Arxiu crític model Barcelona, 1973-2004

Arxiu crític model Bar celona Barcelona 1973-2004

Mod

. Ba

rcelo

terrey Mod. Mon

Mo d. B

Mod. Londres

Editors Josep Maria Montaner ne Fer Fernando nando Álvar Álvarez ez Zaida Muxí

ilba

res Mod. Buenos Ai

o

Mod. Rio de

o Janeir

na

io

sar

M

Ro od.

Fernando Álvarez Verena Andreatta Marc Andreu Ibon Areso Mari Paz Balibrea Debora Bellagio Jordi Borja Joan Busquets Alberto Canavati Antònia Casellas Javier Cenicacelaya Norberto Chaves Marcelo Corti Ferran Ferrer Viana Pilar Garcia Almirall Aurora García García de León Oriol Hostench Tania Magro Josep Maria Montaner María Mur Zaida Muxí Josep Maria Pascual Daniele Porreta Jordi Rogent Isabel Segura Mercè Tatjer

Arxiu crític model Barcelona 1973-2004

Editors Josep Maria Montaner Fernando Álvarez Zaida Muxí

Arxiu crític model Barcelona 1973-2004 Edita Ajuntament de Barcelona Departament de Composició Arquitectònica de l’ETSAB-UPC Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona Jaume Ciurana i Llevadot, Jordi Martí i Galbis, Jordi Joly i Lena, Vicente Guallart i Furió, Àngel Miret i Serra, Marta Clari i Padrós, Miquel Guiot i Rocamora, Marc Puig i Guàrdia, Josep Lluís Alay i Rodríguez, José Pérez i Freijo, Pilar Roca i Viola Director de Comunicació i Atenció Ciutadana Marc Puig Director d’Imatge i Serveis Editorials José Pérez Freijo Cap editorial Oriol Guiu Producció Maribel Baños Edició i producció Direcció d’Imatge i Serveis Editorials Municipals Passeig de la Zona Franca, 66 - 08038 Barcelona tel. 93 402 31 31 www.bcn.cat/publicacions Editors Josep Maria Montaner, Fernando Álvarez i Zaida Muxí Coordinació editorial Josep Maria Montaner Traducció i correcció de textos Marc Alba, Marina Albaladejo i Isabel Aparici Disseny gràfic Francesc Polop disseny Becari per a l’edició del llibre Jaume Coscollar Distribució Actar D Roca i Batlle, 2 - 08023 Barcelona T +34 934 174 993 F +34 934 186 707 office@actar-d.com www.actar-d.com © Dels textos: els autors © De les imatges: els autors Reservats tots els drets. El contingut de l’obra està protegit per la Llei amb penes de presó i/o multes, a més de les corresponents indemnitzacions per danys i perjudicis, per a qui reproduís, plagiés, distribuís o comuniqués públicament, en tot o en part, una obra literària, artística o científica, o la seva transformació, interpretació o execució artística fixada en qualsevol tipus de suport o comunicada a través de qualsevol mitjà, sense la preceptiva autorització.

ISBN: 978-84-9850-378-4 Depòsit legal: B-9.393-2012 Imprès a Espanya Aquesta publicació, en coedició entre l’Ajuntament de Barcelona i el Departament de Composició Arquitectònica de la’ ETSAB-UPC, s’ha fet amb l’ajuda al projecte d’investigació del Ministeri de Ciència i Innovació (HAR2008-05486) i de l’AGAUR de la Generalitat de Catalunya (Suport a Grups de Recerca SGR, GRE Grup de Recerca Emergent 2009 SGR 435). S’ha comptat també amb l’ajuda del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) i de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB-UPC).

Els editors no es pronuncien ni expressament ni implícita respecte l’exactitud de la informació tant gràfica com escrita continguda en aquest llibre, raó per la qual no poden assumir cap tipus de responsabilitat en cas d’error o omissió.

Índex 9

Introducció

11 27 33

Introduccions metodològiques Josep Maria Montaner. L’evolució del “model Barcelona” (1973-2004) Fernando Álvarez. El patrimoni a la ciutat contemporània Joan Busquets. Models de projecte urbà

49 53 57 62 67 76 99

Economia, plans, projectes i estratègies de ciutat Josep Maria Montaner. Els interessos econòmics i els actors de la ciutat Marc Andreu. Poder, interessos econòmics i “model Barcelona” Josep Maria Pascual. Desenvolupament urbà i governança democràtica Antònia Casellas. Governança i ciutat. L’evolució del model de col·laboració público-privada a Barcelona Pilar Garcia Almirall. La transformació urbana de Barcelona: una visió des de la fiscalitat i els valors urbans Zaida Muxí. La Vila Olímpica de Barcelona o el Pla de la Ribera revisitat Ibon Areso. Bilbao davant el canvi de segle. La metamorfosi de la metròpoli industrial

109 112 119 129 134

Moviments socials urbans i millora dels barris Zaida Muxí. Model de ciutat i moviments socials urbans: ball en tres temps Tania Magro. “L’escuma que colpeja les portes de la ciutat”. Moviments socials urbans a Barcelona (1964-1986) Verena Andreatta. Rio de Janeiro: recuperar la ciutat recuperant els barris. Favela-Bairro i Rio Cidade María Mur. “Barbi” superstar. L’efecte Bilbao surfejant la crisi Tania Magro i Zaida Muxí. Les dones constructores de ciutat des dels moviments socials urbans

151 156 168 178 188 196 202

Reforma de la ciutat i patrimoni Fernando Álvarez. Reforma de la ciutat i patrimoni Oriol Hostench. La defensa del patrimoni urbà a Sant Martí Jordi Rogent. Els catàlegs de protecció d’edificis de la ciutat de Barcelona Mercè Tatjer. El patrimoni industrial i el “model Barcelona”: el Poblenou com exemple Isabel Segura. Llegat industrial modern a les perifèries Ferran Ferrer Viana. El patrimoni del quotidià: “Barcelona, posa’t guapa” Javier Cenicacelaya. Ciutat i patrimoni. Bilbao i Monterrey

217 224 239 246 252 258 265 274

Models teòrics: difusió i transformació Josep Maria Montaner. Barcelona, de model urbà a marca registrada Jordi Borja. Barcelona i la seva relació amb altres ciutats: Bilbao, Monterrey, Rio de Janeiro i Buenos Aires Marcelo Corti. Barcelona des de Buenos Aires Mari Paz Balibrea. El “model Barcelona”: de cool Britannia a London 2012 Debora Bellagio. Diàlegs entre Barcelona i Rosario. Aproximacions al projecte de MBM per al Parque España Alberto Canavati. El “model Barcelona” al Fórum Monterrey Aurora García García de León. L’evolució del branding en el “model Barcelona” Norberto Chaves. Del model a la marca. El real i l’imaginari en la gestió urbana

283

Bibliografia comentada Daniele Porreta. Inicis d’un Reader sobre el “model Barcelona”

Presentació

Una ciutat és un ens viu en constant evolució. Hi ha èpoques en què els processos de canvi es duen a terme a gran escala. En aquest cas, indiscutiblement el més destacat a Barcelona és el que es va endegar al llarg de la segona meitat del segle XIX amb la implantació del Pla d’Eixample d’Ildefons Cerdà. Un segle i mig després de l’aprovació del projecte, la ciutat segueix més viva que mai i en ple procés de transformació.

Durant les darreres dècades hem viscut uns anys caracteritzats igualment per grans i ambiciosos projectes urbanístics. La ciutat s’ha obert al mar, s’han transformat districtes i barris sencers com Ciutat Vella i el Poblenou amb el 22@, s’han construït infraestructures imprescindibles com les rondes, s’ha fomentat la recuperació del patrimoni arquitectònic, etc. Sens dubte, de totes aquestes actuacions, la més emblemàtica i que perdura en la nostra memòria és la que va tenir lloc arran de la celebració dels Jocs Olímpics de 1992 a la nostra ciutat.

Però tota actuació ha d’anar en concordança amb les necessitats dels ciutadans. Centrant-nos en els darrers anys del període que analitza aquest llibre –que va de finals del franquisme al 2004–, observem una crisi en el model urbanístic que s’havia anat configurant a Barcelona, en especial a partir del distanciament creixent que es va produir entre les actuacions urbanístiques municipals i la percepció de millora que tenia la ciutadania.

Sigui l’exemple més eloqüent d’aquest fet el desenvolupament urbanístic del controvertit Fòrum de les Cultures.

Des de les institucions hem de reforçar la mirada crítica cap a les causes que fomenten aquest distanciament entre política, urbanisme i ciutadania. Només aconseguirem redreçar aquesta tendència negativa retocant l’actual model de transformació de la ciutat, però, sobretot, si som capaços de crear vies per recuperar la capacitat d’actuació i la implicació de la ciutadania envers els nous projectes urbans que hem de tirar endavant.

Barcelona vol continuar sent un referent mundial en arquitectura i urbanisme, amb una aposta molt clara per un urbanisme que combini la qualitat de l’espai construït amb les tecnologies de la informació i la comunicació, i tingui en compte també el seu impacte energètic i mediambiental.

