Els camins de Maria Aurèlia Capmany, escriptora i dona d'acció

Els camins de Maria Aurèlia Capmany, escriptora i dona d’acció

ULL!!

AUGMENTAR L’AMPLADA DE LA COBERTA EN 2 MM PER LA VOLADA!!

Els camins de

Maria Aurèlia Capmany, escriptora i dona d’acció Jordi Font

9 788498 503432

Els camins de

Maria Aurèlia Capmany, escriptora i dona d’acció

Jordi Font

Edita: Ajuntament de Barcelona Consell d’Edicions i Publicacions: Jaume Ciurana i Llevadot, Jordi Martí i Galbis, Marc Puig i Guàrdia, Miquel Guiot i Rocamora, Jordi Joly i Lena, Vicente Guallart i Furió, Àngel Miret i Serra, Marta Clari i Padrós, Josep Lluís Alay i Rodríguez, José Pérez Freijo, Pilar Roca i Viola.

Director de Comunicació i Atenció Ciutadana: Marc Puig i Guàrdia Director d’Imatge i Serveis Editorials: José Pérez Freijo Autor: Jordi Font i Cardona Fotografies: Pilar Aymeric (coberta i pàg. 7, 26, 66, 78, 96, 106, 114), Andreu Basté (pàg. 16, 36, 46, 58) Correcció lingüística: Tau Traduccions Edició i impressió: Direcció d’Imatge i Serveis Editorials Municipals Cap Editorial: Oriol Guiu Coordinació editorial: María Birulés Retoc fotogràfic: Antonio Fernández Alibau Disseny gràfic i maquetació: Beatriz González Producció: Maribel Baños Ajuntament de Barcelona Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona Tel. 93 402 31 31 www.bcn.cat/publicacions © de l’edició: Ajuntament de Barcelona © del text: Jordi Font i Cardona © de les fotos: Pilar Aymeric, Andreu Basté ISBN: 978-84-9850-343-2 D.L.: B-33.357-2011

sumari

26

7

Els camins de Maria Aurèlia Capmany, escriptora i dona d’acció

16 Introducció

1.

La nena modernista (1918-1931)

46

2.

La noia de l’Institut-Escola (1931-1939)

66

36

58

3.

La gola del llop (1939-1945)

4.

Contra els elements (1945-1962)

5.

L’Escola Adrià Gual (1960-1967)

6.

Pionera del feminisme de postguerra (1966-1976)

114

78 96 106 7.

Escriptora consagrada i mestressa generacional (1962-1983)

8.

Regidora de Barcelona (1983-1991)

L’obra de Maria Aurèlia Capmany

Bibliografia bàsica

9

Els camins de

Maria Aurèlia Capmany ELS CAMINS DE MARIA AURÈLIA CAPMANY, ESCRIPTORA I DONA D’ACCIÓ és un llibre deutor de l’exposició “Ciutadana Maria Aurèlia Capmany, escriptora i dona d’acció”, de la qual vaig ser comissari. Va inaugurar-se la tardor del 2002 al Palau de la Virreina, sota el patrocini de l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona.

Havia comportat una feinada interminable, desbordant, carregada de troballes estimulants, però amb un horitzó inquietant, que s’allunyava sense remei a mesura que avançaves. I és que Maria Aurèlia Capmany resulta sovint inabastable: com més t’endinses en els seus paratges, més tens la sensació d’estar trepitjant un continent ignot i il·limitat. El caràcter polièdric de la seva personalitat i de la seva producció et sorprèn a cada moment i et supera.

Aquest llibre parteix d’aquella feina, l’actualitza i l’enriqueix, traduint un relat sobretot visual en un relat escrit. Un relat que recolza sempre en la pròpia veu de Maria Aurèlia, una mena d’Ariadna que ens condueix a través dels seus propis laberints. Hi fem camí seguint el fil d’una selecció de cites seves, extretes principalment dels seus llibres memorialístics i també d’alguns altres (*).

