Banys de mar by Barcelona llibres

Quan la platja de Barcelona encara no era platja

Banys de mar

Banys de mar Quan la platja de Barcelona encara no era platja Paco Villar

Banys cap 1_.- 19/01/12 11:26 Pรกgina 3

Banys de mar Quan la platja de Barcelona encara no era platja

Banys cap 1_.- 19/01/12 11:26 Página 4

Edita Ajuntament de Barcelona Consell d’Edicions i Publicacions Jaume Ciurana i Llevadot, Jordi Martí i Galbis, Jordi Joly i Lena, Vicente Guallart i Furió, Àngel Miret i Serra, Marta Clari i Padrós, Miquel Guiot i Rocamora, Marc Puig i Guàrdia, Josep Lluís Alay i Rodríguez, José Pérez Freijo, Pilar Roca i Viola. Director de Comunicació i Atenció Ciutadana Marc Puig Director d’Imatge i Serveis Editorials José Pérez Freijo Cap editorial Oriol Guiu Coordinació editorial María Birulés Producció Maribel Baños Text i selecció fotogràfica Paco Villar Peña Traducció Jordi Curell Diseny i maquetació www.victoroliva.com Imatges Arxiu Paco Villar, Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB), Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB), Arxiu Mas, Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), Arxiu Víctor Oliva, Biblioteca de Catalunya (BC), Col·lecció Roisin, col·leccions particulars, Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC), Museu d’Arqueologia de Catalunya - Barcelona (MAC Barcelona), Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (RACBASJ). Edició i producció Imatge i Serveis Editorials Municipals

Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona Tel. 93 402 31 31 www.bcn.cat/publicacions © de l’edició: Ajuntament de Barcelona © del text: Paco Villar Peña © de les imatges: els autors i arxius esmentats ISBN: 978-84-9850-369-2 D.L.: B-42.326-2011 Imprès en paper ecològic Il·lustració de la coberta: Litografia de Ramon Casas. Revista Pèl & Ploma, juliol de 1899 (fragment).

Banys cap 1_.- 19/01/12 11:27 Pรกgina 5

Banys de mar Quan la platja de Barcelona encara no era platja Paco Villar

Banys cap 1_.- 19/01/12 11:27 Página 7

Índex 9

Presentació de l’alcalde I N T RO D U C C I Ó

Quan la platja de Barcelona encara no era platja C A P Í TO L 1

Els banys d'aigua de mar a l'antiguitat: valoració terapèutica C A P Í TO L 2

Els banys terapèutics de mar es posen de moda. Un establiment de bon to: els banys de darrere el Correu C A P Í TO L 3

119

175

213

Dos grans projectes de banys de mar per a una Barcelona en ple creixement. Els banys d'onatge de B. Deldon: una cala artificial a la platja immediata al fort de Don Carles CA P Í TO L 4 El vell somni d'un gran balneari a la platja de Can Tunis: un llarg historial d'intents CA P Í TO L 5 La moda dels banys de sol i l'aparició del revolucionari mallot femení a les platges barcelonines. El bronzejat masculí, ridiculitzat Bibliografia

Banys cap 1_.- 19/01/12 11:27 Pรกgina 8

Banys cap 1_.- 19/01/12 11:27 Página 9

Presentació ô

quest llibre que tinc el plaer de presentar-vos omple un buit en l’extensa bibliografia sobre els hàbits i tradicions dels barcelonins, atès que se centra en l’estudi de la cultura dels banys de mar i analitza molt detalladament l’evolució d’aquesta pràctica en el transcurs dels segles. Fins avui, cap treball no havia abordat a fons l’estudi d’aquest costum popular tan arrelat a la nostra ciutat. Ara ho fa l’autor del llibre a través d’un recorregut per la història des de l’època romana fins al segle XX. Com a activitat lúdica, el bany de mar ocupa, avui, un lloc destacat en la nostra societat. Els últims anys hem vist com el litoral barceloní recuperava les platges per a ús públic, així com l’esforç tan notable que han fet les administracions per dotar la ciutat d’un espai urbà amb tots els serveis i comoditats.

