Barcelona menestral, 1854-1936 by Barcelona llibres

Barcelona Menestral 路 1854-1936

Soledad Bengoechea Ricardo Desola

Barcelona Menestral 1854-1936

sumari BARCELONA I ELS MENESTRALS .......................................................... 11 LA CIUTAT IMPARABLE ........................................................................... 14 De l’estructura medieval a l’Eixample.......................................................... 18 Ensorrem les muralles! ............................................................................... 22 Eixamplant l’eixample................................................................................. 27 Ja som barcelonins! ................................................................................... 30 NOUS TEMPS, NOUS OFICIS .................................................................. 62 Anem per feina .......................................................................................... 66 Barcelona en moviment ............................................................................. 70 Bo, bonic i barat ........................................................................................ 73 Barcelona de cara al mar ........................................................................... 76 MODERNS I EUROPEUS ....................................................................... 130 Barcelona s’obre al món........................................................................... 134 Arriba el progrés ...................................................................................... 139 Els menestrals i la política ........................................................................ 141 Barcelona internacional............................................................................ 145 La Segona República ............................................................................... 147 L’OCI ARRIBA A TOTHOM ..................................................................... 188 Els esports ............................................................................................... 194 Música i dansa......................................................................................... 198 Curses de braus ....................................................................................... 200 Teatre i cinema ........................................................................................ 202 La cultura popular .................................................................................... 205 Nous espais per gaudir ............................................................................ 206 Les colònies escolars................................................................................ 209 BIBLIOGRAFIA....................................................................................... 244 ANNEX ................................................................................................... 250

barcelona i els menestrals

barcelona i els menestrals (Basada en J. Vicens Vives, J. M. Benaul i Juanjo Romero)

l terme menestral fa referència a una classe social que té el seu origen en els antics tallers artesans, i així ho recull l’enciclopèdia catalana en la seva definició: persona que professava una art mecànica i que, en l’Antic Règim, formava part d’un gremi o una confraria. Tot i que la industrialització comportà la desaparició d’oficis bàsics de la menestralia (paraires, teixidors...) i l’eliminació dels gremis al llarg del segle XIX, es van conservar moltes activitats basades en la producció i el comerç a petita escala i se’n van desenvolupar altres de noves, que en bona mesura foren esperonades pel creixement urbà. El dinamisme d’aquests sectors va experimentar un notable reviscolament a la Catalunya contemporània i un historiador tan destacat com Jaume Vicens Vives, que ja havia prestat molta atenció a la menestralia medieval, en va reformular el concepte fins a definir-la com una petita burgesia productiva, que incloïa no només les persones que realitzen un treball artesanal en un taller, sinó també els botiguers i tots aquells que posseïen un petit negoci. Com afirmen Vicens Vives i Montserrat Llorenç en el seu llibre Industrials i polítics, la història dels menestrals «és la història del botiguer, de l’adroguer, del comerciant a la menuda, del petit fabricant que treballa nit i dia per dur endavant el negoci». D’aquesta manera es diferenciava d’altres sectors de la petita burgesia i de les classes mitjanes (empleats de coll blanc i funcionaris, militars, professionals liberals, etc.) i forjava un concepte, més enllà del significat primari que el terme té encara exclusivament en castellà, en què podia encabir una part molt representativa de la societat catalana. Josep Maria Benaul també utilitza el terme en aquest sentit extens, que inclou altres col·lectius més enllà dels antics artesans, i el considera un corredor social a través del qual moltes persones de classe humil aconseguien promocionar-se i accedir a la classe burgesa. Benaul exposa el cas concret dels empresaris llaners del segle XIX, però aquesta idea pot extrapolar-se a d’altres casos; per exemple, molts mestres d’obra van ser fills de paletes i, anys després, pares d’arquitectes. Entre els menestrals trobarem oficis tan antics com el de fuster o forner, però també altres de nous, fruit dels avenços tecnològics que s’incorporen a la vida quotidiana, com l’electricitat o el transport motoritzat, aquest és el cas dels

· 11 ·

Comença l’enderrocament El procés d’enderrocament de les muralles ja havia començat. La fotograﬁa, realitzada entre els anys 1860 i 1869, ens mostra com, pel costat de mar, la muralla encara roman dempeus. A la part esquerra, per on la ciutat tenia possibilitat d’expandir-se, la muralla ja ha estat enderrocada. Font: AFB / Autor desconegut

· 12 ·

lampistes o els mecànics. Alguns d’aquests oficis seran especialment valorats i utilitzats per les noves tendències urbanístiques i arquitectòniques que van modificant la ciutat; per exemple, l’arquitectura modernista va propiciar una forta demanda de professions com els mestres d’obra, guixaires, estucadors, forjadors de ferro o vidriers, entre d’altres. Entès així, el terme posseeix, per tant, un significat ampli i uns límits difusos que es confonen amb el proletariat per un dels seus extrems i amb la burgesia per l’altre. Els menestrals constitueixen una classe social oberta i activa, sustentada en valors com el sacrifici, la tenacitat, l’estalvi i el treball, que ha deixat una empremta de gran importància a la vida social, política, econòmica i cultural de la Barcelona dels últims dos segles. És precisament per això que parlar dels menestrals significa, en gran manera, parlar de la ciutat en el seu conjunt, perquè la història de Barcelona no es pot entendre sense el concurs d’aquest grup social tan extens com determinant, tan peculiar i característic com inclassificable i obert. La història dels menestrals és, per tant, la història de la ciutat, del seu creixement i el seu desenvolupament, dels seus moments dolços i amargs. És la història dels artesans, dels botiguers, dels pescadors, de les modistes o les brodadores, d’un col·lectiu divers i heterogeni, encara que no exempt de trets comuns, que s’ha implicat activament en tots els esdeveniments que han tingut lloc a la nostra ciutat i que ha contribuït a definir-la com el que és avui dia. Aquest llibre aborda un període històric convuls i ple de canvis que van afectar especialment la menestralia. En el nostre recorregut, partirem de l’any

1854, amb l’enderroc de les muralles de Barcelona i l’inici d’un espectacular creixement urbà que va coincidir amb la decadència dels antics gremis. La industrialització i el nou ordre burgès van fer que els vells artesans haguessin d’adaptar-se als nous temps i resituar-se en una ciutat que, com totes les grans ciutats del món, experimentava una profunda transformació que afectava tots els aspectes de la vida social, des del treball fins a l’oci, des de les llibertats polítiques fins als drets de les dones. El nostre viatge per la Barcelona menestral acaba el 1936, amb la fi de la Segona República i el començament de la guerra civil espanyola. Durant aquest llarg interval de gairebé un segle, la història dels menestrals corre paral·lela a la dels proletaris i burgesos, a la de tots els ciutadans, participant i implicant-se en els esdeveniments importants i en els quotidians, deixant la seva empremta inesborrable a la nostra ciutat i transmetentnos, entre moltes altres coses, un llegat basat en valors com l’esforç i l’amor a la feina ben feta.

· 13 ·

moderns i europeus

路 131 路

路 132 路

moderns i europeus

a segona meitat del segle XIX va estar marcada pel progrés científic i tecnològic i per una millora de les condicions de vida dels habitants dels grans nuclis urbans. A Barcelona, a més, el procés d’expansió que va tenir lloc després de l’enderrocament de les muralles i l’aplicació del Pla Cerdà van contribuir a una modernització més ràpida i eficaç de la ciutat. Cal assenyalar que els avenços socials, i sobretot els tecnològics, van influir d’una forma determinant en la vida de les classes menestrals. Si bé el Modernisme arquitectònic dóna impuls a certs oficis que, a causa de la producció industrial, estaven desapareixent, molts d’altres van quedar obsolets o limitats. Els lampistes, per exemple, es van veure obligats a evolucionar i adaptar-se a la nova situació després de la introducció de la xarxa elèctrica, circumstància que va crear noves professions com la d’electricista. El mateix va ocórrer en el sector dels transports, amb la invenció de l’automòbil. Els antics cotxers i carreters es van convertir en xofers de vehicles de motor, si bé tots dos mons van conviure durant molt temps. L’arribada de l’automòbil va propiciar, tanmateix, el sorgiment d’altres professions, com la de mecànic. No obstant això, aquests nous aires de progrés i desenvolupament contrastaven amb la situació precària en què es trobaven el proletariat i bona part dels menestrals. L’intent de millorar les condicions higièniques i sanitàries de la població barcelonina continuava coexistint amb els habitatges insalubres on s’amuntegaven les classes més humils, i l’esforç per l’alfabetització i els nous corrents pedagògics convivien amb l’explotació infantil en els tallers i les fàbriques.