(*) La dona a Catalunya (Edicions 62, 1966), Pedra de toc (primera part. Nova Terra, 1970), El feminisme a Catalunya (Nova Terra, 1973), Pedra de toc II (Nova Terra, 1974), Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya (amb la col·laboració de Xavier Romeu. Edicions Catalanes de París, 1971), Mala memòria (Planeta, 1987), Això era i no era (Planeta, 1989). Algunes altres cites provenen d’articles, entrevistes i testimonis de tercers. Les corresponents referències consten al fons documental resultant de l’exposició “Ciutadana Maria Aurèlia Capmany, escriptora i dona d’acció”, que és en poder de la Fundació Maria Aurèlia Capmany.

11 Obra literària: el gran iceberg L’obra literària de Maria Aurèlia Capmany va haver de superar una autèntica carrera d’obstacles i, encara avui, és un descomunal iceberg, conegut només per algun dels seus cims emergents. Va anar publicant-se primer de manera discontínua i amb molt de retard a causa de la censura franquista. Després, va haver de lliurar una segona batalla desigual, amb el cànon hegemònic del moment i els corresponents paràmetres analítics, en els quals la seva obra no acabava d’encaixar. Tot plegat en va dificultar i retardar molt el coneixement.

Finalment, una novel·la seva, Un lloc entre els morts, publicada després de vuit anys d’incomprensible espera, obtindria el Premi Sant Jordi i, més endavant, seria reconeguda entre les MOLC (“Les millors obres de la literatura catalana”). Sobre el conjunt de la seva obra, però, hi pesen encara massa desconeixement i un greu dèficit de recerca universitària, amb l’excepció de la Universitat Rovira i Virgili, de Tarragona, que custodia la biblioteca i l’arxiu de Maria Aurèlia Capmany i del seu company, Jaume Vidal Alcover.

Qui vulgui conèixer l’envergadura i l’interès de la seva obra literària ha d’adreçar-se necessàriament als treballs de Guillem-Jordi Graells, particularment, al seu Maria Aurèlia, un bosc per viure-hi, i a l’edició de l’Obra completa de l’escriptora, en set volums, que ell mateix va dirigir i glossar.

Totes les tecles i més, encara A més de la seva prolífica obra escrita, que abraça des de la novel·la fins al teatre, passant per l’assaig, l’articulisme, el guionisme, la cançó…, és també aclaparadora la varietat calidoscòpica de facetes que Maria Aurèlia Capmany va conrear durant la seva vida, en un autèntic esclat de passió i d’intel·ligència, en una aposta optimista i esperançada pel gènere humà, sempre des d’un compromís radical amb la llibertat i la justícia, amb el seu país i la seva llengua. Vejam:

12 1. Va optar de seguida per una vida autònoma i arriscada: va abandonar el clos universitari, on exercia de jove i prometedora professora de filosofia, i es va orientar cap a la literatura, cap a l’ofici d’escriptora, en una llengua condemnada.

2. Va formar entre els primers a les catacumbes de la resistència cultural i política des del precursor Grup Miramar fins a les successives edicions del Congrés Mundial de la Pau, en les quals ostentaria clandestinament la representació de Catalunya; des del primer recer de l’Institut Francès fins a la Caputxinada, l’Assemblea d’Intel·lectuals de Montserrat i el Congrés de Cultura Catalana.

3. Va edificar, en solitari, en els profunds cinquanta, un model de dona diferent, a contra corrent dels valors i l’estètica de “la feminitat” en voga, escandalós per als benpensants i observat com una autèntica revelació per les joves generacions, fins a esdevenir la pionera del feminisme de postguerra, l’exponent català de la “segona onada feminista” representada per Simone de Beauvoir a França i per Betty Friedan als EUA. 4. Va tractar de reeditar d’alguna manera, a l’Escola Isabel de Villena i a l’Institut Albèniz de Badalona, el projecte pedagògic que havia viscut com a alumna a l’Institut-Escola de la Generalitat republicana i que l’havia transformada de manera tan decisiva, en una descoberta joiosa d’ella mateixa i dels diversos camins del coneixement i la sensibilitat.

