han
desenvolupat badlands. El vessant amb més presència és el sud amb 9 vessants aixaragallades, a l’oest 5 i a l’est i nord 4 cadascun. Degut a la profunditat dels xaragalls els més erosionats són el serrat de Maians (foto), el de continuació del serrat de Cagamànecs
i
les
serralades
de
Niubò, que oscil len entre 1,5 i 2 metres. 86
Els turons testimoni de Manlleu
Els que tenen proporcionalment més superfície erosionada són els de Puigvaquer i el serrat del Vicenç. A la majoria l’aixaragallament és més aviat superficial, de pocs centímetres. La pressió antròpica es dóna en la majoria dels turons a diferents nivells, són pocs els que es conserven de forma natural. En quasi el 50% de turons hi ha presència de masies o granges a prop d’ells. En alguns casos l’espai està tancat amb fil espinós (com en el Turó de les Alades) per a pastura de vaques, dificultant
l’accés.
En
d’altres
els
entorns estan descuidats i s’hi poden trobar restes de deixalles de diferent origen –d’obra, cotxes abandonats, domèstic, etc. Els camins passen a prop o encerclen els turons, alguns amb força trànsit de gent que hi va a passejar –com el camí del Poquí i el de Lurdes – si bé l’impacte més fort es dóna en alguns turons degut al pas de trànsit rodat o bicicletes que descalcen el terreny. Les roderes s’hi fan evidents com és el cas del Turó de Sant Joan i altres esmolen els camins danyant les arrels d’alguns arbusts i roures com en el cas del carril- bici que passa pel Serrat de Niubò. En molts turons hi trobem cartutxos degut a la caça, com és el cas de Puigrodon, on també hi ha un amagatall. Cal destacar per altra banda el pas de forces línies, tant elèctriques com telefòniques, en més de la meitat dels turons inventariats. Finalment fer notar que el soroll del trànsit rodat d’algunes carreteres aparentment allunyades arriba fins alguns turons, com és el cas del Serrat dels Barrets. Els turons, en general, presenten un bon estat de conservació. Alguns d’ells, però, mostren aspectes negatius puntuals o molt localitzats que ja hem esmentat, i d’altres, suporten una pressió antròpica més important. A nivell vegetatiu hi ha turons en que s’hi dóna una bona regeneració –pe. el Serrat de Puigrodon o el Serrat de l’Horta- tant de nous plançons de roures, com arbusts. També s’observa, tret d’algunes excepcions, que l’estat de salut del conjunt de la vegetació és força bo. En d’altres turons tot i l’actuació de diferents factors –exposició, clima etc.- que situen les diferents comunitats 87
Els turons testimoni de Manlleu
vegetals en condicions extremes, la adaptabilitat i la colonització de plantes de caràcter més mediterrani assegura que no es trenqui l’equilibri. Aquestes plantes més xeròfiles no sòls permeten la supervivència d’una cobertura vegetal mínima sinó que la seva adaptació al medi es veu recompensada quan les condicions extremes que es donaven recuperen la mínima normalitat. En alguns turons també, com per exemple els serrats de Maians i el de Puigvaquer, els fenòmens erosius hi actuen de forma important com hem explicat anteriorment. L’apartat de informacions complementàries conté dades molt variades que no hem inclòs en els altres apartats, però que ens ajuden a completar la visió dels turons. Algunes fan referència a moments històrics com és el cas de les trinxeres i restes d’excavacions del serrat de la Griera, d’altres ens donen informació sobre antics usos del sòl com és el cas d’unes hortes abandonades i regades amb l’aigua d’una font al costat del serrat de l’Horta. Finalment a l’apartat de xarxa de drenatge hem dibuixat la forma que presenten els xaragalls allà on hi són presents. La xarxa de drenatge ens dona idea de la magnitud dels badlands, aquesta dada junt amb la fondària de les incisions a la roca ens serveix per valorar l’estat dels turons en termes d’erosió. Els més importants en ordre de magnitud de la xarxa de drenatge són el serrat de Pujalons, Maians, el Turó de Sant Joan i sobretot, on coincideix amb la profunditat de les incisions, són els serrats de Puigvaquer i els del voltant de Lurdes.