«En l’esforç educatiu del primer terç del segle, l’ateneisme tingué una gran importància en el procés de disminució de l’analfabetisme. L’esforç per a donar una educació tècnica-professional als sectors obrers i menestrals va haver d’abordar, obligatòriament, aquest problema. Les ciutats, com es veu en el cas de Barcelona, eren un retrat de la composició social urbana en què els barris populars, de predomini obrer i menestral, tenien els percentatges més elevats de població analfabeta. La població benestant, desplaçada progressivament cap a l’Eixample, i Sant Gervasi, presentava un nivell d’alfabetització molt superior a la mitjana, en relació directa amb les seves possibilitats d’accés a l’educació i a la cultura.» Jordi Monés, «A la recerca de l’home nou», a Història, política, societat i cultura dels Països Catalans, 1995. · 133 ·

Parc de la Ciutadella Entrada del parc de la Ciutadella l’any 1889. El parc fou construït per albergar els pavellons de l’Exposició Universal de 1888, que va obrir Barcelona al món i va donar un impuls deﬁnitiu per a la modernització de la ciutat. Font: AFB / Autor: Puig, J. E.

Fins ben entrat el segle XX, els habitatges dels menestrals no tenien, ni de lluny, les comoditats de què avui dia pot gaudir la major part de les classes populars. En aquelles llars els hiverns eren gèlids i els estius abrasadors. No hi havia ni una modesta estufa elèctrica ni de butà o un senzill ventilador. A les tardes i nits fredes dels mesos hivernals, les famílies es reunien al voltant del braser, instal·lat al menjador o la cuina, els dos grans centres de reunió familiar. L’invent de la banyera només es va introduir a les cases més riques; treballadors i menestrals havien de fer l’impossible per anar nets. Moltes cases no tenien aigua corrent i calia anar a buscar-la cada dia a la font. Era una de les tasques més dures, que —com la majoria de tasques domèstiques— requeia en les dones. La gent es rentava a la pica de la cuina o anava als banys públics municipals, on per pocs diners es tenia dret a una dutxa calenta, sabó i una tovallola. Barcelona necessitava encara un impuls per convertir-se en una ciutat avançada i moderna. Les coses, però, començaven a canviar, i l’Exposició del 1888 va contribuir de manera destacada a fer-ho possible. Més tard, a mesura que avançava el segle XX, igual que passava en altres ciutats europees, Barcelona experimentà un gran creixement, va rebre una gran quantitat d’immigrants i fou escenari d’un gran nombre de conflictes. Els menestrals, juntament amb les classes obreres, manifestaven les seves queixes als carrers. Les dones menestrals i de les classes populars participaren activament en totes les protestes que caracteritzaren el primer terç de segle XX. Fou molt destacable la presència femenina en les manifestacions contra els impostos del consum, la pujada dels aliments o contra les lleves que desembocaren en esdeveniments com la Setmana Tràgica. L’Exposició del 1929 projectà definitivament la imatge de Barcelona al món. Es pot dir que fou un precedent dels Jocs Olímpics. Però els aires de progrés i de modernitat arribaren realment a Barcelona amb la Segona República, tristament avortada per un cop militar.

Barcelona s’obre al món L’Exposició del 1888. L’any 1888 Espanya estava immersa en el període de la Restauració borbònica, i Práxedes Mateo Sagasta governava sota la regència monàrquica de Maria Cristina d’Habsburg-Lorena, vídua d’Alfons XII (mort el 1885) i mare d’Alfons XIII. És en aquest context que va celebrar-se l’Exposició del 1888, el primer gran esdeveniment internacional que s’organitzà a Barcelona, i que va passar a la història com un model de desenvolupament que posteriorment la ciutat va tornar a aplicar en l’organització d’altres esdeveniments, com ara l’Exposició Internacional del 1929, els Jocs Olímpics del 1992 i, recentment, el Fòrum Universal de les Cultures, el 2004.

· 134 ·

Abonament Entrada per a l’Exposició Internacional de 1929. Font: AMDS

Es considera que l’Exposició del 1888 fou el primer gran pas de l’economia catalana cap a l’europeïtzació. El 1886, dos anys abans de l’esdeveniment, es va fundar la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, amb l’objectiu de vetllar pels interessos dels industrials catalans i aprofitar l’Exposició per fomentar el flux comercial amb l’estranger, especialment amb els països europeus, en un moment en què l’economia catalana s’havia limitat a comerciar amb el mercat espanyol. Les exposicions universals, iniciades a París el 1855, vivien a mitjan segle XIX un moment d’apogeu. Eren considerades els esdeveniments polítics, econòmics i socials més importants del món. En una època en què les comunicacions no fluïen com en l’actualitat, el fet que cada país pogués exposar els avenços tecnològics, fent gala del seu potencial econòmic i industrial, era molt engrescador, tant per als empresaris com per als polítics. Preparar una Exposició era una oportunitat de desenvolupament econòmic per a la ciutat organitzadora i atorgava un gran prestigi internacional; era una manera d’obrir-se al món. El conjunt va contribuir que Barcelona entrés al segle XX amb una imatge de modernitat. L’Exposició Universal de Barcelona del 1888, una exposició de mercaderies, es va plantejar en aquest ambient. Ocupà els terrenys de l’antiga Ciutadella que Felip V havia ordenat construir per dominar Barcelona i Catalunya després de la Guerra de Successió. El recinte militar es convertí en parc, segons els plans de Josep Fontserè. La idea inicial d’organitzar aquest esdeveniment partí d’un empresari, Eugenio Serrano, carlí gallec establert a Barcelona. Per tal de poder superar totes les dificultats, va demanar ajuda a l’alcalde de Barcelona, Francesc Rius i Taulet, que va aconseguir convèncer un grup de potentats de la ciutat i tirar endavant el projecte. Els responsables s’hi abocaren i el mercat de treball s’animà. De personal no en faltava i tècnics, menestrals i peons de la construcció van posar mans a l’obra. L’Exposició es va inaugurar el 20 de maig al saló d’actes de Belles Arts amb gran solemnitat i s’hi va celebrar una gran quantitat d’actes. A més de les visites de reis i polítics, el nombre de forasters i estrangers fou molt important, tot i que els catalans arribats de diverses comarques van constituir el nucli principal d’afluència. Més de cent vaixells de guerra de totes les nacions d’Europa i d’algunes d’Amèrica, a més d’espanyols, arribaren al port. El dia que la reina els va passar revista van disparar en salves 4.032 canonades entre tots; el terrabastall fou tal que gairebé totes les gavines i coloms de la ciutat, espantats, es van enlairar.

