25 anys de Barcelona a La Veu del Carrer 1991-2016

9 788491 560579

1991-2016

1991-2016 25 anys de Barcelona a

La Veu del Carrer, revista publicada per la Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB), va néixer per l'octubre de 1991. Amb la ciutat immersa en els preparatius dels Jocs Olímpics de 1992, Carrer dedicà la primera portada a l'aluminosi, una afecció del formigó que s'havia emprat en la construcció de milers d'habitatges durant el desenvolupisme franquista.

Des d'aleshores, la revista ha continuat al llarg d'un quart de segle fent de contrapès al discurs de la Barcelona oficial, donant la veu als veïns i les veïnes, als barris i als moviments socials. 25 anys de Barcelona a ‘Carrer’ recull ara articles i materials gràfics que permeten resseguir l'evolució de la revista i la construcció de la ciutat amb un esperit crític. Aquesta tasca ha estat possible mercès a la col·laboració de centenars de periodistes –veterans i novells–, activistes veïnals, experts en temes urbans, professionals, fotògrafs i dibuixants.

25 anys de Barcelona a

25 anys de Barcelona a

1991-2016

CARRERS • 25 ANYS DE BARCELONA A CARRER •

3

Edita

Ajuntament de Barcelona Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB) Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona

Gerardo Pisarello Prados, Josep M. Montaner Martorell, Laura Pérez Castallo, Jordi Campillo Gámez, Bertran Cazorla Rodríguez, Marc Andreu Acebal, Águeda Bañón Pérez, José Pérez Freijo, Pilar Roca Viola, Maria Truñó i Salvadó, Anna Giralt Brunet Directora de Comunicació

Águeda Bañón Director d’Imatge i Serveis Editorials

José Pérez Freijo Cap editorial

Oriol Guiu Producció

Maribel Baños Edició i producció:

Direcció d’Imatge i Serveis Editorials Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona Tel. 93 402 31 31 barcelona.cat/barcelonallibres

Coordinació editorial

Eugeni Madueño Textos originals

Néstor Bogajo Selecció de textos i material gràfic

Néstor Bogajo, Andrés Naya i Elia Herranz Disseny i maquetació

Marta Sagarra Coberta

Alicia Gómez (estudi Villuendas + Gómez) Tractament de les imatges

Xavier Parejo Revisió lingüística

Joan Martínez Terrones Producció

Edicions Clariana, SL www.clariana.cat Barcelona, 2017 © de l’edició: Ajuntament de Barcelona © dels textos i de les imatges: els autors esmentats ISBN: 978-84-9156-057-9 DL: B. 27527-2017 Imprès en paper ecològic

4 • 25 ANYS DE BARCELONA A CARRER • CARRERS

Sumari 9

PRÒLEG

Una carrera de fons ALBERT RECIO

13

PRESENTACIÓ

19

CARRERS

20 24 32 38 44 52 56 60 64 68 72 80 86 90 96 104 110 118 124 128 134 142 148 154 162 168 172

A les armes, ciutadans!

MARC ANDREU

Tria de notícies, cròniques i reportatges (1991-2016) 1991. La lluita contra l’aluminosi 1992. Diccionari de la Barcelona olímpica 1993. La mort de Porcioles. El moviment okupa 1994. La guerra de l’aigua. L’aparcament de Piscines i Esports 1995. La reconstrucció del Liceu. La requalificació de Sarrià 1996. Barris sense metro 1997. El servei d’urgències, saturat 1998. La Iniciativa Legislativa Popular contra la incineració de residus 1999. El projecte Barça 2000. El primer dia sense cotxes 2000. Antifeixisme el 12-O. El tramvia per la Diagonal 2001. La revolta dels sensepapers. El vi de Barcelona. L’hotel Miramar 2002. El setge de Can Masdeu. La negociació del 22@. El Fòrum Veïnal Barcelonès 2003. La mobilització del No a la guerra 2004. El Fòrum de les Cultures. Droga als barris 2005. L’esfondrament del Carmel. L’ordenança cívica 2006. Trobada feminista. El CIE de la Zona Franca 2007. Número especial: Poder i ciutat 2008. L’hotel Vela. L’AVE i el pla Sant Andreu - Sagrera 2009. El túnel d’Horta 2010. L’hotel del Palau. Telefónica incompleix el conveni 2011. El 15-M. La PAH i els desnonaments. Crisi i retallades 2012. El Port Vell es privatitza. Crisi i transport públic 2013. El cas Ester Quintana. El nou centre cultural del Born 2014. El cas Pujol. Pobresa i desigualtats. El trasllat de la Model 2015. Boom hoteler –i moratòria–. L’arribada dels refugiats 2016. L’augment dels lloguers Per saber més: llista d’articles i dossiers