Cal dir, però, que l’ús de la platja com a lloc d’esbargiment, tal com el coneixem avui, és una opció relativament recent. Si retrocedim en el temps, trobem que els banys de mar, emmarcats en la hidroteràpia, no han estat res més que un recurs terapèutic, al qual molt sovint s’ha acudit per prescripció mèdica. Una gran varietat de vestigis d’èpoques passades ens parla de la cultura de l’aigua: els banys àrabs, el carrer dels banys vells, el dels banys nous, les termes romanes, documents oficials, cròniques, prohibicions, etc. En aquestes pàgines, doncs, hi trobarem multitud d’anècdotes interessantíssimes, curiositats i fets d’índole molt variada relacionats amb els banys. Us invito a capbussar-vos en aquesta crònica dels banys de mar a Barcelona.

Xavier Trias Alcalde de Barcelona

Banys de Mar. Quan la platja de Barcelona encara no era platja

Banys cap 1_.- 19/01/12 11:27 Pรกgina 10

Banys cap 1_.- 19/01/12 11:27 Página 11

Quan la platja de Barcelona encara no era platja ô

l matí del 22 de novembre de 1990 van ser enderrocats els banys de Sant Miquel, l’últim establiment de la seva classe que quedava en servei a la Barceloneta. En aquesta ocasió tots els afectats tenien notícia prèvia de la demolició i no es van produir les escenes dramàtiques esdevingudes al mes de maig del mateix any, quan els pics i les excavadores van esborrar en un tres i no res dos banys, els de l’Astillero i els Orientals, agafant per sorpresa els concessionaris, els arrendataris dels bars i de les casetes de banys, els treballadors i un grup d’usuaris. Tots ells sabien que el compliment de la Llei de costes n’implicava la desaparició, però encara mantenien l’esperança que les populars instal·lacions completarien com a mínim la temporada d’estiu. No obstant això, per ordre del Ministeri d’Obres Públiques i Urbanisme, les excavadores, amb el suport de la policia nacional, estaven preparades per entrar en acció a les vuit del matí.

ls banys Orientals, una trentena de dones van intentar impedir-ho aferrant-se desesperadament a la reixes que limitaven el recinte. La policia les va desallotjar sense contemplacions, va tallar els filferros de la reixa d’entrada i les excavadores van avançar entre les queixes i protestes dels allí reunits. Per fer encara més terrible la confusió, va començar a ploure amb força. La gent va córrer per salvar tot el que fos possible, però les màquines no es van aturar i poc després van enderrocar

els banys de l’Astillero i els dos restaurants contigus, El Pati de l’Astillero i La Costa de l’Astillero. Van cessar el soroll de les excavadores i els trons, i també els llampecs. Un silenci angoixant es va apoderar de tots els presents. Els qui van poder van plorar… No va passar el mateix amb els banys de Sant Sebastià, sens dubte l’establiment més popular i emblemàtic de la Barceloneta. Van continuar en funcionament fins a l’estiu de 1987, però tant l’estat de conservació de la gran piscina com el de l’edifici central inaugurat el 1928 eren lamentables. Es va estudiar la possibilitat de restaurar aquest últim, però al final va sucumbir a cops de pic el 1988 sense que ni tan sols se’n fes un inventari digne, tal com va assenyalar al seu moment Mercè Tatjer. Els ciutadans barcelonins havien perdut gairebé sense adonar-se’n part de la memòria històrica de la seva vida quotidiana davant l’empenta de la futura Barcelona olímpica. L’últim pas d’aquesta operació de neteja totalment necessària, que tenia com a objectiu obrir la ciutat al mar i recuperar la platja per a ús públic, va ser enderrocar les populars xiringuitos, una iniciativa que va tenir encara més detractors perquè eren considerats com una cosa típica i entranyable. Amb la desaparició dels banys de la Barceloneta es tancava una etapa que s’havia iniciat a la segona meitat del segle XIX,