· 135 ·

«La primera Exposición de España se ha efectuado en Barcelona, inaugurándola S. M. la clemente y excelsa Reina Regente Dª María Cristina con acompañamiento de escuadras de todas las naciones; y la que ha traído numeroso gentío de todas partes.» Federico de López Verdaguer, Historia de Barcelona, 1888. «Al certamen, hi participaren uns dotze mil expositors d’una cinquantena de nacions. El visitaren uns quatre-cents mil forasters. Atès que les fondes de qualitat eren poques (Orient, Quatre Nacions...), que només n’hi havia unes vint-i-cinc de segona, tot i que s’hi menjava bé, i que alguns bons cafès feien de restaurants (en total una seixantena; a més de xocolateries pastisseries); preveient que podia concórrer una gran gentada, a corre-cuita foren bastits un restaurant al mateix parc i el Gran Hotel Internacional al Passeig de Colom, de caràcter provisional, en un mes i mig, sota la direcció de Domènech i Montaner.» Pau Vila i Lluís Casassas, Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps, 1974. Arran de les activitats que es van desenvolupar a l’interior del recinte firal, Barcelona va experimentar una sèrie de millores. La celebració de l’esdeveniment va esperonar a finalitzar algunes obres que s’havien iniciat molts anys abans i que encara romanien inacabades. Però no només això. L’Exposició va ser també l’excusa per posar en marxa noves infraestructures i serveis que millorarien la vida de la ciutadania, alhora que donarien una imatge de modernitat de la ciutat davant dels visitants. En definitiva, es pot dir que, tot i que va tenir mols detractors, sobretot perquè va acabar amb un dèficit de 6 milions de pessetes, l’Exposició Universal va ser considerada un èxit, principalment pel nombre de visitants i per la projecció internacional que va donar a Barcelona. La mostra es va fer en una quarta part del recinte, que estava ocupat per edificis dissenyats pels arquitectes més prestigiosos del moment. El Palau de la Indústria, de 70.000 metres quadrats, era la construcció més important. Els menestrals deixaren la seva empremta en moltes de les construccions dreçades per a l’efemèride. Els guixaires van tenir-hi un paper destacat. Artísticament, sota la direcció d’Elies Rogent, ajudat per August Font i Antoni

Francesc de Paula Rius i Taulet

(Barcelona, 1833 – Olèrdola, 1889). Polític i advocat català, monàrquic i liberal. Fill d’una família de menestrals, estudià dret a la Universitat de Barcelona i exercí com a advocat. Més tard fou elegit regidor i tinent d’alcalde, i finalment, el 1872, fou designat alcalde de la ciutat, càrrec que ocuparia en diverses ocasions. Com a alcalde va promoure, entre altres coses, la urbanització de la Gran Via de les Corts Catalanes, la plaça de Tetuan i la plaça de Letamendi, i l’enderrocament de la resta de la muralla de Mar, per obrir el passeig de Colom. Però potser la seva contribució més important fou l’Exposició Universal de 1888, que va obrir Barcelona al món i que va propiciar en gran manera la modernització de la ciutat. · 136 ·

Font: Fototeca.cat / Autor: D.Campos

Record Targeta de record de l’Exposició Universal de 1888, amb un dibuix del passeig Marítim i del monument a Cristòfol Colom. Font: AHCB

Maria Gallissà, l’esdeveniment significà el primer esclat d’un art modernista encara incipient: el Castell dels Tres Dragons, l’Hotel Internacional i l’Arc de Triomf. Lluís Domènech i Montaner construí el restaurant el Castell dels Tres Dragons, nom popular que va rebre l’edifici construït el 1887-1888 com a cafè restaurant per a l’Exposició. Aquest nom probablement va ser adoptat de la novel·la homònima del 1865 del popular dramaturg de l’època Serafí Pitarra. Construït amb maó vist i ferro laminat, és un edifici en forma de castell coronat de merlets. És de planta pràcticament quadrada, amb quatre torres als angles i passadissos perimetrals que circulen entre una doble façana. Està adornat amb decoració ceràmica i amb uns vitralls meravellosos desapareguts en part. Un d’aquests vitralls, que ocupava tota la façana, va ser destruït en un bombardeig a la guerra civil espanyola. Del mateix arquitecte va ser l’Hotel Internacional, que estava situat en un terreny guanyat al mar al nou passeig de Colom, davant l’edifici de la Capitania General. L’edifici va ser construït en el temps rècord de 69 dies. Tenia planta i tres pisos i ocupava un solar de 5.000 metres quadrats. Amb capacitat per a 2.000 hostes, va ser concebut com a instal·lació temporal per acollir els visitants. Fou enderrocat després de la clausura de l’Exposició. L’Arc de Triomf, de maó vist, fou obra de Josep Vilaseca. L’arc triomfal, que constituïa la porta d’accés a l’Exposició, segueix les proporcions clàssiques però els materials utilitzats i alguns elements decoratius s’inspiren en l’estil mudèjar. Són remarcables els relleus escultòrics de Josep Reynés (que representa la ciutat acollint els visitants) i de Josep Llimona (que simbolitza el lliurament de guardons). També hi ha altres motius escultòrics de Torquato Tasso, Antoni Vilanova, Manuel Fuxà i Pere Carbonell. La plaça de Catalunya es va remodelar, s’ampliaren carrers de l’Eixample, com el passeig de Sant Joan, es cobriren barrancs que travessaven encara el nucli urbà... El parc de la Ciutadella es va urbanitzar i, un cop finalitzada l’Exposició, es va convertir en el parc més gran de la ciutat. Fontserè encarregà la font de la cascada al jove arquitecte Antoni Gaudí, i l’obra va quedar rematada pel grup escultòric de ferro forjat La Quàdriga de l’Aurora, de Rossend Nobas. Dins del parc perviuen encara edificacions de l’antiga fortalesa (la capella, el palau del governador i l’arsenal). L’arsenal, després de diverses adaptacions els anys 1889,

· 137 ·

Escola del clot Escola Municipal d’Arts i Oﬁcis del Clot, avui en dia. Autor: M. Soledad Bengoechea

Farmàcia Guerra Enric Guerra Cortés, farmacèutic, i auxiliars, a la seva farmàcia, l’any 1907. Font: Farmàcia Guerra

· 138 ·

1900 i 1932, és actualment la seu del Parlament de Catalunya. També han quedat dempeus altres construccions importants (l’Umbracle, l’Hivernacle, el Castell dels tres dragons). Poc després, dins del recinte del parc es va iniciar la construcció del famós parc zoològic barceloní. El passeig de Colom i un nou moll, l’actual Moll de la Fusta, es van construir durant aquesta febre urbanística. El front marítim de la ciutat, entre el parc de la Ciutadella i la Rambla, quedava així com un regal per als barcelonins, convertit en un agradable lloc d’esbarjo. El mercat del Born, també obra de Josep Fontserè i de l’enginyer Josep Cornet Mas, va ser erigit entre el 1884 i el 1886. És un dels primers i més importants edificis construïts amb ferro a Barcelona. Fa uns quants anys, s’hi van començar a fer excavacions i s’hi han trobat restes de les cases enderrocades el 1714. És un dels jaciments més complets de l’edat moderna a Europa. Es va projectar el mercat situant-lo a tocar de l’enderrocada Ciutadella, amb la finalitat d’abastar de queviures Barcelona. L’espai és ampli, cobert, tancat i ben airejat. L’estructura de columnes de fosa i cavalls metàl·lics fou adjudicada a La Maquinista Terrestre i Marítima. El nom de Born li ve de la plaça que hi ha al costat, que —per cert— va tenir una significació especial per a la vida barcelonina durant l’edat mitjana, ja que fou lloc habitual de tota mena d’actes públics, com torneigs, justes, processons... El Palau de Belles Arts, on actualment hi ha els jutjats municipals, just davant del Museu de Zoologia, també es va edificar amb motiu de l’esdeveniment. L’obra fou encarregada a August Font. En aquest palau se celebrà la inauguració oficial de l’Exposició, amb assistència de la família reial. Després va ser destinat a exposicions artístiques, concerts i actes culturals de caràcter catalanista. Continuà obert fins a l’any 1942. Las Golondrinas, embarcacions d’esbarjo que, encara avui, surten de davant del monument a Colom i ofereixen un tomb marítim als visitants, també van ser inaugurades en aquella època. Si abans feien passar una bona estona als més menuts, avui també són un reclam per als estrangers que visiten la ciutat. Colom, damunt una columna i amb el dit assenyalant un nou món, és una de les postals obligades per als turistes. El monument a l’almirall, situat a la porta de la Pau, punt d’unió del passeig de Colom i la Rambla i que es veu

des de tots els punts alts de Barcelona, també forma part de l’Exposició. Anys abans, el 18 de desembre de 1874, l’Ajuntament havia acordat erigir aquest monument. Per tal de posar en marxa l’obra havia obert una subscripció pública. Tanmateix, fins a l’1 de juny de 1888, en plena celebració de l’Exposició, no va ser acabat i inaugurat. La primera peça de ferro, base de la columna, es va col·locar el desembre del 1887. L’operació fou difícil, ja que tenia un pes imponent: 34 tones. La columna constava de seixanta metres de ferro colat i fou bastida per Gaietà Buïgas, amb escultures d’Atché, com la que corona el monument, i d’altres escultors prestigiosos.

