713
Vicent Ferrer o la construcció d’una santedat Tomàs Martínez Romero Entrevista a Manuel Forcano Zeneida Sardà Marta Pessarrodona. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2019 Lluïsa Julià
MAIG 2019 • 5,90 €
Un llibre al Suprem Jordi Sànchez
Dimitris Papaioannou Jordi Coca
Guinovart, el llaurador de la pintura Montse Gispert-Saüch
Aritz Cirbián, productor Tariq Porter
Bartolomé Bermejo al MNAC Santiago Alcolea
La marca Arànega Margot Mur Panorama de narrativa catalana Borja Bagunyà
Una obra total sobre un artista total
Manuel Sayrach per A. Munné-Jordà
Manuel Sayrach 1886-1937. Arquitectura i Modernisme a Barcelona Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2018.
L’
Ajuntament de Barcelona ha editat un llibre imprescindible sobre l’arquitecte, pensador i escriptor Manuel Sayrach i Carreras, centrat sobretot en la seva obra magna, la casa Sayrach de la cantonada de la Diagonal amb el carrer d’Enric Granados. Al pròleg, Josep M. Montaner, regidor de l’Ajuntament, relaciona l’obra organicista de Sayrach no solament amb la transició del Modernisme al Noucentisme, sinó també amb el Surrealisme i fins amb la concepció visionària de Verne, amb l’estètica de paisatges submarins i subterranis. Francesc Fontbona, a la introducció, retreu l’oblit en què romania la personalitat de Sayrach, malgrat
la presència imponent de la seva obra arquitectònica principal a la Diagonal barcelonina, pràcticament fins al centenari de l’arquitecte, el 1986, tot i algunes citacions erudites; una recuperació que culmina en la tesi doctoral de Lupercio Cruz, de 2012, que exhuma tota la documentació i fixa l’obra de Sayrach. L’historiador valora la creativitat d’un arquitecte que no depenia d’encàrrecs, sinó que treballava per a ell mateix i la família, sense urgències ni exigències. Unit això a la brevetat de la seva vida, tot plegat explica l’escassesa de la producció sayraquiana. I Fontbona conclou que Sayrach és un artista excepcional: per la seva dimensió, i perquè ni la seva producció arquitectònica ni l’escrita no encaixen en les coordenades cronològiques i estètiques en què voldrien classificar-lo els estudiosos. L’apartat de biografia, a càrrec de Manuel Sayrach i Fatjó dels Xiprers, fill de l’arquitecte, és detalladament 73 / 393
documentat. Manuel Sayrach neix a Sants el 1886, cap al 1893 la família es trasllada a Barcelona, i també adquireixen el terreny de Sant Feliu de Llobregat on el nen tindrà els primers contactes amb la natura, una de les seves fonts d’inspiració. Als escolapis de Sant Antoni coincidirà amb companys com els germans Puig Gairalt (també a l’escola d’arquitectura) i Rafael Campalans. El 1906 va iniciar l’estudi d’arquitectura, en què va tenir col·legues com Lluís Bonet Garí, Nicolau M. Rubió i Tudurí, Cèsar Martinell i Francesc Folguera, d’estètiques prou dispars. El director de l’escola era Domènech i Montaner, i entre els professors hi havia Jujol. El 1907, Sayrach es va incorporar al consell directiu de la companyia d’assegurances que havia fundat el seu pare. De 1909 a 1912 va escriure la base del seu pensament professional, L’arquitectura nova. Estil catalàunich, i va dur a terme la reforma de la torre de Sant Se r ra d ’O r | m a i g / 19
V
Feliu, anomenada la torre dels Dimonis. El 1915, el pare li va encarregar la construcció de l’habitatge familiar. Acabada la casa (1918), Sayrach es va dedicar al projecte literari dels «drames de la llum», dels quals el 1919 publica el segon, Abelard i Eloïsa, i el 1920 el cinquè, Reigzel, l’íntim amic. El 1921 reprèn la tasca arquitectònica, amb el monument al Sagrat Cor a Moià. L’any 1922 va redactar un projecte de Constitució de la República dels Estats Ibèrics que va presentar a Francesc Macià i va publicar el 1931. El 2 de maig de 1926, Sayrach, arquitecte