BarcelonABC

Coberta Barcelonabc filmar_.- 08/04/13 11:05 PĂĄgina 1

B A R C E L O N A B C

Jaume Subirana Pepe Navarro

B A R C E L O N A B C

Alfabet d’una ciutat A City Alphabet

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:38 Pรกgina 3

B A R C E L O N A B C

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:38 Página 4

Edita Ajuntament de Barcelona Consell d’Edicions i Publicacions Jaume Ciurana i Llevadot, Jordi Martí i Galbis, Jordi Joly i Lena, Vicente Guallart i Furió, Àngel Miret i Serra, Marta Clari i Padrós, Miquel Guiot i Rocamora, Marc Puig i Guàrdia, Josep Lluís Alay i Rodríguez, José Pérez Freijo, Pilar Roca i Viola, Albert Ortas i Serrano.

Director de Comunicació i Atenció Ciutadana Marc Puig Director d’Imatge i Serveis Editorials José Pérez Freijo Cap editorial Oriol Guiu Producció Maribel Baños Disseny i maquetació www.victoroliva.com Traducció Elaine Fradley Edició i producció Direcció d’Imatge i Serveis Editorials Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona Tel. 93 402 31 31 www.bcn.cat/publicacions © de l’edició: Ajuntament de Barcelona © del text: Jaume Subirana Ortín © de les imatges: Pepe Navarro, Direcció d’Imatge i Serveis Editorials de l’Ajuntament de Barcelona (pàg. 45 Antonio Lajusticia, pàg. 160, 161 i 265 Vicente Zambrano), Jordi Todó / TAVISA (pàg. 297) ISBN: 978-84-9850-434-7 D.L.: B-10.239-2013 Imprès en paper ecològic Coberta: Montjuïc. Font Màgica

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:38 PĂĄgina 5

B A R C E L O N A B C A City Alphabet Alfabet d’una ciutat Jaume Subirana Fotografia: Pepe Navarro

BarcelonABC Jaume filmar_.- 06/04/13 11:14 Página 7

S UMARI 9

Presentació

CO NTENTS 10

Foreword

14 24 32 42 51 60 70 79 88 98 108 118 128 138 148 157 166 176 186 196 204 214 224 232 242 252 262 272 282 292

Artistes i artesans Barcino Bombes Cap i Casal Comerç Diagonal Efemèrides Eixample Fàbriques Gaudí Heterogènia Ictineu Jocs Kubala Liceu Llibres Montjuïc Nit Oques Palaus Picasso Quixot Rambles Rumba Seny i rauxa, o viceversa Tibidabo Ultramar Visitants Xarxa Zona Franca

20 30 38 48 56 66 76 84 94 104 114 124 134 144 154 162 172 182 192 202 210 220 230 238 248 258 268 278 288 298

Artists and artisans Barcino Bombs Cap i Casal Commerce Diagonal Special events Eixample Factories Gaudí Miscellaneous Ictineu Games Kubala Liceu Books Montjuïc Nighttime Geese Palaces Picasso Quixote Rambles Rumba Seny & rauxa, or vice versa Tibidabo Overseas Visitors Network Zona Franca

301

Uns quants llibres sobre Barcelona

301

Some books about Barcelona

303 313

Índex de noms Índex d’entrades

303 315

Index of names Index of entries

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:38 Pรกgina 8

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:38 Página 9

PRESENTACIÓ

En els darrers anys, a mesura que ha anat creixent el nombre de visitants a la nostra ciutat, Barcelona ha anat posant en marxa tot un seguit d’infraestructures i serveis destinats al turisme, un sector que ha acabat convertint-se en un dels principals motors de la nostra economia.

Una de les claus de l’èxit de Barcelona com a destí turístic és, sens dubte, la seva oferta diversa i de qualitat, que la fa atractiva a tot tipus de públic amb motivacions i interessos diferents.

Per tal d’ajudar el visitant a aprofitar l’estada a la nostra ciutat, l’Ajuntament ha anat editant al llarg dels anys un gran nombre de publicacions. Cadascuna d’aquestes posa l’accent en algun aspecte característic de la ciutat, i l’oferta que en trobem avui a les llibreries és àmplia i interessant.

Ara, BarcelonABC. Alfabet d’una ciutat va més enllà i recull tots aquells elements característics que defineixen la nostra ciutat i que cal conèixer. És una bona carta de presentació de la ciutat, ben estructurada, que no només serà d’interès per als nostres visitants, sinó que ho serà també per als mateixos barcelonins i barcelonines que hi vivim tot l’any.

Xavier Trias Alcalde de Barcelona

9

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:38 PĂĄgina 10

FOR EWORD

In recent years, as the number of visitors to our city has grown, Barcelona has implemented a series of infrastructures and services aimed at tourism, a sector that has become one of the driving forces of our economy.

One of the keys to Barcelona’s success as a tourist destination is its wide range of quality attractions that appeal to all kinds of publics with differing motivations and interests.

To help visitors make the most of their stay in our city, over the years Barcelona City Council has brought out many publications. Each highlights a characteristic aspect of the city, and there is a broad and interesting range on offer in bookshops today.

Now, BarcelonABC. A City Alphabet goes further, bringing together all the characteristic elements which define our city and which need to be known. It is a good, well-structured letter of introduction of the city and will be of interest not only to our visitors, but also to the people of Barcelona who live here all year round.

Xavier Trias Mayor of Barcelona

10

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:38 Pรกgina 11

B A R C E L O N A B C

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:38 Pรกgina 12

Casa Barรณ de Quadras.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:38 Pรกgina 13

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:38 Página 14

A

ARTISTES I ARTESANS

MODERNISME – La Pedrera, l’Hospital de Sant Pau, el Palau de la Música Catalana, els mobles, les pintures, les joies modernistes que ara mostrem i promovem amb tant d’orgull organitzant rutes del modernisme: tot plegat fa una mica més de cent anys que és entre nosaltres però només trenta o quaranta que ho hem “descobert” i valorat. Què, de tot el que ara ens acompanya i no veiem, mostraran i promouran orgullosos els barcelonins d’aquí a cent anys? Avui el triomf local i internacional del modernisme és absolut: el trencadís gaudinià identifica la ciutat i els vuit edificis barcelonins declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO (la casa Batlló, la casa Milà, la casa Vicens, l’Hospital de Sant Pau, el Palau Güell, el Palau de la Música Catalana, el Park Güell i la Sagrada Família –als quals cal afegir-ne un novè: la cripta de la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló–) són tots edificis modernistes.

Val a dir que en el modernisme barceloní s’hi compten altres arquitectes, a banda de Gaudí (que acabà anant molt més enllà del modernisme ortodox): el Palau de la Música Catalana, l’Hospital de Sant Pau, la casa Thomas (al carrer de Mallorca, 293) o el Castell dels Tres Dragons (al recinte de l’Exposició de 1888) són obres de Lluís Domènech i Montaner; la casa de les Punxes (a Diagonal/Llúria), la casa Amatller (al passeig de Gràcia, a la dita “mansana de la discòrdia”), la fàbrica Casaramona (seu actual de CaixaForum), el Palau del Baró de Quadras (a Diagonal, 373), la casa Macaya i la casa Martí (amb Els Quatre Gats als baixos) són obres de Josep Puig i Cadafalch, arquitecte prolífic i president de la Mancomunitat a la mort de Prat de la Riba; la casa Planells (a Diagonal/Sicília) és de Josep M. Jujol (col·laborador de Gaudí al Park Güell i a la seu de Mallorca, i autor de la font monumental de la plaça d’Espanya); la seu central de la Caixa de Pensions (a la Via Laietana), l’antic magatzem de Fabra i Coats (on ara hi ha el Museu del Modernisme Català) i la casa Arnús (a la falda del Tibidabo) són obres d’Enric Sagnier (autor també, en clau més historicista, de les baluernes de la Duana o el Palau de Justícia); la seu de l’Ajuntament de Gràcia i diverses cases d’habitatges modernistes del barri són de Francesc Berenguer; la casa Comalat (a Diagonal, 442) és de Salvador Valeri…

EL QUADRAT D’OR – A Venècia tenen la Pala d’Oro, a San Francisco el Golden Gate, a Jerusalem la Cúpula Daurada i pertot hi ha Milles d’Or: doncs nosaltres tenim el Quadrat d’Or. Així és com se’n diu (a les guies i en algunes agències immobiliàries) d’un tros de l’Eixample, i aquest va ser el títol (el 1990) d’una reexida exposició de l’Olimpíada Cultural que volia mostrar i reivindicar la ri14

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:38 Página 15

ARTISTES I ARTESANS

A

quesa de la zona (delimitada pel carrer d’Aribau, la Diagonal i el passeig de Sant Joan, amb el passeig de Gràcia d’eix central) en què es concentra la més gran densitat de patrimoni arquitectònic modernista de la ciutat.

FERRO FORJAT – El modernisme català no seria com és, no tindria l’esplendidesa en els detalls que el caracteritza, sense la plèiade d’artesans que van contribuir a donar forma a les obres d’uns arquitectes avui esdevinguts famosos: ceramistes, ebenistes, ferrers, fonedors, fusters, guixaires, manyans, paletes, picapedrers… I, al capdavant, els responsables dels tallers de ferro forjat d’on van sortir els milers de peces (baranes, columnes, fanals, llums, passamans, politges, portes, tanques) que avui encara ens admiren quan els contemplem.

GREMIS – Un bon nombre de carrers de la part vella de la ciutat (l’anomenada “gòtica”), molts a la part de Santa Caterina i la Ribera, duen el nom de la principal activitat comercial o artesana que hi tenia lloc, atès que molts oficis tendien a agrupar-se (a més de per gremis) en una mateixa zona. Així, tenim en molt pocs centenars de metres els carrers dels Abaixadors, dels Agullers, de l’Argenteria (que acollia la sala Zeleste i va donar nom a un popular conjunt musical dels anys de la Transició: l’Orquestra Plateria), dels Assaonadors (menestrals que adoben pells o cuirs: carrer i nom daten de 1447), dels Boters (el gremi hi tenia ja la seva seu l’any 1448), dels Brocaters, dels Canvis Nous i dels Canvis Vells (la primera “taula de canvi” barcelonina, precedent dels bancs públics, és de principis del s. XV), de Corretger, de la Dagueria, d’Escudellers, de l’Esparteria, d’Espaseria, dels Ferrers, de Flassaders (les ordenances del gremi són de 1331), de Freixures, de Freneria, de la Fusina (en català antic, ‘foneria’), de la Fusteria, de la Llibreteria (abans dels Especiers, un dels qual fou Guillem Metge: per això aquí va néixer Bernat Metge), de Mercaders, de Mirallers, de les Moles, d’Obradors (a la part baixa de la Rambla, on treballaven els ollers i escudellers), de la Pescateria, de les Portadores, dels Rajolers, de les Ramelleres (que preparaven ramells de flors), de les Semoleres, dels Sombrerers, dels Tallers (que era el dels carnissers, gent de tall: l’únic fora de muralla, al nou raval medieval), de la Tapineria, la plaça dels Traginers, el carrer de la Vidrieria (a tocar del pla de Palau, on els vidriers s’establiren ja al segle XIII)…

ART AL CARRER – En el catàleg del mobiliari urbà de Barcelona hi figuren fanals dissenyats per un jove Antoni Gaudí (amb Josep Fontserè: n’hi ha dos a la plaça Reial i dos al pla de Palau), però val a dir que no són gaudinians, tot i que popularment sovint li siguin atribuïts, els bancs amb trencadís i doble fanal del pas15

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:38 Página 16

A

ARTISTES I ARTESANS

seig de Gràcia (o el rodó al voltant d’un arbre): els signà l’any 1906 l’arquitecte municipal Pere Falqués. Pel que fa a embelliment de la ciutat cal subratllar l’empenta dels diversos consistoris democràtics (ja el 1973 s’havia creat el BCD, Barcelona Centre de Disseny), amb la posada en marxa l’any 1986 de la campanya “Barcelona, posa’t guapa” d’arranjament de façanes i una política continuada de promoció del disseny com a element estratègic i factor d’innovació, invertint en intervencions artístiques al carrer (com el “Barcelona’s Head” encarregat a Roy Lichtenstein el 1992 i instal·lat al passeig de Colom, o les lletres de Joan Brossa avui visibles al pla de la Catedral i al Velòdrom d’Horta) i en mobiliari urbà de qualitat com els fanals de Beth Galí, les cadires i bancs de Miguel Milá o les jardineres i papereres de J. A. Martínez Lapeña i Elías Torres (l’autor de la placa fotovoltaica del Fòrum 2004).

PANOT – Una de les imatges que avui identifiquen Barcelona, tant com els originals edificis modernistes o el traçat de l’Eixample, són les humils rajoles de les voreres, anomenades panots. Aquestes rajoles “hidràuliques” (perquè són fetes amb ciment que s’endureix en contacte amb l’aigua) originalment sortien totes dels tallers d’Escofet, Tejera y Cía. (l’antiga seu és a la Ronda de la Universitat), l’empresa que va guanyar el concurs convocat l’any 1919 per l’Ajuntament amb un disseny bàsic de panot quadrat de vint per vint centímetres (i quatre de gruix) i diversos dibuixos entre els quals es van escollir (i s’han anat escampant pels carrers) el d’una mena de flor amb quatre pètals, un altre amb quatre rodones als quatre espais d’una creu i encara un altre amb quatre rodones envoltant una mena de rombe, o un amb tres cercles concèntrics, i aquell altre que fa pensar en les preses de xocolata. Encara no un segle després, es calcula que a la ciutat hi ha avui uns cent milions de panots. La mateixa empresa fabricà el 1976 el paviment dissenyat per Joan Miró per al pla de l’Os, a la Rambla.

ROMÀNIC, GÒTIC I QUÈ MÉS – Parlant d’art, el Museu Nacional d’Art de Catalunya conté, diem sempre, una de les millors col·leccions mundials d’art romànic i una bona col·lecció d’art gòtic. Però la fotografia no s’hi ha incorporat fins fa poc, el mobiliari hi és simbòlic (i només vinculat al modernisme), el cartellisme no s’hi ensenya, el disseny ha anat a parar a una altra banda (al BDHUB) i la música, la tecnologia o el tèxtil també… Parlem, doncs, sobretot d’art nacional majúscul, com l’edifici provisional que l’hostatja. Ñ Més sobre el tema a Comerç, Gaudí, Montjuïc

16

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:39 Pรกgina 17

Casa Sayrach. Diagonal.

Faรงana de l'Eixample.

An Eixample faรงade.

World Trade Center.

17

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:39 Página 18

Casa Iglesias.

Carrer de Mallorca.

Casa Fajol.

Carrer de Llançà.

18

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:39 Página 19

ARTISTES I ARTESANS

A

Casa Vicens.

Carrer de les Carolines.

Baixada de Santa Eulàlia.

19

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:39 Página 20

A

Modernisme – La Pedrera, the Hospital de Sant Pau, the Palau de la Música Catalana, furniture, paintings, the Modernista jewels we proudly present and promote as part of cultural tours: as a phenomenon, it’s been with us for a little over a hundred years, but it is only in the last 30 or 40 that we have really learned to value it. What, of everything around us that we do not see, will the people of Barcelona proudly present and promote in another hundred years’ time? Today, the triumph of Modernisme is absolute, locally and internationally: Gaudí’s trencadís identifies the city, and Barcelona’s eight UNESCO World Heritage sites (Batlló House, Milà House, Vicens House, the Hospital de Sant Pau, Güell Palace, the Palau de la Música Catalana, Park Güell and the church of Sagrada Família, to which we must add a ninth: the crypt at Güell Colony in Santa Coloma de Cervelló) are all Modernista buildings.

It must be said that Barcelona’s Modernisme includes other architects as well as Gaudí (who far outstripped orthodox Modernisme): the Palau de la Música Catalana, the Hospital de Sant Pau, Thomas House (293, Carrer de Mallorca) and the Castle of the Three Dragons (in the 1888 Expo grounds) are the work of Lluís Domènech i Montaner; Casa de les Punxes (Diagonal/Llúria), Amatller House (in Passeig de Gràcia, in the mansana of discord), Casaramona factory (today’s CaixaForum), the Palace of the Baron de Quadras (373, Diagonal), Macaya House and Martí House (with the Quatre Gats bar on its ground floor) are the work of Josep Puig i Cadafalch, a prolific architect and president of the Mancomunitat Commonwealth of Catalonia on the death of Prat de la Riba; Planells House (Diagonal/Sicília) is by Josep Maria Jujol (Gaudí’s collaborator on Park Güell and the cathedral in Majorca, and creator of the monumental fountain in Plaça d’Espanya); the headquarters of the Caixa de Pensions (on Via Laietana), the former warehouse of Fabra i Coats (today’s Museum of Catalan Modernisme) and Arnús House (on the slopes of Tibidabo) are the work of Enric Sag20

ARTISTS AND ARTISANS

nier (also the creator, in more historicist vein, of the hulks of the Customs House and the Palau de Justícia law courts); Gràcia town hall and various Modernista dwellings in the district are the work of Francesc Berenguer; Comalat House (442, Diagonal) is by Salvador Valeri…

The Quadrat d’Or – Venice has the Pala d’Oro, San Francisco the Golden Gate, Jerusalem the Golden Dome and there are Golden Miles everywhere: well, we have the Quadrat d’Or, the Golden Square. This is the name given (in guides and by some estate agents) to part of the Eixample, and this was the title (in 1990) of one of the most successful exhibitions of the city’s Cultural Olympiad, which aimed to showcase the wealth of the area (delimited

by Carrer d’Aribau, Diagonal and Passeig de Sant Joan, with the central axis of Passeig de Gràcia) with the highest concentration of the city’s Modernista architecture heritage.

Wrought iron – Catalan Modernisme would not be what it is, the splendid showcase of details that characterize it, without the host of artisans who helped to shape the works of architects who are now famous: ceramists, cabinetmakers, ironworkers, founders, carpenters, plasterers, locksmiths, builders, stonemasons… And, first and foremost, the foremen of the wrought iron workshops that produced the thousands of pieces (railings, columns, lampposts, lights, banisters, pulleys, doors and doorknobs) that still delight us today.

Guilds – Numerous streets in the old part (known as the “Gothic” area) of the city, many in Santa Caterina and La Ribera, bear the name of the principal commercial or artisan activity that went on there, since crafts and trades tended to group together (as well as by guilds) in a given area. Within just a few hundred metres, we find streets named after woollen-cloth shearers, needle-makers, silversmiths (Carrer Argenteria was previously home to Zeleste night club, providing the name for a popular musical group of the Transition years: the Orquestra Plateria), tanners (Assaonadors as both a street and the

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:39 Página 21

ARTISTS AND ARTISANS

A

name of the profession dates from 1447), coopers (the guild was based there as of 1448), brocade-weavers, Canvis Nous and Canvis Vells (Barcelona’s first “taula de canvi”, the forerunner of public banks, dates from the early 15th century), makers of leather straps, daggers and earthenware receptacles, esparto weavers, makers of swords, blacksmiths, blanket-makers (the guild’s regulations date back to 1331), offal merchants, saddlers, the foundry (Fusina, in old Catalan), the woodworker’s shop, the bookseller’s (previously named after Apothecaries, one of whom was Guillem Metge; that’s why Bernat Metge was born here), merchants, mirror-makers, grinders, kilns (at the bottom of La Rambla, where the potters worked), fishmongers, carriers, tilemakers, Ramelleres (who made up bouquets), wheat-grinders, hatters, Tallers (the street of butchers, who cut, from the Catalan “tall”; the only one outside the town walls, in the medieval new town), patten-makers, porters, glassworks (beside Pla de Palau, where the glassworkers became established back in the 13th century)…

front of the Cathedral and at the Velodrome in Horta) and quality street furniture like Beth Galí’s lampposts, Miguel Milá’s chairs and benches, and the planters and wastepaper bins designed by José Antonio Martínez Lapeña and Elías Torres (also responsible for the photovoltaic canopy at Forum 2004).

Art in the street – Barcelona’s listed street furniture includes streetlamps designed by a young Antoni Gaudí (with Josep Fontserè: there are two in Plaça Reial and two in Pla de Palau), but despite popular opinion, Gaudí was not responsible for the benches with trencadís and the double lamppost in Passeig de Gràcia (or the circular one surrounding a tree): these were designed in 1906 by municipal architect Pere Falqués. For efforts to enhance the city, mention should be made of the work of the various democratic councils (BCD, Barcelona Centre de Disseny, was set up way back in 1973), with the launch in 1986 of the campaign “Barcelona, posa’t guapa” to restore façades and an ongoing policy to promote design as a strategic element and means of innovation, investing in artistic interventions in the street (such as “Barcelona Head”, commissioned to Roy Lichtenstein in 1992 and installed on Passeig de Colom, or the letters of Joan Brossa that can be seen in

Panot – One of the images that identifies Barcelona today as much as the original Modernista buildings or the Eixample grid is the humble paving slab known as the panot. These “hydraulic” slabs (made of cement that hardens in contact with water) were originally all made in the factories of Escofet, Tejera y Cía (a firm formerly based in Ronda de la Universitat), which won the competition organized by the City Council in 1919 with a basic 20x20 centimetre design (four centimetres thick) in various patterns. The ones chosen (and scattered throughout the streets) are a kind of four-petal flower, another bearing four circles, one in each of the four spaces formed by a cross, a third with four circles around a kind of rhombus, one with three concentric circles, and the one that reminds you of chocolate bars. Less than a century later, the city is thought to have in the region of 100 million panots. In 1976, the same firm produced the paving designed by Joan Miró for the Pla de l’Os, in La Rambla.

Romanesque, Gothic and what have you – Speaking of art, the National Museum of Art of Catalonia holds, we always say, one of the world’s best collections of Romanesque art and a good selection of Gothic art. But photography was only recently incorporated, its furniture is symbolic (and associated only with Modernisme), poster art is not exhibited, design has ended up elsewhere (at the BDHUB), as have music, technology and even textiles… We are talking, then, primarily of National Art with capital letters, like the temporary building that houses it. Ñ More on the subject under Commerce, Gaudí, Montjuïc

21

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:39 Pรกgina 22

Carrer del Bisbe.

Plaรงa Nova.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:39 Pรกgina 23

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:39 Página 24

B

BARCINO

BARCINO – La Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino comença a dir-se simplement Barcino (així apareix al mapamundi de Ptolemeu) durant el mandat de l’emperador August, al segle I aC. Era una petita ciutat a l’òrbita de Tarraco, fruit d’un assentament militar, alçada al voltant del Mons Taber amb el seu fòrum, temple (dedicat a August, quatre columnes del qual es poden veure al carrer del Paradís, a la seu del Centre Excursionista de Catalunya), muralla (reforçada entre el 270 i el 300), termes i aqüeducte per dur-hi aigua potable. Per fer-se una idea de la petita escala de tot plegat, avui es pot veure un seguit de tombes a la vora del que llavors era un dels camins de sortida de la ciutat (cap al Vallès) a la plaça de la Vila de Madrid, al costat de l’Ateneu Barcelonès. Mosaics, estàtues, columnes i murs permeten recrear –en algun cas in situ, com als baixos del Museu d’Història de la ciutat, al Palau Padellàs (traslladat pedra a pedra on és ara quan s’obrí la Via Laietana) o als diversos panys de muralla que han anat quedant a la vista al pla de la Catedral o al carrer del Sotstinent Navarro– com era la petita colònia romana que després esdevindrà paleocristiana (el primer bisbe local de qui es tenen notícies és Pretextat, assistent a un sínode a Sofia l’any 347), visigoda, musulmana (al-Hurr hi entra sense resistència el 718), carolíngia (el 797 el valí Sadun al-Ruayni viatjà a Aquisgrà per demanar ajut a Carlemany contra l’emirat de Còrdova, i l’emperador envià el futur Lluís el Pietós a fer-se càrrec de la ciutat el 801), arrasada per Almansor (l’estiu del 985), reconstruïda pels vescomtes i comtes locals (el primer dels quals a oficialitzar una certa independència respecte dels reis carolingis serà Borrell II, l’any 988) i així anar fent. De colònia a capital, de petita a mitjana i sempre en un espai reduït que durant molts segles no creix: construint, doncs, cada nou estrat damunt de tots els anteriors.

BARCELONES – En vint-i-dos segles de vida l’actual Barcelona ha estat també Barcino, Barchinona o Barshiluna. I s’ha dit que era “cap i casal” del país, una gran encisera i alhora una rosa de foc, ciudad de ferias y congresos, la botiga més gran del món…

Barcelona respon a tots aquests noms i etiquetes amb la suma de les memòries superposades de la ciutat romana, visigoda, àrab, gòtica, barroca, industrial, modernista, revolucionària, franquista, neodemocràtica, olímpica i aquesta d’ara per a la qual encara no tenim apel·latiu. Per això potser seria més just parlar, com ho va fer amb encert Manuel Vázquez Montalbán, de Barcelones.

CONSELL DE CENT – A més d’un carrer a l’Eixample (amb un grapat de galeries d’art i una de les millors xocolateries de la ciutat entre Balmes i el passeig de 24

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:39 Página 25

BARCINO

B

Gràcia), el Consell de Cent va ser una de les institucions històriques bàsiques per al govern municipal, establerta al segle XIII i en funcionament fins al 15 de setembre de 1714. El formaven cent prohoms que escollien un grup més restringit de consellers. A partir de 1370 es reuní al Saló de Cent (obra de Pere Llobet) construït a la Casa de la Ciutat.

BALAGUER I EL NOMENCLÀTOR – El mapa de Barcelona conté una lliçó d’història en viu que força ciutadans (i, no ho diguem, molts de turistes) passen per alt senzillament perquè no se n’adonen. La posada en marxa del projecte d’urbanització de l’Eixample d’acord amb l’engraellat proposat per Ildefons Cerdà preveia la construcció de carrers molt més amples i llargs que els de la ciutat antiga, però als plànols de Cerdà els carrers no duien nom, sinó lletres o nombres. Víctor Balaguer, que des de 1852 és “cronista de la ciutat” i que ja al mes de febrer de 1859 havia estat nomenat membre d’una Junta Consultiva amb la missió d’assessorar la Comissió Municipal de l’Eixample, acabarà rebent l’encàrrec de la Secció Quarta de l’Ajuntament (encarregada dels temes d’urbanisme) per fer una proposta de nomenclàtor que doni nom a la cinquantena de nous carrers previstos en un primer moment. Per a Balaguer (historiador, medievalista, catalanista i liberal), una gran ciutat ha de ser moderna però alhora ha de ser també significativa, per raons simbòliques i d’instrucció pública ha de donar senyals de la seva pròpia història. Per això, escriu, “cuando el autor de estas líneas se encargó de poner nombre a todas las calles del Ensanche, concibió el plan de que todos fuesen acomodados a hechos, glorias e instituciones pertenecientes a la historia de Cataluña, a fin de formar un conjunto general, histórico y armónico”. Així, els carrers de l’Eixample faran de llibre d’història de mida natural, i hi podem trobar els territoris inclosos en un moment o altre a la Corona d’Aragó (Catalunya, Aragó, València, Mallorca, Provença, Rosselló, Còrsega, Nàpols i Calàbria), les principals institucions pròpies (Corts Catalanes, Diputació, Consell de Cent), diverses personalitats destacades del passat en diferents àmbits (Ramon Llull, Ausiàs March, Ramon Muntaner, Jeroni Pujades, Arnau de Vilanova, Alí Bei, Antoni Viladomat), un seguit de grans militars i marins catalans, amb èmfasi especial en els vinculats a l’expansió mediterrània medieval (Roger de Flor, Berenguer d’Entença, Bernat de Rocafort, Roger de Llúria, Conrad de Llançà, Bernat de Vilamarí), personatges i llocs vinculats als (segons Balaguer) principals episodis de resistència catalana contra la pèrdua de les llibertats (al segle XV, Hug de Pallars; al XVII, Pau Claris, Joan Pere Fontanella i Francesc Tamarit; al XVIII, Rafael Casanova i Antoni de Vi25

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:39 Página 26

B

BARCINO

llarroel; al XIX: Bruc, Girona i Tarragona per la seva vinculació amb la Guerra del Francès, així com Wad-Ras –escrit Gualdrás en castellà–, episodi de la guerra d’Àfrica en què participà el cos de voluntaris catalans comandats pel general Prim). Tot plegat, amb unes gotes de referents contemporanis: Aribau (economista, autor de l’oda a “La pàtria”) i Balmes (filòsof), però sobretot amb la tríada base de l’activitat econòmica: Marina, Comerç i Indústria. Val la pena apuntar que la llista va patir retocs: Balaguer mateix avisa que no són seus els noms de Bailèn, Bergara (per la fi de les guerres carlines), Casp, Pelagi (avui Pelai) ni Trafalgar.

LES GLÒRIES – En el projecte original de Cerdà per a l’Eixample, un dels nous centres previstos per a la ciutat era la plaça de les Glòries Catalanes, on conflueixen la Gran Via, la Diagonal i l’avinguda Meridiana. A més, a hores d’ara la plaça té a la banda nord-oest el mercat dels Encants (instal·lat allà des de 1928); a la banda nord-est, la Torre Agbar de Jean Nouvel, alçada el 2005, el tercer edifici més alt de la ciutat i el darrer canvi de pes en el seu skyline; i cap al sud, el temple postmodern del Teatre Nacional de Catalunya. La plaça de les Glòries ha tingut diferents formats urbanístics, el darrer dels quals, amb una anella viària elevada, és de 1992 i inclou a l’interior un monument a les dotze “glòries” de Catalunya amb un text al·lusiu a cadascuna (la llista és un bon complement de la proposta de nomenclàtor de Balaguer): el mas i la terra, la “pau i treva” de Déu, el dret català, l’art romànic, el Llibre del consolat de mar, l’arquitectura gòtica, la industrialització, la Renaixença, l’aportació a la ciència i a la tècnica, el modernisme, la lluita per la llibertat i la justícia i, per fi, el restabliment de l’autogovern.

NOMS SENSE LA COSA – El pas dels segles ha fet que els noms d’alguns espais de la ciutat ja no es corresponguin amb allò a què fan referència. Horta ja no produeix gaires verdures i ja no hi ha corrals a les Corts, ni verns a la Verneda, ni Sant Pau del Camp (la joia romànica de la ciutat) és al camp, perquè d’ençà de la segona muralla medieval, ja al segle XIV, quedà dins del recinte de la ciutat.

I ni al Portal de la Pau ni al de Santa Madrona ni al carrer Portal de l’Àngel ni al del Portal Nou ni al de Portaferrissa no hi ha avui cap porta gran, però òbviament sí que hi eren (i per això donaren el seu nom a cada lloc) quan Barcelona encara no havia enderrocat les muralles. Ñ Més sobre el tema a Bombes, Eixample, Heterogènia, Seny i rauxa

26

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:39 Página 27

Necròpoli.

Necropolis.

Plaça de la Vila de Madrid.

Pla de la Catedral.

Muralla romana.

Roman wall.

27

BarcelonABC Jaume filmar_.- 06/04/13 11:14 Página 28

Eixample. Vista aèria. | Eixample. Aerial view.

28

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:40 Pรกgina 29

29

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:40 Página 30

B

Barcino – The Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino began to be known simply as Barcino (as drawn on Ptolemy’s world map) during the reign of the Emperor Augustus, in the 1st century BC. It was a small city in the orbit of Tarraco, the product of a military settlement built around Mount Taber with its forum, temple (dedicated to Augustus, four columns of which can be seen in Carrer del Paradís, at the headquarters of the Hikers’ Centre of Catalonia), wall (reinforced between 270 and 300), baths and aqueduct to carry drinking water. To give an idea of the small scale of everything, today we can see a series of tombs beside what was, then, one of the roads leading out of the city (towards the Vallès) in Plaça de la Vila de Madrid, next to the Ateneu Barcelonès. Mosaics, statues, columns and walls serve to recreate—in some cases in situ, like the ground floor of the City History Museum, Padellàs Palace (removed stone by stone to its current location when Via Laietana was built) and several stretches of wall that have become visible in the esplanade before the cathedral and in Carrer del Sotstinent Navarro—the small Roman colony that later became palaeoChristian (the first local bishop to be reported was Pretextat, when he attended a synod in Sofia in 347), Visigothic, Muslim (al-Hurr encountered no resistance on his entry in 718), Carolingian (in 797, Wali Sa’dun al-Ruayni travelled to Aachen to request Charlemagne’s help against the Emir of Cordoba, and the emperor sent the future Louis the Pious to take charge of the city in 801), ravaged by Almansor (in the summer of 985), reconstructed by the local counts and viscounts (the first of whom to formalize a degree of independence from the Carolingian kings being Borrell II, in 988) and so on. From colonia to capital, from small to medium and always on a limited site that did not grow for many centuries: building each new layer over those that had gone before.

Barcelonas – In 22 centuries of life, today’s Barcelona has also been Barcino, Barchinona and Barshiluna. It has been called Cap i Casal 30

BARCINO

(Head and Seat) of the country, a great enchantress and a rose of fire, “Trade fair and congress city”, the biggest shop in the world… Barcelona answers to all of these names and labels with the sum of superposed memories of the Roman, Visigothic, Arab, Gothic, Baroque, industrial, Modernista, revolutionary, Francoist, neo-democratic, Olympic city and the one we have now, for which we have, as yet, no name. Perhaps, then, it would be fairer to speak, as Manuel Vázquez Montalbán did so judiciously, of Barcelonas.

Consell de Cent – As well as a street in the Eixample (with a load of art galleries and one of the city’s best chocolate shops, between Balmes and Passeig de Gràcia), the Consell de Cent or Council of the 100 was a vital historic institution for municipal government, set up in the 13th century and continuing until 15 September 1714. It comprised one hundred great men who elected a smaller group of counsellors. As of 1370, they met in the Saló de Cent, the hall of the one hundred (the work of Pere Llobet), built in city hall.

Balaguer and his index of street names – The map of Barcelona contains a living history lesson that no few citizens (not to mention many tourists) simply overlook. The implementation of the project to urbanize the Eixample in the form of Ildefons Cerdà’s grid system envisaged the construction of much broader, longer streets than those in the old town, but the streets in Cerdà’s plans were identified not by name but by letters or numbers. Víctor Balaguer, since 1852 “city chronicler” and, in February 1859, appointed member of an Advisory Board created to counsel the Municipal Eixample Commission, was then asked by Section Four of the City Council (responsible for urban planning issues) to come up with a list of proposals to name the 50 or so new streets initially envisaged. For Balaguer (historian, medievalist, Catalan nationalist and liberal), a big city had to be modern but it also had to be significant; for reasons of symbolism and public instruction, it had to present signs of its own history.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:40 Página 31

BARCINO

Therefore, he wrote, “When the author of these lines was made responsible for naming all the streets in the Eixample, he conceived the plan that they should all respond to events, glories and institutions taken from the history of Catalonia, so as to form a comprehensive, historic, harmonious whole”. The streets in the Eixample are, then, a life-size history book, covering the territories that have at various times formed part of the Crown of Aragon (Catalonia, Aragon, Valencia, Majorca, Provence, Roussillon, Corsica, Naples and Calabria), its principal constituent institutions (Corts Catalanes, Diputació, Consell de Cent), foremost personalities of the past in different fields (Ramon Llull, Ausiàs March, Ramon Muntaner, Jeroni Pujades, Arnau de Vilanova, Alí Bei, Antoni Viladomat), a series of major seafaring and military Catalans, with particular emphasis on those associated with medieval Mediterranean expansion (Roger de Flor, Berenguer d’Entença, Bernat de Rocafort, Roger de Llúria, Conrad de Llançà, Bernat de Vilamarí), figures and places associated with the principal (according to Balaguer) episodes of Catalan resistance to the loss of liberties (in the 15th century, Hug de Pallars; in the 17th, Pau Claris, Joan Pere Fontanella and Francesc Tamarit; in the 18th, Rafael Casanova and Antoni de Villarroel; in the 19th, Bruc, Girona and Tarragona for their association with the Peninsular War, as well as Wad-Ras—written Gualdrás in Spanish—, an episode in the African War involving the Catalan Voluntary Corps commanded by General Prim). All this, with a sprinkling of contemporary references: Aribau (economist, author of the ode to “The Fatherland”) and Balmes (philosopher), but especially the threefold basis of economic activity: Marina, Comerç and Indústria. It is worth noting that the list underwent alterations: Balaguer pointed out that he was not responsible for the choice of Bailèn, Bergara (for the end of the Carlist Wars), Casp, Pelagi (today Pelai) or Trafalgar.

B

Les Glòries – In Cerdà’s original project for the Eixample, one of the new centres planned for the city was Plaça de les Glòries Catalanes, the meeting point of Gran Via, Diagonal and Avinguda Meridiana. Further, the plaza is now limited to the north-west by the Encants flea market (where it has stood since 1928); to the north-east by Jean Nouvel’s Agbar Tower, built in 2005, the city’s third tallest building and the most recent major change to its skyline; and, to the south, by the postmodern temple that is the National Theatre of Catalonia. Plaça de les Glòries has had different planning formats, the latest of which, a raised road ring, dates from 1992 and encloses a monument to the 12 “glories” of Catalonia with a text about each (the list is a good complement to the list of street names proposed by Balaguer): the mas farmstead and the land, the “peace and truce” of God, Catalan law, Romanesque art, the Llibre del consolat de mar seafaring code, Gothic architecture, industrialization, the Renaixença cultural revivalist movement, the contribution to science and technology, Modernisme, the struggle for freedom and justice, and, finally, the restoration of self-government.

Names without the thing – With the passing of the centuries, some places in the city have ceased to correspond to their namesake.

Horta no longer produces many vegetables and there are no longer stockyards in Les Corts or alder trees in La Verneda, and Sant Pau del Camp (Saint-Paul-in-the-Fields, the city’s Romanesque jewel) is not in a field, because the construction of the second medieval wall, in the 14th century, placed it in the city. And the Portal de la Pau and the Portal de Santa Madrona, Portal de l’Àngel, Portal Nou and Portaferrissa do not have big gates today, though they evidently used to (giving each place its name) when Barcelona had yet to demolish its walls. Ñ More on the subject under Bombs, Eixample, Miscellaneous, Seny & rauxa

31

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:40 Página 32

B

BOMBES

ESPARTERO – El general liberal Joaquín Baldomero Fernández Álvarez Espartero, duc de la Victòria i “Regente único del Reino” des de 1841 (a qui hom havia d’arribar a oferir la corona, que no acceptà), sostenia que perquè Espanya funcionés calia bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. I encara que l’afirmació pugui semblar una bravata, ell va contribuir a mantenir la tradició el 3 de desembre de 1842, en bombardejar la ciutat des del castell de Montjuïc de les onze del matí fins a la una de la matinada amb més de mil projectils i baixar després a acabar de reprimir-hi amb nombroses víctimes una revolta popular provocada per la crisi del cotó.

BOQUES DE FOC – El primer castell de Montjuïc (més aviat un fortí) va ser construït el 1640 per ajudar a defensar la ciutat contra les tropes de Felip IV, però el que coneixem avui data de 1751, passada la guerra de Successió, quan va ser refet i ampliat per poder acollir fins a 3.000 soldats i s’hi van incorporar 120 boques de foc. La fortalesa de la Ciutadella es va construir el 1716, i els dos primers canons van ser fets amb el bronze fos de l’Honorata, una de les campanes de la Catedral que havia tocat a sometent durant el setge de 1714. Les dates i els canons no solen mentir: en tots dos casos bona part dels canons apuntaven cap a la ciutat. Vull dir que des del segle XVIII i durant bastant de temps (si el temps ha acabat o no ja ho ha de jutjar cadascú) Barcelona va ser no només una ciutat emmurallada sinó també una ciutat sota sospita.

ANARQUISTES I PISTOLERS – Aquesta ciutat avui enamorada del fet que mig món hi vulgui venir a fer fotos i comiats de solter o soltera va ser escenari, l’any 1907, de la fundació de la Solidaritat Obrera, que el 1910 havia d’esdevenir la Confederació Nacional del Treball (CNT) i aviat i durant molts d’anys la primera força sindical del país, recollint la tradició apolítica i llibertària del sindicalisme català del vuit-cents i sumant-hi l’orientació revolucionària vinguda d’Europa. I va viure, uns anys abans, una onada d’atemptats contra els industrials i els seus símbols i interessos (Liceu inclòs) i la desmesurada repressió contra el moviment obrer en conjunt que les vagues i els avalots van comportar. L’anarquista amb una bomba a la mà i el drac malèfic que l’hi ofereix esculpits a la Sagrada Família són un bon símbol de la por burgesa del tombant i el començament de segle XX, una por que barreja i confon (i acabarà, amb els anys, arrencant de soca-rel) esperantisme, naturisme, maçoneria i acció directa, i hi oposa el Sindicat Lliure, l’estat d’excepció, la llei de fugues i un governador civil, Severiano Martínez Anido (futur ministre de governació amb Primo de Rivera i d’ordre 32

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:40 Página 33

BOMBES

B

públic en el primer govern de Franco), que l’any 1920 en prendre possessió del seu càrrec no tindrà problema a declarar: “He estado en Cuba y en las Filipinas.

Ahora tendría que estar en África. El Gobierno me envía a Barcelona y yo actuaré como si estuviese en campaña.” Poc després, l’advocat obrerista Francesc Layret, un dels fundadors de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, escollit feia poc diputat al Congrés, era mort a trets (dos a la cara) en sortir de casa seva, al número 26 del carrer de Balmes. Mai no es va saber res del seu assassí. Aquest ambient de pistolerisme i violència social, amb dos bàndols clarament definits (d’una banda, els nuclis de la CNT partidaris de l’acció directa contra els propietaris; de l’altra, l’anomenat Sindicat Lliure, de clara vinculació patronal i protegit per la policia), regnà a la ciutat entre el final de la Primera Guerra Mundial i 1923, i és retratat a la novel·la de Joan Oller i Rabassa –de títol prou gràfic– Quan mataven pels carrers.

ROSA DE FOC – A més de Cap i Casal, Gran encisera o Fàbrica d’Espanya, a Barcelona durant un temps també se la va conèixer com la “rosa de foc”. Rosa pel seu atractiu i força vital, però de foc per l’alta conflictivitat social i la violència que hi anava associada. De la mateixa manera que als segles XVI i XVII Catalunya era considerada un territori bel·licós i insegur, una terra on senyorejaven cruels bandolers tan famosos com Joan de Serrallonga o Perot Rocaguinarda (immortalitzat per Cervantes al Quixot), la Barcelona del segle XIX viurà un alt nombre de revoltes populars, i la de finals del segle, a més, un seguit d’atemptats entre els quals tindran especial ressonància la bomba del carrer dels Banys Nous (llançada l’any 1896 al pas de la processó de Corpus, que matà vuit persones); l’atemptat a la Gran Via contra el capità general Martínez Campos, que no hi morí però sí que en féu afusellar el responsable, Paulí Pallàs; i, en venjança d’aquesta mort, l’atemptat del Gran Teatre del Liceu, el 7 de novembre de 1893, quan durant la representació del Guillaume Tell de Rossini l’anarquista Santiago Salvador llançà a platea dues bombes Orsini (tot i que només una arribà a explotar: l’altra, caiguda a la falda d’una de les víctimes, es mostra al MUHBA) i provocà una vintena de morts i una quarantena de ferits. Joan Maragall, present aquella nit al Liceu, escrigué en arribar a casa el poema “Paternal”, que comença: “Furient va esclatant l’odi per la terra, / regalen sang les colltorçades testes, / i cal anar a les festes / amb pit ben esforçat, com a la guerra. / A cada esclat mortal – la gent trèmula es gira: / la crueltat que avança, – la por que s’enretira, / se van partint el món…”

33

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:40 Página 34

B

BOMBES Gran Via de les Corts Catalanes.

Monument a les víctimes dels bombardejos de 1938.

Monument to the victims of the 1938 bombings.

COLISEUM – Molts turistes italians (i bona part dels milers de residents de la mateixa nacionalitat) que passegen avui per Barcelona no saben que la ciutat va patir al llarg de l’any 1937 i a principis de 1938 severs bombardejos aeris per part d’avions Savoia-Marchetti SM79 (popularment anomenats pavas) de l’exèrcit italià, aliat de les tropes nacionales, amb base a Mallorca. Un dels més sagnants va tenir lloc el 17 de març de 1937 a les dues de la tarda, quan una de les bombes que va caure a la Gran Via, entre la Rambla de Catalunya i el carrer de Balmes, va anar a parar damunt d’un camió que transportava explosius: l’ona expansiva va ensorrar bona part dels edificis de la banda de muntanya del carrer, va fer volar els arbres del passeig per damunt de les cases fins als patis de veïns a la banda de mar i va matar 120 persones, sobretot dones i nens, entre els quals hi havia la mare dels futurs escriptors Juan, Luis i José Agustín Goytisolo. Es calcula que només en els tretze raids esglaonats del 16 al 18 de març van morir a Barcelona 979 civils i més de 1.500 van ser ferits: Mussolini se’n vantava davant dels seus col·laboradors. Per això l’any 2003 s’inaugurà davant del teatre Coliseum un monument en memòria de les víctimes d’aquells bombardeigs.

HIPERCOR – La darrera bomba que ha marcat la història de la ciutat va esclatar el divendres 19 de juny de 1987 poc després de les quatre de la tarda. Un cotxe bomba carregat amb trenta quilos d’amonal i un centenar de litres de benzina explotà a l’aparcament d’un centre comercial a l’avinguda Meridiana i va provocar una bola de foc que matà vint-i-una persones i en ferí quaranta-cinc: era la primera vegada que ETA atemptava massivament contra un objectiu civil, i l’atemptat més gran en la història de l’organització. L’altra acció d’ETA a Barcelona amb una gran repercussió va ser l’assassinat de l’economista i expolític Ernest Lluch al garatge de casa seva, el 21 de novembre de 2000: el fet va provocar la celebració d’una impressionant manifestació en homenatge a Lluch amb nou-centes mil persones col·lapsant els carrers del centre de la ciutat. Les altres grans manifestacions ciutadanes més recents han estat la convocada al passeig de Gràcia el 15 de febrer de 2003 per aturar la guerra de l’Iraq, que aplegà també prop d’un milió de persones, i les convocades el 10 de juliol de 2010 (arran de les resolucions del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya), sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”, i l’11 de setembre de 2012 sota el lema “Catalunya, nou estat d’Europa”, que depassaren, totes dues, el milió d’assistents (xifra tòtem en l’imaginari català actual). Ñ Més sobre el tema a Barcino, Seny i rauxa 34

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:40 Pรกgina 35

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:40 Pรกgina 36

Plaรงa del Diamant.

Refugi antiaeri.

Air-raid shelter.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:40 Página 37

Bateries antiaèries del Carmel.

Anti-aircraft batteries in El Carmel.

Plaça de Sant Felip Neri.

37

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:40 Página 38

B

Espartero – The liberal General Joaquín Baldomero Fernández Álvarez Espartero, Duque de la Victoria and “Sole Regent of the Kingdom” as of 1841 (he was offered the crown, which he declined), maintained that for Spain to function, it was necessary to bombard Barcelona every 50 years. This statement may smack of bravado, but he did his part on 3 December 1842, bombarding the city from Montjuïc castle between 11 in the morning and one o’clock the following morning, with over a thousand projectiles, before descending on the city to quench a popular revolt caused by the cotton crisis, leaving numerous victims in his wake.

Embrasures – Montjuïc’s first castle (more of a stronghold) was built in 1640 to help defend the city from the troops of Philip IV, but the one we know today dates from 1751, after the War of Succession, when it was rebuilt and extended to house as many as 3,000 soldiers, and 120 embrasures were incorporated. The Citadel fortress was constructed in 1716, and the first two cannons were made with the forged bronze of L’Honorata, one of the cathedral’s bells, which had raised the alarm during the siege of 1714. Dates and cannons do not tend to lie: in both cases, many of the cannons pointed towards the city. By which I mean that, since the 18th century and for a long time (whether that time is at an end is up to everyone to judge for themselves), Barcelona was not just a walled city but also a city under suspicion.

Anarchists and gunmen – The city now enamoured of its image as a place where half the world wants to come to take photos and have their stag or hen nights was the setting, in 1907, for the founding of the workers’ federation Solidaritat Obrera. In 1910, it became the CNT (the confederation of anarcho-syndicalist labour unions) and was soon—and for many years—to be the country’s foremost union force, bringing together the apolitical, libertarian tradition of Catalan syndicalism of the 1800s and the revolutionary winds blowing in from Europe. A few years previously, it had experienced a wave of attacks against 38

BOMBS

industrialists and their symbols and interests (including the Liceu) and the disproportionate repression of the worker movement as a whole that the strikes and riots prompted.

The anarchist holding a bomb and the maleficent dragon sculpted in the Sagrada Família are eloquent symbols of bourgeois fear at the turn of the 20th century, a fear that mixed and confused (and ultimately uprooted) Esperantism, naturism, freemasonry and direct action, replacing them with the Sindicat Lliure, the state of exception, crackdowns on social tensions and a civil governor, Severiano Martínez Anido (future Minister of the Interior under Primo de Rivera and of Public Order on Franco’s first government), who, in 1920, upon taking possession of his post, had no problem declaring: “I have been in Cuba and in the Philippines. Now, I should be in Africa. The Government is sending me to Barcelona and I shall act as though I were on a campaign.” Soon after, the workerist lawyer Francesc Layret, one of the founders of the Popular Encyclopaedic Athenaeum, recently elected member of Congress, was shot (twice in the face) and killed when leaving his home at number 26, Carrer de Balmes. Nothing was ever discovered about his killer. This atmosphere of social violence and gunmen, with two clearly defined sides (on the one, CNT cells in favour of direct action against the owners; on the other, the so-called “Sindicat Lliure”, clearly associated with the employers and protected by the police), held sway in the city from the end of World War I to 1923, and is portrayed in Joan Oller i Rabassa’s novel Quan mataven pels carrers, with its graphic title: When there were killings in the streets.

Rose of Fire – In addition to Cap i Casal, the Great Enchantress and the Factory of Spain, for a time Barcelona was also known as the “Rose of Fire”. Rose for its attractiveness and life force, but fire for the great social unrest and violence associated with it. Just as in the 16th and 17th centuries Catalonia had been considered a belligerent, unsafe territory, a land ruled by cruel brigands as infamous as Joan

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:40 Página 39

BOMBS

de Serrallonga and Perot Rocaguinarda (immortalized by Cervantes in Quixote), the Barcelona of the 19th century experienced a large number of popular rebellions. At the close of the century, furthermore, a series of attacks, notoriously including the bomb in Carrer dels Banys Nous (thrown in 1896 into the path of the oncoming Corpus procession, killing eight people); the attack in Gran Via on General Martínez Campos, who did not die but did have the perpetrator, Paulí Pallàs, shot; and, in retaliation for this death, the attack on the Liceu Theatre, on 7 November 1893, when during the performance of Rossini’s Guillaume Tell, the anarchist Santiago Salvador threw two Orsini bombs into the stalls (only one detonated: the other, which landed in the skirts of one of the victims, is on display at the MUHBA), killing some 20 people and wounding 40. Joan Maragall was present that night at the Liceu, and on arriving home wrote the poem “Paternal”, with its opening lines: “Hate explodes in fury across the country, / heads with twisted necks stream blood, / and we attend feast days / with our breasts screwed up, as unto war. / At each deadly outburst—the tremulous people turn: / the cruelty that advances, —the fear that withdraws, / divide the world between them…”

Coliseum – Most Italian tourists (and perhaps also some of the thousands of the city’s residents of that nationality) who stroll around Barcelona today are unaware that throughout 1937 and early 1938 the city was heavily bombed by the Savoia-Marchetti SM79 planes (popularly known as pavas) of the Italian army, the ally of the National troops, based in Majorca. One of the bloodiest bombings took place on 17 March 1937, at two in the afternoon, when one of the bombs that fell in Gran Via, between Rambla de Catalunya and Carrer de Balmes, dropped on a truck carrying explosives: the blast destroyed many of the buildings along the top of the street, blowing the trees that had lined it over the houses into the areas on the other side, killing 120 people, particularly women

B

and children, including the mother of future writers Juan, Luis and José Agustín Goytisolo. It is estimated that in the 13 staggered raids between 16 and 18 March alone, 979 civilians died in Barcelona and over 1,500 were wounded: Mussolini boasted to his collaborators about it. A monument to the victims of these bombings was unveiled in 2003 opposite the Coliseum theatre.

Hipercor – The last bomb to make its mark on the city’s history exploded on Friday 19 June 1987, shortly after four in the afternoon. A car bomb containing 30 kilos of ammonal and a hundred litres of petrol exploded in the car park of a shopping centre on Avinguda Meridiana, producing a ball of fire that killed 21 people and wounded 45: it was the first time ETA had organized a massive attack against a civilian target and the biggest attack in the organization’s history. The other ETA attack to have major repercussions in Barcelona was the murder of the economist and former politician Ernest Lluch in the garage of his home, on 21 November 2000; it prompted an impressive demonstration in homage to Lluch, with 900,000 people bringing the city centre to a standstill. Other big citizen demonstrations in recent times include the one organized in Passeig de Gràcia on 15 February 2003 to stop the war in Iraq, also attracting around one million people, and those called on 10 July 2010 (following the resolutions of the Constitutional Court against the Statute of Catalonia), with the slogan “Som una nació. Nosaltres decidim” [We’re a nation. We decide], and on 11 September 2012 with the slogan “Catalunya, nou estat d’Europa” (Catalonia, a new European state), which both reached the one million demonstrator mark (a symbolic figure in the Catalan imaginary today). Ñ More on the subject under Barcino, Seny & rauxa

39

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:40 Pรกgina 40

Palau de la Generalitat de Catalunya.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:40 Pรกgina 41

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:40 Página 42

C

CAP I CASAL

CAP I CASAL – Aquest era el títol que, per la seva importància, va rebre la ciutat als temps que era seu del comtat de Barcelona (des de l’Edat Mitjana, doncs).

El mateix apel·latiu es feia servir al regne de València per a la ciutat de València.

I l’escut d’armes de Catalunya (un dels més antics dels països europeus, atès que apareix ja el 1150 en un segell del comte Ramon Berenguer IV) és de fet el del Casal de Barcelona.

BARCELONA, CATALUNYA – Barcelona és de fa segles una ciutat, però també una capital. En bona part, Catalunya i la llengua i la cultura catalanes existeixen avui més enllà de les pròpies fronteres gràcies a la fama creixent de la seva capital.

Però val a dir que de vegades aquesta exerceix també de “ciutat pantalla”, ocultant el país que se suposa que representa: Barcelona no és Catalunya i Catalunya no és Barcelona, però cadascuna és d’alguna manera en l’altra i probablement cada una no s’acabaria d’entendre sense l’altra, com n’hi ha molts que sostenen que el país no hauria arribat fins als nostres dies sense una gran ciutat, que la pervivència de Catalunya (i del català!) a través dels segles seria molt més difícil d’explicar sense l’existència d’una ciutat important exercint com a capital i com a metròpoli.

PODER COMPARTIT – A principis del segle XIX, Alexandre de Laborde va escriure al seu Voyage pittoresque et historique de l’Espagne: “Els catalans, acostumats sota els reis d’Aragó a compartir el poder legislatiu amb el sobirà, a no reconèixer el príncep més que com a comte de Barcelona, a pagar només els impostos que acceptaven pagar, a subministrar només les tropes que volien concedir, es consideraven tots participants de l’autoritat sobirana i tenien, per aquest motiu, una idea d’independència que s’ha perpetuat durant molt de temps. Deriven d’això un orgull propi d’aquesta província i un to antigament imperatiu, del qual encara queden alguns rastres. Aquests lleugers defectes potser han contribuït a més a encoratjar les seves grans empreses. Sovint fa falta tenir l’orgull de no poder ser vençut per arribar a la victòria; i quan s’està dotat, com els catalans, d’una activitat infatigable i d’una paciència a tota prova, s’havia de tenir èxit, com han fet ells, en les aventures més arriscades.” Orgull, grans empreses, activitat, paciència: allò que el diplomàtic francès atribueix als catalans és en bona part aplicable als barcelonins, i la referència inicial al poder compartit i l’autoritat reconeguda ens situa de ple en l’escenari de la ciutat… dos-cents anys després, com aleshores.

42

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:40 Página 43

CAP I CASAL

C

GENERALITAT – D’acord amb l’article 2 de l’Estatut d’Autonomia de 2006, la Generalitat és “el sistema institucional en què s’organitza políticament l’autogovern de Catalunya”, i està formada en essència pel Parlament, la Presidència de la Generalitat i el Govern. L’article 10 de l’Estatut també especifica que: “La capital de Catalunya és la ciutat de Barcelona, que és la seu permanent del Parlament, de la Presidència de la Generalitat i del Govern, sens perjudici que el Parlament i el Govern es puguin reunir en altres llocs de Catalunya.”

Aquesta institució en què avui (i des dels pactes de la Transició posterior a la mort del dictador Francisco Franco) es basa l’autogovern de Catalunya prové de les antigues “diputacions permanents” creades per governar entre les reunions de les Corts als territoris de la Corona d’Aragó. En concret, la Diputació del General de Catalunya, que havia de vetllar pel compliment de les constitucions i lleis catalanes, es crea l’any 1359. Ja des de l’inici la institució va fixar la seva seu a Barcelona, i el 1400 s’adquirí l’edifici del carrer de Sant Honorat que avui anomenem Palau de la Generalitat. Combinant, doncs, pedigrí i actualitat, la Generalitat reflecteix prou bé, de fet, el que ha estat als darrers segles la història i la realitat de l’autogovern per aquestes contrades.

SENYERA – L’actual bandera catalana, anomenada senyera, era de fet en origen l’emblema del casal comtal de Barcelona. La llegenda tira enrere fins al segle IX i l’atribueix a Guifré el Pelós, i en tenim testimonis aïllats des del segle XI (a les tombes d’Ermessenda de Carcassona i del comte Ramon Berenguer II el Cap d’Estopes), però l’ús com a escut no està documentat fins a mitjan segle XII i com a bandera sobretot a partir del XIII. De fet, era l’emblema del casal de Barcelona, però el senyal comtal-reial aviat passà a ser senyal del país, en un interessant desplaçament simbòlic. A més, les quatre barres dels comtes de Barcelona van esdevenir, amb el casament de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó, escut i estendard també de la Corona d’Aragó i, doncs, han acabat anant a parar als escuts oficials de Catalunya, d’Aragó i (amb ratlles transversals d’altres colors o sense) de les diferents illes Balears i del País Valencià, a més del quarter de baix a l’esquerra de l’escut d’Espanya o, per diferents raons, als d’Andorra, Foix i Salamanca. Aquí només deixarem apuntat que l’emblema dels comtes de Barcelona, esdevingut després escut d’armes de Catalunya, és un dels més antics d’Europa.

43

BarcelonABC Jaume filmar_.- 06/04/13 11:15 Página 44

C

CAP I CASAL

ON ÉS EL CENTRE? – Ja se sap que els centres són sempre relatius, o potser simbòlics. De vegades alhora relatius i simbòlics. El centre històric de la ciutat de Barcelona ha estat des de l’època dels romans l’actual plaça de Sant Jaume, llavors el punt on es creuaven (com a tants altres campaments militars de les legions) el cardo maximus i el decumanus. Avui, per aquelles coses del destí, l’espai continua sent centre administratiu i de poder simbòlic, amb les seus de les dues principals administracions de Barcelona (l’Ajuntament) i de Catalunya (la Generalitat) a banda i banda de la plaça empedrada. El centre urbà de la ciutat del segle XX, però (i el que la major part de la gent us dirà si ho demaneu pel carrer), és a la plaça de Catalunya, on conflueixen moltes línies de transport públic.

Tanmateix, aquest no és ben bé el centre geogràfic de l’espai (d’altra banda reduït) que ocupa la ciutat. Tampoc no ho era en el pla original de Cerdà, que havia previst un nucli radial a l’actual plaça de les Glòries. I hi ha qui argumenta que el centre econòmic i empresarial és a l’avinguda Diagonal. Però sabem que les grans ciutats avui ja no tenen un sol centre. Aquest deu ser també, doncs, el cas de la nostra.

L’HOSPITALET – La que avui és la segona ciutat de Catalunya era una petita vila agrícola fins a finals del segle XVIII, quan s’hi instal·laren les primeres fàbriques tèxtils. Una de les més grans (arribaria a tenir 1.200 treballadors) duia el nom de la seva propietària, Tecla Sala, que la instal·là l’any 1913 en un antic molí paperer. Avui l’Hospitalet de Llobregat (amb 270.000 habitants en només 12,5 km2 de terme municipal) és indistingible de Barcelona damunt del mapa, anant amb metro o caminant pel carrer: el creixement de totes dues ciutats les ha acabat unint. També comparteixen l’essència d’al·luvió: de cada quatre habitants de l’Hospitalet, dos han nascut a Catalunya, un ve de la resta d’Espanya i un altre de l’estranger. L’Hospitalet i Barcelona són el nucli dels trenta-sis municipis que formen l’anomenada Àrea Metropolitana (el que algú poc diplomàtic –en termes metropolitans– en podria dir “la gran Barcelona”), on viuen uns tres milions i mig de persones: la meitat de la població del país. Ñ Més sobre el tema a Barcino, Xarxa

44

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:41 Página 45

CAP I CASAL

C

Tecla Sala. L’Hospitalet.

Manifestació de l’Onze de Setembre.

Demonstration of Onze de Setembre, the Catalan national holiday.

45

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:41 Página 46

C

La Renaixensa.

Nadala (1891).

La Renaixensa.

Christmas card (1891).

Reixa als pavellons Güell (Av. Pedralbes). Antoni Gaudí.

Railing at the Güell Estate.

Montjuïc.

Columnes de Puig i Cadafalch.

Puig i Cadafalch’s four columns.

46

CAP I CASAL

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:41 Pรกgina 47

47

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:41 Página 48

C

Cap i Casal – “Head and Seat” was the title which, in keeping with its importance, was granted to the city in the days when it was the seat of the counts of Barcelona (starting in the Middle Ages). The same name was used in the realm of Valencia for the city of Valencia.

And the coat of arms of Catalonia (one of the oldest among European countries, appearing as early as in 1150 on a seal of Count Ramon Berenguer IV) is also that of the House of Barcelona.

Barcelona, Catalonia – For centuries, Barcelona has been a city, but also a capital. Catalonia and Catalan language and culture exist beyond our borders today largely thanks to the growing fame of its capital. It is, however, fair to say that it sometimes also functions as a “screen city”, concealing the country it is supposed to represent: Barcelona is not Catalonia and Catalonia is not Barcelona, but each somehow forms part of the other and, probably, neither can be fully understood without the other, just as many believe that the country would not have survived without a great city, that the continued existence of Catalonia (and Catalan!) over the centuries would be far more difficult to explain without the existence of a major city that functions as a capital and as a metropolis.

Power-sharing – In the early 19th century, Alexandre de Laborde wrote in his Voyage pittoresque et historique de l’Espagne: “The Catalans, accustomed under the kings of Aragon to sharing legislative power with the sovereign, to only recognising the prince as count of Barcelona, to paying only the taxes they agreed to pay, to providing only the troops they wanted to give, considered themselves participants in sovereign authority and, for this reason, formed an idea of independence that has been perpetuated for a long time. From this, they derive a pride in this province and a once imperative tone, of which some traces still remain. These slight defects have contributed perhaps to promoting their great undertakings. Often, pride in resisting defeat is necessary to achieve victory; and when, like the Catalans, one is en48

CAP I CASAL

dowed with untiring activity and the patience to withstand anything, success in the boldest ventures is ensured, as they have had.” Pride, great undertakings, activity, patience: what the diplomatic Frenchman attributes to the Catalans is, largely, applicable to the people of Barcelona, and the initial reference to power-sharing and recognised authority places us squarely in the city context… 200 years after, as then.

Generalitat – According to article 2 of the Statute of Autonomy of 2006, the Generalitat is “the institutional system by which the self-government of Catalonia is politically organized”, and essentially comprises the Parliament, the Presidency of the Generalitat and the Government. Article 10 of the Statute also specifies that: “The capital of Catalonia is the city of Barcelona, which is the permanent seat of the Parliament, of the Presidency of the Generalitat and the Government, notwithstanding that the Parliament and the Government can meet in other places in Catalonia.”

This institution, today (since the agreements reached in the Transition after the death of the dictator, Francisco Franco) the foundation of self-government in Catalonia, stems from the old “standing deputations” created to govern between the sessions of the Cortes in the territories of the Crown of Aragon.

Specifically, the Deputation of the General of Catalonia, responsible for ensuring compliance with Catalan constitutions and laws, was set up in 1359. From this moment, the institution established its headquarters in Barcelona, and in 1400 purchased the building in Carrer de Sant Honorat that today we call the Palace of the Generalitat. Combining, then, pedigree and topicality, the Generalitat reflects the history and reality of self-government over the last centuries in these parts.

Senyera – The present-day Catalan flag, “La Senyera”, was originally the symbol of the house of the counts of Barcelona. The legend goes back to the 9th century and attributes it to Guifré the Hairy, with isolated references as of the 11th century (on the tombs of Er-

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:41 Página 49

CAP I CASAL

messenda of Carcassone and Count Ramon Berenguer II, the Tow-headed), but its use as a coat of arms was not documented until the mid-12th century and, as a flag, the thirteenth. What had been the emblem of the count royal house of Barcelona soon became the ensign of the country in an interesting symbolic shift. On the marriage of Ramon Berenguer IV and Peronella of Aragon, the four bars of the counts of Barcelona further became the shield and standard of the Crown of Aragon, accordingly ending up on the official coats of arms of Catalonia, Aragon and (with further crosswise stripes in other colours, or not) of the various Balearic islands and the Valencia Community, as well as the bottom left-hand quarter of the Spanish coat of arms and, for different reasons, of Andorra, Foix and Salamanca. For our purposes here, suffice it to say that the emblem of the counts of Barcelona, later the coat of arms of Catalonia, is one of the oldest in Europe.

Where’s the centre? – We know that centres are always relative, or perhaps symbolic—or both relative and symbolic. Since Roman times, the historic centre of the city of Barcelona has been today’s Plaça de Sant Jaume, at that time the point of intersection (as in other military camps of the legions) of the cardo maximus and the decumanus maximus. Today, as fate would have it, the space continues to be the centre of administration and symbolic power, with the headquarters of the foremost administrations of Barcelona (City Hall) and of Catalonia (the Generalitat) facing each other across the cobbled square.