Arriba el progrés

Exposició Universal Entrada de l’Exposició Universal de 1888, situada al parc de la Ciutadella. Va ser la primera Exposició Universal celebrada a la ciutat i va constituir una oportunitat única de desenvolupament econòmic i projecció internacional. Font: AMDS / Autor desconegut.

Al final del segle XIX el descobriment de l’electricitat va comportar un canvi d’una transcendència enorme. Al llarg de les primeres dècades del segle XX l’enllumenat elèctric va substituir en part els altres sistemes emprats fins aleshores, com el gas, sobretot per a l’electrificació dels carrers. La il·luminació elèctrica dels primers carrers de Barcelona, una altra de les millores realitzades amb motiu de l’Exposició del 1888 (la Rambla, el passeig de Colom, la plaça de Sant Jaume i l’interior del recinte del certamen), fou un avenç important per als barcelonins, sobretot quan arribaven els mesos tristos i foscos de la tardor i l’hivern. Quan el segle XX ja trucava a la porta, la xarxa elèctrica es va expandir ràpidament, a partir de la construcció de centrals elèctriques als Pirineus. El 1930 el 70% dels habitatges catalans hi estaven connectats, encara que, inicialment, l’ús es reduís a unes bombetes de pocs watts. Durant els tres primers decennis del segle XX es va generalitzar l’ús de l’energia elèctrica (en el transport, els processos de producció industrial i l’enllumenat domèstic). L’electrificació també va permetre introduir canvis fonamentals amb vista a la millora del treball de la menestralia. A alguns treballadors i treballadores (com les bordadores), que practicaven un ofici que requeria una gran precisió, l’electricitat els va proporcionar més comoditat. També va fer possible allargar l’horari laboral en hores nocturnes. L’electricitat va facilitar les tasques a les mestresses de casa i a les minyones. Al mercat van començar a trobar-se aparells mecànics d’ús casolà que substituïen el treball fet a mà. I en algunes cases van instal·lar els primers ascensors, rebuts sobretot amb curiositat. Si l’electrificació fou un factor decisiu de modernització, no ho fou menys la invenció de l’automòbil de motor, que va revolucionar el món del transport. Tradicionalment, els desplaçaments per Barcelona, tant de viatgers com de mercaderies, es feien amb carros tirats per cavalls. Al final del segle XIX, unes quantes línies de tramvies de tracció animal cobrien les necessitats de trànsit per l’interior de la ciutat, connectant el centre amb els barris més allunyats (Sant

· 139 ·

Línia 29 Primer tramvia elèctric de Barcelona, que es va estrenar el 26 de gener de 1899 en una de les vies de la popular línia 29. En un primer moment, la gent, acostumada als tramvies de tracció animal, desconﬁava d’aquest nou vehicle, ja que el considerava perillós. La població va acabar per acostumar-s’hi i la por no va trigar a desaparèixer. Font: AFB / Autor desconegut

Martí, Sants, Horta, Gràcia, Sarrià, etc.); a partir del 1899 s’inicià l’electrificació d’aquests mitjans (tramvies elèctrics, autobusos amb motor...). La primera línia de tramvia elèctric, la de Gràcia, es va inaugurar el dia de Sant Joan del 1899. En pocs mesos es va electrificar la resta de línies que depenien de la mateixa empresa: la de la Barceloneta, la del Poblenou, i el ramal de la Gran Via i el passeig de Sant Joan. Dos anys després, un funicular elèctric desplaçava còmodament els ciutadans des del pla de Barcelona fins al cim del Tibidabo. El 1902 es va electrificar el tramvia de Sant Andreu i, l’any següent, els de Sant Gervasi, les Corts i Sarrià; el 1904 el de Sants. El primer tren d’Espanya que va fer servir aquesta força motriu fou el de Sarrià, inaugurat el 1905. En els serveis públics la introducció de l’energia elèctrica fou molt ràpida, i en el transport encara més. L’energia elèctrica que impulsava els tramvies procedia de la central del Paral·lel, que llavors tenia una de les que després serien tres xemeneies. Però l’arraconament a Barcelona de les velles formes de transport tradicional no es va fer d’un dia per l’altre. L’ofici de baster, l’encarregat de fer i adobar els arreus dels animals de càrrega, era molt important a la ciutat. I els menestrals continuaven tenint un paper destacat en el transport de mercaderies i de viatgers.

«En 1906, circulan por un paseo de Gracia sin asfaltar y sin adoquines, los primeros autobuses de gasolina, bautizados con el pomposo nombre de ómnibus-automóviles, pero aún deberán pasar cuatro años hasta la entrada en servicio de los llamados automóviles de alquiler con parada ﬁja, una complicada manera de referirse a los taxis. Entre 1900 y 1910, circulan por Barcelona pocos vehículos a motor, que · 140 ·

conviven con los métodos tradicionales de transporte. Las diligencias hacen el servicio entre Barcelona y las poblaciones donde no llega el tren, y los coches de caballos aún esperan al lado de los nuevos y lujosos taxis a los viajeros que llegan a la ciudad en ferrocarril o por mar. Las mercancías son transportadas por carreteros, pero los pequeños bultos los trasladan mozos que se alquilan con su carretilla. Un personaje muy popular y muy necesario en la vida de los barceloneses del nuevo siglo es el recadero, que mantiene muchos vínculos entre Barcelona y los pueblos de los alrededores y de toda Cataluña.» Josep Maria Huertas i Jaume Fabre, Barcelona. Memoria de un siglo, 2001. Tot i la introducció de nous mitjans de locomoció, la majoria de desplaçaments per Barcelona encara es continuaven fent a peu. El preu dels transports era elevat i sovint despertaven recel entre la ciutadania per la velocitat amb què pul·lulaven, que avui consideraríem irrisòria però que esverava als ciutadans de l’època. La divulgació de l’automòbil i l’increment de circulació van plantejar problemes desconeguts fins aleshores: l’adaptació de les vies als nous vehicles, la seva conservació i la necessitat d’ordenar una circulació cada cop més perillosa, atesa l’alta velocitat dels nous vehicles. Això motivà la promulgació d’un gran nombre de lleis i reglaments, mitjançant les quals es pretenia atenuar aquests problemes. Apareixien les normes de trànsit, tan nombroses en l’actualitat.

Els menestrals i la política Els menestrals no eren aliens al seu propi entorn, constituïen una classe social activa i integrada a la vida de Barcelona i, com és lògic, també tenien un paper important en tots els esdeveniments socials i polítics que van sacsejar i transformar la ciutat. Les vagues i els conflictes associats a la lluita obrera, la pèrdua de les colònies o la Primera Guerra Mundial van ser episodis que van afectar d’una manera o una altra la societat en conjunt, i que també van tenir repercussió en els ambients menestrals. Cal assenyalar, tot amb tot, que la menestralia era un grup social obert i heterodox, amb fronteres difuses que en ocasions es confonien, d’una banda, amb el proletariat i, de l’altra, amb la burgesia o els professionals liberals. Com és lògic, un grup tan divers no va estar mai associat a una postura política determinada o a uns interessos de classe concrets, més enllà dels que afectaven els seus petits tallers o negocis, si bé alguns dels seus membres s’identificaven amb l’ideari burgès i altres ho feien amb les ideologies sorgides en el moviment obrer, com el socialisme i, fins i tot, l’anarquisme. Sí que podem parlar, però, d’una sèrie de valors propis de la classe menestral, com ara el treball, l’esforç i l’estalvi, i d’una simpatia general per moviments com el federalisme o el republicanisme, que moltes vegades obeïen a interessos econòmics (com el pagament de tributs) o purament comercials.

