Barcelona balla. Dels salons aristocràtics a les sales de concert

BARCELONA BALLA Dels salons aristocràtics a les sales de concert de Ferran Aisa Barcelona ha estat al llarg del temps una ciutat festiva on la música i el ball han format part important del seu oci. El llibre de Ferran Aisa és una crònica intensa d’aquesta Barcelona bulliciosa i festiva que, a través de societats de tota mena, ha fet de la vida un lloc també per divertir-se i per gaudir de la sensibilitat humana.

Ferran Aisa i Pàmpols (Barcelona, 1948) és un destacat esBarcelona balla presenta dos segles de societats, balls i mú-

importants figuren Una història de Barcelona, Ateneu Enciclopè-

siques a la capital catalana, i ho fa desenvolupant l’esperit

Barcelona balla

tudiós de la història de Barcelona. Entre les seves obres més dic Popular, 1902-1999 (Virus, 2000), Premi Ciutat de Barcelona d’Història 2000; El laberint roig, Víctor Colomer i Joaquim Maurín, mestres i revolucionaris (Pagès, 2005); La cultura anarquista a Catalunya (Edicions de 1984, 2006); La Internacional, el naixement de la cultura obrera (Editorial Base, 2007); La contrarevolució, els Fets de Maig de 1937 (Edicions de 1984, 2007); Mestres, renovació i avantguarda pedagògica a Catalunya (Edicions de 1984, 2007); Les avantguardes, surrealisme i revolució (Editorial Base, 2008); República, guerra i revolució. L’Ajuntament de Barcelona

lúdic dels barcelonins. Al llarg del llibre som testimonis de com la societat civil organitza els seus saraus per damunt de les classes socials, des de l’aristocràcia fins als hortolans i de la burgesia a la classe treballadora. Barcelona balla fa un recorregut pels salons aristocràtics, els primers envelats, els cafès-concert, els cabarets, les sales de ball, les discoteques i, entre altres espais, les sales de concert. El llibre també és testimoni de les modes musicals i dels balls que apareixen al llarg dels segles

XIX

i

XX:

vals, rigodon, cancan, xarleston,

(1931-1939) (Editorial Base, 2009) i Poetes en temps de revol-

jazz, swing, bolero, mambo, rock and roll, twist... I dels artistes

ta, Barcelona 1936-1939 (Lleonard Muntaner, 2010). És coautor

que ofereixen el seu do musical en directe als espais lúdics

amb Mei Vidal de Joan Salvat-Papasseit, l’home entusiasta (Vi-

de la ciutat, com ara Carlos Gardel o els Beatles i tants i tants

rus, 2002); Camins utòpics, Barcelona, 1868-1888 (Edicions de

músics i cantants que han ajudat a posar la banda sonora a la

1984, 2004), El Raval, un espai al marge (Editorial Base, 2006) i

vida de diverses generacions de barcelonins.

Ferran Aisa

Joan Salvat-Papasseit (1894-1924) (Editorial Base, 2010). També ha publicat tres poemaris: Rambla del Raval (Emboscall, 2003), Calidoscopi (Emboscall, 2005) i Terra de pas (Fonoll, 2008).

Barcelona balla Dels salons aristocràtics a les sales de concert EDITORIAL BASE

9 78841 52 6735 5

EDITORIAL BASE

4

n

Barcelona balla. Dels salons aristocràtics a les sales de concert

Sumari INTRODUCCIÓ: Ballar a Barcelona

14

46

68

1 DELS SALONS ARISTOCRÀTICS ALS BALLS DE CARNAVAL Els balls de l’aristocràcia Musica de Strauss Cases senyorials del passeig de Gràcia De la Santa Creu al Principal El ball a la Llotja La Patacada El ball de màscares al Liceu Incendi i resurecció del Liceu 2 DELS BALLS DE SOCIETAT ALS D’ENVELAT Societats recreatives Balls de disfresses Balls públics L’hort d’En Murlà Els primers envelats L’envelat de la plaça de Catalunya Els balls d’envelat 3 ELS SARAOS DE LES PENYES LÚDIQUES Del Born a la Paloma De l’Embut a la Baldufa Salons de Ball Els Casinos de Barcelona Del Ramillete a la Serpentina El Camí de Gràcia El jardí del Tívoli Els Camps Elisis Un ball de màscares al Líric El jardí d’Euterpe El Criadero i el Prado Catalán

5

n

Barcelona balla. Dels salons aristocràtics a les sales de concert

92

116

148

4 CIUTADANS BOJOS PEL BALL Ball de festa major Els cafè cantants Balls tradicionals i moderns Lo Can Can El cafè concert Cafès, bars et buvettes La Mercè de 1902 Ball a la Maison Dorée 5 ELTEMPS DEL CUPLET El Paral·lel Les coves d’art El music-hall La belle époque Estrelles del music-hall De la tonadilla al cuplet Els balls-taxi El furor del tango Tangópolis Tes-dansants 6 DELS DANCINGS ALS BALLS POPULARS L’era del jazz EL Xarleston Cabarets i dancings El ball, un fet popular Dels barris a Montjuïc Temps de swing Campionats de ball La socialització de les sales de ball

