30
DIMECRES, 2 DE NOVEMBRE DEL 2016
ara
Cultura HISTÒRIA 01
SÍLVIA MARIMON BARCELONA
A la historiadora Isabel Segura, el que li agrada més en el procés d’escriure un llibre és la part d’investigació, remoure arxius de paper i de fotografies, la recerca que li descobreix nous i fascinants detalls i serrells de la història. A Barcelona, ciutat de llibres (Ajuntament de Barcelona) segueix el rastre de la lletra escrita i revela invents força desconeguts: el pavelló de la lectura, els bancs biblioteca i la biblioteca desmuntable. Tot plegat constata que la dèria barcelonina per treure el llibre al carrer ve de lluny i va molt més enllà de Sant Jordi. “Hi ha sempre una voluntat perquè el llibre no quedi reclòs, de treure el llibre al carrer. Hi ha intents molt innovadors per apropar els llibres a la població i reivindicar el seu component lúdic, fins i tot durant la dictadura de Primo de Rivera”, explica Segura. La historiadora parla asseguda en una cadira de metall, en un dels llocs on se sent més còmoda, al pati de la Biblioteca de Catalunya. Ben a prop hi ha una petita parada amb llibres que es poden agafar per llegir. Confessa que li agrada perquè
Barcelona i la dèria per treure els llibres al carrer Isabel Segura explica l’estreta relació de la indústria editorial amb la història de la ciutat
allà encara és possible fugir del brogit urbà i fullejar un llibre a l’aire lliure. Un dels projectes de l’Ajuntament de Barcelona més singulars va ser el 1930, quan es va col·locar al mig del passeig de Sant Joan un pavelló de lectura i uns bancs biblioteca. La inauguració d’aquests punts de lectura va aplegar una gentada. Moltes editorials i institucions van fer donacions. S’hi podia trobar des de Lo Somni de Bernat Metge i El llibre de les dones o Spill de Jaume Roig fins a Episo-
Popular Al passeig Sant Joan es va col·locar un pavelló i bancs biblioteca
dios Nacionales de Benito Pérez Galdós, passant per Cuentos de Grimm i Los tres mosqueteros de Dumas. Poc temps després, però, vindria la guerra, i el pavelló va ser abandonat i enderrocat. Segura reivindica aquests bancs desapareguts: “Potser aquella experiència posada en pràctica a les dècades dels anys vint i trenta del segle passat caldria ressituar-la al mapa de la ciutat actual i comprovar la validesa del que va ser, i que podria tornar a ser, una altra manera d’estar al carrer, d’estar a a la
ciutat”, explica. “És una llàstima, però cada vegada tendim a expulsar més la gent de l’espai públic, la ciutat està esdevenint un espai de trànsit”, afegeix. No és ni de lluny l’únic intent de facilitar la lectura a l’aire lliure. El model pedagògic que propugnava fa cent anys el consistori barceloní era extremadament modern. No només es plantejaven nous continguts, sinó també un model urbanístic i arquitectònic. De fet, als anys trenta va ser la primera vegada que Barcelona es contemplava com un espai educatiu. Si a Suïssa es va establir que la distància màxima que pot recórrer un infant per anar a l’escola era de dos quilòmetres, a Barcelona es va decidir que fos d’un quilòmetre, i es va especificar que no haguessin de travessar llocs on hi hagués un trànsit excessiu de vehicles. Biblioteques desmuntables
Es van construir escoles i també biblioteques a poca distància perquè esdevinguessin petits oasis per a infants. Els arquitectes i urbanistes a l’entorn del GATPAC –Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània– van plantejar biblioteques infantils desmuntables. Els límits entre l’interior i