· 141 ·

Palau Nacional Obres de construcció del Palau Nacional de Montjuïc, amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929. Font: AFB / Autor desconegut

La generació dels noucentistes de la segona dècada del segle XX projectà en els oficis l’encarnació de les virtuts cíviques i morals. L’escriptor Eugeni d’Ors va fer una lloança dels menestrals en l’acte de presentació de l’Almanac dels Noucentistes (1911) i el mateix periodista i polític republicà Antoni Rovira i Virgili deia que «Pocs pobles senten i comprenen com el nostre tot allò que hi ha de lloable i de fort en la menestralia. Els catalans podem tenir “l’obra ben feta” com un ideal de raça». Els menestrals participaren activament en tots els esdeveniments socials i polítics de l’època, amb el mateix entusiasme que la resta de conciutadans, en alguns casos de forma indirecta, i en uns altres fent-hi un paper protagonista, com va passar a la revolta dels consums o en l’anomenat «tancament de caixes». El febrer del 1872 hi va haver a Barcelona una revolta dels consums. Com era característic d’aquest tipus de revolta, es van cremar les barraques on es portava el control del cobrament dels impostos. La revolta va ser sufocada per l’exèrcit. L’impost dels consums era una càrrega establerta l’any 1845 sobre el vi, l’aiguardent, els licors, l’oli d’oliva, la carn, la sidra, el xacolí, la cervesa i el sabó. Havia estat abolit a principis del Sexenni Democràtic (1868-1874), però el 1872 es va tornar a instaurar.

«Se restableix l’odiosa contribució de consums, á pesar del crit general de reprobació que per tot arreu s’aixeca. La restableixen los mateixos homens que pél Setembre de 1868 cridaban contra ella. Pero ¿aixo que hi fa? Si ja en la seva alocusió deyan: “¡Nada de vejámenes! ¡Nada de Fielatos!”. Y a pesar de tot los tiros no hi han faltat com en tota cosa espanyola y progresista. Diumenje á la trade, manifestació contra l’odiós impost, que vá á la Plassa de Sant Jaume Crits d’ “¡Abaix los Consums!” en ella y en molts carrers del ciutat. L’ajuntament fa sortir los municipals a caball que despejan la plassa ab lo sabre desenveinat. Aixo ben mirat era una altra especie de bando ó alucució dirigida al poble. Solament que’ls arguments que s’empleavan eren una mica mes contundents que’ls altres.» Anònim. «Història dels Consums. Revolta a Barcelona (1872)», La Campana de Gracia. Barcelona, 4 de febrer de 1872. Una altra protesta en què els menestrals van tenir un paper destacat fou la coneguda com a «tancament de caixes». El 1899, a causa de la crisi colonial del 1898 i amb la intenció de reduir el dèficit de la guerra, el gabinet de Francisco Sivela i el seu ministre d’Hisenda, Raimundo Fernández Villaverde, van im-

· 142 ·

posar uns pressupostos restrictius i van augmentar els impostos, especialment l’impost d’utilitats del capital i del treball i el de cèdules personals, la qual cosa va provocar la rebel·lió immediata d’industrials i botiguers, que van donar de baixa els seus establiments per tal d’evitar el pagament de tributs. La protesta va ser convocada per la Lliga de Defensa Industrial i Comercial i fou encapçalada pel batlle de la ciutat, Bartomeu Robert i Yarzábal, conegut popularment com el doctor Robert. Alguns comerciants van anar a la presó per no pagar les contribucions i la revolta va tenir conseqüències serioses, com la dimissió del doctor Robert i dels ministres Duran i Bas i Camilo García de Polavieja i del Castillo. Encara que la protesta no va obtenir l’èxit desitjat, va contribuir a augmentar la suspicàcia dels catalans cap al Govern central i va enterbolir encara més les relacions de Catalunya amb la resta de l’Estat. Un altre motiu de protesta fou el reclutament obligatori dels joves per al servei militar i la seva participació en les guerres per conservar les colònies. Les dones i els joves eren els sectors més importants que participaven en aquesta protesta general.

«La supresión del servicio militar por las llamadas “quintas” o sea el sorteo de un mozo por cada cinco de los previamente alistados, como en un principio se hacía, era la aspiración unánime del pueblo español. Una de las promesas de la revolución había consistido en la supresión de las quintas y matrículas de mar; pero Prim, desde el ministerio de la Guerra, había ya decretado una (que afirmó sería la última que se efectuaría en España), y, en septiembre de 1869 decretó otra llamando a las armas a cuarenta mil mozos. El estallido de la indignación popular fué grande. La [manifestación] celebrada en Barcelona fué precedida de unos pasquines, fijados en las esquinas, que decían: “Ciudadanos: Os invitamos a la manifestación que verificará el partido en las ruinas de la Ciudadela, derrumbado baluarte de la tiranía. Acudir todos; vuestras mujeres, las madres de vuestros hijos...” Y hubo en la manifestación una muchedumbre considerable de hombres de todas clases y estamentos sociales y muchas mujeres llevando en brazos a sus hijos. Había las banderas y música de todas las sociedades políticas y corales de veinte puntos del llano. Al desfilar por mi calle conté más de cien banderas o estandartes, durando el desfile más de dos horas. La Comisión organizadora subió al despacho del gobernador civil, quien prometió, con énfasis, que “la quinta decretada por don Juan Prim no se llevaría a cabo”. Poco tiempo después corría la sangre en Sans, Gracia y en varios puntos de Barcelona, precisamente por haber Prim impuesto la ejecución de su decreto.» Arturo Masriera, Barcelona isabelina i revolucionaria, 1930. Els interessos catalans a les colònies, però sobretot a Cuba, eren molt importants: una nodrida i pròspera colònia, propietats, inversions i un mercat molt interessant per a l’exportació de productes agrícoles i industrials. Catalunya hi exportava teixits, oli, vi i aiguardent; n’importava cafè, sucre, canya, rom, tabac, cotó i fustes fines. Els catalans havien intervingut també en el comerç d’esclaus. De fet, la política colonial de la Regència era dictada pels interessos de les grans famílies indianes de Catalunya, el País Basc i Astúries. A l’illa de Cuba, després d’un període de successius conflictes de l’Estat espanyol amb els cubans, entre els anys 1895 i 1898 tingué lloc l’anomenada

· 143 ·

Guerra de la Independència (durant aquests anys, 220.285 soldats foren traslladats a Cuba, a banda dels mobilitzats en el territori de l’illa). S’inicià el 24 de febrer amb el «Grito de Baire». A partir d’aquí, els separatistes cubans continuaren la guerra fins que la intervenció americana els assegurà la independència. Tanmateix, el pes real de la guerra no va recaure sobre els que tenien interessos a les colònies. Els que van morir a les guerres colonials o quedaren marcats per ferides o malalties no eren els fills de les famílies burgeses. Des d’un primer moment, les guerres colonials van ser especialment injustes, en una societat espanyola en què les lleis relatives al servei militar eren arbitràries. Entre altres injustícies, la llei permetia una redempció en metàl·lic (de 2.000 pessetes de l’època), mitjançant la qual el noi sortejat podia pagar-se un substitut o bé alliberar-se abonant aquesta quantitat de diners. Soldats a bon preu i vaixells gairebé inservibles: aquesta era la situació militar coneguda entre els anys 1895 i 1898. El prestigiós metge Santiago Ramon y Cajal va ser a Cuba l’any 1874 exercint la medicina. La disenteria va fer que abandonés l’illa juntament amb altres soldats afectats per diverses malalties. Ramon y Cajal va recollir part de les vivències del viatge en un text que provoca esgarrifances.

«Conmigo abandonaron la isla también muchos soldados inutilizados en campaña. Los desventurados estaban enfermos como yo; pero, menos atendidos, viajaban en tercera, hacinados en montón y sometidos a régimen alimenticio insuﬁciente o poco reparador. Yo me complacía en cuidarlos, procurándoles medicamentos y alentando sus esperanzas. Algunos de aquellos infelices fallecieron durante la travesía. ¡Qué desgarrador espectáculo contemplar a la alborada el lanzamiento de los cadáveres al mar!... En cambio, otros enfermos más afortunados mejoraban a ojos vistas. Al alivio cooperaban la pureza del aire y la ausencia de nuevas infecciones; pero obraban con superior eﬁcacia estos dos supremos tónicos espirituales: la esperanza de ver pronto el patrio terruño y la alegría de incorporarse al seno del hogar.» Santiago Ramón y Cajal, Mi infancia y juventud, 1942. Com ja hem dit, les dones participaren en tots els aspectes que caracteritzaren el primer terç de segle. Fou remarcable la presència femenina en fets

Lluís Domènech i Montaner

(Barcelona, 21 de desembre de 1850 – 27 de desembre de 1923) Arquitecte, historiador, humanista i polític. Fou un dels principals protagonistes del Modernisme català, amb una concepció arquitectònica que integrava totes les arts. Les seves obres més importants, el Palau de la Música i l’Hospital de Sant Pau, han estat declarades Patrimoni de la Humanitat.