CARRERS • 25 ANYS DE BARCELONA A CARRER •

5

179

INTERIORS

Seccions que han nodrit la revista al llarg de 25 anys

180 BARRIS 180 182 184 186 188 190 192 194 196 198 200

Can Tunis, l’oblidat La Pau i l’aluminosi El Putxet i l’associacionisme Torre Baró i la droga El Bon Pastor i el metro El Raval, reformes i convivència La Mina, l’eterna transformació La Teixonera i les reformes urbanístiques Sant Antoni, comerç i moviment veïnal Vallcarca i el mobbing immobiliari Les Corts i el Camp Nou

202 CRÒNICA ELECTORAL 203 204 205 206 208 212

Eleccions municipals de 1995 Eleccions municipals de 1999 Eleccions municipals de 2003 Eleccions municipals de 2007 Eleccions municipals de 2011 Eleccions municipals de 2015

214 ENTREVISTES 214 215 216 217 218 219 220 221 222 223 224 225 226 227 228 229 230 231

La Bella Dorita. Fely Landeza Francesc Candel Josep Maria Socías i Humbert Aurora Pampín Xexúndez. Mateo Seguí José Martí Gómez. José Antonio Labordeta Jordi Borja i Oriol Bohigas Manuel Vázquez Montalbán Marina Subirats. Manuel Ribas Piera Mercè Tatjer. Susan George Josep Maria Huertas Dolores Juliano Naomi Klein i Avi Lewis Horacio Capel. Carme Trilla Manuel Castells. Manuel Delgado Joaquim Sempere. Josep Ramoneda Carlos Jiménez Villarejo Maria Assumpció Villatoro Sònia Bardají. Maria Campuzano

6 • 25 ANYS DE BARCELONA A CARRER • CARRERS

232 IDEES 232 233 234 235 236 237 238 239 240 241 242 243

El poble gitano. Ecologia Urbanisme confabulat La Gran Barcelona. La Carta Municipal Participació ciutadana. La gestió dels residus Venda ambulant. Desnonaments Els joves i el moviment veïnal. El front marítim Llegat candelià. Nomenclàtor i dones Dones i moviment veïnal. Repressió policial Despotisme democràtic. Ciutat i serveis Majoria per governar. El projecte Barça 2000 Turisme als barris. Immigració i crisi ‘Escraches’. Legionaris

244 LA CAMBRA FOSCA 244 245 246 247 248 249 250 251 252 253 254 255

259 260 272 282 296

303 314

Els intel·lectuals en la mort de Porcioles L’Illa d’Or. Julián Delgado Rosa Fornas. Joan Fuster Ajuntament de Barcelona. Xavier Casas Núñez i Navarro. Jordi Pujol Joan Clos. Josep Anton Acebillo i Juli Capella El Corte Inglés. Alberto Fernández Díaz Els Mossos d’Esquadra. Endesa Aigües de Barcelona. Partit Popular. Ramon Garcia Bragado Àngel Colom. Plataforma per Catalunya Antoni Vives. Narcís Serra Xavier Trias. Ada Colau. Miguel Ángel Fraile

VISTES

Passejada gràfica pel Carrer Portades Fotografies Acudits i il·lustracions Calendaris

EPÍLEG

Desde los fogones ANDRÉS NAYA CABRERO

Una obra col·lectiva: llista de col·laboradors

CARRERS • 25 ANYS DE BARCELONA A CARRER •

7

PROVA D’IMPREMTA DE LA PORTADA DEL NÚMERO 60; TÀPIES VA TRAÇAR SOBRE UNA FULLA DE PLÀSTIC EL NOM DEL DOSSIER –’BARCELONA S. XX’– I LA FIRMA

8 • PRÒLEG

l llibre que presentem és una recopilació d’articles publicats al llarg de 25 anys a La Veu del Carrer –nom oficial– o més breument Carrer, la revista periòdica que edita la FAVB (Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona) amb l’objectiu d’informar dels diversos aspectes de la vida barcelonina i analitzar tot allò que hi té relació.