6

n

Barcelona balla. Dels salons aristocràtics a les sales de concert

178

204

232

7 VISCA EL SWING! La moral nacionalcatòlica Orquestres de swing Cantants populars dels 40 Les sales de ball de la postguerra Els vienesos Els concursos de swing El Gran Price Jazz a la postguerra Jamboree 8 DE LA COPLA AL MAMBO Barcelona flamenca El pescador de coples Sales de festa De la copla al bolero El rico mambo Whisky and soda i rock and roll El Molino 9 ROCK, ROCK, ROCK El rock’n’roll El rock a Barcelona Les millors bandes de rock De les festes als «guateques» Els Beatles a Barcelona Twist, madison i altres balls Bôites, nitgths clubs i sales de festa Els clubs musicals Musicals de ràdio i televisió

7

n

Barcelona balla. Dels salons aristocràtics a les sales de concert

270

306

10 DE “PROGRES” I D’“UNDERGROUNDS” Del pop a la cançó protesta Tuset Street Planeta 2001 La Gauhe Divine Bocaccio Qualsevol nit a Zeleste Des del silenci...

La Paloma Saturday nigth fever Studio 54 De la rumba catalana a la salsa latina 11 DEL POP A LES NOVES TENDÈNCIES El regne del pop Discoteques dels 80 i 90 Up & Down Dels bars musical a les microdiscoteques Ballar al nou mil·lenni Festa a la xarxa Què ballem al segle xxi Música i ball La Cibeles Sales supervivents Ciutat musical Sala de concerts Razzmatazz Bibliografia Nota i agraïments

I

Introducci贸

Introducció

10 n

Barcelona balla. Dels salons aristocràtics a les sales de concert

Ballar a Barcelona

La música és un fet ancestral que ha acompanyat la vida dels pobles i de les persones a través del temps, tant en els moments d’alegria com en els de tristesa.

El ball és una de les manifestacions lúdiques que millor expressen la manera d’ésser dels individus i de les col· lectivitats. Els balls antigament se celebraven els dies del sant patró, durant alguna commemoració religiosa o els dies de gresca del carnaval. Hi ha referències de festes carnavalesques des del segle xiv: aleshores la majoria dels protagonistes eren els estudiants, que esdevenien els amos del carrer, i els nobles que celebraven balls de màscares als seus palaus. Segons les cròniques, els cadafals dels músics s’aixecaven en llocs cèntrics de la ciutat: la plaça Nova, el pati de Santa Caterina, davant la casa del Virrei, al costat del fossar de Nostra Senyora del Pi, a la plaça de Sant Jaume i a la porta de Regomir. En algunes festes assenyalades es feien servir les torres de les muralles de mar per ubicarhi els músics de la ciutat. Els balls de màscares havien aparegut per primera vegada a la cort de la ciutat de Venècia, i per les mateixes dates se celebraven a Barcelona tornejos cavallerescos al Born, on participaven els joves de les cases nobles. Segons Francesc Carreras Candi (Catalunya il·lustrada), a finals del segle xv les autoritats havien prohibit el costum carnavalesc que feia que els homes es vestissin de dona i que les dones ho fessin d’home.

Barcelona va personificar la festa del Carnaval a través d’un ninot anomenat Carnestoltes, que simbolitzava els dies de llicència anteriors a la Quaresma. Les primeres informacions històriques del Carnestoltes daten del 1605, si bé les referències populars del segle xvii són bastant pobres, sobretot a causa de les contínues prohibicions de fer festes al carrer i de les guerres que van assolar Catalunya aquella centúria.

El poble baix, aleshores dedicat gairebé només a les feines del camp, era el protagonista dels balls populars, que se celebraven des d’antuvi per saludar els canvis d’estació. L’Església catòlica va convertir les festes paganes en commemoracions religioses, i cada canvi d’estació era substituït per la devoció d’un sant o d’un fet religiós: Sant Josep, Sant Joan, Mare de Déu, Nadal... El renaixement va portar canvis en la divisió del treball: ara, a les ciutats convivien artesans, comerciants i hortolans, tots amb els seus gremis i cada gremi amb el seu patró. Les festes patronals anuals significaven un dia de gresca per als membres del gremi i de les seves famílies, que organitzaven romiatges, misses, saraus i balls.

El Carnaval va començar a ser popular a partir del segle xvii; malgrat les dificultats de l’època i les prohibicions, va subsistir i va arrelar en els costums dels barcelonins, que organitzaven saraus de disfresses i balls de màscares a cases particulars. Albert Garcia Espuche, a Dansa i música. Barcelona, 1700, comenta com era aquella ciutat de danses i guitarres: «La dansa i la música estaven constantment i intensament presents a la Barcelona de cap al 1700, en tots els nivells socials, en ocasions ben diversos, habituals o excepcionals, amb una especial incidència en la vida dels barris».