However, the urban centre of the 20th-century city (and what most people would say if

C

you stopped them in the street and asked) is Plaça de Catalunya, the point where so many lines of public transport converge. Yet it is not quite the geographic centre of the space (small, it must be said) occupied by the city.

Nor was it the centre of the original plan designed by Cerdà, who had envisaged Plaça de les Glòries as a radial nucleus. Some would say that the economic and business centre is Avinguda Diagonal. But we know that today’s big cities don’t have a single centre. So this must also apply to ours.

L’Hospitalet – What is now Catalonia’s second city was a small agricultural town until the late 18th century, when the first textile mills were built. One of the largest (eventually employing 1,200 workers) bore the name of its owner, Tecla Sala, who established it in 1913 in a former paper mill. Today, L’Hospitalet de Llobregat (with 270,000 inhabitants in just 12.5 km2 of municipality) is indistinguishable from Barcelona on the map, by Metro or when you’re walking down the street: the two grew and finally merged. They also share their essential make-up: of every four inhabitants of L’Hospitalet, two were born in Catalonia, one is from elsewhere in Spain and one from abroad. L’Hospitalet and Barcelona form the core of the 36 municipalities that make up the Àrea Metropolitana (what someone with a lack of metropolitan tact might call “greater Barcelona”), home to some three and a half million people: half of the country’s population. Ñ More on the subject under Barcino, Network

49

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:41 Pรกgina 50

La Rambla. Mercat de la Boqueria.

La Rambla.

La Boqueria market.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:41 Página 51

CO MERÇ

C

BOTIGUES – Barcelona és també una gran botiga: repartits pels diferents eixos comercials de la ciutat es calcula que hi ha uns 31.000 comerços, més de 50.000 establiments de serveis i 12.000 bars i restaurants. Una botiga (l’Ajuntament ha fet servir per a la promoció de la ciutat el lema “la botiga més gran del món”) que en conserva algunes de molt antigues, com la cereria Subirà, amb el seu plafó de 1761, la de grans i espècies del carrer Sombrerers o el centenar d’establiments en funcionament que porten més d’un segle oberts. A més, el comerç barceloní atrau també clients d’arreu amb establiments originals molt específics i especialitzats (antiquaris i brocanters, espardenyeries, lutiers, merceries, sastres, antics colmados esdevinguts elegants xarcuteries, vinateries) o bé per “especialistes en tot” com Vinçon, al passeig de Gràcia, o Servei Estació, al carrer Aragó.

A l’antiguitat, l’especificitat i la singularitat, el comerç de la ciutat hi ha afegit històricament també els intents d’innovació. Ja el 1973 es creà al voltant del Portal de l’Àngel l’illa comercial i de vianants anomenada BarnaCentre, que avui agrupa un miler d’establiments del Barri Gòtic, i el 1978 s’inaugurà l’anomenat Bulevard Rosa, amb entrades per passeig de Gràcia, Rambla de Catalunya i Aragó, hereu de les antigues Galeries Maldà i d’alguna manera predecessor de l’arribada (tardana, comparada amb altres ciutats del món) de les grans superfícies comercials a l’estil dels malls nord-americans, sovint instal·lades en antics espais industrials: Glòries (inaugurada l’any 1995 a l’antiga fàbrica Hispano-Olivetti), la Maquinista (als terrenys de la Maquinista Terrestre y Marítima), Heron City (en unes cotxeres de la RENFE), L’Illa Diagonal, Les Arenes (a l’antiga plaça de toros de la plaça d’Espanya), Maremàgnum (aquest, en terreny guanyat al mar, davant de l’antic Portal de la Pau) o Gran Via II (ja a l’Hospitalet).

SENYOR ESTEVE – L’escriptor i pintor modernista Santiago Rusiñol va plantejar a L’auca del senyor Esteve un personatge de botiguer dedicat en cos i ànima al seu negoci (La Puntual, una botiga de vetes i fils) que ha esdevingut un prototip popular. Els Esteve són batejats, casats i enterrats a la parròquia de Sant Cugat del Rec, a tocar del mercat de Santa Caterina. L’església original, del segle XI i ara desapareguda, havia estat al carrer dels Carders: se suposa que aquí és on el màrtir fou llançat a les flames i va sortir-ne il·lès tot i que més tard havia de ser finalment degollat al Castrum Octavianum, avui el monestir de Sant Cugat del Vallès.

JUNTA I CAMBRA (DE COMERÇ) – Amb les universitats catalanes i el Consolat de Mar abolits pel decret de Nova Planta, allò que abans se’n deia “les forces 51

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:41 Página 52

C

CO MERÇ

vives” de Barcelona reclamen l’establiment d’alguna mena d’organisme per al foment econòmic de la ciutat. En aquest sentit, el 1758 es crea la Real Junta Particular de Comercio, coneguda com a Junta de Comerç, que en l’ambient renovador del regnat de Carles III assolirà entre d’altres l’obertura de Catalunya al comerç amb Amèrica (el 1778), crearà l’Escola de Nàutica (1769) i l’Escola de Belles Arts (el que avui en diem la Llotja, el 1775) i posteriorment escoles de química (1805), mecànica (1808), física i economia (1814). La seva seu era a la Llotja de Mar. Desapareguda la Junta, el 1886 es funda a la mateixa seu la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació, presidida per Manuel Girona Agrafel, que el 1844 havia fundat el primer banc privat d’Espanya, el Banc de Barcelona. També fou el fundador amb el marquès de Comillas de la Compañía General de Tabacos de Filipinas i la persona que amb motiu de l’Exposició de 1888 donà una gran suma de diners perquè es pogués acabar la façana neogòtica de la catedral de Barcelona, al claustre de la qual hi ha el seu sepulcre.

RESTAURAR-SE – Alguns dels primers receptaris europeus conservats en llengües romàniques són catalans, com l’anònim Llibre de Sent Soví, de principis del segle XIV, o el Libre de coch, de Rupert de Nola, el primer que s’imprimí (1520). Tot i això, el que avui coneixem per restaurants serà un invent parisenc i relativament modern: de finals del segle XVIII. A Barcelona, enllà de les antigues fondes, un tal F. Laurel va obrir un restaurant al pla de Palau el 1809, durant l’ocupació napoleònica, però l’invent encara trigarà a quallar: la Guía de Barcelona de Manuel Saurí de 1849 menciona només set “fondas o restauradores sin hospedaje” per seixanta-un cafès i dues-centes cinquanta-quatre bodegues. El local més antic dels actuals és Can Culleretes (al carrer d’en Quintana), obert inicialment el 1786 per servir berenars (mató i xocolata) i esdevingut restaurant a finals del s. XIX. També té un llarg recorregut Can Pitarra, que ocupa des de 1890 l’antiga rellotgeria de la família del dramaturg Frederic Soler, Pitarra, al carrer d’Avinyó.

I tot i que no esdevingué restaurant fins al 1929, el 1836 ja obrí el Cafè de les 7 Portes als porxos del gran bloc d’edificis que l’indiano Josep Xifré i Cases (un dels barcelonins més rics de la seva època) havia fet bastir al carrer d’Isabell II a imatge dels edificis de moda de París, com els de la Rue Rivoli, però a tocar d’allà on Cervantes imaginà la derrota del seu Quixot i just davant d’una joia encara avui amagada: la sala gòtica de la Llotja (l’anomenat Saló de Contractacions), encapsada dins del casalot neoclàssic que acull la seu institucional de la Cambra de Comerç.

52

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:41 Página 53

CO MERÇ

C

DAMM O MORITZ? – Si entreu en un bar a fer una cervesa és molt possible que hàgiu de triar entre una Damm o una Moritz. Totes dues són fabricades per empreses fundades per catalans que no van néixer aquí. August K. Damm era alsacià i arribà a Barcelona el 1871 amb la seva família després de la victòria prussiana sobre els francesos. El 1872 fundà ja una primera empresa per produir cervesa (un producte llavors molt minoritari en un país vinícola) i la cerveseria Gambrinus, al capdamunt de la Rambla, i el 1876 crea la cervesera Damm, que el 1910 s’associarà amb dos altres fabricants de la ciutat (instal·lant-se a les naus del carrer de Rosselló avui convertides en espai d’exposició: la fabricació s’ha traslladat al Prat) i acabarà esdevenint un dels primers fabricants del país (amb 1.400 treballadors i un 16% de la quota de mercat a Espanya). Louis Moritz, per la seva banda, havia arribat a Barcelona el 1851 amb només vint-i-un anys, provinent també d’Alsàcia, i treballà primer en una petita fàbrica de cervesa del Raval d’un altre francès. El 1859 n’adquirí una al portal de Santa Madrona i finalment comprà uns terrenys a la ronda de Sant Antoni, on construí el 1864 la seva pròpia fàbrica (en el primer edifici de la ciutat amb motius cervesers a la façana: flors de llúpol, espigues d’ordi i un gran Gambrinus al capdamunt). A prop d’allà (a Sepúlveda/Muntaner) també obrí el 1897 la Cervecería Moritz, que durant un temps, entre 1910 i 1914, va ser a més seu social del Futbol Club Barcelona, atesa la relació dels Moritz amb el president Gamper.

MERCATS – La bona anomenada dels restaurants de la ciutat té un ferm suport en la xarxa de mercats municipals. El més conegut (avui convertit en cita ineludible del visitant per les guies i per la seva cèntrica ubicació a la Rambla) és el mercat de la Boqueria, o de Sant Josep, situat al pla on a partir de la construcció de la segona muralla medieval, davant d’un dels accessos, es concentraven pagesos i venedors ambulants. Però a Barcelona hi ha trenta-nou mercats (pràcticament un a cada barri), entre els quals alguns de tan populars com el de Sant Antoni (inaugurat el 1882, i a l’exterior del qual els diumenges de matí es munta a més una mena d’encants de llibres, revistes, cartells, pel·lícules, cromos i tot allò que pugui ser col·leccionable de segona mà) o com el de Santa Caterina, a un pas de la catedral, recentment rehabilitat amb una original coberta de ceràmica multicolor. Aquest darrer mercat s’inaugurà l’any 1848 al solar on des del segle XIII hi havia hagut l’església i el convent de Santa Caterina, destruïts en la crema de convents del juliol de 1835. Ñ Més sobre el tema a Artistes i artesans, Fàbriques, Visitants

53

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:41 Página 54

Mercat de Santa Caterina.

Santa Caterina market.

La Manual Alpargatera.

Carrer d’Avinyó.

54

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:42 Página 55

CO MERÇ

C

Cereria Subirà.

Baixada de la Llibreteria David Bagué, lutier / luthier.

55

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:42 Página 56

C

Shops – Barcelona is also a big shop: scattered along the city’s various commercial streets are an estimated 31,000 shops, more than 50,000 service establishments, and 12,000 bars and restaurants. A shop (the Council has used the slogan “the biggest shop in the world” to promote the city) that retains some very old ones, like Subirà, the candlemaker’s, with its shop front dating from 1761, the one selling grains and spices in Carrer Sombrerers or the one hundred establishments that have been in business for over a century. Barcelona shopkeepers also attract custom from all over the world with their specialist establishments (antiquarians and second-hand dealers, espadrille-makers, luthiers, haberdasher’s, tailor’s, old grocer’s shops turned elegant delis, wineries) or “specialists in everything” like Vinçon, in Passeig de Gràcia, or Servei Estació, in Carrer Aragó.

To antiquity, specificity and singularity, the city’s trade has historically added attempts at innovation. The BarnaCentre pedestrian shopping mall was set up around Portal de l’Àngel back in 1973 and now represents around a thousand shops in the Gothic quarter. In 1978, Bulevard Rosa opened its doors onto Passeig de Gràcia, Rambla de Catalunya and Aragó, heir to the old Galeries Maldà and forerunner of the advent (belated, compared with other of the world’s cities) of large shopping centres in the style of the American mall, many occupying former industrial sites: Glòries (opened in 1995 in the old HispanoOlivetti factory), La Maquinista (on the site of La Maquinista Terrestre y Marítima), Heron City (in a RENFE train depot), L’Illa Diagonal, Las Arenas (the old bull ring in Plaça d’Espanya), Maremagnum (on land reclaimed from the sea, just beyond the old Portal de la Pau city gate) and Gran Via II (over the border in L’Hospitalet).

Senyor Esteve – In L’auca del senyor Esteve, the Modernista writer and painter Santiago Rusiñol invented the figure of a shopkeeper, devoted heart and soul to his business (La Puntual, a haberdashery), who became a popular prototype. The Esteve family were 56

CO MMERCE

christened, married and buried at the parish church of Sant Cugat del Rec, near Santa Caterina market. The original 11th-century church, since disappeared, used to stand in Carrer dels Carders: this was said to be the spot where the martyr was thrown into the flames and emerged unharmed, before finally being beheaded at the Castrum Octavianum, today’s monastery of Sant Cugat del Vallès.

Board and Chamber (of Commerce) – With the Catalan universities and the Consolat de Mar abolished by the Nueva Planta decrees, what had been known as the “lifeblood” of Barcelona called for the creation of some kind of body for economic promotion of the city. The Royal Particular Board of Commerce, known as the Junta de Comerç, was set up for this purpose in 1758. In the fresh atmosphere of the reign of Charles III, its achievements include Catalonia’s entrance into trade with America (in 1778), the creation of the School of Navigation (1769) and the School of Fine Arts (which we know today as La Llotja, in 1775), followed by schools of chemistry (1805), mechanics (1808), physics and economics (1814). Its headquarters was La Llotja de Mar. When the Junta ceased to exist, in 1886, the building was taken over by the Official Chamber of Commerce, Industry and Shipping, with its president Manuel Girona Agrafel, who in 1844 had founded the first private bank in Spain, the Banc de Barcelona. He was also joint founder with the Marquis of Comillas of the Philippines General Tobacco Company and the person who, on the occasion of the 1888 Exposition, donated a large sum of money to complete the neo-Gothic façade of Barcelona cathedral, in the cloister of which his tomb stands.

Restaurants – Some of the first European recipe books to be preserved in Romance languages are Catalan, such as the anonymous Llibre de Sent Soví, from the early 14th century, and the Libre de coch, by Rupert de Nola, the first to be printed (1520). However, what we now know as restaurants were a Parisian inven-

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:42 Página 57

CO MMERCE

tion, and a relatively modern one at that—in the late 18th century. In Barcelona, apart from the old inns, a certain F. Laurel opened a restaurant in Pla de Palau in 1809, during the Napoleonic occupation, but the invention took a while to catch on: Manuel Saurí’s Guía de Barcelona of 1849 mentions just seven “inns or restaurateurs without lodging” as opposed to 61 cafés and 254 wineries. The oldest place existing today is Can Culleretes (Carrer d’en Quintana), first opened in 1786 to serve teas (dishes of mató curd cheese, hot chocolate…), which became a restaurant in the late 19th century. Another with a long history is Can Pitarra, which in 1890 occupied the former watchmaker’s run by the family of the playwright Frederic Soler, Pitarra, in Carrer d’Avinyó. And though it did not become a restaurant until 1929, 1836 saw the opening of the Cafè de les 7 Portes under the arches of the large block of buildings commissioned by Josep Xifré i Cases (one of Barcelona’s richest men during his lifetime, an indiano who made his fortune in the Americas) in Carrer d’Isabel II in the image of the voguish buildings of Paris, à la Rue Rivoli, but near where Cervantes imagined the defeat of his Quixote and right before a jewel that remains hidden today: the Gothic hall of La Llotja (known as the Trading Hall), tucked away in the neoclassic mansion that is the institutional headquarters of the Chamber of Commerce.

Damm or Moritz? – If you pop into a bar for a beer, it is very possible that you’ll have to choose between Damm and Moritz. Both are brewed by companies founded by Catalans who were not born here. August K. Damm was from Alsace and came to Barcelona in 1871 with his family after the Prussian victory over the French. In 1872, he set up his first company to produce beer (still very much a minority taste in a wine-producing country) and the Gambrinus brewery, at the top of La Rambla, and in 1876 he formed the Damm brewery, in 1910 associating with two of the city’s other brewers (occupying factories in Carrer de Rosselló, today an exhibition space:

C

the brewing has moved to El Prat) and becoming one of the country’s foremost manufacturers (with 1,400 workers and 16% of the market share in Spain). Louis Moritz, in turn, had arrived in Barcelona in 1851 at the tender age of 21, also from Alsace, and worked first in a small brewery in the Raval run by another Frenchman. In 1859, he purchased one in Portal de Santa Madrona and finally bought land on the Ronda de Sant Antoni, where in 1864 he built his own brewery (in the city’s first building to have beer-making motifs on the façade: hop flowers and ears of barley, watched over by a great Gambrinus). Nearby (Sepúlveda/Muntaner), in 1897, he also opened the Cervecería Moritz; for a while, from 1910 to 1914, it was also the headquarters of Futbol Club Barcelona, given the Moritz family’s relationship with its president, Gamper.

Markets – The good name of the city’s restaurants has a strong support in the network of municipal markets. The best known (and today a must for visitors, thanks to the guides and its central location on La Rambla) is the market of La Boqueria, or Sant Josep, situated on the esplanade where, at one of the gates of the second medieval wall, farmers and street vendors set up their stalls. But Barcelona has 39 markets (practically one per neighbourhood), including the popular Sant Antoni (opened in 1882, outside which a kind of flea market of books, magazines, posters, films, picture cards and other second-hand collectables is set up on Sunday mornings) and Santa Caterina, just a step away from the cathedral, recently rehabilitated with an original multicoloured tiled roof. This market was opened in 1848 on what had, since the 13th century, been the site of the church and convent of Santa Caterina, destroyed in the convent burnings of July 1835. Ñ More on the subject under Artists and artisans, Factories, Visitors

57

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:42 Pรกgina 58

Avinguda Diagonal.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:42 Pรกgina 59

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:42 Página 60

D

DIAGONAL

LA DIAGONAL – Quan Ildefons Cerdà dissenyà el seu pla per a l’expansió de la ciutat de Barcelona només trencà la regularitat del disseny incloent-hi dues grans avingudes diagonals que es creuaven, en aspa, a la plaça de les Glòries.

Són la Diagonal i la Meridiana (les acompanyava, a una altra escala, el Paral·lel).

La Diagonal travessa tot el terme municipal de Barcelona, d’Esplugues de Llobregat, cap a ponent, fins al mar, a tocar de la desembocadura del riu Besòs. En un extrem hi ha el recent Palau de Congressos de Catalunya, un extens campus universitari desenvolupat sobretot després de la Guerra Civil, el Palau Reial de Pedralbes (construït als anys vint per a les visites d’Alfons XIII i família, actualment seu de la Unió per la Mediterrània) i un petit nucli de seus d’entitats financeres i comercials.

A l’altra banda, allà on l’avinguda havia de “començar”, la Diagonal restà molts anys inconclusa. Avui, després del Fòrum 2004, al sector hi han crescut un seguit de gratacels amb hotels i espais comercials, però al costat de l’actual Parc de Diagonal Mar (de 2002, obra del taller Miralles-Tagliabue), en una hipotètica adreça “Diagonal, 1”, just a la llinda amb Sant Adrià de Besòs, hi hagué durant molt de temps el barri de barraques del Camp de la Bota o del Parapet (a tocar de l’anomenat “Pequín”): havia estat un descampat lluny de la ciutat usat per a pràctiques de tir per la caserna militar propera, i les barraques hi aparegueren amb l’arribada de treballadors foranis que generà l’Exposició Internacional de 1929. Després de la guerra, entre 1939 i 1952 (l’any del Congreso Eucarístico Internacional), al Camp de la Bota s’hi afusellaren més de 1.700 persones, represaliats polítics els cossos dels quals després eren duts a la fossa comuna de Montjuïc: un dels primers, el 25 d’abril de 1939, va ser el coronel de la Guàrdia Civil José Aranguren, condemnat per haver-se mantingut fidel a la República.

Mossèn Pere Ribot, llavors vicari de Sant Adrià, evocava les matinades de 1941: “El meu despertador era quan a les set del matí afusellaven els condemnats. I pels trets de gràcia sabies quants havien mort cada dia.” Les barraques continuaren creixent (als anys seixanta n’hi havia més de vuit-centes) fins que foren finalment eradicades a partir de 1970.

CINC NOMS – La plaça que hi ha a la cruïlla de la Diagonal amb el final del carrer Urgell (en una àrea de la ciutat que en altre temps se’n deia zona bien) és un bon exemple del pes de les circumstàncies polítiques en el nomenclàtor. En pocs anys va dir-se d’Alcalá Zamora (el 1932, amb la zona encara a mig urbanitzar), després (el 1937) plaça dels Germans Badia, llavors per uns mesos 60

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:42 Página 61

DIAGONAL

D

(a l’arribada de les tropes nacionals) del Ejército Marroquí i, ja el mateix 1939 i fins al 1979, Plaza de Calvo Sotelo. Finalment, amb la recuperació de la democràcia i fins ara, es diu plaça de Francesc Macià. Amb el permís dels carters, estaria bé posar en algun lloc les cinc plaques juntes com a recordatori.

PORCIOLES – Barcelona és exemple internacional d’urbanisme, però també d’urbanisme sense cap mena de planificació (o desregulat, com els agrada dir a alguns). I un dels campions en aquest aspecte fou José María de Porcioles, jove simpatitzant de la Lliga abans de la Guerra Civil, passat després als nacionals (de 1940 a 1943 presidí la Diputació de Lleida), nomenat alcalde de Barcelona per Franco l’any que SEAT començava la fabricació del 600 i en què s’inaugurà el Camp Nou (1957) i la persona que ha ocupat més temps seguit aquest càrrec (fins al 1973, un any més que Pasqual Maragall). Fou doncs l’alcalde de la ciutat (i reciclà a la seva manera la idea de la “Gran Barcelona” noucentista) en el temps de l’allau continuada d’immigrants, amuntegats a la perifèria industrial en barris de residència obrera construïts de pressa sense planificació ni cap mena de serveis, uns anys d’especulació, repressió, barraques i permisos dubtosos. Anys de creixement descontrolat. No deu ser casual que després del seu relleu es creés la Corporació Metropolitana (1974) i s’aprovés el primer Pla General Metropolità, destinat a frenar l’especulació. Però cal deixar apuntat que també hi ha qui el reivindica com un dels alcaldes que canviaren l’aspecte de la ciutat. La seva memòria, en fi, és controvertida, com ho demostra el cas de l’escultura encarregada a Joan Brossa, titulada Record d’un malson i que el presenta amb el cap tallat en una safata, mai no instal·lada i ara discretament aparcada al hall d’una biblioteca de Sant Adrià.

GRAN VIA I MERIDIANA – Els altres dos grans carrers de la ciutat nova dissenyada per Cerdà són la Gran Via i l’avinguda Meridiana. El primer és, literalment, el carrer més llarg de Barcelona i als plans de Cerdà era (a més del més ample) com l’espinada damunt de la qual descansa el desenvolupament de la resta de la quadrícula. La Meridiana, traçada de nord a sud, duu aquest nom perquè coincideix amb el meridià est de Greenwich (el seu contrapunt és el Paral·lel, que coincideix amb el traçat del paral·lel 41º 22’ 34”). A la Meridiana, que ara travessa quatre dels deu districtes de la ciutat i és un dels grans punts d’entrada i sortida per al trànsit rodat (però això només des de 1967), hi hagué la “quinta forca”, expressió que en català usem per referir-nos a una cosa remota. Barcelona tenia històricament cinc forques fixes, totes en camins concorreguts 61

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:42 Página 62

D

DIAGONAL

d’accés a la ciutat per a general ensenyança: eren al portal de la Pau, al portal de Sant Antoni (el més vistent de les muralles), al pla de la Boqueria, a la Creu Coberta (camí de Sants)… i al turó de Finestrelles, a la Trinitat, molt més lluny que els altres: a la quinta forca.

NOU BARRIS – Aquesta part al nord de la ciutat, entre Collserola i la Meridiana, a l’antic districte 9, es diu oficialment Nou Barris des de 1984, tot i que de fet n’agrupa una dotzena llarga: Vallbona, Ciutat Meridiana, Torre Baró (aquests tres, a tocar ja de Montcada i Reixac i Santa Coloma de Gramenet), Canyelles, Roquetes, Trinitat Nova, Can Peguera, Guineueta, Verdum, Prosperitat, Turó de la Peira, Porta, Vilapicina-Torre Llobeta. Noms que per a molts ciutadans benestants són poc més que una estació de metro. Escenaris en bona part del desarrollismo dels anys seixanta i també, en bona part per això, un dels llocs on més força va tenir el moviment veïnal de finals del franquisme i els inicis de la Transició.

TANTS ALTRES CARRERS – A més dels carrers rectes i amples de l’Eixample i dels més llargs com la Meridiana o la Diagonal, Barcelona també té tot d’altres carrers ben diferents. Carrers com ara el brevíssim carrer de l’Ave Maria, a tocar de l’església del Pi, tan curt com la pregària a què el seu nom fa referència. O com el més estret de la ciutat (o un dels més estrets), el carrer de les Mosques, a tocar de Santa Maria del Mar. Carrers com el d’Aiguafreda, a Horta, que encara conserva a una banda els antics safarejos de pedra en què rentaven roba per a les famílies benestants de la ciutat les dones del barri. O com el breu passatge de Permanyer, amb casetes unifamiliars de dues plantes al bell mig de l’Eixample (de Llúria a Pau Claris, entre Diputació i Consell de Cent), un bon exemple del que hauria pogut ser una altra mena d’urbanització possible a l’Eixample projectat el 1864 per Jeroni Granell. Parlem també d’altres carrers no rectes ni amples ni plans com per exemple el dels Rasos de Peguera, a Ciutat Meridiana (i un grapat més a Horta-Guinardó, o a Vallcarca), on s’han hagut d’instal·lar escales mecàniques per ajudar a superar el pendent: carrers i cases on si la lògica hagués imperat hi hauria hagut d’haver com a molt un parc. Ñ Més sobre el tema a Eixample, Xarxa

62

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:42 Página 63

Casa Comalat.

Carrer de Còrsega.

El Carmel.

Diagonal. Zona Fòrum.

63

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:42 Pรกgina 64

D

64

DIAGONAL

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:42 Pรกgina 65

DIAGONAL

D

Parc Central de Nou Barris.

65

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:42 Página 66

D

Diagonal – When Ildefons Cerdà designed his plan for the extension of the city of Barcelona, he only interrupted the regularity of the layout by the inclusion of two large diagonal avenues that crossed, in saltire, at Plaça de les Glòries. These are Diagonal and Meridiana (accompanied, at another scale,

by Paral·lel). Diagonal runs through the entire municipality of Barcelona, from Esplugues de Llobregat in the west, to the sea, beside the mouth of the river Besòs. At one end stands the recent Congress Palace of Catalonia, a large university campus developed particularly after the Civil War, the Royal Palace of Pedralbes (built in the 1920s for the visits of Alphonse XIII and family, now the main office of the Union for the Mediterranean) and a small nucleus of financial and commercial institutions.

At the other end, where the avenue was supposed to “start”, for years Diagonal remained incomplete. Since Forum 2004, the sector has seen the emergence of a series of skyscrapers with hotels and commercial spaces, but beside the Parc de Diagonal Mar (2002, designed by the Miralles-Tagliabue practice), is a hypothetical number 1, Diagonal, right on the border with Sant Adrià de Besòs: for many years, here stood the shantytown of El Camp de la Bota or El Parapet (beside “Pequín”). This had been an open space in the city used for target practice by the nearby military barracks, and the shanties appeared with the arrival of foreign workers prompted

by Expo 1929. After the war, between 1939 and 1952 (the year of the International Eucharistic Congress), El Camp de la Bota was the execution ground for over 1,700 people, victims of political reprisals, whose bodies were later taken to the mass grave in Montjuïc: one of the first, on 25 April 1939, was a Civil Guard colonel, José Aranguren, condemned for remaining faithful to the Republic. Father Pere Ribot, then vicar of Sant Adrià, evoked the dawns of 1941: “My alarm clock was at seven o’clock in the morning, when they executed the condemned. The mercy shots told you how many had died 66

DIAGONAL

each day.” The shanties continued to grow (in the 1960s there were over 800), until they were finally eradicated in 1970.

Five names – The plaza that stands where Diagonal meets the end of Carrer Urgell (in a part of the city known in former days as the zona bien, or well-off part of town) is a good example of the influence of political circumstance on street names. In the space of a few years, it was called Alcalá Zamora (in 1932, when the area was still only partially urbanized), then (in 1937) Plaça dels Germans Badia, then for a few months (when the National troops arrived) Plaza del Ejército Marroquí and, from 1939 to 1979, Plaza de Calvo Sotelo. Finally, when democracy was reinstated, it was called Plaça de Francesc Macià, the name it bears today. If the postman has no objection, it would be fitting to put up the five plaques together as a reminder.

Porcioles – Barcelona is an international example of urbanism, but also of urbanism that is devoid of planning (“unregulated”, some like to call it). One of the champions in this respect was José María de Porcioles, a young Lliga sympathiser before the Civil War who later went over to the Nationals (from 1940 to 1943 he was president of the Diputació de Lleida), appointed Mayor of Barcelona by Franco in the year that SEAT started to manufacture its 600 and the Camp Nou was opened (1957), and the person to have occupied the post for the longest (until 1973, a year longer than Pasqual Maragall). So he was mayor of the city (rehashing in his own way the Noucentista idea of “Greater Barcelona”) when constant waves of immigrants descended, crammed into the industrial periphery in worker districts that were thrown up with no planning or services whatsoever, years of speculation, repression, shanties and dubious permits. Years of unregulated growth. Surely it was no coincidence that when he was relieved of office, the Metropolitan Corporation was created (1974) and the first Metropolitan Master Plan passed to curb speculation. Nonetheless, it must be said that some see him as one of the mayors

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:42 Página 67

DIAGONAL

who changed the city’s appearance. In short, his memory is controversial, as shown by the sculpture commissioned to Joan Brossa, entitled Record d’un malson [Memory of a Nightmare] and representing him with his severed head on a tray. It was never installed and is now discreetly parked in the foyer of a library in Sant Adrià.

Gran Via and Meridiana – The other two major streets in the new city designed by Cerdà are Gran Via and Avinguda Meridiana. The first is, literally, Barcelona’s longest street and, in Cerdà’s plans, it was (as well as being the broadest) like a backbone against which the rest of the grid was built. Meridiana, running north to south, bears this name because it coincides with the meridian east of Greenwich (its counterpoint being Paral·lel, which coincides with the layout of parallel 41° 22’ 34”). Meridiana, which now crosses four of the city’s ten districts and is one of the main entrance and exit points for traffic (but only as of 1967), was the site of the “fifth gibbet”, an expression we use in Catalan to refer to something a long way away. Barcelona historically had five permanent gibbets, all on busy roads to the city, for general edification of the populace: at Portal de la Pau, Portal de Sant Antoni (the town wall’s most impressive), Pla de la Boqueria, Creu Coberta (on the Sants road)… and on Finestrelles hill, in La Trinitat, much further away than the others: at the fifth gibbet.

Nou Barris – This part in the north of the city, between Collserola and Meridiana, in the old District 9, has borne the official name of Nou Barris since 1984, despite grouping together a baker’s dozen: Vallbona, Ciutat Meridiana, Torre Baró (these three bordering on the towns of Montcada i Reixac and Santa Coloma de Gramenet), Canyelles, Roquetes, Trinitat Nova, Can Peguera, Guineueta, Ver-

D

dum, Prosperitat, Turó de la Peira, Porta and Vilapicina-Torre Llobeta. They are names which, for many wealthy citizens, mean little more than a Metro station. They were largely the setting for the Spanish miracle of the sixties and also, largely for this reason, one of the strongholds of the neighbourhood association movement of late Francoism and the early Transition years.

So many other streets – In addition to the broad straight streets of the Eixample and longer ones such as Meridiana and Diagonal, Barcelona has lots of other quite different streets. Streets such as the very short Carrer de l’Ave Maria, near the church of El Pi, as brief as the prayer from which it takes its name. Or the city’s narrowest street (or one of the narrowest), Carrer de les Mosques, next to Santa Maria del Mar. Streets like Aiguafreda, in Horta, still lined on one side by the old stone washhouses where local women laundered the clothes of the city’s wealthy families. Or the short Passatge de Permanyer, with its two-storey single family houses at the heart of the Eixample (from Llúria to Pau Claris, between Diputació and Consell de Cent), a good example of what might have been another form of urbanization in the city extension planned in 1864 by Jeroni Granell. Then there are others that are not as straight or as broad or as flat, such as Carrer dels Rasos de Peguera, in Ciutat Meridiana (and a few more in HortaGuinardó, and Vallcarca), where escalators have been built to overcome the gradient: streets and houses where, if logic had prevailed, there would be a park, at most. Ñ More on the subject under Eixample, Network

67

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:42 Página 68

Biblioteca Agustí Centelles.

Agustí Centelles Library.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:42 Pรกgina 69

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:42 Página 70

E

EFEMÈRIDES

EXCEPCIONALITAT – Aquesta és una ciutat que al llarg dels darrers sis-cents anys, lluny del poder real (i reial), ha canviat –ha crescut, ha evolucionat, sovint ha millorat– a base de moments excepcionals, d’efemèrides i esdeveniments puntuals, d’oportunitats d’alguna manera generades o bé tot just aprofitades.

2014 – L’any que va morir la reina Anna I d’Anglaterra, el 1714, a la seva colònia de Virgínia hi havia 59.000 esclaus. Aquell any va néixer Gluck, futur compositor d’Orfeo ed Euridice, i Goldoni era tot just un nen que acabava de quedar-se orfe.

A Madrid es va fundar l’Academia Española (que de seguida aprovà el seu “Limpia, fija y da esplendor”), Corint estava a punt de passar de mans dels venecians a les dels turcs i a Rastatt es va signar una pau continental gestada l’any abans a Utrecht que representava el reconeixement de Felip d’Anjou com a rei d’Espanya (amb el nom de Felip V) a canvi que renunciés a bona part de les seves possessions europees. A Catalunya, malgrat la retirada de les tropes aliades, s’havia decidit continuar la Guerra de Successió per lliure, amb la qual cosa es va aconseguir que les tropes felipistes iniciessin un setge de Barcelona que durà catorze mesos i culminà l’onze de setembre de 1714 amb l’entrada en una ciutat devastada. El 18 de setembre va caure Cardona i tot seguit s’exiliaren milers de partidaris de l’arxiduc Carles, ara emperador a Àustria: per això –i per tradició dinàstica: els Àustria dugueren la devoció montserratina a l’Europa central, i diu la tradició que tant Carles V com Felip II moriren amb una imatge de la Moreneta a les mans– una de les capelles del palau imperial de Viena era dedicada a la Mare de Déu de Montserrat. El duc de Berwick, mariscal de l’exèrcit felipista, relata a les seves memòries que el 12 de setembre de 1714, després d’un any llarg de setge i de milers de morts, els barcelonins van adoptar una actitud indiferent davant l’entrada de les tropes espanyoles i franceses, que van obrir les seves botigues i van anar a treballar als seus tallers com si no hagués passat res.

Fins aquí un episodi nacional més o menys romantitzat que hauria pogut ser un simple canvi de mans més de la ciutat (com tants n’havia viscut ja) però que se sumà en canvi a la llista menys extensa de les preses amb demolició, com la d’Almansor: Felip V, a banda d’establir el decret de Nova Planta, que abolia les lleis i privilegis de Catalunya, ordenà l’edificació de la Ciutadella i, lligat a aquesta, un càstig exemplar: l’enderrocament sense compensacions de més de mil doscents edificis del barri de la Ribera. Així es perderen per sempre el pla d’en Llull, l’arbreda de la Ribera, el convent de Santa Clara, l’hort de Passa-pertot, els carrers de Julivert, de l’Abella, del Mico, dels Dies Feiners... Un canvi innegable al mapa de la ciutat. I la base, sense voler-ho i encara que acabi essent à rebours, 70

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:42 Página 71

EFEMÈRIDES

E

de la futura exposició de 1888, del mercat de ferro del Born, de la seu del Parlament de Catalunya... i del fet que durant molt de temps en català d’anar a l’excusat se’n digués també “anar a can Felip”. El 2014 en fa tres segles.

2004 – La celebració del Fòrum Universal de les Cultures va servir per acabar d’urbanitzar (sí, un segle i mig més tard) l’inici de la Diagonal, a la frontera de la ciutat amb el Besòs i Sant Adrià. A la zona del Fòrum, a més de diversos gratacels aplegats que ara vistos de lluny donen per primera vegada la sensació que Barcelona també té el seu miniManhattan, les dues peces més singulars són l’edifici triangular d’Herzog & de Meuron, avui seu del Museu Blau de ciències naturals, i el Parc Diagonal Mar, inaugurat el 2002, obra de l’estudi MirallesTagliabue (també responsable de la renovació del mercat de Santa Caterina o, a l’estranger, de la nova seu del Parlament escocès).

1992 – La celebració dels Jocs Olímpics (bé: l’agençament urbà vinculat a la seva celebració) representà per a Barcelona la reurbanització de l’antic districte industrial del Poblenou, d’un bon tros de la Vall d’Hebron i d’una part significativa de la muntanya de Montjuïc, a més de l’obertura de les rondes i l’execució (o acabament) d’un seguit d’infraestructures de vegades llargament reclamades, com els túnels de la Rovira i de Vallvidrera o l’ampliació del port; altres, com l’arribada del tren d’alta velocitat, el nou aeroport o la connexió d’aquest amb metro amb la ciutat, hagueren d’esperar. Però tant com tot això el 1992 comportà situar Barcelona al primer pla internacional, i a la llista de ciutats mundialment cobejades com a destí turístic o empresarial.

1929 – Atès el bon record de l’Exposició de 1888, tan aviat com el 1905 ja es parlava de repetir-ne l’experiència, i el projecte acabà esdevenint una Exposició d’Indústries Elèctriques que s’havia de celebrar el 1917, però que la Guerra Mundial primer i el cop de Primo de Rivera després endarreriren fins al 1929. El maig d’aquell any el rei inaugurava solemnement l’Exposició Internacional de Barcelona al Saló Oval del Palau Nacional, alçat en un replà de la muntanya de Montjuïc acarat a la ciutat. L’Exposició ocupava 118 hectàrees i representà, a més de l’edificació d’un seguit de palaus i pavellons, l’enjardinat de part de la muntanya a càrrec de Jean-Claude N. Forestier i Nicolau M. Rubió i Tudurí i la urbanització del seu entorn: plaça d’Espanya, Font Màgica (de l’enginyer Carles Buïgas), estadi, Teatre Grec, Poble Espanyol (que havia de dir-se Iberona)... El disseny del recinte per a l’exposició “elèctrica” incloïa quatre columnes amb capitells jònics alçades per Puig i Cadafalch l’any 1919 (de les primeres construccions a la zona) 71

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:42 Página 72

E

EFEMÈRIDES

però aterrades el 1928, poc abans d’una de les visites del dictador. Després d’una llarga campanya, les columnes foren restituïdes el 2010.

L’Exposició de 1929 va ser també l’ocasió per donar una empenta important a la xarxa de metro de la ciutat (per a les obres massives del qual arribaren el que l’imaginari col·lectiu anomenà els murcianos, als quals hi ha qui atribueix haver dut el pa amb tomàquet) i per a innovacions tècniques curioses com les primeres escales mecàniques de la ciutat (i d’Espanya): tres trams per anar de la Font Màgica fins al Palau Nacional a càrrec de l’empresa ERSCE, o el tapis roulant subterrani instal·lat entre l’estació de metro de Paral·lel i el vestíbul del funicular de Montjuïc, durant anys una de les poques (i de les més llargues) cintes transportadores urbanes en funcionament al món.

1888 – El 20 de maig de 1888, sota la presidència del futur rei Alfons XIII, que només tenia dos anys, i la seva mare, Maria Cristina, s’inaugura l’Exposició Universal de Barcelona, la gran cita comercial de la Restauració borbònica, promoguda sobretot des de l’Ajuntament per l’alcalde Rius i Taulet. L’Exposició va implicar la urbanització de l’espai que havia ocupat la ciutadella militar bastida per Felip V a l’actual Parc de la Ciutadella (el moviment revolucionari de 1868 ja n’havia enderrocat una part): el símbol de la malfiança envers la ciutat es tornava harmònic jardí burgès en la forma del primer parc públic (durant molts anys l’únic) de la ciutat. D’aquest moment és també l’Arc de Triomf de totxana mudèjar, l’entrada al recinte de l’Exposició. Per això les al·legories que conté són les que són: l’Agricultura, la Indústria, el Comerç i l’Art. I al mateix any es funda el diari La Vanguardia, que avui té en línia una hemeroteca utilíssima per reconstruir el segle i quart transcorregut des de llavors.

1854-1859 – El llum verd per a l’aterrament de les muralles medievals l’any 1854, d’una banda, i l’aprovació el 1859 del Pla Cerdà de l’altra són dos decrets propers i relacionats (també llargament reclamats) que transformaran radicalment la fesomia de la ciutat i la manera de viure-hi, moure-s’hi i relacionar-s’hi.

1835 – La crema de convents en la bullanga del 25 de juliol de 1835 sumada a la desamortització van acabar generant un seguit de nous espais urbans que després esdevingueren places, mercats i altres equipaments, com ara la plaça Reial, els mercats de la Boqueria i de Santa Caterina o el teatre del Liceu. Ñ Més sobre el tema a Eixample, Jocs, Montjuïc

72

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:43 Página 73

Placa solar fotovoltaica. Parc del Fòrum.

Photovoltaic canopy. Parc del Fòrum.

73

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:43 Pรกgina 74

E

74

EFEMร RIDES

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:43 Página 75

Montjuïc.

Anella Olímpica 1992.

1992 Olympic Ring.

Fossar de les Moreres.

Montjuïc.

Palau Nacional i fonts.

Palau Nacional and fountains.

Arc de Triomf.

Passeig de Lluís Companys.

75

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:43 Página 76

E

The exception – This is a city that, for the last 600 years, far from real (and royal) power, has changed—grown, evolved, often improved— thanks to exceptional moments, special oneoff events, opportunities that have been somehow generated or simply exploited.

2014 – The year England’s Queen Anne died, 1714, in her colony of Virginia there were 59,000 slaves. This was the year that Gluck was born, the future composer of Orfeo ed Euridice, and Goldoni was just a boy who had been recently orphaned. In Madrid, the Academia Española was founded (and immediately passed its motto of “It cleans, it fixes and it casts splendour”), Corinth was about to pass from Venetian into Turkish hands and, in Rastatt, a continental peace treaty was signed, having gestated the previous year in Utrecht, representing recognition of Philip of Anjou as King of Spain (with the name Philip V) in exchange for renouncing many of his European possessions. In Catalonia, despite the retreat of the Alliance’s troops, it had been decided to continue the War of Succession alone, prompting Philip’s troops to begin a siege of Barcelona lasting 14 months and culminating on 11 September 1714 with entry into a devastated city.

On 18 September, Cardona fell, leading to the exile of thousands of supporters of Archduke Charles, now emperor in Austria: for this reason—and for dynastic tradition: the house of Austria took the cult of Montserrat to central Europe, and tradition has it that both Charles V and Philip II died with the image of the Black Virgin in their hand—one of the chapels of the imperial palace in Vienna was dedicated to the Blessed Virgin of Montserrat. The Duke of Berwick, marshal in Philip’s army, tells in his memories that, on 12 September 1714, after a long year of siege and thousands of dead, the people of Barcelona displayed indifference to the entry of the Spanish and French troops, reopening their shops and going back to work in their workshops as though nothing had happened. Thus far, a more or less romanticized national episode that could have been one more change of hands of the city (like so many that had gone before). Con76

SPECIAL EVENTS

versely, it was added to the shorter list of occupations with demolition, as in the case of Almansor: Philip V, in addition to establishing the Nueva Planta decrees, which did away with the laws and privileges of Catalonia, ordered the construction of the Citadel and, associated with it, an exemplary punishment: the demolition with no compensation of over 1,200 buildings in the neighbourhood of La Ribera. Lost for ever were the Pla d’en Llull, the woods of La Ribera, the Convent of Santa Clara, the vegetable-growing plots of Passapertot, a series of streets: Julivert, Abella, Mico, Dies Feiners... An undeniable change of the map of the city. And the basis, unintentionally and though ultimately à rebours, of the future exposition of 1888, the wroughtiron market of the Born, the headquarters of the Parliament of Catalonia... And the fact that, for a long time, the Catalan expression for going to the lavatory was also referred to as “going to see Philip”. In 2014, three centuries will have passed.

2004 – The organization of the Universal Forum of Cultures served to complete the urbanization (that’s right, a century and a half later) of the start of Diagonal, where the city meets the Besòs and Sant Adrià. In the Forum area, as well as several skyscrapers gathered together which, seen from a distance, for the first time give the sensation that Barcelona, too, has its mini Manhattan, the two most singular pieces are Herzog & de Meuron’s triangular building, home to the Blue Museum of Natural Sciences, and Parc Diagonal Mar, opened in 2002, the work of the MirallesTagliabue practice (which also renovated Santa Caterina market and, overseas, designed the new Scottish Parliament building).

1992 – The holding of the Olympic Games (well, the urban remodelling required to hold them) represented for Barcelona the reurbanization of the old industrial district of Poblenou, a large tract of Vall d’Hebron and a significant part of Montjuïc hillside, as well as the construction of the Ronda beltways and the construction (or completion) of a series of infrastructures, in some cases long de-

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:43 Página 77

SPECIAL EVENTS

manded, such as the tunnels in La Rovira and Vallvidrera, and the extension of the port.

Others, such as the extension of the highspeed train line, the new airport and its connection with the city’s Metro, had to wait. But in 1992 all this placed Barcelona in the forefront of international attention and on the world’s list of cities to visit as a tourist or business destination.

1929 – In view of the fond memories of the 1888 Exposition, as early as 1905 there was talk of repeating the experience, and the project ended up as an Exposition of Electrical Industries which was planned to take place in 1917, though pushed back to 1929 by World War I and the coup of Primo de Rivera. In the May of that year, the king solemnly declared open the International Exposition of Barcelona in the Oval Hall of the National Palace, built on a flat surface of the Montjuïc hillside, overlooking the city. The Exposition occupied 118 hectares and, as well as the construction of a series of palaces and pavilions, involved the landscaping of part of the mountain by JeanClaude Nicolas Forestier and Nicolau Maria Rubió i Tudurí, and the urban planning of its surroundings: Plaça d’Espanya, the Magic Fountain (by the engineer Carles Buïgas), the stadium, the Teatre Grec, the Poble Espanyol (which was to be called Iberona)... The design of the site for the “electric” exposition included four columns with Ionic capitals designed by Puig i Cadafalch in 1919 (one of the first constructions on the site) but pulled down in 1928, shortly before a visit by the dictator. After a long campaign, the columns were reinstated in 2010.

Expo 1929 was also an opportunity for fresh impetus to the city’s Metro network (its colossal construction prompted the arrival of what the collective imaginary called the murcianos, who are credited by some with having introduced pa amb tomàquet) and curious technical innovations such as the first escalators in the city (and in Spain): three runs connecting the Magic Fountain to the National Palace constructed by the firm ERSCE, and the underground tapis roulant installed

E

between Paral·lel Metro station and the foyer of Montjuïc funicular railway station, for years one of the few (and the longest) urban conveyor belts in operation in the world.

1888 – On 20 May 1888, presided by the future King Alphonse XIII, who was just two years old, and his mother, Maria Cristina, the Barcelona Universal Exposition opened, the great commercial event of the Bourbon Restoration, promoted particularly by the City Council of Mayor Rius i Taulet. The Exposition represented the urbanization of the space formerly occupied by the military citadel built by Philip V in today’s Parc de la Ciutadella (the revolutionary movement of 1868 had demolished part): the symbol of mistrust of the city became a harmonious bourgeois garden in the form of the city’s first (and for many years only) public park. The Triumphal Arch of Mudejar brick, the entrance to the Exhibition grounds, also dates from this time. This is why it contains the allegories it does: Agriculture, Industry, Commerce and Art. The same year saw the founding of La Vanguardia newspaper, which now has an online newspaper archive which is extremely useful for reconstructing the century and a quarter that has passed since then.

1854-1859 – The green light for the demolition of the medieval walls in 1854 and the approval in 1859 of the Cerdà Plan are also two decrees, close in time and content (also long demanded), that radically changed the face of the city and the way people lived, moved and communicated there.

1835 – The burning of convents during the anticlerical riots of 25 July 1835, coupled with secularization, ultimately generated a series of new urban spaces that later became squares, markets and other amenities, such as Plaça Reial, the Boqueria and Santa Caterina markets, and the Liceu Theatre. Ñ More on the subject under Eixample, Games, Montjuïc

77

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:43 Página 78

E

Edificis de l’Eixample.

Buildings in the Eixample.

78

EIXAMPLE

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:43 Página 79

EIXAMPLE

E

CERDÀ – Per tal d’eixamplar –mai més ben dit– una Barcelona encintada i ofegada de feia més de mig mil·lenni per les muralles medievals, l’Ajuntament nomenà l’any 1859 una comissió especial que va convocar un concurs de projectes. Malgrat que el guanyador del concurs va ser l’arquitecte Antoni Rovira i Trias, una reial ordre del Ministeri del Foment aprovà el projecte d’Ildefons Cerdà, l’enginyer de camins que uns anys abans havia alçat el plànol topogràfic del Pla de Barcelona i que era autor d’un detallat estudi demogràfic i urbanístic de la ciutat. Cerdà era un socialista utòpic preocupat per les condicions de vida dels treballadors i per assolir a través de l’urbanisme els ideals d’igualtat i fraternitat, una persona amb idees avançades al seu temps i, com a tals, no sempre ben rebudes. La proposta de Cerdà, que partia d’una estructura quadricular regular i igualitària del Besòs fins a Montjuïc (el Pla Cerdà que avui ens omple d’orgull i ven cada dia de l’any milers de postals amb fotografies aèries) trigà força anys a fer-se realitat, perquè als barcelonins els va costar “sortir” de la Ciutat Vella i fer-se seu el nou Eixample: les muralles s’enderroquen el 1854 i el Pla de Cerdà s’aprova el 1859, però el primer bloc de cases de l’Eixample no s’alçarà fins al 1862, i el boom constructiu a la zona (que havia d’esdevenir el barri burgès per excel·lència) va haver d’esperar encara ben bé una vintena d’anys més (hi ajudaren el retorn dels primers indians i la Febre d’Or, però el 1882, per exemple, quan es posa la primera pedra de la Sagrada Família, les obres comencen en un erm). Llavors, en canvi, el Pla trigà ben poc a començar a pervertir-se (gairebé cap mansana actual no respecta la proporció d’espai verd inicialment prevista). I el 1876 Ildefons Cerdà morí lluny, sol i mig arruïnat (un diari va escriure: “El señor Cerdà era liberal y tenía talento, dos circunstancias que en el estado español perjudican y suelen crear muchos enemigos”), sense cap reconeixement per part d’aquella seva ciutat avui esdevinguda una Meca per a arquitectes i urbanistes. El carrer amb el seu nom que se li devia no arribà fins al 1960, no és un carrer sinó una plaça i queda fora de l’Eixample que ell imaginà.

PLA DE BARCELONA – Des de la construcció de les muralles medievals al segle XIII i a la segona meitat del XIV fins a mitjan segle XIX la mida de Barcelona no canvia, mentre que sí que ho féu (sobretot al llarg del segle XIX) la població: 115.000 habitants el 1802, 140.000 el 1821 i 187.000 el 1850. Enllà de les muralles, l’anomenat pla de Barcelona era una estesa de camps i vinyes, entre rieres i rierols, amb petits turons i algun petit nucli rural com Sant Martí de Provençals o Santa Maria de Sants. L’expansió dissenyada per Ildefons Cerdà, però, ajuntava damunt del mapa la ciutat vella i aquests poblets, i tot i les reti79

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:43 Página 80

E

EIXAMPLE

cències i les dilacions, el mapa es va fer finalment realitat l’any 1897, quan la reina regent, Maria Cristina, signa la reial ordre que agregava a Barcelona els municipis de Santa Maria de Sants, les Corts de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals. El 1904 s’aprovà l’annexió d’Horta i el 1921 la de la darrera de les viles del pla, Sarrià, al peu de la muntanya de Collserola.

MANSANA – La paraula no té res a veure amb les pomes, i tampoc no és un castellanisme (en tot cas, la manzana referida a un bloc de cases seria un catalanisme del castellà). El traçat engraellat de carrers de Cerdà omplia el pla de Barcelona d’illes de cases de 133 per 133 metres popularment conegudes com mansanes, mot que prové del llatí mansio (habitació, casa; de fet, “mas gran”).

A l’Edat Mitjana una vil·la o casa era un mansó, i un grup de cases una mansana.

Cerdà (que escrivia en castellà, d’acord amb l’ús del temps) dedica dues pàgines del seu Tratado general de la urbanización a justificar etimològicament l’opció per aquest terme no recollit, però, pel diccionari normatiu actual. D’acord amb aquest, de la mansana se n’ha de dir illa, o bloc de cases. Així, doncs, la “mansana de la discòrdia” del passeig de Gràcia no té a veure ni amb la guerra de Troia ni amb l’expulsió del Paradís; és un concurs més domèstic de vanitat en cent metres llisos entre Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i Gaudí.

Aquesta a banda, a l’Eixample hi ha 1.200 mansanes.

XAMFRÀ – Una de les característiques específiques del Pla Cerdà (i una paraula difícil de traduir a un no barceloní, no pas perquè no existeixi en altres llengües sinó per la seva raresa) és el xamfrà, que és i no és una cantonada: neix del fet que els quadrilàters de les illes de cases del projecte eren (i són) truncats als vèrtexs precisament amb aquest xamfrà (el pla format al cantell d’un cos, que forma angle obtús amb les dues cares d’aquest que, si es prolonguessin, formarien angle recte). D’aquests truncaments –que Cerdà justifica per la millora de visibilitat que permeten–, d’aquesta mena de cantonades guerxes (l’expressió és de Gaziel) a Barcelona en diem xamfrans (també xamflans).

MUNTANYA-BESÒS – Ubicar un punt de trobada o de destí en una cruïlla de l’Eixample sembla en principi tan senzill com donar el nom dels dos carrers que s’hi creuen: passeig de Gràcia i Provença, per exemple. Però allà hi ha quatre xamfrans… Molts barcelonins fan servir un senzill sistema de quatre variables consistent a concretar si el lloc de què parlen es troba a la banda de mar (SE) o de muntanya (NO) i, per evitar l’ambigüitat amb dreta i esquerra segons cap 80

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:43 Página 81

EIXAMPLE

E

a on es mira, si és a la banda del Llobregat (SO) o del Besòs (NE). Així, la Pedrera és a la cruïlla del passeig de Gràcia i Provença a la banda de muntanya i Besòs.

MIRAR AMUNT – Tot i que ningú, potser amb raó, no hagi parlat mai líricament dels “cels de Barcelona”, passejar per la ciutat hauria de convidar a mirar amunt.

Mirar amunt tant a l’Eixample, on la repetició amb variacions del porticó llarg de fusta i el balcó amb barana prima de forja atorguen caràcter propi a la ciutat, i on els ràfecs i els coronaments dels edificis ens tenen reservat un veritable museu d’escultura popular a l’aire lliure (no us perdeu tampoc les corrioles per pujar els mobles, sovint decorades, que mereixerien un catàleg específic), com també a la part antiga de la ciutat, on us sorprendran ara una gàrgola, ara un enteixinat de bigues de fusta que fa pensar en les fustes (els vaixells) medievals.

I mirar amunt, per què no?, a la segona Barcelona nova, la de l’expansió urbanística incontrolada dels anys seixanta i setanta, plena de terrasses on hi havia teules, tancaments d’alumini on hi havia terrasses, terrats convertits en habitatges i, ara darrerament, en petits horts urbans.

AFEGITS – Al Pla de Cerdà les cases no havien de tenir gaire alçada (tres pisos) ni tampoc no havien de ser gaire profundes, a banda que només es podia construir en un o dos costats de cada mansana, de manera que cadascuna contenia un jardí o zona pública (no oblidem un dels adagis del projecte de l’enginyer: “urbanitzar el camp i ruralitzar la ciutat”). Quan els inversionistes es començaren a interessar per invertir a l’Eixample aquest requisit de seguida va ser obviat, i amb el temps, quan tots quatre costats de cada mansana van ser plens de cases (deixant només lliures les illes interiors, peculiars oasis ciutadans que l’Ajuntament ha començat a recuperar i a “obrir” a l’ús públic), els ulls dels especuladors es van alçar amunt, i es va començar a argumentar que si els carrers de l’Eixample tenien vint metres d’ample no hi havia cap raó perquè els edificis en tinguessin setze (com estava previst) en comptes de vint… D’aquí (bé, d’aquí i de la tebior o la corrupció de les autoritats urbanístiques que ho acceptaren) en neix el trist espectacle dels afegits o “remuntes” dalt de moltes cases de l’Eixample: un o (abaixant sostres) dos pisos nous sovint dissenyats de qualsevol manera que introduïren al mercat immobiliari els àtics i els sobreàtics i, en alguns dels nostres carrers, el barret lleig de l’especulació. Ñ Més sobre el tema a Barcino, Diagonal

81

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:43 Página 82

E

Interior d’illa de l’Eixample.

Centre of an Eixample city block.

L’Eixample. Al fons, Diagonal Mar. The Eixample.

In the distance, Diagonal Mar.

82

EIXAMPLE

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:44 Página 83

Cruïlla i xamfrà.

Street junction and xamfrà.

Interior d’illa de l’Eixample.

Centre of an Eixample city block.

83

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:44 Página 84

E

Cerdà – With the aim of extending a Barcelona that had been suffocated for over 500 years by its medieval walls, in 1859 the City appointed a special commission to organize a project competition. The winner was the architect Antoni Rovira i Trias, but a royal order of the Spanish Ministry of Public Works approved the project of Ildefons Cerdà, the civil engineer who a few years earlier had drafted the topographic map of the Barcelona Plain and was author of a detailed demographic and urbanistic study of the city. Cerdà was a utopian socialist concerned with workers’ living conditions and using urbanism to realize the ideals of equality and fraternity, a man with ideas that, for the time, were advanced and, therefore, not always well received.

Cerdà’s proposal, based on a regular and egalitarian grid structure laid out between the river Besòs and Montjuïc (the Cerdà Plan of which we are so proud and that every day of the year sells thousands of postcards of aerial views), took many years to become reality, because the people of Barcelona were tardy to “come out” of Ciutat Vella and appropriate the new Eixample. The walls were demolished in 1854 and the Cerdà Plan was passed in 1859, but the first city block of apartments in the Eixample was not built until 1862, and the construction boom in the area (to become the quintessential bourgeois neighbourhood) was another 20 or so years in coming. (It was assisted by the return of the first indianos, having made their fortunes in the Americas, and the Gold Fever, but in 1882, for example, when the first stone was laid in the Sagrada Família, building work began on a wasteland.) Thereafter, conversely, it was not long before the Plan started to be distorted (practically none of today’s blocks respects the proportion of green space initially envisaged). And, in 1876, Ildefons Cerdà died far from home, alone and half-ruined (one newspaper wrote: “Mr Cerdà was liberal and talented, two circumstances which, in Spain, are detrimental and tend to create many enemies”), with no recognition on the part of that city of his that 84

EIXAMPLE

is now a Mecca for architects and urbanists.

The street bearing his name that he was owed did not arrive until 1960, is not a street but a plaza, and is outside the Eixample that he devised.

The Barcelona Plain – From the construction of the medieval walls in the 13th and the latter half of the 14th centuries to the mid-1800s, the size of Barcelona did not change, whereas the population did (particularly in the 19th century): 115,000 inhabitants in 1802, 140,000 in 1821 and 187,000 in 1850.

Beyond the town walls, the Barcelona Plain was an extension of fields and vineyards, between brooks and streams, with low hills and some rural centres such as Sant Martí de Provençals and Santa Maria de Sants. However, the new town designed by Ildefons Cerdà brought together the old city and these villages on the map, and, despite reticence and procrastination, the map finally became reality in 1897, when the queen regent, Maria Cristina, signed the royal decree adding to Barcelona the municipalities of Santa Maria de Sants, Les Corts de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Sant Andreu de Palomar and Sant Martí de Provençals. In 1904, Horta was annexed, followed, in 1921, by the last of the towns in the plain, Sarrià, at the foot of the Collserola hill range.

Mansana – The word has nothing to do with apples, nor is it a Castilianism (in any event, the Spanish word manzana referring to a street block would be borrowed from the Catalan).

Cerdà’s grid layout of streets filled the Barcelona Plain with city blocks measuring 133 metres square, popularly known as mansanes, a word that comes from the Latin mansio (abode, house; or, actually, a “large property”). In the Middle Ages, a villa or house was a mansó, and a grouping of houses a mansana. Cerdà (who wrote in Spanish, in accordance with the usage of the time) devoted two pages of his Tratado general de la urbanización (General Treatise of Urbanization) to an etymological justification of his choice of this term, not, however, included in

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:44 Página 85

EIXAMPLE

today’s normative dictionary, according to which the mansana is called an illa, or city block. Accordingly, the “mansana of discord” in Passeig de Gràcia has nothing to do with either the Trojan wars or the expulsion from Eden; it was a more run-of-the-mill competition in vanity of the 100-metre sprint variety between Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch and Gaudí. Independently of this one, the Eixample has 1,200 mansanes.

Xamfrà – One of the specific characteristics of the Cerdà Plan (and a difficult word to translate for someone who doesn’t live in Barcelona, not because it doesn’t exist in other languages but because it is uncommon) is the xamfrà, which both is and is not a street corner. It is the product of the fact that the quadrilaterals of the city blocks in the project were (and still are) truncated at the vertexes by this xamfrà (the plane formed at the edge of a body, forming an obtuse angle with the two sides of the latter, which, if extended, would form a right angle). These truncations—which Cerdà justified for the improved visibility they allow—, these warped corners (as Gaziel called them), are referred to in Barcelona as xamfrans (also, xamflans).

Muntanya-Besòs – You might think that locating a meeting point or a destination at a junction in the Eixample is as simple as naming two streets that cross there: Passeig de Gràcia and Provença, for example. But there are four xamfrans at this point… Many Barcelona people use a simple system of four variables to indicate whether the place in question is on the sea side (SE) or the mountain side (NW) and, to avoid any ambiguity with left and right depending on which way you’re looking, whether it is on the Llobregat side (SW) or the Besòs side (NE). Accordingly, La Pedrera is at the junction of Passeig de Gràcia and Provença, on the muntanya-Besòs side.

Looking upwards – Despite the fact that no one, perhaps rightly, has ever spoken lyrically of the “Barcelona skies”, a stroll around the city should invite us to look upwards. To look upwards in the Eixample, where the repetition with variations of long wooden shutters and

E

the balconies with finely wrought railings give the city its character, where the eaves and the copings of the buildings hold in store a veritable open-air museum of popular sculpture (and don’t miss the pulleys for hoisting up furniture, some of them decorated; they’re worth a catalogue of their own). And also in the old town, where we’re amazed now by a gargoyle, now by crisscrossing wooden beams that suggest the timbers of medieval ships. And why not look upwards in the second new Barcelona, the city of unbridled planning expansion in the sixties and seventies, full of terraces where once were tiles, aluminium-framed windows where once were terraces, flat roofs converted into apartments and, more recently, into little urban allotments.

Additions – In Cerdà’s Plan, the buildings were not to be very tall (three storeys) or very deep, added to which construction was only allowed on one or two sides of each block, so that each contained a garden or a public area (one of the adages of the engineer’s project being: “urbanize the country and ruralize the city”). When investors started to take an interest in the Eixample, this requisite was immediately overlooked and, in time, when all four sides of each mansana were built up (leaving just the courtyards at the centre free, unique city oases that the Council has begun to restore and “open” to the public), speculators raised their eyes, and began to argue that if the streets of the Eixample were 20 metres wide, there was no reason why the buildings should be 16 (as planned) instead of 20… This (well, this and the apathy or corruption of the planning authorities that allowed it) produced the sad spectacle of the additions atop many buildings in the Eixample: one or (lowering the ceilings) two new storeys, often indiscriminately designed, that put the àtic and sobreàtic onto the property market and, in some of our streets, introduced the ugly bonnet of speculation. Ñ More on the subject under Barcino, Diagonal 85

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:44 Pรกgina 86

Edifici Roc Boronat. Universitat Pompeu Fabra.

Roc Boronat building. Pompeu Fabra University.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:44 Pรกgina 87

BarcelonABC Jaume filmar_.- 06/04/13 11:15 Página 88

F

FÀBRIQUES

CIUTAT DE FÀBRIQUES – L’any 1832 es posa en marxa a Barcelona la fàbrica Bonaplata (coneguda com a Vapor Bonaplata o simplement “el Vapor”), la primera indústria tèxtil d’Espanya moguda amb la força del vapor. L’estiu de 1835, però, dins de la bullanga que cremà els convents de Sant Josep, dels carmelites, els agustins i els trinitaris i que assassinà el general Bassa, en un acte de ludisme la gentada assaltà i incendià la fàbrica. Però la implantació del tèxtil i de la metal·lúrgia, la lenta aparició de xemeneies i més xemeneies al cel de la ciutat, era imparable. El 1844 s’instal·la a Sants el Vapor Vell, la societat del qual tenia Joan Güell com a president (el carrer que avui duu el seu nom és damunt l’antic complex industrial); el 1847 s’inaugura la primera gran indústria metal·lúrgica, La España Industrial, i el 1855 es crea, per fusió de dos tallers anteriors, la Maquinista Terrestre y Marítima (com a socis de la qual figuraran els Bonaplata, Güell, Serra o Tous que trobem en d’altres iniciatives empresarials del moment); el 1875 s’instal·la al Paral·lel la primera fàbrica moguda amb energia elèctrica del país; el 1881 es funda al Poblenou Material para Ferrocarriles y Construcción (Macosa), reconeguda en la fabricació de vagons, i aquell mateix any el marquès de Comillas, Antonio López, funda la Compañía General de Tabacos de Filipinas, que s’establirà a la Rambla, davant del Palau Moja, i l’any següent ell mateix funda també la Compañía Transatlántica, als vaixells de la qual s’embarcarà com a capellà Jacint Verdaguer, mossèn Cinto...