Per a una organització modesta com la nostra, promoure una publicació d’aquesta mena suposa un esforç molt important, tant de recursos econòmics –sempre escassos, especialment en el cas d’una publicació crítica que no pot dependre del finançament indiscriminat de la publicitat externa–, com de recursos personals. A propòsit d’això, però, el moviment veïnal té experiència a suplir la manca de mitjans amb la iniciativa i l’entusiasme de persones que treballen pel bé col·lectiu. Ho fem quotidianament als barris i també s’ha fet a Carrer. Sense persones implicades, engrescades, constants en el treball, sense especialistes en carreres de fons, no hi ha cap moviment social ni cap entitat que sobrevisqui molt de temps.

Respecte de Carrer, sens dubte, l’activista veïnal Andrés Naya n’ha estat el principal impulsor; el seu entusiasme ha estat sostingut pel suport de les diverses juntes que s’han anat succeint a la FAVB –re-

PRÒLEG

Vicepresident de la FAVB

ALBERT RECIO

E

Una carrera de fons presentada a la direcció del diari per la persona que ocupa la presidència de l’entitat–, per la cooperació de molts periodistes professionals –especialment dels codirectors Ernest Alós (1991-1992), José Ángel Borlán (1992-1996) i Marc Andreu (2004-2015)–, per la col·laboració de professionals –com Joan Carles Magrans, creador de les diferents maquetes, o Roser Argemí, la persona que fa la revisió del català–, i també pel suport tècnic del personal de la FAVB, molt especialment el de l’Elia Herranz, que dota Carrer amb la qualitat formal que té.

REVISTA INDEPENDENT

Quan es va decidir tirar endavant Carrer, la FAVB va prendre una decisió estratègica crucial: la revista havia de ser un òrgan independent, no un mer portaveu de la junta. Va ser una decisió valenta i, alhora, encertada.

Sovint les organitzacions tenen tendència a considerar les publicacions com un instrument de difusió de les seves idees i en controlen estretament els continguts.

El resultat es tradueix moltes vegades en publicacions avorrides, poc reflexives, unidireccionals, revistes només útils per al club de fans de l’entitat.

L’opció d’una revista independent és molt més útil, per moltes raons. Permet introduir debats i reflexions que, sovint, encara no estan plantejades interna-

25 ANYS DE BARCELONA A CARRER •

9

ment, difícils d’abordar en l’activitat quotidiana de les organitzacions, en els seus debats formals. Possibilita introduir veus amigues que ajuden a construir un pensament col·lectiu més enllà de la producció individual. És massa freqüent que el debat i la reflexió acabin limitats a l’experiència pròpia, barrejada amb disputes internes que dificulten l’anàlisi de les coses. Per això, en moviments socials de tota mena, sempre hem defensat la necessitat d’envoltar-se de publicacions que assumeixin el paper de reflexionar i encabeixin veus que ajudin a fer una tasca que les organitzacions sovint no poden fer per si mateixes.

Això, que és rellevant en general, n’és encara més en un moviment social com el veïnal, on la majoria de les organitzacions estan formades per gent molt avesada a la tasca a peu de carrer, a la lluita quotidiana, al barri; sens dubte, és una activitat que és essencial per garantir la democràcia de base, però que té dificultats

CAL QUE ELS MOVIMENTS SOCIALS S’ENVOLTIN DE PUBLICACIONS QUE ASSUMEIXIN EL PAPER DE REFLEXIONAR per desenvolupar una perspectiva general. La FAVB sempre s’ha esforçat a desenvolupar una visió global dels problemes que afecten els barris, però les limitacions del treball militant sempre han estat patents. I, en aquest aspecte, el suport de molta gent externa, a través de les reflexions fetes a Carrer, ha sigut una ajuda inestimable per poder dur a terme aquesta tasca.

Carrer és una revista que, a més a més, permet donar veus a la iniciativa del moviment veïnal, les seves preocupacions, les seves propostes en àmbits socials relativament allunyats de la lluita concreta. En àmbits socials que, si bé no participen directament dels nostres afers, acompleixen una funció important en el debat ciutadà. L’elaboració d’una publicació ben feta, de contingut interessant i ben informada és una forma de prestigiar de portes enfora el mateix moviment.