Banys de Mar. Quan la platja de Barcelona encara no era platja

Banys cap 1_.- 19/01/12 11:27 Página 12

quan van començar a sorgir al costat de les cases de banys de pica uns barracons de temporada per poder prendre amb més comoditat els aleshores anomenats banys d’onatge. La seva època daurada va transcórrer durant el primer terç del segle XX, però els anys posteriors a la Guerra Civil encara conservaven intacta la funcionalitat i tenien una gran popularitat. Així, els banys de Sant Sebastià, equipats amb una nova piscina de dimensions olímpiques construïda el 1942, atreien invariablement tots els caps de setmana i els dies festius un munt de banyistes que utilitzaven majoritàriament el tramvia com a mitjà de transport. La piscina, dotada d’uns espectaculars trampolins, era coneguda pels parroquians habituals com la dels homes i hi feien el fatxenda joves d’aspecte atlètic que es llançaven a l’aigua des dels trampolins més alts. Les instal·lacions dels banys de Sant Sebastià eren les millors i, entre la varietat de serveis que oferien, els banyistes tenien la possibilitat de llogar-hi fins a cinc models de vestit de bany diferents, des del més senzill al més luxós. Els qui no podien o no volien pagar una entrada, anaven al que es coneixia com platja lliure, és a dir, la que no estava ocupada per cap societat de banys. Als petits retalls de platja lliure no hi havia casetes de banys ni dutxes i la gent s’hi canviava de roba tapant-se amb una tovallola. Naturalment, la sorra hi estava molt més bruta, ja que ningú no la cuidava, però el mar d’aigües tèrboles era el mateix per als uns que per als altres. Eren temps en què imperava un ferri clima moral que avui ens faria somriure. Les disposicions vigents llavors, vagues i imprecises, prohibien l’ús de banyadors que, bé pel disseny bé per les parts del cos que deixaven al descobert, ofenguessin el pudor i la decència públics. Els banyistes més veterans de ben segur que encara recorden la parella de la guàrdia civil amb el fusell a l’espatlla recorrent la platja una vegada i l’altra per vetllar pel compliment de les normes, etzibant en totes les ocasions que es presentaven la frase tan repetida de: “Señorita, por favor, súbase los tirantes.” I la noia de torn se’ls tirava amunt obedient, i se’ls tornava a abaixar tan bon punt els guàrdies s’allunyaven. Els homes tampoc no escapaven a la moral imposada pel règim franquista. Podien banyar-se només amb

Banys de Mar. Quan la platja de Barcelona encara no era platja

el banyador, però en sortir de l’aigua s’havien de cobrir fins als genolls. Amb el pas dels anys els costums a la platja es van liberalitzar una mica, fins i tot es va tolerar el biquini. Però hi havia pràctiques adquirides que es mantenien inalterables. Els banys Orientals tenien una secció exclusivament per a dones que excitava enormement el morbo dels tafaners perquè moltes d’elles, segons es deia, es banyaven a la piscina gairebé sense roba. El periodista Josep Maria Huertas rememorava la impressió que li va produir veure al costat de la paret que limitava el recinte un grup d’homes mirant pels forats que hi havia a la vella fusta. No eren adolescents, més aviat al contrari. I algun d’ells portava fins i tot prismàtics. Els banys de la Barceloneta van començar a entrar en franca decadència al llarg de la dècada dels seixanta. Va ser un procés de degradació molt lent que no es va voler o no es va poder evitar. Els establiments vuitcentistes de banys de pica van ser enderrocats, però tant els Orientals com els de Sant Miquel i els de l’Astillero, amb casetes de banys i piscines a l’aire lliure d’aigua fresca i neta, van continuar prestant servei a les classes populars barcelonines. Ni el 600, ni el mes de vacances seguides, ni el pronunciat deteriorament de les instal·lacions no els van poder vèncer. Però la història dels banys de mar a Barcelona va molt més enllà dels records que tinguin dues, tres o quatre generacions de barcelonins. Els seus orígens es remunten ni més ni menys que a la fundació de la ciutat pels romans. Les últimes troballes arqueològiques semblen confirmar la importància que van tenir per als habitants de Bàrcino els banys d’aigua de mar. En concret, es tracta del descobriment d’unes grans termes suburbials situades a la façana marítima, que ara es creu que era la principal de l’urbs. El llibre comença en aquest període, destacant el paper que va exercir en la civilització romana l’ús de l’aigua de mar com a element beneficiós per a la salut, tant a les termes públiques i privades, com al medi natural. I acaba el 12 de juliol de 1936, quan el bisbe de Barcelona va publicar al Full Dominical un dur atac contra la immoralitat que, segons ell, envaïa les platges de l’època.