Felip V, després d’ocupar Barcelona l’11 de setembre de 1714, va reprimir els costums barcelonins, entre els quals hi havia les gresques carnavalesques

n

Barcelona balla. Dels salons aristocràtics a les sales de concert

m Al·legoria del carnaval del 1900 a la revista Pluma y Lápiz de Barcelona.

i els balls al carrer. La prohibició no fou aixecada fins l’any 1759, coincidint amb l’arribada al poder del rei Carles III. Un ban del capità general marquès de la Mina retornava als barcelonins el dret a celebrar el Carnaval i de fer gresca al carrer. Barcelona havia remuntat la crisi de la pèrdua de la guerra i la ciutat estava en expansió, es construïa la Barceloneta en uns terrenys guanyats al mar i es començava lentament a urbanitzar el Raval. La festa va retornar al carrer, però,

m Una florista posa una flor al trau de l’americana a un cavaller abans d’entrar al ball, Pluma y Lápiz, Barcelona, 1900.

com diu Francesc Curet a Visions barcelonines, sense l’empenta ni la grandiositat dels temps passats.

La recuperació de la festa era sinònim de llibertat, de progrés i d’humor. Els balls van retornar als espais públics: hi ha notícies de balls des del 1763 al teatre de la Santa Creu, i també se’n celebren als gremis i als horts del Raval. Els balls més habituals són els de la noblesa, i el baró de Maldà parla dels saraus dels cavallers als seus palaus. Les contínues crisis econò-

Introducció

11

Introducció

12 n

Barcelona balla. Dels salons aristocràtics a les sales de concert

miques, les epidèmies i les guerres feien davallar constantment els balls públics i els carnavals públics foren prohibits durant llargues temporades. Així veiem que el 1774 s’havien eliminat per decret els balls al carrer i, en canvi, eren permesos els realitzats per particulars.

El Diario de Barcelona anuncia el 10 de febrer de 1793 un ball particular de màscares al saló del mestre sastre Casa Miró, del carrer Ample; i el 13 de març de 1794 a la casa dels Rigalt i a la casa dels Ginestà, als carrers Gignàs i Llibreteria, respectivament. A finals de segle hi havia una certa tolerància governativa i els balls públics retornaven a la vida social barcelonina, però

sobretot l’autorització era per a la milícia i la classe dirigent. Aquest assaig històric fa un recorregut per la vida musical, el ball i la cançó que ha tingut la nostra ciutat.

I ho fa tant resseguint les sales de ball com els músics que hi han posat la banda sonora: orquestres, cobles, conjunts, solistes i bandes que han mantingut la flama festiva al llarg de la nostra història contemporània. I en paral·lel recrea els diferents ambients urbans, les classes socials, les modes, els espectacles i les tendències musicals.

El ball té a Barcelona una tradició ancestral, però, sobretot, és a partir de l’era contemporània que tot-

n

Barcelona balla. Dels salons aristocràtics a les sales de concert

hom espera els dies festius per anar a la plaça a ballar seguint el compàs dels mestres de dansa. Els balls populars eren d’antuvi organitzats per motius religiosos o per celebrar les festes gremials i normalment comptaven amb el suport de l’Ajuntament, que posava l’escenari i contractava l’orquestra. Les entitats humils que organitzaven balls, com que no es podien permetre el luxe de pagar una orquestra, contractaven una cobla de cecs. La música, doncs, era present a la ciutat per qualsevol motiu festiu. Joan Pellisa Pujades, a Dansa i música, Barcelona, 1700, escriu: «Des dels oracioners cecs que cantaven acompanyats dels seus acords fins a la música més fina dels salons burgesos, puntejada o rasguejada, la música se sentia de manera natural de dia i de nit».

Si la música era present a la vida quotidiana dels barcelonins, també ho eren la dansa, la música i el ball, tot plegat unit per un llaç d’harmònica conjunció social.

Barcelona era una societat festiva. Garcia Espuche, en el seu estudi sobre la música i la dansa, ho explica: «La dansa no era un accessori de la festa, sinó que era la festa mateixa; i la música de cadafal de carrer, les cobles de ministril en la seva funció subsidiària de “músics per moure el peu”, com es deia en el període, no podien faltar-hi. A la Barcelona del segle xvii i de començament del segle xviii, la música i la dansa eren elements encara més essencials del que ho són ara. [...] El fort lligam entre les festes, les danses i la música ens permeten dir que si la Barcelona del període era una “societat festiva”, era també per força una societat musical».

L’assaig és, doncs, una història de la ciutat a través de la música, el ball i les sales on s’ha ballat, que va des dels salons de l’aristocràcia dels segles xviii i xix fins als carnavals celebrats tant a teatres com a les societats de ball. Que va dels balls populars als horts fins a l’aparició dels balls d’envelat. Que va dels saraus humorístics de les penyes lúdiques fins als balls

de màscares. Que va de les sales de festa fins a les discoteques i arriba fins als nostres dies...