5. Va posar en peus, en els seixanta, juntament amb Ricard Salvat, la innovadora Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual —dins de l’ambiciós projecte de “Bauhaus” català impulsat per Alexandre Cirici Pellicer—, on va exercir de professora, d’autora, de directora teatral, d’adaptadora, de traductora, d’actriu, d’animadora principal, en una experiència col·lectiva que acabaria comportant una autèntica refundació del teatre català.

6. Va reivindicar i actualitzar la memòria del catalanisme popular i d’esquerres, particularment al voltant de la figura de Francesc Layret i de la seva rumorejada vo-

13 luntat d’avançar cap a la creació d’un partit laborista català, frustrada per les bales del pistolerisme blanc que acabarien amb ell i amb Salvador Seguí; una tasca memorialista que tindria un efecte decisiu entre la jove generació de l’activisme polític, en fer front al confusionisme imperant sobre la naturalesa del catalanisme.

7. Va tenir un extraordinari ascendent en els joves escriptors de la Generació dels Setanta (Terenci Moix, Montserrat Roig, Jaume Fuster, Mª. Antònia Oliver, Guillem-Jordi Graells, Xavier Romeu…), fills del “maig del 68”, que la van adoptar com a mestressa generacional, tot acabant amb les ortodòxies vigents fins aleshores; la seva novel·la Un lloc entre els morts va fer escola entre ells i va esdevenir una obra de culte.

8. Va exercir un magisteri potent i generós en moltes direccions, de portes obertes, igualitari, una càtedra a peu de carrer, en forma de tertúlia espurnejant fins a altes hores de la matinada, que esdevindria una orientació i una ajuda valuosa per a la gent jove de totes les dèries: escriptors i escriptores, actors i actrius, cantants, activistes, periodistes, estudiosos i estudioses...

9. Va crear amb Jaume Vidal Alcover una modalitat de teatre de cabaret que era un instrument de combat cultural i polític, amb un codi comunicatiu audaç i sovint sobreentès, especialment útil en temps de prohibició i d’autocensura obligada.

10. Va publicar milers i milers d’articles periodístics, en una vasta gamma de diaris i revistes, en català i en castellà, i es va prodigar com a conferenciant per tot el país, en una autèntica campanya de proximitat al servei dels valors de la resistència democràtica, del catalanisme d’esquerres, del feminisme.

11. Va fer ràdio i va fer televisió, com a guionista, com a editora, com a locutora, amb una gran força expressiva, i va generar productes que van gaudir d’una àmplia audiència.

12. Va fer d’actriu cinematogràfica a pel·lícules de directors com Martín Patino o Ventura Pons.

14 Compromís polític Maria Aurèlia Capmany va ser un exponent significat de la resistència cultural i política de Catalunya contra el franquisme. I va encarnar l’“intel·lectual compromès” de la postguerra mundial, sense pretensions de falsa puresa, de “mans netes” (denunciava Sartre), sinó amb les mans empastifades d’humanitat, de compromís col·lectiu. La seva obsessió per la memòria tenia molt a veure amb el futur, amb les condicions que veia imprescindibles per forjar un poble conscient de si mateix, sense automutilacions, digne i lliure, obert a totes les possibilitats.

Havia col·laborat en iniciatives promogudes pel PSUC (Congrés Internacional de la Pau, etc.), el partit més fort de la resistència democràtica, bé que mai no s’hi va rendir, perquè no hi acabava de coincidir ideològicament: en deia afectuosament “els del convent”. Es relacionava amb l’ample espectre del catalanisme d’esquerres, sobretot amb les expressions més joves i radicals. Fins l’any 1976 no assumiria una filiació política concreta: s’incorporaria al procés constituent del Partit Socialista de Catalunya (adjectivat “Congrés”), a partir del Grup d’Independents pel Socialisme (GIS), impulsat per Alexandre Cirici Pellicer, camí de l’actual PSC. Es tancava així el cercle que s’havia obert amb l’influx determinant que la política havia exercit sobre ella des de la infantesa: principalment, per compte de l’avi Sebastià Farnés, estudiós del llenguatge, federalista, esquerranós, ideòleg del primer catalanisme, del ramat de Valentí Almirall i de Narcís Roca Farreras; i també per compte de la seva mare i del seu pare, Maria Farnés i Aureli Capmany, gent culta, enquadrada en els valors i l’estètica del Modernisme i del catalanisme d’esquerres.