Banys cap 1_.- 19/01/12 11:27 Página 13

Un llarg recorregut històric que, vist des de l’òptica actual, sorprendrà sens dubte el lector. Els primers banys de mar a la platja protagonitzats per les classes populars a les acaballes del segle XVIII; la prohibició expressa del bany a les dones i la posterior tolerància condicionada a la separació de sexes i a una indumentària mongívola, quan la majoria dels homes es banyaven despullats. Les primeres cases de banys en una Barcelona on la moral cristiana considerava la higiene personal gairebé un pecat. El triomf de la hidroteràpia com a pas previ per al foment de la higiene en una societat en què no va ser habitual banyar-se ben bé fins al primer terç del segle XX. La platja, els banyistes, els balnearis i els barracons de temporada, la indumentària tant femenina com masculina, en fi, els costums a la platja i la seva evolució al llarg dels anys, són els grans protagonistes del llibre; sense oblidar anècdotes i esdeveniments com el que podria ser el primer atac de tauró documentat. El fet se va produir l’any 1864, i a l’estiu següent es

va capturar un exemplar de quatre metres que tornava per ferne de les seves. La natació com a model de bany masculí, els estils predominants i les noves formes de nedar, les primeres gestes i proeses natatòries, les primeres activitats de lleure marítim i els pioners de la natació esportiva. L’èxit de la Barceloneta en detriment d’altres platges per raó de les grans distàncies en una ciutat amb poc transport públic i vies de comunicació deficients, la moda del bronzejat corporal i del mallot femení, els primers productes cosmètics relacionats amb els banys de mar i de sol, els primers concursos de bellesa en banyador i la irrupció de l’escandalós vestit de bany de dues peces són altres curiositats que el lector podrà descobrir en aquesta crònica. Banys de mar. Quan la platja de Barcelona encara no era platja és un llibre escrit amb la pretensió de recuperar de l’oblit una memòria històrica de la vida quotidiana desconeguda per a molts, la de la història dels banys de mar a Barcelona.

Banys de Mar. Quan la platja de Barcelona encara no era platja

Banys cap 1_.- 19/01/12 11:28 P谩gina 14

Restituci贸 ideal de la Col貌nia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino. Centre de documentaci贸 del MUHBA.

Banys cap 1_.- 19/01/12 11:29 Página 15

Capítol 1

Els banys d’aigua de mar a l’antiguitat: valoració terapèutica ô

’ús de l’aigua de mar com a element beneficiós per a la salut va ser molt valorat a l’antiguitat, tant per les seves propietats minerals com per l’alta concentració en sal. Els textos de metges grecollatins i d’autors clàssics la recomanaven per al tractament de determinades malalties, tant en la modalitat de banys calents, freds o naturals, com en dutxes i banys de vapor o de seient. A Occident, els primers a escriure sobre les virtuts terapèutiques de l’aigua de mar van ser els grecs. Així Hipòcrates (469-399 aC), el pare de la medicina, la prescrivia “per als afectats de pruïja i picor, en banys de vapor calent” i la considerava adequada “per a les

ferides netes i per abaixar les inflors, tal com s’esdevé en les ferides dels pescadors, atès que aquestes no supuren si no es toquen”. Així mateix, apuntava que “en compresa, calma les úlceres i en detura el creixement”, i assegurava que “el bany salat escalfa, perquè té una calor natural que atreu fora del cos la humitat”.1 Els grecs també van ser els primers a aprofitar els raigs solars amb efectes salutífers i a incloure la natació com a part de la seva educació bàsica. El filòsof Plató va deixar escrit: “Confiaríeu un càrrec a persones que són el contrari de la gent culta, les quals, segons el proverbi, no saben nedar ni llegir?”2

Banys de Mar. Quan la platja de Barcelona encara no era platja

Banys cap 1_.- 19/01/12 11:29 Página 16

Planta de la Colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino. Hipòtesi de Julia Beltrán de Heredia. Dibuix d’Emili Revilla. MUHBA.