La vinculació de la música i el ball amb la vida de les persones ha estat molt estreta, tant per motius col· lectius com individuals. El temps lliure de la gent va fer aparèixer la festa lúdica, música i ball van fer ressaltar l’alegria de viure. La música era un motiu esplèndid de relació humana i, des d’antuvi, va servir per commemorar tota mena d’activitats, de les més festives a les més solemnes. L’afició al ball va fer aparèixer, a partir del segle xix, les sales destinades al seu ús: ballar!

La industrialització discogràfica va comportar el naixement de tot un món dedicat a la música i l’aparició de la societat de l’oci va fer aparèixer tota mena de locals musicals: clubs, boîtes, sales de festa, discoteques, sales de concert... L’assaig fa un recorregut també pels ritmes musicals: rigodon, polca, vals, cancan, tango, xarleston, foxtrot, swing, bolero, mambo, rumba, txa-txa-txa, rock, pop, salsa, música disco, màquina, techno-electrònica, indie... Ara us podeu disposar a sentir una música imaginària i, si voleu, podeu sortir a la pista a ballar...

Introducció

13

1

Dels salons aristocrĂ tics als balls de carnaval

Dels salons aristocràtics als balls de carnaval

16 n

Barcelona balla. Dels salons aristocràtics a les sales de concert

Els balls de l’aristocràcia

L’organització de festes als salons aristocràtics era molt habitual entre les famílies de les grans cases de la ciutat: Solferino, Dalmases, Sentmenat, Solterra, Maldà, Santa Coloma, Fonollar, Savassona, Bofarull, Gònima, Magarola, Fabra, March, Girona, Castellvell, Foronda, Marianao, Arnús, Comillas, Güell...

També les autoritats, com el capità general o el governador civil, oferien festes de societat als seus respectius palaus situats a la plaça Palau. La premsa de l’època informa d’un ball ofert, el gener del 1852, pel capità general per solemnitzar el naixement de la princesa d’Astúries. Un altre palau escenari de festes fou el Palau dels Centelles, a la Baixada de Sant Miquel, edificat al segle xvi pel comte Lluís Centelles; a mitjan segle xix pertanyia a Bernat Llança, descendent del comte, que estava casat amb Maria Pignatelli, duquessa de Solferino. La duquessa fou una gran animadora de la noblesa barcelonina i organitzadora de grans balls als seus salons. Així, a la premsa del dia 10 de febrer de 1854 trobem aquesta nota: «Baile por la Philarmónica al Palacio Centelles: llamó la atención una polka compuesta por un joven socio». El Centre Filharmònic va organitzar ball de màscares al Palau Centelles pel Carnaval del 1856. El desembre del mateix any la Societat Zenda feia un ball de màscares al mateix Palau Centelles. El Diario de Barcelona (3-11856), publica una noticia d’aquesta societat: «En la

función dada el 26 de diciembre el himno y el coro de la Beatrice di Zenda fueron cantados por hombres solos. Función a beneficio de la Caridad Cristiana. Se recaudaron 1.000 pesetas. La poesía era de Don Modesto Llorens y la música de Don Ramón Farran».

El dia 9 de gener de 1857 la Societat Francesa de Beneficència convocava un ball particular de màscares al Palau de Centelles amb tómbola per recaptar diners per als pobres. El mateix mes era la Societat El Pireo la que organitzava un ball.

Les grans cases del nobles barcelonins eren situades, sobretot, als carrers Ample, Montcada, Portaferrissa, Canuda i la Rambla. El virrei del Perú, Manuel Amat i Junyent, va fer aixecar al segle xviii un esplèndid edifici noble al costat del convent dels carmelites descalços. El virrei només va poder gaudir quatre anys del palau conegut com la Virreina, que va quedar per a la seva vídua, Maria Francesca Fivaller. Als barcelonins de l’època els feia estrany que un noble hagués edificat el seu palau a la Rambla, però aviat n’hi hagué d’altres, el palau dels March de Reus i el palau Moja, que fou adquirit pel ric financer Antonio López y López, marquès de Comillas. Els salons d’aquests rics palaus foren escenari de concerts íntims i de balls exclusius per a la noblesa barcelonina.

El palau de la família March de Reus es va edificar al segle xviii davant del convent de Santa Mònica. El primer propietari de la casa fou Salvador March; a la seva mort el 1787, el seu hereu Francesc March fou amic de fer saraus. El baró de Maldà, en el seu Calaix de Sastre, anota una de les grans festes realitzades en aquest palau de la Rambla amb motiu del casament de les dues filles del propietari el novembre del 1791 amb «visitón, refresc i ball». El baró de Maldà afirma que, a partir del 1792, els carnavals dels March, figuraven «entre els més campanuts dels que se celebraven a Barcelona».

n

Barcelona balla. Dels salons aristocràtics a les sales de concert

El Diario de Barcelona fa saber que, el dia 18 de febrer de 1882, se celebrà a la Casa March de Reus un ball de màscares organitzat pel Círculo de la Unión Mercantil.