PERIODISTES JOVES I VETERANS

Més enllà de la seva influència directa, com a producte imprès, Carrer ha servit com punt d’enllaç de la FAVB amb un nombre elevat de professionals de diversos àmbits. És el cas dels periodistes. La redacció de Carrer, oberta a la participació de molta gent jove, és tant una escola de periodisme com una via per

10 • PRÒLEG

LA LLUITA CONTRA L’ESPECULACIÓ URBANÍSTICA –A LA FOTO, A PERE IV–, UN DELS LEITMOTIV DE ‘CARRER’ IGNASI R. RENOM

relacionar la FAVB amb els mitjans de comunicació convencionals. El moviment veïnal de Barcelona deu part de la seva força a la impagable complicitat de tot de gent dels mitjans de comunicació durant el primer tardofranquisme; certament, moltes persones van estendre acta, denunciaren i feren un periodisme ben admirabledonant veu i imatge a qui no en tenia. Eren temps en què, a molts barris, alguns diaris s’esgotaven ràpidament als quioscs quan corria la veu que una lluita era notícia a la premsa. Gran part de les persones que van fer aquesta tasca inestimable han estat col·laboradores estretes de Carrer, com María Eugenia Ibáñez, Maria Favà, Eugeni Madueño, Jaume Fabre o Josep Maria Huertas Claveria.

La publicació ha servit com a espai formatiu de noves fornades de periodistes interessats per la lluita veïnal: joves que experimenten la precarietat extrema i el tancament informatiu avui predominant en el sector, i han trobat a Carrer una via per parlar de coses que no poden tocar als mitjans, i també per debatre i compartir amb iguals. En treuen profit tant la seva experiència vital com el mateix moviment veïnal, que estableix relacions de confiança amb professionals als quals després pot recórrer per obrir finestres en l’espai mediàtic. La recent incorporació a l’equip de comunicació de la FAVB de la periodista Cristina Palomar, una professional de llarg recorregut que també ha mantingut una estreta relació amb Carrer, és un exemple dels vasos comunicants establerts.

L’AJUT DE TÈCNICS I ACADÈMICS

Carrer també s’ha beneficiat de la col·laboració de molts tècnics i acadèmics –arquitectes, enginyers, metges, economistes, sociòlegs, politòlegs, juristes...–, que han aportat anàlisi i informacions imprescindibles per entendre les dinàmiques que expliquen la nostra ciutat, per escatir el nucli dels problemes que hem d’encarar, per promoure idees que després es transformen en programes, demandes socials, polítiques i moviments.

Com la resta de moviments socials, el moviment veïnal necessita un fonament ferm, tant físic com mental. De fet, la majoria d’activistes ajuden a construir-lo. Però és evident que sovint necessitem assessoraments, coneixements tècnics i reflexions a les quals contribueixen les persones que col·laboren en la revista, en bona part persones compromeses amb altres moviments socials: feministes, ecologistes, sindicalistes, moviments i organitzacions de drets socials...

I la nostra revista constitueix un dels canals que té el moviment veïnal per establir xarxes de cooperació i diàleg amb altres moviments que conflueixen en la millora de la ciutat en benefici de la majoria.

NOMÉS UNA PETITA MOSTRA

La tria de textos de Carrer que es presenten en aquesta publicació és només una petita mostra de la gran quantitat de temes que s’han abordat a la publicació. S’hi inclouen uns continguts bàsics, com l’anàlisi dels principals motius de mobilització i lluita del moviment veïnal; la denúncia de les irregularitats, agressions o corrupteles que tenen lloc al nostre entorn i que sovint són majorment omeses als mitjans convencionals; la revelació dels poders que mouen els fils de la ciutat real condicionant les opcions col· lectives i la recerca de propostes democràtiques; la reflexió sobre els temes cabdals de la vida social, so-

‘CARRER’ ES UNA EINA MÉS D’UNA LLUITA I D’UN MOVIMENT –EL VEÏNAL– TAN NECESSARIS AVUI COM ABANS vint propiciant una mirada transversal i obrint espais de debat; el reconeixement de la ciutat oblidada, de col·lectius poc visibles, d’experiències socials sovint anònimes.

Tot això, adobat amb informació dels barris, de la seva gent, amb recomanacions de lectura i propostes culturals. A més, és digna d’esment la meritòria secció Cuarto fosc –ara Cambra fosca–, que s’omple amb els mèrits que contreuen els prohoms de la ciutat.

En resum, no crec que sigui exagerat afirmar que Carrer ha complert més que bé la feina que li van encomanar ara fa 25 anys. El moviment veïnal pot estar satisfet de disposar d’un mitjà d’expressió que comunica, explica i dona llum a tantes coses importants. És una eina més d’una lluita i un moviment tan necessaris avui com abans. El lector d’aquest llibre segurament se sentirà animat a buscar més informació en altres materials de la revista, avui accessibles al renovat lloc web de la FAVB. Sols s’ha de confiar que els pròxims 25 anys siguin tan fructífers i que noves fornades d’activistes, periodistes i professionals continuïn fent possible una revista essencial per conèixer i transformar la ciutat. ●