Banys de Mar. Quan la platja de Barcelona encara no era platja

Banys cap 1_.- 19/01/12 11:29 Página 17

a en època romana, l’escriptor Plini el Vell (23-79 dC) dedicava a l’aigua de mar un ampli apartat en la seva Història Natural i n’assenyalava diverses aplicacions, calentes i fredes, segons la malaltia que calgués tractar; per exemple, per a les neuràlgies, fractures d’ossos i contusions s’havia de fer servir aigua de mar calenta. L’aconsellava per si mateixa en forma de dutxes i banys, i afirmava que anava bé per a “les sines inflamades, les vísceres i la primor extrema”. Per als mals de cap i d’orella indicava “el vapor d’aigua de mar bullent amb vinagre” i per als “membres que han patit una luxació, ja siguin de persones o de quadrúpedes”, explicava que no hi havia res millor que la natació, perquè els membres “tornen fàcilment al seu lloc nedant en qualsevol classe d’aigua”. Entre d’altres utilitats assenyalava que aspirar aigua de mar durant la navegació era bo per als tísics, i feia referència a l’ús d’aquesta en forma de beguda: “També es beu, tot i que no sense perjudici per a l’estómac, per netejar el cos i deixar anar la bilis negra o la sang coagulada.” Plini feia esment d’una beguda anomenada thalassomeli, composta d’aigua de mar, aigua de pluja i mel: “Per a aquest ús es porta l’aigua d’alta mar i es conserva en un atuell de terrissa enquitranada. És molt bona per purgar, no provoca molèsties a l’estómac i té un gust i una olor agradables.”3 La utilitat de l’aigua de mar també era present a l’obra de Cels (segle I dC) De Medicina, on l’aplicava contra la gota, en banys d’aigua de mar calenta, i contra la hidropesia, la icterícia i la paràlisi en banys al mar. En els casos de tos crònica suggeria viure prop del mar i practicar la natació.4 El metge grec Oribasi de Pèrgam (320-420 dC), seguint les prescripcions del seu compatriota Galè (129-200 dC), creia que “la millor aigua per prendre un bany fred, sobretot quan es comença a tenir aquest costum, és l’aigua de mar, perquè està proveïda d’una virtut refrescant suficient, i la picor que produeix la sal que conté de vegades pot escalfar”. En relació amb l’ús a diferents temperatures, Oribasi recomanava el bany temperat “a fi que els malalts puguin estar-s’hi durant un temps prolongat, perquè una temperatura que supera el grau convenient és propícia per eliminar les forces”. Parlava dels banys de sorra i era partidari de la natació per obtenir resultats plens: “Aquells que

prenguin els banys de mar freds, així com els qui els prenguin calents, han de nedar en aquesta aigua, després de la qual cosa s’han de fer uncions amb oli i gratar-se la pell amb un strigilis (raspador de metall en forma de cullera molt corba, en la concavitat del qual es dipositaven els olis i ungüents) per llevarne completament la humitat.”5 Per a la majoria d’autors clàssics, el tractament amb aigua de mar moltes vegades no era complet si no s’aprofitaven altres elements del context marí per enriquir-lo, com ara la sorra, la brisa, les algues i el sol, és a dir, allò que actualment coneixem amb el nom de talassoteràpia,6 i així ho manifestava Plini el Vell en escriure: “No hi ha res millor per a la salut del cos que la sal i el sol.”7

Les riberes marítimes, espais de descans i lleure en el món romà. Baies, la gran platja mundana de l’època

ls romans van ser els primers a freqüentar les costes a l’estiu per poder gaudir del saludable ambient marítim i es construïen vil·les de plaer al costat de les platges més boniques. El poeta Publi Papini Estaci descrivia, al segle I dC, el marc on estava situada la vil·la de descans del seu amic Polius Felix, entre Sorrento i Massa, d’aquesta manera: “La natura ofereix l’escenari: hi ha una sola platja que interromp el penyal i dóna entrada als camps al peu dels escarpats. Un primer atractiu del paratge: hi fumegen uns banys amb dues voltes i l’aigua dolça flueix des de la terra per anar a trobar-se amb la mar amarga. És allà on prefereixen banyar-se l’àgil cor del Forcis (fill de Neptú, déu del mar) i Cimidocea (una nimfa marina), la dels cabells humits, i la glauca Galatea (una de les Nereides).”8 Als romans d’elit els agradava passejar per la platja i sentir com els peus se’ls enfonsaven a la sorra mentre rebien l’agradable carícia de la brisa marina, escalfar-se al sol durant una bona estona i, si es donava el cas, pescar, refrescar-se o nedar. Els romans, tot i que bons nedadors, temien el mar i les