El palau fou també usat per la Joventut Mercantil per a les seves festes de Carnaval, que van durar fins a la crisi econòmica de finals del segle xix. Els March, aleshores,

m Litografia d’un ball aristocràtic de l’època romàntica.

es van vendre el palau, que va passar a ser propietat del Banc d’Espanya.

El noble Pere de Cartellà es va fer construir l’any 1702 una casa senyorial al carrer de la Portaferrissa quan encara existia la muralla. El palau, adossat a la muralla per la part de la Rambla, fou un dels primers

Dels salons aristocràtics als balls de carnaval

17

Dels salons aristocràtics als balls de carnaval

18 n

Barcelona balla. Dels salons aristocràtics a les sales de concert

mD ibuix de la rambla dels Estudis i l’església de Betlem cap a mitjan segle XIX.

m Fotografia del saló principal del Palau Moja del marquès de Comillas.

edificis autoritzats perquè s’hi obrissin finestres a través d’una de les torres de la Portaferrissa. L’edifici, construït dins del severíssim barroquisme de l’època, fou durant molts anys la casa del marquès de Moja. Durant l’ocupació francesa de Barcelona, el palau va ser residència del prefecte francès. A finals del segle xix els hereus del marquès van vendre la seva possessió al ric negociant Antonio López y López, marquès de Comillas, propietari de la Compañía Transatlántica, del Banco Hispano Colonial i de la Compañía de Tabacos de Filipinas. El gran saló del Palau Moja fou escenari de concerts i balls de societat. Al palau es va hostatjar Alfons XII i hi va residir mossèn Cinto Verdaguer, el qual, sota el mecenatge del marquès de Comillas, va escriure el seu conegut poema L’Atlàntida.

Una altra família barcelonina de gran poder econòmic fou la de Joan Güell i Ferrer, un indià que va muntar la coneguda fàbrica Vapor de Sants. Els Güell i els López y López van quedar emparentats, l’any 1871, pel casament dels seus fills Eusebi i Isabel.

Eusebi Güell i Bacigalupi, comte de Güell, va encarregar a Antoni Gaudí la construcció d’un palau al carrer Nou de la Rambla, 3, una obra que va ser començada l’any 1885 i acabada quatre anys més tard amb tota mena de detalls de luxe arquitectònic.

Una altra família molt festiva fou la de Camil Fabra, marquès d’Alella, afeccionat a organitzar saraus al seu casalot de la Rambla. No és gens estrany que la premsa anunciés aquests esdeveniments festius. Així, el Diario de Barcelona (1-2-1893) deia: «Baile en casa de los marqueses de Alella. Concurrieron las autoridades, los cónsules, los familiares de la alta nobleza de Cataluña y muchas otras personas». I el 30 de maig de 1893: «Baile en casa de los marqueses de Alella con motivo de la boda de su hija Camila con Joaquín de Vigo y de Bassols». A la Rambla també van aixecar les seves cases nous rics que organitzaven festes particulars com l’anunciada al diari el 22 de febrer de 1893: «Baile en los salones de la casa de Eusebio Carreras y Torrecasa».

n

Barcelona balla. Dels salons aristocràtics a les sales de concert

Música d’Strauss

El baró de Maldà, al seu Calaix de sastre, apunta que el dia 11 de gener de 1791, la marquesa d’Aguilar va ballar el primer vals que s’interpretava per primera vegada a Barcelona, enmig d’una curiositat extraordinària. Els balls de saló havien posat de moda el vals, i al palau del marquès d’Alfarràs era habitual sentir la música d’Strauss. La noble família Desvalls sovint organitzava balls al saló del seu palau al carrer Ample cantonada Nova de Sant Francesc, un edifici del 1774.

Joan Desvalls, marquès de Llupià i d’Alfarràs, va fer-se construir l’any 1891 un palauet i un jardí laberint a Horta, que l’any 1802 foren el marc d’una festa en honor al rei Carles IV i la seva família. El palauet del Laberint d’Horta va acollir l’any 1828 una altra celebració festiva amb la presència del rei Ferran VII. El palauet fou l’escenari de l’estrena el 10 d’octubre de 1898 de la tragèdia Ifigènia a Taurida de Goethe, traduïda al català per Joan Maragall. L’obra fou dirigida per Adrià Gual, que incorporà al seu muntatge aspectes del simbolisme dels prerafaelites influenciat, sobretot per Ruskin i Rossetti.

El vals era la música més noble de les festes de l’aristocràcia del segle xix, que s’organitzaven sovint per celebrar qualsevol esdeveniment familiar o social.