Barcelona necessita repensar-se més enllà del miratge del mal anomenat “model Barcelona”. Hem d’aconseguir entre tots que la nostra visió de barris productius a velocitat humana, dins d’una metròpoli d’alta velocitat, hiperconnectada i de zero emissions, esdevingui una realitat en un futur proper.

Us deixo, de moment, amb aquest interessant llibre sobre el “model Barcelona”, model del qual s’ha parlat tant en els darrers anys. Com deia, la reflexió i l’esperit crític són fonamentals a l’hora de plantejar un canvi en el nostre model de fer ciutat. Començant, per exemple, a través d’aquestes pàgines.

Xavier Trias Alcalde de Barcelona

Arxiu crĂ­tic model Barcelona 1973-2004

Introducció

Aquest llibre col·lectiu recull i resumeix les aportacions més importants del grup d’investigació Arxiu crític model Barcelona, format per professors i estudiants de màster i doctorat, amb la invitació a diversos experts de les àrees d’arquitectura i història.

L’objectiu ha estat repensar de manera crítica, des del rigor del treball universitari, l’experiència de Barcelona des de 1973, any en què l’alcalde Porcioles va deixar el seu càrrec, fins al 2004, any en què la celebració del Fòrum assenyala l’inici d’una crisi caracteritzada pel seu distanciament amb els habitants de la ciutat. El projecte d’investigació s’ha plantejat com una aportació universitària al necessari replantejament del model urbà, basant-se especialment en la possibilitat de superar tant els punts de vista triomfalistes i oficials de la ciutat, com les dures crítiques desqualificatòries que no proposen alternatives assumibles en un futur proper.

S’ha tractat de desarmar el model, analitzant cadascuna de les seves parts, desmuntant les dualitats i els esquematismes amb els quals s’ha mostrat i interpretat, i estudiant-ne l’originalitat i aportacions, però també les limitacions i dificultats.

Aquest treball parteix de dues premisses. Una és que la interpretació de la complexitat de Barcelona no pot fer-la una sola persona, sinó que ha de ser el resultat d’una investigació col·lectiva, amb visions molt diferents, favorables i crítiques, des de l’urbanisme i des d’altres activitats, des de la visió de molt diferents generacions, tant des d’experiències viscudes com des de la distància. L’altra és que tractar una ciutat com a model implica, sempre i necessàriament, referir-se a altres models urbans contemporanis, és a dir, establir relacions, especialment amb aquelles ciutats que han tingut influències del model urbà barceloní.

Aquesta investigació i publicació s’han fet amb el suport del Ministeri de Ciència i Innovació (HAR2008-05486) i de l’AGAUR (GRE Grup de Recerca Emergent 2009 SGR 435), dins del Departament de Composició Arquitectònica de l’ETSAB-UPC, i amb el Museu d’Història de Barcelona com a institució de suport.

Els editors agraeixen el suport del director del Departament de Composició Arquitectònica (ETSAB-UPC), Manuel Guàrdia, i del director del Museu d’Història de Barcelona, Joan Roca, així com les historiadores Teresa Macià i Elisenda Curià que han assistit, en representació del museu, a algunes de les reunions del Grup de Recerca.

Així mateix, agraïm l’ajuda de l’arquitecta Roser Casanovas, que s’ha incorporat al grup al final del seu trajecte i que ha iniciat, amb Daniele Porreta, la preparació d’un Reader sobre el “model Barcelona”.

Un agraïment especial per a l’Ajuntament de Barcelona, pel suport savi i entusiasta que ha donat a la publicació d’aquest llibre.

Josep Maria Montaner, Fernando Álvarez i Zaida Muxí, editors.

9

10 foto: Antonio Lajusticia / Ajuntament de Barcelona

Introduccions metodològiques

L’evolució del “model Barcelona” (1973-2004) Josep Maria Montaner

“Pues los que mandan no se expresan, ni se confiesan nunca. Rara vez en un pueblo, o en una cultura, han coincidido los que se expresan con los que mandan, o si esto ha sucedido ha sido en estaciones distintas, cuando han dejado de mandar. Los que mandan, mientras lo hacen, ni se expresan, ni miran con simpatía que otros lo hagan por ellos; de ahí que en todos los momentos de su grandeza el Estado tienda a una inhibición, se mire con recelo al poeta; que los poetas sean considerados, sentidos, más bien como enemigos en toda república bien constituida, pues ellos declaran lo que hay que celar y contener a veces.

El poder tiende a ser taciturno.”

María Zambrano, Delirio y destino, 1953

Introducció La ciutat és l’estructura complexa on es desenvolupa la vida contemporània dels éssers humans. Una ciutat no és ni un relat ni una novel·la, no és un organisme ni una empresa, conceptes amb els quals la confonen molts crítics, economistes i pretesos experts. Cada ciutat real està feta de la superposició de moltes capes: la històrica, la política, la social, l’econòmica, la formal, la simbòlica. La forma de la ciutat resulta de la superposició de molts estrats: la memòria urbana, la subdivisió de la propietat del sòl, les alineacions dels carrers i els espais públics, l’estructura dels barris, els habitatges i els equipaments, els signes urbans.

I si bé la ciutat està feta d’història, de relacions socials, d’interessos immobiliaris, de normes públiques, també ha d’entendre’s com a estructura formal feta de la superposició, la fragmentació i la confrontació: espai de la superposició de diverses realitats i formes, tal com la visió discontínua de Michel Foucault, Gilles Deleuze, Felix Guattari i Jacques Derrida ha demostrat. Lloc de conflicte i de discòrdia que, com va escriure Franco Rella, és encara l’últim context on és possible, a través de la contínua contraposició d’idees, un cert diàleg amb la veritat.

Lloc de l’absència, com va assenyalar Massimo Cacciari –absència de la festa primitiva, de la naturalesa, de l’orgànic, dels vestigis històrics dels pobles i grups que la van habitar i van ser exclosos o van desaparèixer. Privilegiada factoria de l’art, la ciutat és, tal vegada, l’últim paradigma de la societat contemporània, tal com va assenyalar Ignasi de Solà-Morales en el seu text “Arquitectura débil” (1987).

Una mirada morfològica a l’herència urbana Sense ànim de marginar altres interpretacions, una de les lògiques clau per interpretar la ciutat és la morfològica. Per entendre les intervencions en la Barcelona de les últimes dècades és útil contemplar-la com a estructura en transformació, composta per la complexa articulació de peces de molt diverses formes, usos, tipus de promoció i responsabilitat urbana. Delimitar quins són els tipus formals d’intervenció ens permetrà entendre tant l’essència mateixa de la ciutat com la lògica interna dels projectes en marxa.

Des d’un punt de vista formal, Barcelona és una ciutat clara, fàcilment assimilable a un rectangle, gairebé un quadrat. Un quadrat que té uns límits materials definits: la línia de mar, el riu Besòs, l’inici de la serra de Collserola i un quart costat una mica abans del riu Llobregat. Dins d’aquest quadrat geogràfic, d’aproximadament 10 km de longitud, es va desenvolupar una estructura clara que, a partir de la forma ordenada del reticle i la centúria romana, es va anar convertint en una ciutat medieval, orgànica i radial. Va ser a partir de la cultura de la 11

Il·lustració que es van introduir nous ordres urbans en la Barcelona incipientment industrial: es van fundar barris de traçat ortogonal fora del nucli històric, com el cas de la Barceloneta (1753), i a l’interior es van obrir nous carrers rectilinis, com el carrer Ferran, iniciat el 1824, i es van traçar places regulars, aprofitant els buits deixats pels convents després de la desamortització, com la plaça Reial (1848- 1859). Tot aquest procés dispers de renovació urbana va quedar posteriorment inclòs en el projecte unificador de l’Eixample d’Ildefons Cerdà. Amb ell es va introduir un ordre global per a tota la ciutat, existent i futura, que va desplaçar el seu centre i va annexionar els municipis del pla. Aquest ordre de mitjan el segle XIX roman fins ara, malgrat revisions i reformes. És sobre aquesta estructura on s’han introduït les intervencions de les quatre últimes dècades. L’estratègia general ha estat completar la forma de la ciutat, intentant resoldre les seves greus deficiències: construir en grans parcel·les buides o alliberades de l’ús d’infraestructures obsoletes –estacions i línies de ferrocarril, edificis industrials, etc.–, crear nous espais públics, replantejar determinades àrees urbanes, reforçar tot el sistema de comunicació viària. I com la ciutat està en gran part ja consolidada, les transformacions de més envergadura no s’han realitzat al centre i a l’Eixample, sinó en el perímetre del quadrat: als barris perifèrics, a les antigues zones industrials, en els accessos a la ciutat, en el front marítim i en la línia de muntanya.

No és casual que les quatre grans intervencions de la dècada dels vuitanta pels Jocs Olímpics s’introduïssin en cadascuna de les cantonades del quadrat urbà: Montjuïc, Vila Olímpica, Vall d’Hebron i Diagonal. Encara que cadascuna d’aquestes quatre àrees quedarà configurada amb un caràcter diferent, tenen molts punts en comú. En primer lloc, que la global i ràpida transformació urbana de tres d’elles (si excloem l’àrea esportiva de la Diagonal), només es podia fer amb un impuls extraordinari com el dels Jocs Olímpics. En segon lloc, encara que cadascuna d’elles tingui una certa plurifuncionalitat, juguen un paper específic pel que fa a tota la ciutat.