Aquesta terra famosa per la laboriositat de la seva gent (diu el refrany que el català de la pedra en treu pa) havia estat tradicionalment un país de camperols i pescadors, a més de mercaders. Però llavors al segle XIX arriben la indústria tèxtil i metal·lúrgica i una impulsiva burgesia que transformaran la ciutat i el país i els convertiran en “la fàbrica d’Espanya”. La imatge preponderant del paisatge urbà passaran a ser les fàbriques i les xemeneies fins ben entrat el segle XX, quan la combinació –a principis dels anys setanta– de l’incipient boom turístic i la crisi del petroli (que va dur una inflació i un atur vertiginosos) obriren les portes a l’actual preponderància del sector terciari.

LA CANADENCA – La Barcelona Traction, Light and Power Company Limited va fundar-la Fred Stark Pearson el 1911 al Canadà, raó per la qual va ser coneguda com “La Canadenca”. Absorbí la Compañía Barcelonesa de Electricidad (que havia alçat les tres xemeneies del Paral·lel, ara seu de les oficines de FECSA) i així es convertí en responsable de la producció i distribució elèctrica a Barcelona i els seus voltants (amb un pes clau en l’enllumenat i el funcionament dels tram88

BarcelonABC Jaume filmar_.- 06/04/13 11:15 Página 89

FÀBRIQUES

F

vies, la societat dels quals adquirí el 1912). Per ampliar la seva capacitat de subministrament endegà diversos projectes d’aprofitament hidroelèctric als Prepirineus (com els embassaments de Sant Antoni i de Camarasa, o el canal de Seròs), i el 1923 adquirí Energía Eléctrica de Cataluña, la seva principal competidora, amb la qual cosa controlava de fet el negoci elèctric al país. Però La Canadenca ha passat a la història sobretot per la vaga que el 1919 hi inicià el sindicat únic de la CNT pels canvis de l’empresa en les condicions de treball, vaga que s’escampà al sector, deixà Barcelona sense llum i acabà convertintse en una vaga general i provocant la intervenció del capità general Milans del Bosch, la declaració de l’estat de guerra i més de tres mil detinguts. Al final, després de dos mesos de conflicte, més de vint mil treballadors reunits en una assemblea a Las Arenas acceptaren l’acord proposat per l’emissari del Govern, que incloïa, a més de la readmissió sense represàlies de tots els vaguistes acomiadats, l’acceptació de la jornada laboral de vuit hores. El 3 d’abril de 1919 el Govern espanyol l’establia per a tots els treballadors.

CIUTAT D’OBRERS – La proliferació de tallers i fàbriques va ser paral·lela als primers intents d’organització dels treballadors i a una continuada extensió de l’obrerisme: a Barcelona van tenir lloc la primera vaga general de tot Espanya (el 1855) i el primer Congrés Obrer Espanyol (el 1870), i s’hi van fundar tant la socialista UGT (el 1888, el mateix any de l’Exposició Universal, i pocs dies després el PSOE celebrà a la ciutat el seu primer congrés) com l’anarquista CNT (el 1911).

CIUTAT DE COOPERATIVES I ATENEUS – La cultura obrera associada a la industrialització no s’entendria sense la xarxa d’ateneus, cooperatives i altres entitats de formació, consum i esbarjo dels treballadors. El 1876 es crea a Gràcia la Societat Cooperativa de Teixidors de Mà, i entre 1877 i 1898 es calcula que es crearen a Catalunya vint-i-dos ateneus i cooperatives (quaranta-tres més fins al 1914). El 1860, d’altra banda, obre l’Ateneo Catalán i el 1869 el Centro Mercantil Barcelonés, que el 1872 es fusionaran donant lloc a l’Ateneo Barcelonés (en un local llogat al Teatre Principal). El 1895 el president de l’Ateneu, Àngel Guimerà, reivindica l’ús del català en el seu discurs inaugural i s’inicia la catalanització de l’entitat, que el 1906 es trasllada a la seu actual del palau Savassona (d’aquell any es conserva un bell ascensor dissenyat per Josep M. Jujol), al carrer Canuda, amb la seva gran entrada de carruatges, el jardí romàntic i una excel·lent biblioteca.

89

BarcelonABC Jaume filmar_.- 06/04/13 11:15 Página 90

F

FÀBRIQUES

TAULA DE CANVI – Abans de l’arribada de la industrialització, però, Barcelona ja havia estat durant molt de temps centre de comerç i de negocis. El 20 de gener de 1401 s’obrí a la Llotja, a tocar del Portal de Mar (també el 1407 a València, i el 1445 a Girona), una “taula de canvi” pública entre diferents monedes, vinculada a l’augment del comerç exterior, precedent dels bancs i les caixes (i les bancaixes) posteriors.

FÀBRIQUES RECONVERTIDES – Avui, bona part de les antigues seus industrials construïdes a la ciutat han canviat d’ús i s’hi han anat instal·lant espais comercials i de lleure o bé equipaments públics educatius o culturals. L’aterratge del format de gran superfície comercial a l’estil dels malls trobà en les naus buides un dels rars grans espais disponibles dins de la ciutat: així es reocupà el 1995 la Hispano-Olivetti (avui el centre comercial Glòries, a tocar de la plaça del mateix nom), el 2000 la Maquinista Terrestre y Marítima (ara el centre comercial La Maquinista, a Sant Andreu, a l’espera de l’obertura allà de la nova estació intermodal de l’AVE-Sagrera) o el 2001 les antigues cotxeres de la RENFE (ara Heron City, a Nou Barris). Com exemples de fàbriques reconvertides en equipaments culturals i de suport a la creació artística cal citar l’antiga fàbrica tèxtil de Can Ricart, alçada el 1853 al Poblenou, avui Hangar; Fabra i Coats, indústria de filatura construïda el 1910 a Sant Andreu, ara centre d’art contemporani i “fàbrica per a la creació”; La Escocesa, fàbrica d’estampats oberta al Poblenou el 1885 i ara centre de creació vinculat a les arts visuals; la Nau Ivanow, a l’antiga fàbrica de pintures a la Sagrera, o l’Illa Philips, al recinte industrial de l’empresa Philips, a la Marina. Ñ Més sobre el tema a Comerç, Ictineu

Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès.

Ateneu Barcelonès library.

90

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:44 Pรกgina 91

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:44 Página 92

La Seda de Barcelona, 1928.

Pañolerías Baró, 1928.

Escola Industrial.

Carrer del Comte d’Urgell.

92

BarcelonABC Jaume filmar_.- 06/04/13 11:15 Pรกgina 93

Fร BRIQUES

F

El Poblenou. Districte 22@.

Universitat Pompeu Fabra.

93

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:44 Página 94

F

City of factories – In 1832, the Bonaplata factory started operations in Barcelona. Known as Vapor Bonaplata or simply “El Vapor”, it was the first textile industry in Spain to be powered by steam. In the summer of 1835, however, as part of the anticlerical riots burning down the cloisters of Sant Josep, the Carmelites, the Augustines and Trinitarians, and killing General Bassa, in an act of playfulness the mob stormed and set fire to the factory. But the introduction of the textile and metalworking industries, the slow appearance of chimneys and more chimneys in the city’s skyline, was unstoppable. In 1844, the Vapor Vell was set up in Sants, a company of which Joan Güell was president (the street that now bears his name runs along the top of the old industrial complex); 1847 saw the opening of the first big metallurgy plant, La España Industrial, and in 1855, the merger of two existing works created La Maquinista Terrestre y Marítima (whose partners featured the same Bonaplatas, Güells, Serras and Touses we find in other business initiatives of the time). In 1875, the country’s first electrically powered factory opened on Paral·lel; in 1881, Material para Ferrocarriles y Construcción (Macosa), well known for the manufacture of carriages, was set up in Poblenou and, in the same year, the Marquis of Comillas, Antonio López, founded the Philippines General Tobacco Company on La Rambla, opposite Moja Palace, the following year also founding the Compañía Transatlántica, the chaplain of whose ships was Jacint Verdaguer, Mossèn Cinto...

This land, famed for the industriousness of its people (the saying goes that Catalans can turn stones into bread), had traditionally been one of peasants and fisherfolk, as well as traders. But then, in the 19th century, came the textile industry and metallurgy, and an impulsive bourgeoisie that transformed the city and the country, turning them into “the factory of Spain”. The predominant image of the urban landscape became factories and chimneys until well into the 20th century, when the combination in the early 94

FACTORIES

1970s of the incipient tourist boom and the oil crisis (bringing dizzying inflation and unemployment) paved the way for today’s preponderance of the tertiary sector.

La Canadenca – The Barcelona Traction, Light and Power Company Limited was incorporated

by Fred Stark Pearson in 1911 in Canada, which was why it was known as “La Canadenca”. It absorbed the Compañía Barcelonesa de Electricidad (which had built the three chimneys on Paral·lel, today head office of FECSA), thereby becoming responsible for the production and distribution of electricity in Barcelona and its environs (with a key role in street lighting and the running of the tram company, acquired in 1912). To expand its supply capacity, it carried out several hydroelectric power projects in the Pyrenean foothills (such as the Sant Antoni and Camarasa reservoirs, and Seròs canal), and in 1923 took over Energía Eléctrica de Cataluña, its principal competitor, giving it de facto control of the country’s electricity sector. However, La Canadenca has gone down in history above all for the strike started in 1919 by the CNT single trade union as a result of the firm’s changes in working conditions.

The strike spread throughout the sector, left Barcelona without electricity and turned into a general strike, prompting the intervention of Captain General Milans del Bosch, the declaration of state of war and over 300 detainees. In the end, after two months of conflict, over 20 thousand workers meeting at an assembly in Las Arenas accepted the terms proposed by the Government emissary, which included, in addition to readmission without reprisals of all the laid-off strikers, the acceptance of the eight-hour working day. On 3 April 1919, the Spanish government established it for all workers.

City of workers – The proliferation of workshops and factories was parallel to the first attempts to organize workers and a continuing extension of the labour movement: Barcelona was the scene of Spain’s first general strike (in 1855) and the first Spanish Workers’ Congress (in 1870), and of the

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:44 Página 95

FACTORIES

foundation of both the socialist UGT (in 1888, the same year as the Universal Exposition, with the PSOE holding its first congress in the city a few days later) and the anarchist CNT (in 1911).

City of cooperatives and athenaeums – Worker culture associated with industrialization cannot be understood without the network of athenaeums, cooperatives and other bodies for training, consumption and recreation. In 1876, the Hand Weavers Cooperative Society was set up in Gràcia, and between 1877 and 1898 it is estimated that 22 athenaeums and cooperatives were created in Catalonia (43 more up until 1914). Then, in 1860, the Catalan Athenaeum opened, followed in 1869 by the Barcelona Trade Centre, which in 1872 merged to produce the Barcelona Athenaeum (in rented premises in the Teatre Principal). In 1895, the president of the Athenaeum, Àngel Guimerà, called for the use of Catalan in his inaugural speech, and the body embarked on a process of Catalanization. In 1906, it moved to its presentday site in Savassona Palace (a beautiful lift designed by Josep Maria Jujol dates from the same year), in Carrer Canuda, with its spacious carriage entrance, romantic garden and excellent library.

Taula de canvi – Before the advent of industrialization, Barcelona had for many years been a centre for commerce and business. On 20 January 1401, La Llotja, near the Portal de Mar gate, opened its doors (also in 1407 in Valencia, and in 1445 in Girona), to a public

F

taula de canvi for currency exchange, associated with the increase in foreign trade, a forerunner of the later banks and caixes (and bancaixes).

Converted factories – Today, many of the old industrial premises built in the city have changed their use, gradually accommodating commercial and leisure spaces, or public education or cultural facilities. The advent of the large mall-style shopping centre found in these empty mills some of the few large spaces available in the city. Hence the reoccupation in 1995 of Hispano-Olivetti (now the Glòries shopping centre, near the plaza of the same name), in 2000 La Maquinista Terrestre y Marítima (now La Maquinista, in Sant Andreu, awaiting the opening of the new Sagrera HST intermodal station) and, in 2001, the old RENFE train depot (now Heron City, in Nou Barris). Examples of factories converted into amenities for culture and artistic promotion include the Can Ricart textile mill, built in 1853 in Poblenou, today’s Hangar; Fabra i Coats, a yarn mill built in 1910 in Sant Andreu, now a contemporary arts centre and “factory for creation”; La Escocesa, a printed fabrics factory opened in Poblenou in 1885 and now a centre for visual arts creation; Nau Ivanow, in the former paint factory in Sagrera, and Illa Philips, on the industrial site of the company Philips, in La Marina. Ñ More on the subject under Commerce, Ictineu

95

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:44 Pรกgina 96

La Pedrera.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:44 Pรกgina 97

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:44 Página 98

G

GAUDÍ

GAUDÍ – Val a dir d’entrada que Antoni Gaudí no era de Barcelona (deixem ara de banda la querella natal entre Reus i Riudoms), però en primer lloc va venir a formar-s’hi com a arquitecte (a l’Escola de la Llotja i a l’Escola Provincial d’Arquitectura), en segon lloc és a Barcelona on hi ha la part essencial de la seva obra arquitectònica, i, finalment, essent una persona amb poca tirada als viatges, podem dir que va passar la vida a la ciutat. Durant anys, a partir de 1906 (i fins a la seva mort, el 10 de juny de 1926, dies després d’haver estat atropellat per un tramvia), l’arquitecte visqué al Park Güell amb una rutina molt marcada que incloïa un passeig matinal per anar a oir missa a Gràcia, la jornada de feina a la Sagrada Família i un altre passeig a la tarda fins a l’oratori de Sant Felip Neri, a tocar de la Catedral, on vivia el seu confessor. D’aquestes rutines, de la complicitat amb mecenes com Eusebi Güell, del treball atent amb un ventall de molt bons artesans i amb unes maquetes entre genials i d’estar per casa (el que el crític d’art Robert Hughes en diu “la laboriositat infinita antecedent del disseny per ordinador”), juntament amb una estranya capacitat per mirar-se i llegir la natura, de tot plegat en sortirà una arquitectura innovadora ara estudiada i reconeguda arreu del món. És interessant constatar que Gaudí, avui esdevingut geni mundial i marca blanca associada a la de Barcelona que tot ho ven i ho promou, no era barceloní i, a més, era (o anà esdevenint cada cop més al llarg de la seva vida) un creient fervorós i un asceta rigorós centrat del tot en el seu treball, que va tenir problemes amb la Guàrdia Civil per no voler parlar-hi en castellà i que pràcticament no va sortir mai d’Espanya. Un artista-símbol curiós per als nostres temps descreguts, mistificats i, això sí, viatjadíssims.

ELS GÜELL – Joan Güell i Ferrer, oriünd de Torredembarra, fill del comerciant establert a la República Dominicana Pau Güell i Roig, s’enriquí a Cuba i, al seu retorn a Catalunya, instal·lat a Barcelona, va presidir la Junta de Comerç de la ciutat i va promoure indústries tèxtils (com la fàbrica del Vapor Vell, establerta el 1840 a Sants) i metal·lúrgiques (com la Maquinista Terrestre y Marítima, de 1855, els tallers de la qual, a la Barceloneta, ocupaven més de mil treballadors). Té un monument a la cruïlla de la Gran Via i la Rambla de Catalunya. Mort el 1872, el seu fill Eusebi Güell i Bacigalupi continuà els negocis familiars, als quals en sumà de nous pel seu matrimoni amb Isabel López Bru, filla del marquès de Comillas. Eusebi Güell, ennoblit per Alfons XIII, va ser a més d’industrial (fundador, per exemple, d’Asland, i conseller del Banco Hispano Colonial o de Ta98

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:44 Página 99

GAUDÍ

G

bacos de Filipinas), un home amb interessos intel·lectuals i artístics i un mecenes destacat: entre 1883 (en què els presenta Joan Martorell i Montells, mestre i mentor de Gaudí que el mateix any el recomana també com a arquitecte per a les obres aturades de la Sagrada Família) i 1918, l’any de la mort del comte, la relació entre Güell i Antoni Gaudí serà una de les més fructíferes per a la història de les arts aplicades catalanes, concretada –a més de la sincera amistat– en les obres del Park Güell, la colònia Güell (a Santa Coloma de Cervelló, on el comte traslladà el Vapor Vell) i el palau Güell, al carrer Nou de la Rambla.

SAGRADA FAMÍLIA – Encara que avui ningú no sàpiga gaire què vol dir un “temple expiatori” (entre d’altres coses perquè la idea de pecat s’ha esvanit d’una Catalunya secularitzada) i, doncs, que molts estrangers no entenguin per què no s’accepta la subvenció pública o el patrocini multinacional per enllestir-ne les obres en un tres i no res, l’església de la Sagrada Família, híbrida, monumental i discutida, és la imatge-emblema que li faltava a la Barcelona postolímpica avui esdevinguda destí turístic internacional de primera divisió.

L’edifici, en construcció des de l’any 1882, va tenir com a responsable Antoni Gaudí des de 1883. L’arquitecte s’hi va instal·lar a viure i a treballar, però només n’havia de veure acabada una de les façanes i les primeres torres: la façana del Naixement i la Torre de Sant Bernabé, de la qual diuen que va dir: “Fa goig”. Potser és aquesta, doncs, l’obra més popular de l’arquitecte més popular sense haver estat inicialment concebuda ni enllestida per ell. De fet, també és considerada una joia del modernisme català sense ser modernista i la catedral dels pobres sense ser catedral. El temple, que ha donat nom al barri que l’envolta, rep en aquests moments tres milions de visitants anuals i el seu gran èxit de públic provoca un grapat de problemes de logística. Quan estigui acabada (les previsions parlen de 2026, però el papa Benet XVI ja en presidí la consagració el 7 de novembre de 2010), la Sagrada Família tindrà una nau central de 45 metres d’alçada (com el Dragon Khan de Port Aventura) i podrà acollir, ara que les parròquies de la ciutat són buides, fins a deu mil feligresos. Alguns han criticat durant dècades la continuïtat de les obres d’un edifici que, mentrestant, no ha parat de fer-se més i més popular arreu del món, com per poder il·lustrar millor i amb un més gran somriure la mala relació –la incomoditat– dels catalans amb l’èxit.

99

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:45 Página 100

G

GAUDÍ

PARK GÜELL – Una de les atraccions més visitades de la ciutat, amb el famós drac i el banc ondulant de trencadís, va néixer com un projecte d’urbanització d’alta volada promogut per Eusebi Güell. Però passats els anys, de les seixanta parcel·les ofertes només se n’havia venut una, a un advocat de Sabadell els descendents del qual en foren els únics habitants (al principi temporals: hi venien a passar l’estiu), durant un temps acompanyats de Gaudí, son pare i una neboda, que s’estaven a la casa on ara hi ha el Museu. Aquells terrenys s’acabarien convertint en el Park Güell quan els descendents del comte-empresari es van cansar d’esperar i van decidir vendre les parcel·les buides i el parc adjunt dissenyat per l’arquitecte de la Sagrada Família a l’Ajuntament. Un altre exemple d’èxit imprevist, paradoxal (a partir d’un fracàs i després d’un gir de molts graus), en aquesta terra de dracs i de columnes tortes de ceràmica.

ROSER SEGIMON – La Casa Milà (popularment coneguda com la Pedrera, declarada Patrimoni de la Humanitat el 1984) va ser encarregada a Antoni Gaudí per Pere Milà i Camps –l’empresari de la Monumental– i la seva dona, Roser Segimon i Artells, vídua d’un indià. L’obra, pràcticament enllestida, no obtingué el permís municipal fins ben entrat 1910 perquè incomplia les ordenances municipals. La relació entre l’arquitecte i els seus clients va acabar no sent gaire cordial (els va dur a judici –i el va guanyar– per una reclamació d’honoraris) i, a la mort de Gaudí, Roser Segimon es va desfer de bona part dels mobles especialment dissenyats per l’arquitecte per a l’edifici i va cridar un mestre d’obres perquè refés algunes de les parets d’aquella casa tan diferent de les de les seves amigues. Un bon exemple de la incomprensió que l’obra de Gaudí generà al seu moment, amb aquest edifici (dibuixat per Junceda com una mona de Pasqua i per altres com un garatge de dirigibles) al capdavant. De fet, encara que ara ens costi d’acceptar, passat el seu moment ni Gaudí ni el modernisme no van ser gaire valorats o reconeguts a Barcelona fins ben entrats els anys setanta: abans que les primeres campanyes populars salvessin de la piconadora edificis com la Casa Golferichs (a la Gran Via, que l’Ajuntament es va veure forçat a comprar el 1984 amb la demolició ja en marxa, ara un centre cívic), als anys seixanta i setanta (i fins i tot vuitanta) l’alt preu del sòl se’n va endur per davant un grapat d’obres d’interès. Ñ Més sobre el tema a Artistes i artesans, Eixample, Xarxa

100

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:45 Página 101

Park Güell.

Sagrada Família.

101

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:45 Página 102

Park Güell.

Pavelló Güell.

Palau Güell.

102

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:45 Pรกgina 103

103

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:45 Página 104

G

Gaudí – I should say right off that Antoni Gaudí was not from Barcelona (for the moment leaving aside the dispute as to whether he was born in Reus or Riudoms), but firstly, he came to the city to train as an architect (at La Llotja and the Provincial School of Architecture), secondly, Barcelona is where the essence of his architecture is to be found, and, finally, since he was a man little given to travel, we can say that he spent his life in the city. For years, as of 1906 (until his death, on 10 June 1926, days after being run over by a tram), the architect lived in Park Güell with a very strict routine that included a walk every morning to hear mass in Gràcia, a day’s work at the Sagrada Família and another walk in the evening to the chapel of Sant Felip Neri, beside the Cathedral, where his confessor lived. These routines, his complicity with patrons such as Eusebi Güell, his attentive work with a range of very good artisans and models ranging from inspired to little account (which, as art critic Robert Hughes pointed out, “required, in those precomputer days, enormous efforts of calculation”), together with a rare ability to examine and interpret nature all produced an innovative architecture that is now studied and recognised worldwide.

It is interesting to note that Gaudí, now a world genius and house brand associated with the Barcelona name that promotes and sells everything, was not from Barcelona.

What’s more, he was (or became increasingly so throughout his life) a fervent believer and strict ascetic who was completely devoted to his work, who had problems with the Civil Guard for not speaking Spanish and who practically never left Spain. A curious emblem artist for our unbelieving, mystified and widely-travelled times.

The Güell family – Joan Güell i Ferrer, a native of Torredembarra and son of a merchant based in the Dominican Republic, Pau Güell i Roig, made his fortune in Cuba. On his return to Catalonia, he settled in Barcelona, became president of the city’s Board of Commerce and promoted textile mills (such as the 104

GAUDÍ

Vapor Vell, set up in 1840 in Sants) and metalworking industries (such as La Maquinista Terrestre y Marítima, in 1855, whose workshops, in Barceloneta, employed over a thousand workers). A monument to him stands at the junction of Gran Via and Rambla de Catalunya. On his death in 1872, his son Eusebi Güell i Bacigalupi continued the family businesses, with the addition of new ones as a result of marriage to Isabel López Bru, the daughter of the Marquis of Comillas. Eusebi Güell, ennobled by Alphonse XIII, in addition to being an industrialist (founder, for example, of Asland, and director of the Banco Hispano Colonial and the Philippines General Tobacco Company), was also a man of intellectual and artistic interests and an important patron. Between 1883 (when they were introduced by Joan Martorell i Montells, Gaudí’s teacher and mentor, who, in the same year recommended him as architect for the halted work on the Sagrada Família) and 1918, the year the Count died, the relation between Güell and Antoni Gaudí was one of the most productive in the history of Catalan applied arts. In addition to a sincere friendship, it materialized Park Güell, the Güell industrial colony (in Santa Coloma de Cervelló, where the Count moved his Vapor Vell) and Palau Güell, in Carrer Nou de la Rambla.

Sagrada Família – Despite the fact that no one is quite sure what an “expiatory temple” is (among other reasons because the idea of sin has faded from a secularized Catalonia) and, in consequence, many foreigners do not understand why public subsidies or multinational sponsorship is not accepted to complete the work in a flash, the church of the Sagrada Família, hybrid, monumental and controversial, was the emblematic image needed by a post-Olympic Barcelona that is now an international tourist destination of the first division.

The building, under construction since 1882, became the responsibility of Antoni Gaudí in 1883. The architect moved in to live and work there, but he was only to see the completion

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:45 Página 105

GAUDÍ

of one of the façades and the first towers: the façade of the Nativity and Saint Barnabas’s Tower, of which he reportedly said: “It is delightful.” This is, perhaps, the most popular architect’s most popular work without having been designed or completed by him. In fact, it is also considered a jewel of Catalan Modernisme without being Modernista, and the cathedral of the poor without being a cathedral. The temple, which has given its name to the neighbourhood that surrounds it, currently receives three million visitors a year, and its huge public acclaim causes no few logistical problems. When finished (forecasts say 2026, but Pope Benedict XVI consecrated it on 7 November 2010), the Sagrada Família will have a main nave 45 metres high (like the Dragon Khan ride at Port Aventura attraction park) and will hold, now that the city’s parish churches are empty, up to ten thousand faithful. For decades, there has been criticism of continuing work on a building which, meanwhile, has become more and more popular the world over, all the better smilingly to illustrate the Catalans’ discomfort with its success.

Park Güell – One of the city’s most visited attractions, with its famous dragon and wavy bench of trencadís tile mosaic, came into being as a high-flying residential project promoted by Eusebi Güell. Years later, however, of the 60 plots on sale, just one had been sold, to a Sabadell lawyer whose descendents were the only inhabitants (initially temporary: they came for the summer), for a time accompanied by Gaudí, his father and a niece, who stayed in the house that is now the museum. These plots eventually became Park Güell when the descendents of the entrepreneurial count tired of waiting and decided to sell the undeveloped plots and the surrounding park, designed by the architect of the Sagrada Família, to the Council. An-

G

other example of paradoxical improvised success (based on a failure followed by a turnaround of many degrees), in this land of dragons and crooked ceramic-clad pillars.

Roser Segimon – Milà House (popularly known as La Pedrera, declared World Heritage in 1984) was commissioned to Antoni Gaudí by Pere Milà i Camps, the businessman behind La Monumental bullring, and his wife, Roser Segimon i Artells, widow of an indiano who had made his fortune in the Americas. The construction, practically complete, was not given the corresponding municipal permit until well into 1910 because it failed to comply with municipal ordinances. The relation between the architect and his clients became less than cordial (he took them to court—and won—for unpaid fees) and, on Gaudí’s death, Roser Segimon got rid of much of the furniture that the architect had designed specially for the building and called in a master builder to redo some of the walls of that house that was so different to those of her friends. This is just one example of the incomprehension that Gaudí’s work generated at the time, with this building (drawn by Junceda as an Easter cake and by others as a hangar for airships) in the forefront. In fact, hard as we might find it to accept, once their moment had passed, neither Gaudí nor Modernisme were particularly valued or recognised in Barcelona until well into the 1970s: before the first popular campaigns saved buildings such as Golferichs House on Gran Via from the wrecking ball (it is now a civic centre; the Council was forced to buy it in 1984 when demolition was already under way), in the sixties and seventies (and even eighties) the high price of land did away with many valuable buildings. Ñ More on the subject under Artists and artisans, Eixample, Network

105

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:45 Pรกgina 106

El Raval.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:45 Pรกgina 107

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:45 Página 108

H

HETEROGÈNIA

POBLACIÓ I GEOGRAFIA – Al llarg del segle XIX la població de Barcelona va passar de 115.000 habitants l’any 1800 a 175.000 el 1830... i a 533.000 el 1900. Avui viuen a Barcelona 1,7 milions de persones, però la xifra augmenta fins als 5 milions (dos terços de la població de Catalunya) si tenim en compte el conjunt de l’àrea metropolitana. D’acord amb la seva població, Barcelona és l’onzena ciutat de la Unió Europea. I la segona (després d’Hamburg) si només tenim en compte les que no són capital d’estat.

D’altra banda, Barcelona ocupa una superfície de poc més de cent quilòmetres quadrats (101,4 km2, exactament), la qual cosa fa que sigui una ciutat amb una altíssima densitat de més de 16.000 habitants per quilòmetre quadrat; n’hi ha prou de pujar al Tibidabo o a l’esplanada del MNAC, a Montjuïc, i contemplar la ciutat des de l’altura: el que es veu és sobretot un mar d’edificis, una gran extensió amb diverses tonalitats de gris i torrats i teula amb diferents alçades, puntejada per alguns campanars (sobretot a la part vella) i algun gratacels i, molt de tant en tant, una petita taca verda. En un espai geogràfic reduït i emmarcat pel mar, Collserola i els dos rius, des de fa cent anys Barcelona ha crescut sobretot cap amunt i cap endins, primer ocupant del tot les mansanes i després les illes de l’Eixample, reocupant espais i edificis buits.

ACOLLIDA – Dir que una ciutat (i més una gran ciutat) és un espai d’arribada, d’acollida, pot semblar una obvietat. Però de vegades és bo de recordar-ho. La llista de barcelonins i barcelonines “de fora” (és a dir, no nascuts a la ciutat) és tan llarga que gairebé fa vergonya haver de posar-se a fer-la. Inclouria tant gent de la resta de Catalunya i d’altres territoris de parla catalana com de la resta d’Espanya i de l’estranger. Per no allargar-nos i per simbolitzar-ho amb alguns noms que a hores d’ara tots veiem com indiscutiblement “barcelonins”, pensem per exemple en Josep Xifré, Ildefons Cerdà, Antoni Gaudí, Jacint Verdaguer o l’alcalde Porcioles, en Raquel Meller, Pablo/Pau Gargallo, Buenaventura Durruti o Paco Candel, en August K. Damm, en Hans Gamper... i en el Floquet de Neu. Segons dades oficials, el 2012 el 17,4% de la població empadronada a Barcelona (282.178 persones) són estrangers: prop d’un de cada cinc barcelonins, doncs, han nascut fora d’Espanya. Si ho mirem per continents, d’on ha vingut més gent és d’Amèrica (111.304 persones), seguida d’Europa (87.140). Per nacionalitats, els sis països amb comunitats més importants a la ciutat són el Pakistan (amb 23.281 persones), Itàlia (22.909), la Xina (15.875), l’Equador (15.511), Bolívia (14.154) i el Marroc (13.674). I els tres districtes amb un percentatge més im108

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:45 Página 109

HETEROGÈNIA

H

portant de població estrangera són l’Eixample (16,9%), Ciutat Vella (15,2%) i Sants-Montjuïc (12,9%). Ara fa quaranta anys, a la seva Guía secreta de Barcelona, Josep M. Carandell parlava d’uns 110.000 estrangers i donava la següent distribució per països: França (15.000), l’Argentina (12.000), Alemanya (10.000) i Guinea (8.000).

TERRA DE PAS – Catalunya ha estat sempre terra de pas, i en bona mesura ho segueix sent: un país despoblat i repoblat diverses vegades al llarg de la història, una comunitat construïda en trànsit la identitat de la qual és més acumulativa que essencialista i en la qual ningú no es pregunta on han nascut els seus pares per decidir si vol o no ser català. Això a Barcelona, com sol passar a les grans ciutats, encara és més evident.

Durant el segle XX, per exemple, han arribat a Catalunya tres grans onades d’immigració que han anat transformant l’essència del país: primer (als anys vint) catalans de l’interior i de la muntanya i aragonesos i murcians que es van instal·lar sobretot a Barcelona; després (als seixanta, sota la dictadura) un milió de persones provinents sobretot del sud i l’oest d’Espanya van transformar radicalment els petits pobles agrícoles al voltant de la capital convertint-los en grans “ciutats dormitori”, i ara fa poc, en deu anys a l’inici del segle XXI, una forta arribada d’africans, llatinoamericans i europeus de l’est ha fet créixer la població del país –estancada per una baixíssima natalitat– de sis a set milions de persones. Dit això, convé no oblidar que d’aquestes terres van sortir també desenes de milers d’emigrants primer al tombant del segle XIX cap a Amèrica, després amb l’exili de després de la Guerra Civil cap a França primer i també a l’Amèrica Llatina –Mèxic, Xile– i llavors, als anys cinquanta i seixanta, cap al nord, cap a Europa: França, Suïssa, Alemanya...

SANT JORDI – L’heroic Jordi (nom que prové del grec i vol dir pagès) va ser un cristià martiritzat a Palestina (altres diuen que a Nicomèdia, i per això se’n diu també Jordi de Capadòcia) cap al segle quart després de Crist. La seva devoció s’estengué primer per l’orient de la Mediterrània i després per bona part d’Europa gràcies als croats, i arribà a terres catalanes cap al segle XI. Des d’aleshores, ha estat convertit en patró de Catalunya i molta gent posava el seu nom a l’hereu per celebrar-ho (ara ha caigut –segons dades de l’Idescat de 2010 relatives al Barcelonès– fins al vint-i-cinquè lloc a la llista de noms posats als nadons). El fervor històric dels catalans per sant Jordi ha escampat el nom pertot, l’ha convertit també en cognom, ha col·locat un Jordi de Sant Jordi al nostre 109

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:45 Página 110

H

HETEROGÈNIA

cànon literari medieval i ha fet que avui a Barcelona (tota plena si un s’hi fixa bé de les creus vermelles sobre fons blanc del sant) “Sant Jordi” serveixi per referir-se a una clínica del cor, a un col·legi major, a un palau poliesportiu, a la cobla oficial de la ciutat, a un expresident de la Generalitat, a un monument a l’entrada de la Facultat de Belles Arts, a una empresa de desballestament o a una parròquia a Vallcarca. A més, és clar, de la Creu repartida cada any generosament per la Generalitat i del dia de l’any en què més roses i més llibres es venen.

LLIBERTAT, IGUALTAT, FRATERNITAT – La maçoneria a casa nostra ha anat associada a l’arribada d’idees foranes: la primera lògia d’Espanya es funda a Maó a mitjan segle XVIII en els anys d’ocupació francesa, i a Barcelona el moviment arrela a la primera dècada del XIX sota la protecció de l’exèrcit de Napoleó i sobretot més tard amb l’arribada de carbonaris italians. El Trienni Liberal (1820-23) serà un moment de florida, i durant la resta del segle s’alternen breus períodes d’expansió amb altres de persecució: foren maçons una part dels polítics republicans i federals catalans, i ho era Ferrer i Guàrdia, afiliat a la lògia La Veritat, afusellat com inductor de la Setmana Tràgica. Al passeig de Sant Joan, la Biblioteca Pública Arús hostatja un bon fons sobre història del moviment obrer i d’altres moviments socials (salvat, irònicament, perquè el tancament fulminant l’any 1939 la preservà de les purgues que el franquisme féu a les altres biblioteques). La biblioteca es crea el 1895 per a la instrucció del poble treballador, d’acord amb el desig de Rossend Arús, un home de teatre republicà, federal i catalanista seguidor de Pi i Margall i soci des de 1866 de la lògia número 1 de Barcelona, La Fraternitat. Si hi aneu fixeu-vos en el preciós fanal de l’entrada, i no us perdeu, a dins, l’estàtua de la Llibertat.

PIJOAPARTE – La novel·la Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé, contrasta els dos mons de Sant Gervasi (d’on prové la jove universitària de bona família) i el Carmel, pobre i degradat, d’on prové Manolo, el Pijoaparte, personatge que a partir de l’èxit del llibre esdevindrà una mena de prototip del xarnego espavilat i seductor dels anys seixanta, l’edat d’or de l’alcalde Porcioles. Ñ Més sobre el tema a Barcino, Kubala, Llibres, Rumba

110

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:46 Pรกgina 111

111

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:46 Página 112

Biblioteca Arús.

Arús Library.

El Carmel.

112

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:46 Pรกgina 113

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:46 Página 114

H

Population and geography – In the 19th century, the population of Barcelona rose from 115,000 inhabitants in 1800 to 175,000 in 1830... and to 533,000 in 1900. Today, Barcelona is home to 1.7 million people, but the number rises to five million (two-thirds of the population of Catalonia) if we count the metropolitan area. In terms of population, Barcelona is the 11th city in the European Union. And second (after Hamburg) if we only consider those that are not capital cities.

Furthermore, Barcelona occupies an area of just over 100 square kilometres (101.4 km2, to be precise), making it a city with an extremely high density of over 16,000 inhabitants per square kilometre; all you have to do is go up Tibidabo or to the esplanade in front of the MNAC, on Montjuïc, and view the city from on high: what you see is a sea of buildings, a great expanse with different tones of grey and umber and terracotta of different heights, punctuated by steeples (especially in the old town) and the odd skyscraper and, very occasionally, a little patch of green. In a small geographic space framed by the sea, Collserola and the two rivers, for 100 years Barcelona has grown above all upwards and inwards, occupying first the mansanes and then the city blocks of the Eixample, reoccupying empty spaces and buildings.

Welcome – It may be a truism to say that a city (particularly a big city) is a space of arrival, of welcome. But it’s worth remembering sometimes. The list of “foreign” sons and daughters of Barcelona (i.e., those not born in the city) is so long it’s almost embarrassing to have to start writing it. It includes both people from the rest of Catalonia and other Catalan-speaking territories and the rest of Spain and abroad. Not to labour a point, rather symbolizing it with a few names which, by now, we all consider undeniably “Barcelonan”, the list includes for example Josep Xifré, Ildefons Cerdà, Antoni Gaudí, Jacint Verdaguer and Mayor Porcioles, Raquel Meller, Pablo/Pau Gargallo, Buenaventura Durruti and Paco Candel, August 114

MISCELLANEOUS

K. Damm, Hans Gamper... and Floquet de Neu, the albino gorilla.

According to official data, in 2012, 17.4% of the registered population in Barcelona (282,178 persons) are foreign nationals: almost one in five Barcelona residents were born outside Spain. If we break it down by continents, most are from the Americas (111,304 people), followed by Europe (87,140).

By nationality, the six countries with the largest communities in the city are Pakistan (with 23,281 people), Italy (22,909), China (15,875), Ecuador (15,511), Bolivia (14,154) and Morocco (13,674). And the three districts with the highest percentage of foreign population are the Eixample (16.9%), Ciutat Vella (15.2%) and Sants-Montjuïc (12.9%).

Forty years ago, in his Guía secreta de Barcelona, Josep Maria Carandell spoke of some 110,000 foreign nationals, giving the following breakdown by countries: France (15,000), Argentina (12,000), Germany (10,000) and Equitorial Guinea (8,000).

Land of passage – Catalonia has always been a land of passage, and largely still is: a country depopulated and repopulated several times in the course of history, a community constructed in transit whose identity is accumulative rather than essentialist, where no one asks where their parents were born when deciding whether or not they want to be Catalan. In Barcelona, as tends to happen in big cities, this is even more evident.

In the course of the 20th century, for example, Catalonia has seen three major waves of immigration that have gradually transformed the country’s essence: first (in the 1920s), Catalans from inland and mountainous areas, and Aragonese and Murcians who settled above all in Barcelona; then (in the 1960s, during the dictatorship), a million people mainly from the south and west of Spain radically transformed farming villages around the capital, turning them into large dormitory towns; and, more recently, in the first ten years of the 21st century, a large influx of Africans, Latin Americans and Eastern Europeans has boosted the country’s popu-

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:46 Página 115

MISCELLANEOUS

lation—stagnant due to a very low birth rate—to six or seven million people. Having said that, we should not forget that tens of thousands of emigrants also left this country, first in the early 19th century, for the Americas, then with the exile that came after the Civil War, first to France and also to Latin America—Mexico, Chile—and then, in the fifties and sixties, northwards, to Europe: France, Switzerland, Germany...

Sant Jordi – The heroic Jordi, or George (a name that comes from the Greek and means “farmer”), was a Christian martyred in Palestine (some say in Nicomedia, which is why he is also called George of Cappadocia) in around the fourth century AD. His veneration spread around the eastern Mediterranean and then throughout much of Europe thanks to the Croats, reaching Catalan lands in around the 11th century. He then became patron saint of Catalonia, and many people gave his name to their eldest son to celebrate the fact (it has since dropped, according to data provided in 2010 by Idescat for the Barcelonès county, to 25th in the list of babies’ names). The Catalans' historic zeal for Sant Jordi has broadcast the name, turned it into a surname, too, placed a “Jordi de Sant Jordi” in our medieval literary canon and produced a situation in Barcelona (full of them if you look at all the saint’s red crosses on white backgrounds) in which, today, “Sant Jordi” is used to refer to a heart clinic, a university hall of residence, a sports pavilion, the city’s official cobla, a former president of the Generalitat, a monument at the entrance to the Fine Arts Faculty, a wrecking company and a parish in Vallcarca. In addition, evidently, to the Cross generously awarded every year by the Generalitat and the day of the year on which most roses and books are sold.

H

Liberty, equality, fraternity – Free masonry in our country has always been associated with the arrival of foreign ideas: Spain’s first lodge was set up in Mahon in the mid-18th century under the French occupation, and in Barcelona the movement took root in the first decade of the 19th century under the protection of the Napoleonic army and later in particular with the arrival of the Italian Carbonari. It flourished during the Liberal Triennial (182023), and the rest of the century alternated short periods of expansion with others of persecution: some Catalan republican and federal politicians were masons, as was Ferrer i Guàrdia, an affiliate of the La Veritat lodge, who was executed as the inducer of Tragic Week. On Passeig de Sant Joan, the Arús Public Library has a good collection of the history of the worker movement and other social movements (saved, ironically, because its sudden closure in 1939 rescued it from the Francoist purges suffered by other libraries). The library was created in 1895 for the instruction of the worker population in keeping with the aspirations of Rossend Arús, a republican, federal, Catalan nationalist and man of the theatre, a follower of Pi i Margall and member, as of 1866, of Barcelona’s number one lodge, La Fraternitat. If you pay a visit, note the lovely lamp in the entrance, and, inside, don’t miss the statue of Liberty.

Pijoaparte – Juan Marsé’s novel, Últimas tardes con Teresa, contrasts two worlds: that of Sant Gervasi (home to the young university student, daughter of a wealthy family) and poor, rundown Carmel, home to Manolo, or Pijoaparte. The book’s success made his character a kind of prototype of the seductive xarnego chancer of the sixties, the golden age of Mayor Porcioles. Ñ More on the subject under Barcino, Kubala, Books, Rumba

115

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:46 Pรกgina 116

Estaciรณ de Franรงa.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:46 Pรกgina 117

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:46 Página 118

I

ICTINEU

ICTINEU – “El universo está sujeto á leyes á que no puede faltar; la inteligencia no puede dejar de estudiarlas, porque tiene necesidad de conocerlas; cada ley que el hombre descubre le da poder sobre la Naturaleza; si el hombre llegare á conocerlas todas, dominaría por completo el Universo, como domina el calor, la luz, la electricidad, el magnetismo, la afinidad química, el movimiento; la sucesión de conocimientos que adquiere no puede concluir sino concluyendo la inteligencia humana. […] Es indispensable que el hombre posea este nuevo mundo.” Això ho escrivia l’enginyer i utopista Narcís Monturiol, inventor d’un dels primers submarins tripulats amb motor, amic de Clavé i de Cerdà, liberal convençut (també seguidor de les idees icarianes d’Étienne Cabet) i per això exiliat a França. El 28 de juny de 1859 Monturiol provà al port de Barcelona el primer prototip de l’“Ictíneo o barco-pez”, finançat en part per Josep Xifré. Un petit monument a la Diagonal i una peça al·legòrica a l’entrada del Museu Marítim ho recorden.

XIFRÉ – Josep Xifré i Casas, nascut a Arenys de Mar, és un exemple d’emprenedor i filantrop. El seu pare s’arruïnà a Amèrica però ell hi emigrà i en tornà amb una de les grans fortunes catalanes del segle XIX. Casat amb una rica hereva nordamericana, durant uns anys viatjaren per Europa i llavors, amb ella a París (on es diu que tingué per amants Stendhal i Mérimée), Xifré s’instal·la el 1831 a Barcelona i s’hi fa construir el gran bloc de cases al passeig d’Isabel II anomenat popularment “els Porxos d’en Xifré”, amb un aire parisenc i guarnit amb una sèrie de medallons al·legòrics al Comerç, la Indústria, la Marina i Amèrica. A més, Xifré pagà un hospital a Arenys i ajudà a finançar els bombers de la ciutat, els treballs del frenòleg Marià Cubí (amb carrer a Sant Gervasi) i les proves del submergible de Narcís Monturiol.

INNOVACIÓ – Aquesta és una ciutat amb fama d’emprenedora, de ser la primera, de posar en marxa, d’innovar. I a qui li agrada dir-ho i que li ho diguin.

Els primers indis batejats – L’abril de 1493 Cristòfor Colom, de retorn del primer viatge a Amèrica, és rebut al Tinell pels Reis Catòlics. L’acompanyen sis indis que els reis i el príncep Joan apadrinen tot seguit a la Catedral.

El primer llibre de cuina – Un dels primers llibres de cuina impresos al món, el Llibre de doctrina per a ben servir, de tallar y del art de coch (ço es) de qualsevol manera, potatges y salses..., més conegut com el Llibre del Coch, l’estampa el 1520 Carles Amorós al carrer Portaferrissa. Del mateix taller n’havia sortit uns anys abans la segona farmacopea impresa més antiga del món, la Concordia apothecariorum Barchinone in medicinis compositis liber (1511).

118

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:46 Página 119

ICTINEU

I

El primer meridià – Barcelona, Dunkerque i París van ser les tres ciutats on es van mesurar (a Barcelona, entre 1792 i 1793) les fraccions d’un mateix meridià per establir de forma definitiva el patró metre per encàrrec de l’Assemblea Nacional i l’Acadèmia de Ciències franceses.

La primera foto – A les Memorias de un menestral de Barcelona, Josep Coroleu menciona la convocatòria pel doctor Pere Felip Monlau, diumenge 10 de novembre de 1839 al migdia, d’un grup de ciutadans inquiets aplegats en un terrat del pla de Palau per Ramon Alabern per al que havia de ser –després de vint minuts d’exposició– la primera fotografia (un daguerreotip) feta a la ciutat i a Espanya.

Els primers llums – L’any 1841 el tarragoní Pere Gil i Babot s’uní amb un promotor francès per obtenir el contracte d’enllumenat públic de Barcelona. El 1843 funden la Sociedad Catalana para el Alumbrado por Gas (antecessora de Catalana de Gas y Electricidad, avui Gas Natural Fenosa), que posarà en marxa el primer enllumenat amb gas d’una ciutat espanyola: la fàbrica era en unes vinyes que havien comprat a tocar de la Barceloneta. Quaranta anys més tard, el 1882, s’il·lumina amb quinze llums d’arc voltaic el passeig Colom i Barcelona torna a ser la primera ciutat d’Espanya amb aquest tipus d’enllumenat. El desembre de 1884 s’inaugura la il·luminació elèctrica de la Rambla, que eliminava la de gas.

El primer tren – Miquel Biada, empresari enriquit a Cuba (on el 1837 assistí a la inauguració del ferrocarril), funda de tornada a casa la Gran Compañía Española del Camino de Hierro de Barcelona a Mataró y Viceversa per promoure la que havia de ser la primera línia fèrria de la Península. El viatge inaugural es va fer el 28 d’octubre de 1848 (Biada, que hi hagué d’invertir tota la seva fortuna, havia mort uns mesos abans). El tren va trigar trenta-cinc minuts a cobrir el trajecte fins a la vila nadiua del seu promotor. Avui en triga quaranta.

La primera vaga – El 1847 s’inicia a l’España Industrial, una gran empresa tèxtil amb més de mil telers fundada a Sants pels germans Muntadas-Campeny, la que es considera la primera vaga general de la Península.

La primera Caixa – L’any 1844 es crea a Barcelona la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, vinculada a un projecte de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País i a la Junta de Comerç.

La primera universitària– Elena Maseras, de Vila-seca, va ser la primera espanyola admesa a la universitat (a la Facultat de Medicina de Barcelona), el 1872: l’any en què s’inaugurà l’edifici d’Elies Rogent a la plaça Universitat i en què la ciutat estrenava el tramvia.

119

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:46 Página 120

I

ICTINEU

El primer cotxe– El 1890 circulà pels carrers de Barcelona el primer automòbil d’Espanya amb motor d’explosió, fabricat per Francesc Bonet i Dalmau.

La primera tanca– La primera tanca publicitària del país es va instal·lar a la carretera de l’Arrabassada el maig de 1912. Hi deia en francès, “Pneu Continental”.

El primer iogurt– En un pis del carrer dels Àngels (una placa ho recorda), Isaac Carasso va elaborar l’any 1919 el primer iogurt Danone, anomenat així a partir del nom del seu fill Daniel.

La primera ràdio– Ràdio Barcelona (EAJ-1) va ser la primera emissora de ràdio que va emetre a Espanya, la tardor de 1924.

UNIVERSITATS – Un privilegi del rei Alfons el Magnànim atorgat el 1450 autoritzà el Consell de Cent a fundar un Estudi General, base de l’actual Universitat de Barcelona. L’any 1536 l’emperador Carles V col·locà la primera pedra d’un nou edifici al capdamunt de la Rambla (d’aquí el nom d’aquesta part del passeig) però situat de forma transversal, amb la façana al costat de l’antiga porta de Santa Anna. El 1714 Felip V suprimí la universitat i convertí la seu de l’Estudi General en una caserna, que seria demolida el 1843. Un destí invers han seguit les antigues casernes de Jaume I i Roger de Llúria del carrer Wellington, rere el Parc de la Ciutadella: cedides per l’exèrcit a la ciutat, es convertiren en campus de la Universitat Pompeu Fabra, creada per la Generalitat el 1990. Avui a Barcelona hi ha set universitats –entre públiques i privades– i prop de 180.000 estudiants superiors: un de cada deu habitants de la ciutat.

SMART CITY – L’any 2000 l’Ajuntament de Barcelona decideix transformar duescentes hectàrees de sòl industrial del Poblenou –zona fortament vinculada a la tradició industrial de la ciutat–, al districte de Sant Martí, en una àrea anomenada 22@ per concentrar-hi empreses i entitats relacionades amb el coneixement i la innovació, en àrees com l’energia, les TIC, la tecnologia mèdica, etc.

El barri ha anat acollint ja més de 4.000 empreses (la meitat noves i l’altra meitat traslladades, incloses Indra, Movistar, RBA o Yahoo!, entitats com el Consell de l’Audiovisual de Catalunya o la Comisión del Mercado de las Telecomunicaciones, i seus de la UB, la UOC, la UPC i la UPF). Avui s’hi promou un Smart City Campus, amb el convenciment que la ciutat, ara que ja no és espai de producció, pot esdevenir alguna cosa més que espai de consum: un laboratori de sostenibilitat amb apostes de futur per qüestions com els vehicles elèctrics, l’eficiència energètica, la teleassistència o les xarxes de distribució de calor i fred. Ñ Més sobre el tema a Efemèrides, Llibres, Seny i rauxa 120

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:46 Pรกgina 121

Antics fanals de gas.

Old gas streetlamps.

121

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:47 Pรกgina 122

Via Laietana.

Seu central de la Caixa de Pensions (1917).

Headquarters of La Caixa de Pensions.

Districte 22@.

22@ district.

122

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:47 Página 123

Escola Industrial (Universitat Politècnica de Catalunya).

Porxos d’en Xifré.

Passeig d’Isabel II.

123

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:47 Página 124

I

Ictineu – “The universe is subject to laws it cannot ignore; intelligence must study them constantly, because it needs to know them; each law that man discovers gives him power over Nature; if man were to know them all, he would completely dominate the Universe, as he dominates heat, light, electricity, magnetism, chemical affinity, movement; the succession of knowledge he acquires can only end with the end of human intelligence. […]

It is imperative that man should possess this new world.” Thus wrote engineer and utopian Narcís Monturiol, inventor of one of the first mechanically powered crewed submarines, friend of Clavé and Cerdà, a convinced liberal (also a follower of the Icarian ideas of Étienne Cabet) and, therefore, exiled to France. On 28 June 1859, in the port of Barcelona, Monturiol tested the first prototype of the “Ictineu or fish-boat”, partly financed by Josep Xifré. A small monument on Diagonal and an allegorical piece at the entrance of the Maritime Museum commemorate it.

Xifré – Josep Xifré i Casas, born in Arenys de Mar, is a good example of entrepreneur and philanthropist. His father was ruined in America but he emigrated there and returned as one of the great Catalan fortunes of the 19th century. Married to the heiress of a rich American merchant, as she did not relish the prospect of living in Barcelona they spent some years travelling around Europe and then, with her in Paris (where she is said to have had Stendhal and Mérimée as lovers), Xifré settled in 1831 in Barcelona and commissioned the construction on Passeig d’Isabel II of the large apartment block that is popularly known as “Xifré’s arches”, with a Parisian air and adorned with an interesting series of allegorical medallions representing Commerce, Industry, Navigation and the Americas. Xifré further paid for a hospital in Arenys, helped to finance the city’s fire brigade, the work of phrenologist Marià Cubí (who has a street named after him in Sant Gervasi) and the testing of Narcís Monturiol’s submarine.

124

ICTINEU

Innovation – This is a city famed for entrepreneurship, for being the first, for implementing and innovating. And that likes to say so and to hear it said.

The first Indians baptised – In April 1493, Christopher Columbus, on his return from his first voyage to the Americas, was received at an audience with the Catholic Kings. He was accompanied by six Indians, to whom the King and Queen and Prince John then acted as godparents in the Cathedral.

The first cookery book – One of the world’s first cookery books, the Llibre de doctrina per a ben servir, de tallar y del art de coch... better known as the Llibre del Coch, was printed in 1520 by Carles Amorós in Carrer Portaferrissa. Some years previously, the same printer’s had produced the second oldest printed pharmacopoeia in the world, the Concordia apothecariorum Barchinone in medicinis compositis liber (1511).

The first meridian – Barcelona, Dunkirk and Paris were the three cities where the fractions of a single meridian were measured (in Barcelona, in 1792 and 1793) to definitively establish the basic unit of a metre, by order of the French National Assembly and the Science Academy.

The first photo – In his Memorias de un menestral de Barcelona, Josep Coroleu refers to the organization by Doctor Pere Felip Monlau, at midday on Sunday 10 November 1839, of a meeting of inquiring citizens gathered on a rooftop in Pla de Palau to witness Ramon Alabern take what was to be, after 20 minutes of exposure, the first photograph (a daguerreotype) taken in the city and in Spain.

The first streetlights – In 1841, Tarragona-born Pere Gil i Babot joined a French developer to obtain the contract for public lighting in Barcelona.

In 1843, they set up the Sociedad Catalana para el Alumbrado por Gas (the predecessor of Catalana de Gas y Electricidad, today’s Gas Natural), which implemented the first gas street lighting of a Spanish city: the factory stood in a vineyard they had purchased near Barceloneta. Forty years later, in 1882, Passeig Colom was lit by 15 arc lights, once again

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:47 Página 125

ICTINEU

making Barcelona the first city in Spain with this type of lighting. In December 1884, the electric lighting of La Rambla was unveiled, replacing the gas lamps.

The first train – Miquel Biada, an entrepreneur who made his fortune in Cuba (where, in 1837 he attended the opening of the railway), on his return set up the Gran Compañía Española del Camino de Hierro de Barcelona a Mataró y Viceversa to promote what was to be the first railway line in the Iberian Peninsula. The maiden voyage took place on 28 October 1848 (Biada, who had invested his entire fortune in it, had died some months previously).

The train took 35 minutes to cover the distance to the birthplace of the man who had promoted it. Today, it takes 40.

The first strike – La España Industrial was a large textile company with over a thousand looms, set up in Sants in 1847 (with the protectionist tariffs of the time) by the Muntadas-Campeny brothers. In 1854, it was the scene of what was considered the first general strike in the Peninsula.

The first Caixa – In 1844, the Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona savings bank was set up in Barcelona, in association with a project of the Friends of the Country Economic Society and the Board of Commerce.

The first woman at university – Elena Maseras, of Vila-seca, was the first Spanish woman to be admitted to university (the Medicine Faculty), in 1872—the year Elies Rogent’s building in Plaça Universitat was opened and the tram made its first appearance.

The first car – In 1890, Spain’s first motorcar with combustion engine took to the streets of Barcelona. It was manufactured by Francesc Bonet i Dalmau.

The first hoarding – The country’s first advertising hoarding was put up beside the Arrabassada road in May 1912. It read, simply, in French, “Pneu Continental”.

The first yogurt – In an apartment in Carrer dels Àngels (marked by a plaque), in 1919, Isaac Carasso produced the first Danone yogurt, named after his son Daniel.

I

The first radio – Ràdio Barcelona (EAJ-1) was the first radio station to broadcast in Spain, in the autumn of 1924.

Universities – A privilege of King Alfons the Magnanimous granted in 1450 authorized the Consell de Cent to set up a General Study, the basis of today’s University of Barcelona.

In 1536, the Emperor Charles V laid the first stone of a new building at the top of La Rambla (hence the name Rambla dels Estudis) running crosswise, its façade on the side of the old Santa Anna gate. In 1714, Philip V suppressed it and turned the headquarters of the General Study into a barracks, which was demolished in 1843. The opposite fate befell the barracks of Jaume I and Roger de Llúria in Carrer Wellington, behind the Parc de la Ciutadella: given to the city by the army, they became the campus of Pompeu Fabra University, created by the Generalitat in 1990.

Today, Barcelona has seven public and private universities, and almost 180,000 students: one in ten of the city’s inhabitants.

Smart City – In 2000, Barcelona Council decided to transform 200 hectares of industrial land in Poblenou, an area closely linked to the city’s industrial tradition, in the district of Sant Martí, into an area called 22@, intended as a hub for companies and organizations related with knowledge and innovation, in areas such as energy, ICTs, medical technology, etc. To date, the neighbourhood has welcomed over 4,000 firms (half new, half relocated, including Indra, Movistar, RBA and Yahoo!, organizations such as the Audiovisual Council of Catalonia and the Telecommunications Market Commission, and headquarters of the UB, the UOC, the UPC and the UPF). Today it promotes the Smart City Campus in the conviction that the city, now it is no longer a production space, can become something more than a space of consumption: a laboratory of sustainability committed to a future of electric vehicles, energy efficiency, telecare and heating and cooling distribution systems. Ñ More on the subject under Books, Special events, Seny & rauxa 125

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:47 Página 126

Vista de Barcelona des de Montjuïc.

Barcelona seen from Montjuïc.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:47 Pรกgina 127

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:47 Página 128

J

JOCS

BARCELONA’92 – L’any 129 dC l’auriga i patrici barceloní Luci Minici Quadroni Ver triomfa en la cursa de quadrigues als Jocs a Olímpia: potser el representa el gran mosaic del circ descobert el 1860 a l’antic Palau Reial (al carrer de la Comtessa de Sobradiel) avui dipositat al Museu d’Arqueologia de Catalunya a Montjuïc. Divuit segles després, un migdia d’octubre de 1986, la ciutat esclatava de joia en sentir-se proclamada (en català, a més, pel president del COI, l’exfranquista Juan Antonio Samaranch) organitzadora dels Jocs d’estiu de 1992. L’esdeveniment embarcà Barcelona en una important regeneració urbanística (a bona part de la muntanya de Montjuïc i del Poblenou, i obrint les rondes) i la situà a més com un destí turístic internacional. Per ser justos amb el passat olímpic de la ciutat, cinquanta anys abans d’aquella nominació, el 1936, a Barcelona estava tot a punt per acollir uns altres Jocs, l’Olimpíada Popular alternativa als Jocs Olímpics de Berlín (aquells sí, en què Hitler forçà un somriure davant Jesse Owens), però la inauguració havia de ser el 19 de juliol i als militars espanyols insurrectes no els agradava tant l’esport com als grecs i als romans, que feien una treva mentre duraven els Jocs: amb motiu de l’Alzamiento l’Olimpíada Popular va haver de ser suspesa, amb els cartells de la inauguració enganxats a les parets de Barcelona mentre ciutadans d’un i altre bàndol decidien a trets que la ciutat es mantenia fidel a la República. El president de la Generalitat que no la va poder inaugurar, Lluís Companys, dóna avui nom a l’Estadi Olímpic després d’una trista epopeia evocada al capítol “Montjuïc”. Els Jocs de la XXV Olimpíada, en canvi, s’inauguraren aquests sí sense problemes enmig de general satisfacció el 25 de juliol de 1992, i són una d’aquelles històries d’èxit popular i polític –local i mundial– que als barcelonins de tant en tant ens agrada tornar a sentir.

PASQUAL MARAGALL – Pasqual Maragall, nét del poeta que el 1909 va escriure l’“Oda nova a Barcelona” (“–On te’n vas, Barcelona, esperit català/ que has vençut la carena i has saltat ja la tanca/ i te’n vas dret enfora amb tes cases disperses,/ lo mateix que embriagada de tan gran llibertat?”), va esdevenir alcalde de la ciutat el 1982 en ser nomenat Narcís Serra (primer alcalde escollit democràticament després de Franco) ministre de Defensa. Hom pot –i sol– atribuirli l’èxit indiscutible per a la ciutat dels Jocs de 1992, però aquests foren de fet, per la banda local, la suma de l’esforç i els acords d’un falangista encimbellat a la presidència del Comitè Olímpic Internacional (Juan Antonio Samaranch), un nacionalista catòlic moderat esdevingut president de Catalunya (Jordi Pujol), el primer president no franquista o exfranquista d’Espanya d’ençà de la Guerra 128

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:47 Página 129

JOCS

J

Civil (Felipe González) i, encara, la il·lusió i l’energia d’una ciutat sencera, trenta mil voluntaris inclosos. Anys després, el 2003, Maragall (que deixà l’Alcaldia el 1997) va travessar metafòricament la plaça de Sant Jaume en assolir la presidència de la Generalitat de Catalunya en substitució de Jordi Pujol (al Palau com a President de Catalunya des de 1980).

BOOM TURÍSTIC – Els Jocs Olímpics de 1992 van significar una important projecció internacional, i això sumat a la imatge aconseguida i a la feina sostinguda abans i després dels Jocs d’organismes com el consorci Turisme de Barcelona ha promogut un salt excepcional en l’atractiu de la ciutat. Dels 1.732.902 turistes anuals de 1990 (amb 3,8 milions de pernoctacions) s’ha passat als 7.133.524 de 2010 (amb 14 milions de pernoctacions). També de 118 hotels el 1990 a 328 el 2010 (i de tenir un total de 18.569 places hoteleres a la ciutat a oferir-ne 61.942). Barcelona és avui un destí turístic internacional de primer ordre, i el turisme ha passat a ser un dels sectors clau per a la ciutat.

DISSENY – Si recordeu el Cobi, un gos cosí germà de Mickey Mouse però amb la cara aixafada com si acabés de topar amb un vidre (n’hi havia que jugaven a tots els esports, altres somreien amb els braços oberts enganxats al darrere dels cotxes), és nostre! Vull dir que el va fer un català. Bé, tampoc: un valencià que viu i treballa a Barcelona. Si heu anat mai a prendre una copa prohibitiva a un bar modern ficat en unes Torres d’Àvila de cartó pedra tot ple d’una escenografia a mig camí entre David Lynch i la Casita Blanca, és nostre! Vull dir que el van dissenyar uns catalans que gràcies a aquesta i a altres feines semblants van sortir referenciats a les revistes de disseny de mig món. Si heu vist (sí, l’heu vista) a cada cantonada de la ciutat (i del país, i d’Espanya) una oficina de color blau i negre presidida per dos cagallons de colors vius que cauen d’una estrella inclinada que sembla afusellada de Miró, és d’ell! Vull dir que, per consell de Landor Associates, Joan Miró va dissenyar un tapís d’on es va extreure l’estrella ubiqua que des del 1980 simbolitza “la Caixa”. Són tres exemples, d’entre centenars de possibles, de l’èxit del disseny contemporani a Catalunya. Després que als anys cinquanta del darrer segle el disseny industrial comencés a experimentar un important creixement (amb noms com André Ricard o Miquel Milà i la creació el 1961 de l’ADI-FAD), als anys vuitanta va arribar el boom del disseny gràfic, barrejat amb el de bars, restaurants i espais en general, fins al punt que la paraula disseny va anar envaint la nostra vida quotidiana i avui aquí es dissenyen campanyes, currículums, esdeveniments (perdó: events), estratègies, 129

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:47 Página 130

J

JOCS

menús, plans de pensions, programacions culturals, bosses i targetes d’autobús.

Ara que el país ha anat deixant enrere el seu encara recent passat industrial, guanyen terreny els serveis i la faramalla. Sense matèries primeres ni recursos naturals, sense ministeris ni grans capitals, Catalunya aposta per convertir-se en la primera exportadora mundial d’intangibles: turisme, disseny, publicitat, autonomia…

RONDES – Avui tenim la de Dalt, la del Mig... i la del Litoral, amb aquesta tendència tan nostra de no acabar de completar bé les sèries. Aquestes són les rondes del segle XX, filles dels Jocs de 1992. Les del segle XIX es diuen ronda de Sant Pau, ronda de Sant Antoni, ronda Universitat i ronda de Sant Pere, i dibuixen esplèndidament al mapa una part del traçat del que durant sis segles havien estat les muralles de la ciutat, fins que el 1853 s’aconseguí finalment el permís per enderrocar-les i una part dels vells murs es convertí, com a París, en rectes i amples bulevards que també d’alguna manera venien a ser, de fet, camins de ronda. ¡ABAJO LAS MURALLAS! – Aquest era el títol del treball presentat pel metge i higienista Pere Felip Monlau que va guanyar el concurs d’idees sobre els avantatges d’enderrocar les muralles de la ciutat convocat l’any 1841 per l’Ajuntament de Barcelona. Llavors s’iniciarà un prolongat joc de tensió i distensió sobre el tema: el 1842 la Junta de Derribo aterra una part dels murs de la Ciutadella, l’any següent el general Espartero, després de bombardejar la ciutat, obliga a la reconstrucció, el 1843 una nova Junta Suprema Provisional anuncia l’enderroc però llavors l’Ajuntament es passa deu anys demanant-ne infructuosament el permís, fins que l’any 1853 s’aprova per unanimitat un nou projecte que s’envia a Madrid on finalment serà acceptat (amb el suport clau del diputat liberal per Lleida Pascual Madoz, responsable de la desamortització): l’ordre d’enderroc apunta que no es poden aterrar ni la muralla de mar ni de Montjuïc ni de la Ciutadella. La constitució de la Junta de Derribo (amb la presència de Monlau i de l’arquitecte Antoni Rovira i Trias) i la posada en marxa de les obres constituí un pas fonamental en la direcció del que poc després seria el Pla Cerdà. Ñ Més sobre el tema a Efemèrides, Kubala, Montjuïc

130

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:47 Pรกgina 131

Torre de Collserola.

Collserola tower.

Ronda del Mig.

