8 minute read
ELS INDRETS
1 QUAN EL MAR ERA NOSTRUM: NÚMIDES, IBERS, CARTAGINESOS I ROMANS
SegleS III aC a VII
Els romans van fundar Barcelona al segle I aC. Progressivament la ciutat va quedar integrada dins la xarxa comercial de l’imperi romà i va esdevenir un dels centres de comerç de la Mediterrània occidental. Les intenses relacions comercials que va establir amb el nord d’Àfrica van fer que el cristianisme arribés a Barcelona des d’aquelles terres i que la ciutat mantingués forts lligams amb les comunitats cristianes nord-africanes.
1.15 1.161.14 L’antiga Porta Pretòria de la muralla romana de Barcelona, construïda a principis del segle IV, que donava pas al Decumanus Maximus, actual carrer del Bisbe. (Foto: Pepe Navarro. Ajuntament de Barcelona)
LOCALITZACIONS
1.2 Sant Cugat
Sarrià - Sant Gervasi Horta - Guinardó
Nou Barris
Sant Andreu Sant Martí Les Corts Eixample Gràcia Ciutat Vella Sants - Montjuïc
1.1 1.4 1.5 1.10
1.3 1.6 1.7
1.8 1.9
1.1 Museu d’Arqueologia de Barcelona. Passeig de Santa Madrona, 39. 1.2 M onestir de Sant Cugat. Sant Cugat del Vallès, a 25 km de Barcelona. 1.3 Santa Maria del Mar. Plaça de Santa Maria, 1. 1.4 Museu Nacional d’Art de Catalunya. Palau Nacional, Parc de Montjuïc, s/n. 1.5 Església de S ant Feliu l’Africà. Carrer de Sardenya, 29. 1.6 Torres romanes. Plaça Nova, s/n. 1.7 Muralla romana. Carrers de la Tapineria i del Sotstinent Navarro. 1.8 Museu d’Història de Barcelona. Plaça del Rei, s/n. 1.9 Catedral de Barcelona. Pla de la Seu, s/n. 1.10 Església de Sant Pacià. Carrer de les Monges, 27.
Torre de la muralla romana visible a la plaça dels Traginers. (Foto: Vicente Zambrano. Ajuntament de Barcelona)
Ibers i cartaginesos
L’enfrontament que es produí al segle III aC entre Roma i Cartago, imperi africà situat on ara hi ha Tunísia, pel domini de la Mediterrània occidental va tenir la península ibèrica com a teatre de les operacions militars. Els cartaginesos no ocuparen l’actual territori català perquè havien pactat amb els romans que no travessarien el riu Ebre, però Anníbal, cabdill militar cartaginès, trencà aquest pacte durant la Segona Guerra Púnica i travessà Catalunya amb el seu exèrcit camí d’Itàlia el 219 aC. Ho va fer, però, per l’interior del país, evitant la zona costanera. Al pla de Barcelona hi vivien els laietans, els quals no entraren en contacte amb els cartaginesos. La conseqüència de la pugna entre Cartago i Roma va ser que els romans iniciaren l’ocupació de l’actual territori català per interrompre les vies de subministrament de l’exèrcit cartaginès. Els romans, a més a més de vèncer Cartago, sotmeteren els poblers ibers i uns 10 o 15 anys abans de la nostra era fundaren la ciutat de Bàrcino, origen de l’actual Barcelona, damunt d’un possible establiment iber.
Romans des d’Alexandria fins a Bàrcino
Entre els segles II i I aC Roma va anar ocupant tot el territori de la península ibèrica i el nord d’Àfrica fins a Egipte, i així completaren el seu imperi a totes dues
ribes de la mar Mediterrània. El nord d’Àfrica, sota l’imperi d’August, es va convertir en una única província romana, l’Àfrica proconsularis, on Egipte no era inclòs. La ciutat de Tarragona, capital de la província Tarraconense, era el centre del poder romà a Catalunya però, a partir del segle IV, Barcelona anà guanyant importància i s’hi equiparà. La ciutat de Barcelona es va integrar a la xarxa comercial de la Mediterrània occidental, que incloïa la costa mediterrània de la península ibèrica, la Gàl·lia Narbonensis, la península itàlica, i les terres nord-africanes de Mauretània i Numídia.
Origen africà del cristianisme a Barcelona
Els escriptors i bisbes cristians del nord d’Àfrica van tenir des del segle II una influència fonamental en l’Església occidental. Curiosament, mentre que a Roma els cristians feien servir el grec en la litúrgia, l’Església nord-africana va traduir la Bíblia al llatí i va assentar aquest idioma com a llengua de culte, que un segle després passaria a Roma.
L’Església de la província Tarraconense, on eren inclosos els territoris de l’actual Catalunya, va mantenir estretes relacions amb les comunitats del nord d’Àfrica i en va rebre una forta influència. Els bisbes Cebrià de Cartago i Agustí d’Hipona van intervenir en els afers hispànics de l’Església i els llibres del bisbe barceloní sant Pacià van ser coneguts al nord d’Àfrica. Els testimonis arqueològics demostren que la disposició de les basíliques i els baptisteris primitius, i diversos aspectes ornamentals dels sepulcres descoberts a Catalunya, segueixen el model nord-africà. La invasió dels vàndals al segle V, i més tard dels àrabs, faran que aquesta relació minvi i s’oblidi l’origen africà del cristianisme a les terres catalanes.