L’essència de les quatre àrees és l’especialització urbana que completa la seva complexitat funcional: Montjuïc s’utilitza de manera intensiva com a àrea de parcs i equipaments per a la cultura, l’oci i l’esport; la Vila Olímpica és un barri residencial amb un cert estàndard de serveis i espais públics; Vall d’Hebron té un alt nivell d’equipaments, especialment sanitaris, esportius i universitaris, i Diagonal ha reforçat el seu caràcter d’àrea universitària i esportiva, al costat de serveis terciaris.

Per facilitar la connexió entre tots els barris, àrees o parts de la ciutat va ser imprescindible el continu perfeccionament de les línies de connexió, des dels inicialment anomenats cinturons de ronda als passejos i rondes intermèdies, dels ponts als túnels, des de les línies de metro fins a les galeries de serveis i les xarxes de fibra òptica. Era necessària la planificació de noves propostes de vies ràpides que, alhora, fossin urbanes i creessin espais per a vianants. La ciutat ha quedat configurada com un conjunt de parts amb autonomia i caràcter propis, connectades per una complexa xarxa de línies de comunicació de tot tipus.

En aquesta estructura de la ciutat existeixen un altre tipus de peces, no tan grans com les àrees però que juguen el paper d’enllaç entre elles i que s’ubiquen en aquells llocs de confluència de diverses línies de circulació o franges de contacte entre barris. Es tracta dels nusos –com la plaça de les Glòries, Renfe-Meridiana, plaça Cerdà, carrer Tarragona, el Port Vell–, molt més complexos en la seva resolució que les quatre grans àrees, ja que els problemes de circulació i de diversitat d’usos s’han de resoldre en espais menors i, per tant, amb major nivell de superposicions; són les que s’han denominat “àrees de nova centralitat”.

Comprovem, finalment, que en la renovació de la ciutat dels vuitanta, a més de les àrees, les línies i els nusos, han jugat un paper fonamental altres tipus de peces menors, però de gran transcendència. Són els punts, elements focals que tenen una estructura més simple i monofuncional, que serveixen com a aglutinants i transformadors de l’entorn urbà proper. Es tracta de revitalitzar la ciutat per punts, entesos com a buits i com a conjunts per a l’activitat cultural. Els espais públics i els edificis culturals han jugat i juguen als barris el paper de focus que, en altres èpoques, van tenir les esglésies, els mercats o els mateixos teatres.

12

Introduccions metodològiques

Per tant, tenim establerts els quatre tipus formals essencials d’intervencions en la Barcelona dels vuitanta: àrees, línies, nusos i punts. Per entendre’ls ens ha estat útil recórrer a la teoria gestàltica i a la psicologia urbana que Kevin Lynch va desenvolupar en el seu text The Image of the City (1960), entenent la forma de la ciutat, tal com la interioritzen els seus habitants, segons els conceptes psicològics i formals de senderes, límits, barris, nusos i fites. També ha estat útil la referència al parc de La Villette (1982-1990), a París, de Bernard Tschumi, format per punts, línies i superfícies.

Característiques del “model Barcelona” en la primera gran transformació de la ciutat olímpica Aquest text, dins del projecte d’investigació, se situa en la voluntat de construir un discurs crític sobre el “model Barcelona”. Per tant, l’anàlisi que es desenvoluparà reconeix el salt qualitatiu que s’ha produït a la ciutat i la qualitat dels tècnics que estan intervenint en ella, però es basa en el convenciment que l’articulació de les interpretacions crítiques pot desvetllar característiques, servituds, contradiccions i conseqüències del model bàsic que s’ha portat a terme.

Durant els anys vuitanta i principis dels noranta, la gran quantitat i qualitat d’actuacions urbanístiques i arquitectòniques realitzades a Barcelona la van convertir en un model d’intervenció urbana: per la creació de més d’un centenar de nous espais públics, el replantejament d’una important sèrie d’equipaments, la realització de quatre àrees olímpiques i de diverses àrees de nova centralitat, i la culminació d’una completa modernització en les infraestructures. És per això que a la fi dels anys vuitanta comencem a utilitzar el concepte “model Barcelona”.

Els tres grans trets més definitoris d’aquest model urbà serien la importància del projecte urbà per sobre del pla; l’èmfasi en l’espai públic, complementat amb la voluntat d’obrir-se al mar, i els mecanismes per posar d’acord a la iniciativa privada amb les institucions públiques. Aquests tres grans trets es complementen amb la intenció de reequilibrar la ciutat repartint valors urbans, interconnectant-la molt més i terciaritzan-la.

Un dels arguments metodològics bàsics del “model Barcelona” ha estat entendre “la ciutat com a laboratori”. Es tracta, per tant, d’un model empíric, que no parteix d’ambicioses planificacions tecnològiques, sinó que es basa en intervencions fragmentàries, en operacions petites i mitjanes que estratègicament van recomponent la ciutat a partir dels instruments del projecte arquitectònic.

Els punts de partida van ser clars: remodelar la ciutat aprofitant les seves pròpies qualitats i recuperant els escassos espais lliures existents, apostar pel fet singular dels Jocs Olímpics de 1992 com a motor de la renovació de la ciutat, entendre Barcelona com un laboratori urbà i social basat en un urbanisme entès com a projecte, plantejar les àrees i instal·lacions olímpiques totalment integrades a la ciutat, iniciar una necessària i dràstica reestructuració de les infraestructures, potenciar la realització de grans projectes en relació al predomini de l’espai públic.

Per analitzar si es van aconseguir els objectius definirem, primer, les etapes del procés per després explicar les aportacions més característiques.

Proposta d’interpretació de les etapes del procés Els projectes de diferents escales portats a terme a Barcelona són conseqüència de definides opcions polítiques, d’un concret model de gestió i d’un programa urbà definit per alguns tècnics representatius: des de la intervenció inicial d’Oriol Bohigas –autor del text bàsic Reconstrucció de Barcelona (1985)– fins a les diverses responsabilitats de tècnics com Joan Busquets, Lluís Millet, Josep Martorell, Rafael Càceres, Josep Maria Llop, Josep Maria Alibés, Borja Carreras-Moysi, Josep Antoni Acebillo i d’altres.

Josep Maria Montaner. L’evolució del “model Barcelona”

13

Encara que els plantejaments inicials siguin tan clars, és necessari comprovar com s’han portat a la pràctica, quines han estat les seves conseqüències socials i de quina manera tot això ha pogut negociar-se en el conflictiu context de la ciutat tardocapitalista, en la confluència de molt diversos interessos econòmics i socials.

En aquest sentit, dins del període d’anàlisi podem delimitar quatre etapes diferenciades, que serien cinc si incloem el període previ, de transició, entre el final de l’alcaldia de Josep Maria de Porcioles i els ajuntaments democràtics, és a dir, entre 1973 i 1979.

1. La primera etapa, de l’any 1979 fins el 1986, va ser de lenta i elaborada gestió i projecte de la ciutat democràtica, intentant aplicar el capital, acumulat durant anys, de debat i acció als barris a partir de plataformes socials antifranquistes i de pensament dins del saber urbanístic, especialment des de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Cap al 1984, aquest esforç va començar a prendre l’horitzó possible d’organitzar els Jocs Olímpics de 1992, seguint la tradició de grans esdeveniments de les dues grans exposicions universals realitzades, la de 1888 i la de 1929.

2. Als anys vuitanta es va donar un punt de canvi i ruptura. Aquest canvi radical es va produir a l’octubre de 1986, quan la ciutat va ser designada seu dels Jocs Olímpics. A partir d’aquell moment els projectes previstos van haver de realitzar-se amb major urgència i precisió, i la dependència d’uns respecte a uns altres va augmentar de forma alarmant. Encara que, en principi, el model fos el mateix, com ho han estat les autoritats i els tècnics municipals, l’elecció de Barcelona com a seu olímpica –una fita que figurava com a base del programa municipal– va ocasionar un canvi de ritme, d’escala i de context. Els projectes havien de realitzar-se dins els estrets terminis previstos, les operacions van passar a tenir major grandària i transcendència, les lleis del mercat de la ciutat es van anar transformant, augmentant les expectatives d’especulació urbana. A partir d’octubre de 1986 van passar a segon terme operacions com la realització de parcs urbans i es van fer molt més difícils les intervencions de detall. Ens referim, per exemple, a la creació de centres cívics, com el de Sants a les antigues cotxeres de tramvies (1977-1983) i el de la dreta de l’Eixample a l’antiga fàbrica La Sedeta (1982-1984), realitzacions que havien caracteritzat la primera etapa. Els nous projectes havien de pensar-se segons una grandària i un ritme de construcció enemic de cuidades restauracions i delicades negociacions.

Per tot això, l’escala del diàleg urbà també va canviar: des d’aleshores l’Ajuntament havia de negociar directament amb els grans operadors capaços de promoure les magnes operacions urgents de la Barcelona olímpica i havia d’eludir les més lentes i conflictives, relacionades amb petits operadors, generalment més prop de reivindicacions populars. En aquests anys es va consolidar la col·laboració entre públic i privat. I, per tant, un ritme diferent promogut pels interessos inversors i per la cerca de fites com els Jocs Olímpics de 1992, que es van voler reeditar amb el Fòrum 2004.