Banys de Mar. Quan la platja de Barcelona encara no era platja

Banys cap 1_.- 19/01/12 11:29 Página 18

seves incerteses i, en general, optaven per banyar-se als rius, tret que es tractés d’indrets adequats i amb el mar en calma. L’otium romà, un espai de descans dedicat a la vida privada on cada individu s’organitzava el temps al seu gust, s’exercia preferentment a la vora del mar. Una carta de l’advocat i escriptor Corneli Frontó (100/110170 dC) adreçada a Marc Aureli ens permet saber com passava el dia l’emperador al seu retir d’Alsio, una ciutat etrusca prop del Tirrè: “Desconec la intenció amb què te n’has anat a Alsio, potser per complaure el teu esperit i dedicar-te allí, durant quatre dies sencers, a la diversió, a l’entreteniment i al temps lliure? I no dubto que t’has preparat així per gaudir d’unes vacances en aquest racó apartat de la costa, ajagut al sol de migdia fins que arribi a vèncer-te la son (...), justament fins a l’hora pròpia de les muses, les onze del matí (...). Més tard, t’endinses a la platja i fas un tomb al voltant de les remoroses llacunes. En aquest moment potser, si et sembla bé, puges en una embarcació qualsevol per fruir, arrossegat fins a alta mar, gràcies a la suavitat del vent, amb la vista dels remers i el so dels rems; immediatament te’n vas als banys per sotmetre el cos a una forta sudoració; després acudeixes al banquet regi, amb ostres de totes classes, peixos pescats amb canya i entre esculls, com diu Plaute, amb aviram encebat al seu temps, postres delicades, fruita, dolços, llaminadures, vins generosos en copes resplendents i sense que hi falti de res”.9 Baies, situada al nord-est del golf de Nàpols va esdevenir, tant per les fonts mineromedicinals termals com per l’entorn privilegiat del qual sorgien, la gran platja mundana de l’antiguitat. Plini el Vell assenyalava que les seves aigües eren incomparables i amb una gran varietat quant a composició i qualitats: “Enlloc no són tan abundants com a la badia de Baies, ni tenen més tipus d’aplicacions terapèutiques: les unes són sulfuroses, les altres riques en sodi, d’altres en nitre, d’altres en asfalt, algunes tenen una barreja d’àcids i sals; unes altres són útils perquè brollen a una temperatura elevada, i tenen tanta potència que escalfen els banys i fan bullir fins i tot l’aigua glaçada a les banyeres.”10 Allí acudien emperadors, potentats, artistes i les mi-

Banys de Mar. Quan la platja de Barcelona encara no era platja

llors famílies de Roma per descansar, divertir-se o curar-se alguna malaltia. S’hostatjaven a les nombroses vil·les i palaus edificats als indrets més propers i utilitzaven el gran complex termal que s’hi havia construït per a l’ús, el tractament i el gaudi de les aigües termals. Juli Cèsar va establir la seva residència d’estiu al punt més elevat del litoral, des del qual es dominava la fantàstica cala.

L’ús de l’aigua de mar als banys públics. Les balnea i les thermae romanes, origen i desenvolupament

ls romans no sols van utilitzar l’aigua de mar en el seu ambient natural sinó també seguint les prescripcions mèdiques en banyeres, dutxes o piscines de cases particulars i, sobretot, de banys públics, els anomenats balneae i thermae, dues paraules d’origen grec. Els grecs van ser els primers que van donar al bany una funció social i van idear un edifici amb aquesta finalitat, en relació amb els exercicis gimnàstics. Més tard, els banys van passar a ser una mera dependència dels gimnasos, l’estructura més senzilla dels quals consistia en un pati envoltat de pòrtics i columnes, flanquejat d’habitacions cobertes. Les dependències destinades al bany estaven compostes per una sala de massatges, una cambra per als banys tebis, l’escalfador i l’estufa. Els banyistes, una vegada acabats els exercicis corporals, es rentaven en recipients disposats a terra o encastats al sòl. I, després del bany calent, es feien ruixar amb aigua freda i es feien fregues amb oli abans de vestir-se.11 Els romans, admiradors de la cultura i el pensament hel·lenístics, van assimilar la tradició grega dels banys, la van incorporar, com tantes altres coses, als seus costums i la van elevar al rang de cura mèdica. En canvi, van mostrar una actitud més passiva respecte a les pràctiques físiques, que consideraven com una activitat preparatòria per al bany.