88
Els turons testimoni de Manlleu
... i a cinquanta passes del cim, per la solana, sâ&#x20AC;&#x2122;albirava un terrer que, rost avall arribava fins a pocs metres del riu... Josep Grau, 1988
89
Els turons testimoni de Manlleu
5 PROPOSTES D’ACTUACIÓ Quan ens vam plantejar l’estudi dels turons pensàvem que un dels apartats importants seria el de proposar mesures correctores per tal de preservar els turons del nostre terme ja que pensàvem que el seu estat així ho feia necessari. Els resultats de l’estudi que hem estat tractant contradiu la nostre hipòtesi inicial de fragilitat dels turons. D’altra banda pensem que l’home no ha d’intervenir en el medi d’una manera que pugui alterar el seu procés natural; en el moment en que hi actua, en un sentit o altre, altera la seva dinàmica natural. En el cas dels turons hem pogut comprovar que, excepte en uns casos puntuals i tenint en compte que són hàbitats fràgils i en situacions extremes, no presenten problemes greus que pugin fer pensar que a curt o mitjà termini desapareguin, sempre amb el permís de l’home que és de fet qui pot intervenir-hi d’una manera ràpida i irreversible. No obstant sí que pensem que s’haurien de prendre una sèrie de mesures preventives mínimes per tal de que no es vegin alterats els processos naturals propis dels turons. Són les següents:
Campanya de sensibilització i valorització dels turons per a la ciutadania en general i per a sectors més concrets que hi tenen una incidència directa: pagesos, jovent, caçadors, etc.
Control dels accessos als turons de vehicles de motor i bicicletes. El seu pas pot alterar greument els seus vessants.
Control dels abocaments incontrolats.
Evitar la pastura intensiva que pugui afectar-los greument.
Evitar el conreu dels camps fins al peu dels turons excavant en els propis vessants.
Minorar els impactes visuals en els paisatges propers als turons: instal lacions agrícoles i ramaderes, industrials, infrastructures, etc.
90
Els turons testimoni de Manlleu
Preservar legalment els turons com a patrimoni d’interès natural evitant la seva alteració parcial o total en futures intervencions urbanístiques.
Impedir la seva destrucció i posterior utilització de la seva roca com a materials per a la urbanització i construcció de cases
Revaloritzar els turons com a elements identificatius del paisatge no només de Manlleu sinó a nivell comarcal.
Apart de les mesures preventives creiem oportú proposar algunes actuacions concretes:
Fer enretirar els abocaments incontrolats.
Centralitzar en el serrat de Puigrodon els estudis i pràctiques sobre els turons testimoni.
Plantejar-se mesures silvícoles en moments crítics.
91
Els turons testimoni de Manlleu
6 CONCLUSIONS La hipòtesi inicial que plantejava el projecte partia de la premissa de que la majoria dels turons testimoni de Manlleu estaven en bastant mal estat. Aquest fet ens venia donat per una apreciació superficial i unes idees preconcebudes d’aquest tipus de paisatge. A mida que analitzàvem els turons exhaustivament aquesta apreciació va anar canviant, fins a modificar pràcticament del tot el diagnòstic inicial. Efectivament, com ja hem pogut comprovar, l’estat general de conservació de la majoria dels turons és bo, tot i que algun d’ells presenta un estat més deteriorat, com per exemple el petit turó del Pla de les Coromines. En algun altre cas hem constat que l’erosió sembla irreversible si segueix el seu curs natural. Cal senyalar com a tret important que la presència de vegetació en els vessants ens indica que l’erosió activa no hi és present. Un fet que ens ha sorprès negativament és l’estat d’abandonament d’algunes zones on les deixalles s’hi acumulen, però aquest és un aspecte solucionable, igual que el de la sobrepastura en alguns turons. Pel contrari la recerca en aquest paisatge ens ha servit per valorar la riquesa i biodiversitat de les comunitats vegetals que s’hi desenvolupen, quan aparentment la visió general que en tenim de la vegetació dels turons és més aviat d’un espai pobre i amb poques espècies. Hem pogut constatar que cada turó és individual, presenta unes característiques pròpies que el diferencien dels altres, encara que, per exemple, algunes espècies vegetals es van repetint de turó en turó.