Hi ha senyals d’aquesta inicial cessió al poder econòmic: a la Vila Olímpica, al final, ja no va haver-hi habitatge social i tota l’operació, que s’havia iniciat amb expropiacions del sòl a preus inferiors que els de mercat per part de l’Administració, va acabar beneficiant el poder financer i immobiliari, i els habitatges van ser per a la classe mitjana-alta. El 1988, quan van començar les crítiques pel retard de les obres olímpiques, l’ajuntament de Pasqual Maragall va optar per reforçar l’acostament del municipi socialista a l’empresariat, posant més èmfasi en els seus assessors del mercat financer i creant el Pla Estratègic.

3. La tercera etapa, a partir de finals de 1992, va estar marcada pel reflux de la crisi postolímpica i el deute municipal que, a principis de 2003 es va comptabilitzar en 145.000 milions de pessetes, per sobre dels 101.000 milions pressupostats inicialment. L’Ajuntament es va plantejar pagar el deute de les obres i els seus corresponents costos financers en 17 anys. El ritme de promoció d’obra pública va decréixer i l’esforç es va dedicar a acabar obres com els edificis culturals. Va ser un temps de dubtes en què el “model Barcelona” va continuar 14

Introduccions metodològiques

per inèrcia: era necessari començar a formular preferències i agendes de creixement davant una crisi capitalista menor i l’opció va ser prioritzar el creixement i el rendiment econòmics.

4. El canvi de rumb es va apuntar el 1995 amb l’exposició “Barcelona New Projects”, de caire tecnocràtic i que posava en venda els millors enclavaments de la ciutat, i es va consolidar el 1997, quan es va aprovar el pla del grup Hines per a Diagonal Mar després del fracàs i les irregularitats del grup Kepro. Aquesta renúncia davant el poder d’un gran operador privat i amb l’opció de desenvolupar el Fòrum 2004 just al costat de Diagonal Mar, amb el seu urbanisme fragmentari, caracteritza la quarta i última etapa.

Entretant es va produir la crisi municipal de 1996 que va portar la dimissió del gerent de l’Àrea d’Urbanisme, l’advocat Josep Maria Alibés, per discrepàncies amb els regidors Xavier Casas i Antonio Santiburcio. Alibés va ser rellevat per Borja Carreras-Moysi.

En deu anys s’havia passat del moment de major poder municipal (identificable amb el concurs per l’Illa Diagonal el 1987) al moment de major debilitat, quan el 1997 s’entra en una etapa de cessió a les condicions de Hines per fer un barri nord-americà i un centre comercial suburbà en un punt privilegiat de la ciutat. En aquest procés, els conceptes motors de l’urbanisme barceloní s’havien dividit en arguments contraposats i irreconciliables: es volia atendre els interessos immobiliaris, realitzar grans operacions d’infraestructures, fer veure que es revaloritzava la participació ciutadana i es pretenia que la ciutat anava cap a la sostenibilitat. Per tant, tindríem una quarta etapa de comercialització del model en l’etapa 1997-2004. I en ella és emblemàtic el Pla 22@ per a Sant Martí; no tant la teoria sinó la seva aplicació tan discutible, que ha buidat el barri de la seva vida social tradicional i ha generat carrers amb plantes baixes cegues i escassa vida urbana.

Les aportacions més característiques 1. La integració dels espais públics L’evolució dels espais públics de nova realització, especialment entre 1980 i 1987, demostra el procediment empíric utilitzat a l’inici.

Les primeres places es van realitzar als centres històrics –Ciutat Vella, Gràcia, Sants– i van ser de grandària reduïda; el caràcter de la mateixa trama urbana aportava ja moltes pautes per a la intervenció. D’aquesta primera època són la plaça Trilla, la plaça de Sants o la plaça de la Mercè. Gradualment els projectes van anar augmentant de mida i van realitzar-se a les zones perifèriques de la ciutat, especialment en la part est i nord, amb places com la de la Palmera, parcs com el de la Pegaso, l’Espanya Industrial, la Creueta del Coll o el Clot, i avingudes com la Via Júlia. En aquestes intervencions posteriors es va aprofitar tota l’experiència i els coneixements acumulats en les primeres actuacions, partint d’aquest procediment positivista. La majoria d’aquestes operacions va comptar amb la instal·lació de belles escultures a l’aire lliure, moltes encarregades específicament. Tot aquest procés es va completar amb la creació de nous quilòmetres de platges que es convertirien en característics de la Barcelona postmoderna i de l’oci.

No obstant això, dos fenòmens posen en dubte la correcta aplicació del mètode. En primer lloc, la creixent dispersió i invertebració dels centres de direcció i coordinació dins els mateixos departaments de planejament de l’Ajuntament ha dificultat la definició d’una estratègia unitària i coherent. En segon terme, l’absència d’una real discussió crítica, més enllà dels cercles exclusius dels tècnics municipals, i la demostrada impermeabilitat al debat per part dels cercles oficials ha impedit realitzar el que el mètode empíric inicial exigia: en basar-se teòricament en l’anàlisi i la discussió racional d’encerts i errors, l’absència de revisió ha provocat que no s’hagi pogut completar.

Josep Maria Montaner. L’evolució del “model Barcelona”

15

2. El context metropolità Un altre argument bàsic per a l’èxit dels projectes olímpics de Barcelona és la integració de cadascun dels quatre vèrtexs i dels buits de la ciutat existent; és a dir, el fet d’haver pensat acuradament cadascun dels projectes relacionats amb els Jocs Olímpics de manera que després de 1992 repercutissin en tota la ciutat i poguessin seguir sent utilitzats. Sens dubte, cadascuna de les quatre àrees olímpiques va ser pensada per convertir-se en àrea al servei de tota la ciutat. Aquest és un dels factors més positius i intel·ligents del “model Barcelona”, que el diferencien, per exemple, del cas de Sevilla i la Expo’92.

Ara bé, amb això s’ha afrontat de manera ambigua la dualitat centre/perifèria, entenent-la més en relació amb l’escala de la ciutat de Barcelona que amb l’escala real metropolitana. En aquest sentit, si bé s’ha reequipat la perifèria de Barcelona ciutat, a escala metropolitana el que s’ha fet és enfortir el centralisme de Barcelona, concentrar tots els serveis en detriment del que encara es manté com a perifèria metropolitana. Aquest model centrípet s’ha basat en l’obtenció del màxim benefici del sòl de Barcelona, emfatitzant la hipercentralitat i expulsant els problemes urbans i les servituds –com els centres de comunicació, les autopistes, les instal·lacions industrials, les presons, etc.– cap als municipis limítrofs, cap a un hinterland infradotat. I no només això. El més greu és que no s’ha protegit suficientment el cinturó agrícola que hi havia als terrenys fèrtils del Maresme, el Vallès i, especialment, el Baix Llobregat, que haguessin permès un major equilibri ecològic per a Barcelona i tota Catalunya, i que haguessin mantingut un sistema regional de drenatge.

L’escala metropolitana és el fons que permet a Barcelona ciutat seguir sent la figura, mantenint el centre d’un gran territori, encara que aquest es vagi reforçant per certs emblemes tècnic-arquitectònics que donen visibilitat a la perifèria metropolitana.

La torre de telecomunicacions, projectada per Norman Foster, és símbol màxim d’aquesta conquesta de l’escala metropolitana i, al mateix temps, un emblema de la nostra contemporaneïtat: escultura tecnològica que concentra tots els feixos de l’univers de les comunicacions. De la mateixa manera que el 1889 la torre Eiffel va introduir un nou ordre, mostrant que París era ja inevitablement una gran capital industrial, per molt que no els agradés reconèixer-ho a una part dels intel·lectuals del moment, ara la torre de Collserola juga un paper similar: atorga a Barcelona la seva identitat de ciutat postindustrial, de metròpolis de serveis. La torre de Collserola no només es veu des de Barcelona sinó també des dels municipis a l’altre costat de la muntanya. Addicionada a la silueta urbana del Tibidabo, constitueix l’ineludible referència visual de tota l’àrea. Avui el repte és articular millor tota un àrea metropolitana que té el seu Central Park al parc de Collserola.

3. La terciarització de la ciutat El procés de pas de la societat industrial a la postindustrial, que es produeix a partir dels anys seixanta, té el seu reflex en la terciarització dels espais de les ciutats. Tal com ja va assenyalar Daniel Bell en el seu llibre ja clàssic Las contradicciones culturales del capitalismo (1976), la societat postindustrial ha passat de la tecnologia mecànica dels motors a la tecnologia intel·lectual de la informació, el coneixement i el microprocessament. Les infraestructures de comunicació són més trascendentals que les de transport i energia. El sector terciari és major que l’agrari i l’industrial. La indústria que havia caracteritzat Barcelona desapareix.