· 144 ·

Font: Fototeca.cat / Autor: D.Campos

com ara les protestes contra les lleves que desencadenaren la Setmana Tràgica i molts altres dels conflictes que es produïren. Una altra àrea de mobilització femenina fou l’acció col·lectiva centrada en les protestes populars relacionades amb l’escassetat d’aliments i la pujada dels preus. Les dones assumien que eren les proveïdores de les primeres necessitats de la família. Per tant, les dones de les classes populars es mobilitzaren en diverses ocasions per protegir l’economia familiar. L’any 1918 es va desencadenar a Barcelona una àmplia protesta de dones de les classes obreres, menestrals i mestresses de casa contra la carestia de la vida, la creixent inflació i l’escassetat. Entre el 26 i el 31 de juliol de 1909 van tenir lloc uns esdeveniments que van donar nom a aquella setmana: la Setmana Tràgica. La causa comuna fou la protesta contra la tramesa repetida de soldats reservistes al nord d’Àfrica, arran dels fets de Melilla. Un reial decret de juliol de 1909 autoritzava a cridar de nou al servei les lleves posteriors a l’any 1903. Això afectava, sobretot, homes de les classes obreres i menestrals que no havien pogut pagar la quota establerta per redimir-se del servei militar. La quota, per contra, permetia que els homes de les classes benestants es deslliuressin d’aquesta obligació. La revolta es va enfocar sobretot a la crema d’esglésies i convents. Es desconeixen les bases socials de la revolta, però tot indica que van ser treballadors i menestrals, amb una gran participació de dones.

Barcelona Internacional L’any 1929 es va celebrar a Barcelona l’Exposició Internacional, que va contribuir al desenvolupament de la ciutat de la mateixa manera que ho havia fet la del 1888. Tot indica que l’esdeveniment fou un pretext dels dirigents de la ciutat per aconseguir un certamen comercial i també per iniciar tota una reorganització de la ciutat i resoldre diferents problemes urbanístics. Amb motiu de la mostra es va fer una gran quantitat d’obres i serveis d’interès públic: es va construir el metro, es van ampliar les línies de tramvies i autobusos, es pavimentaren molts carrers, se n’il·luminaren d’altres, es van remodelar places i avingudes, i es construí una àmplia xarxa de clavegueres. Exemples d’aquesta transformació són la plaça d’Espanya amb les seves Torres Venecianes, l’avinguda de Maria Cristina, el Palau de Victòria Eugènia i el d’Alfons XIII, el Palau Nacional, que acull el Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Palauet Albéniz, el Museu Arqueològic, el Teatre Grec, etc. De totes maneres, la construcció més destacada i que continua sent actualment un gran atractiu turístic és el Poble Espanyol, un recinte que evoca alguns dels monuments més importants d’Espanya, com per exemple les Torres d’Àvila. A més, amb la seva variada oferta, és el lloc ideal per sopar o fer la copa o el refresc.

· 145 ·

En el període inicial de la construcció del Poble Espanyol hi van arribar a treballar fins a un miler d’operaris. Els menestrals de la construcció hi van fer una feina colossal. Malgrat que a primera vista pugui semblar una altra cosa, cap de les edificacions no està construïda amb pedra massissa. Tots o gairebé tots els edificis del Poble Espanyol estan bastits amb motlles, de calç i morter, simulant altres materials, com la llamborda, el maó i fins i tot la fusta. És el cas de les muralles que flanquegen l’accés a l’antic recinte, que van ser construïdes amb només quatre o cinc motlles amb els quals es van fabricar totes les peces de la muralla. Com en l’Exposició del 1888, en la del 1929 els guixaires hi van tenir un paper principal, de manera que a Barcelona es va establir un gran nombre de tallers a la dècada dels anys trenta. En aquests moments gairebé tots els artesans s’encarregaven de fer i col·locar motllures, cornises, frisos i altres peces de guix. Potser un dels casos més singulars de la tècnica dels menestrals de l’edificació és l’església mudèjar que flanqueja un dels extrems de la plaça Major del conjunt del Poble Espanyol. Les parets d’aquest edifici es van fer primer en motlle i es van instal·lar posteriorment, com si es tractés de material prefabricat. Cal destacar també les aportacions de Carles Buïgas per la seva obra d’enginyeria en el terreny dels jocs d’aigua i de llum. Els seus treballs formaren un dels conjunts més espectaculars, integrat per les cascades i els sortidors de l’escalinata del Palau Nacional, juntament amb la gran font lluminosa, la Font Màgica, que fou una de les màximes atraccions de l’Exposició. Les instal·lacions del certamen obligaren a desallotjar milers de famílies que vivien a les barraques de Montjuïc. Per aquest motiu, l’Ajuntament organitzà el Patronat de l’Habitatge, que havia d’encarregar-se de la construcció de quatre grups d’habitatges modestos (cases barates) per allotjar la població expulsada de la muntanya. Dos dels grups, Bon Pastor (posteriorment Milans del Bosch) i Baró de Viver, es van construir al terme de Santa Coloma de Gramenet, a la riba

Antoni Gaudí i Cornet

(Riudoms o Reus, 25 de juny de 1852 – Barcelona, 10 de juny de 1926) Fou la màxima figura de l’arquitectura catalana i el geni indiscutible del Modernisme. La seva arquitectura, inspirada en les formes de la natura, integrava totes les arts decoratives i els oficis artesans: ceràmica, vidrieria, forja de ferro, fusteria, etc. Entre les seves obres més conegudes destaquen el temple expiatori de la Sagrada Família, el Parc Güell, la Casa Milà (coneguda popularment com la Pedrera) i la Casa Batlló. L’arquitectura de Gaudí continua sent avui dia un dels grans reclams turístics de Barcelona i un dels signes d’identitat de la ciutat, i atreu milers de visitants cada any. Algunes de les seves obres han estat declarades patrimoni de la humanitat per la Unesco. · 146 ·

Font: AFB / Autor: Ballell, Frederic

dreta del Besòs. Arran d’aquest trasllat es construïren gairebé 1.200 cases i es desplaçà prop de 4.000 persones. L’impacte social, econòmic i polític sobre el poble fou de gran magnitud. La clausura de l’Exposició, el 15 de gener de 1930, es va produir quan a tot Espanya es van començar a sentir les conseqüències de la crisi econòmica mundial del 1929. Una crisi que a l’Estat espanyol tingué repercussions no només econòmiques, sinó també polítiques, amb l’esfondrament de la monarquia i la instauració de la Segona República Espanyola l’abril del 1931.

La Segona República El 12 d’abril del 1931, el règim monàrquic espanyol, que es trobava immers en una crisi profunda, va convocar eleccions municipals. El dictador Miguel Primo de Rivera havia dimitit l’any anterior i la monarquia pretenia, amb aquelles eleccions, sondejar fins a quin punt gaudia del suport popular. Els partits monàrquics van guanyar les eleccions, gràcies al caciquisme regnant a les zones rurals de bona part d’Espanya. Per contra, el resultat que van obtenir a les grans ciutats fou catastròfic. Els republicans havien triomfat en 41 de les 50 capitals de província de l’Estat. Alfons XIII va interpretar aquell resultat com un fracàs rotund de la institució monàrquica i optà per abandonar el país, al mateix temps que l’entusiasme republicà s’estenia per tot Espanya. El 14 d’abril la Segona República es proclamava oficialment a tot l’Estat i la bandera tricolor onejava als ajuntaments de pobles i ciutats enmig del fervor popular.