25 ANYS DE BARCELONA A CARRER •

11

EL REPARTIDOR, BASAT EN UN CARTELL D’ALFONS VILA I FRANQUESA, SHUM, ACOMPANYA ‘CARRER’ DES DEL QUINZÈ ANIVERSARI VILLUENDAS + GÓMEZ

12 • CARRERS

PRESENTACIÓ

Excodirector de CARRER

MARC ANDREU

L

A les armes, ciutadans!

a tribuna y la prensa son las armas del pueblo. [...] La prensa es el poder imprescriptible é inagenable de los que no lo tienen, la condición primera de la libertad. [...] La prensa es la voz de los gobernados. [...] Necesario se hace por consiguiente que la democracia se agrupe estrechamente en derredor de la prensa, que es su propiedad, su fuerza, su garantía.” Tot i tenir gairebé dos segles, aquesta reflexió sobre la funció de la premsa es manté tant vigent com irrealitzada al cent per cent i ve a tomb, ara i aquí, perquè es publicà en un indret tan local i global alhora com és Barcelona. La ciutat degana de la premsa europea continental –el 1792 va veure néixer el Diario de Barcelona– aportà aquesta idea, que relliga periodisme, llibertat, democràcia i veu del poble, no pas en l’històric rotatiu de la família Brusi, desaparegut com a capçalera de paper el 1994 i definitivament, quan ja només era digital i propietat de l’Ajuntament de Barcelona, l’any 2009.

La reflexió tampoc és extreta de les pàgines de La Vanguardia, el diari que la família Godó va fundar el 1881 i que va camí de fer un segle i mig prenent el pols i marcant el pas de la ciutat. La citació, per revelar finalment el misteri, és un fragment de l’editorial publicat el 6 de juliol de 1836 per El Vapor, primer diari modern de Catalunya. Aquesta poc reconeguda

capçalera va durar sols cinc anys, però hi van aparèixer, per exemple, des de la famosa Oda a la pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, fins a les primeres idees socialistes utòpiques sobre Fourier, enunciades a cinc articles signats pel pseudònim Proletario.

Carrer no té res a veure amb El Vapor, però la trajectòria de 25 anys de la revista de la FAVB com a publicació crítica dels barris i la ciutat de Barcelona es pot retrobar en l’esperit d’aquest editorial de 1836, que també deia: “Echase comúnmente en cara á los periódicos el tratar siempre con palabras duras y amargas reconvenciones á los que gobiernan. Esto es lo mismo que quejarse de la asiduidad de un fiscal. [...] Un periódico siempre laudatorio es un contrasentido, un periódico sistemáticamente ministerial es siempre una obra de corrupción que se transmiten los gobernantes”. Precisament un dels trets reconeguts de Carrer és la tasca assídua com a fiscal de la política municipal i com a testimoni crític de l’evolució del model de ciutat. Ara bé, la premsa veïnal és molt més que això i en l’últim mig segle –des dels quatre cantons de Barcelona, de cap a peus de la ciutat i sempre des del carrer– ha sabut donar veu i posar cara als barris com no ho ha fet ni fa ni farà la premsa generalista. Tot i així, val a dir que alguns periodistes, homes i dones que han pogut treballar a la premsa de Barcelona i teixir alhora com-

25 ANYS DE BARCELONA A CARRER •

13

plicitats amb la premsa de barris i ciutadana –de la que Carrer n’és l’exponent des del final de 1991, tot servint de mestratge per a noves generacions de professionals.

PORTAVEU D’UN MOVIMENT CIUTADÀ

Que fos en plena eufòria i acriticisme olímpics que aparegués La Veu del Carrer –així, amb tota la seva ampul·lositat de la capçalera completa– pot tenir moltes lectures polítiques i socials, però sols admet una explicació històrica, associada com passa sovint –i massa vegades s’oblida– a factors humans, personals i col·lectius concrets. La idea de dotar la FAVB amb un òrgan d’expressió propi data de mitjan anys setanta. Aleshores no va reeixir, però un informe elaborat pels periodistes Maria Favà, Josep Maria Huertas, Manuel Sanz, Jaume Fabre, Vicenç Gràcia i Manuel López proposava batejar amb el nom de Barris –després de sospesar també les alternatives de

El 29 i El Carrer– un mensual de 32 pàgines amb un tiratge de 12.000 exemplars que combinés el rigor professional amb el compromís militant i l’esperit democràtic i idealista propi del moment. Es volia que la redacció fos autònoma de la FAVB i s’explicitava la voluntat de fer una publicació menys amateur que la premsa associativa, tot assumint que havia de ser “el portaveu del moviment ciutadà en marxa cap a una ciutat habitable amb unes institucions democràtiques i representatives” i que s’havia de recolzar informativament “en les fonts originals de la notícia que protagonitza el poble de Barcelona”.