131

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:47 Pรกgina 132

Muralla romana (Pla de la Catedral).

Roman wall.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:47 Página 133

JOCS

J

Vinçon.

Passeig de Gràcia.

Estació marítima de creuers del Port de Barcelona.

Cruise ship passenger terminal in the port of Barcelona.

133

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:47 Página 134

J

Barcelona’92 – In 129 AD, the charioteer and patrician Luci Minici Quadroni Ver triumphed in the chariot race at the Games in Olympia: this may be represented in the large mosaic of a circus discovered in 1860 in the old Royal Palace (in Carrer de la Comtessa de Sobradiel), now in the Museum of Archaeology of Catalonia in Montjuïc. Eighteen centuries later, one midday in October 1986, the city exploded with joy upon hearing itself proclaimed (in Catalan, moreover, by the president of the COI, former Francoist Juan Antonio Samaranch) organizer of the 1992 Summer Olympics. The event embarked Barcelona on a major process of urban regeneration (covering much of the Montjuïc hillside and Poblenou, and the construction of the Ronda beltways) and also made it an international tourist destination. To be fair to the city’s Olympic past, 50 years before this proclamation, in 1936 Barcelona, everything was ready to host some other Games. The People’s Olympiad was an alternative to the Berlin Olympic Games (that’s right, when Hitler forced a smile at Jesse Owens), but the opening was supposed to be on 19 July, and the insurgent Spanish military was not as fond of sport as the Greeks and Romans, who held a ceasefire for the duration of the Games. Due to the Alzamiento, the People’s Olympiad had to be suspended, with the posters of the opening ceremony pasted to the walls of Barcelona while citizens on both sides decided by shoot-out that the city would remain loyal to the Republic. The president of the Generalitat who was unable to open them, Lluís Companys, gave his name to the Olympic Stadium after an unhappy saga told in the chapter on “Montjuïc”. The Games of the XXV Olympiad, however, did open amid general satisfaction on 25 July 1992, and are one of those stories of popular and political success—local and worldwide— that the city people like to hear about again from time to time.

Pasqual Maragall – Pasqual Maragall, grandson of the poet who, in 1909 wrote “New Ode to Barcelona” (“Where are you going, Barcelona, 134

GAMES

Catalan spirit / that you have overcome the hills and leapt the enclosure / and are forging ahead with your scattered houses, / as though intoxicated with such freedom?”), became mayor of the city in 1982 when Narcís Serra (the first democratically elected mayor after Franco) was made Minister of Defence.

It is to him that the overwhelming success for the city of the 1992 Games can be—and usually is—attributed, though they were, in fact, for the local side, the sum of the efforts and agreements of a Falangist raised to the presidency of the International Olympic Committee (Juan Antonio Samaranch), a moderate Catholic nationalist who became president of Catalonia (Jordi Pujol), the first non-Francoist or ex-Francoist president of Spain since the Civil War (Felipe González), plus the enthusiasm and energy of an entire city, 30,000 volunteers strong. Years later, in 2003, Maragall (who left office in 1997) metaphorically crossed Plaça de Sant Jaume when he became president of the Generalitat of Catalonia, replacing Jordi Pujol (in the Palace as President of Catalonia as of 1980).

Tourist boom – The 1992 Olympic Games meant major international projection, which, together with the image produced and the ongoing work, before and after the Games, of bodies such as the Turisme de Barcelona consortium, really notched up the city’s appeal. The 1,732,902 annual tourists of 1990 (with 3.8 million overnight stays) had risen to 7,133,524 by 2010 (with 14 million overnight stays). The number of hotels also rose from 118 in 1990 to 328 in 2010 (representing an increase from 18,569 hotel beds to 61,942). Barcelona is now a leading international tourist destination, and tourism has become one of the key sectors for the city.

Design – If you remember Cobi, a dog who is first cousin to Mickey Mouse but with his face squashed as though he’s just walked into a plate-glass door (there was one for every sport, others smiling with their arms open wide stuck to the backs of cars), he’s ours! I mean he was designed by a Catalan. Well, not exactly: a Valencian who lives and works

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:47 Página 135

GAMES

in Barcelona. If you’ve ever been for a prohibitive drink in a modern bar housed in papiermâché Towers of Avila, packed with stage sets that are a cross between David Lynch and a brothel, it’s ours! I mean it was designed by some Catalans who, thanks to this and similar jobs, were featured in design magazines the world over. If you’ve seen (yes, you’ve seen one) on every corner in the city (and the country, and Spain) a blue and black office under the sign of two brightly coloured turds falling from a tilted star that looks like it’s been shot by Miró, it’s his! I mean that, on the advice of Landor Associates, Joan Miró designed a tapestry with the ubiquitous star that, since 1980, has symbolised “la Caixa” savings bank. These are three examples, among hundreds of possible ones, of the success of contemporary design in Catalonia. After the 1950s, when industrial design started to undergo major growth (with names such as André Ricard and Miquel Milà, and the creation in 1961 of ADIFAD), the 1980s saw the boom of graphic design, combined with bar, restaurant and space design in general, to the point that the word design has invaded our everyday life, and in this city today, design is applied to campaigns, CVs, events, strategies, menus, pension plans, cultural programmes, bags and bus passes. Now that the country is leaving behind its still recent industrial past, services and frippery are gaining ground. With no raw materials or natural resources, with no ministries or major capital, Catalonia looks set to become the first world exporter of intangibles: tourism, design, advertising, independence…

Rondes – Today we have a variety of beltways: de Dalt (Top), del Mig (Middle)... and del Litoral (Coastal), continuing our characteristic habit of never quite completing a series. These are the Ronda beltways of the 20th century,

J

products of the 1992 Olympics. The 19th century ones are called Sant Pau (Saint Paul), Sant Antoni (Saint Anthony), Universitat (University) and Sant Pere (Saint Peter), and splendidly show on the map part of the outline of what for six centuries were the town walls until, in 1853, permission was finally granted to demolish them, and part of the old walls became, as in Paris, broad straight boulevards that are also, in their own way, chemins de ronde. ¡Abajo las murallas! [Down with the Walls!] – This was the title of the work presented by the doctor and hygienist Pere Felip Monlau who won the ideas competition about the advantages of demolishing the city walls, held in 1841 by Barcelona Council. This marked the start of a long drawn out game of to and fro: in 1842, the Demolition Board brought down part of the walls of the Citadel, the following year General Espartero, after bombarding the city, called for reconstruction, in 1843 a new Provisional Supreme Board announced the demolition but the Council then spent ten years applying unsuccessfully for permission, until in 1853 a new project was unanimously passed and sent to Madrid, where it was finally accepted (with the key support of the liberal MP for Lleida, Pascual Madoz, responsible for secularizing church land): the demolition order specified that neither the sea wall, nor the Montjuïc wall, nor the Citadel wall could be demolished. The constitution of the Demolition Board (including Monlau and the architect Antoni Rovira i Trias) and the start of works was a decisive step in the direction shortly to be taken by the Cerdà Plan. Ñ More on the subject under Special events, Kubala, Montjuïc

135

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:47 Pรกgina 136

Cartell de la Volta Ciclista a Catalunya de 1944.

Poster for the 1944 Volta Ciclista a Catalunya.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:48 Pรกgina 137

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:48 Página 138

K

KUBALA

CIUTAT I ESPORT – La pràctica esportiva a Barcelona és, a més de molt estesa, tan antiga com la naixença mateixa de la idea contemporània d’esport. El 1856 es crea –per fomentar la pràctica de l’hípica i de l’esgrima– el Círculo Ecuestre, el club esportiu més antic d’Espanya (que no s’instal·laria a la seu actual, a la cruïlla de la Diagonal i Balmes, fins al 1950, després que la Falange ocupà la seu anterior al passeig de Gràcia), i el Centre Excursionista de Catalunya (anomenat llavors Associació Catalanista d’Excursions Científiques) es funda l’any 1876. Aquell mateix any s’institueix el Reial Club Nàutic de Barcelona i el 1881 el Reial Club Marítim de Barcelona. El Club Velocipèdic de Barcelona és de 1884 i de poc després l’Sport Ciclista Català; el 1891 apareix El Ciclista, el primer diari d’esports de Catalunya. El Polo Club de Barcelona es funda el 1897; el Futbol Club Barcelona l’any 1899, el mateix any en què es crea el Barcelona Lawn-Tennis Club (l’actual Reial Club de Tennis Barcelona); la Societat Espanyola de Foot-ball (avui Reial Club Deportiu Espanyol) el 1900; el Club Tennis de la Salut, al districte de Gràcia, el 1902; l’Automòbil Club de Barcelona (actual RACC) el 1903; el Club Natació Barcelona, degà de la natació espanyola (amb Bernat Picornell al capdavant d’un grup de socis del Gimnàs Solé del carrer del Carme) el 1907; el gracienc Club Esportiu Europa (un dels deu equips que creen la Lliga espanyola de futbol) el 1907 i el 1909 el Club Esportiu Júpiter, del Poblenou, i el Futbol Club Martinenc.

La Federació Atlètica Catalana es funda el 1915 (però la primera cursa documentada ja s’havia celebrat a Barcelona el 9 de desembre de 1898, i molt abans hi ha notícia d’una cursa de rem el 1821); el Laietà Basket-ball Club (primer equip de bàsquet de Catalunya i d’Espanya) el 1922, el mateix any que es crea la Federació Catalana de Rugbi (l’any anterior s’ha fundat la Unió Esportiva Santboiana) i es funda també la Unió Esportiva de Sants, que a partir de l’any següent assumirà l’organització de la Volta Ciclista a Catalunya (convocada des de 1911).

L’Escacs Comtal Club neix el 1923 (i la Federació Catalana d’Escacs dos anys més tard), el Club Natació Catalunya, als Banys Orientals de la Barceloneta, el 1931... Els interessats en una visió històrica de l’esport barceloní tenen avui a la ciutat dos llocs de referència: el Museu Olímpic i de l’Esport a Montjuïc i el Museu i Centre d’Estudis de l’Esport Doctor Melcior Colet, en una bonica torre supervivent entre grans blocs de pisos a l’esquerra de l’Eixample.

FUTBOL A BARCELONA – De tots els clubs abans mencionats, cap no ha assolit el renom internacional que té avui el Futbol Club Barcelona, entre nosaltres el Barça, perquè la manera popular de referir-se a aquest equip (a dins i ara també a fora del país) és el resultat d’apocopar el nom de la ciutat pronunciat en català.

138

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:48 Página 139

KUBALA

K

Més enllà del seu discretíssim origen, el Barça s’ha convertit en un dels grans equips de futbol del món per història, palmarès, pressupost, ressò mediàtic i nombre de socis i seguidors (dits, amb aquella elegància tan catalana, culers).

Tan gran, que ja no se’n pot parlar sense tenir en compte les regles de la societat de masses. Fundat l’any 1899 –en plena crisi de la fil·loxera, el mateix any que són nomenats els bisbes Torras i Bages a Vic i Morgades a Barcelona i un mes després del famós “tancament de caixes”, la protesta de la Lliga Industrial i Comercial contra les contribucions que la premsa madrilenya convertí en poc menys que un moviment separatista–, el FC Barcelona s’assembla tant a la terra que l’acull que de vegades acaba confonent-s’hi. Així, si Catalunya és per a molts alguna cosa més que una comunitat autònoma, hi ha un consens general que el Barça és “més que un club”, amb derivades tirant a surrealistes com la del president que en anar a oferir un trofeu a l’Ajuntament parlà emocionat de “la ciutat que porta el nom del nostre club”. Val a dir que, quan es fundà, el FC Barcelona era vist com un club d’estrangers (Gamper havia demanat l’ingrés al primer club de la ciutat, el Català FC, i no el van acceptar pel fet de ser estranger: per això en creà un ell). No és doncs estrany, doncs, que l’any següent, el 1900, quan un grup d’universitaris s’aplegà per crear un nou equip el bategessin Sociedad Española de Football i escollissin per a la samarreta els colors de l’almirall Roger de Llúria: parlem de l’actual Reial Club Deportiu Espanyol. El primer partit entre Barça i Espanyol va tenir lloc el 23 de desembre de 1900 i va acabar amb empat a zero.

Altres equips de la ciutat que han destacat al futbol català i espanyol són, per antiguitat, el CE Europa (finalista de la Copa del Rei el 1923 i tres cops guanyador de la Copa catalana), el CE Júpiter i la UE Sant Andreu (vint-i-cinc anys abans de la fundació del qual ja hi hagué un altre Sant Andreu Foot-ball Club de curta vida format per treballadors escocesos de les filatures del barri).

HANS GAMPER – Crec que és bo recordar que Hans Gamper, fundador i jugador del Futbol Club Barcelona, a més d’estranger (havia nascut a Suïssa, on fou capità del FC Basel) era protestant. Ho dic perquè potser quan l’any 1925 el capità general Milans del Bosch ordenà el tancament del camp de les Corts i el destituí com a president i l’expulsa d’Espanya després d’un partit d’homenatge a l’Orfeó Català en què els socis del Barça i el Júpiter xiularen la “Marcha real”, potser – deia– no ho va fer perquè fos catalanista sinó per protestant. O per estranger.

Tot pot ser.

139

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:48 Página 140

K

KUBALA

LÁSZLO KUBALA – Kubala era un futbolista hongarès fitxat l’any 1950 pel Futbol Club Barcelona que va formar amb Basora, César i Moreno una davantera mítica que convertí l’anomenat Barça “de les cinc copes” en una màquina de fer gols i un equip de nivell internacional. La seva contractació va ser l’excusa adduïda pel Real Madrid per impedir als despatxos (i redireccionar convenientment) el fitxatge d’Alfredo Di Stéfano. En abandonar el Barça, el 1961, Kubala va ser també jugador i entrenador de l’Espanyol, i més tard va fer durant molts anys d’entrenador de la selecció espanyola. Així, Lászlo va ser també Ladislau i Ladislao, perquè el que cal destacar en parlar d’ell, a banda de l’aspecte esportiu, és l’enorme popularitat que assolí, entre homes i dones, a més, un autèntic fenomen de masses vingut de fora i del tot aclimatat a la ciutat i al país en una època en què això no era gaire habitual. Com una mena de precedent de casos posteriors com els de Johan Cruyff als anys setanta o, ara, Lionel Messi: estrangers que per la via del futbol són reconeguts i “anostrats” fins a identificar-los amb la ciutat i el que representa. En aquest sentit, és curiós que Cruyff vingués d’Holanda en aquesta terra que José Cadalso ja el 1793 presentava com la dels holandesos d’Espanya (“Más provecho redunda a su corona de la industria de estos pueblos que de la pobreza de tantos millones de indios.

Si yo fuera señor de toda España, y me precisaran a escoger los diferentes pueblos de ella por criados míos, haría a los catalanes mis mayordomos”). I també ho és que Messi hagi nascut precisament a Rosario, la ciutat que hom anomena “la Barcelona argentina” per la seva història de sindicalisme i mobilització anarquistes.

ERASMUS – Any rere any (i contra els penjaments i els prejudicis d’alguns) Catalunya figura al capdamunt del rànquing de destins escollits pels estudiants europeus per anar-hi a passar un curs en el marc del programa Erasmus per a la mobilitat d’estudiants universitaris a l’Espai Europeu d’Educació Superior. Es calcula que això representa una població (jove i acadèmica) flotant de cinc milers de persones. Barcelona ha esdevingut també, doncs, ciutat d’estudiants estrangers. I no només europeus: el Consortium for Advanced Studies in Barcelona (CASB), per exemple, porta també cada any per la seva banda un centenar d’estudiants de vuit universitats nord-americanes de primera línia perquè passin un curs o un semestre a les universitats de la ciutat. Ñ Més sobre el tema a Heterogènia, Jocs, Visitants

140

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:48 Pรกgina 141

Camp Nou. Monument a Kubala.

Camp Nou. Monument to Kubala.

141

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:48 Página 142

Cartell d’un partit de la selecció catalana (1935).

Poster for a match of the Catalan national squad (1935).

Futbol al Camp Nou. Football at the Camp Nou. Montjuïc.

Piscines Picornell.

Picornell swimming pools.

142

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:48 Pรกgina 143

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:48 Página 144

K

City and sport – As well as being very widespread, the practice of sport in Barcelona goes right back to the birth of the contemporary idea of sport. In 1856 the Equestrian Circle was founded to encourage the practice of horse riding and fencing, and is the oldest sports club in Spain (which did not move to its present-day headquarters, at the junction of Diagonal and Balmes, until 1950, when the Falange occupied its previous headquarters in Passeig de Gràcia), and the Hikers’ Centre of Catalonia (then called the Catalan Association of Scientific Excursions) was founded in 1876. The same year saw the creation of the Reial Club Nàutic de Barcelona, followed in 1881 by the Reial Club Marítim de Barcelona. The Velocipede Club of Barcelona dates from 1884, followed shortly by Sport Ciclista Català; in 1891 El Ciclista, Catalonia’s first sport newspaper appeared. The Polo Club of Barcelona was founded in 1897; Futbol Club Barcelona in 1899, the same year as the Barcelona Lawn-Tennis Club (today’s Reial Club de Tennis); the Societat Espanyola de Foot-ball (today the Reial Club Deportiu Espanyol) in 1900; the La Salut Tennis Club, in the district of Gràcia, in 1902; the Automobile Club of Barcelona (now the RACC) in 1903; the Club Natació Barcelona, the doyen of Spanish swimming (with Bernat Picornell at the forefront of a group of members of Solé Gymnasium in Carrer del Carme) in 1907; Europa Sports Club in Gràcia (one of the ten teams that set up the Spanish football league) in 1907 and, in 1909, Júpiter Sports Club, in Poblenou, and Futbol Club Martinenc. The Catalan Athletics Federation was set up in 1915 (though the first documented race had taken place in Barcelona on 9 December 1898, and many years previously, there are records of a rowing race in 1821); Laietà Basket-ball Club (Catalonia and Spain’s first basketball team) in 1922, the same year as the Catalan Rugby Federation (the previous saw the founding of Unió Esportiva Santboiana), as well as the Unió Esportiva de Sants, which, as of the following year, undertook the organization of the Volta 144

KUBALA

Ciclista a Catalunya (in existence since 1911).

Escacs Comtal Club was created in 1923 (and the Catalan Chess Federation two years later), Club Natació Catalunya, at the Banys Orientals in Barceloneta, in 1931... Those interested in a historic look at sport in Barcelona have two points of reference in the city: the Museum of the Olympics and Sport in Montjuïc and the Doctor Melcior Colet Study Centre and Museum of Sport, in a lovely detached building that has survived amid apartment blocks on the left of the Eixample.

Football in Barcelona – Of all the clubs mentioned above, none has achieved the international fame now enjoyed by Futbol Club Barcelona, known to us as Barça, because the popular way of referring to this team (both here and now, too, abroad) is the result of shortening the name of the city as pronounced in Catalan. Since its humble origins, Barça has become one of the world’s great football clubs in terms of history, achievements, budget, media profile and number of members and followers (referred to, with characteristically Catalan elegance, as culers, derived from the Catalan cul [English: “arse”]). So great that it can no longer be spoken of without regard to the rules of mass society. Founded in 1899— during the phylloxera crisis, the year Bishops Torras i Bages and Morgades were appointed in Vic and Barcelona, respectively, and a month after the famous Tancament de caixes, the protest of the Industrial and Commercial League against taxation, which Madrid’s press reduced to little more than a separatist movement—, FC Barcelona so closely resembles the land that is home to it that the two are sometimes mistaken. While Catalonia is, for many, more than an autonomous community, there is no doubt whatsoever that Barça is “more than a club”, leading to situations bordering on the surrealist, as when the president, during the visit to offer a trophy to the Council, spoke excitedly of “the city that bears the name of our club”. It’s worth mentioning that when it was set up, FC Barcelona was seen as a club of foreigners (Gamper

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:48 Página 145

KUBALA

had applied to the city’s first club, Català FC, and was turned down for being a foreign national: he therefore set up one himself). It came as no surprise, then, that the following year, in 1900, when a group of university students got together to create a new team, they called it Sociedad Española de Football and chose for their shirts the colours of Admiral Roger de Llúria: this was today’s Reial Club Deportiu Espanyol. The first match between Barça and Espanyol took place on 23 December 1900 and ended in a no-score draw.

Other of the city’s teams to have stood out in Catalan and Spanish football are, by seniority, CE Europa (finalist in the Copa del Rey—King’s Cup—in 1923 and three times winner of the Catalan Cup), CE Júpiter and UE Sant Andreu (the creation of which was preceded 25 years by the short-lived Sant Andreu Foot-ball Club made up of Scottish workers at the local spinning mills).

Hans Gamper – I think it’s worth remembering that Hans Gamper, founder and player of Futbol Club Barcelona, as well as being a foreign national (he was born in Switzerland, where he had been captain of FC Basel), was a protestant. I say this because, perhaps, when in 1925 Captain General Milans del Bosch ordered the closure of the ground in Les Corts and dismissed him as president and expelled him from Spain after a tribute game to the Orfeó Català choral society at which the members of Barça and Júpiter whistled at the Spanish national anthem, perhaps—I repeat—it was not for being a Catalan nationalist but for being a protestant. Or a foreigner.

Who knows?

Lászlo Kubala – Kubala was a Hungarian footballer signed in 1950 by Futbol Club Barcelona.

Alongside Basora, César and Moreno, he formed a mythical forward line that turned the famous “Five Cup” Barça into a goalscoring machine and an international level team. His signing was the excuse given by Real Madrid to prevent (and accordingly redirect) the acquisition of Alfredo Di Stéfano.

When he left Barça, in 1961, Kubala became

K

a player and trainer at L’Espanyol, and, later, for many years, the coach of the Spanish squad. Lászlo was also, then, Ladislau and Ladislao, because what was remarkable about him, in addition to the sporting side, was the huge popularity he enjoyed, with men and women, as well as being an absolute mass phenomenon who was an outsider who completely adapted to the city and the country at a time when this was not very usual. He was a precedent of later cases such as Johan Cruyff in the seventies or, today, Lionel Messi: foreign nationals who, by means of football, have been adopted to the point of becoming identified with the city and all it represents.

In this respect, it is curious that Cruyff came from Holland to the land that, back in 1793, José Cadalso presented as that of the Dutch of Spain (“Greater advantages redound to its Crown from the industry of these people than from the poverty of so many millions of Indians. If I were lord of all Spain, and I were required to choose her different peoples as my servants, I would make the Catalans my stewards”). As it is that Messi was born precisely in Rosario, the city known as “the Argentine Barcelona” for its history of anarcho-syndicalism and mobilization.

Erasmus – Year after year (despite the scathing remarks and prejudices of some), Catalonia heads the ranking of destinations chosen by European students to spend a year as part of the Erasmus student mobility programme within the European Higher Education Area.

This is thought to represent a floating (young academic) population of three or four thousand. Barcelona is now also, then, a city of foreign students. And not just European: the Consortium for Advanced Studies in Barcelona (CASB), for its part, every year brings a thousand or so students from eight foremost US universities to spend a year or a semester at the city’s universities. Ñ More on the subject under Miscellaneous, Games, Visitors

145

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:48 Pรกgina 146

Ramon Casas, El Liceu.

Cercle del Liceu.

The Liceu Circle.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:48 Pรกgina 147

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:48 Página 148

L

LICEU

LICEU I PRINCIPAL – El Liceu és un dels millors teatres d’òpera del món, inaugurat a la Rambla de Barcelona el 4 d’abril de 1847 amb una peça de concert, un ball, l’obra teatral Don Fernando el de Antequera i la cantata Il regio imene, al·lusiva a les noces de la reina Isabel II (a més de fandangos i malaguenyes a càrrec de gitanos de la ciutat). La inauguració fou un èxit ciutadà, amb més de quatre mil persones a dins de l’enorme (per a l’època) espai del teatre. No era, però, ni el primer teatre ni el primer escenari operístic de la ciutat: l’òpera arriba a Barcelona amb la cort de l’arxiduc Carles d’Àustria, la primera representació es va fer el 2 d’agost de 1708 al saló de la Llotja de Mar amb motiu de les noces del monarca: s’hi va estrenar Il più bel nome, d’Antonio Caldara, la primera òpera italiana que s’escoltava a Espanya. Les representacions, esporàdiques, continuaren fent-se a la Llotja, i a partir de 1750 al Teatre de la Santa Creu. Aquest havia estat el primer teatre de la ciutat, promogut pels administradors de l’Hospital de la Santa Creu, que l’havien construït per finançar la seva tasca de beneficència gràcies a un privilegi obtingut el 1579 del rei Felip II, que deia que a Barcelona “no pueden representarse comedias en otro paraje que el que designare la Administración del Hospital de la Santa Cruz, debiendo ceder en beneficio suyo todas las utilidades provenientes así de los cómicos, como de los espectadores”. La declaració fou ratificada en una altra reial cèdula de 1783.

El teatre (cremat el 1783 i reconstruït el 1787) era al capdavall de la Rambla, i no perdé la seva exclusiva ciutadana fins a mitjan segle XIX, quan diverses sales s’anaren obrint i finalment la construcció del Teatre de Montsió (1837-1844), el que havia d’acabar essent el Liceu, aconseguí saltar-se el seu monopoli. A partir d’aquell moment el Teatre de la Santa Creu passà a anomenar-se Teatre Principal com una de les estratègies per marcar diferències primer i directament competir després amb l’anomenat Gran Teatre del Liceu, inaugurat el 1847 a la mateixa banda del mateix carrer, uns metres més amunt. Durant anys, l’enfrontament entre liceistes i cruzadistas dividí bona part dels melòmans barcelonins.

WAGNER – Barcelona és una de les capitals mundials del wagnerisme: a pocs llocs del món fora d’Alemanya l’obra de Richard Wagner tingué una acollida tan entusiasta, tan fructífera i tan duradora. El wagnerisme català va ser relativament tardà (l’Associació Wagneriana es crea el 1901, tot i que Lohengrin s’estrena ja el 1882 al Principal), però va convertir-se en un fenomen que depassava l’àmbit estrictament musical o operístic pel doble fet de la gran popularitat de les obres del compositor i el paral·lel possible entre el seu nacionalisme musical i el pui148

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:48 Página 149

LICEU

L

xant catalanisme de principis del segle XX. Òperes, concerts, traduccions, conferències, exposicions i monografies wagnerianes omplen dècades d’afició musical catalana, sovint (després d’una certa reticència inicial, quan Wagner s’hi interpretava en italià) amb el Liceu per epicentre. Una afició escindida molts anys entre prowagnerians (i, d’aquí, pro Mozart, Haydn i Strauss) i proitalians (menystinguts pels anteriors), amb la política local i les guerres europees embolicant la troca... Es diu que el rei Alfons XIII va convidar Antoni Ribera, kapellmeister i un dels fundadors amb Joaquim Pena de l’Associació Wagneriana, a traslladar-se a Madrid per adaptar-hi les lletres de Wagner sorprès que l’autor es pogués escoltar en català (Ribera i Joan Maragall n’havien adaptat Tristany i Isolda) i no en castellà. El 1913 el Liceu acollí l’estrena mundial fora d’Alemanya del Parsifal. El 1955, en ple procés llavors de “desnazificació” i després d’haver estudiat i finalment haver hagut de desestimar la possibilitat de recrear al Palau Nacional de Montjuïc el santuari del Festspielhaus, Barcelona acollí el Festival de Bayreuth al Liceu.

CASAS – Al saló conegut com la Rotonda de l’exclusiu Cercle del Liceu, fundat amb el teatre el 1847, hi ha l’esplèndida sèrie de dotze pintures realitzada a partir de 1901 per Ramon Casas, un dels artistes que millor va retratar el món de la burgesia catalana que havia fet possible el lloc. La constant dels dotze quadres (que inclouen escenes del Liceu, d’un cafè-concert, d’unes caramelles, d’unes sardanes o fins i tot un automòbil) és la presència de la figura femenina, remarcable en la seu d’una institució que no acceptà sòcies fins a l’any 2001. Casas és un dels millors retratistes i intèrprets de la burgesia barcelonina... i també de l’altra cara d’aquella època amb quadres com La càrrega (o Barcelona 1902, al Museu de la Garrotxa, a Olot) i Garrot vil (1894, al MNCARS de Madrid).

BOMBERS – Si descomptem la crema el 1835 del convent dels Trinitaris que hi havia just allà on s’alça avui, el Gran Teatre del Liceu s’ha cremat dos cops: el 1861 i el 1994. La primera vegada Barcelona ja tenia una companyia de bombers, però la formaven només vint-i-cinc membres a les ordres de l’arquitecte municipal.

El cos, municipalitzat el 1865, consta avui de més de 600 professionals i ha abandonat l’antiga caserna del carrer de Provença (construïda el 1932, durant la Segona República, amb una torre de guaita de cinquanta metres), a tocar de l’Hospital Clínic, on tots els infants de la ciutat havien anat a baixar per la barra metàl·lica de sortida fins al pis de baix, i els bombers tenen ara sis parcs diferents distribuïts pel terme municipal.

149

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:48 Página 150

L

LICEU

SANT SEVER – La Barcelona vella és una ciutat passada pel foc. Els arxius i les esglésies són els que han patit més per la tirada periòdica als incendis que per diverses raons ha tingut la ciutat. Una de les poques esglésies antigues, si no l’única, no cremada (i llavors reconstruïda) a la part antiga de la ciutat és la capella barroca de Sant Sever, al carrer que duu el seu nom (a tocar del Palau de la Generalitat, del Palau del Bisbe i de la Catedral: potser per això s’ha conservat). Sant Sever fou segons la llegenda un barceloní escollit bisbe que morí durant la persecució de Dioclecià martiritzat clavant-li claus al cap: per això se l’invocava tradicionalment contra les migranyes.

LA VERDAGUER I L’ESPAÑOLA – La Rambla va ser des de principis del segle XIX i ben bé fins a la Guerra Civil un lloc per anar a comprar llibres, amb les parades de llibre vell instal·lades a més a partir de 1902 a baix de tot, al costat de l’església de Santa Mònica, i dues de les llibreries més reconegudes eren a tocar del Liceu. La primera va ser la Llibreria Verdaguer, que havia començat com a impremta i a partir de 1835 (i fins al 1959) es convertí més o menys allà on avui hi ha el Cafè de l’Òpera en llibreria i lloc de tertúlia, a la rebotiga, d’intel·lectuals com Antoni Brusi (propietari i director del Diario de Barcelona, una de les capçaleres més antigues del continent, del 1792), el filòsof Jaume Balmes, Manuel Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors i altres noms vinculats a la Renaixença.

A més, la llibreria també va ser un dels centres difusors del wagnerisme, per la vinculació amb Joaquim Pena via el seu propietari, Anselm Domènech, un dels fundadors de l’Associació Wagneriana. L’altra gran llibreria del passeig havia de ser la Librería Española, oberta el 1863 per Inocencio López (republicà que el 1868 fou membre de la Junta Revolucionària de Barcelona), també llibreria i impremta i també lloc de trobada d’una tertúlia diària en què coincidien alguns dels principals protagonistes en aquest cas del modernisme literari, gent com Pompeu Gener, Àngel Guimerà, Serafí Pitarra, Santiago Rusiñol i de tant en tant convidats de fora de pas per la ciutat com ara Vicente Blasco Ibáñez, Benito Pérez Galdós o fins i tot Sarah Bernhardt. Francesc Puig i Alfonso, president de la Societat Econòmica d’Amics del País i també llibreter (a la plaça Nova), evoca a Curiositats barcelonines aquest ambient de “gent de lletres i homes d’ingeni, en una rebotiga que els ha servit de casino i de punt de reunió on canviar impressions, parlar de tot i de tothom, i fins conspirar contra el Govern”. Ñ Més sobre el tema a Bombes, Llibres, Rambles

150

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:48 Pรกgina 151

Vitralls i interior del Cercle del Liceu.

Stained glass windows and interior of the Liceu Circle.

151

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:48 Página 152

Cercle del Liceu.

The Liceu Circle.

Opuscle de l’Associació Wagneriana (1904).

Brochure of the Wagnerian Association (1904).

152

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:49 Pรกgina 153

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:49 Página 154

L

Liceu and Principal – The Liceu, one of the world’s foremost opera houses, opened on La Rambla in Barcelona on 4 April 1847 with a concert piece, a ballet, the play Don Fernando el de Antequera and the cantata Il regio imene, a reference to the wedding of Queen Isabel II (as well as typical fandango and malaguenya dance and song provided by the city’s gypsies). The opening was a success for the city, with over 4,000 people in the enormous (for the time) theatre. However, it was neither the first theatre nor the first opera venue in the city: opera arrived in Barcelona with the court of Archduke Charles of Austria, with its first performance on 2 August 1708 in the hall of La Llotja de Mar on the occasion of the monarch’s wedding: the premiere of Il più bel nome, by Antonio Caldara, the first Italian opera to be heard in Spain. Sporadic performances continued at La Llotja, and, as of 1750, at the Teatre de la Santa Creu. This was the city’s first theatre, promoted by the administrators of the Hospital de la Santa Creu, who had built it to finance charity work thanks to a privilege obtained in 1579 from King Philip II, who said that, in Barcelona, “comedies may only be performed where designated by the Administration of the Hospital of the Holy Cross, to which all profits from comedians and spectators alike must be given”. This declaration was ratified in another royal charter in 1783. The theatre (burned down in 1783 and reconstructed in 1787) stood at the bottom of La Rambla and retained its exclusive in the city until the mid19th century, when several theatres opened and, finally, the construction of the Teatre de Montsió (1837-1844), what was to become the Liceu, managed to get round its monopoly. Thereafter the Teatre de la Santa Creu was called Teatre Principal, one of the strategies to distinguish itself and compete directly with the Gran Teatre del Liceu, which opened in 1847 on the same side of the same street, a few metres further up. For years, conflicts between partisans of the Liceu and cruzadistas divided many of Barcelona’s music-lovers.

154

LICEU

Wagner – Barcelona is one of the world capitals of Wagnerism; in few places in the world outside Germany has the work of Richard Wagner been so enthusiastically, productively and lastingly welcomed. Catalan Wagnerism came relatively late (the Wagnerian Association was created in 1901, though Lohengrin had been premiered in 1882 at the Principal), but it became a phenomenon that went beyond the strictly musical or operatic scope for two reasons: the great popularity of the composer’s works and the parallel that could be drawn between his musical nationalism and the burgeoning Catalan nationalism of the early 1900s. Wagnerian operas, concerts, translations, lectures, exhibitions and publications fuelled decades of musical interest in Catalonia (after some initial reticence, when Wagner was performed there in Italian), with the Liceu as its epicentre. These music-lovers were divided for many years between pro-Wagnerians (who were, therefore, pro-Mozart, Haydn and Strauss) and pro-Italians (looked down on by the former), with local politics and European wars only complicating matters... It is said that King Alphonse XIII invited Antoni Ribera, Kapellmeister and joint founder, with Joaquim Pena, of the Wagnerian Association, to move to Madrid to adapt Wagner’s lyrics, surprised that the composer could be heard in Catalan (Ribera and Joan Maragall had adapted his Tristan und Isolde) and not in Spanish. In 1913, the Liceu hosted the world premiere outside Germany of Parsifal. In 1955, at the height of the process of “denazification” and having studied and ultimately rejected the possibility of recreating the sanctuary of the Festspielhaus in the National Palace in Montjuïc, Barcelona hosted the Bayreuth Festival at the Liceu.

Casas – The hall known as the Rotunda of the exclusive Liceu Circle, founded with the theatre in 1847, contains the splendid series of 12 paintings produced after 1901 by Ramon Casas, one of the artists who best portrayed the world of the Catalan bourgeoisie that had

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:49 Página 155

LICEU

made the place possible. The constant in the 12 paintings (including scenes of the Liceu, a café-concert, caramelles, sardanes and even a motorcar) is the presence of the female figure, remarkable in a private club that did not admit women members until 2001. Casas was one of the foremost portrait painters and interpreters of the Barcelona bourgeoisie... and also of the other face of the period, with paintings such as La càrrega (The Charge, or Barcelona 1902, at the Museum of the Garrotxa, in Olot) and Garrot vil (The Garrotte, 1894, at the MNCARS in Madrid).

Firefighters – If we discount the burning in 1835 of the Trinitarian convent that used to stand on its site, the Liceu Theatre has had two fires: in 1861 and in 1994. The first time, Barcelona had a company of firemen, but it comprised just 25 members at the orders of the municipal architect. The corps, municipalized in 1865, now comprises over 600 professionals and has left behind the old fire station in Carrer de Provença (built in 1932, during the Second Republic, with its 50metre watch tower), next to the Hospital Clinic, where all the city’s children went to slide down the metal pole, and the fire brigade has six stations distributed throughout the municipality.

Sant Sever – Old Barcelona is a city baptised by fire. Archives and churches have suffered most from the periodic brushes with fire that the city has had for various reasons. One of the few old churches, if not the only one, not burnt (and then rebuilt) in the old part of the city is the baroque chapel of Sant Sever, in the street that bears its name (beside the Palace of the Generalitat, the Bishop’s Palace and the Cathedral: perhaps that’s why it has been saved). According to legend, Severus was a Barcelona bishop who died during the persecution of Diocletian, martyred by having nails driven into his skull: this is why he was traditionally invoked against migraine.

La Verdaguer and L’Española – From the early 19th century right up to the Civil War, La

L

Rambla was a place to go and buy books, including stalls of old books set up after 1902 at the very bottom, next to the church of Santa Mònica, and two of the most famous booksellers were next to the Liceu. The first was Llibreria Verdaguer, which had started out as a printer’s and, in 1835 (until 1959) it became, more or less on the site of today’s Cafè de l’Òpera, a bookshop and place for literary debate, in the backroom, for intellectuals such as Antoni Brusi (owner and editor of the Diario de Barcelona, one of Europe’s oldest newspapers, dated 1792), the philosopher Jaume Balmes, Manuel Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors and other names associated with the Renaixença cultural revivalist movement. The bookshop was also one of the centres for the promotion of Wagnerism, due to the contact with Joaquim Pena of its owner, Anselm Domènech, one of the founders of the Wagnerian Association. The other big bookshop on La Rambla was Librería Española, opened in 1863 by Inocencio López (a republican who, in 1868, was a member of the Barcelona Revolutionary Junta), also a bookshop and printer’s, and a venue for daily literary discussions that brought together some of the foremost figures of literary Modernisme, such as Pompeu Gener, Àngel Guimerà, Serafí Pitarra and Santiago Rusiñol, and occasional guests visiting the city, such as Vicente Blasco Ibáñez, Benito Pérez Galdós and even Sarah Bernhardt. In Curiositats barcelonines, Francesc Puig i Alfonso, president of the Friends of the Country Economic Society and also a bookseller (in Plaça Nova), evokes this atmosphere of “people of letters and men of wit, in a backroom that served as a casino and a place to meet and exchange views, discuss everything and everyone, and even conspire against the Government”. Ñ More on the subject under Bombs, Books, Rambles

155

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:49 Pรกgina 156

Biblioteca de Catalunya.

Library of Catalonia.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:49 Página 157

LLIBRES

L

DIA DEL LLIBRE – Pot semblar un costum més que es perd en la nit dels temps, però instituir una festa del llibre (espanyol) va ser la idea d’un periodista valencià instal·lat a Barcelona, fundador de l’editorial Cervantes i vicepresident de la Cambra del Llibre. El govern militar de Primo de Rivera va acceptar aquella idea l’any 1926 i la data de la celebració (primer el 7 d’octubre, dia del naixement de Cervantes) va acabar essent el 23 d’abril, que era la de la mort de l’autor del Quixot… i la diada de Sant Jordi. Amb els anys, a l’empara potser del sant patró i certament de la recuperació de la cultura autòctona, un decret dictatorial sobre una proposta empresarial va anar convertint-se en celebració popular, en festa massiva del llibre i de la rosa avui inextricablement associada, a més, a la llengua catalana. Així s’ha arribat a la inundació ciutadana dels nostres dies (inundació si més no del centre de la ciutat: de la plaça de Sant Jaume i la Rambla, la plaça de Catalunya, el passeig de Gràcia i la Rambla de Catalunya), a l’assumpció el 1996 per part de la Unesco del 23 d’abril com a Dia Internacional del Llibre i a unes vendes per valor de 17 milions d’euros en un sol dia que per a molts llibreters representen una cinquena part (o més) de la facturació anual.

ROSENBACH – Joan Rosenbach, nascut a Heidelberg, va arribar a Barcelona a principis de 1492 provinent de València (on ja havia treballat un parell d’anys), obrí un taller al carrer de Sant Just (el 1495 passaria al de Ripoll) i començà a imprimir-hi missals, la Bíblia parva d’un bisbe anònim de Jaén, gramàtiques i aviat el Llibre dels àngels i el Llibre de les dones de Francesc Eiximenis. Rosenbach (que alterna l’activitat barcelonina amb feina a Tarragona, Perpinyà, Alemanya i en dos períodes prou llargs a Montserrat, on munta un taller) no és el primer però sí el més actiu i ben documentat –i probablement el més important– dels impressors que al seu temps donaran renom a la ciutat de Barcelona com a lloc on estampar llibres, en competència amb Lió, Nàpols, París, València o Venècia.

LLIBRE DEL CONSOLAT DE MAR – Si volguéssim destacar un sol llibre d’entre tots els relacionats amb Barcelona, potser hauria de ser el Llibre del Consolat de Mar, compilat a partir de la fi del segle XIII (en part a partir de les Ordinacions de Ribera de 1258), aparegut cap a mitjan segle XIV i imprès per primera vegada a València ja el 1484. Per què? Perquè durant segles va ser la base del dret marítim comú de la Mediterrània, i de bona part de la legislació mercantil a molts de països. Escrit originalment en català i traduït llavors a l’italià, el francès, l’anglès, el castellà, el neerlandès i d’altres llengües, va ser vigent a Barcelona fins al 1829, tot i que el decret de Nova Planta, diligent, ja havia suprimit el 1714 tots els Consolats de Mar tret dels de Mallorca i Barcelona).

157

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:49 Página 158

L

LLIBRES

HAGADÀ DE SARAJEVO – L’hagadà –en hebreu, “relat”– és el llibre del sopar pasqual dels jueus, i conta l’alliberament d’Egipte del poble d’Israel. L’anomenada “hagadà de Sarajevo”, una de les més antigues de les sefardites, va ser il·luminada a mà a Barcelona (a la primera pàgina hi figuren les armes comtals) a mitjan segle XIV i avui és la peça més valuosa del Museu Nacional de Bòsnia, després d’una llarga peripècia digna del seu ús que devia començar amb l’expulsió dels jueus de la Península el 1492 i que inclou la Itàlia del Renaixement, l’Europa central, els nazis i el setge de Sarajevo en la darrera guerra de Bòsnia.

El British Museum conserva una altra hagadà de la mateixa època dita en aquest cas “de Barcelona”.

UN LLIBRETER ASSASSÍ? – El 1836 un diari francès va publicar una notícia sobre un llibreter barceloní del carrer del Call, monjo exclaustrat, detingut després d’haver comès un seguit de crims i un incendi per aconseguir diversos llibres valuosos. La història del llibreter assassí va fer forat: Flaubert per exemple la donà per bona, i va escriure Bibliomanie, que comença “Dans une rue de Barcelone, étroite et sans soleil...” Ningú no es molestà a comprovar-ne la veracitat, però se l’havia inventada Charles Nodier, escriptor i bibliòfil que havia estat a Barcelona uns anys abans (durant l’ocupació dels Cent Mil Fills de Sant Lluís) per mirar de comprar-hi a bon preu als Encants i a les llibreries dels carrers de la Llibreteria i del Call. El 1928 l’erudit Ramon Miquel i Planas (amb un carrer a nom seu a Sarrià) aclarí a La llegenda del llibreter assassí de Barcelona que la història era falsa, però ja se sap que les llegendes literàries fan el seu camí particular. No ens consta que l’actual Gremi de Llibreters de Catalunya, continuador de la tradició de la confraria barcelonina fundada el 31 de gener de 1553, hi hagi expressat mai cap reserva.

CAPITAL EDITORIAL – Barcelona ha mantingut la seva secular tradició editorial, i és avui la capital de l’edició en català (amb 10.000 títols publicats cada any) però també una de les tres capitals mundials de l’edició en castellà, a tocar de Madrid i de Mèxic DF si tenim en compte el nombre de títols editats i lleugerament per davant si ens fixem en la facturació. La major part dels segells de referència de la literatura catalana (L’Avenç, Club Editor, Edicions 62, Editorial Catalana, Proa, Quaderns Crema, Selecta) i molts dels de la literatura espanyola (Anagrama, Bruguera, Destino, Edhasa, Planeta, Plaza y Janés, Salvat, Tusquets) han tingut seu barcelonina.

158

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:49 Página 159

LLIBRES

L

BALCELLS – Entre 1967 i 1975 Gabriel García Márquez va ser barceloní (passejant sota els plàtans de l’Eixample va escriure El otoño del patriarca), com ho va ser entre 1970 i 1974 Mario Vargas Llosa (tots dos vivien a Sarrià a pocs metres de distància, als carrers dels Caponata i d’Osi). També ho van ser més fugaçment Alfredo Bryce Echenique, Julio Cortázar (que hi havia viscut un any i mig de molt petit, fins al 1918, refugiat amb els seus pares, i deia que recordava els mosaics del Park Güell), Carlos Fuentes, Augusto Roa Bastos (que s’havia format amb la biblioteca de son oncle, el bisbe Hermenegildo Roa, d’origen català) i altres autors de l’anomenat “boom llatinoamericà”, que va tenir bastant de barceloní pel fet clau que qui se’l va inventar i els relacionava era l’agent literària de tots plegats, Carmen Balcells, filla de la Segarra amb despatx a la Diagonal, on als anys seixanta havia fundat l’agència literària que duu el seu nom i que ha esdevingut una de les més importants del món.

BIBLIOTEQUES – Potser la biblioteca més impressionant de la ciutat és la Biblioteca de Catalunya, fundada el 1907 per la Mancomunitat i instal·lada des de 1936 sota les grans voltes gòtiques de l’antic Hospital de la Santa Creu (a més d’un milió llarg de llibres i documents conté el fons Bonsoms, una de les millors col·leccions cervantines del món). Però d’uns anys ençà una de les joies de la gestió municipal (ho diuen les enquestes als ciutadans) és el conjunt de la xarxa de biblioteques, que consta de 38 biblioteques, presta 4,4 milions de documents a l’any i, amb més de 800.000 carnets, és de llarg (com els agrada apuntar als seus responsables) el club amb més socis de la ciutat. Altres biblioteques barcelonines antigues remarcables són les de l’Arxiu Històric de la Ciutat (creat el 1924 per l’historiador Agustí Duran i Sanpere), a la Casa de l’Ardiaca, davant de la Catedral, la de la Universitat de Barcelona (inaugurada el 1840, amb un fons de reserva ple d’incunables que inclou la crònica del rei Jaume I de 1343), la Biblioteca Arús (fundada per Rossend Arús el 1895, especialitzada en moviment obrer, anarquisme i maçoneria) i la de l’Ateneu Barcelonès. Ñ Més sobre el tema a Liceu, Quixot, Visitants

159

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:49 Pรกgina 160

L

Llibreria La Central.

La Central bookshop.

Sant Jordi, Dia del Llibre.

Sant Jordi, Day of the Book.

160

LLIBRES

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:49 Página 161

Biblioteca Arús.

Arús Library.

Llibres sobre Barcelona.

Books about Barcelona.

161

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:49 Página 162

L

Book Day – It may sound like one custom more that is lost in the mists of time, but instituting a (Spanish) book festival was the idea of a Valencian journalist resident in Barcelona, founder of the Cervantes publishing house and vice-president of the Chamber of Books.

Primo de Rivera’s military government accepted the idea in 1926, and the date of the celebration (first 7 October, the day Cervantes was born) was finally 23 April, the date of the death of the author of Quixote… and Saint George’s Day. Over the years, under the protection perhaps of the patron saint and certainly of the recovery of Catalan culture, a dictatorial decree on a business proposition gradually turned into a popular celebration, a massive book-and-rosefest that is also inextricably associated with the Catalan language. This brings us to today’s inundation of the city (or at least of the city centre: of Plaça de Sant Jaume and La Rambla, Plaça de Catalunya, Passeig de Gràcia and Rambla de Catalunya), to the adoption in 1996 by the UNESCO of 23 April as World Book Day and sales to the value of 17 million euros on a single day which, for many booksellers, represents a fifth (or more) of their annual revenue.

Rosenbach – Joan Rosenbach, born in Heidelberg, arrived in Barcelona in early 1492 from Valencia (where he had worked for a couple of years), opened a print shop in Carrer de Sant Just (moving in 1495 to Carrer de Ripoll) and started to print missals, the Bíblia parva, by an anonymous Jaén bishop, grammars and, soon, the Llibre dels àngels and the Llibre de les dones by Francesc Eiximenis. Rosenbach (who alternated his Barcelona activity with work in Tarragona, Perpignan, Germany and two considerable periods in Montserrat, where he set up a press) was not the first but certainly the most active and well documented—and probably the most important—of the printers who, at the time, gave the city of Barcelona a reputation as a place for printing books, rivalling Lyons, Naples, Paris, Valencia and Venice.

162

BOOKS

Llibre del Consolat de Mar – If we were to single out one book of the many related to Barcelona, perhaps it should be the Llibre del Consolat de Mar, compiled as of the late 1200s (partly based on an existing compilation, the Ordinacions de Ribera of 1258), appearing in the mid-14th century and first printed in València in 1484. Why? Because for centuries it provided the basis for the maritime law of the Mediterranean and much of the commercial legislation of many countries. Originally written in Catalan and translated into Italian, French, English, Spanish, Dutch and other languages, it was effective in Barcelona until 1829, despite the fact that the Nueva Planta decrees, in their diligence, had in 1714 suppressed all Consulates of the Sea except those in Majorca and Barcelona.

The Sarajevo haggadah – The haggadah (Hebrew, “telling”) is the book of the Jews’ Passover Seder and tells of the liberation in Egypt of the people of Israel. The “Sarajevo haggadah”, one of the Sephardis’ oldest, was illuminated by hand in Barcelona (the frontispiece bears the city’s coat of arms) in the mid-14th century and is today the most valuable exhibit in the National Museum of Bosnia, after a long journey worthy of its use, which must have started with the expulsion of the Jews from the Iberian Peninsula in 1492 and including Renaissance Italy, central Europe, the Nazis and the siege of Sarajevo in the last Bosnian War. The British Museum conserves another from the same period, known as the Barcelona Haggadah.

A killer bookseller? – In 1836, a French newspaper published a story about a Barcelona bookseller in Carrer del Call, a defrocked monk arrested for committing a series of crimes and setting a fire to make off with several valuable books. The story of the killer bookseller made an impression: Flaubert, for example, accepted it as the truth, writing Bibliomanie, which begins “Dans une rue de Barcelone, étroite et sans soleil...”. Nobody bothered to verify the story, but it had been

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:49 Página 163

BOOKS

invented by Charles Nodier, a writer and bibliophile who had spent time in Barcelona a few years previously (during the occupation by the Hundred Thousand Sons of Saint Louis), in an attempt to buy books cheaply at the Encants market and in the bookshops in Carrers de la Llibreteria and del Call. In 1928, the scholar Ramon Miquel i Planas (with a street named after him in Sarrià) explained in La llegenda del llibreter assassí de Barcelona that the story was false, but it is well known that literary legends make their own way. We are not aware that the present-day Booksellers’ Association of Catalonia, upholder of the tradition of the Barcelona guild founded on 31 January 1553, has ever expressed any reservations.

Publishing capital – Barcelona has maintained its centuries-old publishing tradition and is today the publishing capital of Catalan (with 10,000 publications a year). It is also one of the three world capitals of publishing in Spanish, alongside Madrid and Mexico City in terms of the number of titles published and slightly in front in terms of invoicing.

Most of the major publishers in Catalan literature (L’Avenç, Club Editor, Edicions 62, Editorial Catalana, Proa, Quaderns Crema, Selecta) and many of those of Spanish literature (Anagrama, Bruguera, Destino, Edhasa, Planeta, Plaza y Janés, Salvat, Tusquets) have had their headquarters in Barcelona.

Balcells – Between 1967 and 1975, Gabriel García Márquez was a citizen of Barcelona (strolling beneath the plane trees of the Eixample as he wrote The Autumn of the Patriarch), as was Mario Vargas Llosa from 1970 to 1974 (the two lived a few metres apart in Sarrià, in Carrers dels Caponata and d’Osi). Albeit more briefly, so too were Alfredo Bryce Echenique, Julio Cortázar (who had lived in the city for a year and a half when he was very small, until 1918, as a refugee with his parents, and said

L

he remembered the mosaics in Park Güell), Carlos Fuentes, Augusto Roa Bastos (who was educated in the library of his uncle, Bishop Hermenegildo Roa, of Catalan origin) and other authors of the “Latin American boom”, which bore the stamp of Barcelona because the person who devised it and was common to them all was their literary agent.

Carmen Balcells was born in La Segarra and based in Diagonal, where in the 1960s she founded a literary agency bearing her name, which has become one of the most important in the world.

Libraries – Perhaps the city’s most impressive library is the Library of Catalonia, founded in 1907 by the Mancomunitat and housed since 1936 beneath the great Gothic vaults of the old Hospital de la Santa Creu. (In addition to over a million books and documents, it contains the Bonsoms holdings, one of the world’s best Cervantes collections.) But in recent years, one of the jewels in the municipal crown (according to public polls) is the libraries network, which comprises eight district and 29 local libraries, lends 4.4 million documents a year and, with over 800,000 cards, is by far (as those responsible like to point out) the club with most members in the city. Other remarkable old Barcelona libraries are those at the City History Archive (created in 1924 by the historian Agustí Duran i Sanpere), in the Archdeacon’s House, beside the Cathedral, at Barcelona University (opened in 1840, with a reserve collection of incunabula that includes the chronicle of King Jaume I, dated 1343), the Arús Library (founded by Rossend Arús in 1895, specializing in the worker movement, anarchism and freemasonry) and the Ateneu Barcelonès. Ñ More on the subject under Liceu, Quixote, Visitors

163

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:49 Página 164

Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:49 Pรกgina 165

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:49 Página 166

M

MONTJUÏC

MONTJUÏC – La muntanya de Montjuïc (el turó dels jueus, segons unes interpretacions basades en el fet que aquí hi hagué el cementiri jueu de la ciutat; Mons Iovis o turó de Júpiter per a d’altres) s’alça 184 metres per sobre del nivell del mar a tocar d’aquest. És un excel·lent mirador sobre la ciutat, el lloc on hi havia un dels primers poblats ibèrics de la zona i tot de pedreres: bona part dels edificis antics de Barcelona en donen testimoni. Avui per a nosaltres representa sobretot el gran espai de l’Exposició Internacional de 1929 i dels Jocs de 1992, i també ha anat esdevenint un pol d’activitats i espais de lleure i cultura. En aquests moments la muntanya acull, a més de bona part de les instal·lacions de Fira de Barcelona, museus i centres d’art (el MNAC, la Fundació Miró, CaixaForum, la seu barcelonina del Museu d’Arqueologia de Catalunya, el Museu Etnològic), teatres (el Grec, el Teatre Lliure, el Mercat de les Flors, el Barcelona Teatre Musical), equipaments esportius (l’Anella Olímpica, amb l’estadi, el Palau Sant Jordi i la seu de l’INEFC, també les piscines Picornell o el camp de rugbi de la Foixarda), equipaments de lleure (el telefèric, el Poble Espanyol, un hotel, diversos restaurants), jardins (el Jardí Botànic de Barcelona o els antics jardins de Mossèn Cinto i Costa i Llobera amb la seva extraordinària col·lecció de bulboses)... Tot plegat a més del castell i el cementiri, com a recordatoris simbòlics d’allò que la muntanya ha estat i del pes de la història entre nosaltres.

CEMENTIRI – El cementiri de Montjuïc, o del Sud-oest, a la banda de la muntanya que mira cap a mar, és el més gran però no el més antic de Barcelona. Antigament els fossars eren a dins de la ciutat, sovint al costat d’una església. Algunes de les petites places actuals de la Ciutat Vella ho són perquè allà hi havia hagut un cementiri: la placeta de Sant Felip Neri, la plaça de Sant Jaume, el Fossar de les Moreres... Dels actuals, el més antic és el del Poblenou, inaugurat el 1775 (avançant-se uns anys a la nova normativa que obligava a traslladar fora muralles els llocs d’enterrament); el més gran, aquest del Sud-oest, obert el 1883: té mig milió de metres quadrats i conté (perquè continua en ús) més de 150.000 sepultures, algunes de les quals són bons exemples de l’art funerari modernista. A més, des de 1893 acull en una antiga pedrera la fossa comuna de la ciutat, que abans havia estat als petits cementiris de l’hospital de la Santa Creu (pels indigents) i de la Catedral (a la placeta de Sant Felip Neri, pels criminals): aquesta fossa comuna va ser el destí, per exemple, de les despulles de Santiago Salvador, de Francesc Ferrer i Guàrdia, d’Enriqueta Martí i dels afusellats a la postguerra al Camp de la Bota, a més del president Lluís Companys, 166

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:49 Página 167

MONTJUÏC

M

que hi té, com els executats pel franquisme, un espai memorial. També va estar a punt de ser el lloc de descans etern d’Antoni Gaudí, a qui en ser recollit després que l’atropellés el tramvia ningú no reconegué i l’ingressaren a l’Hospital de la Santa Creu com a pobre. La seva tomba és ara a la cripta de la Sagrada Família.

PALETES DE 1929 – Amb motiu de l’Exposició Internacional, l’any 1929 es van inaugurar a Montjuïc, a pocs centenars de metres l’un de l’altre, el Poble Espanyol, el Palau Nacional i el pavelló alemany de Mies van der Rohe, tres apostes arquitectòniques –el pessebre nacionalista, el pastitx monumental, la modernitat racionalista– i també programàtiques ben distintes. Sempre m’ha agradat imaginar-me els paletes asseguts a l’hora de dinar en alguna de les esplanades que tenen tots tres edificis a la vista, mirant-se els tres llocs en construcció i compartint el càntir o la bóta de vi. Des del 1930, el Grup d’Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC), amb Josep Lluís Sert al capdavant (molt més tard, retornat de l’exili, seria qui alçaria la Fundació Miró), va defensar una arquitectura equiparable a la de Mies van der Rohe que buscava “la bellesa en la proporció, en l’ordre, en l’equilibri” i que va ser més o menys adoptada per la Catalunya autònoma. Com l’autogovern, aquesta flor d’estiu internacionalista i racionalista no havia de durar gaire. Però el 1986, l’any de la designació olímpica de Barcelona, el pavelló alemany (desmuntat després de l’Exposició) va ser reconstruït al seu lloc original. I el Poble Espanyol és avui la quarta atracció turística més visitada de la ciutat.

LLUÍS COMPANYS – El 15 d’octubre de 1940 Lluís Companys, expresident de la Generalitat de Catalunya fugit a l’exili, va ser capturat a París per la policia alemanya i lliurat a Franco, que el va fer jutjar i executar tot seguit al fossat de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc. El fet (silenciat al seu moment) és un bon exemple de la repressió franquista en la postguerra. La sorda ironia que de vegades es permet la història va fer que, mig segle després, les autoritats de la democràcia i l’autonomia recuperades proposessin el nom d’Estadi Olímpic Lluís Companys per a la instal·lació esportiva on l’expresident no va poder inaugurar el 1936 l’Olimpíada Popular, a només uns centenars de metres d’allà on va demanar poder descalçar-se i que no li tapessin els ulls en afusellar-lo.

L’estadi, construït el 1929 amb motiu de l’Exposició, ara es dedica a grans esdeveniments musicals i esportius. Entre 1997 i 2009 hi va jugar els seus partits el RCD Espanyol.

167

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:49 Página 168

M

MONTJUÏC

ROMÀNICS – El MNAC hostatja una extraordinària col·lecció d’art romànic, però val a dir que la majoria de les peces no són barcelonines sinó que provenen d’esglésies i ermites escampades pel país, sobretot del Pirineu. A Barcelona, que òbviament tingué tant de romànic o visigòtic com la resta de Catalunya, l’esclat del gòtic i la puixança econòmica del moment, combinats amb la tirada de la ciutat als incendis d’esglésies, han convertit el romànic conservat en testimonial. Però alguns d’aquests testimonis són excepcionals. Destaca sobretot el monestir benedictí de Sant Pau del Camp, ja documentat al segle X i destruït per Almansor perquè quedava fora de la primera muralla medieval (d’aquí el seu nom), però no hauríem d’oblidar –a més de parts de Sant Pere de les Puel·les i de la Catedral, com la porta de sant Iu– peces menors com la capella d’en Marcús, al barri de la Bòria, alçada també fora muralla damunt de l’antiga via romana i dedicada a la Mare de Déu de la Guia, cosa que la convertí en seu del gremi de correus a cavall. O un altre racó romànic poc conegut (perquè fins fa poc quedava ocult rere cases posteriors): l’absis de l’església de Sant Llàtzer, antiga capella de l’hospital de leprosos, ara a la vista des del carrer que duu el seu nom, just rere la plaça del Pedró.

MIRÓ – Joan Miró, nascut el 1893 al passatge del Crèdit (a tocar de la placeta de Sant Miquel, vora l’Ajuntament), té avui una presència important a la ciutat on va decidir no viure durant el franquisme amb la Fundació Miro, la primera institució pública creada a la Barcelona amb vocació de centrar la seva activitat en l’art contemporani, inaugurada l’any 1975 en un edifici de nova planta a la muntanya de Montjuïc obra de Josep Lluís Sert, un altre il·lustre exiliat. Però a banda d’aquest magnífic centre, l’artista és també present amb altres intervencions no totes tan conegudes: un mosaic de ceràmica instal·lat el 1976 al paviment de la Rambla, a l’anomenat pla de l’Os, just per sobre del Liceu; una escultura (Dona) a l’interior de l’Ajuntament; un gran mural de ceràmica de 500 metres quadrats a la façana de l’edifici de l’antic aeroport de la ciutat (avui Terminal 2) dut a terme amb el ceramista Josep Llorens Artigas i inaugurat el 1970, i finalment l’escultura Dona i ocell (coneguda per alguns ciutadans amb un altre malnom) instal·lada al Parc de l’Escorxador. A més d’això, l’any abans de la inauguració del mural de l’aeroport, el 1969, coincidint amb una exposició seva al Col·legi d’Arquitectes, Miró pintà als vidres de l’edifici un altre gran mural de setanta metres (a sota d’on hi ha l’esgrafiat de Picasso) que després esborrà en cloure’s l’exposició. Ñ Més sobre el tema a Efemèrides, Jocs, Palaus, Tibidabo

168

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:50 Página 169

MONTJUÏC

M

Montjuïc.

Font Màgica.

Magic Fountain.

169

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:50 Pรกgina 170

Fundaciรณ Joan Mirรณ.

Joan Mirรณ Foundation.

170

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:50 Página 171

Montjuïc.

Cementiri del Sud-oest.

South-west cemetery.

Montjuïc.

Pavelló Mies van der Rohe.

Mies van der Rohe pavilion.

171

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:50 Página 172

M

Montjuïc – Montjuïc hill (Jews’ mount, according to interpretations based on the fact that the city’s Jewish cemetery was situated there; Mons Iovis or Jove’s hill, according to others) stands 184 metres above the sea, overlooking it. Offering excellent vistas of the city, it is the site of one of the first Iberian settlements in the area and lots of quarries, as many of Barcelona’s old buildings bear witness. For us today, it represents most of all the great enclosure of the 1929 Expo and the 1992 Olympics, as well as becoming a focus of activities and spaces for leisure and culture. As well as many of the installations of Fira Barcelona’s trade fair, at present the hillside houses museums and arts centres (the MNAC, the Miró Foundation, CaixaForum, the Barcelona headquarters of the Museum of Archaeology of Catalonia, the Ethnological Museum), theatres (El Grec, the Teatre Lliure, the Mercat de les Flors, Barcelona Teatre Musical), sports amenities (the Olympic Ring with the stadium, Palau Sant Jordi and the headquarter of the INEFC, as well as the Picornell swimming pools and La Foixarda rugby stadium), leisure amenities (the cable car, the Poble Espanyol, a hotel, restaurants), gardens (the Botanical Gardens and the old Mossèn Cinto and Costa i Llobera gardens with their extraordinary collection of bulbous plants)... All this, in addition to the castle and the cemetery, symbolic reminders of everything that Montjuïc has been and the importance of history to us.

Cemetery – Montjuïc cemetery, or South-west cemetery, on the hillside overlooking the sea, is the largest but not the oldest in Barcelona.

Graveyards were once located in the city, often beside a church. Some of the small squares in Ciutat Vella exist today because there was a cemetery there: Placeta de Sant Felip Neri, Plaça de Sant Jaume, Fossar de les Moreres... The oldest existing today is the one in Poblenou, opened in 1775 (a few years ahead of new regulations stipulating that places of burial should be outside the city walls); the largest, the South-west cemetery, opened in 1883: it covers half a million square 172

MONTJUÏC

metres and contains (because it is still in use) over 150,000 graves, some of which are good examples of Modernista funeral art.

Since 1893, an old quarry further constitutes the city’s mass grave, a function formerly met by the small cemeteries at the Hospital de la Santa Creu (for the destitute) and the Cathedral (in the Placeta de Sant Felip Neri, for criminals): this mass grave was the destination, for example, of the remains of Santiago Salvador, Francesc Ferrer i Guàrdia, Enriqueta Martí and the victims of post-war executions in El Camp de la Bota, as well as president Lluís Companys, who, like other victims of Francoism, has a memorial there.

It almost became the eternal resting place of Antoni Gaudí; no one recognised the architect when he was run over by a tram, and he was admitted to the Hospital de la Santa Creu as a pauper. His tomb is now in the crypt of the Sagrada Família.

Builders of 1929 – On the occasion of the International Exposition, the Poble Espanyol, the National Palace and Mies van der Rohe’s German Pavilion were all opened in Montjuïc in 1929. Within a few hundred metres of each other, they represented three quite different architectural and programmatic gambits: nationalist toy town, monumental pastiche and rationalist modernism. I like to imagine the builders sitting eating their lunch on one of the esplanades within view of all three buildings, looking at the three building sites and passing the water or the wineskin around. As of 1930, the Group of Catalan Artists and Technicians for the Progress of Contemporary Architecture (GATCPAC), headed by Josep Lluís Sert (who, many years later, on his return from exile, was to design the Miró Foundation), defended an architecture comparable to that of Mies van der Rohe which aspired to “beauty in proportion, in order, in balance” and was more or less adopted for autonomous Catalonia. Like self-government, this internationalist, rationalist summer bloom was not fated to last long. But in 1986, the year Barcelona won its Olympic bid, the German Pavilion (dismounted after

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:50 Página 173

MONTJUÏC

the Exposition) was reconstructed on its original site. And the Poble Espanyol is now the city’s fourth most visited tourist attraction.