També la Barcelona actual respon a una condició postindustrial celebrada en el Pla 22@. La seva realitat és conseqüència del fort increment dels espais dedicats a oficines, galeries comercials i hotels. No queda cap racó, excepte l’àrea del Besòs fins que han arribat els projectes del Fòrum 2004, que no estigui relacionat amb el sector terciari: turisme, consum i promoció immobiliària. L’opció metropolitana per la concentració de serveis a Barcelona aguditza aquesta tendència.

16

Introduccions metodològiques

En aquest sentit, el procés de terciarització gradual ha creat un greu problema vital a l’Eixample barceloní: la conversió del teixit residencial en àrea d’oficines que s’ha produït a determinades zones les ha convertit en irrecuperables per a la residència, a causa dels alts costos de compra o lloguer que només poden pagar els negocis.

Això és totalment negatiu per a la ciutat, ja que aquestes zones –al voltant de plaça Catalunya i el passeig de Gràcia, per exemple– tendeixen a desertitzar-se de vida domèstica, tal com succeeix al Wall Street novaiorquès.

D’aquesta manera, una de les parts més representatives de la ciutat ha quedat per a ús dels visitants de pas.

4. Les “àrees de nova centralitat” Per enfrontar-se a la salvatge terciarització de la ciutat i per poder portar endavant el “model Barcelona” –empíric, integrat, centrípet, basat en grans projectes– es va elaborar un concepte urbà bàsic per a la seva gestió.

Es tracta de la idea de les “àrees de nova centralitat”, promoguda per Joan Busquets el 1987. En ella van entrar tant les quatre àrees olímpiques ja previstes, com el que hem denominat nusos urbans, és a dir, nusos de gran transcendència, que apareixen allà on s’entrecreuen les grans vies de circulació, on desapareixen infraestructures com estacions i vies ferroviàries alliberant sòl urbà de gran centralitat, o bé en els espais limítrofs entre barris.

Es tracta de nusos com el carrer Tarragona, la plaça Cerdà, la plaça de Les Glòries, Renfe-Meridiana, Port Vell o la prolongació de la Diagonal, crucials per enriquir la cohesió urbana de la ciutat, punts clau cap a on orientar i dirigir l’impuls inversor.

L’objectiu era controlar el desenvolupament de la ciutat reorientant els diversos operadors urbans per tal de situar-los en diverses àrees preparades per instàncies municipals. És a dir, reconduir els fluxos especuladors i socials cap a uns punts concrets en l’intent de reequilibrar la ciutat i d’evitar terciaritzacions excessives o especialitzacions nocives per a certes àrees urbanes. L’Ajuntament va donar facilitats pel que feia a l’oferiment d’infraestructures i sòl amb normativa aprovada, exigint a canvi, com a contrapartida, cessions de caràcter públic i, el més important, encaminant usos i formes de l’estructura de la ciutat.

Aquesta proposta, que se situa en una posició interclassista, d’acord amb la política general del que podríem denominar “burgesia socialista”, ha intentat conciliar les diverses tensions que apareixen a la ciutat: els interessos especulatius dels propietaris i dels grans operadors nacionals i internacionals, i les necessitats dels ciutadans pel que fa a equipaments, espais lliures i qualitat de vida.

Des del punt de vista disciplinar, la idea de les àrees de nova centralitat és de gran valor. Constitueix un d’aquests moments privilegiats de la història de l’urbanisme i l’arquitectura en què es conformen mètodes que serveixen tant per entendre i interpretar la ciutat, com per intervenir-hi i projectar-hi.

Ara bé, la posada en pràctica d’aquest projecte d’àrees de nova centralitat ha mostrat alguns problemes, deguts al difícil i inestable equilibri en el qual es mou sempre el control públic sobre el creixement tardocapitalista de la ciutat. La proposta d’àrees de nova centralitat ha funcionat adequadament en operacions com el carrer Tarragona o l’Illa de la Diagonal, en les quals s’ha aconseguit un equilibri entre els nous usos, la definició de volumetries, les formes arquitectòniques i la morfologia urbana. En altres casos, com Renfe-Meridiana, l’operació s’ha realitzat amb major lentitud i com a major suma de fragments, però també amb resultats acceptables.

Per contra, d’altres han estat estrepitosos fracassos, com el de les antigues “Piscinas y deportes”, que va topar amb grans dificultats i que al final ha estat resolt amb mala arquitectura, cedint la major part d’un sòl que era públic per a usos privats.

La plaça de Les Glòries, encara en projecte, segueix sense resoldre’s i el que està realitzat i projectat no promet deixar de ser un museu dels horrors que acreix la tendència terciària i la proliferació d’objectes arquitectònics aïllats, en comptes d’haver estat projectat correctament com una espècie de campus urbà.

Josep Maria Montaner. L’evolució del “model Barcelona”

17

Altres àrees de nova centralitat són la plaça Cerdà, ja realitzada i completada amb la mal anomenada Ciutat de la Justícia, i Diagonal-Prim, que es va convertir a la seu del Fòrum 2004. Tots dos són mostres del camí pres pel “model Barcelona”, on la conciliació entre parts està sent oblidada i on preval la conciliació entre el poder econòmic i la tecnocràcia urbanística: això genera objectes autònoms.

La gestió d’aquestes àrees va també estretament lligada a la decisió de dialogar exclusivament amb els grans operadors urbans, nous protagonistes de la construcció de la ciutat, formats per grups mixts que inclouen bancs, immobiliàries, grans companyies inversores i asseguradores, cadenes hoteleres, etc. Exemples de finals dels anys noranta, com el Pla d’Hotels i el projecte de remodelació del Port Vell, són una mostra dels primers resultats del model neoliberal de gestió de la ciutat que, en últim terme, està darrera la política municipal i que anuncien el que seria una Barcelona forçada per la terciaritzación globalitzada a principis del segle XXI. Tal com s’ha explicat, el “model Barcelona” passa a ser prioritàriament economicista a partir de 1996.

5. Nuclis, eixos i equipaments culturals Barcelona ofereix a l’exterior una imatge de ciutat de cultura i art, però darrere d’aquest rostre brillant s’amaguen alguns miratges. El seu estàndard de museus, espais per a grans exposicions i sales de música segueix en un nivell inferior a les seves pretensions de capitalitat. Pocs són els museus que funcionen de manera correcta i moderna. Projectes megalòmans encara que necessaris, en lenta i costosa via de realització, com el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), que ha trigat vint anys a inaugurar-se i segueix sent difícilment accessible, són un mal símptoma. En aquest context, Barcelona segueix perdent protagonisme en els intercanvis nacionals i internacionals dins del món de l’art i la cultura.

A això cal afegir el més important: a la ciutat li ha faltat una clara estratègia urbana global per situar les àrees culturals. Partint d’una postura ambigua entre la descentralització als barris i la concentració en certes àrees de la ciutat, el resultat final ha estat un híbrid defectuós basat en la improvisació, la descoordinació i la dispersió dels serveis.

Diverses són les àrees amb galeries d’art; diversos són els focus de concentració de museus: alguns dispersos a la muntanya de Montjuïc, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) al Raval, aïllats focus d’activitat cultural al Poblenou o els voltants del mercat del Born.

També diversos són els nuclis amb arxius històrics: la Llotja, la casa de l’Ardiaca, l’Arxiu de la Corona d’Aragó al costat de l’Estació del Nord. No obstant, ha faltat una estratègia per crear estructures, eixos, passejos, xarxes i nodes culturals, i un dels factors bàsics d’aquesta insuficiència és la indecisió, incapacitat o retard al moment de saber aprofitar les grans reserves d’espai de la ciutat, com el mercat del Born o l’antiga caserna de Sant Agustí, el retard en donar una solució a la muntanya de Montjuïc, amb problemes d’indefinició, accessibilitat i d’incompatibilitat d’activitats, i la pèrdua d’edificis que haguessin pogut ser valuosos per a finalitats culturals i que han caigut en mans d’interessos privats. Tot plegat no s’arregla amb la creació de nous contenidors culturals, com el Disseny Hub Barcelona a la plaça de Les Glòries, que augmenta aquest desmembrament. En aquest sentit, sí s’ha avançat en l’aprofitament dels interiors de les illes de Cerdà, una quarentena de les quals s’han convertit en espais públics de proximitat.

Certament, entrat el segle XXI, aquestes deficiències s’han pal·liat amb el bon funcionament de centres públics, com el CCCB i el MACBA, la creació de nous centres privats, com el Caixafòrum (2002) i la promoció d’una sèrie de noves biblioteques, algunes d’elles en aquests patis interiors d’illes de l’Eixample remodelats per a ús públic.

6. El tractament del patrimoni arquitectònic, urbà i social Un dels elements que més clarament mostra les contradiccions de Barcelona és el tracte atorgat al patrimoni arquitectònic i urbà. L’experiència demostra que alguns edificis i teixits són respectats amb cura i uns altres, en 18

Introduccions metodològiques

canvi, són eliminats dràsticament. Per exemple, contrasta sorprenentment la conservació de l’antic Estadi Olímpic, amb els condicionants i costos que això ha comportat, o el manteniment del Palau Nacional, que hipoteca el bon funcionament del Museu Nacional d’Art de Catalunya, amb l’eliminació de gran part de l’arquitectura industrial del barri del Poblenou.