Tot plegat sols es va concretar amb èxit i es consolidà dues dècades més tard, a les envistes ja del segle xxi, perquè fins aleshores la premsa de barris i especialitzada, per una banda, i la premsa local de Barcelona, per l’altra, ja cobrien força bé aquesta necessitat informativa. Sabem que entre 1968 i 1977 van néixer a Barcelona 39 publicacions relacionades amb el moviment veïnal, segons l’estudiós de la premsa local Manuel López. La xifra de capçaleres de barri durant tota la dècada dels setanta puja a

LA IDEA DE DOTAR LA FAVB AMB UN ÒRGAN D’EXPRESSIÓ PROPI DATA DE MITJAN ANYS SETANTA

PORTADA DEL NÚMERO ZERO DE LA REVISTA DE LA FAVB ‘EL 29’, DE 1983, PRECURSORA DE ‘LA VEU DEL CARRER’

14 • CARRERS

69 si atenem el recompte fet pels també periodistes Albert Mussons i Gerard Maristany. El ball de xifres denota moltes altes i baixes de publicacions justament en plena edat d’or del que Maria Favà va batejar com a “premsa pobra”. Una foto que va fer Josep Maria Huertas el 1975 fixa en una trentena les capçaleres de la premsa de barri. Just aquell any va sorgir vinculada al moviment veïnal la revista de còmic, humor i sàtira Butifarra, impulsada per Alfons López i Carlos Azagra. I entre 1982 i 1984 van aparèixer un número zero i deu edicions d’El 29, mensual editat per la FAVB i predecessor de Carrer que no va tenir continuïtat per manca de viabilitat econòmica, massa lligada al suport institucional, i pel desequilibri entre la direcció professionalitzadora d’Isabel Clara-Simó i el compromís militant intrínsec al projecte.

“Durant els anys 70 i 80 els veïns van guanyar clarament la batalla de la comunicació. Van saber, a més, trobar fórmules imaginatives que resultaven

molt atractives des del punt de vista periodístic”, certifiquen Maria Favà, Juan J. Caballero i María Eugenia Ibáñez. Elles i ell eren d’aquells periodistes de local que “anaven allà on hi havia conflicte” i que practicaven una “complicitat inevitable” amb el moviment veïnal.

EL PAPER DELS ‘HUERTAMAROS’

Aquesta afinitat que incloïa participar en manifestacions populars mentre es cobria l’esdeveniment i també la consulta de moltes fonts veïnals. Entre aquestes fonts, el dirigent de Nou Barris Andrés Naya, des de 1978 membre de la junta de la FAVB i el 1991 cofundador de Carrer amb l’actiu de ser “un dels activistes

QUATRE REFERENTS DEL PERIODISME DE CARRER: PEPE ENCINAS, JOSEP MARIA HUERTAS, JOSÉ MARTÍ GÓMEZ I PACO CANDEL P. E.

veïnals de més credibilitat per als mitjans” –segons Favà, Caballero i Ibáñez– i una persona “sense carnet, però amb veritable olfacte i esperit de periodista” –segons Eugeni Madueño.

Quan no hi havia La Veu del Carrer, el carrer i els barris tenien veu gràcies a una premsa barcelonina impregnada de l’estil batallador d’uns professionals joves que Joan de Sagarra va batejar el 1971 amb l’etiqueta de huertamaros, en referència a Josep Ma-

25 ANYS DE BARCELONA A CARRER •

15

ria Huertas Claveria, vinculat al moviment ciutadà i símbol de la llibertat d’expressió arran de la seva detenció, consell de guerra i empresonament a la Model el 1975. Els huertamaros i l’espai comunicatiu obert entre la premsa local i la premsa veïnal van esdevenir un element aglutinador no només de les reivindicacions d’uns barris mutilats per l’especulació, sinó també d’una nova idea de ciutat democràtica, més justa socialment i participativa, i de les inquietuds de la intel·lectualitat progressista i diversos moviments socials que necessitaven eines per expressar-se. D’aquí,

16 • CARRERS

ELS ‘HUERTAMAROS’ I L’ESPAI COMUNICATIU OBERT ENTRE LA PREMSA LOCAL I LA VEÏNAL VAN SER UN ELEMENT AGLUTINADOR LA REVISTA VA NÉIXER QUAN LA INFORMACIÓ SOBRE LA BARCELONA DELS BARRIS HAVIA QUEDAT ÒRFENA