92
Els turons testimoni de Manlleu
El paisatge característic dels turons presenta una varietat cromàtica en cada estació de l’any que el fa especialment atractiu. El color gris-blavós de la marga unit a la policromia de les espècies vegetals anuals, la textura oscil lant de les gramínies, el so dels ocells i la olor penetrant del sòl després de la pluja... fan d’aquests indrets un oasi de tranquil litat enmig de la remor de la nostra agitada vida i unes talaies esplèndides que ens donen una visió diferent del nostre entorn. Pensem doncs que aquest estudi que tracta d’una manera global (vegetació, geomorfologia, impactes ambientals, paisatgisme, etc.) els turons testimoni pot ajudar a entendre millor la seva dinàmica i contribuir al seu millor coneixement.
93
Els turons testimoni de Manlleu
Estridències de groc sobre morat, Redorta enllà, on els terrers floreixen; on, als pradells, apunten els lletsons i les violes en la verdor de l’herba; on la boira s’arrapa als bardissars i enlluenteix els boixos. Rost amunt, són espectrals les branques de l’alzina. I jo, com els terrers, peixo la saba a la gatosa i a la farigola, i esbotzo en vers, més estrident encara que el groc de l’argelaga, perquè visc en hivernal contrada, i en vernal miratge arrelo. sóc com la brancada de l’alzina en la boira, quasi espectre... Josep Grau, 2002
94
Els turons testimoni de Manlleu
7 BIBLIOGRAFIA ALBAREDA, Joaquim [et al.]. Manlleu: Aproximació a la història, l’entorn, l’economia i l’estructura territorial. Manlleu: Ajuntament de Manlleu. 1990. 204 pàg. BARRAU I ANDREU, Josep. “Els grans conjunts vegetals i la vida associativa de les plantes de la Plana de Vic”. Ausa Vol IX/94. (1980), pp 97-102. BUSQUETS, Pere; DOMÍNGUEZ, Antoni; VILAPLANA, Miquel. Geologia d’Osona. Escola Universitària de Mestres, 1979, 194 pàg. BUSQUETS, Pere; VILAPLANA, Miquel. “La desertificació de la Plana de Vic”, Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, ICHN, núm. 63. (1995), pp. 141-147 CALVET, Jaume. “Contribución al conocimiento geomorfológico de la Depresión Central Catalana”, Barcelona, Universitat de Barcelona, 1977, (tesi doctoral) CASALS, Ramon. Toponímia del terme de Manlleu. 1972, 321 pàg. (Treball inèdit, biblioteca popular de Manlleu) CASAS I ARCARONS, Carme; NINOT, Josep Maria. “Estudi fitocenològic de les pastures de la Plana de Vic. I Comunitats vivaces”. Butlletí Institució Català d’Història Natural, (1994), pp. 25-52. CASAS I ARCARONS, Carme; NINOT, Josep Maria. “Estudi fitocenològic de les pastures de la Plana de Vic. Comunitat terofítiques”. Butlletí ICHN, (1995), pp. 27-50. CASAS I ARCARONS, Carme [et al.]. Folgueroles. Societat i vida d’un poble. Eumo Editorial, 2000, 398 pàg.