Una d’aquestes festes es va celebrar a la Casa Padellàs del carrer Mercaders, un edifici que actualment es pot veure a la plaça del Rei, ja que hi va ser traslla-

dat pedra a pedra, des de la seva antiga ubicació, i, actualment, en el seu espaiós interior, acull el Museu d’Història de la Ciutat. Mentre es reconstruïa l’edifici, en fer excavacions a la plaça del Rei, es van trobar als fonaments de les ruïnes de la Barcino romana. El ball a casa dels Padellàs es va celebrar el 2 de febrer de 1863 i hi va acudir el bo i millor de la burgesia i l’aristocràcia de la ciutat. Els convidats havien d’ambientarse amb vestits d’altres èpoques, per exemple amb la fastuositat de la cort de Lluís XV. La senyora de la casa, Josefa Togores de Padellàs, vestida de dama antiga i adornada amb valuoses joies, rebia els convidats a la porta del palau. Elisa Vives, a Vida femenina en el ochocientos, en fa la crònica: Estuvieron en la fiesta las señoras de Casanovas, de Gispert, de Foxá, de Samitier, de Escudero, de Fontcuberta, las señoritas de Borrás y de Fonollar; señora y señorita de Castells, de Bruguera y de Bofarull, que también llevaban trajes de dama antigua. La señora condesa de Solterra iba de mexicana; una de les señoritas de Sentmenat, de marinera de Biarritz; la señora Vives de Ponte, de hechicera; la señora de Sovirás, de baraja francesa; la de Miralda, de Ana de Austria; y su sobrina de napolitana; la señora de Fraise, de María Estuardo; la de Bassols, de aldeana del norte; la señora de Castelldosrius, de mosquetera; una de las señoras de Ferreter y otra de Bassols, de locura; de las señoritas de Ferreter, una iba de gitana, otra, de aldeana de Macón y dos de cracovianas. La señora de Torres, de rica labradora catalana y su hija, de judía; la señora marquesa de Fontanellas, de aldeana calabresa; la señora de Sagarra, de tric-trac, la señorita de Villalonga, de Mefistófeles; la señora Duró de Brichfens, de La Valière; la señora de Panella, de milanesa de 1651 y su hija de pastora antigua; las cuatro señoritas

Dels salons aristocràtics als balls de carnaval

19

Dels salons aristocràtics als balls de carnaval

20 n

Barcelona balla. Dels salons aristocràtics a les sales de concert

de Fonollar, de dama antigua, de mallorquina, de aldeana de Portici y de pastora de Luis XV; la señora Soler, de vivandera del diablo; una señorita de Bassols, de aldeana del Rosellón; las señoras Brunet, Bardiu i Sicars, de Pompadour y de jardinera de Luis XV; la señora de Desvalls de india de Indostán; la señorita de Bertrán, de vivandera antigua; la de Coma, de campesina suiza; señorita Sarriera y de Milans, de griega; las señoras de Angulo y de Bacaro, de damas del siglo xiv; y la señora Dalmases, de polaca.

Entre los caballeros había mayor variedad, si cabe. Majos, escoceses, senadores venecianos, cracovianos, caballeros de la corte de Isabel de Inglaterra y de Francisco I; las figuras de Enrique II y de caballero del Sol y de Duce de Venecia, hugonotes, puritanos y templarios, postillones franceses, caballeros de Luis XVI, árabes, marineros napolitanos, cancilleres, pintores italianos, antiguos colegiales de beca de la ciudad de Sevilla y nobles sicilianos. Algunos iban también de capricho, copiados de figurines de los bailes de la Gran Opera de París. [...] Todos por igual se daban al placer de la danza con entusiasmo, sin perder su dignidad ni su elegancia. Únicamente acudieron de frac o con un traje de sociedad, los caballeros y las señoras de avanzada edad. A la medianoche aparecieron en el salón principal, para ejecutar vistosas danzas, una comparsa de muchachas vestidas de griega, y otra de caballeros, en cuatro grupos: tenientes del diablo, mosqueteros de Cromwell, mosqueteros de Luis XII y piratas venecianos. Más tarm Paper de caramel que reproduïa peces musicals, que oferien els cavallers a les dames per sol·licitar-los un ball. m A la pàgina dreta, Dibuix al·legòric de la moda femenina destinada a l’alta societat barcelonina publicada a la revista La Mariposa l’any 1860.

de fueron agasajados los invitados con un exquisito refresco y hasta muy entrada la madrugada disfrutaron todos de tan agradable velada. Nuestros bisabuelos se divertían todo lo que podían.