Lluís Companys – On 15 October 1940, Lluís Companys, former president of the Generalitat de Catalunya in exile, was captured in Paris by the German police and handed over to Franco, who had him tried and executed in the moat of Santa Eulàlia of Montjuïc castle.

This fact (silenced at the time) is a clear example of Francoist repression in the post-war years. The quiet irony that history sometimes allows itself led, 50 years later, to the authorities of reinstated democracy and autonomy proposing the name Lluís Companys Olympic Stadium for the sports installation where the former president had been unable in 1936 to open the People’s Olympiad, just a few hundred metres from the spot where he asked if he could take off his shoes and not be blindfolded when he was executed by firing squad. The stadium, built in 1929 for the Exposition, now hosts big music and sporting events. From 1997 to 2009, RCD Espanyol played its home matches there.

The Romanesque – The MNAC houses an extraordinary collection of Romanesque art, but it has to be said that most of the pieces are not from Barcelona, coming rather from churches and shrines across the country, especially the Pyrenees. In Barcelona, which was obviously as Romanesque or Visigothic as the rest of Catalonia, the explosion of the Gothic and the economic expansion of the time, combined with the city’s penchant for burning churches, relegated the Romanesque to a token presence. But some of these tokens are exceptional. The most outstanding is the Benedictine monastery of Sant Pau del Camp, documented back in the 10th century and destroyed by Almansor because it stood outside the first medieval wall (hence the name: Saint-Paul-in-the-Fields).

But we mustn’t forget—as well as part of Sant Pere de les Puel·les and the Cathedral, such as the doorway of Sant Iu—lesser ex-

M

amples such as the Chapel of Marcús, in the neighbourhood of La Bòria, also built outside the wall beside the Roman road and dedicated to the Blessed Virgin Mary of the Guide, which made it a natural choice for the headquarters of the horse post guild. Or another little known Romanesque spot, until recently concealed behind subsequent building: the apse of the Church of Sant Llàtzer, the old chapel of the lepers’ hospital, now visible from the street of the same name, just behind Plaça del Pedró.

Miró – Joan Miró, born in 1893 in Passatge del Crèdit (next to Placeta de Sant Miquel, near City Hall), now has a significant presence in the city where he decided not to live under Francoism, with the Miró Foundation, the first public institution created in the Barcelona that set out to centre its activity on contemporary art, opened in 1975 in a newly constructed building on Montjuïc, designed by Josep Lluís Sert, another distinguished exile. But apart from this magnificent centre, the artist is also present in the form of interventions that are not all as well known: a ceramic mosaic laid in 1976 in the pavement of La Rambla, at the Pla de l’Os, just above the Liceu; a sculpture (Dona; “Woman”) inside City Hall; a large-scale ceramic mural cladding 500 square metres of the façade of the city’s old airport building (now Terminal 2), a joint project with the ceramist Josep Llorens Artigas, unveiled in 1970, and, finally, the sculpture Dona i ocell (“Woman and Bird”, known by some citizens by another name) installed in the Parc de l’Escorxador. In addition, the year before the airport mural was unveiled, in 1969, coinciding with a show of his work at the Architects’ Institute, on the building’s windows Miró painted a mural of 70 metres (beneath Picasso’s sgraffito), which was removed when the exhibit closed. Ñ More on the subject under Special events, Games, Palaces, Tibidabo

173

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:50 Pรกgina 174

Carrer dels Vigatans.

La Carassa.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:50 Pรกgina 175

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:50 Página 176

N

NIT

EL PARAL·LEL – Hi ha qui durant molt de temps hi va veure l’altra cara del passeig de Gràcia, altres només un Broadway (o un Montmartre) amb sabatilles d’estar per casa. Inaugurat oficialment l’any 1894 com a “avenida del Marqués del Duero” (ha tingut altres noms oficials, entre els quals fugaçment el de Francesc Layret) el carrer ha estat sempre, però, conegut popularment com el Paral·lel, agafant el nom segons uns d’una vinateria així anomenada en homenatge a la medició del paral·lel que passa per Dunkerke i, a Barcelona, just per aquest carrer, i segons uns altres directament dels plans de Cerdà. El primer edifici que s’hi va alçar va ser el Circo Español Modelo, el 1892, i a partir de llavors s’hi van anar concentrant cafès, bars, teatres, sales de ball i de cinema i firaires diversos (també els famosos billars del Café Español, i el Petit Moulin Rouge, esdevingut després El Molino) fins a assolir en els seus bons temps, com apunta Xavier Theros, la més alta concentració per metre quadrat de teatres i locals d’oci del món. Al llarg dels anys a l’avinguda hi convisqueren el flamenc, el cuplet i la copla, teatre popular, locals amb escenari però també amb sales amb timbes i ruleta i reservats per als clients que se’ls podien permetre, i als anys vint el vodevil (en el qual destacà Josep Papitu Santpere, pare de la també actriu còmica Mary Santpere), la sarsuela i finalment la revista, arribada de París al període d’entreguerres.

LA MELLER – Una de les grans figures del Paral·lel va ser la cupletista Raquel Meller, d’origen aragonès, que anava per a monja però que, arribada a Barcelona amb els seus pares (instal·lats al Poble-sec), es posà a treballar com a modista en un taller al carrer de la Tapineria i allà va conèixer una artista de varietats més gran que ella que la introduí al món de la faràndula. A partir del seu debut el 1908 (a La Gran Peña), ja amb el nom de la Bella Raquel, Meller va convertirse en una cantant d’una popularitat extraordinària, sens dubte l’artista espanyola amb més projecció de principis del segle XX, amb triomfs a París, gires americanes i el salt al món del cinema a partir dels anys vint. A la postguerra tornà a Barcelona, d’on ja no es mouria fins a la seva mort, i mirà de reprendre la carrera sense obtenir l’èxit antic però sense perdre la connexió amb la gent: molts anys després de la seva mort, a la tomba o a l’estàtua que en el seu honor s’erigí al Paral·lel encara hi havia qui hi posava un pom de violetes en memòria de “la Violetera”.

LERROUX – Una altra figura famosa de la zona, en aquest cas masculina, va ser el polític Alejandro Lerroux, conegut com l’Emperador del Paral·lel. Provinent del 176

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:50 Página 177

NI T

N

republicanisme radical, Lerroux –originari d’Andalusia, i instal·lat a Barcelona des de 1901– desenvolupà un discurs populista i anticlerical (també per moments antimilitarista i anticatalanista) que el va dur a ser escollit repetidament diputat i a tenir un paper destacat en la política barcelonina i catalana de principis de segle.

EL XINO – El sector del Raval baix comprès entre la Rambla i el Paral·lel va ser molt de temps anomenat popularment “el Barri Xino” (també Districte Cinquè). Òbviament, de xinesos no n’hi havia, però era a prop del port, concentrava molta prostitució, vinculada a més al món de la pornografia (totes dues assoliren per moments unes dimensions impressionants, i fama i ressò internacionals) i a més hi vivia gent “altra”: andalusos i murcians pobres que en arribar a Barcelona havien anat a parar al barri més barat de tots, que era el més degradat i insalubre. Val a dir també que aquest fou un dels llocs de la ciutat on s’instal·laren les primeres indústries (foneries al carrer de Lancaster i de l’Om, el vapor Tous al de les Tàpies), però aviat l’anomenada del barri passà a locals com La Criolla, obert el 1925 en una antiga fàbrica de teixits del carrer del Cid: cabaret, bar i sala de ball (amb habitacions al pis de dalt, a més) que assolí renom internacional, i un dels pocs locals on era permès el ball de parelles del mateix sexe.

L’abril de 1936 l’amo, que havia obert un nou local, Barcelona de Noche, al carrer de les Tàpies, va ser trobat mort a trets a casa seva). Com diria Manuel Vázquez Montalbán, “la fea pobreza del Barrio Chino tenía pátina de historia”.

ROBADOR – Juntament amb el carrer de Sant Ramon o el de les Tàpies (sòrdids escenaris durant dècades d’il·legalitats de tota mena: la part de Barcelona que els ciutadans benpensants feien veure que no existia i que una novel·la com Vida privada de Sagarra els posà davant dels ulls), al carrer d’En Robador li ha correspost, dins dels plans de transformació urbanística del barri, d’acollir la seu de la Filmoteca de Catalunya, instal·lada el 2012 a la plaça de Salvador Seguí.

EL NOI DEL SUCRE – El sindicalista Salvador Seguí, conegut com “el Noi del sucre”, secretari general de la CNT i un dels promotors de la Soli, va ser mort per pistolers de l’anomenat Sindicat Lliure el 10 de març de 1923 al carrer Cadena, a tocar d’allà on cau abatut l’heroi d’Escuela de rebeldía, la novel·la que havia escrit i que no arribà a veure publicada. El seu protagonista ho apuntava: “Si quieres verme, ya sabes que estoy en la calle de la Cadena o la de San Rafael”.

177

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:51 Página 178

N

NIT

CARASSA – Al barri de la Ribera, a la cantonada dels carrers dels Vigatans i de Mirallers (apuntem que en aquest va néixer, l’any 1824, el que havia de ser president de la primera i fugaç República Espanyola, Francesc Pi i Margall, i una mica abans Agustina Domènech, l’heroïna nacional coneguda com “Agustina de Aragón”), a mitja alçada, just a l’angle que fan els carrers i per damunt de dos arcs adovellats, es pot veure una cara de dona de pedra que sobresurt: per això del racó se’n diu placeta de la Carassa. Antigament aquest senyal anunciava la proximitat d’un prostíbul. Com un neó amb nom exòtic d’època, per entendre’ns.

SERENOS – Carles III signà ja el 1769 una cèdula implantant els serenos a totes les ciutats del regne. Duien una llanterna d’oli, un gran bastó i una capa, i cridaven cada mitja hora, donant l’hora i el temps, entre les deu de la nit i les cinc del matí. En aquest sentit, una de les cent cinquanta lleis i normes contra el català aprovades per la dictadura de Primo de Rivera els afectava: des de 1923 van tenir l’obligació de dir l’hora en la llengua de José Martí. En català o en castellà (a Barcelona, en castellà), el sereno va ser fins al 1976 una institució nocturna de la ciutat. Nocturna i nadalenca: la seva felicitació en forma d’estampeta (a l’espera d’un petit aguinaldo) era un clàssic esperat per la canalla a moltes cases.

ESCOMBRIAIRES – Un document del Consell de Cent de 1399 ja dóna notícia que es llogà un home per anar per la ciutat amb un ase a retirar les brutícies i durles a la mar. Durant segles la recollida d’escombraries es va fer amb carro i a toc de corneta, habitualment durant el dia (combinada amb la feina del drapaire per a la roba i els trastos). Barcelona va ser la primera ciutat de l’Estat a començar a regular, ja ben entrat el segle XX, l’activitat dels escombriaires diguem-ne particulars. A partir de 1972 la recollida passa a ser nocturna, i l’any 1981 s’hi incorporen els primers contenidors (un de verd per al vidre). El 1985 es començà a separar també el paper i cartó, el 1992 el plàstic i fins al 2010 no s’hi han incorporat els contenidors de matèria orgànica. Ñ Més sobre el tema a Seny i rauxa

178

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:51 Página 179

NI T

N

Nadales del sereno i l’escombriaire.

Christmas cards of the sereno and the refuse collector.

Festes de Gràcia.

Actuació de Mushka.

The festival of Gràcia. Mushka performing live.

179

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:51 Pรกgina 180

N

Llibert Fortuny al terrat de la Pedrera.

Llibert Fortuny performing on the roof of La Pedrera.

Festival Grec.

The Grec theatre festival.

180

NIT

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:51 Pรกgina 181

Raquel Meller.

Teatre Grec.

Actuaciรณ de Standstill.

Standstill performing live.

181

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:51 Página 182

N

Paral·lel – For a long time, some saw it as the other face of Passeig de Gràcia; others merely as a no-account kind of Broadway (or Montmartre). Officially opened in 1894 as “Avenida del Marqués del Duero” (it has borne other official names, including briefly that of Francesc Layret), the street has always been known popularly as Paral·lel.

Some say the name was taken from a wine store named after the parallel that passes through Dunkirk and, in Barcelona, along this street, others that it was lifted directly from Cerdà’s plans. The first building constructed here was the Circo Español Modelo, in 1892, which was followed by a whole host of cafés, bars, theatres, dance halls and cinemas and miscellaneous fairs (along with the famous billiard tables at the Café Español, and the Petit Moulin Rouge, later El Molino) to become, at its peak, as Xavier Theros writes, the highest concentration per square metre of theatres and entertainment venues in the world. Rubbing shoulders on the avenue over the years were flamenco, variety and popular folk songs, popular theatres, venues that had a stage but also gambling and roulette for those who could afford it, and, in the twenties, vaudeville (starring Josep Papitu Santpere, father of the also comic actress Mary Santpere), sarsuela and, finally, revue, which arrived from Paris between the great wars.

La Meller – One of the great figures of Paral·lel was the variety singer Raquel Meller, of Aragonese origin, who was training as a nun but who, on her arrival in Barcelona with her parents (settling in Poble-sec), went to work as a seamstress in a workshop in Carrer de la Tapineria where she met an older variety artiste who introduced her into the world of show business. After her debut in 1908 (in La Gran Peña), with her new stage name of La Bella Raquel, Meller enjoyed an extraordinary popularity as a singer, probably the best known Spanish artiste in the early 1900s, with successes in Paris, American tours and an entrée into the cinema in the 1920s. After the war she returned to Barcelona, where she 182

NIGHTTIME

spent the rest of her life, and tried to pick up her career, without equalling her previous success but never losing the common touch: many years after her death, her grave and the statue erected in her honour on the Paral·lel were still graced by a posy of violets in memory of “La Violetera”.

Lerroux – Another famous figure—male, this time—in the area was the politician Alejandro Lerroux, known as the Emperor of the Paral·lel. From a background of radical republicanism, Lerroux—originally from Andalusia and resident in Barcelona as of 1901—developed a populist anticlerical discourse (also at times antimilitarist and anti-Catalan nationalist) that led repeatedly to his election as a member of parliament and a leading role in the politics of Barcelona and Catalonia at the start of the century.

El Xino – The lower part of the Raval between La Rambla and Paral·lel was for a long time known popularly as “el Barri Xino”, the Chinese Quarter (also District 5). Obviously there were no Chinese there, but it was near the port, a hub for prostitution, also associated with the world of pornography (both achieving impressive dimensions and international renown, at times) and, furthermore, it was home to the “other” people: poor Andalusians and Murcians who, on arrival in Barcelona, had ended up in the cheapest neighbourhood of all, which was the meanest and most insalubrious. It should also be said that it was one of the venues for the city’s first industries (foundries in Carrers de Lancaster and de l’Om, the steam-powered Tous mill in Carrer de les Tàpies), but the area’s reputation soon spread to venues such as La Criolla, opened in 1925 in a former textile factory in Carrer del Cid: cabaret, bar and dance hall (with rooms upstairs for hire by the hour) which rose to international fame, and one of the few places where same-sex partners were allowed to dance together. In April 1936, the owner, who had opened a new venue, Barcelona de Noche, in Carrer de les Tàpies, was found shot dead in his home). As Manuel Vázquez Montalbán was to say, “the

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:51 Página 183

NIGHTTIME

ugly poverty of the Barrio Chino had a patina of history”.

Robador – Along with Carrer de Sant Ramon and Carrer de les Tàpies (sordid settings for decades of illegal acts of all kinds: the part of Barcelona that right-thinking citizens tried to pretend did not exist, which a novel such as Sagarra’s Vida privada brought before their eyes), it has fallen to Carrer d’En Robador, with plans for the urban transformation of the neighbourhood, to host the Film Theatre of Catalonia, which opened in 2012 in Plaça de Salvador Seguí.

The Sugar man – The trade-unionist Salvador Seguí, known as “the Sugar man”, secretary general of the CNT and one of the promoters of “La Soli”, was shot dead by gunmen of the Sindicat Lliure on 10 March 1923 in Carrer Cadena, near the spot where his fate was shared by the hero of Escuela de rebeldía, the novel he had written and did not live to see published. His main character said so: “If you want to see me, you know I’m in Calle de la Cadena or Calle de San Rafael.”

Carassa – In the neighbourhood of La Ribera, on the corner of Carrer dels Vigatans and Carrer de Mirallers (birthplace, in 1824, of the man who was to be president of the short-lived first Spanish Republic, Francesc Pi i Margall, and, shortly before, of Agustina Domènech, the national heroine known as “Agustina of Aragón”), halfway down, right on the corner formed by the two streets and above two voussoir arches, a woman’s face in stone stands out, giving its name to the spot: Placeta de la Carassa. In the old days, this face announced a nearby brothel. Like a neon sign with an exotic name of its time, you might say.

N

Serenos – In 1769, Charles III signed a charter implanting the sereno in all the cities of the realm. Dressed in a cape, the sereno carried an oil lantern and a big stick, and called out every half hour, giving the time and the weather, from ten at night to five in the morning. On this head, he was affected by one of the 150 laws and rules against the Catalan language passed by the dictatorship of Primo de Rivera: as of 1923 they were obliged to tell the time in the language of José Martí. In Catalan or in Spanish (in Barcelona, in Spanish), until 1976 the sereno was a nighttime institution in the city. Nighttime and Christmas: his season’s greetings in the form of a picture card (in the hope of receiving his Christmas box) was a classic looked forward to by the youngsters in many households.

Dustmen – A document of the Consell de Cent dated 1399 records the hiring of a man to go around the city with an ass to collect refuse and take it to the sea. For centuries, refuse collection took place with a cart to the sound of a horn, habitually during the day (combined with the function of rag-and-bone man). With the 20th century well under way, Barcelona was the first city in Spain to regulate the activity of what we might call individual refuse collectors. Since 1972, rubbish has been collected at night, and in 1981 the first containers were added (green ones, for glass). In 1985, paper and cardboard separation began and, in 1992, plastic, but it was only in 2010 that organic waste containers were incorporated. Ñ More on the subject under Seny & rauxa

183

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:51 PĂĄgina 184

L’ou com balla.

A blown egg dancing on a jet of water to celebrate Corpus.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:51 Pรกgina 185

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:51 Página 186

O

OQUES

OQUES – Tretze, en concret. Són les que hi ha de fa segles al claustre de la catedral i el seu nombre i el color blanc fan referència als tretze anys que tenia i als tretze turments que va patir la jove Eulàlia, una pagesa de Sarrià (on cuidava les oques de la família) martiritzada a finals del segle III en temps de l’emperador Dioclecià. És clar que també podrien fer-nos pensar en les oques sagrades (i vigilants) del Capitoli... En tot cas, al segle IX, amb la ciutat ja cristianitzada, un bisbe trobà les despulles d’Eulàlia a Santa Maria de les Arenes (ara Santa Maria del Mar) i les va fer traslladar solemnement (aturada miraculosa inclosa en una de les portes de la ciutat, a la plaça de l’Àngel) fins a la catedral, a la cripta de la qual són des de llavors. Santa Eulàlia és la patrona de la ciutat, i moltes barcelonines s’han dit Eulàlia (o Laia, també familiarment Lali) en homenatge a ella.

MERCÈ I ORIOL – A més de santa Eulàlia la ciutat té una altra patrona, la Mare de Déu de la Mercè, l’advocació de la qual neix al segle XIII amb la fundació de l’orde de la Mercè (i gràcies a una aparició simultània, poca broma, a sant Ramon de Penyafort, sant Pere Nolasc i el rei Jaume I), tot i que no va ser declarada copatrona fins al 1637 després d’un vot del Consell de Cent si alliberava la ciutat d’una plaga de llagostes. Que consti, posats a fer inventari salvífic, que també tenim un sant local, sant Josep Oriol, nascut al carrer d’en Cuc el 1650, escolà a Santa Maria del Mar i capellà a Sant Felip Neri i a l’església del Pi (on és enterrat), des d’on s’estengué la fama que guaria malalts, cecs i paralítics.

TRADICIONS – A La muntanya màgica, Thomas Mann evoca Barcelona com una síntesi de tradició i progressisme. Una ciutat amb més de vint segles d’història, per molt que es complagui a presentar-se vinculada a la modernitat, acaba essent també inevitablement un lloc on es conserven costums i tradicions que per als forans de vegades poden semblar diguem-ne peculiars. Catalunya forma part de la gran àrea d’influència de la cultura catòlica: els seus pobles els presideix una església i les ciutats la catedral, el calendari de festes és religiós, els noms són (o eren fins no fa gaire) de sants, etc. Però alhora les festes i celebracions del país (i doncs de la capital) són plenes de ritus pagans més o menys cristianitzats que sovint passen en grup i al carrer: aquí traiem a passejar gegants i empaitem la gent amb foc (per la Mercè), sortim a rebre els Reis d’Orient la nit del 5 de gener, enterrem una sardina per Carnestoltes, fem ballar ous buits dalt del raig de certes fonts guarnides de flors per Corpus, cremem fusta i saltem fogueres per Sant Joan. Tot molt modern.

186

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:51 Página 187

OQUES

O

CORPUS – Durant segles (des de 1320), un dels esdeveniments religiosos i populars més importants de l’any barceloní ha estat la processó de Corpus. Al Calaix de sastre, el Baró de Maldà en descriu així una de finals del XVIII: “Iglesia, Pla de la Seu, queda tot allò plé, y espentas van, y espentas venen per veurer als Gegants, si comensan á caminar, y ballár. Luego de gom a gom tot lo Curs que há de fer, ab alguns cotxes, y Sras. dintre, que si barrejan per mes espentas de la Gent, cap a la Plasa del Rey; devallada de la Presó; Boria; Plasa de la Llana; Calderers; Carrer de Montcada, plaseta de las moscas; Vidrieria; Sota el Pont de Palacio; Cambis; trós de Carrér ample; Ragumi; Carrér de la Ciutat; vora y Plasa de Sant Jaume; real Audiencia; Carrér del Bisbe, y à la Seu, entrant la Professó per lo Portal major”. I explica que hi havia “repartits piquets de tropa per la Quietut publica” i que, havent acabat, es feia un “gran refresch de gran numero de Quarts de Sorbetes, y liquits; Profusió de Pastas y xocolate” a la Casa de la Ciutat. La processó la presidia amb gran pompa la Custòdia damunt d’un tron gòtic conegut com la Cadira del Rei Martí (avui al Tresor de la Catedral) amb ànima de fusta i recobert d’argent daurat, i l’acompanyaven gegants, l’Àliga de la ciutat i la bandera de Santa Eulàlia. De barrejar religió, festa i política aquí fa segles que en sabem.

La importància de la processó anà de baixa, però dues vegades ha quedat inscrita al llibre d’història de la ciutat. La primera, el 7 de juny de 1640, en l’anomenat Corpus de Sang, quan al crit de “Visca la terra! Mori lo mal govern!” els barcelonins i tot de segadors que hi havien vingut per ser llogats es van alçar contra els funcionaris reials i assassinaren el virrei quan intentava fugir. L’origen de la revolta, estesa pel país, era el descontentament camperol per l’obligació d’hostatjar els terços de Felip IV, en guerra contra França, però aviat s’hi sumà la classe dirigent del país, que reorientà la sublevació contra la monarquia hispànica, amb la qual cosa ja vam tornar a tenir organitzat un exèrcit reial contra Catalunya, la Generalitat demanant ajut a França, un intent de proclamar la primera República Catalana, l’oferiment a Lluís XIII del títol de comte de Barcelona i l’inici de la Guerra dels Segadors, que durà fins al 1652 i serví bàsicament perquè els portuguesos s’independitzessin i França es quedés el Rosselló, el Conflent, el Vallespir i mitja Cerdanya. L’altre Corpus recordat, també xop de sang, és el de 1896, quan algú va llançar una bomba al pas de la processó pel carrer dels Banys Nous i matà set obrers i un soldat.

187

BarcelonABC Jaume filmar_.- 06/04/13 11:15 Página 188

O

OQUES

FAUNA URBANA – Tradicionalment, l’animal associat a Barcelona és el colom roquer (Columba livia), els detritus del qual han estat un problema per a moltes façanes i monuments, ara alleujat amb una erupció de petites punxes metàl·liques que no deixen que les bèsties s’aturin als llocs en qüestió. El “tradicionalment”, però, té data: 1929, quan amb motiu de l’Exposició es van deixar anar quantitats massives de coloms que s’adaptaren d’allò més bé i compliren al peu de la lletra allò de créixer i multiplicar-se. D’un temps ençà, però, al colom li han sortit dos competidors: en molts arbres de la ciutat li disputa el lloc la cotorra (les primeres escapades de gàbies als anys setanta, ara ja perfectament aclimatades) i, a Collserola, el senglar, que hi ha proliferat i de vegades, als vespres, s’aventura buscant menjar als barris de prop de la muntanya com Sarrià, Montbau o la Guineueta. Pel que fa a animals domèstics, l’Oficina de Protecció dels Animals té censats uns 25.000 gossos i gats (es calcula que un 30% de famílies barcelonines comparteixen la llar amb un animal de companyia), a més d’un nombre indeterminat d’altres bèsties que de vegades, quan han crescut un xic massa o ja no se sap què fer-ne, hi ha qui va a deixar en llocs estrambòtics com –en el cas de les tortugues de Florida– el pantà de Vallvidrera, assecat de tant en tant per eliminar-ne la fauna no autòctona.

La majoria d’animals exòtics de Barcelona, però, són al zoo. Instal·lat al parc de la Ciutadella, s’inaugurà el 1892 a partir de la col·lecció privada d’animals que Lluís Martí i Codolar tenia a la seva finca d’Horta, i avui rep un milió de visitants anuals. Entre 1966 i 2003 hi va viure l’únic goril·la albí del món, batejat “Floquet de Neu” pel seu comprador a la Guinea Equatorial, l’antropòleg Jordi Sabater Pi (era “Copito de Nieve”, però la normalització lingüística el va rebatejar). El goril·la va ser un dels símbols (l’únic tret excepcional) de la Barcelona de postguerra, però morí sense un hereu amb la seva peculiaritat. Toni Sala en va escriure una esplèndida biografia: Goril·la blanc.

Altres bèsties han estat o són populars a la ciutat: dels lleons de l’antic zoo privat que els comtes-reis mantenien al Palau Menor (alimentats amb els impostos dels jueus del call), al primer elefant del zoo, que tothom coneixia com l’Avi, mort el 1914; de la girafa presumida i el bou pensarós de Josep Granyer al capdamunt i al capdavall de la Rambla de Catalunya al gat de Botero a la Rambla del Raval, les pajaritas de Ramón Acín a la Rambla de Guipúscoa o el peix de Frank Gehry al Port Olímpic; de la tortuga i les orenetes de pedra a la bústia de la Casa de l’Ardiaca a l’unicorn, l’elefant, el bou i el gos de les gàrgoles de la Catedral. Ñ Més sobre el tema a Efemèrides, Seny i rauxa 188

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:51 Página 189

OQUES

O

Park Güell.

Bústia de la Casa de l’Ardiaca.

The letterbox of the Archdeacon’s House.

Les oques al claustre de la catedral.

Geese in the cathedral cloister.

189

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:51 Página 190

La Mercè: els gegants.

Festival of La Mercè: giants.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:52 Página 191

OQUES

O

Festa de la Mercè: castellers.

Festival of La Mercè: human castles.

Festa de la Mercè: un drac.

Festival of La Mercè: a dragon.

Fira de Santa Llúcia.

Santa Llúcia Christmas fair.

191

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:52 Página 192

O

Geese – Thirteen, to be precise. There have been geese for centuries in the cloister of the cathedral, and their number and the colour white refer to the 13 years of age and the 13 torments suffered by the young Eulàlia, a peasant girl from Sarrià (where she cared for the family’s geese) martyred in the late third century in the time of the Emperor Diocletian. Of course, they could also suggest the sacred (and vigilant) geese of the Capitol...

Anyway, in the 9th century, by which time the city was Christianized, a bishop found the remains of Eulàlia in Santa Maria de les Arenes (where Santa Maria del Mar now stands) and had them transferred solemnly (including a miraculous stop at one of the city gates, in Plaça de l’Àngel) to the cathedral, to the crypt where they have since remained. Santa Eulàlia is the city’s patron, and many baby girls in Barcelona are baptised Eulàlia (or Laia, also Lali colloquially) in tribute to her.

Mercè and Oriol – As well as Santa Eulàlia, the city has another patron, the Virgin of Mercy.

The Order of the Blessed Virgin Mary of Mercy was established in the 13th century (along with a simultaneous apparition, no joke, to Raymond of Penyafort, Peter Nolasco and King Jaume I), though La Mercè was not declared co-patron until 1637, after a vote on the part of the Consell de Cent if she freed the city from a plague of locusts. For the salvific record, we also have a local saint, Saint Joseph Oriol, born in Carrer d’en Cuc in 1650, who was altar boy at Santa Maria del Mar, and priest at Sant Felip Neri and at Santa Maria del Pi (where he is buried), the focus of his renown for curing the sick, the blind and the paralytic.

Traditions – In The Magic Mountain, Thomas Mann evokes Barcelona as a synthesis of tradition and progressivism. A city with over 20 centuries of history, as much as it likes to be associated with modernity, inevitably conserves many customs and traditions which, to outsiders, may sometimes seem a little peculiar. Catalonia forms part of the large area of influence of Catholic culture: its villages are presided by a church, its cities by a cathedral, the calendar of holidays is religious and its names are (or at least were, 192

GEESE

until fairly recently) of saints, etc. Yet the festivals and celebrations of the country (and therefore the capital) are full of more or less Christianized pagan rituals that often take place in groups and in the street: we take giant figures out into the streets and chase people with fire (at La Mercè), we go out into the street to welcome the Three Kings of Orient on the night of 5 January, we bury a sardine for Carnival, we set blown eggs atop a dancing jet of water of certain fountains decorated with flowers at Corpus, we burn wood and leap bonfires on Saint John’s Eve. All very modern.

Corpus – For centuries (since 1320), one of the most important religious and popular events in the Barcelona year has been the Corpus procession. In Calaix de sastre, the Baron of Maldà describes one such from the late 18th century: “The church, the square in front of the cathedral, it is all full, people pushing on all sides to see the Giants, as they start to walk, and to dance. Then the streets which the procession is to take are filled to overflowing, with some carriages, with Ladies in them, joining in and thus causing the People to push all the more, towards the Plasa del Rey; the Devallada de la Presó; Boria; Plasa de la Llana; Calderers; Carrer de Montcada, Plaseta de las moscas; Vidrieria; Sota el Pont de Palacio; Cambis; a stretch of Carrér ample; Ragumi; Carrér de la Ciutat; and Plasa de Sant Jaume; the Royal Audience; Carrér del Bisbe, and to the Cathedral, where the Procession enters via the main Gateway.” He explains that “pickets of soldiers were stationed to maintain the public Order” and that, the procession over, a “great spread of refreshments comprising a great number of Quarts of Sorbets, and liquids; a Profusion of Cakes and chocolate” was offered in the City Hall. The procession was presided with great pomp by the Monstrance placed on a Gothic throne known as the Chair of King Martí (today in the Cathedral Treasury), made of timber and clad with silver-gilt, and it was accompanied by giants, the Eagle of the city and the standard of Santa Eulàlia. We’ve been mixing religion, festival and politics here for centuries.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:52 Página 193

GEESE

The procession gradually decreased in importance, but it has twice taken its place in the city’s history book. The first, on 7 June 1640, at what is referred to as Corpus de Sang (Bloody Corpus), when, to the cries of “Long live our land! Death to bad government!”, the Barcelona people and many reapers who had come to be hired rose up against the royal functionaries and killed the viceroy as he tried to flee. The origin of the uprising, which spread across the country, was peasant discontent at the obligation of quartering the troops of Philip IV, at war with France, but they were soon joined by the country’s ruling class, which redirected the revolt against the Spanish monarchy. The outcome was that, once again, we had a royal army organized against Catalonia, the Generalitat turning for assistance to France, an attempt to proclaim the first Catalan Republic, Louis XIII being offered the title of Count of Barcelona and the start of the Reapers’ War, which lasted until 1652 and basically enabled the Portuguese to become independent and France to take over Roussillon, Conflent, Vallespir and half of Cerdanya. The other Corpus of note, also drenched in blood, was in 1896, when a bomb was thrown into the path of the procession as it made its way along Carrer de Banys Nous, killing seven labourers and a soldier.

Urban fauna – Traditionally, the animal associated with Barcelona is the rock pigeon (Columba livia), the detritus of which has been a problem for many façades and monuments, now alleviated by an irruption of small metal spikes that prevent the birds perching on the places in question. “Traditionally”, however, has a date: 1929, when, on the occasion of the Expo, huge numbers of pigeons were released, adapting splendidly and quite literally complying with the command to go forth and multiply. For some time now, the pigeon has had two competitors: in many of the city’s trees, it is having to fight the parakeet for its place (the first escaped from cages in the 1970s, and they are now perfectly acclimatised) and, in Collserola, the wild boar, which has proliferated and sometimes, in the evenings, ventures for food into surrounding neighbourhoods such as Sarrià,

O

Montbau and La Guineueta. As for domestic animals, some 90,000 dogs and 50,000 cats are registered with the Public Health Agency (with 30% of Barcelona’s families sharing their homes with a pet), as well as an indeterminate number of other animals which sometimes, when they grow a little too much or their owners don’t know what to do with them, get left in strange places such as—in the case of the pond slider—Vallvidrera reservoir, which is dried out from time to time to eliminate non-native fauna.

Most of Barcelona’s exotic animals, however, are in the zoo. It opened in the Parc de la Ciutadella in 1892, comprising the private collection of animals that Lluís Martí i Codolar had previously kept on his estate in Horta, and today receives a million visitors every year. From 1966 to 2003, it was home to the world’s only albino gorilla, named “Floquet de Neu” (Snowflake) by the man who bought it in Equatorial Guinea, the anthropologist Jordi Sabater Pi (“Copito de Nieve”, in Spanish, but linguistic standardization renamed him). The gorilla was one of the symbols (the only exceptional feature) of post-war Barcelona, but he died without producing an heir with the same peculiarity. Toni Sala wrote a splendid biography: Goril·la blanc.

There have been other popular animals in the city: from the lions in the former private zoo that the count-kings kept in the Small Palace (fed by the taxes of local Jews), the first elephant in the zoo, who was known to all as “Avi” (Grandfather) and died in 1914; from Josep Granyer’s vain giraffe and pensive bull at the top and bottom of Rambla de Catalunya to Botero’s cat in La Rambla del Raval, Ramón Acín’s origami birds in La Rambla de Guipúscoa and Frank Gehry’s fish at the Olympic Marina; from the stone tortoise and swallows on the letterbox of the Archdeacon’s House to the unicorn, the elephant, the ox and the dog among the gargoyles at the Cathedral. Ñ More on the subject under Special events, Seny & rauxa

193

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:52 PĂĄgina 194

Palau de la MĂşsica Catalana.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:52 Pรกgina 195

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:52 Página 196

P

PA LAUS

PALAUS – A Barcelona, com a Venècia, tradicionalment se’n deia casa, però cada vegada hem anat incorporant més la paraula palau per referir-nos, de tota manera, a coses que pròpiament no sé gaire si ho serien en altres bandes. I a coses no gaire semblants entre si: d’una botigueta de joguines (el Palacio del Juguete, al carrer dels Arcs) al casalot mig barroc mig rococó fet construir per un virrei del Perú retirat i on acabà vivint la seva vídua, a qui triplicava l’edat (el Palau de la Virreina, a la Rambla); de les cases familiars de les nissagues benestants medievals (els Aguilar, Cervelló, Dalmases, Finestres o Nadal del carrer de Montcada) a un pavelló poliesportiu cobert (l’antic Palacio de los Deportes del carrer Lleida, inaugurat el 1955 amb motiu dels Juegos Mediterráneos, i també el molt més espaiós i ja catalanitzat Palau Sant Jordi construït per l’arquitecte japonès Arata Isozaki a tocar de l’estadi amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992); des d’un pavelló pseudoborbònic buit amb nom de músic de Camprodon (Albéniz, vull dir) i pintures de Dalí perdut enmig de la muntanya de Montjuïc a un xalet familiar neoclàssic a la cruïlla de Diagonal i passeig de Gràcia (el Palau Robert).

I, en l’eix de la Rambla, a la residència familiar d’uns empresaris ennoblits (el Palau Güell, a Nou de la Rambla), al casalot del XVIII amb tristes pintures amb grisalla d’una noblesa esllanguida que acabà venent-se’l a un altre empresari amb títol (el Palau Moja, a Portaferrissa, davant de l’església de Betlem, on vivia Antonio López i López, marquès de Comillas), un palau amb minúscula que avui té per a nosaltres sobretot l’interès que hi va viure i hi feia d’almoiner Jacint Verdaguer.

Tot plegat sovint palaus retòrics (o verbals) d’una ciutat que estrictament mai no ha tingut rei, i que viu de fa segles allunyada del poder real. O potser és la retòrica, el que dóna la dimensió real de la ciutat i els seus poders.

GÒTIC CATALÀ – Si a un li costa creure en Déu, en el país o en alguna cosa més important pot acostar-se a l’església de Santa Maria del Mar, al barri de la Ribera (a les portes de la qual diu la tradició que demanà almoina sant Ignasi de Loiola), seure, alçar el cap i respirar. Tot i que no sigui com el gòtic de què parlen molts manuals (el gòtic de Chartres, per entendre’ns), el que hi veus és bellíssim, fines palmeres de pedra clara, i és gòtic català: més espaiós, menys ric (o més auster), més civil. Com el de la catedral o la Llotja de Palma, a Mallorca, com el de la Llotja de la Seda de València, com el del Saló del Tinell, el de la Sala de contractació de la Llotja de Mar o el de les naus de la Biblioteca de Catalunya (construïdes com hospital de la Santa Creu). Tot plegat, pedres que 196

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:52 Página 197

PALAUS

P

evoquen l’expansió mediterrània dels comtes de Barcelona i dels reis d’Aragó (mateixa persona, diferent llengua i numeració): l’arquitectura d’un moment de plenitud.

PALAU DE LA MÚSICA – L’any 1913, G. Desdevises du Dezert escrivia al volum dedicat a Barcelona i els grans santuaris catalans de Les Villes d’Art Célèbres: “Nous ne verrions plus rien a signaler dans la vieille ville si M. L. Domenech ne venait de bâtir, rue de Trafalgar, l’hôtel de l’Orphéon catalan. Laissons de côté tous nos préjugés classiques, imaginons que nous sommes en un pays affranchi des règles, ayant rompu tout lien avec le passé, futuriste dans son art comme dans son idéal, peut-être arriverons-nous à comprendre cette folie décorative.

Impossible de chercher à décrire un tel édifice.” Una follia la primera pedra de la qual va ser posada el dia de Sant Jordi de 1905 per un arquitecte-historiador-polític –Lluís Domènech i Montaner– que hi va perdre molts diners. I un edifici que durant anys no va acabar de ser entès (Carles Soldevila, per exemple, en demanava disculpes al viatger el 1929, i Josep Pla el trobava “horripilant”), però que amb el pas del temps i el triomf de l’Art Nouveau s’ha convertit –a més d’escenari musical consagrador– en joia del patrimoni modernista de la ciutat i, fins i tot, en emblema del que Catalunya pot arribar a fer quan s’oblida de les convencions, de la norma, dels prejudicis clàssics.

PALAU I PALACIO – Aquí fa pensar en la Giralda de Sevilla, allà en Brunelleschi, la façana recorda Budapest... Però som a Barcelona, a mitja alçada de la muntanya de Montjuïc, i és una enorme baluerna de més de 32.000 metres quadrats bastida entre 1926 i 1929 com a edifici central de l’Exposició Internacional (a la Sala Oval, l’espai cobert més gran de la ciutat després del Palau Sant Jordi, el rei Alfons XIII hi presidí la cerimònia oficial d’inauguració) per hostatjar-hi una gran exposició d’art espanyol. La idea inicial era que fos un edifici temporal i, doncs, aterrar-lo després de l’Exposició, però això no es va fer, i l’any 1934 s’hi inaugurà el Museu d’Art de Catalunya. L’havia d’haver inaugurat el 7 d’octubre Lluís Companys, però després dels Fets d’Octubre l’acte es va endarrerir i no va tenir lloc fins a l’11 de novembre, ja sota la presidència de les noves autoritats militars imposades pel govern de la República. El Palau Nacional (“Nacional d’on?”, hi ha qui es pregunta) ha estat des de llavors sotmès a diverses rehabilitacions, que culminaren als anys vuitanta amb la contractació de l’arquitecta italiana Gae Aulenti perquè en fes un projecte global de restauració i museïtzació. En aquests moments és la seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya 197

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:52 Página 198

P

PA LAUS

(MNAC), els responsables del qual gestionen la paradoxa de fer esforços d’imaginació per sumar espai expositiu real a un edifici immens no gaire adequat per a la finalitat que se li ha acabat donant.

MÉS PALAUS AL CENTRE – Hi ha el Palau Reial Major, del qual forma part l’excepcional sala del Tinell (un dels escenaris on els Reis Catòlics potser reberen Colom de tornada d’Amèrica, el 1493); el Palau del Lloctinent, a la mateixa plaça, on hi havia hagut l’Arxiu de la Corona d’Aragó; el Palau Episcopal (de 1769, sense gaire interès com edifici), a tocar del pla de la Catedral; el Palau de la Generalitat, les dimensions i la història de l’edifici renaixentista del qual fan pensar en una administració tirant a modesta (amb un sant Jordi de pedra a la façana i un altre de plata a la capella i un Saló de Sant Jordi amb les pintures al fresc més lletges de tota la ciutat posades allà on haurien d’anar les de TorresGarcia encarregades per Prat de la Riba), i el Palau Moixó, desconegut per a molts, a la plaça dels Sants Just i Pastor, un casalot del XVIII amb esgrafiats a la façana i un pati de primera. I ja no hi ha el Palau Menor, també anomenat Castell Nou o Palau de la Reina (Leonor de Sicília), construït sobre basaments romans i enderrocat el 1857 per fer-hi cases noves pels descendents dels Requesens, als qui el rei Joan I havia cedit l’edificació (el conjunt d’edificacions, de fet). Tot plegat, en un radi de pocs centenars de metres.

PLA DE PALAU – Pla de Palau és el nom de l’esplanada (ara una plaça) circumdada pels Porxos d’en Xifré, la Facultat de Nàutica i la “Delegación del Gobierno en Cataluña”, un grapat de cases i botigues del barri de la Ribera alçades al segle XIX i l’edifici de la Llotja, amb la font al mig del Geni Català (l’àngel nu de la qual, en ser inaugurada el 1856, provocà tantes visites femenines que el bisbe va intervenir i va fer que les autoritats municipals el castressin a martellades). Diríeu que, a la plaça, l’única cosa que no hi ha és allò que hi dóna nom, un altre palau esvaït. Però hi era: el nom fa referència a l’antiga Hala dels Draps, un espai comercial de compravenda clau a la ciutat, ubicat just a l’entrada de tot el que hi arribava per mar. L’edifici, ampliat i reformat, es convertí a partir del segle XVII en el Palau del Lloctinent o virrei de Catalunya, i més endavant hostatjà diverses vegades monarques espanyols de visita a la ciutat fins que es cremà en un incendi l’any 1875. D’aquí el nom popular de pla de Palau per a l’esplanada. Ñ Més sobre el tema a Artistes i artesans, Barcino, Montjuïc, Rambles

198

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:52 Página 199

Casa Baró de Quadras.

Diagonal.

Palau de la Música Catalana.

199

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:53 Página 200

El Geni Català.

Pla de Palau.

Catalan Genius.

Museu Picasso.

Carrer de Montcada.

Museu Nacional d’Art de Catalunya.

200

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:53 Página 201

Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Palau Nacional, Montjuïc.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:53 Página 202

P

Palaces – In Barcelona, as in Venice, it was traditionally called a house, but we have gradually incorporated the word palace to refer, all the same, to things I’m not sure would be classified as such in other parts of the world. And to things that don’t have much in common: a toy shop (the Palacio del Juguete, in Carrer dels Arcs), the half-baroque, half-rococo mansion commissioned by a retired viceroy of Peru that ultimately became home to his widow, who was a third of his age (the Palau de la Virreina, on La Rambla); the family homes of the wealthy medieval lineages (the Aguilar, Cervelló, Dalmases, Finestres and Nadal family homes on Carrer de Montcada), an indoor sports pavilion (the former Palacio de los Deportes on Carrer Lleida, opened in 1955 on the occasion of the Mediterranean Games, and also the much larger and by this time Catalanized Palau Sant Jordi designed by the Japanese architect Arata Isozaki, near the stadium, for the 1992 Olympic Games); from an empty pseudo-Bourbon pavilion bearing the name of a musician from Camprodon (Albéniz, I mean) and paintings by Dalí lost on the Montjuïc hillside to a neoclassic family mansion at the crossroads of Diagonal and Passeig de Gràcia (the Palau Robert). And, along La Rambla, to the family residence of entrepreneurs raised to the rank of noblemen (Palau Güell, on Nou de la Rambla), to the great 18th-century house with sad paintings in grisaille belonging to a languishing nobility who ended up selling it to another titled entrepreneur (Palau Moja, on Portaferrissa, opposite the Church of Betlem, which was home to Antonio López i López, Marquis of Comillas), a palau with a small “p” that interests us today primarily because Jacint Verdaguer lived and practised as chaplain there.

Altogether, frequently rhetorical (or verbal) palaces of a city that, strictly speaking, has never had a king, and has for centuries lived remote from royal power. Or perhaps it is rhetoric that provides the real dimension of the city and its powers.

202

PA LACES

The Catalan Gothic – If you find it hard to believe in God, the motherland or something more transcendent, why not go to the Church of Santa Maria del Mar, in the neighbourhood of La Ribera (at the door of which tradition has it that Ignatius Loyola begged for alms), sit down, look upwards and breathe? Although not the Gothic of which many manuals speak (the Gothic of Chartres, so to speak), what you see is beautiful, slender palm trees of light stone, and it is Catalan Gothic: more spacious, less rich (or more austere), more secular. Like in the cathedral and the Llotja in Palma, in Majorca, like in the Llotja de la Seda in Valencia, like in the Saló del Tinell hall in the Great Royal Palace, the Trading Hall of the Llotja de Mar or the aisles of the Library of Catalonia (built as the Hospital de la Santa Creu). All in all, stones that evoke the Mediterranean expansion of the Counts of Barcelona and the Kings of Aragon (same person, different language and numeration): the architecture of a moment of plenitude.

Palau de la Música – In 1913, in the volume devoted to Barcelona and the great Catalan sanctuaries of Les Villes d’Art Célèbres, G. Desdevises du Dezert wrote: “There would be nothing more to report in the old town if Mr. L. Domenech had not recently erected, in Carrer de Trafalgar, the palace of the Catalan Choral Society. Leaving to one side our classical prejudices, if we were to imagine that we are in a country that has shaken off all rules, breaking all ties with the past, as futuristic in its arts as in its ideals, we might be able to understand this decorative folly. I cannot even begin to try to describe it.” The first stone of this folly was laid on Saint George’s Day 1905 by an architect-cum-historian-cum-politician (Lluís Domènech i Montaner) who lost a lot of money in the process. It was a building that for years was not really understood (Carles Soldevila, for example, begged the traveller’s pardon for it in 1929, and Josep Pla found it “horrifying”), but which, with time and the triumph of Art Nouveau, has become—as well as a musical venue that sets the standard—a

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:53 Página 203

PA LACES

jewel of the city’s Modernista heritage and even an emblem of what Catalonia is capable of when it forgets the conventions, the standards, of classical prejudice.

Palau and Palacio – Reminiscent here of the Giralda in Seville, there of Brunelleschi, the façade is reminiscent of Budapest... But this is Barcelona, halfway up Montjuïc, and we’re dealing with a huge hulk of over 32,000 square metres built between 1926 and 1929 as the central building of the International Exposition (in the Oval Hall, the city’s largest covered space after the Palau Sant Jordi, King Alphonse XIII presided the official opening ceremony) to host a major exhibition of Spanish art. The initial idea was that it should be a temporary building that would be demolished after the Exposition, but this didn’t happen, and in 1934 the Museum of Art of Catalonia opened its doors. It was supposed to be opened on 7 October by Lluís Companys, but after the Events of October, the ceremony was put back and did not take place until 11 November, under the presidency of the new military authorities imposed by the government of the Republic. The National Palace (“National of where?”, some ask) has since been remodelled several times, culminating in the 1980s with the hiring of Italian architect Gae Aulenti to produce an overall restoration and museum project. At present it is the headquarters of the National Museum of Art of Catalonia (MNAC), the directors of which administer the paradox of coercing imagination into creating real expository space in a huge building that is little suited to the purpose assigned to it.

More palaces in the centre – There is the Great Royal Palace, including the exceptional Saló del Tinell hall (possibly one of the settings for the Catholic Kings’ reception of Columbus on his return from the Americas, in 1493); the Palau del Lloctinent, in the same square, where the Archive of the Crown of Aragon stood; the Episcopal Palace (dated 1769, with little interest as a building), beside the Pla de la Catedral; the Palace of the Generalitat, the dimensions and history of this Renaissance-

P

style building suggesting a rather modest government (with a Saint George of stone in the façade and another of silver in the chapel, and a Saint George’s Hall with the ugliest frescoes in the city on walls that should hold those by Torres-Garcia, commissioned by Prat de la Riba), and Moixó Palace, unknown to many, in the Plaça dels Sants Just i Pastor, an 18th-century mansion with sgraffiti on the façade and a splendid courtyard. No longer standing is the Small Palace, also known as the New Castle or the Queen’s Palace (for Leonor of Sicily), constructed on a Roman plinth course and demolished in 1857 to build new houses for the descendents of the Requesens, to whom King Joan I had granted the building (complex of buildings, to be exact). All this, in the radius of just a few hundred metres.

Pla de Palau – Pla de Palau is the name of the esplanade (now a plaza) surrounded by the Porxos d’en Xifré, the Faculty of Navigation and the “Delegación del Gobierno en Cataluña”, a sprinkling of houses and shops in the neighbourhood of La Ribera constructed in the 19th century and the Llotja building, at its centre the fountain of Catalan Genius (whose naked angel, when unveiled in 1856, prompted so many female visits that the bishop intervened and had the municipal authorities castrate it with a hammer). We might say that the only thing the plaza lacks is what gives it its name, another disappeared palace. It was once there, however: the name refers to the old Hala dels Draps, an important commercial space in the city, located right next to the path of everything that arrived by sea. In the 17th century, the extended and remodelled building became the Palace of the Deputy or Viceroy of Catalonia, and later on several occasions quartered Spanish monarchs visiting the city, till it burned down in a fire in 1875. Hence the popular name of Pla de Palau for the esplanade. Ñ More on the subject under Artists and artisans, Barcino, Montjuïc, Rambles 203

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:53 Página 204

P

PI CA SSO

A LLOTJA – En arribar a Barcelona provinent de La Corunya, l’any 1895, la família Ruiz-Picasso s’instal·la als Porxos d’en Xifré (mesos després passaran al carrer de la Cristina i al de la Mercè, sempre a prop d’allà): el pare, José Ruiz, ha estat nomenat professor titular de l’Escola d’Arts i Oficis, que té la seu al darrer pis de l’edifici neoclàssic de la Llotja. Allà va continuar també el fill, Pablo Ruiz Picasso, la seva formació artística (diuen que resolent en un dia els exercicis d’ingrés previstos per a un mes) ja iniciada a Galícia, i molt a prop d’allà (al carrer de la Plata, per sota del carrer Ample) va tenir el pintor, pagat pel pare, el seu primer taller, on pintà Ciencia y caridad.

UN SALÓ D’AVINYÓ – El carrer d’Avinyó (durant un temps dit de les Calderes Velles), continuació del dels Banys Nous, deu el seu traçat sinuós al fet que segueix el camí de ronda exterior de l’antiga muralla romana. Avui forma part de la història de l’art perquè el quadre que es considera pedra de toc del cubisme, batejat pels amics parisencs del pintor El bordell filosòfic i després pel seu marxant Les demoiselles d’Avignon, fa referència (com explica i documenta Lluís Permanyer) no pas a la ciutat dels Papes sinó a un dels bordells que hi havia al tombant de segle en aquest antic carrer senyorial vingut a menys. En molts dels dibuixos preparatoris, a més de les cinc dones nues en postures prou explícites, hi apareixen dos homes, un d’ells vestit a la manera bohèmia i amb una calavera a les mans (potser el doctor Cinto Reventós, amic del jove Picasso), l’altre un mariner. Damunt de la taula, a més dels talls de síndria, un porró: símbol fàl·lic però també clara marca geogràfica. Mariners i putes, joves artistes, un prostíbul: l’ambient de la ciutat vella que Picasso i la seva colla coneixien i freqüentaren. Les demoiselles d’Avignon eren doncs, també, senyoretes de Barcelona.

Al mateix carrer, tocant a Ferran, hi ha una vella espardenyeria encara oberta al públic que abasteix clients de tota la vida i també (des que surt a moltes guies), turistes avisats i algun nom il·lustre com ara el Sant Pare.

4 GATS – A partir de 1897, la cerveseria Els 4 Gats (als baixos d’un edifici de Puig i Cadafalch al carrer de Montsió) va ser el punt de trobada dels artistes del Modernisme: Casas, Rusiñol, Utrillo, també Picasso. El local, promogut pel bohemi Pere Romeu (que havia treballat de cambrer en un cabaret a París), servia com a lloc de tertúlies i d’exposicions: Picasso hi va fer la seva primera exposició individual, el 1900. També s’hi van editar els quinze números de la revista Quatre Gats (1899) i va ser d’alguna manera d’on va sortir l’extraordinària Pèl & Ploma (1899-1903).

204

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:53 Página 205

PI CA SSO

P

MUSEU PICASSO – El museu més popular de la ciutat després del del Barça és el Museu Picasso, amb un milió de visitants anuals. Picasso és un cas prototípic de barceloní no barceloní de naixença: nascut a Málaga, nen a Galícia, arribà a Barcelona als catorze anys i va viure a la ciutat els seus anys de formació escolar i artística i els anys també de joventut i la primera bohèmia amb les seves grans amistats. Un d’aquests amics, a més secretari del pintor, fou Jaume Sabartés, que l’any 1960 (per voluntat també del pintor, que vivia a França i s’havia ja convertit en l’artista francès mundialment reconegut que avui tothom coneix) proposa a l’Ajuntament cedir la seva col·lecció particular per a la creació d’un Museu Picasso. El museu va obrir les seves portes el 1963 a l’antic Palau Aguilar del carrer de Montcada, un bonic casalot gòtic del segle XV, i des de llavors ha anat sumant altres palaus gòtics del mateix carrer i ha anat augmentant el seu fons amb donacions i peces provinents del mateix pintor (com el Retrat blau de Sabartés, de 1901, donat a la mort de l’amic, juntament amb la sèrie Las Meninas), de la seva família i d’altres fons municipals (cas de l’extraordinari Arlequí de la col·lecció Plandiura). Deixem constància, com a detall d’època, que quan el van inaugurar el museu es deia Colección Sabartés (o Museo Berenguer de Aguilar), perquè les autoritats del moment no van voler fer servir el nom de l’artista (però sí, òbviament, les seves obres), exiliat polític i comunista declarat.

Amb la Fundació Miró (a Montjuïc), el MACBA i el seu edifici blanc de Richard Meier inaugurat al Raval el 1995 i la Fundació Tàpies (al carrer d’Aragó, a la seu de l’antiga editorial Montaner y Simón), a més d’altres iniciatives més recents com la Fundació Suñol o la Fundació Vila Casas, el Museu Picasso proposa un esplèndid itinerari per l’art contemporani a la ciutat, que caldria complementar amb l’itinerari paral·lel de les estàtues i escultures instal·lades a la via pública al llarg dels últims vint o trenta anys, amb peces com les d’Andreu Alfaro, Anthony Caro, d’Eduardo Chillida (una de gran format suspesa en l’aire al Parc de la Creueta del Coll i una altra més petita a la plaça del Rei), Xavier Corberó, Apel·les Fenosa, Frank Gehry, Rebecca Horn, Antoni Llena, Claes Oldenburg, Oteiza, Jaume Plensa, Richard Serra, etc.

ESGRAFIATS – Un dels trets peculiars del paisatge urbà barceloní són els esgrafiats.

Aquesta tècnica decorativa (de l’italià sgraffiare) que ja feien servir els romans, consistent a gratar o gravar sobre l’arrebossat de la façana, es va posar de moda al segle XVIII i a la ciutat se’n conserven bons exemples. Potser el més antic (i un dels més bonics) és a la plaça del Pi, a la façana del palau Maldà, però també 205

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:53 Página 206

P

PI CA SSO

podem destacar-ne d’altres al carrer d’en Carabassa o al 47 del carrer de la Boqueria (amb Banys Nous), a banda d’edificis modernistes i noucentistes més recents com els grups escolars Baixeras (a la Via Laietana) o Ramon Llull (a Diagonal/Sardenya).

L’any 1960 la façana del nou edifici del Col·legi d’Arquitectes, al carrer dels Arcs, incorporà tres grans frisos esgrafiats dissenyats per Picasso (i realitzats amb raig de sorra pel noruec Carl Nesjar) que evoquen escenes d’iconografia barcelonina i mediterrània: la sardana, les colles de Sant Medir, una processó amb gegants, les palmes i palmons...

VIA LAIETANA – La part antiga de la Barcelona que Picasso abandona l’any 1904 per marxar a París encara no tenia la llarga incisió de dalt a baix que la Via Laietana representà. “Oberta” l’any 1908 per comunicar l’Eixample amb el mar, avui la Via Laietana deixa a banda i banda d’una Ciutat Vella llavors sense interrupció la presència picassiana: els Porxos d’en Xifré, la Llotja i el carrer de Montcada, on hi haurà el futur Museu Picasso, a una banda; el seu primer estudi, el Xino, els 4 Gats, la Sala Parés i el futur esgrafiat del Col·legi d’Arquitectes a una altra.

En aquesta ciutat antiga feta de corbes i raconades, les intervencions significatives amb tiralínies són escasses: hi ha el carrer Ample, al segle XVI, després el carrer de Ferran obert pel consistori liberal de 1820 (dit tradicionalment pronunciant el nom del rei a la catalana: Farnandu, com Palaiu), i llavors, enllà de la gran operació quadriculada del Pla Cerdà, ja ve l’obertura de la Via Laietana, feta a més no en un pla despoblat sinó damunt de la part antiga de la ciutat, aterrant dues mil cases, alçant nous edificis que per moments (i en pocs metres) fan pensar en Chicago i escapçant o ampliant de sobte vells carrers i places. Val a dir també que la nova avinguda va fer visible bona part de la muralla romana (i d’un seguit de palaus medievals) i que va permetre construir amb anys d’antelació els túnels del futur metro.

Al número 43 del carrer (en una residència particular de luxe esdevinguda hotel per a l’Exposició de 1929 i després, el 1931, comissaria d’Ordre Públic a les ordres de Frederic Escofet), s’alça un edifici que encara avui produeix a molts barcelonins una esgarrifança: aquí hi hagué durant el franquisme la Jefatura Superior de Policía on el comissari Pedro Polo i més tard els infausts germans Vicente Juan i Pedro Juan Creix torturaren sense miraments molts opositors al règim. Ñ Més sobre el tema a Artistes i artesans 206

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:53 Página 207

Sala Parés.

Carrer de Petritxol.

Museu Picasso.

Carrer de Montcada.

207

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:53 Pรกgina 208

P

4 Gats.

Carrer de Montsiรณ.

Museu Picasso.

Carrer de Montcada.

208

PI CA SSO

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:53 Pรกgina 209

Via Laietana.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:53 Página 210

P

La Llotja – On their arrival in Barcelona from Corunna, in 1895, the Ruiz-Picasso family took up residence in the Porxos d’en Xifré (months later moving to Carrer de la Cristina and Carrer de la Mercè, both nearby): the father, José Ruiz, was appointed lecturer at the School of Arts and Crafts, based on the top floor of the neoclassic building of La Llotja.

There, too, the son, Pablo Ruiz Picasso, continued the artistic training (completing, they say, in one day the entrance exercises intended to take a month) begun in Galicia, and close by (in Carrer de la Plata, just below Carrer Ample) the painter had his first studio, paid for by his father, where he painted Science and Charity.

A salon of Avinyó – Carrer d’Avinyó (for a time called Carrer de les Calderes Velles), the continuation of Carrer dels Banys Nous, owes its windy layout to the fact that it follows the exterior chemin de ronde of the old Roman wall. Today it forms part of the history of art, because the painting considered the touchstone of Cubism, christened The Philosophical Brothel by the painter’s Paris friends and later Les demoiselles d’Avignon by his dealer, refers (as explained and documented by Lluís Permanyer) not to the city of the Popes but to one of the brothels that stood at the turn of the century in this stately street fallen on hard times. Many of the preparatory drawings, as well as the five naked women in explicit enough poses, feature two men, one dressed in bohemian style with a skull in his hands (perhaps Doctor Cinto Reventós, a friend of the young Picasso), the other a sailor. On the table, as well as the slices of watermelon, a porró: a phallic symbol but also a clear geographical pointer. Sailors and whores, young artists, a brothel: the circles known and frequented in the old town by Picasso and his crowd. The demoiselles d’Avignon were, then, also young ladies of Barcelona.

In the same street, near Carrer Ferran, there is an old espadrille-maker’s still open to the public that caters to lifelong clients and also (since it features in many guides), tourists in 210

PI CA SSO

the know and the odd famous name, such as the Holy Father.

4 Gats – In 1897, the bar Els 4 Gats (on the ground floor of a building by Puig i Cadafalch in Carrer de Montsió) became the meeting point for the artists of Modernisme: Casas, Rusiñol, Utrillo, and also Picasso. The bar, promoted by the bohemian Pere Romeu (who had worked as a waiter in a Paris cabaret), was a place for discussions and exhibitions: Picasso held his first one-man show there, in 1900. The 15 issues of Els Quatre Gats magazine (1899) were also edited there and it was, to some extent, the original source of the extraordinary Pèl & Ploma (1899-1903).

Picasso Museum – The most popular museum in the city after the Barça Museum is the Picasso Museum, with a million visitors a year.

Picasso is a prototypical case of a Barcelonan who is not a Barcelonan by birth: born in Malaga, he spent his boyhood in Galicia, arrived in Barcelona at the age of 14 and spent his formative educational and artistic years in the city, as well as the years of his youth and incipient bohemianism with his great friends.

One such, also the painter’s personal secretary, was Jaume Sabartés, who, in 1960 (at the wishes of the painter, who lived in France and by this point had become the worldrenowned French artist known to everyone today) proposed that the City Council should cede its own collection to create a Picasso Museum. The museum opened its doors in 1963 in Aguilar Palace in Carrer de Montcada, a lovely 15th-century Gothic mansion, and since then has annexed other Gothic palaces in the street and gradually increased its holdings with donations and pieces given by the painter (such as his Blue Portrait of Sabartés, of 1901, donated on his friend’s death, along with the Las Meninas series), his family and other municipal sources (this was the case of the extraordinary Harlequin from the Plandiura collection). I should go on record, as a period detail, that when the museum opened it was called the Sabartés Collection (or the Berenguer de Aguilar Museum), be-

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:53 Página 211

PI CA SSO

cause the authorities of the time did not want to use the name of the artist (they had no problem using his works), who was a political exile and a declared communist.

With the Miró Foundation (on Montjuïc), the MACBA in Richard Meier’s white building unveiled in the Raval in 1995 and the Tàpies Foundation (in Carrer d’Aragó, in the headquarters of the former Montaner y Simón publishing house), as well as more recent initiatives such as the Suñol Foundation and the Vila Casas Foundation, the Picasso Museum provides a splendid contemporary art circuit in the city that should be complemented by a parallel visit to the statues and sculptures installed in the street over the last 20 or 30 years, including those by Andreu Alfaro, Anthony Caro, Eduardo Chillida (a large format one suspended in the air in the Parc de la Creueta del Coll and another smaller one in Plaça del Rei), Xavier Corberó, Apel·les Fenosa, Frank Gehry, Rebecca Horn, Antoni Llena, Claes Oldenburg, Oteiza, Jaume Plensa, Richard Serra, etc.

Sgraffiti – A distinguishing trait of Barcelona’s urban landscape is its sgraffiti. This decorative technique (from the Italian sgraffiare) used by the Romans, which consisted of scratching or engraving the plaster on a façade, became fashionable in the 18th century, and good examples have been preserved in the city. Perhaps the oldest (and one of the loveliest) is in Plaça del Pi, on the façade of Maldà Palace, but there are other outstanding examples in Carrer d’en Carabassa and at 47, Carrer de la Boqueria (with Banys Nous), as well as more recent Modernista and Noucentista buildings, such as the Baixeras (Via Laietana) and Ramon Llull (Diagonal/Sardenya) school complexes.

In 1960, the façade of the new building of the Architects’ Institute, in Carrer dels Arcs, incorporated three large sgraffiti friezes designed by Picasso (and created using sand-blasting by Norwegian Carl Nesjar) that evoke iconographic scenes of Barcelona and the Mediterranean: the sardana folk dance, the festival of Sant Medir, a proces-

P

sion with giants, palm trees and Easter procession palm branches...

Via Laietana – The old part of the Barcelona that Picasso left in 1904 for Paris predates the gigantic slash from top to bottom that is Via Laietana. “Built” in 1908 to communicate the Eixample with the sea, today Via Laietana divides Picasso’s presence to either side of an old town that was, at that time, uninterrupted fabric: the Porxos d’en Xifré, La Llotja and Carrer de Montcada, home to the future Picasso Museum, on one side; his first studio, the Xino, Els 4 Gats, the Sala Parés art gallery and the future sgraffiti of the Architects’ Institute on the other.