Sabies que…?
Sant Onofre, santa Maria Egipcíaca, sant Antoni Abat, sant Climent d’Alexandria i sant Maurici de Tebes són sants que gaudiren de gran devoció a Barcelona i a Catalunya i tenen la particularitat que són venerats tant per l’Església catòlica com per l’Església copta. La comunitat copta té actualment quasi dos centenars de seguidors a Barcelona, però no disposa d’església pròpia. Un altre sant africà amb molta devoció a la ciutat va ser sant Agustí, ja que a Barcelona es va establir la primera comunitat agustiniana de la cristiandat a finals del segle IV.
Els poblats ibers del pla de Barcelona
Va ser durant la Segona Guerra Púnica que l’exèrcit cartaginès va travessar el riu Ebre i es va introduir a l’actual territori català per arribar fins a la península itàlica i atacar Roma. En aquella època al pla de Barcelona hi vivia el poble iber dels laietans i sembla que hi havia diversos petits poblats ibers: un al capdamunt de la muntanya de Montjuïc, que era el poblat més important, i altres establiments al turó de la Rovira, al Putxet, a prop de l’Hospital de Sant Pau, a la plaça de la Gardunya i potser al mont Tàber. D’aquella època (segle III aC), se’n coneix una moneda ibera on surt el nom de Bàrkeno, antecedent de la Bàrcino romana. Al Museu d’Arqueologia de Barcelona (1.1) podem veure diversos objectes dels ibers i també estatuetes púniques.
Un sant nord-africà, difusor del cristianisme a Barcelona
Sant Cugat i el seu company, o germà, sant Feliu havien nascut a la ciutat de Scil·li, situada a la vora de Cartago. Tots dos estudiaven a Cesarea (actual Alger) i van arribar a Barcelona a finals del segle III per predicar el cristianisme. Mentre que sant Cugat es va quedar a Barcelona, sant Feliu es va traslladar a fer tasques de missioner a Girona. Al cap de poc temps de la seva arribada, es va desfermar la persecució de l’emperador Dioclecià contra els cristians i sant Cugat fou detingut.
Aquest quadre d’Ayne Bru, pintor flamenc establert a Barcelona, mostra l’execució de Sant Cugat. Al fons es veu la façana del monestir de Sant Cugat del Vallès tal com era a principis del segle XVI, amb el campanar inacabat. (© Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona (1502-1507). Foto: Jordi Calveras)
Diu la tradició que fou llançat al foc on ara hi ha la plaça de Sant Cugat, però miraculosament se’n salvà; aleshores fou martiritzat al campament militar denominat Castrum Octavianum l’any 304. Al lloc del martiri s’edificà al segle V una petita església i posteriorment, entre els segles IX i XIV, un monestir (1.2) on es conservaren les seves relíquies. A l’església de Santa Maria del Mar, en una petita cripta sota el presbiteri, es conserva una arqueta amb les restes de sant Cugat (1.3). Al MNAC (1.4) es pot veure una taula pintada per Ayne Bru el 1504 amb la degollació de sant Cugat i una urna del segle XIII que conté les restes de sant Càndid —comandant de la Legió Tebana nascut a l’Alt Egipte i que morí en la mateixa persecució— procedent del monestir de Sant Cugat. El company de sant Cugat, sant Feliu, fou conegut amb el sobrenom de l’Africà i té una església dedicada a Barcelona (1.5).
Bàrcino en temps de la predicació de Sant Cugat
Quan sant Cugat va predicar a Barcelona, a finals del segle III i principis del IV, la ciutat devia tenir uns 5.000 habitants i era situada damunt el mont Tàber, una petita elevació de 25 m sobre el nivell del mar. En aquests anys s’estava construint una important muralla amb 76 torres de 18 m d’altura per protegir tota la ciutat de les invasions dels pobles germànics que aleshores ja havien començat a penetrar a l’imperi romà. Gràcies a aquestes muralles, de les quals podem veure les dues torres (1.6) que flanquejaven la Porta Praetoria, i alguns llenços de muralla (1.7), Bàrcino va posar-se al mateix nivell d’importància que Tàrraco (Tarragona), la capital de la Hispània Citerior, i mantenia un important comerç de vins, cereals, marisc i peix amb la Gàl·lia, Itàlia i el nord d’Àfrica. Al subsòl del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) es poden visitar més restes de la Barcelona d’aquesta època (1.8)
Sant Pacià va ser un bisbe de Barcelona del segle IV que va néixer i morir en aquesta ciutat. Els seus escrits van tenir difusió pel nord d’Àfrica, la qual cosa confirma la relació entre l’Església de les terres catalanes amb l’Església nord-africana. A la catedral de Barcelona hi ha l’altar de Sant Pacià (1.9), on podem admirar un retaule barroc realitzat l’any 1688 per l’escultor Joan Roig. A Barcelona també trobem l’església de Sant Pacià (1.10) a Sant Andreu de Palomar; en aquest edifici podem contemplar el mosaic d’estil neoclàssic dissenyat per Antoni Gaudí entre 1879 i 1881 format per peces de marbre i gres calcari de diferents colors.