de quaranta anys, visita can Fatjó dels Xiprers, a Cerdanyola, on en una de les filles, Montserrat, de vint anys, veu l’encarnació de la seva Eloïsa; es casen el 26 de novembre i s’instal·len al pis principal de la casa Sayrach, amb els pares. Manuel dedica a l’esposa la veïna casa Montserrat (1926). Van tenir cinc fills: Miquel-Àngel (1927), Manuel (1928), Jaume-Patriç (1929), Abelard (1930) i Narcís (1931). Però la felicitat s’estronca el 1932 amb la mort de l’esposa. El 1934, Sayrach reprèn la tasca d’arquitecte amb el disseny del panteó familiar. El 10 de gener de 1937 es mor el seu pare. Pocs dies després Manuel és detingut per les patrulles de control en un escorcoll al pis de Barcelona. Alliberat a les poques hores, havent demostrat el seu pensament republicà i catalanista, no va superar el trauma i es va morir el dia 22. Núria Gil Farré, doctora en història de l’art, detalla els anys de formació (1904-1916), en què remarca que abans dels estudis d’arquitectura Sayrach es va formar en ciències, en l’especialitat de químiques, que no va acabar, i analitza el tractat teòric L’arquitectura nova i el quadern de dibuixos Croquis d’arquitectura, amb Serra d ’O r | ma ig / 19
V
uns dos mil esbossos. I Manuel Sayrach, fill de l’arquitecte, n’examina la filosofia de la llum, l’explicació de la seva visió transcendent. Altra vegada Núria Gil presenta detalladament tota l’obra de l’arquitecte, el nucli central i principal del llibre, amb els epígrafs de l’arquitectura de Manuel Sayrach (la torre dels Dimonis —destruïda el 1960—, la casa Sayrach —considerada l’últim gran exemple d’arquitectura modernista, tot i que estructuralment classicista—, la casa Montserrat —ja dins el classicisme, llevat de l’exuberant vestíbul simbòlic—, el monument al Sagrat Cor —destruït després de la guerra—, el mausoleu familiar, els projectes escultòrics —monument a la República i fris de la mitologia—), l’obra escenogràfica per al teatre, que de cap manera no era una dedicació menor per a l’arquitecte, i un apartat sobre els imprescindibles tallers d’arts aplicades col·laboradors de Sayrach en els seus projectes decoratius fortament 74 / 394
ideològics. Tot presentat amb una gran base de documentació, amb consulta dels catàlegs dels industrials i artesans de l’època i de fotografies originals de Sayrach mateix i de fonts contemporànies, que complementa el fons inexhaurible conservat per la família Sayrach i ja començat a aplegar per l’arquitecte. A l’epíleg, Jaume-P. Sayrach, fill de l’arquitecte, evoca el record del pare dins el marc de la torre dels Dimonis i de la casa Sayrach, i també les visites a la tomba de la mare, a Montjuïc, i comparteix emotivament amb el lector l’«espai bonic que respira serenor» que és la casa Sayrach. Tanquen el volum una cronologia detallada de la vida i l’obra de Sayrach, una útil bibliografia, una presentació del ric arxiu familiar i una acurada reproducció en facsímil del manuscrit inacabat L’arquitectura nova, que per si sol mereixeria una ressenya. A més dels documents reproduïts, en tot moment ens acompanyen i ens guien en la lectura les fotografies actuals, detallades i sensibles, de Consol Bansells, més que un complement imprescindible. Convé afegir que el llibre està acuradament maquetat i esplèndidament editat. El prologuista completa la fitxa tècnica informant de la coordinació editorial d’Isabel Aparici i la gestió de José Pérez Freijo. Tots mereixedors d’agraïment. Com sobretot Manuel Sayrach i Fatjó dels Xiprers i els seus germans i familiars, per la seva eficaç tasca d’aplec i conservació de la documentació. De la lectura del volum, en sortim informats de la personalitat de l’arquitecte i de les característiques de l’obra, però sobretot amb la sensibilitat més esmolada i amb els porus del bon gust ben oberts.