‘CARRER’ HA AIXECAT ACTA DE L’EVOLUCIÓ DEL MODEL DE CIUTAT DE BARCELONA, SEMPRE AMB ESPERIT CRÍTIC

tant pel periodisme convencional –cada cop més complaent amb les institucions– com pels mateixos efectes de la crisi de les associacions veïnals. No obstant, i en bona mesura gràcies a la represa de consciència ciutadana instada per Manuel Vázquez Montalbán entre un article de 1988, “Las manos sobre la ciudad”, i la seva introducció, el 1992, al monogràfic de Carrer sobre la Barcelona de Maragall, el cas és que ràpidament la revista de la FAVB es va convertir en un intel·lectual orgànic, en la millor i més genuïna acepció del terme, això és, tota una referència incontestable a l’hora de relligar periodisme, llibertat d’expressió, democràcia, participació popular i dret a la ciutat. Des d’aleshores han sorgit nous mitjans alternatius i nous moviments socials, però durant tot el darrer quart de segle ha estat Car-

‘CARRER’ HA DONAT VEU A UNA MANERA DE VEURE LA CIUTAT, ELS BARRIS, ELS MOVIMENTS URBANS

la col·laboració establerta entre el periodisme local i el moviment veïnal amb urbanistes, sociòlegs, economistes, arquitectes, sindicalistes, periodistes, dibuixants i tota mena de professionals i activistes.

UN INTEL·LECTUAL ORGÀNIC

Aquest és tot el llegat que Carrer recull, actualitza i projecta cap al futur. La revista va néixer en un context, el 1991, en què la informació sobre la ciutat des d’una perspectiva de barris i amb sentit crític havia anat quedant òrfena o, si més no, arraconada

rer qui ha donat veu continuada a una manera de veure la ciutat, els barris, els moviments urbans i la societat en general que bona falta feia... i fa.

La divisa dels huertamaros a les redaccions era fer de cada taula un Vietnam. Avui, quan ja no hi ha redaccions periodístiques enteses amb l’esperit col· lectiu i col·laboratiu d’abans, sembla que la consigna sigui fer de cada xarxa un Vietnam. Però no tota la comunicació pot ser virtual, sobretot quan es tracta d’informació de proximitat i, massa sovint, també de sobreinformació no sempre tractada amb criteris periodístics i sentit crític. A la veu del carrer, la que expressen i recullen tant la ciutadania com els periodistes fidels al seu ofici, encara li és molt útil el paper.

N’és bona prova aquest llibre i la publicació de què tracta. I si, com deia El Vapor al segle xix, la premsa ha de ser el poder dels qui no el tenen; la veu i l’arma del poble, potser la consigna què s’ha d’apel·lar des de la Barcelona del segle xxi, lligada al clàssic universal de “llibertat, igualtat i fraternitat”, és aquesta altra: “A les armes, ciutadans!”. ●

25 ANYS DE BARCELONA A CARRER •

17

FOTO: MIGUEL LÓPEZ

18 • 25 ANYS DE BARCELONA A CARRER • CARRERS

L

es pàgines de Carrer han pres el pols de la ciutat al llarg de 25 anys. Els grans esdeveniments, com els Jocs Olímpics o el Fòrum de les Cultures, han estat analitzats amb esperit crític i han compartit espai amb mobilitzacions populars que ja formen part de la història de la ciutat –la guerra de l’aigua, el No a la guerra, les marxes antiglobalització...–. Aquesta antologia –necessàriament incompleta– és un petit tast de notícies, cròniques, reportatges i imatges que mostren el compromís de la revista amb la lluita veïnal i amb el periodisme de proximitat a peu de carrer.

carrers

Crònica des de la Barcelona dels barris

CARRERS • 25 ANYS DE BARCELONA A CARRER •

19

Titulars

ELS VEÏNS ES MANIFESTAVEN PER EXIGIR SOLUCIONS AL PROBLEMA DE L’ALUMINOSI MIGUEL LÓPEZ

Les manifestacions contra la Guerra del Golf omplen Barcelona El pla del Liceu s’aprova: els veïns que protesten durant el ple són desallotjats a cops La transexual Sònia mor assassinada al parc de la Ciutadella Els ‘xiringuitos’ de la Barceloneta, enderrocats