Banys cap 5_.- 19/01/12 13:18 Página 213

Bibliografia ô ALEMANY, Joan. El Puerto de Barcelona. Lunwerg Editores, 1998. ALMERICH, Luis. Barcelona y el mar. Ediciones Librería Millá, 1945. BOSARTE, Isidoro. Disertación sobre los monumentos antiguos que se hallan en Barcelona. A. de Sancha,1786. CARRERAS I CANDI, Francesc. Geografía general de Catalunya. “La Ciutat de Barcelona”. Albert Martín Editor, 1916. CORBIN, Alain. El territorio del vacío. Biblioteca Mondadori, 1998. Cuadernos de Arqueología e Historia de la ciudad, vol. I. Museu d’Història de Barcelona. Institut de Cultura. Ajuntament de Barcelona, 1960. CURET, Francesc. Visions barcelonines (1760-1860). Els barris de la ciutat I. Dalmau Jover SA, 1953. DELUMEAU, Jean. El miedo en Occidente. Editorial Taurus, 2002. DIAGO, Francisco. Historia de los victoriosísimos Condes de Barcelona. Libro I. Barcelona,1603. DIVERSOS AUTORS. Termalismo Antiguo. I Congreso Peninsular. Actas. Casa de Velázquez. Universidad Nacional de Educación a Distancia, 1997.

DIVERSOS AUTORS. Termas Romanas en el Occidente del Imperio: II Coloquio Internacional de Arqueología en Gijón. VTP Editorial, 2000. DOCTOR CABANÉS. La historia de los baños (Costumbres íntimas del pasado. Segunda serie). Editorial Mercurio, 1928. FRONTÓN. Epistolario. Biblioteca Clásica Gredos, 1992. GARCÍA MARTÍN, Manuel. El barrio de la playa de Barcelona que la voz común llamó Barceloneta. Catalana de Gas, SA, 1989. HUERTAS, Josep M. i HUERTAS, Guillem. La Barcelona desaparecida. Angle Editorial, 2004. MALISSARD, Alain. Los Romanos y el Agua. Herder, 2001. MESTRES FOSAS, Santiago. Natación. Sintes, 1946. PI Y ARIMON, Avelino. Barcelona Antigua y Moderna. Vol. I i II. Barcelona, 1854. PIFERRER, Pablo. Recuerdos y Bellezas de España. Vol II: “Cataluña”. Barcelona, 1843-1848. PLINIO. Historia Natural. Cátedra. Letras Universales, 2007. PUIG, Ferran i RODA, Isabel. Las murallas de Barcino. Muhba Textures, 2007. PUJADES, Jeroni. Crónica Universal del principado de Cataluña, vol. III. Segle XVII. §

Baños de Mar. Cuando la playa de Barcelona aún no era playa

213

Banys cap 5_.- 19/01/12 13:18 Página 214

Quaderns d’Arqueologia i Història de la ciutat de Barcelona, vol. 2. Museu d’Història de Barcelona, 2006.

TATJER MIR, Mercè. La Barceloneta, del siglo XVIII al Plan de La Ribera. Los libros de la frontera, 1973.

Quaderns d’Arqueologia i Història de la ciutat de Barcelona, vol. 6. Museu d’Història de Barcelona, 2010.

VILLAR, Paco. La Ciudad de los Cafés (1750-1880). Edicions La Campana i Ajuntament de Barcelona, 2008. Historia y Leyenda del Barrio Chino. Edicions La Campana i Ajuntament de Barcelona, 2008.

RODRÍGUEZ RODRÍGUEZ, Luis-Pablo. Compendio histórico de la actividad física y el deporte. Masson, 2003. SUETONIO. Vidas de los Césares. Cátedra. Letras Universales, 2008.

214

Baños de Mar. Cuando la playa de Barcelona aún no era playa

Quan la platja de Barcelona encara no era platja

Banys de mar

Banys de mar Quan la platja de Barcelona encara no era platja Paco Villar