Va viure convençuda el procés d’unitat del socialisme català i el pacte d’aquest amb el socialisme espanyol. Va fer costat en tot moment a Joan Reventós i Raimon Obiols; malgrat les dificultats del procés i les contradiccions que

15 comportava, en fou una gran defensora. Sabia que era la garantia de la unitat civil del poble de Catalunya. I també sabia que, en la immediatesa, era l’aposta més clara pel retorn de la Generalitat exiliada.

Més endavant, amb Pasqual Maragall, va esdevenir regidora de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, funció que l’ompliria i des de la qual deixaria un vast llegat: el flamant Mercat de les Flors, el Pla de Museus, l’encàrrec a Gae Aulenti per transformar el vell Palau Nacional en Museu Nacional d’Art de Catalunya, la restauració i reforma del Palau de la Virreina com a espai viu i d’exposicions i com a seu de la regidoria, la gran exposició “Homenatge a Barcelona”, que rodaria per mig món, la col·lecció “Diàlegs a Barcelona”, de memòria contemporània de la ciutat…

Conclusió Si hagués de resumir en dos conceptes allò que Maria Aurèlia Capmany representa, ho faria amb les paraules de Montserrat Roig: “Maria Aurèlia va ser, per a mi, la terra i les ànsies de volar”, és a dir, va ser realitat i imaginació, tradició i innovació, memòria i inconformisme, patriotisme i universalitat.

Això és el que tracto d’explicar i de reivindicar en aquest llibre. Sovint m’he sentit superat pel personatge, per la impossibilitat d’abastar-lo i d’explicarlo en la seva complexitat. Espero haver-me’n sortit de manera raonable. Caldrà, però, que altres hi tornin. Caldrà sobretot que les universitats s’hi posin.

Maria Aurèlia Capmany i la seva obra constitueixen un continent vast i ple de secrets que, absurdament, com deia al començament, encara s’assembla massa a un continent ignot.

17

1.

La nena modernista (1918-1931)

Maria Aurèlia va néixer el 1918, en el si d’una família il·lustrada, catalanista i republicana, immersa en els valors i l’estètica del Modernisme. I va créixer a la cistelleria familiar de la Rambla, al costat de la Boqueria, arran de carrer i de tot el que hi passava. L’avi Sebastià Farnés, home de la Renaixença i del catalanisme federal, reclòs a Canet, era la seva principal referència. Es tractava, doncs, d’un entorn immediat que resultava un compendi dels valors progressistes del segle XIX. Mentre que, amb el segle XX, avançaven les posicions d’ordre a Europa, es perpetuava la Restauració a Espanya i a Catalunya esdevenien hegemònics el catalanisme conservador de la Lliga Regionalista i el primer Noucentisme, que feia creu i ratlla amb els modernistes. Maria Aurèlia fracassava en els exàmens i abandonava els estudis, mentre devorava la rica biblioteca familiar.

18 L’avi Farnés, el cap de casa Sebastià Farnés i Badó (Sant Feliu de Codines, 1854 – Barcelona, 1934) era advocat, taquígraf, estudiós de la llengua i folklorista. Home de la Renaixença, havia evolucionat cap al Modernisme ideològic i cultural. Procedent del federalisme de Francesc Pi i Margall, havia esdevingut un exponent significatiu del primer catalanisme, al voltant de Valentí Almirall. Tenia una vasta producció d’articulisme polític. Havia estat un divulgador de la taquigrafia, autor de diversos manuals d’aprenentatge. Quan Maria Aurèlia era petita, ell es dedicava de ple a l’obra de la seva vida: una monumental recerca sobre paremiologia catalana. A casa, era l’autoritat reconeguda per tots. Maria Aurèlia li professava una particular devoció: “L’avi Farnés va continuar sent, fins a la mort, el cap de casa indiscutible (…) Era per a mi l’exemple vivent de la perfecció. En primer lloc, era d’una bellesa estranya, amb aquella blancor excessiva dels cabells que semblava recollir tota la claror de l’entorn i els pòmuls netament dibuixats i el nas recte i la ratlla dels ulls, que només molt de tard en tard descobries que eren blavíssims, i l’autoritat sense esforç que no admetia dubtes.” L’empremta cultural i política de l’avi Sebastià Farnés sobre Maria Aurèlia seria determinant i duradora.