Quins han estat els criteris per conservar uns edificis i enderrocar uns altres? La segona part d’aquest projecte d’investigació intenta donar respostes. En primer lloc, predominen anacrònics factors de valoració simbòlica: s’entén que un estadi forma part de la memòria col·lectiva, en canvi no es reconeix aquest fet per al patrimoni industrial. Una altra raó manifesta és que desapareix tot allò que, no sent una arquitectura monumental de primer ordre, cau en una zona de radical transformació. En definitiva, encara no s’han elaborat uns criteris definits sobre el concepte de patrimoni i sobre allò que hauria de conservar-se, ja que els criteris que prevalen són exclusivament econòmics.

Una explicació de les raons de l’eliminació del patrimoni industrial del Poblenou seria la necessitat de netejar l’àrea per poder replantejar tota la infraestructura de clavegueram, vies subterrànies i vies de ferrocarril, i poder realitzar l’operació amb rapidesa i sense obstacles. La creació de la Vila Olímpica, a més de manifestar un total desinterès per l’arqueologia industrial, va ocasionar una nova morfologia d’escàs interès urbà. Es van plantejar unes grans illes que ni responen a la tradició de la trama Cerdà ni donen una solució alternativa, oferint una morfologia híbrida i poc atractiva, d’excessiva baixa densitat, sense cap relació amb la trama existent, mostrant que l’arquitectura i la ciutat no poden sorgir mai del desert sinó de la memòria. Per culminar el procés, a la Vila Olímpica se li va dir Nova Icària, apropiant-se dels precedents utòpics dels cabetians que van poblar la zona a principis del segle XIX. La proposta urbana de la Vila Olímpica ha estat el primer pas cap a una privatització i buidatge de l’espai públic, ja que una part dels carrers interiors, passatges i interiors d’illa que figuraven com a tals en el projecte han estat progressivament privatitzats. Els carrers han quedat reduïts a la vialitat com a única funció, ja que l’activitat d’oci i botigues es condensa a l’àrea del centre comercial de l’avinguda Icària, deixant sense contingut múltiple a la resta dels espais. Rere una morfologia que sembla de ciutat tradicional europea, densa i polifuncional, s’emmascara la baixa densitat i la segregació funcional. Només són excepció les tres illes projectades per l’equip de Carlos Ferrater, en les quals hi ha una mica més de vida, ja que es va recrear la morfologia d’illa gairebé tancada de l’Eixample Cerdà: els tres jardins interiors són públics i frondosos; els comerços estan plens d’activitat en haver col·locat locals més adequats, de menor superfície, a nivell de carrer, i no baixant o pujant graons com la resta de la Vila Olímpica, i haver pensat que, en el seu ús, es mantinguessin transparents i relacionats amb el jardí interior.

Bastants projectes es ressenten de la poca relació amb la trama existent i de les urgències. La ciutat ha de realitzar-se lentament, discutint i millorant cada projecte, pactant cada intervenció, deixant que la pròpia dinàmica de la ciutat vagi evolucionant. Per tant, no és d’estranyar que una part de les intervencions no estiguin suficientment travades amb l’escala, les directrius i la grandària de la ciutat preexistent.

Un dels casos més lamentables d’aquesta ambigua relació amb el patrimoni arquitectònic és el gran projecte d’urbanització dels terrenys del Port Vell. El problema era d’enorme complexitat perquè, a més, les inversions privades dedicades al sector terciari, al consum i a l’oci es realitzaven sobre sòl de procedència pública, a la mateixa línia de mar de la ciutat, hipotecant les vistes i el contacte directe amb el mar. Les vacil·lacions del projecte demostren una deficiència actual de la disciplina arquitectònica: es disposa ja de mètodes i criteris per intervenir i reutilitzar els edificis antics, però encara no estan suficientment experimentats els instruments per a la reutilització de vells espais públics. Encara que l’edifici del Maremàgnum hagi estat capaç d’integrar-se als fluxos de passejants, es troba a faltar la gran qualitat formal, conceptual i poètica de la proposta que va fer Manuel de Solà-Morales pel Port Vell, allà per l’any 1977.

Josep Maria Montaner. L’evolució del “model Barcelona”

19

De fet, dins del mateix Ajuntament de Barcelona conviuen concepcions contraposades sobre el tracte que cal donar al patrimoni arquitectònic. Per exemple, va ser evident la diversitat d’opinions entre els encarregats de la secció de Patrimoni arquitectònic i Oriol Bohigas, qui en la seva etapa de responsable de l’urbanisme barceloní, va preconitzar una renovació dràstica i va ridiculitzar tots els defensors del patrimoni arquitectònic.

7. La nova xarxa de connectivitat Per al correcte funcionament de la nova Barcelona ha estat necessari replantejar íntegrament la xarxa de connectivitat, de tal manera que milloressin, precisament, les relacions entre cadascuna de les àrees i els nusos de nova centralitat. Es tracta d’una espècie d’intervencions en forma de línies, desenvolupades en el perímetre de la ciutat –emblemàticament en el recorregut anul·lar del segon cinturó– que aportin la renovació de tota la xarxa viària, d’infraestructures, serveis i comunicacions. Des de la nova xarxa de clavegueram, que ha pal·liat els greus problemes d’inundacions periòdiques a certes parts de la ciutat, fins a la torre de Collserola, que ha unificat les antenes disperses, passant per la renovació i ampliació de l’aeroport, aquestes actuacions constitueixen, al costat de tot el replantejament de la xarxa viària, peces lineals essencials per a la remodelació de la ciutat.

Les Rondes i els túnels signifiquen tant l’herència del projecte de la Barcelona monumental i noucentista, plantejat per Léon Jaussely el 1905, com la recuperació de l’esquema de connectivitat de finals dels anys seixanta, plantejat en l’època especulativa de l’alcalde Porcioles i congelat a causa de la crisi econòmica i de l’oposició dels moviments ciutadans. Ara s’ha argumentat que aquests eixos de circulació són imprescindibles.

Els projectes d’intervenció en les vies de trànsit presenten dos tipus de novetats. D’una banda, la definició de vies urbanes que, alhora que solucionen problemes de circulació, es converteixen en eixos d’equipament i passeig urbans; això s’observa a la Via Júlia, l’avinguda Rio de Janeiro, l’avinguda Gaudí, les vies-parcs del Carmel, la rambla Prim, el carrer Guipúscoa i l’avinguda Brasil. D’altra banda, es percep la cura en el tractament formal d’una sèrie d’elements urbans com ponts, túnels, murs, senyalitzacions, pòrtics per a senyals viàries, marquesines o parades de bus, que abans es resolien sense cap cura i que, en realitat, incideixen fortament en la imatge i qualitat de la ciutat. El pont dissenyat per Santiago Calatrava en la unió dels carrers Felip II i Bac de Roda, juntament amb una sèrie de ponts realitzats en la part est de la ciutat, així com les boques del túnel de la Rovira, van ser emblemàtiques de l’inici d’aquesta nova política d’obres públiques.

La xarxa perimetral de les Rondes va ser necessària per evitar el col·lapse de la ciutat i per disminuir els fluxos circulatoris en el centre històric de la ciutat, però ha estat inútil per resoldre els problemes globals de trànsit de la ciutat. Ja des de la seva inauguració era previsible que quedessin col·lapsades de tràfic.

Va ser una inversió dedicada exclusivament al transport privat en unes obres olímpiques que van dedicar molt poc al transport públic. Per tant, l’operació de les Rondes té un valor ideològic i de canvi, quelcom necessàri per a tota ciutat moderna que aspira a atreure inversions i que ha de disposar de vies perimetrals ràpides, i té també un ulterior valor tècnic i infraestructural per servir de suport a una dràstica reestructuració de les infraestructures i tecnologies de la ciutat: xarxes d’aigua, electricitat, telèfon, informació, etc.

Sens dubte, la millora dels transports públics –especialment la xarxa de metro–, l’experimentació de nous mitjans de transport tant col·lectiu com individual i un dràstic control del trànsit al centre de la ciutat, així com també la construcció dels promesos park and ride als accessos, segueixen sent les úniques solucions, encara per materialitzar, a un problema crucial de la ciutat. La incapacitat de resoldre aquests problemes, i fins i tot el desinterès en la ciutadania barcelonina, van quedar demostrats l’any 2010 —fora del termini d’estudi— en no aprovar-se la votació sobre la transformació de l’avinguda Diagonal per a donar pas al tramvia, la peatonalització i la reducció del trànsit privat, a causa d’un plantejament totalment erroni de la consulta.

20

Introduccions metodològiques

Valoració del model Per cloure, en primer lloc, ha de desvetllar-se fins a quin punt les justificacions ideològiques se superposen generalment a les interpretacions lligades estrictament a la qualitat urbana i arquitectònica d’allò realitzat, a les reals disponibilitats i facilitats que ofereix al ciutat.

Diverses són les repercussions socials que s’han generat a la ciutat amb l’aplicació del seu model urbà. En primer lloc, la seva declarada densificació. Barcelona era ja una ciutat amb uns nivells de densitat altíssims. Amb els projectes que s’han realitzat –instal·lacions esportives, hotels, centres comercials, etc.–, malgrat que s’hagin fet nous parcs i que la població fixa disminueixi lentament, la ciutat s’està densificant quant a volum edificat i ús.