«Entre tanto, en la Plaza de San Jaime habían engrosado los grupos que vitoreaban a la República y reclamaban sin cesar que la bandera republicana fuese izada en las Casas Consistoriales. Minutos después de la una y media de la tarde era izada la enseña republicana en el balcón principal del Ayuntamiento, siendo acogida con variadas pruebas de entusiasmo. El nuevo concejal señor Lluhí y Vallescá salió al balcón y arengó a las masas, pidiendo que mantuvieran su entusiasmo y estuviesen plenamente serenos; pues sólo asi podría consolidarse la naciente República. El Ayuntamiento de Barcelona —añadió—, que es el único poder legítimo de la ciudad, se reunirá con Maciá para encargarse del poder de toda Cataluña. También Companys se asomó, limitándose a decir: “Tened serenidad que la República sabrá representar a la mayoría del pueblo. ¡Visca Catalunya, visca la República!”. Las palabras de ambos oradores fueron acogidas con entusiastas aplausos. Poco después habló también desde el balcón de las Casas Consistoriales el concejal radical electo, señor Giralt, quien dijo: “Catalanes: como os prometíamos en los mítines, hemos venido a esta casa a proclamar la República, y aquí estamos y aquí proclamamos la República por Cataluña y por España. · 147 ·

El partido republicano radical tiene a gran honor levantar su bandera republicana junto a la bandera de Cataluña. Aquí todos somos soldados servidores de la República, que en los momentos de peligro nos hemos encontrado juntos.” También fue muy aplaudido. Además de la bandera republicana fue izada en el mástil colocado en lo alto del ediﬁcio, la bandera catalana.» La Vanguardia, 15 d’abril de 1931. La Segona República va ser, des del principi, dipositària de gran part de les esperances de progrés de les classes populars. El proletariat confiava que el nou règim avancés en les millores socials i laborals que el moviment obrer reclamava des del segle anterior, i els camperols clamaven per l’anhelada reforma agrària. El nou marc polític venia embolcallat en un clima de llibertat i democràcia que satisfeia, d’altra banda, les aspiracions de les classes mitjanes, comerciants i menestrals, que a Catalunya estaven vinculades al nacionalisme, al republicanisme i al federalisme. En proclamar-se la República va ser nomenat un govern provisional presidit per Niceto Alcalá-Zamora, que va dimitir el 14 d’octubre del 1931 en protesta pel caràcter laic del nou règim; va ser substituït per Manuel Azaña. El 10 de desembre Alcalá-Zamora va ser escollit per votació president de la República, càrrec que va ocupar fins a l’abril del 1936. La Generalitat va ser restaurada el dia 2 d’agost del 1931 i Francesc Macià en fou nomenat president. El 9 de setembre del 1932 es va aprovar l’Estatut de Catalunya, que reconeixia, entre altres coses, la cooficialitat de la llengua catalana. La Segona República va topar, des de l’origen, amb l’oposició de les classes dominants (l’aristocràcia, l’alta burgesia, l’Església i l’estament militar) que veien amenaçats els seus privilegis i que van fer tot el possible per obstaculitzar els avenços socials pels quals lluitaven les classes populars. Un exemple d’això és l’intent de cop d’estat protagonitzat pel general Sanjurjo i altres militars el 10 d’agost del 1932, i conegut popularment com «la Sanjurjada». Cal tenir en compte que el context històric internacional en què es va desenvolupar la Re-

Francesc Macià i Llussà

(Vilanova i la Geltrú, 21 de setembre de 1859 – Barcelona, 25 de desembre del 1933) Va ser militar, polític i president de la Generalitat de Catalunya, conegut popularment com «l’Avi». Va fer carrera militar fins a assolir el grau de tinent coronel, però decidí abandonar l’exèrcit arran dels Fets del Cu-cut, quan alguns oficials espanyols van atacar la redacció d’aquesta revista com a represàlia per una vinyeta gràfica satírica. Començà llavors una intensa activitat política, com a diputat de Solidaritat Catalana primer, com a fundador d’Estat Català més tard, i finalment com a president d’Esquerra Republicana de Catalunya. Fou president de la Generalitat des de 1931 fins a la seva mort. · 148 ·

Font: Fototeca.cat

pública estava condicionat per la radicalització del moviment obrer (que havia propiciat la Revolució soviètica) i pel sorgiment del feixisme i el nazisme (que havien fet pujar al poder Mussolini a Itàlia i Hitler a Alemanya). La convulsa situació que enfrontava ideologies revolucionàries com el comunisme o l’anarquisme amb corrents totalitaris com el feixisme, o aspiracions de la classe obrera i els camperols, a més de bona part de la menestralia, contra interessos de les classes privilegiades, va produir al llarg de la Segona República situacions d’enfrontament i tensió que sovint es van traduir en episodis violents, i que van propiciar l’alternança en el poder dels diferents grups en conflicte. El 28 de juny del 1931 van tenir lloc les eleccions a Corts constituents, que van donar la majoria a una coalició de partits d’esquerra i que van inaugurar l’etapa coneguda com a Bienni Reformista. L’esforç reformista realitzat en aquest període va representar un avenç social sense precedents en la història d’Espanya. Per primera vegada es va reconèixer a les dones el dret a vot, es van dictar lleis laborals que beneficiaven la posició d’obrers i sindicats, es va afrontar l’anomenada «qüestió religiosa» propiciant la separació Església-Estat i la llibertat de culte, es va afermar la sobirania popular definint el nou estat com una «República democràtica de treballadors de totes classes», es van reconèixer drets civils com el divorci, es va intentar la democratització de l’exèrcit i es va aprovar la Llei de bases de la reforma agrària. Esment a part mereix l’esforç del nou govern en el camp de l’educació, que es va materialitzar en la construcció de multitud de noves escoles, nous mestres amb millor formació i salari, i la introducció de models pedagògics més avançats, que incloïen, entre altres coses, l’educació mixta. El partit que va guanyar les primeres eleccions catalanes va ser Esquerra Republicana de Catalunya, i Francesc Macià —conegut popularment com «l’Avi»— fou nomenat president de la Generalitat, càrrec que va ocupar fins a la seva mort, el 25 de desembre de 1933. Esquerra Republicana de Catalunya s’havia constituït com a partit polític el 1931, a partir de la unió del Partit Republicà Català de Lluís Companys, Estat Català de Francesc Macià i el grup L’Opinió de Joan Lluhí. Es va presentar com un partit republicà i federalista, amb una ideologia d’esquerra moderada que atreia la part menys radicalitzada del proletariat (molt influït per l’anarquisme a la ciutat de Barcelona) i amplis sectors de la menestralia i la classe mitjana. L’ideari d’Esquerra es resumia en el famós lema que el mateix Macià va encunyar: «la caseta i l’hortet», que postulava una societat en la qual tots els treballadors poguessin gaudir de totes dues coses, evocant una situació d’idíl·lic benestar i progrés.

«La mort del President Macià, elevant de tó la controversia sobre la seva altíssima ﬁgura, ha d’haver asserenat també l’atmòsfera que voltava aquella caseta i aquell hortet que ell, amb tanta de fé i d’amor, volia donar als obrers de Catalunya. “La caseta i l’hortet”, a desgrats dels seus noms pacíﬁcs, havien servit de signe de combat, toc de clarí que desfermava els atacs i contraatacs de les dretes i les esquerres.» Nicolau Rubió i Tudurí, La caseta i l’hortet [1933]. · 149 ·

A la mort de Macià, Lluís Companys el va succeir en el càrrec. El novembre del 1933 es van convocar unes noves eleccions d’àmbit estatal en què l’esquerra es va presentar dividida, la qual cosa va propiciar la victòria dels partits dretans, que s’havien presentat en una coalició sota el nom de CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes), i es va iniciar el període conegut com a Bienni Radical-Cedista o Bienni Negre. El nou Govern, marcadament reaccionari, va esforçar-se a neutralitzar les mesures adoptades pel Govern anterior, frustrant les aspiracions de les classes populars i propiciant un clima de gran agitació social, ple de tensió, vagues i enfrontaments, que culminaren en la Revolució del 1934, animada per partits i sindicats d’esquerra com el PSOE, la UGT o la CNT, i encapçalada per Largo Caballero i Indalecio Prieto. L’episodi més greu que es va produir durant aquesta Revolució va tenir lloc a Astúries, on els miners, que disposaven d’armes i dinamita, van prendre els carrers durant tres dies, fins que el govern de la CEDA va aconseguir sufocar la rebel·lió a costa d’una repressió brutal que es va saldar amb un elevadíssim nombre de víctimes mortals. Si bé, a causa de la censura que el Govern va aplicar sobre l’assumpte, els especialistes no es posen d’acord respecte al nombre de víctimes, les xifres oscil·len entre els 1.000 i els 4.000 morts i entre 15.000 i 30.000 detinguts. La Revolució del 34 va adoptar a Catalunya la forma d’una insurrecció independentista recolzada pel Govern de la Generalitat, els mossos d’esquadra i milícies armades, en la qual Lluís Companys, des de la plaça de Sant Jaume de Barcelona, va proclamar «l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola».