Els Magarola eren els rics propietaris de la fàbrica d’indianes del carrer Tallers, 22, que vivien en un espaiós palau del carrer Portaferrissa, 13; es tractava

n

Barcelona balla. Dels salons aristocrĂ tics a les sales de concert

Dels salons aristocrĂ tics als balls de carnaval

21

Dels salons aristocràtics als balls de carnaval

22 n

Barcelona balla. Dels salons aristocràtics a les sales de concert

de l’antiga Casa Procura dels monjos benedictins de Montserrat concedida per gentilesa del rei Joan II l’any 1459, per poder cobrar els censos, lloguers i impostos als vassalls del Monestir. Els monjos anys més tard van traslladar-se a Sant Pau del Camp i van vendre la finca als carmelites calçats, i poc després el propietari era Joan de Cardona, preceptor de Felip II. La família Magarola foren els següents habitants de la casa, que van reformar per convertir-la en senyorial. A l’interior hi havia una capella que s’havia mantingut al llarg del temps amb la representació escultòrica de la Mare de Déu de Montserrat, sant Josep, sant Joan i sant Miquel Arcàngel. La capella era oberta al culte i molt freqüentada per les parelles acabades de casar, que hi acudien amb la intenció de fer vots per aconseguir la felicitat en el seu matrimoni. Durant el segle xix el palau del carrer Portaferrissa, 13, fou escenari de nombroses festes, balls i saraus de la burgesia. El Diario de Barcelona (12-9-1880) n’anuncia alguns: «La sociedad de bailes organiza todos los días baile a las tres y media y a las ocho de la noche. La empresa pone a disposición de sociedades y particulares el local para dar bailes o reuniones los días ordinarios». Del bon funcionament de la sala de ball de la Casa Magarola se’n feia càrrec la Societat Sant Tomàs, aliada de la Societat Nova Mercè.

Un any més tard s’anunciava un gran ball de societat.

La premsa també dóna notícies d’un ball ofert pels marquesos de Peñaplata als salons de la capitania general durant els carnavals de 1880. Erasme de Gònima i Passarell (Moià, 1746 - Barcelona, 1841) fou un dels propietaris més rics i importants de la Barcelona de finals del segle xviii i inicis del xix. Els primers grans empresaris d’indianes havien estat els Rull, els Canals, els Canaleta, els Gassó, els Magarola... Gònima havia arribat a Barcelona venint del no-res, posant-se a treballar d’aprenent als tallers dels Magarola al carrer Tallers, on va aprendre l’ofici de pintador d’indianes i amb el seu

sou aprengué de lletres i fins i tot el francès. D’aquesta fàbrica arribaria a ser-ne el director tècnic, fins que va decidir obrir el seu propi negoci. Molt aviat el seu imperi veuria la llum amb la fàbrica del carrer del Carme i una gran extensió de terreny a l’actual Nostra Senyora del Port, per poder assecar les peces pintades. Gònima va fer construir a la fàbrica la primera torre amb rellotge i campanes de caràcter civil, no religiós, de Barcelona.

D’altra banda, es va fer aixecar un palauet al costat de la fàbrica, al carrer Carme, 106; a l’entrada d’aquest edifici hi ha una placa que hi recorda l’estada dels reis Carles IV i Maria Lluïsa, que visitaren la fàbrica la tardor del 1802. Uns altres convidats dels Gònima foren el príncep d’Astúries, els reis d’Etrúria i el príncep de Nàpols Francesco Genaro. Erasme de Gònima era un amant de la música i del ball, i als seus elegant salons n’organitzava tant per a l’aristocràcia que visitava la ciutat com per a les famílies de la burgesia catalana.

n

Barcelona balla. Dels salons aristocràtics a les sales de concert

Cases senyorials del passeig de Gràcia

La urbanització de l’Eixample va portar cap a la part més noble del Pla, el passeig de Gràcia, els nous palaus de l’alta burgesia financera i la noblesa tradicional. La construcció del projecte Cerdà va significar la fi de la popular zona d’esbarjo, la piqueta va arrasar els jardins, els cafès, les fonts, els teatres, les barraques, les atraccions i els balls populars. Els arquitectes Elies Rogent, Jeroni Granell, Josep Oriol Mestres, Antoni Valls i Garí, Domènec i Estapà, etc., van aixecar palaus per al banquer Evarist Arnús, per a la vídua Galofré, per a Josep Vidal i Ribas, per al marquès de Marianao, la Casa Quadreny-Gener, etc.; més endavant li tocaria el torn de dissenyar habitatges a Gaudí, la Casa Batlló i la Casa Milà; Puig i Cadafalch, la Casa Ametller; i, entre altres, Domènech i Montaner, la Casa Lleó Morera.

A la plaça de Catalunya s’aixecà la Casa Gibert, on s’organitzaven molt sovint balls, entre els quals n’hi ha datat un del 31 de març de 1866 de la Societat del Casino Artesano Barcelonés.

Al passeig de Gràcia es van construir les seves cases els nobles que fugien, una vegada enderrocada la muralla, de l’interior de la ciutat: Ramon de Sentmenat, marquès de Castelldosrius; José Salamanca, marquès, financer i polític; Federico Ricart i Gibert, marquès de Santa Isabel; Casa Planàs, a l’actual cinema Comèdia; etc. El Diario de Barcelona (15-1-1863),

informa d’una d’aquestes festes: «Baile de “Soirée” en casa de Dª Concepción Olzinelles de Bofarull».