Això va estrictament lligat a dues conseqüències més: l’excés de consum i la terciarització. Barcelona s’ha convertit en gran centre terciari d’escala metropolitana i en pol d’atracció turística, amb la qual cosa, a pesar que la població resident es mantingui, augmenta cada dia el nombre de persones que hi van a treballar, a consumir o a visitar-la. Una ciutat que no deixa ja cap escletxa, cap pam quadrat sense controlar, que ha passat a ser tota ella escenari del consum. Aquest fet està lligat a ulteriors conseqüències, segons el que està succeint en totes les grans metròpolis (Nova York, Londres, París, etc.): el vertiginós encariment del cost de la vida a la gran ciutat i la desorbitada bombolla immobiliària entre 1997 i el 2007, que ha generat uns preus de compra i lloguer assequibles només per a una part de la població. La ciutat s’especialitza i es terciaritza, perdent la diversitat productiva i despoblant de residència certes àrees; globalment la ciutat pot obtenir grans beneficis, però una gran part dels ciutadans observa una pèrdua gradual de poder adquisitiu. La privatització de grans àrees públiques i l’alt cost de la vida a la ciutat són un manifest atemptat al “dret a la ciutat” que en teoria té tota la ciutadania.

A més, la construcció real de la ciutat està mostrant com, en realitat, el sector públic ha anat preparant, en les millors condicions possibles, sòl per a la promoció privada. És, de fet, el procés amb el qual es va culminar l’operació de la Vila Olímpica o el que ha anat parell a les tramitacions urgents d’alguns plans.

Un element valuós de valoració de l’evolució de la ciutat consisteix a aplicar indicadors de sostenibilitat, analitzant en quins aspectes la ciutat millora les seves relacions amb el medi ambient i en quins els empitjora; indicadors que valorin la qualitat de l’espai públic, la biodiversitat, l’accessibilitat, la salut, la participació, l’ús d’energies renovables, el reciclatge de residus o la participació.

El procés de renovació de Barcelona és, indubtablement, tan apassionant com crucial. Apassionant perquè és una lliçó viva dels complexos processos de planejament i construcció contínua de la ciutat. Crucial, tant per a ella mateixa com, pel seu caràcter modèlic, per a d’altres similars. No obstant això, hagués estat necessari que es desenvolupés de manera més plena el debat cultural, social i disciplinar. Des del punt de vista del mètode i de la gestió és greu que una operació com la de Barcelona hagi tendit massa a la cautela i a la mera justificació a partir de criteris polítics. L’argumentació política és necessària però, utilitzada pels qui posseeixen el poder, es basa en el triomfalisme electoral, en l’esquematisme dels raonaments i en la impossibilitat d’acceptar els errors.

La correcta construcció de la ciutat exigeix, en canvi, el debat obert amb tots els operadors socials i una rigorosa discussió des del punt de vista cultural, arquitectònic i urbà. Un debat intel·lectual que a Barcelona ha estat insuficient, tant durant el seu fort creixement abans de 1992, amb la coartada que qualsevol crítica podria impedir la correcta celebració dels Jocs Olímpics, com en l’actualitat, quan han augmentat les dificultats per accedir al coneixement del que es planifica i ha estat vetada qualsevol recapitulació amb voluntat crítica.

L’evolució del “model Barcelona”: de l’acupuntura a la prótesi Tal com s’ha assenyalat, a partir de mitjans els anys noranta, especialment després de 1997, el model de referència de la ciutat ha variat substancialment. El “model Barcelona”, la culminació del qual va ser l’experiència dels Jocs Olímpics, va destacar molt més per la conceptualització de tota la ciutat que hi estava subjacent que per la rellevància puntual d’algun monument o conjunt. Per tant, més enllà que el seu urbanisme fos discutible Josep Maria Montaner. L’evolució del “model Barcelona”

21

i discutit, l’homogeneïtat i coherència es van sostenir, tal com s’ha explicat, sobre una afinada estratègia que tendia a la recerca d’un equilibri territorial basat principalmente en el reconeixement d’espais d’oportunitat a les àrees de nova centralitat, en una xarxa d’infraestructures, viàries i de serveis, i en una trama d’espais públics i equipaments de suport a les operacions estrella de 1992. L’urbanisme que s’ha aplicat, especialment a l’àrea del Fòrum 2004 i a la plaça de Les Glòries, és cada vegada més parcial i fragmentari. Es composa més aviat d’objectes aïllats autònoms signats per arquitectes globals i mediàtics que no pas de conceptualitzacions i discussions urbanes. Ara cada peça es justifica a ella mateixa sense constituir un projecte urbà.

A cada període li han correspost un tipus de plans, instruments i maneres de representació. A mitjans anys vuitanta, el Pla de les Àrees de nova centralitat, plantejat per Joan Busquets, era transparent i clar, unitari i coherent, un document de disciplina urbanística clarament delimitat, inspirat en el sistema fons-figura que arriba de Gianbattista Nolli fins a Colin Rowe, i que serveix tant per interpretar la ciutat com per gestionar-la. A mitjans anys noranta, durant l’època de transició de Borja Carreras-Moysi, la denominada “segona renovació”, i després de la crisi de 1996, el projecte urbà consistia en una espècie de fotomuntatge o collage urbà: el collage reconeix la ciutat com un palimpsest, on la successió d’actuacions en el temps constitueixen a cada moment un nou tot. A la fi dels anys noranta, moment del planejament liderat per Barcelona Regional i per l’arquitecte cap de l’Ajuntament, Josep Antoni Acebillo, hi havia un urbanisme neoliberal fet de grans objectes autònoms, sense relacionar amb la trama urbana; un urbanisme opac, que mai és clar, que no es negocia obertament, que no surt a la llum pública fins que tot està decidit. Aquest urbanisme difús, expressament fragmentari i inacabat, contínuament va variant la definició de les seves peces, sense raons que pugui explicitar: un urbanisme que només atén els problemes de gran escala i implicació, per tant, les grans operacions i els grans operadors públics i privats. Per tant, també, és un urbanisme que eludeix l’interlocutor local, allunyant-se dels problemes dels ciutadans i de les reivindicacions dels moviments socials, del que a la ciutadania li interessa: poder formar part de la ciutat, la qualitat de vida, l’accés assequible a l’habitatge, la seguretat, la integració dels immigrants, l’ús dels espais públics, les noves biblioteques o el correcte funcionament del transport públic.

L’excepció a aquest urbanisme difús i d’objectes aïllats podria haver estat el Pla 22@ per a una bona part del Poblenou, que es va plantejar de manera flexible i versàtil, capaç d’actuar cas per cas i d’adaptar-se a la morfologia existent del Pla Cerdà, a les preexistències industrials i socials. Es tractava d’un intent de donar resposta des d’allò local urbà a les suposades necessitats de modernització i actualització que exigeixen les tecnologies de la informació i comunicació, allò que François Ascher va denominar la tercera revolució urbana moderna.

El mecanisme inicial va consistir a dividir bona part del districte 22@ en sis grans àrees agrupant diverses illes, i a encarregar per a cadascuna d’elles un estudi de detall a un equip diferent d’arquitectes perquè busquessin com un coeficient de superfície construïda es pot concretar en propostes volumètriques. Les premisses inicials van ser respectar el teixit urbà, social i productiu preexistent, és a dir els habitatges, tallers i antigues naus industrials, i enriquir la ciutat polifuncional amb una nova dialèctica entre els nous estrats i els existents. En les noves activitats proposades es prioritzen i es premien amb major coeficient d’edificació les activitats d’investigació i les empreses de la nova economia, seguint un nou urbanisme basat en una normativa molt flexible, en compensacions estudiades cas per cas i en la determinació i creació d’espais públics com a premissa. A més, 22@ es va proposar com un pla sostenible, des de l’estudi de reutilització d’energia calòrica sobrant de les centrals tèrmiques properes fins a la concepció d’espais públics lliures de la càrrega dels vehicles privats, reduint el trànsit i aparcament en la via pública. La realitat, en canvi, ha estat totalment diferent.

L’epígon del Fòrum 2004 El conjunt urbà del Fòrum 2004 demostra aquesta alteració de rumb. Es va passar de l’acurada acupuntura dins un teixit urbà ja conformat a l’aplicació de pròtesis de procedència estranya. El resultat és aquesta àrea de gran grandària, 180 hectàrees, que encara avui l’any 2011, no acaba de funcionar. Malgrat l’embolcall políticament

22

Introduccions metodològiques

correcte dels eixos programàtics del Fòrum 2004 –multiculturalitat, pau i sostenibilitat–, la debilitat i ambigüitat dels continguts il·lustren la gratuïtat, aleatorietat i arbitrarietat de la majoria de contenidors; deixen clara la total independència de continguts i contenidors, i demostren novament la debilitat del punt de partida i l’aleatorietat del nou model urbà de Barcelona.