L’olimpisme i les bigues podrides

D

es que Samaranch va anunciar el 1986 que els Jocs Olímpics de 1992 se celebrarien “à la ville de Barcelona”, la capital catalana vivia immersa en una metamorfosi que la canviaria per sempre: la construcció de la Vila Olímpica, la recuperació de les platges o la creació de les rondes preparaven la ciutat per a la cita esportiva, alhora que posaven els fonaments d’un nou model de ciutat en què la indústria perdia pes i els serveis serien protagonistes, amb el turisme com a punta de llança. L’autocomplaença dels barcelonins, però,

20 • CARRERS

va rebre un fort revés el 1990, quan l’esfondrament d’un edifici al Turó de la Peira, a Nou Barris, es va cobrar la vida d’una veïna. L’aluminosi –una malaltia del formigó emprat en la construcció de milers d’habitatges durant el desenvolupisme– faria que milers de persones haguessin de viure entre puntals durant anys. Carrer va néixer en aquest context, l’octubre de 1991, amb l’aluminosi com a centre d’atenció i fins avui no ha pogut deixar enrere aquesta preocupació: al setembre de 2017, encara enderrocaven edificis afectats a la Trinitat Nova.

A

l cap d’un any de la mort d’un veí del Turó de la Peira, la reacció institucional no promet que hi pugui haver un final ràpid del problema. Els fons compromesos fins al moment per les institucions no són suficients per emprendre les reformes necessàries: caldran 150.000 milions, de pessetes i fins ara només hi ha 24.000 sobre la taula.

Els veïns preparen mobilitzacions durant el novembre davant l’alentiment del procés.

La Generalitat i el ministeri d’Obres Públiques i Transports van signar, a començaments d’octubre, el conveni que regula les aportacions de cadascuna de les administracions en la reconstrucció dels habitatges construïts entre els

LES ADMINISTRACIONS NOMÉS HAN POSAT SOBRE LA TAULA EL 15 % DELS FONS NECESSARIS PER REPARAR ELS EDIFICIS AFECTATS anys cinquanta i setanta, i als quals ara comencen a passar la factura les pèssimes condicions en què van ser edificats.

S’ha hagut d’esperar un any per veure aprovades per les administracions unes quantitats que cobreixen només una petita part de la milionària factura causada per les deficiències constructives en les últimes dècades. Els veïns afectats han anunciat que “treballaran per una pròxima mobilització general” davant la “lentitud i falta de col·laboració de les administracions”.

POCA COL·LABORACIÓ INSTITUCIONAL La col·laboració de les administracions, a més de lenta, ha estat minsa. L’informe fet públic a l’agost per l’Institut de Tecnologia de la Construcció de Catalunya (ITEC) calculava que serien necessaris 150.000 milions de pessetes per reparar tots els edificis dels anys cinquanta, seixanta i

setanta que presenten greus defectes estructurals.

D’aquesta quantitat, devers 88.000 milions havien de servir per combatre l’aluminosi, present a prop de 87.000 habitatges de Catalunya.

Davant d’aquestes monumentals necessitats econòmiques, les administracions han respost posant sobre la taula només 24.000 milions de pessetes. I a més, pel que fa al Ministeri, amb l’horitzó màxim de l’any 1994. Les característiques del conveni han provocat una reacció negativa dels afectats, per més d’una raó.

La coordinadora d’afectats per l’aluminosi, formada per 21 barris, va criticar les mesures institucionals per considerar-les insuficients.

La coordinadora critica que no s’hagi previst cap aportació als habitatges amb ciment aluminós que necessiten inversions per fer obres preventives i impedir que aparegui la patologia constructiva. Cal recordar que, segons l’ITEC, els habitatges construïts amb formigó aluminós són prop de 467.000.

I ELS PROMOTORS, ‘AMNISTIATS’ El conveni no inclou tampoc inversions per a la reconstrucció de barris sencers. El comunicat de la coordinadora d’afectats critica que, fins i tot en el cas en què els ocupants dels habitatges rebin els màxims ajuts possibles, hauran de fer uns desemborsaments molt feixucs per a famílies treballadores.

L’acord entre el Govern català i de l’Estat considera com a privats els habitatges construïts per organismes públics però que després han estat privatitzats, escapant-se així el constructor de tota responsabilitat. Aquesta “amnistia implícita” no es produeix només amb els promotors oficials. La coordinadora d’afectats “exigeix responsabilitats civils i penals als promotors constructors, així com a les administracions, que han d’assumir la seva responsabilitat subsidiària”. ●

25 ANYS DE BARCELONA A CARRER •

21

1991

Redacció

CARRER 1 | OCTUBRE

Les lentes i insuficients solucions a l’aluminosi