El marquès de Marianao va construir la seva casa al passeig de Gràcia, 11, xamfrà amb la Gran Via. La casa, coneguda amb el nom de Can Samà, seguia el model clàssic de les grans cases senyorials de l’Eixample distribuïdes amb semisoterrani, entresòl, dos pisos, golfes i terrat. L’interior del pis principal era envoltat per un gran jardí, naturalment privat, trencant d’aquesta manera el somni de Cerdà de fer públics els interiors de les illes de l’Eixample.

La casa-palauet dels Marianao es va inaugurar amb una gran festa, el 19 de febrer de 1876: «Baile con que inauguraron —deia el Diario de Barcelona— sus salones los señores Torrens de Samà, en obsequio a sus huéspedes los señores Zulueta, marqueses de Álava». Als salons dels Marianao, ja fos Carnaval o qualsevol altre commemoració, no van faltar mai els balls, com l’anunciat el 7 d’agost de 1879: «En obsequio a la esposa de Romeo Robledo, baile en la casa del marqués de Marianao». A la mort del marquès, la seva vídua va continuar realitzant festes a casa seva que, segons les cròniques, eren les més divertides de la ciutat. Els balls començaven a les deu de la nit i els convidats rebien dels criats una cartolina adornada amb dibuixos artístics amb la llista de les danses que s’interpretarien durant la vetllada. A un costat de la cartolina hi havia un petit espai en blanc per anotar el nom de la parella a qui s’havia de sol·licitar el ball. Les principals danses que tocava l’orquestrina eren la polca, la masurca, el vals i les anomenades de quadre, los lanceros i el rigodon. La majoria de balls eren de disfresses, les senyores arribaven vestides amb elegants peces: Caterina de Médicis, Madame Pompadour, Maria Antonieta o Safo; i els cavallers, Fra Diàbolo, el príncep de Gal·les, Cervantes o Pierrot.

Dels salons aristocràtics als balls de carnaval

23

BARCELONA BALLA Dels salons aristocràtics a les sales de concert de Ferran Aisa Barcelona ha estat al llarg del temps una ciutat festiva on la música i el ball han format part important del seu oci. El llibre de Ferran Aisa és una crònica intensa d’aquesta Barcelona bulliciosa i festiva que, a través de societats de tota mena, ha fet de la vida un lloc també per divertir-se i per gaudir de la sensibilitat humana.

Ferran Aisa i Pàmpols (Barcelona, 1948) és un destacat esBarcelona balla presenta dos segles de societats, balls i mú-

importants figuren Una història de Barcelona, Ateneu Enciclopè-

siques a la capital catalana, i ho fa desenvolupant l’esperit

Barcelona balla

tudiós de la història de Barcelona. Entre les seves obres més dic Popular, 1902-1999 (Virus, 2000), Premi Ciutat de Barcelona d’Història 2000; El laberint roig, Víctor Colomer i Joaquim Maurín, mestres i revolucionaris (Pagès, 2005); La cultura anarquista a Catalunya (Edicions de 1984, 2006); La Internacional, el naixement de la cultura obrera (Editorial Base, 2007); La contrarevolució, els Fets de Maig de 1937 (Edicions de 1984, 2007); Mestres, renovació i avantguarda pedagògica a Catalunya (Edicions de 1984, 2007); Les avantguardes, surrealisme i revolució (Editorial Base, 2008); República, guerra i revolució. L’Ajuntament de Barcelona

lúdic dels barcelonins. Al llarg del llibre som testimonis de com la societat civil organitza els seus saraus per damunt de les classes socials, des de l’aristocràcia fins als hortolans i de la burgesia a la classe treballadora. Barcelona balla fa un recorregut pels salons aristocràtics, els primers envelats, els cafès-concert, els cabarets, les sales de ball, les discoteques i, entre altres espais, les sales de concert. El llibre també és testimoni de les modes musicals i dels balls que apareixen al llarg dels segles

XIX

i

XX:

vals, rigodon, cancan, xarleston,

(1931-1939) (Editorial Base, 2009) i Poetes en temps de revol-

jazz, swing, bolero, mambo, rock and roll, twist... I dels artistes

ta, Barcelona 1936-1939 (Lleonard Muntaner, 2010). És coautor

que ofereixen el seu do musical en directe als espais lúdics

amb Mei Vidal de Joan Salvat-Papasseit, l’home entusiasta (Vi-

de la ciutat, com ara Carlos Gardel o els Beatles i tants i tants

rus, 2002); Camins utòpics, Barcelona, 1868-1888 (Edicions de

músics i cantants que han ajudat a posar la banda sonora a la

1984, 2004), El Raval, un espai al marge (Editorial Base, 2006) i

vida de diverses generacions de barcelonins.

Ferran Aisa

Joan Salvat-Papasseit (1894-1924) (Editorial Base, 2010). També ha publicat tres poemaris: Rambla del Raval (Emboscall, 2003), Calidoscopi (Emboscall, 2005) i Terra de pas (Fonoll, 2008).

Barcelona balla Dels salons aristocràtics a les sales de concert EDITORIAL BASE

9 78841 52 6735 5

EDITORIAL BASE