In this old city made up of curves and crannies, significant geometric interventions drawn with a tracing pen are few: there is Carrer Ample, from the 16th century, then Carrer de Ferran built by the Council in 1820 (traditionally pronouncing the king’s name Catalan style: Farnandu, like Palaiu), and then, after the great grid operation that was the Cerdà Plan, came the construction of Via Laietana, built not on an empty plain but over the old part of the city, demolishing two thousand houses, erecting new buildings which, at times (in the space of a few metres) suggest Chicago, and suddenly cropping or widening old streets and places. It should also be said that the new avenue reveals whole stretches of the Roman wall (and a series of medieval palaces) and allowed the construction years in advance of tunnels for the future Metro.

At number 43 on this street (in a deluxe private home that became a hotel for Expo 1929 and then, in 1931, the Office of Law and Order under the command of Frederic Escofet), stands a building that even today makes many citizens of Barcelona shudder: during Francoism, this was the Police Headquarters where the commissioner Pedro Polo and, later, the infamous brothers Vicente Juan and Pedro Juan Creix ruthlessly tortured many opponents of the regime. Ñ More on the subject under Artists and artisans 211

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:53 Pรกgina 212

Santa Maria del Mar.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:53 Pรกgina 213

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:53 Página 214

Q

QUIXOT

ARCHIVO DE LA CORTESÍA – Durant anys (quatre segles, de fet) Barcelona ha estat presentada, evocant unes elogioses paraules de Miguel de Cervantes, com a “archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza, única”. Ho diu el protagonista de Don Quijote de la Mancha al final d’una novel·la única que per postres diu que el Tirant és “el mejor libro del mundo”. Cervantes potser havia estat breument a Barcelona de jove, camí d’Itàlia (fugint de l’acusació d’un delicte de sang), i després –això és segur– tres mesos l’estiu de 1610. Segons la tradició va viure a la casa que avui duu el número 2 del passeig de Colom (l’edifici, del segle XVI, conserva de l’època les llindes de la façana esculpides al tercer i quart pis), i des d’allà devia atalaiar el que al llibre esdevindria l’escenari de l’arribada del Quixot i Sancho Panza a Barcelona guiats per Roque Guinart (sòsies del bandoler històric Perot Rocaguinarda, amb carreró propi –el de Perot lo Lladre– allà on se suposa que s’amagava quan era a ciutat).

Els escenaris barcelonins del Quixot seran el portal de Mar (on avui hi ha la Facultat de Nàutica), el carrer Ample, la muralla paral·lela a la costa i el pla al voltant de l’edifici de la Llotja i, per la part de fora, la platja i l’istme que l’unia amb l’antiga illa de Maians (cap al que ara és la Barceloneta)... En aquesta platja el Quixot caurà derrotat pel cavaller de la Blanca Luna (“¡Aquí fue Troya!” exclama en mirar enrere sortint de la ciutat) i acceptarà tornar a casa. Abans, però, ell i Sancho hauran conegut el mar i hauran passat uns dies feliços (“el mar alegre, la tierra jocunda, el aire claro”) convidats a casa d’Antonio Moreno, dies que inclouen la celebració de Sant Joan, l’episodi del cap parlant, una sortida en galera perseguint un vaixell pirata (problema del moment a les costes catalanes, com els bandolers ho eren als camins de l’interior) i un passeig per la vila “a la llana y a pie” que el duu a visitar una impremta. També aquesta, la tradició popular l’ha ubicada en un taller real: el de Sebastià de Comellas (nascut a Alcalá de Henares, com Cervantes) al número 14 del carrer del Call, i el real i l’imaginat s’hi barregen perquè en la seva visita (que potser en recrea una de l’autor el 1610), ja a la segona part de la novel·la, el Quixot es troba que hi estan estampant precisament el fals Quijote, el d’Avellaneda, que ha aparegut per aprofitar l’èxit de la primera part del seu. Cervantes, el Quixot i Barcelona juguen doncs de fa molt de temps un joc esplèndid de realitats i ficció.

214

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:53 Página 215

QUIXOT

Q

DORÉ – El Quixot que molts de nosaltres tenim al cap (el que veiem si tanquem els ulls) és il·lustrat per Gustave Doré. Però no tothom sap que el gravador va viure un any sencer a casa nostra, el 1862, per ambientar-se i reproduir la platja, la muralla, els carrers, els balcons, els patis, les sales, els domassos, les butaques de què parla Cervantes a la seva novel·la: les il·lustracions del Quijote de Doré tenen molt de reportatge d’una època de la Barcelona de prop de mar.

RIBERA I GÒTIC – Els escenaris barcelonins del Quixot són els del barri de la Ribera, que llavors, amb la ciutat emmurallada, incloïa el portal de Mar i tenia l’aigua i les barques més a prop d’aquest, de la muralla, de la Llotja i de Santa Maria del Mar (tot i que aquí no tant com quan s’hi havia construït la primitiva Santa Maria de les Arenes, documentada el 998 i alçada ja sobre un temple paleocristià anterior). La Ribera era un barri de mercaders amb una part també benestant als palaus medievals del carrer de Montcada. Al segle XVII, però, la “modernitat” es desplaçarà cap al que avui coneixem com el Gòtic amb l’obertura del rectilini i arbrat (al seu temps, únic a la ciutat) carrer Ample. Quan el 1808 els francesos ocupin Barcelona serà aquí (al palau Larrard, al número 28) que s’instal·larà el tràgicament famós cap de la policia, el general Lechi. I el 1814 els anglesos que desfilaven havent alliberat la ciutat passaren per aquell mateix carrer Ample on Cervantes ens diu que un parell de segles abans badava el seu Quixot.

EL BORN – En català un born és el clos o plaça on es feien els torneigs i festes cavalleresques, i bornejar és el que fan els cavalls quan salten d’alegria. Fins al segle XV el que els barcelonins (gent que roda el món i torna al Born) anomenen el Born era doncs –com a Palma o a Ciutadella– el lloc de la ciutat on es feien les justes. Després una part del barri va ser enderrocada (pels veïns mateixos, i no pas voluntàriament) perquè la Ciutadella tingués bona vista, i quan al seu torn la Ciutadella va anar a terra allà a tocar es construí entre 1874 i 1878 un nou mercat central per a la ciutat projectat per l’arquitecte municipal, Antoni Rovira i Trias, i amb Josep Fontserè com a mestre d’obres i una magnífica estructura de ferro fosa als tallers de La Maquinista Terrestre y Marítima de la Barceloneta. El mercat va estar en funcionament fins al 1971, quan fou traslladat al nou Mercabarna, a la Zona Franca, i les obres fetes anys enrere per adequar l’espai van deixar al descobert una part molt ben conservada de la ciutat de principis del segle XVIII (colgada amb terra), que serà el Born Centre Cultural: un espai de visita i d’interpretació de la Barcelona de 1714.

215

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:53 Página 216

Q

QUIXOT

BARCELONA ESCRITA – Periòdicament (sobretot en temps d’eixut informatiu) reapareix en papers públics el dubte sobre quan arribarà la suposada gran novel·la sobre Barcelona. La pregunta obvia les esplèndides aportacions de Julià de Jòdar, Carmen Laforet (que a Nada va copsar la grisor de la ciutat a la postguerra), Juan Marsé, Eduardo Mendoza (La ciudad de los prodigios i La verdad sobre el caso Savolta són història fingida de la Barcelona del XIX), Quim Monzó, Narcís Oller (La febre d’or és un bon retrat de la ciutat industrial i de la febre borsària de 1890-91), Josep Pla, Baltasar Porcel, Robert Robert, Mercè Rodoreda (La plaça del Diamant, Mirall trencat o El carrer de les Camèlies juguen amb Barcelona i els seus barris), Montserrat Roig, Josep M. de Sagarra (Vida privada pinta els contrastos de classe de principis del segle XX), Manuel Vázquez Montalbán (que als anys vuitanta farà voltar per la ciutat el detectiu gastrònom Pepe Carvalho), Emili Vilanova i tants altres autors. Sergi Pàmies va donar la volta al tema i titulà La gran novel·la sobre Barcelona un dels seus llibres de contes.

BARCELONA FILMADA – Tot i que amb menys prolixitat que al món dels llibres, Barcelona també ha estat escenari (i en bona part protagonista) d’un bon nombre de pel·lícules. Destaquem-ne entre les antigues un breu reportatge de 1908 (dirigit per Ricardo de Baños) filmat dalt d’un tramvia que puja per la Rambla i pel passeig de Gràcia i amunt pel carrer Gran de Gràcia, i bona part del documental Gent i paisatge de Catalunya (1926, de Josep Gaspar), amb guió dels escriptors Alexandre Plana i Josep M. de Sagarra. Parlant de títols més recents, apuntem Los Tarantos (1963), de Francisco Rovira Beleta, que recrea la història de Romeu i Julieta (i de West Side Story) al Somorrostro i va arribar a ser nominada a l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera; una part de The Passenger (1975), de Michelangelo Antonioni, amb Jack Nicholson i Maria Schneider fent-se fotos a la Pedrera; Ocaña, retrat intermitent (1978), de Ventura Pons, sobre un dels personatges emblemàtics de la història de la Rambla; Todo sobre mi madre (1999), de Pedro Almodóvar; En construcción (2001), de José Luis Guerín, testimoni del procés de “gentrificació” al Raval; Salvador (2006), de Manuel Huerga, represa de la història de Puig Antich, el jove guerriller urbà executat per Franco el 1974; la cinta de terror REC (2007) i les seves seqüeles, filmades en un edifici de la Rambla de Catalunya; Vicky Cristina Barcelona (2008), la dolça mirada de Woody Allen a la nostra ciutat, i Biutiful (2010), d’Alejandro González Iñárritu, que en bona part hi exerceix de contrapunt. Ñ Més sobre el tema a Llibres, Palaus, Visitants

216

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:54 Pรกgina 217

Santa Maria del Mar. El barri de la Ribera.

The neighbourhood of La Ribera.

217

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:54 Pรกgina 218

Santa Maria del Mar.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:54 Pรกgina 219

Sala de Contractacions, a la Llotja de Mar. The Trading Hall in La Llotja de Mar.

219

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:54 Página 220

Q

The treasure house of courtesy – For years (four centuries, to be precise) Barcelona has been presented, evoking the glowing praise of Miguel de Cervantes, as the “treasure house of courtesy, haven of strangers, asylum of the poor, home of the valiant, champion of the wronged, pleasant exchange of firm friendships, a city unrivalled in location and beauty”. Thus spoke the protagonist of Don Quijote de la Mancha at the end of a unique novel that, to cap it all, said that Tirant lo Blanc was “the best book in the world”. Cervantes may have visited Barcelona in passing as a young man, on his way to Italy (fleeing charges of a bloody crime), and later—this is certain—for three months in the summer of 1610. Tradition has it that he lived in the house that now bears the number 2 on Passeig de Colom (the building, dating from the 16th century, retains the carved lintels on the third and fourth floors of the façade). From there he must have looked out on what, in the book, was to be the scene of the arrival in Barcelona of Quixote and Sancho Panza, guided by Roque Guinart (doppelganger of the historic brigand Perot Rocaguinarda, with an alley named after him—Perot lo Lladre— where he was supposed to hide away when he was in the city).

The Barcelona settings for Quixote were the Portal de Mar (where the Faculty of Navigation stands today), Carrer Ample, the sea wall running parallel to the coast and the flat land around the Llotja building and, on the outside, the beach and the isthmus that joined it with the former island of Maians (in the direction of what is, today, La Barceloneta)... On this beach, Quixote was defeated by the Knight of the White Moon (“Here Troy was!” he exclaimed as he looked back at the city he left behind) and agreed to return home. Before, though, he and Sancho discovered the sea and spent some happy days (“the bright sea, the smiling earth, the clear air”) as guests of Antonio Moreno, days that included the celebration of Saint John’s Eve, the episode of the talking head, a sortie in a galley in pursuit of a pirate ship (a problem at the time on 220

QUIXOTE

Catalan coasts, as the bandits were inland) and a walk around the town “quietly and on foot” which took him to a printer’s. Popular tradition places this in a real print shop, run

by Sebastià de Comellas (born in Alcalá de Henares, like Cervantes) at number 14, Carrer del Call, where the real and the imaginary come together during his visit (perhaps recreating that of the author in 1610) when, in the second part of the novel, Quixote discovers that they are printing the false Quixote, Avellaneda’s, which has appeared on the back of the success of the first part of his. Cervantes, Quixote and Barcelona have for years played a splendid game of realities and fiction.

Doré – The Quixote that many of us have in our minds (the one we see when we close our eyes) is illustrated by Gustave Doré. But not everyone knows that the engraver lived for a whole year in our city, in 1862, to soak up the atmosphere and reproduce the beach, the town wall, the streets, the balconies, the courtyards, the halls, the damasks, the couches of which Cervantes speaks in his novel: Doré’s illustrations of Quixote serve as a reportage of a period in Barcelona by the sea.

Ribera and Gòtic – The Barcelona backdrops for Quixote are those of the neighbourhood of La Ribera, which then, with the walled city, included the Sea Gate, with the water and the boats closer to it, to the wall, to La Llotja and to Santa Maria del Mar (though not as close as when the original Santa Maria de les Arenes was built, documented in 998 and raised on the site of a palaeo-Christian temple).

La Ribera was a neighbourhood of merchants, also with a wealthy area represented by the medieval palaces of Carrer de Montcada. In the 17th century, though, “modernism” was moving to what we now know as the Gothic quarter, with the construction of the straight, tree-lined (at the time unique in the city) Carrer Ample, or Broad Street. When in 1808 the French occupied Barcelona it was here (Larrard Palace, at number 28) that the tragically famous Chief of Police, General Lechi, took up residence. And, in 1814, it was the English who marched, having liberated the

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:54 Página 221

QUIXOTE

city, along that same Carrer Ample where Cervantes tells us, a few centuries previously, his Quixote had daydreamed.

El Born – In Catalan, a born is the ground or the arena where tilting and chivalrous tournaments were held, and bornejar is what horses do when they prance with joy. Until the 15th century, what the people of Barcelona (who, according to a popular saying, go round the world but always come back to where they started—in the Born) call the Born was, then—like in Palma and Ciutadella—the city’s venue for jousts. Later, part of the neighbourhood was demolished (by the residents themselves, and not voluntarily) to give the Citadel a good view, and when the Citadel came down, between 1874 and 1878 a new central market place was built nearby for the city, designed by municipal architect Antoni Rovira i Trias, with Josep Fontserè as master builder and a magnificent iron structure cast in the workshops of La Maquinista Terrestre y Marítima in La Barceloneta. The market remained in use until 1971, when it was moved to Mercabarna, in the Zona Franca, and the work done years previously to adapt the space uncovered a very well conserved part of early 18th-century city (buried with earth), which is to be the Born Arts Centre: a space for visiting and interpreting the Barcelona of 1714.

Written Barcelona – Periodically (particularly in times of a dearth of news), the question as to when the great Barcelona novel will be written rears its head. The question overlooks the splendid contributions of Julià de Jòdar, Carmen Laforet (whose Nada captured the greyness and gloom of the city in the postwar years), Juan Marsé, Eduardo Mendoza (The City of Marvels and The Truth about the Savolta Case are fake histories of 19th-century Barcelona), Quim Monzó, Narcís Oller (La febre d’or is a good portrait of the new industrial city and the stock-exchange fever of 189091), Josep Pla, Baltasar Porcel, Robert Robert, Mercè Rodoreda (In Diamond Square, A Broken Mirror and Camellia Street are based on Barcelona and its neighbourhoods as char-

Q

acters), Montserrat Roig, Josep Maria de Sagarra (Vida privada portrays the class divide of the early 20th century), Manuel Vázquez Montalbán (setting gourmet detective Pepe Carvalho loose in the city in the 1980s), Emili Vilanova and many other authors. Sergi Pàmies turned it around and called one of his books of short stories La gran novel·la sobre Barcelona (The great Barcelona novel).

Filmed Barcelona – Though less prolific than in the world of books, Barcelona has also provided the setting (and in many cases the main character) of a good number of films.

Old ones include a short reportage of 1908 (directed by Ricardo de Baños) filmed on the top of a tram travelling up La Rambla and Passeig de Gràcia, and then up Carrer Gran de Gràcia, and much of the documentary Gent i paisatge de Catalunya (1926, by Josep Gaspar), with screenplay by the writers Alexandre Plana and Josep Maria de Sagarra.

More recent films include Los Tarantos (1963), by Francisco Rovira Beleta, which retells the story of Romeo and Juliet (and West Side Story) in Somorrostro and was nominated for the Oscar for the Best Foreign Film; part of The Passenger (1975), by Michelangelo Antonioni, with Jack Nicholson and Maria Schneider taking photos at La Pedrera; Ocaña, retrat intermitent (1978), by Ventura Pons, about an emblematic figure in the history of La Rambla; Todo sobre mi madre (All About my Mother, 1999), by Pedro Almodóvar; En construcción (In Construction, 2001), by José Luis Guerín, about the process of gentrification in the Raval; Salvador (2006), by Manuel Huerga, picking up the story of Puig Antich, the young urban guerrilla executed by Franco in 1974; the horror film REC (2007) and its sequels, filmed in a building on Rambla de Catalunya; and Vicky Cristina Barcelona (2008), Woody Allen’s gentle look at our city, and Alejandro González Iñárritu’s Biutiful (2010), which serves largely as a counterpoint to the latter. Ñ More on the subject under Books, Palaces, Visitors 221

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:54 PĂĄgina 222

La Monyos.

Museu dels Autòmats del Tibidabo.

Museum of Automata, Tibidabo.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:54 Pรกgina 223

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:54 Página 224

R

RAMBLES

RAMBLA I RAMBLES – D’acord, es diu “la Rambla”, però és que a Barcelona n’hi ha més d’una, de rambla. Rambles, doncs. A Barcelona i a Catalunya. Pel que fa al llarg passeig (de prop de dos quilòmetres) barceloní que va del portal de la Pau a la plaça de Catalunya (o viceversa) per allà on abans baixava la riera de Malla, és format per cinc rambles amb nom propi (de Canaletes, dels Estudis, de Sant Josep, dels Caputxins i de Santa Mònica) i un parell de plans (de la Boqueria i del Teatre). Aquest ha estat sempre un dels millors aparadors del que passava a la ciutat, i avui s’ha convertit més que cap altra zona en territori turista: no hi ha guia de Barcelona dels centenars que s’han arribat a publicar darrerament que no recomani amb un joc més o menys afortunat d’adjectius i epítets una passejada per la Rambla. Amb aquest mot d’origen àrab (de rámla, “areny” o “sorral”), documentat en català des del segle XIII, es fa referència a un curs d’aigua breu i intermitent comú a la conca mediterrània, lloc habitual de passeig a les viles costaneres catalanes. I també, és clar, amb majúscula, al llarg carrer de Barcelona (durant segles fora murada) on, al segle XVII els estudiants feien batalles de taronges, al XIX la gentada arrossegà diverses estàtues reials fins llançar-les al mar, als anys seixanta del segle XX els grisos hi obligaven a córrer els manifestants disparant-los bales de goma i on ara mateix els homes-estàtua somriuen davant dels turistes de mig món i els pispes de l’altre mig que de tant en tant s’enduen una cartera.

El nom del passeig ha generat un verb (ramblejar: passejar per la rambla). El seu recorregut ha vist construir i cremar esglésies i convents, alçar-se i també cremar-se el Liceu, plantar-hi al capdamunt un quiosc dissenyat per Josep Goday (instal·lat el 1908 i eliminat el 1951), establir-hi i fa poc treure’n parades d’animals, vendre-hi capons per Nadal i flors i diaris i serveis diversos més i menys honestos tot l’any, fer-se famós el mercat de la Boqueria, passejar gent excèntrica com la Monyos o l’Ocaña, celebrar-hi les grans victòries del Barça a la petita font de Canaletes (ferro colat i quatre fanals i quatre brolladors) perquè als anys trenta aquí hi havia la redacció del diari La Rambla i apuntaven els resultats dels partits en una pissarra, i també, allà mateix però de dia, discutir-hi cada jugada i cada gol... Ja ho diuen: la Rambla és única.

SOUVENIRS – No, el barret mexicà no és típic de Barcelona (ni de Catalunya, de fet ni tan sols d’Espanya). No, Gaudí no dissenyà mai cap toro recobert de trencadís de ceràmica. No, les nenes catalanes no tenen a l’armari un vestit de fa-

224

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:54 Página 225

RAMBLES

R

ralaes per a quan arriba el mes d’abril. I no, no sabem què hi fa tot això a les parades de souvenirs de la Rambla o dels voltants de la Sagrada Família i el Park Güell. És clar que tampoc no queden gaires cases on el porró aparegui a sobre de la taula a l’hora de dinar, i ningú no passeja per cap rambla catalana amb barretina ni tan sols en dies de festa... Definitivament, la indústria del souvenir juga a la irrealitat amb una destresa digna de millor causa.

RAMBLA DE CATALUNYA – L’estiu de 1938, fa tres quarts de segle, el secretari de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), Francesc Trabal, escrivia a Londres al PEN Club Internacional demanant-los si podien fer una crida als socis perquè enviessin paquets de menjar per als escriptors catalans (“the problem of food in Barcelona is a serious one”). L’onze d’agost, Trabal agraeix a Londres l’arribada de dos paquets que ja han estat distribuïts entre catorze escriptors. Al davant d’allà on llavors tenien la seu la ILC i el PEN Català, a la part baixa de la Rambla de Catalunya, avui hi ha una terrassa amb tendals plens de turistes potser també anglesos bevent i menjant i fent-se fotos. En un principal just a uns metres per sobre d’aquesta filera ordenada de cotxes d’importació i 4 x 4 aparcats a la zona blava, un matí de gener de 1939, poc després de la recepció dels paquets de queviures de Londres, una treballadora de la ILC i futura escriptora, Anna Murià, cremava cartes i documentació poc abans de pujar al Bibliobús de la Generalitat reconvertit en vehicle per fugir a l’exili. Era el 22 de gener de 1939, el dia que el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya publicava un decret suspenent les activitats comercials i industrials de Barcelona per posar tots els homes útils a la disposició de les autoritats militars (l’ordre ja no tindria efecte). La matinada següent el president de la Generalitat, Lluís Companys, i Josep Andreu i Abelló recorregueren breument la ciutat poc abans d’abandonar-la. Andreu i Abelló en digué: “Fue una noche como nunca olvidaré. El silencio era total, un silencio terrible, como sólo se advierte en el punto culminante de una tragedia. Fuimos a la plaza de Sant Jaume y nos despedimos de la Generalidad y de la ciudad. Eran las dos de la madrugada. La vanguardia del ejército nacionalista estaba ya en el Tibidabo y cerca de Montjuïc. No creíamos que volviésemos jamás”. Efectivament, dos dies després les tropes nacionales entraven a la ciutat pel capdamunt de la Diagonal. Costa mirar-se la tranquil·la i senyorial Rambla de Catalunya d’avui, amb els seus til·lers i les seves botigues multinacionals, i pensar en gana i guerra i exili. Però, només tancant els ulls, tot és sempre i alhora aquí.

225

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:54 Página 226

R

RAMBLES

ANDERSEN MULLAT – L’any 1862 el contista Hans Christian Andersen, de pas per Barcelona (en parla com “el París d’Espanya”, tot i que també repeteix la idea que la catedral va ser abans mesquita), s’hostatjava en un hotel de la Rambla i hi va viure una inesperada i impressionant riuada que deixà escrita als seus quaderns: “Dins de les botigues la gent es movia amb l’aigua fins als malucs; els més robusts, des de l’interior del local, van tibar unes cordes sobre el nivell de l’aigua i les van enganxar als arbres de la part més alta de la Rambla perquè les senyores s’hi poguessin agafar quan caminaven entre el corrent abassegador.”

COLOM I ELS ASCENSORS – Amb motiu de l’Exposició Universal de 1888 es va urbanitzar el front marítim de la ciutat de la Ciutadella a la Rambla, s’obrí el passeig de Colom i es va alçar al final de la Rambla (o al principi, si ens mirem el passeig des del mar), amb finançament bàsicament municipal (de la mà de l’alcalde Rius i Taulet), un monument a Cristòfol Colom fet de ferro colat a la foneria Comas del carrer del Tigre (on després hi hagué la sala de ball La Paloma) i dissenyat per l’arquitecte Gaietà Buïgas, un dels responsables de l’Exposició (pare de Carles Buïgas, l’enginyer que havia de dissenyar les fonts de Montjuïc per a l’Exposició... de 1929). Amb els seus cinquanta-nou metres d’alt, el monument a Colom i el seu dit índex de la mà dreta estès compartiren durant molts anys (abans dels Jocs Olímpics i del boom de Gaudí) amb la Dama del Paraigua, al Parc de la Ciutadella, el dubtós honor de ser la icona d’una ciutat sense gaire bona imatge. Per pujar-hi dalt de tot, el 1889 s’instal·là a l’interior de la columna el primer ascensor de la ciutat, hidràulic, que trigava quatre minuts a fer el recorregut.

Després del monument a Colom van incorporar també ascensors el Grand Hotel i els magatzems El Siglo, tots dos a la Rambla, però no serà fins a principis del nou segle i a la introducció dels aparells elèctrics que l’invent s’anirà incorporant en alguns dels edificis que es van aixecant al nou Eixample, i que començà a generar un canvi en la valoració dels pisos en aquests edificis: tradicionalment els millors pisos, els més ben acabats i més cars, eren els baixos (anomenats per això “principals”), però amb la incorporació d’ascensors els pisos alts van perdre l’inconvenient de la llarga pujada per les escales i anaren guanyant enters fins que, amb el boom automobilístic i l’arribada de la contaminació, als anys seixanta i setanta, s’invertí definitivament la qüestió i els àtics i sobreàtics van passar a ser els pisos més cars. Una altra cosa que Colom va capgirar. Ñ Més sobre el tema a Eixample, Liceu, Ultramar 226

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:54 Pรกgina 227

RAMBLES

R

Rambla del Poblenou.

La Rambla.

227

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:55 Pรกgina 228

228

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:55 Página 229

La Rambla: mosaic de Joan Miró.

La Rambla. Joan Miró’s mosaic.

La Rambla: monument a Colom.

La Rambla. Monument to Columbus.

Rambla de Catalunya.

Escultura de Josep Granyer.

Rambla de Catalunya. Sculpture

by Josep Granyer.

229

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:55 Página 230

R

Rambla and Ramblas – OK, it’s called “La Rambla”, but really Barcelona has more than one rambla. Hence, Ramblas. In Barcelona and in Catalonia. As for Barcelona’s long avenue (almost two kilometres) that goes from Portal de la Pau to Plaça de Catalunya (or the other way round) where the Riera de Malla watercourse used to run, it comprises five Rambles, each with its own name (Canaletes, Els Estudis, Sant Josep, Els Caputxins and Santa Mònica) and a couple of Plans (de la Boqueria and del Teatre). This has always been one of the best showcases of everything that’s happening in the city, and today more than any other area it has become tourist territory: not one of the hundreds of guides to Barcelona that have been published recently fails to recommend, with a more or less fortunate use of adjectives or epithets, a walk along La Rambla. This word of Arab origin (from rámla, “sand” or “sandbank”), documented in Catalan since the 13th century, refers to a small, intermittent watercourse that is common in the Mediterranean basin, a popular place to take a stroll in the coastal towns of Catalonia. And also, of course, with a capital R, to the long street in Barcelona (for centuries without the town wall) where, in the 17th century, students had orange fights, in the 19th century, the mob dragged along miscellaneous royal statues to toss into the sea, in the 1960s the grisos (the police) made protesters run, firing rubber bullets, and where, right now, living statues smile at tourists from one half of the world while pickpockets from the other half now and then make off with a wallet.

The name of this avenue has generated a verb (ramblejar: to stroll along the rambla).

Its course has seen churches and monasteries built and burnt, the Liceu theatre raised up and also burnt, the implantation at the top end of a kiosk designed by Josep Goday (installed in 1908 and eliminated in 1951), animal stalls set up and recently removed, the sale of Christmas capons and flowers and newspapers and miscellaneous services of varying degrees of decency all year round; it 230

RAMBLES

has seen the rise to fame of the Boqueria market, and eccentrics like La Monyos and Ocaña passing by. Oh, and the celebration of Barça’s great victories at the little Canaletes drinking fountain (cast iron, with four lampposts and four spouts) because, in the 1930s, the editorial office of La Rambla newspaper stood here, and they wrote match results up on a blackboard, and also, on the same spot but during the day, they discussed every move and every goal... You know what they say: there is only one Rambla.

Souvenirs – No, the sombrero is not typical of Barcelona (or of Catalonia, or even of Spain).

No, Gaudí did not design a bull clad with ceramic trencadís mosaic. No, little Catalan girls do not have a flouncy spotted dress hanging up in waiting for the month of April. And no, we do not know what all of this is doing on the souvenir stalls on La Rambla or around the Sagrada Família and Park Güell. Of course, not many houses put the porró out on the table at lunch time any more, and no one walks up and down any Catalan rambla wearing a barretina, even on high days and holidays... Truly, the souvenir industry plays with unreality with a skill deserving of a worthier cause.

Rambla de Catalunya – In the summer of 1938, three-quarters of a century ago, the secretary of the Institution of Catalan Literature (ILC), Francesc Trabal, wrote to London, to the International PEN Club, to appeal to members to send food packages to Catalan writers (“the problem of food in Barcelona is a serious one”). On 11 August, Trabal wrote to London to acknowledge the arrival of two packages that were shared out among 14 writers. Outside what was, then, the headquarters of the ILC and the Catalan PEN, at the bottom of Rambla de Catalunya, today there is a canopied terrace, full of tourists— also English, perhaps—drinking and eating and taking photos. On a mezzanine floor just metres above this orderly row of imported cars and 4x4s parked in the blue zone, one morning in January 1939, shortly after the reception of the food packages from London,

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:55 Página 231

RAMBLES

an ILC worker and future writer, Anna Murià, was burning letters and documents before getting on the Generalitat’s library van, which had been converted into a vehicle to escape into exile. It was 22 January 1939, the day that the Official Gazette of the Generalitat de Catalunya published a decree suspending commercial and industrial activities in Barcelona to place all able-bodied men at the disposal of the military authorities (the order didn’t even have time to take effect). The next morning, the President of the Generalitat, Lluís Companys, and Josep Andreu i Abelló briefly toured the city before leaving it. Andreu i Abelló wrote: “It was a night I shall never forget. The silence was absolute, a terrible silence, such as is only noticed at the climax of a tragedy. We went to the Plaça de Sant Jaume and took our leave of the Generalitat and of the city. It was two o’clock in the morning. The advanced guard of the Nationalist army was already at Tibidabo and near Montjuïc. We did not think we would ever return.” Effectively, two days later the Nationals entered the city from the top of Diagonal. It is difficult to look at today’s calm, elegant Rambla de Catalunya, with its linden trees and its multinational shops, and think of hunger and war and exile. But just close your eyes, and it is always present.

R

Passeig de Colom was built and, at the end of La Rambla (or at the beginning, with our backs to the sea), a monument to Christopher Columbus was erected, mainly with municipal funding (promoted by mayor Rius i Taulet). The cast-iron statue was manufactured at Comas foundry in Carrer del Tigre (where La Paloma dance hall was later established) and designed by the architect Gaietà Buïgas, one of the persons responsible for the Exposition (the father of Carles Buïgas, the engineer who later designed the fountains of Montjuïc for the Exposition... of 1929). Standing 59 metres tall, the monument to Columbus and the pointing index finger of his right hand for many years shared (before the Olympic Games and the Gaudí boom) with the Lady with the Umbrella, in the Parc de la Ciutadella, the dubious honour of being the icon of a city that did not have a very good image. To get right to the top, the city’s first lift, of hydraulic design, was installed inside the column in 1889, and took four minutes to complete the ascent.

A Wet Andersen – In 1862, the writer of fairytales Hans Christian Andersen, passing through Barcelona (which he refers to as “the Paris of Spain”, though he too repeats the idea that the cathedral had previously been a mosque), put up in a hotel on La Rambla, where he experienced an unexpected and striking flash flood that he recorded in his notebook: “In the shops, people were moving around with the waters up to their hips; the strongest, from inside the premises, pulled ropes taut above the level of the water and tied them to the trees at the top of La Rambla so that the ladies could hold onto them as they walked against the pull of the current.”

After the Columbus monument, lifts were also built into the Grand Hotel and the El Siglo department store, both on La Rambla, but it was not until the start of the new century and the introduction of electrical equipment that the invention began to be incorporated into some of the buildings going up in the new Eixample, generating a change in the valuation of apartments in these buildings. Traditionally, the best and most expensive apartments with the best finishes were on the lower floors (therefore called the “principal”), but with the incorporation of lifts, the top floors lost the drawback of the long climb up the stairs and gradually gained points until the car boom and the advent of pollution in the sixties and seventies definitively turned the situation around, and the penthouse floors became the most expensive. Something else that Columbus turned upside down.

Columbus and lifts – On the occasion of the Universal Exposition of 1888, the city’s seafront was urbanized from the Citadel to La Rambla,

Ñ More on the subject under Eixample, Liceu, Overseas 231

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:55 Página 232

R

RUMBA

GITANOS – Els gitanos van arribar a Catalunya (i d’aquí van passar a la resta de la Península) a principis del segle XV, i des d’aleshores hi han mantingut comunitats més o menys estables a força viles i ciutats adoptant en molts casos la llengua del país tot mantenint la seva identitat grupal. A Perpinyà, constitueixen un dels darrers reductes del català com a llengua viva comunitària. A Barcelona hi ha dos barris tradicionals amb població gitana: Hostafrancs i Gràcia. Els que viuen al voltant del carrer de la Cera (històricament tractants de bestiar i ara dedicats sobretot al comerç), coneguts com “gitanos rossos” o “gitanos del Portal”, són en bona part responsables del fenomen de la rumba catalana. Però la més famosa gitana catalana, la bailaora flamenca Carmen Amaya, que triomfà a París i durant la Guerra Civil va anar a fer les Amèriques, venia d’un lloc infaust avui desaparegut: les barraques del Somorrostro, alçades a l’actual platja olímpica, entre la Barceloneta i el Poblenou (ho recorden poc més que els cartells de disseny amb el nom del tram de sorra i passeig). “Jo sóc catalana”, li recordava a Sempronio davant de l’afirmació dels que la feien nascuda al Sacromonte, potser perquè la seva biografia lligués millor. Com li havia passat al cantant Moncho, nascut a Gràcia, al qual durant un temps el mànager presentava com “el ciclón cubano” i li demanava que parlés amb accent caribeny. Gitanos.

RUMBA CATALANA – Al llarg dels anys cinquanta del segle XX hi ha un intercanvi interessant que porta a Catalunya músics cubans arribats amb les llavors populars orquestres de ball i envia a l’Amèrica Llatina a vendre roba gitanos catalans que tornen amb el cap i les maletes plens de salsa. D’això en naixerà a la fi dels cinquanta, com una derivació del tanguillo flamenc i a base del “ventilador” fet amb la guitarra i el “martell” amb el bongo, l’anomenada rumba catalana. Hi tindran molt a veure el gracienc Antonio González, el Pescaílla, més tard casat amb Lola Flores; Pere Pubill, Peret, un gitano de Mataró que triomfarà amb aquests ritmes a les llistes de vendes i a la televisió única del tardofranquisme, i un jove músic argentí instal·lat a Barcelona a principis ja dels seixanta, el Gato Pérez. No tots els peninsulars (catalans inclosos) s’adonen de l’obvietat que Peret vol dir Pedrito, que el marit de la Faraona era conciutadà de Pompeu Fabra i que Chipén i els Amaya se saluden en català. I no saben que el 1964, a Arles, sentint tocar la guitarra a Ricardo Baliardo, Manitas de Plata, Pablo Picasso es va alçar de la cadira i li va dir, estenent la mà: “Gitano, a partir d’ara vull que em diguis Pare”. I ho va dir en català perquè era de Catalunya que havien arribat fugint de la guerra civil les famílies dels Reyes i els Baliardo, els que havien de ser els Gipsy Kings (autors de temes com “Catalunya” o “Barcelona night”), 232

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:55 Página 233

RUMBA

R

que llavors van instal·lar-se amb els seus carros a la Camarga francesa, des d’on avui ens arriba la seva música.

JUEUS – Els jueus són presents a terres catalanes com a mínim des de l’època dels regnes visigòtics, però el seu nombre creix sobretot a partir del segle XII, establerts bàsicament a les ciutats (en barris compactes anomenats calls) i dedicats al comerç i a activitats menestrals i intel·lectuals (jueus foren, per exemple, alguns funcionaris i bona part dels traductors i metges reials, fins a les lleis restrictives del 1283). Aviat van esdevenir una de les minories més importants del país i aviat, també, van començar les lleis i els decrets reials contra ells, que coexistien amb la sol·licitud dels seus serveis per part de nobles i eclesiàstics (el notabilíssim Atlas català de 1375, avui a la Bibliothèque Nationale de París, va ser obra d’Abraham Cresques i del seu fill Jafudà, cartògrafs jueus mallorquins protegits pels reis catalanoaragonesos, els quals en agraïment autoritzaren Abraham a construir uns banys públics per als de la seva raça i a no dur la roda judaica, distintiu obligatori dels qui vivien al call). Els assalts als calls (el més important dels quals va tenir lloc l’any 1391) van acabar sent periòdics, i la por i la pressió originaren conversions més i menys sinceres, emigracions i una disminució molt significativa de la comunitat jueva tot al llarg del segle XIV, fins arribar, l’any 1492, a l’edicte de Torquemada d’expulsió de tots els regnes hispànics. Amb l’expulsió s’aconseguí escampar per Europa i la Mediterrània unes gents i un patrimoni preciosos.

ALÍ BEI – L’any 1907, a la “Crida” del número 1 de l’Enciclopèdia Catalana de Josep Aladern, llegim que “Catalunya pot envanirse d’haver tingut un fill que s’avença als Lewingstone, Stanley, Marchand y demés exploradors moderns del negre Continent, que són la gloria de les cultes nacions extrangeres”. Aquest fill il·lustre era Domènec Badia i Leblich (1767-1818), conegut per la història com Alí Bei-el Abbasí, nascut a Barcelona, traslladat aviat amb la família a Andalusia i cooptat per la corona espanyola arran del “Plan de viaje al África con objetos políticos y científicos” que presentà al totpoderós ministre Godoy. Enviat com a científic i espia al nord d’Àfrica, hi visqué primer dos anys a la cort del soldà del Marroc i després viatjant per tot l’Orient (Trípoli, Xipre, Alexandria, la Meca, Palestina, Constantinoble) com un suposat àrab marroquí. Curiós, aventurer, bon dibuixant, més viatger il·lustrat que agent colonial, deseixit dels vincles peninsulars i convertit a l’islam, Alí Bei (que havia passat de servir la decadent corona espanyola a treballar per al totpoderós Napoleó) morí, sembla, enverinat 233

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:55 Página 234

R

RUMBA

camí de la Meca. Ens ha deixat el nom d’un carrer a Barcelona, entre Ausiàs March i els Almogàvers, els Voyages d’Ali Bey en Afrique et en Asie pendant les années 1803, 1804, 1805, 1806 et 1807 (publicats a París l’any 1814) i sobretot el personatge enigmàtic d’un aventurer sense gaire senyor ni pàtria que va ser el tercer occidental a entrar mai a la ciutat sagrada de la Meca i que, en conèixerlo, va deixar Chateaubriand convençut que parlava amb un príncep abbassí.

GAVATXOS – Terme probablement d’origen occità (de gavach, “pap”) usat a la Catalunya Nord per referir-se als forasters. Al segle XVII, després d’una intensa onada immigratòria d’occitans pobres per servir i treballar en feines manuals a una Catalunya demogràficament afeblida, l’ús del terme es va estendre per tot el país per referir-se despectivament als acabats d’arribar. Més recentment l’extensió ha estat també conceptual, i ara el mot s’utilitza per referir-nos (de manera tampoc no gaire admirativa) als francesos.

POLACOS – Curiós apel·latiu amb què alguns es refereixen als catalans de manera despectiva a la resta d’Espanya. No és clar l’origen de l’expressió, ni quina relació hi deu haver entre polonesos i catalans, enllà del fet que tots dos pobles tenen com a patrona una Verge negra i que el català (llengua romànica, cosina germana del castellà i el galaicoportuguès) els pugui sonar a alguns copeninsulars tan estrany com el polaco (llengua eslava).

XARNEGOS – Mot despectiu aplicat, segons el diccionari, a algú de parla castellana que viu a Catalunya i no s’ha adaptat lingüísticament al seu nou país. El terme, viu sobretot arran del boom immigratori dels anys seixanta, pot venir del gascó (on charnègo –provinent del castellà lucharniego en referència a gossos que vaguen de nit– passà a significar “bord, no del lloc” i, doncs, “inadaptat”). És curiós que mai no s’anomenà xarnegos els funcionaris, ni els militars, ni els alts executius, ni els jutges, ni els entrenadors de futbol que complien i compleixen del tot les dues condicions inicialment assenyalades. Potser, doncs, no tot és qüestió de llengua i d’adaptació.

PARAULES – Tot això a banda, els catalans mengem amb passió braç de gitano –de nata, crema o trufa– (també pets de monja, ep), posem cara de Judes, hem desat els matajueus al museu de joguines, fem moros per dir que fem trampes, treballem com uns negres, enredem o ens enreden com si fóssim xinos i de vegades marxem dels llocs a la francesa. Però això només són paraules. Ñ Més sobre el tema a Heterogènia, Llibres 234

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:55 Pรกgina 235

235

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:55 Pรกgina 236

R

236

RUMBA

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:55 Pรกgina 237

Pascal Comelade i Enric Casasses.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:55 Página 238

R

Gypsies – Gypsies arrived in Catalonia (and then the rest of the Peninsula) in the early 15th century and since have maintained more or less stable communities in quite a few towns and cities, in many cases adopting the language of the country while maintaining their group identity. In Perpignan, they are one of the last bastions of Catalan as a living communal language. Barcelona has two traditional neighbourhoods with a gypsy population: Hostafrancs and Gràcia. Those who live around Carrer de la Cera (historically livestock dealers and now devoted mostly to trade), known as “blonde gypsies” or “gypsies of the Portal”, are largely responsible for the phenomenon that is Catalan rumba. But the most famous Catalan gypsy, the flamenco dancer Carmen Amaya, who triumphed in Paris and, during the Civil War, went to tour the Americas, came from an infamous place that no longer exists: the shantytown of Somorrostro, built on what is now the Olympic beach, between Barceloneta and Poblenou (leaving few traces other than designer posters bearing the name of the stretch of sand and promenade). “I am Catalan”, she reminded Sempronio, contradicting those who said she was born in Granada’s Sacromonte, perhaps because it fit her biography better. The same thing happened to Gràcia-born singer Moncho, whose manager presented him as “the Cuban cyclone” and asked him to speak with a Caribbean accent.

Gypsies.

Catalan rumba – The 1950s were marked by an interesting exchange that brought to Catalonia Cuban musicians with the then popular dance orchestras and sent to Latin America Catalan gypsies to sell clothes, who returned with their heads and their baggage full of salsa. This gave birth in the late fifties to Catalan rumba, a derivation of the Flamenco tanguillo and based on the ventilador, percussion on the soundboard of the guitar, and the martell, on the bongo. It was closely related with Gràcia’s Antonio González, El Pescaílla, later married to Lola Flores; Pere Pubill, Peret, a gypsy from Mataró who was a hit with 238

RUMBA

these rhythms in the charts and on the only TV channel in late Francoism, and a young Argentine musician who settled in Barcelona in the early sixties, Gato Pérez. Not all Spaniards (Catalans included) have cottoned on to the fact that Peret means Pedrito, that the husband of La Faraona was Pompeu Fabra’s countryman, and that Chipén and the Amayas greet each other in Catalan. Nor do they know that in 1964, in Arles, on hearing Ricardo Baliardo, Manitas de Plata, play the guitar, Pablo Picasso stood up and said to him, holding out his hand: “Gypsy, from now on, I want you to call me Father.” And he said it in Catalan, because it was from Catalonia that the Reyes and Baliardo families had fled, escaping the Civil War. The future Gipsy Kings (authors of songs such as “Catalunya” and “Barcelona night”) settled with their gypsy vans in the French Camargue, which is where they make their music today.

Jews – Jews have been present in Catalonia at least since the days of the Visigoths, but their numbers began to grow particularly as of the 12th century, basically established in cities (in compact neighbourhoods known as calls) and dedicated to trade and to artisan and intellectual activities (for example, Jews were functionaries and provided many translators and royal physicians before the restrictive laws of 1283). They soon became one of the largest minorities in the country, and soon, too, laws and royal decrees against them began to appear, alongside requests for their services by nobles and ecclesiastics (the remarkable Catalan Atlas of 1375, now in the Bibliothèque nationale de France, was the work of Abraham Cresques and his son Jehuda, Majorcan Jewish cartographers protected by the royal house of Catalonia and Aragon, which, in gratitude, authorized Abraham to build public baths for those of his race and not to wear the Jewish badge that was obligatory for those who lived in the call). Attacks on the calls (the biggest of which took place in 1391) became periodic, and fear and pressure prompted conversions of varying degrees of sincerity, emigrations

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:55 Página 239

RUMBA

and a very significant decrease in the Jewish community throughout the 14th century until, in 1492, Torquemada’s Edict of Expulsion from the Spanish kingdom. The expulsion led to valuable human and traditional heritage being scattered throughout Europe and the Mediterranean.

Alí Bei – In 1907, in the issue 1 of the Enciclopèdia Catalana by Josep Aladern, we read that “Catalonia can be proud to have had a son to rival Lewingstone [sic], Stanley, Marchand and other modern explorers of the black Continent, who are the glory of learned foreign nations”. This illustrious son was Domènec Badia i Leblich (1767-1818), known to history as Alí Bei-el Abbasí, born in Barcelona, soon relocating with his family to Andalusia and co-opted by the Spanish Crown following the “Plan for a Journey to Africa with Political and Scientific Ends” which he presented to the mighty minister Godoy. Sent as a scientist and spy to North Africa, he first spent two years in the court of the Sultan of Morocco and then travelled all over the Orient (Tripoli, Cyprus, Alexandria, Mecca, Palestine, Constantinople) as a supposed Moroccan Arab. Curious, adventurous, a skilful artist, more enlightened traveller than colonial agent, throwing off Spanish ties and converting to Islam, Alí Bei (who had gone from serving the decadent Spanish Crown to working for the all-powerful Napoleon) died, apparently poisoned, on his way to Mecca. He left us the name of a street in Barcelona, between Ausiàs March and the Almogavars, the Voyages d’Ali Bey en Afrique et en Asie pendant les années 1803, 1804, 1805, 1806 et 1807 (published in Paris in 1814) and, most of all, the enigmatic figure of an adventurer who did not believe too strongly in a lord and fatherland, who was the third Westerner ever to enter the holy city of Mecca and who, when they met, left Chateaubriand convinced that he was talking to an Abbasid prince.

Gavatxos – Term, probably Occitan in origin (from gavach, “maw”) used in northern Catalonia to refer to outsiders. In the 17th century, after

R

an intense migratory wave of poor Occitans to serve and do manual work in a demographically weakened Catalonia, the use of the term spread throughout the country to refer disparagingly to the new arrivals. More recently, its scope has become more conceptual, and the word is now used to refer (not exactly admiringly, either) to the French.

Polacos – Curious nickname used to refer contemptuously to the Catalans in the rest of Spain. The origin of the expression is not clear, nor is the supposed relation between the Polish people and Catalans, apart from the fact that both peoples have as their patron a black Madonna and that Catalan (a Romance language, first cousin to Spanish and to Galician Portuguese) may sound to some fellow inhabitants of the Iberian peninsular as strange as Polish (a Slavic language).

Xarnegos – Pejorative word used, according to the dictionary, to describe a Spanish-speaker who lives in Catalonia and has not adapted linguistically to his new home. The term, still in use thanks primarily to the migratory boom of the sixties, may come from the Gascon (in which charnègo, from the Spanish lucharniego referring to night-roaming dogs, came to mean “wild, not of the place” and, by extension, “unadapted”). It is curious that the word xarnego is never applied to civil servants, or the military, or executives, or judges, or football coaches who comply fully with these two basic conditions. Perhaps it is not a question of language and adaptation after all.

Words – Quite apart from all this, we Catalans love to eat gypsy’s arm—filled with fresh or patisserie cream, or chocolate—(but we like nun’s farts, too, eh!), we can be two-faced like Judas, we’ve put away the “Jew-killer” in the toy museum, we say we “act the Moor” when we cheat, we work like blacks, we get mixed up or mix others up like Chinamen and sometimes we take French leave. But they’re just words. Ñ More on the subject under Miscellaneous, Books 239

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:55 PĂĄgina 240

Rastre d’una bomba de 1938 a la placeta de Sant Felip Neri.

The mark left by a bomb in 1938 in Placeta de Sant Felip Neri.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:55 Pรกgina 241

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:55 Página 242

S

SENY I RAUXA, O VICEVERSA

SENY I RAUXA – Barcelona és la ciutat més gran d’un petit país famós per la seva proverbial prudència (sota el nom de seny, paraula tan nostrada que se suposa que no es pot traduir). Però és també la ciutat més gran d’un país (el mateix petit país) conegut pels seus esclats històrics de violència social i per les explosions del geni individual d’un Gaudí, un Miró o un Dalí, una terra que alça torres humanes de nou pisos i veu ballar ous buits, que en la festa nacional commemora una derrota, que venera una Verge negra i un sant asiàtic, que se sent europea tot i que Europa no acabi de saber quin estatut vol atorgar-li. La terra de la rauxa. Per a molts, seny i rauxa són les dues cares (antagòniques, inseparables) de la mateixa moneda. A El quadern gris, magnífic fresc de Barcelona als volts de 1920, Josep Pla hi aporta un punt de vista d’interès: “El seny català sembla una forma comercial, positiva, de l’escepticisme”.

LA TORRATXA – Alexandre Cirici i Pellicer, un dels grans cronistes que ha tingut la ciutat, escriu el 1971 a la presentació de Barcelona pam a pam: “La nostra Barcelona és tan filla dels comtes francs com dels manobres de Jaén, i tan Barcelona és la plaça de Sant Jaume com la Via Favència. Tant és interessant l’expansió marítima que cristal·litza amb Santa Maria del Mar, com la lluita obrera que cristal·litza amb la torratxa de Gràcia, i ens sentim més a prop del Xic de les Barraquetes o de Francesc Layret que de Fivaller o sant Francesc de Borja”. La torratxa és el campanar que hi ha a la plaça de Rius i Taulet, davant de l’Ajuntament de Gràcia, un barri tradicionalment obrer i federalista (on també arrelaren el cooperativisme, l’esperantisme, la teosofia...) on el mercat es diu de la Llibertat i trobem els carrers de la Fraternitat, la Legalitat i el Progrés, i una plaça de la Revolució (de setembre de 1868, la Gloriosa). La campana de la torratxa quedà com un símbol de la revolta de les Quintes de 1870, i per això una de les moltes publicacions progressistes publicada al barri a la segona meitat del segle XIX es deia La Campana de Gràcia i, més tard, després de diverses suspensions, L’Esquella de la Torratxa, setmanari satíric, republicà i anticlerical que apareixerà sense interrupció entre 1879 i 1939.

REVOLUCIONS – Al segle XV, la guerra dels Remences. La sagnant revolta de 1640 (que duu a la Guerra dels Segadors i que ha estat també anomenada “Revolució Catalana”). Un setge per mar i terra de catorze mesos al 1713-14. La crema de convents de 1835, que fou la primera de les “bullangues” o avalots populars que hi haurà fins al 1843 (en què esclatà a Barcelona l’anomenada revolta de la Jamància, republicana i progressista, contra el general Espartero). La primera 242

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:55 Página 243

SENY I RAUXA, O VICEVERSA

S

vaga obrera d’Espanya, el 1855. La revolució Gloriosa liberal de 1868. La revolta de les Quintes de 1870. La Setmana Tràgica l’estiu de 1909. Els anys en què patrons i obrers “mataven pels carrers”. Els Fets d’Octubre de 1934, amb la fugaç proclamació de l’Estat Català per part del president Companys i pocs dies després el govern de la Generalitat engarjolat en un vaixell al port. La revolució posterior al 18 de juliol de 1936. La vaga de tramvies de 1951… Déu n’hi do la nòmina, per a un poble suposadament pusil·lànime i pactista.

CANONS I CAMPANES – Cirici recorda que Barcelona havia tingut una llarga tradició artillera, de la qual és testimoni l’edifici de l’antiga foneria de canons a l’inici de la Rambla de Santa Mònica. Com que durant el setge de 1714 d’aquí sortiren els canons de poc calibre que ajudaren a defensar la ciutat, Felip V prohibí a la ciutat de continuar fabricant artilleria. Llavors la indústria es reciclà i passà a produir campanes: el 1758 s’hi va fondre la campana més gran de la catedral, la Tomasa.

FERRER I GUÀRDIA – La memòria popular no ha oblidat l’absurda execució de Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l’Escola Moderna, basada en principis com el laïcisme, la coeducació, l’ensenyament actiu, la col·laboració amb les famílies, el coneixement de la natura i l’anarquisme. El juliol de 1909 esclatà a Barcelona l’anomenada “Setmana Tràgica” com a reacció popular contra el sistema de quintes i la guerra de l’Àfrica, i a les barricades i els incendis d’esglésies i convents els van seguir la intervenció de l’exèrcit i una dura repressió i, a la recerca d’un cap de turc, la detenció del director d’Escuela Moderna, Ferrer i Guàrdia. El seu judici i condemna generà una gran campanya de solidaritat internacional que no aconseguí evitar-ne l’execució. Avui, una rèplica del monument alçat el 1911 per subscripció popular en la seva memòria a Brussel·les, just davant de l’entrada a la Universitat Lliure, s’alça a la muntanya de Montjuïc, a prop del MNAC i camí de l’estadi Olímpic Lluís Companys. Ferrer i Guàrdia és un bon exemple de com seny i rauxa poden acabar entrellaçats: els principis de l’Escola Moderna són en bona mesura els principis del lliure pensament pel qual molts van reconèixer Barcelona, però són també part dels fantasmes (podríem afegir-hi els del catalanisme i la revolució) que ara i adés han convertit la ciutat en camp de batalla o en immensa diana al darrer segle i mig.

ASSOCIACIONISME – Aquest és un país (i aquesta una ciutat) d’entitats i grups i associacions: diu el tòpic que quan dos catalans es troben en algun lloc del món funden alguna mena de penya. Parlem d’entitats esportives, excursionistes, mu243

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:55 Página 244

S

SENY I RAUXA, O VICEVERSA

sicals, polítiques, econòmiques, educatives. Caixes d’estalvi, ateneus populars, mútues mèdiques, clubs i cooperatives de tot tipus (fins i tot a la seva manera el mateix Liceu) provenen d’aquesta tradició i formen (o si més no han format fins no fa gaire) una densa xarxa sorgida de la iniciativa privada –en una terra allunyada de fa segles dels centres de poder– sense la qual costa d’entendre el país i la seva dinàmica històrica, tant social com política.

FORA DE LA LLEI – Apuntem que Barcelona ha estat també la ciutat dels crims de la infausta proxeneta Enriqueta Martí, “la vampira del Raval”, detinguda el 1912 al seu pis del carrer de Ponent; el camp d’acció dels gàngsters que denuncià el periodista Josep M. Planes (denúncia que li costà ser un dels primers executats a l’Arrabassada per pistolers de la FAI després del 18 de juliol de 1936); el lloc on la policia política soviètica del NKVD posà en pràctica els seus centres de detenció i tortura coneguts com a txeques, en edificis com el Banc d’Espanya o el Círculo Ecuestre i més tard en la tristament famosa txeca del carrer Sant Elies, avui uns locals parroquials. I que la ciutat va ser també l’escenari de bona part dels assalts de Josep Lluís Facerias, maquis nascut al Poble-sec i finalment abatut a trets per la policia l’agost de 1957 en una emboscada davant del manicomi de Sant Andreu, però que abans es féu famós per “expropiacions” com la realitzada a la Hispano Olivetti o pels assalts a rics fabricants mentre eren a meublés com la Casita Blanca o l’Augusta del carrer de Regàs.

CHOPITEA – Dorotea de Chopitea y de Villota va néixer el 1816 a Santiago de Xile en una rica família d’origen basc que l’any 1819 amb motiu de la independència xilena s’instal·la a Barcelona, al barri de la Ribera. Es casà amb un dels fundadors del Banc de Barcelona i, establerts al carrer de Montcada (més tard a l’Eixample, en un palau a la Gran Via avui convertit en hotel, i amb casa d’estiueig a Sarrià), van tenir sis filles. Tot al llarg de la seva vida el matrimoni (i a partir de 1882, en què enviudà, Dorotea de Chopitea tota sola) va promoure i finançar una llarga llista d’obres educatives i socials que inclou els col·legis del Sagrat Cor i els Salesians de Sarrià, diversos asils, una residència per a fills de treballadors o, el 1868, el primer hospital infantil d’Espanya. Chopitea, vinculada als salesians, va ser també una de les impulsores de la construcció d’un temple al cim del Tibidabo amb motiu de la visita de Don Bosco (el futur sant Joan Bosco, amb qui s’escrivia) a Barcelona, l’any 1886. Uns jardinets a Sarrià duen avui el seu nom. Ñ Més sobre el tema a Barcino, Fàbriques, Nit, Tibidabo 244

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:55 Página 245

SENY I RAUXA, O VICEVERSA

S

Programa del Carnaval de 1881.

Programme for Carnival 1881.

Bombardeig de Barcelona per Espartero (1842).

Espartero’s bombardment of Barcelona (1842).

Festes de la Mercè.

Festival of La Mercè.

245

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:56 Página 246

Montjuïc. Monument a Francesc Ferrer i Guàrdia.

Monument to Francesc Ferrer i Guàrdia.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:56 Página 247

Festes de la Mercè.

El Bestiari.

Festival of La Mercè.

The city’s bestiary.

247

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:56 Página 248

S

SENY & RAUXA, OR VICE VERSA

Seny & rauxa – Barcelona is the biggest city of a small country known for its proverbial prudence (known as seny, a word supposedly so culturally specific that it cannot be translated). But it is also the biggest city of a country (the same small country) known for its historical outbreaks of social violence and the explosions of individual genius of a Gaudí, a Miró or a Dalí, a land that erects human towers nine storeys high and sets blown eggs to dance atop water spouts, where the national holiday commemorates a defeat, that venerates a black Madonna and an Asiatic saint, which feels European even if Europe is not sure what status to give it.

The land of rauxa. For many, seny and rauxa are the two faces (antagonistic, inseparable) of the same coin. In El quadern gris, a wonderful fresco of Barcelona in around 1920, Josep Pla offered an interesting viewpoint: “Catalan seny seems like a commercial, positive form of scepticism.”

La Torratxa – Alexandre Cirici i Pellicer, one of the great chroniclers that the city has had, wrote in 1971 in the foreword to Barcelona pam a pam: “Our Barcelona is just as much the product of the French counts as of the manual labourers of Jaén, and Barcelona is both Plaça de Sant Jaume and Via Favència. The maritime expansion that crystallised with Santa Maria del Mar is as interesting as the workers’ struggle that crystallised with La Torratxa in Gràcia, and we feel closer to Xic de les Barraquetes and Francesc Layret than to Fivaller or Saint Francis Borgia.” “La Torratxa” is the bell tower that stands in Plaça de Rius i Taulet, facing the Town Hall of Gràcia, a traditionally working class, federalist neighbourhood (also fertile ground for cooperativism, Esperantism, theosophy...) where the market is called “Liberty” and there are streets named after Fraternity, Legality and Progress, and a square named after the Revolution (of September 1868, the Glorious).

The bell hanging in La Torratxa became a symbol of the Revolt of the Quintes of 1870, and one of the neighbourhood’s many progressive publications in the latter half of the 248

19th century was called La Campana de Gràcia (Gràcia’s Bell) and, later, having been suspended various times, L’Esquella de la Torratxa, a satirical, republican, anticlerical weekly that was published without interruption from 1879 to 1939.

Revolutions – In the 15th century, the Serfs’ War. The bloody revolt of 1640 (leading to the Reapers’ War, also known as the “Catalan Revolution”). A siege by land and sea lasting 14 months in 1713-1714. The burning of convents in 1835, which was the first of the bullangues, or popular anticlerical riots that continued until 1843 (when Barcelona saw the outbreak of the progressive republican Jamància Revolt against General Espartero). The first workers’ strike in Spain, in 1855. The liberal Glorious Revolution of 1868. The revolt of the Quintes in 1870. Tragic Week in the summer of 1909. The years when employers and workers “killed each other in the streets”. The Events of October 1934, with the short-lived proclamation of the Catalan State by President Companys followed a few days later by the imprisonment of the Generalitat Government on a ship in the port. The revolution that followed on 18 July 1936. The tram strike of 1951… Not a bad reckoning for a supposedly pusillanimous, non-confrontational people.

Cannons and bells – Cirici recalls that Barcelona had a long tradition of artillery, to which the old cannon foundry building at the start of La Rambla de Santa Mònica bears witness. During the siege of 1714, when it produced the low-calibre cannons that helped to defend the city, Philip V banned the city from manufacturing artillery. The industry was then recycled and started to produce bells: in 1758, it made the cathedral’s biggest bell, Tomasa.

Ferrer i Guàrdia – Popular memory has not forgotten the absurd execution of Francesc Ferrer i Guàrdia, founder of the Modern School, based on principles such as secularism, coeducation, active education, collaboration with families, knowledge of nature and anarchism. In July 1909, Barcelona saw the outbreak of “Tragic Week”, a popular reaction to the calling up of reserve troops and the war

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:56 Página 249

SENY & RAUXA, OR VICE VERSA

in Africa, and the barricades and the burning of churches and convents were followed by army intervention and harsh repression and, in the search for a scapegoat, the detention of the director of the Modern School, Ferrer i Guàrdia. His trial and conviction generated a huge campaign of international solidarity that was not able to prevent his execution.

Today, a replica of the monument erected to his memory in Brussels in 1911 by popular subscription, at the entrance to the Free University, stands on Montjuïc, near the MNAC and on the way to the Lluís Companys Olympic Stadium. Ferrer i Guàrdia is a good example of how seny and rauxa can become intertwined: the principles of the Modern School are largely the principles of freethinking for which many people recognised Barcelona, but they are also part of the phantasms (to which we could add Catalan nationalism and revolution) that have occasionally turned the city into a battlefield or a huge target in the last century and a half.

Association membership – This is a country (and a city) of bodies and groups and associations: the cliché says that when two Catalans meet anywhere in the world, they immediately set up some kind of club. We’re talking about sports, hiking, musical, political, economic, educational associations. Savings banks, popular athenaeums, medical insurance bodies, clubs and cooperatives of all kinds (even, in its own way, the Liceu itself) stem from this tradition and form (or, at least, have formed until fairly recently) a dense network that is the product of private initiative—in a land that for centuries has been distanced from centres of power— without which it is difficult to understand the country and its social and political historic dynamic.

Outlaws – We should point out that Barcelona is also the city of the crimes of the infamous procuress Enriqueta Martí, “the vampire of the Raval”, arrested in 1912 in her apartment in Carrer de Ponent; the field of action of the gangsters denounced by the journalist Josep Maria Planes (a denunciation that made him

S

one of the first people to be executed on the Arrabassada road by FAI gunmen after 18 July 1936); the place where the Soviet political police of the NKVD implemented their detention and torture centres known as txeques, in buildings like the Bank of Spain or the Equestrian Circle and, later, in the infamous txeca in Carrer Sant Elies, today a parish hall. The city was also the scene of many of the attacks of Josep Lluís Facerias, a maquis born in Poble-sec and finally shot down by the police in August 1957 in an ambush in front of Sant Andreu mental asylum, but not before making his name for “expropriations” like the one at Hispano Olivetti or the attacks on wealthy manufactures when they were at brothels like La Casita Blanca or L’Augusta in Carrer de Regàs.

Chopitea – Dorotea de Chopitea y de Villota was born in 1816 in Santiago de Chile into a rich family of Basque origin, who, in 1819, when Chile gained its independence, settled in Barcelona, in the neighbourhood of La Ribera.

She married one of the founders of the Bank of Barcelona and, having taken up residence in Carrer de Montcada (later in the Eixample, in a palace on Gran Via, now converted as a hotel, with a summer home in Sarrià), they had six daughters. Throughout their life, the couple (and after 1882, when she became a widow, Dorotea de Chopitea on her own) promoted and financed a long list of educational and social works, including the Sagrat Cor and the Salesian schools in Sarrià, various asylums, a home for workers’ children and, in 1868, Spain’s first children’s hospital.

Chopitea, through her association with the Silesians, was also involved in promoting the construction of a church at the top of Tibidabo to mark the visit of Don Bosco (the future Saint John Bosco, with whom she corresponded) to Barcelona, in 1886. Some gardens in Sarrià bear her name today. Ñ More on the subject under Barcino, Factories, Nighttime, Tibidabo

249

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:56 PĂĄgina 250

Parc d’Atraccions del Tibidabo.

Tibidabo amusement park.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:56 Pรกgina 251

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:56 Página 252

T

TIBIDA BO

TIBIDABO – El Tibidabo és el cim (bé, deixem-ho en el punt) més alt de la serra de Collserola, amb 542 metres. El nom fa referència al passatge de l’evangeli de Mateu en què el dimoni tempta Jesús oferint-li tot el que es veu des de dalt d’una muntanya si s’agenolla i l’adora. El cim era pelat i de difícil accés fins que amb motiu de la visita de la reina regent a Barcelona per l’Exposició de 1888 es construí un tros de la carretera de l’Arrabassada. Dos anys abans, el 8 d’abril de 1886, hi havia pujat Don Bosco perquè una Junta de Caballeros Católicos promoguda per Dorotea de Chopitea li fes ofrena d’uns terrenys al cim de la muntanya que havien adquirit amb la intenció d’alçar-hi una església (es diu que davant del rumor que s’hi volia obrir un restaurant-casino): serà el temple del Sagrat Cor que encara avui hi regna, inspirat (ja són ganes d’inspirar-se) en el Sacré-Coeur parisenc. Als peus de l’església hi ha un dels millors miradors sobre Barcelona i l’entrada al parc d’atraccions del Tibidabo, inaugurat el 27 de desembre de 1917 i lligat des de llavors a la memòria afectiva de molts barcelonins i barcelonines amb els seus autòmats, el saló dels miralls, l’avió de fusta o la nòria.