Home del primer catalanisme Sebastià Farnés va ser un dels ideòlegs del primer catalanisme, d’orientació federal i progressista. Va dirigir L’Arc de Sant Martí de Provençals (1884-1891), revista catalanista, editada a Sant Martí de Provençals, on participava també Josep-Narcís Roca i Farreres, el definidor del “catalanisme progressiu”. Farnés va ser molt crític amb el règim de la Restauració: denunciava que en restaven exclosos la classe treballadora i les nacionalitats com Catalunya. Havia estat un dels fundadors de la Unió Catalanista, però quedaria definitivament al marge de la política a causa de l’hegemonia assolida per la Lliga Regionalista, el partit de la dreta catalana: s’iniciaria aleshores el seu ”exili interior”, que,

19 en el primer terç del segle XX, afectaria tant els primers catalanistes almirallians com els intel·lectuals i creadors modernistes: “L’avi era un home vinculat al vessant esquerrà de la Renaixença, republicà, demòcrata i probablement maçó. Definitivament apartat de la vida pública, barallat amb el catalanisme de dretes, no parava de malparlar-ne.”

L’obra de Sebastià Farnés La Paremiologia catalana comparada va ser la gran obra de Sebastià Farnés, amb milers de parèmies o proverbis catalans de tots els temps. Maria Aurèlia recorda: “La paremiologia catalana omplia un moble de dos volums —un armari panxut a baix i un altre armari de menys fondària i portes de vidre a sobre—, ben ordenada dintre les carpetes folrades de paper de color cru”. No es poden oblidar, però, els seus estudis sobre folklore, com ara Narracions populars catalanes, ni tampoc la Reivindicació del llenguatge a les escoles primàries. D’altra banda, va ser un dels introductors de la taquigrafia tant a Catalunya com a Espanya, amb obres com Taquigrafia catalana, Taquigrafía castellana i Diccionario según el método Garriga. Va ser elegit president de l’Institut Taquigràfic l’any 1914.

Dues tietes peculiars L’avi Farnés havia tingut quatre filles. La menor havia mort i la més gran, la Maria, era la mare de Maria Aurèlia. Les altres dues, la Mercè i la Julita, solteres, s’havien quedat amb ell i l’acompanyaven en el seu retir de Canet de Mar. Maria Aurèlia hi feia llargues estades i se sentia especialment feliç a prop de l’avi admirat. I també per l’estímul que representaven aquelles dues tietes tan peculiars. De l’una, en diu: “La tieta Mercè era un model d’aquelles dones que havien produït, dintre la classe mitjana barcelonina, un incipient i cautelós feminisme.

Havia estudiat el batxillerat, després la carrera de bibliotecària, era directora

20 de la Biblioteca de Canet i sabia nedar. Jo l’admirava tant que aspirava a ser amb el temps exactament igual que la tieta Mercè.” I, de l’altra tieta, conta coses impagables: “La tieta Julita era soltera, tocava el violí, feia frivolité, havia anat en aeroplà, escrivia versos. Tenia una imaginació desbordant que podia arribar a crear situacions complicades. Per exemple, en morir, va deixar un testament on deia que era divorciada i que havia tingut onze fills. No era veritat.”