95
Els turons testimoni de Manlleu
CASAS I ARCARONS, Carme. Estudi tipològic, ecològic i funcional de les pastures de la Plana de Vic. Universitat de Barcelona. Tesi Doctoral, 2001, 312 pàg. CLOTET, Núria; GALLART, Francesc; SALA, Maria. “Los badlands: características, interés teórico, dinámica y tasas de erosión”, Notes de Geografia Física, Universitat de Barcelona, núm. 15-16. (1986-87), pp. 28-37 DE BOLOS, Oriol. “La vegetació d’Osona, una riquesa que cal que no es perdi”. AUSA XII/117 (1986), pp. 141-148. DE BOLOS, Oriol. El paisatge vegetal de dues comarques naturals: La Selva i la Plana de Vic. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1959, 175 pàg. DEVESA, Juan Antonio. Las gramineas de Extremadura. Badajoz: Universidad de Extremadura, 1991, 358 pàg. DOMENECH, Joan; PRAT, Bernat. Els noms del terme de Manlleu. Premi Rovira Redorta. (En format CD) Diccionari de Geologia. Barcelona: editorial Enciclopèdia Catalana, 1997. 1.407 pàg. El Bages. Aproximació al medi natural i humà de la comarca. Centre Excursionista de la comarca del Bages. Granollers: Ed. Montblanc- Martín, 1980, 476 pàg. FOLCH I GUILLEN, Ramon. La vegetació dels Països catalans. Barcelona: Ketres editora, 1981 FONT, Jaume. Osona: la terra i la gent. Vic: Eumo Editorial, 2003. 430 pàg. FONT I QUER, Pio. Plantas medicinales. El dioscorides renovado. Barcelona: Ed. Península, 2005. Geografia de Catalunya. Barcelona: editorial Aedos, 1958. 96
Els turons testimoni de Manlleu
GONZALEZ BERNALDEZ, Fernando. Gramineas pratenses de Madrid. Comunidad de Madrid, 1997, 287 pàg. Gurb: Un poble arrelat a la terra. Gurb: Edicions l’Àlber, 2002. 487 pàg. KLAPP, Ernst. Manual de las gramineas. Barcelona: Ediciones Omega, 1987, 278 pàg. LLONGARRIU, Marisa; SALA, Ester. Herbes remeïeres de la Garrotxa. Olot: Ed. Llibres de Batet, 2005, 300 pàg. Mapa geológico de España. E. 1:50.000. Manlleu. Madrid: Instituto Tecnológico Geominero de España, 1994. 51 pàg. (2a sèrie) Mapa geológico de España. E. 1:50.000. Vic. Madrid: Ministerio de Industria y Energia, 1983. 45 pàg. (2a sèrie) MASALLES, Ramon [et al.]. Historia Natural dels països catalans. Plantes superiors. Barcelona. Enciclopèdia catalana, 1988, 463 pàg. MONKHOUSE, F. J. Diccionario de términos geográficos. Barcelona: Oikos–Tau ediciones, 1978, 560 pàg. (Colección Ciencia Geográficas) MUSACHS GENERO, Josep Maria. “Treball de Biogeografia. La vegetació del serrat de Puigrodon”. Treball inèdit. Juny de 1992, 17 pàg. NUET I BADIA, J [et al.]. La vegetació de Catalunya. Vic: Eumo Editorial, 1991 REGUANT, Salvador; BUSQUETS, Pere; VILAPLANA, Miquel. Geologia de la Plana de Vic. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 1987. 105 pàg. SCHAUER, Th.; CASPARI, C. Guia de las flores de Europa. Barcelona: ed. Omega, 1980, 416 pàg.
97
Els turons testimoni de Manlleu
STRAHLER, Arthur N.; STRAHLER, Alan N. Geografía Física. Barcelona: Ediciones Omega, 1989, 550 pàg. VILARRASA CUNILLE, Araceli. El medi local com a escala d’anàlisis de les ciències socials. Educació secundaria. Universitat de Barcelona, Tesi, 2004 VIGO BONADA, Josep. Les comunitats vegetals. Descripció i classificació. Publicacions i Edicions Universitat de Barcelona, 2005, 251 pàg.
Webs d’interès per identificació de plantes http:// www.arctia.net/habitats/cat http:// biodiver.bio.ub/naturdigit http:// www.botanical-online.com http:// www.biopix.dx/Photo http:// einstein.uab.es/botanica http:// www.flogaus-faust.de http:// herbarivirtual.uib.es http:// www.hoseito.com/Flores http:// ichn.iec.cat/Bages http:// wwe.xtec.es/col
98
Els turons testimoni de Manlleu
Agraïments A David Serrat per la tutorització de l’estudi i les indicacions per a la seva millora. Gràcies també a Jordi Camprodon, César Carrión, Pere Casas, David Rebollo, Jesús Soler, Assumpta Suriñach i Ester Vinyeta. Igualment a Josep Sanglas, Pere Serra, Oriol Serrahima, Judit Renart i Toni Vilaró.
99