EL DOCTOR ANDREU – El nom clau en parlar del Tibidabo, però, és el de Salvador Andreu i Grau, el doctor Andreu, farmacèutic famós (i ric) per les seves pastilles contra la tos. Andreu fou promotor urbanístic de l’Eixample i, havent descobert la muntanya de Collserola com a lloc d’excursions quotidianes, concebé el pla de la urbanització del Tibidabo: el 1898 adquirí la finca del Frare Blanch (al que avui és l’avinguda del Tibidabo) i l’any següent fundà la Sociedad Anónima El Tibidabo, un dels objectius de la qual seria aconseguir un mitjà de comunicació per a la zona: els futurs funicular i Tramvia Blau, inaugurats el 1901. El 1902 es construí la Torre i la carretera de les Aigües, el 1903 els primers xalets ja tenien enllumenat elèctric i el 1904 ja hi havia oberts al cim el Gran Restaurant, el mirador i una estació de coloms missatgers de la Real Sociedad Colombófila de Cataluña. La urbanització de la muntanya no obtingué els resultats esperats i cap al 1912 la societat decidí centrar els seus projectes en l’explotació del parc d’atraccions.

COLLSEROLA – La serra de Collserola forma part de la serralada litoral catalana, i s’estén entre els rius Besòs i Llobregat amb una superfície d’unes 11.000 hectàrees. Durant molt de temps ha fet les funcions del gran parc metropolità que la ciutat no tenia (el 2010 es constituí el Parc Natural de la Serra de Collserola).

Avui representa, a més d’un pulmó verd per a la gran àrea urbanitzada que l’envolta, un imprescindible espai de lleure ciutadà, amb la carretera de les Aigües com a lloc de cita obligat per a ciclistes, corredors de fons i caminaires.

252

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:56 Página 253

TIBIDA BO

T

Als peus de la serra per la banda de la Bonanova i Sarrià s’apleguen algunes de les grans institucions educatives privades històriques de la ciutat, allà on durant dècades (quan l’ensenyament públic no era obligatori o no tenia el pes que té avui) es formaren bona part dels fills i filles de la burgesia barcelonina: La Salle Bonanova, els escolapis i els jesuïtes de Sarrià, el Sagrat Cor, les monges de Jesús Maria a Sant Gervasi i altres escoles i institucions ja més modernes, privades o concertades, com ara Aula, Betània-Patmos, Eina, Sant Gregori, IQS, Frederic Mistral-Tècnic Eulàlia, Sadako, etc.

TÀBER – Tal com avui el Tibidabo presideix Barcelona, el molt més modest Mont Tàber (17 metres sobre el nivell del mar) era la part més alta del turó al voltant del qual es bastí el campament militar romà que després esdevindria la ciutat de Bàrcino o Barcino. El cim l’assenyala una pedra de molí encastada a terra al carrer del Paradís, just a l’entrada de la seu del Centre Excursionista de Catalunya, on poden veure’s les columnes conservades del temple romà d’August.

Aquí hi havia hagut ja abans un poblat ibèric, aquí s’alçà la primera catedral del bisbe i màrtir Sever, i a prop d’aquí hi hagué el palau del rei Ataülf i la seva dona, la princesa romana Gal·la Placídia.

DUES TORRES MÉS – Els Jocs Olímpics de 1992 afegiren a la ciutat dues noves torres, en aquest cas ja sense funcions defensives i vinculades als nous temps, a la tecnologia i les telecomunicacions: són la Torre de Collserola de Norman Foster (per això coneguda com a Torre Foster), de 288 metres i situada dalt del turó de la Vilana, a 454 m d’alçada (amb un mirador visitable que permet veure la ciutat a una banda i el Vallès a l’altra), i la torre de comunicacions de Montjuïc de Santiago Calatrava (per això coneguda com a Torre Calatrava), de 136 metres, encàrrec de Telefónica, tota blanca i amb una curiosa forma que recorda un fus o un rellotge solar, situada a l’Anella Olímpica de Montjuïc, a tocar del Palau Sant Jordi.

PARCS – El primer parc públic de la ciutat serà el de la Ciutadella, agençat a partir de les obres de l’Exposició de 1888. Abans hi havia hagut el passeig de l’Esplanada (promogut pel capità general Agustín de Lancaster) i l’anomenat Jardí del General, iniciativa del capità general del Principat, Francisco de Castaños, que l’obrí l’any 1816 entre l’actual avinguda del Marquès de l’Argentera i la Ciutadella: és aquí que l’Estevet de Rusiñol porta la Tomaseta a passejar. El jardí, no gaire gran, fou ampliat el 1840 amb motiu de la visita d’Isabel II, i va desaparèixer el 1862, poc abans que la ciutat aconseguís la cessió dels terrenys de 253

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:56 Página 254

T

TIBIDA BO

l’antiga fortalesa militar. Després de 1888 hi ha iniciatives aïllades com la inauguració del Turó Park, el 1912, però el següent impuls significatiu als parcs i jardins no havia d’arribar fins a l’Exposició Internacional de 1929, que implicà l’enjardinament de bona part de la muntanya de Montjuïc: un espai tradicionalment valorat i aprofitat per al lleure dels barcelonins per la seva vegetació i el grapat de fonts naturals que l’aqüífer de la muntanya oferia, com ara la popular Font del Gat, però també les de la Satalia, la Font Trobada o els Tres Pins.

Amb el franquisme com un llarg parèntesi (on només podem apuntar l’obertura del parc del Turó de Monterols, el 1947, del Parc de Cervantes i el seu roserar el 1965 i dels Jardins de Costa i Llobera i de Mossèn Cinto, el 1970, a Montjuïc), els ajuntaments democràtics van fer de la recuperació de l’espai públic una prioritat en les seves agendes. Així, els anys vuitanta i noranta seran a Barcelona els dels nous parcs urbans: el Parc Joan Miró, construït als terrenys de l’antic escorxador (1983), el Parc de l’Espanya Industrial, a Sants (1985); el del Clot a l’antiga estació de RENFE i, a la Sagrera, l’antiga fàbrica Pegaso (1986), el de l’Estació del Nord (1988), el Parc Central de Nou Barris (1997)... I altres llocs sovint vinculats a grans intervencions d’urbanisme com la plaça dels Països Catalans, davant de l’estació de Sants (1983), la Via Júlia a Nou Barris (1986) o el Moll de la Fusta. La dinàmica urbanística dels Jocs també va facilitar la creació de nous espais com el parc esportiu de Can Dragó (1993) o el Parc Central de Nou Barris (1999). I amb el Fòrum 2004, Barcelona i Sant Adrià reordenaren i obriren el front litoral del Besòs, amb una extensió cinc vegades més gran que la de la Vila Olímpica.

PLÀTANS – Als anys seixanta Víctor Mora titulà la seva primera novel·la Els plàtans de Barcelona: efectivament, el plàtan (Platanus hispanica) és l’arbre més habitual a la ciutat, i sens dubte l’espècie que associem a l’Eixample. Com a resultat de la seva alta densitat urbanística, Barcelona és una ciutat amb molt poca zona verda extensa però, en canvi, és una de les ciutats mediterrànies amb més “arbres d’alineació”, arbres plantats a les voreres del carrer: més de 155.000. Després del plàtan, la segona espècie més habitual és el lledoner (Celtis australis) i, sobretot amb el desplegament urbanístic dels diversos ajuntaments democràtics, més de 6.000 palmeres de diverses espècies s’han sumat també al catàleg vegetal de la ciutat. Ñ Més sobre el tema a Barcino, Montjuïc, Seny i rauxa

254

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:56 Página 255

TIBIDA BO

T

Carretera de les Aigües (Collserola).

The Carretera de les Aigües track.

Tronc d’un plàtan.

Plane tree trunk.

Jardins de Laribal.

Laribal Gardens.

255

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:56 Página 256

Park Güell.

El cim del Tibidabo, amb el Temple Expiatori, i el Vallès al fons.

The top of Tibidabo with the expiatory temple and the Vallès countryside beyond.

256

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:56 Pรกgina 257

257

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:56 Página 258

T

Tibidabo – Tibidabo is the peak (OK, the highest point) of the Collserola hill range, at 542 metres. The name refers to the passage in the Gospel according to Matthew where the devil tempts Christ, offering him all he can see from the mountaintop if he will kneel down and worship him. The peak was bare and difficult to access until the Queen Regent visited Barcelona on the occasion of the 1888 Exposition, and part of the Arrabassada road was built. Two years previously, on 8 April 1886, Don Bosco had made the ascent so that a Board of Catholic Knights promoted by Dorotea de Chopitea could make him the offering of land at the top of the mountain that they had purchased with the idea of building a church (rumour has it that someone was planning to open a restaurant and casino): this was to be the Church of the Sagrat Cor that stands there today, inspired (some inspiration!) by the Sacré-Coeur of Paris. At the foot of the church is one of the best views of Barcelona and the entrance to Tibidabo amusement park, opened on 27 December 1917, henceforth associated with the affectionate recollections of many Barcelona people of the automata, the hall of mirrors, the wooden aeroplane and the big wheel.

Doctor Andreu – The key name when referring to Tibidabo, though, is Salvador Andreu i Grau, Doctor Andreu, the pharmacist who became famous (and rich) for his cough pastilles. Andreu was a property developer in the Eixample and, having discovered the Collserola hill range as a place for everyday hikes, he came up with the plan to urbanize Tibidabo: in 1898 he purchased the Frare Blanch property (the site today of Avinguda del Tibidabo) and the following year founded the El Tibidabo Public Limited Company, one of the objectives of which was to ensure a means of communication for the area: the future funicular railway and the Blue Tram, opened in 1901. In 1902, the Tower and the Carretera de les Aigües were built, in 1903 the first houses had electrical lighting and, in 1904, the park had its Gran Restaurant, viewpoint and a messenger pigeon station of the Royal Pi258

TIBIDA BO

geon-Fanciers’ Society of Catalonia. The urbanization did not have the expected results and in around 1912 the company decided to concentrate on running the amusement park.

Collserola – Collserola forms part of the Catalan coastal hill range, and extends between the rivers Besòs and Llobregat covering some 11,000 hectares. For many years it acted as the large metropolitan park that the city did not have (in 2010 the Serra de Collserola Natural Park was constituted). Today, as well as being a green lung for the large urbanized area to either side of the range, it is also a vital recreation space for the city’s people, with the Carretera de les Aigües track as a vital place on the circuit for cyclists, distance runners and regular walkers.

At the foot of the range on the Bonanova and Sarrià side are some of the city’s historic private education institutions, where, for decades (when public education was not obligatory or was not considered as important as it is today), many of the children of the Barcelona bourgeoisie were educated: La Salle Bonanova, the Piarist and Jesuit schools in Sarrià, the Sagrat Cor, the Religious of Jesus and Mary in Sant Gervasi and other more modern schools and institutions, private or charter, such as Aula, Betània-Patmos, Eina, Sant Gregori, IQS, Frederic Mistral-Tècnic Eulàlia, Sadako, etc.

Taber – Just as Tibidabo presides over Barcelona, the far more modest Mount Taber (17 metres above sea level) was the highest part of the mound around which was built the Roman military camp that became the city of Barcino. Its peak is marked by a millstone embedded in the ground in Carrer del Paradís, at the entrance to the Hikers’ Centre of Catalonia, where the columns of the Roman temple of August can be seen. Here, there had already been an Iberian settlement; here, the first cathedral of bishop and martyr Severus was built, and near here stood the palace of King Ataulf and his wife, the Roman princess Galla Placidia.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:56 Página 259

TIBIDA BO

Two more towers – The 1992 Olympics gave the city two new towers, this time without defensive functions, instead associated with the new times, technology and telecommunications: they are Norman Foster’s Collserola Tower (therefore known as Foster Tower), 288 metres tall and erected on Vilana hill, at a height of 454 m (with a viewing platform that looks out on the city on one side and the Vallès on the other), and Montjuïc communications tower designed by Santiago Calatrava (therefore known as Calatrava Tower), 136 metres tall, commissioned by Telefónica, completely white and with a curious shape suggesting a spindle or a sundial, situated in Montjuïc’s Olympic Ring, beside Palau Sant Jordi.

Parks – The city’s first public park was La Ciutadella, laid out at the time of building work for the Exposition of 1888. Before, it had been the Passeig de l’Esplanada (promoted by Captain General Agustín de Lancaster) and the “General’s Garden”, an initiative of the Captain General of Catalonia, Francisco de Castaños, who opened it in 1816 between today’s Avinguda del Marquès de l’Argentera and the Citadel: it is here that Rusiñol’s Estevet brought Tomaseta to stroll. The rather small garden was extended in 1840 for the visit of Isabel II, and disappeared in 1862, shortly before the city gained the site of the former military fortress. After 1888, there were isolated initiatives such as the opening of Turó Park, in 1912, but the next wave of new parks and gardens did not come until the 1929 International Exposition, which involved the landscaping of much of Montjuïc.

This space was traditionally valued and used for recreation thanks to its vegetation and the handful of natural springs produced by the hillside’s aquifer, like the popular Font del Gat, but also those of La Satalia, La Font Trobada and Els Tres Pins.

After the long hiatus of Francoism (noteworthy only for the opening of the Parc del Turó de Monterols, in 1947, the Parc de Cervantes

T

and its rose garden in 1965 and the Costa i Llobera and Mossèn Cinto gardens, in 1970, on Montjuïc), the democratic councils made the recovery of public space a priority on their agendas. Then the eighties and nineties were for Barcelona the years of the new urban parks: Parc Joan Miró, built on the site of the old abattoir (1983); Parc de l’Espanya Industrial, in Sants (1985); Parc del Clot at the former RENFE railway station, and, in La Sagrera, the former Pegaso factory (1986), Parc de l’Estació del Nord (1988), Parc Central in Nou Barris (1997)... And other places often associated with major urban planning interventions such as Plaça dels Països Catalans, the forecourt of Sants station (1983), Via Júlia in Nou Barris (1986) and the Moll de la Fusta. The urbanistic dynamic of the Olympics also eased the creation of new spaces such as Can Dragó sports park (1993) or Parc Central in Nou Barris (1999).

And, with Forum 2004, Barcelona and Sant Adrià remodelled and opened up the Besòs seafront, creating a space five times larger than that of the Olympic Village.

Plane trees – In the 1960s, Víctor Mora called his first novel Els plàtans de Barcelona, and the plane tree (Platanus hispanica) is the most usual tree in the city, and certainly the species we associate with the Eixample. Due to its high urbanized density, Barcelona is a city with very little green space, though it is one of the Mediterranean cities with most “street-lining trees”, planted on the city’s pavements: over 155,000. After the plane tree, the second most usual species is the nettle tree (Celtis australis) and, above all with the urban planning campaigns of various democratic councils, over 6,000 palm trees of different species have also joined the city’s plant catalogue. Ñ More on the subject under Barcino, Montjuïc, Seny & rauxa

259

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:56 PĂĄgina 260

Drassanes Reials (Museu MarĂ­tim de Barcelona).

The Royal Shipyards.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:57 Pรกgina 261

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:57 Página 262

U

ULTRAMAR

MAR – Grecs, fenicis i romans van arribar a Catalunya per mar, i des de Barcelona destins com Mallorca, Marsella, Sardenya, Gènova o fins i tot Tunis són més a prop que, posem per cas, Sevilla, i bona part d’aquests llocs també són més a prop que Madrid, l’autovia que porta a la qual, d’altra banda, es començà a construir l’any 1990 i no s’enllestí fins al 2004: 535 anys després del casament d’Isabel de Castella i Ferran d’Aragó i 54 anys després que fos instal·lada a la Puerta del Sol la placa que marca el “Km 0 Origen de las carreteras radiales”.

Vull dir que el mar ha estat i continua essent per a Barcelona una excel·lent via de comunicació, de comerç i de projecció. Durant molts segles (el primer ferrocarril no s’inaugura fins a mitjan segle XIX, i el primer camp d’aviació, al Remolar, a Viladecans, fins al 1916) els barcelonins anàvem i veníem per mar.

ULTRAMAR – D’acord amb el diccionari és d’ultramar tot país que es troba a l’altra banda del mar, però pel que fa a Barcelona ultramar queda històricament cenyit per una banda a l’orient de la Mediterrània (d’allà d’on arribaren, abans dels romans, fenicis i grecs, i després d’aquests sant Jordi, i cap allà on s’adreçà l’expansió marítima catalana medieval) i d’altra banda, més tard, a Amèrica, sobretot després que a mitjan segle XVIII s’aixequés el monopoli comercial de Sevilla i Cadis amb el continent. I l’ultramar americà té sobretot un nom: Cuba, on anaren prioritàriament a buscar feina i fortuna (també a l’Argentina, a l’Uruguai, a Xile) milers de catalans, i d’on provindran al segle XIX i encara a principis del XX, a més de les havaneres, bona part de les fortunes dels anomenats indianos i d’altres personatges com el virrei Amat. Finalment, d’ultramar arriba també a la nostra llengua el blau més bonic de tots, en dura competició amb el de Prússia.

DRASSANES – Unes drassanes són unes instal·lacions per construir, reparar i mantenir vaixells: fonamentals, doncs, per a un país que basava en el mar el seu comerç i la seva expansió territorial. Tenim notícies de les actuals drassanes de la ciutat, a la banda de ponent de la façana marítima, al peu de Montjuïc, ja de mitjan segle XIII, però serà el rei Pere el Gran qui ordeni el 1285 la construcció d’un primer gran recinte rectangular, murallat i no cobert. La drassana creix i és coberta durant els segles XIV i XV, en els regnats d’Alfons el Benigne, Pere el Cerimoniós, Joan I i Alfons el Magnànim (el 1423 s’hi van arribar a construir dotze galeres alhora), sota el nom ja de Drassanes Reials, i acabarà adoptant les característiques vuit grans naus gòtiques (conservades fins i tot en la reconstrucció i ampliació del segle XVI, ja sota administració de la Generalitat) 262

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:57 Página 263

ULTRAMAR

U

d’on s’avararen bona part de les coques, les naus i les galeres dels estols en què es basà l’expansió catalana per la Mediterrània. Tot i que ara el mar queda una mica més enllà i per imaginar bé l’escena hem d’eliminar mentalment l’edifici de la Duana d’Enric Sagnier (l’arquitecte del Palau de Justícia, de la seu de la Caixa de Pensions a la Via Laietana i del temple expiatori del Tibidabo). Però en qualsevol cas, l’actual seu del Museu Marítim de Barcelona és una de les estructures de gòtic civil més grans i més ben conservades del món.

BAR CEL ONA – Són les tres paraules (resultat de tallar a parts iguals el nom de la ciutat) que hi havia en un cartell de Javier Mariscal de 1979 que va fer una relativa fortuna als anys vuitanta: se suposava que era un resum festiu del que la ciutat oferia. Tot i que els vuitanta són certament, entre d’altres coses, els anys del boom dels bars de disseny, per la banda marítima del cel i les onades el reclam era com a molt una mitja veritat. Amb la remodelació urbanística que els Jocs Olímpics representaren sí que es va poder dir que Barcelona s’havia obert al mar, que era possible anar a la platja amb transport públic i, doncs, que el menú turístic bàsic per a molts va poder passar a ser, llavors ja sí, de bar, sol i platja.

PLATGES – De no res o ben poca cosa –en el sentit d’una ciutat que vivia pràcticament d’esquena al mar, malgrat la tradició de banys de mar iniciada al segle XIX i que donà lloc a populars establiments com els Banys Orientals o els de Sant Sebastià– hem passat als actuals 4,5 km de platges, de la de Sant Sebastià a la nova Mar Bella i la de Llevant, i a poder-hi anar amb metro i amb autobús, cosa que molts turistes no s’acaben de creure... però que practiquen amb delectança així que comproven que és certa.

MAIANS, LA BARCELONETA – Parlant de canvis a la costa de la ciutat: fins al segle XV al davant del portal de Mar, a un centenar de metres de la platja, hi havia un illot de sorra anomenat illa de Maians. Va quedar integrat a la terra ferma amb l’inici de la construcció del primer port de la ciutat (en el regnat de Joan II), i amb el temps i el dipòsit dels sediments del Besòs l’espai anà creixent i acabà sent allà on es bastiria, fora muralles, el futur barri pesquer de la Barceloneta (la primera pedra del qual data de 1753), dissenyat per l’enginyer militar flamenc Joris Prosper Van Verboom (que havia estat pres el 1710 a la Barcelona austriacista) perquè hi anessin a parar els habitants de la Ribera que havien perdut les seves cases amb les demolicions que comportà la construcció de la Ciutadella. El 1985 Quim Monzó batejà L’illa de Maians un dels seus llibre de 263

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:57 Página 264

U

ULTRAMAR

contes, que obre amb un de titulat “Barcelona” en què una parella discuteix i ell acaba afirmant: “–Tens raó: sempre parlo de mi. No m’hi havia fixat mai. És horrible. És un comportament absolutament detestable. T’ho dic ben sincerament.”

PORT – Tot i que la ciutat no s’entén sense tenir-ne en compte la proximitat al mar, Barcelona no va disposar d’un port pròpiament dit fins al segle XV, en què s’inicien les obres al moll de la Santa Creu, més tard anomenat Port Vell, i al dic de l’Est, totes dues construccions artificials allà on avui hi ha la Barceloneta. El 1772 a l’extrem del dic de l’Est es va construir la Torre de la Llanterna, que avui és la Torre del Rellotge. Poc després, a principis del segle XIX i per solucionar el problema endèmic de la invasió de sorra, es prolonga l’escullera. El 1868 s’aprova la creació d’una Junta d’Obres del Port que havia d’ajustar la infraestructura a les necessitats de la revolució industrial en curs. Finalment, entre 1901 i 1912 es duen a terme les obres dels molls de Barcelona, Espanya, Pescadors, Balears i Catalunya, amb els quals el port pren una fesomia similar a l’actual i el seu caràcter marítim, industrial, comercial i pesquer alhora.

A partir de 1958 s’inicia l’expansió cap al sud, i el 1978 el ministeri atorga l’autonomia portuària a la ciutat: neix el Port Autònom de Barcelona. Des d’aleshores, el salt endavant tant pel que fa a nous projectes (com l’Aquàrium i l’Ímax, el centre comercial Maremagnum, la Zona d’Activitats Logístiques o el parc empresarial World Trade Center, inaugurat al Port Vell el 1999, al costat de la torre del telefèric) com pel que fa al trànsit de mercaderies i de passatgers ha estat molt gran. Avui el port, que ocupa més de vuit-centes hectàrees de superfície, ja no té la importància pesquera que havia tingut, però és un dels principals de la Mediterrània pel que fa a l’activitat industrial, comercial i turística.

CREUERS – Barcelona, amb set terminals internacionals de passatgers, és en aquests moments el primer port de la Mediterrània i el quart del món en nombre de creueristes (i els tres primers són al Carib, en una altra categoria): el nombre de passatgers de creuers a la ciutat ha passat de 115.137 l’any 1990 a un total de 2.350.283 el 2010. Ñ Més sobre el tema a Quixot, Rambles, Zona Franca

264

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:57 PĂĄgina 265

La Torre del Rellotge i el telefèric del port.

Clock tower and cable car in the harbour.

Platja de la Barceloneta.

La Barceloneta beach.

265

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:57 Pรกgina 266

U Port de Barcelona.

Platja de Barcelona.

The beach in Barcelona.

266

ULTRAMAR

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:57 Página 267

ULTRAMAR

U

Drassanes Reials Museu Marítim de Barcelona.

The Royal Shipyards.

267

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:57 Página 268

U

Sea – Greeks, Phoenicians and Romans arrived in Catalonia by sea, and, from Barcelona, destinations such as Majorca, Marseilles, Sardinia, Genoa and even Tunisia are closer than, say, Seville, and many are also closer than Madrid. What is more, work on the expressway to this city began in 1990 and was not completed until 2004: 535 years after the marriage of Isabel of Castile and Ferdinand of Aragon, and 54 years after the erection in Puerta del Sol of the plaque that marks “Km 0. Origin of the radial highways”.

By this I mean that the sea continues to be for Barcelona an excellent means of communication, commerce and projection. For many centuries (the first railway line was not built until the mid-19th century, and the first airfield, at Remolar, in Viladecans, until 1916), the people of Barcelona came and went by sea.

Overseas – According to the dictionary, Overseas is any country over or beyond the sea, but for Barcelona, overseas historically lies between the east of the Mediterranean (whence came, before the Romans, Phoenicians and Greeks, and, after that, Saint George, and where Catalan medieval maritime expansion was aimed) and, later, the Americas, especially when, in the mid-18th century, the commercial monopoly of Seville and Cadiz with that continent was lifted. And overseas America has one name in particular: Cuba, where thousands of Catalans went primarily to seek work and fortune (also Argentina, Uruguay, Chile), and the source, in the 19th and into the early 20th century, not just of havaneres, but also of much of the fortunes of the so-called indianos and other figures such as Viceroy Amat. Finally, the loveliest blue of all, ultramarine, also comes from overseas, fiercely contested by Prussia.

Shipyards – A shipyard is a place where boats are built, repaired and maintained: essential, then, for a country that based its trade and territorial expansion on the sea. Early mentions of the city’s shipyards, to the west of the seafront, at the foot of Montjuïc, date back to the mid-13th century, but it was Pere 268

OVERSEAS

the Great who, in 1285, ordered the construction of a large rectangular, walled, open-air compound. The shipyard grew and was roofed in the 14th and 15th centuries, in the reigns of Alfons the Kind, Pere the Ceremonious, Joan I and Alfons the Magnanimous (in 1423, 12 galleys were built at the same time), and was called the Drassanes Reials, the Royal Shipyards, and finally took the characteristic form of eight large Gothic hangars (conserved even in the 16th-century reconstruction and extension, under the administration of the Generalitat) from where many of the cogs, ships and galleys were launched to form the fleets on which Catalan expansion throughout the Mediterranean was based. Although the sea is a little further away now, and to picture the scene we have to mentally eliminate the Custom’s House designed by Enric Sagnier (the architect of the Palau de Justícia law courts, the head office of Caixa de Pensions in Via Laietana and the expiatory temple on Tibidabo). Nonetheless, today’s Maritime Museum of Barcelona is one of the largest and best conserved examples of secular Gothic architecture in the world.

Bar Cel Ona – These are the three words (produced by cutting the city’s name into equal parts) on a poster by Javier Mariscal dated 1979 that made a relative fortune in the 1980s: it was supposed to be a festive summary of what the city had to offer. Although the 1980s were certainly, among other things, the years of the designer bar boom, the sky and the waves part of the boast was at most a half truth. After the urban remodelling represented by the Olympic Games, Barcelona could be said to have opened up to the sea, that it was possible to get public transport to the beach and, therefore, that the basic tourist menu for many could then be bar, sun and sand.

Beaches – From nothing, or next to nothing—in a city that practically lived with its back to the sea, despite the tradition of sea bathing that began in the 19th century, giving rise to popular establishments such as the Banys Ori-

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:57 Página 269

OVERSEAS

entals and Banys de Sant Sebastià—we now have 4.5 km of strand, from the beach of Sant Sebastià to the new Mar Bella and the Llevant beach, and can get there by Metro and by bus, which many tourists cannot quite believe... but which they do wholeheartedly once they find out it is true.

Maians, La Barceloneta – Speaking of changes to the city coastline: until the 15th century, outside the Portal de Mar, a hundred or so metres from the beach, there was a small sandy island called the Illa de Maians. It was joined up to terra firma with the construction of the city’s first harbour (in the reign of Joan II), and, with time and the sediment gradually deposited by the river Besòs, the area grew and eventually became the site, outside the city wall, of the future fishing neighbourhood of La Barceloneta (its first stone dating from 1753), designed by Flemish military engineer Joris Prosper Van Verboom (who had been imprisoned in 1710 in the Barcelona of the Austrias) to house the inhabitants of La Ribera who had lost their homes as a result of the demolition work prior to the construction of the Citadel. In 1985, Quim Monzó named one of his books of short stories L’illa de Maians. It opens with one called “Barcelona”, in which a couple is quarrelling, and the man ends up saying: “You’re right: I’m always talking about myself. I’d never noticed. It’s awful.

It’s absolutely obnoxious behaviour. I mean that quite sincerely.”

Port – Although it is impossible to understand the city without taking into account the proximity of the sea, Barcelona did not have a proper port until the 15th century, when work began on the Santa Creu wharf, later called Port Vell, and the Eastern dock, two artificial constructions on the site of the present-day Barceloneta. In 1772, the end of the Eastern Dock was the site for the construction of the

U

Lantern Tower, today’s Clock Tower. Shortly afterwards, in the early 1800s and to solve the endemic problem of invading sand, the breakwater was extended. In 1868, the creation of a Port Building Work Board was approved to adapt infrastructures to the needs of the industrial revolution under way. Finally, between 1901 and 1912, work on the wharves bearing the names Barcelona, Espanya, Pescadors, Balears and Catalonia was completed, giving the port a similar appearance to today’s and consolidating its combined maritime, industrial, commercial and fishing activities.

In 1958, southward expansion began and, in 1978, the ministry granted the city port autonomy: the Autonomous Port of Barcelona was born. This has meant a major step forward both as regards new projects (such as the Aquarium and the IMAX cinema, Maremagnum shopping centre, the Logistic Activity Zone and the World Trade Center business park, opened in Port Vell in 1999, beside the cable car tower), and passenger and freight traffic. Today the port, occupying over 800 hectares, is not as important for fishing as it was in the past, but it is one of the principal ports in the Mediterranean for industrial, commercial and tourist activity.

Cruises – Barcelona, with seven international passenger terminals, is currently the first port in the Mediterranean and fourth in the world for the number of cruise ship passengers (the first three being in the Caribbean, in a different category): the number of cruise passengers in the city rose from 115,137 in 1990 to 2,350,283 in 2010. Ñ More on the subject under Quixote, Rambles, Zona Franca

269

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:57 PĂĄgina 270

Revista 391 de Francis Picabia (1917).

Francis Picabia’s magazine, 391 .

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:57 Pรกgina 271

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:57 Página 272

V

VISITANTS

GUIES – Les primeres guies de la ciutat per a visitants forasters són de finals del segle XVIII i principis del XIX: Barcelona á la mano (1778), Diversión de ciudadanos, norte seguro de forasteros y estrella luciente de Barcelona (1802), Kalendario manual y guía de forasteros en Barcelona (1815), El amigo del forastero en Barcelona y sus cercanías (1831) o el Manual del viajero en Barcelona (1840) de Fernando Patxot. El 1847 Antoni de Bofarull, un dels noms de la Renaixença, publicarà la seva Guia-cicerone de Barcelona ó sea Viajes por la ciudad, més centrada en els monuments i sobretot en la història de la ciutat, i el 1849 apareix el Manual histórico-topográfico estadístico y administrativo ó sea Guia general de Barcelona de Manuel Saurí, que incorpora il·lustracions dels llocs més significatius. A la segona meitat del segle XIX l’enderrocament de les muralles, el traçat del nou Eixample i l’organització de l’Exposició fan envellir de cop tots els llibres anteriors, i cal llavors subratllar la novetat de la Guia del forastero en Barcelona y sus alrededores (1887), de Josep Coroleu, amb grans il·lustracions a color, i la Barcelona en la mano de Josep Roca i Roca (1889). Com l’altra Exposició, la de 1929 aportarà nous llibres-guia remarcables: L’art d’ensenyar Barcelona de Carles Soldevila i Barcelona, guía práctica y artística de la ciudad de Feliu Elias.

D’altra banda, el 1911 s’havia posat en marxa la Sociedad de Atracción de Forasteros, que introduirà les edicions en llengües estrangeres. Avui els quioscos de la Rambla i les seccions específiques de moltes llibreries (amb l’esplèndida Altaïr, especialitzada en llibres i guies de viatges, al capdavant) són testimoni del boom de publicacions nacionals i internacionals sobre Barcelona en un gavadal de llengües, sempre amb el nom de la ciutat com a protagonista.

BONHOEFFER – No sé si algú dels que avui seuen al jardinet del carrer Brusi, a Sant Gervasi (la finca, evocada per Mercè Rodoreda, que hi va néixer molt a prop, havia estat de la família Sagnier i després de la guerra l’ocupà la Sección Femenina de Falange), sap que a finals dels anys vint hi va viure fent de vicari a la parròquia evangèlica alemanya el teòleg Dietrich Bonhoeffer. De Barcelona Bonhoeffer va marxar als Estats Units, però llavors retornà voluntàriament a Berlín, on el 1943 havia de ser empresonat pels nazis per la seva implicació en un complot contra Hitler i per ajudar jueus a fugir a Suïssa. El 9 d’abril de 1945, tres setmanes abans de l’arribada dels aliats, va ser penjat al camp de concentració de Flossenbürg.

DARÍO – El poeta nicaragüenc Rubén Darío visità per primera vegada Barcelona a la fi de 1898, de pas cap a Madrid, i uns anys després, el 1914, s’hi instal·là uns mesos en una casa del barri de Penitents (al carrer de Ticià número 16), des 272

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:57 Página 273

VISITANTS

V

d’on enviava les seves cròniques per als lectors de La Nación. A l’Autobiografía recorda: “Celebré la vitalidad, el trabajo, lo bullicioso y pintoresco, el orgullo de las gentes de empresa y conquista, la energía del alma catalana, tanto en el soñador que siempre es un poco práctico como en el menestral que siempre es un poco soñador”.

MORATÍN – “Vivo en una mala posada, en una callejuela llamada Carrer d’En Petritxol; la cual posada, con asistencia, cama, luz, almuerzo, comida y cena, me cuesta tres pesetas, y de aquí podrá usted inferir que como demonios fritos”.

No sembla que hi estigués molt a gust, però l’il·lustrat Leandro Fernández de Moratín va viure uns anys exiliat a Barcelona (entre 1814 i 1817, fugint del govern autoritari de Ferran VII), i posava al carrer de Petritxol, a tocar de la Rambla.

De tota manera, el carrer de Petritxol és més conegut dels barcelonins per les granges que hi serveixen xocolata desfeta amb melindros i perquè hi ha la galeria d’art més antiga de la ciutat: la Sala Parés (inaugurada el 1877), que va ser l’aparador de pintors com Ramon Casas, Santiago Rusiñol o Isidre Nonell, i on Picasso exposarà el 1901, juntament amb Casas. A més, en aquest carrer hi va viure molts anys i fins a la seva mort (el 1924) el dramaturg Àngel Guimerà, que baixava a una de les tavernes que llavors hi havia (on s’aplegaven els xofers dels cotxes aturats a la Rambla) a fer tertúlia i que, gairebé cec, li llegissin els diaris i la correspondència.

ORWELL – Barcelona és l’escenari principal d’Homage to Catalonia, la crònica de la participació de l’autor d’Animal Farm i 1984 a les Brigades Internacionals. L’anglès George Orwell arribà a Barcelona el desembre de 1936 i s’hi uní a la milícia del POUM. Escriu: “Era la primera vegada que em trobava en una ciutat on manava la classe obrera”, i en fa un retrat apassionant dels primers mesos de la revolució i, també, del que ell entén com a contrarevolució quan comença a organitzar-se l’anomenat Exèrcit Popular.

PICABIA – Barcelona, París, Nova York i Zuric són les ciutats on va ser editada la revista 391, òrgan del moviment Dadà imprès per Oliva de Vilanova. El seu responsable, el pintor francès Francis Picabia, havia vingut a Barcelona l’any 1909 de lluna de mel amb Gabrièle Buffet i va escollir la capital catalana per autoexiliar-s’hi el 1915, durant la Primera Guerra Mundial. Hi va viure un parell d’anys, hi publicà els quatre primers números de 391 i els seus Cinquante-deux miroirs i hi tornà l’any 1922 per exposar a les Galeries Dalmau una sèrie de “màquines i espanyoles” (amb un catàleg amb prefaci d’André Breton). El 1930, Pi273

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:57 Página 274

V

VISITANTS

cabia escriu en una aquarel·la titulada Barcelona: “No li és concedit a tothom poder anar a Barcelona”.

SARMIENTO VS. MÉRIMÉE – Al 1846 coincideixen a Barcelona (i probablement hi són presentats a casa del cònsol de França, Ferdinand de Lesseps) l’escriptor argentí –i futur president de la República– Domingo Faustino Sarmiento, de viatge per Espanya “para fundar una acusación [...] ante el tribunal de la opinión de América”, i Prosper Mérimée, el llibretista de Carmen. Sarmiento troba que aquesta és l’única ciutat civilitzada de la península (escriu: “Estoy, por fin, fuera de la España”); a Mérimée, en canvi (que ha vingut a documentar-se a l’Arxiu de la Corona d’Aragó) li sembla horrible, “una bruta ciutat que es vanta de tenir aires de capital i que s’assembla com dues gotes d’aigua a una ciutat de províncies d’un departament industrial”. La dualitat de mirades, doncs, no ve d’ara.

SCHÖNBERG – El segon acte de la inacabada Moses und Aron i la darrera peça per a piano publicada per Arnold Schönberg van ser compostos a Barcelona, en una caseta del barri de Vallcarca (al carrer que ara duu el seu nom) on el compositor austríac havia vingut a refugiar-se del nazisme convidat pel seu deixeble Robert Gerhard. Arribà l’octubre de 1931 i passà a la ciutat nou mesos, temps en què va néixer una filla seva que, en homenatge al lloc que l’acollia, es diu Núria.

CIUTAT DE CONVENCIONS – Segons el Barcelona Convention Bureau, el 2011 van tenir lloc a Barcelona 255 congressos, 378 jornades i simposis i 1.650 convencions: un total de 2.283 reunions amb prop de 650.000 assistents que fan que sigui una de les ciutats d’Europa i del món pel que fa al nombre de congressos internacionals que acull. Això, a més dels 41 salons i fires (70 si hi sumem els biennals i triennals) organitzats per Fira Barcelona, amb prop de tres milions de visitants. Seguint un lema promocional de mitjans del segle passat que se suma als altres que la ciutat ha tingut al llarg de la seva història: “Ciudad de ferias y congresos”, Barcelona ha sabut derivar també cap a aquest vessant professional i acadèmic l’atractiu internacional assolit després dels Jocs de 1992.

RÀNQUING D’ATRACCIONS – Per nombre de visitants, les deu atraccions més populars de la ciutat (segons dades de 2011) són: la Sagrada Família (que va rebre 3,2 milions de visites), l’Aquàrium (amb 1,6 milions), el museu del FC Barcelona (1,6), el Poble Espanyol (1,3), el Castell de Montjuïc (1,3), el Zoo (1,1), el Museu Picasso (1), la Pedrera (0,9), el CosmoCaixa (0,8) i el CaixaForum (0,7). Ñ Més sobre el tema a Jocs, Kubala, Llibres, Quixot, Ultramar 274

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:57 Página 275

Sala Parés.

Invitació.

Invitation.

Plaça de George Orwell.

275

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:57 Pรกgina 276

V

Bocana del Port.

Mouth of the port.

VISITANTS

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:57 Pรกgina 277

Barcelona Atracciรณn (1923).

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:57 Página 278

V

Guides – The first city guides for visitors date from the late 18th and early 19th centuries: Barcelona á la mano (1778), Diversión de ciudadanos, norte seguro de forasteros y estrella luciente de Barcelona (1802), Kalendario manual y guía de forasteros en Barcelona (1815), El amigo del forastero en Barcelona y sus cercanías (1831) and the Manual del viajero en Barcelona (1840) by Fernando Patxot. In 1847, Antoni de Bofarull, one of the names of the country’s Renaixença romantic revivalist movement, published his Guia-cicerone de Barcelona ó sea Viajes por la ciudad, centring mostly on the monuments and particularly the history of the city, and 1849 saw the appearance of Manual histórico-topográfico estadístico y administrativo ó sea Guia general de Barcelona by Manuel Saurí, with illustrations of the main sights. In the latter half of the 19th century, with the demolition of the town walls, the layout of the new Eixample and the organization of the Exposition, all these books went out of date overnight, and the big novelties were Guia del forastero en Barcelona y sus alrededores (1887), by Josep Coroleu, with large colour illustrations, and Barcelona en la mano by Roca i Roca (1889). Like the other Exposition, the 1929 Expo brought new remarkable guidebooks: L’art d’ensenyar Barcelona by Carles Soldevila and Barcelona, guía práctica y artística de la ciudad by Feliu Elias.

Then, in 1911 the Society for the Attraction of Foreign Visitors was set up, introducing publications in foreign languages. Today, the kiosks on La Rambla and the specific sections of many bookshops (headed by the splendid Altaïr, specialists in books and travel guides) are proof of the boom in national and international publications about Barcelona in a whole host of languages, always featuring the name of the city in big letters.

Bonhoeffer – I wonder how many of the people who now sit in the little gardens in Carrer Brusi, in Sant Gervasi (the property, evoked

by Mercè Rodoreda, who was born nearby, had belonged to the Sagnier family and was occupied after the war by the Women’s Sec278

VISITO RS

tion of the Falange), know that in the late 1920s it was home to the theologian Dietrich Bonhoeffer, pastor in the German Lutheran parish. Bonhoeffer left Barcelona for the United States, but then returned voluntarily to Berlin, where in 1943 he was imprisoned by the Nazis for his involvement in a plot against Hitler and helping Jews to flee to Switzerland. On 9 April 1945, three weeks before the arrival of the Allies, he was hanged at Flossenbürg concentration camp.

Darío – The Nicaraguan poet Rubén Darío first visited Barcelona at the end of 1898, on his way to Madrid, and some years later, in 1914, spent a few months at a house in the neighbourhood of Penitents (at number 16, Carrer de Ticià), from where he sent his chronicles for readers of La Nación. In his autobiography he recalls: “I celebrated the vitality, the work, the bustle and the picturesque, the pride of the people of enterprise and conquest, the energy of the Catalan soul, both in the dreamer, who always has some practical sense, and in the artisan, always something of a dreamer.”

Moratín – “I live in poor lodgings, in an alley called Carrer d’En Petritxol; which lodgings, with attendance, bed, light, breakfast, lunch and dinner, cost me three pesetas, and from this you may infer that I eat fried demons.” He does not appear to have been very happy here, but the illustrious Leandro Fernández de Moratín lived in exile in Barcelona for some years (from 1814 to 1817, escaping from the authoritarian rule of Fernando VII), and put up in Carrer de Petritxol, near La Rambla.

In any case, Carrer de Petritxol is better known to the people of Barcelona for its granges serving hot chocolate with melindros, sponge dipping fingers, and for the city’s oldest art gallery: Sala Parés (opened in 1877), which was the showcase of painters such as Ramon Casas, Santiago Rusiñol and Isidre Nonell, and where Picasso exhibited in 1901, together with Casas. Another resident of many years in this street, until his death (in 1924), was the playwright Àngel Guimerà, who would go down to one of the taverns

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:57 Página 279

VISITO RS

that used to be there (where the chauffeurs of cars parked in La Rambla would gather) for conversation and, since he was almost blind, to have the newspapers and his correspondence read to him.

V

Archives of the Crown of Aragon (where he was assisted by Pròsper de Bofarull) thought it horrible, “a dirty city that gives itself the airs of a capital and is indistinguishable from a provincial city in an industrial department”.

The duality of viewpoints is, then, nothing new.

Orwell – Barcelona is the principal setting for Homage to Catalonia, the story of the participation in the International Brigade of the author of Animal Farm and 1984. The Englishman George Orwell arrived in Barcelona in December 1936, where he joined the militia of the POUM. He wrote: “It was the first time that I had ever been in a city where the working class was in the saddle”, and gives a thrilling portrait of the first months of the revolution and, also, of what he saw as a counter revolution when the socalled Popular Army began to organize itself.

Schoenberg – Act two of the unfinished Moses und Aron and the last piece for piano published by Arnold Schoenberg were composed in Barcelona, in a little house in the neighbourhood of Vallcarca (in the street that now bears his name) where the Austrian composer took refuge from Nazism at the invitation of his student Robert Gerhard. He arrived in October 1931 and spent nine months in the city, where his daughter was born and, in homage to her place of birth, named Nuria.

Picabia – Barcelona, Paris, New York and Zurich are the cities where the editing was based of 391, the magazine of the Dada movement printed by Oliva de Vilanova. Its editor, the French painter Francis Picabia, had come to Barcelona in 1909 on his honeymoon with Gabrièle Buffet and chose the Catalan capital for his self-imposed exile in 1915, during World War I. He lived here for a couple of years, publishing the first four issues of 391 and his Cinquante-deux miroirs, and returned in 1922 to show, at the Galeries Dalmau, a series of “machines and Spanish women” (with a catalogue preface by André Breton).

In 1930, on a watercolour entitled Barcelona, Picabia wrote: “Not everyone has the chance to go to Barcelona.”

City of conventions – According to the Barcelona Convention Bureau, in 2011 Barcelona hosted 255 congresses, 378 conferences and symposiums, and 1,650 conventions: a total of 2,283 meetings with almost 650,000 attendants that make it one of the cities in Europe and the world that hosts the greatest number of international congresses. That, plus the 41 salons and trade fairs (70 if we include biennials and triennials) organized by Fira Barcelona, with almost three million visitors. Bearing out a mid-20th century promotional slogan that joins others the city has had in the course of its history (“Trade fair and congress city”), Barcelona has also developed on a professional and academic scale the international appeal it achieved with the 1992 Olympics.

Sarmiento vs. Mérimée – In November 1846, coinciding in Barcelona (and probably introduced at the house of the French consul, Ferdinand de Lesseps) were the Argentine writer—and future president of the Republic—Domingo Faustino Sarmiento, travelling around Spain “to justify an accusation [...] before the tribunal of American opinion”, and Prosper Mérimée, the librettist of Carmen.

Sarmiento found it the only civilized city in the peninsula (on his arrival he wrote: “I have, finally, left behind Spain”); Mérimée, on the other hand (who came to consult the

Top 10 attractions – In terms of visitor numbers, the city’s ten most popular attractions (according to figures for 2011) are the Sagrada Família (3.2 million visits), the Aquarium (1.6 million), FC Barcelona Museum (1.6), Poble Espanyol (1.3), Montjuïc castle (1.3), the Zoo (1.1), the Picasso Museum (1), La Pedrera (0.9), CosmoCaixa (0.8) and CaixaForum (0.7). Ñ More on the subject under Games, Kubala, Books, Quixote, Overseas 279

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:58 Pรกgina 280

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:58 Pรกgina 281

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:58 Página 282

X

XARXA

TRÀNSIT INTENS – Als 1,7 milions d’habitants de Barcelona els corresponen (segons dades de 2011) 976.345 vehicles de motor (un 60% de turismes, un 21% de motos). I, atès que molta gent hi treballa però viu a fora, pels accessos a la ciutat passen cada dia més d’un milió de vehicles.

La combinació de l’alta densitat de població, l’extensió modesta de la ciutat i l’alt nivell d’activitat laboral i de serveis comporten molt de trànsit, amb l’afegit d’importants dificultats d’aparcament. Això ha fet que proliferin les motos i ciclomotors, cosa que de vegades sobta els visitants de ciutats amb climes menys temperats: Barcelona té un parc de 290.341 motos i ciclomotors (sumats, el 29% del total de vehicles), la qual cosa vol dir 177 motos per cada 1.000 habitants, una de les proporcions més altes d’Europa.

GUÀRDIA URBANA – Més enllà d’algun treballador municipal especialitzat (com ara, el 1573, el Mostassa, encarregat del control de pesos i mesures), serà a principis del segle XIX amb la dominació francesa que es crearà la primera Junta de Policia de Barcelona. El 1843 es posa en marxa la Guàrdia Municipal amb funcions de vigilància i compliment de les ordenances, però el 1907, davant de la desorganització i l’envelliment del cos i de l’augment de la circulació de vehicles, l’Ajuntament aprova la constitució de la Guàrdia Urbana perquè reguli el trànsit i faci de policia cívica. Guàrdia Municipal i Guàrdia Urbana s’unificaren el 1921. El 1929 s’instal·la el primer semàfor (a la cruïlla Balmes/Provença); el 1951, el primer carrer només per a vianants (el de la Boqueria); el 1958 la primera zona verda (a Pau Claris); el 1964 una zona blava combinada amb l’illa de vianants a Rambla/Fontanella/Via Laietana/Ferran, i el 1975 es fa la primera prova d’alcoholèmia: la feina de la Guàrdia Urbana va evolucionant i adaptantse a les exigències del creixent trànsit rodat. En altres coses trigà una mica més: fins al 1979, per exemple, no incorpora les dones a les seves promocions.

TAXIS – Els primers taxis (sis) arriben el 1906, el mateix any que el primer autobús.

Per què són grocs i negres, els taxis de Barcelona? El 1924 l’Ajuntament va aprovar un codi de circulació que feia obligatori el taxímetre i imposava que els taxis portessin unes bandes de color (blanca, vermella, groga o blava): el 1930, després de la crisi generada pel creixement exagerat de la flota (fins a uns quatre mil vehicles) amb motiu de l’Exposició, moltes empreses del sector van haver de tancar i l’Ajuntament imposà una tarifa única de 60 cèntims per quilòmetre (corresponent a la banda groga) que va establir indirectament el color uniforme dels taxis, tot i que de fet aquest no es va generalitzar fins a mitjan dels anys 282

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:58 Página 283

XARXA

X

trenta. En tot cas, la decisió els va fer molt reconeixedors i amb el pas del temps els ha acabat convertint en una de les icones de la ciutat.

METRO I TRAMVIA – El ferrocarril urbà, o metro, té el seu origen en la línia fèrria a l’aire lliure de Barcelona a Sarrià (aleshores vila independent) inaugurada el 1863 i soterrada el 1929 i, d’altra banda, en el Gran Metro (inaugurat el 1924) i el Metro Transversal (1926). La primera línia subterrània va ser inaugurada el 30 de desembre de 1924, i unia el centre i Gràcia amb quatre estacions: Lesseps (una placa a l’estació ho recorda), Diagonal, Aragó (avui Passeig de Gràcia) i Catalunya.

El primer tramvia, mogut per cavalls, el va posar en marxa la Barcelona Tramways l’any 1872: anava també de la Rambla (al pla de la Boqueria) fins a Gràcia (Josepets), havia estat fabricat a la Gran Bretanya i el dia abans de la inauguració es van podar els plàtans de la Rambla perquè no hi hagués cap accident amb els passatgers de l’imperial (el pis de dalt). La línia de Sants via el Raval, inaugurada el 1875, era la més usada, tot i que l’alt nombre d’atropellaments va fer que durant un temps del tramvia de Sants se’n digués “el rei Herodes”.

El gener de 1899 es va posar en marxa la primera línia de tramvies elèctrics, que anava de Drassanes a Gràcia. Aquesta va ser la principal aposta del transport públic de superfície a la ciutat fins a la seva substitució definitiva per autobusos (el 1971 van deixar de funcionar les dues darreres línies de tramvia: el 49 i el 51). Fins fa poc es conservava com una relíquia única la línia del Tramvia Blau, a l’avinguda del Tibidabo, però des de 2004 s’ha recuperat el tramvia (ara anomenat Tram) amb dues xarxes, TRAMbaix i TRAMbesòs, de tres línies cadascuna amb perspectiva metropolitana: afegint-hi l’Hospitalet, Cornellà, Sant Joan Despí, Esplugues i Sant Just Desvern, per una banda, i Sant Adrià de Besòs i Badalona per l’altra.

TMB – Transports de Barcelona (TMB) és la companyia pública creada el 1911 per gestionar les línies de tramvia (després, les d’autobús) de la ciutat. Avui, des de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, és responsable de 102,6 km de vies de metro, 162 trens i 141 estacions que transporten 389 milions de passatgers a l’any (dades de 2012), i d’una xarxa de 936 km de línies d’autobús, amb 106 línies, 2.615 parades i 188 milions de passatgers a l’any.

T10 – Tot i que la titularitat de la infraestructura del metro passà ja el 1978 del Ministerio de Obras Públicas a la Generalitat de Catalunya, fins al 1997 no es va crear l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM), un consorci de Generalitat, Ajuntament i Entitat Metropolitana del Transport que l’any 2001 va assolir una 283

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:58 Página 284

X

XARXA

vella reivindicació ciutadana: la integració de bitllets i tarifes de tota la xarxa (metro, RENFE, autobusos i Ferrocarrils) en una targeta comuna, el format més popular de la qual és l’anomenada T10.

UN ITINERARI METROPOLITÀ – Ara fa cent anys, Gaudí trencava sovint la rutina de treball a la Sagrada Família per anar a la Colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló: es llevava a les cinc del matí, esmorzava a la casa del Park Güell, agafava a Gràcia el tramvia per baixar fins a l’Eixample i llavors el tren al baixador d’Aragó amb el seu amic Berenguer fins a Cornellà. Allà l’esperava la tartana de la colònia Güell, a on arribava cap a les set i es tancava a l’estudi amb la maqueta a escala i invertida de la Sagrada Família i l’encarregat i els treballadors fins a la tarda, que refeia el camí i, un cop a Aragó, ja de nit, els esperava el fuster Munné per dur-los amb tartana a casa de cadascú.

BUS TURÍSTIC – Establert el 1987, cogestionat per Turisme de Barcelona i TMB, el Bus Turístic (amb tres rutes que ensenyen la ciutat en deu llengües en autocars de dos pisos a més de dos milions de passatgers a l’any) representa l’acompliment dels designis de Carles Soldevila quan, davant de l’arribada dels primers autocars de turistes el 1929, pronosticava: “Ahir en vaig veure un altre que recollia el seu respectable carregament de personatges amb Baedekers, binocles i Kodaks. Vaig notar que el grup de badocs que s’havien aturat a presenciar, en plena plaça de Catalunya, la instal·lació dels turistes en els seients de l’autocar, era manifestament excessiu. Per l’amor de Déu, una mica de picardia! Encara que, de fet, l’espectacle dels autocars curulls de turistes no ens sigui, ni de bon tros!, tan familiar com a París o a Londres, és convenient que dissimulem la nostra sorpresa. Pensem que si els falaguers auguris es compleixen, hem de presenciar una veritable invasió estrangera. Europa i Amèrica ens han d’enviar copiosos destacaments de gent curiosa, desvagada i proveïda de moneda”.

BICING – Posat en marxa l’any 2007, el servei de transport públic urbà amb bicicleta anomenat Bicing –operatiu cada dia de l’any amb 6.000 bicicletes i 420 estacions per agafar-ne i deixar-ne repartides per tota la ciutat– va tenir des de l’inici (i continua tenint) una molt bona acollida, amb 113.787 usuaris abonats i un rècord d’usos en un dia de 64.677, xifres que el situen entre els de més èxit a les ciutats que han posat en funcionament el sistema. I això tot i que Barcelona no sigui precisament plana! Potser per això els responsables del servei es fan un tip de “pujar” bicicletes de les parades de la part baixa a les de la part alta... Ñ Més sobre el tema a Diagonal, Eixample 284

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:58 Pรกgina 285

XARXA

X

Bicing. Servei de bicicletes.

Cycle hire service.

Metro de Barcelona.

285

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:58 Pรกgina 286

El Tram a la Diagonal.

The tram on Diagonal.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:58 Página 287

XARXA

X

Tramvia Blau (Avinguda del Tibidabo).

Telefèric de Montjuïc.

Montjuïc cable car.

287

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:58 Página 288

X

Heavy traffic – Barcelona’s 1.7 million inhabitants have (according to figures for 2011) 976,345 motor vehicles (60% cars, 21% motorbikes).

And, since lots of people work here but live elsewhere, every day one million vehicles drive in and out of the city.

The combination of a high population density, the small surface area of the city and high levels of work and service activity mean lots of traffic, with the addition of major parking problems. This has led to a proliferation of motorcycles and scooters, which may surprise visitors from cities with less temperate climates: Barcelona has 290,341 motorcycles and scooters on the road (together, 29% of all vehicles), which means 177 motorcycles per 1,000 inhabitants, one of the highest proportions in Europe.

Guàrdia Urbana – Other than some specialized municipal workers (such as, in 1573, the Mostassa, responsible for monitoring weights and measures), it was in the early 19th century, under French domination, that the first Barcelona Police Board was created. In 1843, the Guàrdia Municipal was set up to monitor and enforce regulations, but in 1907, faced with the disorganization and ageing of the corps, and the increase in vehicular traffic, the Council approved the constitution of the Guàrdia Urbana to regulate traffic and act as a civic police force. Guàrdia Municipal and Guàrdia Urbana were unified in 1921. In 1929, the first traffic lights were installed (at the junction of Balmes and Provença); in 1951, the first pedestrian only street (Boqueria); in 1958, the first green zone (Pau Claris); in 1964, a blue zone combined with the pedestrian area delimited by La Rambla/Fontanella /Via Laietana/Ferran, and in 1975 the first breathalyser test was conducted: the work of the Guàrdia Urbana evolved and adapted to the demands of increasing vehicular traffic.

In other areas, it took a little longer: it was only in 1979, for example, that women police officers were included in the force.

Taxis – The first taxis (six of them) arrived in 1906, the same year as the first bus. Why are Barcelona taxis black and yellow? In 1924, 288

NETWO RK

the Council approved a highway code stipulating that taxis should have a meter and coloured strips (white, red, yellow or blue): in 1930, after the crisis generated by the exaggerated growth of the fleet (as many as four thousand vehicles) on the occasion of the Expo, many of the sector’s firms had to close down and the council imposed a single tariff of 60 cents per kilometre (corresponding to the yellow band), which indirectly decided the colour for all taxis, though this did not become general until the mid-thirties. In any event, the decision made them easily recognisable and, over the years, has made them one of the icons of the city.

Metro and tram – Our urban railway, or Metro, has its origins in the overland railway line connecting Barcelona and Sarrià (at the time a separate town), opened in 1863 and undergrounded in 1929, and the Gran Metro (opened in 1924) and the Metro Transversal (1926). The first underground line was inaugurated on 30 December 1924, joining the centre and Gràcia with four stations: Lesseps (a plaque in the station commemorates it), Diagonal, Aragó (today's Passeig de Gràcia) and Catalunya.

The first tram, drawn by horses, was brought into operation by Barcelona Tramways in 1872: it ran from La Rambla (Pla de la Boqueria) to Gràcia (Josepets), was manufactured in Great Britain, and the day before the inauguration, the plane trees on La Rambla were polled to avoid accidents to the passengers on the imperial (the top floor). The Sants line, running via the Raval and opened in 1875, was the most used, though the high number of accidents for some time gave the Sants tram the nickname “King Herod”.

In January 1899 the first electric tram line was started up, between Drassanes and Gràcia. It basically represented over-ground public transport in the city until its definitive replacement by buses (the last two trams, the 49 and the 51, stopped running in 1971).

Until recently, the Tramvia Blau line along Avinguda del Tibidabo was the sole relic, but since 2004 the tram has been reinstated

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:58 Página 289

NETWO RK

with two networks, TRAMbaix and TRAMbesòs, each with three lines in the metropolis, and the addition in one case of L’Hospitalet, Cornellà, Sant Joan Despí, Esplugues and Sant Just Desvern, and Sant Adrià de Besòs and Badalona in the other.

TMB – Transports de Barcelona (TMB) is the public company created in 1911 to run the tram lines (and later the bus routes) in the city. Today, covering the Metropolitan Area of Barcelona, it is responsible for 102.6 km of Metro tracks, 162 trains and 141 stations transporting 389 million passengers a year (figures for 2012), and a network of 936 km of bus routes, with 106 routes, 2,615 stops and 188 million passengers a year.

T10 – Although ownership of the Metro infrastructure changed hands from the Spanish Ministry of Public Works to the Generalitat de Catalunya in 1978, it was not until 1997 that the Autoritat del Transport Metropolità (ATM) was a created, a consortium of the Generalitat, the Council and the Entitat Metropolitana del Transport. In 2001, it implemented a much demanded request of the city’s people: the integration of tickets and fares across the network (Metro, RENFE, buses and railway) in a single pass, the most popular format being the T10.

A metropolitan itinerary – A hundred years ago now, Gaudí often broke with his working routine at the Sagrada Família to go to Güell Colony, in Santa Coloma de Cervelló: he would get up at five in the morning, have breakfast in the house in Park Güell, take the tram from Gràcia to the Eixample and then catch the train from the halt in Aragó to Cornellà with his friend Berenguer. There, he waited for the trap to Güell Colony, where they arrived at around seven, and he shut himself in the studio with the inverted scale model of the Sagrada Família and the manager and the workers until the evening, when he retraced his steps to Aragó, by which time

X

it was night and Munné the carpenter was waiting to drive them in the trap to their respective homes.

Tourist Bus – Created in 1987, and jointly managed by Turisme de Barcelona and TMB, the Tourist Bus (with three routes that show the city in eight languages in double-decker buses to over two million passengers a year) represents the fruition of Carles Soldevila’s plans when, seeing the arrival of the first coaches of tourists in 1929, he predicted: “Yesterday I saw another picking up its respectable load of characters with Baedekers, binoculars and Kodaks. I noted that the group of onlookers who had gathered to witness, in the middle of Plaça de Catalunya, the installation of the tourists in the seats of the coach, was manifestly excessive. For the love of God, a little dissimulation! Though the spectacle of coaches brimming with tourists is by no means as familiar to us as it is in Paris or London, we should conceal our surprise. We believe that if the auspicious forecasts are realized, we will witness a veritable foreign invasion. Europe and America are to send us large detachments of curious, idle people bearing currency.”

Bicing – Brought into operation in 2007, the urban public transport service using bicycles, Bicing, operates every day of the year with 6,000 bicycles and 380 pick-up and drop-off points throughout the city. It was immediately received with great enthusiasm, and has 120,000 season-ticket holders and a record 58,141 uses in one day, making it one of the most successful among the cities that implement the system, despite the fact that Barcelona is not exactly flat! Perhaps this is why Bicing employees spend their time taking bicycles from ranks at the bottom of the city up to the top... Ñ More on the subject under Diagonal, Eixample

289

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:58 Pรกgina 290

Port de Barcelona.

Barcelona port.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:58 Pรกgina 291

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:58 Página 292

Z

ZONA FRANCA

ZONA FRANCA – L’anomenada “Zona Franca” (en el sentit de lliure, d’exempta de certes càrregues) és una àrea industrial i logística al sud de la ciutat amb una situació estratègica a tocar del port, de l’aeroport, de l’autovia C31 i de diverses línies de ferrocarril. Avui la Zona Franca depèn del Consorci que porta el seu nom, una entitat creada el 1916 per a la promoció i gestió de grans infraestructures industrials, comercials i de serveis i que disposa de més de 12 milions de metres quadrats de sòl industrial a l’àrea de Barcelona. El Consorci gestiona entre d’altres el Polígon industrial de la Zona Franca, creat als anys seixanta, que en les seves 600 hectàrees (el 6% del sòl total de Barcelona) acull més de 300 empreses, entre d’altres Autocars Molist, Akzo-Nobel, Bayer, Cespa, Endesa, Fomento de Construcciones y Contratas, Lafarge, Nissan, Praxair, SEAT, Sertrans, TMB o, és clar, Mercabarna, MERCABARNA – La societat gestora Mercados de Abastecimientos de Barcelona SA (Mercabarna) obrí les seves portes a la Zona Franca l’any 1971 per tal d’assumir inicialment l’activitat de l’antic Mercat del Born, a la Ribera, i esdevenir el nou mercat central de fruites i hortalisses de la ciutat. El 1979 assumí a més l’activitat de l’antic Escorxador (avui un parc), el 1983 la del mercat del peix del carrer de Wellington i finalment, el 1984, la del mercat central de la flor (avui el Teatre Lliure, a la ratlla entre Montjuïc i el Poble-sec): Mercabarna tot sol acull 25.000 treballadors i més de 700 firmes d’elaboració, distribució, importació i exportació alimentàries.

TUNIS I ELS FARS – Can Tunis és el barri situat entre Montjuïc i el mar (entre el port i el cementiri del Sud-oest, per entendre’ns), en bona part enderrocat l’any 2004 per les obres d’ampliació del port i potser també per considerar-lo la zona més activa de venda de droga de la ciutat. Aquí hi va haver entre 1883 i 1943 l’hipòdrom de Can Tunis, i avui s’hi està construint la principal estació ferroviària de mercaderies de Catalunya.

En castellà, el barri s’anomena Casa Antúnez, tot i que això desvirtua una mica la possible etimologia vinculada a Tunis que el relaciona amb els pirates (visita habitual i temuda als segles XVI i XVII), que feien servir la zona com a cap de pont en les seves incursions. Per això al 1566 es va construir a la desembocadura del Llobregat, al marge esquerre del riu i entre maresmes, una torre de guaita que l’exèrcit espanyol volà el 1651, la qual llavors fou reconstruïda com a fortí i presa més tard per les tropes de Felip V, el 1713. Avui és el far del Llobregat (el més antic de Catalunya en actiu), un edifici neoclàssic d’interès. L’altre far 292

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:58 Página 293

ZONA FRANCA

Z

de Barcelona és al vessant sud-est de la muntanya de Montjuïc, a cent metres sobre el nivell del mar. Quan es va construir, el 1906, havia de substituir el del Llobregat, però les seves mancances ho impediren. Això no obstant, l’edifici actual (de maó vermell amb torre quadrada i cúpula platejada, alçat el 1922) forma part inseparable de la imatge de la ciutat des del mar, just per sobre de les grues i els hangars del port i una mica per sota del cementiri del Sud-oest.

EL LLOBREGAT – En publicar l’any 1841 el pròleg-manifest als seus poemes en català, buscant un pseudònim evocador per a la seva obra literària, el romàntic Joaquim Rubió i Ors, promotor dels Jocs Florals i president de l’Acadèmia de les Bones Lletres, es batejà com Lo Gayter del Llobregat. Així passava també a l’imaginari literari el riu que històricament ha representat una de les més importants vies de comunicació del país i que al segle XIX proporcionà l’energia bàsica a la indústria tèxtil catalana. El Llobregat, un dels dos rius que emmarquen la ciutat de Barcelona, neix al Berguedà i arriba al mar, havent donat nom a la comarca del Baix Llobregat, 170 quilòmetres després (ara amb el curs final lleument desviat), just entre el port i l’aeroport, al Prat de Llobregat.

SEAT – La fàbrica de la Sociedad Española de Automóviles de Turismo, S.A. (SEAT), constituïda el 1950 amb un 51% de participació de l’INI estatal i el 7% de la italiana Fiat (que hi aportava les patents), començà a funcionar l’any 1953 a la la Zona Franca, ocupant-ne vint hectàrees. Franco havia defensat que s’ubiqués a Burgos o a Extremadura, però la Fiat i els bancs van imposar l’opció barcelonina). El primer cotxe que en sortí, a finals d’aquell any, va ser un Seat 1400 (després molt comú entre els taxistes), matrícula B-87.223. El 1957 va començar a produir-s’hi el segon model de l’empresa, el Seat 600, destinat a esdevenir un dels símbols del desarrollismo que va canviar els nostres carrers i carreteres.