Ha prevalgut un urbanisme fragmentari, conformat per productes urbans, objectes aïllats sense cap relació entre ells, i molt menys amb l’entorn, en els quals destaca més la signatura de l’arquitecte que la relació dels edificis amb la ciutat. La majoria dels contenidors pel 2004 van ser conformats abans de conèixer els programes d’un esdeveniment, el Fòrum 2004, tan ambigu. Res a veure amb una concepció crítica, profunda, pluridisciplinar i multicultural; van dominar els criteris purament empresarials i economicistes, productius i de gestió. Ja el 1944 Max Horkheimer i Theodor W. Adorno van assenyalar a la Dialéctica del Iluminismo que la indústria cultural col·labora a l’augment de l’estupidesa en la societat. Aquesta falta de continguts, mantinguda persistentment, demostra que, en realitat, va ser exclusivament una operació que buscava prestigi polític, una intervenció immobiliària i una gran festa.

La major part de decisions del projecte del 2004 van ser arriscades i inconsistents. Com recórrer a terrenys guanyats al mar, un procediment que té un cost econòmic altíssim i que pot sofrir en el futur greus desperfectes a causa dels temporals. Articular la major part del recinte amb una gran plataforma, que supera les 10 hectàrees, sobre les preexistències de les Rondes i la depuradora d’aigües residuals del Besòs, veïna a dues plantes termoelèctriques i la incineradora de residus, està lluny del sentit comú i comporta caure en complicacions excessives.

La idea que les infraestructures urbanes de servei estiguin a la vista en la metròpolis del segle XXI és teòricament atractiva, però en aquest cas s’està volent fer de la necessitat virtut: tots sabem que, d’haver disposat de més temps i més sòlides conviccions ecològiques, totes aquestes instal·lacions, sense expulsar-se a les perifèries, haguessin requerit un total replanteig i no el seu manteniment. L’estranya i immensa plaça de forma estrellada queda al marge de la ciutat, com una reserva d’espai de lloguer per a esdeveniments, possibilitant la creació d’una espècie de submón sota ella. És clar que tota l’operació del 2004 va ser un intent d’acompanyar i potenciar el conjunt immobiliari de Diagonal Mar, una urbanització tancada que trenca amb el caràcter públic i mediterrani de Barcelona i que queda estratègicament situada en el centre del nou front litoral. Una visió en el temps ens demostra com Barcelona ha experimentat la gradual dissolució de l’estructura urbana. Amb l’excepció de projectes com les tres mansanes a la Vila Olímpica o les cinc illes en el front marítim, el procés gradual, passant per la Vila Olímpica i arribant a les torres de Diagonal Mar, ha estat el d’eliminar la relació entre tipologia residencial i la morfologia del carrer tradicional, independitzant l’objecte edifici i afeblint la força de la trama de la ciutat. Són intervencions que seleccionen els teixits a sanejar i en ells col·loquen objectes desconnectats de l’entorn. Amb el temps, l’època de control haussmanià del prefecte Acebillo s’interpretarà, de manera més crítica i menys condicionada, com el que ha estat: un urbanisme prepotent, tecnocràtic i anacrònic.

A més, la zona del 2004 es troba en un extrem de difícil accessibilitat en transport públic, en un límit de complicada connectivitat, agreujada per la presència del centre comercial Diagonal Mar, que obstrueix l’accés i vampiritza la vida urbana dels voltants, forçant al màxim la capacitat de vehicles de les Rondes i els carrers adjacents.

De fet, la Barcelona contemporània encara no ha apostat decididament pel transport públic, especialment pel metro. No ho va fer el 1992, en apostar per les Rondes, i no ho ha fet ara, que segueix pensant les seves grans infraestructures, com l’ampliació de l’aeroport, els grans centres comercials o el mateix Fòrum 2004, a partir d’immensos aparcaments de vehicles privats. El projecte del 2004 amb prou feines té en compte renovacions i millores de les infraestructures de transport públic a la zona, deixant tot el pes de la mobilitat al transport privat, fet confirmat en la previsió de grans quantitats d’aparcaments.

Josep Maria Montaner. L’evolució del “model Barcelona”

23

En definitiva, l’operació del Fòrum 2004 mostra una decidida voluntat de concentrar la força de la ciutat en aquest límit oriental, tibant al màxim el seu teixit urbà fins a esqueixar-lo en un territori en el qual els nous objectes i les petites trames no sembla que s’articulin de manera conciliada sinó que s’enfrontin entre elles. És cert que una de les raons de la complicació i tensió d’aquesta àrea urbana és la seva proximitat a dos barris populars amb conflictes derivats del seu aïllament i la seva marginació social, la Mina i la Catalana, que estan en procés d’elaborar els seus respectius projectes de remodelació i millora. Per aquesta mateixa raó alguns elements del conjunt 2004 han estat projectats específicament com a barreres per protegir la ciutat representativa de la ciutat marginal. Per això, la Diagonal, una avinguda que al llarg del seu recorregut sempre ha servit per relacionar teixits urbans, quan gira i es converteix en l’avinguda Taulat té com a missió dividir. La discussió urbana sobre la resolució d’aquests barris i la seva relació amb l’àrea del Fòrum és ineludible, però tot i així les peces autònomes i representatives, que finalment són les prioritàries i són les que van arribar en termini pel 2004, no fan sinó consolidar, de moment, la seva històrica guetització.

Conclusions La manera de fer urbanisme que va adoptar Barcelona des de la recuperació dels governs democràtics a les ciutats espanyoles fins a la celebració dels Jocs Olímpics, s’ha convertit en model per ser exportat. Un model d’adequació de la discussió urbanística del moment a una realitat local, en el qual la participació, el reequilibri territorial i la qualitat dels nous espais i edificis es podien considerar exemplificadors. No obstant això, la gran paradoxa és que Barcelona, en comptes de millorar i superar el seu propi model, l’ha anat consumint i el que segueix la ciutat actualmente ja no es pot considerar un “model Barcelona”, sinó un model d’importació i, en certa manera, d’imposició. Aquest urbanisme mostra la petjada de la globalització sobre Barcelona. És a dir: recurrència a arquitectes del star system com a garantia de suposada qualitat arquitectònica; la fragmentació, la segregació i uns objectes autònoms que afavoreixen l’actuació dels grans operadors immobiliaris internacionals i l’escissió urbana com a realitat ineludible; discursos políticament correctes sobre l’espai públic que han portat a unes repressives normes de civisme.

A Barcelona van prenent cada vegada més cos els productes urbans essencials de la ciutat global: els barris residencials que tendeixen a tancar-se (Diagonal Mar), els centres comercials antiurbans i efímers (La Maquinista i Diagonal Mar), els centres terciaris representatius (plaça de Les Glòries) i les infraestructures de comunicació ràpida (autopistes, trens d’alta velocitat i aeroports). Tot això és el resultat del fet que Barcelona, lamentablement, hagi deixat d’aprendre i reinventar-se a partir de la seva pròpia tradició i realitat, i a partir d’altres cultures urbanes properes; que hagi començat a importar models de l’urbanisme nord-americà quan aquests ja han estat posats en discussió des de diversos àmbits a Estats Units: des de la visió nostàlgica del New Urbanism en defensa de la ciutat tradicional fins a les crítiques de Robert D. Kaplan al el seu Viaje al futuro del imperio (1998) i de l’urbanisme radical de Mike Davis, Norman M. Klein i Leonie Sandercock.

En definitiva, es comprova com el “model Barcelona” ha anat evolucionant de la convicció dels conceptes urbans a la gradual fragmentació de la ciutat neoliberal. D’un urbanisme clar i didàctic s’ha passat a un de críptic, per a iniciats, imposat sobre de necessitats i programes reals, sense un marc general que serveixi de referència per a la ciutadania; un urbanisme tecnocràtico que, en el fragor de la competència entre ciutats i de la pretesa urgència de les grans obres d’infraestructura, ha oblidat els valors de la seva pròpia cultura i les aspiracions de la seva pròpia ciutadania.

Per això, aquest treball de recerca finalitza amb el fracàs del Fòrum 2004 i acaba quan es deixa de parlar del model i es passa a parlar de la marca.

24

Introduccions metodològiques

Josep Maria Montaner (Barcelona, 1954) és doctor arquitecte, catedràtic de Composició Arquitectònica de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB-UPC), de la qual ha estat sotsdirector. És codirector juntament amb Zaida Muxí del Màster Laboratori de l’habitatge del segle XXI (www.laboratoriovivienda21.com) i escriptor. Col·labora en els diaris El País i La Vanguardia, i és autor d’uns 40 llibres sobre arquitectura, entre els que destaquen Después del movimiento moderno (1993), La modernidad superada (1997, 2011), Sistemas arquitectónicos contemporáneos (2008) i Arquitectura y crítica en Latinoamérica (2011). En coautoria amb Zaida Muxí ha publicat Habitar el presente. Vivienda en España: sociedad, ciudad, tecnología y recursos (2006 i 2011), Usos del temps i la ciutat (2010) i també, amb David H. Falagan, Herramientas para habitar el presente. La vivienda del siglo XXI. Tools for Inhabiting the present. Housing in the 21st century (2011). Ha impartit conferències a universitats i institucions d’Europa, Amèrica i Àsia. Ha estat Premi Lluís Domènech i Montaner de l’Institut d’Estudis Catalans (1984), Premi de la Crítica de Serra d’Or (1991) i Premi Nacional d’Urbanisme (2005).

Josep Maria Montaner. L’evolució del “model Barcelona”

25

26