La mare, Maria Farnés Maria Farnés (1890-1963) era la filla gran de Sebastià Farnés, per la qual aquest sentia una especial predilecció. Dona culta, resultava “d’una intel·ligència aguda i un llenguatge àgil i divertit. Gran llegidora de Balzac, els seus personatges són, per a ella, tan reals com els de carn i ossos”, explica Carme Serrallonga. Era professora de taquigrafia a l’Ateneu Barcelonès, al Grup Escolar Baixeres i a altres centres docents. Els anys trenta militaria a Esquerra Republicana de Catalunya i seria presidenta del casal d’aquest partit al Raval.

Maria Aurèlia la descriu així: “La meva mare s’assemblava molt al seu pare —l’avi Farnés—, era burleta, agressiva, ràpida en la rèplica, enginyosa i malintencionada. Era temible i creava al seu voltant adhesions incondicionals i odis ferotges.” I afegeix: “Detestava que la gent no fes les coses posant-hi els cinc sentits, que mentís, que fes gala de religiositat d’estampa. Ella havia viscut de prop el cas Verdaguer i havia vist l’home acorralat per la dreta i la beateria barcelonina i defensat per l’esquerra”. Es refereix al calvari que va patir Mossèn Cinto els darrers anys de la seva vida, a mans de la gent d’ordre —poder econòmic i jerarquia eclesiàstica—, per causa dels seus “excessos” caritatius quan era almoiner del marquès de Comillas i de la seva relació amb els espiritistes. Aquesta condició de “perseguit dels poderosos” va fer de Mossèn Cinto un autèntic símbol popular. L’historiador Ricard Vinyes explica com, en ple tràngol bèl·lic i revolucionari de finals dels trenta, enmig de la profanació d’esglésies i la persecució de capellans, algú que visitava Barcelona es

21 va estranyar que el monument a Mossèn Cinto, un capellà, restés intocat. De seguida, algú l’hi aclaria: “Mossèn Cinto? Era dels nostres!”.

El pare, Aureli Capmany Aureli Capmany i Farrés (Barcelona, 1868 - 1954) provenia del barri de Santa Maria del Mar. Maria Aurèlia explica: “En Pau Capmany, el meu avi, era cisteller i, quan el negoci va prosperar, va abandonar el barri de Santa Maria del Mar i es va instal·lar a la Rambla. Parar botiga era la fita de tot bon menestral.” En morir el seu pare, Aureli Capmany havia abandonat l’ofici, que recauria en la seva mare, Maria Farrés, per dedicar-se plenament a l’activisme cultural i a la recerca en el camp de la cultura popular i tradicional, sobretot de les rondalles, cançons i danses. Va ser un exponent bàsic del corrent de redescoberta del país que impulsaven els centres científics i excursionistes del Modernisme. D’acord amb aquest moviment, va ser també un gran i expressiu divulgador: “Anava a les escoles a contar rondalles als infants, rondalles que més que contar representava, estrafent els posats i les veus dels personatges, els ensenyava ballets, els feia cantar, els feia jocs i els feia rumiar amb endevinalles.”

El seu nom, Aureli, que va donar lloc al nom de Maria Aurèlia, provenia d’un cert imaginari maçònic de l’avi. Ella ens ho explica: “A la biblioteca de casa, hi havia un volum gruixut, El misterio de las sectas secretas o el francmasón proscrito, que era la novel·la preferida de l’avi Pau Capmany. Tant li agradava que va decidir que, al primer fill que tindria, li posaria el nom del protagonista: Aurelio.”

L’obra d’Aureli Capmany Aureli Capmany era i és reconegut com un dels màxims experts en etnografia i folklore de Catalunya. Entre els seus estudis, cal destacar el Cançoner popular, el Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes, el Calen-

22 dari folklòric de Barcelona, Rondalles per a nois, Cançons i jocs cantats de la infantesa, La dansa a Catalunya, etc. D’altra banda, va ser fundador de la revista infantil En Patufet, de l’Esbart Català Dansaire i dels Petits Ballaires. També va ser soci assidu de l’Ateneu Barcelonès, així com soci fundador i cantaire de l’Orfeó Català. I va exercir de mestre de jocs, folklore, rondalles i danses populars a escoles diverses i a la Casa de Caritat, on seria especialment recordat.