Se’n van arribar a fabricar 800.000 unitats fins a l’any 1973.

AEROPORT – Donada l’exigüitat del seu terme municipal, l’aeroport de Barcelona (anomenat oficialment Aeroport de Barcelona-el Prat) és al municipi del Prat de Llobregat, a 12 km al sud-oest de la ciutat i a només quatre metres sobre el nivell del mar. El nom del Prat ja apunta les bones condicions de la zona per acollir aquesta infraestructura. També, però, a pocs quilòmetres, per acollir el port. I les platges de Castelldefels i Gavà i diversos espais naturals al delta del Llobregat. I encara, històricament, una explotació agrícola intensa que durant segles era l’horta de Barcelona. A tot això s’hi sumà a partir dels anys cinquanta del segle passat la industrialització: avui, quan s’arriba amb avió a Barcelona, 293

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:58 Página 294

Z

ZONA FRANCA

passada la gran taca de totxos, pedra i asfalt de la ciutat, a mesura que un s’acosta a l’aeroport el que veu és una curiosa combinació de camps i recs i maresmes i fàbriques i platja i autopistes, amb les pistes allà al mig.

L’aeroport (el segon més gran d’Espanya i el novè amb més trànsit de passatgers d’Europa) va néixer de la connexió del camp d’aviació del Remolar, a Viladecans (el primer de la ciutat, obert al 1916) i l’aeròdrom inaugurat uns anys després al Prat (seu de l’Aeroclub de Catalunya). Els primers vols comercials els va fer la companyia Iberia l’any 1927. El primer d’intercontinental no va arribar fins al 1948. I el 2009 s’hi va inaugurar una nova terminal, la T1, de mig milió de metres quadrats, dissenyada per Ricard Bofill, que permet rebre fins a trenta milions de passatgers a l’any.

CONTENIDORS – El port de Barcelona figura entre els setanta primers del món (el catorzè d’Europa) pel seu trànsit de contenidors. La visió des del castell de Montjuïc o des del cementiri del Sud-oest mirant avall és la d’una veritable ciutat de contenidors (amb els seus carrers i les torres de molts pisos) dins de la ciutat, entre les aigües del port i les vies i els carrils de la Ronda del Litoral. Ñ Més sobre el tema a Montjuïc, Ultramar

294

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:59 Pรกgina 295

ZONA FRANCA

Z Port de Barcelona: zona industrial.

Barcelona port: industrial area.

Port de Barcelona: contenidors.

Barcelona port: containers.

295

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:59 Pรกgina 296

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:59 Página 297

Jardins de Mossèn Costa i Llobera.

Mossèn Costa i Llobera gardens.

Mercabarna.

Aeroport de Barcelona.

Barcelona airport.

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:59 Página 298

Z

Zona Franca – The “Free Zone” (free in the sense of exempt from certain duties) is an industrial and logistical area in the south of the city, strategically situated near the port, the airport, the C31 expressway and various railway lines. Today, the Zona Franca answers to the Consortium that bears its name, set up in 1916 to promote and manage large industrial, commercial and service infrastructures and which has over 12 million square metres of industrial land in the Barcelona area. Among others, the Consortium runs the Zona Franca industrial estate, created in the sixties, which in its 600 hectares (6% of the total surface area of Barcelona), houses over 300 companies, including Autocars Molist, Akzo-Nobel, Bayer, Cespa, El País newspaper, Endesa, Fomento de Construcciones y Contratas, Lafarge, Nissan, Praxair, SEAT, Sertrans, TMB and, of course, Mercabarna.

Mercabarna – The management company Mercados de Abastecimientos de Barcelona SA (Mercabarna) opened its doors in Zona Franca in 1971, initially to take over the activity of the former market of El Born, in La Ribera, and be the city’s new wholesale fruit and vegetables market. In 1979, it also took over the activity of the former abattoir (now a park), in 1983, that of the former fish market in Carrer de Wellington and, finally, in 1984, that of the central flower market (now the Teatre Lliure, on the border between Montjuïc and Poble-sec): Mercabarna alone has 25,000 workers and over 700 food production, distribution, importation and exportation firms.

Tunis and the lighthouses – Can Tunis is the neighbourhood situated between Montjuïc and the sea (between the port and the South-west cemetery, so to speak), largely demolished in 2004 to extend the port and perhaps because it was considered the most active drug dealing area in the city. Between 1883 and 1943, it was the site of Can Tunis racetrack, and Catalonia’s principal goods railway station is currently being built here.

In Spanish, the neighbourhood is called “Casa Antúnez”, though this detracts somewhat from the possible etymological link 298

ZONA FRANCA

with Tunis and, therefore, pirates (regular and much feared visitors in the 16th and 17th centuries), who used the area as a beachhead for their incursions. A watchtower was therefore built in 1566 at the mouth of the Llobregat, on the left bank of the river, on the wetlands, that was blown up by the Spanish army in 1651, then reconstructed as a fort and later captured by the troops of Philip V, in 1713. Today, it is the Llobregat lighthouse (Catalonia’s oldest working lighthouse), an interesting neoclassic building. Barcelona’s other lighthouse is on the south-east side of Montjuïc hill, 100 metres above sea level. It was built, in 1906, to replace the Llobregat lighthouse, but did not meet the necessary requisites. Nonetheless, the present-day building (red brick with a square tower and silvery dome, built in 1922) is an inseparable part of the image of the city from the sea, just above the cranes and hangars of the port and a little below the South-west cemetery.

The Llobregat – For the publication in 1841 of the prologue manifesto of his poems in Catalan, searching for an evocative pen name, the Romantic Joaquim Rubió i Ors, promoter of the Floral Games and president of the Acadèmia de les Bones Lletres, hit on “Lo Gayter del Llobregat” (The Piper of the Llobregat). This marked the entry into the literary imaginary of the river which historically has been one of the country’s most important channels of communication and, in the 19th century, provided the basic energy for the Catalan textile industry. The Llobregat, one of the two rivers that frame the city of Barcelona, has its source in the Berguedà region and reaches the sea, having given its name to the comarca of Baix Llobregat, 170 kilometres later (now slightly rerouted), between the port and the airport, at El Prat de Llobregat.

SEAT – The factory of Sociedad Española de Automóviles de Turismo, S.A. (SEAT), constituted in 1950 with a 51% shareholding of the stateowned Instituto Nacional de Industria and 7% of the Italian Fiat (which provided the patents), opened for business in 1953 in the Zona Franca, occupying 20 hectares. Franco

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:59 Página 299

ZONA FRANCA

had argued the case for locating it in Burgos or Extremadura, but Fiat and the banks insisted on the Barcelona option). The first car to come off the production line, at the end of that year, was a Seat 1400 (later very popular among taxi-drivers), registration number B-87.223. In 1957, the firm began production of its second model, the Seat 600, destined to become one of the symbols of the Spanish miracle that changed our streets and roads.

As many as 800,000 were manufactured up until 1973.

Airport – Given the limited surface area of the municipality, Barcelona airport (official title Barcelona-El Prat Airport) is in the municipality of El Prat de Llobregat, 12 km southwest of the city and just four metres above sea level. The name of the town (meaning “meadow”) suggests the area’s good conditions for an infrastructure of this kind. Also, however, just a few kilometres distant, for the port. And the beaches of Castelldefels and Gavà and miscellaneous natural spaces in the Llobregat delta. And also, historically, an intense farming business that for centuries was the vegetable garden of Barcelona. All this was joined in the 1950s by industrialization: today, when you fly into Barcelona, once you have passed the great expanse of brick, stone and asphalt that is the city, as you near

Z

the airport, what you see is a curious combination of fields and irrigation channels and wetlands and factories and beach and motorways, amid which the runways are set.

The airport (the second largest in Spain and ninth busiest passenger airport in Europe) was the product of combining the airfield of El Remolar, in Viladecans (the city’s first, opened in 1916), and the aerodrome that opened a few years later in El Prat (the headquarters of the Flying Club of Catalonia). The first commercial flights were offered by Iberia in 1927. The first intercontinental flight did not take place until 1948. And, in 2009, a new terminal, T1, was unveiled, covering half a million square metres, designed by Ricard Bofill, to accommodate up to 30 million passengers a year.

Containers – The port of Barcelona is one of the world’s top 70 (number fourteen in Europe) for container traffic. The view from Montjuïc castle or the South-west cemetery down to the sea is container city (with streets and high-rise towers) within the city, between the waters of the port and the lanes of the Ronda del Litoral beltway. Ñ More on the subject under Montjuïc, Overseas

299

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:59 Pรกgina 300

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:59 Página 301

UNS QUANTS LLIBRES SOBRE BARCELONA | SOME BOOKS ABOUT BARCELONA

Joseph Algava Márquez Bellón, Barcelona á la mano. Barcelona: Imprenta de Joan Centenè, 1778 Víctor Balaguer, Las calles de Barcelona. Origen de sus nombres... 2 vols. Barcelona: Salvador Manero, 1865 (I) i 1866 (II) Antoni de Bofarull, Guia-cicerone de Barcelona o sea viajes por la ciudad... Barcelona: Imprenta del Fomento, 1847 Ròmul Brotons, Coses de la vida moderna. 58 invents que han transformat Barcelona. Albertí, 2012 José María Carandell, Nueva guía secreta de Barcelona. Martínez Roca, 1982 Camilo José Cela, Barcelona. Alfaguara, 1970 Alexandre Cirici Pellicer, Barcelona pam a pam. Teide, 1973 Josep Coroleu, Guía del forastero en Barcelona y sus alrededores. Barcelona: J. Seix editor, 1887 Josep Coroleu, Memorias de un menestral de Barcelona (1792-1864). Barcelona: Tipografía La Vanguardia, 1888 Brad Epps (ed.), “Barcelona and Modernity”, Catalan Review, vol. XVIII, num. 1-2, 2004 Josep M. Espinàs, Carrers de Barcelona. Selecta, 1961 [2a. ed.: La Campana, 1991] Jaume Fabre, Josep M. Huertas, Noticiari de Barcelona. Barcelona: La Campana, 1991 Albert Garcia Espuche, Anna Garcia Munàrriz (eds.), Barcelona & fotografía. Ajuntament de Barcelona/Lunwerg, 2005 Sebastià Gasch, Les nits de Barcelona. Pòrtic, 1969 Julià Guillamon, La ciutat interrompuda: de la contracultura a la Barcelona postolímpica. La Magrana, 2001 Josep M. Huertas, Mites i gent de Barcelona. Edicions 62, 2006 Josep M. Huertas, Pepe Encina, 50 vegades Barcelona. Guia de visita de la ciutat. Ajuntament de Barcelona: 1995 Robert Hughes, Barcelona. Anagrama, 1996 [English edition: Barcelona. Vintage, 1992] Mercè Ibarz, Barcelone. Itinéraires et bifurcations. Éditions Autrement, 2012 Ferran Mascarell, Barcelona y la modernidad. La ciudad como proyecto de cultura. RBA, 2007 Artur Masriera, Los buenos barceloneses: hombres, costumbres y anécdotas de la Barcelona ochocentista (1850-1870). Barcelona: Políglota [1924?]

Gary W. McDonogh, Las buenas familias de Barcelona: Historia social de poder en la época industrial. Omega, 1989 [English edition: Good Families of Barcelona: A Social History of Power in the Industrial Era. Princeton University Press, 1986] Xavier Miserachs, Josep M. Espinàs, Barcelona blanc i negre. 371 fotografies de X. Miserachs.

Comentades per J.M. Espinàs. Aymà, 1964

301

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:59 Página 302

Lluís Permanyer, 1000 testimonis sobre Barcelona. Ajuntament de Barcelona-La Campana, 2007 Josep Pla, Barcelona, una discussió entranyable. Barcelona: Destino, 1956 Josep Maria Planes, Nits de Barcelona. Proa, 2001 [ed. original: 1931] Carlos Pujol, Barcelona y sus vidas. Comares (La Veleta), 2010 Joan-Ramon Resina, La vocació de modernitat de Barcelona. Auge i declivi d’una imatge urbana.

Galaxia Gutenberg, 2008 [English edition: Barcelona’s Vocation of Modernity. Rise and Decline of an Urban Image. Stanford University Press, 2008] William H. Robinson, J. Falgás, C.B. Lord, Barcelona and Modernity. Picasso, Gaudí, Miró, Dalí.

Cleveland Museum of Art-Yale University Press, 2006 Sempronio, Los barceloneses. Barna, 1959 Sempronio, Secretos de Barcelona. Barna, 1961 Carles Soldevila, L’art d’ensenyar Barcelona. Llibres de l’Índex, 2007 [ed. original: 1929] Adolfo Sotelo Vázquez, Viajeros en Barcelona. Planeta, 2005 Jaume Subirana (ed.), Barcelona acròstic. Destino-Ajuntament de Barcelona, 2003 Manuel Vázquez Montalbán, Barcelonas. Empúries, 1990 Sergio Vila-Sanjuán, Sergi Dòria (eds.), Passejades per la Barcelona literària. Ajuntament de Barcelona-Grup 62-Fundación Germán Sánchez Ruipérez, 2005 [English edition: Walks Through Literary Barcelona. Ajuntament de Barcelona-Grup 62-Fundación Germán Sánchez Ruipérez, 2005]

302

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:59 Página 303

ÍNDEX DE NOMS

A Acadèmia de les Bones Lletres, 293 Acadèmia de Ciències Franceses, 119 Acín Aquilué, Ramón Arsenio (1888-1936), 188 ADI-FAD, 129 Aeroclub de Catalunya, 294 Aeroport de Barcelona-el Prat, 293 Agustina d’Aragó (Agustina Saragossa Domènech, 17861857), 178 Ajuntament de Barcelona, 16, 25, 44, 51, 72, 79, 81, 100, 120, 130, 139, 168, 205, 282, 283 Ajuntament de Gràcia, 14, 242 Alabern i Casas, Ramon (1819posterior al 1868), 119 Alemanya, 109, 148, 149, 157, 167, 272 Alfaro i Hernández, Andreu (1929-2012), 205 Alfons III de Catalunya (Alfons el Benigne 1299-1336), 262 Alfons IV de Catalunya (Alfons el Magnànim 1396-1458), 120, 262 Alfons XIII (1886-1941), 60, 72, 98, 149, 197 Al-Hurr ibn Abd-ar-Rahman ath-Thaqaf (segona meitat del segle VII-segle VIII), 24 Alí Bei el Abbasí (Domènec Badia i Leblich, 1766-1818), 25, 233, 235 Allen, Woody (n. 1935), 216 Almansor (940-1002), 24, 70, 168 Almodóvar, Pedro (n. 1949), 216 Amat i de Cortada, Rafel d’ (baró de Maldà 1746-1818), 187 Amat i de Junyent, Manuel d’

(virrei Amat, ~1704/17071782), 262 Amaya, Carmen (1913-1963), 232 Amèrica, 52, 108, 109, 118, 198, 232, 262, 284 Amorós, Carles (segle XV1549), 118 Andersen, Hans Christian (1805-1875), 226 Andreu i Abelló, Josep (19061993), 225 Andreu i Grau, Salvador (18411928), 252 Anella Olímpica, 75, 166, 253 Anna I d’Anglaterra (16651714), 70 Antonioni, Michelangelo (19122007), 216 Aquàrium, L’, 264, 274 Aragó, 25, 42, 43, 197, 198, 274 Aranguren Roldán, José (18751939), 60 Arc de Triomf, 72, 75 Àrea Metropolitana, 44, 108, 283 Arenas, Las, 89 Argentina, l’, 109, 140, 262 Aribau, Bonaventura Carles (1798-1862), 15, 26 Arrabassada, l’, 120, 244, 252 Arús i Arderiu, Rossend (18451891), 110, 112, 159, 161 Arxiu de la Corona d’Aragó, 198, 274 Arxiu Històric de la Ciutat, 159 Assemblea Nacional francesa, 119 Associació Catalanista d’Excursions Científiques, 138 Associació Wagneriana, 148, 149, 150 Ataülf (?-415), 253 Ateneu Barcelonès, 24, 90, 159 Ateneu Enciclopèdic Popular, 33

August (63 aC-14 dC), 24, 53, 108, 253 Aula, escola, 253 Aulenti, Gae (1927-2012), 197 Automòbil Club de Barcelona, 138 Autoritat del Transport Metropolità (ATM), 283

B Balaguer i Cirera, Víctor (18241901), 25, 26 Balcells Segalà, Carmen (n.

1930), 159 Balmes i Urpià, Jaume Llucià (1810-1848), 150 Banc d’Espanya, 244 Banys Orientals, els, 138, 263 Banys de Sant Sebastià, els, 263 Baños i Martínez, Ricardo (1882-1939), 4, 216 Barcelona Centre de Disseny (BCD), 16 Barcelona Convention Bureau, 274 Barcelona de Noche, 177 Barcelona Lawn-Tennis Club, 138 Barcelona Teatre Musical, 166 Barceloneta, 98, 119, 138, 214, 215, 232, 263, 264, 265 Barcino, 7, 24, 25, 26, 30, 31, 34, 44, 81, 110, 198, 244, 253, 254 Barchinona, 24 Barnacentre, 51 Barshiluna, 24 Basora i Brunet, Estanislau (1926-2012), 140 Bassa, general (Pere Nolasc de Bassa i Girona, segle XVIII1835), 88 BDHUB, 16 Benet XVI (n. 1927), 99

303

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:59 Página 304

Berenguer i Mestres, Francesc (1866-1914), 14 Bernhardt, Sarah (1844-1923), 150 Betània-Patmos, escola, 253 Biada i Bunyol, Miquel (17891848), 119 Biblioteca de Catalunya, 156, 159, 196 Biblioteca Pública Arús, 110 Bibliothèque Nationale, 233 Blasco i Ibáñez, Vicente (18671928), 150 Bofarull i de Brocà, Antoni de (1821-1892), 272 Bofill i Leví, Ricard (n. 1939), 294 Bonanova, la, 253 Bonaplata, fàbrica, 88 Bonet i Dalmau, Francesc (1840-?), 120 Bonhoeffer, Dietrich (19061945), 272 Born, el, 71, 215, 292 Born Centre Cultural, 215 Borrell II de Barcelona (934992), 24 Botero, Fernando (n. 1932), 188 Breton, André (1896-1966), 273 Brossa i Cuervo, Joan (19191998), 16, 61 Brunelleschi, Filippo di Ser (1377-1446), 197 Brusi i Ferrer, Antoni (18151878), 150, 272 Bryce Echenique, Alfredo (n.

1939), 159 Buffet-Picabia, Gabrièle (18811985), 273 Buïgas i Monravà, Gaietà (1851-1919), 226 Buïgas i Sans, Carles (18981979), 71

C Cabet, Étienne (1788-1856), 118 Cadalso y Vázquez, José (1741-1782), 140 Café Español, 176 Caixa de Pensions, 14, 122, 263 CaixaForum, 14, 166, 274 304

Calatrava i Valls, Santiago (n.

1951), 253 Caldara, Antonio (1670-1736), 148 Cambra del Llibre, 157 Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació, 52 Camp de la Bota, 60, 166 Camp Nou, 61, 141 Can Dragó, 254 Can Peguera, 62 Can Ricart, 90 Can Tunis, 292 Canadenca, la, 88, 89 Candel Tortajada, Paco (19252007), 108 Canyelles, 62 capella d’en Marcús, 168 Carandell i Robusté, Josep Maria (1934-2003), 109 Carasso, Daniel (1905-2009), 120 Carasso, Isaac (1874-1939), 120 Carlemany (742-814), 24 Carles III d’Espanya (17161788), 52, 178 Carles V (1500-1558), 70, 120 Carles VI de Nàpols (arxiduc Carles, 1685-1740), 70, 148 Carmel, el, 37, 63, 110, 112 Caro, Anthony (n. 1924), 205 carretera de les Aigües, 252, 255 Casa Amatller, 14 Casa Antúnez, 292 Casa Arnús, 14 Casa Batlló, 14 Casa Comalat, 14, 63 Casa de l’Ardiaca, 159, 188, 189 Casa de la Ciutat, 25, 187 Casa de les Punxes, 14 Casa Golferichs, 100 Casa Macaya, 14 Casa Martí, 14 Casa Milà (la Pedrera), 14, 100 Casa Planells, 14 Casa Thomas, 14 Casa Vicens, 14, 19 Casanova i Comes, Rafael (1660?-1743), 25 Casaramona, fàbrica, 14

Casas i Carbó, Ramon (18661932), 146, 149, 204, 273 Casita Blanca, 129, 244 Castaños y Aragorri, Francisco Javier (1758-1852), 253 Castell de Montjuïc, 32, 167, 274, 294 Castell dels Tres Dragons, 14, 75 Català FC, 139 Catedral de Barcelona, 52 Cementiri de Montjuïc (Cementiri del Sud-oest), 161, 171, 292, 293, 294 Cementiri de Poblenou, 166 Centre Excursionista de Catalunya, 24, 138, 253 Cerdà i Sunyer, Ildefons (18151876), 25, 26, 44, 60, 61, 72, 79, 80, 81, 108, 118, 130, 176, 206 Cervantes Saavedra, Miguel de (1547-1616), 33, 52, 157, 214, 215, 254, 255 Chateaubriand, François René de (1768-1848), 234 Chillida, Eduardo (19242002), 205 Chopitea y de Villota, Dorotea de (1816-1891), 244, 252 Circo Español Modelo, 176 Círculo Ecuestre, 138, 244 Cirici i Pellicer, Alexandre (1914-1983), 242 Ciutadella, la, 32, 70, 72, 75, 120, 130, 188, 215, 226, 253, 256, 263 Ciutat Meridiana, 62 Ciutat Vella, 79, 109, 166, 204, 206 Claris i Casademunt, Pau (1586-1641), 25, 62, 282 Clavé i Camps, Josep Anselm (1824-1874), 118 Club Esportiu Europa, 138 Club Esportiu Júpiter, 138 Club Natació Barcelona, 138 Club Natació Catalunya, 138 Club Tennis de la Salut, 138 Club Velocipèdic, 138

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:59 Página 305

Cobi, 129

Corts, les, 26, 43, 80, 139

Col·legi d’Arquitectes, 168, 206

Corts Catalanes, 25

Col·legi del Sagrat Cor, 244,

CosmoCaixa, 274 Costa i Llobera, Miquel (18641922), 166, 254, 296 Creix, Antonio Juan (19141985), 206 Creix, Vicente Juan (segle XX), 206 Cresques, Abraham (13251387), 233 Cresques, Jafudà (1350?1410), 233

252, 253 Collserola, 62, 80, 108, 131, 188, 252, 253, 255 Colom, Cristòfol (?-1506), 16, 118, 119, 188, 198, 214, 226, 229 Colònia Güell, 14, 99, 284 Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, 24 Comellas, Sebastià de (segle XVI), 214 Comillas, marquès de (Antonio López y López, 1817-1883), 52, 88, 98, 196 Comisión del Mercado de las Telecomunicaciones, 120 Comissió Municipal de l’Eixample, 25 Companys i Jover, Lluís (18821940), 75, 128, 166, 167, 197, 225, 243 Congrés, el, 33 Consell de Cent, 24, 25, 62, 120, 178, 186 Consell de l’Audiovisual de Catalunya, 120 Consolat de Mar, 26, 51, 157 Consortium for Advanced Studies in Barcelona (CASB), 140 convent dels Agustins, 88 convent dels Carmelites, 88 convent dels Trinitaris, 88, 149 convent de Sant Josep, 88 convent de Santa Caterina, 53 convent de Santa Clara, 70 Corberó i Olivella, Xavier (n.

1935), 205 Coroleu i Inglada, Josep (1839-1895), 119, 272 Corona d’Aragó, 25, 43, 198, 274 Corporació Metropolitana, 61 Cortázar, Julio (1914-1984), 159

Creu Coberta, la, 62 Criolla, La, 177 Cruijff, Hendrik Joahnnes (Johan Cruyff n. 1947), 140 Cuba, 33, 98, 119, 262 Cubí i Soler, Marià (18011875), 118

D Dalí i Domènech, Salvador (1904-1989), 196, 242 Dama del Paraigua, 226 Damm, August Kuentzmann (segona meitat del segle XIX), 53, 108 Darío, Rubén (Félix Rubén García Sarmiento, 18671916), 272 Delegación del Gobierno en Cataluña, 198 Desdevises du Dézert, Georges (1854-1942), 197 Di Stéfano Laulhé, Alfredo (n.

1926), 140 dic de l’Est, 264 Dioclecià, Gai Aureli Valeri (~245-~313), 150, 186 Diputació, 25, 43, 61, 62 Diputació de Lleida, 61 Districte Cinquè, 177 Domènech i Montaner, Lluís (1850-1923), 14, 80, 197 Doré, Gustave (1832-1883), 215 Drassanes, les, 260, 262, 267, 283 Duana, 14, 263

duc de Berwick (1670-1734), 70 Duran i Sanpere, Agustí (1887-1975), 159 Durruti, Buenaventura (18961936), 108

E Eina, escola, 253 Eixample, 14, 16, 24, 25, 26, 28, 62, 72, 78, 79, 80, 81, 82, 83, 84, 85, 100, 108, 109, 138, 159, 160, 161, 206, 226, 244, 252, 254, 272, 284 Eiximenis, Francesc (1327?1409), 157 Elias i Bracons, Feliu (18781948), 272 Entença, Berenguer d’ (?1249), 25 Entitat Metropolitana del Transport, 283 Ermessenda de Carcassona (finals del segle X-1058), 43 Escacs Comtal Club, 138 Escocesa, La, 90 Escofet i Alsina, Frederic (1898-1987), 206 Escofet, Tejera y Cía, 16 Escola d’Arts i Oficis, 204 Escola de la Llotja, 98 Escola Moderna, 243 Escola Provincial d’Arquitectura, 98 església de Betlem, 196 església de Sant Felip Neri, 37, 98, 186, 240 església de Sant Llàtzer, 168 església de Santa Caterina, 53 església de Santa Mònica, 150 església del Pi, 62, 186 España Industrial, La, 88, 119 Espartero, general (Joaquín Baldomero Fernández Álvarez Espartero, 17931879), 32, 130, 242, 245 Estadi Olímpic de Montjuïc, 128, 167, 243 Estat Català, 243 305

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:59 Página 306

Estudi General, 120 Exèrcit Popular, 273 Exposició Internacional, 60, 71, 166, 167, 197, 254

F Fabra i Coats, 14, 90 Fabra i Poch, Pompeu (18681948), 232 Facerias, Josep Lluís (19201957), 244 Facultat de Belles Arts, 110 Facultat de Medicina, 119 Facultat de Nàutica, 198, 214 Falqués i Urpí, Pere (18501916), 16 far del Llobregat, 292 Federació Atlètica Catalana, 138 Federació Catalana d’Escacs, 138 Federació Catalana de Rugbi, 138 Felip II de Castella (15271598), 70, 148 Felip IV de Castella (16051665), 32, 187 Felip V d’Espanya (Felip d’Anjou, 1683-1746), 70, 72, 120, 243, 292 Fenosa i Florensa, Apel·les (1899-1988), 205 Fernández de Moratín, Leandro (1760-1828), 273 Ferran II de Catalunya-Aragó (1452-1516, juntament amb Isabel I de Castellà, els Reis Catòlics), 118, 198 Ferran VII d’Espanya (17841833), 273 Ferrer i Guàrdia, Francesc (1859-1909), 110, 166, 243, 246 Flor, Roger de (~1268-1305), 25 Flores Ruiz, Dolores (Lola Flores 1923-1995), 232 Filmoteca de Catalunya, 177 Fira de Barcelona, 166 Fivaller (Carles Sindreu i Pons, 1900-1974), 242 Flaubert, Gustave (18211880), 158 306

Floquet de Neu (1964-2003), 108-188 Foixarda, la, 166 font de Caneletes, 224 font del Gat, 254 font Màgica, 71, 72, 169 font de la Satalia, 254 font dels Tres Pins, 254 font Trobada, 254 Fontanella, Joan Pere (15761649), 25, 282 Fontserè i Mestre, Josep (1829-1897), 15, 215 Forestier, Jean Claude Nicolas (1861-1930), 71

Gargallo i Catalán, Pau (18811934), 108 Gaspar i Serra, Josep (18921970), 216 Gaudí i Cornet, Antoni (18521926), 14, 15, 16, 46, 80, 98,

Fòrum, 16, 24, 60, 63, 71, 73,

43, 44, 110, 120, 128, 129,

254 Fossar de les Moreres, 166 fossat de Santa Eulàlia, 167 Foster, Norman Robert (n.

1935), 253

150, 167, 187, 198, 225, 243,

França, 109, 116, 118, 187, 205, 274 Franco, Francisco (1892-1975), 33, 43, 61, 128, 167, 216, 293 Frederic Mistral, escola, 253 front litoral del Besòs, 254 Fuentes Macías, Carlos (19282012), 159 Fundació Miró, 166, 167, 170, 205 Fundació Suñol, 205 Fundació Tàpies, 205 Fundació Vila Casas, 205 funicular de Montjuïc, 72, 252 Futbol Club Barcelona, 53, 138, 139, 140 Futbol Club Martinenc, 138

G Galeries Dalmau, 273 Galí i Camprubí, Elisabeth (n.

1950), 16 Gal·la Placídia (segle IV-450), 253 Gamper, Joan (1877-1930), 53, 108, 139 García Márquez, Gabriel (n.

1928), 159

99, 100, 104, 105, 108, 167, 224, 226, 242, 284 Gaziel (Agustí Calvet i Pascual, 1887-1964), 80 Gehry, Frank (n. 1929), 188, 205 Gener i Sabot, Pompeu (18481920), 150 Generalitat de Catalunya, 40,

262, 283 Gerhard i Ottenwaelder, Robert (1896-1970), 274 Gil i Babot, Pere (1783-1853), 119 Gimnàs Solé, 138 Giralda, la, 197 Girona i Agrafel, Manuel (1818-1905), 52 Glòries, les, 26, 44, 51, 60, 90 Gluck, Christoph Willibald (1714-1787), 70 Goday i Casals, Josep (18821936), 224 Godoy y Álvarez de Faria Ríos Zarosa, Manuel (ministre Godoy 1767-1851), 233 Goldoni, Carlo (1707-1793), 70 González Iñárritu, Alejandro (n. 1963), 216 González Márquez, Felipe (n.

1942), 129 Goytisolo Gay, Juan (n. 1931), 34 Goytisolo Gay, José Agustín (1928-1999), 34 Goytisolo Gay, Luis (n. 1935), 34 Gràcia, 36, 80, 89, 98, 232, 242, 283, 284 Gran Metro, 283 Gran Peña, La, 176 Gran Restaurant, 252 Grand Hotel, 226

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:59 Página 307

Granell i Mundet, Jeroni (18341889), 62 Granyer i Giralt, Josep (18991983), 188, 229 Gremi de Llibreters de Catalunya, 158 Grup d’Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATPAC), 167 grups escolars Baixeras, 206 Guàrdia Municipal, 282 Guàrdia Urbana, 282 Güell i Bacigalupi, Eusebi (1846-1918), 98 Güell i Ferrer, Joan (18001872), 98 Güell i Roig, Pau (1769-1818), 98 Guerín, José Luis (n. 1960), 216 Guifré el Pelós (840-897), 43 Guimerà i Jorge, Àngel (18451924), 89, 150, 273 Guineueta, la, 62, 188

Catalanes (ILC), 225 Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya (INEFC), 166 Institut Químic de Sarrià, 253 Instituto Nacional de Industria (INI), 293 Isabel I de Castella (1451-1504, juntament amb Ferran II de Catalunya-Aragó, els Reis Catòlics), 118, 198 Isabel II d’Espanya (18301904), 148, 253 Isozaki, Arata (n. 1933), 196

Kubala, László (1927-2002), 110, 130, 138, 139, 140, 142, 144, 145, 274

Laietà Basket-ball Club, 138 Lancaster, Agustín de (segle XVIII), 177, 253 Layret i Foix, Francesc (18801920), 33, 176, 242 Lechi, Giuseppe (general Lechi 1766-1836), 215 Leonor de Sicília (1325-1375), 198 Lerroux García, Alejandro (1864-1949), 176, 177 Lesseps, Ferdinand-Marie de (1805-1894), 274, 283 Librería Española, 150 Liceu, 32, 33, 72, 146, 148, 149, 150, 151, 154, 155, 159, 168, 224, 226, 244 Lichtenstein, Roy (1923-1997), 16 Livingstone, David (1813-1873), 233 Llançà, Conrad de (?-1299), 25 Llena, Antoni (n. 1942), 205 Llibreria Verdaguer, 150 Lliga Industrial i Comercial, 139 Llobet, Pere (segle XIV), 25 Llorens Artigas, Josep (18921980), 168 Llotja de Mar, 52, 148, 196, 219 Llotja de Palma, 196 Llotja de la Seda de València, 196 Lluch i Martín, Ernest (19372000), 34 Lluís el Pietós (Lluís I de França, 778-840), 24 Lluís XIII de França (16011643), 187 Llull, Ramon (1232/33-1316), 25, 70, 206 Llúria, Roger de (1250-1305), 25, 139 López i Bernagossi, Inocencio (1829-1895), 150 López Bru, Isabel (1850-1924), 98 Luci Minici Quadroni Ver (~97després de 150), 128 Lynch, David (n. 1946), 129

I

L

M

illa de Maians, 214, 263 illa Philips, 90 Ímax, 264 Institució de les Lletres

Laborde, Alexandre de (17731842), 42 Laforet i Díaz, Carmen (19212004), 216

Madoz, Pascual (1806-1870), 130 Mancomunitat de Catalunya, 14, 159

H Hala dels Draps, 198 Haydn, Franz Joseph (17321809), 149 Herodes (73 aC-4aC), 283 Hipercor, 34 Hipòdrom de Can Tunis, 292 Hispano-Olivetti, La, 51, 90 Hitler, Adolf (1889-1945), 128, 272 Honorata, l’, 32 Horn, Rebecca (n. 1944), 205 Hort de Passa-pertot, l’, 70 Horta, 16, 26, 62, 80, 188, 293 Horta-Guinardó, 62 Hospital Clínic, 149 Hospital de Sant Pau, 14 Hospital de la Santa Creu, 159, 166, 167, 196, Huerga, Manuel (n. 1957), 216 Hug I de Pallars (1297-1328), 25 Hughes, Robert (1938-2012), 98

J Jardí Botànic de Barcelona, 166 Jardí del General, 253 Jardins de Mossèn Costa i Llobera, 166, 296 Jaume I (1208-1276), 159, 186 Jefatura Superior de Policía, 206 jesuïtes de Sarrià, 253 Jesús Maria, escola, 253 Joan I de Catalunya-Aragó (1350-1396), 198, 262 Joan II de Catalunya-Aragó (1398-1479), 263 Jocs Olímpics, 71, 128, 129, 196, 226, 253, 263 Jòdar, Julià de (n. 1942), 216 Juegos Mediterráneos, 196 Jujol i Gibert, Josep M. (18791949), 14, 89 Junceda i Supervia, Joan (Junceda 1881-1948), 100 Junta de Comerç, 52, 98, 119 Junta de Derribo, 130 Junta d’Obres del Port, 264 Junta de Policia de Barcelona, 282 Junta Revolucionària de Barcelona, 150 Junta Suprema Provisional, 130

K

307

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:59 Página 308

Mallorca, 14, 25, 34, 157, 196, 262 manicomi de Sant Andreu, 244 Manitas de Plata (Ricardo Baliardo, n. 1921), 232 Mann, Thomas (1875-1955), 186 Maquinista Terrestre y Marítima, La, 51, 88, 90, 98, 215 Mar Bella, la, 263 Maragall i Gorina, Joan (18601911), 33, 149 Maragall i Mira, Pasqual (n.

1941), 61, 128, 129 March, Ausiàs (~1397/~14001459), 25, 234 Marchand, Jean Baptiste (1863-1934), 233 Maria Cristina d’Àustria (1858-1929), 72, 80 Mariscal, Javier (n. 1950), 70, 263 Marsé i Carbó, Juan (n. 1933), 110, 216 Martí, José (1853-1895), 178 Martí i Codolar, Lluís (segle XIX-1915), 188 Martí i Ripollés, Enriqueta (1868-1913), 244 Martínez Anido, Severiano (1862-1938), 32 Martínez de Campos y Antón, Arsenio (1831-1900), 33 Martínez i Lapeña, Josep Antoni (n. 1941), 16 Martorell i Montells, Joan (1833-1906), 99 Maseras Ribera, Maria Elena (1853-1900), 119 Mediterrània, mar, 25, 109, 157, 197, 206, 224, 233, 262, 263, 264 Meier, Richard (n. 1934), 205 Meller, Raquel (Francesca Marquès i López, 18881962), 108, 176, 181 Mendoza i Garriga, Eduardo (n. 1943), 216 Mercabarna, 215, 292 mercat de la Boqueria, 51, 53, 62, 72, 206, 224, 282, 283 mercat del Born, 292 mercat dels Encants, 26, 53, 158 308

Mercat de les Flors, 166 mercat de la Llibertat, 242 mercat de Sant Antoni, 160 mercat de Sant Josep, 53 mercat de Santa Caterina, 51, 54, 71 Meridiana, la, 26, 34, 60, 61, 62 Mérimée, Prosper (18031870), 274 Messi, Lionel Andrés (n.

1987), 140 Metge, Bernat (1340/1346?1413), 15 Metge, Guillem, 15 Metro Transversal, 283 Mies van der Rohe, Ludwig (1886-1969), 167, 171 Milà i Camps, Pere (18741940), 100 Milà i Fontanals, Manuel (1818-1884), 150 Milà i Sagnier, Miquel (n.

1931), 129 Milans del Bosch i Carrió, Joaquim (1854-1936), 89, 139 Ministeri del Foment, 79 Ministerio de Obras Públicas, 283 Miquel i Planas, Ramon (18741950), 158 Miró, Joan (1893-1983), 16, 129, 168, 170, 229, 242 Molino, El, 176 Moll de la Fusta, 254 monestir de Sant Cugat del Vallès, 51 monestir de Sant Pau del Camp, 26, 168 Monlau i Roca, Pere Felip (1808-1871), 119, 130 Mons Iovis, 166 Mons Taber (Mont Tàber), 24 Montbau, 188 Montjuïc, 16, 32, 45, 60, 71, 72, 75, 79, 108, 109, 128, 130, 138, 143, 149, 166, 167, 168, 169, 171, 172, 173, 196, 197, 198, 201, 205, 225, 226, 243, 246, 253, 254, 262, 274, 292, 293, 294 Monturiol i Estarriol, Narcís (1819-1885), 118 Monumental, 14, 99, 100, 167

Monyos, la (1851-1940), 222, 224 Monzó i Gómez, Joaquim (Quim Monzó n. 1952), 216, 263 Mora i Pujadas, Víctor (n.

1931), 254 Moreno (Tomas Hernández Burillo, 1930-1982), 140, 214 Morgades i Gili, Josep (18261901), 139 Moritz Pfaffenhausen, Louis (1830-1920), 53 Mozart, Johann Wolfgang Amadeus (1756-1791), 149 Munné, Joan (segle XX), 284 Muntadas i Campeny, germans, 119 Muntaner, Ramon (12651336), 25, 53 Murià i Romaní, Anna (19042002), 225 Museo Berenguer de Aguilar, 205 Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, 149 Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), 205 Museu d’Arqueologia de Catalunya, 128, 166 Museu Blau, 71 Museu i Centre d’Estudis de l’Esport Doctor Melcior Colet, 138 Museu del FC Barcelona, 274 Museu de la Garrotxa, 149 Museu d’Història, 24 Museu Etnològic, 166 Museu Marítim de Barcelona, 260, 263, 267 Museu del Modernisme Català, 14 Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), 108, 166, 168, 198, 243 Museu Nacional de Bòsnia, 158 Museu Olímpic i de l’Esport, 138 Museu Picasso, 200, 205, 206, 207, 208, 274 Mussolini, Benito (18831945), 34

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:59 Página 309

N Napoleó Bonaparte (17691821), 110, 233 Nau Ivanow, 90 Nesjar, Carl (n. 1920), 206 Nicholson, Jack (n. 1937), 216 Nodier, Charles (1780-1844), 158 Noi del Sucre, el (Salvador Seguí i Rubinat, 1886-1923), 177 Nola, Rupert de (segle XV?), 52 Nonell i Monturiol, Isidre (1872-1911), 273 Nou Barris, 62, 65, 90, 254 Nouvel, Jean (n. 1945), 26

O Ocaña (José Luis Pérez Ocaña, 1947-1983), 216, 224 Oldenburg, Claes (n. 1929), 205 Olimpíada Popular, 128, 167 Oliva de Vilanova, 273 Oller i Moragas, Narcís (18461930), 216 Oller i Rabassa, Joan (18821971), 33 Oratori de Sant Felip Neri, L’, 98 Orfeó Català, 139 Orwell, George (Eric Arthur Blair, 1903-1950), 273, 275 Oteiza Embil, Jorge (19082003), 205 Owens, Jesse (1913-1980), 128

P Palacio de los Deportes, 196 Palacio del Juguete, 196 palau Aguilar, 205 palau del Baró de Quadras, 12, 14 palau del Bisbe, 150 palau Cervelló, 196 Palau de Congressos de Catalunya, 60 palau Dalmases, 196 palau Episcopal, 198 palau Finestres, 196

palau de la Generalitat, 40, 43, 150, 198 palau Güell, 14, 99, 102, 196 palau Imperial de Viena, 70 palau Larrard, 215 palau del Lloctinent, 198 palau Maldà, 198 palau Menor, 188, 198 palau Moixó, 198 palau Moja, 88, 196 Palau de la Música Catalana, 14, 194, 199 Palau Nacional, 71, 72, 75, 149, 167, 197, 201 palau Nadal, 196 palau Padellàs, 24 palau Reial Major, 198 palau Reial de Pedralbes, 60 palau Robert, 196 palau Sant Jordi, 166, 196, 197, 253 palau Savassona, 89 palau de la Virreina, 196 Pallàs i Latorre, Paulí (?-1893), 33 Paloma, La, 226 Pàmies, Sergi (n. 1960), 216 pantà de Vallvidrera, 188 Paral·lel, el, 60, 61, 72, 88, 148, 176, 177, 205 Parapet, 60 París, 52, 118, 119, 130, 157, 167, 176, 204, 206, 226, 232, 233, 234, 273, 284 Parc Central de Nou Barris, 65, 254 Parc de Cervantes, 254, 255 Parc de la Ciutadella, 72, 75, 120, 188, 226, 256 Parc del Clot, 254 Parc de la Creueta del Coll, 205 Parc de Diagonal Mar, 60 Parc de l’Escorxador, 168 Parc de l’Espanya Industrial, 254 Parc de l’Estació del Nord, 254 Parc Joan Miró, 254 Parc Natural de la Serra de Collserola, 252

Parc del Turó de Monterols, 254 Park Güell, 14, 98, 99, 100, 101, 102, 159, 189, 225, 284 Parlament de Catalunya, 45, 71 Parlament escocès, 71 passeig de l’Esplanada, 253 Patxot i Ferrer, Fernando (1812-1859), 272 pavelló alemany de Mies van der Rohe, 167 pavelló Albéniz, 196 Pedrera, la, 14, 81, 100, 166, 216, 274 Pegaso, fàbrica, 254 Pena i Costa, Joaquim (18731944), 149, 150 Penitents, 272 Pere II de Catalunya-Aragó (Pere el Gran 1240-1285), 262 Pere III de Catalunya-Aragó (Pere el Cerimoniós 13191387), 262 Pérez Galdós, Benito (18431920), 150 Pescaílla, el (Antonio González Batista, 19261999), 232 Petit Moulin Rouge, 176 Pi i Margall, Francesc (18241901), 110, 178 Picabia, Francis (1879-1953), 273 Picasso (Pablo Ruiz Picasso 1881-1973), 168, 200, 204, 205, 206, 207, 208, 210, 211, 232, 273, 274 Picornell i Richier, Bernat (1883-1970), 138, 143, 166 Picornell, piscines, 143, 166 Pitarra, Serafí (Frederic Soler i Hubert, 1839-1895), 52, 150 pla de la Boqueria, 62, 283 Pla i Casadevall, Josep (18971981), 197, 217, 243, 303 pla de la Catedral, 16, 24, 27, 132, 198 pla d’en Llull, 70 pla de l’Os, 16, 168

309

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:59 Página 310

pla de Palau, 15, 52, 119, 198, 200 Plana i Santaló, Alexandre (1889-1940), 216 Planes i Martí, Josep Maria (1907-1936), 244 platges de Castelldefels, 293 platges de Gavà, 293 platja de Llevant, 263 platja de Sant Sebastià, 263 Plensa, Jaume (1955), 205 Poble Espanyol, 71, 166, 167, 274 Poblenou, 71, 88, 90, 93, 120, 128, 138, 166, 227, 232 Poble-sec, El, 176, 244, 292 polígon industrial de la Zona Franca, 292 Polo, Pedro, 206 Polo Club de Barcelona, 138 Pons i Sala, Ventura (n. 1945), 216 Porcel i Pujol, Baltasar (19372009), 216 Porcioles i Colomer, Josep Maria de (1904-1993), 61, 108, 110 Port de Barcelona, 118, 133, 264, 265, 266, 294 Port Olímpic, 188 Port Vell, 264 porta de Santa Anna, 120 porta de sant Iu, 168 portal de l’Àngel, 26, 51 portal de la Pau, 26, 51, 62, 224 portal de Santa Madrona, 26, 53 Porxos d’en Xifré, 118, 121, 198, 204, 206 Prat de la Riba, Enric (18701917), 14, 198 Presidència de la Generalitat, 43, 129 Pretextat de Barcelona (segona meitat del segle III347), 24 Prim i Prats, Joan (general Prim 1814-1870), 26 Primo de Rivera, Miguel

310

(1870-1930), 32, 71, 157, 178 Prosperitat, la, 62 Ptolemeu, Claudi (~90-~168), 24 Pubill i Calaf, Pere (Peret n.

1935), 232 Puig i Alfonso, Francesc (1865-1946), 150 Puig Antich, Salvador (19481974), 216 Puig i Cadalfach, Josep (18671956), 14, 45, 71, 80, 204 Pujades, Jeroni (1568-1635), 25 Pujol i Soley, Jordi (n. 1930), 128, 129

Q Quadrat d’Or, el, 14 Quatre Gats, Els, 14, 204

R Rambla, la, 15, 16, 34, 51, 53, 88, 98, 99, 119, 120, 148, 150, 157, 168, 177, 188, 196, 216, 224, 225, 226, 227, 229, 243, 272, 273, 282, 283 RACC, 138 Ramon Berenguer II (10531082), 43 Ramon Berenguer IV (11311362), 42, 43 Raval, el, 15, 53, 111, 177, 188, 205, 216, 244, 283 Real Junta Particular de Comercio, 52 Real Madrid, 140 Real Sociedad Colombófila de Cataluña, 252 Reial Club Deportiu Espanyol, 138, 139 Reial Club Marítim de Barcelona, 138 Reial Club Nàutic de Barcelona, 138 Reial Club de Tennis Barcelona, 138 Reis Catòlics, 118, 198 Remolar, el, 262, 294 RENFE, cotxeres, 51, 90 República Espanyola, 178

Reventós i Bordoy, Jacint (1883-1968), 204 Ricard i Sala, André (n. 1929), 129 Ribera, la, 15, 70, 157, 178, 196, 198, 215, 217, 244, 263, 292 Ribera i Maneja, Antoni (18731956), 149 Ribot i Sunyer, Pere (19081997), 60 riera de Malla, 224 riu Besòs, 60, 81, 252 riu Llobregat, 81, 252, 293 Rius i Taulet, Francesc de Paula (1833-1889), 72, 226, 242 Roa, Hermenegildo (1865-? ), 159 Roa Bastos, Augusto (19172005), 159 Robert i Casacuberta, Robert (1830-1873), 216 Roca i Roca, Josep (18481924), 272 Rocafort, Bernat de (?-1309), 25 Rocaguinarda, Perot (15821635), 33, 214 Rodoreda i Gurguí, Mercè (1908-1983), 216, 272 Rogent, Elies (1821-1897), 119 Roig i Fransitorra, Montserrat (1946-1991), 98, 216 Romeu i Borràs, Pere (18621908), 204, 216 Roquetes, 62 Rosenbach, Joan (segle XV1530), 157 Rossini, Gioacchino (17921868), 33 Rovira Beleta, Francisco (19121999), 216 Rovira i Trias, Antoni (18161889), 79, 130, 215 Rubió i Ors, Joaquim (Lo Gayter del Llobregat 18181899), 150, 293 Rubió i Tudurí, Nicolau Maria (1891-1981), 71 Ruiz Blasco, José (1838-1912), 204 Rusiñol i Prats, Santiago (1861-1931), 51, 150, 204, 253, 273

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:59 Página 311

S Sabartés i Gual, Jaume (18811968), 205 Sabater Pi, Jordi (1922-2009), 188 Sadako, escola, 253 Sadun al-Ruayni (segle VIII800?), 24 Sagarra, Josep Maria de (1894-1961), 177, 216 Sagnier i Villavecchia, Enric (1858-1931), 14, 263, 272 Sagrada Família, 14, 32, 79, 98, 99, 100, 101, 167, 225, 274, 284 Sagrat Cor, esglèsia del, 244, 252, 253 Sagrera, la, 90, 254 Sala Isern, Toni (n. 1969), 188 Sala Miralpeix, Tecla (18861977), 44, 46 Sala Parés, 206, 207, 273, 275 Salesians de Sarrià, 244 Salle Bonanova, la, 253 Salvador Franch, Santiago (1864-1894), 33, 166 Saló de Contractacions, 52 Saló Oval del Palau Nacional, 71 Saló de Sant Jordi, 198 Saló del Tinell, 196 Samaranch i Torelló, Joan Antoni (1920-2010), 128 Sant Andreu 90, 139, 244 Sant Andreu Foot-ball Club, 139 Sant Andreu de Palomar, 80 Sant Francesc de Borja i d’Aragó (1510-1572), 242 Sant Gervasi de Cassoles, 80 Sant Gregori, escola, 253 Sant Ignasi de Loiola (14911556), 196 Sant Joan Bosco (don Bosco 1815-1888), 244 Sant Jordi (~270-303), 109, 110, 111, 157, 166, 196, 197, 198, 253, 262 Sant Jordi, Jordi de (?-1424), 109 Sant Josep Oriol (1650-1702), 186 Sant Martí de Provençals, 79, 80

Sant Pau del Camp, 26, 168 Sant Pere Nolasc (~11801249), 186 Sant Pere de les Puel·les, 168 Sant Ramon de Penyafort (1185-1275), 186 Sant Sever (segle III-302), 150 Santa Caterina, 15, 51, 53, 54, 71, 72 Santa Maria del Mar (Santa Maria de les Arenes), 62, 186, 196, 212, 215, 217, 218, 242 Santa Maria de Sants, 79, 80 Santpere i Hernáez, Maria (Mary Santpere 1917-1992), 176 Santpere i Pei, Josep (Papitu 1875-1939), 176 Sants, 62, 79, 80, 88, 98, 109, 119, 138, 186, 198, 254, 283, Sarmiento, Domingo Faustino (1811-1888), 274 Sarrià, 80, 158, 159, 186, 188, 244, 253, 283 Saurí i Crespí, Manuel (?1854), 52, 272 Schneider, Maria (1952-2011), 216 Schönberg, Arnold (18741951), 274 SEAT (Sociedad Española de Automóviles de Turismo, S.A.), 61, 292, 293 Sección Femenina de Falange, 272 Segimon Artells, Roser (18701964), 100 Sempronio (Andreu Avel·lí Artís i Tomàs, 1908-2006), 232 Serra, Richard (n. 1939), 205 Serra i Serra, Narcís (n. 1943), 128 Serrallonga, Joan de (15941634), 33 Sert i López, Josep Lluís (1902-1983), 167, 168 Sociedad de Atracción de Forasteros, 272 Societat Econòmica d’Amics del País, 150 Societat Espanyola de Football, 138 Soldevila i Zubiburu, Carles (1892-1967), 197, 272, 284

Somorrostro, el, 216, 232 Stanley, Sir Henry (18411904), 233 Stendhal (Marie-Henri Beyle, 1783-1842), 118 Strauss, Richard (1864-1949), 149

T Tamarit i de Rifà, Francesc de (~1600-1635), 25 Tarraco, 24 Teatre Coliseum, 34 Teatre de Montsió, 148 Teatre Grec, 71 Teatre Lliure, 166, 292 Teatre Nacional de Catalunya, 26 Teatre Principal, 89, 148 Teatre de la Santa Creu, 148 telefèric de Montjuïc, 166, 264 temple expiatori del Tibidabo, 252, 263 Theros, Xavier (n. 1963), 176 Tibidabo, 14, 108, 168, 222, 225, 244, 250, 252, 253, 254, 256, 258, 259, 263, 283, 287 Torquemada, Tomás de (~1420-1498), 233 Torras i Bages, Josep (18461916), 139 torratxa de Gràcia, 242 torre Agbar, 26 torre de les Aigües, 252 Torre Baró, 62 Torre Calatrava, 253 Torre Foster, 131, 253 torre de la Llanterna, 264 torre del Rellotge, 264 torre de Sant Bernabé, 99 Torres d’Àvila, 129 Torres-Garcia, Joaquim (18751949), 198 Torres i Tur, Elías (1944), 16 Trabal i Benessat, Francesc (1899-1957), 225 TRAMbaix, 283 TRAMbesòs, 283 Tramvia Blau, 252, 283, 287 Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), 283, 284, 292

311

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:59 Página 312

Trinitat, La, 62 Trinitat Nova, 62 Turisme de Barcelona, 129, 284 turó de Finestrelles, 62 Turó Park, 254 turó de la Peira, 62 turó de la Vilana, 253

U Unesco, 14, 157 Unió Esportiva Santboiana, 135 Unió Esportiva Sant Andreu, 139 Unió Esportiva de Sants, 138 Unió per al Mediterrani, 60 Universitat de Barcelona, 120, 159 Universitat Lliure de Brussel·les, 243 Universitat Politècnica de Catalunya, 123 Universitat Pompeu Fabra, 93, 120 UOC (Universitat Oberta de Catalunya), 120

312

Utrillo i Morlius, Miquel (1862-1934), 204

V Valeri i Pupurull, Salvador (1873-1954), 14 Vall d’Hebron, la, 71 Vallbona, 62 Vallcarca, 62, 110, 274 Vallès, el, 24, 253, 256 Vapor Tous, el, 177 Vapor Vell, el, 88, 98, 99 Vargas Llosa, Mario (n. 1936), 159 Vázquez Montalbán, Manuel (1939-2003), 24, 177, 216 Velòdrom d’Horta, 16 Verdaguer i Santaló, Jacint (1845-1902), 88, 108, 150, 196 Verbom, Joris Prosper van (1665-1744), 263 Verdum, 62 Verneda, la, 26 Vila Olímpica, 254 Viladomat i Manald, Antoni (1678-1755), 25

Vilamarí, Bernat de (?-1516), 25 Vilanova, Arnau de (1238/40?-1311), 25 Vilanova i March, Emili (18401905), 216 Vilapicina-Torre Llobeta, 62 Villarroel i Peláez, Antoni de (1656-1726), 25

W Wagner, Richard (1813-1883), 148, 149 World Trade Center, 264

X Xic de les Barraquetes, el, (Joan Martí i Torras, 18341909), 242 Xifré i Casas, Josep (17771856), 52, 108, 118

Z Zona d’Activitats Logístiques, 264 Zona Franca, 215, 264, 292, 293, 294, 298, 299 Zoo de Barcelona, 188, 274

BarcelonABC Jaume filmar_.- 06/04/13 11:15 Página 313

ÍNDEX D’ENTRADES

¡Abajo las murallas!, 130

Chopitea, 244

Gavatxos, 234

Acollida, 108

Cinc noms, 60

Generalitat, 43

Aeroport, 293

Gitanos, 232

Afegits, 81

Ciutat de cooperatives i ateneus, 89

Alí Bei, 233

Ciutat de convencions, 274

Gòtic català, 196

Anarquistes i pistolers, 32

Ciutat de fàbriques, 88

Gran Via i Meridiana, 61

Andersen mullat, 226

Ciutat d’obrers, 89

Gremis, 15

Archivo de la cortesía, 214

Ciutat i esport, 138

Guàrdia Urbana, 282

Art de carrer, 15

Coliseum, 34

Güell, els, 98

Associacionisme, 243

Collserola, 252

Guies, 272

Balaguer i el nomenclàtor, 25

Colom i els ascensors, 226

Hagadà de Sarajevo, 158

Balcells, 159

Consell de Cent, 24

Hans Gamper, 139

Bar Cel Ona, 263

Contenidors, 293

Hipercor, 34

Barcelona’92, 128

Corpus, 187

Hospitalet, L’, 44

Barcelona, Catalunya, 42

Creuers, 264

Ictineu, 118

Barcelona escrita, 216

Damm o Moritz, 53

Innovació, 118

Barcelona filmada, 216

Darío, 272

Itinerari metropolità, un, 284

Barcelones, 24

Dia del Llibre, 157

Jueus, 233

Barcino, 24

Diagonal, 60

Biblioteques, 159

Disseny, 129

Junta i Cambra (de Comerç), 51

Bicing, 284

Doctor Andreu, 252

Lászlo Kubala, 140

Bombers, 149

Doré, 215

Lerroux, 176

Bonhoeffer, 272

Drassanes, 262

Liceu i Principal, 148

Boom turístic, 129

Dues torres més, 253

Llibertat, igualtat, fraternitat, 110

Boques de foc, 32

Erasmus, 140 Escombriaires, 178

Llibre del Consolat de mar, 157

Born, el, 215

Esgrafiats, 205

Llibreter assassí?, un, 158

Botigues, 51

Espartero, 32

Llobregat, el, 293

Bus Turístic, 284

Excepcionalitat, 70

Llotja, a, 204

Canadenca, la, 88

Fàbriques reconvertides, 90

Lluís Companys, 167

Canons i campanes, 243

Fauna urbana, 188

Maians, la Barceloneta, 263

Cap i Casal, 42

Ferrer i Guàrdia, 243

Mansana, 80

Capital editorial, 158

Ferro forjat, 15

Mar, 262

Carassa, 177

Fora de la llei, 244

Meller, la, 176

Casas, 149

Futbol a Barcelona, 138

Mercabarna, 292

Cementiri, 166

Gaudí, 98

Mercats, 53

Cerdà, 79

Glòries, 26

Mercè i Oriol, 186 313

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:59 Página 314

Més palaus al centre, 198

Primer cotxe, 120

Seny i rauxa, 242

Metro i tramvia, 283

Primer iogurt, 120

Senyor Esteve, 51

Mirar amunt, 81

Primer llibre de cuina, 118

Serenos, 178

Miró, 168

Primer meridià, 119

Smart City, 120

Modernisme, 14

Primer tren, 119

Souvenirs, 224

Montjuïc, 166

Primera Caixa, 119

Tàber, 253

Moratín, 273

Primera foto, 119

Tants altres carrers, 62

Munyanya-Besòs, 80

Primera ràdio, 120

Taula de canvi, 90

Museu Picasso, 205

Primera tanca, 120

Taxis, 282

Noi del sucre, el, 177

Primera universitària, 119

Terra de pas, 109

Noms sense la cosa, 26

Primera vaga, 119

Tibidabo, 252

Nou Barris, 62

Primers indis batejats, 118

TMB, 283

On és el centre?, 44

Primers llums, 119

Torratxa, la, 242

Oques, 186

Quadrat d’Or, el, 14

Tradicions, 186

Orwell, 273

Rambla de Catalunya, 225

Trànsit intens, 282

Palau de la Música, 197

Rambla i rambles, 224

Tunis i els fars, 292

Palau i Palacio, 197

Rànquing d’atraccions, 274

T10, 283

Palaus, 196

Restaurar-se, 52

Ultramar, 262

Paletes de 1929, 167

Revolucions, 242

Universitats, 120

Panot, 16

Ribera i Gòtic, 215

Verdaguer i Espanyola, 150

Paral·lel, el, 176

Robador, 177

Via Laietana, 206

Paraules, 234

Romànic, gòtic i, 16

Wagner, 148

Parcs, 253

Romànics, 168

Xamfrà, 80

Park Güell, 100

Rondes, 130

Xarnegos, 234

Pasqual Maragall, 128

Rosa de foc, 33

Xifré, 118

Picabia, 273

Rosenbach, 157

Xino, el, 177

Pijoaparte, 110

Roser Segimon, 100

Zona Franca, 292

Pla de Barcelona, 79

Rumba catalana, 232

1835, 73

Pla de Palau, 198

Sagrada Família, 99

1854-59, 72

Plàtans, 254

Saló d’Avinyó, un, 204

1888, 72

Platges, 263

Sant Jordi, 109

1929, 71

Població i geografia, 108

Sant Sever, 150

1992, 71

Poder compartit, 42

Sarmiento vs. Mérimée, 274

2004, 71

Polacos, 234

Schönberg, 274

2014, 70

Porcioles, 61

SEAT, 293

4 Gats, 204

Port, 264

Senyera, 43

314

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:59 Página 315

INDEX OF ENTRIES

¡Abajo las murallas! [Down with the Walls], 135

City of factories, 94

First yogurt, 125

City of workers, 94

Five names, 66

Additions, 85

Coliseum, 39

Football in Barcelona, 144

Airport, 299

Collserola, 258

Gaudí, 104

Alí Bei, 239

Columbus and lifts, 231

Gavatxos, 239

Anarchists and gunmen, 38

Consell de Cent, 30

Geese, 192

Art in the street, 21

Containers, 299

Generalitat, 48

Balaguer and his index of street names, 30

Converted factories, 95

Glòries, Les, 31

Corpus, 192

Gran Via and Meridiana, 67

Cruises, 269

Guàrdia Urbana, 288

Damm or Moritz?, 57

Güell family, 104

Darío, 278

Guides, 278

Design, 134

Guilds, 20

Diagonal, 66

Gypsies, 238

Doctor Andreu, 258

Hans Gamper, 145

Doré, 220

Heavy traffic, 288

Dustmen, 183

Hipercor, 39

Embrasures, 38

Hospitalet, L’, 49

Erasmus, 145

Ictineu, 124

Bonhoeffer, 278

Espartero, 38

Innovation, 124

Book Day, 162

Exception, 76

Jews, 238

Born, 221

Ferrer i Guàrdia, 248

Killer bookseller?, 162

Builders of 1929, 172

Filmed Barcelona, 221

Land of passage, 114

Canadenca, La, 94

Firefighters, 155

Lászlo Kubala, 145

Cannons and bells, 248

First Caixa, 125

Lerroux, 182

Cap i Casal, 48

First car, 125

Liberty, equality, fraternity, 115

Carassa, 183

First cookery book, 124

Libraries, 163

Casas, 154

First hoarding, 125

Liceu and Principal, 154

Catalan Gothic, 202

First Indians baptised, 124

Llibre del Consolat de Mar, 162

Catalan rumba, 238

First meridian, 124

Llobregat, 298

Cemetery, 172

First photo, 124

Llotja, 210

Cerdà, 84

First radio, 125

Lluís Companys, 173

Chopitea, 249

First streetlights, 124

Looking upwards, 85

City and sport, 144

First strike, 125

Maians, La Barceloneta, 269

City of conventions, 279

First train, 125

Mansana, 84

City of cooperatives and athenaeums, 95

First woman at university, 125

Markets, 57

Balcells, 163 Bar Cel Ona, 268 Barcelona’92, 134 Barcelona, Catalonia, 48 Barcelona Plain, 84 Barcelonas, 30 Barcino, 30 Beaches, 268 Bicing, 289 Board and Chamber (of Commerce), 56

315

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:59 Página 316

Meller, 182

Rambla and Ramblas, 230

TMB, 289

Mercabarna, 298

Rambla de Catalunya, 230

Top 10 attractions, 279

Mercè and Oriol, 192

Restaurants, 56

Torratxa, La, 248

Metro and tram, 288

Revolutions, 248

Tourist boom, 134

Metropolitan itinerary, 289

Ribera and Gòtic, 220

Tourist Bus, 289

Miró, 173

Robador, 183

Traditions, 192

Modernisme, 20

Romanesque, 173

Montjuïc, 172

Romanesque, Gothic and what have you, 21

Treasure house of courtesy, 220

Moratín, 278

Tunis and the lighthouses, 298

More palaces in the centre, 203

Rondes, 135

Two more towers, 259

Rose of Fire, 38

T10, 289

Muntanya-Besòs, 85

Rosenbach, 162

Universities, 125

Names without the thing, 31

Roser Segimon, 105

Urban fauna, 193

Nou Barris, 67

Sagrada Família, 104

Verdaguer and Española, 155

Orwell, 2797

Salon of Avinyó, A, 210

Via Laietana, 211

Outlaws, 249

Sant Jordi, 115

Wagner, 154

Overseas, 268

Sant Sever, 155

Welcome, 114

Panot, 21

Sarajevo haggadah, 162

Wet Andersen, A, 231

Park Güell, 105

Sarmiento vs. Mérimée, 279

Where’s the centre?, 49

Palaces, 202

Schoenberg, 279

Words, 239

Palau and Palacio, 203

Sea, 268

Written Barcelona, 221

Palau de la Música, 202

SEAT, 298

Wrought iron, 20

Paral·lel, 182

Senyera, 48

Xamfrà, 85

Parks, 259

Seny & rauxa, 248

Xarnegos, 239

Pasqual Maragall, 134

Senyor Esteve, 56

Xifré, 124

Picabia, 279

Serenos, 183

Xino, El, 182

Picasso Museum, 210

Sgraffiti, 211

Zona Franca, 298

Pijoaparte, 115

Shipyards, 268

1835, 77

Pla de Palau, 203

Shops, 56

1854-1859, 77

Plane trees, 259

Smart City, 125

1888, 77

Polacos, 239

So many other streets, 67

1929, 77

Population and geography, 114

Souvenirs, 230

1992, 76

Porcioles, 66

Sugar man, the, 183

2004, 76

Port, 269

Taber, 258

2014, 76

Power-sharing, 48

Taula de canvi, 95

4 Gats, 210

Publishing capital, 163

Taxis, 288

Quadrat d’Or, 20

Tibidabo, 258

316

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:59 Pรกgina 317

BarcelonABC filmar_.- 03/04/13 13:59 Pรกgina 318