«Catalans: Les forces monarquitzants i feixistes que d’un temps ençà pretenen traicionar la República, han aconseguit llur objectiu i han assaltat el poder. Els partits i els homes que han fet públiques manifestacions contra les minses llibertats de la nostra terra, els nuclis polítics que prediquen constantment l’odi i la guerra a Catalunya, constitueixen avui el suport de

Lluís Companys i Jover

(El Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d’octubre de 1940)

· 150 ·

Fou el primer president del Parlament de Catalunya (1932-1933), ministre del Govern espanyol (1933) i president de la Generalitat de Catalunya (1934-1940), després de succeir Francesc Macià en el càrrec. Fou empresonat arran dels fets d’octubre de 1934 i alliberat i restablert en el seu càrrec després de la victòria del Front Popular el 1936. En acabar la guerra civil espanyola, va fugir a França, on fou finalment atrapat per la Gestapo el 13 d’agost de 1940 i lliurat a les autoritats espanyoles. El 15 d’octubre d’aquell mateix any fou afusellat al castell de Montjuïc.

Font: Fototeca.cat

les actuals institucions. La Catalunya liberal, democràtica i republicana no pot estar absent de la protesta que triomfa per tot el país ni pot silenciar la seva veu de solidaritat amb els germans que en les terres hispàniques lluiten fins a morir per la llibertat i pel dret. Catalunya enarbora la seva bandera i crida a tots al compliment del deure i a l’obediència absoluta al Govern de la Generalitat, que des d’aquest moment trenca tota relació amb les institucions falsejades. En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del poder a Catalunya, proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola i en establir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme els invita a establir a Catalunya el Govern provisional de la República, que trobarà en el nostre poble el més generós impuls de fraternitat, en el comú anhel d’edificar una República federal, lliure i magnífica.» Discurs de Lluís Companys des del Palau de la Generalitat, 6 d’octubre de 1934. La insurrecció, que va requerir la intervenció de l’exèrcit, es va saldar amb uns quaranta morts i amb l’empresonament de més de tres mil persones, incloent-hi el Govern de la Generalitat i el mateix president Companys. L’Estatut de Catalunya va ser suspès. El Govern de la CEDA, desgastat per tots els esdeveniments ocorreguts en el seu mandat, va dissoldre les Corts el gener del 1936. El 16 de febrer es van celebrar noves eleccions, que van donar la victòria al Front Popular, una coalició de partits d’esquerra. En un clima de gran tensió, el nou Govern va intentar reprendre les reformes que havien quedat truncades durant el bienni anterior. Els implicats en la Revolució del 1934 foren amnistiats, la Generalitat restaurada i el Govern de Companys va tornar a ocupar el seu lloc. La situació es va radicalitzar fins a extrems de gran crispació social i violència. El 12 de juliol va ser assassinat el tinent José del Castillo Sáez de Tejada, home de conviccions republicanes. L’endemà, un grup de guàrdies d’assalt, companys del tinent Castillo, van assassinar José Calvo Sotelo, líder de l’oposició al Govern del Front Popular. Si bé alguns sectors de la dreta i l’exèrcit preparaven des de feia mesos un cop militar, l’assassinat de Calvo Sotelo va precipitar els esdeveniments. El 17 de juliol l’exèrcit del nord del Marroc, comandat pel general Francisco Franco, es va revoltar contra el Govern de la República i va desencadenar una insurrecció militar que va conduir Espanya a la guerra civil i a una posterior dictadura militar que es va perllongar durant més de quaranta anys.

· 151 ·

路 152 路

路 153 路

« Proclamació de la Segona República Multitud concentrada davant la seu de l’Ajuntament de Barcelona, a la plaça de Sant Jaume, amb motiu de la proclamació de la República el 14 d’abril del 1931. D’esquena, al balcó, es troben Lluís Companys i Amadeu Aragay, entre d’altres. Font: Fons Sagarra i Plana, Josep Maria / ANC Autor: Gaspar-Sagarra y Torrents

Eufòria republicana Gent celebrant al carrer la proclamació de la Segona República el 14 d’abril del 1931. L’adveniment de la República signiﬁcà, sobretot per a les classes populars, una oportunitat per dur a terme les reformes i millores socials que el país necessitava amb urgència. Font: AMDS/ Autor desconegut

· 154 ·

路 155 路

Ciutadella militar Vista de la fortificació, l’església i els edificis de la ciutadella militar, abans que comencés la construcció del parc amb motiu de l’Exposició del 1888. La ciutadella militar era especialment odiada pels barcelonins a causa de la funció repressiva que havia tingut des que fou construïda, després de la Guerra de Successió. La fotografia està datada entre 1870 i 1879. Font: AFB / Autor: Martí, Joan

· 156 ·

Ocellera de la Ciutadella Ocellera del parc de la Ciutadella. Fotograﬁa datada entre els anys 1880 i 1889. Font: AFB / Autor: Puig, J. E.

· 157 ·

Cosint a casa Un home i una dona treballen cosint a domicili. El treball a domicili era una pràctica habitual al ﬁnal del segle XIX i principis del XX, especialment entre les dones, que cosien per a les fàbriques tèxtils. La industrialització va coexistir amb el treball artesanal durant dècades, i va propiciar el sorgiment d’un gran nombre de petits tallers i empreses familiars que exercien aquest tipus de treballs a canvi de salaris ﬁns i tot més baixos que els que cobraven els obrers a les fàbriques. Font: Fons Brangulí (fotògrafs) / ANC Autor: Brangulí

· 158 ·

路 159 路

Rentador públic Rentador públic a la Gran Via. A banda de les rentadores professionals, eren les dones les que s’ocupaven tradicionalment de rentar la roba. Aquesta tasca resultava incòmoda i dura, ja que exigia estar de genolls durant molta estona. Tot això s’agreujava els mesos d’hivern, quan l’aigua estava molt freda. La imatge correspon al mes de desembre del 1917. Font: AFB / Autor: Ballell, Frederic · 160 ·

columnes Columnes de la gran escalinata de Montjuïc, obra de l’arquitecte Puig i Cadafalch, que es van aixecar el 1919 en el lloc que avui dia ocupa la Font Màgica. Van ser enderrocades el 1928 per la dictadura de Primo de Rivera, i recentment han estat reconstruïdes a pocs metres de la seva ubicació original. Font: AFB / Autor: Zerkowitz, Adolfo Carros i cotxes Aspecte del carrer Comerç i el Born en un dia de mercat, concretament el 25 d’octubre del 1934. En la imatge apreciem la coexistència de carros tirats per cavalls i vehicles de motor, que van conviure durant dècades als carrers de Barcelona. Font: AFB / Autor: Marqués, Josep M.

路 161 路

路 162 路

Antoni Gaudí Antoni Gaudí mostra a les autoritats les obres del temple de la Sagrada Família durant una visita. Font: AFB / Autor: Castellà, Enric

Obres de la Sagrada Família Temple Expiatori de la Sagrada Família en construcció, 1914. Les obres havien començat l’any 1882 i encara continuen avui en dia. Font: AFB / Autor: Ballell, Frederic · 163 ·

Barcelona Menestral 路 1854-1936

Soledad Bengoechea Ricardo Desola

Barcelona Menestral 1854-1936