El 1934 va ser nomenat responsable de la Secció Folklòrica de l’Arxiu Històric de la Ciutat (Barcelona).

Noucentisme contra Modernisme A primers del segle XX, amb l’hegemonia política de la Lliga Regionalista, s’alçava un nou cànon estètic: el Noucentisme, tot norma i contenció, “contra la passió i el desequilibri del XIX”, diu Maria Aurèlia. Els modernistes ho vivien com una autèntica agressió i, en qualsevol cas, com la irrupció d’un corrent “no gens modern i molt segle XX”, ens diu. Passat el temps, Modernisme i Noucentisme poden entendre’s com dos moments d’un mateix moviment modernitzador: efervescent i exuberant el primer, institucionalitzador i acadèmic el segon. Essent això cert, no ho és menys que la successió de l’un per l’altre va ser traumàtica. Alan Yates diu, a propòsit de l’hegemonia noucentista, que “només hi ha amics i enemics declarats”. I afegeix: “És la ciutat contra el caos, el Nou-cents contra el Vuit-cents, la poesia contra la novel·la…”.

No són poques les visions que, tot reconeixent el paper clau del Noucentisme en l’accés de la cultura catalana a un grau imprescindible d’ordenació i de normalitat institucional, no deixen d’atribuir-li alguns dels dèficits que la cultura catalana ha arrossegat posteriorment. Josep Palau i Fabra assenyala a Problemàtica de la tragèdia a Catalunya la propensió “culta” a “eludir, passar de costat o silenciar certs problemes enutjosos”. I afegeix que el Noucentisme només havia tingut en compte un aspecte de la realitat, “l’aspecte endreçat, equilibrat, apol·lini”, mentre que “havia deixat completament oblidada, quan

23 no l’havia defugit, l’altra dimensió, la que d’acord amb la classificació nietzscheana anomenem la vena dionisíaca”, amb la qual cosa “s’amputava, automàticament, la possibilitat de la tragèdia, dels oracles, dels misteris, de l’excés, de la vidència. Els aspectes obscurs, si voleu, de la nostra naturalesa i del nostre comportament, que són segurament més poderosos que els aspectes clars, quedaven eliminats”. Maria Aurèlia participava d’aquesta visió i era especialment bel·ligerant amb l’estat de coses que revela, particularment arran de la interminable postergació que va patir la seva novel·la Un lloc entre els morts a mans del “neonoucentisme” abans no va ser publicada i degudament reconeguda, cosa que li evocava l’“exili interior” al qual s’havia vist sotmès, des del tombant de segle, el seu avi admirat, Sebastià Farnés.

La família Capmany i Farnés Aureli Capmany es proposava fer una paremiologia del Tirant lo Blanc, raó per la qual passava les tardes a casa de Sebastià Farnés, la gran autoritat de la paremiologia. El treball s’encallaria, però donaria lloc al festeig amb Maria Farnés, la filla gran del mestre, vint anys més jove que Aureli Capmany. No trigarien a casar-se.

El pes del negoci familiar, la cistelleria de la Rambla, aniria passant, cada cop més, de la mare d’Aureli Capmany, Maria Farrés, a la seva dona, Maria Farnés, mentre ell es dedicava de ple a les seves recerques i activitats culturals. Així ho percebria Maria Aurèlia, que naixia el 3 d’agost de 1918: “Al meu pare, li va faltar temps per abandonar la botiga i dedicar-se a la vida intel·lectual amb aquell apassionat fervor dels autodidactes. L’àvia es va ocupar del taller, de la botiga i dels proveïments a l’engròs. El pòndol del negoci ja declinant el va heretar la meva mare”. Aviat arribaria també en Jordi, l’únic germà de Maria Aurèlia.

Es tractava d’una família culta, immersa en la tradició del catalanisme d’esquerra i en l’estètica modernista: “Aquella gent meva volia deixar-me en he-